Accent 218

Periòdic popular dels Països Catalans

218 DEL26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Resposta massiva a les retallades en els serveis públics

SUMARI Josep Prat dimiteix “Amb la dimissió de Josep Prat no s'acaben els problemes. Ans al contrari. Ara tenim una situació d'amenaça greu”, avisa el membre de la CUP de Reus Bartomeu Castellano. >> Països Catalans 5

>>PÀGINA 6

Aniversari del Castellers del Riberals i homenatge al Cala Els castellers del Riberal, de la Catalunya Nord, van celebrar el dissabte 22 de gener els quinze anys del seu primer pilar de quatre. Aprofitaren l’ocasió per recordar un dels fundador... >> Països Catalans 6

Retallades a Londres El Govern de Camaeron està accelerant les retallades cals serveis públics. Mentrestant, els sinicats i l’oposició es mostren indecisos respecte la meduara que prendre >>Internacional 10

Marroc no reconeix el poble amazic

Les reformes anunciades pel rei del Marroc arran la primavera àrab no han alterat la siutació del poble amazic. Malgrat una certa obertura i malgrat la celebració d’uns comicis el mes de novembre, la comunitat amaziga continua sense tenir molts dels seus rets garantits, com ara la llengua pròpia.

ENTREVISTA

“Aquesta burda persecució reforçarà l’independentisme” Guillem, Sílvia, David i Robert són els noms dels quatre imputats pels aldarulls i la crema de la bandera espanyola a la Diada Nacional de Mallorca del 2010. La Fiscalia els demana 9 anys de presó i més de 13.000 euros en multes i indemnitzacions.

>>Internacional 10 i 11

LAIA JURADO PÀG. 2 // SIMÓN VÀZQUEZ PÀG. 2 // ISA GARNIKA PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16

>>Contraportada 16

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Extrema dreta a la “Ciutat del Sants” (Vic) LAIA JURADO I CANADELL VIC

La pujada de l’extrema dreta a Vic i arreu és un fet consumat.

Això preocupa, sobretot quan a Vic s’ha creat un embrió, com la PxC, que en les últimes eleccions municipals va créixer, encara que després en les catalanes i espanyoles va baixar considerablement. Com s’han de combatre aquest tipus de partits? A Vic s’han fet manifestacions, denuncies, concentracions, s’han escrit llibres... però amb tot sembla que quan més se’n parla més en surten beneficiats i reforçats.

Al meu entendre, per desactivar la PxC en l’àmbit municipal, cal fer una feina de formiga, constant i llarga, a través del contacte directe amb els seus potencials electors i essent molt transparents en el discurs. Parlant i actuant els podem arribar a desactivar, discutint el seu raonament pla i fals, dirigintnos a qui a les eleccions municipals els voten però no en altres conteses electorals, la qual cosa vol dir que no combreguen fidelment amb els seus plantejaments.

Des del coneixement de més de quatre anys a l’ajuntament de Vic i molts més d’activitats a la ciutat, arribo a la conclusió que les propostes de la PxC més que ideològiques són anti tot el que ve de fora, ja que això els hi dona vots. Aquest fet s’ha de denunciar constantment, sobre tot des dels espais públics, com és el ple de l’ajuntament.

Aquí s’ha de tenir un front d’atac sense entrar en política espectacle, que per reiterada perd tot el seu efecte a les primeres de canvi. Al mateix temps s’ha de tenir sempre contacte directe amb la ciutadania (des dels barris) per contrarestar les seves propostes. Com he dit, cal una feina de formiga que no es pot fer mitjançant accions que els hi donin publicitat, perquè això ens ha demostrat que tan sols els afavoreix.

Penso que la PxC no té una ideologia clara. Tenen un rerefons polític, però públicament el seu líder es guia i va seguint el rumb del què sap que li donarà més vots. M’explico, si cal estar a favor de les seleccions catalanes doncs ho fa i tan tranquil.

I l’alternativa pels seus votants? La majoria no veuen alternativa, la seva sensació és que la política està allunyada de la realitat. Aquí s’ha de treballar a fons, tenir credibilitat i buscar un lideratge positiu políticament parlant, ja que sinó, aquest embrió anirà creixent i ... preocupa fins on pot arribar.

COL·LABORACIÓ

SIMÓN VÁZQUEZ

Néixer condemnats a l’extinció

Està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal. Serà la història qui ens absoldrà?

Fa molts anys que ens diuen que els tigres estan a punt de desaparèixer que només queden uns pocs exemplars a zones selvàtiques de l'Àsia, tot i ser el símbol nacional de diversos països, com la Índia o Bangladesh. Fa més anys encara un historiador americà d'origen japonès va assassinar la història i va declarar el capitalisme victoriós.

No fa poc han assassinat el llibre de paper, transformant-ho en xifres i codi binari. Tot i que voldrien, alguns ens volen condemnar la llengua a desaparèixer en algunes zones del país.

Malgrat tot, i malgrat els maldecaps que genera a alguns, per exemple caçadors, els tigres segueixen vivint a la selva, com els guerrillers indis o colombians, també provoca maldecaps als historiadors que diuen que han mort algunes ideologies, quan ahir sonaven crits de revolució al nord d'Àfrica, malgrat les cefalees que genera a alguns que encara porten a les seves banderes com pells mortes les ideologies que un dia van fer tremolar els rics o esgrimeixin urpes tallades que ja no fan por. També han afusellat els llibres, potser també, per controlar millor el que llegim, potser per guanyar més d'un negoci que no dona. En contes de crear pensament i cultura s'han dedicat a afusellar-los tractant-los com mercaderies, no han entès que no se li pot donar valor de canvi a una cosa que pot ser deixada, regalada, prestada, conservada en biblioteques, utilitzada per equilibrar taules, per fer bonic en una llibreria, per fer barricades,... en canvi han vist el problema en el material amb que estan fets, amb el producte en si,

Número 218 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Maria Freixas,Xavi Sarrià,Pere Roc,Xavier Pellicer,Maria Freixas

ja que només poden veure els llibres com a objectes sense cap ús més enllà de vendre's. Tot i això no han mort segueixen omplint milers de llibreries, omplint el cap de bajanades, de revolucions, d'il·lusions a centenars de joves i no tan joves,...

segueixen explicant-nos com cuinar, ensenyant-nos a pensar, conservant com les millors llaunes de conserva les idees dels nostres predecessors,...

Ara està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens l'han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal.

Aquest animal condemnat a l'exili interior, a parlar una llengua petita i captiva, a afilar-se les seves urpes amb el seus propis recursos, a amagar-se a la selva si venen els caçadors, a caçar quan estiguin desprevinguts, condemnat a ensenyar aprenent, a no convertir-se mai en la pell morta que portin galls d'indi entrant al Liceu ni ésser la pell morta penjant d'un masteler podrit d'incoherències, servint de idees que ja no estan de moda, un animal que neix ferit de consciència col·lectiva. Però serà un animal que portarà dins seu l'esperit de molts altres animals anteriorment, el foc de molts avalots, moltes selves, ciutats i persones. Serà, esperem, l'espurna que encengui una

PAPER DE VIDRE

“Vada a bordo, cazzo!”

La premsa ha trobat una mina, els darrers dies, en la catàstrofe naval del creuer Costa Concordia. Els cataclismes que posen la vida de centenars de persones en mans d'un sol home sempre han estat del gust de la indústria de la cultura, particularment en el cinema nord-americà.

La naturalesa humana posada al límit de la supervivència excita la imaginació d'aquells que ens volen guanyant-nos el pa “in extremis” cada dia.

L’heroisme i l’èpica capacitat de l'home per arrossegar-se en les condicions més lamentables per salvar el coll es contraposen en la seva perversa fantasia a l'avorridíssima figura de l'home que realitza cada dia el seu treball en condicions normals i pretén dur un sou a casa sense morir ofegat per l'ansietat. Aquesta figura la narrativa del capitalisme-espectacle la identifica amb el més horrorós dels monstres: el funcionari (glups!).

Amb el títol de “La nau” Enric Juliana aprofitava, el diumenge 22 de gener a La Vanguardia, el darrer culebrot informatiu protagonitzat pel capità Schettino per extreure’n unes metàfores d'allò més recargolades. Per a Juliana “l'electritzant diàleg entre el capità del Concordia i el comandant del port de Livorno ha sintetitzat brutalment el tens enfrontament entre la Itàlia que s'escaqueja i la que compleix les normes”. Com és sabut -i enregistrat- el comandant intenta

obligar el capità a complir les seves funcions al crit ja llegendari de “Vada a bordo, cazzo!” (“Vagi a bord, collons!”) mentre l'altre prova de salvar el propi coll amb evasives.

Segons Juliana “el govern de Mario Monti ha creuat aquesta setmana el riu Po en aprovar unes mesures de liberalització que afecten interessos gremials als que ningú abans no havia gosat tocar. Farmàcies, taxistes i notaris estan en peu de guerra. Moltes normes i reglaments canviaran, en l'intent d'eixamplar la competència i donar més oportunitats als joves. El país pot enfonsar-se en un mar de protestes corporatives, o aixecar el cap lentament”. Queda clar que el senyor Monti ho fa tot per amor als joves. Aquestes inclinacions filan-

tròpiques, però, no reben la deguda comprensió dels farmacèutics, els taxistes i els notaris que, com tothom sap, són els qui han abocat la nau d'Itàlia al naufragi. En la narració de Juliana, per tant, al senyor Monti li toca fer el paper de l'heroic comandant di Falco i als taxistes de Roma el de l'infame capità Schettino.

No seré jo qui posi límits a les expansions poètiques del senyor Juliana però trobo que ha perdut l'oportunitat de formular la metàfora correcta. El senyor Monti és assessor internacional de Goldman Sachs i membre del Club Bilderberg, que ve a ser com la versió cristiana de la cova dels quaranta lladres. És, per tant, el representant polític de la Itàlia que s'escaqueja.

D'uns senyors que un bon dia van decidir acostar-se capriciosament a la costa de la manera més imprudent. La festa havia de continuar.

Els detalls simpàtics amb els amiguets i els deliciosos sopars amb senyoretes moldaves s'havien de mantenir a costa de tot tipus de riscos. I quan el vaixell va embarrancar, els senyors van decidir saltar als bots salvavides en forma d'enormes ajuts pagats pels passatgers. I la gran diferència amb el naufragi del Costa Concordia és que, a l'altre costat del fil, no hi va haver mai ningú que els digués: “Vada a bordo, cazzo!”.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

ISA GARNIKA

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

100.000 treballadores Conseqüències i treballadors amb un d’una transició gran potencial de lluita modèlica Els sindicats són organitzacions del moviment obrer i la classe treballadora per a la defensa dels seus interessos.

La mobilització és la clau per a l’assoliment dels objectius tàctics - estratègics del moviment sindical. L’EI defensem un model sindical de confrontació i contrapoder al capital i als governs. És per això que lluitem per l’alliberament de gènere, de classe i nacional.

El nostre model sindical és l’acció sociolaboral, més enllà de les reivindicacions immediates de classe, però sense oblidar aquestes.

El sindicalisme és la clau de la mobilització dels i les treballadores a les empreses, lloc de socialització de la classe, on conflueixen de manera natural l’opressió i l’explotació, però també l’organització i la capacitat de lluita pels interessos comuns: condicions salarials, contractuals, de salut laboral, de discriminació contra les dones...

El moviment obrer o moviment sindical és un moviment social que reuneix característiques pròpies dels moviments socials: creació de conflictes, gestió i resolució de conflictes. Però el moviment obrer té una característica pròpia que el fa diferent d’altres moviments: assenyala el conflicte capital – treball, situa el centre de treball com el lloc central del conflicte i crea contrapoder al Kapital. Malgrat la terciarització de l’economia capitalista als estats centrals, el capital i els estats al seu servei es comporten amb la classe en clau d’obtenció de plusvàlua directe cada cop més accentuada (augment de productivitat, rebaixes salarials i contractuals) i indirecte (retallades de beneficis socials que afecten de manera específica i més punyents les dones treballadores).

Malgrat la pèrdua de centralitat del moviment obrer i la disminució de la seva capacitat de lluita, el moviment sindical de matriu combativa continua essent central per la defensa de la nostra classe.

Cal que l´EI ho tingui en compte a l’hora de definir les prioritats

per la lluita de transformació del gènere, la classe i l’estat. Cal crear contrapoder al Kapital a les empreses.

La precarietat laboral i de vida imposada al nostre poble, dificulta l’arrelament i l’enfortiment de la lluita de classe e les empreses, però cal no oblidar que una part important del jovent, surt i entra de manera discontinua a les mateixes empreses, sobretot a les empreses grans. És el cas del sector públic.

Els i les treballadores del sector públic a Catalunya són 230.000 persones. D’aquestes més de 100.000 treballem a Sanitat i Educació. Una part important (més del 30%) són precàries, però la seva activitat laboral gira al voltant de l’administració Pública. Són de llarg, l’empresa més gran del territori català.

Elaborar polítiques sindicals per aquets sector ampli és clau per l´EI, si volem ser una organització útil per la nostra classe. Buscar fórmules d’organització de les treballadores al centre de treball, assembleàries i participatives.

Insisteixo: Confluència i suport

mutu del moviment sindical i social, però sense oblidar que a les empreses la forma natural de confluència dels i les treballadores és i ha de ser el sindicalisme combatiu, que l’EI ha d’ajudar a construir.

Algunes conclusions: La defensa dels drets laborals i socials, la defensa dels serveis públics, les discriminacions de les dones, així com la necessitat de confluència cap a la Vaga General són tasques que cal treballar sobretot a les empreses. Ens pertoca al sindicalisme combatiu lluitar amb les bases sindicals per obligar a CCOO i UGT a convocar-la. I això ho farem des de la nostra capacitat de mobilització als centres de treball, a més de buscar la confluència i complicitat dels moviments socials.

Crear plataformes de treballadores precàries als centres de treball, sobretot a les grans empreses de l’administració pública, vinculades a les seves condicions contractuals, salarials i laborals ha de ser un dels nostres objectius.

Crear espais de confluència sindical, veïnal i social entre el centre de treball i el món social, es igualment cabdal per crear sinèrgies entre les diferents lluites.

Orientar la militància de l´EI a afiliar-se als sindicats combatius, malgrat la precarietat laboral o precisament degut a la precarietat laboral.

Els i les treballadores de l’administració Pública, funcionaries i laborals, constituïm un gran potencial de lluita, tant per ser l’empresa més gran com perquè les nostres condicions contractuals ens ho permeten. Les retallades salarials, laborals i socials poden fer del sector públic la punta de llança de la mobilització laboral i social a l’hora.

Potenciar la lluita del sector públic, definir política sindical per aquests sector, confluir amb els moviments socials en defensa dels serveis públics, són i seran una de les claus per construir resistències i guanyar batalles als PPCC.

CARTES DELS LECTORS Dilluns, 16 de gener es va convocar a la plaça de Benimaclet (València), de manera espontània, una concentració per tal de celebrar la mort d’un feixista: Fraga Iribarne. La pluja, va impedir que aquesta pugues esdevenir amb una mínima normalitat i els assistents convocaren per al següent

divendres 20 de gener al mateix lloc.

Més enllà del gust agredolç per que escòria humana com aquesta mora impunement, més d’un centenar de persones es congregaren per celebrar i brindar per “un porc menys”, lema de la concentració. La mateixa, va estar acompanyada per diverses inter-

pretacions musicals, grups de dolçaines i tabals, balls, brindis amb cava i parlaments on es va recordar els assassinats comesos per aquest genocida i denunciar la manipulació informativa que sobre ell donen els mitjans de comunicació espanyols.

Ferran Navarro i Soriano (València)

Fraga ha mort. I la immensa majoria de mitjans de comunicació i de la classe política ha optat per lloar-lo. Els arguments emprats han estat, bàsicament, dos. Per una banda, el seu protagonisme en la fundació d'Alianza Popular (AP) el 1976, equiparant l'organització política de la dreta espanyola als estàndards de les dretes europees. Per l'altra, el seu paper de redactor de la Constitució espanyola de 1978 precisament com a representant d'AP. És a dir, valorant la seva capacitat d'adaptar el projecte polític de la dreta espanyola a un nou període històric, de presentar-se com un demòcrata de tota la vida malgrat haver estat participant, des de ben jove, del règim feixista presidit per Franco. Però aquesta possibilitat de canviar de rostre sense canviar d'ànima només fou possible gràcies a una modèlica transició, que alguns inclús tenen la poca vergonya de voler exportar, que advocà per la desmemòria per tal de fer possible la reconciliació. I que que ha donat els seus fruits.

Ara bé, la voluntat d'imposar una amnèsia col·lectiva, per fortuna, sempre acaba fracassant. I emergeix, tard o d'hora, la veritat -o fragments d'aquesta- per posar llum a la foscor. I la veritat és que, el 1962, amb quaranta anys, i després d'haver fet els mèrits requerits, fou nomenat ministre d'Informació i Turisme. Alguns han volgut veure en el seu pas per aquest ministeri i en la redacció d'una Llei de premsa que liquidava la censura prèvia la seva primera mostra de tarannà democràtic. Però la llibertat d'expressió seguia sent una quimera i, amb la desaparició d'aquest tràmit, cada periodista hagué d'exercir de censor dels seus propis escrits.

Doncs bé, durant els anys que ocupà aquest càrrec, el militant del PCE Julián Grimau fou afusellat després de ser torturat, i l'estudiant madrileny Enrique Ruano llançat al buit després també d'intenses tortures. El seu paper, en tots dos casos, fou el de justificar els seus assassinats, arribant a l'extrem d'atribuir la caiguda del segon al pati interior de l'edifici on estava sent torturat a un suposat caràcter depressiu de la víctima.

Ja el 1975, durant el govern Arias Navarro, fou nomenat vicepresident i ministre de Governació. D'aquells anys, s'ha fet cèlebre una sentència que ell sempre ha negat com a pròpia: “La calle es mía!”. Que l'arribés a dir o no, és el de menys. Allò veritablement important és que s'ho creia, que era seva. I que va provar de demostrar-ho en múltiples ocasions, la més tràgica de les quals tingué com a escenari Vitòria. El 3 de març de 1976, l'església de Sant Francesc d'Assís acollia una multitudinària assemblea de treballadors en vaga. La policia la va interrompre a trets, deixant un balanç de 5 morts. Aquell vespre, el cantant Lluís Llach va composar “Campanades a mort”, un homenatge als treballadors assassinats que contenia també un desig que tenia per objecte els seus botxins: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.

El 20 de novembre de 1975 moria Franco. És clar que les sensacions d'avui només poden ser un eco de les de fa més de 35 anys.

Però aquella nit, l'enyorat Joan Brossa va parir un poema, “Final”, que duia anys engendrant i que s'adiu prou a la situació que vam viure el passat 15 de gener. En aquells moments, en Brossa va haver de conjugar l'alegria del moment i l'esperança d'un futur més pròsper arran de la seva desaparició del dictador amb una ràbia intensa que li recorria el cos perquè el dictador havia mort al llit quan, de ben segur, li “esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol”.

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

04PAÏSOS CATALANS

REPORTATGE

Josep Prat no és res, la privatització és el problema FRANCESC BLANCO SAGUNT

“Amb la dimissió de Josep Prat no s'acaben els problemes. Ans al contrari. Ara tenim una situació d'amenaça greu”, avisa el membre de la CUP de Reus Bartomeu Castellano fent referència a la privatització d'empreses públiques. L'alcalde de Reus, Carles Pellicer (CiU), va anunciar a principi d'any que vendria les empreses "rendibles" i el regidor de la formació independentista a l'Ajuntament, David Vidal, sentencià el 19 de gener que açò només serviria per obtenir liquiditat a curt termini, però hipotecaria el futur de la ciutat.

El consistori reusenc té un endeutament de més de 300 milions d'euros, més de 200 milions dels quals són a càrrec d'INNOVA, hòlding d’empreses municipals. Josep Prat Domènech va ser el president del conglomerat fins el 10 de gener quan va dimitir. Va deixar el càrrec arran que la CUP interposara una denúncia, el dia 9, a la fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola (AN) per aclarir la possible incompatibilitat de càrrecs de Prat, el qual n'ostentava quatre al sector públic i participava en diferents empreses dels mateixos àmbits econòmics. Un quart d’hora abans que la candidatura popular fera una roda de premsa per explicar el contingut de la denúncia, el govern local (CiU) va realitzar una altra roda de premsa d’urgència, en la qual va fer públic que Prat presentava la dimissió. Dies després, l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) va obrir una investigació d'ofici per descobrir si Prat va incórrer en alguna irregularitat en presidir l'Institut Català de la Salut (ICS), l'empresa privada de Reus USP Hospitals i el grup empresarial INNOVA. La investigació de Prat i la privatització d'empreses públiques pren sentit atenent a tot un seguit d'accions dels governs liberals (del PP i de CiU) al nostre país. L'alcalde convergent de Reus està aplicant la mateixa línia política i econòmica que s'ha aplicat a la Generalitat principatina, valenciana o al consell de Mallorca (la situació és un pèl diferent a la Catalunya Nord). Als tres territoris trobem un bon grapat de membres del govern imputats en casos de corrupció —els casos més cridaners són el dels expresidents Jaime Matas i Francisco Camps—, centenars de milions d'euros de deute i una estratègia de retallades en el sector públic. Però aquesta política eco-

Josep Prat ha hagut de dimitir després de la denúncia de la CUP

nòmica, en el cas reusenc, té unes arrels força profundes.

Laboratori de polítiques neoliberals

“L’any 1987 l’Ajuntament va crear GECOHSA, una empresa filial de l’Hospital de Reus (centre de propietat pública però de gestió privada) que al cap de dos anys passaria a formar el primer hòlding municipal, SAGESSA. Aquesta empresa —dirigida des del consistori de la capital del Baix Camp— es dedicà a la gestió del serveis hospitalaris de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Priorat. I, posteriorment, l’abast territorial s’amplià cap al Baix Ebre i al Montsià”, informa el membre de la CUP de Reus, Xavier Milian. És en aquest moment, l'any 1989, quan Josep Prat entra en la direcció del conglomerat d'empreses públiques de la mà del govern municipal del PSC. Però, no sols la sanitat fou un dels àmbits que els socialdemòcrates van externalitzar, com recorda Milian, les SAM (Societats Anònimes Municipals) van augmentar força: “L’any 1989 es creava Aigües de Reus; l’any 1993 Gestió Ambiental i Abastament, SA i també Sanejament Ambiental, SA; l’any 1997 Aigües de Reus creava Gestió Integral d’Aigües de Catalunya AIE, que l’any 2008, passaria a ser una SA [...] I, així, podríem

“L'any 1989, Josep Prat entra en la direcció del conglomerat d'empreses públiques de la mà del PSC”

anar parlant d’empreses que es van creant successivament, fins arribar a 19. Això sí, totes ben agrupades en l’empresa hòlding INNOVA”.

El conglomerat, i totes les empreses que el formen, no es regeixen pel dret públic i administratiu, sinó pel dret mercantil com qualsevol altre empresa. Això, facilita l'opacitat, també un major endeutament (no hi ha un límit legal establert), unes condicions laborals de pitjor qualitat, que els debats dels consells d'administració no siguen públics (com sí ho són els dels plens)... Així doncs, un 70% de l'Ajuntament funciona com una empresa més. Aquesta estructura —sumada al sistema cash pooling (caixa comuna per a totes les empreses)— provoca un gran volum de transaccions financeres entre empreses, i entre Ajuntament i empreses, que dificulta enormement el control financer d'aquestes. En regir-se per dret mercantil, les empreses municipals no estan obligades per llei a convocar concursos públics per a les contractacions ni per a les ofertes laborals. Per tant, INNOVA pot contractar les persones que vulga com a treballadores, i a més, pot signar contractes amb les empreses que vulga per rebre i oferir serveis.

Així, INNOVA ha esdevingut un monstre que controla un pressupost de 335 milions d’euros, pels 111 que gestiona el consistori de Reus.

Canvi de govern i tot igual

“El canvi de govern, després de trenta anys d'un mateix color polític [el PSC, de vegades amb el suport d'ERC i ICV], no significa cap canvi en l'estructura d'INNOVA, ja que, CiU i PP

no tenen cap projecte d'alternativa per a la ciutat”, critica Castellano, el qual forma part del Consell d'administració del hòlding. Així justifica que tot funcionara igual en la gestió del conglomerat d'empreses publiques fins que la CUP va fer la denúncia a l'AN. Segons Castellano, la CUP és l'única candidatura municipal que planteja una alternativa a aquest model de gestió, “tota la resta —s'anomenin de dretes o d'esquerres— defensaven, i alguns encara defensen, a capa i espasa la bona gestió del senyor Prat i deien que INNOVA era un exemple per a tot el país”.

Amb la pregunta que la candidatura independentista va fer a l'AN en la seua denúncia (la persona que governa la ciutat la votem els i les reusenques cada quatre anys o és el director d’INNOVA?) posava el dit a la nafra, ja que INNOVA amb el gruix pressupost que gestiona pot arribar, en gran mesura, a controlar la política local de Reus. O si més no a condicionar les polítiques públiques. Ara, per exemple, el 66% de l'endeutament del municipi és d'INNOVA. Per tant, si s'han de retallar sous dels i les treballadores, si s'ha de reduir el volum i la qualitat dels serveis públics, si s'han de retallar el nombre i la qualitat de les inversions públiques... és perquè l'activitat d'INNOVA —pel seu volum— condiciona l'estat de comptes de l'Ajuntament i n'hipoteca els seus projectes. “Per tant, la ciutadania és en última instància la que rep les conseqüències d'aquest model. Quan tot anava bé, teníem centres sanitaris i escoles abans que arribessin les subvencions de la Generalitat, ja que avançava els diners INNOVA,

i ara que ha esclatat la crisi, patirem majors conseqüències per haver estirat el braç més enllà de la màniga”, sentencia Castellano.

Tot en mà dels jutjats

La CUP va presentar el 9 de gener la denúncia i ara resten a l'espera de si s'accepta, o no, la investigació del cas. No obstant, aquest procés pot allargar-se uns mesos. Dependrà del volum de feina que tinguen a l'AN i de l'interès que suscite el cas. I, en cas que l'accepten, caldrà esperar al procés d'investigació, el qual es pot allargar segons els èxits o fracassos que puga assolir el o la fiscal. Pel que fa a l'Oficina Antifrau, aquesta ha actuat d'ofici. És a dir, cap persona o col•lectiu ha presentat cap escrit o denúncia, sinó que ha sigut el personal d'aquest òrgan qui ha iniciat la investigació pel seu compte. Per tant, ja s'ha iniciat la investigació i ara caldrà esperar quins resultats hi aporta.

Mentrestant, el govern local de CiU seguirà amb el pla de privatització d'empreses públiques, des de la CUP s'apunta a Aigües de Reus, Gesfursa (serveis funeraris) o Amersam (aparcament i mercats). Castellano contesta: “La CUP dedicarem molts esforços a combatre aquesta amenaça de privatització dels serveis públics. Com també a trencar amb el discurs únic i dominant que aquesta crisi s'ha de resoldre amb mesures que atempten greument contra tots i totes les treballadores, mentre es continua servint tot el pastís a les elits econòmiques”. Assegura que hi ha una alternativa al model de gestió que comparteixen la resta de partits, i que aquesta és necessària.

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

COL·LABORACIÓ

La externalització avantsala de la privatització DAVID VIDAL CABALLÉ I XAVIER MILIAN NEBOT REUS*

L’any 86, fruit de la pèssima gestió que l’Ajuntament de Reus portava a terme amb l’Hospital Sant Joan, el llavors govern del PSC-PSOE encapçalat per Josep Abelló i Padró, va decidir caure en el parany d’externalitzar la gestió d’aquest centre hospitalari, sota la batuta de Josep Prat i Domènech. Aquesta decisió, presa amb l’objectiu de “millorar l’eficiència i la gestió” —aquest és el dogma del capital— va convertir la ciutat en un laboratori de les polítiques neoliberals aplicades a la gestió dels serveis municipals.

En aquestes darreres dècades, el que va començar com un pedaç per resoldre la greu situació que vivia l’hospital, el qual hipotecava seriosament els pressupostos del Consistori, s’ha acabat convertint en un hòlding d’una vintena d’empreses municipals (anomenat INNOVA) que controlen 2/3 parts del pressupost municipal i s’encarrega de l’execució de la majoria d’inversions de la part restant del pressupost.

Els partits que fins ara governaven a l’Ajuntament —PSC-PSOE, ERC i ICV-EUiA— justificaven la creació d’aquesta gran estructura empresarial al•legant, més enllà del dogma neoliberal ja referenciat, que el fet que les empreses es

Membres de la CUP en roda de premsa a l’Ajuntament

regissin segons el dret mercantil, oferia la possibilitat que aquestes fossin viables, mentre que si fossin públiques seria insostenible. I, a més, s’enorgullien que aquest model garantia que l’Ajuntament fos solvent i tingués suficients recursos per no haver de vendre les empreses al capital privat.

Un cop arribada la crisi, la caixa dels trons s’ha destapat. Ara, fins i tot els més cecs creients i admiradors d’aquest enginyer financer, s’adonen que tot plegat només ha servit per poder estirar més el braç que la màniga. I, davant

d’un deute de més de 300 milions d’euros —quantitat equivalent al total del pressupost municipal— es posen les mans al cap.

El dret mercantil ha permès l’Ajuntament endeutar-se —a través d’INNOVA— per sobre del ràtio legal permès per l’Estat. Ha permès avançar en l’execució d’obres de gran envergadura endeutant-se, i ara que la Generalitat ha tancat l’aixeta, s’ha produït un deute de més de 100 milions d’euros. Els serveis municipals s’han convertit en empreses que segueixen la lògica del “mercat”, en què els represen-

tants polítics assisteixen als Consells d’Administració només per posar la seva signatura, i avalar així, la tasca d’uns gerents que poc tenen en consideració el que és un servei públic. Per corregir aquesta desviació ja existeix la partida pressupostària de serveis socials per donar almoina a les famílies que no poden permetre’s pagar les factures de l’aigua o altres serveis municipals. I, etcètera, etcètera i etcètera.

I, un cop arribada la dreta pura al govern (CiU i PP), el fal·laç argument de la suposada “esquerra”

municipal també s’enfonsa. L’alcalde Pellicer ja ha dit públicament que per tal de sortir del deute cal vendre empreses. I, òbviament, aquestes empreses són les tres de la vintena que tenen més beneficis: funerària, aigües i aparcaments.

Paral·lelament el mateix Josep Prat des de l’Institut Català de la Salut ja va fent la seva feina per a la privatització del sistema sanitari autonòmic. Es destapa d’una vegada, el que ja portem anys i panys denunciant: que INNOVA era l’avantsala de la privatització de la nostra ciutat.

Aquesta és la història de la capital del Baix Camp. Però, podria ser la història de qualsevol altre municipi. Les “retallades” venen des de tots els àmbits administratius i la manca de responsabilitat política fomenta la venda del capital públic, de tots i totes. És per això que des de l’Esquerra Independentista, cal denunciar clarament que el problema no són les retallades, sinó que són les privatitzacions. Que es presenta una batalla dura i llarga, però que si no som capaços d’articular una lluita popular i institucional que s’oposi a aquest procés, els nostres pobles i ciutats estan en venda. I, de compradors, no en falten. *Grup municipal de la CUP a l'Ajuntament de Reus

Els castellers del Riberal celebren el 15è aniversari i recorden el desaparegut Cala ANDREU MERINO BARCELONA

Els castellers del Riberal, de la Catalunya Nord, van celebrar el dissabte 22 de gener els quinze anys del seu primer pilar de quatre.

L’acte va comptar amb la col·locació d’una placa commemorativa a la plaça major de Bao i va servir per recordar la figura de Josep de Calassanç Serra, Cala, impulsor de la colla el 1996 i mort el passat 18 de desembre.

Cala va ser un dels puntals del primer nucli de Terra Lliure i, obligat per la clandestinitat, es va refugiar a la Catalunya Nord, on va viure des del 1979. L’aportació de Cala a aquest territori va més enllà de la creació de la colla castellera. La seva implicació a l’àmbit cultural i cívic ha estat present en diverses entitats com el Fiçó, la Plataforma per la Dignitat de la Catalunya Nord, el Casal Jaume I

de Perpinyà o Ràdio Arrels. “Les seves qualitats més importants eren la seva capacitat d’escolta, la modèstia i la visió de futur”, destaca Hervé Pi, president de la Federació d’Entitats per la defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i cofundador d’Aire Nou de Bao amb Cala.

La colla castellera va néixer gràcies a l’empenta de Cala, però també a l’assessorament de Rafael Dalmau, dels castellers de Terrassa, o Jordi Puigsegur, fill del president dels castellers de l’Albera. Des d’aleshores la colla ha anat

Placa commemorativa dels 15 anys de la colla i d’homenatge a Cala

evolucionant i s’ha aconseguit en diverses ocasions carregar i descarregar castells de set.

Precisament la visió de futur

va permetre que els castellers fossin un punt de partida de recuperació de la identitat. La colla castellera ha realitzat una desena

d’intercanvis arreu del territori català a partir de l’Associació Aire Nou de Bao, que segons Pi fan descobrir constantment les riqueses culturals del país. “Els castells han ajudat a forjar un sentiment nacional i el sentiment nacional ajuda avui a mantenir la colla castellera”, conclou Pi. Segons el President de la Federació d’entitats per la defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes, la filosofia dels castells lliga amb la personalitat de Cala: “Sovint ha estat una persona de pinya, que ha treballat de valent, que ha patit i ha rebut patacades quan les coses van malament sense treure'n mai la glòria”. L’última contribució de Cala a la societat civil de la Catalunya Nord va ser l’impuls de l’associació Catalunya Nord per la Independència, que va quedar constituïda el dilluns 23 de gener.

06PAïSOS CATALANS

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

Desenes de milers de persones ixen als carrers d’Alacant, Barcelona i València a favor de la educació pública vocar vaga a les escoles i treballar conjuntament amb altres sectors de la població que es veuen afectades per les retallades”.

ALACANT / VLC LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Sota el lema "Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat” el passat dissabte 21 de gener a les ciutats de València i Alacant es manifestaren desenes de milers de persones en contra les retallades que ha fet el govern valencià a l'educació pública. Les manifestacions, convocades pels gran sindicats, també fou secundada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). A Alacant es van comptabilitzar uns 50.000 assistents, mentre que a València l'organització xifra l'assistència en 120.000 persones.

En ambdós casos, les mobilitzacions aconseguiren completar el seu recorregut quan encara faltava gent per eixir del punt d'inici.

En el cas d'Alacant, la mobilització ha omplert el tram comprès entre les escales de l'institut Jorge Juan i la Casa de les Bruixes. En el cas de València, la mobilització partia de la plaça de Sant Agustí i finalitzava a la plaça de la Mare de Déu.

El professor Josep Villaroya de l'IES Ferrer i Guardia de València ciutat atengué a L'ACCENT i n’explicà els motius “estem ací per reclamar una escola pública i de quali-

El SEPC crida a l'organització

tat, és a dir, que hi haja unes condicions dignes tant per el alumnat -a rebre una educació de qualitat, amb els recursos i els mitjans que calen- com per al professorat -per millorar les nostres condicions laborals. L'educació és un dret, no un negoci, i el país Valencià és capdavanter en fracàs escolar i en la privatització de l'ensenyament. Les actuals retallades empitjoren encara més el dret a rebre una educació pública de qualitat,” segons Josep. També destaca que “s’està creant una guetització de l'ensen-

En unes primeres declaracions dels portaveus del sindicat a L'ACCENT, el SEPC ha animat a continuar l'organització de mobilitzacions. A les manifestacions del dissabte, segons fonts del sindicat, seguiran les assemblees obertes Capçalera de la manifestació de València a la universitat, on yament públic, en benefici de les professorat, estudiants i personal concertades, on empreses privades d'administració dibuixaran conassumeixen el rol de l'estat en la juntament el calendari de mobiliteducació i en perjudici no només zacions en l'àmbit universitari. Des de les classes que no tenen diners del SEPC s'apunta a la vaga del pasper a pagar un ensenyament pri- sat 17 de novembre com a detonant vat, sinó de la gran majoria de gent, de l'inici de les mobilitzacions unique creu que la educació ha de ser versitàries. pública i de qualitat”. També afirPel que fa als instituts, s'estan ma que “s'ha de continuar lluitant organitzant assemblees en molts als centres de treball, ja que fa d'ells. El sindicat alerta sobre la temps que el professorat hem per- temptació del govern d'aturar les dut la combativitat i ens haurem mobilitzacions fent ús de la represde plantejar seriosament més mesu- sió contra el col•lectiu d'estudiants res de força, com pot ser la de con- de secundària, la baula que supo-

BARCELONA MARC MIRAS BARCELONA

Els funcionaris van tornar prendre els carrers del centre de Barcelona el passat 18 de gener per protestar contra les retallades del govern de la Generalitat de Catalunya. Així, en la data en que el Parlament de Catalunya acollia el seu debat pressupostari, els dotze sindicats que compten amb representació al sector públic van convocar els treballadors de l’administració a fer sentir les seves veus al carrer. El lema de la pancarta que encapçalava la comitiva ho deia tot: “No a les retallades, salvem els serveis públics”. El ball de xifres de participació es va situar entre les 11.000 persones segons fonts dels mossos d’esquadra i els 30.000 manifestants segons fonts sindicals.

La comitiva va partir de la plaça Sant Jaume i va recórrer Via Laietana per arribar a les portes del Parlament, al Parc de la Ciutadella, on els representants sindicals van ser rebuts pels representants dels diferents grups parlamentaris a qui van exposar les seves reivindicacions. Segons va expli-

L’ensenyament públic també isqué al carrer el 18 de gener a Barcelona

car Rosa Canyadell, portaveu d’USTEC, “de resposta no n’hi va haver cap” tot i que si que “hi va haver qui va escoltar les reivindicacions” dels sindicats i també qui “va defensar la postura del Govern”. Les demandes dels funcionaris són fruit de la suma de retallades del govern i van des de la denúncia de la retallada salarial que pateix el sector públic, fins a la queixa sobre la nova imposició del pagament d’un

euro per recepta mèdica o l’increment de taxes sanitàries, educatives i de subministrament, per exemple.

En un comunicat unitari, els sindicats van posar de relleu que aquesta manifestació té l’objectiu “d’aturar la política de retallades pressupostàries i de personal “que esta portant a terme el govern d’Artur Mas”. Consideren que les polítiques que està aplicant Convergèn-

cia i Unió passen per “desballestar els serveis públics, deteriorar el seu funcionament i justificar així la seva privatització”. En aquest sentit, els sindicats denuncien que els nous ajustos pressupostaris són “un atac directe a la qualitat dels serveis com a pilar fonamental de l’Estat del benestar” i afegeixen que contribueixen a “l’empitjorament de les condicions dels treballadors” i al deteriorament de la qualitat dels serveis i les prestacions que rep la ciutadania.

Per altra banda, els sindicats també adverteixen del perill que poden comportar les noves mesures de contenció que aplica el Govern estatal. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ja ha anunciat que aplicarà mesures de contenció de la despesa, que s’assimilen a les que ha aplicat CIU a Catalunya. Un exemple n’és la congelació de salaris aplicada pel Partit Popular, que s’afegeix a la retallada al sou que van patir els funcionaris catalans. A més, els sindicats denuncien que l’augment de l’IRPF que planteja el govern central “sostreu proporcionalment més a qui menys guanya” i això fa que la congelació dels salaris es tradueixi en un nou descens del poder adquisitiu dels funcionaris.

sen més dèbil, tal com succeí en el cas de l'institut d'Almassora on un estudiant que feu pública la imatge de la seva classe amb tot l'alumnat amb mantes, abrics i guants, ja que el seu institut no té diners per a pagar la calefacció. El sindicat ha expressat el seu convenciment que aquest 2012 serà un any especialment agitat a nivell social, i que caldrà estar preparats per a qualsevol contingència.

Sa Pobla crida contra la política lingüística del PP ROSA FERRER BARCELONA

Les últimes setmanes gloses en contra de la política lingüística del Govern de Bauzá omplien les xarxes socials, cants com aquest: A nen Bauzá li vull dir / que se’n pot anar a cagar / i li dic en mallorquí / que és es nostro català. El dimarts 17 van sonar a Sa Pobla (Es Raiguer) a una de les revetles de Sant Antoni més reivindicatives fins aleshores.

El grup Poblers i pobleres en defensa de la llengua per Sant Antoni havien fet una crida per fer un clam contra la política lingüística, aprofitant la visita del president Bauzá a la seva festa. Durant el capvespre, cada vegada que un membre del Govern apareixia per entrar dins l’església a l’ofici de completes —l’acte més solemne de la festa— era escridassat, xiulat i criticat amb gloses per més d’un centenar de persones que celebraven la revetla: en el delegat de govern, José María Rodríguez, com també a la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom, entre d’altres.

Però el moment central del vespre fou quan aparegué el president del Govern, José Ramón Bauzá, qui va rebre l’escridassada més forta amb lemes com “A sa Pobla, en català!” i gloses ja preparades per l’avinentesa, algunes d’elles també fent referència a la mort de Fraga i a la crisi econòmica. Però no fou l’únic moment de tensió. Abans del ball de dimonis, a la sortida de l’església, la plaça tornà a fer renou amb crits contra les autoritats. I fou llavors, amb el so del piromusical que posà fi als actes protocol•laris, quan la festa tornà a la normalitat: aquesta només acabava de començar en bon peu.

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

COL·LABORACIÓ

Les clavegueres d’en Felip Puig (part II) ISABEL VALLET BARCELONA*

El Departament d’Interior vol que els mossos puguin enregistrar imatges al carrer pràcticament sense restriccions. Aquesta és una de les propostes que es vol incloure en la futura llei de l’ús de l’espai públic que el conseller Felip Puig està impulsant. Fins ara, en les diferents declaracions als mitjans de comunicació, ha anat desgranant alguns dels aspectes de la llei però amb escasses concrecions.

Pel moment, Puig pretén prohibir l'ús d'elements com el burca, el nicab o el vel integral en els espais públics de Catalunya. No ha concretat com ho farà però parla també en aquesta llei d’exigir més deures als estrangers; vol homogeneïtzar les ordenances municipals catalanes on la prostitució tindrà un capítol especial; vol regular del nivell de seguretat i civisme en els casos de les celebracions esportives multitudinàries, com les del Barça. També ha anunciat la possibilitat de posar en pràctica la detenció preventiva perquè els Mossos –i potser també la Guàrdia Urbana- puguin arrestar els agitadors habituals d'aquest tipus d'esdeveniments abans de les celebracions. Pretén regular el nivell de seguretat de les manifestacions, l'ús de passamuntanyes dels participants, i, ja que es contempla la detenció preventiva en el cas de les celebracions, se’n deixa la porta oberta en el cas de les manifestacions.

La llei òmnibus de l'espai públic ja d'inici caurà en l'error que suposa voler regular en un mateix cos normatiu fenòmens d'exclusió social, de marginalitat econòmica, d'ús dissident o alternatiu de la ciutat i fenòmens culturals a cop de prohibicions i sancions.

L'Agenda Securitària Catalana.

Del nivell local al supralocal

L'aparició d'ordenances municipals en la última dècada arreu dels Països Catalans (per exemple, l'Ordenança de Mesures per Fomentar i Garantir la Convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona) va obeir al discurs de dotar de protagonisme l'espai local en la definició de les polítiques de seguretat. Els espais de poder local emergiren com a espais de lobby davant del que es denunciava com a “buits” en la legislació i en la intervenció de l’Estat.

Aquesta necessitat de protecció o de regulació de conductes no regulades és l'efecte de l'augment continuat del sentiment d'inseguretat d'una part important de la ciutadania; obeeix a un corrent que es denomina “populisme punitiu”, que tot i ser una tendència de dret penal, s'ha reproduït de manera

Felip Puig envoltat de Mossos i Mosses // FOTO: Gencat

perfecta en el dret administratiu sancionador, és a dir, en la llei que ens preocupa.

Així, aquestes ordenances locals han anat reproduint les tesis de les “finestres trencades” (broken windows). Es basen en la metàfora que si una finestra trencada d’un edifici es deixa sense reparar, se’n trenquen altres. En conseqüència, fan una construcció argumental que ve a ser que els individus que comencen per una incivilitat menor poc a poc van

“La necessitat de fixar els enemics socials serveix per justificar la conversió de l'espai públic en un espai d’excepció” pujant el nivell de lesivitat social fins a cometre delictes greus.

En aquesta línia d’idees, certs poders locals, en funció de les diferents idiosincràsies municipals, han construït un discurs entorn l’espai públic basat en la criminalització de col·lectius i comportaments socials: persones immigrades, prostitutes, moviments socials o víctimes de desigualtats entre altres. I aquest discurs és la base teòrica que Puig vol traslladar com a punt de partida al nivell supralocal mitjançant Llei d'usos de l'espai públic.

L'homogeneïtzació de les ordenances municipals en una única

llei, facilitarà que els governs i ajuntaments, puguin lluitar amb les mateixes cartes contra els problemes de civisme i de la seguretat. Planteja el discurs de la seguretat de manera ofensiva, i el lliga a la creació dels “enemics socials”, d'aquells que causen els problemes de civisme i seguretat.

La creació dels enemics socials i les teories acting out

La necessitat de fixar els “enemics socials” contra els quals l'aparell repressor s'ha de dirigir serveix per justificar la conversió de l'espai públic en un “espai d’excepció”. Un espai d'excepció que contempli la militarització d’espais urbans, la possibilitat de practicar detencions preventives sense les garanties legals, el control preventiu de la població a través de la vigilància i les bases de dades, la no identificació policial, el tractament també excepcional -entès excepcional aquí com ultrarepressor- per a certs grups definits per la seva ideologia, l'actuació policial abusiva, etc.

Aquesta pràctica s'inspira en les teories de negació o acting out nord americanes. Parteixen de visions moralistes i busquen el control, la repressió i el càstig i obvien les causes estructurals i socials que creen les situacions que es pretén reprimir.

Són les teories que certes ciutats han dut a la pràctica, l'exemple més emblemàtic és la ciutat de Nova York i la teoria de tolerància 0, exportada mundialment i aplicada en ciutats amb característiques que res tenen a veure amb la ciutat nord americana en un exercici conscient però aberrant d'isomorfisme del model de política criminal.

Una repressió de classe, una repressió de la precarietat

No és casual però que l’excusa de preservar l’ordre social neoliberal, la pau social del fals benestar, justifiqui la preponderància de la força i del poder controlador i repressor del govern, en detriment de les llibertats individuals i col•lectives. És un mecanisme de defensa del propi sistema i de consolidació de consensos que només busquen la perpetuació en el poder.

I per desgràcia, el nostre cas no

“El que més alarma és el consens bàsicament sociovergent sobre el model de seguretat ciutadana”

és un cas aïllat, així la seguretat urbana del segle XXI s’està articulant al voltant de l’exclusió, l’eliminació de la diferència, la culpabilització de les víctimes de les desigualtats creades pel model econòmic i social capitalista així com dels detractors actius al manteniment d'aquest sistema.

La història ens ha ensenyat que en èpoques de conflictivitat social la resposta dels governs ha estat de major repressió. S'ensuma, que aquesta llei ultrarepressiva intenta preparar el camí davant del clima que s'espera generat per l'espoli que les classes treballadores estem patint, ara de manera més

acusada. Del clima generat per la precarietat laboral, per les retallades als serveis públics, per la condemna de certs sectors que fins ara sobrevivien a la pobresa, per la major pobresa que ja vivien altres sectors i per totes les causes estructurals que el sistema capitalista en la seva “bonança” ja no sostenia.

Una crítica al consens

Els discursos dels darrers anys han volgut vendre l’evolució cap a figures de govern més obertes i participatives. En el cas de les forces de seguretat, s'ha volgut imposar el discurs de proximitat, de la policia de proximitat que havia d'actuar com mediadora del conflicte social, però en canvi s’ha articulat de manera paral·lela una pràctica de reforç de l’autoritat sancionadora, com s'ha demostrat en l'aplicació pràctica de tot el seguit d'ordenances.

Si aquestes retòriques de proximitat, han esdevingut en la pràctica polítiques de mà dura, i han reduït a l’anècdota les estratègies basades en la prevenció i la mediació transversal, tot evidencia que la retòrica de Puig de mà dura suposa -ja hi ha hagut alguns casos- i suposarà una pràctica abusiva que ratllarà la il·legalitat.

Però el que més alarma de tot plegat és el consens bàsicament sociovergent sobre el model de seguretat ciutadana. A ells els podem assenyalar com culpables de la involució dels drets i les garanties i individuals i col•lectives, i de la criminalització de la dissidència, la precarietat i la pobresa. *Isabel Vallet és lletrada i militant de la CUP de Barcelona

08 EN PROFUNDITAT DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

Banca

Adéu

Des de 2008, el panorama de le ment. En només tres anys la xa territori, s'ha anat concentran casos diluint-se en entitats d'ab mig aspectes tan diversos com o les participacions preferents ABEL CALDERA BERGA

Què han estat les caixes d'estalvi?

Capitalisme popular, un instrument de socialització de la riquesa o una variant del sistema bancari tradicional?

D'allò que teòricament havien de ser a allò que han estat en la realitat aquesta última etapa, hi ha una diferència considerable: convivència amb les bombolles especulatives, fent possible la corrupció, el clientelisme polític, les jerarquies oligàrquiques, molt poca diferència amb els bancs pel que fa al tracte cap als menys privilegiats. Algun tractament caritatiu de l'obra social i molt de luxe sumptuari. Podríem aprofundir àmpliament tots aquests temes i algun altre. Malgrat tot, després d'una defunció és costum parlar bé del subjecte. Cal remarcar l'existència de l'obra social de la qual són beneficiàries forces persones, que a causa de la proximitat territorial va beneficiar a molts projectes empresarials. Segons la constància que en tenim, les condicions de treball estaven per sobre de la mitjana. Que hi havia la possibilitat d'un control polític. Que gran part dels beneficis obtinguts es van reinvertir en el creixement de l'entitat. Després va arribar la crisi...

Després del procés de bancarització, quines diferències reals hi haurà amb l'anterior situació?

Ben aviat veurem un procés de desmantellament de l'obra social. Els nous accionistes només aspiren a rendibilitzar els seus diners.

Ja estan comprant les caixes a uns preus molt bons i amb la garantia que l'Estat cobreix els possibles riscos de futures pèrdues. Això suposarà un altre atac a les arques de l'Estat.

Una altra gran diferència real serà l'impacte sobre l'ocupació. Molts acomiadaments i moltes oficines tancades que obligaran a desplaçaments majors en les zones rurals.

H tat d ver-s tota

La co tind banc en le Els e que c als u veis són conv

“ p

caus actu ma s es fa tor a xistè capa una nova ens e tant comu tipus per a sense bre d als b poli bàsic banq junt la po

L’ACCENT 215 218 EN PROFUNDITAT 09

contra poble

u a les caixes

es caixes d'estalvi ha canviat radicalarxa d'entitats, fins a 15, que cobria el nt en poques institucions i en molts bast estatal. De caixes a bancs, i entrem les obres socials, els desnonaments s.

Hi ha també la pèrdua de la possibilid'un control polític que hauria d'hase fet millor, però que ara s'elimina possibilitat de millorar-lo.

oncentració financera, quins efectes drà? Farà augmentar el poder dels cs? Canviarà la correlació de poder es elits dirigents? efectes de la concentració en sectors cobreixen necessitats importants per usuaris són sempre nefastos. Els serde crèdit, dipòsit i comptes corrents imprescindibles per a la gent, s'han vertit en béns de primera necessitat a

“Ben aviat veurem un procés de desmantellament de l'obra social”

sa del funcionament de l'economia ual. És difícil sobreviure dins del sistesense tenir un compte corrent i això a pagar. Encara que mai va ser un secamb una competència autèntica, l'eència de moltes empreses suposava una acitat mínima de canviar d'entitat quan donava un mal tracte, de buscar una a taxació o de trobar un crèdit quan era negat per una altra caixa. No obsaixò, el fet de sotmetre a pràctiques unes com les comissions creixents, els s d'interès alts, la falta d'informació als dipòsits... denotaven un mercat e competència. La disminució del nomd'empreses, suposarà més poder per bancs que quedin. Formaran un oligoautèntic en un servei cada cop més c. Durant els anys 70 i 80, els grans quers de l'Estat espanyol menjaven s un cop a la setmana i allà decidien olítica financera de l'estat. Ara són més

Francisco Ferrer és una de les veus del Seminari Taifa que ens els darrers mesos ha realitzat desenes de xerrades sobre el sistema financer i la problemàtica de les caixes d'estalvi. L'ACCENT hem volgut conèixer la seva visió i com aquests canvis afecten l'estructura social i econòmica dels Països Catalans.

subtils. Finalment tot es tradueix en més temps del treball de les persones dedicat a pagar les rendes financeres.

La correlació de les elits de poder no canvia per decret llei o per la privatització de les caixes. Més aviat al revés, els polítics beneeixen amb decrets allò que en les relacions de poder ja s'ha aprovat. La història de les grans elits dirigents és llarga. El nostre sistema financer i el productiu tenen vincles dinàstics forts, d'amistat, d'escola... n'hi ha prou amb veure qui és present en els consells d'administració de les nostres empreses productives i en el nostre sector financer per entendre l'entramat en el qual se suma la porta giratòria de la classe política. Els ministres que se'n van anar a les caixes i els financers que es van asseure en el govern.

Sobre quines bases s'ha fet aquesta concentració financera? Qui n'ha estat el beneficiat?

L'actual concentració financera i la privatització de les caixes ha estat un llarg procés.

Des dels 80 amb el triomf de la supremacia ideològica del neoliberalisme, les caixes ja eren un mal al qual buscar solució. Tot el que fes ferum de públic havia de privatitzar-se en nom de la suposada eficiència de la gestió privada. La història ha demostrat que els bancs que van generar la crisi no tenien res de públics i que algunes caixes han funcionat millor que alguns bancs en la nostra zona.

El model de rescat bancari global de l'octubre de 2008 suposa una recomposició de poder en tot el sistema financer mundial. Els governs no van estar a l'alçada de prendre les mesures necessàries per a l'economia real, la història a partir d'aquella època va canviar, es va donar més poder sobre tota l'economia mundial als grans bancs. La manera en què es van realitzar els rescats va fixar les bases no només per a la concentració financera, sinó per al poder dels governs, a les formes de la democràcia, a la submissió a les empreses productives i a la pressió a les poblacions actuals i les de les èpoques vinents. Els res-

cats de 2008 van posar el món als peus dels rescatats.

El primer acord entre Zapatero i Rajoy va ser la privatització de les caixes. El segon, i últim, un canvi constitucional que obliga a pagar als mercats preferentment, abans de qualsevol altra despesa pressupostària. Queda clar qui es troba beneficiat i qui paga.

Recentment ha esclatat la polèmica de les participacions preferents. Podem parlar de "corralito"?

No. El “corralito” s'esdevé quan no hi ha diners per a què la gent recuperi els seus dipòsits perquè s'ha perdut la confiança en el sistema financer i tothom vol recuperar la seva liquiditat.

En aquest moment hi ha diners i molts.

El BCE ha injectat en els balanços dels bancs i les caixes quasi mig bilió d'euros. És cert que no hi ha confiança i que els agents financers tornen a resguardar aquesta liquiditat en el dipòsit del BCE, però les preferents no són el “corralito”. La paraula adequada és estafa. Els bancs, i sobretot les caixes, van captar les preferents dels seus clients més confiats, gent que es va refiar dels directors de la seva oficina de tota la vida i aquests van aprofitar-ho per recomanar el producte que la banca necessitava vendre en aquell moment. Les preferents són la conseqüència del requeriment legal d'un percentatge de capital propi sobre el volum de préstecs que s'han donat en cada banc. Aquesta obligació que pretenia regular una mica la solvència de les entitats va generar la necessitat urgent d'aconseguir diners dels clients, treure'l de les formes més segures de dipòsit de llarg termini i posar-lo “a perpetuïtat” a disposició del banc perquè comptava com a capital. Segur que els clients van acceptar legalment les condicions, però l'existència de l'asimetria d'informació, la quantitat de col•locacions, el coneixement d'aquella època del risc existent i el perfil de molts dels afectats, fan anomenar-ho ESTAFA. Les administracions han tingut partici-

pació destacada en la gestió de les caixes. És viable demanar responsabilitats penals als polítics?

El primer pas per a sortir d'aquesta gran cisi financera i real és determinar-ne els responsables, fer que tornin allò que han robat directament, els sous fraudulents aprovats per consellers endogàmics, les grans primes pagades tot i el fracàs...

A aquest caos econòmic i a les seves conseqüències de destrucció per a milions de famílies no hi hem arribat per un desastre natural ni per una epidèmia, sinó per l'acció o l'omissió de determinats personatges, que no són molts. Una societat no

“Des dels 80 amb el triomf del neoliberalisme, les caixes ja eren un mal al qual buscar solució” pot recuperar-se si els causants dels danys segueixen sent premiats. I si la solució és deixar passar el temps, la història torna a repetir-se amb crisis més greus ja que no s'han corregit els comportaments.

Existeixen figures en el codi penal per tal que la justícia faci la seva feina. També els polítics que van gestionar les caixes han de pagar, però acostumem a oblidarnos dels tecnòcrates, que presumptament no tenen ideologia... El sistema li ha encarregat la gestió del risc i ja sabem com ho han fet, això.

Des d'una perspectiva nacional de Països Catalans, perdre les caixes és perdre sobirania?

La sobirania d'un poble ha de basar-se en un bon sistema productiu: empreses funcionant, treballadors amb feines dignes,

un bon sistema fiscal que impedeixi el desastre de la desigualtat que es donava durant l'etapa del creixement i que va ser una de les causes de la crisi, una demanda interna solvent i un sistema públic ben finançat.

Per descomptat que un sistema financer proper sempre és una ajuda però si no tenim les condicions anteriors es pot caure en la trampa del deute. El crèdit amic va dur, per la via de l'endeutament, a molts ajuntaments i comunitats autònomes a baixar els impostos per sota del que era necessari i els interessos creixents fan que poc a poc sigui impossible retornar els crèdits. En l'actual situació financera global molts estats han perdut la seva sobirania sense perdre els seus bancs nacionals, fins i tot mantenint la seva moneda i el seu banc central.

Molta gent, davant el ball de fusions, es planteja què fer amb els diners que té en una caixa. Quines alternatives tenim?

Són reals o només simbòliques?

Això depèn de la quantitat. Si és un estalvi normal estarà igualment assegurat (o no) en qualsevol de les entitats que sobrevisqui. Si parlem de molt capital, tindrà un problema. És per això que s'estan pagant interessos negatius, per assegurar el retorn dels diners. Si la idea és fer alguna cosa més ètica amb la inversió, existeixen entitats les inversions de les quals són més ètiques que les dels bancs. Existeixen també cooperatives de crèdit que no s'han privatitzat. Ambdues solucions impliquen riscos. Ara bé, si volem parlar d'alternatives, s'ha d'obrir un debat molt més llarg que aquesta entrevista. Es tracta de definir un model alternatiu a l'actual. Llavors s'han de posar unes altres bases i per això s'ha de posar en qüestió la forma de tota l'estructura actual de crèdit i estalvi. Acceptem la usura? L'estalvi, el crèdit i la gestió del risc han d'estar en mans privades?

El funcionament bancari ha de ser un sistema jeràrquic? Com s'estableix el control democràtic del nou model? Puc escollir democràticament al director que m'aconselli? Quin és el marc geogràfic òptim? El sector productiu ha d'estar sota les ordres del capital financer?

Abans d'arribar a l'Alternativa ja no tindrem els diners. Però és urgent tenir respostes. El col•lapse en el sistema financer tal com el coneixem cada vegada està pitjor. No aconsegueixen reparar-lo, després de quatre anys tampoc tenen respostes. Potser no estem formulant la pregunta adequada...¿!?

10INTERNACIONAL

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

El poble amazic al Marroc de de les eleccions legislatives d AZIZ BAHA BARCELONA*

Tot va començar per l’espurna del jove universitari aturat i desesperat Mohamed Bouazizi que es va autoimmolar públicament a davant l’Ajuntament de la seva ciutat tunisiana Sidi Bouzid el mes de desembre passat. La cadena de les protestes arriba i aixeca més la ràbia, ja encesa des de dècades, de la població a la part occidental de Tamazgha (el Marroc). S’aglutinen joves, precaris i precàries, estudiants, obrers i obreres i altres en el Moviment 20 de Febrer que continua ocupant el carrer. Ràpidament i amb cautela, el rei actua llançant el seu discurs del 9 de març de 2011.

Hi va anunciar un paquet de mesures tímides, entre les quals destaquen el nomenament d’una comissió consultiva per a la redacció d’una nova constitució, el referèndum per votar-la i la celebració de les eleccions legislatives anticipades.

Com era previst, els fidels al regim, polítics dels partits oficials i representants dels centres religiosos, aplaudeixen el gest monàrquic. El govern en funcions tranquil•litza la població i l’opinió internacional amb declaracions com “nosaltres vam començar la revolució ja fa temps”, “som el referent per a els països en revolució com Tunísia i Egipte...”

Una resposta adreçada a tapar les protestes populars: la superficialitat d’unes reformes i la continuïtat política tradicional

En realitat, i no com les presenta en la versió oficial al Marroc, les dites “reformes” no són més que insuficiències, complicacions i trampes. Presenten obstacles permanents per a l’obtenció de majories al Parlament, així com la impossibilitat d’un govern sòlid democràtic i eficaç. Fan de pretext i de pont per a la intervenció del rei en tots els àmbits polítics, amb la fi de la consolidació i la reafirmació del seu rol -autodesignat- com a poder suprem.

Són reformes de façana. Conserven els mecanismes tradicionals d’autoritat i perfeccionen de nou la consolidació i la permanència del govern de la monarquia. El rei, en lloc del poble, hi continua reimposant-se com a autoritat suprema de l’Estat. Es tracta d’un combat desigual i antic – des de la constitució de 1962- sobre els fonaments de l’autoritat constitutiva al Marroc. En aquest escenari, sempre, el poble ha estat exclòs.

El primer de juliol de 2011 es va celebrar el referèndum i es va aprovar la nova constitució amb 98,5% de vots favorables. La xifra parla per ella mateixa; no cal creure que el poble no és prou intel·ligent ni cal gaire esforç per entendre el que

M

va passar aquell dia de juliol. En l’època de l’exministre d’interior Driss Basri (mà dreta del rei Hassan II) els referèndums solien tenir el mateix resultat o molt similar.

El Marroc encara viu les repercus-

“Amb aquesta carta magna, el Marroc queda lluny d’un Estat civil, social, laic i respectuós dels drets humans” sions dels anys de plom.

Amb aquesta nova carta magna, el Marroc encara queda lluny d’un Estat civil, social, laic i respectuós dels drets humans. Les persones sotmeses a aquest nou marc polític s’enfronten a un altre cicle de privació de drets i llibertat. A títol d’exemple, s’hi nega -un cop mésla llibertat de creença i de no creença. No hi ha separació real entre la religió i la política. L’islam hi continua sent la religió de l’Estat

i no pas una religió que hagués adoptat la majoria del poble marroquí.

Pel que fa a al control de les forces armades i dels cossos de la policia, aquest continua exclusivament en mans del rei. A més, en la nova constitució no s’aclareix la seva funció com a defensors i protectors de la seguretat dels ciutadans i les ciutadanes. Així l’amenaça persisteix i la utilització del crim, com a mitjà per contenir les protestes del poble, continua.

Les eleccions del 25 N i el protagonisme de l’abstenció:

Com a etapa posterior del mateix procés, Tamazgha occidental viu les eleccions legislatives anticipades el 25 de novembre passat en un marc constitucional continuïsta en el fons. El resultat directe no aporta cap sorpresa. És cert que els islamistes del partit Justícia i Desenvolupament (PDJ) hi van tenir el nombre més elevat de vots, 107 escons, però els resultats assolits pels altres partits fan del parlament de 395 diputats un mosaic de 18 partits que no deixa lloc a coalicions ni a una oposició coherents.

Els conservadors del partit de l’Istiqlal (partit de la independència) hi van treure 60 escons. A la ter-

cera posició, hi ha el partit Reagrupament Nacional d’Independents, amb 52 escons. Després el partit d’Autenticitat i Modernitat, amb 47 escons. El partit de la Unió Socialista de les Forces Populars ocupa la cinquena posició, amb 39

“Al Marroc tot està treballat perquè no hi hagi majoria en el Parlament”

escons. El Moviment Popular obté la sisena posició amb 32 escons, la Unió Constitucional és la setena amb 23 escons i el Partit de Progrés i del Socialisme n’és vuitè amb 18 escons. I tot seguit uns altres deu partits amb una representació variada d’un a quatre escons cadascun.

Al Marroc tot està treballat perquè no hi hagi majoria en el Parlament i perquè aquest quedi establert com un camp de manipulació

per part dels governants reals. No obstant això, el resultat més significatiu de les eleccions és la taxa de participació, que ha estat molt baixa: només d’un 45% del 13,6% de les persones amb dret a vot (segons el govern mateix).

D’altra banda, tenim el Moviment 20 F que continua manifestant-se i ocupant el carrer. Tot són proves que avalen el rebuig dels ciutadans a les “reformes” atorgades per la monarquia com a reacció immediata per amagar el creixent impuls popular que viu el nostre país i el Nord d’Àfrica en general. Malgrat el suport i les felicitacions oficials prestades al règim marroquí per part d’estats europeus i dels EUA, aquesta resposta del poble amazic marroquí, invisibilitzada internacionalment, és l’únic jutge de la no credibilitat del sistema dominant al Marroc.

S’ incorpora l’islamisme radical a l’esfera del poder i es modernitza l’araboislamisme tradicional en un govern atípic:

El panorama polític antidemocràtic creat pel poder hegemònic – la fabricació de partits polítics fins un nombre exagerat que garanteixi a l’oligarquia despòtica el control de les institucions, de les deci-

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

esprés del 25 N ció per a camuflar uns irresponsables i obsessius envers el poder i el privilegi, envers la recerca de la fortuna, la corrupció i el protagonisme.

El poble amazic, el perjudicat de sempre

Manifestació amazic del dia internacional dels treballadors

sions, les normes i legislacions que s’hi “debaten”- mostra quin és l’objectiu: Això es va veure en la dificultat que es va mostrar en el procés de creació del nous govern. Els debats entre els partits polítics presentats al parlament i les rodes del cap del govern, “sorgit de les eleccions”, van ser maratonianes. La disputa sobre els càrrecs ministerials es va fer veure molt. Tot plegat, un embolic de dificultats que van requerir una demora de 35 dies per a formar el gabinet i repartir les carteres ministerials. Al final es forma una coalició de govern inhabitual: dretes amb esquerres, islamistes amb comunistes, liberals amb socialistes. Aquesta imatge significa que, al Marroc, els noms de les ideologies i els principis i valors només serveixen de colora-

Sens dubte, el gran perdedor és la massa dels sense veu ni vot: la llengua tamazight i el poble amazic; perdedors encara més davant la renovació de la coalició i la unitat entre els conservadors arabistes (parit de l’Istiqlal) i els islamistes (parit de Justícia i Desenvolupament) en l’aparell de dominació sobre el poble a causa dels interessos d’aquests grups.

Perquè un poble assoleixi la seva dignitat, llibertat i justícia social no hi ha cap altre mitjà que imposar-se com a moviment popular massiu i amb força política pròpia combativa. Però, al Marroc, no hi ha canvi. Hi continua la privació legal i sistemàtica de tota forma d’organització política amaziga; n’hi continua la seva persecució. Les formacions polítiques amazigues, a més a més de ser un dret polític fonamental, són instruments mitjançant els quals els amazics poden aglutinar-se per frenar el genocidi identitari que pateixen, rehabilitar la seva civilització i defensar en els àmbits local, nacional i internacional el seu dret a una existència digna.

La nova situació condemna el poble amazic –el tolerant, l’obert i el pluralista– a la pura realitat de denegació dels drets col·lectius i individuals. Un fet que es consolida amb el nou govern i amb la consolidació dels lligams entre l’islamisme, l’arabisme i el liberalisme. En la mateixa línia, es disparen les desigualtats, com la de gènere, que es reflecteix, a títol d’exemple, en la composició del nou govern –d’entre els 31 ministres, només hi figura una única dona.

En la nova constitució, s’esmenten alguns drets lingüístics; però òbviament, sense cap garantia en la seva execució. No n’hi ha prou amb concessions de gota en gota pel que fa als drets d’individus i de col·lectius. Els amazics no es poden reduir a tribus nòmades del desert i de la muntanya, sinó que són una nació a la seva pròpia terra. No hi haurà cap esperança amb la ideologia arabista dominant, ni sense

la declaració de la seva caducitat i del ple reconeixement del poble amazic.

Tot i que la llengua amaziga constitueix la llengua de la gran majoria del poble marroquí, el futur de la seva oficialitat anunciada a la nova constitució, queda pendent de la sort i de la “bona” fe d’un govern araboislamista antiamazic que ha de desenvolupar-ne el reglament. Així, la llengua tamazight queda descriminada i minoritzada; en canvi, l’àrab continua essent privilegiat com a primera llengua oficial del país, a més d’enfortir-se pel caràcter sagrat per la seva relació amb l’Islam.

A més a més, què es pot esperar d’un “cap de govern” islamista que menysprea la llengua amaziga, llengua del seu poble? Abdelilah Benkiran, nomenat pel rei president del govern marroquí, posa en dubte la legitimitat social, històrica i generacional de la llengua amaziga; i s’ha manifestat en favor de la defensa de l’uniformisme arabista, un model aliè a la naturalesa i la identitat dels i de les marroquines: en un míting electoral del seu partit, utilitzà l’expressió "escriptura xinesa" per referir-se al tifinagh (la grafia pròpia de l’amazic).

Pel que fa als detinguts polítics, el nou govern no té la intenció ni la voluntat de pronunciar-se tan sols sobre el tema de l’alliberament dels detinguts amazics, ni de la resta dels detinguts polítics i d’opinió de les presons del Marroc. Tampoc no és un govern que mostri cap interès en posar fi a la tortura i a les detencions arbitràries, ni per aconseguir l’enjudiciament dels responsables dels crims i de les tortures.

El moviment 20 de Febrer (Moviment 20F):

El moviment 20F constitueix l’oposició no domesticada per la monarquia. Agrupa diplomats aturats, universitaris, amaziguistes, islamistes, alguns partits i corrents d'esquerra, sindicats, organitzacions de drets humans i organitzacions juvenils i ha demanat el boicot a les eleccions i ha cridat a no deixar-se enganyar pels dominants de sempre. Malgrat aquesta postura legitima davant la falsedat de les reformes no ha pogut restar al marge dels efectes dels comicis.

Així ha vist la la sortida dels islamistes del grup “Al adl wa al ih’san” (Justícia i Benestar) per no incomodar els seus germans del grup Justícia i Desenvolupament en el govern. D’altra banda, aquest acte posa en evidencia la dificultat de combinar els valors dels drets humans universals amb la tradició encadenada amb preceptes religiosos tancats i interpretacions salafistes arcaiques.

Tot i que la població i el moviment 20F no renuncien a continuar la lluita, una reflexió objectiva ens aproparia a entendre el destí de les revoltes del 2011 al Marroc.

Almenys, fins al moment, hem de dir que els resultats dels aixecaments són imperceptibles i no han suposat el canvi i la millora esperats. Es tracta d’una realitat deguda a molts factors i a la interferència dels interessos del enemics del poble. Entre aquests elements hi ha la naturalesa de l’aparell del makhzen (l’aparell de dominació del poder monàrquic), el sistema policial repressiu actiu i l’omnipresent que és, de fet, el suport material i sim-

“Els amazics no es poden reduir a tribus nòmades del desert i de la muntanya, sinó que són una nació a la seva pròpia terra”

“El poble amazic ha de proclamar el camí de l’alliberament, trencant amb l’actual transició impossible “

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

bòlic de l’imperialisme (és a dir, dels estats aliats de l’exterior: Europa, EUA i els països àrabs del Golf).

D’altra banda, el sostre de les demandes del moviment 20F és limitat (s’ha de demanar molt per aconseguir poc, si es demana poc no s’aconsegueix res): no reflecteix el posicionament real del poble respecte les institucions del poder tradicional, siguin polítiques o religioses; ni reclama el seu dret a triar el seu model d’Estat; ni demana el repartiment equitatiu dels béns i dels recursos del país. Per tant, no posa sobre la taula les perspectives de tot un poble culturalment i políticament divers. Subratllem també que una gran part de les capes socials del Marroc no s’ha incorporat a les revoltes: d’una banda, una part de les elits (ben ubicades socialment i que no comparteixen la lluita al carrer com a via de crear canvis); i d’altra banda, una part de la població rural i dels barris marginals per por del makhzen i pel control ferri exercit pels seus agents civils i policials.

Finalment, per poder sortir del caos permanent i per a començar a parlar d’ un Marroc democràtic, el poble amazic ha de proclamar el camí de l’alliberament, trencant amb l’actual transició impossible –transició falsa, eufèmica i enganyosa-, i ha de reclamar l’empresonament dels polítics i dirigents i dels càrrecs responsables d'estaments polítics, econòmics i socials, culpables de la seva ruïna i exclusió. Els amazics i les amazigues han de defensar una estructura més àmplia, per a construir un Estat que sigui lliure del control imperialista i del nacionalisme arabista. En un sistema polític de democràcia real, ni la Bay’a (acte públic per expressar el compromís amb l’obediència davant el rei, en el qual, els subjectes es comprometen a confiar al príncep (califa o rei) els assumptes dels musulmans, sense disputar-les amb ell i obeir-li en tot el que fa (Ibn Khaldun)), ni la monarquia ancorada en el passat poden substituir la voluntat del poble i la via democràtica per a establir les seves institucions i triar lliurement els seus representants i governants. *Aziz Baha és membre de la comunitat catalano-amazic

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12INTERNACIONAL

SERGI MASÓ LONDRES

La coalició entre liberals i tories encapçalada pel David Cameron està decidida a fer passar pel sedàs tot el que contingui l’adjectiu públic. Les recents declaracions del líder de l’oposició laborista, Ed Miliband, destacant que el seu partit estaria també preparat per a governar en temps difícilsaccentuava l’absoluta retirada dels laboristes en la defensa de la responsabilitat social des de les institucions públiques. Aquest canvi de rumb no deixa de ser relatiu.

La consigna de la multitudinària manifestació del març de l’any passat presentava ja un discurs vacil·lant. Convocada per la Trade Union Congress (TUC), principal federació de sindicats britànica que manté una estreta connexió amb els laboristes, va aplegar a Londres prop de 500.000 persones rere una capçalera on clamant per a una Alternativa es realitzava una tíbia defensa del sector públic. Els parlaments finals, amb tots els focus centrats en la intervenció d’Ed Miliband en què va apuntar que considerava algunes retallades necessàries, ja van posar de manifest la instrumentalització partidista en la que fou la major congregació de treballadors que ha viscut Londres des de la 2a Guerra Mundial. Les vagues realitzades el 30 de juny i el 30 de novembre pel sector públic per aturar l’endarreriment de la jubilació i la reducció de les pensions van aconseguir tan sols un ampli seguiment en els centres educatius, arribant-se a aturar prop del 60% de les escoles públiques angleses i el recolzament de 2 milions de treballadors de l’administració en la darrera convocatòria.

El model d’Estat del benestar britànic desenvolupat a l’uníson de l’Informe Beveridge i la política econòmica keynesiana des dels inicis de la dècada de 1940 es caracteritza per un alt grau de mercantilització, l’assistencialisme públic i el paper clau de la responsabilitat individual. Aquest model es diferencia de, per exemple, l’existent en els països mediterranis, on les profundes estructures patriarcals han donat lloc a uns Estats del benestar on la submissió de les dones en les tasques domèstiques

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

Les retallades de Westminster

i de cura als dependents ha jugat un paper clau per a comprendre un model pseudo-universalista. En el cas britànic, en canvi, cal tenir present que la política social s’ha dissenyat especialment com un mecanisme d’auxili enfront la marginació social; és a dir, la política social no es conceptualitzava com una qüestió de drets, sinó com uns instruments discrecionals que havien de cobrir especialment aquells col·lectius que quedaven en

“El diàleg entre l’executiu de Cameron i els sindicats ha començat i, amb ell, les primeres renúncies els vorals de la societat capitalista: ancians, malalts o nens. A més, funciona també a partir del criteri que l’home és el sustentador principal de la llar segons un model de plena ocupació. En el cas britànic ens trobem que el caràcter assistencial de les seves polítiques

topem amb les reformes dels conservadors. Els atacs actuals dels tories a la pensions i a la jubilació s’articulen bàsicament a través de la prolongació de la vida laboral, passant dels 60 als 66 anys, i el canvi d’esquema en les retribucions, transitant de la paga única a la contributiva. El diàleg entre l’executiu de Cameron i els sindicats ha començat i, amb ell, les primeres renúncies.

La decisió dels líders de Unison i GMB, sindicats que formen part de la TUC, de trencar la unitat sindical d’oposició generada des la vaga del 30N suposa un revés important i la necessitat d’un replantejament. A banda de l’enuig d’algunes de les seves bases, no han estat poques les veus des d’altres sindicats que han plantejat una nova vaga per tal de demostrar que la lluita per les pensions continua i forEls sindicats anglesos han de trobar un camí nou per enfrontar-se a les retallades çar de nou la unitat sindisocials, on el seu leitmotiv és pot aquest no es va proveir d’un pla de cal. De fet, la vaga del 30J va actuar traduir bàsicament en resoldre la pensions privat. En aquest cas el d’una manera similar, ja que Uniqüestió de la pobresa com a quel- resultat és clar, propiciar a través son va passar de no secundar-la a com aïllat, no era més que un col·lec- de la política pública la capitalit- estar-hi present el 30N. Més enllà ció de pedaços per a fer front a les zació per part de la banca. Aquest dels possibles moviments que desigualtats propiciades pel propi gir, no obstant, no s’efectua tan poguessin mantenir la pugna a capitalisme. Per tant, davant les sols des dels partits conservadors nivell sindical, és també evident creixents taxes d’atur propiciades sinó que afecta també l’esquerra la contradicció que s’estableix entre per la crisi que arrenca en el darrer parlamentària. L’adopció de la ter- alguns sectors de la TUC i el planquart del segle XX, el progressiu cera via propugnada per Tony Blair tejaments dels laboristes. La necesenvelliment de la població i la crei- seguint les tesis d’Anthony Giddens sitat d’una formació política capaç xent adopció de models familiars no és sinó l’acceptació d’aquest des- d’aglutinar l’esquerra i defensar que trencaven amb la família tra- plaçament de la responsabilitat del els interessos de la classe treballadora és, des d’antuvi, l’assignatudicional, ja fos a mitjançant els ra pendent d’un moviment comudivorcis o la monoparentalitat, nista extremadament fragmentat. comunes a les societats occidentals La tasca no serà fàcil. Un símpel sistema britànic començà a posar toma prou clar de l’estat dels plande manifest les seves mancances. tejaments el podem trobar en els Els col·lectius que patien exclusió discursos que han acompanyat de social eren cada volta més abunmanera hegemònica la defensa de dants. les pensions. Situant-se la probleEls plantejaments neoliberals màtica en l’oposició entre el 99% desenvolupats per Margaret Tatde la població i l’1% més ric, que cher i Ronald Reagan a inicis dels dit sigui de pas entronca plenaanys 80 del segle passat es converment amb el discurs realitzat des tien en el paradigma que, en emfadel moviment OccupyLondon homòtitzar la responsabilitat individual leg al 15M, es presenta la qüestió enfront de la social, justificava com un afer que no es troba inscrit obertament unes ajudes públiques en el mateix capitalisme i, per tant, de mínims. El problema de l’exclusió social es convertia en un pro- benestar des de l’Estat cap a l’in- al cap i a la fi, com un problema blema de l’individu. Per exemple, dividu en les files dels laboristes. capaç de resoldre’s des del mateix davant unes pensions de jubilació Com dèiem, les declaracions rea- sistema. Uns plantejaments que raquítiques que no garanteixen el litzades pel seu actual líder, Ed difícilment quadren amb la realicobriment de les necessitats bàsi- Miliband, no són més que donar tat. L’alternativa serà un camí difíques, el discurs deixa de parlar d’u- continuïtat a aquests planteja- cil, però difícil mai és impossible. na responsabilitat estatal i es tras- ments. És des d’aquest rerafons que llada a l’individu en tant i quant

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

“Ed Miliband, dirigent laborista, va apuntar que considerava algunes retallades necessàries”

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

ECONOMIA 13

Mig any de mobilitzacions sindicals contra l’ERO a ARCO REDACCIÓ BARCELONA

es desmantella maquinària encara útil sense saber en quin moment s'aplicarà l'ERO en cada cas.

Des de la COS s'acusa l'empresa, i en especial al seu directiu J.M. Ferrer, d'haver invertit en negocis especulatius en comptes d'invertir en recerca i desenvolupament.

Després de les vacances de l'estiu, els treballadors del grup ARCO van rebre la notícia que l'empresa havia presentat un ERO d'extinció que afectava a 204 treballadors. Aquests es sumaven als dos centenars que ja havien estat acomiadats en un ERO anterior de la planta que ARCO té a Bonrepòs i Mirambell. En aquell cas, l'empresa va deicidir abandonar unes determinades línies de producció que fins aleshores havien estat rendibles.

Després d'aquest anunci sobre un segon ERO, l'empresa va obrir un període de consultes amb els dos comitès d'empresa. Mentrestant, els treballadors van organitzar les primeres mobilitzacions, com ara manifestacions per l'antiga N340, concentracions davant de la delegació de treball a València, aturades intermitents de la pro-

Els treballadors de HP en vaga solidària REDACCIÓ BARCELONA Els treballadors d’ARCO no s’han mibilitzat contra l’ERO

“Les negociacions només han aportat una rebaixa moderada dels efectes de l'ERO” ducció i dies de vaga. Segons la COS, sindicat amb presència a l'empresa de vàlvules, la sensació entre la

majoria dels treballadors era que “tot el peix està venut”.

Les negociacions només aportaren una rebaixa moderada dels efectes de l'ERO. Es rebaixava el nombre de treballadors afectats de 204 a 150, i s'augmentaven els dies i les mensualitats per al càlcul de les indemnitzacions, de 20 dies per 12 mensualitats a 30 dies per 16 mensualitats amb un màxim de 45000 euros.

Tot i que la posició inicial dels dos comitès d'empresa era de rebuig frontal a l'ERO, segons la COS “de seguida es van destapar la careta i només buscaven treure la màxima

“La COS acusa els directius d'haver especulat en comptes d'invertir en recerca i desenvolupament” indemnització econòmica posible, quan el que haurien d'haver fet és

continuar amb el rebuig frontal i lluitar per reduir al màxim el nombre de treballadors afectats”. El sindicat també denuncia el menyspreu de l'empresa en no voler incloure el representant de la COS a la mesa de negociacions.

De moment l'ERO esta aprovar i en execució, i els acomiadament es van fent en comptagotes. Segons la versió de l'empresa, això és perquè no poden pagar les indemnitzacions fins que no aconsegueixin refinançar-se. La COS denuncia la situació creada per aquest impàs, en què els treballadors veuen com es llença part de la producció i com

Aquest 25 i 26 de gener els treballadors i treballadores d'HP de Sant Cugat del Vallès estan convocats pels sindicats CGT, CSI i CCOO a una vaga en solidaritat amb els acomiadats de forma improcedent en diverses factories d'aquesta empresa a l'estat. Els sindicats acusen HP de negar-se a renegociar Plans d'Ocupació basats en la voluntarietat.

Fonts sindicals denuncien que amb aquests acomiadaments s’eleva a 26 el continuat degoteig d’acomiadaments que l’empresa porta perpetrant des de setembre.

Piquet sindical contra els gestors del Bus Turístic barceloní REDACCIÓ BARCELONA

Sanitat, educació, serveis socials i també cultura. El Museu Valencià d’Història Natural -el tercer més important de l’estat d’aquestes característiques- va tancar les seues portes la setmana passada víctima dels impagaments de les administracions públiques. Aquests endarreriments han provocat l’aprovació d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que ha fet fora tres dels quatre treballadors de què disposava el museu. La política cultural comença a patir l’efecte de les retallades.

L’espai estava gestionat per la Fundació Torres Sala i es finançava amb aportacions de l’Ajuntament de València, la Diputació i la Generalitat. Però la corporació provincial duia tres anys sense pagar

els 24.000 euros de subvenció anual que tenia compromesos. La Generalitat, al seu torn, té un deute acu-

servador per a mantindre en bon estat els més de 100.000 exemplars d’insectes i mol·luscs que conformen el fons del museu.

El futur d’aquesta mostra de patrimoni natural, però, podria estar a Madrid, ja que els hereus de Torres Sala han amenaçat d’emportar-se el llegat de l’entomòleg valencià Protestes dels treballadors pel centre de Barcelona 75.000 insectes mulat amb el museu de 65.000 euros, del País Valencià i de la resta del món- al Museo Nacional de Histocorresponents a 2010 i 2011.

Ara només hi restarà un con- ria Natural de Madrid.

En realitat, la falta d’atenció de les institucions públiques cap a aquesta infraestructura cultural de més de 30 anys no ve de nou, cosa que demostra el mal estat de conservació de les seues instal·lacions o el reduït espai d’aquestes, el qual no permetia exhibir-hi ni una desena part de tota la col·lecció.

La mort per inanició d’aquest museu és un bon exemple de la política cultural de les institucions valencianes controlades pel Partit Popular, les quals han apostat per una cultura d’aparador bandejant xicotets equipaments que, tot i el seu enorme valor, no encaixen en la visió opulenta de la dreta valenciana. I en temps de crisi i retallades, no cal ser massa intel·ligent per endevinar quins espais tenen les de perdre.

14 CULTURA

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

Txillardegi, una clau en la història del País Basc

ruptura de la treva que va donar lloc al Procés de Lizarra-Garazi. En considerar que l'estratègia armada era inviable, es va integrar a Aralar després de la ruptura d'aquest sector amb el procés Batasuna l'any 2001 i es va presentar per aquesta formació a les eleccions basques del 2005, sense ser elegit. Se'n va desvincular, però, quan en el 2007 aquest partit va participar en un acte de solidaritat amb les víctimes d'ETA organitzat pel Govern de la Comunitat Autònoma Basca i es va presentar a les eleccions municipals en coalició amb Ezker Batua. Finalment va tornar a donar suport a l'esquerra abertzale en les eleccions generals de 2008.

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

l 14 de gener va morir a Sant Sebastià José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi (Sant Sebastià, 1929). La transcendència que la seva figura té per a la història i la cultura basques es ramifica en dues branques diferenciades i alhora emparentades. D'una banda Txillardegi va marcar la història de la literatura i la llengua basques. De l'altra trobem una trajectòria política que va exercir la seva influència en moments decisius de la història política basca moderna.

Txillardegi no era parlant nadiu de la llengua basca sinó que la va aprendre amb 17 anys. Poc després, el 1948, entrà en contacte amb l'activitat política en l'organització Eusko Ikasle Alkartasuna i el 1952 va fundar Ekin.

La seva obra Leturiaren Egunkari Ezkutua (El diari amagat de Leturia, 1957) es considera la primera novel·la moderna escrita en basc juntament amb Egunero hasten delako, de Ramón Saizarbitoria.

Amb aquesta obra Txillardegi va superar la tendència de la literatura basca al costumisme i va proposar un model de novel·la urbana influïda per l'existencialisme. Aquell mateix any va ingressar a l’Acadèmia basca de la Llengua (“Euskaltzaindia”), des de la qual va treballar en la fixació d'una llengua basca unificada (“euskara batua”) El 1958 les tensions entre Ekin i el PNB es van aguditzar i van donar lloc, l'any següent, a la creació d'ETA, organització a la que Txillardegi va donar nom. En 1960 fou empresonat durant tres mesos a la presó de Martutene. En quedar en llibertat va fugir a França i fou el primer membre exiliat d'ETA. Les autoritats franceses, però, li van prohibir l'estada al país, i al

E

principi de 1965 es traslladà a Brussel·les, on va romandre cinc anys i va continuar la seva obra narrativa.

Des de Brussel·les va encapçalar una tendència que es va articular al voltant de la revista Branka i s'oposava a l'Oficina Política d'ETA i la línia “obrerista” de Patxi Iturrioz, que acusava d'espanyolista.

L'abril del 1967, poc després de la celebració de la segona part de la V Assemblea, Txillardegi i altres destacats membres d'ETA es donen de baixa i denuncien la línia marxista-leninista que, en la seva opinió, domina l'organització.

El 1976 va promoure la creació d'Euskal Sozialista Biltzarrea (ESB) i alguns intents de crear un front unitari dels nacionalistes bascos. La temptativa més

important fou la de Txiberta, el 1977, que va reunir partits i sindicats. La imminència de les eleccions, però, va impedir l'anàlisi de les qüestions de fons i va bloquejar el diàleg entre els sectors que demanaven la no participació, de moment, a les primeres eleccions espanyoles (ETA) i els que hi volien participar a qualsevol preu (PNB).

El fracàs de Txiberta va conduir a la creació, el 1978, d'Herri Batasuna, formació des de la qual Txillardegi va obtenir una acta de senador per Guipúscoa l'any 1986, a banda de formar part de la seva Mesa Nacional. La seva trajectòria política va estar plenament integrada en l'esquerra abertzale fins el 1998, en que va marcar distàncies amb ETA per causa de la

Retallada a la llengua en Canal 9 Borja Català MANISES

a dramàtica situació econòmica de canal 9, fruit de la crisi i, sobretot, de la roïnissíma gestió a la que ha estat sotmesa pels seus diferents responsables al llarg dels darrers anys, contínua cobrant-se les seues víctimes; si un primer moment es va anunciar un Expedient de Regulació d'Ocupació que de dur-se a la pràctica afectarà bona part del personal, ara s'ha fet públic que la televisió pública valenciana no renovarà el programa Trau la llengua, tot i els seus bons resultats d'audiència.

L'espai, dedicat a la promoció del valencià, estava realitzat per la productora madrilenya Vértice 360, la qual encara no ha cobrat res del que l'ens públic li deu per la primera temporada que ara acaba. De fet, són moltes les productores que han realitzat projectes per a la televisió pública valenciana que estan patint pels endarreriments

L

de Canal 9 a l'hora de pagar.

El que més sobta, però, és que dilluns 16 en l'informatiu de la cadena es va donar la notícia que l'últim episodi de Trau la llengua, emés el dia anterior, havia estat líder d'audiència de la seua franja horària amb un 14% d'espectadors. La bona resposta del públic no ha sigut suficient perquè la televisió pública valenciana mantinga en antena l'únic programa dedicat a la divulgació del valencià. En canvi, un programa molt car de produir com Nou debat, dirigit per la dretana periodista madrilenya Isabel Durán, amb la participació de molts col·laboradors vinguts de la capital de l'es-

tat, íntegrament en castellà i amb una audiència mínima no perilla.

De moment, ja s'ha creat un grup al Facebook que demana que no es tanque el Trau la llengua. Precisament, a la mateixa xarxa social, el programa anunciava dijous 19 que “s'estan estudiant a fons totes les alternatives viables”, però l'actual situació econòmica no convida a l'optimisme. I tot això succeeix en la televisió que havia de promoure la llengua pròpia del País Valencià.

La defensa del català, protagonista als Premis Ciutat de Palma Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l passat divendres 20 de gener s'havia de celebrar la que és una de les festes més destacades de la literatura catalana.

Però aquest any no era com els darrers. L'anunci que al Premi Ciutat de Palma inclouria per primera vegada un premi en llengua castellana sorprengué el món literari català que decidí respondre-hi d'alguna manera, no només per la gravetat d'aquesta decisió sinó també pel fet que aquesta era la darrera d'un reguitzell de mesures decretades pel Govern Bauzá destinades a arraconar el català a les Illes.

La resposta que el PEN Català i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) van acordar donar fou la de fer públic un manifest al què s'ha adherit tres-cents cinquanta escriptors d'arreu dels Països Catalans i organitzar un acte paral·lel a l'entrega. Així doncs, mentre al Teatre Principal se celebrava l'entrega del Premi Ciutat de Palma entre importants absències, Can Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear (OCB), aplegava un recital literari i musical amb la presència d'una setantena de persones. Ara bé, els actes de protesta no es limitaren a aquest acte cultural alternatiu. Al Teatre Principal, quatre activistes provaren de desplegar una pancarta en defensa del català, moment es visqué amb tensió per la violència amb què foren neutralitzats.

I els guanyadors de la categoria de de poesia, Jordi Julià, i el de novel·la, Josep Maria Quintana, malgrat assistir a recollir el guardó, varen fer menció al conflicte. El primer, recordant la celebració de l'acte alternatiu i als companys que hi assistien. El segon, cedint l'import econòmic del premi a l'Obra Cultural de Menorca i a Acció Cultural de Menorca.

E

CULTURA 15

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

Ressenya de la quinzena Les aventures de Max Fridman. No passaran!

Visió gràfica de la Guerra d’Espanya Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

ot i que alguns diran que Vittorio Giardino compta amb obres de més qualitat en la seva bibliografia, el recull que ara ens permet llegir íntegrament No Passaran! en català és un innegable exemple de bon còmic europeu. Aquest volum concentra en una edició d'autèntic luxe el que en realitat és una de les aventures d'en Max Fridman, antic brigadista internacional, heroi intel·lectual, jueu i obrerista que fa de la seva bonhomia gairebé la seva característica principal com a personatge.

Després d'uns anys d'haver lluitat a la Guerra d'Espanya contra el feixisme, la dona d'un amic i company d'armes seu el requereix per anar a cercar aquest últim, desaparegut enmig del conflicte. A partir d'aquí Max viatjarà a Barcelona, i d'allí encara al front de l'Ebre, enmig d'una trama detectivesca que serveix l'autor per retratar la situació històrica d'aquells temps. Això inclou des dels diferents personatges (periodistes internacionals, agents de serveis secrets estrangers, militars, pistolers, membres de les organitzacions polítiques, etc) fins a la confrontació al si d'un bàndol republicà gairebé del tot vençut.

En aquest sentit, potser una de les millors virtuts d'aquesta novel·la gràfica siga la notable feina de documentació realit-

resoldre. De tota manera, tot això depén de les filies del lector quant als gèneres.

En general, trobe que qualsevol lector adult, amant del còmic, de la novel·la gràfica i de la nostra història sabrà gaudir d'aquest No Passaran!. I més en aquesta edició de luxe per part de Norma Editorial, amb annexos, tapa dura, paper bo, i una reducció de grandària respecte de l'original que hom diria que afavoreix el resultat.

Per últim, potser caldria afegir una xicoteta reflexió. Cal que per poder llegir una traducció al català, el guió es desenvolupe necessàriament a casa nostra? En un elevat percentatge de vegades, sembla que sí, i això segurament parla d'una certa concepció casolana que tenim de la nostra llengua. No voldria menystenir la bona feina fet pels editors però, fóra bona cosa poder llegir també en català la resta de les obres de Giardino.

“En general, trobe que qualsevol lector adult, amant del còmic, de la novel·la gràfica i de la nostra història sabrà gaudir d'aquest No Passaran!.”

T

zada per l'autor i que es pot apreciar a tots els nivells, també gràficament. Pareu atenció, per exemple, a la premsa i al recull de cartells revolucionaris que es veuen retratats. Realment, tot l'apartat visual és espectacular, amb un Giardino en plena forma que

desenvolupa un dibuix a mig camí entre la línia clara i l'estil realista, amb un color molt treballat, amb influències fotogràfiques en la composició i un bon domini del ritme narratiu. La part més fluixa, en canvi, l'aporta un guió que se sustenta sobre una estructura de recerca massa feble per la longitud de l'obra. Està clar que aquesta funciona a mode de catalitzador de l'acció, de tal manera que l'autor pot fer anar el protagonista on ell vol amb l'excusa de seguir una pista. Però, en la pràctica resulta un poc frustrant veure la manca d'avenços mentre el nus es va fent cada vegada més gros, fins que a la fi es pot

Fitxa tècnica: Títol: Les aventures de Max Fridman. No passaran! (Integral en català) Autor: Vittorio Giardino Editorial: Norma Editorial Característiques: 240 pàgines, color , 25e

Lectures recomanades

De Tales a Demòcrit.

El pensament presocràtic.

Fragments i testimonis

El PSUC. L'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956-1977)

Edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia Edicions de la Ela Geminada, 2011

Giaime Pala Editorial Base, 2011

ascuda al febrer farà un any, aquesta editorial gironina ens presenta, per primera vegada en català, el recull més important del pensament grec antic anterior a Plató, és a dir, d'aquells autors que anomenem presocràtics i que constituiran els fonaments sobre els quals es construirà la tradició filosòfica occidental. D'aquesta manera, a banda d'una introducció extensa que ens situa tot aquest món, trobarem una rica selecció de testimonis sobre els escrits i les vides d'autors com ara Tales, Anaxímenes, Xenòfanes, Heraclit, Parmènides, Diògenes o Demòcrit.

L'historiador milanès Giaime Pala porta anys estudiant el paper del PSUC durant el franquisme, un treball que s'ha materialitzat en la tesi doctoral Teoría, práctica militante y cultura política del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1968-1977). El llibre que presentem se centra en les característiques de la seva pràctica política unitària, basada en l'antiaïllacionisme, imprescindible per poder sortir del gueto en què es trobava, i la tranversalitat, necessària si el que es volia era la unitat de totes les forces antifranquistes. Un treball interessant però que centra massa el discurs en el quefer de la direcció del partit.

N

Obra completa

Somiatruites

Joan Fuster Edicions 62 i Universitat de València, 2012

Albert Pla i Ricardo Liniers Takatuka, 2011

esprés de deu anys d'espera, els volums II i III de l'Obra Completa d'en Joan Fuster a cura de l'Antoni Furió i del Josep Palacios han vist la llum. Aquests dos nous volums es venen junts en un estoig. El segon dels volums conté el conjunt del seu treball d'assagista literari, que consta de vuits llibres (El descrèdit de la realitat, Les originalitats, Tres notes marginals, Diccionari per a ociosos, L’home, mesura de totes les coses, Examen de consciència, Babels i Babilònies i Sagitari) i altres dotze textos.

El tercer acull un miler de textos dispersos publicats en diferents mitjans de comunicació com ara Serra d'Or, El món o El Temps.

l 2002, l'Albert Pla va publicar un dels seus discs més peculiars: ¿Anem al llit?. Tenint en compte la trajectòria del cantautor de Sabadell fins el moment, ningú no es podia esperar que aquest fos un disc de cançons de bressol destinades a un públic infantil. Ara, gairebé una dècada més tard, l'il·lustrador argentí Liniers, popular al seu país per “Macanudo”, la tira còmica diària publicada a La Nación, ha agafat el text d'una d'aquelles cançons, “Somiatruites”, que explica la història d'una “escola perduda allà al mig del Montseny on només hi estudien els nens que somien amb truites”, i ha posat imatges als seus somnis.

D

E

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 218

16CONTRAPORTADA

“Aquesta burda persecució política servirà per reforçar l’independentisme” XAVIER GISPERT PALMA

El 30 de Desembre de 2011, quan es produïren els fets que aniran a judici, vostès eren a la manifestació independentista de la Diada. Què hi va succeir als carrer dels Oms? DP: El moment dels incidents es visqueren amb força tensió: joves cremant una bandera espanyola, dos policies al mig del bloc carregant contra la gent, feixistes llençant cadires contra els manifestants... Fou una situació difícil. Ara, els més nerviosos foren els policies espanyols, un joves inexperts i, sobretot, molt espantats. La nostra gent demostrà més maduresa que ells...

Ens podeu explicar com es van viure els aldarulls i tot el que va envoltar la crema de la bandera espanyola?

GC: Els aldarulls foren provocats per uns policies que començaren a agredir ales manifestants just després que dues persones cremessin una bandera espanyola. A més, dos feixistes tiraren cadires cap a les manifestants, que es defensaren de les agressions. Tot plegat fou molt ràpid, i com diu en David la nostra gent hi actuà de forma molt responsable. És habitual que hi hagi aldarulls en el marc de la Diada Nacional de Mallorca?

DP: No. Sí sol ser habitual una certa tensió. Sobretot per dos motius: pels intents d'agressió per part de feixistes i pel control i les provocacions de la policia al bloc independentista. Tot plegat, fa que cada vegada haguem d'estar més preparats pel que pugui succeir, ja que realment som els únics interessats a què l'autèntica Diada de Mallorca sigui una mobilització tranquil•la i segura per a la nostra gent i esdevingui així una manifestació cada pic més massiva.

Com valoreu les reaccions polítiques i socials que van provocar aquests fets, tant just després de la manifestació com ara, més d'un any després i amb l'acusació fiscal sobre la taula?

DP: En general foren i estant sent molt positives. Des del primer moment, hi està havent una forta resposta de solidaritat cap als quatre acusats (Robert, Sílvia, Guillem i David), tant pels col•lectius, persones individuals, familiars, etc. En aquest sentit hi estam molt contents. L'única nota discordant la donà Biel Barceló, Secretari General del PSM, quan en unes declaracions condemnà la crema de la bandera espanyola i equi-

ENTREVISTA Guillem Colom i David Pujol, imputats pels fets de la Diada de Mallorca Guillem, Sílvia, David i Robert són els noms dels quatre imputats pels aldarulls i la crema de la bandera espanyola a la Diada Nacional de Mallorca del 2010. La Fiscalia els demana 9 anys de presó i més de 13.000 euros en multes i indemnitzacions. Malgrat tot, els 4 independentistes han estat la cara visible de la manifestació de la Diada d’enguany. En aquesta entrevista, parlem amb dos d’ells, militants d’Endavant Mallorca i membres de l’organització de la mobilització anual. Guillem Colom (Palma, 1981) és professor assistent a la Universitat de Bangor (País de Gal·les), on està fent el doctorat, lluny de casa seva. David Pujol (Palma, 1980), en canvi, viu a Mallorca on exerceix com a professor de català de secundària. Els dos estan convençuts que el seu suport social és molt major a la capacitat repressiva de l’Estat.

parà joves independentistes amb neonazis. Una petita anècdota lamentable, però en general molt bé.

Des de la pàgines de L'ACCENT hem informat en diverses ocasions que membres de la nostra redacció eren al lloc dels fets i sabem de primera mà que les acusacions que recauen sobre en Guillem són totalment falses. Tot i així, vostè és l'imputat a qui es demana una pena més elevada. Com valora aquesta situació?

GC: M’acusen d’agredir a un policia amb una cadira, la qual cosa és completament falsa. De tot plegat en faig una valoració política, penso que amb aquest cas volen enviar un missatge a la creixent militància de l’Esquerra Independentista de Mallorca: si no rebaixeu la línia de confrontació amb l’estat, anirem a per vosaltres. Però no els està funcionant, el nostre moviment no deixa de créixer i de construir estructures. I això els preocupa. Però el que més els preocupa és que la seva repressió té l’efecte contrari: ens fa més forts com a militants i com a moviment polític antagònic.

Concretament, li demanen tres anys de presó. És a dir, si la justícia espanyola el condemnés, hauria d'ingressar en un centre penitenciari. Creu que pot arribar a passar això?

GC: Fa gairebé 300 anys que Espanya ocupa els Països Catalans mitjançant la violència, fent ús de guerres, llargues dictadures i una contínua repressió. Durant aquests 300 anys els mallorquins i mallorquines no hem deixat de rebutjar aquesta ocupació. Aquest judici és un episodi més d’aquest camí cap a la llibertat, i si l’Estat espanyol pensa que ara no li queda més remei que empresonar-nos, ho faran sense dubtar-ho. Per tant el que cal fer és visualitzar el suport social que tenim les quatre imputades, de forma que no s’atreveixin a tancar-nos.

Té por d'haver d'ingressar a presó?

G.C: Jo som una persona com qualsevol altra, amb una família, amistats, feina i projectes vitals. I és clar que no m’agradaria haver d’entrar a la presó. Però també hi ha unes causes justes per les que considero que cal lluitar, i cal lluitar de forma revolucionària, amb el cap ben alt i sense por a demanar el que volem. Si aquesta lluita em porta a la presó, com li ha passat a altres persones, ho afrontaré de forma racional, amb la consciència que això vol dir que anem pel bon camí. I, sobretot, amb el convenciment en l’enorme suport que rebem, i que hem sentit des del principi.

Vostès dos van patir fa un any una considerable campanya criminalitzadora per part d'El Mundo – Dia de Baleares, poc temps després de la manifestació del 30 de desembre de 2010. Creuen que pot haver influït el seu currículum com a militants de l'Esquerra Independentista i, actualment, d'Endavant Mallorca?

G.C: Sens dubte, ja fa temps que tenien

ganes de criminalitzar al nostre moviment, i pensaren que aquesta era una oportunitat perfecte, però es passaren de rosca, que diríem. La burda persecució que patirem va fer que s’escampés la indignació entre les independentistes i que guanyéssim més suport: més de 100 persones es solidaritzaren amb nosaltres els dies de les declaracions davant el jutge.

D.P: Totalment d'acord. Tanmateix, cal dir que aquestes difamacions no són res de nou. És ja un clàssic quan succeeix quelcom esperar a veure quina crònica en fa El Mundo. Alguns dels seus periodistes com en Juan Riera Roca, Manu Aguilera, etc. són ja personatges tristament coneguts pel moviments socials, moviment en defensa del català o l'independentisme. Evidentment, tot plegat, respon a uns intents de criminalització i deslegitimació de qualsevol moviment fora de les institucions.

El judici contra els 4 independentistes de Mallorca podria produir-se al llarg d'aquest 2012, i l'organització política Endavant-OSAN ja ha començat a difondre una campanya a favor de l'absolució. Quin enfocament es vol donar a aquest cas repressiu i com el penseu afrontar a nivell social?

DP: L'enfocament vol deixar palès que és una persecució contra l'Esquerra Independentista de Mallorca. Volen colpejar allà on fa més mal: combinant la pressió policial i legal, per una banda, i la mediàtica per l'altra. Així, per la nostra part, els volem deixar ben clar que amb aquest tipus d'accions policials i mediàtiques no ens aturaran, sinó al contrari: estam més forts i engrescats que mai a continuar la lluita. Vivim una situació política molt difícil i amb campanyes com la de A Mallorca en català! els estam enviant el missatge que no pensam afluixar.

LA REMATADA

Les primeres MARC GARCIA BARCELONA

Tot just ha començat l'any i com és tradició ens fan saber quins son els noms dels primers xiquets nats enguany, que si la Diana va néixer a la segona campanada, que en Mekhamedamin és el primer Lleidatà, l'Alí el primer gironí i en Pol el Tarragoní. En sabem fins i tot el pes, i procedència dels seus pares. Però, perquè ho volem saber tot això? Segurament és una dada positiva i allunyada de les noticies que a diari estem acostumades, un natalici sempre és agraït, i la tradició franquista fa que en fem un seguiment de curta volada, que no va més enllà del propi dia. La pregunta però és perquè no coneixem el primer mort de l'any? per-

“La pregunta, però, és perquè no coneixem el primer mort de l'any?” què no sabem el primer mort en accident laboral de cada província, la primera dona assassinada a mans de la seva parella, el primer assassinat dels mossos, el primer mort de l’any a les presons, en la indigència o per retallades sanitàries. Sortirà Boi Ruiz a donar el condol a la família, de la mateixa manera que s'hi desplaça a felicitar els natalicis?

Segurament no, ja que és més fàcil donar bones noticies i sortir a la foto, que no pas entomar les dolentes i assumir responsabilitat. Segurament si algú pretén culpar-ne d’això al govern, sàpiga que a Interior tenen un reguitzell d'advocats fregant-se les mans per plantar querelles a tort i a dret, ja que segons sembla, el primer mort causat pels mossos enguany, és fruit d'una feina exemplar. Sort n'hem tingut, si hagués estat una feina barroera, el Bages podria ser ara, el decorat de Mad Max. Segurament caldrà buscar entre les paginés de l'altra premsa, la nostra, les primeres víctimes del sistema d'enguany a cada país, província, comarca o localitat, ja que segurament, La Vanguàrdia, El Periodico o l'Ara, a partir del dia 2 retornaran a les seves noticies habituals, quan els becaris acabin de fer la crònica hospitalària, el reportatge de les platges durant la nit o la primera capbussada al mar típica del 1er de gener, gran riquesa informativa la que ens espera!