Traducció i correcció: Marta Barberà Patricia Sánchez
Disseny i Maquetació: CMYK PRINT S.L.
Portada: Paco Membrado
Impressió: CMYK PRINT S.L.
“El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025”
Pròleg
L’any 1945 va començar a definir-se l’estructura actual de les nostres festes fundacionals i en 2025, celebrem el vuitanta aniversari d’aquest fet significatiu per a la nostra ciutat. Nous camins per a una festa i per a un poble que estableixen les bases per a entendre el Castelló contemporani. Una de les primeres i més importants decisions va ser la promoció del símbol gaiater. Es va determinar la divisió de la ciutat en dotze primigenis sectors, entre ells es trobava el número 5, “Hort dels Corders”.
I és per això que enguany, en una data tan assenyalada per a Castelló, volíem retre homenatge als orígens del nostre sector, el gremi del qual duem amb orgull la nostra identitat, però sobretot al vell Castelló rural, llaurador, dinàmic, compromés, treballador i orgullós de les seues arrels, i de la petjada deixada per la gent que havia transformat les seues terres al voltant del cultiu del cànem. El treball de recerca que hem elaborat sota el títol “Recordant el passat, cordem el futur”, crea un espai on gaudir de la nostra cultura castellonenca, que transcendisca, com sempre diem, la pròpia naturalesa del “llibret” de gaiata. Els coneixements transmesos de generació en generació entorn el cultiu del cànem i les seues aplicacions, constitueixen una rica mostra etnològica i s’erigeixen en la major expressió viva heretada dels avantpassats. El cànem i la fibra tèxtil obtinguda d’aquesta planta van ocupar un lloc destacat en el creixement econòmic de Castelló de la Plana des del segle XVI, fins a la lenta decadència del seu cultiu al segle XX; el conreu i la manufactura de la fibra es van destinar a l’autoabastiment del mercat local. Podrem conéixer l’origen i els oficis vinculats al cànem; la Llotja del Cànem, edifici majestuós i elegant ubicat al centre històric de la ciutat de Castelló, construït a principis del segle XVII, representa un record viu d’un passat vinculat a la indústria del producte.
Trepitjant fort. Fan olor de cànem i espart. Els seus materials són nobles i ecològics. La indumentària tradicional valenciana té un tret identitari en el seu calcer, on es trena la fibra vegetal per a obtenir les espardenyes. Avui en dia el procés de fabricació d’aquest calcer continua sent totalment manual en la nostra comunitat, gràcies als artesans que mantenen viu l’ofici d’espardenyer.
Moltes són les persones que acudeixen a “Escala Castelló” per a visitar els velers antics que van formar part de la història d’Espanya. La majoria es fixen en les cobertes de fusta, en els seus canons, en les veles... però pocs es fixen amb deteniment en els seus aparells, les xàrcies, la cordelleria que enllaça i lliga totes les parts de la nau perquè aquesta puga solcar la mar. I és aquesta cordilleria qui convertia Castelló en una de les zones estratègiques de la Corona, perquè gran part es fabricava a partir del cànem que creixia en la zona de la marjal de Castelló.
Per a presentar les nostres comissions, hem volgut triar el parc Meridià per a la sessió fotogràfica, lloc on naix la Marjaleria de Castelló, zona d’especial valor ecològic que compta amb séquies i zones humides; algunes de les basses d’enriuar el cànem es trobaven en aquest paratge natural. A més, en aquest parc trobem un punt singular al planeta, on es creuen el meridià ‘0’ de Greenwich amb el paral·lel ‘40’. Envoltats de color verd i ocre, podrem conéixer els membres de les nostres comissions per a la propera Magdalena 2025; abillats amb els típics vestits de llaurador i llauradora i lluint espardenyes, s’integren al paisatge tardorenc oferint-nos una bella imatge costumista.
Quan un ofici desapareix, per l’inexorable encara que necessari pas del temps i evolució de la societat, deixa una empremta inesborrable en la cultura. En la nostra tasca d’investigació vam entendre la importància dels cofins d’espart de les antigues premses d’oli; hem volgut dedicar una part dels articles de divulgació del llibret a la cultura de l’oli d’oliva, ja que històricament i cultural ha sigut un producte molt lligat a l’àrea del Mediterrani.
De la mateixa manera que la llavor del cànem creix i es transforma artesanalment, en aquest llibret hem utilitzat les millors matèries primeres: idees, paraules, el coneixement d’especialistes que han col·laborat en els articles, l’amor per les nostres tradicions. Uns elements que donem a conéixer i us fan partícips del llegat que les nostres terres han aportat a la cultura tradicional. Hem trenat i cordat durant un any el treball que hui teniu a les mans; ara tan sols queda, amb ajuda de la vostra lectura, donar-li la forma perfecta a aquesta peça d’artesania narrativa.
Sumari
LA NOSTRA PORTADA
SALUTACIONS
MADRINES 2025
PRESIDENTS 2025
ELS NOSTRES MONUMENTS
ELS NOSTRES PREMIS
ARTICLE INÈDIT
ORÍGENS I OFICIS DEL CÀNEM
Comissió Major 2025
Comissió Infantil 2025
Col·laboradores i portaestandards
Acomiadament madrines 2024
VUITANTA ANIVERSARI D’HORT DELS CORDERS
Comissió 2025
Himne de la Gaiata 5
Activitats del cicle fester
EL CÀNEM I LA INDUMENTÀRIA TRADICIONAL
CULTURA GASTRONÒMICA
PUBLICITATS
Agraïments
La nostra portada
LLa nostra portada
PACO MEMBRADO I GUINOT
ALMASSORA, 1962
licenciat per la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i Graduat en Dibuix Publicitari per l’Escola d’Arts i Oficis de València. Professionalment, s’ha dedicat al disseny gràfic i actualment al disseny ceràmic en Onda.
Aficionat des de sempre al dibuix a llapis de colors i al pastel. També la seua passió pel disseny gràfic l’ha fet mereixedor d’uns quants premis en concursos de cartells del món fester. Va guanyar el cartell de la Magdalena de 1985 i l’accèssit i el cartell de 1988.
Els seus dibuixos del natural, en els que reflecteix la natura i el paisatge urbà amb un fort grafisme, han format part d’exposicions tant individuals com col·lectives per la província de Castelló. Darrerament, ha realitzat la portada d’un llibre de relats i les il·lustracions d’un llibre de contes.
La Gaiata 5, Hort dels Corders, enguany vol recopilar sota el títol “Recordant el passat, cordem el futur”, tota la rica tradició del cànem com a ofici amb molta rellevància al Castelló d’antany. Aquesta comissió gaiatera, té l’orgull de tindre al seu nom un gremi, el de Corders, que al segle XVIII era el de major importància en l’economia castellonenca.
A l’hora de representar en la portada la temàtica del llibret i, tenint en compte que enguany la Gaiata 5 celebra el seu 80 aniversari, no podia ser d’altra manera que fent referència a la seua insígnia, la cimera del casc amb el drac alat de Jaume I, però amb la particularitat d’estar elaborada amb corda trenada, fent un homenatge al Gremi de Corders del qual rep el seu nom.
De fons, com a element tradicional del Castelló de sempre, l’encordat d’una cadira amb el color verd tan magdalener. Aquelles cadires de tota la vida que els veïns i veïnes traïen de les cases per a fer la xarradeta a la fresca.
En definitiva, tota una indústria, la del cànem, present encara a qualsevol racó de la ciutat, amb les cordes, les soles de les espardenyes, les cadires de corda, les maromes del port i com no, en el nom de la Gaiata 5, Hort dels Corders.
Salutacions
UEl nostre President
JOSÉ NARANJO I OJEDA
n any més és un plaer poder dirigir-me a totes i tots vosaltres des de les pàgines del nostre llibret, el qual no seria possible sense la implicació dels comerços, sòcies i socis que heu col·laborat per a la realització d’aquest meravellós treball el qual, l’any passat, va ser recompensat amb el primer premi per a la Magdalena 2024. M’agradaria aprofitar aquestes línies per a felicitar el gran equip de llibret.
Ja són tres anys al capdavant d’aquesta comissió, que ha anat creixent i enfortint-se a poc a poc. En 2025 es compleix el vuitanta aniversari de la nostra estimada Gaiata 5, “Hort dels Corders”, i hem volgut retre homenatge a les arrels del nostre sector, als orígens del nom de la nostra associació, de la qual ens sentim molt orgullosos de pertànyer. Us convide a llegir el treball que teniu a les mans i conéixer el llegat cultural del nostre sector.
Gràcies a l’esforç constant d’aquesta gran comissió, hem aconseguit el primer premi de la X edició del concurs de Gaiates de mà, gaiata que tot Castelló pot admirar en l’Excel·lentíssim Ajuntament de Castelló. La nostra comissió és festa, alegria, treball, gent que, dia a dia, dedica hores de la seua vida per a ultimar cada detall, per a idear noves propostes, treballant per a fer més gran la nostra gaiata. Aquest any el nostre objectiu era aconseguir un espai de convivència i col·laboració que ens ajudés a augmentar el compromís de totes i tots els comissionats, gaudint i treballant amb el propòsit de dignificar la nostra cultura castellonera... A l’agost inauguràrem el nostre Cau situat al Carrer Trinitat, un lloc de tots i per a tots, on qualsevol persona pot acostar-se i compartir amb nosaltres la il·lusió i l’amor per les nostres festes. Sens dubte tinc la millor comissió, i per això, aprofite per a agrairlos l’esforç fet en cada tasca assignada, encarregades de publicitats i socis, la realització del nostre llibre, la posada en marxa del Cau, la construcció dels monuments, la preparació de la presentació... i tot això sempre acompanyat de la meua junta directiva i vicepresident. Totes elles i ells són peces fonamentals aquesta gran família gaiatera.
M’agradaria dedicar unes paraules d’agraïment a les Madrines 2024, Rosa i Lucía, i a la nostra Dama de la Ciutat, Irene, per haver representat a la nostra comissió i a Castelló amb el vostre somriure i elegància.
En aquest nou cicle festiu he tingut la gran sort de creuar-me amb Naiara, María i Pablo, uns representants plens d’il·lusió i amb ganes de viure unes festes de la Magdalena que recordaran tota la seua vida. Al costat d’ells he aconseguit formar un team especial.
Finalment, vull desitjar-vos que passeu unes bones festes de la Magdalena 2025, que gaudiu de cada racó de Castelló, de la seua gent, de la seua música, de les gaiates i per descomptat, us convide a totes i a tots, a visitar la nostra carpa i gaudir de la nostra gran família gaiatera, i de totes les activitats que tenim preparades per a tots els públics.
Magdalena, Festa Plena!!
Alcaldessa de Castelló
ABEGOÑA CARRASCO I GARCÍA
l llarg de l’any són nombroses les ocasions en les quals puc dirigir-me en persona o per escrit a les entitats i associacions que formen part del teixit social de Castelló. Sempre he pensat que, lluny del protocol institucional, és una oportunitat per a agrair-los tot el que fan per a fer gran aquesta ciutat. I és que Castelló cada vegada és més gran i això també suposa més reptes i desafiaments a nivell econòmic, cultural o participatiu. Sense vosaltres, sense el vostre treball desinteressat, seria impossible tirarlos avant. Passa en tots i cada un dels sectors de la capital de la Plana, però cap és tan destacat com en el món de la festa i tan evident com en una gaiata.
Les Festes de la Magdalena són un sentiment i l’essència d’eixe sentiment és la gaiata. Principi i final. Un somni col·lectiu que es fa realitat el tercer diumenge de Quaresma i per al qual es treballa els 365 dies de l’any. D’eixe esforç titànic saben molt en la Gaiata 5, Hort dels Corders, un sector que acull la seu administrativa de la cultura castellonenca i que ha experimentat un enorme impuls en els últims anys. Em consta que l’equip que lidera el vostre president, José Antonio Naranjo, junt amb el president infantil, Pablo Ferrer, té bona part de culpa d’eixe èxit, el testimoniatge del qual s’arreplega en aquestes pàgines. Per això és tan important l’elaboració d’un llibret, perquè tothom conega el treball de la vostra comissió i puguen sentir-se’n orgullosos. Tant com ho he estat jo de tindre en el vestíbul de l’Ajuntament el vostre monument guanyador del X Concurs de Gaiates de Mà.
Soc conscient que queda molt de camí per recórrer fins a situar les Festes de la Magdalena en el lloc que els correspon per història i rellevància internacional. Però si tirem la vista arrere, crec que és de justícia reconéixer tot el que hem avançat junts. Al cap i a la fi, la vida és una romeria, una invitació a celebrar tot allò que ens uneix i ens fa únics. En el camí fester de l’Hort dels Corders brillaran enguany amb llum pròpia Naiara
Gimeno i María Marzá, les vostres madrines, la presentació de les quals al Palau va estar a l’altura dels seus millors somnis. D’això es tracta també, de continuar fent realitat el que abans eren somnis i hui són realitats tangibles, com la Declaració de Festa d’Interés Turístic Internacional i el BIC per a la desfilada de gaiates. La meua més sincera enhorabona i bones festes de la Magdalena!
ERegidora de Festes i Presidenta del Patronato Municipal de Festes
stimats membres de comissió de la Gaiata 5 “Hort dels Corders” i veïns del sector:
En aquestes dates tan significatives vull expressar el reconeixement que mereix l’esforç que realitzeu al llarg de l’any. Les Festes de la Magdalena són una oportunitat única per a connectar les nostres arrels i tradicions amb el nostre futur i, en aquest sentit, la vostra participació és essencial.
El sector d’Hort dels Corders, íntimament lligat al treball de producció de sogues i cordes de cànem, alberga un dels monuments més emblemàtics de la nostra ciutat: gràcies al geni i al cisell de l’escultor Viciano, imponent s’alça, amb els seus 2,60 metres d’altura, l’estàtua del Rei Jaume I el Conqueridor. Aquest il·lustre monarca, fundador de Castelló, és una figura fonamental en les nostres festes magdaleneres, recordant-nos la importància de les nostres arrels i el llegat que hem rebut.
La comissió de la Gaiata 5, Hort dels Corders, demostra un esforç, dedicació i entusiasme en la preparació d’aquestes festes digne de tot elogi. De la vostra creativitat i compromís sorgeix, un any més, el monument gaiater que ens anuncia que vivim la nostra setmana més intensa, a la qual contribuïu d’una forma fonamental.
Us anime a continuar treballant amb la mateixa passió i entrega, i a gaudir de cada moment d’aquestes festes que tant signifiquen per a nosaltres. Que la Magdalena de 2025 siga un èxit rotund i que tots els veïns del sector, així com la resta de castellonencs, puguem compartir junts la màgia i l’esperit de les nostres tradicions.
NOELIA SELMA I ANDREU
Reina de les Festes
BPAULA TORRES I CLARAMONTE
envolguts veïns i veïnes de la Gaiata 5 “Hort dels Corders”:
És un privilegi poder adreçar-me a vosaltres com a Reina de les Festes de Castelló. Un any més, la nostra ciutat es vesteix de festa per a viure uns dies inoblidables, plens de tradició, alegria i unió. Vull transmetre els meus millors desitjos per a aquestes festes tan especials.
Les nostres festes són un reflex de la força i el caràcter dels veïns de Castelló. Cada gaiata, cada moment, és una mostra de la nostra passió per la ciutat.
Desitge que aquests dies de celebració ens servisquen per a reforçar els vincles entre tots els castellonencs i castellonenques, i que compartim moments de felicitat i convivència. Anime a tothom a gaudir de cada acte, a participar amb tot el cor i a transmetre aquest esperit festiu a les noves generacions.
Les festes de Castelló són per viure-les amb il•lusió, i és per això que, des de la meua posició, vull recordar la importància de la convivència i de mantenir sempre present l’esperit de la nostra tradició. Que aquestes festes ens omplin de somriures i ens facen sentir orgullosos de ser castellonencs.
Endavant amb força, i que brillen les nostres gaiates!
Amb tot el meu afecte, Paula.
BReina Infantil de les Festes
CARLA IBÁÑEZ I FABRA
envolguts amics i veïns de la Gaiata
5, “Hort dels Corders”:
És un orgull poder dirigir-me a vosaltres, i a tots els xiquets i xiquetes del vostre sector, des d’aquest magnífic llibret. Vull donar-vos les gràcies per tota la vostra dedicació i treball que es veuen reflectits en tots els actes, monuments, activitats i publicacions que fan gran la nostra història, i que contribueixen al fet que el vostre sector siga un continu referent de la nostra ciutat i de les nostres festes.
Gràcies a tots els “majors” per transmetre als xiquets la il·lusió i l’orgull de ser castelloner “de soca”.
Us anime a gaudir de cada acte, de cada moment de la nostra setmana gran per a què, junts, vivim les millors festes del món.
MAGDALENA!
ENa Violant d’Hongria
stimats amics i amigues d’Hort dels Corders.
Em complau dirigir-me a tota aquesta comissió com a Na Violant d’Hongria, i poder felicitar-vos per tot el treball dut a terme durant tot l’any per a poder gaudir la setmana de la Magdalena al màxim, amb Naiara, María, Pablo i José com a president d’aquesta esplèndida gaiata.
Us desitge unes molt bones festes a tots, en les quals compartirem moments únics i inoblidables.
FADRELL!
MARTA MATEU I FELIP
APresident de la Gestora de Gaiates
mics i veïns de la Gaiata 5 “Hort dels Corders”.
Arribar a les nostres festes comporta treball, sacrifici, esforç i dedicació per un sentiment difícil d’expressar i que només els que ho viuen des de dins poden entendre-ho.
Treballar per a la festa sense rebre res a canvi és una cosa que pocs poden presumir de fer, però el món de les gaiates d’açò en sap molt. Les gaiates són l’element diferenciador de les nostres festes, i els membres de les comissions sou els que feu que la gaiata siga el nostre millor pregó.
La gaiata del cèntric sector d’Hort dels Corders, presidida per José Naranjo, compta amb un gran grup fester capaç de dur a terme les tasques precises per a fer créixer la seua gaiata, i donar a totes les veïnes i veïns les festes que es mereixen.
A través d’aquest llibret i com a president de la Federació Gestora, vull expressar la meua més sincera felicitació per la tasca desenvolupada.
A Naiara, María i Pablo, i a les seues famílies, la meua enhorabona. Vosaltres sou la millor representació d’aquesta gaiata, sou la imatge del sector en cada racó que visiteu.
Per Castelló, les seues festes i la gaiata!
ANTONIO LLEÓ I RUBIO
JOSÉ
Associacions germanes
FALLA PLAÇA RODRIGO (PORT DE SAGUNT)
MANEL SÁNCHEZ
I ROSILLO
ANAÏS GARCÍA
I BENAVENT
President LAIA
DELIA
RIPOLL
I SESÉ
Presidenta Infantil
Fallera Major
COLLADO I GONZÁLEZ
FalleraInfantilMajor
BAssociacions germanes
FALLA LA MERCÉ (BORRIANA)
envolguts
amics i amigues de la Gaita 5 Hort dels Corders, enguany tinc el plaer d’escriure aquestes línies per primera vegada com a president de la vostra falla germana La Mercé de Borriana.
La germanor que ens uneix des de ja fa uns quants anys ens ha sigut transmesa de president a president des de el moment en que les nostres festes van decidir conviure com a germanes, per això la meua llavor es cultivar eixa relació que ens uneix. Aquestos llaços que hem creat reflecteixen la història que les nostres ciutats han compartit al llarg dels anys i que desitgem siguen per sempre.
Laura, Ana, Sergi, Lola i Vicent, els representants de la Falla La Mercé per al 2025, volem aprofitar este espai per a desitjar-vos que passeu unes bones festes de la Magdalena, que Castelló s’il·lumine amb les vostres gaiates les quals presidiran places i carrers en el lloc que els correspon com a màximes protagonistes de la festa, que l’oratge ens respecte, i que junts genereu records que de segur es queden guardats en la memòria de tota la gaita però mes especialment en Naiara, María, Pablo i Jose, com a madrines i presidents del 2025.
També m’agradaria convidar a tota la ciutat de Castelló, però en especial als nostres germans de la Gaiata 5, a visitar la nostra ciutat durant la setmana de Falles, una festa que es dirigeix cap al centenari de la nostra comissió al 2028, i que es mostra de l’esperit fester que els nostres avantpassats ens han inculcat. La ciutat de Borriana tindrà les portes obertes per a rebre a tots els que vulguen disfrutar dels nostres monuments, la pólvora, la música i les nits de parador.
VOS ESPEREM!
ANA OLIVAS I VIDAL
SERGI REULA I TUDELA Faller Major Infantil
VICENT MANZANO I MOLLAR President
LOLA TENA I ROSELL
LAURA SENDRA I MUÑOZ
Associacions germanes
IVÁN GÓMEZ I ORTIZ
President
MIGUEL ÁNGEL SERRANO I RUIZ
President Infantil
Una cordial salutació per a la nostra Gaiata germana, i desitge continuar gaudint al vostre costat.
Miguel Ángel Serrano i Ruiz, President Infantil
FOGUERA BAVER ELS ANTIGONS (ALACANT)
Un altre any més al vostre costat, i un altre any que només tenim paraules d’agraïment pel tracte que sempre rebem per part vostra. Cada desfilada o acte amb vosaltres és especial, són records inesborrables dels quals sempre traiem un somriure.
Com sempre diem no tan sols som germans, és tanta la unió que tenim que us considerem com a membres de la nostra Foguera. Esperem que aquesta aliança siga per sempre.
Ara, m’agradaria desitjar-vos per a aquest 2025 un any ple d’èxits i alegries, tant en les vostres estimades festes de la Magdalena com en la vostra vida en general.
Us desitgem que les pròximes siguen les millors festes de les vostres vides i que les visqueu com vosaltres sabeu fer-ho, amb alegria, força, dedicació i eixa passió que us caracteritza.
Iván Gómez i Ortiz, President
LUCÍA MAS I FERRÁNDIZ DANIELA JEREZ I POVEDA
Madrines 2025
EMadrina 2025
NAIARA GIMENO I OLMEDO
stimats membres del món de la festa, amics i amigues del sector i membres de comissió:
És un honor dirigir-me a tots vosaltres com a Madrina de la Gaiata 5, “Hort dels Corders”. Soc Naiara Gimeno Olmedo, i la festa ha format part de la meua vida des de sempre. Des de molt xicoteta vaig ballar en el grup de dansa “El Forcat”, encara que sempre vaig tindre la il·lusió de vincular-me a una Gaiata, com ho va fer la meua mare en la seua joventut. Així que, anys més tard, ací hi soc, sent la màxima representant d’un gran sector que, per a mi, és la meua segona família, la meua Gaiata.
Primer de tot vull donar les gràcies a Jose Naranjo, perquè sense ell aquest somni no hauria sigut possible, i li estaré eternament agraïda per confiar en mi per a representar a “Hort dels Corders”. Ets el president d’un gran sector i d’una gran comissió, i tinc molta sort de poder gaudir d’aquest any al teu costat.
També voldria agrair a María que siga la nostra Madrina Infantil, perquè sense ella enguany no hauria sigut el mateix. És una xiqueta tan dolça i amb un cor tan gran, que estic segura us enamorarà a tots quan la conegueu. I per descomptat tenim la sort de tenir a Pablo, el nostre President Infantil. Al costat de María representarà els xiquets i xiquetes del sector i de la nostra volguda gaiata, de la millor forma possible. Pablo és autèntica màgia, i vos assegure que us robarà el cor durant tot el cicle fester, perquè ell és així.
Continuaré dirigint-me a la comissió, perquè la veritat és que sense ells la meua representació no tindria sentit. Ells i elles són el cor d’aquestes festes, són la il·lusió de milers d’ulls en veure un castell, els batecs accelerats de tots aquells que escolten una mascletà, els riures de qualsevol persona que ix als carrers de la nostra ciutat mentre sona música de festa, el soroll més fort generat per milers d’aplaudiments quan els monuments ixen al carrer, i el crit més important de Magdalena
Vítol. Ells i elles són el cor de les festes de la nostra ciutat, són Magdalena!
És un autèntic honor poder eixir als carrers a desfilar al costat de tots i cadascun d’ells, des de la comissió que representarà al sector en els actes, fins a la comissió que acompanyarà des de fora perquè mai ens falte res, gràcies de debò a tots i a totes.
Finalment, no puc acomiadar-me sense agrair a la meua família el suport que em brinda. Especialment a la meua mare, perquè aquest somni també és teu i vull que quan em mires sentes que el vivim juntes. Però també a tu, papà, per la teua implicació i la teua companyia.
Així que, benvolgut sector, amics i amigues, independentment que formeu o no part de les festes des de dins, vosaltres sou el motiu pel qual nosaltres existim, i us representem a tots i a totes. Sou un sector del qual em sent orgullosa, i vull convidar-vos a gaudir enguany de la nostra família gaiatera, perquè estic segura us encantarà conéixer a cadascun dels membres d’aquesta comissió.
Amb molt afecte Naiara
DEntrevista a Naiara Gimeno Madrina 2025
ARCADI
BABILONI I RAMBLA
es de molt xicoteta, la relació de Naiara amb les festes de la Magdalena ha sigut intensa, quasi natural, com una cosa transmesa de generació en generació. La seua mare, una apassionada del món festiu des que va pertànyer a la comissió de la Gaiata 8, va sembrar eixa llavor en ella des de la infància. “La meua mare em va inculcar molt el món de la festa”, explica Naiara, qui des dels tres anys ja es trobava ballant en un grup de danses regionals, una activitat que va deixar als catorze anys, però l’impacte dels quals es manté fins hui. “No és el mateix que estar en una gaiata, però viure la festa des de dins em va ajudar a agafar-li més afecte”, confessa.
Sens dubte, la seua mare ha sigut el seu principal referent castelloner, un model a seguir en tot aquest trajecte festiu. El camí cap al seu actual rol com a Madrina de la Gaiata 5, va començar de manera inesperada, quan el president i amics li van proposar aquesta possibilitat. “Va ser una proposta que em va agafar de sorpresa, però després de pensar-ho i amb el suport de la meua família, vaig decidir acceptar”, comenta amb emoció. Per a Naiara, el càrrec no és només un repte personal, sinó un honor col·lectiu: “Em va fer més il·lusió el fet de representar a tota la gaiata i fer que se senten orgullosos, més que viure’l com un any especial per a mi”.
El seu trajecte en les gaiates va començar en 2019, encara que l’atracció per les festes ja venia des de xiqueta, observant a les castelloneres i castelloneres i somiant vestir-se elegantment amb la banda. La decisió de formar part d’una gaiata no va ser immediata, però una vegada que va connectar amb amics en la Gaiata 5, no va haver-hi marxa arrere. Hui, viu una
“muntanya russa d’emocions” com a màxima representant, sentint-se afortunada per les experiències que ha viscut i per les persones que l’envolten, inclosa la seua cort de dames i acompanyants. “Som una pinya”, diu amb un somriure, “més que dames i acompanyants, som amics, i eixa confiança és el que ens ha fet un grup sa i unit”.
Quan recorda els actes que ha viscut fins ara, un dels més emotius ha sigut la Imposició de Bandes. “No sabria dir-te si em vaig emocionar o si estava desbordada pels sentiments que tenia a flor de pell”, comenta amb un somriure nerviós. “Estava plena de por, temia caure o que algun detall del meu vestit estiguera malament, però al mateix temps, va ser un acte preciós. Pujar a l’escenari, veure als meus amics i a tota la comissió abrigallant-me... Va ser un sentiment increïble”. És un dia que sens dubte quedarà en la seua memòria. Però, el que més espera de la setmana de Magdalena és la desfilada de gaiates i l’encesa, que coincidirà amb el seu aniversari. “Serà el millor regal que una Madrina pot tindre, veure el meu monument lluir pels carrers de Castelló”, assegura, emocionada.
Naiara és infermera de professió, un treball que descriu com la seua major passió, més enllà de les seues altres aficions com llegir o veure pel·lícules. “Per a mi, la infermeria és com cuidar, escoltar, i moltes vegades ser un punt de suport per als altres”. Actualment, treballa en el Centre de dependència de Gran Via, on les històries dels residents i el seu dia a dia són una constant font d’aprenentatge. Aquest equilibri entre la seua vocació professional i ser Madrina és un desafiament, però l’aborda amb la mateixa dedicació i afecte.
De cara al futur, Naiara desitja transmetre a les generacions esdevenidores el valor de l’amistat i la companyonia dins de les gaiates. “Això no és tan sols meu, és de tots i totes. Al final, la gaiata és una família més, encara que no siga de sang, és la família que tries”, reflexiona. A més, ha trobat un gran suport en María i Pablo, els qui amb la seua energia i valentia han fet que enguany siga encara més especial. “Ells estan ensenyant-me tantes coses, són una demostració contínua de valentia”, diu emocionada.
Finalment, el suport més gran l’ha trobat en la seua família, que han sigut la seua roca durant tot aquest viatge. “Els ho dec tot. Sense ells, no hauria viscut un any tan especial. A la meua mare, el meu pare i el meu germà, només els puc dir gràcies. Gràcies per estar al meu costat, per donar-me suport, i per permetre’m complir un dels meus majors somnis. Tant de bo aquest somni dure per sempre”, conclou amb els ulls brillants de gratitud.
EMadrina Infantil 2025
MARÍA MARZÁ I TORRES
stimats amics i amigues de la Gaiata 5, “Hort dels Corders”:
Primer de tot m’agradaria presentar-me, perquè tots i totes em conegueu un poquet més. El meu nom és María Marzá i Torres, tinc onze anys i estic cursant 6é de Primària en el col·legi Escoles Pies.
Tinc la sort de ser la Madrina Infantil per a la Magdalena 2025, i poder representar a tots els xiquets i xiquetes del meu sector, i això em fa moltíssima il·lusió.
En aquest càrrec estaré acompanyada de Naiara, la nostra Madrina, i del nostre President Infantil Pablo, i no tinc dubte que gaudirem de cada moment i cada acte d’aquest any meravellós, sobretot de la nostra setmana gran.
La nostra família gaiatera té al capdavant un gran capità, ell és Jose, el nostre Presi, que ens acompanya i cuida en cada acte, i està pendent que aquest any quede sempre en el nostre record.
Des d’ací vull donar les gràcies a tota la meua comissió pel seu gran treball durant tot l’any, ja que fan un gran esforç dedicant temps personal a la nostra gaiata.
També em sento molt orgullosa de Jorge, el nostre jove artista gaiater, gràcies a ell i al seu equip hem aconseguit un merescut primer premi de la Gaiata de mà, i vos convide que passeu per l’Ajuntament a admirar-la.
I el més important per a mi aquest any sou vosaltres, els xiquets i les xiquetes del sector, sou la meua prioritat i intentaré representar-vos en les nostres estimades festes el millor possible. Esteu convidats a passar per la carpa quan vulgueu.
Estic segura que aquesta Magdalena 2025 serà inoblidable.
Visca la 5!
MEntrevista a María Marzá Madrina Infantil 2025
aría i jo tenim una relació molt especial. María és per a mi com una germana menuda.
Quan parla d’ella mateixa, María difon un somriure còmplice presentant-se, “tinc onze anys i vaig al col·legi Escoles Pies d’ací de Castelló, estic cursant sisé de Primària i aquest any només vaig dues tardes a l’acadèmia d’anglés, una altra tarda la dedique a anar al cor en la parròquia San Jose Obrero i en la mateixa assistisc una altra tarda a perseverança. Ja que ser Madrina comporta molts actes durant l’any i no hi ha molt de temps per a més”.
L’entrevista continua amb el temps que porta dins de les gaiates. Tant ella com la seua família, tenen una relació molt arrelada dins d’aquestes associacions, “en el món de les gaiates compliré nou anys, dos d’ells els vaig viure en la Gaiata 4 i ja en porte set en la Gaita 5”.
Quan li pregunte què significa per a tu representar a tots els xiquets del sector respon, “sent molta alegria i emoció per tenir el plaer de poder representar tots els xiquets i xiquetes del nostre sector, perquè espere gaudir moltíssim d’ells i amb ells.”
Conscient de la relació tan bona que existeix amb Pablo, què significa per a tu tenir l’oportunitat d’estar tan ben acompanyada? María comenta de manera molt segura, “per a mi significa més tranquil·litat i seguretat en cada acte que compartim. Ell em calma i aconsella en els moments que estic més nerviosa. Tenim molta complicitat, ens entenem amb gestos i mirades, sense necessitat de grans converses”.
LUCÍA CASTELLET
I GALLÉN
Tan important com la relació amb el President Infantil, és la relació amb la representació major. Quan a María se li pregunta per la seua relació amb Naiara i Jose, no dubta a afirmar i ressenya compliments cap a ells, per a ella Naiara és com una germana major, “em cuida, m’aconsella, em protegeix…” I Jose, “Jose és el súper presi”, ”sempre està ací quan ho necessitem”.
La nostra Madrina Infantil desborda alegria i vitalitat per tots els racons, per això viu cada acte amb intensitat i emoció. De la setmana de la Magdalena, l’acte que més li agrada és el Pregó Infantil, “és un dia molt especial per a tots els xiquets de la província de Castelló”. Un altre acte que assenyala com a preferent és la Desfilada de Gaiates, ”el dia que per fi traiem els nostres monuments al carrer i els acompanyem vestits de castelloners i castelloneres amb les nostres canyes i l’escut de la gaiata”. Continua afegint l’Ofrena a la Mareta, “un acte molt emotiu a l’hora de lliurar-li les flors perquè puguen realitzar-li el mantell”.
Dels actes ja viscuts com a Madrina, destaca la Imposició de Bandes, “en el moment en què l’alcaldessa em posa la banda blanca, és impressionant”. María confessa agafant-se les mans fruit del record, “estava una miqueta nerviosa, vaig sentir que començava el meu somni de ser Madrina”.
Però l’inici del seu somni fet realitat va ser el Nomenament com a Madrina, ella ho té molt clar, i afegeix “tot el viscut són tots actes favorits, ja que tampoc em puc oblidar del dia de la Inauguració de l’Exposició de les Gaiates de mà, on enguany hem tingut la sort de
guanyar el primer premi, moltíssimes gràcies a Jorge Frías i al seu equip que han fet una gaiata espectacular”.
La nostra Madrina Infantil té molt clara la seua missió de representació de la comissió infantil, i per això la defineix com una comissió molt gran, “una súper comissió en tots els sentits” ella té molta complicitat amb tots, “són genials i formem un gran equip”.
Respecte a les seues expectatives sobre el cicle festiu i la setmana de festes, considera que ja és un any màgic i inoblidable, pel que només espera “fer molts amics i gaudir de cada acte al màxim.”
Per a finalitzar aquesta conversa entre confidents, María dedica unes paraules per a tots els xiquets i xiquetes de Castelló, estiguen o no al món de la festa, “els aconselle que proven de viure-les, que de segur repeteixen”.
Presidents 2025
JOSÉ NARANJO I OJEDA J O S É President 2025
EPresident Infantil 2025
stimats veïns i veïnes del sector, comissió i especialment, tots els xiquets i xiquetes del sector:
Com a President Infantil de la Gaiata 5 “Hort dels Corders”, em dirigisc a tots vosaltres amb gran orgull per ostentar aquest càrrec, al mateix temps que per a mi implica una gran responsabilitat, i espere estar a l’altura. Podeu estar segurs que participaré amb gran il·lusió en tots i cadascun dels actes de la nostra setmana gran, acompanyat sempre de la mà de Naiara, María, Jose i d’aquesta gran comissió.
Per a tots els que formem part de la Gaiata 5, puc assegurar-vos que no hi ha major orgull que passejar pels carrers els nostres monuments, que amb tant d’esforç realitza la comissió durant tot l’any, i amb els quals rememorem els nostres orígens, història i tradició.
Com diuen les sàvies paraules de Vicent Pau Serra: “Som el futur i esperança… Som els que tenim l’herència de mantindre la presència d’un gloriós i antic passat”.
És per això que us convide a gaudir, igual que jo, de tots els actes programats durant la nostra setmana gran, “que, almenys per una setmana, serà de tots Castelló”.
PABLO FERRER I BLASCO
EEntrevista a Pablo Ferrer President Infantil 2025
l meu nom és Iván i he tingut la sort de ser triat per a donar-vos a conéixer a Pablo, el nostre President Infantil.
Pablo té tretze anys, estudia tercer de l’ESO en el col·legi Ramiro Izquierdo de Castelló. De major li agradaria cursar estudis relacionats amb l’enginyeria.
És extravertit, alegre i molt positiu. Una de les seues grans fortaleses és la constància que té en tot el que realitza per a arribar a aconseguir els seus objectius.
És un gran esportista, la seua afició principal a la qual li dedica la major part del seu temps lliure és el tenis, encara que a l’estiu també gaudeix a l’escola de vela de Benicàssim on ha fet diversos cursos tant d’iniciació com de perfeccionament en la vela i en piragüisme. Però, no sols l’esport li ocupa el seu temps lliure, també li agrada gaudir del cinema i viatjar, li encanten els parcs d’atraccions i és un apassionat de les muntanyes russes.
A Pablo li hem preguntat des de quan pertany a la Comissió de la Gaiata 5 ja que, per tots és conegut que encara que la seua incorporació a la nostra comissió és prou recent, la seua família té una relació molt estreta amb aquest sector. ”La meua família i jo entrem a formar part de la gaiata en el 2023; el primer any vaig participar com a portaestendard infantil i em va agradar tant l’experiència que a l’any següent els vaig dir als meus pares que m’encantaria formar part de la comissió infantil, com a President Infantil“.
IVÁN GARCÍA I PADIAL
Tan clar ho tenia, que el dia que els seus pares li ho van oferir ell ho descriu com un moment de sorpresa, “em va omplir d’alegria al mateix temps que va suposar per a mi una gran responsabilitat. Feia anys que la gaiata no havia tingut President Infantil i a penes tenia referències, però amb l’ajuda del meu President Jose, tot ha estat molt fàcil”. Pablo ha estat molt vinculat al “món de la festa” com a Cavaller de la Conquesta des de ben xicotet, però sap que ser President Infantil i representar al sector més jove de la comissió, “és una altra dimensió”. El seu oncle Miguel va ser President Infantil en la Gaiata 5 l’any 1996 i ell se sent molt feliç i orgullós de continuar amb la tradició familiar.
Els seus pares i els seus germans que l’acompanyen en cada acte i decisió, li han aconsellat que siga ell mateix, “que gaudisca de cada moment amb la meua comissió i per descomptat amb la companyia de Naiara, María i Jose” expressa amb orgull familiar.
A Pablo li agrada vestir-se de castelloner, però també destaca el vestit de llaurador, doncs per a ell suposa un record vestir-se com els seus avantpassats, dels quals guarda records físics com peces antigues, que li fan sentir una connexió especial i li fascinen com a part de les seues arrels.
Dels actes viscuts fins ara, el nostre President Infantil té molt clares les seues preferències. “El Nomenament i la Imposició de Bandes, van ser dos actes molt emotius que sempre quedaran en el meu cor”, assenyala. No pot oblidar tampoc, les nits de Palau al costat de la resta de representants d’altres comissions gaudint de la festa.
Destaca com a acte molt especial l’Exposició de Gaiates de mà, “enguany hem guanyat el primer premi i poder veure i comprovar la gran feina i esforç de la comissió, va ser una experiència que m’ompli de molta il·lusió”.
Pablo també té paraules boniques per als acompanyants d’aquest somni que està vivint. “Sense cap dubte, són els millors companys de viatge que he pogut trobar, no tinc paraules per a expressar-ho, Naiara i María em cuiden moltíssim, hem creat un vincle meravellós”. Amb Jose té molta complicitat, “m’ajuda molt en tot el que necessite i sempre m’ha explicat el que cal fer en cada acte. Sempre és ací per al que necessitem i a més tenim la mateixa afició pel tenis, el Reial Madrid i el CD Castelló”.
Quan li vaig preguntar per la gran comissió infantil que li dona suport i l’acompanya a cada moment, el nostre representant infantil va fer mostra de la seua humilitat, ja que es va identificar com un més, per a gaudir al costat
d’ells i elles de tots i cadascun dels actes que els esperen. “Estic convençut que ho passarem genial i gaudirem com sempre dels menjars i sopars en la carpa, la xaranga, treure les gaiates de l’escorxador, etc.”
Aquesta entrevista no podia acabar sense el seu missatge personal per als xiquets i xiquetes del sector de la Gaiata 5, o totes i tots aquells que tinguen l’oportunitat de passar per allí. Pablo ens anima a visitar la carpa i a participar en els actes que amb tant d’esforç i afecte organitza la comissió. Però sobretot, “que gaudeixen de la setmana gran de les nostres festes”.
Gràcies, President Infantil per deixar-te conéixer i espere que gaudisques al costat dels teus companys de viatge i la teua comissió de les millors festes del món.
Els nostres monuments
El nostre monument
ARTISTES: PABLO VALLS I ALBERT
JOSÉ VALLS I ALBERT
CONSTRUCCIÓ: LA COMISSIÓ
LEMA: COLORS DE L’ANTIGA TRADICIÓ
PER QUÈ AQUESTA GAIATA?
El color és un element que no té una simbologia exacta i fixa. Segons els costums, la tecnologia i els fets històrics han emprat un significat o un altre. La diversitat en el simbolisme del color es produeix perquè el seu significat s’interpreta de manera individual, cultural i universal. Cadascú percep els colors de diferent forma i li dona un sentit particular.
La gaiata és el símbol diferencial de les Festes de la Magdalena. És símbol de la identitat col·lectiva castellonenca i un element diferenciador i innovador, on conflueix la part artística i creativa amb la part innovadora i tecnològica i representa la llum. En el nostre monument d’aquest cicle fester hem fusionat la llum i el color com a base fonamental per a la seua construcció.
Ens posem a la feina i comencem amb l’estructura que sostindrà tots els elements que decoraran el nostre monument gaiater: braços de fusta decorats amb suro amb eixes línies que li donen profunditat i vistositat, pintats i embetumats creant contrastes de colors per a donar-li l’antiguitat necessària; fanals i dues piques plenes de llum, per a honorar el trasllat del Castell Vell a la plana; vidrieres emplomades a mà, sobre uns colors difuminats amb textura de marbre; i per acabar, l’escut del nostre estimat Castelló, i el gaiato, com a elements fonamentals de les gaiates.
Ja està preparada per a eixir al carrer, però primer cal batejar-la per a veure-la il·luminada i poder apreciar tota la seua esplendor. Diumenge de Magdalena, al capvespre, tots ben abillats desfilarem al seu costat pels carrers de Castelló.
MIDES
Altura: 6 m
Amplària: 3 m
MATERIALS
Ferro:
24 m de platina de 20x3
6 m tub de 100x100x4
15 m tub de 20x20
Fusta:
20 plaques de 2440x2100x5 mm.
20 plaques de 2800x2070x10 mm.
Suro:
32 plaques de 200x120x4 cm.
Policarbonat:
10 plaques de 3050x2050 mm.
Tecnologia led: 80 tubs led de llum blanca
2500 tubs de plàstic
30 m tires led RGB ws2812B 60 led/m
El nostre monument infantil
PER QUÈ AQUESTA GAIATA INFANTIL?
La innovació en la construcció del nostre monument infantil és la novetat per aquest cicle fester 2025. I és per aquest motiu que l’estructura i el material utilitzat de base és el ferro, donant a la nostra gaiata una forma única i elegant, mantenint les proporcions i la forma.
El nostre artista gaiater ha volgut fusionar l’essència tradicional del monument amb la incorporació del ferro i l’alumini, per a crear una estructura ferma sobre la qual recolzaran els braços de fusta que envolten la gaiata amb originals fanals. Cal destacar el treball minuciós fet en fina xapa de ferro cuidant els mínims detalls.
Tot seguit, s’alça el “gaiato”, acompanyat de la seua llum, per tal de guiar a tots els xiquets i xiquetes del nostre sector i de la nostra ciutat.
La commemoració del trasllat de la població des del Castell Vell a la plana s’ha transformat, al llarg de la història, en sentiment, passió i il·lusió. Un sentiment que tot castellonenc sent cada tercer diumenge de Quaresma quan els nostres monuments ixen als carrers de Castelló.
Hort del Corders... sentiment, passió i il·lusió.
ARTISTA: ALONSO FERNÁNDEZ I BRONCANO CONSTRUCCIÓ: LA COMISSIÓ
LEMA: LLUM DE PASSIÓ I IL·LUSIÓ
MIDES
Altura: 3 m
Amplària: 1,38 m
MATERIALS
Ferro:
5 barres de platina negra 20-3
5 barres de platina negra 14-3/4
4 barres tub 20-20-2
Fusta:
10 plaques DM 10mm 1 placa DM 5mm
Policarbonat: 1 placa de 3050x2050 mm
Tecnologia led: 20 m tira led RGB 20 m tira led blanca
Gaiata de mà
PRIMER PREMI GAIATES DE MÀ 2024
ARTISTA: JORGE FRÍAS I PADIAL
LEMA: CÀNTIR D’ARGENT
MIDES: ALTURA: 90CM, AMPLÀRIA: 58CM
Ales festes de la Magdalena, podem observar tots els treballs fets per les diferents comissions de sector en els seus monuments, treballs amb una idea que ha sorgit d’algú. Quan aquesta setmana arriba, no puc deixar de parar davant de cada monument i observar-lo amb molta cura, les seues vidrieres, la seua forma, els seus colors, les seues llums... i cada vegada m’arriben més i més idees noves al cap, per crear una de nova.
Va ser quan “Càntir d’Argent” va nàixer. Les idees només són idees fins que les materialitzes, així que vaig dibuixar el primer esbós d’aquesta. El cos principal de la gaiata està format per 4 seccions amb corbes pronunciades per a donar-li aquesta forma tan definida. Les dues primeres seccions són similars entre elles quant a forma, però a diferent proporció, per a crear la base de la gaiata; la tercera secció, amb forma de pètals, dona a l’estructura el volum necessari per a recolzar la quarta secció, que amb forma de cúpula, tanca la gaiata.
Acompanyant al cos estan els característics braços de les gaiates, amb corbes molt gràcils i pintats de color blau i plata. A més, el “gaiato”, que corona la gaiata amb molta delicadesa. Les vidrieres, un dels components més importants, pintades en color blau cobalt, turquesa i groc, amb detalls en plata. Unes vidrieres d’estil tradicional ceràmic, fetes amb cura i precisió, dissenyades i pintades a mà, que destaquen molt i amb molta força en la gaiata.
Finalment, la llum, el que fa ser al nostre projecte una gaiata. Compta amb tires led en els braços, en el “gaiato”, i en els diferents anells que divideixen les seccions de les vidrieres.
I per a poder donar l’efecte de bombetes, totes les tires de led estan engalanades amb xicotetes boletes.
Falta veure-la encesa, amb eixes combinacions de llum i color que recorren els seus braços i la seua estructura fins al “gaiato”, donant-li llum a les espectaculars vidrieres i fent que, tots i totes, ens sentim orgullosos de les nostres arrels.
“Càntir d’Argent”, romandràs a les portes de l’Ajuntament durant tot un any, perquè tot Castelló puga gaudir de la teua llum.
Jorge Frías i Padial
Gaiata de la Ciutat 2025
Els nostres premis
Els nostres premis 2024
SEGON PREMI PER LA “PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ” ALS LLIBRETS DE GAIATES
PRIMER PREMI AL MILLOR LLIBRET
MAGDALENA 2024
Després de molts mesos de treball de l’equip de llibret, vam rebre el segon premi de la Generalitat per la promoció de l’ús del valencià en els llibrets de gaiates 2024 i el primer premi al millor llibret Magdalena 2024 del Patronat de Festes de Castelló. Una gran alegria per aquest equip de llibret, sempre pendent de donar una visió innovadora a la temàtica dels nostres llibrets, així com de la coherència en la promoció de l’ús del valencià. «Ceràmica, patrimoni i tradició» és un projecte on centrem la mirada del lector en la ceràmica, des d’una visió holística, com un recurs patrimonial de la idiosincràsia castellonenca, coneixent els seus diversos vessants: des de la seua perspectiva històrica i passant pel seu valor cultural amb el qual enriqueix a la ciutat de Castelló.
TERCER PREMI PRESENTACIÓ
MAGDALENA 2024
El dia 11 de novembre de 2023 va tindre lloc, al Palau de la Festa, la nostra presentació oficial per a la Magdalena 2024. El Palau va ser decorat cuidant fins a l’últim detall per a rebre les nostres Madrines i la comissió, escenari de color roig grana, amb un temple d’estil tailandés al centre i uns panells posteriors negres amb estampa daurada que atrapaven totes les mirades.
Els nostres premis 2024
PREMI À PUNT GAIATA
MILLOR IL•LUMINADA
INFANTIL
La nostra gaiata “Arrels”, de l’artista gaiater Arcadi Babiloni i Rambla, va rebre el premi À Punt a la gaiata infantil millor il·luminada. Una gaiata inspirada en la ciutat de Castelló i en la seua fundació, tal com queda reflectit en la forma peculiar i en la narració en imatges de les vidrieres del trasllat del Castell Vell a la Plana.
PRIMER PREMI GAIATA DE MÀ 2024
Molt il·lusionats en rebre el primer premi del X concurs de Gaiates de mà: “Càntir d’Argent”, de l’artista gaiater Jorge Frías i Padial. Una gaiata treballada fins al mínim detall, amb uns colors i formes que ens submergeixen dintre de la cultura ceràmica de Castelló, sent una al·legoria de la temàtica del nostre llibret 2024.
Article Inèdit
ELes tres ànimes de la Romeria de les Canyes
n 1924 es va donar a conéixer el primer document que fa referència a la processó al Castell Vell, que hui coneixem com a Romeria de les Canyes. Lluny de pretendre realitzar una relació dels fets històrics, l’objectiu del present treball és reflexionar sobre el significat profund d’aquesta manifestació i de les diferents ànimes que donen vida a l’acte central de les nostres festes, ja que aquest ha evolucionat significativament des dels seus inicis en 1375. O, millor dit, des que va ser documentat per primera vegada en un escrit datat el 10 d’abril de 1375.
RAÚL PASCUAL I CHERTA
ARTICLE INÈDIT
La Romeria de les Canyes al llarg dels sis-cents cinquanta anys des que està documentada, ha anat acumulant matisos en el seu significat i en la forma en la qual la interpretem. Va nàixer com a acte religiós i clarament penitencial. A aquesta naturalesa se li va unir, amb el pas dels segles, l’ànima cívica, la que entronca aquest esdeveniment amb el trasllat de la muntanya al pla. A aquests dos vessants, ja més recentment, s’uneix la força de la romeria com a acte col·lectiu, senya d’identitat, generadora de sentit de pertinença i projecció de la mateixa imatge.
Com era d’esperar, el primer document en el qual s’al·ludeix a la processó al Castell Vell es correspon a un tràmit administratiu, en concret una orde de pagament, a favor del síndic de la corporació, d’un cafís de blat que es va donar als pobres amb motiu de la celebració.
LA ROMERIA PENITENCIAL
Qui va trobar aquest document va ser Lluís Revest Corzo el qual, en el seu treball, assegura que no hi ha document anterior que
faça referència a l’esdeveniment ni es troba una altra menció fins a l’any 1453. El mateix Revest subratlla el caràcter penitencial de la processó al Castell Vell, ja que és absolutament coherent amb la religiositat de l’època i per la situació que travessava Europa amb l’epidèmia de la pesta, que va derivar en una escassesa d’aliments tal que forçava l’Administració del moment a buscar solucions per als més necessitats. Que la romeria quedara instaurada en plena Quaresma no fa més que reafirmar el caràcter penitencial de la iniciativa, ja que es feia el camí a l’ermita de la Magdalena com un acte de penitència i devoció, buscant la protecció i benediccions divines.
Per als habitants dels segles XIII i XIV les desgràcies i les ventures eren interpretades com un càstig o un premi diví, per la qual cosa no estava de més realitzar aquest tipus de sacrificis. Algú, en determinat moment, devia recordar l’antic solar de la població, el lloc on expressaven la seua devoció els avantpassats -en aquell moment bastant pròxims- i es devia pensar que era bona idea demanar la intercessió de Déu, en una situació d’extrema necessitat, desplaçant-se fins a l’antic solar.
L’existència d’un document l’any 1375 suggereix que la romeria ja existia des d’uns anys abans i pressuposa, igualment, l’existència d’un temple, església o ermita, lligat, lògicament, al castell. La dedicació de les esglésies o capelles dels castells a Santa Maria Magdalena era bastant freqüent. D’aquesta manera, trobem explicada i documentada la primera de les ànimes que té la Romeria de les Canyes: la penitencial i devocional, molt present hui en dia en la missa de Romers, amb la comitiva del clergat que transporta la relíquia i vestits amb els colors propis de la Quaresma; en la missa en la mateixa ermita; i en l’oració, ja de baixada, a la Basílica de Lledó. En definitiva, un conjunt de ritus i litúrgies que es desenvolupen al llarg del dia i que estan gelosament recollits en la “Consueta de la Romeria”.
Al llarg dels segles XV i XVI la documentació trobada en els arxius demostren que la devoció i la festa en honor a Santa Maria Magdalena es va assentant en la memòria col·lectiva de la població, però sovint lligada a la festa litúrgica en honor a la santa el 22 de juliol. En 1590 el Consell ratifica la celebració de la romeria amb assistència del clergat, i s’acordava l’ajuda alimentària als pobres amb el repartiment de pa i sardines. Es deixa clar que aquesta celebració, en la qual participaran tant la parròquia com els convents, es repetirà cada any el tercer dissabte
de Quaresma, data que es va mantindre fins a 1793, quan va passar a celebrar-se en diumenge.
Podem col·legir, per tant, que la romeria va nàixer i es va confirmar com a festivitat local amb un marcat caràcter devocional i penitencial.
LA ROMERIA CÍVICA
El pas dels temps faria possible que la llegenda i els fets de la història s’incorporaren al significat d’aquesta tradició. Però, per a això, hem de fer un salt en el temps, fins al segle XVIII, quan va desenvolupar la seua activitat en la vila el notari José Llorens de Clavell, a qui tradicionalment se li ha considerat el primer cronista de Castelló.
Va deixar escrita Llorens de Clavell una crònica que no va ser estudiada en profunditat fins a l’última dècada del segle XX. En aquesta
Consueta de la Romeria, any 1991. Missa de Romers.
obra és on es nomenen, per primera vegada, les gaiates com a element essencial de la processó que es va denominar “de les llums”.
Llorens de Clavell fa una detallada descripció de la romeria, fins i tot del retorn d’aquesta. El clergat i la Confraria de la Sang ixen a l’encontre de la comitiva que ve de la Magdalena, formant una processó, ja fosquejat: “portant moltes llums en gaiates de canya que formen i es diu la Processó de les Llums, per la multitud d’elles”.
El mateix cronista és el que fa menció que la ciutat acudeix amb molta devoció a rendir memòria “a l’antiga vila, castell i habitants, que encara queden vestigis de les seues ruïnes”. A poc a poc s’anava introduint el caràcter cívic de la romeria, la celebració de la fundació i el record del trasllat. Va prenent forma, per tant, la segona de les ànimes de la Romeria de les Canyes.
No està sol Llorens de Clavell en el seu enfocament de la celebració. També el pare José Vela, en la seua obra “Idea de la perfecta religiosa”, inclou una breu notícia sobre la ciutat de Castelló de la Plana, on descriu la romeria i al·ludeix, de nou, a l’antiga ubicació de la població. També parla el pare Vela de la processó del retorn que va molt acompanyada de llums i “converteixen la nit en clar dia”.
Unes idees que van perviure a pesar que la festa va deixar de celebrar-se uns anys a causa de les penúries econòmiques de l’època. De fet, quan l’autoritat va decidir reprendre la celebració com s’havia fet des d’antic, es fa constar que “en
el lloc on es troba aquest ermitori va ser l’antiga vila de Castelló”. Això va ser escrit com a part d’un acord municipal datat el 13 de febrer de 1751 i ve, definitivament, a oficialitzar la relació entre la Romeria de les Canyes, l’antiga ubicació de la població i el fet del trasllat a la ubicació en la plana. També ve a justificar-se l’existència de les gaiates com a materialització d’aquell fet fundacional.
L’existència de dues ànimes en la Romeria de les Canyes no ha sigut sempre ben digerida per totes les parts. A la fi del segle XVIII hi ha una gran polèmica entre el Bisbe de Tortosa i la Confraria de la Sang, sobre l’horari del retorn de la romeria i de la processó consegüent. Era desig del prelat que l’acte tinguera lloc durant el dia, per a evitar els suposats escàndols que es produïen per part de les dones vestides de Magdalena. La Confraria va defensar davant el bisbe que pogués realitzar-se la processó quan ja s’havia fet fosc, perquè pogueren lluir les gaiates. Com el bisbe es va negar, la Confraria de la Sang va decidir no participar-hi. Corria l’any 1775 i fins a 1782 no consta que es normalitzaren les coses i es recuperara l’horari nocturn de la processó.
Sense arribar a tals extrems, recentment hem viscut episodis desconcertants en els quals la comissió cívica no va entrar en la Cocatedral després de la missa de Romers com era i ha continuat sent costum. Són desacords puntuals que mantenen viva la tesi de la triple ànima de la Romeria de les Canyes.
La relació entre la gaiata i el fet fundacional de Castelló entra en el terreny de la llegenda, però són els nostres relats, els que apreciem i en els quals, sobretot, busquem eixe pòsit de certesa i veritat que s’amaga darrere de cadascuna de les llegendes. Uns relats ens diuen què simbolitza el gaiato amb el qual temptejaven el terreny els qui en una nit tempestuosa -quina casualitatintentaven evitar la presència dels pirates que solien assolar aquestes costes. Sobre els gaiatos, una llum i lligats a aquests, per a evitar que
Xiquetes del ‘meneo’
es perderen, els més xicotets. En la mateixa llegenda trobem justificació a l’origen de la gaiata com a símbol del trasllat de la població i a les xiquetes del meneo, entranyable tradició de les nostres festes.
Altres diuen que les gaiates venien a simbolitzar la benvinguda que se’ls va donar als últims habitants que van fer el trasllat per part de qui els havien precedit. Una forma de lligar a la llum de la nova llar. I d’interpretar que, com dicta la lògica, el trasllat no es va fer d’una sola vegada, sinó progressivament al llarg d’un període de temps.
Una llegenda o una altra, o la veritat que s’amaga darrere d’elles, el que tenim ben clar és que les gaiates formen part, des d’antic, de la part final de la romeria i materialitzen el fet fundacional de la ciutat. Per això és plenament coherent que romeria, retorn i processó de les gaiates conformen un fet històric que ha
sigut declarat en 2024 Bé d’Interés Cultural i que, per tant, mereix i exigeix la cura tant dels poders públics com dels col·lectius i els ciutadans.
L’ACTE COL·LECTIU
De la mà del gaiato, de la gaiata si ho prefereixen, ens endinsem en l’últim punt del significat profund que té la Romeria de les Canyes per als castellonencs: el fet col·lectiu, el promotor de sentit de pertinença, l’exemple de l’esforç conjunt.
En un gaiato ens subjectem i d’ell ens valem per a véncer les dificultats. L’actual Romeria de les Canyes és un acte col·lectiu que ens defineix com a poble. Sí, gaudim. Sí, ens divertim. Però estem participant, en efecte, d’un acte en origen penitencial i d’un esdeveniment que recorda la història de la ciutat. Sobretot, formem part d’algun gran fet, d’un esforç col·lectiu que transcendeix la individualitat.
Cada any, el Castelló històric apunta a l’alba, des de les boires del temps, per a peregrinar en el present cap al Castell Vell en direcció a un futur, que només pot ser il·lusionant si és un futur comú. Units hi ha més força, més il·lusió, més certesa, més determinació. Junts hi ha un millor futur i eixa unitat es treballa des d’esdeveniments com la Romeria de les Canyes, quan els castellonencs anem en la mateixa
Romeria de les Canyes, any 1897.
Acte de les tres caigudes, “La Tornà”
direcció, fins i tot projectant la nostra imatge al món. Amb la romeria generem sentit de pertinença i li diem al món de què som capaços.
No podem oblidar que les festes ens ajuden a projectar-nos davant dels altres i que la nostra peregrinació anual al Castell Vell és, en aquest sentit, una poderosa eina que constitueix l’eix central d’unes festes caracteritzades pel respecte a les tradicions, el foment de l’ús dels espais públics, el protagonisme de la llum, del color i del foc i per objectiu primordial, que tots tinguem l’oportunitat de participar. Així és la setmana de festes i, si busquem amb deteniment, trobem cadascun d’aquests ingredients en la mateixa Romeria de les Canyes: participativa (naturalment); llum i color (una vegada que es fa de nit i, de dia, amb el verd omnipresent); foc (des de la Despertà fins als coets aeris de la Tornà, sense oblidar l’Enfarolà); tradicional (és clar que sí) i desenvolupada en els espais públics (per descomptat).
Una de les característiques de la forma en la qual els castellonencs hem viscut la romeria, al llarg dels seus sis-cents cinquanta anys d’història documentada, és el seu esperit integrador, demostrat en un fet clar que hem reflectit en aquestes línies: la gènesi dels successius vessants
de la festa no ha suposat la desaparició dels aspectes més antics. De fet, per això podem dir que la Romeria de les Canyes té tres ànimes en ple segle XXI.
Qui vulga viure la romeria com un acte devocional i penitencial pot fer-lo: així va nàixer i conservem tots els elements que donen suport a aquesta concepció, inclòs el repartiment de rotllos (el primer el de “rata grossa”) reminiscència del repartiment d’almoina entre els pobres, i la prèdica en l’ermitori i en l’actual Basílica de Lledó.
Qui desitge experimentar en la romeria una vivència purament cívica, pot fer-ho perfectament: tornem a l’antic emplaçament de la ciutat i ho fem encapçalats per la Corporació Municipal. Recordem un fet determinant per a la història de la ciutat, amb repercussions en l’actualitat, el trasllat de tota la població.
I, sobretot, qui participa en la romeria forma part d’un acte col·lectiu que defineix la identitat de Castelló i dels castellonencs, que genera sentit de pertinença i que ajuda a projectar la imatge de la nostra ciutat davant la resta del món.
Al llarg dels anys han sigut moltes les plomes que s’han encarregat de salvaguardar la memòria que hui permet tenir una idea clara de l’origen i evolució de la Romeria de les Canyes. És moment de retre homenatge d’admiració i agraïment als autors, més o menys llunyans en el temps, com José Llorens de Clavell, el Pare José Vela, Bernardo Mundina, el Pare José Rocafort, Juan A. Balbás, Arcadio Llístar, Lluís Revest Corzo, Carlos G. Expressati, José Sánchez Adell, Álvaro Monferrer, Antonio Gascó i, sempre, al recordat mestre, Paco Pascual. Tots ells, consultats en un moment o altre del procés d’elaboració d’aquest treball, personifiquen aquells que s’esforcen per a mantindre viva la memòria de la nostra ciutat i de les nostres tradicions.
Orígens i deloficiscànem
EOrígens del cultiu del cànem a Castelló
MARTA BARBERÀ I MAS EQUIP DE LLIBRET
FONS BIBLIOGRÀFIC: EL CÀNEM I CASTELLÓ, R. RIBÉS PLA,1998
l cànem és una planta herbàcia anual, amb terra i aigües propícies, les tiges de la qual poden aplegar fins als tres metres d’altura. És una planta peluda, aspra al tacte i de color verd fosc. Com a planta dioica (mascle i femella alhora, com les palmeres), la femella és major i més fullosa que el mascle i, a més, la que produeix les llavors del cànem.
Les fulles estan front a front, excepte les de la part de la tija. Tenen nervadura palmada, i estan dividides entre cinc i set lòbuls tan profunds que apleguen fins al mugró que els conté. El lòbul central és el major dels dos laterals, que són més curts. Cadascun d’aquests segments tenen forma lanceolada, de vegades molt estreta, les vores serrades regularment i senceres en tots dos extrems.
El cànem mascle produeix un ramell molt ampli de flors mascles poc cridaneres, verdoses, els carrassos de les quals naixen a l’axil·la d’angostes fulletes simples o dividides en tres segments. Aquestes flors capbaixes tenen el calze de sèpals i cinc estams de filaments molt curts i amb grans antenes penjant del seu extrem.
Les flors femelles només tenen un sèpal que forma un agut cucurutxo i pel seu extrem, ixen dos llargs estigmes rogencs. Aquestes flors femelles s’aglomeren a l’axil·la de les fulles superiors i es desenrotllen molt una vegada les han fertilitzades.
Les principals varietats del cànem sativa (cannabis sativa L, originària de les riberes de les mars Caspi i Negra, cultivada ja per l’any 800 a.d.C per a obtenir-ne fibres tèxtils, i d’allí va passar a Pèrsia i a l’Índia), són:
CÀNEM COMÚ, conreat a França, Itàlia i Espanya.
PIAMONT, que és el que més es desenvolupa, però que fora d’aquesta regió, de la qual duu el nom, degenera fàcilment, i les seues fibres esdevenen més dèbils.
ANJOU, derivat de l’anterior, és d’excel·lent qualitat, però el seu conreu està poc estés. Pot ser que aquest fora el conreat a la Plana de Castelló, encara que la llavor es portava generalment de Totana (Múrcia).
El cànem requereix climes càlids i humits, perquè és una planta de creixement ràpid i que no ha d’estar massa sotmesa als vents forts, ja que, contràriament, amb el moviment de la seua tija, les fibres s’endureixen i posteriorment, es fa més difícil la seua manipulació. També hi juga un paper important per a obtindre quantitat i qualitat de fibra I’índex de fertilitat dels sòls, perquè requereix els més rics en matèria orgànica i més fondos. EIs millors terrenys són aquells que són tous, solts, polvoritzats, sense brosses i fertilitzats i regats correctament.
La preparació del terreny és fonamental, i per això, després d’alçar la collita anterior, a principi de la tardor, s’hi practicava la tasca de llaurar profundament la terra, bé cavant amb aixades de dues puntes si les parcel•les eren menudes o bé mitjançant una xaruga tirada per dos animals, aprofitant aquestes tasques per a enterrar el fem, escampat prèviament com a adob, amb la terra cremada i les cendres procedents de les cèlebres
formigades, les quals consistien a fer muntonets per tot el camp on s’havia de sembrar, a base de les tiges i fulles de la collita anterior, brosses o palla, tot cobert amb terra, usant com a ferramenta per a tapar-los les enormes llegones de formigar, amb què s’aconseguien tres objectius: destruir mitjançant el foc llavors de les brosses, acabar amb els insectes i cucs de la terra (fins i tot amb les formigues, d’ací el seu nom) i incorporar al sòl les cendres, tan riques en potassa.
Una vegada fetes aquestes tasques, i d’acord amb la intensitat de les pluges tardorenques, es mantornava la terra, és a dir, es solcava el terreny dues o tres vegades més mitjançant tasques més superficials, en què s’usava, generalment, les llaures amb orelleres, perquè el sòl es meteoritze i vaja polvoritzant, deixant la terra més triada per tal que en el moment de la collita quede tan fina i solta com es puga, per a procedir a la sembra en el seu dia.
Essent les plantes del cànem molt espletades, calia adobar-les bé, usant lleguminoses que encara estigueren verdes o femta en quantitats sobre tres o quatre càrregues per fanecada i, a més, un poc de comú o detritus dels comuns de les cases carrejats en barrils xicotets de fusta molt robustos, barrils que s’incorporaven a l’aigua en els portells de rec durant la segona irrigació que es feia quan les mates de cànem, després de sembrar-lo, tenien una altura, si fa no fa, d’un pam. Açò es feia atés que, fins a principis d’aquest segle, quasi que no s’hi disposava d’adobs inorgànics. Després, amb l’ús dels adobs químics, la qualitat de la fibra minvava a pesar que s’hi obtenia una major collita.
Per altra banda, era molt important buscar una rotació apropiada de les collites en tota explotació agrícola variada, i per això, se solia sembrar el cànem sempre després de l’alfals. I després d’obtindre una collita de cànem, s’hi seguia amb les bajoques blanques xicotetes, ja que es tractava d’una lleguminosa de fàcil venda en aquella època; després d’aquesta collita, se sembrava blat d’una varietat que hui s’ha perdut amb què s’obtenia el cèlebre, almenys per a nosaltres, pa roig, molt apreciat per a elaborar el pa casolà, per com es mantenia de bé durant alguns dies sense endurir-se excessivament després de coure’l, pa que resultava altament digestiu per la gran quantitat de fibra que contenia, ja que quasi que no se cernia.
La llavor del cànem, si no es comprava, s’obtenia de les parcel·les amb plantes vigoroses que es deixaven sense segar per un temps, perquè la llavor procedent de les flors femenines estiguera ben quallada i aconseguira la màxima rodonesa, que era quan adquiria un color gris fosc brillant i amb un tacte untuós i pesat. La llavor del cànem s’enranceix, per la qual cosa només es pot conservar com a llavor un any com a màxim, ja que després perd les seues qualitats germinatives. La llavor del cànem guardada com a sement, es deixa quan la planta està ben groga abans de segar-se i després d’aquesta operació, les gavelles es portaven directament a una era per a batre-les mitjançant colps de forca. En acabar, s’arreplegava la llavor per a netejar, esventant-la i passant-la més tard per un sedàs, i es deixava assecar al sol durant unes hores. Finalment, es replegava la llavor abans que s’humitejara amb la rosada i posteriorment es guardava en sacs de llenç, preparada per a sembrar-la a la pròxima collita. Com a llavor, s’obtenien al voltant d’entre uns 65 o 70 quilos per fanecada, si el cànem original estava amb la deguda grossària i desenrotllament.
Llavors del cànem (canyamons)
La sembra es feia en primavera tan prompte com fora possible, però sempre que ja haguera passat el període de les gelades i sobre un terreny degudament preparat i ben aplanat, així com els cavallons ja fets per a conformar les taules per a conduir repartides les aigües dels futurs recs ben escampades, pel sistema d’amanta o a bado. La sement s’escampava amb la mà o a eixams quan la terra, regada prèviament si no hi havia plogut, estava assaonada perfectament, i es procurava escampar les llavors de cànem de la manera més
regular possible, per a després, passar ràpidament la tauladora plana tirada per una cavalleria per tal que la llavor quedara lleugerament afonada i coberta. Amb açò s’evitava també una evaporació ràpida o l’assecament del sòl, ja que s’asseia en el terreny, i d’aquesta manera, començava a grillar ràpidament. S’hi usaven de sis a vuit quilos de llavor per fanecada, i quant al cànem que ja havia brotat, aplegava a una altura com d’uns quatre dits, es procedia a la birbada manual per a eliminar les brosses, així com les tiges nascudes excessivament juntes les unes de les altres procurant deixar-les separades entre deu i quinze centímetres, ja que un cànem molt espés creix menys i les fibres després són més dèbils, mentre que les mates desenrotllades massa clares, encara que la planta puga créixer més, les fibres resulten dures i, per tant, de pitjor qualitat i futura elaboració més difícil.
Als quinze o vint dies de nàixer el cànem, es practica el primer rec, rec que es repeteix successivament espaiat fins que el cànem comença a florir i a quallar la llavor. A partir d’aquest moment es deixa de regar per tal que les plantes s’assequen més ràpidament.
encara que aquestes s’esmolaven sovint cada dia, almenys, tres o quatre vegades per jornada. Es deixava el restoll tant com fora possible al ras del sòl per tal d’aprofitar al màxim les tiges, i els segadors es protegien els seus braços de la mà esquerra -si no eren esquerrans- amb un maneguí de lona per a no sofrir i pelar-se el braç amb el frec a frec de les plantes segades atesa l’aspror de la seua escorça.
Els segadors, primer, esmolaven les seues corbelles amb una pedra de gres de gra fi i després amb l’esclavó, peça en forma de baula gran feta amb un acer trempat molt dur per a afinar el tall.
La sega es feia a mà mitjançant grans i afilades corbelles de fulla ampla, començant abans de la plena maduració de les tiges, és a dir, quan encara estan verdoses, ja que així, la fibra estava més manejable, elàstica i resistent. El tall era més fàcil, i el tall de les corbelles durava més,
Els feixos o gavelles es nugaven amb cordells i no eren més grossos del que es podia abastar amb les dues mans, fent el nuc per davall de la zona de floració de les plantes amb les tiges segades i mantingudes entre tres i quatre mans en segar-los, nugant-los una vegada tombats en el sòl, per a després plantar-los formant barraques mitjançant diverses gavelles, cadascuna recolzada sobre l’altra.
Allí es deixaven assecar durant dos o tres dies més o menys, i més tard, al llom de les cavalleries o amb carros es traslladaven a les basses d’adobats. El rendiment de les tiges assecades i sense les fulles, les quals es procuraven deixar als camps sacudint els feixos abans de ser carregats, oscil·lava entre els cinc-cents i set-cents quilos per fanecada, la qual cosa equivalia entre quaranta i cinquanta arroves valencianes.
Segons Eugenio Díaz Manteca, per 1940, encara es podien veure basses de les anomenades d’enriuar el cànem dins del terme municipal de Castelló de la Plana, basses que estaven situades: al final de les adoberies, hui carrer del mateix nom, i una altra al Caminàs i al camí del Soterrani, propietat de Molibou. Unes altres al costat d’un camí que hi havia entre l’avui convent de les monges Carmelites i el passeig de les Palmeretes. Una altra al costat de l’alqueria del Boueto al Caminàs. Una entre el Sequiol i la séquia Major al costat de l’aleshores anomenat pont de la Canaleta, en terres que eren propietat de la família Sanxo, a qui va pertànyer la casa sobre la qual es construí després l’edifici de l’actual Casino Antic i que es treballava per la família dels Panxeta. Una altra en l’avui desconegut Capdavall, prop d’un pou o sénia, i una altra al costat del camí de la Donació ja prop del riu Sec, en una finca de Pepe Pla.
HISTÒRIA DE LA PRODUCCIÓ DEL CÁNEM A CASTELLÓ
Com ocorre amb molts altres conreus agrícoles, atesa la manca de referències documentals, fins
a molt avançada l’edat mitjana, resulta difícil obtindre dades i, sobretot, xifres de les diferents produccions i altres detalls relatius a aquestes i que posteriorment, són de les que més contribuïren a la creació de riquesa a les terres de la Plana i els seus voltants.
Segons Viciana, ja al segle XVI el conreu del cànem era important a Castelló, cosa que es confirma amb el que manifesta, posteriorment Vicente Michavila al seu llibre El Viejo Castellón, editat l’any 1926, quan a la pàgina 281 diu:
“(...) que el 21 de agosto de 1619, y más tarde el 21 de octubre de 1684, el Ayuntamiento de Castellón toma medidas para restringir la entrada de cáñamoforasteri en evitación de una competencia que podía perjudicar a los labradores de esta ciudad.”
I igualment, aquest autor confirma que en 1560, aquest mateix conreu ocupava a Castelló, després del blat i la seda, el tercer lloc, encara que aquesta producció no comença a cobrar la importància més gran fins al segle XVII. També el senyor Díaz Manteca ens diu que ací, entre cànem i borres, es produeixen 45.593 arroves en 1748 i 40.073 arroves de mitjana en el període de 1765-1750.
La creació d’una nova i complexa riquesa, sotmesa a una sèrie de processos de difícil control, ja que molts d’aquests tenien lloc en ple camp, hagué de provocar diversitat de faltes o, fins i tot, delictes per part de les moltes persones que intervenien en la transformació i comerç del cànem, tals com la subtracció de gavelles de les eres, de puntals de fibres dels magatzems i dels habitatges dels llauradors quan no hi eren, la falsificació o alteració de les qualitats, els pesos del producte agramat, i dels calibres, així com de la longitud de les madeixes de la cordelleria, i sobretot, estant els llauradors sotmesos obligatòriament a l’entrega d’unes quotes més o menys arbitràriament fixades pel Govern de Madrid per a subministrar i cobrir les necessitats de la Reial Armada Espanyola, i amb uns preus imposats, moltes vegades, de manera capriciosa. Tot açò, creava contínues discrepàncies, plets i sancions, amb la qual cosa, havia d’intervindre sovint la justícia Municipal, segons es desprén de la quantitat de processos incoats i reflectits en la documentació que existeix a l’Arxiu Municipal entre els segles XVII i XIX.
Cànem assecant
Una prova d’aquests embolics i trapelleries, és l’escrit que el Gremi dels Corders de Castelló dirigeix a l’Ajuntament demanant la participació d’aquesta corporació en les costes del plet que aquest gremi segueix contra el mateix gremi de València.
A partir del segle XVIII ja trobem més dades, però quasi que totes referents a les produccions. Quant a les superfícies conreades, les dades són escassíssimes. És clar que açò té una lògica, ja que el cànem, per imperatiu de ser una planta “esquilmant” i per no disposar aleshores com ara d’abundants i diversos fertilitzants, era collita que se sembrava, com ja hem indicat, en rotació amb altres conreus, i per això, els llauradors el sembraven de manera molt irregular, segons els anys agrícoles.
Hem d’arribar a l’any 1818 per a esbrinar, segons la senyora Pilar Escoí, que a Castelló de la Plana es van produir 31.618 arroves de cànem per un valor d’1.707.372 rals de velló, en pagar-se l’arrova a 54 rals de velló, producció collida en una extensió total de 4.534 jornals d’horta (un jornal equivalia a unes 7 fanecades) i ubicat el seu conreu a les partides de Coscollosa, Séquia mitjana, Ramell, Taxida, Plana, Sant Isidre, Lledó i Fila de Gumbau.
A partir de les dates barallades, s’augmenta la demanda de cànem, més que per un augment evident de la població (dels 1.072 veïns amb 3.752 habitants que tenia Castelló el 1769, s’hi passa als 3.058 veïns i 14.280 habitants el 1847, xifra que s’eleva en 1887 a 6.145 veïns i 25.193 habitants), la qual cosa suposava un considerable augment de la demanda d’espardenyes com a tipus de calçat, va ser pel trànsit marítim entre Espanya i les seues colònies americanes i asiàtiques, tràfic que creix extraordinàriament, i això implicava més i més cànem per a aparellar les embarcacions que traficaven entre la metròpoli i les seues possessions d’ultramar, així com per dotar a la nombrosa Armada espanyola dels mateixos elements, ja que calia defendre amb els seus vaixells de guerra aquelles places i territoris llunyans i les rutes marítimes, tan plagades de pirates i corsaris europeus a l’aguait.
En iniciar-se el conreu, gran part del cànem produït en diferents poblacions de la Plana, era industrialitzat en unes altres més o menys properes, però en augmentar-se la gran demanda per a fornir a la Marina espanyola a partir del segle XVIII, aquell tímid proteccionisme municipal de 1648 que ja hem esmentat, l’Estat estableix un control ferri del comerç del cànem a força d’establir un preu baix, a la seua conveniència, en perjudici del llaurador com bé esmenta Emilio M. Obiol i que segons Balbas en el seu treball de 1889, manifesta igualment que l’aleshores governador de Castelló, Simón de Rueda, prohibeix totalment que es traga cànem d’ací, sota pena de 50 lliures de multa, a la qual cosa l’Ajuntament s’oposa exigint la llibertat de comerç d’aquest producte. Però el 29 d’agost
de 1751, un altre governador, Josep Bermudo, promulga un ban regulant la producció i el comerç d’aquesta matèria.
EL SEGLE XX I LA LENTA DECADÈNCIA
Ja en el segle XIX el cultiu del cànem va continuar sent important en la vida agrícola de la principal ciutat de la Plana. Era en aquest context el principal cultiu de l’horta i l’únic producte manufacturat artesanalment a notable escala i el primer en el trànsit firal, tant en “branca” com ja treballat (Madoz 1850, pàgines 233 a la 242). No obstant això, en la primera meitat del huit-cents, comencen a entreveure problemes en la seua comercialització. D’aquesta manera, l’Ajuntament de Castelló realitza en 1834 un projecte presentat al sotssecretari de Foment, per a augmentar el preu del cànem i assegurar la seua eixida (25-04-1834). La solució contemplada era doble: mesures aranzelàries i foment de la indústria, no solament del cànem sinó també de la seda.
El cànem, enfront de les oscil·lacions dels preus i la cada vegada més preocupant competència del jute i del rami orientals, encara es mantenia com el sector agrícola més rendible. Fins i tot en la dècada de 1890, i davant intents fracassats de millorar la protecció duanera, la depreciació del vi i les malalties de la incipient taronja.
El fiançament de la taronja com a cultiu alternatiu va fer desaparéixer a poc a poc el cànem. El nou sistema comercial lliurecanvista i especulador que va marcar a la taronja, s’adaptava millor a una nova estructura agrícola de la Plana, caracteritzada per una intensificació i un minifundisme inviables sota una comercialització controlada, subjecta a contingents i amb preus decretats.
Així i tot, en els moments adversos com la Guerra Civil Espanyola, es van arribar a conéixer produccions màximes de l’ordre de les 230 tones. Però, va haver-hi altres factors de gran importància que van fer minvar la demanda, sobretot de la indústria cordellera, com van ser el transport marítim de tot el món en inventar-se i aplicar la màquina de vapor, els vaixells es van transformar en vapors que, a poc a poc, van foragitar el velam, cosa que, sens dubte, representa per a aquest conreu i per a la industrialització del cànem el colp més dur. El segle XX va suposar la lenta decadència del cultiu del cànem.
EBENJAMÍN GARCÉS
I EDO
Els artesans del cànem
COLLA “ELS AGRAMAORS”
l cànem i la fibra tèxtil obtinguda d’aquesta planta van ocupar un lloc destacat en el creixement econòmic de Castelló de la Plana. Des del segle XIV fins al 1730, el conreu del cànem i la manufactura de la fibra es van dedicar a l’autoabastiment del mercat local. Però quan el mercat va ser monopolitzat per les Reials Fàbriques dels Arsenals de la Marina, durant el segle XVIII, va arribar a ser el conreu comercial per excel·lència de les terres de regadiu de la Plana.
El 1748 a la Plana el cultiu es localitzava, en una àrea entre Castelló, on es concentrava el 98,76% de la collita, i Nules, que només en produïa el 0,88%. Vint anys més tard, el 1768, eren més de vint les poblacions de la governació de Castelló que es dedicaven al cultiu. El 1770 el periodista aragonés Francisco Mariano Nipho i Cagical descriu una horta de Castelló sembrada, alternativament, amb blat i cànem. El valencià Tomàs Ricord, en El Plan de las producciones del Reyno de Valencia en el año 1791, estimava en 162.871 arroves la collita de cànem d’eixe any. Dos terços d’aquesta producció era recollida a l’horta de Castelló. Un memorial de l’Ajuntament afirmava que el cànem era el producte principal del terme castellonenc i el més adequat per a obtindre diners en 1834, segons explica l’historiador Vicent Gil.
CRISI DEL CÀNEM
Però entre 1793 i 1805 l’enfonsament de la Marina espanyola, per les derrotes bèl·liques, genera una crisi del mercat del cànem, que s’agreuja a mitjan segle XIX, per la competència d’unes altres fibres tèxtils artificials i sintètiques. Castelló viu en aquelles dècades una de les crisis econòmiques més greus de la seua història, enfront de la qual el conjunt de la societat reacciona amb solucions innovadores.
La política de la monarquia sobre l’abastiment de cànem a les Reales Fábricas de Jarcias y Lonas de Cartagena determina l’augment de la producció, perquè obliga que es conree el cànem en tots els terrenys de propietat del rei, que equivalia a dir de domini públic. És en la dècada de 1730 quan s’estableix a Castelló el control fiscalitzador per part de la Corona, i per això en 1732 el governador Simón de Rueda estableix la prohibició d’exportar cànem fora de la governació de Castelló. En 1750 s’exigeix que la capital de la Plana contribuïsca anualment amb 6.000 quintars per a les Reials Fàbriques de Lones.
El governador polític i militar Josep Bermudo publica un ban o edicte el 1751 que regula la comercialització del cànem, i nomena Fèlix Tirado com a comissionat, per a controlar que cada corder lliure la meitat de la seua collita a un preu màxim de 48 sous per arrova. El 27 d’agost de 1756 es construïa al carrer Major un magatzem per a dipositar el cànem recollit per a les Reials Fàbriques. L’acord econòmic continuava en vigor a principis del segle XIX. A partir de 1808, l’oposició dels llauradors a aquesta contribució i la desaparició dels privilegis feudals de la Corona, amb la instauració del règim liberal en 1834, faran que el cànem siga adquirit mitjançant subhasta pública, en una situació de mercat lliure.
LLAURADORS EMFITEUTES
Els primers protagonistes de la història el cànem a Castelló són els llauradors. Des de mitjan segle XVIII esdevenen colons, és a dir emfiteutes, amb un contracte indefinit d’explotació d’un terreny a canvi d’un cens o tribut. Això obliga els llauradors a plantar el cànem per afrontar les obligacions feudals de la Corona (arrendaments, imposts anomenats delmes i primícies), i també els obliga a lliurar una part de la producció, a preu de quota, a les fàbriques reials de Cartagena, Cádiz, Ferrol i Sevilla, per a abastir de cordes i veles l’Armada.
L’impacte del cultiu del cànem en l’horta de Castelló va ser constatat pel botànic Antoni Josep Cavanilles, que el 1793 fa referència als aterraments i dessecacions de la marjal, per a convertir-la en terra d’horta. Unes dècades abans, el 1747, s’obtenia un permís reial que va permetre construir un canal de reg, per aprofitar i conduir fins a Castelló las aigües de les fonts de Vilafamés. En 1790 entrava en funcionament una nova séquia que abastia d’aigua del riu Millars l’horta de Castelló, a pesar de l’oposició dels regants d’Almassora. Quan ho va permetre el mercat, s’intentà promoure més el cultiu del cànem, fins i tot a costa de la salut pública i contravenint les prohibicions vigents sobre aigua embassada des de l’Edat Mitjana. Per exemple, en 1822 es va aprovar un Reglamento Provisional
para el arreglo de las aguas a las balsas del termino de esta villa para mejorar el cáñamo, alhora que es van buscar alternatives que conduirien al monocultiu del taronger.
ELS CORDERS, ELS ARTESANS
Els segons elements actius d’aquesta producció són els artesans, els corders que manufacturaven el cànem sobrant o el comercialitzaven. Alguns s’enriquiren, uns altres acabaren com a assalariats dels anteriors, la majoria va adaptar la seua tecnologia a les exigències del mercat, i tots van exercir el seu mestratge en el Gremi de teixidors del cànem, o en el de corders, o en el d’espardenyers. Els gremis es van oposar a tot intent d’implantar manufactures o fàbriques de teixits de cànem i cotó, com la del francés Higues (1752) o la d’un mercader de Castelló, Salvador Català (1775).
Fins al 1775 l’organització d’aquesta producció artesanal estava caracteritzada pel predomini de petits tallers familiars. En 1775 Salvador Català, anomenat el Mercader, va establir una fàbrica de teixits de cànem i cotó, en la qual tenia ocupació mà d’obra femenina i infantil. Aquesta fàbrica tenia el suport de la Junta de Comerç, i des de 1780 venia lliurement «como fabricante, en todo el Reyno, los generos que construya en su Fabrica de cáñamo y algodón para velas de navío».
OBRADOR DEL CÀNEM, ELS TALLERS
Justament la Colla “Els Agramaors”, present en una carrossa del Pregó, des del 1976, representa un homenatge a eixos artesans del cànem, als agramadors, que es dedicaven a agramar, és a dir a batre o cascar a colps o a espolsades les canyes, per a separar la fibra apta per a la indústria tèxtil. Eixe dur treball es realitzava moltes vegades als obradors situats a les seues cases familiars. L’aparell que feien servir per a batre el cànem rebia el nom d’agrama.
Tal com explica l’historiador Vicent Sanz, a les cases dels artesans es disposava d’una habitació al darrer pis de l’edifici, que s’usava com a taller per a fer el treball, i que rebia el nom d’obrador. A la cambra s’accedia des de l’interior de la casa, a través d’una escala i una portella o trampa horitzontal, situada al pis del mateix obrador. Es volia així impedir una fàcil comunicació amb les altres habitacions de la casa, per aïllar-les de la pols que es produïa en aquell treball.
FINESTRA DE L’AGRAMADOR DEL CÀNEM
Com que els grans fardells de cànem era impossible d’introduir-los per l’escala interior d’una casa, calia alçar-los per la façana de l’edifici, a través d’una corriola que se subjectava al vol, i s’introduïen en la cambra per unes grans finestres que estaven a la planta superior. Si passegem hui pel carrer d’Amunt (Alloza) de Castelló encara podreu veure algunes d’eixes balconades de les cases dels artesans, dels agramadors del cànem.
PENTINAT DEL CÀNEM
El pentinat de la fibra del cànem era una operació que consistia a passar una pinta de pues de ferro, amb tres o quatre dents, pels fils de cànem, després d’haver estat agramats, és a dir que s’havia llevat la fibra de canyamisses. Aquella operació d’agramar i pentinar el cànem produïa una enorme quantitat de pols i residus, de manera que el treball era certament penós.
MENADOR
Per a poder obtindre una bona fibra del cànem, era necessari el treball del menador. Es tractava d’un home o bé un xic que treballava en l’ofici de corder fent voltar una roda o torn, on es caragolaven o entrelligaven les fibres de cànem o d’una altra matèria tèxtil, que el filador anava amollant del manoll que portava lligat a la cintura.
El vocable de la nostra llengua ha estat recollit al Camp de Tarragona, a la Ribera d’Ebre, Castelló i a València.
LES LLATERES, DONES QUE FAN LLATA
La llata és una trena o corda plana de cànem, de menor qualitat, que es fa servir per a fer soles d’espardenya, barrets i també estores per a la casa. A Castelló, dins de la manufactura de la producció del cànem, es trobaven les llateres, nom de les dones que manufacturaven eixe cànem sobrant per a diversos productes.
Com a homenatge als artesans de l’antic Castelló, els membres de la colla “Els Agramaors” vam creure, des de mitjans dels anys 70, que la representació de l’agramat del cànem era una escena vistosa per a una carrossa del Pregó. És curiós com el gran esforç laboral dels castellonencs d’una altra època ara, a la ciutat actual, és vist com una escena costumista amb la seua part de comèdia i, per a alguns, també d’humor. Del treball agrícola hem passat a la seua representació teatral, com a homenatge als nostres avantpassats, sí, però teatre al capdavall. És, sens dubte, un signe dels canvis dels temps...
Dels corders a l’espardenya
JOAN JOSEP TRILLES I FONT
LLICENCIAT HUMANITATS UJI
Sempre m’ha cridat l’atenció tenir una plaça al meu estimat Castelló, anomenada Hort dels Corders, que porta el nom d’una de les gaiates més emblemàtiques de les festes de la Magdalena, Gaiata 5 “Hort dels Corders” antigament denominada Gaiata núm. 5 Plaza Rey Don Jaime. Posteriorment amb la remodelació d’aquest espai, trobe l’obra de Ripollés que fa un homenatge a aquest ofici perdut a Castelló, ja que segons els cronistes, en aquest pla es treballava el cànem. En la meua etapa a Museu d’Etnologia de Castelló al carrer dels Cavallers vaig confirmar que aquest ofici a la nostra ciutat, realment va ser motor econòmic agrari al nostre terme amb plantacions de cànem, les basses d’aigua repartides per rentar-lo i com des d’aquest vegetal, traiem la matèria per fer veles pels vaixells, cordes, espardenyes...
Festes de la Magdalena 1945
Obra de Ripollés a la plaça Hort dels Corders
A les Jornades de Cultura Popular de Castelló “L’agricultura tradicional (I): El regadiu”, el professor Samuel Garrido1 de l’UJI en va fer una interessant ponència al respecte on ens comenta que durant molts segles el cànem va ser la principal font de riquesa de l’horta de Castelló. Existia d’ell una forta demanda, ja que -a més de ser utilitzat per a la fabricació de teixits, sogues o paper- era imprescindible per a fabricar les veles dels vaixells. Era un cultiu complex que no tots els llocs van aconseguir adoptar. Per això, té interés saber què va fer possible que l’horta castellonenca sí que aconseguira especialitzar-se en ell. Però durant el segle XIX va entrar en decadència, a conseqüència de l’aparició d’altres fibres vegetals més barates i de les importacions efectuades des de països com Rússia. Des d’aproximadament 1830, la seua subsistència només va ser possible gràcies a la protecció aranzelària. Els seus productors de la ciutat de Castelló asseguraven que dedicar-se
a cultivar-lo era ara un negoci ruïnós, però, tanmateix, continuaven cultivant-lo. Com que als altres pobles de la Plana estava expandintse per eixos moments el cultiu del taronger, els llauradors castellonencs van tardar tant a abandonar el cànem.
Continuant amb el professor Garrido a Castelló el taronger es conreava comercialment en la zona des de la dècada de 1820, i des de principis dels anys setanta la superfície que ocupava en els municipis veïns no productors de cànem va créixer de manera tan espectacular que cap a 1890 ja s’havia convertit en el monocultiu del seu regadiu. El cànem, encara que en reculada, continuava sent en aquells dies la principal collita de l’horta de Castelló, en la qual va conservar una important presència fins a mitjan anys vint del segle XX. L’horta de Castelló era un enclavament rendista situat en el cor d’una comarca en la qual tradicionalment havia estat poc difosa l’explotació indirecta, que quasi es va convertir en una raresa a partir de l’expansió de la taronja, atés que els horts de tarongers de la Plana eren explotats directament pels seus amos. A Castelló, al contrari, molts propietaris es van mostrar reticents a assumir la gestió directa del seu patrimoni. L’opció escollida per a explotar la terra sembla haver actuat en la Plana, doncs, com un impuls per al canvi de cultius o com una obstrucció perquè aquest es produïra.
1 Professor d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Jaume I. Premi Ciutat de Castelló Humanitats 2002 amb el treball “El cànem gentil. L’evolució de les estructures agràries a la Plana de Castelló (1750-1930)”.
Cànem gentil
Espardenyers Vilavella
I ens dona les seues raons de com desapareix el seu cultiu: El cànem castellonenc va experimentar un continu increment en els seus rendiments entre intervinguts del segle XVIII i principis del segle XX, gràcies a l’augment de la fertilització orgànica, i va anar en camps de cànem de la ciutat on es va realitzar un dels primers assajos amb el guano2 a Espanya; a l’hora de substituir el cànem van intervenir condicionants de tipus edàfic, les terres on aquest creixia eren les de més valor, els propietaris van prescindir dels arrendataris i van plantar tarongers, però en la resta es van decantar per la seguretat i van continuar sent rendistes; no va ser excepcional que quelcom compaginaren el cànem amb el cultiu de la taronja en una porció de les seues terres que, normalment, comprenien diverses parcel·les escampades per l’horta; intents per a substituir el cànem amb un producte comercial que no anaren els cítrics, com plantar canya de sucre en una àrea de bastant consideració, i fins i tot, el cultiu del rami3, però mai es va tenir èxit; principis del segle XX les rotacions en les quals el cànem intervenia s’havien tornat més complexes, incloïen una major quantitat d’articles (cosa possible gràcies a l’ús d’adobaments químics) i la planta tèxtil havia perdut en elles molt del seu antic protagonisme, gairebé al 50%; el secà del terme municipal de Castelló, com el de tota la Plana, estava majoritàriament plantat de garroferes el seu treball es prestava molt bé a l’explotació
directa per conrear-les amb la contractació de jornalers i a més explotaren les seues possessions en el regadiu tradicional plantant tarongers en les zones de nova irrigació.
A les Jornades de 2015, “Oficis, gremis i confraries a Castelló” vaig fer una simpàtica comunicació, “L’espardenya està de moda”, tractant als espardenyers com els hereus d’aquells corders de les nostres conrades. L’espardenya valenciana és un calçat lleuger, tosc i resistent, amb la sola d’espart o sogall, o de cànem trenat. Va tindre el seu gran apogeu a mitjan segle XIX i principis del segle XX, encara que existeix un document de 1322 on ja es descriuen les espardenyes amb aquest mateix nom. També es conta que foren utilitzades per les tropes lleugeres de la Corona d’Aragó i que el 1694 van ser imposades, per decret reial, a la infanteria hispànica.
L’ofici de solero era una activitat complementària de l’agricultura de les nostres terres. L’artesania de l’espardenya, calçat típic de la nostra gent a partir del cànem. Els homes seguts a cavall sobre un banc a la porta de la casa, s’ocupaven de preparar les soles, mentre que les dones confeccionaven la llata (les trenes d’espart o cànem) per a les soles i cosien les peces de l’espardenya4 . Aquest ofici era practicat bàsicament per la gent del camp quan el mal temps els impedia fer les feines del camp.
2 En origen és un fertilitzant orgànic procedent de les dejeccions marines, després s’intenta fer amb minerals.
3 Boehmeria nivea, és una espècie vegetal de plantes amb flors de la família de les ortigues que es cultiva per aprofitar-ne la fibra.
4 Cal visitar el Museu Etnològic de Castelló del carrer dels Cavallers, on hi ha una magnífica col·leció d’eines i atifells.
Museu d’Etnologia de Castelló
Obra “Los antiguos gremios de Castellón”
La fabricació d’espardenyes va començar en tallers familiars que abastien a la gent del poble i dels voltants. Provocava, molt sovint, greus danys a la vista. Les espardenyes es van fer tan populars que es van crear importants centres de producció en les nostres terres com la Vilavella, Traiguera i diverses poblacions dels Ports, sobretot a Villores.
Pel que fa a la seua organització gremial, tenim constància que en el segle XVI, en la majoria de les poblacions de la Mediterrània, els espardenyers van formar un sol gremi amb els corders, per ser afins les primeres matèries utilitzades a ambdós. Els espardenyers pertanyien al gremi dels corders.
Ens ho confirma Vicente Gimeno Michavila en el seu llibre5 “Los Antiguos Gremios de Castellón” on ens conta que: qui no formara part del gremi no les podia fabricar públicament; als agremiats se’ls permetia fer-nos a ús personal o familiar, en cas contrari hi havia una pena de seixanta sous; i podien denunciar als forasters en la Villa espardenyes de mala qualitat. Per un altre costat, els mestres hi havien que ficar si eren de cànem i ajustant-se a una normativa; per ser examinat de mestre calia haver treballat quatre anys com a aprenent i dos d’oficial en casa d’algun mestre; quan un mestre prenia un aprenent ho havia de comunicar al Clavari i Majorista del gremi, per inscriure’l en el llibre de govern de l’ofici; als mestres se’ls autoritzava a tenir les eines necessàries per a treure la matèria pel seu treball i tenir dos oficials; i s’obligava els mestres corders a fabricar els fils que demanaren i necessitaren els espardenyers pel seu consum.
Conclou Gimeno Michavila, dient: Gran importancia alcanzó también el Gremio de alpargateros en Castellón; pues aún después de abolido el mismo como Asociación cerrada u obligatoria, no hace muchos años, eran todavía numerosos los que se dedicaban a dicho oficio, existiendo una poderosa industria, con acreditados negocios, que fué decayendo hasta casi desaparecer,
5 Que va guanyar el premi de l’Excel·lentíssima Diputació de Castelló, en els Jocs Florals de “Lo Rat Penat” de València, celebrat l’any 1933.
Rajola amb ofici d’espardenyer
el impulso de los medios modernos mecánicos de fabricación; a las repetidas huelgas de los trabajadores y otras varias causas.
Actualment, ha desaparegut pràcticament aquesta activitat, a pesar que la indústria espardenyera, mantenint la manufactura artesana, s’ha reconvertit a escala nacional i ha derivat en formes molt modernes i lleugeres. Tanmateix aquesta manufactura ha ressorgit en poblacions com ara la Mata de Morella, Villores, el Forcall, la Todolella, la Salzadella, Castellnovo, la Vall d’Uixó, Borriol o Castelló.
En gairebé tots els museus etnològics dels nostres pobles trobarem espardenyes i en alguns casos com el de la Vilavella, trobem el Museu dels Espardenyers, i fins i tot una plaça dedicada a aquests artesans amb una frase ben sentida: El treball de l’espardenya, quina injustícia tan gran, calces mitja humanitat i et toca patir fam6.
6 Festa de Sant Sebastià, la Vilavella, 20 de gener de 1988.
L’espardenya a Vilavella
Comissió Major 2025
JOSÉ VALLS I ALBERT Vicepresident
REMEDIOS MOLINA
I VIVES
Gaiatera d’Honor
TIRADO I LINARES Gaiatera d’Honor
MARÍA
NAIRA BENZ I CARPIO Dama d’Honor
RUBÉN SOTO I VIVES
Acompanyant
ANDREA ESTÉVEZ I MORA Dama d’Honor
Acompanyant
ANNA ROIG I BARBERÀ Dama d’Honor
ARCADI BABILONI I RAMBLA
Acompanyant
JESSICA SOLA I GARGALLO
Dama d’Honor
ALEXANDRE
PEINADO I LLOPIS
Acompanyant
Dama d’Honor
MELANI JIN I ZHOU
JORGE FRÍAS I PADIAL
IVÁN GARCÍA I PADIAL Acompanyant
RAQUEL GARCÍA
I PADIAL Dama d’Honor
LAIA CLAUSELL I FABREGAT Dama d’Honor
VICTORIA FAUBELL I MIRALLES Dama d’Honor
RUBÉN MONTES I ÁVILA
Acompanyant
LLEDÓ MONTES I SAUANE Dama d’Honor
YASMINA PÉREZ I GARCÍA Dama d’Honor QUEREN PÉREZ I GARCÍA Dama d’Honor
ARIADNA VALVERDE I IBÁÑEZ Dama d’Honor
MAYA I CHIRIAC Dama d’Honor
LAURA
Comissió Infantil 2025
JUAN FERRER I BLASCO President d’Honor Infantil
EMMA FERRER I BLASCO Madrina d’Honor Infantil
LUCÍA
CASTELLET I GALLÉN Gaiatera d’Honor Infantil
VERA RODRÍGUEZ I SÁNCHEZ
Dama d’Honor Infantil
FRÍAS I PADIAL
Acompanyant Infantil
CASTILLO I TENA Dama d’Honor Infantil
VERA
MANEL
MARZÁ I TORRES Dama d’Honor Infantil ABRIL DE DIEGO I LLORENS Dama d’Honor
PAULA
Dama d’Honor Infantil
HELENA FAUBELL I MIRALLES
VICENTE MIHAI BOIX I NEBOT
NÀIA RODRÍGUEZ I SÁNCHEZ
IDUNN DE DIEGO I DOMÍNGUEZ Dama d’Honor Infantil
ZOE CHAHWAN
Col.laboradores i Portaestandards
Col.laboradora
BEATRIZ DE DIEGO I SEGARRA
CAROLINA CALATAYUD I TINTORÉ Col.laboradora
ELENA ALEGRE I SEGARRA
JOSÉ ÁNGEL LÓPEZ I JIMÉNEZ
Portaestandard
PAU FILGUEIRA I VINUESA
Orígens i deloficiscànem
(continuació)
ELa indústria del cànem a Castelló
FONS BIBLIOGRÀFIC I PERMÍS PUBLICACIÓ: FUNDACIÓ CAIXA CASTELLÓ, “CASTELLÓ EN RUTA”
l cànem, planta originària d’Àsia, es va començar a cultivar a l’Índia, la Xina i el Japó des de temps immemorial, i la seua expansió per la resta del món es deu a la seua introducció per les diferents civilitzacions que van colonitzar els territoris. A Espanya, el seu cultiu, com el de molts altres productes, va ser iniciat pels pobles islàmics des de principis de l’edat mitjana. És una planta herbàcia, de creixement ràpid, que requereix climes càlids i amb humitat, per la qual cosa les nostres comarques eren lloc idoni per al cultiu de cànem industrial, principalment la Plana i les localitats més properes al litoral. De les seues fibres se n’obtenien múltiples productes: teixits, calçat, sogues, i la seua preparació era totalment artesanal.
La manufactura del cànem s’inicia amb la recol·lecció de les canyes i requeria tres fases de preparació: L’enriuat era el primer procés per desapegar les fibres aprofitables, que es troben a la part interior de la corfa, mitjançant fermentació per Bacilus amilobacter, submergint les canyes en aigua estancada durant varios dies (entre 10 i 15). A Castelló es feia en basses, d’ús individual o col·lectiu, situades al costat de les alqueries, per a disposar de l’abundant aigua que circulava per les séquies. Un cop despreses les fulles de les tiges, els feixos de canyes seques es col·locaven per caps dins les basses fins a arribar a l’alçada del coronament de les parets i es cobria la càrrega amb pedres perquè no surés. Durant el temps que durava el procés, la bassa s’anava omplint per la part superior, segons les necessitats, i eixia per desaigües del fons a un pou cec (trull). Quan el cànem estava cuit els feixos es treien i es disposaven per assecarse al voltant de les basses en posició quasi vertical i formant barraques per airejar-los. Un cop ben secs, s’emmagatzemaven formant piles o calfons uns 8 o 10 dies més.
A continuació, el bregat consistia a separar manualment les parts llenyoses de les fibres de cànem. Això es feia amb un artefacte rudimentari, anomenat “agramadora o banc d’agramar”; un tronc gruixut de fusta de figuera, amb una profunda esquerda en tota la seua longitud i inclinat per mitjà de la col·locació de dues potes en un dels seus extrems. Les tiges del cànem, col·locades a l’esquerda es colpejaven amb un mànec de fusta de xop per deixar anar les fibres, eliminant la part llenyosa amb una fulla metàl·lica no tallant. Bregar era un treball molt lent i pesat que requeria molta força i destresa del bregador i d’aquí el refrany “Bon pit, bon cànem”.
Bregat o agramat del cànem
L’última fase de preparació era el rastellat pel qual es batia la fibra grossa per estovar-la i treure-li la pols. Finalment, s’obtenien tres classes de productes, segons la seua qualitat: apreciades i duradores teles amb què es confeccionaven llençols i roba interior; alerons de velam i cordam, i les llates, dedicades a la indústria espardenyera. El cànem de pitjor qualitat era l’estopa que es dedicava al calafatament de naus. Un altre producte era la clau del cànem seca, molt sol·licitada com a aliment de les aus de reclam de caçadors de parany o enfilat.
És difícil datar l’inici d’aquest cultiu a Castelló per la manca de referències documentals, però, segons alguns autors, ja el 1560 el cànem ocupava a Castelló el tercer lloc, després del blat i la seda. Els primers documents sobre la seua producció fan referència a limitacions o prohibicions quant al seu tractament, per raons de salut, ja que existia la creença que les basses del cànem produïen malalties, igual que passava amb el cultiu de l’arròs. L’ús de cor de cànem s’implanta entre les capes populars de la Plana pel seu baix cost en relació amb altres teixits i s’imposa al lli, llana o seda. Molt estesa va ser també la indústria espardenyera, a la qual es destinava del 25 al 30% de les produccions. D’aquest, les fibres de més baixa qualitat s’usaven per a fer soles.
El cànem de bona qualitat, treballat per corders i filadors, es dedicava a la fabricació de lones, cordes i cordells, la demanda i consum dels quals s’estenia per tot el país per a l’agricultura, transport en carros, pesca i navegació. Així, al segle XVIII, la tradició del cultiu de cànem i la seua manufactura està totalment implantada a les terres de regadiu i es
produeix a tota la Plana, de nord a sud: Almassora, Begís, Benicarló, Betxí, Borriana, Borriol, Canet lo Roig, Castelló, Forcall, Moncofa, Montan, Nules, Onda, Peníscola, Vila-real, Vinaròs i Xilxes. En augmentar la demanda per proveir la Reial Marina espanyola, l’Estat pren el control del comerç, establint preus a la seua conveniència en perjudici de l’agricultor i el 1751 monopolitza la compra del cànem de Castelló per a les Reials Fàbriques de lones i eixàrcies de Cartagena. La producció va aconseguir les seues cotes més altes, però provoca el malestar dels teixidors que es queden pràcticament sense producció per al seu propi treball. Segons Emilio Obiol Menero, sobre el cànem a Castelló de la Plana: Les relacions entre l’Armada i la comarca de la Plana no es reduïen només a l’enviament de cànem, sinó que també abastava els treballadors d’aquest. Contínuament s’exigien teixidors i filadors de bona reputació per treballar a la Reial Fàbrica de Cartagena, però en tots els casos s’assistia obligatòriament.
Al principi els millors eren designats per sorteig segons acord del Gremi de Mestres, si bé més tard i a instàncies de l’Administració es va decretar que fos per elecció ja que tan sols anaven els treballadors malalts, els ganduls o els poc hàbils. El 1752, Castelló de la Plana posseïa un terç dels Mestres teixidors a tota la comarca així com subministrava la quarta part de les quotes obligatòries amb destinació a Cartagena . Les condicions de treball, els diners a guanyar i la manera de viure-hi, havien de ser realment calamitoses, ja que les queixes i els intents d’evadir el servei anual eren molt nombrosos. Diego de Riva, governador de València, en una visita a Cartagena, transmet
al Governador de Castelló que tant per la gent com pel clima, malalties i epidèmies, és millor anar al penal d’Espinosa que a la Reial Fàbrica de Cartagena. L’obertura d’una nova factoria de lones a Cartagena va significar per al cànem de Castelló una sobrepressió a la producció i al treball, que en el segon cas es va plasmar amb l’enviament de reclusos. Els productors creixen les seues protestes perquè només se’ls deixa disposar lliurement d’un terç de la collita, i és a més, el de més mala qualitat. Malgrat el malestar existent, el cànem seguia sent un cultiu de primera línia a tota la Plana per la seua apreciada rendibilitat malgrat els pesars en funció dels preus assegurats.
La crisi del producte s’inicia per efectes climàtics adversos i plagues, però es desploma per les guerres contra Anglaterra que suposen la fi de la puixança de la Reial Marina, el seu major client. Un altre factor que va reduir fortament la demanda, sobretot de la indústria cordellera, va ser la revolució del transport marítim de tot el món en introduir-se als vaixells la màquina de vapor i eliminar el velam, la qual cosa va significar el cop més dur per al seu cultiu i industrialització. Aquesta caiguda del mercat impel·leixen a tota la Plana la substitució del cultiu del cànem pel de tarongers i la desaparició de la manufactura del cànem cap als anys quaranta del segle XX.
D’aquells temps, avui queda el testimoni de la Llotja del Cànem i topònims com Hort dels Corders o Placeta de l’Herba. A la primera dècada de 1600, quan el client més gran era la marina espanyola, el comissari per a les compres de l’Armada, Félix Tirado, encarrega la construcció d’un gran magatzem a l’actual carrer Major, al
costat de les muralles i a l’antic portal de l’Om i la plaça de l’Herba, xamfrà amb els carrers de Cavallers i hui Colom. Aquí s’alça la Llotja del Cànem per realitzar les transaccions del producte, amb una sola planta i dues fatxades obertes amb dos grans arcs sobre columnes toscanes. Amb la crisi del cànem, el 1792 i davant de l’estat ruïnós que presentava l’edifici, l’Ajuntament de Castelló acorda vendre’n una part; el baix queda com a propietat municipal i d’ús públic, mentre que l’edifici superior és un habitatge familiar privat. La remodelació de l’edifici mostra unes fatxades tardobarroques amb pintures al·legòriques de Joaquín Oliet. El 1906 el municipi veuen a particulars la seua part de la vella llotja i els nous propietaris realitzen una nova intervenció, amb el tancament dels arcs i la construcció d’un entresol, per destinar la planta baixa a una botiga i la resta de l’edifici a habitatge. Vincent Castell duu a terme la remodelació pictòrica, conservant les al·legories d’Oliet i incorporant motius pompeians. El 1984 es declara monument històric artístic i finalment el 1999 la Universitat Jaume I va adquirir l’edifici per recuperar-lo per a la ciutat com a centre cultural i educatiu.
Avui la Llotja del Cànem està catalogada com a Bé d’Interès Cultural, i figura inscrita al Patrimoni Nacional i al Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana
Museu Etnològic de Castelló, sala d’oficis
Llotja del Cànem i Fadrí
Llotja del cànem, lloc emblemàtic del progrés de Castelló
La Llotja del Cànem, edifici majestuós i elegant ubicat al centre històric de la ciutat de Castelló representa un record viu d’un passat gloriós del que va ser i és la ciutat i la ciutadania d’aquesta Vila. El vell Castelló rural, llaurador, dinàmic, compromés, treballador, industrial, real i orgullós, des del seu origen cristià va ser emprenedor, i va mantenir el caràcter rural i agrari donat la seua benigna climatologia i l’abundància d’aigües per al cultiu i transformació dels productes, i la petjada deixada per la gent que havien habitat i transformat les seues terres. Tot això va fer que l’agricultura constituïra la font principal de riquesa de Castelló. La llotja simbolitza el caràcter de la gent de Castelló, ja que sent un dels pocs monuments que es conserven del passat i, per tant, arrelat a ell, s’ha adaptat amb èxit al pas dels anys, transformant-se i servint a les necessitats del moment. En estar situada al cor de la ciutat, aquest edifici, junt amb el Fadrí, la casa Abadia, el carrer Cavallers, la Catedral, la plaça Major i el Palau de l’Ajuntament, mantenen el ressò d’històries que han marcat la nostra vila i que es recorden d’on venim.
Castelló, sempre ha tingut un caràcter rural i agrari que ha sigut rellevant des de la creació de la ciutat cristiana. L’agricultura, era la seua principal font de riquesa basada en els cultius tradicionals del cànem a les terres de regadiu; garrofer, vinya, ametllers i olivera al secà, i arròs a la marjal. Per això, molt prompte, el 1312, el jove consistori de Castelló va aconseguir permís per a fer un mercat setmanal, el mercat del dilluns (que encara avui es celebra cada setmana). Aquest mercat es realitzava a la plaça de l’Herba, nom provinent de les mercaderies que es comerciaven, principalment el cànem i raó per la qual l’edifici de la llotja es va construir al mateix lloc. La plaça estava rodejada d’edificis rellevants per a la vila, i allí se situava el vell Ajuntament al costat de l’Església Major de Santa Maria. D’aquest punt arrancaven dos dels principals carrers de la
ESTELA BERNAD I MONFERRER PROF. DRA. UNIVERSITAT JAUME I
xicoteta vila (el carrer Cavallers i el carrer Sabaters) i a un racó es trobava la casa Gumbau, lloc on més endavant s’edificaria la Llotja del Cànem i des de molt prompte enfront d’aquest palau, es situava la residència del vicari que l’abat de la Cartoixa de la Vall de Crist tenia a Castelló, la coneguda com a casa Abadia, perquè des de la butlla de 8 de maig de 1397 del papa Benet XIII, la rectoria Parroquial de Castelló, amb totes les seues rendes, s’incorporava a aquesta Cartoixa. La casa Abadia era la residència de l’Arxipreste de Santa Maria. Aquest edifici ja constava datat el 1485.
En aquell rural i vell Castelló, entre els cultius que es van conrear des de llavors, destacava el cànem per les utilitats que produïa el seu tractament. Aquest producte va ser introduït pels pobles islàmics al principi de l’Edat Mitjana, motivats pel clima càlid i humit de les terres castellonenques que eren idònies per al seu conreu. A més molt prompte el caràcter emprenedor dels seus habitants va propiciar una incipient indústria del cànem que va portar transaccions comercials i mercantils, principalment, es comerciava en el cànem i en tots els productes derivats del mateix (sogues, teles per velam i per vestir, espardenyes, etc.)
Per això, en aquella època, l’ofici de llaurador estava molt ben considerat, atorgant en l’etapa fundacional tota una sèrie de privilegis als nous pobladors que exercien aquest ofici com recull les “Ordinacions de la vila de Castelló” (1370 a 1572) que recullen moltes regulacions pertinents al seu ofici i destaquen la importància d’aquest treball, entre la majoria de la població de la ciutat i ja el 1560 el cànem va ocupar a Castelló el tercer lloc de la seua producció, després del blat i la seda.
Al voltant d’aquest cultiu, es va produir a la vila de la Plana, tot un comerç que va anar més enllà del seu conreu, ja que de les seues fibres se n’obtenien múltiples productes: teixits, calçat, sogues, cordes, sent la seua preparació totalment artesanal, fet que va introduir els gremis. I així es va produir tota una indústria i un comerç que van fer créixer Castelló sobretot al segle XVIII.
Encara que els llauradors estaven molt ben posicionats en aquella societat antiga, com va indicar Vicente Gimeno (1933), no serà fins a principis del segle XIX quan els llauradors es constitueixen com a gremi i elaboren les seues pròpies ordinacions l’any 1818, imitant els gremis de comerciants i artesans.
No obstant això, els gremis artesanals van aparéixer a Castelló al llarg de l’Edat Mitjana, entre finals dels segles XIII i inicis del segle XIV, coincidint amb l’arribada i establiment de la nova població cristiana del nord. El gremi s’entenia com una “corporació privilegiada, d’àmbit generalment local, integrada per tots els artesans d’un mateix ofici i encaminada a defensar els interessos professionals i a facilitar el control de la seua producció per part dels poders públics”.
Com déiem, en aquell Castelló eminentment llaurador, van apareixent progressivament els oficis mecànics, derivats dels productes de l’agricultura indispensables per a les necessitats de la vida. Primer eren els mateixos llauradors els que manufacturaven eixos productes derivats de la seua producció, per a les necessitats pròpies i a poc a poc, van anar sorgint les especialitzacions i amb aquestes, l’associacionisme i els gremis. Aquestes agrupacions i els seus components, seguien les normes dels oficis de la capital del regne, i es van anar constituint segons especialitats. El naixement del gremi
de corders, així com el d’espardenyers i esparters, i els teixidors, va ser conseqüència de la gran importància que tenia el cultiu de cànem a la vila, ja que ocupava el tercer lloc de producció darrere del blat i la seda. Per aquest motiu i pels privilegis reals concedits als mateixos, d’entre els seus associats sortien càrrecs per a la governació de la vila i intervenien en els assumptes de la població. A banda d’elaborar filats per a teixits (vestit i calçat) a partir de la manufactura del cànem, aquesta fibra també s’utilitzava en l’elaboració de cordes; és per açò que la collita era manufacturada bé pel gremi de teixidors, bé pel d’espardenyers o bé pel de corders.
D’altra banda, cal fer referència també a què el cultiu del cànem als primers temps de la fundació cristiana era molt qüestionat per raons higièniques, i era freqüent que s’establiren limitacions al cultiu i elaboració de la fibra, ja que la seua maceració podria comportar perills per a la salut perquè hi havia la creença que les bases del cànem produïen malalties, igual que passava amb el cultiu de l’arròs del qual hi havia constants referències i ordenances sobre aquesta perillositat.
A partir de la segona meitat del segle XVI, l’ús de teixits de cànem s’estén entre les capes populars de la Plana a causa del baix cost d’aquesta fibra tèxtil; per això, el conreu del cànem es va ampliar el que va fer que la xicoteta plaça de l’Herba, lloc dels mercats de verdures, fruites i alfals verd, quedara menuda per a fer en ella l’activitat mercantil, requerint-se una ampliació, així com un lloc on poder refugiarse per les inclemències del temps (fred, pluja, sol...). Aquesta plaça es trobava delimitada per l’antiga casa Gumbau, edificació que estava en ruïnes, per això el Consell Municipal va comprar aquest edifici amb la idea d’ampliar la plaça de l’Herba per a les
transaccions comercials i fer una construcció adient a aquestes necessitats, com s’havia fet en altres ciutats. Per tal raó es va decidir construir una llotja.
La Llotja del Cànem de Castelló és un edifici construït a inicis del segle XVII. En principi, la llotja estava destinada a la venda de fruites i verdures i posteriorment (d’ací el nom de l’edifici) a la compra i venda del cànem que en aquell segle, era la indústria de més rellevància a la capital de la Plana. Amb la seua construcció es pretenia tenir més espai per al mercat i també oferir un lloc més resguardat i cobert als comerciants, mercaders i compradors que allí confluïen, i que estiguera fet al gust de l’estil de l’època. Aquest edifici es va començar a construir entre 1606-1617, per Francisco Galiança, arquitecte valencià qui també està vinculat a edificis emblemàtics castellonencs com la Torre del Fadrí (que en aquell moment acabava de ser alçada).
Quan va començar a construir-se aquesta edificació, el cultiu del cànem tenia molta importància, i es trobava en tercer lloc entre els cultius més importants de l’època, després del blat i la seda. Durant tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII les teles de cànem s’hi imposen a les de llana, primer i a les de lli posteriorment, i durant la segona meitat del XVIII el cultiu del cànem i la producció de teixits a partir d’aquesta planta assoleixen el seu màxim desenvolupament.
No és casualitat que a Castelló, es comence a construir una llotja precisament al segle XVII, en què la ciutat gaudeix d’un període d’esplendor i progrés, impulsat per l’ampliació de la vila i per un fort impuls comercial, propiciat en gran part, per la indústria del cànem. Les llotges i cases de contractació són llocs on es practicava l’activitat comercial i on es proposaven acords,
transaccions, i també es resolien conflictes derivats de les activitats mercantils que es feien a les fires o als mercats d’intercanvi. A les ciutats que no existien aquests edificis, les activitats esmentades solien realitzar-se als voltants d’edificis públics, generalment religiosos. Per això, una mostra de progrés i prosperitat de les ciutats era dotar-les d’un edifici propi per a aquestes activitats i per aquest motiu sorgeixen les anomenades llotges, col·legis o cases de contractació, antecedents de les borses de valors actuals.
Aquest edifici fou un immoble de base rectangular, amb fàbrica de carreu, de caràcter italianitzant, com altres edificis històrics de Castelló, amb pinzellades neoclàssiques del Renaixement tardà, d’una sola planta i amb dues façanes obertes i dos grans arcs recolzats sobre columnes toscanes.
Es construeix un espai semiobert quadrangular amb molta elegància, potenciant una arquitectura pública, oberta i diàfana, en la qual estil i matèria són d’acord amb una finalitat: aixecar un espai urbà d’acord amb la dignitat del públic al s. XVII. Proporció, mesura, austeritat, solidesa, classicisme, són en suma les claus d’un edifici capaç de continuar construint la ciutat i aixoplugant caminades des del públic. Però certament, l’expulsió dels moriscs el 1609, va fer entrar en una certa crisi a la ciutat que va afectar la construcció interior de la llotja quedant palés a la poca qualitat de les fàbriques dels murs mitgers, com a l’estructura portant de l’espai central, cobert potser amb un sistema avui inexistent de voltes poc ajustat a l’arquitectura classicista de l’exterior.
Al segle XVIII, el cultiu de cànem i la seua manufactura està totalment implantat a Castelló sent una de les indústries que va produir més riquesa a la ciutat. En aquell moment, l’any 1751, la necessitat de proveir l’augment de demanda de la Reial Marina Espanyola, fa que l’Estat prenga el control del comerç, monopolitzant la compra del cànem de Castelló per a les Reials Fàbriques de lones i xàrcies de Cartagena. El 1752, Castelló de la Plana posseïa un terç dels mestres teixidors a tota la comarca, així com subministrava la quarta part de les quotes obligatòries amb destinació a Cartagena.
Els corders treballaven el seu ofici en els carrers de la Vila, i com necessitaven molt d’espai per a la
seua indústria, embarassaven el trànsit, per això van pensar en la construcció d’un gran obrador o hort comú, que els servís de taller i on pogueren exercir lliurement la seua indústria. El 1744, el clavari, majorals i mestres de l’ofici de corders, eleven un memorial a l’Ajuntament, per demanar traslladar-se al que avui coneixem com a “Hort dels Corders”, on es van establir fins a la primera meitat del segle XX.
Al segle XVIII i vinculat amb el cànem, pren protagonisme un burgés benestant de la vila, Salvador Catalá (el Mercader), que va arribar a ser regidor de l’Ajuntament i administrador del reial patrimoni a la badia de Castelló, tenia l’exclusiva de diferents subministraments per a l’Armada espanyola: greix, cordes, velams, etc., que manufacturava a la fàbrica de Castelló. A la casa núm. 1 del carrer Major, al costat de l’antic portal de l’Olm, estava el magatzem on es dipositava el cànem que adquiria per a les Reials Fàbriques. I ell tenia casa seua al costat de la casa Abadia, just davant de la Llotja del Cànem, un indret on hi vivien molts comerciants, com la família Matheu.
encara que el baix continuarà sent propietat municipal i d’ús públic, mentre que l’edifici superior que es va construir a principis del segle XIX, serà un habitatge familiar de propietat privada, per a la família del comerciant Joan de Matheu, qui era propietari dels habitatges confrontants. De Matheu, va ajuntar aquests habitatges a través del primer pis, ampliant casa seua, seguint l’estil de l’edifici municipal i fent-se càrrec a perpetuïtat del manteniment de les despeses de l’edifici públic.
Durant quasi dues centúries, la llotja va albergar negocis i intercanvis mercantils, aprofitant la bonança econòmica a Castelló, però a finals del segle XVIII, a poc a poc es va deixar d’atendre les atencions requerides per l’edifici per a mantindre una correcta forma i el 1792, davant el seu estat ruïnós, l’Ajuntament va acordar vendre una part,
La nova construcció del pis superior i les dues construccions adossades als costats, van intentar mantindre el mateix estil de l’edifici, ordenant-se amb finestrals rectangulars amb frontons corbs assentats en mènsules, sobre els quals situen uns òculs el·líptics. Destaca el balcó corregut a cantonada de reixeria. Aquesta façana tardobarroca està decorada amb pintures al·legòriques del morellà Joaquín Oliet. El conjunt es corona amb una cornisa clàssica amb oves (motiu ornamental amb forma d’ou) i un ampit rematat per gerros.
Amb els anys, la part pública de l’edifici, que es destinava a mercat, es va quedar xicoteta pel que l’any 1867 l’Ajuntament va començar a estudiar el trasllat a un altre lloc i el 1906 el municipi ven la llotja a la família del farmacèutic Jaume Gumbau, passant a mans particulars aquest emblemàtic edifici.
El 1910, els nous propietaris intervenen l’edifici, conferint-li un caràcter eclèctic i estil academicista que implica tancar els arcs i construir un entresol per a destinar la planta baixa a una botiga i la resta de l’edifici a habitatge burgés. Vicent Castell du a terme la remodelació pictòrica, que conserva les al·legories d’Oliet i incorpora motius pompeians.
A poc a poc, l’edifici es va degradant i deteriorant i entra en desús, però el 1984 es declara monument historicoartístic, no obstant això, la degradació continua desapareixent part de les antigues pintures d’Oliet.
Finalment, el novembre del 1999 la Universitat Jaume I va adquirir l’edifici per recuperarlo per a la ciutat com a centre de desenvolupament cultural i educatiu, pensant sempre en el seu paper primitiu de lloc de trobada de persones i garantint el protagonisme de la llotja renaixentista com a espai públic que es recupera per a la ciutadania i que acull ara la Seu a la Ciutat de la Universitat Jaume I i les oficines de la Societat d’Amics i Antics Alumnes de l’UJI (SAUJI).
com a Bé d’Interés Cultural al Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana, el 5 d’octubre de 2007, posant en valor la singularitat d’aquest edifici i garantint un gran esforç administratiu i una inversió econòmica per a preservar el monument. Per tot això, el 2016, el govern municipal de Castelló, va incloure la Llotja del Cànem al seu catàleg de patrimoni arquitectònic. Aquestes mencions, a més d’ajudar al desenvolupament econòmic de la localitat, suposa garantir la preservació d’aquest bé cultural per la seua importància històrica i social i pel seu reconeixement per part de l’administració, a més d’assegurar la transmissió d’aquest patrimoni per a les generacions futures.
A les darreres intervencions arquitectòniques, s’ha buscat recuperar la màxima fidelitat a l’acumulació d’estils i intervencions arquitectòniques que ha viscut l’edifici. Entre el 2002 i el 2005 el rector de l’UJI, el vicepresident del Consell i l’alcalde de Castelló signen un conveni per assumir econòmicament el cost de la restauració de l’edifici, el qual funcionarà com a centre d’exposicions. La rehabilitació definitiva va ser realitzada pels arquitectes Miguel del Rey, Antonio Gallud i Ignacio Fuster.
En l’actualitat, la Llotja del Cànem, és un edifici catalogat com a monument historicoartístic registrat
Per a finalitzar aquestes línies sobre la Llotja del Cànem, hem de dir que aquest edifici, en trobarse en el centre històric de la ciutat, en un espai tan cèntric i vital, rodejat d’altres edificis històrics i del batec diari dels carrers d’aquesta animada vila, continua mantenint el seu paper primigeni d’espai públic per a la ciutadania. Per això, la seua protecció és una tasca fonamental per a garantir l’essència de la història, la cultura, les arrels i el sentit de Castelló, ja que com han pogut observar en aquest viatge al llarg la seua història, la Llotja del Cànem simbolitza el caràcter inquiet i dinàmic de la gent de Castelló, eclèctica, pràctica, però sense perdre l’elegància i orgull de poble que mira sempre cap al futur.
Acomiadament Madrines 2024 A
Benvolguda família de la Gaiata 5, “Hort dels Corders”:
Després d’un dels millors anys de la nostra vida, ens toca dir adéu.
Fa molt temps que començàrem el nostre camí fester juntes, i tal dia com el 22 de juny del 2023, va arrancar el somni de dues castelloneres amb el nostre nomenament com a Madrines. Han sigut uns mesos plens d’il·lusió, nervis, experiències inoblidables, moments únics i sobretot, de companyies meravelloses.
Ens agradaria començar donant les gràcies per permetre’ns tindre l’honor de poder representar a aquesta gran família gaiatera. Gràcies a la nostra comissió per acompanyar-nos i aplaudir-nos en tots i cadascun dels actes als quals hem assistit. Creiem que ha sigut un any espectacular i molt divertit. Esperem que ho hàgeu gaudit tant com nosaltres i haver estat a l’altura.
Recordarem, sens dubte, les festes de la Magdalena 2024 amb un afecte especial. Però, deixant a un costat la nostra setmana gran, les dues coincidim que un dels nostres dies preferits va ser la nostra presentació…
Jo, Lucía, sempre guardaré en el meu cor el moment en el qual vaig escoltar: “i rebem en peu a la Madrina Infantil Lucía Castellet i Gallén...” va ser un instant màgic, ple de nervis, em vaig adonar que el meu somni no havia fet més que començar. En veure tot el Palau de la Festa en peu i el gran escenari, que amb tant de treball i afecte havia preparat la nostra comissió, el meu cor va bategar més fort que mai.
Mentre que jo, Rosa, mai m’oblidaré del moment en què vaig entrar al Palau i vaig veure l’espectacular escenari que la comissió havia decorat per a nosaltres. Recorde una mescla de sensacions; alegria, emoció, nervis… i sobretot orgull.
Per això i mil coses més, agraïm a la nostra Cort, dames i acompanyants, que ens hagen tret tants somriures, fins i tot en els moments en els quals
estàvem esgotades. També a les nostres companyes de somni, les Madrines d’altres sectors, que hui dia tenim la sort de dir amigues.
Volem agrair de manera especial a Jose. Gràcies per cuidar-nos i caminar al nostre costat fins al final. Hem creat records molt bonics que quedaran per sempre en les nostres memòries.
Per descomptat, no podíem oblidar-nos de les nostres famílies; Silvia, Juli, Irene, Mónica, Quique, Sara, Eric, Rosa i Chelo. Mai podrem agrair-vos tot el que heu fet per nosaltres durant aquest any. Que bonic ha sigut poder compartir aquesta gran experiència entre dues famílies, que han arribat a voler-se tant, que semblen una sola. No podem sentir-nos més orgulloses de tindre-vos com el nostre major pilar. Us volem moltíssim.
Finalment, no volem acomiadar-nos sense desitjar el millor als nostres representants per a la Magdalena 2025, Maria, Pablo i Naiara. Tingueu-vos sempre els uns als altres i gaudiu cada moment, perquè el temps aquests mesos us passarà volant. Gaudiu del vostre capítol i doneu tot el millor de vosaltres.
Per sempre Magdalena 2024! Amb afecte, Lucía i Rosa
El Cànem de Castelló de l’Armada Espanyola i centre d’activitat en Hort dels Corders
Castelló ha sigut una ciutat on l’agricultura era una de les seues majors riqueses, però que ha viscut d’esquena a la mar, quan els seus productes eren cotitzats a tot el món gràcies a l’imperi espanyol sobre la mar.
Aquesta és una història de Castelló, però també un relat que va tindre repercussió a tot el món durant diversos segles, en el qual els castellonencs, i més concretament, els seus agricultors i els seus cordellers van tindre una importància vital per a mantindre a flotació l’armada més gran de la història.
Molts són els veïns i veïnes de Castelló que han acudit a Escala a Castelló per a visitar els velers antics que van formar part de la història d’Espanya. La majoria es fixen en els cascos de fusta, en els seus canons, en les seues veles... però pocs paren atenció a una cosa tan bàsica, però tan important com els seus aparells, les seues xàrcies, la cordelleria que enllaça i manté unides i actives totes les parts de la nau perquè aquesta puga solcar sobre la mar.
ESPERANZA MOLINA I CORONADO PERIODISTA
I eixa, la cordelleria, convertia a Castelló en una de les zones estratègiques de la Corona, perquè gran part de tota ella es cultivava i fabricava a partir del cànem que creixia en la zona de la marjal de Castelló.
Però com tot bon relat, cal començar des del principi...
QUÈ ÉS EL CÀNEM?
El cànem és una planta de ràpid creixement que té el seu origen a Àsia amb una antiguitat estimada d’uns huit mil anys. S’admet que degué ser coneguda per grecs i romans que la van transportar fins a Europa, on es va cultivar en nombrosos països. Encara que en la península Ibèrica es deu el seu coneixement a les cultures àrab i judaica.
La importància de les fibres vegetals va ser fonamental en uns altres temps en els quals no existien el plàstic ni altres invencions posteriors. En la península s’utilitzava sobretot l’espart, amb el qual es fabricaven les cordes i altres productes d’ús comú. L’espart es feia servir també per als vaixells que realitzaven navegacions pluvials.
L’espart es cultivava al Mediterrani des de temps immemorables i se cita en relats grecs i romans, comercialitzat des de l’any 500 a.C pels cartaginesos, dels quals deriva el seu nom de Campus Spartarius.
No obstant això, el cànem va començar a guanyar terreny perquè, es cultivava fàcil i ràpid, es podia aprofitar quasi tota la part de la planta, i les fibres vegetals de la seua tija eren molt més fortes, resistents i a més, tenien propietats antibacterianes i antifúngiques que la convertien en una matèria primera perfecta per a l’elaboració de qualsevol producte tèxtil.
La substitució de l’espart pel cànem es va deure precisament a aquestes propietats, en el moment en el qual el regne d’Espanya va començar a modificar les naus que utilitzava per a emprendre les grans rutes transoceàniques. Cal recordar
alguns elements històrics que expliquen com va ser aquest procediment.
Fins llavors, la navegació espanyola es realitzava fonamentalment pel Mediterrani, amb la flota de l’Armada d’Aragó. El Mediterrani era una mar coneguda, les travessies eren relativament curtes, costaneres, durant els mesos de bon temps. Allí i, en funció dels objectius que es pretenien, s’alternava l’ús de galeres (impulsades per remers) i les naus de vela, molt més pesades i amb menys capacitat de maniobra. El Papa Lluna de Peníscola, Benedicte XIII (1328-1423), tenia el domini de dues grans galeres que s’utilitzava per a defensar la seua posició, quan va ser destituït del seu càrrec, encara que ell mai va renunciar al seu papat. Galeres que també llogava a altres exèrcits.
Quan l’imperi Turc es va fer amb el domini del Mediterrani, a mitjan segle XV, es van tancar les rutes que s’havien utilitzat fins llavors per a comerciar amb Àsia. Tant Portugal com Espanya van emprendre una carrera per a trobar noves vies de navegació fins a les illes de les Espècies, a Àsia. Portugal va decidir llavors vorejar el continent africà per arribar al seu destí. Espanya va haver d’apostar per una ruta diferent, la proposta pel navegant, Cristòfol Colom, per a solcar l’oceà Atlàntic, d’Est a Oest, on, segons els càlculs es trobava Àsia.
Els nous reptes imprimien noves necessitats. Les Galeres no tenien utilitat en una empresa de tal calibre. Calia disposar de naus més robustes amb grans veles que foren impulsades pel vent, amb zones de càrrega en els seus cellers... Van ser les Naus i les Caravel·les.
L’espart, que tan bé havia funcionat en la navegació fluvial, no era resistent als atacs salobres de la mar. Les noves naus, més resistents també, necessitaven aparells més forts que garantiren l’èxit de l’expedició. Una vegada que es va utilitzar el cànem en les primeres empreses, l’espart va deixar de tindre utilitat. El cànem de bona qualitat resistia millor i, impregnat amb brea calenta segellava i tenia una major resistència.
És cert, Cristòfol Colón no va trobar Àsia a l’altre costat de l’Oceà, en 1492, però sí un nou continent que va donar lloc a moltes altres empreses i a moltes expedicions de l’Armada Espanyola.
I no seria fins a 1519, quan el navegant portugués, Magallanes, iniciara l’expedició per a trobar un pas que travessara el continent americà, amb la finalitat d’accedir a eixe altre gran mar, i arribar, aquesta vegada sí, a l’Illa de les Espècies. Una expedició que culminaria Elcano: circumnavegar el planeta per mar fins a retornar de nou a territori espanyol, tres anys després, amb un vaixell ple d’espècies.
Durant quasi tres segles l’Armada Espanyola va dominar totes les mars. Una línia regular enllaçava Mèxic amb les Filipines: el Galeó de Manila, que va romandre actiu fins a 1815. I l’Oceà Pacífic va ser conegut com el Gran Llac espanyol.
Mantindre aquell imperi marítim sol va ser possible a través d’una gran Armada integrada per molts vaixells. I tots aquells vaixells van necessitar quantitats considerables de cànem per a mantindre les seues xàrcies. Segons Díaz Ordóñez (2009) “de 1670 a 1800, els vaixells europeus que navegaven pels oceans haurien necessitat més de 300.000 tones de cànem per al seu primer armament. Quantitat que s’incrementaria amb la necessària per a reposar les constants avaries i fatigues de les veles i xàrcies durant el dur servei marí d’aquests productes”.
CASTELLÓ, PEÇA FONAMENTAL DE L’ARMADA
La presència de Castelló en les grans gestes transoceàniques de la marina espanyola queda poc assenyalada en els llibres d’història. No obstant això, Castelló va tindre un pes fonamental en la producció dels productes estratègics d’aquella Armada, que encara queden assenyalats en la plaça d’Hort dels Corders, on es rememora el que va ser seu del cultiu i manipulació del cànem.
La província de Castelló era una de les zones on es realitzava el cultiu d’aquesta planta, de la qual s’obtenia un producte de la millor qualitat. Per aquesta raó, el cànem de Castelló era considerat com un material estratègic de la Marina espanyola, i el seu cultiu va ser intervingut per la Corona.
COM VA ARRIBAR A CONVERTIR-SE CASTELLÓ EN UN PUNT ESTRATÈGIC DE PROVEÏMENT?
Espanya tenia cultius de cànem, però la producció no resultava suficient per a proveir les necessitats de la flota. Les majors quantitats de cànem s’importaven del nord d’Europa, fonamentalment de Rússia a través d’Holanda.
Les zones de major cultiu del cànem a Espanya entre 1500 i 1800 se situaven als voltants de Barcelona, Lleida, Castelló i València i també en el regne de Granada. La producció de cànem va arribar a ser de tal importància per als interessos de la corona que, a més, es va procurar el seu cultiu en els dominis americans i fins i tot en les colònies Filipines.
Ruta bàltica del cànem cap a Espanya durant el s.XVIII
A mesura que el control espanyol s’afermava a l’altre costat de la mar, també creixia l’imperi en Europa. Però amb això van començar a sorgir problemes per al proveïment del cànem rus, perquè algunes de les potències enemigues exercien d’intermediaris i vetaven la seua importació.
La guerra de Successió de Carles II d’Espanya en el segle XVIII, va generar un desequilibri entre les potències europees, quan el candidat francés va accedir al tron d’Espanya. L’Armada espanyola quedava al servei de les polítiques de França. Espanya ja no podia importar el cànem rus i es va veure obligada a buscar fonts d’autoproveïment per a abaratir el cost del cànem i controlar la seua producció.
Per això es van establir els denominats ‘productes estratègics’ per a l’Armada Espanyola, entre els quals es trobava el cànem. Amb la declaració del cànem com a producte estratègic, l’Estat intervenia el cultiu i la producció del cànem, establia contingents obligats i estipulava el preu.
Conte Rafael Ribes Pla en el seu llibre ‘el Cànem a Castelló’, que en 1560 el cultiu del cànem a Castelló ocupava el tercer lloc en importància després del blat i les moreres per a la producció de seda. Encara que la producció més gran de cànem es produiria en el segle XVII.
D’haver pogut cultivar i comercialitzar lliurement aquest producte, els llauradors de Castelló i la indústria que generava podria haver produït una riquesa increïble, però les coses no eren tan fàcils. Els conreadors del cànem havien de pagar el contingent a l’Armada, que moltes vegades era tan arbitrari com els preus que s’imposaven; i a més, patien la competència de municipis veïns i dels traficants que robaven el cànem per a vendre’l de manera il·legal.
D’altra banda, el cànem tampoc es podia plantar de continu ni en les mateixes terres, ja que esgotava la terra i calia alternar el sòl amb altres cultius.
Segons Ribes Pla (1998), els agricultors havien de declarar oficialment la seua superfície de cultiu, entregar la meitat de la seua collita (la de millor qualitat) a la Real Fàbrica de Lones de Cartagena; tenien el preu taxat i, a més, “les relacions entre l’Armada i la Comarca de la Plana no es reduïen a l’enviament del cànem sinó també abastava als treballadors d’aquest: teixidors i filadors. I encara que aquests treballadors tenien pagat el viatge a Cartagena cap d’ells el feia de bona gana i havien de fer-ho de forma obligada, per sorteig o per elecció…”
En 1752 Castelló tenia un terç dels mestres teixidors de tota la comarca i subministrava la quarta part dels contingents obligatoris amb destinació a Cartagena. La comarca de la Plana tenia 216 mestres teixidors dels quals es van enviar 16 a Cartagena.
DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS
Com a anècdota de la importància que arribaria a aconseguir el cànem, no sols per a l’Armada Espanyola sinó després, per als territoris d’Ultramar, hi ha una discussió oberta entre experts, que arriben a afirmar que la primera Declaració d’Independència dels Estats Units estava realitzada sobre un pergamí de cànem. Amb el pas dels anys, la comercialització del cànem va anar minvant. Les moreres que produïen seda havien sigut arrancades per a la producció del cànem, el preu del qual en el mercat era molt més inestable i, en aquesta època, va sorgir la competència d’altres plantacions com el jute.
L’afiançament de la taronja com a cultiu alternatiu va fer desaparéixer, a poc a poc, les produccions de cànem. La creació de la màquina de vapor va
acabar per complet amb el gruix de la indústria de subministrament al ministeri de la Marina quan els vapors van substituir als velers. Finalment, en l’època contemporània les fibres vegetals, que encara s’usaven en la indústria de la navegació, van ser substituïdes pel plàstic i els seus derivats.
LES MANUFACTURES DEL CÀNEM I EL GREMI DE CORDERS I ESPARDENYERS
Així i tot, la manufactura del cànem també va generar una important indústria espardenyera. Amb els sobrants de la collita es fabricaven nombrosos productes, però les espardenyes van ser sempre un dels usos fonamentals.
El més curiós de tot, és que la majoria d’aquests productes es fabricaven ‘des de casa’ en els domicilis dels soleros, les puntilladores i rodaores que cobraven a tant per dotzena. Les espardenyes s’entregaven als comerciants que, al seu torn les venien al públic.
La manufactura del cànem va donar lloc al Gremi dels Corders, que treballaven el cànem fins a convertir-lo en madeixes amb les quals es trenaven sogues i cordes de variats calibres; i al Gremi
d’Espardenyers, que al seu torn el transformaven en espardenyes. Cadascun tenia les seues competències i no es trepitjaven el terreny, ara bé, els primers tenien l’obligació de subministrar als segons tot el fil necessari per a realitzar el seu ofici.
En el segle XVIII, tal com conta Ribes Pla, el Gremi dels Corders tenia afiliats 148 mestres, 18 oficials i 83 operaris teixidors.
LA PLAÇA HORT DELS CORDERS
La història del cànem a Castelló també va donar lloc a un dels relats que relacionen ara a la Gaiata 5 amb tota aquella indústria, fins i tot amb la intervenció d’un rei i un conflicte amb l’Ajuntament de la vila. Conten els historiadors que, en 1744, el clavari, majorals i mestres de l’ofici dels corders van sol·licitar a l’Ajuntament de Castelló la cessió d’un terreny de secà pròxim al nucli urbà per a poder treballar el seu ofici prop de la ciutat. Es van comprometre llavors a transformar aquell secà sense ús i mínima bellesa en un hort de treball amb un pou i arbratge que l’embellira. Així mateix, prometien condicionar els camins i sendes per al trànsit dels veïns.
L’Ajuntament va accedir a la petició a canvi que els corders compraren també el terreny que donava eixida al camí de l’Alcora i endreçaren camins, trasllat d’aigua i altres obligacions urbanístiques del moment. Allí el gremi va treballar i va prosperar fins a disposar fins i tot de diverses cases en diferents punts de la ciutat, que posteriorment van haver de vendre’s per les lleis desamortitzadores que prohibien la propietat corporativa.
En 1833, el gremi havia decaigut tant com la indústria del cànem. La ciutat havia crescut i aquell antic secà que ningú volia era llavors un terreny dins de la ciutat amb innombrables atractius per l’afany urbanitzador de l’Ajuntament. El preu dels terrenys s’havia incrementat considerablement, però els impostos que requeien sobre ells, també.
A la fi del XIX l’Ajuntament va aprofitar el precari moment que passaven els corders, per a intentar alienar l’hort amb l’objectiu d’urbanitzarlo i construir habitatges. Així li ho va exposar als artesans, als quals oferia un altre solar als afores. El gremi va rebutjar de pla la proposta, però no disposava de prou béns per a oposar-se a l’Ajuntament.
Era l’època en la qual s’havia produït la revolució de 1868, ‘la Gloriosa’, que va acabar amb el destronament de la reina Isabel II d’Espanya i va donar lloc al denominat Sexenni Democràtic (18681874). En aquells moments les Corts s’oposaven a la declaració d’una República; l’alternativa depenia de tindre un rei i, per descomptat els Borbons quedaven exclosos de la llista. Després de molts miraments es va optar per oferir el càrrec a Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia. El 2 de gener de 1871, Amadeu de Savoia jurava la Constitució espanyola.
Amb la millor voluntat, el nou rei va visitar diferents zones espanyoles per a conéixer al seu nou poble. El viatge de reconeixement li va fer recalar a Castelló en el 7 de setembre. En la seua estada en la capital de la Plana, Amadeu I va conéixer les queixes dels corders davant el que pretenia l’Ajuntament. El rei va parlar amb les parts, amb els seus propis diners va comprar el solar a l’ajuntament i el va vendre als artesans filadors per un preu irrisori per a preservar la seua indústria i els seus drets.
Amadeu de Savoia va durar poc més de dos anys com a rei. Tal com l’havien nomenat per a regnar el van acomiadar del càrrec, sense més miraments, i va renunciar al tron per a tornar a Itàlia; però Castelló i el gremi dels corders sempre li van rendir memòria i agraïment. La plaça Hort dels Corders està dedicada a l’artesania del cànem, però el carrer que la creua a l’oest està dedicada al seu benefactor, Amadeu I.
Amb posterioritat, i ja desaparegut el gremi, l’Ajuntament ha recordat la funció que van desenvolupar els corders a Castelló i el que va suposar el cultiu del cànem.
L’APARCAMENT SUBTERRANI I LES PROTESTES DELS VEÏNS
A la fi de la dècada dels noranta del passat segle es construïa l’aparcament subterrani sota la plaça Hort dels Corders. Era una obra important
perquè Castelló necessitava aparcaments públics, però la creació del pàrquing va suposar un fort enfrontament amb els veïns.
Per a l’execució de la infraestructura es van suprimir els passejos de palmeres de la seua superfície. Completades les obres, la llosa del pàrquing no permetia la plantació de nou arbrat ni la recuperació de les palmeres.
D’altra banda, l’Ajuntament aspirava a deixar la plaça oberta per a poder recuperar allí la instal·lació del Mesó del Vi. Els veïns i veïnes es van alçar en protestes i la plaça es va omplir amb faldons blancs amb crespons negres. Va ser molt més que una crisi que va durar molts mesos. Una de les solucions va passar per la ubicació d’arbres en jardineres, que tampoc van ser acceptats pel veïnat.
Finalment es van donar diverses circumstàncies. D’una banda, el Ministeri va decidir construir un nou edifici per a la instal·lació de les oficines d’Hisenda en el Passeig Ribalta. Això significava deixar buit l’immoble d’Hort dels Corders.
D’altra banda, l’Ajuntament va haver de renunciar a la instal·lació del Mesó del Vi en el centre de la ciutat. Els problemes amb els veïns es van saldar, d’alguna manera, quan es va plantejar una nova remodelació de la superfície de la plaça amb parterres de zones verdes, i amb la instal·lació d’una font-escultura de Ripollés, que es va dedicar a les tasques dels antics agricultors del cànem, però sobretot als corders que van donar el seu nom a la plaça. L’escultura no va deixar de ser controvertida, però finalment constitueix un dels atractius de la ciutat que més admiren els visitants.
Quan Hisenda va construir un nou edifici per a les seues instal·lacions en la capital de la Plana, en el Passeig Ribalta, l’Ajuntament va reclamar l’ús de l’antic edifici per a usos culturals. La cessió va ser compartida entre l’Ajuntament i l’UJI. El nou
Amadeu I, Museu del Prado
edifici va ser denominat ‘el Menador’ en referència a l’ofici que exercien els menadors en la primitiva plaça Hort dels Corders.
Quan visite Escala a Castelló, transite pel Port de Castelló i contemple tant la Nau Victòria com el Galeó Andalusia, recorde que la ciutat potser no figura en les seues gestes heroiques, però sí que està representada en tota eixa cordelleria i xàrcies que es van fabricar amb la suor i l’esforç dels llauradors i artesans de Castelló.
BIBLIOGRAFIA:
Ribes Pla, R. (1998). “El Cànem i Castelló”, Colecció monografies del Museu Etnològic de Castelló. Ajuntament de Castelló
Díaz-Ordóñez, M. (2016). “La comisión del cáñamo en Granada. Sustituir la dependencia báltica como estrategia defensiva del Imperio español en el siglo XVIII”. Anuario de la Facultad de Geografía e Historia. Universidad de Sevilla.
Díaz-Ordóñez, M. (2005). “El cáñamo y la Corona Española en ultramar: América y Filipinas (siglos XVI- XVII)”. Revista de Historia Naval. Instituto de Historia y Cultura Naval Armada Española.
“La Industria del cáñamo en Castellón” Castellón en Ruta. Fundació Caixa Castelló.
Molina, Esperanza (2020). “Escala a Castelló: la provincia, zona estratégica nacional para proveer de cordelería a la Armada Española”. Castellón Información. https://www.castelloninformacion.com/escala-a-castelloel-canamo-de-la-cordeleria-a-la-armada-espanola/
EEl Museu d’Etnologia: un espai vertebrador de la identitat castellonenca
CARLOS RIBES
GRADUAT EN HISTÒRIA I PATRIMONI
PER LA UNIVERSITAT JAUME I
n aquest article convide el lector o lectora a reflexionar... Què crea la meua identitat? I les respostes poden ser infinites: família, professió, el lloc d’origen... Podem configurar la identitat de tantes maneres com cadascú imagine, sempre d’acord amb uns principis comuns que qualsevol de nosaltres poguera descriure com a “identitari”.
Però, on queda la identitat col·lectiva? Com la configurem? Els espais també tenen la seua identitat, configurada per diversos elements, però que podríem classificar de manera genèrica en dos grups: l’espai físic i la identitat cultural. Per a poder comprendre-ho posaré un exemple: si pensem en Suïssa, imaginem un paisatge muntanyenc, verd, rural i al seu torn una economia basada en la banca, els negocis i fins i tot la seua gastronomia, com pot ser el xocolate.
Entenent que els espais físics també posseeixen la seua pròpia identitat i sobretot, l’espai de convivència com a països, pobles o ciutats, conseqüència del lloc on ens trobem i la cultura allí creada, m’agradaria aproximar-me a la descripció identitària de la nostra ciutat.
La identitat física és definida per la pròpia toponímia “Castelló de la Plana”, malgrat estar tocant diverses cadenes muntanyenques ens dona a entendre l’espai en el qual se situa. La nostra identitat cultural es basa en diversos elements, per sort, les festes de la Magdalena, concebudes com la nostra setmana gran, posseeixen un fort component identitari. Com imaginar la nostra identitat cultural com a ciutat?
Més enllà dels grans temples en forma de teatres o de museus, considerem que la cultura pot esdevenir en qualsevol espai urbà, i que
qualsevol espai pot ser idoni per a les iniciatives culturals. Considerem la cultura un bé bàsic per a la nostra formació com a individus. Per a conéixer la nostra identitat cultural amb tot el que això implica (tradicions, economia, folklore, relació entre el veïnatge...), trobem al carrer Cavallers de Castelló el Museu d’Etnologia de la ciutat. Entenem etnologia, tal com defineix el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, com a “Ciència que estudia comparativament els orígens i expressions de la cultura dels pobles, a partir de les dades proporcionades per l’etnografia”. Així doncs, el Museu d’Etnologia de Castelló ens obri la porta a la cultura i orígens de la nostra ciutat: tradicions, antics oficis, vestimenta, formes de vida, artesania, activitats econòmiques des de principis del segle XIX.
Aquest Museu d’Etnologia és l’eina perfecta perquè la ciutat es presente a qualsevol que vulga conéixer-la a fons, conformant l’espai i forma més adient per a mostrar la nostra “identitat” col·lectiva, identitat de tots els castellonencs i castellonenques. És l’espai que ens permet recordar els trets identitaris que sempre formaran part de nosaltres; que ens continuen configurant, encara que ja no siguen coetanis; però, nosaltres com a hereus dels costums i dels trets que ens defineixen, intenten d’una manera o una altra honorar les nostres arrels, com a exemple convidem a gaudir de la vestimenta a l’antiga que lluïm als actes de la ciutat durant l’any o en les festes de la Magdalena.
El Museu d’Etnologia de Castelló ens permet recordar allò que sempre serà nostre, encara que desaparega pel pas del temps, i és l’esperit que tota comunitat i espai col·lectiu necessita per a identificar-se. Un dels objectius principals del Museu és mostrar l’evolució històrica, econòmica i social de Castelló a través de les seues principals activitats econòmiques des de principis del segle XIX, mostrar els oficis que van contribuir de forma principal a la creació de la societat castellonenca actual. Alberga la col·lecció, probablement, més
important sobre oficis i forma de vida de la província de Castelló. És una finestra al nostre passat recent, aquell sobre el qual es fonamenta la societat que avui coneixem i que en gran manera ens defineix.
Aquesta visita al passat es realitza a través dels utensilis i eines que van configurar la vida i l’economia de Castelló durant cent cinquanta anys i mostra com aquelles gents es van enfrontar al repte, primer de sobreviure i després de créixer, per a construir el Castelló actual. La col·lecció està composta, bàsicament, per peces originals del segle XIX a mitjan segle XX. Són creacions tècniques, realitzades artesanalment, tal vegada modestes als nostres ulls, però que es van inspirar en els mateixos principis que encara avui impulsen la nostra activitat: qualitat, productivitat i millora de les condicions laborals i de vida.
LA CASA MARTÍ I MATUTANO
L’edifici que alberga el Museu d’Etnologia de Castelló és una casa senyorial del segle XVIII, estructurada en planta baixa i tres pisos. Des de 1931 va tindre ací la seua seu la Societat Castellonenca de Cultura, i al voltant de la seua taula es van reunir el 21 de desembre de 1932 representants destacats de diverses entitats culturals valencianes, com ara Maximià Alloza, Salvador Guinot, Josep Pascual Tirado, Joan Baptista Porcar, Lluís Revest, Ángel Sánchez Gozalbo i Enric Soler Godes, entre d’altres, i van acordar i aprovar les bases per a la unificació de l’ortografia valenciana, les conegudes com a Normes de Castelló o Normes del 32.
En 1978 la Diputació de Castelló va adquirir l’edifici per a instal·lar el Museu de Belles Arts de Castelló i en 2007 es va traslladar al Museu la col·lecció etnològica de l’Ajuntament de Castelló, creada per Rafael Ribés Pla, que es trobava a l’ermita de Sant Jaume de Fadrell i es va iniciar el muntatge de l’actual Museu d’Etnologia de Castelló.
El patrimoni etnològic castellonenc està integrat pels béns immobles (espais, construccions i instal·lacions), els béns mobles (objectes i documents de tota índole) i les activitats i manifestacions immaterials que constituïsquen formes rellevants d’expressió de la cultura i maneres de vida del poble castellonenc.
Vuitantad’històriaanys d’Hort dels Corders
LAURA AGRAMUNT I ARNAU
AURORA ÁLAMO I UCEDA
ELENA ALEGRE I SEGARRA
ERIC ANDREU I PALLARÉS
JOSÉ ANDREU I SEGARRA
IRENE ARASA I MIRALLES
NACHO ARASA I GIL
ADELA ARNAU I SAFONT
FRANCISCO ARTERO I SOLER
TOMÁS AUREL I MÁRQUEZ
DANTE AUREL I AGRAMUNT
ARCADI BABILONI I RAMBLA
MARTA BARBERÀ I MAS
CARMINA BELTRÁN I SANFELIU
IRENE BENAGES I SOLSONA
TRINI BENAGES I SOLSONA
NAIRA BENZ I CARPIO
EMILIA BLASCO I SANZ
VICENTE BOIX I SEGURA
VICENTE MIHAI BOIX I NEBOT
CAROLINA CALATAYUD I TINTORÉ
JUAN JOSÉ CAPDEVILA I MATEU
NOELIA CAPDEVILA I DURÁN
LUCÍA CASTELLET I GALLÉN
VERA CASTILLO I TENA
IRENE CEBRIÁN I MARTÍN
JEAN-YVES CHAHWAN
ZOE CHAHWAN I TENA
LAIA CLAUSELL I FABREGAT
BEATRIZ DE DIEGO I SEGARRA
ASUN DE DIEGO I CABO
PABLO DE DIEGO I SEGARRA
EGON DE DIEGO I SEGARRA
ABRIL DE DIEGO I LLORENS
IDUNN DE DIEGO I DOMÍNGUEZ
HELIODORA DOMÍNGUEZ I GÓMEZ
SARAI DOMÍNGUEZ I PINZÓN
ELI DOÑATE I BISBAL
PILAR DURÁN I ALFONSO
ARTURO ESPAÑA I NOVOA
ANDREA ESTÉVEZ I MORA
LARA FABREGAT I ALCÓN
VICTORIA FAUBELL I MIRALLES
HELENA FAUBELL I MIRALLES
PABLO FERRER I GARCÍA
PABLO FERRER I BLASCO
JUAN FERRER I BLASCO
EMMA FERRER I BLASCO
PAU FILGUEIRA I VINUESA
CATALINA FORCADELL I LÓPEZ
JORGE FRÍAS I FERNÁNDEZ
JORGE FRÍAS I PADIAL
MANEL FRÍAS I PADIAL
Mª TERESA GALINDO I ARRUFAT
SILVIA GALLÉN I GONZÁLEZ
JUAN GARCÍA I LÓPEZ
IVÁN GARCÍA I PADIAL
RAQUEL GARCÍA I PADIAL
JOSÉ MIGUEL I GARNES CRUZANS
MIGUEL GARNÉS I PÉREZ
NAIARA GIMENO I OLMEDO
RAFAEL SANTIAGO GIMENO I CATALÁN
AIDA GÓMEZ I FURIÓ
SERGIO GONZÁLEZ I BENAGES
JULIA GONZÁLEZ I REQUEJO
FRANCISCO JOSÉ GONZÁLEZ I YUSTE
CARLOS GONZÁLEZ I MONTAÑÉS
IVÁN GUZMÁN I GARCÍA
IKER GUZMÁN I MIRALLES
PAULA HERNÁNDEZ I CAPDEVILA
VERÓNICA HERNÁNDEZ I AGRAMUNT
JOSÉ ANTONIO JAÉN I MOLINA
JANIRE JAÉN I TORIBIO
MELANI JIN I ZHOU
JOANA VANESSA LEAL I VITOR
FINA LLACH I MONTESINOS
RAQUEL LLORENS I SALVADOR
JOSÉ ÁNGEL LÓPEZ I JIMÉNEZ
MIGUEL LUENGO I QUEVEDO
HÉCTOR MALLASEN I PIÑANA
Comissió 2025
JOSÉ MARTÍ I VALLÉS
MERCE MARTÍN I DE DIEGO
MANUEL MARTÍN I CHAMORRO
LLEDÓ MARTÍNEZ I MIRALLES
ROSA MARTÍNEZ I MUÑOZ
SARA MARTÍNEZ I MUÑOZ
ENRIQUE MARTÍNEZ I MIRAVET
ALEJANDRO MARZÁ I VELLÓN
MARIA MARZÁ I TORRES
PAULA MARZÁ I TORRES
CRISTIAN MAUDO I VICENTE
LAURA MAYA I CHIRIAC
ARANTXA MIRALLES I BENAGES
Mª CARMEN MIRALLES I FABREGAT
JOSÉ MIRALLES I FABREGAT
PILI MIRALLES I CABALLER
CONSUELO MIRAVET I ALTAVA
REMEDIOS MOLINA I VIVES
RUBÉN MONTES I ÁVILA
LLEDÓ MONTES I SAUANE
MATEO MONTES I SAUANE
BORJA MORALES I LLEYDA
INMA MUÑOZ I DE LA RUBIA
MÓNICA MUÑOZ I QUIXAL
JORGE MUÑOZ I SERER
ROSA MARÍA MUÑOZ I QUIXAL
JOSÉ ANTONIO NARANJO I OJEDA
IVÁN NAVARRO I ALMENARA
SELENE NAVARRO I SOLA
IRINA MIHAELA NEGOT
ALEJANDRO OLIVER I DIAGO
JUANA OLMEDO I CORTÉS
MARIA LLEDÓ PADIAL I TRUJILLO
RAQUEL PADIAL I TRUJILLO
ESTHER PALLARÉS I GUILLÉN
ALEXANDRE PEINADO I LLOPIS
AURELIO PEÑA MARTÍNEZ
JOSÉ MIGUEL PÉREZ I JIMÉNEZ
PAU PÉREZ I FABREGAT
QUEREN PÉREZ I GARCÍA
YASMINA PÉREZ I GARCÍA
EVA PÉREZ I TORRES
ALEXANDRA PRIETO I HERNÁNDEZ
JOSÉ VICENTE QUERAL I VALLÉS
MELINA QUERAL I LLACH
VERA RODRÍGUEZ I SÁNCHEZ
NÀIA RODRÍGUEZ I SÁNCHEZ
ANNA ROIG I BARBERÀ
ALMUDENA SALDAÑA I CUESTA
PATRICIA SÁNCHEZ I ALONSO
CARMEN SANTOLARIA I BELTRÁN
MARÍA PILAR SANZ I AMAT
NATALIA SAUANE I AMORÍN
Mª DOLORES SEGARRA I ESPI
MIGUEL URIEL SOLA I MIRALLES
JESSICA SOLA I GARGALLO
ARIADNA SOLA I MIRALLES
SHEILA SOLA I GARGALLO
RUBÉN SOTO I VIVES
SEVERIANO SOTO I MARTÍNEZ
MARTA TENA I SOLER
MARÍA TENA I COLOM
MARÍA TIRADO I LINARES
AINHOA TORIBIO I DOMÍNGUEZ
ANNA TORRES I SALVADOR
LUÍS ULLDEMOLINS I SALVADOR
LUÍS ULLDEMOLINS I MARTÍN
SONIA VALERO I GARCÍA
JOSÉ VALLS I ALBERT
PABLO VALLS I ALBERT
ARIADNA VALVERDE I IBÁÑEZ
FRANCISCO VILAR I SANTAMARÍA
CONCEPCIÓN VIVES I GARCÍA
MARÍA LIDÓN VIVES I GÓMEZ
Himne de la Gaiata 5 Hort
dels Corders
MÚSICA: ENRÍQUE MARTÍNEZ I FUERTES
LLETRA: JESÚS MARTÍNEZ I TOLEDO
L’hort dels Corders, presència i absència en les festes de la Magdalena
El cultiu del cànem ha deixat rastre en la toponímia de la ciutat de Castelló de la Plana i del seu terme. Així, la gaiata 5 es denomina actualment Hort dels Corders –persones que fan cordes amb cànem–, com a homenatge a l’espai urbà més emblemàtic del sector, dedicat a la manufactura d’aquella planta herbàcia. D’una manera semblant, en la dècada dels anys vuitanta del segle XX, la gaiata 9 va rebre el nom d’Espartera, en referència a l’espart, un teixit també utilitzat, com el cànem a l’hort dels Corders, en la fabricació de cordes, espardenyes i altres productes.
El treball d’elaboració del cànem es va reflectir en el paisatge urbà. Aquell gran hort no era un terreny agrícola, sinó un gran espai lliure, propietat del gremi professional des del 1744, i on es van establir els obradors dels mestres corders.
Pocs anys després de la fi de la guerra civil, l’Ajuntament de Castelló de l’època franquista va decidir que aquell hort d’artesans s’havia de convertir en una solar urbà, apte per a la construcció d’una nova plaça, de blocs de pisos i fins i tot per a una estació d’autobusos. El plànol per a la zona, obra de Vicente Traver Tomàs, arquitecte i alcalde del nou règim, així ho demostra. Els pocs corders que encara mantenien aleshores l’activitat, ençapçalats pel mestre Antonio Peris Aguilar, van haver d’acceptar, per força, la fi de l’activitat a l’hort secular, i van ser traslladats a un altre espai lliure, a prop de la plaça Maria Agustina i del carrer Governador, en una zona vora el que seria el recinte de l’hípica dècades després, durant les festes de la Magdalena.
LA GAIATA DE LA PLAÇA DEL REI
A partir de la renaixença de les festes de Castelló el 1945, la gaiata 5 va ser anomenada com a «plaza del Rey y adyacentes», és a dir el nom de l’hort dels Corders no constituïa llavors el centre de la seua identitat. El primer president de la comissió del sector 5 va ser l’estusiasta Rafael Farnós Salas i
MANUEL CARCELLER
Gaiata 5, any 1945
la primera madrina Paquita Martínez Navarro. Com a prova fefaent de la referència urbana principal del sector, la gaiata, dissenyada per Joaquín Vidal, va ser plantada a la plaça del rei en Jaume, enfront d’un conjunt urbà avui desaparegut, tal com apareix reflectit en la fotografia d’Antonio Gil Roca. El
diumenge 4 de març, la comissió va organitzar un concurs de colles del sector, que es van aplegar vora la gaiata, per tant a la plaça del Rei, abans d’anarse’n a la romeria.
Al primer llibret, el del 1945, es va publicar un poema titulat «Descripció de la gaiata nº5 de la plaça del Rei», obra de Josep Forcada Polo. En aquella composició en vers, seguint el model del contingut dels llibrets de falla, Forcada feia ironia sobre la impossibilitat de dur a terme totes les idees de l’artista gaiater: «Els donatius molt esplèndids,/ però no hi havia prou/ a poder dur a la plaça/ de Jaume el Conqueridor/ la Magdalena, muralles,/ l’ermiteta de Sant Roc,/ la que guarda a la patrona,/ Santa Verge de Lledó,/ col·locar un palmeral/ i, per si fora poc,/ fins el mateix campanar/ representant Castelló».
Durant aquella il·lusionada Magdalena, encara marcada per moltes restriccions de la postguerra, es van celebrar revetlles, és a dir «verbenes» de música i ball, una al carrer Bayer, una altra al de Sant Blai, i dues al carrer Sant Vicent, però no cap a l’hort dels Corders. Moltes parelles de nóvios o d’enamorats esperaven amb il·lusió aquells balls de carrer per a abraçar-se una miqueta, en uns temps on quasi tot era considerat pecat per la moral estricta de l’època. El sector 5 va organitzar també el dimecres 7 de març del 1945 un certamen literari propi, amb mantenidor exaltador de les belleses locals i tot. Però l’hort dels Corders era contemplat, en la dècada dels anys quaranta, amb ulls de reforma urbanística, i així ningú no el va imaginar en aquella Magdalena renascuda com a escenari de la festa.
Aquells jocs florals de barri vé al cas de recordar-los, especialment, perquè el sector 5 va rebre un nombre significatiu de composicions poètiques, en la primera dècada de les renovades festes de la Magdalena. La comissió de sector amb què més va col·laborar un gran poeta de la història de Castelló, Bernat Artola i Tomàs, va ser la 5, amb composicions com ara «Gaiata nº 5» (1949), «De lluny» (1950), «Grauera» (1955), «Gaiatera» i «El rei en Jaume i el Cid». «De lluny» reflexiona sobre un matí gelat i plujós de romeria a la Magdalena. Hi destaquen uns versos atribuïts a un castellonenc absent, que són com un ensenyament: «La Magdalena és el signe,/ penyora de nostra fe. Castelló se fa més digne/ quan pregona d’allà on vé!».
UNA GAIATA DE LLUM I AIGUA, EL 1R PREMI DE 1948
El barroquisme es va desbordar i la fantasia no té límits per a realitzar un monument sobre les tradicions de la festa. Tot aquell entusiasme dels primers anys de la nova Magdalena va rebre un bon guardó; la gaiata 5 va aconseguir, per primera vegada en la història, el primer premi del concurs del 1948. Es tractava d’una obra sorprenent, on l’estructura lluminosa de la llàntia de la part superior estava compensada per una font de quatre boques en la part inferior. Aquella gosadia de la combinació de l’aigua amb la llum era extraordinària, vista fins i tot des de la perspectiva actual. Dissortadament no en conec cap fotografia, i únicament aporte ací el dibuix de l’esbós, publicat en la revista Festividades Aquell del 1948 era el primer premi dels sis que té la gaiata 5, el darrer guanyat el 1970.
Bernat Artola i TomàsFestividades, 1948Gaiata 5, any 1970
GAIATES DE JAUME I, DE LA TARONJA I
DEL CÀNEM
El mestre Miguel de Sanmillan, en una entrevista al setmanari Obra, el 26 de març de 1973, va expressar algunes idees extraordinàries per a realitzar gaiates; una de les quals, crear una gaiata amb la figura de Jaume I, tenia una relació ben estreta amb el sector 5. Sanmillan havia creat en 1955 per al sector una gaiata sensacional, la gaiata del vaixell i dels cavallers, amb representació d’un vaixell i amb figures de cavallers medievals. I al voltant del tema que ens ocupa, cal dir que aquella gaiata autènticament monumental es va exposar a la plaça
Horts dels Corders, no a la nova avinguda del Rei. Finalment, l’antic hort guanyava un merescut protagonisme en les festes de la Magdalena, després de la urbanització prevista.
Hort dels Corders es va aproximar molt a fer realitat alguna de les fantasies fora de sèrie del mestre, anys després de la seua mort. Va ser el cas de la gaiata de la taronja, la del 1984, que era un reflex de la idea de combinar la forma oberta del cítric amb els jocs de llum. El mateix Sanmillan, en aquella entrevista de 1973, n’explicava el projecte: «Crearia una gaiata en què es plasmara una taronja transparent, i en cada galló una vista de l’ahir, del hui i del demà, en les diverses facetes de la vida castellonenca. [...] D’altra banda admetria la figura com a escultòrica, no com a ninot, també com a símbol».
L’experiència avalava el seu criteri, perquè en 1973, pocs anys abans de la seua mort, Sanmillan ja havia dissenyat 38 gaiates de diversos sectors, algunes de les quals de premi. És un mèrit destacar que, potser sense saber-ho, la comissió de la gaiata
Segurament, encara no s’ha fet mai la gran gaiata evocadora del treball del cànem de l’hort dels Corders. Crec que el repte demanaria la col·laboració d’uns artistes gaiaters atrevits. En tot cas, seria un bell homenatge a la matriu creadora de l’espai urbà del sector número 5. Tota gaiata necessita l’àmbit d’una plaça, per a ser vista i valorada, i des de la dècada dels vuitanta el sector Hort dels Corders porta amb orgull el nom de la seua plaça per antonomàsia.
Gaiata 5 any 1955, obra de Sanmillan
Mestre Sanmillan
Hort dels Corders, vuitanta anys d’història d’un sector
En 2025 celebrem el vuitanta aniversari de les nostres festes fundacionals en l’estructura que coneixem actualment. A mitjan segle XX es va començar a gestar un nou projecte de festa que tenia com a objectiu rememorar les tradicions fundacionals del poble castellonenc. Un projecte que es desenvolupava dins d’un context polític complicat, on la postguerra encara estava molt present en la població i on un nou sistema polític començava a implantar-se dins d’una societat que necessitava deixar enrere temps difícils. És per això que l’any 1945 representa un abans i un després en les festes de Castelló, ja que es van constituir dos dels símbols més importants de la Magdalena. Aquests van ser la gaiata i la cavalcada del Pregó. Es va determinar la divisió de la ciutat en 12 primigenis sectors. Cadascun d’ells, tindria la responsabilitat de fer una gaiata, que representaria les antigues ‘’gaiates de mà’’. És a partir d’ací, quan la gaiata es converteix en el veritable element diferenciador de les festes de la Magdalena, convertint-la en un símbol únic i exclusiu de la ciutat de Castelló.
1945 BRESSOL DE LA NOSTRA GAIATA 5
Se li va assignar en principi el nom de Sector “Plaza del Rey y adyacentes” i tenia inclosos la plaça del Rei Jaume I i els carrers Bayer, Sant Blai (primer tram), Sant Vicent, Pérez Galdós, Amadeu I, de la Canteria, de
EQUIP DE LLIBRET
Donoso Cortés, de la Fira, un tram de la ronda dels Millars i un tram del passeig de l’Obelisc. El primer president fou Rafael Farnós Salas i la primera Madrina Paquita Martínez Navarro.
La gaiata es col·loca al costat del monument del rei, però després de la reforma de la plaça, el lloc on se situava era en un lateral del jardí central front l’edifici de Telefònica. En acabar les obres de la plaça “Hort dels Corders”, es va traslladar a aquesta ubicació.
Ara fa vuitanta anys que naixia aquesta comissió, “Hort dels Corders”, nom actual del sector que deriva del seu emplaçament, l’hort que el Gremi de Corders tenia prop del mur oest de la ciutat. Se li va imposar com escut la cimera del rei Jaume I, i des d’aquest mateix instant, la gaiata de la plaça Hort dels Corders i adjacents, segueix els passos del drac alat. Dins del sector està la plaça de bous, que es va inaugurar l’any 1887, i part del parc de l’Obelisc. L’emblemàtic edifici d’Hisenda, actual Menador, i la Casa Gran, són dos dels edificis singulars situat en la mateixa plaça. El monument a Jaume I (dissenyat inicialment per l’arquitecte Godofredo Ros d’Usinos) es troba en l’encreuament de l’avinguda del Rei amb la plaça Hort dels Corders. L’escultura de Ripollés “Les cordeliers” ret homenatge al filaor i menaor.
Primer estàndard de la Gaiata 5, any 1945.
1950-1960 UNA DÈCADA DE CANVIS
Joaquín Olucha Marzá, president de la Gaiata 5 l’any 1954, amb Teresita Bellmunt Tena com a Madrina del sector, va destacar també per la seua vinculació amb la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, entitat que va presidir el 1959. Va ser l’impulsor de la figura de Na Violant d’Hongria i l’homenatge al rei Jaume I va ser organitzat, des d’aleshores, per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, acte que compta amb la participació de la Gaiata 5 reforçant així la rellevància històrica i el vincle cultural.
1970 VINT-I-CINC ANIVERSARI
Durant el 25é aniversari de les festes fundacionals de Castelló, es va introduir el mocador verd com a símbol commemoratiu. Francisco Ballester Caudet, president de la Gaiata 5 en 1970 i 1971, va destacar pel seu esperit innovador, impulsant
gaiates monumentals, distintes, ambicioses de pressupost. Van ser monuments en molts casos discutidíssims, com aquella gaiata 5 de l’any 1970; era una autèntica carrossa, un brollador de llum i color, amb un gran pitxer, cignes i el Fadrí. Aquesta gaiata va aconseguir el primer premi atorgat per Casa València a Barcelona. Ballester la va «institucionalitzar», durant el període que va durar la seua presidència, i en va conservar el record, a través del model realitzat per un conegut orfebre, per a la insígnia del sector Hort dels Corders.
En una «Nit de Foc», Ballester va demostrar la seua determinació en muntar un castell pirotècnic imponent, amb una reserva addicional per assegurar-se el primer premi.
1985 PRIMERA I ÚNICA REINA DE LA GAIATA 5
L’any 1985 fou un moment important per a la Gaiata 5. Elena Beltrán Renau, Madrina en 1984, va ser nomenada Reina de les Festes de la Magdalena 1985, sent la primera i única representant de la nostra Gaiata en aconseguir aquest càrrec. Destacà per ser la primera Reina a vestir de llauradora durant la Romeria, un gest que, amb l’assessorament l’Agrupació Folklòrica “Els Millars”, va reforçar les arrels i tradicions del poble castellonenc, fet que va marcar un abans i un després en la indumentària festiva.
1995 CINQUANTA ANIVERSARI
L’any 1995 va ser un any emblemàtic, es celebrava el 50é aniversari de les Festes de la Magdalena en l’estructura actual, i també el nostre sector arribava a mig segle de trajectòria. Entre les novetats destacades d’aquell any, es va instaurar la Imposició de Bandes i la Galania a les Reines de les Festes, dos actes solemnes que han perdurat com a símbols d’honor i reconeixement, reforçant el paper de la representació festera i la tradició castellonera.
2002 PRIMER PREMI DE GAIATA INFANTIL, CONSTRUÏDA AMB FERRO
L’any 2002 va suposar un moment destacat en la història de la Gaiata, ja que va aconseguir el primer premi en la categoria infantil amb una estructura innovadora construïda en ferro. Aquesta fita va suposar no sols un triomf en l’àmbit de la construcció de la gaiata, sinó també
Gaiata 5, any 1945.
Gaiata 5, any 1970.
un reconeixement a l’esforç de la comissió per portar endavant les tradicions festives amb una mirada renovada.
La utilització del ferro com a material constructiu va ser una proposta innovadora en aquell moment, trencant amb els materials més tradicionals, com podria ser la fusta en major proporció; i obrin camí a noves tècniques i dissenys.
2014 UN ANY INOBLIDABLE COM A NA VIOLANT 2014
Quan Melina Queral Llach, va rebre la notícia que seria Na Violant en 2014, va ser un moment ple d’emoció. Un any que va marcar un abans i després en la seua vida. El moment en què li van comunicar que havia sigut triada per a representar el càrrec de Na Violant encara el recorda amb emoció. El Prohom va parlar primer amb els
Cartell Magdalena 1995.Gaiata infantil 2002, president infantil Luís Ulldemolins
Elena Beltrán Renau, Madrina en 1984, Reina de les Festes de 1985
seus pares i, més tard, es va presentar a casa seua per donar-li la notícia personalment. “A qualsevol que em conega un poc, no el sorprendrà saber que unes quantes llàgrimes d’emoció em van caure quan em comunicaren que havien pensat en mi per a representar el càrrec”, assenyala Melina. D’aquesta manera, va acceptar el repte amb la il·lusió de qui entén que aquella oportunitat és única i irrepetible.
Representar una figura tan emblemàtica de la història com Violant d’Hongria va ser un gran orgull. Des del primer moment, va fer el possible per estar a l’altura i honorar la figura de Na Violant, una dona avançada al seu temps i un suport clau per al rei Jaume I. Encara que la majoria es queda amb l’espectacularitat dels vestits, completament
diferents dels de castellonera, per a Melina la clau era connectar amb la història i la força d’aquesta dona.
D’entre tots els moments viscuts durant aquell any, un dels que més li va quedar gravat al cor va ser l’Homenatge a Na Violant. Aquell acte, que habitualment es fa el dimarts de Magdalena, es va ajornar al dimecres a causa del mal temps. “Pensàvem que no assistiria molta gent a causa del canvi en la programació al qual es va sumar el fred i un vent gelat que ens assotava fent volar els nostres vestits i les capes dels cavallers”. Tot i això, la plaça Na Violant es va omplir de gom a gom, i Melina, abrigallada pel suport de la gent, després de recitar el laude i invocar als patrons comenta: “encara se’m posen els pèls de punta en recordar aquell fort “FADRELL”!, ressonant en la plaça”. “No vaig poder reprimir unes llàgrimes d’emoció”.
L’experiència de ser Na Violant li va deixar grans aprenentatges, però, sobretot, la importància de viure el moment. Va entendre la importància d’aprofitar el temps i viure cada moment al màxim, conscient que era un somni efímer i irrepetible. “Saps que només tens un any per a viure eixe somni i has d’esprémer cada moment perquè no es repetirà”. Eixa lliçó l’acompanya hui en dia, gaudir al màxim de cada experiència, siga gran o xicoteta. A més, per a ella, el més bonic de formar part activa d’aquesta tradició és l’estima de la gent i els vincles que es creen. De fet, les amistats que va forjar en aquell moment encara perduren hui dia, més de deu anys després. Recordant tots aquells moments, Melina té clar quin consell donaria a futures Na Violant: “Gaudiu de cada moment i de cada acte, perquè l’any passa volant i és una experiència preciosa i irrepetible.”
2016 LA HISTÒRIA DE MARTA TENA SOLER, NA VIOLANT 2016
Des de ben menuda, Marta Tena Soler havia sentit una atracció especial per les desfilades de la Germandat dels Cavallers, contemplant com Castelló es vestia de festa durant la Magdalena. Aquell amor per la tradició va créixer l’any 2015, quan li van oferir formar part de la cort d’Andrea Barrera, Na Violant d’aquell any. Representant a Na Provençala, va viure una experiència tan especial que, sense pensar-s’ho dues vegades, l’any següent es va presentar com a candidata a Na Violant.
El moment en què li van comunicar la notícia va ser inoblidable. Luís Oria, Prohom de la Germandat en aquell moment, li va donar la notícia per telèfon mentre ella estava a casa amb els seus pares. Marta, emocionada, no podia ni respondre-li; les llàgrimes parlaven per ella. Aquell moment va marcar l’inici d’un any màgic, ple de reptes, però també d’aprenentatges que l’acompanyarien tota la vida. La representació d’un personatge tan emblemàtic com Na Violant no és qualsevol cosa. Marta admet que al principi només pensava a gaudir i no perdre detall de cada acte, però amb el temps ha valorat tot el que aquell any li va portar: confiança, maduresa i, sobretot, la capacitat de superar la vergonya i parlar davant centenars de persones. Per a ella, el vertader repte va ser enfrontar-se a la seua introversió i estar a l’altura d’un càrrec tan visible.
Amb la seua cort Marta va crear un vincle molt especial, “una reina no és ningú sense la seua cort, sense elles”, reconeix, destacant la solidaritat i amistat que es va forjar aquell any. La unió entre les components de la cort, molt diferents entre elles, però inseparables, va ser el regal més bonic que li va deixar el 2016. D’entre tots els actes de la Magdalena, Marta recorda amb especial emoció l’Homenatge a Na Violant. Malgrat el fred i
trobar-se constipada, aquell dia va sentir el suport i la calor de tota la ciutat, i aquell moment li va quedar gravat al cor.
Hui dia, quan mira enrere, Marta Tena resumeix aquella experiència en una frase que encara comparteix amb la seua cort: “Per Sempre 2016”. Perquè ser Na Violant no és només representar un personatge històric, sinó viure una experiència que deixa empremta. El seu consell per a futures candidates és clar: “Que ho gaudeixen tot, fins als xicotets detalls, perquè passa tan de pressa que quan te n’adones ja és el “Magdalena Vítol”.
2015-2020 PRIMERA DONA PRESIDENTA D’HORT DELS CORDERS
Arantxa Miralles Benages va iniciar la seua vinculació amb el món de les gaiates a una edat molt primerenca. A l’edat de tres anys, ja participava en actes tan emblemàtics com l’ofrena i el pregó infantil amb la Colla Cagarrós. Però, no va ser fins al 2001 quan va entrar a formar part de la Gaiata 5, Hort dels Corders, una decisió que es va veure influenciada per la implicació de la seua família paterna en aquesta comissió, i pel desig d’acompanyar la seua cosina com a castellonera.
Des de ben jove, Arantxa va començar a assumir càrrecs representatius. El 2003, va ser Madrina Infantil de la gaiata, un any que recorda amb especial afecte per l’ambient tan familiar que hi havia. L’any següent, va viure un dels moments més intensos de la seua trajectòria festera, convertintse en Dama Infantil de la Ciutat. Aquest any li va deixar records i amistats que, encara hui,
considera inoblidables. Ja en edat adulta, el 2010 va ser Madrina de la gaiata, un càrrec que li va permetre gaudir de la festa al costat de la seua família. El 2011 va repetir l’experiència com a Dama de la Ciutat, però aquesta vegada amb un caràcter menys intens que el viscut com a infantil.
El gran gir en la seua trajectòria arribaria el 2015, quan va ser nomenada presidenta de la Gaiata 5, càrrec que ocuparia fins al 2020. Aquesta etapa va ser per a ella un repte ple de sacrificis i esforços, però també una oportunitat per a renovar la comissió i donar-li una nova empenta. Des del primer moment, Arantxa va sentir el suport de la gent i va aconseguir duplicar la participació en la gaiata, passant de 40 membres a 80 en només uns mesos.
Ser la primera dona presidenta de la Gaiata 5 va ser un motiu d’orgull per a ella, tot i que el repte no era tant pel fet de ser dona com per la joventut amb la qual va assumir el càrrec, i les expectatives que això suposava. Durant la seua presidència, Arantxa va marcar un abans i un després en la història de la gaiata. Sota el seu lideratge, es van establir objectius clars, es van millorar les presentacions i es va prestar especial interés en millorar el llibret de gaiata i l’organització interna, aconseguint que el monument estiguera sempre acabat a temps.
Els anys de presidència no van estar exempts de dificultats. Va haver de prendre decisions complicades, algunes d’elles impopulars, però sempre amb la convicció de fer el millor per a la gaiata. Una de les fites que més recorda amb emoció és la presentació de temàtica xinesa, que per a ella va ser la millor que mai ha fet la Gaiata 5.
Arantxa també ha estat testimoni de com les dones han guanyat pes dins de les gaiates al llarg dels anys, especialment des que Elisabeth Breva, presidenta de la Gaiata 15, va obrir camí. Aquesta implicació femenina, combinada amb l’entrada de joves en les comissions, dona esperança per al futur a aquestes agrupacions festives.
Per a ella, les gaiates són essencials dins de la identitat cultural de Castelló, un element únic que cal potenciar i donar a conéixer. Tot i això, creu que el futur de les gaiates depén de la
seua capacitat per reinventar-se i modernitzar-se, fent que formar part d’elles siga una experiència enriquidora i no una obligació. En aquest sentit, proposa una col·laboració més estreta entre les gaiates i les colles per a revitalitzar el món festiu.
Quan se li pregunta què ha sigut el més gratificant de tota la seua experiència, Arantxa ho té clar: les persones. L’afecte i el reconeixement rebut al llarg dels anys són, per a ella, el millor regal que li ha donat la festa. Hui, amb la perspectiva del temps, se sent orgullosa d’haver sigut un referent per a les noves generacions, a les quals anima a involucrarse al màxim, aprendre i estimar les tradicions que fan de Castelló una ciutat única.
2017 SEGON PREMI DE PRESENTACIONS
PER A LA GAIATA 5
L’any 2017 la Gaiata 5 aconsegueix el Segon Premi de Presentacions, gràcies a un espectacle que ens va transportar fins a la Xina. Aquesta posada en escena va destacar per la seua creativitat, elegància i capacitat de combinar elements visual i cultural d’una manera captivadora. La temàtica xinesa va servir com a fil conductor per a un acte que va integrar decorats, música i vestuari inspirats en la cultura i estètica del país, oferint un viatge simbòlic des de l’essència de Castelló cap a terres llunyanes.
2020 SETANTA-CINC ANIVERSARI DE LES FESTES DE LA MAGDALENA
El 2020 serà recordat com un any atípic en la història de les Festes de la Magdalena. El 75é aniversari de les Festes de la Magdalena estava destinat a ser un any de celebració extraordinària. No obstant això, la irrupció de la pandèmia de la COVID-19 va suposar la suspensió de les nostres festes per
primera vegada en la història contemporània. Les gaiates van apagar els seus llums, però la flama de l’esperit gaiater va romandre viva, esperant amb esperança el moment de retrobar-nos.
ELS NOSTRES LLIBRETS
Un dels canvis més significatius dels darrers anys per a la comissió de la Gaiata 5, ha estat el gran treball de l’equip de llibret que ha aconseguit situar la nostra estimada gaiata en les primeres posicions dels premis de la Generalitat per la “promoció de l’ús del valencià”. Ha estat una tasca feixuga però, alhora satisfactòria, per a un equip de llibret sempre pendent de donar una visió innovadora per a la temàtica dels nostres llibrets.
La millor manera de cultivar la nostra cultura castellonenca i gaiatera és crear un espai, un disseny i un ús adequat del valencià, dignament cuidats, que transcendisca, com sempre diem, la pròpia naturalesa del «llibret» de gaiata. Edificar paraules, oracions i pàgines buscant el nostre respecte a la cultura i la llengua de la terra en la qual vivim. Triar grans temes, originals, diferents; envoltar-nos d’un equip que aporte idees multidisciplinàries; articulistes professionals en la seua matèria; i de saba jove,
perquè ens apassiona el seu esperit i llibertat creativa. Sense fissures. Des de fa més de set anys, el nostre equip de llibret ha demostrat, any rere any, la contínua necessitat de buscar la seua marca singular dins dels llibrets de gaiata. I ho ha aconseguit d’una forma excepcional:
• Segon premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2019 “Esclat de llum i foc: L’Homenatge a una cultura festiva conjunta”
• Tercer premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2020 “La diversitat ens enriqueix, el respecte ens uneix”
• Tercer premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2021 “Somnis per complir”
• Primer premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2022 i segon premi llibret de la Magdalena 2022 “Museu de les festes de la Magdalena”
Un gran treball del nostre equip 2022, que va crear un extraordinari projecte del Museu de la Festa, amb l’objectiu de donar més llum a la festa i al nostre monument i generar un espai per al turisme de la nostra ciutat, perquè la festa es donen a conéixer durant tot l’any.
• Quart premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2023 “L’aritmètica de les festes”
• Segon premi promoció de l’ús del valencià de la Generalitat Magdalena 2024 i Millor llibret de la Magdalena 2024 “Ceràmica, patrimoni i tradició”
2025 VUITANTA ANIVERSARI “HORT DELS CORDERS”
Aquesta gaiata és, com deia Estellés, un amor amb gust de terra, d’esperança i de misèria. Fa vuitanta anys que el sector estima aquesta llum de festa, i aquesta estima, com la dels amants, mai s’ha apagat; connectant amb les emocions, les tradicions i l’essència de la terra valenciana, que tant representa les Festes de la Magdalena i, en aquest cas, el vuitanta aniversari de la gaiata.
ELS AMANTS
La carn vol carn
Ausiàs March
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés
Llibre de meravelles, 1971
Estellés parla d’un amor humil, profund i arrelat a la terra. D’aquesta manera busquem simbolitzar la relació de la comissió amb la Gaiata “Hort dels Corders”. Hem cultivat un vincle emocional al llarg dels anys, com si fos una extensió de la nostra identitat col·lectiva. Aquest amor, que “té un sabor de terra, d’aigua i de fang”, evoca les arrels i els valors tradicionals d’un sector que ha mantingut viu l’esperit de les festes durant huit dècades; un amor profund fet de tradició i esforç, arrelat a la terra i al pas del temps, simbolitzat pel cànem i la corda, materials que, com la terra mateixa, han sigut essencials per a la història i els oficis del sector. Un poema que parla també de com es sobreviu a les adversitats, vuitanta anys en què hem afrontat reptes i canvis socials, però que han mantingut viva la nostra tradició. Així com
els amants preserven el seu amor, la Gaiata 5 ha sabut conservar la seua essència festera, fins i tot adaptant-se als temps.
Fa vuitanta anys que aquesta llum ens guia, un amor col·lectiu que mai s’apagarà, perquè les nostres arrels són el nostre futur
Pertànyer a la Gaiata 5 significa ser guardià d’un llegat que s’ha anat teixint durant vuitanta anys, com les mans dels artesans que trenaven antigament la corda, amb paciència i dedicació. Aquest sentiment es manifesta en cada detall, des de la il·lusió de preparar els monuments que lluiran a la desfilada de gaiates, recórrer el camí de la Romeria fins a l’ermita de la Magdalena, l’orgull de portar un ram de flors a la nostra Mare de Déu del Lledó, fins al compromís de mantenir viva la tradició amb innovació i respecte. És un orgull que es transmet de generació en generació, una herència de vivències compartides, de veïns i veïnes que esdevenen una família unida amb un objectiu comú, celebrar i honorar les nostres arrels.
JOSEP JUAN I AGOST ARQUITECTE
EAlçant la vista, observant el nostre entorn
HISTÒRIA I ARQUITECTURA DELS EDIFICIS DE LA PLAÇA HORT DELS CORDERS
ns detenim en el centre de la plaça Horts dels Corders, alcem la vista i observem el perímetre que l’envolta. Amb les presses del dia a dia recorrem places i carrers, però sovint passem per alt detalls de la història i l’arquitectura dels edificis que ens acompanyen en els nostres recorreguts. Horts dels Corders, encara que no és una de les zones més rellevants quant a arquitectura monumental, alberga diversos edificis representatius del desenvolupament urbà de la ciutat, en particular de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI. Sobre aquesta premissa versa aquest article, on aprofundirem en l’arquitectura dels edificis que envolten aquesta cèntrica plaça de la ciutat de Castelló.
Continuem amb la idea de situar-nos en el centre de la plaça, ja siga de manera imaginativa recordant eixa estampa, o bé llegint aquestes línies, asseguts en un banc sota l’ombra dels arbres. Davant de nosaltres l’edifici del Menador, a la nostra dreta l’estàtua “Les Cordeliers” de Ripollés, i uns edificis de finals del segle passat que ens tanquen la visual. A la nostra esquena es troba una façana dels anys cinquanta, que tanca la cara nord de la plaça. Finalment, a la nostra dreta, el Centre d’Especialitats, edificis residencials dels anys seixanta i al fons, la imatge imponent de Jaume I. En resum, aquesta plaça, com totes, és com una habitació amb les seues quatre parets plenes d’història i relats per contar.
DE FRONT, EL MENADOR
Aquest edifici va ser sotmés a una profunda rehabilitació per a adaptar-se a la seua nova funció cultural. Després de donar servei a Castelló com a seu d’Hisenda, aquest edifici va caure en desús en traslladar-se les seues dependències. Aquesta reforma va combinar elements de l’arquitectura industrial de l’antic edifici amb les exigències i característiques pròpies d’un centre cultural modern. D’aquesta manera, es va preservar l’estructura bàsica de l’edifici original, mentre s’afegien noves solucions arquitectòniques per a adaptar-ho als seus nous usos. El resultat de la reforma és una fusió del clàssic i el contemporani, amb parets de rajola exposada i elements metàl·lics que evoquen l’estructura industrial original. El Menador no presenta un estil arquitectònic únic, sinó que té una identitat que reflecteix la seua doble faceta d’edifici històric rehabilitat i centre cultural modern. L’edifici, com a seu cultural de la ciutat, atrau a veïns i visitants que poden gaudir de les exposicions, xarrades i tallers, mantenint amb la seua activitat la calma de la plaça i del barri.
A L’ESQUERRA, LA INFLUÈNCIA DE L’ARQUITECTURA LOCAL
Encara que no és tan notable com en altres àrees de la ciutat, hi ha influències de l’arquitectura local en alguns edificis, com l’ús de teules de ceràmica en les cobertes, un material comú en la construcció de la regió, o la integració de balcons i terrasses obertes. Aquests blocs d’habitatges, d’unes 5 plantes, es van construir en xicotetes parcel·les entre els anys 50 i 70. Sense gran pretensió, són blocs sorgits
del moviment del desarrollismo1 d’aquells anys al nostre país. Les grans portes d’accés als vestíbuls dels edificis tenen reixeria treballada, que donava peu a imaginar entrar en una finca d’habitatges amb alt poder adquisitiu; la reixeria torna a estar present en els grans finestrals a manera de barana, per a ornamentar les façanes. La rajola cara vista en l’exterior dels edificis, juntament amb els tons ocres i terra, van acolorint totes les façanes que la vista ens permet observar i ens recorden el Mediterrani.
A LA NOSTRA ESQUENA, UNA RETÍCULA2 DE PERFECTES PROPORCIONS
Aquest edifici, que data l’any 1957, ocupa tota la superfície lateral de la plaça i és una impressionant mola de formigó de vuit altures. El seu arquitecte degué prendre la façana com un gran llenç en blanc i, encara que el resultat sembla senzill i fins i tot avorrit, va optar per crear una retícula totalment proporcionada. En aquesta retícula trobem una infinitat de finestres i fins i tot balcons integrats que no sobreïxen a la façana. L’última planta està rematada amb una cornisa que recorre tot el perímetre de l’edifici i sobre aquesta, l’ampit de la terrassa superior amb uns pinacles3 expressant la verticalitat del projecte.
A LA DRETA, L’ESTÀTUA DEL REI ENTRE
EDIFICIS
L’estàtua del rei Jaume I tanca la plaça i dona accés a l’avinguda amb el mateix nom. Ens trobem front un marc de contrastos en la zona, ja que
a un costat trobem la coneguda pels castellonencs com la ‘Casa Gran’ o Centre d’Especialitats, amb una arquitectura molt particular, i en l’altre un bloc de cases de finals de segle sense més detall. El centre sanitari és una edificació que data dels anys vint, en la línia amb l’antic edifici de Correus de la ciutat, amb eixe subtil toc neomudèjar. Rajola cara vista, reixes, finestres, teula àrab, pinacles, cornises són paraules que hem anat descobrint al llarg de les línies i que les veiem condensades en aquesta espectacular façana.
Aquestes són les quatre parets de la plaça que hem mostrat, les que són visibles a simple vista. Però, en arquitectura sempre parlem de la cinquena paret, per a parlar del sostre. En aquest cas hauríem de parlar del subsol que és pròpiament una edificació, ja que la construcció de l’aparcament subterrani va ser una gran obra que va canviar per complet la plaça, deixant arrere el seu passat més agrícola i comercial convertint-la en un centre cultural i sanitari en el cor de Castelló, on cada Magdalena la gaiata número 5 ix al carrer, per a omplir de vida i festa aquesta emblemàtica part de la ciutat.
No podem acabar aquest article sense convidar el lector i lectora a dedicar un temps de la seua vida quotidiana i passejar pels carrers i places, alçar la vista del sòl i observar l’arquitectura que ens envolta. Els puc assegurar que descobriran una altra ciutat i s’enamoraran d’ella.
1 Desarrollismo, canvi en la política económica del franquisme en què es va iniciar el Plan de Estabilización de 1959, que va permetre un destacat creixement de l’economia espanyola.
2 Retícula, conjunt de dos sistemes de línies paral·leles que es tallen perpendicularment o obliquament i divideixen així el pla en quadrats o quadrilàters, tots de la mateixa mida.
3 Pinacle, ornament terminal de forma cònica o piramidal.
Els dura
Els nostres representants durant vuitanta anys
D1945
fundació , ara f a Gaiata 5 ha estat r dones i ue han ostres any, idents tils del nostre mes d’una volucionat
es de la seua fundació, ara fa vuit dècades, la Gaiata 5 ha estat representada per dones i homes, xiquetes i xiquets que han dedicat esforç i passió a les nostres festes fundacionals. Cada any, presidents, madrines, presidents infantils i madrines infantils han portat amb orgull el nom del nostre sector, esdevenint emblemes d’una tradició que ha crescut i evolucionat en el temps.
1946
PRESIDENT Rafael Farnós Salas
MADRINA Paquita Martínez Navarro
lem retre
PRESIDENT José María Vilar Torres
Consuelo Fabregat Segarra
I per aquest motiu, volem retre homenatge a cadascuna d’aquestes persones que han tingut l’honor de ser la cara visible d’Hort dels Corders, símbols d’un esperit col·lectiu que uneix generacions i que manté encesa la flama de les Festes de la Magdalena i les nostres tradicions més arrelades. Amb cada banda imposada, cada discurs pronunciat i cada somriure en desfilades i actes, han contribuït a escriure la història que hui celebrem.
A través d’aquest viatge en el temps, recordem no només els seus noms, sinó també el llegat que han deixat i que ens inspira a continuar endavant, sumant esforços i passió per la nostra festa.
1947
PRESIDENT Joaquín Fabregat Sales
MADRINA Dolores Beltrán Fabra
1951
1948
PRESIDENT Blas Montoya Callau
MADRINA Celia Soliva Prats
1949
Des d’aquestes pàgines volem agrair-los la seua dedicació incondicional, el seu amor per les nostres tradicions i la seua perseverança per mantindre viu l’orgull de genealogia.
’honor de ls símbols uneix generacions ama de les Festes tres tradicions més da cada mriure en desfilades riure la història que el temps, recordem inó també el inspira a continuar passió per la nostra m la seua seu amor per les a perseverança per nealogia.
PRESIDENT José Castillo MADRINA Conchita Peris Breva
stòria d’Hort dels
Ja formen part de la història d’Hort dels Corders.
1950 PRESIDENT Antonio Dols Campos
Vicentica Casaña Petit
PRESIDENT Antonio Dols Campos
MADRINA
Maria del Carmen
Boronat Sanchis
1952
PRESIDENT Blas Montoya Callau
MADRINA
Celia Soliva Prats
1953
PRESIDENT Juan Ventura Peris
MADRINA
Quintia Castelló Muñoz
PRESIDENT Joaquin Olucha Marzá
Teresina Bellmunt
Tena
1955
PRESIDENT Manuel Cerdá Velázquez
MADRINA
Maruja Rambla Mialaret
1956
PRESIDENT Manuel Cerdá Velázquez
MADRINA
Rosa Maria Saura Marmaneu
1957
PRESIDENT Vicente Aragonés Museros
MADRINA
Marina Cambronero Martínez
1958
PRESIDENT Vicente Aragonés Museros
1962
1959
PRESIDENT Vicente Adsuara Santolaria
MADRINA
Elena María Pérez Miralles
1960
PRESIDENT Vicente Adsuara Santolaria
MADRINA
María Iluminada Vallet Pérez
1961
PRESIDENT Álvaro Zaera Puig
MADRINA
Conchita Martínez Felip
PRESIDENT Francisco Fernández Arévalo
MADRINA
María del Carmen Prades Llorens
1963
PRESIDENT Miguel Silvestre Cantó
MADRINA
María Antonia Robres Grañana
1964
PRESIDENT José Archilés Pascual
MADRINA
María del Carmen Juan Juan
1965
PRESIDENT Vicente Archilés Provilencia
MADRINA
Francisca del Carmen Cobreros Albiol
MADRINA
Gloria Bezares Ripoll
1966
PRESIDENT Baltasar Nos Escrich
MADRINA
María Vicenta Cotanda Llorens
1967
PRESIDENT Ramón Ibáñez
Montó
MADRINA
Mari Carmen Edo Falcó
1968
PRESIDENT Ramón Ibáñez Montó
MADRINA
Amparo Edo Falcó
1969
PRESIDENT José Poles Carda
MADRINA
María Isabel Ballester Gascó
1970
PRESIDENT Francisco Ballester Caudet
MADRINA
Maria Mercedes Ballester Gascó
María Pilar Monfort Arnal 1977
Bayo Izquierdo
1972
PRESIDENT
Juan A. Beltrán Úbeda
MADRINA
Elisa Jodar Serrano
MADRINA INFANTIL
Isabel Ramírez Causanilles
1973
PRESIDENT
Juan Pavía Gauchía
MADRINA
Ana Silvestre Vara
MADRINA INFANTIL
María Pia Beltrán Jordá
1974
PRESIDENT
Juan Pavía Gauchía
MADRINA
Carmen Gallén Jaime
MADRINA INFANTIL
Isabel Villar García
1975
PRESIDENT
Pedro Cotanda Llorens
MADRINA
María Angeles Gual Valentino
MADRINA INFANTIL
María José Gimeno Jordá
1976
PRESIDENT
Pedro Cotanda Llorens
MADRINA
María Pilar Giménez
Domínguez
MADRINA INFANTIL
María Jesús Moliné Osés
1978
PRESIDENT Pedro Cotanda Llorens
MADRINA
Isabel Calvo García
MADRINA INFANTIL
Marta Monfort Reverter
Guillermo Martín
Gauchía
del Pilar Valenciano Cantó
Micky Gallén Garcia MADRINA INFANTIL
Zoila Soler Sol
1980
PRESIDENT José Martí Nicolau
MADRINA
Mayuca Aracil Kessier
PRESIDENT INFANTIL Pascual Babiloni
MADRINA INFANTIL
Mónica Alé
López-Lapuente
1981
PRESIDENT Roberto Medall Esteve
MADRINA
Natividad Beltrán Renau
MADRINA INFANTIL
María Rosa Vicent Dols
1983
1984
PRESIDENT Juan Vicente
Bellido Zafón
MADRINA
Elena Beltrán Renau
MADRINA INFANTIL
Ana Adsuara Llorens
1989
1990
PRESIDENT Alberto Guinea Planelles
MADRINA
Asunción Sos Martínez
MADRINA INFANTIL
1985
PRESIDENT Javier Soler Murillo MADRINA
Adela García Meseguer
MADRINA INFANTIL
Maria Ballester Beltrán
Alejandra Fonfria Fullana 1991
Carmina Baldayo Alba
1986
PRESIDENT
Héctor Escamilla Martí
MADRINA
Ana Escrich Ayuso
MADRINA INFANTIL
Gemma Berganza Carratalá
1987
PRESIDENT
Héctor Escamilla Martí
MADRINA
Amparo Fonfria Fullana
MADRINA INFANTIL
María Nebot Santos
Jorge Pérez Mañez
MADRINA INFANTIL
Silvia Aracil Dols
1992
PRESIDENT Lluis Ulldemolins
Salvador
MADRINA
Vanesa Mudarra Dols
PRESIDENT INFANTIL
Benjamin Garces
Saura
MADRINA INFANTIL
Elena Bernad Sanjosé
1993
1994
1982
PRESIDENT José Martí Nicolau
MADRINA
Teresa María Aznar Altaba
MADRINA INFANTIL
Ruth Noriega Sánchez
1988
PRESIDENT
Héctor Escamilla Martí
MADRINA
Maria Amparo Prades
Sanchis
MADRINA INFANTIL
Amelia Ulldemolins Anglés
PRESIDENT Lluis Ulldemolins
Salvador
MADRINA
Beatriz Guinea Planelles
PRESIDENT INFANTIL
Tono Mudarra Dols
MADRINA INFANTIL
Silvia Pérez Amorós
2000
PRESIDENT
Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Arantxa Sacacia Metidieri
PRESIDENT INFANTIL
Vicente Patiño Berjas
MADRINA INFANTIL
Lidon Patiño Berjas
2001
PRESIDENT
Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Sonia Barreda Barreda
PRESIDENT INFANTIL
Edon De diego Segarra
MADRINA INFANTIL
Beatriz De diego Segarra
2002
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Mercedes Constantino Divieso
PRESIDENT INFANTIL
Luís Ulldemolins Martín
MADRINA INFANTIL
Alba María Lafuente Divieso
2003
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Patricia De Gracia Duch
PRESIDENT INFANTIL
Vicente Patiño Berjas
MADRINA INFANTIL
Arantxa Miralles Benages
2004
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Arantxa Sacacia Metidieri
PRESIDENT INFANTIL
Luís Ulldemolins Martín
MADRINA INFANTIL
Rosa María Usero Muñoz
2005
PRESIDENT
Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Maria Pilar Calvo Martín
PRESIDENT INFANTIL
Mario Foyes Jiménez
MADRINA INFANTIL
Lledó Martínez Miralles
2006
PRESIDENT
Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Sonia Mallen Repullés
PRESIDENT INFANTIL
Vicente Patiño Berjas
MADRINA INFANTIL
Nerine Pérez Ballester
2007
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Rosana Pérez Ballester
PRESIDENT INFANTIL
Luís Ulldemolins Martín
MADRINA INFANTIL
Raquel Del Vigo Ferrer
2008
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Mercedes Martín De Diego
PRESIDENT INFANTIL
Rubén Giner Cosín
MADRINA INFANTIL
Patricia Llop García
2010
PRESIDENT
Francisco Sacacia Bernat
MADRINA
Arantxa Miralles
Benages
MADRINA INFANTIL
Beatriz Manjón Fornals
2011
PRESIDENT
Pedro María Pérez Notario
MADRINA
Jessica Merlos
Martínez
MADRINA INFANTIL
Anna Olaria Doñate
2012
PRESIDENT
Pedro María Pérez Notario
MADRINA
Melina Queral Llach
MADRINA INFANTIL
Noor el-haddad Rodríguez
2013
PRESIDENT
Pedro María Pérez Notario
MADRINA
Lledó Martínez Miralles
MADRINA INFANTIL
Marta Capitán Doñate
2009
PRESIDENT Francisco Sacacia Bernat
MADRINA Alba María Lafuente Divieso
MADRINA INFANTIL
Marta Moreno Juzgado
2014
PRESIDENT Pedro María Pérez Notario
MADRINA
Nerine Pérez Ballester
MADRINA INFANTIL
Gabriela Gonell de Celis
2015
PRESIDENTA Arantxa Miralles
Benages
MADRINA
Anaïs del Vigo Ferrer
MADRINA INFANTIL
Iris Alcántara Moliner
2016
PRESIDENTA Arantxa Miralles
Benages
MADRINA
Noelia Capdevila Durán
PRESIDENT INFANTIL
Jordi Altarejos Bono
MADRINA INFANTIL
Laura Altarejos Bono
2017
PRESIDENTA Arantxa Miralles
Benages
MADRINA
Raquel del Vigo Ferrer
MADRINA INFANTIL
Anna Roig Barberà
2018
PRESIDENTA Arantxa Miralles
Benages
MADRINA
Lledó García Martín
MADRINA INFANTIL
Janire Jaén Toribio
2019
PRESIDENTA Arantxa Miralles Benages
MADRINA
Carla Parra Bellido
MADRINA INFANTIL
Laia Clausell Fabregat
2021
PRESIDENT
Lluis Ulldemolins
Salvador
MADRINA
Paula Hernández
Capdevila
MADRINA INFANTIL
Victoria González Marco
2022
PRESIDENT Lluis Ulldemolins
Salvador
MADRINA
Paula Hernández
Capdevila
MADRINA INFANTIL
Victoria González
Marco
2023
PRESIDENT
José Antonio Naranjo Ojeda
MADRINA
Irene Arasa Miralles
MADRINA INFANTIL
Raquel García Padial
2024
PRESIDENT
José Antonio Naranjo Ojeda
MADRINA Rosa Martínez Muñoz
MADRINA INFANTIL
Lucia Gallén Castellet
2020
PRESIDENTA Arantxa Miralles Benages
MADRINA Paula Hernández Capdevila
MADRINA INFANTIL
Victoria González Marco
2025
PRESIDENT José Antonio Naranjo Ojeda
MADRINA
Naiara Gimeno Olmedo
PRESIDENT INFANTIL
Pablo Ferrer Blasco
MADRINA INFANTIL
María Marzá Torres
Activitats del cicle 2025fester
Activitats del cicle fester 2025
NOMENAMENT 2025
El 20 de juliol de 2024 va tindre lloc l’acte de nomenament de les nostres màximes representants per al cicle festiu del 2025 als salons del restaurant Àgora UJI de Castelló, on els comissionats i les comissionades, les amistats i familiars dels joves, es van reunir per a acompanyarles en el seu dia especial.
L’encarregat de portar l’acte va ser Sergio González, qui va dedicar, per tal de començar l’acte protocol·lari, unes afectuoses paraules d’agraïment a Rosa Martínez i Lucía Castellet, les Madrines en l’exercici anterior. Tot seguit, va arribar el moment de passar el testimoni a les noves Madrines i President Infantil per a la Magdalena 2025, Naiara Gimeno, María Marza i Pablo Ferrer, amb un somriure especial, acompanyats pel President de la gaiata, José Antonio Naranjo.
Va tindre lloc l’entrega d’un detall floral i la lectura de l’acta de nomenament de les Madrines i President Infantil 2025, de la qual l’encarregada va ser la secretària de la gaiata, Carmina Beltrán. A continuació, se’ls van imposar les insígnies d’or i el lliurament del pergamí commemoratiu corresponent. També als familiars de les dues Madrines i President Infantil se’ls van imposar les insígnies de plata i, a més, les representants del cicle fester 2024 van obsequiar-les amb un detall. Abans de concloure l’acte, van dedicar, els nous representants de la gaiata, unes paraules d’agraïment per a la seua comissió, finalitzant l’esdeveniment amb el tradicional crit de “Magdalena!” i gaudint d’un sopar i un posterior ball fins a altes hores de la matinada.
PROCESSÓ I MISSA EN HONOR A SANTA MARÍA MAGDALENA A L’ERMITORI
El 22 de juliol, la nostra Madrina Infantil María, el President Infantil Pablo i la Madrina Naiara junt al President, van acudir a la cerimònia en honor a Santa María Magdalena organitzada a l’ermita per la Confraría. María, Naiara, Pablo i José Antonio van pujar a l’ermita en processó per assistir a la missa.
PROCESSÓ I MISSA EN HONOR A LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ
El passat 14 d’agost la nostra Madrina Infantil María, el President infantil Pablo, acompanyats pel nostre President, van acudir a la cerimònia eclesiàstica en honor a la Mare de Déu del Lledó organitzada pels Cavaller de la Conquesta.
Els nostres representants van desplaçar-se fins a l’ermita de Sant Francesc de la Font per acompanyar a Na Violant, Dones de companya i Cabildo en aquesta ja tradicional festa.
INAUGURACIÓ DEL NOSTRE CAU
Després de molts anys, la nostra gaiata torna a tindre cau fester, per això el dia 29 d’agost les nostres Madrines María i Naiara junt amb els Presidents Pablo i José Antonio van inaugurar el cau situat al carrer Trinitat. Un cau que ens donarà un lloc d’encontre per a tota la comissió i un espai on dur a terme diferents activitats obertes per a tot el públic.
EXPOSICIÓ DE GAIATES DE MÀ
El 6 de setembre la Gestora de Gaiates va inaugurar l’exposició de Gaiates de Mà a la Sala Dávalos Fletcher, cada gaiata va preparar el seu monument per aquest dia, i el President de Gestora va dirigir unes paraules a tots els presents, junt amb l’Alcaldessa de la ciutat.
Les nostres Madrines i President van visitar l’exposició i van poder veure la gaiata de mà que va preparar la nostra comissió, amb un esbós del jove Jorge Frías, i que aquest any va ser guardonada en el primer premi. Una gran il·lusió per a la nostra comissió.
ACOMIADAMENT REINES 2024
El 9 de setembre, Lourdes Climent i Vega Torrejón, Reina i Reina Infantil de Castelló durant el cicle 2024, van expressar les seues paraules d’afecte als representants del món de la festa i van rebre l’ovació més gran de la capital de la Plana. Rosa i Lucía van acudir amb el president de la comissió José Antonio Naranjo al Teatre del Raval de la ciutat, també Irene Arasa com a Dama de la Ciutat, van acomiadar-se d’aquest cicle fester.
ACTE D’OBERTURA MAGDALENA 2025
El dia 10 de setembre de 2024 va tindre lloc l’acte d’obertura de les Festes de la Magdalena 2025, organitzat per la Gestora de Gaiates a l’edifici de la Diputació Provincial. Un acte que inicia un nou i màgic capítol en el calendari fester i que reuneix els màxims representants dels diferents sectors gaiaters, les noves Reines i les seues respectives Corts d’Honor. Aquest inici de cicle va començar amb la pujada a l’escenari de les dues Reines de les Festes. També van ser presentats els màxims representants de les diverses comissions, on Naiara, María i Pablo van lluir amb satisfacció el nom d’Hort dels Corders i van rebre el detall floral per part del nostre President.
El President de la Gestora, José Antonio Lleó, l’Alcaldessa Begoña Carrasco, i la Presidenta de la Diputació, Marta Barrachina, ens van dirigir unes paraules. Finalment, les nostres Reines van fer el mateix, agraint que les acompanyem en un any tan significatiu per a elles i desitjant que siga meravellós. L’acte va concloure amb el tradicional crit de: “Magdalena!” per part de les Reines.
IMPOSICIÓ DE BANDES
Els dies 13 i 14 de setembre de 2024 es van celebrar, al Teatre Principal, els actes d’Imposicions Oficials de Bandes a les Reines i Corts d’Honor per a la Magdalena 2025, tant a les representants majors com als infantils, donant pas al començament oficial del nou període fester.
El divendres 13 va ser el torn dels representants infantils, una vesprada màgica, on els xiquets i xiquetes representants van lluir pels carrers de la ciutat. Les Madrines i Presidents Infantils dels diferents sectors gaiaters, la Reina Infantil, Carla Ibáñez i Fabra, junt amb la seua Cort d’Honor, van rebre la seua especial benvinguda a l’arribada al Teatre Principal de la ciutat. Els primers a accedir a l’escenari d’aquest emblemàtic edifici van ser els diferents Presidents Infantils de les gaiates, especialment el nostre representant Pablo Ferrer, qui va rebre el pergamí acreditatiu del seu càrrec, així com la insígnia d’or de la Gestora de Gaiates. Tot seguit, van ser les Madrines Infantils qui pujaren per a rebre l’esperada banda blanca, de mans de l’Alcaldessa i un detall floral de mans de la Presidenta de la Junta de Festes. En aquest moment, la nostra Madrina Infantil, María Marzá,
va captivar tots els presents, lluint radiant i plena de felicitat amb la seua falda rosa, mantellina de punt d’agulla i davantal de peça antiga. L’acte va culminar amb les paraules de la màxima representant de la Corporació Municipal i amb la desfilada de retorn de tots els representants festers.
L’endemà, el dissabte 14 de setembre, va ser el torn de les representants majors. A les 19:00 ja van estar abillades amb el vestit de castellonera als portals de l’Ajuntament per ser rebudes al Saló de Plens. Les Madrines, Dames de la Ciutat i Reina, acompanyades per tots els representants infantils i la corporació municipal, van desfilar cap al Teatre Principal, on esdevindria un acte inigualable per a elles. En primer lloc, foren les Madrines de les diferents comissions, entre les quals, Naiara Gimeno, la va rebre amb molta emoció i lluint preciosa amb la falda de ras verd. L’acte va culminar amb les paraules de l’Edil de festes i amb la desfilada de retorn de totes les representants festeres.
En finalitzar, els protagonistes dels dos actes van gaudir d’un sopar als salons del Nàutic, acompanyats pels seus familiars, i d’un ball que va culminar a altes hores de la matinada.
PRESENTACIÓ GAIATA 10 EL TOLL
El 21 de setembre es va celebrar al Palau de la Festa la primera presentació de gaiata del cicle fester. Les màximes representants, Patricia i Cristina, van rebre les seues bandes de mans del President de la comissió.
Les nostres Madrines i Presidents, van assistir al Palau i van rebre la visita de les Reines i Corts i també el saluda dels representants de la pròxima presentació.
ENTREGA DE LA GAIATA DE MÀ GUANYADORA AL HALL DE L’AJUNTAMENT
El passat día 25 de setembre, els nostres representants van anar a l’ajuntament de la nostra ciutat per fer-li entrega a l’Alcaldessa de la gaiata de mà guanyadora, ja que permerá exposada al hall de l’ajuntament durant tot l’any.
TORNÀ A LA CIUTAT DE LA FEDERACIÓ
DE COLLES
El divendres 27 de setembre les Madrines i Presidents van acudir al Palau a la tornà a la ciutat celebrada per la Federació de Colles, on es van celebrar taller per a xiquets i xiquetes, focs d’artifici, sopar de pa i porta, i posteriorment una orquestra per a fi de festa
PRESENTACIÓ GAIATA 9 L’ESPARTERA
El dissabte 28 de setembre la gaiata 9 va celebrar la seua presentació, en la que Miticos, va ser el fil conductor de l’acte. Les Madrines Marta i Alba, van rebre les seues bandes de mans de la Presidenta de la gaiata. Les nostres Madrines i President van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PROCESSÓ DE SANT FRANCESC I SANTA CLARA D’ASSÍS
El divendres 4 d’octubre les nostres Madrines i Presidents, vestits de llauradors, van assistir a les festes de Sant Francesc, celebrades al convent de les Clarisses del carrer Governador. La processó va transcórrer pels carrers Governador i Major, celebrant-se la missa al mateix convent.
PRESENTACIÓ DE LA GAIATA 13 SENSAL
El dissabte 5 d’octubre les Madrines i Presidents van acudir al Palau de la Festa per acompanyar a la gaiata 13 en la seua presentació oficial ambientada en el premis Oscar. Les Madrines, Noelia i Gabriela, van rebre les bandes per part de la Presidenta. Les nostres Madrines i Presidents van rebre el saluda de la gaiata 6 per al pròxim dissabte.
9 D’OCTUBRE
Les nostres Madrines i Presidents van acudir al castell de focs d’artifici que van disparar per la celebración del 9 d’octubre a la explanada de l’Auditori i Palau de Congressos de la ciutat i també a la plaça major, a a veure al retrobament de les tres cultures i el concert de dolçaina, així com al concert de la Banda Municipal.
DIA DEL PILAR
Un any més les nostres Madrines i Presidents van acompanyar al Centre Aragonés en el seu dia gran. Des de la seu del centre fins a la Parròquia de la Trinitat, van fer processó, vestits de llauradors i llauradores. Una vegada arribar, van fer ofrena a la Verge del Pilar i van gaudir de la missa aragonesa cantada que sempre prepara el Centre Aragonés.
PRESENTACIÓ GAIATA 6 FAROLA RAVALET
El dissabte 12 d’octubre la Gaiata 6 va celebrar la seua presentació, en què vam viatjar pels colors de les nostres festes. Clara i Amanda van rebre les seues bandes de mans dels Presidents de la Gaiata Esteban i Marc. Els i les nostres representants van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PRESENTACIÓ GAIATA 8 PORTAL DE L’OM
El dissabte 19 d’octubre la gaiata 8 va celebrar la seua presentació, en la que vam gaudir d’un gran espectacle dins del Coliseu Romà. Les Madrines van rebre les seues bandes de mans dels Presidents. Les nostres Madrines i Presidents van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PRESENTACIÓ GAIATA 3 PORTA DEL SOL
El dissabte 26 d’octubre la Gaiata 3 va celebrar la seua presentació dels quatre elements. Les Madrines, Sara i Carmen,van rebre les seues bandes de mans del President Vicente Provinciale. Les i els nostres representants van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PRESENTACIÓ GAIATA 18 CRÈMOR
El diumenge 3 de novembre la gaiata 18 va celebrar la seua presentació, iniciant l’acte fent un minut de silenci per els aconteixements de la Dana a València. Les Madrines, Llanos i Leyre, van rebre les seues bandes de mans del President.
CURS DE DEFENSA PERSONAL DE LA GESTORA DE GAIATES
El passat 7 de novembre, la gestora de gaiates va organitzar un curs de defensa personal per a les Madrines i Presidents de les comissions, un any més amb el instructor Iván Guzmán, membre de la nostra associació.
PRESENTACIÓ GAIATA 15 SEQUIOL
El dissabte 9 de novembre la gaiata 15 va celebrar la seua presentació Sequiol Rock. Claudia i Natalia, van rebre les seues bandes de mans de la Presidenta Elisabeth Breva. Les nostres Madrines i Presidents van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PRESENTACIÓ GAIATA 7 COR DE LA CIUTAT
El dissabte 16 de novembre, la gaiata 7 va celebrar la seua presentació, amb un viatge de la mà de Mary Popins per les festes de la Magdalena. Bea i Nora van rebre les seues bandes de mans del President Alejandro. Les nostres Madrines i Presidents van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
EXPOSICIÓN DE L’ALJAMA
El 21 de novembre, els nostres representants van acudir a la inauguració de l’Aljama organitzada en la Sala Dávalos Fletcher, una exposició sobre una de les tres cultures que va tindre la nostra ciutat en anys medievals i que va ser molt interessant per a aprendre un poquet mes de la historia de la nostra ciutat.
PRESENTACIÓ GAIATA 17 TIR DE COLOM
El dissabte 22 de novembre la gaiata 17 va celebrar la seua presentació, ens van transportar a la edat de Gel. Nerea i Laia van rebre les seues bandes de mans dels Presidents Marc i Javi. Les nostres Madrines i Presidents van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
VESPRADA A LA FIRA DE TOTS SANTS
El diumenge dia 24, el més xicotets i no tan xicotets de la comissió, van passar una vesprada divertida a la fira d’atraccions, s’ho van passar d’allò més bé tots junts pujant per tot arreu.
PRESENTACIÓ GAIATA 14 CASTALIA
La nit del 30 de novembre, el Palau de la Festa tornava a estar ple de gom a gom per a rebre a les Madrines i comissió de la gaiata 14. María, Lledó i el President infantil Cristopher Lorenzo van rebre les seues bandes de mans del President de la Gaiata. Les nostres Madrines i President van rebre el saluda per a la propera presentació de gaiata.
PRESENTACIÓ DEL CARTELL DE FESTES 2025
El 9 de decembre es va donar a conéixer el cartell anunciador de les pròximes festes fundacionals de Castelló, que seran del 22 al 30 de març del 2025. A través d’un procés seleccionador organitzat per l’ajuntament i mitjançant el Patronat de Festes, es va triar la persona o empresa que dissenya el cartell de festes, Joan Rojesky. Al Casino Antic es va celebrar la presentació del cartell , les nostres Madrines i Presidents es van poder fotografiar amb el cartell per a la Magdalena 2025.
ENCESA DE LLUMS DE NADAL
Les nostres Madrines i President van acudir el 5 de desembre a la Plaça Major per a acompanyar a les Reines a l’encesa de llums de Nadal de tota la ciutat, aquest any amb la plaça plena i amb un gran arbre de Nadal que es va il·luminar amb llums blanques, jocs d’artifici, projeccions nadalenques a l’ajuntament i acompanyament musical amb la banda Scorcia Big Band Boom.
PRESENTACIÓ GAIATA 1 BRANCAL DE LA CIUTAT
El 7 de desembre amb un gran espectacle d’orquestra i molta música va plenar la gaiata 1 el Palau de gom a gom. Les Madrines van rebre les bandes de mans del President de la Gaiata. També van rebre el saluda de la gaiata 4 per a la següent presentació.
SOPAR DE NADAL DE LA GESTORA DE GAIATES
El 13 de desembre es va celebrar el tradicional sopar de Nadal de la Gestora de Gaiates, en què es fa entrega d’una pasqüera a cada Madrina, Dama de la Ciutat i a la Reina, Paula Torres. Es va celebrar als salons del restaurant Náutic. Naiara acompanyada pel nostre President Jose Antonio, van poder gaudir d’una vetllada acollidora i divertida.
PRESENTACIÓ GAIATA 4 L’ARMELAR
El dissabte 14 de desembre la gaiata 4 es vestia de gala per a engalanar a les seues Madrines i comissió. Michelle i Carolina van rebre les bandes de mans del President de la Gaiata Alejandro Miranda. Les nostres Madrines i president van rebre el saluda per a la propera i última presentació de l’any 2024.
CARTER REIAL
El dissabte 14 al matí els nostres representants infantils acompanyats per Naiara i Jose, van entregar la carta als patges reials perquè la nit del 5 de gener els Reis li porten molts regals i facin realitat els somnis dels representants més menuts de la comissió.
PRESENTACIÓ GAIATA 11 FORN DEL PLA
El 21 de desembre va arribar el Nadal al Palau de la Festa de la mà de la gaiata 11 , les nostres Madrines van rebre les felicitacions de Nadal de part de totes les gaiates i també de les Reines i Corts d’Honor. Les Madrines i President Infantil de “Forn del Pla”; Lledó Calero i Anna Manjavacas van rebre les bandes de mans de la Presidenta de la gaiata i el President Infantil Pol Nebot. També van rebre el saluda de la següent presentació de gaiata per a després de Nadal
DOLÇAINADAL
El divendres 27 de desembre es va celebrar el ja tradicional concert de dolçaina en el Palau de la Festa, aquest any tots els fons que es van ajuntar van anar destinats a l’associació contra en Cancer. Els nostres representants no van voler faltar i els van acompanyar en aquesta emotiva vesprada.
BERENAR DE NADAL DE LA GESTORA DE GAIATES
El 2 de gener la nostra Madrina Infantil María i el nostre President Infantil Pablo van acudir al tradicional berenar de Nadal de la Gestora de Gaiates, aquest any es va celebrar al parc Kidom i tots els xiquets i xiquetes ho vam passar genial.
CAVALCADA DELS REIS D’ORIENT
El 5 de gener la Gestora de Gaiates va organitzar una carrossa per a què tots el xiquets i xiquetes isqueren a la Cavalcada de Reis, part de la nostra comissió va participar vestits de diferents personatges nadalencs. Els nostres representants van esperar l’arribada dels Reis a l’ajuntament, on van poder saludar-los i ferse fotos amb ells.
PRESENTACIÓ GAIATA 19 LA CULTURAL I OFRENA DE GESTORA
El 11 de gener va ser la presentació de la gaiata 19 “La Cultural”. Les seues Madrines, van rebre les seues bandes de mans del President. Els nostres representants avillats de gal·la, van fer la ofrena de la Gestora de Gaiates i van repartir els saludes a totes les gaiates, reines i corts d’honor per a fer-lis invitació a la nostra presentació.
FOTOS DEL PERIÒDIC, MENJAR I
INTERCANVI DE REGALS
El diumenge 12 de gener vam anar al sector per a fer les fotos del periòdic, que es van publicar el divendres abans de nostra presentació. Les Dames i Acompanyants, tant majors com infantils, van acudir per a fer les fotos de grup, i també tots els membres de la comissió van fer la foto grupal. Després vam anar al magatzem de gaiates per fer el tradicional dinar de germanor i intercanvi de regals de les nostres Madrines.
PRESENTACIÓ
El dia 18 de gener de 2025 va tindre lloc, al Palau de la Festa, la nostra presentació oficial per a la Magdalena 2025. A l’acte van assistir les Reines de les festes, la Presidenta del Patronat de Festes; autoritats; la Junta de Festes, les Dames de la Ciutat; Madrines i Madrines Infantils, Presidents i Presidents Infantils dels diferents sectors gaiaters; alguns col·lectius festers i altres amics de la festa.
«Hem tingut la immensa sort de néixer en el si d’una terra d’excel·lència artesana. A través del pas del temps, el mestratge ceràmic s’ha anat transferint de generació en generació, des d’uns primigenis gremis medievals fins a convertir-se en el pulmó industrial i econòmic de la província. En la nostra presentació centrem la mirada del lector en la ceràmica des d’una visió holística, com un recurs patrimonial de la idiosincràsia castellonenca, coneixent els seus diversos vessants: des de la seua perspectiva històrica i passant pel seu valor cultural amb el qual enriqueix a la ciutat de Castelló establint, fins i tot, les seues analogies dins de les formes que componen una gaiata.»
Aquest va ser el fil conductor de la nostra història, volem donar les gràcies a Lledó i Melina, per aquest guió, a Iris i Jorge pel muntatge de tots els balls, també a totes les joves gaiateres per estar disposades a ballar i acudir a tots els assajos necessaris.
Gràcies, Melina i Lledó per guiar aquesta presentació en el protocol, no vau poder fer-lo millor.
El palau va ser decorat cuidant fins a l’últim detall, escenari en homenatge a la ceràmica blava de la nostra terra, i les madrines aposentades en un dels bancs del nostre Parc Ribalta.
I finalment, també vam treballar en les vestimentes per als nostres ballarins, amb unes faldes que simulen un plat de ceràmica, uns quimonos decorats amb cerámica y també el ball on es parle de les vidrieres amb llums led.
L’escenari va ser ocupat pels portaestandards, PAU FILGUEIRA VINUESA I JOSE ÁNGEL LÓPEZ JIMÉNEZ, seguits per les col·laboradores BEATRIZ DE DIEGO SEGARRA, CAROLINA CALATAYUD TINTORÉ, ELENA ALEGRE SEGARRA i JANIRE JAÉN TORIBIO.
Continuant amb el protocol, van pujar a l’escenari les nostres Madrines del 2024, LUCÍA CASTELLET GALLEN I ROSA MARTÍNEZ MUÑOZ, acompanyada pel vicepresident JOSÉ VALLS ALBERT. Després vam rebre al President, JOSÉ ANTONIO NARANJO OJEDA i al President Infantil PABLO FERRER BLASCO per tal d’imposar les bandes acreditatives a les dames de la nostra comissió.
Dama d’Honor Infantil, xiqueta ZOE CHAHWAN TENA acompanyada per DANTE AUREL AGRAMUNT.
Dama d’Honor Infantil, xiqueta IDUNN DE DIEGO DOMÍNGUEZ acompanyada per IKER GUZMÁN MIRALLES.
Dama d’Honor, senyoreta LAURA MAYA CHIRIAC, acompanyada per RUBÉN MONTES ÁVILA.
Dama d’Honor, senyoreta ARIADNA VALVERDE IBAÑEZ, acompanyada per IVÁN GARCÍA PADIAL.
Dama d’Honor Infantil, xiqueta VERA RODRÍGUEZ SÁNCHEZ, acompanyada per PAU PÉREZ FABREGAT.
Dama d’Honor, senyoreta ANNA ROIG BARBERÀ, acompanyada per JOSÉ VALLS ALBERT.
Madrina d’Honor Infantil EMMA FERRER BLASCO, acompanyada pel President Infantil d’Honor JUAN FERRER BLASCO.
Dama d’Honor, senyoreta ANDREA ESTÉVEZ MORA, acompanyada per ERIC ANDREU PALLARÉS
Gaiatera d’Honor, senyoreta MARÍA TIRADO LINARES, acompanyada per RUBÉN MONTES ÁVILA.
Gaiatera d’Honor, senyoreta REMEDIOS MOLINA VIVES, acompanyada per JOSÉ VALLS ALBERT.
La història va continuar i la ceràmica de rajola va ser l’encarregada del següent ball.
En aquest moment van desfilar cap a l’escenari les nostres Madrines per a la Magdalena 2025: Madrina Infantil, xiqueta MARÍA MARZÁ TORRES, acompanyada pel President Infantil per a la Magdalena 2025 PABLO FERRER BLASCO, i Madrina, senyoreta NAIARA GIMENO OLMEDO acompanyada pel President de la Comissió JOSÉ ANTONIO NARANJO OJEDA.
Les nostres madrines van rebre les bandes de mans dels nostres presidents, bandes que van traure a l’escenari PAULA ADELL SALES i JESSICA SOLÁ GARGALLO. També Pablo, va rebre el detall de mans de RAQUEL GARCÍA PADIAL. Posteriorment, van ser les seues predecessores, Rosa i Lucía, les que van col·locar els corbatins acreditatius als nostres estandards. Finalment, les nostres madrines i els nostres presidents van voler obsequiar a les seues mares per l’esforç i el seu amor incondicional cap a elles, fent
entrega d’un detall floral. A més, també es va fer entrega d’un detall a les col·laboradores.
Van ser molts els amics i amigues que ens van acompanyar en una nit tan especial per a nosaltres: els amics dels nostres representants, Afanias, l’Associació Cultural de festes Francesc i Clara d’Assís; els festers i clavaris de les festes del Carme de Castelló; l’Associació de Veïns del Carrer Sant Blai; el Centre Andalús; el Centre Aragonés de Castelló; la colla
Bacalao; Tambors i Bombos Despertaferro; la Casa de València a Saragossa; la Falla Plaça Rodrigo del Port de Sagunt; la Falla “La Mercé” de Borriana; la foguera “Baver-Els Antigons” d’Alacant; la Federació de Colles; la Gestora de Gaiates, a càrrec de la Gaiata 16 “Rafalafena”; i, finalment, el Patronat Municipal de Festes de Castelló.
A continuació, va baixar tota la comissió i es va realitzar l’acomiadament a les màximes representants
2024, les quals van rebre un elogi per la seua magnífica representació durant tot aquest any.
Quan sols quedaven les Madrines del 2025 a l’escenari, les presentadores van dedicar unes boniques paraules a les nostres màximes representants i seguidament van abandonar l’escenari que les havia envoltades tota aquesta nit màgica, seguides pels portaestandards i les col·laboradores. La festa va acabar a altes hores de la matinada.
El cànem i la indumentària tradicional
EL’ofici d’espardenyer. L’espardenya de cànem, breu història.
n el Museu Arqueològic Nacional es conserva una espardenya que va ser trobada a la Cueva de los Murciélagos de Albuñol (Granada) calçant unes restes humanes, que es calcula que tenen uns 4.000 anys d’antiguitat. Altres daten el seu origen en l’antic Egipte.
Aquesta tradició s’ha conservat al llarg dels segles, amb algunes variants, però en el fonamental continua sent igual, aconseguint un calçat còmode que s’adapta al peu, quina funció original és protegir la planta del peu de les irregularitats del terra i cobrir-lo segons les inclemències climàtiques.
El nom d’espardenya fa referència a l’ús de l’espart en els seus orígens, i que encara ara s’utilitza minoritàriament en alguna ocasió, però la fibra vegetal per excel·lència per a fer unes bones espardenyes és el cànem, que darrerament ha estat substituït pel jute.
Des de l’Edat Mitjana el cultiu de cànem ha tingut molta importància en fets històrics com el descobriment d’Amèrica, l’Armada Invencible, etc. De cànem estaven fetes les veles, les maromes, xarxes i altres components de la indústria naval, de la qual érem la principal potència mundial.
A la nostra província la confecció de l’espardenya també va lligada al cultiu del cànem, del que érem uns grans productors, i res millor que aprofitar la matèria primera que teníem a casa per a crear molts oficis artesans: corders i soguers, espardenyers...
Aquest cultiu, però, va entrar en desús a la postguerra, per la seua prohibició en relacionar-lo amb la marihuana, però de manera encoberta es va prohibir per a afavorir el comerç del
MONTXO MONFORT I DALMAU
IATAESPARDENYES, LA MATA DE MORELLA
cotó americà. En el nostre cas, un membre de la família va haver d’anar a viure a Terol per a aconseguir “el cupo” de cànem per a garantir la producció d’espardenyes. A Castelló ja estava prohibit mentre allà encara estava permés.
A La Mata de Morella, hi ha constància de l’existència d’una important indústria espardenyera al segle XVII. Concretament, l’any 1691 quan La Mata va aconseguir la denominació de Vila Reial en independitzar-se de Morella, pagant part dels drets de segregació amb diners dels espardenyers de l’època.
Espardenyers, any 1905.
Espardenyers s. XXI.
En l’actualitat, IATA-ESPARDENYES, S.L. és pràcticament l’única empresa del País Valencià i Catalunya en actiu dedicada a la fabricació d’espardenyes, representant la continuïtat en l’ofici dels nostres avantpassats i en la tradició artesana, que malauradament ha desaparegut.
LA MANUFACTURA DEL CÀNEM
El cultiu del cànem, molt arrelat durant segles a la nostra província, donava molts jornals de treball artesà més enllà de les tasques agrícoles.
Un cop segada la planta, aquesta es posava a remull per tal d’ablanir la vara o tall central. En el cas de La Mata s’aprofiten els tolls i assuts del riu Cantavella, a la vora del poble. Els altres pobles espardenyers de la comarca dels Ports també estan situats al marge dels rius Cantavella i Bergantes.
La següent labor era l’agramat, que consisteix a picar o xafar la canya fins a convertir-la en múltiples fibres. Després amb l’espasat, donant cops amb una fusta plana en forma d’espasa es fa la primera neteja dels canyots sobrants.
Continuarem amb la pinta, feta de fines pues de metall, per a pentinar el cànem i extreure la fibra. Les més llargues i de major qualitat, denominades “canal” s’empraven per a fer filatura fina i cordilleria, i de la resta més curta, amb constants afegits, es feia la llata o trena que utilitzarem per fer la sola de les espardenyes.
ELABORACIÓ D’UNA ESPARDENYA
Feta la llata, ja tenim el primer producte manufacturat que necessitem per a fer unes espardenyes. Com aquesta està totalment trenada a mà, l’haurem de passar pel cilindre per tal d’aplanar-la, a més de calibrar l’amplada i el gruix.
El següent procés serà ordir la sola, feina que consisteix a donar voltes a la llata fins a donar-li la llargada i ample desitjat. Hi ha dues maneres d’ordir: de fora cap a dins, fent un cércol exterior que omplirem de llata, o començant des del centre donant voltes a un aparell amb el qual podem regular la llargada de la sola.
Un cop ordida, l’entregarem al solero que farà el cosit de la sola, amb una llarga agulla que travessa totes les llates horitzontalment. Caldrà rematar la puntera i taló, amb repuntejat i ferradura per a donar-li major consistència. Aquesta tasca generalment era realitzada per homes, per la força física que es necessita. La corda utilitzada per a cosir la sola, anomenada cosidora pot ser de cànem i també de pita o sisal.
Paral·lelament, les dones i xiquets, estaven a l’era fent les labors de filador, menador i corder.
Per altra part, i simultàniament, en una altra secció s’està tallant el teixit que emprarem per a la part superior de l’espardenya. Depenent
Espardenyers de La Mata, any 1980.
Soleros, any 1940.
del model necessitarem una màquina de cosir (o repuntar) per a fer la pertinent confecció del “corte” o aparat.
Ara tenim tots els components necessaris: sola, careta i talonera o “corte” aparat, que donarem a tancar o rodar, en el cas de l’espardenya de careta, o muntar sobre la forma en els models més vestidors.
Envetadora.
A l’espardenya de careta i taló ja tancada, caldrà posar-li vetes per a lligar a la cama, feina delicada que farà l’envetadora o passadora. Depenent de la zona geogràfica l’envetat és distint en cada lloc, podent-se diferenciar en Valenciana, Taverner o Carreter, Aragonesa, Igualadina, Pinxo o Vigatana, etc.
Cosit amb forma .
Curiosament, a les comarques més al sud la careta és més menuda i amb només una veta, mentre al nord la careta és més tapada i amb més quantitat de vetes, possiblement debut factor climàtic.
Tradicionalment, les espardenyes de veta han tingut un ús més agrícola i popular, mentre la classe noble i senyorets portaven el model copete, com el seu propi nom indica.
Només ens cal triar el model que volem.
IATA-ESPARDENYES, ha apostat per mantindre i recuperar tots els tipus d’espardenya, contribuint a la continuïtat de la indumentària popular, les nostres tradicions i, en definitiva, la nostra cultura.
Des del segle XVII fins ara tot ha canviat molt, i per això la nostra major producció està orientada a la moda actual, renovant constantment el patronatge segons les demandes del mercat, però oferint un producte artesà fet amb els mateixos processos manuals dels nostres avantpassats.
Model “copete”.
Diferents models d’espardenyes.
FDansa i espardenyes
er un article sobre les espardenyes en les danses tradicionals pot resultar arriscat, per la manca d’antecedents bibliogràfics o articles especialitats al llarg del temps. Un dels motius pels quals potser no hi ha gran documentació siga l’obsolescència del material principal, el cànem.
En l’article de Maria Elisa Sánchez Sanz, Un calzado aragonés de fibra vegetal, ens troben un estudi dels primigenis materials amb què es feia el calcer en època del Neolític, un element amb un disseny que va resultar molt pràctic en el seu moment i també molt actual, perquè les necessitats no han variat: “Dins de l’àmplia gamma de matèries primeres amb les quals s’ha elaborat el calcer al llarg de la història: vegetals, fusta, cuir, roba, seda, etc., la fibra vegetal, especialment l’espart i el cànem, han sigut els materials més antics amb què s’han realitzat les sandàlies i les soles de les espardenyes. La condició de matèries orgàniques, exposades a la putrefacció i la desintegració, ha impedit que restes d’aquest tipus, hagen arribat fins als nostres dies, llevat del cas en què s’hagueren mantingut en situació d’humitat constant o de sequedat continua, com va ocórrer amb el descobriment de divuit sandàlies de l’època neolítica de la “Cueva de los Murciélagos” (Albuñol, Granada). Però, després d’aquest descobriment, poca cosa més coneixem relacionada amb el calcer de fibra vegetal i les seues restes materials”.
PATRICIA SÁNCHEZ I ALONSO
Tampoc s’han abordat estudis com a peça de vestir més enllà d’un punt de vista iconogràfic o junt amb estudis generals d’indumentària. No comptem amb massa dades sobre el calcer vegetal i molt menys sobre l’espardenya. Tanmateix, tots aquells i aquelles que som o hem participat en qualsevol associació cultural i tradicional, tenim ben clara la relació directa entre espardenya i ball.
L’espardenya, un calçat amb sola de fibra d’espart o cànem, considerada durant molt de temps calcer de soldats i pobres, calcer del poble, es troba estretament lligada amb la història del territori i amb les seues tradicions, ja que és considerada el calcer oficial que forma part d’uns dels vestits característics i més tradicionals del segle XVIII, el de llaurador i llauradora.
Quan tornaven de les esgotadores jornades de treball i de manera estacional en fires i mercats o festejos religiosos, la gent del poble es reunia en cases i places, per a celebrar, commemorar o socialitzar. Aquestes reunions servien com a punt de trobada i esbarjo. No trigava a escoltar-se el guitarró, la bandúrria, les panderetes, castanyetes, canyes, raspalls o qualsevol objecte quotidià convertit en instrument, i les espardenyes, element Sandàlia del Neolític, Albuñol-Granada.
EQUIP DE LLIBRET
indispensable que acompanyava els peus cansats després d’un dia dur de treball, en pilars sobre els quals dansar. Era la gent del poble la que ballava, i eren les classes socials més humils les que utilitzaven les espardenyes de cànem; s’aconseguia una simbiosi perfecta entre “dansa i espardenya”. Són nombroses les mostres gràfiques d’inici de segle, on l’espardenya de cànem és complement folklòric tradicional en jotes, balls de professó, ball pla, ball rodat, danses de capgrossos o cabuts, gegants i altres…
Exemples concrets de l’ús de l’espardenya els podem trobar en les agrupacions de dansants del Sexenni de Morella a la zona dels Ports, a Peníscola amb els dansants fent torres humanes el dia de la seua patrona la Mare de Déu de l’Ermitana, o bé en estampes antigues del Pregó que donen testimoni fidel de la importància de l’espardenya en la indumentària tradicional. Fins i tot Els Porrots de Silla, que interpreten una dansa d’origen bèl·lic, es caracteritzen per una vestimenta d’estil romà, encara que calcen espardenyes de careta (puntera).
Conscients del seu paper fonamental en les danses de la nostra ciutat, s’ha utilitzat l’espardenya com a emblema o senya d’identitat en el cartell anunciador del Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó, en més d’una ocasió.
Però, la rellevància i ús de l’espardenya no correspon únicament a Castelló, València, Aragó o Espanya; en altres estats com França i Portugal, l’espardenya es tracta com a peça icònica gràcies a la seua comoditat i versatilitat en la indústria del calcer. A Espanya i Portugal, la seua història es remunta al segle III aC, quan els exèrcits les utilitzaven per als combats de guerra gràcies a
la seua soltesa, i evitar així les ferides ocasionades per les sabates de cuir. Més tard, es van incorporar al folklore tradicional a causa de la gran expansió com a calcer de les masses socials, i la popularitat no ha perdut el seu auge.
La seua distinció regional es veu altament lligada als canvis socials i culturals, així com el seu ús i utilitat pràctica. Fins i tot, el color de les cintes també pot ser identificatiu de la dansa, com és el cas dels Xiquets dels Arets al Corpus de Castelló, que porten les cintes roges, o els dansants de Sorita que les porten blaves i roges.
Sexenni de Morella.
Xiquets dels Arets, festivitat del Corpus.
Dansants de Peníscola.
Porrots de Silla, Festival de danses de l’Antiga Corona d’Aragó.
La disposició de les cintes, també s’ha emprat en la identitat de gènere o condició. Les antigues espardenyes aragoneses anomenades “minyoneres” (minyons, soldats de l’època) eren emprades únicament per hòmens i les cordes descrivien forma de V des de la puntera que tan a penes cobria els dits. Les de les dones portaven les cintes en posició horitzontal, respecte a la careta.
Durant els últims anys, treballs de documentació i investigació han aconseguit que els indumentaristes puguen elaborar vertaders projectes de fidelitat encomiable, com són concretament els desenvolupats per l’Associació d’estudis tradicionals Grup Castelló, en la interpretació del “ball del pastor de la Pobleta d’Alcolea”. En aquest cas, han pogut descobrir i documentar que les dones guarnien les espardenyes tancades, semblants a les de les graueres, amb cinta de ras i un rosetó amb una perla al mig. Aquesta dansa popular la ballaven els joves del poble en festes d’agost.
Travessant el Mediterrani, també ens podem trobar diferències regionals, com és el cas d’Eivissa, amb una tradició en espardenyes fetes i elaborades únicament en cànem, sola, careta i taló, que portaven fa segles al món rural per anar a treballar la terra i el camp i també els diumenges, per mudar. L’espardenya atresora un extraordinari llegat artesanal.
L’espardenya és i serà tret d’identitat del poble que vol transmetre cultura i tradició al llarg del temps. Aquesta herència s’exhibeix amb orgull en diversos àmbits, des de la indumentària tradicional fins a complement de la moda més actual. Un element identitari que, a hores d’ara, ha sabut perdurar i adaptar-se al llarg del temps. Origen d’oficis, tallers i sectors, que durant anys han sigut passat, present i futur de la nostra ciutat.
Associació d’estudis tradicionals Grup Castelló.
Típica espardenya eivissenca.
trad
El cànem i la indumentària tradicional valenciana.
ESCOLA CÀNEM c
FRANCESC XAVIER RAUSELL I ADRIAN
Castelló de la Plana: “...la mayor cosecha es la de cáñamo, por su fortaleza y buena calidad se estrae para toda la Península, ya en rama ó rastrillado, siendo la mayor esportacion para Cataluña y Aragon”.1
Callosa de Segura: “...la de cáñamo es abundante y de la mayor calidad (...) Ind: ...la principal de esta v., es la agricola y contruccion de alpargates de cáñamo, en cuya manufactura se emplean una gran parte de sus vec., y de la que se surten los pueblos limítrofes”.2
La Vall d’Uixó: “El Comercio cosiste principalmente en la importación del cáñamo de Castellon, Valencia y del estranjero, y en la esportacion del mismo cáñamo elaborado en alpargatas para Madrid, Aragon y Cataluña”.3
De la fibra resistent del cànem -Cannabis sativa- s’hi produeix fil4 i amb ell teixits molt resistents com els usats per a veles dels vaixells, cordes, sola d’espardenyes i paper. De les fibres més fines i suaus una vegada teixides es confeccionaven camises, calçotets, pantalons o roba per a la llar5. Les seues qualitats són quatre, principalment: bri, puada i estopa de primera i segona classe, que podien usar-se per a manufactures locals o per a l’exportació6. Es
cultivava en tota la plana costanera, des de Castelló a València i a l’extrem sud d’Alacant on podien utilitzar els recursos hídrics disponibles per a realitzar la maceració i rentat de les fibres.7
A les nostres terres van destacar les produccions de cànem a Castelló de la Plana8 durant els segles XVIII
1 MADOZ, P., op. cit., v.VI., pàg. 114.
2 MADOZ, P., op. cit., v.V., pàg. 323.
3 MADOZ, P., op. cit., v.XV., pàg. 505-506.
4 Albalat de la Ribera: “Otrosí, diez libras de ylo de cáñamo”. II.1.24 doc. 17. 1731- Jopseph Vila - llaurador. Carrer del Castell al Forn, ..., Arxiu Municipal d’Albalat de la Ribera.
5 “Estas telas [en descriure les teles de cànem] llamadascaseras,sirvenparahacercamisas,sábanas,servilletas,pantalones,etc”. Ibídem ant.
6 Entre 1843-1844, al port de Castelló de la Plana s’exporta cànem, llenç, pells i seda en rama. MADOZ, P., Diccionario..., pàg, 120; Al Pla de la Vall de Xàbia també s’hi té constància de l’existència del cultiu del llenç i cànem que serviria en molts dels casos per a la confecció de veles i cordes. MARTÍ CHULIÀ, I., ARBONA I., Indumentària tradicional a Xàbia i comarca..., pàg. 68.
7 Segons Oriol Ronquillo: “Cañamo de Valencia. Es el que mejor se coge en toda España; su finura, su hermoso color blanco y su longitudlohacenmuypropioparalafabricacióndetelasfinas.LascosechasdeValenciasonabundantes.Elcáñamodelaparte de Castellón de la Plana, si bien es bastante bueno, es sin embargo muy inferior al de Valencia; generalmente se le destina á la fabricación de alpargatas y bramantes” ORIOL RONQUILLO, J., Diccionario...tomo II, pàg. 573.
8 Antonio Ponz comenta com a finals del segle XVIII la producció regular de cànem a la ciutat de Castelló ascendia a cinquanta mil arroves anuals que servia per al consum intern i l’exportació. PONZ, ANTONIO, Viaje de España. Seguido de los dos tomos del viaje fuera de España. M. Aguilar Editor. Madrid 1947, pàg. 1195. En aquesta ciutat també es va construir al segle XVII la Llotja del Cànem, on es comerciava amb la fibra produïda a la ciutat i viles pròximes.
i XIX, i la de Callosa de Segura que va perdurar fins a la dècada de 1960, quan les fibres sintètiques guanyen la batalla de la industrialització al sector tèxtil local. De la mateixa forma aquest cultiu, junt amb el del lli, foren cultius molt estesos9 gràcies al seu poder altament lucratiu10
Des de Sant Josep fins a primers d’abril es plantaven les llavors del cànem. La seua altura variava entre un i quatre metres i una vegada segada la planta, cap a finals de juliol, es colpejava repetidament fins a perdre les fulles seques. Es feien garbes i eren traslladades fins a una bassa amb aigua on restaven immerses alguns dies per a accelerar la descomposició i facilitar la separació de la fibra en l’agramador, aparell rústic que les colpejava amb una maça successivament fins que se separava la fibra exterior del cànem eixugat. Amb el pentinat de la fibra sobre un rastell amb punxes d’acer i el filat amb la roda acabava el procés d’extracció.
Com a principal matèria en la confecció de roba interior, juntament amb el lli, trobem aquest material, o les seues barreges, en camises, faldetes, vions, davantals, sinagües o saragüells, que
destaquen per la grossària i fortalesa del teixit realitzat amb lligament a la plana. El cànem podia tintar-se o emblanquinarse, exposant-lo al sol o mesclant-lo amb algun producte químic com el lleixiu o darrerament el clor. Finalment, amb el rebuig del pentinat, s’hi realitzaven trenes o sogues per a la confecció de soles d’espardenyes.11
Així doncs, la matèria base per a la realització de les espardenyes a les nostres terres era el cànem, però també l’espart, i és entorn d’aquests productes on trobem la manufactura més autòctona del típic calcer popular fet amb fibres vegetals.
EL COLOR SOBRE EL LLI, EL LLENÇ, EL COTÓ I EL CÀNEM
Aquestes fibres vegetals eren les preferides per a la confecció, després de teixida, de la roba interior quasi exclusivament blanca, com la camisa, els calçotets, les sinagües, les sobresinagües i els saragüells. També podia ser tintada per a la realització de faldetes interiors, roba de llit o de casa. El color blanc, fins a les acaballes del segle XVIII12, es potenciava deixant el teixit al sol o bé submergint-lo en lleixiu que prèviament s’havia elaborat amb cendra, operació que també es realitzava per tal de desinfectar-lo. A més de la durabilitat i resistència del teixit de lli i cànem, aquest material ens fa pensar que fou àmpliament usat per a la realització de la roba interior d’home i dona, perquè aquest teixit era el més blanc i acceptava el blanqueig i neteja amb productes desinfectants. A les nostres terres aquest procediment fou àmpliament
9 Albalat de la Ribera: “Otrosí, diez libras de ylo de cáñamo”. II.1.24 doc. 17 . 1731- Jopseph Vila - llaurador. Carrer del Castell al Forn.Ynventario de officio echos de los bienes y herencia de Joseph Vila, vesino que fue de esta villa de Albalad de la Ribera. (...) A.M. d’Albalat de la Ribera. La comarca de la Plana era especialment productora de cànem com Vila-real i Castelló.
10 VALCÀRCEL, J.A., (1765-1795): Agricultura general y gobierno de la casa de campo, en que por extenso se trata de todos los bienes del campo con los nuevos descubrimientos y métodos. Valencia. v.9, pàg. 340, Universitat de València.
11 ALBERT LUCAS, R.F., El Museo del Cáñamo de Callosa de Segura: Un Museo Vivo. Dins Revista Valenciana de Folklore, núm., 6, 2005, Monogràgic: Cultura Popular al Baix Segura, pàg. 17-34.
12 PASTOUREAU, M., BUCCI, J., Los tintoreros medievales. Historia social..., pàg. 202.
utilitzat com a Borriol, on la indústria local es dedicava al blanqueig de les teles confeccionades pels teixidors de la ciutat de la Plana.
El color blanc, obtingut gràcies a diversos procediments, era el color més emprat en aquests tipus de teixits. Moltes de les teles de cotó importades a partir del segle XVII des de l’Índia havien estat blanquejades amb diferents solucions, com l’aigua i suc de llima o la llet fermentada que feia reaccionar químicament les fibres del cotó fins a aclarir-les. Aquests procediments van ser descrits per diferents viatgers i comerciants, que cercaven en aquelles llunyanes terres la possibilitat d’aprendre noves tècniques i procediments sobre el blanqueig de teles. Al segle XVIII ja s’usaven les solucions alcalines –obtingudes amb la maceració de cendres- a França i Anglaterra. La bugada es deixava a remulla un determinat temps per a estendre-la posteriorment sobre l’herba al sol. L’operació podia repetir-se les vegades necessàries per a obtindre la blancor desitjada13.
variar segons el model. Té com a funció principal estrényer la cintura i el tors, i ressaltar el pit, la qual cosa s’aconsegueix mitjançant un acurat tall que aprofita el fil de la tela per a guanyar major rigidesa, i la inclusió d’un reforç amb matèries rígides o semirígides14. Aquesta peça de roba interior presenta sovint a l’esquena una costura, i en alguns casos una obertura central que l’ajusta i tanca, i dues obliqües laterals que entallen el cos gràcies a l’elasticitat que li confereix el tall al biaix, que permet una major adhesió i pressió sobre la zona costal de la dona. Al davant l’envarat, que podia variar en quantitat i ocupar tota la peça, oprimia més, si cal, la cintura i elevaven i sostenien el pit mitjançant aquesta estructura tubular reforçada que oprimia el tronc.
Diferents mots han definit i defineixen aquest tipus de peça. Al treball de camp, però especialment al treball d’arxiu, ens apareixen sovint molt sinònims que alguns investigadors interpreten com a peces diferents, si bé solen apuntar que la seua principal característica i rau en l’ús, més o menys abundant de reforços.
Al treball de camp hem trobat algunes faldetes realitzades amb llenç casolà, sol o barrejat amb cànem i llana, tintades de color roig, verd, blau i morat, amb tint pastell, anyil i de pal de brasil, amb un color fort i saturat. Usades en els segles XVIII i XIX per ciutadans sense molts recursos, les hem trobades especialment en les comarques interiors d’economia bàsicament agrària.
EL PATRONATGE, CONFECCIÓ I ENVARAT DE COSSETS I GIPONS
El patronatge de la roba femenina del segle XVIII cercava oprimir la figura en la meitat superior del cos, per a la qual cosa s’ajudava de justets, cotilles i gipons, i un unflament des de la cintura fins a més o menys els turmells mitjançant faldes i brials, que deixaven el peu al descobert. El patronatge dels cossets pot
13 STOREY, JOYCE., Tintes y tejidos..., op. cit., pàg. 35-37.
COTILLA: [1729]: “Jubón sin mangas hecho de dos telas, embutido con barba de ballena, y pespunteado, sobre el qual se visten las mugeres el jubón ó casaca, y trahen ajustado el cuerpo.” [1780] “...que se hace de tela de seda ó lienzo (...) la qual se ajusta al cuerpo desde los hombros hasta la cintura, atacándola con un cordón por la espalda.”
JUSTILLO: [1734]: “Vestido interior ajustado al cuerpo á modo de jubón, de quien se diferencia en no tener mangas(48)”. [1780]: “...y no baja de la cintura.”
CORPIÑO: [1729]: “Almilla ó jubón sin mangas.”
CORPEZUELO: [1729]: “Lo mismo que almilla
14 Barbes de balena, rametes d’olivers, tiges de palmito, espart, varetes metàl·liques o vegetals.
ó corpiño, ó jubón sin mangas ni faldillas, como suelen traher las mugeres caseras y Labradoras.”
ALMILLA: [1726]: “Una especie de jubón con mangas ajustado al cuerpo. Es trage interior, así del uso de los hombres, como de las mugeres, y de ordinario se pone y viste en tiempo de Invierno, para reparo y defensa del frio.” [1780]: “...sin mangas.”
CORSÉ: [1780]: “Especie de cotilla. Voz nuevamente introducida del francés.” Diccionario de Autoridades de la RAE.
Cotilles, justets, almilles, corpiños i més modernament corsés ens apareixen als diccionaris i arxius. El mot cotilla i corpiño, segons el diccionari d’autoritats de 1729, n’és l’entrada més antiga i respon a la descripció de la peça que cerquem. Artefacte d’estrényer el cos anterior al segle XVIII, mostren un reforç en tota la peça, incloent-hi tirants i merlets, però també trobem altres exemplars on les varetes es concentren a la part davantera, els laterals i la part central de l’esquena. La seua forma remarca la figura d’una V molt pronunciada. En un principi, aquests mots no diferencien les peces, més aviat es tracta de sinònims que s’apliquen indistintament, usant uns o altres segons l’època. El seu patronatge general, sense comptar amb els tirants, és de cinc o sis peces si es corden per l’esquena15, doncs poden ajustar-se en la part davantera amb costura central o no, i amb tres o quatre si es corden
per davant, aquesta vegada amb la peça posterior amb costura central o sense. Els tirants poden estar cosits o nugats mitjançant un llaç o cordonet que els manté al lloc.
Un altre element que ajuda a mantindre aquests cossets fermament immòbils al cos de la dona, a més d’un correcte tall de les peces, és el dels merlets o aletes que segueixen la línia de la cintura. Els merlets o aletes poden variar en nombre, puix s’ajusten al contorn del cos. S’han trobat cossets amb solament quatre16 i el seu nombre pot variar fins i tot a onze17 segons l’època i modes. Aquests cossets es nugaven mitjançant un cordó o tireta prima de pell que, rematada en un cap per una borla, i per l’altre una espècie d’agulla basta de llanda o llautó, facilitava el tancament de la peça. Si bé en el següent text podem suposar com aquestes tiretes van tancar gipons i calces d’home al segle XV i XVI, entenem com la seua indústria va perdurar fins a les acaballes del segle XIX amb la realització d’aquests cordons amb agulles passadores.
“Ahugeteros o Tireters eran los que hacían unas tiras estrechas de cuero ú otra piel, y la cabeteaban con latón, hoja de lata y hasta con plata; cuyo objeto era el de pasar ó acordonar los jubones y demás prendas de vestir y calzar usadas antiguamente. Con el tiempo, la manufactura de estos industriales vino á ser ramo del gremio de guanteros, (...) de su industria solo persisten hoy los cabeteadores ó los que acostumbran colocar ahugeta ó cabo de latón ú otro metal al extremo de las trencillas ó cordones que se usan en ciertas prendas18”.
15 Si bé fins fa poc de temps es tenia com que els justets cordats a l’esquena eren més luxosos, amb una mirada més acurada sobre algunes representacions artístiques de l’època ens adonem com aquests cossets van ser utilitzats també per dones de classes socials menys afavorides, encara que es cercava la imatge luxosa que donava. En algunes figures de fang cuit que representen personatges populars dels coneguts betlems napolitants o el de Salzillo a Múrcia, s’hi mostra aquest tipus de cosset.
16 En cotilles més modernes confeccionades ja sobre materials pobres com la llana i algunes barreges de seda, llana o cotó.
17 Si bé amb tot el material utilitzat per a la realització d’aquest treball hem pogut observar un major nombre d’aletes o merlets amb formes arrodonides i majoritàriament els trobem en cossets i gipons de finals del segle XVIII, com podem observar en les representacions artístiques del que hom defineix com a tipus “goiesc”. PUIG, I., ROCA, P., Justillos i gipons a les comarques del Nord del País Valencià. Biblioteca Popular, Diputació de Castelló, 1986.
18 LosgremiosdeValencia.Memoriasobresuorigen,vicisitudesyorganizaciónporElMarquésdeCruïlles,premiadaenlosJuegos Florales de 1882 de la Sociedad Lo Rat Penat y Publicada con Autorización de Ésta. Valencia: Imprenta de la Casa de Beneficiencia, 1883. B.V. Pàg. 38.
Cultura gastronòmica
CLa dona del mercat
omença el dia a la plaça de la Pescateria. El silenci de la matinada envolta tot l’espai. El Sol, des de l’horitzó finit del Mediterrani, començarà a ascendir d’ací a pocs minuts. La seua llum es filtrarà tímidament entre els edificis que flanquegen el carrer Major i la majestuosa Cocatedral de Santa Maria. El centelleig serà rosat sobre eixe cel ataronjat característic de l’alba de la nostra terra.
La llum apunta amb més presència. La calidesa daurada va apropiant-se de la plaça. Una dona destaca en l’espai. La seua expressió és serena i tranquil·la, equidistant alhora que pròxima; sembla observar el despertar de la ciutat, com si fes dècades que estava allí esperant cada nou inici de dia. Desconeixem el seu nom. I tampoc sabem el color dels seus ulls, del seu pèl i del seu rostre. Vesteix una brusa lleugera de mànega llarga i coll ondulat; una falda sòbria, que li cau recta fins als genolls, per descomptat. Té un aire elegant però senzill, semblant tradicional i pràctic per a moure’s en la quotidianitat urbana.
SERGIO GONZÁLEZ I BENAGES
serenitat implacable de mestressa de casa, han inundat cada rajola de la plaça. Desconeixem el seu nom, així és, perquè ella és filla del mestratge d’un escultor. Desconeixem el color dels seus ulls, del seu pèl i del seu rostre, així és, perquè és de bronze. L’artesà Carlos Vento va donar llum amb les seues mans en 2004 a «La Dona del Mercat», una de les escultures més icòniques de la nostra ciutat. D’ella mateixa sembla emanar una atmosfera de nostàlgia, salvaguardant l’essència del Castelló vetust en el qual, mares i filles, avis i nets, caminaven cap al Mercat Central amb els seus cistells buits o a mig omplir.
La dona, al seu braç esquerre, sosté un ram de flors i una fruita a mig menjar. Fixa la mirada cap al Mercat Central. Ho té davant, a escassos metres, d’ell ixen llunyans sons de les persianes de les parades que obrin. A la seua mà dreta sosté un cistell gran d’espart, replet de queviures per a la casa, del qual apunten les dues barres de pa cruixents que encara fumegen. Estan acabades de fer.
Per un instant, la nostra «Dona del Mercat» ha cobrat vida. Els seus contorns femenins, i eixa
En eixos cistells d’espart cabia l’essència pura de la terra castellonenca. Passejaven pels carrers de la ciutat, invisibles i en segon pla, penjant de l’avantbraç de les dones, desprenent una aroma efímera, però persistent en la nostra memòria sensible: l’olor salada, a iode, del peix fresc del Grau; el vegetal i amarg de les carxofes de Benicarló; a cereal; a torrat del pa dels Ivarsos; el cítric i dolç de les taronges de Borriana; l’aroma a terra i humitat dels rovellons del Maestrat. Eixos cistells descriuen el patrimoni agrícola, ramader i mariner; la vida mateixa de moltes persones que es desplaçaven fins a Castelló per a vendre els seus productes en un mercat viu i vibrant. Eixos cistells narren la nostra història, i la de moltes famílies, perquè cada cistell d’espart desprenia una aroma diferent quan les mares els depositaven a la taula de la cuina. De què feien olor els vostres cistells? Què solien comprar les vostres mares, els vostres pares, en el Mercat?
I el temps avança i desdibuixa la nitidesa dels nostres records. Eixos cistells d’espart han sigut substituïts per bosses de plàstic, de tela reutilitzables o carrets de rodes. També canvien els estils de vida i les pràctiques de consum: les compres han perdut eixa proximitat familiar; són menys cerimonials, les persones busquen la immediatesa. Ací, des del pupitre de la meua habitació (on escric aquesta reflexió) m’aferre a la nostàlgia de la pàtria més pura que existeix: la infància, la meua en aquest cas. En aquells dies ho vivia amb molta abnegació, potser encoratjat perquè el meu pare finalitzava els matins de dissabte apropant-me a “Juguetes Magda”, al carrer Trinitat, per a triar el Playmobil que volguera. Eixes jornades dels caps de setmana començaven d’hora, segurament amb un esmorzar i uns amics del meu pare que no recorde, per a continuar la resta del matí submergits en el Mercat Central de Castelló.
D’aquesta manera, i gràcies a eixa sensibilitat inherent que em van inculcar els meus pares (familiaritat, compres pròximes, tracte amb els botiguers i productors, etc.), el meu cistell d’espart va anar omplint-se d’aromes, colors i sabors que m’acompanyarien per sempre: per a la primavera, la sardina era la reina de les pescateries, i també la sépia. Li la compràvem a Adriana i Palmira. A Rosalia, les cireres de la Salzadella, granades, gran i brillants. Per l’estiu, el Mercat tendia a buidar-se, així i tot, pujàvem a vegades: compràvem tonyina de la llotja del Grau a César, i també polp i calamar. A Sonia, melons i melons d’Alger de la Marjal, i acabàvem prenent l’aperitiu en el bar del Mercat. Tardor, és una de les millors èpoques per a qualsevol mercat. A totes les fruites i verdures de temporada se sumaven els fongs del Maestrat i de la Serra d’Espadà. Les orades estaven grans i carnoses, perfectes per a ferles al forn amb creïlles, com les preparàvem a casa. A més, el rebost s’omplia d’altres fruites riquíssimes com els caquis, codonys, carabasses o moniatos.
A l’hivern, mesos en què ma mare solia tindre molta feina, mon pare i jo compràvem casqueria, en Rosa Mari, una mica de fetges per a fer-los amb ceba com a ella més li agradaven; per a postres, les recomanacions làcties de Federico Roig; i l’allioli de Manolo! Això no faltava en cap època de l’any.
Com em succeeix sovint, pense en els meus companys de generació i, també, en eixos adolescents que estan a punt d’agafar el nostre testimoni. Pense, hui especialment, en tots els que viuen engolits per
les grans –i personificades– cadenes de supermercats que dibuixen al nostre voltant un món térbol, confús i amuntegat, on és impossible ensumar les aromes que desprenen els productes frescos. Pense. I m’assalta un temor: quants de vosaltres viu indiferent a distingir el peix fresc del congelat;
a distingir els matisos de l’orenga, del fenoll, del timó, del romer. Encara que semble que és una cosa prescindible. També molts homes i dones viuen –i moren– sense haver vist i provat el rovell d’un ou de camp. Eixe color ataronjat, eixa textura, reverberarà en el nostre record per a tota la vida. O quants marxaran sense haver vist llevar l’escata a un peix, sense haver conegut l’amabilitat del pescater que t’ofereix julivert; sense entaular una conversa amb el carnisser que ens desossa les contra cuixes. Potser tots dos mons, el de la immediatesa i aquest, són perfectament compatibles. Seria qüestió que, a cadascun, des d’una perspectiva educativa i política, se’ns donaren els mecanismes per a conéixer i la possibilitat de triar.
Encara que vivim en un temps de creixent desafecció cap a la política a causa de la crispació que genera, és innegable la seua importància en la preservació del patrimoni i l’essència d’una ciutat. La política, quan s’orienta al bé comú, té el poder de protegir i revitalitzar espais tradicionals com els mercats de proveïments, un lloc que no sols ofereix productes frescos de proximitat, sinó també una experiència que connecta la gent amb les seues arrels, amb la seua història i amb els seus veïns i veïnes. En un mercat de proveïments, les olors, els sabors i les relacions humanes són tan importants com els productes en els prestatges; és un espai on la identitat i la cultura local es mantenen vives. Polítiques de suport a aquests mercats permeten que les futures generacions, malgrat la creixent
immediatesa, puguen triar una forma de consum que valore el producte propi, que preserve el vincle amb l’origen dels aliments i que mantinga intacta l’autenticitat d’una ciutat.
El Mercat Central de Castelló pot patir la mateixa sort que altres espais de la nostra ciutat, com el passeig Marítim, que ha sigut totalment expropiat de la seua essència marinera, convivint entre si escassos espais de gastronomia tradicional, amb Döner Kebabs, restaurants xinesos, basars, o espais d’aquestes característiques. També, el sonat exemple del Mercat de la Bretxa de Sant Sebastià; on l’Ajuntament va concedir part de l’espai del tradicional mercat per a l’obertura d’un Mc Donald’s.
I, per descomptat, davant el nou pla que proposarà el consistori castellonenc sobre la reforma del Mercat Central, és essencial advertir sobre el risc que s’acabe convertint en un mercat gastronòmic, seguint la tendència de la foodification (un procés en el qual espais d’alimentació tradicional, com els mercats de proveïments, es transformen en zones de consum turístic i de menjar gurmet, prioritzant l’experiència culinària i l’atractiu comercial sobre la funció comunitària). Aquest procés, encara que seductor en termes econòmics, pot diluir la seua identitat, despullant al mercat de la seua funció original com a punt de trobada entre productors locals i veïns, i privant als ciutadans de la seua experiència quotidiana autèntica. Mantindre l’essència del mercat com a lloc de proveïments és fonamental
per a evitar que es transforme en un espai més de consum ràpid i superficial, desvinculat del valor cultural i comunitari que representa.
Sobre la proliferació d’aquesta moda dels mercats gastronòmics, l’investigador José Berasaluce, en el seu llibre El engaño de la gastronomía española (Trea, 2018), aborda el tema des d’una perspectiva enginyosa i lúcida:
La proliferación de estos lugares se ha convertido en casi una plaga en todas las ciudades del mundo. Nos referimos a cierto tipo de nuevos espacios en los que diferentes puestos ofrecen productos locales delicatessen, así como tapas o pinchos. Hay mercados de este tipo en antiguas plazas de toros, en lonjas rehabilitadas, en plazas de abastos, en viejas fábricas, en estaciones de trenes, en teatros reutilizados, etcétera; y todos persiguen la diversificación de los canales de venta de productos gourmet y el relanzamiento de pequeños empresarios de hostelería que encuentran en ellos un coste de estructura menor que el de un restaurante al uso. Son una forma más flexible de entender el encuentro en los espacios públicos y también una manera de dinamizar los núcleos urbanos. Se inspiran en los mercados de barrio parisinos, con flores, vinos, quesos y sonrisas; también áreas de intercambio, consumo y socialización. Hasta aquí todo muy bonito, pero no es oro todo lo que reluce. Es cierto que estos mercados ofrecen una interesante formalidad, pero también predomina en ellos ese caos, ese desorden ruidoso, propio de los zocos orientales. Y haberse convertido en un modelo para los promotores más diversos (pequeños ayuntamientos, inmobiliarias, sociedades privadas, patronatos turísticos…) ha dado lugar a muchos espacios pretenciosos y desnaturalizados; a meros señuelos para turistas incautos a los que se incita a simplemente consumir y no a convivir. Es más: los vecinos de esas ciudades, sabiendo que se trata de lugares caros para guiris y en los que las elaboraciones culinarias no son de la mejor calidad, acostumbran a reunirse en otros sitios en los que sí hay identidad local y autenticidad (pág 86).
que Sorolla hagués pintat. L’estàtua de la dona, sota la suau llum vespertina sembla de nou cobrar vida. La seua figura, el seu semblant, comparteix el cansament del dia. Les ombres són ara més suaus i allargades, i es projecten sobre les lloses de la plaça, formant patrons que s’entrellacen i canvien amb cada moviment del sol en el seu descens. A mesura que la llum s’esvaeix, s’encenen els fanals, i una nostàlgia melancòlica impregna l’aire. La plaça de la Pescateria, plena d’història i vida, es va quedant en penombra.
Només la seua mirada de bronze sabrà dir-nos quin serà el nostre final. El del Mercat Central (que en la seua funció comunitària és el futur de tots). El futur de totes eixes famílies que alcen el reixat de les seues parades i que ofereixen casqueria, peix, fruita, adobats, dolços... Persones de somriures sincers, de mans calloses i el llom trencat de carregar calaixos. Persones que, en la majoria dels casos, no són conscients del valor diferencial que li aporten a l’essència d’una ciutat. Aquests artesans del comerç són el reflex de la nostra història, dels nostres sabers (i sabors) i de la nostra cultura local.
Capvespre a la plaça de la Pescateria. El sol, ara es pon per l’oest, la plaça comença a tenyir-se de tons taronja i roig: és la viva imatge del cel tenebrós
Servisca el cistell d’espart de «La Dona del Mercat», eixes viandes i xuscos de pa que sobreïxen d’ell i aquestes línies que vosté ha llegit, com un homenatge a totes eixes persones que mantenen viva la cadena de valor de l’alimentació. Especialment, els que mantenen viva l’atmosfera única que respira en un Mercat de Proveïments.
La venda de melons, Joaquín Sorolla 1890. Museu Carmen Thyssen, Màlaga.
AOliveres mil . lenàries
FONS BIBLIOGRÀFIC I PERMÍS PUBLICACIÓ: FUNDACIÓ CAIXA CASTELLÓ
la província de Castelló, en concret a la comarca del Baix Maestrat, hi ha registrades més de 4.000 oliveres mil·lenàries. Això representa la concentració més gran en l’àmbit mundial en un paisatge singular, combinat amb l’arquitectura de pedra seca, que s’ha conservat malgrat la greu espoliació que van patir aquests arbres ancians, en l’última dècada del segle XX, pels capricis de la jardineria decorativa.
Originària del Pròxim Orient, l’olivera va assolir tota la conca mediterrània de la mà de diferents cultures colonitzadores: fenicis, grecs, cartaginesos... fins que els romans van estendre el cultiu per tot l’Imperi convertint l’oli d’oliva en un dels seus béns més preuats. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, els àrabs van recuperar i millorar les tècniques agrícoles de l’oliverar i van ampliar l’ús de l’oli a la cuina, higiene, cosmètica, perfumeria i medicina. Per això, encara que algunes d’aquestes oliveres mil·lenàries van ser probablement plantades per ibers o romans, la major part procedirien de l’època musulmana. No obstant això, és difícil precisar la seua edat real, potser més antiga, un secret guardat sota terra, a les seues arrels, de les que neixen rebrots clònics que els converteixen en gairebé immortals. Sorprén i fascina pensar en tots els fets presenciats per aquests éssers de troncs bells i recaragolats component figures escultòriques en un paisatge modelat pel fred, el vent i el sol, des d’on continuen sent testimonis dels avatars de la història.
Però la pitjor amenaça per a aquestes oliveres no han estat les inclemències climàtiques, sinó l’ambició, la necessitat o la ignorància d’alguns humans que han provocat més baixes que qualsevol factor ambiental. La moda «pose una olivera mil·lenària al seu jardí» o enmig de les rotondes, va provocar unes massives espoliacions entre els anys
vuitanta i mitjans del 2000, quan es van arribar a desarrelar milers d’exemplars del territori on van créixer, en una acció antinatural que xoca amb la mateixa essència d’un arbre, arrelat a un territori. Amb l’agreujant que en aquestes operacions de “trasllat” cal tallar-los arrels i branques, un tracte tremendament agressiu per a exemplars tan ancians pel que en la majoria dels casos l’arbre mor i els pocs que sobreviuen ho fan amb greus danys per a la resta de la vida.
Afortunadament, una gran part de la societat es va mobilitzar contra aquesta espoliació del seu patrimoni natural, cultural i històric i, a més de legislar-se la seua protecció a la Comunitat Valenciana, va nàixer una organització supracomunitària, la Mancomunitat Taula del Sénia i el Territori Sénia format per 27 municipis: 15 castellonencs, 9 catalans i 3 aragonesos, situats a banda i banda del riu Sénia i al voltant del Tossal del Rei, punt de trobada de la Comunitat Valenciana, Catalunya i Aragó. En aquest territori es troba la concentració mundial d’oliveres mil·lenàries més gran, més de 5.000 exemplars inventariats que superen els 3,50 m de perímetre de tronc a 1,30 m del sòl, gairebé tots ells de la varietat ‘Farga’. El descobriment del mar d’oliveres que conforma el mosaic d’arbres i pedra seca es manifesta al Baix Maestrat en rutes
Murs de pedra seca que limiten els bancals d’oliveres. Fotografia @Rogelio Cruella.
Oliveres Mil·lenàries Canet lo Roig, Baix Maestrat. Fotografia @Rogelio Cruella.
Impressionant peu d’una olivera mil·lenària. Fotografia @Rogelio Cruella
per diferents municipis, un museu a l’aire lliure, un centre d’interpretació, molins d’oli en funcionament i per descomptat oli d’oliveres mil·lenàries i ofertes culinàries.
El municipi de Canet lo Roig és el que té el nombre més gran d’oliveres mil·lenàries de tota la Comunitat Valenciana i algunes de les més monumentals: 1.131 inventariades fins al 2019. Per poder admirar-les s’han habilitat 3 àrees i un sender local (SL-V58) que permeten gaudir del paisatge i
Olivera data antiguitat 569 dC, Canet lo Roig. Fotografia @Rogelio Cruella.
dels exemplars més espectaculars com un situat a l’entrada de la població que, segons datació de la Universitat Politècnica de Madrid, va ser plantat l’any 569 dC.
Al llarg de la ruta senderista, molt plana i apta per a tota mena de públic, es poden realitzar diferents parades on, a través de panells explicatius, els visitants descobreixen la història d’aquests arbres centenaris, el perquè de la seua existència i com van arribar fins aquí. En el recorregut per Canet destaca l’olivera monumental protagonista, el 2016, d’una de les pel·lícules més reconegudes del cinema espanyol, “El Olivo”, dirigida per Icíar Bollaín que narra la història d’Alma, una xica que vol recuperar l’olivera que la seua família va vendre fa dotze anys i per la pèrdua d’aquesta, el seu avi va deixar de parlar.
Diuen a la població que un veí va rebre la visita d’uns homes que li volien comprar la seua olivera. Després d’interrogar-los sobre com transcorreria l’operació els va contestar: «si volen un arbre com aquest només n’han de plantar un i esperar uns dos mil anys, és qüestió de paciència». I precisament paciència i aferrament és el que han tingut els propietaris que durant segles han conservat aquests monuments naturals, generació rere generació, malgrat les necessitats econòmiques patides en algunes èpoques.
Un altre arbre singular i amb anècdotes es troba a la partida Rajos, “l’olivera de les quatre potes” que va obtenir el premi AEMO a la millor olivera monumental d’Espanya 2016. Es diu que, durant les guerres carlines, l’apotecari de Canet es va refugiar a l’interior perseguit per les tropes governamentals que no van aconseguir trobar-lo. També que, després de la guerra civil, un maqui fugitiu el va fer servir d’amagatall i així va poder tornar a les muntanyes.
La Jana és una altra població agraciada amb aquests tresors conservant un total de 970 oliveres mil·lenàries. Com que el seu terme municipal és menut (només 19,5 km²), això ho converteix en el municipi amb major concentració d’aquests monuments vius. La Jana ha estat des d’antic eix de pas i nus de comunicacions i pel seu terme discorria la històrica Via Augusta romana, quedant encara mil·liaris i restes de viles romanes. Els historiadors manifesten que a l’època romana era costum plantar una olivera sobre la sepultura de persones il·lustres en un lloc de pas.
I precisament part del traçat de la llegendària Via coincideix amb el camí d’accés al Museu Natural d’Oliveres Mil·lenàries Pou del Mas, finca on en menys d’1 hectàrea es conserven 21 exemplars espectaculars d’oliveres. Tot i que tots impressionen, cal destacar “l’olivera de les parelles” que per les seues dimensions notables i formes, va rebre el premi AEMO a la millor olivera monumental d’Espanya 2014 i també “la Farga del Pou del Mas” que, segons datació de la Universitat Politècnica de Madrid va ser plantada l’any 833 dC, a l’època d’Abderraman II.
Al terme de Rossell, a la dreta del riu Sénia i emmarcat per les altes muntanyes de la Tinença de Benifassà s’estén una magnífica plana, en què les oliveres són protagonistes, coneguda com “el mar d’oliveres”. En total s’han inventariat 71 oliveres mil·lenàries a la partida Mas Sabatero el propietari ha autoritzat que se senyalitze el camí i l’entrada de la finca perquè es puguen visitar els exemplars, sempre amb el màxim respecte.
Càlig també acull un ric patrimoni natural amb 56 oliveres mil·lenàries inventariades. Sortint de la població pel camí que va a l’ermita del Socors es troba una finca privada habilitada i senyalitzada com a àrea d’oliveres mil·lenàries. Hi destaca sobre tots un arbre amb 6,35 m de perímetre de tronc a 1,30 m del terra.
I com no, les oliveres de Sant Mateu, Sant Jordi, Cervera del Maestre... Precisament en aquesta població, per completar aquest viatge per l’ancestral història natural, es pot visitar el Centre d’Interpretació Molí d’Oli, una antiga tafona del segle XV que va estar en funcionament fins als anys vint del segle passat. El que va ser monopoli senyorial de l’Orde de Montesa, està declarat Bé d’Interés Cultural i es mostren totes les fases de l’obtenció tradicional de l’oli d’oliva. Un dels elements més característics que es conserva és l’anomenat “giny”, premsa de biga i quintar datada l’any 1606, una immensa biga de fusta de 12 metres de llarg i 4.000 kg de pes. És una de les premses per a l’elaboració de l’oli d’oliva més utilitzada entre el segle XVII i el segle XIX, junt amb el molí de pedra cilíndrica o cònica. L’ús d’aquesta premsa decau amb l’aparició dels sistemes hidràulics de pressió a principis del segle XX.
Olivera «de les quatre potes» premi AEMO 2016, Canet lo Roig.
Olivera «de les parelles» premi AEMO 2014, La Jana.
El mecanisme de la premsa de biga es basa en el principi de palanca. La premsa de palanca és un monumental mecanisme de fusta, basat en el principi de la palanca, d’una envergadura que s’aproximava als 15 m. La pressió és exercida de manera progressiva i lenta, gràcies a un pes o quintar de pedra d’uns 3.000 kg. Suspés en la cua de la biga que s’elevava amb ajuda d’un cargol de fusta (husillo). Se li fa girar per uns operaris, també nomenats husilleros, agafats a uns braços de fusta o vigarras.
La peça fonamental és la “premsa de lliura”, a manera de gegantesca palanca, recolzada en una torre massissa, visible des de l’exterior. La palanca és accionada mitjançant un torn, que alça un enorme contrapés, esclafant els cofins d’espart, amb la pasta de les olives, prèviament triturada, que s’han situat en l’altre extrem.
Pel seu immens valor, a tots els nivells, les oliveres mil·lenàries Territori Sénia han rebut el Premi Històries de Patrimoni Europeu 2018, i el sistema agrícola d’oliveres mil·lenàries Territori Sénia, la qualificació de la FAO com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Conéixer les oliveres mil·lenàries de les nostres comarques és gaudir d’una proposta d’ecoturisme que atrau el viatger amb ingredients culturals, paisatgístics i gastronòmics i, on el pas dels anys, és un reclam en si mateix.
Centre d’interpretació Molí d’Oli, Cervera del Maestre.
«Cofins» de cànem utilitzats en les premses.
AAOVE , or líquid de la província de Castelló
PACO
A O pro
quest article té com a finalitat la divulgació i la valoració de l’oli d’oliva verge extra de la província de Castelló; d’ara endavant ens referirem a aquest producte amb l’acrònim AOVE, que cada vegada s’utilitza més.
FENT HISTÒRIA
La importància de l’olivera en les antigues cultures mediterrànies
GONZÁLEZ I
YUSTE
L’olivera és originària d’Àsia Menor i va ser introduïda a la regió mediterrània pels antics grecs i fenicis fa més de 3000 anys. En l’antiga Grècia, el cultiu de l’olivera es va convertir en una activitat molt important, tant des del punt de vista econòmic com cultural. Els grecs van començar a exportar oli d’oliva a altres parts del món conegut en eixa època, i també el van usar en cerimònies religioses i esportives. A més, l’olivera es va convertir en un símbol de pau, saviesa i victòria en la cultura grega.
L’antiga Roma també va tindre una relació molt propera amb l’olivera. Els romans apreciaven l’oli d’oliva pel seu sabor i propietats curatives, i l’utilitzaven en quantitat en la seua cuina i en medicina. El cultiu de l’olivera es va expandir durant l’Imperi Romà, i es va convertir en una activitat molt lucrativa per als agricultors de l’època.
Durant l’Edat mitjana, el cultiu de l’olivera es va mantindre com una activitat important a la regió Mediterrània, però es va veure afectat per les guerres i les invasions bàrbares. No obstant això, durant el Renaixement, el cultiu de l’olivera va tornar a ser una activitat important, i es van introduir noves tècniques per a millorar la qualitat de l’oli d’oliva. A més, els artistes i escriptors de l’època van retratar l’olivera i el seu oli com a símbols de bellesa i saviesa.
L’olivera a la Comunitat Valenciana
L’olivera (Olea europaea) és una espècie típica mediterrània, que, juntament amb la vinya, va ser introduïda en la Comunitat Valenciana en l’època dels romans. Tot un símbol inicis de la cultura
mediterrània i pilar de la seua economia gràcies al fruit del qual s’obté el tan preuat oli d’oliva o també conegut com a “or líquid”. L’Oli d’Oliva Verge Extra (AOVE) és un dels aliments més beneficiosos per a la salut, component principal de la dieta mediterrània coneguda com una de les més saludables i considerada com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
AOVE, l’oli d’oliva de major qualitat
Començarem definint que és AOVE, és molt fàcil. És un suc d’oliva pur, sense defectes relacionats ni amb el seu sabor ni amb la seua aroma i que supera els requisits determinats en una anàlisi fisicoquímica i multiresidual realitzat per un laboratori acreditat, i l’organolèptic realitzat per panell de tast (personal molt format i permanentment entrenat sensorialment). L’oli d’oliva Verge Extra (AOVE) no és un oli d’oliva qualsevol. Es tracta de la màxima qualitat de l’oli. És el millor suc d’oliva que s’extrau de manera natural de les olives en l’almàssera. Oli d’oliva verge extra sense cap defecte, en el seu estat òptim. En l’AOVE les propietats es presenten intactes.
Color característic de l’AOVE.
Perquè un oli siga Verge Extra ha de tindre un grau d’acidesa que no supere el 0,4º, tot i que sovint no arriba als 0,2º. A diferència de la creença generalitzada, que a major acidesa major qualitat de l’oli d’oliva, és al contrari. Un oli serà millor com menys acidesa posseïsca. A més, un oli ha de comptar amb una alta qualitat organolèptica, és a dir, que es puguen apreciar clarament el sabor i l’aroma. D’aquesta manera acabem aconseguint un producte gastronòmic exquisit i amb múltiples propietats. L’AOVE és, el greix vegetal més saludable que es pot consumir.
A més de l’origen del fruit, procedent de la millor oliva, i amb unes bones condicions del camp en el qual es collirà, la seua extracció en fred, i els procediments mecànics en lloc de químics per a la seua elaboració, fan de l’AOVE el millor oli d’oliva.
L’AOVE presenta una major concentració de compostos naturals com l’oleocantal (considerat un “ibuprofeno” natural per les seues característiques antiinflamatòries), que seran els responsables d’un sabor una poc picant i amarg, però sempre equilibrat. Ara bé, en funció de la varietat i l’estat de maduresa del fruit del qual procedisca, o la climatologia, aquests antioxidants es potenciaran en un grau o un altre.
No tot l’oli d’oliva és AOVE
El terme “oli d’oliva” engloba moltes varietats de diferents qualitats i propietats. I, encara que, comparat amb altres olis vegetals com el de gira-sol o el de palma, qualsevol oli d’oliva és millor i més saludable, no s’ha d’oblidar que l’AOVE (oli d’oliva verge extra) és el millor de tots i el de major qualitat.
L’oli d’oliva, com a tal, és una mescla d’olis d’oliva refinats i olis d’oliva verges. La qualitat de l’oliva de la qual procedeix és de menor qualitat que la de l’AOVE o la de l’oli d’oliva verge, per la qual cosa és necessari el seu refinament per a millor el sabor i l’olor. Aquest procés químic fa que l’oli perda algunes de les seues propietats.
Oli d’oliva verge
El d’oliva verge s’extrau de la mateixa forma que L’AOVE, però el seu grau d’acidesa sol estar per damunt del 0,8% situant el límit màxim en el 2%. És a dir, el seu contingut en àcids grassos lliures és més elevat, derivat D’un fruit en pitjor estat. Hi ha casos en els quals l’analítica fisicoquímica sembla AOVE, ja que compleix els seus requisits. No obstant això, serà l’anàlisi sensorial el que detecte algun defecte, deixe
de ser irreprotxable i, en conseqüència, ser comercialitzat sota la denominació oli d’oliva verge.
Oli d’oliva verge llampant L’oli d’oliva verge llampant és el suc resultant de les olives de pitjor qualitat. Presenta una acidesa superior al 2% i múltiples defectes, que no ho fan apte per al consum humà, d’aquí que es derive a refineries industrials per a produir un altre tipus d’olis i subproductes. En les refineries se sotmet aquest suc defectuós a processos químics o tèrmics en els quals redueixen dràsticament els seus nivells d’acidesa i resta de paràmetres fisicoquímics, però també els seus compostos orgànics i antioxidants naturals que tenia. El greix vegetal resultant és la base principal del següent oli que a continuació expliquem.
Com a curiositat direm que el qualificatiu “llampant” està lligat a la paraula “llum”, ja que aquest oli no apte per al consum humà s’utilitzava per a il·luminar les habitacions de les llars des de l’antiguitat.
Oli d’oliva (refinat + verge)
Aquesta és la categoria més confusa per al consumidor que intentarem aclarir. L’oli d’oliva és una mescla d’oli d’oliva verge amb oli refinat provinents del verge llampant abans explicats. En els mercats els pots trobar sota la denominació genèrica oli d’oliva, i en alguns casos acompanyat amb la classificació suau i intensa, depenent de la quantitat d’oli d’oliva verge continguda en la mescla.
Oli d’orujo d’oliva (oli de molinada)
L’oli de pinyolada d’oliva o oli de molinada (aceite de orujo) és l’oli que s’extreu dels pinyols de les olives després de la primera premsada. Una vegada que s’ha completat l’extracció de l’oli d’oliva roman,
aproximadament, un 5-8% de l’oli en la pinyolada dins les llavors que cal extreure amb l’ajuda de solvents químics. Aquest oli extret amb solvents ja no es pot anomenar legalment “oli d’oliva”, ja que el Consell Oleícola Internacional (International Olive Oil Council) defineix l’oli d’oliva com “l’oli obtingut únicament del fruit de l’olivera, excloent-ne els olis obtinguts amb solvents o processos de reesterificació”. Químicament és similar a l’oli d’oliva en la seua composició d’àcids i té efectes igualment saludables quan es fa servir per coure o fregir.
Denominacions d’origen d’oli d’oliva a Espanya
A Espanya hi ha un total de 30 denominacions d’origen d’oli d’oliva, les quals poden definir-se per zones de producció determinades, condicions geogràfiques o el sistema d’elaboració emprat. La DOP Oli de la Comunitat Valenciana és una de les zones d’olivareres més importants i representatives del territori espanyol i està formada pels termes municipals de seixanta-cinc poblacions, comptant amb varietats autòctones que no existeixen en cap altre lloc, la qual cosa permet que els seus olis siguen únics.
La DOP Oli de la Comunitat Valenciana disposa de huit subzones, tres a la província de Castelló:
Maestrat, comprén municipis de les comarques de l’Alt Maestrat, Baix Maestrat i la localitat de la Plana
Alta Les Coves de Vinromà.
Plana Alta-Alcalatén, comprén municipis de les comarques de la Plana Alta i de l’Alcalatén.
Serres d’Espadà i Calderona, comprén municipis de les comarques de l’Alt Millars, Alt Palància, la Plana Baixa, el Camp de Murviedro i el Camp de Túria.
Varietats majoritàries a la província de Castelló
FARGA. Originària del nord de Castelló, és la més antiga de les varietats en la Comunitat Valenciana. Trobarem extensos cultius de Farga en gran part de la província, especialment al Baix Maestrat , on representa més del 70% de la superfície total! A partir d’aquest fruit s’obté un oli de primera qualitat, encara que de difícil extracció, la seua aroma és molt afruitat, poc amarg i una cosa picant.
FARGA MIL·LENÀRIA. Una olivera és considerada mil·lenària si té almenys 3,50 metres de diàmetre i 1,30 metres d’altura, alguns exemplars poden fins i tot aconseguir entre 8 i 10 metres de diàmetre. Totes les oliveres mil·lenàries situats a la província de Castelló són de la varietat farga i estan certi-
ficats com a tal. Algunes de les oliveres mil·lenàries poden superar els dos mil anys de vida.
SERRANA D’ESPADÀ. El seu cultiu predomina a les comarques castellonenques de l’Alt Palància i Alt Millars, situades al sud de Castelló. I sí, com bé hauràs deduït per la seua denominació, aquesta varietat és originària del Parc Natural de la Serra d’Espadà, però també pots trobar-la en la Serra Calderona. Es tracta d’una varietat molt apreciada com a oliva de taula. La varietat Serrana d’Espadà també es coneix com a Sevillenca, Artanenca o Grossal. Produeix un oli d’excel·lent qualitat, aromàtic amb tocs picants, amargs, suaus i afruitats
MORRUT. El nom fa referència a la forma del fruit amb l’àpex amb ‘mugró’ (en forma de morro). Es cultiva al nord de Castelló i sud de Tarragona, amb una superfície en la nostra comunitat de 4.880 ha. Se la coneix amb les sinonímies de ‘Regués’ i ‘Morruda’.
CUQUILLO O LECHÍN. Originària de Granada, varietat molt escassa cultivada en el nord de la província, especialment en el municipi de La Jana, on s’intenta recuperar, ja que està en franca regressió.
BORRIOLENCA. Es tracta d’una de les 45 varietats catalogades com a autòctones del territori valencià. Originària de Borriol. És present principalment als pobles de les comarques pròximes a Borriol. Presenta una productivitat elevada, madura prompte, és sensible al fred i el seu fruit és de forma d’ovoide i de pes mitjà-alt, adquirint un to roig quan madura. L’oli és d’una gran qualitat, amb un alt contingut de greix i se la coneix en altres llocs amb el nom de Raconera o Torrat, però cal no confondre-la amb la varietat Grossal.
És una varietat en franca regressió a causa de la seua baixa dedicació a conseqüència del canvi generacional i a l’excessiu envelliment de les plantacions existents, generalment finques familiars i de xicoteta extensió que produeixen oli per a l’autoconsum. La Borriolenca és molt famosa com a oliva de taula, “olives trencaes de Borriol”.
CANETERA. La varietat Canetera està molt arrelada en el nord de la província especialment en terme municipal de Canet lo Roig. Les olives Caneteras maduren bastant tard, són allargades, punxegudes i de grandària mitjana i es diferencien de la resta d’olives pel seu puntejat.
EMPELTRE. La varietat Empeltre o aragonesa és una de les varietats més antigues d’Espanya i característica d’Aragó, i nord de Castelló. Varietat de vigor mitjà, rústica però sensible a les fortes gelades durant l’hivern. Les oliveres de varietat Empeltre tenen gran envergadura, però la seua capacitat d’arrelament és molt baixa, una circumstància que obliga a practicar l’empelt com a principal mètode de propagació. Sembla que el seu nom deriva de la paraula aragonesa “empeltar o impeltar” que significa “injertar”, perquè aquesta varietat es va empeltar sobre altres més
antigues. Les olives empeltre són de maduració primerenca i tenen un rendiment gras entorn del 18%.
PICUAL. La varietat d’olivera Picual és sens dubte la més valorada a Espanya pels agricultors, amb suficient rusticitat per a la seua elevada capacitat productiva. És la varietat més cultiva del món. A la nostra província és testimonial la presència d’aquesta varietat, els olis són de gran qualitat i molt estables i resistents a l’oxidació.
ARBEQUINA. Una varietat d’origen palestí que va ser introduïda per la duquessa de Medinaceli en el segle XVII. La duquessa vivia al castell-palau d’Arbeca, Catalunya, per tant, es dedueix que el nom es deu en honor al poble on residia. És minoritària a la nostra província, produeix olis suaus, però són poc estables i resistents al pas del temps. És una varietat que es caracteritza per fruits de grandària molt xicotets molt benvolguts com a olives de taula.
HISTÒRIA DE L’OBTENCIÓ D’OLI D’OLIVA
Els consumidors habituals d’AOVE (oli d’oliva verge extra), no podem deixar de ressaltar les virtuts nutricionals i culturals d’aquest producte, però pocs són coneixedors de com s’obté el suc de l’oliva. L’almàssera és principalment on s’extrau.
El nom d’almàssera ve de l’àrab “al-ma`s . ara” i significa “lloc de la premsa”. Bàsicament, es tracta del lloc en el qual s’espremen les olives per a la posterior extracció AOVE.
L’almàssera o trujal és el lloc en el qual s’obté l’oli d’oliva i el seu concepte està relacionat amb les instal·lacions de transformació de les olives en oli, o bé amb la maquinària que s’encarrega de l’extracció del producte. La molta es duia a terme en molins de pedra compostos per queixals cònics de granit, capaços de triturar les olives col·locades en la base del molí. La massa que ix del procés de molta es reparteix en cabassos d’espart i després a la premsa per a extraure l’oli.
Varietat ‘Canetera’ Varietat ‘Empeltre’
Varietat ‘Borriolenca’
De l’origen dels molins tenim poca referència documentada, no obstant això, els egipcis ja empraven mètodes de torsió manual l’any 2500 aC. Els romans també van adoptar aquestes pràctiques i van incloure millores al procés productiu.
Aquests molins van funcionar posteriorment per mitjà de tracció amb animals. En l’actualitat aquest tipus de tracció ha sigut substituït per motors elèctrics, incorporats a aquests molins.
L’element de major rellevància en l’època antiga per a l’extracció d’oli era la premsa de biga i quintar, composta d’una palanca de segon nivell en la qual, la resistència estava situada entre la potència i el punt de suport. La matèria premsada se situava en cofins d’espart entre el contrapés i l’eix, definint-se amb això el concepte de premsa de biga, un dispositiu que es va emprar entre el segle XVII i el segle XIX.
Després de la premsa de biga es va fer ús de la premsa de caragol. Aquestes premses estarien disposades en una espècie de suport de plats, sent mòbil el plat superior i van significar una millora en el procés productiu, ja que es manejaven de manera simple i comptaven amb dimensions reduïdes en relació amb altres models de premsa. A més, s’incrementava el rendiment de la massa d’olives moltes, i podia ser manipulada per tan sols un operari; el seu risc de trencament era mínim.
De la premsa l’oli ix barrejat amb aigua, per això l’encarregat de l’almàssera ha d’anar separant un líquid de l’altre. Aquesta fase del procediment s’anomena la triada de l’oli, que sempre sura per damunt de l’aigua perquè té menor densitat que aquella. L’oli acabat de fer es guarda al celler dins de gerres de fang, on es deixarà reposar alguns mesos. Després, l’oli s’haurà de trascolar, que és una operació que consisteix a passar-lo del recipient en què es troba a un altre de buit, a fi que les morques (solatge de l’oli) es quede en la gerra des d’on s’ha abocat.
L’almàssera en l’actualitat
Els processos actuals d’elaboració d’olis d’oliva poc s’assemblen als que s’implementaven anys arrere. Possiblement, el que no ha canviat amb el temps, és la recol·lecció de les olives de l’olivera, així com la neteja de les olives abans d’ingressar a l’almàssera.
La molta de les olives es continua produint, però s’han integrat elements moderns que com la motorització dels molins, i la inclusió de nous sistemes de trituració per a les olives. El procés que s’ha suprimit és el del premsatge de la massa d’olives, substituint-se pel batut i posterior separació de l’oli per mitjà d’una centrifugadora horitzontal coneguda com decanter.
Una vegada que s’obté el preuat oli, es trasllada a un decantador cònic d’acer inoxidable, a fi d’eliminar els residus sòlids i l’aigua sobrant. El disseny cònic d’aquests decantadors fa possible el sagnat o depuració d’aquestes deixalles. Finalment, l’oli d’oliva verge extra es trasllada als cellers on es deixa reposar per diversos dies, i després l’oli és envasat pràcticament a comanda.
Els residus s’utilitzen com a biocombustible domèstic o industrial, adob per a les plantes, o en el cas del líquid fosc i fètid que resulta de la molta (alpechín), com a additiu per a insecticides; certament res es malbarata en l’elaboració de suc d’olives.
Roda molí, Canet lo Roig. Fotografia @ Rogelio Cruella.
AOVE i les almàsseres actuals
Algunes finques productores i almàsseres promouen que els consumidors d’AOVE visiten les seues instal·lacions per a l’elaboració de suc d’oliva, de manera que els clients coneguen de primera mà els processos que tenen a veure amb la transformació de les olives en oli.
Si tens l’oportunitat, no deixes de visitar-les, sobretot, per poder veure amb claredat com s’elabora l’AOVE. Els consumidors actuals som molt afortunats, ja que en el mercat es troben disponibles nombroses opcions d’oli d’oliva, amb una qualitat que traspassa la dels segles anteriors.
D’igual mode, la qualitat d’aquests olis fa possible que puguem aprofitar les virtuts de “l’or líquid”, perquè les tecnologies que s’han desenvolupat per a optimitzar el procés productiu i satisfer les necessitats del consumidor són óptimes. Necessitats que per descomptat tenen a veure amb la presència de nutrients en l’oli d’oliva verge extra, així com el seu sabor i gust incomparables.
Recomanacions per a visitar:
Oleoturisme a la província de Castelló. Què és l’oleoturisme? Turisme que té com a objectiu divulgar les característiques i processos d’elaboració de l’oli d’oliva.
L’Associació Cultural Gaiata 5 Hort dels Corders vol donar les gràcies als amics i col.laboradors que, amb la seua ajuda desinteressada, han fet possible aquest llibret. Moltes gràcies!
Epíleg
EQUIP DE LLIBRET
Arribem al final d’aquest llibret per a la Magdalena 2025, que porta per títol «Recordant el passat, cordem el futur»; i no podem fer altra cosa que mirar enrere amb orgull pel treball fet i, alhora, projectar-nos cap al futur amb la il·lusió que sempre ens guia. Aquesta obra, que teniu a les mans, és el resultat de mesos de dedicació, d’idees compartides i d’una estima profunda pel nostre patrimoni cultural i artesanal.
Enguany, la nostra gaiata compleix vuit dècades de compromís fester, de treball, d’esforç i constància per mantindre vives les nostres tradicions. I és per aquest motiu, que hem volgut retre homenatge a una part de la nostra essència com a castellonencs: el cultiu del cànem i els oficis relacionats amb aquest producte. Aquests oficis, plens d’artesania, esforç i tradició, ens connecten amb les arrels d’Hort dels Corders, i amb el passat que va donar forma a la identitat del nostre sector i de la ciutat de Castelló. En aquestes pàgines hem recorregut la història i oficis del cànem, des dels seus humils orígens fins al seu llegat com a símbol del treball manual i de l’enginy col·lectiu.
La manufactura del cànem és molt més que un ofici, és una forma de vida, un llegat transmés de generació en generació, on les mans han sigut les principals protagonistes, trenant i enllaçant el passat amb el futur. Amb aquest llibret, hem volgut fer valdre la filosofia de vida que l’acompanya: l’esforç, la creativitat i la importància de preservar els coneixements artesanals que ens defineixen com a poble, que van contribuir de forma principal a la creació de la societat castellonenca actual.
Gràcies, de tot cor, a vosaltres, lectors i lectores, esperem que aquest llibret us haja fet gaudir, reflexionar i sentir-vos encara més orgullosos
de formar part de Castelló i de les seues tradicions. És gràcies al vostre interés i estima que aquest treball cobra vida i sentit, que les paraules impreses passen de ser tinta sobre paper a formar part de la memòria col·lectiva del nostre poble.
Un agraïment especial a totes aquelles persones que han col·laborat desinteressadament i han compartit els seus coneixements en l’elaboració dels articles, part fonamental per a crear aquest projecte cultural.
Gràcies als patrocinadors que han donat suport econòmic en les publicitats i que fan possible que duem a terme el treball que avui tenia a les mans.
De tot cor, aquest equip de llibret us dona les gràcies i us espera l’any que ve, amb nous projectes, amb la mateixa passió i amor per Castelló i les seues tradicions.
Recordant el passat, serem capaços de cordar el futur
