l’ajuntament explicat a les meves filles
© ÀNGEL MADRIÀ
David Pujol i Fabrelles
David Pujol i Fabrelles
David Pujol i Fabrelles
l’ajuntament explicat a les meves filles
L’autor d’aquest llibre, en el seu triple vessant de pedagog, d’extècnic municipal a l’Ajuntament de Girona i exregidor a Pau, ha esbossat una guia de la democràcia i de la participació ciutadana en els afers públics municipals, amb clara intencionalitat didàctica, redactat de manera planera. David Pujol l’ha escrit, sobretot, perquè l’entenguin els joves però, també, amb la voluntat que pugui ser útil a pares i mares, mestres i educadors i, en definitiva, a qualsevol ciutadà que se senti captivat pel joc democràtic. I, per acabar, és clar, a tots els qui intervenen en els afers públics, perquè recordin que les cadires que ocupen no són seves, malgrat que a vegades els ho pugui semblar. Tal com es diu en el llibre, recollint una cita de Michel de Montaigne: «I al tron més elevat del món, encara estem asseguts damunt del nostre cul.»
(La Bisbal d’Empordà, 1965) és mestre, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Ciències de l’Educació. Postgraduat en Participació Ciutadana i Comunicació per la Universitat de Girona, màster en Govern Local per la Universitat Autònoma de Barcelona i mestratge en Alta Funció Directiva per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Actualment compagina la tasca docent a l’escola Jaume Vicens Vives de Roses amb les classes a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona. Ha redactat, sol o en col·laboració, articles i llibres de divulgació, opuscles didàctics i treballs d’història de l’educació. És col·laborador de la revista Alberes, de la qual ha estat el director durant deu anys, del 2009 al 2019.
l’ajuntament explicat a les meves filles
David Pujol i Fabrelles
l’ajuntament explicat a les meves filles
Aquest treball va rebre una menció especial en el 25è Premi Serra i Moret de la modalitat d’assaig de l’any 2007 i va quedar finalista al Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès de l’any 2008.
Dedico aquest llibre a les meves filles, Alba i Anna, amb l’ànim d’ajudar-les a ser ciutadanes lliurepensadores, més que no pas súbdites benpensants.
L’AJUNTAMENT EXPLICAT A LES MEVES FILLES EDICIÓ
Editorial Gavarres, sl Germà Agustí, 1. 17244 Cassà de la Selva Telèfon 972 46 29 29 www.editorialgavarres.cat AMB EL SUPORT DE
Diputació de Girona Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG Ajuntament de Begues Ajuntament de Figueres Ajuntament de Martorell Ajuntament de Piera Ajuntament de Sitges © DEL TEXT
David Pujol i Fabrelles © DEL PRÒLEG
Xavier Besalú i Costa © Il·lustració de Coberta
Àngel del Pozo
ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC
Roser Bech Padrosa DISSENY I MAQUETACIÓ
Grup Gavarres (Jon Giere) IMPRESSIÓ
Nexe Impressions DIPÒSIT LEGAL
GI-1400-2019 ISBN
978-84-949933-1-2 SEGONA EDICIÓ, REVISADA
Cassà de la Selva, desembre 2019 NOTA LEGAL
Qualsevol reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada prèvia autorització dels titulars dels drets que s’indiquen en els crèdits, excepte en els casos específicament previstos per la llei.
taula
Pròleg > Xavier Besalú i Costa
9
Introducció > Un llibre nascut de la ignorància
13
Capítol 1 > El poble és sobirà
17
Capítol 2 > Petita història dels ajuntaments
25
Capítol 3 > El funcionament de la Casa de la Vila
31
Capítol 4 > La unió fa la força
43
Capítol 5 > De súbdites a ciutadanes
47
Capítol 6 > Que no us enredin!
51
Epíleg > Miquel Caminal i Badia
55
Vocabulari bàsic
61
Índex de noms
75
Per a continuar llegint…
87
Agraïments
91
pròleg
Dialogar amb els fills –quan són infants, adolescents o joves, tant se val– és una de les coses més plaents, més alliçonadores i alhora més complexes a les quals hem de fer front com a pares, és a dir, com a responsables primers del seu creixement i com a curadors de la seva independència de criteri. Perquè, si bé rebutgem la imposició com a mètode educatiu, no estem disposats a renunciar a influenciar-los, a iniciar-los en aquells valors, vincles, identificacions i coneixements que ens semblen valuosos per a nosaltres i, doncs, potser també per a ells. Són els fills els qui ens obliguen a justificar algunes assumpcions que donem per òbvies; són ells o elles els qui ens sorprenen amb les preguntes més aparentment simples i, per això, més de mal argumentar, els qui ens porten a la recerca d’analogies, comparacions, exemples i metàfores... que és un joc molt propens a posar en crisi les nostres pròpies certeses. 9
Per això, penso que té molt mèrit aquest exercici del mestre i pedagog David Pujol –aquí en funcions de pare– d’explicar què és, com funciona i per què serveix l’ajuntament a les seves dues filles, i que ens ho deixi llambregar en les pàgines d’aquest llibre. I a fe que aquest és un text que va molt més enllà de l’estricta informació, ja que des de la primera línia fins al capítol final es proposa d’influir sobre elles, de fer-los saber com n’és d’important i delicada la democràcia, com n’és de necessària l’alfabetització i el compromís polític, com n’és d’urgent el combat contra tota mena de fonamentalismes –incapaços de canviar, per nombroses que siguin les evidències, sords i cecs a les raons dels altres– i d’interessar-nos per les vides, les dificultats i les alegries dels altres, als antípodes d’aquella indiferència que tot ho relativitza, que tot ho excusa, que tot ho comprèn mentre a mi no m’afecti. Ho constaten totes les enquestes, any rere any: joves i adults catalans mostren una actitud clara de distanciament envers la política; els interessa poc o gens, diuen. Certament, de manera majoritària, són aclaparadorament partidaris de la democràcia, voten quan són cridats a les urnes i són molts els que aquests darrers anys han sortit al carrer a manifestar-se. Més val així, per descomptat, però aquesta és una afirmació de principis i una actuació que contrasta amb els pocs que dediquen temps a informar-se regularment –més enllà dels titulars i de les tertúlies– de la cosa pública –local, nacional o internacional–; els pocs que s’interessen pels debats de fons que van construint els imaginaris col·lectius, que després donaran cobertura a decisions que vindran; els pocs que pertanyen de forma militant a partits, associacions o entitats de caràcter sociopolític. Segur que hi ha causes i motius ben justificats, com podria ser el descrèdit i les corrupteles de molts que han fet 10
de la política una professió o el poc efecte immediat que tenen les manifestacions, però crec que és important de dir que, així com hem aconseguit eradicar pràcticament l’analfabetisme lletrat de casa nostra i hem fet molts passos per combatre l’analfabetisme digital, tenim una feina important per fer front a l’analfabetisme polític d’una part significativa de la població catalana. Un analfabet polític és aquell que té una concepció ingènua de les relacions de la humanitat amb el món, que es fixa més en les aparences que en la substància, que troba explicacions simples a problemes complexos, presa fàcil d’idealismes seductors o de sectarismes sense escletxes, incapacitat, doncs, per comprendre la realitat i de treballar per a transformar-la... L’alfabetització política passa tant per l’acció com per la reflexió, és a dir, difícilment s’assolirà competència política si no hi ha una implicació i una participació individual i col· lectiva en els afers més enllà de la vida personal i familiar. Dit d’una altra manera, no es tracta que tots els ciutadans siguem uns experts en ciència política, sinó que tothom tingui les eines per comprendre el que passa, aquí i a l’altra banda del món, i això passa per la informació, naturalment, pel diàleg i el debat amb els qui ho veuen de manera diferent, i per l’acció. Un dels grans pedagogs del segle XX, John Dewey, sintetitzava el seu pensament dient que educar és ensenyar a pensar. Però, compte! Per a Dewey els materials del pensar no serien pròpiament els pensaments, les especulacions, la contemplació abstracta, sinó les accions, les experiències viscudes, les intervencions en el món. Perquè es pensa quan es té la intenció d’actuar; es pensa quan es vol resoldre algun problema o dilema real. Les idees serien només anticipacions i alternatives hipotètiques davant de l’acció a dur a terme, de manera que serveixen o bé per orientar-nos o bé per donar sentit o coherència a l’acció i a 11
la vida. L’autor d’aquest llibre n’és un exemple emblemàtic, d’aquesta acció reflexionada, d’aquest pensament en acció. No solament perquè ens relata aquestes converses viscudes amb les seves filles, sinó perquè parla dels ajuntaments i de la democràcia des de dins: no en va ha estat regidor uns quants anys i un militant convençut tant a través dels seus escrits com de la seva conducta cívica. L’ajuntament explicat a les meves filles no és un llibre només per a infants, adolescents i joves. Hem après dels impulsors del projecte de les ciutats educadores, singularment del pedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci, que si un entorn és bo per als infants, acaba sent bo per a tothom. Semblantment podríem dir d’aquest llibre que teniu a les mans, escrit amb precisió i rigor, amb voluntat de fer-se entendre. Un text que simplifica una realitat complexa per posar-la a l’abast de tothom i que prioritza el que és important. Que parteix d’una concepció forta de democràcia, aquella que només és possible si els ciutadans tenen cobertes les seves necessitats primeres i si es garanteix un clima de llibertat efectiva. Un llibre, en definitiva, que serà de gran utilitat a escoles i instituts i a pares i mares. Perquè els ajuntaments són les institucions de la democràcia més pròximes i sovint les més exemplars. Xavier Besalú i Costa Mestre i doctor en Ciències de l’Educació Membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans
12
UN LLIBRE NASCUT DE LA IGNORÀNCIA Introducció
«El dubte és el principi de la saviesa» Aristòtil (384-322 aC) FILÒSOF GREC
Aquest llibre és el resultat d’una interpel·lació —«Pare, què hi fas a l’Ajuntament?»— i de l’intent de contestar-la. D’aquesta primera pregunta, i de manera encadenada, en vaig fer sorgir una altra, i una altra, i una altra... fins a redactar un llibre com el que teniu a les mans, amb respostes concretes a tota aquesta bateria de qüestions. Us confesso que és un llibre que feia temps que tenia ganes de llegir, i deu ser probablement per això que m’he animat a escriure’l. Com va dir una vegada l’escriptor francès Anatole France (1844-1924), és possible que no hi hagi motiu per a lamentar la nostra ignorància: si ho sabéssim tot, no ens atreviríem a res. I, precisament, gràcies als dubtes que vaig tenir en intentar contestar aquella primera pregunta de les meves filles –en definitiva, què vol dir fer de representant públic?–, i als dubtes que han anat venint després, ha pogut sortir un llibre com aquest. Senzillament, de l’atreviment que neix de la pròpia ignorància. 13
El dubte, doncs, ha estat com sempre un excel·lent començament, una bona entrada al coneixement. Els filòsofs antics –que eren persones que s’havien especialitzat en el pensar– deien que admirar-se de tot allò que ens envolta i fer-se’n preguntes és l’origen del saber. Sovint acabem ensenyant allò que necessitem aprendre i, per tant, no us vull pas amagar que escriure aquest llibre m’ha ajudat a ordenar i clarificar les meves idees i m’agradaria, ara, que també us fos útil a vosaltres. Lectors i lectores, en paraules de Michel de Montaigne, aquest és un llibre «escrit de bona fe». L’he anat produint a poc a poc durant una colla d’anys, escamotejant hores a la família, als amics, al son, a la televisió… i dedicant-hi molts moments del meu temps lliure; per tant, esmerçant-hi una part important del meu patrimoni. L’he redactat de manera planera perquè el puguin entendre les meves filles, que és com dir que sigui útil a tots els joves i les joves com elles. I, malgrat que probablement no els diré gaire res de nou, també podria ser que interessés als pares i a les mares, als mestres i educadors, als dinamitzadors dels Consell d’Infants, als representants municipals i, en definitiva, a qualsevol ciutadà que se senti captivat pel joc democràtic. Que hagi pretès fer un llibre clar i senzill, amb intencionalitat didàctica –«escrit de manera lleugera», per fer servir les paraules del pedagog brasiler Paulo Freire–, d’entrada no deu pas ser cap desmèrit, suposo. I un últim avís: aquest treball reflecteix, és clar, els meus pensaments sobre tot allò que s’hi explica. Recull les idees que he anat treballant mentre el preparava. Però, tal com ens va fer notar el filòsof Josep-Maria Terricabras en un llibre sobre el fet de pensar, l’expressió «els ‘meus’ pensaments» de vegades es refereix a «pensaments que ‘he fet’ meus» però que són originats per d’altres, i de vegades a 14
«pensaments ‘originals’ meus», que ha produït directament el meu cap. Com us podeu imaginar, en aquestes pàgines n’hi ha molts més dels primers que dels segons perquè dir coses noves és molt difícil i perquè, en definitiva, tots ens hem anat fent a partir d’allò que hem après. En fi, sense més preàmbuls, doncs, passeu pàgina i comencem.
15
El poble és sobirà
1
«La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble» Abraham Lincoln (1809-1865) president dels Estats Units
—Pare, sovint sentim a parlar dels Plens, de les Juntes de Govern Local, dels consells participatius, del pressupost municipal... i d’altres temes que no acabem d’entendre. Ens pots explicar què hi fan, els regidors, a l’Ajuntament? —És una bona pregunta. Vosaltres ja sabeu que fa anys vaig fer de regidor, la qual cosa significa que uns quants veïns del poble em van triar per a representar-los a l’hora de gestionar els assumptes públics, que vol dir tenir cura de les coses de tots. Fer de representant municipal és un honor, però és també una delicada responsabilitat. Quan un regidor és a l’Ajuntament no parla només per a ell, sinó en nom del conjunt de ciutadans que l’ha escollit. Per això diem que el poble és sobirà, perquè els qui realment manen són els ciutadans. Els regidors només remenen l’olla per delegació. —Remenar l’olla per delegació? Què vols dir? Si no t’hi esforces pas una mica més... 17
