Accent 209

209

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

ENTREVISTA

Constitució espanyola: ni amb ni sense reforma El PP i el PSOE s’han tornat a posar d’acord en mesures neoliberals, aquesta vegada amb la reforma de l'article 135 de la Consitució espanyola. Concretament es disposa que tant l'estat com les comunitats autònomes tindran un sostre màxim de dèficit, que vindrà determinat per les directrius europees i que es fixarà, tant per a l'estat com per a cadascuna de les comunitats, a través d'una llei orgànica que aprovarà el parlament espanyol.

Amb aquesta reforma es limita sensiblement la capacitat de finançament de les iniciatives del sector públic. Això suposa retallar la inversió en economia productiva i també en despesa social, fet que abona el terreny a la intervenció i el negoci privats.

SUMARI

>>Països Catalans 4

Ramon Usall, escriptor

Concentració a València en contra de la reforma

Ramon Usall (1977) va ser l'indiscutible triomfador dels Premis literaris de Lleida de l'any passat, guanyant-ne dos. Un, el Premi Lleida, se'l va endur per un projecte de novel·la negra,camp en que ja ha fet altres incursions,algunes publicades per aquest periòdic. L'altre, el Premi Josep Vallverdú d'Assaig se'l va endur per l'obra Futbol per la llibertat, un recorregut per diferents històries on el futbol ha estat present en lluites d'emancipació o com a element reivindicatiu.Aquest assaig,publicat per Edicions Pagès aquest hivern, apareix en un moment en què el debat sobre els valors i les ideologies vinculades al futbol, i fins i tot una certa lectura intel·lectual d'aquest esport,estan experimentant una revifada.

Sentència per als 9 de Palma

Homenatge a Antoní Massaguer

La CGT denuncia TMB per malversació

Sis persones absoltes i cinc condemnades. És el balanç de la primera sentència del cas que investiga les acusacions del col·lectiu espanyolista Círculo Balear contra un grup de joves. >> Països Catalans 5

Prop de 500 persones s'aplegaren al Teatre Municipal per tal d'homenatjar Antoní Massaguer onze anys després de la seva mort amb el lema "Anar-hi, anar-hi i anar-hi". >> Països Catalans 7

La CGT ha denunciat que les forces sindicals que no van donar suport a la lluita dels dos dies, reben il·legalment fins a 20.000 euros mensuals per part de l'empresa pública TMB. >> Economia 12

ELOI ESCOBEDO PÀG. 2 // QUIM ARRUFAT PÀG. 2 // ISA GUERNIKA PÀG.3 // MARIA FREIXAS PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Visca la FiGA de Gandia: una fira autogestionada, lliure i participativa ELOI ESCOBEDO CEBRIÀ GANDIA

Com va començar tot? Doncs segurament, fa un mes i escaig, algú en algun sopar faria algun comentari negatiu sobre la Fira i Festes que hi hauria aquest any, algú altre li donaria la raó i segurament algú més digué "I si...?" o un "Què vos sembla si...?". I ja està: a hores d'ara la FiGA (Fira de Gandia Autogestionada) és un fet en la xarxa i en els mitjans de comunicació, i serà una realitat el dia 30 de setembre en Gandia. Caldrà, però, explicar una mica els motius, així com resumir l'estat de la qüestió a hores d'ara.

Els motius pels quals sorgeix la FiGA són senzills: la Fira i Festes de Gandia, malgrat ser tota una institució en la comarca, no ens ha preguntat mai que volíem veure: quina música, quin teatre... o quina filosofia havia de tindre. I sospitem (a hores d'ara ja ho sabem) que cada cop ens representarà menys: només cal mirar el programa d'enguany per veure-ho. Per això vam decidir crear el nostre espai, la nostra Fira particular i, evidentment, fer-la pública, pagada només amb aportacions personals i participativa. A més, donarem importància a la cultura valenciana de sempre i, sobretot, a la d'ara: en contra de certa tendència a creure que allò valencià és igual només a saragüells i espardenyes, nosaltres també volem apostar per una cultura d'ací ben viva i activa. Per això, la nostra programació tindrà, entre tallers per a xiquets o de teatre, dansaes i albaes, però també Pau Alabajos, i els documentals València necessita una cançó i La dolçaina, del carrer a l'aula, que demostren açò que estic dient.

He dit més amunt que la FiGA és pública, autogestionada i participativa. És ben cert, i és allò que ha cridat l'atenció de tanta gent, fins i tot de les institucions. Una idea tan simple com és fer que la gent siga mecenes, i pague si vol pel teu projecte mitjançant la plataforma Verkami a canvi de poder gaudir de la festa, així com escoltar a tothom, ha creat un petit daltabaix local, cosa que ens reafirma en la idea que la FiGA no només era necessària, sinó que l'estaven esperant.

Bé, insistisc: la FiGA a hores d'ara encara s'està gestant, i creixent molt més ràpid del que ens pensàvem, i això ens fa treballar amb més ganes i, sobretot, ens fa convidar-vos a tots que hi participeu. Visca la FiGA de Gandia!

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

COL·LABORACIÓ

QUIM ARRUFAT*

Les eternes aliances i escissions de l’independentisme

A hores d’ara a ningú se li escapa que el canvi de lideratges al capdavant d’Esquerra no és cap solució. Si filem més, segurament a molts encara ens sobta -no sé per què, la veritat- que el suposat redreçament del partit de Macià i Companys passi per substituir l’eloqüent, rigorós i valorat Joan Ridao. Potser és que el partit ja de per si va ser fundat sota l’ombra de persones fortament personalistes, va ser rellevat els anys 90 per persones fortament personalistes –Colom i Rahola-, escindit per les mateixes persones fortament personalistes, rellevat de nou per persones fortament personalistes –Carod, Puigcercós-, escindit per persones fortament personalistes –Carretero, i la creació més genuïna del partit: Bertran, que a la seva vegada pateix una escissió per una persona personalíssima, Laporta- i, és clar, al cap del carrer, la cultura política que ha creat i en la qual ha viscut, doncs va d’això, de persones i personalismes. I amb tot plegat, a ningú a Esquerra se li acut que la renovació hauria de plantejar-se sobre altres bases que no simplement el canvi de personalismes al capdavant? No és d’estranyar doncs, que al Garraf, per exemple, on ERC no ha obtingut cap regidor, la resposta sigui esperar canvis de persones en la direcció que reflotin, per personalitat i personalisme, el partit.

Per què, al final, què són Reagrupament i Solidaritat més que allò que donen de si els seus caps visibles? Què és Solidaritat més que allò que són capaços de fer i proposar Bertran i López Tena? Què és Reagrupament més que allò que dóna de si Carretero i Carandell?

Refer la unitat d’Esquerra (no la de cap independentisme així en general, sinó la d’un partit en particular) serà una treball dur, però possible.

Al cap i a la fi, l’escola política és la mateixa, i el principal argument, que tan bé li ha funcionat a Convergència, del suport d’Esquerra al PSC, doncs ja no hi és. Aquesta era l’excusa per la qual els personalismes van

Número 209 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos,08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.CCiència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Quim Arrufat, Isa Guernika, Maria Freixas, Maria Pizà, Eloi Escobedo, Sergi Masó

poder argumentar protagonismes al marge d’Esquerra. I ara no hi és. Així que les reconciliacions seran més probables. Segurament Junqueras està endevinant que tot plegat gira al voltant de persones, i per això proposa Bosch per comptes de Ridao, malgrat tots els mèrits de Tardà i Ridao al capdavant del grup al Congrés.

Algú veu, a aquestes alçades de l’article, tot l’abisme que separa la cultura política d’Esquerra Republicana de la de l’Esquerra Independentista, de la de la CUP? Tocant ja els límits de l’acció política possible d’un esquema de partit com Solidaritat, després del fracàs a les autonòmiques i a les municipals, el seu líder proposa a tort i a dret que

cal un Bildu català. Profund desconeixement de la composició de Bildu o utilització personalista d’un projecte reeixit, per compensar el fracàs propi?

Bertran coneix perfectament Bildu i l’esquerra abertzale. Sap que el pal de paller són 8.000 militants, una base forjada amb els anys que té fe i convicció en el projecte polític de l‘esquerra abertzale, i una confiança en el moviment i les seves estructures a prova de bales i tortures.

L’aliança entre ERC, Reagrupament i Solidaritat, és a dir, la recomposició d’Esquerra –que no entenc per què no tenen cap rubor en fer-la pública cada dia dues o tres vegadesés un afer intern de partit que es resoldrà, malauradament, amb com-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

binació i generositats de personalismes en favor de personalismes: són enveges, rancors i recels entre persones. El resultat, probablement, serà una estructura de partit amb molts personalismes, una mica més ancorada a la dreta, que se sotmetrà una i altra vegada en el futur a més i més escissions sense raonament, mogudes per personalismes.

Deia Txelui Moreno en una entrevista recent: “La base és que l’esquerra abertzale no és una organització política, la base és que l’esquerra abertzale és una forma de ser. Som ecologistes per convicció, som solidaris per convicció. L’esquerra abertzale no és només una opció política més.” Això, i la convicció que el canvi polític no ve donat per les institucions solament, sinó per la pressió i la sostenibilitat que li dóna la força popular, la gent, són les claus de volta de l’esquerra independentista i les CUP. I en base això, podem parlar. *Quim Arrufat és regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú

PAPER DE VIDRE

Opi, cultura i consciència universal "Anar a l'ajuda d'un poble en perill de mort (…) en nom de la consciència universal que no pot tolerar aitals crims. Ho fem per protegir la població de la follia assassina d'un règim que, en assassinar la seva pròpia població, ha perdut tota legitimitat" (Nicolas Sarkozy a l'Elysée el 19 de març). No cal aturar-se en el fonament material de la "consciència universal", lligada a la ciència ficció i a conceptes com "la banda fosca de la força". Quan determinats personatges comencen a tirar d'aquest tipus d'abstraccions (la "civilització occidental", etc.) sempre hi ha algú en algun racó del món que es pot anar calçant.

George W. Bush va marcar el camí a seguir. Com haureu imaginat Sarkozy es referia a Líbia quan parlava d'"un règim que, en assassinar la seva pròpia població, ha perdut tota legitimitat". El detall és molt significatiu car és fàcil deduir que enfront dels règims facinerosos que assassinen "la seva pròpia població" es troba la immaculada civilització democràtica, integrada per aquells països, com França, que enlloc de perdre el temps assassinant la pròpia població es dedica al negoci, molt més rendible, d'assassinar la població dels altres. Tot això ve al cas d’“un document que Libération s'ha procurat. Text signat pel Consell Nacional de Transició” (Vittorio de Filippis, "Petroli: l'acord secret entre el CNT i França", Libération, 1 de setembre). El document apareixia fotografiat en l'esmentat número de Libération i donava una idea força més concre-

ta del que Sarkozy entén per “consciència universal”: “Som el 3 d'abril. Disset dies s'han escolat des de l'adopció de la resolució 1973 al Consell de Seguretat de l'ONU, on França juga un paper determinant per venir a l'ajut dels insurgents.

Aquest 3 d'abril, el CNT signa una carta (reproduïda a dalt) en la qual es precisa: ‘En relació a l'acord sobre el petroli pactat amb França a canvi del reconeixement del nostre Consell, durant la cimera de Londres, com a representants legítims de Líbia, hem delegat el germà Mahmoud (Shammam, ministre a càrrec dels mitjans al CNT) per signar aquest acord atribuint el 35% del cru als francesos a canvi del suport total i permanent al nostre Consell’”. Com es pot observar Sarkozy no esmenta la “consciència universal” en va, ni exhibeix les seves virtuts especulatives a canvi de res.

No cal fer la típica cara d'indignació ni de fingida sorpresa. Era una cosa que hom podia esperar. En canvi hi ha altres coses que mai no em

deixaran de sorprendre: “Aquesta carta vindria a acreditar la tesi dels islamistes, que no han parat de repetir que aquesta guerra no tenia cap altre objectiu que el de ficar mà en els recursos petrolers del país, les reserves del qual freguen els 44 milions de barrils, les primeres del continent africà?”, es pregunta de Filippis. És sabut que la religió és l'opi del poble, però la “tesi dels islamistes” coincideix amb la del sentit comú i suggereix que l'opi de l’Islam no es prou potent per enterbolir visions tant òbvies.

Sorprenentment, el potencial estupefaent de la religió de la “consciència universal” és molt superior, com demostra Mathieu Guidère, “professor universitari i especialista en el món àrab”, que enlloc de comprendre que l'esmentada pregunta era purament retòrica contesta amb seguretat: “De cap de les maneres. Això és ignorar la cultura líbia. No és un poble pobre, no para la mà, car té consciència de la seva riquesa. Per als membres del CNT aquest acord no és més que la justa retribució, en el sentit cultural del terme, del suport ofert per França”. No tinc cap tipus de coneixement específic sobre la cultura líbia, la qual cosa no m'impedeix de comprendre les esplèndides virtuts de 15 milions de barrils de cru, però això deu ser conseqüència de la trista ignorància d'algú que no és "especialista en el món àrab" i que no sap interpretar el significat de 15 milions de barrils de cru "en el sentit cultural del terme".

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

ISA GARNIKA*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Reptes de tardor

Tardor calenta Un nou cicle de lluites ha nascut i ha vingut per quedar-se. Un cicle que va començar el 2010 i que continua a l'alça. Les retallades socials i laborals han assenyalat al poble treballador la necessitat de lluitar.

L'exigència de democràcia participativa i de que "la crisi la paguin els rics", tan sentida els últims mesos, s'emmarca en un llarg procés de lluites dels últims anys contra els ERO al sector industrial, lluites que van quedar aïllades a cada empresa i que no van aconseguir aturar les reformes neoliberals de tots els governs, patronals i sindicalisme antisocial.

El “Decretazo” del mes de maig del 2010 amb retallades salarials i socials al funcionariat va tenir una resposta contundent amb la con-

“ Les retallades socials i laborals han assenyalat al poble treballador la necessitat de lluitar”

vocatòria d'una vaga el mes de juny que va significar la sortida al carrer de 80.000 treballadores del sector públic a Barcelona. El 29-S una vaga general contra la Reforma Laboral a tot l'Estat va tenir ressò al sector industrial i als serveis, malgrat la criminalització del moviment a casa nostra de part del conseller Saura. I el 27-G del 2011 una altra vaga es va convocar al Principat, aquesta vegada de la mà del sindicalisme combatiu i els moviments socials de perfil anticapitalista, amb la significativa participació de l'esquerra independentista, per tal de manifestar el rebuig a la Reforma Laboral i de les Pensions signada per la CEOE, Zapatero, CCOO i UGT. El 14 de març una gran manifestació mostrava el grau de males-

tar social contra les retallades en la salut. El 14 de maig una manifestació encara més gran que l'anterior indicava el nivell de rebuig a les mesures neoliberals del govern de CIU. La mobilització continuava "in crescendo".

El mes d'abril del 2011 el sector sanitari començava un cicle de protestes com mai no s'havia conegut.

Quatre mesos més tard la lluita continua i serà de llarga durada. Les retallades al dret a la salut i la sanitat que el conseller Boi Ruiz, antic president de la patronal del sector sanitari privat, vol implementar ha aconseguit unificar a totes les treballadores de la sanitat pública i privada i a les usuàries en contra de les privatitzacions i en defensa d'una sanitat pública i de qualitat.

Concentracions diàries, manifestacions, talls de trànsit, acampades als hospitals, al Parlament de Catalunya per cridar "Artur Mas a quina mútua vas" o als Mossos "Te vamos a operar sin anestesia", la confluència entre treballadores i moviments veïnals que continuen i continuaran a la tardor han obligat en alguns casos a CatSalut a fer marxa enrera. Cal destacar la lluita del hospital de L'Esperança contra el tancament del servei d'Urgències, la lluita del CAP de Montcada que ha pogut evitar el tancament del servei d'Urgències i l'èxit del referèndum contra l'ERO a la Mútua de Terrassa que ha obligat als sindicats signants a fer marxa enrere. Són exemples de que la lluita és l'únic camí per aturar les privatitzacions.

El moviment 15M ha estat el "catalitzador" de totes aquestes lluites. Nascut amb voluntat assembleària, horitzontal i autogestionària és un moviment que condensa milions de voluntats sota la demanda de democràcia real, en defensa dels drets socials, a favor de les llibertats de persones i pobles, contra la crisi provocada pel sistema capitalista. Malgrat les intencions del govern de CIU de criminalitzar el moviment, ha aconseguit el contrari, la implosió de totes les lluites en una sola: "no és la crisi, es el sistema". És el moviment

qui ara denuncia els culpables de la crisi, la violència del sistema capitalista que suportem el poble treballador, i qui demana "quanta democràcia aguanta el capitalisme?”. L'augment de les tarifes universitàries, els ERO a la sanitat, les retallades en salut i educació, la Llei Òmnibus, les noves retallades salarials al funcionariat... seran els nous reptes que CiU haurà d'afrontar i que auguren una tardor calenta. Cal que el moviment doni respostes a totes aquestes demandes de dones, joves, migrants i gent gran; poble treballador en lluita pel repartiment de la riquesa.

La confluència del sindicalisme de classe combatiu i els diferents moviments socials i veïnals, són eines necessàries per treballar la

“Cal cercar complicitats entre barris, centres de treball, solidaritat amb totes les lluites arreu dels Països Catalans” convocatòria d'una Vaga social i econòmica contra el govern i la patronal. Cal cercar complicitats entre barris, centres de treball, solidaritat amb totes les lluites arreu dels Països Catalans, organitzar la rebel·lia i la resistència, concretar objectius aglutinadors d'una majoria social en lluita contra les retallades i a favor dels drets socials i laborals del poble treballador català. Cal començar per organitzar la manifestació convocada per la Plataforma d'Hospitals i Usuàries de la Sanitat (PHUSC) que el dia 2 de setembre vol demostrar al govern de CiU i al CatSalut que “Artur Mas...i nosaltres més”. *Isa Garnika és membre del Secretariat Permanent de la CGT

La tardor s'albira calenta a casa nostra i no pareix que cap gota freda puga apagar la fervor de l'espanyolisme i el neoliberalisme rampants: vam tancar el curs amb la notícia del tancament dels CAP i les noves retallades en les prestacions socials, i ara tornem de vacances (els que n'hem pogut tindre) amb la reforma de la Constitució espanyola i la sentència del Tribunal Superior de Justícia del Principat.

Per si no n'hi haguera prou amb el patiment de la llengua als nostres territoris perifèrics, aquesta darrera interlocutòria insta a imposar el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament al Principat, donant la raó a les denúncies de grupuscles d'extrema dreta emparats pel PP i la caverna mediàtica i pot suposar el final del model d'immersió lingüística, que compta amb el suport molt majoritari de la població, i que ha garantit un coneixement del català a tota la població escolaritzada impedint la separació dels alumnes.

Davant aquesta decisió, les veus de protesta no s'han fet esperar, tant des del sector educatiu, per veu de tots els sindicats de docents, com la majoritària Ustec, d'associacions de pares i mares, dels estudiants, d'entitats i associacions en defensa de la llengua, així com la majoria de forces polítiques i socials, han denunciat la decisió del TSJC, que amenaça amb multes i sancions als ensenyants catalans que no acatin la imposició del castellà, i han cridat a desobeir-la.

Així, la plataforma Som Escola, ha denunciat que "La justícia continua avalant i donant cobertura a la persecució que un reduït nombre d'individus està realitzant contra el model lingüístic escolar al nostre país", i també ho han fet la Coordinadora d'Associacions per la Llengua o la Plataforma per la Llengua. Des de l'esquerra independentista, la CUP ha cridat a desobeir la sentència emplaçant al govern autonòmic a que "no s'agenolli davant d'una nova imposició de l'Estat", Endavant ha afirmat que és "una agressió històrica i cal que el poble català es mobilitzi i doni una resposta contundent als que pretenen fer de la llengua catalana una llengua de segona".

Igualment, la reforma de la Constitució espanyola ha generat protestes arreu del país. Milers de persones han tornat a eixir al carrer per denunciar una reforma que imposa un nou biaix neoliberal i centralista a les polítiques de les diferents administracions. Contra això s'han mobilitzat i també contra la manera en què els dos partits majoritaris han pactat aquesta reforma, sense pràcticament consultar la resta de partits, sense explicar perquè una cosa tan "sagrada" com la Constitució pot ser de cop fàcilment reformada.

El problema, però, és que moltes de les veus que ara se senten en contra de la reforma, de l'atac al català o de les retallades en general són veus poc convincents. Què fan ara els sindicats majoritaris eixint al carrer quan ja s'han aprovat la majoria de retallades laborals i socials? Què fan ara els partits que s'autoanomenen nacionalistes denunciant agressions a la llengua promogudes pels partits amb què pacten tan alegrement?

L'altre problema, però, és que nosaltres encara som febles i hem de fer pinya amb, pràcticament, qui calga per poder defensar els nostres drets. Així, durant la tardor que ens espera, haurem de coincidir amb gent molt diversa en situacions molt diverses; però hem de tindre clar que l'esquerra independentista no pot renunciar a cap de les lluites que ara es lliuren i, en la mesura de les seus possibilitats, no pot renunciar a liderar-les. La crisi actual està desemmascarant el capitalisme més salvatge i també l'anticatalanisme més ranci, però alhora obliga l'esquerra i el regionalisme fins ara acomodats en el sistema a resituar-se, empenyent-los cap a postures més radicalitzades.

Potser ens en podrem aprofitar, però no oblidem mai que els nostres companys de viatge no són aquells que ens acompanyen quan els temps són difícils per a tots, sinó els que havent tingut l'oportunitat de triar, en temps de bonança, un camí de butaques i gaudir d'unes condicions més favorables, van optar per romandre en aquest costat de la barricada.

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

04PAÏSOS CATALANS

Petita guia del colp constitucional

ABEL CALDERA BERGA Què s'ha reformat?

L'article 135, de l'apartat d'Hisenda i Finances. Concretament es disposa que tant l'estat com les comunitats autònomes tindran un sostre màxim de dèficit, que vindrà determinat per les directrius europees i que es fixarà, tant per a l'estat com per a cadascuna de les comunitats, a través d'una llei orgànica que aprovarà el parlament espanyol.

D'altra banda, el redactat també dóna prioritat al pagament del deute per damunt d'altres obligacions econòmiques de l'estat.

Finalment, es limita el volum de deute públic respecte el PIB també a les directrius europees.

Per què han fet aquesta reforma?

El sostre de dèficit és una de les propostes neoliberals per limitar la intervenció de l'estat en economia productiva i en despesa social.

En l'actual conjuntura, un dels problemes que té la Unió Europea -fruit de l'adopció de la moneda única- és que el deute contret, tant per rescatar el sector financer com per alimentar l'economia especulativa, no pot ser reduït mitjançant una devaluació monetària. Per tant, només hi ha l'opció d'una reforma fiscal o d'una retallada substancial de la despesa pública.

Alemanya, principal beneficiària de l'euro, està obligant els països perifèrics de la Unió a adoptar mesures dràstiques per tal d'evitar que la crisi financera acabi afectant de retruc els països centrals.

Cal recordar que els creditors de Grècia, Portugal o Espanya són majoritàriament bancs francesos o alemanys que si no recuperen els diners prestats a aquests països haurien de ser rescatats pels seus estats.

Aquesta situació planteja també dubtes sobre la continuïtat de l'euro, i els rumors sobre l'expulsió d'alguns països de la zona euro han fet que Espanya opti per situarse sota les ordres econòmiques d'Alemanya per intentar fugir dels països “sacrificats”.

D'altra banda, la reforma constitucional suposa aprofitar la conjuntura per a efectuar una operació recentralitzadora, ja que el nou text acaba amb qualsevol engruna d'autonomia financera de les comunitats. El rampant nou nacionalisme espanyol, transversal en molts partits i amb una àmplia audiència social, aprofita la crisi, doncs, per a fer correccions en un procés autonòmic que segons ells havia anat massa lluny.

Quins són els efectes de la reforma?

Amb aquesta reforma es limita sensiblement la capacitat de finançament de les iniciatives del sector públic. Això suposa retallar la inver-

sió en economia productiva i també en despesa social, fet que abona el terreny a la intervenció i el negoci privats.

D'altra banda, en donar prioritat al pagament del deute per damunt de d'altres pagaments, es posa en risc la liquiditat de l'estat vers els seus ciutadans (aturats, jubilats, mestres, metges, funcionaris...), ja que en situacions d'inestabilitat financera com l'actual, interrupcions en el pagament dels sous públics. Així, al contrari del que passa en el tancament d'empreses, on primer es paguen els treballadors i després els deutes amb les altres empreses amb qui es tenien tractes -i això és així perquè es considera que els treballadors són la part a protegir-, l'estat ara haurà de pagar abans el deute contret que els sous i prestacions ciutadanes.

Per què no es convoca un referèndum?

Legalment, només cal convocar un referèndum per ratificar una reforma constitucional aprovada per les corts si ho demanen més del 10% de diputats i senadors. Com que PSOE i PP tenen junts més del 90% de la representació, la proposta de referèndum no ha prosperat.

Políticament no s'ha convocat un referèndum per la por a perdre'l, malgrat que oficialment s'hagi parlat de la inestabilitat en els marcats que suposaria sotmetre la reforma a votació. L'experiència precedent dels referèndums sobre la Constitució Europea a Holanda i França, així com la possibilitat que les simpaties que desperten els postu-

La concentració de València contra la reforma va reunir quasi un miler de persones

lats del moviment “indignat” s'articulessin electoralment en un front del NO, han estat el motius de fons pels quals la reforma s'ha cuinat i digerit als salons del congrés i no a les urnes.

Per què CiU s'ha abstingut?

CiU, a diferència del PNB tal i com va deixar clar Duran i Lleida, forma part del pacte constitucional; és a dir, fou força redactora i promotora del Sí a l'actual text constitucional. Aquest paper també el comparteix amb Izquierda Unida, com a hereva del PCE. Totes dues forces han quedat fora del nou pac-

te constitucional, però per motius ben diferents.

Mentre l'oposició d'IU era una oposició ideològica a les polítiques econòmiques de limitació de l'estat del benestar i la despesa públiques imposades per Alemanya, la de CiU venia determinada per l'atac a la poca autonomia financera que té la Generalitat que suposa la limitació per llei de la capacitat d'endeutament de les administracions.

Si cada comunitat autònoma s'hagués pogut fixar el propi sostre de dèficit amb una llei pròpia, seguint també les directrius europees, la federació regionalista hagués votat

favorablement.

Malgrat aquesta oposició conjuntural, CiU no podia votar en contra juntament amb les forces a l'esquerra del PSOE. El paper polític que la federació vol jugar a nivell europeu, intentant recuperar el fil directe que Pujol havia tingut amb molts presidents d'estats comunitaris, i la seva íntima vinculació amb el capitalisme alemany li feien impossible fer front comú amb els “comunistes”. L'espectacle del sí però no així, i el debat entre abstenció i no participació són fruit de la incomoditat de la postura convergent.

FOTONOTÍCIA

Mural contra les retallades a la Plana

Si a l’estiu no s’han aturat les retallades, tampoc no han cessat les protestes.En aquest cas,l'assemblea de la Plana d'Endavant-OSAN ha fet un nou mural reivindicatiu a Castelló de la Plana. Al llit del riu Sec, el mural anima a la solidaritat i la consciència de classe com a resposta a l'atur i les retallades socials endèmiques del sistema capitalista.

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

El jutge condemna cinc joves per injúries i amenaces a membres del Círculo Balear

Tant l’acusació com els independentistes condemnats recorreran la sentència XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Sis persones absoltes i cinc condemnades. És el balanç de la primera sentència del cas que investiga les acusacions del col·lectiu espanyolista Círculo Balear contra un grup de joves, la majoria de l'organització independentista Maulets Mallorca.

El jutge ha sentenciat que els cinc condemnats paguin les costes del judici i una multa de dos euros durant deu dies per un delicte d'injúries ocorregut durant la manifestació contra la corrupció que es va celebrar a Palma el març de 2010. A més, tres dels condemnats també han d'abonar una segona multa idèntica per un delicte d'amenaces. En total, doncs, 160 euros que seran recorreguts en instàncies superiors, tant per Maulets com per l'acusació.

De moment, aquesta resolució judicial avala els arguments de l'expresident del Círculo Balear, Jorge Campos, actual director de la Fundació per al Desenvolupament Sostenible, depenent de la Conselleria de Turisme. Així, Campos ha estat l'únic beneficiat del litigi, malgrat que el jutge el considera en el text de la sentència un provocador, la qual cosa ha apaivagat lleugerament

la condemna final.

De fet, quan es van produir els fets, Jorge Campos exercia com a president del Círculo Balear i, segons la sentència, el dia de la protesta contra la corrupció havia decidit anar a provocar els manifestants desplegant una bandera espanyola i proferint consignes polítiques. Ara, Campos té el càrrec dins el Govern gràcies al nou conseller de Turisme, l'exbatle de Calvià Carlos Delgado, cara visible de l'extrema dreta espanyolista dins el PP balear.

En total, onze persones han estat imputades en el procés obert als jutjats pel Círculo Balear. En un primer moment, Jorge Campos només va dirigir l'acusació contra cinc joves independentistes, però en el transcurs del cas es van anar afegint noms.

Segons s¡admet en el sumari, totes les identificacions s'han basat en materials aportats pel diari El Mundo – Dia de Baleares i en les inves-

ÀLVAR HERVALEJO PALMA

Més de 200 joves participaren en la primera Marxa Juvenil pel Territori celebrada a Mallorca el passat 27 d’agost. La caminada, convocada per una desena d’entitats juvenils de l’illa, començà a la vila de Sant Joan per acabar a Montuïri i, segons els organitzadors, “desbordà totes les previsions de participació”.

Joves i no tan joves, molts portant banderes de color verd com a

Els joves acusats a les portes del jutjat

tigacions d'una brigada d'informació política de la Policia Nacional espanyola a Balears.

Finalment, doncs, els únics condemnats han estat els 5 primers investigats. Un fet que junt a la condemna simbòlica de 20 o 40 euros per acusat, podria donar força a la tesi de Maulets Mallorca i del Grup de Suport, que consideren que es tracta d'un “procés polític” contra els joves independen-

tistes de l'illa i denuncien que ja han patit altres cops judicials en els darrers mesos.

El Grup de Suport ha considerat que “la poc fonamentada acusació” no podia donar lloc a una condemna “més dura”, però que en canvi “políticament interessava no absoldre els joves”. A més, el gruix de la resolució del procés s'ha basat de forma exclusiva en els testimonis de l'acusació.

EN PRIMERA PERSONA

El Cosso de Felanitx: què és i què va passar?

MARIA PIZÀ FELANITX

És difícil d'entendre, però també d'explicar, que és el Cosso. Alguns ho defineixen com un “sentiment, un estat d'ànim”, i en canvi d'altres com “una organització batasuna-mallorquina que polititza la festa major”. Però tots coincideixen que el Cosso va néixer fa més de vint anys, després que un grup de joves cansats que a Felanitx no hi hagués res reivindicatiu per la festa major varen decidir muntar una festa del poble i per al poble, al marge de les institucions.

Aquesta festa comença a les sis del matí, amb un corre-bars que recorre els carrers del poble fins a arribar a la plaça, on es ressuscita la quica. La quica és una gallina dissecada que es passeja juntament amb les xeremies per tot el poble durant tot el dia.

Acabada la resurrecció, té lloc el pregó, que sempre s'ha caracteritzat per ser molt reivindica-

La policia va usar spray contra els participants

tiu, i aquest 2011 es va convertir en una paròdia sobre la corrupció, la monarquia i la política lingüística.

Finalment, durant la festa també es produeix la sortida de les autoritats de la missa, on es produeixen moments de tensió entre el poble i els polítics, ja que són escridassats pel Cosso i per la gent que

El jovent de Mallorca es mou pel territori

es reuneix al voltant.

Enguany, la festa ha estat marcada per l'assetjament mediàtic i la criminalització del Cosso, degut als incidents ocorreguts a la sortida dels polítics. El passat dia 28 d'agost es va viure un dels episodis més tensos en els darrers anys, ja que la Policia Local va aprofitar la sortida de missa per utilitzar un esprai

amb l'objectiu de dissoldre els felanitxers i felanitxeres que mostraven la seva indignació davant els polítics que passaven per davall el pal·li amb crits de “feixistes, lladres i espanyolistes”.

En total, una trentena de persones va haver de menester atenció mèdica, mentre que el batle va donar suport a l'actuació de la policia i la va qualificar de “proporcionada”. Segons la policia, hi va haver agressions físiques i verbals cap als polítics i dues rodes de cotxe de la guàrdia civil foradades, entre altres incidents.

Mentrestant, el conegut escriptor felanitxer Bartomeu Mestre també va aportar el seu anàlisi al respecte: “Enguany han volgut ser protagonistes aquells que, després de provocar i d’atiar el foc contra la llengua, la cultura i el poble, es queixen si una espira dels seus incendis que alteren la convivència els arriba a la punta del nas”.

“Èxit de la marxa ecologista organitzada per un grup d'entitats de diferents pobles de l'illa ” símbol de la lluita ecologista, es donaren cita en aquesta jornada que pretenia ser un gest de compromís en defensa del territori. La marxa recorregué part del traçat del polèmic Pla de Carreteres, aprovat pel govern del PSOE i considerat una brutal agressió al medi natural per entitats ecologistes com el GOB. Les notes de les xeremies acompanyaren els i les caminants durant tot el recorregut, i també es deixaren veure banderes de diferents pobles de l'illa, ja que a la marxa acudiren joves de tota l’illa. Organitzacions i col·lectius tan variats com Joves de Mallorca per la Llengua, Maulets, Pinyol Vermell, Assemblea de Joves del Molinar o Joves Units per la Lluita Sahrauí ajuntaren forces per demostrar la capacitat de mobilització del jovent de Mallorca. Des de Maulets, la jornada es valorà “molt positivament” i asseguren apostar per la marxa com a “futur referent de la lluita ecologista i juvenil a la nostra illa”.

Amb l’arribada a Montuïri començà un sopar popular, seguit d’un concert on hi participaren músics com Biel Majoral, Pep Suasi, Barrumbada, Rock‘n’Press i Es Reboster. Portaveus de la comissió organitzadora llegiren un manifest on s’apostava per la defensa de la terra i es rebutjava “la Mallorca dels especuladors i els camps de golf”. A més, també apostaren per la continuïtat, any rere any, de la Marxa Juvenil pel Territori.

06PAïSOS CATALANS

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

CRÒNICA D’UN INTERCANVI

De la memòria històrica a la transformació social ORIOL FUSTER I CABRERA TORTOSA

Este passat agost un grup de jóvens membres del Casal Popular Panxampla i de Maulets hem iniciat un intercanvi amb el col·lectiu Soziale Bildung de Rostock, al nord d'Alemanya. El contacte amb el col·lectiu alemany s'ha donat arran la campanya per la retirada del monument i els símbols franquistes de Tortosa, del Casal Popular Panxampla: l'intercanvi, per tant, naix amb la voluntat d'intercanviar visions i realitats sobre esta qüestió. A la pràctica, però, l'experiència ha anat molt més enllà, i la primera part de l'intercanvi -el viatge del grup català a Alemanya- ha esdevingut una aproximació no només a l'estat de la memòria històrica al país germànic, sinó també un acostament a la situació de l'esquerra transformadora i anticapitalista i als reptes als quals s'enfronta, aquí i allà. Des de L'ACCENT se m'ha demanat, com a participant de l'intercanvi, d'explicar una mica l'experiència i exposar unes quantes idees i reflexions al respecte. Així ho farem.

Memòria històrica i nazisme: entre la culpa i la continuïtat.

No descobrirem cap secret si diem que el passat recent d'Alemanya, i concretament el nazisme i la Segona Guerra Mundial, és quelcom que ha deixat un important trauma en l'actual societat teutona. La petjada moral que arrosseguen en este sentit és realment intensa, i ho demostra, per exemple, l'al·lèrgia que els provoca qualsevol símbol nacional, fins i tot en situacions tan habituals com una competició de la selecció alemanya de futbol.

L'equació és la següent: bandera alemanya = adhesió nacional = nacionalisme = imperialisme = nazisme. Un raonament que des del nostre prisma resulta simplista i recorda a certs discursos demagògics i malintencionats als quals estem ja massa acostumats; però que poden entendre's tenint en compte la realitat actual i el passat recent alemany. En este sentit el debat va resultar molt interessant, i haver explicar la realitat nacional dels Països Catalans a un públic d'esquerres però alhora contrari als conflictes d'arrel nacional va resultar un autèntic repte. I no només això; una de les reflexions que posteriorment vam fer la gent que conformàvem el grup català és com esta mena d'exercicis resulten positius: no només per la "pedagogia" que s'està fent -en este cas a un grup d'alemanys, sinó també perquè ens força, alhora, a replantejar-nos idees que donem molt per assumides i suposades. Perquè cap veritat és absoluta, i replantejar-se les coses mai és sobrer.

Este sentiment de culpabilitat pel genocidi comés durant el nazisme, però, xoca frontalment amb certes realitats a les quals ens vam haver d'enfrontar també durant el viatge. En este sentit la visita al camp de concentració de Neuengammer va significar un important impacte per a tot el grup.

La trobade ha servit per intercanviar experiències

Més enllà de l'horror que representa el camp en si -del qual vam poder conèixer-ne des del funcionament i l'organització a les crueltats que van haver de patir-hi els presoners; passant per veure els dibuixos on els supervivents,

com a part del procés de recuperació, mostraven els records que tenien de l'estada-, l'impacte vingué quan ens explicaren com ha evolucionat la composició de la societat alemanya des de llavors. O potser hauríem de dir com

"no" ha evolucionat, ja que tal i com ens van explicar, de la mateixa manera que les grans empreses que avui dominen l'economia alemanya -i internacionalsón les mateixes que van col·laborar activament amb el règim nazi (Brupp,

Thyssen, Bayer, Volkswagen...), moltes de les persones més influents en l'esfera política i financera de l'actualitat són, si no les mateixes, hereves directes del règim. Una realitat que potser no ens hauria de sobtar, tenint en compte l'experiència de la "transició" espanyola i el "reciclatge" de polítics en forma de rentat de cara que va comportar; però que no deixa de ser impactant tenint en compte les dimensions i tenint en compte, sobretot, la "fama mundial" que va adquirir el règim nazi. Però no és només això: la realitat geopolítica actual, amb l'ascens arreu d'Europa d'una "nova" ultradreta xenòfoba i populista (es digue Vlams Belaang, Front National o Plataforma x Catalunya) no ha passat desapercebuda a Alemanya; lluny d'haver "après" de la Història, la tendència de creixement d'esta ultradreta és exactament la mateixa que a la resta del continent, materialitzada allà amb l'NPD (Nationaldemokratische Partei Deutschlands). Compten, potser amb l'avantatge, només, de tenir una esquerra antifeixista més conscienciada i activa al respecte. Potser.

Més enllà dels discursos: la unitat popular comença en l’àmbit privat ORIOL FUSTER I CABRERA TORTOSA

Diu la dita que les comparacions són odioses. Probablement: però també necessàries per avançar, igual que l'autocrítica. I si hi ha una idea que les persones que vam participar de l'intercanvi vam compartir acabat el viatge és que tenim molt a aprendre de l'esquerra alemanya -li diguem alternativa, transformadora, anticapitalista, real o esquerra a seques.

Aprendre, però, no com un exercici de seguidisme acrític com ha passat massa vegades amb, per exemple, l'Esquerra Abertzale; sinó simplement com un moviment a tenir en compte perquè resulta, en molts aspectes, molt més madur i coherent que el català. Criticable en moltes coses, evidentment, com arreu; desgraciadament massa dèbil, tot i essent molt més fort que d'altres, també: però amb un rerefons pràctic i de valors molt interessant i constructiu i amb cert savoir-faire més que envejable.

I és que no és una qüestió quantitativa -que també- sinó, per dir-ho d'alguna manera, qualitativa. Allò envejable de l'esquerra alemanya no és el gran nombre d'edificis okupats i alliberats que tenen, que també; ni la importància que tenen alguns projectes en àmbits com la lluita antifeixista o ecologista, que tam-

La trobada ha sigut enriquidora per a ambdues parts

bé: allò envejable i del qual hauríem d'aprendre és de l'actitud que plana entre la gent que participa d'estos moviments socials. Uns valors -respecte, humilitat, voluntat d'integració i construcció, cohesió i unitat en la diversitat ideològica, autocrítica i coherència- que haurien de resultar bàsics en qualsevol moviment d'esquerres, per definició, però que en molts casos ni en l'Esquerra Independentista ni en l'esquerra anticapitalista catalana no ho resulten a la pràctica.

Lligat amb això resulta prou simbòlica una qüestió, i és la força que tenen a Alemanya dos moviments que aquí passen massa desaperce-

buts: el vegetarianisme/veganisme i el feminisme. Dos àmbits de lluita amb un tret comú molt important: impliquen un treball que va més enllà del discurs fàcil i de l'estètica. La lluita vegetariana i la lluita feminista i per l'alliberament sexual passa per un treball personal, privat i que s'aplica en el dia a dia.

La persona que decideix optar pel vegetarianisme o el veganisme pren una decisió que afectarà la seua alimentació i consum. La persona que pren consciència dels problemes que comporta el sistema de valors patriarcals intenta superarlos en la manera d'entendre la rea-

litat, en les relacions interpersonals i en les relacions sexuals. I no només això: es tracta també de dos àmbits de lluita que són, si no menyspreats, sovint ridiculitzats per algunes persones d'estos moviments polítics suposadament tan alternatius: els sempre recurrents epítets "menjaflors", "feminazis" i derivats, respecte els quals hauríem de reflexionar.

Experiències com este intercanvi resulten enriquidores precisament per això: perquè ofereixen noves perspectives sobre la quotidianitat que poden ajudar-nos a millorar-la. Dit això, fer-ho o no està, només, a les nostres mans.

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

“Anar-hhi, anar-hhi i anar-hhi”

L’homenatge a l’independentista Antoní Massaguer aplega prop de 500 persones a Berga REDACCIÓ BERGUEDÀ

Ens els darrers dies, aquesta expressió ha agafat força a la capital berguedana i és que el passat diumenge 4 de setembre de la mà del Casal Panxo i de Maulets, el Teatre Municipal de Berga homenatjava la figura de l'històric militant independentista, Antoní Massaguer. A les 7 de la tarda, prop de 500 persones s'aplegaren al Teatre Municipal per tal d'homenatjar Antoní Massaguer gairebé onze anys després de la seva mort amb el lema "Anar-hi, anarhi i anar-hi", que popularitzà aquest independentista.

Des del Casal Panxo, la valoració que es fa de l'acte és del tot positiva, tal i com apunta un dels seus membres, Guim Tuson: "Estem molt contents, perquè l'acte ha suposat mesos de feina per a l'entitat i els assistents van respondre molt positivament. La gent en va sortir molt contenta". Tuson, que fou la persona encarregada de presentar l'acte el passat diumenge, recordava la figura de l'Antoní en aquests termes: "el seu exemple perdura i no ens ha deixat d'acompanyar ni un sol instant al llarg de tot aquest temps (...) considerem que les virtuts característiques de la personalitat de l'Antoní, com eren la tenacitat, la modèstia, la fraternitat, la valentia o la combativitat, entre moltes d'altres, han de ser necessàriament presents entre la militància independentista".

L'acte va incloure també una lectura de poemes i la interpretació de

tre d'Antoní Massaguer la qual serà penjada del Castell de Sant Ferran de Berga, el proper dissabte 10 de setembre.

Una trajectòria de lluita constant

El Teatre Municipal es va omplir per retre homentatge a Antoni Massaguer

"Veles e Vents" d'Ausiàs March i "Caminant" de Jacint Verdaguer per part del cantautor solsoní Roger Mas. Martí Majoral, portaveu de l'organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista, Alerta Solidària, s'encarregà del parlament central de l'acte. Majoral, va posar èmfasi en la important trajectòria del militant berguedà, destacant alhora nombrosos noms propis de l'independentisme històric com els de Martínez Vendrell o Daniel Car-

dona; també feu una menció especial per a l'exmilitant d'EPOCA que morí el dia abans a Barcelona, Joan Mateu Martínez. Per altra banda, destacà alguns dels casos repressius més recents tals com l'Operació Garzón del 92 i el cas dels Tres de Gràcia. Tanmateix, Majoral també dirigí unes paraules en referència a l'actual amenaça que estan vivint la llengua i la cultura catalanes a través de la interlocutòria del TSJC, així com les constants retallades de

drets bàsics que està duent a terme CiU en favor de l'ensenyament privat i les mútues mèdiques.

També en l'acte es presentà el documental inèdit "Anar-hi, anarhi i anar-hi", que amb la figura d'Antoní Massagué com a fil conductor, repassa l' independentisme dels anys 70 i 80.

Per posar punt i final a un l'acte, l'organització desplegà una pancarta amb el lema "Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi" i el ros-

Aproven el protocol PxC denuncia dues de la Unidad Militar entitats i un regidor de Emergencias de la CUP de Girona REDACCIÓ BARCELONA

El passat 22 de juliol el govern espanyol va aprovar el protocol d'actuació de la Unidad Militar de Emergencias, una unitat de l'exèrcit espanyol destinada a actuar en tot tipus d'emergències que el govern declari d'interès nacional.

Aquest unitat fou creada per Rodríguez Zapatero el 2005, i si bé ha participat en tot tipus d'emergències (incendis, inundacions, terratrèmols...), també va participar en la vaga de controladors aeris del desembre passat.

La UME ha rebut diverses crítiques, no només per la seva actuació en la controvertida militarització dels aeroports de l'estat el desembre de 2010, sinó també per la militarització a que ha sotmès de forma creixent els diversos serveis d'emergències com Protecció

Civil, emergències mèdiques, bombers, etc.

Amb el nou protocol, queda d'una banda garantida la discrecionalitat d'actuació d'aquesta unitat, ja que pot ser utilitzada per a qualsevol situació que el govern consideri “d'emergència”.

I en els casos en què es decreti aquesta emergència, l'actuació de la UME no serà complementària sinó que obtindrà el comandament de tot l'operatiu, posant sota control militar organismes civils com els bombers.

Aquest protocol és, segons analistes de seguretat gens sospitosos de ser antisistema com el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, impropi d'un estat democràtic. Vistos els precedents de la vaga de controladors aeris, obre una via perillosa de militarització de la conflictivitat social.

REDACCIÓ BARCELONA

El passat 27 d'agost una manifestació antifeixista recorria els carrers de Salt, el municipi que atrau tota l'atenció informativa quan es parla de la conflictivitat de la immigració. La manifestació es feia com a resposta a l'enèsima convocatòria de Plataforma per Catalunya d'una manifestació racista, que finalment va ser prohibida per un tribunal davant la voluntat d'alteració de la convivència que cercava la mobilització.

La mobilització antifeixista va aplegar centenars de persones de tot el Gironès, que es van manifestar sota un impressionant dispositiu policial. Dos dies després, Plataforma per Catalunya presentava una denúncia per “manifes-

tació il·legal”. En aquesta denúncia, la formació ultradretana volia que es presentessin càrrecs contra les organitzacions que signaven el cartell de la convocatòria -Assemblea d'Indignats de Girona i Acció Antifeixista- i també contra el cap del grup municipal de la CUP a Girona i conseller comarcal Jordi Navarro, que va participar en la mobilització.

No és la primera vegada que PxC denuncia militants independentistes i antifeixistes. L'abril de 2010 van ser detinguts dos independentistes a Vilafranca del Penedès hores després d'haver participat en una manifestació contra la presència del líder ultra a la localitat.

Antoní Massaguer va néixer l'any 1947 a Berga. Es destacà de ben jove per la seva militància independentista. L'any 1980 va ser detingut juntament amb nou persones més, acusades totes elles de pertànyer a EPOCA (l'Exèrcit Popular Català), i com a conseqüència d'aquesta detenció fou empresonat durant nou anys en el conegut cas Batista i Roca. En recórrer la sentència, Masssaguer, juntament amb dos companys més, començava una llarga lluita judicial amb l'Estat espanyol, que acabà, l'any 1988 quan el Tribunal Europeu d'Estrasburg dictaminà que l'Estat espanyol havia violat l'article 6.1 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Fou posat en llibertat el mes de juny de 1989. Massaguer morí a la ciutat de Berga el dia 28 de novembre de l'any 2000.

Jutjat un dirigent del PSC de Nou Barris per agressió REDACCIÓ BARCELONA

Aquest dimarts 6 de setembre es va celebrar el judici contra Mario García Gómez, militant del PSOE i actual conseller de Nou Barris (Barcelona), acusat d'haver agredit dos militants de la CUP durant la passada campanya electoral.

Els fets succeïren el divendres anterior a l'obertura de les urnes, en les darreres hores en què estava autoritzat fer propaganda electoral. Un grup de militants del PSOE, capitanejats per García, increparen els dos militants de la CUP mentre aquests enganxaven cartells. Quan aquests replicaren els insults recordant-los les polítiques antisocials dels darrers 30 anys, els militants del PSOE van respondre amb violència i dos dels integrants de la CUP van haver de ser atesos en un centre mèdic.

En el judici, la fiscalia va demanar per a Mario García 40 dies de multa a raó de 6 euros diaris més una indemnització de 280 euros. Per la seva banda l'acusació particular ha demanat 10 dies d'arrest domiciliari més una indemnització de 280 euros.

08 EN PROFUNDITAT DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

L'onze de setembre significa el tret de sortida del nou curs polític. Aquest estarà marcat, amb quasi tota seguretat, per una ja anunciada “tardor calenta”amb retallades socials i nacionals, i unes eleccions estatals que amb tota probabilitat acabaran de radicalitzar la deriva regressiva dels darrers temps.

LA CUP Els bons resultats de les diverses CUP a les eleccions municipals de maig de 2011 han donat pas al repte de demostrar que la seva gestió permet desenvolupar polítiques transformadores i no perverteix l'esperit del projecte.

D'aquí a uns mesos, moviments socials i mitjans de comunicació posaran la lupa damunt la gestió de les alcaldies cupaires per valorar-ne els resultats.

D'aquest examen la CUP en pot sortir reforçada, si sap fer valdre els seus rèdit, o debilitada si transmet la imatge d'haver-se acomodat a una realitat inamovible.

“

El debat sobre presentar-se a les eleccions autonòmiques de la CAC estarà supeditat a la resolució en un sentit o altre de debats previs interns”

D'altra banda, aquest nou curs polític portarà l'obertura, de nou, del debat estratègic al sí de la CUP, tal i com ja s'ha deixat entreveure en diversos articles d'opinió d'alguns dels seus militants. Aquest debat, que abraça més aspectes que no les properes eleccions autonòmiques, determinarà de forma força important la configuració futura del moviment.

Com assumir i potenciar el creixement de l'organització sense abandonar els principis d'horitzontalitat, participació i no integració al sistema es presenta com un repte al qual no és suficient donar-li una resposta ètica sinó que cal abordar aspectes com els diversos nivells de presa de decisions, els mecanismes de control i participació, i també la coordinació de la CUP amb la resta del moviment independentista.

D'aquest darrer aspecte en depenen altres com el model d'articulació territorial del moviment o el lligam entre treball institucional i mobilització social en un context de creixent conflictivitat.

Aquests són els aspectes que es dilucidaran els propers mesos, tot i que probablement l'atenció mediàtica estigui centrada en la concurrència o no de la CUP a les eleccions autonòmiques de la CAC el 2014, un aspecte que dependrà de com prèviament s'hagin resolt la resta de debats.

LA NOVA ORGANITZACIÓ DE JOVES Aquest proper curs polític és el que, a priori, ha de donar llum a la nova organització de joves de l'esquerra independentista fruit de la confluència entre Maulets i la CAJEI. Almenys aquestes són les previsions fetes pels responsables del procés, a risc que l'allargament del mateix acabi desgastant les organitzacions, com passa sempre que una organització, sigui de la índole que sigui, es replega a treballar només temes interns.

“

Segons el previst, a finals d'aquest curs ha de finalitzar el procés de confluència entre Maulets i la CAJEI”

La nova organització naixent tindrà davant seu el repte de gestionar un volum de militància considerable, el procés expansiu que provoca la il·lusió inicial d'un projecte d'aquestes característiques i fer-ho en un con-

En aquest context, l'esquerra independentista ob tes a l'horitzó, tant de caire organitzatiu com de c litzem quins seran els principals eixos de treball i independentista i en quin context està previst qu

text socioeconòmic en que allò que advertia el discurs juvenil de l'esquerra independentista, la precarització del jovent, s'ha convertit en una realitat palpable fins i tot pel més incrèdul.

LA XARXA DE CASALS El passat mes de març es celebrà a Sabadell una trobada de casals populars dels Països Catalans per debatre sobre la necessitat de coordinació i projecció pública d'unes entitats que, tot i aplegar més d'un centenar de locals arreu de la nació i reunir milers de socis, en els darrers temps havien quedat una mica eclipsades del panorama independentista pels bons resultats electorals de la CUP. En els darrers mesos han obert les seves portes nous casals, com el Tio Cuc d'Alacant o la Teixidora d'Igualada, mentre que altres, com La Cruïlla a l'Eixample barceloní estan a punt de fer-ho. I paral·lelament, alguns dels casals més consolidats, com el de Reus, han inaugurat seus socials de proporcions inimaginables uns quants anys enrere.

“

La segona trobada de casals es celebrarà a Vilanova i la Geltrú amb la voluntat d'establir definitivament una coordinació”

Aquest curs la segona trobada de casals es celebrarà a Vilanova i la Geltrú, en el marc de la commemoració del centenari del Congrés d'Ateneus Obrers. El resultat d'aquesta segona trobada, condicionat pel compliment dels objectius sorgits a la trobada de Sabadell, serà el que determinarà de ben segur si la coordinació tira endavant o si es queda en un nou intent fallit.

LA DEFENSA DE LA LLENGUA La sentència del TSJC contra la immersió lingüística ha disparat directament contra la columna vertebral de la identitat nacional. Els atacs contra el català als altres territoris dels Països Catalans eren vistos fins ara

L’ACCENT 209 EN PROFUNDITAT 09

bre curs amb diversos repcaire polític. L'ACCENT anade debat del moviment ue es desenvolupin.

amb indiferència i amb un cert sentiment d'inevitabilitat per molts sectors polítics i socials catalunyesos. La sentència ha dinamitat, però, el sentiment de seguretat vers la identitat nacional que facilitava el model lingüístic de les escoles de la CAC. Amb la sentència del Constitucional de l'estiu passat i la del Suprem d'aquest Nadal, l'estratègia anticatalanista ja havia ensenyat la poteta.

L'allau de retallades socials provocades per l'ofensiva neoliberal havia, però, situat el focus d'atenció sobre un altre tema.

“

L'esquerra independentista de la CAC estarà obligada a posar-se al nivell de la dels altres territoris en estratègies de lluita per la llengua”

D'altra banda, l'impuls favorable de l'administració autonòmca a la immersió lingüística i l'ampli con-

sens social entorn el model d'escola, havien suposat una desmobilització quasi total del teixit associatiu en defensa de la llengua a l'ensenyament.

Només les iniciatives d'aprenentatge de la llengua pels nouvinguts i algunes campanyes esporàdiques pel català a les universitats havien mantingut la flama reivindicativa. En canvi, a les Illes però sobretot al País Valencià i a la Catalunya Nord, aquest teixit associatiu ha assumit molt sovint el paper d'eix central del moviment nacional i ha continuat organitzant centenars i milers de docents i pares d'alumnes.

Ara, però sobretot en la passada sentència del Tribunal Suprem, l'esquerra independentista ha actuat amb rapidesa a articular respostes de rebuig. Concentracions i mocions als ajuntaments, així com crides a la desobediència, però sense poder o saber articular cap alternativa. Davant l'impàs, ha estat la societat civil oficial la que, amb una arrancada molt tèbia, articulà una primera resposta constituïnt Somescola.cat. Nascuda just després de la sentència del passat Nadal, aquesta entitat fou concebuda com una superestructura gestionada en gran part a través d'Òmnium Cultural i que anés recollint adhesions de la societat civil. Amb la sentència d'aquest setembre les adhesions s'han disparat i caldrà veure si

aquesta plataforma es territorialitza i adopta formes participatives o bé si opta per a continuar essent una estructura d'agitació i mobilització nacional.

El ple suport i el treball participatiu de les organitzacions de l'esquerra independentista al País Valencia i les Illes en les organitzacions en defensa de l'ensenyament en català, ha contrastat fins ara amb la manca d'iniciativa al Principat, determinada per la desmobilització general en aquesta matèria. Cert és que a nivell local hi ha hagut una ingent quantitat d'actes de defensa lingüística, des de l'organització de cursos de català fins a accions de normalització i denúncia. I que multitud d'actes del Correllengua han estat sostinguts pel teixit de l'EI, tot i el caràcter cerimonial que ha adquirit sovint aquesta mobilització.

Els escenaris que s'obren davant aquesta ofensiva anticatalana són múltiples. Des d'una confiança en poder doblegar les polítiques més regressives del PP al País Valencià mitjançant la mobilització social a l'esperança d'alguns tacticistes que els resultats de les eleccions estatals de novembre i un pacte CiU-PP portin Rajoy a ordenar un alto-el-foc dels moviments contra el català, passant pels qui desitgen actes de desobediència massiva que accelerin el conflic-

te amb l'estat. Passi el que passi, però, obligarà l'esquerra independentista catalunyesa a moure fitxa en una o altra direcció, obligant-la a treballar estratègies de lluita per la llengua com ja fa en altres territoris.

dició revolucionària del moviment.

LA CONFLICTIVITAT SOCIAL

“

Setmana rere setmana, sembla més evident que la crisi no ha tocat fons i que l'ofensiva contra els drets socials va a per totes. La resposta social, simbolitzada per l'anomenat moviment dels indignats, també està essent creixent, i ja són diverses les iniciatives que han anat més enllà del moviment reactiu o testimonial per passar a bastir alternatives territorialitzades de lluita.

Si bé és cert que l'esclat d'indignació social era previst per l'esquerra independentista, i aquesta es va sumar a empènyer la indignació, també ho és que això ha generat no poques contradiccions respecte els principis ideològics de l'esquerra independentista. Contradiccions donades pel tractament de la qüestió nacional, sí, però també per certes tendències com l'enfocament individualista i volgudament apolític o allò que algú ha convingut en anomenar el peronisme espanyol, que encaixen poc en la tra-

La quantitat de fronts oberts (retallades sanitàries, tancament d'empreses, reforma de la constitució, desnonaments...) posaran a prova la capacitat de l'esquerra independentista d'empènyer aquests moviments i d'acumular forces en la perspectiva de la unitat popular.

Un dels indicadors, no l'únic, que mostrarà el grau de penetració de l'EI en les lluites socials serà la capacitat de la COS d'esdevenir una eina millorada, creïble per al propi moviment i amb projecció d'esdevenir part important del sindicalisme combatiu.

Els diversos fronts oberts posaran a prova la capacitat de l'esquerra independentista d'intervenir en lluites socials i d'acumular forces per a la unitat popular”

10INTERNACIONAL

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

Giap: el centenari d’un combatent contra l’imperialisme GRANMA*

El passat 25 d'agost va complir 100 anys un gran amic de tots els antiimperialistes, el llegendari General Vo Nguyen Giap, una de les figures més rellevants de la història vietnamita.

'Ge Luo' significa 'volcà sota la neu'; va ser així com van denominar els seus compatriotes a aquest home extraordinari, que va derrotar als japonesos, després als francesos a Dien Bien Phu i dècades després va fer fugir desordenadament de Saigon als nordamericans, per a completar la reunificació de Vietnam.

La seva vida està indissolublement unida a la lluita d'alliberament nacional, a la història de la formació, creixement i desenvolupament de l'Exèrcit Popular de Vietnam, per les victòries del qual els propis francesos li donaren el malnom de 'Napoleó Roig'.

Vo Nguyen Giap va ser un de tants fills de camperols que va esdevenir personalitat gràcies al socialisme, encara que hi va haver molt de sacrifici personal. El 1926 era membre d'organitzacions estudiantils clandestines de lluita. El 1933 s'afilià al Partit Comunista d'Indoxina (PCI) i molt aviat s'acostà al cercle d'influències d'Ho Xi Minh, de qui va ser amic personal.

A la fi de 1941, Giap es va traslladar a les muntanyes de Vietnam per a crear els primers grups guerrillers.

Allí va establir una aliança amb Xu Van Tan, dirigent del Tho, un grup guerriller d'una minoria nacional de Vietnam del nord-est. En el Nadal de 1944 va capturar un post militar francès, després d'haver format els primers batallons de les seves forces armades.

A mitjan 1945 tenia ja uns 10.000 homes sota el seu comandament i va poder passar a l'ofensiva contra els japonesos que havien envaït el país.

La policia francesa va detenir a la seva esposa i a la seva cunyada utilitzant-les com ostatges per a pressionar a Giap i assolir que es lliurés. La repressió va ser feroç: la seva cunyada va ser guillotinada i la seva dona condemnada a cadena perpètua, morint en la presó després de tres anys a causa de les brutals tortures. Els botxins gals també van assassinar al seu fill nounat, al seu pare, a dues germanes i a altres familiars.

El general Giap va derrotar als francesos durant la campanya de Dien Bien Phu, que va ser la primera gran victòria d'un poble colonial i feudal, amb una economia agrícola primitiva, contra un experimentat exèrcit imperia-

El cap de Hanoi del Partit Comunista visita Nguyen a l’hospital

lista sostingut per una indústria bèl·lica puixant i moderna. Els més coneguts generals francesos (Leclerc, De Lattre de Tasigny, Juin, Ely, Sulan, Navarre) van fracassar un cop rere l'altre enfront d'unes tropes integrades per camperols pobres, però decidides a lluitar fins al final pel seu país i pel socialisme. Vietnam va resultar dividit i Giap va ser nomenat ministre de Defensa del nou govern del Vietnam del Nord que, al mateix temps que continuava la guerra popular per la reunificació nacional, s'esforçava per construir una nova societat socialista.

Com a comandant del nou exèrcit popular, Giap va dirigir la lluita en la guerra de Vietnam contra els nous invasors nord-americans en el sud del país, que una vegada més va començar sota la forma de guerra de guerrilles. Els primers soldats nord-americans van morir a Vietnam quan el 8 de juliol de 1959 el Vietcong va atacar una base militar a Bien Hoa, al nordest de Saigon.

Quatre presidents americans van lluitar successivament contra Vietnam, deixant el rastre de sang de 57.690 mercenaris americans i el 1975 el país va ser reunificat, quan un tanc de l'exèrcit revolucionari va envestir la tanca de protecció de l'ambaixada americana, mentre els últims imperialistes fugien precipitadament en un helicòpter per la teulada de l'edifici.

El general Giap no solament va ser un mestre en l'art de dirigir la guerra revolucionària, sinó que a més va escriure sobre ella diversos llibres amb importants valoracions, com la seva famosa obra 'Guerra popular, exèrcit popular', un manual de la guerra de

“Giap comandà victoriosament les seves tropes durant més de 30 anys” guerrilles basat en la seva pròpia experiència. Hi establix els tres fonaments bàsics que ha de disposar un exèrcit popular per a assolir la victòria en la lluita contra l'imperialisme: direcció, organització i estratègia. En el seu cas, la direcció del Partit Comunista, una fèrria disciplina militar i una línia política adequada a les condicions econòmiques, socials i polítiques del país.

Va definir la guerra popular com "una guerra de combat per al poble i pel poble, mentre que la guerra de guerrilles és simplement un mètode del combat. La guerra popular és un concepte més general. És un concepte sin-

tetitzat. És una guerra alhora militar, econòmica i política". La guerra popular no solament la fa un exèrcit, per més que sigui popular, sinó que la fa tot el poble perquè és impossible que un exèrcit revolucionari, per si mateix, pugui assolir la victòria contra la reacció, sinó que és tot el poble el qual ha de participar i ajudar en una lluita, que necessàriament ha de ser perllongada.

Com a bon guerriller, Giap sabia que l'èxit de la victòria, quan hi ha una desproporció tan gran de forces, es basa en la iniciativa, l'audàcia i la sorpresa, el que exigeix que l'exèrcit revolucionari es desplaci contínuament. Va destacar com un geni de la logística, capaç de mobilitzar contínuament importants contingents de tropes, seguint els principis de la guerra de moviments. Ho va fer així contra els colonialistes francesos el 1951, infiltrant a un exèrcit sencer a través de les línies enemigues en el delta del riu Mekong, i altra vegada avançant l'ofensiva de Tet el 1968 contra els nord-americans, quan va situar a milers d'homes i tones d'aprovisionaments per a un atac simultani contra 35 centres estratègics del sud.

Tant partidaris com adversaris consideren a Vo Nguyen Giap, com un dels grans estrategues militars de la història.

Marcel Bigeard, el general més con-

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF.& ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

*Article publicat al diari cubà Granma el 26 d'agost de 2011. Traducció de La Fàbrica Nota: Des de la victòria i la formació de la República Socialista de Vietnam, Giap fou ministre de defensa i tingué càrrecs importants tant al si de l'exèrcit com del Partit, essent membre del comitè central i viceprimer ministre fins l'any 1991. Ha esdevingut una de les personalitats més venerades del país, i no ha abandonat mai el seu compromís, com demostrà fa poc més d'un any, quan criticà durament els plans per a la mineria de bauxita en zones rurals del país, pel desplaçaments forçosos de camperols i el danys mediambientals que suposen.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

decorat de l'exèrcit francès, que va ser el seu presoner, ha dit del cap militar vietnamita: "Giap comandà victoriosament les seves tropes durant més de 30 anys. Això constitueix una proesa sense precedent (... ) Ell extreia lliçons dels seus errors i no els repetia mai".

Per la seva banda, William Westmoreland, comandant en cap de l'exèrcit nord-americà a Vietnam i adversari de Giap, va declarar: "Les qualitats que fan un gran cap militar, són l'aptitud per a prendre decisions, la força moral, la capacitat de concentració, sense oblidar la intel·ligència que unifica totes les anterior. Giap les posseïx totes".

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

L’excepcionalitat dels disturbis de Londres SERGI MASÓ LONDRES

La ràbia té moltes formes, i la ràbia desfermada desprès dels disturbis de Londres i altres ciutats angleses ha estat implacable. "La necessitat de mostrar que el govern dirigirà a una societat desfeta i que reivindicarà el sentit d'una major moralitat i responsabilitat" proclamada per Cameron, primer ministre del Regne Unit, ha trobat el seu camí. Fer sentir tota la força de la llei als detinguts ha estat la manera com han desplegat la venjança.

Dos setmanes desprès dels disturbis, els detinguts ascendien a 1.875. D'aquests, 1.073 havien estat acusats de delicte en relació amb els desordres. Dels 802 que havien

entorn les lleis que afectin a la xarxa, no haurien de passar desapercebudes.

La societat sembla mostrar-se força favorable als discursos dominants.

Fa uns dies, unes estadístiques de The Guardian donaven un ampli suport a que les penes fossin més dures pels sentenciats dels disturbis, amb un 70% de la població mostrant-s'hi a favor. Un altre estudi del mateix diari, mostrava també com els prejudicis racials havien augmentat dels disturbis ençà. Profundament paradoxal si es té en compte com van començar, on la mort a mans de la policia del taxista negre Mark Duggan s'hauria interpretat com un nou acte de racisme institucional. No obstant, no hem

“Dos setmanes desprès dels disturbis, els detinguts ascendien a 1.875”

“Un estudi demostra que els prejudicis racials han augmentat dels disturbis ençà”

passat per les dependències policials sense condemna ni una paraula. Cal també mencionar, a més, l'aparició a la llum del document "OperationWhithern", nom en clau que la Scotland Yard dóna als darrers disturbis a la capital, realitzat per alts comandaments policials londinencs i repartit a tots els funcionaris d'instrucció on es defineix l'estratègia per al processament de presoners. En aquest, s'apunta que ningú arrestat durant o després dels disturbis hauria de posar-se en llibertat sense càrrecs i que tota persona detinguda hauria de ser mantinguda sota custòdia denegant-se-li la possibilitat de fiança si el cas passava pels tribunals. El resultat d'aquests procediments ha estat que el 62% dels detinguts s'han trobat en una situació de presó preventiva per la seva detenció en relació amb els disturbis, en comparació amb una taxa que normalment voreja el 10% per a delictes més greus. Alhora, en el mateix document se suggereix als agents l'ús de regles especials per a accelerar els casos als tribunals amb menys evidència de la requerida habitualment per a evitar una investigació acurada dels fets que se'ls plantejava com inabastable.A dia d'avui, més del 90% dels casos que han arribat als tribunals han acabat amb sentència de presó.

Per altra banda, l'anàlisi de les condemnes mostra que els imputats per pillatge han rebut unes sentències un 25% més altes que normalment, un 33% majors per

La repressió pels aldarulls ha sigut exemplar,però menys mediàtica

aquells acusats de desordres públics i un 40% més en els casos d'agressió a l'autoritat. Aquesta pèrdua col·lectiva de proporcionalitat es troba ben reflectida en els casos que han destacat i ressonat en els mitjans de comunicació. Un clar exemple han estat les condemnes de Jordan Blackshaw, de 20 anys, i de PerrySutcliffe-Keenan, de 22, condemnats a 4 anys de presó cadascun per haver incitat disturbis a través del Facebook des de casa seva.

El sorprenent és que en cap de les

dues ocasions els disturbis no arribaren ni a produir-se. La valoració de la sentència des de Downing Street fou positiva, doncs la voluntat era "enviar un missatge dur", afegint que es considera "molt positiu que els tribunals estiguin capacitats per a fer-ho". Però no han estat els únics. Amed Pelle, de 18 anys, amb 33 mesos de presó per a penjar missatges a les xarxes socials o Anderson Fernandes, de 22 anys, que ha estat sentenciat a 16 mesos per robar un gelat, formen també

part d'aquells que han patit les sentències exemplars.

No obstant, no tot s'ha reduït als processos penals. L'autorització de l'accés directe de la policia a la base de dades de Blackberry amb el pretext dels disturbis no ha semblat suficient i, el mateix Cameron, ha plantejat que les xarxes socials com Twitter i Facebook haurien de poder ser tancades davant situacions similars. Unes declaracions que, tot i ser posteriorment matisades situant-les en un debat

aconseguit trobar quina és l'opinió pública sobre aquells que ens roben a tots i a plena llum del dia des de la City de Londres. Serà qüestió que hi ha lladres que mereixen la nostra atenció i altres que no.

OPINIÓ

Que vénen els vàndals!

LAIA ALTARRIBA I PIGUILLEM BARCELONA

La setmana passada, a les notícies del 3/24 ens expliquen que els estudiants i treballadors xilens estan de vaga general. Escolto com la locutora ens diu que és el segon dia de mobilitzacions i que hi ha hagut grans manifestacions. I afegeix que al final de les marxes “grups de vàndals” s’han enfrontat amb la policia.Vaig al diccionari. Sobre vàndal, el DIEC (Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans) em diu: “Persona que destrueix o malmet una obra d’art, una cosa bella o útil, etc., sense cap necessitat”.

També consulto el GDLC (Gran Diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana): “Persona donada al vandalisme“. I em diu que vandalisme vol dir “tendència a destruir, per gust pervers, per vana ostentació de força o per ignorància, les obres de

Els vàndals han actuat per reprimir les protestes a Xile

la civilització, les coses belles, etc“.Té clar qui ha escrit la notícia que els joves xilens s’enfrontessin amb la policia per un “gust pervers” de fer-ho? Té clar que han actuat “sense cap necessitat”? Per què escullen un terme pejoratiu per explicar els enfrontaments violents entre manifestants i poli-

cies? No és millor que un informatiu intenti entendre per què passen les coses que no pas desqualificar-les?I vaig a l’hemeroteca del 3cat24 (la web del canal informatiu on he sentit la notícia) i trobo que és una paraula que els ha agradat força aquest estiu.

I, sense que em sorprengui, veig

que l’han feta servir en diverses ocasions en relació als aldarulls que hi ha hagut aquest agost a la Gran Bretanya arran de la mort d’un jove a trets per la policia.L’endemà de la notícia sobre Xile, la mateixa locutora ens explica que a les protestes un noi de 16 anys ha resultat mort. Això ens ho diu a l’obertura de l’informatiu. I no és fins que explica la notícia amb detall que ens assabentem que diversos testimoni asseguren que l’hauria mort un policia amb un tret de bala. Que tots els indicis apuntin que ha estat assassinat per un policia no és prou per haver obert amb aquesta informació?Per sort, en aquesta ocasió la presentadora ha tingut la decència de no dir-nos als espectadors que el noi era un vàndal.En fi, que ja som aquí de nou. I que tenim per davant una tardor que ve carregada d’unes retallades que podrien agitar aquests vàndals de què ens parlen als informatius.

12ECONOMIA

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

CGT denúncia TMB per malversar 185.000 euros anuals amb CCOO i UGT

ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

de Barcelona, per poder suposar una sèrie de delictes penals de l'empresa pública TMB i els sindicats CCOO i UGT per possible malversació de fons públics, apropiació indeguda i estafa. Alhora, el sindicat llibertari ha donat trasllat també de tota la documentació a la Sindicatura de Comptes, encarregada de fiscalitzar la negligència en la gestió econòmica de la empresa pública.

Des de la CGT s'ha denunciat que "l'empresa TMB destina fons públics, provinents dels impostos

El conflicte sindical a Autobusos de Barcelona continua viu des de la lluita pels dos dies de descans setmanal, que es va aconseguir finalment amb la signatura del següent conveni d'empresa després de dures jornades de vaga. Ara, i amb proves contundents, la CGT ha denunciat a la Fiscalia que les forces sindicals que no van donar suport a aquella lluita, CCOO i UGT, reben il·legalment fins a 20.000 euros mensuals per part de l'empresa pública TMB, gestionada per l'Ajuntament de Barcelona.

“Una sentència va declarar que eren il·legals les 9.000 hores sindicals que havia atorgat TMB als sindicats CCOO i UGT” La denúncia de la CGT té el fonament en la sentència del passat 30 de desembre de 2010 del Jutjat Social 25 de Barcelona, que va declarar

El conflicte dels Dos Dies encara arrossega seqüeles

que eren il·legals i mancades de cap justificació les 9.000 hores sindicals que havia atorgat TMB als sindicats CCOO i UGT. Per aquest motiu la jutgessa va sentenciar que tres alliberats sindicats d'UGT i un de CCOO havien de retornar a treballar com a treballadors d'autobusos, ja que els 185.000 euros que cobraven no estaven justificats.

TMB, CCOO i UGT no acaten la sentència

Mesos després de la resolució judicial, els quatre alliberats sindicals continuaven sense presentar-se a treballar a les cotxeres, i continuaven cobrant de TMB com a alliberats sindicals que no eren, fet pel qual la jutgessa al maig passat va resoldre l'execució immediata de

la sentència. Però segons fonts sindicals, el juliol de 2010 encara ni CCOO, ni UGT ni TMB havien complert la sentència.

“Mesos després de la resolució judicial els quatre alliberats sindicals de CCOO i UGT continuen sense presentar-se a treballar a les cotxeres”

Denúncia davant la Fiscalia

Davant de la manca d'aplicació de la sentència, el sindicat CGT ha posat en coneixement els fets de la Fiscalia de l'Audiència Provincial

de la ciutadania al pagament indegut a CCOO i UGT, i posa en evidència la connivència entre la Patronal i aquests sindicats".

ENTREVISTA A JOSEP GARGANTÉ, CONDUCTOR I MEMBRE DE LA CGT D'AUTOBUSOS DE BARCELONA

“Més aviat o més tard, els vividors sindicals de CCOO i UGT hauran de tornar al volant” ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Des de la CGT quina valoració feu de l'actuació dels sindicats CCOO i UGT en aquest tema?

L'anterior direcció d'autobusos de TMB no regala mai res. Així que per nosaltres aquestes alliberacions sindicals il·legals, i que la direcció va reconèixer al judici que eren acords verbals, són el resultat que en èpoques passades CCOO i UGT van signar la discriminació salarial i de descansos amb els nous treballadors i treballadores. A canvi de signar aquestes injustícies CCOO i UGT van obtenir més hores sindicals que les legals establertes.

Gràcies a la lluita dels treballadors i treballadores en les següents mobilitzacions per diferents convenis es va aconseguir eliminar aquestes discriminacions.

Creieu que la malversació de fons

públics denunciats a la Fiscalia podrien tenir afectació en com han actuat sindicalment CCOO i UGT a l'empresa des del conflicte dels dos dies de descans setmanal?

Aquesta decisió il·legal la pren la direcció de TMB i comporta un malbaratament del pressupost d'una empresa pública. De diners que tots i totes paguem i que serveixen per "comprar" voluntats sindicals. És doblement greu que amb tot el discurs que els que manen fan sobre la contenció pressupostària, i a pesar de tenir una sentència, la direcció hagi fet recurs, al igual que CCOO i UGT, per no obligar aquests vividors sindicals a tornar al seu lloc de treball. És evident que una mà frega l'altre i que els que paguem els plats trencats som els treballadors i treballadores.

que tenen a la seva secció sindical d'autobusos de TMB i faran anar a aquests a currar per ells. Suposo que això els comportarà contradiccions i bronques internes.

En segon lloc, estem a l'espera de veure si la Fiscalia imputa la direcció per frau i malversació de fons en relació a aquest tema. El que podria passar és que ho intentin camuflar Garganté està convençut que els privilegis de CCOO i UGT s’acabaran com una mala gestió Quines possibilitats creieu que tard, els vividors sindicals de CCOO i argumentar que això no és cap pot tenir la denúncia de tirar i UGT hauran de tornar al volant. delicte, i sortir-ne indemnes.

Les accions a prendre depenendavant? Quines actuacions No en tenim cap dubte. Una altra teniu preparades en cas de que cosa és que segurament els que dran del que resolgui la Fiscalia i estan a les Federacions agafaran les diferents sindicatures a les que no prosperi?

En primer lloc, més aviat o més les hores sindicals legals dels peons hem entregat tota la informació.

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

ESPORTS 13

La vaga de futbolistes palesa que la crisi financera també arriba al futbol RAFA ESCOBAR MANISES

L'estiu ha segut una època molt moguda al món del futbol espanyol, ja no tant pel mercat de fitxatxes que estiu darrere d'estiu omple pàgines de periòdic i minuts de televisió, sinó per l'amenaça real de l'AFE (Associació de Futbolistes Espanyols) de convocar una vaga de futbolistes durant les dues primeres jornades a les categories professionals del futbol espanyol, és a dir el que es coneix com a la primera i la segona divisió.

A la fi l'amenaça es va complir i el cap de setmana del 20 i el 21 d'agost la primera jornada de lliga no es va disputar. Però allò veritablement important era la ressolució del conflicte abans de la segona jornada, ja que, si la vaga s'haguera allargat, aquesta jornada no s'hauria pogut col·locar en cap buit d'un calendari sobrecarregat a causa de la celebració de l'Eurocopa d'estats a inicis de l'estiu del 2012.

A la fi les parts, l'AFE i la LFP (Lliga de Futbol Professional) malgrat les enormes diferències que les separaven acordaren un pacte de mínims que va permetre disputar la segona jornada del campionat i així no provocar un caos de difícil ressolució al

Els jugadors de la lliga professional reclamen els impagaments que es produeixen en gran quantitat d’equips

calendari. El compliment d'allò pactat i la direcció que prendrà el conflicte en un futur immediat estan per veure, ja que l'acord és fràgil.

La mobilització dels futbolistes respon al reiterat incompliment dels contractes per nombrosos clubs, els quals deixen d'abonar les nòmines als esportistes per a després acollir-se a una llei de concurs d'aceeedors que els afavoreix pel fet que

dilata el procés de pagament, redueix les quantitats a pagar i no estableix mecanismes de control per garantir la viabilitat econòmica dels clubs, així com la capacitat d'aquests de fer front a les quantitats pactades al concurs.

L'AFE, presidida per Luís Rubiales, qui en la seua etapa com a jugador del Llevant patí en les seues pròpies carns un concurs d'acreedors,

Els jocs mundials de policies i bombers esdevenen escenari del més ranci nacionalisme espanyol RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 30 d'agost els Jocs Mundials de Polícies i Bombers celebrats a la ciutat nordamericana de Nova York mostraren al món la intolerància de nombrosos membres de les Forces de Seguretat de l'Estat espanyol davant l'existència d'altres realitats nacionals a l'interior de l'estat.

Durant la jornada inagural d'aquest esdeveniment esportiu, alguns dels membres catalans de la delegació pertanyent a l'Estat espanyol decidiren fer una exhibició castellera que culminà amb l'aparició d'una bandera estelada amb blau al cim de la torre humana. Segons han explicat posteriorment alguns membres catalans de la delegació, l'ob-

jectiu de l'acte fou mostrar a la resta de les delegacions l'espectacle casteller per donar a conèixer una pràctica esportiva i cultural que recentment ha segut considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Mentre s'aixecava el castell però, un grup important de la delegació espanyola escridassava l'espectacle proferint insults i fent proclames d'hispanitat front a les mirades atònites de la resta de delegacions. Aquest fet haguera passat inadvertit sinó haguera segut gravat i ràpidament penjat a la web de videos youtube , des d'on s'ha difós a través de nombroses xarxes socials i mitjans de comunicació.

La reacció dels mitjans de comu-

nicació espanyols ha segut diversa, des dels mitjans de de l'extrema dreta com puguen ser Intereconomia o Libertad Digital entre altres l'estratègia ha segut destacar la noticia tractant de provocació l'espectacle casteller i l'exhibició de la bandera. Per la seua banda el tractament als mitjans generalistes ha segut un altre, en molts casos s'ha ignorat la noticia o se li ha donat un tractament molt breu i superficial.

En qualsevol cas l'agost es tancava amb una mostra més del tarannà de les Forces de Seguretat espanyoles i del plantejament reaccionari i centralista del que fan ostentació i gràcies al qual l'Estat espanyol tornà a fer un nou ridícul internacional.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

demanava i continua demanant a la LFP la cració d'un fons de garanties salarials per fer front als impagaments dels clubs; mentre que als govern de l'estat sol·licita la modificació d'una llei (la concursal) que afavoreix les empreses i perjudica als treballadors.

En aquest punt cal aclarir que les víctimes principals d'aquests impagaments, en la majoria dels casos, no

són els futbolistes dels grans clubs de la primera divisió. Malgrat haver alguns clubs de primera divisió en llei concursal els majors drames els trobem a la segona divisió i sobretot a la segona divisió B i tercera, en les quals futbolistes amb salaris molt humils acumulen mesos d' impagaments que els generen situacions veritablement complicades.

El recolzament d'alguns futbolistes de primera linia com és el cas de Xavi Hernández, Carles Puyol o Iker Casillas entre altres ha donat més força a unes reivindicacions que arranquen d'un problema generat temps enrere, quan els clubs, fent una pèsima gestió dels seus ingressos televisius, hipotecaren els futurs ingressos confiant en la bombolla financera que es creà a partir de la liberalització dels drets de les retransmissions esportives.

Actualment, el futbol, s'ha vist obligat a restringir de forma radical uns pressupostos que ara semblen ajustar-se més als beneficis que genera, en un negoci que únicament sembla rendible als dos grans gegants, Barça i Madrid, els quals han eixamplat encara més la distància econòmica i, per extensió esportiva, que els separa de la resta.

El jugador Javi Poves abandona el futbol per ideals RAFA ESCOBAR MANISES

L'agost també sorprenia al món del futbol amb la noticia que l'exjugador del Sporting de Xixón B Javi Poves abandonava el futbol professional perquè aquest, segons ell, va en contra dels seus ideals.

Els arguments d'aquest esportista, format futbolísticament als equips inferiors del Reial Madrid i posteriorment al Rayo Vallecano B incideixen en la mercantilització de l'esport i el predomini del diner sobre els veritables valors que hauria de transmetre l'esport.

En un primer moment, Poves fou qualificat per la premsa com al futbolista indignat, qualificatiu que ell mateix es va encarre-

gar de rebatre quan va qualificar el moviment dels indignats com a un moviment reformista que no qüestionava la injustícia inherent al sistema capitalista, mostrantse partidari de l'acció directa.

Poves, qui debuta a la primera divisió la temporada passada, comença a donar mostres del seu posicionament quan es va negar a rebre l'automòbil que la marca patrocinadora del club donava als futbolistes, de la mateixa manera també es negà a rebre la seua nòmina mitjançant transferència bancària. Aquests gestos aviat li generaren problemes i contradiccions que ha ressolt abandonant la pràctica de lesport d'elit segons ell per “llegir, estudiar i acabar de formar la seua ideologia”.

14 CULTURA

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

Tigre de Paper Edicions es presenta per la Diada Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

M

algrat que sembla que no corren bons temps per tirar endavant noves iniciatives culturals i menys encara en el camp de la lletra impresa, alguna gent valenta encara està disposada a posar-hi el coll. És el cas de dos joves barcelonins implicats en diferents projectes polítics i socials que ara han decidit aixecar Tigre de Paper Edicions, una aventura que "pretén ser un projecte cultural des d'on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l'àmbit literari en llengua catalana" i que vol teixir una alternativa cultura al costat de la resta de projectes que "enfronten la cultura del consum i del mercat per construir cultura popular".

Una mostra d'aquesta voluntat de col·laborar amb d'altres iniciatives és el fet que els llibres que publiquin comptaran amb el suport d'organitzacions que treballin en l'àmbit que el llibre en qüestió tracti.

La seva proposat editorial té la voluntat de vincular la formació i la literatura, fent arribar a les persones implicades en la transformació del nostre poble eines de comprensió de la realitat en format ficció.

Emmarcat doncs dins aquesta filosofia, Tigre de Paper Edicions comptarà amb tres col·leccions diferenciades: Lletrafelina, que s'ocuparà pròpiament de les novel·les, Les 7 vides, que ens acostarà biografies de personatges que destacaren pel seu com-

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

J

promís polític i/o social, i Fera Ferotge, un calaix de sastre que permetrà publicar materials de difícil catalogació.

Els tres primers llibres que podrem trobar a les llibreries a partir de l'11 de setembre seran La guerra just acaba de començar, una obra de literatura experimental d'en Miquel López Crespí que va guanyar el premi Ciutat de Manacor el 1973 i que inaugura la col·lecció Fera Ferotge; Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70 escrita per en Carlos Medina Gallego, doctorat en

història precisament a aquesta universitat i autor de treballs que aborden la qüestió de la lluita armada al seu país; i Harraga, la primera novel·la de l'Antonio Lozano, un autor que s'ha especialitzat en novel·la negra -El caso Sankara, del 2006, va guanyar el I Premi Internacional de Novel·la Negra Ciudad de Carmona- i que en aquesta ocasió descriu l'entramat que envolta la immigració africana cap a Europa. Les dues darreres novel·les, publicades sota llicència Creative Commons, comptaran amb l'apadrinament del Col·lectiu MalokaColòmbia i de l'Associació Espai Democràtic Intercultural (AEDI) respectivament.

Art i societat: el compromís que cal Borja Català MANISES

L

a reflexió al voltant de la relació entre l'art i el compromís no és nova ni ha quedat tancada.

Del que no hi ha cap dubte, però, és de l'enorme potencial de la creació artística com a eina de conscienciació i transformació social i política. Amb l'objectiu de mostrar aquest vessant, la Fundació Chirivella Soriano de València ha reunit una selecció de quadres que tenen en comú la realitat immediata com a punt de partida davant del qual l'artista ha realitzat una denúncia, una crítica o simplement ha manifestat el seu posicionament.

L'exposició Repensar la societat.

Entorn de l'art i el compromís es va inaugurar a finals del passat mes de maig i ha sigut clausurada el 4 de setembre, un temps que ha permés contemplar una trentena d'obres nascudes en un període que abasta la segona meitat del segle XX i els principis del XXI. La tria inclou alguns del noms més destacats d'aquest període a l'Estat espanyol, com ara Joan Genovés, l'Equip Realitat, l'Equip Crònica, Rafael Canogar, Anzo, Manuel Boix Eduardo Arroyo o Antonio Saura. La majoria de les peces pertany a la fundació, cosa que serveix per a fer-se una

El món del tapís plora la mort de Grau-Garriga

idea del patrimoni que atresora.

La proposta està dividida en quatre àmbits. El primer, anomenat Contra un temps sense certeses, gira al voltant de la pèrdua de vincles i el individualisme i assenyala el conflicte que provoca una societat que aliena els seus membres a través de creacions de Boix, Anzo, Pepe Espaliú, Carolina Ferrer, Luis Prades i Darío Villalba; El segon, Cap a noves sensibilitats, se centra en els nous focus d'interés de l'imaginari col·lectiu dels països "avançats" com ara la conservació del territori o les migracions. Aquesta part esta formada per obres de Carlos Domingo, Curro González o Guillermo Paneque, entre d'altres.

El tercer bloc de l'exposició recull quadres en què es denuncia la societat capitalista, el consumisme, la mercantilització de tots els aspectes de la nostra vida i les transformacions socials provocades per les noves tecnologies. Sota l'epígraf Desig, banalitat i consum s'ha reunit el treball de creadors com Antonio Saura, Juan Antonio Toledo o l'Equip Crònica. La

darrera part de la mostra, amb obres de Genovés, Arroyo, Canogar o Óscar Seco constitueix una denúncia del franquisme i un exercici de memòria col·lectiva, com indica el seu títol: Estratègies de denúncia i memòria.

Tot plegat, l'exposició de la Chirivella Soriano fa una interessant aportació al debat sobre la funció social de l'art que apunta a la necessitat del compromís de l'artista amb la societat. No podria ser d'altra manera.

oan Grau Garriga nasqué el 18 de febrer de 1929 en el si d'una família pagesa de Sant Cugat del Vallès. Des de ben petit començà a dibuixar, activitat per la qual demostrar tenir aptituds. Per tal de perfeccionar la seva tècnica va ingressar, primer, a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics Llotja i, més tard, a l'Escola Superior de Belles Arts.

Poc a poc, va començar a provar noves disciplines: la pintura, el gravat o l'escultura. D'entre les obres d'aquests primers anys cal destacar la pintura mural de temàtica religiosa i estètica postcubista de l'ermita de Sant Crist de Llaceres. Però si per una disciplina serà especialment recordat Grau Garriga serà per la seva dedicació al tapís.

Aquesta pràctica, que als Països Catalans arribà tardanament -la peça documentada més antiga és el Tapís de la Creació de la catedral de Girona, del s.

XI- no fou tinguda en compte fins que, a finals dels anys cinquanta del segle passat, decidí treballar-hi.

La seva relació amb l'antiga fàbrica de tapissos Casa Aymat de Sant Cugat i una estada al taller de Jean Lurçat a París foren definitius per convèncer-se

“La seva obra s’ha anat fent mundialment coneguda i alguns dels museus més prestigiosos exposen treballs seus” de dedicar la seva vida a la creació artística mitjançant el tapís. L'ús habitual de materials no emprats tradicionalment en l'art del tapís com ara l'arpillera, el teixit amb el que es fan els sacs, revolucionà de forma absoluta aquesta pràctica i donà lloc a la creació de l'Escola Catalana del Tapís. El seu prestigi s'anà consolidant i, el 1964, fou el protagonista de la primera exposició individual de tapissos contemporanis.

Finalment, fruit de la seva recerca contínua, començà a experimentar amb els environaments tèxtils, muntatges tridimensionals efímers d'entre els quals destaca el Retaule dels penjats. La seva obra s'ha anat fent mundialment coneguda i alguns dels museus més prestigiosos exposen treballs seus, però si es vol descobrir part de la seva obra, a banda de visitar el Museu del Tapís Contemporani de Sant Cugat, l'atzar ha volgut que des de l'1 d'agost, la galeria d'art Canals del mateix municipi ens mostri una retrospectiva de la seva obra que inclou dibuixos, pintures i gravats.

CULTURA 15

L’ACCENT 209 DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011

La ressenya de la quinzena Un pistoletazo en medio de un concierto

Allò que la versemblança amaga Maria Colera Intxausti BARCELONA

A

quest breu llibre de Belén Gopegui recull una conferència pronunciada per l’autora el setembre de 2006 a la Universitat de Califòrnia en què va denunciar el segrest de la versemblança per part dels amos del discurs hegemònic a la vegada que qüestionava un dels dogmes de l’estètica dominant: la incompatibilitat entre política i literatura.

El títol del llibre prové d’una cita de Stendhal segons la qual parlar de política en literatura és com disparar un tret enmig d’un concert, afirmació a la qual respon Gopegui preguntant a qui pertany el concert i qui decideix la música que s’hi toca. Indagant sobre l’origen d’aquesta prohibició de parlar de política (d’una política determinada, és clar), denuncia que “les vestidures de l’humanisme han acabat per mutilar allò humà en despullar-lo de la seva condició política”. I és que les novel·les només ens parlen dels sentiments i anades i vingudes dels burgesos decents, però mai de les conseqüències de les seves accions i decisions.

Tal i com assenyala Martín Cabrera en la introducció del llibre, els narradors de Gopegui “busquen els plecs epistemològics de la realitat, per qüestionar allò que s’accepta

com a lògic i natural i, sobretot, com a injust”, per tal de reflectir la lluita de classes encara vigent. Gopegui ens recorda que “la cultura és més un camp de batalla que no pas un jardí francès” i és això precisament el que vol reflectir en la seva obra: “les històries que expliquin la relació directa entre els presos i els jardins”. En definitiva, el que reivindica Belén Gopegui és que la literatura ens parli “d’on són els vidres que sí que es trenquen i d’allò que succeeix amb aquells vidres”.

L’autora, a través de Diego, militant polí-

tic d’esquerres a qui Gopegui cedeix la seva veu seguint l’exemple de Coetzee amb Elizabeth Costello, critica el fet que la versemblança funcioni “com a normativa de com han de ser les coses”, “segons allò que s’esperaria”, la qual cosa acaba per imposar uns límits a allò que podem imaginar com a possible. Els personatges esquerranosos en la novel·la burgesa són monolítics, infeliços, intolerants, covards i acaben admetent la “realitat” i penedint-se de les seves vel·leïtats revolucionàries.

Una altra regla present en la novel·la actual és la preponderància del destí en contraposició a la menyspreada voluntat. Els per-

sonatges viuen a mercè d’allò inexorable, de la fortuna i de l'infortuni, però sense mai prendre les regnes de la seva vida. Se’ns presenten, en paraules de l'Agustín Lage, com a “objectes passius de forces històriques que no comprenen”, i que, a conseqüència de la imposició d’un determinat pacte de versemblança, només aspiren a la salvació individual.

Cal, per tant, identificar “allò que crea l’ombra”, i no tan sols “la porció d’obscuritat”, parlar de fets i dels seus autors i conseqüències, i d’alternatives a allò sancionat com a possible. I és que, tant important és allò del què parla la literatura, com allò que ens amaga. Gopegui reclama un nou model de novel·la que s’enfronti a la versemblança dominant i que “expliqui les vides dels que sabem que no estem sols, que venim de molt lluny, que som moltes persones i, malgrat no se’ns senti gaire, podríem voltejar la història”.

Fitxa tècnica Un pistoletazo en medio de un concierto. Acerca de escribir de política en una novela Autor: Belén Gopegui Editorial: UCM-Editorial Complutense Madrid Característiques: 59 Any: 2008

Història

75 anys de la Gran Purga (1936-1938) (Part 1, antecedents)

S’ha acomplert el 75è aniversari del Procés de Moscou, tret de sortida de la “Gran Purga” a la URSS. Fou la culminació d'una guerra ideològica i de classes que esfonsava les seves arrels en els primers dies de la Revolució Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

l 1917 els càlculs es fonamentaven en la pròxima revolució a Occident. Ràpidament les circumstàncies es van imposar i la Guerra Civil (1918-23) va forçar els bolxevics a adoptar l'anomenat "comunisme de guerra", mesures de coerció en el treball, la direcció a les fàbriques "per un sol home" antítesi del control obrer de la producció- i la transformació dels sindicats en òrgans de l'Estat. Aquestes polítiques juntament amb el Pacte de Brest-Litovsk (1918) i el pacte comercial anglo-soviètic (1921) pel qual la URSS s'abstenia de qualsevol propaganda contra el Regne Unit (també a les colònies) van motivar l'aparició del descontentament amb la política exterior canalitzat per Bukharin i Radek, i de l'Oposició Obrera, de tendència sindicalista, liderada per Kolontai i Schliapnikov, primera tendència la difusió de la qual fou considerada incompatible amb la militància al partit el 1920. La

Nova Política Econòmica (NEP, 1921), forçada per la revolta camperola, va optar per millorar l'abastiment en una economia devastada per la 1ªGuerra Mundial (1914-18) i la Guerra Civil incentivant l'agricultura privada, permetent la petita indústria privada i substituint el "comunisme de guerra". Aquesta política -transitòria en principi- generà divergències d'opinió a partir de 1923 mentre el fracàs de l'avenç de l'Exèrcit Roig a Polònia (1920), que s'havia de recolzar en una insurrecció dels obrers polonesos que mai no es va produir, la derrota de la insurrecció -instigada per la IIIª Internacional- a Alemanya (1921), els fracassos revolucionaris a Bulgària (1923), Estònia (1924), i a la Vaga General a Anglaterra (1925), el suport dels comunistes polonesos al cop d'Estat de Pilsudski (1926) i la derrota de la revolució a Xina (1927) van refredar les il·lusions internacionalistes. La formulació per Stalin de la teoria del "socialisme en un sol país" a partir de 1924 es basa en l'aposta pel desenvolupament industrial lent, l'afavoriment de l'agricultura privada i una

política exterior conservadora que buscava normalitzar les relacions exteriors de la URSS i fou alhora causa i conseqüència dels fracassos revolucionaris esmentats. La contractació de mà d'obra assalariada en l'agricultura i el lloguer de terres foren legalit-

zats el 1925 en el marc d'una política d'orientació cap a la burgesia rural dirigida per Stalin, Molotov, Rizhkov, Tomski i Bukharin (al principi amb el suport de Zinoviev i Kamenev que, però, es van unir el 1926 a l'Oposició d'Esquerra -anomenada trotskista-).

Tot plegat implicava la institucionalització d'una sèrie de renúncies que s'havien concebut, en principi, com a transitòries. El 1928 esclata la persecució de l'Oposició d'Esquerra, crítica amb les concessions a la burgesia rural, i sorprenentment l'any següent s'inicia la col·lectivització al camp (1929-32) i la purga de l'oposició de dreta (favorable a l'agricultura privada) liderada per Bukharin, Tomski i Rizhkov. En tot aquest procés es va reforçar l'explotació intensiva del treball i el paper de l'Estat socialista com a àrbitre de les contradiccions de classe -enlloc de ser el garant de la dictadura del proletariat-. Es va debilitar el paper dels soviets com a representació dels treballadors i es va començar a censurar, mutilar i manipular amb comentaris a peu de pàgina els textos de Lenin

DEL 8 AL 21 DE SETEMBRE DE 2011 L’ACCENT 209

16CONTRAPORTADA

“El futbol és un esport d’arrel comunitària i popular” ENTREVISTA

cas són aquestes les que són opressives, no l'esport en si.

Ramon Usall, escriptor

motors de transformació, però no a la inversa.

Algun exemple, doncs, que vinculi, per contra, el futbol amb les llibertats?

També n'hi ha una bona colla, tot i que potser molt menys coneguts.

Aquest és l'objectiu de "Futbol per la llibertat", donar a conèixer un futbol diferent, al servei de la justícia, la igualtat i la llibertat. Des de l'equip del Front d'Alliberament Nacional algerià fins al FC United of Manchester, una experiència de futbol anticapitalista. N'hi ha una bona colla, i convido els lectors a llegir el llibre per descobrir-los. N'hi ha de sorprenents, com la història de la Democracia Corinthiana al Brasil, o dels presoners que combatien l'apartheid a la presó de Robben Island... Són històries de llibertat en majúscules i ens mostren un futbol molt diferent del que estem acostumats a veure.

Si haguessis d'escriure un llibre sobre el tema oposat, futbol i opressió, quins temes segur que hi apareixerien?

Em sembla que la relació del futbol amb la negació de les llibertats és prou coneguda. Fins i tot el futbol actual, molt proper al pa i circ romà, pot ser considerat en certa forma un element alienador i negador de l'emancipació a tots els nivells. El futbol modern, convertit en un negoci, crec que hi hauria d'ocupar un espai preferent. Després, és clar, aquells episodis més coneguts en els quals els règims totalitaris han utilitzat el futbol per legitimar el seu poder. La Itàlia de Mussolini, que va organitzar el mundial de 1934 i va servir-se de la seva victòria per plasmar quin seria l'ideal feixista de l'esport. L'Argentina de Videla, que a la copa del món de 1978 va fer més o menys el mateix i va avergonyir el món fent una festa futbolística a escassos centenars de metres de centres de tortura.

L'Espanya franquista i el Portugal salazarista, que van fer ús del futbol per trencar el seu aïllament internacional, convertint les victòries del Real Madrid i del Benfica, respectivament, en autèntiques qüestions d'estat. El Xile de Pinochet, que va venir a fer el mateix amb el Colo-Colo... Malauradament la llista seria molt llarga... Però tot i així penso que és injust considerar el futbol com un esport exclusivament associat a l'opressió, ja he dit que, al cap i a la fi, el futbol és un reflex de les societats, i en tot

Quin paper polític juga el futbol als Països Catalans?

El futbol ha estat històricament a casa nostra una via d'escapament que ha servit, en temps difícils, per expressar el que públicament era difícil de manifestar. En aquest sentit, crec que el Barça ha simbolitzat a la perfecció, com a mínim a nivell de la seva massa social, el compromís polític catalanista en temps difícils. Els xiulets a la Marxa Reial durant l'època de Primo de Rivera, el martiri del president Sunyol, o el paper del club durant el franquisme són prou il·lustratius.

Ara bé, aquesta funció ha tingut també efectes col·laterals, com debilitar la resta de clubs catalans, sense un paper simbòlic tan important.

Tot i així, en això som menys singulars del que ens pensem. Totes les nacions sense estat que lluiten per la seva llibertat han tingut clubs de futbol que han assumit la bandera del país com a pròpia.

Els Països Catalans, però, a causa de la seva complexitat han vist com en bona part dels seus territoris s'hi utilitzava el futbol de forma política precisament per negar una idea de construcció unitària d'identificació nacional. L'Espanyol, el València o fins i tot el Mallorca han jugat en determinats moments aquesta carta que reflectiria a nivell esportiu l'existència de sectors socials i polítics oposats a la construcció nacional. Això serem capaços de canviar-ho en la mesura que la societat canviï. No a l'inrevés.

Ramon Usall (1977) va ser l'indiscutible triomfador dels Premis literaris de Lleida de l'any passat, guanyant-ne dos. Un, el Premi Lleida, se'l va endur per un projecte de novel·la negra, camp en que ja ha fet altres incursions, algunes publicades per aquest periòdic. L'altre, el Premi Josep Vallverdú d'Assaig se'l va endur per l'obra Futbol per la llibertat, un recorregut per diferents històries on el futbol ha estat present en lluites d'emancipació o com a element reivindicatiu.

Aquest assaig, publicat per Edicions Pagès aquest hivern, apareix en un moment en què el debat sobre els valors i les ideologies vinculades al futbol, i fins i tot una certa lectura intel·lectual d'aquest esport, estan experimentant una revifada. Usall ja participà fa anys en aquest àmbit amb els seus articles al 9 esportiu. Com a assagista també ha escrit l'obra La tempestuosa mar blava sobre els conflictes actuals a la Mediterrània,i també ha publicat la seva tesina Algèria viura!, sobre el procés d'independència d'aquest país. Doctorat en història per la UdL amb una tesi sobre el moviment nacional albanokosovar,ha escrit de forma assídua a les pàgines de L'ACCENT des de la seva fundació.

També ha participat en una munió d'iniciatives polítiques vinculades a l'esquerra independentista, essent una de les cares més conegudes de la CUP de Lleida.

ABEL CALDERA BERGA

Què té el futbol que hagi seduït a alguns intel·lectuals d'esquerres?

L'Albert Camus deia que tot el que havia après sobre ètica i moral a la vida ho devia al futbol, als seus anys de porter a l'equip universitari d'Alger. Sense que Camus pugui ser considerat un paradigma d'intel·lectual d'esquerres em sembla que la frase és prou il·lustrativa dels valors que en els seus orígens transmetia el futbol, un esport d'arrel comunitària i popular. Potser és això, i els valors polítics que aquest esport ha representat al llarg de la història, el que ha atret alguns intel·lectuals cap al futbol. Vázquez Montalbán, en la seva època militant al PSUC, va ser un dels primers a teoritzar sobre el simbolisme del Barça. D'altres referents intel·lectuals de primera fila, com Jean-Paul Sar-

tre també hi han fet les seves aproximacions. De fet, és molt graciosa la frase que Sartre utilitzava per definir el futbol tot afirmant que "en el futbol, com en la política i en la vida, tot es complica per l'existència de l'equip adversari". Potser és aquesta simplicitat, alhora tan complexa, la que resulta atractiva acompanyada, evidentment, per l'arrel popular i comunitària que esmentava. Tot i així, a casa nostra el futbol no ha casat massa amb la intel·lectualitat, més aviat diria que hi ha estat llargament confrontat. En general fa poc intel·lectual parlar de futbol, en parla tothom...

El futbol és simplement un reflex de la societat o pot actuar també com a motor de canvi social?

En general jo diria que és més aviat un reflex de la societat. Al cap i a la fi a mi em sembla que el futbol és una mica com la música, ni tota és cançó compromesa, ni tota són marxes militars. El futbol és, o era en els seus orígens, un esport neutre i, per tant, la funció que desenvolupa depèn en bona part de la intencionalitat que li dóna qui el practica o el segueix. El futbol pot contribuir als canvis socials, certament, però només en la mesura que els entorns socials en els quals es practica siguin favorables a aquest canvi; si no, difícilment aquest esport pot estar al servei de les lluites per la justícia i les llibertats. És per això que crec que, més aviat, el futbol reflecteix les nostres societats més que no pas contribueix a canviar-les. Hi contribueix quan aquestes societats tenen importants

LA REMATADA

Desobediència intel·ligent #SomEscola perquè #SomPoble MARIA FREIXAS I ALIÓ SABADELL

El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l'informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l'hora d'impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s'han sumat, sobretot via internet, demostrant què és possible l'aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per ser poble; la llengua i l'escola.

Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d'haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble.

Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure'ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d'èxit la política d'immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d'engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l'ús i, sobretot, del mal ús del català.

Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l'usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d'aquesta reacció se'n diu desobediència intel·ligent.

Actitud que hem de tenir clara davant d'aquest atac lingüístic què, mitjançant l'educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.

Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d'empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d'aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l'educació és la base per canviar la societat, l'escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d'aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s'hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l'esperit crític i revolucionari.