Accent 174

Periòdic popular dels Països Catalans

174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

La nevada del 8 de març va deixar durant dies milers de ciutadans de les comarques de Girona i, en menor mesura, de Barcelona, sense llum. El temporal va ensenyar les misèries d'una xarxa elèctrica que presenta un estat deficient a causa de 25 anys sense les inversions necessàries. >> En Profunditat 8 i 9

Frêche es manté al capdavant del Llenguadoc-Rosselló malgrat les polèmiques Les declaracions racistes i contra els catalans -que li van provocar l'expulsió del Partit Socialista- no han passat cap mena de factura al polèmic Georges Frêche. Al capdavant d'una llista de “socialistes díscols” va aconseguir revalidar sense problemes la seva victòria a la regió del Llenguadoc-Rosselló. A la Catalunya Nord va aconseguir el 49% dels sufragis mentre que l'UMP es va quedar amb el 30% i la ultradreta amb vora el 20%.

SUMARI

>>Països Catalans 4

ECONOMIA

El tèxtil globalitza la precarietat La deslocalització de la indústria tèxtil dels països del nord als del sud ha suposat “recuperar” les condicions laborals absolutament precàries que es patien al segle XIX i que van provocar mobilitzacions com la de la Cotton Textile de Nova York -l'origen del 8 de març-. Albert Sales, coordinador de la campanya Roba Neta de SETEM-Catalunya, explica en un article d'anàlisi les claus de la globalització de la precarietat. >>Economia 12

Les polèmiques han expulsat Frêche del PS però no han evitat que repetís victòria

El PP balear dóna ales al secessionisme

El futbol mana en la configuració dels grups mediàtics

El Partit Popular de les Illes Balears sembla decantarse cada vegada més per les tesis secessionistes i l'anticatalanisme després del darrer congrés en la qual es va imposar José Ramón Bauçà.

Els drets televisius d'esdeveniments esportius especialment de futbol- han vertebrat en els darrers 15 anys els grans grups comunicatius de l'Estat espanyol. Els resultats però, no han complert les previsions. >> Esports 13

>> Països Catalans 6

ÂLEX MAYMÓ PÀG.2 // ABEL CALDERAPÀG.2 // NÚRIA RODRÍGUEZ PÀG.3 // JORDI NAVARRO PÀG.8 // ALBA MUÑOZ PÀG.8 // XAVI SARRIÀ PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Anem a la nostra! ÀLEX MAYMÓ LÓPEZ* MOLINS DE REI

El passat 28 de febrer es van celebrar consultes populars sobre la independència a 79 municipis catalans, aconseguint mobilitzar a més del 20% de l'electorat. Tot això malgrat el silenci mediàtic i malgrat els intents de monopolització per part de certs dirigents polítics de CiU i ERC. Molins de Rei vàrem ser un dels 79 municipis i precisament a la nostra vila es va realitzar l'última reunió plenària de la Coordinadora Nacional, on es va aprovar una esmena per prohibir que el diputat d'ERC Uriel Beltran continués exercint de portaveu, fet que ha incomplert de manera sistemàtica. És només un exemple dels intents de certs partits polítics com CiU i ERC d'apropiar-se de tota la feina de les comissions locals, que malgrat tot, han continuat treballant per garantir la celebració de la consulta als seus municipis.

L'organització dels referèndums ha de servir per crear i reforçar l'autoorganització de la ciutadania en els municipis, tot incorporant també a les persones nouvingudes, i partint de la base d'estructures assembleàries. L'esquerra independentista i la CUP sempre hem treballat per assolir el dret d'autodeterminació i ara ho hem tornat a demostrar treballant colze a colze amb els milers de voluntaris/es. Altres però han volgut també treure'n rèdit polític buscant la foto o l'aparició a la televisió.

Les consultes també han demostrat que apostem per la igualtat de drets entre totes i tots els que vivim al nostre país i per això hem volgut otorgar el dret a vot a totes les persones nouvingudes. Amb aquest gest s'ha aconseguit reforçar els contactes establerts entre les persones nouvingudes amb la societat civil organitzada però hem de tenir clar que tenim un repte important a l'hora de continuar treballant per aconseguir que totes aquestes persones s'incorporin en els processos de lluita per transformar la nostra societat.

Ells pateixen dia a dia el sistema econòmic i repressiu de l'estat espanyol i per tant han d'esdevenir companys i companyes de lluita contra un enemic comú.

I un altre dels reptes que tenim, és aconseguir que tota aquesta autoorganització popular per exercir el nostre dret a decidir sobre la independència es mantingui viva al llarg del temps per anar construint entre tots i totes quin model social, polític i econòmic volem pels Països Catalans.

Només l'esquerra independentista i els sectors que conformen la unitat popular volem realment exercir el dret d'autodeterminació en el seu sentit més ampli. No podem esperar que la resta d'agents polítics vulguin anar més enllà de la celebració de les consultes. Nosaltres hem de ser la garantia per tal d'establir aliances i anar consolidant una base àmplia que treballi en el dia a dia pel dret a decidir com volem viure i organitzar-nos en uns Països Catalans independents i socialistes. *Regidor de la CUP de Molins de Rei

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

COL·LABORACIÓ

ABEL CALDERA I PUJOLS

Els límits de la Llei de consultes

Amb l'aprovació de la Llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. El cert, però, és que vincular Llei de consultes amb possible referèndum independentista és com, per exemple, vincular nevada i MAT. Ni una ni l'altra tenen res a veure.

La Llei de consultes és un instrument, limitat, d'aprofundiment democràtic. Però limitat-limitat. El que es regula és un mecanisme a través del qual la ciutadania pugui expressar opinions sobre temes prèviament autoritzats per l'estat, que no podran contravenir la Constitució ni les lleis orgàniques (com, per exemple, els estatuts d'autonomia). I el tema de la consulta serà exclusivament un tema que sigui de competència de la institució que convoqui el referèndum.

Precisament, les consultes es dividiran en dues tipologies, segons la institució que les convoqui, ja sigui la comunitat autònoma o les que es faran a nivell municipal.

Les que es facin a nivell autonòmic,

es podran promoure a partir d'uns mecanismes de representativitat. Però la seva convocatòria haurà d'anar avalada per la majoria absoluta del Parlament de la Ciutadella, a banda de comptar amb l'autorització de l'Estat. I el resultat serà, en quasi tots els casos, consultiu, ja que l'aprovació final de les lleis que es puguin referendar continuarà subjecta als 135 vots parlamentaris.

En l’àmbit municipal, tres quarts del mateix. Bé, potser amb la diferència que aquestes consultes tindran més força vinculant per a l'ajuntament que no pas les que es facin a nivell autonòmic.

Aquesta Llei és un petitíssim passet en la direcció de la democratització, amb tots els peròs que es vulguin. I l'ha impulsat ERC. Fins aquí és de justícia reconèixer-ho. Però també hem de parlar clar i dir que això no té res a veure amb el dret a l'autodeterminació.

El referèndum per la independència és una altra cosa.

En primer lloc, suposa ja d'entrada instaurar una nova sobirania: la de la nació catalana. En segon lloc, un referèndum d'aquestes característiques no pot dependre mai de l'autorització de l'estat, ja que parteix d'una sobirania sobre la qual l'estat no hi té cap autoritat. En tercer lloc, perquè aquesta sobirania s'haurà d'expressar en el marc d'unes institucions no subjectes a la legalitat espanyola, ja sigui perquè han estat creades al marge, ja sigui perquè s'han insubordinat.

Conscients d'aquestes incoherències, des d'ERC ja han començat a destil·lar un argumentari que permeti afirmar que aquesta Llei permetrà consultar sobre l'autodeterminació. El raonament és que més o menys es poden "colar" preguntes sobre l'autodeterminació que caminin pel límit de la legalitat espanyola.

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Potser sí, però això requerirà l'aprovació de la majoria del parlament autonòmic, amb la qual cosa aquesta situació només es pot donar amb una majoria independentista en aquesta institució. I a més, cal comptar amb què l'estat autoritzi aquesta consulta, cosa tan poc probable que per a analitzar aquest escenari és imprescindible valorar la resposta d'un parlament amb majoria independentista a una negativa de l'estat. És a dir, a la pràctica el procés del qual ens parla ERC passa per aconseguir una majoria independentista al parlament autonòmic, provocar una negativa de l'estat, que el parlament autonòmic tiri pel dret convocant igualment el referèndum. Exactament el mateix que podria fer un parlament sense aquesta llei si tingués una majoria independentista: aprovar la convocatòria d'un referèndum, provocar la negativa de l'estat, i tirar pel dret. Això sí, una majoria independentista disposada a jugar-se-la.

L'autodeterminació només es pot exercir al marge de la legalitat espanyola; qualsevol intent de buscar una escletxa per a introduir aquest dret en l'ordenament jurídic estatal és perdre el temps.

PAPER DE VIDRE

El sublim i el ridícul Nicolas Sarkozy comença a semblar en Pujol: té tot el seu país (i part del nostre) al cap. Com és sabut, membres d'ETA havien mort Jean-Serge Nerine, brigadier. Doncs es veu que en Sarkozy el devia conèixer, per què va afirmar amb plena convicció que era un "oficial valent" ("Sarkozy demana penes efectives de 30 anys per assassinats com els d'ETA", Avui, 18 de març). Indignat per la mort del seu amic (què amic, germà!), el president de la República Francesa i copríncep d'Andorra es va deixar anar. Va demanar "que els qui atemptin contra les forces de seguretat siguin condemnats a 30 anys de presó sense

Número 174 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori.EEsports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Joan Canela, Borja Català, David Iborra, Àlex Maymó, Andreu Merino,Alba Muñoz,Jordi Navarro,Núria Rodríguez, Juanra Rodríguez, Albert Sales, Marta Serra.

possibilitat de redempcions". No se sap bén bé a qui ho demanava, però ho demanava. I encara va afegir, amb un posat bíblic: "Aquells que van assassinar Serge Nerine seran trobats i castigats amb gran severitat". Greu error de diplomàcia. La imatge d'un escamot d'ETA comprant al Carrefour reconfortava. Invitava al diàleg. Podia significar l'obertura de nous camins de distensió. De manera que començar a proferir amenaces no era la millor manera de correspondre el gest dels independentistes bascos.

Però dins el que cap fins aquí tot anava molt bé (per ell). Tot es va començar a tòrcer per què estava tant encès que no es va poder estar d'afegir que els investigadors treballaven amb "elements prou precisos". Del sublim al ridícul hi ha, com és sabut, un pas. És el que va donar quan vam saber que els "elements precisos" que Sarkozy tenia entre mans consistien en un video d'uns bombers catalans comprant al Carrefour de Villiersen-Bière (Île-deFrance). Així ens fem una idea de què entén per "elements precisos" la gent de la calanya de Sarkozy (o Zapatero, o...).

"La Generalitat assegura que els suposats etarres del

vídeo són bombers de vacances" (Avui, 20 de març). Apoteòsic. Un ridícul majúscul per què el video fou emès "en els informatius de les televisions franceses en horari de màxima audiència" (Europa Press, 20 de març). Però si el ridícul institucional ja era espantós, sembla que les autoritats van voler apagar el foc amb benzina (mai millor dit) donant unes explicacions més ridícules que el propì ridícul: "fonts de la investigació (...) diuen que l'objectiu era precisament excloure pistes per aclarir les identitats de les persones que apareixien en el vídeo distribuït.

"L'avís a la població ha funcionat", han assegurat ("França confirma que els presumptes etarres del vídeo són en realitat bombers catalans", Avui, 20 de

març 2010). Una perla encara reforçada per l'asseveració d'un comissari de policia segons el qual "qui no fa res no s'equivoca mai" ("L'etarra detingut va fer seguir a la policia la pista falsa dels bombers", El Periódico de Catalunya, 21 de març). Un argument que ETA hauria de guardar a la recambra per algun comunicat compromès. Imaginem el clàssic atemptat a una caserna. En el moment de la deflagració passen, agafats de la mà, tots els minyons del grup de P3 de la típica escola que sempre hi ha adosada a una caserna. No cal entrar en detalls sobre el resultat, però al cap d'uns dies l'organització armada basca emet un comunicat (al Gara, naturalment) tot dient: "qui no fa res no s'equivoca mai". No funcionaria.

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Però nosaltres, dones, no estem Terrorisme contra la cimera d’igualtat, no?

NÚRIA RODRÍGUEZ

En uns dies es realitzarà a la ciutat de València una cimera sobre igualtat, organitzada des de la presidència europea de l'Estat espanyol. Es reuniran ministres que treballen el tema de la igualtat entre homes i dones en els estats membres de la Unió Europea. I amb ella, arriba també el debat entre alguns col·lectius feministes de la ciutat.

S'han celebrat assemblees on s'han intentat pactar accions conjuntes per denunciar la manca de polítiques reals europees per combatre la discriminació que continuem patint les dones en cada àmbit de les nostres vides. El pacte però no arriba, impossible apropar postures, per molt que totes tingam ovaris.

Durant una assemblea una dona proposà apropar-se al recinte de la Fira de València on presumptament es farà la cimera per tenir així més ressò mediàtic. La proposta es descarta, coneixem bé les respostes policials de València, apropar-se serà impossible. Llavors una altra dona pregunta preocupada, però no volem sabotejar-la, no? Nosaltres no estem en contra de la cimera, no? Alguns col·lectius s'afanyen a respondre un "no" rotund, més dels que caldria esperar. Altres s'alcen i abandonen la sala, algunes altres fan comentaris maleint la moderació dels discursos feministes i jo que no vaig poder acudir a l'assemblea perquè estava fora de la ciutat, rebo la trucada d'una companya que m'informa decebuda de com han anat les coses.

M'enfade, senc ràbia i per més que ho intente no ho acabe d'entendre. Sé que alguns d'eixos col·lectius estan prop del PSOE, sé que malauradament moltes de les propostes que vinguen d'aquest Govern no seran criticades des d'una part important de feminisme, com va passar amb la Llei integral, com ha passat amb la Llei d'avortament, totes dues totalment insuficients. La legalització dels matrimonis entre lesbianes, la proposta de millorar les condicions per poder avortar i un llei contra la violència que a efectes reals només actua en l'àmbit del càstig i la protecció, és suficient per comprar el silenci d'una gran part del feminisme.

Sóc totalment conscient, que algunes d'elles saben molt bé el que fan i allò que representen. Malauradament els partits institucionals valencians, per molt que s'autoanomen d'esquerres no són més que la façana més amable del capitalisme. Que representen els seus interessos i no el de les classes populars. Sé, que les seues polítiques només poden accedir a minimitzar els efectes d'un sistema desigual que trau rendibilitat econòmica del sexisme i per tant, que mai acabaran amb ell perquè això significaria anar contra dels interessos capitalistes que representen. Sé, que busquen la paritat, la seua quota de poder però que un cop en ell, tenen les mans nugades, llavors què m'importa que el meu cap de treball o de govern siga home o dona si la manera d'actuar serà la mateixa? Per què m'hauria d'alegrar que la vicepresidenta del Govern actual siga una dona, si cada dia dicta pro-

postes de llei que em condemnen a la mateixa precarietat? Si els seus compromisos amb el lliure mercat fa que no faça una reforma radical de l'ensenyament, on és la diferència? Ha invertit en serveis socials per garantir que les tasques de la llar i la cura no tinguen nom femení? Serà capaç una dona que defensa l'actual sistema econòmic d'acabar amb els estereotips sexistes si produeixen milions de beneficis econòmics? Podria penalitzar la publicitat sexista si ven i al capitalisme allò que ven és intocable?

No és a elles a qui em vull adreçar.

En definitiva aquesta divisió d'opinió no és més que una qüestió de classe.

Per això entenc que les dones amb poder econòmic defensen aquestes postures minimitzadores dels efectes del patriarcat i ens vulguen convèncer que

“Malauradament els partits institucionals valencians,per molt que s'autoanomen d'esquerres no són més que la façana més amable del capitalisme” lluiten pel feminisme des de postures capitalistes. És la millor manera de neutralitzar un moviment potent com hauria de ser el moviment feminista.

El que no entenc és com dones treballadores, dones que s'organitzen per denunciar la discriminació i l'opressió que suposa el sistema patriarcal en general, realment es puguen creure aquest discurs tant contradictori.

Tots els estudis, tos els discursos feministes fins i tot els de les dones de poder, acaben amb una mateixa conclusió: la desigualtat existent entre homes i dones és estructural i només amb canvis estructurals serà possible acabar amb aquesta desigualtat.

Fins i tot la declaració feta fa pocs dies a la Cimera de Cadis de ministres i càrrecs amb responsabilitat dels governs dels estats membres de la Unió Europea, arribaven a aquesta conclusió. Llavors si el diagnòstic és clar i la solució també, perquè no es posa en marxa? He sentit a massa dones dir, s'ha de tenir paciència, aquestes coses van poc a poc. Fa més de quinze anys que els estats membres es van comprometre a acabar amb la discriminació, més de deu que les dones amb càrrecs

importants a Europa es van reunir a Atenes a la primera cimera i van extraure les mateixes conclusions: cal actuar i cal fer-ho de manera multidisciplinar. Per què serà que a la Constitució europea, que se suposa que hauria de garantir els drets, no fa gaire menció als drets de la dona? Per què serà que no especifica cap proposta concreta per acabar amb dita desigualtat però si explica de manera amplia les polítiques monetàries o de fronteres? Per què serà que les reunions de dones amb poder mai acaba amb projectes concrets i pressupostos fixats per iniciar mesures reals per millorar la situació de les dones?

Crec que la resposta és clara, ni la Unió Europea ni els estats capitalistes invertiran grans pressupostos en canviar la situació de desigualtat actual, perquè el seu interès no és garantir el dret de les persones sinó garantir la màxima rendibilitat econòmica per uns pocs privilegiats.

I llavors què vols fer? És l'altra pregunta que m'acostumen a fer aquelles dones que incomprensiblement encara confien en les institucions i les reformes capitalistes per acabar amb les injustícies. Quina poca memòria històrica! Per què serà que es va fer la Declaració Universal dels drets humans? Per què serà que al segle XX els i les treballadores van millorar les seues condicions laborals? Per què serà que també les dones hem aconseguir tenir més drets? No oblidem les lluites que tingueren lloc arreu del món, no oblidem que en algunes parts del món van triomfar i no oblidem que això també va passar a casa nostra i per això ens van castigar amb 40 anys de Franquisme.

No oblidem tampoc que en els últims anys estem rebent retallades importants dels nostres drets (condicions laborals, prestacions socials, empitjorament serveis públics...) i no oblidem que entre altres coses això ha estat possible per la manca de resposta organitzada de les classes populars.

El feminisme que es manté des de postures capitalistes, no és més que una presa de retenció, una manera de fer-nos creure que elles s'encarregaran de solventar-ho tot. Però hauríem d'haver aprés que aquestes declaracions no ens enlluernen, perquè no serà cap partit neoliberal qui acabarà miraculosament un dia amb la nostra situació d'oprimides, simplement perquè el sistema econòmic pel que vetllen i protegeixen li interessa que les dones treballadores continuem fentnos càrrec de les tasques de l'àmbit privat. Una alternativa al patriarcat se'ns dubte podria fer trontollar l'actual societat consumista. L'estat hauria de dedicar grans remesses del pressupost a serveis socials i al canvi estructural de costums, així seria impossible mantenir els nivells d'explotació actual (caldrien sous més alts i jornades més curtes).

Quina decepció que la gran majoria del moviment feminista a la ciutat de València siga tant covard i conformista! *Núria Rodríguez és membre del Centre Social Terra

Els polítics i periodistes catalans han eixit en la defensa de cinc bombers implicats, sense voler-ho, en un patètic affaire de lluita antiterrorista. Polítics i periodistes han acudit al seu socors, tot explicant que la seua aparició en els informatius de mig món era una errada. I de sobte hem sabut que, en la lluita antiterrorista, no totes les informacions policials són certes ni totes les actuacions polítiques són sinceres. Per netejar l'honor de cinc bombers els mitjans de comunicació i els polítics catalans ens han explicat que Sarkozy exigia efectisme mediàtic per poder remuntar els pronòstics adversos d'unes eleccions que ara ja sabem que ha perdut. És a dir, va utilitzar políticament el dolor per la mort del gendarme i també el discurs de la por de l'amenaça terrorista per satisfer uns interessos partidistes, quan no personals. El mitjans i els polítics catalans s'han afanyat en afegir que això només passa a l'Estat francès. I nosaltres hem de suposar que la relativa inexperiència de l'Estat francès en aquests assumptes n'ha sigut la causa principal.

Però, precisament, en relació als mateixos esdeveniments, una agència de notícies espanyola difonia la imatge d'un jove basc que tenia la mala sort de compartir el nom i els cognoms amb el suposat membre d'ETA detingut a l'Estat francès. En aquest cas, no hi ha hagut reacció equiparable, ni escàndol públic. Alguna referència, això sí, en algun mitjà i assumpte "zanjat"! Potser, en tractarse d'un basc, l'equivocació és menys rellevant, perquè tots sabem que tot basc és susceptible de ser membre d'ETA. Tanmateix, a casa nostra hem viscut fets semblants. Hi ha hagut nombrosos casos de catalans vinculats -extrajudicialment- a l'organització armada ETA o al "terrorisme islàmic", bé per filtracions policials, bé per incompetència periodística. En la majoria d'ells, es tractava de catalans implicats en els moviments socials i en l'independentisme o d'immigrants recentment establerts al nostre país, i, per bé que en ocasions s'ha guanyat la batalla judicial, mai no s'ha pogut fer res en l'àmbit mediàtic i polític: la seua innocència poques vegades ha estat restablerta en els mateixos termes en què s'havia qüestionat.

Podríem pensar que si a casa nostra l'honor del cos de bombers s'haguera posat en dubte com ha ocorregut a l'Estat francés, la reacció dels polítics i mitjans catalans haguera sigut semblant a la que hem vist en aquests dies. Potser, sí; al cap i la fi no es tracta d'un col·lectiu d'immigrants sense papers que no té manera de defensar-se ni de desempolsar-se de la culpabilitat inherent al seu origen llunyà; ni tampoc d'un marginal grup antisistema, al que pertanyen catalans de naixement però no els de seny. Però també podem pensar també que la complicitat entre polítics, mitjans i l'anomenada "lluita antiterrorista" és tan estreta que no hi ha lloc per al qüestionament dels mitjans que s'empren.

Poca cosa s'ha dit, per exemple, d'un altre escàndol ocorregut més enllà dels Pirineus: la desaparició de Jon Anza. En aquesta ocasió hi ha policies espanyols implicats i, per tant, tots els detalls macabres que envolten l'aparició del cos al dipòsit de cadàvers de Tolosa de Llenguadoc no han generat polèmica entre els mitjans que se n'han fet ressò. Rubalcaba ha anat més enllà i ha demandat membres de l'esquerra abertzale per les acusacions de tortura i assassinat, i els mitjans catalans s'ho han mirat des de la distància, conscients que la complicitat periodística és fonamental en aquesta "lluita antiterrorista".

La pinya que fan els mitjans, els polítics i els aparells estatals és una de les peces angulars del "pacte antiterrorista". Les acusacions, fonamentades o no, les omissions i les manipulacions són necessàries per combatre la dissidència política. De ben segur que des del Ministeri de l'Interior es confia en la seua eficàcia; però pel que hem vist aquests dies, qualsevol de nosaltres podem serne les víctimes.

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

04PAÏSOS CATALANS

Les eleccions regionals mantenen el polèmic Frêche al front de Llanguedoc-RRosselló

Frêche ja és conegut arreu de la regió i a Catalunya Nord en particular pels seus propòsits fora de to sobre els catalans i racistes en altres ocasions MARTA SERRA PERPINYÀ

Els passats 14 i 21 de març es van celebrar a les 22 regions -més les quatre regions d'ultramar- de l'Estat francès el primer i el segon torn de les eleccions regionals. Eleccions que han servit per renovar els membres dels consells regionals respectius, i en concret els 67 de la regió Llenguadoc-Rosselló en la qual està inclós el departament dels Pirineus Orientals.

“Europe Écologie incorporava a la segona posició el destacat activista Pere Manzanares” Unes eleccions per a testar el moment de Sarkozy

Arreu de l'Estat els comicis s'han vist com una forma de sospesar el moment polític del govern Sarkozy, a mig camí de les properes eleccions presidencials. El Parti Socialiste amb Martine Aubry al capdavant ha vist aquestes eleccions com una forma de confirmar el seu poder en l'àmbit regional (només dues regions estaven en mans de l'UMP fins ara: Còrsega i Alsàcia) però alhora de confirmar la progressiva reconstrucció de l'oposició que des de la derrota de Jospin encara no ha retrobat el seu lloc.

El primer torn, va ser marcat sobretot per una altíssima absten-

ció, concentrada principalment en l'electorat de la dreta majoritària.

Una desafecció dels votants de l'UMP que també s'ha traduit per un retorn de vots cap a l'extrema dreta del Front National. Aquests dos fenomens es podrien explicar, pel que que s'ha anomenat " l'obertura " del govern cap a l'esquerra, o millor dit la integració de polítics importants de l'oposició al mateix govern de Sarkozy que hauria desagradat als votants més afins al discurs basat en la inseguretat.

A aquest descontentament cal afegir el poc coneixement que tenen els electors de la divisió administrativa regional, que és la més recent a l 'Estat francès i de la qual s'ignoren moltes de les competències.

El primer torn de les eleccions ha servit doncs a Sarkozy per comprovar els límits de l'estratègia " d'obertura " però també per valorar l'eficàcia d'una candidatura de dretes unificada sota les sigles de l'UMP. En canvi, l'oposició al govern s'ha presentat sota llistes diverses que han permés una unió de forces entre els dos torns. Aquesta agrupació electoral s'ha fet a nivell estatal entre el Parti Socialiste i la nova agrupació Europe Écologie sorgida a les últimes eleccions europees, que compta amb José Bové, Daniel Cohn-Bendit i que a la majoria de regions ha superat el 10% necessari per a mantenir-se al segon torn.

Llenguadoc-Rosselló, una de les regions amb polèmica

La regió del Llenguadoc-Rosselló ha estat una de les més marcades

per la polèmica durant la campanya electoral. El president sortint Georges Frêche, elegit per la majoria socialista al consell de la regió, va ser expulsat del seu partit. Frêche ja era conegut arreu de la regió i a Catalunya Nord en particular pels seus propòsits fora de to sobre els catalans i racistes en altres ocasions. Totes aquestes declaracions que havien indignat part dels ciutadans, han acabat amb la seva expulsió del PS, però en cap cas

“Ni Europe Écologie ni el Front d'Esquerres van aconseguir el 10% dels vots que els permetria passar a la segona volta” amb una renúncia per part seva, ni amb un refús de la seva política. Al contrari les eleccions han confirmat que malgrat les actuacions polèmiques de Frêche la seva llista es veia confirmada com la favorita des del primer torn.

Les altres llistes que s'oposaven a Frêche, han tingut poques opcions de fer-li front. Per una banda la llista oficial del partit socialista, dirigida per Hélène Mandroux va fer uns resultats molt dolents quedant-se amb poc més de 7% dels vots al primer torn, mentre que els seus possibles aliats d'Europe Écologie

George Frêche ha arrasat al Llenguadoc-Rosselló

tampoc arribaven al 10% esperat.

Una llista, la d'Europe Écologie que comptava amb una candidata d'ERC, i que havia incorporat la problemàtica nord-catalana en el seu programa, particularment amb la presència, en segona posició, de Pere Manzanares, important activista associatiu nordcatalà que ha destacat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

A guache maintenant! -Front d'Esquerres que agrupava l'esquerra fora del PS (PCF, NPA...) i que segons havia anunciat Europe Écologie hauria sigut el seu aliat en cas de superar el 10%, tot just va arribar al 8,77%.

El resultat del primer torn va ser, doncs, eliminatori per a la majoria de petites llistes, incloses les que esperaven superar el 10% per poder fer aliances. La llista guanyadora, la de Frêche, només havia doncs de competir amb la llista de la majoria presidencial, i el Front National que es mantenia formant una triangular.

I el resultat ha estat el que tothom esperava. Frêche ha sortit vencedor i seguirà sent durant els propers quatre anys el president de la regió, però segurament amb canvis importants, ja que el partit socialista ja no serà al seu darrera.

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

El número dos de RTVV condemnat per assetjament sexual CESC BLANCO SAGUNT

Una magistrada del jutjat de Paterna condemnà el 17 de febrer el secretari general de Ràdio Televisió Valenciana, Vicente Sanz, a romandre a 300 metres de les tres periodistes que el denunciaren per assetjament sexual. La jutgessa també li ha prohibit comunicar-se amb elles per qualsevol mitjà.

Vicente Sanz suspès cautelarment de les seues funcions, acudí a les instàncies judicials el 16 de febrer acompanyat per la seua muller, la diputada popular Esther Franco, i pel seu advocat. Va prestar declaració durant quasi tres hores i mitja, en les quals es va defensar de les acusacions de les tres treballadores de RTVV que el van denunciar el mes de febrer per assetjament sexual a la feina. Elles es ratificaren el dia d'abans en la versió dels fets.

A l'entrada al jutjat, Sanz va ser rebut per part d'una desena de periodistes i treballadors de l'ens, que portaven tapada la cara amb unes caretes blanques. També duien diverses pancartes en les quals es podia llegir "impunitat, ni una ni cap" o "Canal 9, ni manipuladors ni assetjadors!". Quan eixia del jutjat afirmà que tenia la consciència tranquil·la. Malgrat açò, abans de començar el procés judicial presentà al director general de la televisió públi-

ANDREU MERINO VALÈNCIA

L’entrada de Vicente Sanz als jutjats

“El número 2 de RTVV, ara suspès cautelarment de les seves funcions,és conegut per haver dit que ‘estava en política per folrar-se’”

ca, López Jaraba, una petició de suspensió cautelar de les seues funcions, que va ser acceptada.

havien denunciant res abans per por.

Cadascuna de les tres dones va estar declarant vora dues hores

Compareixença de les treballadores

"Estic en política per folrar-me"

Les tres periodistes assetjades van declarar el dia d'abans que Sanz, el 15 de març, davant els jutjats de Paterna. Les treballadores de RTVV denunciaren al febrer la persecució sexual que patien a la feina per part del seu cap, Vicente Sanz. De nou, en la seua compareixença van ratificar aquesta postura i van declarar que la patien des de finals del 2007, però que no

Sanz, que ocupava un càrrec directiu en RTVV des de 1995, va ser president del PP a València entre 1993 i 1994. Va deixar aquesta presidència després que es divulgara una gravació en què deia que estava en política "per folrar-se". L’enregistrament es va dur a terme a propòsit de l'adjudicació suposadament irregular dels mapes sonor i verd de Benidorm a una empresa.

PSOE i PP de València construeixen un monòlit als botxins franquistes damunt d’una fossa amb víctimes CESC BLANCO SAGUNT

El grup popular i socialista de l'ajuntament de València estan construint un monument al cementeri de la capital que homenatja els botxins del franquisme. El monòlit i el jardí que l'envolta s'erigeixen just damunt d'una fossa on hi ha soterrades víctimes de la repressió feixista. En principi el projecte anava a càrrec del PP de Rita Barberá però el 2 de març el Fòrum per la Memòria del País Valencià (FMPV) féu públic que el PSOE realitzà una moció el 18 de gener demanant "la instal·lació d'un monument a la fossa comuna". Aquesta fundació assegura que només una setmana més tard el PP aprovava la iniciativa i encetava les obres de l'estàtua on posarà: "En memò-

ria de tots els qui van donar la seua vida per l'Espanya que creien millor". Sense distingir d'aquesta manera entre feixistes i víctimes antifranquistes.

Segons afirma el FMPV, les dues formacions polítiques van pactar els ets i uts de la construcció. Tanmateix, el portaveu del PSOE per a les qüestions relacionades amb la memòria històrica, Matías Alonso, va fer un escrit titulat "Monòlit infame".

En aquest text assegura que no vol el monòlit però alhora declara: "Nosaltres mai hem demanat exhumacions generalitzades ja que no som amos de cap memòria".

Segons Alonso, el PSOE vol que es contruisca únicament un jardí i que es posen els noms de les víctimes allà soterrades.

Accions contra la construcció

El Fòrum per la Memòria del País Valencià i familiars de les víctimes van interposar l'11 de febrer un recurs contenciós-administratiu sol·licitant la suspensió immediata de la construcció. Quatre dies després, en la citació de les parts al jutjat, l'òrgan decidí que no mantenia la suspensió cautelar de les obres. Però a més, fou en aquesta reunió on l'advocada de l'ajuntament va fer públic, segons FMPV, que el PSOE havia realitzat una moció per a què es construïra un monument en la fossa comuna de la Secció 7ª dreta del cementeri de València.

El Fòrum també ha redactat un manifest i ha demanat adhesions (ja duen desenes) per reclamar que "ja que no rehabiliten jurídicament a les víctimes, ni jutgen als responsables del genocidi franquista que

almenys respecten la seua memòria i no es construïsca sobres les seues restes un monument als seus assassins".

Conflicte amb cinc anys d'història

El 2005 l'ajuntament de Rita ja volgué eixamplar el cementeri per aquesta zona, una parcel·la de 10.000m2 on s'ubica la fossa comuna. Volia construir 1.000 nínxols al damunt però la troballa de restes òssies va fer que jutjats paralitzaren les obres. Aleshores també FMPV interposà una denúncia als tribunals contra el projecte.

Ara, anys després torna a la càrrega amb la construcció de l'estàtua de cinc tones on es vol fer homenatge a totes les víctimes sense distinció i així evitar, també, l'exhumació i identificació dels cossos.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

El director del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM), Romà de la Calle, va anunciar la seva renúncia al no compartir una decisió de la Diputació (institució de la qual depèn el museu) de censurar imatges del cas Gürtel en l'exposició de fotoperiodisme Fragments d'un any. En un principi, la decisió de treure aquest material de l'exposició va ser atorgada des de l'administració a De la Calle, que va negar que hagués pres tal mesura i va dimitir d'immediat.

De la Calle, reconegut catedràtic d'Estètica a la Universitat de València i president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, ha negat haver pres part en aquesta decisió i ha qualificat els actes de "matusseria immensa". De la Calle es va mostrar incrèdul davant la farsa de la Diputació i va assegurar que després d'això no tenia sentit continuar al capdavant de la direcció del Museu. "La meua dignitat no podia aguantar eixa mentida". Així doncs, sembla clar que els màxims responsables de la censura sobre els materials del cas Gürtel rau únicament en el president de la Diputació, Alfons Rus; el diputat de Cultura, Salvador Enguix, i el d'Hisenda, Màxim Caturla.

Des que es va fer pública a dimissió, de la Calle ha rebut nombrosos suports de reconeguts membres del món cultural valencià. El suport més destacat és el del president del president de la Unió de Periodistes Valencians (UPV), Joaquim Clemente. Clemente es va mostrar indignat pel fet que sigui De la Calle qui hagi d'abandonar el seu lloc, i no els màxims responsables polítics citats anteriorment.

Per altra banda, cal destacar la inutilitat de la maniobra de l'administració valenciana. L'objectiu de pretendre amagar el material destinat a l'exposició ha estat en va. La UPV ha repartit 15.000 de catàlegs amb les imatges durant les festes de les falles a València. Així doncs, el PP valencià queda una vegada més al descobert a través d'una maniobra censuradora i, a més, mal executada.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Censura i dimissió al MuVIM

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

06PAïSOS CATALANS

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

Gran manifestació contra la corrupció i dubtosa estratègia contra la dreta XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA La manifestació contra la corrupció que ha tingut lloc a Palma aquest dissabte ha aconseguit aplegar més de 8.000 persones. Ha estat, doncs, un gran èxit, gairebé sense precedents, tenint en compte la manca d'empenta mobilitzadora que es pateix en aquests temps i que, a més, no es tractava d'una data assenyalada.És la tercera protesta d'aquest tipus i, per tant, cal començar a valorar l'aportació estratègica d'aquestes mobilitzacions per acabar amb la corrupció i amb els seus protagonistes.

La manifestació d'aquest dissabte ha aconseguit unir entitats i organitzacions d'un amplíssim ventall ideològic. Des dels sindicats espanyols més oficialistes, com CCOO i UGT, fins a les més reconegudes entitats de Mallorca: l'OCB en el terrenys cultural i el GOB en la defensa del territori. També hi han participat l'organització juvenil de l'esquerra independentista Maulets o l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca (que agrupa un munt d'entitats i ONG), així com milers de ciutadans i ciutadanes a títol individual, agrupats sota el lema de la manifestació "Contra la corrupció: participació ciutadana".

La protesta, convocada per la Plataforma contra la Corrupció i per la Dignificació de la Democràcia, ha patit un intent de boicot per part de l'entitat ultra espanyolista Círculo Balear, que molt astutament pretenia acudir a la convocatòria per boicotejar el discurs dels organitzadors, demanant eleccions anticipades contra el Govern del PSOE i el Bloc.

Anonimat contra el PP i UM

Durant la manifestació, cal dir-ho, estava prohibit dur pancartes o car-

La manifestació contra la corrupció va aplegar 8.000 persones a Palma

tells signats per qualsevol entitat.

La Plataforma contra la Corrupció

“És preocupant que per fer protestes d'aquest tipus calgui esperar que UM sigui fora del Govern” exigia, i majoritàriament s'ha complert, l'anonimat dels manifestants, suposadament, per evitar qualsevol mena d'actitud partidista.

Tot i així, a ningú se li escapa

que, més enllà de les formes, es tractava d'una manifestació "pensada" en contra de PP i Unió Mallorquina (UM), que són els exclusius responsables de la major part d'escàndols de corrupció que han esquitat Mallorca. Només calia llegir el manifest per adonar-se que, més enllà de la corrupció, la convocatòria partia d'uns "mínims" ideològics tan clars com respectables, propis de l'esquerra autòctona.

Però ni el discurs ni les consignes no contenien referències explícites a cap dels dos partits contra els quals s'havia organitzat la protesta. Els manifestants portaven pancartes i muntatges de tot tipus, clars i explícits, contra els líders dels dos partits de la dreta de Mallorca (PP i UM) i sobre els diferents casos de corrupció que estan

als tribunals, però des de la Plataforma s'ha evitat tot esment directe cap a persones o partits concrets.

L'estratègia, doncs, és clara: d'una banda, conscienciar Mallorca de la necessitat de mobilitzar-se contra les pràctiques corruptes; d'una altra, vincular aquestes pràctiques als qui han sigut els seus principals protagonistes a l'illa durant els darrers tres anys; i, finalment, evitar el posicionament dels partits de l'esquerra parlamentària, que fins fa poques setmanes governaven amb UM a consciència, i probablement ho hauran de tornar a fer si els hi van les cadires.

Mobilitzacions retardades

Si bé és cert que el germen de la mobilització pot haver sorgit d'entitats ciutadanes i socials, com la mateixa

Federació d'Associacions de Veïns de Palma o el sindicat l'STEI-i, tampoc no es pot obviar el rerefons polític que s'amaga. Els qui han planejat aquesta convocatòria, està clar, no es llepen el polze.

No és casual que la volada més forta de mobilitzacions contra la corrupció s'hagi produït després de l'expulsió d'UM de les institucions pels escàndols de corrupció i la conseqüent ruptura del Govern del Pacte de Progrés, quan es va convocar una exitosa cadena humana al centre de Palma amb només tres dies d'antelació. És com a mínim preocupant que per promoure protestes d'aquest tipus calgui esperar a que UM sigui fora del Govern, quan ja feia temps que aquest partit havia protagonitzat escàndols de corrupció junt als seus antics socis del PP, i tampoc no se n'havien retractat. Però el que cal valorar, sobretot, és els efectes que això està tenint en la consciència col·lectiva.

El PP, que és el partit de llarg més corrupte de les Illes Balears, ha acumulat desenes de casos i escàndols de corrupció durant els darrers tres anys. I en cap moment no s'ha produït cap mobilització d'aquestes característiques. Ans al contrari, la lloable croada política i social contra la corrupció està tenint lloc ara, quan el PP ha començat a "regenerar-se", i mentre UM surt del Govern per corrupte amb la premsa de la dreta espanyola afegint-se a l'envestida contra els líders de la dreta mallorquina.

Així, les mobilitzacions i la volada anticorrupció que viuen les Illes Balears estan perforant molt profundament una part de la dreta corrupta: l'autòctona. Mentrestant, el PP comença a somiar amb la majoria absoluta al Parlament.

El PP reobre el debat sobre la unitat de la llengua a Mallorca JOAN BALLESTER PORRERES

“Jo xerr mallorquí” aquestes foren les paraules del nou cap de PP a les Balears, José Ramón Bauçà, a la pregunta de si a Mallorca es parlava català. Aquesta frase es representativa del nou Partido Popular sorgit de l’últim congrés, partit que fa de l’anticatalanisme i del secessionisme lingüístic un dels seus pilars.

Però no només es limita en fomentar el secessionisme, el PP també assegura que si arriba al poder derrogaran el decret de mínims -decret que pretén garantir, amb èxit relatiu, un mínim d’hores de català a les escoles-, apostaran per la lliure elecció de la llengua en que els pares volen escolaritzar els nins, segregant així els infants en dues vies diferents, una en la que s’estudia-

ria en català i una altra en castellà.

Finalment la seva ofensiva es completa amb l’eliminació dels requisits de català a metges i funcionaris, requisits que en la majoria de casos són molt baixos (certificats A o B) i que intenten garantir el dret de les persones a expressar-se en la llengua pròpia de les Illes, encara que sobretot a la sanitat, això ja resulta molt difícil. Bauçà, que és batlle del municipi de Marratxi, ja mostrà en el seu moment la gran estima que té al català -o al mallorquí com diu ell-, incomplint la Llei de normalització lingüística al seu propi municipi. Tant als plens municipals, com a la pàgina web i a la revista informativa que edita l’ajuntament, la llengua preeminent és el castellà.

La deriva anticatalanista d’alguns sectors del PP ha arribat a provocar

algunes situacions surrealistes com la viscuda en la passada elecció del seu líder. Mentre Joan Rotger comunicava els resultats, en català, fou xiulat i increpat per membres del seu propi partit que li reclamaven “habla en castellano”. L’actitut dels sectors més intransigents del PP, comandats per Carlos Delgado, batlle de Calvià –i rival de Bauçà en les primàries- pot haver tengut molt a veure en aquest enduriment del discurs.

El Bloc presentarà una moció per la unitat del català

Aprofitant l’avinentesa, i ja que darrerament només surten en premsa per les especulacions sobre la seva desaparició o no, el Bloc per Mallorca ha presentat una moció per que el Parlament reconegui que el mallorquí i el català

El PP dóna ales al secessionisme per acontentar el sector més ultra del partit

són la mateixa llengua. Això està provocant més problemes al PP dels que en principi podria semblar degut al doble discurs sobre aquest tema que tenen molts dels seus dirigents.

Mentre la nova direcció i el sector de Carlos Delgado pareix que aposten per abanderar un discurs netament secessionista, altres dirigents importants com Jaume Font, l’exconseller d’educació Francesc Fiol o l’expresident Cristòfol Soler, sempre s’han cen-

yit al criteri científic i mai han posat en dubte la unitat de la llengua, defensant-la en públic sempre que se’ls ha demanat. Cal recordar que l’estatut d’autonomia de Balears, que diu “la llengua pròpia de les Illes Balears és el català”, fou aprovat i votat pel PP en el seu moment, al igual que el decret de mínims a l’educació. Amb tot, el PP es veurà forçat a ensenyar les seves cartes i “decidir” una vegada més quina és la llengua que es xerra a Mallorca.

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

El Departament d’Educació pretén eliminar el batxillerat als instituts d’una sola línia

MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

Diversos instituts d'arreu del Principat han rebut a mitjans d'aquest mes de març la notícia que en un termini d'un o dos anys hauran d'eliminar la seva oferta de batxillerat. En la majoria de casos són instituts petits que només tenen una línia i estan situats,a més,en barris populars on l'accés del jovent als estudis postobligatoris és inferior.

L'argument esgrimit pel Departament, encapçalat pel conseller Ernest Maragall, és l'ajustament de l'oferta i la demanda, però tant la direcció de diversos d'aquests instituts com les AMPA ja han deixat clar que aquesta és més que suficient per seguir oferint els estudis.

Aquest, però, no és l'únic argument. La preocupació principal dels ensenyants és la projecció de futur que tindrà l'estudientat d'aquests centres de secundària. I és que el professorat sosté que, amb aquesta actuació, el que aconseguirà el Departament és negar la projecció de gran part d'aquest jovent als estudis postobligatoris. Segons diuen, el fet que al seu institut no s'ofereixi el batxillerat, farà que molts estudiants ja no es plantegin seguir estudiant després de l'ESO. Un fet doblement preocupant si es té en compte que la majoria d'aquests instituts estan situats en zones en què la situació socioeconòmica de les joves ja no afavoreix a la continuació dels estudis més enllà de l'etapa obligatòria.

La resposta del Departament a aquestes crítiques ha estat clara: “no hi ha marxa enrere”, “no val la pena protestar perquè la decisió ja està presa”. Un cop més, doncs, el Departament està

mostrant una actitud totalment autoritària que no permet la participació del món educatiu. Precisament en un moment en què els sindicats de mestres han sortit al carrer per denunciar aquesta política intransigent. Tal i com explicàvem a L'ACCENT 173 enguany el departament deixava centenars de places d'ensenyants sense cobrir fins a principis d'octubre per tal d'estalviar-se'n el sou. Per si no fos prou, la conselleria publicà l'ordre amb el nou calendari quan encara no havien conclòs les negociacions amb els sindicats.

Amadeu Casellas surt en llibertat després de complir 8 anys més de condemna MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

El pres llibertari Amadeu Casellas va sortir el passat 9 de març de la presó, després de 24 anys empresonat. Després de nombroses campanyes de solidaritat per exigir el seu alliberament i tres vagues de fam del pres, a més dels recursos del seu advocat, el

El Departament d'Educació avança,pas a pas,cap a la destrucció del sistema públic // FOTO:www.gencat.cat

Elitització de l'ensenyament

Fa tan sols dos anys el mateix Departament ja va intentar eliminar en la seva totalitat el batxillerat nocturn.

Diverses concentracions i la reacció de la comunitat educativa ho varen impedir en certa mesura, però l'oferta ha quedat reduïda gairebé a la meitat i molts pobles s'han quedat sense aquest servei. Un fet que ha comportat l'escapçament d'un batxillerat completament necessari per aquelles persones, en la seva gran majoria treballadores, que no gaudeixen de les condicions econòmiques necessàries per de dedicar-se a temps complert a l'estudi o que s'han posat a estudiar amb una edat avançada.

Ja en aquell moment, sindicats de professors i professores varen advertir que el següent pas seria aquest. De fet, un dels manifestos deia textualment “els següents passos s’albiren sense gaire esforç: després del nocturn se suprimiran els batxillerats als centres d’una sola línia al·legant que no són rendibles”. I això vol fer el departament.

Ja fa temps que els sindicats ho adverteixen, però cada cop queda més clar.

La política educativa de la Generalitat i del govern de l'Estat camina cap a la destrucció de l'escola pública, cap a l'elitització de l'ensenyament. D'una banda, tal i com han denunciat els sindicats amb la manifestació i vaga d'aquest 17 de març mitjançant el foment de l'”autogestió” de centres, fomentant el finançament privat en detriment del

públic (tal i com està passant ja a les universitats), i de l'altra amb l'eliminació del batxillerat en aquelles zones on la població és majoritàriament treballadora.

Mobilitzacions a Montcada i Reixac

Un dels instituts afectats és l'IES La Ribera de Montcada i Reixac. Estudiants, professorat, l'AMPA i la direcció ja s'han començat a organitzar. A més de les reunions entre direcció i AMPA per tal de preveure possibles actuacions, les estudiants ja s'han començat a mobilitzar.

A més de fer difusió per la localitat, s'han posat en contacte amb l'Assemblea de Joves i han organitzat una ocupació de l'institut que compta amb el suport de la direcció.

El SEPC exigeix explicacions a la UPF per la invitació al jurament de bandera per part de l’Exèrcit MERCÈ RUBIÀ BARCELONA

L'inspector general de l'Exèrcit, el tinent general Fernado Torres González ha convidat a la comunitat universitària de la Pompeu Fabra a un jurament de bandera el proper 22 de maig a la Caserna del Bruc. Segons la invitació, apareguda a l'espai d'activitats de la xarxa intranet de la universitat, esmenta la "necessitat d'establir lligams entre les forces armades i la societat per tal de copsar la rellevància que pren ara mateix la defensa nacional".

Per la seva part, la UPF, a instància de les queixes i rebuig suscitat per nombroses estudiants, ha respòs que la divulgació de la invi-

BREUS

Protesta del SEPC a la Universitat de Girona contra la presència de l’Exèrcit espanyol

tació respon "a la cortesia recíproca que hi ha entre la universitat i l'exèrcit", doncs "existeix una bona relació de cooperació".

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha exigit disculpes públiques al rectorat de la universitat "pel succés tant greu

i que ha aixecat malestar entre la comunitat universitària". Alhora, també ha exigit explicacions on es detalli quina mena de relació de cooperació hi ha entre la universitat i l'exèrcit espanyol. El sindicat independentista considera, a més, que la bona relació que ha expressat la universitat que manté amb l'exèrcit espanyol "és motiu de preocupació atès que els papers i valors que propugnen ambdues institucions són absolutament antitètics". És per això que des del SEPC s'ha convocat a tota la comunitat universitària a mostrar el seu rebuig vers aquestes iniciatives "que alimenten l'espanyolisme i el militarisme dins la universitat".

“Les campanyes de solidaritat amb el pres llibertari ja denunciaven que el còmput de penes que se li estaven aplicant era erroni” director del centre penitenciari de Girona ha unificat els expedients de l'antic codi penal i el nou, i un cop fet el còmput de penes, s'ha comprovat que Casellas ha complert 8 anys més de pena del que li corresponien. De fet, les campanyes de solidaritat ja denunciaven que el còmput de penes que se li estaven aplicant era erroni. Finalment, se li ha aplicat la doctrina del Tribunal Constitucional, existent des del 2008, que preveu computar els anys de presó preventiva com a condemna ferma.

Amadeu Casellas va ser empresonat per robar bancs als anys setanta per finançar reivindicacions del moviment anarquista català i sense cap delicte de sang.

Alfonso en cerca i captura L'acusat d'agredir un Mosso d'Esquadra durant la manifestació del maig de 2007 en defensa dels espais alliberats està en cerca i captura des del passat 21 de febrer.

Alfonso H., que ha negat sempre ser l'autor de l'agressió, va ser condemnat a tres anys de presó pels delictes de lesions i atemptat a l'autoritat el passat agost.

Malgrat la petició d'indult presentada per la defensa al Govern, la magistrada de l'Audiència Provincial de Barcelona que porta el cas no ha contemplat fins el moment la possibilitat de suspendre l'execució de la pena.

08 EN PROFUNDITAT DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

Governs i elèctriques volen aprofitar el temporal de neu per justificar la MAT OPINIÓ

Neu i MAT, un còctel explosiu JORDI NAVARRO GIRONA*

Quan encara queien flocs de neu a cabassos a les nostres estimades comarques gironines, els poders fàctics representats per l'empresa REE, FECSA-ENDESA i el govern pro-MAT de la Generalitat de Catalunya, ja s'afanyaven a proclamar als quatre vents que amb la construcció de la MAT totes les catàstrofes elèctriques que copejaven part del país no s'haurien produït.

I entre la tempesta meteorològica i la tempesta política aquí ningú (excepte els moviments en defensa del territori) va trobar un racó per denunciar les vertaderes raons del col·lapse: la xarxa de distribució. Una xarxa en la qual no s'inverteixen prou diners. Les elèctriques s'estimen més primar els

grans beneficis. S'estimen més tenir una xarxa antiquada, amb torres rovellades, amb el mínim manteniment subcontractant empreses a base de sous precaris.

Però ja se sap que a Catalunya qui dirigeix els temes energètics és el benvolgut senyor Agustí Maure, antic alt càrrec de REE, síntesi absoluta de neutralitat en el tema de la MAT. S'hauria de preguntar al govern tripartit per quina raó un alt càrrec de REE és el màxim responsable de temes energètics a Catalunya. S'ha d'exigir la dimissió d'aquest personatge o fer-lo fora del govern, que aprofita com a plataforma de promoció de la MAT. Amb la nevada i els fets que s'han esdevingut s'ha evidenciat que les grans companyies elèctriques operen com a

monopoli privat i actuen amb total impunitat. El seu objectiu és la recerca contínua de beneficis privats i fins i tot quan se'ls penalitza (arran de la gran apagada a Barcelona de l'any 2007) amb 22 milions d'euros es poden permetre el luxe d'esquivar la llei i fer-se els "longuis". I qui dia passa any empeny, ningú els obliga a fer un manteniment seriós, inversions, planificació...

Dit això és imprescindible desvincular l'episodi de la nevada i la MAT. És feina nostra i del conjunt de la ciutadania rearmar-nos d'arguments i seguir treballant contra aquesta imposició, per això voldria concloure l'escrit amb tres reflexions En primer lloc cal treballar per expropiar la xarxa de distribució i renacionalitzar-la i municipalitzar-la en alguns casos. En segon

lloc constatar el fracàs del model elèctric centralitzat, que té en la MAT el màxim exponent. Aquest model centralitzat i obsolet respon als interessos de les grans empreses (lobbies i tinks-tanks), que promouen la gran anella energètica de la mediterrània i tenen com a únic objectiu la recerca de negoci. La seguretat en el subministrament és el que menys els preocupa.

Finalment cal encetar sense més retards el gran debat energètic i hem d'apel·lar al diàleg, debat, transparència... el territori ha de parlar i s'han de posar damunt d'una taula totes les postures i punts de vista, sense exclusió de cap tipus. El punt de vista dels moviments anti-MAT també ha de ser tinguda en compte, així, els que proposem una nova cultura de l'energia,

OPINIÓ

Els efectes de la nevada o els efectes de l’apagada?

ALBA MUÑOZ POU SALT

Descriure com s'ha viscut la nevada generalitzada del dia 8 de març des d'un punt de vista social i polític no és del tot senzill. De fet, més aviat, hauria de parlar de com s'ha viscut l'apagada elèctrica, la nevada només va ser la demostració de la fragilitat de la “nostra” xarxa elèctrica, és a dir, la de Fecsa-Endesa. Per començar, si fem un seguiment de la premsa generalista d'ençà d'aquell dia, ens quedarà molt clar que hi ha una manca de comunicació i coordinació excessiva entre el Govern i les elèctriques. Un exemple banal seria que ni tant sols les dades donades per Protecció Civil i la companyia coincideixen. Una setmana després de la nevada el recompte d'afectats variava de milers a desenes: l'empresa elèctrica sostenia que quedaven "unes quantes desenes" d'abonats escampats per nuclis aïllats de la Selva i el Baix Empordà; la direcció general de Protecció Civil va comptar-ne 1.800. I és que mentre protecció civil suma els habitants censats dels municipis afectats, Endesa suma els seus clients sense fer la multiplicació pel nom-

bre mitjà habitual de persones d'un habitatge.

A més, els primers dies hi havia una tendència, no pas nova, d'informar sobretot del que succeïa a Barcelona. Pel que fa al Govern, va informar dos cops, tard i poc durant tot el dia vuit. Un dels altres aspectes que se'ns va evidenciant és la quantia inimaginable de diners que s'han perdut els darrers dies, amb el petit comerç com el més perjudicat. Del que més es parla és de les pèrdues en el turisme (excepte pel sector català d'esquí per la Setmana Santa, que es preveu immillorable). Els altres actors que han tingut més veu han estat els alcaldes dels més de cent ajuntaments que han firmat un manifest per expressar el seu malestar: "No és acceptable que, en situacions com les viscudes, les elèctriques actuïn amb tanta opacitat i ofereixin una informació tan poc precisa i poc creïble[…]. El col·lapse integral del sistema (llum, telecomunicacions, xarxa viària, transport públic, informació pública) ha caigut sobre les esquenes dels conciutadans". Sigui com sigui, el dia a dia de les persones afectades ha quedat en segon

grau i en anècdotes particulars.

Si tornem al primer dia de l'apagada la sensació general que es percebia era d'incertesa i angoixa causada per una manca d'informació. Dos cents mil ciutadans sense electricitat i aïllats. L'única manera que tenien per informar-se era la ràdio (els que en tenien amb piles), com en temps de postguerra. L'altre problema era saber com estaven els familiars i amics, ja que la telefonia mòbil en moltes zones no funcionava i els telèfons fixes estaven col·lapsats. D'altres van quedar-se en pavellons municipals o atrapats en cotxes. A mesura que van anar passant els dies, les queixes anaven relacionades amb la fred, les ganes de dutxar-se amb aigua calenta, els aliments que s'havien fet malbé, danys materials dels quals ningú se'n vol fer càrrec, etc. Les botigues i tots els serveis estaven inutilitzats.

Els que s'ho podien permetre compraven estufes de gas butà, anaven a casa d'algun familiar o buscaven una alternativa. La sèptima nit d'ençà de la nevada, encara hi havia més de 60.000 persones sense llum en les comarques de Girona i Barcelona. Alguns que l'havien recuperat

el mateix dia com Platja d'Aro, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar i Santa Cristina, van tornar a quedar-se'n sense: una de les línies que, teòricament, havien estat reparades per Endesa havia tornar a espatllar-se.

Vista l'experiència i la dimensió de la catàstrofe, la companyia diu que canviarà els criteris tècnics en la reconstrucció de les torres que van caure "arran del temporal".

Segons va explicar ahir el seu director general a Catalunya, Josep Maria Rovira, els suports de les noves torres es faran més resistents i amb unes característiques més exigents que les que recull la '”normativa”, la qual cosa fa pensar que l'empresa no és l'única possible responsable del desastre, d'una patètica incompetència. I és que potser ho podrien haver començat a fer abans això de millorar les xarxes elèctriques, abans de començar a construir altres torres com la MAT per exemple, o abans d'oblidar-se que la xarxa elèctrica és un servei públic i no un negoci.

Perquè per molt que vulguin culpar al temporal, de nevades d'aquesta magnitud n'hi va haver una l'any 62 i molts es van quedar igualment incomunicats, sense llum, etc. De tant en tant doncs es produeixen on no és habitual i cal estar preparats. Però quan no són les nevades, són les tempestes i inundacions, o els temporals de vent, o els incendis i això passa cada any.

basada en un consum responsable, eficient, amb la demanda ben gestionada i una generació distribuïda i neta, també tenim dret a ser escoltats. *Militant de la CUP de Girona, ha participat actívament en el moviment anti-MAT de les comarques gironines

L’ACCENT 174 EN PROFUNDITAT 09

ANÀLISI

Les arrels profundes de la precarietat de la xarxa elèctrica ABEL CALDERA BERGA

L'electricitat al Principat abans de la Guerra Civil estava en mans de la Barcelona Light and Traction, més coneguda com La Canadenca. Aquesta empresa de capital estranger controlava la producció elèctrica pràcticament en règim de monopoli des que el 1923 va adquirir Elèctrica de Catalunya. Després de la Guerra Civil, el règim franquista inicià un seguit d'accions destinades a prendre el control d'una empresa tan estratègica de les mans dels accionistes estrangers i situar-les en mans d'algú del seu entorn. Després que el franquisme aconseguís ensorrar la cotització en borsa de les accions de La Canadenca, entrà en acció Joan March, principal

“En el joc entre empreses i partits,la darrera jugada va ser el nomenament d'Agustí Maure -director tècnic de REE- com a director general d'Energia de la Generalitat” finançador del cop d'estat franquista, i una de les fortunes més grans del món. Aquest fundà el 1951 la companyia FECSA, que al cap de pocs mesos comprà La Canadenca per un valor mil vegades inferior al seu valor real. Així, FECSA es convertia en el botí de guerra que pagava els favors prestats per March i el seu entorn al franquisme.

A partir dels anys 80, FECSA va invertir en el finançament de centrals nuclears. Aquestes inversions es feien en dòlars quan el canvi era molt baix, però en el moment en què el canvi va començar a pujar, el diferencial es va anar menjant el marge de beneficis fins a provocar grans pèrdues. Aquestes pèrdues dugueren

a la companyia a la fallida el 1986 però l'elèctrica fou salvada degut a que les companyies aplegades a UNESA -la patronal elèctrica espanyola- pagaren el deute a canvi de la seva entrada dins l'accionariat de la companyia.

Ja als anys 90 FECSA estigué en el centre de la polèmica en ser acusada de ser la responsable dels incendis forestals que el 1994 i el 1998 van assolar les comarques centrals del Principat. Molts indicis apuntaven a la nefasta conservació de les línies, fruit de la ruïna dels 80, com la causa més probable dels incendis.

El procés de liquidació de FECSA el durà a terme Juan Echevarría Puig. Franquista notori, i ben situat en el món empresarial i en els voltants dels sectors negocis de CiU i PP, l'ex-sogre de Joan Laporta fou nomenat president de la companyia el 1996, en els inicis de l'aliança entre CiU i PP. En aquells moments ENDESA era una companyia pública i per tant, el pacte de fusió anava molt més enllà dels paràmetres empresarials. La contrapartida que CiU obtingué en aquesta absorció d'una companyia catalana per part d'una companyia estatal fou que Albert Mitjà, l'anterior secretari general d'energia de la Generalitat, ocupés una cadira al consell d'administració d'ENDESA. Amb l'absorció, la seu de FECSA restava lliure. Un edifici al 333 del carrer Còrsega que finalment va ser comprat per Convergència Democràtica de Catalunya l'any 1997 a un preu que es podria qualificar de molt competitiu.

D'altra banda, la Comissió Nacional del Mercat de Valors condemnava el 1999 a Juan Echevarría a una multa de 12.000 euros per haver permès que els seus fills compressin accions d'ENDESA a partir d'informacions confidencials just abans de la fusió de la companyia que presidia amb l'elèctrica espanyola. Tot i així, finalment el 2002 l'Audiència Nacional van anular les sancions imposades per aquest cas.

El 1998 el govern espanyol finalitzava la privatització d'ENDESA. S'acabava així un procés iniciat deu anys abans amb la sorti-

da a borsa del 25% de les accions, que havia continuat amb l'absorció d'altres elèctriques de l'estat i acabava amb la conversió en una societat privada. D'aquesta manera es podia complir amb la directiva europea que imposava que el 2000 el mercat elèctric de cada país estigués liberalitzat almenys en un 30%. D'aquesta manera, ENDESA es convertia en una de les grans companyies privatitzades a finals dels 90 i controlades per persones afins als governs del PP. Tot i ser una empresa privada, els interessos estratègics es mostraren clarament durant la fallida opa que Gas Natural volgué llançar sobre l'elèctrica. Després del fracàs d'aquesta opa, el

“L'estat deficient de la xarxa és fruit de més de 25 anys sense inversions, entre experiments financers,tripijocs polítics i absorcions per part de multinacionals” procés de liquidació i venda de les companyies elèctriques del Principat es mostrà ja com a irreversible.

En aquest joc entre les grans empreses elèctriques i els partits governants, un dels darrers moviments fou el nomenament el 2007 d'Agustí Maure com a director general d'Energia de la Generalitat. Maure havia estat fins aleshores director tècnic de Red Eléctrica Española i la seva missió en el nou càrrec a la Generalitat era de la posar en marxa la polèmica MAT. La història de les elèctriques a Catalunya pot donar la clau per la qual els incidents vinculats a la xarxa elèctrica. Els incendis de

10INTERNACIONAL

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

Pinochet ressona als carrers sacsejats de Xile LAIA ALTARRIBA BARCELONA

El Cristian m'envia aquesta imatge. És la portada d'un diari xilè, La Cuarta.

"Se acabó el webeo, siñures!", titula.

Què és això de "siñures"?, li pregunto.

Ho deia Pinochet, em diu; a Xile tothom sap a qui s'estan referint quan algú utilitza el "siñures". I ara alguns el reivindiquen per resoldre el desastre que ha deixat el terratrèmol.

Tot i que a molts ens pot fer pensar en les dictadures dels anys setanta, la imatge de la portada de La Cuarta és d'aquesta setmana. 15.000 militars, m'explica en Cristian, han ocupat els carrers de Concepción, la tercera ciutat més poblada del país i una de les més afectades pel terratrèmol. I també, afegeix en Cristian, una de les ciutats on els moviments populars contra les polítiques capitalistes són més actius. Hi han entrat amb tancs i helicòpters. Des del terratrèmol la ciutat l'ha passat a dirigir un general. I els darrers dies fins a 450 vegades els militars han irromput en cases sense tenirne cap autorització amb l'excusa que hi vivien persones que havien saquejat comerços.

Ahir en Cristian m'ho va explicar quan vam trobar-nos una estona perquè ens informés de les notícies que li arriben del seu país.

La imatge de la portada del diari ell l'ha rebuda per internet des de Xile d'en León, un amic seu, que li diu sobre la foto: "A los muchachos los tienen de guata al suelo apuntándolos, casi apuñalándolos con el cañón de los fusiles en la espalda, idem a las fotos del 73, pero la guinda de la torta es el titular con que la ilustran: "Se acabó el webeo siñures", tal cual. Tu cachai las resonancias de la frase esa, tu cachai los paralelismos y los subtextos que deslizan".

La militarització l'han pactada el govern sortint de la Concertación i el govern entrant de la dreta més descarada, que avui ha pres la presidència.

La Concertación és la coalició de partits de centre i esquerra moderada que ha governat Xile des de fa 20 anys, i que el passat 17 de gener va perdre les eleccions presidencials en segona volta. Avui dijous s'ha materialitzat el traspàs del poder. Malgrat les diferències que puguin existir entre uns i altres, amb el que s'han posat d'acord arran del terratrèmol és que cal militaritzar el país per protegir els interessos dels empresaris després que la terra sacsegés. A això respon la imatge de la portada de La Cuatro: no es preocupen per abastir de menjar la població, sinó per evitar que n'agafi dels supermercats. A això també responien les paraules de Bachelet (la presidenta sortint de la Concertación) quan assegurava tranquil·litat als dirigents de la CPC (la Confederació de la Producció i del Comerç), és a dir, la gran patronal, quan els garantia que no hi hauria més saquejos. I a això també responien les declaracions de l'alcaldesa de Concepción, amençant que no hi haurà ajuda per a les pobla-

La secsejada del terratrèmol ha vingut acompanyada d’una sacsejada repressiva

cions que participin en els saquejos.

En León al seu mail no se sorprèn d'aquests saquejos: "Se extrañan que ahora se les revienten en la cara los bolsones de miseria que ellos mismos crean y que mantienen domesticados a punta de clientelismo mediocre, de trabajos y sueldos de mierda que permiten acceder a un consumo precario pero ‘reconfortante’. Los weones todos los días te dicen que hay que salvarse

“La Concertación i el govern entrant de dreta han pactat la militarització de les zones més afectades pel terratrèmol i on els moviments populars són més actius” solo y como se pueda, y ahora es eso lo que la gente está aplicando: salvarse solo y como se pueda".

Al mail que en León ha enviat a en Cristian, i que en Cristian ens ha enviat als coneguts de Barcelona, hi explica més coses. Per exemple que, immediatament després del terretrèmol, a Colina, una zona al nord de Santiago de Xile, es va declarar un incendi en una fàbrica amb elements químics, cosa que feia més difícil l'extinció del foc.

Un núvol tòxic es va començar a escampar per la zona. I la gent va avisar els bombers. Però els bombers no podien entrar al recinte en flames perquè no tenien permís dels amos de l'edifici.

El governador, aleshores, els va demanar autorització per entrar i apagar el foc, i els propietaris van tornar-s'hi a negar. I li van dir que podrien fer-ho un cop l'asseguradora hagués evaluat els danys per poder cobrar l'assegurança.

En Cristian també ens va explicar ahir que els diaris xilens aquests dies no només porten fotografies com la dels militars apresants els nois. També són plens d'ofertes dels bancs: anuncien crèdits tous per tal que la gent es torni a endeutar; si fa anys van endeutar-se per comprar la casa on viuen, ara els proposen endeutar-se per reconstruir-la.

Recordo una vinyeta gràfica quan l'huracà Mitch va arrasar Centre-Amèrica el 1998. Els desperfectes aleshores van ser enromes i va deixar milers de morts (llegeixo en algunes pàgines web que entre 10.000 i 20.000). En aquella vinyeta hi apareixia l'huracà queixantse: "No m'acuseu de tot el que ha passat, haguéssiu vist com estaven aquestes zones abans que jo hi passés". Me n'he recordat pel que ahir em va estar explicant el Cristian.

Per exemple em va parlar de l'Asociación Nacional de Deudores Habitacionales. Aquest moviment té 80.000 afiliats. Tots ells persones incapaces de retornar els crèdits per comprar una casa que els bancs els van donar auspiciats per les polítiques neoliberals dels governs de la Concertación.

Els darrers anys moltes persones han estat afectades per l'esquema d'endeutament que proposa el capitalisme i que ahir ens dibuixava en Cristian: "Et convencen que t'endeutis per adquirir per exemple una casa, però tens problemes econòmics (derivats de la desprotecció laboral que pateixen els treballadores i les treballadores a Xile: el 62% tenen contractes "escobraries",

és a dir, sense estabilitat i amb molt pocs drets laborals) i no pots retornar el crèdit, i aleshores et culpen a tu de ser irresponsable per haver-te endeutat".

Aquestes dificultats econòmiques per a les classes populars xilenes s'han aguditzat els darrers anys. I no només ha sorgit el moviment dels deutors habitacionals, sinó també el de pobladors en lluita (els que viuen en habi-

“Els habitants de les zones devastades volen ser ells mateixos els protagonistes de la reconstrucció dels habitatges perquè no es faci al servei de les immobiliàries especuladores” tatges molt precaris a les barriades de Santiago) o el de "sense sostre" (que s'han quedat sense casa i han hagut d'anar a viure a casa de parents, i que impulsen ocupacions il·legals d'espais buits).

Els darrers dies, explica en Cristian, tots aquests moviments s'han començat a articular al voltant dels Comités Territoriales de Reconstrucción per tal de donar resposta des dels barris a les conseqüències del terratrèmol. No volen que s'ocupin de la reconstrucció aquells que els han abocat els darrers anys a una situació cada cop més precària. No volen que les ONG

d'arreu apareguin a netejar la cara d'un govern que és incapaç de gestionar l'ajuda a les persones que el terratrèmol ha deixat sense casa ni recursos. Volen ser ells mateixos els protagonistes de la reconstrucció perquè no es faci al servei de les immobiliàries (en Cristian també m'ha explicat que han començat a enderrocar edificis sense permís amb l'excusa que havien quedat malmesos, per poder-ne construir de nous i vendre'ls a un preu més elevat).

Qui ens explica tot això, en Cristian, també és una dels milions de persones que havia quedat atrapada pels crèdits a Xile. En el seu cas, per un crèdit que va haver de demanar per anar a la universitat. Fa catorze anys que va acabar els estudis, però encara avui arrossega aquell crèdit que li va donar un banc per poder estudiar. "Quan jo vaig anar a la universitat, a Xile ja hi havia hagut un procés com el que ara teniu aquí de Bolonya, així que ja hi havia hagut una elitització de la universitat pública". I per poder estudiar, doncs va haver de demanar el crèdit que encara avui en dia està pagant.

La magnitud del desastre és enorme: dels 17 milions de xilenes i xilens, 13 milions han estat afectats pel terratrèmol. El país té actualment un producte interior brut de 250.000 milions de dòlars. La previsió del cost de reconstrució ronda els 30.000 milions de dòlars.

En Cristian està convençut que ens trobem davant d'un nou cicle de lluites: d'agudització de les reivindicacions i d'autoorganització de la gent davant dels desastres causats pel terratrèmol. Però també tem que això comporti una agudització de la repressió.

"Se acabó el webeo, siñures". I un calfred ens recorre l'esquena.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

La cara fosca del “tigre” capitalista

La repressió social i política al sud de Corea MANEL LOPEZ I ESTEVE LLEIDA

La visió construïda del Sud de Corea, i assumida arreu, és la d'un estat que, en contraposició al nord de Corea, ha estat capaç de desenvolupar-se econòmicament, consolidar un règim de llibertats formals homologable als règims democràtics occidentals i donar un bon grau de benestar i satisfacció a bona part de la seua població. Els jocs olímpics de Seul el 1988 escenificaren a nivell internacional el "miracle" sudcoreà. Aquesta visió, però, dista força de la història real del sud de Corea d'ençà de l'entrada de les tropes nordamericanes el setembre de 1945.

D'aquesta manera, el sud de Corea s'ha anat configurant a través de la tutela i l'ocupació nordamericana, actualment encara hi ha milers de soldats nord-americans a la península que amb caràcter anual efectuen el Team Spirit, les maniobres militars conjuntes amb l'exèrcit coreà, les dictadures militars que, gairebé ininterrompudament, dirigiren el país fins el 1987, la condemna a la misèria de les masses camperoles que representaven la meitat de la població i l'execució massiva i empresonament d'opositors, des de militants comunistes, en la seua majo-

ria, fins a Testimonis de Jehovà.

Tot i que les eleccions presidencials celebrades el desembre de 1987, les primeres després de setze anys, portaren a decretar fins a la dècada dels noranta tot un seguit d'amnisties que van suposar l'alliberament de centenars de presos polítics; encara avui continua vigent la Llei de seguretat nacional, hereva de la dictadura militar, que permet detenir i empresonar arbitràriament a qualsevol persona d'idees comunistes o que realitzi activitats suposadament encaminades a afavorir el nord de Corea, com ara tenir una pàgina web de caràcter socialista, llibres del mateix tipus o informar de manera indeguda, en el cas dels periodistes. No cal dir que la Llei de seguretat nacional ha afectat i afecta tant a suposats simpatitzant del nord de Corea com a qualsevol persona que realitzi activitats incòmodes per a l'estat, objectors de consciència, sindicalistes, membres d'associacions d'estudiants i, fins i tot, ONG. Segons l'Associació Myngahyup, de suport i de familiars de presos polítics, només entre l'agost i desembre de 2009 foren empresonades 129 persones per les seues activitats o idees polítiques en aplicació de la Llei de seguretat nacional. En l'informe anual

“Només entre l'agost i desembre de 2009 foren empresonades 129 persones per les seues activitats o idees polítiques per la Llei de seguretat nacional”

Protesta de grangers sud-coreans contra la importació de vedella dels EUA

d'Amnistia Internacional s'assenyalava que l'any 2008 entre les persones a les que els hi fou aplicada la LSN hi havia diversos membres de la Lliga dels Treballadors Socialistes de Corea per formar part de grups "contraris a l'Estat"; igualment la policia empresonà, com a mínim, 408 objectors de consciència al servei militar, principalment Testimonis de Jehovà i activistes pacifistes.

A banda de l'aplicació de la Llei de seguretat nacional a tot tipus d'opositors a les polítiques governamentals, la repressió en el terreny laboral ha estat una altra de les constants de l'Estat sud-coreà des de la seua constitució mantinguda fins a l'actualitat. La tradició del sindicalisme

vertical dels anys de la dictadura militar continua planant sobre bona part de la legislació laboral actual, considerant com a il·legals tot tipus de vagues que no tinguin un caràcter estrictament salarial en l'Estat on les jornades laborals reglades es troben entre les més llargues del món. En els darrers anys la repressió en aquest camp s'ha executat, sobretot, contra els treballadors immigrants. La fórmula utilitzada en aquest cas ha estat la deportació de bona part d'aquells treballadors implicats en activitats sindicals. D'aquesta manera, l'any 2008 el govern anuncià la voluntat d'expulsar la meitat dels treballadors immigrants irregulars i expulsà, pocs mesos després, entre altres a Abdus

Sabur, treballador de Bangla Desh president del Sindicat de Treballadors Immigrants de Seül.

Per últim, el passat mes de febrer el Tribunal Constitucional sud-coreà aprovà mantenir la pena de mort per considerar que "no viola la dignitat humana i mereix ser protegia en la constitució" després d'una moratòria vigent des de 1997. Aquesta decisió visualitza el caràcter de l'Estat sud-coreà en relació a tots aquells homes i dones que no acaten la seua legitimitat. La realitat del que succeeix per sota del paral·lel 38, com aquella del que passa per sobre, resta força allunyada d'aquella imatge edulcorada d'un dels quatre tigres asiàtics.

Denuncien la implicació d’Unión Fenosa en assassinats contra activistes guatemalencs

Demanen a la Generalitat principatina que actuï sobre Gas Natural per evitar-hho

REDACCIÓ BARCELONA

Octavio Roblero, activista guatemalenc, va ser assassinat davant la seva feina el passat 17 de febrer per un grup d'individus desconegut. Estava amenaçat de mort perquè era dirigent del Frente de Resistencia en Defensa de los Recursos Naturales y Derechos de los Pueblos, FRENA. Precisament el 20 de gener havia presentat un recurs a la Cort Suprema de Justícia per demanar protecció. Però no va servir de res.

Octavio no és l'únic activista que ha estat assassinat a Guatemala els darrers mesos: el 30 de novembre havia estat assassinat un altre militant de FRENA, Víctor Gálvez; el 13 de gener era l'activista Evelinda Ramírez qui va ser assassinada.

Tot ells tenien una causa comú: denunciar els abusos contra la

població que estava generant l'actuació de Deocsa, una empresa filial d'Unión Fenosa - Gas Natural a Guatemala. Aquests tres dirigents, denuncien els seus companys i compenyes, "han estat assassinats per l'activitat social i la lluita que feien contra les apagades i cobraments excessius de Decosa". És a dir, que encapçalaven la lluita que hi ha a Guatemala contra els preus de l'electricitat, que gestiona l'empresa Unión Fenosa - Gas Natural.

Davant d'aquesta realitat, s'ha engegat una campanya d'investigació rigorosa que aclareixi l'autoria dels assassinats i les responsabilitats que puguin existir a tots els nivells, inclosa la possible complicitat de les filials d'Unión Fenosa. Entre els destinataris de la carta que s'ha impulsat per demanar la investigació hi ha també La Caixa i Repsol YPF, com a principals

que s'emparen en la persistència de la impunitat que el govern de Guatemala afavoreix". Afegeixen que cal assenyalar també la responsabilitat del Govern espanyol "en la impunitat d'aquests assassinats".

Entitats catalanes demanen responsabilitats

Una campanya vol aclarir la implicació d'Unión Fenosa als assassinats a Guatemala

accionistes de la companyia.

Els signataris de la campanya entenen que els assassinats "responen a l'intent de silenciar l'activitat dels moviments socials i dels

defensors i defensores dels drets humans que estan denunciant la violació de drets civils i constitucionals dels guatemalencs i guatemalenques per part de diversos actors

Desenes d'entitats socials d'arreu dels Països Catalans s'han sumat a aquesta crida per tal que s'obri la investigació. És especialment rellevant que s'hi hagin afegit perquè la carta també insta al Govern de la Generalitat de Catalunya, als partits principatins i als diputats que tinguin present (pel fet que Gas Natural i La Caixa són d'origen català) l'obligació de vigilar que les actuacions de les transnacionals compleixin amb la seva responsabilitat social de respectar els drets humans arreu del món on tinguin filials.

12ECONOMIA

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

Les treballadores de la indústria tèxtil, ara com en el segle XIX

La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908 ALBERT SALES BARCELONA*

El 8 de març de 1857 un grup d'obreres tèxtils van recórrer els barris més rics de Nova York per protestar per les seves condicions de treball. Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d'un sindicat. Durant la vaga de 1908, a la fàbrica Cotton Textile de la mateixa ciutat van morir 129 treballadores en un incendi provocat. No és l'objectiu d'aquestes línies valorar globalment les conquestes socials en matèria de drets laborals i d'igualtat de gènere, només voldria que consideréssim el cas concret del sector tèxtil i en traguéssim algunes reflexions.

La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial.

Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l'embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l'Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d'abaratir els costos salarials. Dos fets van facilitar aquest procés: la maquinària necessària per posar en marxa una indústria de tall i confecció no requereix grans inversions i el procés de formació de les treballadores és més curt i senzill que en altres processos industrials.

Precarietat al nord i al sud

Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del nord i del sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l'abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l'empresa Fibracolor a Tordera,

La gran indústria tèxtil manté els beneficis reproduint al sud les condicions laborals del nord del segle XIX

amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d'Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…

Moltes de les empreses tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina

“El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys” a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, la Xina…

Quan a la premsa s'anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s'esmenten les pèrdues acumulades per aquestes pimes com si l'indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba.

El que no s'esmenta tant sovint és

que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l'exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d'altres) va assolir la xifra rècord de 843 milions d'euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d'euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l'any passat arribant als 145 milions d'euros; Nike va acumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.

La competitivitat que s'exigeix a les fàbriques dels països rics és doncs inassolible perquè està basada en la reducció en no res dels costos laborals i fiscals. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. La confecció és el sector amb salaris més baixos a la majoria de països productors. A Bangla Desh, les treballadores cobren una mitjana de 26 euros mensuals, a Xina entre 57 i 80 euros al mes i al Marroc no més de 120 euros mensuals. En cap d'aquests tres països es pot arribar a cobrir la cistella bàsica amb aquests imports. Les jornades laborals s'allarguen sense avís previ i les hores extres queden impagades.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8.Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa UV Baró St.Petrillo, 9 València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U I.Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

La dona treballadora en el punt de mira

Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d'aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l'economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp. Tot i que molts estats dispo-

“La indústria tèxtil continua ocupant dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres de 1908” sen d'un marc regulador de les relacions laborals, aquestes noies desconeixen els seus drets com a treballadores i com a ciutadanes, no saben com funciona un sindicat o una associació i les llargues jornades de treball impedeix construir una xarxa de relacions socials en la qual recolzar-se. Quan les treballadores acon-

segueixen organitzar-se i exigir el compliment d'uns mínims estàndards laborals pateixen pressions i amenaces, de vegades impulsades pels propis poders públics afins a les elits dirigents i als empresaris.

Condicions laborals de fa cent anys

Les condicions de negociació de les treballadores del tèxtil avui són encara pitjors que les de 1908. No s'enfronten només al seu patró, ara se les tenen amb les grans corporacions que fan els encàrrecs i que tenen centenars de proveïdors que competeixen entre sí. Amb l'amenaça de la deslocalització i del trasllat de la producció, les treballadores han d'optar entre deixar de treballar o patir unes condicions inhumanes. Al nord, assumir la primera opció significa cobrar l'atur durant un temps i buscar-se la vida en un altre sector. Al sud, només els queda la segona opció.

MÉS INFO: HTTP://ROBANETA.WORDPRESS.COM/

*Albert Sales, Coordinador de la Campanya Roba Neta a SETEM-Catalunya

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

ESPORTS 13

Els drets del futbol i la configuració dels grans mitjans de comunicació ABEL CALDERA BERGA

L'any 1988 el govern de Felipe González atorga una llicència de televisió al grup PRISA, afí al PSOE. Aquesta llicència donava l'exclusivitat a PRISA per a tenir un canal analògic de pagament, en què els continguts esportius fossin un dels principals reclams.

Així, el 1990 naixia Canal Plus, que revaloritzava els drets de retransmissió del futbol, ja que era necessari pagar un abonament per a poder veure els partits més interessants. Aquesta estratègia arribà al seu zenit el 1995, en què gràcies a l'abonament massiu dels establiments de restauració la cadena assoleix el milió d'abonats. A partir dels anys 90, doncs, anar a veure el futbol al bar es converteix en un hàbit obligat per a centenars de milers de persones.

A partir d'aquell moment, quedà clar que la consolidació de grans grups de comunicació generalistes anava vinculat a la seva capacitat d'obtenir els drets de retransmissió de diversos esdeveniments esportius, els quals atorgaven una consolidació com a marca i també uns ingressos substancials, tot i que posteriorment s'ha vist que el marge de beneficis podia arribar fins i tot a ser negatiu.

A mitjans anys 90, amb l'aparició de la televisió per satèl·lit, s'obre una batalla per al control dels drets del futbol. A cada cantó de la barricada, el principal grup afí a cadascun dels dos grans partits espanyols: Canal Satélite Digital, vinculat a PRISA, i Via Digital, vinculat a Telefònica.

PSOE i PP en el camp televisiu lluitant per un dels elements més preuats en el mercat comunicatiu. Amb el suport quasi explícit del PP, Vía Digital intentà sense èxit fer-se un forat en el mercat televisiu, però sense èxit.

Fins i tot, el 1997 Telefónica compra Antena 3 al Grupo Zeta. En aquella època es visqué el primer intent d'explotar les possibilitats comercials d'emetre partits de futbol en dilluns.

La desbocada carrera per fer-se amb el control dels drets futbolístics, i el sotrac viscut per Telefónica en la crisi de les puntcom, van fer que el

PSOE. Així, el 2005 el govern atorga una nova llicència analògica per a La Sexta, televisió participada per Mediapro. La Sexta farà el seu llançament el 2006, emetent bona part dels partits del Mundial de Futbol com a reclam per a donar-se a conèixer.

PRISA, recull el repte de competència llançat per La Sexta i aconsegueix els drets d'emissió per a Cuatro de l'Eurocopa de futbol de 2008 per una xifra astronòmica. La inversió no és recuperable en publicitat i des de la cadena es considera que les pèrdues cal entendre-les com una inversió en publicitat. El cert és que, tot i ser Espanya qui guanyi aquella Eurocopa, els índexs d'audiència posteriors tornen a ser els mateixos que els d'abans d'aquelles tres setmanes en què Cuatro va batre rècords d'audiència.

El recolzament de Zapatero a Mediapro es va explicitar encara més quan l'any passat va concedir una llicència per a un canal de TDT de pagament al grup de Jaume Roures; naixia Gol TV. Zapatero afavoria així un grup mediàtic que s'atrevia el 2007 a llançar al carrer el diari Público, en un moment en que El País s'atrevia cada com més obertament a editorialitzar contra el govern del PSOE. Els grans grups de comunicació de l'Estat espanyol s'han vertebrat a l'entorn dels drets televisius del futbol

“Des de mitjans dels 90 va quedar clar que la consolidació de grans grups de comunicació es vinculava a l'obtenció de drets d'esdeveniments esportius tot i que els resultats no han estat els esperats”

2002 les dues plataformes es fusionessin. Aquesta fusió venia a certificar el fracàs de l'aposta de l'entorn del PP per a construir un pol comunicatiu unificat que fes front a PRISA. Per això, aquest partit, aleshores en el govern, imposà unes dures condicions al procés de fusió.

La irrupció de Mediapro

El 1994 es creava a Barcelona la productora Mediapro. Dirigida per Jaume Roures, un antic dirigent de la Lliga Comunista Revolucionaria, la seva activitat es centraria en la comercialització dels drets esportius (futbol, F1, bàsquet...) i la producció de pel·lícules dirigides als sectors progres de la societat. Molts es pregun-

ten com pot ser que una productora creada amb capital social zero s'hagi consolidat en quinze anys com una de les companyies audiovisuals més importants d'Europa. Roures parla de feina ben feta i també de sort. Altres parlen també d'inversors "tapats" molts assenyalen Johann Cruyff-. O de drets de mediació obtinguts quan Roures o Tatxo Benet -l'altre directiu de la companyia- eren responsables d'esports de TV3.

La marcada tendència progressista de Mediapro, i especialment del seu directiu Jaume Roures, va fer que l'entorn de Zapatero veiés la possibilitat de crear un pol comunicatiu progressista alternatiu a PRISA, molt distanciada de l'entorn dels nous líders del

Els nous canals de TDT

Quan el PP va repartir les llicències de TDT, va afavorir de forma molt accentuada els grups mediàtics propers a ell, com Intereconomia o VeoTV. Sense la potència econòmica de PRISA o Mediapro, aquestes cadenes han renunciat ja d'entrada a optar als drets de retransmissions esportives però han articulat un entramat de programes-debat, a imatge i semblança d'allò que Telecinco ha fet amb els programes del cor. Punto y pelota o Veo Marca són, juntament amb les cadenes pròpies dels principals clubs esportius, els referents de l'explotació comercial d'aquestes zones perifèriques del futbol, amb un cost molt baix i un rendiment molt elevat, tant a nivell de marca com a nivell d'audiència.

ESPORT ÉS POLÍTICA

No guanyareu la desena a la vostra “pintxe” vida JUANRA RODRÍGUEZ BARCELONA

"Esto no se me puede hacer a mí", eren les paraules del president del Madrid després de ser eliminat a vuitens de Champions pel modest Olympique. L'ésser superior, qui volia tornar per corregir i esborrar de les hemeroteques que va marxar per la porta de darrere, sense ningú que li recordés el seu fracàs.

El prepotent, incapaç d'aprendre del seus errors que volia cridar que ell té raó i els demés no, va començar a tirar de talonari per comprar els jugadors més cars i deixar de veure la samarreta blaugrana i la senyera per tot arreu.

Volia instaurar definitivament la pure-

sa del blanc. Patètic people. 255 milions d'euros després -amb les pertinents presentacions galàctiques- s'aixecava el teló d'aquesta representació.

Quan les expectatives són tan altes, les decepcions són apocalíptiques.

Només aixecar-se el teló va arribar la primera: Alcorcón Antifeixista 4-Passarel·la de Glamour 0. Una colla de xavals de barri, amb aire i realitats amateurs, van doblegar una institució que finança les grans corporacions en les que s'han convertit alguns dels jugadors. Amb tots el esperits convocats, el Bernabeu, ple de gom a gom per veure un segona B, va comprendre de sobte que el triplet només el guan-

yen els millors.

Poc després, el Madrid, el Real Madrid, que s'ha passat mitja vida

“Era la seva Champions, la seva desena,la gran desitjada,al seu estadi, el seu any...“ defensant el resultadisme com una estratègia d'equip sense importar-li gran cosa la pobresa del joc desenvolupat, va començar a repetir des dels

seus altaveus que havia sortit reforçat del Camp Nou després de perdre 1-0.

Deien que la seva imatge havia millorat molt. Es pot ser estúpidament mediàtic i mediàticament estúpid alhora?

Està clar que sí. Per una vegada, ells contents i nosaltres també. Curiós.

Llavors la maquinària es va tornar a engreixar. El 5 de març, la plana alta del madridisme convocava la premsa per fer ostentació i entregar a Esperanza Aguirre la primera entrada de la final de la Champions. "I have a dream", va dir Luther King, desitjant una humanitat lliure del flagell del racisme, però Florentino, que encara pensa que el futbol i la vida funcionen

igual que la borsa, i amb la mateixa grandiloqüència de qui creu que forma part de la història, va dir "La final de la Champions es la culminación de un sueño. El Real Madrid lleva en su ADN la palabra Europa". Però la dignitat no es compra, es guanya, i la realitat, la crua realitat, una vegada més es va encarregar de desmentir als despatxos. Era la seva Champions, la seva desena, la gran desitjada, al seu estadi, el seu any... però resulta que els rics, els "putos" rics, també ploren. Resulta que nosaltres no diem que guanyarem 3-0, nosaltres guanyem 4-0. Resulta que nosaltres no amenacem en donar un cop d'autoritat a Europa, nosaltres juguem com sabem. I sobretot resulta que nosaltres no somniem en comprar tot el que es pugui comprar, nosaltres som el Barça, som més que un club.

Gràcies Barça i visca la terra.

14 CULTURA

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

El cinema negre d’Akira Kurosawa David Iborra VALÈNCIA

A

quest mes de març s'acompleix el centenari del naixement d'Akira Kurosawa (23 de març de 1910), el realitzador japonès amb més repercussió i èxit fora del país nipó. Generalment tothom l'identificarà per les seues pel·lícules d'espases i samurais, molt conegudes pel públic europeu i nord-americà.

Títols estrenats a l'Estat espanyol com Los siete samuráis (1954), Yojimbo (1961), Kagemusha (1980) o Ran (1985) són coneguts per qualsevol consumidor de cinema d'autor. Directors de renom com Sergio Leone o Jhon Sturges el copiaren -en transformar els samurais i les espases en pistolers i revòlvers per al western,- amb films de notable èxit d'afluència en les sales cinematogràfiques dels anys seixanta del segle passat. Al western podem trobar títols com Los siete magníficos (1969) o Por un puñado de dolares (1964), clarament inspirats, per no dir copiats, en les històries de Kurosawa.

Però el realitzador japonès fou molt més que un típic director especialitzat en un gènere concret; se'n dedicà a molts d'altres. En la seua filmografia podríem destacar, com a mínim, quatre títols de cinema negre que res tenen a envejar a les destacades produccions del Hollywood dels anys trenta i quaranta. S'inicià en el gènere amb dos films, filmats durant els primers anys de la postguerra mundial, que mostraven la decadent societat japonesa i els efectes destructors que la conte-

sa bèl·lica van tenir en l'economia i la conservadora societat nipona. El ángel ebrio (1948) i el Perro rabioso (1949), amb tints propers al neorealisme italià de Rossellini, analitzen l'estructura de la societat japonesa en transició de canvi arran de la desfeta bèl·lica. El angel ebrio gira al voltant d'un barri popular, propi de qualsevol ciutat japonesa del moment, i sobre la relació personal que s'estableix entre un metge alcohòlic, d'avançada edat, i un jove, malalt de tuberculosi, pertanyent a la màfia. Kurosawa tornà a confiar en el veterà Takashi Shimura, després de tres col·laboracions prèvies, per al

Les flames s’enduen les falles de la crisi Pau Tobar VALÈNCIA

L

es Falles de 2010, també conegudes com les Falles de la crisi, ja són història. La nit de la "cremà" convertí en cendres els 385 monuments que des de la nit del 15 de març -i abans- poblaven els carrers del cap i casal.

Sorpresa en els resultats, continuïtat en els criteris del jurat A València hi havia gran expectació sobre la possibilitat que la Falla de Nou Campanar aconseguira per setè any consecutiu el primer premi de la secció especial. Aquesta fita haguera fet història i representava la culminació d'aquest projecte faller creat el 2002 a recer dels interessos especulatius alçats sobre les antigues hortes de Campanar. La campanada arribava la vesprada del 16 de març ja que el veredicte donava el cobejat guardó a la Falla Convent Jerusalem - Matemàtic Marçal. El monument, obra de l'artista López Albert, estava basat en els set pecats capitals i la boja cursa "rumb al paradís" de la fama i la riquesa. El primer premi atorgat a la cèntrica falla, tot i trencar amb l'hegemonia de Nou Campanar, no resulta cap ruptura respecte als criteris seguits pel jurat nomenat per la Juntra Central. En efecte, la Falla de Convent de Jerusalem primava l'artifiocisitat, la monumentalitat, i la bellesa estètica,... l'o-

bra de López Albert, careixia de l'enginy i la sàtira pròpia de la tradició fallera, i el conjunt esdevenia una peça carent de crítica i sense massa interès des d'un punt de vista visual. Nodebades la falla guanyadora és amb 300.000 euros, la segona en pressupost per darrere de Nou Campanar.

L'any vinent marcarà, però, un punt d'inflexió ja que s'ha acordat un límit de 100.000 euros per als monuments de la secció especial. Es tracta d'una decisió presa per tal d'acabar amb el domini cada vegada major de la comissió més rica: Nou Campanar. Certament, les grans sumes invertides

paper del metge i presentà per primera vegada al públic a un jovenet Toshiro Mifune en el paper del citat ganster. Els dos destacats actors tornaren a repetir com a parella protagonista l'any següent sota la direcció de Kurosawa amb El perro rabioso. En el film l'autor recorre una altra vegada al gènere negre per mostrar la crisi econòmica i social del Japó de la postguerra.

Onze anys després, d'estrenar El perro rabioso, Kurosawa tornà a recuperar el gènere negre per al cinema japonès en un context socioeconòmic totalment diferent.

Els anys seixanta són considerats com la culminació de la recuperació econòmica del Japó i l'occidentalització de la seua societat. Los canallas duermen en paz (1960) és un film crític amb les pràctiques de la burgesia empresarial nipona i la corrupció especulativa i urbanística que feien servir per enriquir-se en un estat capitalista en expansió; situació que recorda, salvant les

distàncies, l'activitat empresarial i especulativa que exercien molts constructors al nostre país fins a l'enfonsament del sector de la construcció. Los canallas duermen en paz torna a presenta a Toshiro Mifune en la pell del secretari, d'un important empresari de la construcció, disposat a enfrontar-se amb l'especulació urbanística i la corrupció dels caps empresarials. El film mostra el conflicte per interessos diferenciats entre empresari i treballador. En el mateix context socioeconòmic el director realitzà El infierno del odio (1963); on un prestigiós empresari d'èxit es debat entre l'opció d'invertir els seus diners en un substanciós negoci empresarial o perdre'ls en el pagament del rescat del fills del seu servent segrestat per un criminal.

Kurosawa moria el 6 de setembre de 1998 a l'edat de 88 anys, després de dirigir al voltant de trenta pel·lícules i guanyar els premis cinematogràfics més importants de fora del seu país, entre ells: tres Oscar de Hollywood, dos vegades el Lleó d'Or a Venècia, el Cèsar de l'Acadèmia Francesa, la Palma d'Or de Cannes i un Bafta de l'Acadèmia Britànica.

Els Enderrock confirmen la vitalitat de la música catalana Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

per una falla sense cap mena de tradició (900.000 el 2009 i 600.000 enguany), que eren molt superiors als pressupostos de la resta de comissions, i el fet que fins enguany, Nou Campanar se'n duguera sis primers premis consecutius, pervertien la festa, causaven malestar en el món faller i resultaven d'una insolència insultant en el context de crisi que vivim. Així doncs, a les Falles de 2011 l'enginy dels artistes tornarà a competir en igualtat de condicions.

Les alternatives falleres conti nuen guanyant carrer Per vuitè any consecutiu s'han celebrat les Falles Populars i Combatives a València. S'han celebrat falles alternatives en tres barris de la ciutat: Benimaclet, Botànic, i Ciutat Vella. Centenars de persones han participat als diversos actes convocats com ara la nit d'albaes i el cercatasques que recorregué el casc històric, el concurs internacional de paelles celebrat al carrer En Sendra, la calçotada popular pels presos polítics, el concert d'Eina celebrat al Terra o la tradicional "cremà" de la Falla elaborada pel Centre Social del barri de Benimaclet. Altrament, la Gira d'Escola Valenciana tornà a fer seues les festes falleres amb l'organització d'un multitudinari concert a Burjassort amb Obrint Pas i 121db.

E

nguany, com ja en fa setze, la revista Enderrock ha celebrat la gala de lliurament dels Premis que duen el seu nom.

El passat 16 de març la Sala Bikini va acollir, un any més, la festa que acompanya l'entrega d'uns premis que recullen l'opinió tant de la crítica especialitzada com del públic i que va comptar amb l'actuació, entre d'altres, de Mazoni i d'Els Amics de les Arts.

D'entre els premiats pels crítics cal destacar l'elecció del millor disc català de l'any per Bed & Breakfast, justament d'Els Amics de les Arts, que va marxar cap a casa amb una bona colla de premis més, confirmant d'aquesta manera la bona salut de la darrera generació de grups catalans. Altres premiats per la crítica varen ser en la categoria de millor artista de l'any per en Quimi Portet, que aquest any ha estat presentant el seu darrer treball Viatge a Montserrat.

Pel que fa als premis lliurats per votació popular cal destacar el millor disc de folk que es va endur el xativí Pep Gimeno "Botifarra" per Te'n cantaré més de mil o el de millor disc català en altres llengües per Now! del grup gironí The Pepper Pots que treballa, amb rigor i qualitat, en la recreació del so Motown. En la categoria de millor grup de pop-rock, van ser La Pegatina el premiats, com ho va ser el hip-hop d'At Versaris en la de millor disc, els Manel, grup revelació de l'any anterior, en el de millor directe, o en Freixas en el de cançó d'autor.

CULTURA 15

L’ACCENT 174 DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010

La ressenya de la quinzena: La febre

Cop a les consciències, cop a Occident

família interpretat per un Eduard Farelo superb, és un home amb certa consciència social, fins i tot progressista, però que no pot trencar la contradicció entre les seues idees i el seu nivell de vida: és conscient de la injustícia, sap que al darrere dels seus privilegis hi ha la misèria del tercer món, però no farà res per canviar aquesta situació. I en el seu recorregut moral fins i tot arribarà a aportar arguments a favor del manteniment de l'actual estat de les coses,

una mostra inequívoca de la seua manca de voluntat d'afrontar el repte de viure essent conseqüent. Amb tot, el sentiment de culpa sempre hi serà present.

En aquest sentit, el mateix Shawn apuntava en un conversa amb la directora de l'obra, Carlota Subirós, que fou publicada fa uns anys al suplement de La Vanguardia "Culturas" que seran els mateixos oprimits els que realment transformaran les coses i hi afegia: "Llavors la nostra elecció serà fins a quin punt lluitem contra aquest canvi. L'acceptarem? Perquè potser no es presentarà tal i com hauríem desitjat". Les resistències que estan trobant els processos engegats a països com Veneçuela o Bolívia ens poden orientar sobre quina seria la resposta a la pregunta que es fa l'autor.

Finalment, seran les paraules de la directora les que sintetitzen el sentit de l'obra: "En contra de la deixadesa moral, en contra del suposat final de les ideologies, en contra d'aquests temps post-tot, on sembla que parlar de rics i pobres i de lluita de classes sigui una ingenuïtat o anacronisme, Shawn ens formula una vegada més les preguntes que tots coneixem perfectament però a les quals, francament, no sabem o no volem donar resposta. Podem refugiar-nos en el cinisme, podem omplirnos la boca de grans paraules o simplement girar la cara cap a una altra banda, però cap d'aquests refugis no serà una veritable llar. Perquè com diu Tolstoi a la seva Confessió 'no podem deixar de saber allò que sabem'. I és responsabilitat de cadascú viure segons allò que, en el fons del seu cor, no pot deixar de saber". Tot un cop a les consciències, tot un cop a Occident.

Seductors, il·lustrats i visionaris

Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca

Borja Català BARCELONA

U

na habitació d'un hotel situat a un país del tercer món.

Enmig de la nit, una persona arribada d'Occident se sent malalta, té febre. Aquesta persona sense nom no pot dormir, té nàusees, delira. I comença en aquest estat una agudíssima reflexió sobre l'origen dels mals que pateixen els països pobres, una mena de repàs a la consciència del protagonista que acabarà assenyalant el primer món com a únic culpable. Tot això és La febre, de Wallace Shawn (Nova York, 1943), un monòleg que fins el 28 de març es representarà al Teatre Lliure de Barcelona.

L'obra fou escrita a les darreries dels anys 80 després d'una sèrie de viatges que l'autor realitzà per diversos països com l'Índia, Mèxic, Guatemala, El Salvador, Polònia i Txecoslovàquia. Però fou sobretot arran de conèixer la Nicaragua sandinista que la visió que Shawn tenia del món i de la percepció del Estats Units que es tenia a altres indrets va canviar profundament. I fruit d'aquesta experiència el dramaturg va escriure La febre, adreçada principalment als privilegiats, a la seua pròpia classe social.

El protagonista, un occidental de bona

“La febre,del dramaturg Wallace Shawn,reflexiona sobre com el primer món causa la pobresa del tercer”

Lectures recomanades

Crist amb la carrabina al coll El feixisme a l'Alguer

Ryszard Kapuscinski Empúries, Barcelona, 2010

Marcel A. Farinelli Angle Editorial 2010

É

n aquest assaig, l'autor planteja un anàlisi del feixisme a l'Alguer trencant el mur de silenci i la imatge que el feixisme italià era aliè a la realitat sarda. Farinelli analitza l'ambivalent relació dels diversos sectors socials algueresos amb el feixisme, inclosos els sectors catalanistes. Si sovint des dels Països Catalans les anàlisis sobre l'Alguer s'han efectuat lligant la seva realitat amb la nostra, l'obra de Farinelli lliga la conjuntura algueresa a l'evolució general de tota l'illa de Sardenya. El llibre té la virtut de ser una de les primeres obres analítiques en català sobre la realitat històrica i cultural algueresa i sarda, més enllà de les descripcions generalistes de la ciutat catalana de Sardenya.

s la primera vegada que aquesta obra, editada originalment a Polònia l'any 1975, es publica en català.

Aquest llibre de Kapuscinsky, tot un referent de periodisme íntegre i compromès -malauradament massa excepcional-, és un recull de cròniques de tres països que aleshores ja estaven presents en l'actualitat internacional: Palestina, Guatemala i Moçambic. El títol fa referència al quadre que el pintor argentí Carlos Alonso va fer poc després de la mort del Che Guevara: una figura de Crist guerriller amb un fusell a les espatlles.

Un quadre que es féu ràpidament popular a l'Amèrica Llatina en cartells i en tota mena de reproduccions. El llibre és dedicat a tots aquells lluitadors, fossin a l'Amèrica Llatina, l'Àfrica o l'Orient Mitjà.

E

Josep Maria Castellet Edicions 62, Barcelona, 2009

Marc Biosca Pagès Editors, 2008

E

ruit de la seva estada al País Basc i del seu contacte amb el món de la cultura basca gràcies a una beca que li va permetre viure-hi durant un any, en Marc Biosca i Llahí, llicenciat en Sociologia i Ciències polítiques, ens presenta un assaig que té la voluntat d'analitzar i comparar com "canten a la seva nació" bascos i catalans. Partint de l'anàlisi d'una de les expressions de la cultura popular de més relleu durant la segona meitat del segle XIX l'autor se submergeix en l'estudi dels elements "lingüístics, històrics, memorialístics i estètics que han conformat els contorns de la identitat nacional" d'ambdós països.

l crític literari i assagista responsable, juntament amb en Joaquim Molas, de l'antologia Poesia catalana del segle XX (1963), ens presenta un nou treball que reconstrueix l'univers intel·lectual de què va estar envoltat. Si el 1988 retia reconeixement públic dels seus mestres amb Els escenaris de la memòria ara, amb la publicació de Seductors, il·lustrats i visionaris, recorre el perfil de sis dels seus "amics i companys d'aventura literària o cultural". Per les seves mans passen en Manuel Sacristán, en Carlos Barral, en Gabriel Ferrater, en Joan Fuster, l'Alfons Comín i en Terenci Moix, que, fugint dels grans gestos, són recreats a partir dels "fets minúsculs de la quotidianitat".

F

DEL 24 DE MARÇ AL 6 D’ABRIL DE 2010 L’ACCENT 174

16CONTRAPORTADA

“Pensàvem que si derrotàvem l’apartheid a Angola cauria tot el règim” Comencem pel principi. Com era la vida a Sud Àfrica a finals dels 70?

Després de les revoltes estudiantils de Soweto del l'any 76 la situació era molt dolenta. La policia actuava indiscriminadament i tothom era terrorista. Era impossible viure. Jo vaig estar-me dos mesos a la presó sense acusació i al sortir em van tornar a detenir durant sis mesos més, altra vegada sense acusació.

Així que els meus pares em van enviar a estudiar interna en una zona rural. Si bé jo ja era militant clandestina de l'ANC (Congrés Nacional Africà en les seves sigles angleses), poca cosa podia fer en aquella regió remota.

Però la calma va durar poc.

Sí, al 79 ja havia acabat l'escola però tampoc podia tornar al meu township amb la meva família doncs la repressió cada cop era més violenta i asfixiant, així que vaig fer el pas de marxar cap a l'exili.

Vaig creuar la frontera il·legalment per Swazilàndia, on vaig entrar formalment a l'ANC, i després a Moçambic. Des d'allí, un grup de sis nois i dues noies vam viatjar a Angola, on l'MK (Umkhonto we Sizwe, el braç armat de l'ANC) tenia els camps d'entrenament militar.

El 1980 també vaig viatjar a Europa per rebre formació política, tan a la RDA com a Holanda, on el moviment antiapartheid era molt fort.

ENTREVISTA

A més es van trobar involucrats en una guerra civil en un país estrany.

No era una mica complicat?

Nosaltres no ho veiem així, sinó com una part de la nostra pròpia guerra, doncs (Jonas) Savimbi (dirigent de l'UNITA, la guerrilla antigovernamental angolesa) tenia suport de les tropes sud-africanes que envaïen el país. Pensàvem que si derrotàvem l'apartheid a Angola cauria tot el règim.

Finalment va passar més o menys això, quan junt amb la SWAPO (la guerrilla namíbia) i els cubans vam derrotar els sud-africans a Cuito Cuanavale, accelerant la fi del conflicte.

XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

Lina Vilakazi "Amanda", exguerrillera de l’Umkhonto we Sizwe Lina Vilakazi és avui regidora del municipi d'Ekurhuleni, a l'est de Johannesburg i lluita per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Darrere, però, dels tacons i el vestit jaqueta s'amaga un passat que comparteix amb milers de sud-africans, encara que normalment els mitjans internacionals no vulguin recordar aquesta part de la lluita contra l'apartheid.

Però Angola només era un dels fronts de lluita.

Sí, clar, hi havia els escamots d'elit encarregats d'entrar a Sud Àfrica per als sabotatges, que recordaven a la nostra gent que no els havíem oblidat i que l'apartheid aviat cauria. I també per fer veure al règim que no s'havien lliurat de nosaltres i que podíem colpejar-lo.

Però pensa que érem milers de joves a l'MK i només uns pocs entraven a Sud Àfrica. La resta érem a Angola o a la rereguarda de Tanzània i Zàmbia.

“Vam arribar a organitzar una xarxa d'intel·ligència que cobria carrer a carrer.Res es podia moure sense que ho sabéssim“

Com era la situació a Angola?

En deu anys hi ha moments per a tot, clar, però sovint va ser una experiència molt dura. Faltava menjar, podíem estar mesos seguits menjant només mongetes i a vegades caçàvem el que podíem, fins i tot vaig menjar mico!

Converses a Jerusalem

Finalment el 11 de febrer de 1990 l'ANC és legalitzat i a l'agost del mateix any l'MK decreta un alto-elfoc definitiu.

Sí, però això no va significar que ens dissolguéssim. De fet, llavors va començar la part més violenta.

Al principi de començar les converses de pau nosaltres ens vam limitar a seguir amb els entrenaments militars a fora, per si les coses es torçaven. Dèiem: "deixem als vells parlar però nosaltres seguim preparant-nos". Però els atacs de l'Inkatha (partit nacionalista i conservador zulu) coordinats amb el que s'anomenava la "tercera força", però que eren els policies i militars de l'apartheid, es van fer cada vegada més freqüents i violents. Es van produir grans massacres, atacs indiscriminats, arribaven a matar tots els passatgers d'un tren. Era molt perillós.

Llavors nosaltres comencem a introduir-nos al país per organit-

FOTO: Helena Olcina

JOAN CANELA BARRULL JOHANNESBURG

LA REMATADA

zar grups d'autodefensa a les comunitats i muntar camps d'entrenament dins mateix de Sud Àfrica.

Mica a mica agrupem les nostres forces per poder tornar cada cop, en una estratègia elaborada per Chris Hani (comunista i màxim dirigent de l'MK). Vam arribar a organitzar una xarxa d'intel·ligència que cobria carrer a carrer. Res es podia moure sense que ho sabéssim i mica a mica comencem a fer retrocedir l'enemic.

nostre poble ho havia pogut fer i va ser molt excitant.

Però després Mandela ens va dir que ara havíem de perdonar, oblidar i pensar en el futur. Vam perdre molta gent, camarades, familiars... Perquè els havíem d'oblidar? Crec que el fet que Mandela hagués passat tant de temps a la presó, aïllat durant els pitjors anys de la repressió, feia que no sentís el mateix dolor que nosaltres.

En certa manera ell no va viure els anys més durs.

“El fet que Mandela hagués passat tant de temps a la presó feia que no sentís el mateix dolor que nosaltres”

I a mida que avancen les converses de pau es va anar pacificant la situació?

Mai hi va haver realment cap acord de pau, sinó que els atacs violents cada cop van ser menys.

Cap al 93, quan les coses es començaven a calmar van matar Hani i l'infern va tornar. La gent va perdre l'esperança, va ser molt descoratjador veure que seguíem sota amenaça. La violència va durar fins i tot durant la campanya electoral.

A més en aquella època també hi havien els atacs de l'extrema dreta de la Resistència Afrikaans.

Aquesta gent va matar el meu germà i per a mi és molt dolorós parlar d'això. En realitat, quan ho recordes veus tots els companys i amics que han quedat enrere. És realment molt dolorós.

Finalment arriben les eleccions i el moment de la reconciliació.

Sí, les eleccions van ser un moment molt emocionant. Era la primera vegada que podíem votar. Mai el

Vostè no creu que el procés de transició fos positiu?

Crec que molta feina va quedar a mitges. Molta gent va morir i encara no se sap quanta ni on són. A vegades es fan obres i al excavar apareixen ossos humans. Encara s'ha d'acabar la feina de saber exactament que va passar i quanta gent va morir.

I després hi ha el tema dels acords, on ens vam comprometre a gastar una sèrie de diners en els vells sectors, pagar els seus deutes i les seves pensions. Això ens genera una manca de diners per a cobrir les necessitats del nostre poble. Per molt que des de les administracions tinguem bona voluntat ens falten els recursos i això és una cosa que és molt difícil que la gent ho entengui. Llavors veiem aquestes explosions de violència als barris pobres, fruit de la desesperació i en una lluita sense cap direcció, sense saber molt bé que es vol i com aconseguir-ho.

Ara fa uns quants mesos vaig estar a Jerusalem amb la Xarxa d'Enllaç a Palestina. Allí em vaig deixar seduir pels carrers de pedra que construïren els mamelucs, per l'amalgama d'olors i colors, pel paisatge brusc d'armes i banderes però, sobretot, per les històries de les persones que l'habiten més enllà de misticismes. Un d'ells fou el Mohammed, membre de l'African Community, l'associació dels descendents dels peregrins de l'Àfrica subsahariana que s'establiren a Jerusalem.

Ell ens va ensenyar com viuen els seus, com passen els controls diaris, com aprenen a conviure amb la infinitat de càmeres i com cada dos per tres l'exèrcit els demana la targeta de residència amb que Israel els identifica (no els concedeixen ni passaport ni document d'identitat). Ens va parlar de resistència, de lluita, de desesperació, però, també, de futur.

Mai havia escoltat un palestí, i menys encara un palestí negre i militant del Front Popular, parlant de la seua pròpia lluita. Com sol passar en aquests casos, ens va desmuntar un a un tots els tòpics que tenim adquirits. Va esmentar les paraules reconciliació, respecte, convivència fins que va deixar anar el nom d'un país. "La solució més justa" ens va dir "passa per crear un sol estat com ho van fer a Sudàfrica. Una persona, un vot. Qualsevol altra opció ens condemna a viure separats per raons ètniques i religioses i ens obliga a renunciar a la nostra pròpia terra". Aquesta perspectiva em va fer reflexionar sobre perquè aquesta alternativa no apareix a cap full de ruta dels qui ostenten el poder a la zona ni dels qui els donen suport. Alguns diran que resulta utòpica, inviable, una broma. Però, no era també una broma plantejar-li algú als anys vuitanta que el president sud-africà acabaria sent el terrorista negre més odiat de l'estat de l'apartheid?

Mohammed no va ser l'únic que ens va parlar en aquest sentit. Uns dies més tard, vam conèixer a l'israelià Sergio Yahni, coordinador de l'organització "mixta" Alternative Information Center de Jerusalem. A les seues oficines ens va fer una breu repàs històric del conflicte per acabar assegurant que la creació d'un territori plural és l'única solució justa que hi pot haver sobre la taula. Lamentablement, també va parlar-nos de la repressió constant que pateixen per defensar aquesta postura. Sergio Yahnis, ens va recordar que les persones estan per damunt de qualsevol bandera, religió o nacionalitat i que la posició que adoptem respecte el conflicte de Palestina reflecteix, en definitiva, la nostra manera d'entendre el món. Perquè, o defensem una terra de persones lliures o defensem estats basats la supremacia ètnica i militar. És a dir, o estem amb la justícia o hi estem en contra. Aquesta és la nostra tria. I la nostra lluita.