22 d’abril de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans
Número 8
Editorial
Els joves continuen a les presons madrilenyes d’Aranjuez i Alcalá-Meco
El compromís Torà reclama la necessari pel català llibertat dels tres En els darrers temps, s'ha alçat la veu d'alarma per la situació de la llengua catalana. Les cada vegada més agressives reformes de lleis educatives del govern espanyol, destinades a retallar la presència del català en l'àmbit educatiu, ja sigui a l'ensenyament primari, amb la llei de qualitat o a la universitat, amb mesures com el districte únic, han estat notícia aquestes setmanes. Tanmateix, en molts altres àmbits que la llengua pròpia dels Països Catalans es troba com més va més arraconada. I és constant la persecució a què es veu sotmesa per part dels estats que ens dominen, des de la quasi proscripció del català a l'escola pública a la Catalunya Nord, fins a les contínues traves que posa la pròpia administració autonòmica al País Valencià, o l'exclusió absoluta del català de les institucions europees, on els estats que afirmen representar-nos marginen completament el català. Des de les institucions existents, sense les estructures d'un estat propi, és impossible assegurar els mínims necessaris per a la supervivència del català com a llengua d'us social, però aquestes no són ni de bon tros suficients, l'actual model de globalització neoliberal empeny a una progressiva uniformització econòmica, social i cultural, anorreant tota cultura que estorbi. La pràctica quotidiana de cada vegada més empreses que ignoren voluntàriament l'existència de llengües com la nostra, i davant les quals les institucions ni poden ni volen plantar-se, és una mostra ben clara que per garantir la previvència de la nostra llengua no només cal assolir un poder polític propi, sinó que cal enfrontar-se també a aquest model de societat. Després de més de dues dècades d'autonomies, ningú no discuteix el creixent retrocés de l'ús social del català i la seva pèrdua de "prestigi" social, però aquesta realitat encara és negada oficialment, sobretot al Principat, on el regionalisme governant ha volgut vendre com a eficaç una política lingüística de totes totes insuficient. La llengua catalana, tot i comptar al sud dels pirineus amb un estatut jurídic de cooficialitat (sempre un graó per sota del castellà, obligatori per a tothom), i una mínima presència als mitjans de comunicació, mai no havia patit un procés de substitució tant accelerat com l'actual, quan paradoxalment la pràctica totalitat de la població el coneix. No serà sense prendre consciència de la gravetat de la situació, i de la necessitat d'adoptar un ferm compromís diari amb la nostra llengua, a casa, a l'escola, a la feina, a la vida social i cultural i a tot arreu, que podrem revertir aquesta tendència.
Herència de lluita El primer de maig ha esdevingut els nostres dies una fornada gairebé festiva, amb una trascendència política cada vegada menor als països desenvolupats. Les pròpies esquerres oficials, tan acostumandes a les renúnices, han deixat que acabi sent un dia de manifestacions sindicals gairebé rutinàries, abandonant la batalla ideològica davant el pensament neoliberal dominant, que nega no ja el protagonisme de la lluita de classes, sinó la pròpia existència de la classe treballadora. L'esquerra majoritària ha acceptat fins i tot el discurs que nega l'existència de forces enfrontades per interessos irreconciliables, donant per bona una societat regida per la lògica del màxim benefici, amb l'única regulació d'una difusa "societat civil". Però la realitat no deixa de ser tossuda: l'empobriment i expoli del tercer món, la destrucció del medi o l'irracional escalada bèl·lica imperialista han tornat a posar sobre la taula la necessitat d'acabar amb la barbàrie del capitalisme, de construir una alternativa. I no partim del no res, les darreres lluites que ha viscut el nostre país són filles d'una llarga tradició de lluita. Les multituds que s'han manifestat els últims mesos contra la guerra són hereves de les classes populars que s'alcaren a les viles i barris d'arreu dels Països Catalans contra les quintes forçoses el segle XIX, dels treballadors i treballadores que prengueren Barcelona durant els fets de la setmana tràgica, per evitar que els seus fills anessin a morir al nord d'Àfrica defensant els interessos d'una classe i un imperi que no eren els seus, com ara no són els nostres.
Trobada de les escoles en valencià Països Catalans / 2
Història del moviment obrer català Economia / 6
La fi del principi, per Wallernstein Internacional / 9
Diagnòstic de gravetat per la llengua Cultura / 11
empresonats
Una setmana després de la mobilització que es va fer a Lleida, els i les veïnes de Torà van protagonitzar una jornada de solidaritat amb els joves. La cercavila que es va fer pels carrers de la població de la Segarra aplegà bona part dels veïns del municipi, amb el lema: "Us volem a casa! Llibertat pels 3 joves detinguts a Torà. Fora la llei antiterrorista! Prou tortures!", va finalitzar davant de la plaça de l'Ajuntament, on es van fer diferents parlaments per agrair la solidaritat demostrada pels assistents. Per la seva banda, Baltasar Garzón ha modificat el seu plantejament inicial i ha impu-
tat un delicte genèric de terrorisme als tres detinguts a Torà. El magistrat va canviar la seva postura en considerar que les declaracions, extretes sota maltractaments, en què els detinguts explicaven suposadament que cada un d'ells desenvolupava funcions concretes al grup per preparar i executar els atacs permet considerar-los "banda armada". Fonts antirepressives han denunciat que el presumpte "grup armat" inventat per Garzón no té ni nom, i respondria només a la necessitat del magistrat de forçar la realitat quan aquesta no s'ajusta a la seva versió dels fets.
Condemnats sis defensors de l’Horta Ja ha sortit la sentència del primer judici contra els defensors de l’horta de Benimaclet. El judici contra sis joves que es van encadenar el 5 de març de 2001 a la maquinària de les obres de construcció del cinturó de ronda de València ha acabat amb condemna: en la sentència, el jutjat d’instrucció número 6 de la ciutat recull totes les demandes de la fisclia i els imposa una multa de 6.000 euros. L’acció dels sis encausats s’emmarca en les protestes que hi va haver entre el gener i el març de 2001 contra la destrucció d’aquest barri de València i que van aconseguir paralitzar temporalment la construcció del cinturó de ronda. Les diverses protestes van acabar amb una cinquantena de persones detingudes (entre llaura-
dors, estudiants, veïnat i periodistes), moltes de les quals estan encara ara en espera de judici. La sentència que s’acaba de conèixer contra els sis joves considera provat el fet que estaven encadenats a les màquines, que aquest fet va impedir poder fer els treballs per executra l’obra de la Ronda Nord, que van oposar resistència a la policia i que van coaccionar els operaris. La defensa dels acusats, per contra, ha reiterat que aquests fets no han estat provats. És per això, i per les nombroses incoherències que veu en la sentència, que està preparant un recurs. El col·lectiu Salvem l’Horta de Benimaclet i altres organitzacions també han començat una campanya de suport als encausats.