Accent 220

Periòdic popular dels Països Catalans

220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI

Alternatives al consum convencional

#primaveravalenciana #IESLluisVives. Dos hastags que han marcat un abans i un després a la ciutat de València. La reivindicació per una educació pública de qualitat i en contra de les retallades del Govern de la Generalitat Valenciana en matèria d’educació, han estat el detonant d’una setmana d’importants mobilitzacions a la ciutat de València. Estudiants de l’IES Lluis Vives iniciaren la passada setmana un seguit d’actes en defensa de l’educació pública que finalitzaren amb una brutal, indiscriminada i desproporcionada operació policial que s’ha repetit amb més contundència en el decurs d’aquesta darrera setmana i que ha finalitzat amb desenes de detinguts. Les mostres de solidaritat des d’arreu del país no han trigat en fer-se sentir.

Els veïns de la Plana s’han organitzat per crear xarxes locals de consum agroecològic amb la idea de plantar cara al sistema alimentari convencional. >>Països Catalans 4

El Park Alkosa canvia d’estratègia La Coordinadora de col·lectius del Parc Alcosa va assolir algunes victòries, però va decidir mantenir les protestes fins que no aconseguisca totes les reivindicacions. >>Països Catalans 5

L’amenaça sobre l’Ebre no s’esvaeix En un recent estudi del CSIC s'ha detectat un descens dels cabals d'aigua de totes les conques ibèriques en el període 1945-2005. >>Països Catalans 6 “Cal donar una resposta contundent a totes les contrareformes amb mobilització al carrer, i convertint el que intentaran que sigui un dia únic de lluita en un procés de mobilització sostinguda contra totes aquestes reformes, i no només en l’àmbit laboral, sinó també en referència a molts altres drets socials que estem perdent, com l’habitatge, l’educació, la sanitat...”. En aquest número, L’ACCENT entrevista a Vidal Aragonés, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda i recull les claus per entendre la nova reforma laboral així com els seus antecedents més pròxims: la reforma del 2010, la reforma de la Negociació Col·lectiva i la retallada de la Seguretat Social. Per altra banda ens endinsarem en l’anàlisi de l’actuació de CCOO i UGT, i també la possible restricció del dret de vaga.

Finalment abordarem la qüestió de la possible convocatòria d’una vaga general, del sindicalisme combatiu i les diferents resistències per part dels treballadors i treballadores.

Les protestes poden aturar les reformes

>>Economia 12

La Reforma Laboral augura noves mobilitzacions //FOTO: Oriol Clavera

ENTREVISTA

“Si toquen el nom d’Elx hi haurà batalla” A la ciutat d'Elx, el Tempir és l'entitat cívica capdavantera en la defensa i promoció social de la llengua catalana. Amb més de 240 socis l'associació ha plantejat una i mil batalles per aconseguir la normalització lingüística a la capital del Baix Vinalopó. D'ençà el 2007, el professor de Josep-Enric Escribano, de quaranta anys, n'és el president.

JORDI GARCIA PÀG. 2 // JAUME CASALS PÀG. 2 // ENRIC IBORRA PÀG.3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.16

>>Contraportada 16

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

L’EU2015 contra la pública JORDI GARCIA BETXÍ

Una vegada més, els gestors del sistema ens volen vendre a les classes populars que el capitalisme ha entrat en una de les seues irremeiables crisis. Si bé es mira, però, la situació actual, més que una crisi, reflexa el triomf de la classe dirigent, ja que, ara més que mai, s'accentuen les diferències socioeconòmiques entre pobres i rics. Tanmateix, els governants han traçat l'estratègia de vendre la situació actual com una crisi de la qual tots som culpables. D'aquesta manera intenten justificar les nombroses retallades socials que contribueixen a l'enfortiment i a la consolidació del sistema que des del govern s'estan aplicant a tots els sectors de la societat.

Pel que fa a l'ensenyament, les retallades també s'han aplicat amb contundència. Als Països Catalans, crida força l'atenció la situació que pateixen les universitats valencianes, ja que la Generalitat Valenciana guarda amb elles un deute de més de 900 milions d'euros i, concretament en la UV, el Consell de Govern va realitzar una retallada de 14 milions d'euros en els pressupostos per a l'actual curs.

Des del govern estatal, cal destacar la nova reforma que es preveu implantar pel que fa a les beques. El ministre d'Educació, Jose Ignacio Wert, ha assenyalat que té la intenció de revisar el sistema d'accés i manteniment de les beques universitàries perquè, segons ell, “les beques s'han convertit en una assignació no competitiva, és a dir, que a partir d'un determinat nivell econòmic es té el dret a una”, mostrant, d'aquesta manera, la seua intenció d'aplicar polítiques que fomenten la competitivitat entre els estudiants.

A totes aquestes reformes i retallades cal sumar les polítiques de privatització de l'ensenyament que estan aplicant els governs neoliberals i que es concretaran amb l'Estratègia universitària 2015. Aquesta reforma, que és un atac al concepte d'Universitat Pública, suposa un nou model on la Universitat és un engranatge més per a la maximització de beneficis. L'estratègia universitària 2015 suposarà la privatització de les universitats amb la introducció de capital privat, d'aquesta manera esdevindran empreses dirigides pel Rectorat, que serà elegit prèviament pels dissenyadors de l'estratègia, que exercirà el seu poder sense cap tipus de control democràtic.

Des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans entenem que la situació que se'ns planteja, tant des dels òrgans de la Universitat com dels governants, és insostenible i, per tant, creiem que ens cal crear, a les estudiantes i a tota la comunitat universitària en general, espais propis, assemblearis i radicalment democràtics. Espais encaminats a crear dinàmiques noves que trenquen amb les estructures actuals i on les persones que estudien i treballen en la Universitat decidisquen el model que volen. Per això, des del SEPC entenem que cal treballar des de les assemblees dels diferents campus de les universitats i que cal la participació dels tres estaments que la integren.

COL·LABORACIÓ

JAUME CASALS*

Pedra, paper i tisora

Al poble de Navàs (6192 habitants) l'11 de juny accedírem a l'alcaldia i des de llavors vàrem començar a jugar a pedra, paper i tisora.

Pedra. Sabíem que el camí era complicat i que els governs anteriors ens havien deixat algunes pedres al mig del trajecte. Aquestes són bastant voluminoses i ens acompanyaran al llarg de diverses legislatures. La pedra més gran és un terreny destinat a l'ampliació de l'escola que inicialment havia de costar 400000 euros, però els governs anteriors van tirar pel dret i van fer l'escola sense haver comprat els terrenys i al final el jutge va decidir que hem de pagar uns 2,3 milions d'euros pels terrenys. A dos-cents metres de l'escola hi trobem el cementiri i una ampliació prevista des de l'any 94 que un jutge decideix que ens costarà quasi un milió d'euros sense haver començat encara l'obra. Una altra pedra que també va acompanyada d'interessos i igual que l'anterior n'hem negociat el pagament en 10 anys per evitar un ofec econòmic imminent. Eliminar aquestes dues pedres ens costarà pel cap baix un 6 % del pressupost dels 10 anys següents. Una mica més endavant encara hi ha una altra pedra gimnàstica on estem picant perquè esdevingui el menys dolorosa possible i poder seguir fent camí.

Paper. Només entrar a l'ajuntament ens trobem un munt de paperassa. Factures pendents que superen el milió d'euros i algunes daten del 2008. També hi trobem papers per reclamar subvencions a òrgans supramunicipals que ens deuen part d'algunes actuacions fetes i que acostumen a pagarles normalment amb més d'un any de retard després de la finalització de les obres, el cost de les quals de moment recau en l'ajuntament. A més, s'afegeix la incògnita que els PUOSC, que depenen de la Generalitat, no està gens clar quan es cobraran. També hi trobem papers de convenis que s'acabaran enfrontant a la tisora que sempre guanya al paper.

Tisora. El mes de juny se'ns va comunicar que la PIE (Participació en els Ingressos de l'Estat) l'havien calculada malament. La PIE és un càlcul on l'estat retorna als ens municipals una part dels ingressos que ha calculat que

Número 220 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Enric Iborra, Aquil·les Rubio, Jordi Garcia, Jaume Casals

tindria mitjançant els impostos directes. Aquest càlcul van revisarlo a la baixa i ara ens retindran durant 5 anys l'import que consideren que vàrem rebre de més l'any 2008 i 2009, uns 300000 euros que evidentment ja han estat gastats.

Potser el càlcul d'ingressos per part de l'estat va ser erroni, o senzillament estaven tant obstinats en negar la crisi que potser al final ells mateixos creien que els ingressos no disminuirien.

Va començar el mes d'agost, tradicionalment un període de vacances i de poca activitat. Però no, les tisores no descansen. Primer ens arriben informacions que parlen d'una retallada del 50 % en la subvenció a les escoles de música i a més amb retroactivitat, o sigui que afecten al finançament del curs ja finalitzat. També se sent una

remor que comença a assenyalar les escoles bressol. Pel que fa a les escoles de música hi havia un conveni amb la Generalitat que pagava 600 euros anuals per cada alumne menor de 18 anys i això afectaria a uns 171 alumnes, després de les protestes ens trobem que la Generalitat diu que hem llegit malament les informacions i que la subvenció només disminuirà un 23 %, 460 euros per alumne, o sigui 23000 euros que hi haurà d'afegir l'ajuntament.

Al cap d'uns dies se'ns confirma la reducció de la subvenció a l'Escola Bressol que disminueix un 11%, de 1800 a 1600 euros anuals per alumne. Enmig de tot això, encara a inicis d'agost es decideixen a atacar els més dèbils i aturen el pagament de totes les PIRMI per revisar-les, mentrestant els serveis socials i moltes economies fami-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

liars queden saturats. Al cap de pocs dies ens assabentem per la premsa que ara van per la sanitat i llegim que perdem el servei d'urgències nocturn i el dels caps de setmana. Uns dies més tard recuperem els matins dels caps de setmana i finalment acabem aconseguint que es mantingui el CAP obert de 8 a 20 hores tots els dies de la setmana. Llavors arriba la tardor i ara li toca el rebre a la gent gran, i l'ICASS deixa anar una informació dient que congelaran dos mesos el pagament de les places que tenim concertades a la residència municipal, finalment aquesta retallada passa a ser del 50 % i afectarà només a un mes, 21000 euros menys. Podria seguir, però la fórmula sempre acaba sent la mateixa, primer es llança un globus sonda amb una retallada molt més gran, llavors es rebaixa l'impacte d'aquesta i representa que has d'estar content perquè no ens han aplicat la idea inicial.

I res, a seguir jugant i a continuar treballant per canviar les regles del joc. *Alcalde de Navàs per la CUP

PAPER DE VIDRE

Idealisme, reformes i suquet de peix Per “mirar la realitat des de la cultura” en Manel Fuentes va convidar el divendres 17 de febrer a Catalunya Ràdio Josep Ramoneda, Lluís Foix, Xavier Bru de Sala i Pere Portabella. La idea pretén tenir continuïtat, no sé si amb plantilla fixa. L’amplitud del tema del debat, encara que no ho sembli, és d'allò més útil per veure amb quins vapors -més paralitzants que el vi de granel després d'una calçotada- els propagandistes de la burgesia enterboleixen les nostres ments.

No entraré en detall sobre qui va dir què en una taula tan sectàriament democràtica i liberal. Ells disposen de la llibertat i la democràcia de tal manera que, casualment, s'assemblen tant els uns als altres que ara no podria precisar qui va dir: “en economia no es pot ser radical. En art, sí i probablement se n'hagi de ser”. És segur que no ho va dir en Portabella per què en tota taula burgesa hi ha d'haver el radical i aquest era en Portabella. Però compte: “radical per què va a l'arrel de les coses”, no perquè tingui ni remotament la intenció de canviar-les, postura molt raonable si vol seguir servint suquet de peix a Pasqual Maragall, Miquel Roca, Joaquim Nadal, Macià Alavedra i altres “radicals” al seu mas de l'Empordà, fortament escortat per la Guàrdia Civil, segurament alertada per la perillosa concentració “de radicalitat”. No sembla que tots plegats pateixin pel futur de l'esdeveniment, ja que,

segons diu “estem en una situació i jo crec que hi serem com a mínim durant totes les nostres vides i les dels joves que ens estan escoltant, en que no es generarà una alternativa al sistema de les democràcies capitalistes que puguem pensar que és millor per la humanitat, per als drets humans, per al benestar polític. Per tant, només podem estar en reformes del sistema a través de la democràcia, l'intercanvi d'opinions, els mitjans de comunicació, etc.”. I així, reformes i suquet de peix pels segles dels segles.

Quan hom viu en un món de fantasia com aquest és fàcil que se li acudeixin idees com que “en la història de la humanitat les coses que queden dins el món de l'art són les que estan implicades en els canvis fonamentals històrics”, quan és fàcil comprendre que si l'art reflecteix els “canvis fonamentals històrics” és justament per què és una cosa que està fora dels “canvis fonamentals històrics”. Però cal afe-

rrar-se a un clau roent si el propi projecte de transformació -radical, això si- té un suquet de peix per tot armament. Lluís Foix, també afectat per aquest tipus de dislèxia idealista per la qual tots els fenòmens són capgirats i convertits en una narració absurda, deia que “els alemanys estan tractant els meridionals com si fóssim una mena de ganduls” i en deduïa que “aquí hi ha un debat cultural de fons”. Foix s'ha llicenciat en Periodisme i Dret, ha estat director de La Vanguardia i corresponsal a Londres i Washington per aquest diari. Però res d'això li ha permès comprendre que si els alemanys diuen les típiques estupideses xenòfobes de sempre sobre els meridionals -i d'altres races infames de l'est, suposo- és perquè tenen les mateixes aspiracions imperials de sempre. I aquesta és la qüestió de fons i no té res de cultural.

Gràcies a aquests paradisos artificials, si d'aquí uns anys els europeus ens trobem enmig de la típica carnisseria que organitzem per cortesia dels alemanys cada trenta anys (ep, ja fem tard!), podrem dir que tot plegat és el resultat d'una explosió incontrolable que té a veure amb l'inconscient col·lectiu i l’única finalitat de la qual era matar jueus, gitanos, moros o el que s'escaigui en el moment. I que les necessitats d'expansió del capital financer i de control dels recursos per part d'una burgesia rapinyaire no hi tenen res a veure.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

ENRIC IBORRA*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La revolta del Vives Un alumne, Miquel, em pregunta per què no dic res en la serp blanca de les mobilitzacions que estan duent a terme els estudiants de l’IES Lluís Vives. Li conteste que no pensava fer-ho, perquè tant els mitjans de comunicació com la xarxa se n’estan fent ressò i jo poca cosa puc aportar-hi des d’un bloc literari. Ràpid de reflexos, em va assenyalar, en to de retret, que no tot ha de ser literatura. He de reconèixer que em va encertar el punt feble.

Abans de dir alguna cosa sobre aquestes mobilitzacions, voldria explicar-vos dues característiques del Vives, que ajudaran a entendre una mica el que està passant a tots els qui no treballeu o estudieu en aquest centre. La primera és que la majoria del seu alumnat és molt bo acadèmicament. És intel•ligent i responsable. Tot plegat fa que reaccionen de seguida contra les barbaritats que altres troben normals o secundàries. L’altra característica, decisiva, és que el Vives està situat en un dels punts més cèntrics de la ciutat de València, al costat del carrer Xàtiva, enfront de l’Estació del Nord i de la plaça de bous. Això vol dir que qualsevol “incident” que ocorre al Vives té un ressò immediat. Si de tallar el trànsit es tracta, l’emplaçament de l’institut és senzillament immillorable. Tallar el trànsit al carrer Xàtiva significa crear en un no res el caos circulatori al centre de la ciutat. Les xarxes socials han fet la resta.

Sóc testimoni que tant la directiva del centre com el claustre de professors han tractat de frenar els alumnes des del primer moment, demanant-los que no porten a terme cap acció que no siga estrictament legal, que eviten qualsevol enfrontament amb la policia i que no tallen el trànsit. Els alumnes, però, pensen d’una altra manera i no han fet cas d’aquestes recomanacions. En una reunió entre professors i alumnes per tractar aquesta qüestió, una alumna va dir que les mesures estrictament legals que proposàvem no eren efectives i no molestaven. No va dir, però ho va deixar a entendre, que ells sí que sabien el que s’havia de fer.

Avui, el New York Times s’ha fet ressò de la seua protesta.

En la mateixa reunió se’ls va indicar també que la jornada escolar s’havia de respectar i que no es podia pertorbar amb cap mena d’acció reivindicativa.

En aquest punt els alumnes han obeït. S’han dedicat a tallar el trànsit després de l’última classe, aca-

bada ja la jornada escolar, a tres quarts de tres. Hora punta.

Ja sabeu el que ha passat al llarg d’aquesta setmana. Caos circulatori al centre de València, alumnes colpejats i agredits, detencions, denúncies i amenaces. En un exercici de fantasia que hauria fet les delícies de Walt Disney, l’autoritat competent ha justificat l’actuació policial de dimecres passat pel fet que un estudiant «la emprendió a mordiscos y zapatazos contra un agente». Una altra agressió, sembla, és que a un servidor de l’ordre li va volar la gorra del cap enmig de la trifulga. «¡Mi gorra! ¡Mi gorra!», cridava enfollit, com si li hagueren arrencat la pell.

L’actitud del professorat no ha impedit que la conselleria pressione cada dia a la directiva del centre, com si fos la instigadora de la revolta dels estudiants. Des de la

conselleria no poden acceptar ni comprendre que els alumnes hagen pres pel seu compte una sèrie d’iniciatives que s’escapen de les vies habituals, i que per això mateix són menys previsibles i més incontrolables. Sembla que van a per la directora. Una altra perla: la conselleria ha exigit a la directiva que retire les tímides pancartes que s’han penjat contra les retallades en el sistema educatiu. Es veuen des del carrer Xàtiva i per aquest carrer passa molta gent a qualsevol hora del dia.

Ara, quan sóc a classe, tinc davant alumnes que han estat colpejats i denunciats, i que hauran de presentar-se a un judici. I que la denúncia els la van portar a casa a les dotze de la nit. A pesar d’aquesta política d’intimidació, continuen actuant de la mateixa manera. Més que l’actuació policial, que era d’esperar, m’ha sorprès la reacció dels alumnes, que no s’han acollonit gens i que han demostrat una capacitat d’indignació que alguns no comprenen, perquè no saben ni el que és. És clar, ara ja no es tracta només dels alumnes del Vives. La porta de l’institut s’ha convertit en un punt de concentració per a improvisar manis i concentracions. És difícil pronosticar com evolucionarà tot plegat. L’1 de març comencen les mascletaes a la plaça de l’Ajuntament, també al costat de l’institut.

El merder pot ser considerable.

Alguns s’han mostrat estranyats per la persistència i la tossuderia d’aquesta protesta. Un comentari habitual és que els alumnes estan “disparats”. La veritat, no sé de què se sorprenen. A mi em retallaran el sou, però al pas que anem els joves no cobraran un sou en la seua vida. A no ser que emigren. O que es revolten. *Enric Iborra és professor de català de l'IES Lluís Vives

TIR DE GRÀCIA

Cada volta amb menys disfresses Deia Lluís Vives: “desterrada la justícia, que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat, que està unida a ella i viu gràcies a ella”.

Després de tot el succeït aquests darrers dies a València, segur que hi haurà qui voldrà veure en tot això una actuació desmesurada degut a uns policies concrets descerebrats i a una delegada del govern perversa i inepta a parts iguals que s'ha equivocat de mig a mig.

Tot el que ha succeït és molt greu. Cada nou episodi d'aquesta crisi desemmascara una mica més el poder autèntic, el despulla de les amables disfresses de lluentons i ja va insinuant als ulls de la població la cara malèfica que s'hi oculta. Ara que drets i sobiranies populars s'esfumen, a cada actuació ja entreveiem que no hi haurà límits pel poder per a defensar els seus privilegis a la hora del caixa o faixa.

Això que hem vist a València no és nou. Al Cabanyal encara recorden les càrregues policials que va ordenar un delegat del govern del PSOE i de nom Ricardo Peralta. També ho recorden els estudiants de Barcelona del 2008. Aleshores, qui empunyava les porres (“defenses”, ara en diuen) eren Mossos d'Esquadra comandats per un conseller ecosocialista. Cal tenir present aquest passat més immediat per recordar-nos cada dia que en l'hora de la veritat aquells que diuen ser d'esquerres però serveixen el sistema no dubten a utilitzar els mateixos mètodes que el PP. Però hi ha una diferència, que cal tenir en compte. Els partits d'esquerra utilitzen la violència policial perquè per a defensar el sistema que no diuen defensar els és necessària, perquè per seure en algunes de les poltrones del sistema hi estan obligats, forma part del tracte. En canvi, el PP utilitza també la violència policial perquè sap que les imatges de policia pegant persones amb pinta de ser mínimament d'esquerres o independentistes -tot és un per a ells- reben l'aplaudiment del seu electorat més fidel. Són el passat que mai se n'ha anat, l'espai on es cova el feixisme, la coartada que permet bastir de democràcia un règim que en essència nega al poble el dret a decidir les qüestions més elementals. Perquè el Poble, la Història, els bons espanyols, els bons valencians, els bons catalans, són ells.

Les grans cites del combat, i aquesta n'ha estat una, acostumen a retratar a tothom. Els posats són poc resistents, i només el pas dels dies permeten recomposar algunes màscares. S'hi ha retratat la policia i el poder postfranquista. Però també s'hi ha retratat bona part de les classes polítiques i mediàtiques autòctones, en aquesta cursa per a ser alternativa i establishment alhora. S'hi han retratat els sindicats majoritaris, quan 200 estudiants han iniciat una espurna de revolta que ells no han ni arribat a somiar mai amb les seves processons de centenars o milers de delegats sindicals. S'hi ha retratat una socialdemocràcia incapaç d'haver construït ni la més mínima fortalesa de defensa política per a recollir les energies alliberades al carrer. S'hi han retratat mitjans “catalanistes” que donaven més importància a uns controls d'alcoholèmia a la Costa Brava que als violents fets de dijous 16 i divendres 17. S'hi ha retratat l'autoanomenat “sobiranisme” -el liberal-, incapaç de dir ni piu sobre una realitat que els és estranya geogràficament i ideològicament, i que molt al tard no ha tingut més remei que tirar de tòpic, del “tornen els grisos a la València pepera” mentre al Principat aquests mateixos clamaven llenya i més contra els vaguistes de TMB. Aquest repàs no l'hem de fer per a posar-nos les medalles nosaltres, sinó per a prendre consciència de tot el que cal construir al marge de les velles i caduques estructures.

La primavera valenciana té davant un futur encara per escriure. El que és segur, però, és que no serà el darrer episodi de lluita. Setmana rere setmana, mes rere mes, es recorre un tram més d'aquest camí incert marcat per la crisi. Un camí d'esperança en la lluita que suma cada vegada més i més persones, un camí on la solidaritat creix per plantar cara a les adversitats. Però alhora un camí amb un horitzó incert, perquè a l'altra banda de la barricada n'hi ha uns que tenen encara més clar que cal combatre. En tot cas, a la barricada, cal ser-hi.

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

04PAÏSOS CATALANS

REPORTATGE

Arrels locals per a un model de consum agroecològic JOSEP MARQUÉS CASTELLÓ DE LA PLANA

En un moment en què cada cop les classes populars disposen de menys recursos al seu abast, potser tenim més urgència a preguntar-nos com es regulen els preus d'allò que comprem, d'on vénen els productes, quines mesures de qualitat s'apliquen i per quines mans passen els aliments que consumim. Per Clara Celestino i Ivan Fernández, membres de la Xarxa d'Agroecologia de Castelló (XAC) i de la Cooperativa de consum CENNUC respectivament, el menú que ens serveixen és força decebedor: les grans corporacions alimentàries, buscant fins al límit l'interès lucratiu, mercantilitzen els aliments, empobreixen els productors i el territori, i degraden a més la qualitat dels productes que consumim, fent que aquests perjudiquen la nostra salut més que no pas la reforcen.

La XAC i CENNUC naixen a La Plana fruit d'aquest replantejament de l'alimentació i ho fan per plantar cara al sistema alimentari convencional, responsable de forts desequilibris socials, econòmics i ambientals a escala mundial. En el cas de la Xarxa, l'organització primerament es crea com a eina de formació que realitza periòdicament cursos d'agricultura ecològica i de cuina, xerrades i tallers, i alhora participa en iniciatives com ara la Fira d'Agroecologia i intercanvi de llavors locals o la Setmana de la lluita camperola i antitransgènics. Dos anys més tard, es crea al si de la XAC un grup de consum.

Organitzar el consum

La funció principal d'un grup de consum, com el seu nom indica, és comprar productes de manera conjunta.

La compra es fa contactant directament amb els productors i establint col•lectivament el preu de cada producte; una vegada els productes han estat recol•lectats o preparats, tan sols cal distribuir-los entre els membres del grup. En el cas de CENNUC, els productors formen part d'aquesta cooperativa de consum, i per tant s'abasteixen dels seus propis aliments alhora que en proporcionen als altres membres de la cooperativa. Siga com siga, allò essencial és que tothom col•labore en el procés que va des del cultiu fins al consum dels aliments: “Intentem no funcionar com a tenda, i per això és fonamental que tot siga rotatori. Ens reunim de tant en tant per coordinar-nos a l'hora de repartir les tasques: trucar als productors, repartir les comandes que ens arriben... També funcionem molt per Internet, perquè no totes vivim a Castelló”, explica Clara (XAC).

Les comandes de productes parteixen de les necessitats que tinguen els membres en cada moment, i és per això que no hi ha cap contracte ni per tant cap mena d'obligació a

Curs de poda d’oliveresX

continuar comprant. Quins productes podem trobar? “Plantem allò que té més reclam o que agrada més a la gent”, comenta Ivan, agricultor i membre de CENNUC, “es tracta de productes variats i de temporada.

Això sempre ho hem tingut claríssim. No cal forçar la terra i, a més a més, és una manera de no perdre altres aliments que són tan bons com la pebrera o la tomata (per citar-ne dos dels més habituals). Tenim una varietat molt rica d'aliments per quedar-nos només amb quatre verdures”.

Agroecologia i certificació ecològica

Allò fonamental és doncs que els productes siguen variats, locals, de temporada i... ecològics? Clara resol el dubte: “Comprem el pa a Alcalà de Xivert, sobretot perquè coneixem el projecte de les persones que se n'encarreguen. No disposen de segell ecològic, però més enllà de les certificacions, és important estar en contacte amb els productors i veure com es treballa: no és indispensable haver de pagar un organisme oficial. Partim de la idea de la garantia participativa que els mateixos consumidors podem realitzar sobre la qualitat dels productes. Pensem que es tracta de tornar a humanitzar el consum”.

El contacte directe amb els productors permet que els consumidors s'adonen del que costa produir els aliments i, així, es facilita l'acord a l'hora de fixar els preus dels productes. A les grans superfícies, en canvi, no només no es té accés a l'origen del que comprem, sinó que a més s'ignora si els preus estipulats permeten que els productors puguen viure del seu treball de manera dig-

na. Buscar l'oferta sembla ser l'únic important. Els grups de consum no participen d'aquesta dinàmica per la qual es promou el producte barat davant d'aquell local i de qualitat, sinó que valoren més bé els components nutricionals i els beneficis socials i ambientals que provoca la producció agroecològica. Per això, fer del cost l'únic criteri per seleccionar un producte pot ser ben poc representatiu, i també erroni, tal com detalla Clara: “Ens hem fixat en aquesta diferència de preus i no és tan gran; de vegades, fins i tot no hi ha diferència!”.

Reptes per al canvi de model

Malgrat tot, ni els múltiples beneficis que generen els productes agroecològics ni les necessitats socials de combatre i distanciar-se dels circuits convencionals alimentaris no aconsegueixen ser encara raons suficients perquè la societat decante la balança a favor dels grups de consum. Què falta doncs per consolidar aquesta opció? Segons Clara, “participar d'un grup de consum no és senzill d'entrada, cal posar-hi un compromís personal. No tothom està avesat a haver de reunir-se periòdicament a l'hora de comprar; implica, al capdavall, tindre un mínim rodatge”. És possible per tant plantejar aquest model com un veritable motor de canvi social? “La gran lluita per als grups de consum no és altra que aquesta. El fet de disposar d'una gran superfície oberta de nou del matí a nou de la nit et dóna una gran comoditat de vida. Crec que la transformació del consum és una ferramenta essencial per a poder transformar el sistema; per mi és doncs prioritària.

El capitalisme es nodreix del con-

sum; si canviem el consum, acabarem per trencar el sistema”, sentencia Ivan.

Per tal de plantejar una transformació radical en el consum d'aliments, és necessari analitzar quina és la situació actual del camp i de la producció agrícola. Una situació, no cal dir-ho, que passa per uns moments ben complicats: “L'agricultura ara mateix és una cosa molt residual. En l'actual sistema capitalista, o tens una gran extensió de terreny amb una producció especialitzada, o no pots viure'n; necessites maquinària i mà d'obra, i per tant t'acabes convertint, vulgues o no, en empresari.

D'altra banda, la resta de producció agrícola que no segueix aquesta via queda en bona part com una cosa tradicional o familiar practicada com a lleure: productors d'ametles, de taronges, d'oli, que és el que més tenim ací a La Plana, són un clar exemple d'això.”, argumenta Ivan.

No és estrany doncs que cada cop hi haja més camps que s'abandonen i que, amb ells, disminuïsca també el treball i els habitants a les poblacions més rurals o més aïllades del territori.

Petits i en xarxa

La clau per acabar amb aquesta degradació de la xicoteta producció agrícola sembla trobar-se en l'eliminació d'intermediaris, i és aquí on la dimensió local pren tota la seua rellevància: “Pensem que amb un replantejament de la producció i dels mètodes d'abastiment cap a la societat es podrien aprofitar molt més els recursos del camp. La història del nostre hort és justament aquesta: la parcel•la que conreem abans era una hort de tarongers de tres fanecades abando-

nat que reconvertírem en producció hortícola, amb la qual proveïm aliments a tres famílies cada setmana.

Amb tan poc, aconseguim mantenir l'hort i encara ens n'autoabastim”, exemplifica Ivan.

Aquest petit volum de consum, lluny de ser un problema (la XAC fa comandes per a unes vint o trenta famílies), és vist com una condició indispensable per al funcionament d'aquests grups: “No es pot crear una sola i gran organització. Si tractes d'abastir, posem per cas, unes duescentes famílies, la participació rotativa desapareix i aleshores es dóna pas a la burocratització, a la contractació de personal assalariat... En definitiva, s'acaba perdent la implicació directa del consumidor i et converteixes de nou en tenda”, comenta Clara. El creixement, per tant, passa més aviat per crear noves iniciatives arrelades a cada indret; a més de Castelló, prop d'aquest nucli també trobem grups a Vinaròs i a La Vall d'Uixó, entre molts d'altres que funcionen arreu del territori, amb els quals sovint es realitzen intercanvis i trobades (la XAC, per exemple, forma part de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià).

“Anem creixent, cada vegada en som més. Però és necessari que la gent s'adone que existeix un altre tipus de producció i de consum”, reivindica Ivan. Noves maneres de consumir que, sense complexos, assumeixen el seu caràcter polític, com expressa Clara: “Encara que no sigues conscient o no vulgues, mitjançant aquests grups estàs fent acció política. Cal acceptar que aquestes pràctiques s'allunyen d'allò que el sistema establert pretén. Els canvis es demostren fent-los”.

L’ACCENT 220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

La Koordinadora del Parc Alcosa aconsegueix cessions de la Generalitat valenciana, però manté la lluita FRANCESC BLANCO SAGUNT

La Coordinadora de col·lectius del Parc Alcosa va assolir algunes victòries, però va decidir mantenir les protestes fins que no aconseguisca totes les reivindicacions. El Toni Valero deixà la vaga de fam que estava fent a la Seu de la Universitat de València el dijous 9 de febrer “com un gest de bona voluntat”, tal i com va explicar ell mateix a L'ACCENT. En aquell moment la Generalitat ja havia aportat la meitat dels 300.000 euros que devia als col·lectius del Parc, barri d'Alfafar, i també havia confirmat el seu compromís per reunir-se amb ells.

Concretament van aconseguir uns 150.000 euros i el compromís ferm que al llarg del mes rebran altres 70.000 euros per part del SERVEF (servei valencià d'ocupació). A més, l'acampada que el col·lectiu realitza des de fa mesos a la plaça Manises, davant la Generalitat, també va desmobilitzar-se per donar una treva de quatre dies. Però el dimarts 14 de febrer tornà fins el divendres 24 dia en què el director general del SERVEF es reunirà, amb plens poders derivats des del govern autonòmic, amb membres de la Coordinadora.

El problema és el futur

Així, la Generalitat va saldar el 80%

Els membres del Kol·lectivo han reordenat la seua estratègia

del deute que el Parc patia fins al 31 de desembre de 2011, però encara resta un 20% de la Subdirecció General de Tresoreria i 70.000 euros més de l'Ajuntament d'Alfafar els quals, segons Valero, “no estan gens clar” com i quan els rebran. Però la part més important de les reivindicacions de la campanya SOS Parc Alcosa són les que tenen a veure amb perspectives del projecte del barri per enguany.

Els diferents col·lectius que confor-

men la Coordinadora fa dècades que tiren endavant un projecte social i polític de gestió dels serveis socials a nivell local com ara cooperatives de neteja, centres de joves i infantils, etc. La reunió del divendres 24 es força important, perquè s'han de definir les dates dels futurs pagaments, el finançament del projecte per enguany i de quina manera es desenvoluparà el projecte del barri que inclou la transferència de poder de

decisió en alguns aspectes de les institucions a les organitzacions populars del Parc Alcosa. “Quant a la resposta de la Generalitat, esperem qualsevol cosa i no tenim ni idea fins a quin punt la institució deixarà desenrotllar el nostre projecte social”, confessa Valero.

La lluita segueix

Tot i les concessions parcials la campanya SOS Parc Alcosa va seguir i està

vigent actualment, si bé amb una pressió política i policíaca menor i també amb una certa tranquil·litat per part dels col·lectius en lluita. Ara bé, de cara al futur la reunió amb el representant del govern valencià serà cabdal, assegura Valero: “Si aconseguim unes bones negociacions deixarem la lluita a València i canviarem la nostra pressió sobre la Generalitat per la lluita al municipi d'Alfafar i contra el seu govern, ja que ens deu una gran quantitat de diners i al poble s'està gestant una gran efervescència en la lluita contra les retallades socials”.

Al poble la Coordinadora del Parc Alcosa ha rebut el suport de moviments en contra dels desnonaments, d'algun centre educatiu del poble que està patint fortes retallades de pressupost i d'altres. Amb tot, sempre hi ha la possibilitat que a la reunió la Generalitat no done una resposta adequada a les exigències de la Coordinadora i en eixe cas “la ferida estaria mal tancada i això donaria problemes en un futur”, avisa Valero. A hores d'ara el vaguista assegura que s'ha recuperat molt ràpid i que, malgrat tenir de tant en tant sensacions de fred i cansament, està bé i amb força per “seguir lluitant pel dret a decidir del poble sobre les seues pròpies circumstàncies i pels drets humans que el sistema actual no defensa”.

Clam per TV3 a Castelló de la Plana AVEL·LÍ FLORS CASTELLÓ

Milers de manifestants convocats per SenseSenyal_CS i ACPV reivindiquen, un any després del tall, el reestabliment de les emissions de TV3 al País Valencià. El 18 de febrer els carrers de Castelló han tornat a omplir-se per reclamar que es pose fi a una retallada a la llibertat d'expressió i d'informació que va començar quan les desproporcionades multes a ACPV promogudes per Francisco Camps van obligar a tallar la senyal de les cadenes de la CCRTV, després de 26 any d'emissió quasi ininterrompuda.

Com sempre, ball de xifres entre els organitzadors –que comptabilitzaven 15.000 manifestants– i la Policia Local, que en veia, per contra, només 3.000. Qui tinga ulls a la cara no podrà negar, però, que la plaça Major, al final de la manifestació, era plena de gom a gom. I això passa ben poques vegades a la capital de la Plana.

La protesta l'encapçalava una pancarta amb el lema «Continuem sense senyal, però no sense veu.

Volem TV3 al País Valencià» portada per representants d'entitats i institucions cíviques i culturals, des de l'IEC a l'AVL passant per ACPV,

Castelló per la Llengua, SenseSenyal_CS...

La segona pancarta, que reclamava la legalització de la senyal de TV3 en referència a la ILP Televisió sense fronteres, la portaven representants de partits polítics –del PSPV al PSAN– i els sindicats CCOO, UGT i Intersindical Valenciana. Per descomptat, també l'Esquerra Independentista de la Plana (EIP) hi ha fet presència, assenyalant que «L'estat espanyol retalla la llibertat d'expressió».

Al final de la manifestació, Vicent Pitarch –lingüista de l'IEC– llegia un manifest en què es destacava que «Alberto Fabra té la solució a les seves mans. Demà mateix podríem recuperar TV3. No ens valen les excuses».

I és que els manifestants recorden el que el president sembla haver «oblidat» interessadament: que l'any passat es manifestava a

Milers de manifestants ompliren els carrers de Castelló

favor de TV3, quan deia que «Por qué tenemos que poner barreras para que un pueblo no pueda ver la televisión que ve el otro? ... No tiene ningún sentido». De fet, tant per la via d'un acord de reciprocitat, per l'aprovació de la ILP al Congrés o, fins i tot, revocant el procés contra ACPV, retirant les multes i permetent la reobertura dels repetidors, Fabra hi podria posar solució.

«Estem sense senyal, però no sense veu»

En aquest context, els promotors de la manifestació han decidit esperonar novament el poble valencià a fer-se sentir davant del Consell i el govern de l'Estat per exigir solucions. Amb aquest objectiu han impulsat durant el darrer mes una intensa campanya d'agitació i difusió a través de les xarxes socials.

Així, l'activitat ininterrompuda a

Facebook i Twitter culminava amb la piulada massiva del hashtag #fabravolemTV3, a les 21:37 del 17 de febrer –un any després del tall– i l'adhesió de més de 170 entitats i gairebé 1.500 particulars. La presència al carrer no ha estat menys atesa: a banda de la pujada al Bartolo –on hi ha el repetidor de televisió de les comarques castellonenques– del 12 de febrer, s'han fet encartellades massives, venda de banderoles i parades informatives.

D'aquesta manera s'ha aconseguit contrarestar els intents de desmobilització promoguts pel Consell, que per boca del vicepresident i portaveu José Ciscar anunciava el dia abans de la manifestació que es restabliria la senyal de TV3 sempre que es «respectessen» les «senyes d'identitat» del poble valencià, pur foc d'encenalls; i per l'Ajuntament, que va denegar el permís per instal·lar un escenari i un punt de llum a la Plaça Major, i que va ordenar a la brigada de neteja que llevés els adhesius i cartells de la convocatòria. La decisió i fermesa dels convocants, doncs, va neutralitzar les amenaces i va contribuir a mantenir viva, al sud, la reivindicació d'un espai català de comunicació.

06PAïSOS CATALANS

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) qualifica qualsevol transferència d’aigua com una “barbaritat” PEP GINER AMPOSTA

minitransvasaments, com el del canal Xerta- Sénia o el de Segarra- Garrigues, mentre que el PP sempre ha optat sempre per obres faraòniques.

Encara que ara, amb la crisi i l' escassetat d'aigua, la PDE pensa que executaran aquesta transferència d'aigua a partir del canal Xerta- Sénia.

En un recent estudi del CSIC s'ha detectat un descens dels cabals d'aigua de totes les conques ibèriques en el període 19452005. Per tant, els autors d'aquest estudi afirmen que qualsevol transferència d'aigua “no té sentit”i la qualifiquen de “barbaritat”. L'estudi analitza 187 conques fluvials de la Península Ibèrica i conclou que la minva de cabals d'aigua que s'ha donat al llarg de la segona meitat del segle XX es podria accentuar en les properes dècades. Segons Sergio Vicente, de l'Institut Pirinenc d'Ecologia,“el procés es pot agreujar durant el segle XXI pel canvi climàtic”.

La realitat de l'Ebre és semblant a la de la resta de rius de la península. El descen de cabal ebrenc es fa especialment visible durant l'hivern i la primavera i, segons la comunitat científica, cal associarho al descens de pluges i a l'augment tèrmic de les darreres dècades, a més de l'augment de pantans i regadius. Per tant, la comunitat científica alerta que el riu no té excedents i que un hipotètic transvasament podria agreujar molt la seua salut. Aquesta realitat s'ha fet ben present arran de la sequera que arrossega la conca des de l'any passat. El cabal del riu al seu pas per Tortosa s'ha mantingut al voltant del mínim ecològic de 100 metres cúbics per segon des de fa més de 8

Retorn als transvasaments

Protesta per la connexió Xerta-Sènia

mesos. Segons dades de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), el descens de cabals comença a mitjans de juny, quan es van registrar mitjanes de 120 metres cúbics per segon, una xifra quatre vegades inferior a la de juny de 2010. Aquest mínim es va mantenir durant tot l'estiu i fins i tot alguns dies d'agost es va situar per sota dels 100 metres cúbics. Tanmateix la situació va continuar durant la tardor, per la falta de pluges. Actualment el cabal actual del riu és just la meitat de fa un any.

Arias Cañete, de nou

Com si un salt al passat es tractés, El ministre estatal d'Agricultura i Medi Ambient anuncià, a principis de febrer un nou PHN “solidari” entre territoris. L'actual PHN, resultat de la reforma feta pel PSOE a la seua entrada al govern el 2004, suposà la derogació del títol 3r de del transvasament (la canonada que portaria l'aigua cap al País Valencià). Per tant, com sempre ha repetit la PDE, el PSOE no derogà el PHN, de fet es preveuen més de 80 obres hidràuliques d'execució obligatòria. Així doncs, el PSOE executa

La Plataforma en Defensa de l' Ebre (PDE) ja havia advertit del retorn amb el PP a les “polítiques transvasistes del passat” i com ha fet públic, Manolo Tomàs, un dels seus portaveus ja hi ha un PHN i que un nou redactat pot suposar el retorn a les polítiques de transvasament a les que la “PDE s'oposarà amb totes les forces”. També recorden que, segons els científics, l'Ebre pateix una davallada constant d'aigua tan accentuada que no arriba a cobrir ni les seues despeses. A més tampoc pot garantir la conservació del Delta que, actualment, ja ha de lluitar contra la salinització que puja riu amunt (fins Tortosa) i contra l'enfonsament del Delta (un mil·límetre anual). Per últim la PDE demana un posicionament clar de l'actual govern principatí de com pensen afrontar el PHN i mostren la seua preocupació perquè no es repetisca la situació de l'any 2000 de completa subordinació de CiU al PP. Segons la PDE, està en les mans dels convergents la fixació del cabal mediambiental per al tram final del

El Projecte Castor triplica el seu cost PEP GINER AMPOSTA

Un article publicat a l'edició digital del Economista.es el passat 29 de gener, denunciava que el projecte Castor s'havia convertit en “un forat negre”per a les finances del sector gasista. Segons l'article la raó d'aquest “forat” econòmic és que aquest magatzem propietat d'ACS (65%) i de l'empresa canadenca Escal UGS (35%) quasi ha triplicat el seu cost fins els 1.300 milions d'euros.

Què és el Castor?

El projecte Castor consisteix en l'habilitació d'un gran magatzem subterrani de gas davant les costes del Montsià i el Baix Maestrat, aprofitant l'estructura ecològica de l'antic jaciment petrolier d'Amposta, ja esgotat. Amb un cost de vora 1.300 milions d'euros (aportats per un consoci de 19 bancs d'arreu d'Europa), les obres s'han dut a terme en els darrers dos anys. Entre la planta marina i la terrestre fan un total de 8 km sota terra i 22 km més pel subsòl marí que han suposat un cost de 120 milions. Cal recordar que aquest

Vaixell tècnic davan les costes valencianes

magatzem de gas s'inclou dins una xarxa gasista estatal, entre les que destaca el gasoducte Tivissa-Paterna, a més de la regasificadora de Xixón o l'emmagatzematge subterrani de Guadalajara.

Inversions milionàries

En un comunicat fet públic recent-

ment, la La Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia (PCDTS), explicava que al 2007 la inversió inicial del Castor fou de 925 milions d'euros. En una revisió posterior afirmen que el pressupost es va disparar a 1289 milions. Posteriorment el Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç donà un important

paquet d'ajudes (7 milions d'euros, l'any 2008); i destaquen la intervenció del Banc Europeu d'Inversions (1652 milions i “tres trams de deute” de 1318 milions). També un darrer Reial Decret (855/2008, del 16 de maig), atorgava l'explotació del magatzem a Escal UGS SL i parla d'un pressupost de gairebé 1.300 milions d'euros. Finalment la PCDTS denuncien que “ ara els 1300 milions de la infraestructura s'hauran de carregar al rebut del gas que acabaran pagant tots els usuaris tres vegades més car”. La PCDTS també ha denunciat que es pesca menys que abans i els pescadors d'Alcanar i la Ràpita així ho confirmen. A més la Plataforma afirma que les prospeccions marines fetes han deixat la mar més tèrbola. La Plataforma afirma que tots els problemes que van avançar s'estan complint com ara els pocs lloc de treball que es generaran o l'impacte visual, que segons el president d'Escal, Recaredo del Potro, no es veuria des de terra. Finalment des de la PCDTS temen que hi haja vessaments de petroli quan funcione la instal·lació marina.

riu i el compliment de la Directiva Marc d'Aigües, d'àmbit europeu i aplicació obligatòria. A hores d'ara, CiU ha recuperat un vell projecte transvasista: el riu Roine, tal i com el president Artur Mas ja ha defensat en diferents àmbits europeus. Mentrestant, la resta de partits polítics de les TE (PSC, ICV, ERC...) fan el mateix paper de sempre: declaracions contundents però sense cap política efectiva en defensa de l'Ebre . I a la resta dels Països Catalans, practiquen un silenci més que sospitós o bé no passen de tímides declaracions a favor del riu.

La Flama de la Llengua a València PACO GALIANO VALÈNCIA

Quaranta-tres anys després de la creació de la festa, la Flama de la Llengua Catalana ja té a València una seu permanent, la Societat Coral el Micalet. L'acte tingué lloc dimarts 14, de vesprada, amb l'arribada al Centre Excursionista de València. Allí, Vicent Pitarch pronuncià la conferència "L’excursionisme davant el país: la cultura i el paisatge", una visió històrica en la qual s'explicà la vinculació d'aquesta festa amb l'excursionisme al nostre país que des dels seus inicis aglutinava tots els Països Catalans. Tot seguit, començà el trasllat fins a la seu de la Societat Coral el Micalet. El seguici, encapçalat per Tonetxo Pardiñas, president d'aquesta societat, i el president del Centre Excursionista de Castelló partí cap a la seu de la flama. El recorregut pels carrers del cap i casal, entre música de les colles de dolçainers i tabaleters d'Estrella Roja i del Micalet va fer un tomb per Ca Revolta.

Entre crits d'Harca! i visca València Lliure! dels Miquelests del Regne de València que escortaven la llàntia, s'aplegà a la seu de la Societat Coral el Micalet.

Allà, Tonetxo Pardiñas digué unes paraules d'inequívoca afirmació d'unitat i projecció de futur del català.

El seu dicurs recordava el de Fuster en referir-se a l'intent d'escamoteig de la realitat del país per l'oficialitat. Tot seguit, tingué lloc una lectura poètica de versos de V. Andrés Estellés i un concert de tabaleters i dolçaines que clogué amb La Muixeranga. Finalment, es diposità la llàntia en una vitrina del vestíbul i es va cantar Els Segadors.

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL L’ACCENT 220

En el moment del tancament d'aquesta edició fa deu dies que els carrers de València s'han omplert de manifestants que protesten contra els atacs neoliberals i les retallades socials en què es concreten.

Però els carrers també s'han omplert de la Policia Nacional espanyola que ha reprimit brutalment les protestes.

S'han produït quasi mig centenar de detencions i algunes persones encara són a les comissaries.

Tot va començar quan l'IES Lluís Vives del centre de València va eixir al carrer per protestar contra l'enorme deute que té la Generalitat valenciana amb l'institut (igual que amb centenars de centres arreu del País Valencià). El jovent de secundària va tallar el carrer per protestar i a partir d'ací les protestes s'han succeït quasi diàriament durant deu dies. A més, també s'han ajuntat amb protestes universitàries i a l'Hospital de la Fe de València.

L'Estat espanyol vol aplicar mesures neoliberals als Països Catalans seguint ordres de la burgesia europea, de l'FMI i del BM. Estan aplicant les mateixes receptes privatitzadores que van aplicar a Llatinoamèrica i Àfrica a la dècada dels 70, 80 i 90. A nivell sociolaboral a partir d'ara es crearà una situació que no hi havia potser des de la postguerra (les crisis cícliques capitalistes del 70, 80 i principi dels 90 no van ser tan dures com aquesta). Però és més possible que el poble es revolte (no ha patit la repressió ferotge del Franquisme) i això el Ministeri d'Interior ho sap i ha d'aturarho i València és el laboratori d'una repressió estatal que tampoc es veia des de la mort de Franco, amb poques excepcions fora del País Basc.

A més, açò és una manera de mostrar mà dura davant d'Europa i del món. El president espanyol, Mariano Rajoy, li deu molt a Merkel, Sarkozy, agències de qualificació del deute...

Els deu el gran favor de no enfonsar el seu Estat com han fet amb Grècia, Itàlia, Portugal o Irlanda i això s'ha de pagar: els negocis per rutllar necessiten calma. Per la seua banda, les organitzacions anticapitalistes estan lluitant en contra, per exemple, el SEPC ha convocat una vaga estudiantil pel 29 de febrer a tot el país que pren més sentit que mai amb la protesta del Lluís Vives i la repressió policíaca.

Càrrega d’antiavalots pel carrer les Barques

Antecedents franquistes de la repressió dels estudiants REDACCIÓ VALÈNCIA

L’actuació policial contra els estudiants valencians ha deixat imatges que ens retornen a la dictadura. Alhora, les declaracions dels responsables d’aquesta violència policial confirmen que la seua mentalitat no ha evolucionat des de la fi de la guerra civil, quan l’esquema social el reduïen a bons i dolents, vencedors i vençuts, addictes i desafectes al règim.

Però no són només els discursos i els esdeveniments d’aquests dies allò que ens confirma la inexistència d’una “transició” democràtica, més enllà del dret a l’exercici del vot: els grans noms de la política actual estan ben arrelats en el règim franquista, i no només a Madrid, sinó a casa nostra, per bé que hagen passat desapercebuts.

De fet, la repressió d’aquests dies a València té una genealogia molt significativa que ens endinsa en la realitat de l’actual democràcia. Així, en primer lloc, trobem el cas del ministre d’Interior, Fernández Díaz, que és fill d'un militar destinat a Barcelona per a comandar la Guàrdia Urbana en l’època franquista. Però més destacats són els antecedents de Paula Sánchez de León, l’actual delegada del Govern i màxima responsable de l’actuació policial, que pertany a una de les famílies valencianes més influents del segle XX.

El seu currículum polític és breu, però intens. Nascuda el 1965, el seu ascens dins del Partit Popular s’ha produït de la mà de l’expresident Francisco Camps, fins el punt que molts la consideraven el seu delfí.

Així, el 2008 fou nomenada consellera de Justícia i Administracions Públiques; el 2011 s’encarregà de la campanya electoral del Partit Popular i després de la victòria fou recompensada amb el càrrec de consellera de la Presidència, amb condició de vicepresidenta (2011).

Durant el mandat de Camps fou també portaveu del Consell (20092011). La presència de Paula Sánchez de León al capdavant de justícia durant bona part del procés judicial que ha implicat l’expresident és un bon indici de l’estreta relació entre ambdós. I també la seua implicació directa en la persecució i prohibició de les emissions de TV3 al País Valencià donen fe del seu tarannà.

Amb l’arribada del nou president, Alberto Fabra, Sánchez de León va poder conservar el càrrec en Presidència com una mena de testimoni del campsisme; però poc després, un cop instal•lats els conservadors a la Moncloa, fou nomenada, el desembre passat, delegada del Govern a València.

Cal no oblidar tampoc els càrrecs menors que ha desenvolupat en les institucions valencianes: ha sigut

directora de Gabinet en les conselleries de Cultura i Benestar Social, assessora del president de la Generalitat, secretària autonòmica de Relacions amb l’Estat i Comunicacions, i secretària autonòmica de Cohesió Territorial. Una trajectòria per les entranyes del poder valencià que permeté dir a l’expresident Francisco Camps que Paula Sánchez de León coneixia "perfectamente bien" el funcionament de l’Administració.

Els avantpassats de Sánchez de León

Però allò que destaca del cognom Sánchez de León és la seua presència en la instauració del franquisme al País Valencià, com ha documentat l’historiador Andreu Ginés.

Així, Joan Sánchez de León i Igual fou delegat de la Comissió d’Incorporació Industrial i Mercantil núm. 3, la principal entitat econòmica de la immediata postguerra que s’encarregà d’assessorar l’Exèrcit franquista mentre avançava sobre territori valencià i que posteriorment gestionà la represa econòmica. Durant aquest període també exercí de president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, que era l’entitat de representació patronal. Els mèrits de Sànchez de León i Igual eren, entre altres, ser un gran propietari de terres, (als anys trenta, els

Sànchez de León estaven entre els 100 principals propietaris urbans, i també tenien terres agrícoles, especialment a les comarques de la Ribera). Era, també, president de l’empresa Ferrocarrils de Silla a Cullera, i membre del consell d’administració d’algunes de les principals empreses del moment, com l’elèctrica REVA i Ferrocarrils del Nord.

El fill de Sánchez de León i Igual, Antoni Sánchez de León i Prefaci, ocupà càrrecs igualment importants durant la postguerra. En concret, el trobem com membre de la comissió gestora de l’Ajuntament de València l’any 1939 i com a administrador de la Central NacionalSindicalista, el sindicat vertical d’inspiració feixista. Prèviament a la guerra, havia sigut dirigent destacat de la Dreta Regional Valenciana i durant el conflicte fou oficial en l’Exèrcit franquista. Igual que el seu pare, era membre del consell d’administració de destacades empreses valencianes, la majoria relacionades amb l’agricultura i l’exportació agrícola.

Antoni Sánchez de León i Prefaci conservà la seua influència durant tot el franquisme. Entre altres mostres, hi trobem dues falleres majors infantils amb el cognom Sánchez de León (un indicador d’estatus social). Així mateix, el cognom s’emparentà amb altres famílies destacades, com els RodríguezRoda, també important terratinents de la Ribera i amb importants càrrecs durant el franquisme.

Alguns descendents, fins i tot, han adquirit títols aristocràtics mitjançant el matrimoni.

Crònica d’uns dies 15 de febrer. Tres de la vesprada. Els alumnes de l'IES Lluís Vives de València surten al carrer a protestar contra les retallades en educació. Una concentració com centenars d'altres que en els darrers quinze dies s'han organitzat arreu del País Valencià.

Però el Vives, davant per davant de l'estació del Nord i a dos cantons de l'Ajuntament, els sembla un aparador massa visible de les misèries dels governs locals. Per això ordenen carregar i atemorir els joves estudiants.

Dilluns, altra volta, concentració davant de l'IES Lluís Vives. La policia, aquesta vegada, rep ordres de desfermar una caçera per tot el centre de la ciutat. Les escenes de pànic indignen cada volta més sectors socials i comença la resposta.

Ni els estudiants s'arronsen, ni la policia (o els qui els manen) cedeix.

Dijous 16 de febrer nova càrrega.

Els estudiants i veïns organitzen les primeres manifestacions improvitzades... ...els universitaris es fan forts a la facultat de Geografia i Història.

Divendres diverses concentracions acaben amb una manifestació davant la comissaria de Sapadors, on es produeix un fet repressiu inaudit. Centenars de manifestants són encerclats i retinguts durant més de tres hores davant de comissaria. La policia els obliga a entrar en grups a la comissaria, on identifica tots i cadascun d'ells.

Dimarts els carrers esclaten mentre la policia rep ordres de no actuar si no és en cas de necessitat. Milers i milers de persones es manifesten durant hores al davant del Lluís Vives, davant la delegació de govern i davant la seu del PP.

LACCENT.CAT Divendres 17 de febrer, 18:15 Entre 300 i 500 manifestants han estat retinguts davant la comissaria de Sapadors per un cordó policial que els impedia marxar. Formaven part de la manifestació que havia sortit tant des de les universitats com des de l'IES Lluís Vives per reclamar la llibertat dels detinguts en la jornada d'ahir.La intenció dels caps policials ha estat la de fer una identificació massiva per a intentar deturar l'onada mobilitzadora del món de l'ensenyament els darrers dies al Cap i Casal. La identificació de cen-

La gent acudeix a la porta del Lluís Vives... ...es fan tancades en altres instituts.

tenars de persones s'ha produït traslladant-les en grups de quinze a l'interior de la comissaria. Els retinguts han procurat que en aquests grups no quedessin menors sols, per evitar així la intimidació de la policia un cop dins de comissaria, tal i com ha relatat per via telefònica un d'ells a L'ACCENT des de l'interior del cordó.Segons els han comunicat, la policia té intenció de denunciar a tots els identificats per alteració de l'ordre, aldarulls i manifestació il·legal.

A alguns d'ells també se'ls ha informat que se'ls pretén imputar el delicte de resistència a l'autoritat. Alguns pares de menors retinguts han anat

a comissaria a recollir els seus fills; segons informacions fetes arribar a aquest periòdic, la policia no deixava marxar els menors fins que vinguessin els pares a recollir-los, mostrant així el caràcter d'escarment que pretenia l'actuació.A les sis de la tarda han conduït ja el darrer grup a l'interior de la comissaria, mentre bona part dels retinguts ja havien estat alliberats. Segons fonts dels detinguts, es pretén convocar una reunió el dilluns per a decidir quines accions es tiren avant per denunciar l'inèdit episodi repressiu que ha viscut avui la Ciutat de València.

El Twitter bull durant tots aquest dies amb informació de milers de persones que participen de les protestes o es solidaritzen des de la distància.

s de lluita Per què tanta violència?

El relat dels mitjans

És obvi que la violència no va ser espontània ni va dependre de la decisió de la policia que en aquells moments era allà. La policia és un cos jerarquitzat i com a tal actua. Ja se sap, tal i com ells mateixos diuen, “nosaltres complim ordres”. Si es va permetre actuacions amb tanta contundència, va ser perquè el poder així ho va decidir.

Les hipòtesis poden ser diverses, i totes elles trobaran arguments on sustentar-se.

Mostrar de forma preventiva que amb ells no s'hi juga? Intentar provocar un espiral de violència per a justificar legislacions que restringeixin les protestes i les vagues? Impotència per veure com el que creien un País emmordassat de cop i volta els escridassa?

El que sí que quedava clar és que algunes de les actuacions anaven directes a reactivar el mecanisme franquista del “no et signifiquis, que quedaràs marcat” o el “haga como yo y no se meta en política”. Identificacions massives, arrestos indiscriminats, cridar els pares a la comissaria eren clarament un intent d'activar la por atàvica als problemes personals i familiars per causes polítiques, mecanisme cultivat intensivament i extensivament pel franquisme.

La primavera valenciana ha retratat a la perfecció virtuts, deutes, servituds i defectes dels mitjans de comunicació. La premsa d'esquerres, en general, ha donat cobertura a les protestes, sempre respectant el límit no escrit que prohibeix esmenar d'arrel els fonaments més íntims del poder establert.

Els grans mitjans en general no s'han atrevit a fer de notaris de la realitat. En quatre dies de protesta no hi ha hagut ni un sol acte de violència per part dels manifestants. Tot i així, els mitjans han fet espai a les versions prefabricades a delegació de govern sobre encaputxats i radicals infiltrats, inhibint-se d'acusar directament els responsables polítics de mentir.

Alguns mitjans, els primers dies, incapaços de trobar un sinònim al que estava passant que no fos la proscrita “violència policial”, fins i tot titularen els fets com a “enfrontaments entre estudiants i policia”. La impossibilitat de Òbviament, la caverna mediàtica ha servit una vegada més d'ariet del postfranquisme polític i d'arma per a escampar un argumentari preparat pel PP i distribuït abastament entre els seus càrrecs públics. Mentrestant, els ciberactivistes de l'espanyolisme i la dreta intentaven llançar contraofensives com #conlapolicia o #primaverasovietica

Mostres de solidaritat

Canal 9 també ha estat a l'ull de l'huracà. Escrutada per bona part dels ciutadans que la financen, en alinear-se amb el gabinet de comunicació de la delegació de govern, ha estat objecte de dures crítiques i ha patit fins i tot protestes dins les seves instal·lacions.

Canal 9 ha esdevingut una Bastilla, un Palau d'Hivern. El símbol de la desvergonya, el patrimoni públic espoliat.

Menció a part mereixen els grans mitjans catalanistes del Principat, els quals han girat l'esquena als fets fins que han descobert que tots els seus lectors fitaven aquests fets a través d'altres finestres, mentre bona part del ciberactivisme sobiranista era incapaç d'apropar-se als fets defugint els tòpics del regionalisme catalunyès.

10INTERNACIONAL

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

“Hem d’omplir la lluita contra les retallades d’un discurs de rebuig frontal a l’EU2015” ENTREVISTA Alonso, membre de la Secretaria Tècnica de Política Educativa del SEPC L'ACCENT entrevista l'Arnau Alonso,membre de la SecretariaTècnica de Política Educativa del SEPC.El sindicat independentista ha convocat vaga estudiantil pel 29 de febrer i Alonso parla de l'Estratègia Universitària 2015 (EU2015, full de ruta que cerca posar les universitats al servei del teixit empresarial) i de la resposta de la comunitat universitària.

FRANCESC BLANCO SAGUNT

Les darreres retallades a qui estan afectant més, al col·lectiu d'estudiants o al Personal administració i Serveis (PAS) i Personal Docent i Investigador (PDI)? O potser a tots tres?

Duna banda, els primers en notar les retallades fórem els estudiants amb una pujada del preu de les matrícules que feia molts anys que no es produïen, i a canvi d'això ens vam trobar en uns centres on els alumnes cada vegada augmenten més per aula i cada vegada trobem menys PAS. El personal no funcionari també ho notà, ja que es varen realitzar diversos ERO a les administracions.

Ara s'han anunciat noves retallades que afecten directament al PAS i PDI, retallades de sous i anuncis de possibles “reestructuracions” de personal. D'altra banda trobem altres retallades contra els pressupostos dels diversos centres educatius.

Darrerament on heu identificat l'entrada més agressiva de capital privat?

Duna banda trobem la que és més fàcil de veure actualment, la mercantilització de l'ensenyament. Amb l'aplicació dels nous estudis adaptats a l'EEES veiem clarament com els centres educatius s'han convertit en unes botigues de títols i patents fent realitat els somnis del mercat de fer de l'educació un negoci.

D'altra banda, la cessió davant el capital privat. Ho veiem en la gestió dels centres i la delimitació dels continguts acadèmics dels títols, l'exemple que més es dóna és el de les càtedres que les multinacionals dirigeixen en moltes universitats als Països Catalans delimitant continguts que s'han d'impartir molt relacionats en l'activitat de les empreses. En este mateix sentit és també particular el cas de la fundació EDEM,

Mobilització d’estudiants el novembre passat

una escola de negocis creada per l'empresariat valencià, que al mateix temps que negociava la seua vinculació amb la Universitat de València, a la Facultat d'Economia pressionava per impartir assignatures als diferents plans d'estudi oferts per la Facultat.

Açò no fa més que confirmar la línia que es vol seguir des del govern, marcada en anteriors reformes amb la creació del Consell social. Institució formada per l'empresariat de cada zona i a la qual en cada reforma educativa s'està donant més poder decisiu en detriment del claustre i els Consells de govern, ja de per si antidemocràtics i poc representatius. D'altra banda, pel que fa a la externalització dels serveis, la situació és més greu, ja que actualment ens trobem en una situació on s'estan externalitzant els pocs serveis que quedaven fora del mercat privat, com per exemple els col·legis majors.

Com s'ha vist afectada la qualitat de la docència a la Universitat els últims cursos?

Duna banda els nous models educatius imposats i d'altra banda les retallades que com hem dit on afecten frontalment és a la qualitat dels estudis. La imposició del sistema de l'EEES teòricament es feia per aportar una major qualitat a l'ensenyament, basat entre altres en el seguiment diari a l'estudiant i la creació de grups de classes molt reduïts. En el seu moment ja vam denunciar que les universitats públiques dels Països Catalans no podien fer front aquestes reformes, sobretot a nivell d'infraestructures, ara ens trobem que no comptem amb les infraestructures i a més, comptem amb menys professors i per tant, res del que s'havia d'aplicar s'aplica.

No obstant això, nosaltres ja rebutjàvem aquesta reforma ja que defensàvem que suposava un atac a la qualitat de l'ensenyament i ara ho podem veure cada dia a les nostres aules, on independentment del que hem dit abans, la qualitat de la càrrega lectiva s'ha reduït molt respecte les anteriors llicenciatures amb el clar objectiu de fer-nos en consumidors habituals de títols o ensenyaments.

A més, estem veient les primeres eliminacions de carreres per poca demanda, com a alguns itineraris

“Les darreres mobilitzacions a la ciutat de València són una mostra molt significativa del que es preveu ” de Treball Socials a la Universitat de València, sense oblidar que els equips rectorals negaren per dalt i per baix que eliminarien carreres.

Finalment altre punt on es veu agreujada és en la qualitat de la formació de professionals en la nostra llengua, ja que les retallades en grups i professorat estan fent que en algunes universitats del país cada vegada siga més complicat estudiar en català.

Des del SEPC concretament com actuareu contra l'EU2015 i les retallades de pressupost públic?

El primer objectiu que ens havem

fixat era popularitzar, donar a conèixer l'EU2015 i començar un front com, l'objectiu no era senzill ja que a diferència del Pla Bolonya, el nom semblava que costaria més de familiaritzar, a més, també era difícil trobar un altre nom ja que l'EU2015 ha estat dissenyada en uns eixos per tal de dificultar la seua oposició, per la passada vaga de novembre es va aconseguir aquest objectiu i vam poder articular una vaga a nivell nacional (als territoris sota administració espanyola que és on s'aplica) i a dia de hui ja es van sumant molts col•lectius i s'està creant molt de debat contra l'EU2015.

Ara, el que s'està popularitzant és més el discurs contra les retallades, d'entrada ens ajuda perquè continua centralitzant el debat i continuem una consigna comuna: No a les retallades, sí a l'ensenyament públic. Per hem de continuar lluitant contra l'EU2015 i fer que se centralitze a nivell universitari el debat sobre aquest nou model, ja que tot i que està clar que ens hem d'oposar a les retallades, darrere d'aquestes no hi ha res més que l'EU2015, és a dir, amb les retallades han vist l'excusa i la manera d'imposar un model que preveien aplicar lentament. és a dir, hem d'omplir la lluita contra les retallades d'un discurs de rebuig frontal a l'EU2015 i alhora mostrar l'alternativa que defensem: un veritable ensenyament públic, popular, de qualitat, antipatriarcal i en català.

Aquest proper 29 de febrer és la mostra de la consolidació dels moviments en defensa de l'ensenyament públic, per només ha de ser una data referència i continuar. Des del SEPC volem arribar a mobilitzar, i aglutinar a tota la comunitat educativa dels Països Catalans, per això estem treballant preparant noves

mobilitzacions i accions per al segon quadrimestre per canalitzar el rebuig frontal que s'està produint en el conjunt dels centres educatius així com també buscar nous escenaris on ens puguem expressar i començar a teixir l'alternativa als models educatius neoliberals que ens estan imposant.

Com està responent els últims mesos la comunitat universitària?

La resposta no ha estat uniforme al conjunt dels Països Catalans, la raó bàsica és la forma en la que s'han presentat les retallades. Al Principat, les retallades foren anunciades directa i públicament pel govern, això va fer que el rebuig s'articulara abans allí que a la resta del país, on tot i no anunciar-se públicament també s'estaven produint. Al País Valencià el Consell fa molts mesos que deu diners als centres de tots els nivells educatius. Les conseqüències d'aquests impagaments es comencen a notar ara juntament amb les noves retallades anunciades això ha fet que acabara d'esclatar la comunitat educativa al Pas Valencià que ja començava a mobilitzar-se des del novembre passat.

El fet que aquestes retallades afecten també directament al professorat i al PAS ha produït que aquests comencen a mobilitzar-se i s'estan estenent les assemblees en defensa de l'ensenyament públic arreu dels Països Catalans. Les darreres mobilitzacions a la ciutat de València són una mostra molt significativa del que es preveu de cara a estos mesos, els estudiants cada vegada estan responent amb més contundència i a més s'està aconseguint sumar a les protestes a les mares i pares dels alumnes a més, dels mestres i professors o el personal de serveis.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

Grècia: la desafecció pel règim europeu i l’ocupació econòmica MONTSE VENTURÓS BERGA

La matinada del dimarts 21 de febrer passat, l’eurogrup, format pels ministres d’economia i hisenda de cada estat de la zona euro, el Comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris i el President del Banc Central Europeu, tancava definitivament el segon pla d’austeritat imposat a Grècia per la troica -Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional.

Abans d’aquest pas però, i reiterat en diverses ocasions per diferents ministres d’economia d’Europa, calia que el govern grec donés el vistiplau al paquet d”ajuda” propiciat per la troica. Una ajuda que talla de soca-rel i una vegada més, els drets més bàsics del poble grec i que suposa entre d’altres, la pèrdua de més de 15.000 treballadors del sector públic i una punyent rebaixa del 22% del salari mínim interprofessional -que ronda ja els 400€- i de les pensions, mesures de privatització del patrimoni públic, retallades pressupostàries i un llarg etcètera de mesures que es recullen en el memoràndum realitzat per la UE sota el títol: Memorandum of Understanding on Specific Economic Policy Conditionality

llar no només els drets més bàsics dels treballadors i treballadores grecs sinó també la seva dignitat.

La població grega ha hagut de veure com s’obvien els seus drets mentre l’stablishment europeu imposa gairebé per la força una ocupació econòmica.

L’actual primer ministre des que el passat 11 de novembre Yorgos Papandreu deixava el seu càrrec, el tecnòcrata Lukas Papademos, es dirigia a la ciutadania la nit del dissabte abans de l’aprovació del nou pla, en un intent fallit d’induir al ja massa esgrimit missatge de la por sobre el poble grec. Aquest missatge propagat directament per la troica i pels mateixos partits del govern d’unitat ha volgut crear entre el poble la consciència i la necessitat de defensar un nou paquet de contundents mesures que afecten en primera persona les classes mitjana i baixa gregues.

La jornada es saldà amb centenars de persones ferides, i amb una ocupació policial que s’ha arribat a xifrar en 6.000 efectius. Els principals carrers d’Atenes foren escenari de diferents episodis de sense precedents per part de la policia on aquesta ha utilitzat pots de fum, granades atordidores i gasos lacrimògens per a dispersar la població.

Pancartes contra els ajustos exigits per la troika a l’hospital Kilkis

Fou el diumenge 12 de febrer quan el Parlament grec havia de votar el seu incert futur: una fallida imminent o bé salvaguardar el seu estat dins el marc econòmic de la Unió Europea. Les dades de les votacions foren les següent: 199 diputats foren els favorables al pla imposat per la troica; 74 foren els diputats que contraris al segon pla d’austeritat dictat per la UE hi votaren en contra i 5 se n’abstingueren. Alguns membres dels partits que conformen l’actual govern de coalició votaren en contra del

paquet de mesures imposades i foren expulsats directament dels seus partits i els seus vots no foren comptabilitzats. Cal tenir en compte que la suma dels dos partits majoritaris i el quals formen actualment el govern d’unitat (PASOK, socialistes i ND, dreta) era de 236 diputats dels quals 199 votaren a favor. Els dies anteriors a les votacions, 6 membres del Govern grec dimitiren en protesta pel pla d’austeritat imposat i el partit ultradretà LAOS abandonà el govern de coalició.

Revolta social

Després d’una setmana en què fou convocada una nova vaga general (la setena des de principis d’any), i de diverses mobilitzacions a les principals ciutats del país, el diumenge desenes de milers de persones sortiren al carrer.

Mentre a l’interior del Parlament grec es debatia de forma acalorada sobre el segon pla d’austeritat grec, al carrer, el poble es manifestava en contra les conseqüències del memoràndum imposat per la troica que suposa reta-

Mesures de contrapoder MONTSE VENTURÓS BERGA

Una de les injeccions de moral que ha viscut el poble grec en els darrers mesos han estat diferents experiments d’autogestió i contrapoder popular. Aquest és el cas del de l’Hospital General de Kilkis, a la unitat perifèrica grega de Macedònia central, que ha portat els treballadors d’aquest centre hospitalari a posar l’hospital sota el seu control i direcció. L’assemblea de treballadors i treballadores de l’Hospital informà el passat 4 de febrer de la necessitat de gestionar l’esmentat centre per tal de poder continuar garantint la seva tasca com a metges i infermers.

De moment, i des del 6 de febrer, els treballadors de l’hospital, s’ocuparan exclusivament del serveis

d’urgències fins que el govern grec pagui les hores treballades i els ajusti el sou al que tenien amb anterioritat a l’arribada dels agents europeus. Segons el comunicat emès per l’Assemblea de Treballadors de l’Hospital: “ aquest poder, per a enfrontar-se al seu enemic (format pel poble debilitat i dividit), fa tot el possible per impedir la creació d’un front unit i popular a escala nacional i mundial que tingui interessos comuns i exigències contra l’empobriment social creat per les autoritats polítiques”. Per altra banda, el comunicat deixa clar que

“Els treballadors de l’Hospital General de Kilkis responen a aquest totalitarisme amb democràcia. Ocupem l’hospital públic i el sotmetem al nostre control directe i total.

A partir d’ara, l’Hospital de Kilkis serà autogovernat i l’únic mode legítim de decisió serà l’assemblea general del seus treballadors”. En clara relació amb la seva tasca el

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

comunicat emès fa constar que “tenint plena consciència de quina és la nostra missió social i les nostres obligacions morals, protegirem la salut dels nostres ciutadans que acudeixin a l’hospital, prestant assistència sanitària gratuïta als necessitats, servint-los i al mateix temps, fent una crida al govern a acceptar per fi les seves responsabilitats, superant, encara que sigui en l’últim minut la seva desmesurada i antisocial crueltat” Finalment, l’Assemblea de Treballadors fa una crida a la solidaritat a tot el poble i els treballadors, i als sindicats i afirma : “ Estem decidits a continuar fins que els traïdors que venen el nostra país i la nostra gent hagin marxat. Són ells o nosaltres!”

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

“És un atac molt profund però es pot accionar judicialment i guanyar sindicalment” ENTREVISTA Vidal Aragonés, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda Plouen reformes en el mercat laboral, i el xàfec sembla inacabable.En menys de dos anys ens l’han canviat tant que el tenim irreconeixible. Primer va ser la Reforma Laboral de 2010 de Zapatero, després va arribar la de la Negociació Col•lectiva, i en ple l’estiu de l’any passat ens va ploure la dràstica retallada de la Seguretat Social.

La tempesta s’ha intensificat aquestes darreres setmanes amb la darrera Reforma Laboral, ara del PP de Rajoy, que ha coincidit amb una onada de fred polar.

Parlem de tot plegat amb en Vidal Aragonés,advocat laboralista del Col•lectiu Ronda,per a que ens aporti elements per entendre on estem i cap a on anem. ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

En quin context es dona l’onada reformista i concretament aquesta darrera Reforma Laboral?

Per entendre-ho ens hem de fixar en dos qüestions. Per una banda és evident que estem passant una crisi capitalista de més profunditat de la que s’esperava, i s’està posant sobre la taula qui la pagarà, i qui n’assumirà les conseqüències, els treballadors o els empresaris. I la política governamental en cada reforma està aprofundint en una sortida de la crisis a costa dels treballadors. Per tant, el primer que ens estem trobant és que s’està dilucidant qui pagarà la crisi, i el govern, les instàncies de la UE i el FMI aposten clarament per a la càrrega de la crisi sigui a costa dels treballadors.

Alhora, el segon fet a tenir en compte és la pressió dels sectors ultres de la dreta neoliberal, que estan expandint la idea de que els drets laborals serien una trava per a l’economia. Aquesta onada ideològica ens ve de l’escola de Chicago dels anys 1970, que defensa rebaixar al límit el cost del treball, apostant per un model en que l’empresari pot agafar la mà d’obra quan la necessita i només fins quan el neces-

sita, sense cap cost. Treballa 3 hores aquí, i dos dies allà, però sempre segons les fluctuacions de les necessitats del mercat i sense cap cost durant i en el final del contracte.

Aquesta base ideològica hauria estat assumida per la pròpia esquerra...

Desgraciadament si, sobretot per part de les cúpules sindicals de CCOO i UGT. I aquest fet es reflexa en el llenguatge que fins i tot fem servir els sectors més combatius, que hem assumit el terme “mercat laboral”, com si el treballador fos una mercaderia més. Però els treballadors no som mercaderia que pugui fluctuar en el mercat capitalista, sinó persones amb drets i necessitats que han de ser cobertes per a poder conviure i viure.

Tan forta és la pressió ideològica, que s’està assumint que quan més drets laborals més crisi, quan no és cert, és una teoria que no es compleix a la realitat, doncs molts països sense drets laborals també han sofert la crisi econòmica, igual o més que els que tenien crisi.

Per tant, hi ha una estratègia deliberada de rebaixar els costos laborals amb l’argument de que ens farà sortir de la crisi, quan és totalment fals; la Reforma Laboral farà més fàcil l’acomiadament, per tant hi haurà més acomiadaments i atur, es reduirà el consum i haurà encara més crisi. És un cercle viciós del que aquestes reformes no ens trauran.

Fa menys de dos anys el PSOE va fer una altre Reforma Laboral, no en tenien prou amb aquella que han hagut de fer-ne un altre?

Home, vista la actual, la passada del PSOE van ser “petites retallades”, que podien facilitar la rebaixa de drets dels treballadors, però que deixava encara un marge important per a defensar els drets dels treballadors.

La reforma actual del PP és molt més profunda i agressiva; ataca en tots els fronts i amb molta agressivitat; l’acomiadament objectiu de 20 dies es facilita a l’empresari de forma exagerada amb uns requisits que avui en dia compleixen (o poden dir que compleixen) moltes empreses, es rebaixa la indemnització per

La mobilització obrera pot aturar la Reforma Laboral // FOTO: Oriol Clavera

a tothom als 33 dies per any, es suprimeixen els salaris de tramitació i s’eliminen els controls per a les modificacions empresarials dels salaris o els torns, per posar uns exemples.

La agressivitat d’aquesta reforma deixa clar com s’han sentit de forts la Patronal i el PP. La nova norma dona prioritat als Pactes d’empresa per sobre dels Convenis Col·lectius. Quin tipus d’acords ens trobarem a partir d’ara?

La nova llei farà possible (però no necessàriament legal) que aquests acords d’empresa regulin els salaris o els torns de treball per sota del Conveni de sector, i això representa un risc pels drets dels treballadors, i un procés de pauperització social: salaris més baixos, jornades més llargues i irregulars i menys drets en general.

Com es podran resistir els treballadors?

El primer que hem de tenir clar és que no podem assumir el discurs de que tot és modificable, i que no hi hauria marge legal i sindical per a reclamar.

Hem sofert un atac molt profund, però es pot accionar i guanyar judicialment, i sobretot es poden tenir

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

eines extrajudicials i extrajurídiques. Caldrà donar resposta des de la vessant col·lectiva, social i sindical.

El que hem de tenir clar, abans i encara més després de l’aprovació de la nova llei, que l’advocat no és el que fa efectiu un dret laboral dins l’empresa, sinó que són els propis treballadors amb la seva lluita els que obliguen a l’empresa a respectar drets.

Estem davant d’una conjuntura on la resposta i activitat sindical seran bàsiques. Només hem de recordar com en anteriors èpoques històriques es tenien menys drets encara, i es va lluitar i aconseguir moltes victòries pels treballadors.

Creus que hi hauran més reformes en els propers mesos?

Si, i tot apunta a que es restringirà el dret de vaga en un termini curt de temps. Les continues agressions socials i laborals poden crear processos de mobilització, i el govern espanyol està avançant-se a una possible resposta intentant impossibilitar el dret a vaga dels treballadors, i aquesta és la propera reforma que ens espera en els propers mesos.

Com analitzes l’actuació de CCOO i UGT en aquesta darrera reforma?

Crec que han comès un gran error, i és assumir el discurs neoliberal de que la desregularització de drets laborals pot servir per sortir de la crisi, i això no és cert , i a més no és eficaç en la defensa dels nostres drets, com s’ha demostrat ara.

Fa poques setmanes CCOO i UGT van signar amb la Patronal el IIº Acord de la Negociació Col·lectiva, amb una pèrdua de drets dels treballadors sense cap contraprestració, sempre per salvar-nos de la crisi. I aquesta signatura a la baixa no només no ha evitat la reforma del PP, com ens deien, sinó que han demostrat debilitat i assumpció del discurs patronal, que ha fet sentir-se encara més forts al govern espanyol i la CEOE. Per tant, si assumim el seu discurs i cedim anirem molt més enrera.

En tot cas, és evident que la tasca de representació dels treballadors avui en dia és molt complicada, i desgraciadament a dia d’avui només CCOO i UGT tenen prou força com per fer una aturada real a nivell de l’Estat espanyol.

Creus que es convocarà Vaga General en els propers mesos? Quin creus que hauria de ser el paper del sindicalisme combatiu?

Estic convençut de que tindrem Vaga General. L’agressió és tan brutal que les cúpules de CCOO i UGT difícilment podran aturar-la molt més temps.

I el sindicalisme alternatiu i combatiu entenc que ha de sumar-se, doncs la Vaga General no serà de tal o qual sindicat, sinó que és dels treballadors. Cal donar una resposta contundent a totes les contrareformes amb mobilització al carrer, i convertint el que intentaran que sigui un dia únic de lluita en un procés de mobilització sostinguda contra totes aquestes reformes, i no només en l’àmbit laboral, sinó també en referència a molts altres drets socials que estem perdent, com l’habitatge, l’educació, la sanitat...

Cal sumar el sindicalisme alternatiu, les organitzacions polítiques combatives i els moviments socials com el 15-M, per fer una pressió permanent, tant al govern com a CCOO i UGT.

L’ACCENT 220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

CIÈNCIA I MEDI AMBIENT 13

Trencant el monopoli informatiu o com el capitalisme ens dóna les eines per derrocar-lo LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Des d'un temps ençà hem pogut comprovar l'ús de les noves tecnologies dins els moviments socials i de la gent en general. Només cal recordar fa uns anys en unes jornades anti-UE a Suècia, on després d'una manifestació amb un gran nombre de detinguts i ferits a causa de la brutalitat policial i de la seva censura informativa és va demanar als activistes que portessin càmeres de vídeo o de fotos perquè prenguessin constància de tot el que passés i trencar així el silenci mediàtic i la manipulació de què foren objectes els participants de les accions.

Per altra banda, tot té el seu costat fosc. També cal recordar el cas d'Egipte, com l'any passat el propi govern va tallar l'accés a la pàgina social Twitter durant l'anomenada primavera àrab i així aconseguir dues coses: la primera, que ningú informés del que succeïa dins la plaça Tahrir ni que la gent es pogués coordinar; l'altre exemple i que s'ha de tenir molt en compte és que totes aquestes xarxes socials (Twitter, Facebook...) són propietat d'empreses privades capitalistes amb tot el que implica sobre control de les nostres dades personals, però també dels gustos de cadascú, per vendre o utilitzar aquesta informació a tercers; tot i que existeixen alternatives com https://n-1.cc/ que és una xarxa social que es defineix “del poble i per al poble”. En aquest cas

És una democratització de la informació, a l'instant i en el lloc on està passant. Un altre cas molt clar el trobem aquest dies a València, on els estudiants de secundària de l'IES Lluís Vives i les seves tallades de carrers i posteriors càrregues policials i detencions indiscriminades,s'ha pogut seguir i veure en directe gràcies als hastags #ieslluísvives, #valengrècia o #primaveravalenciana. Gairebé tots els joves participants han estat gravant o fent fotos per a penjar-ho immediatament a les xarxes socials i per tal que tot el món conegués la seva lluita i la repressió que estan patint al moment. L'accent, és un mitja petit, però que gràcies a estar en tot moment seguint aquestes mobilitzacions i twittejant en temps real el que succeïa també ha vist incrementada notablement el número de visites durant aquests últims dies.

Tots aquests exemples ens mostren un camí a seguir, la veracitat i la confiança que hem d'anar guanyant però sobretot la horitzontalitat de la informació i la seva immediatesa. Però també s'ha de tenir clar, que 140 caràcters (les piulades del Twitter) són tan sols informació, que no és periodisme, que no hi ha reflexió, aquesta reflexió i profunditat ha de venir de maneta de les piulades. Perquè les piulades per si soles tan sols són imatges i paraules.

Instal·lant una antena per a una xarxa lliure

el codi és lliure i no tenen empreses privades al seu darrera, només gent compromesa i activistes pel canvi.

Tot i aquests perills fa pocs dies hem pogut veure com gràcies a Twitter hem conegut de primera mà el que passava i en temps real a Grècia, gràcies, entre d'altres, a un company de la Directa, en David Bou. En David, o @dvdbou al Twitter, va estar fent un seguiment en directe de la jornada de lluita del 12 de febrer. Aquest trencament dels mass mèdia i la creixen acceptació, confiança i veracitat que se li està

atorgant, no només de joves, si no de tot tipus de públic d'aquesta nova manera d'informar-se, fa que Twitter sigui una arma molt potent per a fer front al monopoli de les grans corporacions mediàtiques. En David apunta les maneres d'utilitzar aquesta eina “Crec que la confiança és quelcom que s'ha de guanyar.

En el meu cas m'ha avalat el pertànyer a un mitjà com La Directa que mica en mica es va obrint un nom i una reputació de periodisme crític, d'investigació i de qualitat. És clau intentar aportar fonts sempre a les piulades, siguin usuàries

de twitter o siguin enllaços de pàgines d'internet on es comenta la noticia. A part d'això una de les estratègies que jo uso a l'hora de seguir una nova usuària és comprovar quantes de les persones que jo ja segueixo la segueixen a ella també.

D'aquesta manera puc veure que si usuàries a les que els hi tinc confiança segueixen aquesta gent, és perquè també puc tenir confiança en el que piularan i començar a seguir-les. Precisament el fet d'estar sobre el terreny (en el meu cas a Grècia) crec que és un dels millors avals (de la seva feina)”

ECONOMIA

Les treballadores de TMB es mantenen ferms en la convocatòria de vaga MARC MIRAS BARCELONA

Els comitès d’empresa de metro i bus de Barcelona van formalitzar durant la setmana passada a la Conselleria de Treball la convocatòria de vaga per als dies 27, 28 i 29 de febrer i per a l’1 de març. Aquestes dates coincidiran amb el Mobile World Congress i aquest fet és un dels que més preocupen a la directiva de Transports Metropolitans de Barcelona i a l’Ajuntament de Barcelona, doncs entenen que la imatge de la ciutat, es pot veure perjudicada per les protestes i els problemes que es puguin derivar de la mobilització dels treballadors i les treballadores.

Els representants sindicals de la plantilla de l’empresa, van posar de relleu que pel que fa a l’aspecte laboral, només demanen “el compliment d’allò que està legalment establert al conveni”. Tot i això, el treballador de la secció d’autobusos i membre de la

El transport públic amenaça vaga

CGT, Josep Garganté, va indicar que també reclamen que “s’asseguin en una taula l’ajuntament, la FAVB i TMB” per tal de restituir els serveis que l’administració ha retallat i eliminat de bus i metro i deixant sense validesa l’augment de tarifes en els bitllets del

transport públic. En aquest sentit, Garganté va explicar que ja hi ha diferents moviments veïnals que s’han manifestat i han donat a conèixer la posició contraria dels i les barcelonines donant l’exemple les mobilitzacions de protesta per la retirada del bus de barri.

Pel que fa a la possibilitat que la directiva mostri algun tipus de voluntat d’arribar a un acord, Garganté va sentenciar que “de voluntat no en tenen, una altra cosa és que [la directiva] s’hi vegi obligada per la pressió” i va posar de relleu que el fet que hi hagi el Mobile World Congress pot fer canviar el posicionament de l’empresa, tot i que el sindicalista es mostra prudent i afirma: “Ja veurem que passa aquests quatre dies”.

El treballador de l’empresa i membre de la secció sindical d’autobusos també va indicar que el proper dia 23 la plantilla es tornarà a reunir en assemblea per decidir com es desenvoluparan les jornades de vaga. Un dels punts que hauran d’abordar els empleats i les empleades és la decisió sobre si acaten els serveis mínims que s’estableixin per part del Departament de Treball o, per contra, decideixen fer-ne cas

omís. En referència als serveis mínims Garganté va criticar el fet que “sempre es retarda molt la decisió perquè d’aquesta manera es crea una certa confusió”.

Suport ciutadà

La xarxa fa dies que va carregada d’informacions sobre la convocatòria de vaga, però no només els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, les xarxes socials han estat protagonistes en mostrar el seu suport a la plantilla de TMB. De fet, Twitter ha recollit el hashtag #TMB entre els més utilitzats amb piulades sobre la mobilització.

Per altra banda, al portal web Actuable ja s’han recollit més de 1.000 signatures de ciutadans que donen suport a la mobilització i que exigeixen a l’alcalde de Barcelona el compliment “dels seus compromisos” i que “garanteixi els drets laborals de la plantilla de TMB”.

14 CULTURA

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

L’adéu d’Antoni Tàpies els materials, adquireixen una dimensió simbòlica que evoca la solitud, l’aïllament, la introspecció.

Podem destacar obres com la seva “matèria en forma de peu” dintre de la seva obra més purament matèrica, així com “òval blanc” o “porta gris”, on la pintura és concentra sobre petits fragments matèrics que fan al•lusió a la corporeïtat, el naixement, la vida i la mort. En aquestes obres, l’element sígnic està encara atenuat en relació a obres posteriors com ara les murals. A la sala de reflexió de la Universitat Pompeu Fabra tenim una bona mostra d’aquests espais íntims i senzills, amb un pes arquitectònic fort, dintre dels quals situa el pintor certes grafies que tenen un ampli contingut simbòlic per l’autor.

Ens trobem davant la mort d’un artista important, que cal tenir en consideració per entendre l’evolució de la pintura contemporània més enllà de les primeres avantguardes.

Santiago Muñoz BARCELONA

l passat dia 6 de Febrer va morir aquest artista català internacionalment reconegut. Antoni Tàpies és un dels protagonistes de l’anomenat art informalista matèric, corrent de profitosa fortuna a l’art espanyol i català de començament dels 50.

Els inicis de Tàpies el situen entre els membres del moviment dadaísta-surrealista Dau al Set. En aquells moment Tàpies practicava el retrat dins del qual intentava d’incorporar elements escènic de caràcter simbòlic representant els conflictes individuals. Es tracta encara d’una pintura massa conceptual i depenent de la representació. Però cap a finals dels 40 evoluciona cap a la ruptura informalista amb la representació, una ruptura que sense ser tan absoluta com aquella de l’abstracció és un camí que va obrir vies pictòriques tan interessants com les dels expressionistes abstractes a l’altra banda de l’Atlàntic. A França coneixerà més tard a Jean Dubuffet, un artista que durant una època va practicar també aquest art informalista tot i que dintre del marc encara del paisatge.

L’informalisme dels 50 és va desenvolupar al voltant d’alguns pintor espanyols i catalans com ara Canogar, Lucio Muñoz, Fancisco Millares, Antonio Saura, Pijoan i el propi Tàpies que proposaven un depassament de la representació mitjançant una forma pictòrica centrada en els seus valors més intrínsecament matèrics (d’aquí el nom de pintura matèrica) com ara el pes, el volum, la textura, la rugositat, les superfícies degradades per l’acció erosiva del temps, els colors terrosos i neutres. Alguns van practicar l’exploració matèrica mitjançant la sola pintura mentre que d’altres van incorporar la pròpia matèria en forma de diferents materials, textures, suports a més del tractament dels propis suports amb líquids que provoquessin

E

diferents degradacions com ara rovellament, oxidació, etc. Mitjançant aquestes tècniques i suports, la pintura matèrica pretén destacar característiques de la matèria més enllà de la percepció visual, cap a la tactilitat.

Aquests elements tàctils són tractats pels diferent pintors de modes també diferents, anat de la construcció arquitectònica del paisatge en Muñoz o Dubuffet, a la depuració formal i conceptual d’un Tàpies, on la presentació de la matèria escapa de tota significació paisatgística.

La pintura de Tàpies manté uns vincles amb la matèria que depassen la presentació paisatgística per portar-nos cap a un estudi selectiu de la matèria però, la majoria de cops, sense la mediació d’objectes ni característiques reconeixibles, per deïficar-se pro-

gressivament en un cosmos simbòlic propi.

Dins aquest territori hi conviuen, com també a l’obra de Miró, l’espai i els símbols. L’interès de Tàpies pels signes, incloent grafismes, símbols i icones als seus quadres, aporta a la pintura una càrrega conceptual que tracta de presentar-se en equilibri amb la pura forma matèrica. D’aquí la selecció i aïllament de certs objectes, parts del cos que es converteixen en objectes simbòlics i miterosos. El seu desenvolupament com a muralista contribueix al seu vessant més meditatiu, depurat i alhora simbòlic. Els amplis espais pictòrics son espais, com els creats per Mark Rothko, espais per a la meditació i on el quadre, a diferència del pintor rus, adquireix una presència quasi arquitectònica. És dins aquests espais on els signes, els objectes,

El darrer poemari d’en David Caño agafa embranzida a Verkami Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l Tigre de Paper Edicions es va donar a conèixer el passat 11 de setembre amb la publicació de tres llibres -Tropel, una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, Harraga i La guerra just acaba de començar- que tenien en comú el fet de ser “obres de novel·la i narrativa de qualitat i amb un contingut de crítica social”, el segell distintiu d'aquesta novella editorial. Ara han començat a treballar en la publicació del seu quart llibre, una part del finançament del qual es realitzarà a través del projecte de micromecenatges encarnat per verkami.

Postmortem / I del no-res, TOT, que així es dirà el llibre en qüestió, és un poemari que en un primer moment havia de constar exclusivament de dos poemes llargs del David Caño, un olotí resident fa anys a Barcelona, que ha publicat un parell de poemaris -Barcelona (2007) i He vist el futur en 4D (2009)- i ha participat d'altres projectes poètics col·lectius.

E

Però poc a poc, aquests dos poemes que varen néixer com un crit a redós del moviment de resistència a la crisi, es van anar trobant amb companys de viatge, de lluita. Així, al material inicial s'hi sumaren dos poemes-pròleg: el del Gerard Horta, professor lector al Departament d'Antropologia Social de la Universitat de Barcelona que ha publicat quatre poemaris, el darrer dels quals fou Balada de l’holandès errant [Fauleta per a quasicadàvers] (2005), i el del Carles Rabassa, guardonat el 2006 amb el Premi Àusias March pel llibre Els joves i les vídues. Al

conjunt de poemes s'hi afegiren les il·lustracions d'en Pep Boatella i, finalment, a tot plegat, s'hi acabà sumant un dvd editat per Dani Morell i Nerea Lleonart on s'hi trobarà un poema -I del no res, TOTrecitat per la poetessa Núria MartínezVernis i un altre -Postmortem- recitat pel propi autor, acompanyat d'un trio de músics.

Naix el Diccionari de Dubtes del Català Oral Hèctor Serra VALÈNCIA

czema”, “atmosfera”, “zenit” o “rossa” són només alguns exemples de mots propensos a pronunciar-se incorrectament als mitjans de comunicació en llengua catalana. És per això que els professors universitaris David Paloma, Josep À.

Mas i Mònica Montserrat han posat en marxa el projecte del Diccionari de Dubtes del Català Oral, un recurs didàctic de suport digital, amb més de 2.600 entrades, que té com a objectiu esclarir la pronúncia recomanada en qualsevol de les grans varietats del català per tots aquells professionals que necessiten un model de llengua oral formal. De fet, el caràcter innovador de l’obra ve donat per la consulta en web de fitxers sonors que abasten els cinc accents estàndard del català: central, nord-occidental, valencià, mallorquí i rossellonès.

El diccionari conté també una selecció de textos d’autoaprenentatge, tots en versió escrita i en versió oral. En l’oral hi ha la versió incorrecta i la versió correcta perquè l’usuari puga validar els criteris d’elocució genuïna i formal. Per a la seua realització, els autors s’han basat, principalment, en les institucions normatives oficials: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La selecció d’entrades, a més de les etiquetes, possibilita que tots els fenòmens de vocalisme i consonantisme que afecten la llengua hi estiguen representats i qualsevol dubte puga resoldre’s per imitació. Es tracta d’un pas més en la investigació relativa als models de llengua oral. El DDCOR es troba allotjat al portal educatiu del Grup 62 lecturanda.cat.

È

CULTURA 15

L’ACCENT 220 DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012

Ressenya de la quinzena Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 1962-2012

Mig segle invocant Fuster Hèctor Serra VALÈNCIA

n blanc i negre, color sèpia i a tot color. Protagonista de toms enciclopèdics, cintes magnètiques i pistes de DVD. Caricaturitzat i portat al terreny del pop-art. També convertit en ninot de cartró pedra. Joan Fuster i Ortells, el solitari de Sueca, ha estat la icona recurrent per posar sobre la taula el debat al voltant de la identitat i el futur dels valencians. I, enmig d’una vasta obra, no hi ha dubte que el llibre Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) ultrapassa totes les línies invisibles fixades per unes societats panxacontentes, agraïdes amb les versions oficials. Fuster va tindre la valentia d’expressar allò que tant costava dir en uns temps tan foscos com els que va viure. Ell només va encendre la metxa, fent possible la popularització del terme maleït. Sí, els “Països Catalans” als que Fuster al·ludia han estat hashtag de tota una època i han abocat en un devessall de tinta, en múltiples lectures que han revisitat aquesta constitució valenciana per a uns, una broma de mal gust per a altres.

En aparença, l’exposició que la Universitat de València ha muntat a La Nau fa tuf de pur tràmit: 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i, no menys important, del Qüestió de noms (Aportació Catalana, 1962) i El País Valenciano (Destino, 1962).

E

Un tràmit, tanmateix, necessari i gens anacrònic, perquè la batalla pels símbols, per la identitat, pel país, no s’ha tancat a casa nostra. Ans al contrari: cada jorn s’escriu un nou capítol en la història d’aquest país de bàndols oposats, renyines insuperables i llui-

tes cos a cos. La transcendència fusteriana queda palesa en aquesta mostra. Durant aquest mig segle, s’han realitzat trenta edicions del Nosaltres, els valencians –se’n desen còpies, fins i tot, a la United States Library of Congress (Washington) o a la Bibliothèque Nationale de France (París)-. Tot, malgrat els entrebancs en forma de censura que la dictadura franquista hi va perpetrar.

Els informes de l’època no són tan diferents als d’avui, quan el govern valencià encara condiciona les emissions de TV3 a una qüestió de noms: “La obra está escrita en catalán, y no en valenciano, por lo que no puede entusiasmar demasiado a los valencianos auténticos”.

Tret de deu anys de censura, l’obra va trobar mercat: 150 pessetes l’exemplar, 175 en castellà.

El dipòsit que es fa públic aquests dies a la ciutat del Túria presenta el Fuster més íntim gràcies a notes improvisades o anotacions manuscrites sobre els originals. Fulls groguencs amb lletra quasi initel•ligible que ens donen pistes sobre l’organització del seu treball i de la seua vida.

Però el vessant assagista no és pas l’únic. Hi ha, també, el Fuster periodístic, amb tot d’articles publicats a Levante o Las Provincias. I el Fuster activista. Així ho il·lustren les fotografies captades als aplecs o, simplement, als viatges arreu del territori. I, per deixar constància dels dos models de país confrontats, la mostra no s’oblida de l’agitació: d’una banda, pintades històriques a favor de la unitat nacional del poble valencià, i de l’altra, pamflets i artefacte explosiu contra Fuster.

L’exposició, finalment, es converteix en un viver d’art que aixopluga pintures, gravats, dibuixos i escultures en homenatge al de Sueca. Sovint, es tracta de regals que va rebre de part d’artistes com Boix, Miró, Tàpies, Ponç, Renau, Alfaro o Equipo Crónica. Un patrimoni cultural que ens ajuda a entendre millor el valor de les idees del solitari.

Xenofòbia a Catalunya

Barcelona Balla. Dels salons aristocràtics a les sales de concert

Fitxa tècnica: “Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 19622012” Centre Cultural La Nau de la Universitat de València Fins el 18/03/2012

Lectures recomanades

Els fraus de la crisi. Cinc Recuérdalo tu maneres de no entendre res y recuérdalo a otros Observatorio Metropolitano Virus Editorial, 2012

Ronald Fraser Editorial Crítica, 2007

'Editorial Virus ens acosta un treball fet per l'Observatorio Metropolitano de Madrid i publicat anteriorment en castellà per Traficantes de Sueños quan encara ningú no sabia la forma que aniria prenent la necessària resposta al fet que la crisi recaigui sobre les espatlles de les classes popular.

Amb un llenguatge que malgrat la temàtica es vol senzill i amb una capacitat de síntesi i claredat expositiva destacable, aquest és un bon llibre per començar a comprendre els orígens de l'actual crisi i albirar-ne les seves conseqüències, cada dia més properes.

quest treball va ser publicat per primer cop el 1979, però volem recuperar-lo en homenatge al seu autor, mort el passat 10 de febrer. L’historiador Ronald Fraser va arribar a Andalusia als anys seixanta amb la voluntat de trobar un indret inspirador per un relat de ficció, però es va trobar amb una terra marcada per la guerra civil i la cruesa de la persistent repressió franquista. Arran d'aquest encontre, Fraser va començar a realitzar entrevistes -més de tres-centes- per tal d'explicar, a través de la font oral i allunyant-se de les històries polítiques o militars, una història social de la guerra civil que és encara avui un testimoni imprescindible.

L

A

Xavier Rius Edicions 1984, 2011 n Xavier Rius, mestre i periodista, ha decidit no amagar el cap sota l'ala davant el creixent fenomen racista i posar el seu gra de sorra per tal que ningú no ho faci. Estudiós del fenomen migratori, ens explica el significatiu procés d'arribada d'immigrants dels darrers anys, la gestió que d'aquest es va fer des de l'Administració, el desenvolupament del discurs racista a casa nostra fins a la seva vertebració en organitzacions com ara Plataforma per Catalunya i, finalment, s'apropa a l'anàlisi més detallat d'algun dels episodis més mediàtics com ara els de Salt, Vic o Badalona.

E

Ferran Aisa Editorial Base, 2011 'historiador Ferran Aisa recorre, en aquest llibre il·lustrat de gran format, la festa barcelonina, una activitat que històricament no s'entén sense la música i el ball. Aquest viatge arrenca als salons aristocràtics de finals del segle XVIII on s'hi ballava valsos d'Strauss i va transitant per altres espais festius i acaba a les sales de concerts actuals. Entremig, tot un món festiu que abraça els carnavals, els balls populars als horts, les societats de ball, els cors humorístics, cadascun d'ells expressió del temps en què es desenvolupa i la classe que el protagonitza.

L

DEL 27 DE FEBRER AL 7 DE MARÇ DE 2012 L’ACCENT 220

16CONTRAPORTADA

“Si toquen el nom d’Elx hi haurà batalla”

PAU FABRA ELX

Com va nàixer El Tempir?

La lluita per la llengua a Elx té una llarga trajectòria. Tot i que hi havia alguns precedents, foren els anys 1960 quan s'inicia la recuperació amb més força, de la mà d'Antoni Bru i Josep Maraldés Ibarra. També caldria destacar la Campanya Carles Salvador a la seu del PSV, l'Homenatge a Pompeu Fabra a Elx el 1969 o els primers cursets de català al Club d'Amics de la UNESCO. La flama s'estengué als anys 1970 al voltant del grup d'Esbart Folk, que recupera les Havaneres típiques d'Elx i altres cançons populars que recullen en un llibre, Cançonetes de fil i cotó. Però sobretot el punt d'inflexió es produirà la dècada dels 1980, arran la frustració de les expectatives generades després de la mort del dictador. La timidesa de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià -merament despenalitzadora de la llengua-, la nul·la aposta per la normalització per part de la televisió autonòmica...

Tot plegat, explica que la gent s'autoorganitze per tal de garantir-ne l'ús social.

Així, sorgeix una nova fornada de patriotes encapçalada entre altres per JoanCarles Martí i Tudi Torró.

Amb aquesta idea el 1986 naix a Elx la Festa per la Llengua, predecessora de les Trobades d'Escoles en Valencià. I als anys 1990, arreu la comarca, comencen a nàixer entitats cíviques per la llengua: l'Antina de Santa Pola, El Raig de Crevillent, La Gola de Guardamar, La Cívica d'Alacant,... i és clar, el Tempir d'Elx. A diferència d'altres zones del país, a l'extrem sud hi ha associacions en defensa del català gairebé a cada localitat.

Podries fer-nos cinc cèntims de la situació sociolingüística en aquestes contrades?

A l'Extrem Sud hi ha una realitat lingüística desconeguda. La presència d'Alacant -on malgrat el 20% de catalanoparlants, la llengua vehicular és el castellà- i del Baix Segura -que malgrat comptar amb un important substrat català, es parla únicament castellà des del segle XVIII- distorsiona la percepció d'aquesta zona. A l'interior la llengua és molt present, l'exemple és Crevillent, on la llengua dominant al carrer és el valencià. També ho és encara a Santa Pola, a la costa. Mentre que a Elx, les estadístiques ens situen en un 40% de parlants, tot i que el castellà és molt majoritari al carrer.

I com és d'aquesta diglòssia elxana?

Si fem una radiografia de la llengua aquí en primer lloc hem de tindre en compte les seues dimensions. Elx té 230.000 habitants, i un terme de 325 km2, l'equivalent a la meitat d'Eivissa.

Per tant les realitats són ben diferents si parlem del camp -35000 persones

ENTREVISTA Josep-Enric Escribano, president de l’associació el Tempir A la ciutat d'Elx, el Tempir és l'entitat cívica capdavantera en la defensa i promoció social de la llengua catalana. Amb més de 240 socis l'associació ha plantejat una i mil batalles per aconseguir la normalització lingüística a la capital del Baix Vinalopó. D'ençà el 2007, el professor de Josep-Enric Escribano, de quaranta anys, n'és el president; un càrrec que compagina amb la participació en la direcció d'Escola Valenciana. Ens trobem amb ell al rovellet de l'ou, que és com els elxans anomenen el seu centre històric.

viuen a les pedanies i partides ruralso la ciutat. Al camp el català és majoritari, mentre que a dins la ciutat també trobem moltes diferències entre el centre, el Raval, i Altabix -on es manté viva la llengua- i el barri obrer del Carrús.

Aquest barri fou construït als anys 1960 i acollí tot el flux d'immigrants espanyols que venien a treballar al calcer.

Fins eixe moment, la llengua majoritària era el valencià. A partir d'aleshores, en un context sociopolític d'estigmatització social, començà a prendre força la substitució lingüística.

Avui dia, les enquestes ens parlen d'un reviscolament en el conjunt, sobretot entre la gent més jove, amb un 60% que sap parlar el valencià, i un 95% que l'entén.

I com valoreu la política lingüística de les institucions autonòmiques i municipals?

Cap partit ha mostrat una aposta decisiva per la normalització. L'esquerra ha mostrat una actitud més dialogant, més favorable, però no ha sigut valenta. A nivell autonòmic el PSOE no es mostrà ferm amb el blaverisme, ni apostà clarament per la llengua a Canal 9. A l'Ajuntament d'Elx tampoc han fet esforços per fer una programació cultural, moderna i atractiva, en llengua catalana al llarg de l'any.

Però definitivament el PP és més agressiu en temes lingüístics. Ells fan una aposta molt clara pel castellà com s'ha demostrat amb la modificació del logo de l'Ajuntament, que sempre havia estat en valencià, i ara l'han canviat per “Ayuntamiento de Elche”. Si s'entesten en això ens trobaran al davant, ja que atempta contra una de les nos-

tres línies bàsiques: la denominació de la ciutat. Tampoc no pensem cedir ni un pam en matèria d'ús social, ni en el model de llengua, o dit d'altra manera, en la unitat de la llengua.

En relació amb això quina opinió vos mereix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el seu model de valencià?

Hem d'assumir l'existència de l'AVL com una institució valenciana nostra. L'Acadèmia ha de guanyar autonomia respecte dels vaivens en el poder, no potser que hi haja ingerències polítiques, com l'ocasionada pel nefast exconseller Font de Mora. L'AVL ha de col·laborar amb l'Institut d'Estudis Catalans per tal de consolidar un model estàndard unitari, que respecte les peculiaritats, però no les accentue ni en faça bandera. Per exemple, el model lingüístic que s'imposa des de la ciutat de València no es correspon en alguns casos amb la manera de parlar de l'extrem sud i es basa en un excessiu particularisme dialectalitzant. El conflicte lingüístic dels valencians és l'ús i no la norma. De fet, el propi nom del Tempir t'explica aquesta manera de veure les coses.

Vols dir?

Sí. Tempir és un mot que només es manté a Elx i a Girona. És una particularitat que alhora ens recorda la unitat de la llengua. Significa saó, i té a veure amb la nostra intenció de posar la llavoreta pel redreçament lingüístic.

I com féu per posar aquesta llavor?

El Tempir fa perquè, com a mínim, s'acomplisca la legislació vigent en matèria de llengua. L'Estat Espanyol reconeix els drets dels catalanoparlant però no els garanteix. Aquí entrem en joc nosaltres. Cada vegada que les institucions no acompleixen ens adrecem al Síndic de Greuges i demanem reunió a l'Ajuntament.

A banda d'això, posem en marxa multitud d'iniciatives per la promoció del valencià: taller de programari lliure, la coordinació de les Trobades d'Escoles en Valencià del Baix VinalopóBaix Segura, la difusió de campanyes

de matriculació en la “línia”, unitats didàctiques i exposicions per les escoles, el cinema en valencià (amb la col·laboració municipal i de la Universitat), el voluntariat lingüístic, el sopar anual Vicent Andrés Estellés, concerts de rock...

També hem promogut l'ofrena cívica a Jaume I el 9 d'octubre, amb la idea d'utilitzar aquesta figura per reivindicar que som un poble, una nació, amb una llengua i cultura pròpies. Però potser la nostra campanya més mediàtica ha sigut “Fes teu el valencià”, una iniciativa de promoció lingüística que tenia per objectiu: la transmissió intergeneracional de la llengua, el seu ús a les botigues, comerços i empreses, i a l'oci juvenil.

Aquesta campanya es va fer amb el concurs de la Generalitat de Catalunya, un fet que nosaltres volguérem explicitar al cartell, per deixar clar que se n'hem d'anar a demanar ajut fora perquè la Generalitat Valenciana no apostava (ni aposta) per la llengua.

Pel que fa a la cultura popular què s'està fent a Elx? Un dels eixos del Tempir és la recuperació del nostre patrimoni cultural però, alhora, connectat en la modernitat. Per sort, a la ciutat comptem amb altres iniciatives en el mateix sentit, com ara l'Institut d'Estudis Comarcals, que a través de la revista La Rella, difon el nostre passat i la nostra memòria. També hi ha la Colla de dolçainers i tabaleters Cascabot, el grup de Teatre amateur del camp d'Elx -que recupera sainets-, els Xiquets del Casal -que és un esplai d'oci infantil al Casal Jaume I. Per últim, en aquesta lluita per la llengua, quines relacions manteniu amb altres entitats dels Països Catalans?

Tan fluïdes com puguem. Formem part d'Escola Valenciana i de la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC). També tenim estret contacte amb les entitats cíviques germanes de l'Extrem Sud. I a nivell puntual col·laborem amb la Plataforma per la Llengua i Acció Cultural del País Valencià.

LA REMATADA

Espanyolets indignats AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Els mitjans de comunicació de masses i alguns que altres responsables polítics corren aquests dies indignats a compte de les bromes dels personatges d’un programa humorístic francès de Canal +. Les reaccions demostren la profunditat de les seues anàlisis. Diuen que “els francesos ens tenen enveja”, com si un programa d’un canal de televisió representara quelcom més que el sentit de l’humor dels seus guionistes, o com si foren directament responsables dels èxits (però no els fracassos, clar) d’un determinat esportista. El rei espanyol, per la seua part, es despenja amb una altra frase antològica: “son

“Les reaccions demostren la profunditat de les seues anàlisis” tontos”. Igual intentava solucionar una baralla escolar de qualsevol dels seus néts, i no va desencaminat per l’infantilisme de l’afer.

Pel que sembla, alguns periodistes poden caricaturitzar Mahoma. Qualsevol reacció contrària demostra la intolerància de l’Islam i la manca de llibertat d’expressió d’aquella cultura. No hi ha res sagrat, per als espanyolets de torn, llevat d’ells mateixos! Si algú fa broma amb la Monarquia, li segresten la revista. Totes recordareu la retirada governativa dels exemplars de la revista El Jueves.

I si algun humorista fa conya amb els esportistes espanyols i la seua relació amb el dopatge, s’enceta tota una campanya per netejar la bona imatge pàtria. Dedicant el temps a les insídies gavatxes, oblidem que acaben d’enxampar Rafa Nadal defraudant a Hisenda. I és que ara que el capitalisme ha convertit també l’esport en un negoci més, a banda de la constant idiotització, cal convertir els joves professionals del tema en els nous Onassis. En en un temps el grec, a l’igual que Rockefeller, va simbolitzar l’ascens des del no res fins a la riquesa i la fama. Si Onassis venia periòdics pel carrer en la seua infantesa, ara són els Nadal, els Messi, o els Ronaldo de torn els que repeteixen setmana rere setmana que el futur de tota una classe, la treballadora, passa per pegarli a una piloteta.