Odissea (vol. II) [cants VII-XII], d'Homer by Editorial Alpha

ESCRIPTORS GRECS

HOMER

ODISSEA VOL. II

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE MMXI

FUNDACIÓ BERNAT METGE ESCRIPTORS GRECS TEXT I TRADUCCIÓ

HOMER

ODISSEA, II

BARCELONA

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes © de la traducció, hereus de Carles Riba, 2011 © del text grec revisat i l’aparat crític, Francesc J. Cuartero i Iborra, 2011 © de les notes, Joan Alberich i Mariné, 2011 © d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2011 © Institut Cambó, 2011 Reservats tots els drets ISBN 978-84-9859-193-4 (Volum II) Rústica ISBN 978-84-9859-144-6 (Obra completa) DIPÒSIT LEGAL:

B. 25.163-2011

www.institutcambo.org www.editorialalpha.cat

HOMER

ODISSEA VOL.

[CANTS VII-XII]

TRADUCCIÓ POÈTICA DE

CARLES RIBA TEXT GREC REVISAT I APARAT CRÍTIC DE

FRANCESC J. CUARTERO I IBORRA NOTES A LA TRADUCCIÓ DE

JOAN ALBERICH I MARINÉ

BARCELONA FUNDACIÓ BERNAT METGE 2011

Aquest volum ha estat sotmĂ¨s a les revisions de consuetud en les publicacions de la F.B.M.

SIGLA PAPYRI pap7 pap8 pap10 pap11 pap26 pap28 pap31

pap63 pap65 pap66 pap68 pap69 pap70 pap72 pap75 pap80 pap112 pap113 pap142

= P. Oxyrhynchi 778, saec. III: X 26-50 = P. Fayum 157, saec. I-II: X 366-402 = P. Oxyrhynchi 580, saec. II: XI 471-545 = P. Fayum 310, saec. I-II: XI 557-610 = P. Lipsiensis 3, saec. IV: VII 67-126 = P. Rylands 53, saec. III-IV: XII 275f., 289-296, 318-330, 346-357, 375-382, 401-418, 430-447 = P. Sorbonnensis inv. 2245A, saec. III aC: IX 211-4, 21627, 230-1, 233-54, 354-7, 359, 361, 363, 366, 369 (?), 372, 374-5, 377-408 (?), 410-5 (+ 412a), 418-38, 440-82, 507-66; X 1-96 = P. Strassburguensis inv. G 1827, saec. II: VIII 214-230 = P. S. I. 7755, saec. III: VIII 537-554 = P. Sorbonnensis inv. 2092, saec. IV: IX 41-65, 94-101 = P. Harris 125, saec. I-II: IX 112-131 = P. Rylands 3545, saec. III: IX 122-150 = P. Iandana inv. 238, saec. II: IX 194-235 = P. Oxyrhynchi 1819, saec. II: X 3-12; XI 244-323, 428432; XII 1-4 = P. Ross. Georg., saec. III: X 291-299 = P. Iandana inv. 347, saec. I-II: XII 31-57 = Bull. Institut dâ&#x20AC;&#x2122; Arch. Or. du Caire, 46 (1947) 65 s., saec. I aC: VIII 501-511 = P. Schubart 1 (P. Berol. 11678), saec. III-II aC: XI 108-112, 126-134 = P. Genova inv. 1192, saec. I: VIII 168-176

CODICES F G

= Laurentianus 52, saec. XI = Laurentianus 32. 24, saec, X-XI

8 H M P T U W X Y Fac Fmg Fpc Fsscr Ful F1 F2

SIGLA

= Harleianus 5674, saec. XIII = Venetus 613, saec. XIII = Palatinus 45, ann. 1201 = Hamburgensis 15, saec. XIV (continet I 1-XIV 67) = Monacensis 519 B, saec. XIV = Vratislaviensis 28, saec. XV = Vindobonensis philol. 133, saec. XIII (continet V 45-XXIV 59) = Vindobonensis philol. 56, saec. XV = F ante correcturam = F in margine = F post correcturam = F suprascriptum = F uaria lectio = G manus prima, secunda

SIGLA CETERA ap. ath. cett. codd. damn. def. edd. h. l. h. u. inser. multi nonn. pauci pler. prop. recc. sch. susp. transt. u. l. uu. ll.

= apud = athetesis = codices ceteri = codices = damnauit, damnauerunt = defendit, defenderunt = editores, editiones = hic locus, huius loci &c. = hic uersus, huius uersus &c. = inserebat, inseruit = codices multi = codices nonnulli = codices pauci = codices plerique = proposuit = codices recentiores = scholium, scholia = suspicatus est, suspicati sunt = transtulit = uaria lectio = uariae lectiones

EDITIONES ANTIQVAE Argol. Chia

= ed. Argolica = ed. Chia

Massal. Polyst.

= ed. Massaliotica = ed. πολύστιχος

SIGLA

Cret. Cypr.

= ed. Cretensis = ed. Cypria

Sinop.

= ed. Sinopensis

HOMERI EDITORES ET COMMENTATORES Antim. = Antimachus Colophonius Ap. Dysc. = Apollonius Dyscolus Ap. Soph. = Apollonius Sophista Aristarchus = Aristarchus Samius Aristarchus1 Aristarchus2 = Aristarchi recensio prima, secunda Aristoph. = Aristophanes Byzantius Callistr. = Callistratus Did. = Didymus Dion. Sid. = Dionysius Sidonius Hdn. = Herodianus Ixio = Demetrius Ixio Nic. = Nicanor Pamph. = Pamphilus Ptol. = Ptolemaeus Ascalonites Rhian. = Rhianus Cretensis Sidon. = Dionysius Sidonius Sosig. = Sosigenes Tyr. = Tyrannio Zenod. = Zenodotus Ephesius

ΟΜΗΡΟΥ

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ ΡΑΨΩΙΔΙΑΙ Η-Μ

105

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

οὐ γάρ πω ἐτέθαπτο ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης· σῶμα γὰρ ἐν Κίρκης μεγάρῳ κατελείπομεν ἡμεῖς ἄκλαυτον καὶ ἄθαπτον, ἐπεὶ πόνος ἄλλος ἔπειγε. τὸν μὲν ἐγὼ δάκρυσα ἰδὼν ἐλέησά τε θυμῷ καί μιν φωνήσας ἔπεα πτερόεντα προσηύδων· Ἐλπῆνορ, πῶς ἦλθες ὑπὸ ζόφον ἠερόεντα; ἔφθης πεζὸς ἰὼν ἢ ἐγὼ σὺν νηῒ μελαίνῃ. Ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ οἰμώξας ἠμείβετο μύθῳ· διογενὲς Λαερτιάδη, πολυμήχαν’ Ὀδυσσεῦ, ἆσέ με δαίμονος αἶσα κακὴ καὶ ἀθέσφατος οἶνος· Κίρκης δ’ ἐν μεγάρῳ καταλέγμενος οὐκ ἐνόησα ἄψορρον καταβῆναι ἰὼν ἐς κλίμακα μακρήν, ἀλλὰ καταντικρὺ τέγεος πέσον· ἐκ δέ μοι αὐχὴν ἀστραγάλων ἐάγη, ψυχὴ δ’ Ἄϊδόσδε κατῆλθε. νῦν δέ σε τῶν ὄπιθεν γουνάζομαι, οὐ παρεόντων, πρός τ’ ἀλόχου καὶ πατρός, ὅ σ’ ἔτρεφε τυτθὸν ἐόντα, Τηλεμάχου θ’, ὃν μοῦνον ἐνὶ μεγάροισιν ἔλειπες· οἶδα γὰρ ὡς ἐνθένδε κιὼν δόμου ἐξ Ἀΐδαο νῆσον ἐς Αἰαίην σχήσεις εὐεργέα νῆα· ἔνθα σ’ ἔπειτα, ἄναξ, κέλομαι μνήσασθαι ἐμεῖο. μή μ’ ἄκλαυτον ἄθαπτον ἰὼν ὄπιθεν καταλείπειν νοσφισθείς, μή τοί τι θεῶν μήνιμα γένωμαι, ἀλλά με κακκῆαι σὺν τεύχεσιν, ἅσσα μοί ἐστι, σῆμά τέ μοι χεῦαι πολιῆς ἐπὶ θινὶ θαλάσσης, ἀνδρὸς δυστήνοιο, καὶ ἐσσομένοισι πυθέσθαι· ταῦτά τέ μοι τελέσαι πῆξαί τ’ ἐπὶ τύμβῳ ἐρετμόν, τῷ καὶ ζωὸς ἔρεσσον ἐὼν μετ’ ἐμοῖσ’ ἑτάροισιν.

52-54 damn. Callistr. || 54 ἄκλαυτον G alii : ἄκλαυστον pler. || 58 ἰὼν edd. ant., G alii : ἐὼν pler. || 60 om. multi || 61 οἶνος : ὕπνος Stob. I 49, 53 || 65 κατῆλθε : βεβήκει nonn. || 72 καταλείπειν : καταλείπῃς u. l. ant. (Macrob. V 7, 13) pauci || 74 κακκῆαι Aristarchus Ap. Soph. Hdn. pler. : κακκεῖαι (‘ἡ κοινή’ sch.) pauci || 75 χεῦαι : χεῦσαι nonn. || 78 ἐὼν pler. : ἐγὼ nonn.

CANT XI

no estava sepultat dins la terra d’amples carreres, car havíem deixat el seu cos dins la sala de Circe, sense exèquies ni plors, car un altre delè’ ens acuitava. Jo, quan el veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima, i, fent sentir la veu, li dic paraules alades: »–Elpènor, ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges? Més has fet via a peu que jo amb el negre navili! »Dic, i ell, gemegant, em respon amb aquestes paraules: »–Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! M’han perdut el malfet d’un déu i el vi sense mida. Dalt de la sala de Circe9 ajaçat, no vaig adonar-me que per tornar-me’n a baix calia passar per l’escala i, afuant-me pel dret, vaig caure del sostre i vaig rompre’m les vèrtebres del coll; i el meu buf davallà dintre l’Hades. I ara pels teus que no són ací i que t’esperen t’imploro, per la muller i pel pare que et va nodrir criatura, i per Telèmac, l’únic infant que has deixat a les sales; car jo sé que d’ací, partint de l’estatge de l’Hades, atracaràs el vaixell ben obrat a l’illa d’Eea: doncs allí, missenyor, recorda’t de mi, jo t’ho prego, no em deixis sense plor ni funerals, en tornar-te’n, abandonant-me, no sigui que els déus per mi se t’ireixin.10 Vulgues cremar-me amb tot l’arnès que tinc, i amuntega un monument per a mi a l’areny de la mar blanquinosa per fer saber la meva dissort fins als homes a néixer. Fes-me les honres que et dic i planta’m sobre la tomba el rem11 amb què vivint jo remava, quan era amb la colla.

9. És a dir dalt del terrat del palau de Circe (X 558-560). 10. L’ésser viu que no donava sepultura a un familiar o amic difunt cometia una falta d’impietat i s’exposava al ressentiment i a la ira dels déus. 11. El rem plantat en una tomba significava que la persona enterrada havia estat un mariner.

105

106

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· ταῦτά τοι, ὦ δύστηνε, τελευτήσω τε καὶ ἕρξω. Vῶϊ μὲν ὣς ἐπέεσσιν ἀμειβομένω στυγεροῖσιν ἥμεθ’, ἐγὼ μὲν ἄνευθεν ἐφ’ αἵματι φάσγανον ἴσχων, εἴδωλον δ’ ἑτέρωθεν ἑταίρου πόλλ’ ἀγόρευεν. Ἦλθε δ’ ἐπὶ ψυχὴ μητρὸς κατατεθνηυίης, Αὐτολύκου θυγάτηρ μεγαλήτορος Ἀντίκλεια, τὴν ζωὴν κατέλειπον ἰὼν εἰς Ἴλιον ἱρήν. τὴν μὲν ἐγὼ δάκρυσα ἰδὼν ἐλέησά τε θυμῷ· ἀλλ’ οὐδ’ ὧς εἴων προτέρην, πυκινόν περ ἀχεύων, αἵματος ἄσσον ἴμεν πρὶν Τειρεσίαο πυθέσθαι. Ἦλθε δ’ ἐπὶ ψυχὴ Θηβαίου Τειρεσίαο, χρύσεον σκῆπτρον ἔχων, ἐμὲ δ’ ἔγνω καὶ προσέειπε· διογενὲς Λαερτιάδη, πολυμήχαν’ Ὀδυσσεῦ, τίπτ’ αὖτ’, ὦ δύστηνε, λιπὼν φάος ἠελίοιο ἤλυθες, ὄφρα ἴδῃ νέκυας καὶ ἀτερπέα χῶρον; ἀλλ’ ἀποχάζεο βόθρου, ἄπισχε δὲ φάσγανον ὀξύ, αἵματος ὄφρα πίω καί τοι νημερτέα εἴπω. Ὣς φάτ’, ἐγὼ δ’ ἀναχασσάμενος ξίφος ἀργυρόηλον κουλεῷ ἐγκατέπηξ’. ὁ δ’ ἐπεὶ πίεν αἷμα κελαινόν, καὶ τότε δή μ’ ἐπέεσσι προσηύδα μάντις ἀμύμων· νόστον δίζηαι μελιηδέα, φαίδιμ’ Ὀδυσσεῦ·

83 ἀγόρευεν : ἀγορεῦον u. l. ant. || 84 κατατεθνηυίης : κατατεθνειυίης nonn. : κατατεθνηκυίης pauci || 92 om. pler. || 93 αὖτ’ ὦ : αὔτως Zenod. (cf. X 281) || 94 ἴδῃ Aristarchus (ad Il. I 203) F : ἴδῃς Zenod. pler.

100

CANT XI

»Tal va dir, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Tot això, dissortat, jo, he d’acomplir-ho, no temis. »Tal ens estàvem els dos, canviant paraules sinistres: a l’un costat, defensant la sang, jo l’espasa tenia;12 i l’ombra del company a l’altre anava parlant-me. »I vingué aleshores el buf de la mare difunta, Anticlea,13 la filla del tan magnànim Autòlic, que era viva quan vaig partir cap a Troia la santa. Jo, quan la veig, llagrimejo, i el cor se m’omple de llàstima; ara, que no la deixo, malgrat que el meu dol és tan sòlid, acostar-se a la sang abans que Tirèsias m’informi. »I vingué aleshores el buf de Tirèsias de Tebes, portant el ceptre d’or, i em va conèixe’ i va dir-me: »–Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! ¿Com és això, dissortat, que, deixant la llum del teu dia, véns a veure els difunts i aquest indret sense joia? Doncs fes-te enllà de la fossa i aparta la punta del glavi, que de la sang jo begui i et digui el que és ver sense falla. »Deia; i jo, reculant, vaig ficar dins la beina el meu glavi clavetejat d’argent, i la fosca sang ell va beure i llavors em parlà amb aquests mots, l’endeví sense tara:14 »–Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses,

12. Odisseu aguantava l’espasa damunt la sang per mantenir-ne les ànimes allunyades. 13. Anticlea, mare d’Odisseu i esposa de Laertes, era filla d’Autòlic, el qual podia robar sense ésser vist gràcies al do concedit pel seu pare, Hermes. Sísif, quan Autòlic li robà animals del seu ramat, en els intents de recuperar-los, es presentà a casa d’Autòlic. Durant la seva estada es va unir en secret amb Anticlea abans de casar-se amb Laertes. Per això, de vegades Odisseu és considerat descendent de Sísif. Mentre Odisseu era absent del seu reialme perquè participava en la Guerra de Troia, Anticlea, deprimida i cansada d’esperar, es va suïcidar. 14. Segons una versió mítica, Tirèsias esdevingué cec per haver vist nua la dea Atena mentre es banyava. La mare implorà a la dea que li atenués la pena i aquesta li concedí la facultat intel·lectiva fins i tot després de la mort. Per a més detalls, vegeu X, n. 35.

106 80

100

107

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

τὸν δέ τοι ἀργαλέον θήσει θεός. οὐ γὰρ ὀΐω λήσειν ἐννοσίγαιον, ὅ τοι κότον ἔνθετο θυμῷ, χωόμενος ὅτι οἱ υἱὸν φίλον ἐξαλάωσας. ἀλλ’ ἔτι μέν κε καὶ ὧς, κακά περ πάσχοντες, ἵκοισθε, αἴ κ’ ἐθέλῃς σὸν θυμὸν ἐρυκακέειν καὶ ἑταίρων, ὁππότε κεν πρῶτον πελάσῃς εὐεργέα νῆα Θρινακίῃ νήσῳ, προφυγὼν ἰοειδέα πόντον, βοσκομένας δ’ εὕρητε βόας καὶ ἴφια μῆλα Ἠελίου, ὃς πάντ’ ἐφορᾷ καὶ πάντ’ ἐπακούει. τὰς εἰ μέν κ’ ἀσινέας ἐάᾳς νόστου τε μέδηαι, καί κεν ἔτ’ εἰς Ἰθάκην, κακά περ πάσχοντες, ἵκοισθε· εἰ δέ κε σίνηαι, τότε τοι τεκμαίρομ’ ὄλεθρον νηΐ τε καὶ ἑτάροισ’. αὐτὸς δ’ εἴ πέρ κεν ἀλύξῃς, ὀψὲ κακῶς νεῖαι, ὀλέσας ἄπο πάντας ἑταίρους, νηὸς ἐπ’ ἀλλοτρίης· δήεις δ’ ἐν πήματα οἴκῳ, ἄνδρας ὑπερφιάλους, οἵ τοι βίοτον κατέδουσι μνώμενοι ἀντιθέην ἄλοχον καὶ ἕδνα διδόντες. ἀλλ’ ἦ τοι κείνων γε βίας ἀποτείσεαι ἐλθών· αὐτὰρ ἐπὴν μνηστῆρας ἐνὶ μεγάροισι τεοῖσι κτείνῃς ἠὲ δόλῳ ἢ ἀμφαδὸν ὀξέϊ χαλκῷ, ἔρχεσθαι δὴ ἔπειτα, λαβὼν εὐῆρες ἐρετμόν, εἰς ὅ κε τοὺς ἀφίκηαι, οἳ οὐκ ἴσασι θάλασσαν ἀνέρες οὐδέ θ’ ἅλεσσι μεμιγμένον εἶδαρ ἔδουσιν·

106 κε(ν) W alii : δὴ multi || 110 ἐάᾳς : ἐάσῃς Ps.-Plut. Vita Hom. 1156a : παρίῃς pap113; τε : δὲ nonn. || 116 κατέδουσι : κατέδοιεν prop. Aristoph. (ad II 313) || 118 ἀποτείσεαι edd. : ἀποτίσεαι codd. || 119 ἐπὴν : ἐπεὶ nonn. || 122 ἴσασι : ἴσσασι pauci

105

110

115

120

CANT XI

107

i te’l farà treballós un déu, car no penso que passis mai d’amagat d’Aquell que sorolla la terra15 i que et guarda ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s’estima. Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes, si t’avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes 105 des del primer moment que atraquis la nau ben obrada a l’illa del Trident,16 escapat de la mar violeta, quan trobareu pasturant-hi les vaques i els xais ufanosos17 del Sol, que en tota cosa té els ulls i sent tota cosa. Doncs, si no els fas cap dany i només de tornà’ et preocupes, 110 crec que a Ítaca encara podeu tornar, passant penes; ara, si les malmets, t’assenyalo llavors la desfeta del vaixell i els companys; i tu, baldament te n’esquivis, tard tornaràs i amb mal, perduda tota la colla, en un vaixell manllevat, per trobar més penes a casa, 115 uns barons arrogants, que el teu patrimoni devoren, pretenent ta divina muller i oferint per la núvia. Ara, jo et dic que, en venir, els faràs pagar llurs excessos. I quan ja els pretendents hauràs occit dins tes sales, bé per algun ardit o amb el bronze18 punyent cara a cara, 120 doncs aleshores agafa el teu rem amanós i camina fins que arribis als pobles que no coneixen el mar, una gent que no menja adobada amb sal19 cap vianda

15. És a dir Posidó. 16. En el text, illa Trinàcria ha estat traduïda per illa del trident fent derivar el nesònim del mot θρῖναξ ‘trident’. Aquesta illa, que pertany a la geografia fantàstica del poeta, ben aviat fou identificada amb Sicília, anomenada Trinàcria per la seva forma triangular, a partir de l’historiador Tucídides (VI 2, 2). 17. L’episodi de les vaques del Sol serà narrat més endavant, en XII 333-73. 18. Odisseu emprarà tots dos procediments per batre els pretendents. 19. Aquest vers permet suposar que el poeta només coneixia la sal de mar.

108

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

οὐδ’ ἄρα τοὶ ἴσασι νέας φοινικοπαρήους, οὐδ’ εὐήρε’ ἐρετμά, τά τε πτερὰ νηυσὶ πέλονται. σῆμα δέ τοι ἐρέω μάλ’ ἀριφραδές, οὐδέ σε λήσει· ὁππότε κεν δή τοι ξυμβλήμενος ἄλλος ὁδίτης φήῃ ἀθηρηλοιγὸν ἔχειν ἀνὰ φαιδίμῳ ὤμῳ, καὶ τότε δὴ γαίῃ πήξας εὐῆρες ἐρετμόν, ἕρξας ἱερὰ καλὰ Ποσειδάωνι ἄνακτι, ἀρνειὸν ταῦρόν τε συῶν τ’ ἐπιβήτορα κάπρον, οἴκαδ’ ἀποστείχειν ἕρδειν θ’ ἱερὰς ἑκατόμβας ἀθανάτοισι θεοῖσι, τοὶ οὐρανὸν εὐρὺν ἔχουσι, πᾶσι μάλ’ ἑξείης. θάνατος δέ τοι ἐξ ἁλὸς αὐτῷ ἀβληχρὸς μάλα τοῖος ἐλεύσεται, ὅς κέ σε πέφνῃ γήρᾳ ὕπο λιπαρῷ ἀρημένον· ἀμφὶ δὲ λαοὶ ὄλβιοι ἔσσονται. τὰ δέ τοι νημερτέα εἴρω. Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· Τειρεσίη, τὰ μὲν ἄρ που ἐπέκλωσαν θεοὶ αὐτοί. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον· μητρὸς τήνδ’ ὁρόω ψυχὴν κατατεθνηυίης· ἡ δ’ ἀκέουσ’ ἧσται σχεδὸν αἵματος οὐδ’ ἑὸν υἱὸν ἔτλη ἐσάντα ἰδεῖν οὐδὲ προτιμυθήσασθαι· εἰπέ, ἄναξ, πῶς κέν με ἀναγνοίη τὸν ἐόντα; ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ αὐτίκ’ ἀμειβόμενος προσέειπε· ῥηΐδιόν τοι ἔπος ἐρέω καὶ ἐνὶ φρεσὶ θήσω· ὅν τινα μέν κεν ἐᾷς νεκύων κατατεθνηώτων αἵματος ἄσσον ἴμεν, ὁ δέ τοι νημερτὲς ἐνίψει· ᾧ δέ κ’ ἐπιφθονέῃς, ὁ δέ τοι πάλιν εἶσιν ὀπίσσω.

124 τοὶ : τοί γ’ pler.; ἴσασι : ἴσσασι pauci; φοινικοπαρήους : φοινικοπαρῄους nonn. || 127 ξυμβλήμενος : συμβλήμενος nonn. || 128 φήῃ : φήσῃ pap113 || 130 ἕρξας pap113 nonn. : ῥήξας pler. (cf. XXIII 277) || 131 ἀρνειὸν ταῦρόν τε : ταῦρόν τ’ ἀρ[νειὸν pap113 || 134 ἐξ ἁλὸς : ἔξαλος u. l. ant. || 136 γέραι Hdn. (ad Il. XVI 385), P : γήραϊ siue γῆρα pler. (cf. X 316) || 141 κατατεθνηυίης : cf. ad 84 || 142 οὐδ’ ἑὸν : οὐδὲ ὃν pauci || 145 αὐτίκ’ : αὖτις nonn. || 146 τοι pler. : τε nonn. || 147 κατατεθνηώτων : cf. 84 || 149 ἐπιφθονέῃς : ἐπιφθονέεις et ἐπιφθονέοις nonn.

125

130

135

140

145

CANT XI

ni sap què són els vaixells amb la galta pintada de mangre ni els amanosos rems que fan d’ales talment als navilis. I un senyal et diré entenedor, que no pot enganyar-te. Doncs, el dia que es creui amb tu un vianant que et pregunti on vas amb la ventadora damunt l’esplèndida espatlla, planta aleshores el rem amanós a terra i, tot d’una que a Posidó Senyor hauràs fet sacrificis perfectes, un marrà i un brau i un verrot20 que ja munti les truges, torna-te’n al casal i ofereix hecatombes sagrades als déus no moridors que l’ample cel posseeixen, a tots de rengle; i a tu la mort et vindrà del salobre, dolça tant com es pugui pensar, la qual ha d’occir-te aclaparat sota una vellesa ufanosa;21 i el poble serà feliç entorn. I el que et dic és cert sense falla. »Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Tirèsias, així m’ho tenen els déus filat per ventura. Mes a veure, parla’m i esbrina’m això amb franquesa. Jo veig l’ànima, aquí, de la meva mare difunta, que s’està callada al costat de la sang i no gosa mirà’ el seu fill a la cara ni un mot solament adreçar-li. Digues, senyor, com fer-ho perquè pel qui sóc em conegui. »Deia jo, i tot seguit ell va fer-me aquesta resposta: »–Són molt senzills els mots que et diré per fer-t’ho comprendre. Qualsevulla que deixis d’aquests difunts que moriren acostar-se a la sang, et dirà el que és ver sense falla. Ara, si et reca d’algun, se’n tornarà cap a l’Èreb.

20. El sacrifici imposat pel profeta Tirèsias a Odisseu s’assembla al que els romans anomenaven suouetaurilia. 21. Aquesta profecia de Tirèsias fou el punt de partida d’altres aventures d’Odisseu després de la mort dels pretendents. Amb tot, sabem que va existir una Telegonia, atribuïda a Eugàmmon de Cirene, en la qual Telègon, un fill d’Odisseu i Circe, va llevar la vida al seu pare.

108 125

130

135

140

145

109

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Ὣς φαμένη ψυχὴ μὲν ἔβη δόμον Ἄϊδος εἴσω Τειρεσίαο ἄνακτος, ἐπεὶ κατὰ θέσφατ’ ἔλεξεν· αὐτὰρ ἐγὼν αὐτοῦ μένον ἔμπεδον, ὄφρ’ ἐπὶ μήτηρ ἤλυθε καὶ πίεν αἷμα κελαινεφές· αὐτίκα δ’ ἔγνω καί μ’ ὀλοφυρομένη ἔπεα πτερόεντα προσηύδα·

150

τέκνον ἐμόν, πῶς ἦλθες ὑπὸ ζόφον ἠερόεντα ζωὸς ἐών; χαλεπὸν δὲ τάδε ζωοῖσιν ὁρᾶσθαι. μέσσῳ γὰρ μεγάλοι ποταμοὶ καὶ δεινὰ ῥέεθρα, Ὠκεανὸς μὲν πρῶτα, τὸν οὔ πως ἔστι περῆσαι πεζὸν ἐόντ’, ἢν μή τις ἔχῃ εὐεργέα νῆα. ἦ νῦν δὴ Τροίηθεν ἀλώμενος ἐνθάδ’ ἱκάνεις νηΐ τε καὶ ἑτάροισι πολὺν χρόνον; οὐδέ πω ἦλθες εἰς Ἰθάκην οὐδ’ εἶδες ἐνὶ μεγάροισι γυναῖκα; ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον·

155

μῆτερ ἐμή, χρειώ με κατήγαγεν εἰς Ἀΐδαο ψυχῇ χρησόμενον Θηβαίου Τειρεσίαο· οὐ γάρ πω σχεδὸν ἦλθον Ἀχαιΐδος οὐδέ πω ἁμῆς γῆς ἐπέβην, ἀλλ’ αἰὲν ἔχων ἀλάλημαι ὀϊζύν, ἐξ οὗ τὰ πρώτισθ’ ἑπόμην Ἀγαμέμνονι δίῳ Ἴλιον εἰς εὔπωλον, ἵνα Τρώεσσι μαχοίμην. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον· τίς νύ σε κὴρ ἐδάμασσε τανηλεγέος θανάτοιο; ἢ δολιχὴ νοῦσος, ἦ Ἄρτεμις ἰοχέαιρα

157-159 damn. Aristarchus || 158 πρῶτα, τὸν : πρῶτον ὃν u. l. (Str.) || 159 ἐόντ’ : ἰόντ’ nonn. || 160 ἦ νῦν δὴ : ἦ δὴ νῦν et ἤδη νῦν nonn. : ἦ νύνδη u. l. ant. || 161-162 damn. Aristoph. || 166 ἁμῆς : ἀμῆς et ἀμμῆς multi

160

165

170

CANT XI

109

»Tal havent dit, el buf del príncep Tirèsias se n’entra 150 casa de l’Hades endins, quan hagué declarat els oracles. Jo vaig romandre allí, plantat, fins a tant que la mare vingué i begué la sang fosca; i em va conèixer tot d’una i, sanglotant, em digué aquestes paraules alades: »–Fill meu, i ¿com has vingut al foscant i a les seves calitges, 155 viu com ets? És difícil de veure aquests llocs, pels qui viuen; car, separant-nos, hi ha uns grans rius i uns corrents paorosos; de primer l’Oceà,22 que no lleu a ningú de passar-lo gualejant, si no és que té, i ben obrat, un navili. ¿És que tot just arribes aquí, vagarívol, de Troia, 160 amb el vaixell i els companys, al cap de molt temps? ¿És que encara no has tornat a Ítaca i vist a l’estatge l’esposa? »Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Mare, és una fretura que ha fet que a l’Hades jo baixi, 165 per demanar consell al buf de Tirèsias de Tebes. 23 No, jo encara a l’Acaia no m’he acostat ni en la nostra terra he posat el peu, ans sempre he anat vagarívol, míser! d’ençà que primer vaig seguí’ el divinal Agamèmnon cap a Ilion la poltrera, a lliurar batalla als de Troia. Mes a veure, parla’m i esbrina’m això amb franquesa: 170 ¿quina parca et domà de la mort que en dol ens aplana? ¿Quina llarga malia? ¿O bé Àrtemis fou, la fletxera,24

22. Anticlea anomena de primer l’Ocèan, perquè és el riu de rius i els altres corrents eren considerats obstacles insignificants. 23. El poeta fa servir el nom d’Acaia per a denominar l’Hèl·lada continental. Posteriorment Acaia serà només la regió septentrional del Peloponnès. 24. Segons la concepció dels antics, els trets d’Àrtemis provocaven la mort sobtada a les dones. Si la mort sobtada succeïa a un home, hom creia que el qui havia disparat era Apol·lo.

110

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

οἷσ’ ἀγανοῖσι βέλεσσιν ἐποιχομένη κατέπεφνεν; εἰπὲ δέ μοι πατρός τε καὶ υἱέος, ὃν κατέλειπον, ἢ ἔτι πὰρ κείνοισιν ἐμὸν γέρας, ἦέ τις ἤδη ἀνδρῶν ἄλλος ἔχει, ἐμὲ δ’ οὐκέτι φασὶ νέεσθαι. εἰπὲ δέ μοι μνηστῆς ἀλόχου βουλήν τε νόον τε, ἠὲ μένει παρὰ παιδὶ καὶ ἔμπεδα πάντα φυλάσσει, ἦ ἤδη μιν ἔγημεν Ἀχαιῶν ὅς τις ἄριστος. Ὣς ἐφάμην, ἡ δ’ αὐτίκ’ ἀμείβετο πότνια μήτηρ· καὶ λίην κείνη γε μένει τετληότι θυμῷ σοῖσιν ἐνὶ μεγάροισιν· ὀϊζυραὶ δέ οἱ αἰεὶ φθίνουσιν νύκτες τε καὶ ἤματα δάκρυ χεούσῃ. σὸν δ’ οὔ πώ τις ἔχει καλὸν γέρας, ἀλλὰ ἕκηλος Τηλέμαχος τεμένεα νέμεται καὶ δαῖτας ἐΐσας δαίνυται, ἃς ἐπέοικε δικασπόλον ἄνδρ’ ἀλεγύνειν· πάντες γὰρ καλέουσι. πατὴρ δὲ σὸς αὐτόθι μίμνει ἀγρῷ οὐδὲ πόλινδε κατέρχεται· οὐδέ οἱ εὐναὶ δέμνια καὶ χλαῖναι καὶ ῥήγεα σιγαλόεντα, ἀλλ’ ὅ γε χεῖμα μὲν εὕδει ὅθι δμῶες ἐνὶ οἴκῳ, ἐν κόνι ἄγχι πυρός, κακὰ δὲ χροῒ εἵματα εἷται· αὐτὰρ ἐπὴν ἔλθῃσι θέρος τεθαλυῖά τ’ ὀπώρη, πάντῃ οἱ κατὰ γουνὸν ἀλῳῆς οἰνοπέδοιο φύλλων κεκλιμένων χθαμαλαὶ βεβλήαται εὐναί. ἔνθ’ ὅ γε κεῖτ’ ἀχέων, μέγα δὲ φρεσὶ πένθος ἀέξει σὸν νόστον ποθέων· χαλεπὸν δ’ ἐπὶ γῆρας ἱκάνει. οὕτω γὰρ καὶ ἐγὼν ὀλόμην καὶ πότμον ἐπέσπον·

173 ἀγανοῖσι βέλεσσιν : ἀγανοῖς βελέεσσιν multi || 174 ὃν : οὓς Aristoph. || 178 a-b κτῆσιν ἐμήν, δμῳάς τε καὶ ὑψερεφὲς μέγα δῶμα, | εὐνήν τ’ αἰδομένη πόσιος δήμοιό τε φῆμιν add. nonn., 178a add. W || 183 δάκρυ χεούσῃ : δακρυχεούσῃ multi || 185 τεμένεα Aristarchus : τεμένη codd. || 191 κόνι : κόνει nonn.; εἷται F alii : ἧσται Zenod. pler. : ἧστο Aristarchus : εἷσται P || 193 πάντῃ : πάντη nonn. || 194 κεκλιμένων codd. : κεκλαμένων u. l. ant. (Hdn.); βεβλήαται : βεβλήατο testes (Ap. Sop., Stob. IV 44, 82) nonn. || 196 νόστον ποθέων u. l. ant. (‘αἱ χαριέστεραι γραφαὶ ἔχουσι’ sch.), pauci : πότμον γοόων pler. || 197 ἐπέσπον : ἐπέσπων nonn. (cf. III 134)

175

180

185

190

195

CANT XI

que t’occí, escometent-te amb les seves blanes sagetes? Parla’m també del pare, i del fill que he deixat a l’estatge, si en mans d’ells ha restat el meu honor. ¿O ja un altre príncep el té, i asseguren que jo mai més tornaria? Parla’m de la muller concertada, què vol i què pensa, si roman amb el fill i guarda en peu tota cosa, o si ja s’ha casat amb algun aqueu que excel·leixi. »Deia jo, i tot seguit respongué missenyora la mare: »–Massa, el que és ella, i tant! roman amb cor incansable dins el teu casal; i miserioses per ella van consumint-se les nits i els dies, plorant que no para. I ningú no t’ha pres el teu bell honor, ans Telèmac, ben tranquil, els dominis espleta i pren una justa part als festins, com escau que un baró que arbitra25 en gaudeixi; 26 car tothom el convida; i el pare teu allí resta, en el seu mas, i no baixa a ciutat; i no et pensis que tingui per a colgar-se un llit i abrigalls i tapissos brillosos, no, que a l’hivern s’ajaça amb la gent a l’estatge, a la cendra, vora la llar; i es cobreix la pell amb robes grolleres. Ara, quan ve l’estiu i la rica saó de les fruites, que per tot el coster de la seva erola de vinya hi ha escampada fullaca, se’n fa una jaça per terra. I s’hi ajeu tot trist i acreix en son cor la gran pena delejant ton retorn; i amb els mals li ve la vellesa. Car és així com jo he finat i que el fat vaig atènyer:

25. És a dir que administra la justícia. En un règim arcaic, el sobirà era el qui ostentava tots els poders de l’Estat, tant el polític i el militar com el judicial i el religiós. 26. Anticlea parla al seu fill set anys abans del seu retorn a Ítaca. En aquests moments, els pretendents encara no havien començat a dilapidar els béns de l’heroi.

110

175

180

185

190

195

111

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

οὔτ’ ἐμέ γ’ ἐν μεγάροισιν ἐΰσκοπος ἰοχέαιρα οἷσ’ ἀγανοῖσι βέλεσσιν ἐποιχομένη κατέπεφνεν, οὔτε τις οὖν μοι νοῦσος ἐπήλυθεν, ἥ τε μάλιστα τηκεδόνι στυγερῇ μελέων ἐξείλετο θυμόν· ἀλλά με σός τε πόθος σά τε μήδεα, φαίδιμ’ Ὀδυσσεῦ, σή τ’ ἀγανοφροσύνη μελιηδέα θυμὸν ἀπηύρα. Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ γ’ ἔθελον φρεσὶ μερμηρίξας μητρὸς ἐμῆς ψυχὴν ἑλέειν κατατεθνηυίης. τρὶς μὲν ἐφωρμήθην, ἑλέειν τέ με θυμὸς ἀνώγει, τρὶς δέ μοι ἐκ χειρῶν σκιῇ εἴκελον ἢ καὶ ὀνείρῳ ἔπτατ’· ἐμοὶ δ’ ἄχος ὀξὺ γενέσκετο κηρόθι μᾶλλον, καί μιν φωνήσας ἔπεα πτερόεντα προσηύδων· μῆτερ ἐμή, τί νύ μ’ οὐ μίμνεις ἑλέειν μεμαῶτα, ὄφρα καὶ εἰν Ἀΐδαο φίλας περὶ χεῖρε βαλόντε ἀμφοτέρω κρυεροῖο τεταρπώμεσθα γόοιο ἦ τί μοι εἴδωλον τόδ’ ἀγαυὴ Περσεφόνεια ὤτρυν’, ὄφρ’ ἔτι μᾶλλον ὀδυρόμενος στεναχίζω; ὣς ἐφάμην, ἡ δ’ αὐτίκ’ ἀμείβετο πότνια μήτηρ· ὤ μοι, τέκνον ἐμόν, περὶ πάντων κάμμορε φωτῶν, οὔ τί σε Περσεφόνεια Διὸς θυγάτηρ ἀπαφίσκει, ἀλλ’ αὕτη δίκη ἐστὶ βροτῶν, ὅτε τίς κε θάνῃσιν. οὐ γὰρ ἔτι σάρκας τε καὶ ὀστέα ἶνες ἔχουσιν, ἀλλὰ τὰ μέν τε πυρὸς κρατερὸν μένος αἰθομένοιο

198 ἐμέ γ’ ἔν : (ἐ)με ἐν et (ἔ)μ’ ἐνὶ nonn. || 199 ἀγανοῖσι βέλεσσιν : ἀγανοῖς βελέεσσιν multi || 200 οὖν μοι : οὖν αὖ nonn. || 202 μήδεα : κήδεα W || 205 κατατεθνηυίης : cf. 494 || 206 ἀνώγει : ἄνωγε(ν) nonn. || 207 εἴκελον : ἴκελον et ἰκέλη nonn. || 217 Περσεφόνεια : Φερσεφόνεια G alii || 218 τίς κε θάνῃσι nonn. : κέν τε θάνωσιν multi

200

205

210

215

220

CANT XI

111

no que dins el casal la del bon aguait, la Fletxera, m’atuís, arremint-me amb les seves blanes sagetes, ni que cap malaltia em vingués, d’aquelles que amb una 200 consumpció avorrible arrabassen la vida dels membres, ans l’enyorança de tu i la teva ànsia,27 Ulisses esplèndid, i la teva tendresa, la dolça vida em llevaren. »Deia; i llavors, el que és jo, vaig voler, debatent-ho en ma pensa, prendre en mos braços el buf de la meva mare difunta. 205 Tres vegades28 m’hi llanço, que el cor d’abraçar-la em manava, i tres vegades, d’entre les mans, com una ombra o un somni se me’n volà, i la pena se’m feia en el pit més aguda. I, fent sentir la veu, li vaig dir paraules alades: »–Mare meva, ¿per què no em romans quan delejo abraçar-te, 210 que dins l’Hades almenys, amb els braços al coll l’un de l’altre, ens donaríem tots dos el gust de la freda plorada? ¿O quin fantasma és aquest que la noble Persefonea m’ha suscitat, per tal que encara amb més plany jo sospiri? 215 »Deia jo, i tot seguit respongué missenyora la mare: »–Lassa de mi, fill meu, dissortat com cap altre dels homes! No, Persefonea, la filla de Zeus, no t’enganya. Ans aquesta és la llei dels moridors quan es moren; car els nervis llavors ja no tenen la carn i l’ossada, ans la potent energia del foc abrandat ho subjuga 220

27. Anticlea morí de pena i de tristor per l’absència del seu fill. 28. En aquest episodi commovedor es va inspirar Virgili en narrar el moment en què Eneas intenta abraçar l’ombra de la seva muller Creüsa (Aen. II 792-4) i la del seu pare Anquises (Aen. VI 700-1).

112

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

δαμνᾷ, ἐπεί κε πρῶτα λίπῃ λεύκ’ ὀστέα θυμός, ψυχὴ δ’ ἠΰτ’ ὄνειρος ἀποπταμένη πεπότηται. ἀλλὰ φόωσδε τάχιστα λιλαίεο· ταῦτα δὲ πάντα ἴσθ’, ἵνα καὶ μετόπισθε τεῇ εἴπῃσθα γυναικί.’ Νῶϊ μὲν ὣς ἐπέεσσιν ἀμειβόμεθ’, αἱ δὲ γυναῖκες ἤλυθον, ὤτρυνεν γὰρ ἀγαυὴ Περσεφόνεια, ὅσσαι ἀριστήων ἄλοχοι ἔσαν ἠδὲ θύγατρες. αἱ δ’ ἀμφ’ αἷμα κελαινὸν ἀολλέες ἠγερέθοντο, αὐτὰρ ἐγὼ βούλευον, ὅπως ἐρέοιμι ἑκάστην. ἥδε δέ μοι κατὰ θυμὸν ἀρίστη φαίνετο βουλή· σπασσάμενος τανύηκες ἄορ παχέος παρὰ μηροῦ οὐκ εἴων πίνειν ἅμα πάσας αἷμα κελαινόν. αἱ δὲ προμνηστῖναι ἐπήϊσαν, ἠδὲ ἑκάστη ὃν γόνον ἐξαγόρευεν· ἐγὼ δ’ ἐρέεινον ἁπάσας. Ἔνθ’ ἦ τοι πρώτην Τυρὼ ἴδον εὐπατέρειαν, ἣ φάτο Σαλμωνῆος ἀμύμονος ἔκγονος εἶναι, φῆ δὲ Κρηθῆος γυνὴ ἔμμεναι Αἰολίδαο·

221 δαμνᾷ, ἐπεí Hdn. nonn. : δάμνατ’, ἐπεí pler. : δάμνα, ἐπεί Ptol. : δάμναται, ὧς Crates || 223 φόωσδε : φάως δὲ nonn. || 231 τανύηκες : τανάηκες pauci || 232 πίνειν pler. : πιέειν W || 233 ἐπήϊσαν : ἐπῄεσαν nonn.; ἡδὲ Aristarchus ‘καὶ οἱ ἄλλοι’ (sch.) nonn. : ἡ δὲ nonn. || 234 ἐξαγόρευεν : ἐξαγόρευον G alii || 235 πρώτην : πρῶτον nonn. || 236 ἀμύμονος codd. : ἀτασθάλου u. l. ant.

225

230

235

CANT XI

112

tot, així que la vida ha buidat l’ossada emblanquida; i aleshores el buf30 com un somni se’n vola i voleia... Mes ja cap a la llum afanya’t de pressa; i recorda bé tot això, per després contar-ho a la dona que estimes. »Tal ens estàvem tots dos, conversant; i vingueren les dones, car les movia a sortir la noble Persefonea, quantes havien estat mullers i filles d’il·lustres. Totes entorn de la sang obscura van aplegar-se; ara, jo meditava d’anà’ interrogant cadascuna. I vet aquí el pensament que milló’ en el meu cor va semblar-me: traient-me el glavi punxut de contra la cuixa cepada, no vaig deixar que beguessin l’obscura sang totes juntes; i elles per tanda anaven passant i llavors cadascuna feia sabè’ el seu llinatge; i a totes jo preguntava. »La que vegí primera fou Tiro,31 d’un pare molt noble, que va dir-se’m rebrot de Salmoneu32 sense tara, i era, deia també, de Creteu33 l’Eòlida esposa.

29. El θυμός o força vital, traduït per ‘vida’, és allò que desapareix després de la mort, segons la manera de pensar dels antics. 30. La ψυχή ‘buf’ o ‘ànima’, allò que queda dels humans un cop han mort, és una mena de fantasma, una ombra, un somni (cf. 207 i Il. XXIII 100-4). Aquesta idea fou recollida per Píndar, quan afirma que l’home és somni d’una ombra (Pyth. VIII 95). 31. A partir d’aquest vers, i fins al 332, el poema presenta l’anomenat catàleg de les heroïnes, que alguns consideren una interpolació posthomèrica. 32. Salmoneu era fill d’Èol, del qual eren descendents els eolis. Passà la joventut a Tessàlia, d’on emigrà cap a l’Èlida, al Peloponnès, i hi fundà Salmone (cf. ESTRABÓ VIII 3,31 i PSEUDO-APOL·LODOR I 9,7). 33. Creteu, fill d’Èol i germà de Salmoneu, es casà amb la seva neboda Tiro, que havia criat i educat a casa seva, i adoptà els fills que havia tingut de la seva unió amb Posidó. Creteu fundà Iolcos a Tessàlia. Un cop mort, en comptes d’Èson en fou rei el seu germanastre Pèlias, el qual matà Èson i envià Jàson a cercar el velló d’or a la Còlquida.

225

230

235

113

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

ἣ ποταμοῦ ἠράσσατ’ Ἐνιπῆος θείοιο, ὃς πολὺ κάλλιστος ποταμῶν ἐπὶ γαῖαν ἵησι, καί ῥ’ ἐπ’ Ἐνιπῆος πωλέσκετο καλὰ ῥέεθρα. τῷ δ’ ἄρα εἰσάμενος γαιήοχος ἐννοσίγαιος ἐν προχοῇς ποταμοῦ παρελέξατο δινήεντος· πορφύρεον δ’ ἄρα κῦμα περιστάθη οὔρεϊ ἶσον, κυρτωθέν, κρύψεν δὲ θεὸν θνητήν τε γυναῖκα. λῦσε δὲ παρθενίην ζώνην, κατὰ δ’ ὕπνον ἔχευεν. Αὐτὰρ ἐπεί ῥ’ ἐτέλεσσε θεὸς φιλοτήσια ἔργα, ἔν τ’ ἄρα οἱ φῦ χειρὶ ἔπος τ’ ἔφατ’ ἔκ τ’ ὀνόμαζε· χαῖρε, γύναι, φιλότητι· περιπλομένου δ’ ἐνιαυτοῦ τέξεαι ἀγλαὰ τέκνα, ἐπεὶ οὐκ ἀποφώλιοι εὐναὶ ἀθανάτων· σὺ δὲ τοὺς κομέειν ἀτιταλλέμεναί τε. νῦν δ’ ἔρχευ πρὸς δῶμα καὶ ἴσχεο μηδ’ ὀνομήνῃς· αὐτὰρ ἐγώ τοί εἰμι Ποσειδάων ἐνοσίχθων. Ὣς εἰπὼν ὑπὸ πόντον ἐδύσετο κυμαίνοντα. ἡ δ’ ὑποκυσαμένη Πελίην τέκε καὶ Νηλῆα, τὼ κρατερὼ θεράποντε Διὸς μεγάλοιο γενέσθην ἀμφοτέρω· Πελίης μὲν ἐν εὐρυχόρῳ Ἰαολκῷ ναῖε πολύρρηνος, ὁ δ’ ἄρ’ ἐν Πύλῳ ἠμαθόεντι. τοὺς δ’ ἑτέρους Κρηθῆϊ τέκεν βασίλεια γυναικῶν,

241 ἄρα εἰσάμενος : ἄρ’ ἐεισάμενος pauci || 245 om. Zenod., damn. Aristarchus; παρθενίην pler. : παρθενικὴν testes, pauci || 249 τέξεαι Zenod. : τέξεις Aristarchus codd. : τέξῃ laud. Porph.; ἀποφώλιοι : ἀνεμώλιοι u. l. ant. || 253 ἐδύσετο Hdn. pauci : ἐδύσατο pler. || 256 ᾿Ιαολκῷ nonn. : ᾿Ιαωλκῷ nonn. || 257 πολύρρηνος pler. : πολύρηνος Aristarchus (ad Il. IX 154) F

240

245

250

255

113

CANT XI 34

Va enamorar-se d’un riu, l’Enipeu diví, que de molt és el més bell dels rius que per sobre la terra es desfermen. 240 Doncs, anava sovint al llarg dels corrents delitosos de l’Enipeu, i el Senyor que la terra té i la sorolla se li va fer semblant i es va ajeure al costat de la dama, a les goles del riu pregon, i l’onada purpúria 243a va dreçar-se’ls entorn, tan alta com una muntanya, 243b tota arcinada, amagant el déu i la dona mortal. I deslligà el cenyidor i abocà un son dolç a la verge. 245 »Doncs, quan hagué ja el déu acabat la feina amorosa, va encaixar-li la mà i uns mots li digué, anomenant-la: »–Dona, sigues feliç de l’amor, que en el tomb de l’anyada infantaràs uns fills jocunds,35 puix que mai l’abraçada dels immortals no s’afolla; i tu tingues-ne cura i gombolda’ls. 250 I ara torna al casal i retén-te i no m’anomenis; car per tu sola jo sóc Posidó, el que sorolla la terra. »Tal havent dit, s’enfonsà dins les altes aigües ondoses. I ella, restada prenys, de Neleu fou mare, i de Pèlias, que van ésse’ uns valents servidors de Zeus l’un i l’altre: 255 Pèlias habità en els vastos plans d’Iaolcos,36 amb els seus grans folcats; i Neleu a Pilos sorrenca. D’altres encara a Creteu en parí, la reina entre dones:

34. Enipeu és un riu de Tessàlia. 35. El poeta es refereix a Neleu, el rei fundador de Pilos i pare de Nèstor, i a Pèlias, que, en apoderar-se de Iolcos, el reialme que corresponia a Èson, el germà per part de mare, induí el fill d’aquest darrer, Jàson, a organitzar l’expedició dels argonautes. 36. Transcripció feta a partir de la forma no contracta de Iolcos, ciutat de Tessàlia, a la riba del golf Pegaseu i al peu del mont Pèlion, de la qual va partir l’expedició dels argonautes. Actualment és denominada Volos. Les excavacions hi han posat al descobert l’existència d’un palau micènic del voltant del 1600 aC, reformat amb murs ciclopis i destruït definitivament cap al 1200 aC.

114

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Αἴσονά τ’ ἠδὲ Φέρητ’ Ἀμυθάονά θ’ ἱππιοχάρμην. Τὴν δὲ μέτ’ Ἀντιόπην ἴδον, Ἀσωποῖο θύγατρα, ἣ δὴ καὶ Διὸς εὔχετ’ ἐν ἀγκοίνῃσιν ἰαῦσαι, καί ῥ’ ἔτεκεν δύο παῖδ’, Ἀμφίονά τε Ζῆθόν τε, οἳ πρῶτοι Θήβης ἕδος ἔκτισαν ἑπταπύλοιο πύργωσάν τ’, ἐπεὶ οὐ μὲν ἀπύργωτόν γ’ ἐδύναντο ναιέμεν εὐρύχορον Θήβην, κρατερώ περ ἐόντε. Τὴν δὲ μετ’ Ἀλκμήνην ἴδον, Ἀμφιτρύωνος ἄκοιτιν, ἥ ῥ’ Ἡρακλῆα θρασυμέμνονα θυμολέοντα γείνατ’ ἐν ἀγκοίνῃσι Διὸς μεγάλοιο μιγεῖσα· καὶ Μεγάρην, Κρείοντος ὑπερθύμοιο θύγατρα,

264 οὐ μὲν nonn. : οὐ μιν Aristoph. multi || post 266 habet 261 F

260

265

CANT XI

114

Èson i Feres i, amb ells, Amitàon, joiós dels seus carros. »I vaig veure després Antíope,38 filla d’Asopos,39 que es gloriava d’haver dormit de Zeus en els braços, i deslliurà dos fills, que foren Amfíon i Zetos,40 els primers que de Tebes41 fundaren la seu, amb set portes, i la van torrejar, car poc sense torres podien viure al gran pla de Tebes, per molt de valor que tinguessin. »I vaig veure Alcmena,42 d’Amfitrió l’esposa, que, per haver-se unit amb Zeus poderós, en sos braços, d’Hèrcules43 fou la mare, el de cor de lleó, tan intrèpid; i Mègara44 també, pel superb Creont engendrada,

37. Feres era rei de la ciutat de Feres, a Tessàlia, i pare d’Admet, que fou el marit d’Alcestis. 38. Antíope, una dona d’una bellesa extraordinària, fou estimada per Zeus, el qual s’hi uní en forma de sàtir. D’aquesta unió naixeren Amfíon i Zetos. 39. Asopos és el nom d’un riu de la Beòcia meridional i també el de la divinitat que hi està associada. 40. Els germans Amfíon i Zetos regnaren a Tebes després que foren occits Licos i Dirce. Segons el text foren els fundadors de Tebes. Tanmateix, segons una altra tradició molt consolidada, Cadme fundà la Cadmea, l’acròpolis de Tebes, i posteriorment l’emmurallaren els dos germans, quan en foren reis. Es diu que en la construcció de la muralla, mentre Zetos transportava les pedres a l’esquena, el seu germà Amfíon les atreia amb el so de la seva lira. 41. A Tebes, capital de Beòcia, en diverses prospeccions arqueològiques circumstancials han aparegut restes importants del període hel·làdic (1600-1400 aC), corresponents a un palau amb diversos patis i magatzems que resulta semblant als palaus minoics. Hi han estat trobats documents escrits en lineal B, a més d’inscripcions cuneïformes del tercer mil·lenni aC. 42. Alcmena, estimada per Zeus sota l’aparença del seu marit absent, Amfitrió. Concebé dos fills bessons nascuts en l’interval d’una nit: Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d’Amfitrió (cf. Il. XIX 95-113). 43. Hèrcules és la forma llatinitzada d’Hèracles. 44. Mègara fou la filla de Creont, rei de Tebes que succeí Èdip al tron. El seu pare la casà amb Hèracles per donar-li recompensa per la victòria sobre la veïna Orcòmenos. Hèracles, en un atac de follia, la matà juntament amb els seus fills.

260

265

115

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

τὴν ἔχεν Ἀμφιτρύωνος υἱὸς μένος αἰὲν ἀτειρής. Μητέρα τ’ Οἰδιπόδαο ἴδον, καλὴν Ἐπικάστην, ἣ μέγα ἔργον ἔρεξεν ἀϊδρείῃσι νόοιο γημαμένη ᾧ υἷϊ· ὁ δ’ ὃν πατέρ’ ἐξεναρίξας γῆμεν· ἄφαρ δ’ ἀνάπυστα θεοὶ θέσαν ἀνθρώποισιν. ἀλλ’ ὁ μὲν ἐν Θήβῃ πολυηράτῳ ἄλγεα πάσχων Καδμείων ἤνασσε θεῶν ὀλοὰς διὰ βουλάς· ἡ δ’ ἔβη εἰς Ἀΐδαο πυλάρταο κρατεροῖο, ἁψαμένη βρόχον αἰπὺν ἀφ’ ὑψηλοῖο μελάθρου ᾧ ἄχεϊ σχομένη· τῷ δ’ ἄλγεα κάλλιπ’ ὀπίσσω πολλὰ μάλ’, ὅσσα τε μητρὸς ἐρινύες ἐκτελέουσι. Καὶ Χλῶριν εἶδον περικαλλέα, τήν ποτε Νηλεὺς γῆμεν ἑὸν διὰ κάλλος, ἐπεὶ πόρε μυρία ἕδνα, ὁπλοτάτην κούρην Ἀμφίονος Ἰασίδαο,

272 ἀϊδρείῃσι : ἀϊδρίῃσι pauci (cf. X 231) || 273 υἷϊ : υἱεῖ et υἱῷ nonn. || 280 ἐρινύες : ἐριννύες nonn. || 282 διὰ : μετὰ nonn.

270

275

280

CANT XI

que el fill d’Amfitrió va esposà’, el de la força mai trida. »I vaig veure la mare d’Edip, la bella Epicasta,45 que va fe’ un gran malfet amb un cor que tot ho ignorava, casant-se amb el seu fill; i ell, matador del seu pare, va casar-s’hi; i els déus tot seguit ho ennovaren als homes; tota vegada a Tebes l’amable, sofrint desventures, ell fou rei dels cadmeus,46 per volença dels déus ruïnosa; i ella baixava a l’Hades, que tanca amb uns golfos tan sòlids, passant un nus espadat per la biga mestra del sostre, folla del seu pesar; i deixà per a ell desventures, tantes com d’una mare les Fúries47 poden perfer-ne. »Cloris48 vaig veure també, la bellíssima, amb qui va casar-se, per sa bellesa, Neleu, pagant-ne dons innombrables; i era la més tendral de les filles d’Amfíon l’Iàsida,

45. És la Jocasta del poetes tràgics. Jocasta es casà, sense saber-ho, amb el seu fill Èdip, que havia estat l’assassí del seu pare Laios. En assabentar-se de la terrible veritat, Jocasta se suïcidà. Aquí no s’esmenta el fet que Èdip es tragués els ulls i anés voluntàriament a l’exili amb la seva filla Antígona. 46. Segons aquest passatge, després del reconeixement de l’incest, Èdip continuà regnant sobre els cadmeus o tebans fins al final dels seus dies. Fins i tot a la Ilíada (XXIII 679) es parla del seu funeral. Aquesta versió és diferent de la que trobem en Èdip rei i Èdip a Colonos de Sòfocles. 47. Les Fúries o Erínies eren la personificació dels remordiments. En un principi eren les deïtats encarregades de castigar els crims contra la família. En el text s’esmenten les Fúries d’una mare, perquè eren les encarregades de castigar els fills culpables envers la seva mare. Més tard, a les Erínies, hom els va atribuir la venjança dels crims de sang. 48. Cloris, filla d’Amfíon, rei d’Orcòmenos en el territori dels mínies, s’esposà amb Neleu a Trifília i fou mare de Nèstor, rei de Pilos.

115 270

275

280

116

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

ὅς ποτ’ ἐν Ὀρχομενῷ Μινυηΐῳ ἶφι ἄνασσεν· ἡ δὲ Πύλου βασίλευε, τέκεν δέ οἱ ἀγλαὰ τέκνα, Νέστορά τε Χρομίον τε Περικλύμενόν τ’ ἀγέρωχον. τοῖσι δ’ ἐπ’ ἰφθίμην Πηρὼ τέκε, θαῦμα βροτοῖσι, τὴν πάντες μνώοντο περικτίται· οὐδέ τι Νηλεὺς τῷ ἐδίδου, ὃς μὴ ἕλικας βόας εὐρυμετώπους ἐκ Φυλάκης ἐλάσειε βίης Ἰφικληείης ἀργαλέας. τὰς δ’ οἶος ὑπέσχετο μάντις ἀμύμων ἐξελάαν· χαλεπὴ δὲ θεοῦ κατὰ μοῖρα πέδησε δεσμοί τ’ ἀργαλέοι καὶ βουκόλοι ἀγροιῶται. ἀλλ’ ὅτε δὴ μῆνές τε καὶ ἡμέραι ἐξετελεῦντο ἂψ περιτελλομένου ἔτεος καὶ ἐπήλυθον ὧραι, καὶ τότε δή μιν ἔλυσε βίη Ἰφικληείη θέσφατα πάντ’ εἰπόντα· Διὸς δ’ ἐτελείετο βουλή.

284 Μινυηΐῳ : Μινυείῳ pauci || 285 ἡ δὲ Hdn., nonn. : ἡδὲ Aristarchus pler. (cf. 233) || 288 οὐδέ τι Aristarchus pler. : οὐδ’ ἄρα Aistoph. pauci || 292 μοῖρα πέδησε Aristarchus (ad Il. IV 517) : μοῖρ’ ἐπέδησε codd. || 297 ἐτελείετο βουλή : ἐτέλεσσεν ἐφετμήν pauci

285

290

295

116

CANT XI 49

el poderós que en el temps regnava a l’Orcomen dels mínies. I ella a Pilos fou reina i parí a Neleu uns esplèndids fills, que foren Nèstor i Cromi i l’altiu Periclimen, i la pomposa Pero a més d’ells, meravella dels homes, que pretenien tots els veïns; i Neleu, per donar-la, volia que li duguessin les vaques rodones, frontudes, de Fílace,50 robant-les a la violència d’Ificlos.51 I era un treball. I només prometé l’endeví52 sense tara que les duria. I l’hostil destí d’un déu va travar-lo: unes presons treballoses i els fers bovers de l’agrura. Sols quan els mesos i els dies anaren passant i va cloure l’any de nou el seu gir i tornava la primavera, fou que l’alliberà la violència d’Ificlos, fent-li di’ els averanys; i el voler de Zeus s’acomplia.

49. Orcomen o Orcòmenos es troba a Beòcia, a la desembocadura del Cefís, al llac Copais, actualment dessecat. Assentament important a l’època neolítica i del bronze, fou el centre de l’antiquíssima civilització dels mínies i la ciutat hegemònica de la regió abans de Tebes. S’hi conserva una important tomba micènica en forma de tolos amb una cambra funerària, anomenada Tresor de Mínias, epònim dels mínies. Segons la Ilíada (IX 381), les riqueses d’aquesta ciutat eren comparables a les de Tebes d’Egipte. 50. Fílace era una ciutat de Tessàlia fundada per Fílac. 51. Íficlos o Íficle, heroi de Tessàlia fill de Fílac, participà en l’expedició dels argonautes. 52. L’endeví fou Melamp, que, en intentar robar les vaques per a Neleu, fou empresonat durant un any a Fílace. Fou alliberat quan va revelar a Íficle la raó per la qual no tenia fills i la manera de tenir descendència. També pogué endur-se els animals, que cedí al seu germà Biant, segons un pacte establert prèviament. El poeta no explica tots els detalls del mite, perquè ja eren molt coneguts pel públic que escoltava el poema.

285

290

295

117

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Καὶ Λήδην εἶδον, τὴν Τυνδαρέου παράκοιτιν, ἥ ῥ’ ὑπὸ Τυνδαρέῳ κρατερόφρονε γείνατο παῖδε, Κάστορά θ’ ἱππόδαμον καὶ πὺξ ἀγαθὸν Πολυδεύκεα, τοὺς ἄμφω ζωοὺς κατέχει φυσίζοος αἶα· οἳ καὶ νέρθεν γῆς τιμὴν πρὸς Ζηνὸς ἔχοντες ἄλλοτε μὲν ζώουσ’ ἑτερήμεροι, ἄλλοτε δ’ αὖτε τεθνᾶσιν· τιμὴν δὲ λελόγχασιν ἶσα θεοῖσι. Τὴν δὲ μέτ’ Ἰφιμέδειαν, Ἀλωῆος παράκοιτιν, εἴσιδον, ἣ δὴ φάσκε Ποσειδάωνι μιγῆναι, καί ῥ’ ἔτεκεν δύο παῖδε, μινυνθαδίω δὲ γενέσθην, Ὦτόν τ’ ἀντίθεον τηλεκλειτόν τ’ Ἐφιάλτην, οὓς δὴ μηκίστους θρέψε ζείδωρος ἄρουρα καὶ πολὺ καλλίστους μετά γε κλυτὸν Ὠρίωνα· ἐννέωροι γὰρ τοί γε καὶ ἐννεαπήχεες ἦσαν

298 Τυνδαρέου G alii : Τυνδαρέω pap72 multi || 302 πρὸς pler. : πὰρ pap72 nonn. || 308 Ἐφιάλτην codd. : Ἐπιάλτην Macr. (V 13, 18), Zonaras Lex., G || 309 οὓς : τοὺς testes, nonn. || 310 Ὠρίωνα codd. (cf. V 121), fort. Ὠαρίωνα || 311 ἐννεαπήχεες : ἐννηπήχεες Hesych.

300

305

310

CANT XI

117

»Leda vaig veure també, que de Tindareu fou l’esposa, i que de Tindareu dos fills esforçats va concebre, Càstor, que doma els cavalls, i el púgil bo Polideuces. L’un i l’altre, els manté vivents la terra fecunda: àdhuc sota la terra fa Zeus que tinguin honrança car van vivint i morint per dies alterns l’un i l’altre, per torn; i els ha pertocat una honrança com la dels númens.54 55 »Ifimedea després, d’Aloeu esposa, vaig veure, que amb Posidó s’havia ajuntat, així se’n vanava, i deslliurà dos fills, i foren de curta durada, Otos, semblant als déus, i el famós al lluny Efialtes, els més alts que havia criat la gleva espeltera, i de molt els més bells després de l’il·lustre Orió;56 car tenien nou anys i ja feien ben bé nou colzades57

53. Leda, filla del rei etoli Testi, fou l’esposa del rei espartà Tindàreu, del qual va tenir Clitemnestra i Càstor. De la seva unió amb Zeus, que enamorat d’ella la visità en forma de cigne, naixeren Hèlena i Polideuces. Tanmateix, en aquest passatge, a diferència de la Ilíada (III 237), el poeta considera expressament Càstor i Polideuces fills de Tindàreu. 54. És a dir la immortalitat. En un enfrontament amb els seus cosins pel repartiment d’un botí, Càstor va ésser occit, mentre que Polideuces en sortí indemne, per la qual cosa fou endut per Zeus al cel. Tanmateix, Polideuces no acceptava la immortalitat, si el seu germà Càstor es quedava als inferns. Per aquest motiu, Zeus permeté que els germans romanguessin tots dos junts amb els déus, però en dies alterns. Més tard, la llegenda es modificà i precisà que, en voler Polideuces, fill de Zeus, compartir la immortalitat amb el seu germà, cadascun d’ells, en un torn diferent, passava un dia a l’Olimp i un altre a l’Hades. 55. Ifimedea infantà Otos i Efialtes, que intentaren escalar el cel posant els monts Ossa i Pèlion damunt de l’Olimp per destronar Zeus i els déus olímpics, motiu pel qual foren occits per Apol·lo. Aquests dos germans també són coneguts per haver encadenat Ares dins una gerra, perquè el déu de la guerra havia provocat la mort a Adonis per gelosia de la seva amistat amb Afrodita (cf. Il. V 385ss.) 56. Per a Orió, vegeu V, n. 10. 57. És a dir al voltant d’uns quatre metres.

300

305

310

118

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

εὖρος, ἀτὰρ μῆκός γε γενέσθην ἐννεόργυιοι. οἵ ῥα καὶ ἀθανάτοισιν ἀπειλήτην ἐν Ὀλύμπῳ φυλόπιδα στήσειν πολυάϊκος πολέμοιο. Ὄσσαν ἐπ’ Οὐλύμπῳ μέμασαν θέμεν, αὐτὰρ ἐπ’ Ὄσσῃ Πήλιον εἰνοσίφυλλον, ἵν’ οὐρανὸς ἀμβατὸς εἴη. καί νύ κεν ἐξετέλεσσαν, εἰ ἥβης μέτρον ἵκοντο· ἀλλ’ ὄλεσεν Διὸς υἱός, ὃν ἠύκομος τέκε Λητώ, ἀμφοτέρω, πρίν σφωϊν ὑπὸ κροτάφοισιν ἰούλους ἀνθῆσαι πυκάσαι τε γένυς εὐανθέϊ λάχνῃ. Φαίδρην τε Πρόκριν τε ἴδον καλήν τ’ Ἀριάδνην, κούρην Μίνωος ὀλοόφρονος, ἥν ποτε Θησεὺς ἐκ Κρήτης ἐς γουνὸν Ἀθηνάων ἱεράων ἦγε μέν, οὐδ’ ἀπόνητο· πάρος δέ μιν Ἄρτεμις ἔκτα Δίῃ ἐν ἀμφιρύτῃ Διονύσου μαρτυρίῃσι.

315-316 damn. Aristarchus || 316 εἰνοσίφυλλον : ἐννοσίφυλλον Hesych. || 320 γένυς Aristarchus pler. : γένυν nonn. || 321 Ἀριάδνην : Ἀριήδνην Zenod. (ad Il. XVIII 592) || 324 ἦγε μὲν : γῆμεν u. l. ex γήμας sch. Ap. Rh III 997 (omisso 323); οὐδ’ ἀπόνητο : οὐδ’ ἐτέλεσ(σ)εν u. l. ant.; ἔκτα pler. : ἔσχε Aristoph. nonn.

315

320

325

118

CANT XI 58

d’ample i, el que és d’alçada, arribaven prou a nou braces. Àdhuc amenaçaven els immortals amb dreçar-los dins l’Olimp el tabust i els bots repetits de la guerra. 315 L’Ossa59 sobre l’Olimp volien posà’ i, sobre l’Ossa, 60 el Pelió fullós, per tenir fins al cel una escala. I se n’haurien sortit si atenyen mesura de joves; sinó que el fill de Zeus i de Leto, la bella amb grans bucles, els atuí, abans que sota les temples la barba ja els florís, i el mentó se’ls cobrís d’ufanosa pelussa. 320 »Fedra61 i Procris62 vaig veure també, i la bella Ariadna,63 filla de Minos el malfaent, que un dia de Creta se l’endugué Teseu al turó d’Atenes la santa; sense que se’n gaudís, que abans, a l’illa de Dia, Àrtemis l’atuí, pel que Dionís va imputar-li. 325

58. És a dir al voltant de setze metres. 59. L’Ossa és un mont de la Tessàlia oriental, molt proper al mar, al sud de la vall del Tempe, que forma el riu Peneu prop de la seva desembocadura. El cim més alt té 1.978 m. 60. Pelió és una transcripció amb l’accent dislocat, en comptes de Pèlion. Aquest orònim correspon a la serralada del sud de Tessàlia, que s’allarga paral·lela al mar fins a la península de Magnèsia. El cim més enlairat assoleix 1.547 m. 61. Fedra, filla de Minos i esposa de Teseu, s’enamorà del seu fillastre Hipòlit. En no ésser corresposta, acusà Hipòlit d’intentar violarla, per la qual cosa Teseu el va maleir. Hipòlit, en marxar de casa, morí d’accident, i Fedra se suïcidà després de deixar escrita tota la veritat. 62. Procris era filla d’Erecteu i muller de Cèfal. Gelosa del seu marit, el seguí d’amagat en una cacera, però fou confosa amb una presa i la va matar per error. 63. Ariadna, germana de Fedra, guià Teseu dins el famós laberint del Minotaure i fugí amb ell. Abans d’arribar a Atenes, morí sobtadament a causa d’un tret d’Àrtemis a l’illa de Dia, després anomenada Naxos, ja que Dionís denuncià que s’havia unit amb Teseu en un temple de la dea. Segons una altra versió, Ariadna, abandonada en aquesta illa per Teseu, es casà amb Dionís.

119

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Μαῖράν τε κλυμένην τε ἴδον στυγερήν τ’ Ἐριφύλην, ἣ χρυσὸν φίλου ἀνδρὸς ἐδέξατο τιμήεντα. Πάσας δ’ οὐκ ἂν ἐγὼ μυθήσομαι οὐδ’ ὀνομήνω, ὅσσας ἡρώων ἀλόχους ἴδον ἠδὲ θύγατρας· πρὶν γάρ κεν καὶ νὺξ φθῖτ’ ἄμβροτος. ἀλλὰ καὶ ὥρη εὕδειν, ἢ ἐπὶ νῆα θοὴν ἐλθόντ’ ἐς ἑταίρους ἢ αὐτοῦ· πομπὴ δὲ θεοῖσ’ ὑμῖν τε μελήσει. Ὣς ἔφαθ’, οἱ δ’ ἄρα πάντες ἀκὴν ἐγένοντο σιωπῇ, κηληθμῷ δ’ ἔσχοντο κατὰ μέγαρα σκιόεντα. τοῖσιν δ’ Ἀρήτη λευκώλενος ἤρχετο μύθων· Φαίηκες, πῶς ὔμμιν ἀνὴρ ὅδε φαίνεται εἶναι εἶδός τε μέγεθός τε ἰδὲ φρένας ἔνδον ἐΐσας; ξεῖνος δ’ αὖτ’ ἐμός ἐστιν, ἕκαστος δ’ ἔμμορε τιμῆς. τῶ μὴ ἐπειγόμενοι ἀποπέμπετε μηδὲ τὰ δῶρα οὕτω χρηΐζοντι κολούετε· πολλὰ γὰρ ὑμῖν κτήματ’ ἐνὶ μεγάροισι θεῶν ἰότητι κέονται. Τοῖσι δὲ καὶ μετέειπε γέρων ἥρως Ἐχένηος, ὃς δὴ Φαιήκων ἀνδρῶν προγενέστερος ἦεν· ὦ φίλοι, οὐ μὰν ἧμιν ἀπὸ σκοποῦ οὐδ’ ἀπὸ δόξης

331 ἐλθόντ’ ἐς nonn. : ἐλθόντας pler. || 343 (= VII 156) om. multi || 343a (= VII 157) add. U alii

330

335

340

119

CANT XI 64

»Clímena i Mera vaig veure, i l’atroç Erífila encara, que va rebre un or fi com a preu del marit que estimava. »Totes, jo no les puc contar ni tan sols ’nomenar-les, tantes que són, les mullers i les filles d’herois que vaig veure; car abans passaria la nit immortal... És ja l’hora 330 de dormir, que me’n vagi al ràpid vaixell amb la colla o aquí; i del viatge, als déus i a vosaltres en deixo la cura. Deia ell; i tothom restà quiet en silenci i dins la sala ombradissa l’encís els tenia tots presos. I fou Arete, dels braços tan blancs, que prengué la paraula: 335 –¿Com us sembla, feacis, aquest baró, la bellesa, la gallardia que té, amb un seny que tot ho pondera? I hoste és meu, baldament cadascun ha pres part en l’honrança. Doncs no cuiteu a fer-lo partir; i a qui tant necessita 340 no escatimeu els presents, vosaltres que tantes riqueses per la gràcia dels déus guardeu en els vostres estatges. I aleshores parlà el venerable heroi Equeneos,67 que dels barons feacis anava davant per vellura: –No, caríssims, no erra el fitó, ni el que crèiem nosaltres,

64. Clímene, filla de Mínias, rei d’Orcòmenos, fou esposa de Fílac i mare d’Íficle (cf. XI 290). 65. Mera, filla del rei de Tirint Pretos, infantà Locros, el qual ajudà Pretos i Amfíon en la construcció de Tebes. Companya de la dea Àrtemis, aquesta la matà amb les seves fletxes per les seves relacions amb Zeus. 66. Erífila, grafiada amb l’accent dislocat en lloc d’Erifila, era l’esposa de l’endeví Amfiarau. Aquest no volia participar en l’expedició dels set contra Tebes, perquè preveia que hi havia de morir (cf. XV 247). Tanmateix, Erifila, interessada a aconseguir el collaret d’or que havia pertangut a Harmonia, traí el seu marit i revelà a Polinices on s’havia amagat per evitar anar a la guerra. Per aquest motiu fou occida en venjança pel seu fill Alcmeó. 67. El venerable ancià Equeneos és el portantveu i representant dels prínceps dels feacis, que també apareix en VII 155.

120

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

μυθεῖται βασίλεια περίφρων· ἀλλὰ πίθεσθε. Ἀλκινόου δ’ ἐκ τοῦδ’ ἔχεται ἔργον τε ἔπος τε. Τὸν δ’ αὖτ’ Ἀλκίνοος ἀπαμείβετο φώνησέν τε· τοῦτο μὲν οὕτω δὴ ἔσται ἔπος, αἴ κεν ἐγώ γε ζωὸς Φαιήκεσσι φιληρέτμοισιν ἀνάσσω·

345

ξεῖνος δὲ τλήτω, μάλα περ νόστοιο χατίζων, ἔμπης οὖν ἐπιμεῖναι ἐς αὔριον, εἰς ὅ κε πᾶσαν δωτίνην τελέσω. πομπὴ δ’ ἄνδρεσσι μελήσει πᾶσι, μάλιστα δ’ ἐμοί· τοῦ γὰρ κράτος ἔστ’ ἐνὶ δήμῳ. Τὸν δ’ ἀπαμειβόμενος προσέφη πολύμητις Ὀδυσσεύς· Ἀλκίνοε κρεῖον, πάντων ἀριδείκετε λαῶν, εἴ με καὶ εἰς ἐνιαυτὸν ἀνώγοιτ’ αὐτόθι μίμνειν πομπήν τ’ ὀτρύνοιτε καὶ ἀγλαὰ δῶρα διδοῖτε, καί κε τὸ βουλοίμην, καί κεν πολὺ κέρδιον εἴη πλειοτέρῃ σὺν χειρὶ φίλην ἐς πατρίδ’ ἱκέσθαι, καί κ’ αἰδοιότερος καὶ φίλτερος ἀνδράσιν εἴην πᾶσιν, ὅσοι μ’ Ἰθάκηνδε ἰδοίατο νοστήσαντα. Τὸν δ’ αὖτ’ Ἀλκίνοος ἀπαμείβετο φώνησέν τε· ὦ Ὀδυσεῦ, τὸ μὲν οὔ τί σ’ ἐΐσκομεν εἰσορόωντες ἠπεροπῆά τ’ ἔμεν καὶ ἐπίκλοπον, οἷά τε πολλοὺς βόσκει γαῖα μέλαινα πολυσπερέας ἀνθρώπους ψεύδεά τ’ ἀρτύνοντας, ὅθεν κέ τις οὐδὲ ἴδοιτο·

350

σοὶ δ’ ἔπι μὲν μορφὴ ἐπέων, ἔνι δὲ φρένες ἐσθλαί, μῦθον δ’ ὡς ὅτ’ ἀοιδὸς ἐπισταμένως κατέλεξας, πάντων Ἀργείων σέο τ’ αὐτοῦ κήδεα λυγρά. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον, εἴ τινας ἀντιθέων ἑτάρων ἴδες, οἵ τοι ἅμ’ αὐτῷ Ἴλιον εἰς ἅμ’ ἕποντο καὶ αὐτοῦ πότμον ἐπέσπον.

348 ἔσται ἔπος : ἔπος ἔσσεται nonn. || 357 πομπήν τ’ ὀτρύνοιτε : πομπὴ δ’ ὀτρύνοιτο u. l. ant. || 359 πλειοτέρῃ σὺν χειρὶ codd. : πλειοτέρῃσιν χερσὶ Aristoph. || 364 πολλοὺς Zenod. codd. : πολλὰ Aristarchus (cf. IX 128) || 369 πάντων : πάντων τ’ pauci || 372 ἐπέσπον : ἐπέσπων pauci (cf. 197)

355

360

365

370

CANT XI

amb el que diu aquesta regina prudent. Obeïu-la. Ara, d’Alcínous aquí depenen obra i paraula.68 I llavors fou Alcínous que va parlar-li en resposta: –Tot es farà segons la seva paraula, així visqui jo comandant els feacis, la nostra gent tan remera! I que l’hoste consenti, per bé que delegi tornar-se’n, tanmateix a restar fins demà, fins que jo li completi tot el do; i del guiatge, en tindran els meus homes la cura, tots, i jo sobretot, que tinc el podè’ en aquest poble. I llavors, responent, li digué l’enginyós Ulisses: –Rei i senyor Alcínous, honor de tot aquest poble: si m’invitàveu un any que fos a restà’ i m’enllestíeu mentrestant un guiatge i em fèieu presents delitosos, m’hi avindria, i tant; i em seria molt preferible de fer cap amb la mà més plena a la pàtria que estimo; i àdhuc seria tingut en més d’amor i respecte per tothom que em veiés el dia que a Ítaca torni. I llavors fou Alcínous que va parlar-li en resposta: –Ulisses, no, ni un moment hem jutjat, mirant-te, que fossis un d’aquests xarlatans i embolicadors, com la terra negra molts en pastura, que van pel món d’escampada conjuminant falsedats, que l’ull de ningú no hi veuria. No, tu, et corona de gràcia el que dius, i el que penses és noble, i ens has contat, com podria bé fer-ho un cantor, amb ciència, les desventures de tots els argius i les teves mateixes. Mes a veure, parla’m i esbrina’m això amb franquesa: si veieres algun dels companys divinals que seguiren cap a Ilion amb tu i allí la mort van atènyer.

68. Segons el protocol, el rei ha d’ésser el primer a oferir els obsequis a l’hoste Odisseu.

120 345

350

355

360

365

370

121

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

νὺξ δ’ ἥδε μάλα μακρή, ἀθέσφατος, οὐδέ πω ὥρη εὕδειν ἐν μεγάρῳ· σὺ δέ μοι λέγε θέσκελα ἔργα. καί κεν ἐς ἠῶ δῖαν ἀνασχοίμην, ὅτε μοι σὺ τλαίης ἐν μεγάρῳ τὰ σὰ κήδεα μυθήσασθαι. Τὸν δ’ ἀπαμειβόμενος προσέφη πολύμητις Ὀδυσσεύς· Ἀλκίνοε κρεῖον, πάντων ἀριδείκετε λαῶν, ὥρη μὲν πολέων μύθων, ὥρη δὲ καὶ ὕπνου· εἰ δ’ ἔτ’ ἀκουέμεναί γε λιλαίεαι, οὐκ ἂν ἔπειτα τούτων σοι φθονέοιμι καὶ οἰκτρότερ’ ἄλλ’ ἀγορεύειν, κήδε’ ἐμῶν ἑτάρων, οἳ δὴ μετόπισθεν ὄλοντο, οἳ Τρώων μὲν ὑπεξέφυγον στονόεσσαν ἀϋτήν, ἐν νόστῳ δ’ ἀπόλοντο κακῆς ἰότητι γυναικός. Αὐτὰρ ἐπεὶ ψυχὰς μὲν ἀπεσκέδασ’ ἄλλυδις ἄλλῃ ἁγνὴ Περσεφόνεια γυναικῶν θηλυτεράων, ἦλθε δ’ ἐπὶ ψυχὴ Ἀγαμέμνονος Ἀτρεΐδαο ἀχνυμένη· περὶ δ’ ἄλλαι ἀγηγέραθ’, ὅσσοι ἅμ’ αὐτῷ οἴκῳ ἐν Αἰγίσθοιο θάνον καὶ πότμον ἐπέσπον. ἔγνω δ’ αἶψ’ ἐμὲ κεῖνος, ἐπεὶ πίεν αἷμα κελαινόν· κλαῖε δ’ ὅ γε λιγέως, θαλερὸν κατὰ δάκρυον εἴβων, πιτνὰς εἰς ἐμὲ χεῖρας ὀρέξασθαι μενεαίνων· ἀλλ’ οὐ γάρ οἱ ἔτ’ ἦν ἲς ἔμπεδος οὐδ’ ἔτι κῖκυς, οἵη περ πάρος ἔσκεν ἐνὶ γναμπτοῖσι μέλεσσι. Τὸν μὲν ἐγὼ δάκρυσα ἰδὼν ἐλέησά τε θυμῷ καί μιν φωνήσας ἔπεα πτερόεντα προσηύδων· Ἀτρεΐδη κύδιστε, ἄναξ ἀνδρῶν Ἀγάμεμνον,

374 μεγάρῳ : μεγάροις nonn. || 375 ἠῶ, fort. ἠόα || 380 ἔπειτα nonn. : ἔγωγε multi || 381 ἀγορεύειν : ἀγορεῦσαι nonn. || 385 ἄλλῃ Aristarchus codd. : ἄλλην Aristoph. (cf. V 369) || 386 ἁγνὴ : αἰνὴ edd. ant. Eust. G alii || 388 ἄλλαι... ὅσσοι ἅμ’ αὐτῷ : ἄλλoι... ὅσσοι ἄριστοι G || 389 ἐπέσπον : cf. 372 || 390 πίεν αἷμα κελαινόν pler. : ἴδεν ὀφθαλμοῖσι pauci || 393 οὐδ’ ἔτι edd. : οὐδέ τι codd. || 399-403 (cf. 109-113) damn. Aristoph.

375

380

385

390

395

CANT XI

Llarga és la nit, com un déu no ho pot dir; i encara no és hora de dormir al casal; i tu conta’m prodigis i fetes: fins a l’Aurora divina tindria aguant, si tu fossis pacient per a estar-te a la sala contant-me tes penes. I llavors, responent, li digué l’enginyós Ulisses: –Rei i senyor Alcínous, honor de tot aquest poble: temps hi ha per a llargs relats i temps perquè es dormi. Mes si encara sentir-me desitges, no puc refusar-me, jo, a explicar-te més coses i més llastimoses que aquestes, dols, ai! dels meus companys, que han mort després de la guerra, que dels troians esquivaren la gemegosa arremesa i en el retorn han finat, per la gràcia d’una malvada.69 »Doncs, quan les ombres hagué la casta Persefonea d’aquí i d’allà escampat de les dones, tan femenines, l’ombra sobrevingué llavors d’Agamèmnon Atrida, tota angoixada, i entorn s’apinyaven els altres que amb ell en el casal d’Egist van morir i el fat van atènyer. I em va conèixer tot d’una que hagué begut la sang fosca, i plorava a esgarips, escampant ufana de llàgrimes, i m’estenia obertes les mans, delirós d’abastar-me; ara, que res per a ell no era en peu del vigor ni del múscul que tanmateix abans hi hagué en els seus membres flexibles. »Jo vaig plorar, veient-ho, i el cor va omplir-se’m de llàstima, i, fent sentir la veu, li vaig dir paraules alades: »–Gloriosíssim Atrida, senyor de guerrers, Agamèmnon!

69. Odisseu, entre els qui moriren després de la Guerra de Troia, només esmentarà Agamèmnon, occit per Egist amb la complicitat de Clitemnestra. Segons la perspectiva d’aquest vers, Clitemnestra és considerada més malèfica que Hèlena.

121

375

380

385

390

395

122

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

τίς νύ σε κὴρ ἐδάμασσε τανηλεγέος θανάτοιο; ἠέ σέ γ’ ἐν νήεσσι Ποσειδάων ἐδάμασσεν ὄρσας ἀργαλέων ἀνέμων ἀμέγαρτον ἀϋτμήν; ἦέ σ’ ἀνάρσιοι ἄνδρες ἐδηλήσαντ’ ἐπὶ χέρσου βοῦς περιταμνόμενον ἠδ’ οἰῶν πώεα καλὰ ἠὲ περὶ πτόλιος μαχεούμενον ἠδὲ γυναικῶν; ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ αὐτίκ’ ἀμειβόμενος προσέειπε· διογενὲς Λαερτιάδη, πολυμήχαν’ Ὀδυσσεῦ, οὔτ’ ἐμέ γ’ ἐν νήεσσι Ποσειδάων ἐδάμασσεν ὄρσας ἀργαλέων ἀνέμων ἀμέγαρτον ἀϋτμήν, οὔτε μ’ ἀνάρσιοι ἄνδρες ἐδηλήσαντ’ ἐπὶ χέρσου, ἀλλά μοι Αἴγισθος τεύξας θάνατόν τε μόρον τε ἔκτα σὺν οὐλομένῃ ἀλόχῳ οἶκόνδε καλέσσας, δειπνίσσας, ὥς τίς τε κατέκτανε βοῦν ἐπὶ φάτνῃ. ὣς θάνον οἰκτίστῳ θανάτῳ· περὶ δ’ ἄλλοι ἑταῖροι νωλεμέως κτείνοντο σύες ὣς ἀργιόδοντες, οἵ ῥά τ’ ἐν ἀφνειοῦ ἀνδρὸς μέγα δυναμένοιο ἢ γάμῳ ἢ ἐράνῳ ἢ εἰλαπίνῃ τεθαλυίῃ. ἤδη μὲν πολέων φόνῳ ἀνδρῶν ἀντεβόλησας, μουνὰξ κτεινομένων καὶ ἐνὶ κρατερῇ ὑσμίνῃ· ἀλλά κε κεῖνα μάλιστα ἰδὼν ὀλοφύραο θυμῷ, ὡς ἀμφὶ κρητῆρα τραπέζας τε πληθούσας κείμεθ’ ἐνὶ μεγάρῳ, δάπεδον δ’ ἅπαν αἵματι θῦεν. οἰκτροτάτην δ’ ἤκουσα ὄπα Πριάμοιο θυγατρὸς Κασσάνδρης, τὴν κτεῖνε Κλυταιμνήστρη δολόμητις

400 ἀργαλέων : λευγαλέων Aristoph. || 403 ἠδὲ pauci : ἠὲ pler. || 407 (= 400) om. pler. || 416 φόνῳ ἀνδρῶν : ἀνδρῶν φόνῳ M; ἀντεβόλησας Aristarchus pler. : ἀντεβόλησα P alii || 420 θῦεν pler. : θυῖεν pauci

400

405

410

415

420

CANT XI

122

¿Quina parca et domà de la mort que en dol ens aplana? ¿És que en els teus vaixells t’ha domat Posidó, suscitant-te 400 la tan poc envejable bufera dels vents treballosos, o uns guerrers enemics t’han traucat en alguna ribera mentre els prenies els bous i les belles ramades d’ovelles, o mentre combaties per llur ciutat i llurs dones? »Deia jo, i tot seguit ell va fer-me aquesta resposta: »–Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! 405 No, ni en els meus vaixells m’ha domat Posidó, suscitant-me la tan poc envejable bufera dels vents treballosos, ni uns guerrers enemics m’han traucat en una ribera: és Egist qui m’occí, forjant-me la mort i el malastre amb la funesta muller70 i al seu casal invitant-me, 410 havent dinat, com qui mata un bou de cap a la grípia. Tal vaig morir, de tristíssima mort, i, tots els meus altres homes, entorn de mi els anaren matant sense treva, com uns bacons de blanques dents a la casa opulenta d’un senyor molt apoderat, en un dia de bodes 415a o d’un àpat a escot o d’un convit de gran festa. 415b Ja t’has trobat enmig d’un carnatge, quan són en gran nombre trucidats els guerrers, un per un i en l’aspra barreja; ara, veient allò, hi hauria gemit el teu ànim, com, al voltant del gran vas i entremig de les taules curulles, jèiem dins la gran sala, que el terra tot era sang viva! 420 I el més trist de sentir fou la veu de la filla de Príam, Cassandra,71 que degollava la pèrfida Clitemnestra 70. La tradició segons la qual la mateixa Clitemnestra va matar el seu marit (cf. ÈSQUIL, Ag. 1380ss.) sembla que és ignorada per Homer. El poeta considera que l’únic assassí fou Egist (cf. III 194, IV 91, 534). 71. La profetessa Cassandra, a qui ningú no feia cas, fou violada per Aiant, fill d’Oileu, i després conduïda a Micenes per Agamèmnon com a botí de guerra.

123

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

ἀμφ’ ἐμοί· αὐτὰρ ἐγὼ ποτὶ γαίῃ χεῖρας ἀείρων βάλλον ἀποθνῄσκων περὶ φασγάνῳ· ἡ δὲ κυνῶπις νοσφίσατ’ οὐδέ μοι ἔτλη, ἰόντι περ εἰς Ἀΐδαο, χερσὶ κατ’ ὀφθαλμοὺς ἑλέειν σύν τε στόμ’ ἐρεῖσαι. ὣς οὐκ αἰνότερον καὶ κύντερον ἄλλο γυναικός, ἥ τις δὴ τοιαῦτα μετὰ φρεσὶν ἔργα βάληται· οἷον δὴ καὶ κείνη ἐμήσατο ἔργον ἀεικές, κουριδίῳ τεύξασα πόσει φόνον. ἦ τοι ἔφην γε ἀσπάσιος παίδεσσιν ἰδὲ δμώεσσιν ἐμοῖσιν οἴκαδ’ ἐλεύσεσθαι· ἡ δ’ ἔξοχα λυγρὰ ἰδυῖα οἷ τε κατ’ αἶσχος ἔχευε καὶ ἐσσομένῃσιν ὀπίσσω θηλυτέρῃσι γυναιξί, καὶ ἥ κ’ εὐεργὸς ἔῃσιν. Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· ὢ πόποι, ἦ μάλα δὴ γόνον Ἀτρέος εὐρύοπα Ζεὺς ἐκπάγλως ἤχθηρε γυναικείας διὰ βουλὰς ἐξ ἀρχῆς· Ἑλένης μὲν ἀπωλόμεθ’ εἵνεκα πολλοί, σοὶ δὲ Κλυταιμνήστρη δόλον ἤρτυε τηλόθ’ ἐόντι. Ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ αὐτίκ’ ἀμειβόμενος προσέειπε· τῶ νῦν μή ποτε καὶ σὺ γυναικί περ ἤπιος εἶναι μηδ’ οἱ μῦθον ἅπαντα πιφαυσκέμεν, ὅν κ’ ἐῢ εἰδῇς, ἀλλὰ τὸ μὲν φάσθαι, τὸ δὲ καὶ κεκρυμμένον εἶναι. ἀλλ’ οὐ σοί γ’, Ὀδυσεῦ, φόνος ἔσσεται ἔκ γε γυναικός· λίην γὰρ πινυτή τε καὶ εὖ φρεσὶ μήδεα οἶδε

428 om. multae edd. ant. || 432 λυγρὰ ἰδυῖα edd. : λύγρ’ εἰδυῖα codd. || 433 ἐσσομένῃσιν : ἐσσομένοισιν nonn. || 435-443 damn. Aristoph. || 440 αὐτίκ’ pler. : αὖτις pauci || 442 μηδ’ οἱ : μηθ’ οἱ u. l. ant. (‘κακῶς’ sch.)

425

430

435

440

445

CANT XI

sobre el meu cos, i, jo, en aixecar, per cobrir-la, els meus braços, vaig morir, acabat pel coltell; i la cara de gossa surt i ni té paciència, quan jo me’n vaig cap a l’Hades, per a tancar-me els ulls amb ses mans i préme’m la boca. No, al món no hi ha res més horrible i més gos que una dona que en el seu pensament debati obres d’aqueixes, com aquesta, que ha ordit una obra tan miserable, que ha trucidat el seu espòs de donzella! I jo em creia ésser tan ben acollit pels meus fills i la gent de la casa, quan tornés; però ella, excel·lent en llòbregues manyes, ha escampat damunt seu la vergonya, i damunt de les altres pobres dones que encar han de néixer, fins de l’honesta!72 »Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Ah, el llinatge d’Atreu, és ben cert que Zeus que al lluny mira li ha mostrat un odi que espanta, en astúcies de dona73 des d’antic: ja per culpa d’Helena molts ens perdérem, i ara a tu Clitemnestra t’ha armat un parany quan no hi eres. »Deia jo, i tot seguit ell va fer-me aquesta resposta: »–Per això ni tan sols amb la dona no siguis benigne, ni li confiïs del tot el que et sembli bé de resoldre, ans li’n dius una part i, l’altra, la hi tens amagada. Ara, Ulisses, a tu la mort no et vindrà de l’esposa, car és massa assenyada, i lleial en tot el que pensa,

72. La narració d’Agamèmnon completa la informació donada per Menelau en V 534-37, introduint-hi l’assassinat de Cassandra i el paper qui hi tingué Clitemnestra. 73. La conducta d’Hèlena i de Clitemnestra mereixen la mateixa qualificació malgrat les diferències en el seu comportament i en les conseqüències que se’n derivaren.

123

425

430

435

440

445

124

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

κούρη Ἰκαρίοιο, περίφρων Πηνελόπεια. ἦ μέν μιν νύμφην γε νέην κατελείπομεν ἡμεῖς ἐρχόμενοι πόλεμόνδε· πάϊς δέ οἱ ἦν ἐπὶ μαζῷ νήπιος, ὅς που νῦν γε μετ’ ἀνδρῶν ἵζει ἀριθμῷ, ὄλβιος· ἦ γὰρ τόν γε πατὴρ φίλος ὄψεται ἐλθών, καὶ κεῖνος πατέρα προσπτύξεται, ἣ θέμις ἐστίν. ἡ δ’ ἐμὴ οὐδέ περ υἷος ἐνιπλησθῆναι ἄκοιτις ὀφθαλμοῖσιν ἔασε· πάρος δέ με πέφνε καὶ αὐτόν. ἄλλο δέ τοι ἐρέω, σὺ δ’ ἐνὶ φρεσὶ βάλλεο σῇσι· κρύβδην, μηδ’ ἀναφανδά, φίλην ἐς πατρίδα γαῖαν νῆα κατισχέμεναι, ἐπεὶ οὐκέτι πιστὰ γυναιξίν. ἀλλ’ ἄγε μοι τόδε εἰπὲ καὶ ἀτρεκέως κατάλεξον, εἴ που ἔτι ζώοντος ἀκούετε παιδὸς ἐμοῖο ἤ που ἐν Ὀρχομενῷ ἢ ἐν Πύλῳ ἠμαθόεντι ἤ που πὰρ Μενελάῳ ἐνὶ Σπάρτῃ εὐρείῃ· οὐ γάρ πω τέθνηκεν ἐπὶ χθονὶ δῖος Ὀρέστης. Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· Ἀτρεΐδη, τί με ταῦτα διείρεαι; οὐδέ τι οἶδα, ζώει ὅ γ’ ἦ τέθνηκε· κακὸν δ’ ἀνεμώλια βάζειν. Νῶϊ μὲν ὣς ἐπέεσσιν ἀμειβομένω στυγεροῖσιν

454-456 om. pleraeque edd. ant. || 458 ἐμοῖο Aristarchus (ad XIV 118) pler. : ἐμεῖο Zenod. || 461 damn. Aristarchus; πω : που Aristarchus pauci

450

455

460

465

CANT XI

ella, la filla d’Icari, la molt discreta Penèlope. Sí, era núvia de poc que nosaltres74 vàrem deixar-la en partir a la guerra, i tenia un fill a la sina, un infantó que avui ja deu seure en el nombre dels homes, venturós, perquè el pare que estima el veurà quan retorni, i ell correrà a abraçar, com és de llei, el seu pare. Mes ni tan sols del fill75 la meva muller va deixar-me que pels ulls m’emplenés; i abans va matà’ el qui jo era! I una altra cosa et diré, i tu fixa-la bé en el teu ànim: d’amagat, i no vist, a la terra paterna que estimes cal que recalis: avui no hi ha confiança en les dones! Mes a veure, parla’m i esbrina’m això amb franquesa: si heu sentit on és que el meu fill encara pot viure, si per ventura és a Orcomen o bé a Pilos sorrenca, o si el té Menelaos amb ell a les planes d’Esparta;76 car no és mort encara en el món el príncep Orestes.77 »Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Fill d’Atreu ¿per què m’ho preguntes? Ignoro d’Orestes si viu o és mort; i és mal fet de parlar per dir coses ventisses. »Tal ens estàvem els dos, canviant paraules sinistres,

74. Agamèmnon en persona havia anat a Ítaca a buscar Odisseu per tal que participés a l’expedició contra Troia. 75. És a dir d’Orestes, que sabrà venjar la mort del seu pare Agamèmnon. 76. Orestes no era ni a Orcòmenos ni a Pilos ni tampoc a Esparta, al palau del seu oncle patern. Orestes va ésser portat en secret al palau del rei Estrofi a Cirra, prop de Delfos, a la Fòcida, on fou criat juntament amb Pílades, amb el qual va mantenir una amistat proverbial. Estrofi era oncle d’Orestes, ja que s’havia casat amb Anaxíbia, germana d’Agamèmnon. 77. Agamèmnon encara intervindrà dues vegades més als inferns, una per reconciliar-se amb Aquil·leu (XXIV 24-98) i una l’altra per assabentar-se de boca del pretendent Amfidemont de la mort de tots els seus companys que dilapidaven el patrimoni d’Odisseu (XXIV 105ss.).

124

450

455

460

465

125

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

ἕσταμεν ἀχνύμενοι, θαλερὸν κατὰ δάκρυ χέοντες· ἦλθε δ’ ἐπὶ ψυχὴ Πηληϊάδεω Ἀχιλῆος καὶ Πατροκλῆος καὶ ἀμύμονος Ἀντιλόχοιο Αἴαντός θ’, ὃς ἄριστος ἔην εἶδός τε δέμας τε τῶν ἄλλων Δαναῶν μετ’ ἀμύμονα Πηλεΐωνα. ἔγνω δὲ ψυχή με ποδώκεος Αἰακίδαο καί ῥ’ ὀλοφυρομένη ἔπεα πτερόεντα προσηύδα· διογενὲς Λαερτιάδη, πολυμήχαν’ Ὀδυσσεῦ, σχέτλιε, τίπτ’ ἔτι μεῖζον ἐνὶ φρεσὶ μήσεαι ἔργον; πῶς ἔτλης Ἄϊδόσδε κατελθέμεν, ἔνθα τε νεκροὶ ἀφραδέες ναίουσι, βροτῶν εἴδωλα καμόντων; ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· ὦ Ἀχιλεῦ, Πηλῆος υἱέ, μέγα φέρτατ’ Ἀχαιῶν, ἦλθον Τειρεσίαο κατὰ χρέος, εἴ τινα βουλὴν εἴποι, ὅπως Ἰθάκην ἐς παιπαλόεσσαν ἱκοίμην· οὐ γάρ πω σχεδὸν ἦλθον Ἀχαιΐδος οὐδέ πω ἁμῆς γῆς ἐπέβην, ἀλλ’ αἰὲν ἔχω κακά. σεῖο δ’, Ἀχιλλεῦ,

472 ῥ’ pler. μ’ nonn. || 476 ἀφραδέες : ἀδρανέες : u. l. || 478 Πηλῆος edd. (cf. Il. I 489) : Πηλέως seu Πηλέος codd. || 481 ἁμῆς : ἀμῆς multi : ἀμμῆς P

470

475

480

CANT XI

cara a cara, adolits, escampant ufana de llàgrimes. I en això vingué l’ombra del Peleíada Aquil·les, i la de Patrocle,78 i també la d’Antíloc79 sens tara, i d’Aias,80 que era el més bell de faccions i figura entre els dànaus, després del fill de Peleu sense tara. I em conegué l’esperit de l’Eàcida,81 el ràpid a córrer, i, sanglotant, em digué aquestes paraules alades: »–Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses, aferrissat, ¿quina empresa més gran medites encara? ¿Com has gosat a l’Hades baixar, on els morts insensibles82 tenen l’estatge, fantasmes dels que han basquejat83 a la terra? »Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–Fill de Peleu, Aquil·les, el més valent dels d’Acaia! He vingut a tractar amb Tirèsias, per si em donaria un consell per fer cap a Ítaca l’esgalabrosa. No, jo encara a l’Acaia no m’he acostat, ni en la nostra terra he posat el peu, tostemps sofrint. I tu, en canvi,

78. Pàtrocle, fill de Meneci, és l’amic inseparable d’Aquil·leu fins i tot després de la mort. Eliminà moltíssims guerrers del bàndol troià, el més important dels quals fou Sarpèdon (Il. XVI 419-568). Finalment fou occit per Hèctor (Il. XVI 777-867). 79. Antíloc, un dels fills de Nèstor, fou el company preferit d’Aquil·leu després de Pàtrocle (XXIV 72ss.). 80. Aias o Aiant és el rei dels salaminencs, fill de Telamó (Il. II 557-558). Caracteritzat per la seva gran estatura, fou el millor guerrer després d’Aquil·leu. 81. És a dir Aquil·leu, que era nét d’Èac, el pare de Peleu (cf. Il. XXI 189). 82. Els morts no són res més que ombres buides i incapaces de sentir i de recordar. Amb tot, quan bevien la sang de les víctimes recuperaven la consciència (cf. X 537). 83. Literalment, el text diu ‘dels qui són tets’. Un tet no era un esclau, sinó la criatura de més baix nivell social entre els lliures. A la constitució de Soló, els tets formaven part de la classe censatària inferior i eren exclosos de les magistratures i de la Bule o Consell.

125

470

475

480

126

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

οὔ τις ἀνὴρ προπάροιθε μακάρτερος οὔτ’ ἄρ’ ὀπίσσω· πρὶν μὲν γάρ σε ζωὸν ἐτίομεν ἶσα θεοῖσιν Ἀργεῖοι, νῦν αὖτε μέγα κρατέεις νεκύεσσιν ἐνθάδ’ ἐών· τῶ μή τι θανὼν ἀκαχίζευ, Ἀχιλλεῦ. Ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ αὐτίκ’ ἀμειβόμενος προσέειπε· μὴ δή μοι θάνατόν γε παραύδα, φαίδιμ’ Ὀδυσσεῦ. βουλοίμην κ’ ἐπάρουρος ἐὼν θητευέμεν ἄλλῳ, ἀνδρὶ παρ’ ἀκλήρῳ, ᾧ μὴ βίοτος πολὺς εἴη, ἢ πᾶσιν νεκύεσσι καταφθιμένοισιν ἀνάσσειν. ἀλλ’ ἄγε μοι τοῦ παιδὸς ἀγαυοῦ μῦθον ἐνίσπες, ἢ ἕπετ’ ἐς πόλεμον πρόμος ἔμμεναι ἦε καὶ οὐκί. εἰπὲ δέ μοι Πηλῆος ἀμύμονος εἴ τι πέπυσσαι, ἢ ἔτ’ ἔχει τιμὴν πολέσιν μετὰ Μυρμιδόνεσσιν, ἦ μιν ἀτιμάζουσιν ἀν’ Ἑλλάδα τε Φθίην τε, οὕνεκά μιν κατὰ γῆρας ἔχει χεῖράς τε πόδας τε. εἰ γὰρ ἐγὼν ἐπαρωγὸς ὑπ’ αὐγὰς ἠελίοιο, τοῖος ἐὼν οἷός ποτ’ ἐνὶ Τροίῃ εὐρείῃ πέφνον λαὸν ἄριστον, ἀμύνων Ἀργείοισιν, – εἰ τοιόσδ’ ἔλθοιμι μίνυνθά περ ἐς πατέρος δῶ, τῶ κέ τεῳ στύξαιμι μένος καὶ χεῖρας ἀάπτους, οἳ κεῖνον βιόωνται ἐέργουσίν τ’ ἀπὸ τιμῆς.’

483 μακάρτερος F : μακάρτατος cett. || 485 νῦν pler. : νῦν δ’ pauci || 489 κ’ ἐπάρουρος Stob. IV 52, 2, codd. : δὲ πάρουρος u. l. ant. || 492 ἐνίσπες G (cf. III 101, XII 102) alii : ἔνισπε pler. || 498 εἰ γὰρ Zenod. : οὐ γὰρ codd. || 502 τεῳ multi : τεων Aristoph. nonn.; ἀάπτους Zenod. Aristarchus codd. : ἀέπτους Aristoph.

485

490

495

500

CANT XI

Aquil·les, mai no s’ha vist ni es veurà qui t’iguali en ventura. Car abans, quan vivies, nosaltres, els d’Argos, t’honràvem com un déu; ara que ets aquí, ets tu que domines sobre els difunts; per això, d’ésser mort no et dolguis, Aquil·les! »Deia jo, i tot seguit ell va fer-me aquesta resposta: »–No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid! Preferiria servir de llogat a la gleva d’un altre, d’un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure, que no pas ésse’ el rei de tots els morts que finaren.84 Mes a veure, conta’m d’aquell fill meu baronívol,85 si ha seguit o no per posar-se davant de la guerra. Digues-me així mateix si saps res de Peleu sense tara, si conserva l’honor sobre el poble nombrós dels mirmídons, o si és que li tenen menyspreu de l’Hèl·lada86 a Ftia,87 perquè ja el té la vellesa travat de peus i de cames. Ah, si jo fos allí, sota els raigs del sol, per valer-li, tal essent com un dia jo era a Troia la vasta, quan atuïa la flor dels guerrers en defensa dels d’Argos!88 Si tal com era jo entrés un instant al casal del meu pare, com faria avorrí’ el meu impuls i els meus braços intactes als qui li fan violència i l’aparten d’una honra que és seva! 84. En aquest passatge, la resposta d’Aquil·leu és contundent i capgira la moral heroica de la Ilíada. Una vida llarga i mediocre és més valuosa que una vida breu i gloriosa. 85. El poeta es refereix a Neoptòlem, fill d’Aquil·leu i Deidamia. També és conegut amb el nom de Pirros, perquè el seu pare fou anomenat Pirra ‘la rossa’ quan, vestit amb roba de noia, vivia amagat entre les filles del rei Licomedes a Esciros. 86. Vegeu I, n. 50. 87. Ftia, nom d’una ciutat no ben localitzada de Tessàlia, era la capital de la Ftiòtida, el reialme que Aquil·leu heretà de Peleu. 88. Vegeu I, n. 51.

126

485

490

495

500

127

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Ὣς ἔφατ’, αὐτὰρ ἐγώ μιν ἀμειβόμενος προσέειπον· ἦ τοι μὲν Πηλῆος ἀμύμονος οὔ τι πέπυσμαι, αὐτάρ τοι παιδός γε Νεοπτολέμοιο φίλοιο πᾶσαν ἀληθείην μυθήσομαι, ὥς με κελεύεις· αὐτὸς γάρ μιν ἐγὼ κοίλης ἐπὶ νηὸς ἐΐσης ἤγαγον ἐκ Σκύρου μετ’ ἐϋκνήμιδας Ἀχαιούς. ἦ τοι ὅτ’ ἀμφὶ πόλιν Τροίην φραζοίμεθα βουλάς, αἰεὶ πρῶτος ἔβαζε καὶ οὐχ ἡμάρτανε μύθων· Νέστωρ δ’ ἀντίθεος καὶ ἐγὼ νικάσκομεν οἴω. αὐτὰρ ὅτ’ ἐν πεδίῳ Τρώων μαρναίμεθ’ Ἀχαιοί, οὔ ποτ’ ἐνὶ πληθυῖ μένεν ἀνδρῶν οὐδ’ ἐν ὁμίλῳ, ἀλλὰ πολὺ προθέεσκε, τὸ ὃν μένος οὐδενὶ εἴκων· πολλοὺς δ’ ἄνδρας ἔπεφνεν ἐν αἰνῇ δηϊοτῆτι. πάντας δ’ οὐκ ἂν ἐγὼ μυθήσομαι οὐδ’ ὀνομήνω, ὅσσον λαὸν ἔπεφνεν ἀμύνων Ἀργείοισιν, ἀλλ’ οἷον τὸν Τηλεφίδην κατενήρατο χαλκῷ, ἥρω’ Εὐρύπυλον· πολλοὶ δ’ ἀμφ’ αὐτὸν ἑταῖροι Κήτειοι κτείνοντο γυναίων εἵνεκα δώρων.

510 Τροίην Zenod. pler. : Τροΐην (‘τρισυλλάβως’) Aristarchus nonn. : Τρώων pauci Eust. || 512 δ’ : om. multi; νικάσκομεν : νεικέσκομεν uel νικέσκομεν u. l. ant. || 513 ἐν πεδίῳ Τρώων nonn. : ἀμφὶ πόλιν Τροίην (uel Τροΐην uel Τρώων) pler.; μαρνοίμεθ’ οἴῳ pler. : μαρνάμεθ’ οἴῳ G : μαρνοίμεθα χαλκῷ Eust. || 514 οὔ ποτ’ ἐνὶ πληθυῖ nonn. : οὔποτ’ ἐνὶ πλήθει F : οὔτε ποτ’ ἐς πληθὺν multi || 515 προθέεσκε, τὸ ὃν : προθέεσκεν, ἑὸν Eust. || 521 Κήτειοι Aristarchus codd. : κήδειοι et χήτειοι uu. ll. ant.

505

510

515

520

CANT XI

127

»Tal digué, i al meu torn jo vaig fer-li aquesta resposta: »–No, de Peleu sense tara no puc donar-te cap nova. 505 Ara, del que és del teu fill, del teu Neoptòlem que estimes, tota la veritat contaré, com tu em manes de fer-ho. Car sóc jo que d’Esciros,89 a bord de la nau igualada, el vaig dur a la host dels aqueus de les belles gamberes. Sempre que fèiem consells sota els murs de la vila de Troia, 510 ell parlava el primer i encertava en tot el que deia; Nèstor el divinal i jo solament el vencíem. Quan en el pla dels troians combatíem a llança els d’Acaia, mai no restava enrere en el ple dels guerrers i en la turba, ans corria endavant, amb un urc que a ningú no cedia: 515 molts de barons atuí en la paorosa barreja. Tots, el que és jo no te’ls puc contar, ni tan sols ’nomenar-los, els valents de la host que atuí en defensa dels d’Argos! No, però el fill de Tèlef90 va caure al cop del seu bronze, l’heroi Eurípil,91 i entorn li foren occits en gran nombre 520 els camarades ceteus,92 pels presents oferts a una dona:93

89. Situada a l’est d’Eubea, és l’illa més oriental i la major de les Espòrades septentrionals. Tetis hi deixà Aquil·leu per evitar que anés a la guerra. Amb tot, Odisseu el va descobrir i aconseguí endur-se’l a Troia. Neoptòlem, el fill d’Aquil·leu, també s’hi crià (cf. Il. XIX 326333). Odisseu hi anà a buscar-lo, perquè participés en el final de la Guerra de Troia després de la mort del seu pare Aquil·leu. 90. Tèlef, fill d’Hèracles i d’Auge, filla d’Aleu, rei de Tègea, arribà a Mísia. 91. Eurípil, fill de Tèlef i Astíoque, germana de Príam, arribà a Troia el darrer any de la guerra. 92. Els ceteus han estat identificats com els habitants de Mísia, on regnava Eurípil, nét d’Hèracles. 93. La mare d’Eurípil, Astíoque, havia rebut de Troia presents com a compensació econòmica per haver enviat el seu fill a la guerra. Segons altres fonts mítiques, Príam li hauria promès que ell podria esposar-se amb una de les seves filles.

128

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

κεῖνον δὴ κάλλιστον ἴδον μετὰ Μέμνονα δῖον. αὐτὰρ ὅτ’ εἰς ἵππον κατεβαίνομεν, ὃν κάμ’ Ἐπειός, Ἀργείων οἱ ἄριστοι, ἐμοὶ δ’ ἐπὶ πάντ’ ἐτέταλτο, ἠμὲν ἀνακλῖναι πυκινὸν λόχον ἠδ’ ἐπιθεῖναι, ἔνθ’ ἄλλοι Δαναῶν ἡγήτορες ἠδὲ μέδοντες δάκρυά τ’ ὠμόργνυντο, τρέμον θ’ ὑπὸ γυῖα ἑκάστου· κεῖνον δ’ οὔ ποτε πάμπαν ἐγὼν ἴδον ὀφθαλμοῖσιν οὔτ’ ὠχρήσαντα χρόα κάλλιμον οὔτε παρειῶν δάκρυ’ ὀμορξάμενον· ὁ δέ με μάλα πόλλ’ ἱκέτευεν ἱππόθεν ἐξίμεναι, ξίφεος δ’ ἐπεμαίετο κώπην καὶ δόρυ χαλκοβαρές, κακὰ δὲ Τρώεσσι μενοίνα. ἀλλ’ ὅτε δὴ Πριάμοιο πόλιν διεπέρσαμεν αἰπήν, μοῖραν καὶ γέρας ἐσθλὸν ἔχων ἐπὶ νηὸς ἔβαινεν ἀσκηθής, οὔτ’ ἂρ βεβλημένος ὀξέϊ χαλκῷ οὔτ’ αὐτοσχεδίην οὐτασμένος, οἷά τε πολλὰ γίνεται ἐν πολέμῳ· ἐπιμὶξ δέ τε μαίνεται Ἄρης. Ὣς ἐφάμην, ψυχὴ δὲ ποδώκεος Αἰακίδαο φοίτα μακρὰ βιβᾶσα κατ’ ἀσφοδελὸν λειμῶνα, γηθοσύνη, ὅ οἱ υἱὸν ἔφην ἀριδείκετον εἶναι.

525 om. Aristarchus in ed. || 526 ἔνθ’ ἄλλοι... μέδοντες : ἔνθ’ ἄλλοι πάντες κατὰ δούριον ἵππον Ἀχαιοί Aristarchus || 527 τρέμον θ’ : τρέμον δ’ et τρέμε(ν) δ’ nonn. || 530 δάκρυ’ : δάκρυ nonn.; ἱκέτευεν : ἐκέλευεν nonn. : ἐπέτελλεν H || 531 ἐξίμεναι pler. : ἐξέμεναι u. l. ant. G || 536 οὐτασμένος : οὐτάμενος pauci || 539 βιβᾶσα u. l. ant. (fort. Aristarchi) pauci : βιβῶσα pap10 codd. Eust.; κατ’ ἀσφοδελὸν : κατὰ σποδελὸν u. l. ant. || 540 γηθοσύνη Aristarchus codd. : γηθοσύνῃ u. l. ant. (Aristoph. ad Il. XIII 29) nonn.

525

530

535

540

128

CANT XI 94

l’home que he vist més bell, amb Mèmnon, que als déus s’assemblava. I quan dins el cavall baixàrem, que Epeos va fer-nos, els principals argius, que tot anava al meu càrrec, per obrí’ el portelló del massís parany95 o tancar-lo, 525 doncs, consellers i ducs dels dànaus, tot era aleshores la llagrimeta eixugar-se, i que a un li tremien els membres; ara, el teu fill, ni un moment, el que és els meus ulls no veieren que se li esgrogueís la pell tan bella, o que el plor s’eixugués de les galtes; i sense parà’ em suplicava 530 per sortir del cavall i palpava el mantí del seu glavi i la llança de bronze i pel mal dels troians es delia. Quan ja per fi de Príam el burg espadat96 barrejàrem, ell va pujar-se’n a bord amb la seva part i un bon premi,97 sense dany: ni encertat, val a dir, per la punta del bronze, 535 ni ferit en el cos per cos, com moltes vegades passa a la guerra, on Ares fa anar tan en doina la fúria. »Deia jo; i l’esperit de l’Eàcida, el ràpid a córrer, s’allunyà, caminant a gambades pel Prat de l’Asfòdel,98 tot joiós de saber que el seu fill talment cimejava. 540

94. Mèmnon, fill de l’Aurora i de Titó, nebot de Príam, va acudir a Troia per ajudar el seu oncle. Les seves gestes i la seva mort eren contades en els poemes desapareguts del cicle troià Petita Ilíada i Etiòpida. Antíloc, fill de Nèstor, l’occí tot i que morí en el combat per salvar la vida del seu pare (cf. IV 187). 95. El portelló del cavall només el podia obrir i tancar Odisseu, perquè fou ell qui el va idear. 96. És a dir Troia, enlairada dalt d’un turó de la plana ilíaca. 97. Neoptòlem va rebre com a recompensa Andròmaca, la vídua d’Hèctor. 98. El Prat de l’Asfòdel era als inferns, a les ribes de l’Aqueront. L’asfòdel és una planta de la família de les liliàcies, que els antics relacionaven amb el culte als morts. Segons Plini el Vell (XXI 68) hom posava asfòdel a les tombes perquè servís d’aliment als morts, segons altres s’emprava per a guarnir les tombes.

129

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

Αἱ δ’ ἄλλαι ψυχαὶ νεκύων κατατεθνηώτων ἕστασαν ἀχνύμεναι, εἴροντο δὲ κήδε’ ἑκάστη. οἴη δ’ Αἴαντος ψυχὴ Τελαμωνιάδαο νόσφιν ἀφεστήκει, κεχολωμένη εἵνεκα νίκης, τήν μιν ἐγὼ νίκησα δικαζόμενος παρὰ νηυσὶ τεύχεσιν ἀμφ’ Ἀχιλῆος· ἔθηκε δὲ πότνια μήτηρ, παῖδες δὲ Τρώων δίκασαν καὶ Παλλὰς Ἀθήνη. ὡς δὴ μὴ ὄφελον νικᾶν τοιῷδ’ ἐπ’ ἀέθλῳ· τοίην γὰρ κεφαλὴν ἕνεκ’ αὐτῶν γαῖα κατέσχεν, Αἴανθ’, ὃς περὶ μὲν εἶδος, περὶ δ’ ἔργα τέτυκτο τῶν ἄλλων Δαναῶν μετ’ ἀμύμονα Πηλεΐωνα. Τὸν μὲν ἐγὼν ἐπέεσσι προσηύδων μειλιχίοισιν· ‘Αἶαν, παῖ Τελαμῶνος ἀμύμονος, οὐκ ἄρ’ ἔμελλες οὐδὲ θανὼν λήσεσθαι ἐμοὶ χόλου εἵνεκα τευχέων οὐλομένων; τὰ δὲ πῆμα θεοὶ θέσαν Ἀργείοισι· τοῖος γάρ σφιν πύργος ἀπώλεο· σεῖο δ’ Ἀχαιοὶ ἶσον Ἀχιλλῆος κεφαλῇ Πηληϊάδαο ἀχνύμεθα φθιμένοιο διαμπερές· οὐδέ τις ἄλλος αἴτιος, ἀλλὰ Ζεὺς Δαναῶν στρατὸν αἰχμητάων ἐκπάγλως ἤχθηρε, τεῒν δ’ ἐπὶ μοῖραν ἔθηκεν. ἀλλ’ ἄγε δεῦρο, ἄναξ, ἵν’ ἔπος καὶ μῦθον ἀκούσῃς ἡμέτερον· δάμασον δὲ μένος καὶ ἀγήνορα θυμόν. Ὣς ἐφάμην, ὁ δέ μ’ οὐδὲν ἀμείβετο, βῆ δὲ μετ’ ἄλλας ψυχὰς εἰς Ἔρεβος νεκύων κατατεθνηώτων.

544 ἀφεστήκει Aristoph. nonn. : ἀφειστήκει pap10, multi || 547 damn. Aristarchus || 554 ἐμοὶ : ἐμέο F alii : ἐμεῖο M || 556 ἀπώλεο : ἀπώλετο pauci || 562 ἀγήνορα : ἀτειρέα Plut. Symp. 739f

545

550

555

560

CANT XI

»Mentrestant les ombres dels altres difunts que moriren eren allí, adolides, i em deien l’afany cadascuna. L’ombra d’Aias només, el Telamoníada, estava tota sola de banda, aïrada per la victòria que jo me’n vaig endur quan prop dels vaixells pledejàrem sobre les armes d’Aquil·les:99 l’augusta mare per premi les posà, i judicaren troians i Pal·las Atena. Ah, tant de bo jo mai no m’hagués endut aquell premi, que no hauria colgat la terra una testa tan noble, Aias, que per la seva beutat i els seus fets excel·lia sobre els dànaus, després del fill de Peleu sense tara! »Jo que llavors li parlo amb aquestes paraules meloses: »–Aias, de Telamó el sense tara fill, ¿no podies, doncs, ni mort oblidar la rancúnia que em tens de les armes maleïdes que uns déus van posar per tristesa dels d’Argos? Quina torre perdérem en tu! I per tu els de l’Acaia férem, com per la testa del Peleíada Aquil·les, quan finares, un dol seguit; i ningú va tenir-hi culpa, fora de Zeus, que duia a l’exèrcit dels dànaus llancejadors un odi espantós, i el fat va imposar-te. Vine aquí, doncs, senyor, i escolta les meves paraules; vulgues apaivagà’ el teu furor i el teu cor baronívol. »Deia jo; però ell no em respon un mot i dins l’Èreb es retira, amb les ombres dels altres difunts que moriren. 99. Després de la mort d’Aquil·leu, l’augusta mare Tetis determinà que les armes del seu fill havien d’ésser per al qui hagués inspirat el terror més gran als defensors de Troia. Per saber qui era aquest heroi, segons l’Etiòpida d’Arctinos de Milet, es formà un tribunal de captius troians; segons la Petita Ilíada, els aqueus, a través d’espies, haurien fet escoltar les converses de noies de Troia, les quals haurien inspirat la dea Atena. Aquestes versions dels poemes del cicle troià, dels quals conservem resums, apareixen recollides sintèticament en el vers següent. Segons la tradició recollida pels tràgics, Aiant embogí per aquesta decisió i se suïcidà. L’endemà es trobà el cos de l’heroi traspassat per la seva espasa.

129

545

550

555

560

130

ΟΔΥΣΣΕΙΑΣ Λ

ἔνθα χ’ ὅμως προσέφη κεχολωμένος, ἤ κεν ἐγὼ τόν· ἀλλά μοι ἤθελε θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι φίλοισι τῶν ἄλλων ψυχὰς ἰδέειν κατατεθνηώτων. Ἔνθ’ ἦ τοι Μίνωα ἴδον, Διὸς ἀγλαὸν υἱόν, χρύσεον σκῆπτρον ἔχοντα θεμιστεύοντα νέκυσσιν, ἥμενον· οἱ δέ μιν ἀμφὶ δίκας εἴροντο ἄνακτα, ἥμενοι ἑσταότες τε, κατ’ εὐρυπυλὲς Ἄϊδος δῶ. Τὸν δὲ μέτ’ Ὠρίωνα πελώριον εἰσενόησα θῆρας ὁμοῦ εἰλεῦντα κατ’ ἀσφοδελὸν λειμῶνα, τοὺς αὐτὸς κατέπεφνεν ἐν οἰοπόλοισιν ὄρεσσι, χερσὶν ἔχων ῥόπαλον παγχάλκεον, αἰὲν ἀαγές. Καὶ Τιτυὸν εἶδον, Γαίης ἐρικυδέος υἱόν, κείμενον ἐν δαπέδῳ. ὁ δ’ ἐπ’ ἐννέα κεῖτο πέλεθρα, γῦπε δέ μιν ἑκάτερθε παρημένω ἧπαρ ἔκειρον, δέρτρον ἔσω δύνοντες· ὁ δ’ οὐκ ἀπαμύνετο χερσί. Λητὼ γὰρ ἕλκησε, Διὸς κυδρὴν παράκοιτιν, Πυθώδ’ ἐρχομένην διὰ καλλιχόρου Πανοπῆος.

565 ὅμως pauci : ὁμῶς Hdn. multi || 568-627 damn. Aristarchus (‘νοθεύεται’ sch.) || 569 νέκυσσι(ν) testes, multi : νεκύεσσιν multi || 573 κατ’ ἀσφοδελὸν : κατὰ σποδελὸν u. l. ant. || 580 ἕλκησε Et. Magn., nonn. : ἥλκησε Hdn. nonn. : εἵλκησε uel εἵλκυσε uel ἥλκωσε multi

565

570

575

580

CANT XI

I m’hauria, potser, en la ira adreçat la paraula, com jo a ell; però el meu cor dins el pit que m’estimo d’altres difunts encara volia veure les ombres. »Sí, aleshores Minos100 vaig veure, de Zeus fill magnífic; seia amb el ceptre d’or a la mà i retia justícia als difunts, que voltaven el rei, demanant-li sentència, drets o asseguts, part de dins de la gran portalada101 de l’Hades. »I després els meus ulls Orió repararen, el monstre, la salvatgina mateixa encalçant, pel Prat de l’Asfòdel, que ell havia abatut per la gran soledat de les serres amb un maçot al puny, de bronze, tostemps infrangible. »Títios102 vaig veure també, de la noble Terra nissaga, ajagut en un sòl, i cobria de llarg nou vessanes; i dos voltors, posats als seus flancs, pellicaven el fetge, enfonyant dins l’oment, i amb les mans no podia esquivar-los, car va posar-les en Leto, companya de Zeus gloriosa, que anava a Delfos pels plans de Panopeu,103 on es dansa.

100. Minos, fill de Zeus i Europa, fou rei de Creta (cf. Il. XIII 450 i TUCÍDIDES I 4). Després de la seva mort terrenal, per la seva equitat i la seva saviesa, esdevingué jutge de l’Hades. Homer ignora, aparentment, la tradició més tardana, segons la qual Minos, juntament amb Radamantis, el seu germà, i Èac, jutja les ànimes quan arriben a l’Hades. 101. La portalada de l’Hades és considerada gran perquè pot acollir tots els difunts que s’hi presentin. 102. Tici, grafiat amb l’assibilació de la t, era un gegant fill de Gea que va sofrir un suplici semblant al de Prometeu, per haver intentat posseir Leto, mare d’Apol·lo i Àrtemis. 103. Penopeu, esmentada dues vegades en la Ilíada (II 520 i XVII 307), era una localitat de la Fòcida, propera als límits de Beòcia. A Panopeu, de la qual queden restes a l’actual Àgios Vlàsios, contaren a Pausànias (X 4, 4) que hi fou modelada la raça humana.

130 565

570

575

580

ÍNDEX

Sigla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cant VII L’entrada al palau d’Alcínous . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cant VIII Presentació d’Ulisses als Feacis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els amors d’Ares i Afrodita. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

27 38

Cant IX Cícons i lotòfags . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Cíclop . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

52 58

Cant X Èol i els lestrígons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Circe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La consulta dels morts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

77 83 97

Cant XI [La consulta dels morts] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

102

Cant XII [La consulta dels morts] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les Sirenes, Escil·la i Caribdis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les vaques del Sol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

134 134 147

FUNDACIÓ BERNAT METGE Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins INSTITUÏDA PER FRANCESC CAMBÓ PRIMERS DIRECTORS: JOAN ESTELRICH († 1958) - CARLES RIBA († 1959) MIQUEL DOLÇ († 1994) CONSELL

DIRECCIÓ:

FRANCESC J. CUARTERO, MONTSERRAT ROS, ANTONI SEVA, JAUME MEDINA, JOAN ALBERICH, JAUME PÒRTULAS, PERE LLUÍS FONT, PERE J. QUETGLAS, RAMON GUARDANS, JORDI PÀMIAS I MASSANA, ÀLEX BROCH Adreça: Via Laietana, 30, 7è. - BARCELONA

VOLUMS 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13.

PUBLICATS

LUCRECI. De la natura (vol. I). Llibres I-III. Per Joaquim Balcells (2.a ed.). CORNELI NEPOS. Vides d’homes il·lustres. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). XENOFONT. Records de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). CICERÓ. Discursos (vol. I). En defensa de Quincti, de Rosci Amerí, de Rosci Comediant, de Tul·li. Per Josep M. Llovera, Prev., Joan Estelrich i Mn. Llorenç Riber. SÈNECA. De la ira. Per Carles Cardó, Prev. PLATÓ. Diàlegs (vol. I). Defensa de Sòcrates. Critó. Eutífron. Laques. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba). CICERÓ. Brutus. Per Mn. Gumersind Alabart (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). AUSONI. Obres (vol. I). Per Carles Riba i Mn. Antoni Navarro (2.a ed. a cura de Joan Petit). SÈNECA. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Per Carles Cardó, Prev. XENOFONT. Obres socràtiques menors. L’economia. El convit de Càl·lias. Defensa de Sòcrates. Per Carles Riba (2.a ed.). TIBUL. Elegies. Per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PROPERCI. Elegies. Per Joaquim Balcells i Joan Mínguez (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PLATÓ. Diàlegs (vol. II). Càrmides. Lisis. Protàgoras. Per Joan Crexells (2.a ed. a cura de Carles Riba).

14. 15. 16. 17. 18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27. 28. 29. 30. 31. 32. 33. 34. 35. 36. 37. 38. 39. 40. 41.

42.

QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. I). Llibres I-IV. Per Manuel de Montoliu (2.a ed. a cura de Josep Vergés). PLINI. Història natural (vol. I). Llibres I-II. Per Marçal Olivar. SÈNECA. Consolacions. Per Carles Cardó, Prev. TÀCIT. Obres menors. Diàleg dels oradors. Agrícola. Germània. Per Francesc Martorell, Miquel Ferrà i Mn. Llorenç Riber (2.a ed. a cura d’Eduard Valentí). PLUTARC. Vides paral·leles (T. I). Vol. I, part 1.a: Teseu i Ròmul. Per Carles Riba (2.a ed.). ARISTÒTIL. Poètica. Constitució d’Atenes. Per Josep Farran i Mayoral (2.a ed. a cura de Josep Vergés). QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. II). Llibres V-VII. Per Joan Estelrich i Manuel de Montoliu. PLUTARC. Vides paral·leles (T. II). Vol. I, part 2.a: Soló i Publícola. Temístocles i Camil. Per Carles Riba. SÈNECA. Diàlegs a Serè: De la constància del savi. De la tranquil·litat de l’esperit. De l’oci. De la clemència. Per Carles Cardó, Prev. HORACI. Sàtires i epístoles. Per Isidor Ribas i Mn. Llorenç Riber. PAL·LADI. Història lausíaca. Per Dom Antoni Ramon. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. I). Llibres I-IV. Per Marçal Olivar. CATÓ. D’agricolia. Per Mn. Salvador Galmés. PLUTARC. Vides paral·leles (T. III). Vol. I, part 3.a: Aristides i Marc Cató. Cimó i Lucul·le. Per Carles Riba. PLINI EL JOVE. Lletres (vol. II i últim). Llibres V-IX. Per Marçal Olivar. OVIDI. Heroides. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. PLUTARC. Vides paral·leles (T. IV). Vol. I, part 4.a: Pèricles i Fabi Màxim. Nícias i Crassus. Per Carles Riba. LUCRECI. De la natura (vol. II i últim). Llibres IV-VI. Per Joaquim Balcells. CATUL. Poesies. Per Joan Petit i Josep Vergés. AUSONI. Obres (vol. II i últim). Per Carles Riba, Mn. Antoni Navarro i Joaquim Balcells. PLATÓ. Diàlegs (vol. III). Ió. Hípias Menor. Hípias Major. Eutidem. Per Joan Crexells, Carles Riba i Jaume Serra Hunter (2.a ed. a cura de Carles Riba). SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. I). Llibres I-V. Per Carles Cardó, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. V). Vol. I, part 5.a: Coriolà i Alcibíades. Demòstenes i Ciceró. Per Carles Riba. VARRÓ. Del camp. Per Mn. Salvador Galmés. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. II). Llibres VI-IX. Per Carles Cardó, Prev. POLIBI. Història (vol. I). Llibre I. Per Dom Antoni Ramon. OVIDI. Les metamorfosis (vol. I). Llibres I-V. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. LÍSIAS. Discursos (vol. I). Sobre la mort d’Eratòstenes. Discurs fúnebre. Contra Simó. Per ferida amb premeditació. En favor de Càl·lias. Contra Andòcides. A l’areòpag. Acusació contra uns coassociats. En defensa del soldat. Contra Teomnest I. Contra Teomnest II. Contra Eratòstenes. Per Joan Petit. PLUTARC. Vides paral·leles (T. X). Vol. III, part 1.a: Demetri i Antoni. Per Carles Riba.

43. 44. 45. 46. 47. 48.

49. 50. 51. 52. 53. 54. 55. 56.

57. 58. 59. 60. 61. 62. 63. 64. 65. 66. 67. 68. 69. 70.

CICERÓ. De l’orador (vol. I). Llibre I. Per Mn. Salvador Galmés. ST. CEBRIÀ. Epistolari (vol. I). Lletres I-LV. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. III). Llibres X-XV. Per Carles Cardó, Prev. POLIBI. Història (vol. II). Llibres II-III, I-LIX. Per Dom Antoni Ramon. TÀCIT. Annals (vol. I). Llibres I-II. Per Ferran Soldevila. ISEU. Discursos (vol. I). Sobre l’herència de Cleònim. Sobre l’herència de Mènecles. Sobre l’herència de Pirros. Sobre l’herència de Nicòstrat. Sobre l’herència de Diceògenes. Sobre l’herència de Filoctèmon. Per Josep Vergés. OVIDI. Les metamorfosis (vol. II). Llibres VI-X. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a de Saavedra. APULEU. Les metamorfosis (vol. I). Llibres I-V. Per Marçal Olivar. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. I). Llibres I-II. Per Cebrià Montserrat, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XI). Vol. III, part 2.a: Pirros i Mari. Aratos. Per Carles Riba. APULEU. Les metamorfosis (vol. II i últim). Llibres VI-XI. Per Marçal Olivar. CICERÓ. De l’orador (vol. II). Llibre II. Per Mn. Salvador Galmés. ST. CEBRIÀ. Epistolari (vol. II i últim). Lletres LVI-LXXXI. Per Josep Vergés i Mn. Tomàs Bellpuig. ISEU. Discursos (vol. II i últim). Sobre l’herència d’Apol·lodor. Sobre l’herència de Ciró. Sobre l’herència d’Astífil. Sobre l’herència d’Aristarc. Sobre l’herència d’Hàgnias. En defensa d’Eufilet. Fragments. Per Josep Vergés. SÈNECA. Lletres a Lucili (vol. IV i últim). Llibres XVI-XX. Per Carles Cardó, Prev. APULEU. Apologia. Flòrides. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XII). Vol. III, part 3a: Artaxerxes. Agis i Cleòmenes. Tiberi i Gaius Grac. Per Carles Riba. DEMÒSTENES. Arengues (vol. I). Sobre les simmòries. Pels megalopolites. Primera Filípica. Per la llibertat dels rodis. Sobre l’organització financera. Olintíaques. Per M. R. Guastalla i Joan Petit. PLINI EL JOVE. Panegíric. Per Marçal Olivar. OVIDI. Les metamorfosis (vol. III i últim). Llibres XI-XV. Per Adela M.a Trepat i Anna M.a Saavedra. PLINI EL JOVE. Correspondència amb Trajà. Per Marçal Olivar. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. I). Les suplicants. Els perses. Per Carles Riba. CICERÓ. De l’orador (vol. III i últim). Llibre III. Per Mn. Salvador Galmés. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XIII). Vol. III, part 4.a: Licurg i Numa. Lisandre i Sul·la. Per Carles Riba. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. II). Els set contra Tebes. Prometeu encadenat. Per Carles Riba. SÈNECA. Dels beneficis (vol. I). Llibres I-IV. Per Carles Cardó, Prev. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XIV). Vol. III, part 5.a: Agesilau i Pompeu. Per Carles Riba. LÍSIAS. Discursos (vol. II). Contra Agorat. Contra Alcibíades per abandó de reng. Contra Alcibíades per refús de servir. En defensa de Man-

71. 72. 73. 74. 75. 76. 77. 78. 79. 80. 81. 82. 83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91. 92. 93. 94. 95.

titeu, en un examen. Per una confiscació. Sobre la confiscació de béns del germà de Nícias. Sobre els béns d’Aristòfanes. En favor de Polístrat. Defensa d’un desconegut acusat de suborn. Contra els bladers. Contra Pancleó. Per l’invàlid. Per Joan Petit. PLAUTE. Comèdies (vol. I). Amfitrió. La comèdia dels ases. Per Marçal Olivar. ÈSQUIL. Tragèdies (vol. III i últim). L’Orestea. Per Carles Riba. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. II). Llibres III-V. Per Cebrià Montserrat, Prev. i Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VI). Vol. II, part 1.a: Foció i Cató el Jove. Dió i Brutus. Per Carles Riba. POLIBI. Història (vol. III). Llibres III, LX-CXVIII - IV, I-XXXVII. Per Dom Antoni Ramon. PLAUTE. Comèdies (vol. II). La comèdia de l’olla. Les baquis. Per Marçal Olivar. QUINT CURCI. Història d’Alexandre el Gran (vol. III i últim). Llibres VIII-X. Per Josep Vergés i Manuel de Montoliu. PLAUTE. Comèdies (vol. III). Els captius. Càsina. Per Marçal Olivar. POLIBI. Història (vol. IV). Llibres IV (XXXVIII-LXXXVII) i V. Per Dom Antoni Ramon. TERENCI. Comèdies (vol. I). Àndria. El botxí de si mateix. Per Pere Coromines i Joan Coromines. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VII). Vol. II, part 2.a: Emili Paulus i Timoleont. Èumenes i Sertori. Per Carles Riba. PLAUTE. Comèdies (vol. IV). La comèdia del cistellet. El corc. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. VIII). Vol. II, part 3.a: Filopemen i Titus Flaminí. Pelòpidas i Marcel. Per Carles Riba. CICERÓ. Dels deures (vol. I). Llibre I. Per Eduard Valentí (2.a ed.). PLUTARC. Vides paral·leles (T. IX). Vol. II, part 4.a: Alexandre i Cèsar. Per Carles Riba. CICERÓ. Dels deures (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Eduard Valentí. PLAUTE. Comèdies (vol. V). Epídic. Els dos Menecmes. Per Marçal Olivar. PLUTARC. Vides paral·leles (T. XV). Apèndix: Galba i Otó. Índexs generals i esmenes. Per Carles Riba. CICERÓ. Discursos (vol. II). Contra Quint Cecili, Primera acció contra Verres. Segona acció: La pretura urbana. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. CICERÓ. Tusculanes (vol. I). Llibres I-II. Per Eduard Valentí. PLAUTE. Comèdies (vol. VI). El mercader. El militar fanfarró. Per Marçal Olivar. MARCIAL. Epigrames (vol. I). Espectacles. Llibres I-IV. Per Miquel Dolç. TÀCIT. Històries (vol. I). Llibre I. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs. CICERÓ. Tusculanes (vol. II). Llibres III-IV. Per Eduard Valentí. TÀCIT. Històries (vol. II). Llibre II. Per Marià Bassols de Climent i Josep M.a Casas i Homs.

96. 97. 98. 99. 100. 101. 102. 103. 104. 105. 106. 107. 108. 109. 110. 111. 112. 113. 114. 115. 116. 117. 118. 119. 120. 121. 122. 123. 124. 125.

CICERÓ. Tusculanes (vol. III i últim). Llibre V. Per Eduard Valentí. DEMÒSTENES. Arengues (vol. II). Sobre la pau. Segona filípica. Sobre l’Halonnès. Sobre la qüestió del Quersonès. Tercera filípica. Per Joan Petit. CICERÓ. Discursos (vol. III). Segona acció contra Verres: La pretura de Sicília. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. CICERÓ. Discursos (vol. IV). Segona acció contra Verres: El blat. Per Mn. Llorenç Riber i Josep Vergés. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. I). Les dones de Traquis. Antígona. Per Carles Riba. PLAUTE. Comèdies (vol. VII). L’ànima en pena. Per Marçal Olivar. DEMÒSTENES. Arengues (vol. III i últim). Quarta filípica. Lletra de Filip. Rèplica a la lletra de Filip. Sobre el tractat amb Alexandre. Per Joan Petit. MARCIAL. Epigrames (vol. II). Llibres V-VII. Per Miquel Dolç. PLATÓ. Diàlegs (vol. IV). Cràtil. Menexen. Per Jaume Olives. PLAUTE. Comèdies (vol. VIII). El persa. El cartaginès. Per Marçal Olivar. CICERÓ. Discursos (vol. V). Segona acció contra Verres: Les imatges. Per Josep Vergés. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. I). Llibre I. Per Jaume Berenguer. CICERÓ. Discursos (vol. VI). Segona acció contra Verres: Els suplicis. Per Josep Vergés. SÈNECA. Dels beneficis (vol. II i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. PLAUTE. Comèdies (vol. IX). Psèudolus. Per Marçal Olivar. PLAUTE. Comèdies (vol. X). Rudens. Per Marçal Olivar. PERSI. Sàtires. Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. II). Llibre II. Per Jaume Berenguer. MARCIAL. Epigrames (vol. III). Llibres VIII-X. Per Miquel Dolç. CICERÓ. Discursos (vol. VII). Defensa de Marc Fontei. Defensa d’Aulus Cecina. Per Josep Vergés. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. III). Llibre III. Per Jaume Berenguer. VIRGILI. Bucòliques. Per Miquel Dolç. PLAUTE. Comèdies (vol. XI). Esticus. Les tres monedes. Per Marçal Olivar. PLATÓ. Diàlegs (vol. V). Menó. Alcibíades. Per Jaume Olives. TERENCI. Comèdies (vol. II). L’eunuc. Per Pere Coromines i Joan Coromines. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. I). Llibres I-II. Per Carles Cardó, Prev. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. II). Llibres III-IV. Per Carles Cardó, Prev. TÀCIT. Històries (vol. III). Llibre III. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. PÍNDAR. Odes (vol. I). Olímpiques I-V. Per Joan Triadú. ESTACI. Silves (vol. I). Llibre I. Per Guillem Colom i Miquel Dolç.

126. 127. 128. 129. 130. 131. 132. 133. 134. 135. 136. 137. 138. 139. 140. 141. 142. 143. 144. 145. 146. 147. 148. 149. 150. 151. 152. 153. 154. 155. 156. 157. 158. 159. 160.

TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. IV). Llibre IV. Per Jaume Berenguer. TERENCI. Comèdies (vol. III). Formió. Per Pere Coromines i Joan Coromines. ESTACI. Silves (vol. II). Llibres II-III. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. PÍNDAR. Odes (vol. II). Olímpiques VI-XIV. Per Joan Triadú. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. II). Àiax. Èdip rei. Per Carles Riba. MARCIAL. Epigrames (vol. IV). Llibres XI-XII. Per Miquel Dolç. SÈNECA. Qüestions naturals (vol. III i últim). Llibres V-VII. Per Carles Cardó, Prev. MARCIAL. Epigrames (vol. V i últim). Per Miquel Dolç. TERENCI. Comèdies (vol. IV). La sogra. Els germans. Per Joan Coromines. ESTACI. Silves (vol. III i últim). Llibres IV-V. Per Guillem Colom i Miquel Dolç. PLAUTE. Comèdies (vol. XII i últim). El malcarat. La maleta. Per Marçal Olivar. TERTUL·LIÀ. Apologètic. Per Fèlix Senties i Miquel Dolç. JUVENAL. Sàtires (vol. I). Per Manuel Balasch, Prev. JUVENAL. Sàtires (vol. II i últim). Per Manuel Balasch, Prev. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. III). Electra. Filoctetes. Per Carles Riba. TEÒCRIT. Idil·lis (vol. I). Per Josep Alsina. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. I). Llibre I. Per Josep M.a Casas i Homs. CICERÓ. Discursos (vol. VIII). Sobre el comandament de Gneu Pompeu. Defensa d’Aulus Cluenci. Per Josep Vergés. PLATÓ. Diàlegs (vol. VII). Fedó. Per Jaume Olives. BAQUÍLIDES. Odes. Per Manuel Balasch, Prev. TÀCIT. Històries (vol. IV i últim). Llibres IV-V. Per Marià Bassols de Climent i Miquel Dolç. SAL·LUSTI. La conjuració de Catilina. Per Joaquim Icart. TEÒCRIT. Idil·lis (vol. II i últim). Per Josep Alsina. POLIBI. Història (vol. V). Llibres VI-VIII. Per Manuel Balasch, Prev. VIRGILI. Geòrgiques. Per Miquel Dolç. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. II). Llibre II. Per Josep M.a Casas i Homs. SAL·LUSTI. La guerra de Jugurta. Per Joaquim Icart. SÒFOCLES. Tragèdies (vol. IV i últim). Èdip a Colonos. Els sàtirs rastrejadors. Per Carles Riba i Manuel Balasch, Prev. CICERÓ. Discursos (vol. IX). Sobre la llei agrària. Defensa de Gai Rabiri. Per Josep Vergés. TÀCIT. Annals (vol. II). Llibres III-IV. Per Miquel Dolç. XENOFONT. Ciropèdia (vol. I). Llibre I. Per Núria Albafull. OVIDI. Tristes (vol. I). Llibres I-II. Per Carme Boyé i Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. VI). Llibres IX-X. Per Manuel Balasch, Prev. EURÍPIDES. Tragèdies (vol. I). Alcestis. Per Josep Alsina. OVIDI. Tristes (vol. II i últim). Llibres III-V. Per Carme Boyé i Miquel Dolç.

161. 162. 163. 164. 165. 166. 167. 168. 169. 170. 171. 172. 173. 174. 175. 176. 177. 178. 179. 180. 181. 182. 183. 184. 185. 186. 187. 188. 189. 190. 191. 192. 193.

LLUCIÀ. Obres (vol. I). Diàlegs dels déus. Diàlegs marins. Per Montserrat Jufresa. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. I). Cèsar. Per Joaquim Icart. XENOFONT. Opuscles (vol. I). Hieró. Agesilau. La República dels lacedemonis. Per Teresa Sempere. XENOFONT D’EFES. Efesíaques. Per Carles Miralles. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. II). August. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. III). Llibres V-VI, XI. Per Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. VII). Llibres XI-XII. Per Manuel Balasch, Prev. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. I). Llibres I-II. Per Francesc J. Cuartero. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. III). Tiberi. Calígula. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. IV). Llibres XII-XIII. Per Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. I). Els acarnesos. Per Manuel Balasch, Prev. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. IV). Claudi. Neró. Per Joaquim Icart. TÀCIT. Annals (vol. V). Llibres XIV-XV. Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. V). Llibre V. Per Jaume Berenguer. HERODES. Mimiambes. Per Carles Miralles. TÀCIT. Annals (vol. VI i últim). Llibre XVI. Per Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. II). Els cavallers. Les bromes. Per Manuel Balasch, Prev. SUETONI. Vides dels dotze cèsars (vol. V i últim). Galba. Otó. Vitel·li. Vespasià. Tit. Domicià. Per Joaquim Icart. ISÒCRATES. Discursos (vol. I). A Demonic. A Nícocles. Nícocles. Per Joan Castellanos. OVIDI. Amors. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. III). Les vespes. La pau. Per Manuel Balasch, Prev. CAL·LÍMAC. Himnes. Per Pere Villalba. VIRGILI. Eneida (vol. I). Per Miquel Dolç. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. I). El mal sagrat. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. IV). Els ocells. Lisístrata. Per Manuel Balasch, Prev. CÈSAR. Comentaris de la Guerra Civil (vol. I). Llibre I. Per Josep M. Morató. SAL·LUSTI. Apèndix (Fragments i obres espúries). Per Josep Ignasi Ciruelo. CICERÓ. Discursos (vol. X). Catilinàries. Per Oliveri Nortes. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. I). Llibres I-III. Per Joaquim Icart. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. V). Les tesmofòries. Les granotes. Per Manuel Balasch, Prev. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. II). Llibres IV-VI. Per Joaquim Icart. EPICUR. Lletres. Per Montserrat Jufresa. VIRGILI. Eneida (vol. II). Per Miquel Dolç.

194. 195. 196. 197. 198. 199. 200. 201. 202. 203. 204. 205. 206. 207. 208. 209. 210. 211. 212. 213. 214. 215. 216. 217. 218. 219. 220. 221. 222. 223. 224. 225.

PALÈFAT. Històries increïbles. Per Enric Roquet. CÈSAR. Guerra de les Gàl·lies (vol. III i últim). Llibres VII-VIII. Per Joaquim Icart. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. II). Aires, aigües i llocs. El pronòstic. L’antiga medicina. Per Josep Alsina i Eulàlia Vintró. ARISTÒFANES. Comèdies (vol. VI i últim). Les assembleistes. Plutus. Per Manuel Balasch, Prev. OVIDI. Art amatòria. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. VIRGILI. Eneida (vol. III). Per Miquel Dolç. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. II). Per Francesc J. Cuartero. VIRGILI. Eneida (vol. IV i últim). Per Miquel Dolç. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VI). Llibre VI. Per Manuel Balasch, Prev. HORACI. Odes i epodes (vol. I). Per Josep Vergés. CÈSAR. Comentaris de la Guerra Civil (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Josep M. Morató. CAL·LÍMAC. Epigrames. Per Pere Villalba. OVIDI. Remeis a l’amor. Cosmètics per a la cara. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. PRUDENCI. Prefaci. Llibre d’himnes de cada dia. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. XENOFONT. L’expedició dels deu mil (vol. III). Per Francesc J. Cuartero. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VII). Llibre VII. Per Manuel Balasch, Prev. FLORUS. Gestes dels romans (vol. I). Llibre I. Per Joaquim Icart. ISÒCRATES. Discursos (vol. II). Panegíric. Filip. Per Joan Castellanos. PRUDENCI. Natura de Déu. Origen del pecat. Combat espiritual. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. LONGUS. Dafnis i Cloe. Per Jaume Berenguer i Francesc J. Cuartero. FLORUS. Gestes dels romans (vol. II i últim). Llibre II (i apèndix: Virgili, ¿orador o poeta?). Per Joaquim Icart. POLIBI. Història (vol. VIII). Llibres XIII-XVI. Per Manuel Balasch, Prev. HORACI. Odes i epodes (vol. II i últim). Per Josep Vergés. PARTENI DE NICEA. Dissorts d’amor. Per Francesc J. Cuartero. APÈNDIX VIRGILIANA (vol. I). Imprecacions. <Lídia>. El mosquit. L’Etna. La tavernera. Per Miquel Dolç. POLIBI. Història (vol. IX). Llibres XVIII-XXI. Per Manuel Balasch, Prev. TUCÍDIDES. Història de la guerra del Peloponnès (vol. VIII). Llibre VIII. Per Manuel Balasch, Prev. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. III). Sobre la naturalesa de l’home. Epidèmies I i III. Per Josep Alsina. PRUDENCI. Contra Símmac. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. PLATÓ. Diàlegs (vol. VI). El Convit. Per Eulàlia Presas. POLIBI. Història (vol. X). Llibres XXII-XXIX. Per Manuel Balasch, Prev. OVIDI. Pòntiques (vol. I). Per Carme Boyé.

226. 227. 228. 229. 230. 231. 232. 233. 234. 235. 236. 237. 238. 239. 240. 241. 242. 243. 244. 245. 246. 247. 248. 249. 250. 251. 252. 253. 254. 255.

APÈNDIX VIRGILIANA (vol. II i últim). Elegia a Mecenas. L’agró. Minúcies. L’almadroc. Del capteniment de l’home bo. Del sí i del no. De la naixença de les roses. Per Miquel Dolç. ISOP. Faules (vol. I). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. POLIBI. Història (vol. XI). Llibres XXX-XXXVII. Per Manuel Balasch, Prev. PRUDENCI. Llibre de les corones (I-IX). Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. PRUDENCI. Llibre de les corones (X-XIV). Rètols d’històries. Dels seus opuscles. Per Maurice P. Cunningham, Nolasc Rebull i Miquel Dolç. ST. BASILI EL GRAN. Als joves, sobre la utilitat de la literatura grega. Per Josep O’Callaghan. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. I). Contra Androció. Contra Lèptines. Per Juli Pallí. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. I). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. II). Contra Timòcrates. Per Juli Pallí. OVIDI. Pòntiques (vol. II i últim). Per Carme Boyé. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. III). Contra Mídias. Per Juli Pallí. EGÈRIA. Pelegrinatge*. Per Sebastià Janeras. EGÈRIA. Pelegrinatge**. Per Sebastià Janeras. PLATÓ. Diàlegs (vol. VIII). Gòrgias. Per Manuel Balasch, Prev. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. IV). Contra Aristòcrates. Per Juli Pallí. AVIÈ. Periple (Ora maritima). Per Pere Villalba. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. V). Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. POLIBI. Història (vol. XII i últim). Llibres XXXVIII-XXXIX. Per Manuel Balasch, Prev. CONSENCI. Correspondència amb sant Agustí (vol. I). Per Josep Amengual, Prev. QUINTILIÀ. Institució Oratòria (vol. III). Llibres III-IV. Per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. [CÈSAR]. Guerra d’Alexandria. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. II). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. VI). Sobre la corona. Per Juli Pallí. TRIFIODOR. La presa de Troia. Per Francesc J. Cuartero. PLATÓ. Diàlegs (vol. IX). Fedre. Per Manuel Balasch, Prev. [CÈSAR]. Guerra d’Àfrica. Guerra d’Hispània. Per Joaquim Icart i Miquel Dolç. DEMÒSTENES. Discursos polítics (vol. VII i últim). Contra Aristogíton I-II. Per Juli Pallí. AULUS GEL·LI. Les nits àtiques (vol. III). Llibres VI-IX. Per Vicent Ferrís i Miquel Dolç. CICERÓ. La naturalesa dels déus (vol. I). Per Joan M. del Pozo. CICERÓ. Discursos (vol. XII). Defensa de Publi Sul·la. Defensa de Luci Flac. Per Dolors Condom.

256. 257. 258. 259. 260. 261. 262. 263. 264. 265. 266. 267. 268. 269. 270. 271. 272. 273. 274. 275. 276. 277. 278. 279. 280. 281.

282. 283. 284.

SIDONI APOL·LINAR. Poemes (vol. I). Per Joan Bellès. ISOP. Faules (vol. II i últim). Per Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. PLATÓ. Diàlegs (vol. X). La República (llibres I-IV). Per Manuel Balasch, Prev. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. I). Contra Àfob I-III. Contra Onètor I-II. Per Juli Pallí. ST. GREGORI EL GRAN. Diàlegs (vol. I). Per Narcís Xifra, Prev. LLUCIÀ. Obres (vol. II). Nigrí. Demònax. Subhasta de vides. Anacarsis. Menip. Per Montserrat Jufresa i Francesca Mestre. CATUL. Poesies (2.a ed.). Per Antoni Seva i Josep Vergés. PLATÓ. Diàlegs (vol. XI). La República (llibres V-VII). Per Manuel Balasch, Prev. APICI. L’art de la cuina (vol. I). Per Joan Gómez Pallarès. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. II). Contra Zenòtemis. Contra Apaturi. Contra Formió. Contra Làcrit. A favor de Formió. Contra Pantènet. Contra Nausímac i Xenopites. Per Juli Pallí. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. III). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. OVIDI. Fastos (vol. I). Per Miquel Dolç i Jaume Medina. CONSENCI. Correspondència amb sant Agustí (vol. II). Per Josep Amengual, Prev. ST. GREGORI EL GRAN. Diàlegs (vol. II). Per Narcís Xifra, Prev. AGUSTÍ D’HIPONA. Dels acadèmics*. Per Josep Batalla. AGUSTÍ D’HIPONA. Dels acadèmics**. Per Josep Batalla. ISÒCRATES. Discursos (vol. III). Arquidam. Areopagític. Sobre la pau. Per Joan Castellanos. PLATÓ. Diàlegs (vol. XII). La República (llibres VIII-X). Per Manuel Balasch, Prev. COL·LUT. El rapte d’Hèlena. Per Francesc J. Cuartero. EUFORIÓ DE CALCIS. Poemes i fragments. Per Josep Antoni Clua. SIDONI APOL·LINAR. Poemes (vol. II i últim). Per Joan Bellès. VENANCI FORTUNAT. Poesies (vol. I). Per Josep Pla i Agulló. PLATÓ. Diàlegs (vol. XIII). Parmènides. Per Manuel Balasch, Prev. CICERÓ. Discursos (vol. XIII). Defensa de Luci Licini Murena. Defensa d’Àrquias. Per Joaquim Icart. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. III). Contra Beot I-II. Contra Espúdias. Contra Fenip. Contra Macàrtat. Contra Leòcares. Contra Estèfan I-II. Per Juli Pallí. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. IV). Contra Everg i Mnesibul. Contra Olimpiodor. Contra Timoteu. Contra Pòlicles. Sobre la corona trieràrquica. Contra Cal·lip. Contra Nicòstrat. Contra Conó. Per Juli Pallí. DEMÒSTENES. Discursos civils (vol. V i últim). Contra Càl·licles. Contra Dionisiodor. Contra Eubúlides. Contra Teòcrines. Contra Neera. Per Juli Pallí. PÍNDAR. Odes (vol. III). Olímpiques I-XIV. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. PÍNDAR. Odes (vol. IV). Pítiques I-XII. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès.

285. 286. 287. 288. 289. 290. 291. 292. 293. 294. 295. 296. 297. 298. 299. 300. 301. 302. 303. 304. 305. 306. 307. 308. 309. 310. 311. 312. 313. 314. 315. 316. 317. 318. 319. 320. 321.

PÍNDAR. Odes (vol. V). Nèmees I-XI. Ístmiques I-IX. Per Manuel Balasch, Prev. i Josep M. Gómez Pallarès. [ANÒNIM]. Regla del mestre (vol. I). Per Ventura Sella. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. IV). Per Alexandre Olivar i Jaume Fàbregas. [ANÒNIM]. Regla del mestre (vol. II i últim). Per Ventura Sella. PÍNDAR. Fragments (vol. VI). Per Manuel Balasch, Prev. i Josep Gómez Pallarès. PLATÓ. Diàlegs (vol. XIV). Teetet. Per Manuel Balasch, Prev. ARISTÒTIL. Ètica nicomaquea (vol. I). Per Josep Batalla. ARISTÒTIL. Ètica nicomaquea (vol. II i últim). Per Josep Batalla. CICERÓ. Discursos (vol. XI). Discurs de gratitud al senat. Discurs de gratitud al poble. Sobre la seva casa. Sobre la resposta dels harúspexs. Per Dolors Condom. CLAUDIÀ. El rapte de Prosèrpina. Per Àngels Calderó i Antoni Seva. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. I). Per Juli Pallí. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. II). Per Juli Pallí. ARISTÒTIL. Història dels animals (vol. III i últim). Per Juli Pallí. LICÒFRON DE CALCIS. Alexandra. Per Josep Antoni Clua. ARAT. Fenòmens. Per Jaume Almirall. PLATÓ. Diàlegs (vol. XV). El sofista. Per Manuel Balasch, Prev. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVI). El polític. Per Manuel Balasch, Prev. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. I). Per Joan Bellès. OVIDI. Fastos (vol. II i últim). Per Jaume Medina. BENET DE NÚRSIA. La regla dels monjos. Per Ventura Sella. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVII). Fileb. Per Manuel Balasch, Prev. ARQUIMEDES. Mètode. Per Joan Vaqué i Pedro Miguel González Urbaneja. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. II). Per Joan Bellès. CICERÓ. Cató el Vell (De la vellesa). Per Pere Villalba. ORÍGENES. Tractat dels Principis (vol. I). Per Josep Rius-Camps. ORÍGENES. Tractat dels Principis (vol. II i últim). Per Josep Rius-Camps. ARISTÒTIL. Categories. Per Josep Batalla. CICERÓ. Leli (De l’amistat). Per Pere Villalba. ÈSQUINES. Discursos (vol. I). Contra Timarc. Sobre l’ambaixada fraudulenta. Per Juli Pallí. ÈSQUINES. Discursos (vol. II i últim). Contra Ctesifont. Cartes. Per Juli Pallí. ISÒCRATES. Discursos (vol. IV). Evàgoras. Elogi d’Hèlena. Busiris. Per Joan Castellanos. SIDONI APOL·LINAR. Lletres (vol. III i últim). Per Joan Bellès. PLATÓ. Diàlegs (vol. XVIII). Timeu. Crítias. Per Josep Vives. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. V). Per Alexandre Olivar. RUTILI NAMACIÀ. Del seu retorn. Per Dolors Condom. [AUTOR DESCONEGUT]. Retòrica a Herenni. Per Jaume Medina. LÍSIAS. Discursos (vol. III i últim). Defensa d’un ciutadà acusat d’ardits contra la democràcia. Sobre l’examen d’Evandre. Contra Epícrates. Contra Èrgocles. Contra Filòcrates. Contra Nicòmac. Contra Filó. Contra Diogíton. Discurs olímpic. A favor de la Constitució tradicional d’Atenes. Discurs sobre l’amor. Fragments. Per Juli Pallí.

322. 323. 324. 325. 326. 327. 328. 329. 330. 331. 332. 333. 334. 335. 336. 337. 338. 339. 340. 341. 342. 343. 344. 345. 346. 347. 348. 349. 350. 351. 352. 353. 354. 355. 356.

HERÒDOT. Història (vol. I). Llibre I. Per Manuel Balasch, Prev. ST. PERE CRISÒLEG. Sermons (vol. VI i últim). Per Alexandre Olivar. HERÒDOT. Història (vol. II). Llibre II. Per Manuel Balasch, Prev. GREGORI DE NISSA. Discurs catequètic. Per Josep Vives. HIPÒCRATES. Tractats mèdics (vol. IV). El règim de vida. Per Darío López. IGNASI D’ANTIOQUIA. Cartes (vol. I). Per Josep Rius-Camps. IGNASI D’ANTIOQUIA. Cartes (vol. II i últim). Per Josep Rius-Camps. CICERÓ. Discursos (vol. XX). Filípiques I-II. Per Joan Bellès. TITUS LIVI. Història de Roma (vol. I). Llibre I. Per Antonio Fontán i Antoni Cobos. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. IV). Llibre V. Per Jordi Pérez Durà. BOECI. Consolació de la Filosofia. Per Valentí Fàbrega. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. V). Llibre VI. Per Jordi Pérez Durà. XENOFONT. Cinegètic. Per Guillem Gracià. MACROBI. Les Saturnals (vol. I). Llibre I. Per Pere J. Quetglas i Jordi Raventós. CICERÓ. Discursos (vol. XXI). Filípiques III-IX. Per Joan Bellès. CICERÓ. La naturalesa dels déus (vol. II i últim). Llibres II-III. Per Joan M. del Pozo. ANTIFONT DE RAMNUNT. Discursos (vol. I). Tetralogies. Per Jordi Redondo. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. I). Homilies I-VII. Per Josep Vives. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Càntic dels Càntics (vol. II i últim). Homilies VIII-XV. Per Josep Vives. MACROBI. Les Saturnals (vol. II). Llibres II-IV. Per Jordi Raventós. SÈNECA. Apocolocintosi del diví Claudi. Epigrames. Per Joan Mariné Isidro. CICERÓ. Discursos (vol. XXII i últim). Filípiques X-XIV. Per Joan Bellès. ANTIFONT DE RAMNUNT. Discursos (vol. II i últim). Contra la seva madrastra, per emmetzinament. Sobre l’assassinat d’Herodes. Sobre el coreuta. Per Jordi Redondo. ERATÒSTENES DE CIRENE. Catasterismes. Per Jordi Pàmias. MACROBI. Les Saturnals (vol. III). Llibre V. Per Jordi Raventós. GREGORI DE NISSA. Homilies sobre el Parenostre. Homilies sobre les Benaurances. Per Josep Vives. CORINNA DE TÀNAGRA. Testimonis i fragments. Per Ricard Torres, Margalida Capellà i Jaume Pòrtulas. CICERÓ. Discursos (vol. XIV). Defensa de Publi Sesti. Per Joan Bellès. HOMER. Ilíada (vol. I). Cants I-IV. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. ANTIFONT. Testimonis i fragments. Per Àlvar F. Ortolà i Guixot. ARISTÒTIL. Qüestions mecàniques. Per Albert Presas i Joan Vaqué. HERÒDOT. Història (vol. III). Llibre III. Per Joaquim Gestí. CICERÓ. La República. Per Joan M. del Pozo. ANDÒCIDES. Discursos (vol. I). Sobre els misteris. Per Jordi Redondo. GREGORI DE NISSA. La virginitat. Per Josep Vives.

357. 358. 359. 360. 361. 362. 363. 364. 365. 366. 367. 368. 369. 370. 371. 372. 373. 374. 375. 376. 377. 378. 379. 380. 381. 382. 383. 384. 385.

MACROBI. Les Saturnals (vol. IV i últim). Llibres VI-VII. Per Jordi Raventós. HOMER. Ilíada (vol. II). Cants V-VIII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. ANDÒCIDES. Discursos (vol. II i últim). Sobre el seu retorn. Sobre el tractat de pau amb els lacedemonis. Contra Alcibíades. Fragments. Per Jordi Redondo. PSEUDO-CEBRIÀ. Poemes. Per Josep M. Escolà. HERÒDOT. Història (vol. IV). Llibre IV. Per Joaquim Gestí. XENOFONT. Ciropèdia (vol. II). Llibres II-IV. Per Núria Albafull. TITUS LIVI. Història de Roma (vol. XI). Llibre XXI. Per Jordi Avilés. GREGORI DE NISSA. Obres ascètiques. La professió del cristià. La perfecció. Vida de Macrina. Per Josep Vives. FERECIDES D’ATENES. Històries (vol. I). Testimonis. Fragments (1-80). Per Jordi Pàmias. HERÒDOT. Història (vol. V). Llibre V. Per Joaquim Gestí. FERECIDES D’ATENES. Històries (vol. II i últim). Fragments (81-180A). Per Jordi Pàmias. Introducció a la Ilíada. Per Jaume Pòrtulas. ALEXIS. Fragments de comèdies. Per Rubén Montañés Gómez. CICERÓ. Discursos (vol. XV). Contra Publi Vatini. Defensa de Marc Celi. Per Joan Bellès i Julio Granadero. QUINTILIÀ. Institució oratòria (vol. VI). Llibre VII. Per Jordi Pérez Durà. HERÒDOT. Història (vol. VI). Llibre VI. Per Joaquim Gestí. ARISTÈNET. Lletres d’amor. Per Joan Pagès. PLATÓ. Cartes. Per Raül Garrigasait Colomés. HOMER. Ilíada (vol. III). Cants IX-XII. Per Francesc J. Cuartero, Montserrat Ros i Joan Alberich. MARC PACUVI. Tragèdies. Per Esther Artigas. ESTACI. Aquil·leida. Fragment de la Guerra de Germània. Per PereEnric Barreda. HERÒDOT. Història (vol. VII). Llibre VII. Per Joaquim Gestí. HOMER. Odissea (vol. I). Cants I-VI. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich. PSEUDO-APOL·LODOR. Biblioteca (vol. I). Llibre I. Per Francesc J. Cuartero. ARQUIMEDES. Sobre l’esfera i el cilindre. Per Ramon Masià Fornos. HIGÍ. Faules (vol. I). Per Antònia Soler i Nicolau. HIGÍ. Faules (vol. II). Per Antònia Soler i Nicolau. FLAVI JOSEP. La guerra jueva (vol. I). Per Joan Ferrer Costa i JoanAndreu Martí Gebellí. HOMER. Odissea (vol. II). Cants VII-XII. Per Carles Riba, Francesc J. Cuartero i Joan Alberich.

EN PREPARACIÓ HERÒDOT. Història (vol. VIII). Llibre VIII. Per Joaquim Gestí. DIODOR DE SICÍLIA. Biblioteca històrica (vol. I). Per Francesc Parreu.