25 de març de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans
Número 6 Creix la indignació popular per l’inici de la guerra d’agressió contra el poble d’Iraq:
Editorial
El problema de l’especulació A principis d'aquest mes, l'ens estatal encarregat de l'estudi i confecció estadística, l'INE, feia públiques unes dades significatives: 909.750 habitatges del Principat, les Illes i el País Valencià estaven buits el 2002, xifra que equival al 15,02% del total. Aquestes dades contrasten amb el preu cada cop més elevat de l'habitatge i la disminució de la població censada de les grans ciutats i, per tant, venen a constatar que el creixement urbanístic d'aquests darrers anys no correspon a una necessitat social d'habitatge (que sí que hi és, però no per falta d'habitatge), sinó que més aviat es tracta d'un fenomen especulatiu: un negoci molt lucratiu que consisteix en obtenir beneficis calculant les variacions dels preus, és a dir, venent car allò que s'ha comprat econòmicament. Un benefici que sempre obtenen les grans empreses i que sempre es fa a costa de les persones i el medi ambient, i on el paper de les administracions és fonamental. El procés es repeteix: l'ajuntament o l'autoritat pertinent aprova grans projectes urbanístics amb les seues campanyes propagandístiques corresponents (diguem-li Fòrums, Ciutats de les Ciències o ZAL), tot seguit comença les expropiacions i després deixa via lliure a les constructores que han comprat els terrenys que ara es revaloritzen de manera exponencial. El resultat: grans beneficis per a les empreses i la destrucció de barris, espais naturals i formes de vida populars. L'especulació als Països Catalans ha arribat a uns límits especialment alts aquests darrers anys, i s'ha intentat explicar per diversos motius, alguns de caire econòmic, com ara el suposat blanqueig de diners arran de l'entrada en vigor de l'euro, i altres de caire més polític, com la coincidència d'aquest boom especulatiu amb la majoria del PP al govern espanyol o de l'amiguisme d'aquest partit envers les constructores tant al País València com a les Illes. No obstant, cap d'aquests dos arguments pot ser suficient. Si bé és cert que la segona meitat de la dècada passada ha segut un període de bonança mundial (que no pas general -només els que ja eren rics l'han gaudit) que ha repercutit sobre la intensitat de la construcció a les nostres terres, no podem oblidar que la majoria de plans urbanístics o projectes d'infrastructures s'havien aprovat anteriorment: les bones xifres macro econòmiques només han accelerat la seua execució. Si també és cert que els diferents governs del PP han afavorit aquest model de creixement, no hem d'oblidar que polítics d'altres colors no es comporten distintament. Així, hi ha casos ben significatius: el projecte de prolongació de l'avinguda Blasco Ibàñez de València, que pretén travessar l'històric barri del Cabanyal, fou aprovat en el seu moment pel PSOE, i actualment el PP és qui el vol dur a la pràctica. Però aquest projecte no és massa diferent del de la prolongació de la Diagonal de Barcelona feta pel PSOE amb complicitat d'ERC i ICV, que ha destruït el barri industrial de Poble Nou. Potser hauríem de cercar les arrels d'aquest problema en qüestions més estructurals, en, per exemple, el desproporcionat pes que té el sector de la construcció des de l'època franquista, en les relacions entre aquest i el sector financer, i alhora entre la banca i la política, en el desenvolupament territorialment desequilibrat que s'ha fomentat des de les diferents institucions o en el paper global que se'ns ha atribut als Països Catalans com a zona de serveis. Hem de ser conscients, doncs, que ni un simple canvi de govern ni una crisi de l'actual sistema capitalista impediran noves agressions al nostre patrimoni, tant humà com natural. Mentre no hi haja canvis més profunds que modifiquen la lògica del benefici econòmic, l'única opció que tenim és la d'organitzar-nos i lluitar per defensar allò que ens estimem.
Surten en llibertat els detinguts del Cabanyal Països Catalans / 4
Sintel continua en lluita Economia / 5
Israel construeix el mur de l’Aparheid Internacional / 6
Entrevista a JM Pastor, antic reporter d’Egunkaria Contraportada / 8
AZNAR
TERRORISTA!
L’atac a Iraq ha recordat els bombardeigs del 1938 contra les ciutats catalanes que descrivia aquest dibuix de l’Esquella de la Torratxa
La matinada del dijous 20 de març, els habitants de Bagdad i de diverses ciutats iraquianes veien caure les primeres bombes i míssils llençades des dels avions i vaixells nord-americans desplegats al Golf i al Mediterrani. Començava la guerra d'agressió il·legal dels EUA i la Gran Bretanya contra l'Iraq, que ha comptat amb el suport incondicional del govern espanyol del PP. Des del primer moment, la premsa esdevenia una arma més de guerra, i les agències americanes s'esforçaven a difondre la propaganda i les intoxicacions dels militars invasors, parlant de preses de ciutats que dies després encara no estaven "del tot sota control", de desercions en massa que finalment resultaven falses, o de la mort de comandaments iraquians que apareixien l'endemà davant les càmeres. Les informacions des de la zona del golf, al marge dels comunicats triomfalistes de l'exèrcit agressor, eren incapaces d'oferir dades de les víctimes dels intensos bombardeigs i les seves conseqüències sobre la població civil. Mentre al sud les tropes britàniques i dels EUA avançaven, trobant resistència només en el nuclis de les ciutats, però amb poca oposició en camp obert per part d'un exèrcit, l'iraquià, molt inferior en armament i recursos; al nord, Turquia aprofitava per entrar al Kurdistan iraquià amb la intenció d'evitar la creació d'un Estat kurd que posaria en qüestió la situació dels milions de kurds que viuen sota el domini i repressió de l'Estat turc. També Palestina patia les conseqüències de la guerra, amb una intensificació de la repressió israeliana, especialment a la franja de Gaza, i el que s'ha interpretat com a imposició dels EUA a Arafat, el
nomenament com a primer ministre de l'ANP de l'impopular Abu Mazen, contrari a la resistència armada palestina i ben vist per l'ocupant sionista. Davant l'esclat de la guerra, a tot el món se succeïren les manifestacions de rebuig. Milions de persones sortiren als carrers per rebutjar l'agressió militar a l'Iraq. Als Països Catalans es tornaren a viure enormes manifestacions, com les del dissabte 22 de març a Barcelona, que reuní mig milió de persones, o a València, on 150.000 persones van manifestar-se, tot i la pluja. Les protestes, ja des del mateix dia 21 al matí, en què els estudiants protagonitzaren nombroses manifestacions, no només no han minvat, sinó que s'han incrementat en els dies següents. Cal remarcar que el rebuig a la guerra s'ha anat convertint també en una creixent contestació contra el govern espanyol d'Aznar, qualificat de terrorista i assassí en totes les manifestacions. La indignació de la gran majoria de la població catalana contra el suport i submissió a les posicions nord-americanes, totalment d'esquena a la voluntat popular, ha crescut fins al punt que en molts casos les protestes s'han fet davant les seus del Partit Popular, i s'hi s'han produït diversos incidents. Amb tot, la invasió militar no és encara un fet, i l'èxit o el fracàs d'aquesta no només dependrà de la gran superioritat militar i tècnica de les forces angloamericanes, sinó també de la capacitat de sostenir la resistència, i de fer pagar un alt cost a l'ocupant pel control del país. Un cost que la pròpia població americana, a qui s'ha venut una guerra fàcil i ràpida, podria no estar disposada a sostenir.