Accent 212

Periòdic popular dels Països Catalans

212

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Les manifestacions del 15 d’octubre han demostrat que el malestar popular és ben viu i que la lluita contra les retallades tot just ha començat. La tardor es preveu calenta. >>En profunditat 8 i 9

SUMARI

Manifestació del 9 d’Octubre a València La Diada del 9 d’Octubre visqué, de nou, la manifestació pels carrers de València, amb una important presència d’independentistes. >> Països Catalans 6

Primeres retallades a l’educació de les Illes El professorat de Mallorca i milers d'interins de l'educació ja han començat a patir les retallades en el sector. >> Països Catalans 7

Arriba la Diada a la Catalunya Nord

L’èxit del #15o augura una tardor de lluita El feixisme s’arrima a les institucions Moltes vegades es comenta que a l'Estat espanyol, a diferència de la resta d'estats d'Europa, la ultradreta no té cap pes electoral o bé perquè 40 anys de dictadura feixista l'han desacreditat o bé, tesi molt més plausible, les seves bases socials es troben representades políticament per la dreta conservadora.

Però malgrat aquesta diferència, en la darrera dècada han anat apareixent als Països Catalans fenòmens polítics que pretenen emular la nova extrema dreta europea.

Però mentre l’extrema dreta avança també l’antifeixisme és fa fort i planta cara al racisme i a la xenofòbia en totes les seues expressions, com hem pogut comprovar aquests primers dies d’octubre. >> Països Catalans 4 i 5

Aquesta setmana s'han donat a conèixer els actes reivindicatius de la Diada de Catalunya Nord, que enguany celebrarà els actes centrals el dissabte 5 de novembre. Com ja fa més d'una dècada, una manifestació recorrerà el centre de Perpinyà i al vespre se celebrarà un concert de música en català. >>Països Catalans 7

INTERNACIONAL

La mineria del titani amenaça comunitats camperoles del Paraguai

El 12 d’octubre els veïns de Sabadell es manifestaren contra la presència de feixistes

La companyia Group CIC Resources Inc., a través de la seua filial paraguaiana Metálicos y No Metálicos Paraguay S.R., inaugurà el passat agost una planta pilot a la localitat de Minga Porá, a l’Alto Paraná, al Paraguai. Diverses comunitats camperoles s’han organitzat per fer front a aquest amenaça. >>Internacional 10

ELOI ESCOBEDO PÀG. 2 // GUILLEM COLOM PÀG. 2 // MIQUEL RODRÍGUEZ PÀG.3 // PEPA MURTRA PÀG.16

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

La pluja no va poder amb la ciutadania ELOI ESCOBEDO GANDIA

“Eixe dia anunciava pluja, i les previsions es van acomplir. Però nosaltres vam guanyar l’aigua”.

Eixe podria ser el resum d’un dia que va ser la culminació d’un projecte fet amb més il•lusió i voluntat que experiència i, sobretot, amb l’ajut i el compromís d’una ciutadania que va voler participar en la FiGA perquè se li va donar l’oportunitat. Per tant, aquest serà un article d’agraïment a tots aquells que van fer possible la 1a Fira de Gandia Autogestionada.

Ja feia setmanes que l’activitat era frenètica: un grup d’amic que agafen per sorpresa un consistori en proposar una cosa que no s’havia fet mai i que, sorpresa! obté molta més resposta i difusió que la que s’esperaven. Un grup d’amics, doncs, que inicialment no funcionaven com a col•lectiu ni com a entitat, sinó que participen en l’organització d’un esdeveniment en la mesura dels seus coneixements, del seu temps, més o més gran i, sobretot amb totes les ganes del món. I va funcionar. Va funcionar, però, no gràcies a nosaltres, sinó a la gran quantitat de gent que es va volcar des del primer moment en la FiGA: des de la difusió inicial, (tant en premsa com amb el boca orella) fins al material, experiències (la FiGA deu molt a projectes similars com les FACA, les Festes Alternatives de Carcaixent, o la FAMA, la Festa Alternativa a la Maedéu d’Agost de Vilallonga), diners...fins als artistes que van actuar gratuïtament eixe dia, i els Mel de romer que ho van difondre en streaming i per Twitter. Però, i torne a insistir, els vertaders protagonistes de la FiGA va ser la gent, la ciutadania.

Des dels primers moments, la gent va gaudir dels actes de la programació, amb els tallers per xiquets i xiquetes, les dansaes i els documentals; es van oferir a ajudar, ens van seguir fent aportacions econòmiques i, sobretot, ens van agrair un projecte com aquest.

Però el millor vindria a l’hora de sopar, quan va aparéixer gent de sota les pedres amb el seu entrepà superant les nostres previsions i va aplaudir emocionada l’homenatge en forma d’albà a Enric Valor.

Tot seguit, va caure l’aigua, i ahí es va comprovar el compromís de la ciutadania amb la FiGA, quan tothom va ajudar a recollir les taules, i es va esperar a que parara per poder continuar amb els concerts; primer dintre del local, i després a la porta.

Al final, malgrat les pors, els errors, el temps i el cansament, tot va superar les nostres previsions. I el millor de tot és que ens anima a pensar ja quin serà el proper esdeveniment de la FiGA: falles?

Sant Joan? els Porrats? Tot es parlarà i, amb l’experiència apresa, es farà millor. Fins la propera FiGA!

COL·LABORACIÓ

GUILLEM COLOM*

Parlem-ne, de les eleccions espanyoles El proper 20 de novembre són convocades unes eleccions generals a les Corts i al Senat espanyols. Com ja va passar a les darreres eleccions locals i autonòmiques, l’espai del nacionalisme progressista hi presenta dues llistes diferents. L’esquerra independentista, en canvi, ja ha començat a demanar l’abstenció activa, argumentant que en les circumstàncies actuals no s’ha de participar a les eleccions de l’estat que nega els nostres drets. I és que per a aquest moviment les nostres forces s’han de centrar en la lluita social i la construcció nacional a ca nostra, i no a Madrid, on, degut a les mancances democràtiques de l’Estat espanyol, no podrem fer gairebé res que millori la nostra situació. Els partits nacionalistes que es presenten a les Illes Balears, per la seva banda, ni tan sols han dedicat una estona a argumentar el perquè d’acudir a les eleccions del país veí. Presentar-se a aquesta convocatòria electoral està motivat, en gran part, per la tradició pactista del catalanisme, tradició de la qual provenen aquests dos partits.

Aquesta vegada, a més a més, cal afegir que la coalició liderada pel PSM ha dedicat esforços a aconseguir els avals necessaris per poder presentar la llista a les urnes, fet que mostra, de nou, la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I això no és anecdòtic: en un context de crisi social i nacional, on hi ha moltíssim feina a fer a les Illes, desenes de militants s’han dedicat a aconseguir uns avals per anar a unes eleccions on els seus dirigents ni tan sols han argumentat perquè cal anar-hi, què hi traurem de bo, els habitants de les Illes, del Congrés i Senat espanyols. L’estratègia d’ERC, per altra banda, és també difícil d’argumentar, ja que consisteix en que un dels dirigents del partit a les Illes vagi de número 3 per la demarcació de Barcelona, la qual cosa té poc sentit per-

Número 212 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Eloi Escubedo, Hèctor Serra, Vicent Marquès, Guillem Colom, Miquel Rodríguez, Pepa Murtra,Núria Saladiè,Aquil·les Rubio, Miquel Tordera, Joan Sorribes

què ERC presenta llistes pròpies a les Illes. No crec, sincerament, que això faci augmentar la força de l’independentisme a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

Davant aquesta situació, l’esquerra independentista segueix fent feina des de la base i intenta construir un poder popular arrelat als barris i pobles. I ho fa enfortint i impulsant lluites i projectes que cada dia prenen més força arreu del territori: impulsant centres socials i casals populars, promovent l’organització del jovent als instituts, participant del moviment dels Indignats o de centres socials ocupats, acostant-se a altres opcions polítics rupturistes, orga-

nitzant campanyes de rebuig a les mesures espanyolistes del PP, enfortint les diverses organitzacions que el composen, etc. Aquest moviment es dedica a construir i treballar una cultura política antagònica, que s’oposi a l’espanyolisme i al capitalisme des de la base, sense fer la més mínima concessió. Els partits nacionalistes, per la seva banda, no només no promouen una cultura política antagònica, sinó que ni tan sols argumenten la decisió de participar a les eleccions del país veí.

Des del meu punt de vista, aquests partits i els seus militants haurien de fer una reflexió sobre el temps i els esforços que estan

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

destinant a unes eleccions que no sabem que ens podran aportar: què ens aportarà un diputat del PSM a Madrid? O un d’ERC elegit per la circumscripció de Barcelona? Faran augmentar l’independentisme i les lluites socials a les Illes Balears?

Canviaran la realitat social i política? Aturaran les destrosses socials i culturals que imposa Bauzà i que a partir del 20-N impulsarà Rajoy a tot l’estat? Jo pens que no. Pens que allò que farà avançar l’independentisme i les lluites socials a ca nostra serà la feina des de la base, una feina molt més dura i menys visible però amb resultats molt més duradors. Pot semblar molt més complicat, i tant, però l’estratègia de presentar- se a totes les eleccions sense pensar-hi no ens ha fet millorar ni avançar; i d’això sí que n’estic convençut, perquè la situació actual parla per si mateixa. És per això que el proper 20-N els militants de l’esquerra independentista no votarem a les eleccions espanyoles. Però no només això, ja que els mesos abans no dedicarem els nostres esforços a aconseguir avals o fer campanya, sinó que continuarem fent allò que fem tot l’any: impulsarem unes polítiques diferents, les nostres, que no segueixen per res les regles o els temps de les de l’enemic.

*Guillem Colom Militant d’Endavant (OSAN)

PAPER DE VIDRE

Halloween al Valle de los Caídos Els editorials de José Antich a La Vanguardia són una font inesgotable d'inspiració. Una mena d'energia renovable feta de les clàssiques patranyes, però també de les receptes terminològiques amb què els pamflets de la burgesia intenten desnortar la brúixula del proletariat. Una d'elles és la utilització indiscriminada dels termes centredreta i centreesquerra. El 9 d'octubre en vam tenir un tastet: “El nombre més alt de diputats obtingut pel centredreta en la democràcia espanyola”. Es tracta de la previsió apocalíptica dels resultats del PP a les properes generals. Crida l'atenció que al costat del terme “dreta” (que és poc precís però serveix per entendre's) s'hi hagi instal·lat de manera quasi sistemàtica el prefix “centre”.

Aquest ús té l'avantatge que, com que el PSOE és el “centresquerra”, es mostra gràficament com de prop són l'un de l'altre. Però té el problema que deixa el dubte: qui és aleshores la dreta?

Es tracta d'un acte de reverència simbòlica: per cortesia, li guarden un espai (la “dreta” pròpiament dita) al Generalísimo, una mica a l'estil de l'NBA

quan retira el dorsal de determinats jugadors llegendaris. Ja mai més ningú podrà ser “la dreta”.

No menys interessant és el concepte de moderació. En la mateixa anàlisi de les perspectives electorals Antich nota “una aparent capacitat de creixement molt limitada del nacionalisme moderat -CiU i PNB-”. El nacionalisme només és moderat quan, de fet, deixa de ser-ho. I si el PP i el PSOE es toquen pel centre, CiU i PNB, al seu torn, es toquen amb ells per la comú fal·lera d'Espanya. Curiosament a Antich no se li acudeix que la “capacitat de creixement limitada” d'aquests partits no només no és aparent si no que és necessària per motius demogràfics. Però d'Antich no estalvia esforços per esquivar qualsevol contacte amb la realitat: “Rajoy comença a ser conscient que la seva presidència necessitarà des del principi un suport de comunitats autònomes amb un fort teixit empresarial. Algunes ja governades pel PP, però d'altres, com Catalunya, amb un govern de Convergència i Unió que està fent els deures contra la crisi, encara que ara tingui a

sobre una tempesta important en forma de malestar social per les imprescindibles retallades”. Fora dels Països Catalans i del País basc, quines seran aquestes comunitats autònomes amb “un fort teixit empresarial”? A l'Espanya estricta, que és la que parla únicament castellà i es deleix pel bilingüisme, no existeix un “fort teixit empresarial” enlloc que no sigui Madrid, la supermàquina xucladora que ha aconseguit que no hi hagi ni una ciutat notable en 300 quilòmetres a la seva rodona. És per això que quan no hi manen els franquistes hi manen els criptofranquistes. Són els qui tenen contacte sense fils (via ouija) amb els Reis Catòlics i pels quals el feudalisme no té secrets.

El sentit de tot plegat és molt simple: La Vanguardia li demana a Mas que faci de vaselina per la introducció indolora (per a ells) del meravellós paquet de retallades (de cognom “imprescindibles”) que Rajoy destaparà a partir del 20-N. Ja la data és com una mena de conjunció astral. Franco, Mola i Sanjurjo no es podran estar de celebrar-ho i serà Halloween al Valle de los Caídos.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

MIQUEL RODRÍGUEZ*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La fi del cicle estatutari i l’estratègia independentista El cicle estatutari, certificada la seva defunció a les urnes amb les eleccions municipals d'enguany i amb la fi dels governs tripartits, ha comportat el creixement d'un independentisme molt ampli socialment però d'una considerable debilitat política i estratègica.

Aquest creixement independentista ha tingut quatre moments que han estat alhora la seva escenificació i els seus catalitzadors: la manifestació del 18 de febrer de 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en resposta al pacte entre Mas i Zapatero que retallava l'Estatut aprovat al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, amb l'assistència de 80.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona; la manifestació de l'1 de desembre de 2007, també a Barcelona, i també convocada per la PDD per demanar el traspàs de la gestió de les infraestructures al govern autonòmic, amb la presència de 125.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana; les Consultes per la Independència, organitzades en 554 municipis per múltiples comissions populars durant més d'un any i mig, que constituïren la major mobilització independentista de la his-

“Cap de les tres manifestacions van ser convocades amb un contingut independentista”

tòria; i finalment la manifestació del 10 de juliol de 2010 de resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava novament l'Estatut de 2006.

El fet que aquests quatre moments simbolitzin el creixement independentista és una mostra de la debilitat política del moviment independentista, alhora que un indicador de que l'independentisme pot i ha de créixer encara més.

Una debilitat que es comprova en la incapacitat de l'independentisme de rendibilitzar políticament i electoral aquest creixement. ERC, partit polític que va impulsar el procés estatutari, va ser víctima de la contradicció que li plantejava la voluntat de bona part de

la seva militància d'encapçalar la reivindicació independentista des d'una posició més o menys d'esquerres, respecte el compromís de la seva direcció i de la majoria dels seus càrrecs públics i quadres polítics amb els diferents pactes de govern que mantenien, tant a nivell autonòmic com local, amb PSC i ICV en la majoria dels casos, però també amb CiU en d'altres. Finalment, ha estat la formació de Mas i de Duran qui, aprofitant-se de l'ambigüitat de les reivindicacions sobiranistes dels darrers anys, de la seva pròpia ambigüitat a l'hora de relacionar-s'hi, i de la debilitat i les contradiccions d'ERC més profit electoral n'ha tret.

Cal recordar que cap de les tres manifestacions esmentades en aquest article van ser convocades amb un contingut independentista. Ben al contrari.

La primera, amb el suport només d’ERC, era una defensa de l'estatut sortit del Parlament autonòmic; la segona, amb el suport aquesta vegada també de CiU i ICV-EUiA, demanava explícitament traspassos de competències; i la tercera, organitzada per Òmnium Cultural, pretenia només donar una resposta catalana unitària a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Malgrat tot, les manifestacions tingueren un contingut netament independentista.

Però més enllà d'aquestes mobilitzacions, el full de ruta que plantegen alguns sectors independentistes conté una sèrie de contradiccions analítiques i estratègiques els principals beneficiaris de les quals, més enllà de la seva bona fe, són l'autonomisme i, en última instància l'Estat. Val la pena reflexionar-hi, perquè plantegen alguns dels reptes que podrien permetre a l'independentisme aprofitar el seu potencial de ruptura per créixer i plantejar una alternativa clara als estats que neguen els drets del poble català.

Algunes d'aquestes debilitats són l'abandonament dels Països Catalans per reduir la lluita independentista al marc territorial definit per la Comunitat Autònoma de Catalunya; separar el combat independentista del combat per una

societat més justa; confondre i mesclar el paper del moviment popular, amb el de la lluita electoral, alhora que sobredimensionar el Parlament de la Ciutadella; i finalment, considerar el pacte fiscal com un objectiu estratègic en el camí cap a la independència.

Si l'independentisme vol fer un pas endavant en els propers anys haurà de tenir en compte alguns condicionants objectius que ajudarien a resoldre les esmentades contradiccions.

En primer lloc, haurà de partir del fet que si bé el cicle estatutari del qual parlem ha reforçat la consciència nacional catalana, no només al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, també ha produït un reforçament de l'espanyolisme més ranci que en les properes eleccions espanyoles aconseguirà un resultat històric al conjunt de la nostra nació. Això suposarà la consolidació de l'estratègia assimilacionista espanyola el principal objectiu de la qual és des de fa segles l'esquarterament i la divisió dels Països Catalans.

En segon lloc, que els marcs jurídics i institucionals dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, que consagren la inalterabilitat de les fronteres estatals i que neguen el dret a l'au-

“S’ha produït un reforçament de l'espanyolisme més ranci que en les properes eleccions espanyoles aconseguirà un resultat històric” todeterminació del poble català, obliguen l'independentisme a considerar l'exercici de la desobediència a la legalitat com un element vertebrador inevitable de la seva estratègia.

I finalment, que la crisi tindrà un paper clau en les actituds polítiques de tots els sectors de la societat catalana, i que una opció política que vulgui articular una majoria social (com la independentista) haurà de posicionar-se de forma concreta davant dels conflictes de tipus econòmic, social i institucional que inevitablement tindran lloc. * Miquel Rodríguez és militant de l'esquerra independentista

Cal participar-hi, participar-hi, participar-hi “Connectar les acampades i assemblees als barris, pobles i ciutats amb els espais de lluita contra l'actual sistema polític i econòmic és el repte que l'Esquerra independentista té al davant, i portar, d'aquesta manera, el moviment de les indignades i els indignats més enllà de la solidaritat antirepressiva i d'un abstracte discurs de democràcia de base. Serà la manera que les acampades no acabin sent només foc d'encenalls. No és senzill. Però és una oportunitat com poques vegades hem tingut”, aquest era el darrer paràgraf d'un editorial d'aquest periòdic amb data de 2 de juny (“Una oportunitat única per reforçar les lluites”). Ja han passat quasi cinc mesos i es pot fer una lleugera lectura de la situació. La primera idea que passa pel cap és el grapat d'assemblees descentralitzades que existeixen i que fa un any, o més temps enrere, no existien. I aquesta idea s'ha de relacionar amb la tardor que ens espera. Fentho, a ningú se l'escapa que aquests espais han d'esdevenir i esdevindran plataformes ideals per defensar els drets socials de les classes populars.

En si, una manifestació, una assemblea o un espai X no té molta utilitat si no es cristal·litza en alguna cosa tangible. És a dir, el moviment d'indignació que sorgí al maig passat en si es podria haver quedat en res més que una rebequeria infantil. Però per sort moltíssimes persones s'hi van deixar la pell per materialitzar la ràbia, la indignació i les ganes de lluita en quelcom que es podia tocar: ocupacions, aturada de desnonaments, obtenció de recursos per donar suport a altres lluites, etc. Així doncs, va ser el motor per fer que moltes persones lluitaren contra el capitalisme i les formes que té aquest d'oprimir: la policia repressiva, la llei burgesa, l'alienació... D'aquesta manera, s'ha aconseguit —amb més o menys encert— que aquell moviment popular no acabara en “foc d'encenalls” i l'Esquerra independentista ha estat un actor important en l'aconseguiment. I com s'ha mantingut la lluita i la mobilització?

Fent mirada enrere es veu clar que l'estratègia de descentralitzar les assemblees i situar-les als barris, en un àmbit més local ha acostat el subjecte polític (les classes populars) a la seua realitat més propera i l'ha fet veure on estaven els punts per on s'havia d'actuar. Alhora ha fet més funcional l'assemblearisme que sovint era impracticable en reunions de centenars de persones. I una qüestió bastant important: ha lligat el moviment popular d'indignació amb lluites locals anteriors o n'ha desenvolupat d'altres amb els moviments socials de l'entorn. Al capdavall, això és la unitat popular, un dels pilars fonamentals de l'estratègia de l'Esquerra independentista: l'establiment de xarxes i lligams entre diversos col·lectius en lluita.

Per tot això és imprescindible que els membres de les organitzacions polítiques anticapitalistes, independentistes i antipatriarcals prenguen partit i s'hi involucren. Fa molts anys, o tal vegada mai, s'ha tingut un moviment popular organitzat tan a l'abast i s'hi ha d'estar per aportar l'ajuda necessària amb humilitat i senzillesa. Com s'explicava a l'editorial del 2 de juny molts membres de l'Esquerra independentista van sentir “incerteses inicials davant les primeres acampades”, i també d'alguna manera això succeïx encara ara. També cal esmentar que de vegades més que incertesa la raó per no participar de les assemblees és la sobrecàrrega de feina. A pesar d'açò, les assemblees als barris, viles i ciutats són una eina cabdal —sense oblidar d'altres anteriors, és clar!— per canalitzar el potencial revolucionari de les classes populars. Per això davant d'una tardor d'atacs com la que vindrà s'ha de crear una tardor calenta de reivindicacions i lluites. I en aquesta línia, la manifestació del dissabte 15 d'octubre amb centenars de milers de persones pels carrers és només un primer pas.

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

04PAÏSOS CATALANS

La ultradreta intenta ampliar la seva presència institucional ABEL CALDERA BERGA

Moltes vegades es comenta que a l'estat espanyol, a diferència de la resta d'estats d'Europa, la ultradreta no té cap pes electoral o bé perquè 40 anys de dictadura feixista l'han desacreditat o bé, tesi molt més plausible, les seves bases socials es troben representades políticament per la dreta conservadora.

Però malgrat aquesta diferència, en la darrera dècada han anat apareixent als Països Catalans fenòmens polítics que pretenen emular la nova extrema dreta europea.

L'extrema dreta europea que en les darreres dècades ha pres rellevància política i electoral és un moviment que ha canviat profundament el seu univers simbòlic malgrat mantenir pràcticament intactes les seves bases ideològiques. En comptes de la defensa explícita de les experiències històriques feixistes, promouen un revisionisme que relativitza els episodis històrics intrínsecament malèvols, justifica les causes del sorgiment dels estats feixistes en l'amenaça de les revolucions comunistes i equipara o reparteix culpa a tots els bàndols en les atrocitats de la Segona Guerra Mundial. La retòrica militarista ha quedat substituïda per la retòrica de la mà dura policial, l'antisemitisme s'ha substituït per la islamofòbia i fins i tot en alguns casos per la defensa d'Israel com a defensa d'Occident. I la immigració, i totes les pors a ella associades, ha esdevingut l'eix central del seu discurs.

Una de les causes de la debilitat de l'extrema dreta espanyola és probablement que en quinze anys ha concentrat tots els debats i querelles internes que l'extrema dre-

“España 2000 no ha reeixit en representar electoralment l'ultradreta” ta europea va dirimir en trenta o quaranta anys. La tradició contra la modernització, la verborrea pseudorevolucionària contra el conservadorisme, el catolicisme contra el laïcisme, l'antisemitisme contra el filosionisme, el paneuropeisme contra l'exaltació nacional... Tots aquests debats van llastar l'ultradreta espanyola i són els que estan darrera el batibull de sigles i escissions d'aquest moviment polític.

Als anys noranta, amb l'empenta electoral de l'ultradreta a diversos països europeus com França,

Les campanyes electorals de l’extrema dreta se centren en l’odi a l’immigrant

Itàlia o Àustria, es visqueren els primers intents d'unificar i modernitzar l'ultradreta espanyola. L'Alianza por la Unidad Nacional de Sáenz de Ynestrillas o bé Democracia Nacional varen ser els primers intents fallits. Però dues experiències radicades bàsicament als Països Catalans són les que ja entrat el segle XXI han donat ales a les aspiracions polítiques de l'ultradreta renovada espanyola: España 2000 i Plataforma per Catalunya.

El partit de José Luís Roberto

España 2000 va sorgir com l'enèsim intent de bastir una coordinadora per a crear a l'estat espanyol un moviment anàleg al de Le Pen, sota dues premisses: el discurs contra la immigració i la defensa exacerbada de la unitat d'Espanya.

Aquest intent de coordinació fracassà però José Luís Roberto, cap visible dels moviments feixistes a València i rodalies es quedà amb l'estructura organitzativa i intentà bastir un moviment que pretenia conjuminar el control del carrer mitjançant la tradicional trama feixista valenciana teixida al voltant de Roberto i alhora optar a participar a les institucions.

Les manifestacions de provocació en barris amb un alt índex d'immigrants (com la de Russafa el 2002) es combinaven amb manifestacions d'exaltació espanyolista el 12 d'octubre, en què España 2000 pretengué competir al carrer en capacitat de convocatòria, sense aconseguir-ho, amb l'independentisme i el valencianisme.

España 2000 intentà traduir la polèmica que envoltava les seves mobilitzacions en vots, amb uns resultats més que discrets. 2 regidors el 2007 i 5 el 2011 són les fites d'un partit que a les autonòmiques s'hagué de repartir el vot ultra amb

el blaverisme de Coalición Valenciana.

El partit de Roberto tampoc ha escapat de les batusses internes de la ultradreta. La figura del seu líder, que també és representant de la patronal dels clubs de prostitució, ha estat qüestionada des d'un punt de vista moral. Altres acusen España 2000 i al propi Roberto de ser una tapadora parapolítica d'obscures trames mafioses, acusacions reforçades per la sortida a la llum de les tèrboles relacions amb el PP. El projecte de Roberto sembla, però, que ha tocat sostre i que caldrà altres sigles i altres cares si l'ultradreta pretén ser a les institucions.

“La no injerència en el discurs nacional ha permès PxC obtenir vots de sectors diversos” El fenomen de Plataforma per Catalunya

Fa una desena d'anys, un personatge del reduït món ultra de Vic començà a treure el cap als mitjans de comunicació. En plena onada migratòria, es feien ressò de l'aparició d'un partit a Vic que es volia presentar a les municipals per fer polítiques contra els immigrants precisament en un feu de CiU que s'havia presentat com a model a seguir en polítiques d'integració.

Josep Anglada aconseguia l'acta de regidor el 2003 i des d'aquell

moment gaudí d'una inusitada pre- municipals. Amb el seu discurs ha sència mediàtica com a referent aconseguit fer forat tant en peticatalà de les noves formacions xenò- tes ciutats de l'interior com a l'àfobes europees. El camí d'Anglada rea metropolitana. Davant seu té cap a l'èxit va partir d'uns plante- l'oportunitat d'entrar a institujaments diferenciats dels que fins cions supramunicipals. El que sí aquell moment havia tingut l'ul- que és cert és que fins ara ha aconseguit situar el seu discurs a l'atradreta espanyola.

Anglada basà tot el discurs del genda política i esdevenir una cara partit en els atacs contra la immi- pública coneguda. A les properes gració, abandonant qualsevol iden- eleccions del 20N tindrà una nova tificació amb el feixisme tradicio- prova de foc per a fer el salt. De nal i situant-se en l'ambigüitat i la moment, ja ha aconseguit els avals inhibició respecte el conflicte cata- (8.000 a la província de Barcelolà. “Porto l'àguila al cor, però polí- na), la qual cosa és significativa si ticament ara no m'interessa expli- es té en compte que a les enquescar-ho”, confessava el 2002 a un tes molts votants de PxC no declaperiodista de Canal 9 que es va fer ren ser-ho. passar per simpatitzant seu.

De fet, l'ambigüitat del partit respecte el catalanisme feu avortar la seva expansió a altres territoris de l'estat en plena discussió sobre el ABEL CALDERA BERGA nou estatut de la CAC. De portes Poca gent jove coneix el Canal Català més enllà endins el seu dels talls a l'APM. Aquesta televisió local té un espanyolisme públic d'edat avançada i poc bagatge cultural. El està més que seu model s'allunya de la croada ultra d'Interecocontrastat, però nomia, i s'acosta més al model polemista de Teleno forma part de cinco. Un dels seus programes, Catalunya Opina, la decoració de ha servit de magnífic altaveu a Josep Anglada per la façana del expandir el seu missatge més enllà de Vic. Aquespartit. ta tertúlia, on hi habiten des de sobiranistes freAnglada s'ha aks, falangistes o ciudadanos fins a neoliberals i afiançat en el psoecialistes, és el programa estrella de la casa, panorama políconduït per Carlos Fuentes, un dels homes forts tic català desde la cadena i amiguíssim de l'alcalde de Sabadell prés de quedari president de la Federació Catalana de Municipis, se a les portes Manuel Bustos. Les protestes que hi ha hagut condel parlament tra l'altaveu que se li estava donant a Anglada no autonòmic catahan tingut cap efecte, i Catalunya Opina, ha esdelunyès i obtenir vingut un dels espais des dels quals s'ha fet més 67 regidors en rumorologia sobre la immigració, disfressada de les passades pluralitat.

Cobertura mediàtica

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

PxC crispa i violenta Sant Boi de Llobregat ABEL CALDERA BERGA

A Sant Boi de Llobregat, en ple cinturó industrial barceloní, Plataforma per Catalunya obtingué en les passades eleccions municipals 3 regidors i el 10% del vots. En total, gairebé 3.000 persones votaren PxC. A les autonòmiques del novmebre de 2010 n'aconseguiren només 1.000, demostrant l'efectivitat dels discurs “municipalista” de l'extrema dreta. Els motius d'aquest èxit electoral es poden atribuir a l'alt percentatge d'atur combinat amb el discurs que culpabilitza la immigració dels efectes de la crisi. En tot cas, no hi havia hagut cap conflicte directament vinculat a la immigració, fet que encara fa a priori més sorprenent aquests resultats.

La penetració fàcil d'aquest discurs és quelcom que coneixen força bé a Manresa, on el 2007 PxC aconsegueix posar un regidor a l'ajuntament simplement enviant una carta a cada casa de la ciutat prometent posar fi a les “ajudes que reben els immigrants”. El regidor ni tan sols era de la ciutat, i dimití pocs mesos després. Malgrat el xou organitzat per a succeir-lo, el partit ha repetit representació a les municipals d'enguany.

Tot i que la imatge externa de PxC a Sant Boi segueix el perfil de la nova ultradreta europea, allunyada de la simbologia neofeixista, els seus dirigents no enganyen ningú. De fet, el seu cap de files, David Parada, és conegut per haver estat un dels dirigents de les Brigadas Blanquiazules.

Amb 3.000 vots al sac i 3 regidors, l'estratègia de PxC és crispar socialment el municipi des de tots els àmbits on

tenen representació.

Al Ple intenten de forma sistemàtica fer girar tots els temes al voltant del tòpics atribuïts a la immigració. Però on han actuat posant més en perill la convivència ha estat en els consells de barri, en què han volgut posar sobre la taula, en barris castigats per dificultats econòmiques de tot tipus, tota la rumorologia de cotxets gratuïts pels marroquins i pisos de lloguer abaratits pels sudamericans, rumorologia que ha esdevingut els autèntics “Protocols dels savis de Sió” del segle XXI. Incidents i denúncia de PxC

El passat 8 d'octubre, les joventuts del partit d'Anglada celebraven el seu congrés constituent a Sant Boi de Llobregat. Protestant a fora hi havia unes desenes de persones, convocades per l'assemblea local del 15M i per la CUP. Des de la CUP s'està convençut que el camí per evitar el creixement del feixisme és la seva denúncia frontal. En declaracions a L'ACCENT, fonts de la CUP local acusen precisament el PSC de no actuar, de ser presa de la por a haver de prendre posicions que els poden fer perdre part de l'electorat. Ni actuen

CUP com a responsable del cartell on apareix la seva foto.

Segons fonts de la CUP, es nota clarament la voluntat de la policia autonòmica -i per tant dels seus responsables polítics-, d'anar a perseguir els moviments populars, obviant la perillositat dels grups d'ultradreta i utilitzant-los com a excusa per a combatre aquells que sí que qüestionen l'actual sistema. Fins i tot, diverses fonts presents a les vistes judicials han denunciat a aquest mitjà una actitud inusualment amical i contemporitzadora dels agents policials i alguns membres de la judicatura amb els membres de PxC presents als jutjats.

COL·LABORACIÓ

La CUP de Sant Boi ha denunciat el contingut racista de moltes campanyes electorals

amb contundència contra PxC ni emprenen cap campanya efectiva de pedagogia per contrarrestar les mentides de l'ultradreta.

La concentració va acabar amb incidents, quan militants de PxC van agredir diversos concentrats. Les escaramusses en ple centre de la vila van generar una situació d'ambient tens que encara no ha marxat de la localitat.

L'actuació policial, segons diverses fonts assistents a la concentració, va ser de tot menys equànime, arribant al punt que un suposat cap de seguretat de PxC agredí a una manifestant antifeixista protegit pels Mossos d'Esquadra.

Tot plegat ha acabat amb una denún-

cia del capitost local de PxC, David Parada, a quatre militants de la CUP per injúries, ja que la seva foto apareixia en un cartell de la formació independentista juntament amb la de companys ideològics seus com Mussolini o Hitler.

Aquesta operació de màrqueting, amplificada pels insults del propi Anglada a twitter contra els imputats, està actualment en ple procés judicial. Un jutjat barceloní ha de decidir en els propers dies si el cas es manté en mans del jutjat de Sant Boi amb la qualificació de faltes o bé passa als jutjats barcelonins com a delicte greu d'injúries. Parada ja ha avisat de la seva intenció que sigui processada la direcció nacional de la

Captura de pantalla amb el Twitter de Josep Anglada del 13 d’octubre

Un nou 12 d’octubre de lluita contra el feixisme REDACCIÓ BARCELONA

L'acció contundent contra actes feixistes ha fet presència un any més als carrers de Barcelona, reforçant la postura del qui creuen que per evitar el creixement del feixisme cal combatre-la obertament, en comptes d'ignorar-la, minimitzar-la i oferir-li formar part del joc democràtic, com han postulat molts opinòlegs.

Els fets són, però, que en els darres quinze anys hi ha hagut acció directa antifeixista 12 d'octubre rere 12 d'octubre, i l'ultradreta ha passat de concentrar-se al centre de Barcelona i protago-

nitzar agressions a haver de concentrar-se a la muntanya de Montjuïc protegits pels Mossos d'Esquadra.

Fa un any, diversos col·lectius socials de Sabadell ja van denunciar que la ciutat era escenari d'un concert de música neonazi per a commemorar el 12 d'octubre que organitzaven els mateixos convocants de l'acte feixista de Montjuïc en una sala de la Zona Hermètica. L'ajuntament, que no havia fet res per a impedir-ho, davant la pressió social va afirmar que miraria si es podien emprendre accions legals. Enguany, quan s'anuncià la repetició del concert,

l'ajuntament es veié forçat a actuar per les amenaces de mobilització directa del teixit associatiu i veïnal. La sala fou amenaçada amb una forta sanció econòmica i finalment el concert es traslladà a Barcelona. Malgrat això, mig miler de persones van recórrer Sabadell en una mobilització contra el feixisme el mateix 12 d'octubre.

El trasllat sobtat i quasi secret del concert a Barcelona no va impedir, però, una ràpida mobilització antifeixista. Uns centenars de persones es plantaren davant el local i intentaren assaltar-lo. L'aparició dels Mossos d'Esquadra per a protegir el local acabà amb la deten-

ció de dues persones. Els incidents van agafar a contrapeu els responsables polítics. Així, Felip Puig s'emparà en un argument tan líquid com el que no podia prohibir un acte perquè es feia en un local privat. També Xavier Trias no sabé com explicar per quin motiu el local de Poblenou estava obert si ja havia estat involucrat en una batuda l'abril de 2009 contra grups neonazis. L'alcalde de Barcelona s'hagué d'empassar, també, que l'Associació de Veïns es posés de part dels antifeixistes i recriminés a l'ajuntament la seva permissivitat amb els locals nazis.

Un cim una estelada MIQUEL TORDERA GANDIA

El passat 12 d’octubre l’assemblea de joves Greixers de Castelló de Rugat, el Centre Excursionista Benicadell i Endavant-OSAN varen convocar, en el “Dia de la Hispanidad”, la campanya comarcal Un cim una estelada.

Aquesta iniciativa fou encetada ara fa deu anys per l'assemblea d'Endavant -OSAN de la Vall d'Albaida i ha tingut continuïtat fins al dia de hui, amb la incoporació d’altres col·lectius, especialment l'assemblea de joves de Castelló, Greixers.

La iniciativa nasqué arran d'una campanya nacional on es denunciava que el dia 12 d'octubre, els valencians i valencianes no teníem res a celebrar, i per això es va convocar la gent a coronar algun cim emblemàtic dels Països Catalans, per reivindicar-ne així la catalanitat.

Així doncs, esta iniciativa ha tingut continuïtat a la comarca de la Vall d'Albaida fins a aquest any.

Amb la desena edició d’aquesta marxa per la independència ja s'han coronat cims emblemàtics com el Benicadell, les Penyes Altes, el Puigcampana, la Serrella, el Mondúver, el Circ de la Safor o el Montcabrer.

El cim escollit des de l'organització per a portar a terme la marxa ha estat el Montgó de Dénia, a la comarca de la Marina.

Prop de quaranta persones han participat de la marxa pujant fins als 752 metres del cim de la muntanya en la aquesta jornada de protesta.

Des de l’organització s’ha destacat la importància d'activitats com aquesta. A més a més, dins del món de l’independentisme de la comarca i de les comarques veïnes ja s’ha consolidat aquesta cita anual, que ha vist augmentar el nombre de participants gràcies a la col·laboració, entre altres, del grup de muntanya Viarany.

06PAïSOS CATALANS

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

Milers de persones es manifesten a València pels drets nacionals i socials REDACCIÓ VALÈNCIA

Sota el lema “Defensem la llengua, lluitem pel país”, les diferents organitzacions de l'esquerra independentista isqueren el 9 d’Octubre pels carrers de València junt a milers de valencianes i valencians per commemorar la Diada del País Valencià. Tot i que la manifestació fou menys nombrosa que altres anys, prop de 4.000 persones marxaren des de la plaça de Sant Agustí fins als peus de l’estàtua de Jaume I, al Parterre.

La pancarta de la Comissió 9 d’Octubre encapçalava la manifestació amb el lema “Som País Valencià, Volem decidir”, darrere de la qual seguien els blocs d’un gran ventall de partits polítics, des del PSAN fins al EU, passant per ERC-ERPV i SI. El bloc de l'esquerra independentista tancava la manifestació, com sol ocórrer en aquesta Diada, però també fou el bloc més nombrós i combatiu de la manifestació, cosa també habitual.

Abans d’eixir, les organitzacions de l’esquerra independentista van estendre pel terra una pancarta on es podia llegir “Constitución Española” junt a una reproducció de l'escut franquista que les manifestants han pogut trepitjar com a símbol de rebuig a l'ocupació. Tancava el bloc una pancarta contra les retallades socials i nacionals, i uns plafons de suport a les tres preses polítiques catalanes: Lola López, Marina Bernadó i Jordi Grau.

espai públic es concedeix al primer que ho sol•licita dins un termini màxim d’un mes, i, últimament, l’extrema dreta se n’havia avançat. O això, si més no, al•legava la Delegació. Enguany però, s’ha vist que potser no sempre s’ha actuat amb “neutralitat”, perquè malgrat que inicialment la Delegació del Govern espanyol havia tornat a cedir el Parterre als grupuscles antivalencians, finalment ha hagut de rectificar davant la incapacitat de demostrar que aquests grupuscles havien presentat el permís abans que la Comissió. És així com enguany els parlaments de la Comissió 9 d’Octubre s’han pogut tornar a fer als peus de l’estàtua de Jaume I. Manifestació sense incidents, repressió policial posterior El bloc de l’esquerra independentista fou el més nombrós a la manifestació

Però el discurs dels independentistes se centrà, sobre tot, en la defensa de la llengua. És per això que el bloc anava encapçalat per dues imatges d'Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, ambdós nascuts fa ara 100 anys. En el manifest conjunt les organitzacions independentistes denunciaven que “en el que portem d’any el govern de la Generalitat ha tallat les emissions de TV3 al País Valencià, ha proposat una llei per a l’eliminació de la línia d’ensenyament en valencià, ha assetjat contínua-

ment i amenaça amb carregar-se entitats culturals com ACPV i, per descomptat, novament ha impedit que milers de xiquets valencians puguen estudiar en la nostra llengua per falta de places en valencià”. I es reafirmaven en la lluita, “perquè estimem el nostre país, perquè volem mantindre vives la nostra llengua i la nostra cultura, perquè aspirem a que aquest poble puga viure i treballar en unes condicions dignes i amb respecte als seus drets personals i col•lectius, governant-se a si mateix d’una

manera autènticament democràtica i participativa”.

La batalla pel Parterre

Des de fa uns quants anys que la manifestació de les entitats i organitzacions d’esquerres que es realitza la vesprada del dia 9 d’Octubre no podia acabar a la plaça del Parterre, on històricament sempre havia acabat. El motiu: els grupuscles antivalencians l’estaven ocupant. Segons la pràctica de Delegació del Govern espanyol, el permís per celebrar un acte en un

Inauguració de dos casals més als Països Catalans Durant el cap de setmana del 9 d’Octubre han obert les portes al públic dos nous casals, un a València i l’altre a Alacant REDACCIÓ VALÈNCIA Casal Obrer i Popular Paco Santacatalina

Aquest nou casal omple de vida el barri de l’Olivereta de València, un barri marcadament treballador i popular.

El passat divendres 7 d’octubre gairebé un centenar de persones, entre veïns i gent de les diferents organitzacions que han fet possible tirar el projecte endavant, es trobaren a la inauguració d’aquest espai.

Els dolçainers i tabalers de la Societat Coral del Micalet i la Estrela Roja del barri de Benimaclet amenitzaren la primera mitja hora, tot seguit fou el pas de les “albaes” que giraren en torn el casal i els drets socials i nacionals dels Països Catalans i s’acabà la festa al carrer amb la colla de dimonis de Benimaclet que oferiren un petit tast de pólvora i color.

Un cop a dins, i després de que la

Muixeranga sonès, Pepa Gea, familiar de Paco Santacatalina, feu un breu repàs de la seva vida i militància, agraint la deferència a la gent del casal. Tot seguit Gonçal Bravo en nom del Casal i de la COS va explicar les raons de creació del nou local i quines activitats s’hi desenvoluparien i just abans d’agrair l’assistència, inaugurà la exposició de fotos del Sàhara que el col•lectiu Sàhara Acció Solidària de Silla van cedir.

Tot seguit un petit refrigeri i berenar on la gent més relaxadament va poder conèixer tots els racons d’aquest nou espai per a la lluita social i nacional Casal Popular Tio Cuc

A la ciutat d’Alacant, fou el dissabte dia 8 d’octubre quan es va inaugurar el nou Casal Popular Tio Cuc. Els actes van començar a la plaça dels Cavalls per retre un sentit

homenatge a Miquel Grau, un xicot que fou assassinat per un feixista en aquella mateixa plaça l’any 1977 quan estava enganxant cartells per la Diada del Nou d’Octubre. En aquest primer acte del Casal, un centenar de persones estigueren presents en la lectura dels dos poemes que Vicent Andres Estellès dedicà a la mort de Miquel. Tot seguit un membre del nou Casal llegí un comunicat on revindicà les lluites per les quals morí Miquel i la necessitat de no oblidar la nostra memòria històrica, en tan mostra de dignitat, respecte i compromís cap al passat, al present i al futur.

Seguidament, des de la mateixa plaça dels Cavalls una cercavila acompanyada per dolçainers i tabaleters, pels carrers més cèntrics de la ciutat d’Alacant, féu el recorregut més amable al públic assistent als actes de la inauguració, que en aquells

moments ja superava àmpliament el centanar de persones.

La cercavila acabà al carrer Sant Leandre què és on té la seu el nou Casal Popular Tio Cuc, un cop arribats a les portes del local, i mentre el carrer no parava d’emplenar-se, un dels impulsors de l’espai féu un breu parlament on explicà els principis bàsics pels quals l’ample grup promotor es posà a treballar ja fa un any: construir un espai que servixi per a aglutinar, organitzar i impulsar les iniciatives en defensa de la llengua i la cultura pròpies d’Alacant. Aquest esperit ample, horitzontal, divers i unitari serà l’eix fonamental de totes les iniciatives que el Casal organitzi des del primer moment.

En acabar el parlament, hi hagué un concert en homenatge a Ovidi Montllor, amb un carrer ple a vessar de gent.

La manifestació d’enguany s’ha celebrat sense pràcticament incidents. Les agressions que en altres ocasions han hagut de patir els manifestants a càrrec de grups d’extrema dreta no s’han produït en aquesta ocasió, malgrat que els serveis d’ordre van detectar alguns provocadors a les rodalies del recorregut. A la plaça del Parterre, on en ocasions també s’havien deixat veure per intentar sabotejar els parlaments, tampoc no hi eren. Tanmateix, la manifestació va acabar amb una nova actuació repressiva de la Policia Nacional espanyola: una vegada finalitzada la marxa, agents d'aquest cos van seguir els militants de l'esquerra independentista que tornaven a casa, i prop de la plaça de l’Ajuntament realitzaren una xicoteta càrrega resultat de la qual un dels manifestants requerí atenció sanitària. Alerta Solidària ha explicat com “en diferents indrets del centre, i per grups separats, les unitats d’antiavalots van aturar una dotzena de militants independentistes, els van retenir, els van escorcollar les motxilles i les van identificar […]Tot això, com sempre, sense cap explicació i amb molta prepotència”. Fonts properes als agredits no han descartat a L’ACCENT mesures judicials contra els agents.

Dinar popular i acte polític

Abans de la manifestació, a la cèntrica plaça del Pilar tingué lloc un dinar popular en suport de L'ACCENT que reuní un centenar de persones.

Posteriorment s’hi celebrà un xicotet acte polític de l’esquerra independentista amb un parlament del militant de l'Assemblea de l'Horta d'Endavant, Josep Villarroya, en què es recordà la resistència sarraïna a la invasió catalana del segle XIII, els atacs a la llengua catalana que s'han produït al llarg del darrer any, les retallades socials aplicades pels governs locals, autonòmics i estatal i la necessitat d'enfortir les diferents organitzacions que formen part d'aquest moviment. En finalitzar l'acte, els assistents s’uniren l'eixida de la flama del Correllengua a la Societat Coral el Micalet.

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Primers símptomes de les retallades contra l’educació a les Illes Balears XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

El professorat de Mallorca i milers d'interins de l'educació ja han començat a patir les retallades en el sector, malgrat que per ara encara no s'ha aprovat cap mesura oficial contra els seus llocs de feina. Oficialment, només es pot parlar d'una resolució del Consell de Govern que ha estat publicada al BOIB i que posa en vigor retallades directes sobre la contractació d'interins i treballadors públics, però en queden exclosos els professionals de l'educació i la sanitat. Això, a l'espera del lliurament del pla de retallades per part de les conselleries competents en aquests dos àmbits.

En definitiva, doncs, la Conselleria d'Educació (com la de Salut i Consum) té un mes per prendre una decisió. És a dir, fins al final del vigent mes d'octubre. Resulta molt revelador, però, el fet que, malgrat no existir cap nova normativa encara, els professionals de la docència amb plaça fixa ja estan assumint més hores de les pertinents, mentre que les llistes d'espera per entrar a escoles i instituts s'estan fent més llargues i pesades d'allò que era habitual.

De fet, el sindicat majoritari del sector, l'STEI-i, ha convocat reunions i assemblees en defensa de l'educació pública, ja que han començat a donarse casos de greus mancances en centres públics que no són cobertes amb

Exclosos i Privilegiats

Rafael Bosch ja ha anunciat algunes mesures contra l’ensenyament públic

el personal interí disponible a les llistes oficials. A més, en cas de fer-se efectives algunes de les amenaces latents sobre el sector, podrien quedar afectats molts milers de professors, interins i aspirants a places en centres públics, a banda de la sobtada degradació dels serveis educatius a les Illes que això suposaria.

Vacances i protestes

A banda d'això, el conseller d'Educació i Portaveu del Govern balear,

Rafel Bosch, ja ha avançat una de les mesures que prendrà l'executiu del PP contra els actuals drets dels professionals de l'educació: només cobraran les vacances d'estiu (els mesos de juliol i agost) els treballadors amb plaça i aquells que hagin fet feina com a interins durant tot l'any en la mateixa vacant.

La situació d'incertesa que viu l'ensenyament a les Illes Balears, doncs, ja ha donat com a resultat diferents iniciatives. D'entrada,

més de 4.000 persones, la majoria del món de l'educació, van manifestar-se a Palma la segona setmana d'octubre. A més el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha començat a moure fitxa a la universitat, després de comprovar que s'estan devaluant o fent desaparèixer alguns serveis bàsics dels estudiants i de la comunitat educativa, com el bus circular del campus o el servei de biblioteques pel cap de setmana

Catalunya Nord reclama poder veure TV3 Ja s’han fet públics els actes de commemoració del 7 de Novembre d’enguany REDACCIÓ BERGUEDÀ

Aquest passat mes, la Federació d'entitats per defensa de la llengua i la cultura catalanes, de Catalunya Nord, va engegar una nova campanya en favor de la recepció de TV3 a les comarques nord-catalanes. Si al País Valencià fou el tancament de repetidors, i a les Illes fou la recepció del canal internacional, a Catalunya Nord el problema de recepció de TV3 és una qüestió tècnica i, òbviament, de voluntat política.

Amb el tancament del senyal analògic, Catalunya Nord es quedava sense TV3. Arran d'una campanya adreçada als responsables de TVC, des de maig de 2010 algunes zones reben la senyal de TDT de TVC. Això fou possible amb un simple retoc de posició dels repetidors de les Alberes, però la qualitat de la senyal és

millorable i no es rep a diverses zones, entre les quals alguns barris de Perpinyà. La solució tècnica a aquesta qüestió és senzilla i respon a la simple voluntat política: es tracta d'augmentar la potència dels repetidors de l'Albera -els mateixos que donen servei a la part nord de l'Empordàde 20W a 100W. D'altra banda, la Federació també reclama als governs espanyol i francès el manteniment del canal per on fins ara emetia el C33 per tal de fer-hi passar més oferta de televisió en català (IB3, Esports 3 i TV3HD). La Federació pretén forçar la inclusió d'aquesta demanda en l'acord que ambdós governs han anunciat que signaran d'intercanvi de canals televisius.

S'acosta el 7 de novembre

Paral·lelament a la campanya,

aquesta setmana s'han donat a conèixer els actes reivindicatius de la Diada de Catalunya Nord, que enguany celebrarà els actes centrals el dissabte 5 de novembre. Com ja fa més d'una dècada, una manifestació recorrerà el centre de Perpinyà i al vespre es celebrarà un concert de música en català com a cloenda festiva del Correllengua. Enguany, però, la Diada viurà una prèvia amb la presentació a Perpinyà, Prada de Conflent i Baó del llibre de Joan Lluís-Lluís “A Cremallengua”.

I com a cloenda, el dilluns 7 de novembre, aniversari del Tractat dels Pirineus, el Casal de Perpinyà acollirà el sopar de lliurament dels premis Josep de la Trinxeria i Francesc de Segarra, un acte que es vol instituir anual-

ment de reconeixement i denúncia de les persones que més significades en la defensa, i també en l'atac, contra la cultura catalana.

Les mesures publicades al BOIB pretenen, segons el Govern, reduir el dèficit i estalviar diners. Així, més enllà de la sanitat i l'educació en són víctimes directes tots els interins, treballadors públics i funcionaris, ja que també s'eliminaran les remuneracions per productivitat i les hores extra, que es pagaran amb hores de descans. Tot i així, hi ha unes excepcions que, es miri per on es miri, deixen al descobert el clientelisme del Govern del PP: estan exclosos de l'eliminació de remeses per hores extres i productivitat els empleats (personal laboral o funcionariat) del Gabinet de Presidència i del Palau de Marivent (on estiueja el rei Juan Carlos I), així com el personal de protocol i relacions públiques de Presidència i els xofers del president Bauzá i dels seus consellers.

Unes excepcions que queden maquillades per compartir privilegi amb aquells a qui resultava impossible retirar-lo: tècnics d'emergències i treballadors amb funcions d'extinció d'incendis.

Homenatge a Jordi Martínez de Foix REDACCIÓ BARCELONA

El mateix dia que es complien 33 anys de la seva mort, el divendres 14 d'octubre de 2011, l'Assemblea d'Endavant (OSAN) de Sant Andreu-Nou Barris va retre el ja tradicional (setè any consecutiu) homenatge a Jordi Martínez de Foix i Llorenç, comunista i patriota andreuenc que va perdre la vida als 21 anys quan manipulava artefactes explosius amb els que preparava una acció per a l'endemà, commemoració de l'afusellament del President Lluís Companys. Amb aquest acte no tan sols es pretén homenatjar el lluitador del passat si no també recordar que, en essència, les causes de la lluita i la mort de Martínez de Foix romanen immutables. Aquest fou el contingut fonamental del parlament que Roger Sánchez realitzà en nom d'Endavant davant el públic present a la Plaça del Comerç del barri barceloní de Sant Andreu. L'acte també va rebre el suport, en forma de parlaments, de l'Assemblea de Joves "La Trinxera" i del nucli de Sant Andreu de la CUP de Barcelona, com també dels familiars de Martínez de Foix representats per la seva mare. L'homenatge va comptar també amb intervencions musicals d'en Marcel Martínez Manyé (sac de gemecs), que va oferir una suite de diferents peces d'arreu dels Països Catalans d'una banda, i de l'altra de Joan Sebastià Colomer (veu), Josep Maria Solé i Soldevila (violí) i Àlvar Monfort (guitarra), que van interpretar tres cançons d'Ovidi Montllor i Lluís Llach. L'acte es va cloure amb el cant de “La Internacional” i “Els segadors”.

08 EN PROFUNDITAT DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

NÚRIA SALADIÉ BARCELONA

Barcelona, cinc de la tarda de dissabte 15 d’octubre.Una multitud es reuneix al voltant de Plaça Catalunya empesa per una sola causa: revifar el moviment que va néixer ara fa cinc mesos. Avui, però, els ànims han canviat. Hi ha més força, hi ha més motivació. Barcelona demana passar “de la indignació a l’acció”.

Multitud animada, aire de canvi. L’ambient de la manifestació d’aquesta tarda no dista molt del que es vivia el passat mes maig a les concentracions a Plaça Catalunya. El 15 d’octubre, abreviat 15-O com a emblema igual que el 15-M, reuneix al més ampli espectre de la població. Un mosaic d’orígens i de llengües, tots avui congregats a reivindicar, a lluitar, a protestar. La veu del poble mai abans havia parlat amb tanta força.

La furgoneta dels organitzadors, a la capçalera de la mobilització, dóna el tret de sortida des de l’encreuament de Passeig de Gràcia amb Gran via poc després de les cinc i mitja. Es posa en marxa un mar de gent i pancartes tenyit de groc i negre, els colors oficials de Democràcia real ja!.

Barcelona és una de les prop de 1000 ciutats d’arreu del planeta que avui salten al carrer per protestar contra les actuacions dels governs, entre les que es troben Londres, Roma o Hong Kong. Dins aquest marc de macro-protesta generalitzada, s’entén que l’ambient de la mobilització estigui impregnat de grandiositat, d’unió, de força. Quan cinc continents actuen a l’uníson vol dir que quelcom està canviant.

Segons els organitzadors, a la manifestació s’hi apleguen unes 350.000 persones, una multitud que atapeeix els carrers del recorregut des de Plaça Catalunya. Amb escassa presència policial s’arriba a Arc de Triomf cap a les set, des d’on s’inicien tres accions en paral·lel: sobre habitatge, salut i educació. La primera avança pel carrer Trafalgar fins una casa ocupada a Nou Barris; la segona baixa pel passeig Lluís Companys per plantar un hort davant l’Hospital del Mar; i el grup d’educació enfila per la Ronda de Sant Pere fins la facultat de Geografia i Història de la UB, ocupada des de divendres. Les tres columnes especialitzen la manifestació però alhora la divideixen i n’afavoreixen la dispersió.

El 15-O és una nova oportunitat. Una ocasió perfecta per revifar l’acció col·lectiva que va néixer el 15 de maig, per recuperar l’esperit de canvi que llavors perfumava els carrers de la ciutat. Només cal que no es deixi escapar.

Dos milers de persones recorren els carrers de Lleida sota el lema “Pobles del món en lluita” JOAN SORRIBES LLEIDA

El passat dissabte 15 d’octubre uns dos milers de persones van participar de la manifestació que va tenir lloc a Lleida en el marc de mobilització internacional sota el lema “Pobles del món en lluita”; la manifestació va començar a la Plaça Ricard Vinyes, plaça on fa cinc mesos va començar el moviment dels indignats.

La mobilització convocada pel moviment dels indignats de Lleida va recórrer els carrers de la ciutat amb crits contra el capitalisme, els bancs i les retallades socials; durant la manifestació, es van anar assenyalant diferents entitats bancàries i institucions públiques com la Paeria o la Diputació sota els crits de “Culpables” o “No ens representen”.

La lluita contra les retallades socials també es va fer palesa, sobretot al pas de la manifestació per davant de la caserna de la Guàrdia Urbana on es van poder escoltar consignes com ara “Menys policia i més educació”.

La manifestació arriba en un moment clau per al moviment dels indignats de Lleida, un moment en què s’ha donat pas a la lluita descentralitzada en els barris lleidatans, amb la intenció de fer més extensible la mobilització i la lluita, i ser capaços de fer sortir al carrer a la classe treballadora lleidatana, en una època dura, una època en la qual l’única sortida és la lluita per canviar un sistema injust i explotador.

VALÈNCIA

Barcelona passa a la IndignAcció

LLEIDA

BARCELONA

#15opaïsoscatalans

El capitalisme és el vertader culpable FRANCESC BLANCO SAGUNT

Al voltant de 50.000 persones es van manifestar pels carrers de València el dissabte 15 d'octubre sota el lema “Nosaltres paguem, nosaltres decidim” per plantar cara a les retallades econòmiques en drets socials bàsics. Des de bon principi

l'acte s'intuïa massiu i els se mig de la munió eren força a aquest ambient milers de pe tipus i les edats, però especial tades per l'atur o les retallad a les sis de la vesprada de la Agustí. La afluència era tan g quarts de vuit, una hora i m encara hi havia la cua de la a la plaça. Tant les criatures des de les mares i pares com grans (però sobretot el jovent cridant la vertadera natural econòmica, és a dir, el capit sistema. Es va exigir una i c redistribució de la riquesa, l'a retallades en drets socials, e de més impostos a les famílies La gentada va passar pels c Vicent, les Barques, Colom... l'Estació del Nord i acabà a la juntament on es va aplegar a la gent que havia acudit a l'es Allà es va llegir un manifest. sar de la indignació a l'acció una crisi; és un error del sis com aquestes s'expressaven Entre les persones més joves tir s'escampava la remor d'una pació de la plaça de l'Ajuntam sà al mes de maig, però al ca va materialitzar. Per la seua b cia Nacional Espanyola, enca tar vigilant tothora, no va f

“Les assemblees de barri es van crear, i encara s’estan creant, per continuar” Les assemblees del moviment indignat i les posteriors assemblees descentralitzades de barri han sigut un motor de lluites arreu del país. Tres persones vinculades a aquestes assemblees expliquen la realitat de Palma, Barcelona i Castelló.

FRANCESC BLANCO SAGUNT

ROGER SABÀ // BARCELONA

cació i no hi va haver cap incident. Així doncs, l'acte desenvolupà amb total tranquil·litat, les manifestants i els manifestants no van dur a terme cap acció reivindicativa que donara peu a la repressió.

ALACANT

entiments en animats. Amb ersones de tot lment les afecdes, van eixir plaça de Sant gran que a dos mitja després, manifestació s acompanyam les persones t) van criticar esa de la crisi talisme com a cent voltes la aturada de les el cobrament s adinerades... arrers de Sant va passat per a plaça de l'Apoc a poc tota sdeveniment.

“Ara toca pas[...] Açò no és stema”, idees al manifest. que van assisa possible ocument com pasapdavall no es banda, la Poliara que va resfer cap provo-

L’ACCENT 212 EN PROFUNDITAT 09

Mobilitzacions a Alacant pel 15O AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Aquest 15 d'Octubre Alacant visqué tota una jornada de mobilitzacions.

Pel matí, les organitzacions de classe agrupades al voltant de la Plataforma de Lluita Contra les Retallades van realitzar una Marxa que va recórrer els barris obrers d'El Tossal, Carolines i Pla per tal de denunciar les contínues retallades socials i laborals que estan impulsant el Govern i la patronal per tal de fer recaure sobre la classe obrera el cost de la crisi capitalista: retallades salarials, congelació i disminució efectiva de les pensions, retallades en inversions públiques, reformes laborals, augment de l'edat de jubilació, pujada de la llum, de l'IVA i del preu de productes de primera necessitat, privatització d'empre-

ses públiques, o l'eliminació de la negociació col·lectiva. Les organitzacions anticapitalistes i de classe d'Alacant treballen de manera unitària des de fa tres anys, primer amb l'Assemblea Contra el Capital i la Crisi i, des de la Vaga General del 29 de Setembre, en la Plataforma de Lluita Contra les Retallades, amb una dinàmica de treball i mobilitzacions autònoma dels partits i sindicats socialdemòcrates.

Per la seua banda, el moviment 15M convocà una nodrida manifestació a la vesprada que travessà els carrers cèntrics d'Alacant. Seguint els lemes i propòsits indicats en la convocatòria internacional, s'aplegaren més de 15.000 persones. Aquesta és la quarta i la més nombrosa mobilització que ha organitzat aquest moviment a la ciutat.

El 15M alacantí es caracteritza per una notable capacitat de convocatòria, reforçada pels mitjans de comunicació de masses, per un discurs clarament anticapitalista, i per una adhesió sense precedents de gent de diversa procedència i amb cap experiència política.

Però també per unes posicions que incideixen en l'apoliticisme i “asindicalisme”, en la crítica a les organitzacions de classe, en un missatge confusament interclassista, i en l'oposició a l'ús del valencià en les assemblees, escrits o cartells del moviment.

Com s'ha gestat, a les assemblees de barri, la idea d'ocupar edificis públics per protestar contra les retallades pressupostàries?

En realitat ja era una idea prèvia al moviment que va sorgir el 15 de maig passat, es va esbossar a l'Assemblea de Barcelona. La mateixa idea es va traslladar a una de les comissions del moviment general del 15M. Ara bé, es materialitza quan s'ataca amb més agressivitat els drets socials; això està molt vinculat també amb la idea del lema de la convocatòria del 15O: De la indignació a l'acció. Per això es canvia d'estratègia i es creen, des de la manifestació, tres blocs (d'educació, d'habitatge i de sanitat) que ocuparan espais públics.

Han estat les assemblees de barri una eina útil per vincular-se amb problemàtiques locals? Com ara quines?

I tant, si no s'haguessin descentralitzat tot el moviment assembleari que es va crear al maig hauria mort. Encara que cada assemblea de barri funciona de manera força autònoma totes han tractat d'involucrar-se en lluites del seu entorn, com per exemple aturar desnonaments, les reivindicacions de l'Hospital Esperança de Gràcia, Hospital Sant Pau a l'Eixample, el del Mar a Ciutat Vella... Fins i tot també a l'Eixample i a Gràcia s'han vinculat amb conflictes laborals.

Les lluites contra les retallades socials es perllongaran els propers mesos?

Les assemblees de barri es van crear, i encara s'estan creant, per continuar, per exemple coordinantse a nivell de Barcelona. A més, des de l'Esquerra independentista es farà la proposta de fer una jornada de lluita arreu dels Països Catalans el dia d'investidura del proper president espanyol. I pel dia 23 de desembre hi ha convocada una assemblea general on participaran les assemblees de barri i persones a títol individual.

LAIA CAUDÉ // PALMA Han estat les assemblees de barri una eina útil per vincular-se amb problemàtiques locals? Com ara quines?

La descentralització ha servit per donar continuï-

tat al moviment popular que es creà al maig i per a estendre'l, però a Palma no ha tingut una forta vinculació amb les lluites històriques. No obstant, les assemblees de diversos barris han participat activament en les mobilitzacions contra els desnonaments i per donar força a lluites més generals i no tant locals, com ara la manifestació que es va fer al setembre en defensa de la sanitat pública.

Les assemblees del 15M han fet vincular-se en les lluites a persones que no ho havien fer fins ara? És clar, ha sigut un pol d'atracció per a persones que no s'havien apropat a les lluites social anteriorment. Un exemple clar d'això és la creació del Centre Social Ocupat Sa Foneta al centre de Palma.

El moviment popular del 15M no es va vincular directament en l'ocupació, però l'assemblea va ser un lloc de trobada per gestar el projecte.

Les lluites contra les retallades socials es perllongaran els propers mesos?

Les perspectives és que les assemblees de barri segueixin actives i prova d'això és la manifestació que es va convocar el 15 d'octubre a Palma.

VÍCTOR FRANCH // CASTELLÓ Han estat l'assemblea de Castelló [ja que no hi ha assemblees als barris, només una central] una eina útil per vincular-se amb problemàtiques locals? Com ara quines?

Sí, per exemple per exigir l'ús de la bici a la ciutat, en contra d'acomiadaments en el sector de la ceràmica, contra una incineradora que volen instal•lar a Alcora (Alcalatén)...

Les assemblees del 15M han fet vincular-se en les lluites a persones que no ho havien fer fins ara?

La veritat és que sí, amb el temps la dinàmica de l'assemblea i de la feina ha fet que canvien el seu discurs a una vessant més rupturista. Per exemple, han acabat per no reconèixer a les forces repressives.

Les lluites contra les retallades socials es perllongaran els propers mesos?

De moment l'assemblea és activa i les perspectives són de seguir avant, però no hi ha un calendari fixat. Tot apunta a què se seguirà el ritme marcat per Madrid o Barcelona.

10INTERNACIONAL

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

La comunitat camperola paraguaiana Lote 8 amenaçada pel titani Una empresa canadenca instal·la una fàbrica pionera al Alto Paraná V. MARQUÉS MONTCADA

La companyia Group CIC Resources Inc., a través de la seua filial paraguaiana Metálicos y No Metálicos Paraguay S.R., inaugurà el passat agost una planta pilot a la localitat de Minga Porá (Alto Paraná, Paraguai). Després d’unes prospeccions i estudis inicials que s’han allargat dos anys, els tècnics afirmen haver descobert un filó considerable de titani que podria convertir el país en un dels principal productors de diòxid de titani, utilitzat principalment en la producció de pintures i plàstics, així com en paper, tinta d’ impressió, cosmètics, productes tèxtils, farmacèutics i alimentaris. També es un element preuat en la indústria aeroespacial, aeronàutica, militar, petroquímica, agroindustrial o automobilística.

Però, al terme municipal de Minga Porá, no tothom està d’acord amb aquesta nova activitat econòmica.

La comunitat Lote 8, a escassos 5 km de la planta, està formada per unes 80 famílies de xicotets propietaris que ocuparen a la dècada dels 80 i 90 terres ermes, conegudes com mal habidas. Front el model especulatiu predominant a la regió, centrat en la soja transgènica i altres productes per l’exportació, aquestos camperols conreen la terra de manera sostenible, aposten per la producció ecològica i els cultius tradicionals tot cercant la seua sobirania alimentària.

La comunitat es troba envoltada d’immensos camps de soja, pertanyents la majoria d’ells a colons

Els camperols afectats per l’explotació de titani preparen l’estratègia de resistència // FOTOS: Edu Gómez

brasilers, i està exposada a les fumigacions intensives amb agrotòxics que s’apliquen als monocultius intensius. Ara cal sumar aquesta nova dificultat que fa perillar aquesta experiència cooperativa de reconstrucció de la comunitat camperola paraguaiana i la defensa d’una identitat i mode de vida.

La situació interna dels productors de Lote 8 és diversa: mentre que una part d’ells té reconeguda la propietat jurídica, altres encara no són “legalment” amos del seu tros de terra. Aquest factor ha fet aflorar diferències i tensions a l’ho-

ra d’afrontar la lluita contra la fàbrica. Malgrat tot, el Consell de la comunitat s’ha posicionat clarament en contra de la instal·lació i ha iniciat les primeres mobilitzacions.

En una assemblea celebrada a finals d’agost, els components de la comunitat exposaren els seus temors pel futur immediat així com el desconeixement pel que fa a les conseqüències mediambientals i les relacionades amb la salut que pot tindre l’explotació del titani. Dues són les iniciatives que acordaren: en primer lloc, la defensa íntegra del

“Tierras mal habidas”, un buit legal V. MARQUÉS MONTCADA

Aquesta definició engloba tota una sèrie de terres pertanyents a l’estat que varen ser mal venudes, regalades en forma de lleialtats polítiques a grans propietaris o, directament, furtades. Aquest procés s’encetà després de la Guerra de la Triple Aliança (1864-70) amb el govern de Bernardino Caballero (1880) i es va expandir i consolidar amb la dictadura del general Stroessner.

Amb la transició democràtica, lluny de buscar mecanismes jurídics i constitucionals per a la seua recuperació, es continuen denun-

ciant irregularitats comeses amb les escasses terres públiques que sobreviuen .

Actualment es calcula que hi ha 8 milions de hectàrees de tierras mal habidas, algunes han esdevingut latifundis convertits en grans propietats ramaderes o en interminables extensions de soja. La recuperació d’aquestes terres mai ha sigut una prioritat en l’agenda dels governs malgrat algunes tímides actuacions del INDERT (Instituto Nacional del Desarrollo Rural y de la Tierra).

La concentració de terres en mans de poques famílies ha generat his-

tòricament un drama social al Paraguai: creixent pobresa, marginació social i la humiliació del camperolat que no disposa de terres per a treballar. A més, de l’estigma social que identifica el treballador rural com “malfeiner i corrupte”.

El xicotet productor és la principal víctima d’aquesta situació ja que sense una reforma agrària estructural no serà possible una reactivació d’aquest sector econòmic, així com plantejar alternatives viables al model especulatiu i exportador de la soja.

territori i de la gent, siga quina siga la seua situació legal. Com s’arribà a afirmar “aquí no entra nadie, esta tierra es paraguaya”. Per altra banda, es va decidir encetar una campanya d’abast internacional que denuncie la situació de perill a la que es veuen exposats.

Miguel i Martín Martínez, dos dels dirigents comunitaris afirmen: Els arguments utilitzats per

l’empresa i els polítics aliats (l’alcalde, Pedro Ojeda, i el governador departamental, Nelson Aguinagalde) són els habituals. Diuen que serà una font de riquesa, proporcionarà llocs de treball per a la zona etc. El que no expliquen són les repercussions a llarg termini, ni tampoc els importa la defensa de la seua gent. L’Estat som el poble i això ho obliden fàcilment.

ASAGRAPA, la lluita per la terra V. MARQUÉS MONTCADA

L’ Asociación de Agricultores del Alto Paraná és una de les organitzacions camperoles punteres en l’ocupació de terres, l’organització de comunitats camperoles i la producció ecològica. Nascuda l’any 1984 arran d’un projecte conegut com PAC (Programa de Ayuda Cristiana) es va reorientar pocs anys després desvinculant-se de l’església i adoptant una clara postura política. A la dècada dels 90 s’enceta una dinàmica d’ocupació massiva de terres i des d’aqueix moment compta amb afiliats en més de 50 comunitats: Puerto Indio, Chino Kue, Minga Guazú, La Amistad, Tembiaporá, Barro Negro, Lote 8 ...

La comunitat de El Triunfo és, sense dubte, l’experiència més reei-

xida. Ocupada el 1989 és la comunitat on resideix el líder d’ASAGRAPA, Tomás Zayas i on s’ha consolidat el model base que proposa l’associació per a la resta de les comunitats. Es basa fonamentalment en la propietat comunitària de la terra, la producció per a la subsistència, la comercialització de l’excedent i la democràcia interna ASAGRAPA té la seu a la ciutat d’Hernandarias, a pocs quilòmetres de la capital departamental Ciudad del Este. Les seues humils instal•lacions serveixen com allotjament de camperols que s’acosten a resoldre tràmits, xicotet mercat de productes tots els caps de setmana, local d’assemblees i formació o centre del ganivet jurídic per afrontar la repressió de la màfia sojera.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

Del fons de la terra a l’atur, passant pels platós de televisió La majoria dels 33 miners xilens que van ser rescatats fa un any de sota terra estan a l’atur LAIA ALTARRIBA BARCELONA

“Estem bé al refugi els 33”. El 22 d'agost de 2010 aquest missatge donava la volta al món. Era el que havien escrit en un paper un grup de miners que havia quedat sepultat per un esfondrament a la mina de San José, a Copiapó, Xile. Durant dos mesos les televisions i la premsa d'arreu del món van tenir espectacle servit per seguir, tots a una, el rescat llarguíssim dels 33 treballadors, que havien quedat atrapats a 700 metres sota terra al desert d'Atacama. I el president xilè va gaudir d'una plataforma magnífica per fer créixer la seva popularitat.

Finalment, el 13 d'octubre van ser rescatats tots els miners amb vida.

Però amb les setmanes i els mesos els focus de les televisions es van anar apagant i les invitacions per viatjar a mig món van deixar d'arribar, i un any després del rescat, la majoria dels 33 “herois” estan a l'atur. Alguns sobreviuen venent productes amb una paradeta ambulant, d'altres perquè es van guardar diners que els van donar després de ser rescatats i alguns encara tenen la baixa mèdica.

Familiars celebren el 22 d'agost de 2010 que els miners estan vius

Sense feina

Juan Illanes, un dels 33 miners, relatava fa poc al web de notícies Univision.com quina és la situació laboral que ha viscut després de les primeres setmanes de recuperació, un cop van ser rescatats: “No tenim estabilitat laboral. Des del 23 de gener que se'm va acabar la baixa mèdica i no tinc feina. He aconseguit administrar els pocs recursos i aportacions que ens van donar Leonardo Farkas (un multimilionari xilè que va regalar a cada miner 10.000 dòlars), que va ser fonamental al principi. I altres aportacions que ens han donat els mitjans de comunicació quan ens conviden i ens fan entrevistes de més de 30 minuts. Però és frustrant, és molt inquietant que no tinguis feina”.

Carlos Mamani, un altre dels miners, corrobora les dificultats amb què viuen: “Els 33 ens trobem en la mateixa situació, sense feina”. I explica que “alguns es mantenen fent xerrades per motivar la gent, i els altres estem esperant que arribin les oportunitats”. D'oportunitats per millorar la seva situació en Carlos en va tenir al principi, però la va rebutjar. Ell era l'únic dels 33 que no era

xilè, sinó de Bolivia, i el president Evo Morales li va prometre que tindria casa i treball si hi tornava. Però Mamani explica que va preferir quedar-se a Xile: “Evo Morales va ser sincer. Però jo havia de prendre una deci-

“L'agost del 2010 no era la primera vegada que hi havia un accident laboral”

sió i decidir on volia quedar-me. I em vaig quedar a Xile, vaig pensar que era el més convenient, aquí tindria més oportunitats que a Bolívia”.

Demanda judicial per la inseguretat de la mina

Davant de la seva situació econòmica, i també en prendre consciència

de la inseguretat amb la que treballaven, 31 dels 33 miners van presentar una demanda el passat mes de juliol contra l'Estat xilè per uns 11,5 milions d'euros (si guanyessin, correspondrien uns 370.000 euros a cada demandant) per negligència amb la mina. A més, el miners estan pendents que la Fiscalia es pronuncii sobre la possibilitat de demanar també responsabilitat als propietaris de la mina, Alejandro Bohn i Marcelo Kemeny.

Per la demanda, els miners es basen en que, abans de l'esfondrament que els va deixar atrapats, l'explotació minera ja havia estat tancada diverses vegades perquè no complia les normes sobre ventilació i sortides d'emergència. Així que l'agost del 2010 no era la primera vegada que hi havia un accident laboral. L'acusació entén que l'Estat va incórrer en una negligència en permetre que es continués treballant a la mina.

El president Piñera no va a l'aniversari del rescat

Just un any després que rescatessin els 33 de la mina de San José, un acte en va reunir una vintena

de nou al costat de la mina, on va estar alçat durant dos mesos l'anomenat “campament de l'esperança”. A l'acte, però, hi ha hagut una absència significativa: el president del país, Sebastián Piñera, una acti-

“31 dels 33 miners van presentar una demanda el passat mes de juliol contra l'Estat xilè per uns 11,5 milions d'euros” tud diametralment oposada al paper protagonista que va assumir des que es va saber que els miners eren vius i es va emprendre la costosa operació de rescat. Aleshores, liderar la gesta li va fer créixer la popularitat. Però ara, amb un suport

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

molt baix de la població pel creixent descontentament social per les mesures neoliberals del seu govern, Piñera ni tant sols ha intentat recórrer als rescatats per intentar recuperar adeptes. I és que possiblement és conscient que alguns dels mateixos miners ja li han perdut l'estima que li van professar en sortir.

Explotar el patiment

Mentrestant, alguns mitjans xilens exploten de manera sensacionalista el que va passar dins la mina els primers 17 dies en què els 33 treballadors van estar atrapats i encara no s'havien comunicat amb l'exterior (un miner va insinuar que es van plantejar que si algun d'ells moria, els altres se l'haurien de menjar si no tenien res més, i alguns diaris i televisions han fet salsa amb aquestes declaracions). És la manera que han trobat per extreure encara més suc a la dramàtica situació que van viure sota terra els 33 miners i que va donar als grans mitjans enormes ingressos gràcies a l'audiència que va generar el rescat.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

Mà d’obra barata En temps de crisi s’accentuen els discursos que culpabilitzen els immigrants de gran part dels problemes de la població; els discursos racistes es poden combatre amb dades SEMINARI D’ECONOMIA CRÍTICA TAIFA*

Com és possible que els immigrants, un dels grups de població (el 12,17%) amb menys poder polític i econòmic i amb una influència social més reduïda, siguin els responsables d’un dels mals que pateix la major part de la població de la nostra societat, l’atur?

L’acceptació generalitzada de la divisió social entre els qui han nascut aquí i els que ho han fet en un altre país, molt sovint expressa un racisme latent, que s’accentua en temps de crisis. Tant important com el que expressa aquesta divisió és el que oculta, ja que distreu l’atenció sobre el que defineix essencialment la societat capitalista. L’oposició entre els que tenen el capital i els que no el tenen (el 0,9% de

“L’atur galopant o una certa escassetat de serveis socials no son degudes a les persones immigrants” la població concentra el 39% de la riquesa mundial).

L’opinió negativa sobre la immigració s’estén entre la població amb rumors sense fonament sobre el favoritisme de l'Estat cap a les persones immigrants pel que fa als ajuts socials, impostos, pensions... i l'escassa aportació econòmica d’aquestes persones a l’Estat. Davant d’aquesta percepció convé aportar algunes dades: d’una banda, l’any 2005 “les persones d’origen immigrant absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos totals de l’Estat (23.402 milions); el saldo net de la seva contribució era, doncs, de 4.784 milions d’euros, és a dir, la meitat del superàvit del conjunt del sector públic” (Informe de l’Oficina Econòmica del President del Govern de 2006). Per altra banda, segons l’estudi Immigració i estat del benestar a Espanya (Fundació La Caixa, 2011), el percentatge de persones estrangeres

Els immigrants han aportat més recursos que no pas n’han rebut de l’Estat

no comunitàries beneficiàries de pensions a l'Estat Espanyol no arriba al 0,5%. Pel que fa a l’actuació dels serveis socials menys del 7% s’ocupen de casos de persones immigrants i el percentatge de les rendes mínimes d’inserció concedides a la població immigrant (11,2%) és molt inferior al que en proporció li correspondria.

A nivell polític la influència de les persones immigrants no comu-

“el fet de culpar els immigrants dels problemes de la majoria de ciutadans fa que no mirem en la direcció que toca” nitàries és molt escassa ja que només algunes d’elles poden votar, i únicament a les eleccions municipals.

A més a més el seu poder de deci-

sió en el sector econòmic és molt limitat ja que difícilment accedeixen als àmbits on es troba aquest poder: els principals llocs de treball als que accedeixen se situen son a la construcció i transport com a peons, empleats domèstics, serveis de restauració o agricultura.

Així doncs, la insuficiència del sistema de pensions (idea que no es correspon amb la realitat), l’atur galopant o una certa escassetat de serveis socials no son degudes a les persones immigrants no comunitàries sinó que son resultat del funcionament del capitalisme. L’arribada d’aquestes persones correspon a un dèficit demogràfic de l’Estat, alhora que a una necessitat del capital de flexibilitzar i abaratir la mà d’obra.

Per tant, el fet de culpar els immigrants dels problemes de la majoria de ciutadans fa que no mirem en la direcció que toca, per exemple, als consells d’administració de les grans empreses i dels bancs.

*Article extret de la publicació Senzillament, del Seminari d’economia crítica Taifa, de juny de 2011

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Chacon proposa reclamar la despesa sanitària dels immigrants als seus estats d’origen REDACCIÓ BARCELONA

La candidata del PSC-PSOE al Principat per les eleccions estatals del 20 de novembre, Carme Chacón, ha plantejat obertament reclamar la despesa sanitària dels immigrants als seus estats d’origen. La mesura de caràcter populista, formulada per la actual ministra de Defensa, forma part del paquet socialista suposadament per a “garantir” la sanitat pública que contempla un paquet d’ingressos que garanteixi el sistema públic sanitari.

La candidata del PSC-PSOE a les

eleccions generals, oblidant la contribució de molts treballadors immigrants a la Seguretat Social, ho ha defensat al explicar a Lleida el seu programa aquesta mateixa setmana: "És una proposta tan assenyada com que totes aquelles persones estrangeres que s’estan beneficiant del nostre sistema sanitari de qualitat públic, que ens ho paguin els països dels quals són origen".

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Tecnologies de restricció: els sistemes DRM BEATRIZ BUSANICHE*

Els sistemes de Gestió Digital de Restriccions (DRM per la sigla de l'expressió anglesa Digital Restriction Management o Digital Rights Management com prefereixen nomenar-los els seus impulsors) són mecanismes implementats en programari i maquinari per a controlar la reproducció d'obres distribuïdes en formats digitals, ja siguen llibres, música, vídeos, fotografia o qualsevol altres.

Existeixen diferents mecanismes de DRM, dissenyats per diferents empreses, però en general tots tenen en comú algunes característiques: - detecten qui accedeix a cada obra, quan i sota quines condicions, i poden reportar aquesta informació al proveïdor de l'obra; - autoritzen o deneguen de manera inapel•lable l'accés a l'obra, d'acord a condicions que poden ser canviades unilateralment pel proveïdor de l'obra amb total independència d'allò que dicte el marc jurídic; - quan autoritzen l'accés, ho fan sota condicions restrictives que són fixades unilateralment pel proveïdor de l'obra, independentment dels drets que la llei atorgue a l'autor o al públic.

No existeix un estàndard de la indústria per als DRM i, de fet, aquesta és una de les discussions que està dilatant i dificultant la seua implementació massiva. No obstant açò, ja és difícil aconseguir un reproductor de MP3 o un telèfon mòbil que no continga algun tipus de sistema de DRM. L'aparició d'aquests sistemes en l'esfera del dret internacional data de 1996, quan els denominats tractats d'Internet de l'OMPI van començar a incorporar la figura de les Mesures Tècniques de Protecció Efectiva. Tant el Tractat de l'OMPI sobre Drets d'Autor (WCT) com el Tractat sobre interpretació o execució i fonogrames (WPPT) contemplen, com a prerrogativa dels dret existens, la instal•lació de sistemes de restricció d'accés i còpia, i fixen condicions perquè els països legislen en el sentit de “protegir aquestes mesures tècniques” (en realitat, criminalitzar les persones que les eludeixen).

"Segons DMCA, el simple fet d'eludir la mesura tècnica de restricció és un delicte"

La legislació marc en matèria de DRM és la DMCA (Digital Millenium Copyright Act) dels EUA, que incorpora la figura del delicte penal per a aquells que vulneren aquestes mesures o dissenyen, distribuïsquen i promoguen programes que faciliten a uns altres l’elusió de les mateixes. És important destacar que, segons DMCA, el simple fet d'eludir la mesura tècnica de restricció és un delicte, independentment

Les protestes contra la DRM encara són molt minoritàries

de si mitjançant aquesta s'afecta o no algun dret del distribuïdor de l'obra, o de si l'acció d'eludir és imprescindible perquè el públic puga fer efectiu algun dels seus propis drets.

Com no podia ser d'una altra manera, els Tractats de Lliure Comerç promoguts pels EUA són ferms en aquesta matèria: incorporen l'obligació per part dels països signataris de ratificar aquests tractats de l'OMPI, alhora que apro-

“Internet no podria funcionar si els llocs web foren freqüentment bloquejats per multituds” fundeixen la penalització en la mateixa línia fixada per DMCA. Així, independentment que es viole o no algun dret d'autor o restricció de còpia, el simple fet de desmuntar una protecció, explicar públicament com eludir-la o distribuir programes que ho faciliten es converteix en un delicte en si.

Els DRM amenacen els teus drets

El dret a llegir i al lliure accés a la cultura: els DRM permeten que un tercer conega tot el que veiem, escol-

tem, llegim, i expressem i puga controlar i fins i tot impedir que ho fem.

El dret a la intimitat: per a decidir si atorguen o no accés a cada obra aquests sistemes necessiten vigilar-nos. D'aquesta forma, un tercer tindrà informació sobre quina, com i quan llegim, sentim música, escoltem ràdio, veiem pel•lícules i accedim a qualsevol contingut digital.

El dret a realitzar còpies en casos particulars: diverses legislacions de drets d'autor reconeixen el dret de les persones a confeccionar còpies de les obres per a ús privat. Açò inclou la possibilitat de realitzar còpies de suport, còpies per a accedir des de diferents dispositius i fins i tot còpies per a compartir amb persones del nostre entorn íntim. Aquests drets queden obstruïts amb la implementació de DRM. La realització d'obres derivades: la realització d'obres derivades és un procés comú en la creació cultural. Moltes obres són treballs derivats d'obres anteriors. Açò inclou traduccions, remescles i altres formes d'expressió. Aquestes accions es tornen impossibles enfront de DRM. La crítica i el comentari públic, incloent el dret a la lliure expressió, en particular per part de periodistes: els qui treballen en crítica literària, cinematogràfica, musical i fins i tot política utilitzen el recurs de la cita per a comentar les obres publicades. El sistema de DRM imposa restriccions tècniques a la llibertat d'expressió.

El fair use i les excepcions al copyright: aquesta expressió comuna per a la jurisprudència nordamericana és una altra de les víc-

times de l'aplicació de DRM. En molts casos, les lleis de drets d'autor fixen excepcions per a l'àmbit educatiu o per a persones amb alguna discapacitat que necessiten realitzar còpies d'obres per a poder accedir a elles (com les traduccions al Braille o la utilització d'àudiollibres). Aquests recursos queden eliminats amb els sistemes de DRM. El domini públic: les restriccions tècniques d'accés no tenen data de venciment. Per tant, quan les obres entren al domini públic, les restriccions seguiran estant allí, vetant l'accés i la còpia de materials que legalment podrien ser copiats. El mateix ocorre amb obres que ja estan en el domini públic i que es tornen inaccessibles per a les persones quan algun proveïdor de continguts les distribueix sota un sistema de DRM. El dret a experimentar: el desenvolupament i utilització de mecanismes per a eludir els DRM es converteix en un crim encara quan es realitze per a finalitats d'investigació o per a accedir a un contingut que s'ha adquirit legalment, fins i tot quan no es viole cap dret d'autor.

Un tema que val la pena destacar és el que té a veure amb el control. En un entorn dominat pels sistemes de DRM, el control últim de l'accés a la cultura quedarà en mans de les grans corporacions proveïdores de maquinari, programari i continguts digitals. És a dir, els gegants de les noves tecnologies i de l'entreteniment.

Si saltar-se les barreres tècniques és delicte, si es prohibeix la venda de computadores que no suporten aquestes barreres, si estudiar aquestes barreres està restringit i reprimit, la nostra cultura

quedarà reduïda al que les corporacions vulguen que vegem, escoltem, llegim, i en última instància, pensem.

La fosca utopia orwelliana està més a prop que mai i les mesures tècniques de protecció semblen ser les seues aliades més importants.

*Article publicat en els termes de la GNU / Free Documentation License.

L’APUNT

Steve Jobs, confiem en els seus successors RICHARD STALLMAN

Steve Jobs, el pioner de la computació convertida en gàbia encantadora, dissenyada per a llevar als ximples la seua llibertat, ha mort.

Com va dir l'alcalde de Chicago Harold Washington del seu corrupte predecessor l'alcalde Daley: “No m'alegra que estiga mort, però m'alegra que s'haja anat”. Ningú mereix morir (ni Jobs, ni el Sr. Bill, ni la gent culpable de majors mals que els de aquells). Però tots mereixem la fi de la influència maligna de Jobs en la informàtica de les persones.

Desafortunadament, aqueixa influència continuarà malgrat la seua absència. Només podem esperar que els seus successors, en tant que intenten continuar amb el seu llegat, arriben a ser menys efectius.

14 CULTURA

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

El valencià contra els tòpics El documental Una llengua que camina pretén desmuntar alguns dels tòpics sobre el País Valencià, en especial, pel que fa a la salut de la llengua Borja Català MANISES

ot i que moltes vegades poden tindre una certa base real, els tòpics (sobre un poble, una cultura, una ètnia, etc.) no deixen de ser apriorismes que necessiten d'una contrastació contínua amb la mateixa realitat. Aquesta confrontació, quan es fa, acostuma a donar resultats sorprenents que ajuden a desmuntar, almenys en part, els clixés. Sobre el País Valencià recauen una sèrie de tòpics que conformen una imatge bastant negativa, sobretot a altres indrets dels Països Catalans, dels pobladors del sud del Sénia: la llengua hi està morta, la societat és profundament reaccionària, l'anticatalanisme forma part del nostre ADN... No seré jo qui diga que la salut del català al País Valencià és excel·lent; ni qui negue l'aclaparador èxit d'una dreta cavernícola eleccions rere eleccions; ni qui obvie la fòbia a tot allò català que pateix una part de la nostra gent. Però amb això la imatge no estarà del tot completa.

En aquest sentit, el documental Una llengua que camina, dirigit per Amanda Gascó i produït per Vilaweb i Televisió de Catalunya -la qual l'ha emés-, ajuda a desmuntar un d'aquests tòpics, el de la salut del valencià. I ho fa donant la veu a cinc persones que parlen des del seu dia a dia i que expliquen com tracten de viure en valencià amb la màxima normalitat possible: Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas; Diego Gómez, mestre i expresident d'Escola Valenciana; Gerard Pitarch, metge a Castelló de la Plana; Dariana Groza, migrant de Romania que treballa com a dinamitzadora lingüística; i Mar Iglesias, periodista i professora a la Universitat d'Alacant.

El primer tòpic que cau és aquell que

T

diu que el català no es parla al País Valencià. Com explica un dels experts entrevistats al reportatge, Brauli Montoya, a les comarques centrals i a la Ribera la llengua que predomina és el valencià, i el seu ús ha anat augmentat amb la incorporació de la llengua als sistema educatiu. A aquesta part del país cabria afegir-li les comarques del nord on la llengua hi és ben viva, o la mateixa Horta Nord, just a tocar del cap i casal. El problema, però, el trobem a les dues grans ciutats: València i Alacant, especialment en aquesta darrera.

Aquesta força de la llengua es basa, en bona part, en l'escola. La introducció de les popularment conegudes com a “línies en valencià” (el programes educatius en què el català és la llengua vehicular) arran de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament, tot i no ser suficient, ha estat una fita importantíssima. El problema en aquest camp és que la demanda social d'un ensenyament en català és molt superior a l'oferta de la Generalitat la qual, posa contínuament pals a les rodes de la normalització. I no podem oblidar

Exposicions a Barcelona Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

uan arribi aquest número de L'ACCENT a les vostres mans ja haurà tancat les seves portes l'exposició Devorar París.

Picasso 1900-1907, però l'activitat en aquest camp a Barcelona continua sent diversa i interessant. Un servidor ja va cobrir, sota el títol Brangulí. Retratista de Barcelona, al número 204 d'aquesta mateixa publicació una interessant exposició sobre el fotògraf barceloní, però els qui encara no hi hagueu anat teniu fins el 23 d'octubre per fer-ho. D'aquí a la data esmentada l'exposició conviurà amb propostes d'interés com Barcelona gitana, una col·lecció de fotografies de Jacques Léonard (París 1909– L’Escala 1995), que el 1952 establí la seva residència a Barcelona casat amb una noia gitana de les barraques de Montjuïc. Aquesta situació de privilegi li va permetre fotografiar fragments de la vida gitana de Barcelona com a membre adoptiu de la comunitat. Es mantindrà fins el proper 14 de gener a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La maleta mexicana, recull des del 6

Q

d’octubre (i fins el 15 de gener) al Museu Nacional d’Art de Catalunya negatius i altres materials dels fotògrafs Ernest Andrei Friedmann, Gerda Taro (ambdós compartien el pseudònim “Robert Capa”, fet que genera dubtes sobre l'autoria d'algunes fotografies) i Chim (de nom real David Seymour) sobre la Guerra Civil que es va trobar a una maleta de recorregut inversemblant. Després de la Guerra Friedmann se’n va anar amb tres capses de material fotogràfic a París, que no era llavors un lloc segur pel fotògraf (jueu i antifeixista). Va marxar als EUA i va deixar l’encàrrec de portar les capses amb 4.500 negatius al seu col·laborador Tchiki Weiss. El material es va donar per perdut fins que l’any 1995 es va tornar a ‘descobrir’ i el 2007, el Centre Internacional de Fotografia (ICP) de Nova York el va exposar. L’any 2009, el MNAC ja va dedicar una exposició a Friedmann i Taro que es deia Això es la Guerra i en mostrava alguns materials però no és fins ara que se'n fa una exposició concreta als Països Catalans amb 70 fotografíes, 50 originals i 20 ampliades de les conseqüències de la guerra: bombardejos, desfilades, cossos a

la morgue i retrats desconeguts de Dolores Ibarruri “Pasionaria”, Federico García Lorca, Ernest Hemingway,

que el procés de recuperació no és una tasca exclusiva del sistema educatiu.

D'altra banda, el documental d'Amanda Gascó també explica que és fals que tot allò relacionat amb el valencià no interessa a gairebé ningú. L'èxit sense precedents d'un grup com Obrint Pas allà on toquen el ple està garantit; fins i tot al Japó- i les afluències massives de públic -malgrat els entrebancs de l'administració- als concerts de molts grups de música que canten en català o les multitudinàries trobades d'escoles en valencià -el gran encert, sens dubte, d'Escola Valencianaindiquen justament el contrari.

L'únic però que li podem posar a Una llengua que camina és l'excés d'optimisme: tot i els innegables èxits que el poble valencià ha aconseguit en matèria de normalització -malgrat la Generalitat Valenciana-, la societat civil no pot ser la responsable única de normalitzar una llengua i necessitem que les nostres institucions s'hi posen amb decisió. De moment, no sembla que vaja a ser així, i aquest documental no serà emés per Canal 9. Alguns tòpics són cruelment reals.

André Malraux i Rafael Alberti entre d'altres.

I encara hi ha més. Fins el 29 d'octubre es pot veure Flashback Iran: 1980 – 1983 a la Kowasa Gallery. Es tracta de la crònica de la fotògrafa Randy H. Goodman sobre la vida a l’Iran, des de l’atac a l’ambaixada americana l’any 1980 fins a la guerra amb l’Iraq mitjançant retrats, esdeveniments històrics, testimonis visuals de la guerra i escenes de la vida quotidiana als carrers de Teheran.

Però només Joan Miró. L'escala de l'evasió ha merescut una genuflexió davant les figures règies de Felip i Leticia, que el 16 d'octubre la van inaugurar a la Fundació Miró. Per més inri, L'escala de l'evasió es vol centrar en el compromís de Miró amb el seu temps i el seu país. És clar que és normal que els prínceps no es sentin concernits car ni el temps ni el país de Miró són els seus. Després de passar per la Tate Modern de Londres, on l'han vista més de 300.000 persones, la mostra arriba a Barcelona amb més de 170 obres i és l'exposició més important de Joan Miró als Països Catalans, després de la gran antològica que la mateixa fundació va organitzar el 1993 amb motiu del centenari del pintor.

CULTURA 15

L’ACCENT 212 DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011

Ressenya de la quinzena Gran i Perles Negres

Grans perles de la casa Hèctor Serra VALÈNCIA

ue 2011 està deixant àlbums que col·loquen la música del nostre país en una posició de privilegi, és tota una evidència. Si durant la primera meitat de l’any les novetats discogràfiques arribaven de les terres de la variant del català oriental (Manel, Anna Roig i L’ombre de Ton Chien, Antònia Font), sembla que aquesta segona part s’han concentrat a les comarques del sud. Aquesta tardor la música s’ondula: Feliu Ventura ha tornat amb Música i lletra (vegeu L’ACCENT 211), en breu tindrem nou material d’Arthur Caravan i Litoral, i cap al desembre Miquel Herrero i els Autòmats ens volen sorprendre amb una nova remesa de temes després d’un primer disc interessantíssim amb regust de vintage.

D’entre aquestes novetats, no podem oblidar, però, la de Senior i el Cor Brutal, un dels projectes punters de La Casa Calba Edicions, fàbrica cultural establerta a terres valencianes amb una activa trajectòria al servei de la cultura participativa, la dinamització d’artistes de la talla d’Òscar Briz o Remigi Palmero, i la producció de festivals i espectacles amb l’objectiu d’estendre algunes de les propostes més suggerents del món pop i folk dels Països Catalans. El cas és que Miquel Àngel Landete torna a la càrrega amb un segon treball, Gran, on la profunditat de les subtileses i de les lletres ens porta a conèixer un Senior més complex, un músic

Q

sense límits imaginatius i creatius, i també un Senior més introspectiu en comparació al del primer disc, L’experiència gratificant (Malatesta, 2009). No ens enganyem: que Landete haja obert el camp de possibilitats no significa que haja renegat del seu estil característic. De fet, Senior torna a defugir la cançó capcota i s’instal·la en un marc

bressol banyades de pop, ambients mariners, urbans i interestel·lars, atmosferes arriscades i lletres que van més enllà de la sornegueria. No perdeu l’oportunitat de llegir els contes del llibre.

Semblen inventats en nits d’inspiració divina.

“Miquel Àngel Landete torna a la càrrega amb un segon treball, Gran”

mig folk mig rock amb arrels nord-americanes. Potser aquesta profunditat es deu, en part, a Raül Fernández (Refree), al darrere de la producció. Però també troba la seua explicació en els camins de dedicació musical que el valencià ha pres al llarg de la seua vida.

No passen desapercebudes “La sort adomida” -un joc de mixtures que s’entrellacen per formar un espectacle pirotècnic de qualitat-, “A tremolar” –farcida d’un so brut i distorsionat que, per moments, ens fa pensar en un assaig de la banda al garatge-, “Lluna de mandarina” –íntima i juganera alhora, amb final muntanyenc inclòs-, i les dues versions de “Gran”, obertura i tancament d’un disc

que radiografia l’univers Landete amb tots els pèls i senyals.

I si hi ha molta gana, La Casa Calba també s’ha encarregat de l’edició del nou treball d’Oliva Trencada, altres dels raros de l’escena musical. Es diu Perleta negra i s’apunta a la reeixida tàctica de presentar-lo en format llibredisc, tal com els recents treballs d’Obrint Pas o Ovidi Twins, per posar uns exemples. Els mallorquins se superen: cançons de

Història

La Batalla de París Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

partir del final de la Primera Guerra Mundial, un seguit d'esdeveniments van capgirar el fenomen colonial. El suport que la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) donava als processos de descolonització, juntament amb la proclamació del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos per part del president dels EUA Wilson, la Revolució d'Octubre a Rússia o el desmembrament de l'Imperi Otomà, provocaren un desvetllament del sentiment nacional dels països colonitzats. En el cas d'Algèria, aquest despertar fou primer modest, reafimant-se però en la idea independentista durant el període d'entreguerres degut a la distància que hi havia entre el projecte assimilacionista que propugnava el Front Popular francès i la repressió contra el moviment nacionalista algerià.

Un exemple de la radicalització del conflicte entre metròpoli i colònia es visqué el 8 de maig de 1945, quan les manifestacions que commemoraven l'armistici de la Segona Guerra Mundial foren reprimides per la policia i els manifestants respongueren amb una revolta que provocà un centenar de civils europeus morts. La resposta de les autoritats franceses no es feu esperar i dugueren a terme una res-

A

posta militar de gran envergadura que provocà la mort de desenes de milers d'algerians.

Si el 8 de maig de 1945 marcà un abans i un després en les relacions entre Algèria i França, la data que s'assumeix com la de l'inici de la guerra d'independència és l'1 de novembre de 1954, quan un seguit d'accions armades i les primeres crides del Front d'Alliberament Nacional (FLN) i de l'Exèrcit

d'Alliberament Nacional (ALN) assentaren les bases del conflicte i de la seva resolució.

Prenent com a model les lluites endegades a Indoxina, Marroc o Tunísia, totes tres colònies sota domini francès, els algerians s'organitzaren seguint el model de front ampli on l'organització armada se situava en una posició d'autoritat.

Tot i que la major part de la guerra es desenvolupà en territori algerià, els alge-

rians que vivien a la metròpoli no se'n desentengueren, i participaren també de l'estratègia del FNL, realitzant manifestacions i vagues en demanda d'independència que acabaven sempre amb la intervenció de la policia. De fet, la repressió a la pròpia metròpoli arribà fins l'extrem de decretar tocs de queda racista contra els algerians. Per tal de respondre a aquesta mesura, la immigració algeriana convocà una manifestació explícitament pacífica el 17 d'octubre de 1961. El procés negociador entre França i el FNL acabava d'arrencar i calia seguir denunciant la repressió provant alhora de situar l'opinió pública francesa més a prop dels seus interessos. Ara bé, el resultat no fou l'esperat. París despertà absolutament presa per la policia i, malgrat l'actitud pacífica dels manifestants, la policia sota comandament del prefecte Maurice Papon, carregà amb contundència, deixant un balanç d'uns dos-cents morts i 10.000 detinguts. Malgrat la gravetat dels fets, el govern no considerà oportú crear una comissió investigadora i, de fet, aquesta Massacre del 17 d'octubre, nom amb què també es coneix aquest sagnant episodi, no començà a ser reconeguda com a tal fins mitjans dels anys vuitanta, quan nous treballs d'investigació se sumaren a la censurada La Bataille de Paris (1961) de l'historiador Jean-Luc Einaudi.

DEL 20 D’OCTUBRE AL 2 DE NOVEMBRE DE 2011 L’ACCENT 212

16CONTRAPORTADA

“És natural que els primers llocs on s’actuï siguin els més propers i amb els quals hi ha més afinitats” ENTREVISTA Josep Romeu, cantautor Amb només vint-i-cinc anys Josep Romeu ja té dos discs publicats i més de dos-cents concerts a l’esquena. El diumenge 23 d’octubre presenta oficialment el seu darrer disc al Teatre Magatzem de Tarragona, la seua ciutat natal. Amb La mirada infinita ens obre a un nou món de sensacions on s’hi barreja el compromís social i l’experiència més personal. Josep Romeu és un habitual dels locals i dels actes de l’esquerra independentista, però en aquesta ocasió parlem amb ell i no només l’escoltem.

A. GINÉS SÀNCHEZ VALÈNCIA

El 23 d’octubre fas la presentació oficial del nou disc al Teatre Magatzem de Tarragona; com afrontes l’ocasió?

Em ve molt de gust presentar les cançons d’aquest nou a treball a Tarragona, casa meva, i em fa especial il•lusió fer-ho en un teatre, que sempre permet crear un clima més proper i acollidor que en un espai obert.

Serà un concert amb el nou format banda i comptarem amb diferents col•laboracions musicals d’altres artistes.

La mirada infinita és el teu segon treball; què en destacaries? És un disc de renovació en tots els sentits. És una mirada optimista que busca reptes, somnis i respostes en el dia a dia de les nostres vides, amb l’aprenentatge infinit com a única guia.

Pel que fa a les lletres, a diferència del primer disc, segurament són més reflexives i hi podem trobar marcades influències literàries. A nivell musical, hem comptat amb la producció musical de Jesús Rovira (baixista i compositor de Lax’n’Busto) i presentem una nova sonoritat propera a l’acústic, amb alguna petita dosi de pop.

Poc a poc t’estàs obrint camí en el món de la música en català. Pel que tu has conegut, quines són les virtuts i quines són les mancances d’aquest món musical?

Tenim molta varietat de música en català (cançó d’autor, rock, pop, hip-hop, ska, punk, rumba, ...) la qual cosa és símptoma del bon estat de salut de que gaudeix la música feta en la nostra llengua.

D’altra banda, tot i que cada cop son més les propostes musicals que surten fora del país, encara hi ha força música en català que només s’escolta a casa nostra, potser aquesta és una de les assignatures pendents de millorar.

Parles de l’aprenentatge infinit, però de qui has après tu en la teua trajectòria?

De les persones que m’han envoltat, músics amb qui he compartit escenari, autors que he llegit, artistes que he escoltat, ...

Actualment hi ha un bon grapat de cantautors que, començant a tocar en ateneus, locals i actes en general de l’esquerra independentista i dels moviments socials, han acabat assolint un gran ressò. És aquest una mena de circuit cap a l’èxit?

“Encara hi ha força música en català que només s’escolta a casa nostra, potser aquesta és una de les assignatures pendents”

Has publicat dos discs i una maqueta. Eres encara un cantautor jove, però ja has recorregut molt de país (i més enllà!), no?

En aquests anys he tingut l’oportunitat de fer concerts amunt i avall del país, i també per Galícia, Euskal Herria i Sardenya. Les actuacions en directe són una de les parts més importants i agraïdes d’aquest projecte perquè és el moment en que et pots comunicar directament amb les persones que t’escolten i, a la vegada, et permet viatjar i conèixer el país i també altres pobles del món.

Sens dubte, els ateneus, casals i actes socials en general donen i han donat l’oportunitat d’actuar a diferents músics i artistes de l’escena actual de música en català. També entenc que és natural que els primers llocs on s’actuï siguin els més propers i amb els que hi ha més vincles i afinitats.

A partir d’aquí trobo que és força interessant anar obrint noves portes i intentar arribar a cada cop més persones.

“Tot i no considerar-lo un disc localista, naturalment l’entorn que m’envolta s’hi veu reflectit”

I què té de tarragoní el teu nou disc?

Tot i no considerar-lo un disc localista, naturalment l’entorn que m’envolta s’hi veu reflectit. El cas més clar el trobem en la cançó “Entre tu i els carrers”, que a més d’explicar una manera d’entendre la vida com un aprenentatge constant, com un “viatge”, que és una mica el concepte que fa de fil conductor de tot el disc, també és una cançó descriptiva que parla de la ciutat on visc.

LA REMATADA

Una qüestió de mitjans PEPA MURTRA SANT BOI DE LLOBREGAT

Dilluns 17 d'octubre. Dos judicis diferents, una sola qüestió sobre la taula. Quatre militants de la CUP de Sant Boi han estat jutjats acusats d'un delicte d'injúries greus pel portaveu de Plataforma per Catalunya a la població del Baix Llobregat. Segons la formació racista, els Mossos havien informat al seu regidor que havien trobat a quatre persones enganxant cartells contra ell, i que podia presentar una denúncia.

El cartell en qüestió deia “No et deixis enganyar; la crisi la provoquen els rics. Digues no al racisme” i hi apareixien les cares de Duran i Lleida, Hitler, Anglada i l'esmentat regidor amb els ulls tapats per una ratlla negra. A cadascun dels dirigents se li atribuïa un insult racista. En concret, a David Parada, que així es diu el regidor, li feien dir “Sudacas”. Segons alguns mitjans, la jutgessa està considerant obrir una causa contra el Secretariat Nacional de la CUP per aquest motiu.

Mentrestant, a Manresa començava el judici contra Anglada i contra un altre membre del mateix partit per incitació a l'odi racial. El motiu d'aquest judici era un pamflet distribuït durant la campanya de les eleccions municipals de 2007 en què un suposat grup de marroquins cridava a votar qualsevol partit menys Plataforma per Catalunya, el qual apareixia definit com el partit que expulsaria “tots els nostres companys il·legals”. Es dóna la circumstància que un dels actuals regidors de la PxC a Manresa va declarar recentment, en relació al cas d'un jove magribí mort després d'entrar en coma mentre estava sota custòdia dels Mossos, que era “una despesa menys per a l'erari públic”.

No sé com acabarà tot això, però personalment, com a militant d'un moviment popular que considera l'Estat un enemic, i a qui l'Estat considera un enemic, desconfio de qualsevol via jurídica per combatre l'adversari.

Considero que la judicatura i els cossos policíacs per una banda, i els mitjans de comunicació per l'altra (o almenys els més poderosos) juguen al joc dels que atien el racisme, i encara que hipòcritament rebutgin la formació PxC, n'informen profusament i n'avalen els seus posicionaments a través dels seus portaveus “moderats”: Duran i Lleida i Albiol.

En aquesta tesitura, em pregunto si demanar il·legalitzacions i prohibicions no suposa en realitat reivindicar cadenes que després (o mentrestant) ens podrien sotmetre a nosaltres i em queda ben clar que, en qualsevol cas, i més enllà de que puguem guanyar posicions per vies jurídiques, el feixisme avança si no se'l combat: amb organització, al carrer i amb els mitjans de sempre.