Accent 162

Periòdic popular dels Països Catalans

162

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Nou pols a l’Estat amb l’extensió de les consultes

SUMARI Debat sobre la prostitució La situació de les treballadores sexuals a la ciutat de Barcelona ha saltat a la portada dels diaris, però no pas per donar veu a la denúncia que fan de la repressió i vulneració de drets que pateixen, sinó com una arma més de l'estratègia electoral. >> Països Catalans 6

Crònica des dels camps de refugiats palestins El periodista Martxelo Díaz relata per L'ACCENT dels de Beirut la vida als camps de refugiats palestins dins del Líban. >> Internacional 12

La cultura del foc perilla a la Catalunya Nord Un poble poble de 8.000 habitants habitants ha situat en el centre del debat p olític la independència. La consulta popular popular a Arenys Arenys de Munt, malgrat que que alguns no s'han cansat de recordar que que no té validesa legal, ha fet fet trontollar la classe política. política. El fet fet que que a les urnes hi hagués més paperetes amb el "sí" que que quan es va fer fer el referèndum referèndum estatutari no ha deixat gens tranquils els qui esperaven esperaven que que amb la reforma reforma s'aparcarien les reivinreivindicacions catalanistes vint anys anys més. >> Països Catalans 5

FOTO:Oriol Clavera

Una secció de l'entitat cultural nordcatalana Aire Nou de Baó han demanat asil polític al Principat davant el perill de veure prohibits els correfocs a causa de la nul·la atenció que el Govern francès posa a les demandes del món del foc nordcatalà. >> Cultura 13

ENTREVISTA

Gerard Sala: “A Lleida s’ha fet efectiva la frase que tant diem: ‘on hi ha lluita hi ha repressió’” El militant de l'Assemblea de Joves de Lleida, Gerard Sala, es troba pendent d'un judici per l'acusació de doble atemptat a l'autoritat. Els fets es remunten un any enrere, a la Diada del 2008, en les tradicionals ofrenes florals al Roser. Mentre l'esquerra

independentista de la capital del Segrià protestava contra la presència d'uns partits polítics que pretenen convertir el monument en Parador Nacional, un agent dels Mossos d'Esquadra el va agredir. >>Contraportada 16

mantingut re, les administracions han lliu ri ma gra iun no nt d'ensenyame gramari privatiu de d'alumnes lionsbona a dos mi contractes per pagar el pro els cates temporalment el denoEn els Vor darrers mesos ns. ala Cat sos Paï s del bé ha portat notícies tornat a les aul sitari hanpublicaMicrosoft. L'inici de curs tam minat “diàleg social” amb part deverl'opinió de tica indià me a arm l'al t entre rdinació entre les tres inters s'ha produï rentréegoverns deanu Zapatero da, els La diversos i, l'executiu s de i positives com la coo s nci Paí el , els i pat A nci p Pri gri de del ia dèm els sindicats institucio- dicals del sector de l'educació sumpta pan la pre sobretot la patronal, han aenc ils tàt sense els por ears. ó” tot i que litzaci gita la “di nals.s no Més enllà reclamat una nova Reforè- Valencià i les Illes Bal de polestimpts dels exe dor >>En profunditat 8 i 9 ina ord s Un es. aul ra a les Tanmateix, reslariaci arronses tot apunta ma Laboral. pro del or fav a ons malgrat les dec mica ja que que al llarg de 2010 se sigles propostes maximalistes de la CEOE han tren- narà un acord entre les

LAIA JURADO PÀG. 2 // JOSÉ ESTRADA PÀG.2 // NÚRIA RODRÍGUEZ PÀG.3 // // PAU ALABAJOS PÀG. 14 // XAVI SARRIÀ PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

A partir d’Arenys de Munt una bassa d’oli?

LAIA JURADO I CANADELL VIC*

Molta gent parla "del cas d'Arenys de Munt" com qui parla d'un fet aïllat i allunyat de la realitat quotidiana. Una cosa estranya de quatre gats que un dia van decidir fer una consulta i prou. D'altres ja veuen la llum al final del túnel: ja tenim aquí la independència.

Des del meu punt de vista, penso que no és ni una cosa ni l'altra, sinó que és un pas més, molt important, això sí, d'un treball dur que hem de fer entre tots si volem arribar a tenir un país lliure i independent.

Durant el diumenge 13 de setembre, alguna cosa va canviar, només calia que miressis la riuada de gent pels carrers d'Arenys de Munt, la implicació de tots, les ganes de treballar i també, com no, d'alguns aprofitats que només esperaven la càmera de televisió per poder sortir i quedar ben condecorats.

Realment tot el país s'ha començat a mobilitzar (entre plataformes ciutadanes, agrupacions d'entitats i partits polítics) pel dret a decidir sobre el nostre futur. Un atac frontal i definitiu contra l'Estat espanyol? No ho sé si és tant, però en tot cas és un avís important que els catalans ens hem cansat d'abaixar el cap i anar dient que "sí". Ara, ja no volem el que ens donen, no estem d'acord amb el caramel que ens posen a la boca per endolcir-nos i continuar pel mateix camí. Ara ja hem dit prou.

I quin paper juguen els ajuntaments? Ha de ser important. A mi m'agradaria que l'alcalde de Vic fes igual que el d'Arenys de Munt, agafés el toro per les banyes i donés el cent per cent de suport. Però no és el cas. El grup municipal de la CUP a Vic vam presentar en l'últim ple una proposta d'urgència per recolzar la consulta d'Arenys i organitzar-ne una a Vic, però l'alcalde (CiU), amb el vot del PSC i la PxC si va oposar. Però no ens conformarem amb una negativa, sinó que buscarem la fórmula d'aconseguir el màxim consens de la ciutadania i del ple de l'ajuntament per poder fer una consulta amb cara i ulls. Encara que en el passat ple, l'alcalde no ens volgués escoltar, hi tornarem i no només des de la CUP, sinó des de tot Vic. I quin serà el resultat final d'un referèndum a tota Catalunya? No ho sabem, però qui no desitja que a tots els nostres pobles surti "sí" a la independència? Però som conscients que el resultat pot ser contrari. Ara no ho sabem del cert i aquest és el problema. Si el poble diu que no, doncs treballarem per canviar l'opinió; que pel contrari surt que sí, doncs, siguem realistes, haurem de lluitar per la independència amb tot el que això comporta. *Regidora de l'Ajuntament de Vic per la CUP

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

COL·LABORACIÓ

JOSÉ ESTRADA *

Sobre la degeneració sindical de CCOO (2a part)

La vaga aparentment més contundent (viscuda el 1988, contra el Pla d'Ocupació Juvenil, convocada conjuntament per CC.OO i UGT) al cap i a la fi no va ser més que una venjança per un atac de banyes del secretari general de la UGT respecte Felipe González. Aquest últim devia pensar que, de la manera que havia maltractat els sindicats ja podia fer el que volia: els màxims responsables dels dos sindicats, eren constantment subestimats i menyspreats.

La vaga que aquell 14 de desembre va paralitzar pràcticament tot l'estat, va tenir a favor seu una participació considerable de la dreta més definida. Amb l'objectiu d'afeblir el prepotent PSOE, que cada vegada més s'assemblava al PRI mexicà, el PP es va acostar a les posicions dels vaguistes.

Aquella important demostració del conjunt dels treballadors i treballadores, va servir a Nicolás Redondo (UGT) i Antonio Gutiérrez (CCOO) per confabular-se amb el Govern i incorporar-se de ple al repartiment del pastís. A partir d'aleshores van augmentar les burocràcies dels dos sindicats, es van intensificar els seus mètodes verticals i, sobretot, la corrupció en el seu interior. Van seguir signant pactes penosos, van permetre pitjors decrets i, per a justificar la seva lamentable pràctica davant de la classe obrera, es van veure obligats a convocar cada cert temps falses vagues generals, sempre d'un dia o de mig, tal com va passar els anys 1992, el 1994 i el 2002 .

Amb aquest panorama els empresaris estaven encantats: es feien rics de la nit al dia. Als i les treballadores se'ls va fer flexibles com la goma de mastegar: van aconseguir eliminar els límits d'hores extraordinàries i equiparar el seu preu al de l'hora normal; les traves per a acomia-

dar van desaparèixer i els seus costos es van reduir; per al lloguer de nous assalariats els empresaris van passar a limitar-se a picar de mans i, com en un restaurant, les ETT els portaven la carta per triar al seu gust.

Mentre que els treballadors/as perdien tots els drets, els sindicats col·laboraven demanant més i més "patrimoni sindical", més diners per als caus de formació, més comissions per endollar buròcrates a l'administració. Era absolutament igual! Per què el Sr. Anasagasti va anomenar màfia a CC.OO i a UGT? Sota l'aixopluc d'un dels repartiments de prebendes al País Basc?

El PSOE, amo de la batuta des del principi, va dirigir l'orquestra en clau estèreo i va obrir la beta del desmantellament del patrimoni públic: petroli, energia, telèfon, transport, bancs, pensions… que preciós! Tot per a ells.

Pels capitalistes. I això que eren d'esquerres! No em cansaré, i en això coincidim molts, de recordar que la dreta històrica mai no va defensar millor els interessos del capitalisme que aquesta mal anomenada esquerra. Si a aquesta "esquerra" hi sumem els seus equivalent sindicals, aleshores ens podem aproximar a comprendre, no només el que passat la degeneració sindical, sinó també el que ha de venir.

Avui, el trio del terrorisme laboral i antisocial (Govern, el binomi CCOO-UGT i CEOE) ja estan maquinant un nou assalt contra els de sempre. Fa pocs dies en una reunió estatal a València en què van participar diversos grups polítics, socials i sindicals amb la finalitat de denunciar i lluitar contra els que han provocat la crisi; en els debats sobre propostes de mesures alternatives a la crisi, lògicament va aparèixer la voluntat d'oposar-se a que es signi un altre pacte o reforma. Seguint els raona-

La velocitat per un país Amb la convocatòria del referèndum d'Arenys de Munt, i tota la polèmica que ha derivat, sembla que el procés d'autodeterminació de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'haja despertat i l'esquerra independentista té al seu davant un repte molt difícil, fins i

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Número 162. Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal:L-1014-02.La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés,

tot jo diria que una contradicció. Només encetant des de ja un profund debat estratègic podrem eixir d'aquesta contradicció més forts i cohesionats.

Aquest referèndum, que compta amb el suport de la CUP d'Arenys de Munt, ha despertat molt interès, tot i no ser Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom, Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa.

Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C. (coord.). Correcció: Mercè Mauri.

Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Laia Jurado,José Estrada,Jordi Aldeguer, Núria Rodríguez, Alícia Moragues, Cristina Ortega,Martxelo Díaz,Paco Francés,Vicent Company, Pau Alabajos, David Iborra i Roger SànchezAmat.

ments i la discussió, amb la raonable intenció de mantenir la unitat de tots els grups, un dels participants va intentar eliminar d'aquesta trobada aquest punt. Va argumentar que no hi hauria acord per a la signatura d'un nou pacte, ja que ell sabia "de bona font" que els sindicats CC.OO i UGT estaven sorpresos pel gol que pretenia colar la patronal. "Com anell al dit", vaig pensar.

Amb gran fluïdesa van venir a la meva memòria, cosa rara en mi, molts debats de l'època en què jo militava a CCOO i als seus òrgans de màxima representació a nivell de Catalunya.

Carregàvem amb imposicions per Decret i amb signatures de Pactes, i alguns ja no sabíem què fer per acabar amb aquella sagnada. "No us n'adoneu? Ens prenen el pèl!". "Resulta que la CEOE ens amenaça amb tallar-nos els dos braços, ens espantem, forcegem; al final només ens n'amputa un i a sobre ho celebrem com un èxit en la negociació". Era desolador veure com aquestes "mutilacions" es repetien una vegada i una altra, igual que si "fóssim l'au fènix de l'estupidesa".

Durant els 14 anys (comptant només després de la clandestinitat), que vaig aguantar (i que em van suportar) a CC.OO, vaig poder, juntament amb altres companys i companyes, recórrer a arguments, amb o sense metàfores, que fins i tot nens de vuit anys haguessin comprès. Com podia ser que experimentats activistes del sindicalisme no rectifiquessin i no reprenguessin una seriosa i conseqüent defensa dels interessos d'aquelles persones que representaven? Vaig arribar a pensar que potser no donaven més de sí; que potser de debò eren estúpids. Una cosa era que no adoptessin bases radicals del sindicalisme revolucionari; però des de posicions reformistes, si més no podrien

aconseguir cortines de fum noves per a la classe treballadora. Però ni això: les mosques se'ns van anar menjant.

Poc després dels primers pactes, vaig poder comprovar amb gran decepció, que hi havia de tot, però que el que majoritàriament mancava era l'honestedat i la consciència: abundaven els dirigents que fluixejaven enfront dels vestits dels executius, encantats amb els flashos i amb la televisió. Formaven un còctel d'impostura, mediocritat, irresponsabilitat i corrupció: individus que no ens podien dirigir a cap altre lloc que no fos aquest a pou de desorganització, divisió, confrontació i sobretot confusió al si de la classe obrera.

Algun dia caldria asseure al banc dels acusats a tots els que han col·laborat tan decisivament amb el capitalisme i els seus governs causant tant de mal als treballadors i treballadores i també a altres capes socials. Dos dels més clars exponents d'aquesta degeneració sindical han estat Antonio Gutiérrez (antic secretari general de CC.OO, actualment en l'actualitat és Diputat a les Corts i assessor del PSOE) o José María Fidalgo, fitxat per IE Business School (empresa privada) com a expert per a dirigir negociacions entre empresaris i treballadors.

Es necessitarien moltes pàgines per a poder escriure el nom de tots els que, des de posicions de responsabilitat sindical, han delinquit traint aquells que representaven. Però es miri com es miri, la qüestió no només està en comprendre l'espiral política i sobretot sindical que ens ataca, sinó en posar-se de ple en una activitat crítica i intensa contra els culpables, i a l'hora, proposar alternatives clares enfront de l'aberració del lliure mercat i la competitivitat. *José Estrada, està afiliat a CoBas

LA VEU DELS LECTORS vinculant, per què es pot plantejar com un test de com s'organitza un referèndum, de la reacció dels habitants d'aquesta contrada, de la reacció de l'Estat espanyol -aquesta ja la intuíem-, de quin costat es posicionarien els partits "sobiranistes"...

Però l'esquerra independentista té un repte molt major davant seu, i és que si una de les premisses bàsiques del nostre moviment és la independència de tota la nació catalana, l'autodeterminació de només la CAC pot ser, i dic potser, el cop de gràcia al projecte de Països Catalans.

L'esquerra independentista, pense, ha de fer un intens debat intern per tindre un posicionament clar amb afers com el referèndum d'Arenys de Munt, doncs augmentar la velocitat per la independència de només un territori dels Països Catalans pot fer endarrerir encara més el procés a la resta de territoris, a causa de l'atenció que posarà l'Estat i les forces polítiques espanyo-

listes en aixafar l'incipient moviment independentista a les Illes o el País Valencià. L'equilibri entre territoris és molt desigual, i si en viles del Principat es plantegen referèndums, en d'altres contrades encara estem a la fase de resistència, sense la capacitat d'engegar l'atac. Per això crec que l'esquerra independentista ha de refermar-se en els seus objectius; la independència de tota la nació i el socialisme, i amb companys de viatge com ERC, CDC o l'anomenat independentisme transversal, aquests objectius són impossibles.

L'esquerra independentista ha de seguir treballant per la unitat popular, creixent, ampliant la base social crítica, i saber quins són els seus objectius finals, i el més important, saber que una petita victòria hui ací potser una terrible derrota demà enllà. Trobar una velocitat uniforme per construir un país serà difícil, però accelerar abans d'hora pot ser fatal.

Jordi Aldeguer i Fenoll, Barcelona

OPINIÓ 03

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

NÚRIA RODRÍGUEZ

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Alzheimer social

El 18 de setembre va aparèixer als mèdia una noticia que m'ha fet pensar. Comença la verema a l'Estat francès i molts treballadors i treballadores de l'Estat espanyol, han hagut d'emigrar durant uns mesos per poder sobreviure.

He escoltat molts cops a la família de ma mare parlar de la immigració en primera persona. Van migrar als anys 50 a l'Estat francès, des d'un petit poble de Castella, la meua àvia amb la seva filla més gran. Van treballar a una fàbrica sense cap contracte i vivien allà mateix, en una mena de xaboles que havien construït per a les treballadores. Ma mare amb 12 anys es va quedar a càrrec de son pare malalt i una germaneta de dos anys. El que més dolor els va provocar va ser el trencament familiar i una total exclusió en la societat francesa que no feia cap esforç per integrar la gent treballadora d'altres parts del món. Dos anys després van decidir tornar al poble però no per quedar-se, sinó per iniciar una segona migració, aquest cop a Alcoi. La indústria a Alcoi necessitava mà d'obra i quan més barata millor i com acostuma a passar en aquests casos qui menys té més disposat està a treballar per menys. I així ara, amb un membre més de la família perquè l'avia estava embarassada, van viatjar sis persones sense res més que un parell de mudes. Els primers anys van compartir casa amb altra família immigrada, deu persones en un mateix pis de 80 metres. Van ser moments durs: treballaven molt, no tenien amics ni familiars i no entenien la llengua d'Alcoi, el català. Tampoc aquesta vegada es van trobar amb una societat que feia esforços per integrar la gent immigrada. Es van construir barris sencers d'habitatges de protecció oficial, barris sense serveis ni comerços que es convertien en els guetos de la migració andalusa i castellana que era prou nombrosa.

Però la memòria és selectiva i per les opinions que manifesten en parlar de la migració actual, m'atreviria a afirmar que han acabat oblidant la seua història. Trencaments de famílies, treballs precaris, mancances de drets, prejudici social... On és la diferència? I encara així no se senten identificats amb la migració actual.

Vivim un moment de desmemòria, ja no col·lectiva o històrica, sinó fins i tot personal. Tot eixe plec de gent, que han sentit la por a allò desconegut, que han treballar en les pitjors condicions, sense conèixer la llengua, amb famílies separades... Tota eixa experiència col·lectiva malauradament no es tradueix en solidaritat cap aquells homes i dones que hui dia es veuen obligats a fer el mateix pas. Al contrari la societat està plegada de prejudicis cap a la migració . Els prejudicis però mai són casuals, no existeix eixe racisme o xenofòbia perquè tinguem un "gen" que ens faça ser així, sinó perquè hi ha tot un tramat d'interessos del sistema capitalista en convertir les persones en mercaderies humanes i quan més barates i menys costos tinguen per a l'empresari millor. És si més no preocupant que eixa situació de la immigració, els i les treballadores d'aquest país no la valoren des de la complicitat i la solidaritat, doncs també les classes populars autòctones suportem la precarietat i això ens hauria de fer veure que el responsable de tot plegat és un sistema que

només busca rendibilitat econòmica i que restringeix cada cop més els nostres drets. I ara amb la crisi i com apuntava la notícia de la verema, la migració torna a ser una via de supervivència.

Si la migració queda invisibilitzada o almenys les desigualtats que pateixen en general, menys visible encara és la figura de la dona migrada, malgrat que les dones representen als Països Catalans més del 45% de la població immigrada i això és molt si tenim en compte que actualment la població migrada representa al voltant d'un 15% de la població ( segons dades d'empadronament).

Tampoc però, les dones, tan aquelles que van rebre l'educació franquista i que van viure amb molts drets retallats per ser dona, com aquelles que vam nàixer després però coneixem les lluites que hi hagueren i continuen havent per acabar amb les desigualtats de gènere.

Tampoc elles mostren la solidaritat amb aquelles dones que per la seua condició de migrades, no gaudeixen a casa nostra de drets que nosaltres ja hem conquerit. Moltes no tenen dret a votar, ni a treballar, el reagrupament suposa un permís de residència per la dona

“Menys visible encara és la figura de la dona migrada,malgrat que les dones representen als Països Catalans més del 45% de la població immigrada” però no de treball, tampoc els seus títols són homologats de manera que acaben recorrent als treballs més precàries. A més a més aquesta situació s'agreuja en el cas de les dones que pateixen violència de gènere, perquè no poden accedir a una independència econòmica i tampoc poden gaudir de les poques prestacions que atorga l'estat com ara les ajudes econòmiques. També cal denunciar que la Instrucció 14/2005 continua vigent i dicta que davant de l'arribada d'una dona estrangera que denuncia violència sexista s'ha d'esbrinar si la seua situació és irregular i en aquest cas seguir el procediment que pot derivar fins i tot en expulsió. Si bé és cert que des que es va aprovar la llei integral aquesta situació no ha tingut lloc, no és menys cert que està vigent i això dei-

xa la dona sense papers, totalment indefensa.

Les dones que adquireixen permís de residència per reagrupament depenen totalment de l'home, fins i tot al seu document apareix el nom del seu cònjuge i si es queda sense feina i no li tornen a donar permís de residència, ella també és expulsada. Al segle XXI i a casa nostra, ens trobem amb dones que no tenen la categoria de ciutadanes sinó de "dones de". Si aquesta situació la veiem arcaica i inadmissible per a les dones autòctones, em costa d'entendre que el feminisme no lluite amb molta més força, perquè els drets aconseguits siguin gaudits per cadascuna de les dones que viuen aquí.

Cal tenir en compte que la gran majoria de dones que migren a casa nostra, no ho fen en forma de reagrupació, hi ha una feminització de la migració i aquestes dones ho fan com a caps de famílies monoparentals i amb un projecte propi de migració.

Aquesta migració de les dones cada cop és més elevada als Països Catalans i respon a la situació política i econòmica tan dels països d'origen com els de recepció. A la gran majoria dels països europeus que són receptors de migracions, s'ha viscut en les últimes dècades un canvi social important: la incorporació de la dona al mercat laboral.

Això ha suposat que les tasques de la llar, tradicionalment fetes per la dona, no puguen ser assumides, almenys en la seua totalitat, pel nucli familiar. Tampoc els estats han apostat per serveis públics professionalitzats. D'altra banda cal tenir en compte que aquestes feines no poden ser deslocalitzades, llavors la fórmula capitalista és la de portar mercaderia humana, en aquest cas dones, que es facen càrrec d'aquestes feines sense cap seguretat social ni sous dignes. És aquest l'alliberament pel qual lluitem les dones dels Països Catalans?

Reivindiquem que les tasques domèstiques no tiguen sexe, que cal compartir-les, que cal que l'estat proporcione serveis professionals, que s'equipare el règim especial de treball domèstic... però la realitat és que aquestes tasques hui dia les fan les dones migrades.

Cal acabar amb els obstacles que fan que les dones migrades no tinguen accés al món laboral i cal fer-ho des de la lluita conjunta perquè sabem molt bé la importància que té la independència econòmica per l'alliberament de la dona: cal regular i professionalitzar el sector serveis de vida diària, cal equiparar el règim especial de treballadors de la llar al règim general, cal homologar títols i facilitar formació, cal acabar amb la política restrictiva de reagrupament familiar i atorgar permís de treball a les dones, cal incorporar la perspectiva de gènere en les polítiques d'immigració, cal impulsar la producció i difusió d'informació sobre les discriminacions que pateixen, cal crear mecanismes alternatius a la denúncia per acreditar la condició de persona patidora de violència de gènere... Cal fer això i més. Cal caminar cap endavant però no podem retrocedir en els nostres drets i això és el que està passant als Països Catalans en matèria feminista, perquè com acabe de comentar a hores d'ara hi ha moltes dones, que ara i aquí no tenen ni dret a treballar.

D’Arenys de Munt a Berga Si fa dos anys arrencava el curs amb una campanya de desobediència inesperada arran de l'actitud repressiva del Govern espanyol, aquest inici de curs és similar. Aleshores la guspira va ser la crema d'una foto dels monarques espanyols a Girona. En poques setmanes, l'esquerra independentista va estendre arreu dels Països Catalans la desobediència davant la prohibició de cremar retrats reials. Per aquell motiu algunes persones van ser encausades, però tothom es va mantenir ferm en la defensa de la desobdiència contra uns símbols imposats. En aquesta ocasió, una consulta popular sobre la independència ha estat el detonant. I la reacció de l'Estat espanyol ha estat, com aleshores, intentar-ho prohibir. El president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que la celebració de noves consultes no s'escamparia a altres municipis. Però que ell no ho desitgi, no significa que no succeeixi. Com ara fa dos anys, l'espurna s'estendrà arreu del país, i és responsabilitat de l'esquerra independentista que s'estengui de manera que no es converteixi senzillament en una arma propagandística dels partits parlamentaris catalanistes, sinó que sigui una eina que faci avançar en l'alliberament nacional dels Països Catalans.

La importància de la consulta popular d'Arenys de Munt és que ha estat un revulsiu per al país que ha aconseguit col·locar al centre del debat polític la qüestió de la independència, i que malgrat les prohibicions i intimidacions espanyolistes (ja fos de la Falange, del Govern de Madrid o de l'administració de Justícia), la població d'aquest municipi del Maresme s'ha mantingut ferma per exercir el dret democràtic de decidir sobre els temes que l'afecten, en aquest cas sobre la independència.

Després de la festa d'Arenys, la pregunta és què fer. Emular la consulta en altres municipis, s'ha proposat. Però com fer-ho?

Berga pot donar la resposta. La importància de la consulta popular que el consistori berguedà vol impulsar és que traça el camí a seguir per a l'esquerra independentista. És a dir, no renuncia a la nació sencera, no renuncia a entendre que l'alliberament nacional només serà real si continuem vertebrant els Països Catalans des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. I tampoc condiciona aquest alliberament a participar en estructures imperialistes neoliberals, com ho és la Unió Europea. L'actitud de la Unió Europea respecte la vulneració de drets polítics i civils al País Basc demostra que aquesta respectarà molt abans la raó d'Estat que la voluntat popular i que no serà mai una aliada en la lluita dels pobles per la seva llibertat. En qualsevol cas, al procés iniciat a Berga només manca que siguin les mateixes institucions municipals les que, tal i com proposava inicialment la CUP, s'encarreguin d'impulsar i gestionar el procés arreu dels Països Catalans per tal que les consultes simbòliques passin a ser actes de sobirania reals.

Aquests dies de setembre l'esquerra independentista ha sentit cants de sirena des dels espais mediàtics del catalanisme. És evident que ningú no entendria que fos l'esquerra independentista qui bloquegés consultes a favor de la independència com la impulsada a Arenys. Però també és cert que renunciar als plantejaments centrals per tal de poder sortir a la foto no farà pas avançar el moviment. S'ha arribat a la situació actual per la defensa dels propis plantejaments sense renúncies, perquè les militants i els militants de l'esquerra independentista comparteixen unes premisses bàsiques, sobre les quals s'ha estructurat la lluita i que són les que els defineixen: independència, socialisme i Països Catalans.

Aquest Onze de Setembre, en el míting unitari que va cloure la manifestació a Barcelona de l'esquerra independentista, el portaveu de les organitzacions convocants s'adreçava a les entitats sobiranistes: "A aquestes plataformes sobiranistes que ara s'apunten al carro de l'independentisme, els diem: benvinguts companys, ja era hora". Si es renuncia als Països Catalans, si es renuncia al socialisme, no es podrà dir d'aquí a uns anys a altres companys i companyes que benvinguts en el camí de la transformació social i l'alliberament nacional.

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

04PAÏSOS CATALANS

L’esquerra independentista reivindica la nació completa en la Diada

Les plataformes sobiranistes arrosseguen milers de persones mentre ERC i Reagrupament competeixen pel lideratge polític LAIA ALTARRIBA BARCELONA

El míting unitari de l'esquerra independentista que va tancar la Diada a Barcelona començava amb la crema d'un retrat del monarca espanyol. Tota una declaració d'intencions d'aquest moviment polític, que ha celebrat l'Onze de Setembre més cohesionat dels darrers anys amb el lema nacional: "Unitat Popular cap a la independència i el socialisme".

Tot i que durant el matí tant la zona del Fossar de les Moreres (on hi ha enterrats els darrers màrtirs que el 1714 van resistir contra l'exèrcit franco-castellà) i el passeig Lluís Companys (on la Gent de la Terra i Òmnium Cultural celebren una fira d'entitats catalanistes) van estar menys concorregudes que en ocasions anteriors, les manifestacions de la tarda al centre de Barcelona van aplegar més gent que els darrers anys.

La pancarta unitària de l'esquerra independentista obria les marxes, com s'ha fet ininterrompudament des dels anys vuitanta. Enguany la convocaven Endavant, CAJEI, Maulets, el SEPC, Alerta Solidària i, per primera vegada, s'hi

Martí Majoral:“Som l’esquerra independentista,que els Països Catalans necessiten” afegia la CUP. La pancarta la portaven representants de les diverses organitzacions, entre els quals alguns regidors.

Els organitzadors van comptabilitzar fins a 7.000 manifestants, xifra superior a l'any anterior.

A la marxa de l'esquerra independentista la seguia la convocatòria més mediàtica d'enguany: la de les plataformes sobiranistes. Va aplegar també milers de persones, possiblement més que la de l'esquerra independentista, tot i que es va quedar lluny de la xifra que els organitzadors donaven de manera eufòrica: 30.000 persones.

L'independentisme creix

"Som l'esquerra independentista, que porta quaranta anys al carrer construint l'alternativa social i nacional que els Països Catalans necessiten". D'aquesta manera, Martí Majoral, des de l'escenari instal·lat al passeig del Born, en nom de les organitzacions de l'esquerra independentista, reivindicava la feina feta durant les darreres dècades per un moviment que ha estat clau per fer créixer l'independentisme. Les seves paraules anaven especialment dirigides a les plataformes sobiranistes, i recordava: "Fa anys érem només l'esquerra independentista qui alçava l'estelada, qui defensava la lluita independentista. Ara, cada dia se'ns sumen més persones perquè la farsa de l'autonomisme ha obert els ulls a més gent".

La consulta que al cap de dos dies se celebrava a Arenys de Munt era en

L’APUNT

Els actes oficials no poden escapar de les protestes LAIA ALTARRIBA BARCELONA

L'esquerra independentista s'ha manifestat més unida que mai // FOTO: Oriol Clavera

ment de molts manifestants, i des de l'escenari Mayoral va voler fer-hi també referència per celebrar la il·lusió que havia generat en bona part de la població, però també per recordar que "el marc de la Unió Europea no és el nostre". A més, també va defensar el marc nacional de lluita de l'esquerra independentista, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És per això que més enllà d'Arenys, va recordar una de les principals cites mobilitzadores que té aquest moviment polític enguany: el 7 de novembre a Perpinyà, quan se celebraran

els 350 anys del Tractat dels Pirineus, que va marcar l'inici de l'esquarterament del país.

Mobilitzacions arreu del territori

Des de fa anys l'esquerra independentista ha estès les mobilitzacions de la Diada més enllà de Barcelona. El mateix Onze de Setembre, doncs, hi havia convocatòries també a Lleida, Girona i Reus.

La Campanya Salvem el Roser informava que "la protesta contra el Parador al Roser i la demanda d'absolució pel Gerard van protagonitzar els actes organitzats per l'Esquerra Independen-

tista a Lleida". A més, també a Lleida, dues persones solidàries amb el Gerard van interrompre l'ofrena del PSC, mostrant cartells i consignes demanant l'absolució del jove".

Un miler de persones es van manifestar a Reus convocades per la plataforma unitària Esquerra Independentista del Camp. I a Girona van ser 4.000 les persones que van respondre a la convocatòria de CUP i Maulets, que anava encapçalada per una pancarta que reivindicava "Fermesa", amb el convenciment que "la política del peix al cove s'ha d'acabar".

ERC i Reagrupament pugnen pels sobiranistes LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Una de les imatges de la jornada va ser la incapacitat d'ERC d'atreure darrere de la seva pancarta bona part dels qui els voten i que es van manifestar durant la Diada (per molt que ERC assegurés que eren fins a 8.000 no passaven d'uns centenars). Molts d'aquests electors van preferir sumar-se a la convocatòria de les plataformes sobiranistes. No sorprèn: per un públic cansat del llarg procés estatutari que a cada bugada ha vist com l'Estatut patia una nova retallada, el lema dels republicans ("Estem construint un Estat propi") era poc convincent. Era, no hi ha dubte, molt més atractiu el lema de les plataformes: "Som una nació, volem un Estat propi", que enguany han sortit al carrer amb el discurs més netament independentista que mai havien fet.

Per contra, Reagrupament, va adoptar una estratègia que li va ser més

Laporta, estrella mediàtica de la Diada

efectiva per ser visible durant tota la jornada: enlloc de manifestar-se amb un bloc separat, va repartir samarretes i els seus militants i simpatitzants es van dissoldre dins de la marxa de les entitats sobiranistes.

Majoritàriament aquestes entitats estan integrades per persones catalanistes que s'han anat cansant progressivament de les polítiques pactistes

primer de CiU i després d'ERC, i que reivindiquen més fermesa en la defensa dels drets nacionals catalans. Fermesa, per molts d'ells, cada cop és una defensa més inequívoca de la independència. Drets nacionals, els continuen limitant, a la pràctica, al marc principatí.

El discurs de Joan Carretero és atractiu per bona part d'aquests manifestants que seguien l'estela de Laporta durant la Diada. De segur que a la direcció d'ERC estan preocupats pel ganxo que pugui arribar a tenir Reagrupament entre els qui fins les darreres eleccions van votar els republicans. I possiblement a CiU també els preocupa que hi hagin de competir per alguns votants. Es presenten uns mesos agitats abans de les autonòmiques on cada una d'aquestes formacions pugnarà per mostrar-se com la que millor defensa els interessos principatins. La Diada ha obert la precampanya.

Des de Pasqual Maragall va assumir la Presidència de la Generalitat, coincidint amb la Diada el Govern va buscar una fórmula per tal que les autoritats polítiques poguessin celebrar la jornada d'una manera tranquil·la on no arribessin els xiulets amb què moltes d'elles són rebudes a l'estàtua de Rafael de Casanova. És per això que es va instaurar l'acte del parc de la Ciutadella, on s'asseguren un coixí de seguidors fidels que no permetin que les queixes entorpeixin una celebració que volen aïllada de protestes. Però aquesta nova con-

“Hi hagué mocadors palestins a l’acte oficial i, com tots els anys, xiulada contra els ERO a Rafael de Casanova” cepció de Diada no va evitar que se'ls plantessin enguany mocadors palestins per tal de protestar contra la presència de la cantant israeliana. Tant la Plataforma Aturem la Guerra com les organitzacions de l'esquerra independentista havien convocat la població que expressés el rebuig a la presència de la intèrpret per les seves paraules de suport a l'exèrcit israelià en l'ofensiva contra Gaza que el mes de gener va deixar 1.500 morts a la franja.

A banda de la protesta a l'acte oficial, les treballadores i els treballadors de diverses empreses que han presentat d'expedients de regulació d'ocupació van decidir fer-se sentir en les ofrenes florals Per bé que alguns mitjans de comunicació i el Govern principatí van presentar la xiulada com un rebuig al Cant dels Segadors, fins i tot el mateix Artur Mas va assegurar que no era pas una xiulada contra l'himne (que no para de sonar en tot el matí durant les ofrenes), sinó contra la gestió dels polítics de la Generalitat.

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

Arenys: més vots favorables a la independència que a favor de l’estatut

Triomf rotund en tots els camps. El referèndum d'Arenys de Munt aconsegueix situar-se en la centralitat del debat polític amb uns resultats més que significatius: els vots a favor de la independència han superat els vots favorables a l'estatut en el referèndum de 2006

Els resultats Autodeterminació 2009

Estatut 2006

ABEL CALDERA BERGA

A les vuit del matí, a la riera d'Arenys es desvetllava el secret sobre el lloc de les votacions. Finalment se situarien les cinc urnes al Centre Moral, just tres cases més avall de l'ajuntament. Mentre s'acabaven els preparatius per a obrir el col·legi electoral, una cinquantena de voluntaris, bàsicament militants de la CUP, es reunien per a preparar el dispositiu de seguretat. La consigna era clara: no regalar a l'enemic una fotografia d'enfrontaments per impedir que s'atiés el discurs de la divisió civil. La reunió es celebrà a la sala municipal on un jutge havia prohibit la convocatòria i on la Conselleria de Salut, per evitar que s'utilitzés, hi havia instal·lat precisament aquell dia un banc de donació de sang.

Només obrir les urnes, ja es formà una cua per votar que no es desfaria fins ben entrada la tarda. Mentrestant, la vila es començava a omplir de gent vinguda d'arreu de la nació, que cap al migdia ja eren milers.

A partir de migdia, tota l'atenció es desvià a la plaça de l'Església i al tram de riera que hi passa per davant. Allà es concentrava el gruix de la població disposada a donar la benvinguda a la manifestació de la Falange. A l'altra banda de la plaça, tant al parc com a la riera un cordó de seguretat separava milers de ciutadans de la vui-

Cens

Primer votant el matí del diumenge 13 a Arenys de Munt // FOTO:Oriol Clavera

tantena de feixistes que, emparats pel permís concedit primer per la Generalitat i després pel jutge, enarboraven banderes espanyoles. En aquest cas, la feina d'entitats com Contrastant hagués estat simple: un autobús i un minibus fan un màxim de vuitanta places, així que aquest era el sostre d'assistents a la concentració feixista.

A dos quarts de dues, els feixistes tornaren a pujar als autobusos però no pogueren efectuar la retirada fins quasi una hora més tard ja que a les sortides d'Arenys de

Munt hi havia centenars de persones preparades per a oferir-los un comiat a l'alçada de la provocació que havien perpetrat. Finalment, l'expedició feixista pogué fugir per la carretera de muntanya, no sense deixar pel camí part de les llunes dels autobusos.

La massiva afluència d'independentistes es feu sentir amb tota la seva plenitud a l'hora de dinar. Trobar taula a Arenys esdevingué missió pràcticament impossible. La pròpia comissió organitzadora esgotà quasi un miler de racions que havia

Altres municipis s’hi apunten ABEL CALDERA BERGA

Rodríguez Zapatero afirmà el dia següent de la consulta d'Arenys que no es preveia un efecte dominó. Si hem de fer cas al degoteig d'informacions sobre municipis disposats a convocar referèndums similars, podem concloure que l'havia espifiada al mateix nivell que quan durant la campanya electoral va afirmar que la crisi no existia.

Desenes d'ajuntaments del Principat s'afanyaren a afirmar que ells estaven disposats a donar suport a un referèndum... si alguna entitat

del poble l'organitzava. Fins i tot a Berga, on la moció original presentada per la CUP determinava que era l'ajuntament qui convocava la ciutadania, això s'hagué de canviar davant la negativa de CiU d'incórrer en una desobediència a l'ordenament espanyol.

L'associació de regidors Decidim.cat va llançar la iniciativa de realitzar totes les consultes en un sol dia, proposant primerament el 6 de desembre. Davant els dubtes que generava una data immersa en el major pont festiu del que queda d'any, finalment en una reunió conjunta

amb altres plataformes sobiranistes s'acordà treballar per tal de poder-ho realitzar el 13 de desembre.

Amb tot, aquestes reunions no tenen una vinculació directa amb els diversos organismes que pretenen convocar les consultes. Només Osona Decideix va participar de la reunió de coordinació. Per tant, les decisions preses per les plataformes sobiranistes a dia d'avui només tenen l'efecte de guia.

En certa manera, això quedà palès el dissabte 19 de setembre en la convenció d'alcaldes i regidors d'ERC celebrada a Santpedor. Seguint l'estratègia iniciada el mateix diumen-

6.515

5.828

Participació

2.671 (41,1%)

3.256 (55,8%)

Sí

2.569 (96,3%)

2.424 (74,4%)

No

61 (2,3%)

586 (18%)

Blanc

29 (1,1%)

207 (6,3%)

preparat pel dinar popular, mentre que en un restaurant del polígon industrial de la vila, amb capacitat per a més de 400 persones, a quarts de cinc de la tarda encara era necessari fer cua per tal de tenir taula.

Després de dinar, tota l'atenció es centrà novament davant el col·legi electoral. Passat el perill d'aldarulls causats per la concentració feixista, els polítics professionals feren la seva aparició comcargols després de la pluja -que per cert es deixà notar en alguns moments de la tarda-. Diversos parlamentaris d'ERC -Tardà, Junqueras, Bertran i Aragonès-, parapetats com a observadors, juntament amb dirigents de CDC com Àngel Colom.

Arribat l'hora del recompte, un

miler de persones continuaven congregades davant el Centre Moral.

Amb la marxa de la llum del dia, la concentració -amanida amb banderes i càntics patriòtics-, adquirí un cert aire bàltic que transportava als moments de la independència lituana o estoniana. Finalment, el portaveu de la comissió i regidor de la CUP Josep Manel Ximenis sortí a donar el resultat. Després d'anunciar la derrota en tota regla de l'autonomisme i dels moments d'eufòria posterior, la gent començà a abandonar Arenys. De tornada a casa, Catalunya Informació anunciava que Joan Carretero havia llançat la canya a Laporta pel seu projecte de Reagrupament, i que l'ajuntament de Berga havia convocat un ple extraordinari per donar suport a un nou referèndum.

ge a Arenys d'assumir al màxim els rèdits i les conseqüències de les consultes, la direcció republicana va plantejar fer els referèndums de forma esglaonada, presentant una primera tanda de deu municipis governats per la seva formació i disposats a fer-ho. Pel que fa a altres qüestions, com la de la territorialitat, si bé tota la documentació presentada en aquesta convenció feia referència explícitament als Països Catalans, l'estratègia d'ERC deixava en mans de Decidim.cat l'elecció de la pregunta.

La CUP, iniciadora tant de l'estratègia d'Arenys de Munt com del pas endavant de Berga, aprovà en el seu Consell Polític del 19 de setembre impulsar mocions on la qüestió territorial englobés el conjunt

de la nació. En cas de participar d'iniciatives impulsades per organitzacions alienes a la CUP, el Consell Polític insta les assemblees locals a fer del posicionament favorable als Països Catalans un puntal bàsic a reivindicar.

Països Catalans, data conjunta, partits polítics, plataformes sobiranistes, comissions organitzadores locals... Una amalgama complexa de punts de vista i interessos on hi ha fixat actualment el centre del debat polític. Mantenir l'atenció de l'opinió pública i ser capaços de tornar a posar en evidència l'estat són els reptes principals als quals s'enfronta aquesta iniciativa si vol mantenir les quotes d'èxit popular aconseguides a Arenys.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

Entitats veïnals, feministes i pels drets dels immigrats reclamen la legalització de la prostitució MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Des que fa gairebé 4 anys, el 23 de desembre de 2005, es va aprovar l'Ordenança del Civisme a Barcelona, que les treballadores sexuals de la ciutat denuncien la repressió i vulneració de drets que pateixen. La problemàtica ara s'ha vist agreujada per l'assetjament a què s'han vist sotmeses, ja no només per la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra, sinó també pels mitjans de comunicació arran de la publicació d'unes fotografies de prostitutes treballant al Mercat de la Boqueria.

Una situació que no només es dóna a la capital principatina, sinó que s'ha estès arreu del país. I és que l'Ordenança de Barcelona va provocar un efecte dominó, i en molts pobles i ciutats se'n van aprovar de molt similars. Un exemple n'és la Jonquera, on està prohibit "oferir, sol·licitar, negociar o acceptar, directament o indirectament, serveis sexuals a l'espai públic", amb multes que arriben fins als 3.000 euros.

I on, precisament per la por a aquestes multes i la persecució policial a què estan sotmeses les prostitutes, una dona va morir atropellada a la carretera el passat dissabte 19 a la matinada mentre fugia d'una patrulla dels Mossos.

O a Lleida, on la CUP criticava durament que "tipificar com a infrac-

sobretot, han reclamat que les dones que exerceixen la prostitució puguin fer-ho de manera "digna" i en condicions, i que puguin participar de les decisions que es prenguin a partir d'ara per a solucionar el conflicte obert. En aquest sentit, a més de valorar positivament la possibilitat de la nova obertura de meublés, també han proposat l'obertura d'habitacions als bars. Tot i que tal i com ha expressat més d'un cop l'associació Àmbit Dona, les màfies actuen més fàcilment en els llocs tancats, i és per això que moltes prostitutes se senten més lliures i volen continuar treballant al carrer.

A la Catalunya Nord la prostitució no està penalitzada Manifestació a Barcelona el 2005,quan es va aprovar l'ordenança del civisme que ara ha derivat en polèmica // FOTO:orianomada

ció el treball sexual ofert a la via pública reforça la imatge degradant que la dona viu com a treballadora d'aquest sector, i al sancionar-la es criminalitza la víctima d'una situació discriminatòria i de violència contra les dones com és la prostitució". I instava a retirar l'ordenança.

Etern debat: la regulació com a solució?

I és que més enllà de l'enduriment de la situació de les treballadores sexuals arran de la criminalització

i persecució a què estan sotmeses, més enllà de l'ordenança del civisme i la voluntat dels ajuntaments d'amagar la prostitució (que no eliminar-la) hi ha problemes més greus: proxenetes, màfies i explotadors.

Desigualtat social, discriminació, racisme, violència contra les dones.

Les associacions de treballadores sexuals i veïnals, s'han posicionat a favor de la regulació, doncs consideren que amb les polítiques de repressió actuals l'únic que s'aconsegueix és empitjorar la situació de les dones i traslladar-les de zona. I

“Més enllà de l’ordenança del civisme i la voluntat d’amagar la prostitució hi ha problemes més greus: proxenetes,màfies i explotadors”

A la Catalunya Nord, i tot l'Estat francès, la situació és força diferent.

La prostitució no està penalitzada ni a l'interior de locals ni al carrer.

Tot i això, el govern francès està estudiant canviar la legislació per tal de multar-ne els clients, situació que ja succeeix a molts municipis dels Països Catalans. Associacions de dones i de treballadores sexuals han advertit, però, que la majoria de denúncies que reben avisant de situacions d'explotació i coacció per part de proxenetes i màfies a prostitutes venen precisament d'aquests clients, que temen que a partir d'ara deixin de fer-ho.

ANÀLISI

La prostitució: reproducció de les relacions entre classes i rols de gènere ALÍCIA MORAGUES

El diputat d'ERC Joan Tardà, presentava el passat dia 16 al Ministeri espanyol d'Igualtat una proposta per a què 'reguli la prostitució d'aquelles persones que l'exerceixen lliurement i de manera voluntària' a l'Estat espanyol.

Com defensen els seus col·legues de l'ANELA (Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne) que tal com ells mateixos es defineixen són "ese valiente grupo de ciudadanos (..) que luchando conseguirá que la regularización de la prostitución sea un hecho, y la sordidez de un sector que necesita con toda urgencia ser considerado como una

actividad empresarial más".

Deixant de banda els detalls que tot plegat suposaria, aquesta distinció entre prostitució "lliure" o "neta" i prostitució forçada, que aquests proxenetes ens volen fer creure, no existeix.

Afirmar el contrari seria llençar per terra tots els estudis fets amb les persones que es dediquen a la prostitució sobre les raons que les han empès a fer-ho.

Si estudiem els orígens i les trajectòries socials de les persones que es prostitueixen, la constatació és implacable: la prostitució reprodueix les relacions socials entre classes i els rols de gènere de totes aquelles persones que han viscut i crescut en entorns marginals i amb un nivell acadè-

“L’abolició de la prostitució vol dir destruir la pobresa, l’explotació sexual i l'opressió”

Per a l'autora,"la prostitució reprodueix les relacions socials entre classes i els rols de gènere"

mic molt limitat, malgrat el nou fenomen de dones amb alts nivells de renda i estudis que s'estan afegint a aquest món que ni de bon tros són representatives. La prostitució amaga sofriments que totes les persones que hi participen com-

parteixen a nivells diversos i que sovint són difícils d'expressar. Els que diuen prostituir-se lliurement reprodueixen aquesta dominació sexual de l'home sobre la dona, moltes vegades sense saber-ho, o fins i tot considerant-ho un mal

menor, ja que s'ha abusat sexualment d'ells de xicotets o han estat maltractats en les seves relacions de parella i creuen que almenys, si cobren, la situació no és tan dolenta. Reivindicar la lliure elecció significa no sentir-se tan víctimes. Aquesta lliure elecció doncs, és un miratge on reflectir i assumir la seva nova identitat, lluny de la victimització. No tractem de deslegitimar la opinió d'aquestes persones quan des de l'abolicionisme reclamem una política a favor seu, es tracta de desemmascarar aquest argument de la lliure elecció que recolza les dinàmiques socials existents. L'abolició de la prostitució vol dir destruir la pobresa, l'explotació sexual i l'opressió.

En definitiva, el capitalisme i el patriarcat, i potser això ja no interessa tant al senyor Tardà i als senyors d'ANELA. * Alícia Moragues és sindicalista i feminista

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

Engeguen una ILP perquè TV3 es pugui veure a tot el país

BREUS

CESC BLANCO SAGUNT

Es presenta l’AJ del Camp de Morvedre

CESC BLANCO SAGUNT

C. B. SAGUNT

El pas de la televisió analògica a la TDT podria comportar que centenars de milers de catalans no puguin veure TV3. Davant d'aquesta constatació, i en vistes a la poca predisposició per arribar a un acord de governs com el valencià, aquest setembre ha arrencat la recollida de signatures de la Iniciativa Legislativa Popular "Televisió sense fronteres".

Quan els anys vuitanta es va crear Televisió de Catalunya, tant al País Valencià com a les Illes, molta gent als pobles es va organitzar per instal·lar repetidors per rebre el senyal d'una televisió que, fins a l'actualitat, ha estat l'única que ha garantit una televisió íntegrament en català i amb programes d'una certa qualitat. Malgrat les mancances en el tractament informatiu i en el marc referencial (que només al Temps contempla els Països Catalans), la població de fora del Principat vol continuar veient TV3. És per això que Acció Cultural del País Valencià ha engegat la campanya perquè a través de la iniciativa popular s'aprovi una nova llei al Parlament espanyol que garanteixi la recepció completa de tots els canals en català arreu dels Països Catalans.

La comissió promotora de la ILP l'en-

El passat diumenge 13 de setembre es va presentar l'Assemblea de Joves del Camp de Morvedre (AJCM) a Sagunt, la capital de la comarca. L'esdeveniment va aplegar una vintena de persones, i després de fer la presentació i donar les explicacions i raons de l'acte es realitzà un sopar popular. Al Camp de Morvedre es reprèn la feina feta per un antic nucli de la PUA i posteriorment d'Endavant, ara ja dissolts. Tanmateix, la intenció de l'AJCM és reprendre els contacte amb els col·lectius de la contornada.

Recollida de signatures a fovaro de l la ILP a Benigànim

“Molta gent als pobles es va organitzar per instal·lar repetidors per rebre el senyal de TV3”

capçalen els expresdients Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Ara ha començat el compte enrere per aconseguir 500.000 signatures en nou mesos al conjunt de l'Estat espanyol.

En una taula rodona organitzada el passat 17 de setembre a Barcelona pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, el representant d'ACPV va ressaltar que actualment els mitjans audiovisuals són peces imprescindibles per a "la normalització de l'ús

del català i la identificació del parlant amb la comunitat de parlants".

El president de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, va lamentar que el panorama televisiu actual "és pitjor que el de fa 20 anys", fent referència a què als anys vuitanta hi havia dos canals en castellà que emetien als Països Catalans (TVE i La 2) i dos de catalans (TV3 i Canal 9), mentre que ara hi ha "36 canals en castellà i 3 en català".

PSM i ERC tornen a participar en els actes de la “falsa Diada” REDACCIÓ PALMA

PSM i ERC, els dos partits del catalanisme moderat a Mallorca, van participar el passat 12 de setembre en la rebatejada com a "falsa Diada de Mallorca". De fet, els principals representants d'ambdós partits compartiren l'acte central d'aquesta Diada amb la cúpula del PSIB i, fins i tot, amb part del PP balear, que també acudí a l'acte institucional al teatre Principal de Palma.

La Diada del 12 de setembre començà a ser celebrada per la classe política mallorquina l'any 1997, quan el Consell de Mallorca, l'òrgan insular dirigit llavors pels regionalistes d'Unió Mallorquina (UM), va decidir fer un acte per commemorar el 12 de setembre de 1276, quan el rei Jaume II jurà la Carta de les Franqueses i els Privilegis del Regne de Mallorca.

Així, des de 1997 la institució insular, ara en mans de la consellera Francina Armengol (PSIB), promociona la celebració d'aquesta Diada, que ha servit sempre per arraconar en el calendari polític la històrica convocatòria independentista que té lloc durant la Diada del 31 de desembre a Mallorca, on els membres d'alguns partits

Protesta de Maulets durant la falsa Diada del 2006

semblen sentir-se cada cop més incòmodes.

El tarannà regionalista del 12 de setembre (tant pel seu contingut històric com pel discurs polític que se'n desprèn) ha fet que no només els "inventors" de la jornada (UM) segueixin celebrant-la cada any, sinó que des del primer dia han estat secundats pel PSIB i el PP.

“Des de fa uns anys tant ERC com el PSM participen en els actes de la ‘falsa Diada’”

Des de fa uns anys, a més, tant ERC com el PSM participen en els actes de la "falsa Diada", malgrat l'estès sentiment de rebuig que crea aquesta efemèride per a les bases d'ambdós partits, ja que es commemora la concessió reial de privilegis a l'illa de Mallorca respecte de la resta dels Països Catalans.

Per la seva banda, l'organització juvenil independentista Maulets també ha volgut sortir el carrer enguany en motiu del 12 de setembre, tot i que ho han fet amb unes intencions totalment contraposades, editant cartells que denuncien la celebració de l'efemèride.

Enguany, a més, l'afluència de la societat civil als actes de la Diada ha minvat encara més que en edicions anteriors, quan els índex de participació ja avergonyien als seus responsables polítics.

D'altra banda, s'espera que aviat comenci a entrar en funcionament la Plataforma 31-D per tal de preparar els actes de la històrica Diada de Mallorca, que enguany podria presentar novetats importants, ja que el naixement de col·lectius com Gent Activa a Palma i a Inca o d'Endavant Mallorca planteja un nou repte per a l'esquerra independentista de l'illa.

Demanen 750 euros de multa a Tomeu Martí pels fets de l’Acampallengua El judici contra Tomeu Martí pels fets ocorreguts en la darrera edició de l'Acampallengua, en què presumptament el vicepresident i coordinador de l'Obra Cultural Balear s'hauria negat a identificar-se davant la Guàrdia Civil ha quedat vist per a sentència. La fiscalia li demana la imposició d'una multa de 750 acusat de resistència a l'autoritat. Per la seva part, Tomeu Martí va declarar que en cap moment es va negar a la identificació i encara menys que va insultar als agents, aporta diversos testimonis, entre ells un comunicat de l'ajuntament de Sa Pobla i un informe de la Policia Local que ho corrobora -documents que la fiscalia obligà a traduir al castellà al·legant que no els entenia. Martí no descartà denunciar els agents per detenció il·legal.

Obre les portes l’Ateneu Francesc Layret Dissabte 12 de setembre obria les portes l'Ateneu Francesc Layret, una associació que aplega gent vinculada als barris de Sant Antoni i l'Esquerra de l'Eixample sota l'objectiu general de dinamitzar activitats socials i culturals amb un punt de vista d'esquerres i en l'àmbit dels Països Catalans.

La inauguració del local, situat al carrer Villarroel i tocant a la Gran Vía, pretenia donar a conéixer l'entitat entre persones dels barris propers. En total, una mica més d'un centenar de persones van passar durant la tarda i el vespre del dissabte.

08 EN PROFUNDITAT DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

REDACCIÓ BARCELONA

Aquest setembre, els prop de 2 milions d'alumnes d'ensenyament no universitari dels Països Catalans han tornat a les aules. Entre notícies alarmistes de pandèmies i una allau de portàtils que no s'ha materialitzat, les cues de cotxes a les rodalies dels centres educatius indiquen que tot torna a la rutina després del període estival.

En un país que ocupa un lloc més que discret en inversió educativa per estudiant, un any més s'han repetit les queixes dels sindicats de l'ensenyament alertant de la manca de mestres per atendre les creixents demandes que la societat exigeix a l'escola.

Al País Valencià, STEPV denunciava

que "el curs comença a secundària amb manca de professorat i centres en mal estat". La USTEC al Principat fa un balanç contundent: "comencem molt malament", mentre que STEI a les Illes denuncia que s'està lluny de la inversió en educació recomanada per la UNESCO. El "Panorama de l'educació 2009" publicat aquest setembre per l'OCDE torna a posar de relleu les mancances de l'educació al nostre país. Un dels forats negres és la formació professional, en què el nombre de matriculats es situa fins a 18 punts per sota de la mitjana europea. De fet, a l'estat espanyol un de cada tres estudiants només cursa els estudis obligatoris, sense cap tipus d'especialit-

s Primer cur sota la LEC er curs en

im n serà el pr t, aquest e Catalunya serà e a ip c in r P d i Al ió ll c a a g c a u r r Ma i d'Ed que la Lle ls entre el conselle dria inteno po vigor. El p , lluny d'acabar-se, pressuposts is a r ic ib d il n u si els sels eq a causa de ns pròpies del con e e -s r a c fi io si d c a sa is e v r o p impr le re taris i les a més que probab dari escoun len ller, amb modificació del ca car el curs e e ix d a t a n v te a l'in lseguer o p ta n ia r ta resa l. lar que món emp l e e tr n e passat

zació professional posterior, i són les Illes Balears el territori on aquest fenomen és més acusat, passant a engruixir la roda de la precarietat i l'estacionalitat.

Pel que fa a la inversió pública, l'informe situa l'estat espanyol a la cua dels països d'Europa occidental i per sota de la mitjana de l'OCDE. Les xifres corresponents a l'estat francès no són tampoc gaire superiors a les de l'espanyol. De fet, malgrat les promeses fetes sobretot pels governs tripartits del Principat i les Illes d'invertir el 6% del PIB en educació -recomanat des de fa més de 20 anys per la UNESCO-, aquesta inversió actualment amb prou feines supera el 3%.

Continua Font de Mora

L'enfrontament del PP amb el col·l ectiu ensenyant segueix marcant la recent remodelac pauta al País Valencià. En la ió conseller d'educ del govern de Paco Camps, el ació Alejandro Fo nt de Mora fou dels pocs que co nser recompensava ai và la mateixa cadira. Camps xí qui havia man tingut el pols contra l'assigna tura d'Educació per a la Ciutadania. Per acabar de reblar el clau de l'e nf el jutjat de Xàtiv a ha fixat per al rontament, 23 d'octubre el judici de faltes co nt d'aquesta localit ra el dirigent del PP i alcalde at, Alfonso Rus, per haver titllat el col·lectiu de pr ofessors valencia noparlants de "gilipolles".

Relleu a a eri l l e s n o c a l rés lles, desp

les I progrés a una certa coha e d e t c a en a fixat ió del p La reedic e Jaume Mates, h elleria. Biel Cald s d m n a o de l'etap re sindicats i c STEI, afir o nt ajoritari bitació e ri general del m a Diario de Mall ta ta n tey, secre t en una entrevis ció final a la co a s u o a lu g a h a v l' e a u l' a q va ació ent de lu d a n v e a p a r n ic a ". U Ant h ca "est a Galmés , ja que Francesc rtom r a b r à B llera inat er Ba r d'exam tembre p de canvia l passat 14 de se d'Antich i se'l co e a substituí est és la mà dret pilotar amb m u a q r A e . p s oni elleria Llinà ndidat id i la segona cons a c n u a cris der temps de ferro en en pressupost. t importan

Contractacions tardanes per retallar des REDACCIÓ BARCELONA

Malgrat que al Principat per pares i alumnes el curs comenci el 14 de setembre, pel professorat comença el dia 1. Són un seguit de dies -enguany 8 de laborables- que serveixen per a planificar i preparar el curs.

Mentre els mestres d'infantil canvien la decoració de les classes, personalitzen els penjadors de les jaquetes per als nous inquilins de l'aula, destrien i desinfecten les joguines i fan la planificació del curs, el professorat de secundària organitza els grups d'aules, fa les planificacions de departament, enllesteix les programa-

cions i ultima les activitats que, un cop iniciat el curs, s'aniran plantejant sense pausa a les aules per tal d'intentar mantenir l'atenció dels adolescents. Una feina poc coneguda per qui no pertany al col·lectiu d'ensenyants però bàsica per a un bon funcionament del curs.

Enguany, el curs ha començat al Principat com sempre, amb milers de places vacants per a cobrir amb personal interí. L'expectació d'aquest col·lectiu era major que altres anys, ja que s'ha inaugurat un nou sistema telemàtic d'adjudicació de destinacions. El coneguts com a nomenaments -adjudicació de llocs de tre-

“Segons fonts consultades per L'ACCENT,el retard en el cobriment de les places té l'objectiu de procurar el màxim d'estalvi en les retribucions salarials”

L’ACCENT 162 EN PROFUNDITAT 09

La demanda d’ensenyament en català supera l’oferta a la Catalunya Nord i el País Valencià REDACCIÓ BARCELONA

s anmaornseurà h la meu onsimà de a més

A Catalunya Nord en els darrers anys s'ha consolidat un creixement sostingut de la demanda de les famílies d'oferir als seus nins ensenyament de català. En una petita proporció, aquesta demanda ha obtingut resposta de les escoles Bressola, que ha augmentat la seva xarxa fins a 8 centres i més de 700 alumnes amb la inauguració, ara fa un any, del primer col·legi de secundària. L'altra xarxa d'escoles catalanes, Arrels, escolaritza més de 200 alumnes en el seu centre de Perpinyà.

Aquest augment de la demanda es reflecteix en les enquestes d'opinió que regularment encarrega el Consell General sobre aquest tema, i que revelen que més de la meitat de la població vol ensenyament del català a les escoles públiques. Actualment, més de 2.500 alumnes segueixen ensenyament bilingüe en escoles repartides per tot el territori. Paral·lelament, l'APLEC, entitat que promou l'ensenyament del català, realitza un seguit d'intervencions d'iniciació al català en més de la meitat dels centres educatius, que són seguides per uns 12.000 alumnes. L'altre camp de treball de l'APLEC és la formació i promoció de professorat capacitat per ensenyar català, amb l'objectiu a mig termini d'o-

“L'objectiu a mig termini a la Catalunya Nord és oferir ensenyament del català als 80.000 alumnes d'aquestes comarques”

Protesta del professorat valencià contra la política educativa de la Generalitat

ferir ensenyament del català als 80.000 alumnes de Catalunya Nord.

Al País Valencià, un any més, la demanda d'ensenyament en valencià és majoritària entre l'alumnat, però no es pot cobrir a causa de la manca d'oferta. Escola Valenciana, en un estudi realitzat el juny passat, xifrava la demanda a l'educació primària d'estudiar en valencià en un 55% del total d'alumnes, mentre l'oferta de places es situa en un 43%.

Si 138.223 alumnes han cursat enguany la primària en valencià, la secundària només ha congregat 58.626 alumnes degut exclusivament a la manca de places. Escola Valenciana, en el seu informe, detalla

speses ball en escoles al personal interí- s'han anat realitzant fins i tot un cop iniciat el curs pels alumnes, però les places es cobreixen amb comptagotes i no sense polèmica.

Segons fonts consultades per L'ACCENT, aquest retard en el cobriment de les places, tot i ser presentat com a fruit de la prudència en la contractació i de les dificultats del nou model d'adjudicacions, té també com a funció pressionar els interins per a acceptar mitges jornades laborals -només estan obligats a acceptar jornades completes-, que han estat ofertades repetidament en els primers nome-

naments mentre se sabia amb certesa de desenes d'escoles on hi havia vacants de jornada completa que no apareixien per enlloc. També, segons aquestes fonts, l'objectiu és el de procurar el màxim d'estalvi en les retribucions salarials. Un interí incorporat el dia 10 només cobrarà dues terceres parts del sou mensual. Les mateixes fonts asseguren que això anirà en detriment de la qualitat de l'ensenyament, ja que durant les primeres setmanes el funcionament de l'aula serà improvisat, una mancança que pocs pares detectaran mentre tinguin els seus fills col·locats a l'escola.

nombrosos casos de bloqueig per part de la conselleria de l'obertura de noves línies en valencià, en el que es podria qualificar de guerra bruta de baixa intensitat contra l'ensenyament de la llengua.

L'entitat valenciana posa de relleu que la majoria de les pràctiques de la conselleria vulneren la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i el propi Estatut d'Autonomia. Aquestes pràctiques es basen en denegar línies en valencià reclamades pels consells escolars dels centres, enviar professors sense coneixements de valencià a cobrir les baixes laborals, i no obrir d'ofici línies en valencià a les zones on la vitalitat de la llengua és més dèbil.

El sindicalisme de base ensenyant es coordina a nivell nacional Els sindicats majoritaris en l'ensenyament del País Valencià, el Principat i les Illes tenen en comú dos elements: són sindicats amb visió nacional, i a partir del sindicat de mestres han articulat intersindicals que abracen molts més sectors. Al Principat, la USTEC és el principal integrant de la Intersindical Alternativa de Catalunya, mentre que al País Valencià el seu homòleg STEPV és l'impulsor de la Intersindical Valenciana i a les Illes

el STEI impulsa també una intersindical.

El passat 10 de setembre, en una reunió celebrada a Barcelona, les tres intersindicals van signar un document de coordinació tant en l'àmbit cultural com en el treball dins els moviments socials. El document també reclama l'establiment de marcs de relacions laborals propis a cada territori, fixa una posició clarament contrària a les retallades socials, EROs i privatitzacions derivades de la crisi.

L’APUNT

Digitalització polèmica REDACCIÓ BARCELONA

Una de les imatges de l'inici de curs ha estat la implantació d'ordinadors portàtils per als alumnes. Presentat com una mesura inclosa en el famós Plan E anomenada Escuela 2.0, pretén modernitzar i represtigiar la tasca de les escoles. De totes maneres, però, la implantació d'aquest pla s'ha vist immersa en dificultats i polèmiques. La dificultat per poder instal·lar en poc temps la infraestructura necessària a les escoles ha fet que molts pocs centres iniciessin el curs amb les aules digitalitzades. Així, de les més de quatre mil escoles del Principat, és previst que només 70 centres participin enguany en el projecte, i que només 7.000 alumnes tinguin un portàtil en propietat. A les Illes són 6 els centres que formen part del pla des d'aquest trimestre, mentre que al País Valencià conselleria i ministeri continuen negociant per tal de dissenyar la implantació dels portàtils.

Uns portàtils, per cert, no exempts de polèmica. Malgrat les declaracions de diverses administracions favorables al programari lliure, la digitalització de les aules ha donat continuïtat a la contractació de programari privatiu de Microsoft. Així, al Principat, malgrat que la Generalitat feu una inversió milionària en el desenvolupament de Linkat -un sistema operatiu per a les escoles basat en Linux-, els NB-200 de Toshiba es lliuren als alumnes amb una arrancada dual Windows XP/Linkat.

Així mateix, les pissarres digitals instal·lades en escoles arreu del país tenen com a programari d'ús el controvertit Windows Vista, igual que els Tablet PC am què estan dotats alguns centres a través d'un acord amb la multinacional de Bill Gates.

Però no és només el software del portàtil allò que preocupa els docents, sinó també l'ús pedagògic de l'aparell. La desaparició dels llibres de text tradicionals va fer que, per a no perjudicar les grans editorials, la conselleria principatina obligués els centres informatitzats a utilitzar llibres de text digitals elaborats per aquestes mateixes editorials. Un manifest impulsat pel professorat més experimentat en l'ús de tecnologies informàtiques a l'aula denunciava a finals del curs passat aquesta política d'obligatorietat dels llibres digitals, una eina que segons el manifest ha quedat obsoleta tant pel seu caràcter tancat -en un espai dinàmic i obert com és internet-, com pel seu caràcter privatiu -en un moment on el software lliure i la flexibilització dels drets d'autor marquen la pauta.

10ECONOMIA

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

TMB demana dos anys de presó per a un sindicalista ÀLEX TISMINETZ BARCELONA

una forta i desproporcionada càrrega de la policia autonòmica contra els vaguistes, marc en el qual va ser detingut Andreu de Cabo.

El president del comitè d'empresa, delegat de CGT, Saturnino Mercadé, ha denunciat a L'ACCENT "la deriva autoritària i dictatorial de TMB, que intenta silenciar al sindicalisme que li molesta", i ha anunciat que les mobilitzacions continuaran en els propers mesos, ja que "si creuen que ens faran entrar la por al cos, no ho aconseguiran: sembla que l'empresa no ens conegui".

Per la via penal és la nova aposta de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) per afrontar el conflicte laboral amb els treballadors d'autobusos de la ciutat,que encara reclamen l'aplicació dels dos dies de descans setmanal que es van pactar després de les vagues de l'any passat. La querella de l'empresa, en aquest cas de 2 anys de presó, se suma als 40 expedients sancionadors oberts per TMB a treballadors en els darrers vuit mesos, en el marc d'un conflicte laboral que, lluny de solucionar-se, s'agreuja amb cada actuació de l'empresa, gestionada pel tripartit PSC, ERC i ICV-EUiA.

El passat 10 de setembre, una cinquantena de conductors d'autobusos es van concentrar a la recent estrenada ciutat judicial de l'Hospitalet de Llobregat (el Barcelonès) en solidaritat amb Andreu de Cabo, tècnic de l'empresa i delegat sindical de CGT. En seu judicial, TMB va ratificar la seva querella contra el treballador, demanant que se'l condemni a 2 anys de presó, i 792 euros d'indemnització, per la seva suposada participació en uns incidents

40 sancions més a treballadors

Mobilització de treballadors de TMB contra el judici a Andreu de Cabo

amb els Mossos d'Esquadra a la cotxera de la Zona Franca, un matí que s'havia convocat una de les moltes i massives vagues a l'empresa reclamant els dos dies de descans setmanal.

Els conductors Nova purga posen el nom de sindical en Pablo Diez a una l’ERO de Nissan ÀLEX TISMINETZ BARCELONA cotxera

Fa 5 anys un conductor d'autobusos de Barcelona, amb més de 15 anys d'antiguitat a l'empresa, i sense cap falta a l'expedient, va ser acomiadat fulminantment per TMB per, suposadament, haver-se quedat un bitllet d'1,10 euros. Pocs dies després es va suïcidar.

En l'aniversari de la seva mort els companys han rebatejat l'antiga cotxera de Ponent amb el nom de Pablo Díez, amb la voluntat de "no oblidar la seva història", i de "tenir-lo present, a pesar que la direcció mai s'hagi disculpat del seu error".

Mobilitzacions contra l’ERO a la Ford Els sindicats contraris a l’ERO de la Ford d’Almussafes han convocat una manifestació per al dissabte 26 de setembre pels carrers de València.

Els representants de CCOO, CGT i STM explicaren en una assemblea davant de 500 treballadors el seu rebuig a l’acomiadament de 600 persones que suposa l’ERO. Segons van explicar, si l’ERE eixia endavant, hi hauria més acomiadaments en un futur i podira suposar la pèrdua dels drets obtinguts durant 30 anys de lluita. Els sindicats convocants de la mobilització han assegurat que si l’ERO no es retira, la següent mesura serà les aturades a la planta de producció.

Com a Seat.Novament un altre expedient de regulació d'0cupació (ERO) pactat entre l'empresa,CCOO i UGT afecta de ple,i principalment, a treballadors afiliats a altres centrals sindicals alternatives,i principalment a CGT, que s'ha oposat als acomiadaments.

El passat juliol, 698 treballadors de Nissan de la Zona Franca (Barcelona) van ser acomiadats en el marc d'un ERO, pactat d'amagat per l'empresa CCOO i UGT. A finals d'agost la multinacional automobilística va presentar un altre expedient, en aquest cas temporal, que afecta més de 2.000 treballadors. I en repassar les llistes dels afectats han saltat totes les alarmes: els treballadors més combatius sindicalment, i sobretot els afiliats a la CGT, han estat els més perjudicats per l'ERO. La mesura empresarial ha provocat accions de protesta espontànies dels treballadors, que han tallat la Ronda Litoral i s'han concentrat reiteradament davant la seu de la multinacional, que han donat lloc a diverses càrregues dels Mossos d'Esquadra.

En la memòria de tots hi ha els 660 acomiadats de Seat, molts d'ells finalment readmesos per sentències judicials del Tribunal Superior de Justícia, que van determinar l'existència d'una veritable "purga sindical" contra CGT, pactada entre CCOO, UGT i la direcció de la multinacional en la redacció de les llistes d'afectats.

Com acostuma a passar en aquests casos, les versions sobre els fets són contradictòries. TMB acusa al sindicalista de "danys en propietats de l'empresa" i "coaccions", mentre que el comitè d'empresa va

denunciar que, el dia de la detenció del treballador, TMB no va facilitar els llistats de serveis mínims al comitè de vaga. Els treballadors en sol·licitar-ho per controlar la sortida dels autobusos, tingué lloc

El sindicat CGT també ha denunciat que en els darrers vuit mesos, de gener a agost, TMB ha obert 40 expedients sancionadors contra treballadors de l'empresa, en el marc del conflicte laboral, donant-se a més el fet de que molts dels sancionats pertanyen al comitè que està pactant el nou conveni col·lectiu, i que teòricament ha d'aplicar els dos dies de descans setmanal.

L'empresa acusa els empleats de "retards injustificats, desobediència a les ordres i falta de respecte cap als superiors".

Nova vaga d’autobusos el 7 d’octubre ÀLEX TISMINETZ BARCELONA

Mentre es van multiplicant els expedients sancionadors de l'empresa, els treballadors continuen reclamant l'aplicació dels dos dies de descans setmanals, que ha de ser pactat en el nou conveni col·lectiu, i que segons els seus càlculs significarà una creació de 500 llocs de treball fixes i a jor-

“Els treballadors continuen reclamant l’aplicació dels dos dies de descans setmanals,que ha de ser pactat en el nou conveni col·lectiu” nada complerta. Per aquest motiu, el proper dia 7 d'octubre els conductors d'autobusos de Barcelona faran vaga de 10.30h a 16.30h.

La protesta té lloc durant les negociacions del conveni, que no s'arriba a cap acord. El president del comitè d'empresa i delegat de CGT, Saturnino Mercadé, les ha qualificades de "farsa". Les darre-

Els conductors han proposat reduir els directius per augmentar llocs de treball

res vagues de l'any passat van finalitzar amb l'acord que els treballadors tindrien els dos dies de descans setmanal a partir de la negociació d'aquest conveni.

Però TMB ha decidit no pactar amb el comitè d'empresa el redactat del nou conveni col·lectiu, i ha fet públic a través dels mitjans de comunicació que "crearà 600 llocs de treball nous", i que imposarà l'aplicació d'un nou con-

veni sense pactar-ho amb els principals sindicats de l'empresa, CGT i ACTUB, majoritaris a les votacions. Des del comitè d'empresa responen que no tenen constància d'on es crearan aquests suposats llocs de treball nous, ni si seran temporals o fixes, ni molt menys estan d'acord que finalment el conveni no reconegui que els treballadors tinguin realment dos dies de descans setmanal.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

“A Colòmbia no pots estar en contra del Govern, perquè senzillament et maten”

CRISTINA ORTEGA GONZÁLEZ BARCELONA

Què és Vivo Arte? És una proposta contracultural, creada fa 10 anys, que vol apropar un pensament diferent a les persones, on l'eix bàsic és la denúncia de la violació dels drets humans a Colòmbia, mitjançant l'art i la cultura. Al projecte participen 16 grups (bandes de música, teatre, i grups d'indígenes i camperols en resistència) i som unes 150 persones.

Alhora també funciona com un projecte que es fa cada any amb una exposició artística, amb tot el material de denúncia dels diversos grups.

Com va sorgir la idea?

Sorgeix per iniciativa del pare i la mare d'uns companys, en Carles i l'Estela, que treballaven amb organitzacions de drets humans a Colòmbia, i després s'hi uneix una banda de música, Skartel, i en ajuntar-se les dues propostes, l'artística i la de drets humans, es creà Vivo Arte. Va començar amb les exposicions de la mostra artística anual, i va anar agafant cada vegada més força fins a convertir-se en la plataforma que és actualment.

Per què creieu que ha d'existir aquesta plataforma?

A Colòmbia hi ha una situació de guerra des de fa 50 anys, i la violació dels drets humans és molt greu. A més, s'ha intensificat significativament des del 2002. Davant d'això, veiem Vivo Arte com una alternativa de resistència, perquè estem segurs que l'art i la cultura són un àmbit que encara no han pogut criminalitzar, i per a nosaltres és la manera de fer arribar a la gent què està passant, perquè els mitjans de comunicació no ho mostren, per tant és com el nostre mitjà alternatiu de comunicació per fer denúncia.

Quin material de difusió utilitzeu?

Per una banda, els documentals que parlen sobre la situació política i social, sobre com afecten les multinacionals a Sudamèrica, com estan finançant les guerres al diversos països i com estan explotant els recursos naturals.

I per una altra, físicament, hi ha uns 60 quadres a l'oli, i entre 30 i 40 fotografies en format digital.

Ens podeu explicar la gira europea que Vivo Arte esteu fent aquest 2009?

ENTREVISTA

Desarme, grup de música colombià Desarme és un grup de música colombià que ha visitat els Països Catalans aquest estiu. Aquest grup forma part de Vivo Arte, un projecte de difusió de la realitat colombiana a través de l'art.

La visita al nostre país forma part de la gira europea Tour Denúncia Sonora 2009,que té l'objectiu d'explicar la vulneració sistemàtica de drets humans que pateixen al seu país. L'ACCENT hi hem parlat perquè ens expliquin el projecte Vivo Arte i la situació política i social de Colòmbia.

Concert de Desarme a Dinamarca, durant la gira europea que han fet aquest estiu

Fa quatre anys ençà ens vam adonar de la necessitat de difondre el que està passant al país a la resta del món, perquè els mitjans de comunicació no expliquen que es massacra, es viola i es vulneren constantment els drets humans. Una de les tasques principals es recórrer el món i explicar tot això. Al 2005 Skartel va estar a Alemanya, a l'Estat espanyol i al País Basc.

Al 2008 Desarme va fer una gira per Brasil i Veneçuela. Ara estem fent el Tour Denúncia Sonora a Europa, intentant contactar amb el màxim de col·lectius i organitzacions perquè coneguin i difonguin la realitat colombiana, alhora que es socialitza la proposta del Vivo Arte.

Existeixen altres formes d'organització i resistència de la joventut colombiana?

Els processos de resistència política i social es fan sobretot des de l'àmbit dels moviments sindicals, camperols, indígenes... on hi ha joves, homes i dones implicades, també als moviments culturals i artístics. Dins del sistema electoral colombià hi ha el Polo Democrático; una de les seves àrees és el Polo Joven, on es pensa com fer resistència i oposició al govern d'Uribe. A més, també hi ha els grups anarquistes (los Banderas Negras), el Partit Comunista, les FEU (Federació d'Estudiants Universitaris), grups de dones feministes...

Denunieu que a Colòmbia hi ha control social, però com es manifesta?

Amb la repressió de la policia, l'exèrcit i el paramilitarisme contra qualsevol forma de lluita i organització, s'han militaritzat les ciutats i el camp.

Vivo Arte treballa des de l'acció a les comunitats, als barris, amb altres organitzacions, amb l'objectiu d'integrar i articular les diverses formes d'orga-

“A Colòmbia hi ha una situació de guerra des de fa 50 anys,i la violació dels drets humans és molt greu.

A més,s’ha intensificat significativament des del 2002” nització i combatre en comú les causes de la situació que patim.

Es pot fer política a Colòmbia?

El que no es pot fer a Colòmbia és estar en contra del govern, perquè en simplement et maten. Però malgrat que reben amenaces, els segresten i els maten, hi ha persones que fan política en diversos llocs del país, i obtenen triomfs electorals. En relació a l'activisme social, n'hi ha molts que en fan,

però ha de ser d'amagat, amb compte que no et criminalitzin ni et facin desaparèixer.

Quines expectatives teniu de cara a les eleccions previstes per al març del 2010?

Tot just la setmana abans de començar la gira, va augmentar la pressió i les amenaces a organitzacions, col·lectius i líders, i també les massacres i les accions militars. Això vol dir que Uribe s'està organitzant molt bé el camí per a les eleccions, per assegurar-se que al març, ja sigui ell (gràcies a un canvi en la Constitució), ja sigui un dels seus, continuarà amb la Seguretat Democràtica, que és la bandera del seu programa de govern.

Hi ha una situació molt greu de pressió i desinformació; per exemple, pel 4 de setembre es va organitzar una marxa per la dignitat de Colòmbia, que anava en contra del mandatari veneçolà, Hugo Chávez. Això és un cop d'opinió a favor del govern actual, ja que Chávez és l'únic socialdemòcrata que està protegint els interessos de la democràcia a Sudamèrica.

Tornant a les eleccions, l'únic partit d'oposició, que és el Polo Democràtico, aconseguirà alguns avenços, però seran petits comparats amb la presidència.

Quina és la valoració que feu de les relacions entre els EUA i Colòmbia?

Els acords més importants i significatius dels últims anys s'han firmat amb

el nou govern d'Obama. Tant hi fa si és republicà o demòcrata, ell té molt clar quina és la seva agenda econòmica, i Colòmbia és un punt estratègic per aturar els diversos models alternatius que han avançat els darrers anys en països propes com Veneçuela, Brasil, Equador o Bolívia. Els EUA té molt interès polític i econòmic en el nostre país, cosa que ha suposat que el Tractat de Lliure Comerç (TLC) se signi fins i tot abans de les eleccions al març. Obama està pressionant molt per a que se signi des del Congrés, i alhora està implementat un desplegament militar de molt més abast (ja s'han pactat les set noves bases militars, de les quals quatre es troben a la frontera amb Veneçuela i tres amb Ecuador). És com si estiguessin col·locant fitxes d'escacs a Sudamèrica per aturar qualsevol cosa que s'assembli a un socialisme sudamericà.

La figura de l'Obama és més aviat un show, ja que el canvi de president nordamericà no ha canviat pas la relació dels EUA amb els països llatinoamericans. Veiem que continua el poder de les grans corporacions que estan per sobre dels governs, i que són les que tracen l'agenda d'intervenció al sud dels Estats Units. No es pot separar el paper de les multinacionals del saqueig i extermini de les comunitats, de la memòria històrica o dels recursos naturals. Aquestes corporacions són les que veritablement exerceixen pressió per quedar-se amb la part del món que creuen que els correspon.

12INTERNACIONAL

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

Comença el judici per l’assassinat de Carlos Palomino

PACO FRANCÉS MADRID

Ha començat a la Audiència Provincial de Madrid el judici contra Josue Estebanez, el militar neonazi que el novembre de 2007 va assassinar d'una punyalada el jove antifeixista Carlos Palomino Muñoz. El judici va arrencar el passat 17 de setembre.

Els fets es remunten a l'11 de novembre de 2007, quan un grup de joves, convocats per la Coordinadora Antifeixista de Madrid, es dirigien al barri d'Usera (amb una població de gent nouvinguda força important) a realitzar una concentració solidària en resposta a una manifestació de caràcter xenòfob convocada pel partit ultradretà Democracia Nacional. En coincidir al vagó del metro el grup d'antifeixistes i Josue Estebanez, aquest darrer va treure una navalla i va apunyalar Carlos Palomino directament al cor. Dues persones més van resultar ferides de gravetat quan intentaren treure-li la navalla. Aprofitant la confusió que es va crear, Estebanez va poder sortir de l'estació al carrer, on va ser detingut per la policia. Mentrestant, Carlos moria dessagnat sense que les

vídeo que gravaren les càmeres del metro i on es pot veure el moment de l'agressió i els moments de caos i confusió que es van produir després.

Durant tots els dies del judici s'han concentrat fora dels jutjats centenars de persones per recolzar a la família de Carlos i per denunciar que aquest és un crim de caràcter ideològic i no una baralla entre bandes rivals. Els concentrats també van denunciar la impunitat amb la que actuen els grupuscles feixistes i neonazis a Madrid.

Es preveu que aquestes concentracions es repetisquen durant tots els dies que dure el judici.

Manifestació en record de Carlos Els companys, familiars i amics de Carlos exigeixen justícia

assistències sanitàries pogueren fer res per salvar-li la vida.

En aquesta primera sessió del judici va declarar l'imputat, dos testimonis protegits i la mare de Carlos Palomino, Mavi Muñoz. L'acusat va assegurar que es va sentir amenaçat i per això va treure la seva navalla i va agredir a Carlos. També va declarar que no es dirigia a la manifestació convocada per Democracia Nacional;

d'aquesta manera, es va contradir amb la seva primera declaració, quan havia reconegut que sí que tenia intenció d'assistir-hi i que en aquell moment es dirigia al barri d'Usera. En el judici li van preguntar també si es considera un patriota, i ell va respondre que sí, i que per a ell un patriota és aquell que s'alegra quan guanya la selecció espanyola de futbol.

Per la seva banda, Mavi Muñoz va

explicar que havia parlat amb el seu fill sobre la possibilitat que hi hagueren problemes a la concentració pels possible enfrontament amb els feixistes, i va ser contundent davant la pregunta que se li va formular sobre el caràcter violent del seu fill, responent que ací no està jutjant-se a Carlos, sinó el seu assassí.

Dimecres i dijous van declarar d'altres testimonis i es va visionar el

El passat dissabte 12 de setembre, familiars, amics i persones vingudes de tot l'Estat espanyol recorregueren els carrers de Madrid sota el lema "Carlos, ni olvido, ni perdon", en vistes al judici. Vora 6.000 persones sortiren del barri d'Usera (on es dirigia Carlos el dia del seu assassinat) fins a la parada de metro de Legazpi (on va morir). Amb un fort dispositiu policial i sense cap incident significatiu els assistents recordaren el jove antifeixista i l'homenatjaren quasi dos anys després del seu assassinat.

CRÒNICA

Trossos de Palestina en terra estranya MARTXELO DÍAZ BEIRUT

El Líban és un dels països que més refugiats palestins acull, uns 500.000.

Viuen una situació molt pitjor que la dels que resideixen a Síria o Jordània, ja que tenen conculcats molts drets civils i polítics. És per això que hi ha molts oficis que als refugiats palestins al Líban que no els deixen exercir, com fer de metge, periodista o advocat, tot i que han estudiat per exercir aquestes professions.

La situació d'alguns palestins és fins i tot pitjor, ja que la Unrwa, l'Agència de l'ONU per als Refugiats, només reconeix els que van fugir durant la Nakba de 1948 i els seus descendents. Tots aquells que han arribat posteriorment als camps, com a conseqüència de la Guerra dels Sis

Dies de 1967, per exemple, no tenen aquest reconeixement, així que no tenen la possibilitat de rebre els serveis sanitaris i educatius que l'ONU ofereix. De fet, aquests refugiats no tenen cap tipus de documentació, per la qual cosa no poden sortir dels camps davant el risc de ser detinguts per les autoritats libanesos. Aquesta falta de papers s'estén als fills d'aquests refugiats, que encara que han nascut en territori libanès no existeixen per al Govern de Beirut.

En la majoria dels camps, l'accés està vedat i cal un permís especial de l'Exèrcit libanès per entrar-hi. És el que succeïx als camps d'Ein el-Hilweh (Saida) o Rachidia (Tir). A uns altres, com els de Sabra i Chatila, a Beirut, en canvi, es pot entrar sense cap impe-

diment. En aquests dos darrers camps és on va succeir, el 1982, una de les massacres més cruels que han patit els palestins. Milicians de Kataeb (les dretanes Falanges Libaneses) van matar milers de dones i nens amb la complicitat de les tropes israelianes, que ocupaven el país comandades pel general Ariel Sharon.

25 anys després, el 2007, el camp de Nahr el-Bared, a Trípoli, al nord de Líban, va tornar a ser l'escenari d'un altra massacre. Homes armats suposadament vinculats a Al-Qaeda (integrants del grup islamista Fatah al-Islam, que no té res que veure amb Al-Fatah, la formació de Mahmud Abbas) es van fer forts en aquest camp, i es van enfrontar a l'Exèrcit libanès, que va arrasar el camp i va

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C. Dr. Soler i Torrents 36, El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8,baixos,Lleida // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20,baixos.ValènUV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona //Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera cia // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

provocar que els refugiats haguessin de tornar a abandonar les seves llars i buscar recer en altres camps. Les tasques de reconstrucció encara continuen i el Govern les està aprofitant per introduir al camp les forces de seguretat libaneses. Fins ara, Nahr el-Bared, com la resta de camps, ha estat una part de terra palestina transportada a Líban, on l'organització i la seguretat estava en mans de les pròpies institucions i formacions palestines.

Aquest model està en risc després de l'experiència de Nahr elBared i són molts els que veuen la llarg mà del clan Hariri, comandat pel primer ministre libanès Saad Hariri, que, a més dels interessos econòmics, estaria buscant atreure's els palestins, majoritàriament sunnites, en una manio-

bra de la sempre complicada política libanesa.

Els refugiats palestins són part essencial del conflicte que pateix el seu poble, i el dret al retorn és essencial per a qualsevol intent de solucionar-lo. En canvi, tal com va succeir amb els Acords d'Oslo, quan l'OLP va oblidar als refugiats per acceptar una administració autonòmica amb competències únicament a Gaza i Cisjordània, les propostes que actualment impulsa els EUA han tornat a deixar de banda els qui es van veure obligats a abandonar les seves llars el 1948.

La suposada solució dels dos estats no pot ser una solució si els milions de palestins que viuen fora de la seva terra no poden retornar a casa, a la casa la clau de la qual guarden encara als camps de refugiats.

“Els refugiats palestins són part essencial del conflicte que pateix el seu poble,i el dret al retorn és essencial per a qualsevol intent de solucionar-lo”

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

CULTURA13

Sarkozy ignora les demandes dels diables a la Catalunya Nord Redacció VALÈNCIA

Els diables de la Catalunya Nord denuncien que l'Estat oculta la realitat cultural d'una part del territori que administra. Si d'ací a quatre mesos París no rectifica en la seua actitud, els correfocs podrien perillar a les terres més septentrionals dels Països Catalans.

A l'espera del pronunciament Al sud de l'Albera, el futur sembla menys negre. El passat diumenge 9 d'agost, dos centenars de colles de diables, dimonis i bestiari, es van reunir a Valls (l'Alt Camp) per debatre les esmenes a la directiva proposades per les federacions de Diables i Dimonis de Catalunya i l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya. A l'assemblea també hi foren presents la Coordinadora de Diables i Bèsties de Foc de Barcelona, la Coordinadora de Diables amb Parlaments, la Coordina-

dora de Bestiari del Baix Llobregat i la Federació de Dimonis del País Valencià. Les propostes van ser aprovades per unanimitat per totes les colles i finalment admeses per la Conselleria de Cultura.

Una de les al·legacions més destacades que va eixir d'aquesta assemblea va ser la de tractar les activitats d'aquest sector com a "manifestacions festives amb pirotècnia" en comptes d'espectacles, fet que, segons les colles, facilitarà la resolució de les propostes l'acceptació de les quals no se sabrà fins que el Parlament Europeu no es pronuncie. Per als caps de les colles reunits a Valls, els aspectes reivindicatius han quedat perfectament regulats i ara cal esperar a la voluntat política.

Polítics catalans i espanyols hauran d'acordar les properes setmanes el resultat final de l'adaptació de la directiva.

33è Aplec Excursionista a la Valldigna: simbiosi entre muntanyisme i cultura Vicent Company i Sancho BADALONA

Q

uinze excursions de muntanya, visites culturals, xerrades, música i moltes més novetats en la convocatòria dels grups muntanyencs saforencs.

L'edició d'enguany que tindrà lloc a la Valldigna vol esdevenir un aparador cultural i etnològic de les comarques del sud. El raspall, la música, el foc, la dansa, la poesia i la pintura seran els protagonistes de la programació.

L'aplec d'enguany és el primer que se celebra a la comarca de la Safor. Els actes tindran lloc a Benifairó i Simat de la Valldigna entre els dies 4 i 8 de desembre i inclouen tot un seguit de xerrades amb la intervenció de diferents personalitats vingudes d'arreu.

Durant tot l'estiu i la propera tardor es netejaran les sendes per les quals passejaran al voltant de les mil persones que participaran en l'aplec, que per primera vegada en la seua història té dues locali-

M.C. BARCELONA

E

M

entre les mobilitzacions en contra de la directiva europea del foc segueixen endavant de nord a sud del nostre territori, sembla que el respecte a les tradicions catalanes pateixen un biaix entre el territori sota gestió espanyola i el territori sota administració francesa.

En una carta emesa a la Generalitat principatina a mitjans d'aquest mes de setembre, els Diables i Bruixes del Riberal, una secció de l'entitat cultural nord-catalana Aire Nou de Bao, han demanat asil polític davant el perill de veure prohibits els correfocs a causa de la nul·la atenció que el Govern francès posa a les demandes del món del foc nordcatalà. La demanda d'asil s'acompanya d'una altra d'intervenció a prop de l'Estat francès per tal que es respecten les tradicions catalanes i no es posen impediments a la seua lliure expressió.

Sense resposta Segons exposen en aquesta carta, els Diables i Bruixes del Riberal van obtenir una moció de suport del Consell General, de diversos municipis, de diferents entitats culturals i de milers de persones. Aquest treball es va desenvolupar en el context d'adaptació de la directiva en funció de les tradicions culturals, religioses o festives de cada estat membre de la Unió Europea. El passat 2 de juny, el diputat del partit conservador Unió pel Moviment Popular (UMP) al departament dels Pirineus Orientals François Calvet va demanar al Govern francès, també liderat pel conservador Sarkozy, l'adaptació del text. D'aleshores ençà, han passat tres mesos i no s'ha obtingut cap resposta, per la qual cosa l'Estat francès ha fet cas omís a les demandes.

Gerald A. Cohen i el marxisme analític

tats com a seu.

Xavi Castillo, cantautors i grups de música valencians, bandes de música, colles de dimonis, castellers i grups de danses de la contornada han confirmat ja la seua participació en els actes d'inauguració i la cercavila que obrirà oficialment la trobada muntanyenca el dissabte 5 de desembre.

Prèviament, el divendres, l'Auditori

Municipal de Benifairó inaugurarà l'apartat cultural de l'aplec on s'ha previst una exposició pictòrica i un espectacle de producció pròpia on la poesia serà el fil conductor. La cloenda està prevista al Portal Nou del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna el 8 de desembre.

Sergi Saladié, Enric Marco, Manuel Ardit, Josep Garcia, Maria Isabel Escrivà, Enric Navarro, Joan F. Mateu, Carles Arnal o Roger Cremades són alguns dels ponents ja confirmats que ocuparan tribuna en les diferents xerrades.

La pilota valenciana també ocupa un lloc important amb la presència de figures destacades del triquet que ompliran d'esport autòcton els carrers de Simat, localitat que ha destacat al llarg de la història per aportar figures rellevants a la pilota valenciana.

l filòsof polític Gerald Allan "Jerry" Cohen, autor de La teoria de la història de Marx: una defensa i un dels fundadors de l'anomenat marxisme analític, l'escola de pensament que faria certa fortuna en la filosofia i ciències socials anglosaxones durant els 80, va morir el passat 5 d'agost als 68 anys.

Nascut a Montreal el 1941, fill d'un operari del tèxtil ucraïnès i d'una modista lituana, cresqué en una família jueva de conviccions comunistes prosoviètiques. Cohen es llicenciaria en Filosofia i Ciència política a Quebec, però aviat marxaria a Anglaterra on faria carrera a Londres i a Oxford, estudiant amb Isaiah Berlin, al qual succeiria en la càtedra Chichele de Teoria Social i Política al College All Souls d'Oxford, el 1985.

Influït per la filosofia analítica i el positivisme lògic dominant en la filosofia anglosaxona de l'època, volgué emprendre el repte d'analitzar i reformular el materialisme històric de Marx amb les eines de la filosofia analítica, prescindint de la dialèctica. La seva obra La teoria de la història de Marx: una defensa, de 1978, assolí un ampli ressò i influència. Cohen provava de demostrar la coherència interna i lògica del materialisme històric com a teoria de la història, que formulava a partir de l'anàlisi acurada del pròleg a la Contribució a la crítica de l'economia política de Marx. El llibre de Cohen és considerat el començament del marxisme analític, nom que rebria el pensament d'un grup d'autors, com el mateix Cohen, Roemer, Elster, Przeworski, Van Parijs, o Van der Veen.

El marxisme analític, anomenat també per Cohen "Non-Bullshit marxism", en referència al seu rebuig al mètode dialèctic, abastava camps tant diferents com la filosofia, la sociologia o l'economia, en la major part dels casos, més que observar, interpretar i explicar la realitat amb les eines marxistes, es proposà posar el marc conceptual marxista sota els focus de la teoria social en voga i algunes de les seves eines com la teoria de l'elecció racional o la teoria de jocs.

Cohen, com alguns d'aquests autors, de trajectòries prou diverses per altra banda, acabà ben lluny del marxisme, si bé mantenint un compromís polític d'esquerres, les seves darreres obres mostren una evolució cap a un igualitarisme liberal basat en plantejaments morals.

La seva obra i influència, com la del marxisme analític, doncs, s'han d'entendre en el marc dels debats sorgits en una època, finals del 70 i anys 80, de forta ofensiva política i ideològica liberal, especialment en el context de l'acadèmia anglosaxona. Potser per això avui, a la llum de la crisi sistèmica actual, que ha posat en qüestió bona part de la teoria social dominant, i davant la necessitat d'entendre la realitat, costarà trobar les eines útils en un pensament que ha perdut bona part de la seva vigència.

14 CULTURA

Tro de bac

Utòpics, idealistes, ingenus Pau Alabajos i Ferrer TORRENT

D

arrerament s'ha escrit molt sobre el paper que va jugar la Nova Cançó en la lluita antifranquista, aprofitant l'efemèride que suposa el cinquanta aniversari de la cançó "Al vent" i de la publicació de l'article "Ens calen cançons d'ara", escrit per Lluís Serrahima. Tothom a la premsa coincideix a destacar la funció crítica i democratitzadora dels artistes que conformaven el grup dels Setze Jutges i cap dels periodistes o opinadors que han tractat el tema s'han qüestionat si era legítim o no que els cantautors prengueren un determinat posicionament polític o que mostraren explícitament (dins dels límits de la censura) la seua oposició contra el sistema. És evident que els quaranta anys de dictadura feixista constitueixen un dels capítols més foscos de la història de l'Estat Espanyol i que, per tant, totes aquelles persones que van contribuir a desballestar-la sempre tindran el beneplàcit de l'opinió pública (que si ara pot opinar "lliurement i democràtica" és, en part, gràcies a la tasca d'aquestos mateixos músics).

Fins ací, tot correcte: el problema apareix quan un grup d'artistes nascuts després de 1975, amb el dictador Franco podrint-se sota terra, decideixen reprendre la tasca de fiscalització social i política que portaven a terme amb les seues cançons i recitals, músics de la talla de Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet...

Quin despropòsit! De sobte, per als mitjans de comunicació de casa nostra (amb comptades excepcions), els cantautors estem passats de moda. No interessem, perquè som "naives", idealistes, ingenus i pamfletaris, no estem arrelats a la realitat i només fem que protestar de tot i queixar-nos per qualsevol cosa. Se'ns recrimina la nostra actitud política i se'ns redueix a simples "portadors de banderes".

Feliu Ventura sol dir durant les seues actuacions que "si nosaltres fem cançó denúncia és perquè altres fan cançó renúncia" i crec que posa el dit en la nafra. Si per tal d'arribar al "gran públic" estem obligats a diluir el nostre discurs i a fer lletres asèptiques; senzillament, no volem arribar al gran públic. Ens agrada que els nostres espectadors siguen els nostres interlocutors, que participen del debat, que reflexionen amb les nostres cançons, que pensen per ells mateixos. No és una qüestió de "quantitat", sinó de "qualitat". Els cantautors del present, del passat i del futur mai no hem volgut un país autocomplaent, sense esperit crític, que aposte per una cultura sense arestes, on "llibertat d'expressió" només siga una paraulota grandiloqüent i prou! Ara i avui, hi ha coses que no ens agraden del món que ens envolta i estem decidits a canviar-les, en la mesura de les nostres possibilitats.

Resumint: somiar no ens fa vergonya...

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

MONOGRÀFIC

El Tribunal de les Aigües candidat a patrimoni de la UNESCO

L'històric tribunal de regants de l'Horta de València avança posicions per ser reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. La candidatura es comparteix amb el Consejo de los Hombres Buenos de Múrcia i està hospiciada conjuntament pels respectius governs autonòmics.

Pau Tobar VALÈNCIA

La Cort dels sequiers Dijous prop del migdia, porta dels apòstols de la Seu de València, un rotgle tancat de cadires esguarden a huit llauradors, abillats en la brusa tradicional seuen solemnement poc abans que les campanes del Micalet comencen a marcar. Són els síndics electes, representants dels regants de les sèquies de l'Horta de València, triats entre i pels propietaris de terra de la contrada, l'expectació és gran quan l'algutzir comença a cridar "Denunciats de la Sèquia de Quart!". Si n'hi ha, els denunciats fan un pas endavant, mai no ha calgut la força. El Guarda de Sèquia presenta el cas o a la persona que ha platejat, en tot cas l'exposició del greuge sempre acaba amb la frase ritual: "És quant tenia que dir" aleshores el president assenyala al denunciat i diu "que té que dir l'acusat?".

Tot el procés és oral, en català, i la figura de l'advocat és inexistent, la defensa és sempre a càrrec de l'afectat. Tampoc s'admeten més proves que els testimonis orals que es puguen aportar, tot i que es pot demanar al Tribunal la inspecció visual del terreny. Després de fer les preguntes que consideren pertinents al llaurador que posa el plet i al denunciat, comença la deliberació en la qual s'absté el síndic de la sèquia en qüestió per tal de garantir-ne la imparcialitat. Aquesta es sense cap més dilació i sempre en presència de les dues parts. La sentència soles reconeix culpabilitat o innocència i remet a les distintes ordenances de cada sèquia per tal de vore la pena establerta. Crida l'atenció que essent una cort llauradora, sense necessitat

d'apel·lar a la coacció de cap cos repressiu, les seues decisions són sempre acatades i respectades. Aquesta cerimònia es repeteix a cada sessió i per cadascuna de les sèquies de l'Horta i sempre és igual, cada setmana des de temps immemorial.

Un jurat que perviu a través dels segles La tradició assenyala que el Tribunal de les Aigües de València és d'origen àrab. Segons aquesta creença ben estesa i que es confon amb la versió institucional, el Tribunal existia tal i com el coneguem a dia de hui des de l'any

960. El creador d'aquesta llegenda sembla ser que és l'il·lustrat Francesc Xavier Borrull, defensor del foralisme davant les Corts de Cadis durant el procés constituent. Borrull apel·lava un origen mil·lenari i precedents romans per tal de demanar respecte a les potestats del Tribunal de les Aigües front l'amenaça de la uniformització legal del nou règim liberal. Hui en dia aquesta tesi està molt discutida perquè, malgrat que el Tribunal presentava algunes tradicions musulmanes -com ara el fet que antigament el president assenyalara amb el peu a denunciant i denunciat cada vegada que els atorgava la paraula-, els documents que parlen directament de la cort dels sequiers són més recents.

Fins fa poc el document més antic conegut ens remetia al segle XVIII, però a principis d'enguany s'ha trobat a l'arxiu de protocols notarials del Patriarca, el Llibre dels actes, provisions e ajusts de la sèquia de Favara amb documents que abracen des de 1362 fins a 1521. Segons Paz Olmos, directora general de patrimoni de la Generalitat Valenciana, ací es trobarien els documents més antics que es refereixen al Tribunal de les Aigües i en conseqüència ha ordenat la seua restauració.

Per a especialistes en regadiu com el nord-americà Thomas Glick, no es pot fixar una data de l'aparició d'aquest jurat llaurador precisament pel seu caràcter eminentment popular. L'autor suposa que evolucionaria des d'una pretèrita reunió de llauradors per administrar les sèquies que el rei Jaume I els concedí com a privilegi des de 1239, fins a les formes més cerimonials i actuals.

La candidatura compartida i la guerra de l'aigua El Tribunal de les Aigües és un dels referents tradicionals de la identitat valenciana, si més no, a la ciutat de València i a la comarca de l'Horta. Si atenem la gran devoció que se sent per aquesta cort en determinats sectors

socials, d'ascendència llauradora o no, semblaria lògic que la possibilitat d'aconseguir el reconeixement de la UNESCO fos d'alguna manera el reconeixement a la història i la idiosincràsia d'un poble. Tanmateix, i curiosament, la candidatura presentada per l'ambaixadora de la UNESCO a Espanya abraça el "conjunt dels tribunals de regants de la Mediterrània espanyola". Així l'opció a esdevenir patrimoni immaterial de la Humanitat és compartida per un fins ara totalment desconegut a casa nostra Consejo de los Hombres Buenos de Murcia. De fet aquesta candidatura conjunta ha estat defensada d'ençà el 2006 pel Partit Popular i no de manera casual, donades les intenses relacions que hi ha entre els presidents autonòmics del País Valencià i Múrcia, Francisco Camps i Ramón Luís Valcárcel, ambdós militants del partit conservador.

Unes relacions que s'emmarquen també en la tensió territorial impulsada pel PP en torn a la política de transvassaments, i d'aqui la previsible utilització propagandística d'aquests històrics tribunals llauradors.

En perill d'extinció Com s'ha explicat anteriorment el Tribunal de les Aigües gaudeix d'una legitimitat enorme entre els regants. Malgrat això la seua activitat ha anat minvant any rere any des del començament del desenvolupisme. En efecte, a la reducció del cabal del Túria que començà amb la construcció en 1952 de l'embassament de Benagéber (la Serrania), s'afegeix la progressiva reculada de l'horta valenciana davant el creixement de la Ciutat i la seua àrea metropolitana. Un creixement que ha anat clarament lligat a la decadència del sector agrícola de la comarca. En definitiva, tot i que el Tribunal de les Aigües continua impertèrrit, reunint-se i celebrant processos, el que resulta evident és que el seu paper real està minvant. La històrica cort llauradora, que sobrevisqué al 1707, al 1812 i al 1939, tristament esdevé la guinda folklòrica en la València turística del segle XXI. MÉS INFO: WWW.TRIBUNALDELASAGUAS.ES WWW.TRIBUNALDELASAGUAS.COM

CULTURA 15

L’ACCENT 162 DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009

La ressenya de la quinzena: La cruz de hierro

Agenda

La creu de ferro David Iborra VALÈNCIA

L

'any 1977 Sam Peckinpah, el director de cinema nord-americà, presentava el seu film Cross of Iron estrenada a l'Estat espanyol com a La cruz de hierro. El film, excessivament valorat pel públic, és una història farcida de combats i morts que no acaba d'entrar en l'anàlisi social i psicològic dels personatges. Ara bé, Peckinpah, malgrat les seues errades, aconseguí mostrar el fenomen bèl·lic des d'un punt de vista crític i antibel·licista, que junt altres destacables i pocs exemples més, s'allunyava del propagandisme militarista que les produccions de Hollywood portaven promocionant des de la dècada dels anys quaranta.

Molt menys coneguda pel públic és la novel·la original, Das Geduldige Fleisch, en la que amb poca veracitat s'inspira la cinta.

La novel·la, rebatejada comercialment després de l'èxit de la pel·lícula com a Cross of Iron, fou publicada l'any 1955 per l'escriptor Willi Heinrich. L'autor alemany va néixer a la població de Heidelberg l'any 1920 i participà a la Segona Guerra Mundial com a soldat de transmissions destinat al front rus on fou ferit en cinc ocasions. D'aquesta violenta experiència s'inspirà per escriure la seua novel·la de major ressò i èxit de lectors.

Heinrich va morir el 12 de juliol de 2005 a Dobel, Baden-Württemberg, Alemanya.

Al text Heinrich ens parla de les relacions que s'estableixen entre els soldats en temps de guerra i de com els afecta i els influeix mentalment fent-los canviar com a persones. L'acció s'estableix al nucli d'una secció d'infanteria alemanya a finals de l'any 1943, en plena retirada de la desfeta d'Stalingrad, quan la confiança dels soldats respecte del feixisme començava a decaure, i

amb ell, el paradigma de l'agermanament entre les classes que feia servir el discurs oficial en pro d'uns suposats interessos nacionals, realment associats al benefici de la burgesia alemanya. Serà d'aquesta falsa realitat, pregonada pel feixisme i al començar aquest a enfonsar-se, quan començaran a mostrar-se més clarament les contradiccions d'interessos de classe entre els treballadors i la burgesia aristocràtica fent-se realitat el conflicte mitjançant la lluita de classes. Aquesta classificació classista de la societat entre burgesos i proletaris es reprodueix també a l'estructura militar de l'exercit de qualsevol estat burgès on els proletaris formen la tropa i els fills de la burgesia aristocràtica exerceixen l'autoritat. Llavors és en temps de crisi

quan aquesta autoritat comença a qüestionar-se i manifestar-se el conflicte que evidentment acaba per esclatar. El darrer aspecte s'exemplifica en la novel·la amb claredat al voltant de dos personatges que són el nucli principal sobre el que gira tota la trama. Per una part trobarem al sergent Rolfe Steiner, d'extracció popular i a la pràctica clarament definit pels seus interessos classistes com a treballador, front als interessos burgesos representats pel capità Stransky, aristòcrata d'origen prussià. L'enfrontament, manifestat entre les relacions de dos personatges, acabarà afectant i implicant a la resta de la companyia i del batalló obligant a agrupar-se i decantar-se d'un costat a cada element d'acord amb els seus interessos personals i de classe. L'acció militar al front de l'est i al si de la companyia serà el fil conductor que precipitarà a l'enfrontament personal dels dos personatges que es resoldrà violentament al final del text.

La manca de l'aspecte classista en l'enfrontament, la baixa incidència en l'explicació del comportament dels personatges i l'alteració de la trama són els aspectes a criticar de la versió cinematogràfica que com ja s'ha mencionat no deixa de ser un barrejat de sang i trets amb escenes inspirades en la novel·la que dificulta el fil conductor de la història.

Fitxa tècnica

Autor: Willi Heinrich Títol: La cruz de hierro Editorial: Inèdita Editores Lloc: Barcelona Any: 2008

>>El Casal Ocell Negre de Lleida celebrà el seu cinquè aniversari. Serà el divendres 25 a partir de les 21:15h A l'esplai Marimunt de l'Horta de Lleida. S'encetarà amb el ball de bastons, després n'hi haurà sopar i, en acabar, concert amb Escalivada, el Belda i el conjunt Badabadoc, Dijous Paella i Uriroots. Felicitats! >>Les cites amb el correllengua es multipliquen arreu del país. A l'Alt Camp hi haurà actes el cap de setmana del 25 al 27. El diumenge 27 hi haurà una pujada a Miramar. Eixirà a les 9:00h de la Plaça del Pati de Valls. S'oferirà esmorzar a Fontsclades. A Miramar, actuació de la Coral Tersícope, la Mulasseta de la Unió Anelles de la Flama i el grup d'animació La Colla Pessigolla. Lectura del Manifest. Paella Popular i actuació del grup musical "La ceba i la carxofa". No hi falteu. >>El dimecres 30 de setembre tenim una cita solidària als Jutjats d'Elx. Un company de l'esquerra independentista serà jutjat per ultratges a la corona, arran d'uns actes de solidaritat amb els encausats per la crema de fotos del rei. Hi ha concentració a 10:30h convocada per Endavant, Maulets i Alerta Solidària. >>El dissabte 3 d0octubre l'Ateneu Popular de València organitza un concert al CSO Proyecto Mayhem per l'autogestió. Serà a partir de les 22h i hi actuaran Casius Tonen, Anita i Jezie, 121db, Sklatasangs i Koliko. >> No oblideu que el 9 d’Octubre ja està ací.

Com cada any hi haurà manifestació a València. Estigueu atents a les convocatòries!

Del 22 de setembre al 5 d’octubre de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a LACCENT.CAT@GMAIL.COM

El racó del coc

Codonys collia…

Roger Sánchez Amat BARCELONA

L

a tradició popular catalana, oral i escrita, està farcida de picaresca i matisos verds, fèrtil en referències eròtiques. Sainets satírics i barroers, glosses lascives, corrandes provocadores, refranys mordaços, ironies i xanxes libidinoses, sarcasmes carnals... Com la sorprenent i ufanosa tendència a l'escatologia, aquesta realitat és innegable, per molt que hagi estat ignorada quan no ocultada per la gent d'ordre, molta d'ella practicant de la doble moralitat. Gent que massa sovint s'ha encarregat de reescriure la història, passant-la pel seu sedàs.

Potser per això, i després de quaranta anys de dictadura nacionalcatòlica i ultradretana, i dues dècades de recuperació cultural realitzada pel govern convergent, laic però catòlic i dretà, en l'imaginari col·lectiu sembla haver quedat un model de català principatí proper al d'una persona assenyada, garrepa, pactista i recte. Res més lluny de la realitat. No cal gratar gaire per descobrir el contrari. De la fama de venjatius i violents que es tenia dels catalans ja al barroc, la valenta i lloada a mitja Europa defensa de la seva identitat i la tendència a revoltar-se per a sobreviure les injustícies sembla

parlar-se'n poc. No és la imatge que interessa a determinats sectors. Però la catalana ha estat una societat complexa i socialment avançada alhora que disposava d'unes classes populars molt vitals, prolífiques en demostracions culturals.

D'això se n'ha de fer bandera, i potser ens mirarem amb més orgull d'on venim, el que som i cap a on volem caminar.

I fent referència a una dita castellana, marxo d'Úbeda per tornar al meu Eixample natal i continuar amb el tema que volia desenvolupar. "La tia Maria codonys collia, la tia Maria collia codonys". Proveu de recitar aquest embarbussament i descobrireu amb impotència com de fàcil

és dir grolleries. I "de genollons codonys collia, de genollons collia codonys"? Encara més difícil! Aquesta és la picaresca a la que feia referència, punyent, divertida i concupiscent. El codony ens resulta còmic, i és sinònim de tanoca.

Ai si ho veiessin els clàssics...

Una de les fruites més conegudes de l'Antiguitat, pels grecs era símbol de fertilitat i d'amor, alhora que protagonista d'algunes cèlebres llegendes (és la poma que Paris lliurà a Afrodita, i també la fruita d'or dels jardins d'Hespèrides).

Els romans també la conreaven i usaven la seva fragància en perfumeria. Originari de l'Àsia occidental, es tracta d'un arbust present en tota la nostra geografia. Les masies sempre en tenien algun prop d'una bassa, i a València encara existeixen productius vergers de codonyers. Resisteix bé el fred, i amb el seu fruit tardorenc s'elabora una de les confitures més populars dels Països Catalans.

De fet, el gastrònom Jaume Fàbrega no descarta que l'origen del codonyat fos català, donat que ja apareix al Libre de totes maneres de confit (segle XV), i que el nostre fou un país primerenc en l'art del sucre a Europa degut a la importació

àrab de la canyamel a indrets de València i Mallorca. Més enllà de la rebosteria, també dóna lloc a una excels i prou desconegut allioli, característic de tot el Pirineu català, més suau i aromàtic que el normal i més saludable que l'allioli d'ou. En fi, poques aplicacions però ben avingudes. Del codony resulta fascinant fins l'etimologia. Si el mot català fa referència a la taxonomia botànica (del llatí cotoneum, que prové del grec "poma cidoniana", de Cidònia, regió de l'illa de Creta), el mot castellà membrillo té l'origen en el llatí melimelum (poma dolça). En portuguès és marmelo, i marmelada, condonyat. Precisament el mot feu fortuna i s'estengué a tota Europa per denominar diferents menes de confitura (la nostra melmelada).

La recepta. Codonyat Posem a bullir els codonys fins que siguin tous. Els pelem, els traiem el cor i els trossegem. Els posem a coure juntament amb una quantitat similar o menor de sucre. Durant dues hores remanarem la barreja fins aconseguir una consistència homogènia i el color fosc característic a causa de la caramelització del sucre.

Compte: els esquitxos cremen. Una vegada arribem al punt desitjat, aboquem la massa confitada en safates i ho deixem refredar. Quan ho coem, hi podem afegir canyella o llimona. I al final, algun fruit sec, com nous.

WWW.TDK.CAT Terra d'Escudella, Sants

DEL 22 DE SETEMBRE AL 5 D’OCTUBRE DE 2009 L’ACCENT 162

16CONTRAPORTADA

“Després de 6 mesos l’alcalde no ha accedit a reunir-sse amb nosaltres” ENTREVISTA Gerard Sala, militant de l’Assemblea de Joves de Lleida Com cada 11 de setembre, el 2008 es feien les ofrenes florals al Roser (edifici emblemàtic de la ciutat de Lleida). El Gerard i altres persones feien sentir la seua protesta davant les comitives dels partits polítics responsables de la imminent conversió del Roser en un Parador Nacional explotat per l'Estat com a hotel de luxe.Tot just quan passava la comitiva del PSC -grup que governa a la Paeria-, un mosso va encarar-se al Gerard amb cops, puntades, amenaces i intents d'ofec adduint que el jove volia agredir la comitiva- i posteriorment el detingué mentre carregaven contra la resta de persones. Ara s'enfronta a una pena d'entre 2 i 6 anys de presó per l'acusació de doble atemptat a l'autoritat.

Més informació: http://www.gerardabsolucio.cat/ CESC BLANCO SAGUNT

Per quin motiu vos estàveu manifestant davant el Roser?

El Roser és un símbol pels lleidatans. És el nostre Fossar de les Moreres i representa la pèrdua de les llibertats dels catalans i la resistència de la ciutat davant l'exèrcit de Felip V, ara fa 302 anys. A més, ha estat sempre un espai al servei de la cultura local i obert a tothom.

Però, des de fa quatre anys, els polítics han projectat convertir-lo en un Parador Nacional, un hotel de luxe. Molts lleidatans ens hi oposem, més de 2.500 persones ens hem adherit a la iniciativa Salvem el Roser, hi ha hagut manifestacions amb centenars de persones (i una de nacional amb més de 2.000) i cada Diada mostrem el nostre rebuig als responsables del projecte que, hipòcritament, també hi fan les seves ofrenes.

Quina és actualment la situació del procés judicial?

Ara em trobe a l'espera del judici, de moment no sabem la data. Els Mossos segueixen mantenint l'acusació de doble atemptat a l'autoritat cap a mi, argumentant que em van detenir perquè volia trencar el cordó policial i agredir l'alcalde i que vaig donar un cop de puny i una puntada a dos mossos. Per la nostra banda, l'Assemblea de Joves vam interposar una denúncia al mosso que em va agredir per la detenció il·legal, per les lesions i per coaccions, ja que aquest mateix mosso havia amenaçat, mesos abans, a membres de moviments socials i a mi mateix. En aquest mateix judici es resoldran aquests dues acusacions creuades.

Però no n'han tingut prou i ara fa 3 mesos 6 joves més i jo mateix hem estat acusats pels Mossos d'un delicte d'injúries (que pot comportar fins a 14 mesos de presó). Se'ns acusa d'injúries cap al mosso que

em va agredir, relacionant-nos amb cartells que denuncien el que va passar a la Diada.

Com valores l'actuació de la Paeria davant la pressió dels Mossos d'Esquadra?

En el marc la campanya de solidaritat que es va activar s'han demanat explicacions i responsabilitats polítiques. Tanmateix, les respostes han estat ambivalents. Per una part, el delegat d'Interior a Ponent -responsable dels Mossos- ha reconegut que l'Assemblea de Joves podem tenir motius per sentir-nos pressionats però no ha deixat de posar-se de la banda del mosso agressor i defensa els seus comandaments, que signen uns atestats i unes acusacions que menteixen i que ens volen dur a la presó. També s'han demanat explicacions a la Paeria i després de 6 mesos l'alcalde no ha accedit a reunirse i ha callat com un covard. Així i tot, el regidor que presidia la comitiva del PSC quan van passar els fets ha afirmat (i ho ha fet públic al seu bloc) que en cap moment va veure en la meua acció una intenció d'agredirlo, ni una actitud violenta. Aquesta afirmació desmunta un dels arguments més punyents de l'acusació dels Mossos.

dur; amb la detenció, acusacions i una criminalització que mai havíem rebut.

Han aprofitat clarament els fets de la Diada per augmentar la seua pressió al col·lectiu. Han criminalitzat la campanya de solidaritat i la denúncia d'injúries ha anat acompanyada d'una àmplia investigació a l'Assemblea de Joves, d'on s'han buscat dades internes, els telèfons personals, les nostres vinculacions amb altres entitats legals i amb la CAJEI, un dels joves l'acusen per sortir a la televisió fent declaracions com a portaveu i han fet un recull de desenes de fotografies de cartells de denúncia penjats arreu de la ciutat... Han trobat l'excusa i estan jugant les seues cartes. A més, a banda d'aquest cas, l'Assemblea de Joves ha rebut en 3 anys 8 judicis, una vintena de dies d'arrestos domiciliaris, multes per valor de 2.000 euros, etc.

Estem rebent molt, però la canya que ens han donat ens ha refermat en les nostres conviccions i ens sentim més forts que mai.

“Han aprofitat clarament els fets de la Diada per augmentar la seua pressió al col·lectiu”

Creus que l'assetjament que has patit tu, com la resta de l'AJLL, és només perquè esteu en contra del projecte del Roser o té un abast més global?

Nosaltres la lectura política que fem de la repressió és clara. En tres anys d'Assemblea de Joves hem vist com la quantitat i el tipus de repressió que hem rebut ha anat augmentant any rere any: el primer foren sancions administratives, el segon any van ser judicis que ens provocaren detencions de 15 dies, i el darrer any ha estat més

La resposta solidària fora de Lleida i el Segrià ha estat l'esperada?

Aquest mes la campanya de suport ha activat la recollida de solidaritat i, en primer lloc, s'ha explicat el cas per Ponent, en actes organitzats per col·lectius d'aquí. Ara se n'està preparant també fora i aquesta és la intenció pels propers mesos. Ens ajuda molt poder explicar el que ens passa ja que també és una manera de poder explicar el conflicte del Roser, que és el que motiva aquesta repressió. Properament també es farà públic un mani-

fest solidari d'entitats de Ponent i, en els propers mesos, tindran lloc més iniciatives en es quals esperem comptar amb encara més suports, que ens ajuden a tirar endavant.

En aquest sentit, quin paper creus que té la repressió dins l'estratègia política de l'Estat? Assoleix els seus objectius?

Nosaltres entenem que aquí Lleida s'ha fet efectiva aquella frase que diem tant de: "On hi ha lluita hi ha repressió". En el cas del Roser, han volgut demostrar-nos que el seu projecte és estratègicament important, un projecte estrella per al futur de la ciutat, i que no es volen aturar, peti qui peti. Però la resposta ha estat que els col·lectius socials de la ciutat coincidiren en treballar plegats i activar una lluita política en defensa del Roser que ha rebut molts suports. Després de la Diada del 2008, hem reactivat aquesta lluita amb una manifestació de 500 persones i amb més actes que vindran ara que s'acosta l'inici de les obres.

Què n'opines de la situació que es creà amb el Cesk Freixas a Figueres, en Jaume Soler a Terrassa, l'Alfonso (el xicot del kubotan)...?

Ells, i el Jona, i el Karim, i la Núria, i els 6 encausats de la CAJEI de l'acció al Banc d'Espanya, i els altres casos de repressió, ens demostren, primer, que arreu del país hi ha gent que lluita i també que, si es rasquen i van a per nosaltres, és que els pica. Ens esperen temps de qüestionament dels drets socials i laborals, i també de les nostres llibertats. Alhora, tot plegat ens indica que ara més que mai hem d'estar preparats per rebre i per afrontar políticament aquesta repressió i treballar-la en aquest sentit.

LA REMATADA Imagina XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

Imagina que t'han expulsat del poble on vius. Imagina que aquell poble haja desaparegut del mapa.

Imagina que el país on vivies ja no existeix. Imagina que has pogut quedar-te en aquell nou país que han construït en dos dies però acceptant que has perdut els teus drets civils i la teua identitat. Imagina que el nou estat no respecta cap resolució internacional. Imagina que has hagut de fugir a un camp de refugiats. Imagina que vius allí durant quaranta anys sense futur i amb l'esperança cada cop més dèbil de tornar. Imagina que t'han construït un mur immens sense respectar cap legalitat ni cap límit de cap tractat. Imagina que mai el podràs creuar. Imagina que vius en una immensa presó. Imagina que per anar d'una ciutat a una altra dels territoris que t'han deixat hi ha centenars de controls militars. Imagina que t'humilien i que arbitràriament et neguen el pas. Imagina que inclús en aquest territoris han construït urbanitzacions on hi viuen mig milió de colons armats. Imagina que també han fet passar autovies exclusives per als seus habitants. Imagina que inclús s'han instal·lat dins de la teua ciutat massificada i empobrida. Imagina que et marquen la botiga amb esprai. Imagina que t'expulsen de casa després de ser vençut i humiliat. Imagina que la capital símbol on vius se l'han annexionat. Imagina que a sobre no et concedeixen ni passaport, ni document de ciutadà. Imagina soldats als teus carrers cada dia de l'any. Imagina incursions periòdiques amb tancs i materials pesats. Imagina atacs massius amb armes prohibides i tecnologia de super potència militar. Imagina que no tens aigua perquè te la roben i que a sobre tens prohibit perforar. Imagina que tot ho has de comprar a aquells que t'han colonitzat. Imagina que l'exèrcit et vigile nit i dia. Imagina que tingues vuit mil veïns empresonats incloent menors d'edat. Imagina dècades d'expulsions, humiliacions, crims de guerra, bombardejos, destruccions i tot el que pugues imaginar. Imagina que obres els ulls i aquest malson és tan viu com la vergonya que sents per no fer res perquè els qui el pateixen puguen, per fi, despertar.

(En reconeixement al treball de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i al de les brigades internacionals a les quals ens van convidar a unir-nos l'estiu del 2009)