JOSÉ ANTONIO FLORES ZULEMA GALEANO DANIEL DE GRACIA RAFAEL JUAN LLUÍS JUDITH MARTÍN MERCEDES MOLERO MIHOKO ONO MIQUEL ÀNGEL PARA MARIANO PÉREZ MIR JAIRO RÍOS GLÒRIA TORMO
Com cada Festa Major, el Centre d’Art Contemporani Can Sisteré presenta una nova exposició que ofereix complicitats i estrets vincles artístics i tècnics amb tota la maquinària d’organització i celebració. En aquesta ocasió, és l’artista Lusesita qui ha imaginat el cartell de la Festa i ha concebut “El jardín doméstico” que avui tenim el privilegi d’estrenar. I és que Laura Lasheras (Lusesita) és una creadora que, amb l’aval de la seva joventut, ens sorprèn amb una proposta molt personal on fa la crònica de les seves aventures, records i fantasies vitals. Amb les seves peces reinventa allò que coneixem per ceràmica i del seu imaginari particular sorgeixen criatures que podrien conviure en un gabinet de curiositats i fenòmens estranys. És tota una invitació per visitar un món màgic i misteriós on l’ambient s’impregna de rareses, troballes casuals i fragments de quotidianitat fora de context. “El jardín doméstico” és un pas més en la línia expositiva de Can Sisteré, de recerca i suport als noms del nou art emergent que, entre d’altres essències, tenen com a valor afegit la generositat envers els seus col·legues, connectant i lligant obra i temps. Us recomano que busqueu el treball de Lusesita a la xarxa i descobrireu de la seva mà altres propostes sorprenents i innovadores. Lusesita és, per la seva qualitat de factura i concepte, una peça clau dels circuits representatius i avantguardistes de l’art dins l’àmbit metropolità i més jove que es van fent un lloc avui dia a l’escenari de les arts visuals a Catalunya. La Festa Major vesteix els carrers de celebració i Can Sisteré també s’omple de joc i novetat amb un “Jardín doméstico” que no deixarà ningú indiferent. Us convido a gaudir-ne i a fer-lo vostre. Núria Parlon Gil Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet
ZEITGEIST1 Abans de mi no hi havia temps, després cap no n’hi haurà. Amb mi es genera, i amb mi també sucumbirà.2 Daniel von Czepko - Sexenta Monodisticha Sapientum III, 1655
L
es propietats dimensionals que ens són inherents com a éssers vius són capritxoses. Tenim volum i som lliures de desplaçar-nos amb més o menys gràcia per tres dimensions; no obstant això, existim també en una quarta, de característiques exclusives i que ens força a transitar-la unidireccionalment: d’A (naixement) cap a B (mort), sense pauses ni desviaments; el temps. Naixem i anem directes cap a la mort i, pel camí, només hi ha el manament biològic de la reproducció per mantenir l’espècie. Probablement per la seva rigidesa i obligat compliment, la transgressió d’aquesta limitació imposada és una de les coses que més de cap han portat la intel·lectualitat humana al llarg dels temps. Aplicant la màxima cesariana divide et impera es va parcel·lar el temps en bocins més senzills de manejar, per tal d’afrontar-lo millor: passat, futur i present. D’aquestes tres parts de temps, dues no existeixen i una és immortal. Aquesta darrera, el present, és en la que ens trobem i condiciona la manera en què ens relacionem amb les altres dues, passat i futur. La història de la humanitat ha demostrat amb vehemència que l’ésser humà és deliberadament
incapaç d’habitar aquest present: bé per preocupacions i especulacions sobre futuribles -fins i tot oracles i profecies- o bé per nostàlgia de temps millors, podem dividir els nostres congèneres d’espècie entre els que enfonsen les arrels al passat i els que les intenten plantar en el futur. Uns pocs són els que intenten establirse a l’àrid entre aquests dos pols, ja que això implica fer front a l’implacable tic-tac que marca el pas endavant del(s) temps. Sigui des de la militància directa o des de l’anàlisi, pensadors i artistes han sigut alguns dels que, al llarg dels segles -particularment en el darrer segle i fins a l’actualitat- han optat per aquesta postura incòmoda d’encarar-se amb el present. Deia Emil Cioran que “mentre no hàgim triomfat sobre el temps, seguirem sent ilotes”. Si bé és cert que les condicions del temps són una constant des de la creació de l’univers, també ho és que nosaltres mateixos hem contribuït al fet que aquesta adopti aquest caire de garjola inclement. La compartimentació del temps en cicles (anys, mesos, dies, hores) és determinant per engreixar els barrots de la gàbia; com també ho són els engranatges i ressorts que, rere l’esfera
del rellotge, mouen les manetes per indicar-nos que ja és l’hora. No es pot obviar en aquest punt, que és indissociable el vessant divisor de la vida de l’evolució socioeconòmica de la humanitat; el pes progressiu que el capitalisme ha guanyat, i que ha arribat al seu punt àlgid amb el liberalisme salvatge de finals del segle XX que l’ha portat a la hipertròfia actual: crisi, precarització, i enriquiment dels més rics. Zeitgeist. L’Esperit del Temps. A la Biennal d’Art de Santa Coloma de Gramenet de 2019, s’ha proposat als artistes de la ciutat que se situïn en el que el poeta rus Òsip Mandelstam anomenava “l’espinada trencada del meu segle”3, un punt de ruptura, una metafòrica terra de ningú des d’on afrontar una de les qüestions principals de l’existència humana: la relació que mantenim amb la nostra condició temporal. Si bé el títol de la mostra en la seva accepció germànica fa referència a l’essència que caracteritza una etapa concreta (a la manera com art i humanisme defineixen el Renaixement italià), preferim, en el cas que ens ocupa, interpretar-lo de forma literal: l’Esperit del Temps. La personificació incorpòria però sensible de la Quarta Dimensió. La relació que cada individu estableix amb aquesta essència del nostre vessant cronològic és absolutament subjectiva, per aquest motiu, cada artista de la mostra ho aborda de forma diferent: des del pes de la tradició, des de la melangia del pas del
temps, des de la preocupació per un futur incert… Amb tot, les obres exposades proposen, quasi paradoxalment, un Zeitgeist a la manera alemanya: cada proposta aporta un nou fragment per a construir aquesta essència del nostre present, que ens permetrà definir l’art de Santa Coloma de Gramenet de l’any 2019 en un futur. Tristament, això només ho podrem confirmar d’una manera: exacte, amb el temps. Tic, tac, tic, tac... Jordi Garrido. Comissari de l’exposició
NOTES 1. Expressió germànica que data de la Il·lustració. És una adaptació -tant de laforma com del contingut- del llatí genius seculi. Literalment significa “esperit del temps” i s’empra per designar les característiques que distingeixen un moment històric determinat. 2. Traducció de l’autor. Text original: Vor mir war keine Zeit, nach mir wird keine seyn. Mit mir gebiert sie sich, mit mir geht sie auch ein. Citat per J.L. Borges al text Nueva refutación del tiempo (1946), recollit dins de l’edició d’ Otras Inquisiciones (1952). 3. La consideració principal a realitzar sobre aquest poema titulat El Segle, de 1922, és que en rus «век» /vek/ significa alhora segle com a equivalent de 100 anys i època de manera més transversal, d’un mode més proper a Zeitgeist en alemany, per a referir-se a allò característic d’una època. La cita original diu: “Segle meu, bèstia meva./Qui podria contemplar les teves pupil·les/ i juntar amb la seva sang/ les vèrtebres de dos segles! [...] Encara brotaran de la verdor els embrions/ i creixeran les tiges,/ però la teva espinada està trencada,/ El meu bell i dolorós segle!”
J.A. Flores. Inert, 2019. Acrílic i tècnica mixta sobre tela. 75 x 105 cm
Zulema Galeano
Zulema Galeano
Futuro, 2019. Impressió digital sobre paper fotogràfic. 40 x 50 cm
Presente, 2019. Impressió digital sobre paper fotogràfic. 40 x 50 cm
Zulema Galeano
Pasado, 2019. Impressió digital sobre paper fotogràfic. 40 x 50 cm
Daniel de Gracia Morales. Sin Rostro 2018, 2019. Instal·lació escultòrica (tècnica mixta).
Rafel Juan Lluís. El guardià del temps, 2019. Tècnica mixta (assamblage). 60 x 20 cm
Judith Martín
Le temps dans ma montre, 2003, Litografia. 68 x 67 cm
Judith Martín
Judith Martín
Dejazme soñar I, 2000, Aiguafort en planxa de zinc. 79 x 35cm
Lo que nos queda… 2003. Litografia sobre cartulina. 65 x 50cm
Judith Martín
Sin miedo, 2002, Xilografia, fusta de faig. 95 x 56 cm
Mihoko Ono. Pasado, presente, futuro, 2019. Tríptic en paper reciclat, pintat amb tinta xinesa. 210 x 100cm
Miquel Àngel Para. La teva mirada és la meva foscor (2), 2019. Cera d’abella i pigment sobre fusta. 195 x 150 cm
Mihoko Ono
Mariano Pérez Mir.
Mariano Pérez Mir
Espíritu de tiempos, 2019. Tríptic en paper japonès encolat sobre taula. Tècnica mixta. 140 x 114 cm
Del tres al cuatro, 2019. Impressió digital sobre paper. 40 x 50 cm
El diablo cojuelo, 2019. Impressió digital sobre paper. 40 x 50 cm
“¿Por qué los viejos despertarán tan temprano? Será para tener un día más largo?” E. Hemingway, El viejo y el mar (1952)
“Estuvimos escondidos varios días; pero los federales nos fueron a sacar de nuestroescondite. Ya no nos dieron paz; ni siquiera para mascar un pedazo de cecina en paz. Hicieron que se nos acabaran las horas de dormir y de comer, y que los días y las noches fueran iguales para nosotros.” Juan Rulfo, El llano en llamas (1953)
Jairo Rios
El llano en llamas, 2019. Fusta, sorra, llibres, restes animals, ferro, metacrilat.
Jairo Ríos
El viejo y el mar, 2019. Ferro, fòssil, llibre, sorra, fusta i escaiola.
Jairo Ríos
Farenheit 451, 2019. Ferro, llibres, cautxú.
Glòria Tormo
Conflictes (Passat recent, Present, Futur Proper), 2019. Tríptic de farmalls. Plata, coure, esmalt al foc i trànsfer fotogràfic.
Glòria Tormo
Present, 2019. Instal·lació (vidre, llautó, impressió digital sobre paper)
Mercedes Molero
Mercedes Molero
Mercedes Molero
Volando voy, volando vengo, 2019. Acrílic i tècnica mixta sobre tela. 50 x 70 cm
Quiero ser Sufragista!, 2019. Acrílic i tècnica mixta sobre tela. 70 x 90 cm
Las civilizaciones en violeta, 2019. Acrílic i tècnica mixta sobre tela. 90 x 90 cm
Mercedes Molero
El arte al son de la música, 2019. Acrílic i tècnica mixta sobre tela. 100 x 100 cm
ARTISTAS J. A. Flores Inert ens presenta una imatge impactant que oscil·la entre un present dilatat i un futur proper; un nen crucificat amb una màscara de gas jau sobre un terra de mosaic hidràulic mentre subjecta el cable d’un controlador de videojocs amb la mà dreta. Als titulars subjacents hi trobem la societat postcapitalista sotmesa al jou d’un neoliberalisme que converteix el món en irrespirable: la fluctuació dels mercats ho arrasa tot, com un riu desbordat que flueix vers una desembocadura que no coneixem, però on trobarem part del que vivim actualment si no hi posem remei aviat. Amb una tècnica depurada i basada en l’experimentació, J.A. Flores crea un bisturí que dissecciona, capa rere capa, les diferents veladures del nostre present en un palimpsest de metàfores punyents i àcides. Zulema Galeano Les fotografies exposades de Zulema Galeano s’endinsen en l’aspecte més místic de la temporalitat humana. Les instantànies que presenta, treballades i retocades a posteriori, s’endinsen en les turbulències de la divisió tradicional entre futur, passat i present, amb la particularitat que hi incorpora segells: emblemes, firmes arcanes -de creació pròpia- basades en les combinacions de símbols que s’empraven en invocacions màgiques. Aquests sigils apel·len a la transgressió dels límits del propi coneixement, i Galeano els inclou amb ànim de
transcendir les quatre dimensions que ens empresonen i aprehendre tot el saber que podem extreure de l’Univers que ens envolta en totes direccions i temps. Daniel de Gracia Morales Historiador de l’Art, Daniel de Gracia presenta Sin Rostro 2018. En aquesta instal·lació escultòrica, de Gracia pren una porció del present per analitzar-la i evidenciar-ne les mancances. Sin Rostro 2018 fa referència a les històries darrere les 48 víctimes oficials de violència masclista a l’Estat el passat 2018. Les figures femenines que trobem a la peça són representades amb una estètica articulada a través de l’art nouveau i el modernisme, basant-se en artistes com Alphonse Mucha, Alexandre de Riquer o Ramón Casas. Sin Rostro 2018 apel·la a un passat molt proper (que té una continuïtat present) que requereix un esforç com a societat perquè no s’allargui en el futur. Rafael Juan L’escultura de Rafel Juan, El guardià del temps, ens situa en un marc mental on impera la poesia visual per damunt de la literalitat de la imatge. Els fòssils de trilobits, la broca manual antiga i la fusta evellida ens remeten directament al passat, o més aviat, als passats. Des de centenars de milers d’anys a unes dècades, el pes dels precedents es fa evident en la subtilesa amb què els elements dialoguen entre si.
Judith Martín Judith Martín proposa una sèrie de gravats en algunes de les tècniques principals d’aquesta disciplina artística -xilografia, litografia, aiguafort- i hi reflecteix l’assimilació de llenguatges passats; el pes dels aiguaforts de Goya és innegable a Dejazme soñar, com ho és el de les pintures rupestres a Lo que nos queda. Altrament, en les peces presentades hi trobem referències directes al temps cronològic, que compartimenta curosament la nostra vida diària i articula el dia a dia de la societat. Mercedes Molero En les seves pintures, Mercedes Molero incideix sense embuts en la relació del temps amb la conformació i consolidació de la pròpia identitat femenina, a més del pes de la cultura pop. Amb un llenguatge directe vestit d’aparença naïf, Molero apel·la al pes de la dona (o la seva manca) en períodes pretèrits (Las civilizaciones pasadas), així com les lluites per guanyar drets que les dones com a col·lectiu van dur a terme per reivindicar els seus drets. En les peces de Mercedes Molero hi trobem principalment dues coses: la consciència de ser dona i la consciència de ser hereva d’una història, tant cultural com antropològica. Mihoko Ono Mihoko Ono, artista japonesa, resideix a Catalunya des de 1987. Des de l’inici de la seva carrera ha combinat
la docència amb la creació pictòrica fins a l’actualitat, realitzant exposicions col·lectives tant a Catalunya com al seu Tòquio natal. Als dos tríptics exposats hi trobem el pes de la tradició nipona: la recerca de l’equilibri entre blanc i negre (buit i plenitud), ens apropa a l’esperit Zen, entès no de manera religiosa, sinó com a relació amb un present que no deixa de fluir ni un instant. Les pintures de Mihoko Ono s’atrinxeren en el present i empren el llegat de la història de l’art per disseccionar la relació entre l’home i el temps (Pasado, Presente, Futuro) i el present en si mateix (Espíritu de Tiempos). Miquel Àngel Para La teva mirada és la meva foscor (2) ens introdueix en l’imaginari visual de Miquel Àngel Para. Elements diversos es troben literalment empresonats sota la superfície de cera que cobreix l’obra de Para, congelats en l’instant del present en què es va constituir el quadre. Para ens proposa aquí una reflexió sobre el paper de la pintura com a mediador en les relacions entre la humanitat i el temps, en tant que captura petits bocins d’un present i els fa accessibles més enllà d’aquest. Tanmateix per a aquest creador la pintura és un sistema obert on tots els elements es troben en contínua interacció, i l’obra no és altra cosa que un fragment d’aquest ecosistema de moviment perpetu. Miquel Àngel Para ens parla aquí de l’aspecte incopsable del nostre present, la im-
possibilitat de viure’l perquè en el moment en què és verbalitzat - o fins i tot, pensat- ja és passat. Mariano Pérez Mir Les instantànies de Mariano Pérez Mir connecten amb la màxima d’Henri Cartier-Bresson respecte a l’instant decisiu: “la fotografia és, per a mi, l’impuls espontani d’una atenció visual perpètua, que atrapa l’instant i la seva eternitat”. El seu modus operandi és simple, surt al carrer a la recerca d’aquests instants, d’aquests bocins de present que, mitjançant la màgia abans química (i ara digital) de la càmera, queden congelats per a poder copsar allò que la fugacitat amaga. Jairo Rios Les peces escultòriques de Jairo Ríos aborden de manera rotunda la relació amb la temporalitat a través de la literatura. Farenheit 451, referint-se a la novel·la homònima de Ray Bradbury ens vincula amb la distòpia de la prohibició dels llibres, que són, en última instància font de coneixement i, per tant, de llibertat. El viejo y el mar (E. Hemingway) investiga la relació de l’home sol davant la immensitat de l’oceà, rememorant i revisitant en successives analepsis (flashbacks) la seva vida com a recurs per implicar al lector en la història que ens explica el llibre. El llano en llamas (Juan Rulfo) profunditza en clau identitària sobre la concepció col· lectiva del temps: en la literatura iberoamericana, el
temps és col·lectiu, no es mesura en hores i en dies, sinó en esdeveniments. En paraules de Rulfo “el tiempo es más pesado que la más pesada de las cargas que puede soportar un hombre.” Glòria Tormo Barrejant llenguatges artístics diversos -fotografia, esmalt, orfebreria-, Glòria Tormo crea peces delicades que s’endinsen en el vessant més poètic de la relació amb el temps. Analitza amb detall els punts que marquen la relació amb els temps: els mals del passat, els conflictes del present, i l’esperança que refulgeix en l’horitzó del futur. Tormo s’embranca també en consideracions més profundes entorn la concepció temporal, la liquiditat del temps i la potencialitat de l’instant, juntament amb la concepció del present com una fissura inhabitable entre dues forces, mostren una síntesi poètica de teories filosòfiques de pensadors com Zygmunt Bauman o Giorgio Agamben.
Can Sisteré. Centre d’Art Contemporani Carrer de Sant Carles, s/n 08921 Santa Coloma de Gramenet Tel. 93 385 13 12 www.gramenet.cat Horari: De dimarts a divendres de 17 a 21 h Dissabtes d’11 a 13.30 i de 17 a 21 h Dumenges d’11 a 13.30 h Dilluns i festius, tancat Títol: Biennal d’Art. Zeitgeist, esperit del temps Període: del 31 d’agost al 27 d’octubre de 2019 Regidora de Cultura: Petra Jiménez González Coordinació: Juan González Comissari de l’exposició: Jordi Garrido Disseny: Volta Disseny (www.voltadisseny.com) Edició i impressió: Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet B-xxxxx-2011