La Veu núm. 98

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 1

Una confrontació global cap a la ruptura Tothom està d’acord que amb el nou go· vern espanyol del PP hi haurà un augment de la pressió damunt les classes populars catala· nes, amb un increment de les retallades soci· als i de l’espanyolisme, i dins un marc especi· alment favorable a la repressió.

A la nostra manera de veure, però, aquest panorama desolador no té res d’una anàlisi política seriosa: és només una mena de premo· nició intuïtiva, pel fet que no descriu els ele· ments polítics fonamentals que entren en joc en aquesta conjuntura.

Perquè el fet és que, certament, des del punt de vista polític la nova conjuntura ve de· finida per tres elements fonamentals: una cri· si capitalista nacional i internacional aguditza· da i sense una sortida racional previsible; una hegemonia, en aquesta crisi, dels sectors més reaccionaris i liberals al si del sistema capitalis· ta espanyol i francès, uns sectors que volen aprofitar aquesta crisi per a portar a terme una reconversió de les estructures socials, econòmi·

ques i polítiques a favor seu; i, finalment, una tensió política creixent entre la voluntat col· lectiva de les nacions oprimides per l’Estat es· panyol i les pretensions d’aquest Estat.

No es tracta pas, doncs, realment, d’una simple ofensiva de la dreta espanyolista, com s’ha volgut fer veure en algunes anàlisis, sinó d’una situació de confrontació en un marc del crisi de l’Estat, el qual havent esgotat les possi· bilitats integradores, voldrà aplicar la medeci· na destralera de la repressió a una situació que veuen escapar del seu control. El que cal re· marcar és, a més, que els elements polítics i econòmics fonamentals d’aquesta situació són compartits al nostre país no sols pel PP sinó també especialment per CiU i que compten en molts aspectes amb l’assentiment general (ac· tiu o passiu) del sistema de partits vigent.

Ens trobem així davant una confrontació que pren un caràcter global, en la qual els drets col·lectius de les classes populars catalanes s’enfronten amb les pretensions de les oligar·

quies capitalistes de l’Estat espanyol. Un Estat espanyol reforçat al nostre país per l’aliança molt previsible al Principat entre el PP i CiU. Tot plegat despulla el panorama i deixa sense arguments els sectors més moderats (socialcris· tians, socialbenèfics, autonomistes), tot situ· ant davant per davant els veritables interessos oposats: classes populars catalanes i oligarqui· es capitalistes espanyoles Aquesta conjuntura hauria de permetre de posar, doncs, els fonaments per a una futura ruptura política global (independentista) si sa· bem convèncer sectors importants de les clas· ses populars catalanes de la necessitat de la in· dependència. I si aconseguim, a més, generar amb la nostra dinàmica la confiança necessà· ria en la possibilitat col·lectiva d’aconseguir i de mantenir el poder popular de la nova repú· blica independent.

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

L’Esquerra Independentista: entre el protagonisme històric i l’autoconsum A hores d’ara, i malgrat els esforços d’en Duran i Lleida i els seus acòlits per mirar de fernos veure el contrari, per a molts sectors del nostre poble l’autonomisme és ja un projecte caduc. No és intenció d’aquest article repassar de nou els canvis de conjuntura pel que fa a la consciència col·lectiva sobre la necessitat d’avançar cap a la plena sobirania, sinó reflexio­ nar sobre el paper que l’Esquerra Independen· tista hi ha de jugar.

La independència és reclamada de manera més o menys explícita per diferents sectors so· cials i les seves respectives expressions políti· ques, incloent-hi aquells que no entenen que la conquesta d’un Estat propi suposa necessà· riament un procés de ruptura respecte als es· tats ocupants i que, per tant, ofereixen soluci· ons màgiques (que defugen la confrontació) i buides de qualsevol contingut social que per· meti sumar el conjunt de les classes populars a la lluita independentista.

Fins i tot alguns d’aquests sectors (sovint i lògicament els més publicitats pels mèdia) combreguen amb les polítiques ultraliberals de desregulació social i, per tant, de desvertebra· ció nacional que practica el govern d’Artur

Mas. És a dir, en un context en què al descrè· dit de l’autonomisme s’hi afegeix de manera colpidora l’agressió constant als drets socials per part del capital i els seus gestors, apareix un “nou independentisme” que renega d’una rea· litat punyent, de la tesi fonamental de 30 anys d’estratègia independentista als Països Cata· lans: que la lluita per l’alliberament nacional és indestriable de la lluita per la justícia social i que un projecte independentista només té sentit com a alternativa nacional-popular, com a marc on desenvolupar un model social i eco· nòmic al servei del poble.

Així, correm el risc que en lloc de canalit· zar la indignació popular cap a la ruptura, ens trobem, d’una banda, amb un ressorgiment dels plantejaments lerrouxistes que identifi· quin catalanitat amb burgesia i polítiques libe· rals, i de l’altra, amb un sobiranisme absoluta· ment estèril que tan sols serveixi als botiflers de CiU per justificar una reedició del seu pac· te amb Espanya: autonomisme 2.2.

I què fa l’Esquerra Independentista en aquest context? La resposta, en teoria, és de manual: d’una banda construir la Unitat Po· pular; és a dir, agrupar forces (el màxim de sec·

tors populars) al voltant d’un programa de de· fensa dels drets nacionals i socials de manera que els plantejaments rupturistes esdevinguin hegemònics, tot desplegant diferents eines d’intervenció social i política; i d’altra banda, abordar les qüestions estratègiques que neces· sàriament cal plantejar tant pel que fa a la con· frontació política amb els estats ocupants, com pel que fa a la construcció d’una futura repú· blica catalana.

Però la pràctica no sempre coincideix amb la teoria i el sectarisme i la dolça temptació de recloure’s en l’autoconsum sembla que encara tingui adeptes amb el pas dels anys.

Així, en l’apartat dels aspectes positius, cal destacar que a nivell local el projecte de la CUP és cada dia més sòlid tant en els seus plantejaments com en el seu arrelament social i electoral. A més, a nivell local també són molts els llocs on el conjunt de l’Esquerra In· dependentista ha sabut jugar un paper dina· mitzador tot dotant de contingut polític algu· nes mobilitzacions socials.

En canvi, a l’hora de bastir i desplegar un projecte polític a nivell nacional, fins i tot en moments en què la conjuntura ens és del tot

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 3

favorable (desencantament respecte al sistema i l’autonomisme, resposta social a les políti· ques liberals, agressions lingüístiques i, no ho oblidem, més de 100 regidors de la CUP arreu del país), les mancances i reticències injustifi· cades estan a l’ordre del dia.

No perdrem el temps comentant aquesta en· telèquia política que alguns anomenen municipalisme d’alliberament (sic), perquè si a hores d’ara encara n’hi ha qui no s’ha adonat que ni les retallades, ni les privatitzacions dels serveis públics i els sectors estratègics, ni la nacionalit· zació de la banca, ni les regulacions laborals, ni les polítiques de territori, ni la política energè· tica, etc. no es poden decidir ni gestionar des dels ajuntaments, aquestes persones tenen un greu problema de percepció de la realitat.

El que ara ens preocupa és el fet que, segons el nostre parer, de vegades l’Esquerra Indepen· dentista no actua d’acord amb uns paràmetres que permetin avançar el conjunt del movi· ment. L’exemple més clar el trobem en les dar· reres experiències d’organització de les activi· tats de l’11 de Setembre a Barcelona, coordina· des per organitzacions que són membres de la Taula de l’Esquerra Independentista.

A banda dels incompliments d’acords en un tema especialment sensible com és la no al· lusió a les preses polítiques basques1 (a les quals [ 1 ] Persones nascudes o residents als Països Cata· lans però servils a l’estratègia del moviment d’allibera· ment nacional basc, estratègia que al llarg de molts anys ha menyspreat el poble i l’independentisme cata· là i n’ha dificultat el desenvolupament, com han reco·

el Consell Polític de la CUP ja fa temps que va decidir que no s’havia de donar suport polític), resulten especialment preocupants els errors pel que fa a línia política: - No es va visibilitzar com caldria la CUP, tot menyspreant les possibilitats i les necessi· tats del moment polític, sobretot després dels resultats obtinguts a les darreres elecci· ons municipals, que han refermat el seu pa· per referencial dins la Unitat Popular.

- Es van continuar difonent uns discursos (vagues i sense concretar les prioritats) i uns referents simbòlics que no ajuden a esten· dre el missatge de l’Esquerra Independen· tista a la base social de la Unitat Popular (és a dir, al conjunt de les classe populars).

Aquestes errades no fan sinó entorpir l’aug· ment de la consciència social i política, el pa· per de l’Esquerra Independentista com a arti· culadora del pol de ruptura i el desplegament orgànic de la Unitat Popular.

Així doncs, si l’Esquerra Independentista vol estar a l’alçada del temps històric, té ara com ara una sèrie de prioritats fonamentals que no pot continuar eludint o deixant per més endavant: - Consolidar i estendre el projecte polític de la CUP com a referent de masses, és a dir, com a eina d’enquadrament, de mobi· lització i d’intervenció política real amb tot el que això implica: estructura organitzati· negut finalment alguns dirigents de l’esquerra abertza· le.

va, relació amb organitzacions i moviments populars, programa nacional de transfor· mació, visibilització pública i participació desacomplexada en la lluita institucional, tant a nivell local com “autonòmic”.

- Desterrar les pràctiques d’autoconsum i els discursos inintel·ligibles per a la im· mensa majoria del nostre poble. Cal demos· trar, lligant els discursos amb la realitat de les persones que cada dia patim les conse· qüències de l’explotació capitalista i l’ocupa· ció i multiplicant la incidència en les lluites i mobilitzacions socials (especialment en totes les de resposta a les polítiques libe· rals i els seus efectes sobre la classe treballa· dora), que el projecte de l’Esquerra Indepen· dentista dóna resposta a les necessitats i an· hels de les classes populars catalanes.

- Assumir la necessitat de confrontar-se ideo­ lògicament amb el sobiranisme liberalconservador, disputant-li espais d’incidèn· cia i evitant que aquest esterilitzi o deformi les diverses iniciatives sobiranistes de base.

Alhora, cal prendre la iniciativa pel que fa a l’elaboració i desplegament de propostes polítiques emmarcades en una estratègia de ruptura, com podria ser l’Assemblea de Representants Electes del Poble Català.

- Articular eines i espais que serveixin real· ment per al debat polític fructífer, és a dir, lliure de maniqueismes i apriorismes, i per a la formació d’una militància que sàpi· ga, com deia Lenin, “no aïllar-se de la mas· sa que dirigeix sinó, per contra, conduir en· davant realment tota la massa”.

Rosa Alemany

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

Un Estat per normalitzar la llengua El passat 2 de setembre, es feia públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) havia dictat una interlocutòria en què instava la Generalitat de Catalunya a aplicar en el termini de dos mesos les sentencies1 del Tri· bunal Suprem espanyol del desembre de 2010 sobre el model d’escola catalana i la immersió lingüística.

Aquestes sentències qüestionaven el paper del català com a llengua vehicular i obligaven la Generalitat d’amunt a adoptar les mesures que fossin necessàries perquè l’espanyol fos llengua vehicular de l’ensenyament. En con· cret s’hi afirmava que «declaramos el derecho del recurrente a que el castellano se utilice tam· bién como lengua vehicular en el sistema edu· cativo de la Comunidad Autónoma de Cata· luña, y en consecuencia y deberá adoptar cua­ ntas medidas sean necesarias para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación crea­ da por la declaración de la sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera [ 1 ] En concret, es tracta de les sentències de 9/12/2010 (recurs 793/2009), 13/12/2010 (recurs : 796/2009) i 16/12/2010 (recurs 1839/2009).

también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el ca· talán».

Per tant, el Suprem espanyol usava com una base de la seva argumentació la sentència del Tribunal Constitucional homònim sobre l’estatutet de Catalunya, la qual anul·lava par· cialment l’article 6, en concret la referència a l’ús preferent del català a les administracions públiques i als mitjans de comunicació públics de Catalunya i, tot i que mantenia intactes els articles 35.1 i 35.22, que fan referència a l’ús del català en l’àmbit de l’ensenyament, amenaça· va d’interpretar tot l’apartat 1 i el primer enun·

ciat del 2. De fet, el Suprem s’ha avançat a aquesta interpretació.

Encara que l’aplicació de la interlocutòria del TSJC està suspesa temporalment mentre es resol el recurs presentat per la Generalitat, és evident que ens trobem davant una ofensiva de l’Estat a través del seu aparell judicial per im· pedir que el català sigui la llengua hegemòni· ca de les administracions públiques3 i dels mit· jans de comunicació públics de Catalunya i la llengua vehicular de l’ensenyament.

Aquesta ofensiva cal emmarcar-la dins l’es· tratègia que l’Estat i l’espanyolisme duen a ter· me a Catalunya4, la qual té dos vessants com·

[ 2 ] «35.1.Totes les persones tenen dret a rebre l’en· senyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenya· ment universitari i en el no universitari.»

«35. 2. Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenya· ment en català en l’ensenyament no universitari. Tam· bé tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenya· ment obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitu· al en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d’estudis. »

[ 3 ] Per exemple, el 4 setembre, el mateix TSJC va dictar una nova interlocutòria per la qual es declarava ferma la sentència que anul·la l’article 5.1 del reglament municipal de Sant Pol de Mar (Maresme) que havia previst que ‘tota la documentació municipal serà redac· tada en català’. [ 4 ] Aquesta estratègia és més global i adopta tàc· tiques semblants o diferents a les Illes o el País Valen· cià, ja que l’objectiu és impedir l’expansió de l’ús del català i que esdevingui un element identificatori/dife· renciador dels i les catalan(e)s. Així, el 22 de novembre passat el Tribunal Superior de Justícia de les Illes feia pública una sentència que atacava també la preeminèn·

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 5

plementaris: d’una banda, es pretén que als pocs àmbits en què el català és preferent o ma· joritari deixi de ser-ho i comparteixi l’espai amb l’espanyol; i d’altra banda, i al mateix temps, es postula la no-intervenció en aquells àmbits en què l’espanyol és hegemònic. Per això, els sectors que proposen l’equiparació de l’ús de les llengües a l’ensenyament són els ma· teixos que neguen aquesta possibilitat en àm· bits com l’audiovisual o la justícia.

L’atac al sistema d’immersió lingüística s’inscriu en aquesta estratègia, però va més en· llà. Es tracta també de dividir en dues comu· nitats una part del nostre país i d’evitar que el català esdevingui una llengua nacional i de co· hesió social.

La immersió i els seus límits Dit tot això, no hem d’oblidar els límits de la immersió dins un procés de normalització lingüística. Ras i curt: com s’ha pogut compro· var en els darrers 25 anys, la immersió no ga· ranteix que l’ús de català augmenti en altres àmbits diferents de l’escolar.

La normalització lingüística és un macro· procés en què han d’interactuar un conjunt d’agents en diferents àmbits d’ús (és a dir, no només l’ensenyament) per assolir que una de· cia del català a l’àmbit educatiu. D’altra banda, el nou govern autonòmic del PP ha presentat un avantprojec· te que afecta de manera nuclear la legislació que esta· bleix l’ús en teoria preferent del català a l’administra· ció.

terminada llengua esdevingui l’hegemònica de la majoria d’aquests àmbits. Doncs bé, el dife· rents governs regionals de CiU o del Tripartit no han volgut assumir aquest repte oberta· ment i sense embuts i, per començar, en el ter· reny del discurs sobre les llengües han escam· pat la idea que era possible una mena de bilin· güísme harmònic entre el català i l’espanyol. A tot això, cal afegir-hi la inoperància total d’aquests governs en àmbits claus com l’audio­ visual, el lleure o la justícia.

D’altra banda, tampoc no es pot deixar de banda el fet que la implementació de la im· mersió lingüística no ha estat tan exitosa com de vegades s’afirma des de la propaganda ofi­ cial. Si bé ha garantit un coneixement passiu de gairebé el 100 de la població escolar, no es pot dir el mateix pel que fa a l’ús actiu del ca· talà: un percentatge gens menyspreable d’alumnes castellanoparlats acaben primària sense dominar mínimament el català tant oral· ment com per escrit5.

A més, en molts llocs de l’àrea metropolita· na de Barcelona la immersió no ha tingut con· tinuïtat a la secundària, etapa educativa en què els alumnes constaten que el català ja no és la llengua vehicular de totes les assignatures, sinó que la tria depèn del professorat. O es podria també recordar la facilitat amb què, dins i fora de l’aula, molts ensenyants canvien a l’espa· nyol en les seves interaccions amb els alumnes. [ 5 ] No ens referim pas a alumnes nouvinguts sinó a nens i nenes que han nascut a Catalunya.

La independència: condició necessària En conclusió, en l’àmbit de la lluita per la llengua es pot afirmar que les propostes fe· deralitzants6, que pretenen aconseguir que l’Estat espanyol vetlli per la normalització de les llengües que s’hi parlin, no passen de ser d’idea­lismes que menyspreen una reali· tat ben dura i constatable: el projecte polític espanyol és incompatible amb la diversitat lingüística.

Tertium no datur: amb un estats ocupants que malden per destruir-nos econòmicament i culturalment, aconseguir un Estat propi es· devé una condició necessària per normalitzar el català i que esdevingui la llengua de cohesió social. Qualsevol altra via està condemnada di· rectament al fracàs7.

A.Contell

[ 6 ] Albert Branchadell n’ha estat el representant més conspicu. [ 7 ] Dintre d’aquestes vies inútils hi ha la preten· sió il·lusa que la Unió Europea reconegui oficialment el català, una llengua que no només no té al darrere un Estat, sinó que en té dos que hi actuen sistemàticament en contra. La inutilitat d’aquesta via s’ha pogut tornar a comprovar el passat mes de novembre en què el par· lament europeu no va admetre a tràmit l’esmena pre· sentada pels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Ori· ol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) perquè es debatés i es votés a la Comissió d’Exteriors de l’Euro· cambra la incorporació del català com a llengua ofi­cial.

L’esmena es va presentar aprofitant l’entrada de Croà· cia a la UE, la qual cosa implica automàticament l’ac· ceptació del croat com a idioma oficial.

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

Encadenant precarietat, i continuem mirant-nos-ho

Per si no teníem prou clar al servei de qui ha governat el PSOE, abans de marxar de la Moncloa ens ho ha volgut tornar a evidenciar, aquest cop, amb una nova regressió en matèria de relacions laborals. Ha volgut deixar el po· der fent un nou favor als seus amos.

Aquest cop s’han atrevit a fer-ho fins i tot sense el famós diàleg social, que tants cops en “aquesta democràcia espanyola” ha servit de coartada a governs, patronal i sindicats pactis· tes per atacar els ja migrats drets de les treba· lladores i treballadors.

Sota el pretext de “preferim un contracte temporal a un aturat”, el Ministre de Treball espanyol justificava l’acord pres en el Consell de Ministres espanyol del passat 26 d’agost, mitjançant el Reial Decret-Llei 10/2011. Entre d’altres mesures, aquest decret elimina el límit existent d’encadenament de contractes tempo· rals i deixa sense validesa l’article 15.5 de l’Es· tatut dels Treballadors durant els propers dos anys:

“Les persones treballadores que durant un període de 30 mesos haguessin estat contra· ctats durant un termini superior a 24 me· sos, (...) pel mateix lloc de treball a la ma· teixa empresa, mitjançant dos o més con· tractes temporals (...) adquiriran la condi· ció de treballadors fixos”.

Aquest article de l’Estatut dels Treballadors no ha estat, i així ho han denunciat repetida· ment els sindicats, una garantia per lluitar con· tra l’abús i l’ús fraudulent de la contractació mitjançant contractes temporals. Tanmateix, amb la seva supressió es dóna barra lliure a

l’empresariat per tal de contractar treballado· res i treballadors indefinidament de manera eventual.

Una altra mesura que conté el Decret-Llei 10/2011 és la modificació per enèsima vegada de l’actual contracte de formació, tot creant-ne un de nou: el Contracte per a la Formació i l’Aprenentatge. En aquest cas ataca una franja d’edat, els i les joves, que ja pateixen estructu· ralment una xifra elevada de contractes labo· rals en precari, per no parlar dels alts índex d’atur (més del 40% als Països Catalans, sense comptar Catalunya Nord ni la Franja).

Aquesta modificació amplia fins als 30 anys l’edat susceptible de ser contractat mitjançant aquest tipus de contracte. Fins ara era l’edat màxima per poder ser contractat sota aquesta modalitat eren 24 anys. Una altra de les nove· tats d’aquesta modificació és el temps en què un jove pot ser contractat mitjançant el Con· tracte per a la Formació i l’Aprenentatge, que passarà a 3 anys com a màxim amb un mínim d’un any. Fins ara el límit temporal es movia entre un mínim de sis mesos i un màxim de dos anys.

Aquesta canvi del contracte de formació condemna encara més els i les joves (segons aquest Reial Decret ara s’és jove 6 anys més), fills de la classe treballadora, a viure en preca· ri, hipotecant qualsevol projecte de vida a mit· jà i llarg termini.

Aquesta nova reforma significa un pas més cap a la demanda històrica de les patronals es· panyoles i catalanes: l’acomiadament lliure i sobretot gratuït. A la pràctica, tot i que de ma·

nera encoberta, podríem dir que amb l’elimi· nació de la limitació d’encadenament de con· tractes temporals, aquesta demanda de la pa· tronal ja comença a ser una realitat.

Mentre a cada reforma laboral, a cada De· cret Llei aprovat per les Corts espanyoles o pels governs espanyols de torn, el conjunt de les classes populars d’aquest país anem perdent drets, anem veient com se’ns pixen a sobre, ens diuen que plou i ens ho creiem, en els millors dels casos, ens ho mirem. Fem la crítica de torn als sindicats espanyols per pactistes, tebis, tra· ïdors i botiflers, i apa, fins a la següent Refor· ma Laboral.

La vertebració d’un Sindicat Nacional i de Classe ha de ser una prioritat per l’Esquerra In· dependentista. Hauríem de treballar per tal de convocar una conferència nacional sobre aquest tema on participés el conjunt de les or· ganitzacions de l’Esquerra Independentista.

Una conferència que, tocant de peus a terra, analitzés la realitat sindical del país i la relació de forces existents en el camp sindical i a par· tir de la qual fóssim capaços i capaces, des del respecte, de triar què és allò que ens serveix, què no ens serveix i quin model sindical volem construir.

Cal treballar per la construcció d’aquest sindicat, un sindicat necessari per a la classe treballadora en el moment històric que vivim i encara més necessari per a la consecució dels nostres objectius com a moviment polític.

David Soriano

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 7

País Basc: una nova fase del procés El passat 20 d’octubre l’organització Euska· di ta Askatasuna (ETA) anunciava “el cessa· ment definitiu de la seva activitat armada”, un anunci que no havia de sorprendre ningú que hagués seguit amb atenció els darrers debats i posicionaments de l’Esquerra Independentis· ta basca. Ans al contrari, la decisió d’ETA cal emmarcar-la sobretot en aquest context.

Tot i això, és evident que hi ha un interès gens amargat des de l’Estat de presentar aquest cessament de l’activitat armada com una der· rota d’una estratègia i com una prova de la in· utilitat de la lluita armada. Aquesta anàlisi, es· campada pels diferents aparells de l’Estat, ha estat assumida, òbviament, per diversos perio· distes i/o opinador(e)s1. Fins i tot sectors de l’esquerra alternativa espanyola han acceptat algunes de les premisses d’aquest planteja· ment, com es pot comprovar a l’article “El re· lato único”, escrit per Miguel Romero, editor de la revista Viento Sur2.

El greu problema d’aquesta anàlisi és que menysté alguns fets fonamentals: en primer lloc, la lluita armada és un mitjà de lluita al ser· vei d’uns objectius, no pas una estratègia en si mateixa; en segon lloc, contràriament al que afirmen molt(e)s opinador(e)s, si més no des dels anys 80, ETA no pretenia una victòria mi· litar, que sabia impossible (de fet, des de mit· jan decenni dels 90, amb l’actualització i sim· plificació de l’alternativa KAS, l’organització armada basca va situar el dret dels bascos i les basques a decidir el seu futur com a clau fona· mental per resoldre el conflicte entre el País Basc i els estats ocupants); i en tercer lloc, aquesta organització forma part d’un movi· ment, que malgrat la persecució a què ha estat sotmès, continua existint i està arrelat en el seu poble, tal com es va demostrar a les darreres conteses electorals (municipals i forals i espa· nyoles).

Precisament, és el conjunt de l’Esquerra In· dependentista basca la que ha debatut en els darrers anys quins són l’estratègia i els mitjans més adequats per a l’actual conjuntura. Una peça clau en aquest procés de debat va ser l’aprovació en començar el 2010 de la ponèn· [ 1 ] Vegeu com a exemple paradigmàtic nostrat l’article de Quim Aranda “La derrota d’una estrategia” (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3politica/17-politica/467332-la-derrota-duna-estrategia. html), el qual va ser respost a Llibertat.cat el 3 de no· vembre per Carles Benítez i Joan Rocamora (http:// www.llibertat.cat/content/blogcategory/27/37/). [ 2 ] L’article es pot consultar al web Rebelión.org (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=138083&titu lar=el-relato-%FAnico-).

cia Zutik Euskal Herria3. En un context en què la consciència que cal exercir el dret de decidir està força estesa dins les classes popu· lars basques, la lluita armada era més aviat una nosa que un mitjà per acumular forces.

De fet, els estats espanyols i francès s’havien aclimatat perfectament a una situació en què només havien d’activar els mecanismes re· pressius per donar resposta a les reivindicaci· ons de l’independentisme basc. A més, les ac· cions indiscriminades del fonamentalisme is· làmic han contribuït a una confusió que fa poc clara la funció política de l’acció armada.

Per tant, la decisió d’ETA és una decisió po· lítica conscient del l’Esquerra Independentis· ta basca a partir de l’anàlisi de la conjuntura política i de les condicions en què es troba el moviment en general. No es tracta d’una der· rota d’una estratègia sinó d’una evolució en els mitjans de lluita, una evolució en què cada for· ma de lluita ha tingut i tindrà un paper en cada moment concret.

Cal remarcar que el Moviment d’Allibera· ment Nacional Basc (MANB) ha sabut recti· ficar una línia d’acció que no els permetia avançar, perquè des de feia uns deu anys, tot el moviment estava supeditat a una pràctica de lluita armada i de guerrilla urbana poc com· prensible fins i tot per a una part de la seva base social. Tot plegat portava a l’afebliment del moviment tant des del punt de vista orgànic com pel que fa a l’arrelament social.

El que acabem de dir ens porta a la qüestió de la utilitat o no de la lluita armada, que no es pot respondre analitzant només els darrers anys, sinó que exigeix tenir en compte tota la història d’ETA i del MANB. I encara diríem més: cal· drà esperar que passin uns anys per dur a terme una anàlisi acurada, perquè la lluita armada d’ETA forma part un procés de llarg abast, els resultats del qual encara estan per veure. De tota manera, una perspectiva més àmplia ens permet de constatar ja que aquesta forma de lluita ha servit durant un cert temps per a arribar a la si· tuació actual, caracteritzada per un augment de la consciència independentista que possibilita passar a una altra fase del procés.

Reptes de futur Desapareguda l’activitat armada d’ETA, el camí del poble basc per decidir el seu futur no [ 3 ] Vegeu l’anàlisi que en fa Albert Botran a l’ar· ticle “La línia política de l’Esquerra Abertzale: clarifi· cació entre bastonades“, publicat al número 92 de La Veu (http://www.defensadelaterra.org/LaVeu/veu92. html#ass5).

serà gens fàcil ni estarà exempt de perills. I ja no diem per construir el socia­ lisme, un altre dels objectius estratègics de l’Esquerra Independentista basca.

La reacció de l’Estat espanyol serà evitar que es posi sobre la taula i es resolgui democràtica· ment el conflicte polític que explica la perdura· ció d’ETA durant 50 anys. Per aconseguir-ho, continuarà recorrent a la seva maquinària re· pressiva4 i ideològica, usarà els presos polítics com a ostatges i sobretot intentarà satel·litzar el PNB i els sectors socials que aquest partit repre· senta perquè no assumeixin una estratègia veri· tablement sobiranista. La mobilització del po· ble basc i i la capacitat de l’Esquerra Indepen· dentista basca de generar contradiccions dins el PNB seran fonamentals per saber cap on s’en· camina el procés. L’èxit de l’aposta pel Pol So· biranista es mesurarà en gran part per la seva ca· pacitat d’arrossegar-hi una part de la base del PNB o/i de dividir aquesta formació política.

Una altra qüestió rellevant serà de quina manera s’articularà la direcció política del MANB, una aspecte cabdal en qualsevol pro· cés i moviment polític revolucionari. No és cap secret que, a causa de la seva funció institucio· nal, ETA, que es defineix no pas com una or· ganització militar sinó com una de revolucio· nària socialista, ha estat en els darrers trenta anys la peça decisiva de la direcció política del MANB. Independentment que ETA es dissol· gui o no, no hi ha dubte que la fi de la lluita ar· mada provocarà una redefinició d’aquesta di· recció política.

L’articulació d’una direcció política socia­ lista és imprescindible, en aquesta nova fase que s’obre, per tres raons: en primer lloc, en un pro· cés en què s’ha apostat per una aliança amb sec· tors de burgesia (la petita fonamentalment) per assolir la independència cal que el sector més [ 4 ] Les agressions i amenaces de les forces d’ocu· pació espanyoles al candidat d’Amaiur per Navarra, Jo· sefa Compains, és un indici que l’Estat no aturarà la seva violencia.

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

conscient de la classe treballadora en porti les regnes; en segon lloc, el MANB ha de conjurar el perill que l’inevitable accent en la lluita insti· tucional de la nova estratègia de l’independen· tisme basc acabi en una integració en el sistema d’un moviment que ha estat la força antisistè· mica més organitzada del sud d’Europa; i en ter· cer lloc, encara que el MANB ha posat al cap· davant dels seus objectius a curt i mitjà termini aconseguir la sobirania del País Basc, la lluita pel socia­lisme continua sent un dels seus objectius estratègics, que no es pot deixar per a l’endemà de la independència.

ETA i els Països Catalans No volem acabar aquest article sense valo· rar la incidència d’ETA als Països Catalans i so· bretot en el nostre moviment d’alliberament nacional. Sense cap mena de dubte, des que, a mitjan dels anys 80 del segle passat, l’organit· zació armada basca va decidir actuar sistemà· ticament als Països Catalans, usant sovint la tècnica poc discriminatòria del cotxe bomba, es va convertir en un nou entrebanc del nostre moviment. D’una banda, ETA convertia el nostre país en un territori espanyol més, alho·

ra que negava la territorialitat, com es va poder comprovar amb l’anunci de treva indefinida de les accions a Catalunya però no pas al País Va· lencià i a les Illes (a partir de l’1 de gener del 2004). D’altra banda, menystenia la dinàmica de l’Esquerra Independentista catalana i el ni· vell de consciència del nostre poble i duia a ter· me accions difícilment assumibles per les clas· ses populars catalanes. Algunes d’aquestes ac· cions van destruir en poques hores la tasca pe· dagògica que Terra Lliure havia dut a terme durant anys. Finalment, no dubtava a fer ser· vir els sectors polítics més aventuristes5 per re· clutar sobretot col·laborador(e)s, cosa que ha generat fins avui mateix una contradicció en el nostre moviment a l’hora de decidir què calia [ 5 ] L’aventurista parteix sempre d’anàlisis subjec· tives i pren decisons sense tenir en compte la realitat del seu país o del moviment al qual afirma que pertany.

Exemples destacables del que diem serien Joan Carles Monteagudo, que va abandonar Terra Lliure per in· gressar a ETA quan més el necessitava l’organització ar· mada catalana, o els i les militants vinculats/des al PCE(i), que sense cap arrelament en la realitat catala· na i obviant el parer de l’Esquerra Independentista ca· talana, de la qual estaven desconnectats, van convertir en línia política el suport incondicional a ETA.

fer amb les persones represaliades per haver-se allistat a ETA. Seguint aquesta dinàmica marcada per ETA, l’Esquerra Independentista basca ha tin· gut, tret d’excepcions, fins avui mateix una vi· sió fonamentalment utilitària i a curt termini de les relacions internacionals amb el nostre moviment, que buscaven bàsicament el suport a la seva candidatura europea o la solidaritat contra la repressió. El darrer episodi d’aquesta manera d’abordar les relacions internacionals van ser les passades eleccions europees, en què sota l’aparença d’una candidatura internacio· nalista es tornava a repetir un model caducat, al servei bàsicament de les necessitats políti· ques urgents moviment d’alliberament nacio· nal basc, tot obviant les nostres.

Creiem que el nou panorama que s’obre ara pot ajudar a unes relacions veritablement soli· dàries entre diferents moviments d’allibera· ment al si de l’Estat espanyol, sense supedita· ció d’uns a les dinàmiques d’altres. En aquest sentit, des de l’MDT treballarem amb aques· ta orientació, com de fet ho hem estat fent des dels anys noranta.

Joana Gorina

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 9

Ni social, ni democràtica: Europa es treu la careta Mantenir el fals mite d’Europa com a para· digma de progrés, democràcia i cohesió social resulta a hores d’ara difícil per als portaveus i ideòlegs del sistema. La crisi econòmica i fi· nancera (aquella que en el ja llunyà 2008 ens deien que havia de servir per “refundar el capi· talisme”) ha acabat posant al descobert el veri· table tarannà de la Unió Europea: una mena Quart Reich sota el domini del capital especu· latiu.

En qüestió de setmanes hem vist com dos dels màxims responsables del forat comptable a Grècia, consellers de Goldman-Sachs quan aquesta entitat financera va avalar els comptes falsejats pel govern conservador grec i que eren, per tant, còmplices necessaris d’questa estafa, han esdevingut respectivament Presi· dent del Banc Central Europeu (Mario Drag· hi) i Primer Ministre italià (Mario Monti), mentre que un altre personatge lligat al BCE i ex-ministre de finances grec quan Grècia va falsejar també els seus comptes per ingressar a l’eurozona (Lucas Papademos) ha estat nome· nat Primer Ministre grec.

Així, en lloc de jutjar i condemnar delin·

qüents econòmics i estafadors de diner públic, la gran i moderna Europa els premia ator· gant-los càrrecs de direcció al capdavant de go· verns estatals i del principal govern econòmic del continent, el BCE... I com ho fa?

Doncs ara ja no cal ni mantenir les formes: ho fa sense eleccions, sense consultes populars, sense qüestionar públicament les polítiques que cal desenvolupar.

Ho fa, en el cas de Grècia, amb un cop d’es· tat en tota regla que impedeix, de retruc, que el poble grec decideixi democràticament sobre les draconianes mesures antisocials imposades per la metròpoli alemanya i el capital financer, els veritables responsables d’aquesta situació.

Ho fa a Itàlia posant fi per decret a l’esper· pèntic govern d’en Berlusconi just abans que aquest caigués enderrocat per la pressió popu· lar, amb l’objectiu de canviar el gestor, sense tocar el sentit de les seves polítiques o, fins i tot, fent-les més regressives en els aspectes so· cials.

I ho fa i desfarà, en funció dels interessos de la banca i les transnacionals, a tot arreu d’allò que anomenen, i amb raó, la perifèria: aquells

estats a qui, segons els acords econòmics que van dur a la construcció primer de la CEE i després de la UE, correspon un paper subsidia­ ri respecte als motors industrials (Alemanya, Holanda, Nord de França), agroalimentaris (França), financers (Alemanya, Luxemburg) i energètics (en un principi amb equilibri Fran· co-Alemany, però amb un decantament cap al cantó teutó arran dels seus acords amb Rússia).

Europa es va configurant, doncs, com una mena de reedició del Quart Reich que me· nysprea de manera cada cop més descarada els principis democràtics fins i tot en els aspectes més formals, que serveix exclusivament els in· teressos de les oligarquies financeres i indus­ trials a costa de l’empobriment i l’exclusió so· cial, que renega de la solidaritat i la cultura com a eines bàsics de convivència i que relega el seu Sud al paper de lloc d’esbarjo de les clas· ses benestants del Nord i d’arreu del planeta i només deixa triar els seus habitants entre l’atur i la precarietat del sector de l’hosteleria.

Ideològicament, aquesta Europa es basteix sobre el feixisme i la xenofòbia: ara ja no no· més contra els nouvinguts, aquella mà d’obra

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

importada durant anys en condicions cada ve· gada més precàries per apaivagar l’avarícia dels explotadors locals i a la qual es neguen els més elementals drets de ciutadania, sinó també contra “els ganduls del sud”, aquells que no treballem, o ho fem d’amagatotis, perquè el capital transnacional ha establert els seus cen· tres de decisió i les seves bases industrials i fi· nanceres a la Gran Alemanya.

Com a recepta per al descontentament, la mateixa que a la gran crisi del període d’entre· guerres: divideix els oprimits perquè es bara· llin entre ells, manipula la informació, ara amb mil televisions privades que canten a cor la mateixa lletania (com n’estaria Goebbels, de satisfet!), esclafa la dissidència retallant drets polítics i democràtics, assassina nouvinguts (com ja passa a Alemanya, Suècia, Noruega i Dinamarca).

En resum: la socialdemocràcia ha mort! Ha mort perquè el capital ha decidit deixar de re· vertir ni un bri de les plusvàlues; han decidit que ja no pensen pagar impostos per mantenir una mínima estructura de protecció social i que, aquesta, en tot cas, només té sentit al cen· tre de l’Imperi (Alemanya i voltants), mentre la resta, la perifèria... “és un problema de la Guàrdia Civil”, com deia aquell. A la perifèria cal desmuntar el sistema públic d’educació i de salut, primer per estalviar impostos als rics, i segon i més important, perquè aquests capita· listes puguin fer encara més negoci amb les se· ves asseguradores i les seves “fundacions edu· catives”.

Des de la caiguda del bloc de l’Europa Ori· ental, la socialdemocràcia ha anat esdevenint progressivament inútil al sistema, perquè aquest s’ha envalentit i ha decidit prescindir de mesures preventives, del desenvolupament en els estats tampó de l’anomenat “estat del ben· estar”. I com històricament havia passat, des que els socialfeixistes alemanys (SPD) van as· sassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, els malanomenats partits socialdemòcrates eu· ropeus han estat, després de la guerra freda, els còmplices necessaris (si no protagonistes prin· cipals, com en el cas de la desregulació laboral a l’Estat espanyol) del desballestament de la protecció social i l’aplicació de les receptes ul· traliberals arreu del continent.

En aquestes circumstàncies, aquells qui, des de la bona fe, havien posat en Europa les seves esperances de trobar un marc democrà· tic on les catalanes i catalans poguéssim exer· cir els nostres drets com a poble, potser que co· mencin a repensar-s’hi.

Només el poble salva el poble, i ara més que mai, la conquesta de la nostra sobirania políti· ca i econòmica va estretament lligada a la de· mocratització de l’economia, al desenvolupa· ment d’un model econòmic i social al servei de la majoria, al servei del poble..., just allò que l’Europa del Capital mai no ens permetria!

Xavi Oca

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ] 11

Febleses de la crítica social

Límits i contradiccions d’una experiència (Comentari del llibre Aturem la crisi d’Ar· cadi Oliveres1 i d’aspectes ideològics d’“els in· dignats”) Arcadi Oliveres és un líder de Justícia i Pau, i recentment ha estat també un referent reconegut del moviment dels indignats. El lli· bre que comentem és, doncs, un bon com· pendi d’aspectes importants de la ideologia d’aquest moviment que s’ha desenvolupat al nostre país al llarg dels darrers mesos.

Des d’un punt de vista general cal reconèi· xer que el llibre és interessant perquè aporta informacions remarcables sobre escàndols financers i explica les arrels del poder econòmic. En síntesi podem dir que es tracta d’una denúncia de les imperfeccions del sis· tema, tant de les imperfeccions de tipus polí· tic, com econòmic. Si descrivim l’obra com a centrada en la crítica de les “imperfeccions” és perquè l’orientació general del llibre és el perfeccionament del sistema, ja que en cap moment l’argumentació proposa de sortir globalment del marc del sistema capitalista ni de les estructures polítiques de la democràcia parlamentària més convencional.

Proposa mesures concretes interessants com la nacionalització (parcial) de la banca, la sobirania alimentària, les energies renova· bles, el consum responsable, l’ocupació de pi· sos, l’estalvi, el cooperativisme, treballar menys, democratitzar l’economia, uns mit· jans de comunicació solvents, el dret a la in· timitat, la pràctica de la negociació i l’objec· ció de consciència. Però tot plegat sense po· sar en entredit el marc político-econòmic vi· gent.

L’eix de l’argumentació és el canvi de la consciència (i de la mentalitat) individual. És, per tant, un llibre que pot desvetllar cons­ ciències però que no aporta instruments per a anar més enllà del canvi de mentalitat. El menyspreu per la política és ben explícit fins al punt que l’autor aconsella vivament de no incidir en cap estructura de poder perquè cor· romp. El poder és concebut com un marc im· mutable que no demana una lluita específica, sinó que canviarà quan les persones global· ment hauran canviat. [ 1 ] OLIVERES, Arcadi (2011) Aturem la crisi – Les perversions d’un sistema que és possible canviar Barcelona: Angle editorial. L’autor, nascut el 1945, és professor d’Economia Aplicada a la UAB. És president de Justícia i Pau i una persona de referència per al moviment dels indignats de Catalunya. [Justícia i Pau s’autodefineix com a una “ONG que té com a finalitat la promoció i la defensa dels drets humans des d’una òptica cristiana i fidel a la inspiració evangèlica”.]

En termes generals es tracta, doncs, d’una posició coneguda (i que inspira una part im· portant de l’altermundisme conegut), que ve a ser la de promoure la crítica de les limita­ cions del capitalisme per tal d’aturar aspectes de la seva pràctica política i econòmica. No es pot dir que siguin negatives les propostes que es fan en tant que iniciatives ètiques in· dividuals i de control democràtic progressiu de diferents aspectes del sistema, però la man· cança essencial és que evita d’entrar en el ter· reny de la confrontació política.

De fet, per als qui mouen els fils d’aques· ta mena d’estratègies, es tracta de situar-se en el marc d’una “conflictivitat calculada” prò· pia de les ONG, és a dir, en general dels sec· tors que viuen, en darrera instància, de la sub· venció provinent de les estructures adminis· tratives oficials. Aquesta tendència a defugir la confrontació es dissimula amb el pretext d’una suposada coherència ideològica rebut· jant de ple qualsevol mena de política, però el fet és que es paga amb una greu inoperàn· cia en el terreny de les possibilitats de modi· ficació de la correlació de forces al si de la socie­tat.

Importància de la política El comentari present d’aquest llibre d’Ar· cadi Oliveres és, doncs, una ocasió oportuna per a reflexionar sobre què és la política en una pràctica revolucionària, és a dir, en una pràctica adreçada al canvi de les estructures polítiques i socials.

A tall de síntesi, podem resumir que ano· menem política totes aquelles instàncies i acti· vitats que s’adrecen a modificar les normes i es· tructures vigents d’organització d’una socie­tat.

Es tracta d’un objectiu col·lectiu que va més enllà del canvi de mentalitat individual.

Des d’aquesta perspectiva, una mobilitza· ció esdevé un element d’una política només quan té com a objectiu l’organització i l’acumulació de forces de les instàncies so· cials implicades. Si no té aquesta perspectiva, la mobilització difícilment pot ser considera· da un element d’una política revolucionària, sinó que és de fet una expressió més aviat de diferents formes de rebel·lia, que per si matei· xes no permeten modificar la correlació de forces fonamental existent.

La política revolucionària demana, a més, tenir un objectiu clar de model de societat a aconseguir, no limitant-se tan sols a la reivin· dicació dispersa d’algunes propostes de mi· llorament.

També ha de permetre destriar entre amics i enemics al si de la societat, cosa que vol dir, partir d’una anàlisi de classe mínima, poder preveure els interessos que mouen els diferents sectors socials. En aquest sentit, cal afirmar de manera contundent que no hi ha societats sense contradiccions de classe, com sembla deixar entendre el discurs de l’autor que comentem el qual, seguint la inspiració de l’evangelització en la religió catòlica, s’adreça “urbi et orbi”, és a dir, a tota la socie­ tat en general, apel·lant únicament a la cons· ciència ètica individual de cadascú.

Una política revolucionària ha d’estar fo· namentada, a més, en una lluita ideològica

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 98 / febrer de 2012 ]

suficient que reforci les propostes de canvi de tal manera que faci possible de disputar l’hegemonia política i social a les propostes del sistema vigent. No n’hi ha prou amb el fet de posar en evidència les injustícies sinó que cal identificar els enemics, i els instruments uti· litzats per a la dominació i rebatre’n les argu· mentacions.

I, finalment, una política revolucionària ha de permetre abordar de manera adequada les diferents conjuntures que es van pre· sentant, tot modificant favorablement la cor· relació de forces existent. És en aquest camp que tenen sentit les diferents polítiques d’aliances i programes tàctics que ajudin a aquest avanç.

L’apoliticisme dels indignats Fetes aquestes consideracions generals és possible de remarcar que la mancança princi· pal del moviment dels indignats és la seva es· cassa assumpció dels eixos analítics i dels ins· truments de caire polític. El moviment dels indignats és un moviment carregat de raons per a la protesta però que es manté encara en un estadi pre-polític, més com un sentiment reactiu que no pas com una proposta políti· cament operativa. En aquest aspecte coinci· deix amb la sensibilitat independentista més massiva, la qual s’ha mantingut també durant molt de temps en l’estadi de sentiment indi· vidual amb una escassa projecció política col· lectiva.

El sentiment independentista té, però, a favor seu el caràcter eminentment polític (amb un abast global) del seu objectiu, men· tre que el moviment d’indignació social no ha assumit – a causa de la ideologia apolítica de moltes persones que hi participen– la ne· cessitat de la modificació important del marc polític, fet que no li ha permès de copsar con· cretament la conquesta de la independència com la gran oportunitat de canvi, a curt o a mitjà termini, que realment és.

un greu apoliticisme a l’hora d’abordar qües· tions cabdals, com la independència de la na· ció catalana, que l’autor considera un objec· tiu “inútil” (“La independència d’estat és inútil”). L’explicació no és gaire sòlida ja que argumenta que l’Estat seria poc interessant perquè qui controla el poder no és realment l’Estat. Tot i expressar que està d’acord “amb més sobirania” remarca que “si la indepen· dència vol dir el que s’està fent a Espanya, no serveix de res tenir un Estat propi”. Només voldria “un Estat sense exèrcit, solidari amb el tercer mort, sense llei d’estrangeria, amb els bancs sense els privilegis actuals”. L’autor revela que la seva desconfiança ve del fet que a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, en una data sense determinar, la majoria dels enquestats volien una indepen· dència amb exèrcit, lleis d’immigració, etc.

A la nostra manera de veure, es tracta d’un raonament ben poc polític, ja que no és el re· sultat de l’anàlisi d’una realitat al si de la socie­tat catalana sinó de la reacció davant el que pensen unes quantes persones en un mo· ment determinat i amb una significació soci· al més aviat poc representativa. L’indepen· dentisme que l’autor observa no el convenç, però mostra desconèixer l’experiència deter· minant dels anys de lluita de l’Esquerra Inde· pendentista i tampoc no fa cap proposta al· ternativa que estigui més ben enfocada se· gons les seves anàlisis.

L’ambigüitat nacional La indefinició política de la ideologia d’Arcadi Oliveres té com a complement una posició feble en el pla nacional que es reflec· teix en una citació reiterada del marc espa· nyol com a marc d’anàlisi i que es tradueix en

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

A tall de balanç En el fons, les propostes del llibre que co· mentem poden ser percebudes com una pro· longació de les posicions socialdemòcrates i socialcristianes, que centren l’acció en l’ètica i en el canvi de mentalitat individual. Aques· tes posicions no saben, o no volen saber, que és principalment la confrontació (i no pas l’adoctrinament) allò que fa variar les mane· res de pensar i d’actuar dels éssers socials que són les persones, davant el conflicte. En els fets, el que fan les consideracions de tipus mo· ralitzant que hem comentat és anar promo· vent una mena de “tocs d’atenció” sense cap objectiu polític a l’horitzó, unes activitats que tenen com a únic resultat constatable l’agita· ció finalment estèril i una certa tranquil· lització de les consciències.

Carles Castellanos

Arcadi Oliveres Aturem la crisi

Les perversions d’un sistema que és possible canviar Barcelona: Angle Editorial, 2011

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat