L'Accent 170

Periòdic popular dels Països Catalans

170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Els moviments populars debaten estratègies per encarar-se a la crisi >>En profunditat 8 i 9

Zigor i Diego ja són lliures >>Països Catalans 7

Ascó se la juga amb la nuclear

INTERNACIONAL

La dreta xilena culmina un procés de 15 anys

SUMARI

Un ple municipal extraordinari ha servit perquè l'Ajuntament d'Ascó presenti candidatura per acollir el cementiri nuclear. De res ha servit la pressió popular i política així com els pronunciaments d'una seixantena de municipis, set consells comarcals i el mateix Parlament de Catalunya. El municipi de la Ribera d'Ebre aposta d'aquesta manera per un monocultiu nuclear històricament ple d'incidents tal i com ha succeït a Confrents. >>Països Catalans 5

En l'anàlisi que el xilè Cristian Cepeda ha fet per a L'ACCENT sobre les recents eleccions presidencials al seu país, que "no és cert que Xile hagi fet un viratge cap a la dreta recentment. El pes ideològic, econòmic i polític de la dreta ha anat consolidant-se els últims 15 anys, sota la pròpia ombra de la Concertació de Partits". Entre les raons que expliquen aquesta evolució, explica Cepeda que "en un país on la frase més usada durant anys va ser 'sálvate solo', l'individualisme ha estat permeable en totes les capes de la societat". >>Internacional 11

El feixisme no és patrimoni

Vuit dies de presó per sabotejar un toro

Solidaritat catalana amb Egunkaria

L'Ajuntament de Palma dubta si aterrar el principal monòlit feixista que queda dempeus a les Illes, un monument d’homenatge al creuer Baleares que va bombardejar la costa dels Països Catalans. >> Països Catalans 6

El 28 de febrer es produirà la segona gran onada de consultes independentistes al Principat.

En aquesta ocasió seran una seixantena de municipis entre els quals destaquen ciutats mitjans com Molins, el Vendrell i la Bisbal >> Països Catalans 7

Martxelo Otamendi, l'exdirector del diari basc Engunkaria clausurat per ordre del jutge Juan del Olomo, ha fet una minigiri als Països Catalans per denunciar el judici que se celebra a l'Audiència Nacional espanyola. >> Internacional 10

JOAN TERAN PÀG.2 // MIREIA REDONDO PÀG.2 // JOSEP GARGANTÉ PÀG.3 // ARNAU URGELL PÀG.13 // MARC GARCIA PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Distància JOAN TERAN BARCELONA

Mentre els partits comencen a presentar els seus candidats de cara a les autonòmiques al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya del 2010, la distància entre poble i classe política continua augmentant.

El Centre d'Estudis d'Opinió sembla descobrir la sopa d'all quan publica el seu informe sobre el que anomena "Índex de satisfacció política" on resulta que el 80,3 % està insatisfet.

No sabem quant haurà costat aquest estudi, i també ignorem la utilitat real del mateix. Però sí és cert, si més no, que ara podem recolzarnos en dades de les seves pròpies institucions per recordar a la immensa majoria de la nostra classe política que, efectivament, no confiem en ells. En absolut. Però això tampoc no és necessàriament una bona notícia per aquells sectors polítics i socials que batallem per un canvi estructural en aquest sistema polític, econòmic i social injust: la massiva desconfiança respecte el sistema institucional vigent tampoc no es transforma en actituds de compromís i de lluita, sinó ben al contrari, en actituds de desinterès per la cosa pública, i de individualisme. Sembla que tendim més cap a una política institucional nord-americanitzada (molt poca participació electoral, i encara més poder pels lobbies econòmics que hi ha darrera de la classe política) que no cap a una socialització de la política, és a dir, una política que posi en mans del poble les decisions sobre tot allò que els afecta.

Davant d'això, el fenomen de les consultes omple d'esperança a aquells i aquelles que desitgem un canvi en la situació actual. El simple fet de considerar la massiva participació popular en l'organització d'aquestes consultes, i la seriositat i la qualitat de les mateixes dóna una idea d'allò de què és capaç el poble autoorganitzat. És clar que cal contextualitzar aquestes consultes en un context polític i territorial molt concret: el desencís de determinats sectors populars davant el procés estatutari a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

I també és clar que fins i tot des de la perspectiva dels sectors més favorables a la construcció dels Països Catalans, aquest procés és vist amb una certa desconfiança pel seu caràcter estrictament principatí i pel paper de determinats líders vinculats a diferents partits polítics que semblen voler vampiritzar el fenomen consultista.

Però en el context polític actual, de desmobilització social absoluta, és de desitjar que les consultes no només contribueixin a impulsar el procés d'independència per tota la nació catalana (i perquè no dir-ne sense embuts Països Catalans?) sinó que s'estenguin a tots els àmbits socials perquè puguem decidir també col·lectivament sobre el sistema econòmic o de relacions socials - l'actual és clarament injust - que volem. Podem considerar la voluntat d'impulsar un procés com aquest com l'eina per mesurar la distància entre les formes d'entendre la política que condueixen a la desafecció, i les que condueixen a la participació popular.

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

COL·LABORACIÓ

MIREIA REDONDO

La gestió del dolor més íntim

El dia 31 de desembre vaig celebrar amb una alegria immensa la fi d'un any complicat, costerut, i també d'un període d'aproximadament tres o quatre anys difícils, agitats i dolorosos.

Un cicle vital molt i molt dur que, per fi, he tancat amb orgull, amb la certesa que les decisions preses eren les correctes, amb lliçons a les butxaques i, a la vegada, amb una pila de coses per a fer i de les que gaudir.

HI ha dolors, penes, pesantors, que són profundament íntimes, són les que t'esparraquen les entranyes, les que t'obliguen a escoltar-te. Llavors, les reflexions són les més dures que has fet fins el moment, les més intensament humanes. Llavors, la decepció, la frustració i la sensació de fracàs se t'emporten ben al fons.

Llavors et sembla que estàs sola i que, a la vegada, necessites estar sola però no saps com fer-ho. Tot sembla que se t'escapa. Llavors, pares. Et penses, et repenses, et desfàs, et deconstrueixes i et reconstrueixes.

I és dolorós I difícil. I la feina mai s'acaba.

El dia u de gener, em vaig mirar al mirall i estava més bonica que mai.

El dolor més agut ja no hi era, perquè ja hi podia conviure sense ferme mal, i n'havia après molt. Perquè

a part de saber el que no vull, també sé el que vull, com ho vull i perquè.

Vull tra ctar amb persones que quan els digui que algú m'està fent un mal innecessari no em responguin amb frases fàcils i tòpics. Amb persones que si veuen coses estranyes i possiblement doloroses al meu voltant em preguntin "com et sents?". Amb persones que estimin, que m'estimin i que jo estimi amb tendresa i respecte. Amb persones que vulguin escoltar amb empatia i sense jutjar, sense els típics dubtes que parteixen de

l'opressió sexual més absoluta, el que tinc a dir sobre el meu patiment i la meva experiència. Amb persones que no relativitzin el que he viscut quan algú ha passat com un rodet per sobre meu. Que respectin, que entenguin els meus camins. Que em parlin des dels seus sentiments pensaments sense dir què hauria d'haver fet o què he de fer. Que no em pensin des del clixé, que em preguntin i em coneguin. Que no els faci por el meu dolor, que no l'escoltin amb cara de pena compassiva, que no afrontin el que

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

sento i he sentit com un retret. Que sàpiguen veure i escoltar que algunes persones del seu voltant, del seu dia a dia, pateixen. Que siguin persones crítiques amb els seus companys, amb els herois, amb els que se suposa que estan lliures de tota culpa pel simple fet de portar una xapa.

Que tinguin clar que la intimitat és el lloc on es desferma la jerarquia més crua i que per això mateix el "no t'hi fiquis" no és políticament i humanament vàlid. Que pensin que de vegades cal anar a seixanta per hora i no a cent vint. Que cal estar còmodes.

Que no, vol dir no. Que prefereixn la moxaina i l'empatia al gel i el protocol, o la frivolitat, o l'erotització compulsiva de l'entorn. Que tinguin clar que la disciplina i la solidaritat tenen moltes més dimensions i moltes d'elles són el tracte diari amb les persones del teu voltant. Que com ens tractem entre nosaltres és política de la pura i de la dura, és la pedra de toc.

Però sobretot, que tot comença en una mateixa i que fer un món nou requereix que ens repensem molt.

La gestió del dolor més íntim ha anat prou bé, però hi ha dones que no han tingut la mateixa sort que jo de saber on anar per a gestionar bé les coses.

PAPER DE VIDRE

Lleida també existeix En la neollengua del batlle Hereu la qüestió es resumia així als diaris de Barcelona: "Aquesta ciutat creix quan té somnis". Dit en català: per fer crèixer la ciutat i amb ella els comptes corrents de les constructores i les immobiliàries, cal que els barcelonins visquin en un somni, és a dir, que ignorin la realitat.

Atès que Jordi Hereu ha demostrat amb una capacitat admirable que no té un bri de seny que el diferencïi de l'inquietant Joan Clos cal

Número 170.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori. Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Cristian Cepeda,Vicent Company,Rafa Escobar,Josep Garganté, Ferran Jiménez,Albert Llopis,Alejandro Mata,Mireia Redondo, Ander Zurimendi

emboirar les ments dels barcelonins amb el típic cofoïsme olímpic per poder renovar el mandat. Atès que la burgesia del país demostra dia a dia una incapacitat absoluta per desenvolupar i diversificar l'economia productiva, caldrà fer una gran operació especulativa "a la catalana". Si es pot fer brollar parcs temàtics de la terra erma per què no es podrà fer uns jocs d'hivern a Barcelona? És així com avui dia els catalans de les pedres en fan pans. I els miracles especulatius rivalitzen amb la llengua catalana i la jota com un dels factors de cohesió nacional que ens permet veure amb claredat que els Països Catalans no tan sols existeixen a les nostres ments, ans també a un nivell molt més material.

A cop de pelotazo i façana va crèixer la Barcelona olímpica. A cop de pelotazo i façana creix la València de la Copa Amèrica, el Palau de les Arts i la visita del papa.

La cobertura de premsa ha estat aquest cop força escèptica. El dubte metòdic prové de la incapacitat generalitzada per a comprendre, malgrat el pas dels anys, en què consistia el Fòrum de les Cultures. I és un error, per què en això rau precisament la força del projecte: organitzar el pelotazo al voltant d'una cosa sobre la qual els barcelonins no hi entenguin un borrall. Al més pur estil dels trilers de la Rambla, organitzar l'estafa a gran escala davant l'esguard estorat d'una població que ignora absolutament en què con-

sisteixen uns jocs d'hivern. Amb un mundial de futbol, per exemple, no ens la clavarien: sabem molt bé de què va això. El risc de fer una cosa assenyada tal com tirar endavant la candidatura Lleida-Pirineus consistia precisament en què, potser, a Lleida en saben alguna cosa sobre els esports d'hivern. Hagués estat perillosíssim posar al seu abast uns jocs d'aquest tipus. Caldria muntar un espectacle ben organitzat a l'estil Barcelona'92. Però la realitat ha demostrat que és molt més intel·ligent fer una cosa ben gasosa que mai ningú no pugui arribar a entendre: com el Fòrum, però a la neu. És a això al que es refereix Hereu quan diu que un dels punts forts del projecte és "la il·lusió dels

ciutadans". Com diu clarament el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, il·lusió és, entre d'altres coses, un "error d'interpretació d'una dada o un contingut sensible o mental", un "error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença".

Amb la candidatura BarcelonaPirineus s'ha perdut, però, una oportunitat històrica per a la construcció nacional dels Països Catalans: permetre a Lleida, capital natural de la Catalunya que fa rafting i cues al telesquí, tastar la dolça mel de les concessions municipals, les comissions inconfesables, el papanatisme mediterrani de les ciutats "obertes al mar" i el voluntarisme olímpic.

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

JOSEP GARGANTÉ *

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ

EDITORIAL

Els treballadors d’autobusos Germanes de TMB guanyen la partida de llibertat dels “dos dies” Finalment, després de més de dos anys de conflicte, els treballadors i treballadores d'autobusos de TMB aprovàvem el passat dimarts 19 de gener, en Assemblea General, el seu nou Conveni col·lectiu (2009-2012). Aquest no ha sigut un conveni com els anteriors. Tot va començar un any abans de que s'acabés l'anterior acord laboral (2005-2008) signat pels sindicalistes de CCOO, UGT i SIT, sense respectar la seva pròpia paraula d'acatar el que sortís en les dues urnes del referèndum que van organitzar.

Aquell conveni no portava el que sí que deia la plataforma de conveni dels tres signants: la consecució dels dos dies de descans setmanal.

No va ser així, i dos anys després el malestar entre la plantilla de conductors va esclatar. Organitzats al Comitè de Descansos (organisme al·legal), delegats sindicals d'ACTUB, CGT i PSA, i persones afiliades a qualsevol sindicat o sense afiliació van tirar endavant una mobilització que va durar sis mesos i que va comportar 18 jornades de vaga.

Els sindicalistes de CCOO, UGT i SIT no només no hi van voler participar, sinó que van utilitzar tota la seva maquinària per intentar que les jornades de lluita fracassessin. Alhora, malgrat que el Comitè de Descansos els va convidar a unir-se a ell sempre que anessin al seu lloc de treball almenys un dia a la setmana, els sindicalistes de CCOO, UGT i SIT van contestar que a ells ningú els havia de dir què havien de fer.

La mobilització constat i intermitent dels conductors i conductores d'autobusos de TMB va despertar un fort sentiment de comprensió i solidaritat entre la gent de Barcelona i, de manera pràctica, entre les organitzacions de l'esquerra no institucional, sindicats alternatius, organitzacions de joves i veïns i una amalgama d'activistes de moviments socials. La conversió del problema laboral en problema polític va significar una pressió contra l'actual alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que finalment va comportar que el 18 d'abril de 2008, i encara amb un conveni vigent, la Direcció de TMB arribés a un preacord, que va ser ratificat per l'Assemblea General de conductors. El preacord significava l'obertura de la negociació del nou conveni que havia de portar els anhelats dos dies i un impost diari fins que no s'arribés a aquest acord definitiu. Aquesta claudicació de la Direcció de TMB comportava que els conductors i conductores aconseguien 15 dies més de descans anual sense minva salarial ni increment de jornada.

El 6 de maig de 2008 començava la negociació i, poc temps després, unes eleccions sindicals parcials comportaven per primera vegada en la història de l'empresa que la majoria del Comitè d'Empresa passava a mans d'ACTUB, CGT i PSA. D'aquesta manera, els treballadors i treballadores castigaven la resta de sindicats.

La negociació del nou Conveni es va anar allargant, i en dues ocasions, els

treballadors i treballadores, en Assemblea General, rebutjaven les diferents propostes de la Direcció per insuficients.

Mentrestant, el Comitè de Descansos, reconvertit en Comitè de Conveni (i amb la mateixa dinàmica de funcionament) convocava aturades de sis hores per pressionar la Direcció de TMB i es dedicava a boicotejar actes de l'alcalde Hereu i no es cansava d'editar octavetes, cartells, adhesius, pancartes, pintades que denunciaven la manca de voluntat negociadora de la patronal i de la classe política manaire a l'Ajuntament.

Finalment, a finals de juliol de 2009, la Direcció, veient que els treballadors i treballadores no estàvem disposats a acceptar la proposta de la Direcció, que no es cansava de repetir que estàvem en crisi i que els caps visibles del Comi-

“Es tanca una lluita per millorar la qualitat de vida dels treballadors i treballadores i la seguretat en el Transport Públic” tè de Conveni volíem "enfonsar l'empresa" (frase recurrent repetida pels alliberats de CCOO, UGT i SIT com a lloros), va decidir intentar imposar les seves condicions de Conveni sense arribar a cap acord. D'aquesta manera, va contractar el caríssim bufet d'advocats Garrigues per intentar tirar endavant de forma autoritària el "seu conveni".

Un cop més, vam tornar a fer una aturada i vam decidir en Assemblea que si la Direcció s'atrevia a imposar aquestes mesures, ho digués o no un jutge, començaríem una vaga indefinida fins a tirar enrere aquesta imposició.

A finals del 2009, el Jutge va tombar la imposició de la Direcció i això va obrir el camí perquè canviessin de dinàmica i comencessin a afluixar la mosca. A poc a poc van començar a deixar caure les millores que des de feia un any i mig s'estaven exigint. A l'últim moment, la Direcció va intentar colar la contractació discriminatòria, però el Comitè de Conveni va negar per activa i per passiva, a la taula de negocia-

ció i a les cotxeres, la possibilitat de que s'arribés a un acord amb aquesta hipoteca que la Direcció ens volia colar. Mentrestant, UGT "es guardava la seva opinió sobre aquest aspecte" a la taula de negociació i CCOO tampoc deia res a la negociació, encara que a les cotxeres treien fulles en contra d'aquesta possibilitat. Pel SIT no era cap problema, cosa que no ha d'estranyar: en anteriors convenis ells mateixos, juntament amb CCOO i UGT, havien signat la contractació discriminatòria salarial, primer, i la contractació discriminatòria de descansos, anys després.

Després de dies de discussió, la Direcció, coneixedora que la majoria del Comitè d'Empresa (ACTUB, CGT i PSA) no estava disposada a passar per l'aro, va declinar incloure aquest punt i va possibilitar un preacord que quedava a expenses del que decidís, dues setmanes després, l'Assemblea General de Treballadors i Treballadores.

Aquest preacord comportava, a grosso modo: Dos Dies de descans per a tots els col·lectius de l'empresa (gràcies a les mobilitzacions dels conductors i conductores, tot el personal d'autobusos de TMB podrà gaudir de dos dies de descans setmanal); la jornada anual es redueix 8 hores al 2010 i 8 hores més al 2011; millores econòmiques; per als conductors i conductores, 30 minuts de descans retribuïts dintre de la jornada ordinària (RD902) i 10 minuts per possibles incidències retribuïts (5 minuts al 2010 i 5 més al 2012); a més, els 20 primers minuts del servei partit seran descans dintre de la jornada ordinària i tot el temps que excedeixi de la jornada mínima efectiva es cobrarà íntegrament.

Fins a aquest conveni les hores extres eren obligatòries "gràcies" a la signatura dels sindicalistes de CCOO, UGT i SIT. Al final del conveni, la jornada efectiva d'un conductor es veurà reduïda en 130h, sense perduda del poder adquisitiu.

Durant dues setmanes a les cotxeres hi va haver un intens debat sobre el Preacord. Mentre que el Comitè de Conveni sempre va dir clar que només signaria si l'Assemblea General de Treballadors/es així ho volia, els sindicalistes de CCOO, UGT (que es diuen de "classe") i els del SIT van organitzar les seves assemblees d'afiliats (d'entre 50 i 70 treballadors) per declinar aprovar el conveni (els dos primers) i per signar-lo (l'últim). En cap dels tres casos van tenir en compte el que digués l'Assemblea General de Treballadors/es, que amb una participació de 2.000 persones va aprovar massivament convertir el Preacord en el nou Conveni col·lectiu.

D'aquesta manera es tanca una lluita per millorar la qualitat de vida dels treballadors i treballadores i la seguretat en el Transport Públic, que comportarà una contractació d'uns 500 nous companys i companyes, i que ha durat des de finals del 2007 fins a principis del 2009.

L'any 1804 una xicoteta colònia del mar Carib, després d'anys de lluita, aconseguia el seu alliberament nacional i social, aquesta illa es deia Haití. Aquell any es va desempallegar de la dominació francesa (Napoleó s'ocupà d'arrasar-la abans de marxar) i abolí l'esclavitud -300.000 persones esclaves i 12.000 lliures. Era la segona colònia americana que assolia la independència, la primera havia estat els Estats Units d'Amèrica (EUA). Aquesta casual companya d'independència, en comptes de donar suport a la germana acabada d'alliberar, s'encarregà des d'aleshores de collar la nova nació caribenya. No fos cas que la resta dels esclaus del continent americà prengueren exemple i es rebel·laren contra els opressors. A hores d'ara encara és palesa aquesta pressió i ingerència sobre el territori haitià.

El 15 de gener de 2010 Michel Chossudovsky, professor d'economia de la Universitat d'Ottawa (Canadà) i director del Centre d'Investigació sobre Globalització de Montreal, publicà a la plana web Global Research, un informe titulat La militarització de l'ajuda d'emergència a Haití: Operació humanitària o invasió? A l'article es revela que després del terratrèmol del dia 12 de gener i de les vora 100.000 víctimes, avui hi ha a Haití 20.000 militars nord-americans -fent un càlcul per càpita n'hi ha més que a Afganistan. El govern dels EUA ha enviat a l'illa: 2 portaavions, 4 guardacostes, 2 creuers amb míssils, 1 buc d'assalt, 1 buc hospital i 3.000 soldats. Juntament amb els soldats que ja hi eren i els agents del MINUSHTAH (els cascos blaus de l'ONU enviats a Haití) que s'han posat sota les seues ordres. El professor Chossudovsky, a més, assegura que "els principals actors de l'operació humanitària dels EUA són el Departament d'Estat, el Departament de Defensa i l'Agència dels EUA per al Desenvolupament Internacional (USAID, per les seues sigles en anglès)". Segons Chossudovsky, en l'operació també intervé el SOUTHCOM, Comando Sud (militar) dels EUA. L'exèrcit ianqui ja ha pres el control d'un node de comunicació fonamental: l'aeroport. No podem oblidar que Haití és una illa, amb unes infraestructures terrestres desballestades després de l'hecatombe i que està esperant l'ajuda internacional per via aèria. Hi ha informacions que l'exèrcit ha prioritzat els vols militars o amb interessos pels EUA deixant en segon terme els vols amb ajuda humanitària. Per si fora poc, han desallotjat a tots i totes les periodistes que s'havien instal·lat al recinte de l'aeroport. Fins i tot el secretari d'Estat espanyol per a Iberoamèrica, Juan Pablo de Laiglesia, atabalat per la situació (hi havia periodistes espanyoles a l'aeroport) ha presentat inútilment una queixa formal davant el govern dels EUA. Barack Obama celebra, doncs, el seu primer aniversari al poder, 20 de gener del 2010, amb uns esdeveniments d'allò més consonants amb la imatge conciliadora i pacifista del president demòcrata (premis Nobels de la pau inclosos). La hipocresia no pot amagar que segueix tenint uns interessos geoestratègics. Com pot ser sinó que defense regularitzar als immigrants haitians que estiguen sense permís als EUA però que impedirà l'arribada de persones amb barques a territori nord-americà?

Darrere de la frase pronunciada per l'ocasió per Barack Obama: "No vos oblidarem ni vos abandonarem", hi ha bastant més que una intervenció de caire humanitari a Haití. Si no, com s'explica un desplegament militar de tals magnituds i un control tan acurat de la zona? Els EUA i l'oligarquia que ha governat durant dècades de manera dictatorial el país tenen un objectiu: davant de qualsevol ajuda el primer que instal·la la burgesia són les forces armades per a tenir cura de les grans propietats. Evidentment, l'exèrcit nord-americà no treballa de manera altruista (envers la classe dirigent, és clar!) sinó que, com s'ha esmentat abans, té els seus propis interessos estratègics a la zona.

I és que, al capdavall, com deia una oient catalana en una tertúlia radiofònica: "Haití està entre Cuba i Veneçuela".

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

04PAÏSOS CATALANS

Nova onada de consultes el 28F AIDA MORALES BARCELONA

Aquest proper 28 de febrer començarà una nova tanda de consultes populars per a la independència dels Països Catalans, que se sumarà a la que es va fer a 167 municipis el passat 13 de desembre, i a la que es va organitzar a Arenys de Munt tres mesos abans. Es tracta d'una nova onada de referèndums que organitzaran 56 poblacions d'arreu del Principat de Catalunya, i que pretén igualar o superar els índex de participació de la darrera. Amb un antecedent clar, la mobilització de 193.222 persones i un formidable aclaparament del "Sí", 94,88%, per sobre del "No", que va obtenir un 3,21% del total dels vots, els referèndums del 28 de febrer s'estan impulsant amb més ganes que mai.

Entre les ciutats més poblades es troba el Vendrell, Molins de Rei, Palafrugell i Vilassar de Mar, que compten entre 28.709 i 15.661 habitants. Tot i això, també tenen una presència molt significativa altres poblacions com ara Sant Quirze del Vallès, Alella o la Bisbal d'Empordà.

La comarca d'Osona, que va encapçalar l'índex més alt de municipis participants a la passada consulta del 13-D, tornarà a esdevenir pionera. Aquesta vegada, amb 4 municipis que se sumaran als 34 que ja l'han realitzat. A més, les comarques del Priorat i el Baix Ebre s'estrenaran amb les consultes de la Torre de Fontaubella i Xerta.

En total, es calcula que més de 266.000 catalans de tot el Principat seran cridats a les urnes aquest 28 de febrer.

D'altra banda, diversos municipis ja han anunciat la convocatòria de la consulta per la independència el proper mes d'abril. Esparreguera és l'únic poble que té previst d'efectuar-la un dia abans que la resta, el 24 d'abril, i entre les 67 poblacions que la volen organitzar el dia 25, destaquen Girona, Lleida i Manresa, que ja han començat a planejar la diada.

A més, també consten 64 municipis que ja estan organitzant la consulta popular, però que encara no tenen una data estipulada, entre ells la ciutat de Barcelona, Badalona, Sabadell i Terrassa.

En l’àmbit polític, el PSOE i el PP continuen menystenint les consultes. El socialista Joan Ferran ha afirmat que la cobertura que s'està donant a les consultes és "sobredimensionada" i exagerada, i que el PSC, en cap cas, hi participarà. D'altra banda, diverses plataformes organitzadores han declarat que, per a les consultes d'aquest 28 de febrer, es treballarà amb el mateix entusiasme que a les anteriors i que s'aprofitarà l'experiència acumulada per aconseguir una millor organització i més mobilització ciutadana.

Part de la constel·lació sobiranista pugna per capitalitzar el moviment ABEL CALDERA BERGA

Des del mateix 14 de desembre, un dia després de les consultes independentistes, paral·lelament al procés assembleari d'organització de nous referèndums, s'han anat desenvolupant un seguit de moviments polítics dins la constel·lació sobiranista amb l'objectiu de capitalitzar el moviment en favor d'unes opcions concretes.

El mateix dilluns 14, les declaracions de López Tena -responsable d'Osona Decideix- acusant la Coordinadora Nacional d'obeir a interessos polítics concrets provocaren en un primer moment incredulitat per la duresa amb què foren fetes. Concretament, López Tena acusava la direcció de la coordinadora de preparar l'anunci imminent d'una candidatura unitària sobiranista per a les eleccions autonòmiques. Davant la sorpresa general, Carles Mora -alcalde d'Arenys de Munt-, admetia aquest fet.

De fet, ja la nit del referèndum dirigents de la Coordinadora Nacional anunciaren la presentació al parlament autonòmic d'una nova ILP sobre l'organització d'un referèndum d'autodeterminació. Aquesta nova ILP fou vista pels partits majoritaris com una jugada oportunista dels sectors que ja al juny en presentaren una altra per posar-los entre l'espasa i la paret en un moment d'efervescència d'aquest tema.

La polèmica López Tena vs. Coordinadora Nacional, que s'arrossegà en alguns programes de televisió de màxima audiència, tingué com a resultat descafeïnar la presentació de la proposta de coalició sobiranista per a les eleccions.

Quan el dijous 17 de desembre es presentava públicament la iniciativa Suma Independència, l'alcalde d'A-

Molins de Rei és un dels muncipis que celebraran referèndum el 28 de febrer

renys de Munt ja se n'havia desmarcat -anunciat alhora la seva intenció

“Des del 14D hi ha hagut moviments polítics amb l'objectiu de capitalitzar el moviment al voltant de les consultes” d'afiliar-se a reagrupament- i la maniobra restà com una acció cir-

cumscrita bàsicament a l'àmbit de l'entitat Catalunya Acció, dirigida per Santiago Espot, i l'entorn del dirigent de deumil.cat Enric Canela.

Aquest sector del sobiranisme protagonitza des de fa mesos una polèmica amb Reagrupament, reclamant insistentment una coalició de tu a tu amb el partit de Carretero, el qual no n'ha volgut ni sentir parlar.

Uriel Bertran, encara diputat d'ERC però marginat ja del nucli de poder puigcercosista, s'ha distanciat de tota aquesta polèmica arribant fins i tot a escenificar una reconciliació amb López Tena. Bertran ha basat els seus esforços en treballar les pròximes edicions de consultes i la seva imatge com a representant del moviment. Des de fonts del seu propi partit s'afirma

Primera reunió de Barcelona Decideix REDACCIÓ BARCELONA

El passat dissabte 23 de gener tingué lloc a l'Aula Magna de la Facultat d'Econòmiques de la UB la reunió de constitució de Barcelona Decideix. Al voltant d'unes 300 persones en representació de gairebé 200 entitats ha pres part en la constitució formal d'aquest organisme. L'anunci de la seva creació el passat 9 de desembre aixecà una forta polèmica pel fet que una gran part de les entitats sobiranistes de la ciutat no en sabien res. Concretament, s'acusà Uriel Bertran d'utilitzar aquesta plataforma com a salvavides polític, fet que provocà que els seus promotors frenessin el procés per tal d'obrir-lo al teixit associatiu barceloní.

Aquesta primera reunió ha servit per a descartar ja definitivament la data del 25 d'abril, però no s'ha esco-

llit encara cap data definitiva a l'espera d'avaluar les necessitats logísiques necessàries per organitzar-ho. També s'ha aprovat un document organitzatiu per estructurar la plataforma a partir dels districtes i dels barris, imprescindibles per Polèmica presentació el desembre de BCN Decideix a poder fer arribar la proposta al màxim de gent. Es man- grants de BD podran escollir entre té, també, l'objectiu d'assolir 10.000 "Catalunya", "nació catalana" i voluntaris per a participar en l'orga- "Països Catalans, mentre que en referència a la polèmica inclusió nització de la consulta.

Una de les decisions de l'assem- de la qüestió europea s'escollirà blea ha estat iniciar un procés per entre "Unió Europea, "unió euroescollir el text de la pregunta. Pel pea dels pobles" o no posar-hi cap que fa al nom de la nació, les inte- referència.

que amb aquesta notorietat pública, l'objectiu de Bertan és aconse-

“El 5 de gener Joan Laporta entrava en escena afirmant que està meditant presentar-se a les eleccions a la Generalitat” guir un lloc de sortida a les llistes d'ERC, fet molt difícil si es té en compte la més que probable pèrdua de diputats d'ERC i el fet que Puigcercós no perdona que Bertran políticament fill seu-, li pretengués fer ombra en les primàries de 2008.

Enmig del rebombori sobre candidatures independentistes, el 5 de gener Joan Laporta entrava en escena afirmant explícitament per primer cop que està meditant presentar una candidatura a la presidència de la Generalitat de dalt. I afirmava voler-ho fer des d'una candidatura pròpia. Aquestes declaracions encengueren les alarmes d'ERC i CiU, els quals després d'haver buscat la foto amb Laporta els darrers mesos, marcaren distàncies amb el president del Barça. Els darrers dies ha circulat amb força el rumor, no confirmat, que Laporta i Carretero estaven ultimant un pacte electoral amb el primer com a candidat per Barcelona i el segon com a candidat per Girona.

Paral·lelament, el procés electoral també s'obre a Can Barça, i probablement fins que no se sàpiga quin dia es celebraran les eleccions en aquesta entitat i qui integrarà la candidatura continuïsta, Laporta no explicitarà les seves intencions.

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Els perills amagats de la central de Cofrents ALBERT LLOPIS VALÈNCIA

"Segura", "neta" i "barata". Aquests tres qualificatius resumeixen la defensa que el "lobby nuclear", en el qual figuren personatges com Felipe González o José María Aznar, fa de aquest tipus d'energia. Pel contrari, els grups ecologistes porten anys denunciant que sota la propaganda oficial, les centrals nuclears entre d'altres, Cofrents- amaguen greus riscos en molts casos desconeguts per l'opinió pública.

Fa 25 anys que es va engegar la central nuclear de Cofrents i al 2011 li caduca l'actual llicència. Gradualment, aquestes instal·lacions ubicades en la marge dreta del Xùquer han estat perdent pes en la producció global d'energia elèctrica al País Valencià, en benefici de les centrals de cicle combinat de Sagunt i el Grao de Castelló.

En els anys que porta d'activitat, la nuclear de Cofrents ha evidenciat símptomes inquietants. Per exemple, se situa en la primera posició en nombre de "succesos" (categoria utilitzada pel Consell de Seguretat Nuclear (CSN) juntament amb "incidents" i "accidents") a l'Estat espanyol. Dels 1.500 "succesos" registrats en el parc nuclear espanyol des de 1990, en Cofrents s'han produït 240.

Malgrat la terminologia "políticamente correcta", els grups ecologistes afirmen que alguns d'aquests "incidents" han estat de gravetat. Entre d'altres casos, al 2002, durant l'aturada de recarrega; al setembre de 2005, per una fuga d'aigua radioactiva dins de la mateixa central; un incendi en una fase del transformador principal en agost de 2007; i dos prealertes d'emergència el 2008. Darrerament s'han registrat problemes en les vàlvules de seguretat.

Aquest seguit d'errades du a concloure, segons Carlos Arribas, coordinador d'Ecologistes en Acció del País Valencià, que la nuclear de Cofrents "és una central perillosa. Cada any que passa hi ha més possibilitats d'un accident greu". "Hi ha també una sensació que s'improvisa en la gestió i es busquen solucions només a curt termini, com a molt, mitjà. Un exemple. Des que la central es va posar en marxa han aparegut problemes en la combustió de l'urani enriquit, cosa que ha obligat a canviar tres vegades de subministrador de combustible".

Problemes estructurals

Però la nuclear de Cofrents no presenta únicament incidències episòdiques.

D'altres, potser les més preocupants, són de caire estructural. La primera és l'envelliment de la central, que es manifesta en l'aparició de fisures, el desgast

de soldadures o la corrossió del casc del reactor. És precissament el reactor una de les parts medul·lars de les instal.lacions, doncs acull el procés de fissió de l'urani.

Ja en la concepció de la planta s'han evidenciat errades de diseny, en concret, per l'elecció del sistema de contenció Mark III. Algunes dades apunten que en cas de avaFa 25 anys que es va engegar la central nuclear de Cofrents i al 2011 li caduca l'actual llicència ria greu, aquest sistema no suportaria la pressió que es no faciliten tota la informació al CSN". ció- els més exposats a les radiacions, generaria sobre el reactor, amb el con- El fet que quasi tots els consellers de sobretot en el procés de recàrrega. Tamsegüent risc de fuga radioactiva. Tam- l'organisme públic hagen pertangut a bé en aquest capítol (treballadors afecbé han denunciat fonts ecologistes que l'indústria nuclear, potser explique tats per emissions) Cofrents reïx sobre la resta de plantes nuclears de l'estat les piscines on s'emmagatzenen els resi- aquesta complicitat.

A banda de les deficiències intrín- espanyol. dus procedents del reactor han arribat Persones i ecosistemes, sembla que pràcticamente a un punt de saturació. siques de Cofrents, quant a estructura Les mancançes de la nuclear de i funcionament, cal afegir els riscos per res no escapa a l'impacte negatiu de Cofrents obliguen a interrogar-se per al medi ambient i la salut humana, Cofrents. Fins i tot, els recursos hídrics.

La nuclear utilitza en el procés de refrila funció de l'organisme de l'adminis- ignorats a sovint per la ciutadania.

Segons el portaveu d'Els Verds, Car- geració uns 34 hm cúbics de les aigües tració pública encarregat de garantir els mecanismes de control: el Consell les Arnal, "en el funcionament normal del Xúquer, bona part de les quals (vora espanyol de Seguretat Nuclear. Teòri- de la central atòmica s'emet al medi 20 hm cúbics) s'evaporen, mentre que cament, el CSN ha de proporcionar infor- ambient pròxim una gran quantitat de la resta retorna al riu amb la consemació transparent amb independèn- gassos i líquids radioactius; sempre qüent contaminació tèrmica.

Però no sols això. "Un abocament cia dels interessos de les companyies s'han infravalorat el prerill d'aquestes titulars del negoci (Iberdrola, en el cas radiacions, però el fet es que suposen d'aigua contaminada amb radioactiviriscos de leucèmies i tumors cancerí- tat al Xúquer tindria unes conseqüènde Cofrents). cies terribles, tant per als habitants de En la pràctica, segons Carlos Arri- gens diversos".

Tot i que una fuga implicaria greus la Ribera, com per als de l'àrea metrobas, "minimitzen moltes vegades els incidents i llancen 'cortines de fum' danys per al conjunt de la població, són politana de València, que també beuen per tal de tranquilitzar a l'opinió públi- els treballadors de la central -sovint l'aigua d'aquest riu", afirmen des de la ca. Les mateixes companyies tampoc subcontractats i amb deficient forma- plataforma Tanquem Cofrents.

El negoci d’Iberdrola Potser Iberdrola siga, com predica en la seua web, "el principal grup energètic espanyol, una de les majors elèctriques del món i lider mundial en energia eòlica". En el sector nuclear, a més del 100% de Cofrents, la companyia poseïx participacions dues centrals catalanes (Ascó II i Vandellós II) i en tres més de l'Estat espanyol (Almaraz, Garoña i Trillo I).

El lideratge del qual es vanaglòria Iberdrola resulta, en el cas de Cofrents, més que discutible, segons

els grups ecologistes, que consideren a la nuclear valenciana capdavantera en "incidents" (per factors humans o mecànics), irradiacions sobre els treballadors de la central; gasos radiactius emesos a l'exterior i volum de residus emmagatzemats.

Malgrat això, per què Cofrents és un bon negoci per a Iberdrola? En la dècada dels 80 es va abandonar la construcció de centrals nuclears a l'Estat espanyol pel su elevat cost (vora 5.000 milions d'euros per planta). Es tracta, per tant, de centrals

antigues en les quals les companyies propietàries han tingut temps d'amortitzar les despeses de construcció. Aquesta és la clau. Els "costos fixos" zero permeten, en el context actual d'un mercat lliberalitzat, ofertar el kilowatt a un preu molt econòmic (amb el qual resulta difícil competir) i obenir grans beneficis.

Aquesta és la raò per la qual Iberdrola defensa que continue fucionant Cofrents, malgrat ser una central vella, deficient i insegura, en comptes de plantejar la construcció de noves plantes.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

ALBERT LLOPIS VALÈNCIA

Un ample ventall d'organitzacions ciutadanes, sindicats, grups ecologistes i d'altres entitats van constituir el passat octubre la plataforma Salvem Cofrents, per tal de reclamar la clausura de la central en 2011, quan li caduca la vigent llicència.

Aquesta és, si més no, l'última d'un llarg seguit d'iniciatives que vinculen al moviment ecologista del País Valencià amb la lluita contra l'energia nuclear.

Al 1976 va nàixer a la ciutat de València el cridaner col.lectiu Margarida, que agrupava gent molt diversa per tal d'enfrontar-se a la construcció de la nuclear de Cofrents.

Amb influències del Maig del 68 i el situacionisme, les seues accions van ser de caire lúdic i provocatiu, com la venda de "verdures radioactives" en la parada "La Cofrentina" o les "mortandats coloristes". Arriben a editar el llibret Energia nuclear. Una

“Un ample ventall d'organitzacions van constituir el passat octubre la plataforma Salvem Cofrents” energia que mata.

Poc després que Margarida es constitueix el Grup Ecologista Llibertari (GEL), caracteritzat pel seu antiparlamentarisme i la comfrontació directa amb l'estat. El GEL va ser una organització molt combativa en les lluïtes contra la construcción de Cofrents.

A banda de la reivindicación al carrer, disposava de molta informació interna de la planta que li servia per a denunciar anomalies de funcionament.

A l'any 1978 convergeixen als barris de València i pobles de l'Horta, nombrosos comités antinuclears i grups locals ecologistes (més de 50 s'integren en la Coordinadora de Grups Ecologistes del País Valencià). Hi ha una mobilització permanent: El maig, unes 6.000 persones es manifesten a València; el març del 78, més de 10.000. Fins arribar a la fita històrica de 20.000 persones a Aiora (juny del 79), en la manifestació antinuclear més important ocorreguda al País Valencià.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Cofrents i l’ecologisme al País Valencià

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

“Defensar el Patrimoni” per no colpejar el feixisme?

L'Ajuntament de Palma i una reconeguda associació per la recuperació del patrimoni tanquen files per no enderrocar el monument franquista més important de Mallorca REDACCIÓ PALMA

Més de 30 anys després de la mort de Franco, el paisatge català segueix en part impregnat per la simbologia del règim més criminal que ha governat al nostre país. Sembraren fam, por, i misèria, i prohibiren la nostra pròpia identitat. Però avui, a molts municipis catalans la població coexisteix encara amb part de la simbologia d'exaltació franquista. De res no ha servit que partits "catalanistes" i "d'esquerres" governessin a moltes localitats i diputacions, fins i tot també als governs del Principat, del País Valencià o de les Illes Balears i Pitiüses. La simbologia feixista seguia impunement present a les nostres places i carrers fins fa ben poc. Paradoxalment, ha hagut de ser l'Estat espanyol qui decidís fer una Llei de Memòria Històrica per enretirar allò que la gent mai no ha volgut assumir com a part del paisatge urbà.

A Palma, l'ajuntament té a les seves mans la decisió d'enderrocar o mantenir el monòlit d'exaltació feixista més important de Mallorca, el dedicat al creuer de guerra Baleares, erigit a la Plaça de la Feixina. El de Palma és un d'aquests consistoris governats per l'anomenat Pacte de Progrés (PSIB-PSOE, PSM, UM, EU i ERC). Tanmateix, ni la batlessa, Aina Calvo (PSOE), ni la regidora de Cultura i Patrimoni, Nanda Ramon (PSM), encara no han anunciat la decisió final. Memòria de Mallorca duu molts anys reclamant l'esbucament del monument, mentre algunes associacions de caire espanyolista o controlades pel PP exigeixen que no es toqui.

Des de fa uns mesos, però, s'ha afegit un element nou. L'ajuntament es planteja la possibilitat (més que factible) de no retirar el monument i "contextualitzar-lo" amb una placa.

I el més curiós de tot és que l'Associació per al Revitalització dels Centres Antics (ARCA), socialment ben reconeguda, és una de les impulsores de la idea. La guerra dialèctica, doncs, està oberta entre ARCA i Memòria de Mallorca. Què està passant?

Durant els darrers mesos, i arran de l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica espanyola, el consistori municipal ha tomat, retirat o modificat diverses places, noms de carres i obres arquitectòniques dedicades a les glòries del franquisme. Tanmateix, sembla ser que el cas del monument al creuer de guerra Baleares és un cas excepcional.

La batlessa sap que la retirada

del monument serà polèmica entre determinats sectors socials. El PP està preparant la mobilització de les seves bases a través d'algunes associacions de veïns, comerciants o patronals. Els cercles i entitats de caire espanyolista han començat també a fer campanya contra l'enderrocament. I per acabar-ho d'adobar, ARCA s'ha posat pel mig i ha demanat que no es retiri el monument. Al·legant arguments de defensa del patrimoni arquitectònic (que no comparteixen mols arquitectes i urbanistes locals), ARCA sol·licita que s'instal·li una placa explicativa i no s'esbuqui el monòlit.

La història del creuer, i del monument El monument va ser inaugurat per Francisco Franco el 16 de maig de 1947, i és un dels darrers monòlits a Europa que glorifiquen una gesta feixista. L'obra homenatja el vaixell de guerra construït al Ferrol que, en mans del bàndol feixista, va protagonitzar alguns dels episodis més cruels de la Guerra Civil. El destructor va bombardejar diverses poblacions de la costa catalana, com Dénia, Gandia, Castelló, Mataró, Sant Feliu de Guíxols i Palamós.

També és macabrament famós pel bombardeig indiscriminat vers la població malaguenya que fugia a peu per una carretera. El 6 de març de 1938, el Lepanto, de la Marina de la República, va enfonsar el creuer i moriren uns 800 mariners. Entre les víctimes hi havia molts al·lots reclutats al barri de Santa Catalina (Palma). A partir d'aquí, s'inicià una suposada "campanya popular" de recollida de fons per construir el monument. Així, rere el pretext de la memòria de les víctimes innocents locals s'erigí el major monument a Mallorca d'homenatge a les gestes colpistes. Avui , i sota l'àguila imperial del franquisme, al monument encara s'hi pot llegir la inscripció "Mallorca a los Héroes del Crucero Baleares. Gloria a la Marina Nacional. Viva España". La inscripció, com el monument, són boicotejats de tant en tant. Però l'Ajuntament sempre hi fa arribar els equips de neteja municipal.

Hi ha qui sospita que el govern municipal de Calvo té pànic a l'oposició de la dreta espanyola i de les bones famílies de Palma, i que ARCA està sent utilitzada per l'ajuntament, potser, a canvi de futures subvencions. Sigui així o no, el fet és que la sorpresa per la postura d'ARCA ha estat considerable, ja que ningú s'esperava que una institució com aquesta fomentés el joc de la "neutralitat" per apaivagar la resposta social vers la poca valentia del govern municipal.

Des de les pàgines dels mitjans locals, el del monument al creuer Baleares s'ha convertit en un dels principals temes de debat. Mentre tothom ha pres posició, l'ajuntament ha llançat les pilotes cap enfora, encarregant l'elaboració de dos informes "universitaris" (un jurídic i un patrimonial) per "saber" si s'ha d'enderrocar o no el monòlit. No exemptes de polèmica, les

El monòlit d'homenatge al Baleares és el principal monument feixista de Mallorca // FOTO:L'ACCENT

primeres filtracions apunten que els informes no seran gaire favorables a les intencions de l'Ajuntament i ARCA. En principi, en dues o tres setmanes, Aina Calvo ja tindrà els dos informes sobre la taula, i haurà de decidir.

Així doncs, el front d'entitats i col·lectius que s'estan mobilitzant contra el monument, liderat per Memòria de Mallorca, està ara l'espera del dictamen municipal. Si el monòlit al creuer de guerra acaba

"contextualitzat" amb una placa, la batalla haurà de passar del debat i la pressió popular, a l'acció directa. Però tanmateix, si el monument acaba a terra a mans de les grues municipals, el cert és que l'Ajuntament i els partits polítics que el composen tampoc no quedaran en gaire bona posició. Al final, hauran fet caure el monument per una llei i uns informes tècnics, i no per valentia, ni per dignitat, ni per recuperar la memòria antifeixsta.

Centenars de persones donen la benvinguda a en Zigor i en Diego REDACCIÓ BARCELONA

Van ser detinguts amb tes dies de diferència, i amb tres dies de diferència han estat alliberats. Nou anys després que fossin detinguts sota l'acusació de col·laboració amb la banda armada basca ETA, els ja expresos polítics Diego Sánchez i Zigor Larredonda han sortit finalment en llibertat.

Centenars de persones, convocades pel Col·lectiu de suport als i les preses polítiques catalanes, Rescat, els han donat la benvinguda amb brindis arreu dels Països Catalans.

Diego Sánchez, que va sortir de la presó el passat dissabte 16 de gener, va ser rebut al matí per desenes de persones a la sortida de la presó, a Can Brians (Baix Llobregat). I a la tarda, unes tres-centes persones es van concentrar a la plaça de la Vila de Gràcia (Barcelona) per donar-li la benvinguda i el seu suport. Després de brindar amb cava pel seu alliberament, van acompanyar-lo a l'Ateneu La Barraqueta i al Casal de l'Assemblea de Joves de Gràcia perquè retirés ell mateix la fotografia que hi havia penjada d'ell en cada un dels

da a Albocàsser, capital de l'Alt Maestrat).

Tant en Zigor com en Diego han complert íntegrament la pena de 9 anys de presó a què els van condemnar per col·laboració amb organització armada (amb l'organització basca ETA). En Zigor ha passat tota la condemna en presons allunyades centenars de quilòmetres de casa seva, a Albacete, fet que l'ha portat a dur a terme diverses vagues de fam conjuntament amb altres presos polítics. En Diego, bona part de la condemna, també ha estat allunyat.

Tot i l'alegria i les celebracions que han comportat aquests alliberaments, Rescat ha recordat en totes les ocasions que a les presons espanyoles i franceses encara hi queden tres preses polítiques cataZigor Larredonda ja és lliure lanes: Laura Riera (que ha de locals. El mateix que va fer, dimecres ser alliberada aquest agost), Marina 20, Zigor Larredonda, després que una Bernadó i Lola López. Totes elles, del quarentena de persones anéssin a Col·lectiu de Presos Polítics Bascos rebre'l a la presó de Castelló II (situa- (CPPB).

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Vuit dies de presó per als joves manresans que van sabotejar el toro del Bruc

Els jutjats han rebutjat el recurs d’apel·lació que havien presentat els dos joves manresans que asseguren que aniran a la presó abans que pagar la pena multa

REDACCIÓ BARCELONA

Aquesta setmana s'ha fet públic que el recurs d'apel·lació que havien presentat els dos encausats per abatre el toro del Bruc ha estat rebutjat. D'aquesta manera, els dos joves manresans, militants de Maulets, hauran d'ingressar a presó durant vuit dies.

Els joves, que van ser detinguts el juliol del 2008, van ser condemnats a pagar 12 euros diaris durant 16 dies,

“les penes multa són una forma de repressió de l'estat cap a la dissidència i la pobresa (...) pagar-les és una forma d'enriquir a qui t'està oprimint” però des del primer moment s'han negat a pagar la multa. En declaracions a L'ACCENT, Jordi Garcés, ha deixat clar que consideren que les

penes multa "són una forma de repressió de l'estat cap a la dissidència i la pobresa" i que per tant, "no té cap mena de sentit pagar-les", doncs és "una forma d'enriquir a qui t'està oprimint".

Fermesa al llarg del procés judicial

Dies després de la detenció per intentar abatre el toro del Bruc, els manresans van rebre la citació judicial en què se'ls convocava a un judici ràpid el dia 5 d'agost a Igualada. Allà, ambdós van decidir no declarar, ja que el pèrit judicial els hi demanava una quantitat de 2.700 euros, que van considerar desproporcionada, pels danys causats.

Més tard, el 10 de desembre 2008, i després que l'empresa Osborne retirés la denúncia i la fiscalia decidís seguir amb el procés, va tenir lloc un segon judici a l'audiència provincial de Barcelona.

Durant el judici, els dos militants de Maulets reconeixen obertament la seva intenció de tirar a terra el toro quan van ser detinguts.

Garcés també recorda que l'alcalde del Bruc, d'Esquerra Republicana, "sempre ha evitat el tema i no s'ha volgut posicionar, tot i que l'ajuntament podria fer pressió i treure el toro", malgrat els terrenys siguin privats.

Concentració solidària amb els dos joves que van aterrar el toro

Tot i que encara no es coneix el moment de l'ingrés a presó, Garcés explica que segurament es donarà els propers mesos, quan la fiscalia dicti l'ordre de recerca i captura en notificar-se que no s'ha dut a terme el pagament.

Al Bages ja s'ha constituït un

Jutgen tres independentistes onze anys després d’haver patit una agressió policial a Olot

grup de suport que, en paraules de Jordi Garcés, "resta a l'espera i mourà fitxa quan sigui necessari". És a dir, quan hagin d'entrar a presó.

El Síndic encobreix l’ús de fitxers il·legals dels Mossos d’Esquadra

CESC BLANCO SAGUNT

REDACCIÓ BARCELONA

El passat divendres 22 de gener, tres independentistes compareixien a l'Audiència de Girona imputats per uns suposats insults als Mossos d'Esquadra ocorreguts el desembre de 1998. A dos d'ells se'ls imputa un delicte penal d'atemptat, mentre que al tercer se li imputa un delicte de faltes per insults.

La versió policial parla d'un control de carretera aleatori en què una desena de persones van començar, de cop i volta, a insultar i donar puntades de peu als agents, els quals van poder detenir tres de les persones. La versió dels acusats parla d'un dels múltiples controls que durant aquell any es dugueren a terme per assetjar l'independentista Toti Juanola. En trobar-se a la via pública, tot el registre practicat pels Mossos va ser filmat per una de les independentistes. Finalment, davant l'actitud violenta d'un dels Mossos, el cap de l'operatiu decidí llançar-

El Síndic de Greuges del Principat, Rafael Ribó, ha presentat recentment una resolució en què assegura que no s'observen indicis d'irregularitat en l'actuació dels Mossos d'Esquadra en la investigació policial relacionada amb l'acusació, feta fa dos anys, contra una vintena de catalanes per la crema de fotografies del rei. Alerta Solidària i la Plataforma Antirepressiva de les comarques gironines, han denunciat que, d'aquesta manera, el Síndic està encobrint l'ús de fitxers il·legals.

La Plataforma Antirepressiva critica, a més, que en aquest informe Ribó "no contempla les proves que es van posar en evidència durant els esmentats processos judicials on els mateixos Mossos d'Esquadra reconeixien utilitzar fitxers polítics". I recorden que, amb aquesta pràctica, els Mossos reconeixien vulnerar l'article 22

El judici pels fets a Olot ha tardat onze anys a celebrar-se

se sobre la càmera de vídeo, moment en que es produïren les tres detencions.

Val a dir que en un primer moment els detinguts denunciaren la policía per maltractes i detenció il·legal, denúncia que s'arxivà al cap de poc. Posteriorment, en aquests onze anys de tràmits judicials, la situació ha variat, arribant a estar imputats en un

moment determinat un total de set independentistes.

La vista judicial se suspengué després de la declaració dels tres acusats, sis mossos, quatre independentistes i una forense perquè dos mossos d'esquadra no comparegueren al·legant que estaven de baixa laboral. La jutgessa fixà el proper 22 de febrer com a data per a la represa del judici.

Durant aquest temps, a més, s'han produït diverses manifestacions i accions per tal de donar suport a l'acció dels dos joves.

de la Llei de Protecció de Dades que no permet emmagatzemar dades de ciutadans i ciutadanes si no és que estan sent objecte d'una investigació o representen un perill real per la societat, supòsits que no s'adiuen amb les activitats que duien a terme cap dels 20 encausats abans de l'acte de la crema de fotografies del rei espanyol. És per això que Alerta Solidària considera que "malgrat la propaganda que ens presenta el Síndic com una institució independent, està orgànicament vinculada i institucionalment compromesa en la defensa de l'status quo imperant" i això "l'inhabilita per enfrontar-se a cossos policials i funcionarials quan aquests, en defensa del sistema "democràtic" es salten les garanties i els drets ja sigui per a abusar de persones detingudes o per assetjar-les per les seves idees i compromisos polítics".

08 EN PROFUNDITAT DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

ARRENCA LA PRESIDÈNCIA ESPANYOLA DE LA UNIÓ EUROPEA L'arrencada del semestre de presidència espanyola de la Unió Europea ha coincidit amb la celebració del segon Fòrum Social Català, que se celebra a Barcelona el 30 i 31 de gener. A l'FSCat s'hi trobaran moviments socials, lluites populars i organitzacions de l'esquerra anticapitalista per debatre estratègies per encarar-se al capital en crisi. S'obre un semestre especialment carregat de mobilitzacions als Països Catalans per oposar-se a les polítiques neoliberals de Brussel·les. L'ACCENT hem volgut repassar amb aquest especial alguns dels temes a debat dins l'esquerra i els moviments d'alliberament en el context europeu.

“Per sortir de la crisi els capitals pressionaran perquè es privatitzi més” LAIA ALTARRIBA BARCELONA

prestacions d'atur, els estalvis de les famílies, etc.

Una de les primeres reunions de la presidència espanyola de la UE és una trobada dels ministres de treball a Barcelona. Quins temes tenen sobre la taula per discutir? És una trobada informal de ministres que no té una agenda definida de treball, sinó que serveix per posar les diferents preocupacions i inquietuds dels estats de la UE sobre la taula. Així que no sabem massa cosa del que debatran. Més enllà, és clar, de les declaracions de Zapatero dient que volen sortir de la crisi L'atur és una de les principals preocupacions actuals al nostre país. La Unió Europea té capacitat per posar-hi solució?

En els últims anys la UE no s'ha preocupat especialment de l'atur, i de la crisi tampoc massa. La pràctica totalitat de les iniciatives les han tirat endavant els estats; a excepció de les actuacions que va fer el Banc Central Europeu al principi de la crisi, que tampoc van poder evitar que s'acabés desencadenant. La UE no ha tingut capacitat o voluntat política de tirar endavant un pla anticrisi conjunt. Pel que fa a l'atur en concret, la situació és molt divergent entre països.

Per exemple, a l'Estat espanyol la situació és un drama. En altres països amb caigudes del PIB (producte interior brut) més grans, l'impacte en l'atur ha estat molt menor.

No sé fins a quin putn la UE serà més sensible del que ho ha estat. Però si volgués, tindria capacitat d'actuar sobre el treball?

Podria fer el que volgués, perquè a l'hora de la veritat té capacitat d'actuar sobre qualsevol assumpte: sobre les jornades de treball, sobre la competència entre països, etc. Quan la UE vol intervenir sobre una qüestió, troba els mecanismes a través dels quals fer-ho. El problema, doncs, és de voluntat. No podem oblidar que en els temes relacionats amb polítiques més socials, la UE sempre els ha deixat en mans dels estats.

Així que no ha treballat per incidir fins ara en l'atur?

A finals dels anys noranta la Comissió Europea va tenir una mica més de preocupació per l'atur, però en entrar als 2000 té una visió molt centrada en l'aturat. És a dir, que parteix del plantejament que si una persona està aturada no és per cul-

Jornada sobre la Unió Europea organitzada per Endavant el dissabte 23 de gener

pa del mercat treball o de l'estructura productiva, sinó perquè aquesta persona no és prou ocupable, prou desitjable per al mercat de treball, no té la formació adequada. Per tant, totes les mesures que la UE proposarà aniran destinades a la formació o a millorar el que ells anomenen flexibilitat laboral (és a dir, a abaratir la contractació i l'acomiadament).

Aquestes mesures que anomenen de “flexibilitat laboral” serveixen per crear ocupació?

En alguns contextos potser sí que creen llocs de treball, però ens hem de preguntar en quines condicions? A quina escala? Quan la crisi és tant profunda amb destrucció d'empreses i del teixit productiu com succeeix actualment, el problema és quin tipus de llocs es volen crear.

El problema no és que la gent no estigui formada, sinó que el teixit productiu a l'Estat espanyol és una economia basada en la construcció, el turisme, els automòbils... Tots aquests són sectors que estructuralment estan en situació de crisi. Així que per molt que es faciliti la contractació i l'acomiadament en aquest sectors, difícilment es crearan llocs de treball.

Però l'acomiadament no és ja molt barat?

Sí. De fet, en el cas espanyol, és un dels llocs on és més barata la contractació i l'acomiadament. La patronal ha reconegut que el que vol en realitat és acomiadament lliure. Qualsevol cosa que no sigui lliure per ells és cara.

En relació a la crisi, bona part de la població té la impressió que per afron-

tar-la s'han donat molts diners als bancs, però en canvi la classe treballadora n'està pagant les conseqüències sense ajuts. És una visió correcta. Nosaltres parlem per definir-ho d'un keynesianisme asimètric o neoliberalisme de crisi, que consisteix en intervenir, però només a favor dels poderosos, a favor del sector financer, i per altra banda mantenir un pressió molt gran sobre les classes treballadores. Quan van començar a perillar els grans bancs van dir que eren massa grans per deixar-los caure. Així justifiquen grans quantitats de recursos destinats a salvar el capital privat. I mentrestant exigeixen a la classe treballadora retall de pressupostos socials, el que en diuen flexibilitat, etc.

Darrerament hem sentit el president espanyol Zapatero assegurar que ja hi comença a haver recuperació econòmica. Què en penses?

Ell parla de brots verds, però és molt complicat rebatre-li perquè ningú sap massa què vol dir en concret. El que ve a dir és que hem caigut molt, però que difícilment caurem més. Ells miren només el PIB, però obvien que sobretot en el cas espanyol el major impacte de la crisi ha estat sobre l'atur. El que realment afecta la població no és si el PIB creix, sinó si estan a l'atur ells o els seus familiars. Mots economistes ja estan parlant de recuperació sense creació de llocs de treball. És cert que el PIB pot tenir uns creixements propers a zero i frenar la caiguda. Però si això no es tradueix en llocs de treball, per la població s'agreuja la situació perquè passen més mesos i s'esgoten les

Zapatero i altres mandataris internacionals parlen d'un canvi de model per sortir de la crisi.

El Govern espanyol ha fet bandera del canvi del sector productiu, que es concretaria en la Llei de l'economia sostenible, que sembla que ha de revolucionar l'estructura productiva. Però des del nostre punt de vista, en realitat estan preocupats en buscar què produir (enlloc dels cotxes actuals, doncs cotxes elèctrics, per exemple), sense aturar-se a pensar que l'important no és què es produeix sinó com es produeix, amb quina finalitat.

En el fons, si el que els interessa és produir per produir, ni ens sembla que sigui sostenible ni que sigui realment un canvi de model productiu.

Però hi ha capacitat que l'esquerra empenyi per fer possible un canvi de model? És necessari, però molt difícil. Amb la correlació de forces actuals és molt difícil que això succeeixi en el curt termini.

El que hem de procurar, doncs, és empènyer en aquesta direcció.

Molta gent –jo mateixa– pensava que l'agreujament de la crisi comportaria una major mobilització de la població.

Però els que responen a les convocatòries continuen sent únicament els sectors que ja estaven mobilitzats.

Des del Seminari Taifa compartim el mateix anàlisi. Teníem la impressió que hi hauria més mobilització de la que hi ha. No sabem el per què. Diversos elements ho podrien explicar: per exemple, el fort endeutament de la classe treballadora, que dificulta molt les reivindicacions. O el fet que l'atur hagi crescut, que provoca que tothom es pugui sentir molt amenaçat. Però també és cert que quan les coses anaven relativament bé i no hi havia la inseguretat de perdre el lloc de treball tant present, no hi havia pas major mobilització que ara.

Llegim que l'Estat grec es troba en una situació molt complicada per l'alt endeutament que té, que el situa a prop de la fallida. L'Estat espanyol es troba en una situació similar?

No, la situació és molt diferent a la de Grècia. A l'Estat espanyol el dèficit públic ha crescut molt en l'últim any, però el nivell d'endeutament acumulat és molt inferior a la mitjana dels altres estats de

la UE; per tant, té marge per continuar endeutant-se si és necesari. L'altra qüestió és veure en què s'endeuta l'Estat. Una altra cosa és que la banca espanyola té un gran endeutament amb l'exterior i en aquest cas la situació pot ser més complicada perquè la morositat ha augmentat i es pot trobar amb dificultats per retornar els préstecs. Fins ara hi ha una mena de suport implícit a la banca perquè cap faci fallida, però aventurar-se a saber què passarà és complicat. La situació, en tot cas, és precària.

El capital, en les diverses crisis que ha patit, per sortir-se'n a anat a buscar nous mercats. Quina situació es perfila perquè les grans corporacions trobin nous mercats?

Els capitals, efectivament, estan buscant nous mercats. Així que estan invertint en els països anomenats emergents, però la quantitat de capital que poden absorbir d'aquests països és la que és, i si hi ha molt capital que va cap a aquestes zones succeirà el que ha succeït a l'Estat espanyol els darrers anys, és a dir, que provoquin bombolles. Altres mercats cap als que s'està desviant capital: el deute públic.

Un altre és el camp de l'educació; de fet, ja hi ha qui parla de que podria ser la propera bombolla.

Sembla que hi hagi d'acabar havent un límit a trobar nous mercats.

Per sort o per desgràcia tenen molta imaginació. Per exemple, la titolarització de les hipoteques ens va semblar una cosa irreal al principi. Fa tres o quatre mesos va sortir notícia de titolarització d'assegurances de defunció; consisteix que algú que es queda a l'atur ven l'assegurança a un banc, i això crea títols derivats.

Especialment en relació a això que comentaves de l'educació, una de les conseqüències de la crisi poden ser majors privatitzacions per tal que les empreses tinguin més mercats d'on extreure beneficis?

Sí. En el cas espanyol queda poca cosa per privatitzar, de coses rendibles ho estan pràcticament totes estan privatitzades. Però de les poques coses on el sector públic encara té presència important són els serveis públics, així que l'Estat pot tendir a privatitzar-ho tant per obtenir ell mateix ingressos immediats com per cedir a les pressions del capital. Així que la perspectiva és que el capital cada cop faci més pressió perquè l'esfera privada ocupi més espais.

L’ACCENT 170 EN PROFUNDITAT 09

Els moviments d’alliberament veuen en la Unió Europea una trava per a les aspiracions nacionals

Representants de diverses nacions sense Estat del continent s'han trobat a Barcelona per posar en comú les estratègies per fer avançar els moviments d'alliberament respectius en el context europeu. Endavant (organització de l'esquerra independentista) els havia convidat. La raó:acaba de començar la el semestre de la presidència espanyola de la Unió Europea,i l'organització ha volgut dedicar una jornada a reflexionar i analitzar el procés d'integració europea i les conseqüències que té sobre la vida de les treballadores i treballadors i sobre les nacions que no poden exercir els drets polítics.Recollim les principals intervencions dels ponents de nacions sense Estat a la jornada del dissabte 23 de gener celebrada a Barcelona.

“L'única manera de construir l’Europa dels pobles és sortir de la lògica del capital”

WALTER WENDELIN ESQUERRA ABERTZALE "Quin respecte podem esperar de la Unió Europea les nacions sense Estat? Veiem, per exemple, que el Tribunal d'Estrasburg ha donat legitimitat a la il·legalització de partits polítics bascos. Certament, Europa té fama de democràtica però això només queda en paraules, no és als continguts".

"Estem a Europa i és la realitat on hem de treballar. L'esquerra abertzale hi participarem de manera selectiva com ja fem a les institucions de l'Estat espanyol. És impossible quedar-se al marge d'Europa, necessitem una Europa unida, però que s'uneixi a

partir d'uns altres subjectes: els pobles, les dones, la classe obrera, els migrants. L'única manera de construir l'Europa dels pobles és sortir de la lògica del capital. Per tant, hem de treballar per debilitar aquesta Europa".

"Amb la crisi, tot ha tendit de nou cap als estats perquè l'oligarquia ha volgut reforçar-los per defensar la seguretat dels seus negocis. Quan ja no hi hagi aquesta crisi, les oligarquies tornaran a voler prescindir dels estats que ara els donen seguretat".

“El marc europeu legitima la Constitució antidemocràtica espanyola”

JORDI TORRENTS ENDAVANT (OSAN) "Hi ha una cultura política que veu Europa com un espai democràtica i d'alliberament. Aquesta no és una herència positiva, ja que es basa més aviat en desitjos, en la idea que més Europa significa menys Espanya. Però a l'hora de la veritat, la Unió Europea que ha consolidat el Tractat de Lisboa és una unió d'estats. Uns estats, no ho oblidem, que mantenen totes les comptències per garantir l'ordre constitucional intern i la integritat territorial. Així doncs, el que acaba fent el Tractat de Lisboa és reforçar els articles més antidemocràtics de la Constitució Espanyola, com l'article 8 que estipula que l'exèrcit és el garant de la integritat territ i l'ordre constitucional. És a dir, el marc euro-

peu legitima aquesta Constitució antidemocràtica espanyola i esdevé una trava per les aspiracions nacionals".

"Sobre els posicionaments independentistes que confien que la Unió Europea evitarà una resposta repressiva de l'Estat espanyol en cas que s'avanci en el procés independentista, considero que és força ingenu. No es pot oblidar que els interessos dels estats són els que primen dins la UE, especialment en geopolítca. I no crec que al nucli dur de la UE li interessi objectivament que hi hagi un procés d'independència que desestabilitzi políticament la regió, i més tenint en compte que França ocupa una part dels Països Catalans".

“Libertat és la nova organització de l’esquerra revolucionària occitana”

JOAN FELIP JOULIA LIBERTAT "Occitània es troba en una cruïlla en la seva història. Un segment significatiu de la seva població, i especialment dels joves, és conscient de la necessitat de defensar la terra i la llengua, que intenta treure's de sobre la imatge pejorativa que li ha penjat l'Estat francès. Alhora, però, la nostra llengua mai havia estat tan amenaçada de desaparició".

"L'organització Libertat va néixer el passat mes de setembre, després d'un procés de refundació de la que havia estat l'organització Anaram Au Patac amb altres grups. Libertat es presenta com organització de l'esquerra revolucionària i ha nascut per refundar el moviment d'alliberament occi-

tà. Tenim nuclis de l'organització arreu d'Occitània, també a la Vall d'Aran, on per primer cop a la història hi ha un nucli d'una organització política occitana. Actualment un dels nostres objectius és treballar per presentar-nos a les eleccions locals" "La Unió Europea ens reserva a Occitània el paper de reserva turística i un dels puntals de l'economia al nostre territori ha estat la construcció massiva, amb les conseqüències "Els occitans estem en un moment polític molt menys avançat que bascos o catalans, i per tant ens mirem amb molta atenció el que succeeix als Països Catalans i a Euskal Herria".

“A Escòcia el discurs dominant contra la UE és xenòfob, així que nosaltres treballem per una altra Europa” WILLIAM BONNAR SCOTTISH SOCIALIST PARTY "Fa onze anys que vam crear l'SSP (Scottish Socialist Party - Partit Socialista Escocès) amb l'objectiu d'avançar cap a una República Socialista Escocesa. Des del principi, formem part de l'esquerra anticapitalista europea".

"Sabem que la Unió Europea és una estructura antidemocràtica, però que està concebuda com un marc més democràtic que la Gran Bretanya. Nosaltres vivim en un context en què els sectors més detractors de la Unió Europea són grups feixistes i la dreta radical, el moviment que domina el discurs contra la UE és xenòfob. Així que com a SSP no podem fer una

campanya per la retirada de la Unió Europea, sinó per la creació d'una altra Europa. A més, pel que fa a Escòcia, el marc europeu suposa un avançament, entenem doncs la defensa d'aquest marc com una qüestió tàctica".

"No crec que aquest 2010 es faci el referèndum que havia anunciat l'SNP (Scottish Nationalist Party - Partit Nacionalista Escocès), però sí que penso que Escòcia esdevindrà un Estat independent en els propers deu anys. Les enquestes ja indiquen que la majoria de la població està a favor de la independència o de quotes d'autonomia molt superiors".

10INTERNACIONAL

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

“L’Estat disfressarà la seva derrota contra Egunkaria” aplicaren el macabre mètode de la bossa. No el deixaren dormir en tres dies. L'humiliaren forçant-lo a agafar postures sexuals. I a més a més, fou motiu de maltractament homofòbic.

I després de tot això, què? Els cinc dies incomunicat tan sols l'han encombrat en el panorama comunicatiu basc. Dirigeix un diari, Berria, continuador del tancat Egunkaria. Fins i tot l'endemà de la intervenció policial ja sortia als quioscs un exemplar d'Egunero, diari de combat (quatre fulles en blanc i negre). "Mentre estàvem a presó, els periodistes d'Egunkaria donaren una lliçó de responsa-

ANDER ZURIMENDI PALMA

El perill de veure una il·legalització rere l'altre és que, a la fi, la societat podria immunitzar-se vers la repressió. I que acabi no escandalitzant-se per allò que és extraordinari.

Per sort, no és el cas del tancament del diari Egunkaria. Set anys després que els jeeps de la Guàrdia Civil irrompessin a la redacció central del diari basc a Andoain (Guipúscoa), les protestes per la seva il·legalització encara són vives. Tant com és de viu el judici contra cinc dels aleshores directius del rotatiu.

Entre ells Martxelo Otamendi, el cèlebre director de l'única capçalera

“Otamendi ha fet una gira de conferències en la Setmana Pro Egunkaria dels Països Catalans”

escrita íntegrament en èuscar. Otamendi acaba de concloure una mini gira de conferències, dins l'anomenada Setmana Pro Egunkaria dels Països Catalans.

València, Barcelona, Palma i Girona han estat, cronològicament, les seves aturades. I a totes elles s'han omplert les sales i s'han esgotat les cadires per sentir el testimoni de Martxelo Otamendi.

Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria,Txema Auzmendi i Xabier Oleaga, detinguts juntament amb Otamendi en l’operació contra l’Egunkaria

Durant la seva visita a Palma, Otamendi explicà el surrealisme que ha protagonitzat el cas des del primer dia. "Per una banda, ha de quedar clar que fins i tot la pròpia Constitució espanyola estableix que només es pot tancar un diari en estat d'excepció", explica Otamendi. O sigui, que se salten la seva pròpia legalitat.

"A més a més", continuava el periodista, "l'acusació de que Egunkaria era part d'ETA és absolutament falsa. I no tan sols per que ho digui jo, sinó per que, evidentment, ningú no ha dut cap prova al judici que així ho demostri".

Otamendi continuà criticant la manca de cap tipus d'indici contra el

diari. "Del registre de ca meva s'endugueren coses tan perilloses com una mongeta de metall decorativa que m'havien regalat uns agricultors.

També es feren amb molta documentació de Fórmula 1, un esport que he cobert periodísticament. I mai m'han tornat un autògraf d'Airton Sena que en tenia". També s'endugueren vincles amb la lluita armada, com un llibre de l'escriptora Pilar Urbano, un altre de Bernardo Atxaga o un volum sobre balenes.

Otamendi, tranquil però contundent, utilitza la ironia en xerrar dels registres. Ara bé, el to canvia quan explica les tortures paleses en mans dels agents de la Guàrdia Civil. "En

arribar a Madrid em digueren clarament: "Oblidat de la Constitució i de la democràcia. Això és un viatge de cinc dies, i cada jornada és més dura que l'altra".

Potser pensaven que Otamendi declararia ràpidament, que s'inventaria noms i accions per no ser torturat. Per la por humana i comprensible a ser torturat. Per ventura pensaren, de fet, que un simple periodista cantaria ràpid, si ja abans ho havien fet amb curtits militants d'ETA. La realitat, però, és que les coses amb Martxelo Otamendi no sortiren com esperaven. Tal com el periodista ha explicat públicament i denunciat judicialment, fou torturat. Li

“Ningú no ha dut cap prova al judici que demostri que Egunkaria era part d'ETA”

bilitat i compromís". Aquella nit ja hi havia nou diari.

Ara, tan sols queda una sentència per tacar el cas Egunkaria. En mitjans judicials de Madrid es dona per descomptada l'absolució, tot i que sense la corresponent compensació econòmica per haver liquidat l'empresa editora d'Egunkaria. L'Estat torna a perdre, però ho volen disfressar a la seva manera.

CRÒNICA

Aras Abid Akram, la veu de les víctimes de Halabja que la pluja va salvar LAIA ALTARRIBABARCELONA

Plou sobre Barcelona quan llegeixo que han condemnat a mort a Ali Hassan al-Majid, a qui anomenen "Alí el Químic". El motiu: va ser el responsable d'ordenar l'atac amb gasos contra la població kurda de Halabja el 16 de març de 1988.

Plovia sobre Halabja el dia que van atacar la població amb napalm i altres gasos. Aquell 16 de març 5.000 persones van morir per l'atac.

Aras Abid Akram formava part d'una família extensa. Una gran família kurda de Halabja. Les set germanes, els tres germans, la mare i el pare, i també cosins, cosines, oncles, tietes i una àvia; fins a 24 familiars d'Aras Abid van morir en l'atac. Ell va quedar mal-ferit, però va sobreviure.

El vam entrevistar fa uns mesos, quan vaig viatjar a aquella ciutat.

A mitja entrevista es va posar a

ploure. Com plou avui sobre Barcelona. Com plovia el març de 1988 sobre Halabja. Plovia tant fort que vam haver de parar l'entrevista una estona perquè no se sentia res. Mirant com queia la pluja, l'Aras ens va explicar que ell és viu gràcies a la pluja, que aquell dia de març el va salvar. A ell i a altres supervivents de l'atac, perquè l'aigua va emportar-se part dels tòxics llançats per l'exèrcit iraquià.

El 1988 Iraq estava governat per Saddam Hussein. Aleshores els Estats Units i altres governs occidentals eren els seus amics. I li van deixar cometre aquell crim horrorós contra una ciutat sencera. No només això: li havien venut els productes per fabricar les armes químiques amb què va estar atacant la població kurda del nord de l'Iraq. Al llarg dels mesos que va durar l'anomenada Operació Anfal (sobretot de febrer a setembre de 1988), s'ha estimat que 182.000 kurds van ser assas-

sinats per atacs amb bombes i armes químiques. Napalm, gas mostassa, gas sarin. 4.000 poblacions van ser destruïdes. Halabja ha esdevingut la ciutat-símbol d'aquells atacs, perquè en un sol dia van morir 5.00o persones.

En començar l'atac aquell dia de març Aras no era amb la seva família, i es va refugiar en un sòtan d'una altra casa. Queien les bombes i ells pensaven que sota terra estarien protegits.

Però aleshores van veure que l'ocell que hi havia dins d'una gàbia al mateix soterrani havia mort, i van adonar-se que l'atac era amb armes químiques.

Calia fugir d'aquella ratonera si volien seguir vius. I va escapar. Els gasos el van encegar, però va poder sortir de la ciutat. La pluja que va començar a caure va reduir els efectes dels tòxics, i va sobreviure. Impossible intentar trobar la família. Com tants d'altres, es va arrossegar creuant a camp obert cap a la frontera iraniana. Pràctica-

ment no hi veia. Després d'hores de caminar va poder arribar a un hospital.

El camí d'Aras el van recórrer molts altres milers de persones. La ciutat, on aleshores vivien 58.000 habitants, va quedar pràcticament deserta. Els iraquians ho van justificar per la resistència armada dels kurds en contra del centralisme de Bagdad. Deien, a més, que els kurds donaven suport als iranians.

La geopolítica va provocar que tres anys més tard, aquells que havien venut a Saddam els components per elaborar les armes amb què va atacar la població de Halabja, ataquessin Iraq.

Allò va permetre als kurds retornar als seus pobles i ciutats. Les dues guerres contra Saddam, que milions de persones arreu del món hem denunciat com a il·legals, paradoxalment han estat beneficioses per als kurds de l'Iraq. Ara ja no els intenten elimi-

nar amb atacs massius contra la població civil. Ara ja no els persegueixen pel fet de ser kurds. És la geopolítica, que permet que de les injustícies alguns en surtin beneficiats, i no sempre els que en treuen beneficis són criminals.

Després de l'entrevista que li vaig fer fa uns mesos, Aras Abid Akram ens va convidar a casa seva. Vam conèixer la seva filla petita. Una nena de 7 anys a qui li diu filla, i també germana, i també mare. Ella és, per ell, tots els que no van poder continuar sent.

Al jardí de la casa Aras va arrencar unes fulles d'una planta i ens les va ensenyar: "Aquesta planta la vaig portar d'Hiroshima". Hi va anar perquè les víctimes de Halabja i les d'Hiroshima estan agermanades. Agermandes contra els atacs amb armes nuclears i químiques. Agermanades contra els que no dubten d'atacar ciutats senceres per defensar els seus interessos.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

ANÀLISI

El guanyador de les eleccions presidencials a Xile, Sebastian Piñera

A Xile que guanyi la dreta no és cap sorpresa…

CRISTIAN CEPEDA* BARCELONA

Com després de la final d'un campionat de futbol, les anàlisis més descarnades surten quan l'àrbitre marca el final i els jugadors, bruts i suats, baixen als vestuaris celebrant el seu triomf o pensant en la derrota. Una cosa similar passa amb les eleccions presidencials. Piñera, un empresari que va decidir llançar-se al joc polític va guanyar les eleccions a Xile i s'afanya a posarse la banda presidencial al març del 2010. La notícia va causar una particular inquietud en certs analistes qui, amb sorpresa, difícilment s'expliquen com una dreta mundialment vinculada al dictador Pinochet va poder guanyar-se la confiança de milions de xilens. La veritat és que, per a l'estadística, és necessari prendre en compte el resultat de les conteses electorals anteriors.

Gairebé ningú fa referència que ja l'any 1999, quan en les mateixes condicions es van trobar en l'elecció final , Lagos per la Concertació de Partits i Lavín per la Dreta, el primer es va endur la banda presidencial per tot just 180 mil vots. Una diferència gairebé marginal. Alguna cosa molt semblant va passar aquesta vegada. Piñera va guanyar per 220 mil vots. O sigui, entre l'any 1999 i l'any 2009, la dreta ha vingut mantenint oberta la seva possibilitat d'accés al govern, amb una base de vots de més de 3 milions d'electors. Per això no és cert això que Xile hagi fet un viratge cap a la dre-

ta recentment. El pes ideològic, econòmic i polític de la dreta ha vingut consolidant-se els últims 15 anys, sota la pròpia ombra de la Concertació de Partits.

En les passades eleccions, el candidat de "centre", Frei , va jugar amb un discurs "neo" estatista, apel·lant contínuament a la necessitat que l'Estat recuperés el rol central que tenia en la vida del país. El discurs resulta àdhuc més fals al venir d'un dels presidents que durant el seu mandat (1994-2000) va impulsar de manera decidida la liberalització de

“Certs analistes difícilment s'expliquen com una dreta mundialment vinculada al dictador Pinochet va poder guanyar les eleccions” l'economia i va defensar als empresaris com el motor del país. La dreta a Xile ha crescut en un terreny fèrtil. Abonat per les polítiques neoliberals dels governs de la Concertació i sostingut per l'aparell ideològic conservador que controla els mitjans de comunicació en un 95%.

El Xile actual transpira competiti-

vitat, arribisme i classisme. Una de les grans fites de la Concertació va ser l'haver dotat de governabilitat a un país trencat per la mà dura del dictador Pinochet. I això va passar per assolir que del cap del xilè comú desaparegués la imatge d'un Estat, com un ens real, associat a la seua quotidianitat. En un país on la frase més usada durant anys va ser "sálvate solo", l'individualisme ha estat permeable en totes les capes de la societat.

Durant els 20 anys de la Concertació, els partits, de manera unànime, desmuntaren pràcticament tota una identitat d'imatge del país, basada sobre la possibilitat de veure a Xile com un espai de construcció comuna, articulat entorn de la figura de l'Estat. Per això, Frei i el seu grapejat i confús discurs estatista va resultar poc creïble. Piñera i el seu discurs de per "a aquest Xile empresarial, que millor que un empresari", es va veure gairebé com lògic. Però les dades estadístiques també ens il·lustren sobre altres qüestions. Si mirem les xifres de creixement demogràfic, a Xile l'any 1989 consten 13 milions de xilens.

L'any 2010 aquesta xifra es situa per sobre els 17 milions. No obstant això, resulta impactant veure com en cadascuna de les 5 passades eleccions presidencials entre el 1989 i 2010 la xifra de votants no varia i es manté gairebé estàtica en els 7 milions. La veritat és que amb la idea de fer desaparèixer l'Estat com actor principal de l'activitat social

també s'ha fet desaparèixer l'interès de la societat par a aquest. Són ja més de 5 milions els xilens en edat de votar que, per una o altra raó, no participen dels processos electorals. Entre ells abunden sobretot els joves per a qui els partits, el govern, o el parlament estan tan lluny de les seves preocupacions com la física quàntica. La política partidista és un espai desprestigiat. I els processos electorals no ocupen un interès central entre les inquietuds dels ciutadans. Per això les eleccions,

“Durant els 20 anys de la Concertació els partits desmuntaren la imatge del país com un espai de construcció comuna” més enllà del que diguin alguns, solament mostren una visió parcial de les inquietuds dels xilens.

Si les passades eleccions van servir per a alguna cosa això va ser per a demostrar que el que avança a Xile és el desprestigi de la "classe política". I aquesta és tal vegada la dada més rellevant que emergeix de les passades eleccions. El govern dretà

de Piñera enfrontarà el repte històric de ser capaç d'estar darrere i davant de l'escenari al mateix temps.

Com Berlusconi a Itàlia, o Uribe a Colòmbia, està demostrat que es pot ser un empresari i un president al mateix temps. L'Estat en la seva fase neoliberal (encara que sigui en un moment de certa inestabilitat) s'acomoda a aquest tipus de situacions.

Les assimila en un context de transformació del que fins a ara hem entès per democràcia, en la seva forma liberal.

Així com Evo i Chavez busquen una reformulació de l'Estat des de l'esquerra, les dretes també busquen adequar aquesta democràcia liberal a les noves condicions. A Xile, com diu una dita popular "le toca bailar con la fea". En sentit estricte hauríem de dir que fa gairebé 40 anys, des de l'elecció de Salvador Allende, que el poble xilè no té un govern que posi en el centre el benestar dels ciutadans per sobre dels interessos dels poderosos. Piñera i el seu govern mantindran la línia econòmica dels governs de la Concertació. Promourà un govern "més eficient" i incrementarà la repressió sobre els sectors socials que s'atreveixin a demostrar el seu descontentament. Serà una cosa així com la versió 2.0 del model polític anterior. El seu fracàs dependrà ja no de les forces polítiques tradicionals sinó d'iniciatives polítiques sorgides de les pròpies lluites del poble. *www.latinoamerica21.org

12ECONOMIA

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

Una vaga espontània a Seat desborda CCOO i UGT REDACCIÓ BARCELONA L'emblemàtica Seat torna a centrar les mirades i les esperances del moviment obrer.L'anunci de l'empresa d'acomiadar 330 nous treballadors,entre enganys que serien només "directius",ha provocat una inesperada resposta espontània i autònoma de la plantilla, que sense la direcció de cap sindicat va aturar les factories de Martorell, Zona Franca i el Prat, amb improvisats piquets i assemblees.

L'empresa automobilística, que compta amb més de 14.000 treballadors directes, i uns 40.000 treballadors en empreses satèl·lits, per les seves magnituds i història és un punt ineludible d'anàlisi de la situació de la indústria i el moviment obrer principatí. En els darrers anys Seat ha viscut múltiples expedients de regulació d'ocupació (ERO), traumàtiques reduccions de plantilles que han estat declarades veritables "purgues sindicals" realitzades per l'empresa, CCOO i UGT contra qualsevol oposició sindical, segons han establert múltiples sentències judicials Però la darrera mesura de la direcció d'anunciar l'acomiadament de 330 directius, que es va comprovar que eren gairebé tots treballadors directes i indirectes, ha provocat una inesperada resposta espontània de la plantilla.

Esclata la ràbia

En fer-se pública la notícia dels acomiadaments, milers de treballadors del torn de nit van decidir no seguir les consignes de CCOO i UGT, que feien crides a aplaçar qualsevol resposta, i en improvisades assemblees van bloquejar amb bidons de foc l'entrada de productes a la factoria de Martorell en protesta pels acomiadaments.

L'empresa va quedar pràcticament paralitzada en poques hores, aturada que es va mantenir pels treballadors dels torns de matí i tarda, fet que va provocar la pèrdua només en un dia de la producció de 1.600 cotxes, i la inactivitat de 8.000 operaris.

Unes poques hores més tard els treballadors de la factoria del Prat de Llobregat i la Zona Franca, també afectats per la mesura, també van secundar l'aturada, que es va mantenir durant la jornada següent, en decidir les assemblees de treballadors mantenir les protestes mentre l'empresa no retirés els acomiadaments.

Acord i marxa enrere de l'empresa

La contundent resposta dels treballadors va sorprendre la direcció de

Davant del darrer anunci d'acomiadaments, molts treballadors de Seat han decidit no seguir les consignes de CCOO i UGT

l'empresa, i a les centrals sindicals oficials de CCOO i UGT. Va ser el mateix director de Seat, el britànic James Muir, qui va retirar la mesura i acceptar en només dos dies la reincorporació immediata dels treballadors

afectats que no havien signat el seu acomiadament, i la readmissió de la resta d'empleats afectats, que havien signat sota coacció, després d'haver de passar per un període d'atur i de formació, però amb garantia de dret

a reincorporació i manteniment de l'antiguitat a l'empresa.

Des de la secció sindical de CGT a Seat, Diego Rejón, ha valorat com a "molt positiva i exemplar" la resposta de la plantilla, destaca que "ha sor-

git dels treballadors, de les seves assemblees, i ha demostrat que l'empresa ha de seure a negociar si li plantem cara", fent que, "per uns dies, els treballadors hem estat els protagonistes".

Dos dies que sacsejaren la Seat ALEJANDRO ISAAC MATA LABAJOS*

Dimarts 8 del matí, davant de les oficines centrals de Seat no hi cap ni una agulla. Des de primera hora del matí circula una remor per la fàbrica: aquí no es treballa fins que l'empresa retiri les cartes d'acomiadament. Els esdeveniments se succeeixen a velocitat de vertigen, la plantilla pren les regnes i pren possessió del seu destí. Por convertida en ràbia, paràlisi transformada en lluita, en acció, en presa de decisions col·lectiva.

La plantilla mana, l'assemblea mana i les organitzacions sindicals (no totes, però avui no toca parlar d'això) canalitzen les aspiracions i els objectius. La presa de consciència en poc temps, la capacitat que tots visualitzem amb claredat cristal·lina el fons de l'assumpte, la gravetat d'aquest nou atac frontal de l'empresa, el punt d'inflexió…o ara o mai….

Els companys de matriceria, l'ànima de la lluita, ja han col·locat les pancartes davant de l'edifici. Les seves pancartes fa estona que ja són les de tota la plantilla, missatges clars, contundents, sense ambigüitats: "Seat incompleix la seva paraula, acomiadament il·legals" i "No som directius, reingrés immediat".

La realitat d'aquest col·lectiu és increïble; en els últims anys ha estat especialment castigat pels "ajustaments" de l'empresa, sobre-

tot el 2005. Han tingut, a més, un relleu generacional bastant brusc, i en la seva majoria són gent molt jove i amb escassa experiència de lluita. Entre les seves files queden, això sí, alguns veterans que es van curtir a les lluites obreres a la Seat dels 70 i amb gran bagatge en el moviment obrer organitzat. La barreja és explosiva. Recordo que fa algun temps algú em comentava que els joves ens donarien tard o d'hora alguna sorpresa; només era qüestió que s'anessin coent a foc lent les condicions perquè passessin del "passotisme" a l'acció i a la presa de consciència. Durant aquests dies era igual amb el matricer que parlessis, tots deien exactament el mateix, units com un puny, sense fissures i conscienciats fins a la medul·la.

Fa fred i plou, l'assemblea arrenca i a hores d'ara tot el món sap que la proposta dels sindicats solament pot tenir un camí: seguir en lluita fins que l'empresa entri en raó. Quan tota la plantilla sentim l'agressió en carn pròpia, els acomiadaments com si també ens haguessin acomiadat a nosaltres, ja no hi ha marxa enrere….

Els tallers romanen en silenci des de fa gairebé 24 hores, vam entrar en una nova fase: exterioritzar el conflicte, treure'l al carrer i que la premsa es faci eco del que està passant, que els companys de la resta de centres sàpi-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa UV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U I.Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

guen que hi ha alternatives, que lluitar és possible i que hi ha camins més enllà de la resignació i la por.

L'assemblea finalitza entre aplaudiments i crits de ràbia; mirades de complicitat, la solidaritat es palpa en l'ambient. M'imagino les lluites a Seat de fa ja molt temps i no devien de ser massa diferents a això.

El matí avança i xops sortim en massa al carrer, entre càntics i consignes amb la dignitat per bandera. Després van venir més assemblees i concentracions a la fàbrica, i una assemblea final entre aplaudiments i abraçades. Que ningú es confongui, aquests aplaudiments són per a la plantilla.

Els treballadors hem parat un cop, vindran altres ofensives des d'una patronal insaciable; però mai oblidarem el que hem viscut, la ràbia i el sabor de la victòria, i sobretot els moments de lluita conscient, que ve donat no des de la imposició sinó des de la convicció.

El més important és haver assenyalat el camí a una plantilla que potser estava començant a perdre l'esperança, tant de bo aquesta experiència serveixi d'alguna cosa.

Salutacions fraternals des de la Zona Franca. *Treballador de Seat Zona Franca

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

ESPORT 13

MÉS QUE UN CLUB

ESPORT ÉS POLÍTICA

Levante UD: un club centenari com qualsevol altre

La “fantasmada” olímpica d’Hereu

RAFA ESCOBAR* MANISES

Molt s'ha parlat durant l'any 2009 a València sobre el centenari del Levante UD. Han proliferat nombroses publicacions, llibres, articles, etc. Que han tractat de treure a la llum la història i el perfil sociològic d'aquest emblemàtic i peculiar club de futbol de la ciutat del Túria.

Tot aquest interès que sobtadament ha creat el club degà de la ciutat, ha tractat de destacar les arrels i la idiosincràsia d'un club que les grans sotragades que ha patit al llarg de la seua història han impedit l'adopció d'un perfil identitari clarament definit i marcat.

El 1909 naixien en el context de l'Exposició Regional Valenciana el FC Levante, societat que havia tingut com a precedent, almenys des de 1907, al Cabanyal, equip que jugava a la platja de la Malva-rosa i que estava radicat als Poblats Marítims; i el Gimnàstic CF que originàriament s'ubicava a Campanar, per desplaçar-se posteriorment a la zona de Pont de Fusta.

Aquests dos equips ràpidament assoliren gran importància i junt al València CF es disputaren a la dècada dels 1920 els campionats regionals, trofeus de gran importància pel fet que la lliga estatal no començà a disputar-se fins l'any 1928.

Es desfà la igualada

L’estadi del Llevant , fins fa poc en un descampat als afores, és un altre exeple de les diferències amb el València CF

una fet esperançador per als clubs rivals del València CF, la fusió el 1939 del Levante i el Gimnástico, per la qual el primer aportava el nom i el segon l'equipatge. Aquesta fusió prefigurava al Levante UD actual i deixava palesa l'existència de dues ànimes, aquella arrelada als Poblats Marítims i la dels aficionats de la mateixa ciutat. Aquesta fou segons alguns investigadors de la història del club una de les contradiccions més importants que generà la fusió i que s'agreujà amb el nou desplaçament del club a Orriols a la dècada dels setanta.

La fusió no impedí però que la distància entre el València i el Levante es convertira en un abisme amb el pas de les dècades, una distància que no s'escurçà amb l'efímer pas per la primera divisió dels granotes entre els anys 1963 i 1965.

A partir del 1965 i fins el nou ascens l'any 2004 la història del Levante és la d'una decadència gradual amb diversos episodis de crisis institucional i econòmica que estigueren a punt de desembocar en la seua desaparició. * Soci del Levante UD

“La fusió no impedí però que la distància entre el València i el Levante es convertira en un abisme amb el pas de les dècades”

Però la inicial igualtat entre els clubs de futbol de la ciutat es trencà a la dècada dels 1930. Mentre el València CF ascendia meteòricament amb el suport cada cop més important de les institucions polítiques del cap i casal, el Levante i el Gimnástico poc a poc s'anaven quedant enrere.

Això no fou impediment per tal que el Levante es proclamara campió de la copa de la república l'any 1937, trofeu que encara avui la Federació Espanyola de Futbol no li ha reconegut.

La postguerra començava amb

El perfil d’un club resistent El sentiment d'inferioritat front al tot poderós veí de Mestalla que es desprèn d'aquesta trajectòria, junt a la mentalitat resistent i inassequible a les penalitats que ha desenvolupat amb el pas del temps el seguidor granota, ha conformat molt la identitat del club i l'afició.

No es pot dir ni molt menys que a l'actualitat el Levante UD siga "més que un club", aquesta característica li correspon al València CF, entitat que gaudeix de tot el suport mediàtic i institucional i que en certa manera, ha construït la seua identitat a partir d'una forma molt concreta i majoritària d'entendre el valencianisme. En aquest sentit doncs, l'únic tret que podem atribuir a l'equip granota és el de no representar el mateix que el club de Mestalla, cosa que li ha permès donar cabuda al seu interior a diferents sensibilitats.

L'aficionat del Levante es caracteritza per ser pessimista i victimista, però també, per ser coneixedor de la diversitat del club i per tant ser-ne relativament respectuós; de l'abandonament institucional que pateix i dels intents dels seus dirigents per acostar-lo a les institucions i mostrar-se'n servils.

El llevantinista no té un perfil sociològic ni ideològic concret, hi ha de tot i per a tots els gustos, però existeix un denominador comú, la consciència de no ser l'equip institucional, de ser un anacronisme que dificulta el pensament únic, però al mateix temps de ser una anomalia resistent que no acaba de ser aixafada mai i sempre renaix quan se la dona per morta.

En aquest sentit es pot dir que és més que un club, sinó el millor, almenys el més resistent.

“L'aficionat del Levante es caracteritza per ser pessimista i victimista,però també,per ser coneixedor de la diversitat del club”

ARNAU URGELL RIPOLL

El 13 de gener d'enguany, Jordi Hereu va tornar a demostrar -si és que calen gaires més provesque esport és política. En el moment que les enquestes li són més desfavorables i l'amenaça que el PSC pugui perdre per primera vegada la banda mar de la plaça Sant Jaume de Barcelona el batlle es treu de la màniga la precandidatura olímpica Barcelona-Pirineus 2022.

L'alcalde format a ESADE havia promès a la campanya electoral de 2007 que deixaria els grans esdeveniments com a forma de fer "avançar" la ciutat -el pèssim record del Fòrum de les Cultures era massa present entre els barcelonins-: "Ara toca desenvolupar la política social i de proximitat, afavorir la vida quotidiana dels ciutadans" havia dit.

Però després de comprovar que aquesta estratègia ha fracassat i que la crisi pot passar una gran factura als socialistes Hereu ha tirat pel dret: "Barcelona és la millor marca del món" afirmava sense enriolar-se a Catalunya Ràdio.

Es poden fer moltes lectures de la precandidatura. La més primària, ens la va "regalar" el conseller d'Innovació, Josep Huguet, que en una conversa amb els seus col·laboradors a la Fira de Turisme de Madrid va afirmar que "és una fantasmada (...) condemnada al fracàs". "Respon a les presses d'Hereu perquè veu que perd les eleccions" va reblar. En un estil que ens va recordar els temps més gloriosos del Dragon Khan, el dirigent republicà ho qualificava al cap de poques hores d'anècdota: "la meva opinió particular no té transcendència en relació a la posició del Departament". Caram!

En tot cas un dels elements més preocupant és l'entusiasme que la proposta d'Hereu ha aixecat entre bona part de les comarques de muntanya. Fins i tot s'ha establert una certa "competència" per postular-se com a subseu o acollir alguns dels esports que per evidents qüestions climatològiques no es podrien disputar a Collserola. Pràcticament sense qüestionar-se que el batlle barceloní pugui decidir com un rei sol sobre els "Pirineus de Barcelona, Lleida i Girona" (sic) cada comarca s'ha postulat fins i tot presentant mocions de suport. S'ha estès l'opinió, a més, que per arribar a l'elecció del 2015 -suposant que s'hi arribiBarcelona haurà de presentar un mapa de vies ràpides que la connectin amb les muntanyes. Per tant, independentment del resultat, la candidatura serviria per accelerar la construcció de noves carreteres i autovies. En definitiva, ciment per superar la manca de model de ciutat i de país.

14 CULTURA

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

La mà que ens espera

Cesk Freixas presenta el seu nou disc Vicent Company i Sancho BADALONA

L

'Auditori Nacional de Catalunya va acollir la presentació del tercer disc del cantautor del Penedès Cesk Freixas, en l'acte inaugural del festival BarnaSants. El músic va convidar-nos personalment en un esdeveniment en el qual va compartir escenari amb el cantautor valencià Pau Alabajos i Natxo Tarrés (cantant i guitarrista del grup Gossos), junt al poeta mallorquí Carles Rebassa, que va fer una antologia poètica catalana dins l'espectacle i David Caño (l'escriptor de Sants) que intervingué amb una poesia rapera "El gran Hereu" d'implícita referència al batlle de Barcelona amb fina irònica on no hi mancava la crítica cap al polític català.

El concert acaba amb un gran aplaudiment amb tot el públic dempeus, presidits per una senyera estelada i l'aclamació unànime de l'Auditori ple a vessar a l'aclamació del cantautor "Visca la terra!". El compromís polític del Cesk és clar, contundent i argumentat musical i vivencialment, aquest darrer cap de setmana inaugurava la nova seu de la Candidatura Unitària Popular de Vic (CUP) a la comarca d'Osona i el seu suport als moviments socials i reivindicatius del país és més que palès al llarg de la seua trajectòria.

El nou disc La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2009) completa la trilogia del cantautor junt als darrers treballs Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005) i El camí cap a nosaltres (RGB Suports, 2007), on el músic continua amb la línia intimista i reivindicativa pròpia del seu missatge compromès amb la terra i el país, esdevenint un dels grans representants de les harmonies de lluita que envaïxen els escenaris d'arreu dels Països Catalans.

Freixas ha començat ja la gira de presentació del nou treball que inclou 12 temes que podeu accedir mitjançant el projecte en xarxa engegat pel cantautor i que permet fer arribar el seu missatge a la xarxa al portal ceskfreixas.cat. A més, a més, al web compartir.cat (Plataforma interactiva de descàrrega de música en Català) podeu descarregar-se el nou disc, exceptuant un tema, abans de comprar-ne un exemplar, una iniciativa que avala una vegada més, el tarannà solidari de l'autor, en permetre la seua distribució en xarxa des del mateix dia de la seua estrena a Barcelona.

Estèticament el CD té com a novetat que en obrir-lo podeu deixar la vostra mà com una pejada a la portada. A hores d'a-

“El nou disc completa una trilogia amb una línia intimista i reivindicativa pròpia del seu missatge compromès amb la terra i el país”

ra preparen un videoclip amb el tema "La petita rambla del Poble Sec" on també les mans seran les protagonistes i que comptarà amb la col·laboració d'actrius i actors, l'equip de producció de mateix clip, els membres de la banda i amics del cantautor què ha estat nominat a la categoria de cançó d'autor dels propers Premis Enderrock 2010.

Deu anys sense Enric Valor

Benimaclet reclama una casa la cultura Ferran Jiménez VALÈNCIA

U

n grup de veïnes i veïns de l'històric barri valencià de Benimaclet han iniciat una campanya per tal de denunciar la falta d'una casa de la cultura al barri. Aquest grup promotor que compta amb persones a títol individual, membres de organitzacions o assemblees de l'esquerra independentista (com Maulets, Endavant o l'assemblea del centre-social Terra), de l'Associació de Veïns, del Kaf cafè, llibertaris vinculats al CSO "El Nido" i militants de la CNT es va donar a conèixer el passat 16 de gener amb una jornada de cultura al carrer.

Aquesta jornada es desenvolupà primerament a diferents indrets del barri de manera simultània. Punts com la plaça de Benimaclet o les estacions de metro i tramvia foren escenari obert de diferents mostres culturals des de poesia fins a teatre, passant per música en directe, pintura o escultures amb bufes d'aire. Aquestes manifestacions artístiques sempre anaven acompanyades de gent que tractava d'explicar als veïns i veïnes del barri el perquè de l'acció amb un tríptic on es podia llegir el text de presentació del Grup Promotor per la Llar de la Cultural a Benimaclet. Passada la una del migdia tots els protagonistes de les mostres culturals es trobaren al cor del barri, la seua plaça, per concloure la jorna-

Borja Català BARCELONA

da reivindicativa de manera col·lectiva.

Una reivindicació històrica La necessitat d'una casa de la cultura evidentment no és nova. Ja fa quasi vint anys que plataformes ciutadanes com l'Associació de Veïns denuncien aquesta carència davant les institucions locals. En teoria la construcció d'aquest i altres serveis públics bàsics com un nou centre de salut o unes instal·lacions esportives de qualitat estan previstes en el marc del PAI Benimaclet est aprovat per l'Ajuntament de València ara fa catorze anys. Catorze anys que no han servit per res ja que el lloc on suposadament haurien de construir-se aquest equipaments no son hui en dia més que un solar.

Així des del Grup Promotor s'assegura en el seu manifest de presentació que "estem convençudes de que allò que necessita el barri és hora de fer-ho per nosaltres mateixa..." deixant ben clar que l'objectiu de les accions que han preparat van encaminades a conscienciar el barri de la mancança d'una casa cultural amb la finalitat

El degoteig d'actuacions del músic inclou actuacions conjuntes amb altres cantautors del sud: el proper dia 7 de febrer a Reus (Camp de Tarragona) junt al torrentí Pau Alabajos i el del proper 30 de gener a l'Olleria (El Comtat) amb el cantautor de Cocentaina Andrés Valor. Paga la pena sentir-lo en directe i comprar un exemplar del nou treball del Freixas.

E

l passat 13 de gener es compliren deu anys de la mort d'Enric Valor, peça clau del redreçament lingüístic del País Valencià durant la segona meitat del

de crear-ne una de nova gestionada per les veïnes i artistes que vulguen participar del projecte. Destaquen la rica vida cultural existent a Benimaclet i denuncien la deixadesa per part de les institucions a l'hora de satisfer les necessitats bàsiques dels veïns d'un barri amb més de 25.000 habitants.

Davant d'aquesta situació des del Grup Promotor ens han assegurat que accions com les del passat 16 de gener continuaran realitzant-se per tal de socialitzar les seues demandes, alhora que continuaran agitant el barri i preparant noves i més vistoses accions i mobilitzacions fins a aconseguir situar al mapa del barri una nova llar cultural.

segle XX. Nascut el 1911 a Castalla (Alcoià), a 19 anys començà a col·laborar a El Tio Cuc, una revista satírica d'Alacant, ciutat on desenvolupà una important tasca nacionalista. Partidari de la República, durant la postguerra participà en tertúlies clandestines i entre 1966 i 1968 fou empresonat per les seues activitats antifeixistes.

Valor treballà en la difusió del català al País Valencià i fou autor d'obres com Millorem el llenguatge o la fonamental Flexió Verbal, títols de cabdal importància per a l'ensenyament de la llengua al sud de l'Ebre. La seua dedicació a la recuperació del lèxic genuí valencià fou inestimable.

En al camp de la narrativa la seua creació més coneguda són les Rondalles valencianes, 36 narracions de la tradició oral valenciana que recopilà i transformà en peces literàries. També en destaca la trilogia novel·lística Cicle de Cassana.

Ja s'hi han preparat diversos actes de record. L'any vinent, a més, tindrà lloc la celebració del primer centenari del seu naixement.

CULTURA 15

L’ACCENT 170 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010

La ressenya de la quinzena:

La cinta blanca Joan sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

M

algrat que en les presentacions de premsa Das weisse Band (La cinta blanca) ha estat promoguda com una anàlisi de les causes del nazisme el cert és que l'espectador que vagi predisposat a aquest tipus de proposta restarà decebut. El propi autor, Michael Haneke, ho ha hagut d'aclarir en les nombroses preguntes que ha respost des que la pel·lícula fou premiada al Festival de Cannes de l'any passat.

Encara que el narrador el professor del pobleinaugura la pel·lícula avançant que potser els fets que explicarà poden aclarir alguna cosa sobre esdeveniments històrics posteriors, per a Haneke, el que mostra La cinta blanca es podria transportar a qualsevol país".

Rodada en blanc i negre, Das weisse Band se situa en els anys immediatament anteriors a la Gran Guerra (1914-1918). Tant des del punt de vista estètic com des de la perspectiva temàtica hi podem trobar les referències històriques d'autors que, com Carl Theodor Dreyer i Ingmar Bergman, han tractat anteriorment sobre el rigorisme moral en la cultura protestant.

El guió gira al voltant d'una sèrie de crims en una petita comunitat rural al nord d'Alemanya de nom fictici: Eichwald.

També aquí Haneke decebrà els qui esperin un artefacte al servei del suspens.

L'autoria dels crims resta sense aclarir al final de la pel·lícula. I això no respon tan sols a un exercici d'originalitat narrativa.

Aquesta estructura de "fals thriller" serveix per centrar el discurs en la violència ambiental d'una societat d'estructura feudal, extremadament autoritària, violenta i hipòcrita, abans que no en les ments pertorbades dels criminals. L'accident a cavall (provocat) del metge del poble, la mort en accident laboral d'una pagesa, els duríssims maltractaments -d'autoria tampoc no aclarida- a dos nens, i altres misteriosos esdeveniments seran atribuïts pel professor/narrador als mateixos infants que són alhora durament castigats amb el fuet pel seu pare i escarnits amb una cinta blanca, símbol de la puresa i la innocència, la manca de les quals se'ls recrimina.

D'aquesta manera, els alemanys del futur són ensinistrats en l'acarnissament contra el més dèbil com a única sortida davant la violència feudal del baró (senyor de la contrada) i la brutalitat patriarcal del mossèn i el doctor, figures que repre-

“L'estructura de 'fals thriller' serveix per centrar el discurs en la violència ambiental d'una societat d'estructura feudal”

senten l'autoritat a Eichwald. La hipòtesi del professor, en qualsevol cas, no és verificada en cap moment. Quan l'exposa al mossèn -d'un rigorisme extrem que inclou el maltracte físic dels seus fills-, la resposta marca un dels moments més significatius de Das weisse Band: qui s'atreveixi a posar en dubte l'honorabilitat de certes famílies haurà de marxar d'Eichwald.

Malgrat que la violència és sense cap mena de dubte un dels temes centrals de la pel·lícula, el cert és que a La cinta blanca no hi trobareu cap tipus de violència explícita si no més bé una pel·lícula tran-

quila, reflexiva i sòbria.

A Barcelona la podeu veure als cinemes Aribau, Gran Sarrià, Verdi i Yelmo Cineplex. A València a Babel, Cine Cite i Lys. També a la Sala Augusta de Palma, a l'Aana d'Alacant, al cinema Catalunya de Terrassa i a l'Oscars Les Gavarres de Tarragona. Fins que les autoritats no es decideixin a fer alguna cosa de profit en favor de la nostra llengua, no podreu gaudir de La cinta blanca en català, ni doblada ni subtitulada. Sí, en canvi, en la sempre maltractada i mai no prou lloada llengua castellana.

Lectures recomanades

Catalunya Nord. Societat i identitat Alà Baylac-Ferrer Editorial Trabucaire, 2009 Als anys 70, El petit llibre de Catalunya Nord fou un dels emblemes del ressorgiment cultural i polític nord-català. En aquell llibre es volia sintetitzar les principals característiques del país. Aquesta tasca s'intentà d'actualitzar als anys 90 amb Qui sem els catalans del nord. Ara, ja ben entrat el segle XXI, Baylac-Ferrer, professor de català, torna a sintetitzar en aquest nou llibre les característiques principals de la societat nord-catalana actual en els camps de l'economia, la política, la demografia, la llengua i la catalanitat.

La pastoral catalana

Julià de Jòdar Editorial Proa, 2010

Tancada ja la trilogia L'atzar i les ombres que va iniciar el 1997 amb L'àngel de la segona mort, i al qual van seguir El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2006), en Julià de Jòdar ens presenta ara La pastoral catalana, un llibre que arriba amb el 16è Premi Cralemany de novel·la sota el braç.

Aquesta darrera obra d'en Julià de Jòdar que al títol ret homenatge a la Pastoral americana d'en Philip Roth, narra la història d'una parella que viatja a Miami de visita a una amiga en perill. Aquest és l'argument usat per a l'anàlisi d'una generació que ha deixat un món pitjor del que va trobar i per la reflexió al voltant de les societats catalana i dels EUA contenporànies.

Fabricar l'immigrant.

Aprofitaments polítics de la immigració.

Miguel Hernández (coord.)

Pagès Editors, 2009 Aquest treball és la segona part de l'anàlisi crítica feta pel col·lectiu "Els altres andalusos" al voltant de la qüestió nacional catalana iniciada amb el llibre-manifest Els Altres Andalusos; la qüestió nacional de Catalunya que va publicar l'Esfera dels Llibres. Dividit en tres parts, la primera aborda, amb la col·laboració d'un grup divers de professionals de les ciències socials, el context històric i social heretat del franquisme i els primers debats sobre el fenomen de la immigració; la segona analitza el discurs de la classe política actual; i la tercera presenta diversos aspectes particulars sobre la qüestió.

EPOCA. L'exèrcit a l'ombra

Ferran Dalmau i Pau Juvillà Edicions El Jonc, 2010

Edicions El Jonc enceta l'any amb la publicació d'un treball que recupera la trajectòria dels militants independentistes que varen participar del que es va acabar anomenant Exèrcit Popular Català (EPOCA), l'organització armada que, influïda pels moviments d'alliberament nacional que brotaven arreu, "suposava el nexe de continuïtat històrica entre el vell separatisme resistent, bastit durant el primer terç de segle XX, amb l'oposició antifranquista i el nou independentisme modern que s'estaven gestant".

DEL 265 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2010 L’ACCENT 170

16CONTRAPORTADA

“Defensarem les cases abraçant-lles amb els nostres propis cossos” ANDRÉS GONZÁLEZ TORRENT

Comencem pel principi, què és el PEPRI? L'any 98 ens vam assabentar que hi ha havia un projecte per al barri, el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior, que suposava la prolongació de l'Avinguda de Blasco Ibáñez travessant el Cabanyal i partint-lo per la meitat. Nosaltres valorem molt el barri que tenim, però no solament nosaltres: el 1993 l'Ajuntament i la Generalitat, en mans del PP i del PSOE respectivament, demanaren uns estudis tècnics per posar en ordre la ciutat de València i veure quins espais mereixien ser considerats Bé d'Interès Cultural (BIC) i es va determinar que el Cabanyal ho era. Cinc anys després Rita Barberà va decidir fer aquest projecte travessant el barri i trencant la unitat i la cohesió del conjunt històric. Aleshores els veïns ens reunírem i rebutjàrem este Pla que a banda de partir el barri desplaçava a 1651 famílies Què té el Cabanyal per ser declarat Bé d'Interès Cultural?

En realitat és tot un conjunt històric protegit, des de Serreria fins a Dr. Lluch i des del Port fins la Malvarrosa. Després aquest conjunt determina una zona BIC, és tracta doncs d'una doble protecció.

El primer que varen protegir fou la trama urbana, que té una consideració a nivell arquitectònic i de racionalitat excepcional, totes les cases estan ubicades paral·lelament a la vora de la mar, el que fa que es filtren tots els vents i s'aprofite el sòl. A més també hi ha un estil de modernisme popular que es va donar a principis del segle XX, amb una tipologia de construcció feta de forma molt singular. No respon a un estil concret, sinó que es poden trobar en una mateixa casa diferents estils.

També destaca la seua història, és un barri passejat per molts personatges vinculats a l'art i la cultura, com puguen ser Sorolla, José Benlliure, Max Aub, Agustí Centelles, que va nàixer ací,... un bressol d'artistes que al llarg dels segles han fet d'este poble pesquer un espai únic que que qualsevol ciutat del món estaria orgullosa de mantindre sencer per al gaudiment dels seus habitants.

Fa aproximadament un any el director tècnic de Cabanyal 2010 va dir que el Pla del Cabanyal era innecessari i deficitari. Què és exactament aquesta entitat i per què aquestes declaracions?

Cabanyal 2010 és l'empresa que va crear l'Ajuntament per gestionar l'execució del projecte. Aquest home va fer unes manifestacions com a arquitecte, no per la seua posició política, i simplement va constatar que estava obsolet.

Però és així ja des de la seua concepció, ja en el 98 quan es va llançar la propos-

ENTREVISTA

Parlem amb aquesta catedràtica de Belles Arts perquè ens parle sobre la situació que pateix el barri des de fa anys i ens explique com s'han viscut les últimes notícies.

ta (que no es va aprovar fins el 2001) era un projecte desmesurat propiciat pel boom immobiliari, un pla purament especulatiu per conquerir la platja. Per això, Cabanyal 2010 és una empresa mixta amb onze constructores privades. Un fet que nosaltres vam denunciar a Europa i se'ns donà la raó, per això es va desmantellar, coincidint amb la crisi econòmica.

Però als pocs dies la Generalitat Valenciana va aprovar un decret-llei que pretenia tornar a posar en marxa la prolongació, no?

Sí, però el decret-llei és una forma de voler eludir el resultat del Suprem, és una burla a la ciutadania, tota aquesta

El camí de (plaça) Sant Jaume MARC GARCIA BARCELONA

Maribel Domènech, portaveu de Salvem el Cabanyal

A principis de gener va arribar una Ordre del Ministeri de Cultura, derivada del Tribunal Suprem, que paralitzava el Pla per considerar-lo un espoli del patrimoni històric. Com heu rebut aquesta notícia?

Ara estem en una situació que s'ha paralitzat el PEPRI, l'ordre ministerial és clara. Els informes tècnics, i d'això no es parla mai als mitjans de comunicació, s'han fet consultant a institucions públiques i qualificades per a dictar si hi havia espoliació o no del patrimoni històric, com són l'Acadèmia de la Història, les acadèmies de Belles Arts, les Universitats, l'Institut Ceràmic González Martí... o també l'Institut Ceràmic de Castelló que va fer un estudi favorable a nosaltres dient que érem un museu a l'aire lliure, perquè són centenaris els taulells que trobem si passegem pel barri. Hi ha molts informes que manifesten que el Cabanyal s'ha de mantindre en peu. Hi ha qui diu que és una mínima part el que es destrueix, això és fals, però a més el més greu és el fet del trencar per la meitat la unitat del conjunt, perquè deixa de ser el que era.

L'hem rebut amb molta satisfacció i ens agrada perquè ha sigut molt tècnic, no una qüestió política com volen fer creure des de l'Ajuntament, com si fora un atemptat contra l'autonomia.

No és de veres, és un procediment judicial, una decisió del Tribunal Suprem que obliga al Ministeri a pronunciar-se sobre este tema. D'altra banda ara s'obri solament una via al Constitucional.

LA REMATADA

estratègia en nom de l'autodeterminació i de ser més valencians que ningú és una cortina de fum. Jo sóc molt valenciana, estime molt València, la seua identitat cultural i precisament perquè valore on visc defense el Cabanyal.

I els veïns, com han encaixat aquestes decisions?

Estem dividits perquè patim un assetjament greu per part de l'Ajuntament.

Ara hi ha zones molt degradades, precisament en la zona que vol prendre l'Ajuntament. En realitat no hi ha hagut expropiacions, solament hi hagut compres a particulars, de forma individual, de persona en persona. I com s'han comprat s'ha anat enderrocant o llogant les cases a col·lectius desfavorits, alguns d'ells delinqüència, gent del món de la droga, generant així una hostilitat en el barri insuportable. Tot això és el que divideix al barri. És una estratègia de degradació i de manipulació, perquè ara venen el projecte com una forma de salvar el Cabanyal. Aleshores és un poc una lluita de "David contra Goliat".

Moltes voltes se'ns ha acusat de violents o de no viure al barri, això no és cert, tots vivim ací, però pensem que és patrimoni de tots els valencians. Afectats ens hem de sentir tots.

Quants enderrocs s´han produït des que va començar tot aquest procés?

Heu pensat què es podria fer amb els edificis afectats?

Sí que s'han produït, però encara queda molt més en peu. Ho han fet per donar la sensació de que el projecte avançava, quan no és cert, però tot això genera una ambient de degradació que impacta a la gent.

Hi ha cases amb molt de valor que es podrien reconstruir, com ha passat amb la casa de Blasco Ibáñez. Un altre edifici emblemàtics destruït és la Casa de la Palmera, estimada per tots, amb un estil de barreja entre modernisme i neoclassicisme. Era un punt de referència, ara solament queda la palmera al solar. També s'ha enderrocat el Forn de l'Estrela i les Torres-Miramar, amb molt de valor. Per a nosaltres cada casa que s'ha enderrocat ha sigut una ferida que s'ha fet al barri, totes tenen valor: els alicatats, les façanes, els interiors,...

Hauríem d'intentar reconstruir el possible, però pense que tots els solars

que han quedat es poden aprofitar per cobrir moltes necessitats del barri, necessitem nous espais socials, com un institut, escoles, poliesportius, centres per majors i joves,... A més estem a la vora de la platja i tenim les dos Universitats al costat, estem a un lloc privilegiat.

Amb voluntat és un lloc molt fàcil de revitalitzar en dos o tres anys. La nostra alternativa és la rehabilitació sense destrucció. Hi ha valors arquitectònics i humans a conservar, no solament són els edificis, hi una forma de vida horitzontal molt diferent a la de la resta de València.

Una de les activitats més conegudes és el "Cabanyal Portes Obertes", en què consisteix?

Fou idea d'un grup d'artistes que decidirem organitzar exposicions de tot tipus arreu del barri: en cases, comerços, etc. Així vam generar un passeig per visitar les cases i les mostres d'art.

La participació fou espectacular, va tindre molta repercussió i ja portem onze edicions. Pense que la resistència ha sigut possible tants anys perquè hem sigut molt creatius i imaginatius.

Existeixen ara mateix vies de diàleg amb l'Ajuntament per buscar una solució al problema?

No n’hi ha hagut mai. Hem escrit moltes cartes a l'alcaldessa demanant una reunió. Inclús després de l'ordre vam anar personalment a entregar una carta per iniciar un diàleg per veure de quina manera es pot rehabilitar del barri, però no hem tingut resposta. L'any 2003 ja vam fer una vaga de 25 dies per a que ens rebera l'alcaldessa, però no ho va fer. Prefereix que morim de fam que parlar amb nosaltres.

Quines actuacions teniu previstes a partir d'ara?

Nosaltres sempre hem fet servir la mobilització ciutadana per lluitar contra el que no creguem just i per això hem convocat la manifestació del dia 31. Ara el Pla està paralitzat i el decretllei de la Generalitat no canvia res. La línia a seguir és continuar la resistència, no vendre ni una casa més. Si intenten enderrocar posarem les denuncies oportunes i defensarem les cases abraçant-les amb els nostres propis cossos.

Els polítics saben que tota estratègia que vulgui triomfar, li calen elements claus: l'organització, la caixa i la propaganda. A cada partit hi ha els seus especialistes, els Madí, Puig, Zaragoza i Iceta, ho saben molt bé. Quan un candidat tria determinades persones per materialitzar el seu projecte, ens diu en certa manera quin projecte vol construir.

Però... quin equip envolta els nous candidats, o aspirants a candidats?

En el cas de Joan Laporta, el seu equip és curiosament coincident amb els interessos convergents, cosa que fa pensar que l'operació PI, retorna amb noves cares públiques, nous equips de treball i noves estratègies, àdhuc a noves situacions.

Com pot tornar CIU a la Generalitat? Amb majoria absoluta, amb el trencament del tripartit o amb un nou soci que trenqui la majoria del tripartit. La majoria absoluta, malgrat no descarta-la, és poc probable, i per tant cal incidir en d'altres opcions si volen tornar a les poltrones. Per trencar el tripartit cal, més que una palanca, un punt on recolzar-la, i aquest punt és la frontissa nacional, el punt on el PSC discrepa d'ERC i on els republicans coincideixen amb la dreta catalana. És en aquest sentit que hem vist com destacades primeres espases convergents donaven suport a les consultes sobiranistes. Les mateixes primeres espases que signaven o acataven pactes al Majestic i retallaven estatuts. Mentre tímidament en Duran treia ferro a la cosa per acontentar part del seu electorat i coneixedor del vol gallinaci de les aspiracions nacionals del "pinyol". Però... i si no tenen majoria absoluta? I Si ERC no trenca el tripartit? Cal activar un tercer front, la cacera de vots d'ERC, però alhora mantenir els d'Unió, i aquells que porucs d'un estirabot barretinaire es podrien passar a les files de l'Alícia Sànchez, o els cants de sirena de la Nebreda.

L'única manera de treure vots als republicans, passa pel fet de no guanyar-los des de la federació, sinó des d'un nou partit, amb una bona carcassa i aparença però buit de contingut, un autèntic cavall troià.

I és en aquest punt on reprenem allò de l'organització i la propaganda. Qui és el director general del Barça? Qui és el director de Barça Tv? Qui remena els comptes del més que un club? Convergents de plena confiança. Els llocs claus en l'organigrama de Laporta són "Casa gran del catalanisme", i només el temps i les enquestes ens resoldran el dubte. Si les xifres diuen que el tripartit suma, Laporta i Carretero, s'encarregaran de descomptar el sudoku, per garantir allò que el PI no va poder.

A tot això... que fa l'esquerra independentista? El de sempre, treballar i consolidar el seu projecte, lluny de cavalls de Troia, d'aliances amb vols de gallina i reconeixem-ho també, de majories absolutes. Amb la certesa de no enganyar ningú, i molt menys la seva militància. Pot dir el mateix Laporta, Carretero o Mas?