Accent 224

Periòdic popular dels Països Catalans

224 DEL19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

CiU i PP no tenen cap diferència respecte a l'estratègia repressiva per aturar la contestació social. Juntament amb les propostes de reforma del codi penal, alguns sindicats, mitjans de comunicació i periodistes s'han vist en el punt de mira dels cossos repressius. Felip Puig i Jorge Fernández Díaz formen el duo perfecte que escalfa l'ambient dia sí dia també per aplanar el camí de l'aplicació d'un nou codi penal on qualsevol protesta passa a convertir-se en delicte. El duet compta també amb el suport de mariatxis diversos, encapçalats pels tertulians i alguns periodistes insígnes del Grup Godó. Una estratègia cuinada a Barcelona per a ser aplicada arreu dels Països Catalans. >>En profunditat 8 i 9

ENTREVISTA

Primer assalt de les presidencials franceses

Nora Miralles i Sara Montesinos, coordinadores d’Extramurs

Aquest proper diumenge es produirà el primer assalt de les presidencials franceses. Unes eleccions que dibuixaran el futur inmediat de les polítiques europees i que poden portar a un nou escenari d'efectes polítics de la crisi. En aquestes eleccions la Catalunya Nord també hi participa, i els diferents clans polítics que gestionen el poder de París mouen fitxa de cara a les legislatives de juny, on hi ha en joc els quatre diputats nord-catalans, que ara estan en mans de la UMP. Hollande espera destronar Sarkozy mentre el front d'esquerres orquestrat pel PCF es prepara per a uns resultats històrics que els retornin al percentatge de vots de principis dels 80. >>Països Catalans 4 i 5

Extramurs és un nou projecte d’informació internacional que van posar en marxa el passat 28 de març un grup de joves periodistes catalans.

La Nora Miralles i la Sara Montesinos són dues de les set persones que actualment coordinen aquest portal web que vol de convertir-se en un lloc d’informació de referència gràcies a les seves particularitats.

SUMARI

SEGUEIX LES DIADES D’ABRIL I MAIG A WWW.LACCENT.CAT

Judici contra l’independentisme El judici contra els 4 independentistes detinguts durant la Diada de Mallorca de 2010 està previst que se celebri el 18 de juny. >> Països Catalans 7

Maestrat Viu

Presos polítics a Còrsega

El passat dissabte 14 d'abril es presentà a Atzeneta del Maestrat aquest col·lectiu que pretén despertar la consciència de la gent de la comarca i reivindicar els drets d'una terra oblidada. >> Països Catalans 7

Arran del cas del pres polític Ulivieru Sauli, analitzem a fons la situació dels patriotes corsos empresonats i de la legislació antiterrorista francesa utilitzada per a combatre el moviment d'alliberament de Còrsega. >> Internacional 10 i 11

JOSEP VILLARROYA PÀG. 2 // MARÇAL BAIG PÀG. 3 // JOSEP BONNÍN PÀG.16

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

JOSEP VILLARROYA*

La sopa d’all Fa un any l'Ateneu de Montcada, a l'Horta Nord, van organitzar una fira, i entre les entitats convidades estava la de Ca Bassot, de Burjassot. Aquest col·lectiu va penjar una senyera en la taula on havia col·locat el material.

Aviat, però, alguns companys de Montcada van convidar-los a llevar-la, mentre raonaven que era millor no posarhi cap bandera, que els nacionalismes són tots iguals, que a més eixa era la senyera catalana i podria molestar...

Per als que vivim a la comarca, no ens sorprén, ja que de vegades hem d'enfrontar-nos a aquestes qüestions -per sort, cada volta menys-. Finalment, la senyera va romandre en la taula...

Aquests companys no actuaven de mala fe, sinó per ignorància, per un fals cosmopolitisme, o per un anarquisme mal entés. El procés d'aculturació als Països Catalans, i especialment al País Valencià, ha estat i és molt greu, a més de l'espanyolisme pur i dur, ha actuat el blaverisme, la forma valenciana d'anticatalanisme. Al País Valencià, i sobretot a comarques com l'Horta, no és estrany trobar-se persones que parlen valencià, un català apitxat, i que no coneixen res de la seua pròpia cultura, llevat d'uns poc tòpics.

Un mesos després, el juny del 2011, l'Esquerra Independentista va organitzar una manifestació contra les retallades a Montcada de l'Horta. Per això vam contactar amb la Plataforma d'Aturats de Montcada, perquè consideràvem que havia de tindre el protagonisme durant la manifestació: persones en atur i que s'han organitzat per cercar alternatives. En la Plataforma, però, hi havia i hi ha una gran diversitat. Tot i que hi ha algun company de l'EI, també hi havia algunes de les persones que ens convidaren a llevar la senyera uns mesos abans.

Tanmateix, i arran d'aquesta manifestació hi hagué un punt d'inflexió pel que fa a l'actitud que mantenien aquestes persones cap a nosaltres. Tal vegada, des de l'Esquerra Independentista també cal analitzar quin ha estat i és el nostre treball. Sovint, les paraules Independència i Socialisme anaven juntes, però en el dia a dia es prioritzava la Independència per davant del Socialisme. Durant molts anys s'ha

Número 224 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep Villarroya, Marc Torner, Marçal Baig, Josep Bonnin

pensat i s'ha treballat més en clau front patriòtic que en la recerca de la unitat popular. Poques vegades s'ha vist l'Esquerra Independentista en lluites socials o la seua presència ha estat molt minsa -amb algunes excepcions- . De fet encara avui prioritzem el 25 d'abril -o l'11 de setembre o el 31 de desembre- al 1r de maig, quan totes dues diades haurien d'estar al mateix nivell.

La desconfiança inicial per ser els catalanistes, independentistes, va començar a capgirar-se després d'alguns mesos de treballar plegats dins de la Plataforma. I com a resultat d'eixe treball, braç a braç, va nàixer un projecte de cooperativa agrícola, que plantejava el conreu de productes ecològics després de recuperar zones d'horta abandonada. Per aconseguir-ho calia que l'ajuntament, governat per majoria absoluta del PP, concedira una ajuda econòmica per pagar els tècnics encarregats de la formació i que fera de mitjancer amb els propietaris de les terres abandonades per llogar-los-

les. L'enfocament de la Plataforma havia canviat: ja no demanaven almoina a l'ajuntament, només el seu suport per tirar endavant la seua idea.

Eixe projecte es va presentar en octubre de l'any passat, i durant mesos, l'equip de govern de l'ajuntament es va dedicar a posar-hi entrebancs. Farta dels tripijocs de l'ajuntament, el febrer d'aquest any, la Plataforma va denunciar-lo públicament per no atendre les seues demandes. Aquesta crítica fou l'excusa per part de l'ajuntament per trencar les relacions amb la Plataforma. El Partido Popular de Montcada està acostumat al clientelisme polític i al caciquisme, no suporta que un col·lectiu exigisca els seus drets i li plante cara.

El mes següent, març de 2012, des d'Endavant vam organitzar una brigada a Marinaleda, i vam convidar els i les companyes de la Plataforma i d'altres col·lectius de l'Horta Nord. L'objectiu era aprofundir en l’experiència de les lluites dutes a terme des de principis dels anys 70, així com per a

conèixer de primera mà l’organització del govern municipal i les polítiques de democràcia social i participativa. Ens explicaren la lluita que han dut i duen a terme per fer possible la seua utopia: les marxes, els tancaments, les vagues de fam, les ocupacions, i també ens parlaren també de la repressió que patiren i pateixen: els desallotjaments, les multes, els judicis... L'experiència va ser molt profitosa, i els lligams i la confiança entre els companys i les companyes s'enfortiren. Així mateix, va ser curiós veure la reacció d'alguns quan van descobrir que també hi havia andalusos que defensaven la independència d'Andalusia i, és clar, també la dels Països Catalans. Però allò més emocionant va ser quan ens férem una foto tots plegats a l'ajuntament amb una estelada i amb el puny en l'aire, sense cap retret.

I va ser la vespra de la vaga del 29M, quan els companys de la Plataforma van plantejar en el ple de l'ajuntament un punt de l'ordre del dia

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

perquè es donés suport a la seua iniciativa en la cooperativa agrícola. No podíem fallar, calia estar allí en eixos moments, no deixar sols els companys de la Plataforma. Quan s'arribà a aquesta qüestió, com era previsible, la majoria -del PP- hi votà en contra, la qual cosa impossibilitava que el projecte tirés endavant. Eren quasi les 12 de la nit, i cinc companys de la Plataforma van decidir que romandrien tancats a l'ajuntament fins que no es reprenguera el diàleg i no es donara una resposta a la seua proposta. L'alcalde avisà la guardia civil i ens amenaçà que si no abandonàvem l'ajuntament ens desallotjarien. Sabíem que calia jugar fort i no doblegar-nos, no cedir al xantatge i mostrar-nos ferms en la defensa dels nostres drets. Érem més de quaranta persones i ens negàrem a abandonar els nostres companys, si hi havia un desallotjament hi seríem tots i totes. Si ens havien de detindre, ens haurien de detindre a tots i a totes.

Finalment, l'alcalde va cedir i hagué de negociar el projecte amb la Plataforma eixa mateixa nit. L'alcalde s'hagué de comprometre a cercar solucions per poder fer possible el projecte de la cooperativa. Va ser un orgull poder estar al seu costat, aprendre de la seua dignitat.

I a l'endemà, de vesprada, vam aplegar-nos en la manifestació a la ciutat de València. I al bloc de l'Esquerra Independentista, amb estelades i banderes roges voleiant, comptàvem amb la presència de molts companys de la Plataforma, fins i tot d'aquell que un mesos enrere ens va fer un retret en veure la senyera.

Ja ho sé, no hem inventat la sopa d'all, però aquest és el camí... *Josep Villarroya militant d'Endavant

PAPER DE VIDRE

Boxa contra el populisme En la ideologia de la democràcia i el capitalisme com a final de trajecte de la civilització es dóna el que alguns (Slavoj Zizek hi insisteix) anomenen, en alemany, denkverbot, és a dir, prohibició del pensament. Com que ens governen aquells qui hem votat, qualsevol crítica política es presenta com una impugnació autoritària del sufragi universal. Les polítiques econòmiques correctes han estat ja establertes pels “experts” de manera que oposar-s'hi està fora del debat racional.

Si, per tant, a un dirigent polític se li acudeix alguna cosa que té algun contingut real, els ideòlegs dels mercats branden immediatament el conjur màgic: demagògia i populisme.

Ambdues paraules tenen un element comú, ja que “demos” vol dir “poble”.

Amb aquesta acusació expressen, horroritzats, el pànic a la possibilitat que a algú se li acudeixi fer polítiques adreçades al poble. De manera que la política seriosa es fa al ser-

vei del capital i en racons degudament impermeabilitzats de l'olor de la xusma.

Cristina Fernández (o Kirchner o Fernández de Kirchner o com es digui) amenaça darrerament amb la nacionalització d'YPF, la qual cosa significa expropiar Repsol del paquet (majoritari) d'accions que en posseeix. Aquesta mesura perjudicaria greument Repsol i afavoriria l'Estat argentí, que es podria aprofitar del “descobriment, l'any passat, de Vaca Muerta, un jaciment amb un potencial majúscul”.

Té, per tant, un contingut polític molt concret. Però com que es podria donar la lamentable circumstància que el poble argentí, trinxeraire i malgirbat com tots els pobles, se'n beneficiés a costa de la filantròpica institució petroliera espanyola, els portaveus de la gent d'ordre ja criden a l'enfrontament amb el “creixent populisme argentí”

(José Antich, “Un greu conflicte”).

Davant del populisme, però, s'erigeix la civilització europea i amb ella la política seriosa. Sarkozy ens n'està donant mostres valuosíssimes en la darrera campanya electoral: “Hem vist al ring un home completament sol que aixecava els braços i que es deia “he guanyat”...

M'havien oblidat! Però he tornat!”, va clamar Sarkozy -un autèntic carro de combat quan fa campanya electoral- en un electritzant míting” (Lluís Uria, La Vanguardia, 14 d'abril). No és que Sarkozy no faci polítiques. Es reuneix amb qui s'ha de reunir, fa favors a qui els ha de fer, i després distreu el vulgar populatxo amb aquest tipus de ximpleries perfectament mereixedores del qualificatiu de demagogues i populistes. Curiosament, però, aquests adjectius no apareixen per enlloc de les cròniques de campanya. En canvi, al candidat a

l'Elisi pel Nou Partit Anticapitalista se li ha acudit parlar de política, la qual cosa és anatema en el món de la política seriosa: “els francesos són massa llegits per creure que les mesures proposades pel camarada Poutou -prohibició dels acomiadaments, augment del salari mínim a 1.700 euros, setmana laboral de 32 hores, supressió parcial de l'IVA, impost del 100% sobre tota renda superior a vint vegades el salari mínim, nacionalització dels bancs, anul•lació del pagament del deute públic- són viables”. La idea és clara: els francesos han llegit tanta propaganda com la que emet constantment La Vanguardia que poden perfectament comprendre que les mesures de Poutou no són viables i, en canvi, s'entusiasmen amb els “electritzants” deliris boxístics de Sarkozy. Quasi hagués estat millor que no llegissin.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

MARÇAL BAIG VIÑAS

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Més enllà de la I encara connivència intel·lectual: passa poc crimpensar Benvolgut Sr. Puig, L'atur juvenil més alt des de la democràcia. Milers de famílies al límit de l'exclusió social. Banquers que es folren, polítics que saquegen les arques públiques en connivència total amb els lobbies econòmics imperants. Les desigualtats econòmiques i socials creixent a un ritme vertiginós. Una crisi que es comença a elucidar com una estafa piramidal.

El símptoma: violència urbana. L'olla de pressió a punt de rebentar que vessa en dates concretes: vaga general, 15M... La seva solució: “law and order”. Enduriment de penes, restricció de llibertats.. Un gran calmant per deixar postrat al llit al pacient, mentre la malaltia segueix avançant inexorable fins no sabem on. Quin gran projecte, i sobretot, quina originalitat!

Amb la població reclusa més alta d'Europa, amb el Codi Penal més punitiu del continent, amb un sistema penal sobresaturat de casos, les seves receptes per frenar els episodis de violència com els que vam viure el passat dijous són aprofundir encara més en l'espiral de punitivisme i restricció de llibertats... fins i tot han ressonat veus per fer ressuscitar el fantasma del terrorisme, ara que per fi vèiem la llum al final del camí... És clar que d'aquests plantejaments vostè en diu “connivència intel·lectual amb els violents”. Perquè qualsevol crítica a les seves elucubracions o a les seves justificacions de les accions dels cossos repressius de l'estat és un crimpensar. Jo en dic llibertat d'expressió, de pensament, però sobretot pluralisme, que venen a ser, els pilars fonamentals del meu concepte de democràcia. Dic meu, perquè deu ser un concepte molt particular, ja que veig que no casa gaire amb el de vostè, que forma part de l'elit política del país.

Però anem als fets. Declaracions prèvies a la vaga general sortides de la seva pròpia boca: “aquesta vaga serà un camp de proves per al 15M” -referint-se als violents. Dijous 29 de març, dia de la vaga: 79 arrestats.

Tres d'ells en presó preventiva. Dos sense fiança. Els comentaris de la multitud: això és una “conseqüència raonable” veient l'Starbucks cremant, caixers i contenidors en flames, columnes de fum i vidres d'aparadors rebentats, etc. La seva profecia s'ha acomplert. Tanmateix caldria tenir en compte alguns detalls de no poca importància. Els fets més greus, van passar a la tarda, durant, abans i després la manifestació. Els dos empresonats preventivament són l'Isma i el Dani, estudiants de Física de la Universitat de Barcelona, de 19 i 20 anys, membres de l'Associació Progressista d'Estudiants.

El més sorprenent: arrestats a les 11 del matí, en un piquet de diagonal.

Molt abans que es produïssin els incidents del centre de la ciutat... Se'ls acusa, entre d'altres coses, de portar pastilles per encendre la barbacoa i, sobretot, d'estar organitzats.

Sembla que aquesta darrera característica, la de l'organització, va ser determinant en la decisió judicial de presó preventiva. Perquè la gran diferència amb els altres arrestats va ser respondre “sí” a la pregunta de la seva pertinença a alguna organització, ja que segons van informar a la jutgessa militaven a la AEP. Aquest fet va ser considerat per la magistrada com d'extrema perillositat. Perquè es veu que formar part de determinades organitzacions, encara que siguin legals, és símptoma de perillositat. Tal com esmenta la interlocutòria, davant dels esdeveniments que se succeiran a la nostra ciutat pròximament com l'1 de maig, i els partits de futbol del Barça i l'Espanyol (es veu que també hem de pressuposar que són hooligans), aquests individus poden “reincidir”. Així és com dos estudiants de 19 i 20 anys, sense haver perpetrat cap delicte provat i sense cap mena d'antecedent, van anar a parar a la presó.

Curiosament cap persona implicada en l'incendi de l'Starbucks, ni dels incidents de la tarda, que van sembrar un vertader caos durant una estona al centre de la ciutat, han patit mesures tan dràstiques.

Un fet que, en el millor dels casos es podria titllar d'ineficàcia jurídico-policial, en el pitjor, d'una impunitat premeditada alineada amb la justificació d'aquestes tan originals anunciades “mesures legislatives especials”.

No és nou que la por s'utilitzi com a arma eficaç per justificar mesures d'excepcionalitat encaminades a aprofundir la repressió del sistema. Però més enllà d'aquesta estratègia, la que vostès plantegen, sembla encara més acurada. De fet, sembla tot un missatge: “El vertader crim és estar organitzat i no combregar amb el sistema, mentre que la violència física és més aviat anecdòtica”. Fins i tot veiem com, pels seus comentaris, com el “ara ja no si val dir jo passava per

aquí”, només el fet d'estar present al carrer et fa sospitós. Digui-li això, senyor Puig, a la persona que, participant pacíficament a la manifestació majoritària, acaba de perdre un ull (només l'any passat van ser 3 més a Barcelona), a les persones que han hagut d'operar d'urgència amb la melsa rebentada, i tot a resultes de la destresa en l’ús d'aquests estris tan lesius dels seus antiavalots. O és que anar a la manifestació ja és de per sí ser presumptament culpable? Perquè llavors té un problema, si 800.000 persones són presumptament culpables.

Crec que com a conseller d'interior la seva funció es vetllar per l'ordre públic alhora que garantir els drets fonamentals. Difícil equilibri, no ho negaré, en èpoques tan esvalotades com aquestes. Però vostè sembla haver pres la recepta de la por mitjançant l'alarma social com a dogma. Calen grans portades de diaris d'encaputxats creant el caos per poder justificar una repressió que va més enllà de les regles del joc de la democràcia i reclamar mesures excepcionals. Ara ja té les fotos, ara ja pot desplegar totes les seves armes.

Ara qualsevol que no aprovi l'acció de la policia serà sospitós de connivència amb els violents.

Li recordo que les denúncies presentades contra els cossos policials el 15M, per diverses agressions injustificades i desmesurades, han estat arxivades per impossibilitat d'identificar els agents, ja que no portaven el número visible d'identificació, tal com és d'obligatorietat legal.

No perquè les seves accions s'ajustessin a la llei. De nou, el 29M seguien sense anar identificats. Tenim, doncs, a la pràctica, centenars de mercenaris anònims, emparats per la llei, amb impunitat total per fer el què més convingui a qualsevol ciutadà, sigui innocent, culpable, agredit o agressor. I d'agressions injustificades d'antiavalots n'està ple. Només cal es passegi una mica pel youtube i en trobarà les que vulgui. Sr, Puig, com vol demanar que sigui delicte ocultar el rostre si vostè empara la il·legalitat de què els antiavalots vagin sense identificar? Amb quina legitimitat demana que es compleixi la llei, si vostès són els primers que la incompleixen? Crec que si alguna virtut ha de transmetre el polític és la de l'exemplaritat. Però veig que això també forma part d'una visió molt particular meva i que vostè no subscriu. Deu ser que sóc només un exaltat més que està practicant aquesta “connivència intel·lectual amb els violents” que vostè denuncia. No cal que enviï els antiavalots a casa: em poso a disposició judicial per si necessiten fer una “identificació preventiva”, arrestarme preventivament o simplement jutjar-me per crimpensar.

Les darreres setmanes des de la vaga general hem assistit a tot un rosari de declaracions i anuncis dels principals responsables dels cossos i forces de seguretat de l'estat, com delegats del govern als diferents territoris catalans o el conseller autonòmic convergent Felip Puig que, animats per un cor d'opinadors i columnistes de la premsa més conservadora, han fet grans escarafalls amb la suposada violència per part de manifestants, vaguistes i piquets durant la vaga general. Tots coincidien a mostrar la seva indignació per la crema d'uns contenidors i la trencadissa de vidres d'uns quants establiments bancaris o de cadenes multinacionals i a reclamar més empresonaments, mesures contra els drets de manifestació, d'expressió, de reunió i de vaga. L'empresonament de 3 persones per participar en mobilitzacions a Barcelona durant la vaga del 29 ha estat el trofeu ofert a tota aquesta cort assedegada, que reclamava a crits més caps de dissidents.

Mentrestant, i sota el silenci dels mateixos mitjans i responsables polítics, els mitjans populars i les xarxes socials ens fèiem ressò de l'escalada de la violència policíaca, amb un increment alarmant dels ferits greus per l'actuació cada vegada més salvatge de les diferents policies contra les protestes socials, ulls perduts per pilotes de goma, costelles trencades, pulmons perforats, òrgans rebentats, desenes i desenes de persones hospitalitzades per haver rebut la violència, aquesta sí real, que tant reclamen els dobermans de la premsa contra les persones que tenen el desvergonyiment de protestar i d'alçar la veu en defensa dels seus drets. Però aquesta sang, i els empresonaments, no són prou per saciar la set dels responsables d'aquesta campanya mediàtica. Així, el ministre de l'interior del govern del PP Jorge Fernández Díaz anunciava una bateria de mesures entre les quals destacava considerar delicte d'atemptat participar en una manifestació no autoritzada, ocupar seus públiques o fer talls de trànsit, convocar a través de les xarxes socials actes i protestes que després decideixin considerar violentes.

L'alarma social creada per la premsa al final obtenia el resultat previsible. Al cap i a la fi, periodistes i inquisidors simplement obeeixen les ordres de la mateixa gent que els jutges i els responsable policials, del que es tracta és de justificar les mesures legislatives que possibilitin una dràstica retallada de les llibertats democràtiques, que els permetin seguir duent a terme sense contestació visible les retallades de serveis socials i el robatori organitzat d'una gran majoria per part de la minoria; seguir desnonant famílies sense la molesta oposició dels veïns i veïnes; seguir acomiadant i destruint els drets laborals de la gent treballadora sense la molèstia de les vagues; seguir desballestant els serveis públics per poder enriquir mútues i escoles privades sense la molèstia de les ocupacions i protestes de treballadores, estudiants i usuàries de la sanitat; el missatge l'ha deixat ben clar Felip Puig quan ha declarat que la gent havia de tenir més por del sistema de seguretat, i que surt massa barat manifestar-se i protestar. Ho tenen ben clar: la gent ha de tenir més por i quedar-se a casa i permetre als caps del Senyor Puig, del senyor Fernánez Díaz, de Mas, de Fabra, de Bauzà i de Rajoy: els empresaris, banquers i especuladors que han enfonsat l'economia, que ens destrueixen el futur, seguir robantnos impunement. Perquè als qui no han sortit barats els seus crims, sinó completament gratis, és a ells. De por encara no en tenen gens, perquè encara passa poc, massa poc.

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

04PAÏSOS CATALANS

Primer assalt de les presidencials franceses ABEL CALDERA BERGA

Aquest diumenge 22 d'abril tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Quinze dies més tard, el 6 de maig, la segona volta donarà un guanyador definitiu, que tindrà l'oportunitat de dominar el parlament si aconsegueix imposar els candidats del seu partit en les eleccions legislatives previstes pel juny.

Les eleccions es presenten com un duel entre un Sarkozy que hi arriba amb els índexs més baixos de popularitat i un Hollande, candidat socialista, que pretén captar vots marcant clarament una posició d'esquerres. Els actors secundaris de la cursa intentaran ser la sorpresa de la primera volta, i emular el que va fer Le Pen el 2002.

El fet que la segona volta sigui un duel entre els dos candidats més votats a la primera volta dóna importància als gestos polítics cap a l'electorat de les opcions minoritàries. Així, la majoria de sondejos donen com a lleuger guanyador Sarkozy a la primera volta, però tots ells donen com a guanyador Hollande a la segona volta, gràcies al nombrós vot d'esquerres provinent dels qui a la primera volta votaran Melenchon.

Tot fa pensar que el front d'esquerres, la coalició del partit comunista amb altres partits d'esquerres, serà la candidatura que més vots augmentarà. El discurs anticrisi i el desgast d'opcions com el NPA o els ecologistes ha fet remuntar les expectatives d'un partit comunista a qui tothom posava ja

data de defunció. El candidat, però, no prové de les files del PCF. Melenchon, antic líder de l'ala esquerra

del partit socialista, vol representar a França el paper que Oskar Lafontaine va representar a Ale-

Qui és qui a les delegacions de partits francesos a Catalunya Nord?

Jean Paul Alduy Antic alcalde de Perpinyà, actualment és senador per la UMP i presideix la comunitat d'aglomeració PerpinyàMediterrània.

Raó. Substitueix en l'escó al socialista Henri Sicre, que durant dècades ha estat diputat a París i alhora batlle de Ceret.

Jean Castex François Calvet Diputat i ara senador. Representant de la UMP, és batlle d'El Soler.

Batlle de Prada per la UMP, és secretari general adjunt de l'Elisi.

Jean Codognès Christian Bourquin Socialista. Va ser president del Consell General i el 2010 va ser escollit president de la regió Llenguadoc-Rosselló.

Cap de l'oposició socialista a Perpinyà, és diputat del Consell General.

Michel Moly Hermeline Malherbe Presidenta socialista del Consell General. Tot i no ser nascuda a Catalunya Nord, ha participat en el teixit cultural nord-català.

Daniel Mach

Batlle socialista de Cotlliure i vicepresident primer del Consell General.

Nicolás Garcia Alcalde comunista d'Elna, és l'actual líder del PCF a la Catalunya Nord.

Diputat a París per la UMP, és batlle de Pollestres.

Jean Vila Fernand Sire Diputat a París per la UMP, va substituir la traspassada Arlette Franco en l'escó de la 2a circumscripció. És batlle de Sant Llorenç de la Salanca.

Alcalde de Cabestany, vicepresident segon del Consell General i històric dirigent del PCF que aconseguí ser escollit diputat entre 1997 i 2002.

Marie-Therese Costa-Fesenbek Jacqueline Irles Diputada a París per la UMP i alcaldessa de Vilanova de

Cap departamental del Front Nacional i diputada regional.

manya en la creació de Die Linke.

De moment les enquestes el situen frec a frec amb el Front Nacional, a qui li disputa la tercera plaça.

Més enrere a les enquestes queda Bayrou, i tampoc no atribueixen cap possibilitat de sorpresa als minoritaris d'esquerres i dretes.

L'impacte de les eleccions més enllà de les fronteres estatals

És evident que Sarkozy va marcar un nou estil polític per a la dreta, tant pel que fa a aspectes de política immigratòria i de seguretat com pel que fa al discurs sobre valors antiprogressistes. Un estil que a CiU han explotat a fons, i que el PP també ha incorporat al seu manual d'estil, i fins i tot es podria concloure que sarkozisme i aznarisme són germans quasi bessons. Una derrota de Sarko suposari la fi de la seva estela i podria posar al descobert les diverses trames de corrupció política que sembla que l'envolten, començant pels obscurs interessos en la promoció de la guerra contra Líbia.

D'altra banda, una derrota de

Sarkozy suposaria una oportunitat a la malmesa socialdemocràcia per a refer-se i poder posar a la venda un producte nou amb què fer front a l'hegemonia electoral de la dreta a Europa. Ara bé, la victòria d'Hollande pot ser un caramel enverinat, ja que difícilment el PS mantindrà el discurs de campanya més enllà del minut zero de la victòria, tot i deure una hipotètica victòria als vots comunistes i de persones engrescades amb el discurs anticrisi i de posar a ratlla el sistema financer que va predicant Hollande.

L'aspecte més interessant, però, seria com es reconfiguraria el poder europeu. El tàndem Merkozy s'hauria de substituir en part per un nou integrant d'un color polític oposat, en un moment de dificultats polítiques per la cancellera a Alemanya. La política que adoptarà realment Hollande en relació a les dificultats de la Unió Europea és un dels elements que més expectació posaria en el panorama polític del continent enguany. La Unió Europea es troba atrapada en les seves pròpies contra>>continua a la pàgina següent

“Tot fa pensar que el front d'esquerres serà la candidatura que més vots augmentarà”

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Èxit en la cinquena trobada dels estudiants dels Països Catalans feta a Burjassot LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Entorn 100 persones varen participar activament en els diferents tallers i debats, convocats pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans.

Els passats dies 5,6,7 i 8 d'abril és dugué a terme la IX TEPC (Trobada d'Estudiants dels Països Catalans) a la població de Burjassot, feta pel SEPC. Aquest any la trobada tenia dos eixos clau, que encara faltava per a tractar en les anteriors trobades, el català i l'antipatriarcal.

L'autobús en que viatjaven les estudiants que venien des de Barcelona, foren parades per la Guardia Civil en un dels peatges de l'AP-7, on totes les estudiants foren identificades pels cossos repressors de l'estat espanyol.

Les activitats, tan els diferents tallers i debats, com els menjars, dormirs i les actuacions musicals, foren al mateix poble. El dijous 5 començà la trobada amb un repàs dels objectius de la Carta Catalana de l’Estudiantat, tot seguit hi hagué una excursió a Burjassot, ciutat natal de V. A. Estellés on es llegiren poemes seus pels espais més emblediccions entre allò que diu ser i allò que realment és, i l'entrada en escena d'Hollande sembla ser que no aniria en la direcció de minimitzar aquestes contradiccions.

La qüestió de les identitats

màtics del poble. Ja a la nit i després de sopar a Cal Bassot es feu un taller/joc /concurs per treballar l'assamblearisme. El divendres començà el dia dedicat al eix antipatriarcal, durant tot el matí es feren dues xerrades, la primera més enfocada a buscar l'origen i les diferències biològiques, psicològiques entre homes i dones, les de gènere creades per la societat, les identificacions sexuals i afectives després fou el torn de l'exposició del posicionament i treball de diferents col·lectius o moviments socials que treballen aquesta vessant, des de diferents postures.

Després del dinar hi hagué un tercer debat aquest cas lligat amb els models antipatriarcals a l'ensenyament i finalment abans de sopar la posta en comú i les conclusions de la jornada.

Ja a la nit hi hagué un taller de dinàmiques per comparar les relacions sexuals i afectives basades en la monogàmia i l'heterosexualitat amb d'altres opcions, com expliquen ells mateixos ““cal evitar que la societat reproduïsca certes conductes que té assumides i també cal aconseguir que tots els espais siguen realment lliures. Sovint menysxents demandes dels moviments de defensa dels drets lingüístics, arribant el primer a afirmar que ratificar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries és poc menys que una traïció a la pàtria.

Un exemple de l'ús electoral de les identitats ha estat el canvi de nom oficial de Canigou per Canigó en la declaració d'aquesta muntanya com a Grand Site.

El canvi, propiciat pels socialistes nord-catalans, ha estat anunciat amb panells publicitaris arreu de Catalunya Nord signats pel consell regional de Llenguadoc-Rosselló.

A nivell polític, però, el joc dels partits nacionalistes i independentistes en aquestes eleccions és pràcticament inexistent. A més, en el cas nord-català, el panorama polític dels partits catalanistes és extremadament negre, mentre que a nivell associatiu i cultural el discurs està penetrant a les institucions locals i fins i tot diversos

Els estudiants van recordar Estellés durant la Trobada

preem els nostres sentits, així com el contacte físic, és per això que cal treballar amb aquesta mena de dinàmiques” En acabà el taller la música s'apoderà del Cau dels Dimonis del Campanar (alqueria on tenien lloc els debats i les actuacions) Dissabte era la jornada dedicada al català i la territorialitat de la nació, els debats del matí giraren al voltant de la llengua, si és necessari un estàndard, quin hauria de ser i si se’n pot tenir més d’un...i l'altre debat va girar en torn el binomi llengua-territori, que

passa amb les zones no-catalanes dels Països Catalans?

Després del dinar, el torn fou per les diferents projectes dels Països Catalans, on diferents ponents d'organitzacions de dins i fora de l'Esquerra Independentista explicaven les diferents estratègies. El següent debat voltava sobre els diferents models lingüístics imposats pels diferents estats i les diferents comunitats autònomes en que estan trossejats els Països Catalans i la necessitat de construir el nostre propi model d'ensenyament.

Ja a la nit i després de sopar hi hagué

concert, muntat juntament amb Escola Valenciana amb els grups Ulls Rojos, Atupa, Atzembla i Almorranes Garrapinyaes.

Finalment el diumenge fou l'últim dia de la Trobada on es tragueren les conclusions dels debats de la jornada anterior sobre l'eix del català i la valoració general de la IX Trobada, on s'estigué d'acord amb l'èxit de participació i com molt bé diuen elles mateixes “Trobades com les d’enguany suposen un salt qualitatiu a les infraestructures de la nostre organització i fan palès de la referencialitat del SEPC arreu dels Països Catalans com a eina per tots i totes les estudiants per canalitzar les seves reivindicacions i formar part de la construcció dels centres educatius que volem.

Així doncs, seguirem treballant per teixir la construcció de la unió entre tots els centres del nostre país i per visualitzar la realitat social que vivim al nostre territori. Volem mostrar que creixem, cada dia més, amb la intenció de no retrocedir ni un sol mil·límetre en la construcció i alliberació nacional i de classe dels Països Catalans.”

“La praxi dels polítics nord-catalans sobre la llengua és oposada al que prediquen els seus partits a nivell estatal”

Les manifestacions del passat 31 de març que van aplegar més de 60.000 persones reclamant respecte per les llengües diferents del francès són la carta de presentació de les associacions que reclamen un compromís clar de legislar en favor d'aquestes. Entre els més receptius, els ecologistes i els trotskistes, partidaris de la cooficialitat, i el centrista Bayrou, que en occità i en un míting a Tolosa va prometre un gir de 180 graus en la tradicional política francesa de genocidi lingüístic.

Tant els comunistes com els socialistes han subscrit compromisos per a legislar en favor de la protecció d'aquestes llengües -Melenchon s'ha hagut de retractar d'afirmacions anteriors-, mentre que Sarkozy i el Front Nacional s'han negat a les crei-

“Al juny caldrà veure si la UMP conserva els quatre diputats nordcatalans”

Miting del Front d’Esquerres

càrrecs polítics com François Calvet o Nicolás Garcia es posicionen amb simpatia i interès vers el rumrum sobiranista de la Catalunya sud.

Les presidencials a Catalunya Nord

El periodista nord-català Aleix Renyé ha fet un interessant anàlisi sobre la dicotomia existent entre el discurs polític sobre identitats nacionals no franceses que fan els líders polítics estatals i el discurs i praxis que fan els seus representants a Catalunya Nord. Per exemple, comunistes i sarkozistes mantenen a Catalunya Nord posicions

molt més favorables al català que els seus respectius dirigents, especialment en el cas de la UMP. Només cal veure com les polítiques lingüístiques més valentes les han dut a terme alcalde de la UMP i del PCF. En canvi, socialistes i ecologistes situen la qüestió en un segon terme en comparació a altres polítics, mentre que els seus partits a nivell estatal, especialment els ecologistes, s'hi posicionen més favorables.

A nivell electoral nord-català, les presidencials seran un primer assalt de cara a les legislatives de juny. Amb un sistema majoritari de circumscripció uninominal, Catalunya Nord està dividida en

quatre circumscripcions, cadascuna de les quals envia un diputat a París. Actualment tots quatre són del partit de Sarkozy, després d'una dècada dels 90 amb una clara hegemonia de l'esquerra. Hegemonia que l'esquerra ha mantingut tant al Consell General com a la regió de Llenguadoc-Rosselló.

Aconseguirà la sòlida xarxa d'alcaldes de l'UMP fer resistir electoralment la candidatura de Sarkozy davant l'embat del PS? Mantindran els seus seients a l'Assemblea Nacional? L'efecte Melenchon obrirà la porta al retorn d'un comunista nord-català al legislatiu de París?

06PAïSOS CATALANS

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

Diversos actes antifeixistes omplen l’abril valencià REDACCIÓ VALÈNCIA

el Fòrum, equipara víctimes i botxins.

L’1 d’abril de 1939 acabava oficialment la guerra d’Espanya amb la derrota quasi absoluta de les tropes antifeixistes. Després vingueren 40 anys de franquisme i una transició sense justícia ni memòria històrica, de manera que el feixisme, hui en dia, és ben present i actiu en la nostra societat. Però també l’antifeixisme és ben viu i aquesta primera quinzena d’abril s’ha mobilitzat per recordar tant les víctimes del franquisme com les del feixisme més recent.

En record de les víctimes del franquisme

En record de Guillem Agulló

Guillem Agulló, el jove de Burjassot assassinat per neonazis l’any 1994, s’ha convertit en un símbol de l’antifeixisme al País Valencià i, per tant, el seu record és una causa comuna no només de l’independentisme –arreu dels Països Catalans– sinó de tots els moviments socials. Així, per recordar que ja fa 19 anys de la seua mort, el col•lectiu Ca Bassot de Burjassot va organitzar el dimecres 11 una concentració a la plaça de l’Ajuntament, a la qual assistiren més d’un centenar de persones que pogueren escoltar parlaments de familiars i amics de Guillem Agulló.

D’altra banda, el mateix dimecres 11, el record de Guillem Agulló fou ben present a les xarxes socials, on circularen diversos cartells d’homenatge i també amb la proliferació del hashtag creat per a l’ocasió #19anyssenseGuillem.

Per completar l’homenatge, el dia 21 d’abril hi ha programat un concert de Naia i un sopar amb la projecció d’un documental sobre la tortura, tot a Ca Bassot.

Les fosses franquistes del cementiri de València

L’acte més multitudinari dels que

Els assitents a l’acte del cementirir de València van ignorar les prohibicions de l’Ajuntament

se celebren amb motiu del 14 d’abril és el del cementiri de València, convocat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià i que va

“L’Ajuntament de València ha intentat boicotejar l’esdeveniment amb traves i prohibicions”

tindre lloc el diumenge 15. A més del Fòrum, nombroses entitats s’hi van adherir, com ara Maulets, el CS Terra, Alerta Solidària, COS, CNT-

AIT o la SC El Micalet, entre altres.

Així, com cada any, quasi quatre-centes persones hi van acudir per homenatjar les víctimes del franquisme, i, com cada any, l’Ajuntament de València va intentar boicotejar l’esdeveniment amb traves i prohibicions. En concret, enguany, el consistori va prohibir expressament la interpretació de la Muixeranga, de l’Himne de Riego i de la cançó de Pau Alabajos, Fosses del silenci, segons va denunciar el Fòrum per la Memòria.

No obstant això, aquests i altres himnes antifeixistes sonaren davant la fossa comú de la secció setena del cementiri, de la mà dels tabaleters i dolçainers d’Estrela Roja de Benimaclet, de Buf-Alí de la Malvarrosa, de la Societat Coral El Micalet i de L’Arrossejat de Torrent. A més a més, la colla Estrela Roja va estrenar una peça composada per a l’ocasió: La processó de la memòria.

A banda de la lectura del manifest unitari, també s’hi realitzà un minut de silenci seguit de la lectura d’alguns dels noms de les vícti-

“Coincidint amb el 14 d’abril, diverses entitats van homenatjar les víctimes del franquisme a altres indrets del PV”

mes i s’hi diposità una corona de flors. L’acte servi també per denunciar el monument que l’Ajuntament hi ha instal·lat, que, segons

Cicle de xerrades anticapitalistes a Cardedeu REDACCIÓ BARCELONA

Després d'uns mesos inactiu i un rentat de cara, el Casino torna a donar vida a un espai polivalent al centre de Cardedeu, amb tot d'activitats. A més de cursos de català, de kickboxing, cafetes, concerts, aquest 28 d'abril al matí començarà al Casino Popular de Cardedeu la primera d'un seguit de cinc xerrades que s'allargaran fins el mes de juny que giraran en torn l'anticapitalisme i la crítica a un sistema que exclou a la major part de la població i destrossa el medi ambient. Aquest seguit de xerrades estan enfocades primer de tot en adonar-se'n d'aquesta explotació que patim a tots nivells i en segon terme a buscar estratègies per

a fer-hi front. Com elles mateixes expliquen “Les Jornades esdevenen un dels mitjans al nostre abast per

avançar en la demarcació de les estratègies que, des dels Països Catalans, ens han de permetre assolir la màxi-

ma autonomia política i la màxima autogestió econòmica de la classe treballadora i trencar així amb el sistema capitalista.”

La primera xerrada versarà sobre la necessitat de recuperar la sobirania política i econòmica des d'una perspectiva de classe amb la presència d'un militant d'Endavant. Les dues següents xerrades, al mes de maig, posaran l'èmfasi amb la crisi energètica dels hidrocarburs dins el capitalisme on parlarà un membre de l'Oil Crash Observatory juntament amb Blai Dalmau, del GADI Catalunya que explicarà el per què de la democràcia inclusiva i la transició a l'autogestió de la pròpia comunitat i el model anti-ecològic de ciutat a càrrec d'Eduard Masjuan, doctor

Coincidint amb l’efemèride del 14 d’abril, dia de la proclamació de la II República espanyola, diverses entitats van homenatjar les víctimes del franquisme a altres indrets del País Valencià.

Així, a Alacant, la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Històrica va organitzar les V Jornades sobre el camp de concentració d’Albatera, que fou un dels més destacats de la postguerra franquista. El dissabte 14, desenes de persones van acudir al camp –actualment assetjat per les obres del TAV- per recordar i homenatjar les més de 12.000 persones que hi passaren poc després de la desfeta republicana. Les jornades van comptar amb l’assistència d’alguns dels supervivents i amb diversos especialistes del període que van participar en taules rodones. Un ram de flors amb els colors de la república espanyola fou dipositat front al monument de la CNT-FAI i s’hi va llegir el manifest d’homenatge que, en aquesta ocasió, va tindre un record especial per als mestres republicans.

El mateix dia, a Paterna, unes 300 persones van acudir a l’acte organitzat per l’Agrupació de Familiars de Víctimes Afusellades en el Mur de Paterna, el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica (GPRMH) i l’Agrupació Socialista de Paterna. Al cementiri de Paterna s’executaren més de 2.000 persones fins ben avançat el franquisme i és un dels grans exemples de la naturalesa feixista del règim; és per això que les entitats convocants van reclamar-ne la creació d’un memorial i la declaració del mur com a Bé d’Interès Públic.

en Història Econòmica.

Ja al mes de juny, serà el torn a les experiències d'autogestió alimentària que s'estan creant arreu dels Països Catalans amb la presència entre d'altres col•lectius del projecte cooperatiu la kosturica de Canovelles i també serà el torn de la primera assemblea per organitzar una cooperativa d'aquestes característiques.

Finalitzarà el 28 de juny amb una taula rodona on posar en comú tot el que s'ha après durant les anteriors jornades i buscant estratègies a mitja termini cap a la plena autogestió de les classes populars.

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

Nou judici contra l’independentisme a Mallorca Quatre persones, dues d’elles membres d’Endavant-OSAN, s’enfronten a una petició fiscal de 9 anys de presó i 13.000 euros de multa ÀLVAR HERVALEJO SÀNCHEZ PALMA

El proper dia 18 de juny, quatre independentistes mallorquins seran jutjats a Palma pels aldarulls que tingueren lloc durant la manifestació per la Diada de Mallorca del 2010. Si bé els darrers anys els judicis contra l’Esquerra Independentista a l’illa s’han multiplicat, la petició fiscal, d’un total de 9 anys de presó i més de 13.000 euros de multa, fa sense dubte destacar aquest cas.

El marc en el qual es desenvoluparen els fets fou la tradicional manifestació independentista, que, com cada 30 de desembre, recorregué els carrers de Palma. En el moment que un grup de encaputxats cremà una bandera espanyola, alguns feixistes que es trobaven a una terrassa de bar propera començaren a agredir assistents a la mobilització. Mentre el servei d’ordre de la manifestació intentava que la situació no es desbordés, unitats antiavalots de la policia espanyola realitzaren una càrrega que ferí diversos vianants, situació que no s’estabilitzà fins que un cordó humà aturà l’avanç de la creixent presència policial.

Després de declaracions de diversos partits, incloent-hi PSOE i PSM, condemnant els aldarulls, i malgrat

Xerrada amb alguns del encausats a Sóller

que el delegat del govern, Ramon Socías, negà que s’hagués cremat cap bandera espanyola, comentant que tot havia “quedat en un intent de delicte”, quatre independentistes foren detinguts dies després, acusats d’agressió i ultratge a la bandera. La policia espanyola fins i tot es desplaçà a l’institut on treballava un dels encausats i el diari espanyolista El Mundo publicà articles sobre la “trajectòria” de dos d’ells, David i Guillem.

Suport popular

La resposta no es va fer esperar. L’Esquerra Independentista de Mallorca ràpidament es pronuncià contra la repressió i la criminalització patida, alhora que entenia la crema de la bandera espanyola “com un fet normal en el marc del conflicte polític existent entre el poble català i els estats espanyol i francès”. Un dels imputats, a una entrevista al diari dBalears, es declarà víctima d’un

“muntatge policial brutal”, i és que dos dels encausats formaven part del propi servei d’ordre de la manifestació i com a tal anaven identificats en tot moment.

Ara, sabuda la data del judici, des d’Endavant i Alerta Solidària han organitzat una campanya solidària al voltant del blog absoluciomallorquins.wordpress.com, així com conferències a diferents indrets de l’illa. Sa Pobla, Palma, Sóller i Mana-

cor són els municipis on el cas de David, Sílvia, Guillem i Robert s’ha presentat de forma pública. Així, la campanya va acumulant nous suports previsiblement de cara al judici del proper dia 18. De moment, la bona resposta als actes de solidaritat i l’èxit en els vendes dels bons d’ajut projecta una imatge de que els quatre imputats no estaran sols davant la justícia espanyola.

Cal tenir present el precedent més immediat, el judici contra els 9 militants de Maulets acusats d’amenaces i injúries per l’entitat espanyolista Círculo Balear, durant el qual una multitud rebé als joves a la seva entrada als jutjats de l’Avinguda Alemanya, mentre desenes d’entitats de tot tipus de l’illa mostraven públicament el seu suport als independentistes.

El que pareix més clar és que el procés suposarà novament una campanya de mobilització i agitació per l’Esquerra Independentista de Mallorca, que novament es veu al punt de mira de la justícia espanyola, tònica que els darrers anys ha acompanyat el seu creixement en militància.

Així ho recullen Alerta Solidària i Endavant-OSAN al seu darrer comunicat conjunt, on apunten que “aquest és un judici polític i la nostra força és al carrer, no als seus jutjats”.

COL·LABORACIÓ

El 3r aniversari del Casal Popular d’Atzeneta del Maestrat serveix per continuar amb les presentacions oficials de l’associació Maestrat Viu MARC TORNER ATZENETA

Entre el seguit d’actes que han servit per commemorar els tres anys de vida del Casal Popular d’Atzeneta, una població d’uns 1400 habitants de la comarca de l’Alt Maestrat, cal destacar-ne un en concret per la càrrega simbòlica i el reflex que suposa de totes les iniciatives que des d’aquest projecte obert i engrescador s’han anat portant a terme els darrers anys. Fem referència a la presentació que va tenir lloc el passat dissabte 14 d’abril de Maestrat Viu. Es tracta d’una associació amb molt poc temps de vida (va gaudir de la primera presentació en societat l’1 de març d’aquest any al poble de Benassal) i pel seu sobrenom, “col·lectiu en defensa de la llengua i la cultura”, en resten resumits clarament els objectius.

Així doncs, l’associació busca fomentar i defendre el valencià com a instrument de convivència i de ver-

La presentació va omplir el Casal

tebració social per mitjà de la promoció de manifestacions culturals en tots els àmbits. Al mateix temps, pretén afavorir els intercanvis culturals entre tots els pobles del Maestrat, entesa aquesta demarcació en un sentit ampli que va més enllà d’uns límits comarcals molt discutibles, però també amb altres contrades pròximes, com els Ports o el nord del riu Sénia. Una aposta fer-

ma i activa en defensa d’allò que ens identifica com a poble en un radi d’acció, el Maestrat, que reconeixem ràpidament amb el nord del País Valencià, però que a nivell del conjunt de la llengua catalana té una posició geolingüística estratègica i fonamental.

Per la seua banda, el col·lectiu assumeix amb determinació un paper de frontissa que es desprén de les

mateixes paraules del president, Josep Messeguer: “ni som els primers, ni som els únics que assumim aquesta tasca, per això una de les principals prioritats nostres ha de ser la col·laboració amb totes les entitats i persones amb qui compartim objectius”. Es tracta, doncs, de l’establiment de vinculacions culturals de manera real entre totes les entitats maestratenques per fomentar la difusió d'iniciatives d’àmbit local i cultural i compartir-les al llarg del territori. Ara bé, el col•lectiu també es farà càrrec a partir d'enguany de la compilació d'esforç per continuar fent realitat una Trobada d'escoles en valencià més enllà de la Plana, i que tindrà lloc aquest proper 19 de maig a la població de les Coves de Vinromà.

Si més no, ens trobem davant d’una nova mostra de la rellevància que ha adquirit la societat civil del País Valencià com a garant de la pervivència i la promoció del català, tant

en l'ensenyament com en la resta d'àmbits d'ús, davant les polítiques de l'administració pública, insuficients en els millors dels casos. Des d’aquest punt de vista, caldria destacar la importància que ha tingut la federació d’Escola Valenciana en la vertebració d’aquests moviments cívics al voltant de la dinamització de l’autoestima lingüística, ja que de fet Maestrat Viu s'hi troba integrat des dels seus inicis.

Per tant, i reprenent l'aniversari d'un projecte social i autogestionat com és el Casal Popular d'Atzeneta, la Comissió Cultural i l'Assemblea de Joves, dues de les associacions que treballen en aquest espai per consolidar una alternativa cultural i d'oci de qualitat i compromesa amb el poble d'Atzeneta i la seva llengua, ara ja compten amb un nou altaveu i una plataforma de gent de la comarca que creu i aposta també pel compromís social amb la cultura.

08 EN PROFUNDITAT DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

ABEL CALDERA BERGA

El passat 14 d'abril, un miler de persones es van concentrar a la Plaça de Catalunya de Barcelona per denunciar el retrocés en les llibertats civils i les amenaces d'enduriment del codi penal en matèria de repressió política. Amb desenes d'associacions adherides, actuava de mestre de cerimònies la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona. La data tampoc era casual; valors civils republicans contra una deriva autoritària.

En el manifest, la FAVB enfocava la qüestió tant des de la immediatesa com des de la mirada llarga: “Les mesures anunciades reflecteixen una perillosa deriva vers l’autoritarisme i una confessió d’impotència política. Estan destinades a servir de cortina de fum per ocultar les cessions als poders econòmics i financers amb un enduriment dels instruments penals que projecti una impressió de fermesa. Aquesta actitud no és nova. Forma part d’un populisme punitiu que ha acompanyat el desmantellament de l’Estat de benestar en les darreres dècades i que s’ha intensificat amb l’esclat de la crisi financera”.

L'actuació repressiva del 29M és només el darrer episodi d'una llarga llista d'actuacions policials per a reprimir el creixent moviment d'impugnació del sistema que té Barcelona com a epicentre. Episodis tan variats com

la infiltració de policies a la manifestació contra el Banc Mundial el 2002, muntatges com el que va portar el jove Jona a afrontar una petició de 8 anys de presó, ràtzies policials com les de novembre de 2007 o la del passat 27 de maig a Plaça de Catalunya. Un procés paral·lel al de l'assumpció de l'ordre públic per part del nou cos de Mossos d'Esquadra i que, en contra de la propaganda inicial que parlava d'una policia més democràtica, ha acabat esdevenint un cos més armat i repressiu, i amb un grau de corporativisme i poder intern dins l'administració autonòmica del qual probablement encara se'n desconegui la seva autèntica magnitud.

L'enemic públic

Els discursos justificadors de la resposta repressiva de la darrera dècada han anat mutant segons les circumstàncies, però sempre amb la voluntat de crear la imatge d'un enemic públic amb obscures motivacions desvinculades dels motius de les protestes. En un primer moment, l'estratègia estrella fou vincular els incidents a la kale borroka basca. La imatge més representativa: tot un ministre de l'interior, Mayor Oreja, relatant al congrés els viatges al País Basc d'estudiants de la UAB identificats durant les càrregues policials que acompanyaren la visita de l'aleshores president Aznar el 1999. Posteriorment, l'estratègia del

civisme va pretendre introduir la distinció entre “veí” i “incívic/violent”, i situar les causes d'aldarull sempre en una responsabilitat individual fruit d'una educació laxa pròpia de societats opulentes. A aquest arquetip se n'hi sumà un que reprenia la llarga tradició intoxicadora de la dreta catalana: l'anarquista vingut de fora.

Aquesta darrera via, la barreja entre

“Entitats socials i culturals properes als detinguts van pressionar els jutges reclamant-ne la seva llibertat” “incívics/violents” i agents estrangers, cuinada a foc lent des de l'ajuntament de Barcelona, les pàgines de la Vanguardia, l'estudi de RAC1 i el plató de Josep Cuní -amb la connivència o seguiment de bona part de la resta de mitjans- és la que ara s'imposa com a substitutòria de la connexió basca. Només cal recordar que el germà del ministre de l'interior porta anys de campan-

ya personal com a regidor de l'ajuntament de Barcelona per a que se l'associï amb la tolerància zero i amb el seu admirat Rudolph Giuliani.

La darrera atzagaiada en aquesta línia la protagonitzà tot un sots-director de la Vanguardia, Enric Juliana.

El periodista badaloní vinculà la violència durant la vaga del 29M al “neoanarquisme” italià que, segons ell, opera en el conflicte contra el TAV a la Val Susa. Una atzagaiada gens innocent però, ja que l'article és un dels arguments utilitzats pel jutge per denegar la llibertat condicional dels vaguistes empresonats.

Tot i el recurs a la conspiració anarquista internacional, el cert és que la magnitud dels aldarulls ha obligat el govern a cargolar encara més el discurs oficial, encaminat a fer un salt qualitatiu en la repressió. Es parla d'un increment dels grups violents i se'ls dóna entitat organitzativa pròpia. D'aquesta manera s'aplana el camí per a poder fer imputacions d'associació il·lícita, fet que obriria la porta a l'ús de la llei antiterrorista contra manifestants.

Eixamplant el punt de mira

La criminalització afecta cada vegada a més col·lectius. L'estat -i la Generalitat és estat- s'atreveix cada vegada a assenyalar actors amb més pes social.

L'extensió del terror no passa per fer recaure les culpes en exclusiva a una

conspiració d'anarquistes italians, sinó per assenyalar autories intel·lectuals que inoculin la por en aquells agents que són eix central de les mobilitzacions contra la crisi. Si ja durant els fets del Parlament es va gosar assenyalar a catedràtics d'universitat, en els fets d'aquesta vaga el conseller d'interior s'ha permès assenyalar els sindicats combatius i els mitjans de comunicació populars com a instigadors dels aldarulls. Fins i tot s'envia un missatge per a navegants sobre la implacabilitat del poder amb el fet que dos dels tres empresonats siguin militants de l'AEP, sindicat estudiantil vinculat a ICV-EUiA. De moment, cap de les pressions efectuades per qui fins fa 15 mesos comandava la policia -i que no han estat poques-, ha aconseguit revocar la presó provisional per als vaguistes.

La connivència jurídico-política

La novetat repressiva dels fets del 29M ha estat l'ingrés a presó de tres dels detinguts. Un salt qualitatiu dirigit des de despatxos judicials (a través de la fiscalia) i polítics (exhibint una coordinació excel·lent entre conselleria d'interior i ministeri d'interior) . La mà de les pressions polítiques per damunt de les consideracions judicials ha deixat una clara empremta en les compareixences dels detinguts de la vaga davant els jutges. D'entrada sobta que, si l'actuació judicial era conseqüència de l'alarma social, les mesu-

Amenaces contra el periodisme crític ABEL CALDERA BERGA

Les amenaces contra periodistes han estat a l'ordre del dia de l'actualitat vallesana.

El mateix matí de la vaga general, els Mossos van agredir dues reporteres gràfiques de Vilaweb Sabadell que cobrien el desenvolupament de la concentració. Tal i com es pot observar en les imatges que el mateix mitjà va fer públiques, l'agressió va ser premeditada. Tres mesos abans, el 5 de gener, aquestes reporteres aconseguien fer una foto que obtindria un ressò important i no passaria desapercebuda entre els comandaments policials: una mossa d'esquadra aixecant el dit mitger en senyal de menyspreu a la premsa mentre els seus companys agredien diversos manifestants de la plataforma d'afectats per la hipoteca en mig de la

rambla sabadellenca. La protagonista de la foto formava part, segons testimonis presencials, de l'escamot de policies que el dia de la vaga va arremetre contra periodistes i vaguistes.

Més greu encara, pel seu caràcter planificat, va ser la detenció de Rachid Alí a Terrassa. Alí és un periodista local vinculat a la publicació de Terrassa Respon, un mitjà popular que ha articulat tota la política comunicativa del moviment dels indignats i de la preparació de la vaga general.

La detenció irregular s'inicià quan dos policies de paisà es presentaren al local de Terrassa Respon fent-se passar per ciutadans anònims i demanant per Alí. Un cop al carrer van exigir a Alí que s'identifiqués i van procedir-ne a la detenció. Els mossos van al·legar causes poc clares -i fins i tot absurdes- per

a la detenció. En l'atestat s'indica que la intervenció es va produir per una ordre d'expulsió emesa per la Policia Nacional ordre que no figura annexa a l'atestat i que no ha aparegut en cap moment-, i que els agents van haver de procedir a la detenció “per la resistència d'Alí a ser detingut”.

Els mitjans de comunicació populars han/hem estat en el punt de mira del departament d'interior des de l'anterior vaga general de 2010. Va obrir la veda Assumpta Escarp, regidora del PSOE a Barcelona, proposant el tancament del portal kaosenlared. A partir d'aquí, tots els responsables policials del Principat han intentat barrejar els mitjans de comunicació populars amb la responsabilitat pels aldarulls generats per les protestes socials.

res més d detingut més viol da. Segon conclour aquells d fortuna què polít dir que c turc.

La fis segueix tar un es preventi cia en p polítics, s Eva Pous aquesta nible ja sits de la que els d pel mate risc de f la destru a la vícti fa una i primer i afirma P provada , i la víct Altre jutges ha Els atest breus rel després d a qui s'a altres rel ta, junta dels detin cions for atestats, ven un p acompan mes on e dents de a diverso ciutat, s amb la causa

dures s'apliquessin contra els ts al matí, tot i que les accions lentes tinguessin lloc a la tarns fonts properes al cas, es pot re que van ingressar a presó detinguts que van tenir la mala de declarar en el moment en tics, fiscalia i jutgessa van decicalia escarmentar uns caps de

scalia, un òrgan jeràrquic que ordres polítiques, va presenscrit on es reclamava la presó iva degut al risc de reincidènpropers esdeveniments no ja sinó fins i tot esportius. Segons s, advocada d'Alerta Solidària, petició és legalment insosteque no figura entre els supòpresó preventiva. Aquests són detinguts tinguin antecedents eix delicte, que existeixi un uga o que hi hagi el perill de ucció de proves o de danys cap ima. En aquest cas, la fiscalia interpretació sui generis del darrer supòsits, però tal i com Pous, la reincidència ha de ser -i no una suposició de futurtima com a tal no existeix. s mètodes de pressió cap als an estat els informes policials. tats en sí eren en molts casos lats poc concrets. Detencions d'efectuar un seguiment a algú acusa d'haver fet pintades i lats similars, fet que fonamenament amb les declaracions nguts, les sospites que les detenren del tot arbitràries. Aquests , que amb prou feines ocupaparell de pàgines, anaven nyats d'extensos infores detallaven els incila tarda de la vaga os indrets de la sense relació

L’ACCENT 224 EN PROFUNDITAT 09

La construcció d'un enemic públic com a coartada per a retallar drets civils i poder “pacificar” militarment uns carrers cada cop més encesos per la crisi és la recepta de l'estat per a respondre a les creixents mobiconcreta de la detenció. La conselleria d'interior deixava així una nota d'avís als jutges explicant per on havien d'anar les coses.

La batalla de la solidaritat

A ningú no se li escapa que no hi ha hagut mobilitzacions massives contra les presons preventives o contra la nova deriva autoritària. No hi ha hagut cap gran manifestació com la que el passat 19 de juny desmuntava el discurs dels qui consideraven el bloqueig del parlament fet el 15 de juny com a un acte quasi criminal i d'obligat rebuig.

Això no vol dir que la xarxa de solidaritat local no hagi funcionat. Segons Alerta Solidària, la resposta dels entorns locals ha estat massiva, tant en xerrades com en mobilitzacions. Els jutjats barcelonins van rebre, mentre els detinguts declaraven, manifestos signats per una munió d'entitats o per càrrecs electes dels municipis d'alguns dels detinguts reclamant-ne la seva llibertat. Així mateix, les xerrades i assemblees posteriors de denúncia han tingut una assistència molt elevada. Segons l'organització antirrepressiva, per molt que ara mateix això no es materialitzi en una gran mobilització, es detecta una extensió de la consciència de la naturalesa antirrepressiva de l'estat en capes socials cada vegada més àmplies.

litzacions socials L'ACCENT hem analitzat, amb l'assessorament de l'organització antirrepressiva Alerta Solidària, el procés repressiu derivat de la vaga del 29M.

L'ENÈSIMA REFORMA DEL CODI PENAL El ministre de l'interior ha anunciat la voluntat del govern estatal d'iniciar una reforma del codi penal per endurir la repressió contra la contestació social. Aquesta reforma, que compta amb el suport mal dissimulat de CiU, és l'enèsima que es fa apel·lant a la necessitat de “mà dura” contra els desordres socials.

La reforma anunciada, inspirada des de Catalunya, es basa en quatre eixos: >L'augment de les penes per aldarulls en manifestacions d'un a dos anys de presó, per a permetre així que el fiscal pugui demanar mesures de presó provisional. >El control de les xarxes socials per a permetre imputar delictes d'instigació a partir d'opinions emeses a internet. >L'equiparació de la resistència passiva a l'atemptat contra l'autoritat. >L'equiparació dels aldarulls a terrorisme de baixa intensitat.

Aquesta reforma és la resposta governamental a la creixent contestació social al carrer. L'objectiu és dotar d'un marc legal per a poder endurir la repressió, però sobretot estendre la por al carrer entre la gent susceptible de participar en una manifestació. Aïllar la protesta i descontextualitzar-ne el contingut és la recepta real contra la mobilització social.

ra ve Cla l rio S: O O T FO

10INTERNACIONAL

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

L’Estat francès contra l’i

El Govern de París desenvolupa noves estratègies repressives per debilitar Corsica Libera desp a la Col·lectivitat Territorial Corsa durant les eleccions regionals franceses de la primavera del 2 MONTSE VENTURÒS BERGA

Ulivieru Sauli, Yvan Colonna, Jean Marc Dominicci...són nomes alguns dels noms de presos polítics corsos que sota la famosíssima acusació d’ “associació de malfactors en relació amb una empresa terrorista” han estat condemnats per l’estat francès a penes de presó per suposats delictes de terrorisme; sens dubte, la pedra angular del sistema repressiu francès.

El darrer cas subsumit en aquesta matèria ha estat el de l’independentista cors Ulivieru Sauli. El passat 5 d’abril es coneixia el veredicte contra el procés d’Ulivieru Sauli, militant de Corsica Libera i antic membre del Consell Executiu d’aquest partit. El procés contra Sauli, s’inicià el mes de maig de l’any 2010 després de la seva detenció a Porto-Vechhio juntament amb dos activistes corsos més sota l’acusació de temptativa d’atemptat comès l’any 2007 a la ciutat de Livia. Els tres acusats foren empresonats immediatament, i la resposta, no trigà en fer-se sentir. El 21 de maig, un nombrós grup de persones ocuparen l’Ajuntament de Port- Vecchio en protesta per les detencions i posterior empresonament per un delicte tipificat de terrorisme en el codi penal francès; igualment els empleats de l’empresa Scala de l’aeroport de Figari realitzaren vaga durant 30 minuts en protesta per l’empresonament del seu company Sauli. Sauli i Jean Claude Jecker inciaren una dura vaga de fam i de set per tal de protestar contra les lamentables condicions amb què es trobaven els interns a la presó. Després de 9 mesos d’empresonament a Fresnes, Sauli fou posat en llibertat provisional sota l’assignació de romandre a París. La demanda de la fiscalia era de 3 anys de presó i de 5 anys sense possibilitat de retorn a Còrsega. Finalment, el passat 5 d’abril es donà a conèixer el veredicte en què es reiterava la demanda feta per la fiscalia.

Segons l’advocat de Sauli, en paraules dirigides al tribunal: “aquesta és la primera vegada que s’exigeix la prohibició de residència a Còrsega per aquest tipus de fets. Aquesta és la prova que mostra que realment vol Olivier Sauli fora del joc polític cors”.

Des del moviment independentista cors i des del grup de suport a Ulivieru Sauli s’ha considerat des d’un bon principi que aquesta detenció era del tot injustificada si bé, responia clarament a la voluntat de l’estat francès de debilitar el poder aconseguit per Corsica Libera a la Col•lectivitat Territorial Corsa durant les eleccions regionals franceses de la primavera del 2010. Per altra banda el moviment esgrimeix també que les acusacions presentades per la fiscalia no fan més que reiterar que no es tracta d’un judi-

ci per un cas de terrorisme sinó per un delicte d’opinió. Per aquest motiu la campanya “No al delicte d’opinió” ha tingut tan de ressò en els darrers anys a l’illa de Còrsega. Es

“Ulivieru Sauli, militant de Corsica Libera, és condemnat a 3 anys de presó ”

tracta doncs, no d’un delicte d’acció sinó de la condemna d’unes idees, d’un pensar. Aquesta argumentació respon a les proves que l’acusació va presentar contra Sauli tals com el seu compromís contra el pla PADDUC, les seves relacions amb alguns activistes polítics, el seu paper a Corsica Libera, els seus articles a URibombu sobre la resistència armada i la seva participació en

el grup de presos de Fresnes (que durant el mes de maig de 2010 instaren a través d’una carta a l’acostament dels presos a l’illa de Còrsega). Aquests arguments esgrimits representen igualment per l’advocat de l’Ulivieru l’única acusació que realitza la Cort Penal de París si bé les proves presentades per la fiscalia es basen només en aquests fets.

La legislació penal francesa

Fins als anys 80, la legislació penal francesa no contemplava en cap del seus preceptes el terme “terrorisme”. Fou a partir de l’any 1986, quan amb Charles Pasqua al capdavant del ministeri de l’Interior s’inicià l’autèntica ofensiva contra el “terrorisme” a l’estat francès. L’aprovació de la Llei n° 86-1020, fixà el tret de sortida de tot un seguit de normatives que suposarien l’avanç d’una ingent tasca legislativa contra tot allò que des de les altes instàncies franceses pogués ser sospitós de ser considerat com a “terrorista” . Les lleis successives des d’aquella primera normativa de 1986 suposen una concentració extralimitada de poder en mans de l’aparell judicial francès. Arribats a dia d’avui, l’aplicació de la legislació anti-

terrorista francesa s’ha professionalitzat, i ha suposat una especialització de jutges i tribunals que tenen com a punt culminant la XIVa Secció de la Fiscalia del Tribunal de

“La llei suposa una concentració extralimitada de poder en mans de l’aparell judicial francès”

París. En aquest procés penal en el qual només intervenen el Procurador de la República, el jutge d’instrucció, i el Tribunal Penal, tots tres amb seu a París respon a la famosa política centralitzadora francesa.

A partir d’ací, tots els actes qualificats de terrorisme per part de l’estat francès, seran tractats per aquestes instàncies, sempre les mateixes.

Es basa en un funcionament simi-

lar al de l’Audiència Nacional Espanyola, amb la diferència que en el cas de l’Estat francès s’atén exclusivament als casos qualificats de terrorisme.

No serà però fins la llei del 22 de juliol de 1996 (Llei Núm. 96-647) que conduirà a la inclusió de l’article 421-2-1 del Codi Penal francès dels anomenats delictes per terrorisme i s’introduirà la controvertida categoria d’ “associació de malfactors per a empreses terroristes”.

Diverses entitats de drets humans ja van augurar en el seu moment que l’article 421 del Codi Penal francès donava un ampli ventall de possibilitats a la interpretació i aplicació arbitrària d’aquest precepte.

Les preocupacions respecte les lleis antiterroristes franceses versen sobretot en matèria de drets equiparables amb els dels presos detinguts per delictes comuns. La detenció de fins a 96 hores sense possibilitat de disposar d’un advocat, la vulneració al dret de tenir un judici just, el dret a ser jutjat per un tribunal imparcial i independent ( qüestió que sobretot a l’Estat francès ha estat qüestionada en multitud d’ocasions), l’accés per part dels advocats durant el procés d’instrucció a ser informats sobre el proce-

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

ndependentisme cors

prés dels seus bons resultats 2010 afers sobre terrorisme, hi ha una impossibilitat real per part de les famílies, dels advocats i de companys de sostenir una situació com aquesta. L’Associu Solidarità disposa d’una secció que treballa des de París per tal de poder fer front a aquest situació d’aïllament que viuen els presos polítics corsos. I és que molts dels militants que viuen a París hi romanen davant la impossibilitat de tornar a Còrsega per interdicció de l’estat francès. Aquest és un cas amb el qual han de conviure molts independentistes corsos en el seu dia a dia. Associu Solidarità és una organització que dona suport als presos polítics i als represaliats per l’estat francès a través de diferents accions com l’assistèn-

Precisament aquesta propera setmana es celebra la jornada internacional dels presos polítics. La jornada culminarà el proper 21 d’abril quan es celebraran també la primera volta a les presidencials franceses. En el decurs d’aquesta setmana es realitzaran activitats arreu, entre les quals la del proper dissabte al Palau de Congressos d’Aiacciu on s’analitzarà la situació i les perspectives dels presos polítics corsos. Aquesta setmana internacional que s’inicià el passat 14 d’abril i promoguda a Còrsega per l’Associu Sulidarità serà el punt de partida d’un seguit d’activitats per a l’anàlisi i la defensa dels drets dels represaliats polítics per l’estat francès.

“L’aïllament dels presos a les immediacions de París converteix el sistema judicial francès en una arma al servei de l’estat” cia jurídica o suport moral a les famílies dels empresonats.

En defensa de les llengües nacionals MONTSE VENTURÒS BERGA

Jornades internacionalistes organitzades per Corsica Libera l’any 2011

diment... i un llarg etcètera de vulneracions dels principis més elementals en matèria judicial que es troben recollits en diverses cartes de Drets Humans. La Federació Internacional dels Drets de l’Home (FIDH), ja va demanar durant l’any 1996 la derogació de la llei, atenentse als diferents estudis que advocats i membres de la cúria havien fet respecte d’aquesta.

Els darrers fets esdevinguts amb el cas Merah, han fet ressorgir, en gran part a causa de la propaganda del propi poder establert a favor d’aquest tipus de normatives, les manifestacions a favor de les lleis antiterroristes franceses que permeten les detencions per perillositat i per tant, prèvies a la comissió de qualsevol tipus d’acció.

L’“associació de malfactors en

relació amb una empresa terrorista”, permet les accions preventives de la justícia abans que es cometi cap acció que pugui ser qualificada com a tal. Són molts els casos que s’han donat des que aquesta llei entrà en vigor i reformà el codi penal l’any 1996; però el més sonat d’ells fou sens dubte el que acabaria amb l’empresonament preventiu de 138 persones l’any 1998, pel conegut cas Chalabi.

L’acostament dels presos a Còrsega

Àrdua qüestió la dels presos corsos per al seu retorn a l’illa. La llei antiterrorista francesa fa romandre els empresonats corsos a les presons dels voltants París. Amb l’argument de mantenir-los prop de les instàncies judicials que s’encarreguen dels

De nou, el revulsiu creat per les presidencials franceses, torna a centrar el debat en el reconeixement de les llengües minoritàries a l’Estat francès. Moltes han estat les promeses realitzades en campanya electoral les que han parlat d’un estatut d’ús per a les llengües minoritàries, però cap d’elles s’ha materialitzat en favor d’aquesta històrica reivindicació.

El 22 de juny de l’any 2008, l’Assemblea Nacional francesa passava de no tractar les llengües nacionals a l’estat francès a introduir-les a la Constitució com un patrimoni de l’estat. És a dir, les relegava a un segon terme o a un element purament simbòlic i folklòric. Lluny de les demandes de les organitzacions en defensa de les llengües que reclamaven un estatut oficial per al seu reconeixement i protecció, l’estat francès, una vegada més, reiterava que les llengües poc hi tenien a fer en el marc de l’estat més mortífer de llengües per excel·lència. Segons la UNESCO, més d’una trentena de llengües són amenaçades actualment de desaparèixer a Europa.

Per altra banda, la Carta Europea de Llengües Minoritàries, sig-

nada però no ratificada per part de l’estat francès ha esdevingut un punt d’inflexió per part de les minories nacionals que defensen un ús social de les seves llengües pròpies i vehiculars per tal de donar-los una protecció jurídica més enllà de la simple pervivència familiar o social.

El passat 31 de març les diferents nacions sense estat de l’estat francès visqueren una de les manifestacions més gran a favors de les seves respectives llengües. Foren moltes les manifestacions i accions que es realitzaren arreu de l’estat francès. A Còrsega, unes tres-centes persones organitzaren una cadena humana a Aiac-

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

ciu en defensa de l’ús de la llengua corsa la qual fou convocada pel col·lectiu Parlemu Corsu. A Tolosa, a Perpinyà, a Baiona, Quimper...participaren d’una històrica jornada a favor de les llengües nacionals.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

La llengua de Felip Puig, la novoparla de sempre JORDI MARTÍ FONT* TARRAGONA

Si no tinguéssim la literatura ens seria impossible entendre les rodes de premsa de personatges d’un intel·lecte tan ridícul i mínim com aquest Felip Puig que els convergents han posat al capdavant de la conselleria repartidora de cops de porra, pots de fum i pilotes de goma. Per sort, un ciutadà exemplar com George Orwell, que va venir a lluitar a casa nostra contra els antecedents ideològics del conselleret, ja ens ho va explicar abastament a una de les seves obres més citades i recitades. Efectivament, malgrat els intens d’apropiació i defecació en forma de brossa televisiva, "1984" continua donant-nos elements lingüístics suficients per entendre la realitat que hi ha i que vindrà.

Temps de crisi com a gran excusa, en què la guerra la fan els estats contra els seus propis pobles i la justifiquen sempre amb perills llunyans que diuen que els obliguen a lligar-nos de cames i mans i no deixar-nos la boca ni per cridar. En nom de la guerra santa contra els cremadors de contenidors, la violència policial queda exculpada i el robatori organitzat pels bancs de les hisendes de les persones estalviadores no existeix. Quan qui mana parla de la sagrada "propietat privada" sempre es refereix a la "propietat privada dels rics que ho volen ser més i més…" I el nostra gran problema, avui en dia, no és altre que els anomenats "grups de guerrilla i violència urbana que s’han cronificat".

Algú pot explicar què vol dir "cronificat"? Res de res, però no importa, perquè la resta de paraules també han perdut els seus sentits en la boca de qui recorre a la dialèctica dels punys preveient que els seus pegaran més fort.

Afirma Puig que pretén restringir els drets dels condemnats per delictes d’aldarulls i alteració de l’ordre públic per mantenir l’ordre. I callava com un puta (és una expressió del meu poble, amics censors, sense acritud) quan a quatre dels seus mossos els va indultar el Consell de Ministres de Mariano Rajoy després de ser condemnats en ferm per tortures l’any 2008 per l’Audiència Provincial de Barcelona. I és que la dignitat de Lucian Padurau i de la seva dona, embarassada i detinguda també per equivocació però per sort no torturada, val menys que un contenidor de plàstic…

Es veu que també es faran identificacions preventives…Ja se’n fan, però posats a demanat jo demanaria si fos possible que les fessin persones amb plenes facultats…I m’explico. A la vaga

del 29 de març, a la ciutat on jo la vaig fer, el piquet de Mossos que identificava les persones que participàvem en el piquet obrer estava molt nerviós, tant que la mandíbula del meu identificador, per posar un exemple proper, ballava sola, per dir-ho d’alguna manera que no suposi delicte. I ho dic així perquè, com no podia ser d’una altra manera, entre les "mesures antidolents" també hi ha la negació de la llibertat d’expressió, sobretot a Internet. És clar que el gran germà de son germà, si en té, l’ha maquillada dient que perseguiran aquells webs o piulades que generin violència (suposo que el web de ’la Caixa’ el tancaran), la promoguin (què vol dir promoure aquí?, tancaran els centenars de webs neonazis?…) o se’n mostrin còmplices (aquest article mateix, és còmplice d’alguna cosa, Felip Puig?

Quin mosso filòleg decidirà fins a on arriba la paraula còmplice?).

Es podrà dir no a la Reforma Laboral? O també serà complicitat? Segurament, delicte, perquè el policia sense placa del bat de beisbol al coll també ha anunciat que qui pillarà abans que res són dos sindicats. Ja ho diuen els tertulians de l’extrema dreta que els sindicats no serveixen per a res i que són del segle XIX…Doncs un cop construït el coixí ideològic, ara cal anar per ells.

No ho fan com van fer a la Transició introduint un mosso (aleshores era un policia i es deia Gambín) dins de l’anarcosindicat per tal que fes un atemptat a la Sala de Festes Scala i poguessin obrir la cacera de bruixes amb tots els mitjans de comunicació afins, no. Ara, de moment, obriran expedients sancionadors als promotors de la manifestació de la CGT i la CNT. Així s’escalfen els motors…

I totes aquestes mesures d’excepció tenen una justificació que a mi em rebel·la com a persona que sap escriure i llegir. I és que Puig ha afirmat que

tot això és necessari perquè el sistema de seguretat actual "no feia por". Són paraules clares, diàfanes i concises.

Quan un dirigent recorre a la por per governar, quan crea mesures dirigides únicament a crear més por, del que estem parlant no és de democràcia ni de res que s’hi assembli, sinó d’altres coses.

Incapaços de donar més excuses per

que l’explosió del 29M no és cosa de quatre gats. Més enllà de la mínima violència contra el plàstic dels contenidors com a excusa, hi ha la vostra violència màxima contra les persones que tu i els teus practiqueu. En som milions en aquest país que sabem perfectament que per acabar amb aquesta violència cal canviar-ho tot, començant per tu mateix i la por que ens vols fer. No et tenim por, Puig.

No hi ha cap guerra amb Euràsia, ni amb Oceania ni amb l’Àsia Central.

I si hi és no ens la creiem. I per molt que t’hi esforcis la teva novoparla no ha estat capaç d’esborrar paraules gruixudes que formen part de la societat que dius que representes, com llibertat, justícia i solidaritat, que totes i tots tenim al diccionari. Ni les ha esborrades ni permetrem que les dotis (que les doteu) de significats que no els corresponen. Ni ara ni demà ni aquí ni mai!

*Jordi Martí Font és filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT

Manifestació a València contra la privatització de la sanitat REDACCIÓ VALÈNCIA

El diumenge 15 d’abril la ciutat de València va secundar la mobilització estatal en defensa de la sanitat pública. La convocatòria ha estat la primera d’ençà la vaga general i també la primera sense el suport de les grans centrals sindicals, motiu pel qual ha suposat un repte per a les entitats convocant després de les grans mobilitzacions que ha viscut la ciutat aquests darrers mesos.

A la capital del Túria, vora un miler de persones s’han manifestat darrer d’una gran guillotina que recordava que estem davant de “talls històrics”. La pancarta inicial, però, s’ha centrat en la denúncia del copagament i de la Llei 15/97, que ha obert la porta al negoci privat en la salut pública.

La manifestació ha estat organitzada per la Coordianadora Assembleària Anti-Privatització del País Valencià, que forma par de la Xarxa Autogestionada Anti-privatizació de la Sanitat (RAAS). També s’hi

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

a una crisi que ha destrossat tots els pilars (els fonamentals i els menors) del sistema social de garanties mínimes derivat de la Segona Guerra Mundial a nivell europeu i fill dels darrers anys del franquisme i de les lluites per la democràcia a l’Estat espanyol, els amos han vist que la gent no se’ls creu. I mira que s’hi esforcen! I lluny de llençar la seva ràbia contra el boc expiatori que qui mana havia preparat (les persones immigrades), la vaga general del 29M ha demostrat que la gent no és ximple i sap perfectament qui ha creat i atiat la crisi, amb quin objectiu i a on cal apuntar per moure fitxa en el terreny de la política. Més enllà de votar, als que manen la participació els fa una por terrible….

Així que ho sento, Felip, no et tenim por. No tens prou presons per posarnos a totes. Perquè saps perfectament

han sumat altres organitzacions com la CNT, la COS, Endavant i la CGT, així com diverses associacions de veïns i assemblees del 15-M. La manifestació ha recorregut els carrers cèntrics de la ciutat, des de la plaça de Sant Agustí fins a la seu del PP, al carrer quart, on la lectu-

ra d’un manifest ha posat fi a la convocatòria.

La CAS-PV acusa l’Administració de desmantellar i deteriorar els centres sanitaris públics mentre donen els diners a les empreses privades i també de privatitzar les parts rendibles de la sanitat pública per substituirla per un model de beneficència per a la majoria. És per això que exigeix la derogació de la Llei 15/97 i el rescat dels centres i serveis ja privatitzats; s’oposa al repagament i als tiquets moderadors; denuncia l'espoli del patrimoni de la Seguretat Social; reclama major transparència en la gestió del sistema sanitària i una major participació de treballadors i usuaris; i per últim, reclama també responsabilitats penals per als culpables del deteriorament del sistema de salut.

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

CIÈNCIA I MEDI AMBIENT 13

Els retalls en sanitat pública amenacen el control de les malalties emergents A. GREGORI VALÈNCIA

Durant el seu desenvolupament en els últims 50 anys la indústria química – i les lligades a aquesta- han alliberat al medi ambient més de 100.000 substàncies químiques diferents. La producció, ús i entrada al mercat de la pràctica totalitat d'aquestes substàncies s'ha dut a terme sense avaluar l'impacte que el seu alliberament podria provocar en la salut i en el medi ambient.

Algunes conseqüències negatives d’aquest tipus d’indústria s'estan començant a evidenciar, de manera que les substàncies químiques estan arribant a tots els llocs del planeta i els éssers vius les estan acumulant en els seus organismes.

Quan parlem de la indústria química cal incloure totes aquelles lligades a aquesta com són la farmacèutica, la agroalimentària, la química dels fertilitzants i pesticides, etc …Totes elles es relacionen cada vegada més amb una gran diversitat de patologies molt conegudes com les cardiovasculars, l'obesitat, la diabetis i determinats tipus de càncer.

Dades de la UE assenyalen que el 40% d'aquestes malalties recauen en la població infantil, encara tenint en compte que només constitueixen el 10% de la població general. El motiu, adonen els experts, és la gran vulnerabilitat per la ingesta de més aliments i líquids i per respirar més quantitat d'aire contaminat per quilogram de pes que els adults. Això vol dir que incorporen més substàncies tòxiques amb l'agreujant que no disposen de mecanismes encara desenvolupats per neutralitzar-les o eliminar-les. Els xiquets també respiren compostos orgànics volàtils més densos i pesats que l'aire, per estar més prop del sòl, a més dels contaminants que persisteixen a la terra o el sòl.

A banda de l’atmosfera, el recurs aigua cada vegada evidencia més el seu estat de contaminació. Es calcula, com a mitjana, que en l'aigua residual es troben més de 20 fàrmacs de diferent composició, segons el país i el consum. El Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) va donar l'alerta en 2005 quan va rastrejar els residus farmacològics al llarg de 18 punts de l’ Ebre i en tots es va trobar restes de medicaments.

Mentre l’actual el Govern espanyol es disposa a reduir les despeses en sanitat pública, aquestes malalties anomenades emergents, van en augment i adquireixen més importància. Açò ocorre, entre altres coses, pel fet que abans no es disposava de la tecnologia específica per detectar-les, i per tant

Les retallades en sanitat afectaran la investigació en malaties rares

ara es troben cada vegada més casos i, per altra banda, perquè cada vegada existeixen més compostos de síntesi dispersos als diferents compartiments de la Terra. Aquests compostos químics nous es denominen contaminants emergents i es corres-

“Els efectes dels contaminants químics en baixes dosis s'havien ignorat en els estudis toxicològics”

de la desinfecció de l'aigua. La característica d'aquests grups de contaminants és que no necessiten persistir en l'ambient per causar efectes negatius, ja que les seves altes taxes de transformació es poden compensar per la seva introducció contínua en l'ambient. Per a la majoria d'aquests contaminants emergents, la incidència, la contribució de risc i les dades ecotoxicològiques, no estan disponibles.

Així que és difícil predir què efectes de salut poden tenir en éssers vius. Açò demostra la necessitat d’investigar aquests tipus de components i les conseqüències en la salut pública i per tant, la necessitat d’exigir que s’invertisca en investigació d’aquest tipus.

varien àmpliament. A més, existeixen poques dades sobre els efectes combinats de les diferents substàncies ja que es tendeix a examinar cadascuna per separat. Comprendre completament els efectes sobre els éssers humans requeriria

“Es fa necessària una ètica que puga abordar els dilemes derivats de la crisi ambiental”

Baixes dosis, grans efectes

ponen en la majoria dels casos a contaminants no regulats, que poden ser candidats a regulació futura, depenent d'investigacions sobre els seus efectes potencials en la salut i les dades d’estudi pel que fa a la seva incidència. Exemples dels compostos que han emergit recentment com particularment rellevants, són els surfactants, productes farmacèutics, productes per a la cura personal, additius de les gasolines, retardants de foc, antisèptics, additius industrials, esteroides i hormones i subproductes

Fins ara els efectes dels contaminants químics en la salut en baixes dosis s'havien ignorat en els estudis toxicològics. S'ha detectat que durant el desenvolupament fetal i la infància l'exposició a dosis baixes pot produir efectes més greus que les exposicions similars durant l'edat adulta. És difícil trobar proves directes de l'efecte dels contaminants químics sobre la salut humana, ja que no existeixen grups control per comparar; tots estem exposats a grans quantitats de substàncies químiques en nivells que

examinar tots els compostos a nivells baixos simultàniament i moltes investigacions i costos econòmics elevadíssims.

Sensibilitat química múltiple

Però com hem dit abans, tots aquests compostos químics estan generant canvis en el medi ambient des de fa dècades amb la diferència que és ara quan es comenta a investigar la relació entre estos i les repercussions en la nostra salut. Un exemple de malaltia totalment lligada a aquesta contaminació

ambiental és la Sensibilitat Química Múltiple. Es tracta d’un conjunt de múltiples símptomes associats produïts després de l'exposició a agents químics a molt baixes concentracions. Actualment, un 5% de la població pateix Sensibilitat Química Múltiple i més d'un 15% presenten “mecanismes de resposta excessiva enfront d'alguns estímuls químics o ambientals” (sensibilització). S'estima que al voltant del 20% de la incidència total de malalties als països industrialitzats es deu a factors mediambientals.

Es fa necessària una ètica que puga abordar els dilemes derivats de la crisi ambiental. També a la teoria i pràctica de valorar, corregir, controlar i evitar aquells factors en el medi ambient que potencialment poden perjudicar la salut de generacions actuals i futures.

Els contaminants mediambientals estan danyant la nostra salut, per la qual cosa és prioritari estudis sobre els nivells d'exposició en la població, per prevenir els seus efectes a través de polítiques institucionals. La Sensibilitat Química Múltiple, és una malaltia ambiental emergent que no està reconeguda com a malaltia a Espanya, i encara infradiagnosticada per falta d'experts. No obstant això, està reconeguda en molts països com a malaltia física i el Parlament Europeu, com a malaltia ambiental.

Afecta més a dones perquè la seva proporció de greix és major que en l'home. Existeix una falta de recursos específics per a aquest tipus de malalts i es desconeixen les cures, tant en l'atenció primària als ambulatoris, com en l'atenció hospitalària.

Per altra banda de vegades costa mot d’esforç i temps detectar aquestes malalties ja que moltes d’elles no es fan evidents fins a molt després de començar l'exposició química, per tenir un període de latència o d'incubació llarg.

Els nivells d'exposició real són molt difícils de calcular i és probable que varien considerablement entre individus i al llarg de la vida d'un mateix individu.

Esperar a tenir proves més fermes sobre els efectes dels productes químics sobre la salut significarà córrer el risc que es produeixin danys irreversibles en més generacions d'individus. Es requereix per descomptat una investigació contínua sobre els efectes de la contaminació química en la salut i establir un control sobre les causes que les produeixen, així com una detecció a temps de les mateixes i un tractament adequat que només serà possible amb una inversió en sanitat pública que estiga a l’altura de les circumstàncies.

14 CULTURA

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

Dos llibres i una editorial Adrià Pujol i Cruells BARCELONA

quest Sant Jordi us recomano que compreu i llegiu dos llibres a primer cop d'ull força diferents, i que d'entrada només comparteixen maternitat editorial: els ha publicat LaBreu Edicions.

Tanmateix, aviat us adonareu que els uneix un cert perfum, els efluvis de les obres ben trabades, intel·ligents, fins i tot erudites, però no gens pedantesques.

Però primer cal un breu apunt biogràfic, perquè situeu aquesta editorial. En efecte, d'ençà que els murris de LaBreu ens forneixen de prosa i de poseia catalanes -i de traduccions-, d'ençà de l'any 2007, vet-ho aquí, el jersei literari del país ha esdevingut una mica menys engavanyat. Hi corre més aire,diguem-ho d'una altra manera, per la casa de la cultura.

I és que LaBreu, poc a poc i amb bona lletra, és la culpable que ara tinguem a les lleixes alguns llibres, a tall d'exemple, de Jordi Nopca, Mireia Vidal-Conte, Joan Todó, Susanna Rafart, Max Besora, Serguei Dovlàtov i Pepe Sales. I val a dir, per segona vegada, que, malgrat aquests autors i autores s'assemblin com un ou pot retirar-se a una girafa, a tots ells els enllaça alguna cosa, algun tret que tanmateix fa de molt mal explicar. Tant és així, que manllevo una frase afortunada de Joan Sales, escrita en una carta al dinosaure Joan Coromines, l'any 1959: "Procurem escriure en català, no en catalanista".

Bingo.

Els llibres parits per LaBreu, en efecte, i fins i tot les traduccions, llueixen el canemàs del català desimbolt, audaç, riquíssim. I, el que és més important, traspuen un català alliberat del llast que, pel fet de ser escrits en aquesta nostra llengua, tants anys i panys ha fabricat autors deutors de les pors i dels pudors sacralitzadors de l'idioma. Sense pors, vaja, el català d'aquestes obres té "el gust del pa acabat de fer", que deia Àlvaro Cun-

A

queiro, referint-se a la llengua que cal posar en solfa quan s'escriu, i quan s'enraona.

Per tot plegat, doncs, us recomano que aquest Sant Jordi llegiu els darrers llibres de na Tina Vallès i d'en Josep Pedrals. La primera és una traductora impenitent, blogaire empedreïda, i escriptora. Acaba de publicar Un altre got d'absenta, un llibrot que julivallmitjaneja, perquè ens presenta retrats de la fauna que pul·lula pel Xino, pel Raval. De bracet amb aquesta deutora de Pérec i de Calvino -ella se'n declara-, assistim a un sensacional joc de

miralls, per on desfilen immigrats esquenuts, vellets al llindar del desnonament, meuques i xurma, estrangers esbatanats i energúmens afectats de barcelonitis. La ciutat, les escales llòbregues, les cantonades del barri estigma són l'escenari d'un aiguabarreig, més aviat d'un aiguafang, per on deambulen usuaris avançats de la indiferència, tan pròpia del medi urbanita. Però Tina Vallès sembla una llanterna: enfoca gent, genteta, pobrets i alegrets, i ho fa amb una llum tendra, amb un feix que rescata persones úniques, ombres que tanmateix s'esllangueixen als miasmes urbans. Al·leluia.

I l'altre llibre que us proposo és El romanço d'Anna Tirant, d'en Josep Pedrals. Heu de saber que es tracta d'una mena de segona part d'aquell El Furgatori, tan celebrat per alguns, tan ignorat per altres. En aquella ocasió, el poeta i recitador Pedrals s'amagava darrera de la reconstrucció del dietari d'un tal Quim Porta, amb el rerefons de la vila de Bolló.

Allí els afortunats descobrirem un autor barroc, un erotòman disfressat de predicaire, un saltimbanqui de la llengua, que

s'hi passeja com qui es fa un ou ferrat, sigui quin sigui el registre emprat. Amb en Pedrals, es pot ben dir que se'ns retornà un català que molts teníem desterrat, perquè pensàvem que fer-lo servir era una cosa de patums, o de vedets.

Doncs bé: a El Romanço d'Anna Tirant s'hi regala una novel·la en vers, que narra els ototois i les marrades vitals de la protagonista, però que de propina s'intercala amb les passejades de fantasia -o no- que

“Tot trepitjant alguns carrers de Barcelona, els seus diàlegs, us ho prometo, us faran visitar indrets, mentals i reals, on potser mai no hi havíeu ficat el nas” en Pedrals i en Quim Porta van dur a terme. Fou quan assajaren, en concret, l'autoria compartida d'un altre llibre... Ara sabreu com s'esdevingué, quin procés d'elucubració intel·lectual es donà entre aquests dos perepunyetes morals. Pedrals i Porta discuteixen, s'embafen de retòrica, suen tinta, i es preocupen de tot el que el va, des del sexe dels àngels, a la condició humana. Tot trepitjant alguns carrers de Barcelona, els seus diàlegs, us ho prometo, us faran visitar indrets, mentals i reals, on potser mai no hi havíeu ficat el nas. I d'això darrer que diré no em feu cas, encara no, vull dir, però crec que en Josep Pedrals té tots els trumfos per esdevenir el Sagarra del segle XXI. Feliç diada de Sant Jordi, penya.

A la memòria d’Eduard Toldrà Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

quest país té un coneixement escàs de la seva història. En part per la ignorància generalitzada i en part pel fet que la colonització dels esperits fa percebre les coses pròpies com a minúcies. És per aquest motiu que sentireu parlar poc del fet que enguany fa cinquanta anys de la mort d'Eduard Toldrà. I és una llàstima per què Toldrà fou un dels principals (per no dir el principal) dinamitzador de la música catalana en el període de preguerra, quan tot estava per fer i tot era possible, i també en la postguerra, quan calia refer el poc que s'havia fet i tot era impossible.

Aquesta tasca, que li ha proporcionat un prestigi encara viu entre els músics catalans, la va realitzar amb el caràcter polifacètic que el va caracteritzar: compositor, director d'orquestra i violinista.

Com a compositor va escriure sobre textos de Salvat-Papasseit (La rosa als llavis), Sagarra (Vinyes verdes vora el mar, Cançó de vela), Carner (El giravolt de maig) i Garcés (L'ombra del lledoner o Cançó de l'oblit), entre d'altres autors

“Toldrà fou un dels principals (per no dir el principal) dinamitzador de la música catalana en el període de preguerra, quan tot estava per fer i tot era possible”

A

amb la majoria dels quals tenia coneixença o amistat personal. A més és l'autor de la peça de cambra més coneguda del repertori català de cambra, Vistes al mar, inspirada en el poema de Joan Maragall, i de gran quantitat de sardanes.

En la seva faceta de director d'orquestra va fundar el 1924 l'Orquestra d'Estudis Simfònics (1924-1934), formada per instru-

mentistes no professionals i va haver de veure com la guerra frustrava el projecte de la Generalitat de crear una Orquestra Simfònica.

L'any 1941 li va ser oferta la tasca d'esdevenir director titular de l'Orquesta Nacional de España, que declinà, però el 1942 s'avingué a dirigir-la en una tongada de vuit concerts que foren un èxit

rotund. L'Ajuntament de Barcelona li va proposar aleshores la creació de l'Orquestra Municipal. Va ser-ne nomenat primer director titular el 1944 enmig d'una precarietat material absoluta, s'hi estigué els disset anys següents i hi realitzà una tasca valorada com a excel·lent per tots els que van viure aquell període.

Finalment, com a violinista va fundar l'any 1912 el Quartet Renaixement, única formació estable d'aquest tipus al país, que va exercir una gran influència interpretant obres clàssiques, contemporànies i del propi Toldrà fins la seva dissolució l'any 1921.

CULTURA 15

L’ACCENT 224 DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012

Ressenya de la quinzena Setenta y dos horas

Una aproximació audiovisual a l’autonomia obrera dels seixanta Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

ls cinemes Girona de Barcelona van acollir, el passat dimecres 11 d'abril, la pre-estrena del documental Setenta y dos horas.

Autonomía obrera en la Barcelona de los años sesenta. L'expectació era gran i el públic una mescla de militants dels anys seixanta-setanta, és al dir, contemporanis als esdeveniments que tracta el documental, i gent més jove amb interès pel fenomen, no gens tractat i menys encara en format audiovisual. De fet, per tal que aquest fos possible ha calgut la col·laboració de Produccions Demodé, la Federació de Treballadors de Catalunya i el Ministerio de la Presidencia.

Tal com descriu el subtítol, ens trobem davant d'un treball que prova de reconstruir l'articulació de la pràctica política de l'autonomia obrera. Però no és només això i aquest és precisament el principal inconvenient d'aquest documental de menys d'una hora i quart de durada. Perquè a les limitacions pròpies del gènere -no descobreixo res a ningú si dic que les possibilitats d'aprofundir en un tema no són les mateixes en un assaig en paper que en un documental o en una exposició- s'hi suma el fet de voler abordar temàtiques i gèneres diversos. Així doncs, ens trobem que Setenta y dos horas dóna la sensació de voler ser, com a mínim,

E

a més del ja explicat, un document de record i homenatge a dos lluitadors

per la revolució social, el retrat mitjançant històries de vida dels seus companys i companyes de lluita recolzades a voltes en imatges d'arxiu i un manifest d'agitació política i social per la transformació de la realitat existent. I tot plegat trufat amb recreacions històriques -a les quals un servidor, per ser honestos, observa, d'entrada, amb distància- que més que aclarir el que s'explica venen a afegir-li confusió.

Ara bé, malgrat aquest aiguabarreig de propòsits, el documental té l'interès, en primer lloc, de ser un dels primers treballs sobre la temàtica en aquest format. Un dels dos guionistes, en Fernando Paniagua -l'altre és l'Oriol Murcia, que n'és també el director- ja va participar d'un projecte col·lectiu d'investigació d'aquest espai polític editat per Traficantes de sueños: Luchas autónomas en los años setenta. Del antagonismo obrero al malestar social, i ara ha volgut traslladar, honestament, aquells

“El documental té l'interès de ser un dels primers treballs sobre la temàtica en aquest format”

coneixements a la pantalla. D'altra banda, el fet de ser un moviment arraconat per la història, ha permès no haver de comptar amb aquelles persones que ocupen tots els documentals del període i que res de nou no tenen a dir-nos -o no volen dir-nos. D'entre els testimonis populars només s'hi compten en Santiago López Petit, personatge insígnia de l'espai retratat, i el Mossèn Dalmau, l'home que va apropar, a través d'una concepció humana i transformadora del cristianisme, una colla de joves -entre els que es compten els protagonistes del documental- a les Joventuts Obreres Cristianes i al Front Obrer de Catalunya, parada intermitja en el seu camí cap a l'autonomia obrera. La resta, d'entrevistats, homes i dones humils que van provar de construir un nou món i que encara avui, passats tants anys i tantes derrotes, malden per fer-ho possible.

Lectures recomanades

Vides hipotecades. De la bombolla immobiliària al dret a l'habitatge Ada Colau i Adrià Alemany Angle Editorial, 2012 esprés de treballar en els documentals La Ley del Ladrillo (2007) i El ADN de la burbuja inmobiliaria (2009), l'Ada Colau i l'Adrià Alemany organitzen ara els seus coneixements sobre la temàtica en el llibre Vides hipotecades, un treball que cerca les causes de la bombolla immobiliària que van venir a agreujar la dificultat històrica a l'accés a l'habitatge a l'Estat espanyol.

Però com que els seus autors participen de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, al llibre s'hi troben també consells pràctics per tal de fer front a les demandes de les entitats bancàries.

D

Enfoteu-vos-en. Humor indignat AAVV Angle Editorial, 2012 l col·lectiu Dibuixants sense Fronteres és el responsable final d'aquest còmic que, en clau d'humor, reflexiona al voltant de la crisi i de les diferents expressions que aquesta ja provocat, des de les mobilitzacions contra les retallades al moviment indignat passant per la corrupció en la classe política. En sintonia amb el contingut d'aquest llibre que ha comptat amb la col·laboració de 45 il·lustradors del país, els beneficis aniran a parar a Arrels Fundació.

E

Crim de sang Sebastià Alzamora Proa, 2012 uanyadora del Premi Sant Jordi del 2011, la darrera obra de Sebastià Alzamora és un relat policíac ambientat a la Barcelona de la Guerra Civil i atmosfera gòtica. Així, els episodis de persecució a persones religioses dels primers temps fan de teló de fons de l'assassinat en estranyes circumstàncies d'un sacerdot marista i un nen petit. El responsable de la investigació, el comissari Gregori Muñoz, haurà de trobar-ne l'assassí, de qui només sap que afirma ser un vampir, mentre nous incidents sorprenents compliquen la seva tasca.

G

R-evolucionando.

Feminismos en el 15-M AAVV Ed. Icària, 2012 urant les mobilitzacions que el 15 de març de l'any passat varen omplir nombroses places de les principals ciutats de l'Estat, els diferents moviments socials i amb ells el feminista, varen aprofitar l'ocasió per presentar-se davant de milers de persones a les quals habitualment és difícil arribar. Amb aquest llibret coordinat per la periodista Joana G. Grenzer, que en fa alhora la introducció, es vol fer arribar alguns dels documents fills d'aquella experiència.

D

DEL 19 D’ABRIL AL 2 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 224

16CONTRAPORTADA

“A Extramurs volem escriure des del coneixement d’un territori i des de l’honestedat” MIRIAM GARRIGA BARCELONA

Com va sorgir el projecte d’Extramurs?

Totes tenim clar que ens volem dedicar al periodisme internacional, però era obvi que amb la situació econòmica que viu el país, i veient també com està el periodisme, ens havíem de buscar la vida. Vam concebre Extramurs com un portal on donar-nos a conèixer, i on poder escriure allò que en altres mitjans potser no ens voldrien publicar. Alhora, veiem que hi ha molt poca informació internacional de qualitat als mitjans catalans, i que la majoria de fonts són, directament, les grans agències de notícies, que informen sota uns interessos determinats i gairebé sempre dels mateixos països. Donant-li voltes al projecte, vam veure que si la nostra intenció era fer informació de qualitat, havíem d’aconseguir que hi participessin freelance professionals que ja són “a terreny”.

Quantes persones formen part del projecte? i com us organitzeu?

Ara mateix som 7 persones a la redacció de Barcelona, dedicades a la gestió tècnica d’Extramurs i a l’actualització de notícies. A més a més, hi ha uns 25 corresponsals i col·laboradors –periòdics o ocasionals- que ens envien les seves cròniques, anàlisi i reportatges des de diferents països.

Quina funció fa aquest portal que no faci un altre mitjà?

Ara per ara no hi ha cap altre mitjà digital als Països Catalans que ofereixi informació internacional en català, per tant hi ha un buit en aquest àmbit que Extramurs pretén omplir. La seva funció és aconseguir ser una referència a l’hora d’informar-se sobre d’altres països i territoris.

Quines diferències hi ha entre aquest projecte i la resta de portals d’informació internacional?

Sovint tenim la sensació que allò que llegim sobre d’altres països als mitjans no és digne de confiança. Costa saber què és cert i que no del que ens diuen i potser ens agradaria tenir a accés a d’altres fonts que no s’acostumen a utilitzar en la informació internacional, com els mitjans locals i el teixit civil i associatiu. Aquestes són les fonts principals que nodreixen Extramurs. Per tant, considerem que aporta una perspectiva més àmplia, o fins i tot més crítica, que la resta de mitjans internacionals.

ENTREVISTA Nora Miralles i Sara Montesinos, coordinadores d’Extramurs Extramurs és un nou projecte d’informació internacional que van posar en marxa el passat 28 de març un grup de joves periodistes catalans. La Nora Miralles i la Sara Montesinos són dues de les set persones que actualment coordinen aquest portal web.Tots compaginen la seva feina diària amb el nou projecte i asseguren que Extramurs té possibilitats de convertir-se en un lloc d’informació de referència gràcies a les seves particularitats.

Alhora, les pròpies rutines d’aquests mitjans fan que els periodistes escriguin sobre territoris que potser no coneixen prou i sense poder contrastar les dades detingudament, limitant el nivell i la qualitat de la informació. La política d’Extramurs és escriure des del coneixement d’un territori i fer-ho des de l’honestedat, aportant les fonts d’on hem extret la informació que basteix la notícia, amb l’objectiu que els i les lectores puguin consultar-les. També incorporem a les notícies la perspectiva de gènere, oblidada en la majoria de mitjans.

Com ho feu per aconseguir la informació de països on és més difícil d'accedir-hi, per exemple sobre Colòmbia o Corea de Nord?

Afortunadament, tenim un bon directori de mitjans locals i regionals, de blocs i de webs d’associacions i, en el cas de Colòmbia, hi ha un parell de periodistes que són allà i col·laboren amb nosaltres. El cas de Colòmbia és paradigmàtic del que dèiem, ja que únicament s’informa del conflicte Estat-FARC, com si no hi existissin més notícies, i a més l’única font acostuma a ser el govern. Pel que fa a Corea del Nord, som conscients que és un tema delicat i és molt difícil accedir a fonts no governamentals –tot i que hi ha mitjans d’informació digitals nord-coreans, per tant caldrà fer una tasca de recerca i d’identificació de les fonts més exhaustiva. Que la gent conegui els interessos de les diferents versions.

Com valoreu el llançament de la web i l’impacte que ha causat en els lectors?

Ha estat un boom que ni nosaltres mateixes ens acabem de creure. Moltíssima gent s’ha interessat per Extramurs: periodistes que volen col·laborar, lectors que ens ofereixen una petita contribució econòmica per a finançar-nos, empreses que volen anunciar-se... Ens va fer molta il·lusió el correu d’un monjo de Montserrat que ens animava a

“Extramurs vol aconseguir ser una referència a l’hora d’informar-se sobre d’altres països i territoris” tirar endavant Extramurs i a ser molt rigorosos en la nostra tasca.

Ara cal mantenir el nivell i satisfer les expectatives que tota aquesta gent ha posat en nosaltres.

A quin tipus de lector va dirigit aquest portal?

Per una banda ens agradaria que el lector/a interessat específicament en la informació internacional ens tingui en compte com a mitjà de consulta, tant el que busca una altra perspectiva de les notícies d’actualitat com el que demanda informa-

ció sobre països que no apareixen habitualment als mitjans. Ens interessa dirigir-nos, també, al lector no avesat a la informació internacional, iniciar-lo. De fet, la nostra intenció és incorporar una secció de consulta amb informació bàsica sobre els països dels quals parlem.

Respecte a la publicitat, n’accepteu de tot tipus o teniu algun filtre?

La nostra idea és que a Extramurs s’hi publicitin fundacions, petites i mitjanes empreses, organitzacions i entitats de cooperació, bàsicament perquè és a qui pensem que pot interessar promocionar-se en un espai així. No tanquem portes a que s’hi anunciïn determinades empreses, dins d’uns límits ètics, sempre i quan acceptin no intervenir en la línia editorial i la filosofia del mitjà.

Veurem edicions en paper d’Extramurs? o es quedarà a la xarxa?

No ens ho plantegem. De fet veuríem més interessant col·laborar amb mitjans en paper que aposten per una informació internacional rigorosa i àmplia, que no pas fer-ho nosaltres.

Quins són els vostres plans de futur més propers?

En primer lloc consolidar-nos i ampliar la xarxa de col·laboradors i corresponsals, però estem treballant perquè a mig termini el projecte sigui viable econòmicament, ja sigui a través del microfinançament o del patrocini, tot i que encara n’estem estudiant les fórmules.

En un futur, voldríem que Extramurs esdevingués una manera de subsistir com a corresponsals freelance.

LA REMATADA

Salvem Es Trenc!

JOSEP BONNÍN PALMA

Amb el mateix títol de l’article i com a clam en contra de l’especulació urbanística a uns dels litorals verges de Mallorca, fa més de trenta anys s’aixecava un moviment de repulsa en contra de la destrucció d’uns espais més idíl·lics de la nostra roqueta., Manifestacions, concentracions, recollides de signatures, fins que es va aconseguir aturar-ho. Jo passejava molt menys anys que ara.

Dins dels mateixos temps, s’ocupava Sa Dragonera, jo també hi vaig ésser donant el suport als ocupants, des de la reraguarda a Sant Elm, on els pescadors proveïen dels queviures als 30 llibertaris, que es trobaven ocupant l’illa, esquivant les llanxes de la Guàrdia Civil que ho impedia.

L’ocupació, que es comença a gestar en un casal anarquista “Talaiot Corcat” i “Terra lliure” fou, perquè l’empresa PAMESA hi volia construir un Casino. Col·lectius, associacions, partits polítics d’esquerra i intel·lectuals s’uniren en una lluita conjunta i aferrissada – parlem dels anys 1977- que dóna com a resultat que s’aturés judicialment el pla d’urbanització de la petita illa.

El reso dels mitjans de comunicació i l’ocupació de l’illa, evità que un litoral mallorquí com és el de Sant Elm, recordem que després fou reconeguda com a Parc Natural, no s’hi construís i que una altra mobilització, impulsada pel GOB i molts altres col·lectius va impedir que s’hi fes un Port Esportiu, l’any 1998, ben a prop del ja declarat Parc Natural, a les acaballes del primer Govern de Jaume Matas del PP ( que anteriorment havien defenestrat a Cristòfol Soler, President que substituí a Cañellas arrel de la seva dimissió pel Cas Túnel de Sóller) i que perdé el poder l’any 1999 i governà el Pacte de Progrés.

Ara el Govern Balear, torna a posar en perill aquesta àrea de Sa RàpitaSes Covetes- Es Trenc, aprovant una modificació del Pla Territorial, basantse en que existeix un error, respecte l’àrea de construcció permesa, que era d’una superfície de 2 hectàrees, i ho canvien, aprofitant la majoria absoluta, a 21 hectàrees , el que permet construir un macrohotel de luxe de 1170 places i un camp de Golf. Per afegitó, també hi haurà infraestructures necessàries per aquest augment de població.

Altre cop, comencen les mobilitzacions, amen d’una campanya orquestrada per Internet que en tres dies ha arreplegat més de quinze mil signatures.

Amb el lema: “Qui estima Mallorca, no la destrueix”, defineix el sentiment del poble Mallorquí en contra de la tan temuda “Balearització” que significa omplir de ciment els litorals, més emblemàtics de Mallorca, que s’havien aconseguit preservar.

Després de trenta anys, la lluita , contra de l’especulació urbanística d’uns governants sense escrúpols i que no estimen en lloc on naixeren, ja que si l’estimessin no el destruirien, continua.