Accent 206

Periòdic popular dels Països Catalans

206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

10J: on som un any després?

L’atac al campament als afores d’Al-aaiun ha encetat una nova onada de violència i repressió contra el poble sahrauí.Malgrat els testimonis que parlen de massacre i genocidi,la diplomàcia internacional s’ha mantingut en una pretesa neutralitat,que només afavoreix els interessos del Marroc.

>>Internacional 10

S'ha complert un any de la multitudinària manifestació del 10J que,tot i ser convocada contra la retallada de l'estatut de la CAC, va acabar esdevenint un clam per la independència. Un any després, la situació política ha canviat substancialment.Els prin-

cipals beneficiaris de l'onada mobilitzadora sobiranista,CiU,un cop al poder han optat per aplicar una agenda de doctrina de xoc neoliberal i aplanant el camí per a la normalització política del PP en l'únic territori de la nació on aquesta força no tenia cen-

tralitat política.Per poder analitzar l'actual conjuntura política i també iniciar el debat sobre quin paper ha de jugar l'esquerra independentista en aquesta conjuntura, hem parlat amb quatre persones de diferents àmbits de lluita.

SUMARI

El PP liquida Ràdio Televisió de Mallorca El PP ha designat José Manuel Carrillo, militant d'UPyD, com a nou director general de RTVM. La missió de Carrillo és la de preparar el tancament de l'ens públic, una passa més en l'ofensiva anticatalana del PP a Mallorca.

Per aquest motiu, en entorns de l'ens es coneix Carrillo com “El Liquidador”. >> Països Catalans 5

La casa tapiada per protestar L'arribada del PP al poder a Elx ha estat acompanyada d'una ofensiva revengista contra qualsevol mostra de progressisme o d'oposició. Un dels casos més greus l'ha patit Juan Guilló, a qui després de protestar amb una pancarta contra l'actual alcaldessa en un ple anterior, l'ajuntament li ha tapiat la porta de sa casa al·legant uns impagaments. >> Països Catalans 7

Més retallades a cultura al País Valencià

Les mobilitzacions den defensa del català a l’escola no s’han fet esperar

“Aquesta és una lluita que toca el taló d’Aquil·les del capitalisme” La plataforma d'afectats per les hipoteques i la crisi de Sabadell fa mig any que funciona i ja ha donat atenció a una quarentena de casos. És una de les múltiples plataformes contra els desnonaments que han sorgit arreu dels Països Catalans, que han aconseguit aglutinar no només activistes socials sinó també persones directament afectades dels barris més populars. Parlem amb Pau Llonch, un dels seus portaveus, per conèixer quin és el treball d'una plataforma local, com s'organitzen i quines perspectives de futur tenen com a integrants de la lluita contra els desnonaments. >> Països Catalans 6

Al País Valencià el sector de la cultura comença a sentir els efectes de la renovada majoria del Partit Popular en època de crisi. Encara no s'han concretat els pressupostos pel 2012, però la nova consellera de Cultura, Lola Johnson, ja ha començat a brandar les tisores. >>Cultura 14

ENTREVISTA

“A la Triple Frontera no hi ha cap altre perill que no siga el terror institucionalitzat”

Veïns i veïnes aturant un desnonament

Raúl Aramendy, pedagog i productor agroecològic, és director de CEMEP ADIS, organització sense ànim de lucre, amb més de quinze anys de vida, dedicada a l'agrogeologia, la defensa de la selva paranenca i a l'educació i la comunicació popular. >>Internacional 10 i 11

PAU FABRA PÀG. 2 // JORDI NAVARRO PÀG. 2 // MIREIA FORADADA PÀG.3 // JULI CUELLAR PÀG.3 //HÈCTOR MONTANER PÀG. 5

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

L’autogestió contra la tisora cultural PAU FABRA VALÈNCIA

Les retallades públiques en matèria de cultura contrasten amb la gran inversió -131 milions- que la Generalitat dedica al Gran Premi de Fórmula 1. L'anunciada imposició a la Universitat de València d'una càtedra de tauromàquia també és clarificadora. Aquestes són les prioritats d'aquells qui ostenten el poder autonòmic. Tanmateix, el País Valencià sempre ha estat una petita gran olla de producció cultural. Ho hem fet als pitjors moments i ho continuarem fent perquè malgrat tot, el gen de la resistència està gravat a l'ADN de les persones que vivim a aquesta terra.

L'exemple fefaent el donen els músics en valencià, malgrat no comptar amb cap ajut institucional. La imaginació i la perseverança dels nostres artistes -en la majoria gent jove- és la clau de l'èxit.

Si les institucions no els programen concerts ni festivals, els organitzen ells; si les cases discogràfiques no n'editen discos, en creen de noves o n'autoediten. La inicial

COL·LABORACIÓ

JORDI NAVARRO*

TAV, l’autèntic tap per desenvolupar una xarxa ferroviària moderna a Catalunya

El web sostenible.cat publica un article d'en Ramon Folch on, a tall de reflexió, opina sobre l'estructuració ferroviària del territori a l'estat espanyol. El seu veredicte contundent permet gaire dubtes: l'opció de potenciar el TAV no és la més intel·ligent i, per suposat, no és la més sostenible, eficient i útil. En una línia similar s'expressa l'economista Germà Bel, que en una interessant entrevista al diari Ara sentencia que el cost econòmic de la construcció a l'Estat espanyol de l'AVE és fruit d'una decisió política centralitzadora motivada per deliris de grandesa. Uns deliris derivats d'una herència imperialista i colonialista relativament recent, hi afegiria jo.

En tot cas, recullo a mode de resum aquestes dues veus autoritzades, que em serveixen per il·lustrar d'una manera gràfica i diàfana que Espanya, i de retruc Catalunya, és un estat amb aires de nou ric, i que el cost d'estirar el braç més que la màniga el pagaran les futures generacions perquè es trobaran amb un territori trinxat i esmicolat per una infraestructura gegantina que connecta les principals capitals de província amb la gran metròpoli que és Madrid. Un model ferroviari que ha marginat les rodalies i que ha impedit la implantació de tramvies moderns que connectin les curtes distàncies urbanes.

Un model que impedeix l'estructuració ferroviària dels Països Catalans, i que aïlla ferroviàriament els territoris catalans d'interior i costaners. Un model que condemna Girona a esdevenir l'escenari adaptació al medi, la mera super- d'unes obres eternes del TAV, que vivència, ha donat pas a la socia- ens condemna al constrenyiment lització i la consolidació de la pro- horari d'unes rodalies que ni ens ducció musical en llengua pròpia. És una molt treballada revolta contra la sectària política cultural del PP. És clar que sempre hem de recla- Número 206 Tirada: 4.000 exemplars Número de mar la inversió pública en matè- dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus ria cultural, els diners de la Gene- autors. ralitat no són patrimoni del PP sinó L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit naciode totes i tots els valencians. Hau- nal dels Països Catalans. ria de ser el sector de la cultura i Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, València Redacció Barcelona: Carrer Tordela societat civil qui decidira com, 46001 ra 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: quan i on s'hi posen els recursos ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Dispúblics. Però alhora no hem de per- tribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CCondre de vista que, en el context sell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: actual, l'autogestió és l'única via Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.),Joan Ballester, per superar el blocatge amb inde- Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opipendència del color del partit del nió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López govern. (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar

“La imaginació i la perseverança dels nostres artistes -en la majoria gent jove- és la clau de l'èxit”

(coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.CCiència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Pau Tobar,Vicent Marquès, Hèctor Montaner, Marc Torras, Juli Cuéllar, Jordi Navarro

connecten satisfactòriament amb Barcelona ni amb Perpinyà, i que ens deixen en situació d'aïllament

amb bona part de la Costa Brava, dels Pirineus, d'Osona.

En definitiva, el TAV és un autèn-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

tic tap perquè no ens deixa marge per invertir en la imprescindible modernització del ferrocarril del segle XXI, un mitjà de transport que ens aportaria benestar i futur perquè podria ser l'eina per superar definitivament l'actual paradigma de mobilitat basat en el vehicle privat. El ferroviari, un sistema modern de transport de mercaderies i passatgers que ens ajudaria a estalviar emissions de CO2, i que ja al segle XIX ja aportava beneficis socials i econòmics.

Però renoi, amb això del llegat imperialista els espanyols l'han ben espifiat, i s'han fos els estalvis amb un tren que va a 250 quilòmetres per hora però que va buit de gent de tan car i ineficient que és. Definitivament, si no ens espavilem el tren ens passarà de llarg i no ens esperarà. *El blog d’en Jordi Navarro

PAPER DE VIDRE

Dràcula com a model de relacions laborals “Florin Bojor encara no té 30 anys. Després de passar-ne sis a l'Estat espanyol i Catalunya, quan arribi a Romania (a Transilvània) es trobarà amb unes lleis laborals que faciliten acomiadar treballadors sense contemplacions. S'haurà de conformar amb un sou d'uns 150 euros al mes, quan aquí n'aconseguiria uns 2.000, tot aplicant els seus coneixements de filosofia, llengües i fins i tot teologia” (Llibert Ferri, “La diàspora romanesa veu difícil tornar”, Ara, 9 de juliol). Amb aquest paràgraf explosiu, dens, farcit -“car les paraules vessen de sentit”, com diria l'Espriu-, en Llibert Ferri aprofundia en un dels gèneres preferits de la literatura periodística en aquest país i suposo que en tants d'altres: recordar-nos com d'agraïts hem d'estar de viure en aquest país, de no agafar el tifus bevent aigües estancades, que la nostra mare no morís al part ni ens assaltin -kalaixníkov en mà- bandes d'infants negres i panxuts a les autopistes. Quan Florin Bojor torni a Romania es trobarà amb unes lleis laborals que permeten acomiadar treballadors sense contemplacions i es pensarà que la cosa va amb la raça, per què el 90% dels romanesos que treballen als Països Catalans també poden ser acomiadats sense contemplacions. Si els agraden les sensacions fortes, sense edulcorants, hi ha l'economia submergida, que a l'Estat espanyol pot representar un 25% segons el Banc Mundial.

Però també hi ha a la seva disposició un assortit variat d'opcions que passen per les pràctiques perennes, les beques,

el treball temporal, etc. I si la seva aposta pel paradís català és de mitjà termini hauran d'esperar ben poc perquè don Mariano Rajoy implementi les imprevisibles i magnànimes receptes de la patronal i en el millor dels casos et puguin despatxar amb una indemnit-

“ Llibert Ferri aprofundeix en un dels gèneres preferits de la literatura periodística: recordar-nos com d'agraïts hem d'estar de viure en aquest país” zació de 20 dies per any treballat.

Però és clar, Florin Bojor és filòsof i ja se sap que el món empresarial perd el cul per aquest tipus de friquisme. A més sap “llengües”, és a dir més d'una, un gran negoci al nostre país com és sabut. Però la joia de la corona són els estudis de teologia, imprescindibles des del boom de les noves tecnologies. Llibert Ferri taxa aquest patrimoni intel·lec-

tual en 2.000 al mes pel cap baix. Per què?

Perquè viu en una mena de parc temàtic -superpoblat de periodistes, polítics i acadèmics- en el qual tots els catalans som corresponsals de TV3 i tots els romanesos són gitanos. No comprèn que els corresponsals de la tele romanesa potser tenen indemnització per acomiadament (com creu que tenim tots aquí). Tampoc no comprèn que els gitanos d'aquí tiren de PIRMI i ferralla com els d'allà encara que probablement la versió romanesa no inclogui PIRMI. Ara Florin Bojor se'n torna al poble: “Vaig venir per estudiar i entendre la mentalitat i la societat catalana i espanyola, i per ajudar els meus compatriotes romanesos, i ja ho he fet tot”. Sí que és veritat que darrerament fan més bona cara (els romanesos, vull dir), però ja que ha estat el primer a “entendre la mentalitat i la societat catalana i espanyola” podria quedar-se a donar un cop de mà. Lamentablement no ho farà i orfes d'ell (i agermanats, ara sí, amb els romanesos per aquesta orfandat) acomiadem amb llàgrimes als ulls Florin Bojor, que se'n va a Transilvània. Allà hi podrà trobar, jaient al seu taüt, la prova en forma “humana” que a Romania també existeixen els contractes blindats, hi trobarà l'home que, a 20 dies per any treballat, si fos despatxat provocaria un crack financer... i que, malgrat tot, és per al seu país el negoci més rendible. A veure si per aquí prenen nota.

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

MIREIA FORADADA*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Si no hi ha penetració vaginal, no hi ha agressió sexual L'actuació de la policia, el jutge i la premsa davant les agressions sexuals, com és el cas de Menorca a la festa de 'Ses Avellanes', suposa continuar reproduint la violència contra les dones. I és que, encara ara, patir abusos i assetjament sexual, no arriba considerar-se, tant pel món jurídic com per l'imaginari col·lectiu, una agressió sexual si no hi ha penetració vaginal.

L'assetjament o agressió sexual, tal i com el defineixen Sue Wise i Liz Stanley ha de conceptualitzarse com una agressió on s'utilitza el sexe (entre d'altres coses) per aconseguir poder, o com un assetjament on s'utilitza el poder per obtenir sexe. El punt fonamental és, per tant, si l'hem d'entendre com una conducta de poder o com una conducta sexual. La interpretació des d'un punt de vista o un altre, és el que portarà al jutge a dictaminar un delicte d'agressió sexual, o bé, només un delicte de lesions, com és el cas de les noies de Menorca.

Ara bé, no només és una qüestió que hem de reduir a l'àmbit legislatiu. L'agressió sexual és el resultat d'una organització social (sistema patriarcal) que es legitima a través de la institucionalització de normes i sistemes de creences que es preserven i s'actualitzen. Aquesta esdevé quotidiana a la nostra realitat, i per tant s'acaba invisibilitzant, per la seva nor-

malització en una cultura on s'hipersexualitza a la dona, pel seu gènere i tota pràctica sobre els seus cossos. Aquesta invisibilitat representa una dificultat per la identificació, el control i la supressió de l'agressió cap a les dones.

D'aquesta manera els criteris bàsics per la interpretació de l'agressió sexuals, en que es basa el jutge, consentiment d'ella i la força exercida per l'home, són separats, d'acord amb la dinàmica dicotòmica del patriarcat a l'hora d'establir les relacions entre els gèneres (masculí - femení) i per tant a l'hora d'interpretar els fets d'una agressió sexual. Això, d'acord amb la definició de Wise i Stanley, ho

hem d'analitzar críticament, ja que tant la força (exercir poder) com aconseguir sexe, base de les agressions sexuals, seran indissociables en aquests casos.

Així doncs, les sentències d'agressions sexuals, com la de Menorca, porten a qüestionar un cop més la lògica sobre la que es construeixen aquestes sentències. Entenent a més que les evidències materials que verificarien l'agressió sexual són complexes, perquè estem indagant en un terreny on es donen un seguit de conductes i condicionants de tipus psicològic (humiliació) o agressions externes, però sense penetració vaginal. Com també en molts casos no existeix cap tipus de testimoni directe, o com en el cas de 'Ses Avellanes', l'entorn on es trobava la dona no ho interpreta com una agressió sexual, per aquesta naturalització de les conductes (hiper)sexuals i d'agressió cap a les dones.

La ideologia del patriarcat impregna els sistema legislatiu i penal espanyol, basant-se en una legislació que es presenta presumptament com a neutra i objectiva, però des del feminisme hem d'interpretar aquestes sentències com errònies, entenent que responen a una anàlisi androcèntrica de l'agressió sexual. *Militant de la CAJEI feminista de l'EI

COL·LABORACIÓ Reflexió i resposta indignada JULI CUÉLLAR

Amb l'excusa de la crisi ens estan aplicant el manual de la doctrina de xoc. L'objectiu que persegueixen està molt clar: liquidar els nostres drets socials, laborals i nacionals.

Això no ve d'ahir, ja fa més d'un any que el tripartit (que ara van de guais) va decidir aplaudir-li les gracietes al govern de Madrid, que compleix fidel el dictat dels mercats financers internacionals. Fa un any que les anem entomant.

Però, lamentablement, les dues darreres eleccions (autonòmiques i municipals) han dibuixat un escenari polític infumable, dominat pels "ESADE boys" i amb importants brots de xenofòbia.

La mobilització dels "indignats" expressa l'afartament de la població i representa l'embrió d'un moviment popular contra les retallades que ha encès tots els llums d'alarma en els despatxos del poder. Per això, han recorregut a la repressió

i la criminalització, que en aquest cas, atesa la significació del moviment, té una dimensió eminentment mediàtica.

Les acusacions d'antidemòcrates i violents han estat abastament refutades. Ara bé, les acusacions d'anticatalanisme, difoses per bona part del catalanisme conservador (incloent, fins i tot, alguns que es proclamen independentistes, com Carod-Rovira o López Tena), mereixen una reflexió i una resposta.

La meva reflexió és que l'esquerra independentista té l'obligació d'introduir en aquest moviment la reivindicació del dret d'autodeterminació com a un eix estratègic per a l'aprofundiment democràtic i la transformació social. Qui tingui mandra o dubtes existencials, que plegui o assumeixi les pròpies contradiccions. Si bona part dels lemes i les consignes es fan en espanyol i en clau espanyola és perquè des de l'esquerra independentista cadas-

cú ha anat a la seva bola i no hem actuat amb prou determinació i claredat. Cal esmenar-ho i valorar la urgència del desplegament d'eines de lluita eficaces en el terreny juvenil i sociolaboral (bàsicament, penso en Maulets-Cajei, el SEPC i en la COS).

La meva resposta a les acusacions d'espanyolisme, que des de fa uns dies apareixen en els mitjans de comunicació, és que ara mateix CiU no té cap legitimitat per apel·lar al patriotisme quan les seves polítiques estan fracturant la cohesió social del país i, també, quan demostren que no tenen manies en pactar i repartir-se el pastís amb l'espanyolisme PP, un partit que dia rere dia i arreu dels Països Catalans practica el genocidi sistemàtic contra la identitat lingüística i cultural catalana. *Blog d'en Juli Cuéllar

La festa s’ha acabat El ministre espanyol de l'obra pública, José Blanco, va manifestar fa uns dies que l'estat hauria de frenar en la construcció de noves infrastructures, que l'AVE era insostenible perquè un sol quilòmetre costava en manteniment més de 100.000 euros anuals, que la gent s'havia acostumat a viatjar per autovia sense pagar -i aquí als catalans i catalanes se'ns va posar cara de no entendre res- i que s'havia de replantejar el model de desenvolupament.

Que això ho digui un dels principals dirigents d'una força que ha participat del consens de l'orgia urbanitzadora i especulativa en què s'ha basat el desenvolupament del capitalisme espanyol en els darrers lustres indica fins a quin punt té barra la casta política que administra l'estat.

Però sentir Blanco dir que potser sí que a partir d'ara abans de fer una infraestructura caldrà fer un estudi de viabilitat econòmica ens indica fins a quin punt el cinisme i la mentida envolten la cosa pública.

Anys i panys de propaganda sobre el fet que les infraestructures es decideixen per criteris tècnics, que és el mercat qui regula el desenvolupament, que treballar per la dinamització econòmica és treballar per al benestar de la gent, i ara tot just se'ns presenta el desgavell de no haver planificat racionalment la despesa, precisament perquè la construcció d'aquestes infraestructures ha suposat a les grans fortunes, bancs, constructores i partits polítics poder assaltar i saquejar la hisenda pública creada, especialment, a partir dels impostos pagats per les classes populars.

Tal i com l'esquerra independentista ha anat dient en totes i cadascuna de les batalles pel territori en què ha participat -i que no són precisament poques-, aquestes declaracions certifiquen que la planificació d'infraestructures té un caràcter eminentment ideològic. I aquest caràcter ideològic és manifesta tant en la vessant nacional com social.

Les infraestructures han estat el pal de paller de la vertebració de l'estat -i per tant de la corresponent desvertebració de les nacions que aquest estat subjuga-. Una vertebració radial, centralista, acompanyada d'una obcecació malaltissa per evitar l'articulació de l'arc mediterrani, precisament l'indret on s'estén la nació catalana. Avui en dia ja poca gent informada s'estranya si sent afirmar que s'han utilitzat les infraestructures per a generar espanyolisme.

Però la concepció ideològica de les infraestructures també té un marcat caràcter classista. La falsa identificació entre benefici privat i benestar públic, la concepció de l'estat com un instrument al servei dels grans empresaris -sota l'acrònim d'economia productiva- i la ideologia individualista han marcat de forma determinant les inversions públiques. Fa uns mesos, L'ACCENT publicava una dada que confirma aquesta teoria.

Els Països Catalans tenen tres vegades menys quilòmetres proporcionals de xarxa ferroviària que Alemanya o Suïssa, mentre que l'estat espanyol ha estat el país d'Europa amb unes inversions en ferrocarrils més elevades. Inversions que anaven directament a sufragar l'AVE que abocava Barcelona i València a la centralització de Madrid. Una infraestructura al servei de les grans empreses i d'unes classes socials determinades que ha provocat la infrainversió en infraestructures d'ús massiu com els trens regionals i de rodalies.

I qui ha pagat la factura de la festa? Doncs el contribuent -que com ja s'ha constatat són majoritàriament les classes populars-, però sobretot el contribuent dels Països Catalans. Més enllà d'algunes lectures simplistes, des de l'esquerra independentista hem d'afirmar que l'espoli econòmic salvatge que pateixen els Països Catalans és el saqueig constant d'impostos pagats per les classes populars catalanes per a sufragar l'economia especulativa i el clientelisme polític a altre indrets de l'estat a major benefici de les diverses burgesies de l'estat. I alhora cal començar a fer balanç i difondre tots aquells casos en què les postures del moviment independentista van ser primer ridiculitzades, posteriorment atacades i finalment es demostraren encertades. Tant quan vam dir que els estatuts eren una via morta com quan vam dir que la inversió en macroinfraestructures, especialment l'AVE, era un model insostenible que no aportava cap benefici a les classes populars que en suportaven el cost econòmic i ambiental.

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

04PAÏSOS CATALANS

La CUP aconsegueix fer aflorar el debat sobre els sous d’alcaldes i de regidors ABEL CALDERA BERGA

L'anunci que els quatre alcaldes de la CUP es rebaixaven substancialment el sou ha provocat debat entre opinadors i polítics en un context de fortes mobilitzacions contra la casta política professional. El detonant d'aquest debat ha estat el ressò que les baixades de sou dels quatre alcaldes de la CUP ha obtingut entre amplis sectors de la població.

A Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis percebrà 1.200 euros mensuals La CUP d'aquest municipi ja va reclamar el 2008 una rebaixa general del 20% de les retribucions que l'ajuntament pagava als càrrecs electes i grups municipals. Tot i rebutjar-se la proposta, Per la seva banda, Jaume Casals de Navàs ingressarà 1.780 euros nets mensualment per dedicar la jornada laboral completa a les tasques d'alcaldia. Aquest sou és lleugerament inferior al que ingressava com a professor de secundària. En total, ha rebaixat les despeses en càrrecs electes fins a un 20% respecte l'anterior equip de CiU. A Viladamat, tant Irene Palou com la resta de l'equip de govern perce-

Jaume Casals al balcó de l’Ajuntament de Navàs

bran 160 euros nets mensualment.

En aquesta població de poc menys de 500 habitants alcaldessa i regidors podran continuar mantenint les seves anteriors ocupacions, que en el cas de Palou és la de directora d'una escola primària. L'anterior equip de govern, en canvi, havia previst una

Una vintena d’ultres rebenten a València la presentació d’un llibre de Vicent Flor REDACCIÓ VALÈNCIA

Una vintena d'ultres pertanyents a España 2000, Grup d'Acció Valencianista i Coalición Valenciana van rebentar el passat dimarts 5 de juliol la presentació del llibre de Vicent Flor “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” a la FNAC de València.

L'acció va seguir els mateixos paràmetres que en les innombrables ocasions anteriors des de 1977. Els ultres, els mateixos que des de fa anys mouen els fils de l'extrema dreta a la capital -ties maries històriques incloses. La impunitat, absoluta, ja que la policia arribà quasi mitja hora després de l'inici dels incidents i només s'emportà detingut Juan Garcia Sentandreu perquè aquest personatge es negà a sortir pel seu propi peu de la sala i insultà el cap policial. La resta d'ultres van poder marxar tranquil·lament a casa i des de la delegació del govern i el propi PSOE la reacció ha estat d'absoluta tebiesa.

La gravetat dels fets rau en que els agressors llançaren cadires i exemplars del llibre i cridaren insults con-

tra Guillem Agulló, en una clara apologia del crim. D'altra banda, cal recordar que entre els ultratjats figura la parlamentària Mònica Oltra, presentadora de l'acte. Això, precisament la setmana en que la Audiència Nacional ha iniciat diligències contra els manifestants del 15M per insultar parlamentaris, posarà segurament de relleu la doble vara utilitzada contra moviments socials o contra xarxes ultres.

“Noves glòries a Espanya” és un assaig que va un retrat del blaverisme com a fenomen accessori al nacionalisme espanyol que ha permès una profunda espanyolització del País Valencià. No és, ni molt menys, l'únic llibre que hi ha sobre aquesta temàtica, però sí un dels que ha deixat més tocat el món blaver. El seu autor, el professor Vicent Flor, és alhora un antic blaver, que havia estat membre de l'ultra Grup d'Acció Valencianista i de les Joventuts d'Unió Valenciana, i que posteriorment formà part d'un petit grup que des del blaverisme virà cap a les files del Bloc, on ocupà la màxima direcció del partit a la ciutat de València.

dedicació exclusiva per a l'alcalde, que cobrava 1.200 euros.

A Celrà, Dani Cornellà s'ha abaixat el sou un 17,5% i també ha abaixat el sou a la resta de regidors, tant de l'equip de govern com de l'oposició, un 10%.

Casos diametralment oposats al

d'Arbúcies, on Entesa -el grup adscrit a ICV- amb majoria a l'ajuntament, ha augmentat el sou del seu alcalde un 200%. Cal recordar que Entesa es creà com a escissió de la CUPA provocada per persones que pretenien professionalitzar-se en la política.

Aquesta diversitat de casos és deguda a l'absoluta autonomia que té cada ens municipal per fixar els sous dels seus integrants. Les diverses propostes per a establir una escala salarial unificada per a tots els municipis han topat amb l'oposició dels partits polítics. La CUP, per la seva part, ha fet públiques mitjançant el seu portaveu nacional les línies que regeixen els electes de la formació en matèria de sous. Preguntat per L'ACCENT, Marc Sallas ha afirmat que “som partidaris que hi hagi sous justos i proporcionats, d'acord amb el què cobra la majoria de treballadors d'aquest país. Els alcaldes i regidors d'aquest país no han d'aspirar a enriquir-se amb els seus sous dels ajuntaments on treballen, ells són allà per servir a un poble o ciutat que, per cert, està patint una crisi econòmica molt profunda”. També s'ha mostrat partidari de suprimir o limitar dràsticament les dietes que molts càrrecs públics cobren per assistir a patronats, organismes i consells d'administració d'empreses municipals i que acaben fent que un sou base aparentment ajustat sigui complementat amb uns ingressos que superen sovint els 6.000 euros.

CiU adscriu l’ajuda a entitats dels Països Catalans al servei d’assessorament de les comunitats catalanes a l’exterior ABEL CALDERA BERGA

Entre les diverses retallades proposades per la Generalitat del Principat, hi ha la supressió d'un departament específic a Vicepresidència d'atenció a les entitats culturals d'arreu dels Països Catalans. CiU ha suprimit aquest servei i ha adscrit l'atenció i ajuda a aquestes entitats al servei que assessora les comunitats catalanes a l'exterior, especialment els casals catalans de Sudamèrica.

Qui ha alçat la veu d'indignació a estat l'entitat nord-catalana Aire Nou, que des de mitjans dels anys 90 és una de les entitats culturals més actives del Rosselló. Aquesta entitat, que reuneix més de 150 socis, programa cursos de català per a adults i ha impulsat colles castelleres, de diables i de grallers, a banda d'organitzar diversos aplecs de cultura catalana.

En una missiva dirigida a Artur Mas, Aire Nou afirma amb contundència que “sol·licitem per part de la Generalitat de Catalunya el mateix tracte

que la resta d'entitats de cultura popular” perquè fan part del territori català.

L'associació també recorda a Mas que les entitats que ella ha impulsat estan federades a federacions catala-

“CiU i PP acorden retallar la presència exterior de la Generalitat “ nes. Així, els Castellers del Riberal són socis de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya des del 1997, els Diables i Bruixes del Riberal pertanyen a la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya des del 2001, Hamlet el Drac del Riberal pertany al Bestari Festiu i Popular de Catalunya des del 2006 i els Falcons del Riberal pertanyen a la Federació de Falcons de Catalunya des del 2009.

En declaracions al diari Avui, el president d'Aire Nou, Hervé Pi, explica que s'assabentaren del canvi en el moment de tramitar les subvencions.

“El termini es tanca el 18 de juliol. I probablement confien que moltes associacions s'ho empassaran per por de perdre la subvenció. Però nosaltres hem decidit no callar-ho. Fem part dels Països Catalans, ara ens diuen que sem a l'exterior i volem ser a l'interior”.

Retallada a les “ambaixades”

Un dels preus que pagarà CiU al suport del PP als pressupostos és el de la substancial retallada de les oficines de la Generalitat a l'exterior, un dels projectes estrella d'ERC i Carod-Rovira. CiU s'ha compromès a presentar un pla de reestructuració d'aquestes “ambaixades” que suposarà la supressió d'algunes d'elles i l'eliminació en totes elles de tots els serveis i projectes que no tinguin a veure amb la promoció d'empreses catalanes a l'estranger.

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

ANIVERSARI VIARANY

5 anys de muntanya i experiències HÈCTOR MONTANER I PEIRÓ GANDIA

A mitjan juliol de 2006, un petit grup de persones, amics i companys de lluita als carrers de València i al campus universitari de ciències de Burjassot, es van reunir al centre social Terra i van perfilar les bases per a la creació d'un nou col·lectiu social, el Grup de Muntanya Viarany. Aquestes persones, procedents de diversos col·lectius (Assemblea Terralada, el CEPC i Maulets) i que tenien en comú uns quants anys de militància en la defensa del territori, així com d'afició per la muntanya van decidir crear un nou grup de muntanya que pretenia esdevenir no un típic grup o colla de gent aficionada a fer excursions de cap de setmana o dedicada a la competició de muntanya, sinó un col·lectiu social que volia conèixer de cap a peus les muntanyes, els turons, les serres i els camps dels Països Catalans i també d'altres indrets del món.

Aquest coneixement però, havia d'anar acompanyat indestriablement per la guia i també coneixença d'aquells col·lectius, centres socials i persones que en la seua lluita diària per la justícia i revolució social defensaven i defensen aquells territoris particulars que el grup ha anat visitant i descobrint. Viarany, a més a més, pretén qüestionar amb la seua activitat i el seu quefer el model d'oci capitalista o neoliberal, basat únicament i exclusiva en el consum compulsiu i l'alienació nocturna dels diven-

Excursió de Viarany el febrer passat

dres i els dissabtes.

Des d'aquella reunió han passat ja cinc anys, durant els quals tots els membres del grup i totes aquelles persones que han participat a les activitats organitzades pel mateix, hem pogut caminar i pujar cims, boscos, marjals i camps del nostre territori (la Safor, Aitana, Mariola, la Serrella, els Besiberris, la Maladeta i l'Aneto, Montserrat, Tramuntana, Penyagolosa, Agulles de Santa Àgueda, etc.) i d'altres llocs molt més llunyans, entre d'altres, el Toubkal a l'Atlas o la Piràmide Vincent als Alps.

Han estat cinc anys on el grup ha llançat la proposta de les Marxes Intercomarcals pels Països Catalans, tot orga-

nitzant la de la Ribera, la Valldigna i la Safor (durant les 3 primeres edicions) i la de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida (la 4a edició). Fins i tot, organitzàrem la 33a edició de l'Aplec Excursionista dels Països Catalans a Simat i Benifairó de la Valldigna, conjuntament amb els companys i les companyes del Grup d'Esports de Muntanya de Benifairó i del Grup de Muntanya Valldigna.

Durant tot aquest temps, el grup ha comptat amb la companyia, ajut i guia de persones i col·lectius dels indrets que el grup visitava. La llista d'entitats és ben extensa i a tall d'exemple podem recordar l'Ateneu Arrels de Beniarrés,

l'Ateneu la Forca de Carcaixent, la Plataforma contra l'Alta Tensió de la Valldigna, la Coordinadora d'Estudis Eòlics del Comtat, Salvem la Valleta, el Centre Excursionista de Pedreguer, Tren siAVE no, el Casal Popular Panxampla de Tortosa, la Plataforma en defensa de l'Ebre, la Plataforma pels Pobles de la Safor, la FAB (Festes Alternatives de Borriol), el Centre Excursionista de Castelló de la Plana, els Greixers de Castelló de Rugat, la Goleta de Xeraco, la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna, el Casal Popular de Castelló de la Plana, el Casal Popular de Benissa, el Servei de Política lingüística de la Universitat de València, la Directa, L'ACCENT, l'Assemblea del Terra, Maulets, Endavant, així com diversos ajuntaments del País Valencià.

El passat divendres 1 de juliol, Viarany va organitzar una petita festa d'aniversari on totes les persones que vam acudir vam poder recordar, amb la projecció de fotos i vídeos les experiències viscudes en les excursions realitzades durant tots aquests anys. Observant els paisatges, els somriures i els rostres de totes les persones que ens han acompanyat, molts de nosaltres pensem que, efectivament, hem obert una petita senda o viarany en el cor d'aquells que amb nosaltres han recorregut muntanyes i camins. Acostant-nos, així, a l'objectiu del grup, conèixer per estimar i estimar per lluitar i defensar barris, pobles i muntanyes. Cinc anys de creixement, amb nous companys i noves compan-

El PP es prepara per liquidar Ràdio Televisió de Mallorca

El Consell de Mallorca nomena un membre de les llistes d’UPyD per tancar l’empresa pública audiovisual de l’illa XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Cada dia queden menys hores perquè Mallorca desaparegui definitivament del nostre mapa audiovisual. Les primeres passes del PP balear i de la seva líder al Consell de Mallorca, Maria Salom, han confirmat que el la prioritat estratègica del partit conservador espanyol és “liquidar” Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM). I el responsable de fer-ho serà el nou director general de l'ens públic, José Manuel Carrillo, un advocat que havia treballat de policia i bomber i que es va presentar com a número 3 de la llista d'UPyD a les eleccions muncipals de Palma. Dins les oficines de l'ens ja se'l coneix com “El Liquidador”.

Ni els més de 100 empleats que sustenten RTVM, ni la direcció sortint, ni les desenes d'empreses i productores que hi fan feina no tenen ja cap esperança en un canvi de rumb per part de l'equip de govern del PP, que ha confirmat les seves intencions repetides vegades. Tot i així, els tres agents implicats han donat suport explícit i (més

o menys) actiu a la causa contra el tancament de RTVM, liderada pels treballadores i treballadores de l'ens, que ja han organitzat diversos actes de protesta. A més, en les darreres setmanes, han començat a sentir-se amb una mica més de força les veus de diferents entitats del teixit associatiu mallorquí, acompanyades de diferents formes de suport per part del moviment sindical, de periodistes, artistes, col·lectius locals, etc. Una solidaritat que els treballadors i treballadores han rebut amb els braços oberts, conscients que el tancament de RTVM no només suposarà afegir a les llistes de l'atur diversos centenars de persones (entre treballadors de la casa i afectats per les subcontractacions), sinó també la liquidació d'un servei públic bàsic i de proximitat.

Tant Televisió de Mallorca com Ona Mallorca han estat durant els darrers anys les principals garants de la supervivència i projecció de la informació local dels pobles i ciutats de l'illa. Durant el camí i durant el naixement de l'ens (esquitxat, per cert, per un cas de corrup-

ció) s'han comès molts errors i irregularitats, però el cert és que en els darrers anys s'ha pogut consolidar un mitjà de comunicació en català molt més professional que abans, i molt més plural que la majoria.

I és precisament per això -per ser un mitjà professional, plural i en català- que el PP sembla tenir-hi l'ull posat.

Des que va començar la campanya electoral i fins avui, els conservadors espanyols han mantingut que volien tancar l'empresa “per motius econòmics” , malgrat que han estat incapaços d'argumentar-ho. A més, s'han trobat amb unes xifres i una xarxa pública que posen en ridícul aquest discurs i, també, el recurs de les comparacions o paral·lelismes amb IB3, l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears.

Carrillo,el liquidador

Per això, la campanya contra el tancament de RTVM s'ha estès a una indignació social en defensa de la llibertat d'informació i d'expressió, de la llengua catalana o del dret a disposar de mitjans públics propis. Cal tenir en

compte que RTVM és un dels pocs mitjans de comunicació de Mallorca que no ha tingut mai cap vergonya de parlar des d'una perspectiva local i en la seva pròpia llengua.

José Manuel Carrillo ja ha pres possessió del seu nou càrrec com a director de l'ens, i durant aquests dies els treballadors i treballadores de RTVM esperen començar a conèixer la magnitud i els terminis de la liquidació.

Malgrat que sembla que el tancament és inevitable, alguns encara tenen precàries esperances en la recol·locació de determinats sectors de l'empresa, o en algun nou ens privat, i hi ha molt incertesa sobre les indemnitzacions que rebrà la plantilla i els terminis del procés de tancament i finalització de les emissions.

Les darreres filtracions de les reunions de Carrillo amb la direcció de la casa apunten que el tancament podria produir-se en un termini d'entre 2 i 3 mesos, i que el Consell de Mallorca prepara indemnitzacions elevades, possiblement, per evitar grans protestes contra el tancament.

yes i acumulant noves experiències, fent que el binomi militància-muntanya haja esdevingut inseparable i forme part de les nostres vides per sempre.

Gràcies pel vostre treball, per les converses, xarrades i rises en cada pas, en cada caminada! Totes sou Viarany! 5 anys i els que queden!

Salut i muntanya!

Nous episodis de repressió contra sindicalistes de TMB REDACCIÓ BARCELONA

Aquesta setmana s'han viscut dos nous episodis de repressió contra sindicalistes de Transports Metropolitans de Barcelona, fent-se públiques les peticions fiscals per dos casos judicials que impliquen dirigents de la CGT a TMB. En el primer cas, Saturnino Mercader i Josep Garganté van ser acusats de lesió a l'honor d'un directiu de TMB per denunciar que aquest directiu havia donat instruccions de provocar un company sindicalista per empènyer-lo a cometre una falta disciplinària i així poder-lo sancionar. La petició fiscal és de fins a 18 mesos de presó i una pena-multa que ronda els 6.500 euros per cadascú.

El segon cas és la denúncia interposada per TV3 contra Josep Garganté, a qui s'acusa d'haver trencat una càmera d'aquest mitjà durant la passada vaga general del 29 de setembre. En aquesta ocasió, l'acusació es feu mitjançant l'aportació als Mossos d'Esquadra d'imatges enregistrades per TV3 durant la jornada de vaga. En aquestes imatges no es pot apreciar qui és que trenca la càmera, sinó només quines persones van estar prop d'aquell escenari en els minuts anteriors a l'incident. I entre totes aquelles persones, els Mossos d'Esquadra van decidir presentar càrrecs contra Garganté, molt conegut per ser un dels portaveus de l'exitosa lluita pels dos dies de descans als autobusos de Barcelona. En aquest cas, la petició fiscal suma una multa de més de 8.000 euros.

Diverses organitzacions sindicals i polítiques ja han expressat el seu suport als represaliats i han assenyalat Assumpta Escarp com una de les instigadores d'aquesta persecució, interpretant aquestes demandes com el regal enverinat que Escarp deixa abans d'abandonar el càrrec contra aquells qui, des de l'activitat sindical, havien aconseguit una de les victòries obreres més importants dels darrers anys.

06PAïSOS CATALANS

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

“Aquesta és una lluita que toca el taló d’Aquil·les del capitalisme” MARC TORRAS SABADELL

Després d’aturar un desnonament, el deute persisteix i apareixerà una nova data d’execució. Com actua llavors el col·lectiu amb aquestes famílies?

Cal tenir en compte que, segons dades del CGPJ, des de 2008 fins ara hi ha hagut prop de 400.000 execucions hipotecàries, el que significa que els jutjats estan bastant col·lapsats. En aquest sentit guanyem temps i obtenim un marge per a la negociació amb l’entitat bancària i per a la denúncia del cas.

Alhora el banc també veu als afectats en una posició de força i es veu forçat a deixar de menystenir-los.

Què heu demanat a les entitats bancàries?

Nosaltres el que demanem i defensem des d’un punt de vista polític en tots els casos és la dació en pagament. És a dir, que amb l’entrega de les claus de l'habitatge quedi saldat el deute amb l’entitat bancària. Això a l’Estat espanyol no passa i a més en la subhasta del pis –que acostuma a quedar desertaes taxa l’immoble al 50% del valor de taxació inicial. Per tant, l’afectat queda sense casa, a la llista de morosos, sense poder accedir a un crèdit ni a avals per a un altre pis... se l’està condemnant a no ser res.

Per tot plegat comencem per demanar la dació en pagament i la possibilitat d’un lloguer social.

I com han respòs?

En la majoria de casos –uns set o vuit fins al moment- encara no hem obtingut resposta, portem poc temps. Ells reben el document, el signen i es comprometen a estudiar el cas amb el seu gabinet jurídic.

I teniu expectatives de treure’n alguna cosa?

Sí, perquè en realitat per al banc tampoc és una mala opció rebre un lloguer d’aquell pis. Nosaltres també juguem amb les seves contradiccions -no podem ser molt puristes i hem de recordar que estem parlant de persones- i ells probablement tindran problemes per a vendre aquell habitatge. Per tant, confiem que es doni aquesta situació que cada cop està passant a més llocs.

Tenint en compte que partiu de zero en aquesta lluita com heu gestionat tots els aspectes de caire legal? És un bagatge col·lectiu que hem heretat sobretot de la plataforma de Barcelona i del seu web on aporta informació molt clara i fonamental. Tot i això vull posar èmfasi en què no és tan complicat. De fet, una de les coses que denunciem com a moviment és que és un procés administratiu molt tancat. És

Les campanyes contra els desnonaments s’estan estenent arreu del país

ENTREVISTA Pau Llonch, promotor de la plataforma d’Afectats per la hipotèca i la crisi a Sabadell

Com i qui va començar la plataforma a Sabadell?

L’aposta neix des del Moviment Popular de Sabadell fa poc més de mig any. Després d’una xerrada de l’Ada Colau, membre de la plataforma de Barcelona i una persona molt formada, ens vam engrescar a tirar-ho endavant. A partir d’aquí vam decidir convocar una assemblea oberta i va venir molta gent tot i haver-la anunciat només una setmana abans.

Afectats per la hipoteca i la crisi a Sabadell porta menys de cinc mesos de vida i ja compta amb una cinquantena de casos de persones que estan pendents de ser desnonades.

Pau Llonch,un dels impulsors,insisteix en el caràcter polític d’una iniciativa que ja ha aturat un desnonament a la ciutat i que creix en volum de feina i d’integrants setmana rere setmana.

S’hi han sumat veïns i gent despolititzada o ha estat més aviat una resposta de moviments socials?

En el col·lectiu hi ha ‘afectats’ i ‘solidaris’ i els segons representem un 20% del total. D’altra banda, és obvi que s’han generat moltes sinergies amb el moviment 15M però també hem tingut una reciprocitat significativa amb la xarxa veïnal. De fet la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell ens va instar a treballar plegats arran d’una directriu de la CONFAV que incidia en treballar aquest aspecte. Per això ara estem elaborant un conveni de col·laboració per veure com podem treure més profit de treballar plegats. De moment encara no s’ha plasmat molt però hi ha moltes ganes tant per part dels veïns com per part nostra de tirar-ho endavant.

a dir, com a afectat reps un expedient en el moment en què deixes de pagar i no pots fer res. No ets part afectada i pràcticament no tens dret a defensar-te. Per això insistim molt que no som una oficina assistencialista i burocratitzada que pot garantir una solució al problema de cadascú sinó que el col·lectiu és una eina de lluita.

Podem aturar un desnonament, podem fer més pressió al banc... però si no canvia la legislació, l’afectat està gairebé venut en termes legals. Comptem amb alguns advocats en diverses plataformes perquè hi ha coses puntuals que cal fer-les de forma precisa, però no són tantes! En realitat l’assessorament és col·lectiu i amb les diverses experiències es retroalimenta.

Com feu els contactes amb les famílies afectades?

Doncs directament vénen a les assemblees. Entenc que la gent es busca la vida i com que el moviment ha pres tanta notorietat, ràpid ens troben. Nosaltres hem fet diferents actes de visibilització en diversos barris, hem tingut presència

en mitjans locals i hem fet difusió. A partir d’aquí crec que la gent afectada ens busca i a través del web s’informa de quan i on ens reunim.

Sembla que en aquesta qüestió és més fàcil vèncer prejudicis cap a certs col·lectius... És que també és important considerar el factor que molta gent està perdent la por. Una de les coses per les quals intentem lluitar també és contra la culpabilització de la pobresa a que estan sotmeses moltes persones, la consideració social que són persones ‘fracassades’.

Nosaltres col·lectivament intentem conscienciar a la gent que això és un problema social i polític i no pas d’aquestes persones i això també les fa emprenyar-se i solidaritzar-se amb la resta. De fet molts afectats segueixen venint encara que el seu cas estigui parat.

Quin recorregut heu fet en relació amb els representants polítics?

Està clar que en el terreny polític serà clau la ILP que es presentarà i això és una qüestió en el marc estatal ja que afecta a la legislació, però a nivell local també es poden fer coses. A Sabadell, el grup municipal de l’Entesa va presentar una moció marc que està penjada al web de la plataforma i tots els partits la van aprovar. Bàsicament el text fa una reflexió sobre la legislació actual i insta als representants estatals a fer canvis. Per tant no compromet a fer res als ajuntaments i nosaltres denunciem la hipocresia dels que s’atreveixen a signar això mentre qui no està fent res per canviar-ho són els membres del seu mateix partit.

D’altra banda, existeix una moció molt més compromesa que hem recollit de la CUP de Vilafranca i estem estudiant presentar-la.

Més que res que abans volem ferne campanya de difusió i generar un cert debat social i no presentarla com un mer tràmit. Aquest text comporta molts més aspectes com per exemple que l’ajuntament insti la banca que els informi de cada execució hipotecària. D’aquesta manera tots els mecanismes de que disposa la institució també intervenen en aquest procés –serveis socials, policia...Com funciona la coordinació amb la resta de plataformes?

Hi ha molta coordinació a través d’internet, s’ha rebut molta informació a través de correu electrònic i hi han hagut algunes trobades puntuals per compartir experiències, protocols...

Hi han expectatives d’esdevenir alguna cosa més si s’aconsegueix la dació en pagament?

Realment em semblaria una victòria massa gran com per poder valorar ara mateix què fer després.

Aquesta és una lluita que toca el taló d'Aquil·les del capitalisme des del punt de vista d’aplicar mesures polítiques col·lectives correctives del mercat, d’aturar els bancs... per tant no serà gens fàcil guanyar. Primer necessitem les 500.000 signatures abans de sis mesos, després cal que els grans partits permetin que es tramiti –a més, en la prèvia d’unes eleccionsi finalment que s’aprovi. Em costa d’imaginar què fer després perquè una dació en pagament substancial i retroactiva ja seria un gran triomf.

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Mobilitzacions de nord a sud REDACCIÓ BARCELONA Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) / 2 de juliol

Inici del Correllengua

El tret de sortida del Correllengua 2011 es donà al Vallès Oriental ja que l'edició d'enguany homenatjarà la figura del poeta i dramaturg sabadellenc Pere Quart en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Els actes s'iniciaren amb una cercavila que finalitzà a la Plaça Major de Sant Llorenç, on davant de centenars de persones Sabadell (Vallès Occidental) / 5 de juliol

Manifestació en defensa de la sanitat pública

Un miler de persones, convocades pel comitè d'empresa de l'Hospital Parc Taulí i la Federació d'Associacions de Veïns de Sabadell es van manifestar per tercera vegada en sis mesos per denunciar les retallades de serveis i personal, que es concretaran amb l'augment de les llistes d'espera, la supressió de llits i un previsible col·lapse a urgències per manca de personal.

Montcada (Horta) / 30 de juny

Manifestació pel repartiment

Milers de persones rememoren el 10J

del treball i la riquesa Convocats per la COS, Endavant i l'assemblea d'aturats local, unes 150 persones es manifestaren pel repartiment del treball i contra la crisi. L’objectiu de la mobilització era denunciar les retallades socials així com marcar amb punts negres alguns dels responsables directes de l’actual crisi capitalista (bancs o grans empreses com Mercadona, entre d’altres). També es denuncià la manca d’instal·lacions sanitàries públiques, el mal ús i balafiament dels impostos, els retalls socials, salarials i la precarització laboral, l’abús bancari o els grans beneficis obtinguts per la classe empresarial valenciana i estatal.

REDACCIÓ BARCELONA

Milers de persones -40.000 segons els organitzadors, 13.000 segons la Guàrdia Urbana- van manifestar-se el passat 9 de juliol pel centre de Barcelona per commemorar la manifestació d'ara fa un any i denunciar que s'havia pervertit el missatge independentista d'aquesta.

La convocatòria sorgí al genera a les xarxes socials animada per petites entitats de la constel·lació sobiranista, però no comptà amb el beneplàcit d'institucions ni societat civil oficial. La pròpia convocatòria, treballada sobre la marxa, optà per fer bandera d'aquest silenci institucional i presentar-se com “la primera manifestació sobiranista de la societat civil sense suport institucional ni subvencions”.

Si bé les organitzacions nacionals de l'esquerra independentista no s'adheriren a la convocatòria degut a la pròpia espontaneïtat de la mateixa i al seu caràcter de base, diversos col·lectius locals del moviment recolzaren el manifest i la marxa comptà amb una nodrida representació de militants de l'esquerra independentista.

Ontinyent (Vall d'Albaida) / 2 de juliol

Manifestació contra la línia d'alta tensió

Gairebé un miler de persones es manifestaren a la capital de la Vall d'Albaida contra el projecte de línia d'alta tensió entre Ontinyent i Alcoi que s'ha de construir a través de les zones cremades en els terribles incendis provocats de setembre de 2010.

En el marc d'aquestes mateixes mobilitzacions, el 8 de juliol es realitzà a Agullana una marxa nocturna pels espais afectats per la construcció de la línia.

Malgrat l’arribada de l’estiu, les mobilitzacions no s’han aturat

Un veí d’Elx en vaga de fam en protesta pel seu desnonament JORDI ALDEGUER ELX

En Joan Guilló és en vaga de fam des del passat 24 de juny en ser desnonat de sa casa, presumptament,com a represàlia pel seu activisme veïnal al front de l'Associació Plataforma Intercultural i Social Els Palmerars.

Per què?

L'IVVSA ha desnonat aquest veí, oficialment, per no fer front als 183 euros del pagament mensual. Però per aquest veí, el seu desnonament es deu a un clar exemple de repressió política per la seua participació activa al moviment veïnal d'aquest barri, i més concretament pels fets ocorreguts en el ple del consistori del 22 de febrer de 2010.

Aquell dia, en Joan va voler fer un acte públic de denúncia de la utilització que la llavors cap de l'oposició municipal, na Mercedes Alonso, feia de la situació de degradació del barri dels Palmerars, i de la seua relació amb l'IVVSA. En aquella pancarta es podia llegir “La portaveu del PP Mercedes Alonso per

fi treballarà per als ciutadans. Demostre-ho ja i paralitze els desnonaments!”.

Quan va començar el ple, a en Joan se li va apropar el marit de l'actual alcaldessa i li va etzibar “si sacas la pancarta, atente a las consecuencias”.

La valentia d'aquest veí va ser reduïda -tot i la minusvalidesa d'en Joan Guilló, que ha de caminar amb dues crosses- a espentes per varis militants del PP, entre d'ells, Santiago Fernandez, actual regidor del PP i president de la Asociación Gitana Los Palmerales.

canvi, han rebut notificacions de propers desnonaments.

Vaga de fam

L’IVVSA, el PP i l’ètnia gitana.

I és que la situació que s'està vivint al barri dels Palmerars els darrers anys és una mostra més de les pràctiques clientelistes que utilitza el PP per confondre als ulls del poble valencià institucions públiques amb el seu partit.

En aquest barri, construït al final dels 80 com a habitatges socials destinats principalment a famílies d'ètnia gitana, que és propietat de la Generalitat Valenciana mitjançant l'IVVSA, fa molts anys que es denuncien

Joan Guilló està en vaga de fam des del 24 de juny

mancances greus d'equipaments i salubritat com humitats als baixos dels edificis o d'acumulació d'aigües residuals.

Quan l'IVVSA ha engegat alguna millora del barri, o ha entregat claus d'habitatges, aquesta institució ha fet participar d'aquests actes oficials no al llavors regidor d'urbanisme o a l'alcalde, si no a la cap del PP en Elx, na Mercedes Alonso, utilitzant

aquests actes oficials com actes de partit.

Veïnes del barri dels Palmerars denuncien, també, que el PP utilitza, suposadament, alguns caps visibles de l'ètnia gitana per legitimarse davant el barri amb pràctiques clientelistes, ja que asseguren que algunes famílies properes al PP han vist com el seu deute era condonat per l'IVVSA, i d'altres famílies, en

Per tot això, en Joan Guilló va adreçar-se a l'alcaldessa el passat 15 de juny mitjançant una carta on li demanava una reunió per provar de trobar una solució al seu desnonament, ja què entén que és l'alcaldessa qui té la clau perquè en Joan puga tornar a casa.

En la mateixa carta li comunicava que de no ser respost per part de l'Ajuntament, començaria una vaga de fam el dia 24 de juny.

L'alcaldessa, però, encara a dia d'hui no s'ha posat en contacte amb ell, tot i que només eixint a la porta del seu despatx el podria trobar, ja que en Joan hi és dia i nit assegut als banquets que hi han a la porta de l'edifici de la Llotja, seu de l'Ajuntament.

Desprès d'una revisió mèdica, l'estat de salut d'en Joan és òptim, tot i que desprès de 17 dies de vaga de fam, les dures condicions de l'estiu il·licità fan témer un empitjorament de la seua salut.

08 EN PROFUNDITAT DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

Un any després de la man independentista més gran Un any després de la manifestació de centenars de milers de persones contra la retallada de l'estatut, i que esdevingué una mobilització de clar to independentista, el panorama polític ha canviat radicalment. CiU s'ha fet amb el poder i ha desplaçat l'agenda política cap a una doctrina de xoc per a aplicar el seu model neoliberal. Això, juntament amb un rearmament del poder del PP al conjunt dels Països Catalans, configuren un escenari poc imaginat la nit del 10 de juliol.

ABEL CALDERA BARCELONA

Què creieu que va aportar el 10J a la lluita independentista?

JAUME CASALS: Crec que el 10J va donar, en gran part, la raó al discurs de l'Esquerra Independentista que dèiem que els estatuts no eren la solució i que l'únic camí possible és la independència. El clam de la majoria de la gent va ser independència per molt que els grans mitjans de comunicació ho intentessin amagar tot parlant de "manifestació en defensa de l'estatut". Per mi va ser una fase més en l'avenç i clarificació dels posicionaments independentistes que ja s'havia començat a articular i visualitzar a nivell popular amb les consultes. En poc temps semblava que posàvem a l'estat espanyol contra les cordes, però els de sempre han potenciat la desmobilització i ens han deixat ben clar que el procés serà llarg i que cal una forta conscienciació i organització de la societat catalana per fer realitat el nostre anhel.

MARTA CORDOMÍ:Aquesta manifestació va constatar allò que molts independentistes ja havíem augurat anys enrere: la via autonomista estava abocada al fracàs. La presa de consciència de la fi d’aquesta estratègia, però, ha arribat de la mà d’una sentència que no només fereix la dignitat del Parlament de Catalunya sinó que manifesta una vegada més l’opressió del Principat a les institucions espanyoles.

Probablement la perspectiva històrica permetrà veure l’abast de la manifestació que pot haver marcat

un canvi de cicle a la polític al Principat. Tal com han apuntat les darreres enquestes ara mateix un referèndum sobre la secessió al Principat de Catalunya podria obtenir una majoria favorable, un resultat impensable anys enrere.

GONÇAL BRAVO: En primer lloc, en parlar de la manifestació històrica del 10 de Juliol de 2010 cal tenir ben clar això, que fou històrica. Mai s’havia aplegat tantíssima gent exigint la Independència. Això és un fet tangible i innegable, que marca un abans i un després.

Ara bé, com recentment deien des d’Òmnium Cultural, aquella manifestació en bona part era una reacció visceral, més que una resposta reflexionada o organitzada, d’una part importantíssima de la població de la CAC, davant l'absolutament lamentable política espanyola en relació a “Catalunya”. I dic “Catalunya” entre cometes, perquè des d’aquest “sobiranisme transversal”, que es ven com a “majoritari”, es continua apostant per un model purament catalunyès, regionalista, davant d’un projecte netament i clarament de construcció nacional.

TONI RICO: La manifestació del 10J va ser la consecució d'anys de lluita independentista i, especialment, va ser com un punt important d'arribada després de les darreres accions massives de caràcter independentista que s'havien realitzat arreu del Principat des de la consulta del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt fins a les que es van fer el 25 d'abril de 2010. Crec que tot i la diversa procedència dels manifestants que aquell dia omplien el Pas-

Per a fer balanç d'aquest any, L'ACCENT hem querra independentista provinents de diverse

Jaume Casals és alcalde de Navàs per la CUP. Marta Cordomí és regidora de la CUP a Carded Toni Rico (Novelda) és historiador i militant de Gonçal Bravo (València) és portaveu nacional

seig de Gràcia, el crit independentista va sobrepassar qualsevol intent d'instrumentalització per part de les forces autonomistes. De fet, el 10J podem dir que va ser la certificació que en el cas del Principat, la via autonomista d'encaix dels catalans en Espanya ha mort definitivament i dubte molt que puga tornar a revifar.

xa independència. En un context de crisi econòmica, però, la ciutadania ha apostat per un Govern fort i a la dreta. El regionalisme convergent, però, no pot continuar amb el peix al cove pujolià com si res no hagués passat. Les retallades en matèria de drets socials i els pactes amb la dreta espanyolista poden esquerdar la seva hegemonia actual.

que en aquests moments una majoria dels seus votants i militants tenen clar que això de reformar Espanya s'ha acabat. El mateix Jordi Pujol ho està afirmant.

Com interpreteu l'evolució de la política de CiU en aquest darrer any?

GONÇAL BRAVO: El desenvolupament dels fets aquest darrer any només ha portat a que guanye CiU amb un discurs terriblement ambigu, que els ha permès garantir-se la “legitimitat” electoral, per fer el que la gran burgesia “catalana” vol i necessita: augmentar els seus beneficis a costa dels nostres drets socials i laborals (i també nacionals, ja que les seues retallades també estan afectant directament a la nostra llengua i cultural nacionals).

JAUME CASALS: Actualment crec que és molt important l'organització.

Hem de seguir potenciant la formació de la militància i és així com evitarem caure en el desencís o en falses dreceres. Un altre vessant important és potenciar la comunicació, hem de difondre el nostre pensament arreu tot utilitzant les eines comunicatives que tinguem al nostre abast. També és importantíssim aprofundir el treball municipal per fer arribar a gran part de la població el nostre missatge. Com més ens senten més ens entenen, la gent ja no ens veu com una cosa estranya i aliena, sinó com els que plantegem solucions. Coherència, paraula i treball. El camí és llarg, però cada dia que passa avancem.

JAUME CASALS: Aquest darrer any CiU ha demostrat amb el seu fals sobiranisme puntual que l'únic que buscava era poder tornar a assolir poder. Ells venien sobiranisme, però bàsicament el que buscaven era erosionar els governs socialistes per poder tornar a governar. Han estat trampejant la situació per recuperar la Generalitat i anar aguantant fins a les municipals on ha tornat a quedar clar que la seva aposta sobiranista curiosament passa per entendre's amb el PP. El mateix PP que denuncia la immersió lingüística al Principat, tanca TV3 i les línies en valencià al sud de la nació, i que a les illes també aposta per eradicar l'ús del català. Ha quedat clar, si algú en dubtava, que ells no tenen una aposta nacional sinó que només els interessa seguir escalfant la cadira tot buscant el maleït encaix.

MARTA CORDOMÍ: El regionalisme de CiU ha arrasat després de la desfeta del tripartit, amb una proposta de pacte fiscal, presumiblement amb el PP a Madrid, que té tots els números per esdevenir un foc d’encenalls més impossible que la matei-

TONI RICO: Històricament la dreta catalana ha jugat el doble rol de mostrar-se discursivament nacionalista per als seus votants i políticament regionalista per als governants espanyols. Això li ha servit per a mantenir el poder durant molt de temps i, alhora, poder-se consolidar com a partit hegemònic al Principat. Els equilibris interns del partit on, sobretot, un personatge com Duran i Lleida encara tensa la corda cap al regionalisme i la bona relació amb Espanya, fa que CiU es trobe davant d'una situació política interna i conjuntural nova per a ells també. És per això que intenta vendre idees impossibles com les del concert econòmic, per exemple, amb la intenció sobretot de mantenir una certa tranquil·litat interna, mentre

Quin camí creieu que ha de prendre l'esquerra independentista per a afrontar aquesta nova etapa?

MARTA CORDOMÍ: L’esquerra independentista ha de continuar la feina començada ja fa molts anys de conscienciació i arrelament als pobles i ciutats dels Països Catalans.

El referent polític que suposa ara mateix la CUP a nivell municipal és la prova de que aquesta feina no ha estat en va. L’aposta de l’esquerra independentista pel marc dels Països Catalans i l’alliberament nacional lligat al benestar de les classes populars forma part del missatge del 10J.

L’ACCENT 206 EN PROFUNDITAT 09

ifestació n de la Història

parlat amb quatre persones de l'eses organitzacions i diferents territoris.

deu. e l'esquerra independentista. l de la Coordinadora Obrera Sindical.

El camí, doncs, passa ara per exercir un municipalisme que faci realitat, si més no a petita escala, allò que ha estat l’essència de la l’independentisme rupturista. Treballar des de la base, sense caure en l’elitisme de la classe política i sobretot enfortir l’arrelament a la societat civil a través de les associacions i la cultura popular del país.

Finalment, l’obertura de l’esquerra independentista a projectes liderats per la societat civil, com ara les consultes, pot ser una manera de treballar per la independència i guanyar espais que tradicionalment havien estat dominats pel regionalisme. En temps de reestructuració del mapa polític cal buscar l’espai de la CUP i les organitzacions sindicals, estudiantils i juvenils per tal de continuar fent una feina que el país necessita.

GONÇAL BRAVO: Per mi una de les mancances principals del 10J de 2010, i de tot el “moviment sobiranista” català, ha estat sempre el món laboral. I tot i que la COS en el darrer any ha fet avenços importants, eixos avenços no venen donats precisament per les mobilitzacions “sobiranistes”. És més, m’atreviria a dir que cap organització sindical “nacional i de classe” s’ha vist reforçada per aquests moviments. I ací rau una de les principals febleses del sobiranisme català/catalunyès, la seua incapacitat per lligar la lluita nacional a la social (i viceversa).

Si volem arribar a ser lliures, veritablement i completament lliures, cal tenir ben clar que sense una organització sindical de classe, econòmicament independent de qualsevol estament, combativa, plural i

organitzada a tot el nostre territori nacional, no ho podrem ser mai.

D'altra banda és imprescindible el reforç i visibilització del marc nacional complet, potenciant una dinàmica organitzativa de base i ben coordinada en clau de classe, popular i nacional.

TONI RICO: L'esquerra independentista té l'obligació d'encapçalar un moviment polític i independentista d'esquerres fort i amb cara i ulls que li permeta jugar les seues cartes el dia en què s'hagen de decidir passes importants en l'alliberament de la nació catalana. Les darreres eleccions han demostrat que una gran majoria dels independentistes d'aquest país són d'esquerres i no s'empassen aquella idea de "transversalitat" que alguns sectors ens han intentat vendre els darrers temps. Tot i que l'independentisme com a idea és "transversal", és totalment estúpid creure que això s'ha de materialitzar en un sol partit polític que, alhora, juga pretesament a l'ambigüitat ideològica. En aquest sentit la CUP té un paper clau com a referent institucional de l'esquerra independentista, però també com a eina de mobilització popular. La CUP ha demostrat que és capaç d'arribar a sectors socials que mai s'havien plantejat la independència com a projecte de futur per al seu país i això s'ha aconseguit participant de les lluites als barris, dels moviments socials, de les mobilitzacions sindicals, etc...

Cal, doncs, consolidar la CUP com a referent polític d'un moviment que és molt ampli i heterogeni però

que s'ha de saber adaptar a la nova realitat política dels Països Catalans. I és més, si l'esquerra independentista no participa en tots els fronts de lluita, uns altres ho faran per nosaltres.

10INTERNACIONAL

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

Ni per terra, ni per mar, ni per aire

Israel torna a bloquejar la solidaritat internacional amb Gaza MARIA FREIXAS BARCELONA

Si algú tenia dubte de quin era el poder de l'Estat d'Israel per poder moure fitxes i prendre decisions més enllà de les seves fronteres, en les darreres setmanes es fa palesa la seva capacitat per a fer i desfer en benefici de la seva estratègia sionista. Ni per terra, ni per mar, ni per aire es podrà visitar Palestina amb finalitats solidàries, sobretot si parlem del territori enclaustrat al sud-oest de l'ens artificial jueu que és Gaza. Ens trobem davant d'una esperpèntica actitud ja coneguda per part de l'estat d'Israel, però sobretot cada vegada més extrema i deplorable pel que fa al paper que estan realitzant els organismes internacionals i alguns Estats i països.

Així doncs, qualsevol aroma que pugui fer olor a llibertat és tant sols una cortina de fum on s'hi amaga un pla israelià cada vegada més maquiavèl·lic i llunyà a un procés de pau real i just per a la població palestina.

Per terra

L'any 2006 vaig viatjar a Palestina per primera vegada i, un cop a Jerusalem, iniciàvem els tràmits per entrar a Gaza mitjançant el consolat de l'Estat espanyol. Teníem els papers en ordre i malgrat els diver-

“Un dels objectius de la Flotilla és trencar simbòlicament el bloqueig que va ser implementat per l'Estat d'Israel fa més de 4 anys” sos viatges al barri on es troben la majoria de les ambaixades, els impediments varen ser uns quants i contradictoris, notificant-nos finalment que no podíem entrar a Gaza.

D'això, ja en fa 5 anys, però no cal ni anar tant lluny ni parlar del meu cas en particular, sinó que esdevé incomptable la quantitat de persones i personalitats que s'han quedat a les portes dels punts de control fronterers amb el territori de Gaza. Tant sols sota estrictes requeriments i una mica de sort, hi ha alguna possibilitat per entrarhi.

Per mar

Quan encara no havien passat massa dies de l'aniversari en què la pri-

La Franja de Gaza necessita l’ajuda per trencar els efectes del bloquig // FOTO: http://mushirapalestina.com/

mera Flotilla viatjava a Palestina per tal d'intentar trencar el bloqueig que pateix Gaza i en què el vaixell Mavi Màrmara de matinada es va veure sorprès amb l'assalt surrealista de l'exercit israelià, en què van assassinar 9 persones i una cinquantena van resultar ferides, la segona edició es va posar en marxa rumb a Palestina, el passat 1 de juliol. Enguany, formada per més d'una desena de vaixells i unes 500 activistes en representació d'una cinquantena de països, d'entre les quals 40 són de l'Estat espanyol.

Un dels objectius de la Flotilla és trencar simbòlicament el bloqueig que va ser implementat per l'Estat d'Israel fa més de 4 anys.

Així doncs, divendres 1 de juliol, les diferents embarcacions tenien pensat iniciar el viatge des de diferents ports grecs, però les forces de seguretat hel·lenes van impedir-ne la sortida. Abans del bloqueig, però, es van descobrir diversos sabotatges a algunes de les embarcacions que haguessin pogut causar la inundació d'algun d'aquests vaixells.

L'Estat de Grècia té el cul llogat i, com diu la dita, no pot seure quan vol i es fan molt creïbles les diverses fonts afirmant que Grècia hauria rebut beneficis econòmics a canvi de cedir al reclam d'Israel per tal de no deixar que els internacionals trenquessin el bloqueig a Gaza.

Per aire

Per últim, la campanya internacional “Benvinguda Palestina”, ubicada sobretot a l'Estat francès, però amb la participació d'altres països, així com de la mateixa Palestina, va engegar una iniciativa per aire,

volant en massa fins a l'aeroport de Ben Gurion. L'objectiu era denunciar Israel i la pressió sionista per no deixar entrar internacionals solidaris en territori palestí arrel dels fets de la Flotilla, així com també per tal de commemorar el setè aniversari en què el Tribunal Superior de Justícia va sentenciar l'aturada i retirada del mur de l'apartheid. Aquest divendres passat, 8 de juliol, centenars de persones han estat vetades a viatjar en els mateixos aeroports d'origen, d'altres han estat ja deportades, així com més d'un centenar resten detingudes a l'aeroport de la capital israeliana a l'espera de ser deportades en les properes hores.

S'agreugen els impediments per entrar a Gaza

Anar a Palestina per demostrar la teva solidaritat es pot convertir en una odissea complicada, però si parlem del territori de la Franja de Gaza, segurament les possibilitats d'arribar són mínimes, per no dir nul·les. A partir d'ara, s'hauran d'extremar les precaucions si es vol ser solidari amb Palestina des del mateix territori; encara que fins ara ja era complicat, no queda dubte que el panorama actual del moviment de solidaritat ha de prendre consciència de les dificultats.

Una actitud com la que està demostrant el govern israelià i una

magnitud envers l'acció-reacció que va in crescendo, alhora que abasta sectors més amplis, fa que ens trobem en dues línies de lluita clarament marcades: d'una banda, es tracta de seguir fent pressió directa als territoris palestins, sobretot pels moviments de solidaritat, buscant alternatives per saltar-se les normes per no trencar també l'aïllament davant el món en què viuen els palestins en territoris ocupats; de l'altra, motivar i fer entendre a la resta de moviments socials i organitzacions per tal que contemplin el boicot a Israel com una campanya inherent en el seu discurs antiimperialista i en les seves línies de treball.

Mur de l’apartheid: 7 anys d’incompliments MARIA FREIXAS BARCELONA

Les conclusions de la Cort Internacional de Justícia de l'Haia, amb data 9 de juliol de 2004, sentencien, en primer lloc que "La construcció del mur que està alçant Israel, la potència ocupant als Territoris Palestins Ocupats (TTOO), incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, i el seu règim connex, són contraris al dret internacional." I en el segon punt, "Israel està obligat a posar fi a les seves violacions del dret interna-

cional; està obligat a aturar immediatament els treballs de construcció del mur que està alçant als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, a desmantellar de seguida l'estructura que ha alçat, i, immediatament, a revocar o deixar sense cap efecte tots els decrets legislatius i normatius amb ella relacionats, d'acord amb el paràgraf 151 d'aquesta Opinió."

D'altra banda, el Tribunal també diu que "Israel està obligat a fer reparacions per tots i cadas-

cun dels perjudicis i danys causats per la construcció del mur als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants." Però la idea del mur a Cisjordània no era nova.

Des de 1994, Gaza, amb una població actual d'aproximadament 1.5 milions d'habitants i una extensió de 360 km2 que la fan una de les zones més poblades del planeta, està completament envoltada per una barrera que aïlla als palestins que hi viuen de la resta del món.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

Lliçons de moral de la “dissidència” cubana des del seu imaginari “desterrament” JOSÉ MANZANEDA CUBA*

Jorge Cervantes, pres a Cuba, abandonava fa dies una vaga de fam, després d'aconseguir que el govern de l'illa l'excarceri. Quan surti, emigrarà amb la seva família –com ho va fer anteriorment el seu germà– a territori espanyol.

"Dissident" i "lluitador pels drets humans" són els termes que fan servir els mitjans quan parlen de Cervantes.

El curiós és que aquests mitjans han aplicat en les notícies sobre aquest pres –en una pràctica molt poc habitual en ells– una política informativa exemplar de presumpció d'innocència, ja que no esmenten el motiu pel qual es trobava, fins a la seva última detenció, en situació de llibertat condicional: el presumpte intent de violació d'una jove a la ciutat de Santiago de Cuba. Aquesta jove explicava en diversos blocs cubans el moment de l'agressió: "Vaig començar a cridar, vam començar a forcejar, i com més forcejava i plorava, ell més em pegava; em va trencar la boca, la cara se'm va inflar completament de tants cops que em va donar”.

La mateixa mare de Jorge Cervantes reconeixia al diari El Nuevo Heraldo que els seus problemes amb les autoritats cubanes provenen de la seva activitat de delinqüència comú. Ja el 1997 va ser condemnat a sis anys de presó pel robatori en una empresa de l'estat.

No és l'únic cas d'aquestes característiques. L'anomenada "dissidència" cubana ha integrat a les seves files a moltes persones amb un perfil similar al de Cervantes. Recordem el cas d'Orlando Zapata Tamayo, pres que complia condemna per diversos actes de violència, com l'agressió amb matxet a un ciutadà, i que va ser captat per la "dissidència" un cop a la presó. Allà, va començar una vaga de fam amb reivindicacions com ara tenir telèfon mòbil i cuina a la seva cel·la. La seva mort va ser finalment capitalitzada per l'extrema dreta de Miami, amb el suport dels grans mitjans internacionals.

"Aquí, (als Estats Units,) al país de la llibertat, descansaran les seves cendres en pau", deia fa uns dies la mare d'Orlando, Reina Luisa Tamayo. Una curiosa "pau" si tenim en compte que el seu fill va ser enterrat al mausoleu de la Brigada 2506, és a dir, al costat dels mercenaris que van intentar envair Cuba el 1961 i van ser derrotats a Playa Girón. Una vegada més, mentia sobre

El suport als dissidents cubans es fa sense conèixer a fons la realitat dels casos

les circumstàncies de la mort del seu fill, que atribuïa a que les autoritats cubanes li havien negat aigua durant 18 dies, i repetia el guió polític dictat pels seus amfitrions de Miami, al demanar "més sancions" dels EUA a Cuba.

La “dissidència”acollida a l’Estat espanyol

Una mostra representativa de la talla moral de l'anomenada "dissidència" cubana la tenim en el comportament de molts dels expresos excarcerats durant l'últim any i acollits pel Govern espanyol. Repassem-los.

Entre els primers expresos que van viatjar el juliol del 2010, alguns es queixaven davant els mitjans el mateix dia de la seva arribada perquè els havien allotjat en un hostal del barri obrer de Vallecas, a la perifèria de Madrid.

Oleivys García, esposa de l'expres Pablo Pacheco, expressaven el seu "desconcert" perquè "el bany és col·lectiu i les habitacions no estan ventilades". Un altre, Normand Hernández, maleïa haver de "conviure amb 40 persones" en unes instal·lacions per a immigrants.

Mesos més tard, Juan Antonio Bermúdez Toranzo, també expres i vicepresident de l'anomenada Fundació Cubana de Drets Humans, protestava perquè "estem en una habitació de tres

llits sense condicions, l'alimentació és molt dolenta, molts ancians i nens ni la mengen. A Espanya s'estan violant pràcticament els nostres drets humans”.

Les protestes per suposades promeses econòmiques incomplertes per part del Govern espanyol s'han repetit en diversos llocs. El Centre d'Estrangers

“Normand Hernández, maleïa haver de "conviure amb 40 persones" en unes instal·lacions per a immigrants” de Torrelavega, pertanyent a Creu Roja, va expulsar al començament de juny l'ex-pres cubà Erick Caballero Martínez per agredir un dels treballadors.

Caballero denunciava a la premsa que els estaven tractant "com a uns simples immigrants".

Un altre expres i exvaguista de fam

a Cuba, Néstor Rodríguez Lobaina, carregava contra la Creu Roja espanyola per la lentitud en el pagament de l'ajuda econòmica mensual promesa, i perquè en van traslladar en un incòmode autobús des de Madrid a Màlaga.

El mes d'abril de 2011, un altre, Mario Alberto Pérez Aguilera, es negava a acceptar l'allotjament que va posar a la seva disposició la Comissió Catòlica de Emigrants de Castella-la Manxa. La responsable de l'ONG, Ana Belén Sanz, va assegurar que li havien ofert dos apartaments, de sis i cinc places, per la seva família i que ell els va rebutjar.

Al juny de 2011, altres expressos cubans i els seus familiars van començar una vaga de fam a la ciutat de Màlaga per les "condicions infrahumanes" –paraules textuals– de les habitacions del centre de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR). Les "condicions infrahumanes" eren –segons les denúncies que van fer a la premsa– l'existència de pols, la petita grandària de les habitacions, la dolentíssima alimentació i la falta d'intimitat.

La Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat va decidir finalment expulsar del centre a aquestes set persones, entre elles l'expres Carlos Martín Gómez i la seva germana Sabina Martín, representant de les Damas de Blanco. Els

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

*Article publicat a Cubainformación

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

motius: les agressions físiques entre ells, les amenaces i agressions verbals constants als treballadors, la introducció d'alcohol i armes blanques al centre, i l'abandonament dels tallers ocupacionals. És a dir, per les mateixes actituds violentes i insolidàries per les quals, quan vivien a Cuba, la gran premsa els catalogava com a "perseguits" pel govern cubà.

Així protestava Sabina Martín davant les càmeres de l'agència EFE: "Des que vam venir a Espanya, el govern no ha complert res del que ens va prometre. Volem anar als EUA, que és on es defensen veritablement la democràcia i els drets humans".

Des de CEAR ja havien criticat setmanes abans la situació de privilegi dels 115 expressos cubans acollits pel Govern espanyol, en contrast amb la manca de sensibilitat i suport a altres persones procedents de països amb situacions greus de conflicte o persecució política.

Un altre cas cridaner és el del també expres José Ubaldo Izquierdo, acollit en aquesta ocasió a Xile. Allà el govern li va aconseguir feina a una emissora de ràdio: no va trigar dos dies a abandonar-la, perquè li "quedava massa lluny" del seu domicili.

Però qui ha donat el cop de gràcia informatiu que despulla definitivament a aquests "expresos cubans de consciència" és, curiosament, la portaveu de les anomenades "Dames de blanco" a Cuba, Laura Pollán. Fa uns dies, Pollán tirava per terra la versió –repetida fins la sacietat pels mitjans de comunicació– que els expresos han sortit de Cuba obligatòriament, en un suposat "desterrament forçat". I és que Pollán assegurava a la premsa que "el pres que digui que el van obligar a emigrar, està mentint, perquè la prova la tenim en els 13 que són aquí, que s'han quedat a Cuba".

Mentrestant, el govern dels EUA acaba d'aprovar 20 milions de dòlars per alimentar la "dissidència" cubana, que ha de justificar els cobraments amb tot tipus d'invents, exageracions i mentides que es converteixen immediatament en notícia pels grans mitjans internacionals. Uns mitjans que, sobre aquest escandalós acte d'ingerència que cap país consentiria, segueixen aplicant el seu "democràtic" bloqueig informatiu.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

Perquè Grècia (i l’Estat espanyol) no es recuperaran

VICENÇ NAVARRO BARCELONA

deute públic a uns interessos abusius. Per cert, la mal anomenada ajuda a Grècia és per a assegurar-se que l'estat grec pagarà a dits bancs. I l'enorme austeritat imposada a la població grega per part de l'estat (77.000 milions d'euros, dels quals 28.000 milions seran en retallades de despesa pública i 50.000 milions en privatitzacions del patrimoni nacional) és per a poder pagar als bancs.

El major problema que té l'economia grega no és primordialment de caràcter econòmic o financer. És un problema polític.

Té a veure amb l'enorme poder que la banca ha tingut, i continua tenint, en l'estructuració de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com en la gènesi del deute públic dels països anomenats despectivament PIGS, porcs en anglès,(Portugal,Irlanda,Grècia i Espanya). Ara bé, aquest poder de la banca ha comptat amb un gran aliat i còmplice: les classes més adinerades dels països de l'Eurozona, incloent-hi les dels països PIGS.

Vegem les dades, començant per les regles que els bancs van escriure sobre les quals s'establiria l'Eurozona. Aquestes regles són les responsables que Grècia mai podrà (ni tampoc l'Estat espanyol) sortir de la recessió a través de les polítiques que s'estan seguint. Una va ser que els Estats, en incorporar-se a l'euro, van perdre el control sobre la seva pròpia moneda. És a dir, que en moments de recessió (quan l'economia està estancada), l'estat grec no pot devaluar la moneda i amb això poder abaratir els seus productes i vendre'ls més fàcilment a l'exterior, tot recuperant-se a força d'això. Suècia i Noruega, per cert, s'han recuperat de la recessió molt millor i més ràpid que Finlàndia, com a conseqüència que els dos primers van poder devaluar la seva moneda, la qual cosa no va poder fer Finlàndia en pertànyer a l'euro.

Una altra regla és que, en integrar-se a l'euro, els Estats van deixar de tenir la potestat d'imprimir diners i establir-ne el preu. Quan un país està en recessió, el seu Banc Central imprimeix diners i/o abarateix el preu del diner, disminuint així els interessos bancaris, facilitant que tant els ciutadans com els empresaris puguin aconseguir préstecs amb els quals consumir béns i serveis i invertir, i així produir ocupació i estimular l'economia. Negar-li a l'estat que tingui control sobre el crèdit és impossibilitar-li el poder estimular l'economia. Una funció d'un Banc Central és, precisament, la de garantir el crèdit, la qual cosa va funcionar bé en la majoria de països europeus fins que va arribar la moda neoliberal amb el president Reagan als EUA i la Sra. Thatcher a Gran Bretanya, que van fer creure a molts governs europeus que desregular el crèdit era bo per a un país. L'últim cas que vam veure va ser Islàndia, que va comportar un enorme proble-

L’euro i la crisi

El Govern grec no troba eixida a la crisi, malgrat les reformes i les apel·lacions a les altes instàncies

ma, com també es va crear en els altres països que van desregular el crèdit (que en van ser la majoria).

I, per si això no fos poc, la tercera regla era que un país no podia seguir polítiques expansives de despesa pública. És a dir, un estat no podria gastar molt per a estimular l'economia, ja que l'estat, segons el criteri de Maastricht, no podia tenir un dèficit estatal major del 3% del PIB i un deute públic major del 60% del PIB. Clar que el criteri no deia com havia de baixar-se el dèficit per a arribar al nombre màgic del 3%.

Però van insistir que els estats baixessin els impostos com a manera d'estimular l'economia, considerant erròniament que els rics, que eren els màxims beneficiaris de les retallades d'impostos, consumirien més que estalviarien (de fet, van invertir en sectors especulatius). Aquesta insistència que l'estat baixés els impostos no deixava a l'estat altra alternativa que la de retallar la despesa pública. Això va eliminar la possibilitat que l'estat pugui estimular l'economia mitjançant, per exemple, inversions en àrees de creació d'ocupació.

Aquestes tres regles fan molt difícil, gairebé impossible, per a Grècia (i per a l'Estat espanyol), sortir de la crisi. En realitat, aquestes regles van ser molt importants perquè la crisi es presentés a Grècia amb la gravetat amb què s'ha presentat.

Què passa a Grècia? L'aliança de la banca amb els rics

Una característica de Grècia, que comparteix amb l'Estat espanyol, és que ha estat governada per la ultradreta per molts anys. La dictadura dels coronels va ser (com ho va ser també la dictadura dels generals a l'Estat espanyol) una dictadura dels rics en contra de les classes populars. Això ha determinat que els rics no tenen el costum de pagar impostos. El frau fiscal ha estat enorme, conseqüència de la laxitud de l'estat, que ha continuat controlat pels rics durant la democràcia que va seguir a la dictadura. El 2010 només 15.000 grecs, d'un total d'onze milions de ciutadans, van declarar a l'estat ingressos superiors a 100.000 euros a l'any, la qual cosa contrasta amb l'existent concentració de la riquesa i de les rendes, visible en els suburbis de les ciutats gregues. Es considera que gairebé la tercera part de la renda nacional (la posseïda pels rics en la seva majoria) no es declara.

Això ha forçat a l'estat grec a endeutar-se fins a la medul·la per a pagar les despeses de l'estat (en infraestructura i en serveis públics, així com en despeses militars que signifiquen una càrrega molt important en el pressupost nacional). Aquest deute recull també el deute incorregut pels governs militars, no triats democràticament, i la despesa militar dels quals l'ha de pagar ara l'estat democràtic. Aques-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

tes són les causes que l'estat grec tingui un problema de dèficit de l'estat (12% del PIB) i de deute públic, encara major (150% del PIB). Però aquesta realitat va quedar, en part, ocultada per l'estat amb l'ajuda del banc Goldman Sachs. El diari alemany Der Spiegel va descobrir les ocultacions dels comptes nacionals que l'estat grec (governat per les dretes) havia realitzat amb la complicitat d'aquell banc nord-americà (que va rebre un pagament per això de 800 milions d'euros). És impossible que la Comissió Europea (la majoria de la qual són de partits de dretes), no ho sabés. Per cert, el que era vicepresident per a Europa del banc Goldman Sachs, que va realitzar operacions financeres amb el govern conservador grec per a ocultar la situació real del dèficit públic de l'estat grec, el Sr. Mario Draghi serà el nou president del Banc Central Europeu, posant al capdavant d'aquest Banc (que és un lobby de la banca, en lloc de ser un Banc Central) a la persona que va ajudar més al desfalc dels comptes públics de l'estat grec.

Quan el govern socialista va sortir triat va descobrir aquests problemes, indicant que el dèficit i el deute eren molt majors del que el govern conservador havia indicat. L'estat està enormement endeutat. Els bancs alemanys i francesos, però també els bancs grecs (on els rics grecs dipositen els seus diners) han comprat el

Aquest endeutament de l'estat grec és beneficiós per als bancs i també per als rics que no paguen impostos, forçant a l'estat a endeutar-se encara més. Però és també beneficiós per als rics i per als bancs estrangers, ja que l'estat se sent en la necessitat de privatitzar les seves propietats (a uns preus irrisoris) amb la qual cosa veiem una enorme demanda d'euros per part de bancs d'inversió per a comprar dites propietats. En realitat, en contra del que constantment es diu i s'alarma, l'euro està en molt bona salut (massa bona per als empresaris espanyols que tenen problemes per exportar), i això es deu a l'enorme demanda d'euros amb els quals es compra la privatització dels béns públics de Grècia (i de l'Estat espanyol). Vegeu-ne el cas de les caixes d'estalvis espanyoles, que s'estan venent a uns preus molt baixos. I tot això amb l'ajuda de l'Estat. Per aquest motiu les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com manera d'aconseguir la venda del patrimoni i serveis molt rendibles dels països perifèrics.

Veiem així com l'enorme domini de la banca explica que els estats perifèrics estiguin estancats en el seu deute sense poder sortir-ne, la qual cosa no ocorre per incompetència, sinó per disseny, ja que així la banca aconsegueix introduir-s'hi i major rendibilitat en comprar a preus molt baixos el que abans era públic. Qualsevol lector d'aquest article hauria d'indignar-se. Per cert, aquest article va ser enviat a alguns dels mitjans de major difusió del país, cap dels quals va considerar oportú publicar-lo. Agrairia al lector que ho distribuís el més àmpliament possible.

Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona i és Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials. Article extret de la plana web www.vnavarro.org

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

A. GREGORI VALÈNCIA

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Aliments que beneficien i alhora intoxiquen

Alguns aliments recomanats habitualment a causa del benefici que aporten per a la salut de les persones, han sigut les darreres setmanes, paradoxalment, portada a les notícies dels mitjans de comunicació pel perill del seu consum especialment per a alguns sectors de la població. Entre aquests aliments trobem peixos com la tonyina i el peix espasa i alguns mariscs. També han sigut assenyalats vegetals com els espinacs, les bledes i altres verdures de fulla. I fins i tot, un aliment tan universalment consumit com la llet.

La tonyina i el peix espasa, podrien ser vedats de la dieta infantil per haver-se detectat en anàlisis recents, un alt contingut en mercuri. Així, el Ministeri de Sanitat a través de l'Agència Estatal de Seguretat Alimentària i Nutrició va desaconsellar fa unes setmanes el consum de tonyina i de peix espasa, tant als xiquets menors de tres anys com a les embarassades, ja que, una ingesta superior a 100 grams a la setmana, pot ser altament perillosa per al desenvolupament de les neurones del fetus i dels xiquets de poca edat. El cadmi i el mercuri, que són produïts per l'activitat industrial realitzada per l'ésser humà arriben a la mar a través dels abocaments incontrolats i són absorbits pels peixos de grans dimensions, que acumulen aquests residus en els seus greixos, entrant així en la cadena alimentària a través del consum d'aquests.

El Ministeri d'Indústria, malgrat els dubtes sobre difondre o no aquesta notícia per la possible alarma social que poguera generar, va avisar de la situació en detectar aquests nivells de contaminació per mercuri propers als límits tolerables, per la qual cosa, ha recomanat restringir el seu consum. De la mateixa manera, també es recomana limitar la ingesta d'espinacs i bledes, pel fet que contenen una alta concentració de nitrats procedents dels adobs i que pot donar lloc a la seva transformació en nitrits, els quals són tòxics i poden produir cianosi, més coneguda com a la malaltia del bebè blau.

La font més important de mercuri en la dieta humana és el peix, en el qual el 80% d'aquest element es troba en forma orgànica (prin-

La crisi de l’E. Coli ha demostrat que ni tan sols els aliments aparentment sans i naturals són sempre segurs

cipalment metilmercuri). Així, s'ha constatat, que en certes poblacions que basen la seua alimentació en el consum de peix i altres productes obtinguts del mar pot arribar a sobrepassar-se la ingesta màxima tolerable per setmana de mercuri, fixada en 300µg de mercuri total per persona, i en 200µg quan

“ També es recomana limitar la ingesta d'espinacs i bledes, pel fet que contenen una alta concentració de nitrats” es tracta de metilmercuri. A l'Estat espanyol s'han realitzat estudis en diferents àrees costaneres determinant els nivells de mercuri en la sang i en el cabell, trobant una correlació positiva amb la quantitat de peix consumit.

La llet és altre aliment que conté una elevada quantitat de mercuri. Concretament, la llet humana s'ha demostrat que conté una quantitat baixa de mercuri, però que en quantitats d'exposició altes

és la via més fàcil de transferència de mare a fill. El mercuri es veu involucrat en la cadena tròfica com a resultat de les emissions naturals d'aquest i de determinats processos antropogènics. Encara que la via d'entrada més important al cos humà és l'alimentació, es donen altres entrades com el consum de tabac, amalgames dentals i exposicions industrials.

Els PAH, altres contaminants dels aliments

Els hidrocarburs aromàtics policíclics (PAH) són altres substàncies que trobem també als aliments marins i fumats, als embotits processats com el xoriç i la carn torrada a flama oberta, entre altres fonts.

També es remarquen els cereals com a fonts d'aliments que els contenen degut al procés de torrat que es fa amb aquests.

L'àmplia presència d'aquests compostos al medi ambient: sòl, aigua, atmosfera, plantes i animals marins fa que estiguen molt presents en les nostres vides i l'ésser humà es trobe, per tant, exposat a ells de manera habitual. La seua àmplia presència prové també de les tècniques emprades en el processat i en la conservació d'aquests aliments.

Els aliments fumats van començar a considerar-se perillosos quan a l'any 1950 es va constatar, segons alguns estudis d'investigació, la relació entre casos de càncer d'estómac

i consum d'aliments fumats. Des d'aleshores la ingesta dietètica s'ha identificat en població general no fumadora com a la primera ruta d'exposició dels PAH. En la població fumadora la primera causa és el tabac. Els fumats són perillosos perquè s'obtenen a través de la utilització de la fusta impregnada amb quitrà.

“Els aliments fumats van començar a considerar-se perillosos quan a l'any 1950”

Per altra banda, quan les carns i els peixos es sotmeten a temperatures elevades es produeixen aquests compostos de forma proporcional a la temperatura i al greix que contenen.

Altres casos històrics

Al llarg de la història s'han descrit algunes intoxicacions massives ocasionades pel consum d'aliments contaminats amb mercuri. Dos d'elles van succeir a Japó, pels aboca-

ments en la badia de Minamata i en el riu Agano, en Nihigata, que van provocar una elevada acumulació de mercuri en els peixos que posteriorment van ser consumits per la població humana. S'ha estimat que el peix consumit contenia una concentració mitjana de mercuri de 10mg/kg de pes fresc, i es van diagnosticar oficialment més de 2.200 casos d'intoxicació. Una altra intoxicació important es va produir a l'Iraq, per consum de pa contaminat, preparat amb farina de blat i altres cereals que havien estat tractats amb fungicides organomercurials. La intoxicació va afectar a més de 6.000 persones, de les quals més de 500 van morir.

La concentració de mercuri en la farina era d'alt voltant de 9mg/kg.

Aquesta intoxicació ja havia estat precedida per altres similars, però amb menors conseqüències, al Pakistan i a Guatemala.

Un cop més doncs ix al debat públic la problemàtica dels aliments que ingerim, la seua obtenció, el seu processat, els tractaments que pateix i els residus que acumula.

Un debat que una vegada més, ens mostra la íntima connexió existent entre indústria agroalimentària i malalties que en l'època actual assoleixen una gran importància qualitativa, com és el cas del càncer.

Al mateix temps aquesta nova alarma alimentària, com en el seu dia va passar en el cas del bacteri E.Coli, ens ve a demostrar que l'abocament de residus incontrolats a les aigües, o la mala depuració de les aigües, repercuteix de forma més o menys directa en les cadenes alimentàries. En última instància, com no podia ser d'una altra manera, afecta al consum de les persones, les quals no poden estar segures del que consumeixen, fins i tot quan pensen que ho fan de forma sana i segura.

14 CULTURA

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

Cultura al País Valencià: retallades per a tot arreu Pau Tobar VALÈNCIA

dicat d'actors i actrius valencianes, el 80% dels professionals valencians es troba a l'atur. Trist exemple d'això és la desaparició de la companyia de teatre “El Micalet” -amb producció en català- que va desaparèixer el maig passat per manca d'ajut institucional.

A

l País Valencià el sector de la cultura comença a sentir els efectes de la renovada majoria del Partit Popular en època de crisi. El president de la Generalitat, Francisco Camps, ja va anunciar al seu discurs d'investidura que, per l'any vinent, preveia una retallada total d'uns 1.150 milions d'euros (un 7,2% de la inversió autonòmica en 2011). Encara no s'han concretat els pressupostos pel 2012, però la nova consellera de Cultura -i fins ara directora de Canal 9-, Lola Johnson, ja ha començat a brandar les tisores.

Les escoles de música contra les cordes Com ja va informar L'ACCENT (vegeu els número 172 i 185), les societats musicals del País Valencià pateixen una reducció de vora un 55% en 2010 i 2011 en inversió pública. El curs vinent està totalment en l'aire, donat que en les condicions actuals, uns 1.200 professors de música, perdrien la feina i moltes escoles haurien de tancar el setembre.

La Generalitat sempre ha contestat amb promeses buides les protestes d'aquest sector cultural. Així doncs, es va comprometre a donar-los prioritat un cop constituït el nou Consell. Tanmateix, la Federació de Societats Musicals ha mostrat la seua indignació en vore ajornada la primera reunió amb els mandataris autonòmics, prevista a principis de juny, i constatar que a la següent cita només se'ls hi demanava paciència. No són bons auguris per a un sector que compta amb al voltant de 200.000 associats arreu les comarques valencianes.

L'audiovisual tampoc es lliura de la tisorada Si l'afer del doblatge en valencià porta cua -a inicis del 2010 RTVV ja va anunciar una retallada del 75% que suposà la pèrdua de treball d'uns 500 treballadors- el món del cinema és ara l'afectat. A la vint-i-sisena edició del festival internacional “Cinema Jove” la tisora del PP ha reduït en prop d'un 30% les inversions de la Generalitat.

“Sagunt a escena” com a símptoma La dessetena edició de “Sagunt a escena”, un dels festivals teatrals més importants dels Països Catalans, patirà una retallada del 33,8%. Els 120.000 euros estalviats provenen fonamentalment de la cancel·lació de la producció en català. En paraules de la nova responsable de la Conselleria de Cultura, Lola Johnson, “no té sentit discriminar als turistes que en eixes dates visiten la capital del Camp de Morvedre”.

D'aquesta manera les retallades culturals van en la mateixa direcció que les que es produeixen a l'educació: per al PP el valencià és un cost afegit prescindible.

Una línia d'actuació que contrasta amb la cada vegada major demanda de cultura i educació en llengua pròpia al País Valencià. Com a mostra l'espectacular inici del cicle de “cinema en valencià a la fresca” que va reunir al voltant de set-centes persones en la projecció de Pa negre al barri de Velluters el passat 5 de juliol.

D'altra banda, en matèria de teatre, el discurs triomfalista de la Consellera de Cultura “la Generalitat dóna suport, de manera decidida, el sector de les escèniques de la Comunitat, i crea ocupació i riquesa”, contrasta amb la crua realitat.

Segons denunciava al mes de març el sin-

Batuda policial a l’SGAE Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

l passat 1 de juliol, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de la Societat General d'Autors (SGAE) a Madrid a la recerca de proves d'un possible desviament de fons i apropiació indeguda.

L'operació va tenir com a resultat l'arrest del president de l’SGAE, Teddy Bautista, i vuit persones més. A Bautista se l'acusa d'un delicte d'apropiació indeguda. Entre els imputats hi ha el director financer de l'entitat, Ricardo Azcoaga, el director general, Enrique Loras i José Luis Rodríguez Neri, un exalt directiu de l'SGAE que presumptament va desviar desenes de milers d'euros a empreses de la seva propietat.

La denominada Operación Saga, que dirigeix el jutge Pablo Ruz, titular del Juzgado Central de Instrucción número 5 de l'Audiència Nacional incloïa set ordres d'escorcoll a domicilis particulars dels

imputats i en algunes de les empreses de la Sociedad Digital de Autores (SDAE), pertanyent a la SGAE i de la qual Rodríguez Neri és el director general.

El cas comença amb una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció, el març del 2010, davant del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiencia Nacional espanyola, que aleshores tenia com a titular Baltasar Garzón. Garzón va obrir diligències prèvies i la Unidad Central de Operaciones (UCO) de la Guàrdia Civil i Anticorrupció van començar a investigar els comptes de l'SGAE. El centre de la investigació són

persones que crearen societats que, afavorits per llur condició de directius de l'SGAE, pogueren desviar fons “en perjuidici de l'entitat i els sus socis”. Per tant, no s'investiga un delicte fiscal, si no societari i contra el patrimoni. El resultat de l'operació ha estat la posada en llibertat amb càrrecs dels detinguts excepte en el cas de Rodríguez Neri que continua sota custòdia

policial.

La reacció institucional de l'SGAE s'explicava en un comunicat del 5 de juliol en el qual s'anunciava la constitució d'una Comissió Rectora que ha d'encetar una investigació interna per depurar responsabilitats, gestionar l'organització i apartar en Rodríguez Neri “sense perjudici de la seva pressumpció d'innocència”.

Èxit rotund del cinema a la fresca en valencià a Velluters Redacció MANISES

L

a força popular d'estima a la llengua i la demanda de productes culturals en valencià es feren patents el passat dimarts 5 al mateix cor de la ciutat de València. Més de 700 persones -cadascú portantse la seva cadira de casa- assistiren a la primera sessió del cicle de cinema a la fresca a la plaça del Pilar del barri de Velluters, organitzat per l'Associació de Veïns, l'Associació Cultural la Lluna Roja i el Servei de Política Lingüistica de la Universitat de València. La pel·lícula amb què s'iniciava el cicle era la premiada Pa Negre, dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga.

Abans d'iniciar-se la projecció, Santi Alminyana, en nom dels organitzadors, donava la benvinguda i convidava a recuperar el carrer com a lloc d'encontre i eix vertebrador de la vida social. La necessitat d'avançar en la normalització del valencià, també en àmbits “difícils” com el cinema, va ser també un dels eixos destacats pel portaveu veïnal. La reivindicació de la llengua es va fer també present amb una pancarta d'Endavant amb el lema “Sí al valencià. Cap agressió a la nostra llengua”, amb la voluntat de denunciar la supressió de les línies en valencià promoguda pel Partit Popular mitjançant l'anomenat decret de plurilingüisme.

El cicle de cinema continuarà els propers dimarts de juliol. El dia 12 es projectarà La Mosquitera, protagonitzada per Emma Suarez i Eduard Fernández. El 19 serà el torn de Woody Allen amb Coneixeràs l'home dels teus somnis, que es projectarà en versió original subtitulada al valencià. I finalment, la iniciativa es clourà el 26 amb la projecció de Xarxa Social, la pel·lícula sobre el fundador de Facebook.

CULTURA 15

L’ACCENT 206 DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011

El no just, compacte, unànime Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

ncara heu d'aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d'un no just, compacte i unànime! Arranqueu-vos la bena”. Joan Oliver (conegut com a poeta amb el nom de Pere Quart) ha estat àmpliament elogiat amb adjectius clàssics com “coherent”, “insubornable”, etc. Són aquell tipus d'adjectius que s'adiuen a una persona de la seva trajectòria i que a voltes s'apliquen a qui no els mereix. Proliferen particularment quan l'afectat és mort i tant inofensiu com pot ser-ho un escriptor consagrat.

Durant la guerra Joan Oliver s'implicà intensament en la lluita antifeixista, presidint l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitzant el Servei de Biblioteques del Front i fins i tot va escriure un himne per a l'exèrcit republicà. Després de l'exili a Xile va tornar i va haver de “beure aspres vins de burla”, “escoltar forts arguments del sabre” i “salvar els mots de la nostra llengua”, per dir-ho en paraules d'Espriu, passant uns mesos a la presó i patint amb dolor i silenci el que va anomenar "la pau corrupta". En els darrers anys del franquisme es va significar en l'oposició al règim en el mitificat recital Price dels poetes, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera i va participar activament en actes de protesta com els de "La caputxinada" —una tancada forçada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona el 1966. Això no el va llençar als

braços del primer que passava quan la Transició va maquillar el franquisme. Se li va muntar un homenatge al Teatre Romea l'any 1980, amb 81 anys, i va fer un discurs de tres quarts d’hora sobre el dret a l’autodeterminació. El 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat amb l'argument que “de creus i de Jordis en aquest país n'hi ha massa”, en clara referència al president de la Generalitat i el seu catolicisme. Segons el seu nebot i exdiputat per Iniciativa per Catalunya, Ignasi Riera, “tenia una obsessió contra la monarquia borbònica” i afegeix que “a mi em renyava, perquè per a ell el fet que jo hagués acceptat una Constitució monàrquica era

un pas enrere. Ens deia que érem uns venuts, que havíem claudicat. També criticava molt seriosament Serra, Obiols, Jordi Pujol, Jordi Maluquer... I tota aquesta gent sap que la correspondència i els articles en què Joan Oliver els deixava com un drap brut encara no s’han acabat de publicar.

Per això miren amb recel qualsevol publicació o acte que es faci sobre la seva figura, per por que quedi palesa l’opinió que Joan Oliver tenia d’ells”. Riera es referia a aquest fet amb motiu del centenari del seu naixement, el 1999, desatès per les institucions com el vint-i-cinquè aniversai de la seva mort que commemorem en aquestes pàgines. Malgrat que Joan Oliver és un

dels dramaturgs més notables en llengua catalana del segle XX (El 30 d'abril (1935), Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), La fam (1938), Ball robat (1958) i que va traduir obres teatrals molt notables del francès (Beckett i Molière), de l'alemany (Brecht) i del rus (Txèkhov)), el Teatre Nacional de Catalunya no li va dedicar en aquell moment ni un sol espectacle. Aleshores tant com ara era vigent l'apreciació que Oliver va fer de la situació del país l'any 1948 en una carta a Xavier Benguerel després del retorn de Xile: “La gent vol que l'amo estigui content i que tingui el son tranquil i va molt més enllà del que l'amo mana”.

Història

Ruptures i continuïtats del primer franquisme al País Valencià Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

l panorama de la producció històrica del franquisme al País Valencià és més aviat desèrtic. Poc a poc, però, anem sortint de l'obscuritat amb treballs com ara el de l'Andreu Ginés i Sànchez, que va dedicar la seva tesi a analitzar els primers anys del franquisme a les províncies de Castelló i València, les més orfes en treballs d'aquest gènere. Ara, després de guanyar el XXV Premi Ferran Soldevila de Biografies, Memòries i Estudis Històrics, ha estat publicada per Publicacions de la Universitat de València sota el títol de La instauració del franquisme al País Valencià.

La voluntat de l'autor és “analitzar les continuïtats i els trencaments a partir dels principals càrrecs polítics i també a partir de l'anàlisi de les institucions i les seues actuacions”. Amb aquest objectiu, l'Andreu Ginés realitzà un treball de recerca sistemàtic per tal de poder situar els diferents protagonistes d'aquest període i l'entramat institucional que el regí: la Falange Española i Tradicionalista y de la JONS, els ajuntaments, les diputacions, els governs civils i la Comissió d'Incorporació Industrial i Mercantil núm. 3.

El rigor de la recerca no ens ha de fer pensar que aquest és, únicament, un treball d'erudició, que ens forneix d'una sèrie d'instruments per tal comprendre el passat. No defuig tampoc el debat sobre la naturalesa del règim -feixista, totalitari, autoritari- i respon, sense embuts, que si entenem per feixisme “un règim contrarevolucionari dins d'un procés de lluita de classes -com és el nostre cas- la resposta és, doncs, que sí”.

Però, si bé la persona que s'hi apropi cercant-hi això quedarà saciada, la voluntat del treball és, per sobre de tot, acostar-nos elements d'anàlisi que ens ajudin a comprendre el País Valencià d'avui tot cercant l'origen de l'actual classe política, del model de desenvolupament econòmic i de “la profunda i creixent alienació que patim com a poble”.

Segons la recerca que l'Andreu Ginés ha

realitzat, el que ens trobem en el primer franquisme són més continuïtats que no pas ruptures respecte els anys anteriors. Al treball s'hi documenta la continuïtat en les posicions de poder del conjunt de les classes dominants valencianes i que els enfrontaments que s'hi produeixen són precisament entre les diferents faccions de la dreta que pugnen pel control dels diferents organismes polítics, institucionals i econòmics. A partir de la seva posició en el nou entramat, diferent a l'anterior per l'aparició del Partit Únic i per la supressió de qualsevol element de representativitat democràtica, aniran recuperant el poder que, en alguns casos, havien anat perdent. Les conclusions de l'autor són demolidores en qualificar aquest període com “una història d'especulació, de corrupció i de repressió. I sobretot d'unes persones amb noms i cognoms que se'n beneficiaren”. I, si algú, llegint el diari qualsevol dia, exclama que res no ha canviat al País Valencià, l'Andreu Ginés aixeca la veu per afirmar sí que hi ha hagut canvis, però no precisament a millor: “setanta anys després, els valencians som menys poble i els treballadors i treballadores menys conscients. D'això anava, al cap i a la fi, el franquisme”.

DEL 14 AL 27 DE JULIOL DE 2011 L’ACCENT 206

16CONTRAPORTADA

“A la Triple Frontera no hi ha cap altre perill que no siga el terror institucionalitzat” VICENT MARQUÉS VALÈNCIA

La zona de la Triple Frontera (l'Argentina, el Brasil, el Paraguai), on desenvolupa la seua tasca CEMEP ADIS, es considera una zona calenta geopolíticamente parlant. Quines són les principals problemàtiques a les quals us enfronteu?

Qui diu que és una zona calenta pot valorar-ho des de diverses perspectives. Nosaltres entenem que ho és, perquè allí es troba l'aqüífer guaraní, el tercer en importància del món.

Perquè hi ha un fort moviment d'oposició popular a la destrucció de la selva paranaense, el cinquè centre de biodiversitat de la Terra i perd 17.000 ha cada any, o als projectes de construcció de les grans represes de Garabí-Panambí. També una és zona calenta per la injustícia social generada pel sistema d'explotació: Misiones és una de les regions argentines amb major índex de pobresa, el poble guaraní Mby'a es troba amenaçat, pràcticament condemnat a la seua extinció, els obrers rurals i els camperols sotmesos a la màfia tabaquera de Phillip Morris i la British American Tobacco amb un model que aposta per la contaminació de les aigües, el monocultiu especulatiu, la integració vertical dels treballadors o l'ús d'herbicides altament tòxics com el glifosat, comercialitzat per Monsanto amb el nom de Roundup. Per altra banda, hi ha qui afirma que és una zona calenta per ser una regió amb una elevada presència de població àrab i ho relacionen amb un focus de terrorisme islàmic. Ací no hi ha cap perill que no siga el terror institucionalitzat que busca el benefici privat Quines són les relacions amb altres associacions o moviments brasilers i paraguaians de la regió?

Compartiu experiències de lluita i les treballeu conjuntament?

Els moviments de resistència i de formulació de propostes estan actualment articulant-se. Però sí, clar que hi ha contactes transnacionals amb altres organitzacions. Recentment hem celebrat un seminari internacional amb representants de Bolívia, el Paraguai, l'Uruguai o el Brasil per impulsar l'agroecologia, produir béns d'una manera sostenible amb l'entorn. També hem engegat una xarxa d'Educació i Agroecologia, treballem en la Coordinadora No al Garabí, represa a la qual s'oposa el 75% de la població de Misiones, entre d'altre formes de lluita.

Dels diversos projectes que dueu a terme actualment, quins en des-

ENTREVISTA Raúl Aramendy, pedagog i productor agroecològic de l’Argentina Raúl Aramendy, pedagog i productor agroecològic,és director de CEMEP ADIS, organització sense ànim de lucre, amb més de quinze anys de vida,dedicada a l'agrogeologia, la defensa de la selva paranenca i a l'educació i la comunicació popular. És un veterà militant compromès fonamentalment amb el desenvolupament de les organitzacions socials, culturals i de base del sector popular de la Província de Misiones (Argentina).Ens trobem amb ell al local de CEDSALA de València.

tacaries. Per què?

Nosaltres som educadors i comunicadors populars, el nostre treball consisteix en formar. Treballem per un model sustentable de desenvolupament local, per cercar la justícia social, aconseguir el respecte i el reconeixement dels indígenes, articular un mercat local de productes sans i ecològics demandats pels consumidors més proper, la conservació del medi ambient... Això s'aconsegueix amb una democràcia més participativa,

“La soja que produeix l’Argentina ja és en un 99% transgènica, és el tercer productor mundial” amb la implicació dels agents socials.

Eixe és el nostre projecte global: treballar l'eix educatiu, de formació, de creixement del coneixement popular, el foment de la mobilització i la presa de consciència col·lectiva.

Més concretament, treballeu el projecte "Costruyendo soberanía alimentaria desde la base" amb el poble Mby'a, guaraní. Com són les relacions amb els indígenes? Quins són els principals obstacles a les

seues demandes?

Nosaltres actuem con a centre de suport. Els guaranís s'organitzen autonomament: tenen el seus líders i una estratègia pròpia. Tractem de caminar junts, solidàriament en les reivindicacions comunes. També els aportem formació teòrica i pràctica en matèria agropecuària i forestal. Són un agent social clau en la regió; viuen en la part més selvàtica i són els més afectats per les construccions de les represes. Actualment també formen part del moviment d'oposició. Pel que fa a les problemàtiques, no és per la possessió de terra. Les 75 comunitats guaranís existents gaudeixen d'una figura jurídica exclusiva: la propietat comunitària. Sí tenen evidents problemes sanitaris, com malnutrició i malalties endèmiques, perquè els han furtat el seu mode habitual de vida: el caçador- recol·lector. Han de buscar alternatives de producció i aconseguir sobirania alimentària.

Eixe és el principal obstacle ja que es tracta d'un canvi cultural.

La soja modificada genèticament ocupa a l'actualitat, aproximadament, 41,4 milions d'hectàrees cultivades; l'Argentina amb el 4,5% i el Brasil amb el 4% de la producció total, són dos dels cinc països que més Organismes Genèticament Modificats (OGM) conrea.

Quina és la situació a Misiones i les conseqüències que se'n poden derivar per a la població?

La soja que produeix l'Argentina ja és en un 99% transgènica, és el tercer productor mundial. Ja no som el "graner del món" ni un país de làctics. La soja s'exporta a l'actualitat per a farratge animal, sobretot a la

Xina. Però el problema no s'arrela a Misiones, les principals regions productores són Santa Fe o La Pampa.

Aquestes terres es fumiguen amb avionetes, amb evident perill per a les poblacions properes. Sí, la soja és un problema seriós però no a Misiones.

La nostra soja són els pins utilitzats per a reforestar la selva per a la producció paperera i el tabac.

Pot esdevenir una alternativa viable l'agroecologia front el model especulatiu establert per unes

“L'agroecologia és una proposta que busca una relació de les persones amb el medi més respectuosa” empreses tan poderoses com Monsanto, Novartis o Dupont?

Jo li donaria un tomb a la pregunta.

El que és inviable és l'agribusiness, malgrat els elevats beneficis que acaben en molt poques mans. És inviable des d'un punt de vista de destrucció de la natura, des d'un punt de vista redistributiu de beneficis i, evidentment, inviable per a la salut humana, per la contaminació de les aigües o l'ús d'adobs químics. En el model actual, produïm més aliments però hi ha vuit cent milions de per-

sones famolenques al món. El sistema no ha estat capaç de crear un món sense fam, i ja no parlem d'aliments sans, dietes equilibrades... A més no podem oblidar la crisi energètica, la dels combustibles fòssils. La nostra obligació és buscar la viabilitat. I l'agroecologia és una proposta seriosa, tècnica i científicament ben fonamentada que busca una relació de les persones amb el medi més respectuosa. Un sistema de producció sostenible, equilibrat. Estem en un moment clau de la història, hem de repensar els paradigmes actuals. Quin planeta volem deixar als nostres fills i néts?

Nosaltres treballem en la creença de què un altre món és possible, i a més, desitjable i necessari.

Per últim, coneixes la realitat de l'Horta de València: l'amenaça de desaparició, la lluita dels col·lectius que s'hi oposen, els llauradors ecològics...?

Sí, clar. Portem molts anys treballant amb col·lectius i organitzacions del País Valencià i hi venim sovint. Recorde el desallotjament dels veïns de la Punta, trobar-me colze a colze amb ells front la policia. També conec les experiències en el camp de l'agroecologia i, evidentment, tenen la nostra solidaritat, estem en el mateix vaixell. A nivell general opine que el poble valencià hauria d'assegurar la seua sobirania alimentària i encara més amb l'entorn privilegiat, a nivell de qualitat i productivitat, d'aquestes terres que envolten la ciutat de València. No pot dependre del mercat internacional en un context tan inestable com l'actual amb una crisi petroliera que afectarà l'intercanvi de mercaderies i productes.