Accent 167 v2

167

Periòdic popular dels Països Catalans

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Bon Pastor i Baró de Viver, dos exemples d’especulació municipal a Barcelona Des de L'ACCENT hem volgut conèixer de primera mà el dia a dia dels veïns de les Cases Barates del Bon Pastor i dels habitants “de patada” dels habitatges de protecció oficial del barri barceloní del Baró de Viver. Són exemples en els quals l'administració, en aquest cas a través del Patronat Municipal de l'Habitatge, aboca a la precarietat a les famílies a causa de les seves actuacions especulatives.

INTERNACIONAL

Nova onada repressiva al País Basc Mentre l'esquerra abertzale continua el procés per plantejar una nova iniciativa que superi el conflicte a Euskal Herria, l'Estat espanyol respon de nou amb les armes de la repressió. La darrera ràtzia ha suposat la detenció de 34 joves bascos dels quals 31 ja han ingressat a la presó. La resposta ciutadana va tornar a ser multitudinària amb més de 20.000 persones als carrers de Bilbao. Familiars dels detinguts es van preguntar en veu alta: “Quin és el futur d'un poble a la joventut del qual neguen els drets més bàsics?". >>Internacional 10

SUMARI

>>Països Catalans 4

La mala gestió de la Llei Els dubtes de la reforma fiscal de la dependència

Dues sentències favorables als treballadors

Al País Valencià es calcula que uns 6.400 persones que esperaven les ajudes de la Llei de la dependència han mort abans de rebre-les. Arreu de les comarques han sorgit associacions per denunciar-ho. >> Països Catalans 5

El TSJC i el jutjat social 21 de Barcelona han donat la raó als treballadors subcontractats de l'Arxiu Municipal i de Transports Municipals de Barcelona en les seves demandes.

La situació de crisi ha obligat al Govern espanyol a impulsar una reforma fiscal. Intentem resoldre algunes de les preguntes sense respondre que sorgeixen del debat sobre la modificació dels impostos. >> En Profunditat 8 i 9

>> Economia 12

AQUIL·LES RUBIO PÀG.2 // XAVI SARRIÀ PÀG.2 // JOAN SEBASTIÀ COLOMER PÀG.2 // NÚRIA RODRÍGUEZ PÀG.3 // LLORENÇ BUADES PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

L’estafa del Pla E AQUIL·LES RUBIO ALACANT

8.000 milions d'euros van intentar ser la taula de salvació del govern Zapatero davant la crisi. 8.000 milions d'euros per frenar l'augment de l'atur, l'allau d'Expedients de Regulació d'Ocupació i el creixement de la misèria entre les classes populars. Després d'un any, cap balanç positiu se'n pot extreure del Pla E, si més no per a les treballadores dels Països Catalans. A començaments de desembre som quasi 2.000.000 les persones que no tenim treball. A les més de 1.200.000 aturades, cal sumar el més de mig milió que, estant a l'atur, es troben fent cursos de formació obligatoris. La trampa del Ministeri de Treball és no comptabilitzar aquestes persones a les estadístiques de l'EPA, l'Enquesta de Població Activa.

El Govern espanyol ha invertit més de 1.500 milions d'euros als Països Catalans en el Pla E, que s'han destinat a fer 6.961 obres i que han ocupat 112.000 treballadors, el 40% dels quals provinents de l'atur. Després d'un any, doncs, per a la única cosa que ha servit el Pla E ha estat per a injectar líquid a les empreses de la construcció, ja que és aquest sector l'únic destinatari de les ajudes estatals.

A la meua ciutat, per exemple, el Pla E ha refet places, ha construït noves carreteres, ha canviat l'enllumenat públic, i ha fet noves pistes esportives a uns quants col·legis. Tot molt bonic i necessari, sí, però realment insubstancial en allò fonamental: establir les bases productives per a superar la crisi. Així, les inversions del Pla E han anat destinades precisament a no ensorrar definitivament les empreses especulatives i els magnats de la construcció, en una sort de New Deal a l'espanyola, que ve a dir diners per a uns i atur per als altres. Les grans constructores, que han acaparat el 22% de les adjudicacions del Pla E, han estat les úniques beneficiàries, ja que han pogut mantenir l'entrada de capital, aquesta vegada provinent dels fons públics. Això sí, no ha hagut Pla E per a les jornades de 14 hores, ni per a l'obligació de signar contractes en blanc, ni per a la subcontractació.

Aquesta és la política del Govern espanyol per a eixir de la crisi. 8.000 milions per als constructors, i 5.000 més en 2010; més de 3.000 milions per al sector de l'automòbil; i 150.000 milions d'euros per a la banca; Mentrestant, Lear i Honda deixen al carrer milers de famílies.

Hem d'estar d'enhorabona, però.

Zapatero ha felicitat els sindicats per la pau social, i encara ens queden uns mesos de cobrar els 420 euros. Si és que ens queixem de vici!

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

COL·LABORACIÓ Amadeu

XAVI SARRIÀ*

Hi ha una persona a la presó que si li escapa la vida. Hi ha una persona a la presó que porta vint-i-tres anys engabiada dins d'una cel·la sense haver comès delictes de sang. Hi ha una persona a la presó que és anarquista per això va militar activament durant l'estafa anomenada Transició política. Hi ha una persona a la presó que es va involucrar en la lluita armada per finançar lluites obreres com ho feren tants altres joves en la dècada convulsa i plena d'esperances frustrades dels anys setanta i principis dels anys vuitanta. Hi ha una persona a la presó que no és conegut ni apareix als mitjans perquè no li han no li ha fet cap pel·lícula edulcorada. Hi ha una persona a la presó que no es ric ni té la posició social capaç d'evitar de manera instantània les cadenes en forma de barrots.

Hi ha una persona a la presó que protesta i per això molesta. Hi ha una persona a la presó que s'ha passat mitja vida reivindicant els drets dels qui els han desposseït el dret més ele-

mental. Hi ha una persona a la presó a qui aquestes denúncies li van costar llargues temporades en cel·les d'aïllament amb una muda, cinc llibres, un walkman i una trucada de quinze minuts cada vuit dies. Hi ha una persona a la presó que ja hauria de ser al carrer perquè ha esgotat el màxim d'empresonament legal. Hi ha una persona a la presó a qui sembla que li volen aplicar la cadena perpètua encoberta com a tants i tant altres presos polítics d'aquest estat. Hi ha una persona a

la presó que ha realitzat repetides vagues de fam per denunciar aquesta situació i en totes li han mentit amb promeses falses. Hi ha una persona a la presó que es va veure obligat a encetar la tercera vaga de fam malgrat el seu dèbil estat de salut.

Hi ha una persona a la presó que es passà inacabables mesos sencers de dejú. Hi ha una persona a la presó que va haver d'accentuar la protesta amb una vaga de set. Hi ha una per-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

sona a la presó que hagué de ser ingressat a la unitat hospitalària penitenciària de Terrassa. Hi ha una persona a la presó que va arribar a pesar trenta quilos menys del seu pes habitual. Hi ha una persona a la presó que va arribar a mesurar una tensió de 7/4. Hi ha una persona a la presó que haurà de carregar tota la vida amb seqüeles greus i cròniques. Hi ha una persona a la presó que no podrà resistir físicament una altra vaga de fam. Hi ha una persona a la presó que clama perquè, ara que ja no és notícia, el seu cas no caiga de nou en l'oblit. Hi ha una persona la presó que, en definitiva, només exigeix justícia i dignitat i humanitat i tot allò que falta en els aquests forats on enterren les misèries de la nostra societat. Hi ha una persona a la presó a qui si li escapa la vida. Hi ha una persona a la presó que es diu Amadeu. *Músic i escriptor

PAPER DE VIDRE

Elogi del maximalisme friqui No és casual, encara que sigui sorprenent. Hi ha una línia argumental en comú entre l'editorial d'aquest Accent que tens a les mans i l'article que en Jordi Barbeta va publicar el 29 de novembre a La Vanguardia amb el títol "L'imperi no és la llei". Segons Barbeta la famosa editorial conjunta dels diaris catalans no pretén "saltar-se l'imperi de la llei", sinó defensar "les dues lleis supremes, com són la Constitució i l'Estatut". Això és tant rigorosament cert com que "les advertencies sorgeixen dels sectors

més moderats o conservadors de la societat catalana que, com sempre, prefereixen evitar mals majors". La resposta sobre quins són aquests mals la donà l'Avui, recentment adquirit per l'editorial d' El Punt .

Mentre posem un ciri a la Moreneta tot esperant un cop de lucidesa dels mous amos que ens estalvii determinats subproductes del neoliberalisme i el sionisme, podem gaudir de la prosa florida d'en David González, que el mateix dia aclaria el misteri: el perill està en que la reivindicació catalanista quedi en mans del "maximalisme friqui". I no ens enganyem: el maximalisme friqui som nosaltres. Que l'editorial de l'Avui confiï en "les bases per a una resposta unitària de les institucions i la societat catalans a una sentència adversa" és un exercici de fe meritori, però té poca credibilitat enmig de tanta apel·lació a la prudència: "amb serenitat, però amb exigència" (Avui, 29-XI-09), "la resposta no pot passar pel radicalisme estèril" (Duran i Lleida al mateix exemplar).

Es diria que la vida política catalana dels darrers anys es caracteritza per incontrolables explosions de violència desaforada que cal abandonar ara, en el moment de la lluita darrera. Queda clar que "els sectors moderats" que han de salvar el poble del "maximalisme friqui" no han resolt encara el dilema entre "sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte" (Albert Om, Avui, 28-XI). Els maximalistes friquis fa molts anys que vam optar pel conflicte i hem superat amb èxit les carències afectives que castiguen

“Les advertencies sorgeixen dels sectors més moderats o conservadors de la societat catalana que prefereixen evitar mals majors”

Número 167.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda.CCiència i Tecnologia: Martí C.(coord.).CCorrecció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Aquil·les Rubio, Núria Rodríguez, Xavi Monge, Àlvar Kuehn, Llorenç Buades.

Duran i Lleida. Hem entès perfectament el dilema que expressa Duran i Lleida a l'entrevista esmentada: "la independència o seguir treballant defensant els interessos del

país des d'un govern que faci valer el seu pes a la política espanyola".

I hem decidit que entre un objectiu difícil i un d'impossible cal optar pel primer.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Dret a la vida digna de les dones: Una editorial en dret a l’avortament defensa de l'encaix català a Espanya NÚRIA RODRÍGUEZ*

Llibertat d'expressió, drets humans, solidaritat entre pobles, igualtat... són algunes de les vindicacions que caracteritzen aquelles lluites que denuncien les injusticies producte d'unes desigualtats que genera el propi sistema de poder. A la Il·lustració aquets conceptes ja van ser dotats de contingut polític, malgrat les mancances i paradoxes d'aquest moviment, més tard amb el marxisme aquets conceptes van quedar en mans dels i les oprimides, és a dir, de la classe treballadora. Amb la interpretació marxista de la història no hi havia ambiguitat possible, malauradament el món es dividix entre els privilegiats que tenen a les seves mans el poder econòmic i la classe treballadora, que produeix però només recull una infima part de dita producció. No hi havia dubtes, els interessos de totes dues classes no eren, ni són, els mateixos.

Ara però sembla que aquesta conciència de classe s'ha esfumat i assistim amb impotència a una transmigració de valors aparent, que ratlla l'esquizofrenia. Hem sentit molts cops a la dreta més conservadora emprar proclames a favor de la llibertat d'expressió, com a queixa a l'ensenyament en català a Catalunya. Hem hagut d'escoltar als polítics més reaccionaris de la política actual de l'estat espanyol, parlar de la solidaritat entre pobles per criticar l'estatut de Catalunya. I ara contemplem perpexes com la dreta s'ha convertit en defensora dels drets humans fent una interpretació més que manipulada, del dret a la vida.

L'esquerra o més aviat l'autoanomenada esquerra, va ser la responsable des de la transisió o més aviat de l'autoanomenada transcisió, de buidar de contingut polític aquets conceptes. Enmarcada en les lleis del mercat capitalista i per tant incapacitada per defensar els interessos de la classe treballadora, l'esquerra amb poder ha convertit aquestes proclames en nihilisme pur i dur. I ara després d'eixa buidor de contingut polític, els nostres conceptes, les nostres proclames són utilitzades per la dreta.

Hi ha autors que consideren que aquets conceptes estan tant usats i desvirtuats, que cal inventar-ne de nous.

Nous temps , nous conceptes. Jo però no comparteixo aquesta reflexió, crec que la història és un espill en el qual cal mirar-se si volem entendre el nostre aspecte actual i per tant que és important emprar eixos mateixos conceptes per explicar eixes mateixes situacions.

Perque si els temps han canviat, no les desigualtats ni les seves causes.Cal recuperer les nostres paraules, repolititzarles i desemmascarar que diu realment la dreta quan parla de llibertat, igualtat o dret a la vida.

Fa uns dies es va celebrar el dia contra la violència de gènere i en l'àmbit polític actual, no se m'acudeix una violència més directa a l'autonomia i majoria d'edat de la dona, que la impossibilitat legal d'interrompre l'embaràs.

La proposta del PSOE de canviar la llei de l'avortament actual, ha provocat tot un seguit d'accions de la dreta i

és clar, quan parlem de la dreta també parlem de l'esglèsia catòlica. No em preocupa gens, al contrari, ho analitze com una conseqüència lògica als seus interessos de classe. El que em preocupa i molt, és el maquillatge que utilitzen per legitimar dits interessos. I desemmascarar aquets interessos disfressats de paraules legítimes, hauria de ser una de les nostres tasques en tant que dissidència política, i precisament aquest és l'objectiu d'aquest article.

La dreta es manifesta contra el dret de la dona a decidir sobre la seua maternitat i creuen que aquesta desició ha d'estar en l'estat. La dona un cop més tutelada i negada la seva capacitat d'elecció. Ara bé quins lemes fan servir?

Per la familia i pel dret a la vida.

Què vol dir la dreta quan diu que defensa la familia tradicional?

La familia tradiconal ha estat aquella que es basa en una parella heterosexual i la seva descendència. Una parella basada en relacions de domini i repartiment de rols, la dona relegada a l'àmbit privat i l'home a l'àmbit públic.

Ningu no pot negar que la familia tradicional no ha estat un exemple de relació entre iguals sinó més aviat el seu contrari. Per tant, quan la dreta diu defensar la familia tradicional està defensant: ·Una relació de parella caracteritzada per dinàmiques de domini de l'home sobre la dona, producte d'una educació sexista perpetuada per la pròpia família. ·Una repartició de tasques i funcions desiguals per a l'home i per las dona a la llar familiar. La dona encarregada de la cura i neteja de la casa i la reproducció i cura dels fills i filles i l'home com màxima autoritat i últim responsable de les decisions importants. ·Una relació de parella unida per l'esglèsia fins la mort, independentment de com siga eixa relació. Què passa si s'acaba l'estima o les ganes d'estar junts? Resignació, què passa si l'home maltracta a la dona? Resignació. Seria capaç l'esglesia d'anul·lar un matrimoni per raons de violència de gènere com anul·la matrimonis reals? La resposta és no. ·Una relació heterosexual, negant qualsevol altre tipus de familia ( mares sense parella, lesbianes...). ·Una sexualitat basada en la procre-

ació i per tant en la penetració, rebutjant qualsevol pràctica sexual que busque el plaer exclusivament i que es tradueix en una sexualitat heterosexual on la dona és agent passiu. ·Una negació absoluta del dret d'elecció de la dona sobre la pròpia maternitat (mètodes anticonceptius, avortament).

Recapitulem. Les manifestacions per la familia que s'han produit en els últims temps, sota l'excusa de l'avortartament, en algunes ciutats de l'estat, han estat manifestasions per mantenir un concepte de familia que porta implicita l'opressió i sotmetiment de la dona, pel simple fet de ser dona.

Altres campanyes que està fent la dreta contra el dret de la dona a decidir sobre el seu embaràs, i que va des del PP, passant per l'esglèsia i acabant en la COPE, fan servir la proclama de dret a la vida. On estava aquesta defensa per la vida de la dreta en els afussellaments del franquisme? On estava aquest dret a la vida dels que van desapareixer a Argentina o el genocidi alemà? .... Alguns diran que aquets fets van passar fa temps i que ara la dreta és democràtica i ha evolucionat, jo més aviat diria que la dreta no dona el mateix valor a la vida de tothom, especialments si ets comunista. Però, continuem. Per què la dreta, no defensa el dret a la vida de les persones que en un intent a la desesperada per viure millor creuen cada any l'estret? Cap menció a la quantitat d'immigrants que moren cada any intentant creuar fronteres, serà què tampoc la vida de les persones immigrades tenen el mateix valor per a la dreta? I què dir de les decenes de dones que moren cada any per violència masclista? No fa ni dos anys, a València les esglèsies van repartir un fulleto parroquial que treia importància a la violència contra les dones. Criticava la importància social que se li estava donant, quan eren les dones les responsables de milers d'assassinats cada any amb els avortaments. Serà que la vida d'una dona adulta té menys valor que la d'un fetus per formar-se? I què dir del gran amor a la vida que va manifestar Aznar i tot el seu partit, decidint recolzar la guerra contra el pobre iraquià? Serà que el PP creu que la vida d'un iraquià val menys que la d'un fetus per formarse espanyol? I la defensa pel dret a la vida que manifesta l'esglèsia quan visita Africa, zona especialment afectada per la sida, i proclama que els aniticonceptius són un pecat?..Serà que la dreta, com la història ens mostra, no té cap respecte per la vida d'aquells que no pensen, ni actuen ni comparteixen els seus interessos de classe.Serà que l'esglesia vol impossar els seus criteris religiosos, cregues en ells o no, tingues fe o no. Serà que la religió no és un elecció sinó una impossició? Serà. Sera què a la dreta no li interessa que les dones treballadores tinguen llibertat per decidir i que vol perpetuar el sistema patriarcal perque resulta beneficios per perpetuar els seus valors i interessos com a classe? Serà. *Militant de l’Assemblea del Terra

El passat dijous 26 de novembre, una dotzena de diaris del Principat de Catalunya publicaven una editorial conjunta en defensa de l'Estatut davant la més que probable retallada del Tribunal Constitucional.

La iniciativa, sorgida de La Vanguardia i El Periódico, va rebre l'adhesió instantània de la societat civil oficial i també de part de l'entorn del nou sobiranisme.

Quin és, però, el sentit últim d'aquest editorial? Ras i curt, és un crit d'auxili dels catalans que volen continuar dins l'Estat espanyol. Al llarg de tot l'article hi plana no l'amenaça, sinó la por que una sentència desfavorable allunyi encara més sectors socials de l'autonomisme i la mobilització independentista s'estengui cada vegada més. És la por d'un espanyolisme que es veu sense arguments el 13-D si el Constitucional, animat per les ganes de confrontació dels seus sectors més ultres, emet la sentència pocs dies abans.

El compromís implícit de l'editorial amb l'Estat espanyol és clar.

D'entrada, l'editorial situa com a elements legitimadors de l'Estatut el rei i el pacte constitucional de la transició. Una vegada més, es retorna al somni autonomista d'una monarquia amb paper d'arbitri en un Estat compost. I una vegada més es retorna al mite del pacte constitucional com a fruit d'un procés entre iguals. La realitat, però, és una altra: la monarquia borbònica és una restauració feta per la dictadura franquista per tal, entre altres coses, de garantir la unitat d'Espanya, i el pacte constitucional no fou res més que una reforma de la dictadura duta a terme sota la tutela dels militars. Per això, ni el rei ni els actors del pacte constitucional no sortiran a la palestra en defensa de l'estatut.

D'altra banda, l'editorial supura en totes les seves línies la fe en un sistema jurídic neutral, que no sabem si existeix en algun altre país, però del quals tenim proves fefaents que a l'Estat espanyol no s'hi ha instal·lat mai. El sistema jurídic espanyol és una de les potes del sistema de dominació, i per tant, atén a la raó d'estat i no a un concepte ètic de Justícia quan considera amenaçats els seus principis bàsics. Les missions del Tribunal Constitucional i de l'Audiència Nacional converteixen aquestes institucions en les encarregades d'intentar donar una pàtina jurídica a la raó d'Estat espanyola.

Els estatuts d'autonomia, per molta polèmica que generin, continuen essent una peça fonamental de la submissió de la nació catalana a l'Estat espanyol. Que una part important i segurament majoritària de l'espanyolisme hagi decidit tractar l'estatut principatí quasi com una declaració d'independència no determina la bondat d'aquest estatut.

En els darrers anys, la deserció de les files autonomistes cap a les files independentistes ha anat en augment. Això fa que molts dels sobiranistes de darrera hora naveguin entre dues aigües i, fent una pèssima interpretació de la situació i de la pròpia història, hagin volgut sumar-se a aquesta "unitat" catalana patrocinada i impulsada per dos mitjans que defensen la pertinença de la nació catalana a l'estat espanyol i aplaudida especialment pel partit que governa al Principat i a l'estat.

I aquí és on torna a relluir el paper clau de l'Esquerra Independentista. Aquest anàlisi podria semblar una obvietat si no fos perquè a alguns sobiranistes de nou encuny se'ls desorienta el full de ruta davant les maniobres efectistes de l'autonomisme. Així, doncs, cal insistir en recalcar que les institucions de l'Estat no són organismes neutres, que el mite del pacte constitucional i la monarquia conciliadora és radicalment fals, que això que s'ha vingut a anomenar la unitat de les forces catalanistes és una maniobra de reforç de l'autonomisme i que allò que representa La Vanguardia i El Periódico no pot esdevenir company de viatge d'un procés independentista.

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

04PAÏSOS CATALANS

Els desallotjaments de les Cases Barates, en primera persona El Patronat Municipal de l'Habitatge està obligant als veïns a perdre unes cases que han arreglat al llarg de moltes generacions sense cap mena d'indemnització MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Aquests últims dies es coneixia la notícia que el Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona ha inventat una falsa okupació al barri del Raval, per tal de poder enderrocar tot un edifici de protecció oficial. Aquesta és, però, només una petita mostra de la voluntat especulativa d'aquest organisme de l'Ajuntament de Barcelona i principal administrador de l'habitatge públic de la ciutat. L'ACCENT n'hem pogut conèixer dos de ben aprop, als barris del Bon Pastor i Baró de Viver (Sant Andreu).

Una família de les Cases Barates perd el pis on la van reallotjar

El 16 d'abril de 2007 s'iniciava l'enderrocament de les primeres Cases Barates del Bon Pastor, propietat del Patronat Municipal de l'Habitatge. Començava el procés de destrucció d'un barri obrer amb una idiosincràsia completament diferent de la resta de Barcelona i fins i tot de l'àrea metropolitana: portes obertes, veïnes amb les cadires al carrer xerrant, criatures jugant lliurement davant de casa seva...

Les Cases Barates del Bon Pastor són l'extensió més gran d'aquest tipus d'habitatge dels Països Catalans, amb 784 cases abans de l'enderrocament de la primera fase. És també un barri obrer amb una història de lluita de classes important al darrere: el primer capellà assassinat durant la revolució del 36, la primera col·lectivització de terres de Barcelona, vagues de lloguer seguides pel tot el veïnat...

Una zona, juntament amb Baró de Viver, Ciutat Meridiana o la Trinitat Vella completament oblidada per l'Ajuntament de Barcelona. Zona amb molta exclusió social, precarietat i un índex d'atur elevadíssim. Un barri que ha estat completament mancat de transport i infrestructures. Una de les poques zones de Barcelona on, encara ara, no hi arriba el Metro (el 2010 hi ha d'arribar la Línia 9).

Desallotjament de 5 famílies a cop de porra

Divendres 19 d'octubre de 2007 l'Ajuntament de Barcelona i el Patronat Municipal de l'Habitatge desallotjaven amb violència les quatre famílies de la primera fase de reallotjament, que no havien acceptat les seves condicions i que no volien que es destrueixin les Cases Barates.

Aquesta era, segons els veïns resistents, la manera de l'Ajuntament i el Patronat de donar una "lliçó" a totes aquelles famílies que formen part de les altres fases de remodelació per tal que no reclamin els seus drets.

I és que tal i com s'està demostrant ara, l'associació Avis del Barri ja denunciava en aquell moment que les condicions que va pactar el Patronat amb

Exposició sobre la situació de les cases barates de Bon Pastor // FOTO: L’eixida

l'Associació de Veïns (que està a favor de l'enderrocament) i que obliguen a tots els veïns i veïnes a renunciar a casa seva, no els són gens favorables. I és que els estan obligant a perdre unes cases que han arreglat els propis veïns al llarg de moltes generacions sense cap mena d'indemnització.

Reallotjament forçat i insostenible

Aquestes condicions imposades pel Patronat i pactades per l'AVV de Bon Pastor estan portant a gairebé una desena de famílies a la impossibilitat de pagar les hipoteques que van contractar per tal de comprar el pis.

El cas més evident és el de la Maria

“Les condicions imposades pel Patronat estan duent a una desena de famílies a no poder pagar les hipoteques que van haver de contractar” Rosa i la seva família. Tan sols tres anys després del reallotjament, ja ha perdut el seu pis, ara propietat del Banc Sabadell, que assegura que ja l'ha subhastat. Malgrat això, gràcies a la pressió veïnal, el desallotjament previst pel passat 18 de novembre ha quedat ajornat per després de Nadal.

La Maria Rosa té 26 anys i tres criatures, un nen de 7 anys, un de 5 i una nena de 9 mesos. Després que el seu germà s'hagi quedat a l'atur i la seva mare i ella sense poder treballar, li és impossible fer front als costos que suposa la hipoteca i les despeses bàsi-

ques del pis. I és que, tal i com ens explica, les factures de la llum, el gas i l'aigua són el doble de cares que a les Cases Barates.

Malgrat haver demanat ajuda al Patronat, l'Ajuntament i els Serveis Socials, a més de l'Associació de Veïns, només l'associació Avis del Barri, que des del començament es va oposar a la destrucció de les cases barates i les condicions que imposava el patronat, l'està ajudant.

Però això no la fa defallir. "Lluitaré fins on calgui per quedar-me al barri". "Estic orgullosa del que estic fent, perquè ho faig pels meus fills", ens diu. I és que malgrat els comentaris que ha de sentir al barri i a l'escola, ella no pensa fer-se enrere i lluitar fins on calgui per trobar una solució que no impliqui marxar del barri i que els nens canviïn d'escola i entorn, perquè "sé que estic lluitant per uns drets que em pertanyen".

Desenes de famílies ocupen pisos de protecció oficial buits

La política especulativa i incompetent del Patronat, però, no s'acaba aquí. Al barri de Baró de Viver, just al costat del Bon Pastor, fa anys que hi té pisos de protecció oficials buits.

Des de fa uns anys, diverses famílies sense recursos, els han anat ocupant.

Com es coneix a la zona, hi viuen “de patada”.

Segons dades d'alguns mitjans de comunicació hi ha una vintena de famílies en aquesta situació, situades entre edificis de la Via Trajana i del carrer Tiana. Malgrat això, és molt difícil fer-ne un càlcul gaire exacte.

Fa anys que s'ha estès aquesta pràctica i la majoria de famílies, quan arriba l'ordre de desallotjament, marxen per ocupar-ne un altre.

L'ACCENT hem conegut el cas de les sis famílies que ocupen els pisos de protecció buits al carrer Tiana.

La Gabriela Flores fa poc més de mig any que viu “de patada” al carrer

Tiana. Té 40 anys i quatre filles: una de 24 a punt de tenir una criatura, una de 22 amb dues criatures, una de 17 i un nen de 7 anys. La primera, la va tenir amb 16, un any després de casar-se amb en Francisco. Ara, no només es fa càrrec del nen de 7 anys i la de 17, sinó que també fa créixer les dues criatures petites de l'altra filla.

El nen, de tres anys, està malalt i ha passat moltes temporades a l'hospital, de manera que no pot anar a l'escola. Sovint, es queda més d'un dia a casa seva. Quan anem a visitar-la els té tots dos a dinar, a més del pare i la mare. Com bromeja, són “ocupes dels ocupes”.

De fet, la Gabriela s'ha carregat

“Diverses famílies que viuen “de patada” en pisos de protecció oficial al Baró de Viver per la impossibilitat de pagar una llar” sempre la família a l'esquena. I és que fins fa molt poc temps el Francisco, el seu marit, com ell mateix ens reconeix, no només no participava de l'educació dels seus fills i les altres tasques domèstiques, sinó que a més "m'anava molt la festa i em gastava tots els diners amb això". La Gabriela no tenia diners per tirar endavant la família, però els Serveis Socials li posaven com a condició per ajudarla que es divorciés i en Francisco renunciés a ser tutor dels seus fills.

Ella, no ho va acceptar.

Una vida complicada des de massa jove a la que ara se li ha de sumar

el nerviosisme que comporta la inseguretat i temporalitat de la seva situació. “El meu fill petit cada cop se m'està tornat més rebel”. I és que cada cop que els fan fora d'un pis, a més de tot el rebombori que comporta, el nen ha de canviar d'escola, impedint-li una escolarització i socialització en condicions.

Problemes amb la hipoteca

Aquesta família vivia a Torre Baró (Nou Barris), on tenien una hipoteca de 72.000 euros amb Bancaja. Quan el marit, que treballava a la construcció, es va quedar a l'atur, es van trobar que només amb el sou de la dona (400 euros del PIRMI) no podien fer front a la hipoteca. L'entitat bancària la va subhastar, i els van pagar 60.000 euros pel pis més 8.000 euros pel pàrquing. En total, 68.000 euros, mentre que ells havien de cobrir un total de 72.000 euros més 23.000 euros en tràmits burocràtics i altres conceptes. D'aquesta manera, no només van perdre el pis, sinó també 27.000 euros. I el pis, per si no fos prou, el va comprar una sucursal de Bancaja a València.

Moratòria de dos mesos

Després que saltés la notícia als mitjans i que aquestes sis famílies s'hagin unit, el Patronat ha accedit a negociar amb elles. De moment, ha ajornat els desallotjaments previstos per a finals d'aquest mes i els ha donat un marge de dos mesos per marxar.

D'altra banda, els ha promès, cosa que els havia denegat fins al moment, incorporar-los a les llistes per accedir a pisos de protecció.

Malgrat això, tenint en compte que els ingressos de la família FloresOrtiz són de 400 euros mensuals i que, per tant, arriben tot just als ingressos mínims per pagar aquests pisos (de 360 euros al mes), cas similar a la resta de famílies, no sembla que la situació estigui resolta.

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

Els familiars de les persones dependents es mobilitzen farts de no cobrar les ajudes A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA Han passat tres anys de l'aprovació de Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció de la dependència al Parlament espanyol. Al País Valencià, però, l'aplicació de la Llei ha estat molt de temps paralitzada i s'està tardant molt en resoldre les sol·licituds presentades per acollir-se a les ajudes previstes per la mateixa. És per això que des de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ja fa més d'un any, un grup de d'afectats s'uniren per reclamar solucions i crearen la Plataforma en Defensa de les Persones en Dependència.

No és pas aquesta l'única plataforma creada al País Valencià amb objectius semblants. De fet, a les comarques alacantines, n'hi ha diverses a Elx, Sax, Santa Pola, Dénia, Oriola i la mateixa Alacant. La proliferació d'aquestes plataformes és una clara mostra de la gravetat del problema, com reconeixia la Plataforma del Comtat i de l'Alcoià amb motiu de a seua creació: "la falta de previsió davant la confecció d'aquest catàleg de serveis [que preveu la Llei] junt a la lentitud administrativa de resolució de sol·licituds (falta de criteri en la tramitació d'expedients, sol·licitud reiterada de la mateixa documentació, informació contradictòria respecte a l'estat de l'expedient, etc.,) ha ocasionat la mobilització ciutadana".

Enguany, moltes d'aquestes plataformes s'han coordinat per unir esforços d'avant l'administració valenciana, responsable, en última instància d'aquest situació. El maig passat hi hagué una mobilització general, amb concentracions a les portes dels ajuntaments el dia 7 i una manifestació a la capital del Túria el dia 16. En aquella ocasió, les plataformes es mobilitzaren per recordar les més de 6.400 persones que han mort esperant que els arribaren les ajudes de la Llei de Dependència. Era una manera de "donar un suport a aquesta gent que ha treballat amb dependents que han mort", com declarava el portaveu de les plataformes de les comarques alacantines Miquel Martorell; un suport que denuncien que no ha arribat per part del Govern valencià, l'actitud del qual és sentida per les famílies d'aquelles persones que han mort esperant les ajudes que li corresponien per la Llei de Dependència com una "burla", assegurava Martorell.

Dependència a Escena

La Marxa Taronja, com es va conéixer la manifestació de València del

16, ha servit precisament com a material per a l'acte reivindicatiu organitzat per la Plataforma de l'Alcoià i el Comptat del passat dissabte 17

set. José Rafael Pascual, present en l'acte, va destacar que havia sigut una reivindicació amb una dignitat extraordinària. La peça estigué acompanyada amb una interpretació escenogràfica a càrrec de Faula Teatre, molts membres del qual són dependents.

“Les plataformes han denunciat que més de 6.400 persones han mort esperant les ajudes de la Llei de la dependència“

Quatre anys per cobrar les ajudes

Manifestació del passat maig a València

d'octubre. El projecte va nàixer al mes de juny, després de rebre la Plataforma una sèrie de material gràfic i musical que s'ha volgut aprofitar per continuar reivindicant davant de la societat la falta d'aplicació i d'eficàcia de la Llei de Promoció de l'Autoestima Personal i

Atenció a les persones en Situació de Dependència i per sensibilitzar i visualitzar davant la societat l'existència de les persones dependents i el món que les envolta, a més de donar a conèixer les accions que s'han anat realitzant des de la creació de la plataforma, allà pel mes

de juliol de 2008.

L'acte consistí en la projecció del curtmetratge "La Marxa Taronja" de Susanna Hidalgo, i l'estrena i la interpretació de l'obra "Dependents": una cercavila per a dolçaina i percussió del director i compositor José Rafael Pascual a càrrec del Mal Pas-

La pressió de les ONG principatines fa que el Govern rectifique el pressupost destinat a cooperació CESC BLANCO SAGUNT

Després d'onze dies de reunions, comunicats i amenaces d'accions per part de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament (FCONGD), el 17 de novembre el vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira, responsable de Cooperació al Desenvolupament, anunciava que pujarà el pressupost destinat a aquesta partida pel 2010. Segons el vicepresident, es presentarà un esmena com a Tripartit per a augmentar la part de pressupostos dedicada a cooperació fins als nivells de l'any 2009 -enguany es destinaren 49 milions d'euros i pel 2010 es volien dedicar 39.

Tot començà amb l'aprovació dels pressupostos del Govern pel 2010 el 6 de novembre. En aquell text es reduïa la partida dedicada a cooperació internacional en més d'un

feia l'anunci de la modificació del pressupost.

Partida encara incompleta

Carod-Rovira amb el director general de la UNESCO // FOTO: www.gencat.cat

20%, comparada amb la dels darrers pressupostos. Davant d'açò, el 10 de novembre l'FCONGD es mostrà indignada i va encetar una ronda de reunions amb personalitats polítiques amb la intenció de pressionar per assolir un augment en la partida.

Tres dies més tard i després de la negativa de Martí Carnicer i Vidal, secretari general d'Economia i Finances, l'FCONGD anunciava accions "reivindicatives per exigir una revisió dels pressupostos 2010".

Quatre dies més tard Carod-Rovira

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

El 1982, els partits polítics es comprometien en invertir el 0,7 dels ingressos propis incondicionats de la Generalitat per a la cooperació al desenvolupament en un termini "raonable però breu". El 2001, amb la Llei de cooperació catalana, es promet per al 2010. Amb el Pacte del Tinell el 2003, s'assegura la consecució del 0,7 abans del 2007. Finalment, el darrer Pla director de la cooperació catalana preveia el 0,66% per al 2010 amb un total de 130 milions d'euros, aquests 130 milions s'han quedat en 49. La diferència són 81 milions d'euros menys, tot i que ho recull un text oficial i encara restaria un 0,04% per arribar a la promesa de l'any 1982 i 2003.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Un plet iniciat per quinze valencians dependents davant el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha permés constatar que el Consell tarda quatre anys abans de concedir les ajudes. El procés inclou dos anys per reconéixer oficialment la dependència, un any més per establir quin tipus d'ajuda hi correspon i finalment un altre en concedir la prestació. És per això que molts dels possibles beneficiaris moren abans de poder cobrar les ajudes. Aquesta situació, així com altres irregularitats de la tramitació administrativa, han provocat un allau de queixes al Síndic de Greuges, on, actualment, més del 50% de les sol·licituds hi estan relacionades.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

La denúncia de la violència de gènere posa en relleu les seves causes més profundes

ABEL CALDERA BERGA

El “fantasma” de les CUP recorre el País Valencià ANDRÉS GONZÁLEZ TORRENT

El passat 28 de novembre diverses organitzacions de l'esquerra independentista, com Endavant, Maulets o Independentistes de la Safor, organitzaren a Beniarrés (El Comtat) una jornada de debat per posar sobre la taula la possibilitat de construir alternatives municipals a diverses localitats de les comarques centrals. Unes intencions que es van veure superades per la gran assistència de militants de tot el País Valencià interessats en impulsar candida-

“Les reflexions dels ponents van generar un debat molt enriquidor” tures arreu del territori.

La jornada estava estructurada en tres blocs de debat. El primer d'ells portava com a títol "Municipalisme i feina institucional" i es va iniciar a partir de la intervenció d'Anna Gabriel, regidora de la CUP a Sallent. Una primera ponència, on a partir d'un cas concret, es va reflexionar al voltant dels elements que fan de les CUP un projecte que dóna al nostre moviment moltes possibilitat d'incidència real als municipis que treballem. Tot i això, es va advertir de la necessitat d'avançar amb prudència, sense precipitacions i partint d'una base social ampla que ens permeta desenvolupar una tasca de qualitat i en condicions.

La segona ponència, a càrrec de Joan Teran, militant d'Endavant i de la CUP de Barcelona, va servir per explicar el recorregut històric de les CUP i la seua situació actual, insistint en que es tracta d'un projecte "amb més interrogants que respostes", que no està tancat i que per tant l'hem de construir entre totes i tots.

Unes reflexions que generaren un debat molt enriquidor sobre la necessitat de saber gestionar en positiu la pluralitat i la divergència al sí del projecte. Per acabar la jornada, el tercer bloc fou iniciat amb militants de Gent de Gramenet, que explicaren la seua experiència en la construcció de la Unitat Popular.

"Avui dia, la forma més restringida d'entendre la violència de gènere suposa identificar-la amb actes de violència física entre un home i una dona. (...) és cert que s'ha avançat al menys cap al rebuig social de la cara més visible de la violència contra les dones. Però la realitat és que s'ha fet ben poc per identificar, denunciar i lluitar contra les causes profundes, latents, sovint imperceptibles, d'aquesta violència última i visible."

Així s'expressava l'organització política Endavant en el seu manifest del 25 de Novembre, dia internacional contra la violència de gènere.

Aquest rebuig social expressat ja públicament ha convertit el 25-N en una diada àmpliament celebrada, des dels moviments revolucionaris fins a les institucions oficials. Mentre que aquestes darreres han optat per un discurs majoritàriament moralista envers els homes, des dels moviments socials i polítics revolucionaris s'ha insistit en denunciar les causes sistèmiques d'aquesta violència.

En aquesta línia, les organitzacions de joves de l'Esquerra Independentista -Maulets i la CAJEI- posaven sobre la taula el ressorgiment de les actituds masclistes entre els adolescents catalans: "el 32,1% dels nois i el 14,4% de les noies consideren legítim comportaments tant directament sexistes i violents com que el noi obli-

La principal mobilització del 25-N va ser a València // FOTO:Paco Francés

gui a la parella a follar de tant en tant. Altres dades igualment preocupants de la mateixa fundació, afirmen que molts nois i noies joves consideren normal controlar el telèfon mòbil de la seva parella, les seves amistats o la seva roba".

Conscients que aquesta és una problemàtica que hipotecarà el futur de moltes persones del nostre país, les organitzacions sindicals de professionals de l'educació (USTEC, STEPV i STEI) han posat a disposició dels docents un seguit de guies didàctiques per a treballar aspectes d'igualtat de gènere als instituts.

També des de l'àmbit laboral, els diversos sindicats assenyalen les diferències salarials entre homes i dones

com una de les bases que reforcen la desigualtat i la desprotecció econòmica de les dones. La IntersindicalCSC assenyala en el seu manifest la paradoxa que "les dones, que produeixen més del 80% de la riquesa del planeta, tan sols posseeixin vora el 10% de la riquesa".

Milers de manifestants a València i mobilitzacions arreu del país

València fou l'epicentre de les mobilitzacions contra la violència de gènere. Entre 5.000 i 10.000 persones es manifestaren el 25-N, moltes d'elles agrupades al bloc unitari de l'Esquerra Independentista. La voluntat de desemmascarar les causes profundes

de la violència contra les dones es plasmà al llarg del recorregut amb diverses accions contra botigues de moda i amb el discurs propi on s'assenyalava la coacció dels sectors conservadors contra el dret de l'avortament com una altra forma de violència de gènere. Precisament, la mateixa nit Maulets va realitzar una acció contra la seu de l'entitat antiavortista Provida a la capital del País Valencià.

Barcelona, Girona, Tarragona, Alacant i Palma també dibuixaren la geografia de les diverses mobilitzacions.

Alhora, es dugueren a terme desenes d'actes, exposicions i jornades de conscienciació organitzades per l'Esquerra Independentista.

Un informe de Media.cat posa de manifest que la premsa no ha aprofundit mai en el Pla Bolonya i ha usat un llenguatge pejoratiu cap als estudiants REDACCIÓ BARCELONA

L'observatori crític dels mitjans Media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat públicament el seu segon informe. Titulat "El Pla de Bolonya i les mobilitzacions estudiantils a la premsa de Barcelona" i realitzat per la periodista Gemma Garcia, analitza la cobertura sobre el Pla Bolonya que van fer El Periódico, La Vanguardia, l'edició catalana d'El País, l'Avui i l'edició barcelonina d'El Punt des de l'1 de desembre fins al 28 de febrer.

En les conclusions d'aquest informe, Gemma Garcia posa de manifest que la presència presència de fonts, favorables i crítiques amb el Pla a les notícies està desequilibrada. Cal destacar que aquest fet es dóna no tan sols pel que fa a espai atorgat, sinó pel que fa a credibilitat. I és que, segons s'exposa a l'informe hi ha peces que reflecteixen un llenguatge pejoratiu cap als estudiants i cometen judicis de valor, adquirint els dis-

ment oficial del Pla. També s'exposa que els diaris dediquen gran part dels articles d'opinió i entrevistes a aquells actors favorables al Pla de Bolonya i tan sols un article d'opinió està escrit per un estudiant.

Presentacions a la UB i a la UAB

La presència de fonts favorables i contràries al Pla Bolonya va ser desequilibrada

curs institucional com a propi del diari.

D'altra banda, l'informe també demostra que el tractament del Pla és superficial, donat que no s'ana-

litza el contingut de documents que fixen els canvis en l'ensenyament universitari. De fet, només en un dels articles recollits es reprodueix una part d'un docu-

L'informe va ser presentat dimarts 24 de novembre a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona i dimecres 25 a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. En la primera presentació, organitzada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, Anna Oliva, militant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans va recordar que "no només hi havia estudiants contra Bolonya, sinó també part del professorat, i els mitjans no els han donat veu". I a més, va recordar que "fa anys que els estudiants ens mobilitzem contra el Pla de Bolonya, i sempre ha estat molt complicat que els mitjans parlin de les nostres raons".

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

Quatre manifestacions en tres dies de reivindicació CESC BLANCO SAGUNT

En un període de tres dies han esdevingut quatre manifestacions arreu del país que han aplegat vora 3.000 persones en total per motius molt diversos: aturar la mercantilització de l'educació, contra la corrupció i la impunitat, contra el feixisme i contra la repressió de l'Estat.

ANDREU MERINO BARCELONA

Manifestació estudiantil a València

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i totes les Assemblees d'Estudiants de la Universitat de València treien el dijous 17 de novembre un miler de manifestants als carrers de València (Horta) per protestar contra la mercantilització de l'educació i per la construcció d'un altre ensenyament.

A les 12.30h la munió de persones eixia des de la Facultat de Geografia i Història direcció centre de la ciutat, acabant en la Delegació de Govern amb la lectura del manifest. Un vegada la manifestació es desconvocà, un centenar d'estudiantes van tallar l'avinguda Pintor López, trenta d'aquests foren retinguts i identificats.

Resposta a la corrupció

La plaça Sant Jaume de Barcelona (Barcelonès) fou el lloc escollit per a fer sentir les veus d'unes 1.000 persones que s'ajuntaren el dissabte 21 de novembre. El miler de veïns que estava a les 18.00h a la concentració va criticar la corrupció i la impuni-

El 17 de novembre més d’un miler de manifestants als carrers de València per protestar contra la mercantilització de l'educació // FOTO:L’ACCENT

tat de la classe política i dels representants institucionals. La concentració la van convocar més de seixanta entitats de caire ben divers: ecologistes, associacions de veïns, anticrisi...

Aquest esdeveniment és la resposta cívica a un seguit d'escàndols que han assetjat la societat del país: corrupció, tràfic d'influències, ús indegut de fons públics, etc. Davant de tot açò, la ciutadania està "indignada i preocupada", segons s'explica al manifest de la concentració, i exigeixen nous canals de participació ciutadana.

a plaça de la Independència (del Fanal), a Castelló (la Plana Alta).

Aquest acte el va organitzar la Brigada Antifeixista (BAF) i va recórrer el centre de la capital de comarca. Tenia com a objectiu fer palès la indignació per les accions feixistes impunes i la repressió aplicada per l'Estat a les persones i col·lectius que contestes davant d'això. Al manifest hi ha l'exemple de l'assassí de Guillem Agulló que es presentà a les eleccions municipals per Alianza Nacional i també, per l'altra banda, l'aplicació de la Llei de partits.

Castelló antifeixista

300 anys resistint els colps

Unes cinc-centes persones es van reunir també el dissabte 21 de novembre

Finalment, a Vilafranca -també el dissabte 21- es manifestaren mig miler

de persones en un acte inserit dins la campanya nacional "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència", l'objectiu era denunciar la repressió i l'assetjament que pateix l'Esquerra Independentista als Països Catalans.

A les 19.00h, després d'una traca, eixí de la plaça de la Vila la gentada amb pancartes, banderes i fotos de preses i presos polítics catalans. Després d'un tomb pels carrers del a vila s'acabà la manifestació amb la lectura d'un manifest. Roger Guasch, militant d'Endavant, va afirmar que és molt injust que els seus companys independentistes hagin d'afrontar penes de presó i, en canvi, altres persones queden impunes davant d'altres delictes.

La presidència espanyola de la UE converteix Palma i Barcelona en les seus de les cimeres més conflictives XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La presidència espanyola de la Unió Europea (UE) convertirà Palma i Barcelona en seus d'algunes de les cimeres més espinoses que es celebraran durant el 2010. De fet, desenes de col·lectius i organitzacions anticapitalistes ja han començat a preparar la "benvinguda" als representants dels 27 estats europeus que participaran de les múltiples cimeres que tindran lloc als Països Catalans.

La capital mallorquina haurà d'acollir la cimera de Ministres de Defensa, que segons les darreres informacions es durà a terme els dies 24 i 25 de febrer i, a més, inclourà també la participació dels titulars de Defensa del Magrib (Algèria, Líbia, Marroc, Mauritània i Tunísia).

Per la seva banda, Barcelona acollirà en ple període de crisi una altra de les cimeres més conflictives, la de ministres de Treball, que en principi es celebrarà del 27 al 30 de gener. A més, la ciutat comtal esdevindrà la seu de la

Llíria commemora l’expulsió dels moriscos

La presidència espanyola de la UE portarà cimeres internacionals a Palma i Barcelona

segona cimera de la Unió pel Mediterrani (UpM), que tindrà lloc durant la primera setmana de juny. Aquest esdeveniment també pot resultar molt polèmic, ja que l'agressivitat de l'ocupació de Palestina per part d'Israel pot tensar molt les relacions a la Mediterrània.

A banda d'aquestes tres cimeres, els Països Catalans acolliran altres actes i reunions emmarcades en la presidèn-

cia espanyola de la UE. Alguns alts càrrecs de l'executiu valencià ja han alçat la veu per sol·licitar que també es tingui en compte el seu territori per celebrar algun d'aquests esdeveniments.

A Palma,per "seguretat"

Cal recordar que en els darrers mesos diversos mitjans de comunicació han assenyalat que en un primer moment estava previst celebrar la cimera de

Ministres de Defensa a Barcelona, ja que serà una de les trobades més importants, que acostumen a localitzar-se a les ciutats més grans. Sembla ser, però, que finalment el Govern espanyol ha decidit traslladar la convocatòria a Palma per motius de seguretat, ja que el simbolisme bèl·lic d'aquesta cimera podria arrossegar milers d'activistes europeus cap a Barcelona. En canvi, el factor insular de Mallorca dificulta molt la mobilitat dels moviments socials i, a més, facilita molt el control policial de les entrades i sortides.

Tanmateix, a Mallorca molts membres de moviments llibertaris i anticapitalistes i les organitzacions de l'esquerra independentista han començat a reunir-se per preparar una resposta unitària a la cimera de Ministres de Defensa. De moment, cap de les forces polítiques de Mallorca no s'ha oposat a la convocatòria de la cimera. De fet, des de l'executiu balear s'ha venut públicament la celebració de la cimera com un èxit i una forma de promocionar l'illa.

Més de 2.500 persones es van aplegar el passat dissabte 21 al Pavelló de l'Arc a Llíria (Camp de Túria) en un concert que commemorava el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos valencians. Certament, aquestes més de 2.000 persones van superar les expectatives de públic, ja que cal tenir en compte que l'administració autonòmica valenciana va fer mans i mànigues per mantenir amagat un acte que a part de commemorar l'exili forçat dels moriscos, va suposar una gran trobada de la cançó valenciana, i en el qual hi van prendre part més de 130 músics. L'entitat organitzadora de l'acte va ser L'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria i el seu president, Carles Subiela, es va encarregar de presentar l'acte. Subiela va lamentar l'esmentada falta de suport de les institucions i va afirmar que l'administració autonòmica "té marginada la cançó valenciana".

Si fem un repàs dels noms que es van passejar per l'escenari del pavelló de l'Arc trobem Miquel Gil, Pep Gimeno, Mohammad Bou Ayoub, l'Orquestra Àrab, Tòbal Rentero, David Pastor o la banda La Unió. Encara que potser els mitjans no eren els millors, l'entrega dels músics i la col·laboració desinteressada de centenars de voluntaris va aconseguir convertir la nit del dissabte en una vetllada dinàmica, festiva i commemorativa.

Mohammad Bou Ayoub va agrair la gran acollida i la commemoració de la "fatal expulsió". En definitiva, Líria va viure una nit d'agermanament tot i la insistència de l'administració Camps a deixar de banda tot allò que s'allunyi del que està establert.

A Barcelona, també ha començat a moure's una campanya molt àmplia d'oposició a les cimeres dels ministres de Treball europeus i de caps d'Estat de la Mediterrània. Des de la plataforma s'ha fet públic el manifest "2010: No a l'Europa del capital, la crisi i la guerra. Per una Europa social, dels pobles i la pau".

La plataforma fa una "crida a la mobilització" contra una UE "antidemocràtica" que carrega la crisi sobre la classe treballadora i, especialment, sobre les dones i els immigrants. El manifest inclou punts en defensa del territori i contra les polítiques agràries europees "al servei de les multinacionals". La campanya també recorda que la UE és un projecte neocolonial i bel·licista, que promou la repressió de la dissidència i que té com a base de la seva conformació la defensa dels estats per sobre de la llibertat de tots pobles als quals s'impedeix el dret a l'autodeterminació, com és el cas, precisament, dels Països Catalans.

08 EN PROFUNDITAT DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

Reforma fiscal: preguntes Amb la crisi econòmica, la despesa social de l'estat s'ha hagut d'incrementar mentre els ingressos fiscals han disminuït. La sostenibilitat del sistema fou posada en tela de judici i el govern estatal llançà el debat sobre la necessitat d'un increment dels impostos. Automàticament, el Govern del PSOE s'autoerigí en defensor dels principis socialdemòcrates mentre la oposició s'aferrava a la doctrina liberal de disminuir els impostos per tal de generar riquesa. Més ABEL CALDERA BERGA Què proposa la nova reforma fiscal del Govern espanyol?

La reforma fiscal proposada pel PSOE per tal de recaptar més impostos es basa en quatre elements: ·Un augment de l'IVA del 16% al 18% -i del 7% al 8% en el tipus reduït. L'augment d'aquest impost indirecte repercutirà directament sobre la capacitat adquisitiva de les classes populars en un moment en que la despesa en necessitats bàsiques de moltes persones ocupa la totalitat

dels seus ingressos. ·Un augment del tipus que grava les rendes dels estalvis (el patrimoni monetari), pujant del 18% al 19% els 6.000 primers euros i al 21% a partir d'allà. Aquesta mesura intenta projectar la imatge que es farà fer un esforç fiscal a les classes adinerades.

L'existència, entre altres mecanismes per a pagar

menys, de les SICAV, fa que l'impacte d'aquesta mesura sigui menor del que correspondria. ·L'eliminació dels 400 euros retornats de la declaració de renda. Aquesta mesura, que juntament amb els 2.500 euros per nadó està emmarcada en una política fiscal totalment regressiva, es mostrava insostenible en l'actual situació de crisi i necessitat d'austeritat. ·L'eliminació de l'anomenada Llei Beckham, segons les quals les rendes superiors als 600.000 euros dels estrangers residents a l'estat només tributaven el 24% en comptes del 43% que els pertocaria. Aques-

enllà de mesures vistoses com acabar a butació reduïda a futbolistes i altres res 600.000 euros-, la pujada d'impostos h molts sectors l'acusen de perjudicar esp de L'ACCENT hem volgut cercar respost sovint generen els temes relacionats am

ta mesura, aprovada el 2002, pretenia atraure professionals qualificats i de prestigi en diversos àmbits, però a la pràctica els únics que s'hi han acollit han estat els futbolistes dels grans clubs.

L'anunci de l'eliminació d'aquest benefici es feu hores després de la publicació de les dades d'atur de novembre. El rebombori generat entre els dirigents futbolístics ha provocat que només s'apliqui als futurs contractes. El volum de diners que el conjunt dels futbolistes s'estalvien en impostos gira al voltant dels 6 milions d'euros.

La intenció de l'estat espanyol és la quadratura del cercle: pretén mantenir la baixa pressió fiscal sobre les classes més adinerades, alhora que vol augmentar les prestacions socials sense augmentar el dèficit fiscal. Per tant, per a quadrar els números només resta augmentar la pressió fiscal sobre allò que ells anomenen classes mitjanes i que, si fem un estudi detallat, veurem com no és més que els sectors més assentats de les classes populars.

La pressió fiscal sobre els que tenen més ha augmentat o ha disminuït en els darrers anys?

El 1978 l'Estat espanyol reformà tot el sistema fiscal franquista i n'adoptà un que tendia a imitar els existents aleshores a Europa i, per tant, adoptar un cert caràcter progressiu.

Per tant, a partir de 1978 els qui més tenien van haver de començar a pagar més impostos. A principis dels 90, però, amb la caiguda del Mur i l'inici de l'onada de les teories neoliberals, s'inicià una reducció de la pressió fiscal sobre els més rics, fent que en els darrers 15 anys els rics hagin vist disminuïda la quantitat a pagar en concepte d'impostos.

Com s'estalvien les classes adinerades de pagar impostos sobre el capital?

La principal fórmula és la utilització de les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV). Aquesta fórmula permet tributar només l'1% en comptes del 21% que tributarien

com a rendes de l'estalvi o el 35% que tributarien com a Impost de Societats. Això ha provocat que s'hagi passat dels 1.022 milions d'euros invertits en aquestes societats el 1985 als 25.103 milions invertits el 2004.

La pressió fiscal a l'Estat espanyol és alta o baixa en comparació a la resta de països europeus?

La pressió fiscal a l'Estat espanyol és menor en comparació a la mitjana dels països capdavanters de la Unió Europea -l'anomenat UE15-. La pressió fiscal espanyola es situa quasi 10 punts per sota de la mitjana de la UE15, i fins a 20 punts per sota dels països nòrdics. Aquesta baixa pressió fiscal afecta als serveis socials que reben els ciutadans: mentre que el PIB de l'estat espanyol és el 93% del PIB de la mitjana de la UE15, la despesa social per càpita suposa només un 65% de la mitjana de la UE15.

Es comb fiscal?

L'opció de molts exp fiscal. És actual en bé l'admi nar algun loses d'ev cert que nuen util per a pag minister fiscal sup allò que declaraci 94,7% de 36.000 eu ren ingre Només un riors a 36 sos super centatges baix que

Tipus de grava 1978 65.51%

Pes d'aquests impostos sobre el global d 1978

Impost sobre la renda

94%

Impost sobre el capital

2,5%

L’ACCENT 167 EN PROFUNDITAT 09

amb resposta

amb l'anomenada Llei Beckham -la trisidents amb ingressos superiors a a aixecat força polseguera ja que pecialment a les classes populars. Des ta a algunes de les preguntes que mb la fiscalitat.

Impost de successions: el peatge de la riquesa XAVI MONGE BARCELONA

La ministre Salgado en una recent visita a Barcelona // FOTO:www.mpt.es

bat realment el frau

els successius governs és, segons perts, evitar la conflictivitat s a dir, mantenir l'equilibri ntre la legislació i la trampa. Si inistració ha aconseguit elimines de les formes més escandavasió d'impostos, no és menys les classes adinerades contilitzant mecanismes paralegals gar menys impostos. El propi i d'hisenda calcula que el frau posa el 5% del PIB. Si observem declaren els ciutadans a les ions de renda, veurem com un eclaren ingressos menors de uros (dels quals un 60% declaessos menors a 15.000 euros). n 5,3% declaren ingressos supe6.000 euros i un 0,5% ingresriors a 120.000 euros. Uns pers de persones riques molt més e en realitat.

“L’Estat espanyol pretén mantenir la baixa pressió fiscal sobre les classes més adinerades,alhora que vol augmentar les prestacions socials sense augmentar el dèficit fiscal” MÉS INFO: EL SECTOR PÚBLICO Y EL SISTEMA FISCAL INFORME D'ECONOMIA 02 - SEMINARI TAIFA WWW.SEMINARITAIFA.ORG

amen del tram més alt de l'IRPF 1991

2002

56-53%

45%

dels impostos directes 1991

2002

98,4%

98,6%

0,4%

0,1%

Una campanya de l'entorn de Convergència i Unió i la proximitat dels pressupostos autonòmics ha posat sobre la taula de nou el debat sobre la supressió o no de l'Impost de Successions. El president d'ERC, Joan Puigcercós, afirmava recentment que havia pactat amb el conseller Castells una dràstica reducció de l'impost aprofitant la Llei d'acompanyament dels Pressupostos de la Generalitat. L'oposició ja ha qualificat la mesura d'insuficient mentre que al si del tripartit les discrepàncies sobre l'abast i conveniència de la reforma tornen a sembrar la divisió, especialment en un moment de crisi on els comptes públics entren en zona de dèficit que ja ha activat les alarmes de la Comissió Europea. El debat sobre la reforma està plagat de dubtes i confusions, a voltes per desconeixement i d'altres per manipulació.

que sovint arriben al 100% sobre pòlisses d'assegurança, les que bonifiquen a persones amb malalties o dependència, etc.

En segon lloc es tracta d'un impost progressiu. Com major és el valor d'allò que es rep, major és el percentatge que s'haurà de pagar a Hisenda. A més a més, també es té en compte el patrimoni preexistent de qui hereta a través d'una taula amb uns coeficients multiplicadors que van augmentant a mesura que creix el patrimoni preexistent i s'allunya el grau de parentiu. Un descendent o cònjuge amb menys de 400.000 euros de patrimoni propi no tindrà cap recàrrec i si té entre 400.000 i 2.007.400 euros només s'aplicarà un coeficient del 1,05 sobre la base.

“Parlar d’injustícia o espoli fiscal és, simplement, una contradicció en les reivindicacions de major autogovern”

Espoli o autogovern?

Un dels principals arguments a favor de la supressió de l'impost és que en la majoria de comunitats de l'estat ha estat bonificat al 100% (és a dir, suprimit), i en d'altres la reducció és molt gran.

Aquest argument fins i tot s'ha utilitzat per parlar d'espoli fiscal. La realitat és que l'impost té una regulació estatal però la normativa concreta (bonificacions, exempcions, tipus aplicables, etc.) i la gestió ha estat totalment transferida a les comunitats autònomes. Així doncs, és cada parlament autonòmic qui decideix si el manté o no, i si ho fa, en quina mesura. Parlar d'injustícia o espoli fiscal és, simplement, una contradicció en les reivindicacions de major autogovern, ja que és un dels pocs àmbits on hi ha una gran sobirania fiscal per part de les comunitats.

Algunes de les claus del càlcul de l'impost

Per exemple, sobre l'habitatge habitual del causant (el difunt), hi ha una reducció de 95% sobre el valor, el què equival a que aquest no tributarà a la pràctica. A més a més hi ha quatre tipus de cridats a heretar, a alguns dels quals se'ls aplica una reducció: els descendents menors de 21 anys són els més bonificats, i després els majors de 21 anys juntament amb els cònjuges o parelles de fet, seguits d'altres parents. Quan no hi ha cap relació de parentiu no hi ha bonificació. També hi ha reduccions

Campanya propagandística en contra de l’impost de successions

Comparacions odioses

La campanya "El peatge de la mort", s'ha dedicat a llençar un missatge sensacionalista i demagog per aconseguir la supressió de l'impost. La imatge d'un cadàver amb l'etiqueta de "cobrat" va acompanyada d'uns números força tendenciosos, amb la corresponent comparació amb altres comunitats. Com si de seguir la política fiscal de Camps o dels conservadors bascos es tractés, ens plantegen què passa amb una herència de 250.000 euros. Segons aquesta plataforma ens tocaria pagar uns 41.000 euros d'impost mentre que a la resta de l'estat o res o molt poc.

Però, i si mirem les coses des d'un altre punt de vista? Anem a mirar la situació més habitual. És a dir, que els 250.000 euros són el valor d'un pis, tota l'herència que deixen a la seva filla única.

El resultat és, doncs, que haurà de pagar 148'40 euros i no pas els 41.000 que diuen.

Si a més a més hi ha una part que s'adjudica al vidu o vídua, tant en propietat com en usdefruit, o si aquest habitatge encara té part de préstec hipotecari pendent, no haurà de pagar ni un cèntim.

I és que hi ha moltes maneres de posar la lupa si el què volem és obtenir un resultat predeterminat.

10INTERNACIONAL

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

CRÒNICA DES DE L'AEROPORT DE LANZAROTE

Aminetu Haidar: “Espanya és responsable que m’hagin deportat” MARTXELO DÍAZ ARRECIFE (LANZAROTE)

L'activista sahrauí Aminetu Haidar va ser expulsada d'El Aaiún per la policia marroquina quan va reivindicar la seva nacionalitat sahrauí en el formulari d'entrada que va haver d'omplir en retornar d'un viatge a Nova York, on va rebre un guardó com a defensora dels Drets Humans.

El Govern marroquí li va retirar el passaport i la va deportar a l'aeroport de Lanzarote, a les illes Canàries, on el Govern espanyol va permetre que hi entrés tot i que estava indocumentada. Des d'aleshores, està en vaga de fam dins de l'aeroport, envoltada dels turistes que fan cua per a facturar quan tornen a casa després de gaudir d'unes vacances. La seva única reivindicació: que li permetin tornar a casa, a El Aiaún, al Sàhara Occidental.

Evidentment, Haidar denúncia la responsabilitat del Govern marroquí en la deportació. Però des del matalàs on s'està a l'aeroport de Lan-

zarote no s'oblida de la complicitat del Govern espanyol, ja que "forma part d'aquest complot". Ho explica en declaracions a L'ACCENT: "Protesto contra el Govern espanyol i estic en vaga de fam perquè Madrid revisi la seva decisió i em permeti regressar a casa meva, al Sàhara Occidental. De la mateixa manera que va col·laborar en la meva expulsió i la meva entrada a l'Estat espanyol, ara ha de solucionar aquesta situació permetent que torni a casa".

La política que l'Estat espanyol, antiga potència colonial, ha mantingut en relació al Sàhara Occidental des que el 1975, en plena agonia del dictador Francisco Franco, va abandonar aquest territori ha estat desentendre-se'n en benefici de l'ocupant marroquí. Així doncs, els successius governs espanyols han col·laborat amb el Marroc per a sotmetre al poble sahrauí. Malgrat això, la societat dels diferents pobles de l'Estat espanyol no ha oblidat els sahrauís i ha defensat el seu dret a ser amos del seu destí i de la seva terra, el dret d'autodeterminació.

“Aminetu està en vaga de fam perquè reivindica que li permetin tornar a casa,a El Aiaún,al Sàhara Occidental”

Aminetu Haidar a l'aeroport de Lanzarote // FOTO: Martxelo Díaz

Responsabilitat del Govern espanyol

Aquesta solidaritat és present a l'aeroport de Lanzarote, on la comunitat sahrauí de la illa i molts ciutadans canaris l'acompanyen en la seva reivindicació. "La solidaritat que ens mostren els ciutadans no té res que veure amb la postura que adopta el Govern espanyol oficialment. Ha arribat el moment que el Govern espanyol assumeixi la responsabilitat jurídica, històrica i moral cap al poble

sahrauí. Ja és hora que el Govern espanyol reconegui el dret inalienable i legítim que el poble sahrauí té a l'autodeterminació. Però, sobretot, és el moment que el Govern espanyol acabi amb el silenci que manté respecte a la violació dels Drets Humans que comet el Marroc contra la població sahrauí en els territoris ocupats", destaca una Aminetu Haidar a la qual la vaga de fam, complicada amb una malaltia gàstrica, li ha comportat un estat d'extrema debi-

litat."Marroc culpable, Espanya responsable", proclamen els sahrauís que envolten a Haidar.

L'actitud còmplice amb el Marroc de l'Estat espanyol queda en evidència en l'actitud d'AENA, l'empresa que gestiona l'aeroport, que cada mitjanit obliga a Haidar a abandonar la terminal. Les primeres nits les va haver de passar a la intempèrie, coincidint amb un temporal de pluja que va assolar les illes. "A Aminetu l'han tractat com un gos, l'han obligat a dormir en el carrer. Així que jo també estic aquí per fer de gos i dormir al carrer", explica l'actor Guillermo Toledo, president del Festival Internacional de Cinema del Sàhara (Fisahara) i un dels primers a acudir a Lanzarote a defensar la causa de Haidar. "És vergonyós que la política exterior espanyola l'estiguin dictant mandataris estrangers com el rei del Marroc. És el mateix que va fer Miguel Ángel Moratinos [ministre espanyol d'Exteriors] quan va anar a Israel i va tornar amb la cua entre les cames per a dir-li a Zapatero que estaven molt empipats i que calia eliminar la legislació de la justícia internacional. Espanya té un compromís amb el poble sahrauí que no està complint", denuncia Toledo quan se li pregunta per què ha viatjat fins a Lanzarote.

L’esquerra abertzale pren el carrer contra la repressió i per una resolució democràtica LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM BARCELONA

20.000 persones van manifestar-se als carrers de Bilbao el dissabte 28 de novembre per rebutjar les detencions de la setmana anterior de 34 joves de l'esquerra abertzale ordenada per l'Audiència Nacional espanyola (dels detinguts, 31 han estat enviats a la presó). Aquesta va ser la massiva resposta a una estratègia de l'Estat espanyol que intenta truncar la nova iniciativa política de l'esquerra abertzale per caminar cap a la democràcia i la pau.

A l'acte, familiars dels detinguts van prendre la paraula per qüestionar les detencions: "Quin és el futur d'un poble a la joventut del qual neguen els drets més bàsics?".

I van afegir que els seus fills i filles "no són delinqüents, no són lladres, sinó estudiants, treballadors, somniadors, generosos i lluitadors". És per això, van afegir, "que els estimem i ens omplen d'orgull".

Suport des dels Països Catalans

Les tres organitzacions juvenils de l'esquerra independentista cata-

tics". Va afegir, però, que "la societat basca sabrà respondre-hi amb fermesa: a més repressió, nosaltres hi responem amb més iniciativa política i més treball en comú".

Nova iniciativa política abertzale

Roda de premsa de suport als detinguts, a la plaça del Rei de Barcelona //FOTO: L’ACCENT

lana (SEPC, Maulets i CAJEI) van fer divendres 27 una roda de premsa conjunta per solidaritzar-se amb els 34 joves bascos detinguts. David Carmona, en nom de les tres organitzacions, va explicar que entenen que l'operació contra el moviment juvenil basc "s'emmarca dins l'estratègia de desmobilització del joven basc que treballa per construir un Estat basc sobirà i socialista". En la roda de premsa, però,

va subratllar que malgrat la repressió "des dels Països Catalans el moviment juvenil vol encoratjar els companys i companyes d'Euskal Herria que coninuin lluitant i es mantinguin ferms en les seves conviccions".

A la roda de premsa també hi van participar Tasio Erkizia i Gabi Basañez, que en nom d'Askapena han estat fent una gira de xerrades durant una setmana setmana

pels Països Catalans per explicar la nova inicaitiva política de l'esquerra abertzale. Erkizia està convençut que tant les detencions contra els joves aquesta setmana com les de fa un mes contra representants rellevants de l'esquerra abertzale (entre els quals Arnaldo Otegi i Rafa Díez) "tenen l'objectiu de rebentar el nou procés que ha obert el moviment i impedir el debat polític en paràmetres democrà-

I quines són les bases d'aquesta nova iniciativa política? Erkizia ho va explicar en la roda de premsa de manera sintetitzada: "És l'aposta per obrir nous temps polítics a través de noves estratègies, on prenem el compromís d'usar mecanismes polítics com a única forma de lliuta". Per aquesta nova fase, va afegir que estan convençuts "que cal unir i aglutinar forces", i va assegurar que "l'esquerra abertzale està disposada a compartir el protagonisme i el lideratge per unir tots els independentistes, sobiranistes, en una plataforma per construir un Estat propi". Erkizi va concloure: "L'esquerra abertzale té el compromís ferm de portar aquest acord fins a les últimes conseqüències, tot i que sabem que l'Estat espanyol no ens regalarà res. Per tant, només la confrontació política institucional i de masses contra l'Estat ens permetrà avançar".

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

“La baixa participació electoral al Marroc mostra un rebuig conscient de la població a la farsa de les eleccions” nostres principals tasques són el reforçament de Via Democràtica, la participació en la unió i ampliació de la lluita dels moviments socials, i la participació en la construcció d'un front comú de les classes populars.

ENTREVISTA Khamlichi Boubker, encarregat de relacions internacionals de Via Democràtica Via Democràtica és el partit hereu de l'històric Il Aman (en català: endavant). Khamlichi Boubker és un veterà militant marxista que el seu compromís el va portar a ser empresonat durant sis anys en temps de Hassan II.

PAU TOBAR VALÈNCIA

El Govern espanyol no oculta les seues simpaties amb el règim marroquí, tampoc Joan Carles de Borbó ha amagat la seua amistat amb la dinastia alauita. Quin tipus de sistema polític impera al Marroc i quin paper hi juguen els alauites?

Està clar que eixa "simpatia" es relaciona amb els importants interessos econòmics de l'Estat Espanyol que, des dels anys noranta, ha esdevingut el segon partenaire econòmic de Marroc (només superat per França). Interessa, doncs, protegir un Estat que afavoreix els seus interessos. Al meu país la màfia makhzani monopolitza el poder polític i controla l'economia. És una màfia que comprèn unes classes dominants enriquides de forma alarmant des del poder i que ha saquejat les riqueses nacionals. Aquesta màfia és responsable de la repressió i el terrorisme que ha patit el poble marroquí des de la independència.

En la Constitució el ciutadà marroquí és considerat com un simple súbdit. Hassan II pogué assimilar eixes formes retrogrades amb aspectes moderns, però l'essència makhzani és la base del sistema polític. Per exemple, al Marroc existeixen tres governs: el Palau (rei i consellers, de caràcter estratègic); el "Govern" (format per un primer ministre i cinc ministres principals, tots ells designats pel rei, i que té funció de gestor); i el tercer govern, que és el Ministeri de l'Interior que orienta i controla els diferents ministeris i els municipis.

En les eleccions estatals de 2007, una majoria de votants optaren per l'abstenció o el vot nul. Per què aquests resultats? Quina valoració fas d'aquesta postura de l'electorat? És cert que en les legislatives de 2007 i en les municipals de juliol d'enguany hi hagué una participació molt baixa: 17%, d'una banda, i menys del 30%, de l'altra, i més d'un milió de vots nuls. I això malgrat la participació de més de trenta partits i els esforços de les autoritats. Els resultats han sigut els més baixos de la història electoral de Marroc. Són molt significatius, mostren un rebuig conscient a la farsa de les eleccions que parteix

de la constatació que no suposen cap canvi real.

Aquest resultat què ha comportat?

Ha suposat un càstig a tota la classe política, s'ha posat en evidència l'abisme que hi ha entre l'elit política i l'electorat. Es tracta d'un missatge de protesta potent que demostra la crisi del sistema polític marroquí. Els resultats són la prova que el poble no està en venda, molt al contrari del que succeeix amb la classe política, esdevinguda fidel servidora de palau.

Tu has estat protagonista de les lluites del teu poble des de fa quaranta anys. Al llarg d'aquests anys has patit la repressió del règim alauita. Podries descriure'ns l'ambient polític al Marroc en els anys 70 i 80?

Des de la independència, el país conegué una forta lluita pel poder, i durant més de trenta anys l'esquerra i el poble marroquí fou objecte d'una repressió ferotge. El 1970 aparegué el moviment marxistaleninista Ila Amam, del qual vaig formar part amb l'esperança de construir una societat democràtica amb justícia social. Teníem grans expectatives de canvi, afavorides per la conjuntura internacional:

“El 1970 aparegué el moviment marxistaleninista Ila Amam, del qual vaig formar part amb l'esperança de construir una societat democràtica amb justícia social” hi havia el Che Guevara, la guerra de Vietnam, la lluita d'alliberament de Palestina, els esdeveniments del 1968... Però alhora afrontàvem una repressió salvatge: assassinats, desaparicions (moltes encara no resoltes), detencions i condemnes de milers de militants,...

existien centres secrets com el de Tazmamart, on alguns presos hi van estar dures dècades. És per això que anomenem a aquella època "els anys de plom". Finalment, als anys 90, la lluita pels drets humans al Marroc, juntament amb la solidaritat internacional, feren que Hassan II declarara la amnistia.

Com valores els resultat d'aquella lluita?

Malgrat que no hem aconseguit els objectius pels quals lluitàvem i lluitem, sí que s'han conquerit algunes llibertats que, si ho comparem amb Tuníssia o Algèria, són importants. Hem pogut construir importants moviments socials i pels drets humans, i continuem endavant amb la lluita, de manera que considerem que els esforços no han estat en va.

Actualment milites a Via Democrática. A què respon la creació de l'organització el 1995?

En els darrers anys de presó vam percebre, a través d'una reflexió col·lectiva i profunda, que es podien aprofitar les conquestes de llibertats per canviar les nostres formes de lluita, i situar objectius més propers com ara la lluita per una societat democràtica en perspectiva d'una societat socialista. La constitució de Via Democràtica el 1995 va ser clandestina, i no va ser fins el 2004 que vam aconseguir legalitzar-la.

Quina és l'estratègia actual de Via Democràtica per avançar cap a la democràcia i el socialisme?

Els moviments socials sorgits els anys 90 (com ara l'amazigh, el moviment pels drets humans, el moviment dels diplomats aturats, les coordinadores contra l'encariment de la vida) constitueixen una gran

“El nostre repte consisteix en la instauració d'una democràcia política, i la lluita contra el neoliberalisme salvatge i contra l'imperialisme americà” possibilitat d'aliança sociopolítica per la transformació social. El nostre repte consisteix en la instauració d'una democràcia política, i la lluita contra el neoliberalisme salvatge i contra l'imperialisme americà. Per reeixir necessitem aïllar la màfia Makhzani. Per això, les

L'expulsió de l'activista sahrauí Aminetu Haidar ha tornat a posar en evidència les connivències de l'Estat Espanyol i el Marroquí. Quina és la vostra posició respecte a la lluita del poble sahrauí per la independència?

L'expulsió d'Aminetu Haidar confirma eixa connivència, però alhora mostra de nou que el règim marroquí no té voluntat de respectar les resolucions de l'ONU, ni tan sols compleix les seues pròpies propostes d'autonomia pel Sàhara. Il Amam era favorable a l'autodeterminació del poble sahrauí, fins i tot d'abans de la creació del Front Polisario. Militants de l'organització han patit repressió precisament per les nostres posicions fermes en favor de l'autodeterminació del Sàhara. Actualment no existeix una relació política directa amb el Front Polisiario, per la possible repressió, però sí que hi ha una lluita comuna sobre el terreny, tant en el camp dels drets humans on denunciem totes les violacions contra els militants sahrauís, com en la lluita social.

Als Països Catalans la comunitat amazigh representa un percentatge elevat del total de la migració recent. El poble amazigh, dividit en diferents estats, viu una minorització clara de la seua llengua i cultura. Com valores aquesta situació? Quines alternatives es proposeu des de Via Democràtica?

La marginació socioeconòmica i política explica la massiva emigració des del Rif i el nord del Marroc.

La cultura àrab ha estat la de la classe dominant a Marroc durant més de 1.500 anys, així que la cultura, la llengua, i la identitat amazigha ha estat marginada i ignorada durant segles. Actualment, hi ha un fort moviment amazigh, sobretot a Algèria i Marroc, que reivindica i lluita per la recuperació d'aquest patrimoni històric. Des de Via Democratica creiem que la identitat del poble marroquí és amazigha, àrab i islàmica. Ens considerem part dels moviments amazigh, en la lluita pel reconeixement de la llengua amazigha, la recuperació de la cultura i la identitat amazigh del poble marroquí.

12ECONOMIA

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

“Som milers els treballadors cedits il·legalment a l’Ajuntament de Barcelona” ENTREVISTA

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat per cessió il·legal de treballadors a l'Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB), depenent del Govern municipal tripartit.

La sentència considera provat que 7 membres de la plantilla de l'Arxiu Històric de la ciutat estaven subcontractats il·legalment per diverses empreses "pantalla", sense cap funció real, més enllà de cedir treballadors a l'ens municipal amb salaris i condicions laborals molt inferiors a les establertes per conveni col·lectiu per als treballadors de la plantilla. Des de L'Accent hem volgut saber l'opinió d'un dels treballadors afectats per aquesta cessió il·legal.

la què comentàvem les novetats de la jornada.

Com es va iniciar el conflicte a l'Arxiu Històric?

Bé, el conflicte s'inicia quan, després de mesos d'estar parlant sobre la precària situació que patíem, decidim passar de les paraules als fets.

Això no és mai senzill i en aquest cas potser ho va ser menys pel fet que algunes de les persones que feia més temps que hi treballaven feia un parell d'anys ja havien intentat tirant endavant una denúncia de la seva situació que al final va quedar en res entre d'altres perquè l'anterior delegada sindical de l'Arxiu no va recolzar-les.

Vau comptar amb el suport de la plantilla "fixa"?

Aquest és un dels temes clau. La veritat és que malgrat que, mentre nosaltres vam estar a l'Arxiu, bona part dels i les treballadores fixes demostraven cert interès en la nostra denúncia (gairebé tots els treballadors de l'Arxiu van signar una carta en què se solidaritzaven amb la nostra lluita) i que quan els vam citar a assemblees per tal de posarlos al dia de les darreres novetats hi assistien pràcticament tots, a mesura que es va anar intensificant el conflicte el seu nombre va disminuir molt. Malgrat tot, cal reconèixer que sense la tasca d'alguns d'ells i, en concret, de la delegada sindical de la CGT a l'Arxiu, la nostra lluita no hagués pogut arribar fins on ha arribat perquè qualsevol intent de plantejar la nostra situació amb la direcció del l'Arxiu era refusat amb l'argument que nosaltres no érem treballadors de l'Arxiu i que era a Magma Serveis Culturals a qui ens havíem de dirigir.

Com us veu organitzar els treballadors afectats?

Doncs l'organització de què ens vam dotar va ser l'assemblea de treballadors i treballadores. Cap de nosaltres, com la gran majoria dels treballadors en precari, no estava sindicat i el que ens va semblar més pràctic va ser constituir una assemblea que convocàvem quan ho consideràvem oportú sense demanar permís ni consultar a ningú. D'aquestes assemblees va sorgir la idea de posar una denúncia a l'Ajuntament de Barcelona per subcontractació il·legal de mà d'obra, és a dir, externalitzar un servei que és estructural de qualsevol arxiu com és la categoria de l'auxiliar d'arxiu. A part d'aquestes assemblees que podríem qualificar de formals, com que durant el canvi de torn del migdia ens trobàvem tots els i les treballadores implicades, pràcticament cada dia hi havia una breu assemblea en

Quina va ser la resposta de l'empresa Magma i de l'Ajuntament quan es van assabentar de la vostra denúncia?

La seva resposta va ser, primer de tot, unitària. És a dir, van començar a reunir-se plegats per tal de veure de quina manera podien torpedinar la nostra denúncia. Amb aquest objectiu van començar a introduir canvis en el funcionament normal de la nostra feina per tal que, en el moment del judici, allò que nosal-

La darrera vaga pels dos dies

tres denunciàvem ja no respongués a la realitat. El canvi més destacat va ser la imposició de la figura d'un coordinador que els permetés justificar que nosaltres no treballàvem colze amb colze amb la resta de treballadors de l'Arxiu. Aquest moviment, però, no els va sortir gens bé perquè això va ser interpretat per nosaltres com un greu atac i l'aïllament que tant nosaltres com els treballadors més implicats va haver d'aguantar van aconseguir que el primer no durés ni tres mesos i el segon acabés assumint el seu paper de persona non grata. Perquè això fos possible, el que els calia era allargassar el procés el màxim, i en Xavier Tarraubella, el director de l'Arxiu, va jugar un paper destacat arribant a marxar de vacances en les dates en què teníem el judici, obligant d'aquesta manera a ajornar-lo.

El procés que ha finalitzat amb la sentència del TSJC ha estat llarg, com ha afectat als treballadors que heu posat la denúncia dins la feina?

La tardança en la resolució és un impediment molt gran per tal que la sentència, que en aquest cas ens ha estat favorable, pugui ser efectiva. La situació d'extrema tensió a la què ens vam veure sotmesos que es va acabar concretant en nombroses sancions per part de l'empresa junt amb les precàries condicions contractuals van portar a la majoria dels treballadors a haver d'aban-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C. Dr. Soler i Torrents 36, El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8,baixos,Lleida // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20,baixos.ValènUV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona //Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera cia // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

El passat 17 de novembre una nova sentència judicial ha tornat a donar la raó als treballadors d'autobusos en el conflicte que mantenen obert des de fa anys amb la direcció de l'empresa municipal Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).

En aquest cas el Jutjat Social 21 ha declarat nul·la la darrera mesura de l'empresa, que havia declarat enmig de grans desplegaments publicitaris, que aplicaria els dos dies de descans setmanal dels treballadors però sense cap acord o negociació amb els propis afectats, i amb una reducció important salarial i amb un augment de les hores diàries treballades.

Josep Maria Soler, extreballador de l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona (ICUB)

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

La justícia dóna la raó als treballadors en el conflicte contra TMB

donar la feina. Així mateix, el fet que un dels treballadors es fes enrera i decidís pactar amb l'empresa ens va perjudicar en minvar la nostra unitat inicial. Finalment, van acabar fent net amb un parell d'acomiadaments improcedents.

Com creus que actuarà l'Ajuntament de Barcelona després d'aquesta sentència?

L'Ajuntament actuarà com ha actuat durant tot el procés: obstaculitzant el compliment de la llei que ells mateixos han elaborat. Era evident que el que s'estava i s'està produint a l'Arxiu és un cessió il·legal de mà d'obra, però el pànic a que la nostra victòria pugui esperonar altres companys en la mateixa situació a lluitar pel reconeixement i l'aplicació dels seus drets és molt gran.

Cal tenir present que són milers els i les treballadores subcontractats per l'Ajuntament que es troben en situacions similars.

Quina valoració fas de tot el procés?

Jo faig una valoració molt positiva de tot el procés. I la meva valoració no canviaria en res en cas que el TSJC no ens hagués donat la raó.

Crec que vam demostrar i ens vam demostrar que quan els treballadors i les treballadores s'organitzen i decideixen lluitar per allò que creuen just, no hi ha res que els pugui aturar. I això no és un eslògan publicitari, és la realitat.

L'actual sentència es remunta a les negociacions que van possibilitar la sortida a les llargues i massives jornades de vaga que van protagonitzar els conductors d'autobusos al 2008. L'acord entre els treballadors i l'empresa incloïa que en la negociació del nou Conveni Col·lectiu s'arribaria a l'aplicació concreta i consensuada dels dos dies de descans setmanal.

Però aquestes negociacions no han arribat encara a cap consens, i l'empresa va decidir aplicar unilateralment el passat juliol una sèrie de mesures, que enmig d'un gran desplegament publicitari, prometien els dos dies de descans setmanal, però que immediatament van aixecar la protesta i la indignació de gran part de la plantilla.

Una sentència exemplar

El Jutjat argumenta que l'empresa no pot modificar unilateralment les condicions de treball dels seus empleats sense cap negociació prèvia, i sobretot tenint en compte que l'acord que va donar lloc a la sortida de la darrera vaga precisament determinava que els dos dies de descans setmanal s'aplicarien amb mesures pactades.

Per aquest motiu la mesura de TMB ha estat declarada nul·la, i l'empresa municipal haurà de reiniciar les negociacions amb els treballadors.

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Poques esperances a la conferència del canvi climàtic de Copenhaguen MARTÍ CIRICI BARCELONA

La capital danesa serà des del 7 fins al 18 de desembre la seu de la conferència del canvi climàtic de l'ONU (COP 15). La cimera ha de reunir representants dels 192 estats amb representació a les Nacions Unides per acordar mesures urgents de cara a afrontar els reptes del canvi climàtic degut a l'escalfament global provocat perlesemissions de gasos d'efecte hivernacle. La cimera havia d'obrir una nova etapa després del decebedor balanç després de 12 anys des de l'aprovació del protocol de Kyoto, l'aplicació del qual expira a final de 2012.

Les principals mirades estaven posades en els EUA, que sempre s'ha negat a ratificar el protocol, després que Obama, poc després d'assumir al presidència, proclamés el passat més de març la seva intenció de trencar amb les anteriors polítiques de bloqueig de l'administració Bush cap als esforços globals per reduir les emissions, hom esperava un compromís real amb una retallada substancial de les emissions d'acord amb el mínim necessari per, com a mínim, frenar l'esclafament i minimitzar els efectes del canvi climàtic, a hores d'ara ja inevitable. Un límit establert pels diversos estudis científics en una reducció de les emissions almenys un 40% per sota dels nivells de 1990.

Però la situació política interna als EUA, amb Obama debilitat per furibunda la reacció conservadora contra la seva tímida proposta de sistema sanitari semipúblic, d'acord amb l'ofensiva ultraliberal a escala global per a un enduriment de les polítiques favorables als rics aprofitant la crisi, ha enterrat bona part de les teòriques bones intencions inicials.

Així, la darrera setmana de novembre, el president nord-americà oferia una retallada del 17% de les emissions per a l'any 2020, ben lluny del mínim necessari.

L'altra gran expectativa estava posada en el compromís que estaria disposat a assumir el govern xinès. Des del desmantellament definitiu dels vestigis del període revolucionari i la implantació de l'economia capitalista més salvatge a partir dels anys 90, la Xina

Manifestants nordamericans en contra del canvi climàtic

ha emprès una cursa de creixement i de consum de recursos que en pocs anys la situarà com el principal consumidor mundial de combustibles fossils, i ja la situa avui dia com el principal emissor de gasos d'efecte hivernacle, sobretot degut al seu enorme consum de carbó. La Xina sí que va signar el tractat de Kyoto, i ha afirmat la seva voluntat de reduir la “intensitat de carbó” de la seva economia cap a l'any 2020 en un 40-45% respecte els nivells de 2005, és a dir, reduir la taxa d'emissions en relació al PIB, invertint sobretot en la substitució de les tecnologies menys eficients per tecnologie més 'netes' i en fonts d'energia renovables. Un objectiu que, tanmateix, no té perquè suposar una retallada en termes absoluts, si la taxa xinesa de creixement segueix pujant com en els darrers anys.

El deute climàtic

Mentre els països rics fan mans i mànigues per a assumir els mínims compromisos, des de la perifèria sorgeixen veus que denuncien els efectes que ja estan patint per causa de l'escalfament que ells no han provocat, el que suposa una veritable deute climàtic dels països rics vers els pobres. Les dades són contundents, fins i tot una insti-

tució tant poc subversiva com Banc Mundial, ha estimat que el 75-80% dels efectes del canvi climàtic tenen el seu efecte en els països pobres, quan el 75% de les emissions històriques de carboni han estat produïdes per només el 20% de la població del món als països rics. El mateix Banc Mundial ha estimat el cost que afronten els països en desenvolupament simplement adaptar-se a un clima canviant front a les sequeres, o davant l'augment de les inundacions, és de com a mínim 100 mil milions de dòlars l'any.

El cost de saltar-se les energies brutes per als països que es volen desenvolupar, és a dir, d'intentar canviar a tecnologies més netes i verdes per a desenvolupar-se sense recórrer als combustibles fòssils, més barats, és d'entre 500 a 600 mil millons de dòlars l'any.

Davant això, molts països africans, especialment colpejats per la greu sequera dels darrers anys a l'Àfrica Oriental, i alguns de llationamericans com Bolívia i Equador, han reclamat que el primer món reconegui i assumeixi aquest deute. Així, a la trobada prèvia de Barcelona, celebrada recentment, on els representants africans van abandonar en massa la reunió com a forma de protesta, i en altres reunions preparatòries, ha anat

forjant-se una aliança de cara a reclamar aquest principi bàsic del “qui la fa, la paga”, principi que els principals països emissors no volen sentir ni anomenar.

Resposta dels moviments socials

Més enllà de les negociacions entre estats, nombrosos moviments socials que s'han organitzat per a plantejar la reclamació d'una 'justícia climàtica' durnat aquesta trobada. Amb el lema: “Canviem el sistema, no el clima”, activistes d'arreu es trobaran també a Copenhaguen per a plantejar una crítica d'arrel, començant per qüestionar el model de solucions de mercat, de comerç de qüotes d'emissions, d'especulació amb les fonts d'energia, d'aposta especulativa per biocombustibles que agreugen la crisi alimentària i no suposen cap millora pel que fa a les emissions, o d'impuls renovat de les nuclears. Les protestes també volen denunciar l'intent actuals d'importants fons d'inversió i entitats financeres, d'aprofitar l'oportunitat d'entrar en massa en el gran negoci de l'energia i el mercat de la pol·lució. Així, el 18 de desembre, la protesta intentarà arribar al centre de conferències, on els manifestants provaran d'irrompre en la reunió.

L’APUNT

La batalla de la propaganda MARTÍ CIRICI BARCELONA

Paral·lelament a les negociacions serioses, on els Estats consideren les dades reals respecte al clima, des dels mitjans més conservadors, amb el suport i sovint finançament dels lobbies de les industries petroleres, del carbó, químiques, companyies aèries, etc., s'ha intensificat en els darrers temps la guerra de propaganda contra l'evidència científica de l'escalfament global, negant bé l'evidència del mateix, bé el seu origen humà.

Malgrat la total manca de base científica d'aquestes campanyes, nombroses publicacions i mitjans ultraconservadors han redoblat els esforços per a estendre l'escepticisme respecte el canvi. Sí aquí ens n'ha arribat la versió més grotesca de la mà d'eminències com J.M. Aznar i la seva FAES, o dels predicadors ultraliberals més folclòrics, als EUA i la Gran Bretanya el bombardeig de la potent maquinària de propaganda neoconservadora ha tingut cert èxit alhora de propagar diversos mites i teories sense la base científica que sustenta l'escalfament d'origen humà, i sovint contradictories entre si, però que serveixen per a estendre la confusió i justificar les posicions polítiques més immobilistes. Així, s'ha difós la falàcia que afirma que no hi ha un consens científic, quan la immensa majoria de la comunitat científica està d'acord respecte a l'evidència que el planeta s'està escalfant, que aquest escalfament és degut a l'acció humana (consum de combustibles fòssils i deforestació), i que l'efecte d'aquest escalfament és prou greu per a prendre mesures urgents. Hem vist des de l'afirmació que l'augment d'uns pocs graus no afectaria gaire el clima global o fins i tot aniria bé, fins a la més delirant teoria de la conspiració global de científics comunistes i corruptes; passant per la teoria que atribueix les variacions als cicles de taques solars, fet ja tingut en compte pels estudis científics, i quantificat en una vuitena part de l'efecte dels gasos d'efecte hivernacle; el mite que la variació de nivells de CO2 està dins els marges ja experimentats naturalment, quan aquests han oscil·lat entre 180 i 300 parts per million (ppm), al llarg dels útlims 650.00 anys, i ara estan en 380 ppm, un 25% més que el màxim fins ara; o la teoria que el cost de la reducció d'emissions necessària seria major que el de les conseqüències negatives, afirmació que només tindria base si es refereix al cost per als qui contaminen, i ignora el cost per als qui en reben les conseqüències.

En tot cas, l'exit d'aquestes campanyes també compta amb el fet que sempre hi haurà gent disposada a creure en les conspiracions i desconfiar de la ciència, fent ostentació d'un escepticisme que en canvi no els impedeix refiar-se de les afirmacions sense base de xarlatans qualssevol.

14 CULTURA

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

Sam Gutiérrez SAGUNT

S

embla ser que, després de quasi dues dècades de polèmica i litigis, les obres de rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt no s'enderrocaran. Així ho va decidir el Tribunal Suprem, després de refusar el recurs de l'advocat i ex-diputat del PP Juan Marco Molines, qui l'any 1991 va iniciar un llarg procés judicial contra la restauració del emblemàtic coliseu.

D'aquesta manera el Suprem dóna la raó al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que en la seva declaració va remarcar la legalitat de les construccions al·legant que, amb la modificació de la llei autonòmica del Patrimoni, les obres de rehabilitació eren actualment legals.

D'altra banda, però, Molines sembla que no es dóna per vençut, ja que ha insistit en que el procés sobre el monument "no ha acabat" i ha advertit que "seguirà lluitant" per a retornar el Teatre al seu estat original. El lletrat ha afegit que dedicarà el mes de desembre a estudiar i reflexionar el darrer acte del Suprem i ha destacat que "la lluita no està perduda".

Una de les associacions que més ha lluitat en contra de la demolició de les obres del Teatre ha estat el Col·lectiu pel Patrimoni Saguntí. Conxa Cardo, la seva presidenta, ha afirmat que des d'un bon principi, el Col·lectiu ha treballat "per a que aquest problema tinguera el ressò que mereixia", i ha criticat les nul·les polítiques de conservació del patrimoni saguntí: "Com les restes arqueològiques mai no han donat vots, no hi ha hagut interès pel tema".

Cardo també ha donat importància a tots els actes que es duen a terme al Teatre Romà, i ha remarcat que "aquestos festivals són la vida per a Sagunt. És un goig poder veure els carrers de la ciutat plens de gent, amb el teatre i les muralles del castell de fons".

Una radiografia de la burgesia catalana guanya al festival de cinema Inquiet Hèctor Serra ALDAIA

PREMIS INQUIET 2009

N

issagues de poder, drames familiars i secrets amagats. Tot plegat és el que trobem al llargmetratge Tres dies amb la família de la directora barcelonina Mar Coll. Una peça que ja va aconseguir el reconeixement del jurat del Festival de Màlaga, que va atorgar els trofeus a la millor directora, millor actor (Eduard Fernández) i millor actriu (Nausicaa Bonnín). El palmarès de premis s'amplia ara amb l'Inquiet 2009 al millor film, que es va lliurar el passat dissabte 28 de novembre. Un guardó que representa la solidesa de la nova generació de cineastes catalans i que converteix l'opera prima de Coll en una de les propostes millor valorades de l'audiovisual d'enguany.

La cinquena edició de l'Inquiet, celebrat com tots els anys a Picassent (L'Horta), ha deixat altres noms en la llista de premis.

Sergi Tarín va recollir el trofeu al millor documental per Moriscos, els valencians oblidats, una peça rigorosa al voltant de l'expulsió dels moriscos valencians el 1609, la història del desterrament dels valencians musulmans descendents dels antics pobladors, la civilització derrotada per Jaume I el 1238 i extirpada en nom del catolicisme i de la Corona espanyola. Per la seua banda, Eva Norberto s'ha enfilat guanyadora en l'apartat de curtmetratges per Fragments (d'un dia), la història de dues amigues que parlen del transcurs de les seues vides en una nit estelada.

Homenatge a Ferran Torrent L'escriptor i periodista sedavienc Ferran Torrent va ser un dels protagonistes de l'Inquiet 2009. L'organització del festival va voler agrair la seua tasca de desenvolupa-

SECCIÓ MOSTRA Ferran Torrent

Mar Coll

El Suprem rebutja demolir la rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt

ment del cinema en català. Precisament, Torrent és un dels novel·listes més adaptats al cinema. Títols com Gràcies per la propina o L'illa de l'holandès així ho avalen. Amb aquest guardó, l'Inquiet ha reconegut la feina dels guionistes a l'adaptar les peces literàries en obres cinematogràfiques, tasca gens fàcil. Torrent es va mostrar força emocionat pel premi honorífic.

Gala de cloenda Aquests i molts altres premis van fer-se públics en una gala de cloenda que va tenir lloc a la Casa de Cultura de Picassent i que va ser dirigida i escrita pel dramaturg valencià Roberto García de L'Horta Teatre i presentada per l'actriu Verònica Andrés. La particularitat dels trofeus d'enguany és que s'han elaborat a partir d'un tram de via de ferrocarril, que apel·la a la via de comunicació, al lligam físic i consistent entre els premiats i el festival. L'obra d'art ha estat treballada pel dissenyador Cèsar Amiguet i per l'escultora holandesa afincada a Paterna Helma Valrens. El trofeu incorpora, a més, el concepte de reciclatge i aprofitament dels recursos.

SECCIÓ OFICIAL Premi Llargmetratge: Tres dies amb la família de Mar Coll Premi Documental:Moriscos, els valencians oblidats de Sergi Tarin, Esther Albert i Vicent Peris Premi Curtmetratge:Fragments (d'un dia) d'Eva Norverto Premi del públic secció oficial:Moriscos, els valencians oblidats de Sergi Tarín, Esther Albert i Vicent Peris Menció del jurat a la secció documental:Bucarest, la memòria perduda d'Albert Solé SECCIÓ A CORRE-CUITA 1er premi: Pau de Carles Valls, Pedro de Luna i César Garcia.

2on premi: El matalàs de Xerra Torres.

3er premi: El Matalaf es queda ací de Mar Mirò, Andrea Sierra i Alba Silla SECCIÓ INQUIETA Premi Primària:L'Escola dels fantasmes del CEIP d'Alfés de Lleida Premi Secundària:Una cadira buida de Sunion Escola d'ESO i Batxillerat de Barcelona Premi Batxillerat:A Fosques de l'IES Doctor Faustí Barberà d'Alaquàs Premi del públic secció Inquieta:A Fosques de l'IES Doctor Faustí Barberà d'Alaquàs Menció especial: INFO Joan Fuster de l'IES Joan Fuster de Sueca SECCIÓ CLIP Premi al millor clip:Personatges de Clara Andrés. Direcció: Paula Pérez i Teresa Pérez.

Premi del Públic al millor clip:A mans besades de Verdcel. Direcció: Octavi Macià i Daniel Olmo

El poeta David Caño presenta He vist el futur en 4-D a Lloseta Pau Tobar VALÈNCIA

T

al i com informàrem a L'ACCENT (vore el número 154) l'onzena edició del Vila de Lloseta de poesia va premiar el maig passat David Caño i Cargol per He vist el futur en 4-D. L'obra de l'olotí va ser l'escollida entre un total de 19 treballs per un jurat compost per Toni Xumet, Miquel Mestre, Xavier Abraham. El premi ha suposat la publicació del llibre per part de la col·lecció de poesia "Balanguera" de l'Editorial Moll.

He vist el futur en 4-D és un recull de 29 peces poètiques a través dels quals Caño s'adreça seu fill Blai des que veu la primera ecografia -la visió de la qual explica el títolfins el seu naixement. L'autor fa una reflexió bella i serena sobre diferents aspectes de l'existència humana (l'amor, la solitud, els

ideals, la literatura, l'art,...), en un exercici poètic directe que s'ha qualificat com una "invitació a la vida". El treball, editat en 88 pàgines, compta amb l'enriquidora col·laboració de l'il·lustrador

“L'autor fa una reflexió bella i serena sobre diferents aspectes de l'existència humana”

de Gràcia Pep Boatella.

El garrotxí emigrat a la gran ciutat ja va ser guardonat el 2007 amb el Premi Amadeu Oller de poesia pel poemari urbà Barcelona.

Amb He vist el futur en 4-D Caño -de només

29 anys- torna a ser reconegut i es presenta clarament com una de les joves promeses del gènere al nostre país.

La cerimònia pública va tindre lloc la vesprada del passat 26 de Novembre al Teatre de Lloseta amb una presentació del llibre a càrrec del poeta local Pere Joan Martorell. A continuació Caño pujà a l'escenari acompanyat del cantautor penedesenc Cesc Freixas i tots dos oferiren un meravellós exemple de poesia musicada.

Fitxa tècnica Títol: He vist el futur en 4 - D Autor: David Caño Editorial: Moll (Palma) Nombre de pàgines: 88 Any de publicació: 2009

CULTURA 15

L’ACCENT 167 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009

La ressenya de la quinzena: la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard

De la presó estatal al barri dels horrors Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

dicions del Salobre ha editat en català els dos primers volums de la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard, amb els títols de L'origen. Una indicació i El soterrani. Un retir. Una bona notícia per la llengua catalana i aquells que vulguin conèixer l'obra d'un dels escriptors més prestigiosos de la literatura alemanya.

Sembla que la pentalogia completa (escrita entre 1975 i 1982) no estarà disponible en català fins l'any 2012. Mentre esperem l'arribada de L'alè. Una decisió, El fred. Un aïllament i Un nen podrem gaudir dels esplèndids volums disponibles, traduïts per Clara Formosa Plans.

Malgrat el caràcter autobiogràfic de l'obra, aquests dos primers volums no són únicament atractius per aquells que ja coneguin l'obra de Bernhard. De fet, des del punt de vista del gènere, és impossible distingir aquests dos volums d'altres obres "de ficció" com, per exemple, El malaguanyat. Sempre es tracta d'un gènere entre la novel·la autobiogràfica i l'autobiografia novel·lada, del monòleg interior d'un narrador caracteritzat per un estil repetitiu, pròxim a la parla.

En català estaven ja disponibles La força del costum (1974, traducció de Feliu

Formosa), Minetti. Un retrat de l'artista vell (1977, traducció de Josep Murgades), A la meta (1981, traducció d'Eugeni Bou),El malaguanyat (1983, traducció de Joan Fontcuberta i Gel), El comediant (1984, traducció de Bernat Puigtobella), Mestres antics (1985) i Plaça dels herois (1988, tra-

ducció de Feliu Formosa). Aquesta llista inclou novel·les i obres de teatre. Manca, per tant, algun exemple en català de la seva obra poètica.

Thomas Bernhard (1931-1989) va néixer a Heerlen, a la província de Limburg (Països Baixos), però hom el considera l'escrip-

tor austríac més important de la segona meitat del segle XX pel fet d'haver viscut la major part de la seva vida a Àustria i Alemanya i haver escrit en llengua alemanya.

Els seus protagonistes, sovint acadèmics o, com ell els anomena, "Geistesmenschen" ("homes de l'esperit", literalment), denuncien la vida austríaca i l'Estat amb esperit llibertari. A L'origen. Una indicació (escrita el 1975) descriu el Salzburg en que es va criar com un "terreny de mort arquitectònocoarquebisbal-estúpid-nacionalsocialista-catòlic". El pessimisme de Bernhard davant la realitat salzburguesa remet permanentment a la idea del suïcidi i això és una idea recurrent a la seva obra. L'origen.

Una indicació n'està completament amarada. A El soterrani. Un retir (1976), però, l'alliberament de l'escola ("presó estatal", en diu) l'introdueix en el món del treball. A la botiga de queviures de Scherzhauserfeld (el "barri dels horrors absoluts de la ciutat") el protagonista/Bernhard hi troba un treball gratificant, fet que no és aliè en absolut al seu rebuig de la vida burgesa de Salzburg ni de la façana salzburguesa de bellesa i art que amaga un revers de mentida i violència.

Història

Jaume Martínez i Vendrell o la constància militant per l’alliberament nacional Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

n Jaume Martínez i Vendrell va néixer el 20 d'abril del 1915 a la Colònia Güell, un colònia industrial del Baix Llobregat.

Ja de ben jove combina la feina i els estudis amb una incipient militància en la defensa i promoció de la cultura catalana que el porta, per exemple, a la fundació de la biblioteca popular "Joaquim Folguera", o a entrar a militar a l'organització Nosaltres Sols!.

Però la guerra tot ho estronca. Deixa a mitges els estudis que havia començat de perit industrial i, amb 21 anys, es presenta voluntari a l'expedició que pretén sense aconseguir-ho recuperar l'illa per la causa republicana. En tornar, ingressa a l'Escola de Guerra, de la qual en surt amb el grau de tinent d'artilleria, essent destinat al front d'Aragó, la destinació que li tocarà ocupar durant tota la guerra fins que la retirada és fa inevitable. Com milers de persones, abandona Catalunya direcció a França, on l'esperen els camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i d'Agde. Però en Martínez i Vendrell

armat tot esperant el no està disposat a acceptar la recolzament de les derrota com a definitiva i, abans potències de al democràde creuar la ratlla, anuncia als cia europea. Ara, el seu seus companys que "passi el que objectiu serà més modest passi, quan al cim del Canigó no però no menys imporhi hagi neu, tornarem a casa". tant: mantenir viva la Amb el propòsit de seguir lluiflama de la catalanitat a tant per alliberar Catalunya del través d'accions públijou feixista en Martínez i Venques com ara la drell comença els contactes amb instal·lació de senyeres. diferents grups catalanistes a l'eA finals dels seixanta, xili (Nosaltres Sols, l'Estat Català en Josep Maria Batista i i la Federació Nacional d'EstuRoca li proposa la creació diants de Catalunya) per tal de d'una nova organització constituir el que en un primer armada d'alliberament moment anomenaran l'"organitnacional i, al 1974, el Prizació" i que finalment esdevindrà mer Congrés del FNC el Front Nacional de Catalunya Martínez Vendrell retingut a la frontera amb un grup d’independentistes aprova la represa de la (FNC). Un dels interlocutors amb lluita armada. Martínez i Venqui més ràpid va coincidir va ser amb ressos dels que volien retornar a Catalun- drell serà la persona encarregada de treen Daniel Cardona, militant destacat de ballar en la creació de lorganització que ya les llibertats perdudes però això no fa Nosaltres Sols. A partir d'aquell moment, havia de donar resposta al que es veia la seva funció havia de ser doble: per una defallir ni al Martínez Vendrell ni als seus companys. Ni tan sols la fi de la gue- com una necessitat: l'Exèrcit Popular de banda, treballar conjuntament amb l'EsCatalunya (EPOCA). De resultes de la seva tat francès en tasques d'informació, però, rra i l'oblit de què és objecte la causa participació a EPOCA, en Martínez Venrepublicana fa abandonar els anhels de per sobre tot, estructurar l'organització drell viurà els darrers anys de la seva llibertat dels militants del FNC que adappatriòtica d'alliberament nacional. vida o exiliat a Andorra o engarjolat a les taran la seva estratègia que ja no pot ser El desenvolupament de la segona guepresons espanyoles. rra mundial no és gens favorable als inte- de manteniment d'un cert enfrontament

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2009 L’ACCENT 167

16CONTRAPORTADA

“Aplec Excursionista és un reflex pràctic de la sensibilitat per la muntanya, pel medi i pels PPCC” ALVAR KUEHN OLIVA

Quan i perquè naix Viarany?

Viarany naix el 2006 a partir d'exmilitants d'altres grups socials que es decideixen per un projecte on es reflectiren les diferents sensibilitats que ens movien: la muntanya, el medi i l'independentisme. D'alguna manera l'Aplec Excursionista és un reflex pràctic d'allò que pensem.

Com i quan naix la idea de l'Aplec a la Valldigna ?

La Safor i la Valldigna són "muntanyeres" i compten amb un gruix de gent important sensible al tema del territori, del medi i del poble. Viarany va contactar amb el Centre Excursionista de Pedreguer, organitzador de dos aplecs anteriors. I aquests ens enllaçaren amb centres excursionistes del Principat i de les Illes. Ara farà onze mesos que estem treballant en l'organització del mateix. Poc a poc hem anat comptant amb més organitzacions que s'han anat afegint, a l'igual que nombrosos voluntaris.

Com s'ha preparat l'Aplec?

Des d'un primer moment entràrem en contacte amb els ajuntaments de Benifairó i Simat, els quals ens cediren tots els espais i l'ajut necessari.

També contactàrem amb els grups excursionistes de la Valldigna i l'organitzacio Maulets. Per nosaltres el mes important serà comprovar el nivell de participació, que esperem puga dibuixar el conjunt del territori, així com l'articulació de moviments socials i les formes d'oci no consumistes.

Quina serà la dinàmica?

Hem participat en aplecs anteriors i pensem que tenien unes dinàmiques molt bones, i, per tant, el que hem fet és intentar traslladar-les ací. L'Aplec comptarà amb una quinzena d'itineraris, des del Circ de la Safor fins una passejada per la Marjal de Sueca. Totes seran rutes a peu guiades.

També hi haurà concerts, com el de Pep Gimeno, correfocs, partides de pilota i la participació de

ENTREVISTA

D’esquena als moviments LLORENÇ BUADES PALMA

Carles Miret, membre de Viarany i organitzador de l’Aplec Excursionista dels Països Catalans Cada any, i ja en fa 33, una entitat local del país pren el relleu per acollir l'Aplec Excursionista dels Països Catalans.És una molt bona oportunitat per conéixer i reivindicar el medi. Després de la darrera edició a Montserrat, enguany pren el relleu la Valldigna (comarca de la Safor).

Així doncs,la trobada se celebrarà entre els dies 4 i 8 de desembre a Benifairó i a Simat de la Valldigna.

Carles Miret, veí de Gandia, forma part de Viarany. Aquesta entitat és coorganitzadora de l'Aplec, juntament amb el Grup Esports de Muntanya de Benifairó de la Valldigna,el Grup Muntanya Valldigna, el Centre Social Terra, Maulets i els ajuntaments de Benifairó i Simat.

la colla castellera La nova Muixeranga d'Algemesí; l'Auditori Municipal de Benifairó inaugurarà l'apartat cultural de l'Aplec on s'ha previst una exposició pictòrica, l'observació astronòmica entre tarongers, fugint de la contaminació lumínica, xerrades -al voltant del macrourbanisme al Pais Valencià, de l'agroecologia, o de presentacions de l'editorial de mapes excursionistes El Tossal i de les Marxes Intercomarcals del Països Catalans. Hi haurà, també, una fira d'entitats, l'actuació de Xavi Castillo el diumenge al vespre i la cloenda de tot plegat serà al Portal Nou del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

LA REMATADA

Malauradament parlar de la Valldigna en els darrers anys es parlar de la política energètica i l'alta tensió…

Efectivament. I així la xerrada que obrirà l'Aplec serà de Sergi Saladié i ens parlarà d'alta tensió i la política energètica amb la qual hem volgut donar-li la importància que per nosaltres té aquest tema.

“Viarany és un projecte on es reflecteixen les diferents sensibilitats que ens mouen:la muntanya,el medi i l'independentisme”

Que ens pots dir com a apunts pràctics?

La inscripció es pot fer bé via internet (ww.uv.es/lanuza/webAplec.html), bé el mateix divendres, a la carpa instal·lada davant del monestir de Simat. L'arribada serà divendres al vespre. La inscripció, de 12 euros (dos menys per als federats) inclourà el dret d'acampada -a Benifairó-, un

llibret explicatiu amb les rutes, un segur i totes les activitats. Entre els pobles de Simat i Benifairó hi ha sols un quilòmetre i mig.

Per inscriure's als diversos itineraris hi haurà prou en fer-ho d'un dia per l'altre; en alguns casos en que es necessite autocar hi haurà un límit de places.

I després de l'Aplec, quina serà la continuïtat de Viarany?

Seguirem cercant muntanya i reconeixent totes aquelles iniciatives que impedisquen la destrucció de la mateixa.

Com ja hem fet quan estiguérem a Finestrat, Porxinos o als Pirineus, per exemple, i veiérem i escoltárem de primera mà que és el que feia la gent organitzada en defensa del territori. Així mateix, continuarem implicats en projectes com les Marxes Intercomarcals, el qual esperem l'arrepleguen com a idea d'altres grups i centres excursionistes. Després de l'itinerari per la Ribera, la Safor i la Valldigna, ara continuarem amb la Costera, la Vall d'Albaida i el Comtat.

L'experiència política demostra que la gestió de govern per part de certs partits "d'esquerra" serveix per a la desmobilització i per fer que l'electorat s'empassi les polítiques continuïstes pròpies de la dreta econòmica.

No tenen el poder, perquè governen sense tenir cap dels poders fàctics i aquests, econòmics, empresarials, religiosos i militars són els que en realitat imposen els seus criteris.

Potser les fan empassar de manera suavitzada en relació al que faria la dreta política, però amb concessions poc significatives, els projectes de la dreta real es concreten.

El poder fonamental de l'esquerra està en la seva base social que no gaudeix de més poder que el de la suma de persones amb mancances que esperen resoldre mitjançant l'accès al govern . Però sovint succeeix que allò que s'ha promès, que les lluites que s'han emprès, una vegada arribats els partits al govern, es deixin de costat per tal de fer polítiques "possibles", "realistes".

Aquestes polítiques necessiten la desmobilització social, i una part s'aconsegueix situant a militants en les tasques laborals vinculades a la gestió de govern. Altres fent polítiques arbitràries de subvencions.

A Mallorca la lluita per salvar La Real empresa contra el PP va ser ofegada pels partits mitjançant cooptacions en la gestió de govern ; la lluita per la Memòria Històrica que qüestiona els judicis franquistes i introdueix elements de caràcter recuperador dels valors republicans i alternatius ha quedat devaluada mitjançant la canalització cap als valors políticament correctes de la transició i de "reconciliació nacional" predicades per l'eurocomunisme.

El Pla de carreteres, redactat per gent imputada per corrupció i amb esmenes de poca entitat s'aprovarà per part dels partits del Pacte girant l'esquena als moviments. Només algunes agrupacions locals del Bloc s'han mantingut al costat del GOB i l'Assemblea contra el Pla , tot i que la visualització d'aquesta política continuïsta s'expressa de manera clara en la destrucció del territori entre Montuïri i Sant Joan (Pacte) , que enllaça amb la carretera PP-UM de Sant Joan a Sineu i que tendrà continuïtat cap a Llubí..

Esquitxats pels processos de corrupció dels socis, amb el vot dels quals governen, ERC i E.U. fan declaracions d'intencions al govern Antich per tal que es cessi a Miquel Nadal (UM) , conseller de turisme, després de ser imputat en un procés penal i que un jutge emetès un auto acusatori. Joves d'Esquerra Unida en operacions de propaganda es manifesten contra els corruptes, a la vegada socis de govern. Són operacions de propaganda, perquè governar amb la dreta regional (UM) només es pot fer a la manera d'UM, i aquesta no passa ni per l'esquerra, ni per la defensa del territori, ni per l'alliberament nacional.