L'ACCENT 151

Periòdic popular dels Països Catalans

151 DEL 7 al 20 D’ABRIL DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

70 anys després del final de la Guerra Civil, l'esquerra independentista es manifestarà pels carrers de València. La mobilització, organitzada pel proper 25 d'abril, ha estat convocada per la campanya dels “300 anys d'ocupació” amb el lema “Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans”, clourà amb un acte polític on es pretén retre un homenatge als lluitadors i repressaliats antifeixistes. Aquesta diada, una de les que aplega més manifestants de tot el país, també servirà per reivindicar els 302 anys de la derrota d'Almansa i l'actual lluita per defensar la cultura del foc i la pólvora, tant arrelada als Països Catalans i que està sent amenaçada per les directives de Brussel·les. El llistat d'adhesions a la convocatòria no ha deixat de créixer des que aquesta es va fer pública. >> Països Catalans 5

Mapa militar dels facciosos on es detalla la situació del front al nord del País València abans de la desfeta de l’Exèrcit republicà

Els brigadistes rurals valencians en lluita

SUMARI

Els brigadistes rurals d'emergència del País Valencià mantenen el seu pols amb la Conselleria de Governació per defensar els seus llocs de treball. I és que un preacord del passat 24 de desembre entre l'administració i els sindicats UGT, USO i CCOO suposa l'acomiadament de 400 treballadors amb contractes temporals d'una plantilla de 600 brigadistes. Les mobilitzacions, que han aplegat un centenar de brigadistes mentre els seus representants negociaven amb la conselleria, compten amb el suport de la COS, la CGT i el SPBE. >>Economia 10

MEDI AMBIENT

L’Informe Auken de la Unió Europea avala les denúncies contra l’especulació L’aprovació de l’Informe Auken al Parlament europeu ha tornat ha deixar en evidència la política urbanística a l’Estat espanyol i, en especial, als Països Catalans.

La Marina d’Elx i el Nou Mil·leni a Catarroja són dos dels casos especulatius que hi apareixen. >> Països Catalans 7

Els brigadistes han eixit al carrer en diverses ocasions

El tripartit pateix per les protestes antiBolonya

La comarca dels Serrans, oblidada i perjudicada

L’Any de l’Astronomia recorda a Galileu

Les protestes dels estudiants contra l’aplicació del procés de Bolonya han sacsejat el Govern tripartit arran de l’actuació dels Mossos d’Esquadra i la repercussió mediàtica que van tenir. >> Països Catalans 4

La comarca interior dels Serrans està en peu L’any 2009 és l’Any Internacional de l’Astronode guerra contra les agressions ambientals. mia. Amb motiu d’aquesta celebració recordem Unes agressions que responen a les necessi- el paper de Galileu en el desenvolupament d’atats del creixement irracional de l’àrea metro- questa ciència que fou capdal per al desenvolupolitana i el litoral valencià. pament de la humanitat en el seu conjunt. >> Països Catalans 6 >> Ciència i Tecnologia 9 >> Països Catalans 6 + Contraportada

L’altra lectura de les eleccions basques Les eleccions de la Comunitat Autonòmica Basca han portat una majoria d’escons del nacionalisme espanyol al Parlament. Tot i així, els resultats també mostren com l’esquerra abertzale manté l’embestida espanyolista. >> Internacional 12

MARIA OLIVER PÀG.2 // MIQUEL RODRÍGUEZ PÀG.2 // BLANCA SERRA PÀG.3 // CESK FREIXAS PÀG.14 // MARC GARCIA PAG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Coeducació i Opus Dei? No, gràcies!

MARIA OLIVER CAMPINS GRANOLLERS

D'un temps ençà, des de les escoles i des del Departament d'Educació es posa èmfasi en la coeducació. Es copsa la coeducació com a premissa indispensable per educar sense discriminacions de sexe i per no confondre l'escola mixta (que es limita a "agrupar" nenes i nens, deixant fora del món acadèmic tot allò que té a veure amb el saber de les dones) amb l'escola coeducadora o no discriminatòria.

L'escola coeducadora es proposa impartir una educació que valora indistintament l'experiència i l'aportació social i cultural de les dones i els homes, que no estereotipa actituds i aptituds i que reconeix i respecta la diferència sense silenciarla ni jerarquitzar-la.

Aquests plantejaments són a la base de molts projectes educatius de les escoles catalanes i és gràcies a la voluntat militant de moltes mestres que, juntament amb els recursos teòrics que ha proporcionat el Departament, l'escola catalana es manifesta menys androcèntrica i menys estereotipada.

Però "en un món on el llenguatge i el posar nom a les coses és poder, el silenci és opressió i violència". Així, mentre el Departament d'Educació promou programes de coeducació per les escoles catalanes, amb un silenci infame, es renova l'ajuda pública a 16 centres d'elit els quals fan separació per sexes.

La nova LEC, rebutjada per molts dels seus punts, també amaga això.

Aquests ajuts a aquests centres d'elit, la majoria "amb contracte d'assistència espiritual amb l'Opus Dei" van començar fa nou anys amb la indignació del tripartit que presideix actualment el govern principatí. La inversemblant i silenciada justificació del conseller Maragall davant d'aquest ajuts amb fons públics l'al·ludeix a "motius jurídics".

El País Valencià i les Illes tampoc se'n salven d'aquesta salvatjada realitzada amb diners públics i són una desena les escoles de l'Opus que reben aquests concerts. Ses Illes però amb una sublim peculiaritat: per decret llei han establert que els ajuts a aquests centres d'elit només es concediran en casos d'escolarització mixta.

En definitiva, mentre desenvolupem projectes d'innovació coeducadora a les escoles, mentre mestres anònimes treballen avesadament per una educació no sexista i superadora dels estereotips patriarcals, part dels nostres diners se'n van a finançar el proselitisme, el sexisme, el sectarisme, l'obediència i la castedat d'escoles vinculades a la perillosa secta de l'Opus. I el pitjor d'aquest cinisme és que no-passa-res. La impunitat i el silenci pretensiós a què ens té acostumades aquest sistema ens obliga a la paraula, a la denúncia, a la indignació. I ens convida, altrament, a "escopir a la closca pelada dels cretins" com va deixar-nos escrit el poeta Salvat-Papasseit.

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

COL·LABORACIÓ

MIQUEL RODRIGUEZ *

Què ens ha dut a la situació actual?

Els errors típics en l'anàlisi d'una determinada situació política i social vénen de desconnectar-la del procés històric en què s'emmarca i en anteposar la interpretació de les intencions, per sobre de la dels fets socials i materials. Això és el que sembla passar darrerament en determinats ambients favorables a la independència dels Països Catalans. Si fa uns anys l'anàlisi que es feia des d'aquests sectors venia a dir que el final del pujolisme obriria una nova situació política caracteritzada per la substitució de l'hegemonia de CiU per la d'ERC en el camp nacionalista i en la conversió d'aquesta última en una força de govern que acostaria el Principat a l'exercici de l'autodeterminació, ara ningú no recorda això i el discurs oficial és que cada vegada hi ha més independentistes pel desencís català contra l'estat pel procés estatutari, i que el procés independentista és poc menys que imminent. És clar que es tracta d'una anàlisi molt poc crítica amb els processos que ens han conduït a la situació actual: s'obliden els protagonistes dels processos de reforma estatutària, tant al Principat com a les Illes i al País Valencià; s'amaga que va ser un partit que es declara nacionalista i a favor del dret de decidir qui, empès per la necessitat de ser vist com a home d'estat (espanyol), va signar la retallada de l'estatut principatí del 30 de setembre amb el president espanyol; i ni tan sols té en compte que l'altre gran partit nacionalista -el que està en el govern principatí i illenc i que alhora es declara independentista- va defensar inicialment un "sí crític" que finalment va ser convertit en "no" per la seva militància.

En aquest context, són dos els elements que cal tenir en compte: d'una banda, les contradiccions internes que cada vegada més pressionaran ERC perquè abandoni el govern del Principat, encara que sigui contra la voluntat de la seva direcció. I

per altra banda, els moviments centrífugs que tenen lloc en els sectors socials que tradicionalment havien donat suport a CiU: la reacció d'un sector de la burgesia que veu que perd posicions enfront l'espanyolisme més descarat i davant l'acomodament de bona part de la seva classe social (que preferiria un regionalisme a l'estil d'UPN i que ara només s'identifica amb Unió, amb alguns sectors de CDC i del PP, sense oblidar-ne d'altres del mateix PSC-PSOE). Recuperar el poder autonòmic passaria per aprofitar el desengany popular i l'esgotament del projecte autonòmic per recuperar protagonisme. Però a CiU mateix tenen ben clars els límits de tot això, des del moment en què els gestos més nacionalistes són immediatament desmentits amb fets ben esclaridors en sentit contrari. És cert que segueix havent-hi sectors importants, sobretot de la petita i mitjana burgesia amb interessos que poden afavorir certa fermesa i reivindicació de major autonomia. Però difícilment defensaran una posició de desafiament i en cap cas de ruptura, quan han prosperat a l'ombra de l'autonomia i menys encara en un moment en què la Unió Europea està reforçant un projecte que és cada vegada més des-

caradament favorable als interessos dels estats actuals, que són reforçats com a instruments de control i de repressió. És important tenir clar això, perquè els cants de sirena que l'esquerra independentista rep dels sectors liberals del sobiranisme s'assemblen, i molt, als que a començaments dels anys 90 va rebre amb l'aparició dels nous estats de l'est d'Europa fruit de la desintegració soviètica. La interpretació política que en va fer una part del moviment (defensar que era possible una via democràtica a la independència i que calia abandonar les formes de lluita que no s'adequaven al marc jurídic i polític dels estats democràtics europeus) va suposar hipotecar el moviment per molts anys.

No va ser fins a finals dels anys 90 quan l'esquerra independentista va poder començar a superar aquella etapa, després d'anys de confusió i de retrocés, agreujats per la debilitat i marginalitat a què havien conduït els errors anteriors i la derrota de l'experiència de propaganda armada. I es va recuperar a mesura que va recuperar el seu projecte polític emancipador: refent o creant de bell nou els seus instruments polítics;

recuperant la presència al carrer i impulsant noves lluites; consolidant canals propis i assolint presència en molts àmbits nous. Mentrestant, els qui havien abandonat el moviment en nom de l'independentisme "tranquil" i interclassista es van anar integrant en el marc institucional espanyol, esdevenint no ja gestors, sinó apologetes del capitalisme, majoritàriament via ERC, i demostrant amb els fets el fracàs de la seva via "lituana". La realitat, tossuda, va tornar a demostrar que no és possible cap alliberament de la mà de la burgesia.

En l'actualitat, una certa confusió ideològica en alguns sectors de l'esquerra independentista, unit a la necessitat del catalanisme burgès de retornar a la gestió de l'autonomia, han fet ressorgir noves expectatives de la via de reformes cap a la independència, val a dir que amb uns fonaments encara més irrisoris que la dels anys 90. Una via posada al dia que fins i tot en el nom s'ha maquillat: ja no es parla d'independentisme "tranquil", sinó d'un "sobiranisme cívic"que, amb el suposat patrocini d'uns quants patricis benestants, i els castells de fum d'uns quants opinadors, hauran d'obrar el miracle. Però hi ha algunes diferències: ara l'esquerra independentista no es troba debilitada, disposem d'una base militant organitzada més forta, d'organitzacions que mantenen i despleguen el projecte polític d'alliberament nacional i de classe als carrers, llocs de treball i d'estudi, i que tenen molt clar quin és el nostre objectiu i cap a on porten els nostres esforços. Aquells i aquelles que dia a dia construeixen aquesta alternativa, no ensopegaran una altra vegada amb la mateixa pedra ni donaran la seva sang fresca per permetre uns quants anys més de vida als gestors del pacte amb Espanya. * Miquel Rodriguez és militant independentista

LA VEU DELS LECTORS I LECTORES

Carta d'Enric Duran des de la presó La fiscal m'ha portat a presó preventiva argumentant que "els fets són greus" i que "existeix risc de fuga". Però han estat els bancs amb la seva creació de diners sense base real i la seva esbojarrada especu-

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Número 151.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu

lació financera la que ha comportat: que hagin necessitat préstecs amb diner públic per una quantitat 100.000 vegades més gran a la que se'm reclama; que els darrers anys hagin estat els de major desGinés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici,Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet, Francesc Miralles,Miquel Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Ausiàs Alminyana, Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López.CCultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler, Pau Tobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Il·lustracions: Joan Carbonell, Roger Ferriols. Distribució: Guillem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: Abel Caldera,Maria Chovares,Marc Garcia, Enric Llopis, Maria Oliver, Miquel Rodríguez, Sònia Bagudanch, Cesk Freixas, Blanca Serra.

trucció d'ecosistemes i major esgotament de recursos fòssils i minerals; que l'atur hagi arribat al 17% de la població i continua pujant; que milions de persones estiguin condemnades a la morositat de per vida.

Greu és doncs, la situació que ens ha portat la banca com a punta de llança d'un sistema caduc, que navega camí del barranc. La meva acció només ha estat una manera de posar-ho sobre la taula.

Una acció, recordem-ho, que els mateixos bancs que ara m'acusen li restaven importància o desmentien al setembre quan la vam fer pública i creien que era possible silenciar-nos.

No em vaig evadir de la justícia, doncs entre l'ordre i la detenció efectuada hi van unes poques hores.

Risc de fuga? Els dels bancs que volen fugir d'estudi, per defugir el nostre dit que els assenyala com a

problema.

La meva és una veu de moltes, que simbolitza ara mateix la insubmissió als bancs, al creixement i al conjunt del sistema actual en crisi. Una insubmissió que deixa en evidència la submissió de la classe política. Per això se'm ha empresonat, per això defensar la meva llibertat immediata és defensar la lliure expressió i el lliure debat en relació al model de societat que volem, que solucioni la crisi sistèmica actual.

Perquè cada vegada més persones i més diverses pensem que podem viure millor sense capitalisme, i que podem ser ara i aquí el canvi que volem!

Enric Duran, des de la presó de Can Brians, a 20 de març de 2009 (Llegiu la carta sencera a www.enricduran.cat)

OPINIÓ 03

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

BLANCA SERRA

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La llengua catalana a cop de campanyes Fa unes quantes setmanes que la Generalitat del Principat ha engegat l'enèsima campanya per impulsar l'ús social del català: aquesta vegada ens exhorta que "encomanem el català" a la gent que no el parla; i que ho hem de fer infatigablement, amb tot el bon humor i la simpatia del món. Aquesta vegada la recomanació ve embolcallada en l'estètica alegre del cinema indi de moda i encara sort que defuig personatges repel·lents com la Norma aquella, que va inaugurar fa anys la dèria de les campanyes lingüístiques.

Val la pena analitzar les diferències que podríem establir entre aquest "Encomana el català", i d'altres lemes i exhortacions que han sorgit dels àmbits de les organitzacions del poble que impulsen la nostra llengua. Aquests lemes presenten importants diferències si les analitzem des del punt de vista de qui n'és l'emissor, a qui van dirigides, quin és el missatge i quines són les circumstàncies i el context que les envolten.

Entrem, doncs, en el territori de la sociolingüística i, més en concret, de la política sociolingüistica.

Sobre els emissors

D'entrada ens trobem que la majoria de campanyes que reclamen una llengua catalana plenament desenvolupada i normalitzada en tots els seus usos i àmbits són campanyes sorgides de l'autoorganització popular: l'emissor és el voluntariat que treballa de manera desinteressada, amb pocs mitjans i amb molt d'esforç personal. Cal dir que algunes d'aquestes campanyes sorgeixen dels nous catalanoparlants o de col·lectius i grups que volen incorporar-se a la llengua perquè consideren "que cal defensar el nostre dret a ser catalans i catalanes... perquè hem decidit lliurement ser catalans". Cap campanya de cap Generalitat ni de cap nivell institucional podrà tenir mai l'eficàcia i la penetració entre la gent a la qual va dirigida que la que poden tenir les campanyes sorgides de la gent.

"Encomana el català" no compleix amb aquesta relació de proximitat i per contra, subratlla que, després de trenta anys de Generalitats, els nostres polítics han fracassat: no han aturat la recu-

ral i de més abast: "Volem viure en català!". Hauríem de considerar com a més bones les propostes que tenen alhora un emissor popular i cívic i un receptor molt concret i que no exclouen sinó ben al contrari, que impliquen i mobilitzen un receptor més general. La recuperació del català com a llengua nacional comuna és una revolució sociolingüística que ens implica a tots, és una eina de cohesió social i un instrument de construcció nacional.

Sobre els missatges

lada lingüística, són impotents per afrontar el conflicte i aportar solucions, i ens animen que, aquell canvi que només podien fonamentar seriosament ells i les lleis que poguessin elaborar i fer complir, ara l'hem d'aconseguir al carrer els esforçats i conscienciats catalans, però ei! sense passar-nos!

Fet i fet, podríem concloure que les autoritats corresponents, enlloc d'invertir en campanyes institucionals massa cares i poc eficaces, podrien donar un suport directe a aquestes organitzacions i a les seves activitats tot facilitant-los mitjans, televisions, ràdios, trobades i visibilitat. En definitiva, donantlos capacitat d'incidència.

Sobre els receptors

Ja hem vist que la Generalitat del Principat es dirigeix a un grup molt concret: els catalanoparlants conscienciats pel tema, que poden realment "encomanar" el català mitjançant la pràctica de la fidelitat lingüística. Sembla lògic, perquè no es pot encarregar d'encomanar un pràctica a algú que no la domina, ni la veu necessària. Però això redueix molt l'abast dels receptors buscats i fa més ineficaç la campanya. Els que demanen "adopta el català" es dirigeixen al col·lectiu que ha arribat als Països Catalans fa més o menys temps i d'alguna manera l'anima a lligar-s'hi, a integrar-s'hi i a no automarginar-se.

La paraula "adopta" també pot ser entesa pels catalanoparlants en el sentit d'adoptar tant el no-catalanoparlant com la fidelitat lingüística envers la llengua per tal de no marginar-lo. Igual receptor busca el col·lectiu Immi.cat, encara que utilitzant un lema més gene-

Si analitzem els missatges, el primer que hauríem de tenir en compte és que han de ser missatges que es puguin fer servir a tots els Països Catalans: si activitats com els Correllengua, el Cultura Viva, o el Lliga't a la música d'organitzacions com la FOLC o la CAL, tenen dimensió nacional també caldrà fer un esforç per trobar lemes que també tinguin una dimensió i eficàcia nacionals, tant els que facin referència explícita a la unitat de la llengua ("800 Km, una mateixa llengua" deien les pancartes penjades a tota l'autopista del litoral des de Perpinyà a Alacant) com els que puguin fer servir indistintament (després d'haverho consensuat) denominacions variades de la llengua. Finalment, això també hauria d'implicar aquells lemes que tinguin uns mateixos emissors i receptors i un mateix missatge, i les activitats que es puguin propagar per tota la nació, com les parelles lingüístiques, el projecte "Xerrem" i els Tallers per la Llengua de la CAL, o el "Lliga't a la música" del FOLC. Que el missatge "Encomana el català" no és el més afortunat ni per la forma ni pel fons és molt clar: les llengües no s'encomanen, sinó que requereixen la intervenció de la voluntat i l'acció positiva. Ara bé, si tu te'n vas a viure a Noruega, a Portugal o a Austràlia, segur que amb poc temps se "t'encomanarà" el noruec, el portuguès i l'anglès respectivament. No hi ha, en efecte, campanya més eficaç de conscienciació lingüística i de contagi general que l'existència d'unes estructures d'estat que proporcionen un marc legal que fa necessària la llengua a tothom d'una manera incontestable.

EL MIRADOR BLOCAIRE ARNAU URGELL

El cotó no enganya...

Malgrat el títol de la secció en aquesta ocasió farem esment a una anotació de la xarxa social del moment, el Facebook, i no pas d'un bloc. “El cotó no enganya... els polítics sí” recorda algunes de les declaracions (maleïdes hemeroteques deuen pensar més d'un!) sobre el túnel de Bracons "en uns llunyans 2003 i 2004". Sis anys després mentre el PSC en bloc ha assistit a la manifestació per reivindicar "el paper de l'esquerra en transformar el país", des d'ICV es reindicava el seu paper per transformar el projecte i rebaixar-ne l'impacte mentre que ERC feia mutis.

Però què havien dit anys enrere?

Un pamflet de maulets en motiu d'una manifestació de 2004 de Salvem les Valls ens ho recorda ara i aquí: Carod-Rovira diu a Olot que s'oposa rotundament al túnel de Bracons (El Punt, 13 març 2003); Joan Saura manifesta, amb les obres de túnel ja iniciades de fons, que amb actuacions com la de Bracons "Catalunya no té futur" i es compromet a aturar-les (Avui, 6 de novembre); Lluís Postigo, cap de llista d'ICV-EUiA per Girona: "no s'han de permetre actuacions com la construcció del túnel de Bracons."

(El Punt, 7 de novembre); Joan Saura va assegurar que aturarà el futur

túnel de Bracons (El Punt, 15 de novembre); Esquerra i Iniciativa es van comprometre a aturar el projecte si tenien responsabilitats de govern (El Punt, 10 de desembre); Saura diu que no votarà el presidenciable del PSC si no se solucionen les diferències programàtiques com Bracons (El Punt, 10 de desembre)... I amb el tripartit dat i beneït: el nou conseller de Medi Ambient Salvador Milà afirma: "Hi ha motius més que suficients per oposar-se a l'actual projecte que incorpora el túnel de Bracons per l'enorme destrossa que representa per al territori i pel seu gran impacte ambiental" (El Punt, 10 de gener de 2004).

Doncs això, que el cotó no enganya.

La vaga de fam contra Bolonya El 25 de març, en Tomàs Sayes, estudiant de la UAB i membre del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) en vaga de fam des del 23 de febrer, abandonava la seva protesta en ser traslladat a l'hospital de Terrassa. Durant tot aquest temps les autoritats hi han restat "insensibles" i han intentat silenciar la seva protesta. La rectora de la UAB, Anna Ripoll, no ha mostrat mai ni el més mínim interès pel seu estat de salut i ha permès que la vaga posés en greu perill la seva salut.

El conseller d'Universitats, Josep Huguet, entestat a defensar a tota costa l'EEES (Espai Europeu d'Educació Superior, popularment conegut com a procés de Bolonya), s'ha negat a respondre a l'exigència estudiantil d'iniciar un procés de debat amb la comunitat universitària. Però no són els únics: la comissionada d'Universitats, Blanca Palmada, va convocar ja fa mesos una Taula Nacional per a la Universitat Pública que va acabar amb l'absència de la immensa majoria dels representants estudiantils on simplement s'impedia el debat sobre la qüestió central, és a dir, la conveniència o inconveniència de l'aplicació de Bolonya.

Després, el rector de la UB, Dídac Ramírez, demanava el desallotjament dels estudiants i el Conseller d'Interior, Joan Saura, els llançava els Mossos en unes càrregues ja famoses per la seva contundència. Dues maneres diferents però complementàries d'impedir un debat real sobre el Procés, que era el sentit de fons de la vaga de fam.

El resultat d'aquest procés de lluita que encara continua inclou vinti-vuit estudiants expedientats i sis expulsats a la UAB i 10 detencions en el que portem d'any. Els estudiants havien advertit una setmana abans de la vaga que prendrien aquesta mesura. Els responsables polítics no podien dir que no sabien com aturar-ho: n'hi havia prou a fer un gest que expressés la intenció d'encetar un debat sobre la qüestió de fons i una moratòria de l'aplicació de Bolonya, és a dir, un mínim d'aquella democràcia "participativa" de la qual tant en parlen.

Però l’actitud dels rectors ha sigut sempre la negació del diàleg, la criminalització i deslegitimació de les protestes i la mà dura per resoldre-les. Si fa uns anys hi havia una tradició consuetudinària que mantenia les forces repressives fora dels campus universitaris, els darrers mesos sembla com si la tradició siga, precisament, tot el contrari.

Així, la resposta no es va fer esperar: el 26 de març més de 25.000 persones (segons els organitzadors) van participar a la manifestació de Barcelona convocada pel SEPC i la Coordinadora d'Assemblees d'Estudiants (CAE) i encapçalada per la pancarta "Bolonya s'aplica a cops de porra". Les mobilitzacions han tingut ressò nacional: un miler de persones a València, 300 a Tarragona, un centenar a Lleida, més de 200 a Girona i, el dia següent, 100 a Palma contra la càrrega policial del divendres anterior contra els estudiants de la Universitat de les Illes Balears (UIB). A més a més, per primer cop en tota aquesta lluita, sectors destacats (per bé que encara minoritaris) del professorat universitari s’han solidaritzat amb els estudiants i s’han manifestat públicament en contra del procés de Bolonya.

La lluita contra Bolonya és la lluita per l'ensenyament públic i, per tant, és també la lluita contra la (LEC) Llei d'Educació de Catalunya que vol imposar Ernest Maragall al Principat o contra la política educativa del Govern valencià. Al País Valencià, de fet, hi ha convocada una vaga general a l’ensenyament el 28 d’abril i tot un calendari de mobilitzacions prèvies que tornaran a posar en la corda fluixa el conseller Font de Mora, de qui es demana la dimissió.

Però la transcendència de la lluita en contra del procés de Bolonya i a favor de l’ensenyament públic va més enllà. És la lluita pels serveis públics, contra les privatitzacions i ha de ser un capítol en la llarga lluita contra la crisi, és a dir, contra el capitalisme. Que no s'aturi, doncs.

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

04PAÏSOS CATALANS

El moviment contra el procés de Bolonya sacseja el Govern tripartit ABEL CALDERA BERGA Les protestes dels universitaris contra el procés de Bolonya han provocat en les darreres setmanes una tempesta política al Principat.

Les imatges i la polèmica entorn la càrrega dels Mossos han situat en el punt de mira Joan Saura,però han sacsejat diverses peces del govern tripartit. Una vegada més s'han escenificat friccions agudes entre els dos socis menors mentre el PSC no apareixia fins al cap d'uns dies a imposar la seva autoritat a través de la figura del president Montilla.

Iniciativa a l'ull de l'huracà

Hores després de la càrrega per part de la policia el passat 18 de març, l'oposició va passar per enèsima vegada a l'atac contra la presència d'ICV al Departament d'Interior. Aquesta tàctica de desgast contra la cohesió del tripartit no era la primera vegada que es produïa, però diversos factors de la protesta -sobretot el record antifranquista d'estudiants contra policia, però ara amb una policia en mans dels antics antifranquistes- la convertien en un caramel massa dolç com perquè l'oposició no l'aprofités fins al fons.

ICV va decidir protegir els seus càrrecs polítics a Interior amb la dimissió anunciada però no consumada fins al cap

“Saura va anunciar mesures com la mediació; segons Alerta Solidària fa temps que s'apliquen sense resultats” d'una setmana de Rafael Olmos, un alt càrrec de perfil tècnic. Olmos, designat pel factòtum de la seguretat pública al Principat, Joan Delort, com a responsable del Servei Català de Trànsit del primer tripartit, va saltar a l'escena mediàtica a través de les seves intervencions al programa El Club de TV3.

Amb la seva dimissió, Joan Delort recupera el ple comandament sobre els Mossos, un comandament del qual, amb més o menys intensitat, ha gaudit des de l'època de CiU. Precisament, els portaveus de l'organització antirepressiva Alerta Solidària el definien com a "presentat sota tots els governs, inclòs el darrer de CiU, com un tècnic, aporta la idea de que en matèria d'Interior el que s'ha de fer és deixar-ho tot a mans dels especialistes".

D'altra banda, malgrat que la reestructuració de càrrecs a Interior marcava una línia continuista, Saura va acompanyar la seva compareixença amb l'anunci d'un seguit de mesures que pretenen completar la "gestió de la seguretat pública des de l'esquerra". Alerta Solidària, però, ja ha denunciat que moltes d'aquestes mesures, com la mediació, ja s'apliquen des de fa temps sense cap tipus de resultat.

El moviment estudiantil ha sacsejat l'estabilitat del tripartit // FOTO: David Datzira

El conseller Huguet defuig la polèmica

Si bé l'atenció mediàtica aquests dies s'ha dirigit contra el conseller d'Interior, la protesta estudiantil anava adreçada contra l'estructura d'universitats de la Generalitat. La conselleria presidida per Josep Huguet va optar per defugir el cos a cos amb els estudiants. Tot i que just després de les tancades a les facultats i rectorats del passat novembre la comissionada d'universitats Blanca Palmada (ERC) va sortir en diversos mitjans

defensant l'aplicació del procés de Bolonya i fins i tot el conseller Huguet va irrompre amb unes dures declaracions contra els manifestants, posteriorment la política comunicativa d'aquest departament ha estat esquivar la polèmica directa amb el moviment estudiantil.

El nomenament de Palmada va estar envoltat d'una certa polèmica.

Si bé és una persona provinent del món universitari -és professora i va ocupar càrrecs de gestió a la Universitat de Girona-, va ser nomenada

després de la renúncia a acceptar el càrrec d'altres persones amb més entitat, i de l'afer Pilar Dellunde, en què aquesta doctora en matemàtiques i diputada d'ERC va ser obligada pel seu partit a renunciar a l'escó parlamentari amb la promesa no acomplerta d'ocupar un alt càrrec a Universitats. Després d'aquell afer, Dellunde ha acabat sent una de les cares visibles del corrent d'ERC denominat Esquerra Independentista.

La mediàtica manifestació del 26 de març va escenificar la voluntat

del moviment contra el procés de Bolonya de no caure en el parany del debat repressiu. La voluntat de tornar a posar sobre la taula les seves reivindicacions es va escenificar amb la desfilada de la manifestació per davant de la seu d'ERC i la penjada d'una pancarta on s'exigia la dimissió del conseller Huguet. L'endemà, un Joan Puigcercós molt nerviós, va arremetre contra els manifestants titllant-los de minoria i afirmant que "el procés de Bolonya no té marxa enrere".

L’APUNT

El control del PSC a les universitats ABEL CALDERA BERGA

Al llarg de l'any 2000 es desenvoluparen un seguit de mobilitzacions contra la Llei orgànica d'universitats (LOU), impulsada pel govern Aznar. Aquestes mobilitzacions tingueren poc o molt el suport d'un PSOE conscient que l'onada mobilitzadora que vivia l'Estat espanyol era l'única via de retornar al poder. Després de la victòria de Zapatero el 2004, però, el PSOE no va tirar enrere la llei, adduint que això paralitzaria el sistema universitari, i només en va aprovar una reforma limitada el 2007.

La LOU estableix entre altres aspectes, que en el cas que l'elecció dels rectors sigui mitjançant unes eleccions de tota la comunitat universitària, el vot serà ponderat i correspondrà un mínim d'un 51% als professors titulars d'aquella universitat. Això, a

la pràctica, suposa rebaixar de forma considerable la influència de l'estudiantat en l'elecció del màxim responsable de cada universitat.

A partir d'aquest canvi de sistema electoral, i a cavall amb el canvi de govern a la Generalitat, el PSC aconseguí reforçar la seva hegemonia en l'àmbit universitari. L'estructura partidista més potent del nostre país tenia constituïda des de 1980 l'Agrupació Socialista Universitària com a organisme per coordinar l'actuació del professorat afí al partit en l'àmbit universitari. L'organització del govern de les universitats derivada de la LOU, que facilitava el clientelisme a partir del finançament dels diversos sectors universitaris, juntament amb la tradicional adscripció progressista de bona part del professorat, facilitaren el control del PSC de diversos òrgans de govern universitari.

“Després del canvi de govern a la Generalitat el PSC va reforçar la seva hegemonia en l'àmbit universitari”

Les universitats són cada vegada més "socialistes":Hereu,Moreso,Montilla i Rubiralta

Precisament, dues de les universitats on l'enfrontament intern al voltant del procés de Bolonya ha estat més alt, han viscut en els darrers anys l'ascens als seus òrgans de govern de rectors afins al PSC. Així, a la UB, l'anterior rector, Màrius Rubiralta, va ser designat per Zapatero secretari d'Estat d'Universitats, i l'actual rector, Dídac Ramírez -situat en una candidatura oposada al delfí de Rubiralta-, és militant del PSC. I el mateix ha succeït a la Uni-

versitat Pompeu Fabra. Creada el 1990, durant el govern de CiU, per contrarestar la influència de PSC i PSUC en l'àmbit universitari, des de 2001 els seus rectors han estat a l'òrbita del PSC. L'antiga rectora entre 2001 i 2005 fou Rosa Virós, militant del PSC. I el 2005 Josep Joan Moreso, pròxim al PSC, es va imposar a Andreu Mas-Colell, antic conseller d'universitats del govern convergent. Moreso s'ha convertit en el rector més bel·ligerant amb el moviment antibolonya.

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

Un 25 d'abril contra l'oblit AURE SILVESTRE VALÈNCIA Enguany, el 25 d'Abril ve carregat de novetats.Per primera vegada,els actes de la propera diada tindran una única protagonista, l'esquerra independentista. Per eixe dia, les organitzacions independentistes han organitzat un atapeït programa d'actes a València que recordaran les efemèrides dels 302 anys de la derrota a la batalla d'Almansa,i el 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat del Túria.

La primera de les novetats ha estat la manera de convocar aquesta mobilització, la més massiva de les que se celebren cada any als Països Catalans. A diferència d'altres anys, aquest 2009, les organitzacions de l'esquerra independentista han decidit fer la convocatòria de manera unitària, amb el lema "Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans" I en el marc de la campanya dels 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència. Ha estat una decisió que ha sorprès a molta gent, però que, des de la campanya, es justifica per la gran referencialitat política que ha comportat entre la militància i els

“A diferència d'altres anys, l'esquerra independentista ha convocat unitàriament des de la campanya dels 300 anys”

Pancarta de la manifestació convocada l’any passat per la Campanya 300 anys a València // FOTO: L’ACCENT

xent precarització i misèria.

La manifestació s'obrirà amb una mostra de cultura popular que girarà al voltant de la pólvora i el foc, una tradició molt arrelada a la tradició festiva dels Països Catalans i que es veu amenaçada per l'actuació de les institucions europees. És significatiu, comenten des de la campanya, que justament la de l'ús festiu de la pólvora fora una de les primeres restriccions imposades pels Borbons fa 300 anys i que hui en dia, encara s'hagin de defensar, tot i que dels embats de Brussel·les.

302 anys d'Almansa i 70 del franquisme

Martí i Vázquez també van informar que les activitats del 25 serviran per recordar, que ja han passat 302 anys de

sectors socials que els últims temps ha treballat més amb el moviment independentista. "És justament el fet que cap organització concreta l'haja convocat amb les seues sigles, sinó el principal referent de mobilització independentista d'aquests últims tres anys, el que li dóna major valor a la convocatòria", expliquen els responsables de la campanya, que integren i impulsen Endavant, Maulets, la CAJEI, el SEPC i l'organització antirepressiva Alerta Solidària.

Eixos de la mobilització

El fet de convocar en solitari ha permès la campanya definir amb major claredat els continguts que marcaran el pròxim 25 d'abril. A la roda de premsa de presentació, que se celebrà el passat 31 de març, Adrià Martí i Joaquim R. Vázquez, portaveus de la campanya, explicaren quins eren els eixos de la mobilització, que se centrarà en la denúncia del capitalisme com a causant de la greu situació econòmica i ambiental, amb la destrucció creixent de llocs de treball i de recursos i la crei-

la batalla d'Almansa i l'inici de l'ocupació militar dels Països Catalans a mans de la dinastia borbònica, aquest any també es commemora l'entrada de les tropes franquistes a València, un dels darrers esdeveniments de la Guerra Civil. Justament, aquest recordatori, el de la repressió franquista serà molt present al llarg de tot el dia i, en especial, a l'acte polític final, on es retrà un homenatge als lluitadors antifeixistes que, malgrat la repressió, continuaren la seua lluita contra el franquisme i també contribuïren a assentar les bases de l'independentisme modern.

Per acabar, informaren els dos portaveus, hi ha organitzat un concert gratuït, de grups d'arreu del país, que servirà per finalitzar una diada que s'espera molt exitosa.

Tots els eixos que integren el contingut polític de la convocatòria s'assenyalen al manifest de presentació. La roda de premsa del passat 31 de març va servir per evidenciar que aquesta és una mobilització que ha generat simpaties entre amples sectors dels moviments socials, d'organitzacions polítiques i entitats d'arreu dels Països Catalans. Així, com ja s'ha fet patent en diferents fòrums de debat, el trasllat de la convocatòria d'Acció Cultural al dia 9 de maig ha suscitat un cert malestar

entre sectors polítics i culturals del nostre país. Les queixes han anat des de la falta d'informació pel canvi de data al fet de ser, en tot cas, una decisió injustificable i que li fa perdre tot el sentit.

A l'acte de presentació, malgrat avisar-se que el llistat d'adhesions no es faria públic fins pocs dies abans de celebrar-se, ja es va apuntar que s'havien rebut, entre d'altres del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), Ca Revolta, l'entitat de joves Reviscola, de la recent constituïda Esquerra Anticapitalista o del Bloc Jove.

nació, les receptes que podrien aclarir els reptes del seu futur.

El primer acte de la campanya fou als camps d'Almansa. Aquell va ser un gran exercici i una bona decisió. Iniciar aquest camí de lluita, on va començar tot, l'ocupació però també la resistència, el trencament i a l'hora l'enduriment, l'inici de l'oblit, però també de la presa de consciència. A Almansa li seguiren Xàtiva, on ens socarrarem baix un sol estival, a Vila-real junt a la torre Motxa, a la Terrassa saquejada, Castelló, la Lleida del Roser, Tarragona... I el passat 24 de gener Barcelona, on les independentistes vam fer un altre gir i ens reivindicàrem en els lluitadors antifranquistes, tot recordant l'entrada i l'ocupació de les tropes franquistes de la ciutat. Perquè al cap i a la fi quina ha estat la nostra història sinó

la de les ocupacions cícliques?

El pròxim 25 d'abril, aquesta reivindicació serà represa a València, on hi haurà un record dels majors, dels que ens precediren en la lluita antifeixista i per una societat millor. On els comunistes, llibertaris, socialistes seran ben presents, com els mestres i poetes repressaliats, les lesbianes i homosexuals reprimits, així com les obreres i llauradors perseguits, assassinats i desapareguts. En definitiva, de tots aquells que ens van ser ocultats pel poder. Afortunadament, el pròxim 25, València serà diferent, a la de fa 70 anys gràcies a l'esquerra independentista, que reprendrà els carrers de València, per reclamar-se en els valors més democràtics de la nostra història, els del progrés social, els de la llibertat.

Presentació del manifest

OPINIÓ

Sumar i créixer AURE SILVESTRE VALÈNCIA

L'esquerra independentista es fa gran. El seu ha estat, i està sent, un creixement gradual i ponderat.

Un avanç ajustat i que ha estat fruit de la dinàmica que han generat les seues activitats, propostes i respostes als reptes que demana el país.

Amb solucions imaginatives i flexibles, i que han estat possible gràcies a un treball conjunt, debatut i meditat entre les organitzacions més dinàmiques, que alguns defineixen com el pal de paller, del que genèricament s'entén com a Moviment Català d'Alliberament Nacional.

Justament, un dels seus millors encerts per començar a reestruc-

turar el que hom pot considerar d'una manera ampla, i generosa, l'esquerra independentista, va ser encetar aquest procés a partir de les mobilitzacions i del treball al carrer. En aquesta línia, una campanya com la dels 300 anys d'ocupació presentava, a priori, uns avantatges que el pas del temps ha convertir en certeses. Les possibilitats d'aprofitar una línia de treball a partir del recurs de la memòria històrica era una oportunitat que el moviment independentista no podia deixar escapar, i menys encara quan el context del record del tercer centenari d'ocupació del propi país confluïa amb una tendència històrica de les independentistes de no explorar en la història de la seua

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

L’APUNT

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

La Serrania, vint anys de lluita contra les agressions ambientals ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Els Serrans, un bon negoci ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Fernando Roig és propietari i president de la indústria ceràmica Pamesa, propietari de l'11% de la cadena Mercadona que presideix el seu germà, Joan Roig; president i màxim accionista del Vila-real Club de Fútbol i president de Renomar, la companyia adjudicatària de la zona 8 del Pla eòlic valencià, a la comarca dels Serrans. Participada al 50% per la societat valenciana Medwind i per Acciona, Renomar impulsa la construcció de 66 aerogeneradors als termes municipals de la Yesa, Xelva, Andilla i Calles.

Malgrat que, segons la seua publicitat, "Renomar advoca a favor d'un futur net, segur i respectuós amb el medi ambient", els fets deixen a la companyia en evidència. El passat mes de febrer, el jutjat de Llíria va comunicar a Eloi Tantos, representant legal de Renomar, la seua imputació dins del procediment penal obert contra l'empresa i els alcaldes de Chelva, Andilla, Calles i La Yesa, per iniciar les obres de construcció dels parcs eòlics abans de comptar amb les autoritzacions administratives.

L'octubre l'empresa presidida per Roig va rebre un altre esglai judicial, quan un fiscal de Castelló va remetre als jutjats una denúncia contra Renomar per la responsabilitat en la mort de més de 200 voltors lleonats i altres ocells en les centrals eòliques del nord de la província de Castellò. El fiscal inclou en la denúncia a quatre alts càrrecs de la Conselleria de Medi Ambient per un presumpte delicte de prevaricació.

Un altre grup empresarial que ha trobat el seu filó en la comarca és WBB, multinacional de la mineria que a l'Estat espanyol subministra argiles roges per a pavimentació i revestiments de la indústria ceràmica. Actualment ven més de 80.000 tones de caolí produït en la seua planta de Higueruelas. Segons les dades de la companyia, extrau al any més de 3,5 milions de tones d'argila de les seues tres pedreres principals, a Sant Joan de Moró (Castelló), Gave (Perol) i Madroño, en la serrania valenciana. Les denúncies contra l'empresa per l'impacte ambiental de les seues activitats són nombroses.

És l'any 1989. Els veïns de la comarca dels Serrans es mobilitzen contra la implantació de parallamps radioactius en l'antic municipi de Domeño.Finalment es va paralitzar el projecte, tot i que la lluita va finalitzar amb detinguts. Aquest és el punt de partida de 20 anys de mobilitzacions per fer front a les agressions ambientals.

La mineria ha estat tradicionalment un dels motors econòmics de la Serrania. Als inicis, (anys 40 i 50 del segle XX) l'explotació era de tipus familiar i respectuosa amb el medi natural.

Però en arribar les dècades dels 80 i 90, coincidint amb el boom de la construcció, es va passar a una "explotació salvatge", assegura Lluís Suller, coordinador d'Ecologistes en Acció de la Serrania. De fet, en els últims cinc anys s'ha extret de les mines més material que en els 65 anys anteriors, denuncia l'organització ecologista.

L'argila de les mines és només l'inici del negoci. El destí és la indústria del tauleller de Castelló, que representa el 85% de la producció de l'Estat espanyol. A més, des de 2000 penetra a la mineria "a cel obert" dels Serrans la multinacional britànica WBB, una de les líders mundials del sector. "Posen en explotació una mina i quan es fa costosa, la utilitzen com a abocador, i obren una altra", critiquen fonts de la Coordinadora per una Serrania Viva.

"Les plusvàlues no es reinverteixen en la comarca, una de les més deprimides del País Valencià", denuncien des de la coordinadora. Assenyalen casos "d'espoli miner" en els municipis d'Higueruelas, Villar de l'Arzobispo i la Yesa, on a més de la intensa contaminació, han resultat afectades fonts i muntanyes. "Per si fora poc, hi ha hagut desenes d'accidents laborals amb ferits de gravetat i morts".

L'agricultura i la ramaderia són les principals fonts de riquesa de la Serrania. A això cal afegir els serveis dependents de la mineria, una certa activitat en el sector de la construcció i, últimament, el turisme rural. El fet de ser una comarca envellida, creixentment despoblada i a la cua del creixement econòmic al País Valencià, la condemna a l'oblit. De fet, expliquen des d'Ecologistes en Acció, "la Serrania ha estat un blanc fàcil per ser espoliada".

Durant molts anys la comarca dels Serrans ha servit d'abocador dels residus procedents de l'àrea metropolitana de València. Actualment no és manté aquesta dependència, tot i que milers de tones de residus procedents de la capital i el seu entorn es troben entre les muntanyes i els buits de les mines.

Malgrat això, la pressió veïnal ha impedit la implantació d'altres vuit abocadors.

Cinc abocadors gestionats per GIRSA (empresa de la Diputació de Valèn-

La mineria té un gran impacte ambiental als Serrans

cia encarregada de la gestió dels residus) es troben actualment cometats per tot tipus de residus, quan només contaven amb l'autorització per a inerts.

Un dels casos més cridaners és el d'Alpuente, que ha acumulat 14.000 tones de farines càrniques (conegudes pel mal de les "vaques boges") i on encara es produeixen fugues de lixiviats.

En el municipi de Calles, EGEVASA (empresa d'abastiment d'aigua de la Diputació de València) ha impulsat una depuradora de llots amb greus deficiències i que, segons Ecologistes en Acció, contamina el Pantà de Loriguilla i afecta l'aqüeducte romà de la Penya Cortada.

L'últim dels negocis, però no per això menys lucratiu, en aquest con-

“Des del boom de la construcció la mineria als Serrans va esdevenir una ‘explotació salvatge’”

text que recorda formes de dominació colonial, han estat els parcs eòlics.

El Pla eòlic valencià preveu la instal·lació de més de 300 aerogeneradors en la comarca. Ecologistes i veïns han denunciat "irregularitats brutals", sobretot, pel casos en els quals les empreses inicien les obres abans d'obtenir els permisos administratius.

Molts dels aerogeneradors impacten sobre paratges catalogats com a LIC (Lloc d'Interès Comunitari), com el Sabinar d'Alpuente, on existeix un dels jaciments ibers del País Valencià; Penyes de Déu, Alts d'Andilla o el Cerro de la Nevera, classificades com a Sòl d'Especial Protecció Paisatgística i Forestal, segons les Normes Subsidiàries de l'Ajuntament d'Andilla. Les obres han deixat al descobert restes d'animals prehistòrics, un

fet "callat i censurat" ja que Canal 9 i la Universitat de València coneixen les troballes "i no han dit res", denuncia Lluís Suller.

Les línies d'alta tensió complementàries als aerogeneradors també s'estan implantant en Andilla i Higueruelas abans que concloga la tramitació administrativa. "La Generalitat ha permés que s'hagen executat les obres sense les autoritzacions necessàries", expliquen des d'Ecologistes en Acció; "malgrat les nombroses denúncies presentades, la Conselleria d'Infraestructures ha continuat amb els seus plans de construcció, sense complir el principi de prevenció en matèria ambiental. Així, s'han convertit paratges naturals en asfalt i sol industrial".

“Durant molts anys la comarca ha servit d'abocadors dels residus de l'àrea metropolitana de València”

La trama política: d'Aznar als especuladors locals ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

No és casualitat que els estiuejos de l'expresident del govern espanyol, José Maria Aznar, en la platja d'Oropesa en la dècada dels 90 coincidiren amb l'expansió de la indústria del tauleller en Castelló. Aznar, qui passava les vacances en una vila cedida pel que fora president de Porcelanosa, José Soriano, constituïa un reclam per a polítics i empresaris afins. És l'època en que Zaplana arriba a la presidència regional del PP amb el suport de Carlos Fabra i desplaçant a l'anterior president, Pedro Agramunt.

Aquest és el punt d'inflexió d'un procés, apadrinat per la mà invisible de Fabra, que condemna a la Serrania en benefici del taulell. La Generalitat va posar el marc jurídic amb el Decret d'explotacions mineres en espais forestals de 2005, que

declara d'interès general l'activitat minera i obri la porta a l'expropiació forçosa de terrenys. Els alcaldes del PP en els Serrans passen per la "disciplina de partit". Les empreses tenen via lliure i les irregularitats es succeeixen.

L'actual conseller de Governació, Serafín Castellano, és propietari, amb l'alcalde del PP de Casinos, José Salvador Murgui, de pedreres que subministren material per a la construcció de parcs eòlics que, com el de Los Altos de Andilla, han començat sense els permisos.

Al negoci de les centrals eòliques també s'apunta la família del conseller de Benestar Social i vicepresident del Consell, Juan Cotino, propietària d'una empresa de venda de maquinària pesada que s'utilitza per a l'extracció d'àrids i en la construcció d'aerogeneradors.

Les connexions entre política i

negocis són múltiples i arriben fins a l'escala local. Benjamín Aparicio, alcalde del PP de Losa del Obispo, representa un dels exemples més singulars. Fa compatible una defensa ardorosa del transvasament de l'Ebre amb la propietat d'empreses constructores per a la transformació de regadius. Completa la seua trajectòria amb l'aprovació de set Programes d'actuació urbanística (PAI) en el seu poble i l'empadronament de catorze persones en el seu habitatge cara a les eleccions.

Ecologistes en Acció ha denunciat l'expansió de nous regadius de la qual s'han beneficiat empreses vinculades a polítics del PP. Per exemple, la comunitat de regants de les Terres de la Foia, presidida per l'exalcalde popular de Villar de l'Arzobispo, ha ampliat de 1.000 a 10.000 fanegades la superfície de regadiu.

Les obres han estat encarregades a l'empresa Somocer, de la qual son socis l'alcalde de Losa de l'Obispo, Benjamín Aparicio, i l'exalcalde de Chulilla i president del PP comarcal, Lluís Lluste.

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

La Marina d’Elx no es ven

L'informe europeu sobre abusos urbanístics recull el cas del sector de la Marina, al terme d'Elx ÀLVAR KUEHN OLIVA Un dels majors problemes ambientals és l'especulació urbanística.Per això té especial importància la votació que es va fer al Parlament Europeu el passat 25 de març. Els eurodiputats van aprovar un informe redactat per l'eurodiputada verda danesa,Margrete Auken,que qüestiona la urbanització en massa a l'Estat espanyol i el model econòmic sobre el qual es basa.Per bé que la planificació territorial no és competència de la Unió Europea, si que ho és l'avaluació ambiental,la contractació pública, la lliure competència, el blanqueig de capitals, l'aigua o la protecció dels hàbitat naturals.

Per arribar a aquest punt, ha estat decisiva la concurrència de desenes de milers de persones, de plataformes ciutadanes compromeses i de grups veïnals afectats d'arreu del territori, les aportacions dels quals han quedat recollides a l'esmentat informe. Un informe sobre abusos urbanístics que, com era d'esperar, ha generat malestar entre el PP i el PSOE, que pressionaren junts contra la seua aprovació. El cas que afecta sis ciutadanes d'Elx és un dels que recull l'informe.

El cas del sector MR10

Repassem la cronologia. El 17 de desembre de 2007, l'Ajuntament d'Elx va aprovar per plenari una ordenació del sector MR10 on es preveia la construcció de 1.200 habitatges i l'enderrocament de totes les cases existents. Es tractava de 38 cases de camp, a moltes de les quals la gent hi viu com a primera residència. D'aquesta darrera decisió, la gent afectada se n'assabenta en una reunió a principis d'any, per bé que el problema es remunta a fa més de huit anys quan es van presentar diferents projectes per al sector i ja en aquell moment els afectats es van agrupar en una entitat d'interès urbanístic (AIU) per tindre més força. Mitjançant l'AIU van presentar un projecte però el consistori el va desestimar.

Amb el pas del temps, molts dels propietaris acabaren venent les terres i, a principis del 2008, quan l'AIU es tornà a reunir, es troben que la meitat de l'MR10 pertanyia als promotors. La sorpresa va ser que, en exposar el projecte aprovat en ple el 17 de desembre de 2007, on s'a-

“El projecte de reordenació del sector de la Marina d'Elx suposava inicialment construir 1.200 habitatges i aterrar-ne els 38 existents”

La Marina d'Elx és un dels casos que apareixen a l'Informe Auken

provava l'enderrocament de les cases, i al realitzar la votació, els promotors van guanyar per superfície controlada. És a dir, per bé que numèricament eren més els propietaris que estaven en contra, el que comptava eren els metres, no les persones. A més, un dels constructors accedí a la presidència de l'agrupació.

Comencen a mobilitzar-se

Alguns dels membres de l'agrupació van entrar a la junta rectora per tal de canviar la situació, així com també a les diferents associa-

cions de veïns de La Marina. En total, són sis dones al capdavant d'aquesta "revolta", les quals comencen a quedar amb la gent del sector i es fan escrits a l'alcaldia exigint responsabilitats. Aconsegueixen reunir 10.081 signatures en tan sols 15 dies, que registren a l'Ajuntament el 22 de febrer de 2008. Posteriorment, se celebra una manifestació a la Marina amb l'assistència de més de 1.000 persones. Celebren reunions amb Urbanisme en les quals, després d'aquesta pressió, sembla que es comprometen a respectar les cases dels afectats.

Així, efectivament, en fer-se públic el pla d'ordenació definitiu les cases es mantenen però també els 1.200 nous habitatges.

Poc després, a l'octubre es va presentar l'Alternativa Tècnica de l'AIU, mentre continuen les impugnacions, al·legacions, recursos i, fins i tot, un contenciós als jutjats.

Paral·lelament a les accions administratives i jurídiques, les veïnes no han aturat les mobilitzacions, i durant els dies 4 i 5 d'abril s'ha realitzat una acampada al mateix sector per reclamar la paralització del pla urbanístic.

Continua la lluita contra el macroprojecte del Nou Mil·lenni de Catarroja ANDRÉS GONZÁLEZ ROJAS TORRENT

fonts de la Plataforma assenyalen alguns punts de contradicció entre el PAI i l'informe, com l'adjudicació de contractes urbanístics, la manca de recursos hídrics o la pràctica impossibilitat de participació ciutadana.

Les denúncies de la Plataforma Salvem Catarroja contra el Nou Mil·lenni formen part de tota una sèrie d'accions legals enviades al Parlament Europeu per desenes de plataformes ciutadanes que han donat lloc a l'anomenat informe Auken,aprovat el passat 26 de març amb 349 vots a favor, amb el vot contrari dels eurodiputats del PP i l'abstenció dels del PSOE.

El Nou Mil·lenni és un macroprojecte urbanístic que pretén construir més de 13.000 habitatges i un centre comercial, el que suposaria la transformació profunda de l'actual poble de Catarroja, triplicant la seua població, arribant als 60.000 habitants, i destruint l'última zona d'horta que queda, considerada fins ara d'especial protecció agrícola i ramadera i que conté nombrosos elements de patrimoni històric, com ara motors i alqueries. Segons Salvem Catarroja aquest PAI és innecessari i irresponsable, perquè el 25% de cases del poble estan buides i perquè no contempla ni l'augment ni la millora d'uns serveis públics actualment insuficients.

Noves formes de lluita

Salvem Catarroja continua oposant-se al Nou Mil·leni

Una nova conjuntura

Els últims mesos l'Ajuntament ha aprovat una revisió del Pla general d'ordenació urbana (PGOU) que segons la Plataforma és un pas més en l'aplicació del Nou Mil·lenni, ja que el que fa és adaptar el creixement poble a les necessitats del PAI. Una de les novetats més significatives és el projecte

de reparcel·lació, amb unes noves condicions de contracte per les quals els propietaris han de cedir més percentatge de terra a l'empresa Llanera, en procés concursal.

En aquest context, l'aprovació de l'Informe Auken és vist per Salvem Catarroja amb esperança, per la possibilitat que l'administra-

ció ature el projecte davant l'amenaça de quedar-se sense els Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). Segons l'informe "les autoritats regionals han de suspendre i revisar tots els plans urbanístics que no respecten els criteris rigorosos de la sostenibilitat ambiental i responsabilitat social". Per la seua banda,

Després de molts anys de difusió i mobilització per frenar el Nou Mil·lenni, Salvem Catarroja continua la seua lluita a diferents nivells. D'una banda s'estan centrant molts esforços a nivell legal, gestionant diverses accions administratives, mitjançant instàncies com el Síndic de Greuges o el Defensor del Poble.

D'altra banda continuen donant importància a les mobilitzacions al carrer i és per això que el proper 26 d'abril per la vesprada s'ha convocat una concentració i una festa. Com a novetat, des del passat estiu s'impulsa l'ocupació de terres abandonades per culpa del PAI, facilitant les ferramentes, llavors i coneixements necessaris. Segons la plataforma molta gent s'ha unit a aquesta iniciativa i fins i tot s'ha aconseguit participar a diverses fires venent els fruits produïts.

08PAÏSOS CATALANS

BREUS

Viarany aposta per les Marxes Intercomarcals

El grup de muntanya de l'esquerra independentista, Viarany, va organitzar el 4 i 5 d'abril la segona Marxa Intercomarcal de de la Ribera, la Valldigna i la Safor. Un centenar de persones han cobert el recorregut entre Alzira i Xeraco que passa per la serra de Corbera, la Mola i el Mondúver. El col·lectiu excursionista pretén que l'experiència serveixi de reclam "per teixir una xarxa de marxes intercomarcals arreu dels Països Catalans". De moment, pel mes de novembre ja preparen un nou cap de setmana excursionista al Comtat, la Vall d'Albaida i la Costera.

MÉS INFO: HTTP://WWW.VIARANY.ORG/

El túnel de Bracons ja és una realitat

El divendres 3 d'abril es va obrir al trànsit el tram Torelló - Sant Esteve d'en Bas de l'eix Vic - Olot, més conegut com a túnel de Bracons. Es tracta d'una carretera iniciada pel darrer govern de Jordi Pujol i a la qual tant Esquerra com Iniciativa s'hi oposaven. Tot i que va ser un dels elements que van condicionar les negociacions per formar el govern tripartit a l'hora de la veritat el projecte va tirar endavant amb certes modificacions entre les quals va destacar passar de 4 a 2/3 carrils.

La infraestructura ha estat contestada al llarg de quinze anys per ecologistes i veïns agrupats a la coordinadora Salvem les Valls.

Aquesta plataforma així com l'assemblea garrotxina de Maulets van provocar l'endarreriment en l'obertura de la carretera després de tallar-la durant mitja hora. En una nova mostra d'incoherència mentre Joan Saura reivindicava el paper del seu partit en la modificació del projecte; Enric Pardo, regidor ecosocialista de Girona, es manifestava a Bracons.

Comencen les Trobades 2009

"El valencià és teu", aquest és el lema de les Trobades 2009 d'Escola Valenciana, que amb la lectura com a eix temàtic es van presentar els dies 1 i 2 d'abril a València, Alacant i Castelló. El següent cap de setmana ja es van realitzar les primeres trobades a Castelló, Llutxen i la Pobla de Farnals. Globalment enguany es preveuen 21 trobades i una assistència d'unes 200.000 persones de 720 centres educatius.

Paral·lelament se celebra la Gira 09-IV Festival Itinerant de Música en Valencià, que després del tret de sortida a Falles programa una trentena de concerts arreu del País Valencià però també a sa Pobla, Barcelona i les Borges Blanques.

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

El Govern balear aprova el decret de català a la sanitat, però la Conselleria n'eximeix els metges fins 2012 REDACCIÓ PALMA

El passat 1 d'abril, convocats per diversos sindicats metges com el Sindicato Médico Libre de Baleares (Simebal) o el Sindicato de Enfermeria i amb el suport explícit del Partit Popular, menys d'un milenar de persones es manifestaren en contra del decret de català a Palma. Segons informà la policia local haurien estat prop de 2.500, tot i que posteriorment, el Diari de Balears, demostrà científicament que com a màxim haurien estat unes 930 persones. Així doncs, és totalment plausible que la pròpia policia i alguns diaris de l'arxipèlag haurien inflat les xifres per intentar donar major ressò a la convocatòria.

Altres sindicats com Comissions Obreres, tot i que no se sumaren als manifestants d'extrema dreta, també mostraren el seu rebuig al decret. D'altre banda, més de 115 metges dels diferents hospitals, impulsats per l'oncòleg Onofre Pons, signaren una manifest de suport a la mesura. En el mateix sentit es manifestà l'Obra Cultural

intenció d'atiar les brases, el govern popular de Múrcia ha decidit presentar la possibilitat als metges que abandonin les Illes -a Eivissa, fins al moment, una quarantena de metges haurien renunciat a la seva plaça- de treballar a la seva comunitat. L'únic requisit indispensable és el de saber parlar i escriure correctament l'espanyol, "la llengua oficial per a tots els espanyols" tal i com va recordar la responsable murciana de Sanitat.

S'aprova el pla de normalització lingüística

El Diari de Balears va comptar un màxim de 930 participants

Balear (OCB), que recentment anuncià mobilitzacions per respondre als atacs a la llengua catalana. La postura del govern, en boca del propi Conseller de Sanitat, Vicens Thomàs, és que "la polèmica no existeix".

La suposada polèmica del decret, deriva de l'exigència del nivell ele-

mental de català, el B, als treballadors de la sanitat. Ja aprovat pel Govern, contempla, per als metges i infermers en actiu, una moratòria fins 2012. Respecte a les noves 4.000 places que s'ofereixen entra en vigor de manera immediata.

Aprofitant l'avinentesa, i amb

Tota la polèmica generada pel Partit Popular i els seus satèl·lits, ha coincidit amb el debat parlamentari per aprovar el nou Pla de normalització lingüística. El PP hi presentà una esmena a la totalitat redacta pel seu diputat menorquí Simón Gornés Hachero. El seu principal argument, esgrimit durant el debat, fou que "atemptava contra alguns drets bàsics de les persones". El pla, emperò, fou aprovat per una majoria de 44 vots a favor al Consell Social de la Llengua Catalana.

Més llenya al foc antimonàrquic

Malgrat la pluja, un grup de ciutadans es va reunir a la plaça del Vi per protestar contra la Fundació Príncep de Girona SÒNIA BAGUDANCH GIRONA

Un grup de 125 persones es va aplegar el dissabte a la tarda davant de l'Ajuntament de Girona per mostrar el seu rebuig a la recent creada Fundació Príncep de Girona. La concentració va consistir en el desplegament d'una gran pancarta on es podia llegir, de manera clara i concisa, "No a la Fundació Príncep de Girona" i en la lectura d'un manifest per part de l'escriptora Assumpció Cantalozella.

"Ni constitucions imposades, ni reis posats per la dictadura", "els gironins considerem un insult, una mofa i una provocació aquesta Fundació", "ni volem ni voldrem mai cap institució que dugui el nom de l'hereu d'una monarquia que ens ha estat imposada", van ser algunes de les sentències que va proclamar l'escriptora de Santa Coloma de Farners, que va centrar el seu discurs en el caràcter totalitari de la monarquia borbònica. En aquest sentit, l'escriptora va rebel·lar-se contra una Fundació que "té com a objectiu demostrar la unitat de l'Estat espanyol, un Estat que ha

estat sempre, i que ara ho és més que mai, un país opressor dels drets i les llibertats de la nació catalana".

Cantalozella va remarcar que és un insult acceptar una fundació que porta el nom de l'hereu del rei Joan Carles de Borbó, "coronat l'any 1975 per les Corts franquistes immediatament després de la mort del dictador, com ell havia previst". Per la seva banda, els organitzadors es van plànyer del fet que un grup d'empresaris que "només vol alimentar les seves aspiracions personals i corporatives hagin utilitzat el nom de la ciutat de Girona, patrimoni de tots els ciutadans, per donar nom al que representa una operació de maquillatge borbònic". En l'acte, també es va fer referència al fet que el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, hagi acceptat ser el vicepresident d'honor el president d'honor n'és Felip de Bor-

bó- d'aquesta Fundació, fet que van titllar de "vergonya nacional". "Aquesta Fundació lliga la ciutat al símbol d'opressió dels Països Catalans", van asserir.

Poperes concentracions

D'aquesta manera es va donar el tret de sortida a un ronda de protestes que tindrà lloc cada darrer dissabte de mes a la plaça del Vi de Girona, de moment, tot i que no es descarten escenaris diferents.

Malgrat que la concentració va començar a les sis de la tarda amb una efímera treva plujana, a mesura que Catalozella anava posant llenya al foc el plovisqueig adquiria intensitat de marçada. Tanmateix, el foc retòric no es va apagar i els allí concentrats el van mantenir encès fins que la lectora d'honor va desar el micròfon. Enmig d'una estesa d'estelades, la concentra-

“Els gironins considerem un insult i una provocació aquesta Fundació“

ció de dissabte va reunir persones de diferents organitzacions polítiques i civils que volien mostrar el seu rebuig a la Caixa, Caixa de Girona, Fundació Gala-Dalí i la Cambra de Comerç de Girona, entitats impulsores de la Fundació Príncep de Girona. Els congregats dissabte a la plaça del Vi insten la ciutadania a retirar els seus comptes de les entitats bancàries i a enviar-los correus electrònics com a mesura de protesta.

De cara a les concentracions dels propers mesos, els organitzadors i participants pretenen que cada concentració sigui diferent. Així, si en la concentració de dissabte, per ser la primera, es va desplegar una pancarta i es va llegir un manifest, en les següents edicions hi haurà canvis per tal de dinamitzar la protesta i donar-li un toc d'originalitat. D'aquesta manera, es pretén fer del darrer dissabte de cada mes una jornada de reivindicació innovadora que convidi molta gent a anar-ho a veure i a participar-hi. A més, el lector del manifest serà una persona diferent cada mesada, fet que també afegeix interès.

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 09

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

Quan Galileu va girar el telescopi al cel i la terra “es va moure” L’APUNT

MARTÍ CIRICI BARCELONA El telescopi és un dels elements clau en la revolució científica del segle XVII. L'invent s'atribueix generalment als holandesos Lippershey, Janssen i Alkmaar, que el patentaren a la Haia el 1608, però no seria fins que Galileu sentiria a parlar de l'invent i en féu els seus models,i els utilitzà per observar el cel, que no es convertiria en el gran instrument científic de l'època, tot un símbol de la ciència. El telescopi a partir d'aleshores seria clau en la controvèrsia entre els seguidors de la teoria geocèntrica acceptada i defensada fins aleshores, basada en la cosmologia d'Aristòtil i el sistema astronòmic de Ptolomeu;i els defensors de la teoria heliocèntrica que Copèrnic defensà com a alternativa en la seva obra De revolutionibus orbium coelestium, com Kepler i Galileu Galilei.

Les propietats òptiques d'amplificar o reduir la imatge dels objectes convexos i còncaus eren conegudes des de ben antic, i les lents arribaren a occident a partir del segle XIII, però no va ser fins que el desenvolupament de la tècnica del vidre arribà a un punt prou precís i una capacitat de producció que el fes assequible, en els tallers dels artesans del vidre de la Venècia i la Florència del renaixement, que no seria possible aquest invent. El telescopi, doncs, no va ser l'invent d'uns científics, sinó d'uns artesans, fet que d'altra banda fa difícil saber-ne el seu desenvolupament exacte, ja que els artesans eren generalment illetrats. Així, hom ha atribuït diversos orígens als primers estris: la revista History Today l'arribà a atorgar un artesà gironí anomenat Joan Roget, l'any 1593, i també s'ha donat cert crèdit a la descripció d'un possible instrument emprant lents i miralls de l'anglès Thomas Digges cap a l'any 1570, si bé no s'arribaria a construir.

Però al marge de qui fos el primer que col·locà un seguit de lents alineades, observant objectes ampliats, va ser Galileu Galilei, professor de matemàtica, física i enginyeria militar de Pàdua, qui després de crear els seus models millorats, l'any 1609, el convertí en un instrument famós. Galileu observà les fases de la lluna, i descobrí quatre satèl·lits de Júpiter. Publicà els resultats de les seves observacions Sidereus Nuncius el març de 1610, i rebé de seguida el suport de Johannes Kepler, però no seria mesos després, quan hi hagué

2009: Any Internacional de l'Astronomia REDACCIÓ BARCELONA

L'activitat de Galileu Galilei és una fita en l'astronomia i en el conjunt de la ciència moderna

uns quants telescopis més, que més observadors van poder verificar les seves descobertes, i s'observaren també per primera vegada les fases de Venus, o les taques solars. Començà per tant, el que avui coneixem per observació astronòmica.

Tot aquest seguit de descobertes i observacions aportaren en molt poc temps una gran quantitat de dades i proves a favor dels arguments dels defensors del sistema de Copèrnic, del qual el mateix Galileu n'era un ferm partidari. El descobriment de les llunes de Júpiter ja fou una estocada a la cosmologia aristotèlica, que afirmava que l'únic centre de tot moviment de l'univers era la terra.

Fou Kepler qui primer usà el terme de "satèl·lits" referint-se als que Galileu havia anomenat "Astres de Mèdici" en honor al seu protector, Cosimo II de Mèdici. Simon Marius els donaria els noms de Io, Cal·listo, Europa i Ganímedes, quatre de les amants de Júpiter, noms que acabarien sent acceptats més endavant. Avui aquests quatre satèl·lits, els més grans dels 63 que té el planeta, són coneguts com els satèl·lits galileians.

Però la gran popularitat que assoliren les observacions de Galileu, i el suport decisiu que suposaren per a les tesis copernicanes, començaren a despertar la reacció de l'església catòlica i els acadèmics conservadors, com Ludovico delle Colombe. Aviat diferents veus de l'església començaren a acusar-lo d'heretgia. El 1616, el cardenal Bellarmine, per ordre de la inquisició li prohibí de defensar el moviment de la terra al voltant del sol. Galileu tan-

“Amb Galileu Galilei i els telescopis va començar l'activitat de l'observació astronòmica”

mateix publicà diverses sobres defensant les seves teories, essent al mateix temps que un científic capdavanter, un molt hàbil divulgador i propagandista de la ciència. La més famosa foren els seus Diàlegs. Amb el títol de Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo (Diàleg sobre els principals sistemes del món) publicà en italià una obra, que mitjançant els diàlegs de tres personatges, discutia sobre les dues principals teories. Per tal d'esquivar l'ordre de la Inquisició, la teoria geocèntrica també hi era defensada. Els diàlegs són protagonitzats per Simplici, personatge inspirat en els seus detractors; Salviatti, que encarna les posicions del mateix Galileu; i un tercer, Sagredo, que fa el paper d'observador en principi neutral. L'obra, és clar, deixava en ridícul les posicions conservadores. La publicació de l'obra li suposà ser citat davant el tribunal de la Inquisició l'any 1633, Galileu fou considerat culpable i el llibre fou prohibit inclòs en l'índex de publicacions prohibides, del qual no seria eliminat fins 1822. La llegenda atribueix aleshores a Galileu l'afirmació eppur si muove (i tanmateix, es mou), que expressaria la idea que, malgrat que oficialment es mantenien les concepcions de l'església, la tossudesa dels fets donava la raó a la ciència. Encara l'any 1990 el sinistre Papa actual, aleshores prefecte del Sant Ofici, arribà a afirmar que l'església tingué una posició "molt més racional que el mateix Galileu" en aquell procés i que "el seu

veredicte contra Galileu va ser racional i just", manifestacions que li van valdre el rebuig de la comunitat acadèmica i científica.

La figura de Galileu, de tota manera, va molt més enllà del seu paper en els inicis de l'astronomia i la contribució en la revolució que suposà l'establiment del sistema copernicà. La principal obra de Galileu fou l'establiment de les bases de la dinàmica, l'estudi del moviment dels cossos, i la seva descripció matemàtica, i sobretot, el seu procediment de treball, que donà gran importància tant al mètode experimental com a l'ús de les matemàtiques. Els seus estudis del moviment del pèndol o de la caiguda dels cossos, en el període a Pisa, donaren lloc a la seva obra De Motu (Del moviment), també han esdevingut cèlebres, originant una altra llegenda, que narra els seus experiments fent caure objectes de la famosa torre d'aquesta ciutat.

Els experiments de Galileu es consideren els primers de la ciència moderna. Per a ell no es tractava tant de fer demostracions il·lustratives dels mateixos raonaments, sinó d'explorar per obtenir les dades per demostrar-los i sobretot, de fer-ho de manera quantitativa, cosa que els feia compatible amb la teoria matemàtica. Si bé tampoc es pot dir que fos completament rigorós amb el que avui hom considera ideal en l'experimentació, sí que fou un dels precursors del mètode, i un dels gegants sobre les espatlles dels quals hom ha pogut veure més enllà i sobre les quals s'ha bastit la física.

“Les observacions de Galileu van esdevenir un suport decisiu a les tesis copernicanes i van despertar la reacció de l'Església ”

Coincidint amb els 400 anys de les primeres observacions astronòmiques de Galileu, aquest any 2009 ha estat declarat Any Internacional de l'Astronomia. Vol ser "una celebració global de l'Astronomia i de la seva contribució a la societat, a la cultura, i al desenvolupament de la humanitat". Les activitats repartides per tot el planeta pretendran "estimular l'interès per l'astronomia i la ciència en general; des de la seva influència en les nostres vides diàries fins a com el coneixement científic pot contribuir a un món més lliure i igualitari".

Als Països Catalans, aquest any hi ha hagut i hi haurà un bon nombre d'iniciatives, exposicions i activitats relacionades amb l'efemèride. Com per exemple la celebració de les 100 hores d'Astronomia, entre el 2 i 5 d'abril, amb observacions arreu del territori; les conferències a l'Observatori Astronòmic de Sabadell aquests mesos d'abril i maig sobre "l'expansió i la inflació de l'univers" o la instal·lació "El què va veure Galileu"; l'exposició "Un univers bibliogràfic per descobrir" de la Universitat de Lleida; les "Bibliomaletes de l'espai" per a escolars a Eivissa; les conferències i tallers de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València, amb els tallers "Aula del Cel", o conferències sobre la història dels viatges espacials; o el cicle de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, a l'abril, de caire teòric, sobre astrofísica, radioastronomia o ones gravitacionals, entre altres. Moltes de les activitats han comptat amb la participació popular, com la mesura del radi de la terra, que es va fer el 26 de març passat, o actes locals, com per exemple una jornada d'observació astronòmica feta durant la Setmana Muntanyenca del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna el passat 2 de febrer.

10ECONOMIA

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

Els brigadistes rurals d'emergència del País Valencià mantenen el pols en defensa del seu lloc de treball PAU TOBAR VALÈNCIA L'empresa TRAGSA, contrata de la Conselleria de Governació de la Generalitat Valenciana, ha acomiadat gairebé 400 brigadistes rurals d'emergència. El conflicte laboral es va iniciar,mercè a un preacord signat per l'empresa amb els sindicats UGT, USO i CCOO el passat 24 de desembre. Segons aquest acord els brigadistes que durant els dos darrers anys han treballat de manera temporal en la cura de les muntanyes i boscos del País Valencià, deixarien de ser reclamats per la seua feina. Una decisió que afecta la gran majoria dels i les brigadistes i que suposa a més la pèrdua de l'antiguitat i el grau i l'obligació de presentar-se a unes dures proves d'accés per tal d'optar a una feina que ja es desenvolupava.

Així doncs, per cobrir les places de treball els brigadistes acomiadats no tindrien assegurat el seu lloc de treball, doncs són de lliure convocatòria i s'espera es presenten un gran nombre de nous candidats.

La mesura ha estat justificada per la Conselleria mitjançant un comunicat de premsa com una aposta per la "millora del servei" alhora que feia gala de comptar amb l'equip més preparat per tal de fer

“L'acord entre la Conselleria i els sindicats grocs suposen l'acomiadament de 400 dels 600 brigadistes rurals d'emergència” front als incendis forestals que cada any afecten el territori.

Es tracta d'uns acomiadaments improcedents si atenem a l'Estatut del Treballador vigent, en el seu article 12.3 obliga contractar com a fixe discontinu totes les persones que porten desenvolupant una mateixa feina durant dues campanyes seguides. Davant tot això i en defensa del seu treball, l'assemblea de treballadors dels brigadistes

Els brigadistes rurals valencians en lluita

rurals d'emergència decidiren emprendre les mobilitzacions. Unes mobilitzacions que han tingut el suport de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), la Confederació General del Treball (CGT) i el SPBE. Amb els lemes "Per la dignitat, recuperem el treball" i "Brigadistes en lluita" els i les brigadistes han convocat cada setmana diferents concentracions davant la porta de Conselleria de Governació.

Aquestes concentracions han aplegat prop d'un centenar de treballadors i treballadores abillats amb el mono de feina. Paral·lelament, i en el mateix edifici on es produïen les protestes, els representants de l'assemblea de treballadors iniciaven les negociacions amb la Conselleria de Governació, representada per Irene Rodríguez -directora d'Interior- i Luís Ibañez -secretari autonòmic. Un portaveu dels brigadistes ha manifestat a L'ACCENT que durant les converses "els representants autonòmics estaven notòriament molestos per les protestes i han tractat de llençar balons fora per eximir la seua responsabilitat".

Segons aquesta mateixa font la Conselleria ha assenyalat que la problemàtica no és responsabilitat seua sinó de TRAGSA -l'empresa que la institució ha contractat per aquest servei- i dels sindicats signants del preacord, esmentats més amunt.

Uns arguments que no han conven-

çut als i les treballadors que han mantingut en tot moment la postura de readmissió com a fixes discontinus dels i les acomiadades, la preservació del mateix grau que ocupaven anteriorment, una major estabilitat en la feina i la millora del servei a través d'un programa

“Els treballadors han denunciat TRAGSA per acomiadament improcedent als jutjats d'Alacant, Castelló i València” de formació Per la seua banda la Conselleria de Governació només ha accedit a incloure els i les afectades en una preselecció que els asseguraria que pogueren presentar-se a les proves d'accés que es realitzaran a finals del present mes. Una decisió que no ha acontentat als i les brigadistes rurals d'emergència del País Valencià que el passat 3 d'abril emetien una denúncia legal contra

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

TRAGSA per acomiadament improcedent. Cada treballador afectat ha presentat individualment -amb el suport de la COS, CGT i SPBE- i simultàniament als jutjats d'Alacant, Castelló i València, una denúncia contra TRAGSA per acomiadament improcedent.

Segons una filtració de l'empresa TRAGSA a la qual ha tingut accés L'ACCENT, el preacord signat amb

UGT, CCOO i USO, ha passat a ser aprovat com a cinquè conveni laboral. En tot cas, les mobilitzacions dels i les brigadistes continuaran durant tot el mes d'abril i es faran visibles arreu la ciutat de València per tal de superar el silenci mediàtic majoritari que ha acompanyat al procés.

MÉS INFO: BRIGADISTESENLLUITA.BLOGSPOT.COM

L’APUNT

“No negociem amb xiulets!”

REDACCIÓ VALÈNCIA

La fatxenderia de la qual, malauradament, fan gala els representants institucionals valencians no és nova. Els i les brigadistes rurals d'emergència del País Valencià l'han pogut comprovar en les seues pells al llarg de les infructuoses negociacions mantingudes amb l'administració.

Davant el drama que suposa l'acomiadament de gairebé 400 persones, primer la Conselleria ha tractat d'inhibir les seues responsabilitats i després amb to amenaçant ha assenyalat que ells no negocien amb xiulets, en referència a l'ús massiu d'aquests instruments en les protestes dels briga-

distes. Però que esperaven? Evidentment els i les brigadistes han emprat i empraran tots els mitjans que han considerat oportuns per tal de defensar el seu treball.

Entre ells l'ús de motoserres, eina habitual en el seu treball, sense cadena per tal de deixar-se vore i fer-se sentir. Perdonen les molèsties, però és que ací hi ha una gent que defensa el seu lloc de treball, el seu mitjà de subsistència, la seua dignitat. Fet que continuaran fent malgrat que els envien a la policia i els denuncie per superar l'excés de decibels permesos (cosa bastant curiosa en la ciutat més sorollosa d'Europa), com van fer el passat 26 de març.

Clar que sí!

ECONOMIA 11

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

“Cal que es creïn assemblees d'aturats a cada barri i localitat”

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Quins són els objectius que us marqueu les persones que heu convocat aquesta Assemblea d'Aturats?

L'objectiu més immediat és a dir trencar el cercle de la gent organitzada o més activista i arribar als milers i milers d'aturats que sofreixen el problema però que no troben un lloc on organitzar-se. A un altre nivell evidentment l'objectiu és frenar les polítiques neoliberals que ens han portat a aquesta situació i pressionar el govern perquè deixi d'acceptar expedients de regulació d'ocupació (ERO), abaratir els acomiadaments, etcètera i faci una política social real. Però som conscients que per aconseguir això cal un moviment ampli que combini unitat i radicalitat i que pugui fer pressió per aconseguir les nostres demandes. Necessitem que aquesta Assemblea d'Aturats de Barcelona en generi de noves a cada barri i localitat.

Com heu valorat aquesta primera assemblea? Quines són les característiques comunes de les persones que s'han aplegat ?

Tot i que modesta, en ser la primera, l'Assemblea d'Aturats l'hem de valorar positivament. Han participat al voltant d'unes cinquanta persones d'un perfil bastant polititzat i combatiu, alguns activistes de sindicats, moviments socials o organitzacions polítiques i molts d'altres no. Érem sobretot gent de Barcelona ciutat, però també hi havia companys d'Hospitalet, Vilanova, Olesa, etc. Cal destacar que no sols érem aturats sinó també gent solidaria que es vol mobilitzar pel tema.

L'atur és una experiència moltes vegades molt individual, doncs per definició les persones aturades no es concentren en centres de treball o d'estudi com altres col·lectiu. Com creieu que pot condicionar aquesta realitat l'actuació col·lectiva de les persones sense feina?

Doncs sí, a diferència d'altres col·lectius que es veuen diàriament en un espai físic comú, els aturats no tenim aquest espai. Això pot ser un handicap però que no és ni molt menys insalvable. De fet, la primera tasca a l'hora de mobilitzar per aquesta assemblea va ser anar a les diferents oficines de treball per repartir material i explicar la convocatòria. Sembla lògic. On segur que els aturats ens hem de veure les cares és a l'oficina de treball a fitxar.

Curiosament ara el govern permet que es fitxi per internet des de casa intentant estalviar-se les cues incòmodes, invisivilitzant així el problema i evitant el malestar i inclús, la possible

ENTREVISTA Entrevista a Oleguer Bohigas, membre de l'Assemblea d'Aturats de Barcelona

L'atur s'estén arreu dels Països Catalans, arribant a xifres històriques, que amaguen darrera seu cada una de les particulars històries d'aquelles persones que es troben sense feina i recursos. El passat 1 d'abril es va constituir a les Cotxeres de Sants de Barcelona l'Assemblea d'Aturats. Des de L'ACCENT hem volgut preguntar als seus impulsors quines són les característiques d'aquesta nova iniciativa.

autoorganització.

Evidentment hi ha altres punts de trobada. Tant el SOC com diferents sindicats fan cursos de formació per aturats on hi van centenars d'aturats. Un altre espai natural de lluita podrien ser les diferents empreses que han generat milers d'acomiadats per ERO, acomiadats que poden organitzar-se conjuntament amb els treballadors de la seva antiga empresa pel manteniment de la plantilla. Tots ells són punts de trobada que poden convertir-se en nodes d'una xarxa de resistència. No podem

“Les mesures anticrisi del govern s'enquadren en la dinàmica social liberal”

oblidar també que tenim tots un espai comú de trobada, que és el carrer i que l'hem d'utilitzar. És obvi que la dispersió condiciona la manera d'organitzar-se, però la veritat és que la classe treballadora ha generat al llarg de la seva història diferents formes organitzatives i té prou creativitat per crear-ne de noves si les condicions ho demanen.

Els aturats són treballadors sense feina. Per tant, el fet d'organitzar-vos en assemblees d'aturats, no es podia haver donat en els sindicats? Què us ha impulsat a crear un nou espai de

A Barcelona s'ha constituït una assemblea d'aturats

trobada?

D'una banda, inclús en el món laboral, el fet d'organitzar-se en els sindicats no exclou la necessitat d'assemblees de treballadors. Precisament la vocació unitària de les assemblees fa que no tinguin cabuda en un sindicat o un altre.

Però si volem respondre més directament la pregunta, la veritat és que sí, hauria pogut passar, però ni ha passat ni sembla que un futur immediat passi. Les millors posicionades per organitzar els aturats són les grans centrals sindicals, però amb el rumb que porten sembla il·lús pensar que ho voldran fer. Difícilment es posaran a mobilitzar per un tema que no els reporti rèdits pel que fa al nombre delegats o les quotes de poder. El que no podem fer és esperar a que ells prenguin l'iniciativa. La situació és suficientment greu com perquè no ens puguem quedar de braços creuats. De totes maneres no és descabellat pensar que els sindicats majoritaris, a mesura que s'agreugi la situació, organitzin assemblees d'aturats, però només ho faran si reben una pressió des de baix. I això sol ja justifica aquest espai.

Com valoreu les polítiques anticrisi del Govern de Rodríguez Zapatero en aquest àmbit?

Les mesures anticrisi del govern s'enquadren en la dinàmica social liberal.

Mentre parlen d'ajudar els treballadors no han parat de donar ajudes a les grans empreses i aprovar mesures antiobreres. És increïble com volen solucionar la crisi amb els mateixos preceptes neoliberals que han provocat aquesta situació.

El seu argument és que abaratint

els acomiadaments i rebaixant les condicions laborals, les empreses tindran més al·licients per invertir a l'Estat espanyol, fet que generarà més ocupació. Res més fals. Facilitar l'acomiadament generarà més atur.

Pel que fa a la política de prestacions per la gent que ja estem a l'atur, no s'ha fet cap pas. No pot ser que ja hi hagi 900.000 persones a tot l'estat que no cobrin res. Xifra que creix mes a mes. S'ha d'aplicar ja una prestació d'atur indefinida.

“Hem de lluitar contra els ERO en multinacionals amb beneficis o pel salari mínim de 1.200 euros” I les propostes des del món sindical?

El moviment sindical és extremadament heterogeni. Aquí s'han de dir les coses clares. La burocràcia sindical està a l'altre costat de la barricada. Està disposada a fer el que sigui per mantenir la pau social. És per això que les diferents propostes sobre els subsidis d'atur només poden fer riure, especialment si, a part de ser propostes extremadament tímides, no van acompanyades de cap mobilització. Per altra banda l'esquerra sindical sí que fa propostes una mica més realistes com per exemple la prohibició d'expedients de

regulació en multinacionals amb beneficis, salari mínim de 1.200 euros, prestació d'atur indefinit, reducció de jornada sense tocar els sous a 35 hores, paralització de les privatitzacions, etc.

Propostes que evidentment subscrivim i per les quals hem de lluitar.

Existeixen experiències semblants a les vostres en altres ciutats de l'Estat o d'Europa?

Sí existeixen, tot i que de moment molt embrionàries. A vàries ciutats de l'Estat hi ha associacions d'aturats de diferent caire. Al País Basc van per davant nostre i ja fa més temps que es mouen pel tema. El passat 23 de març, per exemple l'assemblea d'aturats de Madrid va ocupar una oficina de l'INEM. A finals de març es van crear assemblees d'aturats al barri de Bonavista de Tarragona i a Sant Vicenç dels Horts.

També estan impulsant idees similars a Cardedeu i el Prat de Llobregat. A l'Estat francès el col·lectiu "Agir contre le chomage" (Actuar contra l'atur) han fet accions a les grans superfícies a diferents ciutats, s'emporten carros sencers de menjar per després fer pícnics gratuïts per la gent més necessitada.

La veritat és que no tenim gaire coneixement mutu de les diferents experiències. Poc a poc anirem fent xarxa.

Quines accions teniu previst convocar properament?

Hem convocat una concentració a la plaça Sant Jaume el dia 20 d'abril a les 10 del matí. Si la cosa rutlla, la nostra pretensió és repetir la fórmula cada dilluns per genera bola. A la vegada el dia 14 d'abril tindrem una altra assemblea a cotxeres de Sants oberta a tothom que hi vulgui participar.

12INTERNACIONAL

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

Eleccions autonòmiques 2009

Cremar etapes cap a un nou marc polític per a Euskal Herria

IKER VITORIA-GASTEIZ*

Les eleccions autonòmiques han deixat a les tres províncies occidentals basques un escenari d’on gairebé tots els analistes extreuen els elements més nous (que hi són),però que, si es mira el mapa polític d'aquest país amb perspectiva,és la conseqüència lògica del trajecte recorregut els darrers trenta anys i,especialment,en l'última dècada.

Ja fa temps -el punt d'inflexió es pot situar en els acords de Lizarra-Garazi del 1998- que un ampli sector de la societat basca constata que l'actual marc polític està esgotat i que els instruments legals i institucionals establerts - imposats en la Transició no tenen ja cap recorregut. Es tracta, sens dubte, d'una percepció majoritària i sense la qual no es podrien entendre iniciatives com el Projecte de Nou Estatut (2003-2005), més conegut com Pla Ibarretxe, i la més recent Llei de Consulta (2007-2008), des del nacionalisme més proper al PNB, o la proposta d'Anoeta (2004), per part de l'esquerra abertzale. El mateix succeeix amb el fallit procés de negociació per a la resolució del conflicte (20062007).

La superació de l'actual marc és, per tant, un element acceptat majoritàriament, i davant el qual el Govern espanyol s'ha enfrontat de manera diferent, des de la més crua repressió fins al procés, esmentat abans, de diàleg, però sempre amb l'objectiu que el nou marc resultant no afecti l'estructura de l'Estat. En aquest camí, una de les seves eines ha estat la il·legalització de les expressions polítiques de l'esquerra abertzale, sector social que ha exercit de motor i sense la qual aquesta percepció majoritària no hagués estat possible. Tanmateix, el successiu vet a les candidatures independentistes i l'evident xoc entre la legitimitat de les urnes i la legalitat institucional, no han fet sinó accelerar la convicció que "el que tenim no val i cal passar a un altre escenari". I és que, si l'esquerra abertzale porta 30 anys denunciant que el Parlament de Gasteiz (CAV) i el d'Iruña (Nafarroa) no són sinó instruments per a la partició d'Euskal Herria, i ha aconseguit que una majoria social admeti el seu esgotament, ara, a més, totes dues cambres estan constituïdes d'esquenes a la voluntat popular, després de l'exclusió de desenes de milers de ciutadans.

L'esquerra abertzale, malgrat la il·legalització, manté el suport ferm de 120.000 votants a Hego Euskal Herria

l'PNB per primera vegada des de 1979.

Aquesta possibilitat va ser saludada amb alegria a Madrid, però a Euskal Herria les veus que han denunciat el "pucherazo" electoral s'han multiplicat al sumar sectors (PNB i el seu entorn) directament perjudicats per una llei que fins ara els havia beneficiat i contra la que no havien mogut un dit. En aquest sentit, aquest canvi artificial de les majories ha accentuat al màxim la deslegitimació del Parlament i la necessitat de buscar un altre marc institucional, centra de manera irremeiable gran part del debat polític. És en aquest context on cal analitzar la situació de cada força política.

El PNB a l’oposició

El PNB va tenir uns bons resultats l'1M, probablement a costa de la seva escissió i soci de govern durant deu anys,

“El vet a l'esquerra abertzale ha permès sumar més diputats, que no vots,al front PSE-PP’”

Les eleccions de l’1 de març

Dit això, abordem aquests nous elements que han deixat les eleccions de l'1 de març. Els més importants: que l'esquerra abertzale ha quedat fora del Parlament pel vet judicial espanyol i, com a conseqüència d'això, que PSE i PP tenen per primera vegada majoria d'escons.

Que no de vots, perquè, encara que llegint la premsa espanyola pogués semblar el contrari, les forces d'àmbit nacional basc (PNB, esquerra abertzale, EA i Aralar), una vegada més, han superat àmpliament els partits nacionalistes espanyols (PSE, PP i UPyD). 600.000 vots -635.000 amb Ezker Batua- front a 482.000. No obstant això, per art de la Llei de partits, Patxi López (PSE) i Antonio Basagoiti (PP) tenen la clau de govern i la possibilitat de fer fora del mateix a

EA. Tanmateix, els seus 30 parlamentaris no li permeten conformar una majoria suficient i és probable que per primera vegada passi a l'oposició, el que per si mateix ja suposa una fita en la política basca. La formació d'Iñigo Urkullu, el domini de les institucions de la CAV ha estat gairebé absolut, ha expressat obertament la seva contrarietat i qualificat de "trampa" el que ha passat.

Tanmateix, en comptes de denunciar la il·legalització que ha donat la majoria a PP i PSE, s'ha centrat en el fet d'haver tret 80.000 vots i cinc escons més que el PSE, argumentant que per això hauria de liderar el proper govern. Un argument feble, ja que el mateix PNB

governa a Araba sent tercer. El que passa és que aquest partit ha acceptat els resultats derivats de la Llei de partits fins ara i, per exemple, governa en moltes localitats en les quals l'esquerra abertzale va obtenir majories aclaparadora. Ara, quan li ha tocat a ell, el PNB es mostra captiu de la seva trajectòria.

Les ofertes de coalició que ha fet arribar primer al PSE i després el PP no són sinó reflex de la frustració per perdre el que considerava el "seu" govern.

PSE i PP: dues cares de la moneda

Els resultats del PSE, encara que sembli el contrari, no han estat bons. Encoratjat pels números de 2008 (Eleccions Generals), aspirava a guanyar o quedar molt a prop del PNB, per tal que aquest partit no pogués rebutjar un pacte de govern amb Patxi López de lehendakari. Tanmateix, les seves expectatives no s'han complert; López ha quedat lluny d'Ibarretxe i si vol ser lehendakari necessita els vots d'un PP que, si el deixen, no deixarà passar l'ocasió de fixar el rumb del govern i marcar de prop al PSE. Aquest escenari no agrada al PSOE, menys encara amb un Zapatero en hores baixes i sense suports a Madrid, però després de prometre "el canvi" amb tanta insistència no es pot permetre no accedir a Ajuria Enea, menys encara després del fracàs de Galiza.

El PP és el revers de la moneda, ja que va poder amagar la pèrdua de vots (65.000 menys) i escons (-2) amb el paper clau que el joc de majories li ha atorgat.

L’esquerra abertzale, quarta força

L'esquerra abertzale, per la seva banda, ha concorregut a les urnes en les pitjors condicions possibles, ja que al vet judicial cal sumar la detenció i empresonament de diversos dels seus candidats -Amparo Lasheras, parlamentària electa per Àlaba, ha romàs empresonada fins al passat 26 de març-, la prohibició dels seus actes, detenció i identificacions de desenes de militants -135 només en la jornada electoral-, impossibilitat de participar en els espais electorals... En aquesta extrema situació, ha aconseguit que unes 100.000 perso-

nes dipositaran un vot que sabien que seria anul lat, i l'hauria situat com a quarta força, amb set parlamentaris.

Unes xifres -calcades a les últimes celebrades en semblants condicions, les Eleccions Generals de 2004, encara que en aquelles hi va haver un 15% més de participació- que serveixen per constatar la sòlida base amb què compta l'esquerra abertzale, i que conclouen que a Hego Euskal Herria hi ha unes 120.000 persones, comptant Nafarroa, que en qualsevol conjuntura, siguin quins siguin els comicis i tot i sabent que els seus vots aniran directament a la paperera -lògicament la xifra seria més alta si els vots fossin legals,- voten el que proposa l'esquerra abertzale. Tanmateix, aquest exercici ( "heroic" segons va definir Arnaldo Otegi) d'autoafirmació i desobediència civil, no impedeix

“El PNB es mostra captiu en la trampa de la Llei de partits, després de beneficiar-se'n durant anys” l'esquerra abertzale valorar que no és una situació que pugui mantenir indefinidament, perquè aquest corrent polític té vocació d'estar a les institucions i d'assolir majories socials per dur Euskal Herria cap a la independència i el socialisme. És per això que ha expressat la necessitat d'obrir un debat en el si dels sectors populars i independentistes per consensuar una "estratègia eficaç" que porti aquest país a un altre escenari polític.

Aralar entra al joc

No s'ha presentat Aralar com una de les vencedores de la competició electoral. Afavorida per l'oberta tasca al seu

favor que mitjans i institucions van fer durant la campanya -com a contrapunt a l'esquerra abertzale- ha passat d'un a quatre escons i doblat els seus vots fins als 62.000. Aquest ascens, del qual públicament s'han alegrat personatges com Alfredo Pérez Rubalcaba o Cándido Conde Pumpido, s'ha utilitzat per presentar a aquesta formació com l'alternativa "bona" de l'esquerra abertzale, el raonable front a l'opció dels "violents", un joc al qual els dirigents d'Aralar s'han prestat. Per a això, s'argumenta que el seu ascens es deu a les persones que en aquesta ocasió no han votat amb les paperetes de l'esquerra abertzale. Tanmateix, una anàlisi més rigorosa conclou que la majoria dels 30.000 nous votants d'Aralar provenen del seu soci en les eleccions municipals de 2007, Ezker Batua, que ha estat castigat pels seus anys de govern amb el PNB. Es tracta d'un sector, urbà i progressista, que ha preferit la novetat d'Aralar, front a una opció, EB, molt cremada després de la seva estada en el poder i l'abandonament de desenes de càrrecs del sector crític en els darrers mesos.

Juntament amb EB, l'altre perdedor dels comicis ha estat EA, que ha passat de 7 escons a 1. Llastrat per la polarització Ibarretxe - López i els conflictes interns, el seu Congrés extraordinari de juny haurà de servir perquè aquest partit es decanti, d'una vegada per totes, entre una aposta decididament independentista o tornar a la pleta del PNB, del qual va sortir fa 23 anys.

Finalment la irrupció de UPyD a la Cambra -un parlamentari a Araba- només es pot considerar una conseqüència de l’ anòmala distribució d'escons entre els tres territoris de la CAV, com abans va succeir amb Unitat Alabesa.

En definitiva, les eleccions de l'1 de març han deixat un escenari nou i, a primera vista, desfavorable als interessos de les forces abertzales, però que presenta també importants oportunitats perquè d'aquí a uns anys sigui valorat com un dels darrers capítols en la lluita per la independència d'Euskal Herria. *Redactor de Gara

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

CULTURA13

Novetats musicals i tenses esperes

Ei, tu!

Busques alguna cosa?

Redacció VALÈNCIA

Maria Chovares CANALS

andes referents en els circuits alternatius de música han fet coincidir aquest mes d'abril la difusió del seu nou material sonor. Nous ritmes i noves cançons que molt prompte començaran a sentir-se als concerts i festivals programats per a aquesta propera primavera. Mentre uns ja han parit les noves propostes, altres anuncien l'entrada a l'estudi per enregistrar nou disc. L'espera dels amants de la música és tan llarga com tensa.

Entre les novetats d'aquesta primavera, ens trobem amb el nou disc de Dijous Paella. La banda encapçalada per Àgata Casas presentarà el proper 30 d'abril a la Sala Apolo de Barcelona el seu nou compacte Vol.2, editat per Propaganda pel Fet. Segons ja ha anunciat la discogràfica, Dijous Paella continuen conreant un estil d'arrels rumberes elegants i coherents en estètica i composició. Al concert de presentació del disc, a més a més, es podrà aconseguir el nou treball de la banda en format de disc compacte o vinil.

Una altra de les formacions de l'esfera més eclèctica i divertida de la música catalana, La Carrau, ens presenta el proper 17 d'abril al CAT de Barcelona el primer lliurament dels tres que conformaran l'àlbum CAP, COR, FEL. Segons anuncia Propaganda pel Fet, La Carrau ens brindarà un treball l'eix del qual girarà entorn el sintetitzador, que s'encarregarà de fer possible diferents combinacions i efectes.

ctualitat, blocs, botiga on line, educació i cursos, esports, fòrums i xats, informàtica, jocs i entreteniments, literatura, medi ambient i natura, música, societat i cultura, viatges... tot açò en la nostra llengua ho podem trobar a la web: http://www.topcatala.com.

Es tracta d'una guia de les pàgines web en català més utilitzades pels usuaris d'Internet. On apareix agrupada per categories -com les que abans hem esmentat- una sèrie d'enllaços on podrem gaudir de tota la informació que preferim i com a nosaltres ens agrada: en català.

Tan bon punt entrem, observarem un grup destacat de les webs de què disposa aquesta pàgina aglutinadora: estem davant dels vint-i-cinc espais d'informació més valorats... perquè sí, podem votar a favor de les nostres pàgines preferides. Molts de nosaltres reconeixerem algunes de les pàgines

B

A

Aquest primer EP contindrà quatre peces i està previst que les tres parts de l'àlbum estiguen totes per finals d'any.

A l'estudi Tot i que haurem d'esperar una miqueta més, hi ha algunes bandes que ja han anunciat novetats per enguany. És el cas de la formació valenciana 121db, que a finals de l'any passat van tancar-se uns dies a un estudi de Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà) i a un altre de Barcelona per crear el seu segon treball Assaig/error. La banda, d'esperit indie i d'arrels punk, va gaudir d'una molt bona acollida i de molt bones crítiques al seu primer disc Equilàter. Ara tornen amb un

nou treball on han comptat amb força col·laboracions de membres d'altres grups, com ara la de Xavi Sarrià, vocalista d'Obrint Pas. Però la notícia més esperada per als amants de la música tradicional i folklòrica és, sens dubte, l'anunci del nou material de Pep Gimeno "Botifarra". El disc s'espera per al setembre, però el xativí ja ha avançat que portarà per títol Te'n cantaré més de mil. Endinsat ara en el seu enregistrament a l'Estudi Xaloc de l'Olleria (la Vall d'Albaida), el socarrat seguirà en la seua tasca de recuperació del cançoner popular de la Costera. Com ja va fer amb el primer disc el 2006, la presentació oficial es realitzarà al Gran Teatre de Xàtiva.

Carme Teatre amenaçat pel Pla Riva Pau TobarVALÈNCIA

L

a sala Carme Teatre situada a l'Atzucat (oficialment carrer Gutenberg) del barri homònim de la ciutat de València es troba en perill. L'enclavament es troba afectat pel Pla RIVA, en concret coincideix amb la zona número 22 de l'anomenat Pla Muralla. Aquest pla pretendria recuperar la muralla àrab de Ciutat Vella a partir de les seues restes existents. El Carme Teatre es voria clarament afectat en el sentit que l'espai, avui arrendat, passaria a ser de titularitat municipal, però, en cap cas s'ha contemplat el reallotjament de la companyia. Aquest desnonament ha afectat també diversos veïns del carreró.

Carme Teatre és una companyia que treballa a l'Atzucat des de 1995. Els seus impulsors contribuïren a condicionar per l'art escènic un antic taller del segle XIX. No debades aquesta zona degradada, però tranquil·la com cap altra a la ciutat, fou un dels primers focus industrials de la ciutat.

Des dels seus inicis l'aposta de la companyia fou avantguardista, amb l'impuls o el suport a produccions de dansa o teatre de caire alternatiu que no s'adaptaven al circuït oficial. De fet, Carme Teatre fou ànima mater del conegut Circuït Cafè-Teatre de València, fet que revertí en la for-

mació de noves companyies i noves propostes "de risc". El criteri artístic del seu teatre per a adults es basa en la investigació, l'experimentació i la innovació, i alhora manté una "crítica amb l'ètica del present". En la seua ja dilatada trajectòria ha sigut escenari de representacions de companyies del país doncs un dels seus principis és fomentar la producció autòctona- però també internacionals.

Pel que fa als reconeixements, l'any 2007 Carme Teatre fou guardonada amb el premi a la millor sala del País Valencià. L'abril de 2008 l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians li atorgaren el Premi Narcís durant la festa del Dia del Teatre a l'Octubre (Centre de Cultura Contemporània) de València.

Davant la imminent amenaça de desnonament, Carme Teatre amb d'altres veïns i veïnes afectades, presentaren una al·legació a l'Ajuntament per tal d'exigir-los el

reallotjament. Després d'això, el director de la companyia, Aurel·li Delgado, feu una crida a presentar al·legacions individuals per tal de salvar la sala. Un bon grapat d'aquestes al·legacions signades per veïns i veïnes i personalitats del món del teatre foren lliurades a la casa consistorial el passat 9 de març. Tanmateix, en el tancament d'aquesta edició, l'Ajuntament no ha ofert cap mena de resposta i Carme Teatre, el contracte d'arrendament del qual finalitza el juny, continua agonitzant.

“Topcatalà.com és una guia de les pàgines web en català més utilitzades pels usuaris d'Internet”

webs que s'hi mencionen, ens ofereixen un espai obert i simpàtic per gaudir d'allò que volem. Fins i tot, podrem baixar música si cliquem a algun dels nombrosos enllaços a la categoria de música, cercar informació, veure l'actualitat, debatre, compartir informació, llegir premsa, interactuar amb gent arreu dels Països Catalans..

Sovint busquem al cercador Google allò que volem saber o estem interessats, alguns amb més pressa que altres pel seu agitat ritme de vida; doncs bé, aquesta seria una opció més que interessant. Trobarem les millors pàgines webs ja que ací es conjuguen la diversitat i la qualitat que sovint no trobem en moltes de les nostres cerques frustrades a Internet. Hem de saber buscar, però per als que no disposen de temps o no sàpiguen ací teniu una adreça que us pot interessar.

Tots sabem la importància de l'expansió cultural especialment en la nostra llengua, així com també coneixerem els efectes d'utilitzar una llengua com més millor. Perquè no podem trobar res normal si no hi estem acostumats. Per aquests motius, entre moltíssimes d'altres, és necessari consultar http://www.topcatala.com.

14 CULTURA

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

Tro de bac

MONOGRÀFIC

Els mestres cantaires de Nuremberg a Barcelona Progrés i reacció: Wagner al Liceu

El desastre del caciquisme rural Cesk Freixes RIUDEBITLLES

R

iudebitlles és un municipi del Penedès amb poc més 2.000 habitants. El poble agafa el nom del riu que el travessa, i es troba situat en una vall amb el mateix nom. Vall d'extensió àmplia i recorregut allargat, que també inclou les poblacions de Sant Quintí de Mediona, Torrelavit i Sant Sadurní d'Anoia. La pressió que exerceix l'àrea metropolitana de Barcelona es fa evident en la constant degradació que pateix el nostre territori. En el cas d'aquesta vall penedesenca, la instal·lació de diversos polígons industrials desfigura el paisatge rural típic de la zona. A aquestes alçades, totes coneixem les dinàmiques asfixiants del capitalisme i les claudicacions dels nostres governants quan es tracta de col·locar la seva firma en convenis que beneficien a uns quants interessos.

Sempre polítics, evidentment.

Actualment, els plans d'ordenació urbanística municipal (POUM) són una eina per dur als pobles cap a escenaris, precisament, de claudicació. A Riudebitlles, doncs, ens trobem en aquest escenari. L'Ajuntament, saltant-se protocols de participació ciutadana, va creure que publicant la presentació del POUM al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya n'hi havia prou com perquè els vilatans n'estiguessin al corrent. Tot s'ha dut en silenci, i tan sols s'ha fet una presentació oficial del Pla quan ja ha estat aprovat. És cert que la democràcia funciona així, a esquenes del poble, però hi ha coses que són de jutjat de guàrdia. I no sé què és pitjor, si això o el jutjat de guàrdia.

Fem memòria. Que l'alcalde s'aixequi i marxi d'una presentació pública quan li fan una pregunta incòmoda.

Que titllin d'antidemocràtics a aquells que estan en contra que el poble pugui doblar la seva població en pocs anys.

Que els regidors no acceptin fer una taula rodona apel·lant que no estan disposats a escoltar segons què. Que responguin que el POUM té en compte el context de crisi econòmica actual, i veure que l'estudi data de l'any 2006.

Hi ha polítics que són hereus directes del franquisme. No només a les altes esferes. També als pobles petits. I el més curiós és que ells ni ho saben, que són franquistes. Caciquisme de poble.

Capitalisme rural.

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

ls mestres cantaires de Nuremberg han tornat amb polèmica al Liceu de Barcelona amb una producció de la Sächsische Staatsoper (Dresden) que té el mèrit d'haver aconseguit que es parlés més que mai del contingut d'aquesta òpera en tres actes. Se n'han vist quatre funcions des del 17 de març i se'n veuran tres més fins el 18 d'abril.

Com sempre, els sectors conservadors, empenyats a aconseguir que mai no s'esdevingui res sobre l'escenari estaven avisats.

L'objectiu a l'estrena era esbroncar la posada en escena de Claus Guth: i ho van fer.

Guth enfoca el debat estètic entre l'art vell i el nou de què parla l'òpera des de la perspectiva més àmplia de la dialèctica entre l'individu i la comunitat, la identitat i la diferència, que es concreta en l'empatia amb el personatge de Sixtus Beckmesser, escarnit pel seu mediocre academicisme.

Bo Skovhus, que interpreta aquest paper al muntatge que s'ha presentat a Barcelona era conscient de l'originalitat de la proposta i dels seus riscos: "La qüestió és saber si fem òpera per complaure el públic o per ensenyar alguna cosa nova", "tenint en compte que l'òpera va justament d'això, de què és l'art, la proposta és molt pertinent".

Amb aquesta reflexió Skovhus toca al moll de l'ós de l'èxit de Guth: en una obra que parla sobre el progrés i la tradició en l'art, els debats sobre l'espectacle no han girat al voltant d'altres aspectes secundaris. La polèmica al voltant de l'espectacle referma l'actualitat dels conflictes que animen l'obra.

La nit de l'estrena la reacció del públic fou d'una gran fredor amanida amb les escridassades dels campions de la tradició.

Un fet lamentable: possiblement sigui el millor espectacle que es veurà al Liceu aquesta temporada i una de les poques ocasions que a Barcelona es pot veure un espectacle operístic de primer ordre. La reacció crítica fou més positiva, amb l'excepció de La Vanguardia -Jorge de Persia-, que es deu al seu públic i trobava encertades les escridassades a Guth: bones recepcions a l'Avui (Xavier Casanoves i Danés, Xavier Cester) i a El Punt (Imma Merino) i a diversos llocs d'internet. Particularment interessant era la crítica de Casanoves, titulada "Explicat a l'inrevés", que deia encertadament: "Hans Sachs, el sabater cantaire, diu del cant de l'aspirant que 'és nou, però no errat'. I aquesta era la impressió predominant al Liceu".

En la posició contrària, predominava el rebuig a una lectura agressiva i sagnant que enterbolia l'entranyable serenor dels carrers de Nuremberg ("innecesaria agresividad y ausencia de gracia", deia Jorge de Persia a La Vanguardia).

L'escenògraf Christian Schmidt oferia un brillant aprofitament de l'espai escènic i una estètica anticostumista que

hauria de ser assumida amb més naturalitat des que Wieland Wagner, nét de l'autor, al festival de Bayreuth de 1956, va trencar amb la tradició costumista dels Mestres. En la posada en escena de Schmidt hi jugaven un paper rellevant les projeccions videogràfiques, la desproporció dels objectes i la cita al Somni d'una nit d'estiu shakespearià al segon acte. És lamentable que certs sectors del públic acostumats a tolerar mediocritats intolerables en nom de la tradició tan

sols reaccionin en contra d'allò que, com aquest espectacle o el Don Carlos de Konwitschny per posar dos exemples recents, connecta la nostra trista i provinciana vida operística amb la civilització que comença nord enllà "on diuen que la gent és noble, rica, culta, desvetllada i feliç".

Els mestres cantaires o el revolucionari acomodat Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

strenada el 1868 a Munic i per primera vegada als Països Catalans el 1905, Wagner va començar a treballar en Els mestres cantaires de Nuremberg el 1845, però la tasca no va completar-se fins el 1862. Durant aquests disset anys Wagner va treballar també en Der ring des Nibelungen (L'anell dels nibelungs) i Tristan und Isolde (Tristany i Isolda), les obres que van fonamentar la seva revolució dramàtica i musical.

Aquesta òpera en tres actes ambientada a l'edat mitjana es basa en cròniques sobre les confraries petitburgeses de mestres cantaires que van continuar amb la tradició dels cavallers cantaires medievals (tema que Wagner havia tractat a Tannhäuser) i és l'única que té per marc un temps i lloc històric concret, enlloc d'un context mític: Nuremberg a mitjan segle XVI. Els mestres cantaires conreaven la creació musical amb una orientació artesanal i un intricat sistema de regles pel que feia a la composició i interpretació de cançons. El protagonista, poeta i sabater, està basat en una figura històrica: Hans Sachs (1494 - 1576). La trama se centra en un concurs de cant el premi del qual és la mà d'Eva. Els contendents són Walther von Stolzing, alter ego del Wagner revolucionari, noble cavaller enamorat d'Eva però desconeixedor dels usos musicals acadèmics (que Wagner va ignorar sempre ) i Sixtus Beckmesser, mestre cantaire submís a la norma, que alguns han vist com a caricatura del crític Eduard Hanslick, furibund antiwagnerià i defensor de la tradició. Els nous continguts (la posada en escena de Claus Guth) representen el principi de

Stolzing. La mediocritat tradicionalista (aquells que van al teatre a no ser inquietats i acaben esbroncant propostes com la de Guth) representa el principi de Beckmesser. Postures conciliades pel protagonista, alter ego del Wagner postrevolucionari, que es posiciona a favor de Stolzing però recorda al famós monòleg final la necessitat dels conservadors de la tradició, és a dir, l'escola dels mestres cantaires.

Els mestres cantaires incorpora usos de l'òpera tradicional que Wagner havia rebutjat en els seus precedents assajos de teoria de l'òpera (Òpera i drama sobretot) i exclòs de les seves obres mestres esmentades: versos rimats, números corals, un quintet (ni a l'Anell ni a Tristany hi ha cap número de conjunt) i fins i tot un ballet.

També hi inclou tipologies de personatge pròpies de la comèdia clàssica com la parella que formen David i Magdalena, servents respectivament de Sachs i Eva. Des del punt de vista tècnic, Wagner, que amb Tristan und Isolde havia assolit una harmonia que fregava l'atonalitat, amb Die Meistersinger fa una regressió a l'estricta escala diatònica i reforça l'element polifònic amb un objectiu arcaïtzant.

Encara que inicia una manera de cantar entre el recitat i el cant melòdic, tot prefigurant els recursos que més endavant faria servir Richard Strauss en el conegut com a "cant conversacional"; des del punt de vista tècnic Els mestres són una mà estesa a la tradició i respiren una actitud conciliadora deguda a la recent comoditat assolida amb el suport de Ludwig II de Baviera.

Wagner/ Sachs teoritza la identificació amb el poble i el converteix en jutge de l'art lligant els seus plantejaments antielitistes de joventut a una nova retòrica populista i nacionalista que va fer les delícies del Tercer Reich.

CULTURA 15

L’ACCENT 151 DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009

La ressenya de la quinzena: Bombón Mallorquín

La nova obra del geni Feli Pineda BENISSA

H

i ha un home a Mallorca que tot ho pot. No content en estar darrere de gran part de l'èxit d'Antònia Font com a guitarrista, compositor i lletrista del grup, Joan Miquel Oliver té, a més, una carrera en solitari que ha generat autèntiques obres d'art al nivell de

>> Des del Centre Social La Màquia, la CGT i Endavant, s'ha organitzat el seminari sobre "La Crisi en el capitalisme actual. Fonaments i diferents impactes" a càrrec de del Seminari d'Economia Crítica Taifa. La primera sessió serà el 14 abril i tractarà dels elements fonamentals per entendre el funcionament del capitalisme i la seva evolució històrica. Els seminaris són gratuïts seran al Centre Cívic de Pla de Palau de Girona. Cal inscriure-s'hi a crisigirona@gmail.com. >>El mes d'abril és el mes del record a Guillem Agulló. A banda dels actes que se celebren a Burjassot els dies 6 i 7 d'abril per l'A.C. Bassot, hi haurà una manifestació a Castelló de la Plana el dia 11, convocada pels Maulets. Eixirà a les 19h de la Farola i, després, hi haurà sopar al Casal Popular.

“Poques persones com Joan Miquel Oliver tenen talent per crear tant sense caure en la mediocritat” Surfistes en càmera lenta (2005) o el single Hansel i Gretel - Sa núvia morta (2007). Per si això fóra poc, també s'ha atrevit amb la poesia (Odissea trenta mil, 2002) i amb la narrativa en El misteri de l'amor (2008), una de les novel·les més trencadores, heterodoxes i incorrectes de la literatura catalana. Fins i tot ha estat l'encarregat de la banda sonora de la pel·lícula My Way (2008), de Josep Antoni Salgot. En els últims dies el nostre home ha tornat a ser notícia per la presentació d'un nou disc, Bombón Mallorquín (2009).

Poques persones disposen del talent necessari per crear de manera tan seguida sense caure en la mediocritat. Estem davant d'un geni.

L'home de la veu dolça i els sintetitzadors ens torna a sorprendre, aquesta vegada amb un disc curt i directe, un exquisit

Agenda

bombó que no arriba a empatxar ja que la majoria dels temes no apleguen als tres minuts. De nou barreja la caixa de ritmes amb agradables melodies que semblen extretes de cançons de bressol. No falta, com no podia ser d'una altra manera, la marca de la casa: unes lletres naïf, tendres i quotidianes amb un punt de surrealisme i picardia. I aquella dicció mallorquina que tant agrada. Bombón Mallorquín és un disc regular, on totes les cançons tenen el seu encant. Destaquen especialment "Jo diria 'cine'", "Somiers" i "Final feliç", el single, que ja compta amb un videoclip (en el qual, tot siga dit, Oliver torna a aparèixer disfressat, aquesta vegada de rus). En una altra línia, tampoc deixen indiferent "Lego", que obri el disc, "Arbre que mira farola", "Dins un avió de paper" (amb un ritme molt tropical) o fins i tot la instrumental "Fantasia MIDI".

Aquest disc es presentarà conjuntament amb un nou llibre, Quadern 2008, un recull de comentaris, esbossos, projectes, dibuixos, lletres de cançons i tota mena d'idees que passen pel cap de Joan Miquel Oliver. Segons el mateix autor, aquest quadern comença en el mateix punt en què acaba la seua primera novel·la, El misteri de l'amor. Una bona oportunitat per endinsar-se de ple en l'imaginari d'Oliver i conèixer de primera mà el procés de creació musical i literària d'una de les figures més destacades de la cultura catalana a l'actualitat.

Fitxa tècnica Títol: Bombon Mallorquin Músic : Joan Miquel Oliver Discogràfica: Blau Any: 2009

>> A Lleida, els companys del SEPC i de l'AJL organitzen la Festa dels Països Catalans. Serà el dia 16 i consistirà d'un dinar popular amb l'actuació d'"El noi del Cirere". Posteriorment hi haurà xerrada sobre la repressió al moviment estudiantil; a les 19:30h, presentació de la Campanya "Salvem el Roser, Gerard Absolució"; i, per acabar, una mostra de cultura popular, sopar i concert amb La Gossa Sorda, Insershow i Les Absentes. Tots els actes al Rectorat de la UdL. >>El 23 d’abril és la diada de Sant Jordi hi hi haurà actes a tot el País. A Barcelona, les organitzacions independentistes estaran presents a les Rambles amb diferents parades. La Sirga o La Ciutat Invisible hi portaran diferents escriptors per signar els seus llibres. >>El 25 d’abril hi ha manifestació nacional a València. Més info: www.300anys.cat

Del 7 al 20 d’abril de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a LACCENT.CAT@GMAIL.COM

Història

60 aniversari de l’OTAN Maria Chovares CANALS

E

l 4 d'abril és un dia gran per als defensors de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organization). Hem de llançar flors a una actuació grotescament perversa?

Com tots sabem, l'OTAN és una organització internacional establerta el 1949 que pretenia la defensa als àmbits polític, militar i econòmic.

Va nàixer per mig d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington el 4 d'abril de 1949 i va ser dirigit per assolir la seguretat dels estats d'Europa Occidental front la Unió Soviètica i, per suposat, els seus aliats. Després de l'admissió i el possible rearmament de la República

Federal d'Alemanya, es va crear el Pacte de Varsòvia el 1955 per contrarestar l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Seguint la línia de la Guerra Freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasòria i més tard l'OTAN es va replantejar les seues metes i activitats perseguint una falsa seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va aprovar l'atac a un país de l'OTAN, l'atac contra Iugoslàvia el 1999no fa gaire-. Estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radioactiu (els projectils d'urani empobrit) ha sigut -i encara és- polèmic. Des d'aleshores, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

El 3 i 4 de abril d'enguany, els 26 països

“L'OTAN va néixer després d'un tractat signat a Washington per assolir la seguretat dels estats de l'Europa Occidental front la URSS i els seus aliats”

membres de l’OTAN han festejat a Estrasburg (Estat francès) i a Kehl (Alemanya) el 60 aniversari de l'organització militar amb un desplegament de seguretat que buscava aturar els massius moviments antimilitaristes previstos en aquestes dues ciutats entre el 1 i el 5 de abril. Aquestes acciones, seguides en nombrosos països, arremeteren amb les seues pancartes contra les polítiques salvatgement agressives de l'Aliança, las guerres d'Afganistan i l'Iraq, pel tancament de les bases militares de la OTAN, contra l'establiment de l'escut antimíssils a Europa i per la destrucció de les armes nuclears de l'Estat francès, Gran Bretanya i els Estats Units.

Això traduït en números són 25.000 policies a Estrasburg i més de 16.000 en la ciutat fronterera de Baden-Baden, on va tenir lloc l'encontre dels països. Serveis

repressius que han transformat la ciutat en autèntiques fortaleses..., restricció sense precedents de la llibertat de reunió, protesta democràtica i lliure circulació, és a dir, parlem de trencament dels Drets Humans.

Comptem amb les dades de la mobilització al 22 de març, on 450 pacifistes van ser detinguts a Brussel·les.

Després d'aquest historial de delinqüència permissiva i passivitat còmplice, estem disposats a continuar lluitant per drets que han estat omesos durant tants anys?Ara més que mai necessitem la unió que sols una crisi econòmica, social i cultural pot permetre. Ara més que mai hauríem assistir a les mobilitzacions per la defensa de la nostra identitat com a classe treballadora.

Ara més que mai no hem de deixar que les ombres ens provoquen por perquè això sols significa que hi ha una llum a prop.

DEL 7 AL 20 D’ABRIL DE 2009 L’ACCENT 151

16CONTRAPORTADA

“Mai no hem tingut cap altra pretensió que passar-hho bé i difondre la idea” ENTREVISTA Entrevista a Red Banner Ja fa 12 anys que els del Baix Llobregat recorren els escenaris dels Països Catalans i de més enllà,i mantenint ben alta la bandera del "combat rock".Una etiqueta que ells relativitzen, però que alhora reivindiquen com una identitat, tant per la música que els agrada tocar, com per les idees que volen difondre amb les seves cançons.Unes idees que no només expressen amb les seves cançons, sinó que practiquen a través de tota la seva activitat política musical.

Per això també han impulsat un segell propi,i treballen colze a colze amb molts altres grups del país.De tot això i d'algunes coses més n'hem parlat amb en Lluís,en Magí,en Marc,en Raül i enTrons.

JOAN TERAN MOLINS DEL LLOBREGAT

Presenteu el vostre quart treball, però ja fa molts anys que toqueu arreu del país i fins i tot fora.

Aquests anys es noten a cada disc que passa, i es noten en positiu.

Com explicaríeu la vostra evolució? Què ha canviat i què segueix com sempre?

Per força hem evolucionat en tots aquests anys a través de l'experiència ja sigui en el musical, com en la forma de treballar, aprenent en coses com amb l'autogestió, l'edició, o la promoció… Aquesta evolució també ha estat política. Segurament el canvi més important des del disc anterior és que ara tenim un segell propi i que en aquest disc hem gravat en un estudi propi, però seguim sent els mateixos, seguim assajant al mateix lloc i més o menys seguim amb els mateixos mètodes per fer els temes.

El grup té pràcticament els mateixos membres que quan vau començar. Quin és el plantejament que teníeu aleshores i quin és el que teniu ara?

Mai hem tingut cap pretensió que no fos tocar, passar-ho bé i difondre la idea. Evidentment ara els concerts i els discos tenen més repercussió que quan érem uns nanos de 15 anys. I no és el mateix directe el que fèiem abans que el que fem ara, tant a nivell de repertori, com de l'equip tècnic que ens acompanya.

Som un equip de 10 persones, entre responsables de so, de llums, les furgonetes, i el marxandatge.

Red Banner porten dotze anys sobre els escenaris

Les vostres lletres sempre han tingut un marcat compromís amb un determinat sector del nostre poble, igual que molts altres grups d'arreu dels Països Catalans que com vosaltres s'identifiquen amb el que en dieu "combat rock". Com veieu el panorama, com veieu l'escena musical combativa catalana?

Això de "combat rock" és una etiqueta que ens vam autocol·locar (perquè creiem que defineix força bé el nostre estil) però com totes les etiquetes no s'han de tenir massa en compte. El que sí que ens han dit amb el temps és que hi han pocs grups que facin rock and roll o punk rock cantat en català, i que cantin el que cantem, mentre que en el món anglosaxó o a l'Estat espanyol n'hi ha molts més. Als Països Catalans és difícil no tocar purament Oi! o posar una gralla al grup o fer Ska o rumba. Tot i així estem resistint.

Això sí, el panorama està prou bé, amb multitud de bandes amb diferències d'estils. Des de la proposta trencadora dels Eina, el retorn dels Kop o tots els grups de punk i oi!, per dir alguna cosa, grups que porten molts anys treballant com Opció K-95, Answer o Ràbia Positiva entre altres. El problema és la manca d'espais on tocar, sobretot per als grups que comencen. Però a tots els racons dels Països Catalans hi ha grups que canten en català i amb moltes coses a dir. Podem dir que gaudim d'una bona salut de grups, propostes i estils. Això no ho aturaran.

El vostre compromís polític està fora

de tot dubte. Què creieu que podeu aportar grups com vosaltres amb el projecte polític d'alliberament nacional i social, i què és el que aquest moviment us aporta a vosaltres?

Cadascú aporta el seu granet de sorra, nosaltres fem música amb contingut, vosaltres feu contrainformació. Amb la música molta gent s'acosta a les idees, això és un fet innegable. Peró la cosa no pot quedar aquí (ni per a nosaltres ni per al "públic"). Els concerts i la música són un complement, un acte més, però anar només a concerts no és militar activament. Tothom és important, els que toquem, els que ens escolten, els que fan barra, els que encartellen, i els que es reuneixen diàriament per transformar la societat...

Idees com l'autogestió, o la vostra independència han estat molt presents en la vostra trajectòria musical: sempre heu gravat amb segells compromesos. Ara esteu embarcats en un projecte anomenat "Radikal Records". Què us ha aportat tot aquest bagatge? Creieu que ara és més fàcil que abans fer aquest tipus d'apostes?

Radikal Records és un projecte que encapçala algun component del grup juntament amb gent de Castelló de la Ribera, al País Valencià. Fa la funció de segell i de promotora, però en realitat també és com una 'coordinadora', un punt de trobada de grups que cantem en català i que tenim inquietuds polítiques semblants. Ara a Radikal ens trobem grups de punk, de hardcore, de ska, de metal... Grups del Principat, del País Valencià, grups amb anys de carretera i altres que comencen... Des de Radikal caminem

junt amb els moviments socials d'aquest país, fent contracultura i al servei dels col·lectius, editem música en català, organitzem concerts, representem grups... Ja que hi som, per cert, per Sant Jordi sortirà al carrer el nou disc de Zikuta 'Arrels', el nou metal català, un disc brutal.

Una altra història és un disc conceptual: tots els temes responen responen a un mateix fil argumental: dates històriques, i les seves corresponents històries d'opressió i de lluita contra ella. Com vau tenir aquesta idea?

Va sortir espontàniament, no ho teníem premeditat. Teníem alguns textos fets i algunes idees al cap. Ens vam adonar que quasi tot eren temes històrics i ens vam plantejar la possibilitat de fer-ho així. Llavors vam buscar altres fets per acabar els temes que faltaven intentant no caure en els tòpics. Evidentment moltes dates es van quedar al tinter però estem contents de com ha quedat tot plegat.

Com afronteu el futur? Quins projectes teniu? De moment, voleu presentar el disc, com ho fareu? I després, més discos? Alguna idea en concret?

De moment anem fent bolos de presentació fins al maig per tot el Principat. De cara a l'estiu tenim alguna coseta i esperem tornar a visitar Europa. Com que vivim el present (no future!) tampoc no ens plantegem els propers discos, ja es veurà en el seu moment. Peró després d'aguantarnos durant 12 anys suposem que seguirem fent coses...

LA REMATADA

Marques MARC GARCIA BARCELONA

Miro la televisió (una JVC de fa set o vuit anys) i veig anuncis sobre anunciants, o el que és el mateix una anunci que em diu que he de consumir "marques". Per norma general, no tinc tendència a triar productes en funció de les marques, ja que per norma general, les marques no ens haurien de fer decidir sobre productes, sinó les seves qualitats tècniques. Diuen que les marques generen beneficis indirectes sobre la societat, que només les empreses potents desenvolupen nous productes, que generen investigació i per tant innovació i llocs de treball. No ho dubto. Però, que m'aporta a mi, el bífidus? Per què vull un raspall de dents elèctric? Podem viure sense Vanish Oxi Action Intelegence? Podem viure sense marques? No ho sé, espero que sí, en un futur. Caldria una societat que pensés en la innovació i el progrés sense preveure un benefici econòmic comercial, sinó un benefici social, lliure de patents.

Mentre això no sigui possible, o generalitzat, les marques ens aporten una informació que ens és útil a l'hora de decidir quin producte comprem en funció de valors ètics o polítics. Marques franceses com Citroën, Zoco o Yoplait i Miko, van ser i són, boicotejades per l'esquerra abertzale, per denunciar les extradicions de militants polítics a l'Estat espanyol. La Xarxa d'Enllaç amb Palestina ens ofereix un seguit de productes a boicotejar per debilitar les empreses que financen les massacres a Palestina. La contrajunta d'afectats diuen que Repsol Mata, i Coca-cola té turbulents negocis a Colòmbia que sovint acaben amb morts entre els sindicalistes més combatius. Els animalistes ens recorden quines són les empreses que es beneficien de la tortura animal. Aturem la Guerra ens proposa el seu boicot preventiu.

I qui més qui menys sap a cada barri o poble qui és el cacic de la farmàcia de torn, l'estanquer fatxa, o l'especulador que alhora té la botiga d'esports, o el bar que freqüenten els Mossos d'Esquadra i "picoletos". També són marques a la seva manera, ja que estan marcades per la seva trajectòria. Alhora, hi ha certs productes que ens ofereixen certes garanties o que ens apropen a valors més humans (si és que això és possible en el mercat laboral). Consumim determinats productes en funció de l'idioma amb què se'ns adreci o publiciti, determinats iogurts de la Garrotxa que no li cal ni colorants ni cossos anorèxics per promocionar-los, llet de cooperatives del territori en detriment de multinacionals amb nom d'expresident de la Generalitat Principatina, o marques de rom que no tinguin lligams amb la CIA i les seves estratègies anticubanes. O encara més a prop d'aquestes lletres, observant quins productes, marques, establiments col·laboren amb publicacions com aquesta, insertant-hi publicitat, i no només amb criteris comercials.