Accents 2004

Entrevista a Alí Lmrabet, escriptor marroquí 2 de març de 2004 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars

Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans

Número 28

Inauguren les obres del Pla Hidrològic amb l’inici de campanya del 14M

Sumari: ······················

Mobilitzacions pel 8 de març Països Catalans / 3

Engega la xarxa contra el tancament d’empreses Economia / 5

La renúncia líbia Internacional / 6 Protesta a Vinaròs contra els actes electoralistes d’inici de les obres del PH

Mentre unes 200 persones, veïnes de Vinaròs, de la comarca del Baix Maestrat i de les Terres de l’Ebre, contràries al transvasament intentaven manifestar-se contra l’inici de les obres, enmig d’un gran desplegament policial, la ministra de Medi Ambient Elvira Rodríguez assistia al començament de les obres del Pla Hidrològic a la localitat castellonenca de Vinaròs. La junta electoral havia prohibit l’acte de col·locació de la primera pedra que pretenia fer el govern del PP, però això no impedí que els conservadors convertissin l’acte, oficialment una simple “visita institucional”, en una operació de propaganda, amb tota la plana major del PP valencià. Hi participaren des del president autonòmic Francisco Camps fins a Juan Costa, passant pel polèmic president de la

Diputació de Castelló, Carlos Fabra, acompayats per una representació de pagesos de Múrcia (per on la ministra és cap de llista) i del País Valencià, suposadament beneficiats pel projecte, desplaçats especialment per a l’acte en autobusos.

En l’acte, la ministra aprofità per carregar contra els contraris al transvasament, afegint-se a les recents declaracions de diversos candidats del PP contra el president autonòmic del Principat, i en general contra “la insolidaritat dels catalans”. La ministra va afirmar que el transvasament cap a Barcelona, al qual ha renunciat la Generalitat, es faria igualment. Diverses fonts ja han advertit que la viabilitat econòmica del Pla passa per fer arribar l’aigua i vendre-la a Barcelona, a més de les subvencions europees, encara no concedides.

L’endemà, però, el lloc de les obres apareixia buit, sense les excavadores ni operaris que havien servit de decorat per a la inauguració, i només hi restava l’esvoranc davant el qual les càmeres enregistaren les imatges de la ministra.

Els afectats per les prospeccions recents a la comarca han realitzat tota mena de mobilitzacions i actes de protesta. Fa poques setmanes, pagesos de Vinaròs es negaren a signar les actes d’expropiació per no estar redactades en català.

Pocs dies abans d’aquest acte, el mateix president del Govern de l’Estat, José Maria Aznar, protagonitzava un altre acte de col·locació de la primera pedra a Villena, també acompanyat per un bon nombre de candidats del seu partit a les properes eleccions generals.

Es presenta a Barcelona la Campanya unitària dels Països Catalans contra el projecte de Constitució Europea El passat diumenge 22 de febrer tingué lloc a la plaça Sant Jaume de Barcelona la presentació de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea, iniciativa que agrupa col·lectius antiglobalitzadors, de l’esquerra independentista i de l’esquerra ruptursta que rebutgen el projecte de Constitució Europea perquè limita de forma important els drets civils, nacionals, socials i polítics dels Països Catalans i repre-

senta un retrocés en relació amb les legislacions vigents als estats que integren la unió.

La concentració, seguida per unes 150 persones, consistí en una performance en què un representant de cada col·lectiu de persones afectades per la futura Constitució ( treballadors, estudiants, immigrants... ) es queixava a un personatge caracteritzat com el president de l'Estat espanyol, alhora que aquest es valia de la Constitució Europea

per tal de demostrar la retallada de drets que suposa aquest projecte.

L'acció va acabar amb la lectura del manifest "No a la Constitució Europea. Per una Europa dels drets socials i dels pobles, no a l'Europa del capital i la guerra!". A aquesta declaració ja s'hi han adherit més d’una trentena d'organitzacions d'arreu dels Països Catalans, que és l'àmbit d'actuació de la campanya.

Puig Antich, 30 anys després Cultura / 7

Atacs incendiaris a Barcelona i Cornellà En qüestió de pocs dies el barri de les Corts de Barcelona i la ciutat de Cornellà han sigut escenari de diverses accions directes de denúncia social. A les Corts, dues bombones de gas butà explotaren a la porta de l'empresa de treball temporal, Synergie, del carrer Vallespir. L'incendi posterior va causar danys a l'aparador, però no va ser necessari desallotjar cap dels habitatges veïns.

Per altra banda, pocs dies després, la nit del 29 de febrer, en plena campanya electoral, uns desconeguts llençaren diversos còctels molotov contra la seu del PSC-PSOE, que governa la ciutat, i les oficines d'urbanisme de l'Ajuntament. El conjunt dels partits polítics institucionals van condemnar l’acció que consideraven que volia incidir en la campanya electoral.

Recentment, Cornellà havia estat notícia pels desallotjaments d'alguns centres ocupats emblemàtics.

editorial

E

l Principat ha ocupat el centre de l'activitat i la propaganda política des que es conegué la reunió de Carod a Perpinyà. La jugada consisteix en desplaçar l'atenció pública d'Euskal Herria fins al Principat quan la rendibilitat electoral del tema basc sembla exhaurida.

Dels successos dels dies següents al comunicat d'ETA podem extraure tres conclussions. La primera, que la crisi de l'Estat espanyol és tan greu que necessita de la guerra per mantenir l'estabilitat. El govern de Madrid i la premsa del règim han generat un clima d'esquizofrènia general per encobrir la seua manca de voluntat política per resoldre el conflicte basc. Les declaracions que titllaven ERC d'organització terrorista (Valdecasas dixit) en són la prova més fefaent d'aquesta manera peculiar d'entendre la democràcia. La segona, que la política catalana encara n'és subsidiària de la de Madrid. La reacció a la defensiva i acomplexada, manifestació contra la treva inclosa, n'és l'escenificació més grotesca i dolorosa. La tercera, que més enllà

El problema és Espanya d'aquesta paranoia constant no n'hi ha res. Que el projecte nacional espanyol és excloent, ja ho sabíem, que qualsevol articulació territorial estatal n'és per se exterminatòria, ara en tenim les proves. Diu Zapatero què el PSOE és el partit que més s'assembla a Espanya. I té raó. És el partit que més s'assembla a l'Espanya de la majoria absoluta del PP, i no ha perdut poques energies en reafermar-ho des que s'instal·là a Ferraz. L'oposició tranquil·la ha estat el seguidisme més absolut. La política de col·laboració, sense cap crítica, ha guiat l'anodina escena política de l'Estat. Ni el Prestige, ni la Guerra, ni els escàndols de corrupció han estat rendibilitzats, perquè foren incapaços de bastir una alternativa. Però alguns encara ens volen fer creure això que un altre model és possible, i anuncien la disposició de

vots independentistes cap a eixe projecte. Esforç fútil. A hores d'ara tothom sap que Zapatero té l'aigua al coll, com la tenia Almunia just abans de les eleccions de 2000. Ho sap Maragall i no està disposat a perdre la cadira de la Plaça de Sant Jaume exigint coses a ERC. Ho sabia ETA i li ha matat d'una paraula. La tempesta s'ha encarregat de certificar-ho. Ni altra dolça derrota allargaria la seua agonia fantasmagòrica.

No li falta raó a Zapatero en dir que el PSOE és el partit que més s'assembla a Espanya. Té raó Rajoy quan sentència que el PSOE no té cap projecte viable. Ambdues raons es complementen; Espanya no és cap projecte. I si ERC ho pensa faria bé en canviar la seua melodia de campanya per la que diu "no me llames iluso...”.

2 de març de 2004

Illes Balears, mobilitzacions a l'ensenyament.

Els dies 9 i 10 de març es realitzaran diverses aturades, protestes i una manifestació contra les mesures lingüístiques i la Llei de Qualitat que està impulsant el govern de Matas.

Organitzen aquestes protestes la CEPC, La Plataforma per l'ensenyament (entitat assembleària que agrupa a professionals d'un centenar de centres educatius) entre d'altres col·lectius.

Les accions s’emmarquen dins tota una sèrie de protestes contra les intencions del PP balear de fomentar el bilingüisme a les aules i al conjunt de la societat. En pocs mesos de mandat, el Govern ja ha tancat una emissora de ràdio en català, ha castellanitzat premis literaris i ha valencianitzat la qüestió lingüística, entre altres mesures agressives amb el català.

Sants contra la tortura Més d'un centenar de persones s'aplegaren a les Cotxeres de Sants (Barcelona) en l'acte contra la tortura organitzat per la comissió antirepressiva de l'Assemblea de Barri. El manifest santsenc contra la tortura va comptar amb múltiples adhesions de col·lectius del barri, com el Casal Independentista Jaume Compte, el Consell Pastoral de Sant Medir, diversos Centres Socials Okupats o la Plataforma pel Soterrament de les Vies.

Durant l'acte, dos independentistes veïns de Sants detinguts a l'operació Garzón de 1992 i al setembre de 2002 van explicar les seves experiències a les casernes i comissaries espanyoles. A més intervingueren l'advocada Montserrat Salvador i l'exdirector de l'Egunkaria Martxelo Otamendi, detingut en el tancament del diari basc i que va denunciar tortures.

L'acte va cloure una sèrie d'activitats de denúncia de la pràctica de la tortura a l'Estat espanyol, que va incloure un passi de vídeo i una exposició contra la llei antiterrorista.

Països Catalans

Matas desperta passions i fomenta mobilitzacions Les agressions del Govern balear desperten la consciència de la ciutadania

Manifestació en protesta per les agressions al terrtori

A.Perelló.- Palma.

L'estratègia de zaplanització impulsada des del Partit Popular ençà del seu retorn al govern de les institucions autonòmiques és evident. És en aquest sentit, i amb la clara voluntat de tensionar al màxim la societat illenca, que el Partit Popular ha llançat en aquesta primera etapa del seu govern la seva ofensiva contra la llengua catalana i el territori.

Mesures no consensuades El fet que l'Executiu balear hagi plantejat en un curt període de temps un nombre molt elevat de mesures problemàtiques, i sense intentar establir cap mena de diàleg amb els diversos agents socials, ha generat una forta oposició des d'un sector important de les societats mallorquina, menorquina i pitiüsa.

En l'aspecte territorial, el neodesenvolupisme del PP s'ha escenificat en forma de regressió en matèria de protecció d'espais naturals, oblit absolut del foment del transport públic i, de forma especial, construcció desmesurada de noves infrastructures només necessàries per portar al grau màxim el model turístic d'explotació de l'arxipèlag.

Oposició diversificada

L'oposició a les mesures preses ha eclosionat en forma d'una multitud de plataformes, cadascuna d'elles centrada en un àmbit local de les mesures plantejades per PP i Unió Mallorquina. Noms com "Autovia no", "No al segon cinturó", "Salvem la Real" o "Plataforma antiautopista de Felanitx" reflecteixen clarament aquest fort component localista de la lluita contra el model territorial de la segona balearització.

El principal problema que presenta aquesta diversitat de noms és la

manca de coordinació entre els diversos grups opositors. Una descoordinació que comporta una major dificultat per assolir els seus objectius comuns (la rectificació de la política territorial del Govern Matas). De la mateixa manera que, ara per ara, els impedeix també d'assolir un anàlisi global de la problemàtica territorial arreu del país. Aquestes mancances, però, es veuen compensades en part per la presència i influència del Grup d'Ornitologia Balear i Defensa de la Natura (GOB). L'experiència de

l'entitat, amb més de vint anys al capdavant del combat ecologista, ha portat a una notable presència pública de les diverses lluites i ha suposat l´única mostra palpable de la voluntat d'un canvi en el model territorial fins ara promogut. A més, l'entitat ha sabut mantenir-se al marge quan ha estat necessari.

Manifestació multitudinària Aquest és el cas de la manifestació del passat 14 de febrer. Prop de 60.000 persones s'aplegaren a Palma per rebutjar les agressions promogudes pel PP i UM. Tot i haver estat l'organització que més esforços feu per impulsar aquesta protesta, el GOB atorgà el màxima protagonisme a les diverses plataformes i a la base popular.

Un aspecte important a destacar d'aquesta manifestació és la confirmació que els opositors als model neodesenvolupista del PP han anat creixent progressivament al llarg dels darrers anys. La manifestació contra la guerra a l'Iraq del passat any superà ja les 35.000 persones que reunien tradicionalment les mobilitzacions populars en defensa del territori o la llengua a Mallorca. El passat 14 de febrer foren alguns milers més.

Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: Població: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) Domicialiació bancària Nom del titular:

Telèfon: semestral (18 euros) Població:

Entitat Oficina Control Número de compte Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura: Envieu aquesta butlleta per correu a: c. Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o c. Ripalda, 20 baixos esquerra. 46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32.

Locals on trobar L’ACCENT Alacantí:Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Universitat Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès:Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç, Associació Cultural Mercat del Blat. Baix Camp: El Carrasclet, CGT-Reus, Campus Reus. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Ateneu Revolta, Ateneu de Cornellà, CSO El Pati Blau, Tio Canya-Sant Feliu. Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants,Ateneul Popular Mawla-Maulets Barcelonès, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn, Centre Cívic de Celrà, La Pioxa de Bordils. Horta: Bar Tocat, C.S Xaloc-Soroll,Akelarre Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Biblioteca Diputació, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent Biblioteca humanitats, facultat història,Cafè l’Infern. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, Casal Independentista El Solc, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer,, Casal Jaume I-Pego,. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes, Ges Insurrecte, Casal Independentista el Gurri, Bar KanKarra, Biblioteca de Taradell, Bar Tse-tse, Atmosfera, Biblioteca Dos Rius, Bar el Casal, Restaurant l’Olla dels Experiments, Biblioteca de St. Pere de Torelló. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Pla d’Urgell: El Gis-Mat de Linyola. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló.UniversitatJaume I Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume I-Carcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Selva: Casal Popular el Trabuc. Solsonès: Bar Castell. Tarragonès: CGT-Tarragona. Urgell: El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio Canya-Mollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa, Consell de Joventut de Terrassa, Minyons, Geganters de Terrassa, La Nit. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui.

Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.

Locals col·laboradors: Alternativa Estel-UPF (Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona) / Ateneu Popular X (Ferran 14.Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (Badejoz 23. Barcelona) / Ateneu Popular La Falç (Antic escorxador sense número, Artés)/ Ateneu Revolta (Ponent 13, Molins de Rei)/ La Barraqueta (Virtut, 14. Barcelona) / Can Capablanca (Les Paus, 19. Sabadell)/ El Casal (Sant Elies 8, 1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (Premià, 31. Sants) / Casal Popular de Gràcia. (Ros de Olano 39/41, Barcelona)/Casal Independentista El Gurri (Pça. Aibas, 9, Taradell)/ CEPC-Alacant (Elba 17, Alacant) / CEPC-Eivissa (AC. 115. Sant Rafel)/ CEPC-UAB (Local R-118, Pl. Cívica)/ CEPC-Universitat de València(Baró St. Petrillo, 9)/ La Falcata (Panera 2. Lleida) / Ges Insurrecte (Colomer, 11, 1er B, Torelló) / Jimmy Jazz (Clos 53. Igualada) / Partisano (Pça. de l'Oli, 7 baixos. Girona) / La Pioxa (Bordils) / Casal Quico Sabaté (St. Roc, 8. Sant Celoni) / Racó de la Corbella (Ripalda 20, baixos. València)/ Centre Social-Bar Terra (Baró de Sant Petrilló 9. València)/ La Traca (Pau Gesa 5. Cardedeu)/ 1714 Seguem Cadenes (Riera 29. Vic)/ Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera St Miquel, 25. Barcelona)/ 1917 (Pintor Fortuny, 30. Barcelona)

Països Catalans

Les diferències d'enfocament marquen la celebració del 8 de març d'aquest any La denúncia de la violència de gènere, el reconeixement a les lluites feministes des dels anys 70 i la manera com afecta la precarietat a les dones marquen el 8 de març.

Aure Silvestre, València Si la diada del 8 de març de l'any passat va estar profundament marcada per l'agressió bèl·lica contra l'Iraq, aquest any, les mobilitzacions arreu dels Països Catalans destaquen per la diferència d'enfocaments per part dels col·lectius de dones, sindicats i les diferents organitzacions d'esquerra catalanes; encara que a totes amb el teló de fons del continu degoteig de notícies relacionades amb la violència de gènere i les vint-i-vuit dones assassinades l'any passat a tot el país. Tradicionalment, els pes de les mobilitzacions recau en les diferents comissions de dones que van treballant aquesta data tan assenyalada al llarg de tot l'any. A Barcelona, la Comissió de Dones 8 de març convoca sota el lema "Guerra, violència, precarietat... les dones diem prou!". Al seu manifest, critiquen les polítiques imperialistes dels Estats Units i dels seus

L'Estat espanyol porta més de 25 anys dient-nos que vivim en una democràcia on la nostra veu és escoltada i tothom té els mateixos drets.

Sembla que de tant escoltar-ho la gran majoria s'ho ha cregut.

Els mitjans de propaganda del poder han aconseguit fer creïble la imatge "d'Estat protector" i així les institucions són mostrades com aparells de l'Estat per acabar amb els mals socials.

Les democràcies neoliberals es caracteritzen per fer seues les reivindicacions i lluites del carrer per així institucionalitzar-les i, per tant, buidar-les de tot contingut polític revolucionari (assemblees de veïns, col·lectius de dones, d'homosexuals, d'estudiants... que són monopolitzades per partits polítics).

Açò s'ha fet de manera molt concreta en la lluita feminista.

Les cases d'acollida, l'Institut de la dona, les campanyes institucionals contra la violència de gènere... No és més que propaganda del sistema per fer-nos creure que realment hi ha voluntat per acabar amb les desigualtats de gènere.

Amb tot això han aconseguit desradicalitzar el moviment feminista que començava a fiançar-se als anys 70-80 als Països Catalans. En realitat el seu vertader triomf consisteix en haver fet possible que l'únic discurs a favor de les dones que s'escolta al carrer es l'institucional.

Nosaltres sabem però, que eixes injustícies socials (violència de gènere, discriminació laboral, doble explotació...) no són producte de cap fatalitat, sinó conseqüències d'un sistema desigual ( patriarcal i capitalista) que pretén perpetuar-se.

En el cas de l'opressió específica que

Manifestació feminista a Barcelona

deixebles, en especial el govern espanyol; unes polítiques que situen les dones a l'epicentre d'aquestes agressions i fan d'elles les primeres víctimes. Per altra banda, hi assenyalen les diferents violències quotidianes patides per aquest col·lectiu social, unes violències que els darrers temps han estat

encoratjades directament des dels representants de l'església catòlica.

Per últim, el manifest demana a les administracions la realització de polítiques de gènere efectives i que no es queden en simples declaracions d'intencions.

A València, la convocatòria de manifestació la fan gairebé una

trentena de col·lectius feministes i grups de dones. Aquest any, aquesta comissió, que ha convocat amb l'enunciat "Juntes lluitem, canviem, gaudim", ha volgut fer un repàs a les diverses lluites feministes desenvolupades des dels anys 70, dècada en la qual es produí l'eclosió social del moviment per la

La lluita feminista és lluita anticapitalista *Núria R.

patim les dones, és tant evident que només cal obrir un diari i llegir la pagina de successos: " La cunyada de la dona assassinada a Aldaia denuncia al seu cunyat de maltractaments" (29/05/03) "Li lleven 7 anys de presó per intentar matar a la seua núvia a l'admetre que va patir un atac de gelosia" (29/05/03) "Jutjat per apunyalar a la seua companya sentimental” (29/05/03) "Arruixen amb àcid a dues prostitutes africanes" (29/05/03) (Són titulars, del diari Levante tra-

duïts al català, només d'un únic dia).

Malgrat l'evidència del conflicte, aquest no és vist com un greu problema social ni per l'Estat, ni per les seues institucions i tampoc per a la gent del carrer.

L'independentisme i la resta de moviments revolucionaris no han sabut crear un discurs alternatiu (a l'oficial) que tinga veu al carrer.

Malauradament no podem parlar d'un moviment feminista radical (que va a l'arrel del problema), perquè als Països Catalans no existeix.

No vull menysprear el treball dels

col·lectius de dones ni de les organitzacions independentistes mixtes, però si és cert que no hi ha un discurs unitari i treballat, que mostre com el sistema patriarcal repercuteix en el dia a dia de les dones treballadores.

La seua mancança no fa més que mostrar la seua necessitat. Cal crear un discurs feminista propi des de l'independentisme revolucionari, perquè si no ho fem acabarem acceptant plantejaments que venen del feminisme burgués i que responen als seus interessos i no als nostres.

La primera cosa que hauríem de dei-

2 de març de 2004

igualtat de gènere.

Des de l'Esquerra Independentista, aquesta diada s'ha enfocat també des de diferents punts de vista. Pel que fa a l'organització de joves Maulets, ho fan amb la proposta "Prou humiliacions i discriminacions a les dones, crida contra el silenci. Violència de gènere, terrorisme d'estat." Aquesta organització ha enfocat la campanya des d'un punt de vista molt concret i assenyalant la necessitat de dotar-se d'un discurs propi i polititzat respecte a aquesta problemàtica, que diferisca de l'institucional, i que situe la dona treballadora com al subjecte del feminisme revolucionari.

Pel que fa a Endavant, l'altra organització que des de fa una anys participa a les mobilitzacions de Barcelona i València, ha enquadrat aquesta mobilització a dins la campanya que està desenvolupant des de principis d'anys contra la precarietat. Amb el lema "Dona: tu també vius en precari, organitza't i lluita" ressaltant les conseqüències més perjudicials que suposen per a les dones la seua inclusió a dins el sistema capitalista i patriarcal des del punt de vista familiar, econòmic, sociolaboral i dels drets humans més elementals, i que fan d'ella el primer subjecte d'opressió sexe-econòmica.

xar clara és el nostre subjecte de lluita, que en aquest cas és la dona treballadora.

Les institucions parlen d'una desigualtat de gènere que repercuteix per igual a totes les dones però les coses no afecten de la mateixa manera a les riques que les pobres.

De fet mes del 60% de les denúncies per violència de gènere provenen de dones amb pocs recursos econòmics, mestresses i amb baixa formació acadèmica. Tampoc la discriminació salarial afecta de la mateixa manera la dona treballadora que la burgesa, ja que els treballs pitjors pagats el fem les dones de classe popular.

Cal donar contingut de classe a la lluita feminista i fer evident a les dones del carrer que des de postures capitalistes no es pot combatre l'opressió que patim.

El capitalisme es beneficia del sistema patriarcal, ja que li afavoreix tenir ciutadanes de segona classe que treballen a la llar de manera gratuïta i que, com assalariades, cobren menys diners que els homes pel mateix treball.

Als Països Catalans l'opressió de gènere manté a milers de dones en la rutina de les tortures i les amenaces, i alhora provoca desenes d'assassinats.

Tot plegat hauria de fer palesa la necessitat de treballar-se el tema de manera constant en els col·lectius i organitzacions revolucionaries. I som les dones ja concienciades les que hem de prendre la iniciativa, perque som nosaltres les protagonistes en tant que patim el pes de les cadenes.

Que anem a segar aquestes cadenes no tinc cap dubte, però tampoc de la necessitat d'estar organitzades per a poder fer-ho. * Núria R. Llicenciada en filosofia i militant de l'assemblea de Maulets de l'Horta.

2 de març de 2003

Veu pròpia es presenta a València El passat 25 de febrer, la plataforma Veu Pròpia féu la seua presentació pública a València. L'acte, que es va desenvolupar a la Societat Coral el Micalet, va comptar amb la presència del periodista Manuel Muñoz, de l'actriu Isabel Requena, de l'escriptor d'origen gallec Xulio Ricardo Trigo i Tonetxo Pardiñas, també d'orige galec i president de la societat el Micalet; tots ells nous valencianoparlants. Com van anunciar els promotors de la iniciativa, els objectius d'aquesta plataforma és la de donar suport a aquelles persones que decidisquen fer la immersió ligüística al català; així com fer campanya en favor de la llengua i cultura pròpia dels Països Catalans, especialment entre els castellanoparlants i el col·lectiu d'immigrants. A hores d'ara, i com van explicar a la presentació pública, dins de Veu Pròpia hi ha, a més dels valencians provients de famílies castellanoparlants, membres nascuts a Galícia, el País Basc i Castella.

Onze independentistes acusats de desordres públics durant un judici A finals del mes passat van arribar les primeres citacions judicials per declarar en relació a les detencions realitzades el 27 d'octubre de l'any passat durant un judici. Els fets van passar mentre dos militants de Maulets eren jutjats per fer pintades. En un moment determinat, un d'aquests va llegir un comunicat en català, on entre altres coses s'afirmava el no reconeixement del tribunal.

En eixe moment, la jutje va suspendre el judici i mentre increpava als acusats per parlar en català, va ordenar als policies, que en aquell moment estaven en qualitat de testimonis, a practicar les detencions.

Mentre la policia feia aquesta intervenció, les nou persones que estaven a la sala i que van protestar per aquesta situació, també van ser detingudes. L'auto judicial els acusa de desordres públics, una imputació que amb el codi penal vigent es castiga amb entre dotze a vint i quatre caps de setmana d'arrest o una pena multa d'entre tres a dotze mesos.

Països Catalans

El Xaloc amenaçat de desallotjament Els membres del Centre Social Autogestionat Xaloc es disposen a resistir mentre denuncien la política especulativa a Ciutat Vella.

Acció al districte de Sants en suport al CSOA Hamsa, també amenaçat

Redacció, València Després de més de sis anys al Barri del Carme de València, el Centre Social Autogestionat Xaloc està amenaçat de desallotjament. La immobiliària que gestiona l'edifici, i molts altres en el casc antic, el va a "rehabilitar" ensorrant-lo i construint cases caríssimes. El pla urbanístic de l'Ajuntament per a la muralla del casc antic preveu que desapareguen els veïns que paguen lloguers baixos per deixar pas als inquilins moderns i rics que poc a poc arriben al barri. Com explica el comunicat del col·lectiu Xaloc, "l'especulació que viu el Carme dissenya un barri en què no

caben persones critiques i antagonistes, ni molt menys espais alliberats", i afegeix, "no només desapareixen els edificis, també les persones, els comerços de tota la vida i els espais de cultura crítica. Estan construint una ciutat per a què els rics vinguen a passejar-se en barca, i no per a què les persones hi visquem".

Durant aquest temps, Xaloc ha sigut un lloc on s'han desenvolupat múltiples activitats, tallers, jornades, xerrades... diversos col·lectius s'hi han reunit, el Xaloc ha esdevingut un lloc imprescindible i una referència per al moviment llibertari i per als col·lectius socials. El teatre, la música, les exposi-

cions i el circ també han tingut un lloc important a Xaloc. Abans, fins i tot, que existira Xaloc ja hi era la distribuïdora Soroll amb qui s'ha compartit el local, les assemblees i tota aquesta experiència. Allí va néixer la primera Fira del llibre Anarquista i des d'allí s'ha participat activament en la Fira Alternativa, la Pilona, l'Assemblea Antirrepressiva i moltes campanyes i activitats amb altres col·lectius. Dones, persones empresonades, salut, contrainformació, internacionalisme i molts més temes s'ha tractat en debats, xerrades, cine-fórums, etc. des d'una òptica llibertària i antagonista.

El Xaloc nasqué d'un grup de persones que venien d'experiències d'ocupació, sobre tot del Kasal Popular. La idea era dur a terme un projecte de cultura antagonista i pràctica política llibertària, que perdura en el temps. Durant molt de temps, Xaloc ha sigut un punt de referència; ha tingut moments àlgids i de menor activitat, hi han passat diferents persones per les seues assemblees, però sempre s'ha mantingut una mateixa línia crítica, creativa, llibertària i antagonista. Ja ho diuen al comunicat: "creiem que el Xaloc és un

La repressió colpeja Sabadell amb els grups feixistes de fons Redacció, Sabadell Després d'una intensa setmana que va començar amb el desallotjament del Centre Social els Maquis, les mobilitzacions posteriors de protesta, l'okupació d'un altre edifici abandonat per l'Ajuntament, i la declaració als jutjats del regidor de Via Pública per les càrregues i les detencions provocades per la violència policíaca arran d'una festa en un bar de Sabadell (el Bar Bemba), la repressió policíaca va tornar a colpejar els moviments socials combatius de Sabadell.

Les detencions es van produir dilluns 23 de febrer al matí, després que militants del grup feixista Movimiento Social Republicano presentessin una denúncia contra membres del Casal Independentista Can Capablanca per una agressió que hauria tingut lloc la matinada del diumenge. Un grup d'unes quaranta persones haurien respost als insults d'un grup de simpatitzants ultradretans quan tornaven de celebrar el Carnestoltes, i haurien atacat el local de l'esmentat grup feixista.

Immediatament després de les detencions, col·lectius veïnals, independentistes, antifeixistes i familiars dels detinguts van fer públic el seu suport a les persones detingudes i van denunciar que "les detencions es van fer sense justificació i de manera arbitrària", i que aquestes són "la punta de l'ice-

Joves feixistes agredeixen un home gran a Sabadell

berg de la campanya de criminalització contra l'independentisme català orquestrada des de l'ombra per la brigada d'informació de la Policia Nacional [espanyola]". La resposta a les detencions també va expressar-se als carrers de Sabadell, amb concentracions davant els jutjats en les quals hi van participar diverses personalitats com a mostra de solidaritat amb els detinguts.

No ve de nou Diverses organitzacions, col·lectius i plataformes ciutadanes, entre les quals comptem la Candidatura d'Unitat Popular, la Plataforma Antifeixista de Sabadell, o l'organisme antirrepressiu Alerta Solidària, ja fa temps que venen denunciant que el zel policíac contra els moviments socials vallesans no és una novetat i contrasta amb l'actitud més aviat passiva davant les quotidianes agressions feixistes en una comarca especialment castigada per la implantació de grups organitzats que duen a terme

agressions contra immigrants, sindicalistes o independentistes.

Darrerament, sobretot des dels fets de la festa major de Castellar del Vallès, el passat Onze de Setembre, la policia s'ha mostrat més activa contra els feixistes, però continua sent desproporcionat el zel que mostra amb els moviments socials i la permissivitat que té amb els grups feixistes. Cal dir que el dijous anterior a aquests fets tres joves neonazis varen ser detinguts acusats de participar, juntament amb dotze joves més, en una pallissa que van propinar a cinc joves en un bar del centre de Sabadell.

poc de tothom. De les que hi són ara, de les que hi foren abans, de les que han vingut a gaudir de les activitats o a reunir-se, de les que heu vingut a actuar..."

Davant de la imposició de la immobiliària d'haver de marxar, el col·lectiu ha decidit romandre al mateix espai.

S'espera que després de l'1 de març la policia puga desallotjar en qualsevol moment. "No ens resignem a què ens prenguen de les mans aquest espai que hem creat a colp d'esforç i il·lusió", diu el comunicat, "per això resistirem i a partir de l'1 de març continuarem ací".

El Col·lectiu Xaloc ha organitzat unes Jornades de Resistència i "Gustazo" que començaren el divendres 27 de febrer amb un concert, i que s'endinsaran en el mes de març amb diferents activitats. Entre elles el menjador per preses que realitza tots els diumenges, una xerrada-debat sobre els sis anys de Xaloc, un desdejuni popular el dilluns 1 de març, un taller d'autodefensa per a dones i una cercavila el dia 6 pel barri, que eixirà de la plaça del Negrito i recorrerà els carrers del casc antic denunciant l'especulació, per cloure amb una festa al carrer.

Economia

Mobilitzacions als hospitals contra la regularització de jornada

Aure Silvestre, València Des de fa uns mesos el personal sanitari dels principals hospitals valencians manté un tens conflicte laboral amb la Conselleria de Sanitat, la gerència hospitalaria i les cúpules dels seus propis sindicats. El malestar es remunta fa un parell d'anys, quan en el marc d'una llarga reivindicació salarial que demanava l'equiparació salarial a la d'altres comunitats autònomes; els dirigents sindicals signaren, al marge de l'opinió dels treballadors, un decret de regularització de jornada laboral que passava a contabilitzar la feina anual del sistema de dies al d’hores treballades.

Aquest sistema, que no comptabilitza els dies de descans obligatoris com a jornada laboral, suposa en la pràctica que els treballadors perguen entre set i

deu dies de descans obligatori cada any, resultat fonamentalment de no comptabilitzar les jornades nocturnes amb aquesta categoria, sinó exactament de la mateixa manera que les diürnes. Amb el nou decret, a més a més es dóna la possibilitat a la gerència hospitalària que siga ella la que regula el sistema de torns dels serveix hospitalaris, un fet que podria posar fi, com ja ha passat a alguns centres, de la jornada de vint-i-quatre hores. Aquesta jornada, es ve aplicant des de fa aproximadament vuit anys i en el seu moment va respondre a la demanda de part dels treballadors d'extendre un model de jornada, que donava l'oportunitat de substituir els torns rodats.

Amb el torn rodat, els treballadors havien d'alternar obligatòriament i de forma consecutiva la jornada de matí,

de vesprada i la nit, per tenir el quart dia la jornada lliure. Val a dir, com ja han apuntat els propis treballadors, que l'aplicació d'aquest torn responia a l'oportunitat que els donava de gaudir de més temps lliure sense que aquest fet suposés una reducció de les hores de treball a la setmana. L'opció de cada tipus de torn, com ja han explicat els seus portaveus, era una decisió personal de cada treballador que, en definitiva, suposava autogestionar les seues jornades laborals. Des del personal sanitari ja s'ha apuntat que les raons d'aquesta supressió cal inserir-la dins el procés de privatització i precarització laboral constant que s'està potenciant des del Servei Valencià de Salut i la Conselleria de Sanitat; i que implica, entre altres coses, la necessitat d'assegurar la mobilitat del personal sanitari entre les diferents arees de salut dels grans hospitals valencians sense haver de contractar nou personal i que aquest torn ara per ara impossibilita. A la gran part dels hospitals valencians que donaven l'oportunitat d'aplicar aquest model de jornada, ja ha estat suprimit. A l’hospital de la Fe, el més gran de tot el País Valencià i que compta amb una llarga tradició de lluita sindical, malgrat la signatura

Engega la xarxa obrera contra els tancaments Comitès d'empresa, sindicats i col·lectius fan la presentació pública al barri barceloní de Sants de la Xarxa contra el tancament d'Empreses

Acte contra els tancaments d’empreses al Casinet de Sants

Àlex Tisminetzky, Barcelona.

El Casinet de Sants va viure el passat 19 de febrer la presentació pública de la Xarxa Solidària contra el tancament d'empreses, que va aplegar més d'una vintena de comitès d'empresa en conflicte i mig centenar d'organitzacions socials, polítiques i sindicals. El popular barri, que va veure néixer la CNT ja fa casi un segle, va ser l'espai triat pel primer acte d'aquesta coordinadora sindical i social en defensa dels drets laborals i per oposar-se a l'onada d'Expedients de Regulació (ERO) que s'estenen els darrers mesos a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Gairebé una vintena de delegats sindicals va parlar, un a un, davant unes 150 persones dels conflictes que es porten a terme a la seva empresa. Tots els ponents van destacar com a comú denominador la crítica a les cúpules sindicals de CCOO i UGT i la consta-

Ivan G. Costa / El Triangle

tació d'una ofensiva contra els drets laborals que s'expressa en tancaments i negociacions de convenis en múltiples sectors i empreses diferents. En concret, els sindicalistes van denunciar el tancament d'empreses que obtenen beneficis i que només poden aplicar els ERO si compten amb la complicitat i consens de les institucions (sobretot les autonòmiques) i els sindicats oficials; alhora, van voler emmarcar els tancaments dins una ofensiva de les classes dominants amb l'objectiu de portar terme retallades salarials i de drets socials, i que també s'expressa en l'ambient d'amenaces en que s'estan negociant múltiples convenis col·lectius sectorials.

Entre les intervencions van destacar la dels delegats de Fisipe, del Baix Llobregat, que van informar que l'empresa estava amenaçant amb el tancament si no es reduïen un 15% els sous i una massiva prejubilació; i una situa-

ció semblant va ser explicada pels sindicalistes de Printer, que s'han trobat amb l'alternativa d'importants reduccions salarials i 46 acomiadaments o el tancament de l'empresa; i casi igual estan a l'empresa de la Zona Franca Frape, que s'enfroten a l'amenaça de 150 acomiadaments i importants baixades dels salaris. En canvi, els representants del sector crític de CCOO de Miniwat-Philips -que compta amb un important historial de lluita- van plantejar la lluita com a única via per guanyar els drets socials a les empreses, explicant la reivindicació aconseguida contra la doble escala salarial a l'empresa i les tensions que havien patit per la seva línia combativa de la cúpula de CCOO; la mateixa línia combativa va ser exposada pels representants de Sintel, que porten més de dos anys de lluita i que van denunciar que a pesar de no haver resolt encara la seva situació només han rebut el no com a resposta a la seva intenció de reunir-se amb el Conseller d'Indústria, Rañé.

Les intervencions no van voler obviar el pacte que aquella mateixa setmana s'havia donat entre UGT i CCOO a Samsung pel tancament de l'empresa: la negociació de 46 dies per any treballat com a indemnització i les promeses de recolocació van ser durament criticades des de tots els comitès, inclosos alguns delegats del propi Samsung: els

encara no s'ha aplicat. Per altra banda, els treballadors també han denunciat una campanya de desprestigi del treball que desenvolupen per part de la gerència hospitalària i diferents mitjans de comunicació; recordant que amb el torn rodat havien de sacrificar el seu ritme de vida normal en un servei laboral mal considerat socialment i que provocava freqüents casos d'estrès i baixa per depressió.

Cal apuntar el gran malestar entre els treballadors del fet que els seus representants sindicals signaren la supressió del torn, justificant-lo en el suposat fet que aquest torn vulnerava drets laborals; fent-ho, a més a més contra la decisió presa a les assemblees sindicals. La resposta dels treballadors no es va fer esperar, amb jornades de protesta a dins a fora de l'hospital; amb talls puntuals de circulació, concentracions i tancaments, o la confecció de fulls explicatius de la situació per als pacients i familiars. A hores d'ara, des de la conselleria de sanitat dirigida pel popular Vicente Rambla, s'ha assegurat que no hi ha intenció de tornar-se a reunir amb els representants dels treballadors, la qual cosa anuncia noves mobilitzacions. sindicalistes van consensuar la necessitat de la lluita i la resistència als tancament, per valorar que desindustrialitzen el país, hipotequen el futur de les noves generacions i deixen via lliure als empresaris per precaritzar el mercat laboral.

Al sortir de l'acte les valoracions eren unànimes; la del 19 d'abril va ser una jornada molt important pel moviment obrer català, on sindicalistes de totes les tendències combatives (CGT, CNT, sector crític de CCOO, COBAS o FTC) van posar sobre la taula les seves anàlisis coincidents. La necessitat de crear una xarxa solidària, de mobilització i d'enfortiment del moviment obrer com a única via per evitar la davallada de condicions laborals i socials de la classe treballadora.

18 de novembre de 2003

Perles Majorica en perill Manacor conegut industrialment per la fabricació de mobles i perles artificials, ara veu perillar bona part dels llocs de feina de la fàbrica perlera amb més renom.

Perles Majorica, va ser fundada fa més de cent anys, per l´alemany Eduard Heusch. L'any 1951 va introduir un nou tipus de perla anomenada Majorica, d'una qualitat molt superior a la resta.

Aquest procés d'industrialització, va tenir moments històrics per a la classe treballadora, com d'incorporació de la dona a l'industria, especialment a partir dels anys cinquanta on el treball femení a la indústria era pràcticament nul.

Manacor té actualment uns 25.000hab i la plantilla és d'uns 800 llocs de feina directes.

Els darrers anys Majorica ha tingut dos grups importants de propietaris.

Per una banda: Rafael Espanyol (La Seda), Ferrero (Nutrexpa), Costafreda (Panrico), Lara (Planeta), Godia (Acesa), la Caixa de Catalunya, Forteza-Rodes i el grup Alpha Private Equity (Corpin, PRW i Fibex). En l'època d'aquests darrers propietaris es va adquirir un deute amb el SCH de 30 milions d'euros. El deute actual puja ja a 60 milions d'euros.

Tot i la nefasta gestió empresarial (darrerement ha estat sancionada per no complir la llei de prevenció de riscos laborals) es manté la producció de 55 milions de perles anuals i manté un patrimoni immobiliari que els especuladors ja voldrien repartir-se.

La direcció vol endur-se part de la producció a Àsia on la precarietat laboral els faria augmentar els beneficis. Una plantilla envellida, amb molts casos amb més d'un membre per família farien encara més dramàtica la pèrdua d'aquests llocs de feina.

El paper dels dos sindicats grocs i espanyolistes és pactar unes indemnitzacions miserables a canvi de no mantenir uns llocs de feina que podrien mantenir-se. El patrimoni de Majorica que actualment és el seu nom no pot deslligar-se de Mallorca.

Internacional

2 de març de 2004

Trípoli sacrifica el seu programa nuclear

Juanjo Garcia, València.

La visita del canceller libi Abdulrahman Shalgam al Ministre d'Afers Exterior britànic Jack Straw el passat 10 de febrer confirma una de les més perverses paradoxes de l'ordre edificat sobre les runes de les Torres Besones; la rehabilitació de Muammar al-Gaddafi com a aliat en la croada antiislamista que fueteja el món.

Els successius fracassos del panarabisme de la Unió del Magrig Àrab i de la

La renúncia líbia

“El gener Líbia embarcava el seu material atòmic cap als Estats Units”

“Es calcula que la població líbia podria duplicar-se en els pròxims 20 anys” Unió Africana han deixat sense coberta retòrica el règim cada cop més debilitat per la precaritat econòmica. És la clau del problema de la primera potència econòmica africana, que s'estructura a partir de quatre arestes. La primera, foren les sancions internacionals imposades a partir de 1993 pel Consell de Seguretat de l'ONU, que infligiren un dur colp al teixit industrial libi. El cènit d'aquest càstig internacional es rubricà amb la recessió de 1998, quan el PNB va caure un 2% d'una forma sobtada. La segona, l'explosió poblacional en un país que no ha completat el cicle de transcició demogràfica. Així, hom calcula que la població líbia, de vora 5.5 milions d'habitants, podria duplicar-se en els pròxims vint anys. En tercer lloc, i provocat per aquest creixement, la previsible crisi en els recursos hídrics, tenint en compte que els països veïns registraran quotes de creixement sem-

Vista de Trípoli

blants. La quarta causa, i la que culmina el cim de la piràmide, la falta d'ajuda internacional que ha convertit el país en l'estat africà menys endeutat del continent. Paradoxalment, açò ha ajudat a la seua estabilitat política ja que ha permès conservar un grau alt d'independència econòmica i obviar els processos de reformes estructural imposats per el FMI després de la fallida soviètica. La no submissió als plantejaments neoliberals dificulten la integració en una economia mundial marcada sota el segell del neocolonialisme.

Així les coses, i malgrat un alt atur estructural i la dependència gairebé exclusiva de l'exportació del petroli,

que representa més del 75% del PIB, el qüestionament del règim ha esta més intens fora de les seues fronteres que al sí del país. S'han combinat dues legitimitats amb grans dosis d'eficiència. D'una part, la religiosa, proclamada des dels inicis com islàmic, encara que amb una voluntat de reforma que ha permès el progressiu trencament del sistema patriarcal. D'altra, la popular, en predicar un socialisme no materialista. Aquesta peculiaritat del règim ha permès cobrir l'agitació islamista des de mitjans de 80, amb polítiques ara de fermesa i adès de concessió.

L'extensió d'un estat benefactor ha ajudat a vertebrar un país amb grans diferències culturals i amb una manca

de cohesió interna. El militarisme i el panarabisme han generat el nacionalisme libi contemporani, que en guanyar-se la legitimitat religiosa ha cobert tot l'espectre polític. Avui la principal força opositora gravita al voltant del radicalisme islamista, però aquesta oposició no té cap possibilitat de representar una amenaça davant la fidelitat de l'exèrcit a Gadaffi. Des d'aquesta perspectiva s'entèn el progressiu apropament a Occident, en un joc de falsos sacrificis. Líbia reconeix l’existència de programes d'obtenció d'armes atòmica i renúncia a investigacions. Així, el gener, Líbia embarcava el seu material atòmic cap als EUA. Gest més celebrat a Europa que a

Gaddafi inicia el camí de la reconciliació amb Occident El líder libi ha modificat notablement la seua postura en els últims temps

Aznar amb Gaddafi en la seua recent visita

Sonia Jiménez. València.

Les recents visites a Líbia, tant del president espanyol Aznar com de l'italià Berlusconi, han desconcertat l'opinió pública internacional. El país que ha

Washington, Itàlia, Gran Bretanya i Alemanya, principals socis comercials, veuen com es dilueix l'amenaça d'una guerra preventiva contra Líbia. Però la claudicació de Tripoli s'ha de mesurar en allò que val. És per això que caldria matitzar l'optimisme europeu. Així, les declaracions de Mohamad alBaradei, responsable de les inspeccions de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica, referint-se que a Líbia estava a anys d'aconseguir armes de destrucció massiva, donen la pista

encarnat durant trenta anys la imatge de l'Estat terrorista per excelència, obrí les portes als qui així el definien. El Coronel Gaddafi sembla haver esdevingut un paradigma de la lluita internacional contra el terrorisme en el nou

ordre mundial defensat amb les guerres preventives. El seu rebuig immediat als atemptats de l'11 de setembre i la detenció de suposades cèl·lules d'AlQaeda en el seu territori foren els primers pasos cap a l'obertura a Occident, despés d'haver accedit, el 1999, a entregar els dos acusats de l'atemptat de Lockerbie, als Països Baixos, per a ser jutjats per un tribunal internacional.

Líbia s'obrí a la comunitat internacional i aquesta no vol deixar escapar la possibilitat de reprendre les relacions amb un país de grans recursos petrolífers i una posició geoestratègica clau per al context de l'Orient Mitjà. La necessitat és, tanmateix, descaradament mútua. Líbia aconsegueix així unes bones relacions amb Occident per a evitar una asfíxia que faça malbé el seu estatus de país africà amb major renta per càpita i provoque una desestabilització interna que acabe amb el seu règim. I el preu és oblidar les antigues disputes

i denunciar, perseguir i acatar els dictàmens ocidentals en allò que a terrorisme internacional es refereisca. Ningú no li demanarà responsabilitats de la situació interna, dels nivells de repressió que el seu govern amaga. Ja no ha de tenir por a una intervenció americana a la iraquí. El passat gener visitava Líbia un membre de la Comisió de Relacions Exteriors de la Càmara de Representants dels EU, primer nordamericà que visita a Gaddafi des que les relacions bilaterals es trencaren a principis dels anys 80. Amb els impagables consells d'Aznar i Berlusconi, la diplomàcia líbia camina ja pels senderols del servilisme.

clau. Els investigadors libis només havien aconseguit minses quantitats de plutoni i d'urani enriquit, insuficients per fer una bomba atòmica. La renúncia a la carrera armamentística sembla, doncs, el reconeixement d'una derrota front a la potència israeliana i una passa endavant cap al pragmatisme geopolític. Tanmateix, Gaddafi no renega del seu anti-imperialisme retòric i, l'agost passat, en una entrevista a la televisió nord-americana ABC proclamava "Malauradament em trobe bé de salut".

Cultura

Dos llibres més, i ara una pel.lícula

na altra mercaderia televisiva o pseudo-cultural, sobre la qüestió. Aquesta pel·lícula es basaria probablement en el llibre de Francesc Escribano, qui a més d'escriptor i guionista resulta que s'inclou, des de ja fa un temps i amb força èxit d'ençà del tripartit, entre els alts directius de Televisió de Catalunya. Al mateix temps, segons sembla, la producció podria córrer a càrrec de Media Pro i Producciones negoci cultural de les nostres societats Querejeta, és a dir, la cara amable i resulti finalment en apologia o defen- "progressista" dels qui governen la sa del règim i ordre vigent, o bé, com indústria cinematogràfica al nostre a coneixement total que en superar la país. A partir d'aquí, podem suposar, ideologia congelada no sense resulti utilitzable motius, que el “La recuperació de la pels agents del canvi producte final memòria històrica pot social, amb valor acabi per resser també un crític vers el sistema pirar d'allò i transformador de que fan els espectacle mercantil” la societat. partits polítics Pretendre narrar per socialistes i la primera via la història d'algú que comunistes, les institucions, cadenes precisament per la seva trajectòria per- com BTV i TV3, els fòrums d'Ermua sonal, política, ideològica, vital... se o del 2004, i demés enganyifes que situà amb la segona és per tant un des de la seva poltrona cultural són doble crim. gairebé l'únic que ens arriba com a I aquí trobem gran part del problema cultura, i que serveixen per tapar una i la gran diferència entre dos llibres vegada i una altra allò que per altres recentment apareguts sobre el MIL i camins fa la resta. En conclusió, un Puig Antich, el llibre Compte enrere de desastre. Esperem que algun dia algú Francesc Escribano i el llibre El MIL: vulgui i pugui tornar a abordar des del una historia política de Sergi Rosés. cinema la qüestió, d'una altra manera, Mentre el primer es deté en la trajec- probablement la pròpia pel tema què tòria individual del lluitador antifran- es vol tractar. quista en tant que víctima de la més Mónica Murillo dura repressió política a tots els nivells (policial, judicial, penitenciari...), l'altre s'interessa pel propi sentit polític previ a tot això, la teoria i pràctica d'un moviment heterogeni que encara avui lluita no només perquè el règim canviï la seva aparença per democratitzar-la, sinó perquè la pròpia gent trenqui d'una vegada per totes amb la gran mentida que a partir de negar la pròpia misèria tot ho falseja i tot ho impedeix, un cop rere un altre, "la revolució fins la fi".

Encara més recentment hem pogut saber per la premsa que a hores d'ara Símbol identificatiu del MIL es prepara una pel·lícula, i potser algu-

Noves visions sobre l’assassinat de Puig Antich en el 30 aniversari dels seu assassinat Centre de Documentació Arran

Salvador Puig Antich

Salvador Puig Antich va ser l'últim executat pel garrot vil a la presó Model de Barcelona. El MIL era el grup polític de primera meitat dels setanta del que formava part. El MIL va ser un grup de suport de principis dels setanta que, mitjançant dos projectes paral·lels de biblioteca-impremta subversiva i d'agitació armada bàsicament atracaments a bancs i impremtes-, buscava contribuir a la radicalització del moviment obrer autònom, de base i no controlat, afí a tendències com l'anticapitalisme, el marxisme heterodox, el situacionisme i el consellisme. Per tot això, i perquè el dia 2 de març del 2004 es complei-

xen 30 anys de l'assassinat d'en Puig Antich, recentment sentim parlar força del tema.

Ara bé, el que aquí ens hauria de preocupar és no només de què parla "la cultura", sinó també com ho fa, de quina manera. La relació dialèctica entre història i cultura fa que una i altra, per uns o altres camins, sempre s'acabin trobant. Ara bé, allò que hom anomena "recuperació de la memòria històrica" pot ésser abordat a grans trets de dues maneres extremadament diferents: com a representació més o menys innovadora d'un objecte mort, a ser contemplat com a espectacle mercantil que, partícep del creixent

Ràdio Gràcia: pugna per la collectivització dels mitjans públics Als anys 90 van aparèixer a Barcelona unes ràdios de districte.

Era una rèplica institucional, tal com havia passat a la resta de Catalunya amb la creació de la tipologia de ràdio municipal -amb control directe o indirecte de partits i governs locals- del moviment de ràdios lliures o comunitàries, expressió de la societat civil en el camp de la comunicació local que aquí, com a la resta d'Europa, havia començat a sorgir a mitjans dels anys 70. A Ciutat Vella, Gràcia, la Bonanova, Sants, Nou Barris, personatges del poder local decideixen dotar-se d'emissores la gestió de la qual cedeixen a tercers (empreses comercials, associacions amigues o esglésies) o controlen mitjançant direccions afins.

Aquestes iniciatives radiofòniques institucionals van començar a eme-

tre violant articles fonamentals de la LOT, llei marc que regula les activitats de radiodifusió. Encara avui, febrer de 2004, cap d'aquestes emissores disposa de la concessió preceptiva incorrent, per tant, en una il·legalitat flagrant, agreujada pel fet que qui la realitza són administracions públiques.

No contents amb això, els gestors dels districtes, incapaços d'una gestió eficaç d'aquests mitjans, es dediquen, com en el cas de Ràdio Gràcia, a "concedir" l'emissora a empreses privades segons criteris comercials compatibilitzats amb els de control polític (obligació per al concessionari de donar veu periòdicament als càrrecs polítics del districte, etc.). És a dir, l'administració gracienca, uns membres de la qual van decidir fa uns anys "muntar-se" una emissora amb

diners públics i ocupant il·legalment una freqüència (que és també un bé col·lectiu) ara decideixen cedir el tot, segons criteris decidits arbitràriament, a un tercer. És com si jo, veí del c/Puig Antich 74, decidís posar a la venda o llogar el troç de vorera davant de la meva finca: un disbarat legal, ja que la vorera no és pas meva... Doncs és el que està fent amb Ràdio Gràcia l'administració del districte... Algunes associacions del barri -promotores d'una plata-

forma que reivindica la col·lectivització dels mitjans de comunicació públics- han denunciat aquesta situació davant del CAC (Consell de l'Audiovisual Català) i del departament competent de la Generalitat principatina, topant amb una versió progre barcelonina de la "llei del silenci". Una llei que també apliquen amb escrupulosa cura el conjunt dels mitjans de comunicació convencionals de la ciutat.

2 de març de 2004

ressenya

Uri Caine ens visita Uri Caine és una figura molt notable en el panorama del jazz. El pianista de Philadelphia deu una gran notorietat a les seves revisions, a voltes genials, a voltes agosarades i fins i tot, algun cop, amables, de clàssics com Mahler (segurament la revisió més destacable), Wagner (a l'estil "música de cafè"), Bach (una estracanada basada en les Variacions Goldberg), Beethoven (Variacions Diabelli) o Schumann. Però aquest cop ens visita el 7 de març a Girona (Auditori de la Mercè, al preu de 12 euros) i el 9 de març a Barcelona (concretament a La Paloma) amb un projecte (que és com ara anomemen els grups) que porta com a nom Bedrock 3 i està integrat, a part del propi Caine, que toca el piano elèctric, per Tim Lefebvre al baix i Zach Dazinger a la bateria.

La formació bàsica de Bedrock 3 apareixerà aquest cop reforçada per la presència de DJ Olive, que ja va col·laborar amb Uri Caine a Primal Light, l'experiment mahlerià ja esmentat.

A banda de les esmentades versions de clàssics, que li han donat una certa presència al circuit clàssic (Salzburg, Dresden, Viena, Granada), Uri Caine és director musical de la Biennal de Venècia i ha compartit la seva brillant carrera amb músics com Dave Douglas (va ser el pianista del seu sextet), Don Byron, Mark Feldman, Joey Baron, etc. Cal destacar que no és el primer cop que visita el nostre país, ja que de fet va actuar el maig passat amb aquest mateix grup a la Nova Jazz Cava de Terrassa i que tampoc no és l'única cita atraient per a la propera quinzena ja que els amants catalans del jazz podran veure també d'aquí a poc (el 12 de març) en Joe Lovano a Terrassa.

Joan Sebastià Colomer i Tejada

2 de març de 2004

Contraportada

Entrevista a Alí Lmrabet, escriptor marroquí

"Vaig passar 50 dies en vaga de fam per protestar contra l’aïllament" Després de vuit mesos empresonat -acusat d'injuriar el rei del Marroc- i de veure com tancaven les seves revistes, el periodista Alí Lmrabet ha estat indultat recentment. El seu cas va traspassar les fronteres del regne alauita i va despertar la solidaritat

internacional. Lmrabet ha advertit que treurà una revista nova.

Durant la seva estada a Barcelona ha parlat del seu procés i ha donat la seva opinió sobre diversos aspectes de la política marroquina, que en el cas del Sàhara L’Accent no comparteix.

Oriol Clavera

Víctor Reixach, Barcelona

Sí. Els "narcos" són els reis de la presó. Fan el que els rota. A la No li fa por tornar al Marroc? cel·la tenen DVD, les últimes Tornaré perquè és el meu país. Així pel·lícules, mòbil i, fins i tot, quan de clar. A més, no puc tenir por ho exigeixen, se'ls facilita una seperquè ja m'han fet tot i més. nyora.

Només els falta que em matin. Les autoritats marroquines es van Estic segur que la nova revista serà emprenyar quan van veure que un èxit absolut. continuava publicant articles?

Creu que li deixaran publicar-la?

Això va ser la gota que va fer vessar Home, i tant! Al Marroc hi ha el vas. Les autoritats treien foc pels lleis, sí, i cap ni una prohibeix a un queixals i em van aïllar en un súbdit del rei marroquí Mohamed cel·la. Per protestar, em vaig declaVl editar una revista o qualsevol rar en vaga de fam. altra publicació. Seria diferent que Abans ja n'havia fet una altra. el Molt Honorable Parlament Sí, vaig passar-me 50 dies sense marroquí aprovés una llei que em menjar res. La vaig començar per prohibís expressament treure una protestar contra el xantage i les revista. Si això passa, que es prepa- amenaces que el ministre delegat rin: organitzaré un gran escàndol, i de l'Interior, Faud Alí Al Himma, si s'hi atraveixen, que em tornin a sotmetia al meu editor perquè deiengarjolar. xés de publicar-me les revistes.

Què va escriure que sulfurés tant No és la primera vegada que li Mohamed Vl? tanquen una revista.

Em limito a publicar informació El 2 de desembre del 2000, l'antic de qualitat. L'estil satíric de les primer ministre socialista, meves revistes no té res a veure Abderrahman Yusufi, que se supoamb el de les publicacions que s'e- sava que era l'abanderat dels nous diten a l'Estat espanyol, que utilit- aires aperturistes que es respiraven zen molt la vinyeta. Nosaltres ens al Marroc, em va tancar adminisguiem més pel moldel francés, trativament una revista i encara no com ara la revista Le Canard m'ha explicat el per què.

Enchaine.

Actituds com la seva poden fer D'acord. Però, què va fer? trontollar els fonaments de la El tribunal sentenciador em va monarquia? imputar un fotimer d’injúries al Ara, l'objectiu prioritari de la rei. Una farsa. Per exemple, el diari monarquia és sobreviure. Cada dia Avui va publicar una entrevista a que passa és una victòria. El nostre un republicà marroquí que deixava objectiu és democratitzar el Mohamed Vl com un drap brut. Marroc de veritat. Sóc marroquí i Nosaltres vam eliminar els passat- vull benestar, seguretat social i ges més contundents de l'entrevista viure en llibertat. Llevar-me, bai-vam fer autocensura- i la vam xar al bar a prendre un cafè sense publicar. Al cap de pocs dies ens que em vigilin constantment. van advertir que allò suposava un L'objectiu de Mohamed Vl i el atac greu al monarca. En un altre nostre són contraposats i, com és número vam dir que el pressupost obvi, arriba un moment en què de la casa reial xoquen. s'havia d'augVostè va agarir “El primer ministre mentar -és al President socialista que se vint-i-cinc espanyol la seva suposava que vegades supesolidaritat. Sap abanderava els nous rior al de l'esque sota el seu aires em va tancar panyola- i ens mandat s'han administrativament van acusar d'intancat dos diauna revista.” juriar el rei. ris, un revista i Ha pagat car una ràdio? l'atreviment: vuit mesos de presó Conec el cas del diari Egunkaria i amb vaga de fam inclosa. m'oposo a que es tanquin periòSí, sí. Els primers mesos d'empre- dics. Encara més en aquest cas, sonament no vaig patir massa. perquè era l'únic diari escrit en Tenia molt bona relació amb la èuscar. També tinc gravada la resta de presoners. Fins i tot, em imatge del periodista Pepe Rei sorvan ajudar a treure de la presó els tint emmanillat de la redacció de articles que escrivia. la revista Ardi Beltza. Aznar és un És veritat que eren els narcotrafi- senyor autoritari que no accepta cants els qui feien aquesta feina? discutir amb ningú. El que vaig dir

Ali Lmrabet, periodista marroquí

és que José María Aznar va ser l'ú- discutir amb els saharians. La nic president que va interpel·lar el meva revista va ser la primera que rei marroquí va oferir una sobre el meu perspectiva del “Tinc gravada la cas.

Tanconflicte difeimatge de Pepe Rei mateix, no rent de l'oficial. sortint emmanillat de oblido tampoc Sóc partidari que la minisd'atorgar-los la redacció d’Ardi tra d'Exteriors una autonomia Beltza. Aznar és un espanyola, generosa en el senyor autoritari que Ana Palacio, marc d'un no accepta discutir va declarar Marroc demoamb ningú.” que respectava cràtic, on no la decisió de la se'ls persegueixi, justícia marroquina d'empresonar- segresti o assessini com ara. me perquè era independent en un No és partidari del referèndum país lliure. d'autodeterminació?

I què me'n diu del problema del Mai no se celebrarà. Perquè si es Sàhara? convoca segur que el perdem. A Sóc marroquí i dic, sense embuts, més, el rei Mohamed Vl ja ha que el Sàhara també ho és. Això advertit que si demà perdem el no vol dir que no pugui parlar i Sàhara, la monarquia desapareix.

agenda MARÇ Dimecres 3 Girona (Gironès). Conferència sobre la situació a la Catalunya Nord amb Ramon Faura. 19:30h, Casal Independentista el Forn.

Dijous 4 Barcelona (Barcelonès). Xerrada sobre Argentina i Sopar. 20h, La Barraqueta. Organitza: Endavant.

Divendres 5 Girona (Gironès). Homenatge a Salvador Espriu, recital de poesia i pica-pica.

21h, Casal Independentista el Forn.

Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès). Manifestació per uns mitjans de comunicació públics i democràtics. 20h, Plaça de la Vila.

Org.: Ateneu Popular Júlia Romera Beniarrés (El Comtat). Sopar, vídeo i exposició: "La precarietat de la dona en el món capitalista". 21h, Ateneu Popular Arrels.

Dissabte 6 Girona (Gironès). Xerrada sobre la repressió i sopar amb el membre de la CUP de Viladamat acusat de cremar una bandera espanyola.

20h, Casal Independentista el Forn.

València (Horta). IIIª Calçotada Popular Contra la Repressió. 13h, Racó de la Corbella. Organitza: Ass. La lluna roja i Endavant.

Diumenge 7 Barcelona (Barcelonès). 17a Calçotada Popular de Sants. 12h, Plaça de Sants. Organitza: Casal Independentista de Sants.

Igualada (Anoia). 10a Calçotada Popular a Igualda. Organitza: Jimmy Jazz Dilluns 8 Dia de la Dona Treballadora València (Horta). Manifestació unitària. 19:30h, Plaça del Parterre.

Barcelona (Barcelonès) Manifestació unitària. 19h, Plaça Universitat.

Dijous 11 Barcelona (Barcelonès). Taller de crítica i debat: "La fi de la centralitat del treball: està liquidada la lluita de classes?." 19h, CSO Monstru de Banyoles (Gràcia).

Divendres 12 Elx (Baix Vinalopó). Espectacle "La Fera Ferotge". 21h, Casal Jaume I. Dissabte 13 Girona (Gironès). Cercavila en defensa de la llengua catalana. 11h, Pont de Pedra Pineda de Mar (Maresme) II jornades independentistes de Pineda de mar. Xerrada "Quin paper hi té l'esquerra independentista?" amb: Jordi Puig (ex-militant de Terra Lliure) 19h, Casal el Solc.

Organitza: Assemblea popular Trementinaires.

Beniarrès (El Comtat). Homenatge a Ovidi Monitor. Lectura de poesia, sopar i festa. 20h, Ateneu Popular Arrels.

Envia les convocatòries a accent@correucatala.com

L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 28. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València 46003. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08012 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 615 54 47 15. Publicitat: 616 07 33 28.

Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Àlex Tisminetzky. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Jordi Garrigós, Andreu Ginés, Àlvar Kuehn, Andreu Perelló, Maria Oliver, Aure Silvestre, Júlia Taurinyà, Joan Teran, Arnau Urgell. Economia: Rafa Escobar, Àlex Tisminetzky.

Internacional: Juanjo Garcia, Sónia Jiménez Villanueva, Antoni Trobat. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Josep Maria Soler, Feliu Ventura. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Secció Gràfica: Oriol Clavera, Mireia Comas, Oriol Diez. Distribució : Eva Capdevila i Albert Roig.

Han col·laborat en aquest número: David Ardid, Eva Máñez, Ivan G. Costa, CKale Gorria, Mónica Murillo, Núria R., Víctor Reixach, El Triangle