Accent 08

22 d’abril de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars

Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans

Número 8

Editorial

Els joves continuen a les presons madrilenyes d’Aranjuez i Alcalá-Meco

El compromís Torà reclama la necessari pel català llibertat dels tres En els darrers temps, s'ha alçat la veu d'alarma per la situació de la llengua catalana. Les cada vegada més agressives reformes de lleis educatives del govern espanyol, destinades a retallar la presència del català en l'àmbit educatiu, ja sigui a l'ensenyament primari, amb la llei de qualitat o a la universitat, amb mesures com el districte únic, han estat notícia aquestes setmanes. Tanmateix, en molts altres àmbits que la llengua pròpia dels Països Catalans es troba com més va més arraconada. I és constant la persecució a què es veu sotmesa per part dels estats que ens dominen, des de la quasi proscripció del català a l'escola pública a la Catalunya Nord, fins a les contínues traves que posa la pròpia administració autonòmica al País Valencià, o l'exclusió absoluta del català de les institucions europees, on els estats que afirmen representar-nos marginen completament el català.

Des de les institucions existents, sense les estructures d'un estat propi, és impossible assegurar els mínims necessaris per a la supervivència del català com a llengua d'us social, però aquestes no són ni de bon tros suficients, l'actual model de globalització neoliberal empeny a una progressiva uniformització econòmica, social i cultural, anorreant tota cultura que estorbi. La pràctica quotidiana de cada vegada més empreses que ignoren voluntàriament l'existència de llengües com la nostra, i davant les quals les institucions ni poden ni volen plantar-se, és una mostra ben clara que per garantir la previvència de la nostra llengua no només cal assolir un poder polític propi, sinó que cal enfrontar-se també a aquest model de societat.

Després de més de dues dècades d'autonomies, ningú no discuteix el creixent retrocés de l'ús social del català i la seva pèrdua de "prestigi" social, però aquesta realitat encara és negada oficialment, sobretot al Principat, on el regionalisme governant ha volgut vendre com a eficaç una política lingüística de totes totes insuficient. La llengua catalana, tot i comptar al sud dels pirineus amb un estatut jurídic de cooficialitat (sempre un graó per sota del castellà, obligatori per a tothom), i una mínima presència als mitjans de comunicació, mai no havia patit un procés de substitució tant accelerat com l'actual, quan paradoxalment la pràctica totalitat de la població el coneix. No serà sense prendre consciència de la gravetat de la situació, i de la necessitat d'adoptar un ferm compromís diari amb la nostra llengua, a casa, a l'escola, a la feina, a la vida social i cultural i a tot arreu, que podrem revertir aquesta tendència.

Herència de lluita El primer de maig ha esdevingut els nostres dies una fornada gairebé festiva, amb una trascendència política cada vegada menor als països desenvolupats. Les pròpies esquerres oficials, tan acostumandes a les renúnices, han deixat que acabi sent un dia de manifestacions sindicals gairebé rutinàries, abandonant la batalla ideològica davant el pensament neoliberal dominant, que nega no ja el protagonisme de la lluita de classes, sinó la pròpia existència de la classe treballadora. L'esquerra majoritària ha acceptat fins i tot el discurs que nega l'existència de forces enfrontades per interessos irreconciliables, donant per bona una societat regida per la lògica del màxim benefici, amb l'única regulació d'una difusa "societat civil". Però la realitat no deixa de ser tossuda: l'empobriment i expoli del tercer món, la destrucció del medi o l'irracional escalada bèl·lica imperialista han tornat a posar sobre la taula la necessitat d'acabar amb la barbàrie del capitalisme, de construir una alternativa.

I no partim del no res, les darreres lluites que ha viscut el nostre país són filles d'una llarga tradició de lluita. Les multituds que s'han manifestat els últims mesos contra la guerra són hereves de les classes populars que s'alcaren a les viles i barris d'arreu dels Països Catalans contra les quintes forçoses el segle XIX, dels treballadors i treballadores que prengueren Barcelona durant els fets de la setmana tràgica, per evitar que els seus fills anessin a morir al nord d'Àfrica defensant els interessos d'una classe i un imperi que no eren els seus, com ara no són els nostres.

Trobada de les escoles en valencià Països Catalans / 2

Història del moviment obrer català Economia / 6

La fi del principi, per Wallernstein Internacional / 9

Diagnòstic de gravetat per la llengua Cultura / 11

empresonats

Una setmana després de la mobilització que es va fer a Lleida, els i les veïnes de Torà van protagonitzar una jornada de solidaritat amb els joves. La cercavila que es va fer pels carrers de la població de la Segarra aplegà bona part dels veïns del municipi, amb el lema: "Us volem a casa! Llibertat pels 3 joves detinguts a Torà.

Fora la llei antiterrorista! Prou tortures!", va finalitzar davant de la plaça de l'Ajuntament, on es van fer diferents parlaments per agrair la solidaritat demostrada pels assistents.

Per la seva banda, Baltasar Garzón ha modificat el seu plantejament inicial i ha impu-

tat un delicte genèric de terrorisme als tres detinguts a Torà. El magistrat va canviar la seva postura en considerar que les declaracions, extretes sota maltractaments, en què els detinguts explicaven suposadament que cada un d'ells desenvolupava funcions concretes al grup per preparar i executar els atacs permet considerar-los "banda armada". Fonts antirepressives han denunciat que el presumpte "grup armat" inventat per Garzón no té ni nom, i respondria només a la necessitat del magistrat de forçar la realitat quan aquesta no s'ajusta a la seva versió dels fets.

Condemnats sis defensors de l’Horta Ja ha sortit la sentència del primer judici contra els defensors de l’horta de Benimaclet. El judici contra sis joves que es van encadenar el 5 de març de 2001 a la maquinària de les obres de construcció del cinturó de ronda de València ha acabat amb condemna: en la sentència, el jutjat d’instrucció número 6 de la ciutat recull totes les demandes de la fisclia i els imposa una multa de 6.000 euros.

L’acció dels sis encausats s’emmarca en les protestes que hi va haver entre el gener i el març de 2001 contra la destrucció d’aquest barri de València i que van aconseguir paralitzar temporalment la construcció del cinturó de ronda.

Les diverses protestes van acabar amb una cinquantena de persones detingudes (entre llaura-

dors, estudiants, veïnat i periodistes), moltes de les quals estan encara ara en espera de judici.

La sentència que s’acaba de conèixer contra els sis joves considera provat el fet que estaven encadenats a les màquines, que aquest fet va impedir poder fer els treballs per executra l’obra de la Ronda Nord, que van oposar resistència a la policia i que van coaccionar els operaris.

La defensa dels acusats, per contra, ha reiterat que aquests fets no han estat provats. És per això, i per les nombroses incoherències que veu en la sentència, que està preparant un recurs. El col·lectiu Salvem l’Horta de Benimaclet i altres organitzacions també han començat una campanya de suport als encausats.

22 d’abril de 2003

l’apunt

Les Trobades d’enguany en xifres i reconeixement de la CAL a la FEV Les trobades del 2003 han tingut una gran participació. Les xifres aproximatives han estat per trobada: a L'Alfàs del Pi (La Marina Baixa) 6.000 persones; a Canals (La Costera) 8.000; als Poblets (La Marina Alta) unes 10.000; a Petrés (El Camp de Morvedre) unes 2.000; Montserrat (La Ribera) hi comptà amb 15.000 participants; a les trobades de l'Horta (Godella i Alfafar) s'hi plegaren més de 20.000 persones; a Alacant, Petrer (Les Valls del Vinalopó), Santa Pola (Baix Vinalopó i Baix Segura) comptaren amb la presència també de milers de mares, pares, xiquets i gent en general; a El Palomar (Vall d'Albaida) s'hi aplegaren més de 10.000 i a Rótova (Safor i Valldigna) unes 6.000. El dia 13 d'abril, a l'Eliana (Camp de Túria) també s'aproparen molts milers de ciutadans d'aquesta comarca. Per als dies 11 de maig hi ha convocada la Trobada de la ciutat de València; i als mesos de juny hi ha previst fer les de l'Orxa (L'Alcoià i el Comtat) i Albocàsser i Sant Pau (al Maestrat i els Ports).

Per altra banda, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), ha decidit premiar aquest any a la Federació Escola Valenciana, principal impulsora de les trobades pel VAlencià, en reconeixement a la seua tasca en la promoció i defensa de la llengua catalana a l’àmbit del País Valencià des de fa dues dècades. L’acte de lliurament d’aquest guardó, es farà el proper divendres 25 d’abril a Barcelona, dins la jornada organitzada per la CAL en motiu del 23 d’Abril.

Pàgina 2

Països Catalans

I amb la primavera, com cada any, les trobades pel valencià La Federació d’Escoles en Valencià mobilitza milers de persones arreu de les comarques A. Silvestre, València.- Des del pasnals a la primària; 350 al cicle inicial sat 5 d'abril i fins al proper 7 de i 250 als mitjans i superior; la qual juny, amb l'arribada de la primavera cosa suposarà un augment de fins a i com esdevé des de fa vora setze cinc hores setmanals de castellà i anys, es celebren les Trobades de les una reducció de dos hores per al Escoles en Valencià. Enguany, han valencià. estat convocades setze d'aquestes Enguany, a més de la crítica a aquestrobades a un total de divuit comartes intencions de reduir les classes ques que abasten la pràctica totalitat de català, han planejat altres reivindel País Valencià. dicacions com la d'impedir la privaLes Trobades d'aquest any, han estat tització de Ràdio Televisió Valenconvocades baix el lema ciana, o d'aturar l'agressió bel·licista "Compromís pel Valencià" i han contra l'Iraq; a més del ja tradicioestat precedides de la campanya que nal reclam pel requisit lingüístic a amb el mateix nom i des de fa uns l'administració valenciana. En el cas mesos ve impulsant la Federació de la Trobada a la comarca de la Escola Valenciana conjuntament Safor-Valldigna, celebrada a la locaamb altres entitats cíviques, polítilitat de Rótova, la reivindicació va ques i sindicals del País Valencià. XVena Trobada d’Escoles en Valencià a Agullent estar molt marcada pel suport als Aquesta campanya, està orientada vuit consells escolars de la ciutat de en la demanda a les administracions sables, l'esperit que continua impul- intencions del govern espanyol de Gandia, que han demanat recentpúbliques de subscriure un seguit de sant la realització d'aquestes, cal cer- retallar a la meitat les hores lectives ment a la Generalitat la possibilitat punts basats en el reconeixement car-ho en la necessitat de donar a d'ensenyament del català l'educació de poder implantar a partir del prodel valencià com a llengua oficial, i conéixer a la societat en general primària, en detriment de l'aug- per curs el Programa d'Enel desenvolupament de polítiques l'ensenyament en valencià, així com ment de les destinades al castellà. senyament en Valencià com a única concretes que n'asseguren la seva publicitar la matriculació de l'alum- Aquesta mesura, continguda al pro- línia; una demanda que va ser denerevitalització i supervivència. nat en els programes d'aprenentatge jecte de Llei Orgànica de Qualitat gada per la conselleria de cultura Gran esperit reivindicatiu escolar en aquesta llengua i d'im- de l'Ensenyament (LOCE), presen- que regenta el popular Manuel Perquè una de les tradicionals carac- mersió lingüística. D'ací rau, en tat fa poques setmanes per la minis- Tarancón. terístiques de les trobades ha estat el bona mesura, el fet que la majoria tra espanyola Pilar del Castillo, Però les trobades, a més de la reiseu fort esperit de les trobades es suposarà en la vindicació, no han reivindicatiu i “L’esperit que impulsa convoquen al pràctica la seua “La crítica a la deixat mai de ser cívic, des que, període primave- discriminació a bona ocasió les trobades cal cercar- ral, és dir, en coin- les aules front al privatització de RTVV una sorgiren el 1984, per passar un dia en primer lloc a lo en la necessitat de cidència amb l'o- castellà, per la i el clam pel requisit de festa i esplai. A la comarca de la continuar bertura de la qual cosa la lingüístic han estat les trobades s'hi Ribera i a poc a promocionant matriculació per Generalitat de altres de les fan cercaviles, poc començaren l’ensenyamenent en al proper curs Catalunya i el reivindacions presents” correfocs, actuaa estendrer's a la valencià” escolar. A les tro- Govern Balear ja cions musicals, resta del País bades dels últims han anunciat pallassos i contaValencià (fins anys, s'ha accen- que no l'aplicaran als seus respectiu contes, exposicions, tallers, jocs assolir unes dos-centes trobades fins tuat la crítica a la poca implicació de territoris. La denúncia a les inten- tradicionals, hi ha grups d'animaal dia d'avui). Actualment són coor- l'administració valenciana, governa- cions uniformitzadores de l'executiu ció i moltes altres activitats però dinades per la Federació Escola da pel Partit Popular en la promoció de Madrid, ha estat present a la sempre pensades des de la promoValenciana que aglutina més d'una de l'escola valenciana, i en la perdua totalitat de les lectures del diferents ció del valencià. A més, és freqüent vintena d'entitats i coordinadores gradual de línies en valencià. manifestos el·laborats.

Con- que s'aprofiten per premiar aquecomarcals per l'ensenyament del Crítiques al Decret de Qualitat cretament, amb aquest decret, l’as- lles iniciatives i entitats que s'han valencià. No debades, i com moltes A les Trobades del 2003, s'ha fet un signatura de llengua espanyola destacat en la defensa de la nostra vegades han explicat els seus respon- incís especial en la crítica a les queda fixada en 900 hores setma- llengua.

Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal:

Població:

Tipus de subscripció: Domicialiació bancària Nom del titular: Entitat Oficina

Telèfon: trimestral (9 euros)

semestral (18 euros)

Població: Control Número de compte

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: C/ Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o C/ Ripalda, 20 baixos esquerra. 46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32.

Pàgina 3

Països Catalans

Els tres joves de Torà resten empresonats per l'Audiència Nacional

cients per suposar que s'ha torturat els detinguts. Aquests posicionaments han vingut de diferents sectors i àmbits de la societat catalana.

A nivell institucional, han estat moltes les declaracions d'ajuntaments o de forces polítiques, bàsicament impulsades per les Candidatures d’Unitat Popular a diferents poblacions, com per exemple Manresa i Sabadell.

D'altra banda, organismes de defensa dels drets humans, com per exemple l'Associació de Cristians per les forces polítiques repre- l'Abolició de la Tortura (ACAT), va sentades a l'Ajuntament de enviar una carta al ministre de Torà (la Candidatura l'Interior espanyol exigint una invesd'Unitat Popular i CiU) tigació que aclarís els suposats malvan fer pública una moció tractaments als joves deintguts. en la qual denunciaven l'o- Nombroses organitzacions, com la Endavant, peració policíaca, amb l'o- Intersindical-CSC, Maulets o el cupació Moviment de de la Des del primer moment Defensa de la vila i la Terra, així com c o n s e - les forces polítiques nombroses qüent por de representades a han molts veïns i veï- l'Ajuntament de Torà van CUP, enviat comunines. A més manicats de suport festaven la seva fer pública una moció en als joves i a les preocupació per la qual denunciaven seves famílies, l'estat físic i psí- l'operació policíaca tot denunciant quic dels detinel caràcter políguts.

Més enllà d'això, cal destacar que tic de l'operació i la criminalitzció a han estat molts els posicionaments què ha estat sotmès tant el jovent en contra de l'operació i en favor de toranès com l'esquerra independenla llibertat dels detinguts, així com la tista i les lluites populars en què els denúncia que existeixen indicis sufi- joves participaven.

Milers de persones s'han mobilitzat durant les darreres setmanes solidaritzant-se amb els detinguts

Redacció, Barcelona.- L'operació engegada pel jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garón contra tres joves de la vila de Torà va donar un pas més amb la decisió d'enviar en presó preventiva el jove que havia quedat en llibertat després de passar per l'hospital. En el darrer número de L'Accent explicàvem com en Jordi V, el primer detingut, havia hagut de ser hospitalitzat a causa del tracte rebut durant la detenció per part dels Mossos d'Esquadra. En vista de l'estat del jove, va ser deixat en llibertat. Si a les 18 hores del dimarts 8 d'abril era donat d'alta a l'hospital, només arribar a casa ja va rebre la notificació d'agents dels Mossos d'Esquadra conforme havia estat cridat a declarar a l'Audiència Nacional espanyola pel matí següent, i van anunciar que el vindrien a buscar l'endemà, com finalment va passar. Fonts d'Alerta Solidària han denunciat que el jove fos conduït a Madrid en un cotxe patrulla de la policia autonòmica, quan estava en situació de llibertat i tenia el dret d'anar-hi amb el seu propi vehicle. També han denunciat que va ser una maniobra per atemorir el jove, coaccionant-lo just abans d'anar a declarar a l'Audiència Nacional espanyola, que segons Alerta Solidària "és un tribunal d'excepció com ho era el Tribunal de Orden Público". Tot això, malgrat que els informes mèdics desaconsellaven el viatge i asseguraven que el jove no estava en condicions d'afrontar una declaració judicial.

Davant del jutge Ruiz de Polanco, que substituia Garzón, en Jordi es va negar a declarar sense la presència del seu advocat, que es trobava a Albacete per motius professionals. El

jutge va respondre enviant el jove a la presó madrilenya de Soto del Real, tot i que posteriorment l’han traslladat a Aranjuez. Mentrestant, els altres dos joves resten empresonats a Alcalá Meco, després de ser traslladats el passat dissabte 12 d'abril des del Centre Penitenciari Ponent fins a la presó de Madrid, a 600 quilòmetres de Torà.

Ampli suport als joves empresonats Tal i com es preveia els dies després de les detencions, la resposta del poble de Torà ha estat majoritàriament solidària amb els joves empresonats. I més enllà de Torà, la solidaritat s'ha estès per pobles i viles. Des del primer moment

La solidaritat omple els carrers de Lleida Entre les diverses mobilitzacions que s’han fet per demanar l’alliberament immediat dels tres joves de Torà i denunciar la pràctica de la tortura, destaquen la manifestació que va recórrer Torà el darrer dissabte 19 (veure notícia a la portada) i la que va organitzar la Coordinadora Antirrepressiva de Ponent a Lleida el passat 12 d’abril. Aquell dia, a les sis de la tarda va començar a concentrar-se gent a la Plaça de Sant Joan de la capital del Segrià, on van tenir lloc uns parlaments en què van intervenir representants de la Coordinadora i d'Alerta Solidària, així com el mossèn de la vila d'Iborra, que va fer de portantveu dels familiars, i el pare d'un dels nois presos, que va voler agrair als i les assistents tots els actes de solidaritat. Tots ells van denunciar l'operació policíaca,

entenent-la com un atac a l'esquerra independentista i als moviments socials, així com l'actuació dels Mossos d'Esquadra, coordinada amb la Policia Nacional espanyola. El rector d'Iborra va denunciar l'empresonament dels joves en presons tan llunyanes, així com tot el patiment a què s'ha abocat a tres famílies pel compromís polític i social dels seus fills. La manifestació va aplegar 1.200 persones segons l'organització, i va transcórrer pels carrers de Lleida entre consignes a favor de la llibertat dels 3 joves de Torà i també contra la llei antiterrorista i els Mossos d'Esquadra, que han aplicat aquesta legislació per primer cop. Al final de la manifestació, Alerta Solidària i familiars dels tres empresonats van animar a seguir lluitant per la seva llibertat.

22 d’abril de 2003

l’apunt

Aturem la retallada de les llibertats En els darrers temps, l'onada de polítiques neoliberals està suposant un deteriorament de drets socials i una retallada preocupant de llibertats individuals i col·lectives. A les continuades polítiques de privatitzacions i de retallades de drets laborals i socials, les autoritats han respost amb una lògica autoritària i conservadora, que prioritza les vies repressives al diàleg per resoldre les problemàtiques socials que aquestes polítiques generen.

Des de l'11 de setembre, hi ha un context estatal i mundial que afavoreix l'enduriment d'aquestes dinàmiques, i la voluntat de negar i aniquil·lar qualsevol dissidència. El terrorisme internacional és l'excusa perfecta per fer un salt endavant en la creació d'un estat d'excepció mundial per tal que no es pugui alterar, ni qüestionar l'actual ordre establert.

A l'Estat espanyol hem vist com es van aprovant lleis cada cop més repressives: la Llei d'Estrangeria, la de Partita, la LSSI, o la massificació i empitjorament de les condicions de vida a les presons amb reformes extremadament dures del codi penal. I en els darrers mesos hem pogut observar massa exemples on les autoritats vulneren drets i llibertats fonamentals, normalitzant unes pràctiques que fa uns anys semblaven inacceptables. Només en un any s'ha doblat el número de persones detingudes per causes polítiques i s'han empresonat deu joves. Però el dret a manifestar-se lliurement també ha estat reprimit i ha agafat protagonisme el grup sisè de la Brigada Provincial d'Informació, especialitzat en causes polítiques i responsable d'interrogatoris il·legals i maltractaments a comisaria.

Davant d'aquesta realitat, diversos col.lectius hem engegat la campanya Contra la retallada de llibertats, que pretén obrir un espai de debat antirepressiu i fer visible el rebuig d'amplis sectors de la societat catalana a les polítiques únicament repressives amb què el govern fa front a les problemàtiques i protestes socials. La setmana del 21 al 27 d'abril es realitzaran diversos actes, entre els que destaca una Jornada de debat en què es tractaran els temes de presons, repressió policial, repressió a la immigració i criminalització mediàtica; i la manifestació del diumenge 27, a les 12 hores a la Plaça Univesritat de Barcelona.

La Campanya enllaça amb la segona sessió de la Comissió Internacional d'Investigació per a la Salvaguarda dels Drets Fonamentals en la Globalització, una trobada de juristes europeus que tindrà lloc a Barcelona el 25 i 26 d'abril i que té per objectiu analitzar i denunciar les agressions als drets d'expressió, de circulació i de manifestació que pateixen els diferents moviments polítics i socials.

Per més informació: www.retallada.tk

22 d’abril 2003

l’apunt

Adhesions públiques al segon manifest del Foro Babel, juny de 1998 UPF: Eugenio Trías (filosofia), Jordi Ibáñez Fanés (teoria de l'art), Juan Antonio Rodríguez Tous, Erika Bornay (història de l'art), Amador Vega, Maria Eugenia Aubet.

UB: Eliseo Aja (dret constitucional), Juan Ramón Capella (filosofia del dret), Francsco Caja López (belles arts), Enrique Lynch (estètica), María Isabel Calero García, Juan Ayuso Rivera (filologia alemanya), Celestino Barastegui Almagro, Erika Bornay (Història de l'Art), José Ángel Gómez Fuentes, Jordi Llovet, Lola G. Luna (història d'Amèrica), Helena Ramos (economia), Maria Ángeles Torregrossa Bach.

UAB: Francesc de Carreras (dret constitucional), Joaquim Molins (polítiques), Teresa Torns (sociologia), Judith Astelarra (sociologia), Iván Tubau (periodisme), José Manuel Pérez Tornero (teoria de la comunicació), Romà Gubern (comunicació audiovisual), Charo Lacalle (semiòtica), José Manuel Pérez Tornero (semiòtica), Victòria Camps (ètica), Raúl Gabás (estètica), María José Feijoó (dret del treball), Mercedes García Arán (dret penal), Rafael Rebollo Vargas (dret penal), Fermín Morales (dret penal), Carlos Gavara Juan (dret constitucional), Pilar Giménez (filosofia del dret), Francesca Puigpelat (filosofia del dret), Francisco Pérez de los Cobos (dret del treball), Joaquín Maristany del Rayo (filosofia), Maite Paramio (producció animal), Patrícia Vergara (fisiologia animal), Antonio Barbadillo Prados (genètica), José María Ranz Navalpotro (genètica), Alfredo Ruiz Panadero (genètica), Ricardo García Cárcel (història moderna), Vicente Lull (prehistòria), Encarna Sanahuja (prehistòria), Fernando Valls (literatura espanyola).

UPC: Marta Llorente Díaz (arquitectura), Javier Monedero (arquitectura), Antoni Moragas (arquitectura), Ricardo Pérdigo (arquitectura), Juan Carlos Montiel.

URV: Josefina Albert (hispàniques), Santiago Roquer (geografia Rovira i Virgili), Luis Fernando Valero Iglesias (història de l'educació), Pedro Antonio Heras Caballero (ciències jurídiques), Luis Torres Gosálbez, Francisco Javier Sánchez Icart.

Altres: Mercedes Valdivielso (Art universitat de Lleida), Araceli Hernández Páez (IESE), Pedro Peñalva (dret romà Abat Oliva), Ángel Bartolomé, Sofía Beltrán Miralles, Victoria Fabregat Rodríguez, José María Fernández Gutiérrez, Enrique Fuentes Goyanes, Rafael Girón Sáez, Isabel Gracia, María Dolores Hierro Bustos, Juan Carlos Palavecino, Mari Ángeles Rico Romero, María Isabel Sánchez Villanueva, Víctor Gómez Pin, Josep Montserrat Torrents.

Pàgina 4

Països Catalans

L'anticatalanisme es refugia a la universitat (I) L'entramat d'associacions que s'oposen a la normalització del català tenen el seu centre neuràlgic en la institució acadèmica Miquel Badia.-Dimecres 12 de febrer al migdia. Quatre-centes persones es concentren davant el palau d'Ajuria Enea de Vitòria, la seu del govern basc. A l'acte, convocat per la plataforma 'Basta Ya' hi assisteix la plana major del denominat bloc constitucionalista: des del periodista José María Calleja fins els polítics del PSE i PP Rosa Díez i Carlos Iturgaiz, respectivament, passant pels líders de l'organització, el filòsof Fernando Savater i la professora de la facultat de periodisme de Leioa i membre de l'executiva dels socialistes bascos, Gotzone Mora. Els concentrats protesten per la mort a mans d'ETA del militant de Basta Ya i cap de la policia municipal d'Andoain, Joseba Pagazaurtundua, amb una pancarta que porta per lema "ETA asesina. Gobierno vasco responsable".

Poc més de 24 hores després, a les 7 de la tarda del dijous 13 de febrer, és previst que comenci al paranimf de la Universitat de Barcelona una conferència del Lehendakari Juan José Ibarretxe per explicar el seu pla de pacificació per a Euskadi. Al darrer banc de la filera esquerra de la gran sala, entre el més de mig miler d'assistents, s'asseuen Francisco Caja,

Agressiva actuació de la plataforma ultra Convivéncia Cívica a la UB.

María Isabel Calero, María Eugenia 'Marita' Rodríguez i Francisco Oya Cámara, entre d'altres. Tots ells membres de la junta directiva de Convivencia Cívica Catalana (CCC), fundada el 1998 pel llavors líder del PP català, Aleix Vidal Quadras, i que actua com a 'casa mare' de l'entramat d'organitzacions que des de principis dels 90 venen promovent recursos judicials contra la normalització del català i predicant una suposada discriminació dels castellanoparlants a Catalunya.

Dos minuts després que Ibarretxe comenci la seva exposició, la plana

major de CCC es posa dempeus i desplega una pancarta feta a impremta, no improvisada, i que porta el mateix lema que havia fet servir Basta Ya davant d'Ajuria Enea, "ETA asesina. Gobierno vasco responsable".

Aquella mateixa nit, després d'haver intentat -sense èxit- rebentar la conferència del Lehendakari, els dirigents de CCC i altres activistes anticatalanistes sopen plegats al restaurant Quixote del carrer Consell de Cent de Barcelona, tocant al Passeig de Gràcia. Destaca com a convidada la professora de la universitat Rovira

Paco Caja: "filla de puta, inútil, ets pitjor que una venedora de El Corte Inglés" Emocionalment inestable, desequilibrat i extremadament violent. Així defineixen Francisco de Asís Caja López -Paco Caja per als amics- diversos companys seus de feina dels departaments de Belles Arts i Filosofia de la Universitat de Barcelona. No en va el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ratificar la suspensió de sou i feina durant un any i mig per insultar i agredir greument una professora del seu mateix departament.

La sentència, emesa el 24 d'octubre del 2000 encara considera fins i tot "benèvola" la sanció imposada pel rector.

Els fets pels quals es va inhabilitar Francisco Caja es remunten a la tarda de l'11 de maig de 1994 a l'annex conegut com 'el Parxís' de la facultat de Belles Arts de la UB. La professora Mar Redondo es trobava recollint el material en un aula un cop finalitzada la classe, la mateixa sala que havia d'ocupar Caja durant la següent hora per impartir docència. Mar Redondo es va retardar cinc minuts de l'hora de finalització, les sis de la tarda. Aquest fet va exaltar Francisco Caja que va irrompre a l'aula i la va fer fora a empentes i crits que consten a la sentència com ara "ets una incompetent, una estanquera, una merda de professora, pitjor que una venedora de El

Corte Inglés, et faré fora a puntades de peu puta". Però la violenta reacció del fundador i líder de Profesores para la Democracia no es va quedar aquí: va perseguir Mar Redondo fins el seu despatx i la va tancar dins amb l'ajut de dos professors col·legues de Caja, Alfonso de Castro i José Ángel Gómez. Ells dos, des de l'interior, van aguantar la porta per tal d'impedir que un grup d'alumnes socorregués la professora mentre Caja va seguir insultant-la i, finalment, va alçar la taula del despatx, llençant-la contra Mar Redondo.

Però l'ampli historial violent del líder dels contraris al català a la universitat no es queda aquí. Gairebé dos anys després va empènyer escales avall un conserge de la Universitat, Francisco José González, quan aquest va anar fins al domicili de Francisco Caja al carrer Balmes de Barcelona a notificar-li una resolució del Rector.

Conseqüència d'aquella agressió, el conserge va haver de rebre tres tractament d'infiltració al turmell esquerre i usar una pròtesi ortopèdica durant mesos.

Tot i aquest violent historial, el líder del PP català i fundador de Convivencia Cívica Catalana, Aleix Vidal Quadras, no va dubtar en cedir el càrrec de president de l'entitat a

Caja el 27 de gener del 2001 quan Vidal Quadras va decidir apartar-se de la primera línia de l'entitat anticatalanista, conjuntament amb l'exdirigent del PSC, Julio Villacorta.

Francisco Paco Caja, conjuntament amb els seus còmplices en l'agressió a la professora Mar Redondo, Alfonso de Castro i José Ángel Gómez, i el jove professor Fernando de Felipe Allué (avui impartint docència a la facultat de ciències de la comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), van promoure una desena d'iniciatives de caire penal contra l'exrector de la UB, Antoni Caparrós, l'actual, Joan Tugores, i contra companys del seu departament per presumptes prevaricacions i injúries. Unes denúncies que els tribunals sempre han acabat arxivant o directament desestimant.

i Virgili, Josefina Albert, que va desfermar l'ofensiva mediàtica i judicial contra el rector de la universitat tarragonina per haver-la sancionat en incomplir el reglament lingüístic a les proves de selectivitat de l'any 98. Al llarg del sopar, el sector 'dur', liderat pel president de CCC, Francisco Paco Caja, convenç la resta de comensals per engegar un cicle de xerrades de membres de Basta Ya a la universitat catalana, concretament a la UB, on els professors anticatalanistes es mouen amb més facilitat i on creuen que tindran menys contestació dels estudiants que a l'Autònoma o la Pompeu Fabra.

Al voltant de mitjanit, en un tovalló de paper, Caja té escrit un esbós del planning a executar: finals de febrerprimers de març, Fernando Savater.

Segona setmana de març, Gotzone Mora i més endavant algun altre membre 'víctima' del nacionalisme basc que finalment va ser el rector de la població biscaïna de Maruri, Jaime Larrinaga, membre del Foro El Salvador, una agrupació minoritària de capellans que sempre s'ha manifestat contrària als postulats de l'Església basca. L'estratègia dissenyada donarà els seus fruits i els mateixos que aquella tarda intentaven boicotejar la conferència del cap de l'executiu basc no pararien de denunciar, dies després, una suposada falta de llibertat d'expressió a la universitat, que s'accentuaria la primera i segona setmana de març amb la suspesa i posteriorment traslladada conferència de l'altra líder de Basta Ya, Gotzone Mora.

[Continuarà]

Al costat de Vidal Quadras, Caja apareix com a signant del recurs d'inconstitucionalitat presentat contra la llei de Política Lingüística de 1998 davant el Defensor del Pueblo i contra el reglament d'usos lingüístics de la Universitat Pompeu Fabra, a més d'haver-se destacat en la causa contra el rector de la Rovira i Virgili, Lluís Arola.

Al seu currículum també hi figura encapçalar la delegació catalana en suport de Basta Ya i del PP i el PSE a les eleccions basques del maig del 2001. Caja i la plana major de CCC van organitzar un autobús que els va portar a assistir, entre d'altres actes, a la ja coneguda com a "boda del Kursaal" en què Fernando Savater, visiblement emocionat, va aixecar alhora en senyal de victòria, les mans de Jaime Mayor Oreja i de Nicolás Redondo Terreros, candidats a la lehendakaritza per populars i socialistes.

La darrera aparició pública de Caja, després de la conferència del Lehendakari i la de Gotzone Mora, va ser el passat 7 d'abril quan Alberto Fernández Díaz havia de presentar el seu programa de govern a l'aula magna de la UB. El líder dels professors anticatalanistes tornava a seure a primera fila acompanyat per la direcció de CCC conduint de nou els crits de "libertad, libertad" i escridassant Joan Tugores perquè expulsés els estudiants independentistes i pacifistes que protestaven davant l'alcaldable del PP per Barcelona.

22 d’abril de 2003

Pàgina 5

Països Catalans

Correllengua 2003 a Mallorca

10 anys sense Guillem Agulló

Milers de participants mostraran el seu compromís amb el català

L’assassinat d’aquest jove independentista va commoure la societat dels Països Catalans

Sergi Argelés, Ciutat de Palma.Enguany, es realitzarà a Mallorca la quarta edició del Correllengua, una original cursa de relleus, no competitiva, en la qual s´utilitza com a testimoni la Flama de la Llengua. Els participants/portadors simbolitzen amb aquest gest el seu compromís amb la llengua pròpia de Mallorca.

Les anteriors edicions l´any 1995 (van néixer com a activitat dels Joves de Mallorca per la Llengua a favor de l´ús de la llengua catalana i hi van participar més de 500 voluntaris) i les edicions dels anys 1996 i 1999, van donar continuïtat al Correllengua i van anar consolidant el seu creixement. L´èxit del Correllengua a Mallorca es pot veure reflexat en la seva darrera edició l´any 1999 on va recórrer cinquanta nuclis de població, amb 12.000 portadors de la Flama de la Llengua i amb una quantitat incomptable de persones que sortiren al carrer a aplaudir el seu pas, i com al final del Correllengua a Palma, el 8 de maig del 1999, es va fer una gran cadena

humana en defensa de la llengua amb uns 25.000 manifestants.

Els anys 1997 i 1998 i del 2000 al 2002 es van realitzar els Acampallengua, unes trobades de dos dies. Unes 5.000 persones han participat cada any als Acampallengua. El primer va ser a Inca l´any 1997, a Santa Ponça es va fer el del 1998, l´any 2000 l´escenari va ser a Alcúdia i els anys 2001 i 2002 a Felanitx i Binissalem respectivament.

Aquest any es pretén fer un Correllengua més massiu i participatiu que mai, amb un itinerari més llarg que els altres anys i amb una festa final a Palma. Es faran dues columnes simultànies que agafaran els noms dels dos il·lustres lingüistes Francesc de Borja Moll i Mossèn Alcover. Aquestes dues columnes s´uniran a la seva arribada a Palma. I els relleus de la Flama els faran milers de persones de totes les edats, orígens i condicions socials amb un únic objectiu: la defensa de la llengua catalana.

Activitats del Correllengua 2003 -El Correllengua virtual: a través d´internet, persones d´arreu del món podran enviar missatges de salutació i fins i tot participar d´un tram virtual.

-El Correllengua Mallorca: la Flama de la Llengua travessa les següents poblacions: 2 de maig: Columna A(Lluc 9:15, Pollença 10, Alcúdia 11:15, Port d´Alcúdia 11:45, Cala Ratjada 13:15, Capdepera 13:30, Artà 14:40, Son Servera 15:50, Sant Llorenç 17, Manacor 18, Petra 19:20 i Sineu 20:25) Columna B (Lluc 9:15, Caimari 10:30, Selva 11, Inca 11:45, Campanet 13:30, Búguer 14, Sa pobla 14:50, Muro 15:45, Santa Margalida 16:45, Ariany 18, Maria 18:50, Llubí 20:05 i Sineu 20:25) 3 de maig: Columna A (Sant Joan 9:15, Vilafranca 9:50, Felanitx 11:35, Santanyí 13:45, Ses Salines 14:45, Campos 16:15, Porreres 17:30, Montuïri 18:35, Algaida 19:40 i Llucmajor 20:45) Columna B (Costitx 10, Inca 11:15, Mancor 12, Biniamar 12:45, Lloseta 13:15, Alaró 14, Sta Maria 15:30, Consell 16:45, Binissalem 17:10, Sencelles 18:45, Lloret 20:10 i 20:25 Llucmajor) 4 de maig: Soller 9:15, Bunyola 10:15, Palmanyola 11, Pòrtol 12:55, Sa Cabaneta 13:15 i Son Ferriol 14:10.

9 de maig: Columna A (Andratx 9, Es Capdellà 10, Calvià 10:45, Puigpunyent 12:50, Esporles 14:20 i Estebliments 15:20) Columna B (Banyalbufar 10, Valldemossa 11:50 i Son Sardina 13:25) 10 de maig: S´Arenal-Palma.

-El Correllengua cultural: agrupa una sèrie d´activitats culturals que tendran lloc els dies 5,6,7 i 8 de maig.

-El Correllengua instituts: la Flama de la Llengua visitarà tots els instituts de Palma (dia 6 de maig).

-El Correllengua universitari: La Flama serà rebuda al Campus de la UIB (dia 7 de maig) -El Correllengua Palma: travessa els diferents baris de Palma i conflueix a la IX Diada per la Llengua i l´Autogovern que organitza l´Obra Cultural Balear (dia 10 de maig).

Redacció, València.- L’onze d’abril passat feren deu anys de l’assassinat de Guillem Agulló. La seua mort, i també el judici posterior, van indignar gran part de la societat valenciana. Deu anys després la memòria d’aquest jove militant de Maulets i Sharp continua ben viva.

Guillem Agulló estava de vacances al poble de Montanejos (Alt Millars) quan fou atacat per un grup d’extrema dreta de la ciutat de València. L’ensopegada va cloure amb Guillem estés a terra, ferit de mort, i els seus agressors allunyantse al crit de “Viva Franco” i “Arriba España”. Pocs dies més tard es lliuraven a la policia els agressors, i un d’ells, Pedro José Cuevas, es confessà autor material de la navallada.

Malgrat els vincles d’aquest grup

amb l’extrema dreta blavera i el mateix transcórrer dels fets, s’intentà reduir el cas a “una baralla entre joves”. Aquesta fou la tàctica exercida per la defensa, amb la qual col·laborà intensament Las Províncias, que començà a difondre informacions que qüestionaven la figura de Guillem Agulló i que el criminalitzaven fins i tot més que als assassins. El judici estigué, a més. ple d’irregularitats fins el punt que l’acusació popular de Maulets va realitzar una recusació “per defecte de forma, contaminació i interès d’empatia ideològica cap als acusats”. El resultat final fou una única condemna a Pedro Cueva, i la resta del grup foren absolts.

Els joves de Maulets, que han rea-

litzat nombroses manifestacions i actes d’homenatge aquests darrers dies, consideren que es va tractar d’un crim d’Estat. Afirmen que Guillem Agulló “a l’igual que el jove Davide, assassinat també poc després, eren d’aquells militants que reviscolaren els moviments socials combatius a la ciutat de València durant eixos anys”.

Guillem Agulló va ser un militant actiu que va treballar sobre tot al Kasal Popular del carrer Flora, punt de referència dels moviments populars valencians.

Així, malgrat el pas del temps, la seua memoria continua viva entre molts dels seus companys que aquests dies repeteixen una frase tristment cèlebre “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!”.

El Ministeri d’Educació vol reduir el català a l’escola Redacció, Barcelona.- El Ministeri espanyol d’Educació està preparant un decret per augmentar les hores lectives de llengua castellana a l’Educació Primària a les comunitats autònomes on llengua pròpia no és la castellana. El Ministeri va presentar aquest projecte de decret de la llei orgànica de qualitat a l'ensenyament als consellers autonòmics d’educació el passat 13 de març. Aquest projecte preveu que als cursos de primer i segon de primària s’imparteixin cinc hores setmanals de llengua castellana, el doble de les actuals. I per als cursos de tercer a sisè pretén augmentar de dues i mitja a quatre les hores lectives en castellà. Les darreres declaracions ministerials han reduït de cinc a quatre les hores que preveuen exigir de castellà a primer i segon, però aquest anunci no ha aturat la campanya de rebuig a aquest decret arreu dels Països Catalans.

I és que si s’apliqués aquest decret, es trencaria l’actual equilibri existent entre les hores de classe de llengua catalana i castellana a l’educació primària. Si es volgués equiparar i s’impartissin quatre hores de llengua

catalana a la setmana, les hores dedicades a llengües esdevindrien pràcticament la meitat de l’horari de classe a les aules, en detriment de la resta d’assignatures.

Els sindicats de mestres majoritaris al nostre país, USTEC (del Principat), STEI (de les Illes) i STEPV (del País Valencià) han impulsat una campanya conjunta per denunciar que, d’aprovar-se el projecte tal com està ara, “constituiria una greu agressió a l'escola catalana perquè faria inviables els programes d'immersió lingüística i constituiria una greu regressió en el procés de normalització lingüística, a més del retrocés educatiu global inherent a aquesta reforma educativa”. És per això que fan una crida “a rebutjar fermament aquesta agressió contra la llengua catalana i a exigir al govern de l'Estat espanyol la rectificació de l'esmentat projecte de Decret”. Les tres centrals sindicals han manifestat que, en el cas d'aprovar-se, animen el professorat a la insubmissió activa a aquest decret.

A més d’aquests sindicats de mestres, moltes altres veus s’han alçat arreu del país en contra d’aquesta

imposició, com la Coordinadora d’Associacions en defensa de la Llengua (CAL), que considera que el govern espanyol “vol consolidar el procés de substitució lingüística mitjançant la potenciació del castellà per damunt del català en l'àmbit del coneixement, fet que afectaria, a la llarga, altres àmbits de l'ús social de la llengua”. Aquesta associació considera que és, en definitiva, “un intent d'anihilar la llengua catalana dins d'una estratègia planificada de genocidi lingüístic”.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també ha denunciat els perills que pot comportar l’aplicació del decret i ha exigit a la Generalitat Valenciana “que no permeti la reducció d'hores lectives de català perquè això suposaria contrariar l'esperit de la llei d'ús i ensenyament del valencià”.

El Parlament de Catalunya ha estat una de les altres institucions que s’ha mostrar contrària a les intencions del Ministeri de Madrid. El passat 10 d’abril, amb els únics vots en contra del PP, va expressar el seu rebuig a aquest projecte de decret.

22 d’abril de 2003

Pàgina 6

Economia

Des del primer 1er de maig

El primer de maig de l'any 1889 quatre obrers de la ciutat nordamericana de Xicago varen ser executats en el context d'una sèrie de protestes i mobilitzacions amb l'objectiu, entre altres, d'assolir la jornada laboral de vuit hores.

Aquest mateix any, es crea la Segona Internacional, la qual proclamà l'u de maig com a jornada reivindicativa de lluita internacional obrera i d'exigència de la jornada laboral de vuit hores en memòria dels treballadors represaliats a Xicago. L'any següent, en els nuclis obrers més importants del Països Catalans es succeïren algunes vagues, manifestacions i mítings que contribuïren a donar relleu a la data com a jornada de lluita internacional.

Així i tot, el moviment obrer tenia encara una significació i una implantació desigual en el marc nacional català, i no podem dir que es tractara d'un moviment de masses. Tant el republicanisme d'esquerra com l'obrerisme catòlic de caire assistencialista, suposaren un fre a la consolidació del moviment obrer com a una estructura forta i amb una plena consciència de classe. En el primer cas perquè les propostes programàtiques no anaven més enllà 30 d’octubre de 1910. Congrés de fundació de la CNT a Barcelona d'una ampliació del sufragi i un coopera- Petroli d'Alcoi el 1873 en el context dels nins, que entre finals del segle XIX i tivisme obrer difús i poc definit que alçaments cantonalistes integrats en el principis del segle XX es cobraren la entroncava amb l'anomenat socialisme procés revolucionari dels 1868-1873, vida de destacats polítics estatals com utòpic de la primera meitat del segle XIX. així ho demostren.

Sagasta, Cánovas del Castillo i Dato i En el segon cas perquè es tractava de con- Quasi des del primer moment, Barcelona impulsaren accions espectaculars com la solidar la doctrina interclassista de l'har- esdevé el nucli central de l'anarquisme a bomba al Liceu del 1893, o la que es va monia social i un equilibri fictici que sem- l'Estat, sent la ciutat catalana l'indret on fer esclatar al carrer del Canvis Nous a pre anava en benefici dels patrons. més diversitat d'associacions, sindicats i Barcelona. Aquesta última acció tingué En un primer moment, l'obrerisme rei- òrgans d'expressió obrera sorgeixen. com a conseqüència els anomenats provindicatiu i rupturista vinculat a l'interna- Amb la caiguda de la I República des- cessos de Montjuic, un dels primers cionalisme obrer es localitzava bàsicament prés d'un període convuls i la restaura- exemples públics de muntatge policial a al Principat, més en concret a la ciutat de ció de la monarquia l'any 1875, la mili- gran escala amb declaracions extretes Barcelona i les seues rodalies, també en tància obrera als Països Catalans supor- sota tortura que possibilitaren un represnuclis com Sabadell, Mataró, Terrassa i als tà durs cops repressius que tendiren a sió generalitzada cap a l'anarquisme, aleshores pobles de Sants i Gràcia. Al País desarticular-la deixant-la sota mínims, a tant si es tractava de cèl·lules anarcoValencià destacava per damunt de tots el la vegada que les seues pròpies dissidèn- col·lectivistes com anarcocomunistes. nucli tèxtil i paperer d'Alcoi i algunes con- cies internes tendiren a agreujar la situa- L'anomenada Setmana Tràgica de centracions fabrils a València, mentre que ció. Als 80, l'anarquisme, hegemònic Barcelona al juliol del 1909 marca el trena les illes l'organització obrera fou més tar- front a l'escasa implantació del socialis- cament definitiu entre el moviment obrer dana pel caràcter artesanal de les manu- me marxista, experimentà un procés de i el republicanisme a la ciutat principatina. factures i la forta ascendència del republi- debat intern que culminà amb la seua La Guerra del Marroc suscità una imporcanisme (aspectes tots dos que també es fractura entre els anarcocol·lectivistes, tant oposició en el si de la classe treballadonaven al País Valencià. partidaris de l'organització sindical i la dora barcelonina, la qual, ràpidament es Malgrat aquesta relativa debilitat al teixit vaga general com a instruments de llui- qüestionà el sentit de la guerra i, sobretot, industrial i la mobilització obrera als ta, i els anarcocomunistes, que aposta- els reclutaments que per a aquesta es Països Catalans, el moviment obrer es ven per la mobilització espontània de requerien. En un primer moment les mostrà combatiu des del primer les masses i l'acció directa. mobilitzacions contaren amb el suport i el moment, i amb una implantació majo- L'estratègia dels segons es plasmarà en patrocini dels republicans, moviment ritària de l'anarquisme, des de ben les anomenades accions de propaganda polític promocionat per sectors progresprompte es mostra disposat a reptar l'or- pel fet, amb molta acceptació i suport sistes de la burgesia que apostaven per una dre social. Revoltes tan virulentes com El en alguns cercles anarquistes barcelo- ampliació del sufragi i un acostament retòric cap als sectors populars.

A partir del moment en que les vagues i les manifestacions es radicalitzaren i l'escalada repressiva assolí dimensions desproporcionades, els republicans retornaren al camp institucional, marcant una fractura que assoliria una importància cabdal al Principat.

D'aquest període també resulta molt destacable les connexions que s'establiren entre el reviscolament del catalanisme i el moviment obrer bàsicament anarquista.

Aquestes connexions s'estretaren fins al punt que, durant l'època de la II República cap partit o sindicat obrer podia obviar el fenomen catalanista pel fet que aquest es trobava profundament arrelat en les classes populars. El sorgiment del Partit Català Proletari poc abans de l'inici

de la Guerra Civil, suposarà l'aparició de la primera formació política que tractarà d'integrar la qüestió nacional i l'alliberament de classe, esdevenint un precedent modest del que serà l'independentisme català creat i vertebrat durant el tardofranquisme.

Dissortadament al País Valencià i les Illes el moviment obrer no connecta de la mateixa manera amb el catalanisme. És per això que els sentiments identitaris, en esdevenir instruments de dretans i republicans moderats derivaren en regionalismes desvertebradors, folklòrics i estàtics.

El 1910 es produirà un fet cabdal en la història del moviment obrer als Països Catalans, es fundarà la CNT, confederació sindical anarquista implantada a nivell estatal que suposarà un salt qualitatiu pel que fa a l'organització de la lluita obrera des d'una perspectiva anarcosindicalista. El sorgiment de la CNT contribuirà a minar el ja fràgil règim de la restauració.

El moment culminat d'aquest procés fou la vaga general revolucionària del 1917 amb un gran seguiment al Principat i que tingué com a preludi l'atur quasi total de tramvies i ferrocarrils a València. Aquest context social crític, junt a les demandes republicanes i, en menor mesura, d'un incipient PSOE, d'un procés de democratització, i el qüestionament parcial de l'estructura de l'estat per part de regionalistes dretans catalans i bascos, desembocaren en l'alçament militar encapçalat per Primo de Rivera, qui es mantingué al poder l'interval entre els anys 1923 i 1930.

Primo de Rivera es presentà com al "regenerador de la nació" amb un programa que en molts aspectes adopta elements del feixisme europeu i procedeix amb una repressió sistemàtica del moviment anarquista, moviment que s'havia implantat massivament incentivat pel triomf de la revolució soviètica i l'estat d'ànim que aquest generà en les classes treballadores. Curiosament, en aquest context i amb una relació poc clara amb el règim militar, creix i s'implanta progressivament als Països Catalans el PSOE i el seu sindicat, la UGT, especialment al País Valencia i les Illes.

Amb la caiguda de la monarquia i la instauració de la república, ens trobem als Països Catalans amb un moviment obrer poderós i diversificat. Per una banda tenim el socialisme marxista de tall socialdemòcrata i revisionista, representat pel PSOE i la UGT i arrelat en les incipients classes mitjanes, els obrers qualificats i els xicotets i mitjans propietaris rurals. De la mateixa extracció, però en desacord tàctic i estratègic amb els primers i amb una base social molt reduïda fins la guerra, tindríem els comunistes que aparegueren poc abans amb socialisme soviètic com a referent.

Per l'altra banda, l'anarquisme en les seues dues branques: la majoritària anarcosindicalista representada per la CNT i l'anarcocomunista d'on acabaria sorgint la FAI. Tant l'una com l'altra es nodririen d'obrers poc qualificats i jornalers del camp i continuarien sent preponderants donada l'estructura econòmica del territori fins l’esclat de la Guerra Civil.

Breu repàs històric del moviment obrer als Països Catalans *Per Rafa Escobar i Rodríguez

Rafa Escobar és històriador

l’apunt

Memòria històrica contra la festa del treball La història de la II República, la Guerra Civil, el Franquisme i el procés de reforma política ens és més coneguda: la crisi econòmica, la tensió social, les lluites obreres, la revolució del 1934, la proclamació de l'estat català, la lluita pels estatuts, la decadència del republicanisme, la victòria del Front Popular, l'atac cap a la religió com a estament de dominació, la radicalització social, la lluita de classes, l'enfrontament armat i la victòria del feixisme. Després d'acò l'autarquia, la fam, l'estraperlo, les guerrilles dels maquis, el sindicalisme vertical, l'aparició de les primeres lluites obreres als 50 (vaga dels tramvies a Barcelona), la segona fase del procés industrialitzador als 60 amb una important diversificació del teixit productiu, la immigració massiva, l'aparició de la societat de consum, d'una nova classe obrera, de les lluites obreres dels seixantes i setantes, de les CCOO, la decadència política del franquisme i la seua inadaptació als canvis socials, el procés de reforma política d'aquest, el parlamentarisme, la victòria electoral del PSOE i els Pactes de la Moncloa, on els sindicats cediren la iniciativa a la patronal.

Després d'aquest llarg procés, amb un govern socialdemòcrata pel mig, hem arribat fins al punt que l'1 de maig s'ha convertit en una festa institucional, la festa del treball; sembla una burla per a una diada que deuria simbolitzar i rememorar la tradició de lluita pels seus drets de la classe treballadora dels Països Catalans i d'arreu del mon. Per tot això avui sembla i es fa necessari recuperar la memòria històrica; la classe treballadora no ha millorat relativament les seues condicions de vida per concessions generoses de les classes dominats sinó per la seua tasca i acció organitzada per tal de canalitzar les seues lluites, reivindicacions i projectes.

No caldria oblidar açò en un context on no existeixen ja partits polítics que defensen els interessos de la classe treballadora i els sindicats burocràtics, corruptes i despolititzats, s'adapten amb dificultat al nou context socioeconòmic de la globalització i la flexibilització del mercat laboral.

Que no és altra cosa que major precarietat, temporalitat, parcialitat, sinistralitat, mobilitat, reducció dels mínims salarials o l'abaratiment del comiat.

Pàgina 7

Sintel inicia una marxa a Madrid El proper 22 d'abril sortiran de diferents capitals de l'estat columnes de treballadors de Sintel que inicien una marxa a peu a Madrid. Després de casi dos anys dels acords del 3 d'agost amb Telefònica i el Govern espanyol, 1500 persones continuen a l'atur i els seus subsidis socials estan a punt de finalitzar.

El comitè d'empresa ha denunciat que la situació és crítica pels treballadors de l'empresa subsidiària de Telefònica. Per tant, han organitzat la marxa més important de les que s'ha realitzat mai a l'estat espanyol: centenars de marxaires pensen cobrir a peu les sis carreteres nacionals que arriben a Madrid i arribar a la capital espanyola en motiu del primer de maig. Quan finalitzí la marxa, els treballadors realitzaran una assemblea de tota la plantilla on es decidiran les accions a realitzar en demanda del compliment dels acords signats.

La marxa que s'inicia al Principat sortirà el 22 d'abril a les 8.30 hores del edifici Estel de Telefònica a l’Avinguda Roma 73. En motiu d'aquest fet, s'ha convocat una concentració per acomiadar els marxaires, que tenen previst passar per Zaragoza.

Mor un jove a Súria Un treballador de 25 anys, veí de Sant Fruitós del Bages, ha estat una de les darreres víctimes de l'augment de la sinistralitat laboral als Països Catalans. A les 8.15 hores del 16 d'abril el jove va morir al caure-li a sobre un palet de totxanes que portava amb una grua, a les obres del Polisportiu de Súria.

La CGT ha denunciat que la mortalitat laboral està en constant augment i ha culpat de l'accident de Súria a la cobdícia empresarial i a la precarietat laboral.

La COS reivindica el Marc Nacional La Coordinadora Obrera Sindical (COS) encara la jornada del 1er de maig amb la reivindicació d'un Marc Propi de relacions laborals, com "un punt fonamental en la construcció dels Països Catalans". La COS denuncia que "no manquen els exemples a tots els sectors on a les treballadores i treballadors dels Països Catalans se'ns han imposat acords que prèviament havíem rebutjat" i, per tant, aposta per uns nous" acords concrets.

Economia

22 d’abril de 2003

Seguiment irregular de la vaga contra la guerra La Intersindical-CSC, COS i UGT convocaven aturades de 2 hores, mentre CGT i CNT cridaven a la vaga de 24 hores i CCOO es conformava amb 15 minuts Âlex Tisminetzky, Barcelona.- La vaga general convocada contra les repercusions de l'agressió a Iraq en l'economia va tenir diferents seguiments arreu els Països Catalans. Les centrals sindicals no van arribar a un acord sobre la

Bloc de la CEPC o la COS a la manifestació de València

D'incidència irregular i desigual han estat algunes de les valoracions dels sindicats convocants de la jornada de protesta laboral contra l'agressió a Iraq. Però les diferents respostes als centres de treball arreu els Països Catalans no poden amagar les múltiples accions i mobilitzacions que s'han portat a terme en molts pobles i ciutats.

Mobilitzacions als Països Catalans A les Illes, a les 20 hores tres manifestacions on participaren centenars de persones s'iniciaren alhora a Palma, Maó i Eivissa en rebuig a la intervenció i en demanda de la dimissió de José Maria Aznar.

Al País Valencià van destacar les convocatòries d'Alacant. La jornada es va iniciar d'hora amb simulacres de bombardejos a diferents punts de la ciutat i amb una marxa d'alumnes de l'Escola Politècnica fins la concentració de la CGT, realitzant posteriorment una tancada a la universitat. A les 19.30 hores es va realitzar la manifestació que va aplegar unes 15000 persones convocades per la UGT, CGT i l'Intersindical

Valenciana. A València una multitudinària manifestació es iniciar a les 19.30 hores de la Plaça Sant Agustí, mentre que durant la jornada va destacar el seguiment de les aturades laborals a diferents empreses, com els treballadors de la Ford que van seguir massivament l'aturada de dos hores convocada per CGT i UGT. Al Principat milers de persones van participar en als actes contra la guerra. A Tarragona una cadena humana de 2000 persones va unir la universitat amb la seu local del PP, mentre que la manifestació de la tarda va agrupar més de 5000 persones. A Reus a la convocatòria del migdia acudiren 400 persones, i unes 1.000 a la de la tarda. A Girona una manifestació de 10.000 persones va recòrrer al matí el centre de la ciutat, passant per davant de la Subdelegació del Govern espanyol.

A Barcelona van ser múltiples les convocatòries, entre les que van destacar les concentracions dels treballadors de Telefònica a les 7 hores o les aturades massives a l'Hospital de la Vall d'Hebrón, empreses que fa

convocatòria, produint-se diferents crides a la mobilització: CC OO va convocar 15 minuts d'aturades a les empreses, UGT i l'Intersindical-CSC ho feren de 2 hores i CGT i CNT convocaren vaga general de 24 hores. mesos viuen conflictes laborals. A les 10 hores centenars de persones van tallar la Via Laietana convocats per la CGT. A les 12 hores un miler de persones van participar a la convocatòria de la CGT i van ser milers les persones que van acudir a la manifestació unitària de la tarda.

Valoracions de la mobilització Molts dels sindicats convocants de les aturades encara no han realitzat una valoració exhaustiva de la jornada, encara que si que molts sindicalistes han destacat que la multiplicació de convocatòries diferents han pogut "despistar" i "confondre" molts treballadors. A pesar d'aquest fet, la CGT principatina en un comunicat de premsa ha valorat "d'èxit la vaga laboral de 24 hores", ja que "ha aconseguit que unes 15000 persones demostrin el seu rebuig a la política militarista del PP". Segons aquesta central sindical, els sectors amb major seguiment han estat les Administracions Públiques central i autonòmica, Correus i

Moment en que un dels piquets va passar per davant de la Borsa a Barcelona

Milers de pagesos a Lleida i Reus contra la PAC Unió de Pagesos convoca mobilitzacions contra la política de la UE Àlex Tisminetzky, Barcelona.- El Sindicat agrari, Unió de Pagesos(UP), ha convocat diferents mobilitzacions en les darreres setmanes contra la Política Agrària Comuna (PAC) que planteja la Comissió Europea. Unió de Pagesos denuncia que aquesta no és la política adequada per garantir la producció d'aliments de qualitat, la preservació del medi ambient i l'equilibri

territorial.

El 12 d'abril uns 1700 pagesos i ramaders i 50 tractors es van concentrar davant la Delegació del Govern de la Generalitat a Lleida, a la Plaça Catalunya, i van recórrer el centre de la ciutat fins la subdelegació del Govern Central, encapçalats pel coordinador nacional Joan Caball. A Reus, 700 pagesos amb 500 tractors van acupar el centre de

Ensenyament.

La COS, en canvi, valora negativament “els protagonismes i el desig de fer valer la hegemonia de determinades sigles, dificultant el necessari esperit unitari” i considera que “foren molt pocs els treballadors que secundaren la vaga de 24 hores” però que la convocatòria de dos hores va tenir “un important seguiment” A més, el conjunt de sindicats convocants han coincidit en denunciar l'intent a moltes empreses d'impedir el dret a vaga. Segons els sindicalistes, algunes empreses van voler coaccionar els treballadors amb l'argument fals de que la vaga era "il·legal", a pesar de ser notificada pels sindicats CGT, CNT, SO i UGT, o que no es podia seguir al no tenir aquests sindicats convocants presència a l'empresa.

Finalment, els sindicats han coincidit en avaluar positivament les iniciatives que demostrin que els treballadors es mouen per altres motius que no els salarials.

la ciutat, manifestant-se des de la Rambla Nova a la subdelegació del Govern Central.

Unió de Pagesos està endegant una campanya amb assemblees informatives per pobles i municipis denunciant la PAC. El sindicat agrari considera que aquesta política redueix els preus dels productes i es traduirà en la desaparició d'entres el 20 i el 30% dels pagesos del Principat en

els propers anys. La propia Comissió Europea reconeix en un recent estudi que possiblement desapareguin 24.400 pagesos catalans fins l'any 2009 com a conseqüència de la PAC. Continua la lluita del sector lleter Per altra banda, Unió de Pagesos també va protagonitzar el passat 15 d'abril una nova protesta per la situació que passa el sector de la llet al Principat. En protesta per la baixada constant del preu de la llet a causa dels acords unilaterals entre les empreses làcties, els ramaders van repartir 2000 litres de llet a la Plaça Catalunya de Barcelona. Unió de Pagesos ha denunciat que el preu de la llet ha baixat entre 8 i 9 pessetes per litre des de 2001.

22 d’abril de 2003

Després d'una batalla decisiva durant la Segona Guerra Mundial, algú li va preguntar a Winston Churchill si allò significava el començament de la fi, a la qual cosa va donar una resposta famosa: "No, però podria ser la fi del principi".

Amb la guerra d'Iraq el món ha arribat a la fi del principi del recent desordre mundial que ha substituït a l'orde mundial dominat per Estats Units entre 1945 i 2001.

En 1945 Estats Units va eixir de la Segona Guerra Mundial amb tant de poder en tots els terrenys que prompte es va assentar com a potència hegemònica en el sistema-món i li va imposar una sèrie d'estructures per a garantir que funcionara d'acord amb els seus propis desitjos. Les institucions clau d'eixa construcció foren el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, el Banc Mundial i el FMI, i l'acord de Yalta amb la Unió Soviètica.

Tres factors van permetre a Estats Units posar en peu eixes estructures: 1) L'aclaparadora supremacia en eficiència econòmica de les empreses productives basades als Estats Units; 2) La xarxa d'aliances -especialment l'OTAN i el Tractat de Seguretat Estats Units-Japó- que garantien suport polític automàtic a les posicions nord-americanes en les Nacions Unides i altres fòrums, reforçada per una retòrica ideològica (el "món lliure") en la que posaven tant interés els seus aliats com els propis Estats Units; 3) Un domini en el terreny militar basat en el control nord-americà de les armes nuclears, combinat amb l'anomenat "equilibri del terror" amb la Unió Soviètica, que assegurava que cap dels dos bàndols en l'anomenada Guerra Freda utilitzara eixes armes nuclears contra l'altre.

Eixe sistema va funcionar prou bé al principi, i Estats Units va aconseguir el que volia durant quasi tot el temps i en quasi tots els terrenys. L'únic impediment fou la resistència dels països del Tercer Món exclosos del repartiment de beneficis. Els casos més notables foren els de Xina i Vietnam. L'entrada de Xina en la guerra de Corea va fer que Estats Units hagueren d'acontentar-se amb un armistici, i Vietnam va acabar derrotant a Estats Units, el que va suposar un xoc dramàtic per a la seua posició política i també econòmica (ja que va ocasionar la fi del patró or i dels tipus de canvi fixos).

Un colp encara més dur a l'hegemonia nord-americana fou que, al cap de vint anys, Europa occidental i Japó havien aconseguit tals avanços econòmics que s'havien posat quasi al nivell d'Estats Units, el que va desencadenar una llarga i permanent competició per l'acumulació de

Pàgina 8

Internacional

La fi del principi * Per Immanuel Wallerstein

capital entre eixos tres focus de la producció i les finances mundials. I després va vindre la revolució mundial de 1968, que va soscavar decisivament la posició ideològica nordamericana (així com la posició ideològica espúriament oposada de la Unió Soviètica).

Eixe triple xoc -la guerra de Vietnam, l'ascens econòmic d'Europa occidental i Japó, i la revolució mundial de 1968- va posar fi al període d'hegemonia fàcil (i automàtica) dels Estats Units en el sistema-món i van iniciar el seu declivi.

Estats Units va reaccionar enfront d'eixe canvi de la situació geopolítica amb un intent de frenar el declivi tant com fóra possible. Amb això entrem en una nova fase de la política mundial nord-americana, la dirigida pels presidents des de Nixon a Clinton (inclòs Reagan). El nucli d'eixa política estava constituït per tres objectius: 1) mantindre l'adhesió d'Europa occidental i Japó esgrimint la contínua amenaça de la Unió Soviètica i oferint-los certa participació en la presa de decisions (l'anomenada "col·laboració" en la Comissió Trilateral i el G-7); 2) mantindre al Tercer Món militarment inerme tractant de contindre la "proliferació" d'armes de destrucció massiva; 3) tractar de mantindre en segon pla a la Unió Soviètica/Rússia i Xina enfrontantles entre si.

Eixa política va tindre cert èxit fins

al col·lapse de la Unió Soviètica, que va desbaratar el primer objectiu clau. Fou la situació creada després de 1989 la que va permetre a Saddam Hussein atrevir-se a invadir Kuwait i li va permetre arribar a una treva amb Estats Units. També fou la situació geopolítica posterior a 1989 la que va propiciar el

“El triple xoc de la guerra del Vietnam, l’ascens econòmic d’Europa occidental i Japó i la revolució mundial de 1968, va posar fi al període d’hegemonia fàcil (i automàtica) dels Estats Units en el sistema-món i van iniciar el seu declivi” col·lapse de tants Estats del Tercer Món i va obligar a Estats Units i Europa occidental a implicar-se en intents bàsicament inviables d'impedir o posar fi a feroços guerres civils.

En aquesta anàlisi cal introduir un altre element, que és la crisi estructural del sistema capitalista mundial. Ací no tinc espai per a argumentar-ho, el que sí que faig amb detall en el meu llibre Utopística o les opcions històriques del segle XXI,

però resumiré almenys la conclusió: atés que el sistema que hem conegut durant 500 anys ja no és capaç de garantir les perspectives a llarg termini de l'acumulació de capital, hem entrat en un període de caos mundial -oscil·lacions violentes (i en gran manera incontrolables) de la situació econòmica, política i militar- que estan conduint a una bifurcació sistèmica, açò és, essencialment, a una opció col·lectiva mundial sobre el tipus de nou sistema que construirà la humanitat durant els pròxims cinquanta anys. Eixe nou sistema no serà capitalista, però podria ser d'un d'estos dos tipus: un sistema diferent tan jeràrquic i desigual com el present, o més encara; o un altre substancialment democràtic i igualitari.

No es pot entendre la política dels falcons nord-americans si no s'entén que no estan tractant de salvar al capitalisme sinó de reemplaçar-lo per un altre sistema encara pitjor. Els falcons nord-americans creuen que la política mundial nord-americana des de Nixon a Clinton és hui en dia inviable i només pot conduir a la catàstrofe. Probablement tenen raó en què és inviable. El que desitgen posar en el seu lloc a curt termini és una política d'intervencionisme premeditat de l'exèrcit nord-americà, ja que estan convençuts que només l'agressivitat més prepotent [en l'original, mascle] servirà als seus interes-

sos (no dic que servisca als interessos dels Estats Units, perquè no crec que siga així).

El reeixit atac d'Osama ben Laden a Estats Units l'11 de setembre del 2001 va portar als falcons nord-americans a una posició en què per primera vegada controlaven la política a curt termini del govern.

Immediatament van plantejar la necessitat d'una guerra contra Iraq, com a primera etapa del seu programa a mitjà termini. Hem arribat a eixe punt; ha començat la guerra.

Per això és perque parle de la fi del principi.

On anem des d'ací? Això depén en part de com es desenvolupe la guerra d'Iraq. Al cap d'una setmana de guerra, està clar que va pitjor del que els falcons havien esperat i anticipat.

Pareix que ens hem ficat en una guerra llarga i sagnant. És probable (però no del tot segur) que Estats Units acabe derrotant a Saddam Hussein, però els seus problemes només augmentaran. Ja vaig detallar la meua opinió sobre eixos problemes en el meu últim comentari titulat Bush aposta quant té (15 de març del 2003).

Però que la guerra vaja malament per als falcons nord-americans només els desesperarà encara més. És probable que xafen l'accelerador, la qual cosa pareix tindre dos prioritats a curt termini: el combat contra potències nuclears del Tercer Món, reals o imaginades (Corea del Nord, Iran i altres); i l'establiment d'un aparell policial tirànic als Estats Units. Per a assegurar eixos dos objectius necessitaran guanyar una o més eleccions. El seu programa econòmic pot portar a la fallida a Estats Units. És això totalment involuntari? O volen debilitar algunes capes capitalistes claus dels Estats Units, de les que pensen que poden obstaculitzar l'execució completa del seu programa?

El que està clar en aquest moment és que la lluita política mundial s'està aguditzant. Els que pretenien reproduir la política mundial dels Estats Units durant el període 1970-2001 -els republicans moderats i els demòcrates als Estats Units, però també els oponents eurooccidentals dels falcons (per exemple, francesos i alemanys), poden veure's obligats a prendre decisions polítiques més doloroses que fins ara.

En general, a eixe grup li ha faltat claredat a mitjà termini en les seues anàlisis de la situació mundial, i han confiat contra tota esperança en què d'algun mode els falcons nord-americans s'afonarien. No serà així, però se'ls pot derrotar.

Immanuel Wallerstein és sociòleg i director del Centre Fernand Braudel de la Universitat de Binghamton, NY

Pàgina 9

Redacció, València.- La repercussió política més important de la invasió d'Iraq a Europa ha estat la crisi al Partit Laborista. La dissidència de 122 diputats respecte a la línia del premier britànic Tony Blair requereix una explicació de més ample abast.

Quan el 1997 el Partit Laborista aconseguí desplaçar del govern al Partit Conservador s'estengué certa eufòria dins l'esquerra europea.

Després de divuit anys, incloent-hi la foscor del tatcherisme, Tony Blair, el primer ministre més jove en la història del Regne Unit, ascendí acceleradament en el rànking de líders mundials. La immediata posada en marxa d'un pla de redefinició de Gran Bretanya van

Internacional

El nou laborisme, una via morta

“Per a Blair, l’Estat del Benestar havia creat una excessiva dependència de la ciutadania, els havia aviciat i els havia fet menys lliures” fer créixer el seu crèdit polític. La creació de la "Tercera Via" com a recepta econòmica que pretenia superar tant la socialdemocràcia com el neoliberalisme seduí l'opinió pública. De sobte, tothom semblà descobrir-se tercerviïsta: Clinton als EUA, De la Rua a Argentina. Fins i tot es proclamaren tercerviiestes els ex-comunistes de l'Ulivera, i els franquistes del PP. En un parell d'anys, la Tercera Via ocupà un lloc central en el debat polític que contrastava a la manca d'una definició clara, després de tot aquells actes de fe reformista.

La posada en pràctica de la seua política econòmica dissipà les esperances de que el Laborisme recuperés el terreny venut pels conservadors al mercat. La no-estatalització dels ferrocarrils britànics privatitzats pels conservadors fou el toc

ments nacionals a Escòcia i al País de Gales es feu sota la condició d'un sistema electoral proporcional.

Es tractava d'impedir que els nacionalistes coparen els respectius parlaments. A més s'aconseguia un doble objectiu: en primer lloc, la mobilització del vot nacionalista jugava sobretot en contra del Partit Conservador; i en segon lloc, s'assegurava que en reduir el nombre d'escons escocessos al Parlament Britànic de 40 a 12 (que seguien sent per districte), les forces escoceses no pogueren ser decisives de cara a la formació de govern. El procés fou semblant a Gales, tot i la menor incidència de l'independentisme i la no-reducció dels diputats a Westmister. Així el Partit Conservador, enmig d'una crisi identitària, quedà reduït a una

“Els vint-i-cinc dies de bombardejos sobre l’Iraq, però, han acabat amb tot el capital ètic del New Laborism”

d'avís. S'apostava per la suposada eficàcia del sector privat i s'exigia la col·laboració dels sindicats. Per a Blair, l'Estat del Benestar havia creat una excessiva dependència de la ciutadania. En últim extrem l'Estat del Benestar els havia aviciat i els havia fet menys lliures. Segons aquest raonament el paper de l'estat no era regular el mercat sinó potenciar-lo.

Les eleccions del 2001 reflectiren cert esgotament de la fòrmula, compensat per la greu crisi de lideratge del Partit Conservador. La pèrdua de diputats laboristes no

impedí Blair esdevenir el primer laborista en ser reelegit primer ministre. Així les coses, la Tercera Via perdé actualitat. Schroeder encunyà el terme Neue Mitte (el Nou Centre) i Aznar "el centre reformista".

Alguns politòlegs començaren llavors a definir el Nou Laborisme com a una mena de populisme esquerrà. Però l'operació política de conquesta i manteniment del poder era més complexa. La victòria de 1997 s'havia basat en el pacte amb el Partit Demòcrata per no competir en algunes circunscripcions. Al

Estats Units aconsegueix ocupar l'Iraq en un mes Bush i Blair es reuneixen per a tractar la reconstrucció Sònia Jiménez.-Redacció. Després de que el dia 20 de març els Estats Units començaren la invasió militar d'Iraq, amb l'ajut i recolzament dels governs de Londres, Madrid o Roma, el passat 8 d'abril les tropes anglo-americanes entraven a la ciutat de Bagdad. Aquesta operació es va

22 d’abril de 2003

vendre com el símbol de la caiguda del règim de Sadam Hussein.

Mentrestant, diferents ciutats de nord a sud anaven caient al domini estranger. L'últim reducte fou Tikrit, ciutat natal de Hussein i on entraren el dia 14 després d'un dura campanya aerea. Una setmana més tard

coneixiem que encara estan trobantse amb grups de resistència iraquians en algunes aldees i fins i tot a diferents barris de la capital. Tanmateix, la dominació d'Iraq es donava per concretada i començaven a perfilarse nous objectius. En tot aquest temps, però, els EUA han deixat de

sistema electoral britànic, basat en la tria per districte a una primera volta a la llista més votada, l'entesa predisposà l'electorat cap al vot útil.

Les bases esquerranes es quedaren òrfenes d'alternatives i tendiren a votar al PL. Paradoxalment el Partit Demòcrata aconseguí els pitjors resultats percentuals des de la fundació però el major nombre de diputats.

La victòria del 2001 es degué a l'aposta per la refundació de l'estat, concretada en la idea de la New Britain. Una jugada amb les cartes marcades. La concessió dels parla-

força només amb representants d'Anglaterra.

Aquesta estratègia devia coronar-se amb l'absorció de la dirigència i les bases més progressites del Partit Liberal. Però la invasió de l'Iraq ha posat al descobert les misèries de l'opció Blair. El precedent havia estat el 2001 la victòria de Ken Livingston a l'alcaldia de Londres.

Ken, the red, havia estat expulsat del PL per Blair per mantenir-se fidel a laborisme de tall tradicional.

La seua elecció fou una colp públic al Primer Ministre.

Així les coses la Tercera Via quedà reduïda a una mena de referent moral. Si és que mai havia estat més que un producte del màrketing polític. Els vint-i-cinc dies de bombardejos sobre l'Iraq, però, han acabat amb tot el capital ètic del New Laborism.

banda els que se suposava eren els principals motius d'aquesta invasió, les armes químiques i el propi president. Ara que s'han fet amb tot el país poden certificar que, efectivament, no hi ha més armes de destrucció massiva a Iraq que les que ells mateixos hi han portat. I respecte a Sadam Hussein, finalment allò important és que ja no governa el país. És el moment de la reconstrucció d'allò previament destruït. I les destrosses no són només polítiques o d'infrastructures. Han acabat amb l'ordre públic en deixar les poblacions sense autoritat després de quasi 20 dies de setge i amb les necessitats

que això implica. Han permés saquejos en establiments, bancs, escoles, hospitals, biblioteques o museus. És l'estat sencer el que s'ha de reconstruir; potser substituir siga un terme més apropiat. Aquesta és la raó per la què els implicats han permés la destrucció de qualsevol empremta d'un passat iraquià. Encara, tot i els canvis que s'han proposat els "aliats" per a la substitució d'Iraq, hi ha coses que no van a canviar. Si el dia 11 d'abril els habitants de Kirkut aclamaven a les milícies kurdes en entrar a la ciutat, l'endemà mateix Turquia aconseguia el compromís de Bush de desallotjar-los si no marxaven ells.

Pàgina 10

Feliu Ventura, València.- El passat 9 d’abril va eixir al mercat el primer disc (doble) en solitari de Francesc Ribera, més conegut com “Titot”.

Es tracta de l’obra completa musicada del trobador Guillem de Berguedà (1138-1196). L‘autor -i açò ja comença a ser una etiqueta recurrent- pràcticament oblidat al nostre país, és un referent de la literatura medieval universal com així ho demostren les influències que va generar i el reconeixement internacional que li professen.

Per combatre aquest oblit, Titot decidi un dia reunir a l’escriptor berguedà Jordi Cussà i el músic Marcel Casellas per dur a terme el projecte cultural més ambiciós dels darrers anys: la músicació dels 31 sirventesos que es conserven de Guillem de Berguedà. Un any i mig de treball que ha donat forma a una obra coral, ja que la composició de la música que

Cultura

Tremoleu senyors: torna Guillem de Berguedà! bressola els sirventesos ha estat encomanada a un bon grapat de musics que representen un retrat, tot i que sempre incomplet, del panorama de la música actual als Països Catalans amb autors com: Jaume Arnella, Manel Camp, Jordi Batiste, Joan Isaac, Josep Thió (Sopa de Cabra), Santi Careta, Antoni Nicolau (Ocults), Artur Gaya (Quico el Cèlio), Sergi Cuenca, Biel Majoral, Carles Belda (Pomada), Feliu Ventura, Joan Reig (Els Pets), Jordi Fàbregas (El Pont d'Arcalís) Marcel Casellas (Director de l'Aula de Música Tradicional), Miquel Pujadó,

Pep Toni Rubio (Música Nostra), Roger Mas, Toni Xuclà, Vicent Torrent (Al Tall), Eduard Canimas, Sergi Valero, Miquel Gil, Lluís Costabella i Joan Pairó (Kitsch) i Joan Masdeu (Whiski'ns). Així doncs, el treball abraça un àmpli ventall d’estils on la veu d’en Titot es redefineix i ens sorprén alhora que creix i navega sobre uns arranjaments- treball de bojos- que han aconseguit donar unitat a tan diverses aportacions.

Admirable és també l’adaptació dels textos que ha aconseguit un llenguatge molt fresc i actual -els temes ja ho èren- que farà riure, pensar i ,

Bowling for Columbine Josep Maria Solé, Barcelona.- A Barcelona, València, Alacant i Girona podeu veure ara mateix aquest documental del director nord-americà Michael Moore. Bowling for Columbine és notícia per haver rebut un Oscar a Hollywood malgrat el seu contingut fortament crític amb política del govern del seu país. Aquesta circumstància va permetre el director destacar àmpliament com la veu més crítica de la gala d'entrega dels premis.

La pel·lícula té com a fil conductor una enquesta realitzada pel propi director que inclou converses amb ciutadans més o menys anònims però també entrevistes amb Charlton Heston i Marylin Manson. La pregunta demana el perquè de la gran quantitat d'assassinats que es registren als Estats Units en comparació a països culturalment afins com el Canadà, Europa o Austràlia. En

Un altre cop, l´art contemporani basc està de dol, primer fou Chillida a l´agost del 2002 i ara li ha tocat a Jorge Oteiza, el 9 d´abril a la Policlínica de Donosti. Dos genis inqüestionables de l´escultura basca que des d´un llenguatge abstracte i essencialista ens parlaven de la vida, del seu món personal, de les seues creences artístiques i de les tradicions populars de la cultura basca.

Malgrat el seu enfrontament personal (descalificacions, querelles per plagi, escrits com el "Libro de los plagios" d´Oteiza, etc), es tractarien de dues maneres d´entendre i concebre l´escultura. I l´existència de similituds formals respondrien a la lògica de les influències contextuals, i a més, ens servirien com a treballs complementaris.

En el cas d´Oteiza (Orio 1908, Guipúzcoa), deixà els seus estudis de Medicina per anar-se´n a Madrid a estudiar a l´Escola d´Arts i Oficis. Amb l´alçament franquista es va exiliar a diferents països d´Amèrica del Sud. Al 1948 tornà a Euskal Herria (Bilbo), i al poc temps guanyà el concurs per a la

base les a dades que proporciona la veu en off (que podreu trobar en anglès i subtitulada al castellà en alguns cinemes ) i a tot tipus de materials com ara publicitat d'armes, imatges de pel·lícules o noticiaris de televisió, Michael Moore ( que ja havia denunciat el paper de les multinacionals nord-americanes i concretament l'explotació infantil al Tercer Món a The big one ) mostra, per boca dels entrevistats i per la seva pròpia, diverses explicacions possibles. Alguns creuen que la violenta història dels EUA n'és la causa, d'altres la veuen en la condició multiètnica dels EUA, i no falta qui troba la resposta en la legislació sobre la possessió d'armes o en la violència als mitjans. Michael Moore rebutja aquestes respostes amb arguments: la història del Regne Unit, la d'Alemanya, etc. estan plenes de violència a vessar,

Canadà també és una societat multiètnica amb unes dosis fortes de violència als mitjans i gran quantitat d'armes en mans de particulars, però cap d'aquests països presenta unes estadístiques tan esfereïdores.

Moore evita aquestes explicacions pel

Homenatge al buit * Per Felip González Martínez

façana de la basílica d´Aránzazu ( fris d´apòstols sense ventre). Al 1957 li concediren el 1er. premi a la IV Bienal d´Escultura de Sao Paulo, al 1985 el Ministeri de Cultura li va homenatjear amb la medalla d´or de BB.AA, i al 1988 li varen guardonar amb el premi Príncep d´Astúries de les Arts. Cap al 1949 deixà d´esculpir d´una

forma sistemàtica i es dedicà a escriure assatjos, teories estètiques (instigador de l´Escola d´artistes bascos), poesies; a militar en el nacionalisme basc d´esquerres; etc.

Pel que fa a la seua trajectòria, marcada per la seua obsessió per cercar el buit com a noció metafísica i intel.ligible, sedimentada per la seua infantessa, per la seua formació cul-

22 d’abril de 2003

La corrosió del carácter Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme

potser encara, furgarà sobre alguna ferida oberta. Guillem de Berguedà està viu, i duu l’espasa esmolada.

seu caràcter parcial i fins i tot racista en el cas dels qui veuen la violència com a conseqüència del contacte interètnic i aposta per la resposta més crítica i més global: és la legitimació que fa el govern de la violència mitjançant la seva política exterior d'una banda, i l'agressivitat de la política social nord-americana de l'altra, el que genera una cultura de la por, una psicosi per la seguretat que causa 11.000 morts anuals als EUA, és a dir, una inseguretat total. La cultura ultradretana que representa l'Associació Nacional del Rifle ( representada pel seu líder, Charlton Heston, en persona ) i les circumstàncies que envoltaren un assassinat múltiple en una escola de secundària a Columbine són les claus d'una narració que té, però, forma d'assaig i una voluntat explícita de defensar les pròpies tesis i denunciar un negoci, les armes, i una forma de control social, la cultura de la por. El millor que es pot dir de la potència crítica de Bowling for Columbine és que sembla mentida que hagi rebut un Oscar.

tural i artística, i pel context cojuntural basc; li faria passar del bult rodó al volum aplastat ("Maternitat", 1928-9), a l´escultura que té tres punts de recolzament ("Desocupació de l´esfera", 1957), als volums còncaus, fins a arribar a l´escultura perforada i hiperbòlica ("Retrat d´un gudari armat anomenat Odiseu", 1975). El buit com a motor dels seus impulsos experimentals, racionals, didàctics i filosòfics en el camp de l´escultura, que cap a l´any 1959 Oteiza considerà conclós aquest recorregut que ell deïa metafísic, perquè ja havia aconseguit reduir al màxim l´expressió i la corporalitat o condició física de la peça. El buit és la matèria escultòrica i només l´escultor fa el seu contingent. Construïa el buit "Caixa metafísica", 1958).

Finalment, l´escultura d´Oteiza és l´instrument que obri i construís l´espai metafísic i segons ell afermava: "L´obra de cadascú és per curar-se de la mort, però la mort és la que et cura de la vida".

Historiador de l´Art.

Joan Sebastià Colomer, Barcelona.- Richard Sennett és sociòleg de la London School of Economics i va escriure aquest llibre l'any 1998, en plena ofensiva neoliberal. El seu treball analitza les conseqüències que la flexibilitat econòmica i la cultura del risc tenen sobre la personalitat.

Sennett entèn per flexibilitat no tan sols la llibertat de les empreses per a tot tipus de reestructuracions de plantilles, sinó també la indefinició de les tasques i les jerarquies ( és a dir, les responsabilitats) en el treball en equip o els canvis sobtats d'orientació de la producció. L'estructura narrativa consisteix en un treball de camp en que els casos s'interconnecten permanentment com a mostra de la dificultat dels treballadors (qualificats o no, autònoms o assalariats) per a mantenir en un context així una identitat ferma i la confiança en els altres. Els informants de Sennett són executius despatxats de la IBM, un italoamericà en mobilitat laboral permanentment fill d'un home que va tenir sempre la mateixa feina, dues generacions de treballadors d'una panificadora a Boston i la propietària d'un bar que va provar sort en el món de la publicitat. Els seus testimonis es barregen amb dades estadístiques (deu taules en un apèndix al final del llibre comentades en l'interior del text) i referències que van de la pròpia literatura empresarial i econòmica neoliberal fins a clàssics (Adam Smith, Marx, Rousseau, Montesquieu) i no tan clàssics (Foucault, Rorty, Gadamer). Tot per a fer-nos comprendre la dificultat de formar una personalitat definida i uns referents culturals en un context d'exposició permanent als elements en forma d'acomiadaments, mobilitat i una certa cultura del risc que desaconsella tota forma d'estabilitat en virtut d'un discurs antiburocràtic.

Pàgina 11

Cultura

Dolor de llengua Enric Larreula, professor de la Universitat de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de nombrosos llibres de ficció per a infants, joves i adults, s'ha llençat, després de dècades de patiment en silenci o en la intimitat, a parlar sobre "la situació de substitució lingüística a través de les respostes emocionals amb què els parlants de la llengua catalana han de viure", a buscar-ne les conseqüències des del punt de vista emocional, somàtic i social.

Partint d'aquesta voluntat, Larreula entrarà a fons en l'anàlisi d'aquells aspectes que tenen a veure amb el present del català al conjunt dels territoris històrics de parla catalana ( l'Alguer, la Catalunya Nord i Sud, la Franja, les Illes Balears i Pitiüses, i el País Valencià) i que en condicionen enormement el futur. I aquest futur no es pot albirar amb gaire optimisme quan es pren consciència que, com en el cas de la Catalunya Nord, "en el curt espai de temps que pressuposa la vida d'una persona la societat pot passar de ser monolingüe en una llengua a ser-ho en una altra". Una constatació, núvol amenaçador de tormenta, d'inundacions catastròfiques, que no és però de compliment

la cada vegada major presència del sentiment de catalanitat deslligada de la necessitat i voluntat d'aprendre i usar el català; la voluntat majoritariament integracionista respecte les persones vingudes de fora per part de la gent més preocupada per la llengua; el dolor que provoca l'oir el castellà, percebut com el responsable de l'extinció del català, i que pot contaminar les relacions amb persones d'aquesta parla; la contribució econòmica i l'esforç personal necessari per realitzar "allò que els Estats en el millor dels casos no fan i que, per regla general, desfan" per mantenir la llengua viva; "les estratègies de fidelitat i les estratègies de renúncia", sobretot en les zones amb el procés de substitució més avançat, o, dit d'altra manera, "entre el dolor d'aguantar i el dolor de cedir"; l'abandonament de l'idioma propi per part del gruix dels catalanoparlants en el contacte amb gent que parla altres llengües però que entén el català; l'estabilització del castellà com la llengua de comunicació entre els joves i l'observació del català com la llengua de les institucions i del món acadèmic. Aquesta és només una petita enumeració d'alguns dels temes dels quals volia tractar Larreula, i que, finalment ("fa trenta-dos anys que tenia ganes de dir-ho") ha exposat a la llum pública per poder "patir tranquil".

inexorable. Pot descarregar però pot, també, no fer-ho.

La Catalunya Nord és el territori de parla catalana que ha experimentat un retrocés en l'ús social del català més radical, però la resta també veuen, amb diferències significatives depenent de diversos factors, com en minva l'ús. Aquest és l'origen substancial del dolor de llengua, que és més profund quan més avançat es troba el procés de substitució lingüística. Un dolor que es pot, però, intentar pal·liar, la qual cosa es probable que provoqui tensions, perque "el combat per fer viable la llengua minoritzada pot passar per tots i cadascun dels àmbits personals i socials on aquestes persones es mouen i desenvolupen."

Un cop establert l'escenari, i sustentades en entrevistes i escrits els protagonistes dels quals en són tant persones anònimes com de renom, Larreula entrarà a analitzar expressions molt diverses d'aquest procés com ara: la tendència a la fragmentació de les comunitats lingüístiques que han perdut la capacitat de governar-se i el sorgiment de tendències secessionistes, que en el cas català es troben fonamentalment al País Valencià;

Ensenyar la llengua Joan Solà. Ensenyar la llengua. Ed. Empúries El professor Joan Solà, nascut el 1940 a Bell-lloc d'Urgell, és catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i col·laborador de l'Avui, i ha escrit per a l'editorial Empúries la Gramàtica del català contemporani (2002). Abans havia publicat una Història de la lingüística catalana 1775-1900 (1998) i un llibre sobre L'obra de Pompeu Fabra (1987) entre d'altres. A Ensenyar la llengua s'hi recull textos de diversa procedència, naturalesa i fins i tot llengua, però de temàtiques molt afins: una intervenció en castellà l'any 1991 a la taula rodona La oficialidad de las lenguas minoritarias en la Europa del 92, celebrada a les IV Jornadas Universitarias sobre las lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca de la Universidad

Complutense, una conferència (en castellà també) al Fifth Catalan Symposium del Center for Catalan Studies a la Catholic University of America (1994), una altra donada a les Primeres Jornades de Cultira Catalana a Sant Petersburg (1996), ) a més d'altres textos concebuts directament com a textos escrits (en català), com ara una sèrie de cartes polèmiques dirigides des de l'Avui a Jesús Royo (significat defensor del bilingüisme ben entès, és a dir, del castellà).

Ensenyar la llengua mostra una progressió del professor Solà cap al pessimisme pel que fa al futur i la vita-

litat de la nostra llengua que es pot observar clarament per que els textos estan ordenats cronològicament (del 1991 als nostres dies). Tant és així que, en la seva opinió "la llengua

22 d’abril de 2003

catalana passa ara pel moment més crític de tota la seva història".

Aquesta percepció no es basa en les estadístiques sobre coneixement i competències lingüístiques (que no són tan dramàtiques) sinó en una certa percepció intuïtiva (i per tant, discutible) del retrocés del català en l'ús real i de la degradació de la qualitat d'aquest ús (una qüestió important per a qui, com el doctor Solà, "no sap en quin punt exacte acaba la gramàtica i comença la societat").

La intuïció de Solà queda prou reforçada pels perills de la nova cultura de la comunicació: si la televisió franquista ( ja ho va dir amb altres paraules Joan Fuster) va fer més feina en 40 anys que els decrets de Nova Planta, què passarà en un món amb una oferta comunicativa il·limitada regida per un mercat que ignora la nostra llengua per innecessària? Resta tan sols el que, en part, ha salvat fins ara la llengua de la

malvolença dels seus enemics: la militància pel català. Ara bé, aquesta és una perspectiva molt idealista i Solà, com a lingüista, no planteja la problemàtica política de fons (com convèncer el poble que val la pena militar pel català?) tot i que diu clarament que sense un estat propi el camí farà sempre pujada ("Durant aquest segle XXI una llengua petita que no sigui útil i necessària per viure desapareixerà. I no pot ser necessària sense un poder polític fort que li faci costat incondicionalment") .

Solà no defuig el debat concret.

En la seva intervenció a la Universitat Complutense critica l'actitut governamental i estudia les perspectives del català en l'àmbit europeu sense mencionar en cap cas el conflicte nacional. A mesura que avança el llibre, però, la confiança en les possibilitats de reforma s'esvaeix com s'han esvaït aquells discursos que fa 10 anys prometien poc menys que l'alliberament nacional per cortesia de Brusel·les i la inèrcia importada de les repúbliques bàltiques.

22 d’abril de 2003

Pàgina 12

Contraportada

Entrevista a Rafael Escobar, escriptor de Manises (l’Horta)

AGENDA

“És tan greu destruir el paisatge com destruir la llengua” A Ginés i Sànchez, València.- Rafael Escobar (Manises, 1942) acaba de publicar El Camí de les Bardisses (Lleida, Pagès Editors 2003). El guanyador del premi Andròmina de narrativa dels Octubre de 1993 ens apropa amb aquest nou llibre a un període de

Creus que hi havia una necessitat de recollir aquests canvis en un llibre?

La meua generació ha viscut uns canvis que difícilment altres generacions veuran. Nosaltres hem vist els llauradors utilitzar la mateixa arada que els romans; hem vist les fàbriques de Manises quasi com les deixaren els musulmans; hem vist els aljubs per replegar aigua al secà, tradicions antiguíssimes... i també hem vist arribar a la Lluna. Han sigut uns canvis molt profunds i alhora molt ràpids, potser compresos entre uns deu o quinze anys. L'arribada del siscents, la reculada de la llengua, el turisme, la televisió, el bikini, l'emigració massiva, el Concili Vaticà...

En aquests anys passà tot, i tot alhora. Per això mereixen ser contats i calibrar, a bou passat, el preu que han pogut tenir.

Ha sigut una experiència fàcil de viure, i ara, fàcil de narrar?

Els que visquérem aquell canvi no vam ser conscients, enmig del seu vòrtex, fins a quin punt era tan tran-

scendental, degut a la nostra capacitat d'adaptació, però, és possible que al nostre interior i en les formes de vida haja produït algun trauma.

Vivim millor ara que en aquell temps de duresa i de penúria, però s'han perdut moltes coses bones: la vida als carrers, les portes obertes de les cases, els camins de bardisses... No obstant, cal no confondre aquests elements objectius amb una nostàlgia perillosa que ens faça recordar només els elements positius del passat. La ràbia en veure destruït un indret que tant havia visitat i estimat anys enrere va ser, precisament, el que em va

“La ràbia en veure destruït un indret que tan havia visitat i estimat anys enrere va ser el que em va empènyer a escriure aquest llibre” empènyer a escriure aquest llibre.

Els canvis més palpables han estat a nivell de paisatge i a nivell de cultura popular?

Sí, en aquest sentit el canvi va ser molt accentuat i, segurament, gratuït moltes vegades. Els canvis positius en les formes de vida es podrien haver compaginat molt millor amb un respecte per algunes qualitats dels temps passats. Si calia fer habitatges

grans transformacions, com foren els finals dels 50 i la dècada dels 60. Amb voluntat de no oblidar, però sense caure en la nostàlgia, l'autor recupera un temps que massa sovint s'ha simplificat sota el terme deshumanitzat de desarrollismo. nous, perfectament es podrien haver fet als afores, sense destrossar l'entramat antic dels pobles, si alguns edificis perdien la seua funció a causa dels canvis, es podrien haver reconvertit, però no calia enderrocar-ho tot. Tan greu és destruir el paisatge com destruir la llengua.

El Camí de les Bardisses l'has publicat a Lleida. És difícil trencar les fronteres administratives en el món editorial català?

En termes generals jo diria que sí.

Exceptuant els escriptors consagrats com Isabel Clara-Simó, Maria de la Pau Janer o Ferran Torrent, no és fàcil que les editorials barcelonines publiquen llibres d'autors no principatins. Les fronteres administratives, efectivament, han ajudat a compartimentar el món editorial català, però de manera unidireccional: al País Valencià és molt fàcil trobar llibres del Principat, però a l'inrevés no, tot i que ací la producció és bastant extensa.

En canvi, en el cas de Pagès, la publicació de llibres d'autors valencians sembla ser habitual. Aquesta és la línia que s'hauria de seguir.

Creus que hi ha, per tant, un desconeixement entre els catalans dels diferents parlars de l'idioma comú?

Jo crec que sí. Com ara, al País Valencià estem molt acostumats a llegir llibres del Principat, en canvi tenim poc accés a la literatura de les Illes. Al Principat, o més concretament al seu rodal barceloní, es podria parlar -per entendre'ns- d'un blaverisme a la inversa, que considera el català oriental com l'autèntic, i que inconscientment rebutja altres variants. Açò no només es dóna en el món de la literatura, amb textos administratius, per exemple, també

es menyspreen altres variants.

Per què creus que ocorre açò?

Al nostre àmbit cultural hi ha una certa reticència a acceptar la gran riquesa dialectal de la llengua a causa -supose- del perill constant que comporta el seu estat precari. Tenim por que l'ús de "dialectalismes" puga minar la unitat del català. En canvi, les llengües consolidades no tenen cap problema en acceptar variants.

En el català hem de començar a reconèixer la diversitat com a riquesa lingüística que ens beneficia a tots.

“Pretendre donar un tracte igual a les dues llengües quan una d'elles està convalescent, és simplement, una injustícia” I què opines del bilingüisme?

Quan es diu que som bilingües no es menteix però només es diu una part de la veritat perquè s'amaga la gran desigualtat existent entre les dues llengües en relació. Cal diferenciar clarament entre una llengua com el català, que és la llengua d'ací, i el castellà, que és una llengua que està ací. A més, la majoria dels polítics prediquen un bilingüisme fictici, com si els dos idiomes estigueren en la mateixa situació.

Pretendre donar un tracte igual a les dues llengües quan una d'elles està convalescent, és simplement, una injustícia. Davant una desigualtat tan òbvia no val la neutralitat perquè sempre jugarà a favor de la part més forta..

Locals on trobar L’ACCENT Alacantí: Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès: Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç. Baix Camp: El Carrasclet, Refugi. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Ateneu Revolta, Ateneu de Cornellà, CSO El Pati Blau, Tio Canya-Sant Feliu. Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Makoki, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants, Local Maulets-Sants, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Casal Popular Onze de Setembre, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Costera; Casal Jaume I-Xàtiva. Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: BarCasal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn. Horta: Bar Tocat, Casal Jaume I-Cabanyal, Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, CODESMA, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer, Casal Jaume I-Xàbia, Casal Jaume I-Pego, Casal Jaume I-Benidorm, Casal Jaume I-La Vila Joiosa. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló. Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Alzira, Casal Jaume ICarlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Urgell: El Gis-Mat de Linyola, El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.

Locals col·laboradors: Ateneu Popular X (C. Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (C. Badejoz 23. Barcelona) / La Barraqueta (C. Virtut, 14.

Barcelona) / El Casal (C.Sant Elies 8, 1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (C. Premià, 31. Barcelona) / Casal Popular de Gràcia. (C. Ros de Olano 39/41, Barcelona) / Casal Popular Onze de Setembre (C. Concepció Arenal, 258. Barcelona) / CODESMA (C. Nàpols, 18. Mataró) / La Falcata (C. Panera 2. Lleida) / Jimmy Jazz (C. Clos 53. Igualada) / Partisano (Pl. de l'Oli, 7 baixos. Girona) / Racó de Corbella (C. Ripalda 20, baixos. València) / Bar Terra (C. Baró de Sant Petrilló 9. València) / La Traca de Cardedeu / 1714 Seguem Cadenes (C. Riera 29. Vic) / Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera de Sant Miquel, 25.

Barcelona).

ABRIL Dimecres 23 Barcelona. Manifestació unitària "Lluitem pel català". Pl. Universtiat, 19h.

Lleida (Segrià). Xerrada dels coordinadors dels Casals Jaume I de la Franja.

La Falcata.

València. Documental: "Guerra civil a Catalunya: testimonis i records" de Eugenio Monesma. Ca Revolta, 22:30h.

Calella (Maresme). Concert per la llengua amb Pomada. Pça. de l'Esgésia, 19h. Organitza: Maulets.

Dijous 24 Barcelona. Inici de les jornades "No a les retallades de les llibertats". Cotxeres de Sants, 18h.

Divendres 25 Barcelona. Sopar per la llengua i premis Coromines. INEFC (Avinguda de l'Estadi), 21h. Organitza: CAL. Barcelona. Acte "El català, llengua de cohesió social". Casa Golferichs, 19h.

Organitza: PSAN. Dissabte 26 i diumenge 27 Les Borges Blanques (Garrigues). 3eres Jornades per la Llengua i el Territori.

Xerrades, tamborinada i cercavila el dia 27, 19h. Organitza: L'Espenta.

Barcelona. Fira de la Terra amb xerrades i actuacions. Parc de la Ciutadella.

Organitza: associació Dia de la Terra.

Dissabte 26 Calella (Maresme). 2on Concert per la Terra amb: Skaparàpid, Atzucac i altres. Fàbrica Llobet, 21:30h.

Organitza: AP de Trementinaires.

Barcelona. Xerrada: "Què en queda de la batalla de València?". C. Virtut, 14, 18h. Organitza: La Barraqueta.

Diumenge 27 Barcelona. Manifestació contra la repressió als moviments socials. Pça.

Universitat, 12h.

Dimarts 29 Barcelona. Acte: "El sindicalisme català amb les lluites populars". Facultat de Filologia de la UB, 20h. Organitza: Intersindical-CSC. Dimecres 30 Celrà (Gironès). 5è Concert Solidari amb Betagarri i altres. Piscines municipals, 22h. Organitza: Kol·lectiu de suport i Goges.

Molins de Rei (Baix Llobregat). Concert amb Obrint Pas i Avalots. Espai Ca n'Iborra, 22h. Organitza: AJIM. MAIG Dijous 1 Dia del treballador.

València. Manifestació. Pl. St. Agustí, 12h.

Barcelona. Manifestació sindical. Pl. Universitat, 12h.

Manifestació de l'esquerra independentista. Pl. Universitat, 12h.

Organitza: CEI-Barcelonès.

Divendres 2 Mallorca. Inici del Correllengua Divendres 2 i dissabte 3 Barcelona. Jornades antirepressives a Gràcia, amb xerrades, cercatasques, dinar i concert. CAT. Organitza: Alerta Solidària, AJG, Torna, Barraqueta i Endavant.

Envia les convocatòries a accent@xarxaneta.org

L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 6. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08014 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 652 08 26 47. Publicitat: 615 54 47 15 Consell de Redacció: Coordinació: Martí Cirici, Andreu Ginés. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Andreu Ginés, Maria Oliver, Aure Silvestre, Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky, Josep Villaroya. Internacional: Juanjo Garcia, Sergi Perelló, Sónia Jiménez Villanueva. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Feliu Ventura. Correcció: Adela Ortiz. Edició gràfica: David Campos, Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Han col·laborat en aquest número: Rafa Escobar, Felip González, Albert Roig, Josep Maria Solé i Immanuel Wallernstein.