Accent 219

Periòdic popular dels Països Catalans

219

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Bloody Sunday: Quaranta anys sense justícia >>Internacional 10 i 11

ENTREVISTA

La defensa del català s’estén per tota l’illa de Mallorca Les darreres setmanes una onada de protestes i mobilitzacions ha marcat l’actualitat política a l’illa, visualitzant una oposició cada vegada més sòlida a una ofensiva lingüística que desplaça conquestes històriques del catalanisme polític. Sa Pobla, Palma i Felanitx han estat els escenaris principals de les diferents mobilitzacions que han mostrat el rebuig més ferm a les darreres mesures del PP contra la presència del català a les institucions, en concret la nova Llei de l’Administració Pública.

SUMARI

>>Països Catalans 5

Josep Garganté, treballador i membre de la CGT a TMB

Els mallorquins han reaccionat davant l’ofensiva de Bauzà

Les retallades al País Valencià

En defensa dels horts urbans

Ens apropem a les retallades que han patit quasi tots els sectors públics, des de la sanitat a la educació, passant pels mitjans de comunicació públics. >> Països Catalans 4

El barri de Benimaclet, a València, viu des de fa aproximadament dos anys una situació de desesperació i impotència davant la paralització dels horts urbans. >> Països Catalans 6

Josep Garganté és conductor d'autobusos, membre de la CGT, i un dels portaveus dels i les treballadores. El proper 23 de febrer s'enfronta a un judici, coincidint a més amb una nova onada de mobilitzacions a Transports Metropolitans de Barcelona, que ens explica en aquesta entrevista amb L'ACCENT. >>Contraportada 16

Tornen els franquistes?

L’arribada del PP a la Moncloa ha reafirmat el poder de la dreta en les institucions públiques. Molts han vist en aquesta nova conjuntura un retorn al passat, però què tenen en comú els actuals i els antics polítics? >> En profunditat 8 i 9

JOSEP VILLAROYA PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG. 2 // ÀLEX MAYMÓPÀG.3 // XAVI SARRIÀ PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

L’elefant i l’estaca "Qui no es mou, no sent les cadenes" Rosa Luxemburg JOSEP VILLAROYA VALÈNCIA

Quan sóc a l'aula, alguns alumnes em pregunten per què els esclaus suportaven les seus condicions de vida, per què no es rebel·laven davant les injustícies a què eren sotmesos. Els responc que jo també m'ho plantege, que és difícil comprendre per què la gent no es mou davant les injustícies, o per què només ho fa algunes vegades. Davant aquesta qüestió només se m'acudeix preguntar-los si ells mateixos, a hores d'ara, no tenen motius per rebel·larse. Després d'algunes intervencions, solen eixir un fum de motius pels quals haurien de lluitar: l'atur, la precarietat laboral, no poder accedir a una casa per emancipar-se, les retallades, l'autoritarisme de l'escola... En acabant, els demane, per què no es rebel·len ells si tenen tants motius? Aleshores es fa el silenci, veig cares de resignació, diuen que no poden fer res, que el que facen no aprofita de res. És llavors quan els conte la història de l'elefant i de la cadena... Un xicon va anar al circ, i hi va veure uns elefants durant la funció, uns animals d'una grandària descomunal i amb una força enorme, capaç d'aixafar el seu domador amb els seus 6.000 quilos de pes. Tanmateix, eixe xicon va restar bocabadat en observar que després de l'actuació, l'elefant restava lligat per una cadena a una petita estaca clavada a terra, i es va preguntar “Com és possible que eixe elefant, tan poderós, estiga lligat a un tros de fusta que tan sols està clavat a terra uns pocs centímetres?” El xicon va pensar que eixe animal, capaç d'arrencar un arbre de socarel amb la seua força, podria arrencar fàcilment l'estaca i fugir. Per què no ho feia? Què el mantenia allí lligat? Eixe xicon va demanar ajuda per esbrinar el misteri de l'elefant, i finalment la va trobar. Un home del circ li va explicar que l'elefant no escapava perquè havia estat lligat a una estaca pareguda des que era molt, molt petit. El xicon tancà els ulls i tractà d'imaginar-se l'elefant de petit, quan espentava amb força per alliberarse, però malgrat el seu esforç no ho aconseguia. L'estaca era massa forta per a ell.

Probablement l'elefantet ho va intentar un dia rere altre, i en arribar la nit s'adormia esgotat. Arribà un dia, però, que l'animal acceptà la seua impotència i es va resignar al seu destí. Eixe elefant enorme i poderós no escapa perquè creu que no pot fer-ho. Ell té gravat a foc en la seua memòria aquella impotència que va sentir poc després de nàixer. I el pitjor de tot és que mai més ha tornat a qüestionarse eixe record. Mai, mai més ha tornat a posar a prova la seua força...

Eixe és el motiu perquè no es rebel·laven els esclaus, eixa és la raó per la qual no ens rebel·lem nosaltres... Ens han ensenyat a viure creient que no podem rebel•larnos, que no serveix per a res, i ens ho han repetit milers de vegades i ens ho hem cregut, ens ho han inoculat fins al moll de l'os. L'elefant només necessita saber que sí és capaç d'arrencar l'estaca i alliberar-se. L'elefant no té exemples que li mostren que és possible trencar l'estaca, si en tinguera, tal vegada el seguiria i trencaria les cadenes que el lliguen. Nosaltres no som elefants, però també necessitem exemples, i en tenim, lluitadors i lluitadores que ens han mostrat el camí, que han trencat les seues cadenes. Ara cal seguir-los.

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

COL·LABORACIÓ

GONÇAL BRAVO I REIG*

Sobre la nova contrareforma laboral i els reptes que tenim al davant

Malgrat que les veus benpensants i defensores del “capitalisme tou/humà”, es farten de recordar que no es pot continuar retallant, el nou govern del Regne d’espanya s’entesta en forçar una nova contrareforma laboral per la via del “decret-llei”; o com diuen els senyors Rajoy, de Guindos, Montoro, Fernández Diaz, o la senyora Báñez Garcia (ministra espanyola d’ocupació i seguretat social), una contrareforma laboral “dura”. Contrareforma que reduirà a la mínima expressió “possible” el nombre de models de contractació, a canvi de generalitzar l'acomiadament de 20 dies per any treballat (quan a finals dels anys 70 aquesta indemnització rondava els 65 dies per any treballat sense límit de mensualitats).

En aquest sentit, el ministeri d'ocupació concretarà fins al mínim detall les causes de l'acomiadament procedent, per evitar allò que la patronal sempre ha anomenat “l'arbitrarietat de les decisions judicials”; facilitant al màxim el recurs de les empreses a l'acomiadament objectiu per causes econòmics amb una indemnització de 20 dies per any treballat. Açò sumat a l’anterior contrareforma laboral, la darrera del PsoE, fa que l’acomiadament siga pràcticament gratuït.

Amb tot, i malgrat que és molt improbable (donada la posició totalment contrària de la CEOE), encara podria mantenir-se la figura de l’acomiadament improcedent, rebaixant l'actual indemnització de 45 dies/any als 33 que ara s'apliquen als contractes de foment de l'ocupació.

Un altre aspecte a tenir molt present és que, finalment, sembla que les modificacions incloses en aquesta nova contrareforma laboral no tindran efectes retroactius (quan entre en vigor, aprovada com a Decret-Llei, les persones treballadores amb un contracte indefinit ara mateix, seguiran rebent la indemnització de 45 dies/any per l’improcedent).

Ara bé, la simplificació dels models de contractació que va a aprovar-se no suposarà en cap cas l’aprovació del tan “desitjat” contracte únic (amb majors

Número 219 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: C.Maldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat @gmail.com Subscripcions: 616 07 33 28 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera.

Països Catalans:Cesc Blanco,Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González.Opinió:Joan Teran (coord.).Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori,Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: JOsep Villaroya, Gonçal Bravo, Àlex Maymó, Xavi Sarrià, Adrià Martí

facilitats encara per l’acomiadament; indemnització acumulable amb l’antiguitat, és a dir, els més joves no tindran dret a indemnització; etc.; tal i com defensen els sectors més ultraliberals), sinó que s’incentivaran els contractes a temps parcial i el teletreball com a fórmules per impulsar l'ocupació. És a dir, van a subvencionar definitivament el treball precari, seguint l’estel de les darreres declaracions del primer ministre italià Mario Monti: “un treball per tota la vida acaba sent avorrit...”

De moment, però, no s’inclou la implantació dels anomenats minijobs o el model alemany de treball, amb horaris més reduïts, per incompatibilitats amb l’actual legislació espanyola. Però, com bé sabem i quan els interessarà, modificaran la llei i implantaran aquest nou esclavatge moderno.

O ja hem oblidat que fou Felipe González qui va modificar la llei per poder implantar les ETT a l’estat espanyol, seguint la norma alemanya?

Quin paper juguen CCOO i UGT en aquesta pantomima? En primer lloc, és molt important recordar la campanya electoral del PP a les darreres eleccions estatals espanyoles, on Mariano Rajoy va dir clarament que una de les

coses que faria en arribar al govern seria carregar-se les “subvencions nominals” (les subvencions que reben els “sindicats”). Aquesta promesa electoral no és gens “innocent”. Era un avís ben clar del que havia d’arribar en la forma següent: “signatures i acords, a canvi de les subvencions”.

Tenim per davant, doncs, una pantomima ben orquestrada des dels despatxos de CCOO i UGT, CEOE i Moncloa.

Així, en no aprovar la retroactivitat de la contrareforma, intentaran un nou rentat de cara per Toxo i Méndez.

I no oblidem tampoc, el gran llistat de mobilitzacions “parcials” i sectorials que porten mesos convocant, i que només serveixen per esgotar la força de les persones treballadores, i mantenir sota control una mica més la mobilització de la classe treballadora.

I a canvi de què van signar el passat 24 de gener el que segueix (i tot el que encara no sabem)? ·Pèrdua legalitzada del poder adquisitiu en 2012, 2013 i 2014 (amb l’empobriment evident que això representa) ·L’augment galopant de la “flexibilitat” a les empreses (amb més poder per les empreses en matèries clau com la distribució del temps de treball, la mobilitat funcional o la flexibilitat en matèria salarial)

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Ens ve una època molt trista i molt dura. Però és ara precisament quan més hem de donar la cara. És ara quan més necessitem una organització sindical combativa, lligada a les lluites socials i disposada a avançar clarament amb i per la Unitat Obrera i Popular.

Ara més que mai cal organitzar-se en assemblees i seccions sindicals (tant de persones treballadores ocupades o aturades), als nostres barris, polígons, localitats, etc. Ens hem d’organitzar per millorar les estructures de solidaritat i suport mutu, per defensar els nostres drets i llocs de treball, i per fer front a la repressió. I dins de tota aquesta misèria i patiments, sobre tot, no perdre la il•lusió i l’alegria de la lluita, i l’estima per totes les companyes i companys. *Gonçal Bravo i Reig és portaveu nacional de la COS

PAPER DE VIDRE

Desafiaments contra la monotonia La guerra contra l'enemic de classe ens condemna a voltes a una mena de cançó del malagradós perpètua.

Com que no veig què és el que té això de dolent i em sento perfectament integrat en aquest paper no dedicaré aquest espai a referir el fet miraculós que Quim Monzó hagi escrit un article raonable. Deixo a la vostra discreció la possibilitat de llegir el que va escriure el 3 de febrer a La Vanguardia sota el títol “Un món de possibilitats”.

La felicitat no és, però, mai completa. Per a recordar-m'ho estava allà, unes pàgines abans, Eusebio Val i les seves viscoses cròniques des de Roma.

Sembla que el mafiós disfressat de mossèn laic que respon al nom de Mario Monti ha dit que el treball fixe “és una monotonia” i que “és bonic canviar i acceptar nous desafiaments”.

S'adreça als joves i darrerament quan hom sent parlar als mitjans en nom dels interessos dels aturats o dels joves ha de posar urgentment la mà a la pistola.

Però com sol passar quan els iaiets es posen a fer-se els molonguis i confraternitzen amb la turba juvenil, a Monti li falla l'olfacte. Els joves són joves. Odien la monotonia i estimen els desafiaments. Per això frisen per trencar la monotonia del treball temporal i tastar el desafiament d'un con-

·No aplicar en l'empresa determinades condicions de treball pactades en els convenis sectorials, possibilitant el despenjament de l’empresa d’allò pactat a la negociació col•lectiva. ·Lligar una part del salari a a la productivitat i els resultats de l’empresa (si hi ha “pèrdues”... doncs no res)

tracte fixe. En rotllanes murmuren excitats: “Què deu ser això? Un contracte què? Però vols dir que això existeix?” Alguns amb prou feines tenen una referència vaga de l'existència d'una cosa anomenada contracte, car sempre han gaudit d'aquella modalitat tant rígida en la qual l'amo no es gasta un duro en cotitzacions i quan arriba el dia luctuós liquida el contracte per la via de la patada al cul.

Per a Eusebio Val aquesta barreja de prepotència, ignorància i cinisme demostra que “Mario Monti és un gentleman que no té por de dir veritats incòmodes, sempre amb un punt d'ironia”. I per què n'hauria de tenir?

Aquestes bajanades les sabem dir tots.

El que fa por és viure sota la dictadura de gent com Mario Monti i el seu bufó. Un bufó que cobra per escriure sense enrogir (o enrogint, “ridi, pagliaccio!”) que Monti “va trencar el tabú sociocultural sobre l'ànsia de l'ocupació fixa”. Pel bufó de Monti la idea que una certa estabilitat laboral és una condició bàsica per la salut mental i financera dels treballadors és un tabú mai no profanat fins que, Monti, el gentleman (que no per casualitat en italià es diu cavaliere) l'ha qüestionat. Doncs si se'm permet l'expressió castellana (i barroera), aquest tabú sembla més bé “el coño de la Bernarda”.

Per què el senyor Val no trenca amb la monotonia del contracte fixe i es dedica a escriure articles i vendre'ls en format octaveta a la Rambla? Així faria honor als seus deliris d'audàcia i flexibilitat. Estranyament, però, prefereix cobrar un sou fix a canvi d'omplir Monti d'afalacs. Monti és “elegant” per què no va engominat ni organitza orgies amb jovenetes. Monti és “independent” per què no depèn de l'electorat vulgar i ignorant, si no que es deu a principis transcendents tals com “els mercats”. Monti és un “tecnòcrata” per què les seves polítiques no responen a una elecció voluntària del poble organitzat democràticament, si no que tracen l'únic camí científicament possible, inspirat per les forces del més enllà. Monti és un “professional brillant” per què s'ha dedicat, a sou de Goldman Sachs, a falsejar els comptes públics grecs. “Rigurós” per què no es deixa influir per aquesta contingència tant molesta anomenada “la gent” (en això s'assembla força a Mussolini). “Impecable” per què el seu currículum al servei de l'explotació no s'ha vist mai tacat pels “valors cristians” que Monti professa únicament els diumenges i en recintes especialment habilitats per a aquests afers. I, sobretot, és un home “tranquil” per què la massa ignorant italiana no el penjarà d'un arbre com va fer amb el Duce. Ja ho diu Monti que la monotonia és molt perillosa. Els italians haurien de començar a afrontar certs desfiaments.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

ÀLEX MAYMÓ LÓPEZ*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Per guanyar cal anar contra corrent!

L’Esquerra Independentista portem dècades anant contra corrent i sent políticament incorrectes i per aquest motiu hem sobreviscut i ara estem en una fase de plena expansió. Durant la “Transició” ens vam oposar frontalment a la Constitució i a les renúncies i ja durant els anys 80 vàrem continuar defensant la independència dels Països Catalans quan ningú més en parlava. A principis dels anys 90, mentre una part de la nostra gent es passava a altres projectes possibilistes, la lluita al carrer i el treball de base es va mantenir gràcies en gran part a les noves generacions de militància que van fer ressorgir el nostre moviment.

En els últims 15 anys hem aconseguit créixer en tots els àmbits lluitant sempre des dels nostres barris, viles i ciutats. Sovint aquesta feina no semblava tenir ressò ni resultats visibles però amb el pas dels anys s’ha anat consolidant un espai polític que ha reforçat les diferents organitzacions sectorials i polítiques de l’Esquerra Independentista.

Malgrat que els grans mitjans de comunicació ens han fet el buit i malgrat que ens hem oposat frontalment als sindicats i partits polítics tradicionals, hem aconseguit créixer gràcies a la implicació de moltes persones que s’han anat incorporant a la lluita perquè han vist que l’Esquerra Independentista ha treballat al costat de les lluites populars.

El creixement electoral de la CUP és una prova evident que una part considerable de la ciutadania ha confiat en nosaltres perquè saben que som gent lluitadora i arrelada al teixit social dels nostres municipis. I gran part d’aquestes persones que estem més implicades a la CUP i a l’esquerra independentista en general no provenim d’altres projectes polítics sinó que provenim de les lluites populars.

Actualment ens trobem com a país en una situació cada cop més complicada, amb una constant pèrdua dels nostres drets. Mentre cada cop es parla més d’una hipotètica independència (d’una part del país) estem veient com no podem aturar l’escalada de retallades i atacs frontals als nostres drets socials. També existeix una desconfiança generalitzada amb els sindicats i partits polítics tradicionals però que no s’està traduint en la mateixa proporció en un augment de la implicació social de la ciutadania.

Un dels reptes, doncs, de l’esquerra independentista serà fer créixer els nivells d’implicació i mobilització popular per capgirar la truita. No podem estar sempre a la defensiva i veient com cada cop tenim menys drets socials i laborals. Volem la Independència dels Països Catalans però volem

arribar-hi mantenint i ampliant aquells drets que els nostres avantpassats van aconseguir mitjançant la lluita.

En els últims anys han aparegut diferents organitzacions i plataformes transversals que han volgut integrar des de sectors de la dreta autonomista fins a l’esquerra independentista. Experiències com la Plataforma pel Dret a Decidir, L’Assemblea de càrrecs electes Decidim.cat o Solidaritat Catalana per la Independència, per citar-ne algunes, no han complert ni molt menys les expectatives que ells mateixos s’havien creat.

En la majoria de casos la implicació de l’Esquerra Independentista ha estat minsa o nul·la i penso que ha estat un encert. És cert que en les Consultes sobre la Independència si que ens hem implicat de forma activa a nivell local però no a nivell nacional, on altres agents polítics han volgut rendibilitzarho políticament. Tot aquest moviment transversal, malgrat el ressò mediàtic, no ha debilitat les opcions autonomistes i l’èxit d’aquells que volien treure’n rèdit polític ha estat insignificant.

Les passades eleccions municipals van demostrar que l’independentisme transversal de SI es desinfla mentre que el projecte independentista i socialista creix de forma clara i la presència de la CUP en els nostres ajuntaments s’ha multiplicat per 5.

La conflictivitat social anirà en augment en els propers mesos i anys

i com a moviment estem en un moment clau perquè caldrà prioritzar cap a on volem destinar la feina i el treball de la nostra militància.

Hem de participar de forma activa en els nous projectes de l’independentisme transversal com l’ANC o l’Associació de Municipis per la Independència? Hem de continuar legitimant a aquells que ens retallen els nostres drets o dels que miren cap a una altra banda? O hem de dedicar els nostres esforços a organitzar-nos conjuntament amb les classes populars per defensar un model de país just i transformador?

Jo ho tinc molt clar i aposto per la última opció. Crec que un altre cop hem de nedar contra corrent i cal ser políticament incorrectes a l’hora de dir, com hem dit sempre, que la l’alliberament nacional i social han de venir alhora.

El nostre repte no ha de ser arrossegar a CiU cap a la independència sinó que hem de treballar per aconseguir una majoria social que aposti per una transformació social que desbanqui del poder a les opcions polítiques tradicionals. El nostre paper haurà de ser garantir que aquest procés vagi acompanyat de l’alliberament nacional. Serà un camí difícil però com que som gent inconformista som capaços de ferho. Una crisi com l’actual pot generar grans transformacions socials si sabem estar preparades per l’ocasió. Per aconseguir una Catalunya independent sense cap canvi social a millor ja tenim als convergents i companyia perquè ho aconsegueixin si els hi interessa estratègicament en algun moment, però com a mínim no els hi posem fàcil que continuïn al poder. *Àlex Maymó López és regidor de la CUP a Molins de Rei

TIR DE GRÀCIA

Un any sense Jordi Grau El 1826, només deu anys abans que Charles Dickens escriguera la seua primera novel•la, el mestre de Russafa Gaietà Ripoll fou condemnat a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició de València, acusat de menjar carn el divendres i de retirar el crucifix de l’aula on impartia classes. Segons les cròniques, fou l’última víctima mortal de la Inquisició al continent europeu. L’última víctima mortal –hauríem de racalcar– perquè encara que la institució ha passat a formar part de la nostra memòria col·lectiva, les persecucions polítiques disfressades de croades morals no han deixat d’assetjar-nos des de la mort del mestre Ripoll.

Si hui en dia hi ha alguna institució que encarna –deixant de banda la mateixa Església– l’esperit d’aquella Inquisició, són, segurament, les associacions de Víctimes del Terrorisme. Fa poc, a València, una denúncia d’una d’aquestes associacions fou suficient per obligar a cancel·lar un acte d’homenatge als lluitadors catalans. Així, mentre Rajoy i la plana major del PP acomiadaven l’exministre franquista amb tots els honors, l’Audiència Nacional espanyola s’interessava per un xicotet acte organitzat per uns joves valencians, al qual anaven assistir ponents que en el “pitjor” dels casos, ja havien complert condemna per la seua actuació política. Poca cosa en comparació amb un exministre franquista amb les mans tacades de sang, que com el seu Caudillo, ha rebut la mort plàcidament al seu llit.

La unitat d’Espanya és, doncs, la bandera que hui cal alçar contra heretges de tot tipus, per inofensius que puguen ser. La professió d’aquesta fe és suficient per perdonar els pecats més greus; i la seua negació és la prova irrefutable que pot condemnar a la foguera, sovint sense necessitat de judici.

En Jordi Grau, el veí de Guadassuar que residia al País Basc, porta un any empresonat a l’espera del judici. El gener de l’any passat fou detingut per les forces policials espanyoles acusat de col·locar un artefacte incendiari en una entitat bancària. Com que encara està a l’espera del judici, no sabem si les proves contra ell seran suficients per condemnar-lo; no sabem quant de temps més haurà de passar entre reixes si finalment se’l condemna. Però mentrestant, l’Estat el priva de llibertat i li furta un temps valuós que, en cas que siga proclamat innocent, mai no podrà recuperar.

La qüestió però, va més enllà de la innocència o culpabilitat en el delicte de què se l’acusa. Jordi Grau és una persona compromesa amb el seu temps i amb la gent que l’envolta, és a dir, que lluita pels drets dels pobles i les persones oprimides. I això és el que la inquisició espanyola no pot permetre sota cap condició. El gran abisme que hi ha entre el tracte que reben persones com Jordi i altres que han comès –suposadament o no– delictes molt pitjors es redueix a una qüestió de fe: l’Espanya sagrada i la sagrada propietat (que no és tota la propietat, sinó només la propietat de la classe dominant).

Enguany, quan fa dos-cents anys del naixement del famós escriptor britànic que tan bé va retratar la misèria en què vivien les classes treballadores durant la industrialització, sembla una broma que encara la justícia i la política a casa nostra es moguen entre paràmetres propis de l’antic règim.

Però malgrat tot, des de la presó de Navalcarnero, Jordi Grau no ha desistit en el seu empeny. Ha lluitat per poder rebre la premsa en català, com ja vam explicar a L’ACCENT, i lluita amb els seus companys pel reconeixement del seu paper en el procés polític per la normalització democràtica al País Basc.

El seu és un exemple de lluita que hem de tindre sempre present, perquè ens ensenya la irracionalitat i desproporció amb què actua l’enemic, però també la capacitat que tenen les persones per resistir-ne les envestides i per aconseguir xicotetes alegries que finalment ens portaran a la victòria final.

Des d’ací tot el nostre suport. Llibertat Jordi, llibertat presos polítics !

Fe d’errates: En el número anterior apareixia en portada la dimisió de Josep Pla; qui pogué llegir el text de la notícia pogué comprovar que qui havia dimitit era Josep Prat.

Al mateix número apareixa un titular en la secció d’economia que no corresponia a la informació de la notícia. A la web s’ha penjat el text corresponent.

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

04PAÏSOS CATALANS

BREUS

Un miler de persones defensen el FGC de la Pobla de Segur

Radiografia de les retallades al País València

ANNA SOLANA POBLA DEL SEGUR

Un miler de poblatanes van sortir al carrer el dissabte 28 de gener per a reclamar el manteniment de la línia de trens que comunica el Pallars amb Lleida.

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) ha anunciat que volen reduir a un d’anada i un de tronada els tres viatges en cada sentit que actualment fa el tren.

La manifestació va sortir a dos quarts d’onze del matí de la plaça de l’Ajuntament i va recórrer els carrers de la Pobla fins a l’estació de trens on, a les 11, va arribar un tren ple de manifestants d’altres punts de les comarca i de comarques properes i va tenir lloc la lectura del manifest. L’acte va aplegar totes les associacions del poble i prop

A pràcticament qualsevol centre públic hi ha pancartes contra les retallades previstes per Fabra

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

“L’any 1984, Renfe, qui aleshores gestionava la línia, ja va intentar eliminar-la”

d’un miler de persones, la majoria dels comerços van tancar per a poder-se unir a la mobilització.

No és la primera vegada que aquesta línia de tren corre perill, l’any 1984, Renfe, qui aleshores gestionava la línia, ja va intentar eliminar-la. Llavors les mobilitzacions populars van aconseguir frenar la iniciativa i mantenir tots els viatges.

La línia és de vital importància ja que no només comunica Lleida amb la Pobla sinó amb la resta del Pallars, ja que és l’últim poble on arriba el tren. Els habitants del Pallars doncs, necessiten aquest servei, encara que la Generalitat no el consideri rendible. Són molts els treballadors i estudiants que l'utilitzen per a desplaçar-se per la comarca o anar fins a Lleida.

La plataforma “Volem lo tren” ja ha anunciat futures mobilitzacions, la propera el dissabte 11 de febrer a les 11 del matí a Lleida. La manifestació està convocada per la plataforma i pels ajuntaments i consells comarcals dels municipis afectats.

Des de fa anys, la Generalitat valenciana, no ha parat de fer retallades al ja feble estat del benestar del país. Però aquests últims mesos, aquesta feina ha agafat nova embranzida amb l'excusa de la crisi capitalista global.Tots els sectors públics han patit les retallades, des de la sanitat a la educació, passant pels mitjans de comunicació públics.

Sanitat: en aquest sector a principis d'aquest any el govern valencià digué que reduiria les 46 empreses públiques que formen aquest sector públic a tan sols 6, dins un paquet de mesures promogudes pel PP, que ja va començar el passat juliol, per intentar estalviar més de 1.000 milions d'euros.

Des del govern autonòmic parlen “d'aprimar l'administració” per adaptar-la als nous temps. D'aquests més de 1.000 milions més de la meitat es pensen estalviar en sanitat, uns 526,5 milions d'euros. És a dir, gairebé un 10% dels diners que la Generalitat valenciana tenia pensat destinar als valencians.

Entre les mesures hi ha la creació de “minialzires”, una espècie de concessió administrativa en miniatura (com les que funcionen a Alzira o Dénia). La Generalitat pretén aplicar inicialment en 30 centres l'experiència d'Alzira. És a dir, concedirà un pressupost inferior a les entitats sanitàries que

assumeixin aquesta responsabilitat a canvi d'una major autonomia en el control del centre en tots els àmbits (gestió de recursos humans, horaris, prescripció farmacèutica, distribució de recursos) i la possibilitat que els professionals puguin reinvertir els diners que estalvien.

També s'agruparan les guàrdies de menor afluència i seran rotatòries en tots els centres, és a dir, una ràtio encara més gran no només entre especialistes mèdics i els pacients si no també una distància física més gran entre els centres i els usuaris. També es redueixen a la meitat els ingressos dels facultatius que tenien per sexennis d'experiència, que pot arribar a ser el 20% del salari dels professionals mèdics.

“La Generalitat pretén aplicar inicialment en 30 centres l'experiència d'Alzira”

Al funcionaritat públic: ·Professorat sense paga a l'estiu.

El nomenament del personal docent interí, professorat especialista que no tingui caràcter indefinit, comença al setembre i acaba el juny. S'estalvien 32

milions d'euros. ·Menys salari en les baixes. No es completarà el pagament en situació d'incapacitat temporal. La mesura suposa 18,5 milions d'euros. ·Pla de pensions congelat. Se suspèn l'aportació de la Generalitat als plans dels jubilats. Estalvi de 15,5 milions d'euros. ·Sexennis paralitzats i al 50%.

Al personal d'educació no se li toquen les retribucions bàsiques,

però sí que es redueix al 50% l'import dels sexennis, que a més es paralitzen dos anys. En total, 80 milions d'euros. ·Reducció de jornada. Es modifica la tramitació i el termini de la concessió de reducció de jornada del personal docent tant del funcionari de carrera com de l'interí.

Fins ara es realitzava per trimestres, però el decret ho farà per curs escolar. Estalvi estimat de 400.000 euros. ·Carrera professional en sanitat. Es paralitza l'evolució de la carrera professional i es redueix al 50% el seu cost. Mesura que per a alguns professionals suposa el 20% del seu salari. Estalvi esperat: 86,5 milions de euros. ·Sense ajudes socials a funcionaris. S'eliminen transitòriament les ajudes socials (per exemple la subvenció de l'adquisició d'ulleres). Estalvi esperat de 6,3 milions d'euros. ·Menys dies lliures. Supressió dels dies lliures corresponents a compensació de dies festius i eliminació de dies addicionals de vacances per antiguitat. ·Sense pròrrogues de jubilació.

Als 65 anys, els funcionaris deixen el seu lloc.

de sumar les retallades que han fet els mateixos ajuntaments i diputacions, fent que desapareguin festivals com el festival 10dB, al qual l'Ajuntament de Burjassot destinava 150.000 euros. El va seguir el festival Veig de València pressupostat en 600.000 euros. La fira del teatre infantil Contaria, en què van arribar a participar 50 companyies d'àmbit estatal, va desaparèixer la tardor passada de la programació de la Diputació de València sense arribar a la cinquena edició.

El Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx ha reduït el pressupost en la seva desena edició de 200.000 a 90.000 euros i podria deixar de celebrar anualment. El Teatre El Musical de València continua sense programació des de final del passat any a l'espera que l'Ajuntament pagui a l'empresa adjudicatària.

“Canal 9 ha estat utilitzada des de la seva creació —tant pel PSOE com pel PP— com un mitja propagandístic”

Cultura: les transferències de la conselleria a Teatres han passat dels més de 14 milions de 2009 als 10,8 del present exercici, fet que suposa una reducció del 22% en tres anys. I s'ha

Mitjans de comunicació:

ERO massiu a Canal 9 que afectarà entre 1.000 i 1.300 dels 1.800 treballadors de què disposa la televisió pública. Des de feia temps es venia esperant aquesta solució traumàtica per una empresa pública sobredimensionada, i que arrossega un deute en els comptes de la Generalitat any rere any. Canal 9 ha estat utilitzada des de la seva creació —tant pel PSOE com pel PP— com un mitjà de comunicació al servei del poder abans que al dels valencians.

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Mallorca s’alça en defensa de la llengua Creixent resposta popular a les noves lleis del PP contra el català a les illes ÀLVAR HERVALEJO SÁNCHEZ PALMA

Quelcom està passant a Mallorca. Les darreres setmanes una onada de protestes i mobilitzacions ha marcat l’actualitat política a l’illa, visualitzant una oposició cada vegada més sòlida a una ofensiva lingüística que desplaça conquestes històriques del catalanisme polític. Sa Pobla, Palma i Felanitx han estat els escenaris principals de les diferents mobilitzacions que han mostrat el rebuig més ferm a les darreres mesures del PP contra la presència del català a les institucions, en concret la nova Llei de l’Administració Pública.

Sembla que allà on vagi el president José Ramon Bauzá, la protesta i el rebuig el segueix: a Felanitx, on el passat dia 27 de gener va tenir lloc una Junta de Govern, centenars de persones desplegaren pancartes, mostraren cartells, cridaren i xiularen contra el PP i a favor del català. També hi foren presents molts estudiants malgrat les ordres de la Conselleria d’Educació de no deixar sortir a cap alumne de l’Institut de Secundària, com denunciaren el SEPC i Felanitx en Moviment. El poble visqué un gran desplegament de la Guàrdia Civil, contra qui també es sentiren nombrosos crits.

A Palma la protesta contra la marginació del català s’ha deixat sentir tant al carrer com dins l’ajuntament, on, al plenari de Cort celebrat el 26 de gener, una cinquantena de persones mostraren el seu rebuig a la Llei d’Administració Pública del PP, i Marcel Pich, en nom d’Endavant-OSAN, intervingué denunciant que les agres-

La defensa del català a les illes ha entrat als ajuntaments

sions a la llengua serien contestades amb alegria i força i que l’actual PP constitueix la dreta més rància que passat per les Illes, d’ençà de temps de Franco. Feia només una setmana, el batle no pogué acabar el seu discurs d’inici de les festes de Sant Sebastià en mig dels crits a favor del català de desenes de persones.

A les diferents protestes una iniciativa popular de resposta, la campanya A Mallorca en Català, s’ha deixat veure de forma notable: ja sigui als crits durant les diferents mobilitzacions, als cartells visibles als carrers, o al hashtag que corre pel twitter, el lema cada vegada sona més.

La campanya, impulsada per Endavant, també ha fet públic recentment un cartell denunciant als regidors del PP a Sa Pobla que votaren a favor de l’esmentada Llei d’Administració Pública, provocant la ràbia de diferents mitjans espanyolistes.

Més enllà de les protestes

L’Obra Cultural Balear, per la seva banda, anuncià mobilitzacions per aquest 2012, i mentrestant ha posat en marxa una campanya d’al·legacions contra la Llei d’Administració Pública, reunint gairebé 10.000 en pocs dies. També destacà l’acte Sant Sebastià Literari, organitzat com a

alternativa cent per cent en català als Premis Ciutat de Palma. La trobada de l’Obra aplegà molts més escriptors que l’acte oficial, farcit de polítics i autoritats. A més, aquest segon fou interromput per activistes que mostraren una pancarta a favor del català.

Les darreres setmanes, però, dibuixen un panorama de descontent que va molt més enllà de l’Esquerra Independentista o del món catalanista i progressista: institucions com la Universitat de les Illes Balears o l’ordre religiosa dels Missioners dels Sagrats Cors també han anunciat de forma pública el seu rebuig a la nova legis-

Concentració al Deutsche Bank de València per evitar el desnonament de Paola i Marcelo del Parc Alcosa FRANCESC BLANCO SAGUNT

Ràbia perquè es quedaran sense pis i por per la possibilitat de perdre les filles. Això és el que mostraven Paola Angulo i la seua parella Marcelo el divendres 3 de febrer a la sucursal del Deutsche Bank del carrer Barques de València.

Desenes de persones s'havien concentrat amb la parella per pressionar l'entitat bancària que vol desnonar-los després d'haver-se quedat amb el seu pis. Viuen des de fa anys al Parc Alcosa, barri d'Alfafar, i tenen dos filles de tres i set anys. Fa dos anys que són a l'atur, el banc alemany ha expropiat la seua casa, l'ha subhastada i si a la fi acaba desnonant-los es possible

que Serveis socials es quede amb les seues filles.

El banc amagà informació

El Deutsche Bank els va concedir una hipoteca amb avals creuats: Paola avalava a la seua germana i aquesta a ella. Quan la germana de Paola es va quedar sense ocupació, no va poder fer front als pagaments de la hipoteca, va ser desnonada i va tornar a Colòmbia, país d'origen d'ambdues. Ara el banc reclama a la parella un deute de 70.000 euros pel seu pis i 40.000 més pel pis de la seua germana. “Deutsche Bank en cap moment ens va informar de l'existència d'una hipoteca creuada i de les conseqüències que podria

tenir”, es queixava Paola en declaracions per a L'ACCENT. En trobarse fora del país la parella va donar els ple drets a una immobiliària per fer totes les gestions amb el banc.

“En el moment de la signatura de la hipoteca teníem contractes indefinits, jo al treball domèstic, Marcelo a la construcció i la meua germana a un restaurant”, explicava Paola. Al 2008 la parella i la germana de Paola van perdre la seua ocupació. El banc va embargar el seu habitatge i el tornà a comprar en una subhasta a un preu del 60% menys del valor de taxació. A més, hisenda reclama també els impostos que s'han generat per la transacció, venda de la qual Paola i Marcelo no s'han bene-

ficat en absolut. Han de pagar un deute de 100.000 euros, ja que la seua germana va contraure l'hipoteca de 40.000 euros amb la CAM i ella una per valor de 70.000 euros amb Deutsche Bank (l'hipoteca creuada s'establí entre les dues entitats). A hores d'ara estan esperant la carta dels jutjats per eixir del pis i si no tenen una casa, els serveis socials li llevaran la custòdia de les seues filles xicotetes.

Fora el deute i lloguer social

“Encara que actualment tinc un contracte de sis mesos que he trobat mitjançant la Coordinadora de Col•lectius del Parc Alcosa no és suficient per pagar la gran quantitat de deute acumulat”, diu Paola. Per això

lació contra la llengua. Tot plegat sembla que el consens en quant a la presència del català a les institucions o a l’ensenyament era més gran del que plantejava el PP. Fins i tot dins les files del partit de José Ramon Bauzá s’han sentit crítiques a la posada en pràctica d’aquest nou viratge espanyolista, encapçalades pel batle de Manacor, Antoni Pastor.

Amb tot, el PP pareix resolt a no variar el seu full de ruta en quant a política lingüística i ja ha realitzat diverses crides a l’ordre, dirigides especialment als sectors més crítics de la part forana. Certament, pareix que l’objectiu és acontentar als sectors més ultres, que inclouen el Conseller de Turisme Carlos Delgado, que recentment ha vist com es posava en entredit la seva proposta de llei del turisme. Tampoc falta la convivència amb el Círculo Balear i altres grupuscles d’extrema dreta, presents al darrer plenari municipal a Palma en amigable conversa amb el regidor del PP Álvaro Gijón, i a les habituals pintades contra l’Ateneu Popular de Palma i el Casal Popular Voltor Negre, on lemes i consignes a favor del Partit Popular es barregen amb simbologia neonazi.

La confrontació, doncs, pareix que augmentarà els propers mesos a mesura que el govern vagi mostrant noves cartes del seu joc de retallades, i és que la llengua només és un dels diversos punts del conflicte que generen les actuacions del PP. Els moviments populars, però, semblen estar començant amb bon peu el cicle de lluita, amb una capacitat mobilitzadora que pareix estar en augment, tant pel que fa als drets socials com als nacionals.

mateix la portaveu de la Plataforma d'Afectades per les Hipoteques (PAH) de València, Yolanda Prats, exigeix: “L'entrega de l'habitatge ha de cancel•lar la totalitat del deute i, a més, el banc ha de concedir la possibilitat de viure al mateix pis en règim de lloguer social, és a dir, un lloguer a un preu just”. El banc, pel seu cantó, ha rebutjat dues voltes de parlar amb la representació de la PAH. Segons Paola, l'Ajuntament d'Alfafar tampoc no ha ajudat a arreglar la situació, ni fent d'intermediària amb el banc, ni gestionant jurídicament l'assumpte, ni aportant alternatives per a la parella...

Només han oferit el pagament d'un mes de lloguer per quan el desnonament es faça efectiu. Yolanda informa que la setmana del 6 al 12 de febrer tornaran a la sucursal del Deutsche Bank de València i faran una ronda de premsa per mostrar les firmes que s'estan recollint en paper i també en format digital (vora 90.000) per pressionar el banc i intentaran parlar amb el director del banc. “El suport del barri, de la coordinadora i de la PAH és el que ens fa tenir força per seguir lluitant”, va sentenciar Paola.

06PAïSOS CATALANS

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

Un projecte d’ il·lusió i lluita veïnal paralitzat pel BBVA i l’Ajuntament de València ALMU GREGORI VALÈNCIA

El barri de Benimaclet viu des de fa aproximadament dos anys una situació de desesperació i impotència davant la paralització inesperada d’un projecte engrescador impulsat pels veïns i veïnes del barri i encapçalat per la Associació de veïns de Benimaclet. Les evasives constants per part del BBVA davant la proposta del projecte dels Horts Urbans Ecològics de Benimaclet s’ha traduït en la paralització d’ aquest, una paralització que es perllonga ja des del 2010. És precisament en aquest any quan per primera vegada es proposa conrear una terra molt fèrtil com és l’horta de València.

Si bé és cert que els darrers mesos s’ha sentit parlar molt sobre el projecte d’horts urbans al barri de Benimaclet, cal remarcar que aquesta lluita, que sembla recent, realment forma part d’un procés de mobilitzacions que s’han dut a terme per l’Associació de Veïns en aquests terrenys del barri des de fa ja dècades.

L’any 1992 es va aprovar el PAI de Benimaclet Est que afecta a aquests terrenys. Si fem un repàs històric, va ser en una sessió plenària de l’Ajuntament de València, quan s’aprova el Conveni de l'Ajuntament de València i les mercantils URBEM S.A, EDIVAL i COBASA S.A. per a la redacció del Pla Parcial de Benimaclet i el projecte d'urbanització. Al 1995 s'adjudica l'execució del PAI Benimaclet

Els veïns han ocupat els horts en diverses ocasions

Est a aquestes entitats. Més tard, és al 2009 quan esclatà la famosa bombolla immobiliària, de manera que alguns propietaris es veuen obligats a cedir els seus terrenys en favor de l’entitat bancària BBVA, la qual gestiona en aquets moments la propietat dels terrenys de Benimaclet inclosos al PAI. La situació d’abandonament de les parcel·les ha sigut denunciada constantment per l’Associació de veïns del barri ja des del 2006 quan després d'un incendi, es procedeix a l'enderrocament de l’alqueria “Panach”, construcció històrica originària del

segle XVIII i situada en aquests terrenys.

De manera que aquest PAI porta 17 anys parat (1994-2011) i l’estat dels terrenys ha sigut sempre d’abandó i despreocupació, emplenats amb terres procedents d'excavacions i enderrocs i emprats com a abocador provisional. Mentrestant, la postura de denuncia i les reclamacions dels veïns han estat ignorades.

Per tot això, a principis de 2010 l'Associació de Veïns de Benimaclet va adoptar una postura de lluita i reivindicació, promovent iniciatives ciutadanes per utilitzar aquests terrenys

abandonats per a ús públic. Des d’aquest moment tot han sigut assemblees, jornades de treball, manifestacions i accions de protesta, amb ganes de retrobar el futur a una terra que en el passat va ser Horta.

En aquest context, al febrer d’aquet any es procedeix a la neteja i moviment de terres en el solar per al seu condicionament com a aparcament públic, plantant al voltant de 200 arbres a l'aparcament. Tot açò amb l’aportació econòmica i voluntària del veïns i veïnes del barri. I des d’aquest moment no s’ha parat de fer activitats, cap de setmana si i cap de setmana també.

Ja amb el projecte dels horts urbans en marxa i amb molts veïns implicats en aquest, es va aconseguir l’autorització d’ús de la Sèquia del Mestalla i junt a l’aprovació dels tècnics de l’ajuntament s’ha procedit a realitzar els treball d’acondicionament de les sèquies de reg. Quan es va començar treball de la terra entrà en acció el banc BBVA. Com a primera mesura de pressió començà a amenaçar ficant guàrdies de seguretat a les terres. Però fa escassament tres setmanes l’actuació de l’entitat va donar un salt qualitatiu. Mentre es jugava el partit de futbol Madrid-Barça envià un grup de treballadors per posar una tanca al terreny de manera il•legal i hores més tard es procedia a destruir amb màquines el treball fet per les i els veïns del barri. S’han realitzat nombroses accions de protesta al barri i a diferents sucursals del BBVA en una demostració clara que el treball i la mobilització de la gent del barri no es va a aturar.

Les darreres notícies són esperançadores ja que els veïns de Benimaclet estan més forts i amb més ganes que mai de continuar lluitant, treballant per aquest projecte, més encara en una època en la que la construcció no te cabuda. Els veïns saben que tenen possibilitats d’aconseguir el seus objectius coste el que coste, que la mobilització final pot donar els seus fruits.

La lluita al barri continua ...perquè la terra és nostra!!

COL·LABORACIÓ

Escola Valenciana defensa, al seu 5è congrés, un gran consens per assolir un sistema educatiu de qualitat ADRIÀ MARTÍ BURJASSOT

Escola Valenciana (EV) celebrà el 4 de febrer la jornada inaugural del 5è Congrés, que enguany té el títol: L'escola en valencià: un model de qualitat més enllà del plurilingüisme. L'escenari fou la Sala Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

Amb un públic farcit de mestres i professores amb ganes de participar activament de les intervencions en públic, també hi havia ple pel que fa a la representació del conjunt d'entitats que treballen l'ensenyament i la llengua al País Valencià.

El president de l'entitat, Vicent Moreno, destacà: “Des d'EV volem llançar el missatge a tota la comunitat educativa que és l'hora de reivindicar i també de demostrar que els que sempre hem estat a favor de l'escola de qualitat tenim propostes serioses front a l'abisme educatiu del govern valencià”.

de d'aplicació extensiu en el temps i del qual nasquen posteriorment nous grups de treball que desenvolupen més vies d'investigació entre els agents que ja estan treballant continguts referents a alguna de les àrees temàtiques establertes (que en són quatre: Plurilingüisme i interculturalitat; Participació social i valors; Innovació i noves tecnologies, i Sostenibilitat i medi ambient.

El congrés a la xarxa

El congrés es va realitzar a la UVEG

EV va anunciar que recondueix tots els seus projectes per donar cobertura al debat i les reivindicacions contra les retallades en el sistema educatiu valencià atès que “representen una involució i hipotequen el futur dels valencians i valencianes”. “El 5è Congrés i les Trobades d'escoles en

valencià s'han de convertir en punts de reivindicació i també de debat constructiu”, va assegurar Vicent Moreno.

Així, Escola Valenciana pretén organitzar un congrés efectiu, descentralitzat territorialment, econòmicament sostenible, amb un perío-

L'entitat obrí l'espai web <www.escolavalenciana.org/congres/>, on es poden consultar les properes jornades i tota la informació sobre el congrés. Però l'objectiu és potenciar la innovació i les noves tecnologies aplicades a l'ensenyament. L'entitat aposta per les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) com a eines de treball fonamentals en el món educatiu. Així, han obert aquest espai per a reflexionar sobre les diferents aplicacions que ja fa una part del pro-

fessorat i també de l'alumnat, i quines fórmules es poden assajar per a crear una millor comunicació i cohesió amb altres agents de la comunitat educativa com són els pares i les mares de l'alumnat. És per això que el 5è Congrés d'Escola Valenciana pretén tindre un espai actiu a Internet, un espai interactiu i de participació per part de tota la comunitat educativa. El 5è Congrés vol cohesionar i impulsar propostes sobre l'escola de qualitat a través de la xarxa. En aquest sentit, el web del congrés té dos objectius: informar, com qualsevol pàgina web a l'ús; i fomentar la participació cibernètica.

Finalment, EV instà a les famílies i docents: “No caure en la trampa del govern valencià per desunir-se perquè els màxims perjudicats seran els nostres alumnes i l'escola pública”.

EV recorda que l'èxit de les mobilitzacions de juny de Sí al valencià va residir en el consens i el rigor pedagògic del missatge.

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

PAÏSOS CATALANS 07

REPORTATGE

La Fundació Príncep de Girona sota sospita Patrons de la Fundació Príncep de Girona van fer aportacions a l'Instituto Nóos, de l'Urdangarin ALBA MUÑOZ GIRONA

Des del seu naixement el 2009, la Fundació Príncep de Girona (FpdG) ha aixecat polèmiques i ha generat protestes pel seu esforç constant de voler vincular la Corona amb Catalunya. Aquest cop, però, el que la converteix en protagonista són les fonts que la financen. La Fundació es nodreix de les empreses del patronat i, casualment, moltes d'aquestes han aportat diners a la trama Urdangarín.

Si s'accedeix a la pàgina web de la FpdG i s'obre la pestanya d'informació econòmica trobem publicats els noms dels membres del patronat. Tal i com va publicar el diari digital el Directe.cat , és el cas d'empreses com Telefónica, Abertis, Repsol, Gas Natural, BBVA, Freixenet o Bodegues Miquel Torres, d'entre les gairebé 60 empreses de l'Estat que financen la fundació. Són les mateixes que havien fet donacions a l'Institut Nóos d'Urdangarín.

La trama Urdangarín no té, només, al Duc de Palma com a protagonista. Tot i que els mitjans generalistes enfoquin el cas cap al gendre del rei espanyol, no s'han d'oblidar les empreses i entitats que han aportat diners i que per tant estan involucrades en el cas de corrupció.

n'hi tindrà cap”. Per molt que sembli una resposta clara, en el fons és semblant a rentar-se les mans.

El fet de no formar part de la Fundació ni tenir-hi representació, no significa que l'Ajuntament hagi de restar passiu davant de la implantació d'una Fundació que afecta a la societat civil gironina. Entre d'altres molèsties, la Fundació monàrquica ha perjudicat a d'altres entitats de la societat civil catalana que rebien donacions per les seves activitats socials i culturals, ja que les aportacions milionàries que requeria la Fundació no

Rentar la imatge de la monarquia

El passat mes de gener, després que es fessin públiques aquestes dades, el grup municipal de la CUP-Girona va dur el cas al Ple de l'Ajuntament a través d'en Carles Bonaventura, regidor de Reagrupament al grup de la CUP+Rcat. Durant el Ple, Bonaventura va exposar la preocupació generada envers les informacions aparegudes a alguns mitjans de comunicació que vinculaven diferents patrons de la FpdG amb els negocis tèrbols del cas Urdangarín.

També es va recordar que abans d'aquests fets, ja es tenia una posició frontalment contrària a l'existència de la Fundació, la qual “no ha tingut cap altre objectiu que rentar la cara a la monarquia borbònica a Girona”.

La resposta de l'Alcalde, Carles Puigdemont, va ser breu: “Aquest Ajuntament no té cap representant a la Fundació Príncep de Girona ni

“Alguns mitjans de comunicació que vinculaven la FpdG amb els negocis tèrbols del cas Urdangarín” permetien que els diners arribaren a tothom.

La darrera moció no ha estat la primera que presenta la CUP on es posa en evidència què representa realment la Fundació, i segurament no serà l'última. L'any de la creació de la Fundació, l'entitat ja va dur al ple de Girona una moció que

bres van votar en contra.

Davant d'aquest escenari, la CUP va iniciar una campanya perquè molts ciutadans enviessin correus electrònics dirigits a les entitats promotores de la iniciativa amb l'objectiu que els gironins i gironines expressin el seu desacord amb la creació de la Fundació i el servilisme dels empresaris que la potenciaven. Tot i el gran seguiment que va tenir la campanya, les queixes no van ser escoltades. A més a més, la Fundació va triar com a seu la Universitat de Girona. La Universitat no va mostrar en cap moment el seu rebuig, més aviat el contrari ja que la rectora de la UdG, Ana Maria Geli de Ciureana ara té un lloc a la FpdGI. La rectora forma part Els independentistes de Girona es van manifestar en contra de la Fundació del consell assessor de demanava al consistori “una sèrie yola i mostrar solidaritat amb els la Fundació, el qual té com a funde mesures simbòliques que ajudin companys. A excepció dels dos pri- ció “promoure i recomanar al Patroa dignificar la memòria republica- mers i com que la repressió acon- nat els projectes de la Fundació”. na”. En el text, la CUP demanava seguia l'efecte contrari, tota la res- Per tant, la UdG està mostrant claque es retirés la fotografia del ta de persones van ser absoltes per- rament quina és la seva posició al monarca de l'Ajuntament i que “no què van considerar que era “només” respecte. s'instrumentalitzi la ciutat per pro- un acte de solidaritat. mocionar la Corona”. Finalment se Ajuda i formació al jovent sol·licitava, i es continua esperant, Creació amb discrepàncies En la presentació de la Fundació, una declaració contrària per part Degut al desprestigi de la monar- s'explicita que l'entitat neix “amb de l'Ajuntament cap a la Fundació quia generat entre la ciutadania la finalitat principal de promoure Príncep de Girona. Dins la llarga gironina, la corona necessitava fer l’educació i la formació del jovent, llista de motius que s'exposaven, una bona campanya de màrqueting i atendre els problemes socials”. A es recordava: “L'actual cap de l'Es- per promocionar la monarquia. Dos part de donar algunes beques per a tat espanyol, el monarca Joan Car- anys més tard, el 26 de juny del 2009 estudiants i intentar projectar una les I, és hereu directe d'aquella dic- naixia la Fundació Príncep de Giro- imatge moderna per atraure als tadura i perpetua a casa nostra un joves, tot plegat no és res més que model polític monàrquic que atempuna estratègia de màrqueting per ta directament contra la dignitat promocionar la seva imatge a la ciudels republicans i republicanes que tat. Continua amb ambigüitat dient van morir assassinats pels franque conta “amb uns objectius ambiquistes”. ciosos i uns horitzons amplis”. La La societat gironina ha mostrat seva legitimitat l'argumenta dient en nombroses ocasions un clar que gaudeix de l'estabilitat (econòrebuig cap a la monarquia i els mica) que li proporcionen els més valors que aquesta representa. Un de 60 patrons que la recolzen. clar enfrontament va tenir lloc el Sembla ser que els arguments de setembre de 2007, durant la famola FpdGI trontollen ja que precisasa crema de fotografies del rei. Fins ment són les empreses del patroa 16 persones van haver d'anar a nat les que han tornat a posar en l'Audiència Nacional espanyola acuevidència el caràcter obscur de la sats d'injúries a la monarquia. Tot Fundació, atesa la seva vinculació i la repressió, la lluita per no peramb el cas Urdangarín. Al cap i a petuar l'antidemocràtica institula fi, la Fundació, sota la presidènció monàrquica mai no ha minvat. na impulsada per la Cambra de cia del Príncep Felip, podia ser una Després que declaressin culpables Comerç de Girona, la Caixa Girona, excel·lent eina per gestionar l'esd'injúries als dos primers indepen- la Fundació Gala-Salvador Dalí i La tratègia de negocis de la trama del dentistes que van cremar les fotos Caixa. Ja des de l'inici va haver-hi duc. Sigui com sigui, mentre la Fundel rei, carregant-los amb multes una manca de transparència durant dació representi l'essència de la de vora 3.000 euros per cap, va ini- tot el procés. Fins i tot es van gene- monarquia espanyola, continuaciar-se una cadena de “cremades rar discrepàncies en el ple de la ran les mobilitzacions per desmanpopulars” per protestar contra la Cambra de Comerç de Girona, qui tellar-la i avançar cap un país més imposició de la monarquia espan- va iniciar el projecte: quatre mem- lliure.

“La societat gironina ha mostrat en nombroses ocasions un clar rebuig cap a la monarquia”

08 EN PROFUNDITAT DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

Les arrels franquistes de

Tornen els franquistes? És que han marxat mai? Amb el canvi de govern estatal aquestes palestra. El debat no és un simple divertimento històric, sinó que en les respostes que s'h moment actual. Més enllà dels posicionaments retòrics sobre condemnes o no condemne endeguem un seguit d'articles tant al periòdic com a la web tractant diversos aspectes d' ABEL CALDERA BERGA

Per quantificar el pes del franquisme en la societat actual, només cal plantejar-se quantes hegemonies, ben vives a dia d'avui, es fundaren el 1939.

Excepte en l'àmbit cultural, i en alguns àmbits polítics -no tots-, en la resta d'espais, el poder formal i informal segueix un fil que té el seu origen en els dies posteriors a l'entrada de les tropes franquistes.

L'actitud dels partits polítics davant d'aquest fet ha vingut determinada per la renúncia a la ruptura política. Els conceptes de reforma i ruptura es fan difícils d'explicar observant la realitat aparent, però amb un anàlisi amb més perspectiva i des de més prismes aquests dos conceptes apareixen molt més nítids.

El gruix de l'oposició antifranquista, en optar per la reforma, han hagut d'amollar tots els projectes de reformes i de modernització al respecte als “drets adquirits” dels vencedors.

La retòrica de “ni vencedors ni vençuts” ha vingut a significar que hi ha un límit per al canvi. Les iniciatives del PSOE o de l'autonomisme poden haver adquirit més o menys profunditat reformista, però si bé han aconseguit eixamplar la base de participació al sistema i han aconseguit obrir espais d'autonomia, sobretot a nivell cultural, no han aconseguit somoure la majoria de bases socioeconòmiques del franquisme.

El franquisme va posar l'estat al servei de l'oligarquia. Avui l'estat fa altres funcions, però continua estant al servei de l'oligarquia.

El PP és el partit hereu del franquisme. Aquesta afirmació es pot sostenir més enllà de la proclama partidista o dels debats sobre la no condemna de la dictadura. El PP encarna i defensa el programa socioeconòmic del franquisme, evidentment posat al dia. La continuïtat en el model econòmic i social és radicalment coherent en el programa electoral i en l'acció governamental. El PP és el representant de les hegemonies fundades el 1939.

Un dels camps on aquesta continuïtat és més evident és el camp del poder econòmic. Quins són aquests elements de continuïtat entre el projecte econòmic franquista i l'actual?

És evident que el sorgiment d'una oligarquia capitalista radicada a Madrid té molt a veure amb les condicions polítiques imposades pel franquisme en la postguerra. Això, juntament amb la incapacitat de les grans burgesies catalana i basca per a mantenir un desenvolupament deslligat del poder central, han acabat conformant un poder econòmic oligàrquic amb epicentre a Madrid i amb la participació subalterna de les burgesies perifèriques.

Lluny de la retòrica de l'estat com a àrbitre o de l'estat paternalista, l'actuació de l'aparell estatal espanyol ha estat enfocada sense dilació a l'afiançament d'aquesta oligarquia.

Aquesta pràctica ha fet que la frontera entre el món econòmic i el món polític sigui tan difusa que les biografies dels seus protagonistes es mesclen íntimament.

El franquisme dissenyà l'arquitectura del capitalisme espanyol que

ha perdurat fins a avui en dia. Gairebé la meitat de les empreses de l'I-

“El franquisme va posar l'estat al servei de l'oligarquia. Avui l'estat fa altres funcions, però continua estant al servei de l'oligarquia” BEX-35, l'índex de referència de la borsa de Madrid, tenen el seu origen directament en les prebendes de la dictadura.

Un grup d'aquestes grans empreses provenen de les fusions i privatitzacions d'antics monopolis estatals, mentre que d'altres provenen dels contractes i els contactes amb l'estat.

El poder del ciment

El sector de la gran construcció és un cas paradigmàtic de com amassar una fortuna a través de les prebendes estatals. Les quatre principals constructores estatals (ACS, FCC, Ferrovial i Acciona) són filles directes dels diners, els favors i els encàrrecs del franquisme. La més gran, ACS, dirigida pel president del Real Madrid Florentino Pérez, té com a accionistes principals la família March, finançadors del cop d'estat franquista, i els “Albertos”.

Alberto Cortina i Alberto Alcocer, cosins, a banda de ser “empresaris d'èxit” i habituals de les revistes del cor, són néts del primer alcalde fran-

quista de Madrid. El primer, a més, és fill d'un antic ministre d'exteriors espanyol dels anys 70, Pedro Cortina. L'inici empresarial d'aquests dos cosins s'inicià, però, en els orígens d'una altra de les grans de la construcció, FCC, a través del seu matrimoni amb les germanes Koplowitz.

Per la seva banda, Ferrovial fou fundada el 1952 per Rafael del Pino, casat amb una Calvo-Sotelo, com a empresa subministradora de material per a Renfe.

Els inicis d'Acciona també estan lligats a la concessió de contractes per part del franquisme. Entrecanales, una de les empreses primigènies que configuraren Acciona, cresqué als anys 50 gràcies a les obres d'ampliació de l'aeroport de Barajas i a la construcció de la presa d'Atazar a Madrid.

La trajectòria d'aquestes empreses ha estat i està lligada tant a l'impuls de grans obres públiques com a

L’ACCENT 219 EN PROFUNDITAT 09

e l’oligarquia espanyola

preguntes han tornat a sortir a la i donin s'estarà definint el es del cop d'estat, des de L'ACCENT 'aquest debat

bancs i caixes, dibuixant un triangle en el qual hi ha atrapats munió d'interessos.

Els monopolis estatals i la seva privatització

La participació estatal en els sectors estratègics energètics i de telecomunicacions, que durant el franquisme s'agrupaven en l'Instituto Nacional de Indústria, va patir un procés de privatització als anys 90 guiat no pels principis liberals dels quals feia gala l'ona política de l'època, sinó per la voluntat d'enfortir l'oligarquia estatal. No és una coincidència que les privatitzacions a l'estat espanyol coincidissin en el temps en què els oligarques dels antics països socialistes rapinyaven la propietat estatal. La inspiració era filla de la mateixa mare. Endesa, Repsol i Telefónica són els tres casos paradigmàtics de privatització d'antics monopolis estatals.

Endesa, al llarg dels anys 80, inicià un procés d'absorció de les antigues companyies elèctriques regionals, les quals també tenien, òbviament, uns orígens molt lligats al franquisme. Tal és el cas de la catalana FECSA. Aquesta fou, literalment, un botí de guerra que Franco regalà al banquer mallorquí Joan March com a agraïment pel finançament de March a la sublevació franquista.

Després d'especular amb inversions en el sector nuclear i arruïnar-se quan el canvi del dòlar deixà de ser favorable, FECSA fou rescatada per la patronal elèctrica espanyola i incorporada a Endesa. Després de la llarga presidència de l'eivissenc Felicià Fusté, sota la presidència (2002-2007) de Manuel Pizarro l'empresa rebutjà la fusió amb Gas Natural, deixant clara l'oposició de l'oligarquia espanyola a permetre la creació de conglomerats empresarials amb seu a Barcelona i suficient força com per a fer

ombra a Madrid. Fou aleshores quan feu fortuna allò de “antes alemana que catalana”, frase atribuïda tant a Esperanza Aguirre com a Arias Cañete o al mateix Pizarro. Seguint els lligams familiars entre poder econòmic i poder polític, Manuel Pizarro era nét d'un general de la Guàrdia Civil i fill d'un governador civil franquista.

Posteriorment, la presidència recaigué en José Manuel Entrecanales, fill del president d'Acciona.

Actualment la companyia, que es troba sota control de capital italià, és presidida per Borja Prado, fill del diplomàtic espanyol, juancarlista i expresident d'Iberia Manuel Prado y Colón de Carvajal.

Repsol és una de les principals armes del capitalisme espanyol per a acomplir el somni de reconquerir -econòmicament- Sudamèrica. Fou creada el 1986 per la unificació de diversos monopolis energètics estatals (Campsa, Butano, Petronor...) i el seu procés de privatització s'allargà de 1989 fins a 1997. Precisament, entre 1996 i 2004, anys del govern Aznar, la companyia fou presidida per Alfonso Cortina, germà d'un dels Albertos. El 1999 la companyia adquirí la petrolera argentina YPF, privatitzada per Ménem.

Telefónica és l'altre ariet d'expansió exterior del capitalisme espanyol. El seu procés de privatització entre 1995 i 1999 significà també l'intent, fracassat, d'articular un gran grup mediàtic de dretes al servei del Partit Popular. El president de la companyia en aquella època, Juan Villalonga, era company d'escola de José María Aznar. L'actual president, César Alierta, és fill d'un alcalde franquista de Saragossa. Alierta havia participat anteriorment en la privatització de Tabacalera.

El sector financer

La caiguda de les caixes d'estalvi ha estat el darrer senyal de la incapacitat de la burgesia catalana per a bastir un potent sector financer propi. El sector financer ha estat, precisament, un dels pilars sobre els quals s'ha estat construint la capitalitat econòmica de Madrid, en un període històric en què la finançarització de l'economia en substitu-

ció del model fordista a afavorit aquesta aposta a costa de les tradicionals zones industrials. Aquest procés ha fet que el resultat final sigui una banca madrilenya amb projecció

“El sector financer ha estat un dels pilars sobre els quals s'ha estat construint la capitalitat econòmica de Madrid”

internacional i unes banques perifèriques locals.

Francesc Sanuy, exconseller de comerç de la Generalitat -i, per tant, poc sospitós d'esquerranejar-, descri-

via eloqüentment el paper de La Caixa a partir de 1939. Segons explica Sanuy, l'encarregat de la descatalanització i desnaturalització d'una entitat d'estalvi creada el 1904 per la patronal per tal d'amortir el conflicte social, fou Enrique Luño, que dirigirà l'entitat durant pràcticament tota la dictadura. Luño aplicarà la política d'inversió obligatòria en iniciatives estatals, precursora de l'opció de l'entitat per a fer una expansió arreu del territori estatal en comptes de reinvertir al propi territori.

Luño arribarà a ser rector de la Universitat de Barcelona i també procurador a Corts, i traspassarà la direcció de La Caixa el 1976 a Josep Vilarassau, un altre buròcrata franquista provinent dels aparells directius de Campsa i Telefónica. Aquesta pauta d'intentar aconseguir fer-se un lloc -integrar-se, en definitiva- dins l'oligarquia espanyola ha estat una constant de l'actuació de la burgesia catalana, més enllà de polítiques de façana de mecenatge cultural.

El lobby nuclear espanyol La doctrina nuclear està còmodament instal·lada entre la dreta espanyola, i als Països Catalans la dreta autòctona va a remolc d'aquest discurs. El projecte nuclear espanyol, però, va més enllà de la ideologia antiecologista del liberalisme estrident. En l'origen d'aquest projecte hi ha un somni, el de convertir l'Espanya franquista en una potència nuclear. L'estat espanyol probablement no seria un estat nuclearitzat sense Així ho exposa l'ecologista Santiago Vilanova al seu llibre “La bomba atòmica de Franco” (Llibres de l'Índex). És en aquest

context en què cal situar l'inici de la inversió en energia nuclear i també el permís espanyol a la presència d'armament nuclear a les bases de l'exèrcit nord-americà. En la mateixa línia, Marcel Coderch ha exposat en múltiples publicacions com “El espejismo nuclear” (Los Libros del Lince) la ineficiència econòmica de l'energia nuclear, i ha explicat el per què de la seva defensa tant en els beneficis que obtenen les grans empreses a costa de l'estat com en interessos militars.

Un plantejament que no ha variat ni un mil·límetre des de 1965.

10INTERNACIONAL

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

Despolitització del Bloody Su en el seu quarantè aniversar

La celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estrany Com ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels dret produït per uns soldats rasos?

EUDALD VILAMAJÓ BELFAST La lluita pels drets civils

30 de gener de 1972, fa 40 anys, es produïa un capítol més de la lluita pels drets civils a Irlanda; segurament un dels més famosos.

Unes 15.000 persones es reunien a Creggan, un barri nacionalista o mal anomenat catòlic de Derry, per manifestar-se contra la llei d’empresonament sense càrrecs coneguda com a “internment”. A la protesta també s’hi sumaren les peticions habituals d’un vot “real” per persona, distribució justa del treball o dret a un habitatge digne.

Prèviament, l’any 1971 acabava amb 6 civils i un membre de l’IRA morts a mans de l’exèrcit britànic, que havia tingut 7 baixes. La prohibició d’aquell 1972 a manifestarse va fer que el 2 de gener l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord anunciés la desobediència a aquella imposició i cridés la gent al carrer en diverses ocasions aquell mes. Les esbatussades de l’exèrcit a manifestants eren una constant que només aconseguia escalfar l’ambient.

El General Ford avisà davant la convocatòria d’aquell 30 de gener de la possible necessitat de “disparar a joves del Bogside”. Tot i així, la notícia que les dues faccions de l’IRA restarien al marge va despertar la confiança en que seria una jornada pacífica i feia la convocatòria més atractiva per a famílies.

Passades les 3 de la tarda, la marxa emprenia el rumb cap al centre de la ciutat, per després trencar cap al Bogside al Free Derry. Alguns manifestants, però, es desviaren cap a la barrera 14 on l’exèrcit bloquejava l’entrada al centre de la cuitat. Allà, algunes pedres foren llançades contra la posició de l’exèrcit, que va respondre a aquestes amb canons d’aigua, gasos i bales de goma.

Cap a les 4 de la tarda, lluny dels aldarulls, un escamot de l’exèrcit, per sorpresa de tothom, obrí foc a no gaire distància d’on els parlaments estaven, en aquell mateix moment, concloent la marxa. J. Johnson (59 anys) rebia un tret i moria uns dies més tard. Al cap d’uns minuts l’exèrcit britànic agafava posicions al mateix carrer dels parlaments, disparant mortalment a J. Duddy (17). Alguns joves s’afanyaren a construir una petita barricada amb runes i foren assassinats allà mateix; M. Kelly (17), M. McDaid (20), J. Young (17) i W. Nash (19). No gaire lluny queien abatuts H. Gilmour (17) i K. McEl-

hinney (17) mentre buscaven refugi.

Un altre escamot de l’exèrcit obria foc més amunt, al parc de Glenfada, deixant un mínim de 6 ferits de bala. W. McKinney (27) era assassinat en intentar-los socórrer i J. Wray (22) era rematat per un membre de l’exèrcit quan jeia

“La investigació declarà soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat” al terra ferit. A Parc Abbey eren assassinats G. Donaghey (17) i G. McKinney (35). P. Doherty (31) era abatut a Joseph Place i B. McGuigan (41) rebia un tret al cap quan s’hi apropava agitant un mocador blanc.

Un mínim de 14 ferits i 14 morts van ser el resultat d’aquella operació que l’exèrcit justificava explicant als mitjans que aquests eren pistolers i terroristes, al•legant que

els seus soldats s’havien trobat davant una ràfega constant de trets.

Cap d’ells però, ni dels seus vehicles havien patit cap dany.

El Primer Ministre Britànic va anunciar una investigació a càrrec del President del Tribunal Suprem de Justícia, Lord Widgery, però advertí a aquest que “no estem lluitant només en una guerra militar sinó també en una guerra propagandística”. El resultat de la investigació era d’esperar: “hi havia la sospita que alguns portaven armes i explosius i els altres hi col•laboraven”. Anys després es descobriria que s’havia negat declaració a testimonis, que s’havia inclòs declaracions de gent que no era allà, que s’havien modificat les declaracions d’alguns del membres de l’exèrcit, etc.

El fet és que aquesta investigació només tancava el primer paràgraf d’un capítol més de la història de les massacres a l’illa d’Irlanda, colònia britànica.

contra el vot per propietat i múltiple en el cas dels empresaris. Sistema de vot que es mantenia en un dels territoris que presumia de la democràcia més sana del món, el Regne Unit. Tot i la introducció del vot per persona l’any 1969, feren els jocs de números necessaris per evitar un govern nacionalista en

Esperant justícia, esperant democràcia

ciutats com Derry, on aquesta comunitat arribava al 67% de la població.

Molts anys d’empobriment de les condicions d’habitatge, arribant al 20% de cases superpoblades entre les comunitats nacionalistes de Derry; molts anys de discriminació

La perpetuació “d’un estat protestant per a gent protestant i governat per gent protestant”, creat el 1922 al nord d’Irlanda, feia que als anys 60 arrenquessin protestes a favor del vot per persona, lluitant

“Grups oposats a les polítiques del Sinn Fein van participar en una marxa convocada només per una part de les víctimes”

a l’hora d’accedir a un lloc de treball, portant a aquestes comunitats a superar el 20% d’atur, el més elevat del nord d’Irlanda; havien portat la població, l’any 1963, a seguir l’exemple de les marxes pels drets civils de la comunitat afroamericana als EUA. Però a Derry les marxes no eren suficient per aturar la discriminació i repressió de final dels 60; la creació de zones no governades pels britànics era l'única solució. L’any 1969 aparegué el rebel Free Derry, zona que fins l’any 1972 es mantindria intermitentment resistent a l’entrada de l’exèrcit britànic, la policia nord-irlandesa i els paramilitars i grups sectaris de la comunitat unionista.

El context de descontentament social va fer que el govern decidís mantenir la democràcia amb autoritarisme. Exemples en són la posada en pràctica del “internment”, l’augment d’efectius de la policia i la implantació de l’exèrcit als carrers de la ciutat. Els primers morts que s’apuntava l’exèrcit eren els precedents d’una marxa que resultaria, si més no, històrica.

Després del Bloody Sunday era evident el context de guerra militar i mediàtica, on la criminalització de la lluita principal, la lluita pels drets civils, s’ajudava d’un règim propi d’un estat d’excepció

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

unday ri?

El Sinn Féin llança dues propostes de referèndum Frivolització d’una guerra

y a la boca de la societat irlandesa. ts socials en un accident puntual

Enguany, abans del quarantè aniversari, saltà el mateix debat de qui hi guanyava i de si era una decisió política l’anunci del final de les marxes. Per a molts era clar, que si es refredava o es tancava el capítol del Bloody Sunday amb només la declaració d’innocència de les víctimes, l’imperialisme britànic hauria aconseguit capgirar la petició per declarar culpable a qui va orquestrar els assassinats i identificar-ne els motius polítics, tirant-hi sorra al damunt.

Servit el debat, la majoria de famílies han estat conseqüents amb la decisió de l’any anterior i sota el nom de “Bloody Sunday Trust” només han organitzat activitats commemoratives.

De fet només dues famílies han convocat la marxa coincidint amb el quarantè aniversari.

Tot i que la majoria de famílies no s’han conformat amb la declaració d’innocència dels seus familiars i encara busquen caps de turc, aquestes han decidit buscar refugi en la justícia actual per portar, com a mínim, els executors davant d’un tribunal.

Tot i la multitudinària manifestació, en la que gairebé 3.000 persones s’aplegaven per recordar el significat que tenia per ells el Bloody Sunday, enguany no va arribar ni de bon tros al nombre d’assistents d’anys anteriors, segurament, per la divisió entre les famílies i la petició personal de les famílies no convocants que no s’anés a la marxa, com a senyal de respecte a la decisió de la majoria de famílies. Tot i així, s'ha creat el suficient rebombori per, entre altres coses, trobarnos amb la dimissió del president del “Bloody Sunday Trust”, Eamonn McCann, al•legant que ell hauria inclòs la marxa en el programa d’activitats del dia i que no li agradava la divisió que s’havia creat entre les famílies.

Però la importància del debat va molt més enllà. En aquesta manifestació, 3.000 persones van voler deixar clar – evitant que la decla-

ració d’innocència de les víctimes eclipsés això - que els motius pels quals hi havia hagut unes víctimes en aquella manifestació eren polítics, que els motius pels quals hi havia una petició de drets socials anaven relacionats amb una colonització i que estaven disposats a convèncer a la societat que aquest era el camí. Potser per aquesta contundència, grups de tot tipus oposats a les polítiques del Sinn Fein s’hi van deixar veure, alguns amb més oportunisme que motivació política, altres deixant clar que el motiu de la seva adhesió era visualitzar que encara no s’havien resolt tot el que es demandava en aquella marxa, senyalant manques de democràcia i justícia en la societat nord-irlandesa actual. És difícil augurar quan i com es tancarà el capítol del Bloody Sunday, com altres capítols de massacres produïdes durant els anys anteriors i posteriors al nord d’Irlanda.

S’ha de dir que el que s’ha aconseguit amb el record i la lluita entorn el Bloody Sunday, com a mínim, ha estat generar la petició de crear comissions independents per clarificar totes aquestes massacres, que poden portar a tenir un context més global, a assenyalar els motius polítics i al reconeixement d’una guerra i una colonització.

Però aquí, al nord d’Irlanda, encara es veu lluny la forma justa de tancar tots els capítols i el llibre sencer: aquell objectiu pel qual van lluitar els primers republicans irlandesos fa més de 200 anys; aquell objectiu que James Connolly i els seus companys van proclamar, i van tenir a les seves mans uns dies d’aquell 1916; el mateix objectiu pel qual han mort molts irlandesos, d’arreu de l’illa, abans i després de la partició del 1922. Aquell objectiu era i és la fi de la colonització i, per tant, la creació d’una república irlandesa independent i l’establiment, per fi, de justícia i democràcia a l’illa, finalitzant amb la històrica discriminació.

“La controvèrsia sobre la fi de les marxes de record portà a la dimissió del president del ‘Bloody Sunday Trust’, Eamonn McCann”

El Bloody Sunday és un punt d’infelxió en la lluita per la independencia d’Irlanda del Nord

amb lleis com la “Direct Rule”, llei que estipulava que el nord d’Irlanda es governés des de Londres, eliminant tot poder que pogués tenir el parlament nord-irlandès.

El primer aniversari, l’any 1973, una marxa recordà, no només a les víctimes, sinó també els motius de la manifestació. Pel vintè aniversari, es crea la campanya “Bloody Sunday Trust”, que centrà els seus esforços en buscar la innocència de les víctimes i el processament dels culpables; per tant, la negativa a acceptar les conclusions de Lord Widgery, Finalment, l’any 1998 semblava que la campanya i les marxes s’acostaven al seu objectiu quan s’encarregà a Lord Saville una investigació sobre els fets. Aquesta conclogué el juny del 2010, determinant que totes les víctimes eren

innocents,. L’emoció d’haver aconseguit netejar la imatge de les víctimes eclipsà la decepció que la investigació, després de 921 testimonis escoltats i 1.500 revisats i 12 any d’espera, senyalés a soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat que no tingués cap relació amb la política d’aquells anys al nord d’Irlanda, seguint així amb la política d’ulls tancats enfront els responsables polítics i alts càrrecs militars. Però definitivament, la felicitat de les famílies en escoltar de boca del primer ministre britànic, David Cameron, la declaració que corroborava la innocència dels seus, va tancar un segon paràgraf en el capítol del Bloody Sunday, quan la majoria de famílies van decidir fer, l’any 2011, que la marxa pel trenta-novè aniversari fos l’última.

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF. & ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

REDACCIÓ BARCELONA

Pressionat des de molts sectors republicans per la manca de resultats efectius en la unificació d'Irlanda, i aprofitant la conjuntura oberta per l'anunci de referèndum escocès, el vicepresident del govern autònom nordirlandès i líder del Sinn Féin, Martin McGuinness, anuncià el passat 30 de gener la intenció de treballar per a la convocatòria en els propers anys d'un referèndum sobre la reunificació d'Irlanda.

La possibilitat de convocar un referèndum d'aquestes característiques està contemplat en els Acords de Divendres Sant. Amb tot, les darreres enquestes mostren uns percentatges de possibles vots favorables a la reunificació més baixos que en anteriors ocasions.

D'altra banda, el Sinn Féin insta el govern irlandès a realitzar un referèndum sobre el nou tractat d'austeritat europeu. Des de les pàgines del seu setmanari, An Phoblacht, el partit insta el fiscal general de la República a estudiar si el tractar requereix d'un referèndum per tal que pugui ser ratificat pel govern irlandès.

Amb l'augment de la presència institucional del Sinn Féin al sud de l'illa, aquest partit centenari ha reorganitzat el paper dels seus dirigents. Tot i que concorregué com a candidat a la presidència de la República -on obtingué més del 13% dels vots, McGuinness representa ara el partit al nord, mentre que Gerry Adams treballa des del parlament irlandès per a l'extensió del poder del partit al sud.

Si bé la crisi ha donat noves ales i protagonisme a diversos grups republicans, cap d'ells ha pogut posar dempeus una alternativa política suficientment sòlida com per a competir amb el Sinn Féin. Amb tot, la història del republicanisme irlandès ha repetit cíclicament des de fa més d'un segle l'escenari en què els sectors minoritaris acabaven assolint l'hegemonia del moviment i desplaçant els sectors majoritaris fora d'aquests.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions continuen arreu dels Països Catalans

La nova estratègia del capital: vincular els salaris a la productivitat FRANCISCO NAVARRO BARCELONA*

A l’espiral insaciable de retallades de drets i benestar social cal sumarhi ara una antiga proclama neoliberal que ha ressorgit aprofitant la gravetat de la situació. Sembla que el desmantellament dels drets laborals no és suficient i l’atac ha emprès una direcció paral·lela cap al cor del mercat de treball: el salari.

La nova bandera neoliberal en política laboral és la vinculació dels salaris a la productivitat deslligant-los de l’increment de preus.

Això significarà que els augments de productivitat es repartiran entre les treballadores i el capital i tot l’augment de preus anirà directament a la butxaca de l’empresari.

Considerant que entre 1997 i 2007 l’Índex de Preus al Consum (IPC) va créixer un 38,8% i la productivitat tan sols un 5,3% (segons l’OCDE), podem fer-nos una idea de les conseqüències que aquesta mesura tindrà per a la classe treballadora en la lluita per la repartició de la renda generada pel conjunt de l’economia. I al mateix temps, ens ajuda a comprendre la insistència per part del capital de portar a terme com més aviat millor l’aplicació d’aquesta proposta.

Sorprèn la necessitat d’haver de recordar constantment que la fixació dels salaris a l’evolució dels preus únicament garanteix l’estabilitat del poder adquisitiu de les treballadores. Sota aquest acord, els salaris reals no creixen. Ara bé, si amb un cost salarial estable l’economia és capaç de produir una major quantitat de bens i serveis,

és a dir, augmenta la productivitat, la venda de tota aquesta producció extra beneficiarà exclusivament l’excedent empresarial.

Una conseqüència directa serà que del pastís de la riquesa total del país, el tros que correspon a les rendes del treball disminuirà en contraposició a les rendes del capital.

Per tant, per a què el repartiment de la renda no es modifiqui cal que la norma que determina els increments salarials es vinculi tant a l’increment de preus com a l’increment de la productivitat. No cal dir que aquesta norma no corregeix la situació d’injustícia en la distribució de la renda sota la lògica d’explotació capitalista, únicament la mantindria invariable.

En tot cas, el debat sobre la relació de la productivitat i els salaris requereix una anàlisi molt àmplia i ha plantejat importants controvèrsies entre les distintes escoles de pensament econòmic. No obstant, podem comentar algunes qüestions que ens ajudin a entendre una mica més el tema, especialment al voltant de com i en quina escala mesurem la productivitat.

Els últims atacs contra la negociació col·lectiva fan pensar que la intenció és vincular els salaris a la productivitat de cada empresa en concret, o encara pitjor, a la de cada treballadora. En la línia de fomentar l’individualisme de la treballadora, l’estratègia reorganitza clarament l’estructura de poder de negociació salarial minvant la unió de la classe treballadora. D’aquesta manera augmenta la seva desprotecció enfront l’empresari que

la veu com una mera mercaderia.

A més a més, aquest plantejament incorpora un error de base heretat de l’anàlisi econòmica neoclàssica que l'economista Piero Sraffa ja va desmuntar als anys 60. I és que la productivitat d'un bé o servei, i per tant, del treball incorporat en la seva elaboració dins d'una empresa, depèn de la producti-

“Lligar els salaris a la productivitat és totalment incoherent en termes d'eficiència” vitat total del sistema econòmic, així, qualsevol anàlisi parcial que vinculi directament la productivitat del treball amb la seva retribució estarà ignorant aquesta qüestió crucial (estudiants i llicenciades en economia dels darrers 20 anys, absteniu-vos de buscar-ho als apunts de la carrera, molt probablement no ho trobareu). Això fa que sigui tècnicament impossible mesurar de forma individualitzada la productivitat d'una empresa, i encara menys, d'una treballadora. L’elaboració d’un producte incorpora l'activitat directa i indirecta de moltes empreses, especialment en un context de subcontractació

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

i externalització. L’empresa central, que controla el mercat i aprofita el seu poder per captar els augments de productivitat, augmenta així els guanys i externalitza els riscos. Això conforma un ambient de relacions interindustrials en plena desigualtat que s'allunya molt de la competència perfecta que tant anuncia l’economia ortodoxa i la seva aplicació obre la porta a un increment de les desigualtats socials.

Per altra banda, lligar els salaris a la productivitat és totalment incoherent en termes d'eficiència, i contradictori amb l'assignació eficient del mercat de la teoria ortodoxa neoclàssica. Es dissenya un sistema que premia les empreses productivament menys eficients amb la possibilitat de pagar salaris més baixos. Quelcom que no succeeix amb cap altre factor productiu o mercaderia. Seria impensable, per exemple, un sistema de retribució del capital en el que les empreses menys productives paguessin un tipus d'interès menor.

Ja sabem, però, que els principis neoliberals són molt flexibles i selectius a l'hora de plantejar polítiques econòmiques. A més, no té gaire sentit plantejar una transformació cap a un model productiu d'alta tecnologia com s’està anunciant des del govern i alhora incentivar les empreses menys eficients.

Com no podria ser d’altra manera, l'argument legitimador d'aquesta estratègia és el foment de la competitivitat i de la creació d'ocupació. És a dir, pel bé de tots, hem de

poder vendre més barat i millorar la situació competitiva exterior reduint els costos laborals. Segurament, la baixa competitivitat global de l'economia espanyola és causa del model productiu desenvolupat durant les darreres dècades, un tema molt més complex que el que planteja aquest argument, ja que hi ha sectors productius amb grans nivells de productivitat exterior. En qualsevol cas, es parteix de la idea (o més aviat creença) que la pèrdua de competitivitat obeeix a l'augment dels salaris, quan en realitat, segons l'OCDE, l’economia espanyola és l'única d'aquesta organització que ha experimentat un descens del salari mitjà. Els que defensen aquest argument haurien d'observar el retrocés que les rendes del treball han patit des de mitjans dels anys 70 sobre el total de la renda nacional. Així veurien que allò que realment ha augmentat han estat els excedents empresarials, que són els veritablement beneficiats de l'alça de preus, i per tant, amb una major responsabilitat sobre la baixa competitivitat de l'economia espanyola que no pas els salaris.

En resum, la proposta de lligar la productivitat als salaris s'enquadra en l'estratègia del capital per recuperar la taxa de guany a través de l'empitjorament de les condicions de vida de la població. Un pas més en el violent i desesperat procés d’auto-refundació que el capitalisme està portant a terme. *Francisco Navarro és membre del seminari d’economia crítica Taifa

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

ESPORTS 13

A punt de començar el mundial de Fórmula 1 sense novetats a casa nostra RAFA ESCOBAR MANISES

La pretemporada dels equips de fórmula 1 està arribant al seu final, en breu, els pilots tornaran als circuits per fer rugir novament els motors de les seues tecnificades màquines. Mentre aquesta, encara tènue, activitat es va introduint a l’agenda dels mitjans de comunicació generalistes, als Països Catalans es continua sense tindre notícia de quin serà el destí que tindran els grans premis que es celebren al seu territori.

Sembla però que aquest silenci fa presagiar la continuïtat d’uns esdeveniments que no han tingut, ni molt menys, la rendibilitat que els seus promotors i els governs català i valencià s’afanyaven a assegurar. Únicament algunes declaracions inconcretes fent referència a una suposada renegociació dels contractes han trencat aquest sospitós silenci. Una renegociació a la que ambdós presidents autonòmics feren referència després de la seva darrera trobada i que suposadament negociarien conjuntament.

Tot fa pensar però que Ecclestone farà valer els seus contractes i obligarà a complir els paga-

RAFA ESCOBAR MANISES

La Fórmula 1 té un vincle molt estret amb els poder polítics

ment d’allò pactat i que al 2012 tornarem a veure el desplegament de dispendi i glamour que acompanya a aquest esport, mentre les retallades dels governs afecten a la sanitat i l’educació provocantuna destrucció de treball públic sense precedents.

Així i tot la situació no és la mateixa en ambdós casos, mentre el Gran Premi que es celebrà a Montmeló té un cost menor i té lloc a un circuit habilitat, el circuit urbà de València té un cost molt més alt. A més, mentre que el govern autonòmic del Principat va anunciar que no es reno-

varia un contracte que acaba el 2013, el govern autonòmic valencià, en cap moment ha anunciat la no renovació d’aquest, és més, ha assumit les pèrdues de l’empresa Valmor, l’encarregada d’organitzar l’esdeveniment a València.

Aquesta situació fa presagiar una tardor calenta a València, on els ànims estan molt encesos a causa de la fallida econòmica d’un govern valencià que actualment no és capaç ni de pagar la calefacció de les escoles, les fotocòpies de l’administració o les receptes a les farmàcies, però que en

cap cas renuncia a pagar la factura de 20 milions d’euros pels drets i totes les despeses extra que suposa un muntatge que pagarà la nova empresa pública Valmor.

Caldrà veure doncs a l’octubre quina és la resposta social que tindrà la celebració d’un esdeveniment deficitari, la rendibilitat del qual ja no es creu ningú però al que els dirigents valencians no volen renunciar, prioritzant l’engreixament del ja ampli compte corrent d’Ecclestone per damunt de la necessitat d’oferir serveis bàsics als seus ciutadans.

El TAS declara culpable al ciclista Alberto Contador per dopatge RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 6 de febrer el Tribunal d’Arbitratge Esportiu va declarar culpable per dopatge al ciclista madrileny Alberto Contador. El TAS era l’última instància esportiva a la qual podia recórrer Contador, quedant la justícia ordinària com a últim recurs per a l’esportista.

La sentència inhabilita al ciclista durant dos anys, això sí l’execució d’aquesta és retroactiva, cosa que permetrà a Contador tornar a competir a partir de l’agost del 2012. Les conseqüències pràctiques de la sentència han comportat la despossessió del títol de campió del Tour de França del 2010, el Giro d’Itàlia del 2011 i la Volta a Catalunya del mateix any.

Les restes de clembuterol a les anàlisi de sang del ciclista han resultat suficients al TAS per eme-

La Universitat Politècnica de València cobrarà per la pràctica esportiva als campus

Alberto Contador és una tema d’Estat

tre el seu veredicte de culpabilitat sense acceptar les explicacions de la defensa que al·legaven una intoxicació alimentària. Segons el TAS aquesta intoxicació és improbable pel fet que el clembuterol és una substància prohibida per la Unió Europea en els pinsos que serveixen per alimentar el bestiar.

Així doncs, sense poder pro-

var-se la teoria de la intoxicació alimentària i tampoc la d’una suposada autotransfusió de sang, el tribunal ha optat per donar com a vàlida l’única prova existent, l’anàlisi feta al corredor i que donava positiu per una ínfima quantitat de l’esmentada substància.

Davant d’aquesta decisió, la maquinària mediàtica espanyola

s’ha posat en funcionament, enfocant la decisió com a una enorme injustícia comesa contra un esportista que apareix desolat i deixant planar l’ombra d’una suposada conspiració contra els èxits de l’esport espanyol. Una conspiració en què apareixen en primera línia els francesos, sempre recelosos dels èxits espanyols i frustrats pels seus dolents resultats esportius dels darrers anys.

Certament la resolució del cas Contador el que ve a demostrar és que si alguna ombra plana sobre l’esport espanyol no és la de la conspiració, sinó la del dopatge; el controvertit cas de Contador és un episodi més d’un llibre que ja en té alguns d’escrits els darrers anys, com és el cas de l’atleta Marta Domínguez, del també ciclista Alejandro Valverde, l’esquiador de fons Johan Muhlegg, o del futbolista Gurpegi entre altres.

Amb l’entrada de l’any nou els rector de la Universitat Politècnica de València feren saber que a partir d’aquest moment els seus estudiants hauran de pagar per fer servir les instal•lacions esportives dels campus, així com per inscriure’s a les diferents activitats que la universitat oferia per al foment de l’activitat física i esportiva entre els estudiants.

El consell rector de la institució universitària explica la mesura fent referència al dràstic retall pressupostari al que es veuen sotmesos per part de les institucions valencianes, així com per l’impagament d’algunes partides pressupostàries.

La mesura sembla un pas més en la direcció que està prenent l’ensenyament universitari arran de l’aprovació del pla Bolonya i la mercantilització de molts serveis prestats per aquesta. De fet no és descartable que aquesta taxa inicial sobre l’activitat física dels estudiants desemboque en l’externalització de moltes de les activitats i instal•lacions que les universitats oferien als seus estudiants.

Els estudiants doncs, cada cop veuen com es van limitant els seus drets i sobretot els de les properes generacions, les quals hauran d’endeutar-se per obtenir les seues titulacions, creant-se una segregació socioeconòmica que ara arriba també a la pràctica de l’esport al campus. Són moltes les persones que diàriament utilitzen aquestes instal•lacions i adopten hàbits de vida saludables gràcies a les facilitats que fins ara donaven les universitats públiques als seus estudiants. Un cop més i amb l’excusa de l’austeritat, les infraestructures esportives universitàries esdevindran un nou element de segregació i, qui sap? Si una nova font de negoci a costa de la butxaca del contribuent.

Ana Botella elimina l’anell africà del logotip de la candidatura olímpica madrilenya Una de les primeres decisions de la nova alcaldessa de Madrid Ana Botella, va ser ratificar la candidatura olímpica de Madrid per a l’any 2020, una decisió que no sembla molt coherent amb la dràstica reducció de la despesa que propugna el govern del Partit Popular. A banda de la inversió en infraestructures que encara queda per fer, la formació d’aquesta candidatura suposa una important despesa pel que fa a la creació de comissions de treball, viatges, gales, dietes... I tota la despesa sumptuària que rodeja un esdeveniment d’aquestes característiques.

També ha sobtat el fet que l’esmentada candidatura ha introduït al seu logotip olímpic un, molt hispànic anell morat, fet que seria intranscendent sinó s’haguera eliminat l’anell negre, que representa al continent africà. Aquest fet, que pot resultar anecdòtic deixa ben a les clares quines són les conviccions dels seus impulsors, els quals són capaços de col•locar la seua idea de nació a l’alçada de l’esperit olímpic eliminant aquell anell que consideraven més prescindible. Hi ha actituds, que malgrat no tenir conseqüències concretes, tenen un simbolisme d’enorme profunditat.

14 CULTURA

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

El pop revelador Hèctor Serra VALÈNCIA

’aportació valenciana a l’escena musical del país ha estat sempre cabdal. Són molts els noms provinents del sud que han acabat esdevenint referents en la memòria col·lectiva del nostre poble. Cançó, folk o rock mediterrani són etiquetes indestriablement lligades al llegat de Raimon, L’Ham de Foc o Pep Laguarda. I invocar la música dels nostres temps, les propostes fresques i juvenils, és parlar d’Obrint Pas o Orxata Sound System. Amb tot, la qüestió és: què passa amb el pop a terres valencianes? I no és una pregunta sobrera, si prenem la idea del “pop” des del prisma de les bandes amb inclinació melòdica i pretensió de crear himnes virtuosos. Per fer-ho més entenedor: on són els nostres Coldplay? Si bé és cert que al Principat ha existit sempre una escena sòlida – no l’única- en aquest camí (Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos...), al País Valencià costa més trobar aquest tipus de material sonor. Per citar algunes de les referències més pròximes en el temps, hauríem de viatjar fins el 2002, quan Munlogs ens va regalar Llum (DiscMedi),

Neme Jiménez

L

un disc molt ben parit que, malgrat tot, va passar una mica desapercebut. També són dignes d’esment els tres llarga durada de Pinka, formació de Xàbia amb dues dèca-

Arrenca l’Any Alcover Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l Consell de Mallorca, amb majoria del Partit Popular, ha declarat el 2012 Any Alcover.

Malgrat que mossèn Antoni Maria Alcover, nascut el 2 de febrer de 1862 a Manacor -fa 150 anys- ha fet mèrits suficients per rebre aquest homenatge, sorprèn pel fet que una de les tasques a les quals dedicà la seva vida fou precisament la llengua catalana, la mateixa que el govern Bauzá, del mateix color polític que el Consell, combat.

El primer interès d'Antoni Maria Alcover fou la literatura, en especial la d'arrel popular. En aquest sentit, començà una recerca de rondalles mallorquines que anà recollint i publicant sota el pseudònim de Jordi des Racó. Arrel d'aquesta primera tasca de folklorista, prengué consciència de la riquesa de les variants dialectals del català i de la necessitat de conservar-les, i emprengué una tasca de recopilació d'informació que volgué d'abast nacional i que, gràcies a la col·laboració de nombroses persones, pogué

E

abraçar el conjunt de terres de parla catalana. El projecte en qüestió, discutit per en Pompeu Fabra, rebé el nom de Diccionari català-valencià-balear, però no era un diccionari a l'ús, és a dir, exclusivament dialectològic, sinó que incloïa també informació històrica i literària.

Malauradament, Alcover no va poder veure el final del projecte, una feina que van acabar el seu col·laborador Francesc de Borja Moll, amb el suport de la seva filla Aina Moll Marquès i del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. El mateix Moll fou també qui s'encarregà de publicar l'obra d'Alcover, des dels 24 volums que ocupa l'Aplec de Rondaies Mallorquines, als 10 del Diccionari. A banda però d'aquests dos treballs extensos, Alcover va deixar escrits altres textos, com ara el Dietari de l'excursió filològica 1906, el següent fragment del qual ens sembla prou significatiu del seu perfil: “No, fills de la Pàtria, no ho espereu que el bon govern que somiau, vos vinga mai de l’aire del cel! [...] El bon govern el mos hem de guanyar amb els nostres punys, lluitant a tota ultrança, batallant amb tota l’ànima”.

des de recorregut.

Ara, un nou disc es revela i despunta en l’escomesa. Les revelacions microscòpiques és el segon treball dels Autòmats i reuneix un grapat de bons motius: tornades contagioses, orquestració majestuosa en certs passatges, harmonies vocals i ecos espacials, nebuloses generades pels sintetitzadors i un munt de detalls artístics i de producció gens menyspreables. Miquel Herrero i Nacho Vaquero, al capdavant de música, lletres i arranjaments, s’han proposat un recital ambiciós, amb pujades i baixades, d’aquells per aixecar estadis, tot trencant amb la manera de fer de Cançons en blanc i negre, el primer compacte del

grup, més innocent i previsible, que els va valdre el reconeixement als Premis Ovidi del 2010.

De moment, han donat en la diana: “Antàrtida”, primer senzill i primeres notes del treball, acompanya en aquests dies de fred siberià que estem vivint. Aquesta i “Zeppelins” són dues cançons de tonada adrenalínica, cantables per tots els públics, on s’acumula sense fer-se nosa una densa instrumentació que, això sí, mai descarrila ni en fons ni forma. Tecleig inspirador a “Laboratori”, tema rodó. “Marxa solar” és el caramel ensucrat del disc i “Lliçó d’història” l’exemple de la creativitat lírica que banya tot l’àlbum.

Potser el tall més introvertit el trobem a “L’holograma”, amb altes dosis de melangia. Melosa però ben defensada és també “L’era d’Aquari”, càntic coral reposat previ a la colorista “Punt d’estabilitat”, text que remet de seguida a l’univers playmobil de l’anterior disc.

El final és èpic: primer amb “Diazepam”, de regust psicodèlic. És un bon moment per aturar-se en les detallistes fotografies de Neme Jiménez que vesteixen el llibret. Després, i a mode de conclusió, “Al final”, una peça de menys a més intensitat amb sentència inclosa, que ens adverteix de la certesa de tot això. Cert, i satisfactòriament revelador.

Fitxa tècnica

Les revelacions microscòpiques Grup: Autòmats Discogràfica: Cambra Records Any: 2012

El món del cinema perd la mirada de Theo Angelopoulos Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a nit del passat 24 de gener Theo Angelopoulos visitava l'escenari que l'endemà havia de filmar.

Estava preparant L'altre mar, una pel·lícula que tenia la voluntat d'interrogar-se sobre la crisi econòmica que viu Grècia i que a tot arreu arriba, també al sistema sanitari, que va trigar tres quarts d'hora a enviar-li una ambulància.

Nascut a Atenes el 1930, en un primer moment res no feia pensar que en Theo Angelopoulos es dediqués al cinema. Estudià dret, feu el servei militar i, en acabat, marxà a París a estudiar literatura a la Sorbona. Però ho deixà córrer per iniciar estudis a l'Institut des Hautes Etudes Cinematographiques, d'on fou expulsat en acabar el primer curs. En tornar a Grècia començà a provar de tirar endavant els seus projectes cinematogràfics i, el 1970, aconseguí realitzar el seu primer llargmetratge, La Reconstitució. La bona acolli-

L

da d'aquesta primera pel·lícula li va permetre iniciar una trilogia de caràcter històric centrada en els convulsos anys centrals del segle XX a Grècia, d'entre les que destacà El viatge dels comediants (1975).

Aquesta és probablement la seva pel·lícula més reeixida i en la qual confirmava un estil propi on el viatge no és només el descobriment de nous mons exteriors sinó també un camí d'autoconeixement i aprenentatge, i que destaca, en el terreny formal, per la pausa i el pla llarg. Als anys vuitanta féu diverses pel·lícules de caràcter més introspectiu, d'entre les què la crítica en destacà Alexandre Magne (1980) i Paisatge a la boira (1988), que comptà amb la participació del guionista italià Tonino Guerra (Amarcord, Blow up!). Una col·laboració que es repetí amb La Mirada d'Ulisses (1995), un recorregut pels paisatges desolats dels Balcans de la mà d'en Harvey Keitel i, tres anys més tard, amb L'eternitat i un dia, els dos treballs que feren de Theo Angelopoulos un director amb certa popularitat a casa nostra.

CULTURA 15

L’ACCENT 219 DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012

La crítica de la quinzena

Obrint la porta a una realitat amagada Guillem Colom BANGOR, GAL·LES

’any 2007, Nadia, una jove advocada gallega, és de viatge a Venècia amb el seu marit i fill.

Durant el viatge Nadia no deixa de pensar en el cas de David,un independentista gallec que es troba dispersat a una presó espanyola a resultes de la seva militància a una organització juvenil. Mentre és a Venècia, Nadia parla a diari amb la seva mare, Malvina, qui també coneix de molt a prop la repressió: la seva parella, el pare de Nadia, milità a l’independentisme armat durant els anys 70. Nadia mai no l’arribà a conèixer perquè va ser assassinat quan complia pena de presó.

Tot i aquest argument tan obertament col·lectiu, a A perspectiva desde a porta hi trobam històries molt personals. La dels pares de Malvina, botiguers que s’adapten a la repressió política i social del franquisme, i que cerquen l’eixida individual.

La d’un emigrant gallec, Suso, que no apareix com una història de nostàlgia sinó de canvis personals, que fan que torni a casa més polititzat, conscient de formar part d’una nació oprimida. La dels amors de joventut que mai no s’apaguen, i dels desamors resultants del tedi de la vida en parella.

L

context actual; i, sobretot, excepcional, per mostrar que les lluites polítiques són també lluites personals, de superació de pors i contradiccions.

A l’obra, que l’autora defineix com “una història d’amor”, allò col·lectiu ens arriba mitjançant els pensaments de persones individuals: per una banda, les reflexions de Nadia sobre la vida en parella, les renúncies del nacionalisme institucional, la pervivència de la persecució política, o la connivència entre un jutge i govern de torn. I per una altra banda, la història de Malvina: un relat de dificultats familiars per mor de la seva implicació política, però també de lluita i amor amb Braulio, que va ser capturat degut a la presència d’un talp al seu grup.

“A la novel·la A perspectiva desde a porta, Patricia Janeiro no només ens conta històries de lluita independentista d’ahir i d’avui, sinó també històries d’amor i desamor, de pors individuals i superacions col·lectives” Obra excepcional A l’opuscle Un pistoletazo en medio de un concierto, l’escriptora Belén Gopegui denuncia que “la novel·la del segle XX, gairebé tota, és d’una gran inversemblança. I crec que la causa està relacionada amb la prohibició de la política. No dic que la novel·la del segle XX sigui dolenta, però és insuficient.” La superació d’aquesta mancança és, precisament, el que converteix l’obra de Janeiro en excepcional. Excepcional per parlar

Fitxa tècnica d’uns temes que han estat arraconats per aquells que decideixen què és publica i què no; excepcional per fer-ho d’un tema molt conflictiu avui dia l’Estat espanyol; excepcional per inserir molt bé les històries de lluita del passat dins el

A perspectiva desde a porta Autor: Patricia A. Janeiro Editor: Edicións Positivas Any: 2009

Història

40 anys del Bloody Sunday: reconeixement sí, justícia no Borja Català MANISES

a setmana passada es van complir 40 anys del Bloody Sunday (diumenge sagnant), la massacre perpetrada per l'exèrcit britànic a la ciutat irlandesa de Derry el 30 de gener de 1972. Aquell dia 13 persones que participaven en una manifestació pels drets civils van morir tirotejades pels soldats del Regne Unit. Un persona més va morir temps després a causa de les ferides causades per les bales. En 2010, després d'una llarga investigació, el primer ministre britànic, David Cameron, va demanar perdó de manera oficial per aquells fets, però cap dels seus responsables directes ha hagut de respondre davant la justícia per aquell crim.

A les darreries dels anys seixanta i principis dels setanta, la lluita de la comunitat catòlica del nord d'Irlanda, els comtats de l'illa encara ocupats per Gran Bretanya, va agafar una nova volada. Les discriminacions de tota mena, les agressions dels paramilitars unionistes i la policia i els vents de revolta que travessaven el planeta van impulsar, d'una banda, una lluita pel reconeixement del seus drets civils; i de l'altra la revifalla de la lluita armada contra l'ocupant.

L

En 1971, ja amb les tropes britàniques ocupant de nou el nord de l'illa i amb un grau d'enfrontament creixent, fou aprovada una llei que permetia l'empresonament sense judici previ d'aquelles persones sospitoses de pertànyer o col·laborar amb organitzacions armades. Aquesta legislació afectà de manera gairebé exclusiva la comunitat catòlica (la seua aplicació es va traduir en la detenció de molts

pocs protestants) i va servir de paraigua per a la tortura.

Per protestar contra aquest tomb repressiu l'Associació pels Drets Civils del Nord d'Irlanda (NICRA) va convocar una manifestació a la ciutat de Derry -una de les més colpejades per la violència- per al 30 de gener de 1972. La marxa va començar a caminar fortament vigilada per soldats del primer batalló del regiment de paracaigudistes de l'exèrcit.

En un moment del seu recorregut uns manifestants van llançar pedres contra els militars i de la resposta inicial amb aigua, bales de goma i gas es passà a un foc real que matà 14 persones -sis d'elles

menors d'edat-, deixà un nombre semblant de ferits i marcà l'inici de la fase més sagnant del conflicte (només aquell any va provocar la mort de prop de 500 persones).

La primera investigació sobre el Bloody Sunday es tancà de manera ràpida i donà per bona la versió de les forces armades, segons la qual els soldats haurien disparat en resposta a trets del manifestants. Aquesta fou la versió oficial fins 1998, any en què es va signar l'acord de divendres sant. Després de dècades de lluita per part de les famílies de les víctimes, Tony Blair, aleshores primer ministre del Regne Unit, encarregà una segona investigació dels fets de Derry encapçalada per Lord Saville que arrancà l'any 2000. Les conclusions de l'informe Saville es van fer públiques en juny de 2010, després de les eleccions britàniques: proclamaren la innocència de les víctimes i acusaren els soldats d'haver obert foc sense que ningú els haguera disparat primer. En una compareixença pública David Cameron, actual ocupant del número 10 de Downing Street, demanà perdó oficialment per la massacre. Amb 38 anys de retard arribava el reconeixement. La justícia encara espera: ningú no ha estat mai jutjat pel Bloody Sunday.

DEL 9 AL 22 DE FEBRER DE 2012 L’ACCENT 219

16CONTRAPORTADA

“No sobren autobusos, sobren tots els directius de TMB” M.C. BARCELONA

El proper 23F seràs jutjat per uns fets de la vaga del 29 de setembre de l'any passat.

Aquest judici és la factura que em passen els que manen a l'Ajuntament de Barcelona i a TMB (que en el cas del moment de la detenció era la mateixa persona, Assumpta Escarp, Regidora de Seguretat i Mobilitat de Barcelona i Presidenta de TMB) per haver estat un dels portaveus de la mobilització victoriosa dels treballadors/es d'autobusos de TMB pels dos dies. M'acusen d'aldarulls amb el Mossos d'Esquadra i de trencar una camera de TV3 que estava gravant com la gent es defensava de la carrega policial el dia de la vaga general del 29S de 2010.

A més de la denúncia, TV3 lliura 6 vídeos als Mossos on surt la gent durant la manifestació, defensant-se de la carrega de la policia i jo dient-li el càmera que no li he trencat res i que no em gravi. Llavors el grup dels Mossos que s'encarrega de moviments socials, polítics, sindicals, etc... diuen que hi surto, entre altra molta gent, enfrontant-me als Mossos i la jutgessa diu que endavant amb el judici i els Mossos decideixen venir-me a buscar a la feina per emmanillar-me i fer-me passar una nit a Les Corts.

El fiscal demana 2.626.03 euros en concepte de responsabilitat civil per la càmera, i la pena multa de 20 mesos a 10 euros, que representen 6.000 euros o, subsidiàriament, el compliment de 10 mesos de presó. TVC, S.A. demana la mateixa responsabilitat civil però una pena de 12 mesos amb una quota diària de 10 euros, és a dir, 3.600 euros o 6 mesos de presó. I apart, el cost de la camera que són uns 2500 euros més.

Ara mateix porto uns 5 mesos amb el sou embargat i em treuen mensualment uns 459 euros...i això que encara no m'han jutjat!

Creus que la veritable motivació és castigar una persona que s'ha significat en el moviment obrer i en moltes altres lluites?

No en tinc cap dubte i, de fet, penso que ja estic condemnat, no només per que ja tinc el sou embargat, sinó per tot l'espectacle de venir-me a buscar a la feina, emmanillar-me i gravar-me en vídeo al costat de l'autobús, portar-me a la comissaria de les Corts, quan pels fets pels quals em denuncien això no es fa mai si tens feina i residència fixa. A més m'han posat la limitació de proximitat de 200 metres amb el càmera de TV3, que no sé ni quina cara té.

He tingut fortes topades i encarades amb l'anterior alcalde Hereu i amb l'Escarp i, ara, em toca encarar-me amb l'actual alcalde Trias i amb el president

ENTREVISTA Josep Garganté, treballador i membre de la CGT a TMB Josep Garganté és conductor d'autobusos, membre de la CGT, i un dels portaveus dels i les treballadores. El proper 23 de febrer s'enfronta a un judici, coincidint a més amb una nova onada de mobilitzacions a Transports Metropolitans de Barcelona, que ens explica en aquesta entrevista amb L'ACCENT.

de TMB, Joaquim Forn, de CiU, i el vicepresident de TMB, Diego Pestanya, del PSC. Els conec bé i ells a mi. Ja voldrien treure'm del mig.

Has rebut moltes mostres de suport, tant individuals com col·lectives, i el tema ha sortit en mitjans alternatius i locals, creus que això pot ajudar en el teu cas o en d'altres similars?

He rebut molt de carinyo de companys de feina, del barri, de militàncies diverses i a tots i totes els dic el mateix: la repressió intenta desviar-nos de les nostres demandes i, per tant, no li hem de dedicar gaire temps i esforç a aquestes coses. A mi em sap greu que amb la que està caient, alguns amics i amigues dediquin el seu temps en fer una campanya d'absolució cap a la meva persona.

Penso que aquesta feina serveix com a denúncia pública del que està passant i de suport moral cap a la persona represaliada, però poc més. No hi ha justícia, la gran majoria de jutges no estan per la defensa dels i les treballadores.

A més d'aquest cas, segueixes amb la lluita a TMB. S'han eliminat línies d'autobús i us van amenaçar amb un ERO o retallada de sou. Quina ha estat la resposta dels treballadors?

Doncs vam fer una primera Assemblea de treballadors/es de Bus i Metro matí i tarda al carrer el passat 26 de gener, el 8 de febrer en tornem a fer una altra a Cotxeres de Sants i el 27 de febrer, com a mínim, començarem amb una vaga que coincideixi amb el Congrés Mundial de Mòbils, gran aparador de l'Ajuntament de Barcelona.

Això va per llarg, perquè ara mateix els treballadors/es de Metro estan sense conveni, sense cobrar els endarreriments del 2011 i amb tota la taula salarial congelada i en el cas dels autobusos estem també congelats i sense cobrar els endarreriments (uns 700 euros per persona), però l'empresa a més està

incomplint el conveni que té signat fins a 31 de desembre d'aquest any i per tant tampoc ha apujat l'IPC més el 0,25% que ens pertoca i els 5 minuts d’incidència pactats. O sigui, que cada dia que anem a treballar la Direcció ens està robant literalment.

Com veieu les possibilitats de lluita conjuntes amb els companys del Metro?

Per a nosaltres anar junts els treballadors/es de Bus i Metro és una millor eina de confrontació amb la Direcció de TMB. Una altra cosa és que els sindicalistes haurien d'obeir el que diu l'Assemblea. I això, òbviament, no passa amb aquests vividors sindicals, cosa que comporta molts mal de caps. Desgraciadament, i al nostre entendre, CGT de Metro va juntament a la resta de sindicats del Comitè d'empresa de Metro, i aquesta postura a la llarga farà que quan els traeixin els de sempre i es quedin sols, sigui molt difícil que puguin mantenir la plantilla mobilitzada. Nosaltres pensem que si t'han apunyalat dos cops per l'esquena i el tercer cop tornes a posar-la, llavors el problema ja no és qui t'apunyala, que només segueix la rutina, sinó tu per tornar-la a posar.

CCOO i UGT han intentat negociar d'esquena als treballadors altra vegada, com ha respost l'assemblea?

Nosaltres, la majoria dels treballadors/es d'autobusos de TMB no ens fiem ni de la Direcció, ni de CCOO i UGT. En aquest sentit som diferents al Metro, on tot el Comitè d'empresa va juntet. A Busos, anem al nostre aire i diem obertament a les Assemblees que aquests sindicalistes "professionals" són uns venuts i, per tant, passem per sobre seu constantment, sigui tallant la Gran Via, sigui fent propostes de vaga o sigui llençant ous a l'Ajuntament.

A més de l'agressió a les condicions dels treballadors, TMB ha apujat les tarifes de forma abusiva.

Des de CGT d'autobusos diem directament que estem per què el Transport

Públic sigui finançat via impostos i punt. La gent s'emprenya per la proposta de copagament sanitari, quan porta tota la vida tenint un copagament del transport públic. Ara mateix la gent paga dos cops, amb els impostos i amb el billetatge. Aquí el problema és com es fa la distribució dels impostos que es recapten i, a la vegada, com és que hi ha unes empreses públiques amb equips directius enormes, de molta gent endollada políticament, i amb sous milionaris totalment opacs. Com diem nosaltres, no sobren autobusos, sobren tots els directius.

Hi ha hagut diverses iniciatives d'usuaris en protesta per l'augment de preus, com les veieu? heu establert una coordinació amb la vostra lluita, com la que va ser tant efectiva amb la lluita dels 2 dies?

Tot el que sigui fer pensar i actuar a la gent per millorar el transport públic benvingut sigui. Ara mateix estem treballant amb les assembles de barri, organitzacions veïnals, polítiques, estudiantils, etc per anar plegats en interés d'usuaris/es i de treballadors/es. Ben aviat es començaran a veure fruïts d'aquesta coordinació (xapes, adhesius, diaris, etc).

També heu tingut una victòria, amb la sentència de l'hora de l'entrepà, que suposa una bona clatellada a la Direcció i reforça als companys que van mantenir-se ferms.

Això de l'entrepà és un clar exemple del que parlava abans del sindicats del règim. CCOO i UGT, negocien amb TMB i ens prenen el dret als 15 minuts de l'entrepà, nosaltres ho denunciem al 2007, guanyem, la Direcció recorre la sentencia, tornem a guanyar i ho incloem dintre del conveni dels 2 dies. A la vegada denunciem els dos anys retroactius per no haver pogut rebre-ho, els diem a tots els treballadors/es que diguin als sindicats que ho denunciïn i els sindicalistes de CCOO i UGT diuen als seus afiliats que no val la pena, que no en traurem res. Finalment guanyem la retroactivitat, la Direcció recorre i 5 anys després de començar a denunciar-ho tot el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens dóna la raó i als 672 que ho havíem denunciat ens han de pagar quasi 900.000 euros. Ara ve el millor, la Direcció pot recórrer al Tribunal Suprem espanyol i a seguir esperant. No creiem que ho faci, però ja veieu com funciona això dels "Drets" dels treballadors/es.

LA REMATADA

SOS Parke Alkosa XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

El Parke Alkosa és un barri que, com tants d’altres, fou alçat pel franquisme durant les onades migratòries dels anys seixanta.

Un barri que en realitat és una xicoteta ciutat de formigó concebuda com a realitat aïllada i, per tant, com a víctima propícia de totes les conseqüències derivades de l’exclusió, la marginació i la pobresa. Les dades ho revelen: una mitjana de 40% d’atur i un 70% de famílies sota el llindar de la pobresa des de la seua creació.

Però el Parke no es conegut per res d’això, sinó al contrari.

El Parke és un exemple de la fortalesa que poden arribar a tindre les lluites veïnals quan se les dota d’arguments i pràctiques socials i comunitàries. D’aquesta manera el barri ha combatut des de fa 25 anys la seua dramàtica situació a base d’autogestió i solidaritat mútua. Dos valors que els han permès crear tota una xarxa de cooperatives de treball i centres socials, sociolaborals, infantils i juvenils de referència. Tot un exemple del poder de l’autoorganització popular allà on el l’estat no hi arriba. O no hi vol arribar.

I és que ara, tot aquest teixit està tocat. I ho està perquè la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament d’Alfafar es nega a pagar els deutes contrets pels serveis socials que els veïns organitzats realitzen al barri. Unes institucions públiques que han arruïnat al País Valencià i que, en la seua línia, ara es disposen a ofegar a aquells que han sembrat llavors on només hi havia ciment.

Però al Parke Alkosa no es existeix la paraula rendir-se. I, després de tres mesos de lluita i mobilitzacions, diversos dels seus veïns han iniciat una vaga de fam que només aturaran en cas de victòria.

En el context de mobilitzacions generals actual, aquesta espurna ens ha de servir per encendre el foc de al revolta. Perquè quan la crisi del sistema afecta àmplies capes de la societat, l'exemple dels qui porten tota la vida combatent-la resulta imprescindible. Elles i ells ens han ensenyat que al capitalisme només se’l pot fer front amb alternatives socials i comunitàries.

Però, sobretot, ens han ensenyat que no només necessitem grans paraules, sinó més acció; que no només necessitem prendre partit, sinó que l’hem de prendre d’una manera radicalment ferma i tenaç.

El capitalisme és crisi, ja ho sabíem. Ara, per si encara hi havia algú que ho dubtara, el Parke Alkosa ens recorda que la lluita és l’únic camí per avançar. I guanyar.