Serranova 2.0. Revista digital de l’Institut La Serra de Mollerussa, número 21, juliol de 2020. • Podeu consultar tots els números publicats a https://issuu.com/institutlaserra • Pàgina web de l’institut: https://agora.xtec.cat/ieslaserra/ • Twitter: @InsLaSerra
Portada: Miguel Ángel Leston. Revisió lingüística: Josep Camps. Coordinació: Anton Not. Agraïm la col·laboració de tothom qui ha fet possible aquest vint-i-unè número de la revista de La Serra.
El material que hem extret de la xarxa estava etiquetat per “a la reutilització no comercial”. Publiquem aquesta revista amb una llicència Creative Commons: Reconeixement- NoComercial-CompartirIgual. No es permet l’ús comercial d’aquesta publicació ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’hauria de fer amb una llicència igual que la que regula l’obra original.
FINAL D'UNA ETAPA Cloenda promoció 2016-2020 Fa quatre anys vam passar de ser els grans d'una escola a ser els petits d'un institut. Segur que tots recordem el primer dia; amb els nervis a flor de pell i amb l'expectativa del que ens tenia preparat aquesta nova aventura que empreníem. Qui ens hauria dit que amb tant poc temps ens convertiríem en els alumnes els quals quan vam arribar per primer cop vèiem tant superiors a nosaltres. Durant aquest camí, que entre tots hem anat traçant, hem viscut experiències de tota mena. Des de les més bones, les quals ens han aportat moments inoblidables, fins a les més complicades que ens han fet aprendre i créixer com a persones. Hem tingut la sort de compartir aquest petit tros de la nostra vida amb persones meravelloses que ens han fet riure fins que ens ha faltat l'aire i plorar com mai ho havíem fet abans. També hem pogut comptar amb el suport dels professors que ens han acompanyat amb molta paciència i dedicació. Tot i no poder acomiadar-nos d'aquesta etapa de la manera més esperada i desitjada, sens dubte ens emportem amb nosaltres cada instant compartit amb molta estima. No és un adéu, és un fins aviat i pels infinits camis del món ens seguirem trobant. GRÀCIES A TOTS! Text: Judit Balagué, Rosa Bell-lloch i Aina Pujol Imatge: Noemí Farré
Abans de la COVID-19 • • • •
1r d’ESO: sortida a Tarragona, per Nadia Douh i Alexia Muraru Parlem amb Francesc Puigpelat, per Arnau Balcells, Ona Muñoz i Zoe Sangrà Fem memòria. Projecte interdisciplinari a 4t d’ESO, per Marta Ros i alumnat de 4t d’ESO Projecte CINEMA-TIC, per alumnat de 4t ESO D
Un trimestre en confinament • • •
• • • • • • • • •
Torneig virtual al Pla d’Urgell amb 83 escaquistes, per Adrià Ionescu Activitats d’Educació física durant el confinament, per Maria Caselles, Irina Maruenda i Aina Roca Què farem ara sense gimnàs?, per Carme Munté i alumnat de 1r i 2n d’ESO Investiguem sobre la COVID-19, per Maria Camps i alumnat de 1r de Batxillerat Reptes periòdics a 3r d’ESO, per Sílvia Arcas i alumnat de 3r d’ESO Química a casa?, per Montse Solé i alumnat de 4t d’ESO Las videollamadas, per Juliana Messegué Noticias felices, per alumnat de 3r d’ESO Cartas a Eloy Moreno, per Anna Llanas i alumnat de 1r d’ESO Màrius Torres i Pere Quart, dos clàssics literaris del segle XX, per Teresa Pallàs i alumnat de 4t d’ESO JD Salinger: El vigilant en el camp de sègol, per Teresa Pallàs i alumnat de 4t d’ESO Le coin français, per Núria González, Maria Rulló i alumnat de 1r a 4t d’ESO
• • • •
Autoretrats a 4t d’ESO, per Noemí Capell i Noemí Farré Música durant el confinament, per Marta Novell Rodem un curt, per Cristina Mestre Una reunión de cine, per Maria Romano
•
Especial Sant Jordi 2020, per Josep Camps i alumnat de La Serra
SORTIDA A TARRAGONA Els alumnes de 1r d’ESO vam realitzar una sortida a Tarragona. En arribar, vam esmorzar, ja que el viatge s’havia fet bastant llarg. Després d’esmorzar vam fer dos grups amb les quatre classes. Uns executaven unes activitats i els altres unes altres, durant el matí vam fer dues activitats ben elaborades. La primera va ser una visita conjunta a l’antiga audiència on vam poder veure una maqueta de la Tàrraco del Segle II.
Acabada aquesta part ens vam separar i uns van fer la visita a la muralla, el circ, el teatre romà i el fòrum provincial i l’altre grup va anar al fòrum de la colònia. L’activitat que més ens va agradar va ser la visita teatralitzada al fòrum de la colònia, perquè hi havien unes noies disfressades de dones d’aquella època i els alumnes ens vam tenir que disfressar també. Posteriorment vam permutar les activitats. Després de dinar vam agafar l’autocar i seguidament vam anar a les instal·lacions dels Jocs Olímpics del mediterrani. Aquella era la tercera i última activitat del dia, al principi vam buscar uns rastres i dibuixar. (Flora i fauna) per descobrir els parcs que hi ha entre els edificis.
Finalment, abans de marxar vam fer la segona part de l’activitat, que era visitar les instal¡lacions utilitzades durant els jocs mediterranis, grans, noves, multifuncionals i modernes. En acabar aquesta activitat i recollir-ho tot, ens van recollir els autocars i vam anar a Mollerussa. Segons les opinions dels alumnes aquesta sortida ha agradat a tothom qui va participar-hi. Text: Nadia Douh i Alexia Muraru, 1r ESO D Imatges: Magà Serra
Parlem amb Francesc Puigpelat Els alumnes de 1r d’ESO, durant el segon trimestre, vam llegir el llibre El nen que es va menjar una pizza amb Jack Sparrow. El llibre tracta sobre l’evolució de l’egoisme i l’amistat del Pablo Cuéllar. Un cop ja el vàrem acabar, el seu autor, Francesc Puigpelat, va venir a fer-nos una xerrada.
Durant les classes anteriors a la trobada, vam estar preparant diferents preguntes per a fer-li. L’autor ens va fer la seva xerrada a la biblioteca de l’institut, on vam poder aclarir totes les nostres preguntes i dubtes, gràcies a les seves respostes. Entre elles, les més destacables van ser perquè havia escollit aquest personatge, si hi hauria una tercera part, etc... També vam fer-li preguntes sobre la seva vida com a escriptor i sobre el procés de creació d’un llibre.
En acabar vàrem acomiadar-nos i ell va firmar-nos tots els nostres llibres. Text: Arnau Balcells, Ona Muñoz i Zoe Sangrà, 1r ESO C/ Imatges: Teresa Balasch
Fem memòria Projecte interdisciplinari 4t ESO. Curs 19-20
4t ESO D
4t ESO B
4t ESO A
4t ESO E
4t ESO C
PREFACI Quan vam presentar el projecte Fem memòria a 4t ESO no sabíem exactament com sortiria, era un projecte totalment generat i engegat en aquest curs acadèmic. La incertesa del principi és va convertir de seguida en pressa per confeccionar-lo i posar-lo en marxa. Potser les ganes de fer-lo van sortir a partir de conèixer l’obra d’un artista alemany del qui després us en farem 5 cèntims, potser va ser l’excusa per la que un grapat de tutors ens hem conegut una mica més, de fet a hores d’ara no importa la raó o la causa, senzillament és una d’aquelles coses que ens va venir de gust fer perquè podíem entreveure el resultat. L’objectiu del projecte de 4t és investigar i mantenir viva la memòria històrica d’alguna persona o entitat del poble, comarca o província de l’alumne per tal de recordar tot allò que representà aquella persona o entitat. D’aquesta manera, l’alumne en fa memòria i contribueix que no quedi en l’oblit.
Ara us compartiré unes paraules entranyables de la nostra companya Teresa Pallàs quan parla del que és per ella fer memòria i que resumeixen l’essència del projecte. Per mi, fer memòria és treure del bagul aquells records, vivències, sensacions, emocions, experiències... que teníem amagats i que ens porten a pensar en els nostres orígens, en els nostres costums, en el que som... per no oblidar-nos-en i poder així projectar qui som i cap on anem... A més a més, recordar ens fa adonar que formem part d'un grup i ens fa ciutadans del nostre entorn. És a dir,
fer reviure la memòria ens fa arrelar a la terra mentre ens permet créixer com a persones. El que us presentarem serà una petita mostra d’alguns dels projectes perquè us en feu una idea del que els alumnes de 4t han estat treballant. També us oferirem l’oportunitat de visitar els Google Sites presentats per així contribuir a la seva difusió. El Covid-19 va fer que les exposicions orals no es poguessin realitzar i per això hem cregut convenient difondre els continguts a través de la revista. Per mi fer memòria és fer-se sabedor del passat però també fer-se conscient de que el nostre present potser serà el punt de partida d’altres persones que en un futur en faran memòria. Aquest any més que mai, el punt de partida cap a una memòria col·lectiva es fa més present que mai. Totes les històries, anècdotes,rialles i plors amagades darrera de cada un de nosaltres en una situació de pandèmia, quedaran marcades en una memòria personal, individual o familiar igual d’important que les històries i anècdotes que trobareu reflectides en el treball dels alumnes de 4t. Per últim, voldria donar les gràcies als alumnes d’aquesta promoció. La culminació del projecte en la revista no hagués estat possible sense la seva investigació, dedicació i bon saber fer al’hora de treballar. Encoratjar-los a seguir fixant-se en l’entorn, a escoltar-se les persones i a donar veu a les circumstàncies que formen part de la vida. Text: Marta Ros
Us convidem a accedir als treballs a través d’aquest enllaç o bé capturant el codi qr que trobareu a continuació:
PROJECTE CINEMA-TIC Els alumnes de 4t ESO que cursem l’optativa de física i química tutorada per la professora Montse Solé vam arrencar el segon trimestre posant en pràctica els coneixements adquirits del bloc de cinemàtica a través del projecte CINEMATIC. Aquest projecte es va dur a terme emprant la metodologia ABP (Aprenentatge Basat en Problemes) en totes les seves etapes. Amb aquesta estratègia ABP vam aprendre a desenvolupar competències i interactuar amb els companys, ja que es tractava d'un projecte que requeria treball col·laboratiu en grup, cada un format per quatre membres d’una mateixa classe. Les activitats experimentals van ser realitzades utilitzant les instal·lacions i la infraestructura de l’institut. Un cop obtinguts els productes finals,emprant les eines TIC vam presentar en format digital, mitjançant diversos recursos virtuals, el nostre projecte. La primera activitat és titulava MESURA DEL TEMPS. Consistia en mesurar el període d’un pèndol amb precisió i tenint en compte l’oscil·lació i la gravetat, un cop obtingudes totes les dades, vam haver de calcular diferents aspectes que intervenien en el moviment. Tot el procediment de resolució va ser recollit en un informe de pràctiques.
La següent activitat és titulava MESURA DE DISTÀNICES. Es tractava d’aprendre a mesurar distàncies amb una aplicació disponible als dispositius moblis, el qual va resultar ser més complex del que esperàvem. Vam elaborar una pel·lícula de fotos que mostrava el recull de la cronologia de l’experiència que es va dur a terme. La tasca anomenada LA MESURA DE L’ACCELERACIÓ D’UNA BARRA EN CAIGUDA LLIURE consistia en mesurar l’acceleració d’una barra en caiguda lliure mitjançant fórmules i equacions científiques. Per
completar-ho vam elaborar un pòster digital interactiu que incloïa tots els càlculs realitzats. La pràctica sobre la MESURA DE L’ACCELERACIÓ DE L’ASCENSOR tractava d’elaborar un collage de fotos com a producte final que contenia les captures de pantalla dels resultats obtinguts durant l’experiment. La última activitat era ESTUDI DE TRAJECTÒRIES, de caràcter lliure. Consistia en escollir i produirel moviment d’un objecte o persona qualsevol i analitzar i estudiar la seva trajectòria. Nosaltres vam voler analitzar la trajectòria d’una pilota. Exemple del treball realitzat per: Judit Balagué Brufau, Oriol Crespo Colell, Arià Fortuny Soler i Paula Ruiz Grimau de 4t ESO D. https://view.genial.ly/5e52699f0547410f6827b06e/vertical-infographic-caigudalliure-barra https://drive.google.com/open?id=1cHmKwo7VPT4HYidJau5riRWcf7PWn6VP Text i imatges: Judit Balagué Brufau, Oriol Crespo Colell, Arià Fortuny Soler i Paula Ruiz Grimau, 4t ESO D.
Torneig virtual al Pla d’Urgell amb 83 escaquistes El Club d’Escacs Mollerussa va organitzar el passat dissabte 11 d’abril, amb col·laboració amb l’Ajuntament de Mollerussa i el Consell Esportiu del Pla d’Urgell, el primer torneig virtual d’escacs Enroca’t al Pla d’Urgell, que va comptar amb la participació d’un total de 83 escaquistes, entre adults i escolars, federats i no federats. Es va celebrar en format de partides ràpides de 5 minuts. Aquest torneig es va fer cada dissabte mentre no es podia assistir a tornejos físicament. Per tal de seguir aprenent en el confinament, l’ institut La Serra va organitzar unes classes virtuals els dilluns de 16 h a 17:30 h. Amb el mestre d’Escacs, Israel Campos. Esperem que el curs vinent puguem tornar a la normalitat i poder fer els Escacs al centre. Us animem a apuntar-vos!! Text i imatges: Adrià Ionescu, 3r ESO B
ACTIVITATS D’EDUCACIÓ FÍSICA DURANT EL CONFINAMENT Durant el confinament, hem hagut d'improvisar en totes les assignatures, ja que no estava plantejat acabar el curs d'aquesta manera. Una de les classes que ha costat més portar-la amb normalitat ha sigut educació física, ja que la majoria de tasques no podíem demostrar que les havíem realitzat. Tot i això, ens n'hem pogut sortir gràcies a diferents activitats i reptes que ens ha anat deixant el professor.
El primer repte era de distàncies, el vam realitzar durant la primera setmana de desconfinament, quan podíem sortir al carrer. El professor va crear una graella amb tots els alumnes de la classe i els dies de la setmana. Es tractava de sortir una estona a caminar o córrer i apuntar la distància que havíem fet cada dia. Al final de la setmana vam mirar qui havia fet més distància. El següent repte que ens va plantejar el Joan va ser el de l’alumne/a i classe de ferro. Per fer-ho, el Joan ens enviava cada dia a les 8 del matí un vídeo amb un repte per fer: El dilluns el repte era aguantar el màxim possible amb una planxa isomètrica, el dimarts havíem de fer el màxim d’encerts amb una bola de paper en una paperera durant 1 minut, el dimecres el repte era fer totes les flexions possibles en un minut, el dijous el repte era de flexibilitat, el divendres ens havíem d’asseure i aixecar totes les vegades possibles en 2 minuts i finalment, el dissabte hi havia un repte d’equilibri. Cada dia els alumnes anàvem anotant els nostres resultats i marques en una graella que va crear el professor. La classe de ferro va ser 4t A.
La tercera activitat encomanada va ser fer servir la nostra creativitat per crear un repte. Havia de tenir com a base o almenys havia de fer referència a alguna qualitat física com la flexibilitat, la coordinació o l'equilibri. Per ensenyar el nostre repte als companys podíem gravar un àudio amb l'explicació, gravar un vídeo fent-lo, escriure en un document Word com dur-lo a terme... Cadascú va escollir l'opció que li era més pràctica.
L’última activitat que ha proposat el professor per finalitzar el curs i que també podem fer durant l’estiu és el Geocaching. És un joc en el qual es necessita un aparell electrònic amb el GPS activat i s’han de buscar tresors. L’aplicació et diu les coordenades d’on es troba. Quan el trobes signes un paper que hi ha dins el cofre i també hi pots trobar algun objecte de poc valor. Si te’l quedes, n’has de deixar un altre (del mateix valor) perquè la següent persona també en trobi un. Aquestes serien les activitats que hem fet durant el període de confinament i també hem escrit un dietari on escrivíem dia a dia la nostra activitat i rutines físiques.
Text: Maria Caselles, 4t ESO D; Irina Maruenda i Aina Roca, 4t ESO A
QUÈ FAREM ARA SENSE GIMNÀS?
Els alumnes de primer i segon de l’ESO, amb molta imaginació i pocs recursos, han aconseguit fer esport en confinament. Amb la col·laboració de la professora d’Educació física Carme Munté i les famílies, han pogut realitzar diferents tasques esportives i de manteniment. RUTINES ESPORTIVES
CURSA EN BICICLETA O CORRENT ACUMULANT KMS
JUGANT AL JOC DE L’OCA O SALVANT ELS JOCS OLÍMPICS AMB UN SCAPE ROOM
PRACTICANT DIFERENTS ESPORTS
Molt bona feina, gràcies famílies, bon estiu!!!!! Text: Carme Munté Imatges: Alumnat de 1r i 2n ESO
INVESTIGUEM SOBRE LA COVID-19 Des de l’assignatura de Ciències per al món Contemporani, un matèria obligatòria cursada a primer de Batxillerat on es difonen pedagògicament conceptes científics, se’ns va proposar investigar sobre la COVID-19 que tot just es començava a propagar mundialment però era ben present a la Xina. Per realitzar una cerca més completa, vam dividir la classe en grups de treball per informar-nos en més detall. Alguns treballs es basarien en la part més científica: quin tipus de virus és o com es propaga; un altre havia de crear un protocol d’actuació davant de la malaltia i un tercer realitzava una cronologia del contagi. L’altra part de la classe investigaria sobre l’afecció de la pandèmia tant en l’economia mundial com en el món del esport. S’havia de contrastar la informació per evitar les fakenews molt presents en el món sobreinformat on vivim i també actualitzar la informació ja que les notícies sobre l’avanç de la COVID-19 canviaven cada pocs dies. En aquest enllaç o capturant el codi QR que teniu a continuació, podeu accedir a un reculls d’alguns dels treballs. Text: Maria Camps, 1r Batxillerat A
REPTES PERIÒDICS a 3r d’ESO Durant el confinament, els alumnes de tercer d’ESO hem estudiat la Taula Periòdica a través de REPTES PERIÒDICS!!! Hem creat paraules d’actualitat amb els símbols dels elements químics:
Autors de les paraules del collage: Pau Naim (3ESO A), Leandro Andrés (3ESO B), Sergi Úbeda (3ESO B), Isolda Garcia (3ESO C), Laia Pont (3ESO C), Carla Carulla (3ESO C ), Adrià Ionescu (3ESO B), Carlos Culebras (3ESO B), Laia Domènech ( 3ESO A), Cristina Teixidó (3ESO A), Mariona Vilalta (3ESO B), Selena Bellver (3ESO A), Raúl Buzenco (3ESO B), Valeria Ruiz (3ESO B).
I hem representat columnes de la Taula Periòdica amb productes casolans:
Text i imatges: SĂlvia Arcas
QUÍMICA A CASA? Tot just quan va començar el confinament, l’alumnat de 4t d’ESO que cursa l’optativa de Física i Química havia de començar la part de Química, amb les pràctiques de laboratori que tan estaven esperant i que ajuden a posar en pràctica els continguts teòrics estudiats, que de vegades poden ser una mica abstractes. Tancats a casa com podíem fer química? Ben senzill, perquè nosaltres mateixos som química i tot el que ens envolta també. A les nostres cases podem trobar moltes substàncies químiques que ens poden servir per experimentar amb elles, com ara l’aigua oxigenada, l’alcohol, el vinagre, el bicarbonat,... Doncs si les substàncies químiques les tenim a l’abast, ara ens falta el “laboratori” per dur a terme els experiments. Així que, l’estança de la casa que millor que se’ns adapta és la cuina perquè encara que no ho sembli a la nostra cuina tenen lloc infinitat de processos químics. Es van proposar a l’alumnat tres microprojectes, basats en el lema: Quanta química podem fer a la cuina? El primer va permetre a l’alumnat conèixer les substàncies i les transformacions químiques que tenen lloc quan es fa un ou ferrat: des del material de la paella i de la vitroceràmica, fins a la composició química del propi ou. A més de conèixer els conceptes teòrics també es van haver de posar mans a l’obra fent el seu propi ou ferrat, gravantl’ experiment i editant-lo de tal manera que incorporés tota la recerca científica que havien fet. Al següent enllaç es pot veure la tasca realitzada per l’Arià Fortuny de 4t D https://view.genial.ly/5ebfba7d32a04c0d96b71911/presentation-aixo-va-dous El segon treball va endinsar l’alumnat al món de la pastisseria: en concret a l’elaboració d’un bon pa de pessic. Com a fruit de l’activitat, van aprendre a redactar una recepta de cuina emprant termes científics, com ara: mescla homogènia, font de calor, fusió de la mantega, reacció química provocada pel llevat, ... També van conèixer l’estructura química de les molècules responsables de fer esponjós el pa de pessic, i finalment van investigar quina és la substància química que es forma quan el pa de pessic es crema i els perjudicis que té menjar aliments cremats. A les imatges es pot veure el collage fet per la Irina Maruenda de 4t A amb les molècules que fan esponjós el pa de pessic i la infografia feta per la Gemma Serrano de 4t D, sobre l’acrilamida, substància que es forma quan es cremen els aliments. L’última experiència proposada va ser estudiar la reacció d’oxidació que s’esdevé en una poma quan aquesta entra en contacte amb l’aire, i com podem fer que aquesta reacció vagi més lenta, evitant així l’enfosquiment de la fruita
per quan preparem, per exemple una macedònia. Aplicant la tècnica del Time Lapse van recollir com va tenint lloc aquesta reacció química. Al següent enllaç es pot veure el resultat obtingut per l’Ainoa Leon de 4t A. https://drive.google.com/file/d/1aA1cviCXnfDaBGWOacR6R3JEq2Fwu5F/view?usp=sharing Amb aquestes tasques l’alumnat ha pres consciència que no només podem fer pràctiques de química al laboratori de l’institut, sinó que la cuina és també un autèntic laboratori. Text: Montse Solé
LAS VIDEOLLAMADAS Es un hecho que, durante el confinamiento, el número de videollamadas ha aumentado. ¿A qué se puede deber esto? Pues esto es debido a dos factores en concreto: la necesidad de los elementos no verbales en el acto de comunicación y la naturaleza social del ser humano. Como bien sabemos, los humanos somos seres sociales. Tenemos la necesidad natural de formar parte de un grupo, y esto implica comunicarnos con nuestros compañeros. La cuarentena nos ha obligado a distanciarnos de la sociedad pero, gracias a las nuevas tecnologías, tenemos la posibilidad de seguir comunicándonos con nuestro círculo social, y no solo con nuestros familiares. Pero, ¿por qué elegimos comunicarnos por videoconferencia antes de hacerlo por llamada? A mi parecer, esto tiene una respuesta simple: cuando hablamos con nuestros amigos, no queremos sentir como si el que nos contestara fuera un robot. El hecho de poder verlos mientras hablamos con ellos da un sentimiento de naturalidad y proximidad a la conversación.
Otra razón por la que preferimos vernos mientras hablamos es para facilitar el proceso de comunicación, ya que de esta forma no eliminamos los elementos no verbales de nuestra conversación. Expresiones faciales, muecas y gestos ayudan a establecer el tono y la intención del mensaje, por lo que evitamos malentendidos y hacemos de la conversación una experiencia más dinámica. Este hecho recuerda la idea principal de la teoría pragmática de la comunicación, que postulaba que la comunicación no solo implica descodificar un mensaje y asociar un significado a una serie de signos lingüísticos, sino que exige entender lo que quiere decir el emisor a partir de lo que dice. Todos estos factores hacen que el hecho de vernos entre nosotros cuando hablamos puede resultar una parte esencial de la comunicación, al igual que la naturaleza social del ser humano lo hace necesario. Por esto, durante este tiempo en el que se nos ha privado de contacto social físico, elegimos las videoconferencias para conservar un contacto social telemático. Texto: Juliana Messegué, 1º Bachillerato A
CARTAS A ELOY MORENO Este año los chicos y chicas de 1º de ESO han leído Invisible, un libro de Eloy Moreno. Lo empezaron a leer dos semanas antes del confinamiento y continuaron leyéndolo en casa.
Entre las diversas actividades realizadas, una consistía en escribir una carta al escritor para transmitirle su opinión sobre el libro, remarcar los momentos más interesantes y/o emotivos, explicar los sentimientos o reflexiones que les había transmitido la lectura etc. De entre todas las cartas, se seleccionaron quince y, tal como estaba previsto, cada alumno la envió vía correo electrónico al escritor. Cabe decir que Eloy Moreno, muy amablemente, contestó a todos los alumnos. A continuación, os presentamos una muestra de algunas de estas cartas. Esperamos que, después de leerlas, Invisible tenga nuevos lectores este verano. Texto: Ana Llanas
Hola, Eloy, Soy un alumno de 1º de ESO del instituto La Serra de Mollerussa. Te escribo este texto en referencia a tu libro Invisible. Invisible es un libro peculiar y diferente, ya que precisamente hace visible un tema “tabú” con el que aún, en una sociedad de mente abierta como pensamos que es la nuestra, nadie quiere verse identificado en cualquiera de los papeles que se puede adoptar ante ello y que tu obra muestra a la perfección. Esto es precisamente lo que más me ha gustado de tu libro, cómo transmites las emociones, sensaciones y pensamientos de los personajes para que nos sean tan cercanos y podamos ponernos en su lugar. Dentro del libro hay muchos momentos importantes, emotivos, que te hacen reflexionar. Pero para mí el más intenso es cuando MM va a pedir disculpas al protagonista. En esa página entras en tensión, puesto que tienes la duda de si una palabra, una disculpa, puede cambiarlo todo. Finalmente, aceptas con rabia que el miedo que todos los monstruos han ido inyectando en el chico impide el diálogo. Esta lectura, como he mencionado antes, te hace reflexionar. Mientras leía pensaba en cómo me sentiría yo en el lugar del chico invisible, si mi hermana pequeña sería mi Luna o quién lo sería si no, si los que considero amigos actuarían como Kiri o Zaro... Y, lo que es más importante, siempre que el protagonista añadía a alguien en la lista de monstruos, deseaba saber quién era y esto me hizo pensar si yo estaría en esa lista. Porque, para ser sincero, supongo que la mayoría de nosotros estaríamos en la lista, ya que solemos pensar que es más fácil evitar la situación que complicarnos la vida implicándonos en ello. Solo espero que, después de leer este libro, muchos de nosotros hayamos cambiado de parecer y reaccionemos ante una situación semejante. Atentamente, Arnau Balcells Català
“No se necesita tener rayos X en los ojos para ver que algo no está bien”
Apreciado señor Eloy Moreno, Soy una alumna del Instituto La Serra de Mollerussa. Después de haber leído su libro Invisible me gustaría escribir lo que este me ha transmitido. El libro me ha gustado mucho, porque trata un tema de demasiada actualidad, por decirlo de alguna manera, una situación desagradable por la que muchos niños y jóvenes pasan, y la mayoría de las veces de forma silenciada, como es el caso expuesto en el libro. La parte que más me ha impactado es cuando el protagonista (por cierto, encuentro muy acertado no ponerle nombre para que nadie se pueda sentir identificado) deja de ir al instituto para descubrir si realmente es invisible. Este libro me ha hecho ver que todos merecemos ser tratados con respeto, nadie tiene poder sobre los demás y, lo más importante, que ser “diferente” no es nada malo, cada cual debe ser como él sienta. Todos somos diferentes y mientras nos respetemos unos a otros todo irá bien. Atentamente, Laia Novell Prats
Querido Eloy Moreno: Soy una alumna del instituto La Serra de Mollerussa. En primer lugar quería felicitarte porque tu libro me ha encantado, me han gustado todos y cada uno de los personajes, sobretodo el chico Invisible y su hermanita Luna. Mi momento favorito ha sido cuando la profesora sale corriendo del colegio. En ese momento empiezan a pasar las cosas a contrarreloj y cada segundo es vital. Me ha encantado el suspense de las últimas páginas y cómo acaba todo. Este libro me ha enseñado que hay que ayudar a los compañeros, aunque no se esté implicado, y también me he dado cuenta de que hay que valorar a las personas que más quieres, porque quizá cuando te des cuenta de esto ya sea demasiado tarde. Saludos cordiales, Athena Sicar iGhazzaoui
Hola, Eloy, Soy Irene, curso primero de la ESO en el Instituto La Serra de Mollerussa, y este trimestre hemos leído tu libro Invisible. Tengo que decir que este libro es uno de los mejores que he leído hasta ahora en castellano, ya que es muy emotivo y te hace reflexionar mucho, al menos a mí. La profesora nos mandaba leer bastantes páginas, pero algunas veces sentía la necesidad de continuar leyendo. Me ha parecido interesante que hayas empezado por lo que pasa después del accidente y que más adelante vuelvas al pasado y vayamos descubriendo cómo llegó a esa situación. El momento más emotivo para mí ha sido cuando el chico le explica a Luna el cuento del niño al que nadie quería, y cuando se despide, ahí me emocioné. Este libro me ha enseñado a querer ver los problemas de la gente y a preocuparme por los demás. Además, creo que es un libro que también deberían leer muchos de nuestros padres. Saludos, Irene Silvestre Pijuan
Hola, Eloy, Soy Anna, una alumna del instituto La Serra de Mollerussa que se ha leído tu libro. Me ha gustado muchísimo, porque refleja muy bien lo que muchos alumnos sufren fuera de casa. Al principio quizás me parecía irreal que hubiese monstruos o dragones, pero a medida que iba leyendo, me iba dando cuenta de que más real no podía ser. A mí no me gusta leer, es decir, no soy de esas personas que “devoran libros”, pero no he podido parar de leer este libro. El momento que me ha parecido más interesante es cuando la profesora escribe la primera palabra en la pizarra: COBARDE. Creo que a partir de ese momento, MM empieza a reflexionar y las cosas empiezan a cambiar. Y cuando la profesora escribe la palabra EMPOLLÓN, el protagonista descubre que no es un defecto. Y cuando explica el cuento es uno de los momentos de más reflexión. También es muy emotivo y muy intenso el final. Con este libro he aprendido que las personas hemos creado una sociedad en la que hay algunos “monstruos”. Vivimos en un mundeen el que, como dice el cuento de la ratonera, domina esta idea: como no es mi problema, no me tengo que implicar. Esto tendríamos que cambiarlo. Yo, leyendo el libro, me he hecho mejor persona. Saludos cordiales, Anna Bonjorn Salvany
NOTICIAS FELICES No todo fueron malas noticias. Durante el confinamiento, también nos han pasado cosas divertidas, agradables, interesantes. Aquí tenemos algunos ejemplos que han vivido los alumnos de 3º de ESO.
MÀRIUS TORRES/PERE QUART: DOS CLÀSSICS LITERARIS DEL SEGLE XX L'objectiu de l'activitat és aprofundir en la trajectòria personal i professional de dos grans literats catalans del segle XX, Pere Quart i Màrius Torres. A través d'una infografia o un audiovisual, descobrirem l'obra d'aquests autors i ens endinsarem en algunes de les seves composicions més conegudes amb la lectura dramatitzada per alumnes de l'INS La Serra. Aquesta activitat s'ha dut a terme com a complement de la feina del 3r trimestre de llengua i literatura catalana en aquest moment de confinament. Podeu accedir a una selecció dels treballs fets a través d’aquest enllaç o bé capturant el codi QR que trobareu aquí sota mateix. Text: Teresa Pallàs
JD SALINGER I EL VIGILANT EN EL CAMP DE SÈGOL L’alumnat de 4t ESO han llegit un clàssic de la literatura universal, l’obra del nord-americà JD Salinger i us presenten algunes impressions al voltant d’aquesta obra. A més, us conviden a partir de les seves impressions per endinsar-vos en la seva lectura.
Sincerament, mai he llegit cap llibre com El vigilant en el camp de sègol, és molt diferent i únic. M’ha cridat molt l’atenció la personalitat del Holden, es la primera vegada que veig a un noi de setze anys odiar tant la vida i la manera de ser de les persones, ja que per a ell, tots són uns hipòcrites. També m’agrada la manera en que explica els fets, explica quatre dies de la seva vida en moltíssimes pàgines i amb molts detalls, però al final no avança pràcticament res. Crec que aquest llibre és un clàssic perquè ens podem identificar amb el Holden. Puc entendre la visió que té ell de la societat, odia el món dels adults, i crec que es per això que el Holden estima tant a la Phoebe i al Allie, ells són innocents i crec que el protagonista vol prevenir que s’aventurin dins de la vida dels adults. Finalment, penso que es un llibre excel·lent i no dubtaré a tornar-me’l a llegir. (Alba G)
El vigilant en el camp de sègol és un dels llibre més diferents que m’he llegit mai. Vull dir, a part de que s’està moltes pàgines per explicar un fets que li van passar ens uns dos dies, es que no acaba res del que comença. Per exemple, durant tota l’obra pensa en trucar la Jane, una noia que coneixia i li agradava, però mai ho fa. També, al final de l’historia, a l’últim capítol, quan penses que explicarà el que li passa al arriar a casa, el que farà després...no explica res. Tot es queda en dubte, a l’aire, dins la teva imaginació. És un llibre curiós, estrany d’entendre, però al final t’agrada, almenys a mi; la personalitat i la forma de veure el món del Holden és molt interessat i la forma d’explicar-ho, encara més. Moltes persones poden estar d’acord o sentir-s’hi identificades amb el que diu, per això és un clàssic; amb pensaments que encara son vigents i amb unes situacions que li passen al protagonista que li podrien passar a un persona actual. És una bona forma de demostrar la realitat del món: la majoria de gent son uns hipòcrites. (Ares P)
LA GENIALITAT DE J.D.SALINGER El vigilant en el camp de sègol és una obra que pot ser molt difícil d’entendre o inclús et pot avorrir, però això no treu que sigui un dels clàssics més importants que hi ha avui en dia. I és que l’obra tracta sobre molt temes diferents, des de l’amor, fins a la ràbia, passant per les mentires. El que fa que aquesta obra sigui una clàssic, és tots el temes que toca, però el més important, és amb la realitat i amb tots els detalls que ho fa, i això és el principal motiu de que sigui considerada una obra mestra. Per gaudir aquest llibre, no has de fixar-te molt els successos, sinó més el transfons dels successos i com ho afronta en Holden. Per poder gaudir aquesta obra has de ser capaç de reflexionar sobre tot el succeït, ja que sinó, seria una obra de un noi explicant les seves històries normal i corrent (Èric M.)
El vigilant del camp de sègol és un llibre bastant diferent de la resta de llibre. Narra la història d’un noi molt singular. Amb pensaments bastant estranys. Una persona que pot passar d’estar plorant perquè un ascensorista vell l’està amenaçant, a sentir-se l la persona més feliç del món per estar veien a la seva germana petita riure en uns gronxadors. Una persona molt crítica amb tot i tothom; i també bastant intel·ligent per l’edat que té. Un personatge que m’ha agradat molt per la seva forma de ser i pels canvis d’humor sobtats que té. També m’ha agradat el fet de que l’autor aprofundeixi tant en alguns dels personatges secundaris com les monges, les noies de la discoteca, la Sally... És algo que li dona un aire diferent a tota la historia. Sents com si estesis més capficat a dins. Una altra de les coses que m’ha cridat més l’atenció és la manera en que escriu l’autor. La repetició d’algunes expressions que utilitza el personatge com : cony, tota la pesca, etc. L’ús de paraules més búlgars. És una de les coses què més m’han destacat d’aquesta novel·la. Ja què l’argument no és res de l’altre món. Aquesta és una novel·la que recomanaria a gent que vulgui transportar-se d’època de la història i posar-se en la pell del protagonista. Un fet que he aconseguit jo. (Ester R)
Le coin français Bonjour chers lecteurs et lectrices, Voilà quelques échantillons du travail fait par les élèves de français du lycée de la 1ère à la 4ème de la ESO. Nous espérons que vous aurez le même plaisir à regarder que nous à l’avoir fait. Les professeurs de français, nous sommes très contentes du résultat et de l’effort de nos élèves. Bien sûr, nous aurions bien aimé de pouvoir montrer tous les travaux, mais c’était tâche impossible. C’est pourquoi, vous allez trouver seulement une représentation de chaque niveau. Merci beaucoup à tous et à toutes pour votre lecture. A continuació us volem mostrar una representació de la feina feta pels alumnes de francès de l’institut, des de primer fins a quart de la ESO. Ens haguès agradat moltíssim a les professores de francès poder mostrar tots els treballs fets, però era una missió impossible. Per això, només podreu trobar alguns exemples de cada nivell. No obstant, podeu veure molts més dels treballs realitzats, tots ells destacables per una o altra raó, a través d’aquest enllaç o capturant el codi QR que trobareu a continuació. Esperem que gaudiu tant com nosaltres en fer-ho. Moltes gràcies a tots i totes per la vostra lectura.
Aitana PRÉNOM: Aitana NOM: Ocaña NATIONALITÉ: Espagnol VILLE: Madrid ORIGINES: Elle est née à Barcelone et a passé une partie de sa vie entre Viladecans et Sant Clemente de Llobregat. Elle est la unique fille de Cosme Ocaña et Belén Morales. LANGUES: Espagnol et Catalan Son nom est Aitana. Elle est une chanteuse catalane née le 27 juin 1999 à Sant Clemente de Llobregat. Ses parents sont Belen et Cosme. Elle est devenue célèbre pour OT 2017. Elle parle l'espagnol et le catalan. Elle aime faire des sudokus et dessiner. Júlia Guerrero
LA NAISSANCE DE VENUS
« La naissance de Venus ». Cette peinture a été réalisée par Sandro Botticelli de 1482 à 1485. Le tableau est à Florence à la galerie Uffizi. C’est une peinture figurative qui représente un paysage avec des portraits. Au milieu du tableau il y a Venus nue sur une palourde. À gauche du tableau il y a deux dieux : Céfir (dieu du vent) et Cloris (déesse des fleurs). Ils survolent la mer embrassante. À droite il y a une femme avec une robe blanche à fleurs et à portée de main elle a une autre robe de fleurs en couleur rouge avec laquelle elle veut couvrir Venus. Au second plan il y a un beau paysage avec la mer et des arbres à droite. Les couleurs du tableau donnent une impression de calme et paix parce qu’ils sont très vifs. J’ai choisi ce tableau parce que je suis allé à Florence il y a deux ans et nous avons visité la galerie où se trouve ce tableau et je peux assurer que c’est très beau.
Xavier Gras
Nôtres voyages en outre-mer
Guyane française
La Polynésie française
AUTORETRATS A 4t d’ESO
MÚSICA DURANT EL CONFINAMENT Aquest tercer trimestre, l’assignatura de Música, igual que totes les altres, l’hem hagut de treballar de forma diferent i des de casa. Tot i que crec que gairebé tothom estaria d’acord en afirmar que ens hagués agradat més estar a l’institut tots junts i fer-la de forma presencial, les classes telemàtiques i les activitats han estat entretingudes i n’hem pogut extreure coneixements nous. Cada setmana, des del moodle, podíem veure les activitats que havíem de fer durant els pròxims set dies. N’hi havia sobre la Història de la Música, on havíem de mirar un vídeo que ens explicava fets molt interessants sobre cada etapa històrica, ja que aquest art existeix des de la Prehistòria. Unes altres activitats eren les d’interpretació, amb les quals jo em sentia més a prop dels companys ja que amb més d’una, ens havíem arribat a aprendre alguna cançó, melodia o ball i s’assemblava a les classes presencials. Altres, ens van fer conèixer aplicacions i programes per a interpretar música , com ara WalkBand o SongMaker que d’ara en endavant potser podrem utilitzar. La tercera activitat i la meva preferida, era el Podcast. Consistia en fer un àudio sobre un tema específic proposat per la professora i explicar-lo des del nostre punt de vista. Podies posar-hi la música que volguessis i la nostra part més creativa i personal en l’activitat. Quan escoltava podcasts d’altres companys, podia veure una versió totalment diferent a la que jo havia donat i això m’agradava. Fent aquesta activitat hem pogut conèixer millor l’Spreaker, una aplicació amb la qual es poden fer podcasts molt fàcilment. Com ja he dit, aquest trimestre ha estat diferent, però gràcies a aquestes propostes, he conegut noves maneres de treballar que em poden ser útils per alguns treballs o activitats que pugui fer més endavant.
http://ves.cat/eu1O
Text: Marta Novell Prats, 2n ESO C
Ja hem acabat aquest curs i l'alumnat de l'optativa de 4t ha presentat els seus projectes . Han estat treballant des de casa i han aconseguit presentar els seus curts de ficció, d'animació i videoclips. Estic molt contenta amb el seu esforç ja que no era fàcil portar-ho a terme de forma autònoma i sense l'ajut o els mitjans de suport que poden tenir a l'institut. Gràcies a les videoconferències, els missatges per correu i les orientacions a través dels enllaços i vIdeotutorials he pogut anar guiant el seu treball i dubtes que podien sorgir. Finalment han demostrat una vegada més que tenen un bon potencial creatiu i que són capaços de treballar també de forma bastant autònoma. Des d’aquí agraeixo als familiars i amics que han ajudat als alumnes tant en la gravació com en la interpretació d'algun dels personatges dels seus curts. Alguns d'ells i elles han aconseguit seguir molt bé les pautes donades quan a presentació dels personatges, creació de la història (guió /storyboard) i edició final en un treball que no podia anar més enllà dels cinc minuts. En aquest llibre digital http://ves.cat/euJh
podreu
veure
i
escoltar
el
seus
resultats:
Gràcies nois i noies per la vostra implicació!
Text i imatge: Cristina Mestre
UNA REUNIÓN DE CINE El jueves 11 de junio tuvo lugar una reunión en línea sobre cortos de cine a cargo de EducaFilmoteca que, para los que no los conozcan, se trata de una asociación que se dedica a cuidar y restaurar el cine español. A esta reunión asistieron diferentes centros educativos de alrededor de España con la intención de poder conocer de una forma más profunda la historia detrás de la producción de unos cortos elegidos por la misma asociación con anterioridad y también la importancia que estos tienen. Gracias a esto pudimos conocer a Borja Cobeaga, Juana Macías y Jose Luis Fresnadillo, grandes personajes dentro del mundo de la cinematografía. Fue una experiencia divertida e interesante donde pudimos descubrir un poco más de la vida de estos grandes cineastas y del arduo trabajo que hay detrás de cámaras, pero también pudimos compartir experiencias y pensamientos con ellos que nos servirán tanto a alumnos como a profesores para un futuro. Texto: Maria Romano Bellet, 1º Bachillerato B
Especial Sant Jordi 2020 Des de fa més de vint anys el Departament de Llengua Catalana i Literatura de l’INS La Serra organitza un certamen literari amb motiu de la diada de Sant Jordi. Aquest any, a causa de les circumstàncies que són del tot conegudes i amb la voluntat que aquesta tradició no s’estronqués, el certamen, amb la col·laboració del Departament de Música i d’alguns alumnes del centre, s’ha dut a terme, de forma virtual, el 12 de juny. Us oferim, a manera de primícia, els textos guanyadors, tant de poesia com de prosa, de cadascuna de les cinc categories (1r, 2n, 3r, 4t d’ESO i Batxillerat). La resta de treballs premiats, conjuntament amb els que ara us presentem, es publicaran en un llibre que es lliurarà als alumnes durant el mes d’abril de 2021.
Les meves sabates Jo tinc unes sabates, unes d’especials, que quan vull pujar muntanyes en un moment soc a dalt. Jo tinc unes sabates que els agrada el futbol, estan tan contentes que sempre em fan marcar un gol. Jo tinc unes sabates, que mai se’m trencaran ja que són tan fortes que no les destrueix ni un llamp. Jo tinc unes sabates que no tenen cordons, així no entrepusses i no vas a rossegons. Les meves sabates són tan especials que, com més les estimes, no em deixen donar un pas en fals.
Joel Criado 1r Premi de poesia. 1r d’ESO
Relats de la meva escala En temps de quarantena, en una petita habitació d’una gran ciutat, es troba un nen ajagut al llit, pensant, desesperat, com s’ho farà per a poder arribar a complir el seu somni, ser escriptor, si encara no ha guanyat cap concurs i tampoc troba cap oportunitat. Llavors sent el peculiar soroll del mòbil: ha rebut un missatge de la seva millor amiga, l’obre i…, ja està, ha trobat l’ocasió perfecta! En no poder celebrar el Sant Jordi llegint històries com cada any, el seu institut ha decidit llançar un concurs de contes a les seves xarxes socials. Ell, tot eufòric, s’aixeca i, ràpidament, es dirigeix cap a la cuina a explicar els fets a la seva mare. Però, en aquest moment, li sorgeix un problema que l’enfonsa: no sap d’on traurà la inspiració per a una història perfecta. Seguidament, surt a l’acció la seva mare, que sentencia: “les millors històries mai parlen ni de dracs ni de països encantats, les millors són aquelles que trobaràs aquí al costat”. Aquelles paraules van estar voltant per la ment del nen durant tota la nit. De sobte, es va encendre la bombeta: ja ho tenia, faria una història sobre el seu veïnatge. Un veïnatge que mai havia estat molt unit, un veïnatge en què predominaven les enemistats, un veïnatge que potser podria canviar. Aquesta comunitat la formen una mare i un fill que desitja cada dia descobrir l'assassí del seu pare, els Jones, una família que, des de la tràgica mort, no ha tornat a socialitzar-se; també en forma part un futur bateria, que assaja cada vespre i, és odiat per fer el que li apassiona; al tercer, hi viu una velleta, que sempre alimenta els coloms de l’entrada i prepara bombons per a tothom, però, tot i així, tots els vivents eviten el seu pis; després hi trobem dues famílies amb dos joves que estan predestinats a enamorar-se, però les famílies dels quals no volen que acabin junts i fan tot el possible perquè això es compleixi; i, per acabar, sense comptar la meva petita família, hi trobem una extensa família rica, que ningú sap com han fet cap al nostre edifici, viuen a l’àtic i mai parlen amb ningú (la meva intuïció em diu que no parlen ni entre ells) però dins la qual destaca una noia que és completament diferent a la resta, sempre saluda a l’entrada, parla amb tothom…
Tot comença quan un president declara l’estat d’alarma, tot el veïnatge es lamenta, l’única activitat social que podrien fer seria parlar amb els veïns i, això, ni en somnis. A mesura que passen els dies, van sortint noves iniciatives entre els ciutadans, entre elles sortir al balcó a les vuit i aplaudir, posar cançons o tocar-les; l’oportunitat estrella per al bateria de demostrar el seu talent. I així és, cada dia a les vuit, el músic entona la seva melodia, llavors succeeix una cosa que no m’esperava: poc a poc tots els veïns que l’odiaven comencen a cantar la cançó que està tocant, i penso, haurà perdut ja la mala reputació? I, efectivament, sense adonar-se’n, va aconseguir assajar un vespre sense rebre cops a la porta ni que el seu timbre tragués fum. L’endemà al matí, dos joves van sortir a passejar els seus gossos, tranquil·lament van poder parlar sense l’impediment dels seus pares que, en adonar-se de la jugada dels fills per trobar-se, van començar a parlar, descobrint així que les dues famílies tenien molt en comú i dubtant del motiu pel qual s’havien estat odiant tot aquest temps. Passen els dies, al tercer, hi segueix vivint una velleta que va tenir una fascinant idea: preparar una caixa de bombons per a cada ésser vivent de l’edifici i deixar-la a les respectives portes per evitar un contacte que mai hi ha sigut però que al final, endolcint el confinament, serà inevitable. I per acabar, la filla d’una família rica i asocial, que sempre havia somiat ser inspectora policial, ara, acomiadada de la feina que satisfeia els seus pares, té temps per ajudar els Jones a descobrir l’assassí del seu pare. Els Jones estan molt agraïts i les dues famílies se socialitzen, una impressionada per la feina de la seva filla i l’altra agraïda per la feina feta. Aquesta història d’un veïnatge que, a poc a poc, durant el confinament s’ha anat unint, acaba en una festa secreta per a celebrar-ho i amb una multa a tot l’edifici per incomplir el confinament. Un confinament que ha ajudat a fer-nos visibles. Aquesta història tan simple sobre uns peculiars vivents és la guanyadora del concurs de Sant Jordi de l’institut d’un nen que, eufòric en saber la notícia, ho comunica a tots els seus veïns i veïnes.
Arnau Balcells 1r Premi de prosa. 1r d’ESO
La boira Boira espessa amb pinzellades xispejants, amb rumors de tempesta i evocadora de tristesa. El sol ja s’ha amagat i la boira m’ha abraçat. Boira traïdora, fidel cada hivern. Pobles ignorants s’acosten tímidament,
obrint-me pas entre fanals, només la boira en tot moment. Temps per esperar: s’esfumarà lentament, obrint-me pas entre fanals, només la boira en tot moment. Temps per esperar: s’esfumarà lentament fins que la mirada l’aconsegueixi creuar i m’alliberi el pensament.
Blai Balagué 1r Premi de poesia. 2n d’ESO
Un gol silenciós Era un dia assolellat, de primavera. Però el bon temps i l’olor primaveral no calmaven el nerviosisme que desprenien els dos equips de futbol, el Miramunt i el Terraforta. Les emocions eren a flor de pell. L’equip que guanyés aquell partit, l’últim partit, la final del torneig, rebria una copa, anhelada per tots els equips de la comarca. Però això no era tot: els jugadors guanyadors obtindrien una gran reputació fora del camp, serien convidats a totes les festes, tindrien el millor lloc a l’hora del pati, anirien amb les noies més guapes de l’institut... El Terraforta era un equip de nois rics: els seus pares, carregats de bitllets, els portaven a aquest equip de molt renom. A més, els jugadors portaven les botes de futbol més cares del mercat, anaven amb les equipacions més noves i còmodes de la comarca, portaven una clenxa sucada amb litres de gomina, tenien les instal·lacions més luxoses... En general, eren jugadors arrogants, que transmetien superioritat i menyspreu cap a l’altre equip. En canvi, el Miramunt era un equip humil, provinent d’un poble petit, que tenien un camp de sorra amb uns clots que pràcticament no deixaven gaudir d’aquest esport, portaven unes samarretes velles i descolorides, els seus pares poques vegades podien anar a veure’ls jugar perquè treballaven moltes hores ... Però
eren jugadors corpulents i lluitadors, cosa que els va portar a la desitjada final del llarg torneig de primavera. A l’hora de sortir al camp per disputar la final, els joves jugadors es van topar amb un camp ple de gent; la gran majoria animava a l’equip Terraforta. Després de l’últim discurs per part dels dos entrenadors va sonar el xiulet inicial. El partit era molt intens però, tot i que els dos equips van tenir oportunitats per pujar un gol al marcador, cada vegada ho impedia una caiguda, o una parada del porter o, fins i tot, apareixia el travesser. Després dels setanta minuts de partit amb un resultat de zero a zero, es va donar a lloc a la pròrroga. Aquells trenta minuts es van fer eterns, es notava el cansament dels jugadors de tots dos equips i la intensitat del partit disminuïa a marxes forçades. Després d’aquests esgotadors minuts, va arribar el moment que tothom temia, els penals. Primer es va disposar a llençar el penal un jugador del Terraforta, es va col·locar la clenxa, va començar a córrer i va enviar la pilota dins la porteria. Després li tocava xutar a en Pau del Miramunt, un noi molt tècnic, el pitxitxi de l’equip, el que feia jugades en què la grada quedava bocabadada... Es va plantar a uns metres de la pilota, tots els espectadors l’animaven: llençaven els braços en forma d’ànims, cridaven “va tu pots, que ets el millor”, gesticulaven, aplaudien... Va iniciar la carrera direcció a la pilota i va enviar l’esfèric al fons de la xarxa sense cap dificultat. La grada l’aplaudia i feia cara d’alleugeriment. Amb un obrir i tancar d’ulls, van passar tres rondes de penals. Tots els jugadors, per part dels dos equips, havien marcat gol. Allò semblava interminable. Faltava un penal per a cada equip i anaven quatre a quatre. Va tornar a xutar un noi del Terraforta, però quan anava a colpejar la pilota, va relliscar, va fer un xut fluixíssim i la pilota va anar rodolant, a poc a poc, fins les mans del porter. Va arribar l’hora del Miramunt. Si marcaven, guanyarien el torneig, però si fallaven, seguirien amb els penals. L’entrenador de l’equip humil va decidir que aquell últim penal l’havia de xutar en Marc, un noi sord, tímid i que acostumava a ser suplent en tots els partits. Quan la grada es va assabentar de qui llençaria el penal decisiu, tothom va començar a cridar “eeeeehh”, els adults llençaven els braços en forma de desesperació ja que pensaven que fallaria el penal, gesticulaven... El Marc, escoltant un silenci absolut i mirant el públic, va fer una rialla, va xutar el penal i va marcar un gol espectacular. Així, doncs, va ser com el Miramunt va guanyar el torneig. Després d’una llarga estona de celebracions, l’estrella del partit, en Marc, va sortir del vestidor i un amic seu que havia anat a veure’l jugar li va preguntar, gesticulant, de forma amistosa: −Com pot ser que hagis marcat aquest gol si ets molt dolent? −Perquè he vist com la grada m’animava i no els podia decebre. Va dir el Marc amb una rialla de galta a galta.
Blai Balagué 1r Premi de prosa. 2n d’ESO
Sí, existeixo Escolta’m mentre parlo sense paraules, mentre em veus odiar-te sense ni tan sols mirar-me, mentre et suplico en silenci que tot pari, mentre ploro sense llàgrimes un somni irreal. Pensa’m quan ja no estigui al teu costat, quan em sentis lluny encara que estigui a prop, quan ja ni jo cregui que puc seguir, quan em creguis incapaç de continuar. Mira’m, si ja ni tan sols el mirall em reflecteix, si ja no em reconeixen ni tan sols els teus ulls, si et crido a veu muda que ja no puc, si et saludo a distància sense moviment ni paraula. Odia’m mentre escolto a orelles sordes els teus crits, mentre et miro sense mirar-te i t’ignoro escoltant-te, mentre t’oblido els records que ja no recordo, mentre dibuixo a mans nues els somnis mai complerts. Estima’m quan els meus braços t’abracin en silenci, quan et faci un petó que segelli els nostres llavis, quan et digui que t’estimo sense ni tan sols estimar-me, quan et toqui sense tocar-te i t’escolti sense escoltar-te. Recorda’m, si em perds, quan no em tinguis, si m’oblides entre records que el temps et roba, si vols mirar-me sense observar-me, si intentes entendre’m sense comprendre’m. Admira’m mentre continuo caminant encara que el vent em freni, mentre intento respirar quan els meus pulmons no responen, mentre continuo sentint a cor dormit, mentre continuo estant sense estar i pensant sense imaginar. Oblida’m quan els meus records ja no et recordin, quan la meva veu deixi de parlar-te, quan els meus llavis no responguin al teu contacte, quan els meus ulls et miren sense conèixer-te.
Laia Pont 1r Premi de poesia. 3r d’ESO
Somni o realitat Obro els ulls de sobte. La meva respiració és extremadament accelerada i els batecs del meu cor sonen a un ritme desmesurat. Em sento confosa, sobrepassada; totalment perduda. Miro al meu voltant intentant trobar alguna resposta al milió de preguntes que la meva ment formula en aquests instants però, preocupadament, els meus intents resulten ser totalment inútils. Intento aixecar-me però alguna cosa m’ho impedeix; els meus nervis creixen a l’instant. Estic lligada; una corda em manté unida a una espècie de pilar de fusta. Faig tanta força com els meus braços em permeten però és inútil, no em puc alliberar. La meva por comença créixer. Miro per tota l'habitació intentant obtenir així alguna idea que em porti cap a la llibertat però amb prou feines sóc capaç de veure el meu propi cos; tot està massa fosc, tan sols una petita espelma, situada a pocs centímetres de mi, il·lumina lleugerament les quatre parets que em retenen. Per sort, l’escassa llum que aquesta desprèn resulta ser suficient per a què els meus ulls es trobin amb un petit objecte de metall postrat sobre una antiga taula.
Faig un cop sec contra aquell tros de fusta i, per sort, amb aquell simple moviment aconsegueixo que el brillant objecte que, amb tantes ànsies desitjo, caigui sobre les meves mans. El llisco entre els meus dits i el frego contra la corda aconseguint així que a poc a poc aquesta es trenqui.
En escassos segons aconsegueixo alliberar-me. Apropo les meves adolorides mans cap al meu cos i les observo amb deteniment; marques de lligadures decoren els meus canells al complet i una gran franja vermella cobreix bona part de la pell del meu braç esquerre. Frego aquell color amb la punta del meu dit i un dolor intens m’adverteix que em detingui; no sé com m’he fet tal ferida i si soc sincera crec que prefereixo no saber-ho... M’aixeco com puc i faig un gran esforç per mantenir les meves cames en peu. És estrany; l'esgotament que el meu cos demostra en mantenir-me dreta em fa la sensació d’haver acabat una gran cursa, com si hagués estat corrent durant hores... Obligo les meves cames a avançar i, encara que principalment semblen no escoltar les meves paraules, finalment obeeixen les meves ordres. Agafo l’espelma del terra i intento que la llum que aquesta desprèn evapori tota la penombra que em rodeja; no l’elimina del tot però ho fa el suficient per a adonar-me que em trobo en una espècie de forat. No aconsegueixo veure’n la superfície, tan sols veig com la foscor s’enlaira fins a formar una intensa capa de negror sobre el meu cos. Observo el meu voltant: les parets semblen ser de formigó amb petites taques vermelles decorant bona part de la seva superfície i, entre aquestes, únicament soc capaç de trobar aquella taula mal treta i una gran porta. Sense pensar-m’ho gaire, els meus peus caminen fins a situar-me davant aquella gran superfície de metall. La meva mà en rodeja el pom, amb escasses esperances d’aconseguir obrir-la, i, amb un subtil moviment, aconsegueix que aquest giri, fent així que la meva sortida es mostri davant meu.
Obro la porta del tot i, acompanyada d’un pertorbador silenci, veig com un immens passadís, amb una gran font de llum al seu final, que se situa davant els meus ulls. No m’ho penso ni tan sols un instant; llanço l’espelma a terra i començo a córrer tan ràpid com les meves cames em permeten. En haver avançat uns metres aquell silenci es trenca; el so de portes obrint-se al meu voltant fa que la meva respiració s’acceleri i, en pocs segons, ja no són només portes el que les meves orelles encabeixen; l’estrany soroll de passos perseguint-me i els murmuris d’una greu veu sonant just al meu darrere fan que la meva por creixi de manera desmesurada. Les llàgrimes s’acumulen darrere els meus ulls; i encara que faig tot el possible per evitar alliberar-les aquestes cauen per les meves galtes, mullant així la pell nua del meu rostre. Continuo corrent, encara que per molt que avanci no aconsegueixo apropar-me a aquella meravellosa llum. Els sorolls augmenten i aquelles passes semblen estar quasi sobre meu; estic esgotada, ja no puc seguir. De sobte una mà m’agafa del braç, amb molta força; la suficient per a provocar que un crit escapi dels meus llavis i, molt abans que tan sols sigui conscient del que està passant, em trobo enmig d’una gran caiguda. El fred terra impacta contra mi i un dolor intens i horripilant posseeix tot el meu cos durant un breu instant i, en una mil·lèsima de segon, simplement ja no hi ha res. **
Em desperto d’un sobresalt; amb la pell molla per la suor. La meva respiració preocupadament accelerada i el meu cor bategant a un ritme desmesurat. Instintivament, el primer que faig es obrir la llum i deixar que la lluminositat que aquesta desprèn envaeixi cada racó que em rodeja, intentant així oblidar la penombra que consumeix la meva ment en aquests instants. La meva respiració es comença a tranquil·litzar quan els meus ulls em demostren que estic a la meva habitació. “Tot ha estat un somni”, em repeteixo en silenci per aconseguir calmar-me del tot. I, de sobte, quan el meu cor torna a bategar a un ritme normal, ho veig. Una gran taca vermella cobreix bona part del meu llit i en dirigir els ulls cap al meu braç contemplo, horroritzada, com una gran franja vermella em tenyeix la major part de la superfície de la meva pell.
Laia Pont 1r Premi de prosa. 3r d’ESO
No em perdonis Perdona si no et miro, els meus ulls estan tapats de promeses que aspiro i de somnis derrotats. Perdona si no et busco, i buscant, saps què he trobat? Les mentides que ara pesco i les il·lusions que m’has robat. Perdona si no et beso, els meus llavis estan fermats. Perdona si no et sento, el meu cor està cansat. Perdona si no et penso, poc a poc vaig avançant. I amb força començo a mirar cap endavant. Perdona si no t’enyoro, però la meva companyia adoro. Sento l’olor a llibertat i he trobat la meva felicitat. I saps de què m’he adonat? Que no vull el teu perdó, tampoc la teva compassió. Ja que tu no tens res a perdonar ni jo res a demanar.
Rosa Bell-lloc 1r Premi de poesia. 4t d’ESO
No (va) passa(r) res Es va ajustar les seves ulleres de pasta i va començar: −Per què creu que està aquí? −Sincerament no ho sé, jo em trobo bé. Si els pels atacs d'ansietat, és una cosa que em passa d'ençà que tinc consciència; bé, bàsicament d'ençà que el meu pare ens va abandonar. La meva mare, la grandiosa psiquiatra, deia que era perquè em sentia culpable i ella mateixa em va receptar unes pastilles. Mai me les prenia. −Per què? −No volia posar dins del meu cos substàncies que no coneixia i preferia aprendre a controlar els atacs. −Ja veig que li va funcionar —va dir irònicament. Però aquests atacs van parar, oi? Quan va conèixer la senyoreta... −No continuï! No vull sentir el seu nom. Digui-li B, així li deia jo. Però sí, era una persona molt especial, allà on anava es feia notar. Va aparèixer a la meva vida quan jo tenia uns dotze anys, quan es va mudar a la casa del costat; jo no tenia amics i ella era nova, així que ens vam avenir ràpidament. Ella m’escoltava i m’ajudava amb els meus problemes alhora que també me’ls feia oblidar. − Expliqui’m més sobre ella. −No hi ha gaire més a explicar, ella no parlava mai de la seva vida privada, tampoc li preguntava. Quasi no conec a la seva família, pocs cops he vist als seus pares i no sé ni si té germans.—Vaig fer una pausa. Li agradava llegir, li encantava, sempre deia que preferiria viure a dins d’un llibre abans que a la realitat. −Les coses sempre van anar bé entre vosaltres? —sabia que la conversació s’estava dirigint cap aquí.
−Sí. −Segur? Vaig prémer els punys intentant reprimir aquell record. La Sra. Johnson em queia bé, no era mala persona, però feia massa preguntes i, a mi, la gent tan insistent em molesta. −Estic esperant que em contesti. Vaig mirar-me els palmells de les mans, les marques ensangonades creades per les meves ungles tornaven a ser-hi.
−Vam créixer—vaig respirar fondo—i el nostre entorn va créixer amb nosaltres. Els atacs d’ansietat van augmentar i la B ja no sabia que fer parar-los, tampoc estava tan pendent de jo, ens havíem distanciat. −Per què? —no callava mai. −Ella havia passat de consumir llibres a consumir droga. Era el nostre secret, jo no li deia als seus pares que es fotia de tot i ella no li deia, a la meva, que les seves pastilles acabaven al vàter. −Però un secret així no es pot guardar per sempre, no? —no vaig respondre—. Com et vas sentir, en veure que et deixava de banda? Va ser això el que va augmentar els teus atacs? Massa preguntes, vaig tornar a clavar-me les ungles a les mans. −Primer, ella no em va deixar de banda, seguia quedant amb mi però va fer nous amics, amb el mateix problema i sortia, de tant en tant, amb ells. I segon, encara que ella no estava tant per ajudar-me i això feia que fossin més forts, els meus atacs ja eren un cas perdut abans que comences tot. −Llavors, com és que van augmentar? —silenci, no en tenia ni idea—. No li va pensar a dir a la seva mare? —m’estava cansant. Vam estar uns segons sense parlar però les preguntes no havien acabat.
−Per què creu que consumia, la B? − No ho sé —mentia. Ella em va dir que era per culpa meva, que estava farta de suportar-me i necessitava distreure's. No ho deia de veritat, anava molt malament aquella nit. Com li he dit abans no sabia gaire de la seva vida; ni si tenia problemes familiars, ni si... −I no creu que ho feia per això? −Perdoni? −Perquè vostè no s'interessava, no li preguntava per la seva vida. Totes les converses giraven entorn de vostè; ella sempre l’ajudava però llavors, qui l’ajudava a ella? —els meus punys es tornaven a tensar. −La B no em deixava entrar en la seva vida, per molt que ho intentés. Jo em preocupava per ella. −Per això la va venir a buscar, no? —Per què està fent això? Aquell dissabte, 18 de juliol, a les tres de la nit, el seu mòbil va sonar i, en despenjar, era ella que no tenia com tornar a casa i llavors vostè va agafar el cotxe i... No l’escoltava, no m’entrava cap so per les orelles. Els palmells de les mans em feien mal i m’estava reprimint per no plorar. Els records venien a la meva ment; la baralla, les convulsions de la B, l’atac d’ansietat que va venir després; no sabia ni com m’havia pogut clavar tan fort les ungles mentre estava conduint, tampoc sabia com havia pogut baixar el cap per mirar-me les ferides, a més de centrar-me en la carretera. −Que va passar aquella nit? —diuen que m’ha quedat un trauma, que em sento culpable. De què? Ells mateixos ho van dir; ja s’havia mort per sobredosis abans de tenir l’accident, no hi havia res a fer. − Respongui, què va passar aquella nit? —calma't, respira, jo estic bé, no va passar res, només unes quantes fractures, em trobo bé, no em passa res, estic perfectament. − Ha d’explicar-ho, ha d’afrontar els seus problemes. No va ser culpa seva, el conductor de l’altre cotxe anava borratxo i... —respira, respira... Em vaig començar a destensar.
Vaig somriure, estava de cap per avall amb les cames damunt del respatller del sofà i tota la sang concentrada al cap. −Jo no tinc problemes. −Com més aviat ho accepti millor, sé que ho ha passat malament, que ho està passant malament i és difícil però també ha de posar de la seva part. − En això s'equivoca, no he d’acceptar res ni donar-li explicacions de res perquè no em passa res, estic perfectament —vaig dir posant èmfasi en els res. −Ah sí? Tu creus que l'insomni, la depressió, els atacs d'ansietat, els vòmits per estrès, les ferides a les mans de tant clavar-t'hi les ungles, els blaus als braços de tan fort que els estrenys, significa que estàs bé? Ja no donava atenció al que deia, vaig mirar el gran rellotge de pèndol que hi havia a la sala i em vaig aixecar. − És hora, senyoreta Johnson —dit això, vaig caminar cap a la porta. − Algun dia t’has d'obrir. − L’únic que s’ha d’obrir és aquesta porta. Que acabi de passar una bona tarda.
Ares Pelegrí 1r Premi de prosa. 4t d’ESO
La meva realitat Mantinc el silenci abans de parlar, escullo les paraules amb detall i analitzo com un savi mirall si mereix la pena contestar. És arriscat expressar la teva opinió, tothom té la seva pròpia realitat però la meva ningú l’ha escoltat, en conseqüència, causo sovint confusió. Em considero una persona inexpressiva. Si el meu rostre manca de rialla és perquè ma ment viu en batalla; així, doncs, em limito a l’única alternativa. Reflexionar en aquells plàcids moments, en què tot semblava una poderosa utopia, vivint com un rei fa en el seu dia a dia, deixant al marge tots els traïdors turments. Preferiria haver nascut en aquell instant, quan el món no era així de complex i podies sentir en el teu propi reflex una insòlita i constant sensació brollant. Sentiments per aquest mot reconeguts, aquell joc d’emocions ara malparats quan un individu mostra expressats i menystinguts no havien de ser perduts. Actualment, rarament, es veuen pronunciats; grans experiències no han estat viscudes amagant increïbles històries desconegudes. Ells poden acabar amagats però mai oblidats.
Josep Calvet 1r Premi de poesia. Batxillerat
El rierol vora ma casa El rierol vora ma casa just darrere del cercat, és on l’aigua brolla tranquil·la portant fils platejats. El rierol vora ma casa és la llar de mes records, on un nen riu sense pressa comptant pedres com tresors. El rierol vora ma casa no el pot tenir pas tothom, qui sols vol or i plata no hi troba cap record. El rierol vora ma casa es congela a ple hivern, quan el glaç cobreix els arbres queda tot sota la neu. El rierol vora ma casa té la bellesa d’un cos nu, on tot és com abans encara, com si no hi hagués estat ningú.
Maria Camps 1r Premi de poesia. Batxillerat
Records Uns núvols ennegrits i compactes feien preveure un dia llarg; potser més que llarg, angoixant; potser més que angoixant, incert. Les escadusseres i fugaces clarianes m’animaven a pensar que, més tard, potser molt més tard, podria ratificar l’esperança d’un cel diferent. Vaig agafar la meva maleta de fusta i vaig pujar al tren. Una única companyia: la maleta de fusta dins la qual vaig entaforar tots els primers anys de la meva infància. Pocs objectes, de ben segur. Però molts testimonis d’uns anys que ja no tornarien. El camí se’m va fer molt llarg, llarg, molt llarg. El “sevillano”, nom amb el qual es coneixia el tren que traslladava emigrants d’Andalusia i Múrcia a Barcelona, anava ple de gom a gom. Joves, grans, infants, cares llargues amb ulls plorosos però il·lusionats, omplien l’espai d’uns vagons enfosquits pel fum i la misèria. Un xiulet molt estrident anunciava que el comboi entrava en via urbana. El ritme compassat del tren s’alentia fins aturarse en una andana de la ciutat. Uns quants crits avisant que calia baixar trencaven el silenci de la incertesa. De seguida vaig entendre que, si volíem que el nostre somni no s’estronqués, havia de baixar en aquell indret. Vaig recollir les poques coses que portava i vaig agafar amb força la mà de la meva mare. Quan vaig ficar els peus al terra, a aquella terra, Barcelona, vaig comprendre que la vida que m’esperava seria millor. El tren va reprendre el viatge cap a l’estació de França, punt i final del seu esforç, però també punt i final de moltes esperances retingudes per la Guàrdia Civil, que, violentament i sense pietat, repatriaven a molts d’aquells empobrits ciutadans de nou cap al sud.
Al principi va ser dur. Vivia en una barraca que queia a trossos, insalubre, bruta, fangosa. Avui, una de les vies més reconegudes de la ciutat: la Diagonal.
Però em reconfortava saber que totes les persones que m’envoltaven buscaven el mateix que nosaltres. No eren més, tampoc menys, simplement persones que fugien de les seves míseres terres buscant una vida millor. Durant els primers anys de la meva infantesa barcelonina, em vaig dedicar a ajudar a la meva mare, mentre feia de repartidor. Tots els bitllets de pesseta que guanyava els guardava dins els còmics, l’únic refugi literari que em distreia o m’evadia en moments de solitud. Els plans urbanístics que es van promoure, amb l’organització del Congrés Eucarístic, ens van obligar a abandonar les barraques. Una cova, humida, fosca i fresca de Sarrià, ens va donar aixopluc. Més tard, no obstant, vam aconseguir un pis, molt petit, deteriorat, en el centre del poble. Hi vivíem tres famílies. Amb el progrés i les hores i les hores de treball les tres famílies ens vam anar reubicant en noves construccions aprofitant l’expansió econòmica i urbanística de la ciutat i del país. Vaig entrar a treballar, d’aprenent, en un taller mecànic. Sempre m’havien agradat els motors. A més, la proliferació d’automòbils a la ciutat, feien d’aquest ofici una professió amb futur. Quan acabava de treballar anava a la parròquia dels salesians perquè em donessin de berenar; sempre el mateix, un tros de pa amb xocolata.
Vaig començar a jugar a futbol amb l’equip del barri. A les nits, quan acabava de treballar i d’ajudar la meva mare, em calçava les botes i anava al camp. Jugar a futbol era la meva passió, i sempre ho ha estat. Un dia em va saludar un home, ben vestit, tot ell tibat, la cigarreta entre els llavis i amb una clenxa més marcada. Al principi em va resultar estrany que una persona del seu rang es fixés en algú com jo. Durant uns dies es va presentar a tots els nostres entrenaments. Un capvespre, quan recollia la meva camisa per protegir-me de la suor, se’m va apropar i em va dir una cosa que pensava que em canviaria la vida. M’oferí una prova per a un equip professional de futbol. En aquell moment
vaig recordar les paraules de la meva mare quan tenia 11 anys i vam iniciar aquest llarg viatge: “Estés tranquilo hijo, vamos a un sitio mejor, a empezar de cero, a buscar una vida digna”. En aquell moment les vaig comprendre i la meva resposta clara i contundent va ser: “sí”. No costava gaire acceptar una oferta com aquella. T’imagines? Em faré professional? Tots els dies i totes les nits, quan jugava i quan no, només podia pensar en aquella proposta. Però tot va donar un gir. Un dia, al taller, mentre reparàvem una avaria, el meu company va cometre un descuit i una petita explosió em cremà mitja cara, la mà i les cames. No vaig poder assistir a la prova de l’equip de futbol. Quan una pilota em tocava sentia el dolor d’aquell instant que es repetia una i una altra vegada. No sé si el dolor físic era tan intens com la frustració que va entristir durant molt de temps la meva vida. Aquella oportunitat de jugar i de prosperar era el meu somni, i, malauradament, es va quedar en un somni. Cada dia, cada nit, tornava a pensar en l’oportunitat perduda. I si no m’hagués cremat? I si hagués pogut ser jugador professional? I si...
El temps passava inexorablement. Amb la vida encarrilada en el taller, el sostre de Sarrià, i l’energia de la joventut, gaudíem d’aquella Barcelona en ebullició i plena d’oportunitats. Un d’aquells anys, en el dia de les festes de la mare de Déu de la Mercè, amb els meus amics vam veure un grup de noies, totes elles força coquetes, presumides, ben pimpollades. Però d’entre totes, n’hi havia una d’especial. Ho sabia. Ens perseguíem amb la mirada. Un dels meus amics, benplantat, sense pensar-s’ho gaire va dirigir-se a ella per convidar-la a ballar. Estranyament, li respongué que no, però que si jo li anava a demanar, a mi, no em rebutjaria. Sense parar-nos de mirar ni un moment em vaig atansar a ella i la vaig convidar a ballar. Després d’uns mesos de festeig, ho vaig fer. Em vaig agenollar i li vaig proposar matrimoni. La seva cara ho va dir tot, entre llàgrimes d’alegria em respongué que sí. Dos filles i sis nets després, em segueixo fent les mateixes preguntes: I si... I si... Però no val la pena respondre’n cap perquè el que vaig aconseguir, encara que no visqués en les millors condicions, ni formés part de la classe alta barcelonina, ni tingués sempre un plat de cinc estrelles a taula, tenia la millor cosa que una persona pot desitjar en aquesta vida, amor. I després de tot em vaig adonar que tota la vida d’esforç em va valer la pena perquè cap feix de diners es poden comparar amb la família. He estat molt afortunat, he tingut el millor de la vida que tothom desitja.
Laia Serret 1r Premi de prosa. Batxillerat
M.L.&A.N.
Després d’un curs caracteritzat per:
Us desitgem el millor dels estius!
BON ESTIU 2020 A TOTA LA COMUNITAT EDUCATIVA DE LA SERRA!