L'Accent 172

Periòdic popular dels Països Catalans

172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Multitudinària rebuda a en Zigor i en Diego

SUMARI Mallorca continua sacsejada Els militants del PSM han decidit abandonar el Bloc. Amb aquesta decisió es pot donar quasi per enterrada la darrera aposta dels partits nacionalistes i progressistes de les Illes. Mentrestant, el Govern autonòmic ha quedat en minoria, el PP ho vol aprofitar tot i UM pot decantar la balança cap a on vulgui. >> Països Catalans 4

Els 25 d’Escola Valenciana

Vora 400 persones van participar a l'acte de celebració dels 25 anys d'Escola Valenciana, una entitat que, en paraules de Xavi Sarrià, un dels guardonats de la nit, "és un dels pocs motors per a combatre l'autoodi i lluitar per la nostra cultura i la nostra manera de ser". >> Països Catalans 7

Ens apropem als processos d’Euskal Herria i d’Irlanda

Convocades per Rescat (organització de suport als presos i preses polítiques),les persones que han estat més actives en la solidaritat al llarg dels darrers nou anys amb les persones dels Països Catalans empresonades per col·laborar amb l'organització armada ETA van acudir a la jornada de solidaritat antirepressiva el pas-

sat dissabte 20 de febrer. Fins a 300 persones es van aplegar a Cotxeres de Sants per donar la benvinguda amb un dinar a en Zigor i en Diego, que el passat mes de gener van sortir de la presó.

La lectura de les cartes enviades per la Laura, la Marina i la Lola, les tres catalanes que continuen empreso-

Amenaçades d’expulsió vuit famílies nord-catalanes L'expulsió de vuit famílies nord-catalanes d'origen àzeri-armeni i serboalbaneses podria ser imminent. Per evitar-ho, un centenar de persones es va concentrar a Perpinyà per demanar al prefecte que aturi el procés.

Per ara, algunes d'aquestes famílies ja s'han quedat sense lloc on viure.

Les expulsions responen a la política de Sarkozy emparada sota la Llei sobre el control de la Immigració, de 2007, que inicià una política restrictiva respecte del reconeixement del dret d'asil i que comportà l'inici de les expulsions de menors sense papers en època de vacances escolars. >>Internacional 10

Mobilització per aturar l'expulsió

nades per la seva col·laboració amb l'organització basca, va ser el moment més emotiu del dinar.

Durant la jornada solidària, L'ACCENT vam entrevistar els dos militants que acaben de sortir de la presó.

>>Entrevista 16

A través de dues col·laboracions coneixem com avancen els processos d'alliberament nacional basc i nord-irlandès. Iker Bizkarguenaga detalla la recent proposta de Batasuna i Roger Sánchez analitza la situació del nord d'Irlanda coincidint amb la visita que hi ha fet en motiu del Catalan Day. >> Internacional 10 i 11

EN PROFUNDITAT

La privatització de la sanitat,una autèntica malaltia La crisi ha servit d'excusa per desenterrar propostes que avancen de manera més o menys directa cap a la privatització del sistema sanitari públic, un dels pilars del denominat estat del benestar. En destaca l'intent de posar de nou sobre la taula el debat per introduir el copagament dels medicaments dels pensionistes així com dels serveis generals (consultes, urgències...) del conjunt de la societat. Tot i que les mesures més dures mai s'han aplicat a causa

de la reacció social algunes de les recomanacions liberalitzadores com les incloses a l'Informe Abrilpoc a poc s'han fet un forat. >>En Profunditat 8 i 9

MARIA OLIVER PÀG.2 // XAVIER GISPERT PÀG.2 // MARIA FREIXAS PÀG.3 // ADAM MAJÓ PÀG.10 // MARC GARCIA PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Malaguanyada autonomia MARIA OLIVER CAMPINS

És ben sabut que des de l'aprovació de la LEC les escoles públiques catalanes enfilen un camí sense retorn cap a un model de gestió privat. L'última mostra d'això la trobem al projecte de decret d'autonomia de centres. Aquesta autonomia -organitzativa, de gestió de personal i gestió econòmicavenuda com a millora per a l'autoorganització dels centres i pal·liativa davant del fracàs escolar, no és res més que un pas endavant en la privatització del sistema educatiu i una ratificació de les desigualtats socials.

Per començar, la gestió del personal -totalment jerarquitzadaes farà sota el poder absolut de les direccions del centre (que esdevindran uns autèntics gestors) i a través de les quals es podrà confeccionar una plantilla a dit i escollida segons el "perfil" desitjat tot incorrent en l'equitat del sistema de nomenaments actual.

Seguidament, l'autonomia organitzativa dicta que els projectes d'innovació pedagògica sol·licitats des de les escoles hauran d'estar adreçats a la millora dels resultats educatius i -això és més sorprenent encara!- serà en funció dels resultats que es distribuiran els recursos. Trobem una escola pública obeint els preceptes de l'empresa privada: més recursos i finançament en funció de la producció i dels resultats. Aquest fet -indefugiblementprovocarà una polarització del sistema públic entre "els centres de referència educativa" (Art 60 2.c) dotats amb més recursos, un professorat seleccionat i un alumnat de classe mitjana, "progre" i "guai" i uns centres "satèl·lits" amb menys recursos humans i materials per a la població potencialment exclosa i marginal.

Com es pot deduir, els plans d'autonomia de centre condueixen a un model d'autofinançament on la competitivitat desigual aprofundirà amb escreix en la fractura social. Com succeeix a l'escola privada, en cas de dèficit econòmic, el decret d'autonomia de centres preveu la possibilitat de demanar préstecs que eludeixin la responsabilitat de l'administració d'oferir un servei públic. Hi haurà una part del pressupost de les escoles que podrà ser emprat en la contractació de serveis privats per atendre alumnat i qui sap si en un futur no llunyà la cerca d'espònsors farà fins i tot modificar el nom de les escoles: CEIP Cacaolat Joan Fuster o IES Nokia L'Alzina, per exemple.

En definitiva, des del Departament d'Educació s'està sistemàticament menyspreant el sistema públic educatiu i esquarterant la seva capacitat d'incidència social.

Davant l'intent de privatització de l'escola pública tenim poques opcions: o vèncer o morir.

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

COL·LABORACIÓ

XAVIER GISPERT ZEGRÍ

Periodisme és propaganda

Propaganda: discurs persuasiu destinat a modificar les actituds i la conducta de l'opinió pública (definició del Diccionari de l'IEC referent al sector de la comunicació). Malgrat això, el de propaganda és un concepte essencialment mal sonant, gairebé pejoratiu. El significant està molt allunyat del seu significat. Quan hom parla de propaganda, altri entén manipulació. Un altre concepte, el de manipulació, mal sonant.

La propaganda pot tenir molts objectius. Pot servir per persuadir l'opinió pública que cal enviar metges a Haití. O pot servir per conscienciar la població que cal enviar militars a Haití. Pot servir per explicar les causes naturals que han donat lloc a la desastrosa situació que està vivint Haití. O pot ser molt útil per descobrir públicament les causes polítiques i econòmiques que han multiplicat el patiment del país.

La propaganda, doncs, no és ni bona ni dolenta. És, com la literatura o els fusells, una eina al servei de les bones o les males intencions. Tots els partits fan propaganda. Tots els governs fan propaganda. I tots els mitjans de comunicació viuen de fer propaganda. Tothom, la dreta i l'esquera, la socialdemocràcia o el feixisme, és relativament lliure, per elaborar la seva propaganda.

El que avui en dia es "condemna", doncs, no és el fet de difondre propaganda. Si no la transparència en la seva elaboració. Quan hom diu que

està fent propaganda, hom passa a ser un propagandista.

I quan hom diu que està fent informació, hom passa a ser un informador. Hom pot estar fent el mateix, però tot i així ser propagandista és vist com un acte de manipulació i parcialitat, mentre que ser informador és entès com una acte imparcial i fins i tot necessari. La informació periodística és, diguemho clar, la propaganda encoberta.

El periodista és un propagandista.

O, més concretament, un propagandista que amaga les seves intencions. I fins a tal punt s'amaguen les intencions, que hom acaba enganyant-se a sí mateix. Hom

acaba creient que és possible i factible presentar els esdeveniments des d'una falsa posició d'imparcialitat.

Alguns periodistes poden arribar a creure que la seva informació és imparcial.

Res més lluny de la realitat. Els paràmetres ideològics generals que marquen una informació de, per exemple, IB3, El Mundo, El País, TV3 o Al-Jazzera, són tan tancats i tendenciosos com els del NODO (noticiari franquista), el Gramma (òrgan central del Partit Comunista de Cuba) o la BBC (televisió pública britànica). Uns fan propaganda regionalista. Altres elaboren propaganda espanyolista, constitucional o socialdemòcrata. Els altres s'emmarquen en

“La propaganda pot tenir molts objectius.

Pot servir des de persuadir l'opinió pública que cal enviar metges o que són necessaris els militars a Haití”

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

paràmetres per a mi desconeguts. I els darrers fan propaganda feixista, comunista o capitalista. Són formes molt simples (si no simplistes) de definir les respectives línies editorials. Però tots ells fan propaganda.

Independentment de si els seus productes accepten més o menys pluralitat d'opinió.

Un pluralitat que, per cert, s'eixampla o es restringeix en funció dels rèdits que se'n puguin desprendre i, per tant, de la major o menor efectivitat que aporti als seus objectius propagandistes. La pluralitat (això és, la base de la tan vanagloriada "llibertat d'expressió") s'accepta sempre que no malmeti els principis més sagrats d'allò que es vol propagar. Així actuen tots els governs, i així actuen tots els mitjans de comunicació, siguin del signe que siguin.

L'únic que m'agradaria reclamar, doncs, és que els periodistes assumim allò que som. Entenc que cadascú faci la propaganda en funció d'allò que creu, o sent. Però cal abatre d'una vegada tota l'aureola endormiscadora que impedeix al periodista comprendre la seva condició de propagandista. Si no ho fem, tard o d'hora tindrem problemes amb el nostre cap, i ens endurem un fort disgust.

Perquè, en definitiva, la tasca del periodista gairebé sempre està sota el control, més o menys rigorós, d'algun director o cap de secció. És a dir, d'un altre periodista. Un propagandista amb una mica més de poder.

PAPER DE VIDRE

La crida del vil metall Quan la crida del vil metall ressona no hi ha pàtria que valgui. En Zapatero busca la salvació per la via "seriosa" (és a dir, les retallades socials) i qui corre a salvar Espanya com sempre?: "Els garants de l'estabilitat del pacte, aclamat pels mitjans estatals" (David Miró, El Periódico de Catalunya, 21-2-10).

Número 172.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori. Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Roser Ballestar, Iker Bizkarguena,Marc Garcia,Adam Majó,Francesc Miralles,Maria Oliver,Juan Ramon Rodríguez,Roger Sànchez, Montse Venturós.

És a dir, CiU. Per a Artur Mas cal treure Catalunya del "pou burocràtic" i "aixecar-la mitjançant la cultura de l'esforç".

El "pou" burocràtic no és Espanya, com algun il·lús podria esperar d'un polític "nacionalista", si no tots aquells molestos impediments per extreure més benefici a costa de l'empobriment dels treballadors. I pel que fa a la "cultura de l'esforç" sembla que ens farà falta, malgrat que Montilla -que finalment no és ni andalús ni català, si no marcià- digui que "estem disposats a dialogar, pactar amb l'oposició, però no mesures que suposin retallades socials, sempre mantenint el nostre Estat de benestar" (Montilla a Tarragona, XXIV Escola d'Hivern del PSC, El Periódico de Catalunya, 21-2-10). Estava inspirat. De fet, en el mateix aplec socialista va llençar un autèntic proverbi xinès: "no és el mateix baixar impostos que no fer-ho, no és el mateix abaratir l'acomiadament que no fer-ho" buscant un perfil diferenciat amb l'oposició.

Pero no sembla que sigui això el que opinen ni al seu partit ni a la premsa afí. L'editorial d'El Periódico de Catalunya del dia esmentat sospira per "un marc de flexibilitat que inviti les empreses a invertir aquí". Per endolcir-ho, se'ns parla de "l'abús de la tempo-

ralitat en els contractes", i fa gràcia per què llavors com ara i sempre, la reforma laboral que, entre d'altres coses, va regular el treball temporal, es va vendre com una necessitat per salvar l'economia del desastre.

Fa vint anys que tot plegat es "flexibilitza" d'allò més i encara no n'hi ha prou. Es veu que hi ha d'altres que són encara més "flexibles" i no es pot continuar amb "un marc més rígid que el d'altres països de la UE" sense córrer el risc d'una mena d'apocalipsi. Ja fa anys que tots plegats fan aquesta comèdia de flexibilitats i rigideses. Expressen els seus desitjos com si fossin inevitables: "l'objectiu de reduir 40.000 milions de despesa estatal en quatre anys (només 5.000 el 2010 per no danyar la recuperació) és correcte". Com que la comèdia és una comèdia de gàngsters no hi falten les amenaces ("uns models de producció i de protecció social que potser Espanya no es podrà seguir permetent") i la referència necessària a Grècia com a exemple de com acabarem si no som bons minyons.

Tenim molt mala peça al teler i el superheroi que ens ha de rescatar fa

la fila de Cándido Méndez. Diu que té un desacord profundíssim amb el govern. Però a Las Provincias del 20 de febrer hi trobem una notícia titulada "Els sindicats rebutjen que la nova comissió econòmica rebaixi el seu paper", amb unes línies finals gracioses i reveladores: "De portes endins, els sindicats reconeixen que cal posar-se les piles i enfrontar amb solucions efectives l'envelliment de la població i llur repercussió en un sistema contributiu". És a dir, que tot el que els queda és establir a quin preu es venen.

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Desenvolupament Memòria selectiva

MARIA FREIXAS

i aprenentatge: una qüestió de referents Aquests dies penso en Chomsky i en la seva teoria sobre la capacitat innata que té l'ésser humà per adquirir una gramàtica, una llengua.

Ja sigui una llengua oral o de signes, el que és necessari per poder desenvolupar un codi de comunicació són els referents, lingüístics en aquest cas. I és que el desenvolupament de tota persona també necessita de referents en d'altres àmbits, de la mateixa manera que no n'hi ha prou amb utilitzar un codi lingüístic amb un nadó perquè l'aprengui, sinó que hi ha d'altres aspectes relacionats amb les diferents competències comunicatives que si no s'ensenyen no s'aprenen i, fins i tot es poden arribar a transmetre comportaments lingüístics erronis.

La qüestió dels referents en l'aprenentatge escolar és quelcom preocupant i sense saber quin és el camí exacte per repensar les sinergies en que s'ha vist envoltada la nostra escola, la pública, intento parlar del canvi de direcció que podem començar a fer i sobretot del gest en el nostre radi d'acció, tot i que petit, important. Comentant les jornades laborals amb companys i companyes que ensenyen a primària i a secundària es podria destacar en primer lloc que el clima que es respira avui dia en moltes aules és el de "passa com puguis i mira si has cobrat la nòmina". Els referents educatius que Chomsky anomena al seu llibre La (des)educació, intel·lectuals i transmissors de les estructures de poder, queden a anys llum del panorama educatiu català, perquè, parlant clar, sembla ser que impera una majoria que dóna suport a la Llei del Mínim Esforç. Senzillament es va a classe a escalfar cadira, i no parlo dels i les alumnes. De totes maneres no pretenc fer una crítica destructiva. Al cap i a la fi, si el sistema educatiu català està carregat, malauradament, de mestres i professorat poc format i poc motivat, això deu ser sense dubte perquè ja interessa que sigui així. A l'escola que necessitem, els referents que actualment tenen la capacitat i la voluntat d'aportar un granet de sorra són els que vulguin i promoguin que l'escola pública sigui un model als altres àmbits de la societat. Un canvi que comporti la neces-

Fe d’errates:

L’article de l’anterior número publicat en aquesta pàgina s’atribuïa erròniament a Andrés González; el seu autor és Andreu Merino, col·laborador habitual de L’ACCENT.

sitat de viure en la justícia social, que parteix sense dubte d'una estructura educativa basada en els valors com la inclusió, on a banda dels agents protagonistes, com són els i les alumnes i el professorat, també hi interactuen les famílies i, de retruc, el context on es situa l'escola; el barri, el poble, la ciutat i el País.

La inclusió ha d'arribar a ser un mitjà o una manera d'entendre la quotidianitat enlloc d'un principi o una finalitat. Una llavor per així anar creant estructures socials de generacions conscients, crítiques amb el món i propulsores de la igualtat. Així doncs impregnem-nos de

metodologia inclusiva, però no la que ens venen en els manuals oficials, sinó de la que ens portarà un canvi real en la nostra societat.

Que no ens enganyin, l'escola inclusiva no existeix, tret d'algunes realitats que es compten amb els dits d'una mà. Perquè per una banda no es donen les condicions necessàries; i per l'altra, sembla ser que no hi ha la intenció de que això sigui possible, ja que l'àmbit educatiu inclusiu és aquell on els seus referents propicien que l'alumnat desenvolupi el sentit crític, pensi i analitzi.

I estem a dos mesos vista de les oposicions al cos de mestres de la Generalitat i se m'ha acudit comprar-me el temari pertinent a la bibilioteca de la Diputació, per saber què s'hi cou. I quina és la meva sorpresa? Llegir-lo carregat de faltes i traduït literalment del castellà. De forma incorrectament, evidentment. Aquest és el meu referent per poder ser Mestra fixe? I els rumors avancen i prenen forma: oposicions en comptagotes, la borsa d'interinatge tancada i mestres a l'atur pendents dels nomenaments.

Mentrestant, a l'escola on treballo hi falten mestres. *Maria Freixas és mestra

Llibertat. Aquell element tan apreciat era el que aconseguia Nelson Mandela l'11 de febrer de 1990. Aquell diumenge assolellat abandonava la presó de la mà de la seua companya Winnie. Mandela havia passat 27 anys i mig reclòs. La raó?

Haver lluitat des de 1944 contra la discriminació racial institucionalitzada a Sud-àfrica, l'apartheid, i alliberar el seu poble de l'explotació. El Congrés Nacional Africà (CNA), partit on milità Mandela, va crear el 1961 el grup Umkhonto we sizwe (La llança de la nació), el braç armat amb què plantaria cara al règim racista. El premi Nobel de la Pau, en qualitat de comandant en cap, va dirigir des de la clandestinitat el disseny de l'estratègia armada, el reclutament i la formació militar a Etiòpia i Algèria. Tanmateix, 39 anys després de la creació del grup armat ningú ressalta aquest xicotet detall en ressenyar el líder negre, o es fa amb la boca petita. Ell, actualment, és un "garant de la pau", un "reconciliador"...

Aquestes paraules fan reflexionar i preguntar-se quina és la diferència abismal que separa el Mandela Premi Nobel i els centenars de preses i presos polítics que hi ha a les presons de l'Estat espanyol. Tal vegada serà que Espanya és hipòcrita. Mentre lloa el gran president sud-africà, a casa empresona, igual que l'estat de l'apartheid, la resistència que li fa nosa.

El líder negre fou empresonat com molts altres lluitadors i lluitadores: tornant d'un dels seus viatges d'entrenament i reclutament a Algèria i Etiòpia se'l va interceptar. Després del juí va ser condemnat a cadena perpètua per "terrorisme" i "traïció". Al costat d'altres líders del CNA va ser empresonat a la presó de Robben Island, enfront de Ciutat del Cap. Als anys 90 la resistència de la població negra davant l'apartheid s'estenia sense fre, la lluita armada s'intensificava i el Govern contestava amb noves mesures repressives, provocant milers de morts. Per altra banda, el CNA seguia amb Mandela com a cap visible dins de la presó negociant i negant-se a eixir lliure fins que no hi haguera un acord just. A què ens recorda tot aquest periple?...

En l'àmbit internacional, el règim racista anava perdent l'empara que li havien donat alguns governs occidentals sota el pretext de la lluita contra el comunisme de la Guerra Freda i s'anava quedant cada vegada més aïllat. A la fi, el president sud-africà del moment, Frederik De Klerk, va decidir alliberar Mandela. No sense pressions, ja que polítics d'ultradreta s'hi negaven i d'altres més progressistes argumentaven que esclataria una rebel·lió. No fou així. El líder del CNA eixí, va governar el país i millorà substancialment la situació del seu poble a la seua terra, i per açò darrer se'l recorda ara, als seus 91 anys.

Però també s'hauria de reconèixer la lluita prèvia, també l'armada, que establí contra l'Estat que discriminava i explotava el poble negre. La memòria és selectiva -diuen- i només pren allò que l'interessa. Les presons de l'Estat espanyol estan plenes de preses i presos polítics (independentistes catalans, bascos, gallecs, militants anarquistes, comunistes...). Persones que han estat engarjolades per la seua militància política. Persones que, com Mandela, volen canviar el sistema polític que regeix les seues vides i crear-ne un de més just. Aquestes persones lluiten sense esperar un reconeixement (no calen premis Nobel quan tens la teua llibertat en joc), s'esforcen per fer el mateix que Mandela. Encara que el tracte (als mitjans de comunicació, però també en les opinions personals) és bastant diferent. La conclusió sempre és: quin home més valent, quin coratge; no es té en compte, però, que fins fa dos anys el president sud-africà encara estava a la llista de terroristes dels EUA per defensar la llibertat del seu poble.

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

04PAÏSOS CATALANS

El Bloc per Mallorca es desfà JOAN BALLESTER PORRERES

Els Verds, és l'únic partit que ha mostrat obertament la seva satisfacció pel resultat de l'assemblea del PSM. De fet, són l'únic partit a qui el PSM no imposa condicions per presentar-se conjuntament, mentre que als altres grups els fa algunes exigències que poden resultar molt complicades.

Els militants del PSM decidiren dissabte passat en una assemblea a Porreres abandonar definitivament l'estratègia del Bloc per Mallorca i apostar per una coalició únicament amb Els Verds. Amb aquesta decisió es pot donar quasi per enterrada la darrera aposta dels partits nacionalistes i progressistes de les Illes per augmentar la seva representació. Una aposta que novament haurà acabat en fracàs i ha fet encara més petits els partits que l'integraven.

Encara que el líder del PSM, Biel Barceló, ha dit que no volen tancar la porta a ningú, les condicions que el PSM exigeix als altres partits -Esquerra Unida, Esquerra Republicana i Entesa- fan molt difícil una nova coalició. El PSM està disposat a fer nova coalició si aquesta esdevé "un referent per aconseguir majories, una referència electoral a mitjà i llarg termini". El que s'extreu d'aquestes paraules és que els del PSM voldrien una coalició que anés més enllà del que ha estat el Bloc, i que no s'hagi de renegociar cada quatre anys.

Això a la pràctica és gairebé impossible. D'una banda, ERC no pareix que accepti coalitzar-se amb el PSM, ja que bàsicament se'ls exigeix l'autodissolució, amb una fórmula que passaria perquè el PSM fos el referent a les Illes i ERC al Principat. A més, les relacions entre

Un PSM desorientat i a la baixa

Els temps d'unitat al Bloc sembla que han acabat

els dos partits no passen pel seu millor moment, després de la decisió unilateral d'ERC de deixar el govern i del ressentiment que encara queda a les files del PSM pel vet que féu ERC als nacionalistes mallorquins a les europees, impedint que es presentés a la mateixa coalició.

El dirigent d'ERC Joan Lladó mostrà la seva decepció per la decisió del PSM, però no descartà res i afirmà que encara queda temps.

Entesa per Mallorca, partit sorgit d'una escissió del PSM que estava en contra dels pactes amb EU per tractar-se d'un partit "massa espanyolista", tampoc pareix que accepti la fórmula que li ofereix ara el PSM: entrar a formar part del partit, però com un simple grup de caràcter local, com ho fan altres grups de pobles.

Per la seva banda, Esquerra Unida està immersa en un procés que

han autoanomenat "reconstituent" i que no se sap ben bé com acabarà.

Encara que reafirmen la seva autonomia, el que pareix clar és que no se separaran d'Izquierda Unida. El seu líder, David Abril, apostà clarament pel Bloc, però rebutjant qualsevol exigència dels nacionalistes.

Des del PSM es manifestà la voluntat de parlar amb la nova EU, però volen que es desferrin d'IU per entrar en negociacions.

Amb tot, el PSM ja fa temps que pareix que no troba el seu lloc: ha anat canviant de socis i els resultats electorals han estat cada vegada pitjors. Recordem que el fracàs del Bloc per Mallorca fou prou clar.

El Bloc (PSM-Entesa, Esquerra Unida, Els Verds i Esquerra Republicana) no pasà dels 37.000 vots el 2007, mentre el 2003, només dos dels partits que l'integren, PSM i EU, per separat, ja en sumaren més de 53.000. Després d'aquests mals resultats electorals a les eleccions autonòmiques, el PSM canvià d'estratègia i decidí de cara a les eleccions estatals de 2008 apostar pel pacte amb la dretana Unió Mallorquina, cosa que no agradà a molts simpatitzants del partit. A aquesta coalició s'hi uniren ERC i Entesa baix el nom de Unitat per les Illes. Aquesta vegada el fracàs encara fou més estrepitós: la coalició aconseguí 25.000 vots, la meitat del que havien aconseguit per separat el 2004.

Crisi institucional i Unió Mallorquina al poder

El Govern autonòmic ha quedat en minoria, el Bloc passa una profunda crisi interna, el PP ho vol aprofitar tot i UM pot decantar la balança cap a on vulgui XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Del mal govern al desgovern. En aquests moments, a les Illes Balears i Pitiüses, el poder legislatiu està fet miques. El president autonòmic, Francesc Antich, ha acabat d'aprofundir en el progressiu desmembrament de les institucions amb l'expulsió d'Unió Mallorquina, el partit que, malgrat proclamar-se de dretes, duia des del maig de 2007 garantint la majoria del denominat Pacte de Progrés juntament amb Esquerra Unida, el PSM, ERC, Els Verds i, és clar, el PSOE, qui encara ostenta la presidència. Llavors, qui governarà les Illes els propers mesos?

L'expulsió d'Unió Mallorquina ha estat motivada per un cúmul de despropòsits que han anat saltant a la llum a mida que la Fiscalia Anticorrupció s'ha endinsat en les institucions manejades per aquest partit.

D'alguna manera, i malgrat la situació de minoria en que ha quedat el Govern de Francesc Antich, el cert

és que foragitar UM de les institucions ha estat un mal menor, més que justificat per la detenció i imputació en diversos casos de corrupció dels seus principals líders i responsables d'organismes públics. Malbaratament de fons públics, prevaricació, suborns, revelació de secrets i tràfics d'influències són només alguns dels delictes dels quals s'acusa a la plana alta d'Unió Mallorquina.

La gota que ha fet vessar el tassó, però, ha estat l'anomenada operació Voltor, que ha fet passar pels calabossos dos expresidents del partit i diversos alts càrrecs de l'administració pública durant la legislatura actual. Tot i així, els d'UM ja duien a les seves esquenes un llarg historial de presumptes casos de corrupció que, fins l'operació Voltor, PSOE i Bloc (PSM-EU-Verds-ERC) havien decidit obviar per poder seguir governant amb tranquil·litat. Però arribat el moment, la situació s'ha tornat insostenible, i el president

del Govern ha fet un pas que, a llarg termini, pot tenir conseqüències clau en el govern postpacte.

De moment, la matemàtica parlamentària de les Illes Balears ha arravatat a l'executiu la majoria dins la cambra autonòmica. El PP, a l'oposició, sempre ha estat el partit majoritari, i ara ja compta amb més diputats al seu favor que el propi Govern. El PSOE, a la presidència, només compta amb el suport incondicional del Bloc. Una coalició, la del Bloc, que en aquests només sembla estar d'acord en donar suport al president, ja que viu una situació interna de desmembrament: ERC va fugir de les institucions ja fa uns mesos, quan va començar a veure com la taca de la corrupció s'estenia sense parar; el PSM es planteja trencar la coalició de cara a la properes autonòmiques, amb l'objectiu d'enfortir-se com a partit; i EU ha iniciat un suposat procés de "refundació", on ha de decidir si seguir obeint les ordres de Madrid, o bé plantejar

Propaganda del PSIB-PSOE a les autonòmiques de fa tres anys

un projecte més autònom.

Així doncs, en aquest escenari, i per ara fins a les properes eleccions, a les institucions de les Illes Balears (com també a l'Ajuntament de Palma) no mana el Govern, ni tampoc mana el PP, sinó que tot depèn d'Unió Mallorquina. El seu vot decidirà que les resolucions legislatives les aprovi el PP o el Govern. De fet, des de l'expulsió d'UM, el Govern i el partit majoritari de l'oposició representen un teatre constant de declaracions creuades per "resoldre" la situació.

El PP exigeix al president que presenti una qüestió de confiança. I els partits de l'executiu insten al

PP a presentar una moció de censura contra el propi Govern. Tanmateix, ambdós bàndols són conscients que, en cas que algun dels dos supòsits es materialitzés, serà UM qui decantarà la balança cap a una o altra banda.

El president del PP de Palma, José Maria Rodríguez, ja ha avançat que dins la cambra del consistori municipal es presentarà una moció de censura per fer fora la batllessa del PSOE, Aina Calvo. Per aprovar la moció, el PP de Palma també necessitarà el suport d'Unió Mallorquina. Es tractaria, doncs, d'una prova pilot amb possibilitat d'estendre's a la resta d'institucions.

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Mobilització a Perpinyà contra l’expulsió de famílies immigrades MONTSE VENTURÓS BERGA

tal·lat en un clima de violència permanent. Un exemple d'aquesta violència es produí en el decurs de la passada setmana a la ciutat de Kosovska-Mitrovica amb la crema de cases d'habitants d'origen serbi.

Cal recordar que el dret d'asil territorial és aquell que s'atorga a tota persona en témer ser objecte de persecució al seu país d'origen degut a la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves opi-

Un plat de sopa, vi calent, pastissos, coques, creps, estufes per escalfar-se... amb tot això, el passat dimecres 10 de febrer, a les sis de la tarda, prop d'un centenar de persones es concentraren davant la Prefectura de Perpinyà. Convocades per la RESF 66 (Xarxa Educació Sense Fronteres a la Catalunya Nord) per tal de reclamar el dret a ser rebudes per part del prefecte, Jean François Delage o el director

“Les famílies que l'Estat francès vol expulsar van fugir del seu país per conflictes ètnics que encara persisteixen” General de la Prefectura, amb qui pretenen parlar des del passat mes d'agost sense èxit. El motiu, l'imminent amenaça d'expulsió de vuit famílies nord-catalanes d'origen àzeri-armeni i serboalbaneses.

Segons declaracions fetes per la responsable del RESF a Perpinyà, AnneMarie Delcamp: "en realitat , se'ns menysprea!"

La concentració es dugué a terme durant el dia 10 de febrer de forma simbòlica ja que aquell mateix dia, dues de les vuit famílies eren desallotjades de l'hotel on vivien fins ara i havien de passar la nit al carrer.

Algunes organitzacions com ara el MRAP (Moveument Contre le Racisme et pour l'Amité entre les Peuples), donaren suport a aquestes famílies, tot cercant allotjament per als seus infants. Així mateix, la CGT de la Catalunya Nord també es va incloure en les demandes per a regularitzar la situació d'aquestes persones.

La Xarxa Educació Sense Fronteres és una iniciativa de personal docent, professors, associacions de pares, sindicats i alumnes nascuda l'any 2005 amb l'objectiu de donar suport als joves estudiants amenaçats per l'expulsió i el retorn als seus països d'origen.

La situació de les vuit famílies La totalitat de les famílies amenaçades per l'expulsió imminent van sol·licitar el dret d'asil polític

“S'aprofita les vacances escolars dels menors per expulsar famílies immigrades” Mobilització a Perpinyà contra les expulsions d'infants i les seves famílies

territorial a la Prefectura de Perpinyà però aquest els va ser denegat al·legant que la situació d'aquestes famílies no es pot considerar perillosa als seus països d'origen. Afirmació que per altra banda sobta als membres de l'organització del RESF, ja que el conjunt d'aquestes famílies són discriminades als seus països pel fet de ser binacionals.

En el cas de les famílies àzerisarmenis, el principal motiu rau en el conflicte de l'Alt-Karabakh. Zona de contingències contínues entre l'Azerbaidjan i Armènia, actualment es troba sota un alto el foc

des de 1994, després d'una cruenta guerra que s'inicià l'any 1988, després de ser aprovada una resolució per la què l'Alt Karabakh passava a ser administrat per Armènia. El mateix any es va declara la independència de facto de la regió, independència, per altra banda, no reconeguda per cap estat del món fins a dia d'avui. L'Alt Karabakh, de majoria armènia, resta sota les fronteres azerbaidjaneses, tot i que rep ple suport per part del Govern armeni. Les conseqüències de la guerra, han estat la persecució consecutiva d'armenis a l'Azerbaidjan i a la inversa. Així mateix, les famílies

L’APUNT

La política francesa d’immigració MONTSE VENTURÓS BERGA

La controvertida Llei sobre el control de la Immigració, proposada pel ministre d'Interior francès Nicolas Sarkozy i aprovada pel Parlament francès durant l'any 2007, quan ja s'havia convertit en president, va suposar certs canvis en la política d'immigració francesa. Així, s'inicià una política restrictiva respecte del reconeixement del dret d'asil i començaren les pràctiques de les expulsions de menors sense papers en època de vacances escolars.

Entre les altres reformes a des-

tacar que promulga aquesta llei, cal mencionar el control genètic de les persones a partir de proves d'ADN per a aquells immigrants que sol·licitin el reagrupament familiar, tot i ser el reagrupament familiar un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, en els Pactes Internacionals de Drets Humans, a la Carta Social Europea o la Convenció Europea de Drets Humans. D'altra banda, es troba la prova de coneixements sobre la llengua francesa i principis de la "República". La introducció del permís anomenat "competències i talents", amb el qual es

pretén regular l'estada per tres anys de totes aquelles persones amb titulació universitària que contribueixin "a la projecció de l'Estat francès i del seu país d'origen".

El mateix Sarkozy, en las seva estrena com a president de la V República francesa, creà un nou ministeri sota el nom de "Ministeri d'Immigració, Integració, Identitat Nacional i Codesenvolupament Francès", que generà ja des del seu naixement múltiples crítiques per part de diferents organitzacions en defensa dels Drets Humans. El mateix ministeri, integrat en un principi per Hortefeux ordenà en

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

el seu moment una sèrie d'objectius per tal d'acomplir les previsions de la nova llei d'immigració; 25.000 expulsions el 2007, 26.000 el 2008 i 27.000 el 2009. Actualment, el Ministeri està dirigit per Eric Besson, qui està duent a terme el controvertit debat sobre la identitat nacional.

Tota aquesta situació ha provocat que el proper 1 de març hagi estat convocada una vaga d'immigrants. Diferents organitzacions han convocat les 24 hores sense immigrants, dia en el què les persones no reconegudes per l'Estat francès deixaran de treballar i dur a terme les seves activitats diàries, intentant emulant l'èxit de la vaga dels immigrants dels Estats Units l'1 de maig de 2006.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

nions polítiques i que no pot reclamar la protecció del seu estat.

A més, la llei contempla que un menor en edat escolar -és a dir, menor de 16 anys-, no pot ésser expulsat mentre vagi a l'escola, i els seus pares tampoc. És per aquest motiu que les expulsions es produeixen majoritàriament durant el període de vacances de l'alumnat -del 13 de febrer a l'1 de març la Catalunya Nord viu les vacances escolars de la setmana blanca. El retorn forçat als països d'origen, suposa un truncament en les vides d'aquests joves, sovint, sense cap vinculació amb el país d'origen més enllà del seu naixement.

mixtes, com el cas que ens ocupa, son amenaçades i fins i tot perseguides.

El cas de les famílies serboalbaneses, és molt similar. El febrer de l'any 2008, Kosovo declarava unilateralment la seva independència amb ple suport dels Estats Units i els principals socis europeus, entre ells l'Estat francès. La persecució de què son objecte les diferents minories que conformen l'antiga província sèrbia (serbis, romans, egipcis, turcs, bosnians...) per part del nou govern kosovar ha estat denunciada per desenes d'organitzacions de drets humans i s'ha ins-

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

Hereu llança la proposta dels Jocs d’Hivern a Barcelona per intentar remuntar electoralment

ABEL CALDERA BERGA

El passat 12 de gener l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu sorprenia tothom anunciant que presentava la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d'Hivern del 2022.

Precisament, Hereu va prendre el càrrec el 2006 assegurant que s'havia acabat l'època dels grans esdeveniments, després del fracàs del Fòrum de les Cultures, amb unes pèrdues de les quals no es coneix la magnitud.

Hereu, però, després de les municipals de 2007 va haver de fer govern en minoria, ja que va obtenir els resultats electorals més baixos del PSOE a l'ajuntament barceloní des

La CUP i la FAVB s'oposen frontalment als Jocs La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona va manifestar des del primer moment la seva oposició al projecte. Segons la FAVB, "la política dels esdeveniments està lligada al impuls de Barcelona com a gran destí turístic. Un model que ha tocat sostre i que ha generat també importants problemes a determinades àrees de la ciutat". En el record del moviment veïnal resta el nefast impacte del Fòrum del 2004, que no van dubtat a qualificar de "solemne fracàs".

Pel que fa la CUP, el seu anunci contrari a la celebració dels Jocs d'Hivern a la capital catalana la situà com l'única candidatura municipal contrària al projecte. La CUP assegura que comparteix la crítica al "model Barcelona" de desenvolupament a cop de grans esdeveniments, i a la turistificació de la ciutat. En una roda de premsa celebrada a la Plaça de Sant Jaume Xavier Monge, un dels seus portaveus, posà com a exemple que aquest model gira l'esquena als propis barcelonins el fet que la construcció d'un pavelló, segons els mitjans de comunicació, podria costar 80 milions d'euros, l'equivalent a més de 30 escoles bressol, en una ciutat on hi ha un dèficit de més de 30.000 places. L'altra portaveu de la candidatura, Laia Alsina, anuncià un seguit de mobilitzacions i anar barri per barri a parlar amb les entitats veïnals i els moviments socials per fer un front comú.

Alsina també emplaçà els partits presents al consistori a definirse clarament a favor o en contra i abandonar el "si, però" en el qual s'han instal·lat.

de 1979. A més, com a alcalde ha hagut d'intentar exercir un lideratge contra la crisi econòmica.

Una crisi que precisament sorgeix de la bombolla immobiliària de la qual ha viscut durant més d'una dècada el model Barcelona i que actualment deixa 120.000 aturats i centenars de desnonaments en marxa a la ciutat.

El passat 29 de novembre, La Vanguardia feia públic un sondeig en què per primera vegada el convergent Xavier Trias obtenia més

“Hereu va obtenir el 2007 els resultats electorals més baixos del PSOE en unes municipals a Barcelona” intenció de vot directa que Jordi Hereu. Aquest fet alarmà enormement l'entorn de l'alcalde, ja que Trias no és precisament una figura política emergent, i se'l dóna per amortitzat des de les files convergents. Fins i tot, després de les municipals de 2007 s'havia especu-

L'anunci de competir per organitzar els jocs d'hivern coincideix amb la preocupació d'Hereu de mantenir l'alcaldia

lat amb la possibilitat que Joan Laporta encapçalés les llistes convergents el 2011. Però amb el desprestigi patit pel mandatari blaugrana arran de la moció de censura de 2008, els convergents mantingueren el valor Trias malgrat haver estat incapaç de guanyar en cap de les dues convocatòries en què havia participat i començar a perdre votants.

La candidatura de Barcelona també topà amb els interessos de la candidatura de Saragossa-Jaca.

Jaca s'ha convertit en l'eterna aspirant a acollir uns jocs d'hivern, en

què ha presentat candidatura infructuosament en les edicions de 1998, 2002, 2010 i 2014. Aquesta vegada associava el seu nom al de Saragossa, pretenent que una gran ciutat apadrini el potencial turístic pirinenc. De fet, és la mateixa estratègia duta a terme pels aeroports de Lleida o de Pau. Estratègia que Hereu pretengué aplicar a Barcelona, fent que aquesta apadrinés el Pirineu Oriental. Tot plegat, ha amenaçat amb una reedició dels plets territorials habituals.

Ni l'astorament amb què fou acollit l'anunci d'Hereu, ni l'oposició

i indiferència social, ni els conflictes amb els seus propis companys de partit que governen a Aragó, ni les minses garanties que ofereixen les estacions cerdanes en quant a disponibilitat de neu, ni les quatre hores en cotxe que separen Barcelona de la Vall d'Aran... Res de tot això sembla aturar Hereu en la seva tasca d'engrescar la ciutat i, sobretot, els seus potencials votants.

Lluny d'arraulir-se, aquesta setmana ha viatjat a càrrec de les arques municipals a Vancouver, on se celebren els jocs d'enguany, per a prendre mides de com organitzar-ho.

La reacció dels partits institucionals: sí, però...

ABEL CALDERA BERGA

Els partits presents al consistori han acollit amb tebior la candidatura olímpica, però cap d'ells s'ha atrevit a mostrar la seva oposició.

Els socis d'Hereu, ICV, optaren des d'un principi a favor de la candidatura dels jocs si aquests eren "sostenibles". Ricard Gomà, segon tinent d'alcalde de la ciutat, l'emmarcà en "la voluntat de Barcelona d'estar present en l'escenari de l'esport internacional, com ho ha estat recentment amb el Tour, la Copa Davis o el Campionat Europeu d'Atletisme que se celebrarà enguany". Posteriorment, després del ressò que assolí la postura contrària de la CUP, Ricard Gomà, tot i ser la tercera autoritat municipal, intentà situarse en una posició intermèdia entre partidaris i detractors afirmant que "la proposta se'ns presenta carregada d'interrogants de resolució difícil", i ha condicionat la posició definitiva del grup a l'exigència de "garanties plenes" sobre la "sostenibilitat social, econòmica i ambiental" del projecte.

Xavier Trias, rival directe d'Hereu a les properes municipals, dòna suport a la candidatura, afirmant que "pot ser una bona aposta per a la ciutat, i

pel conjunt del país, no estaré mai en contra que Barcelona es marqui fites per assolir, però ara el que cal és donar resposta a les necessitats actuals de la ciutat i la seva gent".

Així mateix, el PP també donà suport als jocs tot i considerar que ara hi ha altres prioritats. Alberto FernandezDíaz no deixà passar l'oportunitat per

atacar l'alcalde sense oposar-se als jocs assegurant que "Hereu fa tot el possible perquè la candidatura que ell mateix ha proposat fracassi".

Jordi Portabella, qui fa mans i mànigues per a esdevenir la tercera via, es posicionà a favor dels jocs "si serveixen per cohesionar el país, per millorar-ne les infraestructures nacionals

Barcelona-Pirineu (BCN-PuigcerdàAndorra) i la seva velocitat, i promoció del turisme". Si és així, segons Portabella, "benvinguts siguin". Tot i així critica la forma al seu parer precipitada i amb regust electoralista amb què s'ha fet l'anunci, i davant el debat sobre els grans esdeveniments, afirma que "ERC sempre ha defensat un model on es combinin els grans esdeveniments amb les fites de llarg i mitjà recorregut".

Pel que fa al govern de la Generalitat, tal i com era previsible expressà el seu suport a la iniciativa, però ressonaren expressions de malestar. La Secretaria de l'Esport, depenent de la conselleria de Carod-Rovira, s'assabentà del projecte a través dels mitjans de comunicació. Amb tot, i per preservar la unitat del tripartit, Carod s'empassà l'explicació que la manca d'informació havia estat per mantenir la confidencialitat de tot plegat. Qui sí que provocà un conflicte obert fou el Conseller de Turisme, Josep Huguet (ERC), que qualificà el projecte de "fantasmada d'Hereu". Unes hores més tard, els seus companys de govern l'obligaven a sortir per desmentir les seves pròpies paraules.

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

CRÒNICA DE LA FESTA D’ANIVERSARI D’ESCOLA VALENCIANA

Celebrar el 25è aniversari com a casa CESC BLANCO SAGUNT

Atent, amable i inquiet. Aquesta era la sensació que transmetia Diego Gómez, màxim representant d'Escola Valenciana i un dels protagonistes de la celebració del 25è aniversari de l'entitat sociocultural del País Valencià. El dissabte 20 febrer al vespre es va realitzar l'esdeveniment. Des de ben d'hora Diego Gómez es trobava a les portes del paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) rebent a totes les persones que hi assitien.

Sense esborrar de la cara eixe to il·lusionat i energètic de qui viu un gran esdeveniment en la seua vida Diego es feia fotos amb les personalitats més rellevants que anaven aplegant. Dins d'aquests hi havia els típics polítics que fan rogle (i campanya) amb coneguts (Antoni Furió, Jorge Alarte, Vicent Soler...), representants de diverses entitats i associacions i, és clar, les persones que rebien guardons aquella nit per la seua tasca per la llengua i la cultura (Obrint Pas, el grup de teatre Betlem de la Pigà i la professora Isabel Ríos ). "És un dels pocs motors per a combatre l'auto-odi i lluitar per la nostra cultura i la nostra manera de ser", així definia Escola Valenciana un Xavi Sarrià tranquil i seré, tot i rebre un dels guardons pel grup Pas. Així de relaxat aconse-

Fotografia de família dels guardonats per Escola Valenciana

guia trobar-se Sarrià enmig d'una munió en plena ebullició. El paranimf de la UJI esdevingué un ambient molt familiar, amb un trànsit de persones i accents de tots les comarques valencianes amunt i avall, un espai quasi casolà. Les trobades d'escoles ha fet el seu efecte i s'hi podien veure força criatures; amb tot, la mitjana d'edat vorejava els 45-60 anys.

A l'escenari de l'edifici començava l'espectacle: Xarxa Teatre adaptava la llegenda castellonenca de

Tombatossals a la història d'Escola Valenciana. Les vora 400 persones que hi havia assegudes a les butaques gaudiren d'una obra molt divertida, alegre i acolorida (anava adreçada fonamentalment a la canalla). Entre acte i acte es van mostrar muntatges amb fotos i vídeos que repassaven la història de les trobades d'Escola Valenciana. Cal ressaltar l'episodi emotiu on una colla de xiquetes de primària ballaren i cantaren "La flama" una de les famoses cançons d'Obrint pas.

Tot l'auditori aplaudí emocionat.

En acabar l'obra s'esvaïa la part lúdica i arribava la fase "política" de l'acte: es procedí ha repartir els guardons. Primer fou professora Isabel Ríos qui rebé la seua condecoració, la va seguir el grup Obrint Pas (del qual va parlar Xavi Sarrià i Miquel Gironès) i, finalment, es va premiar la tasca cultural del grup teatral Betlem de la Pigà. Mentrestant, un parell de criatures que, tot i ser la raó d'existència de tot aquell espectacle, jugaven alienes als guardons amb el confeti que havia quedat escampat després de l'obra.

Per a posar el punt i final a la vetllada festiva, que acabà definitivament en un sopar a un dels hotels de la capital de la Plana, Diego Gómez va realitzar un parlament. Entre cites i referències a Martí i Pol, Ovidi Montllor, Enric Valor i un llarg etcètera, el president d'Escola Valenciana va defensar, amb una veu malmesa per l'esforç previ, una educació moderna i democràtica, exigí l'ús del valencià com a llengua vehicular i es va congratular de la feina feta per la seua entitat durant les dues dècades i mitja passades. Va advocar per la manifestació activa a favor de la llengua i la cultura del país i assegurà (amb un discurs certament ambigu) que qualsevol iniciativa a favor d'aquesta serà ben rebuda i recolzada per Escola Valenciana.

Fora de l'escenari sentenciava satisfet: "La valoració [de l'acte] és molt positiva, em sabut aglutinar a molta gent i jo crec que açò és el que interessa en aquests moment i eixa és la imatge que volem transmetre, la de sumar".

Font de Mora sanciona el director de l’Institut de Montfort CESC BLANCO SAGUNT

20 dies d'inhabilitació ha estat la sentència que la Conselleria d'Educació presentà el dia 16 de febrer.

El director de l'IES Las Norias a Montfort (el Vinalopó Mitjà), José Luís Santiago, patia la suspensió de feina i sou l'endemà mateix de la publicació, el 17 de febrer. La Conselleria sanciona Santiago per penjar cap per avall una foto del responsable d'educació, Alejandro Font de Mora, acompanyada d'un rètol on posava "persona non grata".

La resolució responsabilitza el director de cometre una falta greu, contemplada al Reglament de Règim Disciplinari dels Funcionaris (Art. 7.1.e, del RD 33/1986 de 10 de gener), per "greu desconsideració als superiors". El sindicat valencià de l'ensenyament (STEPV) "interpreta [la sanció] com un avís a navegants a la resta de càrrecs directius i professorat per a desmobilitzar-los i evitar les crítiques" a Font de Mora. STEPV proposarà a la Plataforma per l'Ensenyament Públic de realitzar

accions de protesta contra la sanció.

Origen: les protestes de l’any passat

L'origen de tot plegat rau en les mobilitzacions de l'any passat contra la política educativa del conseller Font de Mora i la imposició de fer l'assignatura d'Educació per

“La Conselleria sanciona Santiago per penjar cap per avall una foto del responsable d'educació,Alejandro Font de Mora” la Ciutadania (EpC) en anglès.

Durant aquestes mobilitzacions es penjà la foto cap per avall del conseller a l'institut del Vinalopó i es

BREUS

Benimaclet viu, nova plataforma per defensar el barri Un nou col·lectiu, Benimaclet viu, es presentà el dijous 18 de febrer per "la defensa" del barri de la capital valenciana. "La nova plataforma naix per donar continuïtat al treball de la Coordinadora constituïda en aquest barri a fi d'organitzar la Trobada d'Escoles en Valencià", s'apunta a la plana web de l'agrupació. Les jornades d'escoles en valencià se celebraran al barri el 16 de maig.

La presentació de Benimaclet viu es realitzà al local de l'associació de veïns/ines del districte valencià. De moment integren el col·lectiu: l'AMPA del CEIP Carles Salvador i del CP Pare Català, el propi CEIP Carles Salvador, l'associació de veïns de Benimaclet i l'assemblea del centre social Terra.

Sabotegen el tramvia de València com a protesta pels preus abusius Un grup d'estudiants van sabotejar el dilluns a la nit les màquines expenedores del tramvia de la capital valenciana. La raó, segons explicaven diversos cartells i pancartes, era doble: per una banda es protestava contra els preus massa alts que han de patir els i les estudiants i per altra, com a mostra de solidaritat amb l'estudiant detingut la setmana anterior a la UAB. Aquest fou engarjolat durant una nit a una comissaria per defensar uns estudiants que realitzaven pintades pel transport públic.

Alguns dels missatges que s'han difós per la línia del tramvia han estat: "Jo també em cole al metro!", "Contra els preus abusius del transport públic", "En solidaritat amb l'estudiant de la UAB detingut per protestar pels preus abusius del transport públic, cola't al metro".

Jornades antimilitaristes a Borriana Mobilització contra la política educativa de la Generalitat valenciana

va obrir un expedient disciplinari al director del centre. Mesos després, el 3 de desembre, la Conselleria va proposar la inhabilitació del director durant 20 dies i la revocació del seu càrrec. La Plataforma per l'Ensenyament Públic va convocar deu dies després una manifestació a Montfort on s'aplegaren 500 persones. El 16 de febrer la Conselleria es tornà a pronun-

ciar rebaixant la sanció a 20 dies sense treball ni sou.

No és un fet aïllat

STEPV va denunciar que aquesta inhabilitació no és un fet únic. Ja fa temps que el sindicat denuncia pressions i "control polític per part de Conselleria" a les direccions de centres, amenaces d'expedients i inspectors/ores d'educació "nomenats a dit".

El col·lectiu l'Escletxa de Borriana organitza en aquest poble de la Plana Baixa unes jornades (del 5 al 27 de febrer) antimilitaristes. Hi ha diversos actes: exposició de fotos, xerrades sobre el cicle armamentístic, sobre la insubmissió, sobre la no-violència i, finalment, s'acabarà amb un esmorzar i la pintada de nou d'"un mural d'insubmissió realitzat pel grup Transit el març del 1994 al riu Anna".

Les xerrades es faran durant els dies esmentats a la d'Actes CME Rafel Martí Viciana.

08 EN PROFUNDITAT DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

La privatització amenaça la salut del sistema sanitari

Copagament dels medicaments per a pensionistes i de serveis generals per al conjunt de la població són les principals mesures liberalitzadores que,des de fa dues dècades,intenten laminar la sanitat pública al nostre país

L’amenaça del copagament (o repagament) MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Amb l'excusa de fer front a la crisi econòmica actual, ja fa un temps que tornen a córrer veus demanant la introducció del copagament de la sanitat pública. El 2008 la consellera de Sanitat del Principat, Marina Geli, feia la proposta al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, on va ser recolzada pels consellers d'Astúries, Madrid i el País Basc. És a dir, pel PSOE, el PP i el PNB. I a la que va donar suport públicament l'exministre de sanitat del PSOE, Julián García Vargas. El ministre que el 1991 va encarregar l'informe sobre la reforma del sistema sanitari, que va haver de ser retirat davant l'amenaça de vaga general contra unes recomanacions similars a les que ara es proposen.

La iniciativa presentada el 2008 per Marina Geli pretenia que s'introduís el pagament d'un percentatge dels medicaments per part dels pensionistes, per tal de, posteriorment, requerir el pagament d'un tiquet moderador per accedir a consultes, urgències, etc.

Ara, ha tornat a la càrrega i, com ja va fer el 2005, ha encarregat a la dotzena d'experts que el 2005 van realitzar l'Informe Vilardell per tal de "traçar fórmules per millorar aquest finançament", que actualitzin les seves propostes de forma realista.

El nou estudi emfatitza en la necessitat d'assolir un pacte de finançament de la sanitat amb la resta de comunitats autònomes, un acord que freni "l'infrafinançament" del departament que dirigeix i eviti que en els pròxims exercicis dels anys 2010 i 2011 segueixi

augmentant el seu dèficit. Així mateix, i com ja va proposar el 2005, l'Informe Vilardell 2 insisteix també en la modificació del sistema de pagament dels medicaments.

Mesures similars s'estan estudiant en determinats serveis sanitaris (consulta, urgències, proves diagnòstiques...) de cara als pressupostos generals de l'Estat de 2011.

Davant d'això, la Coordinadora Anti Privatització de la Sanitat (CAS) ja ha posat en marxa una campanya contra el copagament de la sanitat, a la qual ja s'han unit desenes d'organitzacions de tot

“Marina Geli torna a la càrrega amb la necessitat de superar "l'infrafinançament" de la sanitat pública a base del copagament”

l'Estat espanyol.

I és que, segons denuncien, després de l'anunci del govern del PSOE d'augmentar l'edat de jubilació fins als 67 anys, destacats dirigents de PSOE i PP no deixen d'exigir una nova mesura com "indispensable per al manteniment del sistema sanitari", la introducció del copagament a la sanitat. En aquest cas, el copagament podrà

consistir en el cobrament d'una quantitat determinada per cada consulta mèdica, la utilització de les urgències, el pagament per una banda de les proves diagnòstiques o de cada dia d'ingrés hospitalari, el pagament de farmàcia per part dels jubilat. És a dir, tal com denuncien els sindicats i diferents organitzacions en defensa de la sanitat pública, "es tractaria d'obligarnos a pagar de nou per la sanitat pública (que ja financem tots amb els nostres impostos)".

Així mateix, critiquen que aquesta mesura "no suposarà un increment dels fons sanitaris, però si incrementarà les desigualtats sanitàries (ja de per si mateix molt elevades en el nostre país) com ja s'ha pogut demostrar en aquells països en els quals s'ha implantat: deteriorament de la salut d'aquells que més cures requereixen (pacients crònics, sectors socials amb menors nivells de renda i educació...)".

L l’

MER

Reda da p Abri tem cons men de re ció p gat p Cong i el P per med (ent i apa grat que

L’ACCENT 172 EN PROFUNDITAT 09

L’aplicació silenciosa de ’informe Abril anys després

RCÈ RUBIÀ BARCELONA

actat el 1991 per una comissió presidiper Fernado Abril Martorell, l'Informe il, que pretenia jutjar i avaluar el sisa sanitari públic de l'Estat espanyol, siderava que existia "un cert esgotant del sistema sanitari" i feia una sèrie ecomanacions per a la seva planificaposterior. Tot i que l'informe, encarreper Felipe González, es va aprovar al grés dels Diputats amb els vots de CDS PSOE, les fortes crítiques del moment la seva aposta pel copagament dels dicaments per part dels pensionistes tre altres), van fer que quedés aparcat arentment tancat en un calaix. Malt això, cada cop s'està fent més evident les recomanacions d'aquest informe

s'han anat adoptant per part dels governs de l'Estat i les diferents comunitats autònomes.

Les propostes de l'informe pretenien introduir el principi de participació de l'usuari en el cost de les prestacions, incloses les bàsiques, estendre la participació en el cost dels fàrmacs a la població actualment exempta (pensionistes) i estudiar la possibilitat de substituir l'exempció actual pel pagament amb reemborsament a posteriori. Unes mesures que, 19 anys després, segueixen sent les mateixes i aplicant-se de forma més esglaonada.

Laura Cabiedes, professora titular d'Economia Aplicada a la Universitat d'Oviedo, va presentar un estudi el 2008, l'Informe Funcas, en què s'analitzaven els efectes de les reformes en els sistemes "nacio-

nals" de salut. Hi deixava clar l'establiment de les formules de gestió mixtes entre allò públic i privat, tal i com s'apostava a l'In-

“Les propostes privatitzadores de l'Informe Abril segueixen sent les mateixes 19 anys més tard” forme Abril. A més, destacava que els territoris on més s'ha apostat per aquesta gestió han estat el País Valencià i el Princi-

llargues esperes per les intervencions, augment del temps d'espera per visita d'especialista. Per als professionals de la sanitat pública, en una disminució de la qualitat del servei, un deteriorament de les relacions amb els usuaris i una precarització de les condicions laborals. I per a la pròpia sanitat pública, en la desacreditació de la seva funció social.

pat.

Cabiedes, a més, posa èmfasi en el fet que l'Informe Abril s'està posant en marxa, però de forma silenciosa. Exemples en poden ser l'articulació de mercats mixtes i d'un mínim de competència pública -amb la lliure elecció de metge de família o pediatra- o la contractació externa pura que s'aplica ja al sistema sanitari.

Aquesta privatització de la gestió de les àrees bàsiques de salut i de molts altres serveis ha potenciat la fragmentació de la gestió i la transferència de diners públics al sector privat i al privat-concertat, tal i com han denunciat els sindicats i diferents entitats veïnals. Concretament s'està constatant una disminució de les prestacions i un augment de la insatisfacció: copagament de medicaments, teràpies i serveis,

La gallina dels ous d'or

Per molts treballadores i treballadores sanitàries crítiques amb el sistema de gestió actual, el punt clau de la privatització de la sanitat recau en la imposició del pagament directe pels serveis i la supressió de la gratuïtat dels medicaments per a pensionistes. Doncs, segons afirmen, en un sector com el sanitari on el 15% de la població (malalts crònics, persones grans i pobres en els quals és força difícil diferenciar el social del sanitari) consumeix més del 80% dels recursos, la gallina dels ous d'or és "dissuadir econòmicament" de la seva utilització els sectors de població que més necessitats tenen, que més recursos consumeixen i als quals pagar 2 euros per consulta o el 10% dels medicaments retreu de la seva utilització.

Incompliments de la borsa de sanitat, precarietat del personal eventual ROSER BALLESTER* VALÈNCIA

L'ordre de 27 de maig de 2004 de personal estatutari de sanitat del País Valencià contempla que podran fer-se contractacions des dels anomenats "bolsines" de les direccions dels hospitals sempre que aquestes substitucions siguin per un període igual o inferior a un mes. Aquest acord, (que ha suposat l'"ampliació legal del punt 1.4) és un colador per a les "situacions d'incapacitat laboral, per a les que es preveu una curta durada". Com la direcció pot conèixer el diagnòstic o la previsió de la duració d'una baixa laboral d'un treballador o treballadora donat que els informes de baixa són documents privats del treballador malalt i només el metge pot conèixer el termini de la baixa i no la direcció laboral, excepte que aquesta atempti contra el dret constitucional a la intimitat de tota treballadora i al secret mèdic? Per tant, no s'està complint l'acord entre administració i sindicats respecte a rotativitat i temporalitat de contractes fets per la borsa (igual o inferior a un mes).

Aquesta situació està paralitzant el funcionament de la borsa externa que, sota el criteri de puntuació per temps treballat i mèrits acumulats i obeint als principis d'igualtat, mèrit i capacitat pel qual ens regim com a personal estatutari al servei de l'administració, hem d'accedir al nostre dret al treball d'una forma rotatòria i continuada per ordre de puntuació. Per tant, s'estan vulnerant dits principis (igual-

tat, mèrit i capacitat) que són un dret inherent a tots els treballadors i treballadores de la funció pública. És imprescindible el principi de transparència en les contractacions per a una mínima garantia de control: "La nova normativa va establir la constitució d'una comissió central de seguiment que seria paritària i estaria formada per representants de l'administració sanitària i de les organitzacions sindicals presents en la mesa sectorial de sanitat signants de l'acord o adhe-

“La introducció progressiva de l'empresa privada en diversos serveis com arxius,esterilització,cuina,bugaderia,etc.ha suposat la supressió de llocs de treball” rides al mateix amb posterioritat"...

Dos mesos després de realitzar les contractacions per "bolsines", aquestes s'informen als sindicats, amb la qual cosa no es participa en la seva gestió.

Privatitzacions dels serveis: la introducció progressiva de l'empresa priva-

da (emparada gràcies a la llei 15/97) en diversos serveis com arxius, esterilització, cuina, bugaderia, etc. ha suposat la supressió de llocs de treball de personal al servei de les institucions sanitàries, enfosquint molt més el panorama ja de per sí molt greu. El gran problema és que continuarà en aquesta línia progressiva privatitzadora a no ser que la llei 15/97 (que és la que permet la introducció de l'empresa privada en l'àmbit públic de les institucions sanitàries) es derogui.

Fa unes setmanes es va publicar una ordre en què la conselleria "recorda" (per "recomanació" del defensor del poble al que li va arribar la denúncia d'aquesta situació absolutament irregular per part d'un sindicat) els requisits de contractació per a la borsa interna, però les condicions de falta de control en la gestió de les contractacions i falta de transparència continuen sent les mateixes.

Davant aquesta greu situació que ens aboca a la precarietat laboral al personal sanitari (i no sanitari) exigim de l'administració que faci complir allò acordat en el decret als hospitals que facin efectiva la rotació i temporalitat als "bolsines"; recollint i gestionant des de la borsa externa la cobertura de les baixes de més llarga duració, respectant així el dret dels i els treballadores de la sanitat pública a la seva elecció per ordre de puntuació i per tant el seu dret adquirit al treball. *Treballadora de la sanitat pública i sindicalista de la COS

PUNT DE TROBADA NACIONAL vine i participa!

Programa marc 2011: procés participatiu Dissabte 6 de març, a les 17 hores, a l'Ateneu Independentista La Torna de Gràcia (BCN) C/ Sant Pere Màrtir, 37 (prop de les parades de metro de Diagonal (L5 i L3) i Fontana (L3)

Presentació pública del procediment endegat per la CUP per construir el programa municipalista de la unitat popular, l'esquerra independentista i les lluites populars pel 2011.

Més informació: nacional@cup.cat

10INTERNACIONAL

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

L’esquerra abertzale dissenya una estratègia pròpia eficaç: “Zutik Euskal Herria” IKER BIZKARGUENAGA *

Del debat que hi ha hagut dins l'esquerra abertzale i que ha donat com a fruit el document "Zutik Euskal Herria" -dempeus, Euskal Herria-, publicat el 16 de febrer, n'hem parlat a les pàgines de L'ACCENT en ocasiona anteriors, ja fos a causa d'esdeveniments polítics, com les passades eleccions europees, o bé per operacions policials com la que va acabar enviant a presó a Arnaldo Otegi, Rafa Díez i tres militants independentistes mes el passat mes d'octubre.

No és, per tant, un fet que s'hagi produït de la nit al dia, i no és sobrer recordar que el mateix Otegi va anunciar durant la campanya electoral de les europees que a la tardor hauria "novetats". Va arribar la tardor i hi va haver novetats: a Otegi el van enviar a la presó, però aquells dies l'esquerra abertzale ja havia ultimat el document base -"Clarificant la fase política i l'estratègia"-, que els seus militants han analitzat en assemblees locals i provincials durant mesos, amb la participació de milers de persones. Es pot dir, en aquest sentit, que aquella operació policial no va aturar el curs dels esdeveniments, i que, de fet, va servir per a treure'l al carrer i mostrar l'enorme potencialitat que té amb la històrica manifestació que va respondre a les detencions a Donostia.

Abans d'entrar en el contingut del text, potser cal puntualitzar què no és aquest document i el procés del qual no ha nascut. Per descomptat, no és, com alguns han assegurat, una "estratagema" dissenyada per eludir la Llei de Partits i poder participar a les eleccions municipals del 2011. No ha estat i no és, tampoc, una pugna entre "durs i tous" dins de l'esquerra independentista basca, ni una estratègia "liquidacionista" dissenyada per alguns dirigents del moviment. No és res de tot això ni d'altres coses que han assegurat els mitjans, bé per desconeixement, bé per interès manipulador. Sobretot per això últim.

L'esquerra abertzale ha entrat en aquest debat per maduresa política i amb el convenciment de guanyar. Aquesta és la paraula clau.

Guanyar. Perquè, com es diu en el document, aquest sector polític i social ha aconseguit, durant dècades de lluita i a costa d'un gran patiment, frenar i descarrilar el procés d'assimilació d'Euskal Herria dissenyat després de la mort de Franco i també ha aconseguit el descrèdit majoritari del model autonòmic vigent, repudiat avui per molts dels que al principi hi van donar suport. Però, per altra ban-

El document "Zutik Euskal Herria" s'ha elaborat en un context d'il·legalitat i amb gran part dels dirigents empresonats

da, no ha aconseguit encara que el canvi polític que demanda la majoria de la societat basca sigui una realitat. Estem, per tant, en una situació de "bloqueig" entre un cicle esgotat i un nou encara per obrir; un bloqueig que els estats volen i estan aconseguint allargar a través de la seva estratègia repressiva, perquè s'hi senten còmodes.

Per aquest motiu, l'esquerra

“L'esquerra abertzale ha entrat en aquest debat per maduresa política i amb el convenciment de guanyar”

abertzale va considerar fa temps que calia articular una estratègia eficaç que pogués trencar aquest bloqueig i possibilitar l'obertura d'un marc democràtic on tots els projectes, inclosa la independència i la constitució d'un Estat basc, puguin dur-se a la pràctica. Passar de la fase de resistència a la fase del canvi polític i portar els estats al terreny on són més febles. I amb aquest debat, l'esquerra abertzale ha posat nom a aquesta "estratègia eficaç": procés democràtic.

Decisió unilateral

Què és el procés democràtic? És, en paraules de l'esquerra abertzale, un procés que té per objectiu constituir el marc democràtic que hem citat i en el qual "els principals protagonistes seran la ciutadania basca i Euskal Herria, que l'han d'impulsar, enfortir, confirmar els acords de solució i prendre les últimes decisions sobre com s'organitza internament i les relacions externes que estableix". Per fer-ho, l'esquerra abertzale considera necessari construir "les condicions per desenvolupar adequadament el procés; sense ingerències, sense injustícies i sense violència".

Un dels elements que crida més l'atenció de l'acord és que iniciar el procés democràtic suposa una decisió unilateral de l'esquerra abertzale, encara que per tirar-lo endavant buscarà acords bilaterals o multilaterals amb els agents polítics bascos i amb la comunitat internacional. I també amb els estats per arribar a la resolució del conflicte. D'aquesta manera, si els processos anteriors van partir d'acords previs amb l'Estat o amb altres agents, que després s'han incomplert, en aquesta ocasió és l'esquerra abertzale la que, unilateralment, aposta pel procés, amb la confiança que seran els passos que es donin els que l'alimentin i que forçaran els altres a implicar-s'hi. És per això que diposita tota la responsabilitat, com a "única garantia" del procés, en la societat basca i en el suport popular.

La conclusió del debat s'ha decan-

tat per situar "totes les formes d'actuació al servei del repte que comporta la nova fase política" i per a afavorir "l'acumulació de forces" que exigeix el nou cicle. Amb aquest horitzó d'acumulació de forces, sosté que "la lluita de masses, la lluita institucional i la lluita ideològica, la modificació de la correlació de forces i la recerca del suport internacional seran els únics ins-

“Estem davant d'una aposta estratègica que arriba des de l'experiència acumulada en els últims processos de negociació”

truments del procés".

Segons el disseny de l'esquerra abertzale, el procés democràtic ha de portar una acumulació de forces, una capacitat de lluita i un suport social creixents per, d'aquesta manera, aconseguir objectius tàctics i encarrilar diverses iniciatives, entre les quals se cita l'assoliment de llibertats democràtiques bàsiques, l'alliberament dels presos, "reoxigenar" la construcció i articulació nacional, enfortir l'ofensiva en l'àmbit internacional i

impulsar la negociació política.

També considera que per avançar en aquesta aposta l'esquerra abertzale haurà de disposar d'una formació política legal, entre altres coses per participar en la taula de partits on s'aconsegueixi un acord resolutiu. Una formació que haurà de ser la referència de tots els independentistes i socialistes d'Euskal Herria.

Estem, en definitiva, davant d'una aposta estratègica de l'esquerra abertzale, que arriba des de l'experiència acumulada en els últims processos de negociació, i el veritable abast de la qual només es podrà comprendre amb la perspectiva que donen els anys.

Abans de concloure, és pertinent recordar en quines condicions ha fet aquest debat l'esquerra independentista basca: en una situació d'il·legalitat, constantment perseguida, amb gran part dels seus dirigents i quadres polítics empresonats i plantant cara a un exercici d'intoxicació constant que buscava dividir-la. Amb aquest context, ha aconseguit activar milers de militants a prop de tres-cents pobles i barris d'Euskal Herria, que han parlat, discutit i debatut profundament, i han confirmat la proposta de la direcció. Es pot dir, per tant, que l'esquerra abertzale surt reforçada política i ideològicament d'aquest procés de debat, i des d'aquesta posició llança la seva oferta a la societat basca i a tot el món. * L'autor és periodista del diari Gara i col·laborador de L'ACCENT

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

ANÀLISI DE LA SITUACIÓ POLÍTICA A IRLANDA DEL NORD

Acords de paper mullat ROGER SÀNCHEZ BELFAST

Després de quasi 13 anys d'ençà de la signatura dels Acords de Pau de Divendres Sant, l'any 1997, el passat 5 de febrer es va signar un acord entre diverses forces nord-irlandeses i l'Estat britànic que algunes veus han situat a la mateixa alçada, a nivell d'importància i transcendalitat, que aquell acord. L'anomenat Acord del Castell de Hillsborough ha estat signat pel primer ministre britànic, Gordon Brown; el primer ministre irlandès (Taoiseach, en gaèlic), Brian Cowen; i els vice-primers ministres d'Irlanda del Nord, Peter Robinson (Democratic Unionist Party, el partit d'Ian Paisley) i Martin McGuinness (Sinn Féin).

Alguns mitjans han destacat que el principal acord és que les competències de policia i justícia seran assumides pel govern d'Stornmont el proper 12 d'abril. L'Estat britànic recolzarà aquest traspàs de competències amb 800 milions de lliures (uns 981 milions d'euros), dels que disposarà el govern d'Stormont en diferents terminis (per anys) i conceptes, també en funció de les necessitats del procés. Amb aquest traspàs es compleix una de les principals reivindicacions del Sinn Féin.

Una altra mesura destacable és la creació d'un grup de treball de 6 persones que, en 3 setmanes, ha de proposar un acord sobre les marxes orangistes, amb el difícil equilibri de respectar que els unionistes puguin desfilar i que les comunitats nacionalistes per on passen no se sentin agredides.

No debades, això és una cessió als unionistes, que volen tenir clar com queda aquest aspecte abans que es traspassin les competències mencionades.

De fet, l'acord marca uns terminis molt concrets i fixats des que sorgeixi la proposta fins que sigui aprovada pels diferents tràmits parlamentaris. En aquest sentit, l'acord fixa la setmana del 13 de desembre d'enguany com a data definitiva perquè aquest acord sigui ja una llei en vigor.

Fet i fet, les 10 pàgines de l'acord se centren quasi exclusivament en el detall del traspàs de competències de policia i justícia, l'aportació econòmica i la proposta per la legislació en matèria de les marxes orangistes. Els altres 3 punts de l'acord, que tenen a veure amb l'augment de les competències de l'executiu o la revisió dels acords de Sant Andreu, amb prou feines ocupen una plana.

Pel que fa al ministre de Justícia, aquest serà escollit per l'Assemblea del Parlament d'Stormont i s'encarregarà de les dues carteres. A dia d'avui, el que sona com a possible candidat és David Ford, líder del Partit Aliança per Irlanda del Nord (APNI per les sigles en anglès). L'APNI és un partit d'origen unionista, creat el 1970, però que en l'actualitat recull sectors unionistes descontents amb les línies més dures. No debades, és l'únic partit que té protestants i catòlics a les seves files.

En aquest sentit, cal destacar que alguns partits unionistes no han donat suport a l'Acord, de la mateixa mane-

El Catalan Day ha deixat un record a les parets de Belfats // FOTO: Mercè M.

ra que tampoc ho vénen fent al Procés de Pau. El Partit Unionista de l'Ulster (UUP, en anglès) se n'ha mantingut al marge perquè assegura que no n'ha estat informat corresponentment. El partit de Jim Allister (Traditional Unionist Voice), però, de línia dura, és més directe i el rebutja sense contemplacions mentre assegura que el DUP ha cedit molt i no ha sabut negociar amb els catòlics.

“L'acord pot dur a un procés durador o convertir-se en paper mullat per la fragilitat dels equilibris que s'han de fer” Termini per lliurar els arsenals d'armes

Pel que fa a l'expressió armada del conflicte, el dimarts 9 de febrer era el límit perquè els grups armats lliuressin els seus arsenals. Si ho feien abans d'aquesta data, l'Estat britànic es comprometia a no processar els membres de les organitzacions armades (una mena d'amnistia promoguda pels Acords de Divendres Sant), així com a no buscar empremtes ni investigar les armes per si estan vinculades a algun crim.

Per la part nacionalista irlandesa, la decisió ha estat compartida a mitges. D'una banda, tant l'INLA (Irish National Liberation Army, braç

armat de l'Irish Republic Socialist Party-IRSP) com l'IRA Oficial (escissió de l'IRA Provisional el 1972) van lliurar les armes. De l'altra, l'IRA Continuïtat (C.IRA) i l'IRA Autèntic (R.IRA) no han fet lliurament de les seves armes. De fet, aquest darrer, ha penjat recentment a internet un vídeo promocional amb algunes de les seves darreres accions.

Per la part unionista britànica, l'Associació per la Defensa de l'Ulster (UDA) va lliurar les armes també dins de termini, mentre que els Voluntaris per la Llibertat de l'Ulster (UVF) ho havien poc temps enrere. A l'UDA, però, se li compliquen les coses, perquè fa poc que ha sortit de la presó un dels seus líders més sanguinaris, Johnny Adair "Mad Dog". Líder dels Lluitadors per la Llibertat de l'Ultser (UFF), una mena d'escissió dins la UDA, el paramilitar ha fet declaracions amenaçant a tothom: als irlandesos, assegurant que "matarem catòlics", i als unionistes, qualificant-los de traïdors, assegurant que té armes i que quan torni a Irlanda del Nord ja només el faran fora d'allà amb els peus per davant.

Atacs a la comunitat irlandesa

L'actitud d'Adair, però, no es pot qualificar d'anecdòtica. I és que des dels Acords de Pau de 1997, són molt nombrosos els atacs que la comunitat irlandesa està patint en la seva pell. Des d'accions paramilitars a nivell puntual, fins a, sobretot, atacs amb còctels molotov contra les seves cases, agressions a nens i nenes quan van a escola, o registres per part de la policia i l'exèrcit, els i les irlandeses estan patint més que ningú la indefensió que suposa la renúncia a l'autodefensa armada en un conflicte on l'Estat, les organitzacions paramili-

tars i part de la població colpegen en un mateix sentit i gaudeixen d'impunitat. En aquest sentit, cal destacar que són molts els conflictes en què, en enfrontaments entre ambdues comunitats, la policia (RUC, en anglès) no fa res fins que la comunitat irlandesa respon a l'agressió; en aquell moment, és reprimida per la policia, que mai actua de la mateixa manera contra la comunitat britànica.

Les quasi dues setmanes de negociació que ha durat l'Acord del Cas-

tell de Hillsborough poden dur a un procés durador o convertir-se en paper mullat per la fragilitat dels equilibris que s'han de fer, sobretot en una societat escindida completament, vivint una situació propera a l'apartheid. Amb la majoria de grups armats desactivats, una peça clau en el procés seran les properes eleccions al parlament britànic. Si els "tories" (conservadors) tornen a Downing Street, caldrà veure si respecten uns acords firmats per un govern laborista en decadència i descrèdit.

Bastons, lluita i hip-hhop en català a Belfast Durant el primer cap de setmana de febrer, va tenir lloc a Belfast el Catalan Day. Organitzat per catalans i catalanes que resideixen a la ciutat, el programa va constar d'activitats polítiques i culturals dirigides tant a població catalana com irlandesa.

En aquest sentit, el divendres 5 es va obrir el programa amb la xerrada "What's going on in Catalonia?", a càrrec de membres d'Endavant i de la CUP. Els ponents exposaren la situació actual als Països Catalans, així com les principals línies de treball de l'Esquerra Independentista.

El públic el conformaven persones catalanes, irlandeses i basques, molt presents també a Belfast.

Al vespre, un sopar de germanor va aplegar prop de 70 persones, abans

de donar pas al concert amb cançons tradicionals gaèliques i els catalans At Versaris, que van fer ballar hip-hop a un públic entregat.

A l'endemà al matí, la proposta política anava dirigida a la nombrosa comitiva catalana que s'havia desplaçat fins a Irlanda aquell cap de setmana. Un tour polític per Belfast els va fer recórrer la ciutat durant més de 4 hores tot passant per diferents punts calents de la ciutat, amb la seva pertinent explicació. Des de portes i murs fins a monuments d'homenatge, passant per museus, van ser algunes de les parades.

Dissabte a la tarda van cloure els actes del Catalan Day una mostra de cultura popular a càrrec de les colles Bastonera de Sant Andreu i Garrotades - Bastoners d'Igualada.

12ECONOMIA

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

“Hem de sumar esforços per la vaga general” ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

El Congrés del sindicat ha tingut lloc en el marc d'una important crisi econòmica, quin és el projecte del nou SP escollit?

El nou Secretariat és recent i el seu projecte està "en construcció". La intenció seria coordinar i cohesionar al màxim les federacions i sindicats que conformen la CGT. Articular una CGT forta, que juntament amb altres organitzacions, pugui donar una resposta ferma i contundent a l'altura de la situació.

Treballar per generar respostes a la crisi des d'un sindicalisme combatiu, posar fre a la reforma laboral i a la pèrdua de drets, als ERO, etc. i articular espais de trobada i d'acció conjunta amb els moviments socials alternatius, anant més enllà del sindicalisme tradicional.

Un dels projectes endegats per la CGT a nivell estatal ha estat una crida a la vaga general, com treballarà el nou SP en aquest sentit al Principat?

Una vaga general es fa imprescindible. Ens sobren els motius i la CGT de Catalunya hi té una gran responsabilitat, però no tota. Per una vaga general cal crear les condicions i també valorar el que aportarà el dia següent.

Des de les organitzacions de l'esquerra anticapitalista no hem aconseguit articular una alternativa forta i contundent a la crisi i la idea d'una vaga general hauria de trencar amb això.

El nou SP crec que ha de treballar i fer camí cap a la vaga general. Donar eines, suport i coordinar sindicats, federacions, seccions sindicals, treballadores, etc. de la CGT, juntament amb els sindicats combatius, als que ja s'ha fet la proposta, i els moviments socials per materialitzar-la. Sense passos endarrere però amb maduresa.

L'escenari sindical que es podria dir combatiu o alternatiu a CCOO i UGT viu una important divisió, amb la existència de múltiples sigles i centrals sindicals, com valoreu aquesta realitat? És una tradició fixar-nos en les diferències i dividir-nos en sigles però no és negatiu si a part de tenir el nostre propi espai de militància sabem fer un esforç per treballar conjuntament.

En el marc de l'últim congrés es va fer una taula rodona a Lleida on van participar alguns dels sindicats que formen l'amalgama de sigles que dius i l'únic que és va fer palès és el respecte d'uns envers la feina dels altres i que totes, a part de les línies pròpies,

ENTREVISTA Blanca Rivas, responsable de la Secretaria Jurídica del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya Més de 150 persones, en representació de 39 sindicats, es van aplegar a Lleida els passats dies 5,6 i 7 de febrer en motiu del IX Congrés de la CGT de Catalunya.

De la trobada van sorgir acords i declaracions, i un nou Secretariat Permanent (SP) que haurà de coordinar l'actuació del sindicat llibertari els propers anys.

Des de L'ACCENT hem volgut conèixer les opinions i reflexions de la jove advocada que gestionarà la secretaria de jurídica.

tenim objectius comuns.

Jo aposto per fer unitat sindical amb aquestes organitzacions i deixar de banda CCOO i UGT. Un exemple seria la decisió de la CGT de Catalunya, com la COS, de no participar en el "teatre" del 23 de febrer. Respecto però qui no ho vegi així.

El treball cap a la unitat que s'ha de fer externament i, en el cas del nostre sindicat, també és intern. No tots els sindicats pensen el mateix.

La teva realitat de ser una noia i jove destaca en el món sindical, on moltes vegades ha pogut existir l'estereotip que hi participen principalment homes i una mica més grans.

Triar una persona amb el teu perfil pot significar canvis en aquestes visions que s'han pogut tenir del sindicalisme?

T'enganyaria si et digués que no. Les dones llibertàries tenen dades que diuen que només un 29,6% de la CGT de Catalunya som dones. Probablement diversos factors expliquen aquesta realitat, els "més grans" provenen d'èpoques en què el sindicat era l'espai de referència, el mercat laboral ha estat tradicionalment masculí o que els mètodes de lluita sindical "són masculins". La realitat està canviant, la gent jove es va aproximant al sindicat i les dones, ja fa temps, que s'hi estant fent lloc.

La realitat de Lleida, per exemple, és diferent. Un SP gairebé meitat homes i dones, meitat joves i grans, i una afiliació que té aquesta mateixa composició.

Blanca Rivas

La revista Catalunya, publicació mensual de la CGT principatina, s'ha unit amb la revista Papers, publicació del sindicat llibertari de les Illes Balears. Com valoreu i quina ha estat la causa d'aquest pas en la creació d'una nova publicació en català en el món sindical?

“Treballarem per generar respostes a la crisi des d'un sindicalisme combatiu, per posar fre a la reforma laboral i a la pèrdua de drets” A la CGT de Catalunya es recullen acords com el respecte als pobles, el dret a l'autodeterminació o l'ús de la llengua catalana. La coordinació del Catalunya simplement està treballant en aquest sentit. A part de fer una revista de qualitat, en base als acords, ha aconseguit la unió al projecte del les Illes Baleras i ara un dels reptes pendents és treballar per incorporar la CGT del País Valencià. Es tracta de sumar esforços i

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa UV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U I.Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

caminar per materialitzar els acords.

Quins són els projectes del nou SP en relació amb la relació amb els moviments socials?

Per a la CGT l'acció social és prioritària. Implica portar la lluita per a la transformació social fora dels centres de treball. Ara bé, cal definició perquè estem en una organització de forta tradició de treball a dins de les empreses.

Un primer pas, i que el nou SP té molt clar, és que per començar cal tenir present el teixit associatiu del país, on molts moviments socials, plurals i diversos, fa anys que existeixen i han fet una bona feina. La CGT de Catalunya pot aportar el fet de ser una organització de treballadors i treballadores en lluita contra l'explotació capitalista amb una àmplia presència al Principat i dinamitzar un procés d'enriquiment mutu, de les lluites sindicals tradicionals i de les socials. Quan això s'ha realitzat, els beneficis són indubtables, pensem en la lluita de TMB pels dos dies o la del desallotjament de Can Vies.

Una primera premissa de treball ha de ser el reconeixement i respecte de l'autonomia dels col·lectius i les seves formes de lluita, assumint que treballarem amb els que tinguin objectius anticapitalistes i coherents amb els postulats de la CGT. En segon lloc, fomentar que hi hagi una retroalimentació perquè ens enfortim totes del treball conjunt.

Quins canvis en l'actuació sindical i social han sorgit dels debats d'aquests

dies de febrer de Congrés a Lleida, i que haurà d'aplicar el nou SP en els propers mesos?

En l'àmbit social les línies d'actuació les he descrit en l'anterior resposta.

Només afegir que volem defensar i ampliar els espais col·lectius de la vida de les persones, contra la privatització i la individualització que imposada per aquest sistema econòmic, polític i social, trencant l'aïllament dels i les treballadores al seu lloc de treball.

I per això hem actuat i actuarem en defensa del territori i dels serveis públics, contra la il·legalització de les persones i de les idees i contra la repressió a les persones que lluiten.

No suposa un canvi en la feina que ha fet l'anarcosindicalisme des de fa 100 anys, però si un nou impuls per la degradació a la que ens està portant aquest sistema social injust.

En l'actuació sindical no s'ha pogut arribar a un acord. Personalment jo aquest fet no el valoro tant negativament. En el marc de les ponències existien dues postures molt divergents.

Tot i que una línia és més majoritària crec que no és bo aprovar uns acords amb divisió. Acords per treballar n'hi ha i si que es va aprovar una resolució d'actuació sindical davant la situació econòmica de crisi.

Per la resta és moment de treballar des de la base, amb una conferència sindical, per treure uns acords de les noves línies d'actuació amb el màxim consens possible. Com ho podríem fer sinó des d'un sindicat llibertari?

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Catalunya, Suècia i rugbi

ESPORT ÉS POLÍTICA

Contra la fragilitat de la memòria: Pep Guardiola JUAN RAMON RODRÍGUEZ BARCELONA

ADAM MAJÓ MANRESA

El rugbi va deixar de ser olímpic l'any 1924, entre d'altres raons, perquè no es considerava necessària una competició de seleccions nacionals. El primer mundial no es va jugar fins l'any 1991, quan l'oportunitat de negoci era ja irresistible. I el Cinc Nacions (ara Sis), la competició per equips nacionals més antiga d'aquest esport, no comptà amb un trofeu pel guanyador fins l'any 1993. Anteriorment, aquest torneig era una mena de suma de partits amistosos en el qual, qui volia, podia comptar el nombre de victòries o derrotes de cada equip i establir un guanyador (trofeus i títols com la Calcuta Cup, la Triple Corona o la Cullera de Fusta, havien sorgit de forma espontània, entre els aficionats, però no des de la organització de la competició).

En el rugbi hi ha una forta tradició de partits entre equips que representen països, o conjunts de països (els Lions), o províncies (irlandeses o sud-africanes), o estats (argentins), o cossos de l'exèrcit, o convidats escollits (és el cas dels Barbarians), desproveïts de reconeixement oficial i organitzats de mutu acord, sense la mediació de cap organisme internacional. Quan els All Blacks, per exemple, vénen de gira a Europa els partits que juguen no els classifiquen per anar enlloc ni els fan mereixedors, en cas de guanyar, de cap títol especial, i, malgrat això, omplen estadis i els encontres compten amb la mateixa emoció i intensitat que si responguessin a un campionat reglat.

En el fons preval la idea que no hi ha partits amistosos, en tots cal esforçar-se al màxim per la victòria, però, alhora, tots ho són, perquè compartir el terreny de joc i el tercer temps és, en si mateix, un acte d'amistat. Des d'aquest punt de vista, no lluitar com si t'hi anés la vida per la victòria, durant els 80 minuts de joc, no es considera acceptable, però donar excessiva importància a aquesta mateixa victòria, o derrota, una vegada l'arbitre ha xiulat el final, està, també, del tot fora de lloc.

Dic tot això perquè seria un error que algú confongués els partits que juga l'equip de Catalunya de rugbi, com el del passat diumenge contra Suècia, amb la costellada de la selecció catalana d'altres esports.

"Els clubs es remodelen segons els canons de poderosos centres financers i mediàtics, el joc ja no depèn del talent coordinat de jugadors capaços de crear moments memorables, mitificables, sinó de sistemes que porten el nom o el cognom de l'entrenador. És com si s'hagués traslladat al futbol la tendència teatral de que el director sigui més determinant que l'actor."

Manuel Vázquez Montalbán va conèixer al Guardiola jugador, però la seva mort inesperada al 2003 li va impedir arribar a viure el que ara tots i totes gaudim. Potser hagués escrit igual igual el paràgraf que inicia aquest article en el llibre Futbol, una religió en busca d'un Déu, però no tinc cap dubte de que també hauria mencionat l'excepció.

Perquè de Pep Guardiola, en aquests darrers divuit mesos, s'ha dit tot i s'han esgotat tant els adjectius com els substantius, i tot i així, el que hem de remarcar i el que hem d'agrair és que avui en dia és l'excepció. No excepcional, que també, sinó l'excepció. Perquè en un segle en el que la majoria dels grans clubs s'han convertit en un negoci multinacional patrocinats per les grans marques i la televisió, les directives tenen l'obligació de presentar davant les juntes d'accionistes resultats. És a dir, victòries. I en aquesta tirania del resultadisme, i amb la sentència Bosman, i per tant la lliure circulació de jugadors/mercaderies, qui apostarà pels valors d'un planter format a casa? Qui se la jugarà invertint en la formació de joves

jugadors, quan tothom necessita recollir els triomfs diàriament? Al nostre país, i ara també al món sencer, tots i totes coneixem la resposta: l'excepció.

Pep Guardiola és l'excepció en el món del futbol, és la persona que prioritza el bé de l'equip potenciant i extraient el millor de les individualitats; el club per damunt dels interessos i els beneficis particulars, i l'essència particular per davant de la globalitat supranacional del futbol. Pep Guardiola llegeix la poesia de Miquel Martí i Pol i potser per això se'ns torna èpic i ens deixa tot tan ple de cites: "Si perdeu avui continuareu sent el millor equip del món.

Si guanyeu sereu eterns", va dir al vestuari abans de saltar al camp a jugar la final del Mundial de Clubs i arribar a on ningú ho ha fet mai.

Guardiola ens sedueix amb el seu discurs, amb la seva escenografia, i amb l'estil amb el que marca el temps de cada situació. Guardiola ens sedueix i a alguns fins i tot ens té una mica hipnotitzats ja, a aquestes alçades de la pel·lícula. Ell ens dóna la seva paraula de que vol continuar l'any que ve, i tots li creiem.

L'espectacle del futbol accelera per una autopista amb un peatge molt car, mentre que Guardiola transita per un camí paral·lel. I per això volia escriure aquest article, abans que la fragilitat de la memòria ens faci oblidar tot el que hem viscut, tot el que estem vivint, i tot el que ens queda per viure.

“Amb la lliure circulació de jugadors/mercaderies, qui apostarà pels valors d'un planter format a casa?”

Cartell promocional d’un partit de la selecció catalan durant la II República

La importància i la significació de les diferents competicions no són comparables. I per això mateix,

“Seria un error que algú confongués els partits que juga l'equip de Catalunya de rugbi amb la costellada de la selecció catalana d'altres esports”

mentre lluitem, perquè hi tenim dret, per la readmissió de la Fede-

ració Catalana com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA), no hem de veure aquests partits concertats com un trist succedani de la competició oficial, sinó com la oportunitat de bastir un equip que ha de representar la Federació i el país i que ha de ser molt més que una simple selecció puntual de jugadors, per esdevenir una formació amb un estil de joc determinat, amb uns lideratges consolidats i amb un treball constant i de repartit al llarg de la temporada. Aquesta llibertat alhora d'establir encontres internacionals pròpia del rugbi, permet, també, fer extensiva la convocatòria a catalans que no provenen de les quatre províncies estrictes, sinó, per exemple, de la comarca del Rosselló.

En aquest sentit, malgrat el resultat final (17-24), el que vam veure diumenge a Sant Boi, tant sobre la gespa com a la graderia, camina en la bona direcció.

P.D: "Perquè la vida no serà com l'esperàvem ni la història com ens la mereixem".

Pep Guardiola mantejat pels jugadors

14 CULTURA

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

La crisi colpeja la música al País Valencià

Pau Tobar VALÈNCIA

E

ls grans deutes contraguts per les administracions valencianes amb les societats musicals i els auguris de noves retallades en les subvencions a les escoles de música han fet que comencen a aixecar-se les primeres protestes al si d'aquest col·lectiu.

La música és un dels trets distintius del sud del país. De les 603 societats musicals federades existents als Països Catalans, la immensa majoria (552) es troben localitzades entre la Ribera de l'Ebre i el Baix Segura. Es tracta d'un teixit associatiu popular dels més importants del país que reuneix més de 200.000 associats i desenes de milers de músics. Un fenómen associat a les nostres festes i que, a hores d'ara, amb més de 60.000 alumnes inscrits a les escoles de música hauria de tindre un futur esperançador.

Caixa buida per a la música La situació econòmica de les institucions valencianes és ruinosa. Així, l'Ajuntament de València té un deute de 801 de milions d'euros i és la major morosa d'entre les capitals dels Països Catalans. Per la seua banda la Generalitat registrà desembre passat un deute total de 14.533 milions d'euros que representa més del 14% del PIB del territori que administra. Aquest deute públic, però, no es relaciona amb un increment de la despesa social i cultural sinó més aviat és resultat del fracàs econòmic de la política de grans events.

L'esgotament del sector de la construcció

ha agreujat la crisi econòmica arreu del país. Això, unit al deute astronòmic contragut als darrers anys ha servit de coartada als governants per anunciar retalls en les despeses municipals i autonòmiques.

José Vicente Garcia Alapont, portaveu de la Coordinadora de Societats Musicals Federades de la Ciutat de València, donà la veu d'alarma el proppassat 10 de febrer en advertir que l'Ajuntament devia 350.000 euros a les vint-icinc bandes de la capital. L'escrit lliurat per la Coordinadora a Rita Barberà era ben eloqüent si no es prenien mesures abans del 26 de febrer, cap de les associades participaria en la tradicional entrada de bandes de la Crida fallera -prevista per dos dies després de l'ultimàtum dels músics. La primera reacció de l'Ajuntament fou contractar bandes de fora de la ciutat.

La resposta de Garcia Alapont fou tant contundent com efectiva: "Si finalment vénen de fora rebentarem l'acte". A l'endemà la banda de Canet d'en Berenguer anunciava que no hi tocaria en la inauguració de les Falles en solidaritat amb la Coordinadora. Per la seua banda, la regidoria de festes anul·lava l'acord en les bandes esquiroles i començava a negociar amb la Coordinadora un avanç en el pagament del deute. El 17 de Febrer la institució municipal ingressava 92.500 euros com a primer pagament, i així l’entrada

de bandes d'enguany es desenvoluparà amb normalitat.

L'altre front obert entre les societats musicals i l'Ajuntament prové de la constant retallada de diners del conveni que cada any signen les parts. Així doncs dels 170.000 euros contractats el 2008, s' ha passat al conveni d'enguany a 125.000.

Una situació semblant però si cap més preocupant és la que afecta a les escoles de música del País Valencià. La retallada en les subvencions de la Generalitat, uni-

Un Pam de Llengua

Toponímia

L

S

“Sitges,per exemple,se sap que s'hi fa un festival de cinema fantàstic,però potser molta gent desconeix el significat de sitja”

La Gira 2010, a punt Borja Català BARCELONA

Raül Moreno BARCELONA

egons el diccionari Fabra la toponímia és el "conjunt de noms de lloc d'un país". En aquestes ratlles recordarem els perquès de l'origen d'alguns noms de viles o ciutats dels Països Catalans. Sitges, per exemple, se sap que s'hi fa un festival de cinema fantàstic, però potser molta gent desconeix el significat de sitja: "forat al terra on s'hi guarda blat i altres llavors". Un xic més amunt del litoral català trobem la població maresmenca de Malgrat de Mar. Al Segle XIV el territori que avui és Malgrat de Mar pertanyia al senyor del castell de Palafolls. Els terrenys -anomenats el Pla d'en Grau- situats sobre un aqüífer i ubicats vora la mar, obligaven als pagesos a treure l'aigua primer per poder-los treballar després: aquest era un dels motius que feia que hi anessin de malgrat. El constant degoteig d'atacs pirates també ajudava a que vora la mar es visqués amb l'ai al cor. Paradoxalment, avui en dia Malgrat de Mar és una destinació turística força important al Maresme i a Catalunya. Hi ha altres viles que tenen noms que provenen de l'orografia, és el cas de les esplugues: terra endins o mar enllà, hi ha esplugues -coves- que han donat nom a algunes viles com, per exemple, l'Espluga del Francolí, Esplugues de Llo-

da a uns deutes que ascendeixen a 145.000 euros, fa que el pressupost de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana se situe aproximadament cinc vegades per sota del que es considera necessari. Les escoles de música són depenents de la Federació i l'amenaça de tancament comença a planar sobre algunes d'elles.

bregat o Espluga de Fet -a la Franja: dins l'espluga, a vegades, es veu un eixam de centelles entre la foscor, ni són guspires ni són cuques de llum: són ratpenats enfilats que dormen amb els ulls oberts.

Si algú vol endinsar-se en la toponímia catalana pot consultar l'Onomasticon Cataloniae, un recull onomàstic amb més de 400.000 topònims escrita pel filòleg Joan Coromines -Barcelona, 1905 - Pineda de Mar 1997- que, després de visitar milers de pobles, va escriure aquesta obra indispensable.

a commemoració del 25è aniversari de les Trobades no farà que la resta d'activitats que organitza Escola Valenciana al llarg de l'any queden a una banda. En aquest sentit, el 4 de març al vespre l'entitat cívica presentarà a la sala El Loco de València la Gira 2010, el festival de música itinerant en català que des de l'any 2006 acompanya les Trobades. La presentació anirà acompanyada d'un concert d'Arthur Caravan i DJ Pasqu Selector.

El projecte de la Gira per la Llengua va nàixer per a ampliar l'oferta de les Trobades a l'àmbit juvenil i també per a establir un circuit estable que donara als músics que canten en català al País Valencià unes infraestructures de qualitat i la possibilitat de donar-se a conèixer arreu del territori.

L'any passat la Gira organitzà 22 concerts a diverses localitats dels Països Catalans en què participaren grups i intèrprets com La Gossa Sorda, Al Tall, Orxata Sound System, Pau Alabajos o Soul Atac. Ara, Escola Valenciana ha editat un disc de la Gira 2009 que serà lliurat de manera gratuïta als assistents al concert del 4 de març.

La Gira és només una de les activitats i serveis que Escola Valenciana posa en marxa al llarg de l'any i forma part de la seua tasca per normalitzar la llengua catalana al sud del país. Entre aquests projectes hi ha el Voluntariat pel Valencià, l'oficina de drets lingüístics, el premi Sambori de literatura o Acosta't al territori, una iniciativa que proposa la gestió i l'organització d'activitats extraescolars per a tots els centres de primària i secundària del País Valencià.

CULTURA 15

L’ACCENT 172 DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010

La ressenya de la quinzena: Joc d’emocions

Naia: el sol naixent de la música d’autor valenciana Francesc Miralles XÀBIA

U

na naia és, a la comarca de la Marina, un tipus de porxo típic de l'arquitectura rural, encarat a llevant, epicentre de la casa de camp on s'hi va a la renda, a passar l'estiu. La naia és l'espai per excel·lència de la caseta: la feina, els dinars i els sopars, i també les nits de conversa i música on el temps sembla transcórrer a un altre ritme. Un punt d'encontre que és també l'eix de la vida en comú i l'àgora oberta a l'exterior, metàfora perfecta del que el grup Naia pretén i aconsegueix amb la seua música i la seua veu: evocar-nos aquestes sensacions.

El grup, format per un grup de joves valencians provinents del llarg i ample del país format pas a pas des de l'estiu de 2007d'Atzeneta del Maestrat a Xàbia passant per Castelló de la Ribera, València i Alcàsserpresentava el passat 12 de febrer el seu primer treball discogràfic, Joc d'Emocions a l'Auditori del Centre Cultural d'Alcàsser.

Naia suposa, tant al seu disc, de 13 cançons ben treballades, com en el seu fresc directe, un punt d'encontre entre ritmes i generacions, combinant cançó de transmissió oral (cants de batre, havaneres, vetlatoris, cançons de simbomba...) amb cançó d'autor i influències provinents del pop. Les lle-

“La naia és l'espai per excel·lència de la caseta: la feina, els dinars i els sopars, i també les nits de conversa i música on el temps sembla transcórrer a un altre ritme” tres suposen una altra vessant que complementa la qualitat de les seues melodies: ens parlen de compromís i lluita pel territori i per l'idioma, però també de sentiments, bé de la seua pròpia collita o donant veu a poetes del país com Ramon Guillem, Marc Granell o Vicent Andrés Estellés. Per tot això, a l'hora de la gravació del disc, produït per Jaume Faraig als seus estudis del Verger i als estudis RPM de València, han comptat amb la col·laboració de músics i cantants consolidats, també amics del grup, com Miquel Gil, Dani Miquel, Guillem Reig, Aina Tarrasó, Néstor Mont o Laura Navarro.

El concert de presentació- conduït pel cantautor Pau Alabajos - fou, en aquest sen-

tit, una mostra del seu talent, i una oportunitat de lluir l'ample ventall d'instruments de què fan ús en directe: guitarres acústiques i flamenques, clarinet, llaüt, arxillaüt, bandúrria, congues, dolçaina, tarota, flabiol valencià, caixó flamenc, oceàndrum... Una actuació rodona on també hi actuaren els músics que han col·laborat al disc, Miquel Gil a la veu, Dani Miquel amb la viola de roda, Néstor Mont a la guitarra, Laura Navarro al violí, Guillem Reig al saxo, a més de la Colla de Dolçainers d'Alcàsser i dos integrants del grup Escalivada, que realitzaren uns garro-

tins entre l'entusiasme i participació d'espontanis del públic.

Un públic entregat, d'amics, entusiastes i veïns d'Alcàsser de totes les edats que no volgueren perdre's l'esdeveniment i que tornaren a casa amb el disc sota el braç després de l'èxit de la vetllada. Això va posar el colofó a la presentació en societat al seu poble- a un dels seus pobles- d'una formació que comença a ser coneguda arreu del país i i que mira, com la construcció que li dona nom, a llevant: a un brillant futur que per aquests joves només acaba de començar.

Lectures recomanades

Qué pensiones, qué futuro

M. Etxezarreta, E. Idoate, J. Iglesias Fdez. i J. Junyent Tarrida Icaria Editorial, 2010

D

avant l'actual atac als sistemes públics de pensions, aquest llibre ofereix arguments i dades contundents contra la propaganda de les classes dominants i els seus mitjans. Una defensa de la sostenibilitat de les pensions públiques, enfront dels greus riscos de les pensions privades. Els autors, membres del seminari d'economia crítica Taifa, denuncien que l'interès en impulsar els fons de pensions privats es deu a les necessitats del capital financer i no ofereix garanties ni respon als interessos dels i les jubilades. Malauradament, només es pot trobar en castellà.

Els convidats

Xocolata desfeta

Dies d'amor i de guerra

Emili Teixidó Columna Edicions, 2010

Joan-Lluís Lluís Edicions La Magrana, 2010

Tahmima Anam Amsterdam, 2009

L

eprenent l'exercici d'estil realitzat per Raymond Queneau a Exercices de style (1947) presentant una mateixa història escrita de noranta-nou maneres diferents i que a casa nostra ja compta amb algun precedent (Quin Déu enamora de l'Adrià Pujol Cruells), l'escriptor de Perpinyà ens presenta cent vinti-tres descripcions diferents d'un relat breu que se situa al carrer Petritxol de Barcelona, d'un moment d'una història carregada d'ironia (i d'autoironia), de sàtira i de paròdia.

R

'autora d'aquest llibre, Tahmima Anam, encara no havia nascut quan succeeixen els fets que relata a la novel·la. Però coneix de molt a prop el que va succeir aquells mesos de guerra de 1971 que van culminar amb la independència de Bangla Desh perquè els seus pares hi van participar. Igual que Rehana, la protagonista de Dies d'amor i guerra, que viu com els seus fills s'uneixen als grups d'esquerres bengalís que lluiten per la independència del seu país i que també s'hi acaba involucrant. Un relat amb el que viatgem a una de les lluites d'alliberament dels anys 70 que ens és més desconeguda a les catalanes i catalans.

'Emili Teixidó torna, amb Els convidats, als escenaris físics i històrics de la seva novel·la multipremiada i molt ben rebuda tant per la crítica com pel públic Pa Negre.

La postguerra a la plana de Vic és ara però retratada de forma molt més coral i descriptiva amb la voluntat de descriure el feixisme més ordinari, quotidià. De la mà dels poders civils i eclesiàstics observem com el feixisme dels primers anys del franquisme s'escampa pertot i penetra en els caps d'aquells que més buits els tenen.

L

DEL 24 DE FEBRER AL 10 DE MARÇ DE 2010 L’ACCENT 172

16CONTRAPORTADA

“L’objectiu de la presó és trencar els vincles polítics amb la teva lluita, però no ho aconsegueixen” LAIA ALTARRIBA BERGA

La vostra sortida ha coincidit amb l'anunci d'una nova proposta de Batasuna per avançar en la resolució del conflicte. Quin paper creieu que poden tenir els presos en el procés que s'obre?

ZIGOR: Els presos com a part de l'esquerra abertzale tenen el mateix paper que té tothom com a militants independentistes per tirar endavant un camí que ens porti cap a l'objectiu final.

Però sembla que una persona que està a la presó, com que està aïllada, no té contacte amb la realitat i per tant no té capacitat d'acció política.

ZIGOR: Estem parlant de persones que han estat sempre molt compromeses amb la lluita i que sí que tenen les eines necessàries per valorar tot el que està passant diàriament a través tant de la gent que va a les visites a informar de primera mà del que succeeix, com amb les correspondències o els diaris i tots els camins que es puguin fer servir perquè arribi la informació. Els presos tenen prou informació per participar i ser una part més en el debat de cara a una nova estratègia com la que s'acaba de presentar.

DIEGO: Qui és realment conscient de la referencialitat del col·lectiu és l'Estat perquè fa una guerra total contra els presos, sempre intenta colpejar on estem més vulnerables.

Entenc que quan estàveu a la presó vau participar en debats dins del col·lectiu de presos.

ZIGOR: Sí, i tant. El col·lectiu participa, parla i debat sobre tots els temes que l'afecten directament; és a dir, tots els temes que afecten l'esquerra abertzale també afecten als presos i per tant nosaltres havíem de dir la nostra i debatre entre nosaltres, fer propostes... com qualsevol altra part dels col·lectius que formen l'esquerra abertzale.

Quan t'empresonen, a part del càstig, d'evitar que puguis actuar, també intenten, doncs, aïllar-te com a persona política.

ZIGOR: Sí, aquest és el gran objectiu que tenen: trencar els vincles que tenies amb la teva família i entorn, però també els vincles polítics amb la teva lluita. I és feina nostra que no ho aconsegueixin.

I ho aconsegueixen?

DIEGO: No. Nou anys a la presó són molts. I des del carrer sembla que se n'hagi de sortir molt afectat. Però els que us coneixem us hem trobat forts i ferms.

DIEGO: La presó és un mecanisme de l'Estat, un mecanisme cruel i dur, no és fàcil. L'Estat fa la seva feina, així que nosaltres hem de fer la nostra, que és mantenir-nos fidels al que pensem, som

ENTREVISTA

i representem, i actuar en conseqüència.

ZIGOR: Això és bàsic, és la diferència dels presos polítics i la resta de presos. És tenir clar el que t'ha dut allà, ser ferm en les teves idees i saber que estàs a dins d'una presó però que encara pots aportar i fer coses. Fer l'esforç de voler estar al dia i fer la feina necessària per saber el que està passant t'ajuda que no aconsegueixin aïllar-te de la teva gent i militància.

El fet de pertànyer a un col·lectiu, on hi ha 700 presos com tu, segur que ajuda.

DIEGO: Això ho és tot gairebé, és més que una família. És un grup de gent que, allà on vagis, estan amb tu, són el mateix que tu i tota la vida la fas plegats. La teva vida, des que t'aixeques fins que vas a dormir, discorre amb la resta de membres del col·lectiu. Podem tenir debats, discussions, etc., però som un.

L'Estat què fa per trencar això?

ZIGOR: Doncs separar-te en totes les presons que pugui, els mòduls que pugui, posar totes les traves possibles perquè entre mòduls no et puguis veure, etc.

Amb la correspondència, intenten retenir les cartes tant como poden.

DIEGO: També juguen amb trasllats: ara en porto un a Zuera, ara agafo aquests que són una mica crítics i els ajunto a uns altres que s'han desvinculat del col·lectiu... També juguen amb la política de graus. El que fan és posar-te el caramel a la boca.

Sempre ha actuat així l'Estat?

ZIGOR: Fa molts anys que dispersen els presos polítics, però abans feien una política de dispersió que consistia només en dividir tant com podien; en canvi,

Només façana MARC GARCIA BARCELONA

Diego Sánchez i Zigor Larredonda, expresos polítics En Zigor i en Diego ja són lliures.Aquests dos catalans van sortir aquest mes de gener després d'haver complert els nous anys íntegres a què l'Audiència Nacional espanyola els va condemnar. L'acusació: haver col·laborat amb l'organització armada ETA. L'ACCENT hem volgut parlar amb ells per saber què significa per a un militant estar a la presó durant tant de temps i quin valor tenen el compromís i la lluita per mantenir-se ferms després de passar nous anys entre murs.

Els vam entrevistar durant la jornada antirepressiva que va organitzar Rescat (el Col·lectiu de Suport als Presos i Preses Polítiques) per donar-los la benvinguda el dissabte 20 de febrer.

LA REMATADA

ara han activat una estratègia més estudiada perquè posen els que creuen que pensen d'una determinada manera amb uns que els poden ser afins i així intentar que convencin aquells altres, tot plegat per aconseguir que hi hagi cacau entre nosaltres. Ara han activat molt aquest sistema.

DIEGO: La presó és una situació molt fotuda i hi ha molts aspectes que poden utilitzar per afeblir-te, i els fan servir tots. Fan servir els trasllats; a uns els deixen sortir i als altres no, uns poden fer unes activitats i a uns altres no els deixen, ara aquest té vis-a-vis, escorcollen les famílies, etc.

ZIGOR: El que passa és que nosaltres hem de ser prou intel·ligents per saber que ells estan fent això i no seguir aquest joc que el que pretén és crear divisió entre nosaltres.

DIEGO: Hi ha casos particulars que són la gent de què parlen els mitjans. Però no deixen de ser anècdotes. De 750, que n'hi hagi 5 que es desmarquen, per molt que en parlin cada dia a les notícies, no deixa de ser una anècdota.

En nou anys han succeït moltes coses als Països Catalans. Un mes en llibertat és poc temps, però heu pogut trobar canvis rellevants en l'esquerra independentista i els moviments socials?

ZIGOR: És una mica difícil contestar això, perquè només fa un mes que hem sortit, i l'hem dedicat sobretot a retrobar-nos amb la gent. A més, els canvis que hi ha hagut en el context polític català ja els hem seguit des de la presó.

DIEGO: Sobretot tens una idea global.

Però sí que allà a dins hi ha una certa desconnexió. Amb la resta de presos polítics sobretot parles i debats sobre la realitat d'Euskal Herria. Així que jo de la situació d'aquí tinc un esquema molt global i ara surto i l'he d'anar farcint.

El que sí que hem vist ja és que abans érem només quatre i jovenets, però actualment la gent continua militant quan es fa més gran, i això és un avanç respecte a l'etapa que ens va tocar viure a nosaltres.

Diego, quan et van traslladar a la presó de València, explicaves que vas poder tornar a escoltar la ràdio i la televisió en català. Quin canvi va suposar per tu?

DIEGO: T'agrada molt perquè reps informació del teu entorn i en la teva llengua. Recordo que vaig veure la notícia d'una manifestació a Barcelona per l'autodeterminació i vaig veure un amic que no havia tornat a veure des que m'havien empresonat. Podia rebre informació que d'altra manera no t'arribaria. En aquell temps hi havia el programa 'La Nit al Dia', que és molt més plural que el que es podia veure des de les presons on havíem estat tancats fora dels Països Catalans.

ZIGOR: A mi els dos últims mesos abans de sortir em van traslladar a Castelló de la Plana. El tema de la llengua és el que més em va agradar. Són molts anys en què només pots escoltar la teva llengua a les visites, i ho trobes a faltar. També recordo que a Albacete quan arribava algú de València que parlava català ràpidament hi anava per xerrar una estona.

Ara que sou al carrer, us heu plantejat tornar-vos a implicar més endavant en activitats polítiques o socials com havíeu fet?

ZIGOR: Nosaltres no hem deixat mai d'estar implicats. No és tornar sinó que no ho hem deixat d'estar.

Allà on hem estat hem fet el que hem pogut i ho continuarem fent.

Imagino que és inevitable que penseu en els que queden dins la presó.

ZIGOR: Sí, és clar. Nosaltres hem sortit però encara hi ha la Laura, la Lola i la Marina, i més de 700 presos del col·lectiu que estan lluitant, a peu de canó, donant la cara en aquests moments tant difícils, i ens sentim orgullosos d'haver compatit amb ells aquest període de lluita, i que ells continuïn fotent canya.

Aquells que treballem o intentem mantenir el lloc de treball a la construcció sabem que la façana d'un edifici és tant sols el rostre més o menys amable d'un munt de formigó, ferros i pladur. També sabem que, si les bigues de fusta es corquen, les de ferro es rovellen o les de formigó pateixen aluminosi, de res serveix arranjarne els caps que descansen a la façana, ja que a l'interior l'edifici segueix essent un malalt; això sí, un malalt amb la cara neta o maquillada. Fa uns dies, passant pel passeig Colom de Barcelona, he vist com els dos edificis militars de la zona hi tenen una bastida instal·lada. Sembla ser que ja toca retirar-ne l'escut franquista. La ministra Chacón està compromesa amb la memòria històrica i ha procedit a netejar-ne la façana.

Però aquells que treballem o intentem construir un futur de llibertat pels Països Catalans sabem que, darrera la nova façana dels edificis militars, segueix la mateixa patologia de fa 30 i 50 anys, això sí, amb un bon maquillatge. L'exèrcit de la no-democràcia segueix essent el garant de la Constitució Espanyola, cada vegada més qüestionada, ja no només pels qui fa 30 anys ja ho fèiem -l'esquerra independentista-, sinó pels qui la redactaren, la impulsaren i votaren. Membre de l'exèrcit n'és l'assassí de l'antifeixista madrileny Carlos Palomino, un militant neonazi que, com tants d'altres, troben en les forces armades refugi on practicar la seva violència; i militar era John Felipe Romero Meneses, l'últim immigrant mort a l'Afganistan defensant una bandera i interessos aliens a canvi d'uns papers que segurament de cap altra manera hauria obtingut; beneïda terra d'acollida la que et permet morir per ella però no viure´n legalment. I militars, de la Guàrdia Civil, són els imputats per tortures a Portu i Sarasola -petició de poc més de tres anys de presó-, i els protagonistes de l'autoatemptat de Leitza.

La senyora Chacón i el PSOE en general poden anar maquillant tant com vulguin les façanes de les casernes i de la memòria històrica, que, de ben segur, seran les podridures de les seves bigues, forjats i parets les úniques garants d'acabar amb aquests edificis, aquests ocupants i aquests maquilladors. Si el que volen és fer justícia i memòria històrica ho tenen fàcil: facin les maletes, omplint-les amb els seus escuts i galons de guerra imperial, jutgin els seus criminals i demanin perdó a les seves víctimes, les del franquisme i les de cada dia. Fins llavors no em parlin de restablir la memòria ni d'acte de normalitat democràtica ni de res similar, diguin-li, neteja de façana a la caserna, neteja de cara de la ministra.