UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 2
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 3
CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPS SEGONA ÈPOCA
MIKHAÏL LÉRMONTOV
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
BARCELONA
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 4
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 5
MIKHAÏL LÉRMONTOV
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
TRADUCCIÓ DEL RUS DE
MIQUEL CABAL GUARRO
EDITORIAL ALPHA Barcelona, 2011
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
Primera edició: maig del 2011
10:10
Títol original: Герой нашеґо времини (Gueroi nàixego vrémini) © de la traducció: Miquel Cabal Guarro, 2011 © d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2011 © Institut Cambó, 2011 www.editorialalpha.cat Disseny de la coberta: Pau Santanach Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló Fotocomposició i impressió: Fotoletra, s.a. ISBN: 978-84-9859-187-3 DIPÒSIT LEGAL: B-17.396-2011
Prohibida qualsevol mena de còpia. Reservats tots els drets.
P gina 6
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 7
TAULA
Pròleg de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Bela . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Maksim Maskímitx . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 Diari d’en Petxorin Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 Taman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 La princesa Mary . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 El fatalista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179 Apèndixs Successió temporal dels fets . . . . . . . . . . . . . . . 193 Mapa del Caucas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 195
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 8
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 9
PRÒLEG DE L’AUTOR
En tot llibre, el pròleg és el primer i, alhora, l’últim. O bé serveix per aclarir la finalitat de l’obra, o bé per justificar-se i respondre a les crítiques. Habitualment, però, als lectors no els interessa la finalitat moral ni els atacs periodístics, i per això no llegeixen els pròlegs. I és una llàstima que sigui així, sobretot a casa nostra. El nostre públic és encara tan jove i tan ingenu, que no entén les faules si al final no hi troba l’ensenyament moral. No interpreta les bromes, no percep la ironia. Senzillament, no ha rebut una bona educació. Encara no sap que en una societat com cal, en un llibre com cal, l’insult explícit no hi pot tenir lloc; que l’educació moderna ha inventat una arma més esmolada, gairebé invisible però igualment mortal, que, disfressada d’afalac, clava un cop irrebatible i precís. El nostre públic s’assembla a un provincià que, després de sentir una conversa entre dos diplomàtics de corts enemigues, està convençut que tots dos enganyen el seu govern en nom d’una amistat corresposta i molt tendra. No fa gaire que aquest llibre ha patit la dissortada credulitat que alguns lectors i fins algunes revistes senten davant del significat literal de les paraules.A uns els ha ofès terriblement i d’una manera molt seriosa que els hagin 9
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
10
21/4/11
10:10
P gina 10
MIKHAÏL LÉRMONTOV
posat d’exemple un home tan immoral com l’Heroi del nostre temps. D’altres s’han adonat amb molta subtilesa que l’autor els havia retratats a ells i els seus coneguts... Quina broma tan vella i tan penosa! Però sembla que Rússia està feta així: tot s’hi renova, excepte les absurditats d’aquesta mena.El més fantàstic dels contes fantàstics amb prou feines podrà evitar l’acusació de temptativa d’ofensa personal! Un heroi del nostre temps, distingits senyors, és certament un retrat, però no el d’un sol home: és un retrat compost a partir dels defectes de tota la nostra generació en ple desenvolupament. Em tornareu a dir que un home no pot ser tan dolent, doncs jo us diré que, si us heu cregut que poguessin existir tots els malvats tràgics i romàntics, ¿per què no us heu de creure que existeixi en Petxorin? Si heu admirat invencions molt més terribles i monstruoses, ¿per què aquest caràcter no troba la vostra indulgència, encara que sigui com a invenció? ¿No deu ser perquè conté més veritat de la que voldríeu? Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n’hi ha prou, d’alimentar la gent amb caramelets. Per culpa d’això, tenen l’estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l’autor d’aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d’aquesta descortesia! Senzillament, s’ho ha passat bé dibuixant l’home modern tal com l’entén i, per desgràcia seva i vostra, tal com l’ha trobat massa sovint. En té prou d’indicar-ne la malaltia. Com s’ha de curar, Déu ho sap!
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
10:10
P gina 11
BELA
Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi.Tot l’equipatge que duia al carro era una maleta petita plena fins a la meitat d’apunts del viatge per Geòrgia. Una bona part se’n va perdre, per sort vostra; però la maleta i la resta de les coses van quedar intactes, per sort meva. Quan vaig entrar a la vall del Koixaür, el sol ja començava a amagar-se rere la serralada nevada. El cotxer osseta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt del mont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits. Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hi ha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertes d’heura verda i coronades per boscatges de plàtans, estimballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt ben amunt, el serrell daurat de les neus; mentre que a baix hi ha l’Aragvi, que, després d’abraçar un rierol sense nom que brolla estrepitosament d’un congost negre i ple de boira, s’estira com un fil d’argent i centelleja com les escates d’una serp. En arribar al peu del Koixaür, vam aturar-nos a la vora d’una fonda. S’hi amuntegava una vintena sorollosa de georgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de camells que s’havia aturat a passar la nit allà prop. Havia de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins a dalt d’aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor,
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
12
21/4/11
10:10
P gina 12
MIKHAÏL LÉRMONTOV
hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centes verstes. No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quants ossetes. Un es va carregar la meva maleta a l’espatlla, els altres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fent crits. Rere el meu carro,quatre bous n’estiraven un altre com si res, tot i que anava carregat fins a dalt de tot.Això em va sorprendre. Darrere aquest altre carro hi anava l’amo, fumant una petita pipa kabardina muntada en plata. Duia una levita d’oficial sense xarreteres i un barret pelut txerquès. Devia tenir uns cinquanta anys. La morenor de la cara indicava que estava familiaritzat de feia temps amb el sol transcaucàsic, i el bigoti, prematurament canós, no lligava amb el pas ferm ni amb aquell aspecte vigorós. Me li vaig acostar i em vaig inclinar per saludar-lo. Em va respondre amb una reverència silenciosa i va deixar anar una fumerada enorme. —Em penso que devem fer el mateix camí. Va tornar a fer una reverència en silenci. —Aneu a Stàvropol,1 oi? —Sí, i tant... amb un carregament oficial. —Digueu-me,si us plau,¿com és que aquest carro vostre tan pesat l’arrosseguen quatre bous sense fer cap esforç i en canvi el meu, que va buit, amb prou feines el poden moure sis bèsties ajudades per aquests ossetes? Va fer un somriure maliciós i em va llançar una mirada eloqüent. —No deu fer gaire que sou al Caucas, oi? —Un any —vaig respondre. Va somriure per segona vegada. 1. La ciutat més important de la regió Ciscaucasiana i base de les tropes imperials russes. (Totes les notes són del traductor, excepte quan s’indica el contrari.)
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
10:10
P gina 13
13
—¿Què passa? —Doncs això... Que aquests asiàtics són ben murris! ¿Us penseu que cridant us ajuden? El dimoni sap què criden! Els bous sí que els entenen. Ja en podeu enganxar una vintena que, mentre els cridin en la seva llengua, no faran ni un pas... Uns bons brivalls! ¿Però què voleu ferhi? Els agrada fotre els quartos als forasters... Estan molt malcriats, aquests estafadors! Ja veureu que encara us en trauran una propina.Però jo ja me’ls conec,a mi no m’enredaran! —¿Que fa gaire que esteu destinat aquí? —Sí, ja hi era en temps d’Aleksei Petróvitx2 —va respondre, posant-se dret—. Quan va arribar a la Línia,3 jo era sotstinent —va afegir-hi—.Amb ell, vaig obtenir dos ascensos per accions contra els muntanyesos. —¿I ara? —Ara serveixo al tercer batalló de la Línia. ¿I vós, si puc preguntar-ho? L’hi vaig dir. La conversa es va acabar aquí i vam continuar caminant en silenci l’un al costat de l’altre. Al cim vam trobar neu. El sol es va pondre i la nit va seguir el dia sense pausa, tal com passa habitualment al sud. Gràcies als reflexos de la neu, però, podíem distingir amb facilitat el camí, que continuava enfilant-se, però que ja no era tan costerut.Vaig ordenar que posessin la meva maleta al carro i que canviessin els bous pels cavalls, i vaig girar-me a mirar la vall per últim cop. Però l’havia coberta comple-
2. Iermólov. (N. de l’autor.) Aleksei Petróvitx Iermólov (1772-1861), general de l’exèrcit tsarista, un dels comandants més actius al conflicte del Caucas. 3. Sèrie de forts apostats en línia, des de la mar Negra fins a la mar Càspia, que protegien l’Imperi Rus contra els atacs de turcs, perses i de les tribus del Caucas.
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
14
21/4/11
10:10
P gina 14
MIKHAÏL LÉRMONTOV
tament una boira espessa que afluïa a onades dels congostos, i ja no ens n’arribava ni un so a les orelles. Els ossetes em van encerclar fent soroll,em demanaven una propina, però el capità els va escridassar d’una manera tan terrible, que es van dispersar a l’instant. —Quina gent! —va dir—. Són incapaços de dir pa en rus, però han après a dir: «Oficial, dóna’m propina!» Per a mi són millor els tàtars:4 almenys no beuen... Quedava una versta fins a la posta. Hi havia silenci, tant de silenci que es podia seguir el vol d’un mosquit pel seu brunzit. Un congost pregon negrejava a l’esquerra. Darrere seu i davant nostre, els cims de les muntanyes, d’un color blau fosc, solcats de rugositats i coberts de capes de neu, es dibuixaven damunt d’un firmament pàl·lid que encara conservava l’últim raig del crepuscle. Al cel fosc van començar a centellejar estrelles i, estranyament, em va fer l’efecte que quedaven molt més amunt que a casa nostra, al nord. A totes dues bandes del camí sobresortien roques negres i nues. Els arbustos es deixaven veure en alguns llocs, sota la neu, però no se’n bellugava ni una sola fulla seca i, enmig d’aquell son profund de la natura, era una alegria sentir l’esbufec de la troica de posta, fatigada, i el dring irregular de la campaneta russa. —Demà farà un temps esplèndid! —vaig dir. El capità no va contestar res i va assenyalar-me amb el dit una muntanya alta que s’aixecava just davant nostre. —¿Què és? —vaig preguntar. —El mont Gud. —¿I què, doncs? —Mireu com fumeja.
4. Tàtar és la denominació tradicional que rebien els musulmans del Caucas, encara que no fossin d’ètnia turquesa.
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
10:10
P gina 15
15
Efectivament,el mont Gud fumejava.Pels laterals li corrien uns fils lleugers de núvols, mentre que al cim hi tenia una nuvolada negra, tan negra que tacava el cel fosc. Ja distingíem la posta, les teulades de les sàklies5 que hi havia al seu voltant i uns llumets acollidors que pampalluguejaven davant nostre quan va bufar un vent fred i humit, el congost va udolar i va començar a plovisquejar. Amb prou feines havia tingut temps de tapar-me amb el capot de feltre, que es va posar a nevar.Vaig mirar-me el capità amb veneració... —Haurem de fer nit aquí —va dir amb despit—.Amb una tempesta de neu com aquesta no podrem travessar les muntanyes. Què? ¿Que hi ha hagut allaus a la Krestóvaia? —va preguntar al cotxer. —No, senyor —va respondre el cotxer osseta—, però hi ha molta neu acumulada, molta. Com que a la posta no hi havia habitacions per als viatgers, se’ns van endur a passar la nit en una sàklia plena de fum.Vaig convidar el meu company de camí a prendre un te, perquè duia una tetera de ferro colat, el meu únic plaer en els viatges pel Caucas. La sàklia estava adossada a la roca per una banda; tres graons relliscosos i humits conduïen fins a la porta.Vaig entrar a les palpentes i vaig topar amb una vaca (per a aquesta gent, l’estable fa de cambra del servei). No sabia on ficar-me: unes ovelles belaven per aquí, un gos grunyia per allà... Per sort, a un costat va brillar una llum velada i em va ajudar a trobar una obertura que semblava una porta.Aquí se’m va descobrir un quadre força interessant: l’àmplia sàklia, amb la teulada sostinguda per dos pilars renegrits, era plena de gent.Al mig hi crepitava una
5. Del georgià sakli,‘casa’. Habitatges de coberta plana típics del Caucas i de Crimea.
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
16
21/4/11
10:10
P gina 16
MIKHAÏL LÉRMONTOV
foguera feta a terra, i el fum, que el vent empenyia altre cop avall per l’obertura del sostre, s’estenia pertot arreu com un mantell tan dens, que vaig trigar molt a veurem’hi. A la vora del foc hi seien dues velles, moltes criatures i un georgià esprimatxat.Tots amb parracs. No podíem fer res més: ens vam acomodar a prop del foc, vam encendre les pipes i de seguida la tetera va fer un xiulet acollidor. —Quina pena! —vaig dir al capità, assenyalant aquells amfitrions ronyosos que ens miraven en silenci, mig estupefactes. —La gent més beneita que existeix! —va respondre—. Ja em pot creure, no saben res ni poden aprendre res. Els nostres, els kabardins i els txetxens, encara que siguin uns bandits i uns pelats, tenen una ment audaç. Però és que aquests no tenen cap interès ni per les armes: no en veureu ni un que porti un ganivet com Déu mana. Són uns ossetes autèntics! —¿Hi heu estat gaire temps, a Txetxènia? —Sí, vaig estar-m’hi uns deu anys amb la companyia en una fortalesa prop de Kàmenni Brod. ¿Que la coneix? —N’he sentit a parlar. —Doncs en vam quedar ben tips, d’aquells malandrins, senyor meu.Ara,gràcies a Déu,la cosa està més tranquil·la. Però abans, si t’apartaves cent passes de la muralla, ja hi havia algun dimoni pelut que et vigilava. Per poc que badessis, ja tenies un llaç al coll o una bala al clatell. Com en sabien! —Us devien passar moltes aventures,oi? —vaig dir,empès per la curiositat. —I és clar que sí! I tant... Aleshores va començar a pessigar-se el bigoti esquerre, va mig inclinar el cap endavant i va quedar-se mig consirós. Jo tenia el desig fervent de treure-li alguna historieta, aquell desig propi de tots els qui viatgen i pre-
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
10:10
P gina 17
17
nen notes.Amb tot allò, el te ja estava a punt.Vaig treure dos gots de campanya de la maleta, vaig omplir-los i en vaig col·locar un davant seu.Va fer-ne un glopet i va dir per a ell mateix: «Sí, i tant!» Aquesta exclamació em va donar moltes esperances. Sé que als veterans del Caucas els agrada parlar, explicar coses.Tenen molt poques oportunitats de fer-ho: n’hi ha que es passen cinc anys en un racó perdut amb la companyia, sense que ningú els digui «hola» (perquè el sergent major sempre els diu «bon dia, senyor»). I, en canvi, podrien xerrar de moltes coses: envoltats de gent salvatge i interessant, amb un perill diari i fets extraordinaris freqüents. És per això que s’ha de lamentar que tan poca gent prengui apunts. —¿No us hi voleu posar pas rom? —vaig dir al meu interlocutor—.En tinc de blanc,deTbilisi.Ara que fa fred... —No, us ho agraeixo; no bec. —¿Com és això? —Doncs és així.M’ho vaig jurar.Una vegada,quan encara era sotstinent, havíem begut una mica i a la nit va sonar l’alarma.Vam sortir a formar contentets i, quan l’Aleksei Petróvitx ho va saber, quina esbroncada que ens va clavar! Com es va enfadar, Déu meu! De poc que no ens va portar davant d’un tribunal. És ben bé així: et pots passar un any sense veure ningú... si encara hi afegeixes vodka, estàs perdut! Després de sentir tot això, gairebé vaig perdre l’esperança. —Mireu els txerkessos, per exemple —va continuar—: quan s’emborratxen d’aiguardent als casaments o als funerals, comencen les ganivetades. Un cop, amb prou feines vaig poder escapar-me’n, i això que estava convidat a casa d’un príncep neutral. —¿Com va anar? —A veure —va omplir la pipa, va xuclar i va començar a explicar—. Jo llavors era amb la companyia en una
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
18
21/4/11
10:10
P gina 18
MIKHAÏL LÉRMONTOV
fortalesa de més enllà del riuTérek,aviat en farà cinc anys. A la tardor va arribar un comboi d’aprovisionament. Hi venia un oficial, un jove d’uns vint-i-cinc anys. Se’m va presentar amb l’uniforme complet i em va dir que tenia ordres de quedar-se amb mi a la fortalesa. Era tan delicadet i tan blanquet, i duia un uniforme tan nou, que de seguida vaig pensar que feia poc que era al Caucas. «Us deuen haver traslladat des de Rússia, oi?», vaig preguntar-li. «Exactament, sí senyor capità», em va respondre. Vaig donar-li la mà i li vaig dir: «Molt de gust, molt de gust.Us avorrireu una mica...però ens farem amics...D’això, si us plau, digueu-me Maksim Maksímitx i prou i, si us plau, ¿per què aneu amb l’uniforme complet?Veniume a veure sempre amb gorra.» Li van donar una cambra i es va instal·lar a la fortalesa. —¿Com es deia? —vaig preguntar a en Maksim Maksímitx. —Es deia... Grigori Aleksàndrovitx Petxorin. Era un xicot fantàstic, us ho juro, però una mica estrany. Perquè, per exemple, quan plovia i feia fred, es passava el dia de caça. Estaven tots glaçats i cansats, però ell no. En canvi, bufava el vent quan era a l’habitació i ja jurava que s’havia constipat. O picava un finestró i ja s’estremia i empal·lidia. Però davant meu havia plantat cara tot sol a un senglar. De vegades no li podies treure ni una paraula durant hores;d’altres,però,començava a explicar-se i et trencaves de riure... Sí, era ben estrafolari, i devia ser ric: tenia tantes coses de valor! —¿I va estar-se gaire temps amb vós? —Un any, poc o molt. Un any memorable, per a mi. Quants mals de cap que em va donar, em sap greu dirho! De debò que hi ha gent destinada que li passin coses extraordinàries! —¿Extraordinàries? —vaig exclamar amb aire curiós, posant-li més te.
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
10:10
P gina 19
19
—L’hi explicaré.A unes sis verstes de la fortalesa hi vivia un príncep pacífic.El seu fill,un noi d’uns quinze anys, s’havia acostumat a venir-nos a veure cada dia per una cosa o altra. I és veritat que en Grigori Aleksàndrovitx i jo el teníem ben malcriat. Però és que era un bon malandrí, destre per collir un barret de terra al galop o per disparar amb fusell. Només tenia una cosa dolenta: una tirada terrible als diners. Un cop, de broma, en Grigori Aleksàndrovitx va prometre que li donaria deu rubles si robava el millor boc del ramat del seu pare i l’hi portava. ¿I què es pensa? Doncs que l’endemà a la nit el va dur arrossegant-lo per les banyes. Si algun cop se’ns acudia fotre’ns d’ell, se li omplien els ulls de sang i de seguida treia el ganivet. «Ep, Azamat, estàs ben arreglat. Acabaràs iaman!»,6 li deia jo. »Una vegada va venir el vell príncep en persona a convidar-nos a un casament. Casava la seva filla gran. No podia dir-li que no, tot i que era tàtar, perquè érem kunaks.7 Hi vam anar.Al poblat, una gran quantitat de gossos ens va rebre amb lladrucs forts. Les dones s’amagaven en veure’ns. Les que vam poder mirar a la cara no eren belleses, precisament. «Tenia una opinió molt més bona de les txerquesses»,em va dir en Grigori Aleksàndrovitx.«Espereu-vos!», vaig respondre-li amb un somriure malciós. Ja sabia el que em deia. »A la sàklia del príncep hi havia una multitud. Ja ho sabeu, els asiàtics tenen el costum de convidar tot déu als casaments. Ens van rebre amb tots els honors i ens van conduir a la sala dels kunaks. Ara, no vaig deixar de mirar on ens col·locaven els cavalls, per si hi havia cap imprevist.
6.‘Malament, dolent’, en karatxai-balkar o en àzeri. 7. Kunak vol dir ‘amic’. (N. de l’autor.)
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
20
21/4/11
10:10
P gina 20
MIKHAÏL LÉRMONTOV
—¿Com celebren els casaments? —vaig preguntar al capità. —D’una manera ben corrent. Primer el mul·là llegeix un tros de l’Alcorà; després fan regals a la parella i a la família, mengen i beuen buzà.8 Llavors comença l’espectacle dels genets. Sempre n’hi ha algun de llardós i esparracat que apareix sobre un cavall miserable i coix, fent el pallasso perquè la gent rigui. Més tard, quan es fa fosc, a la sala hi ha el que nosaltres anomenem ball. Un pobre vellet rasca un instrument de tres cordes... m’he oblidat de com en diuen, però vaja, és com una balalaica nostra. Les noies i els nois joves fan dos rengles, l’un davant de l’altre, piquen de mans i canten. Llavors una noia i un noi es posen al mig i es diuen versos l’un a l’altra mig cantant, el primer que els passa pel cap, mentre els altres repeteixen els cors. En Petxorin i jo sèiem al lloc d’honor quan se’ns va acostar de sobte la filla petita de l’amfitrió, una noia d’uns setze anys, i li va cantar... ¿com us ho diria? Una mena de compliment. —I què li va cantar, ¿que us en recordeu? —Sí, em penso que era una cosa així: «Els nostres joves genets són esvelts i duen caftans cosits d’argent, però el jove oficial rus és encara més esvelt i porta galons daurats. És un àlber entre ells, però no ha de créixer ni florir en el nostre jardí.» En Petxorin es va aixecar, li va fer una reverència posant-se la mà al front i al pit i em va demanar que li respongués.Parlo bé la seva llengua i vaig traduir-li la resposta. Quan es va allunyar de nosaltres, vaig dir a en Grigori Aleksàndrovitx: »—¿I què, què et sembla? 8. Mena de cervesa espessa i dolça, feta de cereals, sense llúpol i de contingut alcohòlic baix, típica dels pobles turquesos del Caucas i de l’Àsia central.
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS.qxt:Maquetaci n 1
21/4/11
UN HEROI DEL NOSTRE TEMPS
10:10
P gina 21
21
»—Una meravella! —va fer—. ¿Com es diu? »—Es diu Bela —li vaig contestar. »I era bonica de veritat: alta, primeta i amb uns ulls negres com els d’un isard que miraven directament a l’ànima. En Petxorin no podia apartar-ne la mirada, perplex, i ella se’l mirava tot sovint de reüll.Però en Petxorin no era l’únic que admirava la bonica princesa: des d’un racó de la cambra l’observaven uns altres ulls, immòbils i encesos.Vaig fixar-m’hi i vaig reconèixer un vell conegut meu, en Kazbitx. No quedava gaire clar si era pacífic o no.Aixecava moltes sospites, però no l’havíem enxampat fent res de dolent.Acostumava a portar ovelles a la fortalesa i a vendre-les barates, però mai no regatejava. Havies de pagar-li el que demanava: no cedia encara que el punxessis amb un ganivet. Deien que li agradava moure’s pel Kuban amb els abreks9 i la veritat és que feia molta pinta de bandit: era baixet, esprimatxat, d’espatlles amples... i era àgil, era àgil com un dimoni! Sempre duia el beixmet10 estripat i apedaçat, però les armes muntades en plata. El seu cavall era famós a tota la Kabàrdia, i era just: era impossible d’imaginar un cavall millor que aquell. Per això tots els genets l’envejaven i havien intentat robar-l’hi més d’una vegada, però sense èxit. És com si el veiés ara mateix: negre com el carbó, amb unes potes fines i uns ulls que no eren més lletjos que els de la Bela. I quina força! Podia galopar cinquanta verstes. Estava molt ben domat, corria rere el seu amo com un gosset, fins i tot en reconeixia la veu! No l’havia de lligar mai. Era el cavall ideal per a un bandit!
9. Els abreks eren els guerrillers de les muntanyes durant la conquesta russa del Caucas. 10. Jaqueta cenyida a la cintura i generalment encoixinada, tradicional entre els pobles turquesos del Caucas.