Aristòtil, De l'ànima by Editorial Alpha

Aquesta obra ha rebut una ajuda a l’edició del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Primera edició: juny del 2015 © de la introducció, la revisió del text grec, la traducció i les notes, Miguel Candel, 2015 © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2015 © Institut Cambó, 2015 Reservats tots els drets ISBN 978-84-9859-252-8 Rústica dipòsit legal:

B. 17.791-2015

www.institutcambo.org www.editorialalpha.cat

01 PLEC ARISTOTIL (001-006).indd 4

09/07/15 11:03

ARISTÒTIL

DE L’ÀNIMA INTRODUCCIÓ, TEXT REVISAT, TRADUCCIÓ I NOTES DE

MIGUEL CANDEL

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE 2015

01 PLEC ARISTOTIL (001-006).indd 5

09/07/15 11:03

Aquest volum ha estat sotmĂ¨s a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.

01 PLEC ARISTOTIL (001-006).indd 6

09/07/15 11:03

INTRODUCCIÓ

1. TEMÀTICA Si d’alguna de les disciplines establertes pel Corpus Aristotelicum es pot dir que ha modificat des de llavors la seva si tuació en el camp del saber, aquesta és l’anomenada psicologia. En efecte, el tractat aristotèlic corresponent a aquesta discipli na, el cèlebre Περὶ ψυχῆς (De l’ànima), s’ocupa de qüestions que, si bé en comprenen moltes que avui dia continuaríem qualificant de psicològiques, s’estenen també a altres d’índole biològica i gnoseològica. Es pot dir que el tractat estudia en realitat tot allò que històricament ha estat relacionat amb el fenomen de la vida en les seves diverses manifestacions, des de la simple funció de la nutrició fins a les funcions superiors pròpies de l’intel·lecte. Qüestions, en canvi, tan pròpies de l’estudi psicològic com ara les anomenades «passions» (πάθη), no figuren en el Perì psychês, sinó en els tractats d’ètica i, curiosament, en el tractat sobre retòrica. D’altra banda, les qüestions estudiades en el Perì psychês apareixen de manera fragmentària també en altres llocs. La Metafísica, per exemple, s’inaugura pràcticament amb consideracions com aquestes: Els animals reben de la natura la facultat de conèixer pels sentits. Però aquest coneixement en uns no produeix la memòria i en altres sí. [...] Mentre que els altres animals viuen reduïts a les im pressions sensibles o als records, i difícilment s’eleven a l’expe riència, el gènere humà té, per a conduir-se, l’art i el raonament.1 1. Met. I 1, 980a 27-29, 980b 25-28 (traducció pròpia).

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 7

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

No només aquí trobarem elements de la dispersa temàtica «psicològica» en l’obra d’Aristòtil. En essència, però, els seus dos nuclis principals es troben en el tractat De l’ànima, d’una banda, i en els diversos tractats d’ètica i en la Retòrica, de l’altra. La raó última d’aquesta partició del tema en diversos tractats és, simplement, que Aristòtil no considerava aquest camp de coneixement com una unitat. Una ciència psicològi ca, en el sentit modern d’estudi de la psique, de tots aquells fenòmens de què tenim coneixement exclusivament per in trospecció o per la interpretació de la seva projecció en la conducta, senzillament no existia per a Aristòtil, perquè el pressupòsit epistemològic capital de la seva indagació –per bé que certament implícit– era el d’objectivitat. Per a ell (com, d’altra banda, per a tots els filòsofs fins a arribar a Descartes), la psique és un element natural més, això és, el constituent formal de la vida en tota la seva amplitud. No és, per des comptat, que Aristòtil no reconegui fenòmens accessibles úni cament per introspecció: ¿com, si no, podria parlar d’una fa cultat com la imaginació, l’anàlisi de la qual constitueix una de les pàgines més penetrants del tractat De l’ànima? El que pas sa és que Aristòtil no reconeix a la introspecció i als seus ob jectes un estatut epistemològic específic; no és conscient, en suma, de la peculiaritat ontològica d’allò que és subjectiu. O, més ben dit, la subjectivitat no es presenta com a tal en tant que objecte de la teoria (no apareix, per exemple, en el text que ens ocupa, De l’ànima, un tractat teorètic que hom podria incloure perfectament en l’esfera de la ciència física, se gons la coneguda tripartició aristotèlica del camp del saber). Només en l’ètica, en el saber pràctic, que implica essencial ment el subjecte, aquest apareix situat, fins a un cert punt, en un nivell ontològic diferent dels mers objectes de contemplació. Parlar, per tant, de psicologia aristotèlica és gairebé un con trasentit. I, no obstant això, no hi ha més solució que fer-ho si volem entendre en tot el seu abast les tesis aristotèliques sobre la psique. Només pensant amb els nostres conceptes postcartesians i postkantians, amb la nostra gnoseologia «co pernicana» (segons la qual el subjecte és el dador de sentit últim a l’objecte), podem situar al seu lloc propi la gnoseolo

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 8

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

gia «ptolemaica» d’Aristòtil. De la mateixa manera que, en lingüística, només podem parlar d’un llenguatge servint-nos de metallenguatges que l’englobin, així també en filosofia no més podem fer nostre un concepte recobrint-lo amb metacon ceptes d’abast més general. Doncs bé, si sotmetem a aquesta operació hermenèutica els textos dedicats per Aristòtil a l’estudi de les dues grans di mensions tradicionalment atribuïdes a l’espai interior de la psique, és a dir percepció i apetició (en el nivell més immediat) o cognició i volició (en el nivell superior o reflexiu), veurem que l’estructura de l’espai psíquic implícitament configurada pel fundador del Liceu, a canvi d’estar mancada de l’obertura a la dimensió purament subjectiva descoberta pel racionalisme i l’empirisme moderns, està exempta de la fractura que aques tes filosofies van introduir des del segle xvii en la nostra con cepció de la realitat en contraposar irreductiblement subjecte i objecte. Paral·lelament, és també part de l’actiu d’aquella atípica «psicologia» la superació del hiat ontològic entre sen sació i intel·lecció, imatge i idea, cos i ànima, que figurava, en canvi, en el passiu de la filosofia del seu mestre Plató (o, al menys, de la majoria dels platònics). Aquest últim punt està estretament relacionat amb l’anterior: en efecte, la superació del dualisme ontològic és un fonament necessari per a una concepció unitària de la psique que la faci immune al dualis me gnoseològic modern (no exempt tampoc de dualisme on tològic en casos com el de Descartes). 2. L’ÀNIMA COM A ESSÈNCIA MATERIAL Per a Aristòtil, ψυχή no és sinònim de ζῷον, ‘ésser viu’, sinó de ζωή, ‘vida’. No és, per tant, un gènere d’éssers suscep tible d’estudi científic en sentit estricte. Perquè, com assenya la l’estagirita en múltiples passatges de les seves obres, només coneixem científicament aquelles coses en què reconeixem el gènere a què pertanyen (aquelles, en definitiva, que podem classificar en un determinat «compartiment» de la realitat, taxonòmicament considerada). I això perquè el gènere és el pri

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 9

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

mer principi explicatiu de la natura de cada cosa, que mitjan çant l’adjunció de les variants específiques o diferències conforma la definició, principi últim; i no hi ha ciència sense fonaments o principis en què es pugui basar la deducció de les propietats de la cosa investigada: Si hom considera que nosaltres només coneixem mitjançant les definicions, i que els gèneres són els principis de les definicions, és necessari reconèixer també que els gèneres són els principis dels éssers definits.2

Aquesta restricció del concepte de ciència equival a confi nar l’àmbit del saber substantiu pròpiament dit a aquell que comprèn les entitats (οὐσίας) susceptibles de determinació concreta, aquelles de què és possible assenyalar plasmacions individuals; no únicament ens naturals o «celestials» dotats d’existència independent (homes, cavalls, arbres, estrelles), sinó també ens matemàtics inseparables materialment de la realitat física (els diversos nombres, per exemple). Ara bé, l’«ànima» no és assimilable a cap d’aquests tipus de realitat. En efecte, l’ànima presenta, d’una banda, diverses manifes tacions repartides en diferents tipus d’éssers vius; però, de l’altra, no es pot dir que cadascuna d’aquestes manifestacions correspongui exclusivament a un o altre d’aquests tipus: És palès, doncs, que la definició d’ànima és una de la mateixa manera que ho és la definició de figura. En efecte, ni aquí exis teix la figura al marge del triangle i els seus derivats ni allà existeix l’ànima al marge de les esmentades. Si arribés a haver-hi una definició comuna aplicable a les figures, que quadrés amb totes, no seria pròpia de cap figura. De manera semblant res pecte de les ànimes esmentades. Per això és ridícul cercar, tant en aquests casos com en d’altres, la definició comuna, que no seria pròpia de cap dels éssers, i no quedar-se amb la forma pròpia i indivisible corresponent a cada cas. En relació amb l’ànima passa gairebé el mateix que en relació amb les figures: 2. Met. III 3, 998b 4-6 (traducció pròpia).

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 10

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

en efecte, en cada [forma] subsegüent es troba en potència la precedent, tant en les figures com en els éssers animats; per exemple, en el quadrilàter es troba el triangle i en la [potència] sensitiva es troba la nutritiva. En conseqüència, cal investigar en cada cas quina és l’ànima pròpia de cadascun [dels éssers vius], com ara quina és la de la planta i quina la de l’home o de la bèstia. Cal investigar per quina causa es troben en aquesta seqüència.3

Així, doncs, l’ànima no és un tipus de realitat subdivisible en entitats coordinades, com és el cas de la subdivisió del gè nere animal en les seves distintes espècies. L’única relació concebible entre els distints tipus d’ànimes és la de composi ció o subsumpció d’uns per uns altres (o, com ve a dir el mateix estagirita, el seu mutu «esglaonament»). I, mentre que en l’ordre d’inclusió integrat pels gèneres i les espècies és im possible que els rangs inferiors es donin sense els superiors (que constitueixen els seus principis, ἀρχαί), els diferents tipus o «nivells» anímics, en canvi, sí que poden donar-se indepen dentment dels tipus superiors: les plantes, dotades de vida vegetativa, els animals, dotats de vida vegetativa i sensitiva, els homes, dotats de les dues anteriors més la intel·lectiva: Com que viure es diu de moltes maneres, direm que tal ésser o tal altre viu encara que només s’hi trobi una d’aquestes coses: intel·lecte, sensació, moviment i repòs respecte al lloc, a més del moviment corresponent a la nutrició, la consumpció i el creixe ment. Per això es considera que també les plantes són vives.4

Ara bé, ¿quin tipus de composició és el que combina totes o algunes d’aquestes operacions vitals en un mateix cos i qui na relació guarden, per tant, amb el cos en qüestió? Per respondre aquesta pregunta, Aristòtil, després d’haver descartat les diferents teories de l’ànima sostingudes pels filò sofs precedents, comença apel·lant a la seva habitual distinció 3. An. II 3, 414b 19-415a 1 (cf. infra). 4. Ibid. II 2, 413a 22-26.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 11

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

ontològica entre els diferents modes d’ésser (les anomenades, per ell mateix, categories, és a dir formes de la predicació). Doncs bé, el gènere fonamental d’ens és l’anomenat entitat o substància (οὐσία), i de poques coses com dels éssers vius sembla adequat dir que són entitats. No obstant això, el terme en qüestió no és unívoc: Diem que un gènere dels éssers és l’entitat, d’una banda com a matèria, que per si mateixa no és quelcom determinat, d’altra banda com a estructura i forma, segons la qual ja és consi derada quelcom determinat, i en tercer lloc allò que resulta d’ambdues coses. La matèria és potència, la forma, en canvi, realitat acabada.5

Feta aquesta distinció, i un cop afirmat el caràcter substan cial o entitatiu dels cossos naturals, propis del món en què vivim, es tracta de definir exactament el grau de substanciali tat respectiva del cos i de l’ànima: Sembla que són entitats, sobretot, els cossos, i, entre aquests, els naturals: aquests, en efecte, són principis dels altres. I entre els na turals n’hi ha que tenen vida i d’altres que no: anomeno vida la capacitat de nodrir-se per si mateix, el creixement i la consump ció. En conseqüència, tot aquell cos natural que participi de la vida serà una entitat, entesa com a entitat composta. Ara bé, puix que es tracta d’un cos de tal qualitat, atès que té vida, el cos no serà ànima: el cos, en efecte, no és de les coses que es diuen d’un subjecte, sinó que més aviat és subjecte i matèria. Necessàriament, per tant, l’ànima serà entitat com a forma d’un cos natural que té vida en potència. Ara bé, l’entitat és realitat acabada. Per tant serà la realitat acabada (ἐντελέχεια) d’un cos.6

L’ànima, doncs, no es distingeix de la vida, i igual que la vida no és sinó la manera de ser de determinats cossos, així tampoc l’ànima no és altra cosa que «una entitat en sentit de 5. Ibid. II 1, 412a 6-10. 6. Ibid. II 1, 412a 12-22.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 12

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

definició [...] això és l’essència pròpia de tal tipus particular de cos».7 Unitat, doncs, ontològica de cos i ànima, monisme psicofí sic enfront del dualisme platònic. Perquè matèria i forma no són sinó les dues cares de la mateixa moneda, les dues pers pectives que ofereix una mateixa entitat, segons si considerem el que té de comú i indiferenciat respecte d’altres entitats o el que té d’específic i característic. Es tracta d’una doble pers pectiva en què es pot aprofundir indefinidament, perquè el que és matèria respecte d’una determinada forma pot ser, al seu torn, forma respecte d’una matèria menys diferenciada: així, diria Aristòtil, el bronze és matèria respecte de l’es tàtua, però forma respecte dels quatre elements bàsics que, segons la seva rudimentària «química», constitueixen el bron ze i totes les altres substàncies materials. Així també l’ànima, sent com és acte constituent del cos viu, actua al seu torn com a potència respecte dels seus actes vitals concrets i puntuals: Aquesta (ἐντελέχεια), però, es diu de dues maneres, de l’una com a ciència, de l’altra com a [acció de] teoritzar. És evident, doncs, que es diu com a ciència; efectivament, en l’ésser de l’ànima es donen també el dormir i l’estar despert, i l’estar des pert és anàleg al teoritzar, mentre que el dormir ho és a tenir-ne la capacitat i no exercir-la.8

Recapitulant, l’ànima és el compliment o realitat acabada (ἐντελέχεια) del cos com a matèria organitzada capaç de realit zar una sèrie d’activitats autònomes: nodrir-se i desenvolu par-se (amb la contrapartida d’envellir), moure’s, sentir, desit jar i entendre. En efecte, Aristòtil, recollint una distinció introduïda pel seu amic Xenòcrates, segon escolarca (director) de l’Acadèmia després de la mort de Plató, assigna també al principi vital una funció que avui ens sembla òbvia: la vegetativa, respon sable de la nutrició i el creixement. Pel que fa a la resta de les 7. Ibid. II 1, 412b 10-11. 8. Ibid. II 1, 412a 22-26.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 13

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

funcions, el pensament aristotèlic sembla, com explica F. Nuyens,9 que ha passat per diferents fases. Però al cap i a la fi, en el tractat que ens ocupa, queda fermament establerta una quàdruple distinció, no d’espècies o parts, com en Plató, sinó de meres funcions: nutritiva (θρεπτικόν), sensitiva (αἰσθητικόν), intel·lectiva (διανοητικόν) i motriu (κίνησις). Recobrint tant la funció intel·lectiva com la sensitiva (qualificades també de tant en tant, a la manera platònica, de racional i irracional, respectivament), apareix la funció desiderativa (ὀρεκτικόν), que es manifesta tant en l’apetit (ἐπιθυμία) i l’impuls (θυμός), propis de la funció sensitiva, com en el voler (βούλησις), pro pi de la funció intel·lectiva o racional (λογιστικόν). La funció intel·lectiva, al seu torn, es divideix en dues d’específiques: la científica (ἐπιστημονικόν) o teòrica i la calculadora (λογιστικόν), també anomenada opinativa (δοξαστικόν) o pràctica. I a cavall entre la funció sensitiva i la intel·lectiva es troba la imaginativa (φαντασία).10 Aquestes activitats corresponen a altres tants elements aní mics que es combinen per a donar lloc a una certa unitat «composta». Aquesta composició, no obstant això, no deriva de l’ànima com a tal, sinó que depèn de l’estructuració de la matèria corporal en diversos òrgans, a la diversitat dels quals correspon la diversitat de funcions anímiques. Aquesta depen dència fonamenta a més a més aquesta altra afirmació clau de la doctrina aristotèlica: Així, doncs, que l’ànima no és separable del cos, o que no ho són algunes de les seves parts, si per natura és divisible, no deixa de ser evident: en efecte, la realitat acabada d’algunes de les parts [del cos] és també realitat acabada d’aquelles parts [de l’ànima].11 Sembla que també les afeccions de l’ànima es donen amb un cos: el coratge, l’afabilitat, la por, la compassió, l’audàcia, així com la joia, l’estimar i l’odiar; en efecte, alhora que es donen 9. Vegeu la Bibliografia. 10. An. III 9, 432a 22-b 7. 11. Ibid. II 1, 413a 4-6.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 14

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

aquests, el cos pateix alguna cosa. [...] Si és així, queda clar que les afeccions són formes en la matèria. De manera, doncs, que les definicions seran, per exemple, del tipus següent: indignar-se és un cert moviment de tal cos, o d’una part o potència seva, causat per tal cosa amb vista a tal altra. I per això és certament competència de l’estudiós de la natura investigar sobre l’ànima.12

Per tant, no cal investigar si són una sola cosa l’ànima i el cos, com tam poc la cera i la figura ni, en general, la matèria de cada cosa i allò de què aquesta és matèria.13

L’ésser viu és, doncs, una entitat corporal unitària que rep el seu caràcter d’entitat d’aquelles característiques autoactives que el diferencien d’altres cossos i que designem globalment com a ànima. I de la mateixa manera que les característiques d’una cosa no es poden donar al marge d’ella, així tampoc l’ànima al marge del cos. ¿Vol dir això que Aristòtil no com parteix la teoria platònica de la immortalitat de l’ànima? Com ell mateix diu en un dels passatges citats, això «no deixa de ser evident», almenys pel que fa a «algunes de les seves parts, si per natura és divisible». Després veurem en quin sentit pot donar-se l’excepció, prevista implícitament en aquestes parau les, que hi hagi una part de l’ànima que sigui immortal o «se parable del cos». De moment queda suficientment provat que la relació entre ànima i cos concebuda per Aristòtil podria qualificar-se, com ja hem apuntat abans, de monisme psicofísic, en virtut del qual una mateixa i única realitat admet dos enfocaments o consi deracions igualment fundades en la seva natura objectiva: L’estudiós de la natura i el dialèctic definirien de manera dife rent cadascuna d’aquelles coses, per exemple, què és la còlera: aquest darrer diria que és un desig de revenja o quelcom sem 12. Ibid. I 1, 403a 16-19, 24-28. 13. Ibid. II 1, 412b 6-8.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 15

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

blant, l’altre, que és un escalfament de la sang que envolta el cor, o bé de l’element càlid. Un d’ells dóna com a explicació la matèria, l’altre, la forma i la definició. En efecte, la definició és la forma de la cosa i és necessari que sigui en tal o tal altra matèria per a existir. Així, la definició de casa és d’aquesta mena: un abric que impedeix el deteriorament pel vent, la calor i la pluja; l’un parla de pedres, maons i fustes, mentre que l’al tre parla de la forma present en aquests amb vista a uns fins determinats.14

L’esforç per superar la paradoxa que aquest doble enfoca ment comporta recorrerà tot l’aristotelisme medieval (en for ma de controvèrsia entre els partidaris de la distinció real i els partidaris de la distinció conceptual o merament nominal entre matèria i forma i la resta dels coprincipis ontològics anàlegs) i penetrarà en el cor mateix de la filosofia moderna transfigu rant-se en la pugna entre aquelles doctrines mecanicistes o atomistes que pretenen explicar qualsevol estructura (forma, essència, o com vulguem designar un tot orgànic) a partir de l’addició pura i simple de les seves parts components i aquelles doctrines holistes que afirmen que un tot té aspectes qualita tius no deduïbles de les qualitats dels elements constituents. Després de segles de dualisme psicofísic d’inspiració platò nico-cristiana i després de decennis d’esforços per a assimilar tota proposició científica als enunciats rigorosament formalit zats i empíricament contrastables de la física (el cèlebre para digma fisicalista), les dues cares de la realitat psíquica contra posades per Plató i reconciliades per Aristòtil segueixen resistint-se en la mateixa mesura tant a la dissecció resultant d’un net tall ontològic dualista com a la fusió estricta propi ciada per un monisme ontològic reduccionista. El físic i el dialèctic al·ludits per Aristòtil parlen, doncs, del mateix, encara que amb llenguatges totalment diferents, llen guatges que ordenen els objectes amb criteris i esquemes mú tuament irreductibles però igualment vàlids: material l’un, formal l’altre. Però –repetim-ho– parlen d’una cosa l’entitat 14. Ibid. I 1, 403a 29-b 7.

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 16

09/07/15 11:04

INTRODUCCIÓ

de la qual és una i la mateixa. En el cas que ens ocupa, parlen del cos vivent, el compliment del qual anomenem ψυχή, ‘àni ma’. I si tant el físic com el dialèctic (o psicòleg, com avui l’anomenaríem) fossin deixebles fidels del mestre del Liceu, però al mateix temps coneguessin els nostres usos lingüístics actuals, ens dirien que la tal ànima és una essència material. En efecte, la raó per la qual la psicologia emanada d’una me tafísica dualista (basada en l’oposició matèria/esperit) ha po gut durant segles arborar l’estendard aristotèlic ha estat el simple fet que Aristòtil entenia el concepte matèria de mane ra molt més radical que la física moderna: no com a simple corporeïtat, sinó com a element o substrat absolutament inde finit, susceptible de rebre qualsevol possible configuració for mal. I, com és lògic, alhora que associava indissolublement l’ànima al cos, negava a aquella, com a principi actiu d’aquest, la inerta passivitat de la matèria pura. 3. L’ÀNIMA CONTEMPLATIVA: SENSACIÓ I INTEL·LECCIÓ El monisme ontològic (psicofísic) de la doctrina aristotèlica sobre la relació cos-ànima es correspon naturalment amb el monisme epistemològic (empírico-racional) de la seva doctri na sobre la relació entre sentits i intel·ligència. En el capítol 12 del llibre II del De anima, després de la descripció dels diferents sentits, es caracteritza la facultat sen sorial en general: En general, respecte de tota sensació, cal entendre que el sentit és el receptor de formes sensibles sense la matèria, com, per exemple, la cera rep la marca de l’anell sense el ferro ni l’or, i pren la marca d’or o de bronze, però no com a or o bronze; de manera semblant, el sentit de cada cosa és afectat per allò que té color o sabor o so, però no es diu com cadascuna d’aquestes coses, sinó com les propietats de cadascuna i d’acord amb la seva estructura. [...] D’aquí es desprèn clarament també [...] per què les plantes no senten, malgrat tenir una part d’ànima i ser

02 INTRODUCCIO (007-044).indd 17

09/07/15 11:04

04 CONSPECTUS (051-053).indd 52

09/07/15 11:06

ARISTOTELIS

DE ANIMA LIBRI III

04 CONSPECTUS (051-053).indd 53

09/07/15 11:06

[1] Τῶν καλῶν καὶ τιμίων τὴν εἴδησιν ὑπολαμβάνοντες 402a μᾶλλον δ’ ἑτέραν ἑτέρας ἢ κατ’ ἀκρίβειαν ἢ τῷ βελτιόνων τε καὶ θαυμασιωτέρων εἶναι, δι’ ἀμφότερα ταῦτα τὴν τῆς ψυχῆς ἱστορίαν εὐλόγως ἂν ἐν πρώτοις τιθείημεν. δοκεῖ δὲ καὶ πρὸς 5 ἀλήθειαν ἅπασαν ἡ γνῶσις αὐτῆς μεγάλα συμβάλλεσθαι, μάλιστα δὲ πρὸς τὴν φύσιν· ἔστι γὰρ οἷον ἀρχὴ τῶν ζῴων. ἐπιζητοῦμεν δὲ θεωρῆσαι καὶ γνῶναι τήν τε φύσιν αὐτῆς καὶ τὴν οὐσίαν, εἶθ’ ὅσα συμβέβηκε περὶ αὐτήν· ὧν τὰ μὲν ἴδια πάθη τῆς 9-10 ψυχῆς εἶναι δοκεῖ, τὰ δὲ δι’ ἐκείνην καὶ τοῖς ζῴοις ὑπάρχειν.

402a 2 τῷ : τῶν UX || 3 ταῦτα om. E; τὴν τῆς HaUXMP : περὶ τῆς E : περὶ VyAFa || 9 εἶναι om. C; κοινὰ καὶ τοῖς ζῴοις post τὰ δὲ add. EyA || 10 καὶ om. EVX

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 54

09/07/15 11:08

LLIBRE PRIMER

Importància 402a

del tema

[1] Admetent que el coneixement és de les coses bones i valuoses per si mateixes i que n’hi ha un que ho és més que un altre, sigui per la seva exactitud, sigui pel fet que tracta de coses més dignes i admirables, tant per un motiu com per l’altre posaríem amb raó l’estudi de l’ànima entre els de primera importància. Sembla, a més, que la coneixença d’aquesta aporta molt al conjunt de la veritat, sobretot en relació amb la natura: l’ànima és, en efecte, com el principi dels éssers vius. Ens proposem, doncs, considerar-ne i comprendre’n la natura i l’entitat1 i, a continua ció, totes les coses que li pertanyen: n’hi ha que semblen afeccions2 exclusives de l’ànima i d’altres que, mitjançant aquesta, es donen també en els éssers vius [com a tals]. 1. Tot i que el terme grec οὐσία (ousía) ha estat traduït majoritària ment, al llarg de la història, per «substància», cal tenir present que el significat d’ousía abasta també allò que anomenem l’ésser propi d’una cosa, els seus trets definitoris, és a dir l’essència. No endebades la primera traducció llatina documentada d’ousía va ser justament essentia, neologisme llatí atribuït a Ciceró per Sèneca. Nosaltres, però, emprarem en la nostra traducció el terme entitat, que aplega els significats tant de substància com d’essència, i reservarem aquest últim terme per a altres expressions del vocabulari aristotèlic que fan clarament referència a allò que defineix una cosa. 2. En grec, πάθη (páthe¯), literalment ‘allò que afecta una cosa’. Fa referència als estats en què es pot trobar, en aquest cas, l’ànima.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 54

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 402a 11-24

Πάντῃ δὲ καὶ πάντως ἐστὶ χαλεπώτατον λαβεῖν τινα πίστιν περὶ αὐτῆς. καὶ γάρ, ὄντος κοινοῦ τοῦ ζητήματος καὶ πολλοῖς ἑτέροις, λέγω δὲ τοῦ περὶ τὴν οὐσίαν καὶ τοῦ τί ἐστι, τάχ’ ἄν τῳ δόξειε μία τις εἶναι μέθοδος κατὰ πάντων περὶ ὧν βουλόμεθα γνῶναι τὴν οὐσίαν, ὥσπερ καὶ τῶν κατὰ συμβεβηκὸς ἰδίων ἀπόδειξις, ὥστε ζητητέον ἂν εἴη τὴν μέθοδον ταύτην. εἰ δὲ μὴ ἔστι μία καὶ κοινή τις μέθοδος περὶ τὸ τί ἐστιν, ἔτι χαλεπώτερον γίνεται τὸ πραγματευθῆναι· δεήσει γὰρ λαβεῖν περὶ ἕκαστον τίς ὁ τρόπος. ἐὰν δὲ φανερὸν ᾖ, πότερον ἀπόδειξίς τίς ἐστιν ἢ διαίρεσις ἢ καί τις ἄλλη μέθοδος, ἔτι πολλὰς ἀπορίας ἔχει καὶ πλάνας, ἐκ τίνων δεῖ ζητεῖν· ἄλλαι γὰρ ἄλλων ἀρχαί, καθάπερ ἀριθμῶν καὶ ἐπιπέδων. Πρῶτον δ’ ἴσως ἀναγκαῖον διελεῖν ἐν τίνι τῶν γενῶν καὶ τί ἐστι, λέγω δὲ πότερον τόδε τι καὶ οὐσία ἢ ποιὸν ἢ ποσόν, ἢ καί

11 εἶναι τῶν χαλεπωτάτων XFb || 12 καὶ om. CXFbP || 13 τοῦ τί : τὸ τί Ε || 15-16 ἀπόδειξις : ἀπόδειξιν HaUXRv || 17 καὶ κοινή τις EHayARvP : τις καὶ κοινή V; περὶ τὸ Ey : περὶ τοῦ cett. codd. || 19 ἐὰν : ὅταν EHaAMP εἰ V; ᾖ : εἰη EVAFa; ἀπόδειξις : δεῖξις C; τίς om. HaFaFb || 20 ἀπορίας ἔχει : ἂν ἀπορίας ἔχοι yA || 23 τί : τίς CUM

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 55

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 402a

De tota manera i en tot cas és molt difícil obtenir alguna certesa sobre això. Efectivament, atès que aquesta recerca és comuna a moltes altres coses, vull dir la recerca sobre l’entitat3 i l’essència,4 podríem arribar a creure que hi ha un únic mètode en relació amb totes les coses de les quals volem conèixer l’entitat, com ara la demostració dels accidents propis, de manera que caldria investigar tal mètode. Ara bé, si no hi ha un mètode únic i comú a propòsit de l’essència, la nostra tasca esdevé més difícil encara; caldrà, en efecte, copsar quin és el mode5 adequat per a cada cas. I per bé que quedi clar quin és aquest mètode, sigui la demostració o la divisió o qualsevol altre, encara suposa moltes dificultats i riscos d’error saber a partir de què cal investigar,6 car són diferents els principis de coses diferents, com ara els nombres i les superfícies. Potser és necessari esbrinar primer de tot en quin gènere es troba i què és,7 vull dir si és quelcom determinat8

3. Vegeu p. 54, n. 1. 4. Τί ἐστι (tí esti), literalment «què és (una cosa)» (vegeu p. 54, n. 1). 5. És a dir la manera d’investigar. 6. És a dir: en quins principis cal fonamentar la recerca. 7. Segons el mètode científic exposat per Aristòtil en els Topica i els Analytica, la primera etapa de tota recerca consisteix a determinar el gènere (concepte classificatori de nivell immediatament superior al de l’objecte estudiat) i l’espècie (concepte classificatori propi de l’objecte) en què cal incloure la cosa de què es tracta. La pregunta «¿què és?» correspon també, com hem vist més amunt, a la cerca de l’essència. Espècie i essència, si bé no sinònims, són termes que acostumen a referir-se a la mateixa cosa. 8. Τόδε τι (tóde ti), literalment «un això». Amb aquesta expressió, emprada ja per Plató, es fa referència a allò que té realitat per si mateix i es pot assenyalar o definir amb un mínim de precisió. Com és obvi, assenyalar no és el mateix que definir: tóde ti, per tant, és una expressió ambivalent que tant pot indicar l’ésser concret individual com l’essència comuna a múltiples individus. El que comparteixen ambdues accepcions és simplement el fet de referir-se a quelcom perfectament identificat.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 55

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 402a 25-b 3

τις ἄλλη τῶν διαιρεθεισῶν κατηγοριῶν, ἔτι δὲ πότερον τῶν ἐν 25 δυνάμει ὄντων ἢ μᾶλλον ἐντελέχειά τις· διαφέρει γὰρ οὐ σμικρόν. σκεπτέον δὲ καὶ εἰ μεριστὴ ἢ ἀμερής, καὶ πότερον ὁμο- 402b ειδὴς ἅπασα ψυχὴ ἢ οὔ· εἰ δὲ μὴ ὁμοειδής, πότερον εἴδει διαφέρουσα ἢ γένει. νῦν μὲν γὰρ οἱ λέγοντες καὶ ζητοῦντες περὶ

26 οὔ : οὔ τι EC || 402b 1 σμικρόν : μικρόν ECUy; pr. καὶ om. UX || 2 εἴδει : εἴδη A; διαφέρουσα : διαφέρουσιν EHaUXM; ἢ : ἢ καὶ EXyA

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 56

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 402a-b

402b

i una entitat o bé una qualitat9 o una quantitat10 o encara alguna altra de les categories que hem distingit,11 així com també si és de les coses que són en potència o més aviat és una realitat acabada:12 hi ha, en efecte, no poca diferència.13 Cal investigar també si és divisible en parts o indivisible i si totes les ànimes són o no del mateix tipus; i, si no ho són, cal veure si es diferencien en l’es-

9. Ποιόν (poión). És l’expressió pronominal amb què Aristòtil designa habitualment la qualitat dins de la seva coneguda classificació dels diferents sentits d’ésser en deu gèneres o categories. En molts casos, en la traducció, substituirem les formes pronominals per substantius abstractes derivats d’aquestes, tal com va arribar a ser l’ús generalitzat dins de la tradició aristotèlica. De vegades, però, conservarem les formes pronominals, marcades amb cursiva, l’ús substantivat de les quals és anòmal en la nostra llengua però correspon literalment a les expressions gregues emprades per Aristòtil. 10. Ποσόν (posón). 11. La referència tant pot ser a Categoriae 4 com a Metaphysica III 1 o a Topica I 9. En aquest últim lloc, la categoria entitat, en comptes de l’habitual ousía, és designada amb la ja coneguda expressió tí esti («què és»), més pròpia, com hem vist, de la designació de l’essència. Juntament amb l’absència en Aristòtil d’una terminologia clarament fixada, aquest ús oscil·lant mostra l’existència d’una connexió o convertibilitat real entre determinats conceptes lògico-metafísics de gran generalitat. 12. Ἐντελέχεια (entelécheia). Davant la dificultat de traduir amb precisió aquest vocable (possiblement un neologisme creat pel mateix Aristòtil, atès que no se’n registra cap aparició en tota la literatura grega conservada anterior a l’estagirita), molts traductors han optat sovint per una simple transcripció, entelèquia. Una traducció freqüent, generalitzada a partir de l’escolàstica llatina medieval, és acte, motivada pel fet que Aristòtil acostuma a alternar, com si fossin sinònims, ἐντελέχεια i ἐνέργεια (enérgeia), i que aquest darrer mot és un clar equivalent dels nostres activitat o acte. Nosaltres optem, sempre que el context ho permeti i l’estil no se’n ressenti, per una traducció fidel a l’etimologia del terme grec, format per composició de l’adjectiu ἐντελές (entelés) (‘acabat’) i el verb ἔχειν (échein) (‘estar’ o ‘tenir’), que mostra clarament la seva contraposició a allò que encara és merament en potència. 13. S’entén: entre que es tracti d’una cosa o d’una altra de les esmentades.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 56

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 402b 4-18

ψυχῆς περὶ τῆς ἀνθρωπίνης μόνης ἐοίκασιν ἐπισκοπεῖν. εὐλαβητέον δ’ ὅπως μὴ λανθάνῃ πότερον εἷς ὁ λόγος αὐτῆς ἐστι, καθάπερ ζῴου, ἢ καθ’ ἕκαστον ἕτερος, οἷον ἵππου, κυνός, ἀνθρώπου, θεοῦ, τὸ δὲ ζῷον τὸ καθόλου ἤτοι οὐθέν ἐστιν ἢ ὕστερον· ὁμοίως δὲ κἂν εἴ τι κοινὸν ἄλλο κατηγοροῖτο. Ἔτι δ’ εἰ μὴ πολλαὶ ψυχαὶ ἀλλὰ μόρια, πότερον δεῖ ζητεῖν πρότερον τὴν ὅλην ψυχὴν ἢ τὰ μόρια. χαλεπὸν δὲ καὶ τούτων διορίσαι ποῖα πέφυκεν ἕτερα ἀλλήλων, καὶ πότερον τὰ μόρια χρὴ ζητεῖν πρότερον ἢ τὰ ἔργα αὐτῶν, οἷον τὸ νοεῖν ἢ τὸν νοῦν καὶ τὸ αἰσθάνεσθαι ἢ τὸ αἰσθητικόν· ὁμοίως δὲ καὶ ἐπὶ τῶν ἄλλων. εἰ δὲ τὰ ἔργα πρότερον, πάλιν ἄν τις ἀπορήσειεν εἰ τὰ ἀντικείμενα πρότερον τούτων ζητητέον, οἷον τὸ αἰσθητὸν τοῦ αἰσθητικοῦ καὶ τὸ νοητὸν τοῦ νοητικοῦ. Ἔοικε δ’ οὐ μόνον τὸ τί ἐστι γνῶναι χρήσιμον εἶναι πρὸς τὸ θεωρῆσαι τὰς αἰτίας τῶν συμβεβηκότων ταῖς οὐσίαις, ὥσπερ ἐν

4 μόνης : μόνον || 6 καθ’ ἕκαστον : καθ’ ἑκάστην E || 8 κατηγοροῖτο : κατηγορεῖται E || 12 πρότερον : πρότον HaRv || 15 πρότερον : προτέρα EUVyA || 16 νοητικοῦ : νοῦ EUVXFa || 18 τῶν : τῶν καθ’αὐτὸ HaP

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 57

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 402b

pècie o en el gènere. Actualment, en efecte, els qui parlen i investiguen sobre l’ànima sembla que tracten únicament de l’ànima humana. Cal tenir cura de no passar per alt si hi ha una sola definició d’ànima, com d’animal, o bé n’hi ha una de diferent en cada cas, com per exemple de cavall, de gos, d’home, de déu, i així l’animal en general no seria res o vindria en últim lloc; de manera semblant si se’n prediqués qualsevol altre atribut comú.14 A més, si no són múltiples les ànimes, sinó llurs parts, ¿què hem d’investigar primer, l’ànima sencera o les seves parts? És difícil també esbrinar quines d’aquestes són diferents les unes de les altres i si convé investigar primerament les parts o les seves operacions,15 per exemple, l’entendre o l’enteniment16 i el sentir o el sentit;17 i de manera semblant també en els altres casos. Si cal, però, començar per les operacions, encara podríem dubtar si n’hem d’investigar primer els objectes;18 com ara el sensible abans que el sentit i l’intel·ligible abans que l’intel· lecte. Sembla que no només és útil la coneixença de l’essència per a estudiar les causes de les propietats19 de les en-

14. Efectivament, o bé els diferents tipus d’ànima (o formes de vida) no comparteixen cap tret o característica, de manera que el terme que designa un hipotètic concepte comú és buit, o bé aquest concepte comú és lògicament posterior a tots els altres. 15. Ἔργα (érga). 16. Νοῦς (noûs), emparentat amb el verb νοεῖν (noeîn). En raó d’aquest parentiu traduïm aquí aquests termes, respectivament, per enteniment i entendre, però la traducció que farem servir habitualment serà la lleugerament més tècnica d’intel·lecte. 17. Apareix aquí, de bell antuvi, la important distinció aristotèlica entre coneixement sensorial i coneixement intel·lectual, que esdevindrà clàssica al llarg de tota la filosofia posterior, amb l’excepció de les doctrines empiristes. 18. Ἀντικείμενα (antikeímena), literalment ‘oposats’; entès com allò amb què «topa» la facultat de conèixer. 19. Συμβεβηκότων (symbebe¯kóto¯n), és a dir de les propietats no estrictament essencials, sinó complementàries o derivades de l’essència de la cosa en qüestió.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 57

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 402b 19-403a 10

τοῖς μαθήμασιν τί τὸ εὐθὺ καὶ τὸ καμπύλον, ἢ τί γραμμὴ καὶ ἐπίπεδον πρὸς τὸ κατιδεῖν πόσαις ὀρθαῖς αἱ τοῦ τριγώνου γω- 20 νίαι ἴσαι, ἀλλὰ καὶ ἀνάπαλιν τὰ συμβεβηκότα συμβάλλεται μέγα μέρος πρὸς τὸ εἰδέναι τὸ τί ἐστιν· ἐπειδὰν γὰρ ἔχωμεν ἀποδιδόναι κατὰ τὴν φαντασίαν περὶ τῶν συμβεβηκότων, ἢ πάντων ἢ τῶν πλείστων, τότε καὶ περὶ τῆς οὐσίας ἕξομεν λέγειν τι κάλλιστα· πάσης γὰρ ἀποδείξεως ἀρχὴ τὸ τί ἐστιν, ὥστε καθ’ ὅσους 25 τῶν ὁρισμῶν μὴ συμβαίνει τὰ συμβεβηκότα γνωρίζειν, ἀλλὰ μηδ’ εἰκάσαι περὶ αὐτῶν εὐμαρές, δῆλον ὅτι διαλεκτικῶς εἴ403a ρηνται καὶ κενῶς ἅπαντες. Ἀπορίαν δ’ ἔχει καὶ τὰ πάθη τῆς ψυχῆς, πότερόν ἐστι πάντα κοινὰ καὶ τοῦ ἔχοντος ἢ ἔστι τι καὶ τῆς ψυχῆς ἴδιον αὐτῆς· τοῦτο γὰρ λαβεῖν μὲν ἀναγκαῖον, οὐ ῥᾴδιον δέ. φαίνεται δὲ τῶν πλείστων οὐθὲν ἄνευ τοῦ σώματος πάσχειν οὐδὲ ποιεῖν, οἷον ὀργίζεσθαι, θαρρεῖν, ἐπιθυμεῖν, ὅλως αἰσθάνεσθαι. μάλιστα δ’ ἔοικεν ἴδιον τὸ νοεῖν· εἰ δ’ ἐστὶ καὶ τοῦτο φαντασία τις ἢ μὴ ἄνευ φαντασίας, οὐκ ἐνδέχοιτ’ ἂν οὐδὲ τοῦτ’ ἄνευ τοῦ σώματος εἶναι. εἰ μὲν οὖν ἔστι τι τῶν τῆς ψυχῆς ἔργων ἢ παθημάτων

22 πρὸς : εἰς Ha || 24 λέγειν τι : τι λέγειν EV; τι om. CUXFa || 26 μὴ om. M || 403a 1 κενῶς : περιττῶς Ha || 5 δὲ om. E; μὲν post τῶν add. EXy || 8 ἴδιον : ἰδίῳ EUyFb ἰδίως A || 9 ἄνευ τοῦ HayRv : ἄνευ cett. codd.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 58

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 402b-403a

403a

titats, com és útil, per exemple, en les matemàtiques conèixer què és la recta i la corba o la línia i la superfície per a saber a quants rectes són equivalents els angles del triangle, sinó també, a la inversa, les propietats contribueixen en gran mesura a conèixer l’essència; en efecte, quan estem en condicions de donar comptes de les propietats, de totes o bé de la majoria, segons llur aparença, llavors estem també en condicions òptimes per a tractar de l’entitat, puix que el principi de tota demostració és l’essència, de manera que, en tots els casos de defini cions20 que no van acompanyades del coneixement de les propietats, sinó que ni tan sols és fàcil fer conjectures respecte d’aquestes, és evident que totes aquestes definicions són dialèctiques21 i buides.22 També presenten dificultats les afeccions de l’anima: ¿afecten totes també el posseïdor de l’ànima o n’hi ha alguna que sigui exclusiva d’aquesta? En efecte, tenir això clar és necessari, però no pas fàcil.23 És manifest que, en la majoria dels casos, l’ànima no pot patir ni fer res sense cos, com ara indignar-se, gosar, desitjar i, en general, sentir. En canvi, sembla en gran manera exclusiu d’aquella l’entendre; ara bé, si això també és una forma d’imaginació o no pot donar-se sense la imaginació, tam poc això no serà possible sense el cos. Així, doncs, si al-

20. Ὁρισμῶν (horismôn), genitiu plural de ὁρισμός (horismós), substantiu derivat de ὅρος (hóros), ‘terme’ o ‘límit’, d’on prové la noció de definir en el sentit de delimitar l’abast significatiu d’un vocable. 21. Aristòtil entén per definició «dialèctica» aquella que es limita a la substitució d’un terme per altres termes sinònims, sense indicar cap aspecte que permeti identificar inequívocament la cosa definida ni enriquir la noció immediata que en tenim. És el que avui anomenem «definició verbal». 22. La «buidor» d’una definició, complementària del seu caràcter merament verbal (vegeu la nota precedent), ve donada per la manca d’exemples concrets que hi puguem associar. 23. Es planteja, amb aquesta qüestió, el vell problema de la dependència o no de l’ànima respecte del cos, és a dir la polèmica entre el monisme i el dualisme psicofísic.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 58

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 403a 11-26

ἴδιον, ἐνδέχοιτ’ ἂν αὐτὴν χωρίζεσθαι· εἰ δὲ μηθέν ἐστιν ἴδιον αὐτῆς, οὐκ ἂν εἴη χωριστή, ἀλλὰ καθάπερ τῷ εὐθεῖ, ᾗ εὐθεῖ, πολλὰ συμβαίνει, οἷον ἅπτεσθαι τῆς χαλκῆς σφαίρας κατὰ στιγμήν, οὐ μέντοι γ’ ἅψεται οὕτως χωρισθέν τὸ εὐθύ· ἀχώριστον γάρ, εἴπερ ἀεὶ μετὰ σώματός τινός ἐστιν. ἔοικε δὲ καὶ τὰ τῆς 15 ψυχῆς παθήματα εἶναι μετὰ σώματος, θυμός, πραότης, φόβος, ἔλεος, θάρσος, ἔτι χαρὰ καὶ τὸ φιλεῖν τε καὶ μισεῖν· ἅμα γὰρ τούτοις πάσχει τι τὸ σῶμα. μηνύει δὲ τὸ ποτὲ μὲν ἰσχυρῶν καὶ ἐναργῶν παθημάτων συμβαινόντων μηδὲν παροξύνεσθαι ἢ φο- 19-20 βεῖσθαι, ἐνίοτε δ’ ὑπὸ μικρῶν καὶ ἀμαυρῶν κινεῖσθαι, ἐὰν ὀργᾷ τὸ σῶμα καὶ οὕτως ἔχῃ ὥσπερ ὅταν ὀργίζηται. ἔτι δὲ μᾶλλον τοῦτο φανερόν· μηθενὸς γὰρ φοβεροῦ συμβαίνοντος ἐν τοῖς πάθεσι γίνονται τοῖς τοῦ φοβουμένου. εἰ δ’ οὕτως ἔχει, δῆλον ὅτι τὰ πάθη λόγοι ἔν ὕλῃ εἰσίν· ὥστε οἱ ὅροι τοιοῦτοι οἷον τὸ 25 ὀργίζεσθαι κίνησίς τις τοῦ τοιουδὶ σώματος ἢ μέρους ἢ δυνά-

12 ᾗ εὐθεῖ : ᾗ εὐθύ CUVX || 13 χαλκῆς secl. Ross || 14 τὸ : τι Ross || 16 παθήματα HaVrP : πάθη πάντα cett. codd. || 18 μηνύει : σημεῖον E || 21 ἐὰν : ὅταν Ey || 25 ἔν ὕλῃ ECHa : ἔνυλοί UVXyFb

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 59

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 403a

guna de les operacions o afeccions24 fos exclusiva de l’ànima, aquesta podria existir per separat; però, si no hi ha res que sigui exclusivament seu, no podrà existir separada, de la mateixa manera que a la recta, com a recta, li pertanyen moltes propietats, com ara fer contacte per un punt amb l’esfera de bronze, però la rectitud per separat no farà contacte d’aquesta manera,25 car és inseparable, atès que sempre està juntament amb un cos. Sembla que també les afeccions de l’ànima es donen amb un cos: el coratge, l’afabilitat, la por, la compassió, l’audàcia, així com la joia, l’estimar i l’odiar: en efecte, alhora que es donen aquests, el cos pateix alguna cosa. N’és un indici que de vegades, en sobrevenir afeccions fortes i molt clares, no hi ha cap excitació ni sentiment de por, mentre que altres vegades es produeix l’emoció26 a causa d’afeccions petites i gens perceptibles, a condició que el cos estigui irritat i es trobi en el mateix estat que quan ens in dignem. I encara ho fa més palès el següent: sense que sobrevingui res de temible ens podem trobar en l’estat propi de qui té por.27 Si és així, queda clar que les afeccions són formes28 en la matèria. De manera, doncs, que 24. Παθήματα (pathé-mata), literalment ‘allò que hom pateix’, en contraposició a ‘allò que hom fa’ (les operacions). És gairebé sinònim de páthe¯ (vegeu p. 54, n. 2). 25. Una recta concreta podrà fer contacte amb una esfera concreta (com a tangent d’aquesta); no així la mera propietat de ser rectilini entesa en abstracte. Per tal de reforçar la concreció de les figures geomètriques de l’exemple, Aristòtil especifica el material del qual estan fetes. 26. Κινεῖσθαι (kineîsthai), literalment ‘hi ha moviment’. En efecte, l’etimologia del vocable emoció mostra clarament el seu parentiu amb el verb moure. 27. Sempre que, com en l’exemple precedent, el cos ja estigui alterat. 28. Aristòtil aplica aquí, tal com fa en el conjunt de la seva filosofia natural, l’anomenada teoria hilemòrfica. Ara bé, és notable en aquest cas l’ús del terme λόγος (lógos) (literalment ‘raó’, sovint també equivalent a ‘definició’) en comptes dels habituals μορφή (morphé) o εἶδος (eîdos) per a designar la forma.

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 59

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 403a 27-b 6

μεως ὑπὸ τοῦδε ἕνεκα τοῦδε. καὶ διὰ ταῦτα ἤδη φυσικοῦ τὸ θεωρῆσαι περὶ ψυχῆς, ἢ πάσης ἢ τῆς τοιαύτης. Διαφερόντως δ’ ἂν ὁρίσαιντο ὁ φυσικός τε καὶ ὁ διαλεκτικὸς ἕκαστον αὐτῶν, οἷον ὀργὴ τί ἐστιν· ὁ μὲν γὰρ ὄρεξιν ἀντιλυπή- 30 σεως ἤ τι τοιοῦτον, ὁ δὲ ζέσιν τοῦ περὶ καρδίαν αἵματος ἢ θερμοῦ. τούτων δὲ ὁ μὲν τὴν ὕλην ἀποδίδωσιν, ὁ δὲ τὸ εἶδος καὶ 403b τὸν λόγον. ὁ μὲν γὰρ λόγος εἶδος τοῦ πράγματος, ἀνάγκη δ’ εἶναι τοῦτον ἐν ὕλῃ τοιᾳδί, εἰ ἔσται· ὥσπερ οἰκίας ὁ μὲν λόγος τοιοῦτος, ὅτι σκέπασμα κωλυτικὸν φθορᾶς ὑπ’ ἀνέμων καὶ καυ5 μάτων καὶ ὄμβρων, ὁ δέ φησι λίθους καὶ πλίνθους καὶ ξύλα, ἕτερος δ’ ἐν τούτοις τὸ εἶδος ἕνεκα τωνδί. τίς οὖν ὁ φυ-

27 ἤδη E : δεῖ Fb || 29 τε secl. Ross || 31 ἢ : καὶ coni. Ross || 403b 2 εἶδος : ὅδε X || 3 οἰκίας : ἐπ’ οἰκίας HayRv || 4-5 καυμάτων post ὄμβρων transp. Ross; καυμάτων : πνευμάτων E || 5 φησι HaUVyAP : φήσει ECXFb || 6 οὗ ante ἕνεκα add. Ross

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 60

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 403a-b

403b

les definicions seran, per exemple, del tipus següent: indignar-se és un cert moviment de tal cos, o d’una part o potència29 seva, causat per tal cosa amb vista a tal altra. I per això és certament competència de l’estudiós de la natura30 investigar sobre l’ànima, sia sobre totes, sia sobre les d’aquesta mena.31 L’estudiós de la natura i el dialèctic definirien de manera diferent cadascuna d’aquelles coses, per exemple, què és la còlera: aquest darrer32 diria que és un desig de revenja o quelcom semblant, l’altre, que és un escalfament de la sang que envolta el cor, o bé de l’element càlid. Un d’ells dóna com a explicació la matèria, l’altre, la forma i la definició.33 En efecte, la definició és la forma de la cosa i és necessari que sigui en tal o tal altra matèria per a existir. Així, la definició de casa és d’aquesta mena: un abric que impedeix el deteriorament pel vent, la calor i la pluja; l’un parla de pedres, maons i fustes, mentre que l’altre parla de la forma present en aquests 29. Δύναμις (dýnamis), terme corresponent al lèxic habitual de la teoria hilemòrfica que ha estat sovint traduït per facultat en referència a les capacitats de l’ànima. Ens permetem observar de passada que, en la traducció catalana de Joan Leita, publicada el 1989 per l’editorial Laia (edició a cura d’Eusebi Colomer), figura estranyament, en lloc de facultat o potència, el terme energia, que més aviat remet a allò exactament oposat a «potència» en la teoria hilemòrfica, atès que el terme grec del qual energia és una simple transcripció (enérgeia) acostuma a traduir-se per acte (vegeu p. 56, n. 12). 30. Φυσικός (physikós). Obviem l’habitual traducció físic per tal d’evitar qualsevol confusió amb els mètodes de la moderna ciència física. 31. És a dir les ànimes que no poden actuar sense el concurs d’un cos. Això, per contraposició, sembla que obre la possibilitat teòrica de l’existència d’ànimes «separades», no dependents de cap suport mate rial. En tot cas, Aristòtil no s’ocupa mai, en la seva obra conservada, d’hipotètiques ànimes sense cos. L’anomenat per ell mateix «primer motor immòbil», equiparable a Déu i caracteritzat com a «acte pur», sense cap tipus de matèria o potència, no és considerat en absolut com una ànima. 32. El dialèctic. 33. Λόγος (lógos).

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 60

09/07/15 11:08

ΠΕΡΙ ΨΥΧΗΣ Α 403b 7-19

σικὸς τούτων; πότερον ὁ περὶ τὴν ὕλην, τὸν δὲ λόγον ἀγνοῶν, ἢ ὁ περὶ τὸν λόγον μόνον; ἢ μᾶλλον ὁ ἐξ ἀμφοῖν; ἐκείνων δὲ δὴ τίς ἑκάτερος; ἢ οὐκ ἔστι τις ὁ περὶ τὰ πάθη τῆς ὕλης τὰ μὴ χω- 9-10 ριστὰ μηδ’ ᾗ χωριστά, ἀλλ’ ὁ φυσικὸς περὶ ἅπανθ’ ὅσα τοῦ τοιουδὶ σώματος καὶ τῆς τοιαύτης ὕλης ἔργα καὶ πάθη· ὁπόσα δὲ μὴ ᾗ τοιαῦτα, ἄλλος, καὶ περὶ τινῶν μὲν τεχνίτης, ἐὰν τύχῃ, οἷον τέκτων ἢ ἰατρός, τῶν δὲ μὴ χωριστῶν μέν, ᾗ δὲ μὴ τοιούτου σώματος πάθη καὶ ἐξ ἀφαιρέσεως, ὁ μαθηματικός, ᾗ δὲ κεχω- 15 ρισμένα, ὁ πρῶτος φιλόσοφος. Ἀλλ’ ἐπανιτέον ὅθεν ὁ λόγος. ἐλέγομεν δὴ ὅτι τὰ πάθη τῆς ψυχῆς οὐ χωριστὰ τῆς φυσικῆς ὕλης τῶν ζῴων, ᾗ δὴ τοιαῦθ’ ὑπάρχει, θυμὸς καὶ φόβος, καὶ οὐχ ὥσπερ γραμμὴ καὶ ἐπίπεδον.

9 ἔστι τις : ἔστιν εἷς Ross || 12 ὁπόσα : ὅσα E || 13 ᾗ om. Ross; τινῶν EUVX : τινὸς CHa || 18 οὐ χωριστὰ : οὕτως ἀχώριστα Ross; ᾗ δὴ : ᾗ τε Fb : ᾗ γε Ross : εἴ γε C : εἰ δὴ Fa : ἢ X || 19 οἷα post ὑπάρχει add. Ross

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 61

09/07/15 11:08

DE L’ÀNIMA I 403b

amb vista a uns fins determinats. ¿Quin d’aquests és l’estudiós de la natura? ¿Aquell que s’ocupa de la matèria sense conèixer-ne la definició o qui s’ocupa de la definició únicament? ¿O més aviat qui parteix d’ambdues coses? ¿Què és, doncs, cada un d’aquells altres? Ara bé, no hi ha ningú34 que s’ocupi de les afeccions inseparables de la matèria, ni tan sols en tant que separables,35 sinó que l’estudiós de la natura s’ocupa de totes les operacions i afec cions de tal cos determinat i de tal matèria determinada; de totes aquelles que no són d’aquest tipus se n’ocupa un altre,36 i així, d’algunes, arribat el cas, se n’ocupa l’artesà, com ara el fuster o el metge, i de les no separables, en tant que no són afeccions de tal cos determinat, i per abstracció, se n’ocupa el matemàtic, mentre que en tant que separades se n’ocupa l’estudiós de la filosofia primera.37 Tornem, però, al punt de partida del nostre discurs. Dèiem que les afeccions de l’ànima no són separables de la matèria natural dels éssers vius, en la mesura que hi corresponen afeccions tals com el coratge i la por, no com, per exemple, la línia i la superfície.38

34. S’entén: ningú entre els estudiosos de la natura. 35. És a dir: fent abstracció de llur pertinença a la matèria. 36. S’entén: algú diferent de l’estudiós de la natura. 37. És a dir el metafísic. Val a dir que no és correcta la interpretació, acceptada entre d’altres per l’autor de la versió catalana abans esmentada (vegeu p. 60, n. 29), segons la qual la metafísica s’ocupa únicament de formes pures o «separades» (és a dir d’entitats presumptament immaterials), atès que el text d’Aristòtil no parla de realitats separades, sinó considerades com a separades, expressió òbviament aplicable també a determinats atributs dels éssers materials, concretament a llurs formes o definicions (o essències), objecte propi de la metafísica tal com l’entén Aristòtil. En canvi, són objecte d’estudi del matemàtic aquelles propie tats dels éssers materials que no són constitutives de les respectives definicions ni adequades per a designar individus concrets amb existència pròpia. L’estudiós de la natura, finalment, s’ocupa de tota mena de propietats en la mesura que caracteritzen els diferents tipus de cossos, amb un nivell d’abstracció inferior al del matemàtic. 38. En efecte, entitats geomètriques com ara la línia i la superfície, tot i no ser separables realment dels cossos, són concebibles separada-

05 traduccio LLIBRE PRIMER (054-090).indd 61

09/07/15 11:08

08 INDEX NOMINUM (174-175).indd 174

09/07/15 11:17

INDEX NOMINVM

Ἀλκμαίων (Alcmeó) 405a 29 Ἀναξαγόρας (Anaxàgoras) 404a 25;

404b 1; 405a 13; 429a 19; 429b 24

Ἀφροδίτης (Afrodita) 406b 19 Ἀχέλῳος (Aqueloos) 420b 12

Δαίδαλος (Dèdal) 406b 18 Δημόκριτος (Demòcrit) 403b 31; 404a

27; 405a 8; 406b 17, 20; 409a 12; 409b 8; 419a 15 Διάρης (Díares) 418a 21 Διογένης (Diògenes) 405a 21

Ἕκτωρ (Hèctor) 404a 30 Ἐμπεδοκλῆς (Empèdocles) 404b 11;

408a 19; 410a 3, 28; 410b 5; 415b 28; 418b 20; 427a 22

Ἡράκλειτος (Heraclit) 405a 25 Ἥφαιστος (Hefest) 410a 6

08 INDEX NOMINUM (174-175).indd 175

Θαλῆς (Tales) 405a 19; 411a 8 Ἵππων (Hipó) 405b 3 Κλέων (Cleó) 425a 25, 26, 27, 29; 430b 5 Κριτίας (Crítias) 405b 6 Λεύκιππος (Leucip) 404a 5 Νήστις (Nestis) 410a 5 Ὅμηρος (Homer) 404a 29; 427a 26 Ὀρφικοί (òrfics) 410b 28 Πλάτων (Plató) 404b 16 Πυθαγóρειοι (pitagòrics) 404a 17 Τίμαιος (Timeu) 404b 16; 406b 26 Φιλίππος (Filip) 406b 17

09/07/15 11:17

09 INDEX VERBORVM (176-179).indd 176

09/07/15 11:17

INDEX VERBORVM NOTABILIORVM

αἴσθησις ‘sensació, sentit’ 404b 27;

405b 11; 408b 16; 409b 16; 410b 23; 411b 30; 412b 24; 413b 4, 6, 7, 9; 414a 2; 414b 3, 9; 415a 4; 417a 3; 418a 10, 11, 25; 419a 27, 30; 422b 29; 423a 9, 16; 423b 21; 424a 4, 15, 17, 18, 31; 425a 9, 14, 31; 425b 1, 4, 25, 26; 426a 9, 23; 426b 3; 427b 15; 428a 25, 26, 29, 30; 428b 12, 13, 14, 15, 25, 26, 27, 28; 429a 2, 5, 31; 431b 4, 23; 432a 16, 17; 434b 8, 14; 435b 5, 20 αἰσθητήριον ‘òrgan sensorial’ 408b 17, 21; 419a 15, 18, 26, 28, 29; 421a 24; 421b 4, 17, 27, 32; 422a 7; 422b 1, 5, 20, 22, 34; 423a 5, 11; 423b 19, 20, 23, 24; 424a 24, 29, 30; 424b 27, 32, 33; 425a 3, 8, 14; 425b 23, 25; 426b 9, 16; 429a 30; 435a 15, 18, 22; 435b 3, 9, 15, 18 αἰσθητικόν ‘sentit, capacitat o potència sensitiva’ 402b 13, 16; 407a 5; 408a 13; 410b 22, 26; 411b 30; 412b 25; 413b 12, 29; 414a 32; 414b 1, 31; 415a 2, 6, 17; 417a 6; 417b 16, 32; 418a 3; 424a 27; 424b 9, 33; 425a 6; 426a 11, 16; 427a 15; 429a 17, 26, 30; 429b 5, 15; 431a 5 11, 14; 431b 26; 432a 30; 432b 19; 433b 29; 434a 5; 434b 28 αἰσθητόν ‘sensible’ 402b 16; 406b 11; 414b 9; 415a 22; 417b 21, 25, 27; 418a 4, 7, 8, 20, 24, 25; 422a 9; 422b 19; 424a 5, 6, 18, 29; 424b 2, 18, 26, 28, 31; 425b 9, 23, 24, 26; 426a 9, 11, 16, 23; 426b 9, 10, 13, 15; 428a 13; 428b 23, 29; 429a 17; 429b 1;

09 INDEX VERBORVM (176-179).indd 177

431a 4; 431b 22, 23, 28; 432a 3, 4, 5, 6; 434b 13, 29; 435b 7, 15 ἀκοή ‘oïda’ 415a 5; 418a 13; 419b 4, 8; 420a 4; 421b 4; 422a 23; 422b 24, 33; 423a 9; 423b 18; 424b 23; 425a 4; 425b 28, 31; 426a 3, 7, 8, 18, 28, 29, 31; 431a 18; 434b 15; 435b 24 ἀρχή ‘principi’ 402a 6, 22; 402b 25; 403b 24; 404b 10, 18, 25, 30; 405a 1, 15, 18, 22, 25; 405b 12, 19, 23; 407a 26, 28, 30; 410a 19; 410b 2; 411b 28, 30; 412b 17; 413a 20, 27; 413b 1, 12; 415b 8, 14; 416b 18; 422a 31; 424b 2; 427a 15, 21, 29; 430a 19; 433a 16, 17, 19; 433b 22, 24; 434a 15 ἁφή ‘tacte’ 414b 3, 7, 9, 15; 415a 4; 418a 14, 19; 419a 30; 420b 1; 421a 19, 21; 422a 10, 34; 422b 6, 18, 33; 423a 11, 17; 423b 3, 30; 424a 10, 12; 424b 23, 24, 26, 28; 425a 7; 426b 6; 434a 1, 28; 434b 10, 13, 18, 21, 24; 435a 13, 17, 18, 21; 435b 2, 12, 16, 17 βούλησις ‘volició’ 414b 2; 432b 5; 433a

γεῦσις ‘gust’ 418a 13; 419a 30; 420b 18,

19; 421a 17; 422a 29, 31, 32, 33, 34; 422b 25; 423a 20; 423b 3; 424b 23; 426a 14, 18, 22, 31; 434b 21; 435b 22

διανοητικόν ‘capacitat o potència in-

tel·lectiva/discursiva’ 414a 32; 414b 18; 431a 14

09/07/15 11:17

178

INDEX VERBORVM NOTABILIORVM

διάνοια ‘pensament discursiu’ 404a 17;

410b 24; 415a 8; 421a 25; 427b 15; 432a 16; 433a 2, 18, 19 δόξα ‘opinió’ 403b 22; 404b 23, 26; 407b 27; 427b 10, 25; 428a 4, 19, 20, 22, 25, 26, 27, 29, 30; 428b 5; 434a 10, 20 δύναμις ‘potència, capacitat’ 402a 26; 403a 27; 404a 30; 411b 15; 412a 9, 20, 28; 412b 26, 27; 413a 1, 2, 26, 33; 413b 19, 25; 414a 16, 26, 28, 29, 31; 414b 29; 415a 19, 25; 415b 14, 23; 416a 19, 21; 416b 18; 417a 7, 10, 13, 14, 21, 30; 417b 3, 10, 12, 30; 418a 3; 418b 10; 419b 5; 422a 7, 18; 422b 15; 423b 31; 424a 2, 9, 25, 28; 426a 4, 19, 24; 427a 6; 428a 3, 6; 429a 16, 29; 429b 8, 30; 430a 6, 8, 11, 16, 21; 430b 7, 11, 23; 431a 2, 4; 431b 25, 27; 432a 15; 432b 4, 15; 433b 1; 434a 26 εἶδος ‘espècie, forma’ 402b 3; 404b 24,

27; 409a 10; 411b 21; 415b 7; 421a 17; 422b 10; 424b 2; 427a 9; 429a 28, 29; 429b 28; 431b 2, 28; 432a 5; 433b 10 ἐνέργεια ‘acte’ 414a 12; 415a 19; 416b 2; 417a 7, 13, 14, 16, 18; 417b 19, 20, 22; 418b 1, 9; 419a 10; 419b 5, 9; 420a 27; 422a 18; 424a 2, 8; 425b 26, 28, 31; 426a 3, 5, 6, 11, 14, 16, 24; 428a 6, 9; 428b 13, 26; 429a 2, 24; 429b 7; 430a 17, 18, 20; 430b 7, 8, 25; 431a 1, 5, 7, 12; 431b 14, 17; 433b 18 ἐντελέχεια ‘realitat acabada, acte’ 402a 26; 412a 10, 21, 27; 412b 5, 9, 28; 413a 6, 7, 8; 413b 18; 414a 17, 18, 25, 27; 415b 15; 417a 9, 21, 29; 417b 4, 5, 7, 10, 13; 418a 4; 418b 12, 30; 419a 11; 422b 16; 429a 28; 429b 31; 430a 1; 431a 3; 431b 25, 26 ἐπιθυμία ‘apetit’ 413b 24; 414b 2, 5, 12; 432b 6; 433a 3; 433b 6, 8; 434a 2, 3 ἐπιθυμητικóν ‘capacitat o potència apetitiva’ 432a 25; 433b 4 ἐπιστήμη ‘ciència’ 404b 22, 26; 412a 10, 22, 23, 27; 414a 8; 417a 24; 417b 6, 18, 23, 26; 427b 6, 10, 25; 428a 5,

09 INDEX VERBORVM (176-179).indd 178

17; 430a 4, 20; 431a 1; 431b 22, 24; 433a 5, 6, 11 ζωή ‘vida’ 412a 13, 14, 15, 17, 20, 28;

415b 27; 416b 9

ζῴον ‘ésser viu, animal’ 402a 7, 10;

402b 6; 403b 18; 404a 9, 11; 404b 4, 6; 406b 5; 408a 26; 409a 9, 16; 410a 30; 410b 20, 24; 411a 1, 13, 20, 29; 411b 20, 32; 414a 1; 414b 15; 415a 5; 415b 17, 19; 416a 4, 13; 419a 35; 420b 9, 13, 29; 421a 10, 21, 23; 421b 27; 427b 1, 8, 13; 432a 16, 30; 432b 20, 23; 433a 12; 434a 6; 434b 13, 23, 25; 435a 11, 20

θρεπτικόν ‘capacitat o potència nutri-

tiva’ 413b 5, 7, 12; 414a 33; 415a 1, 2, 17, 23; 416a 19; 432a 29; 432b 15; 433b 2; 434a 22, 26; 434b 22 θυμικόν ‘capacitat o potència impulsiva’ 432a 25; 433b 4 κίνησις ‘moviment’ 403a 26; 403b 26;

404a 9, 12, 22; 405a 28; 405b 11, 31; 406a 2, 9, 12, 15, 16, 26, 29, 31; 406b 6, 12, 15; 407a 2, 6, 20, 33; 407b 1; 408a 7; 408b 4, 7, 15b, 17; 409a 5; 409b 12; 410b 21; 411a 29; 412b 17; 413a 24; 413b 13, 22; 415b 10, 22; 417a 16; 418a 17, 19; 419b 23; 420a 9, 11, 21, 33; 420b 11; 423a 10; 424a 30; 425a 15, 16, 17, 21; 425b 6; 426a 2; 426b 30; 427a 18; 428b 11, 13, 15; 429a 1; 431a 6; 432a 17; 432b 9, 13, 14, 15, 19, 28; 433a 7; 433b 18, 27; 434b 32 κινητικόν ‘capacitat o potència motriu’ 404b 28; 405a 4, 19, 25; 414a 32; 414b 17; 415a 7; 433b 28 λογιστικόν ‘capacitat o potència racio-

nal’ 432a 25; 432b 5; 433b 29

νόησις ‘intel·lecció’ 406b 25; 407a 7,

21, 22, 24, 32; 427a 9; 427b 17; 430a 26; 433a 12 νοητικóν ‘capacitat o potència intellectiva’ 402b 16; 415a 17; 429a 28, 30; 431b 2; 432b 26; 433b 3

09/07/15 11:17

INDEX VERBORVM NOTABILIORVM

νοητόν ‘intel·ligible’ 402b 16; 415a 22;

429a 14, 18; 429b 26, 28, 29, 30; 430a 2, 3, 7, 9; 431b 22; 432a 5 νοῦς ‘enteniment, intel·lecte’ 402b 13; 404a 27, 28, 31; 404b 2, 5, 22; 405a 9, 13, 14, 15, 18, 20; 407a 5, 6, 9, 20, 21; 408a 12; 408b 18, 29; 410b 14, 22, 25; 411b 18; 413a 23; 413b 24; 414b 18; 415a 12; 415b 16; 428a 5, 17; 429a 6, 7, 17, 22, 23; 429b 3, 5, 22, 23, 27, 31; 430a 2, 7, 8, 14, 17, 24; 430b 6, 27; 431b 17; 432a 2, 18; 432b 26; 433a 2, 9, 13, 14, 16, 21, 23, 26; 433b 7; 434b 3 ὀρεκτικόν ‘capacitat o potència desi-

derativa’ 408a 13; 414a 31; 431a 13; 432b 3; 433b 3, 11, 17, 28 ὄρεξις ‘desig’ 411a 28; 414b 2, 6, 15; 431a 12; 432b 7; 432b 16; 433a 6, 9, 13, 15, 16, 18, 22, 23, 25, 26, 31; 433b 5, 18, 19; 434a 12, 14 ὄσφρησις ‘olfacte’ 421b 9; 423a 10; 423b 19; 424b 6, 23; 425a 5; 426b 2; 434b 15. οὐσία ‘entitat’ 402a 8, 13, 24; 402b 18, 24; 405b 32; 406a 17; 406b 7, 14, 15; 407b 1, 7; 408b 19; 410a 20, 21; 412a 6, 11, 15, 16, 19, 21; 412b 10, 13, 19; 414a 15; 415b 11, 12, 13; 416b 13, 14, 16; 418a 25; 430a 18 ὄψις ‘visió, vista’ 412b 19, 20; 413a 1, 3; 415a 5; 418a 13, 20, 26; 419a 13; 422a 20, 21, 25; 422b 24; 423a 9; 423b 18; 424a 11; 424b 23; 425a 22; 425b 7, 13, 14, 16, 18, 19, 20, 21; 426a 13, 21; 426b 1, 11; 428a 6; 429a 3; 434b 15; 435a 6, 8; 435b 21 συμβεβηκός ‘accident, propietat’ 402a

15; 402b 18, 21, 23; 406b 5, 8, 14; 407b 7; 408a 31; 409b 14; 416b 11; 417a 6; 418a 9, 20; 425a 15, 25, 28, 30; 426b 26; 428b 2, 23; 430b 16; 435b 10 σῶμα ‘cos’ 403a 6, 10, 15, 17, 26; 403b 11, 14; 404a 10; 407b 4, 21, 26; 408a 10; 409a 21, 25, 26, 27; 409b 2, 3, 5, 7 20, 30; 411b 7, 8, 15, 16, 17; 412a 15, 16, 17, 18, 20, 21, 27; 412b 5, 6, 11, 12, 15, 23, 25, 27; 413a 2, 3, 4, 7, 8; 414a 8, 18, 20, 21, 22, 23; 415b 8,

09 INDEX VERBORVM (176-179).indd 179

179

18; 416a 28; 416b 10, 22; 418b 9, 13, 15, 17; 422a 9, 10; 423a 6, 13, 15, 22, 24; 423b 27; 424b 11, 14; 425a 12; 429a 25; 429b 5; 433b 20; 434a 28, 33; 434b 3, 6, 8, 9, 12, 13, 19; 435a 11, 14, 20 φαντασία ‘imaginació, aparença’ 402b

23; 403a 8, 9; 413b 22; 414b 16; 415a 11; 420b 32; 425b 25; 427b 14, 23, 28, 29; 428a 1, 9, 10, 12, 18, 22, 24, 26, 29; 428b 9, 11, 30; 429a 1, 8; 432a 10; 432b 16; 433a 10, 11, 12, 20, 27; 433b 29; 434a 4, 6 φάντασμα ‘imatge’ 428a 1; 431a 15, 17; 431b 2, 7; 432a 8, 9, 13 φύσις ‘natura, naturalesa’ 402a 6; 403b 25; 404a 5; 405a 4, 15; 406a 15, 21, 22, 23, 24, 25; 407b 2; 410b 15; 411b 24; 415b 2, 17, 18; 416a 1, 9, 16; 417b 16; 418b 2, 8, 31; 420b 17; 422a 33; 429a 21; 430a 10; 432b 21; 434a 14, 31, 32; 434b 1 ψυχή ‘ànima’ 402a 9; 402b 2, 4, 9, 10;

403a 3, 4, 10, 16, 28; 403b 17, 20, 28, 29, 31; 404a 2, 6, 8, 18, 21, 23, 24, 25, 28, 31; 404b 3, 8, 10, 12, 28, 29; 405a 4, 9, 20, 23, 26, 30; 405b 4, 5, 6, 11, 16, 18, 19, 24, 26, 29, 30; 406a 1, 11, 17, 21, 26; 406b 2, 10, 13, 16, 24, 26; 407a 2, 3, 6, 8; 407b 6, 8, 10, 14, 15, 20, 22, 26, 27, 33, 34: 408a 3, 4, 14, 16, 18, 20, 25, 27, 28, 33; 408b 2, 8, 12, 13, 14, 15, 23, 30; 409a 7, 10, 17, 18, 26, 27; 409b 1, 2, 4, 5, 16, 19, 27, 30; 410a 11, 16, 19; 410b 8, 17, 18, 21, 25, 27, 29; 411a 2, 10, 12, 16, 17, 18, 21, 25, 27, 30; 411b 1, 6, 8, 10, 12, 16, 20, 25, 27, 28; 412a 3, 5, 17, 19, 24, 27; 412b 4, 6, 10, 13, 16, 19, 26; 413a 1, 3, 4, 8; 413b 1, 8, 11, 13, 14, 18, 20, 26, 28; 414a 6, 12, 18, 20, 29; 414b 20, 22, 25, 29, 32; 415a 13, 24, 25; 415b 8, 9, 11, 14, 15, 18, 19, 20, 22, 24, 25; 416a 8, 15, 18, 19; 416b 17, 22, 25; 417b 24; 420b 28; 427a 20; 427b 2; 429a 10, 11, 22, 23, 27; 430a 13; 430b 15; 431a 14, 17; 431b 7, 20, 21, 26, 29; 432a 1, 15, 19, 20, 23; 432b 3, 7; 433a 31; 433b 1, 20; 434a 22, 23; 434b 3, 5, 7

09/07/15 11:17

10 INDEX (180-181).indd 180

09/07/15 11:18

ÍNDEX

Introducció 1. Temàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 2. L’ànima com a essència material . . . . . . . . . . . . . . . . 9 3. L’ànima contemplativa: sensació i intel·lecció . . . . . 17 4. L’ànima activa: apetència, decisió i moviment . . . . . 26 5. Autenticitat i influència de l’obra . . . . . . . . . . . . . . . 32 6. El text del tractat De anima . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Conspectus siglorum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Text i traducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54 Index nominum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 175 Index uerborum notabiliorum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177

10 INDEX (180-181).indd 181

13/07/15 07:58

11 COLECCIO (182-196).indd 182

09/07/15 11:19

FUNDACIÓ BERNAT METGE Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins INSTITUÏDA PER FRANCESC CAMBÓ Primers Directors: Joan Estelrich († 1958) - Carles Riba († 1959) Miquel Dolç († 1994) Consell

Direcció:

Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros, Antoni Seva, Jaume Medina, Joan Alberich, Jaume Pòrtulas, Pere Lluís Font, Pere J. Quetglas, Ramon Guardans, Jordi Pàmias i Massana, Àlex Broch Adreça: Via Laietana, 30, 7è. - Barcelona

V O L U M S P U B L I C A T S 1. Lucreci. De la natura (vol. i). Llibres I-III. Per Joaquim Balcells (2.a ed.). 2. Corneli Nepos. Vides d’homes il·lustres. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 3. Xenofont. Records de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). 4. Ciceró. Discursos (vol. i). En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci Comediant, de Tul·li. Per Josep M. Llovera, Prev., Joan Estelrich i Mn. Llorenç Riber. 5. Sèneca. De la ira. Per Carles Cardó, Prev. 6. Plató. Diàlegs (vol. i). Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). 7. Ciceró. Brutus. Per Mn. Gumersind Alabart (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). 8. Ausoni. Obres (vol. i). Per Carles Riba i Mn. Antoni Navarro (2.a ed. a cura de Joan Petit). 9. Sèneca. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Per Carles Cardó, Prev. 10. Xenofont. Obres socràtiques menors. L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). 11. Tibul. Elegies. Per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 12. Properci. Elegies. Per Joaquim Balcells i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 13. Plató. Diàlegs (vol. ii). Càrmides. Lisis. Protàgoras. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba).

11 COLECCIO (182-196).indd 183

09/07/15 11:19

14. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. i). Llibres I-IV. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 15. Plini. Història natural (vol. i). Llibres I-II. Per Marçal Olivar. 16. Sèneca. Consolacions. Per Carles Cardó, Prev. 17. Tàcit. Obres menors. Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània. Per Francesc Martorell, Miquel Ferrà i Mn. Llorenç Riber (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). 18. Plutarc. Vides paral·leles (T. I). Vol. i, part 1.a: Teseu i Ròmul. Per Carles Riba (2.a ed.). 19. Aristòtil. Poètica. Constitució d’Atenes. Per Josep Farran i Mayoral (2.a ed. a cura de Josep Vergés). 20. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. ii). Llibres V-VII. Per Joan Estelrich i Manuel de Montoliu. 21. Plutarc. Vides paral·leles (T. II). Vol. i, part 2.a: Soló i Publícola. Temístocles i Camil. Per Carles Riba. 22. Sèneca. Diàlegs a Serè: De la constància del savi. De la tranquil·litat de l’esperit. De l’oci. De la clemència. Per Carles Cardó, Prev. 23. Horaci. Sàtires i epístoles. Per Isidor Ribas i Mn. Llorenç Riber. 24. Pal·ladi. Història lausíaca. Per Dom Antoni Ramon. 25. Plini el Jove. Lletres (vol. i). Llibres I-IV. Per Marçal Olivar. 26. Cató. D’agricolia. Per Mn. Salvador Galmés. 27. Plutarc. Vides paral·leles (T. III). Vol. i, part 3.a: Aristides i Marc Cató. Cimó i Lucul·le. Per Carles Riba. 28. Plini el Jove. Lletres (vol. ii i últim). Llibres V-IX. Per Marçal Olivar. 29. Ovidi. Heroides. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 30. Plutarc. Vides paral·leles (T. IV). Vol. i, part 4.a: Pèricles i Fabi Màxim. Nícias i Crassus. Per Carles Riba. 31. Lucreci. De la natura (vol. ii i últim). Llibres IV-VI. Per Joaquim Balcells. 32. Catul. Poesies. Per Joan Petit i Josep Vergés. 33. Ausoni. Obres (vol. ii i últim). Per Carles Riba, Mn. Antoni Navarro i Joaquim Balcells. 34. Plató. Diàlegs (vol. iii). Ió. Hípias Menor. Hípias Major. Eutidem. Per Joan Crexells, Carles Riba i Jaume Serra Hunter (2.a ed. a cura de Carles Riba). 35. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. i). Llibres I-V. Per Carles Cardó, Prev. 36. Plutarc. Vides paral·leles (T. V). Vol. i, part 5.a: Coriolà i Alcibíades. Demòstenes i Ciceró. Per Carles Riba. 37. Varró. Del camp. Per Mn. Salvador Galmés. 38. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. ii). Llibres VI-IX. Per Carles Cardó, Prev. 39. Polibi. Història (vol. i). Llibre I. Per Dom Antoni Ramon. 40. Ovidi. Les metamorfosis (vol. i). Llibres I-V. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 41. Lísias. Discursos (vol. i). Sobre la mort d’Eratòstenes. Discurs fúnebre. Contra Simó. Per ferida amb premeditació. En favor de Càl·lias. Contra Andòcides. A l’areòpag. Acusació contra uns coassociats. En defensa del soldat. Contra Teomnest I. Contra Teomnest II. Contra Eratòstenes. Per Joan Petit. 42. Plutarc. Vides paral·leles (T. X). Vol. iii, part 1.a: Demetri i Antoni. Per Carles Riba.

11 COLECCIO (182-196).indd 184

09/07/15 11:19

43. Ciceró. De l’orador (vol. i). Llibre I. Per Mn. Salvador Galmés. 44. St. Cebrià. Epistolari (vol. i). Lletres I-LV. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. 45. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. iii). Llibres X-XV. Per Carles Cardó, Prev. 46. Polibi. Història (vol. ii). Llibres II-III, i-lix. Per Dom Antoni Ramon. 47. Tàcit. Annals (vol. i). Llibres I-II. Per Ferran Soldevila. 48. Iseu. Discursos (vol. i). Sobre l’herència de Cleònim. Sobre l’herència de Mènecles. Sobre l’herència de Pirros. Sobre l’herència de Nicòstrat. Sobre l’herència de Diceògenes. Sobre l’herència de Filoctèmon. Per Josep Vergés. 49. Ovidi. Les metamorfosis (vol. ii). Llibres VI-X. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. 50. Apuleu. Les metamorfosis (vol. i). Llibres I-V. Per Marçal Olivar. 51. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. i). Llibres I-II. Per Cebrià Montserrat, Prev. 52. Plutarc. Vides paral·leles (T. XI). Vol. iii, part 2.a: Pirros i Mari. Aratos. Per Carles Riba. 53. Apuleu. Les metamorfosis (vol. ii i últim). Llibres VI-XI. Per Marçal Olivar. 54. Ciceró. De l’orador (vol. ii). Llibre II. Per Mn. Salvador Galmés. 55. St. Cebrià. Epistolari (vol. ii i últim). Lletres LVI-LXXXI. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. 56. Iseu. Discursos (vol. ii i últim). Sobre l’herència d’Apol·lodor. Sobre l’herència de Ciró. Sobre l’herència d’Astífil. Sobre l’herència d’Aristarc. Sobre l’herència d’Hàgnias. En defensa d’Eufilet. Fragments. Per Josep Vergés. 57. Sèneca. Lletres a Lucili (vol. iv i últim). Llibres XVI-XX. Per Carles Cardó, Prev. 58. Apuleu. Apologia. Flòrides. Per Marçal Olivar. 59. Plutarc. Vides paral·leles (T. XII). Vol. iii, part 3a: Artaxerxes. Agis i Cleòmenes. Tiberi i Gaius Grac. Per Carles Riba. 60. Demòstenes. Arengues (vol. i). Sobre les simmòries. Pels megalopolites. Primera Filípica. Per la llibertat dels rodis. Sobre l’organització financera. Olintíaques. Per M. R. Guastalla i Joan Petit. 61. Plini el Jove. Panegíric. Per Marçal Olivar. 62. Ovidi. Les metamorfosis (vol. iii i últim). Llibres XI-XV. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a Saavedra. 63. Plini el Jove. Correspondència amb Trajà. Per Marçal Olivar. 64. Èsquil. Tragèdies (vol. i). Les suplicants. Els perses. Per Carles Riba. 65. Ciceró. De l’orador (vol. iii i últim). Llibre III. Per Mn. Salvador Galmés. 66. Plutarc. Vides paral·leles (T. XIII). Vol. iii, part 4.a: Licurg i Numa. Lisandre i Sul·la. Per Carles Riba. 67. Èsquil. Tragèdies (vol. ii). Els set contra Tebes. Prometeu encadenat. Per Carles Riba. 68. Sèneca. Dels beneficis (vol. i). Llibres I-IV. Per Carles Cardó, Prev. 69. Plutarc. Vides paral·leles (T. XIV). Vol. iii, part 5.a: Agesilau i Pompeu. Per Carles Riba. 70. Lísias. Discursos (vol. ii). Contra Agorat. Contra Alcibíades per abandó de reng. Contra Alcibíades per refús de servir. En defensa de Man-

11 COLECCIO (182-196).indd 185

09/07/15 11:19

71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81. 82. 83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91. 92. 93. 94. 95.

titeu, en un examen. Per una confiscació. Sobre la confiscació de béns del germà de Nícias. Sobre els béns d’Aristòfanes. En favor de Polístrat. Defensa d’un desconegut acusat de suborn. Contra els bladers. Contra Pancleó. Per l’invàlid. Per Joan Petit. Plaute. Comèdies (vol. i). Amfitrió. La comèdia dels ases. Per Marçal Olivar. Èsquil. Tragèdies (vol. iii i últim). L’Orestea. Per Carles Riba. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. ii). Llibres III-V. Per Cebrià Montserrat, Prev. i Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. VI). Vol. ii, part 1.a: Foció i Cató el Jove. Dió i Brutus. Per Carles Riba. Polibi. Història (vol. iii). Llibres III, lx-cxviii - IV, i-xxxvii. Per Dom Antoni Ramon. Plaute. Comèdies (vol. ii). La comèdia de l’olla. Les baquis. Per Marçal Olivar. Quint Curci. Història d’Alexandre el Gran (vol. iii i últim). Llibres VIII-X. Per Josep Vergés i Manuel de Montoliu. Plaute. Comèdies (vol. iii). Els captius. Càsina. Per Marçal Olivar. Polibi. Història (vol. iv). Llibres IV (xxxviii-lxxxvii) i V. Per Dom Antoni Ramon. Terenci. Comèdies (vol. i). Àndria. El botxí de si mateix. Per Pere Coromines i Joan Coromines. Plutarc. Vides paral·leles (T. VII). Vol. ii, part 2.a: Emili Paulus i Timoleont. Èumenes i Sertori. Per Carles Riba. Plaute. Comèdies (vol. iv). La comèdia del cistellet. El corc. Per Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. VIII). Vol. ii, part 3.a: Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Per Carles Riba. Ciceró. Dels deures (vol. i). Llibre I. Per Eduard Valentí (2.a ed.). Plutarc. Vides paral·leles (T. IX). Vol. ii, part 4.a: Alexandre i Cèsar. Per Carles Riba. Ciceró. Dels deures (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Eduard Valentí. Plaute. Comèdies (vol. v). Epídic. Els dos Menecmes. Per Marçal Olivar. Plutarc. Vides paral·leles (T. XV). Apèndix: Galba i Otó. Índexs generals i esmenes. Per Carles Riba. Ciceró. Discursos (vol. ii). Contra Quint Cecili, Primera acció contra Verres. Segona acció: La pretura urbana. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. Ciceró. Tusculanes (vol. i). Llibres I-II. Per Eduard Valentí. Plaute. Comèdies (vol. vi). El mercader. El militar fanfarró. Per Marçal Olivar. Marcial. Epigrames (vol. i). Espectacles. Llibres I-IV. Per Miquel Dolç. Tàcit. Històries (vol. i). Llibre I. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs. Ciceró. Tusculanes (vol. ii). Llibres III-IV. Per Eduard Valentí. Tàcit. Històries (vol. ii). Llibre II. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs.

11 COLECCIO (182-196).indd 186

09/07/15 11:19

96. Ciceró. Tusculanes (vol. iii i últim). Llibre V. Per Eduard Valentí. 97. Demòstenes. Arengues (vol. ii). Sobre la pau. Segona filípica. Sobre l’Halonnès. Sobre la qüestió del Quersonès. Tercera filípica. Per Joan Petit. 98. Ciceró. Discursos (vol. iii). Segona acció contra Verres: La pretura de Sicília. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. 99. Ciceró. Discursos (vol. iv). Segona acció contra Verres: El blat. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. 100. Sòfocles. Tragèdies (vol. i). Les dones de Traquis. Antígona. Per Carles Riba. 101. Plaute. Comèdies (vol. vii). L’ànima en pena. Per Marçal Olivar. 102. Demòstenes. Arengues (vol. iii i últim). Quarta filípica. Lletra de Filip. Rèplica a la lletra de Filip. Sobre el tractat amb Alexandre. Per Joan Petit. 103. Marcial. Epigrames (vol. ii). Llibres V-VII. Per Miquel Dolç. 104. Plató. Diàlegs (vol. iv). Cràtil. Menexen. Per Jaume Olives. 105. Plaute. Comèdies (vol. viii). El persa. El cartaginès. Per Marçal Olivar. 106. Ciceró. Discursos (vol. v). Segona acció contra Verres: Les imatges. Per Josep Vergés. 107. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. i). Llibre I. Per Jaume Berenguer. 108. Ciceró. Discursos (vol. vi). Segona acció contra Verres: Els suplicis. Per Josep Vergés. 109. Sèneca. Dels beneficis (vol. ii i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. 110. Plaute. Comèdies (vol. ix). Psèudolus. Per Marçal Olivar. 111. Plaute. Comèdies (vol. x). Rudens. Per Marçal Olivar. 112. Persi. Sàtires. Per Miquel Dolç. 113. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. ii). Llibre II. Per Jaume Berenguer. 114. Marcial. Epigrames (vol. iii). Llibres VIII-X. Per Miquel Dolç. 115. Ciceró. Discursos (vol. vii). Defensa de Marc Fontei. Defensa d’Aulus Cecina. Per Josep Vergés. 116. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. iii). Llibre III. Per Jaume Berenguer. 117. Virgili. Bucòliques. Per Miquel Dolç. 118. Plaute. Comèdies (vol. xi). Esticus. Les tres monedes. Per Marçal Olivar. 119. Plató. Diàlegs (vol. v). Menó. Alcibíades. Per Jaume Olives. 120. Terenci. Comèdies (vol. ii). L’eunuc. Per Pere Coromines i Joan Coromines. 121. Sèneca. Qüestions naturals (vol. i). Llibres I-II. Per Carles Cardó, Prev. 122. Sèneca. Qüestions naturals (vol. ii). Llibres III-IV. Per Carles Cardó, Prev. 123. Tàcit. Històries (vol. iii). Llibre III. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. 124. Píndar. Odes (vol. i). Olímpiques I-V. Per Joan Triadú. 125. Estaci. Silves (vol. i). Llibre I. Per Guillem Colom i Miquel Dolç.

11 COLECCIO (182-196).indd 187

09/07/15 11:19

126. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. iv). Llibre IV. Per Jaume Berenguer. 127. Terenci. Comèdies (vol. iii). Formió. Per Pere Coromines i Joan Coromines. 128. Estaci. Silves (vol. ii). Llibres II-III. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. 129. Píndar. Odes (vol. ii). Olímpiques VI-XIV. Per Joan Triadú. 130. Sòfocles. Tragèdies (vol. ii). Àiax. Èdip rei. Per Carles Riba. 131. Marcial. Epigrames (vol. iv). Llibres XI-XII. Per Miquel Dolç. 132. Sèneca. Qüestions naturals (vol. iii i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. 133. Marcial. Epigrames (vol. v i últim). Per Miquel Dolç. 134. Terenci. Comèdies (vol. iv). La sogra. Els germans. Per Joan Coromines. 135. Estaci. Silves (vol. iii i últim). Llibres IV-V. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. 136. Plaute. Comèdies (vol. xii i últim). El malcarat. La maleta. Per Marçal Olivar. 137. Tertul·lià. Apologètic. Per Fèlix Senties i Miquel Dolç. 138. Juvenal. Sàtires (vol. i). Per Manuel Balasch, Prev. 139. Juvenal. Sàtires (vol. ii i últim). Per Manuel Balasch, Prev. 140. Sòfocles. Tragèdies (vol. iii). Electra. Filoctetes. Per Carles Riba. 141. Teòcrit. Idil·lis (vol. i). Per Josep Alsina. 142. Quintilià. Institució oratòria (vol. i). Llibre I. Per Josep M.a Casas i Homs. 143. Ciceró. Discursos (vol. viii). Sobre el comandament de Gneu Pompeu. Defensa d’Aulus Cluenci. Per Josep Vergés. 144. Plató. Diàlegs (vol. vii). Fedó. Per Jaume Olives. 145. Baquílides. Odes. Per Manuel Balasch, Prev. 146. Tàcit. Històries (vol. iv i últim). Llibres IV-V. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. 147. Sal·lusti. La conjuració de Catilina. Per Joaquim Icart. 148. Teòcrit. Idil·lis (vol. ii i últim). Per Josep Alsina. 149. Polibi. Història (vol. v). Llibres VI-VIII. Per Manuel Balasch, Prev. 150. Virgili. Geòrgiques. Per Miquel Dolç. 151. Quintilià. Institució oratòria (vol. ii). Llibre II. Per Josep M.a Casas i Homs. 152. Sal·lusti. La guerra de Jugurta. Per Joaquim Icart. 153. Sòfocles. Tragèdies (vol. iv i últim). Èdip a Colonos. Els sàtirs rastrejadors. Per Carles Riba i Manuel Balasch, Prev. 154. Ciceró. Discursos (vol. ix). Sobre la llei agrària. Defensa de Gai Rabiri. Per Josep Vergés. 155. Tàcit. Annals (vol. ii). Llibres III-IV. Per Miquel Dolç. 156. Xenofont. Ciropèdia (vol. i). Llibre I. Per Núria Albafull. 157. Ovidi. Tristes (vol. i). Llibres I-II. Per Carme Boyé i Miquel Dolç. 158. Polibi. Història (vol. vi). Llibres IX-X. Per Manuel Balasch, Prev. 159. Eurípides. Tragèdies (vol. i). Alcestis. Per Josep Alsina. 160. Ovidi. Tristes (vol. ii i últim). Llibres III-V. Per Carme Boyé i Miquel Dolç.

11 COLECCIO (182-196).indd 188

09/07/15 11:19

161. Llucià. Obres (vol. i). Diàlegs dels déus. Diàlegs marins. Per Mont serrat Jufresa. 162. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. i). Cèsar. Per Joaquim Icart. 163. Xenofont. Opuscles (vol. i). Hieró. Agesilau. La República dels lacedemonis. Per Teresa Sempere. 164. Xenofont d’Efes. Efesíaques. Per Carles Miralles. 165. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. ii). August. Per Joaquim Icart. 166. Tàcit. Annals (vol. iii). Llibres V-VI, XI. Per Miquel Dolç. 167. Polibi. Història (vol. vii). Llibres XI-XII. Per Manuel Balasch, Prev. 168. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. i). Llibres I-II. Per Francesc J. Cuartero. 169. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. iii). Tiberi. Calígula. Per Joaquim Icart. 170. Tàcit. Annals (vol. iv). Llibres XII-XIII. Per Miquel Dolç. 171. Aristòfanes. Comèdies (vol. i). Els acarnesos. Per Manuel Balasch, Prev. 172. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. iv). Claudi. Neró. Per Joaquim Icart. 173. Tàcit. Annals (vol. v). Llibres XIV-XV. Per Miquel Dolç. 174. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. v). Llibre V. Per Jaume Berenguer. 175. Herodes. Mimiambes. Per Carles Miralles. 176. Tàcit. Annals (vol. vi i últim). Llibre XVI. Per Miquel Dolç. 177. Aristòfanes. Comèdies (vol. ii). Els cavallers. Les bromes. Per Manuel Balasch, Prev. 178. Suetoni. Vides dels dotze cèsars (vol. v i últim). Galba. Otó. Vitel·li. Vespasià. Tit. Domicià. Per Joaquim Icart. 179. Isòcrates. Discursos (vol. i). A Demonic. A Nícocles. Nícocles. Per Joan Castellanos. 180. Ovidi. Amors. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 181. Aristòfanes. Comèdies (vol. iii). Les vespes. La pau. Per Manuel Balasch, Prev. 182. Cal·límac. Himnes. Per Pere Villalba. 183. Virgili. Eneida (vol. i). Per Miquel Dolç. 184. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. i). El mal sagrat. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. 185. Aristòfanes. Comèdies (vol. iv). Els ocells. Lisístrata. Per Manuel Balasch, Prev. 186. Cèsar. Comentaris de la Guerra Civil (vol. i). Llibre I. Per Josep M. Morató. 187. Sal·lusti. Apèndix (Fragments i obres espúries). Per Josep Ignasi Ciruelo. 188. Ciceró. Discursos (vol. x). Catilinàries. Per Oliveri Nortes. 189. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. i). Llibres I-III. Per Joaquim Icart. 190. Aristòfanes. Comèdies (vol. v). Les tesmofòries. Les granotes. Per Manuel Balasch, Prev. 191. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. ii). Llibres IV-VI. Per Joaquim Icart. 192. Epicur. Lletres. Per Montserrat Jufresa. 193. Virgili. Eneida (vol. ii). Per Miquel Dolç.

11 COLECCIO (182-196).indd 189

09/07/15 11:19

194. Palèfat. Històries increïbles. Per Enric Roquet. 195. Cèsar. Guerra de les Gàl·lies (vol. iii i últim). Llibres VII-VIII. Per Joaquim Icart. 196. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. ii). Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. 197. Aristòfanes. Comèdies (vol. vi i últim). Les assembleistes. Plutus. Per Manuel Balasch, Prev. 198. Ovidi. Art amatòria. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 199. Virgili. Eneida (vol. iii). Per Miquel Dolç. 200. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. ii). Per Francesc J. Cuartero. 201. Virgili. Eneida (vol. iv i últim). Per Miquel Dolç. 202. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. vi). Llibre VI. Per Manuel Balasch, Prev. 203. Horaci. Odes i epodes (vol. i). Per Josep Vergés. 204. Cèsar. Comentaris de la Guerra Civil (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Josep M. Morató. 205. Cal·límac. Epigrames. Per Pere Villalba. 206. Ovidi. Remeis a l’amor. Cosmètics per a la cara. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 207. Prudenci. Prefaci. Llibre d’himnes de cada dia. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 208. Xenofont. L’expedició dels deu mil (vol. iii). Per Francesc J. Cuartero. 209. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. vii). Llibre VII. Per Manuel Balasch, Prev. 210. Florus. Gestes dels romans (vol. i). Llibre I. Per Joaquim Icart. 211. Isòcrates. Discursos (vol. ii). Panegíric. Filip. Per Joan Castellanos. 212. Prudenci. Natura de Déu. Origen del pecat. Combat espiritual. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 213. Longus. Dafnis i Cloe. Per Jaume Berenguer i Francesc J. Cuartero. 214. Florus. Gestes dels romans (vol. ii i últim). Llibre II (i apèndix: Virgili, ¿orador o poeta?). Per Joaquim Icart. 215. Polibi. Història (vol. viii). Llibres XIII-XVI. Per Manuel Balasch, Prev. 216. Horaci. Odes i epodes (vol. ii i últim). Per Josep Vergés. 217. Parteni de Nicea. Dissorts d’amor. Per Francesc J. Cuartero. 218. Apèndix Virgiliana (vol. i). Imprecacions. <Lídia>. El mosquit. L’Etna. La tavernera. Per Miquel Dolç. 219. Polibi. Història (vol. ix). Llibres XVIII-XXI. Per Manuel Balasch, Prev. 220. Tucídides. Història de la guerra del Peloponnès (vol. viii). Llibre VIII. Per Manuel Balasch, Prev. 221. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. iii). Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Per Josep Alsina. 222. Prudenci. Contra Símmac. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 223. Plató. Diàlegs (vol. vi). El Convit. Per Eulàlia Presas. 224. Polibi. Història (vol. x). Llibres XXII-XXIX. Per Manuel Balasch, Prev. 225. Ovidi. Pòntiques (vol. i). Per Carme Boyé.

11 COLECCIO (182-196).indd 190

09/07/15 11:19

226. Apèndix Virgiliana (vol. ii i últim). Elegia a Mecenas. L’agró. Minúcies. L’almadroc. Del capteniment de l’home bo. Del sí i del no. De la naixença de les roses. Per Miquel Dolç. 227. Isop. Faules (vol. i). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. 228. Polibi. Història (vol. xi). Llibres XXX-XXXVII. Per Manuel Balasch, Prev. 229. Prudenci. Llibre de les corones (I-IX). Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 230. Prudenci. Llibre de les corones (X-XIV). Rètols d’històries. Dels seus opuscles. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. 231. St. Basili el Gran. Als joves, sobre la utilitat de la literatura grega. Per Josep O’Callaghan. 232. Demòstenes. Discursos polítics (vol. i). Contra Androció. Contra Lèptines. Per Juli Pallí. 233. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. i). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 234. Demòstenes. Discursos polítics (vol. ii). Contra Timòcrates. Per Juli Pallí. 235. Ovidi. Pòntiques (vol. ii i últim). Per Carme Boyé. 236. Demòstenes. Discursos polítics (vol. iii). Contra Mídias. Per Juli Pallí. 237. Egèria. Pelegrinatge*. Per Sebastià Janeras. 238. Egèria. Pelegrinatge**. Per Sebastià Janeras. 239. Plató. Diàlegs (vol. viii). Gòrgias. Per Manuel Balasch, Prev. 240. Demòstenes. Discursos polítics (vol. iv). Contra Aristòcrates. Per Juli Pallí. 241. Aviè. Periple (Ora maritima). Per Pere Villalba. 242. Demòstenes. Discursos polítics (vol. v). Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. 243. Polibi. Història (vol. xii i últim). Llibres XXXVIII-XXXIX. Per Manuel Balasch, Prev. 244. Consenci. Correspondència amb sant Agustí (vol. i). Per Josep Amengual, Prev. 245. Quintilià. Institució Oratòria (vol. iii). Llibres III-IV. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. 246. [Cèsar]. Guerra d’Alexandria. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. 247. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. ii). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 248. Demòstenes. Discursos polítics (vol. vi). Sobre la corona. Per Juli Pallí. 249. Trifiodor. La presa de Troia. Per Francesc J. Cuartero. 250. Plató. Diàlegs (vol. ix). Fedre. Per Manuel Balasch, Prev. 251. [Cèsar]. Guerra d’Àfrica. Guerra d’Hispània. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. 252. Demòstenes. Discursos polítics (vol. vii i últim). Contra Aristogíton I-II. Per Juli Pallí. 253. Aulus Gel·li. Les nits àtiques (vol. iii). Llibres VI-IX. Per Vicent Ferrís i Miquel Dolç. 254. Ciceró. La naturalesa dels déus (vol. i). Per Joan M. del Pozo. 255. Ciceró. Discursos (vol. xii). Defensa de Publi Sul·la. Defensa de Luci Flac. Per Dolors Condom.

11 COLECCIO (182-196).indd 191

09/07/15 11:19

256. Sidoni Apol·linar. Poemes (vol. i). Per Joan Bellès. 257. Isop. Faules (vol. ii i últim). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. 258. Plató. Diàlegs (vol. x). La República (llibres I-IV). Per Manuel Balasch, Prev. 259. Demòstenes. Discursos civils (vol. i). Contra Àfob I-III. Contra Onètor I-II. Per Juli Pallí. 260. St. Gregori el Gran. Diàlegs (vol. i). Per Narcís Xifra, Prev. 261. Llucià. Obres (vol. ii). Nigrí. Demònax. Subhasta de vides. Anacarsis. Menip. Per Montserrat Jufresa i Francesca Mestre. 262. Catul. Poesies (2.a ed.). Per Antoni Seva i Josep Vergés. 263. Plató. Diàlegs (vol. xi). La República (llibres V-VII). Per Manuel Balasch, Prev. 264. Apici. L’art de la cuina (vol. i). Per Joan Gómez Pallarès. 265. Demòstenes. Discursos civils (vol. ii). Contra Zenòtemis. Contra Apaturi. Contra Formió. Contra Làcrit. A favor de Formió. Contra Pantènet. Contra Nausímac i Xenopites. Per Juli Pallí. 266. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. iii). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 267. Ovidi. Fastos (vol. i). Per Miquel Dolç i Jaume Medina. 268. Consenci. Correspondència amb sant Agustí (vol. ii). Per Josep Amengual, Prev. 269. St. Gregori el Gran. Diàlegs (vol. ii). Per Narcís Xifra, Prev. 270. Agustí d’Hipona. Dels acadèmics*. Per Josep Batalla. 271. Agustí d’Hipona. Dels acadèmics**. Per Josep Batalla. 272. Isòcrates. Discursos (vol. iii). Arquidam. Areopagític. Sobre la pau. Per Joan Castellanos. 273. Plató. Diàlegs (vol. xii). La República (llibres VIII-X). Per Manuel Balasch, Prev. 274. Col·lut. El rapte d’Hèlena. Per Francesc J. Cuartero. 275. Euforió de Calcis. Poemes i fragments. Per Josep Antoni Clua. 276. Sidoni Apol·linar. Poemes (vol. ii i últim). Per Joan Bellès. 277. Venanci Fortunat. Poesies (vol. i). Per Josep Pla i Agulló. 278. Plató. Diàlegs (vol. xiii). Parmènides. Per Manuel Balasch, Prev. 279. Ciceró. Discursos (vol. xiii). Defensa de Luci Licini Murena. Defensa d’Àrquias. Per Joaquim Icart. 280. Demòstenes. Discursos civils (vol. iii). Contra Beot I-II. Contra Espúdias. Contra Fenip. Contra Macàrtat. Contra Leòcares. Contra Estèfan I-II. Per Juli Pallí. 281. Demòstenes. Discursos civils (vol. iv). Contra Everg i Mnesibul. Contra Olimpiodor. Contra Timoteu. Contra Pòlicles. Sobre la corona trieràrquica. Contra Cal·lip. Contra Nicòstrat. Contra Conó. Per Juli Pallí. 282. Demòstenes. Discursos civils (vol. v i últim). Contra Càl·licles. Contra Dionisiodor. Contra Eubúlides. Contra Teòcrines. Contra Neera. Per Juli Pallí. 283. Píndar. Odes (vol. iii). Olímpiques I-XIV. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. 284. Píndar. Odes (vol. iv). Pítiques I-XII. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès.

11 COLECCIO (182-196).indd 192

09/07/15 11:19

285. Píndar. Odes (vol. v). Nèmees I-XI. Ístmiques I-IX. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. 286. [Anònim]. Regla del mestre (vol. i). Per Ventura Sella. 287. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. iv). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. 288. [Anònim]. Regla del mestre (vol. ii i últim). Per Ventura Sella. 289. Píndar. Fragments (vol. vi). Per Manuel Balasch, Prev. i Josep Gómez Pallarès. 290. Plató. Diàlegs (vol. xiv). Teetet. Per Manuel Balasch, Prev. 291. Aristòtil. Ètica nicomaquea (vol. i). Per Josep Batalla. 292. Aristòtil. Ètica nicomaquea (vol. ii i últim). Per Josep Batalla. 293. Ciceró. Discursos (vol. xi). Discurs de gratitud al senat. Discurs de gratitud al poble. Sobre la seva casa. Sobre la resposta dels harúspexs. Per Dolors Condom. 294. Claudià. El rapte de Prosèrpina. Per Àngels Calderó i Antoni Seva. 295. Aristòtil. Història dels animals (vol. i). Per Juli Pallí. 296. Aristòtil. Història dels animals (vol. ii). Per Juli Pallí. 297. Aristòtil. Història dels animals (vol. iii i últim). Per Juli Pallí. 298. Licòfron de Calcis. Alexandra. Per Josep Antoni Clua. 299. Arat. Fenòmens. Per Jaume Almirall. 300. Plató. Diàlegs (vol. xv). El sofista. Per Manuel Balasch, Prev. 301. Plató. Diàlegs (vol. xvi). El polític. Per Manuel Balasch, Prev. 302. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. i). Per Joan Bellès. 303. Ovidi. Fastos (vol. ii i últim). Per Jaume Medina. 304. Benet de Núrsia. La regla dels monjos. Per Ventura Sella. 305. Plató. Diàlegs (vol. xvii). Fileb. Per Manuel Balasch, Prev. 306. Arquimedes. Mètode. Per Joan Vaqué i Pedro Miguel González Urbaneja. 307. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. ii). Per Joan Bellès. 308. Ciceró. Cató el Vell (De la vellesa). Per Pere Villalba. 309. Orígenes. Tractat dels Principis (vol. i). Per Josep Rius-Camps. 310. Orígenes. Tractat dels Principis (vol. ii i últim). Per Josep Rius-Camps. 311. Aristòtil. Categories. Per Josep Batalla. 312. Ciceró. Leli (De l’amistat). Per Pere Villalba. 313. Èsquines. Discursos (vol. i). Contra Timarc. Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. 314. Èsquines. Discursos (vol. ii i últim). Contra Ctesifont. Cartes. Per Juli Pallí. 315. Isòcrates. Discursos (vol. iv). Evàgoras. Elogi d’Hèlena. Busiris. Per Joan Castellanos. 316. Sidoni Apol·linar. Lletres (vol. iii i últim). Per Joan Bellès. 317. Plató. Diàlegs (vol. xviii). Timeu. Crítias. Per Josep Vives. 318. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. v). Per Alexandre Olivar. 319. Rutili Namacià. Del seu retorn. Per Dolors Condom. 320. [Autor desconegut]. Retòrica a Herenni. Per Jaume Medina. 321. Lísias. Discursos (vol. iii i últim). Defensa d’un ciutadà acusat d’ardits contra la democràcia. Sobre l’examen d’Evandre. Contra Epícrates. Contra Èrgocles. Contra Filòcrates. Contra Nicòmac. Contra Filó. Contra Diogíton. Discurs olímpic. A favor de la Constitució tradicional d’Atenes. Discurs sobre l’amor. Fragments. Per Juli Pallí.

11 COLECCIO (182-196).indd 193

09/07/15 11:19

322. Heròdot. Història (vol. i). Llibre I. Per Manuel Balasch, Prev. 323. St. Pere Crisòleg. Sermons (vol. vi i últim). Per Alexandre Olivar. 324. Heròdot. Història (vol. ii). Llibre II. Per Manuel Balasch, Prev. 325. Gregori de Nissa. Discurs catequètic. Per Josep Vives. 326. Hipòcrates. Tractats mèdics (vol. iv). El règim de vida. Per Darío López. 327. Ignasi d’Antioquia. Cartes (vol. i). Per Josep Rius-Camps. 328. Ignasi d’Antioquia. Cartes (vol. ii i últim). Per Josep Rius-Camps. 329. Ciceró. Discursos (vol. xx). Filípiques I-II. Per Joan Bellès. 330. Titus Livi. Història de Roma (vol. i). Llibre I. Per Antonio Fontán i Antoni Cobos. 331. Quintilià. Institució oratòria (vol. iv). Llibre V. Per Jordi Pérez Durà. 332. Boeci. Consolació de la Filosofia. Per Valentí Fàbrega. 333. Quintilià. Institució oratòria (vol. v). Llibre VI. Per Jordi Pérez Durà. 334. Xenofont. Cinegètic. Per Guillem Gracià. 335. Macrobi. Les Saturnals (vol. i). Llibre I. Per Pere J. Quetglas i Jordi Raventós. 336. Ciceró. Discursos (vol. xxi). Filípiques III-IX. Per Joan Bellès. 337. Ciceró. La naturalesa dels déus (vol. ii i últim). Llibres II-III. Per Joan M. del Pozo. 338. Antifont de Ramnunt. Discursos (vol. i). Tetralogies. Per Jordi Redondo. 339. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. i). Homilies I-VII. Per Josep Vives. 340. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. ii i últim). Homilies VIII-XV. Per Josep Vives. 341. Macrobi. Les Saturnals (vol. ii). Llibres II-IV. Per Jordi Raventós. 342. Sèneca. Apocolocintosi del diví Claudi. Epigrames. Per Joan Mariné Isidro. 343. Ciceró. Discursos (vol. xxii i últim). Filípiques X-XIV. Per Joan Bellès. 344. Antifont de Ramnunt. Discursos (vol. ii i últim). Contra la seva madrastra, per emmetzinament. Sobre l’assassinat d’Herodes. Sobre el coreuta. Per Jordi Redondo. 345. Eratòstenes de Cirene. Catasterismes. Per Jordi Pàmias. 346. Macrobi. Les Saturnals (vol. iii). Llibre V. Per Jordi Raventós. 347. Gregori de Nissa. Homilies sobre el Parenostre. Homilies sobre les Benaurances. Per Josep Vives. 348. Corinna de Tànagra. Testimonis i fragments. Per Ricard Torres, Margalida Capellà i Jaume Pòrtulas. 349. Ciceró. Discursos (vol. xiv). Defensa de Publi Sesti. Per Joan Bellès. 350. Homer. Ilíada (vol. i). Cants I-IV. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 351. Antifont. Testimonis i fragments. Per Àlvar F. Ortolà i Guixot. 352. Aristòtil. Qüestions mecàniques. Per Albert Presas i Joan Vaqué. 353. Heròdot. Història (vol. iii). Llibre III. Per Joaquim Gestí. 354. Ciceró. La República. Per Joan M. del Pozo. 355. Andòcides. Discursos (vol. i). Sobre els misteris. Per Jordi Redondo. 356. Gregori de Nissa. La virginitat. Per Josep Vives.

11 COLECCIO (182-196).indd 194

09/07/15 11:19

357. Macrobi. Les Saturnals (vol. iv i últim). Llibres VI-VII. Per Jordi Raventós. 358. Homer. Ilíada (vol. ii). Cants V-VIII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 359. Andòcides. Discursos (vol. ii i últim). Sobre el seu retorn. Sobre el tractat de pau amb els lacedemonis. Contra Alcibíades. Fragments. Per Jordi Redondo. 360. Pseudo-Cebrià. Poemes. Per Josep M. Escolà. 361. Heròdot. Història (vol. iv). Llibre IV. Per Joaquim Gestí. 362. Xenofont. Ciropèdia (vol. ii). Llibres II-IV. Per Núria Albafull. 363. Titus Livi. Història de Roma (vol. xi). Llibre XXI. Per Jordi Avilés. 364. Gregori de Nissa. Obres ascètiques. La professió del cristià. La perfecció. Vida de Macrina. Per Josep Vives. 365. Ferecides d’Atenes. Històries (vol. i). Testimonis. Fragments (1-80). Per Jordi Pàmias. 366. Heròdot. Història (vol. v). Llibre V. Per Joaquim Gestí. 367. Ferecides d’Atenes. Històries (vol. ii i últim). Fragments (81-180A). Per Jordi Pàmias. 368. Introducció a la Ilíada. Per Jaume Pòrtulas. 369. Alexis. Fragments de comèdies. Per Rubén Montañés Gómez. 370. Ciceró. Discursos (vol. xv). Contra Publi Vatini. Defensa de Marc Celi. Per Joan Bellès i Julio Granadero. 371. Quintilià. Institució oratòria (vol. vi). Llibre VII. Per Jordi Pérez Durà. 372. Heròdot. Història (vol. vi). Llibre VI. Per Joaquim Gestí. 373. Aristènet. Lletres d’amor. Per Joan Pagès. 374. Plató. Cartes. Per Raül Garrigasait Colomés. 375. Homer. Ilíada (vol. iii). Cants IX-XII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. 376. Marc Pacuvi. Tragèdies. Per Esther Artigas. 377. Estaci. Aquil·leida. Fragment de la Guerra de Germània. Per PereEnric Barreda. 378. Heròdot. Història (vol. vii). Llibre VII. Per Joaquim Gestí. 379. Homer. Odissea (vol. i). Cants I-VI. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 380. Pseudo-Apol·lodor. Biblioteca (vol. i). Llibre I. Per Francesc J. Cuartero. 381. Arquimedes. Sobre l’esfera i el cilindre. Per Ramon Masià Fornos. 382. Higí. Faules (vol. i). Per Antònia Soler i Nicolau. 383. Higí. Faules (vol. ii i últim). Per Antònia Soler i Nicolau. 384. Flavi Josep. La guerra jueva (vol. i). Per Joan Ferrer Costa i JoanAndreu Martí Gebellí. 385. Homer. Odissea (vol. ii). Cants VII-XII. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 386. Heròdot. Història (vol. viii). Llibre VIII. Per Joaquim Gestí. 387. Titus Livi. Història de Roma (vol. ii). Llibre II. Per Victòria Bescós Calleja. 388. Pseudo-Apol·lodor. Biblioteca (vol. ii). Llibre II. Per Francesc J. Cuartero. 389. Aviè. Fenòmens d’Arat. Per Pere Villalba i Enric Mallorquí.

11 COLECCIO (182-196).indd 195

09/07/15 11:19

390. Antoní Liberal. Recull de metamorfosis. Per Jaume Almirall i Esteban Calderón. 391. Dífil, Apol·lodor de Carist i Apol·lodor de Gela. Fragments de Comèdia Nova. Per Jordi Pérez Asensio. 392. Homer. Odissea (vol. iii). Cants XIII-XVIII. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 393. Heròdot. Història (vol. ix i últim). Llibre IX. Per Joaquim Gestí. 394. Plató. Diàlegs (vol. xix). Les lleis. Llibres I-III. Per Montserrat Camps. 395. Ciceró. Les lleis. Per Núria Gómez. 396. Ciceró. Discursos (vol. xvi). Sobre el govern de les províncies consulars. En defensa de Corneli Balb. Per Joan Bellès, Xavier Espluga i Noemí Moncunill. 397. Xenofont. Ciropèdia (vol. iii). Llibres V-VI. Per Núria Albafull. 398. Plutarc. Escrits d’ètica pràctica (Moralia) (vol. i). Sobre l’educació dels infants. Com el jove ha d’escoltar la poesia. Per Lieve Van Hoof i Àngel Martín. 399. Ciceró. Les paradoxes dels estoics. Per Joan Manuel del Pozo. 400. Homer. Odissea (vol. iv). Cants XIX-XXIV. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. 401. Diògenes Laerci. Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres (vol. i). Llibre I. Per Sergi Grau. 402. Quintilià. Institució oratòria (vol. vii). Llibre VIII. Per Jordi Pérez Durà. 403. Alcidamant d’Elea. Discursos i fragments. Per Jordi Redondo. 404. Lucà. La Guerra Civil (vol. i). Llibres I-III. Per Joan Carbonell. 405. Flavi Josep. La guerra jueva (vol. ii). Llibres II-III. Per Joan Ferrer Costa i Joan-Andreu Martí Gebellí. 406. Ateneu de Nàucratis. El sopar dels erudits (vol. i). Llibre I. Per Jordi Sanchis Llopis, Rubén Montañés Gómez i Jordi Pérez Asensio. 407. Iàmblic. La vida pitagòrica. Per Montserrat Jufresa i Albert Xurigué. 408. Eurípides. Tragèdies (vol. iii). Hipòlit. Andròmaca. Per Maria Rosa Llabrés. 409. Aristòtil. Sobre l’ànima. Per Miguel Candel.

E N P R E P A R A C I Ó Eurípides. Tragèdies (vol. ii). Medea. Els fills d’Hèracles. Per Jaume Almirall. Plató. Diàlegs (vol. xx). Les lleis. Llibres IV-VI. Per Montserrat Camps.

11 COLECCIO (182-196).indd 196

09/07/15 11:19

11 COLECCIO (182-200).indd 197

09/07/15 11:28

11 COLECCIO (182-200).indd 198

09/07/15 11:28

11 COLECCIO (182-200).indd 199

09/07/15 11:28

11 COLECCIO (182-200).indd 200

09/07/15 11:28