14 de gener de 2003 Periòdic de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal i popular d’àmbit nacional dels Països Catalans
Nadal reivindicatiu a la ciutat de València
Editorial
El PP vol culminar la privatització de RTVV
Els joves llibertaris continuen a la presó
El proppassat mes de novembre, a proposta del PP, les Corts Valencianes van fer les primeres passes per a privatitzar RTVV. Res que no es poguera preveure... Canal 9 té uns principis fundacionals de la llei de 1984 que li assignen tasques importants: vertebrar culturalment el País Valencià, promoure la llengua pròpia, oferir una informació objectiva, veraç i plural. Quina ha estat la realitat? Va ser creada pel PSOE amb la intenció de desplaçar l’única televisió en català existent al País Valencià, TV3, que comptava amb una reduïda però creixent audiència i que servia de referent nacional (malgrat les escasses notícies d’àmbit valencià). Així, doncs, la TVV ocupà de bon començament la freqüència de TV3 per impedir-ne la recepció; la Guàrdia Civil s’encarregà de tancar els repetidors de TV3 que el poble valencià havia sufragat; els directors com Amadeu Fabregat foren els encarregats de castellanitzar la programació i prohibir paraules per ser «massa catalanes», o «poc genuïnes» com diu ara l’AVL. D’aleshores ençà, la degeneració de RTVV ha anat agreujant-se, amb una espanyolització de continguts i una programació de tele-fem per a idiotitzar i manipular l’audiència, per a convertir el poble valencià en un poble inculte i moll. També ha crescut la malversació de diners públics; l’actual deute de 400 milions d’euros és causa d’una mala gestió, i hauria de recaure sobre l’equip directiu. Per tant, cal fer una crida contra la passivitat ciutadana. No es tracta sols que els treballadors puguen perdre els seus treballs, sinó que podem perdre quelcom que ens és propi, perquè ho hem pagat. I no solament això: en cas de privatitzar-se RTVV, qui assumiria els deutes? Clarament, ho pagaria la societat valenciana. El mateix remei des de fa anys: privatitzar guanys i socialitzar pèrdues. La pretensió de privatitzar RTVV, a més, ha destapat una altra trama: la creació, per part de Zaplana i el PP, d’un grup mediàtic que responga als seus interessos polítics i econòmics. Així, va pressionar la multinacional francesa Bouygues per tal que aquest grup, accionista de la privatitzada Aguas de Valencia (AVSA), invertira en el sector dels mitjans de comunicació al País Valencià. Això s’ha conegut ara, però les gestions d’Eduardo Zaplana, durant els primers mesos del 2002, tot just coincideixen amb el concurs del contracte de gestió d’aigües de la ciutat de València per un període de 50 anys, que finalment va aconseguir renovar AVSA. Malgrat tot, malgrat que no sentim que TVV ni TVC són nostres, perquè no responen als interessos de la majoria de la població, ens oposem, tal com ha dit l’assemblea de treballadors i treballadores, «a qualsevol intent de privatització del grup RTVV [...] patrimoni públic dels valencians, que va ser creat per a oferir un servei públic i ha de continuar gestionat des del sector públic com a única garantia que els interessos generals prevaldran sobre els interessos econòmics privats». A l’Accent, informem d’un conflicte laboral on les condicions de precarietat de treballadors i treballadores s’han accentuat des del seu inici, amb cacera de bruixes inclosa. Denunciem uns mitjans d’informació públics controlats per partits polítics, la manera creixent com s’ha accentuat la manipulació informativa per tal que els mitjans de comunicació responguen als interessos de les seues empreses i dels seus partits. Critiquem el malbaratament de diners públics, de tots i totes. L’Accent no és neutre, no és apolític, sinó que pren partit. Parlem, al capdavall, de la importància de comptar amb mitjans d’informació propis, que responguen als interessos del poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I L’Accent, amb modèstia però amb determinació, hi vol contribuir. Per a aconseguir-ho, però, ens cal el vostre suport. La persuasió, la dissuasió, que fins ara duien a terme els exèrcits del món, ara la duen a terme els mitjans de comunicació. (Ramon Barnils)
Es preparen mobilitzacions als autobusos públics de Barcelona Economia / 5
Galícia lluita contra la marea negra Internacional / 6
Ca Revolta en perill de tancament Contraportada / 8
Aquest Nadal no hi ha hagut vacances per als companys, amics i familiars dels joves llibertaris tancats a la presó de Picassent. Manifestacions, tancaments, concentracions solidàries a les portes del centre penitenciari, etc., han ocupat el calendari festiu, que ha conclòs amb una sonada acció durant la cavalcada de Reis davant l’alcaldessa de València. Les diverses mobilitzacions s’han centrat a denunciar les irregularitats entorn el cas d’aquest joves que romanen empresonats des del
passat 15 d’octubre. La decisió del jutge d’acusar-los d’associació il·lícita amb fins terroristes i de lesions terroristes ha estat molt polèmica i és considerada part d’un muntatge policial amb la intenció de criminalitzar el conjunt de moviments socials que es mantenen actius a la ciutat de València. Es dóna el cas que el jutge és el mateix que s’encarrega del cas dels antifeixistes detinguts a Russafa el març del 2002. Països Catalans / Pàgina 4
L’Estat francès tanca les portes a l’escola pública en català En una polèmica decisió, el Consell d’Estat francès va anul·lar, el passat 29 de novembre, totes les disposicions que permetien l’ensenyament en català a l’escola pública, tant pel que fa a la immersió lingüística, com a l’anomenat ensenyament paritari. Amb aquesta mesura, sustentada en l’article segon de la constitució que consagra el francès com a llengua única de la república, l’Estat Francès dóna un greu cop als tímids progressos assolits els darrers anys, per aturar la progressió del català i les altres llengües minoritzades per l’Estat francès, que els darrers temps han vist com augmentava la demanda de classes en llengua pròpia. La decisió, en un principi des-
tinada a les escoles bretones Diwan, afectarà també l’escola Arrels, i també els centres públics on s’ensenya parcialment en català. Països Catalans / Pàgina 3
14 de gener de 2003
Pàgina 2
Països Catalans
L’obscura privatització de Radiotelevisió Valenciana El Partit Popular accelera la privatització enmig del secretisme i d’un suposat cas de corrupció. Mentrestant, s’ha creat una plataforma que canalitza l’oposició al projecte me informatiu, la direcció de Canal 9 va respondre que aquestes informacions no s’incloïen als serveis informatius de la cadena perquè, al seu parer, es tractava d’un conflicte laboral de caire intern que no calia que transcendís a l’opinió pública.
Instal·lacions de Canal 9 a Burjassot
Aure Silvestre, València.- El passat novembre, les Corts Valencianes, a iniciativa del Partit Popular, aprovaven la primera fase del procés de privatització de Radiotelevisió Valenciana, que engloba les cadenes de televisió Canal 9 i Punt 2, i també Ràdio 9; això constitueix el primer intent seriós de desnacionalització d’un ens públic d’aquestes característiques als Països Catalans i a la resta de l’Estat Espanyol. Amb l’actual model de privatització, la venda de Canal 9 no es farà de manera completa, sinó en paquets que inclouran la producció de determinats programes o fins i tot de les franges horàries més beneficioses econòmicament i políticament, i la part de l’empresa sota titularitat pública es farà càrrec del deute acumulat fins ara, i també dels altíssims crèdits demanats per a la compra i producció d’alguns programes. Es
dóna la circumstància que actualment, la situació de Canal 9 és de fallida econòmica, segons dades aportades pel Síndic de Greuges del País Valencià. D’aquesta manera, la privatització de la cadena de televisió ha estat presentada pels polítics populars com a necessària a causa de l’alt cost econòmic que suposa als valencians el manteniment. Obscurantisme informatiu La privatització de Canal 9 va fentse enmig d’un gran secretisme, cosa que han denunciat els mateixos treballadors de les cadenes que conformen la RTVV. El 15 de novembre, el comitè d’empresa va emetre un comunicat on denunciava la censura practicada als informatius de la cadena sobre el procés de venda; tot i que el dia anterior la portaveu del Consell Valencià, la popular Alícia de Miguel, havia fet l’anunci oficial
davant el comitè d’empresa de RTVV dels plans de privatització. Els serveis informatius de Canal 9 tampoc no han informat de les concentracions diàries que des del dia 6 de novembre realitzen els treballadors davant l’edifici principal que la cadena té a Burjassot, i a les quals s’han afegit les últimes setmanes personalitats del món de la cultura i de la política, com a mostra de suport envers els treballadors i en demanda d’una televisió pública i de qualitat. Per a això ja s’ha constituït la Plataforma en Defensa de la Radiotelevisió Pública, que va fer la seua presentació pública el passat 17 de novembre amb un acte a la Universitat de València que aplegà més de tres-centes persones i amb l’adhesió de prop d’un miler de persones, individualment o com a entitats. A aquestes denúncies d’obscurantis-
Una privatització encoberta Però la privatització de Canal 9, que formava part del programa electoral del Partit Popular del País Valencià a les últimes eleccions autonòmiques, ja va posar-se en marxa, de forma encoberta, des de l’arribada del Partit Popular al govern valencià i, especialment, des de la de Jesús Sànchez Carrascosa a la direcció de la cadena de televisió. La gestió de Carrascosa com a director de Canal 9 es va caracteritzar per l’augment del deute econòmic, l’aprofundiment en els continguts més superficials, escabrosos i castellanitzants, una política informativa cada vegada més partidista, i l’agudització dels conflictes laborals a causa de l’augment de la precarietat. A més de tot això, Carrascosa va ser el responsable directe de la campanya d’interferència del senyal de TV3 al País Valencià, i va utilitzar per a aquest objectiu els mitjans tècnics de la cadena que aleshores dirigia. Una gestió, la seua, que va dur aquesta cadena a l’actual situació de fallida econòmica. El cas Tabarka Media La privatització de Canal 9, però, està sent esquitxada pel cas Tabarka Media, al qual seria implicat directament Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana i actual ministre de treball. Aquest cas va ser destapat arran la destitució de dos consellers desafectes als interessos de l’actual Govern Valencià al grup empresarial Aigües de València.
Segons els informes interns d’Aigües de València fets públics, aquest grup empresarial, a petició de dirigents del PP, va demanar un estudi a la cadena de televisió francesa TF1 per a baremar la possibilitat de finançar la creació d’un gran grup mediàtic afí als interessos polítics dels líders del Partit Popular al País Valencià. Aquests informes acrediten que Zaplana, aleshores a la Generalitat Valenciana, conjuntament amb la portaveu del Consell Valencià, Alícia de Miguel, va desplaçar-se fins a París per reunir-se amb directius de Saur Internacional, propietària de TF1 i filial de la multinacional Bouygues, que compta amb el 31 % del capital a Aigües de València, i per tractar directament aquest tema. A l’informe presentat per TF1, es descriuen les intencions dels polítics populars centrades en la conformació d’un grup mediàtic proper a l’actual govern valencià i integrat fonamentalment per una xarxa de televisions locals, una cadena d’emissores de ràdio, un periòdic gratuït i un diari. Carrascosa entra de nou en escena Íntimament relacionat amb aquestes intencions, i simultàniament a l’aprovació a les Corts Valencianes del model privatitzador de RTVV, el 25 de novembre es constituïa davant notari la Plataforma Audiovisual Valenciana SA, presidida per Carrascosa amb un capital social inicial de 600.000 euros, i amb la intenció d’optar a la compra parcial de RTVV. Carrascosa, a més de ser un personatge molt lligat al Partit Popular, i a Zaplana en particular, és director del Mini Diario Gratuït, i de la cadena de televisió local Valencia TV, juntament amb la seua esposa, Maria Consuelo Reyna, actual directora i propietària del periòdic Diario de València. Aquest matrimoni és propietari, per tant, d’una xarxa mediàtica idèntica a la descrita per Zaplana i Alícia de Miguel a la seua reunió a París, un fet que li ha costat la compareixença pública davant una comissió parlamentària, la primera que no ha aconseguit eludir en la seua carrera política.
Butlleta de subscripció Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: població: Telèfon: correu electrònic: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) semestral (18 euros) Domicialiació bancària Nom del titular: Població: Entitat Oficina Control Número de compte Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: C/ Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o C/ Ripalda, 20 baixos esquerre. València, o bé truqueu al 658.33.39.32
Pàgina 3
Països Catalans
14 de gener 2003
El Consell d’Estat francès prohibeix l’ensenyament en català a l’escola pública L’anul·lació afectarà les escoles que practiquen la immersió lingüística Regional d’Alsàcia o el Departament dels Pirineus Atlàntics, a més de representants de moltes entitats, associacions i fins i tot alguns representants dels partits estatals, n’han demanat la revocació. L’article, aprovat el 1992, situa expressament el francès com a única llengua oficial, amb l’excusa de defensar el francès de la suposada amenaça de l’anglès i les altres llengües dels diferents estats europeus arran de l’aprovació del Tractat de Maastricht. El mateix article va ser esgrimit per
1500 persones es manifestaren el 6 de juny del 98 a Perpinyà contra l’article segon de la constitució francesa.
Bernat Pompei, Barcelona.- El Consell d’Estat francès, fent citació de l’article segon de la constitució, —que proclama que «la llengua francesa […] és la llengua de l’en-
“L’anul·lació talla de soca-rel els minsos avanços arrencats a l’administració els darrers anys” senyament, del treball i dels serveis públics»— i al Codi d’Ensenyament, va anul·lar el 29 de novembre passat tots els decrets, reglaments i circulars que permetien l’ensenyament per immersió en català i en les altres llengües que qualifica de «regionals». A més, també s’anul·len tots aquells decrets que permetien l’ensenyament paritari de manera bilingüe —meitat en francès i meitat en llengua pròpia. La decisió respon a una demanda de
diferents grups de pressió francesos, contraris a la integració a la xarxa pública de les escoles bretones Diwan, i suposa tallar de soca-rel els minsos avanços arrencats a l’administració estatal sota el mandat del ministre d’Educació Jack Lang per a l’ensenyament en català, alsacià, basc, bretó o occità, entre altres. Al nostre país, aquesta decisió afectarà tant els alumnes de les escoles públiques on es practica la immersió o l’ensenyament paritari, com l’escola Arrels, nascuda el 1981 com a escola associativa, i integrada a la xarxa pública l’any 1996 en virtut d’un conveni amb el Ministeri d’Educació. En total, a la Catalunya Nord, 8.907 alumnes estudien en català, tant en aquestes escoles com en les set de la Bressola, que no està integrada a la xarxa pública. Qualifiquen la decisió d’ideològica Des del món educatiu nordcatalà, malgrat que no s’ha respost de manera organitzada, algunes veus
han denunciat el caràcter ideològic jacobí i el tarannà discriminatori de la mesura contra la llengua catalana a l’ensenyament públic. Els docents denuncien que la decisió del Consell d’Estat ignora deliberadament la realitat, constatada any rere any, que els alumnes de l’escola en català tenen no solament un nivell equivalent de francès que els de la resta d’escoles, sinó que els resultats acadèmics són fins i tot superiors a la mitjana en les altres assignatures. Es tracta doncs, d’una decisió política, destinada a esborrar del mapa el dret dels estudiants a aprendre en la seva pròpia llengua, si aquesta no és la francesa. El polèmic article segon de la Constitució Francesa L’article en què es basa la resolució del Consell ja fa anys que ha aixecat multitud de veus crítiques, tant a la Catalunya Nord com a altres nacions minoritzades per l’Estat francès. Fins i tot entitats com el Consell Municipal de Perpinyà, el Consell
“L’article segon de la constitució consagra el francès com a única llengua de l’ensenyament.” rebutjar els avenços en l’ensenyament de la llengua pròpia a la Polinèsia el 1996. El cors, un cas a part No és casual que a Còrsega, amb un fort moviment independentista, la llengua corsa sigui la que té major presència a l’ensenyament, —el 80 % dels alumnes l’aprenen, i és la llengua vehicular per a més del 43 % dels estudiants. En el pla polític, a Còrsega el moviment d’alliberament nacional ha iniciat una negociació amb l’Estat, després de més de 20 anys de lluita amb resistència armada. Fruit d’això foren els acords de Matignon, que preveien l’oficialitat de l’ensenyament obligatori en cors, tot i que aquesta mesura fou anul·lada pel Consell d’Estat, posant en perill els acords de pau.
l’apunt
26 anys fent possible el futur El 16 de setembre de 1976 obria les portes la primera escola Bressola. Vint-i-sis anys més tard, l’ensenyament exclusivament en català al nord de les Alberes ha experimentat un progressiu creixement que ha permès la consolidació de l’escola Arrels, a Perpinyà, i de set escoles de la Bressola: a Nyils, El Soler, Prada, Càldegues, Sant Esteve del Monestir i dues a Perpinyà. No ha estat un camí fàcil. Si l’any 1976 començava un moviment que naixia inspirat per les ikastoles basques, pocs anys més tard es dividiria, el 1981, per donar lloc l’aparició de l’escola Arrels, lligada a un altre projecte, Ràdio Arrels, aparegut el mateix any. Però el principal repte ha estat obtenir el reconeixement i les ajudes d’una administració reàcia; fins al punt que, el gener de 1982, cinc personalitats nordcatalanes protagonitzaren una vaga de fam contra el bloqueig de les subvencions. L’any 87, la suspensió de les subvencions va deixar a l’atur els mestres, que malgrat tot, seguiren amb les classes. Però, tot i els obstacles, el creixement de la demanda, any rere any, i la tenacitat dels ensenyants, han permès que l’estatut legal de les escoles anés millorant, primer amb el reconeixement dels mestres i el pagament dels seus sous i, finalment, amb l’acord entre la Bressola i el ministeri que acceptava el català com a llengua vehicle de l'ensenyament, el 1995, i l’entrada de l’Arrels a la xarxa pública el mateix any. Un fet esperançador per al futur és que darrerament s’ha pogut començar a notar un canvi d’actitut impensable fa deu anys: molts pares i mares dels nens i nenes que avui estudien a les escoles catalanes havien perdut la llengua a casa, i ara volen que els seus fills la recuperin.
14 de gener de 2003
Diego Sánchez en vaga de fam El pres polític català Diego Sánchez fa, des del dia 2 de gener, una vaga de fam, juntament amb diversos presos, per denunciar la pallissa que ha rebut el pres polític basc J. M. Etxebarria i demanar que se’l tregui del mòdul d’aïllament. Aquesta és la cinquena vaga de fam d’en Diego Sánchez en els darrers mesos, totes en demanda del respecte dels drets de les persones preses a Soto del Real. Aquest gener ja fa dos anys que en Diego i en Zigor estan a la presó en espera de judici per pertinença a banda armada.
Pàgina 4
Països Catalans
Els tres joves llibertaris continuen empresonats Segueixen les mobilitzacions denunciant el muntatge policial totes les parts afectades. Tot plegat ajudà a crear un clima d’alarma social que serví al jutge d’excusa per a empresonar els quatre joves a Picassent el 17 d’octubre. Pocs dies després que el jutge enviara el cas a la l’Audiència Nacional de Madrid, com a conseqüència de les acusacions de terrorisme, isqué en llibertat amb fiança un dels detinguts, cosa que, segons els familiars i amics dels detinguts, demostra les incongruències que envolten tot el cas.
S’inicia el judici pels fets del 12-O del 99 El dimarts 14 de gener comença a Barcelona el judici contra els 18 antifeixistes detinguts el 12 d’octubre de 1999 en la manifestació contra un acte feixista a Sants autoritzat per la Delegació del Govern Espanyol. Els acusats, que patiren una greu campanya mediàtica de criminalització, van passar 10 dies a la presó quan la titular del Jutjat d’Instrucció 28, Remei Bona, va decretar-ne l’ingrés a presó en base a la suposada alarma social causada pels fets, cosa que va aixecar protestes multitudinàries. Els acusats s’enfronten a peticions de fins a 50 anys de presó en total i a multes fortes.
Les CUP es preparen per a les eleccions. Les Candidatures d'Unitat Popular van presentar el passat 15 de desembre a Vilafranca del Penedès una declaració d'intencions amb vista a les properes eleccions municipals del mes de maig. Les CUP (presents en més de 50 municipis dels Països Catalans) s'imposen el repte d'esdevenir el referent polític unitari a nivell municipal del conjunt de l'esquerra independentista i de tots els sectors de la classe treballadora i popular que vulguin establir un marc polític nou que garanteixi els drets socials, la democràcia i les llibertats nacionals al nostre país.
Detingut per tercer cop pels Mossos La matinada del 30 de desembre, un militant independentista de Cardedeu, J. G., va ser detingut en sortir de la feina a Llinars del Vallès pels Mossos d’Esquadra, acusat d’amenaces i agressió a agents de l’autoritat. La detenció estigué marcada per amenaces i irregularitats, com no poder parlar amb l’advocat o no rebre reconeixement mèdic. Col·lectius de la comarca han denunciat la persecució policial envers aquest jove, que ja ha estat detingut tres vegades per la seva militància política.
relacionen tot plegat amb una tendència creixent a la criminalització i repressió dels moviments socials. Entre les accions de protesta més recents destaquen el tancament a la UV, que durà des del 19 de desembre fins al 28 del mateix mes, o la manifestació celebrada el 4 de gener a València que aplegà més de mil dues-centes persones, algunes vingudes des de Barcelona, i en menor quantitat, des de la capital de l’Estat Espanyol. «El xicotet Garzón» El jutge que s’encarrega del cas, Luís Francisco de Jorge Mesas, ja és conegut a València per les seues accions contra els moviments socials. La seua actuació en aquest cas ha estat fortament criticada, entre altres, per l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, que en un comunicat fet públic el 30 d’octubre passat, considerava «totalment desproporcionada» la decisió d’empresonar els quatre joves. Per altra banda, el mateix jutge ha sigut notícia recentment per la decisió d’acceptar una denúncia de la plataforma España 2000. Aquesta plataforma, que convocà la manifestació racista de Russafa de l’any passat, acusa, entre altres coses, els antifeixistes que hi acudiren a protestar de delictes «d’odi i violència per motius d’ideologia» contra els convocants. Per tot açò, el jutge ja és conegut per molts valencians com «el xicotet Garzón».
El jutge que s’encarrega del cas és conegut a València per les seues accions contra els moviments socials
Acció de suport als llibertaris empresonats durant la cavalcada de reis a València.
A. Ginés i Sànchez, València. Tres dels quatre joves detinguts arran de les protestes pel desallotjament del conegut CSO del barri del Cabanyal han passat el Nadal a la presó de Picassent amb acusacions diverses, que van des de desordres públics i destrosses fins a associació il·lícita amb fins terroristes. Mentrestant, les mobilitzacions que reclamen la seua llibertat i que denuncien el que consideren un muntatge policíac s’han repetit a la ciutat de València. Els joves foren detinguts el proppassat 15 d’octubre després que la policia els relacionara amb les des-
trosses a dues immobiliàries que es realitzaren durant les accions de protesta el dia després del desallotjament del CSO. Tot i que inicialment se’ls acusava de desordres públics i danys, el jutge, després d’una reunió amb el cap de la brigada d’informació de la policia, segons fonts de la CNT, decidí afegir les acusacions d’associació il·lícita amb fins terroristes i lesions terroristes. L’operació policial inclogué l’escorcollament de diversos domicilis i l’habitual complicitat d’alguns mitjans d’informació, que en cap moment contrastaren la versió oficial amb
Resposta popular D’ençà la detenció dels quatre joves, les mobilitzacions han estat constants a València, i fins i tot s’han estès a la resta dels Països Catalans, i també, a l’Estat espanyol. Des de la Plataforma Antifeixista, l’Assemblea de Solidaritat amb els Detinguts del Cabanyal, o des de les organitzacions a què pertanyen alguns dels empresonats, com ara la CNT, es reclama la llibertat immediata dels joves i es denuncien les irregularitats en l’actuació del jutge, la parcialitat i complicitat dels mitjans de comunicació amb el que consideren un muntatge policíac, i finalment, ho
Èxit de participació en la Diada de Mallorca Laia Altarriba, Barcelona.- La manifestació en motiu de la Diada de Mallorca el passat dilluns 30 de desembre va aplegar més de 4.000 persones, la qual cosa significa que va ser una de les més multitudinàries dels darrers anys. Els manifestants hi van acudir convocats per la Comissió 31 de Desembre, i van recórrer els carrers que van des del passeig del Born de la capital balear fins a la plaça dels Patins. La marxa va transcórrer sota el lema «Llibertat, democràcia i autodeterminació». Al final del recorregut, el músic Pep Toni Rubio va llegir el manifest de la comissió convocant, on criticava «la regressió democràtica que viuen Mallorca i els Països Catalans» i denunciava que «el franquisme és part constituent del sistema constitucional espanyol». Durant l'ofrena floral al monument
de Jaume I, que es va fer en acabar la marxa, un grup d'ultradretans va increpar els independentistes. En cap moment, ni la delegada del Govern espanyol i dirigent del PP balear, Catalina Cirer, ni els seus
Els manifestants van denunciar la regressió democràtica als Països Catalans agents policials van fer res per impedir les agressions dels feixistes. La festa cívica més antiga d’Europa El 31 de desembre es commemora l’entrada de Jaume I a Palma l’any 1229. Es tenen notícies d’aquesta celebració des de meitat del segle XIII, la qual cosa significa que és la festa cívica més antiga d’Europa que
s’ha celebrat ininterrompudament fins a l’actualitat. Els illencs donen a aquesta data un sentit reivindicatiu, ja que celebren el naixement de la cultura catalana a Mallorca i el sorgiment de les arrels nacionals dels Països Catalans a les illes. Malgrat que des d’un punt de vista popular i reivindicatiu se segueix celebrant la Diada de Mallorca el 31 de desembre, el Govern balear va decidir l’any 1996 instaurar el 12 de setembre com la Diada de l’illa, que recorda el jurament que va fer Jaume II de la Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca l’any 1276. L’elecció d’aquesta data ha estat criticada pels sectors catalanistes, ja que no ha estat mai arrelada ni té voluntat reivindicativa.
Pujol i Piqué són escridassats a les terres de l’Ebre Mig miler de persones van escridassar el passat diumenge 12 de gener a Alcanar el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. El motiu de la visita era la presentació dels candidats de CiU al Montsià. Fora del recinte on es feia l’acte, els manifestants van retreure a Pujol el suport de CiU al Pla Hidrològic Nacional i van advertir que aquest serà un any ple d’actes reivindicatius. Un fort desplegament d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Civil va encerclar els manifestants. El dia anterior, el ministre de Ciència i Tecnologia, Josep Piqué, també va anar a les terres de l’Ebre. En la seva visita a Tortosa, unes 300 persones el van rebre amb pancartes i crits contra el PHN. Quan alguns manifestants van intentar trencar el cordó policial, els agents van carregar contra ells i van provocar alguns ferits lleus.
Pàgina 5
Economia
Entrevista a S. Mercader i P. Fajeda, de la CGT de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB)
«La creació de les assemblees va ser el gran èxit de la vaga d’autobusos» Àlex Tisminetzky, Barcelona.- Durant dotze dies del mes de maig de 2002 Barcelona va viure una de les vagues més importants dels darrers anys. Tres mil treballadors de la plantilla d’autobusos de TMB van desobeir els serveis mínims imposats per l’empresa pública i van realitzar mobilitzacions de tot tipus per posar sobre la taula la baixada del poder adquisitiu i la doble escala salarial que imperava sota les polítiques de la direcció del PSC-PSOE, ICV i ERC. Les properes eleccions municipals del maig i el Fòrum de les Cultures 2004, però, han obligat al govern de Joan Clos a pressionar les cúpules -Quines són les reivindicacions que van fer anar a la vaga als autobusos urbans de Barcelona? -La vaga del maig va sorgir a partir de la negociació d’un nou conveni per a TMB. Va començar «tranquil·la», però va finalitzar com un veritable temporal, pel malestar que hi ha entre els treballadors amb l’empresa i amb la direcció dels sindicats «oficials». La causa principal de les protestes va ser el canvi d’estratègia de l’empresa; de considerarse un servei públic, ha passat a actuar amb criteris d’empresa privada, amb l’ajuda dels sindicats CCOO, UGT i un d’independent. I és així com entra als autobusos la doble escala salarial (la gent que entra nova cobra 180 euros menys per la mateixa feina), el còmput anual d’hores, se subcontracten molts serveis, baixades del nombre total de plantilla… El que s’ha de tenir clar és que quan tres mil persones decideixen no acatar els serveis mínims, no és només
qüestió de calers, sinó que estem veritablement cremats. Però segurament el que no vam saber fer és explicar a la ciutadania les causes de la vaga, i que només demanem unes millores laborals mínimes en un servei públic: augment salarial, reducció d’hores i igualtat en el salari. -Quin tipus d’organització i mobilització vau utilitzar durant el conflicte? -Els treballadors de TMB han après a passar de les directrius dels sindicats: ja no se’ls creu. Hem aconseguit que sigui Assemblea de treballadors de TMB del passat 9 de gener. l’assemblea de treballadors la que mani, i realment és la que va un seguiment del 100% (i sense manar durant tot el procés: la gent necessitat de cap piquet), i es van en assemblea decidia què era el que realitzar accions contra els serveis s’havia de fer, i els sindicats només mínims, com dos cents autobusos ho tiraven endavant. La veritat és que van haver d’anar a reparacions que vam anar tots a una: van haver en pocs dies. manifestacions i assemblees de més El decret de serveis mínims va ser de dos mil treballadors sobre una escandalós, no és notava en res la plantilla de tres mil, la vaga va tenir vaga. I en assemblea es va decidir que
Relacions Illes Balears Illes Balears Principat País Valencià Total
%
499 72 571
87,37 12,63 100
no es feien els serveis mínims; es va passar a la vaga indefinida. En aquesta situació vam estar una setmana, fins que la Generalitat va imposar el Laude d’obligat compliment, que va ser acceptat només per un 60 %, contra el 40 % dels treballadors que estaven disposats a jugar-se el seu lloc de treball continuant la lluita.
Els Països Catalans, una realitat econòmica
-Com valoreu l’actuació del govern municipal a TMB? -Primer caldria recordar que els òrgans de direcció de l’empresa són de l’Ajuntament de Barcelona, PSC, Iniciativa i ERC, que posteriorment es van posar d’acord amb la Generalitat, El Corte Inglés (afectats també per la vaga) i els mitjans de comunicació de masses per a fer pinya contra la vaga. Creiem que en tot aquest conflicte hi ha molts polítics que tenen una important responsabilitat política: s’omplen la boca parlant de ser d’esquerres i progressistes, però a l’hora de la veritat participen en la degradació del servei públic, les privatitzacions i la precarietat laboral dins el nostre sector. -Com analitzeu les possibilitats de futures properes mobilitzacions? -La situació és greu; els sindicats corporatius, CCOO i UGT, han signat un conveni per quatre anys a esquenes de l’assemblea, quan havien signat un compromís de no acceptar cap tracte amb l’empresa sense consulta prèvia als treballadors. Aquesta traïció només es pot entendre pels importants interessos de l’Ajuntament per pacificar un sector que els pot generar molts maldecaps en la campanya municipal i cara al seu Fòrum 2004; de manera que el que ha decidit l’assemblea és intentar boicotejar aquesta «pau social» i intentar deslegitimar les cúpules sindicals oficials que ens han venut. El primer pas serà fer campanya per aconseguir uns desafiliació massiva dels sindicats signants. Després, cada Cotxera decidirà com portar endavant aquesta lluita. Per a més informació: www.cgt.es/cgtcatalunya
pròpies i naturals, sinó d’altres alienes, triades des de l’òptica espanyola. Així doncs, al Principat el 53 % de la inversió de l’Estat es dirigeix a l’AVE Madrid-Barcelona, mentre que al País Valencià la infraestuctura de l’AVE Madrid-València suposa un 33 % de la inversió global; totes dues inversions Un informe de les caixes més importants revela centralistes suposen uns 1.660 milions gran dependència econòmica entre els territoris dels Països Catalans. d’euros per al 2003. Per contra, el corredor ferroviari mediterrani, fonaValencià envia al Principat i a les Illes més del drecen a la resta de la nació catalana, mentre mentalment l’eix Barcelona-València, només 38 % de les seues vendes estatals, i n’hi adqui- que les importacions que provenen del País rebrà 25 milions. reix més del 48 % —és a dir, quasi la meitat de Valencià i de les Illes suposen més del 20 % del Els objectius espanyols semblen clars: trencar els lligams i les sinergies produïdes en les importacions del País Valencià provenen del total. Principat. En el cas de les Illes, el 100 % de les Es podria dir que aquestes relacions comercials terres catalanes i aprofitar-se’n, per tal d’aseues exportacions, és a dir, 571 milions d’eu- es donen malgrat l’esforç espanyol per afavorir favorir l’àrea metropolitana de Madrid i ros, es dirigeixen al Principat (87,4 %) i al País Madrid. Si es diu això és perquè es pot demos- fer-la esdevenir l’àrea econòmica més Valencià (12,6 %), i pel que fa a les importa- trar amb fets. Ens estem referint a l’espoli eco- influent de l’estat espanyol —ja disposa de cions, ens trobem, si fa no fa, amb la mateixa nòmic, ja que el Principat i el País Valencià la capitalitat política— i convertir les situació: més del 96 % de les importacions aporten al PIB espanyol més del 30 %, però altres zones en dependents. Això és un estatals provenen de la mateixa nació —71,5 sols reben en forma d’inversions poc més del estat centralista amb una concepció radial. del Principat i 24,6 del País Valencià. La 20 %. I si ens fixem en el tipus d’infraestruc- I per a aconseguir-ho necessita de la comCatalunya central, motor econòmic, té un tures que inverteix l’Estat Espanyol en terres plicitat de les burgesies regionals, col·labovolum d’exportacions estatals de 37.244 catalanes, ens adonarem que aquestes no afa- racionistes i curtes de mira. milions d’euros, dels quals més del 25 % s’a- voreixen gens ni mica les relacions comercials De la mateixa manera com fa uns anys calia parlar de l’Arc Mediterrani, sembla que, a hores d’ara, el que és políticament correcte és referir-se a la Corona d’Aragó; comercials entre el País Valencià, el Principat i les Illes ambdós casos són maneres d’amagar la reai Pitiüses Principat País Valencià litat emergent. imp. % / exp. % imp. % / exp. % imp. %
Josep Villaroya, València.- Entitats tan poc sospitoses de ser acusades d’independentistes com ara la CAM, Caixa de Catalunya, La Caixa, Ibercaja o La Nostra han realitzat un estudi de les relacions comercials entre les comunitats autònomes de l’Estat Espanyol, i han centrat l’atenció en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Les conclula sions d’aquest estudi han estat publicades en un informe anomenat Aproximació a l’anàlisi de les relacions econòmiques entre Aragó, Illes Balears, Catalunya i Comunitat Valenciana, i tot i que només reflecteix les dades de les comunitats autònomes (per tant, no s’hi recullen les d’Andorra, ni les de la Catalunya Nord, ni de la Franja), la conclusió més evident és que el Principat i el País Valencià són els majors socis comercials de l’estat espanyol. També, i com a reflexió, caldria plantejar-se la necessitat d’un institut estadístic que elabore dades per a conèixer la realitat catalana, ja que molt sovint aquesta informació ens arriba esbiaixada, manipulada o amb una òptica espanyolista. Vegem tot seguit algunes de les dades: El País
exp.
sindicals per tal d’aconseguir la «pau social» en aquest sector estratègic. El 23 de desembre les direccions de CCOO, UGT i un sindicat corporativista signaven un nou conveni, restrictiu amb moltes de les reivindicacions unitàries, a esquenes de les assemblees de treballadors. Aquesta signatura ha generat un elevat grau de malestar i conflictivitat dins la plantilla, que el passat 9 de gener va decidir en assemblea general desautoritzar públicament els representants sindicalistes oficials i trencar amb mobilitzacions qualsevol «pau social» basada en els enganys i les retallades socials.
14 de gener de 2003
2.776 2.776 956 3.732
71,52 24,61 96,13
6,64 9.423
7,46
499
1,68
77,85 25,31
5.841 6.340
19,73 21,41
956 5.841
5,37 32,84
72 6.647
0,52 47,96
6.797
38,21
6719
48,48
14 de gener de 2003
A la manifestació estudiantil convocada a la Universitat de Compostela per al dia 28 de novembre ja es va produir una càrrega en la qual un grup d’encaputxats s’enfrontà a la policia, que impedia els manifestants apropar-se a la seu del PP. El dia 3 de desembre deu persones s’encadenaren a la porta del Parlament gallec, amb el suport de cent manifestants que vessaren chapapote pel terra. La càrrega fou brutal, amb un resultat de catorze ferits; cinc dels quals hagueren de ser ingressats a l’hospital. El dia 14, durant la visita de José Maria Aznar a la Torre de Control del Port de la Corunya, diversos agents colpejaren repetidament un jove i en detingueren un altre. També amenaçaren el periodista i
Pàgina 6
Internacional La política repressiva del govern ha estat constant
Galícia lluita contra la marea negra Per Joám Evans Pin *
l’habitual sèquit de pilotes i matons, li contestà que hi havia mitjans de sobra. El mariner li respongué estampant-li a la cara el seu impermeable enfangat pel pudent chapapote, el mateix en el qual ni el rei, ni Fraga, ni Aznar, ni Rajoy ni Zapatero s’hagueren de rebolcar. I mentrestant, Galícia es troba davant de l’atemptat social i ecològic més gran de la seua història. Un atemptat ambiental que repercutirà en la societat durant desenes d’anys. Amb una incidència directa al sector pesquer, els efectes de les marees s’extrendran a la totalitat de la població i desestabilitzaran el teixit socioeconòmic sobre el qual s’assenta el país. Afortunadament el poble desperta
“Des que començaren, les protestes s’han amagat, minimitzat i reprimit”
“L’empresa Tragsa, contractada per la Junta, s’encarrega, poc eficaçment, de les tasques de neteja”
l’escriptor Manuel Rivas. Nombrosos polítics de Madrid es passejaren per les costes gallegues per fer-se la foto de rigor. És remarcable la visita de l’hereu de la corona espanyola, Felip de Borbó, que tant a Aguinho com a Ons fou rebut amb insults. A Vigo el van rebre amb pedres, ous i guants bruts de fuel. Els mitjans de comunicació de masses, tanmateix, presentaren únicament imatges d’estima, gratitud i admiració. Als mitjans de comunicació també s’insisteix en la important «missió» que realitzen els militars espanyols en la neteja de les platges i l’ajut al col·lectiu d’afectats i voluntariat. Però la imatge real és molt diferent:
de la commoció d’aquesta tragèdia per a alçar-se contra els que la utilitzen sense vergonya. Galícia demana responsabilitats polítiques, demana dotacions de salvament marítim adequades a les matèries perilloses que diariament amenacen les seues costes. Exigeix la llibertat del capità del Prestige, empresonat per negar-se a col·laborar amb la desgavellada idea d’allunyar el vaixell de la costa. El PP no pot continuar governant. Han de dimitir els responsables.
xifres molt inferiors a les que s’han fet públiques, recursos militars amb greus carències destinats als civils, actuacions per a la galeria i mancança de treball real —és habitual veure un bar coster gallec ple de soldats. Tot açò es tradueix en un rebuig de la població civil, rebuig que queda manifest en actes com ara la crema d’un camió militar a Carnota el dia 19 de desembre. Davant d’aquesta situació els lluitadors i lluitadores que combaten dia
rere dia a la línia de la costa per retirar els milers de tones de fuel són únicament voluntaris. Tota aquesta gent, de mar o de terra, que sap que la vida a Galícia penja d’un fil, no està disposada a suportar les bromes del govern. Tragsa, empresa designada per la Junta per a les tasques de neteja i que també es va fer càrrec de les crisis dels incendis forestals i de les vaques boges, no és benvinguda a molts pobles. A Morraço, per exem-
ple, els expulsaren els mariners. Segons declaracions de grups de voluntaris, es dedicarien a soterrar el fuel enlloc d’extraure’l. I per tancar, una nota del 3 de desembre. Un dels innombrables mariners que va haver de netejar les platges de la Costa da Morte amb les mans com a única ferramenta demanava al President de la Diputació més mitjans per a continuar retirant el fangar de fuel que nega el seu poble. L’altiu polític, envoltat de
Les claus del conflicte del Prestige: traves, incompetència i repressió Per Fontenla Neto (Novas da Galiza) La mala gestió de la catàstrofe del Prestige no ha estat patrimoni únic del Govern central i autonòmic. Tant els militars espanyols destinats a Galícia com l’empresa Tragsa han sigut protagonistes d’aquest despropòsit. El paper dels militars En arribar a les Cies tombaren un grup d’arbres del parc natural. A Ons vararen una embarcació i hagueren de demanar auxili als mariners, que hagueren de deixar de retirar fuel del mar per tal d’ajudar-los. A la vila de Ribeira no se’ls veu fora dels bars. El seu treball, als pocs llocs on el realitzen, es limita a retirar els cabassos emplenats pel voluntariat. Als parcs naturals alçaren algunes tendes sobre espècies vegetals en
*Joàm Evans Pins és redactor de Novas da Galiza.
perill d’extinció. «L’ajut» de Tragsa L’empresa contractada per la Junta per a fer-se càrrec de la neteja de les platges és la responsable de dificultar el treball del voluntariat en no facilitar contenidors, porten els grups a llocs de difícil accés quan n’hi ha d’altres i els fan perdre matins sencers buscant on netejar. Diferents persones afirmen haver-los vist soterrar de nou el fuel a les platges, de matinada, ja que l’empresa de reciclatge no pot recollir tot el fem que queda acumulat als cabassos. D’aquesta manera, en algunes platges es recull vàries vegades el mateix chapapote. Els treballadors de Tragsa no tenen preparació per al treball que haurien de desenvolupar ni tampoc per a la coordinació. I davant de tanta incompetència institucional, la resposta a les protestes d’un poble indignat ha estat, una vegada més, la repressió. Només el desembre es produiren vuit detencions i nombroses càrregues policials. Sense oblidar la repressió de la paraula i de la imatge, eixa que ha intentat fer veure que la que ja és la major tragèdia que ha patit Galícia ni tan sols ha existit.
Pàgina 7
Cultura
Impostures Intellectuels: l’afer Sokal Joan Sebastià Colomer, Barcelona.Un article d’Alan Sokal a Social Text encetà el 1996 la polèmica que donà lloc a la publicació per l’editorial parisenca Éditions Odile Jacob, un any després, d’Impostures intellectuels, una clatellada al postmodernisme per part de dos físics de les universitats de Nova York i Lovaina que va aixecar polseguera. El 1998 n’aparegué una versió anglesa a càrrec dels propis autors, editada per Profile Books, base de l’edició en castellà (Editorial Paidós, 1999), que és una traducció de Joan Carles Guix Vilaplana del text anglès que incorpora també un capítol sobre Henri Bergson i els seus successors que apareixia a l’original francès pero no a l’edició anglesa. En cal una edició catalana, que ni ha aparegut ni en fa cara. En el famós article Sokal, que signa aquest llibre amb Jean Bricmont
Feliu Ventura, València.- «Des de molt antic i dins d’aquestes terres tan veïnes de la Mariola, de l’Ull del Moro i del Montcabrer, han passat moltes coses, han passat els dies, les hores, també els homes. L’un darrere l’altre amb l’esforç quotidià que comporta el viure». Amb aquestes paraules comença el Betlem de Tirisiti, una de les més antigues representacions amb titelles del nostre país. Aquestes representacions se celebren a la ciutat d’Alcoi des de fa més de cent anys a finals de desembre i principis de gener de cada any. Un dels trets més característics del Betlem és el seu caràcter diglòssic fruit del procés d’espanyolització que l’església valenciana va encetar a partir del segle XVII. Així, la narració és en espanyol mentre que la resta és exclusivament en català. Es distingeixen clarament dues parts: una primera part sacra on es representa el naixement de Jesús, i una segona part popular i costumista alcoiana, on es representen escenes de la vida quotidiana d’Alcoi
(Universitat de Lovaina), oferia un absurd ple de comentaris científics incoherents i citacions d’autors postmoderns, caracteritzat pel relativisme epistèmic, el menyspreu de tota contrastació empírica, de la coherència argumental i la fetitxització del progrès contemporani en virtut d’una suposada revolució científica postmoderna. Fou acceptat i publicat; quan l’autor va manifestar que era una paròdia, van reaccionar els ambients intel·lectuals afins als pensadors parodiats, majoritàriament francesos de moda en cercles acadèmics relativistes anglosaxons. Els autors van detallar públicament els seus punts de vista en un llibre: Impostures intellectuels. La línia de la defensa havia anat relacionada amb el fet que aquests autors no eren científics i les seves patinades tècniques no posaven en dubte les seves aportacions en altres
El Betlem de titelles de Tirisiti torna per nadal
que es van anar consolidant a meitat del segle XIX amb la revolució industrial que experimentà la ciutat. Un dels factors que aporten major interés al Betlem és l’ús de les titelles anomenades de peu i vareta —que
El Pedraforca (2.498 m) Quim Vernissa, València.- Al parc natural del Cadí-Moixeró, a la comarca del Berguedà, es troba un dels màxims exponents de la nostra riquesa natural i, per tant, també de l'excursionisme i muntanyisme català: el Pedraforca. Tot i trobar-se al Prepirineu, la seua bellesa i el seu característic cim bicèfal fan del «Pedra» una de les nostres grans muntanyes, per damunt d’alguns gegants del Pirineu.
camps. Però el que el llibre denuncia és la «profunda indiferència, o fins i tot menyspreu, pels fets». El New York Times va presentar l’afer com un debat entre conservadors que creien en la objectivitat i esquerrans que la negaven. Però Sokal s’autodefineix com un «vell esquerrà» que creu «que existeixen veritats objectives sobre el món» i no entèn «com la deconstrucció ajudarà la classe treballadora». Caracteritza el postmodernisme pel «rebuig de la tradició racionalista de la Il·lustració», el menyspreu de «qualsevol prova empírica» i la idea «que la ciència no és més que una narració, un mite o una construcció social». Sokal defineix explícitament els seus objectius: combatre el misticisme laic, la idea que tot es redueix a interessos i punts de vista subjectius i una ideologia postmoderna «contrària als valors de l’es-
querra i una hipoteca per al seu futur». L’oposició d’aquestes idees a un modernisme ingenu de signe conservador —creença en un progrés continuat, cientificisme, eurocentrisme cultural— els ha donat un prestigi en sectors de l’esquerra, fet que els debilita i els associa a l’obscurantisme. La xerrameca elitista —volgudament obscura— allunya el pensament acadèmic dels moviments socials i als estudiants d’esquerra «se’ls ensenya que el més radical és una actitut d’escepticisme integral» que els fa malaguanyar «una energia que podrien dedicar a l’activitat investigadora i organitzativa». Amb la suposada revolució científica postmoderna es proclama la fi de tots els anteriors esquemes d’anàlisi social —manera encoberta de liquidar la lluita de classes. Un campió de la reacció com Vaclav Havel deia sense dissimular el fons polític de la qüestió: «L’ensulsiada del comunisme ha liquidat la idea que el món és objectivament cognoscible, la qual cosa palesa la necessitat d’escollir entre comunisme o barbàrie.»
Ocupa un lloc privilegiat a la història de l’excursionisme, alpinisme i muntanyisme catalans, ja que va ser el primer terreny de joc dels pioners de l’escalada catalana. Al 1928, Lluís Estasen va realitzar la primera escalada de la cara nord, i va establir així l’inici de l’alpinisme de dificultat als Països Catalans. Tenim 3 possibilitats per a accedir-hi: els pobles de Saldes i Gòsol
en altres representacions han desaparegut a favor del fil i el guant o teatre negre— i la vocalització dels personatges mitjançant una llengüeta metàl·lica. En la representació s’escolten nadales valencianes i una quantitat ingent d’efectes sonors.
i el refugi Lluís Estasen. El camí més senzill és el que, des de les proximitats de Saldes, puja directament per una gran pedrera que arriba fins l’Enforcadura, la collada que separa els 2 pollegons des d’on s’ha de continuar fins arribar al Pollegó gros o al Pollegó petit. Una altra opció, menys directa però també molt gratificant, és l’ascensió des del refugi Lluís Estasen. En aquest itinerari la pujada comença al camí ben marcat que es troba darrere de la font del refugi, travessa el bosc de Gressolet i va enfilant-se a poc a
Aquest Betlem sembla provindre de les antigues escenes d’àmbit domèstic que es representaven durant el solstici d’hivern a tota Europa, fins i tot abans del cristianisme. A finals de l’Edat Mitjana s’incorporaria al cristianisme i arribaria a la Corona d’Aragó. A causa de les reduïdes dimensions del Betlem, només hi assisteixen de 80 a 100 espectadors per sessió. Per això ha anat augmentant el nombre de representacions per any. Des de 1990 la Companyia la Dependent és l’encarregada de donar vida a Tirisiti, al Sereno, i a totes les titelles que, com cada nadal, ha deixat bocabadades a moltes generacions de xiquets i xiquetes d’Alcoi.
14 de gener de 2003
De resistència
Feliu Ventura, València.- Un nou doble CD recopilatori ha eixit al carrer per a donar-nos una miqueta de caliu aquest hivern. Sota el títol de Cultura de Resistència s’hi apleguen 41 cançons en català d’autors i intèrprets amb vocació de compromís. Cançons que abracen la música tradicional, el tecno, el hip-hop, la rumba, el powerpop, la cançó d’autor i, sobretot, el hardcore i l’ska. Alguns dels grups que hi apareixen, com Betagarri i Kuero, canten habitualment en altres llengües, però han posat peces en català al recull. Així mateix, s’inclou un llibret que ressenya els autors de cada cançó i que adjunta el contacte de cada grup. El recopilatori té la intenció d’impulsar la «música compromesa cantada en català», i servirà per a finançar el Centre de Documentació Arran, el projecte més ambiciós dels impulsors de l’Arran, un local que va nàixer el 2001 amb la voluntat de dinamitzar la lluita social i cultural del barri de Sants de Barcelona. Els 600 socis i sòcies responsables de l’Arran han aconseguit dotar d’un calor especial aquest bar-llibreriadistribuïdora —i moltes coses més— del carrer Premià. D’aquesta pulsió, i amb el treball organitzat i coordinat, han aconseguit embolicar 41 grups i cantants per a oferir un recopilatori representatiu i d’alta qualitat estètica. La meitat de les cançons que apareixen al recull són temes inèdits. Ara que ha passat el nadal i ja no estem obligats a regalar-nos res, fem-ho per gust, el CD s’ho val.
DADES D’INTERÉS
poc fins arribar a la canal de les Bruixes, on se superen unes roques seguint la senda ara menys clara però encara visible. El camí continua fins arribar a la gran pedrera on s’uneix amb l'itinerari abans descrit des de Saldes.
-La durada és de 5 a 6 hores (anar/tornar) i una mica més per a la ruta des de Saldes. -L’ascensió requereix un mínim de coneiximents d’escalada. -És recomanable que no pugeu en hivern si no domineu les tècniques de muntanyisme hivernal. -En hivern calen crampons i piolet, a més de roba d’alta muntanya. -Refugi Lluís Estasen tel. 934 120 777, (és propietat de la FEEC).
14 de gener de 2002
Pàgina 8
Contraportada
Entrevista a Teresa, membre de Ca Revolta
«Podem fer coses sense les subvencions i els organismes oficials» Aure Silvestre, València.-La negativa de l’Ajuntament de València a donar la llicència d’obertura posa en perill la continuïtat de Ca Revolta. En aquesta entrevista, Teresa, membre de la casa, ens explica l’esperit d’aquest espai ja emblemàtic de la ciutat de València, i de quina és la seua situació davant l’ofensiva encetada des de l’alcaldia de Rita Barberà al llarg dels darrers mesos.
tranquil·lament de nit al carrer. El veí ha anat acumulant denúncies, a banda que al final no es va limitar a anar a l’Ajuntament, sinó que va anar al jutjat. I la jutgessa que ha vist el cas s’ha basat en aquesta realitat, que no tenim la llicència d’obertura, per donar l’ordre de tancament que, per ara, està pendent de recurs. Sembla que l’Ajuntament ha modificat la seua postura inicial i ara ha concedit la llicència de bar. Això és el que sembla. A banda, però, que ningú ens ho ha comunicat i el que sabem ho sabem pel que s’ha publicat en premsa, una llicèn-
AGENDA GENER Dimarts 14 Barcelona. Concentració per l’absolució dels detinguts el 12 d’octubre de 1999. Pg. Lluís Companys, durant tot el dia.
Divendres 17 Menorca. Diada de Menorca. València. Presentació de les III Jornades de Joves Historiadors i Historiadores dels Països Catalans. Saló de Graus de la Facultat d’Història de la UV, 12 h. Barcelona. Xerrada: «Nous camins de la repressió 1992-2002», amb l’advocat Jun Sánchez i un advocat del col·lectiu Layret. C. Premià, 31, 21 h. Organitza: Casal Independentista de Sants.
Dissabte 18
Quan es va gestar la idea d’un espai com Ca Revolta? Nosaltres ja teníem la idea des de feia molts anys, però el que ens faltava era trobar un espai que s’hi adaptés. Pensàvem en un espai obert, una casa on poguérem conjugar els aspectes culturals amb els socials i els reivindicatius. I perquè a un barri tradicionalment tan degradat com Velluters ? Fa uns anys ja trobàrem un espai al carrer de Carnissers que reunia les
Amposta. Acte contra el Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre: debat sobre el futur del delta. Lira Ampostina, 17 h. Organitza: Plataforma en Defensa de l’Ebre. Badalona. Aniversari del Casal Antoni Sala i Font. Xerrada: «El rei menteix, denuncia’l!» i sopar popular. Riera d’en Matamoros, 103, 19 h. Barcelona. Festa Cubana. C. Concepció Arenal, 258, 18h. Organitza: Casal Popular Onze de Setembre.
Dimarts 21 Vilafranca del Penedès. Acte polític: «Unitat popular i lluita per la terra i l’aigua», amb representants de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, el Col·lectiu de Defensa de Moja i la Comissió d’Urbanisme i Medi Ambient de la CUP. Escorxador, 20 h. Organitza: CUP.
“En dos anys han passat per Ca Revolta uns cent vint col·lectius que han fet coses ací, des de les seues reunions, a xerrades o altres activitats”
Divendres 24 Perpinyà. Presentació de la plataforma «400.000 volts, no, gràcies» de la Catalunya Nord, contra el traçat d’alta tensió que travessarà moltes comarques catalanes. L’Hospitalet de Llobregat. Concert per l’absolució dels detinguts el 12-0 de 1999, amb: Sin Dios, Terrorismo Sonoro i altres. C. Francesc Moragues, 22h. Organitza: CSO l’Òpera. Manresa. Xerrada: «La lluita municipal en clau comarcal», amb regidors de diverses CUP. C. Verge de l’Alba, 4. Organitza: AUP.
Dissabte 25
característiques que buscàvem, però que ens expropiaren. A partir d’aleshores, i com que estava a prop, ens oferiren la possibilitat de comprar aquesta casa i rehabilitar-la. A més a més, tenia la gràcia que es trobava a un barri que cal recuperar, com és Velluters, que està destrossat. I bé, ens acabàrem de fer la composició de què era el que volíem, ja que el mateix barri va condicionar la redefinició del nostre projecte. Pensàrem en no fer només el local, sinó que hi hagueren també habitatges i que es fera una proposta que demostrara que és possible viure i conviure en les diferents vessants del que volíem fer. Heu tingut algun tipus d’ajuda material de les institucions per a
portar endavant un projecte tam ambiciós com el que suposa Ca Revolta? Volíem demostrar que és possible fer coses passant per damunt les subvencions i els organismes oficials, i que la gent és capaç, si s’organitza, de donar alternatives i fer coses diferents al que és institucional i oficial. La idea era facilitar un espai per a grups que no tenen un espai propi. Per posar un exemple, segons l’última memòria, en dos anys han passat per Ca Revolta uns cent vint col·lectius que han fet coses ací, des de les seues reunions, a xerrades o altres activitats... I després cadascú contribueix en la mesura de les seues pos-
sibilitats al manteniment de la casa. Encara que bàsicament la forma de mantenir-nos és sobretot l’aportació dels socis, a més del bar i les activitats de música i teatre que es fan. Són aquestes coses les que ens donen la possibilitat de seguir fent. A què creieu que es deu la negativa de l’Ajuntament a donar la llicència d’obertura? No sabem què és el que ha passat ni què és el que pensa l’Ajuntament. Jo crec que li ha donat massa importància a un dels veïns, que sobretot està clarament en contra del nostre projecte; i sense comptar amb la resta del veïnat que et diu coses com que des que som ací poden baixar
cia de bar ens ofegaria econòmicament. Com he dit abans, la casa es manté en una part important amb el bar, a partir de les dotze de la nit, que és quan s’ompli, i amb les activitats. A més, una llicència que no ens permeta fer actuacions en directe deixa coix el projecte. És una manera de dir: «No us tanquem per ideologia, però...» Com valoreu la campanya de recolzament? Volem agrair el suport que se’ns ha mostrat perquè no ens tanquen. Els advocats ens han dit que podem guanyar aquesta batalla i anirem a guanyar.
Locals on trobar L’ACCENT[`]: Alacantí: Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès: Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç. Baix Camp: El Carrasclet, Refugi. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Centre Social la Vila, Ateneu Revolta, Casal l'Alternativa, Tio Canya-Sant Feliu. Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Makoki, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants, Local Maulets-Sants, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ictus, Casal Popular Onze de Setembre, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Mordebre: Espai Dina. Costera; Casal Jaume I-Xàtiva. Garraf: GER. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn. Horta: Casal Jaume I-Silla, Casal Jaume I-Cabanyal, Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume IRussafa, Casal Jaume I-Catarroja, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, CODESMA, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer, Casal Jaume I-Xàbia, Casal Jaume I-Pego, Casal Jaume I-Benidorm, Casal Jaume I-La Vila Joiosa. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló. Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Alzira, Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.
Locals col·laboradors de L’ACCENT[`]: Ateneu Popular X (C. Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Casal Popular de Gràcia. / (C. Ros de Olano, Barcelona) / La Barraqueta (C. Virtut, 14. Barcelona) / CODESMA (C. Nàpols, 18. Mataró) / El Casal (C.Sant Elies 8, 1er. Reus) / Via Fora de Gràcia. (Riera de Sant Miquel, 25. Barcelona) / Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Jimmy Jazz (C/Clos 53. Igualada) / Casal Popular Onze de Setembre (C. Concepció Arenal, 258. Barcelona) / La Falcata (C. Panera 2. Lleida)
Barcelona. Acte de record del 74è aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, amb un exprès polític del franquisme. C. Virtut, 14, 18 h. Organitza: Endavant. Girona. Passi del vídeo «Aigua, font de vida» i xerrada-col·loqui sobre les problemàtiques de l’aigua i les lluites a les terres de l’Ebre a cura de membres de la Plataforma en defensa de l’Ebre. C. Olivera, 11, 18.30 h. Organitza: CS La Màquia. Santa Coloma de Farners. Xerrada, sopar i concert en suport a la caminada de Salvem les Valls, per al proper 16 de febrer. Ateneu Alternatiu Salvetà, 19 h. Manresa. Concert amb: Sapo, Betagarri i l’Orquestra Alternativa. Pavelló Vell Congost, 22 h. Organtiza: AUP. Alcàsser. Concert per la llibertat dels llibertaris empresonats, amb: Skaparràpid, Transfer, Sin Dios i Puagh. Plalesa (al costat del pavelló esportiu), 22 h. Organitza: Assemblea Antirepressiva i CNT-València.
Diumenge 26 Girona. Manifestació en contra del terrorisme ambiental, la incompetència de la classe política i en solidaritat amb Galícia. Pl. Catalunya, 13 h. Organitza: Deixadenos-a-nos. Barcelona. Homenatge pel 24è aniversari de la mort del militant de Terra Lliure Martí Marcó per trets de la Guàrdia Civil.
Dimarts 28 Palma. Acte d’homenatge al poeta i activista catalanista Josep M. Llompart, en el desè aniversari de la seva mort. Palma. Conferència: «El retrocés de les llibertats democràtiques», amb Ferran Gomila. Es Pinzell, 21 h.
Dijous 30 València. Sopar de l’Accent. C. Ripalda, 20, 22 h. Organitza: Racó de la Corbella.
Divendres 31 Roquetes. «Trenquem el silenci»: taula rodona sobre els mitjans de comunicació als Països Catalans. Hort de Cruells, 20.30 h. Organitza: Maulets.
L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 3. Tirada: 5.000 exemplars. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08014 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 652 08 26 47. Publicitat: 615 54 47 15 Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Andreu Ginés, Maria Oliver, Aure Silvestre, Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky, Josep Villaroya. Internacional: Sergi Perelló, Sónia Jiménez Villanueva. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Feliu Ventura. Correcció: Adela Ortiz. Edició gràfica: Xavier Bayo Torrents, David Campos, Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Han col·laborat en aquest número: Joám Evans Pin, Júlia Humet, Fontenla Neto, Albert Roig