01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
Pรกgina 2
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
FUNDACIÓ BERNAT METGE ESCRIPTORS GRECS TEXT I TRADUCCIÓ
PSEUDO-APOL·LODOR
BIBLIOTECA, I
BARCELONA
Página 3
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes Primera edició: octubre del 2010 © de la introducció, la revisió del text grec, la traducció i les notes, Francesc J. Cuartero i Iborra, 2010 © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2010 © Institut Cambó, 2010 Reservats tots els drets ISBN 978-84-9859-153-8 (Volum I) Tela ISBN 978-84-9859-151-4 (Obra completa) DIPÒSIT LEGAL:
B. 39.543-2010
www.institutcambo.org
Página 4
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
PSEUDO-APOL·LODOR
BIBLIOTECA VOL.
I
[LLIBRE PRIMER]
INTRODUCCIÓ, TEXT REVISAT, TRADUCCIÓ I NOTES DE
FRANCESC J. CUARTERO I IBORRA PROFESSOR A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE 2010
10:54
Página 5
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
Aquest volum ha estat sotmès a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.
Página 6
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
Per a Àlex, presència grata i perenne
Página 7
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
14/10/10
08:16
Pรกgina 8
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
14/10/10
08:16
INTRODUCCIÓ LA MITOGRAFIA GREGA
Sota l’epígraf mitografia hom aplega un conjunt d’escrits en prosa que transmeten reculls sistemàtics de narracions mítiques, seguint criteris diferents i amb finalitat principalment informativa o erudita, datables en els darrers temps de l’hellenisme i en els primers segles de l’edat imperial. A diferència dels logògrafs del segle V aC, que, a voltes de llurs ciutats estant (Acusilau des d’Argos, Ferecides des d’una Atenes ascendent), seleccionen i depuren les versions dels mites com a fonts de la història dels orígens, amb una actitud propera a la dels filòsofs físics (així Hecateu de Milet), i també a diferència dels atidògrafs dels segles IV i III, que recerquen −i manipulen− les llegendes locals sobre institucions i costums, els reculls dels mitògrafs tenen com a finalitat immediata familiaritzar els lectors amb l’abundós tresor mític dels grecs, enriquit al llarg dels segles pels successius tractaments literaris. Tret d’aquesta voluntat expositiva, els texts mitogràfics no formen un grup ni de bon tros homogeni quant als continguts i a la forma, la qual cosa fa que llur integració en un capítol dels nostres manuals, com a gènere o com a subgènere literari, no sigui gaire fàcil.1 Per altra banda, ben sovint les dates 1. Una bona visió panoràmica del tractament del mite entre els logògrafs, els atidògrafs i els mitògrafs és oferta per E. PELLIZER, «La Mitografia», en G. CAMBIANO & ALII (eds.), Lo spazio letterario della Grecia antica,
Página 9
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
10
14/10/10
08:16
INTRODUCCIÓ
són difícils de determinar, la identificació dels autors no és segura, i a voltes ens trobem davant textos pseudògrafs. Les obres d’aquesta classe deuen haver estat nombroses, i de llur varietat dóna idea un cop d’ull, sense cap pretensió d’exhaustivitat, al material conservat. A la boira dels inicis d’aquesta classe d’escrits sembla que pertanyen els Τραγῳδούμενα (Arguments de tragèdies), només conservats fragmentàriament, que a les acaballes del segle IV aC produí un tal Asclepíades de Tràgil, una colònia grega de Tràcia; l’obra conté una col·lecció d’històries mítiques tractades pels tràgics.2 Reculls monogràfics, ben sovint només coneguts pels títols, se succeïren, i així a la primera meitat del segle següent pertanyen unes Κτίσεις νήσων καὶ πόλεων καὶ μετονομασίαι (Fundacions d’illes i de ciutats i llurs canvis de noms), de Cal·límac, el poeta filòleg.3 A la mateixa classe de catàlegs erudits pertany la primera obra conservada, els Catasterismes, d’Eratòstenes, que florí en el primer terç del segle II aC: consta de quaranta-quatre llegendes que culminen en transformacions astrals, cadascuna de les quals va seguida de la descripció de la constel·lació corresponent.4 Una versió de l’obra va ésser l’exemplar per al llibre segon de l’Astronomia llatina, atribuïda a un Higí, idèntic o homònim del mitògraf autor de les Fabulae.5 Hom pot citar ací també el recull d’erudició mitogràfica Περὶ ποταμῶν, un text pseudògraf inclòs en el corpus Plutarcheum. Roma–Salern, 1994, I 283-303. Quant a les possibilitats de considerar la mitografia com un gènere literari, són molt interessants les observacions de Minerva ALGANZA ROLDÁN, «La mitografía griega como género de la prosa helenística: cuestiones previas», Florentia Iliberritana 17, 2006, 9-37. 2. L’edició de Jacoby, FGrHist, núm. 12, ha estat superada per la de R. M. Fowler; vegeu més avall. L’obra suscita l’interessant problema si les històries mítiques que recollia resumeixen el contingut d’una o més tragèdies, en general perdudes, o si servien com a material de consulta als lectors del drama. 3. Només conegudes per l’article de la Suda κ 227 s. u. Καλλίμαχος. 4. L’edició d’A. OLIVIERI, dins els Mythographi graeci de Teubner (III 1, Leipzig 1897), és superada, avui, per la de J. PÀMIAS, Catasterismes, Barcelona, FBM, 2004. 5. Edicions: A. LEBOEUFFLE, París, Belles Lettres, 1983; GHISLAINE VIRÉ, Stuttgart–Leipzig, 1992 (Bibliotheca Teubneriana).
Página 10
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
INTRODUCCIÓ
14/10/10
08:16
11
Problemes especials presenta un text recuperat principalment a través dels escolis a Homer i de fragments papiracis: es tracta d’un comentari mitogràfic que per convenció designem Mythographus Homericus, en el qual el seu editor6 distingeix una doble tradició exegètica per a servir com a guia de la lectura i la interpretació d’Homer. Un mateix manuscrit, el Palatinus graecus 398 del segle IX, ens ha transmès dues col·leccions monogràfiques, de les quals només una compta amb un autor i una data coneguts: els Ἐρωτικὰ παθήματα, un recull de trenta-sis històries d’amor dissortades que en el segle I aC Parteni de Nicea oferí al seu patronus, Corneli Gal, com a propostes d’arguments d’elegia eròtica.7 L’altra és una col·lecció de quaranta-un mites de transformacions (Μεταμορφώσεων συναγωγή) d’un Antoní Liberal de qui no sabem res i que hom està d’acord a situar en algun moment de la segona meitat del segle II o del III dC.8 Té, per contra, un caràcter miscel·lani la col·lecció de cinquanta Narracions (Διηγήσεις), en general versions o variants de mites poc conegudes o aberrants, d’un Conó, que hom situa en el segle I aC; de l’original, perdut, conservem el detallat comentari que el Patriarca Foci en fa a la seva Biblioteca.9 Un capítol a part inclou els reculls d’interpretacions racionalitzants i al·legòriques, el més extens, representatiu i conegut dels quals és el Περὶ ἀπίστων, atribuït a Palèfat, una mena de vulgaritzador de la filosofia que hom sol situar en el se-
6. Vegeu la bibliografia, a la fi d’aquesta Introducció. 7. E. MARTINI, Leipzig, Teubner, 1902; E. CALDERÓN, Madrid, CSIC, 1986; F. CUARTERO, Barcelona, FBM, 1982; J. L. LIGHTFOOT, Oxford, Clarendon, 1999, amb un ampli comentari. 8. E. MARTINI, Leipzig, Teubner; M. PAPATHOMOPOULOS, París, Belles Lettres, 1968; F. Celoria, Londres, Routledge, 1992 (traducció amb comentari). Actualment, Jaume Almirall en prepara una edició per a la Fundació Bernat Metge. 9. Edició dins de R. HENRY, Photius. Bibliothèque, París, Belles Lettres, 1962, III, 8-39; la més recent: M. K. BROWN, Munic–Leipzig (Beiträge zur Altertumskunde 163) 2002.
Página 11
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
12
14/10/10
08:16
INTRODUCCIÓ 10
gle II aC. En la mateixa línia, hom troba altres obres com ara la d’un desconegut Heraclit, transmesa per un sol manuscrit.11 D’un darrer grup, format per manuals mitogràfics més ambiciosos, de caire enciclopèdic i fets amb la pretensió d’abraçar tot el tresor mitogràfic de Grècia, només en resten dues obres valuoses, a més, pel fet que a vegades són les úniques fonts de variants, de versions o encara d’episodis sencers. L’una, la intitulada Fabulae, una col·lecció de dues-centes setanta-sis «fitxes» mitogràfiques, té per autor un Higí que, per convenció, hom identifica amb l’erudit bibliotecari palatí d’August; està escrita en un llatí pobre, a voltes fins i tot matusser, però pot derivar d’un exemplar més correcte i, en últim terme, gairebé amb seguretat té la seva font en originals grecs.12 L’altre manual és la Biblioteca del Pseudo-Apol·lodor. L’AUTOR I LA DATA DE LA BIBLIOTECA L’aproximació a la Biblioteca presenta de bell antuvi tres problemes de resolució no gens òbvia: l’autor, la data de composició, el propòsit de l’obra. El patriarca Foci, que vora el 845 en donà notícia, es limità a reproduir el nom i el títol que llegí en el seu exemplar: Ἀπολλοδώρου γραμματικοῦ... βιβλιοθήκη, els mateixos que figuren en els nostres manuscrits i ja en una part de la tradició indirecta: uns quants escolis a la Ilíada contenen citacions assignades a «Apol·lodor», una part de les quals coincideix amb passatges de la Biblioteca; la resta, amb altres d’un autor ben diferent. No cal dir que el cultíssim eclesiàstic deu haver pensat tot d’una en Apol·lodor
10. N. FESTA, Leipzig, Teubner, 1902; E. ROQUET, Barcelona, FBM, 1975; J. STERN, Wauconda, Illinois, 1996. 11. N. FESTA, Leipzig, Teubner, 1896. Comptem ara amb el treball de D. RAMON GARCÍA, Heraclit el Mitògraf: Περὶ ἀπίστων: edició crítica, traducció i comentari, tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2009. 12. Edicions: H. J. ROSE, Leiden, Styhoff, 1963; K. MARSHALL, Leipzig, Teubner, 1993; J.-Y. BORIAUD, París, Belles Lettres, 1997. Actualment, Antònia Soler en prepara una edició per a la Fundació Bernat Metge.
Página 12
02 APOLLODOR INTRODUCCIO (8-54).qxt:03 HERODOT IV
INTRODUCCIÓ
14/10/10
08:16
13
d’Atenes, el deixeble del filòsof estoic Paneci de Rodes, filòleg, poeta didàctic, cronògraf, homerista erudit seguidor d’Aristarc i historiador racionalista de la religió grega, que florí en la segona meitat del segle II aC. La fama en donava, aparentment, l’ocasió: Apol·lodor és una autoritat citada abundosament, en època imperial, tant per filòsofs i erudits (Estrabó, Filodem, Plutarc, Plini el Vell, Macrobi, Dionisi d’Halicarnàs, Ateneu de Nàucratis) com per autors d’obres de divulgació (Diògenes Laerci) i encara pels apologetes cristians (Clement d’Alexandria, Atenàgoras) i pels primers erudits bizantins (Estèfan de Bizanci); la seva obra encara es llegia (¿directament?) un segle abans de Foci (Joan Sincel·los) i dos segles més tard. Benedetto Egio, que publicà, el 1555, l’editio princeps de la Biblioteca, no dubtà a adjudicar-la al docte atenès, i l’atribució va ésser constant entre els editors al llarg dels més de tres segles següents, que tanmateix veien en la Biblioteca un resum, despullat d’erudició, d’una obra més extensa d’Apol·lodor com ara el tractat Περὶ θεῶν. Va ésser el jove Karl Robert qui, en la seva dissertatio inauguralis berlinesa de 1873, va demostrar la impossibilitat d’identificar l’Apol·lodor mitògraf amb Apol·lodor d’Atenes: lluny d’ésser una producció científica, en la línia de la filologia hel·lenística, la Biblioteca era, segons el filòleg alemany, un manual mitogràfic bàsicament compost a partir de fonts indirectes, de compendis, i amb una destinació escolar. Quant a la data de composició, el terminus post quem sembla que són els Χρονικά de Càstor de Rodes, un historiador i cronògraf contemporani de Ciceró, que la Biblioteca cita com a font en II 5 (FGrHist 250 F 8). Aquestes propostes van ésser tot d’una admeses per editors i comentaristes, els quals procediren a esmenar i refinar les raons de Robert, a voltes no impossibles de rebatre, i són, d’aleshores ençà, opinió comuna.13 La fama 13. En foren excepcions E. Haeniche (Quaestiones Apollodoreae, II, Diss. Halle, 1875), per a qui la Biblioteca és una epítome del Περὶ θεῶν d’Apol·lodor, i K. Lehrs («Drei Schriften über Apollodor. III», Wissenschaftliche Monatsblätter VI, 1878, 115-123), que va veure en la menció de Càstor de Rodes una probable interpolació.
Página 13
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
14/10/10
08:18
Pรกgina 78
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
14/10/10
APOLLODORI
BIBLIOTHECAE VOLVMEN PRIMVM
08:18
Pรกgina 79
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
14/10/10
08:18
Pรกgina 80
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
14/10/10
08:18
Página 81
SUMARI I. TEOGONIA (§§ 1-44) Els descendents d’Úranos i de Gea: els Hecatonquirs, els Ciclops, els Titans (§ 1-2). – Úranos és castrat per Zeus i enderrocat pels Titans. Naixement de les Erínies (§ 3). – Els fills de Cronos i de Rea. Naixement i infantesa de Zeus (§ 4-5). – Zeus enderroca Cronos i es divideix el món amb els seus germans (§ 6-7). – Descendència dels Titans (§ 8-9). – Els descendents de Pontos i de Gea (§ 10-12). Unions de Zeus amb deesses i llur descendència: amb Hera (Hebe, Ilitia i Ares), amb Temis (les Hores, les Moires), amb Dione (Afrodita), amb Eurínome (les Càrites), amb Estix (Persèfone), amb Mnemòsine (les Muses) (§ 13). – Els fills de les Muses: de Cal·líope, Linos i Orfeu (§ 14-15); de Clio, Hiacint i Tàmiris (§ 16-17); d’Euterpe, Resos; de Talia, els coribants; de Melpòmene, les sirenes (§ 18). – Hera infanta Hefest sense contacte amb Zeus (§ 19). – Atena naix del cap de Zeus (§ 20). – Les filles de Ceos: Astèria i Leto. Naixement d’Àrtemis i d’Apol·lo (§ 21). – Les fetes d’Apol·lo i Àrtemis: Apol·lo dóna mort a Pitó i ocupa Delfos (§ 22); Tici, castigat per Àrtemis (§ 23), Apol·lo occeix Màrsias (§ 24); història d’Orió (§ 25-27). Els fills de Posidó i Amfitrite (§ 28). Rapte de Persèfone. Demèter, Eleusis (§ 29-31); missió de Triptòlem (§ 32). – Per ordre de Zeus, Persèfone divideix l’any entre l’Hades i l’Olimp. Metamorfosi d’Ascàlaf (§ 33). La guerra dels déus i els gegants (§ 34-38). – La lluita de Zeus contra Tifó (§ 39-44). II. L’ESTIRP
DE
DEUCALIÓ (§ 45-147)
Prometeu crea els homes i els dóna el foc. Zeus el lliga i el clava al Caucas (§ 45). – Deucalió i Pirra. El Diluvi (§ 46-48). – Els fills de Deucalió i Pirra. Els fills d’Hel·lè: Doros, Xutos, Èol. Els fills de Doros i de Xutos (§ 49-51).
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
82
14/10/10
08:18
Página 82
SUMARI
Les filles d’Èol i llurs descendents: Perimede, Pisídice, Alcíone (§ 52); Cànace (història dels Alòades) (§ 53-55); Càlice, mare d’Endimió (§ 56). Endimió, pare d’Etol (§ 57). Els fill d’Etol, Pleuró, Calidó, i llurs fills (història de Marpessa, § 60-61) (§ 58-63). – Eneu, renét de Pleuró, i els seus fills: Deianira (§ 64); Melèagre (§ 65). – La cacera del senglar: el senglar de Calidó (§ 66); catàleg dels caçadors (§ 67-68); mort de Melèagre (§ 69-73). – Història de Tideu, fill d’Eneu (§ 74-77). Mort d’Eneu (§ 77-79). Els fills d’Èol i llurs descendents. Atamant, pare de Frixos i Hel·le (el Velló d’Or) (§ 80-83); mort d’Ino i d’Atamant (§ 84); Sísif (§ 85); Dèion (§ 86); Perieres (§ 87); Magnes (§ 88); Salmoneu (§ 89). – Tiro, filla de Salmoneu, mare de Neleu i de Pèlias (§ 90-95). – Creteu, marit de Tiro; llurs fills. Biant i Melamp, néts de Creteu (les vaques d’Íficle) (§ 96-103). – Admet, fill de Feres, nét de Creteu i espòs d’Alcestis (§ 104-106). – Jàson, fill d’Èson i nét de Creteu, és enviat per Pèlias a cercar el Velló d’Or (§ 107-109). El viatge dels Argonautes. Construcció de la nau Argo (§ 110). – Catàleg dels Argonautes (§ 111-113). – Els Argonautes fan escala a Lemnos (§ 114115). – Escala al país dels dolíons: mort de Cízic (§ 116). – Escala a Mísia: les nimfes rapten Hilas; Hèracles i Polifem són deixats a terra (§ 117-118). – Polideuces combat contra Àmic, rei dels bèbrixs (§ 119). – Escala a Salmidessos: Fineu, alliberat de les Harpies (§ 120-123). – El pas de les Simplègades (§ 124-125). – Els Argonautes són acollits per Licos, rei dels mariandins (§ 126). – Arribada a la Còlquida. Amb l’ajuda de Medea, Jàson enjova els braus d’unglots de bronze, venç els Sembrats, roba el Velló (§ 127-131). Els Argonautes salpen (§ 132). Mort d’Apsirt (§ 133). – Esgarriats del camí per la ira de Zeus, els Argonautes són purificats per Circe (§ 134). – Pas per les sirenes. Història de Butes (§ 135). – Pas d’Escil·la i Caribdis i de les Roques Errants (§ 136). – Arribada al país dels feacis. Noces de Jàson i Medea (§ 137138). – Els Argonautes funden el culte d’Apol·lo Egletes (§ 139). – Escala a Creta: mort de Talos (§ 140-141). – Escala a Egina i arribada a Iolcos (§ 142). – Mort de Pèlias (§ 143-144). – Història de Medea: a Corint, Medea fa morir Glauce (§ 145) i mata els seus propis fills (§ 146); fuig a Atenes i torna al seu país (§ 147).
07 APOLLODOR SUMARI (78-83).qxt:03 CANT IX.qxt
14/10/10
08:18
Pรกgina 83
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 84
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ> I
[1] 1 Οὐρανὸς πρῶτος τοῦ παντὸς ἐδυνάστευσε κόσμου. γήμας δὲ Γῆν ἐτέκνωσε πρώτους τοὺς ἑκατόγχειρας προσαγο-
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 84
LLIBRE PRIMER
I [1] 1 Úranos fou el primer que governà tot el món. Casat amb Gea,1 engendrà primer els anomenats Hecatonquirs,2 1. La secció teogònica de la Biblioteca comença oposant-se palesament a la Teogonia hesiòdica (vv. 116-128), que paradoxalment fa servir a manera de falsa regla. La Teogonia s’obria amb el naixement del Caos (Χάος), el «buit» o «abisme» primigeni, evitern i increat. Tot seguit naixen, dins el mateix si del Caos, les tres altres entitats primordials del Cosmos: en primer lloc Γαῖα, la Terra, que esdevindrà condomini dels déus (olímpics, terrestres i marins) i dels humans; també, però, és la gran femella primordial, de fertilitat prodigiosa i desmesurada; en segon lloc el Tàrtar (Τάρταρος), que no sols és l’indret més pregon dels abismes subterranis, ans també un ens posseïdor d’activitat autònoma; en tercer lloc hi ha Eros (Ἔρος), l’atracció sexual que anima l’Univers enter, entitat catalitzadora que, segons sembla, amb la seva simple presència, propicia el seguit de les generacions divines i humanes a través d’unions sexuals. De Caos, gramaticalment neutre com a anterior que és a la diferenciació sexual, naixeran, igualment eviterns, Èreb (Ἔρεβος), la tenebra compacta anterior al naixement de la llum, i Nit (Νύξ), que ocupa un dels primers llocs en algunes cosmogonies gregues. De la unió de tots dos éssers tenebrosos, Èreb i Nit, naixen els seus contraris, Èter i Dia (Αἰθήρ τε καὶ Ἡμέρη). Tot seguit Gea engendra, partenogenèticament, un ésser «tan gran com ella» (ἶσον ἑαυτῇ) que la cobreixi tota sencera i sigui la seu dels déus: serà Úranos, el Cel (Th. 116-128). – Altrament, la Biblioteca simplifica els orígens en situar en els inicis la unió d’una parella primigènia i increada, un model del qual posseïm nombrosos exemples en cosmogonies de diferents regions de la terra: Cel i Terra, el primer concebut com el primer senyor de l’univers (κόσμος, mundus) a la manera dels dinastes hel·lenístics. Amb la tria d’aquest model, la Biblioteca enceta el disseny d’un quadre genealògic complet i continu des dels orígens del món fins a les darreres generacions heroiques. – La
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 85
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
ρευθέντας, Βριάρεων Κόττον Γύην, οἳ μεγέθει τε ἀνυπέρβλητοι καὶ δυνάμει καθειστήκεσαν, χεῖρας μὲν ἀνὰ ἑκατὸν κεφαλὰς δὲ ἀνὰ πεντήκοντα ἔχοντες. [2] μετὰ τούτους δὲ αὐτῷ τεκνοῖ Γῆ Κύκλωπας, Ἄργην Στερόπην Βρόντην, ὧν ἕκαστος εἶχεν ἕνα 85
1 Κόττον Γύην ex E M ordinem restituit Papathomopoulos : Γύην Κόττον x; Κόττον sch. Pl. Lg. VII 795cbis, Heyne (cf. Hes. Th. 149, 168 al.) : κοῖον E O, Aegius; Γύην E MO (cf. Hes. Th. 149 cod. S) : γύγην c, sch. Pl. (Hes., ibid. codd. plerique) || 3 αὐτῷ τεκνοῖ Γῆ del. Heyne || 4 Ἄργην Heyne (Hes., Th. 140) : ἅρπην E MO
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 85
85
Briàreu, Cotos, Gies, que eren insuperables per l’alçada i per la força, car tenien cadascun cent mans i cinquanta caps. [2] Després d’aquests, Gea infanta per a ell els Ciclops, Arges, Estèropes, Brontes, cadascú dels quals tenia un sol ull al
procedència de la genealogia de la Biblioteca no és pas segura: West (The Orphic poems, Oxford 1983, 121-126) pensa en una font òrfica, concretament en la Teogonia rapsòdica en vint-i-quatre cants que circulava en el segle VI dC (OF 101-359 Bernabé) i on ocupaven llocs principals el Temps (Χρόνος), primera deïtat ordenadora de la matèria, pare d’Èter i Abisme (OF 111), i l’Ou còsmic (OF 114-116) de què naix Fanes Protògenes, el déu bisexual engendrador i creador del món. Val més pensar, com Carrière (La Bibliothèque d’Apollodore, París 1991, 164), en la Teogonia que, segons la Crestomatia de Procle, encapçalava el Cicle èpic, on l’ordre dels esdeveniments coincideix amb el de la Biblioteca; vegeu Cyclus T 13 Bernabé; cf. T 6. No sabem, però, si hi va haver una teogonia cíclica independent o si la història dels orígens era l’inici d’algun dels poemes èpics coneguts. No es tracta, de ben segur, d’Acusilau d’Argos, que, segons sembla, coincidia bàsicament amb Hesíode (frag. 6 a-d Fowler) i feia d’Eros el fill de Nit i Èter, ni de la Titanomàquia atribuïda a Eudem de Corint i a Arctí de Milet (frag. 1-2 Bernabé). 2. Segons Hesíode, els primers fills d’Úranos i Gea són els Titans (Th. 134-138), els segons, els Ciclops (Th. 139-140), i en tercer lloc, els Hecatonquirs (Th. 146-153). La Biblioteca, que segueix una font diferent, presenta l’estirp celeste en ordre invers, en una progressió que comença amb la monstruositat i la força excessiva dels Hecatonquirs, mancats de qualsevol característica positiva, continua amb els Ciclops, d’alçada gegantesca i un sol ull al mig del front com a úniques característiques monstruoses, però que proporcionaran a Zeus les seves armes, el llamp i el tro, instruments de la seva victòria i símbols dels seu poder; i la sèrie culmina amb l’antropomorfisme dels Titans, molt propers als olímpics. – Per als noms i l’aspecte dels Hecatonquirs, la Biblioteca segueix Hesíode (Th. 147-153), que tanmateix no fa servir el terme ἑκατόγχειρες, usual entre els mitògrafs a partir d’Acusilau (frag. 8). El mot apareix per primera vegada en el llibre I de la Ilíada, aplicat exclusivament al personatge «que els déus anomenen Briàreu i els homes Egeó», auxiliar de Tetis en l’alliberament de Zeus després del «cop d’estat olímpic» ordit per Hera, Posidó i Atena (Il. I 401-405). Una versió diferent dóna Eumel en la Titanomàquia cíclica (frag. 3 PEG), seguit per Virgili (Aen. X 565568), en fer d’Egeó el fill de Gea i Pontos i aliat dels Titans en llur revolta, i d’una altra versió que el defineix com a «deïtat marina». – El nom Βριάρεως remet (potser paretimològicament) a la idea de força (cf. βριαρός ‘vigorós’). Tant Briàreu com Egeó, el nom alternant, estan testimoniats per a divinitats locals d’Eubea. Segons Solí (De mirab. mundi 11, 16), «un tità», Briàreu, rebia culte a Carist, i un altre, Egeó, a Càlcida, totes dues ciutats d’Eubea. Hom feia de Briàreu el pare d’Eubea (HESIQUI τ 973), i d’Egeó un gegant escàpol
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
08:19
Página 86
ὀφθαλμὸν ἐπὶ τοῦ μετώπου. 2 ἀλλὰ τούτους μὲν Οὐρανὸς δήσας εἰς Τάρταρον ἔρριψε (τόπος δὲ οὗτος ἐρεβώδης ἐστὶν ἐν Ἅιδου, 86
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 86
86
LLIBRE PRIMER 3
4
mig del front. 2 Úranos els lligà i els llançà al Tàrtar: aquest és un indret tenebrós que hi ha a l’Hades, tan distant de la
de l’illa, que acabà la seva existència a la costa de Frígia (esc. APOL·LONI DE RODES I 1165d; cf. ESTÈFAN DE BIZANCI, s. u. Κάρυστος; EUSTATI., Il. I. p. 432, 7 van der Valk). Κόττος pot tenir relació amb el dòric κοττίς, ‘cap’ (PÒL·LUX II 29; EROTIÀ, frag. 56 Nachmanson; CHANTRAINE, DELG, s. u.); altres el suposen derivat del nom de la deessa tràcia Cotis (Cotito, Coto). El nom Γύης suggereix el plurale tantum γυῖα, ‘membres del cos’. A vegades ell tot sol representa la tríada dels Centímans (HORACI, Od. II 17, 14; III 4, 69). La forma alternant Γύγης, induïda pel nom del rei de Lídia famós per la seva riquesa (ARQUÍLOC, frag. 19 W.), es troba en una branca de la tradició textual d’Hesíode, en alguns còdexs deteriores de la Biblioteca, i és sens dubte antiga. 3. Cf. Th. 139-146. El col·lectiu Κύκλωπες pot haver significat en primer lloc ‘Ulls rodons’ o ‘Cara rodona’. Llurs noms designen aspectes diversos i complementaris de l’arma de Zeus, el llamp, del qual ells són els artífexs exclusius (vegeu I 7 n.). Arges remet a la idea de blancor resplendent (ἀργός), Estèropes és un derivat de στεροπή, ‘llampec’, i Brontes ho és de βροντή, ‘tro’. Quant als ciclops que apareixen en les diferents llegendes i històries mítiques, Hel·lanic (frag. 88 Fowler) recull i tracta de fer concordar tradicions diverses en assignar-los un pare comú, Ciclop, fill d’Úranos, i distingir tres classes de ciclops: els constructors de les «muralles ciclòpies» de Micenes, els «salvatges» Polifem i congèneres i «els mateixos déus»; cf. esc. Th. 139. – Coneixem els noms d’altres ciclops: Argílop, que obra proeses al cantó de Dionís en la lluita del déu contra l’indi Deríades (NONNOS, Dion. XXVIII 174). Astèrop, que té la seva farga a l’Etna (EUFORIÓ, frag. 51, 11 Powell) i Estèrop, a qui Apol·lo donà mort en venjança del seu fill Asclepi (esc. EURÍPIDES, Alc. 1) són formes variants d’Estèropes. Finalment, la Biblioteca parlarà més endavant del ciclop Gerest, al sepulcre del qual els atenesos sacrifiquen les filles de Hiacint (III 212). L’activitat dels ciclops com a constructors de muralles (per a la qual vegeu II 25) es pot explicar per llur alçada gegantesca, llur força preternatural i l’habilitat artesana que Hesíode els atribueix (Th. 146). De la mateixa manera, la professió de forjadors del llamp de Zeus els situa a la farga d’Hefest a partir de l’època hel·lenística; vegeu especialment CAL·LÍMAC, Dian. 46-86; VIRGILI, Aen. VIII 416-454). Tot un altre problema és la relació entre aquests ciclops artesans primordials «gairebé en tot semblants als déus» (Th. 142) i els ciclops de l’Odissea, pastors cavernícoles desconeixedors de l’agricultura i de les institucions polítiques (Od. IX 105-115), éssers anteriors a la cultura, fins i tot prehumans, potser un vestigi de l’Edat de Plata hesiòdica, caracteritzada per la manca de respecte envers els déus, el desvagament i la manca d’interès per les relacions socials (Op. 127-137); d’ells, només un, que sapiguem, Polifem, és fill d’un déu, de Posidó (Od. IX 412), i tanmateix mortal. L’explicació més plausible és, segons sembla, que «Homer» va pren-
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
08:19
Página 87
τοσοῦτον ἀπὸ γῆς ἔχων διάστημα ὅσον ἀπ’ οὐρανοῦ γῆ), [3] τεκνοῖ δὲ αὖθις ἐκ Γῆς παῖδας μὲν τοὺς Τιτᾶνας προσαγορευθέντας, Ὠκεανὸν Κοῖον Ὑπερίονα Κρεῖον Ἰαπετὸν καὶ νεώτατον 87
3 Κρεῖον E (Hes., Th. 134) : κρῖον M O : Κριὸν Bekker
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 87
87
5
terra com la terra dista del cel. [3] Altra vegada té fills de Gea, els anomenats Titans: 6 Ocèan, Ceos, Hiperíon, Crios,
dre el nom i la condició monoftàlmica dels ciclops mitològics per assignar-los a l’adversari d’Odisseu, procedent de la tradició folklòrica. 4. La raó per la qual Úranos precipita els Hecatonquirs i els Ciclops en el Tàrtar no és expressada per l’autor de la Biblioteca i roman poc clara a la Teogonia. És cert, però, que, segons Hesíode, aquesta primera fillada del Cel i de la Terra, que inclou els Titans, es va atraure «des de bon començament» l’odi del seu pare a causa de l’aspecte monstruós i amenaçador d’alguns dels seus membres, especialment Briàreu i els seus germans (Th. 150-152; 617-620; ACUSILAU, frag. 8). 5. El Pseudo-Apol·lodor sintetitza el proverbi, transmès per Hesíode, que una enclusa de bronze trigaria nou dies i nou nits a caure del cel a la terra, i el mateix temps de la terra al Tàrtar (Th. 720-725). Val a dir que el disc terrestre ocupa una posició central entre el cel, sojorn dels déus, i el fons de l’Hades, presó dels monstres primigenis i dels grans criminals. Una descripció del Tàrtar i dels seus habitants, l’ofereix Hesíode (Th. 726-819). No és gaire segur si ací ἐρεβώδης té el seu sentit primigeni de «tenebrós» o si fa referència a l’Èreb, el domini de les tenebres, oposat al de la llum i per tant relacionat amb Hades i Tàrtar, però diferent d’ells. En la cosmogonia hesiòdica, Èreb és fill de Caos, germà de Nit i pare d’Èter i Dia (Th. 123-125; 669). Segons Hesíode, una muralla de bronze i d’una triple capa de foscor envolten el Tàrtar, i damunt seu naixen les arrels de la terra i de la mar (Th. 728730). Una etimologia antiga posa el nom Τάρταρος en relació amb ταράσσειν, ‘agitar’ (esc. Th. 721; esc. D Il. VIII 13), a causa dels huracans insuportables que constantment l’agiten i que el fan esfereïdor als mateixos déus (Th. 742s.). – La cosmologia atribuïda a Epimènides de Creta fa de Tàrtar el fill dels dos primers principis, Aire i Nit, o originat de la síntesi de tots dos (EPIMÈNIDES B5 D.-K. = DAMASCI I 320, 17-20 Ruelle). 6. Els Titans formen un conjunt ben heterogeni i d’origen molt probablement secundari. Tenen una doble comesa en el sistema mitològic grec: units en parelles, donaran origen a les estirps de déus «actuals»; presos col·lectivament, són els «déus antics», anteriors a l’ordre olímpic establert per Zeus, el «temps de Cronos» en el qual Hesíode situa la Raça d’Or (Op. 111), ara definitivament apartats en la presó del Tàrtar (Il. XIV 279; Hymn. Orph. XXXVII 1-3). No hi ha cap vestigi cert d’un culte dels Titans: només uns Τιτάνια apareixen en una llista de festes inclosa en una obra atribuïda a Teodosi, gramàtic del segle V dC (p. 69, 19 Goettling). – El nom ha estat explicat diversament, ja des de l’Antiguitat. Hesíode el relaciona amb τιταίνειν, ‘estirar’, sc. el braç de Cronos armat amb la falç quan castrà el seu pare (cf. I 3), o amb un sentit, altrament no testimoniat, de ‘venjança’, com van entendre els lexicògrafs (esc. Th. 209; HESIQUI, s. u. Τιτᾶνες). Altres han proposat un origen prehel·lènic o estranger. Wilamowitz va pensar en un mot traci que
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 88
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
ἁπάντων Κρόνον, θυγατέρας δὲ τὰς κληθείσας Τιτανίδας, Τηθὺν Ῥέαν Θέμιν Μνημοσύνην Φοίβην Διώνην Θείαν. [4] 3 Ἀγανακτοῦσα δὲ Γῆ ἐπὶ τῇ ἀπωλείᾳ τῶν εἰς Τάρταρον ῥιφέντων παίδων πείθει τοὺς Τιτᾶνας ἐπιθέσθαι τῷ πατρί, καὶ δίδωσιν ἀδαμαντίνην ἅρπην Κρόνῳ. οἱ δὲ Ὠκεανοῦ χωρὶς ἐπιτίθενται, καὶ Κρόνος ἀποτεμὼν τὰ αἰδοῖα τοῦ πατρὸς εἰς τὴν θάλασσαν ἀφίησιν. ἐκ δὲ τῶν σταλαγμῶν τοῦ ῥέοντος αἵματος ἐρινύες ἐγένοντο, Ἀληκτὼ Τισιφόνη Μέγαιρα. τῆς δὲ ἀρχῆς 88
1 δὲ E, Heyne : τε O || 4 ῥιφέντων E : ῥιφθέντων O || 8 ἐρινύες ex ἐριννύες E MO corr. Müller, sed codd. homerici et hesiodici inter ἐριννυ- et ἐρινυsaepe haesitant
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 88
88
7
Jàpet i, el més jove de tots, Cronos; i filles, les que s’anomenen Titànides: Tetís, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe, Dione, Tia. [4] 3 Indignada Gea per la pèrdua dels seus fills llançats al Tàrtar, convenç els Titans d’agredir llur pare i dóna a Cronos una falç d’acer. Ells, llevat d’Ocèan, l’agredeixen, i Cronos talla els genitals al seu pare i els llança a la mar. 8 De les gotes de sang que rajava nasqueren les Erínies: Alecto, Tisífone, significava ‘déu’, tot al·legant una nimfa tràcia, Τιτῖς, esposa de Cronos (QUEROBOSC, Gramm. gr. IV 1, 3298, 12; cf. ESTRABÓ VII, frag. 40). – Una atractiva proposta (¿paretimològica?) relaciona Τιτᾶνες amb τίτανος, ‘calç viva, algeps’, amb la qual s’empastifaren la cara els Titans de la teologia òrfica per enganyar el petit Dionís i donar-li mort (OF, frag. 308 Bernabé = NONNOS, Dion. VI 169-173; HARPOCRACIÓ, s. u. ἀπομάττων). El mot procedeix de l’acadi tı-tu, ‘argila’, i es troba en l’expressió s´alme tı-.t, que designa les figuretes d’argila que representaven els antics «déus vençuts» invocats en cerimònies de màgia profilàctica o hostil (NICANDRE, frag. 4 Schneider; cf. DIOGENIÀ VIII 47; vegeu Walter BURKERT, The Orientalizing Revolution, Harvard 1998, 94s.; De Homero a los magos, Barcelona 2002, 30-33). – La doble llista de Titans i de Titànides coincideix amb la d’Hesíode (Th. 132-138), llevat de l’agregació de Dione (I 13 i n.). – Sobre els diferents Titans i llurs progènies, vegeu I 8s. i les notes. 7. Tant Hesíode com els mitògrafs insisteixen en el fet que Cronos és «el més jove» dels Titans (Th. 137), com després Zeus serà «el més jove» dels fills de Cronos (Th. 478s.); això ha fet pensar, amb escàs fonament, en un reflex d’un vell dret d’ultimogenitura a la successió reial; vegeu FRAZER, FLOT I 429-566. Hom no pot estar-se de recordar el tema folklòric, ben conegut, del germà petit que, a cop d’enginy i d’audàcia, salva del perill els altres germans i els imposa la seva autoritat. 8. Per a la castració d’Úranos per part de Cronos i les seves conseqüències, el Pseudo-Apol·lodor ha seguit Hesíode (Th. 156-190). Es tracta de l’adaptació d’un mite successori hetita d’origen hurrita, el poema El regne del cel: Anu enderroca el rei del cel, Alalu; més tard Kumarbi, futur pare dels déus, arrenca, d’una mossegada, la virilitat d’Anu i el succeeix com a senyor del cel. D’aquesta feta queda prenyat de tres déus, entre ells de Tesub, futur déu de l’oratge, com Zeus; vegeu BERNABÉ, TLH 139-155; GARCÍA TRABAZO, TRH 155-175. – L’arma de Cronos, descrita per Hesíode com una falç o godella proveïda de dents (Th. 162 μέγα δρέπανον, 175 ἅρπην καρχαρόδοντα), ha estat a voltes posada en relació amb el seu caràcter d’antic déu agrícola, del qual conservava alguns cultes esparsos, com ara les festes Crònies, a l’Àtica. Vegeu testimonis en Farnell, CGS I 23-34. Per al ritu de retorn al caos primordial, previ a la restauració de l’ordre còsmic, vegeu H. S. VERSNEL, «Greek
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 89
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
ἐκβαλόντες τούς τε καταταρταρωθέντας ἀνήγαγον ἀδελφοὺς καὶ τὴν ἀρχὴν Κρόνῳ παρέδοσαν. [5] 4 Ὁ δὲ τούτους μὲν <ἐν> τῷ Ταρτάρῳ πάλιν δήσας καθεῖρξε, τὴν δὲ ἀδελφὴν Ῥέαν γήμας, ἐπειδὴ Γῆ τε καὶ Οὐρανὸς ἐθεσπιῴδουν αὐτῷ λέγοντες ὑπὸ παιδὸς ἰδίου τὴν 89
3 μὲν <ἐν> Faber : μὲν EO; δήσας (δείσας) E O : del. Hercher || 5 ἐθεσπιῴδουν αὐτῷ Ο : αὐτῷ ἐθεσπιῴδουν E
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 89
89
9
Megera. Després que hagueren enderrocat Úranos, feren pujar llurs germans empresonats al Tàrtar i lliuraren el poder a Cronos. [5] 4 Aquest, però, els tornà a lligar i a tancar al Tàrtar;10 esposà la seva germana Rea11 i, com que Gea i Úranos vaticinaven dient-li que el seu propi fill li arrabassaria el poder,12
Myth and Ritual: the case of Cronos», en Jan Bremmer, Interpretations of Greek Mythology, 1987, 121-152. Segons una llegenda local, la falç havia caigut de les mans de Cronos al mar, davant el cap Drèpanon (av. Δράπανο, cf. δρέπανον, ‘falç’), el punt de latitud més alta del Peloponnès; cf. PAUSÀNIAS VII 23, 4. 9. Cf. Th. 183-187. Cap part del cos ni cap fluid despresos d’un immortal no són mai estèrils. Les Erínies (com els gegants i les nimfes Mèlies, el naixement dels quals el Pseudo-Apol·lodor no esmenta) nasqueren de la terra fecundada per la sang d’Úranos, i representen la idea ètico-religiosa arcaica, prejurídica, que tota injúria engendra ella mateixa el càstig del culpable. Vegeu GERNET, AGA, 153-226. Llur gran antiguitat es demostra per la presència del terme E-ri-nu-we en tauletes de Cnossos. Amb els noms de Σεμναί i Εὐμηνίδες (designacions eufemístiques o apotropaiques) rebien culte a Atenes, al cantó de Plutó (déu infernal), d’Hermes (déu psicopomp) i de Gea (llur mare), en un santuari proper a la seu del tribunal de l’Areòpag, que jutjava els delictes de sang i de sacrilegi; cf. PAUSÀNIAS I 28, 6. Cf. ÈSQUIL, Eum., passim; SÒFOCLES, O. C. 122-137. – Els noms de les Erínies, «Implacable», «Venjadora d’homeis» i «Majestuosa» estan testimoniats tardanament (cf. Orph. Arg. 968; cf. esc. ÈSQUIL, Pr. 515s.; esc. SÒFOCLES, Aj. 835; esc. EURÍPIDES, Tr. 457), però poden ésser antics. 10. L’alliberament dels Hecatonquirs i dels Ciclops és efímer, perquè Cronos es capté des del primer moment com un sobirà tirànic. 11. La majoria dels Titans es casen amb llurs pròpies germanes, car el matrimoni incestuós entre germans, lluny de plantejar problemes morals, és freqüent en les primeres generacions divines, anteriors a l’establiment de les lleis humanes que exigeixen el matrimoni extrafamiliar com a mitjà de cohesió social. És per això que del casament extrafamiliar queden exclosos certs estaments tancats del mite i del conte, com són els casos de la parella regnant a l’illa dels feacis, Alcínoos i Arete (Od. VII 54s.), i dels fills d’Èol (Od. X 1-12), tots ells germans de pare i de mare, i de la història, com s’esqueia en les famílies reials egípcies. Per a SCARPI 422s., l’incest representa una supravaloració de l’endogàmia ètnica dels grecs, que veien perill en el matrimoni amb estrangers. 12. Cf. Th. 453-467. Gea, la Terra, és la divinitat oracular primigènia: cf. I 20; ÈSQUIL, Pr. 209-215. En el mite dèlfic havia precedit Apol·lo en la possessió de l’oracle (ÈSQUIL, Eum. 1-8; PAUSÀNIAS X 5, 5s.). Hi havia encara,
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 90
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
ἀρχὴν ἀφαιρεθήσεσθαι, κατέπινε τὰ γεννώμενα. καὶ πρώτην μὲν γεννηθεῖσαν Ἑστίαν κατέπιεν, εἶτα Δήμητραν καὶ Ἥραν, μεθ’ ἃς Πλούτωνα καὶ Ποσειδῶνα. [6] 5 ὀργισθεῖσα δὲ ἐπὶ τούτοις Ῥέα παραγίνεται μὲν εἰς Κρήτην, ὁπηνίκα τὸν Δία ἐγκυμονοῦσα ἐτύγχανε, γεννᾷ δὲ ἐν ἄντρῳ τῆς Δίκτης Δία. καὶ τοῦτον μὲν δίδωσι τρέφεσθαι Κούρησί τε καὶ ταῖς Μελισσέως παισὶ νύμφαις, Ἀδραστείᾳ τε καὶ Ἴδῃ. [7] αὗται μὲν οὖν τὸν 90
2 Δήμητραν E O : Δήμητρα H, Westermann || 4 τὸν del. Hercher || 5 τοῦτον... γάλακτι resp. Zenob. II 48; μὲν E O : om. Zenob., del. Bekker || 6 Μελισσέως Zenob., Gale : μελισσέων E O
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 90
90
s’engolia la seva progenitura a mesura que naixia. S’engolí Hèstia, la primera a nàixer, després Demèter i Hera, darrere d’aquestes Plutó i Posidó. [6] 5 Furiosa per aquests fets, Rea, estant prenyada de Zeus, va a Creta i infanta Zeus a la cova de Dicte.13 El dóna a criar als Curetes i a les nimfes filles de Melisseu, Adrastea i Ida.14 [7] Aquestes, doncs, cria-
en temps històrics, oracles de Gea a Olímpia (PAUSÀNIAS V 14, 10) i a Ègira d’Acaia (PAUSÀNIAS VII 25, 13; PLINI EL VELL XXVIII 147). – Úranos, reduït a la condició de deus otiosus des de la seva emasculació i mancat de funcions oraculars, és ací simplement el cònjuge de Gea. 13. La versió cretenca del naixement i la infantesa de Zeus a Creta és oferta per Hesíode (Th. 467-491) i seguida per la majoria de les autoritats, especialment DIODOR V 70; VIRGILI, Georg. IV 149-152; OVIDI, Fast. IV 207214; SERVI, Ge. IV 150; Aen. III 104; LACTANCI PLÀCID, Theb. IV 785; HIGÍ, Fab. 139; Astr. II 13, 3s.; MITÒGRAF VATICÀ I 103. Segons Hesíode, Rea infantà Zeus a Creta i l’amagà dins una cova del mont Egeu, altrament desconegut. Poetes i mitògrafs es divideixen entre Dicte (Virgili, Servi [Aen. III 104], Mitògraf Vaticà) i el mont Ida (Ovidi, Lactanci Plàcid). Per a la identificació de la cova, vegeu René TREUIL et al., Les civilisations égéennes du néolithique et de l’age de bronze, París, PUF, 1989, 229ss. Diodor dóna una versió conciliadora i evemerista: Zeus és nascut a l’Ida, on més tard hauria fundat una ciutat, Dicta. El mite estava relacionat amb un culte, antiquíssim, de Zeus Dicteu, ja testimoniat en un text de Cnossos (di-ka-ta-jo di-we = Δικταίωι Δίει, Kn Fp 1, 2); vegeu més avall. Una tradició nacional arcàdia feia nàixer Zeus a Parràsia, en el sud del país, on Rea es procurà l’ajuda dels gegants locals i donà a llum en un indret del mont Liceu, potser en una cova a la qual només tenien accés les dones consagrades a Rea (PAUSÀNIAS VIII 36, 3). Cal·límac (Jou. 10-54) harmonitza les dues versions: després d’haver donat a llum a Arcàdia, Rea porta el petit Zeus a la cretenca Cnossos. 14. El nom de Melisseu sembla que remet a una divinitat molt antiga, precerealística, relacionada amb les abelles (μέλισσαι) i amb el cultiu de la mel. En el mite, pot tenir relació amb el paper que hom atribuïa a la mel en la nutrició dels infants. D’una dida anomenada Melissa, ‘Abella’, indici d’un intent de racionalització, parla LACTANCI, Inst. I 22, 19. Una altra versió racionalitzadora feia de Melisseu un rei de Creta (HIGÍ, Astr. II 13, 3). Només el Pseudo-Apol·lodor dóna els noms de les dues filles de Melisseu. Ἀδράστεια, ‘Indefugible’, sol ésser un altre nom de Nèmesis, personificació de la justícia divina (SUDA α 524; cf. infra III 127), o una filla del mateix Zeus (EURÍPIDES, Rhes. 342s.) El nom d’Ida (que només retorna com a filla de Melisseu en Diodor XVII 7, 4), no és res més que un nou intent de conciliació de les versions sobre l’indret del naixement de Zeus.
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 91
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
παῖδα ἔτρεφον τῷ τῆς Ἀμαλθείας γάλακτι, οἱ δὲ Κούρητες ἔνοπλοι ἐν τῷ ἄντρῳ τὸ βρέφος φυλάσσοντες τοῖς δόρασι τὰς ἀσπίδας συνέκρουον, ἵνα μὴ τῆς τοῦ παιδὸς φωνῆς ὁ Κρόνος ἀκούσῃ. Ῥέα δὲ λίθον σπαργανώσασα δέδωκε Κρόνῳ καταπιεῖν ὡς τὸν γεγεννημένον παῖδα. 91
1 Ἀμαλθείας O : Ἀμαλθείας αἰγὸς Zenob. || 4 δέδωκε E O : ἔδωκε Hercher
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 91
91
15
ven l’infant amb la llet d’Amaltea, mentre que els Curetes, en armes, vigilaven el nadó dins la cova i batien els escuts amb les llances perquè Cronos no sentís la veu de l’infant.16 Rea embolcallà una pedra i la donà a engolir a Cronos com si fos el seu fill nounat.17
15. Amaltea, desconeguda d’Hesíode, és una cabra segons la versió més comuna, que Arat sembla que rebutja (Phaen. 163; cf. ESTRABÓ VIII 7, 5); una nimfa segons altres, com Higí, que afegeix que Amaltea penjà el bressol d’un arbre per tal que l’infant no fos trobat a la terra ni al cel, si Cronos li demanava per ell, i Amaltea es veia obligada a respondre amb un jurament (Fab. 139, 3). Segons la teogonia atribuïda a Museu (2B8 D.-K.), Temis rebia l’infant de Rea i el lliurava a Amaltea, la qual el criava amb la llet d’una cabra filla d’Hèlios; cf. ERATÒSTENES, Cat. 13; HIGÍ, Astr. II 13, 4. 16. El testimoni més antic sobre els Curetes són uns versos de les Eees hesiòdiques, que en fan els germans de les nimfes munteres, dels Sàtirs i dels Coribants; vegeu F 10a, 17-19 M.-W. Per al mite, vegeu CORINNA, 654 i 1218 PMG; CAL·LÍMAC, Jou. 51-53; DIODOR V 65; LUCRECI II 633-639; OVIDI, Fast. IV 203-206. Diodor de Sicília (V 65) transmet una versió que fa dels Curetes un «col·legi diví» de nou membres fills de la Terra (o nascuts de la terra, γηγενεῖς) o descendents dels Dàctils de l’Ida, habitants de muntanyes boscoses en temps preculturals «quan encara no existia l’art de construir cases». Són herois culturals: inventors de la ramaderia, de l’apicultura, del tir amb arc, de la caça, de les relacions humanes i de tot el que fa a les armes, incloent-hi la dansa guerrera amb què aconseguiren enganyar Cronos per protegir Zeus. Estrabó (X 3, 11) relaciona els Curetes amb un ritu cretenc de caràcter orgiàstic. És per això que ja l’escola de Cambridge («míticoritualística») va veure en aquests Curetes llegendaris el prototipus mític d’un col·legi sacerdotal de «joves guerrers» (κοῦροι) que executava un ritu apotropaic en la celebració anual del naixement d’un déu cretenc, prehel·lènic, de la vegetació; d’aquest culte pot ésser testimoni l’Himne dels Curetes de Palecastro, del qual es conserva una versió d’època hel·lenística (Adesp. 36 Powell); vegeu M. L. WEST, «The Dictaean hymn to the Kouros», JHS 85, 1965, 149-159; W. BURKERT, GR 261s. Al costat dels Curetes com a protectors de Zeus infant, alguns autors (Ovidi, Servi, Higí) hi posen els Coribants, vinculats amb el culte de la Gran Mare, que aviat s’identificà amb Rea. 17. L’artifici de Rea procedeix del poema hetita El regnat del cel: Kumarbi, temorós d’ésser destronat pels seus fills com ell havia enderrocat el seu pare, Anu, devora els seus descendents fins que Ea, senyor de l’aigua i de la saviesa, li dóna a menjar una pedra; vegeu BERNABÉ, TLH 151; GARCÍA TRABAZO, TRH 175.
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
92
14/10/10
08:19
Página 92
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
II
[1] 6 Ἐπειδὴ δὲ Ζεὺς ἐγενήθη τέλειος, λαμβάνει Μῆτιν τὴν Ὦκεανοῦ συνεργόν, ἣ δίδωσι Κρόνῳ καταπιεῖν φάρμακον, ὑφ’ οὗ ἐκεῖνος ἀναγκασθεὶς πρῶτον μὲν ἐξεμεῖ τὸν λίθον, ἔπειτα τοὺς παῖδας οὓς κατέπιε· μεθ’ ὧν Ζεὺς τὸν πρὸς Κρόνον καὶ Τιτᾶνας ἐξήνεγκε πόλεμον. μαχομένων δὲ αὐτῶν ἐνιαυτοὺς
1 ἐγενήθη E : ἐγεννήθη O : ἐγένετο Faber || 2-3 ὑφ’ οὗ E O : ἐφ᾽ οὗ b, Aegius || 3 τὸν : del. Hercher
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 92
92
II [1] 6 Quan Zeus arriba a l’edat adulta,18 pren Metis, la filla d’Ocèan, com a còmplice, la qual dóna a beure a Cronos una droga que l’obliga a vomitar, primer, la pedra19 i, després, els fills que havia engolit. Amb ells, Zeus va emprendre la guerra contra Cronos i els Titans.20 Quan ja duien deu anys llui-
18. Segons Hesíode, Zeus assoleix l’estat adult en un any (Th. 492s.), una característica comuna a la majoria de les divinitats (cf. CAL·LÍMAC, Jou. 55s. [Zeus]; H. h. Ap. 157-159 [Apol·lo], H. h. Merc. 17s. [Hermes]). 19. La Biblioteca segueix una versió diferent de la Teogonia, on és Gea qui, no sabem per quin procediment, fa vomitar la pedra a Cronos. El PseudoApol·lodor atribueix la idea a Metis, personificació del «recurs», de la «intel·ligència pràctica», de qui Hesíode feia la primera esposa de Zeus (Th. 886s.). En una versió òrfica (OF 220), el mateix Zeus, instruït per la Nit, embriagava el seu pare amb mel (sens dubte hidromel, el líquid intoxicant preagrícola). Nonnos contaminarà totes dues versions dotant la pedra de propietats emètiques (Dion. XII 50s.; XXV 557-562; XLI 68-76). Segons Hesíode, la pedra va caure a Delfos (Th. 499-501). Allí, hom la identificava amb una pedra d’indubtable origen meteorític, que hom guardava en l’ἄδυτον del temple, diàriament ungida amb oli i en certes festes coberta de llana verge (PAUSÀNIAS X 24, 6; cf. FRAZER, Paus. V 354s.). Hom mostrava una altra pedra a Pètrac de Beòcia (PAUSÀNIAS IX 41, 6). El comentari del periegeta té un cert regust d’escepticisme. Com sigui, la pedra dèlfica, que representava el Melic del Món, apareix profusament en representacions vasculars; vegeu LENORMANT, s. u. Delphi, DAGR I 645. Cf. FRAZER, Paus. V 354s., que s’estén a propòsit de diferents pedres sagrades. Hom mostrava a Beòcia, prop de Queronea, una «roca de Cronos» (PAUSÀNIAS IX 41, 6). En el poema hetita, Kumarbi es duu la pedra a la boca, es fa mal a les dents i l’escup; la pedra cau a la terra, on en endavant és objecte d’adoració; vegeu BERNABÉ, TLH, p. 151. Els versos següents descriuen amb detall les instruccions per al culte. 20. La lluita pel poder de l’univers entre els «déus joves», ajudats pels Hecatonquirs i pel llamp de Zeus fabricat pels Ciclops, contra els «déus vells», els Titans, és tractada extensament en la Teogonia hesiòdica (617-735) i especialment en la perduda Titanomàquia cíclica (PEG I, p. 11-16), atribuïda a Eumel de Corint, per bé que els fragments i referències conservats no permeten esbrinar prou del seu contingut. Cf. HORACI, Od. III 4, 42ss.; HIGÍ, Fab. 150. Tot i que, literàriament, la Titanomàquia es deriva dels mites successoris de l’Orient Mitjà, la guerra s’acabarà amb l’establiment de l’ordre definitiu de l’univers: primer, amb el repartiment del món entre els déus vencedors i la relegació dels vençuts al Tàrtar o a indrets marginals; segonament, amb la instauració de la justícia olímpica.
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 93
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
δέκα ἡ Γῆ τῷ Διὶ ἔχρησε τὴν νίκην, τοὺς καταταρταρωθέντας ἂν ἔχῃ συμμάχους· ὁ δὲ τὴν φρουροῦσαν αὐτῶν τὰ δεσμὰ Κάμπην ἀποκτείνας ἔλυσε. 7 καὶ Κύκλωπες τότε Διὶ μὲν διδόασι βροντὴν καὶ ἀστραπὴν καὶ κεραυνόν, Πλούτωνι δὲ κυνέην, Ποσειδῶνι δὲ τρίαιναν· οἱ δὲ τούτοις ὁπλισθέντες κρατοῦσι Τιτάνων, καὶ καθείρξαντες αὐτοὺς ἐν τῷ Ταρτάρῳ τοὺς ἑκατόγχειρας κατέστησαν φύλακας. αὐτοὶ δὲ διακληροῦνται περὶ τῆς ἀρχῆς, καὶ λαγχάνει Ζεὺς μὲν τὴν ἐν οὐρανῷ δυναστείαν, Ποσειδῶν δὲ τὴν ἐν θαλάσσῃ, Πλούτων δὲ τὴν ἐν Ἅιδου. [2] 8 Ἐγένοντο δὲ Τιτάνων ἔκγονοι Ὠκεανοῦ μὲν καὶ Τηθύος Ὠκεανίδες [τρισχίλιαι], Ἀσία Στὺξ Ἠλέκτρα Δωρὶς Εὐρυνόμη 93
2 ἂν O : ἐὰν E || 4 κυνέην E, Aegius : κυανέην O || 7 κατέστησαν E : καθίστασαν O : καθιατᾶσι Bekker || 10 Ἅιδου E, Bekker : Ἅδῃ O || 12 τρισχίλιαι O (ex Hes., Th. 364), τρισχίλιοι E, del. Heyne; Στὺξ E, Aegius : στύξον O
5
10
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:19
Página 93
93
21
tant, Gea profetitzà la victòria a Zeus si tenia com a aliats els qui eren empresonats al Tàrtar;22 ell, llavors, va matar Campe,23 que vigilava llur presó, i els alliberà. 7 Aleshores els Ciclops donen a Zeus el tro, el llampec i el llamp, a Plutó l’elm, a Posidó la fitora.24 Proveïts d’aquestes armes, vencen els Titans i, després de tancar-los al Tàrtar, aposten els Hecatonquirs com a guardians.25 Ells mateixos es reparteixen el poder tirant a sorts, i Zeus obté el domini del cel; Posidó, el del mar; Plutó, el de l’Hades.26 [2] 8 Vet ací la descendència dels Titans: d’Ocèan i Tetís27 nasqueren les Oceànides, Àsia, Estix, Electra, Doris, Euríno-
21. Cf. Th. 635. 22. Cf. Th. 624-629. 23. No hi ha gaires testimonis sobre aquest monstre femení desconegut d’Hesíode, el nom del qual pot ésser el mateix que el comú κάμπη, ‘larva, eruga’ (ARISTÒTIL, Hist. an. V 551b). Ovidi (Fast. III 799-808), que no en diu el nom, la descriu com un híbrid de brau i serpent; Briàreu el matà, però una àguila prengué les seves restes i les portà a Júpiter, assegurant-li així la victòria sobre els Titans (Fast. III 799-808). Segons Diodor, és Dionís qui, a Líbia, mata Campe, filla de la terra i homeiera, vestigi del desordre primigeni, i l’enterra sota un túmul. Nonnos li dedica una ècfrasi (Dion. XVIII 237-256), que la descriu com l’equivalent femení de Tifeu. 24. Cf. Th. 501-506. Hesíode, amatent a destacar la supremacia de Zeus, només parla de la fabricació del llamp, ometent qualsevol referència a la fitora de Posidó i a l’elm d’Hades. Divinitat celeste, Zeus té en el llamp el seu mitjà de manifestació i l’arma amb què imposa el seu poder. Amb la fitora, atribut de les divinitats subterrànies i marines, Posidó sacseja les roques i remena les aigües del mar per produir terratrèmols i tempestes marines i per obrir a la terra avencs provisionals o permanents. El casc d’Hades, que proporciona la invisibilitat, s’adiu al domini de les ombres infernals (cf. la pseudoetimologia del nom d’Hades a partit d’ἀ-, ἰδεῖν, ‘no veure’). 25. Cf. Th. 717-719; 729-735. Per aquest mitjà, Zeus i els seus germans confinen els sobirans enderrocats i alhora es desfan d’uns enemics potencials i monstruosos. 26. Aquest repartiment forma part de l’ordre teològic d’Homer, sobreentès en tots dos poemes i exposat per Posidó davant d’Iris en Il. XV 187195. Cf. PLATÓ, Gorg. 523a. La terra, futur indret dels humans, roman com a condomini de les tres deïtats principals. Hesíode, naturalment, desconeix aquest repartiment de zones de poder. 27. Cf. Th. 346-366. En una cosmogonia alternant amb l’hesiòdica i segurament més antiga, coneguda d’Homer, Ocèan i Tetís són la parella divina
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 94
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
Ἀμφιτρίτη Μῆτις, Κοίου δὲ καὶ Φοίβης Ἀστερία καὶ Λητώ, Ὑπερίονος δὲ καὶ Θείας Ἠὼς Ἥλιος Σελήνη, Κρείου δὲ καὶ 94
1 Ἀμφιτρίτη E O : del. Heyne (cf. I 11) : Ἀμφιρώ prop. Commelinus (cf. Hes., Th. 360) : Ἀμφιρύτη prop. Heyne || 2 Κρείου Wagner : κροίου E : κρίου O, Aegius
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:19
Página 94
94
LLIBRE PRIMER 28
29
me, Amfitrite, Metis; de Ceos i Febe, Astèria i Leto; d’Hiperíon i Tia, Eos, Hèlios, Selene;30 de Crios i Euríbia, filla de
primordial (Il. XIV 201), reflex d’Apsû i Tiâmat, deïtats de les aigües dolces i salades en el poema babilònic Enûma Eliš. En les diferents teogonies gregues, Ocèan és el gran riu primordial que davalla del cel i envolta la terra i és pare de tots els altres rius (Il. XVIII 607s.; Th. 337-345; 367-370; Sc. 314317). Per al nom, ha estat suggerida la relació amb l’acadi uginna ‘anell’ (WEST, Hesiod. Theogony, Oxford 1966, 201). Quant a Τηθῦς, ha estat suggerit que pot tractar-se d’una transcripció del nom de la divinitat babilònia de les aigües salades, Tiâmat, que apareix a vegades en la variant Taw(a)tu. Vegeu Walter BURKERT, Homo necans: the Anthropology of Ancient Greek Sacrificial Ritual and Myth, Berkeley 1983, 93; De Homero a los magos cit. 27s.; contra M. L. WEST, The East Face of Helikon: West Asiatic Elements in Greek Poetry and Myth, Oxford Clarendon Press 1997, 147, n. 20. 28. D’Oceànides, Hesíode en dóna una llista de quaranta-una, bo i advertint que n’hi ha moltes més, fins a tres mil, una xifra que significa simplement que són innombrables. Una altra llista, més breu, en H. h. Cer. 418424. La tria d’Apol·lodor ha estat feta en funció de la seva narració posterior: cf. infra, I 8, 10, 11s., 13. – Amfitrite, eliminada generalment des de Heyne per tal com és el nom d’una Nereida (I 11), pot conservar-se, car els intercanvis i les coincidències entre totes dues generacions de deesses marines són freqüents; vegeu F. J. CUARTERO, «Apol·lodor, Biblioteca. Notes crítiques, I», Faventia XVII 1995, 12-14. 29. Cf. Th. 404-410; Hh. Ap. 61-65. Ceos només és conegut en funció de la seva descendència: Astèria és la deïtat primigènia de Delos, l’illa on Leto infantà Àrtemis i Apol·lo (I 21). Quant a Febe, ‘la Pura’, el seu nom és inseparable de Febos, sobrenom d’Apol·lo, el seu nét (DELG 1216s.). És ella també qui atorga a Apol·lo la seu de Delfos, que havia ocupat després de Gea i Temis (ÈSQUIL, Eum. 4-8). 30. Hèlios només rebia culte a Rodes i a Corint; vegeu FARNELL, CGS V 417-420. La seva representació ben coneguda, guiant un carro tirat per quatre cavalls, és compartida amb l’Índia, però també amb l’Orient Mitjà (BURKERT, GR 175). Històries com la de Faetont («Brillant», originàriment un epítet del mateix Hèlios), l’episodi de les vaques del Sol, en l’Odissea (II 261-402) i l’existència dels ramats d’ovelles propietat d’Hèlios a Apol·lònia (HERÒDOT IX 63) poden ésser restes d’una mitologia i una religió més riques. Per a Selene, la Lluna, comptem amb el mite d’Endimió (I 56), però a l’època clàssica quedava reduïda a la màgia popular; cf. TEÒCRIT II 10s., 69. Només a partir del segle V aC hom comença a identificar Hèlios i Selene, respectivament, amb Apol·lo i amb Àrtemis. Per a Eos, l’Aurora, comptem amb els mites dels seus amors amb Orió (I 27), Cèfal (I 86; III 181) i Titonos (III 147), però ha perdut la major part del seu significat religiós, ben viu a Roma i a l’Índia (vegeu DUMÉZIL, ME III 93-199).
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:55
Página 95
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
Εὐρυβίας τῆς Πόντου Ἀστραῖος Πάλλας Πέρσης, [3] Ἰαπετοῦ δὲ καὶ Ἀσίας [τῶν Ὠκεανοῦ] Ἄτλας, ὃς ἔχει τοῖς ὤμοις τὸν οὐρανόν, καὶ Προμηθεὺς καὶ Ἐπιμηθεὺς καὶ Μενοίτιος, ὃν κεραυνώσας ἐν τῇ τιτανομαχίᾳ Ζεὺς κατεταρτάρωσεν. [4] 9 ἐγένετο δὲ καὶ Κρόνου καὶ Φιλύρας Χείρων διφυὴς Κένταυρος, Ἠοῦς δὲ καὶ Ἀστραίου ἄνεμοι καὶ ἄστρα, Πέρσου δὲ καὶ Ἀστερίας Ἑκάτη, Πάλλαντος δὲ καὶ Στυγὸς [τῶν Ὠκεανοῦ] Νίκη Κράτος Ζῆλος Βία. [5] τὸ δὲ τῆς Στυγὸς ὕδωρ ἐκ πέτρας ἐν 95
1 Εὐρυβίας Heyne (cf. Hes., Th. 239, 375) : εὐρυβοίας E O, Aegius; τῆς E : τοῦ O || 2 τῶν Ὠκεανοῦ del. Hercher || 5 Κένταυρος del. Hercher || 7 τῶν Ὠκεανοῦ del. Hercher
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:55
Página 95
95
31
Pontos, Astreu, Pal·lant, Perses; [3] de Jàpet i Àsia, Atlant, el qui sosté el cel amb els muscles, i Prometeu, Epimeteu i Meneti, que Zeus fulminà en la guerra contra els Titans i precipità al Tàrtar.32 [4] 9 També, de Cronos i Fílira, va nàixer Quiró, el centaure biforme;33 d’Eos i Astreu, els vents i les estrelles;34 de Perses i Astèria, Hècate;35 de Pal·lant i Estix, Nice, Cratos, Zelos, Bia.36 [5] L’aigua d’Estix, que raja d’una roca
31. Cf. Th. 375-382. Tant Crios i Euríbia com llurs fills són personatges obscurs. Astreu és el progenitor de les estrelles. Pal·lant és, en una altra genealogia, fill d’un Megamedes i pare de Selene (H. h. Merc. 100; OVIDI, Met. IX 421; XV 191). Segons Hesíode, Perses «excel·lia per la seva saviesa». 32. Cf. Th. 507-520, on s’atorga a Jàpet com a esposa una altra Oceànida, Clímene. Per a Prometeu i Epimeteu, vegeu I 46 i la nota. De Meneti, no en sabem res més del que diu el Pseudo-Apol·lodor. La comesa d’Atlant era generalment tinguda per un càstig; hom el considerava germà de Cronos (DIODOR III 60, 1), fins i tot el cap de la revolta dels Titans (HIGÍ, Fab. 150, 2) o un dels Titans que esquarteraren Dionís (OF 319 Bernabé = PROCLE, in Pl. Tim. I 173 Diehl): tot plegat explicacions ètico-etiològiques. Atlant, el nom del qual es forma a partir de l’arrel *tel -/*tl -, ‘suportar’, sembla que ha estat una variant del gegant primigeni que aguanta un dels extrems de la volta celeste; vegeu II 120 i la nota. 33. El nom de Fílira no apareix en cap de les tres llistes d’Oceànides (I 8 i la n.). La font del Pseudo-Apol·lodor deu haver estat FERECIDES, frag. 50 Fowler/Pàmias (esc. APOL·LONI II 1231-1241a) o la Titanomàquia, frag. 10 PEG (esc. APOL·LONI I 554). Segons tots dos, Cronos s’uní a Fílira transformat en cavall. 34. Cf. Th. 378-382. Els vents són fills d’Aurora probablement perquè solen llevar-se al matí. Astreu no té cap altra funció que la de genitor de la «raça» de les estrelles. 35. Així també Th. 409-411. Altres genealogies dóna esc. APOL·LONI III 467: els himnes òrfics la feien nàixer de Deo (= Demèter); Baquílides (frag. 1 Sn.-M.), de la Nit; Museu (frag. 16 D.-K.), de Zeus i Astèria; Ferecides (frag. 44), d’Aristeu. L’extensió del poder d’aquesta deïtat multifuncional és matèria de l’anomenat «Himne a Hècate» hesiòdic (Th. 411-452), d’autenticitat a vegades discutida. 36. Cf. Th. 383-403. Els quatre fills d’Estix personifiquen els atributs de Zeus com a déu suprem, distribuïts en una gradació ascendent: Zelos, l’Emulació, és el desig d’imposar-se que portà Zeus a la Victòria (Nice) sobre els Titans. El Zeus d’Olímpia, obra de Fídias, tenia una Nice en la mà, i un cor de petites Nices dansava al voltant de l’estàtua (PAUSÀNIAS V 11, 1s.; cf. 14, 8). Cratos, el Poder resultant del triomf, i Bia, la Força per a exercir-lo, són parella ben coneguda per la primera escena del Prometeu esquili.
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:55
Página 96
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
Ἅιδου ῥέον Ζεὺς ἐποίησεν ὅρκον, ταύτην αὐτῇ τιμὴν διδοὺς ἀνθ’ ὧν αὐτῷ κατὰ Τιτάνων μετὰ τῶν τέκνων συνεμάχησε. [6] 10 Πόντου δὲ καὶ Γῆς Φόρκυς Θαύμας Νηρεὺς Εὐρυβία Κητώ. Θαύμαντος μὲν οὖν καὶ Ἠλέκτρας [τῶν Ὠκεανοῦ] Ἶρις καὶ ἅρπυιαι, Ἀελλὼ <καὶ> Ὠκυπέτη, Φόρκου δὲ καὶ Κητοῦς Φορκίδες <καὶ> Γοργόνες, περὶ ὧν ἐροῦμεν ὅταν τὰ κατὰ Περσέα λέγωμεν· [7] 11 Νηρέως δὲ καὶ Δωρίδος [τῶν Ὠκεανοῦ]
96
3 Φόρκυς O (Hes., Th. 237, 270 al.) : Φόρκος Faber (cf. II 37; Ep. 7, 20); Εὐρυβία Gale : εὐρυβοίας O : εὐρυβοία c, Aegius || 4 τῶν Ὠκεανοῦ del. Hercher || 5 Ἀελλὼ <καὶ> Heyne : Ἀελλὼ O || 6 Φορκίδες Heyne (cf. A., Pr. 792) : Φορκιάδες O, Aegius : Φορκυάδες c, def. Clua (AEF 25 [2002] 51; καὶ add. Heyne || 7 λέγωμεν O : λέξωμεν Heyne; Δωρίδος N, Aegius (cf. Hes., Th. 241, 350) : δορίδος VLT : νηρηίδος O; ad nomina Nereidum in libris saepe corrupta restituenda aliquando prosunt Il. XVIII 39-49, Th. 243-264, Verg., G. IV 335 sqq., Hyg., F. 1, 8
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:55
Página 96
96
que hi ha a l’Hades, Zeus la designà testimoni de juraments:37 li atorgà aquest honor en paga de l’ajuda que ella, juntament amb els seus fills, li havia portat a la lluita contra els Titans. [6] 10 De Pontos i Gea nasqueren Forcis, Taumant, Nereu, Euríbia i Ceto.38 De Taumant i Electra, Iris i les Harpies, Ael·lo i Ocípete;39 de Forcos i Cetos, les Fòrcides i les Gòrgones, de les quals parlarem quan contarem la història de Perseu.40 [7] 11 De Nereu i Doris, les Nereides,41 els noms de 37. És gairebé segur que el nom de Στύξ està emparentat amb στυγεῖν, ‘avorrir, odiar’, στυγερός, στυγνός, ‘avorrible’, i sembla que es remunta en primer terme a la idea de «fred»; vegeu DELG, s. u. La Biblioteca resumeix Th. 775-806: Estix, la filla més gran (i per tant de més dignitat), establerta en l’extrem del món oposat al sojorn dels déus, prop de les columnes que suporten el cel a ponent, rep la visita d’Iris, la missatgera dels déus, que va a cercar aigua cada vegada que se suscita un plet entre els déus. Una libació d’aquesta negra aigua acompanyava el jurament solemne (μέγας ὅρκος) dels déus. El perjur és condemnat a exili, privat de nèctar i ambrosia, immers en un sopor durant un any. Cf Il. XV 37s.; Od. V 186s.; H. h. Ap. 86s. A les aigües d’una font Estix, a Arcàdia, hom atribuïa propietats corrosives i letals: cf. ELIÀ, H. A. X 40; PAUSÀNIAS VIII 17, 6; 18, 4-6; ESTRABÓ VIII 8, 4. 38. Cf. Th. 233-239. Els tres déus mascles són avatars regionals del Vell del Mar, sovint anònim, tant en el culte (PAUSÀNIAS III 21, 9) com en la poesia (Il. I 358, 538, 556; XVIII 141; Od. XXIV 58, etc.). Forcis (Φόρκυς, ‘blanc brillant’), amb les variants Φόρκος (PÍNDAR, P. XII 13; frag. 1, 17 Sn.-M.) i Πόρκος (ALCMÀ 1, 19 PMG), és protector dels ports d’Ítaca (Od. I 72; XII 96, 345). Taumant no té culte conegut. Nereu (nom secundari respecte a Νηρηΐδες), el més gran dels fills de Pontos, és en el mite una deïtat amable i endeví infal·lible. Cetos, ‘Monstre marí’, és també el nom d’una Nereida (I 12). Euríbia, ‘de vast poder’, és el nom femení corresponent a l’adjectiu εὐρύβιος, epítet d’altres divinitats marines com Posidó (PÍNDAR, O. VI 58; P. II 12) i Tritó (Th. 931). 39. Cf. Th. 265-269. Iris, deïtat atmosfèrica, «de peus veloços com el vent» o «com la tempesta» (Il. II 786; VIII 409), és en la Ilíada la missatgera de Zeus (o d’Hera) davant altres déus (VIII 398-425; XV 144-200; XXIV 77-99) o dels mortals (XI 185-210; XVIII 185-202; XXIV 143-148). És presentada com a germana de les Harpies, relacionades amb els vents huracanats. Sobre els noms d’aquestes, vegeu I 122 i la nota. 40. Cf. Th. 270-278. Cf. també infra II 36ss. 41. El nom Νηρηΐδες sembla emparentat amb mots bàltics pertanyents al camp semàntic de la «immersió». És natural que la mare de les Nereides sigui una Oceànida, car Ocèan és l’origen de totes les aigües. Protectores dels navegants, les Nereides posseïen altars i temples, especialment prop dels ports. Formen un cor (generalment de cinquanta membres, com molts cors femenins humans) i solen actuar col·lectivament (cf. I 136; II 43).
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
08:55
Página 97
<ΒΙΒΛΙΟΝ ΠΡΩΤΟΝ>
Νηρηίδες, ὧν τὰ ὀνόματα Κυμοθόη Σπειὼ Γλαυκονόμη Ναυσιθόη Ἁλίη, Ἐρατὼ Σαὼ Ἀμφιτρίτη Εὐνίκη Θέτις, Εὐλιμένη Ἀγαυὴ Εὐδώρη Δωτὼ Φέρουσα, Γαλάτεια Ἀκταίη Ποντομέδουσα Ἱπποθόη Λυσιάνασσα, 12 Κυμὼ Ἠιόνη Ἁλιμήδη Πληξαύρη Εὐκράντη, Πρωτὼ Καλυψὼ Πανόπη Κραντὼ Νεόμηρις, Ἱππονόη Ἰάνειρα Πουλυνόη Αὐτονόη Μελίτη, Διώνη Νησαίη Δηρὼ Εὐαγόρη Ψαμάθη, Εὐμόλπη Ἰόνη Δυναμένη Κητὼ Λιμνώρεια.
97
ΙΙΙ
[1] 13 Ζεὺς δὲ γαμεῖ μὲν Ἥραν, καὶ τεκνοῖ Ἥβην Εἰλείθυιαν Ἄρην, μίγνυται δὲ πολλαῖς θνηταῖς τε καὶ ἀθανάτοις γυναιξίν.
1 Γλαυκονόμη Commelinus (Hes., Th. 246), possis etiam Γλαύκη (Il. XVIII 39, Th. 244, Hyg.) : γλαυκοθόη O || 2 Ἀμφιτρίτη c, Aegius : ἀμφιτρίτους O || 4 Ἠιόνη Hercher (Hes., Th. 255) : πιόνη O; Πληξαύρη Heyne (cf. Hes. Th. 353 Oceanidis nomen) : πλησαύρη O || 5 Εὐκράντη O, Wagner (Hes., Th. 243 codd. bQ) : Εὐκράτη Aegius (Th. loc. cit. codd. aKS); Πανόπη cul, Aegius (cf. Il. XVIII 45, Th. 250, Hyg.) : πανύπτη c : παννύπη O; Κραντὼ O, ualde suspectum : κρατὼ c : Ῥαντὼ Hercher : Ξανοὼ (Xantho) Hyg.; Νεόμηρις O : Νημερτὴς Gale (Il. XVIII 46, Th. 262, Hyg.) || 6 Ἰάνειρα Heyne (Il. XVIII 46, Hyg.) : διάνειρα O; Πουλυνόη O b Aegius (quod in Th. 258 restituit Muetzell) : Πολυνόη Ra c, maluit Clua : Πουλυνόμη prop. Heyne (Th. codd.) || 6 Μελίτη Heyne (Il. XVIII 42, Th. 247, Hyg.) : μελίη O; Νησαίη Commelinus (Il. XVIII 40, Th. 249, Hyg.) : ἰσαίη O, Aegius; Δηρὼ O : Νησὼ (Th. 261) uel Νηρὼ prop. Wagner || 7 Εὐμόλπη O : Εὐπόμπη Heyne (Th. 261); Ἰόνη O, ualde suspectum : Προνόη Graevius (Th. 261) : Ἰάνθη Heyne (HCer. 418); Λιμνώρεια] inc. R fol. 20r || 8 Ἥραν ROpc : ἅραν Oac; Εἰλείθυιαν E, Aegius : εἰλήθυιαν RO || 9 Ἄρην Gale : ἀργήν E : ἄργην R : ἅργην O
5
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:55
Página 97
97
les quals són Cimòtoe, Espeo, Glaucònome, Nausítoe, Hàlia, Èrato, Sao, Amfitrite, Eunice, Tetis, Eulímene, Àgave, Eudora, Doto, Ferusa, Galatea, Actea, Pontomedusa, Hipòtoe, Lisianassa, 12 Cimo, Eione, Halimede, Plexaura, Eucrante, Proto, Calipso, Pànope, Cranto, Neomeris, Hipònoe, Ianira, Pulínoe, Autònoe, Mèlite, Dione, Nesea, Dero, Evàgora, Psàmate, Eumolpe, Íone, Dinàmene, Ceto, Limnorea.42 III [1] 13 Zeus pren Hera per muller43 i engendra Hebe, Ilitia i Ares,44 però s’uneix a moltes dones, tant mortals com im-
42. Altres llistes de Nereides, no reduïbles a una font comuna: Th. 240264, única «completa», amb els seus cinquanta noms; Il. XVIII 38-49; H. h. Cer. 417-423; VIRGILI, Georg. IV 334-344; HIGÍ, Fab. praef. 8. El text del Pseudo-Apol·lodor presenta nombroses corrupcions, però les llistes paral·leles proporcionen la restitució, adés segura, adés dubtosa, de molts noms. Vegeu l’aparat crític. Els noms, que semblen en gran part creacions poètiques, remeten al mar (Hàlia) i als seus aspectes favorables (Àgave, Èrato, Eumolpe, Mèlite), al cel (Dione), al vent (Plexaura) i a les onades (Cimo, Cimòtoe, Hipònoe, Hipòtoe); a la geografia marina: riberes (Eíone), promontoris (Actea), sorrals (Psàmate), illes (Nesea), coves costaneres (Calipso, Espeo), fins i tot als monstres marins (Ceto). Però, sobretot, com a senyores de les aigües marines (Autònoe, Dinàmene, Glaucònome, Halimede, Lisianassa, Pànope, Polínome, Pontomedusa), acomboien les naus (Nausítoe, Neomeris) i atorguen salvament (Sao) emmenant els vaixells a port (Eulímene, Limnorea); protectores del comerç (Evàgora), concedeixen als mercaders travessies reeixides (Cranto, Eucrante, Eunice) i profit en llurs negocis (Doto, Ferusa). No tenen explicació clara Amfitrite, Galatea, Tetis (les úniques amb històries mítiques individuals, a més de Calipso), Dero, Ianira, Íone i Proto. 43. En la versió hesiòdica, Metis, personificació de la intel·ligència pràctica, del «recurs», és la primera muller de Zeus; Temis, la Llei celeste, la segona; Hera, la tercera (Th. 886-923); després de relacions, aparentment de curta durada, amb Eurínome, Demèter i Mnemòsine. El Pseudo-Apol·lodor inverteix l’ordre presentant Hera com la muller «legítima», «definitiva», àition de la institució matrimonial; més endavant farà esment d’unions anteriors de Zeus (I 20). 44. Cf. Th. 921-923. És natural que Hera, deïtat del matrimoni, sigui mare d’Ilitia (‘la que acut’ sc. en socors de les dones parteres), deessa del part (cf. PÍNDAR, N. VII 1s.; OVIDI, Met. IX 283) testimoniada ja en època micè-
01 APOLLODOR PLEC (1-7).qxt:01 PLEC_001-006.qxt
14/10/10
08:14
Pรกgina 2
08 APOLLODOR LLIBRE PRIMER (84-200).qxt
14/10/10
LLIBRE PRIMER
08:56
Página 200
200
445
dia tota la terra sotmesa per ell; i va morir en el curs d’una expedició contra els indis. Medea va tornar al país dels colcs sense ésser reconeguda, i en trobar-se que Eetes havia estat desposseït del tron pel seu germà Perses, donà mort a aquest darrer i restituí la reialesa al seu pare.446
Medea l’acusà de conspirar contra el seu pare i tractà d’emmetzinar el seu fillastre, però abans que aquest es dugués la copa als llavis, Egeu la hi llevà de les mans (Plutarc). Descoberta, va haver d’exiliar-se. 445. Per a l’etimologia i la història, a més de les fonts citades, cf. HECATEU 1 F 286 (ESTÈFAN DE BIZANCI, s. u. Μηδία); DIODOR IV 55, 5 i 7; 56, 1; ESTRABÓ XII 13, 10; HIGÍ, Fab 27. Medos sembla una variant de Medeu, però el personatge deu molt, sens dubte, a les reelaboracions tràgiques, com ara els sengles drames intitulats Egeu de Sòfocles (frag. 19-25a TGrF) i d’Eurípides (frag. 1-13 TGrF). Heròdot diu (VII 62) que el poble dels Ἄριοι va canviar el seu nom pel de Μῆδοι després de la vinguda de Medea. Segons Hel·lanic, aquest fill havia estat engendrat per Jàson. 446. En una altra versió, és Medos i no Medea qui dóna mort a Perses. Aquesta variant ens arriba per Ciceró (Tusc. III 12, 26), que segueix una comèdia llatina desconeguda (potser el Medus de Pacuvi) i potser també reflectida en els texts de Diodor i Higí: un oracle advertia Perses contra un descendent d’Eetes. Medos, que viatjava cercant la seva mare, arribava al país i es presentava al rei, fingint que era Hípotes, fill de Creont, i Perses el fa empresonar mentre investiga les seves intencions. Poc després, en un carro tirat per serpents, ve també Medea, que es presenta com a sacerdotessa de Diana, capaç de posar terme a l’esterilitat que s’abat sobre la terra; assabentada de la presència de qui tothom creu que és Hípotes, convenç Perses que el jove és Medos, fill d’Egeu, que la mare envia per matar-lo. Quan ella coneix que el jove és el seu propi fill, el visita a la presó i li dóna una espasa, amb la qual donarà mort a Perses. – Els lírics van atorgar a Medea una altra forma de triomf: després de morir, va esdevenir l’esposa d’Aquil·les als Camps Elisis (ÍBIC, PMG 291, i SIMÒNIDES, PMG 558 = esc. APOL·LONI DE RODES IV 814815a).
09 INDEX APOLLODOR (201-202).qxt:19 Index general (146-)
14/10/10
09:28
Pรกgina 200