La Veu núm. 97

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 1

El moment de la Unitat Popular Mai com els darrers anys el sentiment independentista havia penetrat tant en la societat catalana. I també mai com ara s’havia aguditzat, al si de la nostra societat, la sensibilitat social. Es tracta, doncs, d’un entorn que a grans trets és favorable al desplegament i l’arrelament d’una política d’Unitat Popular, d’una política favorable als interessos de les classes populars catalanes. Les darreres eleccions municipals ja han ofert, en aquest sentit, un indici incipient però clar, de connexió de la CUP amb la seva base social.

En cada cas caldrà, però, que ens esforcem per a saber on realment som. L’avanç de l’independentisme es mou encara en molt bona part en el pla dels sentiments, en un estat de consciència que, per a massa gent, és una simple presa de posició individual escassament polititzada. El fet que una part de les persones favorables a la independència hagin dipositat la seva confiança electoral en partits autonomistes com CiU mostra la immaduresa política del moment.

L’autonomisme és, a hores d’ara, una sortida política periclitada però els autonomistes no s’han mort políticament del tot i continuen fent la viu-viu a través de les pràctiques clientelistes de diferents partits o disfressats de diver-

ses menes de sobiranisme indecís i confusionari. L’aspecte positiu en la lluita nacional és que, des de l’any 2006, la dinàmica de les mobilitzacions nacionals ja no depèn dels partits de la dreta autonomista i és a partir d’organitzacions i col·lectius no instal·lats en el poder que s’han anat promovent les grans mobilitzacions dels darrers anys. Tot plegat va acostant la perspectiva de la ruptura independentista, una ruptura que no tindrà lloc fins que l’arrelament social sigui decisiu. No es tracta tant d’aconseguir una majoria electoral (com ho volen simplificar alguns) sinó de presidir la dinàmica principal de canvi al si del poble català.

Cal, doncs, per damunt de tot, un arrelament social suficient, un objectiu que no és possible si sectors amplis de les classes populars catalanes no veuen en la independència una oportunitat clara de canvi. En aquest aspecte hi ha hagut també un avanç important que cal tenir en compte. L’extensió de la crisi econòmica ha posat al descobert les febleses i contradiccions de l’economia capitalista, un sistema econòmic que ha caigut en un gran desprestigi.

Només es manté perquè es presenta com l’únic sistema possible.

La protesta social, aguditzada darrerament per l’increment de les retallades, necessita però

una orientació política clara si no es vol dissoldre en mobilitzacions intermitents. Cal reforçar la consciència social estenent la consciència política que la ruptura independentista, que és un objectiu a l’abast, és l’única oportunitat a curt o a mitjà termini per a aconseguir un canvi polític i social favorable a les classes populars. S’entendrà, així, que la ruptura independentista és una ruptura global que ha de representat un canvi de paradigma polític, econòmic i social.

Les condicions generals són, doncs, favorables al desplegament de la Unitat Popular, entès com un marc organitzatiu que ha de permetre enquadrar sectors importants de les classes populars en una orientació independentista i anticapitalista. Només cal posar-se a treballar per a construir aquest instrument organitzatiu, que des de l’MDT considerem que ha de ser la CUP, un cop es doti d’una estructura nacional prou forta per a convertir la CUP actual, referent per a sectors socials importants del país, en una estructura organitzativa i mobilitzadora de masses, per a fer el pas decisiu cap a la conquesta de la independència, amb la qual iniciarem un procés d’aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica.

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

Mas-Duran: el liberalisme botifler contra el poble català Passat el primer mig any de mandat del govern autonòmic de CiU al Principat encara hem de suportar la cantarella dels mitjans i personatges afins al catalanisme conservador que veuen en Artur Mas i CiU els mesies que han de treure el nostre país de la crisi, millorar les nostres condicions de vida i fer-nos avançar en el camí de la sobirania. Res més lluny de la realitat.

Qualsevol anàlisi mínimament rigorosa tant de l’acció de govern com de l’orientació estratègica dels seus acords polítics i econòmics amb els poders fàctics ens duu, precisament, a la conclusió contrària: estem davant d’un govern disposat a sacrificar el futur de la majoria del seu poble en benefici del poder econòmic, d’un govern que aposta sense embuts per una societat dual i excloent i que té com a fita estratègica una redefinició dels pactes amb l’Estat espanyol i l’oligarquia castellana que, a costa de la renúncia a la sobirania, garanteixin el control social i el repartiment de poders i beneficis entre les classes dominants catalanes i espanyoles.

Una política privatitzadora i de segregació social Si bé no és una novetat, ja que, com ha quedat ben palès en els darrers decennis, CiU i el PSOE comparteixen en essència el model social definit per les lleis i polítiques sanitàries, educatives, d’habitatge i de serveis socials vigents al nostre país, els primers mesos del govern Mas han suposat una autèntica embranzida en l’aplicació de les directrius europees que apunten a la privatització dels serveis públics com a nova via de negoci.

La idea no és nova, perquè el nostre país pateix des de fa anys la transferència de diners públics a entitats privades encarregades de proveir serveis en el camp de l’educació i la sanitat, especialment. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) del 2009, la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) de 1990 (modificada el 95) i l’aplicació del Pla Bolonya a les universitats catalanes des del 2010 (una de les concrecions més lesives en tot el continent pel que fa a l’accés de les classes populars als estudis de postgrau) configuren el marc de les polítiques i el model social que es pretén imposar a la Catalunya estricta.

Aquest model, agreujat amb les retallades en els pressupostos destinats a serveis públics, té com a objectiu fonamental expulsar paulatinament la petita burgesia i determinats sectors de la classe treballadora de les xarxes pú-

bliques, de manera que tothom qui s’ho pugui permetre opti per la sanitat i l’educació privada i només romangui un esquelètic servei públic de caràcter purament assistencial.

Margaret Thatcher i Ronald Reagan, els pares de la revolució conservadora d’inicis dels 80, foren els grans precursors d’aquestes polítiques que, com ells mateixos reconeixien, pretenia garantir l’estabilitat i l’estratificació social en tres estaments: una minoria multimilionària, un terç de la població que podria permetre’s uns serveis de qualitat i un alt nivell de consum, i la resta, que aniria oscil·lant entre la penúria econòmica i l’exclusió social, eliminant qualsevol forma (legal) d’ascensor social.

Com ja hem comentat i analitzat en els dos anteriors números de La Veu , l’actual govern de CiU, amb el cap de la patronal dels hospitals privats (Boi Ruiz) al capdavant de la conselleria de sanitat i amb un “Consell d’Assessors” que representa únicament els interessos de les diferents fraccions de l’empresariat i l’aparell de gestió del capital a Catalunya, i amb Felip Puig al capdavant de la Conselleria d’Interior, no ha fet sinó aprofundir en unes polítiques adreçades a garantir l’acumulació de riquesa en unes poques mans a costa del (tendenciosament) anomenat “Estat del Benestar”.

Amb l’empar de consignes de l’estil “calen menys mestres i més policies” i de “qui no vulgui fer cues al metge, que es pagui una mútua”, etzibades pels seus opinadors a sou, la dreta catalana està aplicant un programa de dualització social que pot tenir conseqüències catastròfiques per al nostre poble.

Una política econòmica escanyapobres Si hom pensava que els poders polítics i econòmics apostarien per la tradicional “sortida keynesiana” a la crisi (augment de les inversions públiques de caràcter estratègic, recerca i innovació, creació d’ocupació en els serveis públics), els governs europeus, i el català no n’és cap excepció, s’entesten a demostrar-nos que sempre és possible empitjorar!

Així, en un context d’atur esgarrifós (prop del 20% i més del 40% entre el jovent), que és considerat pel conjunt del nostre poble com a principal problema econòmic i social, i en un procés de precarització constant que fa que fins i tot bona part dels qui reben un salari no puguin fer front a les despeses mínimes per a la supervivència (especialment als crèdits hipotecaris), la política econòmica dels diferents go-

verns té una altra prioritat: salvar el cul a la banca i al capital especulatiu.

La depressió dels socialdemòcrates és comprensible quan el poder econòmic els ha dit que ja no els necessita, que ara ja no està disposat a pagar impostos per reactivar les inversions estratègiques o per generar ocupació en el sector públic garantint un mínim de joc a determinats sectors de la classa treballadora i afavorint la reactivació del consum i de retruc el sector serveis. Ara el paper de l’Estat de les tant lloades democràcies liberals ha de ser el de l’anti-Robinhood: robar els pobres, per donar-ho als rics!

I, en aquest ordre de prioritats, el principal beneficiari és el sector financer, un dels principals culpables de la crisi i el principal receptor d’ajudes públiques per a la seva “reconversió” (és a dir, la meravellosa conversió de deute privat en deute públic). El procés de privatització de les caixes d’estalvi catalanes subvencionat amb milions d’euros de fons públics n’és un cas ben sagnant. Un procés que, a banda de suposar la destrucció llocs de treball i del ja prou minso caràcter social de les caixes, significa també a més curt que mitjà termini deixar-les sota el control total del capital especulatiu transnacional.

En aquest context és on cal emmarcar una de les grans “conquestes” de Duran i Lleida a Madrid: ajornar l’edat de jubilació als 67 anys intentant que el més que viable sistema públic de pensions vegi fugir cada vegada més capitals cap als fons privats, principal arma especulativa del sector bancari català.

La voracitat del capital especulatiu ha arribat fins a l’extrem d’afectar fins i tot el capital, diguem-ne, “productiu”, és a dir, l’empresariat que ha vist retallades les seves línies de crèdit. I, per a una nova alegria dels socialdemòcrates, en comptes de crear una banca pública catalana que doni suport al teixit industrial i comercial, l’aposta per salvar el cul als empresaris passa per precaritzar encara més el mercat laboral, per l’augment de l’exacció de plusvàlua.

D’aquesta manera, destruint ocupació en el sector públic i precaritzant el mercat laboral amb successives contrareformes, es pretén crear un exèrcit industrial de reserva disposat a ser explotat en unes humiliants condicions que la classe treballadora no havia patit des dels anys 40-50.

A ningú se li escapa que el paper de CiU al govern de la Generalitat, i molt especialment en les seves intervencions a nivell estatal, ha estat determinant per a l’aplicació del que ells

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 3

anomenen “programa de reformes a fons” i que no és sinó el programa neoconservador per a les perifèries europees.

La renovació del pacte entre oligarquies, una nova traïció al nostre poble Què fa, Duran, a Madrid? La designació de Josep-Antoni Duran i Lleida com a conseller delegat de la Generalitat a Madrid va ser rebuda amb un cert rebuig per l’oposició parlamentària catalana i amb una gran incomprensió per part de l’opinió pública. Però en realitat aquest nomenament, junt amb altres que ara comentarem, suposa la clau de volta per entendre el projecte estratègic del conservadorisme català pel que fa a les relacions entre el nostre poble i l’Estat espanyol.

El projecte de l’oligarquia catalana, d’aquells qui ostenten el poder dins de CiU (que no vol pas dir els seus votants, en molts casos sincers patriotes de centre-dreta), mai no ha estat ni serà sobiranista. Històricament, i ara un cop més, aquests sectors han utilitzat els anhels de llibertat del nostre poble per a pactar unes condicions de supeditació a la corona espanyola que els garantissin el seu statu quo. I això és el que ha anat a fer Duran i Lleida a Madrid. Ras i curt! I no només Duran...

Potser el primer a explicar de manera molt gràfica aquesta operació va ser Toni Soler, una

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

ris), la reedició del contracte de sotmetiment de Catalunya a l’Estat Espanyol, la versió 2.0 de l’atzucac autonomista..., l’enèsima traïció de la burgesia catalana, i la demostració definitiva que tan sols les classes populars podem dur el nostre poble a la independència.

Només des de la ruptura serà possible una sortida justa a la crisi.

Només amb un projecte nacional amb contingut social serà possible la ruptura.

Ni Catalunya podrà sortir de la crisi econòmica si segueix sotmesa a l’espoli permanent de l’Estat espanyol, ni un Estat espanyol capitalista serà econòmicament significatiu a Europa si els Països Catalans (i previsiblement el País Basc) accedim a la independència. Davant aquesta dicotomia i amb l’experiència històrica que han suposat els projectes autonomistes i pretesament socialdemòcrates, només hi ha dues sortides:

persona gens sospitosa de radicalitat, ni independentista, ni social, en un article titulat “La Santa Aliança”, publicat al diari Ara el passat 20 de març:

“La Santa Aliança s’obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d’estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d’Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó,

La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona « estrechen lazos «. El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s’està forjant, i suposa l’ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.”

Evidentment, la Santa Aliança fa referència al més que previsible pacte entre CiU i el PP, com a principals representants polítics de les oligarquies catalana i espanyola, després de les properes eleccions estatals. Aquest pacte no seria només conjuntural, sinó que adquiriria un caràcter estratègic donat que suposaria, a través de determinades cessions en l’àmbit econòmic (en forma de pacte fiscal o d’ampliacions competencials en termes econòmics i tributa-

a) O bé, la reedició del pacte entre oligarquies que no faci sinó empitjorar les condicions de vida de la majoria del poble català i que suposi la renúncia a la plena sobirania i viure sota el xantatge permanent d’un Estat hostil a la nostra llengua, cultura i existència... b) O bé, la ruptura democràtica que suposi la conquesta del poder polític per part del poble català i la definició d’un nou model social i econòmic al servei de la majoria.

Avui, més que mai, la lluita per les llibertats nacionals està intrínsecament lligada a la defensa d’un model de societat radicalment democràtica, també (o especialment) en el vessant econòmic.

Sense una ruptura amb als estats ocupants, garanties en darrera instància de l’ordre social establert i amb un caràcter cada vegada més repressiu, no serà possible articular una sortida a la crisi favorable als interessos de la majoria.

Aquests estats, i les castes polítiques corruptes que els gestionen, han esdevingut la principal eina del capital per fer prevaldre els seus interessos. La ruptura és, doncs, la gran oportunitat per modificar la correlació de forces i democratitzar l’economia.

Alhora, però, un projecte de ruptura no serà secundat mai per les oligarquies i només podrà ser protagonitzat per les classes populars, sempre que aquest projecte tingui uns continguts socials que facin albirar una millora de les condicions de vida per als sectors populars, per a la majoria del poble (sobretot els treballadors, però també autònoms, petits comerciants i industrials, pagesos i camperols) que ja no esperem res d’Espanya, ni del sistema de dominació capitalista.

Xavi Oca

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 5

Negociació col·lectiva: que decideixin els empresaris El passat 10 de juny el govern espanyol va aprovar el decret sobre la reforma de la negociació col·lectiva, convalidat el 22 de juny pel Congrés homònim gràcies a l’abstenció de CiU, PNB, UPN i Coalició Canària. La previsió era que aquest decret es tramités com a projecte de llei, però caldrà veure com hi afecta l’avançament electoral. En tot cas, si s’arriba a dur a terme aquesta tramitació és previsible que el contingut d’aquesta llei sigui encara més lesiu per als interessos de la classe treballadora, sobretot si tenim en compte les condicions que plantegen PNB o CiU per donar-hi suport. Per exemple, CiU vol escurçar encara més el període d’ultraactivitat1.

El decret arribava després de mesos d’una negociació sense acord entre la patronal espanyola i les cúpules sindicals de CCOO i UGT. Aquesta negociació havia començat el 2 de febrer amb la signatura de l’anomenat “Acord bipartit sobre criteris bàsics per a la reforma de la negociació col·lectiva”, un dels punts bàsics del qual era de potenciar la negociació col·lectiva dins l’àmbit de l’empresa en detriment, és clar, dels convenis d’àmbit sectorial o territorial.

El context d’aquesta suposada negociació n’assenyalava clarament l’orientació. Aquesta nova “reforma”2 era una de les exigències del capital a l’executiu espanyol, tal com l’havien formulada insistentment la Comissió Europea, l’FMI i o mateix govern alemany. Les anteriors havien provocat la retallada de les pensions, la nefasta reforma laboral o el nou reglament sobre dels Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), aprovat conjuntament amb el decret que comentem el mateix 11 del juny i que va en la direcció de facilitar l’acomiadament. Aquest nou reglament reforça el camí obert per la reforma laboral sobre l’acomiadament «objectiu» (si les empreses «preveuen» pèrdues, encara que sigui temporalment), un acomiadament barat (20 dies d’indemnització) i finançat parcialment per l’Estat.

Per tant, la patronal s’asseia a “negociar” sabent d’entrada que si no hi havia acord el decret de l’executiu espanyol actual s’orientaria cap a les seves posicions o que un govern del [ 1 ] La ultraactivitat és la vigència d’un conveni fins que no se’n negociï un de nou. Fins ara era indefinida, cosa que permetia als treballadors i treballadores no negociar per sota de les condicions de l’anterior conveni. [ 2 ] Des de fa tres dècades, el mot reforma té sempre el mateix significat: pèrdua de drets de la classe treballadora i/o empitjorament de les seves condicions laborals.

PP no gaire llunyà desplegaria més decididament la seva agenda. Només cal recordar que el passat 7 de juny Alicia Sánchez-Camacho va afirmar al Senat espanyol que “se necesita flexibilizar la negociación colectiva para que decidan los empresarios, y eso lo vamos a hacer nosotros”.

Per això no cal estranyar-se que finalment la patronal hagi prescindit d’unes CCOO i una UGT que estaven predisposades a acceptar algunes d’aquestes demandes i hagi exigit que qualsevol “acord” es basés en totes les seves reivindicacions: situar l’àmbit de negociació col·lectiva en el marc de l’empresa i reduir, per tant, l’abast dels convenis col·lectius sectorials o territorials; acabar amb la ultraactivitat indefinida, vigent fins ara; augmentar la “flexibilitat” pel que fa a horaris, torns, sous, etc.; i vincular l’increment de sous no pas a

l’IPC sinó a la productivitat, entesa en un sentit restrictiu, és a dir, extraient més plusvàlua de la classe treballadora (reduint els sous, per exemple)3. En darrer terme, l’objectiu final d’aquell(e)s que ara s’anomenen mistificadorament “emprenedor(e)s” és individualitzar les relacions laborals per trencar la força col· lectiva de la classe treballadora en el conflicte entre capital i treball.

Pel que fa a CCOO i UGT, en la seva contínua política de renúncies per mantenir la seva burocràcia, només aspiraven a esmorteir el cop i, en tot cas, arribar a un sistema mixt en què si bé s’acceptava situar com més va més la negociació col·lectiva a nivell d’empresa, alhora augmentava també la preeminència dels convenis d’abast estatal (o, a tot estirar, autonòmic) amb la intenció d’autoatorgar-se la representació exclusiva de la classe treballadora en detriment d’altres forces sindicals més combatives que poden estar limitades geogràficament (sindicats nacionals catalans, bascos o [ 3 ] Això és el que amaga el discurs dominant quan afirma que cal “augmentar la productivitat”, deixant en un segon terme aspectes cabdals com la innovació tecnològica.

gallecs) o que, tot i ser nacionals espanyoles, tenen una implantació irregular arreu de l’Estat (CGT o CoBas). Per a aquests dos sindicats, es tractava, doncs, de centralitzar el procés negociador al màxim, una aspiració gens amagada des de la seva oposició el 1994 al canvi de l’article 84 l’Estatut dels Treballadors (amb orientació descentralitzadora) o des de l’Acord Interconfederal sobre Negociació Col· lectiva el 1997, signat amb els representants de la patronal.

Com hem dit, el decret del govern “socialista” s’orienta cap a les posicions i les reivindicacions de la patronal. Tal com han expressat diverses forces sindicals, representa un nou atac contra els drets de treballadores i treballadors ja que: − Acaba amb la ultraactivitat indefinida i a partir d’ara s’obliga que la negociació col· lectiva es faci en un període màxim de 8 mesos per als convenis amb una durada inferior de 2 anys i en 14 mesos en el cas dels convenis que durin més de 2 anys. Si no hi ha acord en aquest temps es crea un servei d’arbitratge que dictarà un laude de compliment obligatori. − S’afebleix el poder de la classe treballadora a l’hora de negociar ja que a partir d’ara la patronal podrà plantejar en l’àmbit de l’empresa convenis amb condicions inferiors (sous, horaris, etc.) a les d’altres d’àmbit territorial (com ara els provincials). − S’imposa per llei una flexibilitat horària obligatòria del 5% de la jornada anual, que pot ser superior si s’arriba a un “pacte”. − En qualsevol moment es poden aplicar mesures de flexibilitat interna i despenjar-se de convenis sectorials si una comissió paritària hi està d’acord. I si no ho està es recorrerà a l’arbitratge obligatori que haurà de decidir en cinc dies. − Es possibilita que es deixi de banda el comitè d’empresa i que un grup de treballador(e)s d’una empresa tingui el seu conveni negociat amb els sindicats representats al col·legi electoral que inclogui aquests treballador(e)s.

Tot plegat és un altre episodi que demostra la inutilitat dels plantejaments socialdemòcrates, en aquest cas en l’àmbit sindical. Per això és urgent de bastir-hi una alternativa, que en aquest àmbit passa per construir un sindicat nacional i de classe combatiu.

J. Gorina

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

Salut Pública: un punt de vista global Des de la seva constituciól’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la Salut com un estat de complet benestar físic, mental i social, i no tan sols l’absència d’afeccions o malalties. Aquesta definició remarca el caràcter holístic de la salut, allunyant-se d’aquelles tendències que pretenen analitzar el cos, la ment i la societat de manera aïllada.

Aquesta concepció ens porta a analitzar el que s’anomenen els Determinants de la Salut (model Lalonde, 1974), entre els quals s’identifiquen l’estil de vida, el medi ambient, la bio‑ logia humana i el sistema d’assistència sanitària. Aquests determinants afecten la salut en proporcions diferents. Segons tots els estudis, l’estil de vida i el medi ambient determinen quasi el 75% de les causes que alterar negativament la salut.

Paradoxalment, els determinants de la salut que reben major inversió pública no són pas ni l’estil de vida ni el medi ambient, que juntament amb la biologia humana reben menys del 25% (el percentatge d’inversió en l’estil de vida és el menor de totes). Per tant, més del 75% de la inversió pública la rep el sistema d’assistència sanitària, de la qual entre el 20 i el 30% se’n va en despesa farmacèutica.

Des de l’any 2005, l’OMS va crear la Comissió sobre Determinants Socials de la Salut, la qual recomana des del 2008 els principis d’acció següents: − La millora de les condicions de vida quotidianes (treball, nivell de pobresa, habitatge urbà o rural, gènere, ètnia o poble). − La lluita contra la distribució desigual de poder, diners i recursos (els condicionants estructurals de les condicions de vida) a nivell global, nacional i local.

− La mesura i l’anàlisi del problema per a avaluar l’acció, augmentar el coneixement de base, desenvolupar professionals formats en els condicionants de salut, i augmentar el coneixement del públic general sobre aquests determinants.

Tenint en compte aquests conceptes, existeix la Salut Pública que s’entén com tota acció de govern destinada a protegir i vigilar, promoure i restaurar la salut i prevenir la malaltia d’una població. La Salut Pública, per tant, parteix d’aquesta concepció integral que engloba factors sanitaris i factors no sanitaris.

Així, per exemple, les polítiques de control de l’aigua o de la contaminació atmosfèrica serien mesures de vigilància de la salut (determinant ambiental).

La prevenció com a estratègia Com ja hem apuntat més amunt, l’estil de vida i el medi ambient, juntament amb els determinants socials de la salut (o condicions de vida), són els que afecten la salut d’una població, mentre que on s’inverteixen més diners públics és en el sistema d’assistència sanitària (en el cas dels Països Catalans un model públic-privat com ja hem comentat a l’anterior número de La Veu).

Deduïm que una política de Salut Pública d’esquerres hauria d’estar centrada principalment en la modificació dels principals determinants de la salut tal com apunta la Comissió de Determinants Socials de la Salut de l’OMS. Així doncs, caldria incrementar el control rigorós i públic de tots els aspectes relacionats amb el medi ambient que poden afectar la salut. Cal incrementar, per tant, les mesures de protecció i

vigilància de la salut. Uns exemples poden ser l’estudi de l’impacte de l’energia nuclear, de les radiofreqüències, les línies MAT, la contaminació atmosfèrica (sanejament ambiental), l’ús d’insecticides, llavors transgèniques (seguretat alimentària), etc.

Però també hauria d’abordar tots aquells aspectes relacionats amb la millora de les condicions de vida, com ara la reducció de la jornada laboral, l’accés a l’habitatge digne, a la cultura, a l’educació, als serveis socials i a la sanitat pública. O totes aquelles polítiques que promoguin el canvi dels estils de vida. En aquest sentit, diverses conductes quotidianes contribueixen significativament a la prevenció de la malaltia, com ara una dieta pobra en greixos animals, rica en fibra, verdures i fruites i ajustada a les necessitats calòriques de l’activitat de cada individu –prevenció de l’obesitat, malalties cardiovasculars, càncers…- o l’ús de preservatiu per a prevenir contagis de diferents malalties infeccioses, per exemple. D’altra banda, La promoció de la cohesió i la integració comunitària, la tasca col·lectiva, la rebel·lia són elements que poden promoure la salut en els aspectes més psicològics.

En el cas concret de la política d’assistència sanitària cal partir dels idees directius expressades a la Declaració de la Conferència Internacional sobre Atenció Primària de Salut, Alma-Ata, URSS, del 6-12 de setembre de 1978.

Aleshores, “expressant la necessitat d’una acció urgent per part de tots els governs, de tots els i les professionals sanitaris i els implicats en el desenvolupament, i per part de la comunitat mundial, per a protegir i promoure la salut per a totes les persones del món”, es arribar a l’acord que:

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 7

“L’atenció primària de salut és l’atenció sanitària essencial, basada en la pràctica, en l’evidència científica i en la metodologia i la tecnologia socialment acceptables, ac· cessible universalment als individus i les famílies a la comunitat a través de la seva completa participació, i a un cost que la comunitat i el país pugui suportar, a fi de mantenir cada nivell del seu desenvolupament, un esperit d’autodependència i au· todeterminació. Forma una part integral tant del sistema sanitari del país (del qual és l’eix central i el focus principal) com de desenvolupament econòmic i social global de la comunitat. És el primer nivell de contacte dels individus, les famílies i les comunitats amb el sistema nacional de salut, que acosta l’atenció sanitària el màxim possible al lloc on les persones viuen i treballen i constitueix el primer element del procés d’atenció sanitària continuada”.

L’atenció primària, doncs, és el principal element en un model de Salut Pública basat en la prevenció de la malaltia i promoció de la salut a diferents nivells. I en aquest sentit cal adaptar el sistema per tal de reduir les ràtios metge-pacient existents. Com més reduïda sigui aquesta ràtio i més accessible, presumiblement es podran obtenir millors resultats de salut.

Indústria farmacèutica i investigació Hem apuntat que la despesa farmacològica representa un 20-30% de tota la despesa en el sistema assistencial de salut. I això no és casua‑ litat. Per una banda, existeix una tendència mèdica a hipermedicar. Aquest excés de medicamentalització només és possible dins d’un sistema de sanitat pública, atès que privadament no seria assumible per a la majoria de les classes populars.

Aquest fenomen està fortament qüestionat per diversos professionals de la salut que consideren que es donen medicaments de manera innecessària, atès que algunes afecci-

ons es podrien prevenir o evitar amb el canvi en els estils de vida, per exemple. I sovint es recepta per a “prevenir” les afeccions abans no hagin aparegut.

D’altra banda, pels passadissos de gairebé tots els centres sanitaris dels Països Catalans passegen “els visitadors” dels diferents laboratoris mirant de convèncer els responsables dels diferents serveis mèdics de les bondats dels fàrmacs que han elaborat. Així la indústria farmacèutica desplega aquest “exèrcit” amb l’única intenció d’augmentar l’ús dels seus fàrmacs.

Per a aquest fi, usen totes les eines de persuasió possibles: des de convidar els metges i metgesses a esmorzar, fins a pagar material informàtic per a l’hospital o les inscripcions a congressos mèdics que els mateixos laboratoris esponsoritzen.

S’arriba fins a l’extrem de promocionar fàrmacs a partir d’estudis realitzats per la mateixa indústria. Per exemple, com que la patent del fàrmac Risperdal ja ha caducat i ja existeix el genèric, la risperidona, de seguida el laboratori s’ha llençat ferotgement a promoure un nou fàrmac registrat (Invega) basat en una metabòlit actiu de la risperidona. Els visitadors inicialment informaven que com que era un metabòlit actiu, calia una dosi menor per a obtenir el mateix efecte terapèutic i, per tant, tenia menys efectes secundaris. L’ús clínic del nou fàrmac ha demostrat que en realitat cal donar dosis superiors a les estimades pel laboratori per aconseguir els mateixos efectes que amb la risperidona i, per tant, en realitat no minven els efectes secundaris.

Aquesta situació ens porta a considerar que un aspecte tan sensible com els medicaments no pot recaure en mans privades. Per començar, els estudis farmacològics haurien d’estar a càrrec d’agències publiques, però sobretot caldria impulsar una indústria farmacèutica pública que no busqui el benefici econòmic astronòmic, sinó el benefici col·lectiu en aspectes relacionats amb la salut. Això implicaria la investigació en esferes fins ara no rendibles econòmicament, segons criteris capitalistes.

Una vacuna antiVIH tindria una repercussió

social i mundial sense precedents, però els principals beneficiaris serien els països amb escassos recursos econòmics. A més, els fàrmacs antiretrovirals, que pel seu preu sols poden ser consumits al primer món, quedarien relegats de l’estratègia principal en el tractament de la SIDA. A més de ser pública, aquesta indústria farmacèutica hauria de promoure una investigació com més va, més ètica: en primer lloc, situant per damunt de tot el bé col·lectiu, i no pas la minoria que s’enriqueix amb la farmacèutica privada; i en segon lloc, substituint aquelles pràctiques estadísticament inútils respecte a l’extrapolació dels resultats cap als humans i promovent les pràctiques dites alternatives i la seva validació amb l’objectiu d’evitar l’ús innecessari d’animals no humans en la investigació. Segons la Declaració Alma-Ata, cal emprar una “metodologia i la tecnologia socialment acceptables” i aquestes pràctiques cal superar-les.

Prioritats Per començar a posar a la pràctica el nostre programa, cal denunciar primer ideològicament totes aquelles tendències que neguin el caràcter universal de qualsevol programa sanitari que pretengui donar cobertura global al conjunt de la població. En aquest sentit, ens referim, d’una banda, als plantejaments privatitzadors o dualitzadors -col·laboració del sector públic i el privat en diuen- i, de l’altra, als plantejaments idealistes que promouen la creació de “cooperatives de salut”. Ans al contrari, el que cal és augmentar els impostos a les rendes més altes i acabar amb l’espoli fiscal per tal d’augmentar la inversió en Salut Pública.

En segon lloc, cal situar la salut pública, en la seva globalitat, per damunt dels interessos econòmics d’uns pocs que en volen treure un rèdit econòmic. En aquest sentit, la patronal (mútues, consorcis, etc.) i la indústria farmacèutica són els principals artífexs de l’obsessió per obtenir plusvàlues. Ideològicament, cal que deixem clar que la Salut d’un poble, de la

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

societat, no és una qüestió que es pugui valorar exclusivament crematísticament. En termes econòmics, els diners que es destinen a aquest àmbit són inversions, els beneficis de les quals s’obtenen en forma de benestar col· lectiu, físic, mental i social, i no pas en rèdits monetaris.

Així, i de manera prioritària, caldrà des del moment que formem un govern sensible als anhels populars en la futura República dels Països Catalans, treballar intensament per a tenir un sistema sanitari eminentment públic. Totes les externalitzacions, concessions i concursos a empreses privades perjudiquen de facto les condicions dels i les treballadores i, en conseqüència, també afecten l’atenció als i les ciutadanes que els necessiten.

Caldrà, doncs, establir el servei exclusiu a la sanitat pública, tal com passa amb el professorat que, o bé treballa a l’escola privada, o bé ho fa a la pública. Sabem d’entrada que això podria topar amb alguns interessos subjectius del col·lectiu mèdic que compagina el treball en el sector privat i en el públic, però tampoc no és pas la majoria, atès que el sector mèdic pateix una proleterització creixent .

Dins d’aquest àmbit caldrà prohibir la

pràctica mercenària dels “visitadors” dels laboratoris farmacèutics. Caldrà també un control transparent i públic dels fàrmacs i evitar la recerca de fonts de finançament addicional amb l’augment pressupostari.

En tercer lloc, caldrà modificar la formació dels i les professionals de la salut per tal de potenciar les polítiques dirigides a la prevenció i promoció de la salut com l’Educació Sanitària i incrementar les plantilles de treballadors i treballadores i equiparant condicions laborals dins el sector públic. I s’haurà d’augmentar la capacitació de la població en general per tal de participar directament i conscient en l’elaboració de les polítiques de salut.

Dins aquest aspecte, caldrà continuar estudiant seriosament i amb rigor científic les pràctiques de salut dites alternatives com l’acupuntura, avui per avui molt desconegudes. Això vol dir també que aquestes pràctiques s’han de sotmetre als mateixos criteris de validació que la resta.

Finalment, la mobilització col·lectiva de les classes populars a favor de la Salut Públi· ca és una eina bàsica i elemental per a no perdre mai la dignitat i no permetre més retallades en l’àmbit dels drets socials. També resul-

ta imprescindible la discussió per a aconseguir una participació conscient i que en aquest procés esdevinguem persones lliures d’esclavatges ideològics, físics o socials. Aquesta pràctica l’està duent a terme a Catalunya la plataforma Dempeus per la Salut Pública1 i el moviment veïnal de ciutats i barris populars (Badalona, Celrà, Girona, Sabadell, València…). Cal incorporar totes aquestes experiències en el Programa Nacional de la Unitat Popular per tal d’aconseguir desempallegar-nos dels límits que el sistema capitalista imposa i avançar en el camí de la conquesta de l’alliberament nacional pel socialisme.

Albert Vendrell i Violant

[ 1 ] “Manifest per una nova cultura de la Salut”, que es pot trobar a http://dempeusperlasalut.wordpress.com/2011/06/22/manifest-per-una-nova-cultura-de-la-salut/.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 9

Per una cultura i un coneixement no mercantilitzats Amb la seva voracitat infinita el capitalisme envaeix tots els àmbits de la realitat amb la intenció de crear nous espais per a la reproducció (ampliada) del capital. Per tant, no cal estranyar-se que el capitalisme intenti imposar la seva lògica en àmbits com la cultura (en el sentit ampli de la paraula, no pas en el que la restringeix a la cultura humanística) o el coneixement per mercantilitzar-los.

Tota la regulació sobre drets d’autor i de la propietat intel·lectual o sobre patents té com a objectiu prioritari garantir els drets d’explotació de grans corporacions tecnològiques, farmacèutiques, audiovisuals, etc. sobre els productes artístics, científics, etc. El capital, doncs, s’apropia per a ús i benefici privats d’una força productiva fonamental (el treball de la ment). Només cal pensar que els famosos drets d’autor reporten als i les creador(e)s en el millor dels casos un 10% del preu del producte final o que en alguns casos les empreses els obliguen fins i tot a renunciar a aquests drets.

D’altra banda, cal no oblidar que un dels efectes més perniciosos del capitalisme per al coneixement científic i tecnològic és el secretisme creixent quan la norma hauria de ser la publicitat i la difusió del coneixement sense cap trava.

Per això, des d’una perspectiva d’esquerres i sobretot comunista, la cultura i el coneixement i les seves aplicacions no haurien de ser una mercaderia per ser comprada i venuda. O dit altrament, les idees i el coneixement no han de tenir propietaris, sinó que han de ser béns comunals, l’ús del qual ha de ser regulat col·lectivament. En una primera fase la nostra perspectiva ha de ser reconèixer l’autoria en alguns àmbits (determinades creacions artístiques o descobriments), però en cap cas aquest reconeixement ha d’implicar el dret a l’explotació privada d’aquests productes, que més sovint que no es pensa o bé són fruit d’un treball col·lectiu, o bé fins i tot dins el capitalisme només han estat possibles gràcies a la inversió pública. (Només cal pensar en determinades pel·lícules, determinats descobriments o en la recerca bàsica, finançada en general per l’Estat i fonamental per a l’avenç científic i tecnològic.)

En el cas dels descobriments científics i tecnològics, que poden ser vitals per al benestar de la nostra espècie, haurien d’estar sotmesos a un control públic molt estricte i caldria foragitar en tot el procés els interessos privats. Per això, cal que d’entrada la recerca en aquest àmbit estigui guiada per les neces-

sitats i prioritats de la majoria. Per exemple, no té gaire sentit dedicar recursos i temps a descobrir aparells superflus o medicaments per a afeccions que es poden curar seguint una dieta adequada, en lloc de destinar-los a millorar, per exemple, l’eficiència energètica de molts dels nostres aparells actuals.

En l’àmbit artístic, caldria promoure espais que incentivin la creativitat i recerca (col· lectiva) de noves formes d’expressió. En aquest sentit, caldria rebutjar l’associació de determinades estètiques amb el socialisme com es va intentar fa uns vuitanta anys promovent un suposat realisme socialista.

Ara bé, no podem obviar que ens les havem amb un àmbit on l’individualisme o el vedettisme més exacerbats estan molt arrelats i caldrà combatre’ls ideològicament sense treva. Tal com va assenyalar el marxista Raymond Williams al seu llibre Cultura i societat, en començar el segle XIX els artistes romàntics van escampar una imatge de l’artista que l’associava a un ésser especial, únic, imatge que ha perdurat fins avui. Tot plegat no deixava de ser un mecanisme d’idealització compensatòria davant de la supeditació creixent de l’activitat artística al mercat.

A. Contell

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

La Crida com a model a analitzar Límits i contradiccions d’una experiència El 30è aniversari de la gran mobilització de la Crida a la Solidaritat al Camp Nou del Club de Futbol Barcelona ha estat el motiu d’un documental emès per TV3 el passat 24 de juny, en record i reconeixement d’aquesta organització, un material informatiu que ha donat lloc a alguns comentaris al si de l’independentisme. Llibertat.cat en va fer una crítica el 28 de juny proppassat.

Aquesta crònica de Llibertat.cat qualifica clarament aquest documental com una operació de descontextualització. I és ben cert això, perquè el documental en qüestió és una descripció d’una desena d’anys d’aquesta organització cívica en la qual tots els fets importants de l’independentisme combatiu són sistemàticament silenciats.

El documental, tal com està confegit, ve a dir que la consciència independentista generada la dècada dels 80 del segle passat va ser obra de la Crida. En canvi, no es diu res de Terra Lliure, ni de l’MDT, ni de les nombroses i continuades accions i mobilitzacions a favor de la llengua i la cultura catalanes i en defensa dels interessos de les classes populars i contra la repressió, que van portar a terme els centenars i centenars de militants de l’Esquerra Independentista dia rere dia, any rere any, al llarg d’aquell decenni. No es diu, per exemple, res de la importància que va tenir l’acció de Terra Lliure contra Jiménez Losantos per a aturar de cop l’actuació dels signants del Manifiesto “dels 2.300” i se silencien totes les accions i mobilitzacions de caire social i ecologista que va protagonitzar l’independentisme al llarg d’aquells anys.

Aquesta operació de manipulació de la història revela volgudament o inconscientment una intencionalitat política que no és casual en el moment que vivim, en el qual hi ha sectors que s’autoanomenen sobiranistes que voldrien esborrar la història de l’independentisme per tal de poder portar el sentiment independentista

creixent cap a posicions moderades o inofensives des del punt de vista polític i social.

En aquest article no ens entretindrem a repassar les falsedats o llacunes espectaculars de l’esmentat documental perquè és una tasca que ja s’ha fet o que es pot completar fàcilment anant a les fonts històriques, sinó que intentarem valorar quina va ser la funció de la Crida, al llarg de la seva existència, des del punt de vista de l’independentisme.

La Crida no era independentista La Crida no es va declarar independentista fins als seus darrers anys. És una veritat que cal aclarir perquè avui que l’independetisme ja no és tan perseguit com aleshores, és fàcil que algú frívolament pugui qualificar aquell moviment d’independentista. I seria una mentida flagrant. Però, si la Crida no era independen· tista, què era?

La Crida era una “organització-tampó” situada entre l’autonomisme i l’independetisme: una organització que feia de “tap” o de “coixí” de la mateixa manera que ho va fer ERC en el seu moment, una funció semblant a la que fa el sobiranisme conservador1 actualment.

Es tracta d’un fenomen que es produeix en societats que, com la nostra, tenen una consciència política feble i que es manifesta regularment a través de l’aparició de posicionaments intermedis en la mesura que la confrontació política es va endurint.

Les organitzacions intermèdies es nodreixen d’un doble fenomen: d’una banda, s’hi agrupen aquelles persones i sectors que no estan disposats a assumir el nivell de confrontació amb l’Estat i amb el poder que la lluita ha anat reclamant; i, d’altra banda, reben un [ 1 ] Vegeu l’article “El sobiranisme conservador: aparició, anàlisi i perspectives d’evolució” a l’anterior número de La Veu.

tracte de favor dels sectors moderats i reaccio‑ naris (burgesia, casta política, etc.) de la societat, i són ben tractats per alguns mitjans de comunicació controlats per aquests sectors dominants. El decantament d’aquestes “organitzacions-tampó” cap a l’independentisme o cap al poder constituït és el que marca la seva funció real. És important de remarcar que el desemmascarament de les “organitzacions intermèdies pro-governamentals” és una operació que pot trigar anys a produir-se perquè acostumen a utilitzar aspectes importants del llenguatge i dels eslògans dels sectors en lluita i són afalagades, com hem assenyalat, per determinat entorn mediàtic.

La manera de distingir els sectors en lluita dels succedanis és la consideració que uns i altres reben del poder, tant de la burgesia autòctona i dels mitjans de comunicació com de l’aparell repressiu de l’Estat. La repressió que va caure sobre l’independentisme combatiu (no només damunt Terra Lliure sinó també sobre l’MDT i les diferents organitzacions de lluita) en comparació de la que va rebre la Crida, és d’una diferència espectacular.

El grau de confrontació (no tan sols les formes de lluita) és també un criteri distintiu.

Així, per exemple, si a la manifestació contra la LOAPA de l’any 1982 la Crida no es va atrevir a exhibir ni tan sols una pancarta amb el lema “Autodeterminació”, l’independentisme sí que en va portar una de grans dimensions que deia “Independència” i que va ser la causa de la detenció i empresonament de sis de les persones que la sostenien.

Una anàlisi política Quan ens trobem amb fenòmens del tipus de la Crida a la Solidaritat convé abandonar el “subjectivisme bonafè” que porta massa gent a l’engany i impedeix de tenir una visió objecti-

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ] 11

va de les coses. Cal fer l’esforç d’analitzar políticament els posicionaments i les orientacions dels agents polítics i socials.

Una anàlisi ingènua i despolititzada seria dir que tota organització catalanista i democràtica ja fa una tasca positiva per al país..., i no anar més enllà en l’anàlisi. Però d’aquesta manera es podria considerar, com encara fa una part de la població catalana, que CiU juga un paper positiu perquè “és un partit català”, ignorant que és bàsicament la política desplegada per CiU al capdavant de l’autonomisme la que ha donat com a resultat la reculada espectacular de la llengua i la ruïna econòmica, social i ecològica del Principat, i la dispersió i aïllament de la catalanitat arreu dels Països Catalans, al llarg de dècades d’errors i d’enganys.

En poques paraules, podem sintetitzar la política de la Crida al llarg dels anys centrals de la seva existència (fins ben bé l’any 1988) en els aspectes següents: − Va ser una organització que (com ho fan moltes ONG) vivia “parasitada” en l’entorn del poder, tolerada pel poder polític i mediàtic, i finançada (directament o indirectament) per aquest mateix poder. − La propaganda de la Crida defugia la crítica a la política oficial, i les seves accions evitaven la confrontació amb aquesta política: lingüísticament, per exemple, no criticava les bases de la política lingüística bilingüista oficial (cosa que sí que feia una altra organització d’aleshores, els Grups de Defensa de la Llengua), sinó que simplement feia pressió perquè la política lingüística oficial tingués més relleu. En el camp polític general, per exemple, si CiU no recomanava utilitzar el lema “autodeterminació”, la Crida callava i acatava la demanda, etc. I així en tots els aspectes i línies d’acció. − La pràctica organitzativa de la Crida no

va ser de crear un moviment nou, diferenciat de l’autonomisme, sinó que desenvolupava una pràctica de suport al govern autonòmic des d’una suposada “societat civil” conformada amb el poder autonòmic. − Des del punt de vista intern, aquesta política es portava a terme a través d’una pràctica pseudoassembleària, amb una participació poc integrada de les entitats i de la base militant, les quals es limitaven a avalar la tasca d’una cúpula política força restringida.

En la realitat política dels fets, la Crida va ser una eina de prolongació de la influència de l’autonomisme durant molts anys. La prova d’això és que quan es va declarar independentista i va començar a entrar de mica en mica en posicionaments polítics no coincidents amb els governamentals (contra l’OTAN, contra la presència militar americana, contra la visita del rei espanyol, etc.), es va haver de dissoldre a causa de la seva manca d’arrelament en una base social alternativa que li permetés de subsistir pels seus propis mitjans.

A partir d’aleshores, moltes de les funcions encomanades a la Crida, com a braç allargat de l’autonomisme, han estat assumides durant una colla d’anys i fins avui per ERC. El descobriment del paper jugat per aquesta darrera organització ha trigat, però, una vintena d’anys a fer-se realitat. D’aquí la importància de dotar-nos d’instruments d’anàlisi per a conèixer amb rigor la política de les diferents forces, anant més enllà de la disfressa que en algun moment de la seva existència hagin pogut adoptar.

Carles Castellanos

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 97 / setembre de 2011 ]

A la intempèrie El títol ja defineix el contingut del llibre: es tracta de la història d’una exclusió.

Patrícia Gabancho descriu en aquesta obra l’abast d’aquesta exclusió de l’independentisme català en el moment de la transició política espanyola. La descriu com l’operació de reduir la política al joc d’esquerra/dreta espanyoles (una nova “dreta civilitzada” i una nova ”esquerra ben entesa”, totes dues espanyoles).

Aquest era “el règim que calia consolidar”, conclou l’autora reproduint l’anàlisi crítica que en fa la seva organització política d’aleshores, el col·lectiu Esquerra Nacional.

Cal agrair a Patrícia Gabancho que no es limiti a una descripció freda sinó que, seguint el text del seu diari personal elaborat en aquell moment, qualifiqui l’operació de la transició espanyola com un engany, sense pal· liatius, i que posi de manifest tant el protagonisme del “socialistes” i del PSUC en aquesta manipulació, com totes les diferents complicitats, des del FNC fins al PSAN, en el fet de donar suport, per exemple, a una Assemblea

de Parlamentaris que ni tan sols havia generat un grup parlamentari català unitari a les Corts espanyoles.

Descriu cruament el paper de personatges com Jordi Soler Tura, defensor de la bandera espanyola i contrari al dret d’autodeterminació, l’absència voluntària dels diputats catalans en general (del PSC-PSOE, de CiU, etc.) a l’hora de votació d’aquesta qüestió, etc.

En resum, podem dir que aquest llibre mostra clarament que les misèries de la situa‑ ció actual (aquesta dificultat de la política parlamentària per a superar el marc autonòmic, per exemple) tenen l’origen en unes renúncies clares i conscients i en uns protagonistes col·lectius i individuals ben precisos. A un altre nivell mostra també les contradiccions i limitacions dels sectors autoanomenats “apolítics”, amb voluntat d’aconseguir un poder també, encara que a la seva manera, característiques de fortes individualitats de caire messiànic com Lluís Maria Xirinacs i Àngel Colom.

El llibre també és la història d’un desengany i d’un desànim personals de l’autora. En aquest aspecte, pensem que aquest desànim políticament expressa les contradiccions del grup Esquerra Nacional, un petit col·lectiu constituït per gent formada però amb una incidència escassa a les comarques i als barris populars en els quals arrelaria l’independentisme al llarg de la dècada ulterior. Aquesta seria l’explicació per la qual Gabancho no s’identifica amb aquest moviment naixent i la raó per la qual considera que Terra Lliure “des del primer moment va comptar amb el rebuig de la població catalana, sempre abocada al seny i a la convivència”. Aquesta no és la descripció de l’efervescència de la joventut independentista dels anys 80, ni del sentiment al si de determinats sectors de les classes populars catalanes, que justament veien en Terra Lliure i en el nou independentisme un referent de protesta i un senyal d’esperança.

Aquest distanciament envers l’independentisme combatiu, que l’autora va repetint al llarg del llibre, amb les seves autocrítiques a un llenguatge que considera fora de to, situa l’obra en una línia moderada que confereix justament un valor especial a les descripcions crítiques. És, en resum, un testimoni que cal escoltar, un text que cal llegir, encara que sigui críticament.

Joana Castellarnau

Patrícia Gabancho A la intempèrie

una memòria cruel de la Transició catalana Barcelona: L’arquer, 2011

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat