Panoràmica aèria del Poblenou. 1948. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
El Passeig marítim i el Somorrostro. 1958. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
El Somorrostro i el Passeig Marítim. 1958. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
Aiguats a la Mar Bella. 1953. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
Barraques del Somossotro. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
Barraques del Somossotro. 1946. Font: Arxiu Històric del Poblenou.
Barraques del cementiri. 1983. Font: Albert Aymani. Arxiu Històric del Poblenou.
Barraques del cementiri enderrocades. 1990. Font: Elisenda Pons. Arxiu Històric del Poblenou.
El barraquisme a la premsa. Font: VĂ ries.
Barraquisme al front marítim de Barcelona. Font: Elaboració pròpia.
Collage: De les barraques als polígons. Font: Elaboració pròpia.
EL BARRAQUISME A BARCELONA El barraquisme arriba a Barcelona a les acaballes del segle XIX, com a conseqüència de la manca d’habitatge per acollir un fenomen migratori que no para de créixer. Entre 1900 i 1930 es duplica la població de la ciutat arribant al milió. La industrialització de la ciutat juntament a esdeveniments com l’Exposició Universal de 1929, van generar un allau de mà d’obra nouvinguda que va haver de instal·lar-se en zones disperses i despoblades, generalment terrenys propietat de l’Estat que ningú reclamava. Davant la incapacitat de la ciutat per absorbir la nova població i la manca d’habitatge popular, l’anomenada ciutat informal s’estengué a les perifèries de la ciutat, per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais intersticials del mateix Eixample i pels turons que envolten la ciutat. En els anys de Postguerra l’arribada d’una nova onada d’immigració a la metròpoli que busca noves oportunitats davant de la misèria i la repressió rural. Generà l’augment de la infrahabitació i l’aparició de nous nuclis de barraques marcats per l’extrema precarietat i el racionament, nuclis que es convertiren en barris amb identitat pròpia. Les barraques s’aixecaven amb materials sòlids com els maons, les teules, materials de rebuig com la fusta el cartró o la uralita. De dimensions mínimes i amb pocs equipaments: cuines, safareig, latrines. El barraquisme esdevé un fenomen urbà de gran magnitud a Barcelona que es erradicat en la seva totalitat en els anys anteriors als Jocs Olímpics de 1992. Gran part dels barraquistes són al llarg del temps reallotjats massivament en polígons d’habitatge social, nous barris planificats on escasseja l’equipament públic i on seguirà la lluita veïnal pel dret a la ciutat. EL SOMORROSTRO Consolidació i Desaparició del barri El barraquisme en el litoral apareix durant la dècada de 1870, durant la qual es construeixen els barris del Somorrostro i el de Pekín, tot i que anteriorment ja hi havia cases i barraques de pescadors. Els terrenys on es construeixen els habitatges són terrenys de l’Estat i comprenen els espais que hi havia entre el mar, les vies del ferrocarril i les indústries. A la dècada de 1920 podem trobar també els barris del Bogatell (1890-1989) situat darrere el cementiri del Poblenou i el de Mar Bella, als quals s’afegiria Camp de la Bota (Sant Adrià del Besós) el 1925.
El Somorrostro es converteix en una de les comunitats barraquistes més importants de Barcelona. En una zona degradada, d’abocador, moltes de les deixalles industrials depositades a la zona són aprofitades per a la autoconstrucció. El mur de la fàbrica de Gas Lebon serveix de límit i també de recolzament per al conjunt barraquista. Les condicions de vida a la zona, però, són inhumanes. La gran preocupació en els barris de barraques és la higiene: estructures habitades sense instal·lacions ni clavegueram i, per tant, on les inundacions eren freqüents i l’electricitat, per exemple, no va arribar fins al final de la seva existència feia impossible viure-hi de manera salubre. Tot i aquesta extrema precarietat, la destrucció present els anys de la postguerra va propiciar les concentracions de barraques, convertint-se en veritables barris amb identitat pròpia i una història diferenciada. La lluita per viure dignament en barris mancats de serveis i infraestructures bàsiques i l’ús del carrer com extensió de l’habitatge creà una forta interacció social i de veïnatge. El carrer, l’espai obert, dinàmic que lliga totes aquestes construccions i que les comunica, es consolida com l’eix vertebrador de les barraques, responent a diverses tipologies adaptades als camins preexistents, a la topografia dels terrenys i a l’organització interna del conjunt. S’ha creat la ciutat informal davant de la ciutat planificada que els mateixos barraquistes acabaran ocupant en altres zones de la ciutat. La generació i identitat a una estructura, a un microcosmos urbà i social. Les organitzacions i els assistents socials col·laboraran a establir contacte amb l’Ajuntament per tal d’aconseguir un futur no barraquista. Moviments i associacions veïnals naixeran en el marc del reclam del dret a la ciutat. Aquesta voluntat d’identitat i reconeixement acabarà aviat. El 1958 es desenvolupa el Pla de Urgència Social, amb el qual es pretenia el reallotjament de molts dels 20.000 habitants del Somorrostro als polígons d’habitatges del Sud Oest Besós i de San Roque, a Badalona. L’obertura del passeig marítim, dissenyat per Enric Giralt Ortet, juntament amb l’aplicació d’aquest pla, serà la definitiva per l’enderrocament de les barraques el 1961, i la desaparició total el 1966 coincidint amb l’arribada de Franco a Barcelona per a la celebració de la setmana naval.
El barraquisme i el Somorrostro. Font: Elaboració pròpia.
BIBLIOGRAFIA CONSULTADA El Poblenou: més de 150 anys de història, Arxiu Històric del Poble Nou, Barcelona, 2011 www.arxiuhistoricpoblenou.cat www.barraques.cat www.lavanguardia.com/hemeroteca www.tv3.cat/videos/2333059/Barraques-La-ciutat-oblidada
Albert Font i Helena Trias Taller Temàtic I Octubre 2014