Fundació Arranz-Bravo PATRONAT
EXPOSICIÓ
Presidenta
Pablo del Pozo. Al muerto, tiempo encima.
Núria Marín i Martínez
Del 9 de maig al 14 de juliol de 2019 Vicepresident
Eduard Arranz Bravo de Laguna
Comissariat
Jordi Garrido Patrons i Patrones
Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito
Coordinació
Secretari
Edita
David Quirós Brito
Fundació Arranz-Bravo
Director artístic
Coordinació
Albert Mercadé
Fundació Arranz-Bravo
Coordinació administrativa
Textos
Rosa Inglés
Albert Mercadé, Jordi Garrido
AL MUERTO, TIEMPO ENCIMA PABLO DEL POZO
Albert Mercadé Muntatge
Fundació Arranz-Bravo
CATÀLEG
Correcció i traduccions AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO
Alan William Moore Glòria Trias Monforte
Amics patrocinadors
Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison
Fotografies
Jordi Garrido Disseny
Mandaruixa Impressió
Actual is Design, imprès a Agpograf
Dipòsit Legal: B-3791-2019 ISBN: 978-84-09-08268-1
Juny 2018 Amb el suport de:
Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat
© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors
Pablo del Pozo L’espai desmembrat
Pablo del Pozo conjura el principi tràgic de la natura en la seva obra. Li interessa la crema, la descomposició, el desbordament, l’esberlament. Insereix els materials consumits, com la fusta carbonitzada o la pols de carbó per a les seves catifes. També teixeix grans teranyines de filferro, deformades i intercalades amb brins de palla i guix, com si fossin nius de bèsties contrafetes, que es confonen amb les formes biomòrfiques d’un cos humà desmembrat. L’escultura natural i expressiva de Pablo del Pozo pren una nova dimensió, existencial, en ser inserida a l’espai. Espai i expressió són els dos pols de la seva obra: no hi ha batec orgànic que no es trobi dissecat dins un espai estructurat. A la Fundació ha bastit una gran coberta, amb formes biomòrfiques -crostes- sostingudes en alçat; una cabana metafísica que té ecos de temple atàvic. Darrera l’estructura descansen un conjunt de ceràmiques, cuites en un forn autoconstruït. De les terracotes retrona un so corpori -respiracions, batecs- que reverberen per tot el marc de la Fundació. El seu treball, així, amb aquest eco vital inserit a l’espai, ens fa pensar en aquella màxima de Martin Heidegger: la plenitud de l’ésser modern només s’assoleix en relació en un espai (Dasein) determinat (“ser-aquí”). L’artista espaiador, capaç de generar unes condicions de buidor que puguin ser omplertes pel visitant amatent. Omplir bé un espai, en suma, des de la fonda expressió vital.
Albert Mercadè
«En el espaciar habla y se oculta a la vez un acontecer» Martin Heidegger
Del Pozo explora una vessant escultòrica de fa anys marginal dins el nostre context artístic. La dimensió primitiva, expressiva, existencial i natural, era una via ben viva als anys vuitanta -penso ara en Pere Noguera o Enric Pladevall-, arribada a redós de l’onada de l’arte povera italià -el d’Anselmo, Penone, Kounellis o Merz-, i que connectava, al seu torn, amb la tradició pobra i expressiva de l’escultura moderna catalana -la de Miró, Villèlia, Ferrant o Guinovart. Però ja d’ençà els anys noranta, el sentit tràgic de l’escultura es va eclipsant en benefici d’una mirada més mental i analítica. Progressivament, l’obra d’Antoni Abad, Pep Duran, Jaume Plensa o Jordi Colomer, perd fogositat i transcendència, alhora que l’obra mínima d’Ignasi Aballí o Sergi Aguilar, pren centralitat. En els darrers anys, escultors interessats en la naturalesa, com Patricia Dauder, inserten els accidents expressius de la natura d’una manera essencial i subtil. Artistes com Daniel Steegman deixen a la naturalesa -un insecte viu, un niu, el curs d’un riu- que mostri ella mateixa l’expressivitat primigènia. En aquest context, l’obra de Pablo del Pozo, à rebours, subverteix el ritme natural que l’escultura havia emprès d’ençà els primers anys noranta. El crit escultòric es torna a invocar des de la pura visceralitat primitiva. La Fundació Arranz-Bravo va néixer per a donar sortida a artistes com Pablo del Pozo. Format a la Universitat de Belles Arts, vam detectar un important salt qualitatiu en la seva obra a la darrera exposició, amb Aïda Andrés, pel cicle d’Art Nou, a la Galeria Joan Prats. Instal·lat al Districte Cultural de L’Hospitalet -a l’espai FASE-, del Pozo, amb només vint-i-quatre anys, per la seva determinació i obstinació, s’ha erigit en un escultor que sobresurt dins el context contemporani. Esperem que aquesta exposició -la seva primera individual- serveixi per a consolidar aquest impuls ascendent.
«Evitem buscar sempre l’extraordinari, admirem-nos d’allò simple i planer i aprenem a apreciar-ho perquè, des de cert punt de vista, és el més sublim de tot». Josep Maria Esquirol. La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat
Hi ha pocs esdeveniments a la vida que no deixin, com a mínim, un rastre de la seva existència. Al muerto, tiempo encima és una recerca d’aquest rastre, de les crisàlides, escorces i crostes, de les essències que construeixen la vida i les condicions que l’emparen. Pablo del Pozo Aragüete (Badajoz, 1994) és el protagonista d’aquesta perquisició: s’endinsa en les profunditats del propi ésser, en la seva intimitat i la manera en què s’estructura la seva relació amb l’entorn. Estirant tres betes (matèria, essència i espai) Pablo del Pozo trena un recorregut físic i conceptual que discorre en sentit invers al de la caverna platònica: partint del coneixement ideal d’aquests tres elements, desfà el camí per arribar a les imatges. Al muerto, tiempo encima posa el focus d’atenció sobre el procés de l’artista, però també de la seva obra. El valor d’una cosa -també, en certa manera, d’una obraes mesura amb la quantitat de vida necessària per aconseguir-la, i aquesta no és sinó un deute a saldar amb la Mort. Precisament, les peces d’en Pablo estan unides per la importància del procés que tenen al darrere: el temps invertit no només en la idea, sinó en l’execució, és una xifra de vida que pesa en positiu a la balança de la psicòstasi. El que Al muerto, tiempo encima proposa és també un procés que va des dels materials i conceptes fins a la
seva representació. Cronològicament, les obres exposades segueixen una direcció clara: des del treball purament escultòric amb les crostes a les altures o els atuells ceràmics amb les essències del cos, fins al foc que deixa rere seu el rastre cendrós i esquerdat del carbó. En Pablo acaba, després de tot, retornant a la representació del cos sobre el paper a través del dibuix, des d’on podem observar la potència sensorial, el rastre de tot el procés matèric resseguit per l’artista. Els papers són esculpits per fer emergir d’ells el cos, que és al cap i a la fi el recipient que conté la vida que serveix de combustible per la creació. Altrament, l’exposició permet encara una hermenèutica múltiple: més enllà del procés filosòfic del propi artista, les peces permeten -a voltes- lectures individuals o per grups reduïts, afegint així capes de significat al conjunt. Prenem, per exemple, Entablado: les fustes ancianes reposen sobre els sinuosos suports de parafina i van ser consumides per les flames en coure els atuells que conformen una altra obra, titulada ¿Qué significa la translación de un cuerpo? Aquests recipients, elaborats sense torn de terrissaire, parteixen de l’hàptica per a desconstruir el cos en les seves essències (temperatura, olor, sons), destinades a ocupar l’espai que en uns recipients d’aquest tipus ocuparia probablement algun aliment; l’abraçada primigènia que resguarda el que és vital per l’existència.
No podem obviar que Al muerto, tiempo encima està coberta d’una pàtina d’arcaisme, ens apropa a l’experiència arqueològica d’entrar en una cova on no ha entrat ningú en mil·lennis, per descobrir-hi, entre les ombres, vestigis interconnectats de la vida dels nostres antecessors. Bofe, amb les escorces d’espart i guix en suspensió, creant un entaulament ombrívol, fa palès físicament l’aspecte cavernícola a l’exposició. Entrant en aquesta cova, hom comença a connectar amb el pensament d’en Pablo: sota la pressió del sostre, a la caverna on bateguen els atuells ceràmics, les preocupacions de l’artista s’encomanen a l’espectador. Per això ja a l’entrada, del Pozo hi col·loca el carburer Tres Estados, la seva flama servirà per no perdre’s en els plecs de penombra del seu periple artístic. Al muerto, tiempo encima parla, en última instància, de la intimitat de Pablo del Pozo, entesa a la manera
del filòsof Josep Maria Esquirol: una intimitat no com un interior, sinó relativa a allò que li és proper i central, nuclear, de si mateix. En aquesta proximitat no hi trobem l’extraordinari, sinó la quotidianitat: materials sense cap característica especial més enllà del fet de trobar-se en l’àmbit domèstic de la humanitat des de fa segles. Elements com l’espart, el carbó o la terrissa han acompanyat la humanitat en el seu desenvolupament, construint refugis, recipients, vestits. Fins i tot el paper que l’artista extremeny utilitza en els seus políptics, el kraft, s’emprava per embolicar la carn a la carnisseria. En un temps en què l’ésser humà es perd en les distàncies i no repara en allò que ens és més pròxim, en Pablo apel·la a la importància tant de l’entorn com del procés de relació amb aquest. La proximitat no es mesura per la distància respecte a un objecte, sinó per l’atenció i la cura que posem en les coses. Jordi Garrido
Tres estados, 2019. Metal, madera, carburo y agua. 150 x 10 cm
Cuna, 2018. Pino carbonizado y bolindres. 200 x 300 cm
Sin tĂtulo, 2019. Hierro, esparto, escayola y pigmento. 78 x 75 x 45 cm
Roce I, 2019. Papel Kraft y carbรณn. 100 x 140 cm
¿Qué significa la traslación de un cuerpo?, 2019 Cerámica cocida en horno de leña, audio y perfume. Medidas variables Bofe, 2019. Escayola, esparto, metal y hierro. Medidas variables >
Entablao, 2019. Madera carbonizada y parafina. 350 x 110 x 50 cm
Costra I, 2019. Escayola, pigmento y esparto. 25 x 35 x 30 cm
Roce III, 2019. Papel Kraft y carbรณn. 100 x 70 cm
Roce II, 2019. Papel Kraft y carbรณn. 100 x 70 cm
Pablo del Pozo. El espacio desmembrado Albert Mercadé
«En el espaciar habla y se oculta a la vez un acontecer» Martin Heidegger Pablo del Pozo conjura el principio trágico de la naturaleza en su obra. Le interesa la quema, la descomposición, el desbordamiento, el resquebrajamiento. Inserta los materiales consumidos, como la madera carbonizada o el polvo de carbón para sus alfombras. También teje grandes telarañas de alambre, deformadas e intercaladas con briznas de paja y yeso, como si fueran nidos de bestias contrahechas, que se confunden con las formas biomorficas de un cuerpo humano desmembrado. La escultura natural y expresiva de Pablo del Pozo toma una nueva dimensión, existencial, al ser insertada en el espacio. Espacio y expresión son los dos polos de su obra: no hay latido orgánico que no se encuentre diseccionado en un espacio estructurado. En la Fundación ha construido una gran cubierta, con formas biomórficas —crostas— sostenidas en alzado; una cabaña metafísica que tiene ecos de templo atávico. Tras la estructura descansan un conjunto de cerámicas, cocidas en un horno autoconstruido. De las terracotas retumba un sonido corpóreo -respiraciones, latidos- que resuenan por todo el marco de la Fundación. Su trabajo, así, con este eco vital insertado en el espacio, nos hace pensar en aquella máxima de Martin Heidegger: la plenitud del ser moderno sólo se alcanza en relación a un espacio (Dasein) determinado. El artista espaciador, capaz de generar unas condiciones de vacío que puedan ser llenadas por el visitante atento. En definitiva, rellenar bien un espacio desde la honda expresión vital.
Del Pozo explora una vertiente escultórica, desde hace años marginal, dentro de nuestro contexto artístico. La dimensión primitiva, expresiva, existencial y natural era una vía muy viva en los años ochenta —pienso ahora en Pere Noguera o Enric Pladevall—, llegada al abrigo de la ola del arte povera italiano —el de Anselmo, Penone, Kounellis o Merz—, y que conectaba, a su vez, con la tradición pobre y expresiva de la escultura moderna catalana —la de Miró, Villèlia, Ferrant o Guinovart. En los años noventa, el sentido trágico de la escultura se va eclipsando en beneficio de una mirada más mental y analítica. Progresivamente, la obra de Antoni Abad, Pep Duran, Jaume Plensa o Jordi Colomer, pierde fogosidad y trascendencia, a la vez que la obra mínima de Ignasi Aballí o Sergi Aguilar, toma centralidad. En los últimos años, escultores interesados en la naturaleza, como Patricia Dauder, insertan accidentes expresivos de la misma de una manera esencial y sutil. Artistas como Daniel Steegman, dejan a la naturaleza —un insecto vivo, un nido, el curso de un río— que muestre ella misma la expresividad primigenia. En este contexto, la obra de Pablo del Pozo, à revours, trastorna el ritmo natural que la escultura había emprendido desde los primeros años noventa. El grito escultórico se vuelve a invocar desde la pura visceralidad primitiva. La Fundación Arranz-Bravo nació para dar salida a artistas como Pablo del Pozo. Formado en la Universidad de Bellas Artes, detectamos un importante salto cualitativo en su obra en su última exposición, con Aida Andrés, para el ciclo Art Nou, en la Galeria Joan Prats. Instalado en el Distrito Cultural de L’Hospitalet —en el espacio FASE—, del Pozo, con sólo veinticuatro años, por su determinación y empeño, se ha erigido en un escultor que sobresale en el contexto contemporáneo . Esperamos que esta exposición —su primera individual— sirva para consolidar su impulso ascendente.
Jordi Garrido
«Evitemos buscar siempre lo extraordinario, admirémonos de lo simple y llano y aprendamos a apreciarlo porque, desde cierto punto de vista, es lo más sublime de todo». Josep Maria Esquirol. La resistencia íntima. Ensayo de una filosofía de la proximidad
Hay pocos acontecimientos en la vida que no dejen, como mínimo, un rastro de su existencia. Al muerto, tiempo encima es una búsqueda de este rastro, de las crisálidas, cortezas y costras, de las esencias que construyen la vida y las condiciones que la amparan. Pablo del Pozo Aragüete (Badajoz, 1994) es el protagonista de esta pesquisa: se adentra en las profundidades del propio ser, en su intimidad y la manera en que se estructura su relación con el entorno. Estirando tres betas (materia, esencia y espacio) Pablo del Pozo trenza un recorrido físico y conceptual que discurre en sentido inverso al de la caverna platónica: partiendo del conocimiento ideal de estos tres elementos, deshace el camino para llegar a las imágenes. Al muerto, tiempo encima pone el foco de atención sobre el proceso del artista, pero también de su obra. El valor de algo —también, en cierto modo, de una obra— se mide con la cantidad de vida necesaria para conseguirla, y ésta no es sino una deuda a saldar con la Muerte. Precisamente, las piezas de Pablo están unidas por la importancia del proceso que tienen detrás: el tiempo invertido no sólo en la idea, sino en la ejecución, es una cifra de vida que pesa en positivo en la balanza de la sicostasia. Al muerto, tiempo encima propone también un proceso que va desde los materiales y conceptos hasta su re-
presentación. Cronológicamente, las obras expuestas siguen una dirección clara: desde el trabajo puramente escultórico con las costras en las alturas o las vasijas cerámicas con las esencias del cuerpo, hasta el fuego que deja tras de sí el rastro cenizo y agrietado del carbón. En Pablo termina, después de todo, volviendo a la representación del cuerpo sobre el papel a través del dibujo, desde donde podemos observar la potencia sensorial, el rastro de todo el proceso matérico reseguido por el artista. Los papeles son esculpidos para hacer emerger de ellos el cuerpo, que es al fin y al cabo el recipiente que contiene la vida que sirve de combustible para la creación. Por otro lado, la exposición permite aún una hermenéutica múltiple: más allá del proceso filosófico del propio artista, las piezas permiten —a veces— lecturas individuales o para grupos reducidos, añadiendo así capas de significado al conjunto. Tomemos, por ejemplo, Entablado: las maderas ancianas reposan sobre los sinuosos soportes de parafina y fueron consumidas por las llamas al cocerse las vasijas que conforman otra obra, ¿Qué significa la translación de un cuerpo?. Estos recipientes, elaborados sin torno de alfarero, parten de la háptica para desconstruir el cuerpo en su esencia (temperatura, olor, sonidos), destinado a ocupar el espacio que en unos recipientes de este tipo ocuparía probablemente algún alimento; el abrazo primigenio que resguarda lo que es vital para la existencia. No podemos obviar que Al muerto, tiempo encima está cubierta de una pátina de arcaísmo que nos acerca a la experiencia arqueológica de entrar en una cueva donde no ha entrado nadie en milenios para descubrir entre las sombras vestigios interconectados de la vida de nuestros antecesores. Bofe, con las cortezas de esparto y yeso en suspensión, creando un entablamento sombrío, hace patente físicamente el aspecto cavernícola en la exposición. Entrando en esta cueva, se empieza a conectar con el pensamiento
de Pablo: bajo la presión del techo, en la caverna donde palpitan las vasijas cerámicas, las preocupaciones del artista contagian al espectador. Por eso ya en la entrada, del Pozo coloca el carburero Tres Estados, cuya llama servirá para no perderse en los pliegues de penumbra de su periplo artístico. Al muerto, tiempo encima habla, en última instancia, de la intimidad de Pablo del Pozo, entendida a la manera del filósofo Josep Maria Esquirol: una intimidad no como un interior, sino relativa a aquello que le es próximo y central, nuclear, de si mismo. En esta proximidad no encontramos lo extraordinario sino lo cotidiano: materiales sin ninguna característica especial más allá del hecho de encontrarse en el ámbito doméstico de la humanidad desde hace siglos. Elementos como el esparto, el carbón o el barro han acompañado a la humanidad en su desarrollo, construyendo refugios, recipientes, vestidos. Incluso el papel que el artista extremeño utiliza en sus polípticos, el kraft, se empleaba para envolver la carne en la carnicería. En un tiempo en que el ser humano se pierde en las distancias y no repara en lo que le es más próximo, en Pablo apela a la importancia tanto del entorno como del proceso de relación con éste. La proximidad no se mide por la distancia respecto a un objeto, sino por la atención y el cuidado que ponemos en las cosas.
Albert Mercadé
Pablo del Pozo: Space Dismembered «In spacing an occurring at once speaks and conceals itself» Martin Heidegger
Pablo del Pozo evokes the tragic principle of nature in his work. He is interested in burning, decomposition, overflowing, splintering. He uses consumed materials, such as charred wood and coal dust, in his carpets. He also weaves great wire webs, deformed and interspersed with straw and plaster, like the nests of freakish beasts, which become confused with the biomorphic forms of a dismembered human body. Del Pozo’s natural and expressive sculpture now takes on a new, existential dimension, as it is inserted into space. Space and expression are the two poles in his work: there is no organic heartbeat that is not dissected within a structured space. At the Arranz-Bravo Foundation, the sculptor has built a large roof, with biomorphic forms —crusts— in elevation. The result is a metaphysical hut with echoes of an atavistic temple. Behind the structure is a series of ceramic pieces, fired in a kiln he built himself. From the terracotta works issue bodily sounds —breathing, heartbeats— that reverberate throughout the building. As a result, Del Pozo’s work, with this vital echo inserted into space, reminds one of Marin Heidegger’s maxim that the fullness of modern beings is only achieved in relation in a given space (Dasein). The spacing artist, capable of generating conditions of emptiness that can be filled by the willing visitor. In short, filling a space well, through deep vital expression
Del Pozo explores a sculptural aspect that has been marginal for years within our artistic context. This is the primitive, expressive, existential and natural dimension, very much alive in the eighties —I am thinking of the likes of Pere Noguera and Enric Pladevall— and which reached its heights with Italian arte povera —the work of Anselmo, Penone, Kounellis, Merz and so on. In turn, arte povera became linked to the poor, expressive tradition of Catalan modern sculpture —that of Miró, Villèlia, Ferrant, Guinovart, etc. However, since the nineties, the tragic sense of sculpture has given way to a more cerebral and analytic gaze. The work of Antoni Abad, Pep Duran, Jaume Plensa, Jordi Colomer and so on gradually lost its fire and transcendence, while minimalist work by the likes of Ignasi Aballí and Sergi Aguilar took centre-stage. In recent years, sculptors interested in nature, such as Patricia Dauder, have inserted the expressive accidents of nature in an essential, subtle way. Artists like Daniel Steegman leave nature to reveal its primitive expressiveness for itself, through a living insect, a nest, the course of a river. In this context, Del Pozo’s work, à rebours, subverts the natural rhythm that had marked sculpture since the early-nineties. The sculptural cry is invoked again through pure primitive viscerality. The Arranz-Bravo Foundation was established in order to provide a springboard for artists like Pablo del Pozo. Del Pozo was trained at the Arts Faculty, and we noted that his work had made a great qualitative leap forward at his last show, with Aïda Andrés, at the Joan Prats Gallery during its season devoted to new art. Now installed in the FASE centre in L’Hospitalet’s Cultural District, and at the age of just twenty-four, Del Pozo stands out for his determination and obstination as an outstanding sculptor on the contemporary scene. We hope that this exhibition —his first solo show— will help to consolidate his rise towards great things.
Jordi Garrido
«Let us avoid seeking always the extraordinary; let us admire the plain and simple and learn to appreciate it because, from a certain point of view, it is the most sublime thing of all». Josep Maria Esquirol. La resistencia íntima. Ensayo de una filosofía de la proximidad
There are few events in life that do not leave, at the very least, a trace of their existence. Al muerto, tiempo encima [To the Dead, Time on Top] is a quest for this trace, for the chrysalises, the bark and the crusts, the essences that build life and the conditions that protect it. Pablo del Pozo Aragüete (Badajoz, 1994) is the leader of this quest: in it, he explores his very being, his intimacy and the way in which his relationship with his environment is structured. Teasing out three strands (matter, essence and space), Pablo del Pozo traces a physical and conceptual journey that runs in the opposite direction to that of the Platonic cave: taking as his starting-point the ideal knowledge of these three elements, the sculptor retraces his steps to reach the images. Al muerto, tiempo encima focuses its attention, not only on the artist’s process, but also on his work. The value of a thing —and also, in a certain way, the value of a work— is measured by the amount of life necessary to achieve it, and this nothing if not a debt that we must settle with Death. And Pablo’s works are united by the importance of the process behind them: the time invested, not only in the idea, but also in the execution, is a sum of life that swings the balance of psychostasia in a positive direction. What Al muerto, tiempo encima suggests is also a process from materi-
als and concepts to representation. Chronologically, the works in this show follow a clear direction: from purely sculptural works with crusts and ceramic vessels with bodily essences to the fire that leaves behind it the ashy, twisted trace of coal. Pablo then rounds all this off by returning to representation of the body on paper in drawing. In these pieces, we note the sensory power, the traces of the entire material process that this artist engages in. His papers are carved to make the body emerge from them – for, in the final outcome, the body is the recipient that contains the life that serves as the fuel which drives creativity. The exhibition also opens the door to a multiple hermeneutics: apart from the philosophical process of the artist himself, the pieces also, at times, enable the interpretation of single works or small groups, in this way adding layers of meaning to the whole. Let’s take, for example, Entablado [Wooden Frame]: the old wooden pieces that rest on the sinuous paraffin supports and were consumed by the flames when the receptacles in another work, titled ¿Qué significa la translación de un cuerpo? [What does the Passage of a Body Mean?] These recipients, made without the use of the potter’s wheel, employ haptics to deconstruct the body into its essences (temperature, smell, sounds), which occupy the space that, in containers of this type, would probably be filled normally by some foodstuff: the primitive embrace that safeguards that which is vital for existence. We cannot ignore the fact that Al muerto, tiempo encima is covered in a patina of archaism, that this show suggests the archaeological experience of entering a cave where no one has been for millennia to discover, among the shadows, interconnected traces of the lives of our ancestors. Bofe, with its esparto stalks and plaster in suspension, creating a shadowy entablature, physically embodies the presence of the cave in this exhibi-
tion. Entering the grotto, one begins to connect with Paul’s thought: under the pressure of the ceiling, in the cavern where we hear the heartbeat from the ceramic receptacles, the spectator gains insight into the artist’s interests. That is why, at the entrance, our artist installs another work, Tres Estados [Three States], whose flame will serve to prevent us from losing ourselves among the shadowy ranges of his artistic journey. Finally, Al muerto, tiempo encima speaks of Pablo del Pozo’s intimacy as defined in the work of the philosopher Josep Maria Esquirol. This is intimacy, not as an interior, but as something near, central, the very core of oneself. In this intimacy we find, not the extraordinary, but the everyday: materials with no special characteristics apart from their presence in the domestic sphere of humanity, a presence that goes back centuries. Elements like esparto, coal and clay accompanied humanity in its development, helping to build refuges, receptacles, clothes. Even the paper that this artist from Extremadura uses in his polyptychs, Kraft, was once used to wrap meat at the butcher’s. At a time when humans are losing themselves in distances and care little for what is nearest to them, Pablo insists on the importance of both our closest surroundings and the process of relating to them. Proximity is not measured by our distance from an object, but by our attention and by the care that we attach to things.
Agraïments: Tatiana M. Melo, Àlex Palacín, Milena Rossignoli, Gisela Chillida, col·lectiu FASE, família Del Pozo Aragüete, l’equip de la Fundació Arranz-Bravo, Andrea Bescós i Marina Canela.