25 de març de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans
Número 6 Creix la indignació popular per l’inici de la guerra d’agressió contra el poble d’Iraq:
Editorial
El problema de l’especulació A principis d'aquest mes, l'ens estatal encarregat de l'estudi i confecció estadística, l'INE, feia públiques unes dades significatives: 909.750 habitatges del Principat, les Illes i el País Valencià estaven buits el 2002, xifra que equival al 15,02% del total. Aquestes dades contrasten amb el preu cada cop més elevat de l'habitatge i la disminució de la població censada de les grans ciutats i, per tant, venen a constatar que el creixement urbanístic d'aquests darrers anys no correspon a una necessitat social d'habitatge (que sí que hi és, però no per falta d'habitatge), sinó que més aviat es tracta d'un fenomen especulatiu: un negoci molt lucratiu que consisteix en obtenir beneficis calculant les variacions dels preus, és a dir, venent car allò que s'ha comprat econòmicament. Un benefici que sempre obtenen les grans empreses i que sempre es fa a costa de les persones i el medi ambient, i on el paper de les administracions és fonamental. El procés es repeteix: l'ajuntament o l'autoritat pertinent aprova grans projectes urbanístics amb les seues campanyes propagandístiques corresponents (diguem-li Fòrums, Ciutats de les Ciències o ZAL), tot seguit comença les expropiacions i després deixa via lliure a les constructores que han comprat els terrenys que ara es revaloritzen de manera exponencial. El resultat: grans beneficis per a les empreses i la destrucció de barris, espais naturals i formes de vida populars. L'especulació als Països Catalans ha arribat a uns límits especialment alts aquests darrers anys, i s'ha intentat explicar per diversos motius, alguns de caire econòmic, com ara el suposat blanqueig de diners arran de l'entrada en vigor de l'euro, i altres de caire més polític, com la coincidència d'aquest boom especulatiu amb la majoria del PP al govern espanyol o de l'amiguisme d'aquest partit envers les constructores tant al País València com a les Illes. No obstant, cap d'aquests dos arguments pot ser suficient. Si bé és cert que la segona meitat de la dècada passada ha segut un període de bonança mundial (que no pas general -només els que ja eren rics l'han gaudit) que ha repercutit sobre la intensitat de la construcció a les nostres terres, no podem oblidar que la majoria de plans urbanístics o projectes d'infrastructures s'havien aprovat anteriorment: les bones xifres macro econòmiques només han accelerat la seua execució. Si també és cert que els diferents governs del PP han afavorit aquest model de creixement, no hem d'oblidar que polítics d'altres colors no es comporten distintament. Així, hi ha casos ben significatius: el projecte de prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez de València, que pretén travessar l'històric barri del Cabanyal, fou aprovat en el seu moment pel PSOE, i actualment el PP és qui el vol dur a la pràctica. Però aquest projecte no és massa diferent del de la prolongació de la Diagonal de Barcelona feta pel PSOE amb complicitat d'ERC i ICV, que ha destruït el barri industrial de Poble Nou. Potser hauríem de cercar les arrels d'aquest problema en qüestions més estructurals, en, per exemple, el desproporcionat pes que té el sector de la construcció des de l'època franquista, en les relacions entre aquest i el sector financer, i alhora entre la banca i la política, en el desenvolupament territorialment desequilibrat que s'ha fomentat des de les diferents institucions o en el paper global que se'ns ha atribut als Països Catalans com a zona de serveis. Hem de ser conscients, doncs, que ni un simple canvi de govern ni una crisi de l'actual sistema capitalista impediran noves agressions al nostre patrimoni, tant humà com natural. Mentre no hi haja canvis més profunds que modifiquen la lògica del benefici econòmic, l'única opció que tenim és la d'organitzar-nos i lluitar per defensar allò que ens estimem.
Surten en llibertat els detinguts del Cabanyal Països Catalans / 4
Sintel continua en lluita Economia / 5
Israel construeix el mur de l’Aparheid Internacional / 6
Entrevista a JM Pastor, antic reporter d’Egunkaria Contraportada / 8
AZNAR
TERRORISTA!
L’atac a Iraq ha recordat els bombardeigs del 1938 contra les ciutats catalanes que descrivia aquest dibuix de l’Esquella de la Torratxa
La matinada del dijous 20 de març, els habitants de Bagdad i de diverses ciutats iraquianes veien caure les primeres bombes i míssils llençades des dels avions i vaixells nord-americans desplegats al Golf i al Mediterrani. Començava la guerra d'agressió il·legal dels EUA i la Gran Bretanya contra l'Iraq, que ha comptat amb el suport incondicional del govern espanyol del PP. Des del primer moment, la premsa esdevenia una arma més de guerra, i les agències americanes s'esforçaven a difondre la propaganda i les intoxicacions dels militars invasors, parlant de preses de ciutats que dies després encara no estaven "del tot sota control", de desercions en massa que finalment resultaven falses, o de la mort de comandaments iraquians que apareixien l'endemà davant les càmeres. Les informacions des de la zona del golf, al marge dels comunicats triomfalistes de l'exèrcit agressor, eren incapaces d'oferir dades de les víctimes dels intensos bombardeigs i les seves conseqüències sobre la població civil. Mentre al sud les tropes britàniques i dels EUA avançaven, trobant resistència només en el nuclis de les ciutats, però amb poca oposició en camp obert per part d'un exèrcit, l'iraquià, molt inferior en armament i recursos; al nord, Turquia aprofitava per entrar al Kurdistan iraquià amb la intenció d'evitar la creació d'un Estat kurd que posaria en qüestió la situació dels milions de kurds que viuen sota el domini i repressió de l'Estat turc. També Palestina patia les conseqüències de la guerra, amb una intensificació de la repressió israeliana, especialment a la franja de Gaza, i el que s'ha interpretat com a imposició dels EUA a Arafat, el
nomenament com a primer ministre de l'ANP de l'impopular Abu Mazen, contrari a la resistència armada palestina i ben vist per l'ocupant sionista. Davant l'esclat de la guerra, a tot el món se succeïren les manifestacions de rebuig. Milions de persones sortiren als carrers per rebutjar l'agressió militar a l'Iraq. Als Països Catalans es tornaren a viure enormes manifestacions, com les del dissabte 22 de març a Barcelona, que reuní mig milió de persones, o a València, on 150.000 persones van manifestar-se, tot i la pluja. Les protestes, ja des del mateix dia 21 al matí, en què els estudiants protagonitzaren nombroses manifestacions, no només no han minvat, sinó que s'han incrementat en els dies següents. Cal remarcar que el rebuig a la guerra s'ha anat convertint també en una creixent contestació contra el govern espanyol d'Aznar, qualificat de terrorista i assassí en totes les manifestacions. La indignació de la gran majoria de la població catalana contra el suport i submissió a les posicions nord-americanes, totalment d'esquena a la voluntat popular, ha crescut fins al punt que en molts casos les protestes s'han fet davant les seus del Partit Popular, i s'hi s'han produït diversos incidents. Amb tot, la invasió militar no és encara un fet, i l'èxit o el fracàs d'aquesta no només dependrà de la gran superioritat militar i tècnica de les forces angloamericanes, sinó també de la capacitat de sostenir la resistència, i de fer pagar un alt cost a l'ocupant pel control del país. Un cost que la pròpia població americana, a qui s'ha venut una guerra fàcil i ràpida, podria no estar disposada a sostenir.
25 de març de 2003
l’apunt
Polèmiques pels residus arreu dels Països Catalans -Detinguts dos alcaldes valencians. Els alcaldes de Bunyol i Macastre (comarca de la Foia de Bunyol) van ser detinguts per la Guàrdia Civil el passat 5 de març quan s’oposaven al pas de camions carregats de fems cap a l’abocador de Dos Aigües. Els ajuntaments de les dues poblacions havien prohibit passar pels seus municipis els camions que no anessin hermèticament tancats. Com que els vehicles no compilen l’ordre, els alcaldes i diversos veïns van intentar impedir que passessin i la Guàrdia Civil els va arrestar. L’abocador de Dos Aigües ha generat polèmica des del moment en què la Generalitat Valenciana va decidir crear-lo, ja que el terreny de la zona on està situat és altament permeable, per la qual cosa hi ha un alt risc de filtracions de contaminants al subsòl que podrien afectar l’aigua del riu Xúquer, que abasteix moltes poblacions valencianes. -Demanen que tanquin la incineradora de Son Reus. El GOB de Mallorca denuncia la voluntat del Consell Insular de Mallorca d’instal·lar nous forns crematoris de deixalles a la incineradora de Son Reus. Aquesta entitat mallorquina demana que s’aposti per la recollida selectiva, el compostatge i la reducció, que permetrien que es tanqués un forn crematori entre aquest any i el proper i que a la llarga es pogués clausurar la planta sencera. Per contra, la intenció del CIM és la de construir dos forns crematoris més. -Demanen tancar l’abocador de Can Mata. Aquest abocador està situat als Hostalets de Pierola (comarca de l’Anoia) des dels anys 70. La Coordinadora contra l’Abocador denuncia que regularment s’hi estan dipositant, amb el permís de la Generalitat, residus perillosos que poden tenir conseqüències molt greus sobre la salut de les persones. És per això que demanen posar fi a la greu violació de la normativa ambiental comunitària, estatal i catalana a fi que es prohibeixi l’abocament d’aquests residus anomenats “especials”, que es retirin tots els residus perillosos, que es descontamini i es tanqui l’abocador i que es repari el mal causat al medi ambient.
Pàgina 2
Països Catalans
18 milions de tones de residus anuals al país La major part de residus van a incineradores i abocadors pea, però han estat completament insuficients a l’hora de desenvolupar una gestió preventiva i recuperadora dels residus”.
La major part de deixalles que generem acaben incinerades o en abocadors
Laia Altarriba.- Barcelona. Uns 18 milions de tones de residus. Aquesta és la quantitat de residus que es van generar als Països Catalans l’any 2001, i anualment augmenta. En canvi, només se’n recicla una petita part. En teoria, les diverses administracions autonòmiques i municipals s’havien fixat diversos objectius per reduir la generació de residus i afavorir el reciclatge. Però ni tan sols aquests objectius, que moltes entitats asseguren que eren massa limitats, s’han acomplert. Les diverses associacions que treballen per reduir el volum de residus gene-
rats recorden que aquesta tasca té tres eixos principals: reduir la fabricació de productes que poden esdevenir residus (com assegura la Plataforma Ciutadana de l’Alacantí contra la Incineració en Cimenteres, “el millor residu és aquell que no existeix”), reutilitzar i reciclar. En canvi, l’Assemblea d’Entitats Ecologistes de Catalunya (AEEC) denuncia que les diverses administracions “han adreçat els esforços més importants a adequar les instal·lacions de tractament finalista (és a dir, incineradores o abocadors) a les exigències de la normativa euro-
Els envasos han augmentat Una part molt important de les deixalles que generem la formen el envasos d’un sol ús. L’objectiu en aquest sentit hauria de ser reduir-ne la producció i afavorir els envasos retornables i reciclables. En canvi, al Principat de Catalunya la quantitat d’envasos va augmentar un 23’7% del 1998 al 2000 i només se’n recicla un 14%. Segons un informe de l’AEEC (Diagnosi i valoració de la situació dels residus a Catalunya), aquests resultats mostren que “les administracions s’han inhibit de la seva obligació de fer complir els objectius de reducció i reutilització a les indústries de l’envasat i de la distribució i de fer-los pagar el cost íntegre de la recollida selectiva d’envasos”. L’informe també destaca que això és “un exemple de la submissió [de les institucions públiques] davant dels lobbies de l’envàs i la gran distribució”. Les dades canten Les diverses administracions del país han fet campanyes els últims anys de promoció de la recollida selectiva, però en realitat la major part dels resi-
dus encara són portats a abocadors i incineradores. Per exemple, a l’Illa de Mallorca només es recull selectivament poc més del 5% dels residus generats. El Grup d’Ornitologia Balear (GOB) lamenta que “els polítics i les inversions només apuntin cap a la incineració i no cap a polítiques efectives de reducció en origen i reciclatge”. L’informe presentat per l’AEEC denuncia que les administracions del Principat s’havien fixat uns objectius de reducció de residus que han fracassat de manera alarmant: la quantitat de residus municipals i industrials generats en aquest territori ha augmentat del 1992 al 2001 un 72% en pes. El projecte Residu Mínim Sense perdre l’objectiu de reduir els residus que generem, alguns municips de l’Àrea Metropolitana de Barcelona han implantat des de l’any 1993 el projecte Residu Mínim. Aquesta iniciativa pretén recollir de manera selectiva el 100% de les deixalles generades i poder recuperar-ne de moment el 75%, tot i que els impulsors del projecte asseguren que es pot arribar a recuperar fins al 83,5% de les escombraries que produïm. Aquest és un projecte que requereix el màxim nivell de participació ciutadana, ja que comporta un canvi d’hàbits en les nostres llars. És per això que cal treballar l’educació ambiental amb tota la població implicada. Una campanya educacional que també caldria impulsar a nivell nacional. Però l’AEEC reclama que aquesta campanya vagi acompanyada de resultats reals, perquè sinó l’escepticisme creix entre la població per la manca de solucions.
L’engany dels ecoparcs L’Entitat Metropolitana del Medi Ambient vol que hi hagi tres Ecoparcs al voltant de la ciutat de Barcelona. Els Ecoparcs estan concebuts oficialment com a concentració en un mateix espai d’una planta de compostatge, metanitzadores i una planta de tractament de residus en massa. Però l’AEEC denuncia, en l’informe Diagnosi i valoració de la situació dels residus a Catalunya, que en realitat molts dels residus que hi entren acaben igualment incinerats o en un abocador, ja que, per exemple, en l’anomenat Ecoparc 1 (de la Zona Franca) el 28% dels residus no hi passen cap procés de triatge o recuperació i el 33% surt en forma de
rebuig dels processos de metanització i compostatge. A més, les primeres dades obtingudes de l’entrada en funcionament de les instal·lacions apunten que el compost que s’està creant és de qualitat inferior a l’esperada i que, per tant, no s’utilitza com a adob sinó que s’està portant a l’abocador del Garraf. L’AEEC denuncia que “fins ara els Ecoparcs no han representat més que una falsificació de les dades que pretén pintar de verd una instal·lació que s’orienta més a resoldre el problema de la manca de voluntat política d’alguns municipis metropolitans a l’hora de posar en marxa les recollides selectives que no pas a
El 61% dels residus que entren a l’Ecoparc 1 acaben en abocadors
reduir i aprofitar els residus com estableixen les polítiques comunitàries i la legislació catalana”. Repressió per l’Ecoparc de Ripollet L’Ecoparc 2 que l’EMMA té projectat construir a Montcada i Reixach ha generat molta polèmica des que es va saber que es volia construir. Si s’acaba construint, la planta serà la més gran d’Europa d’aquestes condicions. Per aquest motiu, però sobretot per la manca de garanties en el
tractament de residus, es va crear a Ripollet el 2001 la Plataforma Vallès Net, que inclou una trentena de partits, sindicat i col·lectius i que ha impulsat diverses iniciatvies des d’aleshores contra aquest projecte. La resposta de les institucions a aquesta lluita veïnal (que ha recollit més d’11.500 signatures contra la planta) ha estat presentar una querella contra dos membres de la plataforma per atemptat contra l’autoritat, desordres públics i manifestació il·lícita.
Pàgina 3
Països Catalans
Els barris de Barcelona es mouen contra l’especulació La Plataforma Veïnal Contra l’Especulació denuncia la destrucció del patrimoni cultural dels barris i un procés de substitució social Joan Teran.- Barcelona. Rere la imatge projectada per la propaganda de l’Ajuntament de Barcelona s’amaguen una gran quantitat de conflictes veïnals. Sembla que la Barcelona oberta i moderna que tant predica el senyor Clos no és sinó un projecte de ciutat que respon a uns determinats interessos econòmics sense tenir en compte les necessitats de la majoria de la gent. El problema de l’habitatge, la necessitat d’equipaments, els problemes ecològics que es generen en una conurbació com la barcelonina o les bosses de pobresa no són sinó obstacles que l’Ajuntament preveu apartar del seu camí cap a la construcció d’una Barcelona ben connectada amb la fortalesa europea. Aquest pla tindrà una prova de foc l’any vinent amb la celebració del Fòrum de les Cultures. Però la política urbanística de l’Ajuntament ha topat amb resistències importants que han sorgit a tot arreu on ha intentat tirar endavant els seus projectes. L’especulació als barris El PERI a Trinitat Vella, el projecte del Parc dels 3 Turons, la Ciutat Judicial a plaça Cerdà o la demanda històrica del soterrament de les vies a Sants són alguns exemples de l’oposició a la política urbanística de l’Ajuntament. Malgrat que es tracta de casos força diferents entre ells tots tenen un problema comú de fons: s’està especulant amb les necessitats dels barris, sempre en detriment del seu patrimoni històric i de la seva cohesió social. Un cas paradigmàtic del deteriorament del patrimoni històric el podem trobar a Ciutat Vella. Can Carabassa, un dels carrers més emblemàtics i lluminosos de la ciutat, podria convertir-se en un carrer fosc i estret gràcies a l’edifici que l’Ajuntament de Barcelona ha permès construir a Estrucfort 2000 S.L. També el què s’ha anomenat el Forat de la Vergonya serveix per il·lustrar què és una política urbanística especuladora: expropiacions i indemnitzacions de misèria a canvi de pàrquings o habitatges nous que, per regla general, seran molt més cars que els anteriors. I, paral·lelament, són desateses, o manipulades en el millor dels casos, les reivindicacions d’equipaments necessaris pel barri com un poliesportiu o una residència pública per a gent gran. A Poble Nou trobem el Pla 22@, que és un dels pilars de la Barcelona que projecta l’Ajuntament i els sectors socials que li donen suport.
destrucció del teixit econòmic poblenoví. La Coordinadora també alerta sobre l’alteració de l’estructura social del Poblenou, “un barri majoritàriament treballador que no podrà afrontar els ritmes de consum que acompanyaran el 22@. Aquest fet conduirà a la substitució social del barri”. Un cas semblant el trobem a Sants, on alguns sectors han començat a denunciar el projecte de l’Ajuntament de convertir el barri en “una àrea morta de serveis”, a través de la construcció de grans centres comercials. Segons el Col·lectiu Construint, “aquest procés provoca una substitució de la població”.
Un veí expressant la seva opinió sobre l’alcalde Clos
Aquest pla pretén transformar el Poble Nou en una zona capdavantera en indústria tecnològica, clau per la Barcelona del S.XXI. Segons la Coordinadora Contra el 22@
aquest pla comporta conseqüències negatives per culpa de les expropiacions “a canvi de míseres indemnitzacions”, la destrucció del paisatge i del patrimoni cultural del barri, i la
L’Ajuntament passa del veïnat Redacció.- Malgrat la teòrica aposta per la participació ciutadana dels diferents socis de govern, l’actitud de l’Ajuntament de Barcelona (governat pel PSC, ICV i ERC-EV) ha estat una política de fets consumats, de no escoltar els i les veïnes afectades i, finalment, de intentar legitimar les reformes a través d’entitats amb una certa dependència política o econòmica de l’Ajuntament. Quan això no ha funcionat o no ha estat suficient, ha recorregut sense dubtar-ho a la repressió o a la criminalització. A Ciutat Vella són encara ben presents les imatges dels antiavalots de la Guàrdia Urbana carregant contra els veïns i detenint-ne alguns. El més lamentable, però, és la manipulació que fa l’Ajuntament de les lluites veïnals i la seva estratègia de divisió. A Sants, per exemple, el districte ha utilitzat una associació de veïns per manifestar el suposat recolzament del veïnat al Calaix de la Vergonya.
La Plataforma Veïnal contra l’Especulació No hi ha cap problema de fons que sigui exclusiu d’algun barri. És tota Barcelona qui pateix la voracitat dels grans poders econòmics, disfressats ara de constructores, ara de grans transnacionals. És per aquest motiu que una vintena d’organismes populars van decidir crear la Plataforma Veïnal Contra l’Especulació (PVCE). Volien sumar esforços “amb l’objectiu de contrarestar els nefastos efectes de la concepció de ciutat mantinguda pel nostre ajuntament”. La Plataforma té dos eixos de treball: d’una banda, els objectius urbanístics es centren en defensar “un model alternatiu de ciutat que no es basi exclusivament en conceptes utilitaristes, economicistes i especulatius”. Aquest model alternatiu hauria de tendir cap a una ciutat “equilibrada, sostenible i humana”. L’altre eix de treball gira al voltant de la participació ciutadana. I és que la Plataforma “és un instrument per canalitzar la indefensió i la indignació de molts ciutadans i ciutadanes que no troben representats els seus drets i interessos en els canals establerts per l’Ajuntament”. El repte de la Plataforma és continuar aplegant plataformes veïnals de tota l’àrea metropolitana. D’altra banda, ha convocat una manifestació pel 27 de març a Sants contra la política urbanística de l’Ajuntament.
25 de març de 2003
l’opinió
Lluitar contra l'urbanisme capitalista Ivan Miró.- L'urbanisme, reorganització capitalista de la vida a les ciutats, torna a irrompre en l'agenda dels moviments socials. No és nova la imposició de plans urbanístics, ni l'especulació immobiliària, ni actuacions com el Fòrum 2004 en detriment de la qualitat de vida als barris. El fet significatiu, tanmateix, és que el menyspreu respecte les necessitats socials i, per tant, la submissió absoluta del poder polític al gran capital privat, s'ha intensificat fins al punt que ens recorda les acaballes del franquisme. Aleshores, la violència urbanística -corrupta, depredadora, prepotent- despertà intenses mobilitzacions, suscità noves formes d'organització (comissions de barri, AAVV) i erosionà el poder local del règim. Avui, tristament, són els ajuntaments democràtics els que executen, sota la pàtina del feixisme postmodern (fem-ho B), actuacions pròpies de l'urbanisme franquista. La gran metròpoli de Barcelona la dissenyen les multinacionals, no les persones que hi vivim. L'actual model destrueix el territori, elititza els barris i crea grans infrastructures més d'acord amb unes "ciutats globals interconnectades al mercat mundial" que no pas amb un territori sostenible, equilibrat i, sobretot, vivible. Com arreu, a Sants hem d'intensificar la lluita contra l'urbanisme neo-liberal i autoritari. Operacions com el "Calaix de la Vegonya", l'ampliació de Sants-Estació, l'enderroc sistemàtic d'edificis històrics i la construcció de pisos inassequibles, l'ofec de les superfícies comercials, són exemples d'una ofensiva del capital que, per seguir acumulant, haurà de desarticular les nostres formes de relació comunitària. Espe-rem que, com a la fi del franquisme, també creem noves formes d'organització social (democràcia directa) i deslegitimem les administracions locals. Com a necessitat per a lluitar i, sobretot, com a necessitat per viure. Ivan Miró és membre de l’Assemblea de Sants
25 de març de 2003
40.000 manifestants contra el PHN La Plataforma en Defensa de l’Ebre va congregar diumenge 23 de març 40.000 persones a Sant Jaume d’Enveja (a la comarca del Montsià) sota el lema “Aigua per al riu, futur per al delta”. Aquesta manifestació porta de nou la lluita en defensa de l’Ebre als carrers i precedeix la propera manifestació que la PDE ha convocat pel diumenge 6 d’abril a Barcelona. La plataforma espera que desenes de milers de persones, encapçalades per una pancarta de reivindicarà “Per una nova cultura de l’aigua, mai més un govern transvasista”, tornin a donar suport a la lluita de les terres de l’Ebre
Nou atac anticatalanista a la Franja L'Aula de Natura d'Aiguabarreig (a Mequinensa, Baix Cinca) va patir greus destrosses valorades en 100.000 euros la matinada del 8 de març. Els agressors van destrossar completament les instal·lacions, van trencar el mobiliari, van fer malbé material i van llençar 2.500 diapositives prop de l'embassament de Riba-roja. Aquesta escola de natura de la Franja de ponent treballa únicament en català, i és per això (i pel fet que els agressors no van robar res) que atribueixen les destrosses a anticatalanistes, possiblement d'un grup de Fraga. Cal destacar que les agressions espanyolistes han augmentat darrerament a la Franja, sobretot contra Casals Jaume I. Per donar suport i posar-se en contacte amb l'Aula de Natura: sos@aiguabarreig.net.
Continuen les retallades de drets a les presons Dos presos polítics, els barcelonins Juan Ramón Rodríguez, Juanra, i Diego Sánchez han vist dràsticament reduïts els seus drets dins les presons en els darrers dies. A en Diego Sánchez, empresonat des de fa dos anys sense judici a Soto del Real, la direcció de la presó madrilenya li ha comunicat que havia de reduir fins un màxim de cinc persones els amics que podien visitar-lo als locutoris setmanals. Aquesta nova mesura ,que afecta tots els i les preses polítiques de la presó, ha estat calificada per Rescat com “un càstig afegit a la dispersió i una condemna també a l’entorn personal de la persona presa”. En Juanra, empresonat als Països Baixos en espera de la sentència per la possible extradició a l’Estat espanyol, ha tornat als mòduls de màxima seguretat de Vught. El seu règim penitenciari només inclou 5 hores setmanals de pati i 23 hores diàries tancat en aïllament a la cel·la.
Pàgina 4
Països Catalans
Surten en llibertat els detinguts del Cabanyal Aure Silvestre.- València. El passat dimarts 11 de març a la vesprada, eixiren de la presó de Picassent els tres joves llibertaris que encara hi romanien sota l'acusació de “terrorisme”. Aquests, junt a un quart que va ser deixat en llibertat a les poques setmanes, van ser enviats a la presó l'octubre de l'any passat pel jutge Luis Francisco de Jorge Mesas amb l'acusació d'“associació il·lícita amb fins terroristes” i “lesions terroristes”. Els joves havien estat detinguts després que algunes immobiliàries del popular barri valencià del Cabanyal patiren diverses destroses. A les poques hores de la seua detenció, i després que el titular del jutjat número 2 de València s'entrevistés amb els caps de la brigada d'informació de la policia nacional a la ciutat, va elevar els càrrecs de destroses a “terrorisme”. Cal ressenyar que a aquest mateix jutjat és on normalment la policia espanyola sol dur els
detinguts relacionats amb els movi- Nacional, De Jorge Mesas, conegut ments socials de València, com va amb el malnom del Pequeño Garzón als passar amb els detinguts després de la propis àmbits judicials, no va tenir més manifestació racista d'Espanya 2000 remei que decretar l'excarceració dels el març del 2002. L'alliberament, tres joves a canvi de presentar 4.000 després de sis euros en concepte de mesos a la Algun dels llibertaris ha fiança. presó, ha estat passat sis mesos a la A la seua eixida de la possible gràpresó de Picassent, presó de Picassent cies a la desesels esperaven un centimació per tenar de persones part de l'Audiència Nacional, que és entre amics i familiars que fins i tot, i l'encarregada d'assumir les compe- motivats per la gran alegria, desbordatències judicials en casos de “terroris- ren el primer control de seguretat del me”, de l'informe judicial presentat centre penitenciari per saludar els seus per De Jorge Mesas, que incloïa pro- companys. A les portes de la presó, els ves tan poc concloents com adhesius, advocats i familiars dels joves no s'escartells de fabricació casolana o el lli- talviaren de criticar davant els periodisbre titulat Eta, Historia política de tes aquesta operació policial i judicial, una lucha armada que es pot adqui- que van catalogar com absolutament rir amb absoluta normalitat, des del desproporcionada i criminalitzadora. Corte Inglés a diferents biblioteques Íntimament lligat a aquest episodi, de la ciutat. des de diferents moviments socials Finalment, una vegada notificada la dels Països Catalans, els últims inhibició per part de l'Audiència mesos s'han encetat diverses cam-
El PP i la patronal tornen a confiar en Jaume Matas Andreu Ginés.- La notícia del passat 2 de març en què Jaume Matas era "alliberat" de les seues funcions com a ministre per dedicar-se plenament a la seua candidatura al front del PP, no ha segut cap sorpresa. De fet, es pot considerar una simple formalitat, ja que, durant els seus darrers dies com a ministre, la seua presència a les Illes en actes propagandístics ha segut constant, i ni tan sols problemes com el del Prestige han alterat la seua agenda preelectoral per recuperar un govern especialment apreciat pel PP pels nombrosos interessos econòmics que s'hi juguen. Jaume Matas ha liderat el PP de les Illes des de la turbulenta successió de Cañellas l'any 1996, en què el president, Cristòfol Soler, no fou nomenat candidat a la presidència pel propi partit a costa de Matas. Així, Matas va esdevenir cap del Govern de les Illes fins les eleccions de 1999, quan perdé la majoria absoluta i obrí les portes al Pacte de Progrés de Francesc Antich. Malgrat aquest derrota, Jaume Matas no va perdre la confiança de la direcció del PP estatal, ans al contrari, fou nomenat president del PP de les Illes poc després de les eleccions, i ministre de Medi Ambient el juliol de 2000. De fet, la trajectòria de Mates ha segut la mateixa que la d'altres candidats autonòmics que el PP ha intentat impulsar atorgant-los un ministeri per obtenir un major ressò mediàtic, com ha estat el cas de Josep Piqué. La candidatura de Matas, tot i que s’esperava, és una aposta arriscada, ja que la trajectòria al capdavant del Ministeri no ha segut gens favorable, i està esquitxat pels dos casos de corrupció més sonats a les Illes dels últims temps.
El primer d'aquests és l'anomenat cas Formentera (que recentment ha estat reobert pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes) on s'imputa a Matas un frau electoral per una captació irregular de vots durant les eleccions de 1999 en què es va fer votar a emigrants argentins alguns dels quals, fins i tot, eren difunts. L'altre cas, l'anomenat cas Bitel, relaciona Jaume Matas amb un suposat espionatge electrònic. Bitel era una empresa de gestió informàtica
promoguda per Telefónica i Sa Nostra i vinculada a Matas, que el Govern de les Illes va contractar durant el mandat del PP. El cas es va destapar en accedir el Pacte de Progrés al Govern. Aquestes, però, no seran les úniques dificultats de Matas, ja que la seua trajectòria al Ministeri també ha segut molt polèmica, fins el punt que diversos grups ecologistes l'han considerat de "nefasta" o d'autèntic desastre. La presentació del Pla Hidrològic
panyes de rebuig a la retallada de drets ciutadans i a l'ofensiva policial i judicial contra la ciutadania. Aquesta ofensiva, segons diferents col·lectius i organitzacions, estaria relacionada amb les pressions emeses des dels àmbits polítics contra una irreal “amenaça terrorista latent”, i que hauria degenerat en operacions antiterroristes tan esperpèntics contra suposats integrants de cèl·lules d'Al-Qaeda a Girona o a diferents poblacions del País Valencià. En el primer cas, i malgrat que dos dels acusats continuen detinguts, la policia espanyola només ha pogut presentar com a proves alguns quilos de detergent i diversos comandaments a distància; i en el cas de les últimes operacions a València, que van finalitzar amb la major part dels acusats en llibertat incondicional, la policia encara no ha aportat cap prova, llevat d'una rocambolesca trama de relacions personals i comercials que acabarien en el germà d'un islamista que atemptà fa uns mesos a Tunícia. En aquest cas, es dóna la circumstància afegida que alguns d'aquests detinguts, que han denunciat haver estat objectes de tortures i un tracte denigrant a comissaria, són propers a membres del Partit Popular.
Nacional espanyol i el desastre del Prestige són les dues taques més negres en el seu expedient, però n'hi ha moltes altres, coma ara la nul·la aplicació del protocol de Kyoto o la paralització de l'Estratègia per a l'Ús Sostenible de la Diversitat Biològica. És precisament aquest caràcter antiecologista el que l'ha convertit en el candidat idoni del PP i la patronal a les Illes. Així, des d'un principi el seu discurs s'ha centrat en criticar les polítiques conservacionistes del Pactes de Progrés (recordem que grups ecologistes com ara el GOB consideren aquestes polítiques clarament insuficients), com ara el projecte de creació del Parc Natural de la Serra Tramuntana que ha titllat d'"agressió a la propietat privada" o la moratòria en la cessió de permisos de construcció. A més, ha promès als terratinents llibertat per disposar de les seues propietats, i als empresaris l'abolició de l'ecotaxta i la represa de polítiques desarrollistes. Els efectes que la recessió econòmica mundial està tenint sobre el turisme a les Illes són l'excusa principal per als seus arguments, tot i que les enquestes no li auguren un final feliç.
Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans
BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: Població: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) Domicialiació bancària Nom del titular: Entitat Oficina Control
Telèfon: semestral (18 euros) Població: Número de compte
Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: c. Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o c. Ripalda, 20 baixos esquerra. 46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32.
Pàgina 5
Economia
25 de març de 2003
Manifestació sindical contra UGT i CCOO
Sintel continua en lluita
Els carrers de Barcelona van ser testimonis el passat 14 de març d'una singular manifestació sindical. Treballadors que pateixen diferents conflictes laborals, com els de Correus de Barcelona, Valeo de Sant Esteve Sesrovires, Autobusos Metropolitans de Barcelona i Sintel, es van manifestar conjuntament. La mobilització va transcórrer des de la seu de Correus al passeig de Colom fins les oficines centrals de CCOO i UGT a la Via Laietana, on es van sentir nombrosos crits de "venuts" i "traïdors". Les persones concentrades eren ex-afiliats de les dos centrals sindicals, a més de representants de la USOC, CGT i la ACTUB. En el comunicat llegit a la manifestació, els concentrats es definien com a "col·lectius d'afectats pels pactes signats per CCOO i UGT amb les empreses i el Govern" i afirmen que "si ja és complicat lluitar contra la patronal, més encara ho és lluitar contra els que en teoria haurien d'estar al nostre bàndol", i denuncien que "els grans sindicats s'han convertit en un gran negoci i una estafa". El comunicat finalitza amb un contundent "amb sindicats així, no ens calen patrons". Dos treballadors van concloure l'acte cremant públicament els seus carnets de CCOO, com a demostració del desacord amb les darreres actuacions de la central sindical.
Àlex Tisminetzky, Barcelona.- A finals de gener es van complir dos anys de l'inici de l'Acampada de l'Esperança dels treballadors de Sintel a la Castellana de Madrid. La filial de Telefónica va ser venuda fraudulentament pel director de la companyia espanyola, Vilallonga, al líder l'ultra-dretà cubà Mas-Canosa, que posteriorment la va tancar de forma il·legal deixant a l'atur i sense recursos milers de persones i les seves famílies. Però a diferència d'altres expedients de regulació que s'estan estenen per l'Estat espanyol, els treballadors d'aquesta empresa, que compta amb un llarg i combatiu historial sindical, van decidir mobilitzar-se en defensa dels seus llocs de treball i del seu futur. Centenars de persones vingudes de tot l'Estat van donar durant mesos un exemple de dignitat al bell mig de la capital, creant una gran acampada a pocs metres de les seus centrals de les grans empreses i dels ministeris, centres del poder a l’Estat espanyol. La campanya va tenir una gran difusió mediàtica i va despertar les consciències i la solidaritat d'associacions, partits, sindicats i col·lectius de tot tipus, que amb aportacions de diners i difusió de la problemàtica d'aquesta
Estibadors alacantins ferits per una càrrega a Estrasburg El 12 de març cinc estibadors alacantins van patir contusions de diferent importància durant una càrrega que va efectuar la policia francesa davant el Parlament d'Estrasburg. Un dels ferits va haver de passar per dependències hospitalàries amb punts a una cella. Els fets succeïren quan sis mil treballadors portuaris de diferents ciutats europees protestaven contra la nova directiva europea que liberalitza el sector. La mobilització a la seu del Parlament de la UE era la culminació de dos dies de vaga a nivell europeu, i representa la tercera convocatòria de jornades d'aturades en el sector els darrers mesos. El portaveu del Comitè de València, Aurelio Gavarda, que inclou la Coordinadora de Treballadors del Mar, UGT, CCOO i CGT, ha quantificat en un 100% el seguiment de la vaga al port de València.
Els treballadors acomiadats tornen a les mobilitzacions per l’incompliment dels pactes
Cada any el 8 de març parlem, escrivim i reflexionem sobre la situació de la dona treballadora. Sempre la concreció és el fet clau del manteniment dels aspectes discriminatoris per motius de sexe dins del món laboral. És inqüestionable, i alhora injustificable, que després dels més de 25 anys del que es pot anomenar una incorporació majoritària de la dona al mercat de treball remunerat continuem parlant d'un accés menor al món laboral de qualitat i un accès major al treball no qualificat, amb més condicions d'inseguretat en tots els aspectes que es concreten en una situació d'explotació. Si a tot això hi sumem la càrrega de la feina no remunerada i els retalls de despessa pública se situa a la dona en un procés de precarització que, tot i el temps, les campanyes, els programes de xoc o les mesures governamentals no se supera. Cal entendre aquesta discriminació com un problema cultural però també d'actituds. Només amb la interrelació real d'aquests dos camps -el laboral i el socialpodem aprofundir en el veritable problema de la discriminació femenina en el principal front social, el del treball. És força evident que ens calen lleis que ajudin a la igualtat. Un pas fou la Llei de conciliació de la vida familiar i laboral. Des de la Intersindical-CSC en el seu moment ja criticàvem el model social que duia amagat però implí-
empresa van fer de Sintel un referent en la lluita per unes condicions laborals dignes. Per l'Acampada de l'Esperança van passar a deixar constància del seu suport persones tan conegudes com el Premi Nobel José Saramago, el cantants Antonio Labordeta o l'humorista Gran Wayoming. Però ja fa 18 mesos de la desconvocatòria de l'acampada, finalitzada per un pacte sota arbitri d'un ministeri. El text signat va ser cceptat en assemblea general dels acampats i garantia el futur i recol·locació de la plantilla. Any i mig més tard, però, els treballadors han denunciat que els únics que han complert aquell tracte han estat els afectats per l'expedient de regulació, que van suspendre les mobilitzacions. Telefónica i el Govern encara no han complert, ja que 1.200 treballadors de Sintel continuen a l'atur avui en dia, amb les terribles conseqüències que comporta a nivell personal i familiar. En un darrer comunicat, els empleats de Sintel han anunciat que si es confirma la manca de voluntat del Govern espanyol i Telefònica de complir els acords signats, tornaran a les mobilitzacions. Els treballadors afirmen que "la seva ràbia és més forta que el desànim, i no ens aturarem fins que es compleixi el que s'ha signat"
L’acampada del passeig de la Castellana de Madrid
“El Efecto Iguazú” En els darrers mesos, centenars de persones han pogut gaudir als cinemes Nápoles de Barcelona i LYS de València d’aquest compromès documental dirigit per Pere Joan Ventura i amb guió de Georgina Cisquella. En poc més de 90 minuts es condensen moltes experiències quotidianes dels dos mil protagonistes que va tenir l'acampada de la Castellana i les mobilitzacions que es van dur a
Dona i treball: I si ens hi posem? *Per Isabel Pallarès i Roqué
cit aquesta mesura del govern de l'Estat. Vam afirmar, i seguim mantenint, que la seva funció era perpetuar un model social que assigna a les dones la responsabilitat del treball que suposa l'entorn familiar i que impedeix l'accés en igualtat de condicions al món laboral. Tot plegat manté la seva dependència de l'home. Els tres anys que han passat des de l'entrada en vigor d'aquesta llei ens ha demostrat que la situació per a la dona treballadora no ha millorat. A hores d'ara és impossible no parlar de la falsa paga mensual de 100 euros a les dones treballadores amb fills menors de tres anys amb la qual s'omple la boca el govern del PP. Es tracta simplement d'una deducció per maternitat per aque-
lles dones que estan cotitzant a la Seguretat Social. És una mesura injusta perquè no té en compte les necessitats reals de les dones a les quals s'aplica ni la seva situació econòmica. Està clar que precisament aquelles dones que tenen més ingressos i més estabilitat a la feina cobraran els 100 mentre que aquelles condemnades a un contracte a temps parcial amb jornades inferiors al 50% o bé que no aconsegueixin estar com a mínim 15 dies d'alta a la seguretat social dins del mes no podran cobrar els 100 euros tot i que la seva situació n'evidencia la necessitat. Plou doncs sobre mullat, i les suposades millores socials no arriben a qui més les necessita. Si a aquest fet hi sumem l'existèn-
terme en solidaritat amb la protesta. A la pel·lícula, els treballadors expliquen en primera persona els seus anhels i les seves pors, reflexant els problemes personals i familiars que va comportar una lluita que va portar a conviure entre barreques a persones que havien deixat entorns afectius a centenars de quilòmetres. A més, els treballadors de Sintel han volgut aprofitar l’estrena d’aquest documental per difondre la manca de solució a les seves demandes, organitzant passis del vídeo a casals, ateneus o locals de pobles i barris.
cia de dones que es veuen forçades a treballar en l'economia submergida o les que estan a l'atur no només és una mesura discriminatòria sinó que resulta ineficaç. Se la pot titllar de mesura electoralista, però en aquest cas el govern espanyol no pot pensar que això ens farà oblidar a les dones treballadores que allò que realment ens cal per avançar no és una deducció de l'IRPF, sinó el plantejament seriós d'una política de protecció social a la família ara per ara inexistent. Ara que les boques dels nostres polítics van plenes de la necessitat d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya, cal plantejar-se incloure-hi algunes mesures i competències que ara per ara té reservades el Govern espanyol i que podrien incidir en una protecció més efectiva de la família, i per tant en una conciliació efectiva de la vida laboral i familiar. Respectar els temps socials de treball, família, descans i oci hauria d'estar a l'agenda de tots aquells que volen un nou estatut. No es poden elaborar lleis en base a acceptar que la dona ha de suportar totes les càrregues familiars sense una entrada equitativa, que sindicats, patronals i administracions hem de garantir, de la dona al món del treball. La resta no passarà de la voluntat d'emmascarar, i en el millor dels casos apedaçar, una realitat social. Isabel Pallarès i Roqué és Secretària Confederal de la INTERSINDICAL-CSC
25 de març de 2003
Pàgina 6
Internacional
Israel construeix un mur de l’Aparheid
tes ocasions, aquests colons agredeixen les famílies palestines quan van a treballar les terres que tenen a prop dels assentaments, els hi enverinen l'aigua, destrossen generadors que il·luminen pobles sencers o els hi maten el bestiar per tal que la població acabi abandonant les terres i ells se les puguin quedar.
El Mur farà 8 metres d'alçada i tindrà trinxeres, torres de vigilància i tanques elèctriques Laia Altarriba, Tulkarem (Palestina).- El Govern israelià està construint un Mur al voltant de Cisjordània. Les obres van començar el juny de l'any passat i està previst que a finals de 2003 aquesta obra que tindrà més de 360 quilòmetres de llargada ja estigui enllestida. Israel diu que és una mesura de seguretat per evitar accions de les organitza-
La franja de Gaza Però si la vida quotidiana a Cisjordània és dura, a la Franja de Gaza encara és més dramàtica, ja que a la pràctica és una gran presó de 45 quilòmetres de llarg per 10 d'ample on hi viu més d'un milió de persones. En aquesta zona, la major part de la població és refugiada i la repressió dels soldats encara és més acarnissada que a Cisjordània. El nivell d'atur també
Moltes poblacions palestines esdevindran petits guetos sense accés a les seves terres
La Franja de Gaza ja és actualment una gran presó per al milió de palestins que hi viuen
cions armades palestines a les ciutats israelianes. Però des de la banda palestina asseguren que en realitat estan construint el mur per confiscar més terres i forçar la població palestina a emigrar per culpa de les condicions de vida a què estarà sotmesa.
és molt més elevat, ja que dins de la Franja hi ha poques possibilitats de trobar feina; és per això que molts dels seus habitants han d'anar a treballar en unes condicions duríssimes a Israel, i en travessar diàriament la frontera pateixen la repressió salvatge dels soldats. Les organitzacions palestines reiteren que la solució d'aquest conflicte és molt senzilla: que Israel retiri les seves tropes i colons dels territoris ocupats i deixi que els palestins decideixin el seu futur en llibertat. Però asseguren que aquest Mur que construeix Israel només servirà per tensionar encara més el conflicte i provocar més morts i dolor.
El mur de l’Aparheid El Mur medirà 'entre 5 i 8 metres d'alçada i al seu voltant hi haurà una zona de seguretat d'entre 30 i 100 metres amb torres de vigilància, tanques elèctriques, trinxeres, càmeres, sensors i patrulles de seguretat. En principi, el Mur havia de seguir el recorregut de l'actual frontera entre Israel i Cisjordània, anomenada Línia Verda, que es va fixar el 1967. Però a l'hora de la veritat, el Mur entra diversos quilòmetres dins de Cisjordània i s'annexiona el 10% de les seves terres, inclosos alguns
Imatge del mur a Qalqilyia, ciutat que actualment ja està encerclada per aquesta paret de formigó de 8 metres
pobles (més de 13.000 persones quedaran atrapades entre la Línia Verda i el Mur). Per culpa d'aquest recorregut serpentejant, moltes poblacions quedaran totalment encerclades i aïllades de les comunitats veïnes i esdevindran, de fet, petits guetos d'on serà molt difícil entrar i sortir. També molts pobles perdran les seves terres de cultiu i els seus únics pous d'aigua, ja que quedaran a l'altra banda del Mur i a les 20.000 persones que hi viuen els serà molt difícil accedir-hi, tot i que el Govern israelià diu que hi haurà diverses portes per travessar-lo. De moment, per tal de construir el Mur, ja s´han confiscat 1.000 hectàrees de terra i
els buldòzers israelians ja han arrencat uns 83.000 arbres (la major part oliveres) i han destrossat 35.000 metres de canonades d'aigua que s'utilitzaven per a l'agricultura i el consum domèstic. L'exèrcit israelià també ha destrossat més de 100 edificis que quedaven a prop del recorregut del Mur. Tocs de queda i assassinats La construcció d'aquest Mur endurirà més les condicions de vida d'una població que actualment ja està sotmesa a tocs de queda, carreteres tallades, controls militars, repressió duríssima, assassinats indiscriminats i vexacions diàries per part dels soldats israelians. Segons els acords
d'Oslo de 1993, Cisjordània hauria d'estar sota el control de l'Autoritat Nacional Palestina, però a la pràctica l'exèrcit israelià té el control total de la zona d'ençà que l'abril passat va reocupar aquests territoris, fins al punt que els militars israelians han convertit els antics edificis de l'ANP o la policia palestina en un munt d'enderrocs. Les agressions dels colons En canvi, els colons que viuen en assentaments dins dels territoris ocupats, tenen carreteres en bones condicions i llibertat total de moviments, així que no tenen problemes per anar a treballar, a estudiar o viatjar fins a Israel. En mol-
Palestina a l'ombra de la guerra de l’Iraq El conflicte repercutirà irremeiablement en aquest poble ocupat per l’exèrcit israelià J. Garcia i S. Jiménez, València.La derrota d'Iraq té previsiblement un altre poble perdedor: com l'any 1991, el poble palestí. Si durant la I Guerra del Golf la causa palestina perdé crèdit polític a les cancelleries occidentals pel suport de l'Organització d'Alliberament de Palestina a Sadam Hussein, ara està en risc la pròpia supervivència del projecte de l'ANP. La caiguda de Sadam significa la desaparició de
l'única potència capaç de liderar una nova coalició àrab com la del 1964 o la del 1973. Significa, a més, l'emergència d'un nou ordre unipolar en la zona, sota l'hegemonia d'Israel i la vigilància dels EUA. Cal no oblidar que els EUA tenen bases militars a Turquia, a Egipte, a Oman, als Emirats Àrabs, a Qatar, a Bahrein, a Kuwait, a l'Aràbia Saudí i a Afganistan. Així les coses, la posada en marxa
d'una operació per transferir a curt termini la població palestina de Cisjordània a la vora est del Jordà és més que probable. Tot això en un horitzó en el qual s'ha dinamitat tot rastre de "legalitat internacional" i on la tant temuda i manipulada "unitat àrab" s'ha demostrat un miratge polític. La neteja ètnica a Cisjordània acabaria amb el problema de l'aigua a Israel i acompliria el vell projecte sionista
que consistia a vindicar que Palestina era Israel i Jordània era Palestina. Fet i fet, el 40% dels 7 milions de palestins ja viu a Jordània. Amb l'expulsió de Cisjordània la xifra podria créixer fins als 4 milions i mig, on són un focus d'inestabilitat per a la monarquia Hatzemí, un cop fracassats els intents integracionistes. Tot aquest procés s'encabiria dins d'una reorganització més pregona de la regió.
Per més informació: xarxa-palestina.pangea.org www.pengon.org
Pàgina 7
Cultura
Ha mort Víctor Alba
Nascut el 1916 amb el nom de Pere Pagès i Elias en una família
Joan Sebastià Colomer.-Finalment, el Teatre Lliure i les institucions han pres una decisió sobre la direcció artística, que recaurà en Àlex Rigola. El nomenament no ha estat discutit des del punt de vista artístic, però sí a nivell polític, ja que el candidat preferit pels professionals lligats al Lliure era Lluís Pasqual, que va renunciar per carta el divendres 7 de març, tot al·legant manca de suport de les institucions. És de domini públic que ja quan va dimitir del càrrec de director del teatre anys enrera ho feu per manca de pressupost, però també per desavinences amb Ferran Mascarell, regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, que té uns conceptes sobre el futur del Lliure poc compatibles amb la seva independència de les institucions. Ja ara, el Lliure ( que funciona com una fundació amb diner public i manté una autonomia artística real) rep diners de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri espanyol de Cultura. Però per a Mascarell podria passar a ser públic, en contra del contracte-programa del Lliure ("el contracte-programa no és la Bíblia",
Per Felip González Martínez*.- A punt d'embriagar-nos del canvi d'equinocci, la ciutat d'Alzira, amb el suport de la Regidoria de Cultura, acull com a primer indret de l'itinerari expositiu de Girarte (projecte cultural i xarxa itinerant d'exposicions, conformat per les ciutats d'Alzira, Almansa, Ibi, Albacete i Requena), la retrospectiva de gravats i planxes, més cinc autoretrats, de l'artista valencià Salvador Soria, entre el 14 de març i al 2 d'abril, a la Casa de Cultura. Sota el títol El logro de una búsqueda, planchas, grabados y autorretratos, Salvador Soria ens convida a recrear la nostra mirada en les diferents fases i evolucions tècniques-formals de la seua investigació personal del gravat, en què, des del 1957 fins a la dècada dels 90, ha aconseguit plasmar les mateixes inquietuds que en la seua obra plàstica, des de l'òptica de l'informalisme matèric ( S.O.5, 1991). El component afegit de les seues plan-
de l'alta burgesia, Víctor Alba fou membre del Bloc Obrer i Camperol i del POUM (de línia trotsquista) i redactor de La Batalla (òrgan del POUM). Després de sis anys de presó (19391945), es va exiliar a França (on va escriure a la revista Combat, dirigida per Albert Camus), a Mèxic (hi va escriure Historia del comunismo en América latina el 1952) i als EUA, on
ensenyava ciències polítiques a la Universitat de Kent. Tornà als Països Catalans l'any 1968, i es va dedicar en cos i ànima a la història del comunisme des d'un punt de vista antiestalinista militant amb obres com Història del marxisme a Catalunya (1919-1939), Història del Bloc Obrer i Camperol, Història del POUM, Andreu Nin, El front popular o Història de la resistència antifranquista. La seva lectura de la guerra civil i la guerra mundial, a més de l'element antiestalinista, inclou una forta crítica de les estratègies leninistes dins la III Internacional i de la ideologia de Mao. Víctor Alba, que va traduir Joan Maragall al francès i va conèixer George
Orwell, va poder explicar una trajectòria tan accidentada en unes memòries titulades Sísif i el seu temps i editades per Laertes el 1990. Actualment treballava al diari Avui en les seccions de Cultura i Opinió, i tot i que es mantenia prou allunyat de la lluita política, va poder articular certes idees d'interès sobre l'anomenada transició democràtica: "No hi va haver ruptura. És a dir, no es va donar el passeig a uns quants franquistes. Els joves es van divertir corrent davant dels grisos. Però una cosa era córrer davant dels grisos i una altra cosa empaitar grisos. La ruptura era empaitar grisos" Alguns dels seus adversaris el van acusar de treballar per a la CIA i val a dir que és tan propi d'un trotskista treballar per a la CIA com d'un estalinista acusar qualsevol trotskista de fer-ho.
Àlex Rigola dirigirà el teatre lliure El nomenament i la renúncia de Lluís Pasqual aixequen polseguera ha dit). És per això que Pere Planella ha abandonat el Patronat del Lliure qualificant Àlex Rigola d'home de palla que permetrà a les institucions dur endavant els seus projectes sense resistència ( un perfil molt diferent del de Pasqual ), tot i que, com ha escrit Jordi Coca, "els estatuts de la Fundació són clars: el director és qui decideix". Rigola, però, no ha desmentit les sospites quan ha dit: "no puc contestar si el Lliure ha de ser del tot públic". La dimissió de Planella i les d'Anna Lizaran i Lluís Homar de la Junta del Teatre Lliure de Barcelona, són les darreres conseqüències del conflicte endèmic del Lliure en un moment especialment tempestuós que té el seu origen en
la mort el passat novembre de Josep Montanyès, director del teatre. Lizaran i Homar romanen, però, al Patronat, que és l'assemblea per on passen les decisions. Tanmateix, Lizaran s'ha expressat amb claredat en la seva carta de dimissió, dirigida a Antoni Dalmau, president de la Fundació Lliure: "...per què es va aprovar tan unànimement i ràpidament la proposta Rigola i es va dilatar tant la proposta Pasqual? Volien el teatre i manar, i no volien ningú que els fes nosa. Un sistema de quedar-se el Lliure i a molt baix preu". "S'ha acabat el teatre arqueològic" D'altra banda, Àlex Rigola, hereu d'un projecte que acumula un dèfi-
cit gens menyspreable de 600.000 euros, cosa que podria obligar a tancar una sala, possiblement la del carrer Montseny a la Vila de Gràcia, ha presentat la seva oferta artística: "S'ha acabat el teatre arqueològic". Rigola promet autors vius, propostes noves sobre clàssics de la màxima vigència, reducció dràstica de la programació ("quatre espectacles per sala i temporada") i autors catalans. A més dirigirà l'any que ve una obra de David Mamet a la sala Fabià Puigserver. La producció de Rigola s'ha caracteritzat, per ara, per espectacles formalment trencadors com ara Titus Andronic i Juli Cèsar (atrevides revisions de clàssics shakesperians), o Suzuki I i II.
El periple d'una recerca xes en qualitat d'obra d'art, que exhibeix al costat dels seus gravats en paper, té per finalitat sublimar aquest últim, ja que no el necessita per ser acabada formalment. I des d'un recer més conceptual, les mateixes planxes han sublimat al gravat, ja que han cobert i complert les possibles experiències sensorials. La planxa ha esdevingut obra d'art objectual. A un nivell més formal, les 49 peces instal·lades ens adverteixen una sèrie de constants, com a continuïtat de la seua recerca en l'àmbit plàstic, ja que gairebé totes les peces parteixen d'un nucli que s'endinsa en la profunditat, envoltat dels diferents collages matèrics. Al meu parer, es tractaria d'un punt estructurador o d'una matriu regeneradora, que el faria irradiar cap a fora, com si fora un cràter de volcà.
A més, gràcies al seu caràcter tecnicista l'ajudaria a sistematitzar o construir millor la peça. Per tant, Salvador, conjunta magistralment en aquestes peces el seu costat més passional i, alhora, més fred i tecnicista, com si entrara en comunió la tècnica i l'art en pro de la creativitat i de l'expressió artística. Per últim, els cinc autoretrats instal·lats a la segona planta de la sala d'exposició, ens reflecteixen l'evolució de la trajectòria estilística de Salvador, des d'una paleta més decimonònica, passant per dibuixos més expressionistes i surrealistes, fins a arribar a l'abstracció matèrica (Home contemplant des del temps, 1964), com a màxima expressió. Felip González Martínez és Historiador de l´Art
25 de març de 2003
BLOODY SUNDAY (Diumenge Sagnant) El 30 de gener del 1972, Derry havia de viure el desenvolupament d'una nombrosa manifestació convocada per l'Associació de Drets Civils d'Irlanda del Nord. El moviment pels drets civils, que havia fet els seus primers passos en aquesta mateixa ciutat feia uns quatre anys, havia convocat una protesta contra els internaments sense judici, una nova mesura repressiva. Però el Govern anglès havia decidit que calia aturar aquest moviment de masses i havia desplegat un operatiu que comptava amb la participació estel·lar dels paracaigudistes. El resultat no pogué ser més desolador: 13 morts i desenes de ferits. Paul Greengrass, el director de la pel·lícula, és un periodista i escriptor que no és la primera vegada que afronta un treball relacionat amb el conflicte irlandès. El 1982 va ser el primer periodista que va entrar a la presó de Maze per filmar una entrevista amb presos de l'IRA en vaga de fam i, el 1987, va publicar un llibre sobre els serveis secrets anglesos que dugué per títol Spycatcher. Tant a P. Greensgrass com al productor M. Redhead els va semblar que l'inici del procés de pau era un bon moment per parlar d'un dels episodis més rellevants de la història contemporània del conflicte d'Irlanda. La reconstrucció d'aquells successos es farà a través del seguiment, càmera a l'espatlla, de quatre dels participants: I. Cooper, cap del moviment pels drets civils, G. Donaghy, un jove irlandès, el comandant de l'exèrcit anglès a Derry P. MacLellan, i un operador de radio dels paracaigudistes. Segons M. Redhead, si aquest film segueix algun model és, sens dubte, el de La batalla d'Alger de G. Pontecorvo, "Però mentre aquella es la història d'una victòria de l'idealisme, la nostra és la història de llur derrota".
25 de març de 2003
Pàgina 8
Contraportada
Entrevista a Juan Mari Pastor, reporter d'internacional del clausurat Euskaldunon Egunkaria
"Als PPCC la solidaritat ens ha desbordat" Juanjo Garcia i Sonia Jiménez, València.- El passat 12 de març es realitzà un acte a la Universitat de València donant suport al periòdic basc tancat per ordre del jutge Juan del Olmo. Hi Com valoreu des de Euskaldunon Egunkaria el tancament del diari? El procés s'ha fet a la inversa. Han tancat el diari i després han començat a buscar les proves. Venien amb ordres de registre i acabaren precintant les nostres instal·lacions, excepte la de Baiona, perquè era molt difícil implicar el govern francés. Què representava Euskaldunon Egunkaria dins d'Euskal Herria? Representava moltes coses, una finestra al mon des d'una mirada diferent, la nostra pròpia mirada. També era un punt de trobada. El diari no tenia editorial perquè volíem representar la diversitat. Representants de tots els partits del Parlament de Gasteiz escrivien sovint en el nostre diari. De fet, caldria preguntar-li al senyor Carmelo Barrio, parlamentari del PP, com és que va escriure poc abans del tancament a Egunkaria si nosaltres som ETA. I a nivell informatiu? S'havien fet molts progressos. Vam ser l'únic diari basc amb corresponsal a les Olimpíades de Sidney. També assistirem in situ al referèndum del Quebec o al procés de pau irlandès. Tot en el llindar de la precarietat però en l'horitzó de la superació. Quina ha estat la postura dels partits polítics? Tots els partits nacionalistes ens han mostrat el seu suport, mentre que el PP-PSOE s'han mostrat clarament favorables al tancament, excepte Odón Elorza i Gemma Zabaleta. És paradoxal pensar que, quan començàrem, el PNB era
participaren el sociòleg valencià Rafa Xambó, el periodista d'Egunkaria Juan Mari Pastor i un representant de la CEPC i de L'Accent.
Juan Mari Pastor el dia 12 de Març a la Facultat d'Història de la UV-EG
reticent a subvencionar el projecte. Fou el PSOE de Ramón Jauregi i Mario Onaindia qui pressionà al govern d'Ardanza perquè invertiren diners públics. Com ha estat la reacció popular? Ha estat exemplar. La manifestació del dia 22 a Donostia representà la major mobilització a la ciutat. Fer càlculs d'assistència és molt difícil, però si els convocants hagueren estat uns altres ens l'hagueren passada per televisió durant una setmana. Aquesta reacció s'ha traduït en un suport de vendes a Egunero? Teníem un tiratge d'uns quinze mil exemplars. Durant els primers dies d'Egunero hem arribat fins als cinquanta-cinc o seixanta mil exemplars. Però és previsible que tornem a la normalitat quan es
tranquil·litze la situació. Quina ha estat la veritable resposta internacional al tancament? Als Països Catalans la solidaritat ens ha desbordat. A França i Anglaterra simplement no s'ho creuen. És molt fàcil criticar Turquia pel tema dels drets humans, però amb l'Estat espanyol no s'han atrevit. Així, Reportiers Seins Frountiers no ha emès cap comunicat. Tanmateix, des de que es va produir el tancament, una institució tan important com la Universitat del País Basc-Euskal Herriko Univertsitatea no ha fet pública cap declaració oficial. Com valoreu aquest fet? Simplement suposa una mostra més de la fractura de la societat. Hi ha una gran esquerda també a
la Universitat. Aquesta setmana coneixíem que el tancament cautelar es farà efectiu per un període mínim de sis mesos. Quines són les conseqüències d'aquesta determinació? Es difícil de predir-les, sobretot quan les mesures són tan arbitràries. Això ja és igual, d'ací a vuit mesos o sis anys poden tornar a tancar-nos. Com estan els ànims de la plantilla d'Euskaldunon Egunkaria? Quan començàrem el projecte del diari no teníem res. Ningú apostava per nosaltres. Com podia tenir futur un diari íntegrament en euskara? Ens han deixat sense res una altra vegada, però ara tenim la mateixa il·lusió i esperança, més una bona dosi d'experiència.
Locals on trobar L’ACCENT Alacantí: Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès: Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç. Baix Camp: El Carrasclet, Refugi. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Ateneu Revolta, Ateneu de Cornellà, CSO El Pati Blau, Tio Canya-Sant Feliu. Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Makoki, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants, Local Maulets-Sants, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Casal Popular Onze de Setembre, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Costera; Casal Jaume I-Xàtiva. Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: BarCasal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn. Horta: Bar Tocat, Casal Jaume I-Cabanyal, Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, CODESMA, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer, Casal Jaume I-Xàbia, Casal Jaume I-Pego, Casal Jaume I-Benidorm, Casal Jaume I-La Vila Joiosa. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes, Ges Insurrecte, Casal Independentista el Gurri, Bar KanKarra, Biblioteca de Taradell, Bar Tse-tse, Atmosfera, Biblioteca Dos Rius, Bar el Casal, Restaurant l’Olla dels Experiments, Biblioteca de St. Pere de Torelló. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló. Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Alzira, Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Selva: Casal Popular el Trabuc. Segrià: La Falcata. Urgell: El Gis-Mat de Linyola, El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa, Consell de Joventut de Terrassa, Minyons, Geganters de Terrassa. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.
Locals col·laboradors: Ateneu Popular X (C. Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (C. Badejoz 23. Barcelona) / La Barraqueta (C. Virtut, 14. Barcelona) / El Casal (C.Sant Elies 8, 1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (C. Premià, 31. Barcelona) / Casal Popular de Gràcia. (C. Ros de Olano 39/41, Barcelona) / Casal Popular Onze de Setembre (C. Concepció Arenal, 258. Barcelona) / CODESMA (C. Nàpols, 18. Mataró) / La Falcata (C. Panera 2. Lleida) / Jimmy Jazz (C. Clos 53. Igualada) / Partisano (Pl. de l'Oli, 7 baixos. Girona) / Racó de Corbella (C. Ripalda 20, baixos. València) / Bar Terra (C. Baró de Sant Petrilló 9. València) / La Traca de Cardedeu / 1714 Seguem Cadenes (C. Riera 29. Vic) / Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera de Sant Miquel, 25. Barcelona).
AGENDA MARÇ Dimecres 26 Principat. Aturada general i jornada de lluita contra l’agressió a Iraq. Convoca: Plataforma contra la guerra. Dijous 27 Terrassa. Xerrada sobre la gestió de residus al Can Pingàs. Organitza: CUP-Terrassa. Barcelona. Manifestació contra l’especulació, Plaça Joan Peiró 19h. Organitza: Plataforma contra l’Especulació. Divendres 28 Pineda de Mar. Xerrada “Avui com ahir, tortura” amb Alerta Solidària i Rescat. Organitza: Casal Independentista El Solc. Granollers. xerrada sobre la Revolució Bolivariana a Veneçuela. 19h, Centre Cívic Jaume Oller. Organitza: Endavant . Dissabte 29 València. Trobada “Guanyem València!”. 16h al Col.legi Major Rector Peset. Organitza: PSAN i CEPC. Barcelona. Manifestació per la llibertat d’Emilio i contra la tortura. 17h Pl. PPCC. Cornellà. Concert per la llibertat dels i les preses polítiques. Organitza: Rescat. Pedreguer. Xerrada sobre el Prestige a carrec d'ACIF Marina Alta. 20h al Casal Cultural Jaume I de Pedreguer. Pineda de Mar. Acte “Municipalisme i construcció nacional” amb CUPs de Mataró, Vilafranca del Penedès i Girona. 18h Sala de Plens de l’Ajuntament. Barcelona. Cercavila contra l’especulació. Organitza: Assemblea de Joves de Gràcia. 21 al 30 de març. Castelló. Festes de la Magdalena, amb diverses activitats. Organitza:. l'Arrel Diumenge 30 Bétera. Inspecció de la base per determinar si té armes de destrucció masiva. Organitza, Plataforma antibase de Bétera. Cerdanyola del Vallès. Marxa “Sumem forces per salvar la via Verda”. 12h plaça d’Abat Oliva. Convoca: Via Verda. ABRIL Divendres 4 Osona. Concert contra la tortura. Organitza Alerta Solidària i Rescat. Barcelona. Xerrada “La repressió contra el català”. 19h. La Barraqueta. Organitza: Endavant-OSAN. Dissabte 5 Godella. Concert de la Trobada d'Escoles en Valencià de l'Horta Nord: Betagarri, Inadaptats, Sva-ters’, Skarraet, Animal de sèquia. Organitza: Assemblea de Joves de l'Esquerra Independentista de Godella. Barcelona. Acte : “Gràcia no vol l’aigua de l’Ebre”. 17h. Organitza: entitats de Gràcia i Plataforma en Defensa de l’Ebre. València. Actuació de Carles Erguix, cantautor. 20h Ca Revolta. Barcelona. Cercavila per la llengua, 18h Plaça Revolució. Organitza: Maulets. Calella. Presentació del Casal Independentista, 17h al Museu Arxiu Diumenge 6 Barcelona. Manifestació contra el PHN, 12h Plaça Catalunya. Barcelona. Botifarada contra l’especulació, 12:00 als Jardins de Ca l'Aranyó. Poblenou. Organitza: Coordinadora contra el 22@
Envia les convocatòries a accent@xarxaneta.org
L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 6. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08014 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 615 54 47 15. Publicitat: 658 33 39 32. Consell de Redacció: Coordinació: Martí Cirici, Andreu Ginés. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Andreu Ginés, Aure Silvestre, Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Juanjo Garcia, Sónia Jiménez Villanueva. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Feliu Ventura. Correcció: Adela Ortiz. Edició gràfica: David Campos, Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Han col·laborat en aquest número: Martí Humet, Albert Roig, Neal Cassidy, Isabel Pallarès, Ivan Miró, Josep Maria Solé.