Revista Catalana de Sociologia by Institut d'Estudis Catalans

Revista Catalana de Sociologia

27 desembre / 2011

Articles L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Concurs de Joves Sociòlegs Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies de Barcelona Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Article traduït

Crítica de llibres

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN (ed. electrònica): 2013-5149

Revista Catalana de Sociologia Revista semestral de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans 27/desembre 2011

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN (ed. electrònica): 2013-5149

REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA Directora: Cristina López Villanueva, Universitat de Barcelona Consell Editorial: Anna Berga, Universitat Ramon Llull Vanessa Maxé, Associació Catalana de Sociologia Maria del Mar Ramis, Universitat de Barcelona Mireia Sierra, Universitat de Barcelona Marta Soler, Universitat de Barcelona Consell Científic: Mikel Arriaga, Universitat del País Basc; Benjamín Tejerina, Universitat del País Basc; Ignasi Brunet, Universitat Rovira i Virgili; Lucia Bógus, Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil; Teresa Castro, Consell Superior d’Investigacions Científiques; Carmen Elboj, Universitat de Saragossa; Rafa Feito, Universitat Complutense de Madrid; Lluís Flaquer, Universitat Autònoma de Barcelona; Ernest Garcia Garcia, Universitat de València; Salvador Giner, Institut d’Estudis Catalans; Rosa Gómez, Universitat Nacional d’Educació a Distància; Oriol Homs, Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània; Jesús Leal, Universitat Complutense de Madrid; Fidel Molina, Universitat de Lleida; Maite Montagut, Universitat de Barcelona; Jordi Mundó, Universitat de Barcelona; Vicenç Navarro, Universitat Pompeu Fabra; Ngai Pun, Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong; Arturo Rodríguez, Universitat de Barcelona; Adela Ros Hijar, Universitat Oberta de Catalunya; Josep M. Rotger, Universitat de Barcelona; Carlota Soler, Universitat Autònoma de Barcelona; Marina Subirats, Universitat Autònoma de Barcelona; Alain Touraine, Escola d’Alts Estudis Socials en Ciències Socials (EHESS), París

La revista catalana de sociologia (RCS), amb una periodicitat semestral i amb accés obert (OA), és una revista promoguda i editada des de l’any 1995 per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. És una revista científica en què se segueix un sistema d’avaluació externa i cega, duta a terme per dos o més experts. El objectius de la RCS són promoure i difondre la recerca en sociologia i en altres ciències socials, facilitar el debat acadèmic i proporcionar un fòrum per als investigadors en ciències socials a través de la publicació de treballs de caire empíric, teòric o epistemològic. A partir del número 27 la nova direcció reprèn la RCS per adaptar-se a les potencialitats que aquesta tecnologia ofereix per a arribar a un nombre més ampli de persones i d’una manera més flexible. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït, que permet preparar revistes en línia i complir els requisits i les normatives internacionals, i que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar la producció i difusió de revistes científiques. Aprofitant aquest canvi s’ha renovat el compromís amb la continuïtat de la RCS i amb la millora de la qualitat dels treballs que s’hi publiquen; d’aquesta manera, des de l’equip de redacció es treballa per tal que la RCS compleixi els indicadors de qualitat necessaris perquè sigui inclosa en les bases de dades de publicacions periòdiques de referència, que opta per gestionar els seus continguts en línia (http://revistes.iec.cat/index.php/RCS). C/ del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 649 - 932 701 620 ISSN (ed. electrònica): 2013-5149

Els continguts de RCS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres iŀlustracions— a una llicència Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Taula de continguts

Articles L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana . . . . . . . . . . . . . Pascual de Sans, Àngels The study of migrations in Catalonia, the study of Catalan society Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bayona i Carrasco, Jordi; Gil-Alonso, Fernando; Pujadas Rúbies, Isabel The residential dynamics of foreign populations in Spain’s main metropolitan regions

5-14

15-32

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores . . . . . . . Botton, Lena de; Puigvert, Lidia Female migrant domestic workers: reconciling the lives of those who reconcile

33-40

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pont Vidal, Josep Institutional action and social conflict in the Amazon

41-60

Concurs de Joves Sociòlegs Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Martínez Ariño, Julia Funeral practices and the construction of Jewish identity in the contemporary Jewish communities of Barcelona Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Collet-Sabé, Jordi Bringing up children is hard work! Today’s concerns with socialisation processes in the family

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 3-4 ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

61-75

77-87

Taula de continguts

Article traduït Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton . . . . . . . 89-103 Gimeno Torrent, Xavier (traductor) Crítica de llibres Sempere, Joaquim. Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105-107 Alabart, Anna Giner, Salvador. El futur del capitalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109-110 Montagut, Teresa

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 3-4

Articles

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana1 The study of migrations in Catalonia, the study of Catalan society Àngels Pascual de Sans Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Àngels Pascual de Sans. Grup de Recerca sobre Migracions. Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B, 08193 Bellaterra, Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 935 811 736. Fax: 00 - 34 - 935 812 001. A/e: angels.pascual@uab.cat. Data de recepció de l’article: març 2010 Data d’acceptació de l’article: desembre 2010

Resum La mobilitat humana en l’espai ha ocupat l’atenció dels estudiosos de totes les branques de les ciències de la societat, com correspon a un fenomen que es troba al centre mateix de les experiències vitals de qualsevol individu o grup social. La majoria de les recerques s’ha cenyit a un dels aspectes de la mobilitat: el que es coneix amb el terme migració, i les seves variants —emigració i immigració. A Catalunya, aquestes qüestions han estat molt presents en el pensament social. El text que es presenta pretén fer un cert inventari de treballs fets sobre la matèria i el context en què apareixen. Es fa un repàs crític de quines característiques tenen. S’assenyalen uns trets generals que s’aprecien arreu en el tractament de les migracions i uns trets més específics de la producció acadèmica a Catalunya. El text conclou amb algunes propostes. Paraules clau: recerca, migracions, Catalunya, metodologia.

Abstract Human mobility has drawn the attention of scholars from all branches of social sciences, as befits a phenomenon that is at the centre of any individual’s or social group’s life experiences. Most research has concentrated on one aspect of mobility: the one that is known by the term migration and its variants – emigration and immigration. In Catalonia, these issues have been a constant theme in social thinking. The article intends to make an inventory of the work done on this subject and the context in which it appears. The characteristics of this phenomenon are critically reviewed, some general features are observed on the treatment of migration, and some specific features of the academic production in Catalonia are pointed out. The text concludes with some proposals. Keywords: research, migration, Catalonia, methodology.

1. Aquest article recull els punts principals de la intervenció que l’autora va fer en la conferència inaugural del V Congrés Català de Sociologia, el 17 d’abril de 2009 (Universitat Autònoma de Barcelona, Campus de Bellaterra, 17 i 18 d’abril de 2009).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14 DOI: 10.2436/20.3005.01.37 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

1. Les migracions com a tema de recerca Les migracions constitueixen indiscutiblement un tema de debat actual en tots els mitjans de comunicació, al carrer i també en el món acadèmic. En aquest darrer, el món dels estudiosos, dels investigadors, dels ensenyants, l’aproximació al tema no és exclusiu d’una branca del coneixement, sinó que es fa des de diferents perspectives. De fet, totes les branques de les ciències de la societat treballen en aspectes més o menys diversos de la qüestió. L’antropologia, la sociologia, la geografia, l’economia, la psicologia social, la politologia, i potser la història, es troben ineludiblement amb un tema com aquest. I encara se n’hi haurien d’afegir algunes altres, com el dret i la demografia. Aquesta confluència de disciplines en l’estudi de la migració no és pas una opció. És un requeriment, una exigència derivada del caràcter mateix de la realitat en el coneixement de la qual es vol avançar. En efecte, el fenomen de la mobilitat humana en l’espai —igual que el de l’assentament— es troba al cor mateix de totes les experiències vitals, tant les personals com les col·lectives, en una forma o una altra. Constitueix una part intrínseca de les relacions socials i abraça totes les dimensions de l’existència humana (Castles, 2008, p. 4). Mirar d’entendre la migració (i la no migració, la permanència) és equivalent a mirar d’entendre la vida social. No cal dir que la pretensió és molt gran, i totes les vies d’aproximació poden confluir. Partint d’aquest punt, en aquest article es vol seguir el fil de la manera com s’ha desenvolupat l’estudi sobre les migracions en el nostre entorn, des de la sociologia i altres disciplines properes. Ho faré mirant de posar al dia coses que ja vaig escriure fa molts anys amb un col·lega, en Jordi Cardelús, en el Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans (segles xviii-xx) (a cura de Francesc Artal, Pere Gabriel, Enric Lluch i Francesc Roca, Barcelona, Edicions 62, 1979) i, posteriorment, en l’obra col·lectiva Visió de Catalunya: El canvi i la reconstrucció nacional des de la perspectiva sociològica (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987).

2. Els estudis sobre el tema. Evolució En el pensament sobre temes socials, a Catalunya, els moviments i els assentaments de població són qüestions que des de sempre hi han estat presents. Tant en les obres d’assaig com en la narrativa, hi ha hagut aportacions interessants. Però situem-nos més a prop en el temps, situem-nos en els anys posteriors a la Guerra Civil. La migració és un dels primers temes dels quals s’ocupa la sociologia en els moments inicials de la seva difícil formalització acadèmica, encara en ple franquisme, quan era una disciplina proscrita a les universitats i als centres d’estudis del nostre país i del conjunt d’Espanya. En els inicis d’aquest període, un autor de referència, com passa altres cops, no és precisament un científic social. És un escriptor, novel·lista i periodista, en Francesc (o Francisco o Paco) Candel. El seu llibre Els altres catalans (Barcelona, Edicions 62, 1964) fa furor i es reedita diverses vegades el mateix any de l’aparició. Abans o al mateix temps que aquesta aportació, però, ja n’hi havia hagut d’altres. En un terreny més «d’estudi», Jaime Utrillo havia tractat no pas de la immigració d’Espanya sinó de l’èxode rural a Catalunya en tres articles consecutius sota el mateix títol («El éxodo rural en Cataluña y zonas limítrofes: Reacciones de los centros nucleares», Revista Internacional de Sociología, núm. 34 i 36 de 1951 i núm. 38 de 1952)2 i en Joaquim Maluquer i Sostres abordava el tema de la immigració espanyola —ara sí— des de l’estranger (L’assimilation des immigrés en Catalogne, Ginebra, Librairie Droz, 1963) i en una part de la seva obra Població i societat a l’àrea catalana (Barcelona, Ed. A. C., 1965).

2. Revista Internacional de Sociología, núm. 34, p. 389-420; Revista Internacional de Sociología, núm. 36, p. 407-442; Revista Internacional de Sociología, núm. 38, p. 391-436. En el segon i tercer article l’autor signa com a Jaime Utrillo Morlius. I en tots tres articles indica que l’autor és del «Cuerpo de Inspectores Farmacéuticos Municipales».

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

També val la pena esmentar altres treballs. Per exemple, el de Rogeli Duocastella «Problèmes d’adaptation dans le cas de migrations intérieures. Un exemple en Espagne» (Population, núm. 1 (1957), p. 115-128), que segueix el seu estudi general sobre «Mataró 1955: estudio de sociología religiosa sobre una ciudad industrial española» publicat el 1961 a Cuadernos de Información Económica y Sociológica, núm. ix-x, p. 1-390); el de Maria de Bolós «La inmigración a Barcelona» (Estudios Geográficos, núm. xx (1959), p. 205-209); o el de Jaume Nualart, «La inmigración en Barcelona», Los problemas de la migración española, Semanas Sociales de España, Madrid, 1959, p. 35-52. D’altra banda, l’any 1965 el Patronato Municipal de la Vivienda organitza a Barcelona unes jornades el contingut de les quals es recull en la publicació Conversaciones sobre inmigración interior (Publicaciones del Patronato Municipal de la Vivienda, 1966). Més o menys al mateix temps, des de l’Abadia de Montserrat la revista Qüestions de vida cristiana publica el 1966 un número monogràfic sota el títol «La immigració» (1966, p. 31). I el 1968 apareix en català i en castellà el llibre La immigració a Catalunya (Barcelona, Edició de Materials, 1968), en el qual deu autors encapçalats per Antoni Jutglar tracten del tema en capítols separats. Entre els autors hi ha historiadors, economistes, urbanistes, psicòlegs i sociòlegs.3 En conjunt, doncs, uns inicis amb una aproximació prou variada. En aquestes primeres obres s’observa que estudiar la migració a Catalunya —en aquest cas la immigració— és, de fet, estudiar la societat catalana. El tema de la relació dels individus i dels col· lectius amb l’espai, de la seva mobilitat geogràfica i la seva permanència als llocs, no és sinó l’estudi de la formació, l’evolució i l’articulació de tot el conjunt social. Els títols dels diferents capítols de l’obra citada, La immigració a Catalunya, són força clars en aquest sentit. Recullen aquests camps temàtics: perspectiva històrica, els immigrants i l’economia, l’assimilació dels immigrants des del punt de vista d’un psicòleg, l’impacte en una ciutat del cinturó de Barcelona, aspectes sociològics de la integració dels immigrants, la qüestió de la cultura, la de l’escola, la planificació urbanística i el tema de l’habitatge. Aleshores, en els anys cinquanta i seixanta, l’atenció se centrava d’una manera gairebé exclusiva en la immigració que provenia de diferents zones d’Espanya. També es començava a dedicar atenció a l’emigració d’espanyols cap a Europa, i al «retorn» d’aquestes persones, sovint no pas als punts d’origen, sinó a altres llocs de l’Estat, entre els quals Catalunya. En períodes posteriors, la temàtica de les migracions s’ha anat afermant, paral·lelament al procés de desenvolupament de la sociologia a casa nostra. Cenyint-nos a aquesta disciplina, en les Primeres Jornades de Sociologia, que van tenir lloc als locals de l’IEC l’any 1981, les migracions no eren una de les àrees temàtiques, si bé se’n va parlar dins de l’àrea d’estructura social; mentre que en les sessions del cicle organitzat posteriorment (juny de 1983 - gener de 1984, recollides després en la publicació Visió de Catalunya ja esmentada) les migracions ja ocupen un lloc notable; i la presència s’ha consolidant en els congressos següents, fins a arribar l’any 2009 al V Congrés Català de Sociologia, on els organitzadors van decidir abordar el tema de manera monogràfica, sota el títol «Immigració i societat catalana».

3. Aquells mateixos anys, es produeixen un seguit d’estudis que aborden d’una manera més o menys directa la qüestió de la immigració, des de diferents disciplines. Així, des de l’economia alguns treballs ho fan quan s’ocupen de l’evolució de la població i la seva relació amb la industrialització i el mercat de treball en general. És el cas de l’economista Joaquim Muns (1962), «El crecimiento demográfico e industrial de la ciudad de Barcelona», Información Comercial Española, núm. 342, p. 103-110, o de Josep M. Muntaner, Ernest Lluch, Pere Campistol i Emili Gasch, o del ja citat Joaquim Maluquer. I, dins dels estudis de població, podríem situar també els treballs de Josep Iglesias, de Jordi Nadal o de Joan Vilà Valentí, de Maria de Bolós o d’Alfonso García Barbancho. En un altre terreny, el de l’urbanisme i l’habitatge, val la pena recordar que a Barcelona va tenir lloc la Semana del Suburbio i se’n recullen les comunicacions en la publicació Los suburbios 1957 (1957), Barcelona, i hi ha diverses publicacions d’aquests anys (J. M. Martínez-Marí, A. Romeu Sabater, E. Ivern, J. Olives i M. Echenique, entre d’altres) que toquen temes de barris relacionats d’alguna manera amb la immigració pobra. Aquests treballs contribueixen des de diferents angles al debat sobre la relació entre suburbi, barraquisme i immigració.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

associació catalana de sociologia

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

Aportacions i estudis de tota mena han proliferat en els darrers decennis, especialment a partir dels anys noranta. Hi ha hagut un creixement exponencial, detectat en diversos «estats de la qüestió». Per exemple, fa uns anys vam estudiar amb col·legues del Grup de Recerca sobre Migracions (GRM) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la producció de treballs sobre migracions amb relació a Catalunya en un període de vint-i-cinc anys (de 1975 a 2000). 4 L’augment que es constatava era sorprenent. De 16 estudis enregistrats en el quinquenni 19701974 s’havia passat a 418 per al quinquenni 1995-1999, i el salt més fort se situava en els inicis dels anys noranta. Hi ha també un nombre altíssim de congressos, seminaris, tesis doctorals, conferències, articles i reportatges sobre migracions. I cal no oblidar, tampoc, l’activitat de les administracions públiques catalanes, en diferents àmbits i nivells, que dóna lloc a moltes publicacions i nombrosos informes no publicats. Fins a la primera meitat dels anys vuitanta, la recerca se centra bàsicament en la immigració provinent d’Espanya. Les dues regions que concentren l’atenció són Andalusia i Galícia; curiosament no ho fan Aragó ni Extremadura. Posteriorment, hi ha un canvi radical en les prioritats de la recerca. D’una banda, l’estudi dels fluxos migratoris amb Espanya gairebé desapareix de l’escenari i els estudis que n’agafen el relleu són els que fan referència a la immigració d’estrangers. La importància quantitativa i el ritme sobtat dels fluxos d’entrada d’estrangers expliquen en part el canvi, però no justifiquen l’oblit d’altres fluxos. De l’altra, l’enfocament passa d’aplicar una òptica d’ubicació dels migrants en l’estructura social a atorgar la primacia a l’origen i la nacionalitat de les persones. En conjunt, es pot dir sense exageració que el tema de les migracions ha tingut en els darrers temps una força d’impacte tan gran que ha acaparat una bona part de la recerca i, en tot cas, ha proporcionat molta feina a gran quantitat de professionals de la sociologia (i altres ciències de la societat) —entre els quals em compto, és clar.

3. El context de la proliferació dels estudis A què pot respondre l’increment exponencial d’estudis sobre la migració, en aquests últims anys? En primer lloc, deu respondre parcialment a una nova situació de la recerca en general a Catalunya i a Espanya, i no només en l’àmbit de la sociologia. Això vol dir un creixement de recursos dedicats a recerca i l’entrada de la immigració com a tema prioritari en programes de recerca, pública o de fundacions. Paral·lelament i en relació amb això, hi ha un augment lògic del nombre d’investigadors. I també un augment del nombre de publicacions i revistes científiques, acompanyat d’un altre factor de molt pes: la progressió notable de les pressions que els investigadors reben per a tenir en l’historial acadèmic una bona llista de publicacions. Però, en el cas de les migracions, l’eclosió del tema es produeix també com a resposta a la visibilitat que adquireix la immigració estrangera en la segona meitat dels anys vuitanta i sobretot en els anys noranta (increment i diversificació de fluxos).5 Potser això, a l’inici, era una reacció anticipada, per mimetisme amb el que passava a Europa, una importació de problemàtiques en relació amb l’arribada i la incorporació d’estrangers. Però després la situació aquí ja respon a una realitat ben present. Al mateix temps, es pot dir que possiblement el gran nombre d’estudis és una resposta a la constatació clara que la migració, a Catalunya com en altres llocs, és un fenomen estructural. Tal com passa en qualsevol societat no tancada. I això és especialment cert a Catalunya, terra de pas, com sabem, i també nació colonitzadora i colonitzada. País on es produeix una gran quantitat de moviments de població, amb oscil·lacions i amb moments alts, com és el cas d’ara.

4. À. Pascual de Sans (dir.), V. de Miguel Luken, R. Morén Alegret i M. Solana Solana (2002), Migracions a Catalunya: L’estat de la qüestió (1975-2000), Bellaterra (Barcelona), Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. 5. Cal assenyalar que això no havia passat amb els grans fluxos migratoris d’Espanya de la segona meitat del segle xx.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

Tenim, doncs, una producció molt considerable sobre el fenomen de la migració i sobre els assumptes que s’hi relacionen. Potser no es pot dir que s’hagin diversificat les temàtiques, que ja eren prou variades, però s’han introduït aspectes nous, com assenyalaré més endavant. Els estudiosos del tema han treballat molt, sobre moltes coses i des de molts angles. En conjunt, es disposa, doncs, d’un material valuós que proporciona elements importants per al coneixement d’unes qüestions prou complexes i sempre en procés de canvi.6 El conjunt de treballs presentats en el darrer Congrés Català de Sociologia, ja esmentat, n’és un bon exemple. Un exemple de la gran varietat i de la riquesa notable del tractament que s’està donant a la qüestió.

4. Algunes característiques del tractament del tema L’examen d’aquesta producció científica permet descriure el panorama de la recerca i destacarne alguns trets que poden contribuir al debat sobre el treball dels científics socials al voltant de la migració i sobre les vies per on es pot continuar avançant. Els punts que assenyalaré esquemàticament són, com és lògic, discutibles, i prenen una forma crítica, que és la pròpia d’unes persones que tenen el privilegi i la responsabilitat de ser retribuïdes per dedicar-se a pensar. En tractaré en dos blocs: l’un de referit als trets generals que s’observen en la producció científica, tant la feta a Catalunya com la que es fa en molts altres països, i l’altre de referit als trets més específics de la producció catalana.

4.1. Trets generals —— Una cosa prou coneguda, que tots nosaltres hem pogut constatar, però que persisteix i sovint distorsiona les recerques ja en el punt de partida, és l’ambigüitat, la indefinició, en l’ús dels conceptes centrals de la temàtica de les migracions. La confusió semàntica ha estat massa sovint la norma. Però cal distingir: —— Una cosa és que d’un mateix concepte hi hagi i s’utilitzin diferents definicions: mentre quedi clar en cada cas, no hi ha d’haver cap problema per a treballar. —— L’altra és que la dificultat de definició desemboqui en una confusió d’idees: això sí que és un problema. —— I encara una altra és l’ús trampós de conceptes mal definits o no definits: s’introdueix expressament la confusió. Com tots sabem i ja he tingut ocasió de comentar altres vegades en aplicació a aquest camp d’estudi, la plasticitat dels conceptes pot ser interessant per a estimular el pensament, però hi ha indefinicions que només confonen, perquè donen per pensades una sèrie de coses i per acceptades unes proposicions mancades de base o directament tramposes. —— Les migracions es prenen sovint com a variable independent, massa de cara. No es fa prou referència al context i a les circumstàncies als quals respon la mobilitat espacial de la població. El context és fonamental i moltes vegades no s’hi presta prou atenció. Sovint els estudiosos ens hem aproximat a la migració com a esdeveniment, i com a esdeveniment central, quan és un epifenomen. I justament aquí hi ha un problema molt important, i és que no es consideren ni es posen en qüestió tot un seguit d’elements bàsics sobre els quals s’articulen els moviments de població: —— ni el model socioeconòmic, —— ni el funcionament del mercat de treball,

6. I ens endinsem ara en un nou escenari, derivat de la crisi en què estem immersos, que també caldrà estudiar.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

associació catalana de sociologia

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

—— ni el model urbanístic, —— ni la delimitació dels espais, —— ni les jerarquies d’aquests espais (països tercers, països pobres, Europa, Espanya, Catalunya, camp, ciutat...). —— Es fa un joc de paraules entre migració i mobilitat. No perquè s’apliquin a objectes intrínsecament diferents, sinó per un biaix de classe. Emigren i immigren els pobres, i els moviments que generen s’han de reprimir, controlar o protegir paternalment, segons la ideologia i les circumstàncies. Els benestants —estudiants, artistes, executius, empresaris—, en canvi, no migren sinó que es traslladen, es mouen, es desplacen, i els seus són fluxos que cal fomentar de totes passades. —— Es deixa en segon terme l’ampliació de l’objecte d’estudi, passant del concepte de migració al concepte de mobilitat, i més encara al binomi mobilitat/assentament, entès com una ampliació del camp d’anàlisi i introduint una nova concepció de les relacions de la població amb els llocs. I és precisament aquesta nova concepció la que permetria, entre altres coses, trencar dicotomies tan usades fins ara com la de zones d’emigració i zones d’immigració, migració interior i migració exterior, o assumir la importància de les trajectòries migratòries més o menys complexes i més o menys recurrents. —— Sembla que no s’ha donat prou importància a la qüestió de la identificació geogràfica de les persones amb els llocs, i especialment amb uns llocs especials, que serien llocs propis o idiòtops, i el paper clau que tenen aquests llocs en les històries personals i col·lectives. —— Es presta més atenció als individus que als grups socials, quan són els actors principals dels fenòmens que s’estudien. Aquí entraria el paper de les famílies en les decisions. I només recentment s’ha valorat tal com es mereix la importància de les xarxes socials. Semblantment, es presta poca atenció a la importància i a l’especificitat del paper de les dones en la migració i l’assentament. Això és més sorprenent, atès que el nombre de dones investigadores en aquest camp és molt alt. —— La interdisciplinarietat necessària en aquests temes es veu frenada per la compartimentació acadèmica en departaments rígids (aquí al nostre país les àrees de coneixement absurdes). A vegades hi ha més simultaneïtat que col·laboració. I així es fa difícil entendre el conjunt dels processos socials implicats. —— La selecció de temàtiques està sotmesa a: a) la demanda política (les decisions a curt termini i la crida de vots); b) la demanda social associada (temes problemàtics en el terreny de la seguretat i de l’assistència social), i c) la demanda de les carreres dels investigadors, sotmeses més que no sembla a les modes acadèmiques. El finançament (necessari en molts casos) està subjecte a les exigències i possibilitats dels actors implicats. —— Alguns treballs acadèmics expressen més la descoberta dels investigadors d’un món que els queda lluny i que desconeixen que no pas una interpretació que comporti un avenç en el coneixement científic. —— Les dades quantitatives sobre el tema s’imposen sovint com a resposta per sobre d’unes preguntes o hipòtesis de recerca inexistents o no prou explícites. Potser es deu, en part, a la dificultat d’aconseguir la informació. Però les dades quantitatives no parlen mai per si soles.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

—— No tractarem aquí d’alguns problemes metodològics ja prou coneguts en el terreny de l’obtenció directa de dades (mostres, ús de l’enquesta amb qüestionari establert...). Només cal advertir que la recerca en migració és un camp que es presta a errors molt sensibles i això es reflecteix en alguns treballs. Als errors més comuns, s’hi afegeixen en aquest cas els derivats d’una mala resolució del tema de les diferències lingüístiques, culturals i de context.

4.2. Trets addicionals més específics de Catalunya —— Delimitació parcial del fenomen migratori, reduint-lo excessivament a la immigració (i, encara, a un tipus d’immigració determinat), oblidant l’emigració, i relegant també en els treballs les migracions amb Espanya i els desplaçaments per l’interior de Catalunya a una presència molt secundària, segurament massa secundària, a partir dels anys vuitanta. Bé, de l’emigració exterior, sí que se n’ha tractat, però bàsicament en relació amb èpoques històriques passades (període colonial i postcolonial) i, en especial, amb l’exili lligat a la guerra espanyola. —— Debat de conceptes al voltant de la relació entre la població instal·lada en un lloc i els que hi arriben. Debat a vegades més profund, a vegades més nominal. Assimilació, integració, inclusió, acomodació, inserció són termes que es fan servir profusament, en «positiu»; i en «negatiu» serien termes com exclusió, marginació, guetització. Molt sovint en aquests debats es parteix d’unes idees molt reduccionistes: que els immigrants vénen per quedar-se i que vénen per necessitat econòmica peremptòria. Rarament es fa intervenir, i encara menys es posa en qüestió, la societat a la qual els immigrants arriben. —— En anys més recents —i coincidint amb estudiosos europeus i americans— s’incorpora amb força la temàtica del que ara molts anomenen transnacionalisme, i també la relació entre migració i desenvolupament. Tot això és objecte de forts debats. Més recentment, es va introduir el tema de les xarxes migratòries i el concepte de circularitat. Hi ha un camp interessant en aquesta línia (i també distorsions que cal evitar). —— Superat l’ús desafortunat de l’expressió comunitat immigrant per a designar conjunts de persones sense cap vincle social entre elles, construïts per la mirada aliena, es continua abusant de l’expressió col·lectiu immigrant. El mateix es podria dir de l’expressió nouvinguts, concepte benintencionat introduït recentment. L’abús, quan la denominació s’aplica d’una manera genèrica, prové de la fixació de pertinença que aquesta denominació comporta per a un conjunt de persones la situació de les quals és justament molt mudable. La nostra visió d’investigadors es fixa en la condició que se’ls atribueix i reforça la connotació que ja la societat que els inclou tendeix a fer. Això facilita que se’n parli com un tot, i d’aquí a la pregunta absurda i capciosa de si els immigrants són un problema o una oportunitat només hi ha un pas. S’ha de plantejar qui, com i què: especificar i contextualitzar. —— A l’inici, la premissa no discutida era que calia fer dels immigrants uns catalans (uns altres catalans, en la feliç expressió de Candel). Amb això, a vegades, s’ha fet passar l’afirmació errònia d’una cultura catalana fixada i d’alguna manera superior. Després, amb l’onada de progressisme, ha primat la idea que la diversitat és l’objectiu no discutit. Es posa un èmfasi excessiu en aquesta qüestió, aplicada als anomenats immigrants, com si la diversitat fos una qüestió de procedències. Això contribueix justament a fixar unes diferències. S’obvia, així, el fet que tothom és divers, no només els immigrants. I el fonament de qualsevol societat és allò que les persones que la formen tenen en comú, o de semblant, i no allò que les fa diferents. Unes coses que la gent comparteix dins de la riquesa de la diferència.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

associació catalana de sociologia

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

—— Es pot observar una imposició anglosaxona dels enfocaments. Se seleccionen de manera esbiaixada uns temes, que tenen sentit en altres contextos. I la producció pròpia s’hi ha de sotmetre i al mateix temps és fagocitada. —— Hi ha un cert «atrapament» dels estudiosos interessats en aquests temes pels fenòmens més aparents, més visibles, que es produeixen al seu entorn, cosa que se suma al miserabilisme que sovint afecta les ciències de la societat. Exemples d’això serien: —— Estudi de la immigració interior i de l’exterior separadament, segons els moments, quan tots dos fenòmens coexisteixen i s’interrelacionen. —— Estudi preferent de la immigració que es considera possible generadora de problemes, sempre amb una visió de dalt a baix. —— Lligat a aquest atrapament, s’observa una immediatesa excessiva. Això ha dificultat (o impedit) una visió prou distanciada dels fenòmens en joc. És obvi que cal reaccionar a les circumstàncies de cada moment, i segurament s’ha avançat molt en estudis puntuals, empírics. Però ha quedat en segon terme la construcció teòrica i l’articulació de tot plegat en una visió de conjunt de la societat catalana en la seva transformació contínua. No la gran teoria, sinó la comprensió atenta dels fets i de les situacions.

5. Suggeriments per a seguir endavant Com és lògic, el primer suggeriment per a avançar en la recerca sobre migracions seria insistir en els encerts importants del tractament fet fins ara i, al mateix temps, considerar i revisar els punts febles i les possibles mancances, alguns dels quals he intentat recollir en els punts anteriors. Però se’n poden afegir d’altres, més o menys relacionats i que assenyalo de manera succinta a continuació. Seria bo treballar en l’apropament de les diferents ciències de la societat. El distanciament les ha perjudicades totes. Però caldria que l’apropament fos real, no burocràtic. Cal obtenir finançament per a treballar en aquesta línia de col·laboració i intercanvi real. Mirar d’aconseguir una validesa més gran de les dades disponibles i una utilització millor de les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen en el seu tractament. Aquí tindria un lloc preferent una disciplina que no és estrictament una ciència social: la demografia. Pot aportar al treball dels estudiosos que es preocupen dels conceptes i de les relacions entre conceptes una valoració crítica de les fonts de dades i un tractament d’anàlisi demogràfica de la informació que proporcionen. Però cal estar atent a la pretesa objectivitat de les dades quantitatives, a la qual he fet referència. Insistir en els estudis fets amb un enfocament sistèmic i longitudinal, idoni per a la temàtica de què cal tractar. Ja s’hi està avançant. Seria bo aprofundir en un tractament de dades quantitatives ja disponibles i d’altres que segurament es posaran a disposició dels investigadors. Tenir presents també en aquest sentit les possibilitats que una metodologia rigorosa d’anàlisi qualitativa pot oferir. L’aproximació biogràfica proporciona una via d’estudi molt interessant, en aquesta mateixa línia. Procurar que en els àmbits acadèmics internacionals hi hagi una valoració dels estudis de la realitat de les nostres societats perifèriques, i nosaltres mateixos dedicar-hi atenció,7 i exposar-los sense complexos de localisme. I, si és possible, presentar i publicar aquests estudis en les llengües dels àmbits treballats. En tot cas, amb un respecte per aquestes llengües. Per exemple, que les entrevistes en profunditat es puguin fer en les llengües de cadascú i es puguin transcriure també així, amb traducció annexa si cal. I que les presentacions en congressos acceptin formes d’expressió particulars.

7. Lluís Recolons plantejava fa un temps la conveniència de prestar més atenció a l’Europa meridional, en el conjunt dels models més tipificats internacionalment en l’obra «Quatre apunts sobre sociòlegs i immigració», Butlletí de l’Associació Catalana de Sociologia, núm. 89 (maig 2007), p. 4-5.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

Aportar idees innovadores i prospectives en la interpretació dels fenòmens que ens ocupen, en la seva articulació amb el conjunt de la realitat social i en la possible evolució de tot plegat. En la línia que fan alguns assaigs i, fins i tot, novel·les. Anar més enllà del vol ras i de l’anar a remolc dels fets que caracteritzen a vegades els estudis socials, sotmesos a requisits burocràtics o d’encàrrec, o a interessos de carreres acadèmiques. Caldria passar de la descoberta —i la seva divulgació— a una manera nova i conjunta de mirar la realitat i proposar-ne interpretacions audaces i de caire innovador. La recerca necessita un cert grau de passió, difícil, val a dir, en les circumstàncies actuals de les nostres institucions universitàries.

6. Nota final Els científics socials que estudien els moviments de població molt sovint s’hi apropen des d’un punt de partida valoratiu: la migració és una cosa positiva que cal defensar; o bé: la migració és un risc o una amenaça. Potser podríem fer una aproximació com la de Candel, que va tenir la virtut de no prendre-hi partit. La migració és, com hem dit, un fenomen estructural de les nostres societats, en si mateix no és positiu ni negatiu, i la seva incidència sobre les persones i els grups implicats depèn de les circumstàncies personals i dels entorns socials que la conformen, l’emeten i la reben.

Referències bibliogràfiques Artal, F.; Gabriel, P.; Lluch, E.; Roca, F. (cur.) (1979). Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans (segles xviii-xx). Barcelona: Edicions 62. Bolós, M. de (1959). «La inmigración en Barcelona». Estudios Geográficos, núm. xx, p. 205-209. Candel, F. (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62. Castles, S. (2008). «Development and migration - migration and development: What comes first?». Nova York: Social Sciencie Research Council. Duocastella, R. (1957). «Problèmes d’adaptation dans le cas de migrations intérieures. Un exemple en Espagne». Population [París], núm. 1, p. 115-128. — (1961). «Mataró 1955: Estudio de sociología religiosa sobre una ciudad industrial española». Cuadernos de Información Económica y Sociológica, núm. ix-x, p. 1-390. Duocastella, R. (comp.) (1957). Los suburbios 1957. Barcelona: Gráficas Levante. Jutglar, A. [et al.] (1968). La immigració a Catalunya. Barcelona: Edició de Materials. [Edició en castellà del mateix any] «La immigració» (1966). Qüestions de Vida Cristiana, 31. [Monogràfic] Maluquer i Sostres, J. (1963). L’assimilation des immigrés en Catalogne. Ginebra: Librairie Droz. — (1965). Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: Ed. A. C. Muns, J. (1962). «El crecimiento demográfico e industrial de la ciudad de Barcelona». Información Comercial Española [Madrid], núm. 342, p. 103-110. Nualart, J. (1959). «La inmigración en Barcelona». A: Los problemas de la migración española. Semanas Sociales de España. Madrid: Junta Nacional de Semanas Sociales, p. 35-52. Pascual de Sans, À. (dir.); Miguel Luken, V. de; Morén Alegret, R.; Solana Solana, M. (2002). Migracions a Catalunya: L’estat de la qüestió (1975-2000). Bellaterra (Barcelona): Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. Patronato Municipal de la Vivienda (1966). Conversaciones sobre inmigración interior. Barcelona: Publicaciones del Patronato Municipal de la Vivienda. Recolons, L. (2007). «Quatre apunts sobre sociòlegs i immigració». Butlletí de l’Associació Catalana de Sociologia, núm. 89, p. 4-5. Utrillo Morlius, J. (1951). «El éxodo rural en Cataluña y zonas limítrofes. Reacciones de los centros nucleares». Revista Internacional de Sociología, núm. 34, p. 389-420. — (1951). «El éxodo rural en Cataluña y zonas limítrofes. Reacciones de los centros nucleares». Revista Internacional de Sociología, núm. 36, p. 407-442.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

associació catalana de sociologia

L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana Àngels Pascual de Sans

Utrillo Morlius, J. (1952). «El éxodo rural en Cataluña y zonas limítrofes. Reacciones de los centros nucleares». Revista Internacional de Sociología, núm. 38, p. 391-436. Visió de Catalunya: El canvi i la reconstrucció nacional des de la perspectiva sociològica (1987). Barcelona: Diputació de Barcelona.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 5-14

Articles

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya1 The residential dynamics of foreign populations in Spain’s main metropolitan regions Jordi Bayona i Carrasco Fernando Gil-Alonso Isabel Pujadas Rúbies Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona Correspondència: Jordi Bayona i Carrasco. Departament de Geografia Humana. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. C. Montalegre, 6, 08001, Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 934 037 846. Fax: 00 - 34 - 934 037 850. A/e: jordibayona@ub.edu. Data de recepció de l’article: desembre 2010 Data d’acceptació de l’article: març 2011

Resum El text analitza els canvis en les dinàmiques residencials metropolitanes de les quatre regions metropolitanes més grans d’Espanya (Barcelona, Madrid, Sevilla i València) com a producte de la incorporació de la població de nacionalitat estrangera. Aquesta arribada s’ha produït amb una alta intensitat i en un espai temporal curt, amb diferents impactes en el territori. Als principals centres urbans aquest fet significa el trencament de la dinàmica precedent d’estancament i disminució de la població, cosa que n’impulsa la recuperació demogràfica. D’una situació en què els centres urbans perdien població a causa de processos de subur banització residencial, es passa a una de nova caracteritzada pel creixement d’aquests centres, mentre al mateix temps continuen, i fins i tot s’intensifiquen, les dinàmiques residencials metropolitanes, a les quals els estrangers també s’afegeixen. Les quatre regions considerades agrupen fins a 13,6 milions de persones, el 30 % de la població espanyola, i gairebé dos milions d’estrangers, el 35 % dels estrangers a Espanya. Paraules clau: població estrangera, immigració internacional, distribució de la població, mobilitat residencial, àrees metropolitanes, Espanya.

1. Aquest text forma part dels projectes finançats pel Ministeri de Ciència i Innovació «Estrategias residenciales y modelos urbanos en la RMB (CSO2010-22117-C02-02)», dirigit per la doctora Anna Alabart, i «La dinámica demográfica en España a través de los censos del siglo xx. Análisis histórico y territorial (CSO2008-06217)», dirigit pel doctor Fernando Gil. Els doctors Jordi Bayona i Fernando Gil-Alonso són actualment investigadors del Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona (UB), en el marc dels programes Juan de la Cierva i Ramón y Cajal, respectivament, del Ministeri de Ciència i Innovació, cofinançats pel Fons Social Europeu. Ambdós són també membres del grup de recerca consolidat Població, Territori i Ciutadania, reconegut per la Generalitat de Catalunya (2009SGR01086) i dirigit per la doctora Isabel Pujadas, catedràtica del Departament de Geografia Humana de la UB.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32 DOI: 10.2436/20.3005.01.38 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Abstract The main goal of this paper is to analyse the population dynamics of Spain’s four largest metropolitan regions (Barcelona, Madrid, Seville and Valencia) which have recently been characterised by a significant and rapid increase in residents of foreign origin. This increase has reversed the pre-existing situation of population stagnation and decline in these key urban nuclei, the populations of which are now increasing. If suburbanisation was the main cause of the previous phase, currently urban growth runs in parallel to an intensified suburbanisation process in which foreign residents are increasingly present. This paper studies these dynamics in the four main metropolitan areas of Spain that have a total population of 13.6 million residents (30 % of Spain’s population) of which nearly two million are of foreign origin. Keywords: foreign population, international migration, population distribution, residential mobility, metropolitan areas, Spain.

1. Introducció La immigració internacional, en els darrers anys del segle xx i els primers del xxi, ha representat per a Espanya un creixement extraordinari de la població, que augmenta dels 40,2 als 46,6 milions entre els anys 1999 i 2009, any en què s’arriba fins als 5 milions i mig d’estrangers, cosa que significa un 12 % de la població, en un fenomen sense precedents a Espanya (Domingo i Gil-Alonso, 2007; Ribas-Mateos, 2004), producte d’haver experimentat els fluxos migratoris internacionals més intensos entre el conjunt de països europeus durant aquest període. En aquest context, ens plantegem l’estudi de l’impacte del creixement migratori a les principals àrees metropolitanes espanyoles, les quals s’han conformat com els principals centres de recepció d’immigrants internacionals. L’atenció es focalitzarà en les transformacions demogràfiques que implica aquest creixement i en l’impacte que té sobre les dinàmiques residencials preexistents, les quals es caracteritzaven per un fort procés de suburbanització i periurbanització residencial. Les àrees metropolitanes analitzades (Barcelona, Madrid, Sevilla i València) sumen conjuntament 13,6 milions de persones, i han conegut en els últims deu anys un creixement net de més de dos milions de residents, increment que en un 84 % és producte directe de l’aportació de residents estrangers. Les grans ciutats espanyoles sembla ser que haurien seguit els patrons clàssics de les metròpolis europees (Nel·lo, 2004) i estarien entrant en aquests moments en la darrera fase de recentralització (Cheshire, 1995; Champion, 2001), de manera que guanyen població de nou als centres urbans després de molts anys de pèrdues demogràfiques. Aquest fenomen es troba relacionat, sense cap dubte i en el cas d’Espanya, amb l’arribada massiva d’immigrants estrangers, els quals s’han convertit en actors clau dels fluxos residencials intrametropolitans en aquesta última dècada (Bayona i Gil-Alonso, 2008; Pozo i García, 2009), al mateix temps que els centres urbans continuen perdent població amb nacionalitat espanyola. Tot i això, López-Gay (2011) apunta una lleugera inflexió de la dinàmica migratòria encara negativa dels espanyols, cosa que es podria interpretar com que les grans ciutats centrals podrien estar recuperant poder d’atracció de manera incipient i, per tant, començant a experimentar la recentralització en el sentit que va ser creat el concepte, és a dir, a partir d’un possible retorn de la mateixa població que anys abans havia abandonat la ciutat central. Les relacions entre la immigració internacional i els canvis en les dinàmiques demogràfiques i residencials urbanes han estat explorades per diversos investigadors europeus i nord-americans des de diverses perspectives: les diferències de tinença de l’habitatge entre autòctons i estrangers (Bonvalet et al., 1995; Borjas, 2002; Carter et al., 2007; Bolt et al.; 2008; Hamnett i Butler, 2010); el comportament diferencial respecte a la mobilitat residencial dels nacionals i immigrants (López, 2008; Zorlu i Latten, 2009), o, en el context del debat ciutat compacta davant de difusió suburbana, l’impacte de l’arribada de migrants estrangers sobre els canvis de densitat a les ciutats (Fulton et al., 2001; Myers, 2001; Bae, 2004). Els estudis clàssics sobre mobilitat comencen amb els treballs de Rossi (1955), en què es

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

destaca la importància del cicle de vida en la mobilitat. D’aquesta manera, aspectes com la formació i la dissolució de llars marcarien l’evolució de la mobilitat, però també la millora de les condicions de l’habitatge, amb relació a l’habitatge actual (Clark i Onaka, 1982; Bonvalet i Fribourg, 1990). Si fem referència als estrangers, d’una banda, s’apunta l’existència d’una mobilitat més elevada ja sigui per les seves característiques sociodemogràfiques (Bélanger, 1993; Newbold, 1996; Rogers i Henning, 1999; Trovato, 1998) com per una disposició més gran a migrar que la població autòctona (Bélanger i Rogers, 1992; Rogers i Hennig, 1999), al mateix temps que les seves pautes espacials són diferents (Frey, 1996), i, de l’altra, destaca també la mobilitat més gran en les etapes inicials del seu assentament, situació que s’ha corroborat en el cas espanyol (Recaño, 2002; García-Coll, 2005). Si al conjunt d’Europa s’assenyala la importància del parc d’habitatges públic en l’assentament d’immigrants internacionals, a l’Europa del sud, on aquest parc és molt reduït, i a més l’accés a l’habitatge es produeix majoritàriament a través de la propietat, s’identifiquen altres formes d’inserció, que per les característiques que tenen afecten directament les dinàmiques suburbanes. Malheiros (2002) apunta que, per a aquestes ciutats, la població estrangera mostra a mitjan anys noranta uns nivells elevats de suburbanització, d’una manera similar a les classes socials mitjanes i baixes que també viuen, en bona part, fora de la ciutat central. Així, i al contrari de la relació establerta a mitjan segle xx en el context nord-americà, en què la suburbanització superior dels estrangers es relacionaria amb avanços en el procés d’incorporació (des d’una perspectiva assimilacionista en aquest cas), a les grans ciutats del sud d’Europa la suburbanització superior (en un context d’habitatge en propietat majoritari) estaria lligada a una qualitat inferior de l’habitatge dels estrangers (Arbaci i Malheiros, 2010). Existeix també aquest assentament diferencial en funció de la nacionalitat a Espanya? Per a contestar aquesta pregunta s’estudia l’evolució de la població de les quatre urbs seleccionades a partir de 1999 (coincidint amb el moment en què comença l’etapa de creixement accelerat de la immigració internacional) tant en el volum com en la composició per nacionalitat de la població, i també la mobilitat residencial entre aquestes ciutats i les respectives regions metropolitanes. Es pretén, així, buscar les regularitats i diferències existents a les quatre àrees urbanes, partint de la base que Madrid i Barcelona han actuat com a centres de recepció, atracció i redistribució de la població immigrant, amb alts percentatges de població estrangera. A aquestes dues grans metròpolis, s’hi afegeix l’anàlisi de la dinàmica existent en les dues regions urbanes següents en termes d’importància demogràfica, encara que ambdues tinguin una estructura metropolitana menys consolidada: València, amb percentatges més baixos d’estrangers residents però també elevats, i Sevilla, amb un impacte més baix de la immigració internacional.

2. Dades, metodologia i definició de les àrees metropolitanes En aquest treball les dades de població utilitzades provenen del Padró continu de població, amb data de referència 1 de gener, i l’any 2009 és el darrer amb dades disponibles en el moment de redactar aquest text. Aquestes dades seran utilitzades per a estudiar l’evolució de la població total i de la població en funció de la nacionalitat (espanyola i estrangera) a escala metropolitana. El Padró continu és la font que proporciona les dades oficials de la població, depèn dels diferents ajuntaments i és controlat i centralitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), i recull la població estrangera amb independència de la seva situació legal al país, tot i que darrerament i a causa dels conflictes sobre l’empadronament d’estrangers en situació irregular en alguns municipis, puguin sorgir dubtes sobre l’impacte d’aquestes polítiques en la distribució territorial de la població al padró (Domingo i Sabater, 2010). Les dades de migracions residencials, considerant com a tals els canvis de municipi a escala metropolitana, provenen en canvi de l’anàlisi de les microdades de l’estadística de variacions residencials (EVR), del període 1999-2008. D’aquesta font obtenim els canvis de municipi fets per la població segons la nacionalitat, el sexe i l’edat, amb el municipi de sortida i el de destinació, font que es deriva del Padró continu de població. S’ha considerat el període temporal dels deu darrers anys, anys que coincideixen amb els de més intensitat del fenomen migratori a Espanya, i que confi-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

guren el període d’estudi d’aquest treball, i es poden observar, el darrer any, els primers efectes de la crisi econòmica internacional i del mercat de l’habitatge espanyol sobre la mobilitat de la població. Pel que fa a la delimitació de las àrees metropolitanes, de manera similar a la classificació utilitzada per Nel·lo (2004), per a Barcelona s’han considerat els 164 municipis de la reconeguda Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), que té més de 3.300 km2 i 4.992.193 residents segons el Padró de 2009. Per al cas de Madrid, i davant la multiplicitat de definicions metropolitanes existents tant de diversos autors com de les administracions, s’ha recorregut a la definició metropolitana que trobem en l’Atlas de las áreas urbanas de España, en què consta la capital i 51 municipis metropolitans més, que sumen aproximadament 2.890 km2 i un total de 5.966.067 residents l’any 2009. Utilitzant aquesta mateixa font s’ha delimitat la Regió Metropolitana de Sevilla (RMS), on a més de Sevilla capital consten 23 municipis metropolitans (dos més dels definits com a tals segons l’Institut d’Estadística d’Andalusia), amb un total de 1.529,2 km2 i 1.275.032 residents l’any 2009. Per a la Regió Metropolitana de València (RMV), s’han considerat els 44 municipis de l’Horta Valenciana, amb 628,2 km2 i 1.549.713 residents, tal com els defineix l’Institut Valencià d’Estadística. Aquestes definicions són molts cops funcionals o es desprenen de la divisió administrativa i no sempre acaben de reflectir correctament les dinàmiques de població existents (Pozo i García, 2009, per a Madrid), però en canvi faciliten la comparació amb altres estudis que utilitzen les mateixes definicions oficials, raó per la qual s’han emprat les definicions aquí apuntades. Atesa l’alta diversitat de situacions dins d’una mateixa àrea metropolitana, s’ha considerat necessari diferenciar els municipis en funció de les característiques que tenen. En aquest cas, s’ha optat per agrupar els municipis metropolitans en funció de la grandària de la població, ja que considerem que la grandària pot afectar clarament els processos de suburbanització, partint de la hipòtesi que les ciutats grans metropolitanes —i no tan sols les capitals— estarien perdent població autòctona per suburbanització, al mateix temps que les ciutats petites de les àrees metropolitanes l’estarien guanyant a causa de la continuació i intensificació d’aquest procés (els mateixos autors han considerat l’anàlisi a partir de la distància al centre metropolità en Bayona et al., 2011a). S’ha fixat la grandària dels municipis a partir del Padró continu de l’any 2009.

3. Noves dinàmiques de creixement de la població urbana com a conseqüència de la immigració internacional Abans del període actual, caracteritzat per l’arribada massiva de migrants internacionals, etapa que comença a partir de finals dels anys noranta, la dinàmica demogràfica de les quatre ciutats estudiades consistia en una pèrdua neta significativa de residents a causa dels processos de suburbanització i d’expansió de la metropolització imperants, tant a Barcelona ciutat (250.000 habitants menys des de 1981 a 1996, un 14 % de la població), com a Madrid, que mostrava un saldo negatiu de 330.000 persones i un 10,5 % de la població en el mateix període temporal. En canvi, les ciutats de València i de Sevilla van continuar creixent uns anys més, i van arribar al màxim de població més tard, a principis dels anys noranta, per a entrar seguidament en una dinàmica negativa a mitjan dècada, justament quan les dues ciutats espanyoles més grans aconseguien estabilitzar la població en coincidir amb l’arribada inicial dels estrangers. L’any 1999, punt de partida d’aquest treball, la població estrangera present a les quatre ciutats considerades es mantenia en unes xifres relativament baixes, tot i que aquesta data coincideix a grans trets amb l’inici de l’etapa de creixement migratori, que es caracteritzarà per la seva intensitat. D’aquesta manera, el màxim percentatge d’estrangers s’observava a la ciutat de Madrid, amb un 2,8 % de la població, i a la de Barcelona, amb un 2,5 %. Amb valors més baixos trobàvem València, amb un 1,2 %, per tan sols el 0,6 % que representaven els estrangers a Sevilla. Deu anys més tard, aquests percentatges han experimentat un creixement fort i continu (figura 1) i s’eleven ara per ara al 17,5 % i al 17,4 % a Barcelona i Madrid, respectivament, al 15,1 % a València i al 4,9 % a Sevilla. Si a les tres primeres ciutats es multiplica d’una manera clara la població estrangera resident, a Sevilla el creixement és força menys intens. Madrid, Barcelona i València experimenten al mateix temps percentatges d’estrangers molt superiors al conjunt

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

espanyol (12 % l’any 2009), al contrari del que succeeix a Sevilla. La distribució desigual de la població estrangera a Espanya, present sobretot a les grans àrees metropolitanes, a les zones turístiques costaneres i insulars, i a les d’agricultura intensiva, expliquen els percentatges obtinguts a les quatre ciutats analitzades.

Figura 1. Evolució de la proporció d’estrangers a les ciutats i regions metropolitanes de Madrid, Barcelona, València i Sevilla, 1999-2009 20 18 16 14

Barcelona RMB Espanya

20 18 16 14

Sevilla RMB Espanya

20 18 16 14 12

València RMB Espanya

19 9 20 9 0 20 0 0 20 1 0 20 2 0 20 3 2004 0 20 5 0 20 6 0 20 7 0 20 8 09

RMB Espanya

19 9 20 9 0 20 0 0 20 1 0 20 2 0 20 3 2004 0 20 5 0 20 6 0 20 7 0 20 8 09

Madrid

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró continu de població, 1999-2009, a 1 de gener, amb dades de l’INE.

El resultat de la incorporació de la població estrangera és un creixement general de la població a les quatre ciutats (taula 1), xifrat en més de 376.000 persones a Madrid, en 147.000 a Barcelona, de més de 74.000 a València i de poc més de 1.000 persones a Sevilla, on s’observa un estancament de la població. No obstant el creixement, a les quatre ciutats es registra una pèrdua de residents amb nacionalitat espanyola, en unes xifres elevades si considerem els deu anys d’observació, amb 110.000 espanyols menys a Madrid (però 487.701 estrangers més), 100.000 a Barcelona (amb un guany de 247.162 estrangers), 39.000 a València (sumant 113.956 estrangers) i 29.000 a Sevilla (en aquest cas amb 30.202 estrangers més). L’arribada dels estrangers no únicament ha impactat en la dinàmica demogràfica de les grans ciutats, també les seves regions metropolitanes —que creixen fins i tot més que les mateixes capi-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

tals— s’han vist afectades per això. D’aquesta manera, tan sols el 12,9 % del creixement total entre 1999 i 2009 en el conjunt de la RMV, el 14,3 % a la RMB i el 15,2 % a la de Madrid (RMM) es deu a l’increment de població amb nacionalitat espanyola. L’excepció és la RMS, on el protagonisme dels espanyols és encara molt important, i ascendeix al 58,7 %; és l’únic cas en què el creixement dels autòctons és més elevat que el dels estrangers, a causa que n’han entrat menys en comparació de les altres tres urbs (però també a causa d’un creixement natural més alt). Si bé a les quatre regions metropolitanes analitzades el creixement del nombre i de la proporció d’estrangers és constant i molt important (figura 1 i taula 1), els valors obtinguts encara se situen per sota dels de la capital metropolitana. És a Barcelona i València on les diferències són més grans, mentre que a Madrid i Sevilla els percentatges són més similars, fet que indica una redistribució més gran de la població estrangera pel conjunt de les seves àrees metropolitanes, especialment en el cas de la ciutat de Madrid, on l’estoc d’estrangers és força important.

Taula 1. Evolució de la població segons la nacionalitat a les ciutats de Madrid, Barcelona, València, Sevilla i les respectives regions metropolitanes, 1999-2009 Nac. espanyola Nac. estrangera Barcelona Nac. espanyola Nac. estrangera RMB Nac. espanyola Nac. estrangera Madrid Nac. espanyola Nac. estrangera RMM Nac. espanyola Nac. estrangera Sevilla Nac. espanyola Nac. estrangera RMS Nac. espanyola Nac. estrangera València Nac. espanyola Nac. estrangera RMV

1999

1.437.285 37.223 1.474.508 4.141.604 88.019 4.229.623 2.799.568 79.484 2.879.052 4.753.848 127.095 4.880.943 697.450 4.477 701.927 1.079.542 6.291 1.085.833 730.740 8.672 739.412 1.332.638 12.562 1.345.200

2001

1.432.541 72.784 1.505.325 4.220.591 169.822 4.390.413 2.764.712 192.346 2.957.058 4.726.303 347.580 5.073.883 695.148 7.372 702.520 1.094.183 10.690 1.104.873 723.849 22.763 746.612 1.333.108 31.487 1.364.595

2003

1.415.515 167.223 1.582.738 4.245.674 372.583 4.618.257 2.736.709 356.050 3.092.759 4.807.348 560.368 5.367.716 695.002 14.973 709.975 1.112.794 20.931 1.133.725 723.148 57.505 780.653 1.345.863 80.579 1.426.442

2005

1.373.134 219.941 1.593.075 4.239.140 531.040 4.770.180 2.708.014 447.345 3.155.359 4.835.887 725.861 5.561.748 683.432 20.722 704.154 1.121.003 29.234 1.150.237 714.536 82.013 796.549 1.353.001 120.829 1.473.830

2007

1.349.111 245.999 1.595.110 4.234.913 621.666 4.856.579 2.663.111 469.352 3.132.463 4.762.360 874.011 5.636.371 673.988 25.157 699.145 1.129.753 36.740 1.166.493 697.964 99.690 797.654 1.350.389 151.734 1.502.123

2009

1.337.152 284.385 1.621.537 4.250.632 741.561 4.992.193 2.688.759 567.185 3.255.944 4.908.194 989.941 5.898.135 668.527 34.679 703.206 1.143.734 51.553 1.195.287 691.580 122.628 814.208 1.359.100 190.613 1.549.713

1999-2009

–100.133 247.162 147.029 109.028 653.542 762.570 –110.809 487.701 376.892 154.346 862.846 1.017.192 –28.923 30.202 1.279 64.192 45.262 109.454 –39.160 113.956 74.796 26.462 178.051 204.513

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró continu de població, 1999-2009, a 1 de gener, amb dades de l’INE.

Tot i això, i al contrari que a les capitals, el creixement dels restants municipis metropolitans es produeix amb independència de la nacionalitat, ja que no sols hi augmenta el nombre d’estrangers, sinó també la població amb nacionalitat espanyola, moltes vegades procedents de la respectiva capital. Aquest procés d’extensió de la suburbanització residencial de la població espanyola no és nou. En efecte, si amb anterioritat a 1999 els centres urbans experimentaven un decreixement de la població, la resta de municipis de les regions metropolitanes continuaven creixent, amb l’única excepció,

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

com succeeix en el cas de Barcelona, d’alguns dels municipis més densos i, en alguns casos, més pròxims al centre metropolità. Aquesta última dècada aquesta tendència s’ha intensificat i també s’hi estan incorporant els immigrants estrangers, amb conseqüències evidents sobre el creixement demogràfic a escala territorial. Els mapes de la figura 2 permeten observar la magnitud d’aquest creixement i la seva distribució geogràfica, que abraça pràcticament tots els municipis metropolitans: en el conjunt de les quatre regions metropolitanes creixen 282 dels 284 municipis considerats, i l’excepció són Quart de Poblet (RMV) i Badia del Vallès (RMB). La majoria presenta creixements per sobre del 2 % anual, amb màxims que fins i tot superen el 15 %.

Figura 2. Taxa de creixement anual acumulatiu dels municipis de les regions metropolitanes de Madrid, Barcelona, València i Sevilla, 1999-2009 Barcelona

València

Madrid

Sevilla

Negatiu Menys de l’1 %

Entre l’1 % i el 2 % Entre el 2 % i el 5 %

Més del 5 %

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del Padró continu de població, 1999-2009, a 1 de gener, amb dades de l’INE.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Un segon fet que cal destacar és que a les quatre metròpolis el creixement de la capital és sempre inferior al del conjunt de les regions metropolitanes i, de fet, les capitals se situen entre els municipis que menys creixen. Una situació similar succeeix entre els municipis metropolitans més pròxims a la ciutat central —la denominada primera corona metropolitana—, que experimenten, com a la capital, els creixements més moderats. Això és especialment cert en el continu urbà de Barcelona, on municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat mostren increments molt petits (tot i que representen un canvi de tendència respecte a la fase anterior, en la qual perdien població), i també als municipis situats al sud de Madrid (com són els casos d’Alcorcón, Leganés, Móstoles, Fuenlabrada o Getafe), però també en alguns municipis limítrofs amb València (Burjassot, Alfafar i Mislata, per exemple) i Sevilla (Camas o San Juan de Aznalfarache), tal com s’observa en la figura 2.

Figura 3. Proporció de residents estrangers en els municipis de les regions metropolitanes de Madrid, Barcelona, València i Sevilla, 2009 Barcelona

València

Madrid

Sevilla

Menys del 2,5 %

Entre el 5 % i el 10 %

Entre el 15 % i el 20 %

Entre el 2,5 % i el 5 %

Entre el 10 % i el 15 %

Més del 20 %

Font: Elaboració pròpia a partir del Padró continu de població, 1999-2009, a 1 de gener, amb dades de l’INE.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Els mapes representats en la figura 3 mostren la proporció de població de nacionalitat estrangera resident amb relació a la població total. L’impacte de l’arribada de la immigració internacional és evident, tot i que desigual. Tres de les quatre ciutats centrals presenten percentatges superiors als existents en el conjunt d’Espanya i, a excepció del cas de Madrid, també més elevats que la major part dels municipis metropolitans. Això es deu als dos processos complementaris que hem comentat: d’una banda, la sortida de població espanyola que fixa la residència a municipis de la perifèria metropolitana i, de l’altra, l’arribada massiva d’estrangers procedents de l’exterior, ja que les grans ciutats actuen sovint com a «porta d’entrada» i lloc de primera residència dels immigrants estrangers, que es difonen posteriorment a altres municipis veïns. Sevilla, en canvi, presenta uns percentatges força inferiors, i és un exemple de les zones espanyoles amb menys impacte de la immigració estrangera, que tot i el seu creixement constant, ho fa amb xifres molt per sota de la resta de ciutats considerades.

4. L’impacte de la immigració internacional sobre la mobilitat residencial 4.1. Els fluxos migratoris residencials en les regions metropolitanes En aquest apartat s’analitzen els fluxos migratoris metropolitans, és a dir, els canvis de municipi en què el municipi d’origen i el de destinació són municipis de la mateixa regió metropolitana, a partir de les dades de les EVR. Aquesta mobilitat és la principal responsable, com s’observarà a continuació, de la redistribució de la població a les regions metropolitanes, ja sigui per la continua ció de la suburbanització de la població autòctona, com per la incorporació a aquesta dinàmica de la població estrangera. La mobilitat residencial ha experimentat en els quatre casos estudiats un creixement molt important, amb increments del 38 % des de 1999 a Sevilla, del 54 % a Barcelona, del 72 % a Madrid i fins a un 94,4 % a València, considerant els anys en què aquesta mobilitat va arribar al punt màxim. Aquest fet es va produir l’any 2006 a les regions metropolitanes de Barcelona i Sevilla, i un any més tard a les de Madrid i València, amb un decreixement generalitzat des de llavors i especialment durant el darrer any analitzat, l’any 2008, producte possiblement dels primers efectes de la crisi econòmica i, més concretament, de la crisi del mercat de l’habitatge (figura 4). Aquestes dades, en valors absoluts, signifiquen més de 100.000 moviments anuals a les regions metropolitanes de Barcelona i Madrid, per uns 30.000 a València i alguns menys a Sevilla, amb una mobilitat molt superior a la que s’observava en els anys vuitanta i inicis dels anys noranta (Pujadas, 2009; López-Gay, 2011). En aquests fluxos migratoris, la població estrangera ha desenvolupat un paper molt important, la proporció de la qual amb relació al total de canvis residencials en els quatre casos estudiats ha crescut d’una manera sostinguda, tot i que s’observa una lleugera inflexió l’any 2008 en els casos de València i Madrid. Tot i això, la seva participació sobre el total de fluxos migratoris intrametropolitans en els deu anys considerats és molt important a València, Barcelona i Madrid (taula 2), mentre que a Sevilla continuen sent poc significatius, sempre, però, molt per sobre del seu pes en el conjunt de la població. D’aquesta manera, fins a un 41,3 % de tota la mobilitat de la RMB va ser protagonitzada pels estrangers l’any 2008, per un 39 % a la RMM o un 28,2 % a la RMV. En canvi, els moviments d’espanyols van arribar al punt àlgid amb anterioritat i, a excepció de València, l’any 2008 no superen els moviments trobats l’any 1999. El cas de Barcelona és paradigmàtic, ja que descendeixen els moviments d’espanyols des de 2003, mentre que en la resta els màxims corresponen a l’any 2006 (figura 4). Més enllà dels valors absoluts de la mobilitat, s’han calculat les taxes de mobilitat interna, que ens relacionen la mobilitat amb la població resident als municipis i, per tant, ens informen de la intensitat. Aquestes s’han representat en la figura 5 i ens indiquen, d’una banda, uns nivells més elevats de mobilitat a la RMB, molt per sobre de les altres tres regions metropolitanes. I de l’altra, a la RMS és on s’observa sistemàticament una intensitat inferior de la mobilitat, tant entre espanyols

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

com entre els estrangers, i a Madrid i a València on les taxes es mantenen en nivells molt similars, tant entre els espanyols com entre els estrangers. En els quatre casos, la mobilitat d’estrangers és sempre molt superior a la dels espanyols, en particular des de l’any 2002, coincidint amb el boom migratori a Espanya.

Figura 4. Evolució dels moviments migratoris interns en les regions metropolitanes segons la nacionalitat, 1999-2008

20 01

20 00

19 99

Nac. Nac.estrangera Estrangera

Total Total

Font: Elaboració pròpia a partir de l’estadística de variacions residencials, 1999-2008, amb dades de l’INE.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Nac. Nac.espanyola Espanyola

25.000

50.000

75.000

07 08

75.000

100.000

125.000

150.000

175.000

València

Sevilla

25.000

50.000

75.000

100.000

125.000

150.000

175.000

Madrid

Barcelona

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Taula 2. Proporció d’estrangers en els fluxos migratoris interns de les regions metropolitanes considerades, 1999-2008 1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

1999-2008

Barcelona

5,0

6,8

8,8

18,3

22,2

25,9

29,1

32,8

36,6

41,3

24,4

Madrid

6,5

11,0

15,4

25,9

29,2

31,7

34,3

36,0

37,8

38,8

28,7

Sevilla

1,4

1,7

1,9

3,7

3,9

5,1

5,9

7,7

9,2

11,7

5,5

València

2,7

4,4

8,1

15,0

19,5

21,1

24,0

25,7

29,0

28,2

19,9

Font: Elaboració pròpia a partir de l’estadística de variacions residencials, 1999-2008, amb dades de l’INE.

Figura 5. Evolució de les taxes de mobilitat interna (en tant per mil) a les regions metropolitanes segons la nacionalitat, 1999-2008 Nacionalitat estrangera

RMM RM_Madrid

RMS RM_Sevilla

RMB RM_Barcelona

0,0 08

10,0

0,0 07

10,0

0,0

10,0

20,0

30,0

20,0

30,0

20,0

30,0

40,0

50,0

40,0

50,0

40,0

50,0

60,0

70,0

60,0

70,0

60,0

70,0

80,0

90,0

Total

90,0

Nacionalitat espanyola

RMV RM_València

Font: Elaboració pròpia a partir de les estadístiques de variacions residencials, 1999-2008, i el Padró continu de població, 1999-2009, amb dades de l’INE.

La tendència més recent és clarament regressiva, tot i que aquest descens de les taxes de mobilitat intrametropolitana es produeix d’una manera més tardana entre els estrangers (des de 2007 a les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid, i des de 2008 a les de Sevilla i València) que entre els espanyols, i amb una caiguda d’intensitat elevada a València i Madrid, que ha estat menys significativa en els casos de Sevilla (on ja es partia d’una intensitat inferior) i Barcelona.

4.2. La mobilitat residencial segons la grandària del municipi Les ciutats centrals, tot i que han recuperat població des de l’any 1999, continuen perdent pes en relació amb la resta de les àrees metropolitanes. Això es deu al fet que una part significativa de la població guanyada mitjançant els fluxos migratoris externs (amb la resta d’Espanya i amb l’estranger), la perden per motius migratoris interns cap a la resta de les àrees metropolitanes, dinàmica en què se suma un saldo natural negatiu o sols lleugerament positiu (Gil-Alonso i Bayona, 2010). Aquesta dinàmica és la que s’observa en la taula 3, en què els moviments migratoris intrametropolitans —i

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Taula 3. Evolució dels saldos migratoris interns segons la nacionalitat, el període i la grandària del municipi a les regions metropolitanes considerades, 1999-2003 i 2004-2008 1999-2003

2004-2008 Regió Metropolitana de Barcelona Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

Barcelona

–75.529

–13.373

–88.902

Barcelona

–50.257

–29.502

–79.759

Entre 100.000 i 300.000

–31.865

8.247

–23.618

Entre 100.000 i 300.000

–27.112

15.064

–12.048

7.007

1.999

9.006

Entre 50.000 i 100.000

-75

4.445

4.370 17.804

Entre 50.000 i 100.000 Entre 20.000 i 50.000

27.245

2.484

29.729

Entre 20.000 i 50.000

10.981

6.823

Entre 5.000 i 20.000

60.908

877

61.785

Entre 5.000 i 20.000

51.751

3.308

55.059

Menys de 5.000

12.234

–234

12.000

Menys de 5.000

14.712

–138

14.574

Regió Metropolitana de Madrid Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

–97.066

–17.061

–114.127

Entre 100.000 i 300.000

1.084

13.629

Entre 50.000 i 100.000

34.086

–68

Madrid

Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

Madrid

–82.006

–27.838

–109.844

14.713

Entre 100.000 i 300.000

–12.921

20.092

7.171

34.018

Entre 50.000 i 100.000

42.539

2.863

45.402

17.425

1.454

18.879

34.172

3.376

37.548

791

844

Entre 20.000 i 50.000

31.233

1.733

32.966

Entre 20.000 i 50.000

Entre 5.000 i 20.000

29.367

1.766

31.133

Entre 5.000 i 20.000

1.296

1.297

Menys de 5.000

Regió Metropolitana de Sevilla Nac. espanyola Sevilla

Nac. estrangera

Total

Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

–26.475

–1.252

–27.727

Entre 100.000 i 300.000

4.784

240

5.024

1.526

Entre 50.000 i 100.000

3.908

129

4.037

2.571

Entre 20.000 i 50.000

5.340

546

5.886

10.572

136

10.708

12.366

330

12.696

684

696

–22.823

–364

–23.187

Entre 100.000 i 300.000

7.569

117

7.686

Entre 50.000 i 100.000

1.500

Entre 20.000 i 50.000

2.498

Entre 5.000 i 20.000 Menys de 5.000

Sevilla

Entre 5.000 i 20.000 Menys de 5.000

Regió Metropolitana de València València

Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total València

Nac. espanyola

Nac. estrangera

Total

–17.090

–2.206

–19.296

–24.694

–6.122

–30.816

Entre 100.000 i 300.000

3.279

437

3.716

Entre 50.000 i 100.000

7.754

1.609

9.363

Entre 20.000 i 50.000

6.901

1.314

8.215

Entre 20.000 i 50.000

4.236

3.060

7.296

Entre 5.000 i 20.000

6.416

407

6.823

Entre 5.000 i 20.000

10.281

1.382

11.663

494

542

2.423

2.494

Menys de 5.000

Font: Elaboració pròpia a partir de l’estadística de variacions residencials, 1999-2008, amb dades de l’INE.

més concretament els saldos entre entrades i sortides— s’han desagregat en funció de la grandària dels municipis; els municipis més grans són, en general, els d’una primera corona metropolitana però també els que van créixer en bona part a partir de l’arribada de migrants espanyols durant els anys sixanta i setanta, i els més petits, en canvi, els que se situen en les franges metropolitanes

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

més exteriors. El decenni analitzat en aquesta taula s’ha dividit en dos períodes quinquennals, el primer iniciat l’1 de gener de 1999 i finalitzat el 31 de desembre de 2003, període en què l’arribada d’immigrants estrangers és més incipient, al temps que el quinquenni 2004-2008 és el de la consolidació d’aquests moviments, però també coincideix amb el final del cicle ascendent a causa de l’aparició de la crisi econòmica. Els resultats ens indiquen, en primer lloc, que les quatre grans ciutats continuen perdent població espanyola en relació amb les respectives perifèries metropolitanes, fet que es produeix amb més intensitat durant el primer quinquenni si el comparem amb el segon a Madrid i Barcelona —cosa que confirmaria en part les tendències recents cap a la «reurbanització» dels autòctons d’aquestes ciutats, com assenyala López-Gay (2011)—, al contrari del que s’observa a Sevilla i València, metròpolis on el procés de suburbanització és més incipient. En segon lloc, es confirma que els estrangers també s’han sumat a aquesta dinàmica. Al llarg del seu curs de vida residencial, acostumen a establir-se de primer als nuclis centrals de les metròpolis i, més tard, a mesura que creix el seu assentament i es converteix en un fet més permanent, busquen amb freqüència un habitatge als municipis de la primera corona metropolitana (alguns d’ells en les categories amb més població, és a dir, als municipis de més de 100.000 habitants), que a part d’estar força ben comunicats amb la ciutat central acostumen, per les característiques del parc d’habitatges, a presentar uns preus tant d’accés a la propietat com al lloguer més baixos que a la ciutat central. A més, i en tercer lloc, en aquestes zones acostuma a haver-hi força oferta residencial generada per la sortida de població amb nacionalitat espanyola, ja que els municipis que, en conjunt, superen el llindar dels 100.000 residents de les àrees urbanes de Barcelona i Madrid també perden població autòctona per migració intrametropolitana (no és, però, el cas de la metròpolis sevillana; en canvi, a València no trobem cap municipi que superi aquest llindar, deixant de banda la capital). En aquest sentit, apareixen divergències entre les dues principals àrees metropolitanes: a la de Barcelona aquest procés s’observa ja des de l’any 1999 (però també en anys anteriors, com assenyala Pujadas, 2008), en canvi, a Madrid aquesta dinàmica és força més recent i només s’observa, amb caràcter incipient, en el període 2004-2008. Tot i que en ambdós casos es perd població amb nacionalitat espanyola, els estrangers encara sumen residents a aquestes ciutats intermèdies, de manera que equilibra i fins i tot es capgira la balança a Madrid, al mateix temps que a Barcelona el saldo global continua sent negatiu. En aquesta regió metropolitana, i en el darrer quinquenni, la pèrdua de residents espanyols no sols es manté sinó que s’amplia fins a les ciutats situades entre els 50.000 i 100.000 habitants, en una situació que divergeix del cas madrileny. Finalment, la població autòctona que emigra de les ciutats centrals i dels municipis de més població es dirigeix als municipis suburbans de menys població, preferentment als municipis que tenen entre 5.000 i 20.000 (en el cas de Madrid aquestes apareixen en segon lloc, i la principal destinació són les ciutats que tenen entre 50.000 i 100.000 habitants), presumiblement cercant un entorn amb més qualitat de vida i habitatges nous amb una relació de preu, superfície i qualitat més profitosa. També els estrangers, en suburbanització perifèrica incipient, presenten saldos migratoris positius en aquests tipus de municipis, però en magnituds força inferiors, de manera que es pot afirmar que és la mobilitat intrametropolitana de la població amb nacionalitat espanyola el principal conductor del creixement de la població als municipis menors de 100.000 habitants (més petits de 50.000 en el cas de la RMB). Fins i tot, als municipis més petits (menys de 5.000 residents), podríem afirmar que no hi ha una atracció migratòria per als residents estrangers: els guanys d’habitants per aquest motiu o be són insignificants, o bé negatius, com a la RMB. Això, però, no significa que en aquests municipis la població estrangera no sigui important, sinó que no exerceixen un poder d’atracció de primer ordre dins de les dinàmiques metropolitanes per als estrangers. S’han representat les taxes d’aquests saldos migratoris intrametropolitans en la figura 6, prenent com a referència les poblacions mitjanes de cada període (a 30/06/2001 i a 30/06/2006). Amb les taxes podem comparar la intensitat dels saldos migratoris entre regions metropolitanes i entre municipis agrupats segons grandàries de població. D’aquesta manera, s’observa que a la RMB hi ha una jerarquia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

inversa perfecta dels saldos migratoris per al conjunt de la població i per a la població amb nacionalitat espanyola, en la línia del model de Fielding (1982 i 1986) i que segons Champion (2001) es reproduiria en la majoria de regions metropolitanes europees. En les altres tres regions metropolitanes també es produeix aquesta situació, el centre perd població total (i espanyola) i, a mesura que en disminueix la grandària, els saldos són positius i cada cop més elevats, tot i que la poca representativitat d’alguna de les categories utilitzades fa que la jerarquia obtinguda no sigui perfecta.

Figura 6. Taxes de migració interna neta segons grandària del municipi, període i nacionalitat, a les regions metropolitanes considerades, 1999-2003 i 2004-2008

RMB

1999-2003

2004-2008

100,0 100,0

75,0 75,0

75,0

50,0 50,0

25,0 25,0

0,0

0,0 0,0

–25,0 -25,0

–50,0 -50,0 Barcelona Barcelona 100-300 100-300 50-100 50-100 20-50 20-50 5-20 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

RMB

-50,0 –50,0

<5 < 5 mil mil

Barcelona Barcelona 100-300 20-50 5-20 100-300 50-100 50-100 20-50 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

1999-2003

2004-2008

100,0 100,0

75,0 75,0

75,0

50,0 50,0

50,0

25,0 25,0

25,0

0,0 0,0

0,0

-25,0 –25,0

–25,0 -25,0

-50,0 –50,0 Madrid Madrid 100-300 100-300 50-100 20-50 5-20 50-100 20-50 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

RMB

–50,0 -50,0 <<55 mil mil

Madrid Madrid 100-300 100-300 50-100 50-100 20-50 20-50 5-20 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

1999-2003 100,0

75,0 75,0

75,0

50,0 50,0

50,0

25,0 25,0

0,0 0,0

0,0

–25,0 -25,0

associació catalana de sociologia

<5 < 5 mil mil

2004-2008

100,0 100,0

–50,0 -50,0 50-100 20-50 mil 5-20 mil Sevilla Sevilla 100-300 100-300 50-100 20-50 5-20 mil mil mil mil mil mil

<55 mil <

–50,0 -50,0 <<55 mil mil

Sevilla Sevilla 100-300 100-300 50-100 50-100 20-50 20-50 5-20 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

<5 < 5 mil mil

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

RMB

1999-2003

2004-2008

100,0 100,0

75,0 75,0

50,0 50,0

50,0

25,0 25,0

25,0

0,0 0,0

0,0

–25,0 -25,0

–50,0 -50,0 València Sevilla 100-300 50-100 20-50 20-50 5-20 100-300 50-100 mil 5-20 mil <5 < 5mil mil mil mil mil mil mil mil

–50,0 -50,0 València Sevilla 100-300 100-300 50-100 20-50 5-20 50-100 20-50 mil 5-20 mil mil mil mil mil mil mil

Nac. Nac.espanyola Espanyola

Nac. Nac.estrangera Estrangera

<55 mil < mil

Total Total

Font: Elaboració pròpia a partir de l’estadística de variacions residencials (1999-2008) i del Padró continu de població, amb dades de l’INE.

Entre els estrangers, trobem que la intensitat dels saldos migratoris negatius produïts a les ciutats centrals són sempre força més alts amb relació a les observades per als espanyols. En canvi, hi ha una alta diversitat de situacions en la intensitat dels saldos positius, tant en funció del període temporal observat com segons la grandària municipal. Per exemple, a la RMB i durant el primer període les ciutats més grans (entre 100.000 i 300.000 habitants) són les que mostren el saldo migratori positiu d’estrangers més elevat, i en el segon quinquenni són ciutats més petites (20.000-50.000) les que mostren aquesta intensitat superior, amb una dinàmica molt similar a la trobada a la regió madrilenya. És a dir, en ambdós casos en el període 1999-2003 els saldos migratoris positius d’estrangers es produeixen a les ciutats més grans, mentre que en els anys 2004-2008 són ciutats més petites les que guanyen més estrangers per aquest motiu. En canvi, a les regions metropolitanes de València i Sevilla la dinàmica observada és la contrària. Deixant de banda els municipis menors de 5.000 residents a Sevilla (poc representatius pel seu nombre), en el segon període trobem que els saldos migratoris positius són de més intensitat als municipis més grans que no pas als més petits. Finalment, si es compara la intensitat per períodes, a les regions metropolitanes de Barcelona i Madrid en general, i per al total de la població, les intensitats dels saldos són més elevades en el quinquenni 1999-2003 que en el segon; en canvi, a la RMV és en els anys 2004-2008 quan creix la intensitat dels saldos, mentre que a Sevilla la situació és més complexa, sense una pauta definida. Aquesta situació general s’observa, també, i amb les mateixes característiques, entre els espanyols. En canvi, per a la població de nacionalitat estrangera aquesta situació descrita no sempre s’acaba de reproduir; així, en la majoria dels casos això seria cert entre els estrangers a les metròpolis de Barcelona i Madrid, que també mostrarien intensitats més baixes. Això també es produeix en els saldos migratoris dels estrangers a la regió valenciana, que disminueixen la intensitat dels saldos en el segon quinquenni, al contrari del que succeeix entre els espanyols i el total en aquesta àrea. Finalment, els estrangers a la RMS segueixen altra vegada una pauta totalment diversa, sense un patró clar. En definitiva, les intensitats i els sentits dels saldos migratoris ens dibuixen un escenari força similar per a les regions metropolitanes de Barcelona i Madrid, i lleugerament divergent en les altres dues.

5. Conclusions Si, com s’anunciava en la introducció, preteníem analitzar l’impacte de l’arribada de la immigració internacional sobre les dinàmiques migratòries residencials a les quatre àrees metropolitanes espanyoles amb més població, cercar elements comuns i les diferències existents, els resultats creiem que són satisfactoris.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Les quatre àrees urbanes tenen en comú que han experimentat, durant els deu anys estudiats, les conseqüències de l’arribada massiva d’estrangers alhora que hem continuat les dinàmiques de suburbanització residencial, fenòmens complementaris i en certa manera retroalimentats. En canvi, es diferencien en l’amplitud d’aquests impactes, amb Madrid i Barcelona com a places més importants de recepció de població estrangera i, en l’altre extrem, Sevilla com a regió urbana on l’impacte és de menys magnitud; enmig, València, tot i que amb proporcions d’estrangers molt més similars a les de les dues grans metròpolis espanyoles que a les de la ciutat andalusa. El cas de Sevilla és singular, ja que la immigració estrangera a Andalusia es concentra a les províncies d’Almeria i Màlaga, i Sevilla apareixeria com a exemple d’aquelles províncies espanyoles on la repercussió de la immigració internacional encara és molt baixa, per sota del 5 %, fet que succeeix a bona part de l’oest d’Espanya. Tot i això, sí que es pot afirmar que comença a tenir un impacte en l’evolució de la població sevillana, que, tot i no guanyar població, manté el nombre d’habitants, sempre però de menys magnitud que a les altres tres capitals. També apareixen diferències en el grau d’amplitud de les dinàmiques de suburbanització. Madrid i Barcelona presenten fenòmens més intensos i madurs, al mateix temps que les altres dues àrees urbanes mostren dinàmiques molt més incipients, tant si ens referim al moment d’inici del fenomen com al volum de població (espanyola i estrangera) involucrada en aquestes dinàmiques o a les distàncies recorregudes en la mobilitat, ja que també les configuracions metropolitanes en aquests dos darrers casos són menors. Madrid i Barcelona no sols presenten característiques comunes, també mostren certes diferències. En primer lloc, l’àrea urbana madrilenya ha rebut un nombre d’habitants més elevat tant espanyols com estrangers. En segon lloc, aquests últims s’han dispersat en major grau pel conjunt de la regió metropolitana en el cas de Madrid, de manera que molts dels municipis més allunyats del centre metropolità presenten percentatges força elevats d’estrangers, mentre que a la regió metropolitana catalana són els municipis més propers a Barcelona els que, juntament amb la capital, presenten les proporcions més altes (amb l’excepció d’alguns municipis turístics de la costa). En tercer lloc, si ens centrem en la mobilitat residencial intrametropolitana —considerant únicament les migracions que es produeixen dins d’una mateixa regió metropolitana—, Madrid sembla que hagi experimentat un augment més gran de la mobilitat (+72 % amb relació a 1999) que Barcelona (+54 %), tot i que aquesta darrera partia de xifres molt més elevades, tant en nombres absoluts com en relatius —si bé és cert que la superfície més petita i la densitat més gran del municipi barcelonès fan que apareguin com a moviments intrametropolitans canvis de residència que a Madrid serien considerats com a intramunicipals. A més, la regió metropolitana de Barcelona sembla que redueixi els nivells de mobilitat després d’arribar a un màxim l’any 2006, reducció protagonitzada en gran manera per ciutadans espanyols; en canvi, a la regió madrilenya aquesta reducció seria lleugerament més tardana (un any posterior) i afectaria també els estrangers, que reduirien els canvis de residència l’any 2008. Finalment, en el moment d’analitzar els fluxos migratoris interns segons la grandària dels municipis metropolitans, s’observa que els municipis d’entre 100.000 i 300.000 habitants perden població autòctona per migració intrametropolitana en ambdues regions urbanes, tot i que els municipis de Madrid perden menys residents i d’una manera més recent, i, en canvi, reben comparativament més ciutadans estrangers, cosa que dóna com a resultat un creixement total positiu als municipis intermedis madrilenys, que als barcelonins és globalment negatiu. De fet, fins i tot els municipis barcelonins entre 50.000 i 100.000 habitants també perden població autòctona a partir de l’any 2004, fet que no succeeix a l’àrea madrilenya, on els municipis d’aquesta dimensió són fins i tot els que reben més població migrant interna amb nacionalitat espanyola, mentre que a la metròpolis barcelonesa els autòctons es dirigeixen preferentment als municipis de menys població i, especialment, als que tenen entre 5.000 i 20.000 habitants. El resultat d’aquestes dinàmiques és una redistribució creixent de la població al territori metropolità, de manera que perden pes els municipis centrals, però també, i d’una manera més recent, tots els municipis més densos i poblats. El comportament entre espanyols i estrangers coincideix amb la pèrdua de població, per migracions intrametropolitanes, dels grans centres metropolitans, tot i que entre els primers domina la dispersió a municipis més petits i llunyans, i entre els segons les ciutats

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

intermèdies encara mantenen un poder d’atracció important. En ambdós casos, les característiques del mercat immobiliari estarien darrere de les pautes observades: si els uns busquen habitatges més grans, unifamiliars i en un entorn menys dens, que trobarien a municipis més petits, els altres s’incorporen als habitatges metropolitans dels anys seixanta i setanta, de baixa qualitat i situats en municipis mitjans. Resumint, en els deu anys analitzats les migracions internacionals tenen un impacte molt destacat en l’evolució de les grans àrees metropolitanes d’Espanya, ja que han capgirat el signe del creixement de les ciutats centrals, han fet incrementar d’una manera molt notable la població del conjunt de les regions metropolitanes i s’han incorporat també a la dispersió cap a les corones metropolitanes, i han generat processos de segregació incipients d’abast supramunicipal que ens proposem analitzar en recerques futures. Al mateix temps, però, la suburbanització de la població espanyola continua, potser amb un protagonisme reduït enfront de la immigració internacional, però és encara el principal causant del creixement dels municipis més petits, amb un impacte fort i extens al territori. En un futur immediat, la situació apareix marcada per la incertesa, com a conseqüència de la crisi econòmica, en general, i del mercat de l’habitatge, en particular. A priori el descens de les entrades d’estrangers a Espanya pot modificar negativament el signe de creixement de les ciutats centrals, alhora que la mobilitat residencial pot veure’s afectada per la crisi immobiliària, i tancar l’etapa actual d’alta mobilitat residencial.

Referències bibliogràfiques Arbaci, S.; Malheiros, J. (2010). «De-Segregation, peripheralisation and the social exclusion of immigrants: Southern European cities in the 1990s». Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 36 (2), p. 227-255. Bae, C. H. C. (2004). «Immigration and densities: A contribution to the compact cities and sprawl debates». A: Richardson, H. W.; Bae, C. H. C. (ed.). Urban Sprawl in Western Europe and the United States. Aldershot: Ashgate, p. 278-291. Bayona, J.; Gil-Alonso, F. (2008). «El papel de la inmigración extranjera en la expansión de las áreas urbanas. El caso de Barcelona (1998-2007)». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xii, núm. 270 (132). Bayona, J.; Gil-Alonso, F.; Pujadas, I. (2011a). «Inmigración extranjera y el proceso de suburbanización en las principales áreas urbanas españolas (1999-2008)». A: Pujadas, I. [et al.] (ed.). Población y espacios urbanos, p. 801-817. Bayona, J.; López-Gay, A. (2011b). «Concentración, segregación y movilidad residencial de los extranjeros en Barcelona». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 57 (3). Bélanger, A. (1993). «La migration interprovinciale des personnes nées à l’étranger, Canada, 1981-1986». Cahiers Québécois de Démographie, núm. 22 (1), p. 153-178. Bélanger, A.; Rogers, A. (1992). «The internal migration and spatial redistribution of the foreign-born population in the United States: 1965-70 and 1975-80». International Migration Review, núm. 26 (4), p. 1342-1369. Bolt, G.; Kempen, R. van; Ham, M. van (2008). «Minority ethnic groups in the Dutch housing market: spatial segregation, relocation dynamics and housing policy». Urban Studies, núm. 45 (7), p. 1359-1384. Bonvalet, C.; Carpenter, J.; White, P. (1995). «The residential mobility of ethnic minorities: a longitudinal analysis». Urban Studies, núm. 32 (1), p. 87-103. Bonvalet, C.; Fribourg, A. M. (ed.) (1990). Stratégies résidentielles. Vol. 2. París: Ined-Plan Construction et Architecture, MELTM. (Congrès et Colloques) Borjas, G. (2002). Homeownership in the immigrant population. Washington, DC: Research Institute for Housing America: Mortgage Bankers Association of America. Carter, W. H.; Schill, M. H.; Wachter, S. M. (2007). «Polarisation, public housing and racial minorities in US cities». Urban Studies, núm. 44 (1), p. 167-185. Champion, A. G. (2001). «Urbanization, suburbanization, counterurbanization and reurbanization». A: Paddison, R. (ed.). Handbook of urban studies. Londres: SAGE, p. 143-161. Cheshire, P. (1995). «A new phase of urban development in Western Europe. The evidence for the 1980’s». Urban Studies, núm. 32 (7), p. 1045-1063.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

associació catalana de sociologia

Dinàmica residencial de la població estrangera a les principals regions metropolitanes d’Espanya Jordi Bayona i Carrasco; Fernando Gil-Alonso; Isabel Pujadas Rúbies

Clark, W.; Onaka, J. (1982). «Life cycle and housing adjustment as explanations of residential mobility». Urban Studies, núm. 20, p. 47-57. Domingo, A.; Gil-Alonso, F. (2007). «Immigration and changing labour force structure in the Southern European Union». Population (English edition), núm. 62 (4), p. 709-727. Domingo, A.; Sabater, A. (2010). «El empadronamiento de la población extranjera en los municipios catalanes de 2004 a 2008». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xiv, núm. 344. Fielding, A. J. (1982). «Counterurbanisation in Western Europe». Progress in Planning, núm. 17, p. 3-52. — (1986). «Counterurbanization». A: Pacione, M. (ed.). Population geography: progress & prospects. Londres: Croom Helm, p. 224-256. Frey, W. H. (1996). «Immigration, domestic migration, and demographic balkanization in America: new evidence for the 1990s». Population and Development Review, núm. 22 (4), p. 741-763. Fulton, W. [et al.] (2001). Who sprawls most? How growth patterns differ across the US. Washington, DC: Brookings Institution: Center for Urban and Metropolitan Policy. García-Coll, A. (2005). «Migraciones interiores y transformaciones territoriales». Papeles de Economía Española, núm. 104, p. 76-91. Gil-Alonso, F.; Bayona, J. (2010). «La inmigración internacional ¿ha contrarrestado o ha impulsado los procesos de suburbanización? El caso de Barcelona y su región metropolitana en el periodo 1998-2007». A: Caracciolo, R. [et al.] (ed.). III Seminario de Investigación en Urbanismo. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori, p. 193-198. Hamnett, C.; Butler, T. (2010). «The changing ethnic structure of Housing tenures in London, 1991-2001». Urban Studies, núm. 47 (1), p. 55-74. López-Gay, A. (2008). Canvis residencials i moviments migratoris en la renovació poblacional de Barcelona. Barcelona: Consell del Treball, Econòmic i Social de Catalunya. (Col·lecció Tesis Doctorals) — (2011). «¿Vuelve el centro? Caracterización demográfica de los procesos de reurbanización en las metrópolis españolas». A: Pujadas, I. [et al.] (ed.). Población y espacios urbanos. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 163-180. Malheiros, J. (2002). «Ethni-cities: Residential patterns in the Northern European and Mediterranean metropolises: Implications for policy design». International Journal of Population Geography, núm. 8, p. 107-134. Ministerio de la Vivienda (2006). Atlas estadístico de las áreas urbanas en España. Madrid: Ministerio de la Vivienda. Myers, D. (2001). «Demographic futures as a guide to planning: California’s Latinos and the compact city». Journal of the American Planning Association, vol. 64, núm. 4, p. 383-397. Nel·lo, O. (2004). «¿Cambio de siglo, cambio de ciclo? Las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo xxi». Ciudad y Territorio: Estudios Territoriales, núm. 141-142, p. 523-542. Newbold, K. B. (1996). «Internal migration of the foreign-born in Canada». International Migration Review, núm. 30 (3), p. 728-747. Pozo, E.; García, J. C. (2009). «Inmigración y cambio demográfico en la región metropolitana madrileña entre 1996 y 2006». Anales de Geografía, vol. 29, núm. 1, p. 111-138. Pujadas, I. (2008). «Cambios residenciales y transformaciones territoriales en la Región Metropolitana de Barcelona». A: Bellet, C.; Ganau, J.; Llop, M. (ed.). Vivienda y sociedad: nuevas demandas, nuevos instrumentos. Lleida: Milenio, p. 211-224. — (2009). «Movilidad residencial y expansión urbana en la Región Metropolitana de Barcelona, 1982-2005». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xiii, núm. 290. Recaño, J. (2002). «La movilidad geográfica de la población extranjera en España: un fenómeno emergente». Cuadernos de Geografía, núm. 72, p. 135-156. Ribas-Mateos, N. (2004). «How can we understand Immigration in Southern Europe?». Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 30 (6), p. 1045-1063. Rogers, A.; Hennig, S. (1999). «The internal migration patterns of the foreign-born and native-born populations in the US: 1975-80 and 1985-90». International Migration Review, núm. 33 (2), p. 403-429. Rossi, P. (1955). Why families move: a study of the social psychology of urban residential mobility. Glencoe, Ill.: The Free Press. Trovato, F. (1988). «The interurban mobility of the foreign born in Canada, 1976-81». International Migration Review, núm. 22 (3), p. 59-86. Zorlu, A.; Latten, J. (2009). «Ethnic sorting in The Netherlands». Urban Studies, núm. 46 (9), p. 1899-1923.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 15-32

Articles

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Female migrant domestic workers: reconciling the lives of those who reconcile Lena de Botton Lidia Puigvert Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats (CREA). Universitat de Barcelona Correspondència: Lena de Botton. Centre Especial de Recerca en Teories i Pràctiques Superadores de Desigualtats (CREA). Universitat de Barcelona. Campus Mundet. Edifici de Llevant. Pg. Vall d’Hebron, 175, 08035 Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 934 035 099. A/e: lenadebotton@ub.edu. Data de recepció de l’article: abril 2011 Data d’acceptació de l’article: juny 2011

Resum Actualment el flux migratori internacional s’ha feminitzat, quasi la meitat és compost per dones. No obstant això, malgrat exercir una influència en el comportament i en els projectes migratoris, la variable de gènere habitualment no ha estat recollida com a variable específica. L’article posa atenció en el col·lectiu de treballadores de la llar atesa la poca visibilitat que tenen en el debat públic. Al mateix temps, ha d’assumir un triple risc d’exclusió social (dones, migrants i amb precarietat laboral). Aquest col·lectiu ha estat un suport important per a moltes famílies europees en permetre a la dona, que continua assumint amb major grau la responsabilitat de la llar, conciliar la vida familiar i professional. Les qüestions clau sobre les quals reflexionarem són les possibilitats de conciliació que tenen les mateixes «reconciliadores», i també les oportunitats de participació i, per tant, d’integració a la societat d’acollida. El sector econòmic no afavoreix l’accés a aquests dos processos atès que l’accés a drets laborals és desigual i també hi ha una part important de situacions dins l’economia submergida. Aquesta realitat no ha estat abordada en profunditat dins del debat públic. Són els moviments de dones dins del marc del feminisme dialògic els que estan formulant estratègies més efectives i equitatives d’inclusió social i d’igualtat d’oportunitats. Paraules clau: gènere, immigració, conciliació, inclusió.

Abstract International migration is currently characterised by a feminisation trend, with women making up approximately half of the migration flow. However, although this affects migration behaviour and routes, gender is not usually present as a distinct variable. The article draws attention to female domestic workers and their low visibility in the public debate. At the same time, the threefold risk of social exclusion (for being women, migrants and in informal employment) must be taken into account. This group has provided significant support to many European families allowing women, who continue to assume greater responsibility for household work

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40 DOI: 10.2436/20.3005.01.39 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

than men, to reconcile family and professional life. Key questions reflected in the article are the reconciliation of work and family life from the perspective of women domestic workers, who in turn help other women tackle the work-family dynamic, and the opportunities for female domestic workers to participate and thus integrate in the host society. Inequality in employment rights and the fact that many domestic sector activities are unregulated does not favour these two processes. Although these aspects have not been addressed in depth within the public debate, women’s movements working within the framework of dialogic feminism are formulating fair and effective strategies for social inclusion and equal opportunities. Keywords: gender, migration, conciliation, inclusion.

1. Introducció La feminització de les migracions existent emmarca en el seu si un gran ventall de projectes personals, entre els quals hi ha el de la millora de les perspectives laborals. Com ens indica Castles (2000), tot i que la dona sempre ha estat present a les migracions, aquest fet ha anat incrementantse gradualment. Ja el 2008 el 48 % del flux migratori internacional és representat per dones i, en algunes destinacions i en alguns col·lectius, és superior a la presència dels homes (Morrison, Schiff i Sjöblom, 2007). En aquest sentit, a Catalunya, segons el Butlletí de la Secretaria per a la Immigració (2010) a través del padró, els col·lectius més feminitzats són els d’Hondures, Rússia, la República Dominicana, Bolívia o el Brasil. Tot i que, en termes absoluts, són les dones marroquines les que conformen el col·lectiu femení més nombrós. En conseqüència, les dades ens mostren que el pes de les dones a la immigració és important. A més, el gènere té una repercussió específica sobre el flux migratori. Castles observa que hi ha un canvi de motivacions, tot i que aquestes no estan suficientment incorporades en el debat públic ni en el disseny de polítiques. La bibliografia científica assenyala diferències, per exemple, en els processos de reagrupament familiar, en la regularitat i en l’ús de les remeses (Ribas, 1999; Salih, 2003). Pessar i Mahler analitzen com el gènere repercuteix sobre les opcions i les trajectòries, és a dir, qui fa el desplaçament, amb quina freqüència es fan els viatges o quan i on desplaçar-se (2001). No obstant això, aquesta rellevància, que queda reflectida per les diferents pautes migratòries, no es tradueix en l’anàlisi científica. El paper que tenen en la migració i també els obstacles als quals han de fer front fan necessari oferir-los una atenció específica. Les dones han de fer front a una doble discriminació. Pel fet de ser dones i pel fet de ser estrangeres. En aquest sentit, han de confrontar-se sovint a estructures jeràrquiques que les confinen en una escala baixa de salaris, de treballs poc qualificats (que no sempre es corresponen amb la seva realitat) i de treballs que es troben reservats per a dones, com el servei domèstic. Aquestes ocupacions en molts casos estan perpetuant situacions d’explotació, de marginació amb relació a l’accés a drets socials i de desprotecció en termes del mercat de treball. En conseqüència, centrem l’atenció sobre el col·lectiu de dones migrants al servei domèstic atesa la vulnerabilitat més gran de patir abús i explotació. El servei domèstic acusa aquest risc d’exclusió i discriminació en tractar-se d’un sector amb una alta precarietat en les condicions laborals. Els resultats als quals farem referència provenen principalment del projecte Integration of Female Migrant Domestic Workers: Strategies for Employment and Civic Participation (IFMDW) de la Unió Europea (INTI Preparatory Actions, 2005-2008).1 En aquest projecte van participar sis institucions

1. La Unió Europea té una convocatòria de projectes de recerca en què es fomenta la cooperació amb països extra comunitaris, anomenat Integration of Third Country Nationals of the European Union (INTI). Posa un èmfasi especial en el reconeixement cultural i lingüístic, i també en les característiques socials i polítiques del país. D’altra banda, també fomenta projectes en què es promogui el diàleg amb la societat civil, i també avalua bones pràctiques en el camp de la integració social.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

europees: Mediterranean Institute of Gender Studies (MIGS, Xipre), ANTIGONE (Grècia), CREAUB, Institute Fur Soziale Infrastructur (ISIS, Alemanya), Lai-Momo Cooperative (Itàlia), The Filipino National Workers Association (Xipre). En aquest sentit, cada país organitzava el mateix treball de camp consistent en entrevistes i visites a representants polítics i a organitzacions d’immigrants. Malgrat aquesta situació, també ha estat possible identificar certes estratègies que incideixen en la superació de desigualtats de gènere. Dins dels moviments de dones i dels moviments feministes, podem identificar l’existència de certes característiques que afavoreixen l’acció. Aquests últims s’insereixen, com abordarem, dins del feminisme dialògic (Puigvert, 2001). Per tal d’abordar els reptes que planteja a les societats receptores la inserció laboral de les dones immigrants a la llar, aquest article l’estructurarem en les parts següents. En primer lloc, analitzarem la visió masculinitzada que ha dominat en els estudis de les migracions i incidirem, per tant, en la invisibilització del col·lectiu que ens ocupa l’atenció. En segon lloc, justificarem la tria d’aquest col·lectiu justament perquè està sotmès al risc de patir triple discriminació: ser immigrant, ser dona i treballar al servei domèstic. Tradicionalment, han estat els grups socials més pobres o menys qualificats els que desenvolupen els serveis de proximitat i, en l’actualitat, esdevé una important via d’entrada al mercat laboral per a moltes dones immigrants. En tercer lloc, s’analitzaran els beneficis que aquestes dones han representat per a les societats d’acollida. Principalment es destaca el fet de permetre conciliar la vida personal i professional de moltes llars europees. En quart lloc, és important aturar-se en la normativa que regula aquest sector econòmic. Aquesta aguditza la precarietat en les condicions laborals de les treballadores de la llar en haver-hi un accés més restringit a certs drets socials. I en cinquè lloc, s’exposaran algunes de les orientacions extretes de la recerca per tal de contribuir a la transformació d’aquesta desigualtat. Aquestes propostes, com veurem, han estat basades en proves científiques (principalment revisió de la bibliografia científica i de treball de camp) i adreçades a afavorir la inclusió a la societat i els processos d’apoderament individual.

2. La veu de les dones a la recerca científica Tal com indiquen Pessar i Mahler (2001), la immigració evoca una realitat complexa; així, doncs, un dels punts de partida per a la recerca és prendre en consideració el gènere. L’augment del nombre de dones a la immigració no és el fet més rellevant, sinó la diversitat de projectes que impliquen aquests desplaçaments i la pluralitat de relacions que despleguen. El gènere no és una simple variable susceptible de ser mesurada, sinó que ha de ser presa com una variable que també organitza els models migratoris (i, per tant, que comporta un conjunt de relacions, d’actituds socials i repercuteix en l’estructura social). Alguns estudis han procurat de corregir aquest biaix (Pfeiffer, Richter, Fletcher i Taylor, 2008) i adverteixen que la dona migrant ha estat sovint analitzada com una figura silenciosa, generalment amb un projecte migratori que segueix el projecte familiar, i especialment el dels homes. Però trobem cada cop més dones que arriben soles o amb projectes personals. En conseqüència, aquesta dona no es vincula exclusivament al projecte masculí (del pare, del germà o del marit). Al contrari, aquesta nova figura invisible vincula la seva decisió a una voluntat per a millorar la seva situació i la del seu entorn. Fins i tot podem indicar que entre aquelles que segueixen la família, apareixen també projectes personals, i la negociació dels espais i rols de gènere. La figura d’una dona i migrant afegeix un doble repte. Aquest s’emmarca en un procés global d’igualtat de gènere. Benhabib (1996) ens indica que l’existència de nombrosos moviments de dones ha provocat una nova gestió de l’espai públic que amplia la capacitat d’acció de les dones.

3. Per què cal centrar l’atenció en dones migrants del servei domèstic? Més enllà de la importància numèrica del flux, es tracta d’un col·lectiu divers, vulnerable i susceptible d’explotació i discriminació a causa de les característiques del sector econòmic al qual s’insereix als pa-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

associació catalana de sociologia

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

ïsos d’acollida. Les seves oportunitats i condicions laborals sovint es veuen limitades per la segmentació del mercat de treball. En aquest sentit, corren el risc de tenir salaris baixos i/o treballs desqualificats. Aquest tipus d’ocupacions sovint perpetua situacions d’esclavatge modern en què les treballadores migrants no arriben a tenir accés a drets civils i fins i tot estan més desprotegides amb relació al treball. De fet, durant el procés de regularització del 2005, el 33 % dels contractes que emergeixen són del sector domèstic (Secretaria de la Dona, Confederació General de Treball [CGT]). En conseqüència, hi ha un gran nombre de dones que en aquell moment es regularitzen i surten d’una situació de gran vulnerabilitat. Malgrat tractar-se d’una activitat econòmica regulada, en la gran part dels casos, sota el reglament del règim especial que representa menys protecció laboral. Al mateix temps, aquest procés de regularització també permet fer un toc d’atenció a la situació d’alta precarietat que implica aquest sector, atès que hi ha una part dels treballadors que no estan registrats enlloc. Aquesta situació de marginació o pobresa en què moltes dones viuen, i que va visibilitzar el procés de regularització, s’agreuja quan parlem de persones amb una situació sense papers. Per tant, centrar l’atenció en aquest col·lectiu rau a donar resposta des de l’esfera pública (tercer sector i governació) i la ciutadania a un doble repte: lluita contra l’explotació laboral d’un sector amb gran risc, i lluita contra la irregularitat. L’alt nombre de dones immigrants involucrades en el treball domèstic reflecteix diverses dinàmiques en el context espanyol (Parella, 2000) i, fins i tot, europeu. En primer lloc, hi ha professions que estan encara avui en dia fortament feminitzades, tal com el servei domèstic. En segon lloc, s’ha de tenir en compte que durant els darrers decennis hi ha hagut una entrada important de dones al mercat de treball com a resultat de l’acció de moviments de dones i lluites feministes (la taxa d’activitat femenina a l’Estat espanyol ha anat creixent, i ha passat del 22 % el 1981 al 43 % el 2001). Això ha tingut una gran incidència en el desenvolupament del sector del servei domèstic. És aquest el que ha permès que moltes dones europees poguessin sortir al mercat de treball i així conciliar-ho amb la seva responsabilitat familiar (Santa Cruz, 2007). En aquest últim període, s’ha produït un creixement important de dones immigrants al sector econòmic de la llar. De fet, més enllà del que ens indica l’estereotip, la taxa d’ocupació de les dones estrangeres és superior al de les nacionals. Aquestes representen el 12 % del total de les dones afiliades a la Seguretat Social. El 18 % de les treballadores immigrants afiliades a la Seguretat Social està sota el règim especial de la llar (30.584 treballadores).2 No obstant això, també s’ha de tornar a recordar que hi ha una part que s’escapa de les dades estadístiques ateses les característiques del sector econòmic. El treball de camp del projecte Integration of Female Migrant Domestic Workers (IFMDW) ens indica que per a moltes dones immigrants la cura de persones grans o infants es converteix en una de les primeres vies d’entrada al treball remunerat. L’accés a aquesta ocupació sovint es fa a través de la xarxa personal i social que la mateixa població immigrant té.

4. Les «reconciliadores» Atès que les dones immigrants del servei domèstic han permès conciliar la vida personal i professional de moltes llars, s’han convertit en les «reconciliadores» per a milions de persones a Europa. Són dones que proveeixen serveis de cura de la llar i de persones dependents a ciutadans europeus que necessiten suport a causa del declivi d’alguns serveis de l’estat de benestar. Hi ha una demanda important per a ocupar dones migrants com a cuidadores o per a fer feines de neteja, entre d’altres. Aquest col·lectiu és més favorable a acceptar condicions com esdevenir internes, treballar més enllà de les hores remunerades, tenir més disponibilitat tant a la nit com durant el dia. Malgrat aquesta contribució important a l’estructura social i econòmica, el col·lectiu de dones migrants al servei domèstic és invisible dins de polítiques de treball i migratòries, en debats d’interès

2. Font: Ministeri de Treball i Immigració (MTIN), Institut Nacional d’Estadística (INE).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

social i també en campanyes de sensibilització cíviques. És urgent incorporar aquesta participació econòmica que les migracions estan tenint en les polítiques d’igualtat de gènere. No obstant això, atesa la seva implicació a moltes llars, se’ns planteja un interrogant important: com aquestes dones, que permeten la conciliació de moltes famílies europees, arriben a conciliar la pròpia vida familiar i professional? Quines mesures ho afavoreixen? Les directrius europees de la conciliació tenen dues finalitats que han contribuït al benestar i a les polítiques de gènere. Primera, potenciar l’ocupació femenina. Segona, avançar en l’objectiu de la igualtat entre homes i dones. Aquests dos reptes, en el cas català, s’han introduït per mitjà de la negociació col·lectiva —patronal i sindicats. No obstant això, malgrat ser un tema de màxima actualitat, el col·lectiu que contribueix a donar resposta als dos reptes no ha entrat en l’agenda política. Per tant, això desvetlla la necessitat d’aprofundir en la igualtat entre les mateixes dones (de diferents classes socials, grups culturals, nivells educatius, etc.) tal com apunta la perspectiva del feminisme dialògic. Al mateix temps, si volem construir una societat cohesionada, també urgeix fomentar accions que permetin la participació de tots els membres d’una societat en les diferents àrees (escola, treball, reivindicacions cíviques, etc.). No obstant això, com afavorim la participació d’aquestes dones ateses les condicions laborals que tenen? De moment, i com veurem, és el teixit social i especialment l’àmbit associatiu creat per les mateixes dones, qui està donant resposta d’una manera més eficient i equitativa als dos reptes plantejats: la igualtat entre dones i la integració amb igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, el feminisme dialògic té la pretensió de recollir les veus de totes les dones i, especialment, d’aquelles que històricament no han participat en els debats. Això implica trencar amb la desigualtat entre dones, principalment amb les que han monopolitzat durant anys la lluita feminista, per tal que el feminisme incorpori les demandes i necessitats de dones com les immigrants treballadores de la llar. En aquest sentit, respecte als serveis de proximitat, es reflexiona sobre la desigualtat que en molts casos es produeix entre les «contractants» de serveis i les que procuren aquest servei, atès que no sempre es garanteixen els drets laborals.

5. El mercat laboral: el règim especial La normativa que regula aquest sector econòmic aguditza la precarietat en les condicions laborals de les treballadores de la llar. Aquesta activitat assalariada es troba sota el marc del règim especial i és diferent respecte a la regulació que afecta la majoria d’ocupacions. La regulació d’aquesta activitat (que comprèn tasques domèstiques, cura de persones dependents, jardineria o xofer, entre d’altres) data del 1985, i va néixer amb voluntat d’oferir un marc legal a aquesta ocupació que contenia característiques especials. Fins aquell moment no hi havia cap regulació, en conseqüència, aquesta primera normativa representava l’accés a certs drets per als treballadors —fonamentalment dones. No obstant això, comparat amb el règim general de la Seguretat Social, té una limitació de drets. En aquest sentit, el fet que aquest règim permeti fer contractes orals deixa en una posició més vulnerable la dona en cas de conflicte. Sovint, les organitzacions que treballen amb aquest col· lectiu intercedeixen en la formulació de l’acord per tal de garantir un mínim de condicions. En cas d’acomiadament de vegades també tenen un paper d’intermediaris. Per exemple, en el procés de regularització, es van produir diversos casos d’acomiadament en què la part contractant no estava disposada a compensar el període previ a la regularització. Un dels problemes més grans en el règim especial és que les persones treballadores no tenen accés a subsidi d’atur. D’altra banda, en cas que la part contractant subministri manutenció i allotjament, es pot descomptar fins a un 45 % del sou. Pel que fa als drets amb relació als horaris i als descansos, exceptuant aquells establerts entre les dues parts, són més restringits. En cas que es vulgui prescindir dels serveis d’una persona, si ha treballat menys d’un any, només és obligatori avisar amb set dies d’antelació.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

associació catalana de sociologia

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

És freqüent, i especialment per a les treballadores internes, que la jornada laboral s’estengui més enllà del que s’ha acordat. Segons la recerca, hi ha un cert xantatge emocional pel fet de treballar en els espais de la intimitat d’una família. Aquesta situació dificulta les condicions per a participar a la societat d’acollida. Un altre problema que es desvetlla són els casos d’assetjament sexual que es produeixen de vegades. La situació de vulnerabilitat s’aguditza per a les treballadores del servei domèstic atesa la seva situació jurídica. En cas de quedar-se sense feina, algunes persones estrangeres creen les seves estratègies per no perdre el permís de residència quan hagin de renovar la documentació. Tot i que la llei preveu un salari mínim anual, algunes dones migrants decideixen pagar-se la seguretat social encara que no estiguin treballant. Aquesta vulnerabilitat més gran de patir discriminació respecte a les condicions laborals i també jurídiques fa que, malgrat les dificultats de disposar de temps lliure per a participar en el teixit associatiu, la seva representació sigui un fet important. Com veurem, aquest associacionisme dóna resposta a dificultats quotidianes (assessorament jurídic, tenir cangur, trobar feina, formació, etc.), i també esdevé per a moltes d’elles un suport emocional. Un exemple d’aquestes pràctiques són dues organitzacions visitades al llarg del projecte, ens referim a Mujeres Latinas Sin Fronteras i a Mujeres Pa’lante.3

6. Accions adreçades a la inclusió Per tal d’afavorir la inclusió de la dona immigrant treballadora del servei domèstic s’ha de donar resposta a la triple discriminació a la qual es pot veure confrontada: per ser dona, immigrant i treballadora de la llar. Des del projecte IFMDW s’han recollit les veus de diferents agents socials involucrats i, principalment, de les mateixes treballadores de la llar immigrants. L’anàlisi d’aquestes propostes ha permès identificar algunes mesures orientades a afavorir la inclusió a la societat i processos d’apoderament. Algunes d’aquestes mesures són extensibles al col·lectiu més ampli de treballadores de la llar. En primer lloc, es fa necessari el disseny de polítiques socials orientades a la lluita contra l’explotació laboral per a garantir igualtat de condicions al mercat de treball. Un dels aspectes que comporta una millora d’aquest fet per a les dones immigrants és la condició de regularitat. Recentment, i Catalunya ha estat pionera en aquest mesura, les persones reagrupades poden obtenir l’autorització de treball (Secretaria per a la Immigració, 2008). En segon lloc, atès que els processos d’exclusió social s’agreugen entre les persones de nivell educatiu baix, és important trencar la fractura digital existent. En aquest sentit, s’ha d’afavorir la igualtat real d’oportunitats per a accedir a l’educació (a través de la gratuïtat, cobrir necessitats i demandes, accessibilitat en els horaris, etc.) i també agilitzar processos d’acreditació de l’experiència o d’homologació de les titulacions obtingudes. En tercer lloc, un dels debats actuals en el si de la comunitat científica i en nombrosos moviments socials tradueix la preocupació existent amb relació a les dificultats de conciliació entre la vida familiar i laboral. Les reconciliadores, per tal de poder conciliar també elles mateixes, han desenvolupat diverses estratègies personals i col·lectives. Moltes vegades, han teixit una xarxa de solidaritat per poder disposar justament de temps per a l’educació, el treball o altres activitats. És a dir, d’una manera rotativa mentre una es fa cura dels menuts, les altres aprofiten aquell moment per formar-se, buscar feina o intercanviar informacions. En quart lloc, els plans d’igualtat i de conciliació també han d’integrar la realitat d’un col· lectiu força invisible. El feminisme dialògic (Puigvert, 2001) té la voluntat de donar veu a qualsevol dona independentment de la procedència, del nivell educatiu, de la classe social, de la llengua, de

3. Per a més informació de les entitats: http://www.observatoripalma.org/practicas/ficha.es.html?tIte=mujeres-latinassin-fronteras&cp=240 ; http://www.mujerespalante.org/.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

l’orientació sexual, etc., posant un èmfasi especial en totes les dones que han estat tradicionalment excloses del debat públic. Lluita per aconseguir la igualtat entre homes i dones, però també contra la desigualtat existent entre les mateixes dones. De fet, alguns moviments socials de dones s’estan anticipant a algunes institucions i administracions. En aquest sentit, com ens mostra el treball de camp fet al projecte IFMDW, és possible observar la creació d’organitzacions de dones immigrants treballadores de la llar per tal de respondre a les desigualtats socials a les quals han de fer front. Per aquesta circumstància aquestes organitzacions ofereixen un alt coneixement de la realitat viscuda i ajusten les demandes a les necessitats existents. En conseqüència, és important donar suport al tercer sector basat en les veus de les mateixes dones immigrants. Per exemplificar aquest fet podríem destacar la tasca feta per l’associació Mujeres Latinas Sin Fronteras i l’associació de dones Mujeres Pa’lante. La primera va començar fa uns deu anys amb una cinquantena d’associades i actualment té més de 500 persones. Ofereix una formació integral de la dona llatina que ha immigrat. Ofereix suport emocional per a superar la solitud i la tristor sentida, i també estableix una important xarxa d’intercanvi d’informació. En el cas de la segona, es tracta del desenvolupament d’un projecte d’economia social a partir de dones que treballen a la llar. A través de la formació d’una cooperativa, aquestes dones milloren les condicions de treball en accedir a certs drets laborals que els estaven vetats perquè formaven part del règim especial.4 Pel que fa al col·lectiu general de persones treballadores a la llar, encara hi ha una antiga demanda d’extingir el règim especial. El treball del servei domèstic és regulat per aquest règim (exceptuant els contractes fets a empreses o cooperatives d’aquest sector com l’exemple esmentat anteriorment). Hi ha una part important de dones que es troben en l’economia submergida. Des d’aquest moviment social es reivindica que se les integri en el règim general per a equiparar condicions de treball amb la resta de treballadors. Això comportaria accedir al dret a l’atur, gaudir de vacances seguides, contracte per escrit, millorar la indemnització en cas d’acomiadament, detraure un 45 % del salari per a alimentació i allotjament, etc. En el moment de dissenyar polítiques i programes, el teixit associatiu ha revelat com a necessari constituir un consell assessor que permeti lligar les propostes a les necessitats reals del mateix col·lectiu. Incloure-hi directament la veu de dones treballadores de la llar afavoreix l’avaluació de la problemàtica i l’ajustament a la realitat de les recomanacions polítiques.

7. Per concloure Actualment, s’ha de remarcar l’absència d’un debat públic rellevant amb relació a les condicions de vida i laborals d’aquest col·lectiu de dones. No hi ha campanyes significatives de conscienciació ni programes de suport per a fer front a la realitat que viuen. La veu de les dones migrants del sector de la llar, i altres dones que també comparteixen amb elles situacions de desigualtat, és rellevant per a la recerca i per al debat social sobre mesures d’inclusió. En definitiva, es tracta d’un col·lectiu sobre el qual es basa el benestar de moltes famílies europees i, per tant, la introducció d’aquesta problemàtica en el debat públic a través de les mateixes veus, contribueix a les polítiques d’equitat entre homes i dones, i també entre les mateixes dones.

4. Dins del sistema de la Seguretat Social coexisteixen diversos règims de treball. La gran part de treballadors assalariats estan afiliats al règim general. No obstant això, certes activitats professionals per la seva especial naturalesa van fer emergir una sèrie de règims especials com: agrari, treballadors del mar, treballadors de la llar, de la mineria i el carbó, i treballadors per compte propi. El règim de treballadors de la llar que ens ocupa en aquest article implica amb relació a la resta de treballadors en règim general l’accés a menys drets laborals.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

associació catalana de sociologia

Dones migrants al servei domèstic: conciliació de la vida de les conciliadores Lena de Botton; Lidia Puigvert

Referències bibliogràfiques Benhabib, Sheila (ed.) (1996). Democracy and difference: Contesting the boundaries of the political. Princeton: Princeton University Press. Castles, Stephen (2000). «International migration at the beginning of the twenty-first century: global trends and issues». International Social Science Journal [Oxford: UNESCO: Blackwell Publishers], vol. 52, núm. 165 (setembre), p. 269-281. Confederación General del Trabajo. Secretaría de la Mujer (2006). «Mujer, inmigración y trabajo doméstico». Materiales de Reflexión [en línia], núm. 12, p. 1-10. <http://www. cgt.es/descargas/ MR_12_Trabajo_domestico.pdf>. Instituto Nacional de Estadística (2010). Censo 2001. Educación y estudios [en línia]. <http://www.ine. es/prodyser/pubweb/folletocenso01/pags28-35.pdf>. «La immigració en xifres» (2010). Bulletí de la Secretaria per a la Immigració [en línia]. [Barcelona], (5 abril). <http://www.gencat.cat/dasc/publica/butlletiIMMI/xifres5/>; <http://www.gencat.cat/bsf/immigracio>. Parella, Sònia (2000). «El trasvase de desigualdades de clase y etnia entre mujeres: los servicios de proximidad». Papers, núm. 60, p. 275-289. Pessar, Patricia; Mahler, Sarah (2001). «Gender and transnational migration» [en línia]. Conference on Transnational Migration: Comparative Perspective (Universitat de Princeton, 30 de juny - 1 de juliol de 2001). <http://www.transcomm.ox.ac.uk/working%20papers/WPTC-01-20%20Pessar.doc.pdf>. Pfeiffer, Lisa Marie; Richter, Susan Materer; Fletcher, Peri; Taylor, Edward (2008). «Gender in economic research on international migration and its impacts: a critical review». A: Morrison, A.; Schiff, Maurice; Sjöblom, Mirja. The international migration of women. Washington: The World Bank: Palgrave Macmillan, p. 1-36. Puigvert, Lidia (2001). Las otras mujeres. Barcelona: El Roure. Ribas, Natalia (1999). Las presencias de la inmigración femenina: Un recorrido por Filipinas, Gambia y Ma rruecos en Cataluña. Barcelona: Antracyt. Salih, Ruba (2003). Gender in transnationalisme: Home, longing and belonging among Moroccan migrant women. Londres; Nova York: Routledge. Santa Cruz, Iñaki (2007). «Beneficios y costes de los planes de igualdad». Revista del Ministerio de Trabajo e Inmigración [en línia]. [Madrid], núm. vii, p. 279-286. <http://www.mtin.es/es/publica/revista/numeros/ ExtraIgualdad07/Est08.pdf>. Secretaria per a la Immigració (2008). Feina i reagrupament familiar [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www.gencat.cat/dasc/publica/butlletiIMMI/num14/documents/reagrupa_fami.pdf>. The Mediterranean Institute of Gender Studies (coord.) (2008). Integration of female migrant domestic workers: Strategies for employment and civic participation [en línia]. Nicosia: University of Nicosia Press. <http://www.medinstgenderstudies.org/wp-content/uploads/integration-of-female-migrant-domesticworkers.pdf>.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 33-40

Articles

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Institutional action and social conflict in the Amazon Josep Pont Vidal Nucleo Altos Estudos Amazônicos. Universitat Federal de Pará Correspondència: Josep Pont Vidal. Nucleo Altos Estudos Amazônicos. Universidade Federal do Pará. Rua Augusto Correa, 01, Guamá, 66075-900 Belém, PA, Brasil. Tel.: 00 - 55 - (91)32017000. A/e: vidalpont@yahoo.es. Data de recepció de l’article: juliol 2010 Data d’acceptació de l’article: juny 2011

Resum Aquest escrit és el resultat de la recerca basada en l’anàlisi del conflicte social sorgit entorn de la construcció de la central hidroelèctrica de Belo Monte (Amazònia oriental brasilera). Parteix d’un marc teòric i analític que combina els postulats provinents de l’enfocament sociològic i culturalista del «nou institucionalisme», el debat al voltant de la «tria racional» i l’acció comunicativa, basada en la teoria de l’acció de Jürgen Habermas. S’analitza l’estratègia de les institucions i dels actors al voltant del conflicte social. Com a principal conclusió s’estableixen diferències en l’harmonització de plans d’acció i el paper oportunista dels actors econòmics. Paraules clau: acció racional intencional, nou institucionalisme, conducta estratègica, conflicte, Amazònia.

Abstract This paper is the result of research into the analysis of the social conflict brought about by the construction of the Belo Monte hydroelectric plant in Brazil’s eastern Amazon. It is based on a theoretical and analytical framework that combines principles issuing from the sociological and cultural approach of the “New Institutionalism” and the debate on “rational choice” as well as communicative action based on Jürgen Habermas’ theory. We analyse the strategies of institutions and social stakeholders involved in the conflict. In terms of conclusions, the paper makes a differentiation between the harmonisation of action plans and the opportunistic role of some of the economic stakeholders. Keywords: purposive rational action, New Institutionalism, strategic behaviour, conflict, Amazon.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60 DOI: 10.2436/20.3005.01.40 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

1. Introducció Mentre el Ministeri Públic Federal del Brasil mantenia el mes d’agost del 2011 vint al·legacions mediambientals per aturar el permís al consorci executor de l’obra per a l’inici de les obres de la central hidroelèctrica de Belo Monte (UHB) al riu Xingu (Amazònia oriental brasilera), centenars de barrageros —treballadors que volen treballar en la construcció— arribaven diàriament a la ciutat d’Altamira esperant ser contractats per a les obres. Unes setmanes abans, el Movimento de Mulheres do Campo e da Cidade (MMCC) es reunia a la ciutat de Belém en el Congrés Provincial de l’MMCC, en el qual la presidenta manifestava els problemes que es preveuen: «El Govern federal ha de discutir amb les comunitats, en especial amb les dones de l’Amazònia, els projectes hidroelèctrics als rius de l’Amazònia, com és el cas de Belo Monte, a Altamira, perquè molts homes arribaran a aquesta àrea, i en el cas de la destrucció dels recursos naturals, les fonts de renda de les famílies, i altres modificacions socials i econòmiques, es preveu un augment de la prostitució de les dones, d’explotació sexual de les joves, que afecten tothom, en especial les dones». Tanmateix, ni les reclamacions, ni els efectes mediambientals han pogut aturar una inversió equivalent a uns 9.000 milions d’euros. Mentrestant el consorci empresarial, coordinat per l’empresa Norte Energia,1 ja havia començat les obres. És segur, que quan el lector llegeixi aquest estudi sociològic que segueix les obres ja estaran en marxa i el conflicte social i les conseqüències que es descriuen en les línies següents hauran adquirit una nova dimensió qualitativa i quantitativa. L’escrit és fruit d’una recerca basada en el Plano de Desenvolvimento Regional Sustentável de Xingu (PDRS).2 Parteix d’un pensament multidisciplinari i comprèn tan sols un aspecte: l’anàlisi del conflicte social i polític originat arran de la decisió de construir la UHB,3 i vincular el projecte amb el desenvolupament i creixement econòmic de la regió. Es tracta d’un megaprojecte, que un cop construïda la central, prevista per a l’any 2014, té la previsió d’inundar 516 km2. Com a conseqüència, diversos municipis, les respectives comunitats i pobles indígenes4 de la regió es veuran greument afectats. Intentar fer una fotografia sobre qualsevol fenomen social és una tasca desafiadora per diversos motius: —— L’acció individual o col·lectiva experimenta una modificació i transformació constants que configuren l’acció dels actors participants, els discursos i les estratègies d’acció. L’investigador recerca des del moviment i des de l’entorn extern al moviment. —— Metodològicament, s’ha d’acotar el fenomen que s’ha d’analitzar —en el cas que es descriu, limitat al municipi d’Altamira—, cosa que significa una interferència que delimita la recerca i que condiciona, a la vegada, el marc conceptual i teòric, en tractar-se d’una tria arbitrària. —— En l’anàlisi de l’acció col·lectiva —l’anomenat nivell meso— no es tracta tan sols de fer una fotografia, sempre subjectiva, sinó de procurar endevinar les relacions de causa-efecte, per a d’aquesta manera intentar establir unes lleis generals explicatives. Cadascun d’aquests aspectes es correspon amb qüestions i etapes de la recerca. La primera etapa es limita a l’espai de temps entre l’any 2009 i els primers mesos del 2010. A partir d’aquesta data se’n fa un seguiment secundari, per a iniciar una nova fase de camp a partir de la tardor del 2011 amb l’objectiu d’analitzar la situació actual. La segona fase consisteix en la tria del marc conceptual.

1. Norte Energia composta per un holding d’empreses estatals, privades i terciaritzades: grup del capital, Eletronorte 19,19 %, Eletrobrás i Chesf amb el 15 %, respectivament, i la resta es divideix entre fons de pensions, fons d’inversions de consumidors i constructors. 2. Recerca finançada per la Secretaría de Integración Regional (SEIR), Govern de Pará. 3. En la recerca s’analitzen altres aspectes com són les possibles alternatives de subsistència per a la regió. 4. Entre els pobles indígenes més afectats hi ha els kayapó, paquiçamba, apyterewa i arara, que sumen un total d’uns 14.000 indígenes. A: http://www.ecoamazonia.org.br/tag/belo-monte/ (consulta: 10 març 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Com a variable independent s’ha triat el concepte d’acció,5 específicament l’acció instrumental i estratègica dels actors. Finalment, la recerca sociològica té l’exigència de procurar endevinar les relacions de causa-efecte a partir de la formulació de qüestions. En l’anàlisi del conflicte social entre els actors de la regió, sorgeixen les qüestions següents: —— Es tracta d’una acció estratègica orientada tan sols a una fita —aturar-ne la construcció— o té objectius més amplis? —— Amb l’acció del Govern d’impulsar l’execució del PDRS, s’ha aconseguit establir un mínim d’harmonització, és a dir, dels objectius, entre els actors sobre les propostes de desenvolupament per a la regió? —— S’ha preferit la «suma zero», és a dir, creixement econòmic, abans de tenir la possibilitat de fer acords de cooperació entre els actors per a impulsar un desenvolupament sostenible a la regió? Les qüestions esmentades ofereixen indicacions respecte a la hipòtesi principal que guia aquesta recerca: el conflicte social originat entorn de la UHB no és un conflicte de política socioambiental, de repartició equitativa dels costos. Es tracta d’un conflicte per la salvaguarda de la identitat i formes de subsistència locals (representada pels pobles indígenes i les comunitats), de caràcter social, per l’amenaça de les formes familiars de sustentació i les formes de vida —no en el sentit tradicional—, sinó en el sentit d’un augment de l’explotació de les dones, de l’explotació sexual dels joves i de la prostitució. També en el sentit ecològic, per a evitar l’augment del gas d’efecte hivernacle a l’àmbit regional, tal com mostren diversos estudis elaborats a regions properes a llacs artificials (Fearnside, 2008),6 com diagnostiquen les organitzacions no governamentals (ONG) i la societat civil, impulsant tan sols un model de desenvolupament basat en el creixement econòmic.

Mapa 1. La regió de Xingu en el sistema hidrogràfic del riu Amazones

Font: http://3.bp.blogspot.com/_s2EYflfqolc/S88LzeusTaI/AAAAAAAAAIs/R04lZEbCyJg/s320/m_01.gif.

5. Diversos sociòlegs i corrents tracten del concepte d’acció. S’ha seleccionat la teoria de l’acció social de Habermas, perquè fa una diferència entre l’acció racional intencional i l’acció instrumental. Entén l’acció com: «La forma que la societat es concebeix des de la perspectiva del subjecte en acció», a Theorie des kommunikativen Handelns (1981), vol. 1: Handlungsrationalität und gesellschaftliche Rationalisierung, Frankfurt, p. 14. 6. Philip M. Fearnside (2008), «As hidrelétricas de Belo Monte e Altamira (Babaquara) como fontes de gases de efeito estufa», Novos Cadernos Naea, vol. 12, núm. 2 (desembre), p. 5-56.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Els actors col·lectius (econòmics, polítics i socials) prenen les seves decisions a partir també de decisions racionals intencionals que poden beneficiar-los individualment però que poden ser perjudicials col·lectivament (Elster, 1984). Aquest tipus d’actors utilitzen càlculs egocèntrics per a «aconseguir la comprensió», és a dir, no s’orienten cap a l’«èxit», sinó també en la definició en l’harmonització de plans d’acció. L’harmonització es manifesta procurant «definicions comunes de les situacions» (Habermas, 1984) que, en el cas de l’estudi, s’evidencia que el benefici d’uns actors econòmics locals, amb l’augment individual de negocis previst, i el desenvolupament econòmic de la regió, perjudicarà col·lectivament els mateixos actors, amb la destrucció gradual no tan sols del medi ambient, sinó de l’economia local, en instal·lar-s’hi empreses procedents d’altres indrets, amb més capacitat d’innovació i per tant més competitives. Els actors que es manifesten en contra del projecte intenten harmonitzar plans d’acció, a partir de la construcció col·lectiva del desenvolupament sostingut de la regió.

Mapa 2. Situació detallada de la situació de la futura central hidroelèctrica de Belo Monte a la regió del riu Xingu

Llegenda: Barragem «sitio pimental»: dic principal; aldeia paquicamba: aldea del grup indígena paquicamba; vertedouro complementar: desguàs secundari (construït a partir d’un canal). En color més clar: àrea que serà inundada. Marge del riu en color clar: zona que cal inundar.

2. Referencial teòric i analític S’ha exposat la complexitat del fenomen i els conceptes que poden contribuir a la recerca dels factors de causa-efecte respecte a les opcions estratègiques d’acció dels actors involucrats. Tanmateix, combinar diversos marcs conceptuals i corrents teòrics procedents de la ciència política i de la sociologia pot constituir un simple afegit d’idees, però també pot constituir un desafiament per a la necessària complementarietat epistemològica i multidisciplinarietat, per a l’anàlisi i la comprensió de la complexitat dels fenòmens socials de començaments del segle actual, concepció ja reflectida per diversos pensadors, com és el cas de Santos (2000) i la seva hipòtesi del «desaprofitament de l’experiència».7

7. La hipòtesi del «desaprofitament de l’experiència» mostra la insuficiència dels instruments teòrics i metodològics disponibles per a captar l’amplitud i complexitat dels fenòmens socials, en indicar una apertura de la sociologia envers l’estudi de la formació dels actors en els processos polítics.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Diversos estudis han analitzat conflictes derivats dels problemes de la redistribució ecològica equitativa (Martínez Alier, 1995), el paper dels governs locals i dels stakeholders en la mediació dels conflictes socioambientals (Flores, 1999). Tanmateix, aquests estudis es mostren limitats i sorgeix la necessitat d’interpretar-los en l’aspecte sociohistòric (Viola i Reis, 1995), i són extensament mapats a la regió amazònica (Chav, Barros, Fabré, s. d.). L’estudi de la UHB comporta elements i variables de caràcter social, identitari, econòmic, polític i migratori, entre d’altres, que sobrepassen la lectura i interpretació estrictament ecològica, en adquirir una dimensió clarament social. Per a intentar respondre a les qüestions plantejades, en la recerca es parteix de la síntesi de la perspectiva sociològica i politològica, atès que és fonamental per a la comprensió del funcionament de les institucions i de les agències governamentals i de l’acció estratègica dels actors davant d’aquestes i dins, ja que també són producte de l’acció dels actors. Des de la ciència política, s’ha aprofundit en el marc que combina els postulats procedents de l’enfocament culturalista del «nou institucionalisme» (Hall i Taylor, 1996; Andrews, 2005) i el debat al voltant de la «tria racional» (Williamson, 1985; North, 1973; Przeworski, 1991; Elster, 1984; Shepsle i Barry, 1982). L’acció instrumental i estratègica dels actors polítics, socials i econòmics s’enfoca prenent com a base la teoria de l’acció de Habermas (1981). El marc analític del nou institucionalisme tracta d’explicar el procés de presa de decisions dels actors polítics, a partir de la premissa segons la qual la configuració de les institucions afecta el comportament dels actors socials. Es basa en una racionalitat dirigida als fins, en què l’actor orienta les accions «no principalment cap a l’èxit», sinó que «persegueixen unes fites individuals amb la condició que siguin capaços d’harmonitzar els seus plans d’acció, sobre la base de definicions comunes de les situacions» (Habermas, 1981, p. 286). En la recerca, s’entén l’harmonització pel consens o bé del creixement econòmic, o bé en el desenvolupament sostingut. La tercera qüestió referent a l’actuació d’alguns actors, i a l’aparició del free-rider en un moment en què no tenen més alternatives que donar suport al desenvolupament sostenible, els punts de vista basats en l’«individualisme metodològic» (Elster, 1984) i del «dilema de presoner» aporten instruments analítics per a analitzar les estratègies adoptades i la cooperació / no cooperació de diversos actors. Aquest fet pot deixar tothom més ben situat, tot i que això pot no tenir lloc a causa de la inseguretat que cada jugador té respecte al comportament de l’altre jugador; el resultat col· lectiu és una pèrdua per a tothom: cap tipus de desenvolupament (quadre 1).

Quadre 1. Operacionalització de la hipòtesi i del marc teòric Concepte central

Actors polítics / institucions

Actors econòmics

Actors socials

Acció instrumental i estratègica i social

Opcions estratègiques de més de dos actors

Opcions estratègiques de més de dos actors; estructures de coordinació

Acció comunicativa

Construcció de les definicions a partir de conceptes centrals: creixement econòmic, desenvolupament sostingut

Construcció de les definicions a partir de conceptes centrals

Capacitat d’aconseguir una comprensió a partir de conceptes centrals

Actitud de free-rider

Estratègies d’acció en diferents nivells: institucions i autarquies

Opcions estratègiques en el temps i en entorns diferenciats; opcions sobre les alternatives; desenvolupament

Opcions enfront del desenvolupament sostingut de la regió

Font: Elaboració pròpia.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

S’ha adoptat bàsicament una metodologia qualitativa, en semblar especialment apropiada per a l’estudi de les institucions i dels actors socials, i s’ha escollit l’«anàlisi d’estudi d’un cas estès», segons Appendini i Nuijten (2002) i Mitchel (1983) a partir d’una combinació d’entrevistes semiestructurades, analitzades amb la tècnica de l’«anàlisi de contingut». La utilització de mètodes qualitatius ha permès conèixer el context històric i actual i obtenir informació sobre diverses dinàmiques de canvis institucionals i d’acció dels actors (quadre 2).

Quadre 2. Metodologia i tècniques utilitzades en l’obtenció de dades Actors: tipologia

Definició

Objectiu

Entrevistes

Identificació

Gravació (hores)

Data realització

Institucionals

Grup d’actors format per institucions del Govern federal i provincial

Posicionament enfront de la UHB

EI.1; EI.2; ........... EI. 7

Oct.-des. 2009

Semiinstitucionals

Autarquies i institucions governamentals, o que tenen una relació de privilegi i legitimació amb el poder

Posicionament enfront de la UHB

ESI.1; ESI.2; ........... ESI.10

Oct.-des. 2009

EEI.1; EEE.2; ........... EEI.13

Oct.-des. 2009

Posicionament; desenvolupament econòmic sostingut Estratègia enfront de proposta governamental

Extrainstitucionals

Organitzacions de la societat civil fora de l’àmbit de situació privilegiada: ONG, moviments socials, associacions

Coneixement de la postura enfront de la UHB Posicionament; desenvolupament econòmic sostingut Estratègia enfront de proposta governamental

Total

Font: Elaboració pròpia.

3. Contextualització històrica de l’institucionalisme a la regió amazònica L’origen del conflicte es remunta a més d’un quart de segle. Durant els anys vuitanta, va sorgir un moviment social que va qüestionar la viabilitat del projecte, i es van consolidar diferents posicions d’acceptació i de rebuig entre els actors socials, polítics i econòmics de la societat civil. Les

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

institucions governamentals i els diferents nivells de govern han mostrat, al llarg d’aquests anys, posicionaments i estratègies que comprenen des de crítiques a la construcció de la UHB, fins al suport clar al projecte, considerat per l’expresident Lula i la presidenta actual Dilma Rousseff, com a «prioritari» per al subministrament d’energia a escala nacional. Per les característiques socials, polítiques i econòmiques que té, la regió de l’Amazònia formaria part d’aquest darrer tipus de societat (índex de desenvolupament humà [IDH] baix, coeficient de Gini baix). Tradicionalment —i de manera errònia—, ha estat interpretada com el «magatzem del món», com un «espai buit gegantí», poblat tan sols per uns centenars de milers d’habitants. Res més lluny de la realitat, atès que la regió comprèn un complex entrellat d’actors, nivells de govern i institucions difícil d’analitzar i exposar en poques línies, en conformar un seguit entre allò que s’entén per rural i allò que s’entén per urbà. O en altres paraules, entre la convivència del «caos organitzat» —com alguns autors ho definirien— amb l’«ordre desorganitzat». La regió de Xingu es caracteritza pel baix nivell d’institucionalitat o «institucionalitat fràgil» (Torres, 2004, p. 45), que sorgeix en major o menor intensitat segons es tracti d’àrees urbanes o rurals, en el grau de racionalitat en el poder i execució polítics. Històricament, l’Estat brasiler s’ha caracteritzat per la seva absència a la regió i s’han creat tan sols institucions d’orientació al desenvolupament que permetien la gestió burocràtica des d’altres centres del país i corresponents a un conjunt d’agents socials i a uns interessos relativament «aliens als interessos socials de l’Amazònia» (Castro i Hebette, 1989; Castro, Moura i Maia, 1995; Becker, 2005). D’una manera succinta, s’exposen les principals fases de la planificació a la regió ja analitzades per diversos autors (Kohlhepp, 2002; Pont, 2009). Tan sols a partir dels anys quaranta, es comença a registrar una intervenció planificada de l’Estat a la regió amazònica, tot i que alguns autors indiquen que la planificació regional es va iniciar en els anys trenta. Per a portar a la regió la mà d’obra necessària per a colonitzar-la, es va crear la Superintendência de Abastecimento do Vale Amazônico (SAVA), que tenia com a prioritat oferir ajuda als treballadors acabats d’arribar d’altres estats del Brasil i motivar-los per a cultivar aliments per al seu autoabastiment. Uns anys més tard, el 1952, es va fundar la Superintedência do Plano de Valorização Econômica da Amazônia (SPVEA), que va tenir un èxit limitat, a causa dels limitats recursos econòmics federals disponibles i de problemes de funcionament intern. Els anys següents, «Plans Quinquennals» van ser els responsables de la construcció de grans infraestructures, com la xarxa de carreteres i el suport als ens agropecuaris. La reformulació i reestructuració de l’Estat van coincidir amb el procés constitutiu d’aprovació de la Constitució de 1988. Durant el primer mandat del president Fernando Henrique Cardoso, es va iniciar una reforma profunda de l’Estat i de l’Administració pública, que va tenir com a conseqüència immediata ajustaments estructurals, que es van manifestar amb l’obertura comercial, el sanejament de les finances públiques i la reestructuració del sector paraestatal. Durant aquesta dècada, es van fundar agències de desenvolupament per a les regions menys desenvolupades: Superintendência da Amazônia (SUDAM) i la Superintendência do Nordeste (SUDENE). En el cas de la SUDAM, el Banc d’Amazònia (BASA) va ser l’encarregat del finançament dels projectes, i l’agència va ser responsable no només de l’establiment de línies d’acció sinó també de la coordinació del desenvolupament. Durant la dècada següent, la SUDAM va mostrar la seva ineficiència, i va arribar a la fallida i dissolució posterior per decret governamental. Davant el buit deixat per la SUDAM, es va fundar l’Agència de Desenvolupament de l’Amazònia (ADA), la curta vida de la qual es va reflectir en la seva dissolució i refundació posterior l’any 2008, amb el nom de Nova SUDAM. Encara cal demostrar si aquesta nova agència tindrà capacitat per a impulsar projectes de desenvolupament i estar realment «blindada» a accions de desviaments il·legals, tal com va succeir amb l’agència anterior. Diversos estudis (Bunker, 1984) mostren que la política agrària de l’Amazònia s’ha vist afectada per «impediments burocraticoinstitucionals», a causa de la tasca d’institucions com la SUDAM i l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària (INCRA). Segons Bunker, la superposició d’objectius entre les dues agències va tenir com a conseqüència l’augment de les despeses, que van repercutir negativament en la població de petits camperols. En els projectes de desenvolupament, les institucions burocràtiques van actuar en contra de la funció modernitzadora per a la qual van ser

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

creades. La conclusió a la qual arriba l’autor és l’existència de «disfuncions» en els òrgans de l’Estat que no permeten unes condicions per a modernitzar l’agricultura. Malgrat les mesures iniciades per la mobilització de la ciutadania i les polítiques socials implantades gradualment per l’Estat, van tenir lloc tot un seguit de polítiques que encara no han aconseguit arribar a la universalització, especialment a la població rural. No menys important és el moviment migratori a la regió. Els immigrants hi van arribar amb unes expectatives de millora de vida, que no van ser complides per les institucions locals i estatals. El dèficit estatal i institucional només es va saldar a partir de l’agrupació espontània dels diversos grups socials, econòmics i ètnics: Les persones que van arribar aquí, amb diferents cultures i costums, van sofrir un abandonament expressiu de l’Estat. Van arribar i se’ls van entregar terres. Tenien terres però no les condicions per a viure-hi. Com a conseqüència, les persones es van unir i agrupar per sobreviure (Pastoral da Juventude) (ESI.10).

4. El Pla de Desenvolupament Regional Sostenible i la hidroelèctrica de Belo Monte La regió forma part de la història de la penetració del capitalisme de frontera,8 amb una lògica de dominació que ha fomentat, al llarg dels darrers quaranta anys, una baralla per la possessió de terres, conflictes i contradiccions en àrees rurals i urbanes, i s’ha establert, fonamentalment, una gran desigualtat en l’apropiació de l’espai econòmic, polític, social i territorial. El PDRS s’insereix a escala espacial en la regió del riu Xingu9 (Amazònia oriental) i forma part d’una estratègia més àmplia promoguda pel Govern federal que pren com a referència els instruments de planificació federals i, especialment, el Plano Amazônia Sustentável (PAS). Aquest pla es basa en la premissa d’impulsar un «nou model de desenvolupament per a l’Amazònia a partir de la valoració de les potencialitats naturals i socioculturals». La decisió governamental d’iniciar el PDRS a la regió de Xingu no és causal, sinó que està estretament vinculada a la decisió governamental d’iniciar les obres de construcció de la UHB. El PDRS comprèn una sèrie d’accions estructurals per a la regió, com els programes impulsats pel Govern federal: el Plano Plurianual 2004-2007 (PPA), el projecte Territoris de la Ciutadania10 i el programa del govern de l’Estat Pará Terra de Direitos, programes integrats dins de la política nacional de desenvolupament regional (PNDR), que integren accions conjuntes de diversos ministeris federals. Aquest pla comprèn una sèrie d’accions a diverses escales que determinen l’acció de les institucions i els seus papers respectius: escala nacional, macroregional, subregional i intraurbana. A la regió de Xingu, els recursos econòmics procedeixen de l’àmbit subregional, mentre que la realització d’aquestes accions prové de recursos especials, com els Fons de Desenvolupament Regional del Nord-est i de l’Amazònia. El PPA del Govern federal va orientar la planificació de la gestió de l’Administració pública durant quatre anys, que va estar vigent en el període comprès entre els anys 2003 al 2007, i va organitzar programes per tal d’assolir els objectius centrals de l’orientació estratègica del Govern. Inserit en aquests programes, es troba el projecte d’infraestructura de la central hidroelèctrica de Belo Monte, l’origen del qual data de mitjan anys setanta. El 1980, l’empresa de participació estatal Eletronorte11 va proposar la construcció del complex hidroelèctric d’Altamira, que constava de tres

8. Chesnais apunta que la regió de l’Amazònia no formaria part pròpiament de la perifèria sinó de l’anomenada reserva territorial estratègica o espai de colonització pionera (Chesnais, 1996, p. 38). 9. Regió que comprèn deu municipis, amb una població de 293.088 habitants i una superfície de 250.791,94 km2 i una densitat d’1,23 hab./km2 (Instituto Brasileiro Geografia Estatistica, 2007). 10. El programa s’estén a seixanta territoris per tot el país, en què participen dinou ministeris federals. 11. Empresa Centrais Elétricas do Norte do Brasil, SA (Eletronorte), societat anònima d’economia mixta.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

centrals amb una capacitat total de 17,6 megawatts. Des d’aquesta dècada, els diversos governs han intentat iniciar les obres i s’han vist sotmesos a una batalla tècnica, jurídica i socioambiental sobre la viabilitat del projecte. La construcció de la hidroelèctrica té un impacte directe per a 3.500 famílies: 2.000 famílies de barris de la ciutat d’Altamira, 800 famílies de l’àrea rural de la ciutat de Vitòria de Xingu, 400 ribeirinhos,12 molts dels quals pertanyen a diferents ètnies indígenes, a més a més de 1.400 famílies que es troben amenaçades per la construcció. A aquestes xifres, s’hi han d’afegir milers de famílies que en rebran un impacte directe a causa de les obres, l’augment de trànsit de camions i de la maquinària pesada que passarà per les seves terres de llaurar, com és el cas de diversos grups indígenes.

5. Actors a la regió de Xingu A la regió, hi convergeixen una gran diversitat d’actors socials no governamentals. Diversos autors (Velasquez, Boas, Schwartzmann, 2006; Sobral Escada et al., 2005) constaten l’existència de cinc tipus d’actors: —— Ramaders, propietaris d’explotacions grans i mitjanes (més grans de 2.500 ha, existint, fins i tot, explotacions de 50.000 ha d’extensió). La majoria dels ramaders també duen a terme activitats agropecuàries, tot i que, a partir de diverses denúncies, també han sortit a la llum activitats il·legals, com les grilagem,13 treball esclau i de desforestació il·legal. —— Colons. Es tracta de petits agricultors que viuen a partir d’activitats relacionades amb l’agricultura de subsistència. Les propietats van de 50 ha (mitjana) a 100 ha, tot i que algunes d’aquestes propietats arriben a les 300 ha. —— Colons que no utilitzen la mà d’obra externa. Es tracta de productors rurals que desenvolupen activitats relacionades amb la cria de bestiar. És l’especulació de terres. L’extensió de les propietats varia entre les 100 i les 2.500 ha. —— Població ribeirinha. És poc nombrosa i es localitza als marges del riu Xingu i d’altres de més petits com l’Iriri o el Curuarà. Viuen a les reserves del riu Iriri o del riu Riozinho de Anfrisio i a les àrees de l’Estación Ecológica Terra do Meio i al Parque Nacional da Serra do Pardo. —— Població indígena. Viuen, bàsicament, a les nou terres indígenes, a més a més de les terres dels kayapó, als marges del riu Xingu. La classificació de caràcter generalista ofereix una visió sobre els actors de l’àrea rural, sense especificar altres actors socials i polítics. Altres estudis (Relatorio, PDSBM, 2002) indiquen l’existència d’un altre tipus d’actors socials més tradicionals que actuen a la regió i als municipis com: comunitats indígenes, ramaders, empreses fusteres, l’Església catòlica, esglésies evangèliques, sindicalisme rural, associacions de petits agricultors, ONG ecològiques, empresariat urbà local i els militars. L’informe inclou com a actors més importants: «els grans propietaris de terra, particularment ramaders, les empreses fusteres i el Movimento pelo Desenvolvimento da Transamazônica e Xingu (MDTX)», a més a més de la Fundação Viver Produzir e Preservar (FVPP). A partir d’aquestes classificacions s’estableix una tipologia sobre els moviments socials: —— Movimento Pró-Belo Monte e Desenvolvimento Sustentável da região do Xingu. Sorgeix a partir del moviment contra la construcció de la UHB. L’element coordinador del moviment és el Comitê Pró-Belo Monte, del qual formen part unes 170 entitats. Des de la creació s’han dut a terme diverses manifestacions i accions. Entre les seves reivindicacions es troba la represa d’estudis d’impacte per a la construcció de la central hidroelèctrica, l’elaboració d’una política per al sector forestal, el condicionament de les carreteres federals, la conservació de les carreteres veïnals, el sanejament socioeconòmic i l’ordenació fundiària.

12. Nom amb què es coneix la població que viu i treballa als marges dels rius. 13. Apropiació indeguda de terres públiques mitjançant la falsificació de documents.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Quadre 3. Actors mapats en la recerca i el seu posicionament enfront de la UHB i codificació de les entrevistes Posicionament enfront de la central hidroelèctrica (UHB) Actors

Tipologia

A favor

En contra

Institucionals

Polítics

Govern federal

Universidade Federal do Pará (UFPA) (campus Altamira) (EI.2)

Govern de l’estat de Pará

Universidade Estadual do Pará (UEPA) (campus Altamira)

Consorcio pelo Desenvolvimento Sustentável (CONDESSA) BR-163

Govern municipal d’Altamira (EI.1, EI.5)

IBAMA (direcció) (EI.6)

IBAMA (tècnics)

FUNAI (EI.7)

FUNAI (sectors)

Sense definició

Associaçiação Municipios da Transamazônica (AMUT) Semiinstitucionals

Polítics autarquies Polítics

Instituto Teológico Altamira Sindicato Trabalhadores Rurais (STR) (ESI.7) Sindicato Educadores do Pará (SINTEPP) (ESI.3) Federação Trabalhadores Agricultura Altamira (FETAGRI) Sindicato Trabalhadores Indústrias Urbanas

Socials

Comissão Pastoral da Terra (CPT) Comunidades Eclesiais de Base (CEB) Pastoral da Juventude (ESI.10) Esglésies evangèliques (pentecostals, neopentecostals) Conferência Nacional dos Bispos do Brasil (CNBB)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Posicionament enfront de la central hidroelèctrica (UHB) Actors

Tipologia

A favor

En contra

Extrainstitucionals

Polítics

Movimento Pró-Belo Monte e Desenvolvimento Sustentável da região do Xingu (compost per 170 entitats)

Movimento Xingu Vivo (compost de 140 entitats) (EEI.13)

Sense definició

Fundação Viver Produzir e Preservar (FVPP) Econòmics

Associacions diverses d’empresaris Associação das Indústrias Madeireiras de Altamira (AIMAT) Sindicato de Indústrias Madeireiras do Alto Xingu (SINBAX) Associação Comercial, Industrial e Agropastoril de Altamira (ACIAPA) (EEI.11) Fórum Regional de Desenvolvimento Econômico e Socioambiental da Transamazônica e Xingu (FORT Xingu)

Socials

Instituto Pesquisa Ambiental da Amazônia (IPAM) Amigos da Terra Fórum Direitos Humanos Dorothy Stang (FDHDS) Movimento Mulheres Trabalhadoras (MMTA-CC) Assoaciação Indigena Moradores Altamira (AIMA) (EEI.4) Fórum Popular Altamira (FPA) Movimento dos Trabalhadores Rurais sem Terra (MST)

Font: Elaboració pròpia.

—— Movimiento Xingu vivo para Sempre. Els orígens d’aquest moviment daten de mitjan anys vuitanta a partir del I Encontro de Povos Indígenas (Altamira) i amb la primera proposta de construcció de la hidroelèctrica. A partir d’aquesta dècada, el moviment ha tingut fases de mobilització, depenent dels projectes i de la represa de la construcció de la central

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

hidroelèctrica. El moment actual d’enfortiment del moviment data de començament del 2008, en ocasió de la trobada Xingu Vivo para Sempre, amb representants de les poblacions indígenes, ribeirinhes, extrativistes, agricultors i agricultores familiars, ciutadans i ciutadanes, dels moviments socials i de les ONG de la conca del riu Xingu, per a discutir i avaluar el projecte de construcció de la central hidroelèctrica. El moviment és format per unes seixanta entitats i associacions de la societat civil. —— El moviment de dones sorgeix a partir dels anys noranta. En formen part el Movimento de Mulheres Campo Cidade (MMCC), el Movimento de Mulheres Maria Maria (MMM), l’Instituto Feminista para la Democracia i el Fórum de Mulheres da Amazônia Paraense. —— Movimento dos Trabalhadores Rurais sem Terra (MST). Representa un ampli moviment a escala federal amb una implantació important i mobilitzacions arreu de l’estat de Pará. El moviment està vinculat a altres moviments socials, com el Movimento Nacional de Direitos Humanos (MNDH). Resulta difícil establir un mapa extens de les xarxes existents, atesa la gran quantitat de xarxes de caràcter informal entre els habitants i les comunitats disperses de la regió. A escala d’organització formal, es té constància de l’existència del Grupo Trabalho Amazônico (GTA), del Fórum da Amazônia Oriental (FAOR) i de la Recepara, de caràcter educatiu.14

6. Acció institucional Conèixer la dinàmica dels actors i les seves propostes requereix analitzar l’acció institucional, tant del Govern federal com del Govern provincial. A escala federal, de la col·laboració entre l’IBAMA, la Policia Federal i la Força Nacional de Segurança en va resultar, a principi del 2008, l’operació Arco de fogo, que tenia com a objectiu combatre l’explotació il·legal de fusta, i també fer visibles grups d’extermini i de tràfic de drogues. Per aquest motiu, van ser clausurades diverses empreses i serralleries de fusta il·legals a la regió de Xingu i a altres regions amazòniques. Aquestes mesures de fiscalització i control necessàries van desembocar en una onada de protestes de grups d’empresaris i de treballadors aturats de les empreses clausurades en diferents municipis de la regió que tan sols van minvar amb l’arribada urgent del cos d’elit de la Policia Federal. La reacció de la societat civil organitzada, grups ambientalistes i moviments socials s’ha mostrat crítica davant d’aquesta operació governamental. En el Govern local, el secretari d’administració del Govern municipal d’Altamira declara: No estic d’acord amb l’operació Arco do Fogo perquè va ferir la dignitat de les persones d’aquí. L’INCRA no va ser eficient i eficaç mai. Et dono un salari mínim, menjar i et porto per aquí per morir. Abans que cap altra cosa, és necessari dur a terme una preparació, amb assistència tècnica (EI.1).

A escala local, actors semiinstitucionals com la Pastoral da Juventude, qüestionen la manera com es va dur a terme l’operació policial governamental: «Amb l’operació Arco do Fogo, l’Estat es va presentar d’una manera repressiva. El procés tan sols es va aturar, sense cap mena de política compensatòria ni res més. Davant d’aquesta situació, es va fer necessari pensar altres maneres de regularitzar el procés d’extracció de fusta» (ESI.10). Amb el Sindicat d’Educadors (SINTEPP), les crítiques es van fer extensives, fins i tot, en el paper i en la funció d’institucions com l’IBAMA: «Nosaltres estem discutint la qüestió de l’operació Arco do Fogo. Va arribar l’IBAMA i va dir que a partir d’aquell moment no es podia seguir fent una cosa o una altra. Estava prohibit cremar. Però, què fer doncs?» (ESI.3). Més

14. La majoria d’ONG de la regió forma part de xarxes nacionals com el Forum Brasileiro de ONG e Movimentos Sociais para o Meio Ambiente e o Desenvolvimento (FBOMS).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

concretes són les crítiques fetes pels actors econòmics (Associação das Indústrias Madeireiras de Altamira, AIMAT): L’IBAMA no és aquí per a posar multes. Aquesta institució no és aquí per a reprimir, sinó per a ensenyar i educar. Malgrat tot, això no succeeix. Nosaltres tenim propostes pròpies (ESI.4).

Quadre 4. Composició dels principals actors i estratègies d’acció Moviment

Entitats

Movimento Pró-Belo Monte e Desenvolvimento Sustentável da região do Xingu

170 aprox.

Movimiento Xingu vivo para Sempre

90 aprox.

Argument central

Estratègia d’acció enfront de la UHB

Grup d’actors

«La construcción de la represa no es una solución definitiva a los problemas de la región, pero al menos deberá amenizar los problemas y dar un impuso a la economía regional» (ESI.10).

Condicionada/ indiscutible

Associação Comercial, Industrial e Agropastoril de Altamira (ACIAPA)

«La catástrofe ambiental anunciada para el Río Xingu, en Amazonia: la construcción de la gran hidroeléctrica del Belo Monte».

Indiscutible/ discutible

«No aceptamos la hidoeléctrica de Belo Monte porque entendemos que la central solo traerá más destrucción para la región. […] más empresas, más latifundios, más invasiones de tierras ilegales, más conflictos» (EEI.13).

Rebuig/ conflicte

Fórum Regional de Desenvolvimento Econômico e Socioambiental da Transamazônica e Xingu (FORT Xingu)

Representant grup indígena kayapó

Font: Elaboració pròpia.

Segons els empresaris la causa política del problema rau en el govern del Partido dos Tra balhadores (PT) en els àmbits federal15 i provincial: «Ells mai acabaran amb la il·legalitat, si primer ells mateixos no es legalitzen i ho fan cooperant amb nosaltres».

15. En el moment de dur a terme la recerca el Govern de l’estat de Pará també era format pel Partido dos Tra balhadores (PT).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

A escala estatal, la Secretaria Integração Regional (SEIR) participa en el Grupo de Trabalho Interministerial (GTI), amb la implantació del PDRS, a partir d’un procés de consultes públiques. Aquest procés comprèn l’elaboració d’un diagnòstic i d’un model de gestió, basat en consultes públiques als principals municipis. Les consultes van aixecar expectatives entre la societat civil, especialment pel que fa al desenvolupament sostenible i a la reforma agrària de la regió, a partir de la coordinació amb altres actors a escala nacional. A les consultes —febrer de 2009—, es van discutir diversos temes en grups de treball i el mateix PDRS, i es van establir una sèrie de prioritats d’acció. La participació de la societat civil en aquestes consultes ha estat desigual, depenent del municipi i de les temàtiques tractades, i el projecte de la UHB de Belo Monte era fora de l’ordre del dia.

7. Acció estratègica orientada a l’«èxit» L’acció estratègia es basa en el fet que la racionalitat d’un actor està dirigida a aconseguir els seus objectius, tenint en compte altres actors. A la regió estudiada, aquest fet es manifesta principalment en el treball en xarxa i en la recerca del consens entre diversos actors. Entre les autarquies, l’INCRA coopera, a escala regional, amb la societat civil i amb entitats empresarials, com la Comissió Executiva del Pla per al Cultiu del Cacao (CEPLAC) i l’Instituto Empresa de Assisténcia Técnica (EMATER), amb l’objectiu d’implantar la reforma agrària. El Programa Nacional de Incentivo a Agricultura Familiar (PRONAF) esdevé determinant per a la concessió de crèdits: «Nosaltres cooperem amb els òrgans i institucions de la regió [...]. La nostra cooperació amb les institucions de la regió, amb les organitzacions socials, els sindicats i les associacions, és molt intensa» (EI.4). La finalitat d’aquesta acció és la «implantació de la reforma agrària a la regió». Semblant és l’acció de la Fundação Nacional do Índio (FUNAI), que participa en altres xarxes com el Conselho Missionário Indigenista (CIME): «Participem en col·laboració amb totes les entitats» (ESI.6). Entre els actors semiinstitucionals, la Pastoral da Terra (CPT) i els sindicats, col·laboren regularment amb altres moviments: «Al sud de Pará, es troben el Movimento da Via campesina (MBA), el Movimento dos Sem Terra, o CIME, MAB i els moviments de les dones. A Altamira, ja n’existeixen alguns» (ESI.7). L’objectiu de la cooperació és la consecució d’interessos comuns: «Col·laborem amb tot allò que tingui interessos comuns a nosaltres, ens situem dins dels moviments socials» (Sindicat d’Educadors de Pará). Per a la Fundaçâo Viver Produzir e Preservar, l’objectiu final és la consolidació de la xarxa: «La idea no és disposar d’una estructura regional gran, sinó disposar d’una xarxa que tingui lligams forts i, per a tenir-los, és necessari especialitzar-se» (EEI.1). Tot i així, les xarxes informals, per si mateixes, no aconsegueixen unir, de manera continuada, la societat civil, motiu pel qual s’intenta institucionalitzar el fòrum: A escala local i municipal, duem a terme els debats amb les entitats fundades per al fòrum: el sindicat, el moviment de dones, l’associació de ràdio comunitària, que també va ser creada per la fundació, l’associació de pares i la casa d’agricultura familiar. Aquest fòrum s’amplia en el mateix municipi, per exemple, segons la capacitat d’articulació dels actors vinculats al Govern local, com l’alcaldia, i els òrgans de govern (EEI.1).

Agències i institucions federals, com la FUNAI, detecten insuficiències en el poder municipal: «El poder municipal és dèbil, molt dèbil. No té alternatives. En la gestió municipal anterior, s’observava que hi havia molta feina i treball. Avui en dia, només veig atur. Molt dèbil» (ESI.8). Semblant és el diagnòstic de l’agència federal INCRA: Penso que s’hauria de fer una cooperació millor amb el Govern de l’Estat i les alcaldies, juntament amb el Govern federal, perquè és una regió molt necessitada d’infraestructura, a més a més de ser una àrea territorial molt gran (ESI.9).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

L’empresa Associação Comercial Industrial e Agropastoril (ACIAPA) qüestiona el paper de buit institucional: «La dificultat més gran és no poder comptar amb el suport de les institucions, no perquè ells no ens el vulguin oferir, sinó a causa del suport del Govern federal que no estructura suficientment el treball». (ESI.9) Les autarquies, com la FUNAI, dubten del paper de «buidament» d’atribucions i competències del Govern, en treure’ls capacitat operativa: «Com més temps passa, la FUNAI està més debilitada. El Govern federal vol eliminar-la. No els interessa el tema de la salut i, més tard, va ser el tema de l’educació» (ESI.8). Des de la societat civil, fundació FVPP, el paper i la funció de les agències de desenvolupament estatals i federals és molt qüestionat: «El patrimoni públic està malbaratat i ningú no va ser jutjat pels milions distribuïts d’una manera irregular» (EEI.1).

8. L’acció estratègica institucional: definició comuna de desenvolupament? Les institucions locals mostren un escenari pessimista. Des de la Secretaria d’Administració del Govern local: «Vivim en una societat en decadència, amb inseguretat i il·legals». Les autarquies (FUNAI) manifesten una opinió semblant: «El problema més gran són els nostres polítics. A escala municipal, és dèbil, dèbil. No ofereix alternatives. El nostre alcalde anterior va generar molta feina. Els nostres polítics, senadors, diputats, són molt dèbils» (ESI.8). El sector empresarial, representat per SINCORT, es mostra crític amb els diferents nivells d’acció governamental: «Si els governs municipal, estatal i federal, no comencen a mirar pel petit productor, importantíssim per a la conjuntura econòmica, el desenvolupament està compromès» (ESI.10). Des del Govern municipal, es pretén que el Plano Director constitueixi un element aglutinador de la societat civil: «El Plano Director ha de ser el que atregui la ciutadania. L’administració, si és més transparent, millor. Tenim locals amb la intenció de crear una oficina de reclamacions per a la ciutadania» (secretari d’Administració de l’Ajuntament d’Altamira, EI.1). La interacció entre la societat i les institucions es posa de manifest en el suport del Govern local a les iniciatives estructurades a partir de la societat civil. Tot i que els consells municipals estan constituïts a partir de la legislació constitucional vigent, els problemes de reconeixement d’aquests ens cívics pel poder local són molts. L’exemple següent del Consell municipal de salut és il·lustratiu de la majoria de municipis de la regió: «La dificultat més gran és la mateixa visió de la gestió municipal [...]. La dificultat és la gestió de l’alcaldia. Perquè ells no assumeixen el seu paper. El poder municipal no va reconèixer la conferència. Vam haver d’entrar amb una comanda al Tribunal de Justícia de l’Estat» (ESI.2). Aquesta situació de manca d’entesa mútua entre el poder públic i la societat civil organitzada i de comunicacions a diferents nivells es repeteix en altres consells municipals: «El poder municipal no veu amb bons ulls els altres consells. La gestió del paper fiscalitzador dels consells no agrada» [...]. «Tenim dificultats amb el Consell municipal d’educació. No funciona i el govern municipal no té cap interès perquè funcioni». Sorgeix un problema important en la relació entre el sector econòmic i les entitats de la societat civil, especialment les ONG. Seguint Habermas, hi ha discrepàncies en l’acció social estratègica i comunicativa. En aquest sentit, els actors econòmics no busquen realitzar els seus objectius a partir de la consideració d’altres actors, i tampoc no orienten la seva acció a l’entesa mútua. Segons l’associació empresarial AIMAT, les ONG estan classificades entre ONG del «bé» i ONG del «mal» (ESI.3). «És difícil diferenciar les ONG bones o dolentes de la regió de Xingu. És el que les persones d’aquí anomenem les ONG del bé i les ONG del mal. Per exemple, Greenpeace. No estic d’acord amb la majoria d’accions que duu a terme, però amb algunes, sí». Semblants són les declaracions d’un altre empresari: «Les ONG només són bones per elles mateixes» (ESI.4). «Els empresaris no miren els beneficis que aporta a la societat. L’interès és guanyar diners. Pocs es preocupen de garantir incentius per al treballador. Oferir condicions. La base és l’educació», assenyala un empresari de l’Associação das Indústrias Madeireiras de Altamira (AIMAT). Com a argumentació, s’estima que la ineficiència política ha contribuït a aquesta situació, en què les ONG han assumit el protagonisme a la regió (AIMAT):

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

La interferència de les ONG del mal, per exemple, els nostres polítics no tenen consciència política i patim la pressió d’aquestes ONG internacionals, que tenen un poder molt gran i que exerceixen molta influència (ESI.4).

L’acció comunicativa entre el Govern (estatal i federal) i la societat esdevé un gran problema per al sector empresarial: «Des que el PT va guanyar, va entrar en tantes coses que no va trobar solució per a res. Avui en dia només surt l’expressió està prohibit. Hauria d’estar prohibit prohibir. Tot està prohibit i res no té solució» (ESI.4). Aquesta manca d’una acció comunicativa eficient, es manifesta, també, des de la societat civil. El moviment de dones: «El diàleg és molt dolent. El problema va ser la primera errada que el Govern va fer. Durant molt temps va eliminar i suspendre els estudis de desenvolupament. Ara, altra vegada, els vol. Però, qui contracta aquests estudis?» (ESI.4). Els grups indígenes afectats mereixerien un estudi específic amb fonaments antropològics, ateses les seves característiques socioculturals. El líder del Conselho Indígena, Luiz Xiporia de l’aldea Apyterewa, referint-se a la UHB: «Es viu un clima de tensió molt fort a tota la regió, els indis que viuen a la vora de Belo Monte estan constantment amenaçats de mort», i afegeix: «Necessitem dialogar i actuar. Si no es fa res, és probable que hi hagi una catàstrofe a la regió»,16 referint-se a l’accentuació del conflicte.

9. Central hidroelèctrica: harmonització d’accions de desenvolupament? Tots els actors es mostren preocupats davant d’aquesta gran infraestructura hidràulica, tot i que amb diferents posicionaments. Les autarquies, com l’INCRA, manifesten una manca d’informació sobre els impactes que comportarà aquesta infraestructura: «Ningú no sap res, mai van transmetre informació per a l’INCRA, ni de l’extensió de l’obra, ni de l’àrea que s’inundarà, ni a qui afectarà, ni quantes famílies en total». Actors semiinstitucionals, com el Sindicato dos Trabalhadores Rurais (STR), es mostren escèptics davant de la manca d’informació: La majoria de la població no té informació. L’única cosa que saben és que la regió es desenvoluparà, però no tenen coneixement dels impactes que produirà. En els debats que duem a terme, al costat del Comitè Xingu Viu, intentem demostrar el que és bo i el que és dolent referent a la construcció de la presa a la regió (EEI.2).

Malgrat que l’objectiu de les consultes públiques organitzades pel Govern de l’estat és el debat democràtic sobre les prioritats de la regió, el punt central del debat de la societat civil i els moviments socials és la infraestructura i l’impacte social i econòmic de la UHB. Segons la Fundação Viver Produxir e Preservar (FVPP): La gent no vol discutir el Pla de Desenvolupament Regional. El que la gent vol discutir és el complex hidroelèctric de Belo Monte. De què es tracta? D’on ve? On va? El pla no té res a veure amb el complex de Belo Monte. Estem discutint el pla de desenvolupament de la regió des de fa més de vint anys (EEI.3).

Les universitats tenen un paper decisiu per a la millora de les comunicacions i de la informació entre els actors: «A la darrera gestió, el campus hi va estar totalment en contra. Ara estem discutint els dos punts de vista i el paper de la universitat» (director de la Universitat Federal de Pará, campus Altamira, EI.2).

16. Entrevista feta per l’ONG Ecoamazônia, juliol de 2011, <http://www.ecoamazonia.org.br/tag/belo-monte/> (consulta: 9 juny 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

10. El desenvolupament sostenible de la regió: harmonització de plans d’acció? L’actitud d’alguns actors és responsabilitzar-se de les dinàmiques externes al país: «Si la resta del món vol conservar la selva, haurà d’invertir massivament aquí, seguint la perspectiva que conservem. Necessitem fer aquest tipus de coses, perquè hi hagi una compatibilitat entre el desenvolupament i el benestar social» (secretari de l’Administració de l’Alcaldia d’Altamira, EI.5). La interpretació d’autarquies, com la FUNAI, al voltant de les causes externes no difereix de la del poder local: «S’observa la manca d’institucions i organismes. En altres municipis, l’alcalde i els diputats intenten impulsar el desenvolupament. Aquí no tenim persones com aquestes. Manca més política i hi ha molta feina per fer». La qüestió fundiària i de possessió de les terres sorgeix com una de les causes principals que incideixen en el desenvolupament sostenible de la regió. Els sindicats rurals (STR) veuen ambdues qüestions com la principal font de conflictes i de violència. La prioritat és la qüestió de la terra, la conquesta i la legalització corresponent, la millora de l’educació en el camp i la millora de l’economia de la producció, respectant el medi ambient. Per part de la SEMA, de l’IBAMA i de l’INCRA, autoritzar i regularitzar la terra (EI.3).

L’Associação Comercial Industrial Agropastoril de Altamira (ACIAPA) té una altra perspectiva però semblant: «El problema més gran de la regió és la qüestió fundiària, la titularitat de les terres, atès que hi ha diversos propietaris de terra de més de 30 anys, però que no tenen la documentació que ho certifica» (EEI.11). Malgrat tot, la mateixa associació empresarial, en el moment de fer propostes concretes, tampoc no especifica què vol dir desenvolupament organitzat: «Lluitem pel desenvolupament sostenible de la regió, per un desenvolupament organitzat». No concreten, doncs, quin significat té per a aquestes organitzacions el desenvolupament sostenible i organitzat. La interpretació dels moviments socials és diferent de les anteriors en ampliar el concepte de desenvolupament amb aspectes com l’agricultura familiar, l’autososteniment i la conscienciació de la població. Segons l’Associació de Pobles Indígenes: Autososteniment, reforestació, perquè el nostre territori està devastat. Les empreses i la gent ens han estat traient tota la fusta. L’autososteniment donarà continuïtat i transformarà un territori perquè les poblacions indígenes puguin treballar en l’art, la cultura i el desenvolupament (EEI.4).

Des dels moviments socials, les reivindicacions i propostes són similars, segons la proposta de l’FVPP: El repte és com desenvolupar l’Amazònia, com enfortir i consolidar l’agricultura familiar [...]. La necessitat que tenim a l’Amazònia és preservar la selva. El debat sobre quins models i propostes dirigits a l’increment de les noves tecnologies per a pensar una producció, ha estat molt intens (EE.1).

L’element comú entre la societat civil organitzada rau en el terme d’educació i conscienciació per al desenvolupament sostenible. La cultura política i la conscienciació de la població són bàsics per als grups religiosos (Pastoral da Terra): «Penso que el repte més gran és conscienciar sobre la realitat de les persones al nostre país» (ESI.9). El Sindicat d’Educadors (SINTEPP) amplia aquesta demanda amb la valoració professional dels educadors: La nostra principal reivindicació està centrada en l’educació, tot i que, naturalment, també fa referència a la valoració dels treballadors. No parlem només de la retribució salarial i del reconeixement professional, sinó també de la formació i de la qualificació (ESI.7).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

11. Conclusions Com que no són d’acció contundent per al poder públic en forma de polítiques públiques actives, les hipòtesis del Movimento Mulheres Campo Cidade probablement s’hauran complert. Seguidament, s’exposen tan sols les conclusions de la recerca duta a terme. Quadre 5. Síntesi de les estratègies d’acció segons el tipus d’actor Tipus d’acció Acció racional

Argumentacions

Actors polítics

Actors econòmics

Actors socials

Càlcul racional individual d’un actor sobre els objectius: a favor / en contra

Elevada

Acció estratègica

Coordinació de diversos actors: clúster d’actors i moviment social

Elevada

Acció comunicativa

Actors cerquen fites individuals, encara que d’acord amb definicions comunes de les situacions, en aquest cas, desenvolupament: creixement econòmic, desenvolupament sostenible. Situació comuna respecte al desenvolupament

Mínima

Elevada

Dividida

Creixement econòmic

Desenvolupament econòmic

Autosostenibilitat Desenvolupament autocentral

És vàlid en aquest context, per a un tipus d’actors determinat, específicament les empreses de fusta i l’agropecuària com a causants de la ràpida destrucció de la selva en els darrers anys. La resta d’actors renuncia a una part dels objectius, que es polaritzen entorn de la resposta dicotòmica: en contra o a favor. Apareixen actors que s’oposen frontalment al projecte carregant els costos que pot comportar: menys inversions econòmiques per a la regió.

Baixa

Elevada

Mínima

Acció instrumental

Actitud de free-rider

Font: Elaboració pròpia.

—— Aspectes històrics, com l’absència de les institucions de l’Estat, i aspectes culturals, com la convergència de diverses cultures, han marcat el desenvolupament de la regió i, paradoxalment, han afavorit l’emergència d’actors extrainstitucionals com són els moviments socials i la societat civil. —— L’acció racional està marcada per accions que donen més importància només a un actor (acció instrumental), generalment d’entre els actors de caràcter econòmic.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

—— El grau de cohesió dels plans d’acció respecte a les alternatives de desenvolupament sostenible és baix. Aquest fet es repeteix entre els actors polítics, d’una banda, a escala municipal, provincial i federal, un important sector de la societat civil, i els actors econòmics, de l’altra. No s’ha aconseguit un mínim de consens ni harmonització, en proposar un desenvolupament sostenible per a la regió. —— El punt de vista basat en l’individualisme metodològic es fa palès entre els agents econòmics, principalment el posicionament de free-rider. Històricament, aquest tipus d’actors ha desenvolupat pràctiques i adquirit vicis, a causa de l’absència institucional provincial i federal, i que, en part, han estat causants de la situació de crisi ecològica actual, atesa la desforestació indiscriminada durant les darreres dècades i, en conseqüència, de la manca de feina a la regió. Aquest tipus d’actors, després de rebutjar estratègies federals de creixement sostenible, ha optat finalment pel desenvolupament, entès com a creixement econòmic de la regió. —— Les consultes populars prèvies al PDRS no van aconseguir establir un mínim d’harmonització entre els actors sobre les propostes de desenvolupament per a la regió. Com a resultat es van desenvolupar tres actituds: 1) sí al desenvolupament, entès com a creixement econòmic; 2) rebuig d’aquest tipus de creixement i debat sobre el creixement sostingut; 3) no intervenció amb els models de desenvolupament actuals, optant pel creixement sostingut autocentrat o alternatiu als models hegemònics.

Referències bibliogràfiques Andrews, Ch. (2005). «Implicações Teóricas do Novo Institucionalismo: Uma Abordagem Habermasiana». Dados, Revista de Ciências Sociais, núm. 48 (2), p. 271-299. Appendini, K.; Nuijten, M. (2002). «El papel de las instituciones en contextos locales». Revista de la CEPAL, núm. 76, p. 71-88. Aragón, L. E. (2002). «Há futuro para o desenvolvimento sustentável na Amazônia?». A: Fiuza de Nello, A. (ed.). O futuro da Amazônia: Dilemas, oportunidades e desafios no limiar do século xxi. Belém: UFPA, p. 33-53. Becker, B. (2005). «Geopolítica da Amazônia». Estudos Avançados, vol. 19, núm. 53. Brasil. Ministério do Meio Ambiente (2005). Instrumentos econômicos para o desenvolvimento sustentável da Amazônia: experiências e visões. Brasília: Ministério do Meio Ambiente. Brasil. Ministério do Meio Ambiente. Secretaria de Políticas para o Desenvolvimento Sustentável (2007). ZEE: Gestão do território com a participação da sociedade. Brasília: Ministério do Meio Ambiente. Brito, D. de (1998). «A SUDAM e a crise institucional do desenvolvimento na Amazônia». Paper do NAEA, núm. 96. Bunker, S. G. (1984). «Modes of extraction, unequal exchange and the progressive underdevelopment of an extreme periphery: The Brazilian Amazon, 1600-1980». American Journal of Sociology, vol. 89, núm. 5, p. 1017-1064. Campbell, L. (1995). «Institutional analysis and the role of ideas in political economy». Comunicació presentada en el seminari «Estado y capitalismo desde 1800». Harvard University. Castro, E.; Hebette, J. (org.) (1989). Na trilha dos grandes projetos: Modernização e conflito na Amazônia. Belém: UFPA. Castro, E.; Moura, E.; Maia, M. L. S. (org.) (1995). Industrialização e grandes projetos: Desorganização e reorganização do espaço. Belém: UFPA. Chav, M.; Barros, J. F.; Fabré, N. N. Conflitos ambientais e identidades políticas na Amazônia [en línia]. <http://www.achegas.net/numero/37/maria_37.pdf> [Consulta: 3 abril 2011]. Chesnais, F. (1996). A mundialização do Capital. São Paulo: Xauá Editora. Costa, F. (1992). Ecologismo e questão agrária na Amazônia. Belém: UFPA. Elster, J. (1984). Ulyses and the sirens: Studies in rationality and irrationality. Cambridge: Cambridge University Press. Fearnside, P. M. (2008). «As hidrelétricas de Belo Monte e Altamira (Babaquara) como fontes de gases de efeito estufa». Novos Cadernos Naea, vol. 12, núm. 2 (desembre), p. 5-56.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

associació catalana de sociologia

Acció institucional i conflicte social a l’Amazònia Josep Pont Vidal

Ferreira Brabo, I. (2007). Sociedade civil de Altamira: uma história de participação popular na política de meio ambiente. Tesi de mestratge. Belém: UFPA. Flores, C. C. (1999). «Políticas públicas, gobierno local y conflictos socioambientales». Ponència per a la conferència FAO-FTPP-Comunidec: «Conflictos socioambientales: desafíos y propuestas para la gestión en América Latina» (Quito, 15 de desembre de 1999). Habermas, J. (1981). Theorie des kommunikativen Handelns. Vol. 1: Handlungsrationalität und gesellschaftliche Rationalisierung. Frankfurt: Suhrkamp Verlag. — (1981). Theorie des kommunikativen Handelns. Vol. 2: Zur Kritik der funktionalistischen Vernunft. Frankfurt: Suhrkamp Verlag. Hall, P.; Taylor, R. (1996). «Political Science an the Three New Institutionalism». Political Studies, xliv, p. 936-957. Kohlhepp, G. (2002). «Conflitos de interesse no ordenamento territorial da Amazônia brasileira». Estudos Avançados, vol. 16, núm. 45 (maig-juny). March, J.; Olsen, J. (1984). «The new institutionalism: organizational factors in political life». American Political Science Review, núm. 78, p. 734-749. Martínez Alier, J. (1995). «Indicadores de sustentabilidad y conflictos distributivos ecológicos». Ecología Política [Barcelona], núm. 10, p. 35-43. Mitchel, C. (1983). «Case and situation analysis». Sociological Review [Oxford: Basil Blackwell], núm. 31 (2). Movimento Desenvolvimento Transamazônica e Xingu (2001). SOS Xingu: Um chamamento ao bom senso contra o represamento de rios na Amazônia. Altamira. North, D. C.; Thomas, P. (1973). The rise of the Western World. Cambridge: Cambridge University Press. Pinto, L. F. (1996). «O costo ecologico das hidrelétricas». A: Magalhães, S.; Brito. C.; Castro, E. (org.). Entropia na Amazônia. Belém: UFPA: Museu Emilio Goeldi. Plano de Desenvolvimento Sustentável de Belo Monte (PDSBM) (2002). Belém: NAEA: SEIR. Pont, J. (2009). «Eixo político-institucional». A: Secretaria Integração Regional. Plano de Desenvolvimento Regional Sustentável do Xingu. Belém: NAEA: SEIR. — (2009). «Eixo político-institucional». A: Secretaria Integração Regional. Plano de Desenvolvimento Regional Sustentável do Tocantins. Belém: NAEA: SEIR. — (2009). «Planificação territorial na Amazônia oriental: dos modelos teóricos ao diagnóstico». Papers do NAEA [Belém: NAEA: UFPA], núm. 228. — (2009). «Planificação territorial na Amazônia oriental: do diagnóstico à implementação». Papers do NAEA [Belém: NAEA: UFPA], núm. 230. — (2011). Fortalecimento institucional e qualificação da gestão municipal. Belém; Brasília: IPEA: IDESP. Przeworski, A. (1991). Democracy and the market. Cambridge: Cambridge University Press. Santos, B. S. (2000). A crítica da razão indolente: Contra o desperdício da experiência. Vol. 1. São Paulo: Cortez Editora. Shepsle, K. A.; Barry, A. W. (1982). «Institutionalizing majority rule: A social choice theory with policy implications». American Economic Review, núm. 78, p. 367-372. Sobral Escada, M. I. [et al.] (2005). «Processo de ocupação nas novas fronteiras na Amazônia: o interflúvio Xingu-Iriri». Estudos Avançados, vol. 19, núm. 54. Souza, J. (2011). «Jenseits von Zentrum und Peripherie». Conferència pronunciada a la Facultat de Sociologia de la Universitat de Bielefeld. Torres, P. M. (2004). «La política de las políticas públicas: propuesta teórica y metodológica para el estudio de las políticas públicas en países de frágil institucionalidad». Revista de la CEPAL [Santiago de Xile], núm. 93. Velasquez, C.; Vilas Boas, A.; Schwartzman, S. (2006). «Desafio para a gestão ambiental integrada em território de fronteira agrícola no oeste do Pará». Revista Administração Publica, núm. 40 (6), p. 1061-1075. Vianna, A. (1989). Hidrelétricas e meio ambiente: informações básicas sobre o ambientalismo oficial e o setor elétrico no Brasil. Rio de Janeiro: Cedi. Viola, E.; Reis, H. (1995). «O ambientalismo multissetorial no Brasil para além da Rio-92: o desafio de uma estratégia globalista viável». A: Viola, E. [et al.]. Meio ambiente, desenvolvimento e cidadania: desafios para as ciências sociais. São Paulo: Cortez. Williamson, O. E. (1985). The Economic institutions of capitalism. Nova York: Free Press.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 41-60

Concurs de Joves Sociòlegs

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies de Barcelona1 Funeral practices and the construction of Jewish identity in the contemporary Jewish communities of Barcelona Julia Martínez Ariño Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Julia Martínez Ariño. Investigacions en Sociologia de la Religió. Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B, despatx B1-175, 08193 Bellaterra, Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 935 812 447. Fax: 00 - 34 - 935 812 827. A/e: julia.martinez.arino@uab.cat. Data de recepció de l’article: març 2010 Data d’acceptació de l’article: desembre 2010

Resum Un dels principals trets definitoris del judaisme contemporani i de la col·lectivitat jueva és la seva forta diversitat interna. Aquest article, resultat d’una investigació feta al voltant de les pràctiques funeràries de les comunitats jueves contemporànies de Barcelona, així ho posa de manifest. Els objectius principals d’aquest treball són esbrinar si hi ha diferències entre comunitats amb relació a les qüestions funeràries, i també fer una aproximació a la manera com cada una construeix la identitat jueva a partir de la delimitació de qui pot ser enterrat i qui no en un cementiri jueu. La principal conclusió extreta de l’estudi és que les tres comunitats estudiades es diferencien, no tant en l’execució dels ritus funeraris, sinó en el significat i l’estatut atorgat a la llei jueva i als seus preceptes. Paraules clau: pràctiques i ritus funeraris, cementiris jueus, identitat jueva, diversitat interna, llei i preceptes religiosos.

Abstract One of the most characteristic features of Judaism and Jewish collectivity is its internal diversity. The present article, resulting from research carried out on funeral practices in contemporary Jewish communities in Barcelona, highlights this reality. The principal aims of this study are to gauge whether there are differences between communities and assess the way each one constructs its Jewish identity by delimiting who can and who cannot be buried in a Jewish cemetery. The main conclusion from the study is that the three communities differ, not so much in the execution of the funeral rituals, but in the meaning and status they grant to the Jewish law and its precepts. Keywords: funeral practices and rites, Jewish cemeteries, Jewish identity, inner diversity, law and religious precepts.

1. Aquest article és un resum del treball guardonat amb el XIII Premi de Joves Sociòlegs (edició d’abril de 2009) de l’Institut d’Estudis Catalans.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75 DOI: 10.2436/20.3005.01.41 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

1. Introducció L’estudi del judaisme des de la perspectiva sociològica pot tractar de múltiples aspectes per a abraçar la complexitat i la multidimensionalitat d’aquesta tradició religiosa i cultural. Tot i així, en aquest article revisarem únicament un dels vessants, el referit a les pràctiques funeràries de tres comunitats jueves instal·lades en l’actualitat a la ciutat de Barcelona. Tanmateix, això ens conduirà a dues qüestions més d’especial importància i centralitat en el judaisme. Per una banda, la de l’existència de nombroses diferències entre les comunitats, no tant en la manera d’executar les pràctiques i rituals funeraris, sinó en l’estatus que atorguen a la llei jueva i als preceptes religiosos al voltant de la mort. És a dir, que en l’àmbit funerari emergeix amb claredat la diversitat interna del judaisme, manifesta específicament en la decisió de qui pot ser enterrat i qui no en un cementiri jueu i, per tant, qui és considerat jueu i qui no. Això remet a la segona qüestió central del judaisme que també treballarem en aquest article, la construcció de la identitat jueva dels jueus de la ciutat de Barcelona a partir de la combinació d’elements religiosos i nacionals o «ètnics».2

2. El marc teòric de partida El marc teòric d’aquesta investigació va prendre com a punt de partida l’aportació de Berger i Luckmann a La construcció social de la realitat (1988), però específicament del primer a El dosel sagrado (2006), en la definició de la noció de religió. Segons aquests autors, es pot entendre la religió com un sistema de creences i normes construït socialment que dota de sentit i regula la vida quotidiana de les persones. És un univers simbòlic que permet ordenar les fases de la biografia (Berger i Luckmann, 1988), entre les quals es troba, és clar, la mort. Entesa d’aquesta manera, la religió no només atorga sentit a la vida quotidiana, sinó que també ofereix resposta a aquelles realitats que la qüestionen. En aquesta línia, continua Berger (2006) afirmant que la mort representa la principal situació «límit» que «aguaita» l’estabilitat quotidiana, de manera que posa en dubte l’univers de significats i normes establert. En paraules de l’autor (Berger, 2006, p. 72) «la confrontación con la muerte (sea asistiendo a la muerte de otros o imaginando la muerte propia) constituye lo que posiblemente sea la situación marginal más importante». Davant d’aquesta, els universos simbòlics compleixen un paper de legitimació, la importància estratègica del qual per a la biografia individual és la ubiació de la mort. Les aportacions de Berger i Luckmann se situen majoritàriament a una escala simbòlica, mentre que Durkheim (1987) estableix un pont entre aquesta dimensió simbòlica de la religió i la pràctica o el ritual. Per Durkheim (1987, p. 69), «una religió és un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a coses sagrades, és a dir, separades, prohibides, creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral [...] tots aquells que s’hi adhereixen». Sosté que els fenòmens religiosos estan situats en dues categories: les creences i els ritus. Segons l’autor (Durkheim, 1987, p. 63), «les creences religioses són representacions que expressen la natura de les coses sagrades i les relacions que sostenen, bé les unes amb les altres, bé amb les coses profanes» i els ritus, per la seva banda, «són unes regles de conducta que prescriuen com s’ha de comportar l’home amb les coses sagrades». Cazeneuve (1971, p. 16) planteja que un ritu «es un acto individual o colectivo que siempre [...] se mantiene fiel a ciertas reglas que son, precisamente, las que constituyen lo que en él hay de ritual». Es tracta d’una activitat pràctica el contingut de la qual la converteix en «una acción simbólica» (Cazeneuve, 1971, p. 254), de manera que vincula les dimensions simbòlica i ritual de la religió.

2. La utilització de cometes es deu a l’ambigüitat del terme, no només en el discurs científic de la sociologia, sinó també a l’interior del judaisme mateix. Així, doncs, s’equipara l’adjectiu nacionals al d’ètnics, ja que sembla ser l’equivalència que més va aparèixer en el discurs de les persones entrevistades.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

Durkheim (1987), i en la mateixa línia Mauss (1939, a Cazeneuve, 1971) i Cazeneuve (1971), partint de la idea que allò profà no s’ha de mesclar amb allò sagrat,3 fa una divisió dels ritus en negatius i positius. Els primers estableixen una sèrie de prohibicions o restriccions que distancien les persones del món profà i de les seves ocupacions temporals. Aquesta interrupció de la vida profana durant els ritus la denomina Cazeneuve (1971, p. 202) desocupación ritual. Aconseguit aquest allunyament de la vida profana, els ritus positius apropen a la vida sagrada, és a dir, reglen i organitzen les pràctiques per a estrènyer la relació amb el món sagrat.4 D’altra banda, Durkheim (1987) i Cazeneuve (1971) vinculen la noció general de pràctiques i rituals religiosos amb la d’aquells concrets que envolten la mort. El primer considera el dol un exemple de ritus piaculars, que són aquells la celebració dels quals comporta tristesa. Així mateix, planteja que l’origen del dol es troba en el sentiment de debilitament que produeix la mort d’una persona entre la resta de membres del grup (Durkheim, 1987). El ritual aproxima els supervivents i genera un benestar que compensa el debilitament davant la pèrdua. En paraules de van Gennep (1986, p. 23), «tales cambios de estado [como la muerte de un miembro del grupo] no ocurren sin que se perturben la vida social e individual, siendo precisamente el objetivo de un buen número de ritos de paso, el aminorar los efectos nocivos de esas perturbaciones». Per la seva banda, Ariès, a El hombre ante la muerte (1977), i Elias, a La soledad de los moribundos (1987), també han treballat el tema de la mort i n’apunten la variabilitat social i temporal. Tots dos emfatitzen la idea que, a diferència d’èpoques anteriors, en les societats occidentals actuals no hi ha un tractament públic de la mort. En paraules d’Ariès (1987, p. 17), «hoy [...] hemos desterrado a la muerte de la vida cotidiana», s’ha tornat, segons ell, oculta i llunyana, la qual cosa es tradueix en una manca de ritual. Per Elias (1987, p. 38), «la situación del tránsito hacia la muerte carece en nuestra sociedad de formas en medida considerable: es un espacio en blanco en nuestro mapa social». Així mateix, Ariès (1987) argumenta que en la història contemporània s’ha produït un altre canvi al voltant de la mort: la supressió del dol. Elias (1987) parla de l’aïllament emocional per referir-se a un doble debilitament: d’una banda, de la vivència que tenen els altres al voltant de la mort d’una persona i, de l’altra, de l’impacte d’aquesta circumstància en la seva vida.

3. Les especificitats del judaisme Totes aquestes contribucions teòriques per a l’estudi sociològic de la religió queden limitades quan ens trobem davant del judaisme (Azria, 2005; Rozenberg, 1996; Tank, 2007), una tradició religiosa que incorpora una sèrie d’especificitats que en compliquen l’estudi, alhora que l’enriqueixen. Aquestes es refereixen, d’una banda, a la centralitat de la llei jueva i dels seus preceptes en la regulació de la vida quotidiana de les persones, el que Glock i Stark (1965) anomenen la dimensió conseqüencial de la religió, en aquest cas al voltant de la mort; de l’altra, la confluència d’elements religiosos, ètnics, culturals i polítics en la configuració de la identitat jueva; i finalment, l’existència en el judaisme d’una institució específicament funerària: la hevrà kaddisha.

3.1. Llei jueva i preceptes al voltant de les pràctiques funeràries Una de les especificitats de la religió jueva és que es caracteritza, no perquè disposa de grans dogmes, sinó per la presència de la llei jueva, que regula i normativitza minuciosament la vida de les perso-

3. Durkheim (1987) es refereix a la impossibilitat de coexistència tant en una dimensió temporal, com en una d’espacial. 4. El judaisme conté preceptes al voltant de la mort que van tant en la línia dels ritus negatius (no treballar o no afaitarse), com en la dels positius (rentar el cos del difunt, recitar l’oració kaddish).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

nes (Sharot, 1991, 1998). Segons Rosenberg (1976), el judaisme és «un sistema de mandamientos religiosos», «un sistema de mitzvot».5 La Torà, o llei jueva escrita, juntament amb el Talmud, o llei oral, tenen un gran nombre de preceptes (un total de 613) referits a tots els àmbits de la vida, entre els quals hi ha els de la defunció d’un membre de la comunitat. Tot i així, una part important, també els orientats a tractar de la mort, són interpretacions de la Torà fetes posteriorment per rabins i savis i, per tant, són susceptibles de modificació. A més, el seguiment d’aquests preceptes és un dels principals trets, si no el principal, segons el qual es distingeixen les diverses branques del judaisme. És a dir, la diversitat es fonamenta, no tant en les creences, sinó en l’observança de la llei i en el compliment dels preceptes (Estanyol, 2002; Estruch et al., 2004). Amb referència als ritus funeraris jueus, «atorguen tanta o més importància a l’experiència del dol per part dels vivents que a allò que cal fer amb el difunt» (Estruch et al., 2004, p. 36). Els rituals practicats en el moment de la mort estan destinats a oferir consol als supervivents i proporcionar-los les eines necessàries per a tornar a la vida normal després de la defunció d’un ésser estimat (Ehrlich, 2006; Cukierkorn, 2002). La majoria dels preceptes sobre la mort es troben recollits en un llibre de Rabi Yosef Caro del segle xvi, Shul’han Aruj, d’orientació ortodoxa. Aquesta recopilació meticulosa de normes no l’apliquen per igual tots els jueus. Els preceptes que el judaisme prescriu al voltant de la mort, com la vetlla, la preparació del cos i l’enterrament, ajuden la persona morta a fer el pas del món dels vius al del més enllà —del qual el judaisme no ofereix gaires detalls— i els supervivents a apropar-se a la vida sagrada durant un temps, i a tornar a la vida profana quan s’acaba el dol. Aquest consisteix en unes normes dirigides a la inserció gradual a la vida quotidiana dels parents del difunt.

3.2. La construcció de la identitat jueva La segona especificitat del judaisme tinguda en compte és la complexitat de la identitat jueva, impulsada fortament per l’arribada de la modernitat, l’emancipació dels jueus i la Il·lustració jueva o Haskalá (Azria, 1996b; Cohen, 2000). Autors com Azria (2005), Gómez (2006), Rosenberg (1976), Sharot (1991) i Webber (1994) afirmen que el judaisme incorpora una particularitat, que intervé sobretot en la formació de la identitat jueva, que és la pertinença a un «poble» o «nació», que traspassa les fronteres d’allò considerat estrictament religiós. Azria (1996a) i Rosenberg (1976), entre d’altres, a més, afegeixen a les dimensions religiosa i ètnica una tercera, l’estatal/territorial, que consideren imprescindible per a entendre l’existència jueva en l’actualitat.6 Per la seva banda, Trebolle (1996) sosté que una de les principals dificultats d’establir una llista de criteris que caracteritzin la identitat jueva és l’existència de grans diferències entre uns jueus i uns altres. A això s’afegeix la presència de dues vies de construcció de la identitat jueva: la judeïtat (la pertinença ètnica a un poble o nació) i el judaisme (per elements d’identificació religiosa)7 (Trebolle, 1996, 2005). Segons Rosenberg (1976), la fusió i tensió entre els elements identitaris ètnics i religiosos condueixen a la pregunta de Qui és jueu? Trebolle (1996) també proposa la qüestió de Quins són els criteris que fixen la pertinença al «poble jueu»? Aquesta és una pregunta crucial per a entendre

5. La paraula mitzvot és el plural del terme hebreu mitzvà, que vol dir ‘precepte’. 6. Tal com plantegen Azria (1996a), Berthelot (2008) i Rosenberg (1976), entre d’altres, la dimensió estatal entra a formar part de la identitat jueva des de la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948. Tot i així, la idea d’Eretz Israel, o Terra d’Israel, com a referent identitari emocional (Camargo, 2001) diferent de la idea de l’estat, ja es troba present des de l’inici de la diàspora jueva (Azria, 1991). No obstant això, es va considerar que aquesta dimensió no era rellevant per al tema concret d’aquesta investigació. 7. Trebolle (1996) tradueix judeidad de l’anglès jewness i judaísmo de judaism. Berthelot (2009) distingeix entre judaisme (religió i institucions religioses), judaïcitat (col·lectivitat humana) i judeïtat (identitat jueva).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

les discrepàncies entre les branques del judaisme a l’hora d’establir les fronteres del grup, és a dir, a l’hora de decidir qui és o no jueu i les conseqüències que se’n desprenen en diferents àmbits (Gómez, 2006; ISOR, 2005). Aquesta complexitat de la identitat jueva remet a la idea que planteja Maalouf a Les identitats que maten (1999) sobre la composició de la identitat a partir de múltiples pertinences. L’autor argumenta que la majoria de les persones se senten pertanyents a diferents espais socials que contribueixen a la formació de la identitat i que pren més força la dimensió identitària que en un moment determinat es veu amenaçada. En el cas dels jueus, seguint Maalouf (1999) i Azria (2005), en cada moment emfatitzaran la faceta de la seva identitat que sentin més qüestionada per l’entorn: la religiosa, la nacional o la política. Tot i així, el tema continua sent complex per la dificultat de distingir entre religió i nació-ètnia, la qual cosa queda reflectida en el gràfic 1, proposat per Rosenberg (1976). En aquest gràfic la combinació de la nació-ètnia amb la religió deriva en la qüestió anteriorment esmentada de Qui és jueu? 8

Gràfic 1. Relació estat-nació-religió en el judaisme

l de ei

Ll NACIÓ

ei de re to rn

ESTAT

Qui és jueu?

religió

Font: Rosemberg (1976), traducció pròpia.

3.3. La hevrà kaddisha: una institució funerària El tercer element específic del judaisme considerat és l’existència d’una institució dedicada exclusivament a la preparació del cadàver i a l’acompanyament del difunt i de la seva família: la hevrà kaddisha. Cada comunitat jueva compta amb aquesta «germanor santa» per complir els preceptes funeraris, cosa que demostra la importància que té per al judaisme. Això debilitaria la tesi d’Ariès (1987) i Elias (1987) sobre l’amagament i allunyament de la mort en les societats modernes, ja que la hevrà kaddisha constituiria una institució dedicada exclusivament a l’acompanyament de la persona moribunda/ morta i de la seva família. Així, doncs, sembla que l’abandonament social de la mort no es produeix amb tanta força en el judaisme, ja que la hevrà kaddisha l’atén en tot moment.

4. El model d’anàlisi de la recerca El model d’anàlisi construït per a aquesta investigació va prendre com a base tres dimensions d’anàlisi del marc teòric: la simbòlica, la pràctica/ritual i la institucional. La primera es refereix tant a les cosmovisions i creences religioses al voltant de la mort i la vida en el més enllà, com a la llei jueva i tots els seus preceptes que normativitzen els ritus funeraris i la vida quotidiana.

8. El gràfic planteja dues interrelacions més que no constitueixen un punt central en aquesta investigació.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

Però com s’ha esmentat, aquesta idea de religió necessita ser complementada amb la de la construcció de la identitat jueva a partir d’elements religiosos i «ètnics». La dimensió ritual recull els rituals funeraris i les pràctiques quotidianes que queden regulats per la religió davant la mort, com a vies tant d’apropament a la vida sagrada com d’incorporació posterior a la vida diària dels supervivents. La seva concreció diferencia les tendències del judaisme, en la mesura que practiquen una observança diferent de la mateixa llei. Dins la dimensió institucional trobem la institució religiosa hevrà kaddisha, que és una cristal·lització de la normativització intensa de la mort i del dol i una expressió grupal estable de la pràctica ritual. A més, en participar en els ritus funeraris i de dol exerceix de representant de la comunitat com a expressió de la unió davant d’una situació que la fa trontollar.

4.1. Hipòtesis Les hipòtesis de treball que deriven del model d’anàlisi de la investigació i que van guiar l’elaboració del treball de camp són les següents: a) Hi ha diferències entre les comunitats jueves de Barcelona en les pràctiques rituals funeràries i de dol derivades del grau de compliment dels preceptes. b) Aquestes comunitats es diferencien en la construcció de la identitat jueva. A la pregunta Qui és jueu? responen de manera diferent: mentre que per la comunitat ortodoxa són els trets ètnics els que predominen, les dues comunitats reformistes emfatitzen la importància dels elements religiosos. c) Aquesta determinació de qui és o no jueu incideix de manera significativa en la qüestió funerària. Això es tradueix en la divisió de la parcel·la jueva del cementiri de Collserola de Barcelona en espais diferenciats, a causa de la concepció diferent que cada comunitat té del que és i del que no és un jueu i, per tant, de qui pot i qui no pot ser enterrat al cementiri. d) Si bé, com afirmen Ariès i Elias, les societats occidentals contemporànies invisibilitzen i oculten el tractament públic de la mort, el judaisme, per contra, sembla adoptar una actitud diferent. L’existència de la hevrà kaddisha com a institució funerària mostra que aquesta tradició religiosa no amaga aquesta qüestió, sinó que la tracta de manera explícita.

5. Metodologia Els objectius d’aquesta investigació van ser principalment descriptius, ja que pretenien mostrar d’una manera articulada les característiques d’una realitat concreta: la de les pràctiques funeràries de les comunitats jueves de Barcelona. Tot i així, també es va plantejar l’objectiu d’oferir una explicació de caire comprensiu sobre els motius als quals els entrevistats atribuïen les diferències entre les comunitats jueves en les seves pràctiques funeràries i de dol i sobre la manera com construïen la seva identitat. L’estratègia metodològica adoptada per a l’observació de la realitat va ser qualitativa, amb la finalitat de conèixer en profunditat percepcions, creences, identitats i significats al voltant de les pràctiques funeràries. Per a la recollida de la informació es va fer servir la tècnica de l’entrevista semidirigida o semiestructurada.9 El guió de les entrevistes va constar de diferents apartats temàtics: les referències a la mort en la llei jueva, els preceptes i les pràctiques des de la mort fins a l’enterrament d’una persona, la divisió de la parcel·la jueva del cementiri de Collserola en diferents espais,

9. En un moment determinat es va valorar també la possibilitat de fer observacions, però atesa la delicadesa del tema i la seva privacitat per a les persones involucrades es va optar per ometre aquesta tècnica.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

els preceptes i pràctiques de dol, el grau de compliment dels preceptes funeraris en cada comunitat i la construcció de la identitat jueva. Tots ells responen a les tres dimensions d’anàlisi de la religió considerades en el model d’anàlisi. El camp d’estudi per a la recollida de dades va quedar delimitat espacialment a la ciutat de Barcelona, on s’ubiquen les comunitats jueves, i temporalment a l’actualitat, quan el judaisme recobra la seva presència pública a Catalunya. Finalment, els casos seleccionats van ser tres de les quatre comunitats jueves organitzades a la ciutat (Comunidad Israelita de Barcelona [CIB], Atid i Bet Shalom) i el treball de camp es va dur a terme entre febrer i abril de 2008. Els informants van ser tres persones representants institucionals de les tres comunitats de Barcelona i una membre de la hevrà kaddisha de l’ortodoxa. La selecció es va fer comptant amb la diversitat interna que caracteritza el judaisme, però les conclusions extretes s’han d’extrapolar amb cautela. Van ser diversos els criteris de selecció de les unitats d’informació: la pertinença de cadascun d’ells a una comunitat jueva amb diferent orientació; el seu ampli coneixement de la comunitat a la qual pertanyien; el fet que tres d’ells, en ser representants institucionals, eren els encarregats d’atendre les persones alienes a la comunitat, i per l’accessibilitat a aquestes persones a través del grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La quarta informant va ser seleccionada perquè es tractava d’una persona que participava directament als rituals funeraris com a membre de la hevrà kaddisha i per la voluntat de recollir la visió i el discurs d’una dona.

Taula 1. Perfil de les persones entrevistades Ortodox Cas

Reformista

CIB

Atid

Bet Shalom

Home

Dona

Home

Càrrec a la comunitat

Responsable de relacions institucionals

Membre de la hevrà kaddisha

Responsable de relacions institucionals

Religiositat manifestada

Força practicant

No practicant

Practicant

Forma de contacte

Telefònic a través de l’ISOR

Telefònic a través de l’entrevistat 1

Telefònic a través de l’ISOR

Nom de la comunitat Sexe

Font: Elaboració pròpia.

L’anàlisi duta a terme va ser l’anàlisi de contingut qualitatiu o anàlisi temàtica de les dades textuals,10 ja que el més interessant per a aquest estudi va ser el contingut dels discursos, i no tant la seva forma. La codificació es va fer mitjançant el programa informàtic Atlas.ti 5.0 i el procediment de codificació va consistir en la codificació temàtica de les dades textuals a partir d’un marc de codificació que reunia: a) l’orientació de la comunitat jueva (ortodoxa o reformista), b) els conceptes del model d’anàlisi (taula 2).

10. Les entrevistes van ser transcrites literalment.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

Taula 2. Dimensions i codis inicials per a la codificació de les dades textuals Dimensió

Conceptes/codis

1. Cognitiva/simbòlica

1.1. Cosmovisió i creences religioses sobre la mort 1.2. Llei i preceptes jueus respecte de la mort 1.3. Identitat jueva

2. Pràctica/ritual

2.1. Pràctiques i rituals funeraris 2.2. Pràctiques de la vida quotidiana regulades pel dol

3. Institucional

3.1. Participació de la hevrà kaddisha en ritus funeraris i dol 3.2. Relació comunitat-parents 3.3. Estatus i reconeixement de la hevrà kaddisha

Font: Elaboració pròpia.

Aquesta llista es va veure ampliada amb altres codis no registrats en el model d’anàlisi que van sorgir durant la codificació (taula 3). Aquests van resultar d’interès especial per a ampliar l’anàlisi i incloure-hi temàtiques noves sorgides durant les entrevistes.

Taula 3. Codis sorgits a partir de la codificació de les dades textuals Dimensió

Conceptes/codis

1. Cognitiva/simbòlica

1.4. Llibertat individual respecte de les creences

2. Pràctica/ritual

2.3. Desigualtats de gènere en pràctiques i rituals 2.4. Llibertat individual respecte de les pràctiques 2.5. Observança de la llei i compliment dels preceptes 2.6. Cementiris jueus

3. Institucional

3.4. Comunitat i els seus membres 3.5. Referències a les altres comunitats jueves catalanes 3.6. Relació comunitats jueves – societat 3.7. Gestió dels cementiris jueus

Font: Elaboració pròpia.

6. Principals resultats i revisió de les hipòtesis A continuació presentem els principals resultats obtinguts a la investigació, ordenats segons les tres dimensions d’anàlisi i els principals codis empleats, de vegades il·lustrats amb fragments literals de les entrevistes,11 per continuar després amb la revisió de les hipòtesis.

11. En tot cas cal recordar, com s’ha indicat anteriorment, que els resultats deriven de quatre entrevistes a quatre persones concretes, per la qual cosa cal extrapolar-les amb precaució, i cal ser conscients de la multitud de matisos existents al judaisme.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

6.1. La dimensió simbòlica Amb referència a la dimensió simbòlica, destaquen els resultats següents. En primer lloc, pel que fa a la cosmovisió i creences religioses sobre la mort, cal assenyalar que cap de les quatre entrevistes no va fer referència a dogmes al voltant del tema de la mort ni de la resurrecció, tot i que la teodicea construïda per a donar resposta a la situació anòmica de la mort conté matisos diferents per a cada branca del judaisme. No obstant això, si bé hi ha diferències, no són irreconciliables. En segon lloc, amb referència a la llei i els preceptes jueus sobre la mort, els entrevistats coincidien a afirmar que si bé la llei jueva és única per a tothom, la interpretació que se’n fa varia entre orientacions. Així, doncs, mentre que l’ortodòxia segueix el codi halàjic o de preceptes d’orientació ortodoxa elaborat per Yosef Caro a partir de diferents interpretacions de savis, el reformisme segueix un codi de conducta reformista, que si bé es basa en la Torà, accepta la seva adaptació a les condicions actuals de vida dels jueus. Així, doncs, la gran diferència apreciable és l’estatut que atorguen a la llei jueva. Per l’ortodòxia es tracta de prescripcions religioses al voltant de la mort derivades dels textos sagrats, i pels reformistes són tradicions, de vegades d’origen no jueu, que els primers intenten instaurar com a preceptes. Això explica els diferents graus de rigor en l’observança de la llei i el compliment dels preceptes al voltant de la mort.12 Ho veiem en les citacions literals següents de les entrevistes: La primera vez que figura así, se puede decir en la Biblia, en la Torá, que es la Biblia, es «Abraham enterró a su esposa». Adquirió un terreno en Hebrón, y allí construye lo que se llama Meharat Majpelá, la cueva de Majpelá, y allí está enterrada ella, él mismo, sus hijos y los patriarcas Jacob y Joseph también. [...]. Es decir, que ya se ve ahí el comienzo de lo que significa el hecho de enterrar a una persona. Se puede decir que ahí..., es decir, que la persona necesita una sepultura de acuerdo a lo que nos enseña la Torá. Primero por lo que es el recuerdo, cada vez que uno necesita va ahí y porque además, de la tierra venimos y a ella volvemos (entrevistat ortodox, CIB). Aquí también hay mucha tradición, por ejemplo los ortodoxos eh... estiman que el cadáver, la cabeza del cadáver tiene que estar mirando hacia Jerusalén. Bueno, esto no son leyes, esto son eh..., son, bueno, son costumbres básicamente traídas de Marruecos (entrevistat reformista, Atid). O sigui, pot haver-hi un costum. Per exemple, el costum: «el cos ha d’estar mirant orientat cap a Yerusalaim». Tothom ho sap, no? [...] Això és una tradició de l’edat mitjana, això no es halajic. I hi ha cementiris jueus, molt jueus, i se sap que són jueus i la gent no està enterrada mirant a Yerusalaim (entrevistat reformista, Bet Shalom).

Per la seva banda, el tema de la identitat jueva constitueix un dels elements més complexos, però també més rics del mateix judaisme i de tota la informació recollida. En cap dels quatre casos comparats no apareix d’una manera clara una definició rigorosa de la identitat jueva. A les quatre entrevistes aquesta es dibuixa de manera confusa i no queda del tot delimitada quina és la via per a la seva transmissió. És a dir, si bé els ortodoxos de la CIB posaven més èmfasi en els elements de transmissió «ètnica» del «ser jueu» i les dues comunitats reformistes, Atid i Bet Shalom, emfatitzaven la pertinença com un element de decisió individual, no és nítida la construcció que els uns i els altres feien de la identitat jueva. Malgrat això, destaca el fet que tots els entrevistats apuntaven l’existència d’una «cultura o tradició hebrea», no necessàriament religiosa, i la centralitat en el judaisme de la qüestió de la identitat jueva. Tot i així, resta sense resoldre la qüestió d’on es troba la divisió entre els elements culturals, ètnics i religiosos en la definició de la identitat de cada una de les branques i comunitats del judaisme i si el que realment es transmet és la religió o la suposada pertinença ètnica a un poble. Finalment, l’últim element de la dimensió simbòlica és la idea de la llibertat individual a l’interior del judaisme respecte de les creences. En aquest punt, les comunitats s’assemblen molt, ja que

12. En aquest cas es limita la referència al compliment de la llei i dels preceptes al voltant de la mort perquè va ser el tema de la investigació, encara que aquesta idea podria extrapolar-se a altres àmbits de la vida jueva.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

és precisament un tret característic de tot el judaisme la llibertat en les creences i en la interpretació que se’n fa, també en les referides a la mort. És a dir, tant la comunitat ortodoxa CIB com les reformistes Atid i Bet Shalom accepten la pluralitat interna del judaisme, fins i tot dins de les seves comunitats, com un element de llibertat en l’elecció individual de les creences. En aquest sentit, torna a aparèixer la idea que les diferències entre comunitats no es donen tant en el nivell de les creences, sinó en l’estatus atorgat a la religió i a la llei jueva.

6.2. La dimensió pràctica o ritual En el cas de les pràctiques i dels rituals, totes les informacions recollides són elements discursius i no pròpiament dades dels rituals. Per tant, tota l’anàlisi es refereix a les interpretacions i als discursos que els entrevistats van fer al voltant de les pràctiques en les seves respectives comunitats i els significats que els atorguen i com les viuen i interpreten. Això no va resultar un inconvenient, ja que va aportar la interpretació que cada comunitat fa de les diferències amb les altres, element buscat a les hipòtesis. D’una manera general es pot assenyalar l’existència de similituds en l’execució dels rituals entre comunitats, tot i que hi ha diferències en el rigor amb el qual els duen a terme i, especialment, en el significat i importància que els atorguen i a la justificació que en fan. Les comunitats reformistes van subratllar l’origen tradicional i simbòlic de moltes de les pràctiques, i l’ortodoxa la seva justificació i l’origen normatiu (com s’ha vist en els fragments de les entrevistes). On les diferències són clares és en el grau de rigor amb què les tres comunitats desenvolupen les pràctiques quotidianes regulades pel dol. Així, doncs, com era esperable, els informants de la CIB mostraven en el seu discurs que els membres de la seva comunitat feien un seguiment més rigorós dels diferents períodes de dol establerts en el judaisme que els membres de les comunitats reformistes. En esta comunidad hay..., eh, no son todos practicantes, pero se trata de respetar el ritual religioso. Digamos el ritual sí es ortodoxo. A lo mejor la familia, en forma íntima, lo cumple lo más que pueda. A lo mejor no hace el duelo los siete días en la casa pero sí viene aquí a rezar de mañana y de noche (entrevistat ortodox, CIB). Luego termina la ceremonia del entierro. Hay un, un tiempo de duelo que se llama la shivá, primero son siete días. La dureza o no de esto depende de... Nosotros entendemos que el dolor se lleva dentro. Aunque la ortodoxia tiene una serie de parafernalias como cubrir espejos, no sentarse en sillas, yo realmente, eso no está escrito en la Torá, yo no sé eso realmente en qué ayuda (entrevistat reformista, Atid).

Aquestes diferències es poden entendre a partir del diferent estatus que els uns i els altres atorguen als preceptes del judaisme. Tot i aquestes diferències, en tots els casos estudiats el significat i funció atribuïts al seguiment del dol és bastant similar: l’acompanyament de la família en els moments durs després de la pèrdua d’un ésser estimat i l’establiment d’una sèrie de pautes i patrons d’actuació que li permetin la incorporació a la seva vida quotidiana. És a dir, per a les tres comunitats el dol facilita el pas del que Cazeneuve (1971, p. 202) anomena desocupació ritual a la reincorporació normalitzada a la vida profana. Així ho mostren les entrevistes: I la comunitat ajuda la família portant menjar perquè no hagin de cuinar i fent les tres oracions del dia conjuntament amb ells, sí? Això és la primera setmana. Després «senyors, el judaisme està orientat a la vida, comencem a recuperar-nos» (entrevistat reformista, Bet Shalom).

Les comunitats es diferencien també en l’àmbit de les desigualtats de gènere en pràctiques i rituals funeraris. D’entrada, es pot dir que a la comunitat ortodoxa les diferències entre homes i dones tant al voltant de la mort, com en altres aspectes, són més grans que a les comunitats reformistes, les quals aposten per una igualtat real. En l’ortodòxia, la participació de les dones en els rituals

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

funeraris i de dol es pot veure fins a cert punt limitada, mentre que en el cas de les reformistes, com a mínim en teoria, la seva participació és igual a la dels homes. Siempre que muere una mujer, el presidente de la hevrá kaddisha masculina asiste al cementerio, pero no al revés, no la presidenta de la hevrá kaddisha femenina. ¿Por qué? Por tradición. No es una decisión propia. Al cementerio las mujeres van en ocasiones, pero otras no. Es por tradición. Eso depende de la familia (entrevistada ortodoxa, CIB).

Per la seva banda, el tema de la llibertat individual del judaisme en les pràctiques i en els rituals funeraris és comú en les tres comunitats entrevistades. És a dir, s’aprecia un consens quant a la llibertat individual davant la decisió sobre com cal tractar el cos un cop mort. En general, aquesta llibertat de decisió acaba sent marcada, però no determinada, per la manera de fer tradicional de cada comunitat. Digamos que, si bien el ritual es religioso, hay eh..., libre albedrío. Cada uno lo hace como siente. No hay, no hay... Por ejemplo, si la familia no lo hace en la casa como se acostumbra, los siete días y viene aquí, nadie le va a prohibir, el rabino no le prohíbe (entrevistat ortodox, CIB).

Molt relacionat amb això, també va emergir a les entrevistes informació rellevant referida a l’observança de la llei i el compliment dels preceptes. Les diferències no emergeixen tant a les pràctiques, sinó a l’observança que fan les comunitats de la llei, és a dir, en la manera com l’entenen i interpreten. En altres paraules, les diferències entre les tres comunitats estudiades respecte de les pràctiques i dels rituals funeraris rauen principalment en l’estatut atorgat als preceptes i a la llei, si consideren el seu compliment una obligació immutable o quelcom que es pot revisar i reinterpretar. Per tant, l’origen de les diferències en les pràctiques i en els rituals funeraris s’ha d’entendre en la diferent observança que fan de la llei, és a dir, la manera com la interpreten, l’entenen i l’apliquen. Així s’ha fet palès amb els fragments de les entrevistes. Finalment, la darrera qüestió de la dimensió pràctica és la dels cementiris jueus i la seva gestió a la ciutat de Barcelona. Aquest és un dels àmbits més conflictius entre les comunitats d’aquesta ciutat, i també en d’altres amb presència jueva. El tema funerari, i en especial els cementiris, és un punt clau en el qual es fa palès el debat sobre la identitat jueva, ja que és el moment en què es decideix si algú pot ser enterrat en un cementiri jueu en funció de si se’l considera jueu. I tot i que a les entrevistes van assenyalar que el tema de la mort no és central en el judaisme, és en aquest punt en el qual es produeix un distanciament fort entre les comunitats de Barcelona per la seva manera diferent de definir la identitat jueva. A més, també hi ha discrepàncies entre les raons i explicacions que cada entrevistat donava a la separació de les parcel·les jueves del cementiri de Collserola de Barcelona. Lo que sí le repito que para el ortodoxo y conservador únicamente admiten las conversiones con sus tribunales. Y nosotros admitimos las conversiones con todos los tribunales ¿eh? Entonces, como ellos no los consideran judíos no los entierran con ellos. El motivo de la separación es que ellos no querían enterrar a los, a la gente que había elegido ser judía con nosotros. Y claro, yo no puedo decirle a una persona que se convierte con nosotros «mira, tú eres muy judío, pero cuando te mueras, yo aquí no te entierro porque el otro no te considera judío». [...]. Como hay esa discrepancia, pues nosotros nos vimos en la necesidad de buscar una solución a eso (entrevistat reformista, Atid). El naixement d’una nova comunitat, que és la Comunitat Jueva Atid de Catalunya, doncs porta que, com que canvien alguna sèrie de conceptes, de com són, de qui es pot i qui no es pot enterrar en un cementiri jueu, fonamentalment gent procedent de la conversió d’aquesta comunitat, doncs la necessitat de crear un recinte [...] que és el cementiri d’Atid (entrevistat reformista, Bet Shalom). Un sector [...] de la sinagoga Atid que tiene un sector como distinto. [...] Pero eso es más que nada por una cuestión también de crecimiento de la otra sinagoga, pero es por acuerdo mutuo. No es por una cuestión de enfrentamiento mutuo. No, esto es por acuerdo mutuo y tal es así. [...]. Es como si hubiese, eh..., más cementerios por más necesidades de espacio (entrevistat ortodox, CIB).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

6.3. La dimensió institucional En últim lloc, l’anàlisi de la informació referida a la dimensió institucional del judaisme en allò referent als rituals funeraris ha remès en tots els casos a l’existència de la hevrà kaddisha com a institució funerària del judaisme. A més, és en aquest punt en el qual s’aprecia un consens més gran entre comunitats. En primer lloc, pel que fa a la participació de la hevrà kaddisha en els ritus funeraris i el dol destaca una uniformitat important en el paper i les tasques fetes i atorgades a la institució a les tres comunitats. A les quatre entrevistes és presentada com un grup de persones que s’encarrega de dur a terme el rentat ritual i la preparació del cos per a l’enterrament, i en algun cas també d’acompanyament de la família durant el dol. Tanmateix, sorgeix una diferència en l’origen concedit a aquesta institució. Mentre que la CIB, i paradoxalment també Bet Shalom, assenyalen que l’existència d’aquesta institució es tracta del seguiment d’un dels mitzvot o preceptes, Atid sosté que la seva existència es deu a una qüestió de necessitat i no a una llei o a un precepte religiós. La hevrá kaddisha no existe por, por una ley. Existe porque los judíos tenían que encontrar a alguien que los enterrara porque en aquellas épocas antiguas nadie quería enterrar a los judíos (entrevistat reformista, Atid).

Una altra de les similituds entre les comunitats respecte a la hevrà kaddisha és la relativa a la relació entre comunitats i parents. En tots tres casos s’observa que, en bona mesura, la relació entre les comunitats jueves i els parents després de la mort d’una persona es fa, en primer lloc, a través de la hevrà kaddisha. En aquesta relació, la hevrà kaddisha té com a funció consolar la família i tornar-la a la vida quotidiana. Finalment, l’última idea que emergeix de les entrevistes, referida a l’estatus i reconeixement de la institució de la hevrà kaddisha, remarca de manera reiterada l’elevat nivell de reconeixement i prestigi de què gaudeix a l’interior de les distintes comunitats jueves. Els discursos argumenten que es deu al fet que les persones voluntàries que la formen fan un treball difícil i costós, a canvi del qual no reben cap recompensa, excepte la gratificació personal i el reconeixement de la comunitat. Las personas que participan en la hevrá kaddisha cuentan con un gran reconocimiento por parte de la comunidad, ya que entregan sin esperar nada a cambio. Es como un cargo de honor dentro de la comunidad participar en ella (entrevistada ortodoxa, CIB).

6.4. Revisió de les hipòtesis A partir d’aquests resultats passem a la revisió de les hipòtesis. La primera, que anunciava l’existència de diferències entre les tres comunitats jueves de Barcelona en les pràctiques funeràries i de dol derivades del grau de compliment dels preceptes del judaisme, va sortir reforçada per una banda, però alhora cal matisar-la. Per una banda, les entrevistes mostren diferències clares respecte de l’àmbit funerari entre les comunitats, atribuïbles a l’estatut que atorguen a la llei i als preceptes jueus i al grau de rigor en l’observança. És a dir, mentre que l’ortodòxia segueix les prescripcions com a derivacions de la Torà, els reformistes entenen que es tracta, en bona mesura, de tradicions i que, per tant, no és obligatori complir-les. No obstant això, cal matisar que si bé les entrevistes van reflectir l’existència d’una diferenciació important entre les tres comunitats segons el rigor en el compliment dels preceptes referents a la mort, aquesta no es fa palesa tant a les mateixes pràctiques funeràries i de dol, sinó en la justificació que donaven de la seva execució i el sentit que els atorgaven. Per tant, cal precisar la primera hipòtesi i assenyalar que les diferències, més que produir-se en les mateixes pràctiques, es troben en les percepcions, en els significats i en les interpretacions.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

La segona hipòtesi, que assenyalava que la CIB, Atid i Bet Shalom es diferencien en la construcció que fan de la identitat jueva i en la manera com responen a la qüestió de Qui és jueu?, torna a sortir reforçada amb l’anàlisi de la informació, però requereix també aclarir un aspecte. Per una banda, les entrevistes mostren de manera evident l’existència de diferències entre comunitats a l’hora de decidir qui pot ser considerat jueu i qui no. És a dir, els entrevistats reformistes assenyalaven que és jueva aquella persona que vulgui ser-ho, independentment de si ha nascut en un nucli familiar jueu o de si ha optat per convertir-se a aquesta tradició, mentre que segons ells, la comunitat ortodoxa no considera jueves aquelles persones convertides per un tribunal rabínic no ortodox.13 El punt pendent d’aclarir d’aquesta segona hipòtesi sorgeix en l’ambigüitat de les al·lusions fetes a la formació de la identitat a partir d’elements religiosos i/o ètnics. Així, doncs, a diferència de la hipòtesi, cal remarcar que en cap de les entrevistes no es va oferir una definició clara de la identitat jueva. És a dir, no van determinar clarament el criteri que prenien unes comunitats i les altres per a la construcció i transmissió d’aquesta pertinença. Així, doncs, si bé sembla que l’ortodòxia posa més èmfasi en els elements ètnics i els reformistes, considerades per aquesta com menys religiosos, en els elements religiosos i d’elecció pròpia, no es pot extreure una afirmació concloent. La tercera hipòtesi, que sosté que la determinació de qui és o no jueu que diferencia les comunitats incideix de manera significativa en la qüestió funerària, concretament en l’existència al cementiri de Collserola de Barcelona de parcel·les diferenciades (una per a la CIB, una per a Atid i una per a Bet Shalom)14 a causa de la diferent concepció que cada una d’elles té del que és i el que no és un jueu, continua vigent. La informació de les entrevistes va apuntar efectivament les discrepàncies en la construcció de la identitat jueva com a causa de l’adquisició per Atid, i més tard per Bet Shalom, d’una nova parcel·la al cementiri, si bé també hi van poder intervenir les necessitats d’espai. Finalment, la quarta hipòtesi, que considerava que la minoria jueva no ha dut a terme un procés d’ocultament de la mort, com afirmaven Ariès i Elias per al cas de les societats occidentals, també queda reforçada a partir de l’anàlisi de la informació. La institució funerària del judaisme té un paper clau a l’hora de tractar el moribund i de dur a terme tots els rituals funeraris i d’acompanyament del difunt i de la seva família. En altres paraules, la mort no queda relegada a un pla ocult ja que hi ha una institució dedicada exclusivament al seu tractament que gaudeix d’un fort prestigi social i reconeixement dins la col·lectivitat jueva. D’aquesta manera, podríem afirmar que la tesi d’Ariès i Elias no s’ajustaria al cas de les comunitats jueves, integrants de les societats occidentals. Tot i així, aquesta conclusió seria provisional, ja que podria invertir-se l’argument i pensar que el tractament de la mort en el judaisme és un exemple clar de l’ocultament de la mort, ja que es crea una institució perquè la majoria de les persones jueves no hagin d’afrontar-la de manera directa.

7. Conclusions La qüestió funerària dins del judaisme tractada en aquest article constitueix simplement un exemple de la gran heterogeneïtat interna que caracteritza aquesta tradició cultural i religiosa (així com també succeeix en d’altres). Les maneres com les persones entenen una llei i uns preceptes, l’origen que els atorguen i la manera com els apliquen a la vida diària són alguns dels elements que permeten entendre aquesta diversitat.

13. El representant de la CIB va sostenir que acceptaven totes les persones com a jueves, independentment de la via d’entrada al judaisme. Tot i així, cal prendre amb precaució aquesta informació perquè l’entrevistat de la CIB és d’una orientació relativament més liberal que el conjunt de la comunitat i perquè els entrevistats reformistes van afirmar el contrari. 14. La parcel·la de Bet Shalom va ser adquirida durant el procés de revisió d’aquest article.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

L’elaboració d’aquest primer treball exploratori sobre les comunitats jueves catalanes va plantejar nous interrogants que van desembocar en la preparació d’un projecte de tesi doctoral que es troba en la actualitat en fase d’elaboració. Alguns d’aquests són: quins són els elements que permeten entendre l’existència de diferents comunitats jueves en un territori on la presència quantitativa de persones jueves és força reduïda? Les discrepàncies que emergeixen en el cas de les pràctiques funeràries es veuen reflectides també en altres aspectes de la vida jueva, com el seguiment dels preceptes alimentaris, la celebració de les festivitats o el tipus d’educació jueva proporcionada a les noves generacions? Quins són els elements principals que configuren les diverses identitats jueves i com en funció de la vivència d’aquesta pertinença les persones desenvolupen un tipus de participació comunitària més expressiva o instrumental? Avançar en aquest sentit permetrà entendre millor com es configuren les identitats col·lectives i la participació comunitària, vinculades o no a una tradició cultural i religiosa, en les societats occidentals, caracteritzades per l’individualisme i les relacions socials de tipus societari, en detriment de les relacions de tipus comunitari.

Agraïments Aquest treball s’ha fet amb el suport del programa de beques del personal investigador en formació (PIF 2007-2011) de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Referències bibliogràfiques Ariès, Philippe (1987). El hombre ante la muerte. Madrid: Taurus. Azria, Régine (1991). «La Terre comme project utopique dans les representations religieuses et politiques juives». Archives de Sciences Sociales des Religions, núm. 75, p. 55-68. — (1996a). Le Judaïsme. París: La Découverte. — (1996b). «Los judíos, el judaísmo y la modernidad». Historia, Antropología y Fuentes Orales, núm. 15, p. 131-142. — (2005). «Le judaïsme, contours et limites de la reconnaissance». Archives de Sciences Sociales des Religions, núm. 129, p. 135-150. Berger, Peter L. (2006). El dosel sagrado: Para una teoría sociológica de la religión. Barcelona: Kairós. Berger, Peter L.; Luckmann, Thomas (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder. Berthelot, Martine (2008). «Aproximación a las principales corrientes actuales del judaísmo religioso y laico en Occidente y España». Revista Miscelánea de Estudios Árabes y Hebraicos. Sección Hebreo, núm. 57, p. 79-108. — (2009). «Mirada al judaisme europeu actual. Aproximació sociodemogràfica i sociològica». Revista Catalana de Sociologia, núm. 24, p. 19-33. Camargo, Óscar (2001). «Sobre Israel y la Diáspora. El discurso de los judíos madrileños en torno al sionismo». Raíces: Revista Judía de Cultura, núm. 46, p. 17-27. Cazeneuve, Jean (1971). Sociología del rito. Buenos Aires: Amorrortu. Cohen, Martine (2000). «Les Juifs de France. Modernité et identité». Vingtième Siècle: Revue d’Histoire, vol. 66, núm. 1, p. 91-106. Cukierkorn, Jacques (2002). HaMadrij: la guía: Guía de valores y prácticas del judaísmo moderno. Oxford: Asociación Europea de Estudios Judaicos. Durkheim, Émile (1987). Les formes elementals de la vida religiosa. Barcelona: Edicions 62. Ehrlich, Carl S. (2006). Entender el judaísmo. Barcelona: Blume. Elias, Norbert (1987). La soledad de los moribundos. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Estanyol, Maria Josep (2002). Judaisme a Catalunya, avui. Barcelona: Pòrtic. Estruch, Joan; Gómez, Joan; Griera, Maria del Mar; Iglesias, Agustí (2004). Les altres religions: Minories religioses a Catalunya. Barcelona: Mediterrània. Gennep, Arnold van (1986). Los ritos de paso. Madrid: Taurus.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

Pràctiques funeràries i construcció de la identitat de les comunitats jueves contemporànies Julia Martínez Ariño

Glock, Charles; Stark, Rodney (1965). Religion and society in tension. Chicago: Rand McNally & Company. Gómez, Joan (2006). «Quanta, quanta diversitat. Problemes pràctics en l’estudi de les comunitats religioses de Catalunya». Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia: Revista Electrònica Semestral [Institut Català d’Antropologia], núm. 07. ISOR (2005). Informe sobre l’atenció a les minories religioses al sector funerari català. Barcelona. [Document no publicat] Maalouf, Amin (1999). Les identitats que maten. Barcelona: La Campana. Mauss, Marcel (1939). Manuel d’ethnographie. París: Presses Universitaires de France. Rosenberg, Shalom (1976). «Identidad e ideología en el pensamiento judío contemporáneo». Dispersión y Unidad, núm. 18-19, p. 5-20. Rozenberg, Danielle (1996). «Minorías religiosas y construcción democrática en España. (Del monopolio de la Iglesia a la gestión del pluralismo)». REIS, Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 74, p. 245-265. Sharot, Stephen (1991). «Judaism and the secularization debate». Sociological Analysis, vol. 52, núm. 3, p. 255-275. — (1998). «Judaism and Jewish ethnicity: Changing interrelationships and differentiations in the diaspora and Israel». A: Krausz, Ernest; Tulea, Gitta (ed.). Jewish survival: The identity problem at the close of the twentieth century. New Brunswick: Transaction, p. 87-105. Tank, Sébastien (2007). Juifs d’élection: se convertir au judaïsme. París: Centre Nacional de Recherche Scientifique. Trebolle, Julio (1996). El judaísmo moderno. Madrid: Ediciones SM. — (2005). Los judíos hoy. Còrdova: El Almendro. Webber, Jonathan (1994). «Modern Jewish identities». A: Webber, Jonathan (ed.). Jewish identities in the New Europe. Londres: The Littman Library of Jewish Civilization, p. 74-85.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 61-75

associació catalana de sociologia

Concurs de Joves Sociòlegs

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar1 Bringing up children is hard work! Today’s concerns with socialisation processes in the family Jordi Collet-Sabé Departament de Pedagogia. Universitat de Vic Correspondència: Jordi Collet-Sabé. Departament de Pedagogia. Facultat d’Educació. Universitat de Vic. C. Sagrada Família, 7, 08500 Vic, Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 938 816 164. Fax: 00 - 34 - 938 891 063. A/e: jordi.collet@uvic.cat. Data de recepció de l’article: juny 2011 Data d’acceptació de l’article: juliol 2011

Resum En les diferents recerques sobre la socialització familiar són cada vegada més habituals les referències dels progenitors catalans de classes mitjanes i altes a la complexitat, a les dificultats i a la tensió creixent que implica educar els fills i les filles. Sobre això, i amb la teoria de la civilització de Norbert Elias com a fil conductor, l’article es pregunta pels malestars que actualment travessa la socialització familiar i els posa en relació amb quin és l’objectiu del mateix procés en la nostra societat immersa en un capitalisme financer i flexible. Així, si la finalitat és la «socialització terciària» (Mead, 1964; Bateson, 1984), dins les famílies emergeixen un seguit de neguits i malestars lligats a l’autoritat, l’autonomia, els hàbits, els conflictes i els càstigs, les normes, les convencions i les prohibicions, etc. que, segons el parer de l’autor, cal comprendre dins del nou context social i econòmic i en relació amb els nous objectius de l’educació familiar de les famílies benestants catalanes. Paraules clau: socialització, famílies, infants, malestars, Norbert Elias.

Abstract In recent research into family socialisation processes, middle- and upper-class Catalan par ents are increasingly referring to the complexity, difficulties and growing tensions involved in raising children. Drawing on Norbert Elias’ theory of civilisation, this article sets out to examine the uncertainties regarding family socialisation processes by relating them to the goals of the process itself in a society that is immersed in a flexible financial capitalism. Thus, if the aim is “tertiary socialisation” (Mead, 1964 and Bateson, 1984), within families there is growing unease and anxiety regarding the notions of authority, autonomy, habits, conflict, punishment, rules, conventions, prohibitions, etc., that, the author argues, can

1. Aquest article és un resum del treball guardonat amb el IV Premi de Joves Sociòlegs (edició d’abril de 2010) de l’Institut d’Estudis Catalans.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87 DOI: 10.2436/20.3005.01.42 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

best be understood by relating them to this new social and economic context and the new educational objectives of well-off Catalan families. Keywords: socialisation, families, children, unease, Norbert Elias.

1. Introducció: els fonaments dels malestars Què vol dir que socialitzin bé els fills i les filles avui en dia per a les famílies catalanes? En què consisteix el «bon model de socialització»? Quins vincles hi ha entre la pràctica concreta de l’educació dins de les famílies i el context social actual marcat per les directrius ideològiques del capitalisme financer i flexible (Sennett, 2006)? Aquestes són algunes de les preguntes que van estar a l’arrel de la tesi doctoral sobre els nous processos de socialització familiar. I per abordarles, vaig reprendre les investigacions que Margaret Mead i Gregory Bateson van dur a terme durant els anys cincuanta i seixanta quan estudiaven, comparativament, les diferents formes de socialització a diverses cultures. El que va resultar especialment atractiu de la seva recerca va ser que treballaven des d’una perspectiva que prenia la socialització d’una manera global, ja que pensaven (Mead, 1964, p. 79): Que la estructura social de una sociedad y la manera en que está estructurado el aprendizaje, la manera en que pasa de madre a hija, de padre a hijo, del hermano de la madre al hijo de la hermana, del chamán al novicio, de los especialistas mitológicos al aspirante [...] determina, mucho más allá del contenido real del aprendizaje, cómo aprenderán los individuos a pensar y cómo se comparte y se usa la reserva de conocimiento, la suma total de trozos distintos de habilidades y conocimientos.

Així, doncs, ens podem preguntar: quines estructures i formes determinen la socialització familiar avui? Quin és (i quin hauria de ser) l’objectiu d’aquest procés? Quin és el patró, el model hegemònicament dominant des del qual se socialitzen els infants a les famílies avui? Fou G. Bateson (1984 i 1993) qui va fer una proposta a escala de tipus ideal, per tal d’intentar modelitzar i jerarquitzar en estadis allò que calia aprendre en cada context social i com havia d’estar estructurat l’aprenentatge perquè hi fos coherent. Segons la categorització de Bateson, en primer lloc, podem trobar «l’aprenentatge zero» que implica senzillament la capacitat de rebre una informació o una ordre. Seguidament, trobem «l’aprenentatge de primer grau» (o protoaprenentatge) que consisteix en l’aprenentatge d’un contingut «objectiu» ben explicitat que s’incorpora. És l’aprenentatge i la interiorització «simple» de coneixements, normes, símbols, hàbits, rutines, sentits, formes de relació i autoritat... Fent un pas més, en «l’aprenentatge de segon grau» (o deuteroaprenentatge), les persones adquireixen (Bauman, 2001, p. 144): Un hábito de buscar contextos y secuencias de un tipo en vez de otro, el hábito de «puntuar» la corriente de acontecimientos para producir repeticiones de un determinado tipo de frase con sentido. Los estados de «libre albedrío», pensamiento instrumental, dominio, etc. se adquieren a través de un proceso que podemos considerar equivalente al «aprender a aprender».

Aquí, en «el segon grau», Bateson destaca que les persones fan un «aprenentatge de contextos», és a dir, que es doten (no conscientment) d’hàbits que els permeten relacionar contextos i situacions diferents, «d’inventar» frases o seqüències amb sentit i d’aprendre a aprendre contínuament. Aquesta mena d’aprenentatge de segon nivell es correspon amb una estructura social més complexa, més plural i més diversa que és, precisament, la que «demana» persones més socialitzades i més

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

civilitzades (Elias, 1987). Persones capaces de moure’s en contextos diversos, però que aprofiten els continguts, les experiències i les maneres de pensar i conèixer que han adquirit al llarg del seu procés socialitzador. Seria el model, tan en voga des de fa alguns anys, de «l’aprendre a aprendre», és a dir, de la capacitat d’autogestionar l’aprenentatge, transportant coneixements i perspectives en un context que cada vegada busca ser més «interdisciplinari». Però a finals dels anys cinquanta, Bateson (1993, p. 264) es va preguntar: «Què passa quan es desorganitza «l’aprendre a aprendre»?» Per l’autor nord-americà, els aprenentatges de nivell zero, un i dos concorden amb la «naturalesa» humana, ja que apareixen d’alguna manera en totes les cultures humanes conegudes.2 Per contra, Bateson creia que l’aprenentatge de tercer grau («tercera natura» o socialització terciària) podia tenir conseqüències patològiques en els individus, que produïssin personalitats apàtiques, a la deriva o esquizofrèniques. Aquest tercer grau del procés de socialització consisteix en l’adquisició de les capacitats necessàries per a aprendre a trencar la normalitat, a alliberar-se dels hàbits i marcs apresos, a reorganitzar experiències fragmentàries per tal que formin pautes noves, considerant totes les pautes apreses només acceptables fins a «nova ordre». Però allò que durant decennis s’havia considerat potencialment patològic, en el context actual d’hegemonia de la cultura del nou capitalisme, esdevé altament desitjable, àdhuc necessari. Com exposa Bauman (2001, p. 145): En nuestras circunstancias, el aprendizaje terciario [...] lejos de ser una distorsión del proceso educativo y una desviación de su verdadero objetivo, adquiere un supremo valor de adaptación y se vuelve fundamental para lo que es «indispensable para la vida». [...] Los seres humanos postmodernos deben aprender el hábito de prescindir de los hábitos.

Però les nostres institucions socialitzadores (família) i educatives (escola) estaven i estan pensades i estructurades, precisament, per a socialitzar hàbits i civilitzar infants en una relació de progenitor, mestre o educador, a infant, alumne o jove. Contràriament, en el model de socialització terciària, podem dir segons la metàfora proposada per Bauman (2007) que les famílies deixen d’enviar projectils (fills/filles) amb la màxima potència (educació) per tal que arribin tan lluny com sigui possible cap a un blanc fix, clar i determinat (èxit social i formes d’assolirlo amb paràmetres clars i estables), per intentar «programar» uns «projectils intel·ligents» que hauran d’anar aprenent sobre la marxa, el rumb dels quals hauran d’anar decidint constantment, que hauran d’oblidar sense penediments vells continguts i coneixements per poder canviar de direcció, i que hauran d’anar rebuscant un blanc (èxit) i els camins que hi porten perquè són mòbils. Per tant, les relacions educatives de ... a, àdhuc en el marc de la família, queden socialment qüestionades per si són «útils» en l’estadi actual de civilització per a construir «subjectes terciaris». És a dir, persones socialment corresponents a la ideologia dominant del capitalisme flexible i financer (Sennett, 2006). En paraules d’Ehrenberg (2005), el «cimal», el model ideal de socialització terciari, el resultat més desitjable del procés de socialització dels infants i joves avui, és regit per «l’imperatiu d’autonomia absoluta». Però aquest model de socialització terciària, aquest imperatiu d’autonomia «total», aquest procés d’autocentrament en el qual el jo i les seves necessitats, emocions i demandes són l’absolut protagonista, va lligat a mots estranys quan parlem d’educar infants. Com se socialitza en i per al canvi constant, la competència i la incertesa? Com se socialitza, tal com demana el model del capitalisme financer ben expressat en el tipus ideal terciari, un individu sense límits, sense lligams, sense dependències? A parer nostre, sovint s’ha comès l’error d’assimilar les normes socials, que són l’element clau del procés de socialització, a una dominació explícita o a un constrenyiment. Encara avui, seguint

2. Aquí apareix la perspectiva antropològica des de la qual partien tant G. Bateson com M. Mead: l’anàlisi transcultural (cross-cultural). Una perspectiva construïda sobretot a partir de les aportacions de l’antropòloga Ruth Benedict.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

associació catalana de sociologia

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

l’estela de Rousseau (1989), certs corrents proclamen que cal practicar una «pedagogia negativa», és a dir, que cal «deixar estar l’infant» i no inculcar-li normes, valors i hàbits ja que això «el coarta». Però, de fet, la norma social és quelcom que «dirigeix», que és una referència i que s’exerceix sobretot a través del que «esperem dels altres» com deia M. Mauss. Avui, en un context de transformació de les normes socials cap a la seva informalització (Sennett, 1974; Wouters, 2004) i cap a una pràctica educativa més basada en el poder de la seducció i del «que esperen de nosaltres» que no pas en el poder de la mateixa institució familiar (o escolar) (Dubet, 2002), al llarg del treball de camp de la recerca hem pogut comprovar que en moltes famílies de diferents classes socials regna alhora un desconcert profund i un fort malestar respecte de la socialització. En alguns casos, pares i mares parlen explícitament de «l’angoixa d’educar». Avui en dia, de les famílies, no només s’espera que socialitzin en un model de socialització terciària que és prou complex de comprendre i especialment de posar en pràctica sense oblidar els dubtes pràctics, morals i de «salut mental» que planteja, sinó que, a més, socialment s’ha problematitzat extraordinàriament l’exercici de la socialització, és a dir, les eines, les relacions i les referències pràctiques per a fer-ho. Així, resulta que «què» s’ha d’educar en les famílies esdevé incert, tensionador i molt laboriós; i alhora, el «com fer-ho» va sent cada vegada menys clar i amb menys eines legitimades. Un còctel que porta les famílies, i també qualsevol espai socialitzador, a uns malestars (nous).

2. Els malestars de la socialització familiar 2.1. Malestar 1. Com educar més i millor els infants? En primer lloc, ens trobem amb el malestar d’un procés de socialització dels infants que han de dur a terme les famílies que, per tal d’adequar-se al grau de complexitat, d’interdependències i de diferenciació social actual, han d’elevar el llindar civilitzador i s’ha d’allargar el temps de socialització per a aconseguir-ho. Com exposa Elias (1998, p. 436): Difícilmente se puede dudar del requerimiento de un horizonte de conocimiento muy amplio y de una capacidad muy diferenciada de autocontrol, de regulación afectiva, para poder sostenerse como adulto en sociedades de este tipo y para poder cumplir unas funciones para sí mismo así como para otros. Para alcanzar este horizonte de conocimiento, esas capacidades y el correspondiente nivel de autocontrol, se requiere un proceso de aprendizaje de muchos años.

Així, doncs, ens trobem en un context en el qual, com mai, es demana als infants i joves que facin processos de socialització més llargs, més complexos i més especialitzats per tal d’assolir un grau de civilització pertinent a la nostra societat (terciari) en què la cultura del capitalisme flexible es va imposant. Una demanda de civilització que, darrere de la façana de la flexibilitat, la creativitat, la innovació, l’aprendre a (des)aprendre, etc., pot semblar més baixa que fa trenta o quaranta anys. Però, com hem expressat, a parer nostre això només és l’aparença. En realitat, la cultura del capitalisme flexible demana un tipus de persona amb una socialització terciària que és la més alta, la més complexa, la més diferenciada, la més reflexiva i la de més autodomini de la història. Com comenta Elias, podem dir que, malgrat les aparences, les normes de comportament (què s’espera de nosaltres i, per tant, el que s’ha de socialitzar) continua avançant en el sentit de la civilització (Elias, 1987, p. 454): Cuanto más densa es la red de interdependencias en que está imbricado el individuo con el aumento de división de funciones, cuanto más extensos son los ámbitos humanos sobre los que se extiende esa red y que se constituyen en una unidad funcional o institucional con dicha red, tanto más amenazado está socialmente quien cede a sus emociones y pasiones espontáneas, mayor ventaja social tiene quien consigue dominar sus afectos y tanto más intensamente se educa a los individuos desde pequeños para que reflexionen sobre los resultados de sus acciones.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

Si en el capitalisme modern analitzat per Weber (1984) la «filosofia de l’avarícia» portava a tot individu l’obligació d’augmentar el seu capital com a finalitat en si mateixa, podem dir que el capitalisme financer global, amb la seva «filosofia de la flexibilitat» (Sennett, 2006), imposa cada vegada més l’obligació a les persones de ser «líquides» (Bauman, 2001) o terciàries (Bateson, 1993) per tal de poder-los donar la forma que convingui, és a dir, capaces de desaprendre «per sistema», de qüestionar el propi sentit comú i d’oblidar el bagatge previ i el know how si és requerit. Però aquesta demanda de persones en «estat líquid», autònomes, autosuficients, deslligades, flexibles i sempre disponibles, requereix un procés de transformació de la natura humana molt potent. Així, per a arribar a ser «líquid», terciari, cal una transformació, una civilització, una socialització molt potent feta sota «molta pressió» i a «temperatura molt alta». Per això no és estrany que Sennett afirmi que (2006, p. 11): Sólo un determinado tipo de seres humanos es capaz de prosperar en estas condiciones sociales de inestabilidad y fragmentariedad.

El model de persona «desitjat» (però no necessàriament desitjable) en l’estadi civilitzador actual, l’individu líquid, terciari, que ha de poder fer front als desafiaments del curt termini, a l’exigència constant de noves habilitats, capacitats i competències, amb la capacitat de renúncia «fàcil» al passat i a l’experiència, amb nivells màxims d’autoregulació, autocoacció, coneixements actualitzats, competències afilades, capital relacional, autonomia, creativitat, talent i capacitat d’innovació per a assolir l’imperatiu de la flexibilitat, necessita un procés de socialització potentíssim. I les famílies en són els primers agents i les màximes responsables. Però aquesta altíssima demanda civilitzadora que cada vegada es demana més a les famílies, i també al sistema educatiu, als espais educatius no formals, etc., té dues dificultats que, com hem dit, creiem que comporten altes dosis de malestars a les famílies. En primer terme, moltes famílies tenen la sensació que la demanda d’una pràctica socialitzadora «flexible» que porti els seus fills i filles a la «liquiditat» topa amb els límits de la natura humana. És a dir, la sensació sovint difosa que tenen moltes famílies, especialment les de classes mitjanes i altes, que són les viuen més explícitament aquesta demanda i aquesta tensió, que «l’ideal de jo terciari» actualment demanat és «contrari» a elements de la naturalesa humana, especialment la infantil i, per tant, aquest decalatge, aquesta contradicció, és font de malestar familiar. Norbert Elias en posa un exemple (1998, p. 432): Los niños tempranamente aislados y la fuerte restricción del contacto físico con los padres pueden cumplir una cierta función de preparación para el alto grado de individualización que hoy se espera de los adultos. Pero los párvulos tienen una fuerte necesidad animal de contacto corporal con otras personas.

Així, doncs, què s’ha de fer? Si les famílies practiquen una socialització d’acord amb el model de persona terciària, moltes vegades poden tenir la sensació que això topa amb les necessitats «naturals» dels infants, unes necessitats que no estan atenent i això els pot provocar culpa i malestar. O pitjor, algunes famílies poden intuir que aquest model de socialització topa frontalment amb les bases que necessàriament estructuren tot procés de socialització i que són contraris al model «líquid»: el llarg termini, l’estabilitat, la confiança, el pes de l’experiència, la dependència, les rutines, els lligams forts... Aquest dubte, en els termes psicològics de D. Winnicott i E. Erikson (citats per Giddens, 1995, p. 62), es pregunta per si la pràctica socialitzadora «flexible» no és com un riu que va soscavant constantment el pilar de la «confiança bàsica», que dóna lloc, en la infantesa i l’adultesa, a un grau més alt d’inseguretats i angoixes? O com exposa Sennett (1998, p. 24): Trasladado al terreno de la familia, el lema «nada a largo plazo» significa moverse continuamente, no comprometerse y no sacrificarse [...]. Entonces, para esta pareja moderna el problema es, precisamente, como proteger las relaciones familiares para que no sucumban a los comportamientos a corto plazo, al modo de pensar inmediato, y al bajo grado de lealtad.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

associació catalana de sociologia

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

Així, doncs, què haurien de fer les famílies? La situació, les demandes, les expectatives i les tensions són complexes i generen un fort malestar que és, alhora, una de les manifestacions més grans dels malestars civilitzadors actuals.

2.2. Malestar 2. Quins fonaments per a quina autoritat? En segon lloc, també ens podem preguntar si una altra de les fonts de malestar i angoixa en les famílies catalanes actuals al voltant dels processos de socialització dels infants té a veure amb un cert centrament en el tercer nivell de socialització (aprendre a desaprendre) i un cert «desprestigi» dels nivells i i ii (continguts i aprendre a aprendre). Aquesta reflexió està vinculada directament a la que C. C. Harris (1986) fa sobre la «responsabilitat total sense autoritat» dels progenitors, així com a la que planteja Cardús (2000) sobre «voler educar valors sense hàbits». La pregunta sobre les fonts dels malestars familiars al voltant d’aquests temes és molt simple: i si la font de l’angoixa fos el fet de començar «la casa per la teulada»? És a dir, en el context actual, les famílies han anat optant, potser d’una manera no conscient, per deixar de banda els aprenentatges primaris, i fins i tot els secundaris, i s’estan centrant a transmetre aprenentatges de tercer nivell però «buits» dels altres dos. Creiem que això podria passar perquè les condicions estructurals de l’aprenentatge són marcades pel model de socialització terciari. Una situació que genera dificultats noves i potents per a exercir l’autoritat en les famílies, que desacredita eines i estratègies per a socialitzar, etc. Així, en un context ja favorable a allunyar de l’educació dels infants qualsevol aspecte vinculat amb els límits, la repressió, l’autoritat, etc. podem intuir que s’han anat descuidant els primers graons de la socialització que es fan en el marc de l’autoritat i en els quals s’eduquen els aprenentatges de repetició, els hàbits, els límits, les rutines, les formes de relació amb els altres, d’organització, etc. La nostra reflexió a partir dels resultats del treball de camp de la recerca és que l’obsessió creixent per socialitzar elements de tercer nivell (centrat en les necessitats i emocions pròpies, en les competències instrumentals pròpies, a aprendre molt, ràpid i alhora desaprendre fàcilment...) i deixar de banda tan ràpidament com sigui possible els aprenentatges primaris i secundaris (fets de coneixements, de límits, d’hàbits, de rutines...) pot afavorir la constitució de persones amb dificultats per a construir(-se) una «confiança bàsica». Així, amb aquesta reflexió, deixem palès que no creiem que els desconcerts i les angoixes al voltant del procés de socialització tinguin l’arrel en un context absent de normes (anomia en sentit etimològic), sinó que l’origen d’aquests malestars i desconcerts estaria en la transformació de les normes socials (què esperen els altres i jo mateix de mi i del procés de socialització dels meus fills i de les meves filles) en la línia civilitzadora. Així, la puixança social creixent del model de socialització terciari, juntament amb el desprestigi de les eines de socialització, les fonts de poder institucional familiar, etc. construeixen un camp de joc de la socialització familiar altament civilitzat, contradictori i molt conflictiu. Però conflictiu, precisament, per la nova normativitat dominant i les paradoxes, els conflictes i les contradiccions entre aquesta (què s’espera) i les condicions de possibilitat de la socialització familiar.

2.3. Malestar 3. Però com educo els meus fills i les meves filles? Aquesta tendència a la socialització terciària va acompanyada d’una mancança familiar d’eines formals per a la socialització a causa del seu descrèdit (ordre, disciplina autoritat, càstig, etc.).3 Les fonts d’aquest descrèdit són diverses. En primer lloc, el procés que es va viure durant els

3. Descrèdit d’aquell context familiar que Bernstein anomenava context regulatiu en el qual es constitueixen les relacions d’autoritat i de regulació. Basil Bernstein (2005), «Clases sociales, lenguaje y socialización», Revista Colombiana de Educación, vol. 15, p. 30.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

anys seixanta i setanta amb una gran difusió de les idees contraculturals que, si en molts aspectes van «alliberar» les persones de moltes convencions, prejudicis i normes que en el context de la dictadura franquista s’havien anat construint, també va fer aflorar una ideologia que equiparava tota norma, regla o convenció amb quelcom negatiu. En segon lloc, la lluita que la publicitat i el consum fan contra les mateixes buscant el propi lucre. En tercer lloc, una altra de les fonts importants del descrèdit de les eines formals de socialització és el seu descrèdit des de la ideologia de «l’emoció». Evidentment, la paciència, la rutina, l’hàbit, la repetició, la norma, la prohibició, la repressió i la contenció de les emocions, etc., són elements «grisos, foscos i apagats», radicalment contraris al lema bàsic de la ideologia esmentada: «allibera les teves emocions». Com comenta Lacroix (2005, p. 56): La rehabilitació de l’emoció és indissociable d’un enfrontament amb les interdiccions socials. Perquè la societat, fins ara, reprovava els desbordaments emocionals, els oposava múltiples obstacles, pretenia controlar i limitar l’expressió de l’afectivitat. [...] Els educadors insisteixen en la necessitat de tornar a prendre contacte amb el jo íntim per la via del «sentir», per tal de descobrir la nostra identitat profunda [...]. L’emoció ha nascut lliure i per tot es troba engrillonada.

Com hem dit abans, sembla com si els progenitors en els darrers temps valoressin per sobre de tot els moments «emocionants» amb els seus fills i les seves filles: els aniversaris, les sortides i excursions, els parcs d’atraccions, les festes de final de curs... Uns moments en què tot és positiu, tot és calidesa i que cal guardar en tots els formats possibles perquè s’esvaeix (aquí Lacroix (2005, p. 138) introdueix la idea de sobreestimulació emocional a partir de les «emocions xoc»). Però, en canvi, semblen fer-se cada vegada més feixucs els altres moments que s’han anat convertint en «dolents» en el marc d’aquesta nova ideologia de l’emoció: els àpats, l’anar a dormir, el posar límits i normes... Moments que, segons aquesta ideologia que oblida que les emocions no són «naturals» sinó que són «costosament construïdes», no constitueixen «espais i moments forts i emocionants». Sembla que, a la família, li passi com en aquell conte de Jorge Bucay 4 en el qual hi havia un poble al cementiri del qual tothom tenia a la làpida inscripcions com aquestes: «3 mesos, 7 dies i 3 hores» o «1 any, 5 mesos, 8 dies i 20 minuts», i és que només «comptaven» els segons que havien viscut «realment, intensament, autènticament». Sembla que a les famílies només es visqui «de veritat» el vincle, la relació, la socialització quan les coses són emocionalment positives. Per contra, aquells moments grisos, apagats, tènues, monòtons, rutinaris i habituals (socialització negativa) són més aviat font de desídia, d’avorriment i de desgana, quan no de conflicte obert. D’alguna manera, creiem que s’està desenvolupant, parafrasejant Bauman (2001), una «sociabilitat familiar d’esdeveniment» (lligada als principis del model de socialització terciari) alhora que es deixa de banda i s’abandona una «sociabilitat familiar d’allò quotidià». Quelcom que, a parer nostre, és font d’un malestar i una contradicció evident: socialitzar té tant, sinó més, de quotidià, de gris, de conflictual que no pas d’esdeveniment i d’emoció. Creure i viure que el primer model és negatiu i que cal evitar-lo és font d’un gran malestar familiar. Aquest element va molt vinculat a un altre dels eixos més destacats de generació de malestar familiar: el temps i la seva (des)organització. Un eix assenyalat amb força per diversos autors i, des de fa ja força anys, com a clau per a comprendre la socialització familiar actual (Cardús, 2003; Brullet, 2007 i 2009; Moreno, 2008) i el malestar que provoca en les famílies una manca dels marcs organitzatius que són centrals en tota socialització, com recordava M. Mead. El temps, els espais, els horaris... han saltat pels aires i semblen una assignatura especialment complexa per a les famílies actuals. Unes famílies que, sobretot, semblen cada vegada més «desorganitzades» en el sentit etimològic, amb menys ordre i amb menys sentit del que es fa i el que no es fa. D’alguna manera, la vivència del «no tinc temps» dels pares i mares; el seu sentiment de ser més «taxis-

4. Jorge Bucay (1997), Cuentos para pensar, Barcelona, RBA.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

associació catalana de sociologia

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

tes» que «educadors»; la necessitat «de desconnectar»; la insatisfacció al voltant de l’articulació de les diferents dimensions vitals: personal, laboral, familiar, socioparticipativa, etc. són petits indicadors exposats per mares i pares en el treball de camp, i que assenyalen la desestructuració horària actual com un dels malestars i dificultats estructurals més importants a l’hora de so cialitzar infants i joves.

2.4. Malestar 4. Tot ha de servir per a quelcom? En quart lloc, com a darrera gran font de malestar en les famílies davant del procés de socialització, podem trobar una certa angoixa al voltant de la instrumentalitat creixent de tot el que fa referència al camp educatiu. És a dir, si en el context de socialització terciària el que compta són les habilitats, les competències, les capacitats, el talent... de fet, tot allò substantiu de l’educació: aprendre les comarques, «tenir cultura», tocar un instrument... passa a ser instrumental al servei de l’adquisició d’aquestes competències, habilitats i capacitats «transversals». Així, doncs, cal esprémer al màxim el temps i l’educació fent coses «útils» (instrumentals) que serveixin per a alguna cosa i evitar al màxim les activitats «inútils». En el cas de les famílies (Torrubia i Doval, 2009), podem veure que com més alt és l’estatus familiar (capital econòmic i educatiu) més activitats extraescolars fan els infants i adolescents. En dades absolutes, al voltant d’un 90 % dels infants feia algun tipus d’activitat fora de l’escola. Però, per exemple, mentre que a les classes baixes, gairebé un terç dels nois i de les noies de primària (dades de segon, quart i sisè curs) no fa cap activitat extraescolar, aquesta xifra baixa fins al 0 % quan parlem de classes altes. I a la inversa. Un terç dels infants de classes altes fan fins a quatre activitats fora de l’horari lectiu, mentre que només el 4,6 % de les classes baixes opten per aquesta pauta. Pel que fa a les activitats, podem veure en un primer lloc destacat l’esport, però després d’aquest, juntament amb la música (bàsicament practicada en exclusiva per classes altes i mitjanes) hi trobem els idiomes, que ocupen un terç dels infants de classe alta i fins a un 12 % dels de classes populars. Segurament podem entendre aquestes xifres de diverses maneres, començant per un primer dubte metodològic al voltant de la fiabilitat dels qüestionaris, les diferències entre les preguntes etc. A més, podem atribuir el nombre creixent d’infants que fa un nombre creixent d’extraescolars bàsicament com a conseqüència de l’augment de les dificultats de conciliació laboral i familiar dels progenitors. Però, segurament, també podem atribuir aquest augment significatiu, especialment en les classes amb més capital educatiu, a una constatació cada vegada més patent que també van fent les famílies, especialment les de les classes dominants. Com comenta amb molt d’encert Joan Subirats (2007, p. 20): Entre las muchas certezas que han ido erosionándose encontramos la del propio concepto de habilidad o de recurso formativo necesario para moverse por la vida. Es curioso que, por ejemplo, se ponga más el acento en los elementos de empatía, sociabilidad, capacidad de trabajar en equipo y en la capacidad de adaptarse a entornos rápidamente cambiantes, que no en el rango conseguido de conocimientos o de destreza técnicas [...]. Ahora, en la educación, también se busca una especie de «currículum» menos explícito, por el que el sistema educativo debe ser capaz de formar gente «flexible», «adaptable», que esté siempre preparada para el cambio, para gestionar de forma eficiente su trayectoria vital y que refuerce su capacidad emprendedora.

Per les famílies, especialment les de classes mitjanes i altes, la tensió civilitzadora les empeny amb força a buscar més i més espais que puguin aportar als seus fills i a les seves filles les destreses necessàries que els permetin moure’s d’una manera pertinent en el context del capitalisme flexible creixent. Però com que l’objectiu és assolir eines instrumentals i no continguts substantius d’acord amb el model de socialització terciària, el millor és que els infants facin aquests aprenentatges amb especialistes: mestres, educadors, músics, esportistes, professors d’idiomes nadius... Si la tasca de

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

socialitzar en l’estadi de civilització actual és cada vegada més complexa, potser podem comprendre millor aquesta «compulsivitat» de les famílies a «externalitzar l’educació dels infants» i deixar-los en qualsevol context especialitzat que els permeti fer aprenentatges nous dels que són valorats en el model terciari i que, de fet, seran els que el mercat laboral acabarà valorant: treball en equip, sociabilitat, adaptabilitat a nous entorns... A parer nostre, aquesta altra perspectiva que entén moltes de les actuacions de les famílies, habitualment molt mal vistes per altres col·lectius (especialment el docent), com a sistèmiques dins la lògica civilitzadora actual, pot ajudar a comprendre actituds que, d’una altra manera, sempre són interpretades com a dimissió o deserció educativa per les famílies. Una perspectiva que en comprendre «lògicament» les demandes creixents de les famílies d’espais especialitzats on socialitzin els seus fills i les seves filles, ens pot complementar la visió habitual dels infants com una «nosa» per als progenitors. O també ens pot aportar una llum nova sobre la que sembla ser una demanda infinita: la que exerceixen les famílies sobre l’escola. Aquesta demanda de les classes altes i mitjanes-altes (Torrubia i Doval, 2009) no es limita a la transmissió de coneixements, sinó que, per exemple, reparteix al 50 % la responsabilitat de l’educació en temes com la moral i el civisme o l’educació per a la salut. Per contra, les classes més populars «només» demanen a l’escola la transmissió de coneixements, ja que la resta d’àmbits creuen que incumbeix a la mateixa responsabilitat familiar. Així, doncs, analitzar certs comportaments familiars no com a resultat d’un problema, de la desestructuració o de la dimissió educativa com resen certs dogmes molt estesos, sinó al contrari, com a conducta altament lògica i sistèmica fruit de les demandes estructurals del context civilitzador actual, creiem que pot donar noves pistes per a la comprensió de fenòmens educatius quotidians. Malgrat que aquest tipus de conducta no estalviï malestars a les famílies. A més, des de la nostra perspectiva, és comprensible que siguin les classes més il·lustrades les que demanin «més i millor educació» a una escola que, ja des del naixement, va ser pensada i construïda per uns «especialistes de la infància» que sabien com calia educar els infants i que ho feien en clara contraposició a unes famílies que no coneixien l’art d’educar i que eren un espai «d’immoralitat» (Barreiro i Terron, 2005). Si el context civilitzador actual demana una socialització del tipus terciari, en què els elements instrumentals tenen una preponderància clara per a assolir les habilitats, competències i capacitats necessàries per al mateix, podríem pensar que aquells àmbits de socialització amateurs com són les famílies demanin cada vegada més als espais «professionals», portats per tècnics, especialistes i consultors, que siguin els que socialitzin les seves criatures en els aprenentatges adequats per al nivell de civilització actual. Norbert Elias deia que allò que més civilitza, que més autocontrola, que més fa sorgir una reflexivitat i una pràctica instrumental en l’educació dels infants, són la por i la vergonya. I, com emergia amb força durant el treball de camp, no hi ha més por en les famílies actuals pel que fa a la socialització dels infants que la de «fer-ho malament» o «no fer-ho prou bé». Una por, una angoixa, una vergonya i una acusació pública que cada vegada prenen més força. Si el fracàs és un dels grans tabús actuals, el «fracàs dels fills i de les filles», vulgui dir el que vulgui dir per a cada família o cada persona, és un dels més dramàtics i vergonyosos perquè, com hem esmentat amb C. C. Harris (1986, p. 290), les famílies actuals són considerades absolutament responsables del caràcter, el comportament i els «resultats» dels fills i de les filles a la vida. Així, doncs, podem concloure que les famílies també viuen un fort malestar respecte de l’imperatiu d’haver d’educar els seus infants i d’ensenyar-los molt i molt bé, sota pena de la vergonya de no ser uns «bons pares i/o mares».

3. Conclusions A tall de conclusions, volem destacar breument quatre idees que han anat sortint al llarg del text. En primer lloc, l’emergència i la consolidació progressiva d’un nou model ideal de socialització que va esdevenint hegemònic: una bona socialització familiar ha de passar, en el què i en el com,

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

associació catalana de sociologia

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

pel model terciari. Un model que, en segon lloc, complexifica, tensiona i genera malestars nous i potents en la pràctica educativa familiar. La principal dificultat de socialitzar seguint aquest model és la seva demanda de civilitzar «més i millor» els infants per tal de dotar-los d’una «pell», la terciària, que els faci pertinents en el context de capitalisme flexible actual. En tercer lloc, trobem que, per tal d’acomplir aquest mandat hegemònic especialment per a les classes dominants, cada vegada hi ha menys eines legitimades. Així, l’actual desorganització temporal social i familiar no facilita ni acompanya aquesta gran responsabilitat d’educar infants. Tampoc no facilita la tasca socialitzadora el pas d’un model d’autoritat donada a un altre que cal construir costosament a cada moment, etapa i situació. Finalment, en quart lloc, trobem un darrer malestar que s’afegeix a la complexitat exposada: la necessitat que tot moment, tot espai, tota relació, etc. sigui font d’aprenentatge per a uns infants que mai no estaran prou educats. Com a reflexió final, volem exposar que la perspectiva esbossada en aquest article hauria de permetre analitzar les pràctiques socialitzadores familiars des d’una mirada que fugi de l’acusació fàcil i sistemàtica. Creiem que, massa sovint, l’acadèmia ha assumit com a propi el discurs que sobre les famílies han construït bona part dels docents (han dimitit d’educar, han abandonat les seves funcions, no posen límits, etc.). Però, a parer nostre, si bé aquesta perspectiva és bona per a culpabilitzar, no ho és pas per a comprendre. Així, esperem que l’article hagi permès aportar algunes perspectives i reflexions per a comprendre les pràctiques educatives familiars actuals de les classes mitjanes i altes com a sistèmiques i lògiques, atesos les demandes i el context social actual.

Referències bibliogràfiques Barreiro, Hector; Terron, Aída (2005). La institución escolar: una creación del estado moderno. Barcelona: Octaedro. Bateson, Gregory (1984). La nueva comunicación. Barcelona: Kairós. — (1993). La unidad sagrada: Pasos ulteriores hacia una ecología de la mente. Barcelona: Gedisa. Bauman, Zygmunt (2001). La sociedad individualizada. Madrid: Càtedra. — (2007). Els reptes de l’educació en la modernitat líquida. Barcelona: Arcadia. Bersntein, Basil (2005). «Clases sociales, lenguaje y socialización». Revista Colombiana de Educación, vol. 15. Brullet, Cristina (2007). «Temps, conciliació i cura. Noves reflexions des de les polítiques familiars i socials». Nous Horitzons, núm. 185, p. 30-38. Brullet, Cristina (ed.) (2009). Temps i cura. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Bucay, Jorge (1997). Cuentos para pensar. Barcelona: RBA. Cardús, Salvador (2000). El desconcert en l’educació. Barcelona: La Campana. Cardús, Salvador (dir.) (2003). Propostes d’intervenció per a la conciliació d’horaris familiars, escolars i laborals. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Dubet, François (2002). Le déclin de l’institution. París: Seuil. Ehrenberg, Alain (2005). «Noveau malaise dans la civilisation». Cahiers de Recherche Sociologique, núm. 41-42. Elias, Norbert (1987). El proceso de la civilización. Mèxic: Fondo de Cultura Económico. — (1998). La civilización de los padres y otros ensayos. Bogotà: Norma. Giddens, Anthony (1995). Modernidad e identidad del yo: el yo en la época contemporánea. Barcelona: Península. Harris, Christopher C. (1986). Familia y sociedad industrial. Barcelona: Península. Lacroix, Michel (2005). El culte a l’emoció: atrapats en un món d’emocions sense sentiments. Barcelona: La Campana. Mead, Margared (1964). Continuities in cultural evolution. New Heaven: Yale University Press. Moreno, Sara (2008). «Els usos del temps a Catalunya». A: Ayllon, Sara; Caprille, Maria; Moreno, Sandra [et al.]. Condicions de vida i desigualtats a Catalunya, 2001-2005. Vol. I. Barcelona: Mediterrània. Rousseau, Jean-Jacques (1989). Emili o de l’educació. Vic: EUMO. Sennett, Richard (1974). El declive del hombre público. Barcelona: Península. — (1998). La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

Educar els fills és molt complicat! Els malestars actuals de la socialització familiar Jordi Collet-Sabé

Sennett, Richard (2006). La cultura del nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama. Subirats, Joan (2007). «Once notas (dispersas) sobre el futuro de la educación». A: Merino, A.; Plana, J. (coord.). La ciudad educa. Barcelona: Ediciones del Serbal. Torrubia, R.; Doval, E. (coord.) (2009). Família i educació a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. (Publicacions Digitals 5) Weber, M. (1984). L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Barcelona: Edicions 62: Diputació de Barcelona. Wouters, Cas (2004). «Changing regimes of manners and emotions: from disciplining to informalizing». A: Loyal, Steven; Quilley, Stephen. The sociology of Norbert Elias. Cambridge: Cambridge University Press.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 77-87

associació catalana de sociologia

Article traduït

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton1 Merton, R. (1987). «The Focussed Interview and Focus Groups: Continuities and Discontinuities». Public Opinion Quarterly, vol. 51, núm. 4, p. 550-566. Traducció de l’anglès a càrrec de Xavier Gimeno Torrent. Sociòleg i investigador independent. A/e: xavier.gimeno@xaviergimeno.net. La reedició d’aquesta obra després de molts anys m’ofereix l’oportunitat de donar la benvinguda a una nova generació de lectors d’aquest llibre —estudiants i investigadors— que estan molt allunyats del moment en què va ser concebut. Aquesta introducció també em permet contestar una de les preguntes sociològiques per excel·lència —«Com va succeir?»— gràcies a l’interrogatori a què serà sotmès el passat en busca de respostes. Aquesta recerca, a la seva vegada, té l’origen en una invitació serendípica que se’m va adreçar fa alguns anys per a parlar sobre un tema que requeria improvisar una mena de recerca històrica per tal d’assenyalar les connexions evidents existents entre l’objecte d’aquest llibre i la subseqüent emergència del fenomen dels «grups focals». Certament, deu haver-hi ben poca gent en el camp de les ciències socials i segurament ningú en àmbits afins com el de la investigació en màrqueting que en sàpiga menys que jo sobre els grups focals. Fou per això que quan Alan Meyer, el president de la delegació novaiorquesa de l’American Association for Public Opinion Research (Associació Americana per la Investigació de l’Opinió Pública, AAPOR), em va parlar per primer cop del tema dels grups focals va despertar la meva curiositat. Feia ben poc que Patricia Kendall i jo havíem sabut de l’àmplia difusió de la tècnica del grup focal en l’àmbit de la investigació en màrqueting. Potser no llegírem els llibres i les revistes «adequats». De totes maneres, quan aquesta novetat va captar la nostra atenció i quan sentírem a dir que les tècniques que s’empraven en la recerca mitjançant grups focals derivaven del nostre treball en l’entrevista enfocada en grup de feia uns quaranta anys (Merton i Kendall, 1946; Merton, Fiske i Kendall, 1956), la meva curiositat al voltant d’aquesta novetat encara va ser més gran. És més, he de dir que en aquells moments vaig fer ben poc per satisfer aquesta curiositat. Una altra mena de problemes i temes de recerca absorbien la meva atenció. I tal com va apuntar un cop el filòsof de la literatura Kenneth Burke (amb un estil memorable que cabria qualificar com el teorema de Burke): «Una manera de veure és també una manera de no veure —ja que fixar l’atenció sobre l’objecte A implica no fer cas de l’objecte B».2 (Per cert, aquesta màxima ha de ser ben clarament retinguda quan s’està fent ús de les entrevistes enfocades i dels grups focals.) I així fou com, quan Alan Meyer em va convidar a parlar davant la delegació novaiorquesa de l’AAPOR sobre aquest tema, no vaig poder resistir-me a les diverses temptacions que va posar-me al davant. Però avui m’agradaria interpretar aquesta invitació en clau cognitiva (clau que potser Alan no reconeixerà). Aquesta és, doncs, la meva lectura del subtext contingut dins la seva invitació, i la meva reconstrucció d’aquest contingut: «Aquesta és una gran oportunitat de reunir-

1. © 1987 American Association for Public Opinion Research. Publicat en català amb l’autorització d’Oxford University Press, The American Association for Public Opinion Research i Harriet Zuckerman, antiga col·laboradora i esposa i actual marmessora literària de Robert K. Merton. D’aquesta edició i de la traducció al català © Xavier Gimeno. La traducció s’ha fet partint de la versió de l’article original posteriorment modificada per Robert K. Merton i publicada a The Focused Interview (1990), Nova York, The Free Press, p. xiii-xxxiii. 2. Kenneth Burke (1935), Permanence and Change, Nova York, New York Republic Inc. [N. del t.]

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103 DOI: 10.2436/20.3005.01.43 • ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

me amb un grup d’investigadors socials experimentats i al corrent de les darreres novetats, molts d’ells vells amics, alguns dels quals provenen del món acadèmic i d’altres del món de la investigació en màrqueting al qual Paul Lazarsfeld em va introduir fa cinquanta anys. Aquesta també és una oportunitat de conjugar el recentment inaugurat interès per l’origen i la ràpida expansió de la recerca amb grups focals amb el teu interès de tota la vida per la identificació dels diversos patrons d’emergència i transmissió dels coneixements, particularment d’aquells patrons que es refereixen a la difusió del coneixement d’un entorn sociocultural cap a un altre. Com es transmeten les idees i quines modificacions pateixen durant el transcurs de la seva difusió? Què podem aprendre sobre els patrons de canvi durant el transcurs de la difusió de les innovacions del món de la ciència al món aplicat? Havent consagrat gran part de la teva vida a la sociologia de la ciència —encara que, a diferència de Paul Lazarsfeld, et dediquessis molt menys a la sociologia de la ciència social—3 ara tens l’oportunitat de reflexionar en veu alta, d’especular, sobre tot això a propòsit de l’emergència i l’expansió de la investigació amb grups focals». La improvisació a què estan subjectes els meus comentaris en aquesta ocasió prové del tema en qüestió. Les preguntes fonamentals que volia plantejar romanen sense resposta i no foren suficientment enteses; segurament no prou enteses per mi i sospito que tampoc per molts d’altres. Tot va començar durant la meva primera i accidentada sessió de treball —una sessió de treball totalment i absolutament imprevista— amb Paul Lazarsfeld cap allà al novembre de 1941. Aquesta història s’ha explicat per escrit diverses vegades (Hunt, 1961; Lazarsfeld, 1975, p. 35-37; De Lellio, 1985, p. 21-24), però en cap ocasió s’ha intentat identificar els orígens de l’entrevista enfocada. Tornaré a explicar la història en aquest nou context. Per començar a explicar-la podria dir que Paul i jo no sabíem res l’un de l’altre abans d’arribar a Columbia. No és només que no haguéssim llegit alguna cosa l’un de l’altre; literalment no havíem sentit a parlar mai l’un de l’altre. Però el novembre de 1941, Paul, que era més gran que jo, ens va convidar a la meva dona i a mi a sopar.4 Ens va rebre a la porta del seu pis i va dir una cosa així: «Bob, tinc molt bones notícies per a tu. Acabo de rebre una trucada de l’OFF de Washington (sigles que corresponien a Office of Facts and Figures [Oficina d’Informació], que fou l’antecessora de l’Oficina d’Informació de Guerra [Office of War Information], que, a la seva vegada, crec que fou l’antecessora de la Veu d’Amèrica [Voice of America]).5 Em volen per a fer tests sobre les reaccions que susciten en l’audiència diversos programes de ràdio destinats a aixecar la moral dels oients. Per

3. Amb aquest comentari Merton al·ludeix a la principal obra de Lazarsfeld consagrada a l’estudi dels usos socials de la sociologia: Paul F. Lazarsfeld, W. H. Sewell, Harold Wilensky (ed.) (1967), The uses of sociology, Nova York, Basic Books. [N. del t.] 4. En aquells moments Robert K. Merton estava casat amb Sue Merton —més tard es casà amb Harriet Zuckerman— i Paul F. Lazarsfeld amb Herta Herzog —més tard, ell es casarà amb Patricia Kendall—, que també formava part del Gabinet d’Investigació Social Aplicada (GISA). Peter Simonson ofereix alguns detalls més sobre aquesta vetllada en l’article «The serendipity of Merton’s communications research», International Journal of Public Opinion Research, vol. 17, núm. 3, p. 277-297. Aquest article és especialment informatiu ja que reconstrueix la història de la relació accidental entre Merton i la investigació sobre els mitjans de comunicació de massa. Peter Simonson s’ha ocupat amb profunditat d’aquest mateix tema en altres treballs més específics sobre Merton (vegeu Peter Simonson, «Introducció», A: Robert K. Merton, Marjorie Fiske i Alberta Curtis (2004), Mass persuasion: The social psychology of a war bond drive, Nova York, Howard Fertig). [N. del t.] 5. Totes les organitzacions esmentades en aquest fragment acomplien funcions propagandístiques durant la Segona Guerra Mundial, tant internes com, especialment de manera posterior al conflicte armat i ja en el context de la Guerra Freda, externes. A Catalunya, per exemple, hi havia una emissora molt important que formava part de la xarxa internacional d’emissores radiofòniques que constituïa The Voice of America: s’anomenava Radio Liberty. Estava situada a Pals i des de l’any 1959 fins al 2001 va emetre per als països de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i per als Estats Bàltics. El desmantellament de les seves antenes emissores, que podien arribar a emetre amb una potència d’1 milió de watts, va tenir lloc l’any 2006. El primer nom de Radio Liberty va ser, d’una manera molt il·lustrativa quant a les intencions amb què naixia, American Committe for Liberation from Bolchevism (AMCOMLIB): Comitè Americà per a l’Alliberament del Boltxevisme. No és estrany saber que la promotora directa de la iniciativa fos la CIA, que la finançava a través del Comitè. Font: http://www.radioliberty.org/introcat.html (consulta: 19 octubre 2009). [N. del t.]

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

tant, aquesta és una gran oportunitat per a tu. Vine amb mi a l’estudi per veure com fem els tests sobre la reacció de l’audiència». Així fou com Paul m’introduí en el món estrany de la investigació radiofònica, que en aquells anys primerencs era desconegut per gairebé tothom i sense cap mena de dubte també era desconegut per mi. Vaig saber que Paul dirigia una cosa anomenada Oficina d’Investigació Radiofònica (Office of Radio Research), però no vaig saber res sobre la feina que hi feien. Així fou com, havent sopat, hi vam anar i allí em vaig trobar amb un espectacle estrany. Proveu de contemplar-lo a través del que, aleshores, era la meva mirada ingènua, i recordeu que la sofisticació que caracteritza la investigació actual en mitjans de comunicació de massa és el resultat de gairebé mig segle d’evolució. Vaig entrar per primer cop a un estudi de ràdio, i vaig veure-hi un petit grup —n’hi havia una dotzena, o potser eren vint?— de persones assegudes en dues o tres fileres. Paul i jo vam situar-nos al lloc que ens corresponia com a observadors, a una banda de l’habitació de la manera més discreta que vam poder; allà no hi havia falsos miralls o cristalls de doble vista ni cap altra cosa similar. A aquelles persones se’ls demanava que premessin un botó vermell instal·lat als seients quan alguna de les coses que escoltessin en el programa radiofònic enregistrat els causés una reacció negativa —irritació, fúria, incredulitat, avorriment— i que, contràriament, premessin el botó verd quan els provoqués una reacció positiva. Per a la resta de reaccions no hi havia botons. Més endavant vaig descobrir que el seu historial de reaccions era enregistrat per un polígraf primitiu compost pel nombre necessari d’estilogràfiques que, connectades mitjançant cera de segellar i uns cables, estaven disposades de tal manera que dibuixaven la gràfica de corbes de les reaccions positives i negatives. Aquest instrument primitiu fou denominat analitzador de continguts Lazarsfeld-Stanton. Després vaig contemplar que un dels ajudants de Paul preguntava al grup experimental —l’audiència— sobre les «raons» de les seves reaccions positives i negatives. Vaig començar a passar notes a Paul sobre el que considerava que eren deficiències greus d’estratègia i de procediment de l’entrevistador. Aquest no centrava suficientment les preguntes en les reaccions específicament experimentades, ja fossin individuals o agregades. Per desconeixement estava predeterminant les respostes; no aconseguia provocar la resposta espontània sobre les «raons» de les reaccions passades quan tornava a passar al grup els fragments pertinents del programa radiofònic, etc., etc. Malgrat que aquesta manera d’entrevistar era una novetat per a mi, jo estava prou familiaritzat amb l’art i la pràctica de l’entrevista. Per una banda, em vaig passar més temps del que m’agradaria recordar durant l’estiu de 1932, quan era estudiant de doctorat a Harvard, treballant, per mantenir-me, en un projecte de la Works Progress Administration (WPA)6 centrat a entrevistar gairebé tots els homes i dones rodamóns i sense sostre que hi hagués a l’àrea de Boston. Havent viscut l’experiència d’haver-me enfrontat a la situació d’entrevista sota condicions de vegades extremes, la nova situació que se’m presentava em proporcionava l’oportunitat de gaudir d’un accés privilegiat a la ment i a les emocions de la gent. De totes maneres, quan l’entrevista es va acabar, Paul em va preguntar: «Bé, què en penses de tot això?» Jo vaig procedir a expressar-li el meu interès en aquest format d’entrevista i a reiterar-li, amb més profusió de detalls, les meves crítiques sobre el procediment d’entrevista adoptat. Això era, per descomptat, el que Paul esperava de mi.7 «Bé, Bob, passa que ben aviat haurem de passar

6. La WPA fou un organisme governamental creat durant l’època de la Gran Depressió seguint les directrius del New Deal per tal de fer front a la crisi econòmica. La WPA proveïa de feina i d’ingressos persones en situació d’atur. Aquest programa va comportar la construcció de gran quantitat d’obres públiques (edificis, carreteres, etc.) i també va implicar-se en nombrosos projectes artístics, dramàtics, literaris, etc. D’aquests darrers, un dels més famosos fou l’American Slave Narratives, una col·lecció d’aproximadament dues mil entrevistes fetes a antics esclaus que intentava reconstruir la història i les experiències dels africans que foren venuts com a esclaus a l’Amèrica del Nord durant el segle xix. L’experiència que Merton explica al voltant de les entrevistes que va fer va en aquesta direcció. Fonts consultades: http:// en.wikipedia.org/wiki/Works_Progress_Administration; http://newdeal.feri.org/asn/ (consulta: 31 juliol 2008). [N. del t.] 7. A causa de l’empenta que tenia a l’hora de tirar endavant tots aquells projectes en què s’involucrava, Paul va establir el costum de reclutar periòdicament tota mena de col·laboradors perquè treballessin amb ell: estudiants, per descomptat, però també col·legues de tot pelatge; joves i vells; de prop i de lluny; científics socials, especialistes en lògica, mate-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

el test a un altre grup. Ens ensenyaràs com hem de fer l’entrevista?» Aquesta pregunta no era pas cap retret, tal com equivocadament podríeu pensar-vos. Més aviat es tractava del primer pas de l’acció de cooptació desplegada pel fundador i director de l’Oficina d’Investigació Radiofònica (i d’altres organitzacions lligades a la universitat i dedicades a la investigació social). Permeteu-me explicar-vos com vaig començar a implicar-me en aquesta tasca i així s’inicià la meva relació amb el que més tard es va convertir en l’entrevista enfocada en grup. Em ve a la memòria que Paul em va convèncer de començar a treballar en una nova i primigènia forma d’anàlisi d’aquelles entrevistes durant els dies següents, el cap de setmana. L’informe resultant d’aquells treballs era a l’Oficina d’Informació al cap d’una setmana. Això fou el novembre de 1941. A continuació va arribar el 7 de desembre,8 i la guerra, que no tenia un caràcter nacionalista accentuat però sí molta importància moral per a molts de nosaltres, va tornar a fer-se present. No gaire més tard i durant algun temps durant la guerra, em vaig trobar fent d’investigador de contacte9 entre el grup d’investigadors de Columbia i la Secció de Recerca10 (Research Branch), que l’Exèrcit de Terra dels Estats Units (United States Army) va crear l’octubre d’aquell mateix any. La Secció de Recerca formava part del que, successivament, fou primerament anomenat Divisió Moral (Morale Division), després Divisió de Serveis Especials (Special Services Division), i, finalment, Divisió d’Informació i Educació11 (Information and Education Division). Com es palesa, el moviment vers l’eufemització de la denominació d’aquestes organitzacions havia començat clarament.12 La Secció de Recerca era dirigida des del punt de vista científic (no administratiu) per l’enginyós i experimentat investigador social Sam Stouffer (que, amb el temps, va poder veure que l’essència del seu camp d’estudis durant la Segona Guerra Mundial apareixia publicada sota la forma dels quatre volums que configuren l’obra The American Soldier).13 Em vaig passar un temps entrevistant grups de soldats en camps d’instrucció de l’Exèrcit de Terra per esbrinar quines eren les reaccions específiques que els provocaven les pel·lícules d’instrucció 14 i

màtics, estadístics i filòsofs. Aquest patró de cooptació desinteressada ha estat deliciosament rememorat per escrit per dos dels seus estudiants dels antics dies dels anys quaranta i cinquanta: James S. Coleman (1980) i David L. Sills (1987). 8. Els Estats Units d’Amèrica (EUA) s’involucren en la Segona Guerra Mundial a partir del 7 de desembre de 1941, dia en què es produeix l’atac del Japó a Pearl Harbor. [N. del t.] 9. És a dir, d’enllaç. [N. del t.] 10. A Robert K. Merton (1992), Teoría y estructura sociales, 3a ed., Mèxic, FCE, p. 538, aquesta organització és anomenada Rama de investigaciones. [N. del t.] 11. A Merton (1992), p. 538, aquesta organització és anomenada Sección de Enseñanza e Información del Ejército. [N. del t.] 12. L’Oficina d’Informació depenia del Departament de Guerra. Totes les altres organitzacions que apareixen en aquest paràgraf depenien del Departament de les Forces Armades. Els dos departaments són els que tenien competències en defensa nacional durant la Segona Guerra Mundial. [N. del t.] 13. Samuel A. Stouffer et al., The American Soldier : Adjustment during army life; Samuel A. Stouffer et al., The American Soldier : Combat and its aftermath; Carl I. Hovland, Arthur A. Lumsdaine i Fred D. Sheffield, Experiments on mass communication; Samuel A. Stouffer et al., Measurement and prediction, Princeton, Princeton University Press, 1949. 14. Durant la Segona Guerra Mundial el Departament de Guerra dels EUA va produir les anomenades pel·lícules d’instrucció (training films) i els films d’elevació de la moral o propagandístics (orientation films). La finalitat de la primera classe de pel·lícules era didàctica: podien servir per a explicar a la població què havia de fer (i també, i molt important, què no havia de fer mai), per exemple, en cas de ser bombardejats; o també podien ser emprades (en aquest cas parlem pròpiament de pel·lícules d’instrucció) per a explicar estratègies de defensa o una altra mena d’exercicis als soldats en període d’instrucció. El segon tipus de pel·lícules promovia «lectures de la realitat» determinades que convenien als interessos de qui les produïa (en aquest cas, el Departament de Guerra) (Jack C. Ellis; Betsy A. McLane, p. 131-132, «Expansion: United States, 1941-1945», p. 130-147, A new history of documentary film (2005), Nova York, Londres, Continuum). La sèrie de set pel· lícules Why we fight és un exemple prototípic d’aquesta segona classe de pel·lícules: promovia la visió d’uns EUA que havien d’involucrar-se en la guerra, ja que eren els garants de les llibertats democràtiques davant l’amenaça que representava el feixisme. El GISA va testar els efectes que produïen en l’audiència quatre de les pel·lícules d’aquesta sèrie: Prelude to war, The Nazis strike, Divide and conquer i The battle of Britain, totes produïdes el 1943 (Carl I. Hovland, Arthur A. Lumsdaine i Fred D. Sheffield, Experiments on mass..., p. v, 51). Entre altres mètodes de recerca es va emprar la tècnica de l’entrevista enfocada per a esbrinar si les reaccions de l’audiència quan les contemplava eren favorables o desfavorables, tal com apunta

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

els denominats films d’elevació de la moral, alguns dels quals foren dirigits per Frank Capra15 i altres directors d’igual vàlua. Durant el transcurs d’aquesta experiència i al llarg del treball posterior al Gabinet d’Investigació Social Aplicada (Bureau of Applied Social Research) (que té el seu germen en l’Oficina d’Investigació Radiofònica de la Universitat de Columbia), es desenvolupà el conjunt de procediments que més tard foren coneguts sota la denominació d’entrevista enfocada. Tal com Sam Stouffer assenyala en el pròleg en el volum 4 de The American Soldier, aquests procediments no es descriuen en aquella obra perquè havíem acordat amb ell i el seu col·laborador Carl Hovland que Pat Kendall i jo els publicaríem uns anys abans (Merton i Kendall, 1946). Fou també ben aviat quan, el 1943, ens vam posar a treballar per adaptar l’ús de l’entrevista enfocada tant a individus com a grups. En aquest sentit, un primer cas que cal destacar16 és l’estudi d’una marató radiofònica, aleshores un fenomen històric completament nou i que pronosticava ser un «punt estratègic de recerca» pel que fa a la investigació de la conducta col·lectiva i els contextos socials que fan possible la persuasió de masses (Merton, Fiske i Curtis, (1946) 1971). Durant un període de 18 hores, la cantant melòdica Kate Smith, considerada per molts una figura patriòtica carismàtica, va pronunciar, en seixanta-cinc ocasions, una sèrie de discursos patriòtics, i va aconseguir la quantitat, fins aleshores mai assolida, de 39 milions de dòlars en donacions en bons de guerra. Vam efectuar entrevistes enfocades amb cent novaiorquesos que varen estar pendents de part o, en alguns casos, la totalitat [!] dels discursos de Kate Smith. Alguns dels entrevistats havien efectuat donacions en bons de guerra i d’altres, no. Aquestes entrevistes foren dutes a terme individualment a les cases dels oients, no col·lectivament a l’estudi radiofònic. A falta que l’analitzador de continguts pogués proveir-nos de punts de referència per a iniciar les anàlisis, en les entrevistes ens va servir de guia la prèvia anàlisi de continguts feta en els discursos retransmesos. Els materials qualitatius resultants varen ajudar-nos molt a confegir la interpretació de les dades quantitatives, que provenien d’un sondeig per qüestionari efectuat a una mostra representativa d’aproximadament mil novaiorquesos. Foren les dades provinents de les entrevistes enfocades efectuades les que ens varen dur a identificar un estat col·lectiu de desconfiança envers el pròxim que derivava d’un estat d’anomia arran del qual «els valors col·lectius romanien ocults sota una confusa mescla d’interessos privats que buscaven ser satisfets emprant pràcticament qualsevol mitjà que pogués ser eficaç» (p. 10). Les anàlisis efectuades a aquestes dades ens van conduir, igualment, a la descripció d’un fenomen social: «el lloc que ocupava l’esperit de Gemeinschaft17 —o la genuïna comunitat de valors— és profanat per una pseudo-Gemeinschaft consistent en la simulació de l’interès pel pròxim per tal de poder manipular-lo millor» (p. 142); en altres paraules, es tractava «del mer fingiment dels valors col·lectius per tal de fer progressar els interessos privats» (p. 144). (Vegeu també Merton, 1975, p. 83; Cohen, 1975; Beniger, 1987.) L’entrevista enfocada individual presentava determinats avantatges i inconvenients respecte a l’entrevista enfocada de petits agrupaments de persones. (I dic agrupaments ja que, per descomptat, no era possible parlar pròpiament de grups en el sentit sociològic del terme, que es refereix a compartir una identitat comuna o ser una unitat permanent en el temps, amb normes i objectius compartits.) Malgrat tot, la interacció entre els membres d’aquests grups units momentàniament era sens dubte més procliu a incitar els entrevistats perquè s’expliquessin detalladament que no pas a contaminar les respostes individuals a causa del comú acord. De la mateixa manera, les entrevistes individuals basades en la prèvia realització d’anàlisis de contingut dels temes estudiats clarament propicien

molt explícitament Merton en aquest fragment, i també per a determinar exactament quin era el contingut del film que produïa els efectes observats. Un altre dels objectius de l’entrevista enfocada era proveir d’hipòtesis que indiquessin les possibles causes d’aquests efectes des d’un punt de vista psicosocial. La majoria dels fragments d’entrevista que inclou el llibre The Focused Interview es basa en aquests treballs. [N. del t.] 15. Tant les set pel·lícules que formen part de la sèrie Why we fight com Your job in Germany (1945) són films propagandístics o «d’elevació de la moral» que foren dirigits per ell. [N. del t.] 16. L’obra Mass persuasion es va dedicar enterament a l’anàlisi d’aquest cas, que s’exposa d’una manera més detallada del que es fa en aquesta introducció, i més resumida que a Mass persuasion, a Teoría y estructura sociales, p. 186-188. [N. del t.] 17. Ferdinand Tönnies (1984), Comunitat i associació, Barcelona, Edicions 62. [N. del t.]

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

que l’entrevistat respongui d’una manera més detallada, encara que no faciliten la introducció de nous temes gràcies a l’estímul dels altres entrevistats, tal com s’acaba de veure que ocorre en el cas de les entrevistes enfocades a petits agrupaments. Anys després, Harriet Zuckerman va adaptar i desenvolupar l’estratègia de les entrevistes enfocades individuals basades en l’anàlisi prèvia de textos per al seu estudi sobre la ultraelit dels guardonats amb el premi Nobel de Ciències (Zuckerman, 1972, 1977, apèndix A). Evidentment, en aquest cas el contingut que cal analitzar de cara a proveir de referents per a l’entrevista era molt més complex i voluminós del que ho era en els estudis sobre la conducta observada davant dels mitjans de comunicació de massa. Incloïa, per exemple, la identificació dels hipotètics esdeveniments clau i la seva successió en les biografies dels guardonats, la construcció provisional de les seves xarxes sociomètriques en diferents fases de les seves carreres científiques, el seu historial d’èxits i fracassos en investigació, i la identificació dels patrons bibliomètrics que seguien les seves bibliografies. Tal com Zuckerman assenyalava, aquest procediment era una manera de practicar l’«entrevista enfocada» que proporcionava dades que servien per a l’anàlisi i la interpretació i no únicament per a elaborar cròniques (tal com ocorre típicament amb les «històries orals»). Sota la llum de tot el que acaba de dir-se, el lector no ha de sorprendre’s en descobrir que, almenys pel que fa als trets més assenyalats, l’ús rigorós de dades captades mitjançant grups focals convisqui harmoniosament amb el que antigament provàvem de fer amb les entrevistes enfocades. Tot i això, algunes de les característiques definitòries del que, avui en dia, són els usos que s’han donat als materials provinents de la utilització de la tècnica del grup focal semblen diferenciar-se fortament de la manera com nosaltres vam fer ús dels materials resultants de l’ús de les entrevistes enfocades. Anteriorment ja m’he referit al treball desenvolupat amb Sam Stouffer i la Secció de Recerca, que comprenia l’ús d’entrevistes enfocades en grup. Aquest treball fou portat a terme conjuntament amb Carl Hovland, que dirigia la Unitat Experimental (Experimental Section) de la Secció de Recerca. Carl, que durant la guerra estava en permís d’excedència de les seves tasques habituals a la Universitat de Yale, fou, possiblement, el psicòleg més experimentat de tots els que s’hagin dedicat mai a estudiar els efectes de la comunicació social; va morir l’any 1961 als quaranta-vuit anys, però és recordat amb admiració i afecte per tots aquells que el vam conèixer bé. Carl dissenyà i dirigí els experiments de control sobre les reaccions dels soldats davant les pel·lícules d’instrucció i els «films d’elevació de la moral». Hom podria pensar que amb l’ús experimental dels grups experimentals i els grups de control n’hi havia prou per a dotar-se del disseny experimental adequat que permetés identificar els efectes propiciats pels films. Però Carl, molt encertadament, admetia que això no era així. Aquests experiments eren incapaços de proporcionar la informació qualitativa específica que oferien les nostres entrevistes enfocades. Aquesta informació anava més enllà de l’efecte total —un conjunt molt complex d’estímuls condicionants— que tenien «les pel·lícules» sobre l’espectador, per a concentrar-se, almenys provisionalment, en la identificació dels elements constitutius i de la manera característica que prenia la vivència complexa que podien suscitar aquells efectes. El disseny adoptat, de caràcter experimental i quantitatiu, permetia determinar els efectes agregats però no proporcionava indicis sobre quina part del contingut del film havia produït els efectes observats. L’entrevista enfocada fou dissenyada per a proporcionar aquestes informacions, i identificar, de manera provisional i subjecta a validació posterior mitjançant els controls experimentals quantitatius adequats, els elements situacionals definidors de la vivència que conduïa als resultats observats. Aquesta tècnica pot aplicar-se tant a la investigació d’una vivència singular (com ocorre en el cas de les reaccions que suscita una pel·lícula o un programa de ràdio determinats) com a la d’una vivència recurrent, fet que, imagino, constitueix sovint el centre d’investigació dels grups focals actualment. Els nostres investigadors qualitatius, col·laboradors en l’elaboració dels dissenys experimentals, ben aviat convenceren Carl Hovland, el brillant dissenyador dels experiments, que tant les dades quantitatives com les qualitatives eren necessàries a l’hora d’extreure conclusions ben fonamentades. Però seguir aquest consell comportava assumir alguns riscos, ja que el rigor dels experiments de control podia ser malbaratat pel que representava la introducció de

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

dades qualitatives: deixava la porta oberta a una interpretació fenomenològica de l’experiència viscuda i convidava a fer inferències errònies sobre l’origen de les reaccions experimentades. A la seva vegada, la introducció de materials qualitatius proporcionats per les entrevistes enfocades en grup tenia els seus costos, ja que podia conduir a la formulació de noves hipòtesis sobre els orígens i el caràcter d’aquestes reaccions que feien igualment necessari disposar de noves dades quantitatives o, en aquest cas, fer més recerca experimental per a verificar-les. Presumeixo que la investigació amb grups focals que es fa actualment és un tipus d’investigació de mercats que està en expansió en què molts cops no s’incorpora aquesta combinació de recerca qualitativa i quantitativa. Hom té la impressió que la recerca amb grups focals s’empra extraordinàriament malament ja que les prematures pretensions de validesa d’una recerca no estan subjectes a una validació posterior que, molts cops, és quantitativa. Potser les pressions del mercat per a oferir una recerca executada de la manera més rutinària, ràpida i relativament barata contribueix a aquest mal ús dels grups focals. Aquest mal ús —el terme és menys dur que abús— consisteix simplement a quedar-se amb les interpretacions més plausibles que s’obtenen quan s’empren entrevistes qualitatives en grup i tractar-les com si demostressin que serveixen per a explicar d’una manera fiable i vàlida la distribució de respostes. La teoria de la comunicació fonamental de Shannon ens recorda que el recurs premeditat a la redundància (o repetició de senyals) serveix per a ampliar la probabilitat que el missatge sigui comunicat amb èxit. Per tant, diré de manera redundant i emfàtica que, en el nostre cas, les entrevistes enfocades en grup eren considerades font de noves idees i noves hipòtesis, i no pas de dades concloents sobre l’abast i la distribució dels patrons de reacció provisionalment identificats mitjançant recerca qualitativa. Aquestes idees i hipòtesis han d’estar subjectes a validació posterior a través d’investigació quantitativa (o, en el cas dels estudis de la Secció d’Investigació, al control experimental posterior). El que convé destacar és que, en principi, les restriccions característiques de la investigació qualitativa no permeten donar compte de l’abast i la distribució dels patrons de reacció eventualment identificats. (La medicina va descobrir fa molt temps que l’observació clínica no era un substitut de la recerca epidemiològica.) Puc informar del fet que algunes de les hipòtesis derivades de l’ús d’entrevistes enfocades que vam identificar al llarg del nostre treball conjunt amb Carl Hovland no foren validades per l’examen quantitatiu posterior. El fet és que, evidentment, abans d’efectuar recerca quantitativa sistemàtica no hi ha cap manera de saber quines d’entre totes les interpretacions (hipòtesis) plausibles seran satisfactòries i quines no. Pel que fa al seguiment del lligam que s’estableix entre l’entrevista enfocada i l’ús actual dels grups focals, em sembla que, tot i apreciar-s’hi continuïtats i discontinuïtats, hi ha més que no pas una continuïtat històrica explícitament reconeguda, una continuïtat de corrents de pensament. Al cap i a la fi, l’edició original en anglès de The Focused Interview només va vendre alguns milers d’exemplars, la major part dels quals durant els anys cinquanta, em sembla, i després va ser descatalogada. No teníem informació sobre la distribució d’aquests exemplars, posem per cas, entre acadèmics i investigadors de mercats. Consultant els arxius, que tot al llarg dels anys han demostrat ser una font de serendípics contínua18 i descobriments sorprenents, he trobat una carta comple-

18. En la publicació que recollia la transcripció de la meva conferència davant l’AAPOR (Merton, 1987b) jo esmentava una monografia no publicada escrita per mi i Elinor Barber (Merton i Barber, 1958), que tractava sobre els contextos social i cultural que van presenciar el naixement del terme serendipitat durant el segle xviii; el clima favorable d’opinió que va presenciar l’escriptura en impremta d’aquesta paraula per primer cop durant el segle xix; els diversos cercles socials de literats, científics físics i socials, enginyers, lexicògrafs i historiadors en què es va difondre aquest terme; els diversos canvis de significat experimentats per aquesta noció durant el transcurs de la seva difusió, i els diversos usos ideològics que se li han donat. Dubto força que un fenomen com la difusió de l’entrevista enfocada estigui a punt per a ser sotmès a una anàlisi similar. [L’obra que esmenta Merton en aquesta nota es va editar en anglès el 2006, després que es publiqués pòstumament, el 2004, en italià: Robert K. Merton i Elinor Barber, The travels and adventures of serendipity: a study in sociological semantics and the sociology of science, Princeton, Princeton University Press. (N. del t.)]

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

tament oblidada de mitjan anys setanta. Certifica que entre l’entrevista enfocada i els grups focals s’estableix una certa continuïtat directament observable que ha estat reconeguda per investigadors del camp de la investigació de mercats. Benson & Benson, Inc. Apartat de correus 269 Princeton, Nova Jersei 08540 17 de juny de 1976 Professor Robert K. Merton Edifici Fayerweather Universitat de Columbia Nova York, N. Y., 10027 Benvolgut professor Merton, Al llarg dels anys hem tret un profit considerable del nostre exemplar de la segona edició de The Focussed Interview. A Manual... Com vostè, sense cap mena de dubte, sabrà, l’ús de l’entrevista enfocada en grup s’ha generalitzat en el camp de la investigació de mercats i està suscitant interès entre investigadors acadèmics i d’organitzacions sense ànim de lucre. Estranyament, s’ha escrit ben poc sobre aquest tema de manera sistemàtica i, gairebé sempre, quan s’ha escrit quelcom potser hauria estat preferible que no s’hagués fet. Hem instat altres investigadors a fer ús del manual, però invariablement ens han fet saber que era impossible localitzar-ne exemplars. En altres paraules, sembla ser que som els posseïdors d’un dels darrers exemplars coneguts del manual, i, comprensiblement, som molt reticents a deixar-lo en préstec. Ara estem començant a rebre peticions per fer-ne fotocòpies. El nostre exemplar del manual no té copyright i a la introducció s’indica que l’informe és de domini públic. Ens plauria reimprimir el manual i vendre’l a investigadors interessats per un preu que rondés entre els 10 i els 12 dòlars la còpia, despeses postals a part. Creiem que el més just és consultar-li-ho abans de fer-ho. Proposem oferir als autors uns drets d’autor del 15 %. El pagament es faria semestralment... Cordialment, Robert Bezilla Vicepresident executiu

Ara, en qualitat d’investigador qualitatiu experimentat, m’agradaria examinar la part d’aquest document que certifica la continuïtat existent entre la investigació acadèmica i la investigació de mercats. Fixeu-vos que comença referint-se al «nostre exemplar de... The Focussed Interview. A Manual». Això ens remet a la segona edició de la versió mecanografiada posada en circulació pel Gabinet d’Investigació Social Aplicada de la Universitat de Columbia en comptes de a l’edició impresa, publicada per The Free Press el 1956, que va tenir una difusió més àmplia. Això és el que infereixo de l’ortografia de la paraula focussed19 del títol, una ortografia que sempre vaig preferir i, per tant, vaig adoptar en les dues edicions mecanografiades del GISA però que The Free Press (i, prèviament, l’editor de l’American Journal of Sociology) em va obligar, injustificadament, a convertir en focused. Per tant, la paraula focussed amb doble essa és un senyal identificatiu de les primeres edicions. Fixeu-vos també que, l’any 1976, el vicepresident executiu de Benson & Benson

19. En l’edició impresa de The Free Press, el títol de l’obra és The Focused Interview (amb una sola essa a la paraula focused), mentre que en les dues edicions mecanografiades del GISA, el títol és The Focussed Interview (amb dues esses). [N. del t.]

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

informa que «l’ús de l’entrevista enfocada en grup20 s’ha generalitzat en el camp de la investigació de mercats i està suscitant interès entre investigadors acadèmics i d’organitzacions sense ànim de lucre». Si la seva impressió es correspon amb la realitat, indica —fet que m’alarma tant ara com segurament ho feia el 1976— que el patró de difusió que segueix l’ús de l’entrevista enfocada en grup comporta una divulgació que s’ha expandit fins al punt de generar un interès creixent en el món acadèmic en què tenia el seu origen. Per no seguir amb el comentari línia a línia, només voldria assenyalar la bondat de Robert Bezilla, aleshores a Benson & Benson, en proposar als autors el cobrament de drets d’autor per ser autoritzat a reimprimir el manual; i això, adoneu-vos-en, fins i tot quan ell (equivocadament) creia que el treball era de domini públic. Aquest és un indici de la continuïtat directa existent entre el món de la investigació acadèmica i el de la investigació de mercats. Hipotitzo que durant el transcurs de la travessia que condueix del Turó de Morningside fins a l’Avinguda Madison,21 l’entrevista enfocada ha patit un canvi d’orientació tan considerable que només estic en posició d’insinuar-ne l’essència: ha comportat la ràpida i esperada transformació de les noves hipòtesis plausibles en proves irrefutables. Però realment no estic qualificat per a parlar d’aquest aspecte, ja que gairebé no conec la recerca amb grups focals que s’està fent actualment. De totes maneres, vull apuntar l’observació següent aportada per Leo Bogart (1984, p. 82): En la dècada de 1970, una altra tècnica d’investigació qualitativa se situa ràpidament en primer pla: els denominats grups focals, que consisteixen en la reunió d’entre mitja a una dotzena de persones que entaulen discussió. (El terme grup focal22 és un barbarisme que es confon amb el nom que el sociòleg Robert K. Merton va donar a la tècnica no estructurada de l’entrevista enfocada —en què un entrevistador experimentat centra l’atenció de l’entrevistat en el tema estudiat, tot impedint les divagacions— i amb la tradicional tècnica sociològica de conversar en el si d’un grup de persones —amb característiques homogènies o que mantinguin determinades relacions entre elles— que, sota la supervisió d’un entrevistador, són recíprocament estimulades a parlar).23 El cost d’una entrevista en grup pot ser molt

20. En l’original: «focussed [n. b.: noti’s bé] group interview.» [N. del t.] 21. Tot al llarg del Turó de Morningside (Morningside Heights) s’estén la zona universitària i acadèmica de Nova York. S’estén irregularment del carrer 103 fins al 123 entre Morningside Park i Riverside Park, a la zona alta de l’est de Manhattan. Una de les institucions que comprèn és la Universitat de Columbia. Font: http://www.morningside-heights. net/today.htm (consulta: 7 agost 2008). Contràriament, l’avinguda Madison (Madison Avenue) és la zona comercial per excel·lència de Nova York, coneguda internacionalment perquè és un dels llocs del món on hi ha una afluència més elevada de botigues de luxe. Però l’avinguda Madison, i és aquest l’aspecte que destaca el text, també era (el 1976, període al qual Merton es refereix: actualment moltes agències han abandonat la zona) la principal zona de Nova York on s’establien les agències publicitàries i d’investigació en màrqueting. Per això, el terme avinguda Madison sovint és emprat d’una manera metonímica per a referir-se a publicitat, i aquest és l’ús que en fa l’autor en el text. Font: http://en.wikipedia.org/ wiki/Madison_Avenue (consulta: 7 agost 2008). [N. del t.] 22. En l’original anglès el «grup focal» es denomina focus group. Per això Leo Bogart afirma que el nom d’aquesta tècnica es confon amb el que prenia la tècnica en què va treballar Merton (focused group-interview). [N. del t.] 23. Paul F. Lazarsfeld i Frank Stanton foren els primers a combinar aquestes tècniques en el mètode de l’analitzador de continguts. Grups de persones premien certs botons que enregistraven les reaccions que els provocava allò que escoltaven en cada moment. Quan l’entrevistador analitzava l’enregistrament els preguntava què va causar la seva reacció. CBS encara empra aquesta tècnica per a testar els programes televisius. [Frank Stanton (1908-2006) fou el president de CBS Corporation de 1946 a 1971. Inicià la seva relació amb CBS després de doctorar-se en Psicologia per tal d’estudiar les reaccions de l’audiència davant diversos tipus d’estímuls visuals i auditius i investigar quines eren les millors maneres de transmetre informació. En aquestes recerques va disposar d’un dispositiu inventat per ell (l’analitzador de continguts) que enregistrava les reaccions dels oients de programes radiofònics. Buscant finançament per a l’invent, va presentar la idea a la CBS, que el 1935 el fitxa per al Departament d’Investigació d’Audiències. Hi va desenvolupar innovacions importants en la recerca sobre els mitjans de comunicació de massa i en la investigació d’audiències. Ja essent president de CBS va ser un dels grans impulsors de la TV (i un fervent promotor de la TV en color), que considerava un mitjà de comunicació al servei de l’interès públic. Sota el seu mandat, a CBS es va retransmetre el primer debat presidencial televisat, el 1960, entre Nixon i Kennedy. A part de la faceta com a investigador i president de la CBS, Stanton també es va dedicar a investigar pel seu compte gairebé sempre acompanyant

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

inferior al que es destina a una entrevista individual aprofundida, ja que entrevistar un grup de persones facilita la inclusió d’un nombre respectable d’entrevistats dins la mostra. L’aspecte més atractiu dels grups focals és que la seva dinàmica de funcionament pot ser directament observada per clients i creatius publicitaris ocults rere miralls de doble vista. Així es pot fer creure els planificadors de campanyes i els creatius publicitaris que accedeixen als secrets més íntims dels consumidors. Ells saben què pensen els consumidors sobre el producte, sobre la competència i sobre la publicitat, ja que ho han escoltat de primera mà. El problema a l’hora d’atorgar credibilitat a aquestes escenes rau en el fet que les persones que són captades i ficades dins d’aquests laboratoris no sempre constitueixen una veritable mostra representativa dels consumidors potencials. Una veritable claca de responedors professionals d’entrevistes està sempre disponible per a oferir els seus serveis, i els més cridaners poden dominar i fer decantar la discussió. Si bé és cert que l’emergència d’idees útils i estimulants pot ser propiciada tant per les entrevistes en grup com per les individuals, també ho és que és perillós donar una idea o una hipòtesi per bona sense que estigui subjecta a un procés de validació posterior mitjançant investigació quantitativa.

I ja n’hi ha prou d’observacions crítiques sobre les pràctiques de recerca actuals amb grups focals. Tornem per uns moments als arxius. Passejant per la part dels meus arxius que es remunta a fa una generació —tot rememorant, a propòsit d’aquesta expressió, allò que Ortega y Gasset, Karl Mannheim i Julián Marías varen dir sobre el desenvolupament dels processos socials i les dinàmiques generacionals— he trobat una carta, oblidada durant molt temps, adreçada a Jeremiah Kaplan, el fundador i president de The Free Press. En aquesta carta li explico quins canvis havia patit l’edició impresa de la versió mecanografiada de The Focussed Interview. [Sr. Jeremiah Kaplan The Free Press] 8 d’agost de 1955 Benvolgut Jerry, [...] La bona nova del moment és aquesta: m’he autoimposat, per a aquests plàcids dies de vacances, l’obligació d’escriure un determinat nombre de pàgines al dia de cara a enllestir la reescriptura de The Focused Interview. Ara que ja ha passat una setmana i encara tinc temps per endavant, et puc dir que estic del tot segur que la reescriptura estarà acabada quan torni de vacances. Tot i això, i com que la meva secretària serà fora la propera setmana, hi haurà un petit retard en el mecanografiat d’aquesta nova versió, però el manuscrit estarà totalment llest per a entrar a impremta a finals de mes [...]. Punt 1. El material que et lliuraré és la reescriptura de cap a peus de l’edició mecanografiada; s’han conservat escassament cinc frases per capítol. Malgrat tot, no és, en cap sentit, una nova edició; gairebé no s’hi ha afegit res en forma de nous materials (llevat d’alguns fragments sobre l’ús de la tècnica de l’entrevista enfocada aplicada a l’anàlisi dels diaris d’estudiants de medicina)24 i poc en forma de noves

Paul Felix Lazarsfeld. De 1958 a 1978 fou patró de la RAND Corporation i va presidir-ne el patronat durant sis anys. RAND Corporation és un think tank dedicat a afers de seguretat nacional que té molta influència a l’hora d’establir les polítiques governamentals als EUA. Font: http://www.columbia.edu/cu/lweb/digital/collections/nny/stantonf/introduction. html (consulta: 15 octubre 2009). RAND Corporation té els orígens durant la Segona Guerra Mundial i fou ideada per tres alts càrrecs civils i militars del Departament de Guerra dels EUA juntament amb el president i els dos enginyers en cap de l’empresa d’aeronàutica Douglas Aircraft Company (que fabrica i fabricava material de guerra, i que, el 1967, quan es va fusionar amb la McDonnell Aircraft Corporation va passar a anomenar-se McDonnell Douglas, per a denominar-se posteriorment, el 1997, Boeing Company, quan va passar a formar part d’aquesta empresa). Font: http://www. rand.org/about/history/ (consulta: 23 octubre 2009). (N. del t.)] 24. Es tracta d’un fragment (p. 178-179) incorporat al llibre The Focused Interview en què s’explica que, durant l’entrevista, l’entrevistador ha de relacionar-se amb l’entrevistat «sense implicar-s’hi emocionalment» [detached concern], tal com fa el metge amb els pacients. Aquest exemple està extret d’una recerca que en aquells moments estava portant

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

idees. Només he intentat eliminar les principals dificultats de comprensió que suscitava la redacció de les edicions anteriors i, en altres casos, millorar-ne la redacció, fent-la més clara, quan no més amena. Em sembla, doncs, que la nova publicació no hauria de ser concebuda com una nova edició, sinó com la tercera reimpressió (reescrita), de manera que no cal fer gaires aclariments. Espero que hi estiguis d’acord. (Explicaré les característiques de la reescriptura en el pròleg.) Punt 2. Com ja saps, aquest és un llibre breu —rondarà les 230 pàgines manuscrites (incloent-hi les pàgines amb interlineat simple que contenen l’índex analític de continguts que s’ha revelat tan útil en les «edicions mecanografiades» del Gabinet). No m’agradaria que el llibre fos molt car: hi ha text exclusivament, sense taules o gràfics, i hauria de ser fàcil de compaginar de cara a ser posteriorment imprès. Alhora, espero que Sid pugui maquetar-lo de manera que el text no resulti massa atapeït. Em podries dir alguna cosa sobre el preu i el disseny del llibre? Teu, Bob

Com es pot palesar, a mitjan anys cinquanta l’essència i els procediments bàsics que, acompanyats de la seva fonamentació teòrica, constituïen la tècnica de l’entrevista enfocada havien estat establerts. I, en efecte, no foren perfeccionats en major grau pel Gabinet. Així fou com aquesta versió del manual, reescrita amb interlineat simple, va esdevenir la versió que es va poder difondre i, de fet, es va difondre en diversos sectors de recerca; especialment, sembla ser, en el sector de la investigació de mercats. La trajectòria particular que va seguir la difusió de l’entrevista enfocada fins a arribar al sector de la investigació de mercats no fou buscada ni tampoc, com he recordat, esperada. Pel que fa a mi, concebia l’entrevista enfocada com una tècnica d’investigació genèrica que podia i havia de ser aplicada en tots aquells àmbits en què tenen lloc les vivències i els comportaments humans que no havia de limitar-se a les aplicacions que fossin de l’interès de la investigació de mercats. Pel que fa a les vies de difusió que realment va seguir l’entrevista enfocada, no es féu cap mena d’estudi de cas. Potser un estudi emprant el recurs, avui disponible, de l’anàlisi de citacions, juntament amb l’ús de tècniques d’interrogació com el qüestionari o l’entrevista, efectuades a mostres representatives de diferents poblacions d’investigadors socials, proporcionaria certa comprensió sobre l’amplitud i els camins que va seguir la difusió d’aquesta modesta, característica i fàcilment identificable innovació; mostraria els diversos canvis que va patir, i permetria entendre quins foren els determinants de diversa índole que incidiren sobre aquests canvis durant el transcurs de la seva difusió d’un sector de recerca a un altre. La necessitat d’emprendre l’estudi de la difusió d’aquesta tècnica no només justifica la seva importància per a la recerca, sinó també el fet que sembla tenir aquelles característiques que en fan un punt estratègic de recerca25 per a la investigació de la difusió d’innovacions intel·lectuals —un tema d’interès arrelat al Gabinet d’Investigació Social Aplicada de la Universitat de Columbia en aquells anys seixanta, com alguns deuen recordar arran de l’estudi inaugural de James Coleman, Elihu Katz, i Herbert Menzel (1966). Posteriorment, aquest interès fou brillantment renovat des dels Turons de Morningside per Ronald S. Burt (1987) arran de la reanàlisi de les dades que Coleman-Katz-Menzel empraren en el seu estudi. I ja n’hi ha prou d’excursions vers l’estudi sistemàtic i rigorós de la difusió de les innovacions. Aquí només puc remetre’m als arxius que, un cop més, proporcionen les proves pertinents que l’ús de l’entrevista enfocada no va limitar-se a l’acadèmia o a la investigació de mercats sinó que, com a mínim en una ocasió, va introduir-se en l’àmbit religiós:

a terme el GISA i en què s’emprà la tècnica de l’entrevista enfocada. La recerca fou publicada sota el títol The Studentphysician: Introductory studies in the sociology of medical education (1957), editat per Robert K. Merton, George Reader i Patricia Kendall, Cambridge (Massachusetts), Harvard University Press. [N. del t.] 25. El concepte de punt estratègic de recerca és aclarit a Merton (1987a).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

100

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

Departament d’Educació Església Metodista Unida [The United Methodist Church] Divisió de Parròquies [Division of the Local Church] 18 de setembre de 1969 Doctor Robert K. Merton Departament de Sociologia Universitat de Columbia Nova York, Nova York 10027 Benvolgut Dr. Merton, Estem duent a terme un estudi important sobre la situació de l’ensenyament de la catequesi a l’Església Metodista Unida i voldríem emprar la tècnica de l’entrevista enfocada que vostè va descriure en el llibre del mateix títol. Estem tenint dificultats per a localitzar més exemplars del llibre i ens preguntem si ens podria adreçar a algun proveïdor que pogués proporcionar-nos-en còpies per a emprar en les sessions de preparació dels entrevistadors. Fins ara els únics exemplars que hem estat capaços de trobar eren els que hi havia en algunes biblioteques. El seu ajut en aquest assumpte serà molt apreciat. Cordialment, Warren J. Hartman

I, seguidament, més proves documentals sobre la continuïtat que s’estableix entre l’entrevista enfocada i el grup focal com a formes d’interrogació sociopsicològica. Em dirigeixo al passat més recent per localitzar alguns indicadors qualitatius d’aquesta continuïtat. El 1976, tot just trenta anys després de la meva primera publicació amb Pat Kendall de l’entrevista enfocada, la introducció a un llibre titulat Qualitative Research in Marketing de Danny Bellenger, Kenneth Bernhardt i Jack Goldstrucker (editat per l’Associació Americana de Màrqueting) pràcticament s’inicia dient que «Merton, Fiske, i Kendall caracteritzen el grup focal a partir d’aquests criteris» per, a continuació, esmentar el paràgraf «Característiques de l’entrevista enfocada» que inaugura el nostre llibre. Aquest és un exemple de diagnòstic en què conviuen l’entrevista enfocada i el grup focal, almenys des del punt de vista terminològic. Nosaltres mai empràrem la denominació grup focal —almenys, que jo recordi— però, pel que sembla, aquests autors d’obres d’investigació de mercats consideren que el grup focal té l’origen de manera tan absoluta en l’entrevista enfocada que ens atribueixen els criteris a partir dels quals es defineix el grup focal. Certament, a la nostra obra vam analitzar reiteradament els avantatges i inconvenients d’emprar l’entrevista enfocada en grup en comptes de tractar agregadament els materials que s’obtenen de la realització d’entrevistes individuals, i aquest hauria de ser un tema central en el debat continuïtat-canvi entre l’entrevista enfocada en grup i el grup focal. El reconeixement de la importància d’aquest tema es troba en un article molt recent publicat a la revista Information Technology and Libraries de desembre de 1983. Amb ocasió de la presentació d’un projecte de recerca sobre usuaris de biblioteques i catàlegs d’accés públic en línia (OPAC, en la denominació original: on-line public access catalogs), es refereix a les «entrevistes enfocades en grup» i arriba a afirmar-se que (p. 381) «la descripció detallada del mètode i de la forma d’anàlisi característics de l’entrevista enfocada en grup es troben al manual de Merton, Fiske i Kendall sobre aquest mètode». Anteriorment m’he aventurat a afirmar que entre l’entrevista enfocada i el grup focal s’estableix una relació de «continuïtat de corrents de pensament» més que no pas una relació de «continuïtat històrica explícitament reconeguda». La distinció entre aquestes dues fonts de continuïtat des de sempre m’ha semblat bàsica a l’hora d’intentar comprendre els patrons que segueix la transmissió del coneixement al llarg de la història. Això és així ja que, a mesura que passa el temps, les idees que són incorporades i emprades o desenvolupades van formant part de l’estoc de coneixements explícits

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

101

i tàcits disponible, de tal manera que els seus orígens i, consegüentment, les filiacions intel·lectuals respectives es perden progressivament de vista. He identificat aquest fenomen propi de la transmissió del coneixement amb la denominació incorporació [d’una idea] per omissió [de tot senyal de les fonts originals] (IPO)»:26 «L’omissió de tot senyal que permeti identificar la font de la qual procedeix una idea, un mètode, o un descobriment, que són incorporats al repertori de coneixements certificats disponibles».27 En un primer moment, la font de la qual procedeix una idea o un mètode concrets és coneguda i identificada per aquells que en fan ús. Però en un moment donat, els usuaris-transmissors d’aquests coneixements que estan tan profundament familiaritzats amb els seus orígens, donen per descomptat que els lectors també coneixen les fonts de les quals procedeixen els coneixements que empren als seus escrits. I, així, opten per no insultar la pressuposada erudició dels lectors o per no pecar de dir obvietats, i deixen d’esmentar la font original. I des d’aquell moment, sense cap mala intenció, molts de nosaltres tendim a atribuir la paternitat d’una idea important, d’un mètode o d’una formulació a l’autor que ens la presenta, és a dir, al transmissor de la idea que, amb la mateixa bona intenció, acaba ben sovint per ser identificat amb el seu creador. D’aquesta manera és com, durant la successiva transmissió del coneixement, l’ús reiterat d’una font pot conduir a l’omissió de totes les fonts anteriors llevat de la «font» més immediata, i s’origina el fenomen que he descrit a On the Shoulders of Giants (Merton, 1965, p. 218-219 i següents) denominat anatopisme històric (o síndrome anatòpic o palimpsèstic)28 en què la font original és omesa i substituïda per la font que transmet al receptor el coneixement provinent de la font original. Sense haver efectuat la preceptiva recerca no puc aventurar-me a dir en quina mesura la discontinuïtat que sembla percebre’s entre l’entrevista enfocada i la seva versió modificada, el grup focal, és, en realitat, un altre exemple del fenomen de la incorporació per omissió (IPO). Tot i això, pot inferir-se que aquest fenomen (IPO) s’ha donat en algun grau a partir de la lectura d’un article de dos professors de sociologia de la Universitat de Califòrnia-Riverside, David L. Morgan i Margaret Spanish (1984), que descriuen els «grups focals» com una «tècnica de recerca relativament innovadora» (p. 253). És a dir, si l’entrevista enfocada ha estat sotmesa en un moment determinat, i en el camp sociològic que la va veure néixer, al fenomen de la incorporació per omissió, hom es veu portat a fer hipòtesis (a fortiori) que el més probable és que això mateix hagi succeït en els altres camps en què aquesta tècnica s’ha difós.29

26. He preferit traduir la idea a què es refereix Merton amb aquestes paraules obviant la traducció que se’n va fer en castellà. Aquesta idea, a què l’autor es refereix en l’original anglès amb les paraules obliteration by incorporation (OBI), apareix traduïda en l’edició castellana de Teoría y estructura sociales, p. 730n com a (fórmula llarga) borramiento de la fuente de ideas o descubrimientos por su incorporación en el conocimiento actualmente aceptado o com a (fórmula curta) borramiento de la fuente. Es tracta, en els dos casos, de traduccions massa literals (de l’anglès) que difícilment empraria un catalanoparlant o un castellanoparlant a l’hora de transmetre aquestes idees. [N. del t.] 27. El fenomen de la IPO s’assenyala a Merton (1968) i a d’altres escrits a partir d’aquell moment. L’explicació sintètica del fenomen que apareix citada està extreta de Merton (1979); vegeu també Garfield (1977). 28. He preferit conservar la traducció que d’aquests conceptes va fer Enrique Murillo a l’edició en castellà de l’obra que esmenta Merton (A hombros de gigantes: Postdata shandiana (1990), Barcelona, Península (col·lecció «Historia, Ciencia, Sociedad», núm. 218), p. 214-215), ja que és molt informativa. En aquest sentit, el concepte d’anatopisme es refereix a ‘desordre’ o a ‘posar una cosa lluny del seu lloc adequat, a una disposició errònia’. Un palimpsest és un «manuscrit en què un text posterior apareix escrit al damunt d’un text anterior que ha estat esborrat» (p. 214n). [N. del t.] 29. En un moment del text, Merton assenyala que «el patró de difusió que segueix l’ús de l’entrevista enfocada en grup comporta una divulgació que s’ha expandit fins al punt de generar un interès creixent en el món acadèmic on tenia l’origen». Aquest és el resultat final de totes les proves que aporta al llarg del text. A continuació, introdueix un nou element conceptual per tal de completar l’anàlisi: el fenomen de la incorporació per omissió. Per a interpretar el fragment a què remet aquesta nota cal tenir en compte aquests dos elements; és a dir, com que el patró de difusió de l’entrevista enfocada va del camp acadèmic (origen) al camp de la investigació de mercats (destinació), que en potencia la difusió, i l’amplifica, fins a divulgar-se —sota la forma que adopta l’entrevista enfocada en el camp de la investigació de mercats (hipòtesi de la incorporació per omissió: «l’entrevista enfocada» es converteix en «grup focal» i s’esborra qualsevol rastre de continuïtat entre aquests dos mètodes)— i retornar al camp acadèmic que la va veure néixer, és molt possible que aquest procés també s’hagi donat en altres àmbits. [N. del t.]

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

102

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

I per acabar, unes darreres paraules, provinents novament del camp de la investigació de mercats, però que, amb gran satisfacció per part meva, reconeixen que l’entrevista enfocada no és un reducte de la investigació de mercats. És més, sota la llum de l’ús que han assenyalat institucions religioses i una altra mena d’organitzacions benèfiques, caldria qualificar-la, fins i tot, d’ecumènica. Però potser sigui més eloqüent la lectura d’una recensió de The Focused Interview, que va aparèixer al número d’octubre de 1956 de The Journal of Marketing. Comprensiblement, la recensió està dirigida als lectors més probables del llibre, i assenyala que l’obra «té un valor especial per a l’estudiant i per a l’investigador en màrqueting». Prou bé; més proves qualitatives de la difusió (de la tècnica) de l’acadèmia cap al sector de la investigació de mercats. Però una altra prova, que dóna fe que l’entrevista enfocada fou originalment creada per a ser una eina genèrica no exclusiva de certs camps d’investigació, és la conclusió que formula la recensió quan afirma que «Aquest manual haurien de llegir-lo tots aquells que vulguin comprendre els problemes relacionats amb la investigació motivacional o subjectiva sigui quin sigui el seu camp d’investigació». Justa la fusta. D’utilitat per a la investigació en màrqueting, de ben segur, però no només per a aquesta. Més aviat, es tracta d’un conjunt de procediments per a la recol·lecció i l’anàlisi de dades qualitatives que pot ajudar-nos a obtenir una comprensió sociopsicològica més notable de qualsevol esfera d’experiència humana. Robert K. Merton

Agraïments Voldria agrair molt especialment a Harriet Zuckerman tant l’interès i l’entusiasme que ha mostrat al voltant d’aquesta iniciativa com envers la totalitat del projecte de què forma part aquesta traducció.

Referències bibliogràfiques Beniger, James R. (1987). «Personalization of mass media and the growth of pseudo-community». Communication Research, núm. 14, p. 352-371. Bogart, Leo (1984 [1967]). Strategy in Advertising. 2a ed. Chicago: Crain Books. [Hi ha hagut una edició en castellà: Estrategia publicitaria (1972). Barcelona: Ediciones Deusto] Burt, Ronald S. (1987). «Social contagion and innovation: Cohesion versus structural equivalence». American Journal of Sociology, núm. 92, p. 1287-1335. Cohen, Harry (1975). «Pseudo-Gemeinschaft: A problem of modern society». Western Sociological Review, núm. 5, p. 35-46. Coleman, James S. (1980). «Paul F. Lazarsfeld: The substance and style of his work». A: Merton, Robert K.; White Riley, Matilda (ed.). Sociological traditions from generation to generation: Glimpses of the American experience. Norwood, N. J.: Ablex Publishing Corp, p. 153-174. Coleman, James S.; Katz, Elihu; Menzel, Herbert (1966). Medical innovation: A diffusion study. Indianapolis: Bobbs-Merrill. Garfield, Eugene. (1977). «The “obliteration phenomenon” in science—and the advantage of being obliterated!». A: Garfield, Eugene. Essays of an information Scientist. Vol. 2. Filadèlfia: ISI Press, p. 396-398. Hunt, Morton (1961). «“How does it come to be so?”: A profile of Robert K. Merton». The New Yorker, núm. 28 (gener). Lazarsfeld, Paul F. (1975). «Working with Merton». A: Coser, Lewis A. (ed.). The Idea of Social Structure. Nova York: Harcourt Brace Jovanovich, p. 36-66. Lellio, Anna de (1985). «Intervista a Robert K. Merton: Le aspettative di durata». Rassegna Italiana di Sociologia, núm. 26, p. 3-26. Merton, Robert K. (1968). Social Theory and Social Structure. Nova York: Free Press. — (1975). «On the origins of the term: pseudo-Gemeinschaft». Western Sociological Review, núm. 6, p. 83.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

Introducció a la segona edició de The Focused Interview de Robert K. Merton Xavier Gimeno Torrent

103

Merton, Robert K. (1979). Presentació de l’obra d’Eugene Garfield Citation indexing: Its theory and application in science, technology, and humanities. Nova York: John Wiley. — (1985 [1965]). On the shoulders of giants. Nova York: Harcourt Brace Jovanovich. [Hi ha una traducció al castellà: A hombros de gigantes: Postdata shandiana (1990). Barcelona: Península. (Historia, Ciencia, Sociedad; 218)] — (1987a). «Three fragments from a sociologist’s notebook: Establishing the phenomenon, specified ignorance, and strategic research materials». Annual Review of Sociology, núm. 13, p. 1-28. — (1987b). «The focussed interview and focus groups: Continuities and discontinuities». Public Opinion Quarterly, núm. 51, p. 550-566. Merton, Robert K.; Barber, Elinor (1958). «The travels and adventures of serendipity: A study in historical semantics and the sociology of science». [Manuscrit] Merton, Robert K.; Fiske, Marjorie; Curtis, Alberta (1971 [1946]). Mass persuasion. Nova York: Harper and Bros. Reimpressió, Westport, Connecticut: Greenwood Press. [L’any 2004 l’editorial Howard Fertig de Nova York va publicar-ne una nova edició amb un pròleg de Peter Simonson en què es contextualitza l’obra tant des del punt de vista de la investigació en mitjans de comunicació de massa com des del punt de vista del que va significar per a la trajectòria investigadora del mateix Merton] Merton, Robert K.; Fiske, Marjorie; Kendall, Patricia L. (1990 [1956]). The Focused Interview. Nova York: Free Press. Merton, Robert K.; Kendall, Patricia L. (1946). «The focused interview». American Journal of Sociology, núm. 51, p. 541-557. Morgan, David L.; Spanish, Margaret T. (1984). «Focus groups: A new tool for qualitative research». Qualitative Sociology, núm. 7, p. 253-270. Sills, Davil L. (1987). «Paul F. Lazarsfeld, 1901-1976: A biographical memoir». National Academy of Sciences, Biographical Memoirs. Washington: The National Academy Press, p. 251-282. Zuckerman, Harriet (1972). «Interviewing an ultra-elite». Public Opinion Quarterly, núm. 36, p. 159-175. — (1977). Scientific elite: Nobel Laureates in The United States. Nova York: Free Press.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 89-103

associació catalana de sociologia

Crítica de llibres Sempere, Joaquim (2008). Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. Barcelona: Crítica. 264 p. Anna Alabart. Grup de Recerca Territori, Població i Ciutadania. Departament de Teoria Sociològica. Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 690, 08034 Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 934 021 803. Fax: 00 - 34 - 934 021 894. A/e: alabart@ub.edu. La crisi econòmica actual està tenint la virtut de posar en entredit plantejaments i pràctiques indiscutits durant els darrers 35 anys. S’està comprovant que «el capitalisme no és aquell sistema tan eficient i triomfant que ens venien».1 Així, des de l’economia, s’està trencant el mite del mercat lliure, el del productivisme i del consumisme; es discuteix la idea del creixement sense límits i l’interès de la col·lectivitat es contraposa a l’individualisme exacerbat. El pensament crític, novament esperonat, incita a la reflexió i torna a posar en primer terme l’exigència d’una societat més igualitària, en la qual la feina esdevingui un mitjà per a cobrir les necessitats de les persones, i que deixi de ser un element d’enriquiment d’uns pocs, i en què la distribució de la riquesa respongui a criteris d’equitat. S’està assistint a una dinàmica creixent de mobilitzacions, de reclam de justícia.2 En aquest context, l’obra de Joaquim Sempere constitueix un referent inapreciable, en plantejar, a partir de la teoria de les necessitats, nous paradigmes capaços de sustentar i fomentar noves pràctiques dirigides a la consecució d’un món més just, igualitari i humà en el qual el respecte a la natura s’imposi. L’interès de Joaquim Sempere pel tema de les necessitats ve de lluny. També la seva preocupació per les qüestions mediambientals. La seva tesi doctoral tractava d’ambdues. La va iniciar l’any 1985, de la mà de Manuel Sacristán,3 i la va defensar el 1991. L’enfocament de la recerca era del tot nou. Com ell mateix diu, «és una tesi de maduresa». A l’obra va abocar tot —o bona part— del que havia anat recollint, acumulant, durant anys. La tesi li va permetre lligar les idees que havia anat gestant al llarg de la seva vida. Donarà lloc a la publicació que porta el títol de L’explosió de les necessitats, publicada per Edicions 62 l’any 1992, al final de la qual escriu: L’obstacle a una reorganització racional de les necessitats no és només econòmic, sinó global i civilitzador. Es tracta de substituir els paradigmes dominants —productivisme i individualisme possessiu— per uns altres paradigmes: un metabolisme sostenible entre humanitat i natura i una cultura de l’equilibri i la mesura que recuperi la dimensió essencialment col·lectiva de la vida humana. El repte és important: ens hi juguem la supervivència de l’espècie humana, com a mínim, la vida humana civilitzada.

Responent a la importància que per ell té la necessitat d’una reorganització de les necessitats, Quim Sempere decideix continuar treballant sobre el tema i disset anys més tard, el 2008, publica el llibre Mejor con menos. Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. El text, com s’explica en la pàgina 9 sota l’epígraf d’«Aviso al lector», havia de constituir l’edició revisada de L’explosió de les necessitats en versió castellana. Però l’esforç fet l’ha convertit en una nova

1. Joaquim Sempere, entrevista feta per Rebeca Fernández per a Público.es, Madrid, 22 de febrer de 2009. 2. Mentre s’estava preparant aquest article, han tingut lloc les revolucions pacífiques de Tunísia i Egipte, a les quals estan adherint-se cada cop més pobles. 3. En el llibre coordinat per Salvador Giner (2003), Teoría sociológica moderna, Barcelona, Ariel, p. 139, Joaquim Sempere escriu: «Sacristán formuló la doble crisis del comunismo y el capitalismo como “crisis de civilización” ligada al industrialismo, en coincidencia con el diagnóstico ecologista. Junto con el pensador Wolfgang Harich (cuya obra ¿Comunismo sin crecimiento? dio a conocer en España) fue uno de los primeros marxistas que se tomaron en serio la crisis ecológica. La tarea que se propuso en sus últimos años fue intentar una síntesis teórica de marxismo, ecologismo y feminismo, como se expone en el primer número de la revista Mientras tanto que él fundó en 1979 con su esposa Julia Adinolfi y otros colaboradores».

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 105-107 ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

106

Crítica de llibres Anna Alabart

aportació, més acurada i innovadora que, tot i mantenir-ne la continuïtat, ha ampliat i perfeccionat la teoria de les necessitats, ha introduït noves idees, com les que es deriven de les aportacions, La teoria de les necessitats humanes (1994) de Doyal i Goug, i de l’obra de Manfred Max-Neef, Desarrollo a escala humana (1992), que han formulat teories normatives establint quines són les necessitats essencials per a obtenir el benestar, la vida bona. «A més», continua l’«Aviso al lector», «conté elements completament nous relacionats amb el consum de masses i la crisi ecològica». I, a continuació, ofereix la llista d’apartats que reprodueixen capítols del llibre L’explosió de les necessitats. Aquí centraré el comentari sobre dues de les idees especialment suggerents, de les moltes que el llibre conté: la primera es refereix a la necessitat com a potencial; la segona té a veure amb el canvi en el sistema de necessitats: «Mejor con menos», que el llibre apunta com a camí per a arribar a construir un món més just i més d’acord amb el metabolisme socionatural.

La necessitat com a potencial L’explosió de les necessitats correspon, com el mateix Sempere explicitarà posteriorment,4 a la voluntat de respondre a la pregunta: «necessitem tot el que tenim?» Lligada amb aquesta, altres qüestions derivades, com: Què és necessari? Què és superflu? Tots tenim les mateixes necessitats? Solament necessitem béns materials? Per acurar les respostes estableix una diferenciació entre tres tipus de necessitats: necessitats físiques o metabòliques (menjar, dormir, respirar...), necessitats psicosocials (seguretat, reconeixement, autoestima, confiança) i necessitats instrumentals (mitjans que requerim per a satisfer les necessitats fisiològiques i psicosocials). Les corresponents als dos primers grups es poden considerar, d’una manera genèrica, universals; les necessitats instrumentals depenen del desenvolupament cultural i tècnic de les societats. Totes elles se’ns imposen amb diversos graus d’intensitat i forma. Es configuren així diferents els sistemes de necessitats, necessitats pròpies «de cada època, lloc i grup social del que es tracti». Ara bé, hi ha un cert tipus de necessitat, com la llibertat, la participació, la justícia, l’equitat, etc. que no tothom sent com a pròpies. Joaquim Sempere es pregunta: són universals aquestes necessitats superiors? La resposta és que hi ha persones que «poden no ser infelices ni experimenten cap malestar tot i estar-ne mancades, perquè no s’ho plantegen». «Però n’hi ha d’altres», continua, «que són capaces de desenvolupar aspiracions a una vida més plena i solidària, i sentir per aquests objectius una autèntica necessitat» (p. 123). El més interessant és que aquest tipus de necessitats-aspiració poden, a més, ser considerades com a necessitat de potencial. Si no es poden satisfer, l’individu, o bé renuncia i s’adapta, o bé lluita per aconseguir fer realitat aquesta aspiració. Quan això últim succeeix, quan les persones lluiten, per exemple, per aconseguir la llibertat o la justícia, estem davant d’un potencial rebel, d’un potencial de transformació per a aconseguir l’aspiració-necessitat absent.

Canvi en el sistema de necessitats: «Mejor con menos» En el capítol 5 del llibre, dedicat a les necessitats instrumentals i el metabolisme socionatural, introdueix quatre idees que resulten clau: La primera és la del sistema tecnicosocial, entès com a conjunt de recursos naturals, socials i tècnics dels quals tots depenem, ja que és clar que la satisfacció de les nostres necessitats, des de l’alimentació fins a la seguretat, ja no depenen —si és que alguna vegada ha estat així— del treball directe de cada persona, sinó de milers d’accions individuals interconnectades. Aquest sistema tecnicosocial varia molt en el temps i en l’espai.

4. Joaquim Sempere (2009), La Vanguardia (2 juliol).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 105-107

Crítica de llibres Anna Alabart

107

La segona idea es refereix al metabolisme socionatural entès com «el conjunt de relacions i d’interaccions entre els éssers humans i el mitjà natural del qual obtenen els recursos i on tornen els residus», un procés que solament en els darrers anys ha adquirit importància i que evidentment és susceptible de modificacions importants. La tercera idea té a veure amb els satisfactors de necessitats entenent-los com «el conjunt d’objectes, activitats i relacions que satisfan les nostres necessitats». Cada necessitat es pot satisfer a partir de satisfactors diferents i, per tant, també sobre aquest aspecte es podrà actuar. Finalment, la quarta té a veure amb la petjada ecològica i la possibilitat de mesurar-la i, en conseqüència, de poder actuar per a minimitzar-la. Però com ho podem fer? La resposta es nodreix de les aportacions que al llarg del llibre s’han anat fent, però especialment, com es recull en la pàgina 228, actuant sobre 1) els sistemes de necessitats, mantenint-ne algunes, eliminant-ne o substituint-ne d’altres i 2) sobretot, actuant amb relació als satisfactors. Ara bé, com escriu el mateix Joaquim Sempere, els canvis que cal fer constitueixen un «aspecte prou central i decisiu de la vida de les societats perquè sigui el resultat de deliberacions i decisions col· lectives i polítiques, i no privades. Però per això cal recuperar per a la ciutadania el poder de decisió sobre un bé públic tan essencial com la determinació del metabolisme social. Es tracta de convertir el consumidor en consumidor-ciutadà». Per acabar sols un comentari sobre la metodologia seguida per Quim Sempere i que aplica a la majoria dels seus escrits: un plantejament de la qüestió, sovint recollit en el mateix títol; antecedents teòrics; exposició clara dels problemes i de les solucions. Després, evoca casos reals en què s’han aplicat aquelles solucions encara que sigui parcialment, i utilitza aquests exemples com a demostració que un altre món és possible o per dir-ho en les seves paraules: La tesi defensada en aquest llibre és que els sistemes de necessitats són construccions historicosocials que varien d’una societat a l’altra i d’una època a l’altra. La història mostra nombrosos casos de transformacions en els sistemes de necessitats. Per què no hauria de ser possible una d’aquestes transformacions en un futur més o menys immediat? (p. 228)

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 105-107

associació catalana de sociologia

Crítica de llibres Giner, Salvador. El futur del capitalisme. Barcelona: Edicions 62: Península, 2011. 168 p. Teresa Montagut. Departament de Teoria Sociològica. Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 690, 08034 Barcelona, Espanya. Tel.: 00 - 34 - 934 039 856. Fax: 00 - 34 - 934 021 894. A/e: montagut@ub.edu. No podem predir el futur, però sí que podem analitzar cap a on ens estem encaminant si no es varien els comportaments i dinàmiques que condueixen el nostre sistema en una direcció determinada. Aquesta és l’aportació del llibre d’en Salvador Giner publicat recentment, El futur del capitalisme. Llibre en què repassa les teories, des de les clàssiques fins a les més recents, que faciliten la comprensió de la transformació històrica del capitalisme i que permeten plantejar el context de la crisi actual. El rigor de la seva anàlisi condueix a pensar que no hi ha alternativa. Més enllà que ens agradi o no, que el trobem injust o el menyspreem, ara per ara, sembla que el capitalisme pot tenir corda per a estona, només s’ha d’adaptar. És el que ha passat en diferents moments del seu desenvolupament. No és el mateix el capitalisme del segle xix que el del segle xx i, ben segur, no serà igual el que sorgeixi d’aquesta crisi de començament del segle xxi. El canvi més significatiu el va produir la intervenció de l’estat. Precisament per a mantenir el sistema que es basa en el laissez-faire, en la no intervenció, va ser necessari un ordre polític que conduís aquest mercat lliure. (Ja Polanyi va analitzar i explicar com, fins i tot en els inicis del capitalisme, perquè es desenvolupés el lliure mercat, es va necessitar la intervenció del govern.) La segona etapa de la qual ens parla Giner —inici que m’atreviria a situar deu anys després del que ell esmenta—, caracteritzada per la intervenció de l’estat, va donar peu al que ara denominen estats del benestar o estats protectors. Els estats del benestar van domesticar les economies nacionals. Els governs tenien capacitat per a dur a terme polítiques redistributives internes, mentre que el pacte entre el capital i el treball permetia garantir l’ocupació i el consum. I aquesta manera de gestionar el capitalisme va començar a trontollar a partir de la crisi econòmica de 1973 promoguda per la pujada dels preus del petroli. Cap a finals del segle passat —en part a causa de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies— el capitalisme s’ha tornat a dislocar, actuant a escala transnacional i dificultant el govern de les economies nacionals, i no hi ha cap ordre mundial capaç de redreçar-lo. El capitalisme financer no és el mateix que el capitalisme productiu. En aquest sentit, sí que es pot parlar d’una nova economia. Una economia basada en l’especulació i no en la producció. El capitalisme és la reinversió dels guanys per a obtenir més beneficis, però aquests beneficis poden ser generats pel capitalisme productiu, és a dir, basats en la producció de béns i serveis que han de ser consumits (i, per tant, es requereix capacitat de consum generalitzada en la població) o pel capitalisme financer, especulant i jugant amb els diners, en definitiva, allunyant-se de la societat. I aquesta és la fase que estem travessant. Ara bé, les societats són dinàmiques, estan en evolució contínua. La «mudança social» (expressió que Giner fa servir molt sovint i que ha estat ben estudiada pels sociòlegs), comporta que no només el capitalisme de finals del segle xx sigui diferent sinó que també ho és la mateixa societat. I aquí entra la seva crida a una societat decent. Una societat decent basada en una austeritat compartida, igualitària, que permeti les diferències culturals i personals tot respectant i premiant el mèrit. Giner ens parla, entre d’altres, de la necessitat d’una economia solidària, d’un laïcisme que fomenti la ciència i el debat públic, de la necessitat d’una educació que promogui la raó. Valors cívics que s’han anat allunyant de la ciutadania i que són tan necessaris de recuperar tant individualment com col·lectivament. Sovint es confonen els conceptes de governamental i públic (i en determinats contextos fins i tot s’intercanvien). Però, públic significa també comú, de tothom, i no necessàriament governamental. Des dels clàssics grecs, el ciutadà amb esperit públic o esperit cívic és aquell que es preocupa de tota la comunitat. Un ciutadà que, a més de drets assumeix unes responsabilitats, i això, en tots els àmbits de les relacions socials, també en les econòmiques.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 109-110 ISSN (ed. electrònica): 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

110

Crítica de llibres Teresa Montagut

I en aquest sentit, aquesta austeritat igualitària com a principi moral de convivència que predica no avalaria les retallades de les polítiques socials que alguns governs estan programant avui, sinó més aviat exigeixen l’eliminació de l’opulència innecessària i del malbaratament. El gir ètic, social i liberal per a transformar el capitalisme que ens proposa Salvador Giner ha de permetre les polítiques redistributives necessàries per a capacitar la ciutadania per a exercir els seus drets i complir els seus deures. Comparteixo els seus desitjos que el «capitalisme dependrà del fet que sigui compatible amb un increment de la llibertat de la ciutadania en el marc d’una tendència a la igualtat de les condicions de partida» però, alhora, no crec que sigui gaire fàcil. Ens caldrien governs forts que poguessin recuperar la política amb majúscules. La política de cara als ciutadans, capaç de posar el mercat al seu servei i no a la inversa i capaç de posar ordre al sistema financer. No oblidem que la crisi ha nascut de la manca d’una governabilitat global que ha repercutit també en els governs nacionals. El capitalisme és més que un sistema econòmic. L’economia està incrustada —forma part— de les relacions socials. És, per tant, una relació social i, en aquest sentit, el llibre de Giner mostra les responsabilitats que tots i cadascú de nosaltres tenim vers el bon govern de les societats. Les forces del mercat no les coneixem, però sí que sabem com operen aquells que concentren el gran poder i que impossibiliten que la gent pugui actuar en aquest mercat. Si la civilització capitalista, amb totes les seves servituds, conté la llavor de llibertat, com diu Salvador Giner, aleshores, més que mai, avui és necessari assumir i practicar les responsabilitats ciutadanes de cara al futur de la humanitat.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 27 (desembre 2011), p. 109-110