Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres (vol. I). Llibre I, de Diògenes Laerci by Editorial Alpha

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 2

26/03/14 10:45

FUNDACIÓ BERNAT METGE ESCRIPTORS GRECS TEXT I TRADUCCIÓ

DIÒGENES LAERCI

VIDES I DOCTRINES DELS FILÒSOFS MÉS IL·LUSTRES, I

BARCELONA

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 3

26/03/14 10:45

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes Primera edició: març del 2014 © de la introducció general, la notícia preliminar, la revisió del text grec, les traduccions i les notes, Sergi Grau Guijarro, 2014 © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2014 © Institut Cambó, 2014 Reservats tots els drets ISBN 978-84-9859-234-4 (Volum I) Rústica ISBN 978-84-9859-232-0 (Obra completa) dipòsit legal:

B. 5.488-2014

www.institutcambo.org www.editorialalpha.cat

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 4

28/03/14 12:11

DIÒGENES LAERCI

VIDES I DOCTRINES DELS FILÒSOFS MÉS IL·LUSTRES Vol.

[LLIBRE I]

INTRODUCCIÓ GENERAL, NOTÍCIES PRELIMINARS, TEXT REVISAT, TRADUCCIÓ I NOTES DE

SERGI GRAU

BARCELONA BERNAT METGE 2014

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 5

26/03/14 10:45

Aquest volum ha estat sotmĂ¨s a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 6

26/03/14 10:45

Per a la Roser

01 PLEC LAERCI I (1-7).indd 7

26/03/14 10:45

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 8

27/03/14 11:39

iNTRODUCCIÓ I. LES BIOGRAFIES ANTIGUES DE FILÒSOFS Dins el vast i complex univers de les biografies de perso natges il·lustres de l’Antiguitat, ocupen un lloc preeminent les dels filòsofs. Precisament, entre les primeres i més conegudes biografies de personatges antics, no sols destaquen aquelles que foren escrites per filòsofs, sinó també les que tenen els filòsofs com a protagonistes, per no parlar de la poderosa in fluència que, segons alguns estudiosos, exercí la figura excep cional de Sòcrates en el naixement i el desenvolupament ma teix del gènere biogràfic.1 Fou precisament Aristòtil, i la seva escola, tal com tradicio nalment ha reconegut la crítica,2 qui donà el pas decisiu per a la constitució definitiva del gènere biogràfic arran del seu interès per la recerca, l’anàlisi, la definició i la classificació de tota la realitat. Cap dels escrits aristotèlics no es pot classificar com a biografia pròpiament dita, però és cert que molts dels materials que hi apareixen són els que després constituïren les característiques ineludibles del gènere: les anècdotes, els apo tegmes, els exemples i, en particular, les obres consagrades a poetes i filòsofs individuals. Del Perípat provenen les formes 1. Especialment per a Albrecht Dihle, Studien zur griechischen Biographie, Göttingen 1956 [19782], 13-34. 2. Vegeu un repàs exhaustiu i recent de la qüestió en William Wall Fortenbaugh, «Biography and the Aristotelian Peripatos», en Michael Erler & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Ber lín 2007, 45-78.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 9

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

de recerca ètica i la investigació erudita que havien de formar part de totes les biografies posteriors. Convivien, en el si de l’escola, les biografies consagrades a intel·lectuals, poetes i fi lòsofs, en què el caràcter quedava retratat a partir de llurs experiències de formació i desenvolupament espiritual, i on les dades eren extretes sistemàticament de les pròpies obres dels autors, i les vides dels homes d’acció, estadistes, polítics i generals, per a les quals se seguia el mètode ja conegut d’evi denciar-ne els trets del caràcter a partir d’accions especialment emblemàtiques. Es tracta, és clar, de la distinció entre βίος θεωρητικός i βίος πρακτικός,3 i és precisament el mot βίος el mateix que es fa servir per al títol de les obres consagrades als diversos personatges, la qual cosa posa en alerta a propòsit de la tipificació absoluta amb què eren presentats. En aquest sen tit, els peripatètics produïren tota una sèrie de col·leccions d’anècdotes que estaven destinades a funcionar com a font en les biografies posteriors, les quals sovint es presenten com una simple acumulació de contalles sobre els seus protagonistes: llibres de descobriments (εὑρήματα), anècdotes i esdeveni ments estranys (παράδοξα, θαυμάσια), llistes de respostes i ob servacions peculiars, especialment enginyoses (ἀποφθέγματα, γνῶμαι, χρεῖαι), exemples (παραδείγματα), antologies d’històries d’amor, de l’estil de la de Parteni en el segle i aC, col·leccions d’estratagemes militars i anècdotes sobre la mort de personat ges il·lustres, el famós tema dels exitus illustrium uirorum, que encara serví de model a Lactanci per al seu De mortibus persecutorum, en el segle iv dC.4 Entre els autors destacats, Aristoxen de Tarent, deixeble di recte d’Aristòtil, habitualment passa per ser el fundador ofi cial de la biografia,5 atès que escriví, enutjat per no haver estat

3. Vegeu l’obra clàssica de Robert Joly, Le thème philosophique des genres de vie dans l’Antiquité classique, Brussel·les 1956. 4. Arnaldo Momigliano, The Development of Greek Biography, Cam bridge (Mass.) 1971, 72-73. 5. Friedrich Leo, Die griechisch-römische Biographie nach ihrer literarischen Form, Leipzig 1901 [reimpr. Nova York 1990], 102. Més recentment, Arnaldo Momigliano, «Second Thoughts on Greek Biography», Mededelin-

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 10

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

escollit successor d’Aristòtil al capdavant del Liceu, una bio grafia injuriosa contra Sòcrates, en què aquest darrer era acu sat d’haver plagiat els pitagòrics, una secta de la qual havia format part el mateix Aristoxen abans d’ingressar en les files dels peripatètics. Aquesta biografia fou el model, a més, per a altres vides de filòsofs, com les de Pitàgoras, Arquitas i Plató.6 Per a F. Leo, pertanyen a Aristoxen alguns elements que es devingueren tradicionals en les biografies posteriors: la narra ció de la vida d’un personatge que havia viscut força segles abans del biògraf i sobre la qual ja no existien documents fi ables, l’adhesió a la tradició llegendària i la invenció dels seus trets característics.7 Altres peripatètics compongueren també biografies: Clearc, sobre Plató; Fànias d’Èresos escriví Sobre els socràtics, Sobre els tirans de Sicília i Sobre els poetes; De metri de Falèron, sobre Demòstenes, i potser també sobre Sòcrates; i sabem que Dicearc compongué una obra intitulada Περὶ βίων, segurament no pas un compendi de biografies prò piament dites, sinó un tractat sobre gèneres de vida, però que contenia una mena de col·lecció d’anècdotes sobre filòsofs que Laerci usà com a font;8 d’ell és també una obra amb un títol molt suggeridor i difícil d’explicar, el Βίος Ἑλλάδος –¿una mena d’exposició del «caràcter» de tota l’Hèl·lada?–. Tanma gen der Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen A.F.D. Letterkunde 34, 7, 1971, 14-15, es mostra força més escèptic a propòsit del des envolupament de la biografia per influència filosòfica. 6. Tanmateix, aquesta motivació biogràfica no deixa de ser una llegenda en si mateixa, com sol ser habitual: vegeu la revisió recent del material de Luc Brisson, «Aristoxenus: His Evidence on Pythagoras and the Pythagoreans. The Case of Philolaus», en Michael Erler & Stefan Schorn, (eds.), Die griechische Biographie cit., 269-284. 7. F. Leo, Die griechisch-römische Biographie cit., 102. 8. Tots els fragments d’aquests autors han estat publicats i comentats per F. Wehrli en la seva obra Die Schule des Aristoteles (vegeu la bibliografia), per bé que alguns han estat reeditats més recentment: remetem, per a cada cas, a la bibliografia. Momigliano (The Development of Greek Biography cit., 66-79) no gosa afirmar que, llevat d’Aristoxen, els altres escrivissin pròpia ment biografies; en canvi, Duane Reed Stuart (Epochs of Greek and Roman Biography, Sather Classical Lectures IV, Berkeley 1928 [reimpr. Nova York 1967], 119-154) creu que Aristoxen no pot pas ser l’únic a haver-ne escrit.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 11

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

teix, no sembla possible concloure de manera definitiva que la narració biogràfica, tal com la coneixem, s’originés en el cer cle peripatètic. Ja Momigliano, en la segona represa que féu sobre la biografia antiga, negava les relacions entre la filosofia aristotèlica i la biografia hel·lenística;9 el plantejament més ca tegòric és, tanmateix, el de G. Arrighetti, que defensa que no es pot parlar pròpiament de producció biogràfica peripatètica, llevat, tal vegada, d’Aristoxen,10 un autor que, tanmateix, Brugnoli considera, juntament amb tots els altres peripatètics, «estranei a qualsiasi vero e proprio assunto biografico».11 Pot ser convé quedar-se amb la síntesi, més oberta i menys polè mica, de G. Camassa. Segons ell, el Perípat podria simplement haver influït en una fase de la història del gènere: hauria aju dat a formalitzar la literatura anterior, d’esperit ja biogràfic, a través de l’obra de tots els qui recorreren a formes biogràfi ques o bé a tractats sistemàtics amb ingredients biogràfics per tal de resumir exemplarment l’aportació de les grans persona litats a la història intel·lectual de l’Hèl·lada.12 El que queda clar, a partir de la revisió d’aquests autors primerencs, és que l’anècdota i la polèmica entre escoles filosòfiques constitueix un element fundacional del gènere biogràfic. Hermip d’Esmirna, anomenat el Cal·limaqueu o el Peripa tètic, autor de la segona meitat del segle iii aC, usà aquests materials per a les seves vides dels Set Savis, de Pitàgoras, Gòrgias, Aristòtil i molts altres,13 en un estil que Momigliano anomena «learned sensationalism», i que, amb un gust espe

9. A. Momigliano, «Second Thoughts on Greek Biography...» cit. 10. Graziano Arrighetti, Satiro. Vita di Euripide, Studi Classici e Ori entali 13, Pisa 1964, 11. 11. Giorgio Brugnoli s. u. Biografi, Dizionario degli scrittori greci e latini, Milà 1987, I, 287-304, 289. 12. Giorgio Camassa, «Biografia», en Giuseppe Cambiano, Luciano Canfora & Diego Lanza (eds.), Lo spazio letterario della Grecia antica, vol. I, tom III, Roma 1994, 316-317. 13. Per a Hermip, vegeu l’estudi de Jan Bollansée, Hermippos of Smyrna and his Biographical Writings. A Reappraisal, Peeters 1999. Per a les vides citades, vegeu frag. 1, 15b, 21, 48 Wehrli = FGrHist 1026 F 1, 12b, 27, 30, amb els comentaris pertinents.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 12

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

cial per tot allò que és frívol, morbós i paradoxal, és molt propi de l’època alexandrina; això demostra la presència ple nament consolidada d’un públic lector que desitjava ser entre tingut, sobretot, per les obres biogràfiques;14 sembla, a més, que l’erudit alexandrí es dedicava a omplir les llacunes, que inevitablement presentaven les fonts més científiques de què disposava en la biblioteca d’Alexandria, amb notícies extretes directament de les obres dels autors mateixos i dels poetes còmics, o fins i amb anècdotes directament inventades. Tot plegat resulta especialment important si tenim en compte l’ex traordinària influència que els mètodes i les obres d’Hermip havien de tenir en les biografies posteriors: la caracterització de la seva obra ens dóna el to exacte de les biografies anti gues. Aristó de Ceos, escolarca peripatètic de final del segle iii aC, escriví, al seu torn, biografies d’Epicur (frag. 32 Wehr li), Sòcrates i Heràclit; la novetat d’aquest autor està en l’ús que féu dels testaments dels filòsofs, que ell havia aplegat (frag. 31 Wehrli), però la construcció de les biografies mitjan çant anècdotes continua essent una característica essencial.15 Un xic més tard, ja al segle ii aC, Soció d’Alexandria emprà els registres de Cal·límac per a escriure la cèlebre Successió dels filòsofs, que influí en tota la literatura de les διαδοχαί, tan importants per a l’estudi de la filosofia antiga.16 Altres autors, com Idomeneu de Làmpsac o Duris de Samos, escriviren tam bé obres amb dades biogràfiques, però no sembla que fossin biografies pròpiament dites.17 De la mateixa època és Sàtir, anomenat també Peripatètic,18 autor d’una Βίων ἀναγραφή, 14. Momigliano, The Development of Greek Biography cit., 79; per al període, vegeu 79-89; Stuart, Epochs cit., hi dedica les pàgines 155-188. 15. G. Brugnoli, «Biografi...» cit., 292. Sobre Aristó, vegeu la nova edi ció amb comentaris a càrrec de P. Stork, T. Dorandi, W. W. Fortenbaugh i J. M. Ophuijsen, en William Wall Fortenbaugh & Stephen White (eds.), Aristo of Ceus. Text, Translation and Discussion, New Brunswick–Londres 2006. 16. Tornarem sobre aquest gènere més endavant. 17. G. Camassa, «Biografia...» cit., 319. 18. Vegeu Stephanie West, «Satyrus: Peripatetic or Alexandrian?», Greek, Roman & Byzantine Studies 15, 1974, 279.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 13

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

que contenia les biografies de polítics, com Alcibíades, reis, com Filip II, tirans, com Dionisi el Jove, oradors, com De mòstenes, filòsofs, com Pitàgoras, Empèdocles, Zenó, Anaxà goras, Sòcrates i Plató, i diversos autors literaris, com Sòfocles i Eurípides. Només se n’ha conservat, en un text papiraci, el llibre VI, dedicat a la vida d’Eurípides.19 Dels fragments con servats hom pot deduir característiques ja conegudes, com l’extracció de dades a partir d’obres literàries, especialment de la comèdia aristofànica, i l’estructura per categories, per bé que respectant l’ordre cronològic; altres característiques d’aquest text són, en canvi, curioses, com l’ús de la forma dialògica. Les biografies antigues, en realitat, solen estar estructurades de la mateixa manera: després d’un breu pròleg (si n’hi ha), es comença sempre pel naixement i els avantpassats del personat ge, exposats habitualment d’una manera molt sumària. A con tinuació, es procedeix a enumerar-ne, cronològicament, les fetes més importants, àdhuc indicant-ne les dates concretes; és cert, com ho volia F. Leo, que les biografies dels homes d’es tat són les que més sovint presenten aquest sistema d’ordena ció del material, però val a dir que això és degut, segurament, al fet que resultava força més fàcil datar els esdeveniments històrics de què foren protagonistes, cosa que resultava fins i tot impossible per a algunes fetes de poetes o filòsofs. Ara bé, en ambdós casos, l’ordre cronològic dels esdeveniments és in terromput per la inserció de materials tòpics, anècdotes que cerquen reflectir el caràcter del personatge més enllà i millor que qualsevol dels seus grans actes, com ho volia Plutarc,20 i que sovint van acompanyades de reflexions sobre les seves virtuts o els seus defectes. Al final, l’ordre cronològic és re près per tal d’exposar els últims dies de la vida del personatge i les circumstàncies de la seva mort. La biografia acaba amb 19. El P. Oxy. 1176, descobert el 1912. L’edició clàssica és la de Graziano Arrighetti, Satiro. Vita di Euripide, Studi Classici e Orientali 13, Pisa 1964, però la més recent i àmpliament comentada és obra de Stefan Schorn, Satyros aus Kallatis. Sammlung der Fragmente mit Kommentar, Basilea 2004. 20. Cf. Alex. I 1-2.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 14

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

la descripció dels honors fúnebres i, sovint, amb una avalua ció general del personatge, de vegades mitjançant epitafis. Po dem afirmar, per tant, que totes les biografies presenten, en termes generals, la mateixa estructura, per bé que l’ordenació del material varia, és clar, segons el personatge i el seu biògraf: sobre la base d’un marc cronològic evident, que va des del naixement fins a la mort, sempre s’incorporen una sèrie de tòpics organitzats en anècdotes i apotegmes. Aquesta primera constatació ja permet discernir una forma particular per al gè nere biogràfic, per molt simple que sigui: d’entrada, algunes obres que són qualificades de biografia pel fet que tracten, en part, dels records sobre la vida d’un individu queden descar tades del gènere, si hom segueix aquest criteri; és el cas dels Records de Sòcrates de Xenofont o dels Diàlegs platònics, els quals, tot i que se centren en la figura de Sòcrates, no poden ser analitzats des d’aquesta perspectiva formal, perquè no pre senten la mateixa estructura. En canvi, sí que hi entren l’Evàgoras d’Isòcrates i l’Agesilau de Xenofont, per bé que no con tenen el mot βίος en el títol. D’altra banda, tot i que, certament, la biografia recull mol tes formes diverses en prosa –i fins i tot en vers, si comptem els epitafis–, que inclouen discursos, epístoles, diàlegs i narra cions històriques, hi ha, tanmateix, un recurs formal que no pot mancar mai: l’anècdota, que té precisament la funció es sencial de definir el caràcter del protagonista. Habitualment, aquestes anècdotes apareixen unides l’una amb l’altra mitjan çant nexes temàtics, no pas cronològics, perquè la seva orga nització es fa per tòpics recurrents. Les fonts per a aquestes anècdotes poden ser molt variades, però formen part de re pertoris erudits, que deriven, al seu torn, de dades més o menys fiables; això, però, resulta força difícil de determinar en la majoria dels casos, fins a l’extrem que moltes de les dades han estat extretes de les mateixes obres del protagonis ta, interpretades com a autobiografia.21 Un tret distintiu de les

21. Per a aquestes qüestions, vegeu especialment Janet Fairweather, «Fiction in the biographies of ancient writers», Ancient Society 5, 1974, 231-

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 15

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

biografies antigues respecte de les modernes és, justament, que el caràcter del protagonista es defineix de manera exclu siva a través de les seves paraules i de les fetes en què parti cipa, especialment de les anècdotes, sense que calgui mai, se gons el parer del biògraf, fer-ne una anàlisi directa, més teòrica:22 la biografia antiga no presenta en cap cas la intros pecció psicològica que és habitual en temps moderns. La biografia, de fet, es desenvolupà amb tota probabilitat en el context de la recerca erudita i antiquària, cosa que n’ex plica algunes característiques formals. Ja en els seus orígens, hom observa que Escílax de Carianda i Xantos de Lídia, con siderats tradicionalment pioners del gènere biogràfic en el se gle v aC –per bé que Heròdot els qualifica de λογοποιοί,23 i Tucídides, de λογόγραφοι,24 i que poden ser considerats, per tant, més aviat pioners de la historiografia–, es preocupen es sencialment pels tractats mitològics, les narracions de viatges i les contalles de civilitzacions no hel·lèniques, la qual cosa els col·loca, sens dubte, en l’àmbit dels antiquaris.25 En efecte, l’escassa importància que les biografies atorguen, més enllà del que és estrictament imprescindible, a l’ordenació cronològica de les dades, juntament amb la seva predilecció per les fetes individuals i anecdòtiques, col·loca les obres bio 275; i, de la mateixa autora, «Traditional narratives, influence and truth in the lives of the greek poets», Papers of the Liverpool Latin Seminar 4, 1983, 315-369. El tema ja havia estat plantejat a principi del segle xx per Duane Reed Stuart, «Authors’ Lives as revealed in their Works», en Classical Studies in Honor of John C. Rolfe, Filadèlfia 1931, 285-304. L’estudi clàssic, especialment per a les biografies dels poetes, és el de Mary R. Lefkowitz, The Lives of the Greek Poets, Baltimore 1981. Vegeu-ne una actualització més recent en Maarit Kivilo, Early Greek Poets’ Lives: the Shaping of the Tradition, Leiden–Boston 2010. 22. Vegeu l’aportació recent de Graziano Arrighetti, «Anekdote und Biographie. Μάλιστα τὸ μικρὸν φυλάττειν», en Michael Erler & Stefan Schorn, Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 79100. 23. Cf. Heròdot V 36. 24. Cf. Tucídides I 21. 25. Vegeu Lionel Pearson, Early Ionian Historians, Oxford 1939; també A. Momigliano, The Development of Greek Biography cit., 29-31.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 16

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

gràfiques més a la vora dels mètodes d’estudi de l’erudició antiga que no pas de la historiografia, cosa que és especial ment evident en l’època hel·lenística, on, segons A. Momiglia no, «biography developed in conjunction with philological commentaries and surveys».26 Qui ha analitzat més a fons aquestes relacions entre la biografia i l’erudició o els coneixe ments antiquaris ha estat G. Arrighetti.27 Arrighetti analitza el funcionament del que ell anomena «mètode de Cameleont», perquè fou aquest peripatètic qui en féu un major ús en les seves obres. Aquest mètode consistia a extreure dels escrits la informació sobre la vida dels seus autors, alhora que prenia el drama, en especial la comèdia, com a font de referència críti ca autoritzada. La conclusió és que el sistema no pot ser una invenció dels peripatètics, sinó «solo la nobilitazione di uno strumento ampiamente usato»,28 atès que trobem els mateixos procediments en obres anteriors a Aristòtil, com el Certamen d’Homer i Hesíode. D’aquesta manera, hom pot deduir que aquest sistema, que per a nosaltres, moderns, resulta tan anti científic, era el més freqüent entre els erudits antics. No hi ha dubte que altres tècniques metodològiques dels erudits antics influïren també en la manera de treballar dels biògrafs, amb el benentès que els materials transitaven d’un gènere a l’altre. Especialment important, en aquest sentit, és el costum de compondre epítomes i aplegar problemes i temes homogenis: aquesta mena d’obres serviren als biògrafs per als seus propis escrits; també són fonts destacables els ὑπομνήματα, comentaris exegètics als textos antics per mitjà de lemmata, que es perllongaren després, segurament, en forma d’escolis; i, encara, els συγγράμματα, monografies dedicades a tractar d’un sol problema, ampli, sovint de caràcter polèmic, i amb les quals se sol identificar també el gènere erudit dels περὶ τοῦ 26. A. Momigliano, The Development of Greek Biography cit., 13. 27. Principalment en l’article «Fra erudizione e biografia», Studi Classici e Orientali 26, 1977, 13-67, recollit i augmentat més tard a Graziano Arrighetti, Poeti, eruditi e biografi. Momenti di riflessione dei Greci sulla letteratura, Pisa 1987. 28. G. Arrighetti, «Fra erudizione...» cit., 48.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 17

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

δεῖνα, que recollia diversos problemes sobre un text. Les ca racterístiques mateixes d’aquesta mena d’obres erudites ja po sen de manifest que són la font d’on els biògrafs treien gran part dels seus materials, a partir de la confecció d’extractes dels temes que més els interessaven; d’aquesta manera, queden ben paleses les connexions entre erudició i biografia, alhora que s’explica per què les obres erudites del Perípat es poden interpretar sovint com a biografia, quan en realitat és ben di fícil de saber si ho eren amb certesa; els límits entre els gène res, com sempre, són tènues. D’altra banda, sembla evident que cadascun d’aquests escrits tenia públics diferents, no pas sempre amplis; segurament coexistien entre els alexandrins di verses maneres de fer biografia, cadascuna amb els seus mèto des, els seus interessos i el seu propi públic de lectors: la bio grafia gramatical pròpiament dita, que retrobem al principi de les obres literàries, com si es tractés d’una introducció a la lectura; una biografia plena d’anècdotes i invencions a l’estil de la d’Hermip; i, encara, una de més elaborada literàriament i força més seriosa, representada per Sàtir.29 Tot aquest material, que inclou necessàriament anècdotes i dites cèlebres dels personatges, està organitzat, a més, mitjan çant motius tòpics recurrents. En aquest punt és justament on les biografies, com no podia ser d’altra manera, difereixen més segons la mena de personatge de qui s’ocupin; tanmateix, hom pot trobar una llista de tòpics presents en gairebé totes les biografies: 1. Els avantpassats, la pàtria i la família del protagonista. 2. Les circumstàncies que envoltaren el seu naixement, in cloent-hi, si n’hi ha, els prodigis i els omina pertinents. 3. La infància i la joventut, que prefiguren allò que el per sonatge haurà de ser d’adult; en realitat, es pot afirmar que els personatges de les biografies no presenten mai una autèntica evolució psicològica, malgrat el seu procés

29. Graziano Arrighetti, «La biografia antica negli studi dell’ultimo cinquantennio», Cultura e scuola I, 1966, 43.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 18

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

d’aprenentatge, sinó que són el que han de ser ja des de ben petits.30 4. Fetes remarcables de la seva vida adulta, a causa de les quals, precisament, el protagonista ha merescut la bio grafia que l’individua. Això constitueix, evidentment, el pes de la narració i és el que més varia d’una biografia a una altra. 5. Les virtuts i els defectes del personatge, habitualment en connexió amb les seves gestes, però que poden constituir també un apartat independent. La manera de caracterit zar-los, com hem dit, és sempre indirecta, mitjançant anècdotes, que, especialment en les biografies de filòsofs, i per raons evidents, acaparen tota la narració, fins al punt que hi ha biografies que són una simple juxtaposi ció d’anècdotes i dites definidores del caràcter del perso natge, com s’esdevé en el Demònax de Llucià. En l’excel· lent síntesi de P. Cox, les biografies són descrites com a «caricatures, bringing landscape and inscape, event and character, together in a single moment of evocative expression».31 L’ordre cronològic, com també les grans gestes del personatge, perden aquí tota importància: allò que importa al biògraf és la «quotidianitat significant».32 6. Circumstàncies de la mort, explicades amb més o menys detall, i conseqüències: funerals, elogis, epitafis, reper cussions entre els seus conciutadans, fins i tot rituals he roics, etc. Aquests tòpics narratius estandarditzats creen un autèntic motlle mental prefigurat al qual s’adapten necessàriament els materials de què disposa el biògraf. A. Billault conclou les seves reflexions a propòsit de l’existència d’un gènere clàssic

30. Vegeu Christopher B. R. Pelling, «Childhood and Personality in Greek Biography», en Christopher B. R. Pelling (ed.), Characterization and Individuality in Greek Literature, Oxford 1990, 213-244. 31. Patricia Cox, Biography in late Antiquity. A quest for the Holy Man, Berkeley 1983, XI. 32. Ens servim de les afortunades paraules de Bruno Gentili & Giovanni Cerri, Storia e biografia nel pensiero antico, Roma–Bari 1983, 77.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 19

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

grec de «biografia filosòfica» definint aquest model mental segons el qual s’acaben configurant totes les biografies, mal grat la seva varietat interna: «Il s’agit d’un cadre de références à certaines réalités, à certains temps forts qui sont des mo ments de vérité. Il permet l’illustration passagère d’une vie intérieure qui garde son secret.»33 Pel que fa a l’estil, tot i que, naturalment, varia d’acord amb cada autor, val a dir que sempre es tracta d’un estil senzill, sense grans aspiracions d’elaboració literària, atès que la nar ració biogràfica prefereix ser de lectura fàcil i per a un públic ampli. El to és respectuós i seriós, amb pretensions d’objecti vitat similars a les de la historiografia, per bé que és molt freqüent que, si la biografia és elogiosa, l’autor no tingui pro blemes a l’hora d’exhortar els lectors a seguir l’exemple del protagonista. Aquesta pretensió, de fet, és inherent a tota bio grafia, juntament amb la ineludible construcció per tòpics que presenta: això fa que els personatges quedin absolutament ti pificats, reduïts a encarnacions estereotipades dels valors que hom vol transmetre i exemplificar a través seu, més que no pas retratats en la seva vessant més personal, més íntima i particular. No és només que els biògrafs, com hem dit, no s’ocupin d’analitzar a fons la psicologia dels seus protagonis tes; senzillament, no se senten interessats pels seus capteni ments particulars, únics, sinó pel que és universal i vàlid per a tota la col·lectivitat. La persona concreta i singular es perd així, irremeiablement, en la idea universal que encarna, per molt que, tot i que sembli paradoxal, la biografia sigui un discurs sobre el particular.34

33. Alain Billault, «Y a-t-il un modèle classique grec du genre de la “vie philosophique”?», en Georges Forestier & Jean-Pierre Néraudau (eds.), Un Classicisme ou des classicismes? Actes du colloque international organisé par le Centre de recherches sur les classicismes antiques et modernes, Université de Reims 5, 6 et 7 juin 1991, Publ. de l’Université de Pau 1995, 17. 34. Vegeu Sergi Grau, «Tipificación en la biografía griega antigua de filósofos: la construcción de una imagen preconcebida», Espíritu 140, 2010, 435-492.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 20

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

Finalment, hom pot distingir encara diferents propòsits o intencions dels biògrafs a l’hora de compondre les seves obres, propòsits o intencions que no s’exclouen pas entre si, sinó que poden aparèixer combinats en una sola obra: 1. Encomiàstic: és el propòsit més evident de moltes de les biografies, íntimament relacionat amb la propaganda, que és el que fa que la biografia resulti moltes vegades propera al gènere retòric de l’encomi. 2. Exemplar: la biografia pretén esdevenir sovint un para digma per a l’emulació, especialment en el pla moral. 3. Informatiu: evidentment, la biografia parteix també d’un interès general per la vida privada d’algun personatge que s’ha destacat en un camp determinat. 4. Per a l’entreteniment: dins l’interès general, s’hi inclou també la curiositat morbosa pels episodis més extrava gants i sensacionalistes d’un personatge. 5. Didàctic: en el context de les escoles filosòfiques, resulta ben evident el caràcter didàctic de la vida dels mestres, que convé explicar tant com la seva doctrina, precisa ment perquè la vida significa una encarnació paradigmà tica de la seva doctrina. 6. Apologètic, polèmic o apologètico-polèmic: igualment, hi ha el desig de defensar alguns personatges d’eventuals atacs; es fixa, així, la doctrina veritable contra altres in terpretacions, o es corregeix l’opinió general sobre algú, o, a l’inrevés, s’ataca algú per interessos concrets. Tot i la flexibilitat del gènere, doncs, que impedeix ser massa estricte des d’un punt de vista formal a l’hora d’establir-ne les fronteres, variables d’una obra a una altra i susceptibles d’es tar sotmeses a una fecunda evolució, hom pot formar-se una idea força clara de les característiques externes més genèriques que comparteixen totes les obres classificades, ben bé des de l’inici, sota el nom de biografia. Això no obstant, podem afir mar que les biografies de filòsofs presenten peculiaritats espe cífiques que n’aconsellen un tractament diferenciat: no es pot prescindir de la seva vinculació a la doxografia, a la polèmica entre escoles, als placita per a ús escolar i a una forma de transmissió particular de les seves dites o accions en ocasions

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 21

27/03/14 11:39

118

INTRODUCCIÓ

1092ss., ed. Pléiade). Sens dubte, els no-especialistes que han llegit Laerci pel plaer de les anècdotes, com si es tractés d’una obra literària, han sabut copsar millor les intencions del seu autor, la qual cosa confirma, en certa manera, l’ànim de qui escriví les Vides i la mena de públic a qui s’adreçava. És igualment significatiu que F. Nietzsche comencés els seus estudis sobre els filòsofs antics precisament a partir dels seus treballs sobre les fonts de Diògenes Laerci, en un seguit d’articles publicats al Rheinisches Museum, que després formaren un estudi més ampli.335 Sembla ben bé que el mèto de de reconstrucció de les doctrines dels filòsofs no hagi can viat gens des de Laerci mateix; es perpetuen, per a aquesta mena d’estudis, allò que deia M. dal Pra en referir-se als biò grafs antics: «La storia della filosofia diviene pertanto storia dei filosofi.»336 Nietzsche fonamentà en el mateix mètode les seves anàlisis i els seus cursos sobre els filòsofs grecs antics, malgrat les seves fortes crítiques a l’obra laerciana i a Laerci mateix com un autor estúpid i un lladre impúdic i imprudent: les Vides ajudaren Nietzsche a formar-se les seves pròpies no cions sobre com escriure la història del pensament grec.337 Tot el seu llibre Die Philosophie im tragischen Zeitalter der Griechen segueix exactament el mateix esquema que el de La erci, des del primer capítol, en què refuta, malgrat les evidèn cies, que la filosofia grega pogués venir dels bàrbars, fins a la construcció dels perfils biogràfics dels filòsofs antics. Per bé que la majoria d’aquests perfils corresponen a reflexions per sonals de l’autor, Nietzsche presenta les anècdotes biogràfi 335. F. Nietzsche, «De Laertii Diogenis fontibus», Rheinisches Museum 23, 1868, 632-653; 24, 1869, 181-228, i «Analecta Laertiana», Rheinisches Museum 25, 1870, 217-231. Pel que fa a les posicions de Nietzsche en relació amb les fonts laercianes i el lloc que ocupa en la recerca sobre aquest tema tan controvertit, vegeu més amunt. 336. Mario dal Pra, La storiografia filosofica antica, Milà 1950, 139. 337. Vegeu Jonathan Barnes, «Nietzsche and Diogenes Laertius», Nietzsche Studien 15, 1986, 16-40, especialment 20-21, i Marcello Gigante, «Gli studi di Nietzsche su Diogene Laerzio», Rendiconti dell’Academia di Archeologia, Lettere e Belle Arti di Napoli 59, 1984b, 37-78 [reimprès a M. Gigante (ed.), Classico e mediazione, Roma 1989, 41-53], 41-49.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 118

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

119

ques i fins les citacions doctrinals de Laerci, i considera les peripècies vitals més extravagants dels personatges laercians en un sentit indubtablement històric, alhora que les té per un reflex exacte del seu pensament, i en destaca l’íntima coherèn cia amb les seves doctrines. És prou eloqüent el pròleg a l’obra de l’any 1879: «Perquè d’uns sistemes que han estat ja refutats, l’únic que ens pot interessar és, precisament, l’aspec te personal, ja que això és l’únic irrefutable per sempre. Amb tres anècdotes és possible afaiçonar el retrat d’un home; pro vo, doncs, de prendre, de cada sistema, tres anècdotes, i deixo de banda la resta.»338 El mateix es pot dir de Die vorplatoni schen Philosophen, i, encara, de les lliçons Einleitung in das Studium der platonischen Dialoge.339 Tot el capítol primer d’aquestes lliçons tracta de la biografia de Plató sense discutir ni una sola de les dades laercianes, ni tan sols que Plató no rigué mai; encara més, el capítol segon, un resum de la filo sofia platònica, pretén ser, en paraules de Nietzsche, una mos tra de la filosofia de Plató com a expressió de l’home Plató, atès que entre la vida i el pensament d’aquests homes hi ha una relació d’estricta necessitat, perquè eren d’una sola peça, estaven tallats en un sol bloc de pedra.340 Diògenes Laerci, sens dubte, hi estaria d’acord. En la seva cèlebre obra sobre la biografia antiga, F. Leo fou el primer dels filòlegs del segle xix a revalorar la figura de Laerci, que qualificava com el monument més important de la biografia literària,341 per bé que, des del seu punt de vista, no havia fet altra cosa que afegir o eliminar parts més o menys 338. «Denn an Systemen, die widerlegt sind, kann uns eben nur noch das Persönliche interessieren, denn dies ist das ewig Unwiderlegbare. Aus drei Anekdoten ist es möglich, das Bild eines Menschen zu geben; ich versuche es, aus jedem Systeme drei Anekdoten herauszuheben, und gebe das übrige preis.» 339. Un curs sobre els diàlegs platònics que Nietzsche pronuncià entre el 1871 i el 1876, compilats a partir dels manuscrits de l’autor en l’edició Kröner del 1913 (Nietzsches Werke, III, Abth. Bd. XIX, Leipzig, 325-383). 340. Die Philosophie im tragischen Zeitalter der Griechen, capítol primer: «alle jene Männer sind ganz und aus einem Stein gehauen. Zwischen ihrem Denken und ihrem Charakter herrscht strenge Notwendigkeit». 341. F. Leo, Die griechisch-römische Biographie cit., 35.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 119

27/03/14 11:39

120

INTRODUCCIÓ

extenses d’algunes compilacions precedents;342 tanmateix, Leo ja observava que l’interès principal de Laerci era de caire lite rari, més que no pas filosòfic.343 Només dos anys després, E. Schwartz, en el seu article a la Pauly –un article exemplar pel que fa a l’anàlisi de les fonts i pioner en molts dels nous en focaments sobre Laerci–, tot i que el qualificava de pedant escèptic que només sabia col·leccionar materials i barrejar les informacions bones i les dolentes, en destacà també la perso nalitat i una certa vena crítica a l’hora de recollir i seleccionar notícies. Afirmava que Diògenes fou almenys un recopilador diligent, que, amb tota la massa d’informacions que havia aplegat, fou capaç de construir una compilació à la mode, tal com Pàmfila, Favorí, Mironià, Elià i tants d’altres havien fet abans.344 L’any següent, tanmateix, H. Richards pronunciava un dels judicis que més consens havien de suscitar entre els estudiosos: «The man was foolish enough, but the book is of extreme value for the history, especially the literary history, of Greek philosophy.»345 Tot i que no ho confessin tan ober tament, aquesta ha estat l’opinió general de la crítica durant una bona part del segle xx. L’edició amb traducció anglesa de R. D. Hicks, del 1925, a la Loeb, per bé que seguia pràctica ment la de C. G. Cobet del 1850, que no tenia praefatio ni aparat crític, no deixa de petjar el camí obert per Schwartz en les seves valoracions, car destaca els trets individuals i la ini ciativa de Laerci per a evitar l’error de veure’l com un simple i ximple compilador o un copista mecànic.346 Això no obstant, considerava que Laerci era un autor mancat de qualsevol criteri, propi d’una època sense gens de sentit crític,347 i conclou,

342. F. Leo, Die griechisch-römische Biographie cit., 36. 343. F. Leo, Die griechisch-römische Biographie cit., 38. 344. E. Schwartz, «Diogenes Laertios...» cit., col. 763. 345. Herbert Richards, «Laertiana», The Classical Review 18, 1904, 340. Encara H. S. Long subscriu aquesta opinió en el seu prefaci a la traduc ció de Hicks per a la col·lecció Loeb del 1972, XXIII. 346. Robert Drew Hicks, Diogenes Laertius, Lives of the Eminent Philosophers, Cambridge (Mass.)–Londres 1925, XI. 347. Ibid., XV.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 120

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

121

ambiguament, que el seu atractiu i importància són màxims, precisament perquè hi ha tan poca cosa de l’autor en la seva obra.348 La traducció de Hicks té el mèrit, en tot cas, d’haver introduït el llibre de Diògenes en el món anglosaxó, d’on sor gí un important estudi de R. Hope sobre l’esperit i el mètode de l’obra. Tal com ja assenyalaren oportunament els seus ressenyadors,349 Hope està especialment interessat a mostrar com, a través de les rúbriques i les diverses informacions bio gràfiques, el que es revela és sobretot la mentalitat del mateix Diògenes Laerci,350 però el cert és que allò que, en realitat, s’hi revela és la mentalitat de tota la tradició prèvia, que Laerci sintetitza. Seguint, de fet, ell mateix la mentalitat de la seva pròpia època, Hope afirma que Laerci «was fundamentally a story teller. [...] The stories cover a wide variety of topics from the basest pornography to the naivest mythology»,351 de la mateixa manera que Hicks havia escrit poc abans sobre els epigrames que «many of them, by a singular error of judge ment, are made to turn on the final scene, the circumstances in wich a man died –a barren, unprofitable theme».352 Les seves conclusions s’assemblen també a les de Hicks: el cercle de lectors als quals Laerci s’adreça sembla que era un grup de quasi intel·lectuals en una època de declivi, i el valor de la seva compilació és fonamentalment el servei que pot fer als seus lectors com una primera instrucció o un manual de moral o d’encant social.353 Malgrat aquestes valoracions,354 l’obra de Hope és molt útil precisament per a analitzar la imatge més popular dels filòsofs antics tal com els concebia la tradició. En 348. Ibid., XVII. 349. Per exemple, al Journal of Hellenic Studies 50, 1930, 363, i a Classical Review 46, 1932, 88. 350. Vegeu, sobretot, R. Hope, The Book of Diogenes Laertius cit., 146. 351. Ibid., 144-145. 352. R. D. Hicks, Diogenes Laertius cit., XIII. 353. R. Hope, The Book of Diogenes Laertius cit., 216-217. 354. Encara caldria afegir que les citacions del text laercià que fa Hope són més caòtiques que les del mateix Laerci, estan sovint equivocades o, di rectament, no es pot entendre què vol dir l’autor, a banda alguns comentaris absolutament ingenus i en general gratuïts.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 121

27/03/14 11:39

122

INTRODUCCIÓ

la mateixa línia, el 1933 aparegué a París la traducció de R. Genaille, que continua afirmant que Laerci és un enigma355 i considera que la seva obra és més un seguit d’anècdotes sobre filòsofs, un catàleg de màximes, que no pas una història de la filosofia crítica i seriosa.356 La mateixa consideració mereixia el llibre a J. Burnett: l’obra de Laerci és, en les seves parts biogràfiques, una simple compilació del coneixement prece dent, feta sense pair-lo, una simple col·lecció d’extractes units a l’atzar, per bé que, naturalment, conté moltes informacions que són de gran valor.357 Hem d’esperar gairebé trenta anys fins que sorgeixi un nou interès per la figura i l’obra de Laerci, un fet que anirà en paral·lel al nou interès per la biografia grega en general i la historiografia filosòfica en particular, tal com vèiem més amunt. Aquest renaixement dels estudis començà, des d’altres punts de vista més lliures de prejudicis, amb el treball d’A. Kolář, que rehabilitava Laerci com a poeta,358 lluny de les an teriors valoracions dels seus epigrames com a peces mancades d’esperit i eixutes,359 o «sorry stuff»,360 i especialment amb els

355. Robert Genaille, Diogène Laërce. Vie, doctrines et sentences des philosophes illustres, París 1933 [reimpr. París 1965], 7. 356. Ibid., 16 i 23. 357. John Burnett, Early Greek Philosophy, Londres 19304, 38. 358. A. Kolář, «De Diogenis Laertii...» cit., 190-195. El judici d’aquest crític potser és excessiu, tanmateix: In omnibus his opusculis DL magnopere operam dat, ut numeri et toti carmini et argumento apti sint et eorum character in systematis singularum quoque sententiarum naturae apte respondeat; ita post tot saecula veterum poetarum usus integer apud eum conservatur. Ergo bonum versiticem nec non poetam se praestitit (p. 195). 359. E. Schwartz, «Diogenes Laertios...» cit., col. 763: «Witzlos und hölzern». 360. R. D. Hicks, Diogenes Laertius cit., XII. Tanmateix, la crítica més forta és la d’Alfred von Gutschmid, Kleine Schriften, I, Leipzig 1889, 188, n. 1: Gratias Apolloni et Musis agamus, quod ἡ Πάμμετρος illa Diogenis, cuius ipse saepius mentionem iniecit, aetatem non tulit. Pauci enim hi versus abunde nauseam movent, Tzetzis ingenio dignissimi. C. G. Cobet, Diogenis Laertii de clarorum philosophorum uitis, dogmatibus et apophtegmatibus libri decem, París, Firmin-Didot, 1850, 459, en canvi, considerava que «omnis Diogenis Laertii Musa salsa et venusta est».

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 122

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

123

estudis de K. Janácˇek sobre l’exactitud terminològica de la doxografia laerciana, comparable a la de Sext Empíric;361 fou també decisiu el d’O. Gigon, que analitzava el proemi de l’obra,362 seguit d’una monografia sobre el gènere de les Successions de filòsofs363 i de la traducció italiana de M. Gigante, que té el mèrit de ser una de les poques traduccions de textos antics que s’han fet sense que hi hagués encara una edició moderna de l’original.364 L’edició crítica arribà poc temps des prés, el 1964, obra de H. S. Long, que fou, tanmateix, força blasmada, pels nombrosos errors tipogràfics, l’excessiva brevetat i simplicitat de la praefatio, l’aparat crític caòtic i l’omissió d’algunes edicions parcials anteriors.365 Un dels primers resul

361. Karel Janácˇ ek, «Diogenes Lartius and Sextus Empiricus», Eunomia 3, 1959, 50-58, compara dos textos (DL IX 97-99 i Sext Empíric, M. IX 207-217), i arriba a la conclusió que, per bé que el de Sext és més extens, la identitat entre ambdós és total, de manera que seguiren segurament la matei xa font; el més sorprenent de l’estudi, amb tot, és que Laerci sembla que és més fidel a la font original. Aquest estudi fou seguit per un gran nombre d’anàlisis del mateix autor –per a les quals remetem a la bibliografia– sobre l’estil i les formes compositives de Laerci, i també per un índex lexicogràfic, que han contribuït notablement a revalorar la seva figura i la seva obra en els darrers anys. La comparació de fonts, en canvi, no resulta pas tan esperança dora pel que fa als historiadors, moltes de les dades dels quals apareixen deformades en Laerci, possiblement perquè ja ho estaven en les seves fonts: vegeu el breu estudi de D. Ambaglio, «Diogene Laerzio e la storiografia greca frammentaria», Athenaeum 61, 1983, 269-272. 362. Olof Gigon, «Das Proemium des Diogenes Laertius: Struktur und Probleme», en Georg Luck (ed.), Horizonte der Humanitas. Freudesgabe für Professor Doktor Walter Wili zu seinem 60. Geburtstag, Berna–Stuttgart 1960, 37-64. 363. Walter von Kienle, Die Berichte über die Sukzessionen der Philosophen in der hellenistischen und spätantiken Literatur, tesi, Berlín 1961. 364. La primera edició és del 1962, però l’autor n’anà publicant edicions successives, ampliades i revisades, el 1976, el 1983 i el 1987. 365. Vegeu especialment les ressenyes de Pierre Chantraine, Revue de Philologie 92, 1966, 146-147, i Marcello Gigante, Gnomon 153, 1973, 546550. Sense pretensió de ser exhaustius, són també importants les ressenyes de Hendrik Bolkestein, Mnemosyne 19, 1966, 191-192; Nigel G. Wilson, Journal of Hellenic Studies 85, 1965, 185; Eckart Mensching, Archiv für Geschichte der Philosophie 47, 1965, 313-318. Defensen força l’edició sobretot Olof Gigon, Deutsche Literaturzeitung 86, 1965, col. 101-105, que la quali

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 123

27/03/14 11:39

124

INTRODUCCIÓ

tats de la nova edició fou el llibre de J. Mejer sobre els mèto des de composició de Laerci, que hem ressenyat més amunt, el qual, però, es deixa emportar segurament pel seu desig de revalorar-lo i potser exagera una mica quan vol fer-lo un au tor original i únic, desvinculat en certa manera de la tradició hel·lenística precedent,366 tal com sovint se li ha criticat.367 En aquest punt, tot i la seva equanimitat habitual, potser Gigante es deixa endur per la seva estima envers Laerci, fruit, sens dubte, de molts anys de treball sobre el seu text, quan afirma que Diògenes Laerci és del tot actual, precisament per la seva exigència d’una cultura filosòfica indiscriminadament erudita, que no està tancada en fronteres sistematitzadores ni en límits ideològics,368 ni inserida en un esquema preestablert d’allò que és la veritat o la preparació per a la veritat;369 les causes d’aquest apropament asèptic de Laerci als seus filòsofs és de gut, com hem provat de descriure en aquestes pàgines, a mo tius diferents dels ben lícits, però anacrònics si s’apliquen al segle iii, que Gigante desitjava, en realitat, per als estudis mo derns de filosofia des de la filologia.370 Arran d’aquests estudis s’esdevingueren el Col·loqui de Nàpols, Diogene Laerzio storico del pensiero antico, el 1985,371

fica d’«eine Anfängenarbeit», i P. Merlan, Journal of the History of Philosophy 3, 1965, 119-121. 366. J. Mejer, Diogenes Laertius and his Hellenistic Background cit., 95. Les intencions de Mejer, que segueix Wilamowitz, no són «an attempt to “save” Diogenes as a writer –he is a poor writer and his work can never be considered satisfactory (biographically or philosophically)– but to accept him as an honest person» (p. 14). 367. Vegeu, sobretot, M. Gigante, Gnomon LV, 1983, 8-14; també Ma rio Capasso, «Il rinnovato interesse intorno alla storiografia filosofica anti ca», Cultura e Scuola 92, 1984, 112. 368. M. Gigante, introducció a la seva traducció italiana de Laerci [20057], XXVI. 369. Ibid., XXI. 370. Vegeu el seu article «Il filologo classico, oggi», Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia de l’Università di Trieste 4, 1967-1968, 7-12. 371. Les actes foren publicades en el volum 7 de la revista Elenchos el 1986. En la bibliografia es poden consultar els títols i els autors dels diferents articles.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 124

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

125

i també les contribucions a l’Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, publicades el 1992,372 i els articles de referèn cia sobre Laerci de M. Gigante373 i D. T. Runia.374 En tots aquests estudis, Laerci ja no és vist com un simple (i ximple) compilador d’estudis precedents sense personalitat pròpia, sinó com un autor que ha deixat empremta en la seva obra, i sobretot és estudiat en el context de la historiografia i la do xografia filosòfiques antigues, tal com hem provat de sintetit zar en les pàgines anteriors. Un bon resum de l’actual estat de la qüestió respecte de la valoració de Laerci l’expressava K. Janácˇek: ara que, després dels treballs de tants especialistes, des dels temps de Nietzsche, Usener, Gercke i tants altres, coneixem millor la seva obra, el text està més ben constituït, sabem en quina època visqué, coneixem el seu interès biblio gràfic, els documents originals que preserva, la tècnica dels seus versos, la seva imparcialitat a l’hora de presentar les doc trines, podem mirar-nos Diògenes Laerci amb uns altres ulls.375 En efecte, les característiques del llibre de Laerci, tal com esperem haver palesat en aquesta introducció, permeten fer una anàlisi privilegiada de la seva mentalitat: precisament pel fet que, malgrat les valoracions més modernes sobre la perso nalitat de l’autor, que es deixa entreveure en algunes parts i disposicions generals de la seva obra, podem afirmar que les Vides constitueixen un dipòsit inalterat de tradicions biogrà fiques anteriors, i fins i tot molt anteriors, a l’època en què foren escrites, i que, en bona mesura, no participen dels cap teniments ni dels interessos particulars del seu segle i dels se 372. Vegeu en la bibliografia els autors i els títols dels articles. 373. M. Gigante, «Diogene Laerzio», en Giuseppe Cambiano, Luciano Canfora & Diego Lanza (eds.), Lo spazio letterario della Grecia antica, vol. I, tom III, Roma 1994, 723-740. A banda, és clar, de la molt nombrosa producció de l’estudiós italià sobre el tema, que hom pot resseguir en la bi bliografia. 374. D. T. Runia, «Diogenes Laertios» cit. 375. Karel Janácˇ ek, «Zur Würdigung des Diogenes Laertius», Helikon VII, 1968, 449. Vegeu també la síntesi del mateix Janácˇek en «Das neue Bild des Diogenes Laertius», Eirene 27, 1990, 103-121, on valora i critica les con tribucions del Col·loqui de Nàpols.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 125

27/03/14 11:39

126

INTRODUCCIÓ

gles immediatament posteriors; pels seus interessos d’antiqua ri i la seva voluntat expressa de preservar tota una tradició, la imatge que Laerci basteix correspon principalment a la que els grecs es feien dels seus filòsofs des del segle iv aC fins, a tot estirar, al segle ii dC. És clar que la imatge que Laerci té dels filòsofs és essencialment la de les seves fonts, que al seu torn han anat perpetuant les dades biogràfiques anteriors, en una cadena ininterrompuda que es remunta, si més no, al Perí pat376 i a les deformacions paròdiques de la Comèdia. Per tot això, malgrat les mancances estilístiques i l’escassa genialitat del seu autor, o potser precisament gràcies a això, l’obra de Laerci és preciosa en molts aspectes per a accedir a èpoques anteriors. I. Ramelli ha resumit de forma excel·lent l’estat ac tual de valoració de l’obra laerciana en la seva introducció a la traducció recent del llibre: malgrat el seu estil poc curós, la probable manca d’una revisió final de l’obra, els passatges di fícils o necessitats d’exègesi, les contradiccions en alguns punts i el desordre general, la inclusió de molt material irre llevant i d’anècdotes fins i tot frívoles, i d’una exposició so vint sintètica de les doctrines filosòfiques, tanmateix l’obra de Diògenes Laerci té una importància incalculable per a la re construcció del panorama filosòfic grec.377 En realitat, però, les característiques de l’obra laerciana per meten fer encara més bé una altra mena de reconstrucció: no tant de les doctrines i el panorama filosòfic, que tanmateix han ocupat tants estudis fonamentals al llarg del segle xx, almenys des de H. Diels, sinó, sobretot, del panorama dels filòsofs, és a dir de la manera com els grecs veien la seva pròpia filosofia a través de la imatge que tenien dels seus filòsofs.378 En aquest

376. Vegeu, especialment, la defensa d’aquesta filiació, almenys ideològi ca, que fa M. Gigante, «Diogene Laerzio» 1994 cit., 732-738. 377. Ilaria Ramelli, «Saggio introduttivo», en Giovanni Reale, Giusep pe Girgenti & Illaria Ramelli, Diogene Laerzio. Vite e dottrine dei più celebri filosofi, Milà 2005, CXXVI. 378. Em permeto remetre, per a aquesta mena d’anàlisi, a Sergi Grau, La imatge del filòsof i de l’activitat filosòfica a la Grècia antiga, Barcelona 2009.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 126

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

127

sentit, ens semblen especialment plenes de significat les parau les d’A. Pasquinelli en la seva introducció al primer volum de la traducció dels fragments dels anomenats «presocràtics»;379 en reproduïm aquí una selecció, perquè les considerem la va loració més exacta del llibre de Laerci i de la seva importància en l’àmbit acadèmic: «Il libro di Diogene è effettivamente un bel racconto, pieno di particolari apparentemente insignifican ti ma che tuttavia rievocano l’atmosfera e la vita del mondo dei filosofi antichi. [...] Il carattere più importante e più vita le dell’opera [...] consiste nell’esser l’esposizione di come un greco vedeva la propria filosofia. [...] Nell’opera di Diogene [le notizie] acquistano per così dire un carattere corale, che ne afferma la diversità, vengono addotte per dare un quadro, più completo possibile, della figura del filosofo. [...] Una storia “popolare” [...], ma che rievoca, in un certo senso più di quel le di Teofrasto o di Aristotele e comunque in tutt’altre dimen sioni, il calore di un mondo perduto.»380 La

tradició manuscrita

L’obra de Diògenes Laerci, en l’estat en què ens ha pervin gut, presenta nombrosos problemes textuals. Tres còdexs uetustiores han trasmès el text íntegre dels deu llibres: el Neapolitanus Burbonicus Gr. III B 29, del segle xii (B) és el més fiable dels tres, si bé hi manca el primer foli, que contenia el principi de l’obra fins al final del paràgraf 1.4 (φι]λοσοφία); el Parisinus Gr. 1759, de final del segle xi o principi del xii381 (P); 379. Angelo Pasquinelli, I Presocratici, vol. I, Torí 1958. La mort li impedí de continuar la col·lecció amb la resta dels volums previstos. 380. A. Pasquinelli, I Presocratici cit., XXIX-XXXII. 381. La datació tradicional d’aquest manuscrit era al segle xiii, però re centment ha estat datat de nou segons criteris paleogràfics: vegeu Tiziano Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisanzio e l’Italia meridionale. La circolazi one delle Vite dei filosofi tra la Tarda Antiquità e l’età paleologa», Segno e testo 5, 2007, 100; T. Dorandi, «I manoscritti di Diogene Laerzio: Un cata logo sommario», Codices manuscripti 62/63, 2007, 55; T. Dorandi, Laertiana cit. 25 i 62.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 127

27/03/14 11:39

128

INTRODUCCIÓ

i el Laurentianus Plut. 69.13, del segle xiii (F). Tanmateix, gràcies a l’índex antic de l’obra que apareix en el còdex P (f. 1r-u) i els nombrosos manuscrits que en deriven, sabem que el text que ens ha pervingut presenta una greu llacuna al final del llibre VII, que ha eliminat les vides d’alguns filòsofs es toics posteriors a Crisip: el llibre hauria d’haver arribat fins a Cornut, que visqué en el segle i dC i fou mestre del poeta romà Persi, però queda interromput bruscament enmig del catàleg de les obres de Crisip.382 És evident que aquesta llacu na ja prové de la font comuna a tota la tradició manuscrita posterior i ha de ser antiga, com ho confirma el fet que BPF presenten tots tres un espai en blanc a la fi del llibre VII. El còdex B té una història força particular.383 El seu copista era probablement un home poc cultivat, que es limità a trans criure el seu model mecànicament, sense preocupar-se del sen tit del text que copiava, i deixant sovint espais en blanc en aquells passatges que no aconseguia desxifrar del seu model, o limitant-se de vegades a copiar un conjunt de lletres segui des sense accents ni esperits que no tenen cap sentit. Fou una mà gairebé contemporània (B2) la que corregí arreu B i omplí la majoria dels espais en blanc que el primer havia deixat, segurament a partir d’una nova lectura del mateix model, que pogué entendre millor, perquè era més llegit, i no pas d’un manuscrit diferent o posterior, com havia postulat algun estu diós.384 Les lliçons transmeses per B i B2, per tant, són les que

382. Vegeu l’edició de l’índex i un excel·lent resum de la qüestió a T. Dorandi, «Considerazioni su l’Index Locupletior di Diogene Laerzio», Prometheus 18, 1992, 121-126. L’índex ha estat editat complet recentment per Marcovich i Dorandi, al principi de les seves edicions de Laerci. 383. Vegeu l’acurada descripció del còdex de Maria Rosa Fromentin en Paolo Canart & Santo Lucà, Codici greci dell’Italia Meridionale, Roma 2000, 25, 89-90. 384. Vegeu Edgar Martini, «Analecta Laertiana», Leipziger Studien zur classischen Philologie 19, 1899, 123-124, que datava les intervencions de B2 al segle xiv (ibid. 80). T. Dorandi, Laertiana cit. 53-60, demostra, però, que no cal recórrer a cap altre manuscrit per explicar les correccions de B2; fins i tot, l’abreviatura γρ, que se sol entendre com a γρ(άφεται), i que pressuposa la col·lació amb un altre manuscrit, podria significar, en realitat, γρ(άφε) o bé

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 128

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

129

han de tenir-se més en compte a l’hora de reconstruir l’arquè tip, perquè en són una còpia directa i literal, per bé que no exempta d’errors, és clar, i també de nombroses conjectures i correccions, sovint errònies, per part de B2, que coneixia prou bé el grec i la filosofia antiga. En canvi, són rares les correc cions d’una tercera mà (B3), més tardanes i sense cap impor tància.385 El còdex P presenta, des que fou datat de nou re centment, una primera redacció del text més antiga que la de B, però clarament provinent del mateix model,386 tot i que el copista (en realitat dues mans) entenia sens dubte el text i estava interessat en allò que llegia, de manera que hi introduí retocs, sovint amb intuïcions afortunades. Tanmateix, fins a sis mans corregiren el text primitiu en èpoques posteriors;387 d’aquestes, P4 (a principi del segle xiv) és la que dugué a ter me la correcció més abundant i sistemàtica, col·lacionant P amb un o més manuscrits de la vulgata, de manera que cal també anar alerta amb aquests canvis.388 Pel que fa al còdex F, val a dir que és un manuscrit palimpsest, escrit sobre llargs passatges dels Moralia de Plutarc, on hi ha traces de dues γρ(απτέον), indicant així una conjectura: vegeu Nigel G. Wilson, «An ambi guous compendium», Studi Italiani di Filologia Classica 95, 2002, 242-243, i «More about γράφεται variants», Acta antiqua Academiae Scientiarum Hungaricae 48, 2008, 79-81. 385. Per a la descripció d’aquest manuscrit i els recultats recents, vegeu T. Dorandi, «Remarques sur le Neapolitanus III B 29 (B) et sur la compo sition des Vies des philosophes de Diogène Laërce», Revue d’histoire des textes 32, 2002, 1-23, i, sobretot, T. Dorandi, Laertiana cit., 51-62. 386. Vegeu Luigi Tartaglia, «Probabile cognatio dei codici Neapolitanus (Burbonicus) III B 29 (=B) e Parisinus gr. 1759 (=P) di Diogene Laerzio», Vichiana 3, 1974, 51-58. Les seves conclusions han quedat confirmades per la nova datació del manuscrit: vegeu T. Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisan zio...» cit., 116-117, i T. Dorandi, Laertiana cit., 62-66. 387. Indicades amb les sigles P2 a P7, per bé que les intervencions de P6 i P7 són molt escasses, i que sovint resulta difícil definir quina de les mans ha operat una correcció, quelcom que s’expressa amb la sigla Px. 388. Daniele Bianconi, «Sui copisti del Platone Laur. Plut. 59.1 e su altri scribi di età paleologa. Tra paleografia e prosopografia», en Daniele Bianconi & Lucio Del Corso, Oltre la scrittura. Variazioni sul tema per Guglielmo Cavallo, París 2008, 253-288, identifica el revisor P4 amb un anònim erudit i copista constantinopolità que treballà durant la primera meitat del segle xiv.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 129

27/03/14 11:39

130

INTRODUCCIÓ

mans (F i F3): F3, que ha estat identificada amb Francesco Za netti, restaurà a la primera meitat del segle xvi alguns folis que havien caigut (9r-19u, 38 i 161r-164r) a partir del còdex recentior G (Laurentianus 69.28, del segle xv), de manera que cal ser molt prudents amb aquest manuscrit, especialment en aquestes seccions. D’altra banda, el text presenta també nom broses correccions d’una altra mà (F2) datada entre els segles xiii i xiv, fetes a partir de la col·lació amb un manuscrit de la tradició de P a partir de la correcció de P4, o potser amb P mateix, que sovint omple les llacunes que havia deixat el co pista d’F.389 És per això que ha estat apreciat molt diversament pels estudiosos.390 En efecte, tot i que, en alguns casos F con serva bones lliçons, moltes són fruit de conjectura, sovint hi ha llacunes, i també nombroses correccions de lèxic i de l’or dre de les paraules amb la finalitat de normalitzar i fer més accessible el text. Sembla clar, tanmateix, que F preserva traces de la tradició genuïna de l’original (Ω), però ha estat copiat a partir d’un manuscrit intermedi perdut (γ) i està contaminat amb Φ i amb altres manuscrits de la vulgata. No sembla, d’altra banda, que cap dels diversos títols que transmet la tradició manuscrita sigui l’original. El còdex B no porta títol de conjunt per a l’obra, perquè ha perdut el primer foli, però, com a subscriptio del llibre X (f. 246r), apareix com a títol individual: Λαερτίου Διογένους φιλοσόφων βίων καὶ δογμάτων συναγωγῆς τῶν εἰς ι´ Ἐπίκουρος, que apareix pràcti cament idèntica en el còdex P. En el mateix còdex P es llegeix al principi (f. 2r): Λαερτίου Διογένους βίοι καὶ γνῶμαι τῶν ἐν φιλοσοφίᾳ εὐδοκιμησάντων καὶ τῶν ἑκάστῃ αἱρέσει ἀρεσκόντων; i en el còdex F, que segueix el model de P4, també hi ha un títol (f. 2r): Λαερτίου Διογένους βίων καὶ γνωμῶν τῶν ἐν φιλοσοφίᾳ εὐδικιμησάντων καὶ τῶν ἑκάστῃ αἱρέσει ἀρεσάντων τῶν εἰς δέκα τὸ πρῶτον. La primera part dels darrers dos títols

és la que s’acostuma a editar com a títol de l’obra, encara en 389. Vegeu T. Dorandi, Laertiana cit., 77. 390. Vegeu un estat de la qüestió i un nou estudi aprofundit a T. Dorandi, «Ricerche sulla più antica tradizione delle “Vite” di Diogene Laer zio», Prometheus 34, 2008, 193-216, i T. Dorandi, Laertiana cit., 67-78.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 130

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

131

la darrera edició de Marcovich. La tradició bizantina, al seu torn, coneix l’obra amb el títol més senzill de Βίοι φιλοσόφων o Φιλόσοφος ἱστορία. A més, F conserva, al principi de cada llibre, unes inscriptiones breus del tipus Λαερτίου Διογένους τῶν εἰς ι´ τὸ πρῶτον (τὸ δεύτερον κτλ.), que no apareixen ni a P ni a B. B presenta només dues subscriptiones a la fi dels llibres VIII i IX. Aquest fet ha permès a T. Dorandi argumentar que el copista de l’arquètip més antic (Χ) degué fusionar dos tex tos previs de l’obra laerciana, probablement escrits sobre pa pir, el primer dels quals contenia els llibres I al VII i estava mutilat de la darrera part, precisament a partir de la llacuna després dels escrits de Crisip;391 el copista hagué de comple tar-lo, doncs, en els llibres del VIII al X, amb uns altres rot lles, els quals presentaven una subscriptio al final de cada lli bre, que mantingué.392 Una reflexió semblant es pot fer a propòsit dels títols indi viduals que encapçalen la biografia de cada filòsof: la redacció primitiva dels còdex BPF no presenta generalment aquests tí tols, i, a més, B té espais en blanc davant i darrere les frases que actuen com a transició entre un llibre i un altre, cosa que fa pensar que aquests títols no existien en la versió original, sinó que foren afegits posteriorment (de forma sistemàtica per Px, potser també P4) per tal d’ajudar a la lectura. De fet, les frases mateixes i el principi de cada biografia ja permeten de fer-se una idea del contingut sense necessitat de títol.393 Exis teixen, a més, alguns exemples de frases «programàtiques» d’aquesta mena que apareixen en posició diferent segons el manuscrit,394 cosa que evidenciaria, a parer de Dorandi,395 que

391. Fins i tot es pot pensar que el llibre VII ocupava, en realitat, dos rotlles de papir, cosa habitual en els llibres massa llargs: vegeu T. Dorandi, «Il libro X degli Elementi di Euclide», Prometheus 12, 1986, 225. El que s’hauria perdut, llavors, són tots els rotlles posteriors a la llacuna del VII. 392. Vegeu T. Dorandi, «Remarques sur le Neapolitanus...» cit., 15-16, i T. Dorandi, Laertiana cit., 60-62. 393. Ibid., 16-23, i 62. 394. Es tracta de les frases de transició dels llibres I, II i IV. 395. Ibid., 20-23.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 131

27/03/14 11:39

132

INTRODUCCIÓ

Laerci encara no havia decidit si els col·locaria al final d’un llibre o al principi del següent, atesa la manca de revisió de l’obra que comentàvem més amunt. A banda els tres manuscrits principals complets (BPF), hi ha també tres reculls d’excerpta antics de l’obra que són molt importants per a la constitució del text, perquè provenen de la mateixa tradició que els tres manuscrits complets, però són també uetustiores i poden, per tant, contenir lectures bones: una epítome de l’obra sencera conservada al cod. Vaticanus Gr. 96, ff. 29u-88r, de la primera meitat del segle xii, coneguda com a Magnum excerptum (Φ);396 un extracte de l’obra Περὶ τῶν ἐν παιδείᾳ διαλαμψάντων, Sobre aquells que han brillat en cultura, falsament atribuïda a Hesiqui de Milet,397 conservada en el mateix cod. Vaticanus Gr. 96, ff. 19r-29u (Φh);398 i uns breus excerpta del llibre III conservats al còdex Vindobonensis phil. Gr. 314 ff. 27r-29u, datat a 28 de juliol de l’any 925 (Vi),399 molt plausiblement copiats a partir de l’arquètip Χ.400 El pro blema, és clar, és que, tractant-se d’extractes, el text que trans396. Sobre el qual l’estudi més aprofundit és el d’Artur Biedl, Zur Textgeschichte des Laertios Diogenes. Das grosse Excerpt Φ, Ciutat del Vaticà 1955. La datació fou confirmada per Nigel Guy Wilson, «Scholarly Hands of the Middle Byzantine Period», en La paléographie grecque et byzantine, París 1977, 235-237. 397. Hesiqui de Milet fou un autor del segle vi, conegut especialment per l’obra, avui perduda, Ὀνοματολόγος ἢ Πίναξ τῶν ἐν παιδείᾳ ὀνομαστῶν, que de via seguir la mateixa estructura que aquesta altra: vegeu, sobre Hesiqui de Milet, T. Dorandi, DPhA s. u. «Hésychius de Milet». 398. Tots dos excerpta han estat editats recentment de forma íntegra en el segon volum de l’edició de Diògenes Laerci de Marcovich. Val a dir, a més, que Marcovich fa referència al Pseudo-Hesiqui amb la sigla φ: nosaltres pre ferim, amb Knoepfler i Dorandi, referir-nos-hi com a Φh, per tal d’evitar confusions amb la sigla φ, que Long fa servir en la seva edició per a referir-se indistintament a tots dos excerpta conservats en el còdex vaticà. 399. Aquest breu text és menystingut habitualment pels editors (ni tan sols no apareix en l’edició de Marcovich), però sembla que podria contenir lectures interessants, ni que sigui per la seva antiguitat: vegeu-ne l’edició i comentari a T. Dorandi, «Estratti dal III libro di Diogene Laerzio in un codice di Vienna (cod. phil. gr. 314)», Studi Classici e Orientali 43, 1993, 63-72. 400. Vegeu T. Dorandi, Laertiana cit., 129-134.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 132

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

133

meten no sempre coincideix exactament amb el de l’obra ori ginal: naturalment, de vegades manquen elements, l’ordre dels fragments no coincideix, perquè els compiladors han establert un ordre diferent que respon a llurs propis interessos (alfabètic en el Pseudo-Hesiqui, diferenciat en doxografies i biografies en el Magnum excerptum). Tampoc no es poden descartar, és clar, arranjaments de la mà dels compiladors,401 que, a més, sovint barregen els extractes laercians amb altres extractes de la Suda, i per als quals cal suposar un apògraf intermedi (χ) transliterat a partir de l’hipoarquètip Χ i datable al segle x, i també la redacció prèvia dels extractes mateixos, coneguda com a autographon excerptoris, datat a finals del segle xi. Del Magnum excerptum vaticà es conserven també fins a set manuscrits que en deriven de forma directa o indirecta, i igualment sis del Pseudo-Hesiqui, de manera que no cal tenir-los en compte per a cap restitució del text inicial, que conservem.402 La resta dels manuscrits, una trentena,403 són recentiores, datats entre els segles xiv i xvi. D’aquests, un grup el consti tueixen els apògrafs de P, força nombrosos: els més impor tants són el Parisinus Gr. 1758, del segle xiv (Q); el Vaticanus Gr. 140, també del segle xiv (W); el Constantinopolitanus Gr. Veteris Seraglio 80 (olim 48), del segle xiv (Co); i Laurentianus 69.35, del segle xv (H).404 L’altre grup el constitueixen els 401. En realitat, podria molt ben ser que l’autor dels dos textos fos el mateix, com ja apuntava Peter Von der Mühll, Epicurus. Epistulae tres et Ratae sententiae, Leipzig 1922, V, o que, en tot cas, el redactor del PseudoHesiqui tingués davant els ulls el Magnum excerptum, sobretot perquè els extractes laercians de totes dues obres mai no coincideixen: vegeu T. Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisanzio...» cit., 136-138, i T. Dorandi, Laertiana cit., 81-84. 402. Vegeu T. Dorandi, Laertiana cit., 85-90. 403. Per a un llistat complet i recent de tots els manuscrits laercians con servats, amb indicacions codicològiques precises, vegeu T. Dorandi, «I ma noscritti...» cit., i T. Dorandi, «Altri codici con excerpta delle Vite di Dio gene Laerzio», Göttinger Forum für Altertumswissenschaft 11, 2008, 1-6, corregits i ampliats en T. Dorandi, Laertiana cit., 1-37. 404. Sobre aquesta tradició dels nombrosos apògrafs de P, vegeu Giusep pina Basta Donzelli, «I codici P Q W Co H I E Y Jb nella tradizione di Diogene Laerzio», Studi Italiani di Filologia Classica 32, 1960, 156-199.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 133

27/03/14 11:39

134

INTRODUCCIÓ

manuscrits que hom ha anomenat vulgata, formada a Cons tantinoble cap al 1300 a partir de variades contaminacions, en circumstàncies sobre les quals encara no hi ha consens entre els estudiosos,405 dels quals el més antic és el Vaticanus Gr. 1302, datat recentment al segle xiii (V), que acaba, tanmateix, en 6.66. La importància de tots aquests recentiores per a la constitució del text laercià és força minsa, com ha estat de mostrat pels estudiosos, perquè les bones lliçons acostumen a ser resultat de conjectura, però fou sobre alguns d’aquests cò dexs que es basaren tant l’editio princeps del 1533, publicada a Basilea, obra de Jérôme Froben (Hieronymus Frobenius) i Niklaus Bischof (Nicolaus Episcopius),406 com la traducció llatina d’Ambrogio Traversari del 1472, que veié la llum a Roma, la qual té el mèrit de conservar també lectures d’un còdex grec perdut,407 tanmateix recentior i, per tant, igualment poc important per a la constitutio textus. En canvi, Donzelli demostrà que Q fou copiat després de les intervencions de P2 sobre el text de P, W i Co després de les intervencions de P3, i H, finalment, després de les intervencions de P4, per bé que corregit també per col·lació amb Q,408 de manera que Q, W i

405. L’estudi més aprofundit és el de Giuseppina Basta Donzelli, «Per un’edizione critica di Diogene Laerzio: i codici VUDGS», Bollettino dei classici 8, 1960, 93-132; vegeu també l’anàlisi de Denis Knoepfler, La Vie de Ménédème d’Érétrie de Diogène Laërce: contribution a l’histoire et a la critique du texte des Vies des philosophes, Basilea 1991, 144-149, i la més recent de T. Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisanzio...» cit., 158-171, i T. Dorandi, Laertiana cit., 105-120. 406. Concretament sobre el còdex Raudnitzianus Lobkowicensis VI Fc. 38 (Z), del segle xv: vegeu Giuseppina Basta Donzelli, «De Diogenis Laertii editione quae princeps vocatur eiusque cum codice Lobkowiciano (Z) cognatione», Maia 10, 1958, 317-323. 407. Vegeu Marcello Gigante, «Ambrogio Traversari interprete di Dio gene Laerzio», en G. C. Garfagnini (ed.), Ambrogio Traversari nel VI centenario della nascita, Florència 1988, 367-459. 408. G. Basta Donzelli, «I codici PQWCoHIEYJb...» cit., 188-189, 190, 199. Vegeu, tanmateix, els matisos de T. Dorandi, Laertiana cit., 65-66, que n’accepta substancialment les conclusions, però les reelabora a partir de la nova datació de B2 i l’isolament de B.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 134

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

135

de vegades Co poden resultar útils per a la restitució del text originari de P. Paral·lelament, cal parar esment també en la tradició indi recta del text laercià, perquè les citacions provenen sovint d’un estadi més antic de la tradició que el que ens ofereixen els còdexs de què disposem. Especialment significatius són els extractes de Laerci que apareixen en el lèxic bizantí de la Suda.409 En efecte, és un fet que els extractes de tipus doxogràfic que apareixen en la Suda (redactada segurament entre el 975 i el 980) deriven de l’obra laerciana, on són citats abundosa ment de forma anònima;410 els passatges biogràfics, en canvi, foren recuperats d’una epítome (elaborada entre 829 i 857) de l’obra original d’Hesiqui de Milet a què fèiem referència més amunt, el qual segurament tenia fonts semblants a les de Di ògenes Laerci, tot i que no manquen tampoc alguns lemes per als quals els redactors de la Suda, o llur font, interpolaren el text d’Hesiqui amb extractes suplementaris de Laerci.411 No sembla, tanmateix, que els redactors de la Suda llegissin Laer ci de primera mà, sinó que recuperaren els extractes laercians a partir d’una font intermèdia que A. Adler anomenava philosophische Hauptquelle, on es barrejaven passatges literals de les doxografies laercianes amb altres extrets dels Comentaris als Tòpics aristotèlics d’Alexandre d’Afrodísia, dels Comentaris al De anima aristotèlic de Joan Filòpon i d’algun autor

409. Un estudi recent i aprofundit sobre aquesta tradició indirecta es troba a Tiziano Dorandi, «Diogene Laerzio a Bisanzio nel X secolo. Studi sulla tradizione indiretta delle Vite dei filosofi», Byzantinische Zeitschrift 96, 2003, 123-155, d’on resumim les principals conclusions. 410. El nom de Diògenes Laerci només apareix al final de la veu τετραλογία, on diu literalment: ἐν τῷ βιβλίῳ Λαέρτου Διογένους Περὶ βίων φιλοσόφων. La tradició bizantina, en efecte, coneix Diògenes Laerci com a Laertes Diògenes. 411. Els passatges de la Suda que provenen de Laerci foren ja indexats per A. Adler en la seva edició del lèxic bizantí (Suidae Lexicon, Lipsiae 19281938, en el volum V, s. u. Λαέρτιος Διογένης) i han estat recentment editats per M. Marcovich, en el segon volum de la seva edició de Laerci. Cal afegir-hi també els sis que individuà Chr. Theodoridis, Photii Patriarcae Lexicon II, Berlín–Nova York 1998.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 135

27/03/14 11:39

136

INTRODUCCIÓ

cristià no identificat.412 El text de la Suda, però, provindria en última instància, a través d’aquesta font intermèdia, de l’hipo arquètip Χ, anterior a l’arquètip comú de BPF (Ω), de manera que les variants textuals de la Suda han de ser considerades, amb molta prudència, per a la constitució del text.413 Una cosa semblant es pot dir de l’Antologia que Constantí Cèlafas elaborà vers l’any 900 aplegant epigrames de totes les èpoques de la literatura grega, entre els quals hi ha també molts epigrames recollits en l’obra laerciana, la majoria com postos per Laerci mateix, i que després acabaran integrats en l’Antologia Palatina cap a mitjan segle x, i, en nombre més reduït, en l’Antologia Planudea, derivava de l’anterior i compi lada per Màxim Planudes a la fi del segle xiii. Avui sembla acceptat que Cèfalas tingué accés directe a un manuscrit de l’obra laerciana, el mateix que la Suda: Χ, anterior a l’arquètip de BPF (Ω). A més, sabem que el compilador de l’Antologia Palatina tingué ocasió de revisar el text de Cèfalas amb el ma nuscrit de Laerci, de manera que les seves lliçons són molt útils per a reconstruir el text de l’hipoarquètip Χ; tanmateix, cal anar alerta amb les nombroses conjectures i millores que els compiladors de l’Antologia Palatina sovint introduïren en els epi grames, sobretot pel que fa als compostos pel mateix Laerci, perquè no pertanyen a la tradició original. Cal pensar que, quan la Planudea, altrament, presenta divergències respecte de la Palatina, és per conjectura del mateix Planudes, de manera que no cal tenir-la en compte, almenys de forma sistemàtica.414 En canvi, pels motius adduïts en l’apartat anterior, són ir rellevants per a la constitució del text la resta de les obres, anteriors o posteriors, que parteixen amb més o menys segu

412. A. Adler, «Suidas», RE IV A 1, 1931, 709-711. 413. Vegeu Tiziano Dorandi, «Diogene Laerzio a Bisanzio nel X secolo. Studi sulla tradizione indiretta delle Vite dei filosofi», Byzantinische Zeitschrift 96, 2003, 144-155, i T. Dorandi, Laertiana cit., 147-152. L’editor usa la sigla Σ per a referir-se a la philosophische Hauptquelle d’Adler, i expressa els seus dubtes a l’hora de datar aquest recull i de precisar-ne l’origen geogràfic. 414. Vegeu T. Dorandi, «Diogene Laerzio a Bisanzio nel X secolo...» cit., 125-143, i T. Dorandi, Laertiana cit., 152-174.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 136

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

137

retat d’una lectura de l’obra laerciana: ni la tradició gnomolò gica, ni la traducció llatina medieval d’Henric Aristip, que reapareix al Pseudo-Burley, ni els autors bizantins que l’han llegit, com Tzetzes, Eustati, Miquel Apostolis i Arsenius, i la Pseudo-Eudòcia.415 Tampoc no és convenient utilitzar la ver sió llatina d’Ambrogio Traversari per a corregir algun passat ge del text grec de Laerci, com encara fa Marcovich, perquè sembla provat, després dels darrers estudis, que Traversari usà únicament còdexs recentiores per a la seva traducció, tots ells conservats encara avui.416 No és aquest el lloc per a aprofundir en els problemes de la tradició manuscrita i la crítica textual exercida per la llarga llista d’editors parcials i totals de l’obra laerciana, molts d’ells morts abans de poder-ne dur a terme l’edició promesa.417 El cert és que editar Diògenes Laerci és una tasca molt comple xa, com ho demostren les múltiples crítiques que rebé la re cent edició de M. Marcovich.418 Per a resumir breument l’evo

415. Vegeu l’argumentació detallada de T. Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisanzio...» cit., 147-158, i Laertiana cit., 174-194. 416. Vegeu els estudis d’Agostino Sottili, «Il Laerzio latino e greco e altri autografi di Ambrogio Traversari», en Studi G. Billanovich, Roma 1984, II, 699-745; Marcello Gigante, «Ambrogio Traversari interprete di Diogene Laerzio», en Gian Carlo Garfagnini (ed.), Ambrogio Traversari nel VI centenario della nascita, Florència 1988, 367-459; Denis Knoepfler, La Vie de Ménédème d’Érétrie de Diogène Laërce: contribution à l’histoire et à la critique du texte des Vies des philosophes, Basilea 1991, 22-44; Tiziano Dorandi, «Diogène Laërce du Moyen Age à la Renaissance», en Th. Ricklin (ed.), Exempla docent. Les exemples du philosophes de l’antiquité à la renaissance, París 2006, 35-48 i T. Dorandi, Laertiana cit., 222-228. 417. A banda Nietzsche, que mai no dugué a terme l’edició promesa, deixaren importants notes sobre llur col·lació personal dels manuscrits A. Biedl, del Nachlass del qual s’aprofità M. Marcovich per a la seva pròpia edició, i P. Von der Mühll, que Marcovich no pogué consultar, però T. Do randi ha pogut inspeccionar: vegeu Tiziano Dorandi, «Gli studi laerziani di Peter von der Mühll», Museum Helveticum 63, 2006, 2-18, i Laertiana cit., 229-245. També F. Wehrli prometia una edició (Gnomon 43, 1971, 428-429) que lamentablement mai no arribà a completar. 418. Vegeu les ressenyes d’Antonio Garzya, Koinonia 24, 2000, 117-118; Eugenio Amato, Gnomon 74, 2002, 203-211; Robert Todd, Bryn Mawr Classical Review 2000.07.09; R. Wittwer, Museum Helveticum 57, 2000,

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 137

27/03/14 11:39

138

INTRODUCCIÓ

lució dels judicis dels estudiosos, val a dir que, des dels primers estudis sistemàtics sobre la tradició manuscrita,419 queda clar que la constitutio textus ha de basar-se en els tres manuscrits complets més antics (BPF), mentre que els recentiores, i, per tant, les traduccions llatines i l’editio princeps que en depenen, són d’escàs valor. E. Martini420 provà de demos trar que aquests recentiores provenen en última instància d’un grup (α) que deriva de forma independent de l’arquètip com partit amb els uetustiores (β), el representant més antic i fide digne del qual seria B; a més, PF presenten errors comuns que es retroben en els recentiores, però no en B, cosa que Martini interpretava com una contaminatio entre PF i α, deguda al fet que α és més antic (segle xi) que B. Aquest stemma fou du rament criticat per A. Gercke, que negava l’existència d’aquest doble grup antic (αβ) i sostenia que els únics manuscrits que calia considerar eren els uetustiores BPF.421 Aquesta és, en ge neral, l’opció que han seguit els estudiosos posteriors,422 que

285; Tiziano Dorandi, Phronesis 45, 2000, 331-340; Jonathan Barnes, The Classical Review 52, 2002, 8-11 i 54, 2004, 568-569; Walter Lapini, Méthexis 16, 2003, 105-114; Denis Searby, Elenchos 24, 2003, 183-189; Edgar Krentz, Religious Studies 30, 2004, 62; Tiziano Dorandi, Mnemosyne 58, 2005, 314315. Barnes és especialment contundent en la conclusió (p. 11): «So we have two unsatisfactory editions of DL instead of one [sc. H.S. Long OCT]. In the Preface, M[arcovich] avows that ill-health prevented him from putting the final touches to the work. The house of Teubner might have found another scholar to complete the task. Instead it has published, at a mounstrous price, an opus imperfectum.» 419. Sobretot H. Usener, Epicurea, Leipzig 1887, VI-XV, a partir de C. Wachsmuth, en la seva introducció a Corpusculum poesis epicae Graecae ludibundae II. Sillographorum Graecorum reliquiae, Leipzig 18852, 51-55. 420. Edgar Martini, «Analecta Laertiana», Leipziger Studien zur classischen Philologie 19, 1899, 73-177; 20, 1901, 145-166. 421. A. Gercke, «Die Überlieferung des Diogenes Laertios», Hermes 37, 1902, 401-434. 422. La refutació més recent i definitiva del valor dels recentiores és la de Giuseppina Basta Donzelli, «Per un’edizione di Diogene Laerzio: i codici V U D G S», Bolletino del Comitato per la preparazione dell’Edizione Nazionale dei Classici Greci e Latini 8, 1960, 93-132, que demostra que les rares bones lectures que presenten aquests manuscrits són el resultat de les bones conjectures dels humanistes.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 138

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

139

introdueixen, en canvi, la importància de la tradició indirecta, especialment de la Suda i de Φ, perquè les seves lectures pro vindrien directament de l’arquètip, i constituirien, doncs, una tradició paral·lela a BPF.423 Una anàlisi més recent, a banda de la praefatio de Marco vich a la seva edició, objecte, com dèiem, de moltes crítiques, és la de D. Knoepfler, per bé que només per a la biografia de Menedem d’Erètria (DL II 125-144).424 Segons Knoepfler, la tradició que segueix B, malgrat alguns errors menors, és la més propera a un còdex escrit en lletra uncial –per tant, ante rior a l’any 800– perdut (Ω), encara no contaminat per les correccions de l’avantpassat de P i F,425 i superior per això a tota la vulgata. BPF tindrien, doncs, un arquètip comú, Ω, que estaria emparentat però seria diferent de l’avantpassat dels excerpta, començant per Φ, de manera que caldria parlar d’un veritable arquètip Χ. D’aquest arquètip dependrien tant l’au-

423. Vegeu sobretot Armand Delatte, La Vie de Pythagore de Diogène Laërce, Brussel·les 1922 [reimpr. Hildesheim 1988], 63-97, i el seu stemma a la p. 95. Ingemar Düring, Aristotle in the Ancient Biographical Tradition, Göteborg 1957 [reimpr. Nova York 1987, Greek & Roman Philosophy 13], 13-27, i el stemma a la p. 24, afirmava que Φ depèn de la mateixa tradició que BPF. Tampoc l’edició oxoniense de H. S. Long no té en compte els excerpta, per la qual cosa ha estat molt criticada, però aquesta situació sembla demostrada des dels estudis d’Artur Biedl, Zur Textgeschichte des Laertios Diogenes. Das grosse Excerpt Φ, Ciutat del Vaticà 1955, confirmats més tard per Luigi Tartaglia, «L’estratto vaticano delle Vite di Diogene Laerzio», Rendiconti dell’Academia di Archeologia, Lettere e Belle Arti di Napoli 49, 1974, 253-271, i avui admesos per tots els estudiosos. 424. D. Knoepfler, La Vie de Ménédème d’Érétrie de Diogène Laërce cit. La seva reconstrucció ha estat també objecte de la crítica d’A. Desbordes, en la seva ressenya del llibre en Anzeiger für die Altertumswissenschaft 46, 1993, 190-201, però Tiziano Dorandi, «La tradition manuscrite», en M.O. Goulet-Cazé (ed.), Diogène Laërce. Vies et doctrines des philosophes illustres cit., 37-38, i «Diogenes Laertius. Vitae Philosophorum», Phronesis 45, 2000, 331-340, la considerava la millor possible, almenys en l’estat actual dels estudis, és a dir abans de les seves pròpies recerques. 425. Tot i les relacions estretes entre B i P, que foren indicades per Lui gi Tartaglia, «Probabile cognatio dei codici Neapolitanus (Burbonicus) III B 29 (=B) e Parisinus gr. 1759 (=P) di Diogene Laerzio», Vichiana 3, 1974, 51-58, i que encara enterboleixen més la situació.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 139

27/03/14 11:39

140

INTRODUCCIÓ

tographon excerptoris, a partir del qual fou redactat Φ, passant per un manuscrit transliterat i segurament corregit (χ), com també Ω, subarquètip de BPF, que remunta directament a Χ sense cap intermediari, per bé que tant F com P haurien estat objecte d’una contaminació posterior a partir de χ, a través dels seus dos models intermedis (ω i ω’), una contaminació de la qual només B s’hauria salvat, si no es consideren les inter vencions en el text de la mà de B2, que segueixen P.426 En els darrers anys, però, T. Dorandi ha procedit a col· lacionar i estudiar de bell nou els principals manuscrits laer cians, cosa que li ha permès confirmar algunes d’aquestes an tigues impresions i arribar a nous resultats molt significatius, que resumim a continuació.427 Dorandi accepta, en línies ge nerals, els resultats de Knoepfler, però en matisa alguns, n’aprofundeix uns altres i desenvolupa unes conclusions dife rents en alguns punts cabdals. Segons Dorandi, les Vides de Diògenes Laerci degueren pervenir a la fi de l’Antiguitat (cap al segle vi) en un únic manuscrit, força defectuós i al qual ja mancava el final del llibre VII, en lletra majúscula (Χ), origi nat potser a partir de la fusió de dos testimonis tardoantics escrits sobre papir (Χ’ i Χ’’), el primer dels quals (Χ’) conte nia només el text de les Vides fins a la meitat, més o menys, del llibre VII, en el punt on s’interromp enmig de la llista dels escrits de Crisip, i no constava de subscriptiones; el copista hagué de completar llavors el còdex recorrent a un altre exemplar (Χ’’) per als llibres VIII a X, que sí que tenien sub scriptiones. Aquest text de les Vides ja devia estar ple d’errors de llengua i d’estil, i també d’interpolacions maldestres, resul tat de la transmissió, però sobretot del fet que, com hem vist

426. D. Knoepfler (La Vie de Ménédème d’Érétrie de Diogène Laërce cit.) dóna el seu stemma a la p. 154. 427. L’article on apareixen més sintetitzats aquests nous resultats és Tizi ano Dorandi, «Diogene Laerzio fra Bisanzio e l’Italia meridionale. La cir colazione delle Vite dei filosofi tra la Tarda Antiquità e l’età paleologa», Segno e testo 5, 2007, 99-172. Tanmateix, l’autor ha retornat sobre les seves conclusions i ha corregit alguns dels seus punts de vista en els recents Laertiana cit.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 140

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

141

en els apartats anteriors, Diògenes Laerci no pogué segura ment revisar la seva obra abans que fos publicada, de forma no gaire acurada, a partir del que en deixà l’autor. Aquest mateix còdex Χ fou usat per l’anònim redactor de la font filosòfica de la Suda (Σ), a partir de la qual alguns extractes passaren al lèxic. A principis del segle x, el còdex Χ encara era disponible a Constantinoble, on fou usat per Constantí Cèfalas i Aretas de Cesarea, que n’extractaren, respectiva ment, els epigrames laercians que després apareixen en l’Antologia Palatina (Pal), i els fragments del llibre III transmesos en el còdex Vi. Del mateix model Χ es feren dues còpies transliterades: Ω i χ. De χ, potser a través d’un intermediari conegut tradicionalment com a autographon excerptoris, foren confeccionats, tal vegada per un únic compilador anònim, en tre finals del segle x i principis del xii, dos compendis d’ex tractes independents (Φ i Φh), dels quals Φh integra també extractes de la Suda. Tanmateix, per bé que moltes de les lectures de Φ poden remetre directament a Χ, és evident que entre Χ i Φ ha existit com a mínim una fase intermèdia que ha contribuït a degradar el text de Χ, el qual, a més, ja contenia lliçons deteriores que podrien haver estat corregides en alguns llocs per la tradició d’Ω, que és un producte constan tinopolità. De l’altra còpia transliterada428 (Ω) és d’on foren copiats P (a Orient) i B (potser a Sicília, o en tot cas a mans d’un escriba format a Occident, però sens dubte a partir de la mateix tradició oriental d’Ω), els més antics i purs dels codices integri, entre finals del segle xi i mitjan segle xii, respectiva ment. Gairebé un segle més tard, del mateix model (Ω), però segurament a través d’un intermediari perdut (γ), fou copiat F, també a Orient. De la contaminació entre P i γ, nasqué

428. O almenys en minúscula, encara que segurament encara sense espe rits ni accents, amb scriptio continua i nombrosos errors de majúscula, com ho demostren les dificultats que hi trobà el copista de B abans de la correcció de B2: vegeu T. Dorandi, Laertiana cit., 102-105, que parteix de les conclu sions sobre la transliteració dels textos grecs com un procés de Filippo Ronconi, La traslitterazione dei testi greci. Una ricerca tra paleografia e filologia, Spoleto 2003.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 141

27/03/14 11:39

142

INTRODUCCIÓ

l’antecedent de la vulgata, perdut (α), la còpia més antiga con servada del qual és V, del segle xiii, potser principi del xiv. D’altra banda, F hauria patit les contaminacions de l’autographon excerptoris antecedent de Φ, i també d’α, mentre que les correccions de F2 provindrien de la tradició de P. Aquestes conclusions poden representar-se de forma esque màtica en el següent stemma codicum, limitat a les fases més antigues de la tradició:429 X’ VI (?) saec.

(?)

X’’

Transliteració

IX saec.

Codex Cephalae (ca. 900)

Codex Arethae (ca. 907)

Χ X saec. autographon excerptoris (?)

XI (?) saec. XI / XII saec.

Pal

Vi (925)

XII saec.

Suda (ca. 975-980)

B B2 α

XIII saec. XIII / XIV saec.

F F2

Segons aquesta descripció de la tradició textual, per a l’es tabliment del text de Diògenes Laerci caldrà tenir en compte fonamentalment els manuscrits BPF, donant sempre preemi nència a B, però essent curós amb les correccions de B2, sen se menystenir les bones lliçons de P, però amb molta atenció

429. Reproduïm el stemma de T. Dorandi, Laertiana cit., 200, que cor regeix lleugerament el publicat anteriorment pel mateix autor en «Diogene Laerzio fra Bisanzio e l’Italia meridionale» cit. 146.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 142

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

143

a les correccions d’altres mans, en especial de P4; F és un cò dex molt particular, amb el qual cal anar amb compte, sobre tot per les contaminacions amb la vulgata. Paral·lelament, tanmateix, convé no menystenir el testimoni dels excerpta bi zantins, en particular Φ, la Suda, els epigrames conservats en l’Antologia Palatina, i el text de Vi per al llibre III, procedint, però, amb molta prudència a l’hora d’integrar-ne les lliçons en el text. A partir dels textos de BPFΦ i de la tradició indirecta és en teoria possible remuntar-se al text de Χ, però, essent com són testimonis parcials, són pocs els casos en què aques ta operació és possible, de manera que habitualment només es podrà restituir el text d’Ω. Cal pensar, tanmateix, que tant Χ com Ω ja estaven afectats per nombroses corrupcions i llacu nes. Els recentiores, en canvi, convé tenir-los en compte no més quan presenten alguna lliçó millor que la tradició de BPFΦ i la tradició indirecta, normalment fruit d’una bona conjectura del copista. Edicions

i traduccions

Ja hem comentat que, abans i tot de l’edició princeps, obra de Jérôme Froben (Hieronymus Frobenius) i Niklaus Bischof (Nicolaus Episcopius), publicada a Basilea el 1533 prenent com a model el còdex Z,430 ja s’havien realitzat traduccions al llatí de l’obra laerciana. La més antiga, la d’Henric Aristip, s’hauria fet sobre el còdex B,431 mentre que la d’Ambrogio Traversari prenia com a model el còdex H, que encara con serva rastres de la seva mà en els marges, i també altres còdexs 430. Segurament, després de la correcció de Z3. Vegeu Giuseppina Basta Donzelli, «De Diogenis Laertii editione quae princeps vocatur eiusque cum codice Lobkowiciano (Z) cognatione», Maia 10, 1958, 317-323, i D. Knoepfler, La Vie de Ménédème d’Érétrie de Diogène Laërce cit., 44-47. 431. Vegeu Tiziano Dorandi, «La versio latina antiqua di Diogene La erzio e la sua recezione nel medioevo occidentale: Il Compendium moralium notabilium di Geremia di Montagnone e il Liber de vita et moribus philosophorum dello ps.-Burleo», Documenti e studi sulla tradizione filosofica medievale 10, 1999, 371-396.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 143

27/03/14 11:39

144

INTRODUCCIÓ

més difícils d’identificar, alguns dels quals féu venir d’orient: potser el Marcianus Gr. 393 (M), el Parisnus Gr. 1758 (Q) o el Vaticanus Gr. 140 (W), i fins i tot algun còdex perdut.432 De fet, el text grec de les vides d’Aristòtil i Teofrast ja havia estat publicat uns quants anys abans que l’edició princeps en l’edi ció aldina d’Aristòtil (Venència 1497), i el de la vida de Xe nofont en l’edició aldina de Xenofont (Venècia 1525). Després de l’edició princeps, aparegué l’edició, amb traduc ció llatina, de l’humanista hongarès Johannes Sambucus (János Zsámboky), el 1566, així com l’editio princeps del PseudoHesiqui de Milet (Φh), el 1572; l’edició de les Vides segueix el text frobenià, corregit en algunes bandes amb l’ajut d’un uetus codex que segurament ha de ser identificat amb P o algun dels seus descendents. Poc després, a París, el 1570, a càrrec d’Henri Estiene (Stephanus) va veure la llum una edició del text grec de Frobenius amb la traducció llatina de Traversari i notes del mateix Stephanus; les reedicions, de 1593 i 1594, contenien també, en apèndix, les notes d’Isaac Casaubon, i a partir de la reedició de 1594 es féu la segona edició de Gèno va del 1615 i 1616. Com ja ha estat ressenyat més amunt, la traducció llatina de Tomasso Aldobrandini aparegué pòstuma ment a Roma el 1594, també amb anotacions. La mateixa edi ció aldobrandina fou reimpresa com a text llatí de l’edició de Iohannes Pearson, a Londres, el 1664, la qual contenia també les notes d’Aldobrandini, els comentaris de Stephanus i dels dos germans Casaubon (Isaac i Méric), i les observacions d’Egidi Ménage (Menagius), per bé que el text grec està farcit d’errades d’impremta. El 1646 havia aparegut a Lió el cèlebre llibre de Pierre Gassendi Animadversiones in decimum librum Diogenis Laertii qui est De vita, moribus placitisque Epicuri, dedicat només al llibre X. El 1692, a Amsterdam, Marc Meibom tornà a publicar el text grec revisat, amb la traducció de Traversari retocada per ell mateix, i amb les no tes, en el segon volum, dels germans Casaubon, Ménage, Al

432. Vegeu Agostino Sottili, «Il Laerzio latino e greco e altri autografi di Ambrogio Traversari», en Studi G. Billanovich, Roma 1984, II, 699-745.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 144

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

145

dobrandini i J. Kühn. D’ell són les divisions tradicionals en paràgrafs de l’obra laerciana. L’edició següent de Daniel Lon golius, el 1739, es limita a reproduir el text de Meibom, tot i que la seva divisió en paràgrafs és diferent, molt més adient a la temàtica de cada biografia. No fou fins al 1828-1831 que Heinrich Gustav Hübner publicà de nou, a Leipzig, el text grec revisat per ell mateix i la traducció de Traversari retocada per Meibom. A Leipzig-Londres, el 1830-1833, Hübner pu blicà també les notes d’Isaac Casaubon, Ménage i Kühn.433 L’edició de C. Tauchnitz a Leipzig el 1833 no és encara una veritable edició crítica. El primer a col·lacionar manuscrits, per bé que mai no arribà a escriure els prolegòmens prome sos, fou Carel Gabriel Cobet, que publicà les Vides a París el 1850, en l’editorial Firmin Didot, amb un text diferent de les edicions anteriors, basat sobretot en el còdex F, per bé que l’autor reconeixia la superioritat de B. Tanmateix, aquesta edi ció encara conté nombrosos errors de la vulgata i moltes con jectures seves, no sempre afortunades; presenta també una traducció llatina força revisada, però encara la de Traversari. Cobet retornà més tard sobre el seu propi text, en diversos articles, per proposar-hi correccions, i el text es tornà a publi car el 1862 i, encara, el 1929. L’edició de Robert Drew Hicks de 1925 a la Loeb,434 amb traducció anglesa, segueix pràctica ment en tot el text de Cobet, per bé que ja introdueix, per a determinats llibres, conjectures d’edicions parcials més re cents. Malgrat que no podem parlar en cap cas d’edicions mo dernes, val a dir que els comentaris que les acompanyen, es pecialment els d’Isaac Casaubon i Ménage, contenen passatges paral·lels, remarques filològiques de gran interès, correccions i conjectures enginyoses que han estat aprofitades en les edi cions i estudis posteriors de l’obra.435 433. L’edició fou completada, en realitat, per K. Iacobitz, perquè Hübner morí abans. 434. Actualment disponible amb una nova introducció de H. S. Long, en la reedició de 1972. 435. A més, els seus comentaris es fan ressò de molts altres comentaristes anteriors, com Samuel Bochart, Richard Bentley, Guillaume Budé, Ioannes

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 145

27/03/14 11:39

146

INTRODUCCIÓ

La primera edició que té en compte els tres manuscrits principals per a la constitució del text laercià (BPF) i que pot ser qualificada de primera edició estrictament moderna de Di ògenes Laerci aparegué el 1964 a Oxford, a càrrec de Herbert Strainge Long. Tanmateix, com ja hem assenyalat, l’edició presenta nombroses negligències de col·lació, un aparat crític molt escàs i bastants errors. Encara la recent edició de Miros lav Marcovich de 1999, a la Teubner, en tres volums,436 tot i que constitueix, com ja hem comentat, un gran avenç, no pot ser considerada una edició que gaudeixi del consens dels es tudiosos, segurament perquè li manca la revisió final de l’edi tor, mort abans de poder realitzar-la, però també per la seva voluntat expressa de sistematitzar i normalitzar la sintaxi i la gramàtica laercianes, així com d’esmenar el text a partir de les fonts paral·leles.437 Finalment, acaba de publicar-se, a la Cam bridge University Press, el primer volum de l’esperada edició de Tiziano Dorandi, que hom suposa definitiva. Com a mí nim, només cal un primer cop d’ull per a constatar la seva superioritat respecte de totes les edicions anteriors: un aparat crític438 clar, complet i exhaustiu, exempt dels errors i les mar Clericus (Leclerc), Jacques Cujas (Cuiacius), Pierre Faber (du Faure), P. Ga lesius della Nichesora, Hugo Grotius (Groot), Tiberius Hemsterhuys, Lucas Holstenius (Holstein), Ioannes Jonsius (Joensen), Jan Meursius, Marc Antoi ne Muretus (Muret), Jacques Le Paulmier (Palmerius), Richard Porson, Tho mas Reinesius, Joseph Scaliger, Andreas Schott, o Henri de Valois (Valesius), per citar només alguns dels que apareixen més freqüentment en els aparats crítics. També H. Diels usà els comentaris precedents de Reiske i Adolf Em perius, per exemple. 436. El primer volum conté pròpiament el text de Diògenes Laerci, amb el Gnomologium Vaticanum com a apèndix; en el segon volum han estat editats els excerpta byzantina (Φ, Φh i la Suda); el tercer volum conté els índexs, confegits per H. Gärtner i publicats el 2002. 437. Operi manum dare extremam valetudo ingravescens prohibuit (praefatio, XVII). 438. Tres, de fet: a banda l’apart crític pròpiament dit, un altre aparat recull les referències a les edicions modernes dels autors citats per Laerci i un tercer posa en paral·lel el text de les Vides i el dels excerpta i textos bizantins que usen els mateixos textos, com ara la Suda, la Palatina o les màximes dels Set Savis de Demetri de Falèron citades per Estobeu, així com el text de Φ pròpiament, segons l’edició de Marcovich.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 146

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

147

rades que encara tenia l’edició de Marcovich, amb un bon ús dels manuscrits principals i de la tradició indirecta, que el ma teix editor s’ha encarregat durant anys de col·lacionar nova ment i estudiar pel que fa a les filiacions; en resulta un text que respecta el particular capteniment de l’autor, que no pa teix correccions més enllà del que és estrictament necessari per al sentit, i que, a més, té en compte minuciosament totes les aportacions que la munió d’especialistes han anat fent du rant més d’un segle de treball filològic, en particular, i per primer cop, el Nachlass de Peter von der Mühll. A banda aquestes edicions completes del text, cal també tenir en comp te un gran nombre d’edicions parcials: l’obra de Laerci pre senta fragments de molts altres autors antics i, naturalment, ha atret l’atenció de molts editors dels filòsofs que hi aparei xen. Fer-ne un repertori complet seria molt llarg, però reme tem, a més de l’edició de Marcovich (pp. XXII-XXVI), a la llista de J. Mejer,439 i, especialment, a M. Gigante.440 Pel que fa a les traduccions a llengües modernes, són espe cialment reputades la que O. Apelt féu a l’alemany, publicada per primer cop a Leipzig el 1921, i, revisada per K. Reich i H. G. Zekl, a Hamburg el 1967. Ja hem parlat també de la traducció anglesa de R. D. Hicks el 1925; a l’anglès tornà a traduir-la A. R. Caponigri (Chicago, 1970). R. Genaille traduí el text al francès el 1933, però es tracta d’una traducció molt poc fiable. La traducció de M. Gigante441 a l’italià marcà un pas decisiu en els estudis laercians, com ja hem comentat. El text ha estat també traduït a l’eslovac (M. Okál, 1954), al ro manès (C. I. Balmus i A. M. Frenkian, 1963), al txec (L. Swo boda i A. Kolář, 1964), al rus (L. Gasparov, 1986) i a l’holan dès (R. Ferwerda i J. Eykman, 1989, reeditada el 2000).

439. En el seu article «Diogène Laërce» dins el DPhA, 824-825. 440. En la seva traducció italiana de Diògenes Laerci (20057), LXXIXCII. 441. La primera edició és a Bari el 1962; l’autor tornà a revisar el text i n’augmentà les notes per a la segona edició del 1976; encara tornà a augmen tar-les per a l’edició de 1983, i altre cop per a la de 1998.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 147

27/03/14 11:39

148

INTRODUCCIÓ

En terres ibèriques, cal denunciar que l’única traducció cas tellana existent en els darrers segles és la vella i força rònega edició de J. J. Ortiz Sanz, publicada per primer cop el 1792, tot i que ha estat reeditada intacta diverses vegades,442 la qual, a més de contenir nombrosos errors de versió, ni tan sols no ofereix una traducció completa de l’obra i se salta fragments sense cap raó aparent. Resulta ben significatiu, novament, que l’obreta Defensa de Epicuro contra la común opinión, i també La doctrina estoica, de Quevedo, degui a Laerci gran part de la seva informació sobre els filòsofs, tal com el mateix autor proclama sovint. Sembla que els millors judicis sobre el biò graf els fan sempre els autors de peces literàries. Han estat també traduïdes al castellà les biografies dels estoics, per A. López Eire,443 les dels cínics, per R. Sartorio444 i l’any següent per C. García Gual,445 autor també d’una traducció parcial comentada i deliberadament heterodoxa del llibre I,446 i les dels epicuris per E. Acosta i C. García Gual, primer,447 i, més tard, per A. Piqué Angordans,448 que és l’autor també de l’única traducció completa al català de les Vides,449 força més acurada que la castellana. Per bé que la traducció és discutible en nombrosos passatges, Piqué sabé recollir a casa nostra el bo i millor de la recent valoració laerciana i fer-ne una sínte si crítica justa, que ens permetem de reproduir aquí: «Diòge nes Laerci ha fet, doncs, una compilació. Haurà començat 442. Fins i tot molt recentment, a Ediciones Folio, Barcelona 2002, en dos volums. 443. Antonio López Eire, Los filósofos estoicos, Barcelona 1990, en edi ció bilingüe. 444. Rafael Sartorio, Los cínicos, Madrid 1986. 445. Carlos García Gual, La secta del perro. Diógenes Laercio: Vidas de los filósofos cínicos, Madrid 1987. 446. Carlos García Gual, Los siete sabios (y tres más), Madrid 1989. 447. Carlos García Gual & Eduardo Acosta, Ética de Epicuro. La génesis de una moral utilitaria, Barcelona 1974. 448. Antoni Piqué Angordans, Vida de Epicuro, Barcelona 1981. 449. A. Piqué Angordans, Diògenes Laerci. Vides dels filòsofs, Barce lona 1988. M.-O. Goulet-Cazé, Diogène Laërce. Vies et doctrines des philosophes illustres cit., «Introduction genérale», 26, l’inclou erròniament entre les traduccions espanyoles.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 148

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

149

llegint, haurà seleccionat. Haurà practicat l’erudició: es tractava de recollir, d’inventariar. I com que al davant hi havia un fet ben clar –la necessitat de conservar i de divulgar la filosofia grega i les formes de vida que se’n deriven–, l’obra esdevé edu cativa, no sectàriament propagandística; sí, però, paidèutica.»450 Recentment, han tornat a contribuir molt notablement als estudis laercians la traducció alemanya de F. Jürss451 i, sobre tot, la francesa dirigida per M.-O. Goulet-Cazé, del 1999.452 La primera traducció que parteix de l’edició de Marcovich és la nova traducció italiana a cura de G. Reale, I. Ramelli i G. Girgenti,453 que segueix de prop el text teubnerià. La definició que Reale fa de l’obra laerciana respon, segurament, al con cepte que n’han tingut els seus innombrables lectors al llarg dels segles, ja que altrament s’explicaria amb dificultat que hagi pervingut fins als nostres dies: es tracta d’una obra que, fins i tot en el seu desordre, és molt agradable, i manifesta en el seu caos una autèntica bellesa. Allò que es presenta és sobre tot l’home filòsof, que és i pensa de forma unívoca, en qui el sentit d’allò que diu depèn d’allò que és.454 No és fins al 2007 que va aparèixer la traducció castellana completa del text laercià, primera des de la d’Ortiz Sanz, a cura de C. García Gual.455 No és aquest el lloc de fer-ne una 450. A. Piqué Angordans, Diògenes Laerci cit., 25. 451. Fritz Jürss, Diogenes Laertios. Leben und Lehren der Philosophen, Stuttgart 1998. 452. Aquesta traducció, realitzada, com la de M. Gigante, sense seguir cap edició del text grec en concret, conté, a més, estudis de conjunt per a cada llibre, una gran profusió de notes explicatives i índexs molt complets, i ha estat elaborada per tot un equip d’especialistes (vegeu la bibliografia), que és la millor manera d’acostar-se a una obra tan complexa com la de Laerci. 453. A la Bompiani, Milà 2005. L’obra ha rebut alguna crítica molt favo rable: vegeu, especialment, Eugenio Amato, Bryn Mawr Classical Review 15.07.2006. Tanmateix, val a dir que presenta nombrosos errors de tota mena, tant en la traducció com en les notes i el recull bibliogràfic, i és, en general, poc fiable. 454. G. Reale, «Prefazione», a G. Reale, G. Girgenti & I. Ramelli, Diogene Laerzio cit., Milà 2005, XXX-XXXI. 455. Carlos García Gual, Diógenes Laercio. Vidas de los filósofos ilustres, Madrid 2007.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 149

27/03/14 11:39

150

INTRODUCCIÓ

ressenya completa, però val a dir que feia temps, ben bé dos segles, que el castellà necessitava una nova traducció, i aques ta és excel·lent, per tal com manté la vivesa, gens acadèmica, de l’original; tanmateix, tal com l’autor declara en la in troducció,456 manca a l’obra tot un aparat de notes i una intro ducció més profunda, amb bibliografia actualitzada, de mane ra que ha de ser considerada més divulgativa que no pas científica, cosa que és exactament el que pretén l’autor. La seva breu i sintètica definició de Laerci, això no obstant, és digna de ser compartida plenament: «No era, ciertamente, un gran investigador ni un filósofo serio, sino un erudito dotado de mucho sentido del humor.»457 Encara més recentment, i després de nombrosos entrebancs editorials, ha vist també la llum una altra traducció castellana, molt literal i acurada, feta ja sobre el text de Marcovich, però amb algunes intervencions textuals del traductor, L. A. Bredlow,458 que té el mèrit afegit d’oferir un breu comentari dels passatges i una força exhaus tiva bibliografia, juntament amb una enginyosa versió rítmica dels nombrosos poemes laercians. I, mentre escrivim aquestes ratlles, un grup de recerca coordinat per F. Casadesús prepara també una nova edició de Laerci amb traducció castellana i ampli comentari. No hi ha dubte que els estudis laercians vi uen una recent revifalla. Aquesta

edició

Ateses les característiques de l’obra laerciana i també de la seva transmissió textual, que hem resumit més amunt, queda clar que convé evitar alguns plantejaments extrems adoptats per edicions anteriors: tot i que el text de Diògenes Laerci no ens ha pervingut, ni de bon tros, en un perfecte estat, molts

456. C. García Gual, Diógenes Laercio cit., 9, n. 1, i 33. 457. C. García Gual, Diógenes Laercio cit., 32. 458. Luis Andrés Bredlow, Diógenes Laercio. Vidas y opiniones de los filósofos ilustres, Zamora 2010.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 150

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

151

dels errors que presenta ja figuraven en l’original, a causa del mètode de treball emprat pel mateix autor, i alguns fragments de difícil comprensió formen part, en realitat, de l’estil parti cular de Laerci, que molt probablement no pogué revisar el text abans de publicar-lo. En aquestes circumstàncies, doncs, corregir-los seria com corregir l’autor, o, en tot cas, l’arquètip mateix. Si una lliçó determinada és transmesa per la majoria dels manuscrits i no va contra les normes gramaticals del grec, no sembla oportú de corregir-la a partir del testimoni d’una font paral·lela, encara que sembli «superior».459 Uns altres su posats errors manuscrits podrien provenir també de les fonts de Laerci, de manera que procedir sistemàticament, i a voltes arbitràriament, a corregir el text i afegir-hi suplements, com feia Cobet, i encara fa sovint Marcovich, no sembla l’opció més convenient. Es corre el risc de fer dir al text allò que hom vol que digui i no pas allò que probablement volia dir l’autor, o fins i tot les seves fonts. Si l’error no sembla degut a la mala transmissió del text, sinó que remunta a Diògenes Laerci, és millor d’editar-lo tal com apareix en els manuscrits i assenya lar en una nota a peu de pàgina que es tracta d’un error atri buïble a l’autor.460 Això val per als errors en els noms propis d’alguns dels autors que cita Laerci, per exemple: si el més probable és que es tracti d’un error de l’autor, més val editar el nom tal com apareix en els manuscrits i indicar en nota i a l’aparat les correccions més pertinents. El mateix cal dir de les nombroses citacions d’altres autors: si no es tracta d’un error dels manuscrits, el millor és editar aquests textos tal com apa reixen, i no pas corregir-los a partir de tradicions paral·leles. Restaurar, a partir de paral·lels o d’edicions modernes, els tex tos dels molt diversos poetes i filòsofs que apareixen en l’obra laerciana és desfer la peculiaritat d’aquestes citacions en el seu context, on, sovint, prenen un significat diferent d’allò que l’autor original volia fer-los dir, o d’allò que habitualment s’hi

459. Aquest és el criteri de T. Dorandi, «Diogenes Laertius. Vitae...» cit., 335 i Diogenes Laertius. Lives of eminent philosophers, Cambridge 2013, 47. 460. Ibid.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 151

27/03/14 11:39

152

INTRODUCCIÓ

interpreta. El text laercià ha de permetre, per damunt de tot, pervenir a una imatge final de la recepció de nombrosos au tors antics, no solament filòsofs, tal com els percebia el seu autor. L’aparat crític i la conjectura dels erudits, en tot cas, o bé les edicions específiques dels autors citats, permetran als interessats aprofundir en el sentit exacte d’una determinada citació, d’una exposició biogràfica o doctrinal concreta, cosa que és especialment important a l’hora d’editar les citacions d’Epicur en el llibre X. No es tracta, en definitiva, d’establir el text genuí de l’autor citat –que és en tot cas la tasca dels editors d’aquells autors–, sinó el text genuí de Laerci. Tenint en compte aquestes consideracions, l’edició bàsica, tant per a l’establiment del nostre text com per a la confecció de l’aparat crític, ha estat la de T. Dorandi, tot just acabada de publicar, per tal com té en compte, naturalment, tots els dar rers avenços en els estudis de la tradició manuscrita laerciana, elaborats en gran part pel mateix editor. Tot indica que amb aquesta ultimíssima edició ha quedat superada la immediata ment anterior de M. Marcovich. En línies generals, Marcovich té tendència a concedir massa importància al manuscrit recentior D, així com a revalorar les lliçons de Φ i Φh i a corregir i esmenar de pròpia mà llocs on no és necessari ni, sobretot, escaient de fer-ho, a la llum del que acabem d’exposar; d’altra banda també dóna preferència als llocs paral·lels a despit del text manuscrit de Laerci, cosa que, com acabem d’assenyalar, no sembla oportuna. Seguint també els darrers descobriments de T. Dorandi sobre els títols de les biografies particulars de cada filòsof que ressenyàvem més amunt, hem optat per eli minar els títols dels filòsofs al principi de cada biografia, tal com fa ell en la seva edició, tot i que, per facilitar la lectura, hem inclòs els títols en llatí en el text grec i en català en la traducció –sembla una característica, si més no, acceptada de ben antic per tota la tradició–. Semblantment, hem situat al prinicpi de cada llibre la transició entre llibres, tal com ho fa Dorandi, en comptes de deixar-ho al final com era habitual en totes les edicions anteriors; aquesta deu ser, segurament, la característica més vistosa, no pas la més innovadora, de la nova edició laerciana.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 152

27/03/14 11:39

INTRODUCCIÓ

153

La traducció cerca també –en la mesura, és clar, de les pos sibilitats de la llengua catalana i procurant sempre que el text final resulti intel·ligible– reflectir fidelment aquest estat de l’original: qualsevol altra manera de traduir, creiem, trairia igualment l’estat del text i l’estil de l’autor. Els problemes d’interpretació que aquesta manera de traduir pot provocar queden minimitzats, tanmateix, per les explicacions de les no tes a peu de pàgina, que hem procurat que siguin prou acla ridores i exhaustives. Malgrat això, més amunt hem deixat constància de la gran quantitat de comentaris erudits de què el text laercià ha estat objecte des del segle xvi, de manera que provar d’esmentar-los tots en les notes seria tan feixuc com innecessari; hem procurat, això sí, remetre per a cada cas a la bibliografia específica més actualitzada. Pel mateix motiu, no més hem explicitat les edicions modernes dels fragments que apareixen directament citats en el text laercià, a fi de no afei xugar encara més l’aparat de notes. I, naturalment, en l’aparat crític només es consignen les conjectures que semblen conclu sives o les que poden donar idea de les dificultats de lectura d’un determinat passatge: ofererir-les totes hauria generat un aparat monstruós, sobretot tenint en compte que molts eru dits han provat d’esmenar les imperícies de Laerci més que no pas el seu text.461 Aquesta nostra és, sigui com sigui, la prime ra traducció a qualsevol llengua moderna feta a partir del nou text de Diògenes Laerci editat per T. Dorandi; és un goig po der presentar aquesta primeríssima traducció precisament en català. No puc cloure aquestes ratlles sense deixar constància d’un profund agraïment a la Montserrat Ros, al Raül Garrigasait i a la Noemí Moncunill per haver-me fet sentir com a casa cada vegada que els he visitat en el seu obrador d’Alpha, per la seva il·lusió encomanadissa i per les tertúlies filològiques que han anat millorant el text d’aquesta traducció.

461. Aquest és també el criteri de T. Dorandi, Diogenes Laertius. Lives cit., 55. No cal dir, d’altra banda, que el nostre aparat deu molt a tots els seus encerts.

02 INTRODUCCIO (8-153).indd 153

27/03/14 11:39

03 BIBLIO (154-184).indd 154

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

La bibliografia sobre l’obra de Diògenes Laerci és ingent, especialment, és clar, pel que fa als estudis de caire estricta ment filosòfic. Per això, citarem aquí només aquelles obres que fan referència, en termes generals, als aspectes tractats en aquesta introducció, i especialment els estudis de conjunt so bre Laerci. Els articles i monografies més específics que trac ten aspectes molt particulars de determinats llibres o passatges de l’obra laerciana seran citats ad locum en notes al peu, o bé en les notícies preliminars de cada llibre. Edicions completes en ordre cronològic Frobenius, Hieronymus & Nicolaus Episcopius, Diogenes Laertii De uitis, decretis et responsis celebrium philosophorum Libri decem, nunc primum exscusi, Basilea 1533. Sambucus, Joannes, Laertii Diogenis de uita et moribus philosophorum libri X, Anvers 1566. Stephanus, Henricus, Diogenis Laertii de uitis, dogmatis et apophthegmatis eorum qui in philosophia claruerunt libri X, Gènova 15701, 15932, 1615 o 16163 (3a ed. a cura de P. Ste phanus). Aldobrandini, Tommaso, Laertii Diogenis De uitis, dogmatis et apophthegmatis eorum qui in philosophia claruerunt, libri X, Roma 1594. Pearson, Iohannes, Editionem Aldobrandinam iterum impressit, Londres 1664.

03 BIBLIO (154-184).indd 155

27/03/14 11:56

156

BIBLIOGRAFIA

Meibom, Marc, Diogenes Laertii De uitis, dogmatibus et apophthegmatibus clarorum philosophorum libri X, Amsterdam 1692, 2 vols. (el segon volum inclou les observacions i notes de Menagius i de Kühn). Longolius, Paul Daniel, Diogenes Laertii De uitis, dogmatibus et apophthegmatibus clarorum philosophorum libri X, Bavària 1739. Hübner, Heinrich Gustav, De uitis, dogmatis et apophtegmatis clarorum philosophorum libri decem, Leipzig 1828 i 1831, 2 vols.; Commentarii in Diogenem Laertium, Isaaci Casauboni Notae atque Aegidii Menagii Obseruationes et emendationes in Diogenem Laertium, Leipzig 1830 i 1833, 2 vols. (el vol. 2, ed. C. Iacobitz, després de la mort de Hübner). Tauchnitz, Charles, Diogenis Laertii De Vitis philosophorum libri X, Leipzig 1833. Cobet, Carel Gabriel, Diogenis Laertii de clarorum philosophorum uitis, dogmatibus et apophtegmatibus libri decem, París 1850 [reimpr. 1929]. Hicks, Robert Drew, Diogenes Laertius, Lives of the Eminent Philosophers, Cambridge (Mass.)–Londres 1925 [19722]. Long, Herbert Strainge, Diogenis Laertii Vitae Philosophorum recognouit breuique adnotatione critica instruxit H.S.L., Oxford 1964 [19662]. Marcovich, Miroslav, Diogenes Laertius. Vitae Philosophorum, Stuttgart-Leipzig 1999, 2 vols.; Hans Gärtner, Indices, Munic–Leipzig 2002. Dorandi, Tiziano, Diogenes Laertius. Lives of eminent philosophers, Cambridge 2013. Principals traduccions a llengües modernes Apelt, Otto, Diogenes Laertius: Leben und Meinungen berühmter Philosophen, Leipzig 1921, 2 vols. [19902]. Bredlow, Luis Andrés, Diógenes Laercio. Vidas y opiniones de los filósofos ilustres, Zamora 2010. Ferwerda, Rein, Diogenes Laërtius. Leven en Leer van be roemde filosofen, Baarn 2000.

03 BIBLIO (154-184).indd 156

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

157

García Gual, Carlos, Diógenes Laercio. Vidas de los filósofos ilustres, Madrid 2007. Genaille, Robert, Diogène Laërce. Vie, doctrines et sentences des philosophes illustres, París 1933 [reimpr. París 1965]. Gigante, Marcello, Diogene Laerzio, Vite dei filosofi, Roma– Bari 20057 [primera edició de 1962]. Goulet-Cazé, Marie-Odile (ed.), Diogène Laërce. Vies et doctrines des philosophes illustres, traduction française sous la direction de M.-O. Goulet-Cazé, introductions, tra ductions et notes de Jean-François Balaudé, Luc Brisson, Jaques B runschwig , Tiziano D orandi , Marie-Odile Goulet-Cazé, Richard Goulet et Michel Narcy, avec la collaboration de Michel Patillon, París 1999. Hicks, Robert Drew, Diogenes Laertius, Lives of the Eminent Philosophers, Cambridge (Mass.)–Londres 1925 (19722). Jürss, Fritz, Diogenes Laertios. Leben und Lehren der Philosophen, Stuttgart 1998. Piqué Angordans, Antoni, Diògenes Laerci. Vides dels filòsofs, Barcelona 1988. Reale, Giovanni, Giuseppe Girgenti & Illaria Ramelli, Diogene Laerzio. Vite e dottrine dei più celebri filosofi, Milà 2005.

Biografia antiga Anderson, Graham, Sage, Saint and Sophist. Holy Men and their Associates in the Early Roman Empire, Londres–Nova York 1994. Arrighetti, Graziano, «Vita di Euripide», Studi Classici e Orientali, XIII, Pisa 1964. —, «La biografia antica negli studi dell’ultimo cinquantenio», Cultura e scuola I, 1966, 37-44. —, «Fra erudizione e biografia», Studi Classici e Orientali 26, 1977, 13-67. —, Poeti, eruditi e biografi. Momenti di riflessione dei Greci sulla letteratura, Pisa 1987.

03 BIBLIO (154-184).indd 157

27/03/14 11:56

158

BIBLIOGRAFIA

Berger, Klaus, «Hellenistische Gattungen im Neuen Testa ment», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.25.2 (1984), 1231-1236. Bieler, Ludwig, ΘΕΙΟΣ ΑΝΗΡ. Das Bild des «göttlichen Menschen» in Spätantike und Frühchristentum, I-II, Viena 1935, 19362 [reimpr. Darmstadt 1967]. Brown, Peter, «The rise and function of the holy man in late Antiquity», Journal of Roman Studies 61, 1971, 81-101. Brugnoli, Giorgio, s.u. Biografi, Dizionario degli scrittori greci e latini, Milà 1987 I, 287-304. Bruns, Ivo, Das literarische Porträt der Griechen im fünften und vierten Jahrhundert vor Christs Geburt, Berlín 1896. —, Die Persönlichkeit in der Geschichtsschreibung der Alten, Berlín 1898. Calderone, Salvatore, «Moduli della biografia classica nella biografia cristiana», en Mondo classico e cristianesimo, I.E.I., Roma 1982, 133-139. Camassa, Giorgio, «Biografia e storiografia (a proposito di un libro di Momigliano)», Quaderni di Storia 4, 1976, 249265. —, «Biografia», en Giuseppe Cambiano, Luciano Canfora & Diego Lanza (eds.), Lo spazio letterario della Grecia antica, vol. I, tom III, Roma 1994, 303-332. Carlini, Antonio, «Filologia ed erudizione», en Ranuccio Bi anchi Bandineli (ed.), Storia e civiltà dei Greci, Milà 1977, vol. IX, 341-360. Ceresa-Gastaldo, Aldo, Biografia e agiografia nella letteratura cristiana antica e medioevale, Bolònia 1990. Cherniss, Harold, «The Biographical Fashion in Literary Criticism», University of California Publications in Classical Philology 12, 15, 1943, 279-292. Cox, Patricia, Biography in late Antiquity. A quest for the Holy Man, Berkeley 1983. Desclos, Marie-Laurence (ed.), Biographie des hommes, biographie des dieux, Grenoble 2000. Dihle, Albrecht, Studien zur griechischen Biographie, Göt tingen 1956 [19782].

03 BIBLIO (154-184).indd 158

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

159

Toit, David S., Theios anthropos: zur Verwendung von «theios anthro¯pos» und sinnverwandten Ausdrücken in der Literatur der Kaiserzeit, Tubinga 1997. Ehlers, Widu Wolfgang (ed.), La biographie antique, Entre tiens sur l’Antiquité classique, Fondation Hardt, vol. XLIV, Vandœuvres, Ginebra 1998. Erler, Michael & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007. Fairweather, Janet, «Fiction in the biographies of ancient writers», Ancient Society 5, 1974, 231-275. —, «Traditional narratives, influence and truth in the lives of the greek poets», Papers of the Liverpool Latin Seminar 4, 1983, 315-369. Fowden, Garth, «The Pagan Holy Man in Late Antique So ciety», Journal of Hellenic Studies 102, 1982, 33-59. Frel, Jirí, «Les origines du portrait en Grece», Eirene 1, 1960, 69-75. Gallo, Italo & Luciano Nicastri (eds.), Biografia e autobiografia degli antichi e dei moderni, Atti delle «Prime Giornate Filologiche Salernitane», Salerno-Fisciano, 2-4 maggio 1994, Nàpols 1995. Gallo, Italo, «La Vita di Euripide di Satiro e gli studi sulla biografia antica», Parola del Passato 112, 1967, 134-160. —, «Una nuova storia della biografia greca», Quaderni Urbinati di Cultura Classica 18, 1974, 173-186. —, Frammenti biografici da papiri. 1. La biografia politica, Roma 1975. 2. La biografia dei filosofi, Roma 1980. —, «Problemi vecchi e nuovi della biografia greca», I Quaderni del Liceo Classico Plinio Seniore di Castellammare di Stabia, 13, Nàpols 1990. —, Studi sulla biografia greca, Nàpols 1997. —, La biografia greca. Profilo storico e breve antologia di testi, Soveria Mannelli 2005. Gentili, Bruno & Giovanni Cerri, «L’idea di biografia nel pensiero greco», Quaderni Urbinati di Cultura Classica 27, 1978, 7-27. —, Storia e biografia nel pensiero antico, Roma–Bari 1983. du

03 BIBLIO (154-184).indd 159

27/03/14 11:56

160

BIBLIOGRAFIA

Gerstinger, Hans, «Biographie», a Reallexikon für Antike und Christentum II, 1954, 386-391. Hadas, Moses & Morton Smith, Heores and Gods: spiritual Biographies in Late Antiquity, Nova York 1965. Hägg, Tomas & Philip Rousseau (eds.), Greek Biography and Panegyric in Late Antiquity, Berkeley 2000. Homeyer, Helene, «Zu den Anfängen der griechischen Bio graphie», Philologus 106, 1962, 75-85. Huxley, George, «Aristotle’s interest in biography», Greek, Roman & Byzantine Studies 15, 1974, 203-213. Jennings, Victoria & Andrea Katsaris (eds.), The World of Ion of Chios, Mnemosyne 288, suppl. 2007. Kivilo, Maarit, Early Greek poets’ lives: the shaping of the tradition, Leiden–Boston 2010. Lefkowitz, Mary R., The Lives of the Greek Poets, Balti more 1981. Leo, Friedrich., Die griechische-römische Biographie nach ihrer literarischen Form, Leipzig 1901 [reimpr. Nova York 1990]. Lipsius, Adelbert, Über die antike biographie, Luckam 1863. Maass, Ernst, «De biographis graecis quaestiones selectae», Philologische Untersuchungen 3, Berlín 1880, 1-141. Madélénat, Daniel, «Mythe, merveilleux et biographie», en Images de la magie. Actes du colloque de Clermont-Ferrand 22-23.11.1990, París 1993. Mazzarino, Santo, Il pensiero storico classico, Bari 1966 (3 vols.). Misch, Georg, Geschichte der Autobiographie, Leipzig–Berlín 1907. Misener, Geneva, «Iconistic Portraits», Classical Philology 19, 1924, 97-123. Momigliano, Arnaldo, The Development of Greek Biography, Cambridge (Mass.) 1971. —, «Second Thoughts on Greek Biography», Mededelingen der Köninklijke Nederlandese Akademie van Wetenschappen A.F.D. Letterkunde 34, 7, 1971, 245-257. —, «Ancient Biography and the Study of Religion in the Ro man Empire», Annali della Scuola Normale di Pisa, s. III,

03 BIBLIO (154-184).indd 160

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

161

XVI, 1986, I, 25-44 [= Ottavo contributo alla storia degli studi classici, Roma 1987, 293-310]. Pelling, Cristopher B. R. (ed.), Characterization and Individuality in Greek Literature, Oxford 1990. Pérez Jiménez, Aurelio, La biografía como género literario, tesi, Barcelona 1978. Steidle, Wolf, Sueton und die antike Biographie, Munic 1951 [19632]. Stuart, Duane Reed, Epochs of Greek and Roman Biography, Sather Classical Lectures IV, Berkeley 1928 [reimpr. Nova York 1967]. —, «Authors’ Lives as revealed in their Works», en Classical Studies in honor of John C. Rolfe, Filadèlfia 1931, 285-304. Von Mess, A., «Die Anfänge der Biographie und der psycho logischen Geschicht-schreibung in der griechischen Litera tur», Rheinisches Museum 70, 1915, 337-357 i 71, 1916, 79101. Westermann, Anton, ΒΙΟΓΡΑΦΟΙ. Vitarum scriptores Graeci minores, París 1845 [reimpr. Amsterdam 1961]. Literatura filosòfica antiga Algra, Keimpe A., Pieter Willem van der Horst & David T. Runia, Polyhistor. Studies in the history and historiography of ancient philosophy presented to Jaap Mansfeld on his Sixtieth birthday, Leiden 1996. Billault, Alain, «Y a-t-il un modele classique grec du genre de la “vie philosophique”?», en Georges Forestier & JeanPierre Néraudau (eds.), Un Classicisme ou des classicismes? Actes du colloque international organisé par le Centre de recherches sur les classicismes antiques et modernes, Université de Reims 5, 6 et 7 juin 1991, Publ. de l’Université de Pau 1995, 9-17. Bollansée, Jan, Hermippos of Smyrna and his Biographical Writings. A reappraisal, Peeters 1999. Boyancé, Pierre, Le culte des Muses chez les philosophes grecs, París 1972.

03 BIBLIO (154-184).indd 161

27/03/14 11:56

162

BIBLIOGRAFIA

Brisson, Luc, «Aristoxenus: His Evidence on Pythagoras and the Pythagorean. The Case of Philolaus», en Michael Erler & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 269-284. Cambiano, Giuseppe, Storiografia e dossografia nella filosofia antica, Torí 1986. Capasso, Mario, «I Problemi di filologia filosofica di Mario Untersteiner», Elenchos 2, 1981, 375-404. Chitwood, Ava, Death by Philosophy. The Biographical Tradition in the Life and Death of the Archaic Philosophers Empedocles, Heraclitus, and Democritus, Michigan 2004. Clay, Diskin, «Lucian of Samosata: Four Philosophical Lives (Nigrinus, Demonax, Peregrinus, Alexander Pseudoman tis)», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II. 36. 5, Nova York–Berlín 1991, 3406-3450. Courcelle, Pierre, «La figure du philosophe d’après les écri vains latins de l’Antiquité», Journal des Savants 1980, 85101. Crönert, Wilhelm, Kolotes und Menedemos. Texte und Untersuchungen zur Philosophe- und Literaturgeschichte, Leipzig 1905 [reimpr. Amsterdam 1965]. Dal Pra, Mario, La storiografia filosofica antica, Milà 1950. —, «Storia e verità della filosofia», Rivista critica di storia del la filosofia 26, 1971, 439-449. Decleva Caizzi, Ferranda, «The Porch and the Garden: Early Hellenistic Images of the Philosophical Life», en Anthony W. Bulloch, Erich S. Gruen, Anthony A. Long & Andrew Stewart (eds.), Images and Ideologies. SelfDefinition in the Hellenistic World, Berkeley–Los Angeles– Londres 1993. Diels, Hermann, Doxographi Graeci, Berlín 1879 [reimpr. Berlín 1958]. —, Kleine Schriften zur Geschichte der antiken Philosophie, ed. W. Burkert, Darmstadt 1969. Dixsaut, Monique (ed.), Contre Platon I. Le Platonisme dévoilé, París 1993. Dorandi, Tiziano, Filodemo. Storia dei filosofi. Platone e l’Academia (PHerc. 1021 e 164), Nàpols 1991.

03 BIBLIO (154-184).indd 162

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

163

—, Ricerche sulla cronologia dei filosofi ellenistici, Stuttgart 1991. —, Filodemo. Storia dei filosofi. La stoà da Zenone a Panezio (PHerc. 1018), Leiden–Nova York–Colònia 1994. —, «Il Περὶ παλαιᾶς τρυφῆς attribuito a Aristippo nella storia della biografia antica», en Michael Erler & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 157-172. Düring, Ingemar, Aristotle in the Ancient Biographical Tradition, Göteborg 1957 [reimpr. Nova York 1987, Greek & Roman Philosophy 13]. Eshelman, Kendra J., «Affection and affiliation: social networks and conversion to philosophy», The Classical Journal 103, 2007-2008, 129-141. Engels, Johannes, «Philosophen in Reihen. Die Φιλοσόφων ἀναγραφή des Hippobotos», en Michael Erler & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 173-194. Fairweather, Janet, «The Death of Heraclitus», Greek, Roman & Byzantine Studies 14, 1973, 233-239. Ferrer Gràcia, Joan, De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, Girona 2011. Fortenbaugh, William W., Pamela Huby, Robert W. Sharples & Dimitri Gutas, Theophrastus of Eresus. Sources for his Life, Writings, Thought and Influence, Leiden 1992. Fortenbaugh, William W. & Istvar Bodnár (eds.), Eudemus of Rhodes, New Brunswick 2002. Fortenbaugh, William W., «Biography and the Aristotelian Peripatos», en Michael Erler & Stefen Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 45-78. Frede, Michael, «Doxographie, historiographie philosophique et historiographie historique de la philosophie», Revue de Metaphysique et de Morale, 97, 1992, 311-325. Gallo, Italo, «Una tratazione biografica di Socrate nei papi ri ercolanesi», Studi Italiani di Filologia Classica s. III 20, 2002, 59-62.

03 BIBLIO (154-184).indd 163

27/03/14 11:56

164

BIBLIOGRAFIA

Giannantoni, Gabriele (ed.), Socratis et socraticorum reliquiae, Nàpols 1990. —, I Presocratici: testimonianze, frammenti, Roma–Bari 1975. Giannattasio Andria, Rosa, I frammenti delle «Successioni dei filosofi», Università degli Studi di Salerno, Quaderni del dipartimento di scienze dell’Antichità 5, Nàpols 1989. Gigante, Marcello, «Poesia e critica letteraria nell’Academia antica», en Miscellanea di studi alessandrini in memoria di A. Rostagni, Torí 1963, 234-240. Gigon, Olof, «Antike Erzählungen über die Berufung zur Philosophie», Museum Helveticum 3, 1946, 1-21. —, «Interpretationen zu den antiken Aristoteles-Viten», Museum Helueticum 15, 1958, 147-193. Giusta, Michelangelo, I dossografi di etica, 2 vols., Torí 1964, 1967. Goulet, Richard, «Les Vies des philosophes dans l’Antiquité tardive et leur portée mystérique», en François Bovon (ed.), Les actes apocryphes des apôtres. Christianisme et monde païen, Gènova 1981, 161-208. —, «Histoire et mystère. Les Vies des philosophes de l’An tiquité classique», en Widu Wolfgang Ehlers (ed.), La biographie antique, Entretiens sur l’Antiquité classique, Fondation Hardt, vol. XLIV, Vandœvres, Ginebra 1998, 217-265. —, Études sur les Vies de philosophes de l’Antiquité tardive. Diogène Laërce, Porphyre de Tyr, Eunape de Sardes, París 2001. Grau, Sergi, «Modelos de conversión e iniciación a la filoso fía: análisis de un tópico biográfico», Noua Tellus 26, 2008, 67-102. —, Antologia obituària dels filòsofs de la Grècia antiga, Mar torell 2009. —, «Come parlavano i filosofi? Analisi delle forme espressive dei filosofi greci nella biografia antica», Lexis 27, 2009, 405446. —, «How to kill a philosopher. The narrating of ancient greek philosophers’ deaths in relation to their way of living», Ancient Philosophy 30, 2010, 347-381.

03 BIBLIO (154-184).indd 164

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

165

—, «Tipificación en la biografía griega antigua de filósofos: la construcción de una imagen preconcebida», Espíritu 140, 2010, 435-492. Hadot, Pierre, «Les divisions des parties de la philosophie dans l’Antiquité», Museum Helveticum 36, 1979, 201-223. —, «La figure du sage dans l’Antiquité gréco-latine», en Gil bert Gadoffre (ed.), Les sagesses du monde, París 1991, 9-26 [= Études de philosophie ancienne, París 1998, 235-257]. —, Qu’est-ce que la philosophie antique?, París 1995. —, Exercises spirituels et philosophie antique, París 20022. Haake, Matthias, Der Philosoph in der Stadt. Untersuchungen zur öffentlichen Rede über Philosophen und Philosophie in der hellenistischen Poleis, Munic 2007. Howald, Ernst, «Das philosophiegeschichtliche Compen dium des Areios Didymos», Hermes 55, 1920, 68-98. Jaeger, Werner, Über Ursprung und Kreislauf des philosophischen Lebensideals, Berlín 1928. Jerphagnon, Lucien, Vivre et philosopher sous les Césars, Privat 1980. —, «Le philosophe et son image dans l’Empire d’Auguste à la tétrarchie», Bulletin de l’Association Guillaume Budé 1981, 167-182. —, «Les mille et une morts des philosophes antiques. Essai de typologie», Revue Belgue de Philosophie et d’Histoire 69, 1981, 17-28. Jocelyn, Henry David, «The ruling class of the Roman Re public and Greek philosophers», Bulletin of the John Rylands Library 59, 1977, 323-366. Joly, Robert, Le thème philosophique des genres de vie dans l’Antiquité classique, Brussel·les 1956. Lapini, Walter, Studi di filologia filosofica greca, Florència 2003. Loraux, Nicole & Carles Miralles (eds.), Figures de l’intel lectuel en Grèce ancienne, París 1998. Malfi, Alberto, «Lo statuto giuridico delle scuole filosofiche greche nel III sec. a. C.», en H. Hugonnard-Roche, L’enseigement supérieur dans les mondes antiques et médiévaux, París 2008, 113-125.

03 BIBLIO (154-184).indd 165

27/03/14 11:56

166

BIBLIOGRAFIA

Mansfeld, Jaap & David. T. Runia, Aetiana: The Method and Intellectual Context of a Doxographer, vol. I: The Sources, Leiden–Nova Yok–Colònia 1996. Mansfeld, Jaap, «Doxography and dialectic: The Sitz im Leben of the Placita», en Aufstieg und Niedergang der Römi schen Welt, Band II. 36.4, Nova York–Berlín 1990, 30563229. —, Studies in the Historiography of Greek Philosophy, Assen, Maastricht 1990. —, Prolegomena: Questions to be settled before the study of an author, or a text, Leiden–Nova York–Colònia 1994. —, «Sources», en Anthony A. Long (ed.), The Cambridge Companion to Early Greek Philosophy, Cambridge 1999, 22-44. Owens, Gwilym Ellis Lane, «Ancient philosophical invec tive», Oxford Studies in Ancient Philosophy 1, 1983, 1-26. Pasquinelli, Angelo, I Presocratici, vol. I, Torí 1958. Podlecki, Antoni J., «The Peripatetics as Literary Critics», Phoenix 23, 1969, 114-137. Pòrtulas, Jaume & Sergi Grau, Saviesa grega arcaica, Mar torell 2011. Priessnig, Anton, «Die literarische Form der spätantiken Philosophenromane», Byzantinische Zeitschrift 30, 1929, 23-30. Riginos, Alice Swift, Platonica. The anecdotes concerning the life and writings of Plato, Leiden 1976. Ronconi, Alessandro, «Exitus illustrium uirorum», Real lexikon für Antike und Christentum VI, Stuttgart 1966, col. 1258-1268. Runia, David Theonis, «What is doxography?», en Philip Van der Eijk (ed.), Ancient histories of medicine, Leiden 1999. Searby, Denis Michael, Aristotle in the Greek Gnomological Tradition, Studia Gr. Uppsaliensia 19, Uppsala 1998. Talbert, Charles H., «Biographies of Philosophers and Rulers as Instrumental of Religious Propaganda in Mediterra nean Antiquity», en Aufstieg und Niedergang der Römi schen Welt, Band 16, 2, Nova York–Berlín 1978, 1619-1651.

03 BIBLIO (154-184).indd 166

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

167

Untersteiner, Mario, Problemi di filologia filosofica, Milà 1980. Vogel, Cornelia J. de, «What philosophy meant to the Greeks?», International Philosophical Quarterly 1, 1961, 35-57. Von Kienle, Walter, Die Berichte über die Sukzessionen der Philosophen in der hellenistischen und spätantiken Literatur, tesi, Berlín 1961. Von Wilamowitz-Möllendorff, Ulrich, Antigonos von Karystos, «Philologishe Untersuchungen» IV, Berlín 1881. Wehrli, Fritz, «Von der antiken Biographie», en Theoria und Humanitas, Zuric–Munic 1972, 237-241. —, «Gnome, Anekdote und Biographie», Museum Helveticum 30, 1973, 193-208. Zanker, Paul, La maschera di Socrate. L’immagine dell’intel lettuale nell’arte antica, Torí 1997 [traducció corregida i ampliada de l’original alemany, Die Maske des Sokrates. Das Bild des Intellektuellen in der antiken Kunst, Munic 1995]. Zhmud, Leonid, «Revising Doxography: Hermann Diels and his critics», Philologus 145, 2001, 214-243. Diògenes Laerci i la seva obra Ambaglio, Delfino, «Diogene Laerzio e la storiografia greca frammentaria», Athenaeum 61, 1983, 269-272. Aparicio, Catalina, «Filósofos y heteras en Diógenes Laercio y Ateneo de Náucratis», en Actas del I Congreso internacio nal de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa. Aronadio, Francesco, «Due fonti laerziane: Sozione e De metrio di Magnesia», Elenchos 11, 1990, 203-255. Bahnsch, Friedrich, Quaestionum de Diogene Laertio fontibus initia, Königsberg 1868. Barnes, Jonathan, «Diogene Laerzio e il Pirronismo», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 383-427.

03 BIBLIO (154-184).indd 167

27/03/14 11:56

168

BIBLIOGRAFIA

—, «Diogenes Laertius IX 61-116: The Philosophy of Pyrrho nism», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 4241-4301. Bollansée, Jan, «Animaduersiones in Diogenem Laertium», Rheinisches Museum 144, 2001, 64-106. Brancacci, Aldo, «I κοινῇ ἀρέσκοντα dei Cinici e la κοινωνία tra Cinismo e Stoicismo nel libro VI (103-105) delle Vite de Diogene Laerzio», en Aufstieg und Niedergang der Römi schen Welt, Band II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 40494075. Brisson, Luc, «Diogène Laërce, Vies et doctrines des philosophes illustres, Livre III: Structure et contenu», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.5, Nova York–Berlín 1991, 3619-3760. Budde, Karl, Quaestiones Laertianae, tesi doctoral inèdita, Göttingen 1914. Canfora, Luciano, «Clemente di Alessandria e Diogene La erzio», en Storia, poesia e pensiero nel mondo antico. Studi in onore di M. Gigante, Nàpols 1994, 79-81. —, Un mestiere pericoloso. La vita quotidiana dei filosofi greci, Palerm 2000. Celluprica, Vincenza, «Diocle di Magnesia fonte della dosso grafia stoica in Diogene Laerzio», Orpheus 10, 1989, 58-79. Centrone, Bruno, «L’VIII libro delle Vite di Diogene Laer zio», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 4183-4217. Chroust, Anton-Hermann, «A brief analysis of the ‘Vita Aristotelis’ of Diogenes Laertius (V, 1-16)», L’Antiquité Classique 34, 1965, 97-129. Decleva Caizzi, Fernanda, «Il libro IX delle Vite dei filosofi di Diogene Laerzio», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 4218-4240. Desbordes, Bernadette-Anne, Introduction à Diògene Laërce. Exposition de l’Altertumswissenschaft servant de préliminaires critiques à une lecture de l’œuvre, tesi, Utrecht 1990. Dorandi, Tiziano, «Il quarto libro delle Vite di Diogene La erzio: l’Academia da Speusippo a Clitomaco», en Aufstieg

03 BIBLIO (154-184).indd 168

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

169

und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.5, Nova York–Berlín 1991, 3761-3792. Dumont, Jean-Paul, «Les modèles de conversion à la philo sophie chez Diogène Laërce», Augustinus 23, 1987, 79-97. Egger, Victor, Disputationes de fontibus Diogenis Laertii Particulam de successionibus philosophorum, Bordeus, 1881. García Gual, Carlos, «Los discretos encantos de Diógenes Laercio: reivindicación de un erudito tardío», en Miguel Rodríguez Pantoja (ed.), Las raíces clásicas de Andalucía. Actas del IV congreso andaluz de estudios clásicos, Còrdova 2006, vol. 1, 127-141. Gercke, Alfred, De quibusdam Laertii Diogenis auctoribus, Greisfswald 1899. Giannantoni, Gabriele, «Socrate e i Socratici in Diogene Laerzio», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 183-216. —, «Il secondo libro delle Vite di Diogene Laerzio», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.5, Nova York–Berlín 1991, 3603-3618. Gigante, Marcello, «Chi è Diogene Laerzio?», Cultura e Scuola 44, 1972, 38-49. —, «Per un’interpretazione di Diogene Laerzio», Rendiconti della Accademia di Archeologia, Lettere e Belle Arti di Napoli 47, 1972, 119-137. —, «Diogene Laerzio storico e cronista dei filosofi antichi», Atene e Roma 18, 1973, 105-132. —, «Diogene Laerzio: da poeta a prosatore», Sileno 10, 1984, 245-248. —, «Biografia e dossografia in Diogene Laerzio», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 1-102. —, «Distrazioni su Diogene Laerzio», Studi Italiani di Filologia Classica, III serie, 6, 1988, 236-239. —, «Das zehnte Buch des Diogenes Laertios: Epikur und der Epikureismus», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 4302-4307. —, «Diogene Laerzio», en Giuseppe Cambiano, Luciano Canfora & Diego Lanza (eds.), Lo spazio letterario della Grecia antica, vol. I, tom III, Roma 1994, 723-740.

03 BIBLIO (154-184).indd 169

27/03/14 11:56

170

BIBLIOGRAFIA

Gigon, Olof, «Das dritte Buch des Diogenes Laertios», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 133-182. Goulet, Richard, «Les références chez Diògene Laërce: Sources ou autorités?», en J.-C. Fredouille et alii (eds.), Titres et articulations du texte dans les œuvres antiques, Études Augustiniennes, Série Antiquité 152, París 1997, 149-166. Goulet-Cazé, Marie-Odile, «Le livre VI de Diogène Laërce: analyse de sa structure et réflexions méthodologiques», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 3880-4048. Grau, Sergi, La imatge dels filòsofs i de l’activitat filosòfica a la Grècia antiga. Anàlisi dels tòpics biogràfics presents a les Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres de Diògenes Laerci, Barcelona 2009. —, «Diogenes Laertius between tradition and innovation: philosophers and θεῖοι ἄνδρες», en Rosa García-Gasco, Sergio González Sánchez & David Hernández de la Fuente (eds.), The Theodosian Age (A.D. 379-455): Power, Place, Belief and Learning at the End of the Western Empire, Oxford 2013, 183-189. —, «Les qualitats taumatúrgiques dels filòsofs grecs antics en Di ògenes Laerci», en Carlos Padilla & Jordi Redondo (eds.), El sobrenatural a les literatures mediterrànies des de l’època clàssica fins a les societats actuals, Amsterdam 2013, 141-157. Hahm, David E., «Diogenes Laertius VII: On the Stoics», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.6, Nova York–Berlín 1992, 4076-4182. Hope, Richard, The Book of Diogenes Laertius: its Spirit and its Method, Nova York 1930. Howald, Ernst, «Handbücher als Quellen des Diogenes La ertius», Philologus 74, 1917, 119-130. Janácˇ ek, Karel, «Diogenes Lartius and Sextus Empiricus», Eunomia 3, 1959, 50-58. —, «Zum Stil des Diogenes Laertius», Studia Minora Facultatis Philosophicae Universitatis Brunensis XXIV, 1979, 3539.

03 BIBLIO (154-184).indd 170

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

171

—, «Zur Würdigung des Diogenes Laertius», Helikon VII, 1968, 448-451. —, «Aus der Werkstatt des Diogenes Laertius», Listy Filologické 112, 1989, 133-136. —, «Das neue Bild des Diogenes Laertius», Eirene 27, 1990, 103-121. —, Indice delle Vite dei filosofi di Dioegene Laerzio, Florèn cia 1992. Kindstrand, Jan Fredrik, «Diogenes Laertius and the Chreia Tradition», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 217-243. Kolárˇ , Antonín, «De Diogenis Laertii Pammetro», Listy Filologické 3, 1954-1955, 190-195. —, «De quibusdam carminibus in Diogenis Laertii uitis», Eunomia 3, 1959, 59-67. Kudlien, Fridolf, «Die Datierung des Sextus Empiricus und des Diogenes Laertius», Rheinisches Museum 106, 1963, 251-254. Leâo, Delfim, Gabriele Cornelli & Miriam C. Peixoto (coords.), Dos Homens e suas Ideias. Estudos sobre as Vidas de Diógenes Laércio, Coïmbra 2013. Leri, Daniela, «Diogene Laerzio e la storiografia filosofica ellenistica», Rivista di Filosofia, 70, 1979, 299-307. Long, Anthony Arthur, «Diogenes Laertius, Life of Arcesi laus», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 429-449. Losev, Aleksei F., Diogène Laërce historien de la philosophie antique, Moscou 1981. Mansfeld, Jaap, «Diogenes Laertius on Stoic Philosophy», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 295-382. Masson, Olivier, «La patrie de Diogène Laërce est-elle incon nue?», Museum Helveticum 52, 1995, 225-230. M ejer , Jørgen, Diogenes Laertius and his Hellenistic Background, Hermes-Einzelschiften 40, Wiesbaden 1978. —, «Diogenes Laertius and the Transmission of Greek Philo sophy», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, II.36.5, Nova York–Berlín 1991, 3556-3602.

03 BIBLIO (154-184).indd 171

27/03/14 11:56

172

BIBLIOGRAFIA

—, «Diògene Laërce», en Richard Goulet (ed.), Dictionnaire des philosophes antiques II, 1994, 824-833. —, «Biography and Doxography. Four Crucial Questions Raised by Diogenes Laertius», en Michael Erler & Stefan Schorn (eds.), Die griechische Biographie in Hellenistischer Zeit, Berlín 2007, 431-442. Moraux, Paul, «La composition de la Vie d’Aristote chez Diogène Laërce», Revue des Études Greques 68, 1955, 124163. —, «Diogène Laërce et le Peripatos», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 245-294. Morelli, Giuseppe, «Sugli epigrammi di Diogene Laerzio», Giornale Italiano di Filologia 23, 1971, 121-140. Mouraviev, Serge N., «La Vie d’Héraclite de Diògene La ërce. Analyse statigraphique», Phronesis 32, 1987, 1-33. Nassen Poulos, Paula, «Form and function of the pronun cement story in Diogenes Laertius», en R. C. Tannehill (ed.), Pronouncement Stories, Semeia 20, Missoula 1981, 5363. Nietzsche, Friedrich, «De Laertii Diogenis fontibus», Rheinisches Museum 23, 1868, 632-653; 24, 1869, 181-228. —, «Analecta Laertiana», Rheinisches Museum 25 25, 1870, 217-231. —, Beiträge zur Quellenkunde und Kritik des Diogenes Laertios, Basilea 1870 [reimpr. a Nietzsches Werke, XVII, 3, I, 171-214, Leipzig 1910]. Petit, Alain, «Diogène Laërce: l’universel et le singulier», Critique DCXXVII-VIII, 1999, 649-657. Ramelli, Ilaria, «Diogene Laerzio e i Cristiani: conoscenza e polemica con Taziano e con Clemente Alessandrino?», Espacio, Tiempo y Forma, serie II. Historia Antigua 15, 2002, 27-42. —, «Diogene Laerzio e Clemente Alessandrino nel contesto di un dibattito culturale comune», Espacio, Tiempo y Forma, serie II. Historia Antigua 15, 2002, 205-224. Runia, David Theonis, «Diogenes Laertios», Der neue Pauly III, Stuttgart 1997, 601-603.

03 BIBLIO (154-184).indd 172

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

173

Schwartz, Eugen, «Diogenes Laertios», 40 RE V 1, 1903, col. 738-763 [= E. Schwartz, Griechische Geschichtschreiber, Leipzig 1957, 453-491]. Shalev, Donna, «The role of εὑρήματα in the Lives of Dio genes Laertius, and related literature», Hermes 134, 2006, 309-337. Sollenberger, Michael G., «The Lives of the Peripatetics: An Analysis of the Contents and Structure of Diogenes La ertius’ Vitae philosophorum Book 5», en Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt, Band II.36.6, Nova York– Berlín 1992, 3793-3879. Trevissoi, Marino, «Diogene Laerzio. L’età in cui visse», Rivista di Storia Antica 12, 1908, 483-505. —, Bibliografia Laerziana, Macerata 1909. —, Diogene Laerzio. Saggio biografico, Feltre 1909. Uscatescu, George, «Notizia su Diogene Laerzio», Rivista di cultura classica e medioevale 32, 1990, 139-142. Usener, Hermann, «Die Unterlage des Diogenes Laertius», Sitzungsberichte der Preussischen Akademie der Wissen schaften 49, 1892, 1023-1034 [= Kleine Schriften III, Leipzig–Berlín 1914, 163-175]. Veillard, Christelle, «Les Vies de philosophes de Diogène Laërce: une réflexion sur l’histoire de la philosophie», Dissertatio 30, 2009, 73-92. Verbeke, Gerard, «Panétius et Posidonius chez Diogène Laërce», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 103-131. Von der Mühll, Peter, «Was Diogenes Laertios der Dame, der er sein Buch widmen will, ankündigt», Philologus 109, 1965, 313-315. Warren, James, «Diogenes Laërtius, biographer of philo sophy», en J. König & T. Whitmarsh (eds.), Ordering Knowledge in the Roman Empire, Cambridge 2007, 133149. Wis´niewski, Bohdan, «Quid Diogenes Laertius aliique vita rum scriptores de negotiis publicis philosophorum Graeco rum senserint», Sileno 10, 1984, 265-273.

03 BIBLIO (154-184).indd 173

27/03/14 11:56

174

BIBLIOGRAFIA

El text i la crítica textual Basta Donzelli, Giuseppina, «De Diogenis Laertii editione quae princeps vocatur eiusque cum codice Lobkowiciano (Z) cognatione», Maia 10, 1958, 317-323. —, «I codici P Q W Co H I E Y Jb nella tradizione di Dio gene Laerzio», Studi Italiani di Filologia Classica 32, 1960, 156-199. —, «Per un’edizione critica di Diogene Laerzio: i codici VUDGS», Bollettino dei classici 8, 1960, 93-132. Bergk, Theodor, «Exercitationum criticarum specimen VI», Index lect. Acad. Marbug., 1850-1851 [= Kleine Schriften II, Halle 1886, 297-299]. Biedl, Artur, Zur Textgeschichte des Laertios Diogenes. Das grosse Excerpt Φ, Ciutat del Vaticà 1955. Bonnet, Max, «Die Pariser Handschriften des Laertios Dio genes», Rheinisches Museum 32, 1877, 578-590. —, «Zu der Pariser Laertioshandschrift 1758», Rheinisches Museum 34, 1879, 487. Budde, Karl, Quaestiones laertianae, Göttingen 1914. Bywater, Ingram, Aristotelis vita scriptore Laertio cum adnotatione critica et fragmentis antiquae versionis Latinae, Ox ford 1879. —, Laertii Diogenis De vita philosophorum: versionis antiquae fragmenta, Oxford 1880. Capasso, Mario, «Note laerziane», Elenchos 1, 1980, 161-163. Cobet, Carel Gabriel, «Variae Lectiones», Mnemosyne VII, 1858, 52-55. —, «Ad Diogenem Laertium», Mnemosyne N. S. IV, 1876, 196. —, Collectanea critica, Leiden 1878. Delatte, Armand, La Vie de Pythagore de Diogène Laërce, Brussel·les 1922 [reimpr. Hildesheim 1988]. Diels, Hermann, Doxographi Graeci, Berlín 1879 [reimpr. Berlín 1958]. —, «Reiskii animadversiones in Laertium Diogenem», Hermes 24, 1889, 302-325. Dorandi, Tiziano, «Considerazioni su l’Index Locupletior di Diogene Laerzio», Prometheus 18, 1992, 121-126.

03 BIBLIO (154-184).indd 174

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

175

—, «Estratti dal III libro di Diogene Laerzio in un codice di Vienna (cod. phil. gr. 314)», Studi Classici e Orientali 43, 1993, 63-72. —, «Remarques sur le Neapolitanus III B 29 (B) et sur la composition des Vies des philosophes de Diogène Laërce», Revue d’histoire des textes 32, 2002, 1-23. —, «Gli studi laerziani di Peter Von der Mühll», Museum Helveticum 63, 2006, 2-18. —, «Diogene Laerzio fra Bisanzio e l’Italia meridionale. La circolazione delle Vite dei filosofi tra la Tarda Antiquità e l’età paleologa», Segno e testo 5, 2007, 99-172. —, «I manoscritti di Diogene Laerzio: Un catalogo somma rio», Codices manuscripti 62/63, 2007, 45-61. —, «Ricerche sulla più antica tradizione delle “Vite” di Dio gene Laerzio», Prometheus 34, 2008, 193-216. —, «Notes critiques et exégétiques aux livres III à V des Vies des philosophes de Diogène Laërce», Eikasmos 19, 2008, 241-262. —, «Altri codici con excerpta delle Vite di Diogene Laerzio», Göttinger Forum für Altertumswissenschaft 11, 2008, 1-6. —, Laertiana. Capitoli sulla tradizione manoscritta e sulla storia del testo delle Vite dei filosofi di Diogene Laerzio, Ber lín–Nova York 2009. Düring, Ingemar, Aristotle in the Ancient Biographical Tradition, Göteborg 1957 [reimpr. Nova York 1987, Greek & Roman Philosophy 13]. Dührsen, Niels C., «De Diogenis Laertii codice N falso lau dato», Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik 110, 1996, 63-64. Frenkian, Aram M., «Analecta laertiana», Studii Clasice 3, 1961, 395-403. Gercke, Alfred, «Die Überlieferung des Diogenes Laertios», Hermes 37, 1902, 401-434. Gigante, Marcello, «Note laerziane», Parola del passato 17, 1962, 371-381. —, «Seconde note laerziane», Parola del passato 27, 1972, 252-254. Habicht, Christian, «Analecta Laertiana», en Bathron: Festschrift H. Drerup, Saarbrücken 1988, 173-178.

03 BIBLIO (154-184).indd 175

27/03/14 11:56

176

BIBLIOGRAFIA

Heine, O., «Kritische Beiträge zum siebenten Buche des La ertios Diogenes», Jahrbücher für Classische Philologie 15, 1869, 611-628. Jahn, Otto, «Variarum lectionum fasciculus», Philologus 26, 1867, 1-17; 28, 1869, 1-10. Knoepfler, Denis, La Vie de Ménédème d’Érétrie de Dio gène Laërce: contribution a l’histoire et a la critique du texte des Vies des philosophes, Basilea 1991. Lapini, Walter, «Note laerziane (D.L. 1.86, 3.102, 4.51, 5.41, 6.73)», Sileno 35, 2009, 227-234. —, «Note laerziane (D.L. 1.12, 8.48, 10.2, 10.5, 10.7-9, 10.9)», Sileno 37, 2011, 207-217. Long, Herbert Strainge, «The Short Forms of the Text of Diogenes Laertius», Classical Philology 44, 1949, 230-235. Madvig, Johan Nicolai, Adversaria critica ad scriptores Graecos et Latinos I, Leipzig 1871, 712-716. Martini, Edgar, «Analecta Laertiana», Leipziger Studien zur classischen Philologie 19, 1899, 73-177; 20, 1901, 145-166. —, «Zur handschriftlichen Überlieferung des Laertios Dioge nes», Rheinisches Museum 55, 1900, 612-624. Mayor, John E. B., «Notes on Diogenes Laertius», The Journal of Philology 29, 1904, 1-23. Nietzsche, Friedrich, «Analecta Laertiana», Rheinisches Museum 25, 1870, 217-231. Panzerbieter, Friedrich, «Kleinigkeiten 1. Sotion», Neue Jahrbb. F. Philol. und Paedag., Suppl. 5.1, Leipzig 1837, 211-220. Richards, Herbert, «Laertiana», The Classical Review 18, 1904, 340-346. Ritschl, Friedrich, «Stichometrisches bei Diogenes Laertios», Rheinisches Museum 13, 1858, 309-319. Roeper, Gottlieb, «Emendationes zu Diogenes Laertius», Philologus 1, 1846, 652-663. —, «Conjecturen zu Diogenes Laertius», Philologus 3, 1848, 22-65; 9, 1854, 1-42. —, «Zu Laertios Diogenes I», Philologus 30, 1870, 557-577. Rose, Valentin, «Die Lücke im Diogenes Laërtius und der alte Übersetzer», Hermes 1, 1866, 367-397.

03 BIBLIO (154-184).indd 176

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

177

Rossi, Ignatius, Commentationes Laertianae, Roma 1788. Schmidt, Hans, Studia Laertiana, Bonn 1906. Susemihl, Franz, «Zu Diogenes Laertios», Rheinisches Museum 26, 1871, 336-341. Tartaglia, Luigi, «L’estratto vaticano delle Vite di Diogene Laerzio», Rendiconti dell’Academia di Archeologia, Lettere e Belle Arti di Napoli 49, 1974, 253-271. —, «Probabile cognatio dei codici Neapolitanus (Burbonicus) III B 29 (=B) e Parisinus gr. 1759 (=P) di Diogene Laer zio», Vichiana 3, 1974, 51-58. Usener, Hermann, Epicurea, Leipzig 1887 [= Kleine Schriften III, Leipzig 1914]. Volkmann, Wilhelm, «Untersuchungen zu Diogenes Laer tius: 1. Sosikrates; 2. Die Schriften des Timon von Phlius», Festschrift über das Gymnasium zu Jauer 1890, 103-120. —, «Quaestiones de Diogene Laertio, I: De Diogene Laertio et Suida; II: Miscellanea», Jahresbericht über das Gymnasium St. Maria Magdalena in Breslau 1890, 1-13; 1895, 1-14. Von der Mühll, Peter, Epicurus. Epistulae tres et Ratae sententiae, Leipzig 1922. Wachsmuth, Curt, «Ein verschollener (?) Codex des Laerti os Diogenes», Rheinisches Museum 29, 1874, 354-355. —, Corpusculum poesis epicae Graecae ludibundae II. Syllographorum Graecorum reliquiae, Leipzig 18852. Wilson, Nigel Guy, «The Scholarly Hands of the Middle Byzantine Period», en La paléographie grecque et byzan tine, París 1977, 221-239. Tradició de les Vides dels filòsofs Arabatzis, George, «Βίος καὶ φιλοσοφία στὸν Διογένη Λαέρτιο», Φιλοσοφία 38, 2008, 129-158. —, «Bios and Philosophia: Diogenes Laertius in Byzantium. A critical introduction», Φιλοσοφία 39, 2009, 220-241. —, «Diogenes Laertius in Byzantium: history of philosophy and philosophy of history», Φιλοσοφία 40, 2010, 377390.

03 BIBLIO (154-184).indd 177

27/03/14 11:56

178

BIBLIOGRAFIA

Barnes, Jonathan, «Nietzsche and Diogenes Laertius», Nietz sche Studien 15, 1986, 16-40. Dorandi, Tiziano, «Studi sulla tradizione indiretta di Dioge ne Laerzio: la Ionia di Arsenio», en ΟΔΟΙ ΔΙΖΕΣΙΟΣ. Le vie della ricerca, Studi F. Adorno, Florència 1996, 169-180. —, «La versio latina antiqua di Diogene Laerzio e la sua re cezione nel Medioevo occidentale: Il Compendium mora lium notabiliorum di Geremia da Montagnone e il Liber de vita et moribus philosophorum dello ps.-Burleo», Documenti e Studi sulla Tradizione Filosofica Medioevale 10, 1999, 371-396. —, «Eustathe a-t-il lu Diogène Laërce?», en Noctes Atticae. Studies J. Mejer, Copenhagen 2002, 76-81. —, «Tracce delle Vite dei filosofi di Diogene Laerzio nell’Epistolario di Fozio?», Göttinger Forum für Altertumswissen schaft 5, 2002, 59-63. —, «Diogene Laerzio a Bisanzio nel X secolo. Studi sulla tra dizione indiretta delle Vite dei filosofi», Byzantinische Zeitschrift 96, 2003, 123-155. —, «Diogène Laërce du Moyen Age à la Renaissance», en Thomas Ricklin (ed.), Exempla docent. Les exemples du philosophes de l’antiquité à la renaissance, París 2006, 35-48. Gigante, Marcello, «Gli studi di Nietzsche su Diogene La erzio», Rendiconti dell’Academia di Archeologia, Lettere e Belle Arti di Napoli 59, 1984, 37-78 [reimpr. en M. Gigante (ed.), Classico e mediazione, Roma 1989, 41-53]. —, «Ambrogio Traversari interprete di Diogene Laerzio», en Gian Carlo Garfagnini (ed.), Ambrogio Traversari nel VI centenario della nascita, Florència 1988, 367-459. —, «Enrico Aristippo, un interprete platonico del secolo XII», Studi Italiani di Filologia Classica, terza serie 9, 1990, 244-259. Grignaschi, Mario, «Lo pseudo Walter Burley e il Liber de vita et moribus philosophorum», Medioevo 16, 1990, 131190; 325-354. Knoepfler, Denis, «Le Diogène Laërce de M. Mabeuf dans les Misérables de Victor Hugo», Bulletin de l’Association Guillaume Budé 1983, 319-325.

03 BIBLIO (154-184).indd 178

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

179

Sottili, Agostino, «Il Laerzio latino e greco e altri autografi di Ambrogio Traversari», en Studi G. Billanovich, Roma 1984, II, 699-745. Varia Cavallo, Guglielmo, «Libri scritture scribi a Ercolano», Cronache Ercolanesi 13, 1983, I Suppl. —, «I rottoli di Ercolano come prodotti scritti. Quatro rifles sioni», Scrittura e Civiltà 8, 1984, 5-40. Dorandi, Tiziano, Nell’officina dei classici. Come lavoravano gli autori antichi, Roma 2007. Júnior, Manuel Alexandre, «Importância da cria na cultura helenistica», Euphrosyne 17, 1989, 31-62. Kleingünther, Adolf, Πρῶτος εὑρετής. Untersuchungen zur Geschichte einer Fragestellung, Philologus, Suppl. 26, Leipzig 1933. Luzzatto, Maria Tanja, «L’impiego della “chreia” filosofica nell’educazione antica», en Maria Serena Funghi (ed.), Aspetti di letteratura gnomica nel mondo antico, Florència 2004, vol. II, 157-187. Reardon, Bryan P., Courants littéraires grecs des IIè et IIIè siècles après J.C., París 1971. Wartensleben, Gabriele von, Begriff der griechischen Chreia und Beiträge zur Geschichte ihrer Form, Heidelberg 1901. Principals edicions d’antologies i fragments dels autors citats per Laerci Adler, Ada, Suidae Lexicon, Leipzig 1928-1938. Alesse, Francesca, Panezio di Rodi. Testimonianze, Nàpols 1997. Amato, Eugenio, Favorinos d’Arles. Œuvres III. Fragments, París 2010. Angeli, Anna, «I frammenti di Idomeneo di Lampsaco», Cronache Ercolanesi 11, 1981, 41-101.

03 BIBLIO (154-184).indd 179

27/03/14 11:56

180

BIBLIOGRAFIA

Arnim, Hans von, Stoicorum Veterum Fragmenta, 3 vols., Leipzig 1903-1905. Indices conscripsit M. Adler, Leipzig 1924 [reimpr. Stuttgart 1964]. Arrighetti, Graziano, Epicuro. Opere, Torí 1960 [19732]. Aubreton, Robert & Félix Buffière, Anthologie Grecque. Deuxième Partie, t. XIII: Anthologie de Planude, París 1980. Barigazzi, Adelmo, Favorino di Arelate. Opere, Florència 1966. Beckby, Hermann, Anthologia Graeca (Anthologia Palatina. Anthologia Planudea. Appendix), Munic 1965-19672, 4 vols. Bergk, Theodor, Poetae Lyrici Graeci, Leipzig 18824. Bernabé, Alberto, Poetae Epici Graeci, Leipzig–Munic–Ber lín 1985-2007. Cagnazzi, Silvana, Nicobule e Panfila. Frammenti di storiche greche, Bari 1997. Clayman, Dee L., Timon of Phlius. Pyrrhonism into poetry, Berlín–Nova York 2009. Decleva Caizzi, Fernanda, Antisthenis fragmenta, Milà 1966. Deichgräber, Karl, Die griechische Empirikerschule, Berlín 1930 [Zuric 19652]. Degani, Enzo, Hipponax. Testimonia et fragmenta, Stuttgart 1998. Di Marco, Massimo, Timone di Fliunte. Silli, Roma 1989. Diels, Hermann, Poetarum philosophorum fragmenta, Berlín 1901. Diels, Hermann & Walther Kranz, Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlín 1903-1910 [Zuric 19548]. Dittenberger, Wilhelm & Friedrich Hiller de Gaertringen, Sylloge Inscriptionum Graecarum, Leipzig 1915-1924. Dorandi, Tiziano, Antigone de Caryste, Fragments, texte établi et traduit par T. Dorandi, París 1999. Döring, Klaus, Die Megariker. Kommentierte Sammlung der Testimonien, Amsterdam 1972. Edelstein, Ludwig & I. G. Kidd, Posidonius, Cambridge 1972-1989. Fortenbaugh, William W. & Eckart Schütrumpf (eds.), Demetrius of Phalerum: text, translation and discussion, Nova Brunsvic–Londres 1999.

03 BIBLIO (154-184).indd 180

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

181

—, Dicaearchus of Messana: text, translation and discussion, New Brunswick 2001. Fortenbaugh, William W. & Stephen A. White (eds.), Aristo of Ceus. Text, Translation and Discussion, Nova Brunsvic 2006. —, Lyco of Troas and Hieronymus of Rhodes: text, translation and discussion, New Brunswick 2004. Fowler, Robert L., Early Greek Mythography. Vol. I: Text and Introduction, Oxford 2000. Vol. II: Commentary, Ox ford 2013. Fuentes González, Pedro Pablo, Les diatribes de Télès, Pa rís 1998. Garulli, Valentina, Il Περὶ ποιητῶν di Lobone di Argo, Bo lonya 2004. Gentili, Bruno & Carlo Prato, Poetarum elegiacorum testimonia et fragmenta, pars I, Leipzig 1979 [19882]; pars II, Leipzig 1985 [20022]. Giannantoni, Gabriele (ed.), Socratis et socraticorum reliquiae, Nàpols 1990. Giannattasio Andria, Rosa, I frammenti delle «Successioni dei filosofi», Università degli Studi di Salerno, Quaderni del dipartimento di scienze dell’Antichità 5, Nàpols 1989. Gigante, Marcello, Polemonis Academici fragmenta, Nàpols 1977. —, «Frammenti di Ippoboto. Contributo alla storia della sto riografia filosofica», en Omagio a Piero Treves, Pàdua 1983, 151-193. Gigon, Olof, Aristotelis Opera III. Librorum deperditorum fragmenta, Berlín–Nova York 1987. Gow, Andrew S. F. & Denys Lionel Page, The Greek An thology. I. Hellenistic Epigrams, Cambridge 1965. —, The Greek Anthology. The Garland of Philip, Cambridge 1968. Hansen, Peter A., Carmina epigraphica Graeca saeculorum VIII-V a. Chr. n., Berlín–Nova York 1983. Hense, Otto, Teletis reliquiae, Tubinga 19092. Hercher, Rudolf, Epistolographi Graeci, París 1873 [reimpr. Amsterdam 1965].

03 BIBLIO (154-184).indd 181

27/03/14 11:56

182

BIBLIOGRAFIA

Isnardi Parente, Margherita, Speusippo. Frammenti, Nàpols 1980. —, Senocrate-Ermodoro, Nàpols 1982. Jacoby, Felix, Apollodors Chronik. Eine Sammlung der Fragmente, Berlín 1902 [reimpr. Nova York 1973]. —, Die Fragmente der griechischen Historiker, Berlín 19231930, Leiden 1954-1969. —, Die Fragmente der griechischen Historiker Continued, IV: Biography and Antiquarian Literature, IV A 1: The PreHellenistic Period, ed. by J. Bollansée, J. Engels, G. Schepens & E. Theys, Leiden 1998; IV A 3: Hermippus of Smyrna, ed. by J. Bollansée, Leiden 1999; IV A 7: Im perial and undated authors, ed. by J. Radicke, Leiden 1999. Kaiser, Stefan Icarius, Die Fragmente des Aristoxenos aus Tarent, Hildesheim 2010. Kassel, Rudolf & Colin Austin, Poetae Comici Graeci, Ber lín 1983-2001, 8 vols. Kindstrand, Jan Fredrik, Bion of Borysthenes, Uppsala 1976. Körte, Alfred, «Metrodori Epicurei fragmenta», Jahrbb. F. Class. Philol. Suppl. 17, 1890, 530-569. Lasserre, François, Die Fragmente des Eudoxos von Knidos. Herausgegeben, übersetzt un kommentiert, Berlín 1966. Leurini, Aloisius (ed.), Ionis Chii testimonia et fragmenta, Amsterdam 1992. Lloyd-Jones, Hugh & Peter Parsons, Supplementum Hellenisticum. Indices in hoc Supplementum necnon in Powellii Collectanea Alexandrina confecit H.-G. Nesselrath, Ber lín–Nova York 1983. Longo Auricchio, Francesca, Ermarco. Frammenti, Nàpols 1988. Mannebach, Erich, Aristippi et Cyrenaicorum fragmenta, Leiden 1961. Mejer, Jørgen, «Demetrius of Magnesia on Poets and Au thors of the Same Name», Hermes 109, 1981, 447-472. Mensching, Eckart, Favorin von Arleate, Berlín 1963. Müller, Karl & Theodor, Fragmenta Historicorum Graecorum, París 1841-1870 [reimpr. 1975].

03 BIBLIO (154-184).indd 182

27/03/14 11:56

BIBLIOGRAFIA

183

Olivieri, Alessandro, Frammenti della commedia greca e del mimo nella Sicilia e nella Magna Grecia, Nàpols 19462. Page, Denys Lionel, Poetae Melici Graeci, Oxford 1962. —, Epigrammata Graeca, Oxford 1975. —, Further Greek Epigrams, Cambridge 1981. Parke, Herbert William & Donald Ernest Wilson Wormell, The Delphic Oracle, Oxford 1956. Pfeiffer, Rudolf, Callimachus, Oxford 1949-1953 [19652]. Piccirilli, Luigi, ΜΕΓΑΡΙΚΑ. Testimonianze e frammenti, Pisa 1975. Poltera, Orlando, Simonides lyricus. Testimonia und Fragmente, Basilea 2008. Powell, John Undershell, Collectanea Alexandrina. Reliquiae minores poetarum Graecorum aetatis Ptolemaicae. 323-126 aC, Oxford 1925 [reimpr. 1970]. Rose, Valentin, Aristotelis qui ferebantur librorum fragmenta, Leipzig 18863 [reimpr. Stuttgart 1967]. Ross, William David, Aristotelis Fragmenta Selecta, Oxford 1955. Schorn, Stefan, Satyros aus Kallatis. Sammlung der Fragmente mit Kommentar, Basilea 2004. Sens, Alexander, Asclepiades of Samos: epigrams and fragments, Oxford 2011. Snell, Bruno, Richard Kannicht & Stefan Radt, Tragicorum Graecorum Fragmenta, Göttingen 19992-2004, 6 vols.; I: Didascaliae, catalogi tragicorum et tragoediarum, testimonia et fragmenta, tragicorum minorum, ed. B. Snell; II: Adespota, testimonia et addendum, ed. B. Snell & R. Kannicht; III: Aeschylus, ed. S. Radt. IV: Sophocles, ed. S. Radt; V.1 i V.2: Euripides, ed. R. Kannicht. Steffen, Victor, Chamaeleontis fragmenta, Varsòvia 1964. Sternbach, Leo, Gnomologium Vaticanum, Berlín 1963 [= Wiener Studien 9, 1887, 175-206; 10, 1888, 1-49; 211-260; 11, 1889, 43-64; 192-242]. Schütrumpf, Eckart, Peter Stork, Jan van Ophuijsen & Su san Prince (eds.), Heraclides of Pontus. Texts and translation, Nova Brunsvic 2008.

03 BIBLIO (154-184).indd 183

27/03/14 11:56

184

BIBLIOGRAFIA

Tarán, Leonardo, Speusippus of Athens, Leiden 1981. Voigt, Eva-Maria, Sappho et Alcaeus. Fragmenta, Amsterdam 1971. Waltz, Pierre, Robert Aubreton, Félix Buffière et alli, Anthologie Grecque. Anthologie Palatine, París 1928-1980, 13 vols. Walz, Christian, Rhetores Graeci, Stuttgart, Cottae, 19321949. Wehrli, Fritz, Die Schule des Aristoteles, Texte und Kommentar, Basilea-Stuttgart 1944-1959 [1967-19692], 10 vols.; I: Dikaiarchos; II: Aristoxenos; III: Klearchos; IV: Demetrios von Phaleron; V: Straton von Lampsakos; VI: Lykon und Ariston von Keos; VII: Herakleides Pontikos; VIII: Eudemos von Rhodos; IX: Phainias von Eresos, Chamaileon, Praxiphanes; X: Hieronymos von Rhodos, Kritolaos und seine Schüler; Suppl. 1: Hermippus der Kallimacheer, Basi lea–Stuttgart 1974; Suppl. 2: Sotion, Basilea–Stuttgart 1978. West, Martin L., Iambi et Elegi Graeci ante Alexandrum cantati, Oxford 1989-19922. Westerink, Leendert Gerrit, Olympiodori in Platonis Gorgiam commentaria, Leipzig 1970.

03 BIBLIO (154-184).indd 184

27/03/14 11:56

ABREVIATURES

=D iels, H. & Kranz, W., Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlín 1903-1910 [Zuric 19548]. DL = Diògenes Laerci, Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres. DPhA =G oulet, R. (ed.), Dictionaire des Philosophes Antiques, París 1989-(en curs de publicació). FHG = Müller, C. & T., Fragmenta Historicorum Graecorum, París 1841-1870 [reimpr. 1975]. FGrHist = J acoby, F., Die Fragmente der griechischen Historiker, Berlín 1923-1930, Leiden 1954-1958. FGrHistCont = J acoby, F., Die Fragmente der griechischen Historiker Continued, IV: Biography and Antiquarian Literature, IV A 1: The Pre-Hellenistic Period, ed. by J. Bollansée, J. Engels, G. Schepens & E. Theys, Leiden 1998; IV A 3: Hermippus of Smyrna, ed. by J. Bollansée, Leiden 1999; IV A 7: Imperial and undated authors, ed. by J. Radicke, Leiden 1999. Gnom. Vat. = Gnomologium Vaticanum e codice Graeco 743, ed. L. Sternbach, Berlín 19632 [= Wiener Studien 9, 1887, 175206; 10, 1888, 1-49; 211-260; 11, 1889, 43-64; 192-242]. K-A =K assel, R. & Austin, C., Poetae Comici Graeci, Berlín 1983-2001, 8 vols. Pal =A ntologia Palatina. Plan =A ntologia Planudea. RE = Pauly-Wissowa (eds.), Real-Encyclopädie der classischen Altertum-wissenschaft, Stuttgart, 1894-1980. SSR = Giannantoni, G. (ed.), Socratis et socraticorum reliquiae, Nàpols 1990. Suppl. Hell. =L loyd-Jones, H. & Parsons, P., Supplementum Hellenisticum, indices in hoc Supplementum necnon in Powellii Collectanea Alexandrina confecit H.-G. Nesselrath, Berlín-Nova York 1983. SVF = Von Arnim, H., Stoicorum Veterum Fragmenta, 4 vols., Leipzig 1903-1924 [reimpr. Stuttgart 1964]. DK

04 ABREVIATURES (185-186).indd 185

26/03/14 12:46

186 TGrF Wehrli

04 ABREVIATURES (185-186).indd 186

ABREVIATURES

= S nell, B., Kannicht, R. & Radt, S., Tragicorum Graecorum Fragmenta, Göttingen 19992-2004. = Wehrli, F., Die Schule des Aristoteles. Texte und Kommentar, Basilea–Stuttgart 1944-1959 [1967-19692], 10 vols.; Suppl. 1: Hermippus der Kallimacheer, Basilea-Stuttgart 1974; Suppl. 2: Sotion, Basilea–Stuttgart 1978.

26/03/14 12:46

CONSPECTVS SIGLORVM

Codices

integri vetvstiores vel potiores

B B2 P P2 P3 P4 Px F F2 Φ

= = = = = = = =

Φ2 Φh

= =

Vi Z Z3

= = =

Codicis P

eapolitanus Burbonicus III B 29, saec. xii N codicis B corrector Parisinus Gr. 1759, saec. xi-xii codicis P correctores codicis P corrector qui agnosci non potest Laurentianus Plut. 69.13, saec. xiii codicis F corrector Magnum excerptum in codice Vat. Gr. 96, ff. 29v-88r, saec. xii, ed. M. Marcovich, uol. ii codicis Φ raro corrector Pseudo-Hesychii Milesii De uiris illustribus in eodem codice Vat. Gr. 96, ff. 19r-29v, saec. xii, ed. M. Marcovich, uol. ii Vindobonensis, phil. Gr. 314, ff. 27r-29v, anno 925 Raudnitzianus Lobkowicensis VI Fc 38, saec. xv ex. codicis Z corrector

apographa potiora

Q H

=P arisinus Gr. 1758, saec. xiv in. = Laurentianus 69.35, saec. xv

Codices

recentiores

rec.

= c odex (-ices) Graecus (-i) cuius (quorum) lectiones propria coniecturarum loco habentur

05 CONSPECTUS (187-189).indd 187

26/03/14 12:47

188

CONSPECTVS SIGLORVM

Excerpta Byzantina Suda Pal.

=L exicon Suda, ed. A. Adler =A nthologia Palatina, sc. Palatinus Heidelbergensis Gr. 23 + Parisinus suppl. Gr. 384, saec. x = Codicis Pal. corrector = Antohologia Planudea, sc. Cod. Marc. 481 ab ipso Planude scriptus = e ditiones Planudeae omnes uel potissimae

Pal.C Plan. Plan.E Signa

editionis

γρ *** †† < > { }

= uaria lectio γρ(άφεται) s. coniectura γρ(άφε) / γρ(απτέον) praefixis litteris γρ in codicibus commemorata = litterae erasae = corruptela = litterae ab editore additae = litterae ab editore deletae

Editores

et correctores qui in apparatv saepivs citantvr

Aldobr. Ambros. Apelt Bergk Bidez Bochart Bonnet Bywater Casaub. Cobet Col. Croen. Cumont Del. Diels DK Dor. Emper. Faber Fabr. Frob. Gadius Gercke Gig.

=A ldobrandini =A mbrosius

= Casaubon =C olonienses =C roenert = Delatte =D iels & Kranz = Dorandi = Emperius =F abricius =F robenius = Gigante

05 CONSPECTUS (187-189).indd 188

Gigon Gomperz Goulet Hartung Hercher Herm. = Holst. = Huebner Ilgen Ionsius Jac. = Jacobs Jahn Keil Knoep. = Koene Kuehn Lap. = Long Madvig Marc. = Mart. = Mayor Meib. =

Hermann Holstenius

Jacoby

Knoepfler W. Lapini Marcovich Martini Meibom

26/03/14 12:47

Men. Muehll Nietsz. Panzerb. Pearson Reiske Rich. Ritschl Roeper Rohde Rose Rossi Sandbach Scal. Schm. Schneid.

189

CONSPECTVS SIGLORVM

= = = =

Menage Von der M端hll Nietszche Panzerbieter

= Richards

= S caliger = S chmidt = S chneidewin

05 CONSPECTUS (187-189).indd 189

Schwartz Sollen. Steph. Stern. Sus. Tann. Tauch. Thiersch Usener Valck. Volk. Wachs. Wehrli West Wil.

= = = = = =

Sollenberger Stephanus Sternbach Susemihl Tannery Tauchnitz

=V alckenaer =V olkmann =W achsmuth = Wilamowitz

26/03/14 12:47

INDEX LOCVPLETIOR

Λαερτί(ου) Διογένους βίοι καὶ γνῶ(μαι) τῶν ἐν φιλο(σοφίᾳ) εὐδοκιμησάντων καὶ τῶν ἑκάστῃ αἱρ.έ.σ.ει ἀ.ρεσκόντων ἐν ἐπιτόμ(ῳ) συναγωγή. διῄρηται τὸ σύγγρα(μμα) εἰς βιβλίους δέκα· ἑκάστου βιβλίου τὰ πρόσωπα·

α´ ἐν τῷ α´ Θαλῆς, Σό(λων), Χεί(λων), Πιττακ(ός), Βίας, Κλεόβου(λος), Περίανδρ(ος), Ἀνάχα(ρσις), Μύσων, Ἐπ. ι. μ.ε(νί) δ(ης), Φερ(εκύδης). β´ ἐν τῷ β´ Ἀναξίμανδρ(ος), Ἀναξιμέ(νης), Ἀναξαγ(όρας), Ἀρχέλ(αος), Σωκράτ(ης), Ξενοφ(ῶν), Αἰσ.χί(νης), Ἀρ.ίστ. ι. π. π. ο.ς., Θεόδω(ρος), Φαίδ(ων), Εὐκλείδ(ης), Στίλπ(ων), Κρίτ(ων), Σ. ί. μ. (ων), Γλαῦκο(ς), Σίμμι(ας), Κέβης, Μενέδημο(ς). γ´ ἐν τῷ γ´ Πλάτων.

Ιnscriptio λαερτίου διογένους βίοι καὶ γνῶμαι (βίων καὶ γνωμῶν supra lin. cum γρ P4) τῶν ἐν φιλοσοφία εὐδοκιμησάντων καὶ τῶν ἑκάστη αἱρέσει ἀρεσκόντων (ἀρεσάντων supra lin. cum γρ P4) P1 : τῶν εἰς δέκα τὸ πρῶτον add. P4 : λαερτίου διογένους βίων καὶ γνωμῶν (βίοι καὶ γνῶμαι F2) τῶν ἐν φιλοσοφία εὐδοκιμησάντων καὶ τῶν ἑκάστη αἱρέσει ἀρεσάντων (ἀρεσκόντων F2) τῶν εἰς δέκα τὸ πρῶτον F1 : λαερτίου διογένους βίων φιλοσόφων τόμος πρῶτος Φ Uncis litteras omissas, punctis litteras euanidas significatae sunt. φιλο´ P : φιλοσοφίαι H : φ[ιλο]σόφοις Martini ǁ 2 αἱρέσει P : αἱρέσεων H ǁ 2-3 ἐπιτόμ P : ἐπιτομῆι H ǁ 5 Θαλῆς : λῆς add. supra lin. P3 ǁ 10 εὐκλείδ(ης) : -εί- corr. P3 (ex ο ut uid.) ǁ 11 γλαῦκο(ς) : re uera Γλαύκων; κέβης : -ης add. P3

06 INDEX GENERAL (190-191).indd 190

26/03/14 12:51

ÍNDEX GENERAL

Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres i de les opinions de cada escola, de Diògenes Laerci: índex resumit.1 L’escrit està dividit en deu llibres; els personatges de cada llibre són: 1. En el primer, Tales, Soló, Quiló, Pítac, Bias, Cleobul, Periandre, Anacarsis, Misó, Epimènides i Ferecides. 2. En el segon, Anaximandre, Anaxímenes, Anaxàgoras, Arquelau, Sòcrates, Xenofont, Èsquines, Aristip, Teodor, Fedó, Eucludes, Estilpó, Critó, Simó, Glauc,2 Símmias, Cebes i Menedem. 3. En el tercer, Plató.

1. Aquest és el cèlebre index locupletior, és a dir l’índex antic de l’obra que apareix en el còdex P (f. 1r-u) i els nombrosos manuscrits que en deriven, i que ens ha permès saber, sobretot, que el text que ens ha pervingut presenta una greu llacuna al final del llibre VII, del qual s’han eliminat les vides d’un grapat de filòsofs estoics posteriors a Crisip. Vegeu especialment sobre el tema, a banda la Introducció general, Tiziano Dorandi, «Considerazioni su l’Index Locupletior di Diogene Laerzio», Prometheus 18, 1992, 121-126. 2. Es tracta, naturalment, d’un error en lloc de Glaucó.

06 INDEX GENERAL (190-191).indd 190

26/03/14 12:51

191

INDEX LOCVPLETIOR

δ´ ἐν τῷ δ´ Σπεύσιππος, Ξενοκ. ρ.ά.τ(ης), Π . <ολέμων>, Κράτ(η) ς, Κράντωρ, Ἀρκεσίλ. (αος), Βίω. ν., Λακύδ(ης), Καρνεάδ(η)ς, Κλε. ι. τ.ό. μ. α.χος. ε´ ἐν τῷ ε´ Ἀριστοτ(έλης), Θε.ό.φ.ρ.α. σ. τ. ο. ς., Στρά.τ.ω. ν. , Λύκων, Δημέτριο.ς., Ἡ . ρ.α.κ. λ. είδης. <ς´> ἐν τῷ ς´ Ἀντισθέ(νης), Διογέ(νης), Μόνιμο(ς), Ὀνησίκριτ(ος), Κράτης, Μητροκλῆς, Ἱππαρχ(ία), Μένιππο(ς), Μενέδημο(ς). <ζ´> ἐν τῷ ζ´ Ζήνων, Κλεάνθ(ης), Χρύσιππ(ος), Ζήν(ων) Ταρσεύς, Διογέν(ης), Ἀπολλόδω(ρος), Βοηθός, Μνησαρχίδης, Μνασαγόρας, Νέστωρ, Βασιλείδης, Δάρδανος, Ἀντίπατρος, Ἡρακλείδης, Σωσιγένης, Παναίτιος, <Ἑ>κάτων, Ποσειδ(ώ)ν(ιος), Ἀθη. νόδ.ω.ρ.ο. ς., Ἀθηνόδω(ρος) ἄλλος, Ἀντίπατρος, Ἄριο(ς), Κορνοῦτ(ος). <η´> ἐ. ν. τῷ η´ Πυθαγόρας, Ἐμπεδοκλῆς, Ἐπίχαρμ(ος), Ἀρχύτ(ας), Ἀλκμαίων, Ἵππασο(ς), Φιλόλα(ος), Εὔδοξ(ος). <θ´> ἐ. ν. τῷ θ´ Ἡράκλειτος, Ξενοφά(νης), Παρμενίδ(ης), Μ . έ. λισσος, Ζήνων, Λεύκιππος, Δημόκριτ(ος), Πρωταγό(ρας), Διογέ(νης), Ἀνάξαρχ(ος), Πύρρ(ων), Τίμ(ων). <ι´> ἐ.ν. τ.ῷ ι´ Ἐπίκουρος.

2 ἀρκεσίλ(αος) P : ἀρκεσίων H ǁ 2-3 κλειτόμαχος : -ος add. supra lin. P3 ǁ 6 numerum ς´ suppl. Marc., margine sinistra deperdita in P ǁ 7 ἱππαρχ(ία) P : ἵππαρχος H ǁ 9 numerum ζ´ suppl. Marc., margine sinistra deperdita in P ǁ 11 μνασαγόρας PH : Μνησαγόρας coni. Martini ǁ 12 Ἑκάτων coni. Rose : κάτων PH ǁ 13 ἀθηνόδωρος P ut uid. : ἀθηνόδωρος· καὶ H ǁ 14 ἄριο(ς) P : ἄρειος H ǁ 15 numerum η´ suppl. Marc., margine sinistra deperdita in P ǁ 16 εὔδοξ(ος) P : ἔνδοξος H ǁ 17 numerum θ´ suppl. Marc., margine sinistra deperdita in P ǁ 19 διογέ(νης) P : διόδωρος H ǁ 20 numerum ι´ suppl. Marc., margine sinistra deperdita in P

06 INDEX GENERAL (190-191).indd 191

26/03/14 12:51

ÍNDEX GENERAL

191

<4.> E n el quart, Espeusip, Xenòcrates, P<olemó>, Crates, Cràntor, Arcesilau, Bió, Lacides, Carnèades i Clitòmac. <5.> En el cinquè, Aristòtil, Teofrast, Estrató, Licó, Demetri i Heraclides. <6.> En el sisè, Antístenes, Diògenes, Mònim, Onesícrit, Crates, Mètrocles, Hipàrquia, Menip i Menedem. <7.> En el setè, Zenó, Cleant, Crisip, Zenó de Tars, Diògenes, Apol·lodor, Boet, Mnesàrquides, Mnasàgoras, Nèstor, Basilides, Dàrdan, Antípatre, Heraclides, Sosígenes, Paneci, <He>cató, Posidoni, Atenodor, l’altre Atenodor, Antípatre, Ari i Cornut.3 <8.> En el vuitè, Pitàgoras, Empèdocles, Epicarm, Arquitas, Alcmeó, Hipas, Filolau i Eudoxos. <9.> En el novè, Heràclit, Xenòfanes, Parmènides, Melissos, Zenó, Leucip, Demòcrit, Protàgoras, Diògenes, Anaxarc, Pirró i Timó. <10.> En el desè, Epicur.

3. Per a la datació d’aquests filòsofs estoics posteriors a Crisip que s’han perdut en l’estat actual de conservació de l’obra laerciana resulta molt útil Tiziano Dorandi, Ricerche sulla cronologia dei filosofi ellenistici, Stuttgart 1991. En tot cas, sembla que el llibre setè arribava fins a Cornut, que visqué en el segle i dC i fou mestre del poeta romà Persi.

06 INDEX GENERAL (190-191).indd 191

26/03/14 12:51

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 192

27/03/14 11:59

DIOGENIS LAERTII

DE VITIS CLARORVM PHILOSOPHORVM LIBER PRIMVS

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 193

27/03/14 11:59

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 194

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

SUMARI Estructura del llibre primer.— Com ja s’ha explicat en la Introducció general, el llibre comença directament amb una exposició dels prolegòmens per a l’estudi de la filosofia grega, sense cap indicació ni de les intencions de l’autor, que hom ha d’anar intuint mentre llegeix, ni de la dedicatòria, que apareixerà molt més endavant, en III 47. Tot plegat, com ja s’ha comentat, podria ser el resultat d’una manca de revisió final de l’obra, que n’hauria afectat l’estructura i l’estil, ambdós força descurats.1 En el proemi (I 1-21),2 es van desenvolupant exposicions sobre l’origen de la filosofia (1-11), les diverses successions dels filòsofs (13-15), les tres parts de la filosofia (18) i la classificació de les escoles (19-20), tal com el mateix Laerci resumeix al final (I 20).3 Entremig, s’hi inclouen també digressions diverses, com l’origen dels mots filosofia, filòsof, saviesa i savi (12), la llista canònica dels Savis (13), que després serà desenvolupada molt més llargament (40-42), la classificació dels filòsofs en dogmàtics i efèctics (16), en aquells que han escrit més o menys llargament i aquells que no han deixat res escrit (16), la classificació de les escoles segons l’origen del nom que les designa (17), i un excurs final, força fora de lloc, sobre l’escola eclèctica de Potamó d’Alexandria (21), amb la qual es clou desordenadament el proemi. A continuació, el llibre primer s’organitza segons les biografies dels diversos personatges, tal com serà l’estructura de la resta de l’obra; en aquest cas, 1. Vegeu la Introducció general, pp. 66-69, 98, 106-107, 146-147. 2. Per a l’estudi del proemi, encara és essencial Olof Gigon, «Das Proemium des Diogenes Laertius: Struktur und Probleme», en Georg Luck (ed.), Horizonte der Humanitas. Freudesgabe für W. Wili zu seinem 60. Geburtstag, Berna–Stuttgart 1960, 37-64. 3. «Aquestes són, doncs, les arrencades i les successions, i tantes les parts i aitals les escoles de filosofia.»

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 195

27/03/14 14:15

196

NOTÍCIA PRELIMINAR

les dels anomenats Savis. La biografia de Tales (22-44) es veu, però, interrompuda per dos excursos llargs sobre el conjunt dels Savis, un sobre la contalla del trespeus (27-33), l’altre, de fet, una introducció general als Set Savis, que, per tant, es troba també totalment fora de lloc (40-42). Les altres biografies es descabdellen sense interrupcions; hi apareixen els Set Savis més canònics: Soló (45-67), Quiló (68-73), Pítac (74-81), Bias (82-88), Cleobul (89-93) i Periandre (94-100); seguits d’alguns altres personatges que apareixen com a Savis en alguna de les llistes: Anacarsis (101-105), Misó (106-108), Epimènides (109-115) i Ferecides (116-122). És evident que Laerci ha hagut de triar entre tots els Savis de la tradició, que són més de vint-i-dos, o, en tot cas, ha seguit fidelment les dades que havia trobat en les seves fonts. El llibre acaba amb una breu conclusió sobre la figura dels Savis i una transició cap al llibre segon, on, en realitat, es continua amb l’escola jònica, que havia començat amb Tales, concretament amb Anaximandre, de manera que és fàcil pensar que totes les vides de Savis no són altra cosa que un llarguíssim excurs motivat per l’ambivalència de Tales, com a primer filòsof i primer dels Savis. En realitat, la figura de Tales oscil·lava, ja en el segle iv aC, entre un retrat de savi tradicional que participà activament en política, i una imatge de pensador especulatiu totalment al marge de la realitat, especialment a partir de la famosa anècdota de la seva caiguda en un clot mentre contemplava els astres (DL I 34).4 R. Goulet5 ha argumentat de forma força concloent que Laerci tenia al cap, en començar el llibre primer, una estructura diferent de la que acabarà realitzant: el pla de l’obra era, segurament, començar amb la tradició jònica, amb Tales al capdavant, i continuar amb Anaximandre, Anaxímenes, Anaxàgoras, Arquelau, Sòcrates i els socràtics; quan ja tenia aquesta part redactada, devia arribar-li a les mans tota la informació sobre els Savis, que Laerci inclogué de forma matussera al bell mig de la biografia de Tales, trencant tot el discurs, com ho demostra el fet que l’exposició general sobre els Savis sigui al final de la seva biografia, abans de les epístoles que acostumen a cloure totes les altres biografies dels Savis. Amb aquest nou pla de l’obra al cap, Laerci dedicà tot el llibre primer a les biografies dels Savis, i féu d’Anaximandre l’iniciador de la tradició jònica, cosa que contradiu la informació de tota la tradició doxogràfica antiga, començant per Aristòtil 4. Naturalment, aquesta dicotomia formava part de les disquisicions peripatètiques sobre l’excel·lència del βίος θεωρητικός o del βίος πρακτικός: vegeu Robert Joly, Le thème philosophique des genres de vie dans l’Antiquité classique, Brussel·les 1956. 5. «Des Sages parmi les philosophes. Le premier livre des Vies des philosophes de Diogène Laërce», dins de Marie-Odile Goulet-Cazé et alii (eds.), ΣΟΦΙΗΣ ΜΑΙΗΤΟΡΕΣ, Chercheurs de sagesse. Hommage à Jean Pépin, Collection des Études Augustiniennes, Série Antiquité 131, 1992, 167-178.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 196

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

197

(Met. 983b20), que fa començar l’escola jònica amb Tales.6 Ho confirma el fet que la gran majoria dels autors que apareixen citats en aquest llibre I no tornen a sortir enlloc més de l’obra. A més, en la conclusió del llibre primer (I 122), Tales apareix efectivament com a iniciador de l’escola jònica, i, novament, quan es reprèn l’esquema inicial, al principi de l’exposició sobre l’escola itàlica (VIII 1).7 D’altra banda, l’ordre de les biografies segueix sempre un mateix esquema al llarg de tot el llibre, fet que confirma una uniformitat en l’ús de les fonts: normalment es distingeix biografia i màximes i consells, i es reserven per al final les precisions cronològiques, provinents segurament de la Crònica d’Apol· lodor d’Atenes, sempre properes a les circumstàncies de la mort i els epigrames que se li dediquen; per al final queden la llista dels homònims, provinents de Demetri de Magnèsia, un esquema que es mantindrà al llarg de tota l’obra.8 Gràcies a aquesta estructura, força fixa, és relativament fàcil precisar els afegits i canvis de plans posteriors de la mena que comentàvem més amunt. A més, hi ha almenys tres elements que són característics especialment d’aquest llibre primer i que es retroben només rarament en altres indrets de l’obra. D’una banda, hom sol considerar que les referències, d’estructura molt similar, a la producció literària dels Savis, que inclou un nombre arrodonit de versos, mencions al gènere o a la caracterització de llurs obres, citacions textuals de les cançons, segurament escolis simposials, que circulaven sota llur nom,9 així com alguns epigrames i inscripcions sobre l’efígie que els eren 6. Vegeu també els fragments de les obres sobre Successions dels filòsofs aplegats per Rosa Giannattasio Andria, I frammenti delle «Successioni dei filosofi», Università degli Studi di Salerno, Quaderni del dipartimento di scienze dell’Antichità 5, Nàpols 1989. 7. Aquest no és pas l’únic canvi de plans de Laerci durant la redacció de la seva obra: el mateix succeirà amb els cínics del llibre VI, que haurien d’haver seguit, segons el pla inicial, els socràtics del llibre II, tal com hem comentat en la Introducció general, pp. 83-85. 8. Per a una síntesi de les característiques de tots aquests materials, remetem a la Introducció general, pp. 99-104. 9. Es tracta d’escolis, cançons simposials anònimes, atribuïdes als Savis pel seu contingut: Wilhelm Crönert («De Lobone Argivo», en Χάριτες Friedrich Leo zum sechzigsten Geburtstag dargebracht, Berlín 1911, 129) ja argumentava que són escolis àtics i no poden ser de Lobó d’Argos. Vegeu, més recentment, Valentina Garulli, Il Περὶ ποιητῶν di Lobone di Argo, Bolonya 2004, 135-139. Sobre el gènere de l’escoli i el seu context simposial, vegeu Massimo Vetta (ed.), Poesia e simposio nella Grecia antica. Guida storica e critica, Roma–Bari 1983 [19952], i Klaus Fabian, Ezio Pellizer & Gennaro Tedeschi (eds.), ΟΙΝΗΡΑ ΤΕΥΧΗ. Studi triestini di poesia conviviale, Alessandria 1991, en particular l’article d’Ezio Pellizer & Gennaro Tedeschi, «Sei carmi conviviali attribuiti ai sette sapienti», 187-210.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 197

27/03/14 11:59

198

NOTÍCIA PRELIMINAR

dedicats, provenen, en darrera instància, de l’obra de Lobó d’Argos Sobre els poetes,10 que apareix citada explícitament en DL I 112, i foren potser afegits per l’autor després d’una primera redacció. En realitat, no sols formen part de la majoria de les biografies dels Savis del primer llibre, sinó que es retroben en les biografies d’altres filòsofs, com Anaxàgoras (DL II 15), segurament pel fet que alguns el consideraven un dels Savis (DL I 42), i també, potser, en les d’Empèdocles (DL VIII 77) i Xenòfanes (DL IX 20). D’aquesta obra provindrien també les citacions de les peces d’Orfeu, Museu i Linos. No cal dir que aquesta informació no apareix enlloc més i que el nombre de versos, sempre exacte i arrodonit, genera dubtes raonables sobre l’autenticitat de l’erudició de Lobó.11 També són una característica exclusiva d’aquest primer llibre les cartes, evidentment falses, que se citen al final de les biografies de la majoria dels Savis i pretenen imitar el dialecte de cadascun d’ells. Sens dubte formaven part, originalment, d’un recull de cartes fictícies entre personatges famosos de l’Antiguitat,12 fins i tot d’una mena de «novel·la» epistolar entre els Savis, com ha estat qualificada de vegades.13 Ho demostra el fet que moltes obtenen resposta: la de Tales a Ferecides (I 43-44) és resposta a la de Ferecides, que 10. L’edició canònica és la de W. Crönert, «De Lobone Argivo...» cit., Berlín 1911, 123-145, però existeix una edició moderna molt recent, amb estudi i comentari aprofundit, a càrrec de V. Garulli, Il Περὶ ποιητῶν cit., que data Lobó vers la darreria del segle iv aC o principi del iii. 11. Tanmateix, val a dir que recentment hi ha veus que aposten per l’autenticitat d’aquestes referències, que Lobó hauria trobat en fonts anteriors: vegeu, a banda V. Garulli, Il Περὶ ποιητῶν cit., Caterina F. Farinelli, «Lobone di Argo ovvero la psicosi moderna del falso antico», Annali dell’Instituto Universitario Orientale di Napoli (filol) 22, 2000, 367-379. 12. Altres cartes de l’obra laerciana podrien provenir d’aquest corpus o bé d’un de semblant: les d’Anaxímenes a Pitàgoras (II 5 i VIII 49-50) o, amb reserves, les de Darius i Heràclit (IX 13-14), que més aviat sembla que pertanyen a un recull epistolar d’arrel cínica: vegeu l’art. «Héraclite (Pseudo), Lettres», DPhA III. Existiren, d’altra banda, nombroses col·leccions epistolars d’aquesta mena, potser en origen exercicis de retòrica: vegeu-ne una bibliografia a càrrec d’Andreas Beschorner, «Griechische Briefbücher berühmter Männer. Eine Bibliographie», en Niklas Holzberg & Stefan Merkle (eds.), Der griechische Briefroman. Gattungstypologie und Textanalyse, Classica Monacensia 8, 1994, 169-190. 13. Vegeu especialment Niels Christian Dührsen, «Die Briefe der Sieben Weisen bei Diogenes Laertios. Möglichkeiten und Grenzen der Rekonstruktion eines verlorenen griechischen Briefromans», en N. Holzberg & S. Merkle (eds.), Der griechische Briefroman cit., 84-115, i Albert Vanhove, «De brieven in het eerste boek van Diogenes Laertios», Revue Belge de Philologie et d’Histoire 23, 1944, 5-23.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 198

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

199

se cita posteriorment (I 122); la de Pisístrat a Soló (I 53-54) respon a la que li havia adreçat Soló, citada en I 66; la lletra de Soló a Epimènides (I 64-66) rep resposta en I 113. L’argument que desenvolupen les cartes, d’altra banda, per bé que fa referència a materials prou coneguts de la biografia dels Savis, no es correspon amb el discurs laercià, de manera que sembla clar que foren afegides posteriorment al cos del text a partir d’una obra on apareixien seguides. Finalment, per bé que les màximes i apotegmes són part essencial de tota l’obra, per a les del llibre primer en particular J. F. Kindstrand14 precisava que es poden classificar en dos grups: els que s’assemblen a les col·leccions per ordre alfabètic, de l’estil del Gnomologium Vaticanum o el Corpus Parisinum, i els provinents potser dels Apotegmes dels Set Savis, obra atribuïda a Demetri de Falèron (Estobeu, Flor. III 1, 172), que estan elaborats literàriament de manera homogènia. Precisament els que apareixen atribuïts als Savis en el llibre I presenten la forma de llista, mentre que els de la resta de l’obra estan elaborats, per bé que n’hi ha també alguns de l’altra mena. Cadascuna de les biografies dels Savis, a més, es clou amb un apotegma característic, que es retroba, precisament, al capdavant de la llista d’Estobeu, llevat dels de Quiló i Tales, de manera que sembla clar que Laerci usà, per a les màximes, col·leccions preexistents.15 L’origen de la filosofia.— Hi ha una mena de convicció general en la mentalitat grega antiga que la filosofia és amb tota certesa un invent grec, l’invent grec per excel·lència. És una qüestió que revesteix una gran importància, per exemple en la mentalitat de Laerci, entestat a demostrar que la filosofia neix a Grècia, tot rebatent qualsevol intent d’atribució d’una veritable filosofia als pobles bàrbars, ja des de l’inici mateix de la seva obra, com si fos una petició de principi (I 1-3). És obvi que podria tractar-se d’una dada perfectament històrica, però crida, en el fons, l’atenció que, malgrat que hi hagi indicis que fan pensar que la filosofia grega neix sobretot en contacte amb altres pobles, una part de les biografies, i Laerci al capdavant, insisteixin tant en aquest origen absolutament hel·lènic de la filosofia. En realitat, aquesta pretensió clara d’un origen i un desenvolupament exclusivament grecs de la filosofia va amarant totes les pàgines de l’obra laerciana: Anacarsis s’acaba convertint en una mena de màrtir de l’hel·lenitat en terra escítica (DL I 101105), totes les invencions en matèria de filosofia les fan els grecs, i el món i 14. Jan Fredrik Kindstrand, «Diogenes Laertius and the Chreia Tradition», Diogene Laerzio storico del pensiero antico, Elenchos 7, 1986, 217243. 15. Per a una anàlisi de la literatura gnòmica, vegeu el recull de Maria Serena Funghi (ed.), Aspetti di letteratura gnomica nel mondo antico, Florència 2004, vol. II.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 199

27/03/14 11:59

200

NOTÍCIA PRELIMINAR

la cultura en què tenen lloc totes les biografies, sense excepció, són ben grecs. De fet, per a Laerci la filosofia no sols és un invent grec, sinó que només els grecs la van desenvolupar, cosa que explicaria l’absència en les seves pàgines de qualsevol referència a pensadors llatins: precisament, per a un escriptor de l’època imperial com ell, l’exaltació absoluta de l’hel·lenitat és un factor de pensament que no pot ser menystingut. La qüestió dels orígens indiscutiblement grecs de la filosofia, en tot cas, va quedar del tot arrelada en la tradició biogràfica i en la mentalitat general, com ho demostra la seva aparició com a idea subjacent també en altres obres biogràfiques. El cas més interessant és el de la vida d’Apol·loni de Tiana, de Filòstrat: en una mena d’inversió, d’efecte mirall respecte del que hom pot pensar sobre l’aprenentatge que els filòsofs grecs fan dels savis orientals, tots els savis babilonis, indis i egipcis que troba Apol·loni en el seu camí iniciàtic vers l’Orient filosofen, és a dir que empren tècniques de meditació i ascesi i estan organitzats en comunitats, parlen perfectament el grec i tenen costums grecs, fins i tot en les formes de culte en honor dels déus, elements que Filòstrat destaca com a altament positius.16 Les motivacions de Filòstrat, tanmateix, no deuen pas ser gaire diferents de les de Laerci pel que fa a l’exaltació d’allò que és hel·lènic. Sembla, això no obstant, que, malgrat la insistència de Diògenes Laerci i alguns dels seus coetanis a destacar que la filosofia és un invent clarament grec, la tradició biogràfica fa de l’Orient, en especial d’Egipte, Pèrsia i àdhuc l’Índia, l’indret remot on els filòsofs grecs més eminents van a formar-se, a partir de la saviesa dels sacerdots, els mags i els bramans, per força marcadament religiosa. El filòsof canvia de vida o aprèn dels savis d’altres cultures, gràcies als seus viatges a aquests indrets remots, fet que constitueix, com a mínim, un tòpic ben arrelat en la tradició biogràfica. El mateix Laerci cita a l’inici del seu llibre alguna font antiga que pretenia veure l’origen de la filosofia en els pobles bàrbars, com Soció (DL I 1 = frag. 35 Wehrli) i fins i tot Aristòtil (DL I 1 = Frag. 35 Rose3 = frag. 661 Gigon),17 per bé que després ho desmenteix categòricament: «Però cap d’ells no s’adona que atribueixen a 16. Cf., especialment, Filòstrat, V. Ap. II 26, III 11, 15, 18, 19. 17. Tanmateix, el Màgic a què al·ludeix Laerci en la citació era segurament una obra hel·lenística atribuïda a Aristòtil, potser original d’Antístenes d’Atenes (vegeu DPhA A 211), o bé d’Antístenes de Rodes (DPhA A 214). Segons la Suda, s. u. Ἀντισθένης, Zoroastre hi era presentat com el descobridor de la saviesa. En tot cas, és cert que Aristòtil (Met. 1091b10) presenta la «filosofia» dels mags al costat de la d’Empèdocles i Anaxàgoras. També el Sobre la filosofia d’Aristòtil serà citat com a font un xic més endavant (DL I 8 = frag. 6 Rose3 = 23 Gigon), per a la doxografia dels mags; sobre això vegeu Carlos Megino, «Diógenes Laercio como fuente del diálogo Sobre la filosofía de Aristóteles: análisis de D. L. I 8», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 200

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

201

bàrbars els reeiximents dels grecs, a partir dels quals ben cert començà no sols la filosofia, sinó fins i tot el llinatge dels homes» (DL I 3), sense donar cap altra font que sostingui la seva pròpia afirmació, llevat de l’etimologia, certament grega, del mateix mot filosofia (DL I 4, 33; VII 16). Encara eren, però, molts altres autors antics els qui atribuïen un origen bàrbar al pensament filosòfic, si hem de fer cas de les citacions que en fan, amb finalitats naturalment apologètiques, molts autors cristians com Tacià, Eusebi, Clement d’Alexandria, Atanasi o Teodoret.18 Són diversos els estudis moderns, d’altra banda, que suggereixen aquest origen oriental, almenys quant a la primera filosofia grega, encetada, podríem dir, a partir dels contactes dels grecs amb altres pobles, sobretot amb els mags iranians,19 per bé que no han mancat, tampoc, veus fortament contràries, com Laerci, a qualsevol ingerència externa.20 És evident, en tot cas, que el tema era objecte de debat ja entre els antics. En el seu resum de les formes de filosofia entre els bàrbars, Laerci considera que filosofar significa seguir un gènere de vida, consistent entre els druides i els gimnosofistes a honorar els déus, no cometre cap tort i afanyar-se en el coratge fins al punt de menysprear la mort (DL I 6). El mateix sentit pren el terme en el context de les escoles filosòfiques, tal com ha assenyalat diverses vegades P. Hadot.21 Aquesta hel·lenització dels pobles bàrbars per fer-los partícips de la filosofia grega ja fou ben estudiada per J. Bidez i Fr. Cumont, que editaren el passatge laercià i el comentaren profusament.22 Per bé que Laerci s’hi manifesta obertament contrari, com hem vist, el cert és que 18. Vegeu, sobre el tema de la βάρβαρος φιλοσοφία, Ménage, dins de H. G. Hübner, Commentarii in Diogenem Laertium, Leipzig 1830-1833, I, 152. També l’opuscle de F. Schaefer, Quid Graeci de origine philosophiae a barbaris ducenda existimauerint, Leipzig, Teubner, 1877, o, més recentment, W. Spoerri, Späthellenistische Berichte über Welt, Kultur und Götter, Basilea 1959. 19. Sense ànim de ser exhaustius, són especialment rellevants en aquest sentit els estudis de Theodor Hopfner, Orient und griechische Philosophie, Leipzig 1925, més recentment represos per Martin Litchfield West, Early Greek Philosophy and the Orient, Oxford 1971, i Walter Burkert, The orientalizing revolution, Harvard (Mass.)–Londres 1992. 20. Ja Eduard Zeller, Die Philosophie der Griechen in ihrer geschichtlichen Entwicklung, vol. I, Berlín 1923, 21-52, i, més recentment, Olof Gigon, Der Ursprung der griechischen Philosophie von Hesiod bis Parmenides, Basilea 1945. 21. Especialment, vegeu «La figure du sage dans l’Antiquité grécolatine», en Gilbert Gadoffre (ed.), Les sagesses du monde, París 1991, 9-26, i Qu’est-ce que la philosophie antique?, París 1995. 22. Joseph Bidez & Franz Cumont, Les mages hellénisés, París 1938.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 201

27/03/14 11:59

202

NOTÍCIA PRELIMINAR

atribueix als pobles bàrbars tot un sistema doxogràfic embrionari, podríem dir, especialment en les doctrines físiques, però massa marcat encara per una forta dependència religiosa,23 tal com el degué trobar en les seves fonts. Pel que fa a la invenció pròpiament dita del terme filosofia i filòsof, Laerci (I 12, i, amb més detall, VIII 8) segueix la tradició, explicada per Heraclides Pòntic (frag. 87 Wehrli), de la paternitat de Pitàgoras, de la qual es fan ressò molts altres autors.24 Tanmateix, resulta difícil, en opinió de la majoria dels crítics moderns, fer retrocedir la paraula fins abans del segle v aC, i, en aquest sentit, es descarta també la seva presència en el controvertit fragment B 35 DK d’Heràclit, on, en tot cas, no es referiria pas a un grup específic de pensadors, sinó a la gent que «s’estima la saviesa». En canvi, el mot es retroba en Heròdot (I 30), on Cresos l’aplica a Soló, però en un sentit molt ampli: «Ens ha arribat una gran anomenada de tu i de la teva saviesa i del teu vagareig, que és pel teu gust per la saviesa (φιλοσοφέων) que has visitat moltes contrades, a causa del teu desig d’observar (θεωρίης εἵνεκεν).» Filosofia, doncs, igual que en el cèlebre discurs fúnebre de Pèricles que apareix a Tucídides (II 40, 1), significa un interès, un gust que hom pren vers la saviesa, igual com φιλοποσία és un gust o una inclinació a la beguda o φιλοτιμία una propensió a rebre honors,25 i aquest és el sentit que el mot tenia encara tot al llarg del segle v aC. La definició per excel·lència, la que li afegeix el sentit nou que haurà de tenir ja sempre més des de llavors, com reconeix la crítica,26 és la que es perfà al llarg d’El convit platònic, i que apareix, en un enunciat força enrevessat, però, un xic més avall del mateix text laercià (I 12): «car deia que ningú no és savi, llevat del déu. Massa prest se l’anomenava saviesa, i savi el qui la professava, aquell qui hauria assolit la perfecció exacta en el cim de l’ànima, mentre que filòsof, en canvi, ho és qui s’estima la saviesa». Sembla

23. És plausible, en efecte, que Aristòtil s’hagués referit, especialment en el Sobre la filosofia, als capteniments dels bàrbars, sobretot mags i egipcis, com a preludi de l’especulació filosòfica plenament desenvolupada només en sòl grec: vegeu Antoni Bordoy, «Magos y egipcios: la evolución del pensamiento hacia la filosofía en Diógenes Laercio I 1-21», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa. 24. Per exemple, Ciceró, Tusc. V 8, Diodor de Sicília X 10, 1, o Clement d’Alexandria, Str. I 61, 4; IV 9, 1. 25. Vegeu Eric A. Havelock, Preface to Plato, Cambridge (Mass.) 1963, 280-283. 26. Amb algunes veus discordants, que mantenen la paternitat pitagòrica, com Cornelia J. de Vogel, Pythagoras and Early Pythagoreanism, Assen 1966, 15 i 96-102.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 202

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

203

plausible, doncs, que la referència a Pitàgoras de les fonts no siguin altra cosa que una projecció sobre Pitàgoras de la noció platònica de filosofia.27 Les escoles i successions.— Tal com ha quedat exposat en la Introducció general, gairebé tots els filòsofs estaven, en la tradició bio-doxogràfica, lligats entre ells per llaços de successió filosòfica, i necessàriament integrats en una determinada escola, circumstància que els legitima i que, alhora, permet ordenar-los i percebre filiacions doctrinals.28 Laerci dibuixa una línia successòria entre l’escola jònica i la itàlica, i divideix aquesta última en deu escoles segons una llista anònima (DL I 18), en nou segons Hipòbot (DL I 19); els terminis cronològics són desiguals per a les diverses escoles: mentre que els estoics i els peripatètics sembla que fineixin al segle iii aC, l’Acadèmia arriba gairebé fins al segle i aC.29 Tanmateix, les promeses estructurals del pròleg es desfan quan hom llegeix l’obra: totes les escoles acaben molt més tard del que s’anunciava. Tanmateix, l’esquema inicial és coherent i es troba a la base de les habituals classificacions modernes: la tradició jònica s’origina en Tales i arriba fins a Sòcrates i els socràtics, origen, al seu torn, de l’Acadèmia platònica i del cinisme, via Antístenes, que se suposa deixeble de Sòcrates; de l’Acadèmia sortirà Aristòtil i el Perípat, mentre que dels cínics naixeran els estoics.30 La tradició itàlica, d’altra banda, pren origen en Ferecides, que aquí és presentat com un altre dels Savis, mestre de Pitàgoras, i arribarà fins a Epicur. Tanmateix, els filòsofs són objecte, com hem vist, d’altres classificacions, per a les quals Laerci empra una sèrie de llistes diverses, que responen a una mania catalogadora molt pròpia dels compendis que devia usar, i que es retroba sovint en altres autors. L’existència mateixa d’aquests catàlegs de personatges famosos demostra fins a quin extrem arribava entre els biògrafs antics el gust per a tipificar els trets més destacats dels seus personatges.

27. Vegeu l’article clàssic de Walter Burkert, «Platon oder Pythagoras? Zum Ursprung des Wortes Philosophie», Hermes 88, 1960, 159-177. Més recentment, Andrea Wilson Nightingale, Genres in dialogue. Plato and the construct of philosophy, Cambridge 1995, ha analitzat amb detall la construcció que Plató féu de la nova definició del terme filosofia tal com la coneixem modernament, en constrast i per oposició a les altres formes de saviesa del seu temps. 28. Vegeu la Introducció general, pp. 23-26. 29. Per a la realitat de les successions històriques i llur datació, vegeu Tiziano Dorandi, Ricerche sulla cronologia dei filosofi ellenistici, Stuttgart 1991. 30. Per als problemes d’aquesta filiació, remetem a la Introducció general, pp. 60-62.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 203

27/03/14 11:59

204

NOTÍCIA PRELIMINAR

La inclusió dels Savis en aquest esquema, com hem dit, degué respondre a un replantejament de l’autor. Tanmateix, la decisió de Laerci no és pas un cas aïllat en el panorama de les obres antigues: també Dàmon de Cirene (DL I 40), Hipòbot (DL I 42 = frag. 6 Gigante) o Soció (DL I 98 = frag. 2 Wehrli) sembla que els inclogueren en llurs obres sobre filòsofs; ben altrament, Dicearc considerava que no els esqueia pas ni el títol de filòsof, ni tan sols el de savis (DL I 40 = frag. 30 Wehrli), de manera que Laerci, com tantes altres vegades, hagué de decidir entre les diverses maneres de fer de la tradició precedent. Els Savis.— El llibre primer de Diògenes Laerci l’omplen, doncs, fonamentalment, les biografies dels anomenats Savis. El nombre de set és el resultat de la cristal·lització de la llegenda: els autors més antics, com Heròdot, parlen només, en termes generals, de tots els savis de Grècia (I 29). Plató, en canvi, ja empra en el Protàgoras (343a)31 el nombre de set, i és l’autor de la llista canònica, per bé que, evidentment, després tot són problemes a l’hora de determinar quins formen part d’aquest selecte nombre i quins n’han de quedar fora, i ben segur que la llista de Plató és simplement una tria entre diversos noms possibles, com ho demostra el fet que no hi apareix Periandre, present en canvi en Heròdot, sinó un obscur savi espartà, Misó. Laerci es fa ressò d’aquestes moltes oscil·lacions, habituals en altres autors (cf. DL I 4042): en realitat, només quatre (Tales, Soló, Quiló i Bias) apareixen en totes les fonts, mentre que els altres varien d’una font a una altra, i el mateix Laerci en cita fins a vint-i-un, alguns dels quals, Acusilau d’Argos, Pitàgoras, Lassos d’Hermíone i Ferecides, només apareixen de nou en fonts tardanes, i Anaxàgoras no pertany a cap altra llista coneguda.32 Evidentment, el nombre de set, com tota la resta de la contalla,33 té un clar regust folklòric: només cal esmentar, en sòl grec, els set savis fills del sol de l’Olímpica VII de Píndar o 31. Plató es refereix també als Savis en passatges més breus: cf. Hipp. Ma. 281c i Tim. 20d. 32. Aquesta llista que conté els noms més inusuals és atribuïda a Hermip, autor d’una obra Sobre els Set Savis (FGrHistCont 1026 F 9-20), de manera que devia trobar els noms en obres d’erudició de la biblioteca d’Alexandria, perdudes per a nosaltres: vegeu el comentari ad loc. de J. Bollansée. 33. Malgrat les observacions de Detlev Fehling, Die sieben Weisen und die frühgriechische Chronologie. Eine traditionsgeschichtliche Studie, Berna– Frankfurt del Main–Nova York 1985, per a qui la llegenda dels Savis seria obra, en realitat, de Plató, en primer terme, i de Cal·límac, que inventà el certamen de saviesa i la contalla del trespeus. La teoria, tanmateix, no ha gaudit de l’acceptació dels especialistes: vegeu, especialment, Jan Bollansée, «Fact and fiction, falsehood and truth. D. Fehling and Ancient legendry about the Seven Sages», Museum Helveticum 56, 2, 1999, 65-75.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 204

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

205

els set consellers d’Agamèmnon i Príam en la Ilíada (II 405 i III 146), per no parlar dels set savis de la tauleta XI del Poema de Gilgamesh, que van posar els fonaments dels murs d’Uruk, dels set Rishis de la tradició hindú, o els set savis del bosc de bambú en els dibuixos xinesos. Sembla clar que tots els Savis grecs visqueren entre el segle vii i mitjan segle vi aC, i que el seu paper fou especialment destacat en la reforma política de Grècia i la restauració de l’equilibri de les ciutats,34 allò que Aristòtil (Nic. 1167a28-32) anomenava ὁμόνοια.35 No és estrany, doncs, que les cartes pseudògrafes dels Savis, que Diògenes Laerci transmet, tinguin un caràcter marcadament polític.36 Llur saviesa quedà, tanmateix, lligada, en especial a través de la contalla del trespeus (cf. DL I 28-33), a Apol·lo i al seu santuari de Delfos,37 a les parets del qual quedaren inscrites algunes de les sentències, sens dubte proverbis populars, que se’ls atribueixen; sembla, però, que entraren ben aviat en la llegenda i llurs biografies palesen com cap altra el gust popular per l’amplificació i els afegits de tota mena. Aquestes màximes (γνῶμαι) formen part, en efecte, d’un repertori de saviesa popular, com ho demostra el fet que fluctuen entre els diversos savis, i fins i tot són atribuïdes també a filòsofs;38 es tracta especialment de normes de conducta, que Laerci anomena consells (s’empren els verbs συνεβούλευσε o bé προσέταττε), de caràcter marcadament pràctic i materialista,39 on predomina el seny i la mesura, i que quedaren fixats en els gnomologis posteriors. Resulta difícil determinar amb precisió les diverses fases de constitució de la llegenda, però encara es poden observar, en el text laercià, traces de les diferents etapes, a partir de la citació d’una munió de fonts erudites que amunteguen versions molt diferents de la contalla del

34. Vegeu Alden Mosshammer, «The Epoch of the Seven Sages», Cincinnati Studies in Classical Antiquity 9, 1976, 165-180. 35. Vegeu també les seves reflexions sobre el sentit de la ‘saviesa’ en el Sobre la filosofia (frag. 8 Ross), on els Savis apareixen com els descobridors de les virtuts cíviques. 36. Vegeu Pilar Gómez, «Savis i tirans: la correspondència dels Set al llibre I de Diògenes Laerci», Ítaca 18, 2002, 191-209. 37. Vegeu Herbert William Parke & Donald Ernest Wilson Wormell, The Delphic Oracle, Oxford 1956, 387-389. L’autor defensa l’origen jònic de la llegenda dels Savis, lligada als temples d’Apol·lo a Dídima o Milet. Per a les relacions entre Delfos i els Savis, vegeu Montserrat Reig, «Els mites de Delfos i la saviesa arcaica», Ítaca 9-11, 1995, 77-85. 38. Vegeu Sergi Grau, «Come parlavano i filosofi? Analisi delle forme espressive dei filosofi greci nella biografia antica», Lexis 27, 2009, 405-446. 39. Vegeu Anna Santoni, «Temi e motivi di interesse socio-economico nella leggenda dei Sette Sapienti», Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa 13, 1983, 91-161.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 205

27/03/14 11:59

206

NOTÍCIA PRELIMINAR

trespeus o la copa itinerant (DL I 28-33). Els estudiosos pensen actualment40 que la versió més antiga és la de la circulació d’una copa o fíala d’or o de bronze, oferta al més savi en el context d’un simposi aristocràtic, fins i tot per un rei, com Cresos. Això provoca un certamen (ἄγων) entre els Savis, fins que, finalment, un d’ells (habitualment Tales, però també Bias, Soló o Misó) es queda amb el premi;41 en canvi, la presència d’un trespeus descobert màgicament en la mar i la seva consagració final a Apol·lo palesarien una intervenció dèlfica posterior per ensenyorir-se de la llegenda, i fins la pugna entre diferents temples apol·linis, Delfos, Dídima o Tebes, per atribuir-se els Savis i llurs ensenyaments. Les fonts adduïdes per Laerci són especialment variades en aquest passatge, i molts dels autors que cita, com ja s’ha dit més amunt, no tornen a aparèixer més en tota l’obra. Sembla clar, però, que cadascun estava interessat a transmetre una versió determinada de la contalla, potser segons la pròpia concepció dels Savis i de l’ús que pretenia fer de llur llegenda. Les versions més antigues són la de Demetri de Falèron, que estava especialment interessat en les màximes i apotegmes dels Savis, com es desprèn de la seva obra Τῶν ἑπτὰ σοφῶν ἀποφθέγματα, conservada parcialment en el Florilegi d’Estobeu;42 també la del misteriós Leandri o Meandri de Milet (FGrHist 491-492), de qui Cal·límac hauria extret després la informació per als seus Iambes; i, encara més misteriós, Andró d’Efes, autor d’un Trespeus, on, evidentment, tenia gran part la contalla dels Savis. També Èfor, Duris de Samos, Neant de Cízic, Teofrast, Dicearc i Clearc degueren interessar-se pels Savis, d’una manera o d’una altra, però sembla clar que tot aquest material antic, i segurament altres autors de qui no coneixem ni el nom, fou utilitzat 40. L’estudi de conjunt més recent sobre les fases d’evolució de la llegenda és el d’Aude Busine, Les sept Sages de la Grèce antique. Transmission et utilisation d’un patrimoine légendaire d’Hérodote à Plutarque, París 2002, que comença amb un breu estat de la qüestió. El primer estudi seriós, tanmateix, del qual beuen encara tots els altres, és l’article d’O. Barkowski a la RE 2A, 1923, col. 2242-2264. Per a la constitució de la llegenda dels Savis, vegeu especialment Wolfgang Rösler, «Die Sieben Weisen», en Aleida Assmann (ed.), Weisheit. Archäologie der literarischen Kommunikation III, Munic 1991, 357-365. 41. Per a una anàlisi de les implicacions folklòriques i mítiques de la circulació d’una copa, vegeu Atsuhiko Yoshida, «Sur quelques coupes de la fable grecque et l’ἄγων des Sept Sages», Revue des Études Anciennes 67, 1965, 3136. Segons Yoshida, en les versions més antigues, devia ser un home i no el déu qui es quedava finalment amb la copa. Les connexions amb el codi de valors aristocràtic arcaic es fan, però, igualment evidents. 42. Vegeu Maria Tziatzi-Papagianni, Die Sprüche der sieben Weisen. Zwei byzantinische Sammlungen, Stuttgart–Leipzig 1994, i la Introducció general, pp. 102, 112-113.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 206

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

207

per Hermip en ple segle iii aC a l’hora de compondre el seu Sobre els Set Savis, magna obra on devia dedicar-se a confegir la biografia de tots aquells qui havien rebut aquest títol, i que es troba a la base, segurament a través d’epítomes i intermediaris diversos, del text laercià tal com el tenim.43 En tot cas, allò que interessava als antics, almenys a partir del segle iv aC, era la col·legialitat dels Savis, que haurien format un grup coetani i s’haurien conegut personalment, durant llurs viatges o bé reunits en simposi al voltant de la cort de Cresos o d’altres governants poderosos, i que resumien en llurs màximes populars tota la παιδεία grega que convenia servar, tal com es retroba també en Plutarc,44 i serà heretada pel cristianisme posterior.45 L’anacronisme evident d’aquesta concepció no era de cap manera un problema per als antics, que fins bastiren una data canònica per al nomenament dels Savis com a grup: l’arcontat de Damàsias a Atenes, és a dir l’any 582-580 aC, segons el testimoni de Demetri de Falèron (frag. 149 Wehrli = DL I 22). La primacia de Tales, d’altra banda, també sembla una predilecció peripatètica, vist que Aristòtil en feia, a més, el primer filòsof.46 El caràcter de llur saviesa, d’altra banda, entra de ple en el sentit originari de σοφός, és a dir que pertany a un àmbit indiferenciat propi de l’arcaisme grec en què el rei, el general, el sacerdot, el legislador i el poeta estan dotats de la mateixa saviesa político-pràctica i poden ser, per tant, la mateixa persona.47 Els Savis són, particularment, «verbally skilled», com ho volia 43. Per a un estudi detallat i sistemàtic d’aquests autors i el caràcter de llur obra sobre els Savis, vegeu-ne els comentaris de F. Jacoby i J. Bollansée en els volums pertinents dels FGrHist. Per a l’obra particular d’Hermip i les seves relacions amb la de Laerci, vegeu especialment Jan Bollansée, Hermippos of Smyrna and his Biographical Writings. A reappraisal, Peeters 1999, 27-44, i FGrHistCont IV A 3, 168-179. 44. Plutarc dedicà a la temàtica dels Savis tres obres, que participen d’aquest sentit de παιδεία de llurs màximes i apotegmes, alhora que reivindiquen el caràcter apol·lini, dèlfic, dels personatges: el Convit dels Set Savis, la Vida de Soló i Sobre la E de Delfos. 45. Els Savis apareixen, en efecte, pintats en els murs de nombroses esglésies bizantines, amb les màximes que els feren famosos, i se’ls fa també autors de profecies cristianes de tipus teosòfic: vegeu, només a tall d’exemple, Louis Bréhier, «La légende des sages païens à Byzance», en Charles-Edmond Perrin (ed.), Mélanges d’Histoire du Moyen-Âge dédiés à la memoire de Louis Halphen, París 1951, 61-69. 46. Cf. Cael. II 13 i Met. I 3, per exemple. 47. Bruno Snell, Die Ausdrücke für den Begriff des Wissens in der vorplatonischen Philosophie, Berlín 1924, 5-8, distingia la saviesa dels Savis d’aquella σοφία arcaica, que expressava el mestratge en una determinada τέχνη, però és evident que els Savis són també «experts» en camps molt diversos, com ho demostren les invencions culturals que se’ls atribueixen. Vegeu

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 207

27/03/14 11:59

208

NOTÍCIA PRELIMINAR

Havelock,48 i llurs manifestacions devien formar part del mateix context de performance pública49 en què es desenvolupaven els poetes i en què començaran el seu camí també els filòsofs. En realitat, malgrat la lleugera distinció que Laerci insinua just al final del primer llibre, des del punt de vista expressiu i fins i tot biogràfic, Savis i filòsofs no apareixen en la seva obra gaire diferenciats: les biografies de tots ells contenen per damunt de tot referències a la seva expressió apotegmàtica, actes representatius que els mostren com a veritables representants de la μῆτις arcaica, a l’estil d’Odisseu, per la qual queden identificats amb uns trets heroics ben diferents dels de l’èpica tradicional.50 Aquests nous herois de la saviesa que són els savis, i seran també els filòsofs, són, tal com els presenten les biografies, mestres de l’habilitat per a sortir-se’n en qualsevol situació, per a donar el consell oportú: un savi afirma la seva saviesa, limitada a la circumstància concreta, ocasional (el καιρός, per dir-ho en termes grecs), persuadint els interlocutors del moment, no pas bastint un sistema universal, i, a més, utilitza els recursos d’un trickster, per dir-ho en termes mitològics.51 La narració de les seves gestes sapiencials s’articula en ἀγῶνες o certàmens de saviesa, que recorden els debats orientals entre savis i reis. Aquesta mena de coneixement intuïtiu i espontani dels savis no pot tampoc ser reduït a una τέχνη, com voldran després els sofistes. En un

George B. Kerferd, «The image of the Wise Man in Greece in the period before Plato», en Fernand Bossier et alii (eds.), Images of Man in Ancient and Medieval Thought. Studia Gerardo Verbeke ab amicis et collegis dicata, Lovaina 1976, 17-28; Delfim Leão, «O livro I de Diógenes Laércio: a tradição dos Sete Sábios e a caracterização da figura do sophos», en Delfim Leão, Gabriele Cornelli & Miriam C. Peixoto (coords.), Dos Homens e suas Ideias. Estudos sobre as Vidas de Diógenes Laércio, Coïmbra 2013, 1-19; també E. A. Havelock, Preface to Plato cit. 48. E. A. Havelock, Preface to Plato cit., 120. 49. Vegeu Richard P. Martin, «The Seven Sages as Performers of Wisdom», en Carol Dougherty & Leslie Kurke (eds.), Cultural Poetics in Archaic Greece, Oxford 1998, 108-128 50. Per a la carecterització dels Savis, a més de Carlos García Gual, Los siete sabios (y tres más), Madrid 1989, és molt útil el recull d’articles aplegats en Ítaca 9-11, 1995, 9-108, sota el títol «Savis i saviesa». 51. En aquest sentit, és molt interessant l’estudi de Stefano Jedrkiewicz, «Savant et trickster», Lexis 18, 2000, 77-91, que analitza així la figura de Tales i el qualifica de trickster-sophos o trickster científic. Les seves observacions poden ser traslladades a la visió popular de tots els filòsofs. Per a la figura mitològica del trickster, d’altra banda, remetem només, entre la inacabable bibliografia, a un estudi de conjunt força exhaustiu: William J. Hynes & William G. Doty (eds.), Mythical Trickster. Figures, Contourns, Contexts and Criticisms, Londres 1993.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 208

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

209

moment de cultura fonamentalment oral, no és estrany que la saviesa hagi de ser necessàriament performativa: una persona només pot ser declarada sàvia si exhibeix saviesa en accions excepcionals o bé en discursos excepcionals, de la mena que siguin, polítics, poètics o religiosos; i en això no es diferencien pas gaire d’altres operadors culturals que se solen definir com a filòsofs. El cert, però, és que Laerci sembla que diferencia les figures de savis i filòsofs: segons R. Goulet, la transició entre aquests dos tipus de personatges en DL I 122 (en el llibre segon en la nostra edició)52 fa pensar que Laerci els distingia clarament.53 Només en el cas de Tales, com dèiem més amunt, trobem un tractament mixt, per causa de la doble caracterització del personatge, com a savi i com a filòsof, com ho demostra el fet que és l’únic dels savis del llibre primer de qui s’exposa, per bé que molt breument, una doxografia (I 27) i uns escrits de tipus filosòfic (I 23), d’autenticitat molt dubtosa. Tanmateix, l’estructura de les biografies, molts dels trets de caràcter i d’expressió, fins i tot algunes màximes i apotegmes fluctuants, són compartits per savis i filòsofs al llarg de tota l’obra laerciana, de manera que podem pensar que la diferència no era pas gaire marcada, almenys des del punt de vista biogràfic i des de la perspectiva de l’interès de Laerci pels seus personatges, de les seves fonts i del seu eventual públic lector.54

BIBLIOGRAFIA ESPECÍFICA Es presenta a continuació, ordenada alfabèticament, la bibliografia citada en aquesta Notícia preliminar que no apareixia en la Introducció general, perquè recull estudis més específics, que pertoquen a temes i passatges concrets d’aquest primer llibre. Althoff, Jochen & Dieter Zeller, Die Worte der Sieben Weisen, Darmstadt 2006. Barkowski, Otto, art. «Sieben Weise», RE 2A, 1923, col. 2242-2264. Bidez, Joseph & Franz Cumont, Les mages hellénisés, París 1938. Blok, Josine & André P. M. H. Lardinois (eds.), Solon of Athens: New Historical and Philological Approaches, Leiden 2006. 52. «I aquests són els anomenats Savis, [...] però cal parlar dels filòsofs, i en primer lloc hem de començar des de la filosofia jònica, que inaugurà Tales, del qual fou deixeble Anaximandre.» 53. Richard Goulet, «Des Sages parmi les philosophes...» cit., 168-169. 54. Per a una visió de conjunt dels Savis en el seu context filosòfic, vegeu Jaume Pòrtulas & Sergi Grau, Saviesa grega arcaica, Martorell 2011, 203250.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 209

27/03/14 11:59

210

NOTÍCIA PRELIMINAR

Bordoy, Antoni, «Magos y egipcios: la evolución del pensamiento hacia la filosofía en Diógenes Laercio I 1-21», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa. Bremmer, Jan N., «The skins of Pherekydes and Epimenides», Mnemosyne XLVI, 1993, 234-236. Bühler, Winfried, Zur handschriftlichen Überlieferung der Sprüche der sieben Weisen, Nachrichten der Akademie der Wissenschaften, Göttingen 1989. Burkert, Walter, «Platon oder Pythagoras? Zum Ursprung des Wortes Philosophie», Hermes 88, 1960, 159-177. Busine, Aude, Les sept Sages de la Grèce antique. Transmission et utilisation d’un patrimoine légendaire d’Hérodote à Plutarque, París 2002. Capellà, Margarida, «Cleobulina de Lindos», Ítaca 9-11, 1995, 101-108. Casadesús, Francesc, «Diógenes Laercio I 5: ¿Por qué Orfeo no puede ser considerado un filósofo?», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa. Cortina, Ferran, «Pítac: la caracterització del σοφός», Ítaca 9-11, 1995, 11-16. Cremonini, Giovanni, (ed.), Anacarsi Scita. Lettere, Palerm 1991. Crönert, Wilhelm, «De Lobone Argivo», en Χάριτες Friedrich Leo zum sechzigsten Geburststag dargebracht, Berlín 1911, 123-145. Demoulin, Hubert, Épiménide de Crète, Brussel·les 1901. Dorandi, Tiziano, «Per la restituzione del testo dell’epigrama per Mida nella Vita di Cleobulo di Diogene Laerzio», Prometheus 32, 2006, 83-84. Dührsen, Niels Christian, «Die Briefe der Sieben Weisen bei Diogenes Laertios. Möglichkeiten und Grenzen der Rekonstruktion eines verlorenen griechischen Briefromans», en Niklas Holzberg & Stefan Merkle (eds.), Der griechische Briefroman. Gattungstypologie und Textanalyse, Classica Monacensia 8, 1994, 84-115. Federico, Eduardo & Amedeo Visconti (eds.), Epimenide cretese, Nàpols 2001. Fehling, Detlev, Die sieben Weisen und die frühgriechische Chronologie. Eine traditionsgeschichtliche Studie, Berna–Frankfurt del Main–Nova York 1985. Funghi, Maria Serena (ed.), Aspetti di letteratura gnomica nel mondo antico, vol. II, Florència 2004. García Gual, Carlos, Los siete sabios (y tres más), Madrid 1989. Garulli, Valentina, Il Περὶ ποιητῶν di Lobone di Argo, Bolonya 2004. —, «Talete di Mileto fra Timone e Lobone (Diog. Laert. I 34)», Eikasmós 15, 2004, 261-271. Gigante, Marcello, «Il Bios laerziano di Epimenide», en Eduaro Federico & Amedeo Visconti (eds.), Epimenide cretese, Nàpols 2001, 7-24.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 210

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

211

Gigon, Olof, «Das Proemium des Diogenes Laertius: Struktur und Probleme», en Georg Luck (ed.), Horizonte der Humanitas. Freudesgabe für W. Wili zu seinem 60. Geburtstag, Berna–Stuttgart 1960, 37-64. Gómez, Pilar, «Savis i tirans: la correspondència dels Set al llibre I de Diògenes Laerci», Ítaca 18, 2002, 191-209. —, «Cynicism and Hellenism in the Letters of Anacharsis and the Vita Aesopi», Lexis 21, 2003, 319-332. Goulet, Richard, «Des Sages parmi les philosophes. Le premier livre des Vies des philosophes de Diogène Laërce», dins de Marie-Odile GouletCazé et alii (eds.), ΣΟΦΙΗΣ ΜΑΙΗΤΟΡΕΣ, Chercheurs de sagesse. Hom mage à Jean Pépin, Collection des Études Augustiniennes, Série Antiquité 131, 1992, 167-178. —, «Thalès et l’ombre des pyramides», en Minerva Alganza Roldán, José María Camacho Rojo, Pedro Pablo Fuentes González & Miguel Villena Ponsoda (eds.), ΕΠΙΕΙΚΕΙΑ. Studia Graeca in memoriam Jesús Lens Tuero, Granada 2000, 199-212. Griffiths, Alan H., art. «Seven Sages», en Oxford Classical Dictionary 19963, 1397. Gutschmid, Alfred von, «De Aegyptiacis apud Diogenem Laertium eorumque fontibus», Kleine Schriften, I, Leipzig 1889, 184-200. Jedrkiewicz, Stefano, «Savant et trickster: Thalès devant les pyramides», Lexis 18, 2000, 77-91. Kerferd, George B., «The image of the Wise Man in Greece in the period before Plato», en Fernand Bossier et alii (eds.), Images of Man in Ancient and Medieval Thought. Studia Gerardo Verbeke ad amicis et collegis dicata, Lovaina 1976, 17-28. Kindstrand, Jan Fredrik, «Anacharsis: The Legend and the Apophthegmata», Acta Universitatis Upsaliensis, Studia Graeca Upsaliensia 16, Uppsala 1981, 22-176. Leão, Delfim, «O livro I de Diógenes Laércio: a tradição dos Sete Sábios e a caracterização da figura do sophos», en Delfim Leâo, Gabriele Cornel li & Miriam C. Peixoto (coords.), Dos Homens e suas Ideias. Estudos sobre as Vidas de Diógenes Laércio, Coïmbra 2013, 1-19. —, Solón. ética e política, Lisboa 2001. Martin, Richard P., «The Seven Sages as Performers of Wisdom», en Carol Dougherty & Leslie Kurke (eds.), Cultural Poetics in Archaic Greece, Oxford 1998, 108-128. Martina, Antonio, Solon. Testimonia ueterum, Roma 1968. Megino, Carlos, «Diógenes Laercio como fuente del diálogo Sobre la filosofía de Aristóteles: anàlisis de D. L. I 8», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 211

27/03/14 11:59

212

NOTÍCIA PRELIMINAR

Mestre, Francesca, «Anacarsis, tan lluny i tan a prop», Ítaca 18, 2002, 223228. —, «Anacharsis, the wise Man of abroad», Lexis 21, 2003, 303-317. Mülke, Christoph, Solons politische Elegien und Iamben (fr. 1-13, 32-37 W.), Munic–Leipzig 2002. Noussia Fantuzzi, Maria, Solon the Athenian. The poetic fragments, Leiden–Boston 2010. O’Grady, Patricia, Thales of Miletus. The Beginnings of Western Science and Philosophy, Aldershot, Ashgate 2002. Oliveira Várzeas, Marta Isabel de, «Sábios e poetas na construção da identidade helénica», en Delfim Leão, Gabriele Cornelli & Miriam C. Peixoto (coords.), Dos Homens e suas Ideias. Estudos sobre as Vidas de Dióneges Laércio, Coïmbra 2013, 21-38. Owens, Ron, Solon of Athens. Poet, Philosopher, Soldier, Statesman, Brighton 2010. Pellizer, Ezio & Gennaro Tedeschi, «Sei carmi conviviali attribuiti ai sette sapienti», en Klaus Fabian, Ezio Pellizer & Gennaro Tedeschi (eds.), ΟΙΝΗΡΑ ΤΕΥΧΗ. Studi triestini di poesia conviviale, Alessandria 1991, 187-210. Pòrtulas, Jaume, «Bías de Priene», Fortunatae 5, 1993, 141-156. —, «Epimènides de Creta i la saviesa arcaica», Ítaca 9-11, 1995, 45-58. —, «Purificació ritual i concòrdia: Soló i Epimènides a Atenes», Ítaca 18, 2002, 211-222. Pòrtulas, Jaume & Sergi Grau, Saviesa grega arcaica, Martorell 2011. Reuters, Franz Heinrich, Die Briefe des Anacharsis, Berlín 1963. Rösler, Wolfgang, «Die Sieben Weisen», en Aleida Assmann (ed.), Weisheit. Archäologie der literarischen Kommunikation III, Munic 1991, 357-365. Santoni, Anna, «Temi e motivi di interesse socio-economico nella leggenda dei Sette Sapienti», Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa 13, 1983, 91-161. Sassi, Maria Michela, «La filosofia ‘italica’: genealogia e varianti di una formula storiografica», AION 16, 1994, 29-53. —, «Ionian philosophy and Italic philosophy: from Diogenes Laertius to Diels», en Oliver Primavesi & Katharina Luchner (eds.), The Presocratics from the Latin Middle Ages to Hermann Diels, Stuttgart 2011. Schaefer, Friedrich, Quid Graeci de origine philosophiae a barbaris ducenda existimauerint, Leipzig 1877. Schibli, Hermann S., Pherekydes of Syros, Oxford 1990. Schubert, Charlotte, Anacharsis der Weise: Nomade, Skythe, Grieche, Tubinga 2010. Snell, Bruno, Die Ausdrücke für den Begriff des Wissens in der vor-platonischen Philosophie, Berlín 1924.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 212

27/03/14 11:59

NOTÍCIA PRELIMINAR

213

—, Leben und Meinungen der Sieben Weisen. Griechische und lateinische Quellen aus 2000 Jahren, Munic 1939 [19714]. —, «Zur Geschichte vom Gastmahl der Sieben Weisen», en Otto Hiltbrunner, Hildegard Kornhardt & Franz Tietze (eds.), Thesaurismata. Festschrift für Ida Kapp zum 70. Geburtstag, Munic 1954, 105-111. Spoerri, Walter, Späthellenistische Berichte über Welt, Kultur und Götter, Basilea 1959 (especialment el capítol «Untersuchungen zur Vorrede des Diogenes Laertius», 53-69). Susemihl, Franz, «Zu Laertios Diogenes und der Chronologie des Pittakos», Rheinisches Museum 42, 1887, 140-144. —, «Zu den Biographien des Bion und des Pittakos bei Diogenes Laertios», Fleckeisen’s Jbb. F. Class. Philol. 141, 1890, 187-191. Szegedy-Maszak, Andrew, «Legends of the Greek Lawgivers», Greek, Roman and Byzantine Studies 19, 1978, 199-209. Tziatzi-Papagianni, Maria, Die Sprüche der sieben Weisen. Zwei byzantinische Sammlungen, Stuttgart–Leipzig 1994. Vanhove, Albert, «De brieven in het eerste boek van Diogenes Laertios», Revue Belge de Philologie et d’Histoire 23, 1944, 5-23. Von der Mühll, Peter, «Was war Bias von Priene?», Museum Helveticum 22, 1965, 178-180. West, Martin Litchfield, Early Greek Philosophy and the Orient, Oxford 1971. Wiersma, W., «The Seven Sages and the Prize for Wisdom», Mnemosyne, ser. 3, 1, 1934, 150-154. Wöhrle, Georg, Die Milesier. Thales, Berlín 2009.

07 NOTICIA PRELIMINAR (192-213).indd 213

27/03/14 11:59

LIBER I PROOEMIVM

[1] Τὸ τῆς φιλοσοφίας ἔργον ἔνιοί φασιν ἀπὸ βαρβάρων ἄρξαι. γεγενῆσθαι γὰρ παρὰ μὲν Πέρσαις Μάγους, παρὰ δὲ Βαβυλωνίοις ἢ Ἀσσυρίοις Χαλδαίους, καὶ Γυμνοσοφιστὰς παρ’ Ἰνδοῖς, παρά τε Κελτοῖς καὶ Γαλάταις τοὺς καλουμένους Δρυΐδας καὶ Σεμνοθέους, καθά φησιν Ἀριστοτέλης ἐν τῷ Μα-

1 ἔργον PF : γένος Φ ǁ 3 ἢ PF : καὶ Suda γ; καὶ om. Φ ǁ 4 τε PF : δὲ Φ ǁ 5 σεμνοθέους codd. : <παρὰ Βάκτροις> Σαμαναίους coni. Roeper ǁ 5-p. 215, 1 καθά... Διαδοχῆς om. Φ

08 TRADUCCIO (214-306).indd 214

27/03/14 12:03

LLIBRE I

PROEMI Els

orígens de la filosofia

[1] La tasca de la filosofia, alguns afirmen que començà a partir dels bàrbars,1 que, certament, hi hagué mags entre els perses, caldeus entre els babilonis o els assiris, i gimnosofistes entre els indis, i entre els celtes i els gals els anomenats druides i semnoteus,2 segons afirma Aristòtil en el Màgic,3 i tam-

1. Clement d’Alexandria, Str. I 71, dóna una llista molt semblant de filòsofs bàrbars, cosa que demostra que feren servir les mateixes fonts: vegeu Eugen Schwartz, art. «Diogenes Laertios», RE, 1903, col. 741-745. No apareixen aquí els egipcis, que seran objecte d’un llarg desenvolupament més endavant. 2. Clement d’Alexandria, Str. I 71, els anomena, en canvi, Σαμαναῖοι, ‘xamans’; per això Gottlieb Roeper, «Emendationes zu Diogenes Laertius», Philologus 1, 1846, 652 proposà la conjectura <παρὰ Βάκτροις> Σαμαναίους en lloc de Σεμνοθέους (vegeu l’aparat crític). Cf. Esteve de Bizanci, s. u. Δρυΐδαι. 3. Frag. 35 Rose3 = frag. 661 Gigon. El Màgic era segurament una obra hel·lenística atribuïda a Aristòtil, potser original d’Antístenes d’Atenes (vegeu DPhA A 211), o bé d’Antístenes de Rodes (DPhA A 214). Segons la Suda, s. u. Ἀντισθένης, Zoroastre hi era presentat com el descobridor de la saviesa. En tot cas, és cert que Aristòtil (Met. 1091b10) presenta la ‘filosofia’ dels mags al costat de la d’Empèdocles i Anaxàgoras. Vegeu James B. Rives, «Aristotle, Antisthenes of Rhodes and the Magikos», Rheinisches Museum für Philologie 147, 2004, 35-54.

08 TRADUCCIO (214-306).indd 214

27/03/14 12:03

215

LIBER I

γικῷ καὶ Σωτίων ἐν τῷ εἰκοστῷ τρίτῳ τῆς Διαδοχῆς. Φοίνικά τε γενέσθαι Ὦχον, καὶ Θρᾷκα Ζάμολξιν, καὶ Λίβυν Ἄτλαντα. Αἰγύπτιοι μὲν γὰρ Νείλου γενέσθαι παῖδα Ἥφαιστον, ὃν ἄρξαι φιλοσοφίας, ἧς τοὺς προεστῶτας ἱερέας εἶναι καὶ προφήτας. [2] Ἀπὸ δὲ τούτου εἰς Ἀλέξανδρον τὸν Μακεδόνα ἐτῶν εἶναι μυριάδας τέσσαρας καὶ ὀκτακισχίλια ὀκτακόσια ἑξήκοντα τρία· ἐν οἷς ἡλίου μὲν ἐκλείψεις γενέσθαι τριακοσίας ἑβδομήκοντα τρεῖς, σελήνης δὲ ὀκτακοσίας τριάκοντα δύο. Ἀπὸ δὲ τῶν Μάγων, ὧν ἄρξαι Ζωροάστρην τὸν Πέρσην, Ἑρμόδωρος μὲν ὁ Πλατωνικὸς ἐν τῷ Περὶ μαθημάτων φησὶν

1 εἰκοστῷ τρίτῳ (= κγ´) PF : τρισκαιδεκάτῳ (= ιγ´) rec. et coni. Ambros. Panzerb. Roeper Diels ǁ 2 ὦχον PFΦ Suda : <Μ>ῶχον coni. «plurimi uiri docti» teste Men. ǁ 3 post γάρ add. φασι Φ ǁ 6 μυριάδας BP : μυριάδων F; καὶ om. P ǁ 8 ἑβδομήκοντα τρεῖς om. Φ

08 TRADUCCIO (214-306).indd 215

27/03/14 12:03

LLIBRE I

215

bé Soció en el llibre vint-i-tres de la Successió.4 I que Ocos fou fenici,5 Zalmoxis, traci,6 i Atlas, libi.7 Els egipcis, en efecte, diuen que fou Hefest, fill de Nil, qui començà una mena de filosofia al capdavant de la qual hi havia sacerdots i profetes. [2] I que des d’ell fins a Alexandre de Macedònia8 hi ha quaranta-vuit mil vuit-cents seixanta-tres anys, durant els quals es produïren tres-cents setanta-tres eclipsis de sol i vuit-cents trenta-dos de lluna.9 Hermodor el Platònic afirma, en Sobre les matemàtiques,10 que des dels mags, el primer dels quals fou Zoroastre el persa,

4. Frag. 35 Wehrli. Per al gènere de les Successions de les escoles filosòfiques i Soció en particular, vegeu la Introducció general. El títol sencer de l’obra de Soció era Διαδοχὴ τῶν φιλοσόφων, Successió dels filòsofs, però no apareixerà fins a DL II 12. D’altra banda, sembla desmesurada la referència a un llibre vint-i-tres de l’obra, i per això sovint s’ha corregit per tretzè, ja des dels manuscrits recentiores (vegeu l’aparat crític); tanmateix, la referència al mateix llibre vint-i-tres tornarà a aparèixer en DL I 7. 5. Segurament és el mateix personatge anomenat Mocos (Μῶχος) per Posidoni (frag. 285 Edelstein-Kidd = Estrabó XVI 2.24), un sidoni que, segons les fonts, ja abans de la Guerra de Troia hauria descobert la teoria atomista (cf. Demòcrit, frag. 68 A 55 DK). Per això alguns han volgut corregir el text en aquest sentit (vegeu l’aparat crític). Vegeu Gregor Staub, Pythagoras in der Spätantike, Munic 2002, 249, nota 630 i Matthias Haake, Der Philosoph in der Stadt. Untersuchungen zur öffentlichen Rede über Philosophen und Philosophie in den hellenistischen Poleis, Munic 2007, 307-309. 6. Zalmoxis és un traci especialment conegut pel relat d’Heròdot IV 94-95, i hom hi ha volgut veure sovint referències a un xaman: vegeu, especialment, Eric Robertson Dodds, The Greeks and the Irrational, Califòrnia 1951, capítol V; Walter Burkert, «ΓΟΗΣ. Zum griechischen ‘Schamanismus’», Rheinisches Museum für Philologie 105, 1962, 36-55; Mircea Eliade, De Zalmoxis à Gengis-Khan, París 1970. Tornarà a aparèixer en la vida de Pitàgoras (DL VIII 2), on es presenta com un esclau seu. 7. Atlas fou, segons Clement d’Alexandria, Str. I 74, l’inventor de la navegació i aprengué també d’Hèracles el coneixement de les coses celestes (Str. I 73). Cf. també Ciceró, Tusc. V 3, 8. 8. Alexandre morí el 323 aC. 9. Aquesta és una dada ben estranya: vegeu Franz Boll, art. «Finsternisse», RE 1909, col. 2340. 10. Frag. 6 Isnardi Parente. Hermodor de Siracusa fou un deixeble de Plató.

08 TRADUCCIO (214-306).indd 215

27/03/14 12:03

216

LIBER I

εἰς τὴν Τροίας ἅλωσιν ἔτη γεγονέναι πεντακισχίλια (Ξάνθος δὲ ὁ Λυδὸς εἰς τὴν Ξέρξου διάβασιν ἀπὸ τοῦ Ζωροάστρου ἑξακόσιά φησι), καὶ μετ’ αὐτὸν γεγονέναι πολλούς τινας Μάγους κατὰ διαδοχήν, Ὀστάνας καὶ Ἀστραμψύχους καὶ Γωβρύας καὶ Παζάτας, μέχρι τῆς Περσῶν ὑπ’ Ἀλεξάνδρου καταλύσεως. [3] Λανθάνουσι δ’ αὑτοὺς τὰ τῶν Ἑλλήνων κατορθώματα, ἀφ’ ὧν μὴ ὅτι γε φιλοσοφία, ἀλλὰ καὶ γένος ἀνθρώπων ἦρξε, βαρβάροις προσάπτοντες. ἰδοὺ γοῦν παρὰ μὲν Ἀθηναίοις γέγονε Μουσαῖος, παρὰ δὲ Θηβαίοις Λίνος. καὶ τὸν μὲν Εὐμόλπου παῖδά φασι, ποιῆσαι δὲ Θεογονίαν καὶ Σφαῖραν πρῶτον· φάναι τε ἐξ ἑνὸς τὰ πάντα γίνεσθαι καὶ εἰς ταὐτὸν ἀναλύεσθαι. τοῦτον τελευτῆσαι Φαληροῖ, καὶ αὐτῷ ἐπιγεγράφθαι τόδε τὸ ἐλεγεῖον·

1 τὴν om. Φ; γεγονέναι PF : γενέσθαι Φ ǁ 2 τοῦ om. F ǁ 2-3 ἑξακόσια P1FΦQ : ἑξακισχίλια Px ǁ 4 ἀστραμψύχους P1 (ύ in ras.) F Suda : ἀστραψύχους PxQ ǁ 5 τῶν Περσῶν F ǁ 6 αὑτοὺς coni. Hübner : αὐτοὺς PF ǁ 7 ἀφ’ ὧν codd. : ἀφ’ οὗ dub. P. Shorey ǁ 9 λῖνος PFΦ ǁ 11 γίνεσθαι P : γενέσθαι FΦ ǁ 12 αὐτῶ PF 2 : αὐτὸ F1

08 TRADUCCIO (214-306).indd 216

27/03/14 12:03

LLIBRE I

216

fins a la presa de Troia passaren cinc mil anys11 (Xantos de Lídia,12 al seu torn, afirma que en passaren sis-cents des de Zoroastre fins a la travessia de Xerxes),13 i que, després d’ell,14 se succeïren molts altres mags, Òstanes, Astrampsics, Gòbries i Pazates,15 fins a l’anorreament dels perses per obra d’Alexandre. [3] Però cap d’ells no s’adona que atribueixen a bàrbars els reeiximents dels grecs, a partir dels quals ben cert començà no sols la filosofia,16 sinó fins i tot el llinatge dels homes. Bé hi hagué entre els atenesos Museu, i entre els tebans, Linos. I l’un afirmen que era fill d’Eumolp, i que fou el primer a compondre una Teogonia i una Esfera; i també a declarar que tot s’origina d’u i s’hi dissol de bell nou.17 Diuen que va morir a Falèron, i li escriviren com a epigrama aquest dístic:18 11. Aquesta datació és problemàtica –de fet, la datació de Zoroastre és una uexatissima quaestio per als orientalistes–: vegeu, entre els estudis recents, Albert de Jong, Traditions of the Magi: Zoroastrism in Greek and Latin Literature, Leiden 1997; Gherardo Gnoli, Zoroaster in History, Nova York 2000, 43-94. T. Dorandi, «Diogène Laërce et la datation de Zoroastre», Rheinisches Museum für Philologie 153, 2010, 409-412, argumenta que el ἑξακισχίλια, ‘sis mil’, que presenta la tradició manuscrita és una correcció erudita recent, datable al segle xv, de ἑξακόσια, ‘sis-cents’, i, per tant, és això el que convé editar. 12. FGrHist 765 F 32. Sobre Xantos de Lídia, vegeu la introducció general. 13. El 480/479 aC. Cf. Plutarc, Is. et Os. 369e; Plini el Vell XXX 3-4. 14. És a dir de Zoroastre. 15. Convé notar que els noms propis d’aquests mags apareixen tots en plural: segurament es tracta de noms de famílies sacerdotals de mags iranians, com indica la seva etimologia genuïnament iraniana. Vegeu Edrisi Fernandes, «Diógenes Laércio e os Persas», en Delfim Leão, Gabriele Cornelli & Miriam C. Peixoto (coords.), Dos Homens e suas Ideias. Estudos sobre as Vidas de Diógenes Laércio, Coïmbra 2013, 53. 16. Cf. Clement d’Alexandria, Str. I 67, 1. Per a una anàlisi recent dels motius filosòfics que porten Laerci a defensar la paternitat grega de la filosofia, vegeu Antoni Bordoy, «Magos y egipcios: la evolución del pensamiento hacia la filosofía en Diógenes Laercio I 1-21», en Actas del I Congreso internacional de filosofía griega, Palma de Mallorca, del 24 al 26 de abril de 2008, en premsa. 17. Cf. 2 A 4 DK. A propòsit de Museu com a filòsof arcaic, vegeu Jaume Pòrtulas & Sergi Grau, Saviesa grega arcaica, Martorell 2011, 815-840. 18. Pal. VII 615 = Lobó d’Argos, frag. 5 Crönert = frag. 504 Suppl. Hell. = frag. 9 Garulli.

08 TRADUCCIO (214-306).indd 216

27/03/14 12:03

09 INDEX (307).indd 306

27/03/14 12:05

ÍNDEX

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 154 Abreviatures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185 Conspectus siglorum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 187 Índex general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190 Llibre I Notícia preliminar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195 Text i traducció Proemi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 214 Tales . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 227 Soló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 245 Quiló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261 Pítac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 265 Bias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272 Cleobul . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 276 Periandre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 281 Anacarsis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 Misó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 291 Epimènides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293 Ferecides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 299

09 INDEX (307).indd 307

27/03/14 12:05

10 COLECCIO (308-322).indd 308

26/03/14 14:34

FUNDACIÓ BERNAT METGE Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins INSTITUÏDA PER FRANCESC CAMBÓ Primers Directors: Joan Estelrich († 1958) - Carles Riba († 1959) Miquel Dolç († 1994) Consell

Direcció:

Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros, Antoni Seva, Jaume Medina, Joan Alberich, Jaume Pòrtulas, Pere Lluís Font, Pere J. Quetglas, Ramon Guardans, Jordi Pàmias i Massana, Àlex Broch Adreça: Via Laietana, 30, 7è. - Barcelona

V O L U M S P U B L I C A T S 1. Lucreci. De la natura (vol. i). Llibres I-III. Per Joaquim Balcells (2.a ed.). 2. Corneli Nepos. Vides d’homes il·lustres. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 3. Xenofont. Records de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). 4. Ciceró. Discursos (vol. i). En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci Comediant, de Tul·li. Per Josep M. Llovera, Prev., Joan Estelrich i Mn. Llorenç Riber. 5. Sèneca. De la ira. Per Carles Cardó, Prev. 6. Plató. Diàlegs (vol. i). Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). 7. Ciceró. Brutus. Per Mn. Gumersind Alabart (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). 8. Ausoni. Obres (vol. i). Per Carles Riba i Mn. Antoni Navarro (2.a ed. a cura de Joan Petit). 9. Sèneca. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Per Carles Cardó, Prev. 10. Xenofont. Obres socràtiques menors. L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). 11. Tibul. Elegies. Per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 12. Properci. Elegies. Per Joaquim Balcells i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 13. Plató. Diàlegs (vol. ii). Càrmides. Lisis. Protàgoras. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba).

10 COLECCIO (308-322).indd 309

26/03/14 14:34

14. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. i). Llibres I-IV. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 15. Plini. Història natural (vol. i). Llibres I-II. Per Marçal Olivar. 16. Sèneca. Consolacions. Per Carles Cardó, Prev. 17. Tàcit. Obres menors. Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània. Per Francesc Martorell, Miquel Ferrà i Mn. Llorenç Riber (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). 18. Plutarc. Vides paral·leles (T. I). Vol. i, part 1.a: Teseu i Ròmul. Per Carles Riba (2.a ed.). 19. Aristòtil. Poètica. Constitució d’Atenes. Per Josep Farran i Mayoral (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 20. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. ii). Llibres V-VII. Per Joan Estelrich i Manuel de Montoliu. 21. Plutarc. Vides paral·leles (T. II). Vol. i, part 2.a: Soló i Publícola. Temístocles i Camil. Per Carles Riba. 22. Sèneca. Diàlegs a Serè: De la constància del savi. De la tranquil·litat de l’esperit. De l’oci. De la clemència. Per Carles Cardó, Prev. 23. Horaci. Sàtires i epístoles. Per Isidor Ribas i Mn. Llorenç Riber. 24. Pal·ladi. Història lausíaca. Per Dom Antoni Ramon. 25. Plini el Jove. Lletres (vol. i). Llibres I-IV. Per Marçal Olivar. 26. Cató. D’agricolia. Per Mn. Salvador Galmés. 27. Plutarc. Vides paral·leles (T. III). Vol. i, part 3.a: Aristides i Marc Cató. Cimó i Lucul·le. Per Carles Riba. 28. Plini el Jove. Lletres (vol. ii i últim). Llibres V-IX. Per Marçal Olivar. 29. Ovidi. Heroides. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 30. Plutarc. Vides paral·leles (T. IV). Vol. i, part 4.a: Pèricles i Fabi Màxim. Nícias i Crassus. Per Carles Riba. 31. Lucreci. De la natura (vol. ii i últim). Llibres IV-VI. Per Joaquim Balcells. 32. Catul. Poesies. Per Joan Petit i Josep Vergés. 33. Ausoni. Obres (vol. ii i últim). Per Carles Riba, Mn. Antoni Navarro i Joaquim Balcells. 34. Plató. Diàlegs (vol. iii). Ió. Hípias Menor. Hípias Major. Eutidem. Per Joan Crexells, Carles Riba i Jaume Serra Hunter (2.a ed. a cura de Carles Riba). 35. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. i). Llibres I-V. Per Carles Cardó, Prev. 36. Plutarc. Vides paral·leles (T. V). Vol. i, part 5.a: Coriolà i Alcibíades. Demòstenes i Ciceró. Per Carles Riba. 37. Varró. Del camp. Per Mn. Salvador Galmés. 38. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. ii). Llibres VI-IX. Per Carles Cardó, Prev. 39. Polibi. Història (vol. i). Llibre I. Per Dom Antoni Ramon. 40. Ovidi. Les metamorfosis (vol. i). Llibres I-V. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 41. Lísias. Discursos (vol. i). Sobre la mort d’Eratòstenes. Discurs fúnebre. Contra Simó. Per ferida amb premeditació. En favor de Càl·lias. Contra Andòcides. A l’areòpag. Acusació contra uns coassociats. En defensa del soldat. Contra Teomnest I. Contra Teomnest II. Contra Eratòstenes. Per Joan Petit. 42. Plutarc. Vides paral·leles (T. X). Vol. iii, part 1.a: Demetri i Antoni. Per Carles Riba.

10 COLECCIO (308-322).indd 310

26/03/14 14:34

43. Ciceró. De l’orador (vol. i). Llibre I. Per Mn. Salvador Galmés. 44. St. Cebrià. Epistolari (vol. i). Lletres I-LV. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. 45. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. iii). Llibres X-XV. Per Carles Cardó, Prev. 46. Polibi. Història (vol. ii). Llibres II-III, i-lix. Per Dom Antoni Ramon. 47. Tàcit. Annals (vol. i). Llibres I-II. Per Ferran Soldevila. 48. Iseu. Discursos (vol. i). Sobre l’herència de Cleònim. Sobre l’herència de Mènecles. Sobre l’herència de Pirros. Sobre l’herència de Nicòstrat. Sobre l’herència de Diceògenes. Sobre l’herència de Filoctèmon. Per Josep Vergés. 49. Ovidi. Les metamorfosis (vol. ii). Llibres VI-X. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 50. Apuleu. Les metamorfosis (vol. i). Llibres I-V. Per Marçal Olivar. 51. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. i). Llibres I-II. Per Cebrià Montserrat, Prev. 52. Plutarc. Vides paral·leles (T. XI). Vol. iii, part 2.a: Pirros i Mari. Aratos. Per Carles Riba. 53. Apuleu. Les metamorfosis (vol. ii i últim). Llibres VI-XI. Per Marçal Olivar. 54. Ciceró. De l’orador (vol. ii). Llibre II. Per Mn. Salvador Galmés. 55. St. Cebrià. Epistolari (vol. ii i últim). Lletres LVI-LXXXI. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. 56. Iseu. Discursos (vol. ii i últim). Sobre l’herència d’Apol·lodor. Sobre l’herència de Ciró. Sobre l’herència d’Astífil. Sobre l’herència d’Aristarc. Sobre l’herència d’Hàgnias. En defensa d’Eufilet. Fragments. Per Josep Vergés. 57. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. iv i últim). Llibres XVI-XX. Per Carles Cardó, Prev. 58. Apuleu. Apologia. Flòrides. Per Marçal Olivar. 59. Plutarc. Vides paral·leles (T. XII). Vol. iii, part 3a: Artaxerxes. Agis i Cleòmenes. Tiberi i Gaius Grac. Per Carles Riba. 60. Demòstenes. Arengues (vol. i). Sobre les simmòries. Pels megalopolites. Primera Filípica. Per la llibertat dels rodis. Sobre l’organització financera. Olintíaques. Per M. R. Guastalla i Joan Petit. 61. Plini el Jove. Panegíric. Per Marçal Olivar. 62. Ovidi. Les metamorfosis (vol. iii i últim). Llibres XI-XV. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a Saavedra. 63. Plini el Jove. Correspondència amb Trajà. Per Marçal Olivar. 64. Èsquil. Tragèdies (vol. i). Les suplicants. Els perses. Per Carles Riba. 65. Ciceró. De l’orador (vol. iii i últim). Llibre III. Per Mn. Salvador Galmés. 66. Plutarc. Vides paral·leles (T. XIII). Vol. iii, part 4.a: Licurg i Numa. Lisandre i Sul·la. Per Carles Riba. 67. Èsquil. Tragèdies (vol. ii). Els set contra Tebes. Prometeu encadenat. Per Carles Riba. 68. Sèneca. Dels beneficis (vol. i). Llibres I-IV. Per Carles Cardó, Prev. 69. Plutarc. Vides paral·leles (T. XIV). Vol. iii, part 5.a: Agesilau i Pompeu. Per Carles Riba. 70. Lísias. Discursos (vol. ii). Contra Agorat. Contra Alcibíades per abandó de reng. Contra Alcibíades per refús de servir. En defensa de Man-

10 COLECCIO (308-322).indd 311

26/03/14 14:34

71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81. 82. 83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91. 92. 93. 94. 95.

titeu, en un examen. Per una confiscació. Sobre la confiscació de béns del germà de Nícias. Sobre els béns d’Aristòfanes. En favor de Polístrat. Defensa d’un desconegut acusat de suborn. Contra els bladers. Contra Pancleó. Per l’invàlid. Per Joan Petit. Plaute. Comèdies (vol. i). Amfitrió. La comèdia dels ases. Per Marçal Olivar. Èsquil. Tragèdies (vol. iii i últim). L’Orestea. Per Carles Riba. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. ii). Llibres III-V. Per Cebrià Montserrat, Prev. i Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. VI). Vol. ii, part 1.a: Foció i Cató el Jove. Dió i Brutus. Per Carles Riba. Polibi. Història (vol. iii). Llibres III, lx-cxviii - IV, i-xxxvii. Per Dom Antoni Ramon. Plaute. Comèdies (vol. ii). La comèdia de l’olla. Les baquis. Per Marçal Olivar. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. iii i últim). Llibres VIII-X. Per Josep Vergés i Manuel de Montoliu. Plaute. Comèdies (vol. iii). Els captius. Càsina. Per Marçal Olivar. Polibi. Història (vol. iv). Llibres IV (xxxviii-lxxxvii) i V. Per Dom Antoni Ramon. Terenci. Comèdies (vol. i). Àndria. El botxí de si mateix. Per Pere Coromines i Joan Coromines. Plutarc. Vides paral·leles (T. VII). Vol. ii, part 2.a: Emili Paulus i Timoleont. Èumenes i Sertori. Per Carles Riba. Plaute. Comèdies (vol. iv). La comèdia del cistellet. El corc. Per Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. VIII). Vol. ii, part 3.a: Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Per Carles Riba. Ciceró. Dels deures (vol. i). Llibre I. Per Eduard Valentí (2.a ed.). Plutarc. Vides paral·leles (T. IX). Vol. ii, part 4.a: Alexandre i Cèsar. Per Carles Riba. Ciceró. Dels deures (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Eduard Valentí. Plaute. Comèdies (vol. v). Epídic. Els dos Menecmes. Per Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. XV). Apèndix: Galba i Otó. Índexs generals i esmenes. Per Carles Riba. Ciceró. Discursos (vol. ii). Contra Quint Cecili, Primera acció contra Verres. Segona acció: La pretura urbana. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. Ciceró. Tusculanes (vol. i). Llibres I-II. Per Eduard Valentí. Plaute. Comèdies (vol. vi). El mercader. El militar fanfarró. Per Marçal Olivar. Marcial. Epigrames (vol. i). Espectacles. Llibres I-IV. Per Miquel Dolç. Tàcit. Històries (vol. i). Llibre I. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs. Ciceró. Tusculanes (vol. ii). Llibres III-IV. Per Eduard Valentí. Tàcit. Històries (vol. ii). Llibre II. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs.

10 COLECCIO (308-322).indd 312

26/03/14 14:34

96. Ciceró. Tusculanes (vol. iii i últim). Llibre V. Per Eduard Valentí. 97. Demòstenes. Arengues (vol. ii). Sobre la pau. Segona filípica. Sobre l’Halonnès. Sobre la qüestió del Quersonès. Tercera filípica. Per Joan Petit. 98. Ciceró. Discursos (vol. iii). Segona acció contra Verres: La pretura de Sicília. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. 99. Ciceró. Discursos (vol. iv). Segona acció contra Verres: El blat. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. 100. Sòfocles. Tragèdies (vol. i). Les dones de Traquis. Antígona. Per Carles Riba. 101. Plaute. Comèdies (vol. vii). L’ànima en pena. Per Marçal Olivar. 102. Demòstenes. Arengues (vol. iii i últim). Quarta filípica. Lletra de Filip. Rèplica a la lletra de Filip. Sobre el tractat amb Alexandre. Per Joan Petit. 103. Marcial. Epigrames (vol. ii). Llibres V-VII. Per Miquel Dolç. 104. Plató. Diàlegs (vol. iv). Cràtil. Menexen. Per Jaume Olives. 105. Plaute. Comèdies (vol. viii). El persa. El cartaginès. Per Marçal Olivar. 106. Ciceró. Discursos (vol. v). Segona acció contra Verres: Les imatges. Per Josep Vergés. 107. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. i). Llibre I. Per Jaume Berenguer. 108. Ciceró. Discursos (vol. vi). Segona acció contra Verres: Els suplicis. Per Josep Vergés. 109. Sèneca. Dels beneficis (vol. ii i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. 110. Plaute. Comèdies (vol. ix). Psèudolus. Per Marçal Olivar. 111. Plaute. Comèdies (vol. x). Rudens. Per Marçal Olivar. 112. Persi. Sàtires. Per Miquel Dolç. 113. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. ii). Llibre II. Per Jaume Berenguer. 114. Marcial. Epigrames (vol. iii). Llibres VIII-X. Per Miquel Dolç. 115. Ciceró. Discursos (vol. vii). Defensa de Marc Fontei. Defensa d’Aulus Cecina. Per Josep Vergés. 116. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. iii). Llibre III. Per Jaume Berenguer. 117. Virgili. Bucòliques. Per Miquel Dolç. 118. Plaute. Comèdies (vol. xi). Esticus. Les tres monedes. Per Marçal Olivar. 119. Plató. Diàlegs (vol. v). Menó. Alcibíades. Per Jaume Olives. 120. Terenci. Comèdies (vol. ii). L’eunuc. Per Pere Coromines i Joan Coromines. 121. Sèneca. Qüestions naturals (vol. i). Llibres I-II. Per Carles Cardó, Prev. 122. Sèneca. Qüestions naturals (vol. ii). Llibres III-IV. Per Carles Cardó, Prev. 123. Tàcit. Històries (vol. iii). Llibre III. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. 124. Píndar. Odes (vol. i). Olímpiques I-V. Per Joan Triadú. 125. Estaci. Silves (vol. i). Llibre I. Per Guillem Colom i Miquel Dolç.

10 COLECCIO (308-322).indd 313

26/03/14 14:34

126. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. iv). Llibre IV. Per Jaume Berenguer. 127. Terenci. Comèdies (vol. iii). Formió. Per Pere Coromines i Joan Coromines. 128. Estaci. Silves (vol. ii). Llibres II-III. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. 129. Píndar. Odes (vol. ii). Olímpiques VI-XIV. Per Joan Triadú. 130. Sòfocles. Tragèdies (vol. ii). Àiax. Èdip rei. Per Carles Riba. 131. Marcial. Epigrames (vol. iv). Llibres XI-XII. Per Miquel Dolç. 132. Sèneca. Qüestions naturals (vol. iii i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. 133. Marcial. Epigrames (vol. v i últim). Per Miquel Dolç. 134. Terenci. Comèdies (vol. iv). La sogra. Els germans. Per Joan Coromines. 135. Estaci. Silves (vol. iii i últim). Llibres IV-V. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. 136. Plaute. Comèdies (vol. xii i últim). El malcarat. La maleta. Per Marçal Olivar. 137. Tertul·lià. Apologètic. Per Fèlix Senties i Miquel Dolç. 138. Juvenal. Sàtires (vol. i). Per Manuel Balasch, Prev. 139. Juvenal. Sàtires (vol. ii i últim). Per Manuel Balasch, Prev. 140. Sòfocles. Tragèdies (vol. iii). Electra. Filoctetes. Per Carles Riba. 141. Teòcrit. Idil·lis (vol. i). Per Josep Alsina. 142. Quintilià. Institució oratòria (vol. i). Llibre I. Per Josep M.a Casas i Homs. 143. Ciceró. Discursos (vol. viii). Sobre el comandament de Gneu Pompeu. Defensa d’Aulus Cluenci. Per Josep Vergés. 144. Plató. Diàlegs (vol. vii). Fedó. Per Jaume Olives. 145. Baquílides. Odes. Per Manuel Balasch, Prev. 146. Tàcit. Històries (vol. iv i últim). Llibres IV-V. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. 147. Sal·lusti. La conjuració de Catilina. Per Joaquim Icart. 148. Teòcrit. Idil·lis (vol. ii i últim). Per Josep Alsina. 149. Polibi. Història (vol. v). Llibres VI-VIII. Per Manuel Balasch, Prev. 150. Virgili. Geòrgiques. Per Miquel Dolç. 151. Quintilià. Institució oratòria (vol. ii). Llibre II. Per Josep M.a Casas i Homs. 152. Sal·lusti. La guerra de Jugurta. Per Joaquim Icart. 153. Sòfocles. Tragèdies (vol. iv i últim). Èdip a Colonos. Els sàtirs rastrejadors. Per Carles Riba i Manuel Balasch, Prev. 154. Ciceró. Discursos (vol. ix). Sobre la llei agrària. Defensa de Gai Rabiri. Per Josep Vergés. 155. Tàcit. Annals (vol. ii). Llibres III-IV. Per Miquel Dolç. 156. Xenofont. Ciropèdia (vol. i). Llibre I. Per Núria Albafull. 157. Ovidi. Tristes (vol. i). Llibres I-II. Per Carme Boyé i Miquel Dolç. 158. Polibi. Història (vol. vi). Llibres IX-X. Per Manuel Balasch, Prev. 159. Eurípides. Tragèdies (vol. i). Alcestis. Per Josep Alsina. 160. Ovidi. Tristes (vol. ii i últim). Llibres III-V. Per Carme Boyé i Miquel Dolç.

10 COLECCIO (308-322).indd 314

26/03/14 14:34

161. Llucià. Obres (vol. i). Diàlegs dels déus. Diàlegs marins. Per Mont serrat Jufresa. 162. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. i). Cèsar. Per Joaquim Icart. 163. Xenofont. Opuscles (vol. i). Hieró. Agesilau. La República dels lacedemonis. Per Teresa Sempere. 164. Xenofont d’Efes. Efesíaques. Per Carles Miralles. 165. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. ii). August. Per Joaquim Icart. 166. Tàcit. Annals (vol. iii). Llibres V-VI, XI. Per Miquel Dolç. 167. Polibi. Història (vol. vii). Llibres XI-XII. Per Manuel Balasch, Prev. 168. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. i). Llibres I-II. Per Francesc J. Cuartero. 169. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. iii). Tiberi. Calígula. Per Joaquim Icart. 170. Tàcit. Annals (vol. iv). Llibres XII-XIII. Per Miquel Dolç. 171. Aristòfanes. Comèdies (vol. i). Els acarnesos. Per Manuel Balasch, Prev. 172. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. iv). Claudi. Neró. Per Joaquim Icart. 173. Tàcit. Annals (vol. v). Llibres XIV-XV. Per Miquel Dolç. 174. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. v). Llibre V. Per Jaume Berenguer. 175. Herodes. Mimiambes. Per Carles Miralles. 176. Tàcit. Annals (vol. vi i últim). Llibre XVI. Per Miquel Dolç. 177. Aristòfanes. Comèdies (vol. ii). Els cavallers. Les bromes. Per Manuel Balasch, Prev. 178. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. v i últim). Galba. Otó. Vitel·li. Vespasià. Tit. Domicià. Per Joaquim Icart. 179. Isòcrates. Discursos (vol. i). A Demonic. A Nícocles. Nícocles. Per Joan Castellanos. 180. Ovidi. Amors. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 181. Aristòfanes. Comèdies (vol. iii). Les vespes. La pau. Per Manuel Balasch, Prev. 182. Cal·límac. Himnes. Per Pere Villalba. 183. Virgili. Eneida (vol. i). Per Miquel Dolç. 184. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. i). El mal sagrat. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. 185. Aristòfanes. Comèdies (vol. iv). Els ocells. Lisístrata. Per Manuel Balasch, Prev. 186. Cèsar. Comentaris de la Guerra Civil (vol. i). Llibre I. Per Josep M. Morató. 187. Sal·lusti. Apèndix (Fragments i obres espúries). Per Josep Ignasi Ciruelo. 188. Ciceró. Discursos (vol. x). Catilinàries. Per Oliveri Nortes. 189. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. i). Llibres I-III. Per Joaquim Icart. 190. Aristòfanes. Comèdies (vol. v). Les tesmofòries. Les granotes. Per Manuel Balasch, Prev. 191. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. ii). Llibres IV-VI. Per Joaquim Icart. 192. Epicur. Lletres. Per Montserrat Jufresa. 193. Virgili. Eneida (vol. ii). Per Miquel Dolç.

10 COLECCIO (308-322).indd 315

26/03/14 14:34

194. Palèfat. Històries increïbles. Per Enric Roquet. 195. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. iii i últim). Llibres VII-VIII. Per Joaquim Icart. 196. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. ii). Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. 197. Aristòfanes. Comèdies (vol. vi i últim). Les assembleistes. Plutus. Per Manuel Balasch, Prev. 198. Ovidi. Art amatòria. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 199. Virgili. Eneida (vol. iii). Per Miquel Dolç. 200. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. ii). Per Francesc J. Cuartero. 201. Virgili. Eneida (vol. iv i últim). Per Miquel Dolç. 202. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. vi). Llibre VI. Per Manuel Balasch, Prev. 203. Horaci. Odes i epodes (vol. i). Per Josep Vergés. 204. Cèsar. Comentaris de la Guerra Civil (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Josep M. Morató. 205. Cal·límac. Epigrames. Per Pere Villalba. 206. Ovidi. Remeis a l’amor. Cosmètics per a la cara. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 207. Prudenci. Prefaci. Llibre d’himnes de cada dia. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 208. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. iii). Per Francesc J. Cuartero. 209. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. vii). Llibre VII. Per Manuel Balasch, Prev. 210. Florus. Gestes dels romans (vol. i). Llibre I. Per Joaquim Icart. 211. Isòcrates. Discursos (vol. ii). Panegíric. Filip. Per Joan Castellanos. 212. Prudenci. Natura de Déu. Origen del pecat. Combat espiritual. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 213. Longus. Dafnis i Cloe. Per Jaume Berenguer i Francesc J. Cuartero. 214. Florus. Gestes dels romans (vol. ii i últim). Llibre II (i apèndix: Virgili, ¿orador o poeta?). Per Joaquim Icart. 215. Polibi. Història (vol. viii). Llibres XIII-XVI. Per Manuel Balasch, Prev. 216. Horaci. Odes i epodes (vol. ii i últim). Per Josep Vergés. 217. Parteni de Nicea. Dissorts d’amor. Per Francesc J. Cuartero. 218. Apèndix Virgiliana (vol. i). Imprecacions. <Lídia>. El mosquit. L’Etna. La tavernera. Per Miquel Dolç. 219. Polibi. Història (vol. ix). Llibres XVIII-XXI. Per Manuel Balasch, Prev. 220. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. viii). Llibre VIII. Per Manuel Balasch, Prev. 221. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. iii). Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Per Josep Alsina. 222. Prudenci. Contra Símmac. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 223. Plató. Diàlegs (vol. vi). El Convit. Per Eulàlia Presas. 224. Polibi. Història (vol. x). Llibres XXII-XXIX. Per Manuel Balasch, Prev. 225. Ovidi. Pòntiques (vol. i). Per Carme Boyé.

10 COLECCIO (308-322).indd 316

26/03/14 14:34

226. Apèndix Virgiliana (vol. ii i últim). Elegia a Mecenas. L’agró. Minúcies. L’almadroc. Del capteniment de l’home bo. Del sí i del no. De la naixença de les roses. Per Miquel Dolç. 227. Isop. Faules (vol. i). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. 228. Polibi. Història (vol. xi). Llibres XXX-XXXVII. Per Manuel Balasch, Prev. 229. Prudenci. Llibre de les corones (I-IX). Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 230. Prudenci. Llibre de les corones (X-XIV). Rètols d’històries. Dels seus opuscles. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 231. St. Basili el Gran. Als joves, sobre la utilitat de la literatura grega. Per Josep O’Callaghan. 232. Demòstenes. Discursos polítics (vol. i). Contra Androció. Contra Lèptines. Per Juli Pallí. 233. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. i). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 234. Demòstenes. Discursos polítics (vol. ii). Contra Timòcrates. Per Juli Pallí. 235. Ovidi. Pòntiques (vol. ii i últim). Per Carme Boyé. 236. Demòstenes. Discursos polítics (vol. iii). Contra Mídias. Per Juli Pallí. 237. Egèria. Pelegrinatge*. Per Sebastià Janeras. 238. Egèria. Pelegrinatge**. Per Sebastià Janeras. 239. Plató. Diàlegs (vol. viii). Gòrgias. Per Manuel Balasch, Prev. 240. Demòstenes. Discursos polítics (vol. iv). Contra Aristòcrates. Per Juli Pallí. 241. Aviè. Periple (Ora maritima). Per Pere Villalba. 242. Demòstenes. Discursos polítics (vol. v). Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. 243. Polibi. Història (vol. xii i últim). Llibres XXXVIII-XXXIX. Per Manuel Balasch, Prev. 244. Consenci. Correspondència amb sant Agustí (vol. i). Per Josep Amengual, Prev. 245. Quintilià. Institució Oratòria (vol. iii). Llibres III-IV. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 246. [Cèsar]. Guerra d’Alexandria. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. 247. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. ii). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 248. Demòstenes. Discursos polítics (vol. vi). Sobre la corona. Per Juli Pallí. 249. Trifiodor. La presa de Troia. Per Francesc J. Cuartero. 250. Plató. Diàlegs (vol. ix). Fedre. Per Manuel Balasch, Prev. 251. [Cèsar]. Guerra d’Àfrica. Guerra d’Hispània. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. 252. Demòstenes. Discursos polítics (vol. vii i últim). Contra Aristogíton I-II. Per Juli Pallí. 253. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. iii). Llibres VI-IX. Per Vicent Ferrís i Miquel Dolç. 254. Ciceró. La naturalesa dels déus (vol. i). Per Joan M. del Pozo. 255. Ciceró. Discursos (vol. xii). Defensa de Publi Sul·la. Defensa de Luci Flac. Per Dolors Condom.

10 COLECCIO (308-322).indd 317

26/03/14 14:34

256. Sidoni Apol·linar. Poemes (vol. i). Per Joan Bellès. 257. Isop. Faules (vol. ii i últim). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. 258. Plató. Diàlegs (vol. x). La República (llibres I-IV). Per Manuel Balasch, Prev. 259. Demòstenes. Discursos civils (vol. i). Contra Àfob I-III. Contra Onètor I-II. Per Juli Pallí. 260. St. Gregori el Gran. Diàlegs (vol. i). Per Narcís Xifra, Prev. 261. Llucià. Obres (vol. ii). Nigrí. Demònax. Subhasta de vides. Anacarsis. Menip. Per Montserrat Jufresa i Francesca Mestre. 262. Catul. Poesies (2.a ed.). Per Antoni Seva i Josep Vergés. 263. Plató. Diàlegs (vol. xi). La República (llibres V-VII). Per Manuel Balasch, Prev. 264. Apici. L’art de la cuina (vol. i). Per Joan Gómez Pallarès. 265. Demòstenes. Discursos civils (vol. ii). Contra Zenòtemis. Contra Apaturi. Contra Formió. Contra Làcrit. A favor de Formió. Contra Pantènet. Contra Nausímac i Xenopites. Per Juli Pallí. 266. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. iii). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 267. Ovidi. Fastos (vol. i). Per Miquel Dolç i Jaume Medina. 268. Consenci. Correspondència amb sant Agustí (vol. ii). Per Josep Amengual, Prev. 269. St. Gregori el Gran. Diàlegs (vol. ii). Per Narcís Xifra, Prev. 270. Agustí d’Hipona. Dels acadèmics*. Per Josep Batalla. 271. Agustí d’Hipona. Dels acadèmics**. Per Josep Batalla. 272. Isòcrates. Discursos (vol. iii). Arquidam. Areopagític. Sobre la pau. Per Joan Castellanos. 273. Plató. Diàlegs (vol. xii). La República (llibres VIII-X). Per Manuel Balasch, Prev. 274. Col·lut. El rapte d’Hèlena. Per Francesc J. Cuartero. 275. Euforió de Calcis. Poemes i fragments. Per Josep Antoni Clua. 276. Sidoni Apol·linar. Poemes (vol. ii i últim). Per Joan Bellès. 277. Venanci Fortunat. Poesies (vol. i). Per Josep Pla i Agulló. 278. Plató. Diàlegs (vol. xiii). Parmènides. Per Manuel Balasch, Prev. 279. Ciceró. Discursos (vol. xiii). Defensa de Luci Licini Murena. Defensa d’Àrquias. Per Joaquim Icart. 280. Demòstenes. Discursos civils (vol. iii). Contra Beot I-II. Contra Espúdias. Contra Fenip. Contra Macàrtat. Contra Leòcares. Contra Estèfan I-II. Per Juli Pallí. 281. Demòstenes. Discursos civils (vol. iv). Contra Everg i Mnesibul. Contra Olimpiodor. Contra Timoteu. Contra Pòlicles. Sobre la corona trieràrquica. Contra Cal·lip. Contra Nicòstrat. Contra Conó. Per Juli Pallí. 282. Demòstenes. Discursos civils (vol. v i últim). Contra Càl·licles. Contra Dionisiodor. Contra Eubúlides. Contra Teòcrines. Contra Neera. Per Juli Pallí. 283. Píndar. Odes (vol. iii). Olímpiques I-XIV. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. 284. Píndar. Odes (vol. iv). Pítiques I-XII. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès.

10 COLECCIO (308-322).indd 318

26/03/14 14:34

285. Píndar. Odes (vol. v). Nèmees I-XI. Ístmiques I-IX. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. 286. [Anònim]. Regla del mestre (vol. i). Per Ventura Sella. 287. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. iv). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 288. [Anònim]. Regla del mestre (vol. ii i últim). Per Ventura Sella. 289. Píndar. Fragments (vol. vi). Per Manuel Balasch, Prev. i Josep Gómez Pallarès. 290. Plató. Diàlegs (vol. xiv). Teetet. Per Manuel Balasch, Prev. 291. Aristòtil. Ètica nicomaquea (vol. i). Per Josep Batalla. 292. Aristòtil. Ètica nicomaquea (vol. ii i últim). Per Josep Batalla. 293. Ciceró. Discursos (vol. xi). Discurs de gratitud al senat. Discurs de gratitud al poble. Sobre la seva casa. Sobre la resposta dels harúspexs. Per Dolors Condom. 294. Claudià. El rapte de Prosèrpina. Per Àngels Calderó i Antoni Seva. 295. Aristòtil. Història dels animals (vol. i). Per Juli Pallí. 296. Aristòtil. Història dels animals (vol. ii). Per Juli Pallí. 297. Aristòtil. Història dels animals (vol. iii i últim). Per Juli Pallí. 298. Licòfron de Calcis. Alexandra. Per Josep Antoni Clua. 299. Arat. Fenòmens. Per Jaume Almirall. 300. Plató. Diàlegs (vol. xv). El sofista. Per Manuel Balasch, Prev. 301. Plató. Diàlegs (vol. xvi). El polític. Per Manuel Balasch, Prev. 302. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. i). Per Joan Bellès. 303. Ovidi. Fastos (vol. ii i últim). Per Jaume Medina. 304. Benet de Núrsia. La regla dels monjos. Per Ventura Sella. 305. Plató. Diàlegs (vol. xvii). Fileb. Per Manuel Balasch, Prev. 306. Arquimedes. Mètode. Per Joan Vaqué i Pedro Miguel González Urbaneja. 307. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. ii). Per Joan Bellès. 308. Ciceró. Cató el Vell (De la vellesa). Per Pere Villalba. 309. Orígenes. Tractat dels Principis (vol. i). Per Josep Rius-Camps. 310. Orígenes. Tractat dels Principis (vol. ii i últim). Per Josep Rius-Camps. 311. Aristòtil. Categories. Per Josep Batalla. 312. Ciceró. Leli (De l’amistat). Per Pere Villalba. 313. Èsquines. Discursos (vol. i). Contra Timarc. Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. 314. Èsquines. Discursos (vol. ii i últim). Contra Ctesifont. Cartes. Per Juli Pallí. 315. Isòcrates. Discursos (vol. iv). Evàgoras. Elogi d’Hèlena. Busiris. Per Joan Castellanos. 316. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. iii i últim). Per Joan Bellès. 317. Plató. Diàlegs (vol. xviii). Timeu. Crítias. Per Josep Vives. 318. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. v). Per Alexandre Olivar. 319. Rutili Namacià. Del seu retorn. Per Dolors Condom. 320. [Autor desconegut]. Retòrica a Herenni. Per Jaume Medina. 321. Lísias. Discursos (vol. iii i últim). Defensa d’un ciutadà acusat d’ardits contra la democràcia. Sobre l’examen d’Evandre. Contra Epícrates. Contra Èrgocles. Contra Filòcrates. Contra Nicòmac. Contra Filó. Contra Diogíton. Discurs olímpic. A favor de la Constitució tradicional d’Atenes. Discurs sobre l’amor. Fragments. Per Juli Pallí.

10 COLECCIO (308-322).indd 319

26/03/14 14:34

322. Heròdot. Història (vol. i). Llibre I. Per Manuel Balasch, Prev. 323. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. vi i últim). Per Alexandre Olivar. 324. Heròdot. Història (vol. ii). Llibre II. Per Manuel Balasch, Prev. 325. Gregori de Nissa. Discurs catequètic. Per Josep Vives. 326. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. iv). El règim de vida. Per Darío López. 327. Ignasi d’Antioquia. Cartes (vol. i). Per Josep Rius-Camps. 328. Ignasi d’Antioquia. Cartes (vol. ii i últim). Per Josep Rius-Camps. 329. Ciceró. Discursos (vol. xx). Filípiques i-ii. Per Joan Bellès. 330. Titus Livi. Història de Roma (vol. i). Llibre I. Per Antonio Fontán i Antoni Cobos. 331. Quintilià. Institució oratòria (vol. iv). Llibre V. Per Jordi Pérez Durà. 332. Boeci. Consolació de la Filosofia. Per Valentí Fàbrega. 333. Quintilià. Institució oratòria (vol. v). Llibre VI. Per Jordi Pérez Durà. 334. Xenofont. Cinegètic. Per Guillem Gracià. 335. Macrobi. Les Saturnals (vol. i). Llibre I. Per Pere J. Quetglas i Jordi Raventós. 336. Ciceró. Discursos (vol. xxi). Filípiques IIi-iX. Per Joan Bellès. 337. Ciceró. La naturalesa dels déus (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Joan M. del Pozo. 338. Antifont de Ramnunt. Discursos (vol. i). Tetralogies. Per Jordi Redondo. 339. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. i). Homilies I-VII. Per Josep Vives. 340. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. ii i últim). Homilies VIII-XV. Per Josep Vives. 341. Macrobi. Les Saturnals (vol. ii). Llibres II-IV. Per Jordi Raventós. 342. Sèneca. Apocolocintosi del diví Claudi. Epigrames. P er Joan Mariné Isidro. 343. Ciceró. Discursos (vol. xxii i últim). Filípiques X-XiV. Per Joan Bellès. 344. Antifont de Ramnunt. Discursos (vol. ii i últim). Contra la seva madrastra, per emmetzinament. Sobre l’assassinat d’Herodes. Sobre el coreuta. Per Jordi Redondo. 345. Eratòstenes de Cirene. Catasterismes. Per Jordi Pàmias. 346. Macrobi. Les Saturnals (vol. iii). Llibre V. Per Jordi Raventós. 347. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Parenostre. Homilies sobre les Benaurances. Per Josep Vives. 348. Corinna de Tànagra. Testimonis i fragments. Per Ricard Torres, Margalida Capellà i Jaume Pòrtulas. 349. Ciceró. Discursos (vol. xiv). Defensa de Publi Sesti. Per Joan Bellès. 350. Homer. Ilíada (vol. i). Cants I-IV. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 351. Antifont. Testimonis i fragments. Per Àlvar F. Ortolà i Guixot. 352. Aristòtil. Qüestions mecàniques. Per Albert Presas i Joan Vaqué. 353. Heròdot. Història (vol. iii). Llibre III. Per Joaquim Gestí. 354. Ciceró. La República. Per Joan M. del Pozo. 355. Andòcides. Discursos (vol. i). Sobre els misteris. Per Jordi Redondo. 356. Gregori de Nissa. La virginitat. Per Josep Vives.

10 COLECCIO (308-322).indd 320

26/03/14 14:34

357. Macrobi. Les Saturnals (vol. iv i últim). Llibres VI-VII. Per Jordi Raventós. 358. Homer. Ilíada (vol. ii). Cants V-VIII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 359. Andòcides. Discursos (vol. ii i últim). Sobre el seu retorn. Sobre el tractat de pau amb els lacedemonis. Contra Alcibíades. Fragments. Per Jordi Redondo. 360. Pseudo-Cebrià. Poemes. Per Josep M. Escolà. 361. Heròdot. Història (vol. iv). Llibre IV. Per Joaquim Gestí. 362. Xenofont. Ciropèdia (vol. ii). Llibres II-IV. Per Núria Albafull. 363. Titus Livi. Història de Roma (vol. xi). Llibre XXI. Per Jordi Avilés. 364. Gregori de Nissa. Obres ascètiques. La professió del cristià. La perfecció. Vida de Macrina. Per Josep Vives. 365. Ferecides d’Atenes. Històries (vol. i). Testimonis. Fragments (1-80). Per Jordi Pàmias. 366. Heròdot. Història (vol. v). Llibre V. Per Joaquim Gestí. 367. Ferecides d’Atenes. Històries (vol. ii i últim). Fragments (81-180A). Per Jordi Pàmias. 368. Introducció a la Ilíada. Per Jaume Pòrtulas. 369. Alexis. Fragments de comèdies. Per Rubén Montañés Gómez. 370. Ciceró. Discursos (vol. xv). Contra Publi Vatini. Defensa de Marc Celi. Per Joan Bellès i Julio Granadero. 371. Quintilià. Institució oratòria (vol. vi). Llibre VII. Per Jordi Pérez Durà. 372. Heròdot. Història (vol. vi). Llibre VI. Per Joaquim Gestí. 373. Aristènet. Lletres d’amor. Per Joan Pagès. 374. Plató. Cartes. Per Raül Garrigasait Colomés. 375. Homer. Ilíada (vol. iii). Cants IX-XII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 376. Marc Pacuvi. Tragèdies. Per Esther Artigas. 377. Estaci. Aquil·leida. Fragment de la Guerra de Germània. Per PereEnric Barreda. 378. Heròdot. Història (vol. vii). Llibre VII. Per Joaquim Gestí. 379. Homer. Odissea (vol. i). Cants I-VI. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 380. Pseudo-Apol·lodor. Biblioteca (vol. i). Llibre I. Per Francesc J. Cuartero. 381. Arquimedes. Sobre l’esfera i el cilindre. Per Ramon Masià Fornos. 382. Higí. Faules (vol. i). Per Antònia Soler i Nicolau. 383. Higí. Faules (vol. ii i últim). Per Antònia Soler i Nicolau. 384. Flavi Josep. La guerra jueva (vol. i). Per Joan Ferrer Costa i JoanAndreu Martí Gebellí. 385. Homer. Odissea (vol. ii). Cants VII-XII. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 386. Heròdot. Història (vol. viii). Llibre VIII. Per Joaquim Gestí. 387. Titus Livi. Història de Roma (vol. ii). Llibre II. Per Victòria Bescós Calleja. 388. Pseudo-Apol·lodor. Biblioteca (vol. ii). Llibre II. Per Francesc J. Cuartero. 389. Aviè. Fenòmens d’Arat. Per Pere Villalba i Enric Mallorquí.

10 COLECCIO (308-322).indd 321

26/03/14 14:34

390. Antoní Liberal. Recull de metamorfosis. Per Jaume Almirall i Esteban Calderón. 391. Difíl, Apol·lodor de Carist i Apol·lodor de Gela. Fragments de Comèdia Nova. Per Jordi Pérez Asensio. 392. Homer. Odissea (vol. iii). Cants XIII-XVIII. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 393. Heròdot. Història (vol. ix i últim). Llibre IX. Per Joaquim Gestí. 394. Plató. Diàlegs (vol. xix). Les lleis. Llibres I-III. Per Montserrat Camps. 395. Ciceró. Les lleis. Per Núria Gómez. 396. Ciceró. Discursos (vol. xvi). Sobre el govern de les províncies consulars. En defensa de Corneli Balb. Per Joan Bellès, Xavier Espluga i Noemí Moncunill. 397. Xenofont. Ciropèdia (vol. iii). Llibres V-VI. Per Núria Albafull. 398. Plutarc. Escrits d’ètica pràctica (Moralia) (vol. i). Sobre l’educació dels infants. Com el jove ha d’escoltar la poesia. Per Lieve Van Hoof i Àngel Martín. 399. Ciceró. Les paradoxes dels estoics. Per Joan Manuel del Pozo. 400. Homer. Odissea (vol. iv). Cants XIX-XXIV. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 401. Diògenes Laerci. Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres (vol. i). Llibre I. Per Sergi Grau. E N P R E P A R A C I Ó Lucà. La guerra civil (vol. i). Llibres I-III. Per Joan Carbonell. Quintilià. Institució oratòria (vol. vii). Llibre VIII. Per Jordi Pérez Durà.

10 COLECCIO (308-322).indd 322

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 323

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 324

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 325

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 326

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 327

26/03/14 14:34

10 COLECCIO (308-322).indd 328

26/03/14 14:34