VIATGE D’ESTUDIS A NÀPOLS Del 6 al 11 de gener de 2016
TALLER TEMÀTIC HABITATGE I REHABILITACIÓ Cinquè Curs ETSAB-UPC Professors: Eva Prats i Ricardo Flores La Tavola Strozzi és una pintura a l’oli de 82x245 cm realitzada per un artista desconegut, potser Francesco Rosselli, que data de 1464 i es conserva al Museu Nacional de San Martino de Nàpols. Representa una vista d’aquesta mateixa ciutat del segle XV durant el triomf naval de Ferran d’Aragó.
Tavola Strozzi,1600.
Becàries: Lourdes Socías i Judith Casas
CALENDARI DIMECRES 6 GENER
TARDA, 15h a 19h: Treball a la Università degli Studi di Napoli “Federico II”.
MATÍ: Arribada a Nàpols.
VESPRE, a les 21h: Visita al SottoNapoli.
TARDA, 17h: Trobada a la Piazza Gesù; a continuació, passejada per la ciutat. - A les 19h: Presentació de l’evolució de la ciutat de Nàpols per la Professora Marella Santangelo. - A les 21h: Sopar a la pizzeria D’Attilio.
DIVENDRES 8 GENER
DIJOUS 7 GENER MATÍ, a les 9h: Trobada a la Piazza Montesanto, davant l’estació del Funicular. - Treball sobre la Pedamentina di San Martino. Passeig i dibuix.
MATÍ, a les 8.30h: Café i sfogliatella al Café Scaturchio de Piazza San Domenico Maggiore. - Treball sobre el Palazzo Tarsia. Visita i dibuixos. TARDA, 15h a 19h: Treball a la Università degli Studi di Napoli “Federico II”.
DISSABTE 9 GENER MATÍ, a les 8.30h: Trobada a la Stazione Centrale, devant la porta de la Libreria Feltrinelli. - Viatge a Pompeia, i sessió de dibuix. TARDA, a les 18h: Visita al Museo Archeologico Nazionale.
DIUMENGE 10 GENER Lliure.
Sotto Napoli
Quartieri Spagnoli
Nàpols
La capital de Campània, Nàpols, és una de les poques ciutats europees del món antic que mai s’ha extingit. Fou fundada pels grecs, embellida i ampliada pels romans, i posteriorment saquejada per invasors normands, francesos i espanyols. Bassi napolità al Quartieri Spagnoli.
És una ciutat que s’aixeca a la vora de la badia de Nàpols. Per un costat està delimitada pel Vesuvi i per l’altre, el mar, on trobem les illes de Capri, Ischia i Procidia. Als peus del Vesuvi, volcà que les va destruir, trobem les ruïnes romanes de Pompeia i Herculà. Nàpols es va construir a uns quilòmetres d’una ciutat existent, Parténope. Els colons grecs van fundar una nova ciutat més a prop del mar, que més tard passaria a anomenarse Napoli, topònim que prové de Neàpolis, que significa “ciutat nova”.
Els Quartieri Spagnoli (Barris Espanyols) estan situats al centre històric de Nàpols, i estan constituïts pels barris San Ferdinando, Avvocata i Montecalvario. Els barris van sorgir pels volts del segle XVI, durant la dominació espanyola de Nàpols, amb l’objectiu d’acollir les guarnicions militars espanyoles destinades a la repressió de possibles revoltes de la població napolitana. Des de la seva creació ha estat sempre una zona amb grans dificultats socials, degut a la prostitució i criminalitat que es produïa al seus estrets carrers. Malgrat això, el barri constitueix un nucli artístic-històric de rellevància de la ciutat de Nàpols. Ofereix diferents trets de la cultura popular i l’estil de vida Napolità, com ara la presència de petites botigues artesanals, els bassi napolitans(petits habitatges d’una o dues habitacions, situats a planta baixa i amb accés directe des del carrer), o els petits i foscos carrerons caracteritzats per les escales i la roba estesa assecant-se entre els edificis.
Cartografia de Nàpols de William Clarke, 1835.
Spaccanapoli_il decumano inferiore Spaccanapoli o el decumano inferior es, junto con el decumano mayor (Vía dei Tribunali) y el decumano superior una de las tres calles principales del urbanismo de la época griega. Estas tres calles son paralelas entre sí y atraviesan la ciudad de este a oeste, paralelas a la costa. El decumano es un término que se utilizaba en la época romana que sustituyó al plateia, la original griega. Neapolis, fue fundada como una colonia griega y su sistema incluía un esquema griego de calles ortogonales, donde tres calles o caminos (plateia) grandes y paralelas entre sí cruzaban el antiguo centro urbano dividiéndolo en cuatro partes. Estas calles principales eran atravesadas perpendicularmente de norte a sur por otras más estrechas (stenopoi) conocidas como bisagras. La red de calles, por lo tanto, se caracterizaba por unas calles principales y otras secundarias, que combinadas creaban una retícula alargada. El sistema de calles de Nápoles se ha mantenido prácticamente sin cambios, y uno de los ejemplos es Spaccanapoli, que sigue mostrando su perfecta linealidad desde el punto de partida hasta el final de la ruta.
Planta de la ciudad de Nápoles en la época greco-romana Vista desde el Castel Sant’Elmo
El Decumano Inferiore es una de las calles más famosas y con más vida de la ciudad y el centro histórico de Nápoles. La calle con su trazado rectilíneo divide la ciudad entre norte y sur, esto es lo que le da el nombre de Spaccanapoli (Partenápoles). Originalmente la calle empezaba en la Piazza San Domenico Maggiore y llegaba hasta la Vía Duomo. En la época Romana se alargó hasta la actual Piazza del Gesú Nuovo, como se puede apreciar en los restos de las termas romanas encontradas debajo del claustro de la Basílica de Santa Clara. Spaccanapoli consta de diferentes vías: Via Pasquale Scura del Barrio Español, Via Benedetto Croce, Via San Biagio dei Librero. También se caracteriza por las plazas y cruces de gran importancia, como la Piazza del Gesù, la Piazza San Domenico Maggiore, Piazzetta Nilo o Via San Gregorio Armeno, conocida por el mercado de los pesebres de Nápoles. La moderna concepción de “Spaccanapoli” incluye también las extensiones que se han realizado en el siglo XVI, que han alargado el tramo inicial hasta los Quartieri Spagnoli. Así, el decumano empezaría en la Via Pasquale Scura, situada en la cima de los Quartieri Spagnoli.
Planta de los tres decumani y los edificios singulares
Ciudad de Nápoles en el año1800
Guillem Sagrera / Mallorca-Nàpols Arquitecte: Guillem Sagrera Projecte: Castel Nuovo Moment: Com a mestre d’obres, 1448-1454 Direcció: Piazza Castello, Nàpols
Des de Cala sa Nau s’extreia part del marès que es va utilitzar al castell de Nàpols. En els mesos de bonança, la majoria de barques sortides dels carregadors de Cala sa Nau i Portocolom es dirigien a Portopetro, on una nau carregava les pedres i les transportava a Nàpols; durant els mesos amb més dificultats per navegar, les barques de Portopetro es dirigien al moll de Palma per emprendre la seva destinació fins al sud d’Itàlia.
Tufo (Marès) / Nàpols Guillem Sagrera (Felanitx, Mallorca 1380 - Nàpols, 1454) fou un arquitecte i escultor mallorquí de l’últim gòtic. La seva obra és ben representativa de l’arquitectura gòtica dels Països Catalans. La figura de Guillem Sagrera com a arquitecte i escultor és bastant coneguda. De les seves obres destaca la construcció de l’edifici de la Llotja de Palma, entre els anys 1426 - 1441; a Perpinyà va dirigir la construcció de l’església de Sant Joan el Vell. Va ser un dels mestres de les obres de les catedrals de Girona i Mallorca, on va intervenir, entre uns altres, al Portal del Mirador, i es va encarregar de la reconstrucció i adequació del Castel Nuovo de Nàpols que li va encomanar Alfonso el Magnànim, fins a a la seva mort, el 1454.
Material: Tufo giallo napoletano Origen: Zona volcànica de Nàpols Zona: Es pot trobar a les galeries subterrànees del centre històric de la ciutat, on a més de pous d’aigua hi ha pedreres. Nàpols es genera a partir de les seves entranyes, on els edificis estan situats immediatament per sobre de la pedrera que va subministrar el material de construcció (marès) i estan directament comunicats (edifici-pedrera) a través de pous .
Viatge del marès i obres de Guillem Sagrera.
Cases de Via dei Tribunali.
Sotto Napoli
La riquesa subterrània i històrica que amaga la ciutat de Nàpols va des d’aqüeductes i cisternes fins a un teatre grecoromà. Els primers artefactes trobats en excavacions daten de fa 5.000 anys, a finals de la prehistòria. Posteriorment, al segle III aC, els grecs obriren les primeres pedreres subterrànies per extreure blocs de tuf per a construir temples. L’impressionant desenvolupament de la xarxa subterrània de Nàpols començà a expandir-se en època romana, amb l’emperador August, dotant la ciutat de túnels i carreteres, principalment aqüeductes, alimentats per tuberies subterrànies provinents dels brolladors de Serino i Miseno, a 70 km, i alimentant la Piscina de Mirabilis, dipòsit de la potent flota romana. Les cambres subterrànies van ser utilitzades durant la Segona Guerra Mundial com a refugi antiaeri. Més endavant, esdevingué dipòsit municipal de vehicles sinistrats o relacionats amb negocis bruts, des de criminals fins a contraban de tabac. Restes de mobles, pintures i objectes en excel·lents condicions encara avui donen testimoni del gran temor dels bombardejos i del temps viscut dins els refugis, retornant una vida, alhora tràgica, de la història de la ciutat.
Fiat 1100 i dos 1400.
Piscina Mirabilis.
Catacombes.
Clavegueram actual en relació als antics aqueductes.
La pizza, la sfogliatella y el babà La Pizza ORIGEN Derivada de los panes planos de la antigua Grecia y Egipto, la pizza era ya un aperitivo callejero típico dentro de la cucina povera, la cocina de los pobres, cuando los españoles introdujeron el tomate en Italia en el s. XVI. En 1738 se abrió en Port’Alba la primera pizzería de Nápoles que aún sigue abierta. Poco después los piazzaioli (pizzeros) empezaron a ser considerados casi celebridades. El piazzaioli más famoso de la ciudad es Raffaelle Esposito, inventor de la clásica pizza margarita en 1889. Al ser el mejor en su oficio, Esposito fue convocado para preparar un plato para el rey Umberto I y su esposa la reina Margarita de Saboya durante una visita real. Decidido a impresionar a los reyes italianos, preparó una pizza inspirada en la bandera de la nueva Italia unificada, utilizando como ingredientes el tomate, la mozzarella y la albahaca. El resultado fue del agrado de la reina y por lo tanto, bautizada en su honor. VARIEDADES Hoy en día los puristas de la pizza afirman que una buena pizza debe estar cocinada a la manera napolitana: en horno de leña que esté a 485 grados centígrados y durante noventa segundos. Si no se hace así, queda demasiado crujiente. Sin embargo no todo el mundo está de acuerdo con eso y los italianos suelen dividirse entre los que prefieren la variedad romana de masa fina y los que se inclinan por la versión napolitana de masa más gruesa. CURIOSIDADES En la pizza marinera napolitana no hay pescado ni marisco, solo tomate, ajo, orégano y aceite de oliva extra virgen. El nombre viene de la popularidad de esta pizza entre los pescadores locales que se la llevaban al mar para comer.
Pizza margarita napolitana
Pizza romana de masa gruesa
La Sfogliatella ORIGEN El origen del dulce más famoso de Nápoles, la hojaldrada sfogliatella en forma de concha y rellena de ricota con canela y fruta confitada, es algo polémico. Hay quien dice que fue inventada por chefs franceses para el rey de Polonia en el s.XVIII, y otros afirman que lo inventaron unas monjas de Conca dei Marini, en un pequeño pueblo de la Costa Amalfitana. VARIEDADES Actualmente sus dos variedades más populares son la de la pasta frolla, de masa blanda y la versión crujiente riccia, de pasta filo, esta última más popular en Nápoles. La técnica de ambas no es nada sencilla y requiere tiempo y práctica.
El Babà ORIGEN También el origen de la receta del babà es muy discutido. A pesar de todas las historias, se cree que el origen verídico proviene del oeste de Rusia y Polonia. Las recetas provenientes de Rusia contienen frutas secas, mientras que las de Polonia pueden tener azafrán, queso, pasas de uva o almendras. Hoy en día el “baba au rhum” es conocido como una masa fermentada, con pasas de uva. Una vez cocida se sumerge en un almíbar espeso con ron. Estos cambios fueron realizados en Francia y llevados a la corte de la monarquía borbónica cuando María Carolina, esposa del rey Fernando I, estaba tan impresionada por la corte de su hermana María Antonieta en Versalles que le pidió que enviara alguno de sus chefs. Las importaciones galas llevaron a la creación del típico babà napolitano. VARIEDADES También existe el savarín, parecido al babà napolitano pero sin saborizantes ni pasas de uva, cocinado en un molde con forma de anillo y sumergido en almíbar con alcohol y decorado con crema Chantilly.
Sfogliatella riccia
Sfogliatella frolla
Presepe Napoletano El presepe napoletano es una tradición navideña muy consolidada en Nápoles. Esta tradición tomó mucha importancia en el siglo XVIII, cuando el rey Carlos VII quiso que en la corte napolitana el belén fuese algo destacable, los burgueses y aristócratas coleccionaban las figuritas y era considerado una demostración de buena economía y buen gusto. A raíz de esto surgieron los artesanos especializados que ocupaban un puesto social elevado. El presepe reproduce el Nápoles del 1700, las figuras (que suelen ser de barro cocido) representan escenas bíblicas o algunas más cotidianas. Los personajes van desde los básicos de la Virgen María, José y el niño Jesús hasta los más variopintos como el vendedor de vino o la meretriz. Cada personaje tiene un significado o una historia detrás. Actualmente esta tradición es una pasión que pasa de padres a hijos. No es solo un componente decorativo de la navidad sino que forma parte de las vidas de los Napolitanos, ya que en septiembre la gente empieza a planificar la construcción del belén. En muchas casas hay más de uno y forman parte de la decoración de todo el año, no solamente de la navidad. En la calle San Gregorio Armeno, situada en el corazón de la ciudad, podemos encontrar la más destacada muestra de estas obras maestras. Cada artesano tiene su estilo y podemos encontrar todo tipo de figuras y belenes.
Via San Gregorio Armeno
Muestra de los detalles del presepe napoletano
El Vesubio y el efecto del Bradissismo Ubicación: Italia, Cordillera de Apeninos, 9 km de Nápoles Formación: fase1 - 25.000 años; fase2 - 17.700 años Prominencia: 1281 m Última erupción: 4 de Abril 1944
Vesubio es un volcán activo de tipo pliniano, es decir es un volcán explosivo de extremada peligrosidad de carácter intermitente, puesto que es la manifestación de una cámara magmática muy activa (presuntamente formada hace 38.000 años) subyacente al territorio de Nápoles (del griego Nea - polis -ciudad nueva-). Se creó como consecuencia de la subducción de la placa africana debajo de la euroasiática. Su explosividad se debe a que sus amplias chimeneas se suelen atrofiar como resultado de la erosión que se va produciendo en los periodos de calma hasta que se taponan las vías de desahogo y aumentan las condiciones desfavorables en el interior de la cámara. En este tipo de volcanes se pueden observar las sucesivas erupciones, con una cumbre en caldera rodeada de un cono reciente, ya derrumbado por una erupción anterior (la de Pompeya reventó su parte suroeste), esta estructura ha tomado el nombre “volcán somma”. Famoso por su erupción del 24 de agosto del año 79 d.C. cuando fueron sepultadas Pompeya y Herculano, en las que perecieron entre 1.700 y 2.400 personas. Los cálculos del ciclo de sus fases de actividad se estiman en unos 70 años de media y la última erupción fue en 1944, a partir del 2014 se encienden las alarmas rojas.
Bradisismo (del griego bradýs -lento- y seismós -sacudida-) es un movimiento periódico ascendente o descendente del nivel del suelo, relativamente lento para la escala del tiempo humano (1 cm al año) por lo que generalmente pasa desapercibido aunque puede apreciarse visualmente en la línea de la costa, que ocasionalmente viene acompañado de terremotos. El fenómeno es muy presente en el área Vesubiana, en especial en el territorio Flegreo (del griego phlegraios –ardientes-) desde tiempos inmemoriales. Se especula que el fenómeno es producido por variaciones del volumen en la cámara magmática de los campos Flegreos al llenarse y vaciarse o bien al cambio de temperatura de la cámara que a la vez influye en el volumen de agua o gases contenidos en el subsuelo, muy poroso en esta zona. Otra teoría habla de olas magmáticas que producirían el movimiento de la corteza terrestre en las zonas más finas. La elevación del terreno que se produce a partir del 1983 es el último episodio de una larga serie. Los campos Flegreos incluyen los conglomerados de Bagnoli, Pozzuoli, Bacoli, Baia, Monte di Procida, Torregaveta y Licola, junto con los demás centros urbanos de la vía Domiziana: Baia Verde, Baia Domizia, Mondragone, Lago Patria. Hacia el interior colindan con el municipio de Quarto y con Pianura, un barrio de Nápoles. Campos Flegreos NAPOLI
Pompeia
Volcán Vesubio
Itinerari des de Nàpols a Pompèia, rodejant el Vesuvi.
Pompèia és una ciutat de l’antiga Roma situada a la badia de Nàpols, a la desembocadura del riu Sarno, destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79.
Després de la seva desaparició, es va perdre gairebé tota memòria de la ciutat.
Pompeya
Plano de Pompeya 1900. GuĂa Baedeker
Plano de Pompeya 1900. GuĂa Baedeker
La casa romana Pompeyana por Le Corbusier
CASA DE LAS NUPCIAS
LOS ELEMENTOS ARQUITECTÓNICOS DEL INTERIOR
Casa delle Nozze d’Argento, en Pompeya. También aquí el pequeño vestíbulo que aparta vuestro espíritu de la calle. Y ya estamos en el Caveidium (atrium); cuatro columnas en medio (cuatro cilindros) se elevan de un trazo hacia la sombra del techo, sensación de fuerza y testimonio de medios poderosos; pero, hacia el fondo, el resplandor del jardín visto a través del peristilo que despliega con un gesto amplio esta luz, la distribuye, la señala, extendiéndose lejos a izquierda y derecha, haciendo un gran espacio. Entre los dos, el tablinum cerrando esta visión como el ocular de un aparato. A derecha, a izquierda, dos espacios en sombra, pequeños. Desde la calle de todo el mundo y hormigueante, llena de accidentes pintorescos, hemos entrado en la casa de un Romano. La grandeza magistral, el orden, la amplitud magnífica. Estamos en casa de un Romano. ¿Para qué servían estas cámaras? Está fuera de cuestión. Tras veinte siglos, sin alusiones históricas, sentimos la arquitectura, y todo esto es en realidad una casa muy pequeña.
Se dispone de paredes rectas, de un suelo que se extiende, de huecos que son pasos de hombre o de luz, puertas o ventanas. Los huecos iluminan u oscurecen, alegran o entristecen. Las paredes están deslumbrantes de luz, o en penumbra, o en sombra, ponen alegre, sereno o triste. Tenéis dispuesta vuestra sinfonía. La arquitectura tiene como meta poner alegre o sereno. Sentid respeto por las paredes. El pompeyano no agujerea sus paredes; tiene devoción por sus paredes, amor por la luz. La luz es intensa si está entre paredes que la reflejan. Los Antiguos hacían paredes, paredes que se extienden y se enlazan para ampliar aún más la pared. Así se creaba volúmenes, base de la sensación arquitectónica, sensación sensorial. La luz estalla en intención formal en uno de los extremos e ilumina las paredes. La luz expande su impresión por los cilindros (no me gusta decir columnas, es una palabra estropeada), los peristilos o los pilares. El suelo se extiende por todo donde puede, uniforme, sin accidente. A veces, para añadir una impresión, el suelo se eleva un peldaño. No hay otros elementos arquitectónicos del interior: la luz y las paredes que la reflejan como un gran mantel y el suelo, que es una pared horizontal. Hacer paredes iluminadas es construir los elementos arquitectónicos del interior. Queda la proporción (…)
Casa Nozze d’Argento
Boceto de la casa Nozze d’Argento por Le Corbusier
La casa romana Pompeyana por Le Corbusier
Y aquí, en la CASA DEL POETA TRÁGICO las sutilezas de un arte consumado. Todo está en eje, pero pasaríais difícilmente una línea recta. El eje está en las intenciones, y el fasto dado por el eje se extiende a las cosas modestas que este afecta con un gesto hábil (los corredores, el pasaje principal etc.), por las ilusiones de óptica. El eje no es aquí una sequedad teórica; liga volúmenes capitales, netamente escritos y diferenciados unos de otros. Cuando visitáis la Casa del Poeta Trágico, constatáis que todo está en orden. Pero la sensación es rica. Observáis entonces hábiles desvíos del eje, que dan intensidad a los volúmenes: el motivo central del pavimento queda desplazado hacia atrás, en medio de la pieza; el pozo de la entrada está a un lado del estanque. La fuente, al fondo, está en el ángulo del jardín. Un objeto puesto en el centro de una pieza mata a menudo esta pieza, pues os impide colocaros en el centro de la pieza y tener la vista axial. (Le Corbusier, Vers une architecture, cit., pp. 148-150, 153-154.) Casa de los Vetii
Casa del Poeta Trágico
Casa del Fauno
1 Chiostro dei Santi Marcellino e Festo, 1567-1772
2 L’Ospedale psichiatrico Sant’Eframo, 1572
Arquitectes: Giovanni Vincenzo Della Monica i Luigi Vanvitelli Construït al 1567-95 i 1772 Direcció: Largo San Marcellino, 5, Nàpols
Programa: Hospital Construït al 1572 Direcció: Piazza S. Eframo Vecchio 5, Nàpols
Els dos claustres que formen part del complex, que actualment alberga una de les seus de la Università Federico II, van ser dos monestirs que van fusionar-se al voltant de l’any 1566, amb el nom de Sant Marcellino i Festo. El primer va ser un antic monestir Basilià del segle VIII, dedicat a Sant Pere i Sant Marcel·lí. L’any 1767, al costat d’aquest, es va aixecar un altre monestir, benedictí, dedicat a Sant Festo.
L’Hospital de Sant’Eframo es troba al cor d’un dels barris més antics i més poblats de Nàpols, i està ubicat en un important monestir del segle XVII, el Monestir de la Immaculada Concepció o Sant’Eframo Nou.
El primer claustre va ser construït per Giovanni Vincenzo Della Monica entre 1567 i 1595. La planta és rectangular i l’estructura porticada del porxo, amb arcs de Piperno, es recolza sobre pilars adornats. Al centre, trobem un jardí amb diverses fonts, entre les quals destaca la Font del Dofí. Aquest claustre té la particularitat que s’obre a un costat, permetent una vista molt impressionant de la ciutat. L’altre claustre va ser dissenyat per Luigi Vanvitelli, i construït l’any 1772. Per preservar les vistes del primer, Vanvitelli va conservar el nivell del claustre a mode de petit pati tancat. Aquest només és visible des de la terrassa on s’obre el claustre superior.
El monestir va ser fundat a finals del segle XVI, l’any 1572, gràcies al finançament de Gianfrancesco De Sangro, Príncep de Sansevero. Aquest assentament de franciscans comptava amb 160 habitacions per als germans, tres claustres, dues esglésies, patis, jardí i diverses àrees. L’església va ser fundada l’any 1661. El complex va ser completament reconstruït, a causa dels danys provocats per un incendi en 1840, que va destruir gairebé tot l’interior de l’església. Després de la confiscació dels monestirs el 1865 els franciscans el van abandonar. A partir de 1925 va passar a ser un asil criminal, i des de 1975 un hospital psiquiàtric judicial fins el seu tancament definitiu l’any 2008. Durant el mes de març d’aquest any, va ser ocupat per estudiants de Nàpols amb la intenció de recuperar-lo.
3 Castel Capuano e Porta Capuana, 1160
4 Palazzo Tarsia, 1730
Arquitecte: Architetto Buono Programa: Palau i Porta d’accés a la ciutat Construït al 1160 Direcció: Piazza Enrico de Nicola, Nàpols
El Palazzio Tarsia és un dels palaus més sumptuosos de la ciutat de Nàpols. La seva construcció va començar al voltant de 1730, quan Ferdinando Spinelli, Príncep de Tarsia, va decidir encarregar a Domenico Vaccaro la renovació i ampliació d’una estructura ja existent per construir una casa. Originalment, l’entrada a tot el complex va ser a través d’un arc, d’on sortien dues rampes amb una escala central. Després hi havia un gran pati rectangular, on s’aixecava el majestuós Palau. La gran zona verda de l’entrada de l’edifici va ser pensada con a referencia dels jardins penjants de Babilònia. Amb l’extinció de la noble família dels Spinelli, en els terrenys del jardí del palau, es va establir un mercat de queviures, construït entre 1841 i 1845 per l’arquitecte Louis Villani. Però, la idea del mercat no va tenir èxit, i actualment a l’espai del mercat hi ha el Cine - Teatre Bracco, mentre que el palau està destinat a condomini privat.
Castel Capuano és, després del Castel dell’Ovo, el castell més antic de Nàpols. D’origen normand, la seva construcció es va iniciar en la segona meitat del segle XII per ordre del rei Guillem I de Sicília, i es va acabar en 1160 per l’arquitecte Buono. Estava destinat a ser residència reial, però l’any 1540 es va convertir en Palau de Justícia, funció que compleix fins l’actualitat. El seu nom prové del fet que es troba situat a prop de Porta Capuana, que s’obre a la carretera que condueix a l’antiga Capua. Aquesta fou creada com a porta defensiva de la ciutat, i va ser terminada l’any 1490 per Luca Fancelli.
Palazzo Tarsia. Projecte de Vaccaro.
Porta Capuana.
Palazzo Tarsia a l’actualitat.
5 Gesù Nuovo, 1584-1725 Arquitectes: Giuseppe i Pietro Valeriano Provedi Direcció: Piazza Gesù Nuovo, 2, Nàpols L’església Gesù Nuovo és una monumental església situada a la Piazza del Gesù Nuovo. Era antigament el Palazzo Sanseverino, fins l’any 1584, quan va ser venut als jesuïtes per voluntat del Rei Felip II.
Dibuix i fotografies de Le Corbusier durant seu viatge a Orient.
6 Castel Sant’Elmo, 1343 Arquitectes: Francesco de Vico i Tino di Camaino Pedro Luis Escrivà (reconstrucció 1537) Ubicació: Barri del Vomero
L’any 1329, el rei de Nàpols Roberto d’Angiò mana construir el Palatium castum a Francesco de Vico i Tino di Camaio, al cim del turó de Vomero, antigament anomenat Paturcium i on ja hi havia una església dedicada a Sant Erasme. La construcció s’acaba el 1343, sota el regnat de Giovanna I d’Angiò, iniciant una llarga història de setges que comencen amb el de Ludovico d’Hongria per venjar la mort del seu germà a mans de la reina. Al 1416 el castell és venut a Alfons V d’Aragó, convertint-se en un punt estratègic per la disputa del regne de Nàpols entre espanyols i francesos, degut a la seva situació privilegiada que domina la ciutat i el golf des de 250m d’alçada.
La seva forma actual la devem però a la reconstrucció de 1537, ordenada pel virrei de Nàpols Juan Bautista de Toledo, durant l’imperi de Carles V, i executada per l’arquitecte valencià Pedro Luis Escrivà. D’aquesta manera, el Castel Sant’Elmo esdevé un magnífic exemple de l’arquitectura militar del segle XVI. Parcialment excavat a la toba volcànica groga napolitana, el complex segueix una planta estel·lar de sis puntes, amb una àmplia terrassa a la part superior, a la qual s’accedeix per una rampa que salta el fossar, passa per la Grotta dell’ermita i el portal amb l’escut imperial de Carles V, fins arribar a la Plaça d’Armes, tot emmarcant la ciutat amb obertures estratègiques. Allà està la Torre del Castellano, composada pel que queda de l’allotjament del personal de castell, i que s’assenta sobre dues grans cisternes que asseguraven el subministrament d’aigua a la guarnició, en cas de setge.
Vista aèrea del castell i la cartuixa
Vista del castell en una foto de Giorgio Sommer de 1860
Des del 1988 està obert al públic, actualment com a museu (Napoli Novecento).
Plaça d’Armes
Interior
Certosa di San Martino, 1368 Arquitectes: Francesco de Vico i Tino di Camaino Juan Antonio Dosio (reforma 1581-1618) Cosimo Fanzago (reforma 1623-1656) Ubicació: Barri del Vomero
Al costat del Castel Sant’Elmo està la cartoixa de San Martino. Actualment alberga el Museo Nazionale di San Martino, testimoni de la vida del sud d’Itàlia i on destaca la col·lecció de pessebres. S’encarrega als mateixos arquitectes del castell, el 1325 per Carlo duc de Calabria, fill gran de Roberto d’Angiò, sobre la primitiva fortificació militar de Belforte. Els monjos s’hi instal·len 12 anys després, tot i que no es consagra fins al 1368 degut als difícils treballs d’aterrassar el terreny sobre contraforts. Aquest primer projecte concep una arquitectura gòtica que actualment encara es pot apreciar als subterranis.
Cartoixa de San Martino a la dreta
L’any 1581 s’expandeix el monestir, per mà de Juan Antonio Dosio, que li conferirà l’aire manierista i barroc que el caracteritza actualment. Entre els que segueixen les reformes, destaca Cosimo Fanzago, que modernitza els espais monumentals, aportant una rica ornamentació on destaquen els motius vegetals fets amb incrustacions de marbres importats d’arreu del món. Igual que el castell, la cartoixa va ser ocupada durant la revolució republicana de 1799. Poc després els monjos cartoixans són expulsats pels jacobins i no tornen fins al 1936, un període en que l’edifici serà la Casa d’Invàlids de Guerra.
Planta de la cartoixa
L’església és el cor del diversos ambients dedicats al culte i la meditació. Aquesta té una única nau i és una autèntica galeria de frescos barrocs. Al voltant es disposen dos claustres, el dels fiscals que dóna accés al refectori del segle XVIII, i el claustre gran amb 64 columnes de marbre i amb una particular balustrada ornamentada amb cranis.
Subterrani gòtic
Claustre gran
Logia del Prior
7 Castel dell’Ovo, 1128
El que avui és el Castel dell’Ovo va ser construït el 1128 per l’arquitecte Buono, a qui els normands van confiar la transformació de la fortalesa. Els anys següents a mans de normands i més tard d’espanyols, el Castell ha estat transformat en varies ocasions però va ser el 1503, per ordre del rei Ferran el Catòlic, que el Castell va prendre la forma que té avui.
Arquitecte: Architetto Buono Ubicació: Illa Magaride
El Castel dell’Ovo és la fortalesa més antiga de Nàpols i es troba a l’illa de Megaride, juntament amb el Borgo Marinari. La fortalesa està envoltada d’aigua i s’hi accedeix pel Passaggio Castel dell’Ovo, que connecta l’illa amb terra ferma. El Castell es troba a sobre de l’antiga vila de Lucio Licinio Lúculo, construïda al segle I aC. Posteriorment els romans van fortificar-la i utilitzar-la com a presó, on Ròmul August va ser tancat el 476 dC. La fortalesa va acollir l’últim emperador de Roma i d’aquesta manera la caiguda de l’Imperi d’Occident.
La llegenda que li dona el nom explica que prové d’un encanteri que el poeta Virgili, que va viure a Nàpols al segle I aC, va fer sobre un ou. Segons l’encanteri el castell es destruiria si aquest es trencava. 1775 Passaggio Castel dell’Ovo
Castel dell’Ovo i el Vesuvi
Castel dell’Ovo i la ciutat del Nàpols
8 Castel Nuovo, 1279 - 1282 Arquitectes: Pierre de Chaule Direcció: Piazza Municipio, 19, Nàpols El Castel Nuovo, conegut popularment com Maschio Angioino, és un castell de la ciutat italiana de Nàpols. La seva edificació va ser encarregada per Carles d’Anjou. L’any 1279 van començar les obres de construcció sota la direcció de l’arquitecte francès Pierre de Chaule i es va finalitzar al cap de tres anys. A causa de les revoltes, el castell va romandre deshabitat fins 1285, quan va ser ocupat per Carlos II d’Anjou. Durant el regnat d’Alfons V d’Aragó, va ser reforçat per resistir la nova artilleria, la reconstrucció va comptar amb la intervenció del mallorquí Guillem Sagrera. També durant aquest període, Francesco Laurana va construir l’arc triomfal de la porta principal. El castell va ser novament atacat el 1494 per les tropes franceses de Carles, i per les forces espanyoles de Pedro Navarro el 1503. Finalment, amb l’annexió de Nàpols a la Corona d’Aragó (1504), el castell va perdre la seva funció de residència real. Actualment, l’edifici alberga el Museu Cívic. L’itinerari del museu s’inicia amb algunes sales del castell, com ara la Capella Palatina i la sala de l’Armeria. A continuació, es visiten els dos primers pisos on estan exposades escultures, objectes i pintures que daten des de l’Edat Mitjana fins a finals del segle XIX.
Sala del Barons, obra de Guillem Sagrera.
Casa Malaparte, Capri.
Luigi Cosenza i Bernard Rudofsky
Arquitecte: Adalberto Libera Estat: Construït, 1938 - 1943 Direcció: Punta Masullo, Capri
La Casa Malaparte neix de la controvertida relació entre l’arquitecte italià Adalberto Libera, un dels màxims exponents del moviment modern arquitectònic a la Itàlia de mitjans dels segle passat, i l’escriptor i propietari Curzio Malaparte, diplomàtic, corresponsal de guerra i entusiasta comunista. El volum físic és un paral·lelapípade que s’incrusta sobre una gran massa rocosa, en el qual s’hi accedeix per una serpentejant escala de 99 graons que condueix al nivell d’accés, a 32 metres sobre el nivell del mar, enfilant-se pels vertiginosos precipicis que envolten la casa. Els interios i exteriors de la Casa Malaparte apareixen a la pel·lícula de 1963 de Jean-Luc Godard, Le Mépris, amb Brigitte Bardot i Michel Piccoli.
Enginyer, arquitecte i urbanista, Cosenza es va unir a l’exaltació racionalista dels anys trenta amb la seva primera obra, el Mercado Ittico. Va col·laborar en revistes d’arquitectura com Domus i Casabella, i es va associar amb l’arquitecte austríac Bernard Rudofsky. Conjuntament van realitzar projectes d’arquitectura privada com la Villa Oro i la Villa Savarese sobre el turó Posillipo, que constitueixen un rar exemple de la relació orgànica entre la racionalitat d’allò construït i el pendent natural del turó.
Plantes Villa Oro