Accent 199

Periòdic popular dels Països Catalans

199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

L’abril és el mes més reivindicatiu als Països Catalans. Enguany, no només les diades del 23 i 25 estan a la nostra agenda sinó que hi ha moltes més cites a apuntarhi: la consulta sobre la indepèndència, les mobilitzacions antinuclears, els aplecs... entre moltes altres cites.

De moment, les Trobades d’Escoles en Valencià han donat el tret d’eixida, juntament amb el cercavila i el concert d’aniversari del Terra que se celebraren a València el passat dissabte, dia 2. Tot un èxit per encetar amb bon peu l’abril. >>Països Catalans 4 i En Profunditat 8 i 9

Sallent recorda a Guillem Agulló Guillem Agulló ja té un carrer dedicat a la seua memòria a Sallent. Aquest poble, de tradició lluitadora ha volgut homenatjar així aquest jove valencià assassinat pel feixisme.

“Al Marroc compten amb una llarga tradició reivindicativa” Parlem amb Karim El Otmani, membre de la Comissió Nacional de Via Democràtica, partit capdavanter en les lluites marroquines i hereu del marxista-leninista Al-Aman (en català, Endavant). Als seus 38 anys El Otmani ha passat per diferents fronts de lluita: estudiantil, pels drets humans, les assemblees d'aturats,... actualment resideix a Terrassa i ocupa el càrrec secretari de Via Democràtica als Països Catalans.

>>Països Catalans 7

SUMARI

ENTREVISTA

En defensa del Casal de Joves

Arriba la consulta a Barcelona

La fam als Estats Units d’Amèrica

El jovent de Gràcia va mobilitzar-se per reclamar que les entitats de juvenils gestionen el Casal de Joves i no una empresa privada.

La jornada del 10 d'abril clourà previsiblement el cicle de consultes sobre la independència al Principat, i ho farà amb una consulta a la capital del país, Barcelona >> En Profunditat 8 i 9

La fam és un problema que afecta milions de persones als EUA. La major potència econòmica mundial ha sigut incapaç de posarhi solució, i ara, amb la crisi, s’estén la fam. >> Internacional 10

>> Països Catalans 5

MARIA FOLCH PÀG. 2 // JORDI MARTÍ PÀG. 2 // ENRIC BEA PÀG.3 // JORDI SOLER PÀG.6 // CARLES SASTRE PÀG. 12

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Sense nom MARIA FOLCH EL MEU PAÍS D'ITÀLIA

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d'anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores.

"El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l'acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS. En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donarne els noms però informant que l'ordre ja havia estat executada. Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l'anunci de l'execució sense els noms és d'una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se'n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l'atemptat i de la represàlia."

A aquesta història, sobre la qual s'ha publicat el que jo considere el millor llibre d'història local de Roma, L'ordine è già stato esseguito, d'Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afroamericana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m'ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12.

Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s'han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d'Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s'ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.

El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n'ha fet càrrec després d'anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l'any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d'enguany, potser l'any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

COL·LABORACIÓ

JORDI MARTÍ

Un enemic del poble: Joan Salvat-PPapasseit

Estem faltats de memòria o senzillament, no en fem prou ús. Ho ignorem gairebé tot, a nivell col·lectiu, del que vam estar, dels referents que teníem i de què va passar que ens pugui servir per encarar el que ens ve a sobre. O potser és desconeixement infinit, no ho sé. Però no, que a cada institut hi ha un mestre o una mestra que ens en parla i ens diu qui era i què feia aquest i l'altre i ell també. Sí que en sabem, pels llibres de text; sí que en sabem, de la seva importància, però tampoc hem de pretendre que qui mana ens doni tota la formació necessària per a l'alliberament, ens cal buscar-la i construirla. I dins d'ella, ell n'és una peça clau, la clau de volta m'atreviria a dir. Tot i això, feia massa anys que el nostre poeta, català avançat, avantguardista, anarquista, socialista i independentista, humà davant de tot, l'home entusiasta, Salvat-Papasseit, restava desaparegut de les nostres llistes de coses recordables, rellegibles i reescoltables. I així ens va: l'Ovidi, Pedrolo, Capmany, Fuster, Salvat... Massa oblidats, massa semblances entre ells, massa factors que ens porten a malpensar de totes elles i de tos ells, dels altres.

Avui pels llibertaris que no saben què són ni d'on vénen, Salvat seria titllat de "segurata" perquè va guardar fusta al moll, mentre deia als burgesos que ells no sabien què era guardar-ne...

Entre els independentistes i punt que no miren més enllà de l'ara, seria un botifler perquè escrivia sovint en espanyol els articles socials, la colla dels d' Humo de fábrica...

Els socialistes del PSOE-GAL i no els de La Justicia Social de Reus,que era on escrivia, li dirien "traïdor", "boig", "traïdor"...

Els altermundistes li dirien que no és bo de dir que no és segura l'ombra de l'Islam, malgrat el vi faci sang i la carn, carn...

Número 199 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera, Mercè Rubià (coords.), Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Opinió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Zaballa.O Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep Vicent Frechina

etenció autor!

I els nens de la seva escala el mirarien cantar -sense entendre res de res- crits de guerra per als adolescents que no eren encara prou grans, tan pocs com en queden... i riurien, perquè no se'l creurien, tan nyicris com era.

Durant trenta anys, de 1894 a 1924, orfe als set anys i acollit al vaixell insalubre de l'Asilo Naval Español, un home entusiasta es va aixecar cada matí per escriure poemes en ondes hertzianes i conspirar per esdevenir germà de la divina acràcia, Gorkià en definitiva i mai amb punt i final.

Va somiar en veu alta subvertint les formes, primer, i trencant els límits dels continguts, després. Tanta vida

que vessava arreu no podia contenirse ni prendre camins de seny, ni falta que li feia. Ni contenir-se. Ni tan sols esdevenir una vida mig moderada allunyada de la vida de poeta: "sigueu poetes amb majúscula!". Per tot això era imprescindible, als déus, encomanar-li la mort per tal que la rebés en forma de tuberculosi. I morís després amb el coixí curull d'ous plens de vida nova, que no de serps sinó d'osses majors, majors, majors... en què sexe i revolució eren un. Tal com haurien de ser sempre.

Ara sembla que torna a la primera línia amb una biografia del Ferran Aisa i la Mei Vidal publicada per l'Editorial Base continuació

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

d'aquella dels mateixos autors publicada fa uns anys per Virus Editorial. Fa no res podíem llegir la seva Obra Completa finalment. I ara, també, llegir i mirar i tocar el catàleg de l'exposició, un llibre que visualment hagués agradat fins i tot al mateix autor, sense cap mena de dubte. Tanca l'espai de Salvat l'exposició que fins a principis d'abril es pot veure i gaudir al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona.

Oblidada per una transició del no-res, que era Franco, al poc més que res, que és aquest tros de democràcia burgesa, la vida de Salvat apareix i desapareix de la primera fila a ritme de moda, però tothom qui tingués un mínim de sensibilitat, social, nacional o humana, l'hauria de valorar en la seva justa mesura. Sempre, independentment de les modes.

I fins aquí arriba el que es donava? Doncs no, ja que ben aclarit no es donava res, si no és la consideració de primer dels nostres clàssics al poeta que es va enfrontar a la classe dominant amb les armes de les lletres i l'olor tinta. Que va esdevenir el primer, dels que mereixia els besos primers i sempre va tenir clar que res no és mesquí. Ni cap hora és isarda!!!

PAPER DE VIDRE

Un lloc entre la burca i el tanga Un debat estúpid que concentra les energies dels que en viuen. L'esquer ideal per fer les delícies dels conservadors empenyats a convertir l'article periodístic en un gènere de ficció. L'uniforme escolar.

Tant conscients són tots plegats de la manca de sentit del debat que José Antich ha corregut, a La Vanguardia del 30 de març, a aclarir que "la implantació de l'uniforme escolar no és, en contra del que alguns puguin defensar, una qüestió irrellevant". He seguit el debat sense trobar que ningú el considerés irrellevant, i mira que n'és! Els "progressistes" repeteixen els seus llocs comuns. Així també els defensors de la faldilla de quadrets i els mitjons fins el genoll. Però tots juguen el joc per què d'això viuen.

Què vol dir, aleshores, "en contra del que alguns puguin defensar"?

Jo ho traduiria per "en contra de tot sentit comú". Fins i tot hi ha qui fa veure que no sap de què va, com Carles Ribera: "El problema principal d'aquest assumpte és la tendència a situar la discussió en el terreny de l'apriorisme, del conflicte ideològic, del dogmatisme" (Carles Ribera, "Uniformes", Avui, 1 d'abril). Com vol eliminar els apriorismes en un debat que la senyora Rigau ha encetat justament per donar el gust als conservadors de

poder brandar els seus apriorismes i una certa vena apocalíptica?

Quan Antich desglossa el fons del debat, tot el que se li acudeix és que l'uniforme "contribueix a millorar el clima escolar car desincentiva la clàssica discussió sobre tal o qual marca que acaba sent una creu per a qualsevol pare o mare".

Al barri del senyor Antich és urgentíssim desactivar la discussió sobre les marques i aquesta és la creu de qualsevol pare. Beneïda creu! A la resta de barris la creu es diu lloguer, matrícula, atur, etc. En canvi els opinòlegs de la burgesia dediquen els seus matins ociosos a visitar les escoles del país. I com que la imaginació conservadora ha estat sempre rica en erotisme en Jaume Clotet veu "campus plens de noies ensenyant el tanga" (elsingulardigital.cat, 13 de gener) mentre altres no poden apartar els seus ulls dels calçotets "a vista" i els escots extremats. Una burgesia com la nostra, fortament lligada al tèxtil, no podia deixar un tema tant delicat en mans de la lliure concurrència que és, en canvi, perfectament adequada a temes menors com la sanitat pública o les pensions. I exigeixen amb urgència l'abolició del burca alhora que combaten els banyadors al casc urbà de Barcelona. Les elits del país busquen amb persistència

i idealisme un lloc entre la burca i el tanga mentre nosaltres, aliens a tant elevades disquisicions, quan no anem massa llargs, anem massa curts.

Els debats estúpids forcen posicionaments estúpids i m'estalviaré la qüestió dels avantatges i desavantatges de l'uniforme, però és curiosa la facilitat amb què tots plegats barregen naps amb cols sense cap tipus de vergonya: "el debat de la millora del sector educatiu cal despullar-lo de catecismes" (Carles Ribera). Es dóna per suposat que la qüestió de l'uniforme té a veure amb la millora del sector educatiu. Com sempre els autoanomenats "progressistes" accepten les premisses, falses, del debat proposat pels conservadors, i queden en fora de joc oferint una victòria napoleònica a l'adversari. Finalment sembla que els conservadors pensen en la millora del sistema educatiu mentre els progressistes avantposen el dret dels alumnes a construir a base de modelets la seva pròpia personalitat. Per què deixen constantment els anomenats "progressistes" que els conservadors xutin a porta buida? Perquè hi ha uns senyors, perfectament conservadors, que els paguen un sou per acceptar una partida contra un adversari que juga amb les cartes marcades.

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

ENRIC BEA SEGUÍ*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La miopia de l’ecologisme pel creixement o la contradicció de les esquerres liberals (2) Aquí no farem el mateix. Anem a les causes fonamentals.

Les nostres societats estan construïdes sobre un mite que es retroalimenta culturalment. I cal remarcar la paraula MITE. No es tracta d'una constatació científica que els humans siguem una especie egoista per naturalesa. Ans al contrari, som una especie gregària per necessitat. Això sí que és un fet corroborable empíricament. Només cal que fem un cop d'ull a la història evolutiva humana i veurem que una espècie no és gregària perquè sí. Els membres d'una espècie gregària cooperen perquè sense l'ajuda dels seus connaturals no podrien sobreviure en el medi on es troben.

Doncs els humans no som una excepció per molt que els economistes noeliberals així ens ho vulguin fer creure.

Un altre fet empíricament demostrable és que som una especie que es construeix en vida. Que la nostra naturalesa és com una peça de fang, que té una base biològica poc determinada, poc acabada, que es modula a mesura que ens construïm un caràcter com a persones. Això no vol dir res més que el pes de la cultura en la construcció de les individualitats és molt gran, per no dir determinant.

En aquest sentit, si els ciutadans de les societats occidentals actuals tenen majoritàriament comportaments egoïstes, no és perquè estiguin determinats genèticament, sinó perquè ens hem esforçat culturalment en construïr-los així.

Des d'aquesta perspectiva se'ns obra un nou horitzó. Som individus que podem canviar, ens podem reinventar com a ciutadans més participatius i cooperatius, redissenyant el model de societat en què volem conviure. El mite del contracte social és això, un mite, un relat falaç en tant que parteix d'una premissa qüestionable per justificar una conclusió encara més que qüestionable. I què són les ideologies si no relats sobre la naturalesa humana que pretenen justificar una determinada organització social com a fita desitjable?

D'això n'hem d'extreure una conclusió ben clara; L'espècie humana, com a espècie que ha de conviure necessàriament en societats organitzades per a sobreviure, requereix d'aquests relats que descriuen com som i cap on volem anar.

L'espècie humana es defineix culturalment i una de les seves produccions culturals és inevitablement l'ideologia.

Hem de saber doncs, que quan els defensors del "creixement econòmic sostenible" es presenten com a partit sense ideologia estan obviant un debat del qual no podem prescindir quan pretenem governar les nostres societats. A més a

més, prescindint d'aquesta discussió estan fent un favor al model ideològic subjacent a les societats occidentals actuals; el neoliberal.

Estan contribuint al manteniment de la democràcia liberal-burgesa i al sistema productiu capitalista basat en el mite de l'homo economicus; aquell personatge fictici, que veu als membres de la mateixa espècie com a competidors, i que es comporta sempre basant-se en un anàlisi racional de cost-benefici.

O decreixem o, tard o d'hora, petarem

En segon lloc, i després de veure com la clivella ideològica sempre estarà present encara que a les classes dominants no els interessi donar-li la importància que té, cal denunciar una altra contradicció en què cauen els partits verds "sense ideologia".

Diuen que el seu interès primordial és el manteniment i la cura del medi ambient. I que aquest és possible implantant un model de creixement sostenible. No obstant, altra vegada estan oblidant l'arrel del problema. El sistema productiu capitalista (el debat sobre el qual suposadament ha quedat al marge del debat polític) es sustenta en el consum i el creixement continuat. Com podem veure recentment, la recepta que ens proposen per sortir de la crisi econòmica actual passa per fer créixer altra

vegada l'activitat econòmica i el consum. Hem de tornar a veure com el PIB creix. I ningú es pregunta si els recursos que tenim a l'abast i el medi que ens els proporciona té límits. Tanmateix, la imminent crisi energètica i el canvi climàtic, són símptomes evidents que el planeta està dient prou. El mateix planeta que ens ha donat la vida ens està dient que no sempre podem créixer. Que els recursos que ens pot proporcionar per a la nostra supervivència són limitats i que, si no els gestionem millor, això farà un pet com un aglà. En aquest sentit, això del creixement sostenible que tant agrada a l'esquerra liberal és allò que els amants de la poesia en dirien un oxímoron, a qui agrada el llenguatge filosòfic en diria senzillament una contradicció, posant-nos políticament correctes li podem dir falsa esperança, o bé, ras i curt i des del llenguatge que tots entenem, en diríem una mentida.

Avui en dia, a Occident, el creixement econòmic i del nivell de vida no pot ser sostenible per definició. Contràriament, els científics i experts en mediambient ens estan dient quelcom que sí que està fora del debat polític: que el decreixement és necessari. Indiscutiblement hem d'imaginar-nos les societats del futur en clau de decreixement. El nostre sistema productiu doncs, no es pot basar en el creixement il·limitat com passa en les societats capitalistes occidentals.

Les societats humanes del futur no poden basar la salut de les seves economies en la productivitat. Cal repensar el nostre modus vivendi i començar a mesurar-nos a l'hora de produir i consumir.

Evidentment doncs, els ecologistes que volem una collita futura saludable no hem de pensar en arrencar les males herbes, sinó que hem d'arrencar la planta sencera per tal de sembrar i fer créixer una llavor nova. Actualment doncs, preservar el mediambient que fa possible la nostra vida, passa per replantejar-nos les bases més profundes de la nostra organització social. Passa per començar a construir individus més conscients del fet que la comunitat és la que fa possible la nostra existència individual, i passa per renunciar al nostre model productiu actual. Ser ecologista fins a les darreres conseqüències doncs, és apostar per un model de persona cooperativa i participativa dels afers públics a nivell individual, i pel decreixement econòmic a nivell col·lectiu. En definitiva, l'ecologisme conseqüent sí que és mulla en el debat ideològic; és anticapitalista i d'esquerres. *Enric Bea Seguí és militant de l'esquerra independentista a Sant Cugat del Vallès

Nous escenaris després de les consultes Quants vots van anar a parar a CiU el passat 28N com a vots explícitament independentistes no ho podrem saber mai amb seguretat. El que sí és cert és que, després del 10A, podrem assegurar que molt més de la meitat de la gent que va votar Sí a la independència en consultes sobiranistes no va votar per cap de les candidatures explícitament independentistes. Després de 100 dies del govern Mas, podem concloure que l'agenda oculta de CiU no era encarrilar el país cap a un nou escenari polític sinó aplicar un pla sistemàtic per canviar la fesomia de la cosa pública fins a deixar-la a gust dels neoliberals a la catalana.

Això no vol dir, però, que el procés de consultes hagi estat un fracàs, ni molt menys. Ha estat, d'entrada, una de les experiències de democràcia directa al marge del poder més important d'Europa occidental en les darreres dècades, i el seu impacte en la cultura política de desenes de milers de catalans segurament no haurà estat en va. El problema, en tot cas, el tenen aquells sectors que van creure que les consultes eren un primer pas per allò realment important per a ells: l'assalt als escons del parlament de la Ciutadella. El mite del front independentista transversal arrasant a les autonòmiques ha quedat finalment falsat. La millor candidatura que podria concebre l'imaginari del sobiranisme transversal -el president del millor Barça de la història- i en la millor conjuntura possible -consultes i manifestació del 10 de juliol- va acabar entrant al parlament autonòmic pels pèls.

Per sort, la realitat local de moltes consultes difereix diametralment de les maniobres . Segurament que alguns polítics es van apropar a les comissions locals organitzadores per a sortir a la foto, però moltes d'aquestes comissions van tenir clar des d'un bon principi quin paper havien de jugar. I un dels que van jugar, i que a mitjà termini és més important, és el de fer penetrar un cert debat polític i una certa politització a entitats socials, culturals o esportives, fet que durant molts anys va ser un tema tabú.

El que no han assolit les consultes és clarificar la qüestió de la territorialitat de la nació catalana. Molt del nou independentisme prové d'una radicalització del regionalisme convergent de sempre. No parlem de pocs centenars de persones; parlem de desenes de milers. La Generalitat del Principat, per a ells, és com un miratge de paraestat en què s'ha aconseguit crear certes estructures que permeten viure quasi com si no fossin espanyols. El primer efecte d'això ha estat allunyar la conflictivitat. En tot cas, el conflicte és entre administracions, però no al carrer. No és estrany, per exemple, que per aquest nou sobiranisme la repressió sigui un concepte aliè i la considerin fruit del gamberrisme i no de la lluita política. Seguint aquesta lògica, el País Valencià, es presenta per a aquests sectors com un terreny conflictiu en què no hi ha un “govern amic”, on l'espanyolisme respon amb violència i té una base social important, i on la situació lingüístico-cultural és més complexa. Evitar el conflicte és el que porta a aquests sectors a renunciar a la idea de Països Catalans, ignorant que sense conflicte mai no hi haurà independència.

Al País Valencià, davant les agressions cada cop més constants contra la llengua, la cultura i el teixit social, comencen a alçar-se veus i moviments cada com més nombrosos. Que un grup com Obrint Pas aplegui 8.000 persones a València en la celebració de l'aniversari d'un centre social de l'esquerra independentista no és cap anècdota. Que Escola Valenciana mobilitzi més de 200.000 persones a les Trobades tampoc ho és. Que el PP es trobi amb concentracions de rebuig quan va a fer els seus mítings és senyal que la cosa es mou.

Segurament aquest moviment no es veurà plasmat electoralment el proper 22 de maig, però aquest moviment està posant les primeres bases per a un canvi profund al País Valencià, i no per un simple canvi de poltrones. Mentrestant, al Principat, alguns continuen instal·lats en la comoditat del miratge convergent, que els facilita evitar les pors d'un enfrontament amb l'autèntic rostre de l'estat.

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

04PAÏSOS CATALANS

Milers de persones acudeixen a la crida d’Escola Valenciana i a l’aniversari del Terra

Tant l’Ajuntament de València com la Generalitat van posar nombrosos impediments als actes, però no van poder impedir l’assistència de milers de persones REDACCIÓ VALÈNCIA

La tarda del dissabte 2 d'abril començà a la ciutat de València amb la concentració davant del palau de la Generalitat i posterior manifestació de la Plataforma en Defensa de l'Escola Pública, on hi participen els diferents sindicats de mestres i professors del País Valencià i organitzacions d'associacions de mares i pares, entre d'altres col·lectius. Malgrat no poder fer la festa lúdica reivindicativa a la plaça Nàpols i Sicília de València que des de feia mesos tenien organitzada, a causa dels impediments de Delegació de Govern i de l'alcaldia del PP contra totes les iniciatives en defensa d'una escola valenciana i de qualitat.

La concentració, amb consignes contra la Conselleria d'Educació i a favor del valencià, acabà al Parterre, on es va llegir el manifest de la Plataforma.

Tot seguit, a partir de dos quarts de vuit, començà la cercavila organitzada per l'Escola Valenciana. Aquesta manifestació festiva fou tot un èxit de participació, on segons fonts de la mateixa organització unes 10.000 persones hi assistiren, travessà mitja València, al ritme no només de dolçaines, tabals i gegants, sinó també amb la música en directe que van oferir components d'Aspencat i Orxata Sound Sistema dalt d'un remolc.

La cercavila acabà al barri de Beni-

El cercavila de la vesprada precí el gran concert a Benimaclet, ambdós amb gran afluència de públic

“Aquesta jornada obre les portes a la Gira 2011, organitzada per l'Escola Valenciana”

maclet, on diferents col·lectius de l'indret, agrupats en torn de Benimaclet Viu, agafaren el relleu de la jornada reivindicativa. A dos quarts de nou de la vesprada, s'obrien les portes del camp de futbol de Benimaclet, on el Centre Social Terra celebrava els seus 10 anys d'existència amb un concert de la Gossa Sorda i Obrint Pas, que presentaven el nou disc Coratge. El concert, seguint la tònica de la jornada també fou un èxit d'assistència, el camp ple de gent de totes les edats va poder gaudir, ballar i corejar les cançons dels

seus grups preferits fins ben entrada la nit. Entre grup i grup, un sentit acte d'homenatge, no només al Terra, si no a tota la gent que lluita per la llengua va posar la nota emotiva a una jornada festiva i concorreguda.

Aquesta jornada obre les portes a la Gira 2011, organitzada per l'EscolaValenciana, que porta arreu del territori durant tota la primavera, una sèrie de concerts i jornades reivindicativofestives que tenen la seva fi al festival de música Feslloch a principis del mes de juliol.

L’APUNT

Coalición Valenciana intenta evitar el 25 d’abril REDACCIÓ VALÈNCIA

De nou, Coalición Valenciana (CV) va intentar entrebancar la celebració de la diada del 25 d'abril. El partit polític blaver va obligar a ACPV i a la resta d'organitzacions que ixen a la històrica manifestació a canviar el seu recorregut. La Delegació del Govern espanyol va confirmar el 26 de març els permisos a CV per fer una manifestació el 16 d'abril a les sis de la vesprada des de la plaça Sant Agustí.

El mateix lloc i la mateixa hora on s'ha celebrat des de fa anys la manifestació d'ACPV. Així doncs, ACPV es va veure obligada a canviar el lloc d'eixida i la manifestació començarà el 16 d'abril a les sis, però des de les Torres de Quart.

Tot va sorgir el 14 de març de Juan García Sentandreu, líder de CV. El polític anticatalanista va veure aquell dia a Eliseu Climent, president d'ACPV, anunciar per TV3 que la celebració del 25 d'abril d'enguany seria el 16 d'abril. Com no es poden reservar manifestacions abans de 30 dies, Sentandreu va esperar a la mitjanit del dia 16 de març per enviar un fax a la Delegació de Govern sol·licitant tres manifestacions amb horaris i recorreguts diferents per a eixe dia.

Com va ser el primer a sol·licitarho, la delegació li l'ha concedit a ell i no a Acció Cultural, que va tardar una mica més i per açò ha hagut de variar el recorregut.

Segons pareix CV a la fi no farà la manifestació que eixia de la plaça Sant Agustí i la deixarà en una concentració.

Milers de persones demanen a València la dimissió de Camps i la fi de la corrupció REDACCIÓ VALÈNCIA

El poble valencià va prendre el centre del cap i casal per protestar contra la corrupció del PP a la Generalitat. Vora 60.000 persones van acudir el dissabte 26 de març a la manifestació que va convocar el Col·lectiu Contra la Corrupció (CCC).

La mobilització va començar a les sis de la vesprada a la plaça Sant Agustí i acabà al Palau de Justícia del TSJPV on es va llegir un manifest que demanava la dimissió de Francisco Camps. L'ambient tenia un marcat to festiu i reivindicatiu, entre la munió de gent es van poder veure divertits cartells que usaven la ironia i el sarcasme per denunciar la manca de democràcia que es viu a territori valencià.

El col·lectiu convocant va denunciar que la corrupció ha esdevingut una pràctica habitual al si de la Generalitat amb els successius governs del PP. Atenent a açò, es demanaren responsabilitats a Camps, ja que és el màxim responsable del PP i del govern valencià.

Segons el manifest de la mobilització, la dimissió de Camps i un canvi polític a les urnes són necessaris per eixir de la misèria política que s'ha instal·lat al País Valencià. El CCC preguntà en el manifest pels costos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, pel muntatge de la visita de Benet XVI, pels beneficis de la Copa Amèrica i de la Fórmula 1, pel cas dels vestits i el cas Brugal. "L'estat actual de les coses no hauria estat possible sense l'a-

bús de poder basat en les majories absolutes del PP", per això van afirmar que cal un canvi a les eleccions autonòmiques.

"Una regeneració és necessària"

Que la manifestació es fera a menys de dos mesos de les eleccions autonòmiques no va ser casualitat, el CCC va assegurar a L'ACCENT: "Després de la manifestació ha ressorgit un sentiment d'esperança, una porta s'ha obert davant nostre, ara el que hem de fer es creuar-la i eixir de l'armari polític, el proper 22 de maig podem fer que les coses canvien, una regeneració es necessària, començar una nova etapa política i social". A pesar que el contingut de la declaració estiguera vinculat clarament amb les elec-

cions i amb una intencionalitat política, segons el CCC, el col·lectiu no forma part de cap partit ni associació. "Som independents i autònoms, tant a nivell econòmic com d'organització, coordinació i presa de decisions, això no lleva que a nivell personal hi ha membres del CCC que si formen part d'organitzacions polítiques".

El CCC va sorgir fa dos anys quan l'informàtic César Martí va obrir un grup a Facebook per aplegar el malestar ciutadà sobre la corrupció. Va tenir tant d'èxit que es va formar el Col·lectiu Contra la Corrupció i el 31 d'octubre de 2009 van convocar una manifestació a València força concorreguda, aleshores també es protestà contra els casos de corrupció al govern valencià.

El PPV volia prohibir-la

Un dia abans de la manifestació, el 25 de març, el PPV demanà als jutjats que es prohibira la mobilització. El secretari general del partit, Antoni Clemente, va presentar una denúncia per "manifestació il·lícita i injúries greus amb publicitat contra l'autoritat en l'exercici del seu càrrec". Segons el PP, l'acte tenia finalitats delictives perquè l'únic propòsit era el d'injuriar, per això es demanava que s'actuara cautelarment prohibint l'esdeveniment. Tanmateix, la jutgessa va desestimar la denúncia i no prohibí la manifestació al·legant que no era urgent. Per la seua banda, el CCC va defensar que la sol·licitud dels permisos eren correctes tant en temps com en forma.

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

El jovent de Gràcia surt al carrer per reclamar la gestió del Casal de Joves

REDACCIÓ BARCELONA

El jovent de Gràcia va mobilitzar-se per reclamar que les entitats de juvenils gestionen el Casal de Joves i no una empresa privada. El dilluns 28 de març les nou entitats de la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG) -formada per agrupaments escoltes, esplais, l'Assemblea de Joves (AJG) i l'Ateneu Popular de Vallcarca- van acampar davant la Seu del Districte, a la plaça de la Vila, amb la intenció de quedars'hi fins dijous al vespre. "Volíem així fer partícip tot el barri del conflicte al voltant de la gestió del Casal de Joves de Gràcia La Fontana", va declarar per a L'ACCENT una membre de la PEJG. L'acampada va anar acompanyada de l'entrega de 2.900 signatures de suport al projecte de gestió del Casal de Joves de Gràcia elaborat per la PEJG, així com d'una carta dirigida al regidor del districte, Guillem Espriu, en la que es manifestaven dues demandes: la paralització immediata de l'entrada de l'empresa privada Iniciatives i Programes al Casal de Joves de Gràcia i l'obertura d'un procés real de negociació i participació entre totes les parts implicades

tes Catalans, Esplac i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya condemnaven l'acció policial en un comunicat conjunt, igual que va fer el Consell de la Joventut de Barcelona.

"Convençudes de les nostres demandes legítimes i amb la voluntat de fer que tots els graciencs i gracienques puguin conèixer el conflicte que hi ha darrere la gestió del Casal de Joves vam decidir continuar amb la programació festiva i reivindicativa que hi havia prevista a la plaça per aquests dies", van manifestar amb orgull des de la PEJG. I finalment, després de quatre dies intensos, el dijous al vespre va tenir lloc l'acte de cloenda de l'acampada.

Aquest acte volia ser un espai d'agraïment al suport massiu rebut per part del conjunt de la societat gracienca i va comptar amb els parlaments de representants de les més de trenta entitats i federacions d'arreu del país que van fer costat i avalen el projecte de la plataforma. Així com la lectura del comunicat conjunt signat per Lluïsos de Gràcia, el Centre excursionista de Gràcia i el Centre Artesà Tradicionarius (CAT).

Els joves es van concentrar a la Plaça de la Vila // FOTO:Oriol Clavera

que condueixi a una gestió de l'equipament per part del jovent de Gràcia.

La resposta del Districte de Gràcia va ser continuar donant l'esquena a les demandes i necessitats reals del jovent de la Vila i intentar silenciar-les. Així doncs, a la una de la matinada van arribar els cossos policials ordenant el desmantellament del campament, i tot i que les persones acampades van fer cas

en tot moment de la Guàrdia Urbana, van desmuntar les tendes i desar tot el material i van restar en silenci i en actitud completament pacífica, van ser trets a la força per més de quinze furgons de la Guàrdia Urbana. "El desenllaç tots i totes el coneixem: una actuació policíaca desmesurada. Les imatges parlen per si soles", van assegurar des de la PEJG.

Gran resposta del veïnat

Tot i així, mentre que des de l'Ajuntament es tancaven les portes del diàleg, la gent de la Vila i la societat civil es va afanyar a donar el seu suport al jovent que hi havia participat. L'endemà va tenir lloc una concentració massiva a la plaça de la Vila per denunciar l'actuació dels cossos de seguretat. Al mateix temps les federacions d'Escol-

ANÀLISI

Quinze anys de lluita per aconseguir un espai per al jovent gracienc RAMON ARMENGOL BARCELONA

Arrel de l'acampada protagonitzada per la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG) a la Plaça de la Vila, reivindicant l'autogestió del Casal de Joves "La Fontana" de Gràcia, ha tornat a sortir a la llum el conflicte entre aquesta plataforma de joves i el Districte de Gràcia, malgrat que la lluita dels joves graciencs ja ve de fa temps.

Gràcia és una vila on històricament el teixit associatiu ha estat molt viu, i on les entitats privades com Lluïsos de Gràcia, l'Orfeó Gracienc o el Cercle Catòlic han pal·liat en certa manera la manca d'espais públics, com ara casals de joves.

A mitjans dels anys noranta, diverses entitats de Gràcia com La Torna, els CJC, la Vocalia de Joves o l'Assemblea de Joves de Gràcia (AJG), entre d'altres, es van coordinar per pressionar al Districte per a què iniciés els tràmits per la construcció d'un casal de joves, ja que en aquells moments Gràcia era un dels pocs districtes de Barcelona sense un centre juvenil. La demanda dels joves va ser ignorada pel Districte, i fruit d'això, a finals dels anys noranta i principis dels dos mil, l'AJG va iniciar una dinàmica d'ocupacions que van comportar la creació i (posterior) desallotjament de diversos casals i centres socials. Actualment,

La reivindicació del casal no s’atura

el Casal Popular de Gràcia, seu de l'AJG, és l'exemple més clar d'aquella lluita.

Reivindicant la construcció

Entre els anys 2006 i 2007, l'Ajuntament de Barcelona aprova un Pla d'Actuació Municipal (PAM) que contempla l'existència de, com a mínim, un "espai jove" a cada Districte i de "casals de joves" (més petits que els primers) als diferents barris. Quan tingueren constància que per llei, el Districte estava obligat a construir un "espai jove" al Districte, l'AJG, l'Ateneu Popular de Vallcarca i set caus i esplais van constituir l'any 2008 la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG). La Plataforma defensava un model de Casal que complís tres requisits: Que fos un Casal de Joves de Gràcia, no de Barce-

lona, on no hi hagués ingerència dels partits polítics i que estigués gestionat per les entitats juvenils de Gràcia. El Districte, per contra, contemplava que el futur Espai Jove de Gràcia fos la seu del Consell de Joventut de Barcelona (CJB), i que la gestió fos compartida entre el Districte, el CJB i les entitats gracienques, possibilitat que la PEJG rebutjava completament. Tot i que encara no s'havia inaugurat, el futur Espai Jove de Gràcia ja era motiu de conflicte entre les entitats juvenils de Gràcia i el Districte. En vigílies de la seva inauguració, la PEJG va organitzar la primera manifestació per reclamar l'autogestió del Casal, que va ser secundada per prop de 200 joves, i que va ser considerada "històrica" pel fet de ser la primera mobilització unitària de

tots els col·lectius juvenils de Gràcia.

Finalment, després d'anys de reivindicacions veïnals, el 7 febrer del 2009 obria les portes el nou "Espai Jove La Fontana" oficialment, o "Casal de Joves de Gràcia" com era anomenat per la PEJG. La qüestió del nom no era superficial ja que els joves graciencs no volien acceptar de cap manera les imposicions d'Ajuntament i Districte i ho van deixar ben clar el mateix dia de la inauguració oficial esbroncant i xiulant l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu i el regidor del Districte de Gràcia Guillem Espriu. Un mes més tard, la consellera de joventut del Districte, Alicia Fernández va dimitir per "motius personals" i malgrat deixar clar que el conflicte del Casal no havia estat la raó principal de la seva decisió, es manifestava que la mobilització juvenil començava a passar factura al PSC i al Districte.

Conflicte sense tancar

El conflicte seguia obert. Per la seva banda la Plataforma va mantenir una programació regular al Casal de Joves, com ara tallers de karate, cuina, cinema... sense oblidar la seva antiga reivindicació d'autogestió. El passat mes de maig, la PEJG va organitzar la Trobada Jove de la Vila de Gràcia, un dia d'activitats, esports i mobilització juvenil amb la lluita del Casal de Joves com

a teló de fons. L'èxit de la jornada, fou l'exemple més clar de l'important treball de cohesió, organitzatiu, i mobilitzador que la Plataforma havia dut a terme en els darrers temps. Aquesta maduresa també quedava palesa en la presentació, el mes de desembre, d'un projecte de gestió ciutadana de l'equipament, amb el que es pretenia obtenir la gestió del Casal de Joves, obert a concurs públic pel Districte. Tot i així, el Districte va ignorar la proposta de la PEJG i va concedir la gestió a l'empresa privada Iniciatives i Programes SL. propietat d'un militant del PSC i que havia estat investigada per la fiscalia anticorrupció. Davant d'això, la Plataforma va decidir plantar-se, i el passat dilluns 28 de març un centenar de joves van acampar a la Plaça de la Vila per entregar al regidor Guillem Espriu 2.900 firmes de veïnes veïns reclamant l'autogestió del Casal. Els joves donaven un marge de quatre dies al regidor per respondre la seva demanda; fins llavors, acamparien a la plaça, on havien programat activitats durant tot el dia. La resposta del Districte va ser la mateixa que fins aleshores: es negaven a cedir la gestió i acusava a la Plataforma de fer "xantatge".

Aquella mateixa nit, van tenir lloc els fets que van ocupar pàgines de tots els mitjans de comunicació locals i nacionals.

06PAïSOS CATALANS

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

Victòria socialdemòcrata i desfeta del Front Nacional a les eleccions cantonals de la Catalunya Nord

ANDREU MERINO PARÍS

ta de les eleccions cantonals. El FN havia presentat a Catalunya Nord, en especial el cantó de Perpinyà IX, com a símbol a nivell estatal per demostrar la suposada força del partit. Però a l'hora de la veritat, les crides de l'UMP i el PS, els dos partits majoritaris, per barrar el pas del FN als Consells Generals de tots

La Catalunya Nord va ser un reflex del que va passar arreu del territori francès el passat 27 de març, amb la celebració de la segona volta de les eleccions cantonals, i és que el Partit Socialista (PS) es va imposar amb claredat. Per altra

“Els socialistes es van imposar en 6 dels 14 cantons, als quals cal sumar els dos de la primera volta” banda els grans resultats que el xenòfob i ultradretà Front Nacional a la primera volta han quedat en anècdota.

El Departament dels Pirineus Orientals (nom oficial que rep la Catalunya Nord a l'Estat francès) engloba 31 cantons repartits en 3 districtes. En aquestes eleccions

Marine Le Pen no va complir amb les bones expectatives després de la primera volta

cantonals només es renovaven la meitat dels membres del Consell General del Departament. O el que és el mateix, només hi havia comicis en 16 cantons. El passat 27 de març quedava pendent decidir els escollits en 14 dels 16 territoris cridats a les urnes. Els altres dos cantons, Sant Pau de Fenollet i Sornià, el PS ja es va imposar per majoria absoluta en la primera tanda celebrada el 20 de març, i per tant no calia una segona volta Un cop conclosa la jornada es va

confirmar l'esperat. Amb una participació del 52,86%, els socialistes es van imposar en 6 dels 14 cantons, als quals cal sumar els dos que van registrar majoria absoluta del PS en la primera volta. A més de Sant Pau de Fenollet i Sornià, els socialistes van guanyar a Argelers, Costa Vermella, Perpinyà II, Perpinyà IX, Ribesaltes i Tuïr. Per tant, el principal partit de l'oposició a l'Estat francès va aconseguir un 57,1% de representació al Consell General del Departament dels

Pirineus Orientals. Els altres 6 cantons van caure a mans de l'UMP (Canet, Perpinya I, Perpinyà VII) la coalició de dretes DVD (Montlluís i Prats de Molló) el Partit Comunista (Perpinyà III i Prades) i MoDem (Sant Llorenç de la Salanca).

Fre al Front Nacional

El partit ultradretà i xenòfob Front Nacional (FN) no va veure complertes les expectatives generades amb els bons resultats de la primera vol-

“A Perpinyà IX, el candidat ultradretà i company sentimental de Marine Le Pen, Louis Aliot, va perdre davant Touissante Calabrese” els departaments francesos va tenir èxit. A Perpinyà IX, el candidat ultradretà i company sentimental de Marine Le Pen, Louis Aliot, va perdre davant Touissante Calabrese, candidata del PS. A la resta de cantons on el FN havia superat la primera volta, els resultats van ser idèntics.

OPINIÓ

Aeroports per a albatros i cigonyes JORDI SOLER BARCELONA

Corrien els anys seixanta quan el delegado de Información y turismo de la província de Castelló, l'advocat Luis Algar Forcada, cunyat del ministre franquista i secretari general del Movimiento Nacional, Fernando Herrero Tejedor, plantejava la necessitat de construir un aeroport a Castelló. Un projecte nascut de les elits locals que es farà realitat mig segle més tard. És el mateix moment que Lleida passa d'aspirar a un aeròdrom, el d'Alfés, tal i com es preveu al Pla Territorial General de Catalunya de 1995 encara vigent, a dotarse d'un aeroport que volia canviar, fins i tot, l'imaginari de la plana.

Fetes les inauguracions i en plena crisi, s'ha passat de les promeses a la perplexitat. A una banda i altra la pregunta és la mateixa: com ha estat possible tan malbaratament?

Aquesta política d'infraestructures innecessàries és, abans que res, una mostra de les anomalies del model de desenvolupament econòmic i territorial de les últimes dècades. L'economia del totxo es

L’esperpèntica inauguració de l’Aeroport de Castelló ha sigut objecte de burles i mofa //FOTO: www.gva.es

caracteritzà per l'acumulació de riquesa en els sectors financer i immobiliari que, en realitat, es concentraran fins a esdevenir tot ú i creixeran fins a la hipertròfia

enmig de la gran bombolla especulativa.

Lluny de l'economia productiva on era difícil competir, les grans empreses espanyoles creixien a cop

de favor polític -llegeixi's privatitzacions de serveis públics, adjudicacions d'obra civil i liberalització del sòl. El nacionalisme espanyol feia realitat la vella idea

francesa dels "campions nacionals": un país que vol ser important ha de tenir empreses mundials.

En aquest context d'abundància i promiscuïtat entre poder polític i econòmic la inversió pública esdevé altament ineficient: l'estat espanyol construeix la major xarxa d'autovies de la UE. Les infraestructures, i d'una manera exemplar els aeroports, són utilitzats com a instrument de poder polític, no pas com a equipaments de transport al servei de la societat i el sistema productiu.

La ideologia de la competència entre territoris, que dóna discurs econòmic a les diputacions, i l'absència d'instruments adequats d'avaluació d'inversions -com els que existeixen a Anglaterra o Alemanya- faran la resta.

A una hora en cotxe de València o Barcelona, ni Lleida ni Castelló tenen la massa crítica de mig milió de passatgers cada any que necessiten per ser rendibles. Són, en definitiva, aeroports per a albatros i cigonyes mentre continuen els problemes de mobilitat a les àrees metropolitanes i l'estrangulament de l'arc mediterrani.

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

La dreta liberal també s’imposa en les eleccions al Consell General d’Andorra

Sallent dedica un carrer a Guillem Agulló

REDACCIÓ BARCELONA

REDACCIÓ BARCELONA

Després de les eleccions principatines la dreta va guanyar també a les eleccions generals d'Andorra on va escombrar a la socialdemocràcia. Els Demòcrates per Andorra (DA) van obtenir el 3 d'abril la majoria absoluta al Consell General amb vint consellers i el Partit Socialdemòcrata (PS) aconseguí sis membres. Es van quedar fora també els candidats d'Andorra pel Canvi (ApC) i els Verds, tan sols Unió Laurediana, sòcia de DA a Sant Julià de Lòria, va aconseguir de trencar el bipartidisme amb els dos consellers de la parròquia. L'antic alcalde socialdemòcrata i cap de llista a l'actual contesa electoral, Jaume Bartumeu, va felicitar el candidat conservador, Antoni Martí, per la victòria.

DA va arrasar al PS en les set parròquies en les que concorrien els dos partits. Els catorze consellers que atorguen les parròquies foren per la formació liberal, dotze de forma directa i dos a través de Unió Laurediana. En el vots nacionals, els conservadors van obtenir 8.553 vots, que suposen vuit representants al Consell. Per la seua banda, el PS assolí 5.397 vots perdent un representant respecte a les eleccions de fa dos anys en què va obtenir sis consellers. Els socialistes van ser castigats pels electors andorrans i van passar de rebre 6.610 vots, el 45,03%, a rebre en aquestes eleccions 5.397

El municipi de Sallent, al Bages, ha dedicat un carrer a Guillem Agulló. La iniciativa, que fou aprovada en un ple municipal el 2008, es materialitzà el passat 23 de març, després que la CUP pressionés l'equip de govern (CiU) per tal de fer efectiu l'acord municipal.

Sallent compta amb una tradició de lluita per la recuperació de la memòria històrica. Poble miner, bressol de l'anarquisme bagenc, el pavelló municipal d'esports porta el nom des de 2004 d'AgustÍn Rueda, un jove anarquista de la vila assassinat el 1978 a la presó de Carabanchel degut a la pallissa a què el sotmeteren un grup de funcionaris. Aquesta reivindicació fou llargament sostinguda per diversos col·lectius durant anys, fins que el canvi de govern a l'ajuntament facilità. Precisament, el carrer Guillem Agulló desemboca directament a la porta del pavelló d'esports AgustÍn Rueda.

Jaume Bartomeu no ha pogut revalidar el triomf anterior

vots, que suposa un 34,8% dels vots.

Aquests foren els pitjors resultats obtinguts pel PS al llarg de la seua història.

Dels vint-i-vuit consellers generals de la cambra legislativa andorrana, la meitat, catorze, s'elegeixen mitjançant un sistema proporcional de votació d'unes llistes nacionals; els altres catorze surten de la votació que es fa a cada una de les set parròquies andorranes per un sistema majoritari de votació, a raó de dos consellers generals per parròquia.

Alta participació

Al tancament dels col·legis electo-

rals, la participació a les eleccions del Consell General d'Andorra va ser del 74,1%. Encara que no superà el 75,3% del 2009, fou alta, però.

Un total de 16.201 votants van concórrer a la crida electoral d'aquest diumenge. El ministre d'Exteriors i Afers Institucionals, Xavier Espot, en la primera compareixença després de tancar els col·legis, va informar que la jornada va transcórrer "sense cap incident". Per parròquies, la que obtingué un índex més alt de participació fou Ordino, amb un 81,80%, i la participació més baixa es va registrar a Andorra la Vella, amb un 68,52%.

Canvi polític celebrat per CiU

Així, la nova plataforma política hereva de Coalició Reformista i Partit Liberal Andorrà formarà govern després dels dos anys de govern socialdemòcrata de Jaume Bartumeu. El president del grup parlamentari principatí de Convergència i Unió (CiU), Oriol Pujol, va expressar l'endemà de les eleccions la satisfacció de la direcció de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) pels resultats electorals. Pel seu cantó, ni els Verds, presidits, novament, per Isabel Lozano, ni ApC, amb Eusebi Nomen al davant, no van aconseguir representació a la cambra legislativa andorrana.

Viarany: trencant els esquemes de l’excursionisme valencià PAU BAÑÓ BENIARBEIG

Els passats 26 i 27 de març es va realitzar la 4a Marxa Intercomarcal dels Països Catalans, organitzada pel Grup de Muntanya Viarany. La novetat d'aquest any ha estat el canvi de recorregut respecte a les edicions anteriors, les quals van transcórrer des d'Alzira fins Xeresa i es va fer nit a Simat de la Valldigna. D'aquesta manera, les edicions anteriors de la Marxa Intercomarcal van permetre durant tres anys conéixer els paisatges de les comarques de la Ribera, la Valldigna i la Safor, alhora que posava els participants en contacte amb les problemàtiques locals, com la línia d'Alta Tensió de la Valldigna i la Safor.

Però amb el canvi de recorregut s'han pogut conéixer algunes de les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida. Així doncs, la ja consolidada Marxa Intercomarcal va començar enguany el dissabte de matí des

d'Alcoi per tal de pujar pel Barranc del Sinc i arribar al punt més alt de la Serra de Mariola, el Montcabrer (1.399m).

A partir d'allí el grup va descendir a poc a poc contemplant els diversos exemplars de teixos centenaris, alguns de fins a 800 anys, i les caves que s'utilitzaven per tal de conservar la neu, algunes de les quals daten del s.XV. De nit la marxa arribà a la població d'Agres, on es van agafar forces amb el sopar preparat per la gent del CSB Terra de Benimaclet, i allí mateix es va fer nit per tal de reprendre la marxa al dia següent. D'aquesta forma els caminants començaven el segon dia en direcció a la Covalta on s'esmorzaria per a posteriorment arribar al cim del Benicadell. A continuació el grup va arribar a la població

Beniarrés celebra amb èxit la ja tradicional calçotada REDACCIÓ VALÈNCIA

La Marxa Intercomarcal ja s’ha consolidat en l’excursionisme valencià

de Beniatjar, on el Col·lectiu Greixers de Castelló de Rugat va preparar un berenar a base de xocolate i mona.

Amb tot això Viarany aconsegueix agrupar a mig centenar de persones per tal de conéixer les muntanyes i paratges de la nostra terra i alhora posar-se en contacte amb els grups i col·lectius que lluiten en defensa

del territori, la llengua i l'alliberament social i nacional. Un portaveu de l'organització ha declarat que “aquesta edició demostra la consolidació de les Marxes Intercomarcals, fetes des de les nostres comarques i trencant esquemes clàssics en l’excursionisme valencià com el de les marxes estructurades provincialment”.

Més de 400 persones participaren en la setena calçotada popular de Beniarrés, una localitat de 1.300 habitants del Comtat. Aquesta cita, que cada any reuneix un nombre més elevat de públic, és organitzada per l'esquerra independentista de la localitat.

El tret de sortida a la festa el donà una cercavila popular, que finalitzà davant l'Ateneu Popular Arrels. Allí es llegí un manifest on es remarcà la necessitat d'organitzar-se davant el futur incert que afronta el País Valencià tant a nivell cultural, com social o nacional. Després del parlament s'inicià la calçotada i el grup Baraka Folk posà el punt i final a la jornada.

08 EN PROFUNDITAT DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

ABEL CALDERA BERGA

La jornada del 10 d'abril clourà previsiblement el cicle de consultes sobre la independència al Principat, i ho farà amb una consulta a la capital del país, Barcelona, i a 19 municipis més.

Aquests referèndums van inciarse l'estiu de 2009 a partir d'una iniciativa de la CUP d'Arenys de Munt.

El que havia de ser en un inici un acte pensat per a commemorar la Diada en una població amb tradició a l'hora de

celebrar consultes populars, es convertí en el punt de partida d'una experiència inèdita a Europa.

Per a entendre l'èxit de les consultes cal tenir presents diversos elements. D'una banda, el creixement sostingut de l'independentisme a nivell social al Principat. Aquest creixement, materialitzat en la creació d'una xarxa d'entitats i col·lectius independentistes presents en bona part del territori, ha acabat traspuant a entitats socials, culturals i esporti-

ves menys polititzades, fet que progressivament ha anat trencant el tabú de la implicació política de les entitats. Ha estat sobre aquesta xarxa on s'han articulat les diverses comissions locals que han organitzat les consultes a cada poble.

D'altra banda, la conjuntura política també ha jugat a favor de l'èxit de les consultes. Els atacs contra la nació catalana arran del procés estatutari van servir indubtablement de caldo de cultiu per a sumar diversos

sectors al projecte. La necessitat de dos grans partits com ERC i CiU de visibilitzar-se davant l'electorat com a campions en nacionalisme català ha estat l'element que ha permès arrossegar centenars d'ajuntaments a donar suport i a impulsar consultes.

Les consultes indubtablement han estat un element importantíssim de socialització del dret d'autodeterminació, i han situat en dificultats el discurs espanyolista de negació d'aquest dret. D'altra banda, també han

estat un element d'internacional zació de les reivindicacions indepe dentistes catalanes. En aquest sent tenen un valor incalculable com experiència de democràcia de base El que no han aconseguit les co sultes, malgrat la voluntat d'algu sectors, és esdevenir una plataform electoral per a un front independe tista unificat amb voluntat majorit ria. Qui ha pretès representar aque paper ha estat Solidaritat -nascud precisament servint-se de part de infraestructura de la coordinado nacional de consultes-, però un an lisi acurat dels seus resultats elect rals, i dels d'ERC i Reagrupamen mostren com aquesta concepció h estat un fracàs i com s'ha desllig clarament l'èxit d'una iniciativa soci amb el fracàs electoral d'unes form cions determinades: el vot sumat SCI, ERC i Rcat no aconsegueix igu lar els resultats electorals d'ERC 2006.

A nivell electoral queda clar qu les consultes no han suposat cap fu electoral de votants convergents c a opcions explícitament independe tistes. Qui ha restat al marge d'aque tes dinàmiques electoralistes ha est l'esquerra independentista, que ju dos mesos abans de l'inici del cicle

QUINA ESTRATÈGIA PER AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA? Coincidint amb la culminació del procés de consultes sobre la independència, l'organització de l'esquerra independentista Endavant ha organitzat un cicle de xerrades per debatre quines han de ser les properes passes per avançar cap a la independència dels Països Catalans.

L'ACCENT hem parlat amb tres de les persones que participen en aquest cicle de conferències per preguntar-los la seva opinió.

1.Les consultes sobre la independència es clouen el proper 10 d'abril. El cicle que va començar a Arenys de Munt fa un any i mig, ha servit per fer avançar cap a la independència?

2.Les consultes s'han fet només al Principat. Quin perill hi ha de trencar amb la resta del país?

3.Quin ha de ser el proper pas cap a la independència?

4.Amb el procés de consultes s'ha activat molta gent, com es pot mantenir implicada en la lluita independentista?

LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Joan Sebastià Colomer

Militant d’Endavant OSAN

1.Crec que sí, malgrat els gras esforços d'Artur Mas i el seu govern per restaurar la situació anterior. Sobretot ha servit com a procés d'organització popular. I també com a experiència en què els sectors populars han pogut veure com es comporten els aspirants a polítics professionals. A més, han ensenyat que el camí de desobediència a l'Estat és el camí que haurem de seguir i ens deixen una certa experiència de desobediència massiva, ja que fer un referèndum oficial està prohibit.

2.Les consultes, com qualsevol altra de les activitats que fan a aquest país els inde-

pendentistes, estan subjecte a una doble tendència: la de l'Esquerra Independentista, que vol destruir les institucions de l'Estat i construir els Països Catalans, i la que busca una activitat normalitzada dins les institucions. Aquesta segona, en la mesura que accepta les institucions, accepta la partició territorial dels Països Catalans. En les consultes s'ha viscut aquesta tensió: els segons són els que li han donat un contingut més principatí. Segurament aquest contradicció es reproduirà en el futur en qualsevol moviment popular que es pugui produir.

3.Extreure conclusions de l'experiència de les consultes. Què han tingut i tenen de positiu? Doncs el contingut desobedient. Què tenen de negatiu? Que determinades persones ho canalitzin per posarho al servei de forces polítiques que volen

gestionar les institucions. Següent pas: aprendre d'aquestes conclusions i per tant construir les següents passes sobre les bases del moviment popular i desobeir l'Estat espanyol i la seva ocupació.

4.Mantenint la pressió popular i la mobilització en contra dels governs autonòmics, i canalitzar les energies cap a aquesta mobilització, ja que el govern autonòmic està traicionant clarament la manifestació 10 de juliol a Barcelona i el procés de consultes. I també vinculant aquestes sectors populars a l'alliberament social i a la lluita contra la crisi i el capitalisme.

Carles Mora

Alcalde d'Arenys de Munt 1.Ha servit per fer un gran salt. El primer

que ha fet és desacomplexar molts independentistes, que buscaven una concreció ferma, i per vehicular les seves volences. Ha integrat moltíssima gent que ho tenia latent. I ha aconseguit incloure dins l'independentisme totes les classes socials i professionals. Per exemple, els empresaris abans veien en l'independentisme un dimoni pelut i amb cua, però ara una gran quantitat d'empresaris s'hi han interessat i implicat. I també s'hi han implicat jutges, advocats, catedràtics i també molts i molts treballadors. Penso que la crisi ha afavorit l'independentisme.

2.El perill serà el que nosaltres volguem.

El procés encara s'ha d'afiançar a Catalunya, i això passar quan el govern faci pedagogia i expliqui a la gent quins són els avantatges de la independència. S'hauria d'entrar a totes les llars, per exemple

amb un programa de televisió com El Me Ambient, que emet TV3 abans del Telen tícies. Una vegada haguem fet aquest pr cés, aleshores hem de cercar la complic tat dels nostres germans de les Illes i d País Valencià. Dependrà de nosaltres i d les seves actituds. Hi ha reductes impo tantíssims d'independentistes, però e aquests territoris el PP hi té molt pode El que no podem fer és parar la dinàmi actual a Catalunya. Quan siguiem ind pendents, haurem de cercar la compa yia dels germans de les Illes i el País Vale cià.

3.El següent pas ha de ser intentar que Parlament català agafi un compromís que entengui que si fa pedagogia, si exp ca el projecte al país, la quantitat d'ind pendentistes serà molt nombrosa. La gen es mira la butxaca i veu que està buida no entén que marxin de Catatalunya 22.00 milions d'euros que no retornen. El següe pas l'haurà de fer el Govern, que té du opcions: o declarar la independència un lateralment o fer un referèndum vinc lant. Alguna acció de fermesa a nivell re s'haurà de fer, sinó estarà malmetent voluntat de tots els que hauran votat i de voluntaris que hi hauran participat.

4.Hem dit a les comissions de les consu tes que no es dissolguin, però ja se n'ha dissolt moltes perquè s'hi han barrej partits que han volgut treure'n una re dibilitat. I a la gent això no li ha agrada El que s'ha de fer és intentar que les comi sions no es dissolguin perquè seran nece sàries quan calgui estirar la corda; és

litentit, ma e. onuns ma entàest da la ra nàtont, ha gat ial made uade

ue ga cap enestat ust de

edi norocidel de oren er. ca deanen-

L’ACCENT 199 EN PROFUNDITAT 09

consultes havia decidit el seu full de ruta pels propers anys, que l'allunyava de la competició electoral directa a nivell autonòmic. A nivell municipal, però, el treball de l'esquerra independentista a les consultes es pot sumar a la percepció que l'electorat tingui del treball de base de la CUP i traduir-se en un augment de vots a les properes eleccions municipals.

“Els debats sobre els Països Catalans i la Unió Europea s'han minimitzat per a no perjudicar la cohesió de la iniciativa” L'altre tema que les consultes no han clarificat ha estat la qüestió territorial. La primera consulta ja venia marcada pel fet de limitar l'àmbit territorial al de la comunitat autòno-

ma de Catalunya. Malgrat que en algunes localitats, i sempre per impuls de l'esquerra independentista, la pregunta de la consulta sí que ha inclòs l'àmbit de Països Catalans com a subjecte nacional. Amb tot, moltes comissions, han optat per tancar la qüestió amb l'ambigua fórmula de “nació catalana” com a subjecte a autodeterminar. Aquest mateix debat sobre la territorialitat s'ha reproduït també pel que fa a la integració dins la Unió Europea, que la majoria de consultes incloïen en la pregunta. Ambdós debats s'han tancat en fals en molts casos per a no perjudicar la cohesió de les comissions locals ni l'èxit de participació a les consultes.

Els resultats

Fins a la jornada del 10A havien estat convocats a les urnes un total de 3.366.000 persones. D'aquestes, 616.528 van exercir el seu dret a vot. Els percentatges de Sí a la independència han estat quasi sempre per damunt del 90%, i en la primera onada del 13D a molts municipis significatius aquests Sí superaren els vots afirmatius a l'estatut d'autonomia de 2006. En aquesta nova jornada s'hi suma un cens electoral de prop de dos milions de persones.

dir, quan calgui actuar d'una manera cívica però molt continuada i ferma de cara al govern de la Generalitat. Necessitarem molta gent al carrer, interlocutors, gent que vagi a parlar a Europa. La necessitarem quan s'hagi d'estirar realment la corda.

i socials però no vol dir que la independència sigui només pel Principat. Hi ha expressions molt potents al País Valencià d'àmbit cultural i social que aquí no existeixen, i no per això ningú s'està plantejant que ells hagin d'avançar cap a la independència sense el Principat.

Anna Gabriel

3.S'hauria d'aconseguir haver après dels errors. Els èxits, percentatges de participació, experiència d'autoorganització són fantàstic. Però hi ha hagut errors i una coordinadora nacional que no ha estat exempta de problemes, de falsos lideratges.... De tot això se n'hauria d'aprendre.

Com és que quan la ciutadania s'organitza, sempre hi ha intents d'apropiació d'aquests èxits? No s'hauria de passar per alt.

El que ara toca és fer una lectura crítica de que ha passat.

Regidora de la CUP

el si plident a, i 00 nt ues nicueal la els

1.Fer avançar directament cap a la independència potser no. Ha estat una experiència positiva a nivell que diferents sensibilitats independentistes treballessin plegades per posar a disposició de tota la població la possibilitat de pronunciar-se i a nivell de l'exercici d'autoorganització de base que ha suposat. Però no m'atreviria a dir que directament ens ha fet avançar. Perquè l'aposta per la independència és un recorregut de fons i que estarà ple d'obstacles i dificultats. Haurem estat capaços d'organitzar les consultes, però això no es tradueix en que aquestes persones estiguin disposades a fer l'esforç que requereix treballar per la independència. No és comparable anar a votar i ser militant.

ulan at enat. isessa

2.Aquest perill no neix de les consultes, ja existia. Està clar que les forces més sobiranistes que tenen clar un mapa esquarterat troben l'excusa perfecte en les consultes per dir que no cal plantejar-nos la independència al conjunt dels Països Catalans. És un efecte pervers de le consultes.

Que no s'hagin fet al País Valencià i a les Illes s'explica per moltes raons polítiques

4.El meu dubte és quin percentatge de gent s'ha posat a treballar en les consultes i no venia absolutament d'enlloc. Crec que és mínim. No acaba de ser del tot cert que no venien d'enlloc. Per l'experiència del meu poble, el gruix de gent implicada són persones que ja estaven polititzades, que tenien trajectòria militant. Això ho dic en un sentit positiu: les organitzacions i partits tenen bases que responen, potser tenen líders que defrauden; però que hi ha bases organitzades que responen és cert. Aquest ha estat el gruix de gent que ha participat. La manera de mantenir els que s'hi han sumat: tenim un ventall prou ampli d'organitzacions amb diferents sensibilitats perquè aquesta gent s'hi pugui encabir.

10INTERNACIONAL

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

Fam

Pobresa extrema al cor de l’imperi DAVID BROOKS*

Aquí en són milions que pateixen fam. No estem parlant d'Haití, ni de països africans, ni asiàtics, ni de les barriades sud-americanes, sinó de l'extraordinari fet que al país més ric del món, amb el sector agrari més productiu, milions de persones pateixen el que s'anomena "inseguretat alimentària", o el que en cristià es tradueix com “no saber d'on provindrà el proper àpat”.

Als Estats Units es permet –sense que sigui un escàndol nacional– que els nens no tinguin prou per menjar. El programa nacional de televisió de CBS News 60 Minutes va mostrar recentment les cares i les històries de famílies sense sostre, els fills explicaven com se senten quan no mengen prou. Més de 16 milions de menors d'edat viuen en la pobresa –2 milions més que abans de la crisi econòmica que va esclatar el 2007– i s'ha detectat que és l'esfondrament de la classe mitja més ràpid que ha succeït mai des que el govern va començar a mesurar-ho fa mig segle, informa CBS News.

“Què se sent quan tens gana?”, els preguntava el corresponsal a nens d'una escola de primària a Florida. “És difícil. No pots dormir.

Espera, t'adorms cinc minuts i et tornes a despertar. Et fa mal la panxa i penses: 'No puc dormir, intentaré dormir, intentaré dormir', però no pots perquè et fa mal l'estómac.

I és perquè no hi tens menjar”, responia un nen.

Moltes famílies expliquen al documental de la CBS que mai s'haurien imaginat quedar-se sense casa o sense prou menjar pels seus fills, ja que gaudien d'un nivell de vida de classe mitja. Amb la crisi, tot es va esfondrar.

Part del reportatge de la CBS es va filmar a la mateixa zona que s'autoproclama "el lloc més feliç del món", és a dir, els comtats del voltant de Disney World, a Orlando, Florida. Aquí, la CBS comptar 67 motels que allotgen més de 500 nens sense sostre. Aquí a prop, a les escoles del comtat de Seminole, les famílies de mil estudiants s'han quedat fa poc la casa. El govern allotja milers de famílies sense sostre en motels per tot el país. La CBS advertia que "la generació del motel als Estats Units està creixent ràpidament".

Un 16,6% dels nord-americans –és a dir, més d'un de cada sis– va

Més de 16 milions de xiquetes viuen en la pobresa i molts d’ells viuen en condicions precàries

patir "inseguretat alimentària" en algun moment de 2009, segons les xifres més recents del cens analitzades per Feeding America (l'organització més gran del país dedicada a donar suport als afectats per aquesta situació), com recull al seu informe Map the Meal Gap

“Hi ha hagut moments en què no he menjat perquè els meus fills tinguessin més menjar” (http://feedingamerica.org/). De fet, aquesta organització informa que avui en dia dóna suport a través de diversos serveis a 37 milions de nord-americans, entre els quals hi ha 14 milions de nens, un increment de 46% comparat amb 2006.

Fins i tot a la capital del país més poderós del món hi ha cada vegada més fam. A la zona metropolitana de Washington i als com-

tats adjacents més de 400.000 residents han patit períodes de fam durant la crisi, segons l'informe recent de Feeding America i l'anàlisi que ha fet pel Washington Post.

S'hi sumen més milions de persones arreu del país, tant de zones riques com marginades, que han patit fam, i la xifra creix. "La majoria de persones se sorprendria en conèixer les dimensions de la fam a la seva comunitat. La gent tendeix a pensar que la fam la pateixen “allà lluny”, en algun altre lloc, però no aquí mateix, no al costat de casa. Però l'informe demostra que no és cert: la fam és per tot arreu de la nostra nació ara mateix", explica Vicki Escarra, directora de Feeding America.

"Hi ha hagut moments en què no he menjat perquè els meus fills tinguessin més menjar. Sóc adulta, ho puc fer. Puc beure aigua o menjarme un tros de pa. Però un no vol que els seus fills arribin a dir 'mama, tinc gana' una hora després d'haver menjat", va explicar al Washington Post Anita Emerson, mare soltera de 46 anys. Aquestes històries es repeteixen al llarg del país.

I quina és la resposta del govern?

Proposa reduir l'assistència alimentària als necessitats, promoure més retallades a la despesa social i reduir impostos als ingressos dels milionaris.

Mark Bittman, crític de gastronomia del New York Times, va anunciar dilluns passat que se sumava a un dejuni d'una setmana amb unes 4.000 persones més arreu del país.

L'objectiu que tenen és cridar l'atenció pública sobre propostes del Congrés per reduir severament els

“El 2010, els guanys empresarials van créixer en la taxa més ràpida des de 1950” programes d'assistència per als pobres i per als que pateixen fam en aquest país. "Aquestes retallades suposadament per reduir el dèficit –que amb prou feines serien una ranura– provocaran en realitat que més persones morin de fam, vagin al llit amb gana o visquin més miserablement que ara. I la proposta de llei incrementarà la despesa en defensa", va explicar. Això, va dir,

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF.& ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

*Article publicat al diari mexicà La jornada

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

alhora que succeeixen diverses ironies: el 2010, els guanys empresarials van créixer en la taxa més ràpida des de 1950, mentre que es va establir un nou rècord en el nombre de persones que depenen de l'assistència federal per menjar. I va afegir que els 400 nord-americans més rics tenen més riquesa que la meitat de les llars del país sumades, mentre que el 45% dels nordamericans gasten un terç dels seus ingressos en aliments, i tot i així no els arriba, i un de cada quatre nens se'n va a dormir en alguns períodes amb gana.

Bittman alerta: "Hem d'unir-nos i insistir que els nostres recursos col·lectius han de ser utilitzats per al benestar col·lectiu, no per als mil, ni per al milió de nord-americans més rics, sinó per la vasta majoria dels que vivim als Estats Units i, també, per els ciutadans del món que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats o per alimentar els seus fills”.

Però, segons sembla, la fam no està entre les prioritats de les cúpules polítiques o econòmiques d'aquest país. Aparentment, la "inseguretat alimentària" no és un assumpte que es consideri de "seguretat nacional".

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

Compte enrere per al nou intent de trencar el bloqueig a Gaza LAIA ALTARRIBA BARCELONA

cions de suport a les reivindicacions palestines recullen diners per comprar el vaixell i sumar-se a la resta de vaixells que salparan d'Europa cap a Gaza. També han fet campanya als instituts de secundària per recollir llibretes i llapissos i portar-los als infants de la franja.

Les activitats divulgatives i de recollida de diners en alguns casos han trobat entrebancs institucionals. És el cas dels obstacles que ha posat la Delegació d'Educació de la Comunitat de Madrid, que ha prohibit que la plataforma ciutadana Rumbo a Gaza anés a les escoles a fer sensibilització.

Una nova Flota de la llibertat posarà rumb a Gaza per intentar trencar el bloqueig per mar a què està sotmesa la franja. Això succeirà d'aquí a menys de dos mesos.

El viatge solidari engegarà motors un any després de l'atac que

“Dos vaixells salparan cap a Palestina amb l'objectiu de portar 200 persones i 2.000 tones d'ajuda humanitària”

Amenaça d’Israel

La Flotilla intentarà trencar amb el bloqueig que pateix Gaza

va fer l'exèrcit israelià contra la primera Flota de la Llibertat, que també tenia l'objectiu de trencar el bloqueig. Aleshores, la flota estava formada per sis vaixells i la nit del 30 al 31 de maig soldats israelians van assaltar-los i van matar 15 dels passatgers que hi viatjaven.

En aquesta ocasió, seran dos els vaixells que salparan cap a Palestina i tenen l'objectiu de portar 200 persones i 2.000 tones d'ajuda humanitària. Un dels dos vaixells que formaran part de la flota sortirà de l'Estat espanyol. Precisament aquestes darreres setmanes el grup impulsor

ha demanat suport per recollir els darrers 50.000 euros que falten per poder comprar el vaixell. Dos dels catalans que eren a bord del principal vaixell de la flota que va ser atacada fa un any, el Mavi Marmara, participen en aquesta campanya per impulsar una nova flota solidària.

Campanya als Països Catalans

Per donar suport a la iniciativa s'han creat diversos grups de suport als Països Catalans. N'hi ha un d'àmbit de Principat de Catalunya i també d'altres de locals a València, Alacant, Elx i Menorca.

Des de fa mesos que organitza-

Segons els organitzadors del viatge solidari, “el govern de Netanyahu sembla que estigui preparant la comunitat internacional per un nou desenllaç violent”. I es remeten a diverses notícies del diari israelià Haaretz, que expliquen les pressions de Netanyahu sobre els governs europeus els darrers mesos per aconseguir que bloquegin els vaixells solidaris als ports i que donen a entendre amenaces contra la vida dels que viatgin a la flota.

El poble kurd, víctima del petroli i del silenci Endavant organitza a València unes jornades de solidaritat amb el Kurdistan per ajudar a trencar el blocatge informatiu que pateix la lluita d’aquest poble BORJA CATALÀ MANISES

La nació kurda, composta per més de quaranta milions de persones, és el poble sense estat propi més nombrós del món. Tanmateix, la lluita d'aquest col·lectiu per no desaparéixer és un conflicte gairebé desconegut a casa nostra més enllà de les notícies que ens arriben del Kurdistan sota administració iraquiana. Per tal de contribuir a tombar aquest mur de silencia, Endavant ha organitzat al Racó de la Corbella (Velluters, València) unes jornades solidàries que començaren el dijous 31 de març amb una xerrada del ciutadà basc Juan Sorín, membre de la organització Bihar i gran coneixedor de la causa kurda.

Segons explicà Sorín, el Kurdistan, fragmentat entre quatre estats (Turquia, Síria, l'Iraq i l'Iran), és un territori molt ric en petroli i en aigua. En el cas del petroli, per exemple, el 90% del cru turc prové de les regions kurdes, xifra que arriba al 70% a Síria,

l'orient mitjà, i en conseqüència el Kurdistan, tot creant de manera artificial sobre les restes de l'Imperi Otomà el que hui són Palestina, Síria, Jordània i l'Iraq. Les forces aèries britàniques, a més, ja realitzaren en aquella dècada bombardejos químics sobre el territori kurd, avançant-se 80 anys a Saddam Hussein.

Pel que fa a l'actualitat, la situació del poble kurd varia molt en funció de l'estat a què fem referència. Per exemple, El poble kurd continua la resistència contra l’opressió dels diferents estats a la part iraquiana hi ha al 60% a l'Iraq i al 40% a l'Iran. a més de ser un país productor de un grau d'autonomia ben alt -"una Aquesta riquesa, doncs, ha estat cru és un soci comercial preferent independència de facto", afirma la causa per la qual el Kurdistan de la Unió Europea (el cinqué Sorín: l'administració kurda ja ha quedat sotmés als interessos importador d'armament del món, exporta directament el petroli (ha d'occident; els seus recursos natu- tot i no tenir cap conflicte amb arribat a acords amb la Xina) i el kurd és l'idioma obligatori dels rals han estat el motiu de l'aban- cap estat veí).

De fet, ja als anys 20 del segle ensenyaments primari, secundadó que els kurds han patit per part de la comunitat internacional, ja passat, les dues potencies impe- ri i universitari. Cas completaque mai no s'ha volgut crear ten- rialistes europees (els estats bri- ment oposat seria el del Kurdissions amb estats com el turc, que tànic i francés) ja es van repartir tan ocupat per Síria, on hi ha dos

milions de kurds: molts d'ells no tenen dret a la nacionalitat o a la propietat (es calcula que uns 300.000 no tenen cap documentació en ser considerats refugiats provinents de la República Turca).

El cas turc és possiblement el més conegut, i la situació no hi és gaire millor que a Síria.

Al parer de Sorín, altre factor que ha influït en l'escàs interés que ha suscitat el cas kurd a l'estat espanyol és el poc pes de la comunitat kurda que hi resideix -unes 1.500 persones- quantitat molt allunyada del milió de kurds que viuen a Alemanya o els 300.000 que hi ha a l'estat francés. Per això són importants actes com els organitzats a València. Les jornades conclouran els dijous amb la projecció del documental Dones d'Ararat, que parla sobre les guerrilleres de les muntanyes kurdes. A més a més, al Racó de la Corbella es pot visitar l'exposició Kurdistan, país prohibit amb imatges del fotògraf Oriol Cladera, col·laborador habitual de L'ACCENT.

12ECONOMIA

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

ANÀLISI

El rerefons de la reforma del sistema de pensions CARLES SASTRE BARCELONA*

cop més s'incrementa la part del pastís de les rendes del capital respecte a les rendes del treball. Si a més es fa política fiscal regressiva el problema està servit. I en tot això la demografia és la gran absent.

Les actuals presses en modificar el sistema de pensions obeeixen més a les "exigències dels mercats" que a un plantejament objectiu a par-

“Una retallada en les pensions implica un increment de les opcions privades, plans de pensions i altres productes”

“Al pas que anem cobraran més els pensionistes que els treballadors en actiu” Les protestes en contra de les retallades i a favor de les pensions no han modificat les intencions del Govern espanyol

tir d'una anàlisi realista. En els darrers 40 anys el sistema de pensions ha generat excedent (i segueix generant excedent), excedent que en la seva major part ha anat a engreixar els pressupostos generals de l'Estat. Només a partir del 2000, i de manera parcial, s'ha capitalitzat aquest excedent. Per la lògica dels vasos comunicants, i en aquest context, una disminució del cost de les pensions ha de permetre millorar la transferència de fons als comptes de pressupostos generals i per tant disminuir la pressió sobre el deute públic i els seus respectius tipus d'interès.

Aquesta i no cap altra és la raó de pes.

No oblidem tampoc que una retallada en les pensions implica un increment de les opcions privades, plans de pensions i altres productes. L'experiència demostra la poca transparència en la seva gestió i en cap cas es garanteixen els resultats financers (els desastres i desgavells són importants) això sí s'aconsegueix un drenatge de fons i una millora de liquiditat del sistema financer, tornem a la mateixa lògica d'abans però en l'àmbit privat. Els alts nivells d'endeutament i els costos financers elevats obliguen a ser imaginatius.

Dit això, certament hi han hagut canvis demogràfics importants, concretament en l'esperança de vida, i aquest és un factor a tenir en compte, però això sol no justifica les mesures estructurals que s'intueixen. Tenim un sistema de pensions i de protecció social dels més baixos del nostre entorn, calculat sobre percentatge del PIB. Aquests canvis demogràfics poden quedar compensats amb l'increment de la productivitat i el creixement econòmic. Els números sur-

ten, amb una economia en marxa es milloren les cotitzacions, considerant la situació actual com a conjuntural, el problema torna a estar a un altre lloc.

No tenim clar el nou model eco-

nòmic i productiu, sembla que ens entestem en competir en baixos costos i, per tant, baixos salaris i baixes cotitzacions. Amb aquesta dinàmica sí que es poden plantejar problemes a mig i llarg termini. Al pas

que anem cobraran més els pensionistes que els treballadors en actiu.

Mireu els salaris actuals al sector serveis per exemple... I a més en els darrers anys la distribució de la riquesa s'ha desequilibrat molt, cada

*Carles Sastre és Secretari nacional d'Acció Sindical de la Intersindical CSC (extret de la plana www.intersindical-csc.org)

La caixa de la Seguretat Social contínua donant superàvit REDACCIÓ BARCELONA

Les dades són tossudes i tot i la catastrofista propaganda oficial la caixa de la Seguretat Social no només no entra en dèficit, sinó que any rere any no para de donar beneficis.

A poques setmanes de l'aprovació de la Llei de reforma de la Seguretat Social amb la retallada més important dels darrers 30 anys, i només 3 dies després que el Consell de Ministres aprovés el projecte de llei per enviar-lo a les Corts espanyoles, els números neguen el principal argument. La caixa de la Seguretat Social no té pèrdues, a pesar d'una crisi galopant que ja porta quatre anys, que no cotitzen casi 5 milions d'aturats a l'Estat espanyol, i un milió als Països Catalans, i que la gent continua amb la voluntat de viure més anys i "envellir" la població.

Segons les dades fetes públiques pel Ministeri de Treball i Immigració, el Fons de Reserva de la Seguretat Social, va augmentar més de 4.300 milions d'euros l'any 2010, i per tant en un 7,25% durant respecte de l'exercici anterior.

Les bones dades de la caixa de Seguretat Social no impediran les retallades

Tot i la notícia, cap dels firmants del Pacte de la reforma de les pensions ha aclarit perquè es continua endavant en la rebaixa de les prestacions de la Seguretat Social, però tot apunta que ni els sindicats CCOO i UGT, ni la patronal ni el Govern espanyol tenen cap voluntat de rectificació. Ben al contrari, Octavio Granado, secretari d'Estat per a la Seguretat

Social, ha afirmat sense rubor que "la Seguretat Social gaudeix de bona salut, és l'única administració pública espanyola que no té dèficit". A pesar de les dades, la reforma contínua endavant.

Inversions milionàries

Els superàvits de la Seguretat Social en els darrers anys fins i tot ha servit per finançar el deute públic

espanyol. Així, segons les dades oficials l'anomenada "guardiola de les pensions", el Fons de Reserva, a finals de 2009 havia invertit l'espectacular xifra de 42.065 milions en lletres del Tresor, xifra que a data d'avui ha arribat a 53.900 milions d'euros, i que s'ha de sumar als 7.581 milions que té invertits alhora als bonus sobirans d'Alemanya, l'Estat francès i Holanda.

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

El circ de la Fórmula 1 esdevé encara més grotesc en el marc de la crisi econòmica

RAFA ESCOBAR MANISES

De tots és sabut que la fórmula 1 no és un esport com qualsevol altre, de fet molts són els que li neguen la condició d'esport per diversos motius. En primer lloc perquè, malgrat ser sacrificat físicament per al pilot, el qual suporta nombroses vibracions i tensions, així com un nivell d'estrès físic i psíquic considerable; aquest no fa una activitat física destacable ni classificable (resistència, velocitat, potència, etc.).

En segon lloc perquè la tecnologia és decisiva i està molt per sobre de la perícia del pilot a l'hora de decidir el resultat final, de manera que un excel·lent pilot amb un cotxe dolent pràcticament no té cap opció de victòria i ni tan sols de fer una bona classificació.

En tercer lloc perquè el reglament es modifica contínuament, cada any s'introdueixen canvis que responen més a criteris comercials que esportius i que en molts casos contribueixen a eixamplar les distàncies entre les grans escuderies i les que no ho són tant.

Però a banda del debat sobre la naturalesa esportiva o no de la fórmula 1 hi ha certs aspectes que l'envolten i que el converteixen en un espectacle grotesc en el marc de la crisi econòmica mundial.

La fórmula 1 no s'organitza com altres esports en federacions estatals i internacionals que agrupen a la immensa majoria de clubs esportius i esportistes que practiquen l'esport. Es tracta d'un negoci personal propietat privada de l'excèntric magnat britànic Bernie Ecclestone. Ecclestone és qui dóna el vist i plau a qualsevol decisió, canvi, norma, regla... Malgrat existir la pantomima d'una federació, la FIA, és aquest personatge qui fa i desfà al seu gust, sempre regint-se per un principi bàsic, el del lucre personal.

De fet Ecclestone és qui permet l'entrada o eixida de les escuderies participants i els llocs on es celebraran els Grans Premis. Privilegis que s'obtindran previ pagament de sumes milionàries que es carregaran, entre altres, als pressuposts de les Generalitats catalana i valen-

La Fòrmula 1 ha esdevingut un espectacle grotesc en plena crisi

ciana.

La peculiar organització de la fórmula 1 destapa però algunes de les contradiccions que afecten als nostres governs. Portem anys escoltant als polítics del Principat i el País Valencià parlar de la rendibilitat que suposa tindre un Gran Premi al nostre territori, justificant

“Mentre la crisi econòmica afecta amb força molts indrets del món,els membres d'aquest muntatge empresarial no es donen per al·ludits“ així el pagament de quantitats milionàries a Ecclestone, així com el costós condicionament que l'organització d'un esdeveniment d'aquestes característiques requereix.

Però curiosament, en el context econòmic actual, en el que els governs tracten de reduir el dèfi-

cit pressupostari a partir de retallades que afecten bàsicament a les partides socials, els governs autonòmics també es plantegen no renovar els contractes per a efectuar els Grans Premis de Montmeló i el circuit urbà de València.

Aquest sorprenent anunci ens fa pensar que la fórmula 1 no era tan rendible com se'ns deia, de fet l'alcaldessa de València preguntada sobre aquest i altres grans esdeveniments i la seua dubtosa rendibilitat, donà una resposta que deixava entreveure un plantejament d'aquests esdeveniments elitista i allunyat de les preocupacions de la majoria de la població: "ponen a Valencia en el mapa".

Altre aspecte que reforça la visió malbaratadora d'aquest espectacle és el consum massiu de combustible que fan els monoplaces, que conten la seua despesa energètica durant un gran premi en centenars de litres, tot això sense contar els entrenaments lliures que es fan entre premi i premi.

Tot això en un moment en que el preu del barril de petroli ha arribat a màxims històrics i en el que molts experts afirmen que el zenit de la producció petrolera ja ha passat, de manera que en les properes dècades es produirà una escassetat creixent que provocarà l'increment constant dels preus i obligarà a una reconversió profunda i intensa del

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // L'Estapera C.de baix, 14, baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-U UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

teixit productiu.

Està clar que el consum total de combustible que fan els monoplaces de la fórmula 1 és percentualment ínfim dintre del consum total de combustible a nivell mundial, però no deixa de ser un fet simbòlic l'escandalós malbaratament de gasolina que fan aquests cotxes en

un context com el que hem exposat breument línies amunt.

Per si fóra poc l'inici de la temporada del 2011 estava prevista al petroestat de Bahrain, en el qual el luxe més imponent conviu amb la misèria d'amplis sectors socials.

El Gran Premi s'hagué de suspendre per les multitudinàries protestes contra el govern, unes protestes que no requeriren ni requereixen de cap atenció ni intervenció internacional. En el marc d'aquestes protestes i de totes les que afecten a molts estats del món àrab, resultà caricaturesc veure a tots els membres del circ de la fórmula 1 pendents de la situació a Bahrain, per veure si podien o no podien muntar l'espectacle en benefici d'Ecclestone i els governants de torn.

Mentre la crisi econòmica afecta amb força molts indrets del món, els membres d'aquest muntatge empresarial no es donen per al·ludits i continuen viatjant pel món venent glamur i malbaratament com a mode de vida, mentre el conjunt de la població, almenys a Europa, continua legitimant-los amb les seues audiències.

Fernado Alonso: l’heroi nacional tòpic RAFA ESCOBAR MANISES

Dintre d'aquest món, el nacionalisme espanyol no podia deixar de tindre el seu campió. Un campió que compleix molts dels tòpics que han acompanyat als esportistes hispànics. Dues vegades campió del món (el 200 i el 200), la sort no l'ha acompanyat des d'aleshores.

Alonso fa patriotisme espanyol de forma reiterada, exhibint la bandera allà on la nombrosa publicitat que el recobreix li permet i fent proclames espanyolistes allà on fa falta. Però potser allò en el que més ha destacat Alonso és a l'hora de reforçar la tòpica imatge de l'espanyol reeixit que desperta

enveges allà on va i pateix conspiracions: de la federació, dels companys d'equip, del director d'equip... I ha segut el mateix Alonso qui amb la seua actitud i les seues declaracions ha reforçat aquesta imatge, bé perquè s'ho creu, bé perquè d'aquesta manera justifica derrotes, bé perquè interpreta un paper teatral. El cas és que tots aquests tòpics victimistes ens recorden molt als que rodejaren fins fa poc els fracassos de la roja.

Ara bé, com podem saber si tot això és real o forma part del circ mediàtic que envolta la fórmula 1? Això ho deixem a l'elecció de cadascú.

14 CULTURA

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

Al Tall: 35 anys treballant per la nostra música popular

Arriba a la Universitat Politècnica una exposició que repassa la trajectòria del grup folk de referència del País Valencià Borja Català MANISES

manipulació.

D'altra banda, Al Tall ha mantingut contacte amb formacions de les dues ribes de la Mediterrània, on hi ha tradicions comunes i també ha ajudat a recuperar la memòria del poetes musulmans valencians (al disc Xarq Al-Andalus). En 2008, aprofitant el vuitè centenari del naixement de Jaume I, va publicar Vergonya, cavallers, vergonya, un disc centrat en la figura del monarca; aquest és un dels treballs menys ben tancat del conjunt.

La mostra Al Tall: 35 anys de música mediterrània des del País Valencià està formada per 24 panells explicatius i diversos cartells, documents i discos. Es va inaugurar a principi de curs a la Universitat d'Alacant, institució que l’ha produïda junt al grup, i fins al 14 d'abril romandrà a la sala d'exposicions de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Camins de la Politècnica de València.

A

l Tall féu 35 anys el passat 2010.

Durant més de tres dècades, aquesta formació musical ha treballat per recuperar i redefinir la música tradicional del País Valencià, tot recuperant cançons antigues i fent-ne de noves, sense perdre el contacte amb el nostre espai més immediat, la Mediterrània. Ara arriba a la Universitat Politècnica de València una exposició que repassa la trajectòria del conjunt de referència de la música folk valenciana.

El gener de 1975 va nàixer el grup Al Tall, format inicialment per Miquel Gil, Vicent Torrent i Manuel Miralles. Els seus precedents immediats caldria buscar-los en l'Equip València Folk, pioner en l'adaptació d'obres dels principals representants del folk nord-americà: Bob Dylan, Joan Baez o Pete Seeger. En agost d'aquell any Al Tall va fer el seu primer recital amb contracte d'actuació a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria); abans, però, ja s'havien presentat públicament a Albal (l'Horta) i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. L'any següent apareixia el seu primer disc: Cançó popular del País Valencià.

Aquest primer treball estava en la línia del que feien altres formacions com Oskorri al País Basc o Milladoiro a Galícia: cançó popular actual basada en el folklore autòcton i amb contingut de denúncia.

Durant la denominada transició Al Tall va realitzar importants aportacions a la banda sonora del nostre país, com van ser per exemple “Darrer diumenge d'octubre”

(que convida a participar en l'Aplec del Puig) i “Tio Canya”, la història d'un home de poble discriminat i ridiculitzat a València per no saber parlar en castellà. El seus néts, residents al cap i casal i amb estudis superiors no parlaran en català, però els seus besnéts recuperaran la llengua pròpia; la cançó acaba amb una crida a tornar a València. Aquestes dues peces formaren part del disc Deixeu que rode la roda, publicat a les acaballes de 1976.

El 1979 va eixir al carrer Quan el mal ve d'Almansa..., possiblement el major èxit de la història de la formació i un autèntic exercici de recuperació de la nostra memòria històrica. Aquest disc és una cantata sobre la guerra de successió i conté el "Cant de

maulets", un himne de batalla que ha esdevingut referència obligada de manifestacions, aplecs i tota mena d'actes reivindicatius. També en formava part "A Miquel Grau", cançó dedicada al jove militant comunista assassinat a Alacant el 1977 per enganxar cartells del 9 d'octubre.

Al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat Al Tall va aprofundir la seua tasca en la recuperació de la música popular valenciana en apostar per la riproposta, és a dir, fer música nova amb intèrprets actuals seguint l'estètica de la tradició. A més, Vicent Torrent, un dels membres més destacats, va aconseguir que la Generalitat creara la Fonoteca de Materials un arxiu de les interpretacions de la música tradicional sense

El col·lectiu teatral valencià diu que així no Hèctor Serra ALDAIA

N

o és pas nou que el gremi teatral valencià faça públic el seu descontentament amb la gestió del govern pel que fa a les arts escèniques. La darrera de les accions mampreses ha estat la redacció d'una carta oberta adreçada a l'actual directora de TGV (Teatres de la Generalitat Valenciana) , Inmaculada Gil Lázaro, on s'argüeixen tot un seguit de raons econòmiques i artístiques per demanar la seua dimissió. Vora 400 professionals del sector subscriuen el document batejat amb un contundent "Així no".

Les queixes del món teatral al País Valencià se centren en el desbaratament pressupostari i en la manca de transparència. De fet, la carta parla de "desenes de companyies que no han cobrat, un 80% d'actors en l'atur i un gran nombre d'empreses de serveis ben a prop del desastre". El text denuncia que els actors valencians fugen a altres territoris o s'han de resignar a treballar sota mínims per tal de poder subsistir.

Quant a les sales i companyies, la sort no és major. Els sotasignants critiquen la minva

de la quantia d'ajudes, especialment virulenta en el sector del circ, clown i teatre de carrer (de les 30 companyies existents, només 8 han rebut ajuda). L'eliminació del Circuit Teatral Valencià encara ha agreujat més les coses, ja que ha afectat força la vertebració d'exhibicions o la promoció de diferents públics. Interessant també és la preocupació mostrada pel gremi respecte al tracte de favor que reben alguns actors molt populars, com ara Pepe Sancho.

Ni públic ni valencià "Així no" va més enllà i alerta del més alarmant: que TGV no confia en la professió teatral valenciana. Això es palesa amb dades tan pregones com el complet desinterés per la producció pública de la dramatúrgia valenciana, la reducció dràstica dels temps d'exhibició dels espectacles (només una o dues setmanes), la nul·la programació de circ valencià a les sales de TGV o el tancament de sales referents com Moratín o L'Altre Espai.

El sector evidencia un aïllament a nivell internacional: "Estem lluny de formar part d'un circuit de programació modern on les tendències del teatre actual puguen veure's a les nostres ciutats". El text no defuig tampoc la disminució de produccions en català, fet que denota el desinterés pel català com a llengua vehicular de la cultura al País Valencià.

Benimaclet t’estime !

Vicent Company i Sancho LA VALLDIGNA

E

l barri esdevé una trinxera cultural en mig de la ciutat de Valencià. La plataforma ciutadana "Benimaclet t'estime" fou creada ara fa un any arran de la celebració de la Trobada d'Escoles en Valencià. " Una trobada que vol ser una declaració d'amor al nostre barri, Benimaclet, però també a la València que viu i batega en entitats veïnals que treballen per defensar la convivència, la participació ciutadana i l'estima a la llengua i la cultura pròpia " Dissabte passat un multitudinari concert encetava la programació celebrant els 10 anys del Centre Social Terra amb la presentació del nou disc d'Obrint Pas i l'actuació dels pegolins La Gossa sorda a l'estadi del "Sporting de Benimaclet" i al vespre una cercavila convocada per ESCOLA VALENCIANA recorria els carrers reclamant el suport institucional a l'ensenyament en valencià.

La programació continua durant tota la setmana amb tallers, taules rodones, conferències, torneig d'escacs i partides de pilota valenciana. Entre les activitats programades el dimecres a dos quarts de set del vespre al IES "Ferrer i Guarda" tindrà lloc la taula rodona que presentarà oficialment el nou disc del grup Obrint Pas "Coratge" que va ser estrenat en l'obertura de la trobada ciutadana. El dissabte dia 9 d'abril tindran lloc els actes centrals amb la II Fira de la Música en Valencià (amb el suport del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià), el concert "Benimacelt Folk", l'actuació del cantautor socarrat Feliu Ventura i el cant d'Albaes.

CULTURA 15

L’ACCENT 199 DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011

La ressenya de la quinzena Inside Job

Tot esperant el nostre “Inside Job” Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

J

a fa uns números que ens vam referir a l'existència d'un documental que prometia interès i que s'anomenava Inside job. Aleshores no es podia veure encara al nostre país ni havia rebut l'Oscar al millor documental. Segurament per aquesta darrera causa Inside job ja es pot veure als Països Catalans encara que només sigui a alguns cinemes de Barcelona, alhora que es pot trobar per Internet amb subtítols en castellà i francès. El format d'Inside job es basa en nombroses entrevistes a persones que van protagonitzar o viure de prop l'esclat de la bombolla financera als Estats Units que està a l'arrel del que el documental anomena "crisi econòmica global del 2008". A l'inici ens situa, però, a Islàndia. Allà es va fer el clàssic experiment (condemnat a l'èxit per a alguns i al fracàs per a quasi tots) de desregulació financera i privatització dels principals bancs que en el cas islandès va coincidir també amb la relaxació de les legislacions ambientals. Aquesta política, que provocà la previsible expansió desmesurada del crèdit, fou auditada com a bona per les empreses de qualificació i àmpliament elogiada pels gurus del liberalisme que cobraven xifres milionàries de la Cambra de Comerç d'Islàndia a canvi de difondre un optimisme infundat.

El cas islandès serveix com a introducció

a un seguit d'interessantíssimes entrevistes a personalitats tant destacades com Dominique Strauss-Kahn, George Soros (molt lúcids ambdós, malgrat tot), la ministre francesa Christine Lagarde i els economistes i inversors Glenn Hubbard, Paul Volcker, Frederic Mishkin i Martin Feldstein entre d'altres. Tots ells han ocupat i/o ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions financeres públiques i privades, nord-americanes i internacionals.

Però tant significatius com els que apareixen són els que van rebutjar la invitació, generalment amb molt bons motius: Robert Rubin, Alan Greenspan, Larry Summers, Ben Bernanke, Henry Paulson, Laura Tyson i els presidents de les universitats de Harvard i Columbia entre d'altres. Les entrevistes apareixen hàbilment

“Encara és llunyà el dia que un documental de producció catalana o espanyola assenyali els nostres Summers, Paulson, Bernanke i companyia”

combinades amb l'explicació documental de la caiguda de Lehman Brothers i AIG i les seves arrels en unes polítiques financeres l'origen de les quals Charles Ferguson (director del documental) situa en l'arribada al poder de Ronald Reagan durant els anys 80 i la seva connivència descarada amb Wall Street, encarnada en el seu conseller Alan Greenspan. Això és perfectament coherent amb la principal debilitat d'Inside job: la seva confiança en el sistema capitalista en conjunt, una certa idealització del keynesianisme i la creença que la desregularització financera és l'única causa de la crisi i es podia evitar perfectament. Però cal dir a favor de Ferguson que no s'estalvia la crítica de la desindustrialització durant els anys 80 ni tampoc salva de la crema l'administració Obama que, després de prometre regulació, ha posat la política econòmica en mans de molts del herois més destacats de la rapinya i el "trapicheo". No està malament per a un documental que deu haver costat uns bons calers i ha assolit un Oscar. Serà fàcil criticar els límits i les insuficiències d'Inside job des del punt de vista de l'anàlisi política i de classes. Ferguson creu sobre la crisi que "a un cost enorme ho hem superat", i és molt dubtós que els treballadors nord-americans acomiadats i desnonats ho puguin veure així.

Però encara és llunyà el dia que un documental de producció catalana o espanyola assenyali els nostres Summers, Paulson, Bernanke i companyia.

Lectures recomanades

Sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya

Una historia popular del Imperio Americano

De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana

Autors Diversos Publicacions de la UV, 2010

Howard Zinn, Mike Konopacki i Paul Buhle Editorial Sins Entido, 2010

Manuel Alcaraz Publicacions de la UV, 2009

É

renent com a columna vertebral del projecte el ja clàssic La otra historia de los Estados Unidos de l'historiador dels EUA Howard Zinn i que va ser publicat en castellà per l'editorial basca Hiru, en Mike Konopacki i en Paul Buhle han realitzat un còmic que trasllada a aquest llenguatge una síntesi del que s'hi exposa. Ara, doncs, podem resseguir també en format il·lustrat les històries que conformen aquella altra història que en Howard Zinn va ajudar a destapar i popularitzar: la d'aquells que, per raó de raça, classe o gènere són marginats i explotats, i aixequen el cap, s'organitzen, i lluiten pels seus drets.

P

A

s cert que el Principat de Catalunya i el País Valencià estan més lluny que mai d’entendre’s? Els Països Catalans són una utopia a la qual principatins i valencians ja han renunciat? Qüestions d’aquest tipus són abordades en una nova edició dels Quaderns d’Orientació Valencianista, que promouen la reflexió i el debat entre diferents personalitats de l’àmbit acadèmic, social i cultural del nostre país. En aquest cas, diverses figures principatines assagen tot un seguit d’articles on aboquen el seu parer, les seues experiències i els seus pronòstics entorn de la relació històrica entre valencians i principatins. Una mirada de nord a sud, més enllà de l’Ebre.

les portes d’unes noves eleccions al País Valencià, on les enquestes ja dibuixen uns resultats força satisfactoris per al PP, aquest llibre pren rellevància en endinsar-se en el cosmos de la política institucional valenciana i analitzar les causes i les conseqüències que han portat a la dretanització de la vida política i a la incapacitat del centre-esquerra per oferir alternatives polítiques consistents. Manuel Alcaraz, militant històric de l’esquerra reformista valenciana, esbossa un pamflet on trau a relluir la ineptitud del PSPV per fer front al model econòmic i polític que el PP ha consolidat. Pàgines interessants per entendre millor el desgavell polític d’aquest país.

Al Tall. Música per a un poble Víctor Mansanet Edicions Bromera , 2011

C

oincidint amb el trenta-cinquè aniversari del grup, edicions Bromera ha publicat el llibre de Víctor Mansanet, que inclou un disc amb tretze de les cançons més representatives seves.

Mansanet, que ja va publicar un llibre quan Al Tall celebrava els vint anys, repassa ara la història del grup, contextualitzant cada disc en el seu moment social, polític i cultural. D'aquesta manera, és possible entendre la transcendència d'un conjunt que no només ha destacat per fer música sinó també per ser l'altaveu de les aspiracions de llibertat i justícia d'un poble.

DEL 8 AL 21 D’ABRIL DE 2011 L’ACCENT 199

16CONTRAPORTADA

“Hi ha un elevat nivell de consciència entre les classes populars del Marroc”

PAU TOBAR VALÈNCIA

Podries explicar-nos què és Via Democràtica?

Via Democràtica és la continuació de l'organització revolucionària Al-Aman que va nàixer el 30 d'agost de 1970, com a resposta al despotisme del règim de Hassan II i a la desviació dels partits nacionalistes clàssics que votaren a favor de la constitució alauita. Al-Aman també apareix en el context del progrés de les lluites antiimperialistes arreu del món, amb exemples com Cuba, Vietnam, o la revolució cultural xinesa.

Anys després, el 1995, amb la caiguda del mur de Berlín i després d'un llarg procés de reestructuració i reflexió impulsat des de la presó pels militants d'Al-Aman, hi ha la refundació en Via Democràtica. La nova organització es nodreix també dels nous moviments socials al Marroc (l'estudiantil, juvenil, assemblees d'aturats, l'Associació Marroquina en Defensa dels Drets Humans,...). A Via Democràtica lluitem per l'alliberament nacional i la construcció democràtica, això és també pel socialisme, a través de tres eixos: la creació d'un partit obrer que siga independent, la construcció d'instruments de defensa de la classe obrera i les masses pobres, i la creació d'un front popular.

Ara vos esteu organitzant en l’àmbit europeu, per què?

Històricament Al-Aman tenia militants que feien una feina política a París, Brussel·les i Madrid. Amb el pas a Via Democràtica es feia necessari un augment en el treball a nivell internacional, a partir de 2007 hem començat a organitzar-nos ací a Catalunya. Tenim companys de Via Democràtica vivint a Europa, com també hi viu part del poble marroquí, heus ací les raons per organitzar-nos amb l'emigració. Per altra part Europa té interessos comuns amb el regne marroquí, nosaltres volem treballar amb les organitzacions progressistes d'ací per tal de pressionar el règim a través dels diferents governs estatals.

Mohamed VI ha venut a Europa una imatge democràtica, però això és pura façana, nosaltres estem ací per denunciar això i posar sobre la taula les constants violacions dels drets humans patides pel poble marroquí. A part, nosaltres som internacionalistes i volem combatre amb les organitzacions germanes d'aquí pels drets socials i polítics perquè en bona part compartim interessos.

A l'Estat espanyol, tant el rei com el president del govern sempre han manifestat amistat per la dinastia alauita. Per què creus que es vol donar aquesta visió positiva del règim?

Ambdós reis comparteixen interessos clars, en primer lloc el manteniment

ENTREVISTA Karim El Otmani, membre de la Comissió Nacional de Via Democràtica En les darreres setmanes,les revoltes populars han sacsejat amb diferent intensitat el nord d'Àfrica.Al Marroc el moviment 20 de febrer ha protagonitzat diferents mobilitzacions que han forçat al règim alauita a actuar.Parlem amb Karim El Otmani,membre de la Comissió Nacional de Via Democràtica, partit capdavanter en les lluites marroquines i hereu del marxista-leninista Al-Aman (en català,Endavant).Als seus 38 anys El Otmani ha passat per diferents fronts de lluita:estudiantil,pels drets humans, les assemblees d'aturats,...actualment resideix a Terrassa i ocupa el càrrec secretari de Via Democràtica als Països Catalans.

de la monarquia. Tot i que el tipus de monarquia no és ben bé el mateix ja que ací després del franquisme hi ha una major separació de poders, però al Marroc això no existeix: l'executiu, el legislatiu, el judicial, i els mitjans de comunicació estan en mans del rei. A part d'això la col·laboració dels estats espanyol i francès amb el règim marroquí es justifica com una via per controlar el terrorisme i l'emigració africana.

D'altra banda, els interessos pesquers espanyols i la protecció que ofereix el règim alauita, a través de la seua gendarmeria, al capital espanyol, francès i català que s'instal·la al Marroc per explotar als treballadors magrebins, també explica tota aquesta imatge edulcorada que des d'ací es vol transmetre.

Tanmateix, la realitat és que al Marroc no hi ha democràcia, els partits polítics no tenen independència, tampoc la té el primer ministre -titella del reii els parlamentaris electes són com una mena de funcionaris al servei del sistema.

El 2011 ha començat amb diferents revoltes i mobilitzacions al nord d'Àfrica. Al Marroc també ha eixit al carrer, quin anàlisi en feu d'aquests processos?

Al nostre país la monarquia té l'autoritat política, però també religiosa, la constitució el reconeix com una persona sagrada. Això afecta a molts musulmans que no gosen enfrontar-se a ell.

A part d'això al Marroc hi ha unes elevades taxes d'analfabetisme.

Malgrat això hi ha un elevat nivell de consciència entre les classes populars del Marroc. Així es manifestà en les passades eleccions legislatives on la crida a l'abstenció feta per les forces democràtiques fou seguida per un 83% de la població. A més, si parlem dels moviments socials podríem valorarlos com a més avançats que no a altres països del Magreb ja que, a part d'un present de lluita, compten amb una llarga tradició reivindicativa i han patit en molts cops repressió per part del règim. Hi ha un moviment ric, fort i divers: un moviment sindical, un moviment nacional de desocupats, organitzacions de dones, associació pels drets humans, per la llengua amazigh,...

Paral·lelament als successos de Tunísia o Egipte, al Marroc ha aparegut un moviment que es coneix amb el nom “20 de febrer”. Pren el seu nom del primer dia de la revolta, una jornada en la qual isqueren al carrer milers de joves, i que fou contestada amb una dura repressió que se saldà amb moltes persones empresonades i un mort a mans de la policia. També un company de Via Democràtica patí un intent d'assassinat a mans dels cossos repressius.

El moviment ha tornat a treure al carrer al poble setmanalment des d'aquell 20 de febrer, però de moment no ha esclatat com a Tunísia perquè el nivell de repressió allà era major, no es permetia ni tan sols el dret a reunió o concentració. Així quan la revolta ha esclatat ho ha fet amb molta força. En el cas d'Egipte cal veure-ho des d'un punt de vista més ample ja que exis-

teix un projecte nord-americà des de fa aproximadament cinc anys per al nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. L'imperialisme nord-americà parla de democratització però en realitat són altres els interessos que els mouen. Egipte és al món àrab, com l'Estat francès a Europa, és a dir l'avantguarda del moviment progressista. A Egipte, Síria i Iraq governaven el partit baaz que tot i que ho feia de manera dictatorial eren règims nacionalistes que mantenien una posició més independent front l'imperialisme. Així, els projectes de l'imperialisme, més les ànsies de llibertats i drets dels pobles nord-africans han donat com a resultat totes aquestes revoltes. El problema és que no hi ha com a resultat d'això alternatives reals i concretes conegudes i això posa les coses fàcils a l'imperialisme per presentar-se com a alternativa, però els pobles es resistiran a aquesta intervenció. Pel que fa a Líbia la intervenció de la Unió Europea i d'Estats Units és clarament atribuïble a la seua intenció de robar petroli, que és el que realment els interessa, altrament no s'entén que s'intervinga allí i no contra el sionisme a Palestina.

Al Marroc serà el temps que dirà com evolucionarà tot, de moment els joves del “20 de febrer” han convocat una nova mobilització a la capital.

Creieu que la reforma constitucional de Mohamed VI és resultat d'aquestes protestes? Com s'està duent a terme?

Normalment sense aquestes revoltes no crec que el rei s'haguera mogut. Si la pregunta és si ha respost a les reivindicacions del jovent marroquí, la resposta és que el discurs del rei n'està molt lluny. El moviment “20 de febrer” exigeix un canvi radical, democràtic, en la constitució i no una reforma cosmètica conduïda des de dins del règim.

Les reivindicacions del moviment passen també per la dissolució del govern i del parlament perquè són antidemocràtiques; la formació d'un procés constituent democràtic on la sobirania estiga únicament en el poble; la separació de poders; la igualtat de drets entre homes i dones, la separació de la religió i la política i l'eliminació del caràcter religiós de la monarquia; i el processament dels corruptes que han robat la riquesa del Marroc i el retorn d'aquesta al poble; no pot ser que la riquesa estiga concentrada en un 20% mentre que un 80% dels marroquins visquen en la pobresa; per últim reivindiquem l'alliberament de tots els presos i preses polítiques. Tanmateix, el discurs del rei ja ha advertit que hi ha tres aspectes que no es poden tocar: la monarquia, la religió i el Sàhara. No hi haurà doncs un canvi real en la reforma, per això Via Democràtica i el Partit Socialista Unificat, entre altres partits,

i els joves del “20 de febrer” ens neguem a participar malgrat haver sigut convidats a fer-ho. Les persones que participen en eixa comissió de reforma no són representatives ja que són bé membres dels partits del règim bé gent que des d'un passat compromès ha venut la seua ànima al règim. Tot això és pura façana per presentar-se com a democràtics a la opinió pública i també a nivell internacional.

Quins moviments prepareu per evitar tot això?

El procés de lluita no ha nascut a partir de les revoltes de Tunísia, té una llarga tradició. Malgrat això és cert que s'ha accelerat, s'ha ampliat la participació, el canvi és un procés que necessita una lluita continua.

Exactament quanta gent ha entrat en presó des del 20 de febrer?

Les dades exactes es desconeixen però hi ha centenars de presos i preses, desenes de desapareguts, també assassinats per part de la policia. L'estratègia alauita era utilitzar persones marginals i delinqüents -com també ocorregué a l'Egipte de Mubarack- per tal de produir enfrontaments i legitimar així una intervenció policial. En la darrera protesta del 20 de març, però, no hi hagué problemes perquè els joves organitzaren un potent servei d'ordre que evità les provocacions policials. Així en les 60 manifestacions que recorregueren les ciutats i pobles de Marroc eixa jornada no es registrà cap incident.

Quin paper juga l'Associació Marroquina de Defensa dels Drets Humans (AMDH) en la denúncia del despotisme?

Aquesta associació, independent de qualsevol partit, va ser creada a finals dels anys setanta i actualment ja té 80 comitès locals i més de 12000 afiliats.

Cal tindre en compte que per entrar-hi s'ha establert la condició de vindre avalat per almenys dos socis. Ara s'estan organitzant comissions de l'AMDH a l'exterior i ja comptem amb una a Madrid i altra a París; estem treballant per formar-ne una ací a Catalunya, una altra a Andalusia i a Brussel·les. La denúncia de les violacions dels drets al Marroc és doncs un eix bàsic. A més d'això l'AMDH ha demanat l'alliberament dels presos polítics i també ha denunciat els morts per raons polítiques entre ells els diferents militants d'Al-Aman. Per això reivindiquem la veritat i que els criminals polítics i econòmics (els lladres de la riquesa del Marroc) siguen conduits al davant de la justícia. Per totes aquestes raons el règim tracta de desacreditar a l'interior i l'exterior a l'AMDH però el nostre poble sap que aquesta associació lluita pels seus drets.

Els militants de Via Democràtica a l'exterior quin missatge voldríeu enviar a les organitzacions polítiques i socials europees?

Des de la militància de Via Democràtica als Països Catalans ens agradaria que les forces democràtiques i progressistes d'ambdues bandes buscaren punts d'articulació per organitzar un front internacional contra el sionisme i l'imperialisme. És difícil entendre el que ocorre allà i per això fa falta treballars'ho.