Accent 225

Periòdic popular dels Països Catalans

225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

>>Països Catalans 4

FOTO: Oriol Clavera

ENTREVISTA

Els peatges: un bon negoci per als empresaris catalans Un vídeo penjat a internet el passat 15 d'abril, on un usuari del peatge de Maçanet, Josep Casadellà es negava a pagar, ha estat l'espurna que ha iniciat una campanya popular de desobediència al pagament de peatges. La campanya, iniciada de forma totalment espontània i a la qual s'hi han anat sumant, no sense una elevada dosi d'oportunisme, diversos grups sobiranistes, ha acabat posant en el punt de mira el poder empresarial català, una de les principals baules que encadena els Països Catalans a l'estat espanyol. >>En Profunditat 8 i 9

Trobada de Casals Quim Arrufat és membre de l'Ateneu Vilanoví, l'entitat que organitza la Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans 2012, el proper 19 de maig. Arrufat, que també és regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú, és un bon coneixedor de les cultures polítiques i d'organització social, i ha participat com a observador internacional a les consultes de Tirol del Sud i en eleccions al Kurdistan.

SUMARI

El peatge de Martorell és una important font d’ingressos

>>Contraportada 16

L’extrema dreta avança a la Catalunya Nord

L’independentisme planta cara a Puig

Els camins del republicanisme irlandés

La primera volta de les eleccions presidencials ha permès evidenciar el fort suport que l’extrema dreta té a les comarques nordcatalanes. >> Països Catalans 4

La publicació de la pàgina web per recollir denúncies de ciutadans ha rebut una resposta contundent per par de l’esquerra independentista. >> Països Catalans 5

Fa quasi cent anys de l’alçament de Pasqua que va marcar la lluita per la independència d’Irlanda. Amb l’illa encara dividida, el republicanisme debat el camí a seguir. >> Inernacional 12 i 13

LLORENÇ DUADES PÀG. 2 // BOI SEGARRA PÀG. 2 // FEMXARXA PÀG.3 // DAVID CARMONA- ARNAU MALLOL PÀG.6 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Més dependència, més incompetència LLORENÇ BUADES PALMA

Espanya està intervinguda pel comissariat europeu i de rebot, nosaltres estem intervinguts per partida doble.

Focalitzar el problema de la nostra dependència només en Espanya és un error massa estès , perquè a la fi qui imposa els deures i cada vegada ens retalla més drets és qui decideix.

La sobirania s’ha desplaçat, i ara és exercida més lluny de l’Estat que ens oprimeix secularment, perquè els que volem la independència , i els que volen el federalisme o fins i tot els nacionalistes espanyols, tenim i tenen cada vegada menys competències.

Tots decidim menys.

Fa molt temps que som víctimes d’un colonialisme que és el que ara mateix es fa evident a Grècia, endurit per la crisi, però que ja esbrinàvem en els estira- i -arronsa competencials entre les institucions locals, autonòmiques, estatals i europees.

L’Europa del capital fa anys determina com ponen les gallines i com han d’arribar els ous al mercat, la mida de les pomes i com s’han d’embolicar; quan ens hem de jubilar, les jornades laborals, les pensions , les grans superfícies, on han d’anar els nostres estalvis, de quina manera s’ha d’ensenyar i aprendre , etc.

El gruix legislatiu onsevulla està determinat pels poders fàctics del capitalisme europeu en la seva expressió institucional i els governs es limiten a decidir si els retalls en els drets (competències efectives de la ciutadania) han de ser majors per tal d’atendre les “demandes dels mercats”, o sigui, del capitalistes. Els polítics esdevenen comptables i executors d’allò que decideixen institucions alienes: les comunitats autònomes han aprovat que qualsevol autonomia o corporació local podrà ser objecte d'intervenció de l’Estat si no pot atendre les seves obligacions financeres, que són despesa prioritària, fins i tot quan l'Administració pateixi una "incapacitat de finançament" i no pugui pagar les seves despeses financeres.

CIU és a la dreta del PP en relació al retalls . La sobirania d’Artur Mas es redueix al “ nosaltres encara més” quan es tracta de restar diners al poble, i practica l’espoli fiscal que diu combatre ,quan aprova l’amnistia fiscal del PP, quan permet el frau fiscal , quan surt en defensa de la monarquia botiflera , quan es manifesta a favor de la recentralització de competències a favor de l’Estat a les Balears o al País Valencià com vol el PP, quan aprova les polítiques antisocials , o quan el seu conseller d’interior aplica l’autoritarisme : “ nosaltres encara més” d’un cos policial botifler perseguidor dels miquelets.

La sobirania es manifesta en la defensa de competències i quan a la ciutadania ens foten un euro ens prenen poder. Contra l’espoli social hem de visualitzar qui ens vol mal i no perdre’ns en abstraccions. Defensem el que ens és pròxim.

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

COL·LABORACIÓ

BOI SAGARRA PASCUAL*

Experiment democràtic o el rei és un franquista

Hi ha conceptes que són incompatibles, que en cap cas poden anar de la mà. Una democràcia burgesa mai no pot ser una monarquia. L'estructura política de l'estat modern actual té els seus orígens en les revolucions burgeses de finals del segle XVIII i ambdues revolucions (la guerra per la independència del Estats Units d'Amèrica i la revolució francesa) van tenir ferms orígens republicans i antimonàrquics.

De fet en les seves declaracions de principis tenen com a principi la universalitat de drets entre els seus ciutadans o fins i tot entre els homes (Declaració d'independència dels EUA 1776).Encara que avui en dia la universalitat de drets entre els ciutadans dels estats capitalistes actuals sigui una entelèquia el que si que se li pot demanar a la oligarquia i als seus governs és que guardin una mica les formes. Com ho diria? Que siguin una mica seriosos (us sona la cantarella?). En aquest aspecte com en tants d'altres sembla ser que Spain is different. La “monarquia parlamentària” de l'estat espanyol s'ha esforçat enormement durant anys en esdevenir una de les democràcies de pitjor qualitat de tot el continent. Les línies que segueixen estiren aquest fil exposant una petita reflexió o experiment democràtic per comprovar que hi ha suficients evidències històriques per afirmar que l'actual cap de l'estat, el rei, és un franquista. Tot i que als ulls de l'estat això pugui suposar infringir les seves lleis.

La tarda del 23 de Juliol del 1969 l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón i Borbón , en qualitat de príncep, va ser present a les corts espanyoles juntament amb el dictador Francisco Franco i altres membres del règim dictatorial nacionalcatòlic. Aquella tarda, de forma pública, agenollat i amb la mà sobre d'una bíblia va jurar lleillaltat al cap de l'estat (Francisco Franco Bahamontes) i fidelitat als principis del movimiento nacional i a d'altres lleis fonamentals del Reg-

Número 225 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: C.Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat @gmail.com Subscripcions: 616 07 33 28 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.).Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.

Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert.

Han col·laborat en aquest número: Llorenç Buades, Aquil·les Rubio, Boi Segarra, David Carmona, Arnau Mallol, Eudald Vilamajó

ne. Sis principis doctrinals els del movimiento de caràcter feixista, patriarcal, totalitari, catòlic i nacionalista espanyol. Aquell dia, fins i tot, el futur rei va donar suport, explícit, “a la legitimitat sorgida” de l'aixecament militar feixista contra la república del 18 de juliol del 1936. Uns quants anys més tard, el 22 de novembre de 1975, després de la mort de Franco, Juan Carlos va ser coronat Rei d'Espanya. Aleshores va tornar a declarar lleialtat als principis del movimiento i del regne d'espanya. En aquelles dues ocasions l'actual rei d'espanya va donar suport a un cop d'estat feixista que va derivar en un

dels règims polítics totalitaris més sanguinaris de tota Europa que va assassinar a centenars de milers de persones. No només això sinó que ho va fer com a una figura pública i política d'aquell règim. Des d'ençà Juan Carlos, tot i tenir temps per anar a caçar per mig món, mai no ha trobat un instant per retractar-se d'aquelles manifestacions públiques. Mai se n'ha desdit d'aquest suport públic i explícit de la mateixa manera que molts membres del partit nazi alemany o del Partit Nacional Feixista (PNF) italià, jutjats o no, amb càrrecs públics a l'època o sense, tampoc ho han fet. La diferència entre els segons

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

*Boi Sagarra Pascual és militant d'Endavant (OSAN)

PAPER DE VIDRE

Del falsacionisme al curanderisme Els liberals es vanen d'un pensament antidogmàtic. I el contraposen a la fe cega i totalitària dels feixistes en la raça i dels comunistes en el proletariat i la promesa mil·lenarista del cataclisme revolucionari purificador. Aquesta simetria que posa la burgesia rapinyaire imperialista en una posició d'heroica lluita civilitzatòria entre els horrors d'Auschwitz i el Gulag sinistre la va inventar l'aparell propagandístic del capital després de la Segona Guerra Mundial, com a eix de lluita ideològica davant la imminent guerra freda amb l'objectiu de desactivar o desdibuixar la contradicció bàsica entre el capital i el treball. I aquesta narració va tenir els seus puntals també en nivells acadèmics del màxim prestigi. No és casual que poc després de la guerra Bertrand Russell escrigués una Història de la filosofia occidental en la qual Hegel i Marx apareixien com els enemics jurats del pensament lliure, esquema àmpliament reforçat per Karl Popper a La societat oberta i els seus enemics on els enemics eren Plató, Hegel i Marx. Popper es va fer famós per la seva teoria de la falsació i una defensa del mètode experimental (assaig/error) que contraposava al pensament autoreferencial, historicista i circular de Marx (Plató i Hegel eren a Marx com la guarnició al bistec i servien tan sols per què “se produjera el efecto sin

i el primer és que Juan Carlos és el cap d'un estat europeu que suposadament està regit per una democràcia. Juan Carlos, tot i tenir el càrrec de representació pública que ostenta, no renega (no ho ha fet mai), dels principis polítics i ideològics d'un moviment feixista del qual va formar part.

Aquestes opinions tot i que estiguin basades en fets reals i documentats, potser vulnerin el codi penal espanyol. En qualsevol cas estan fetes des de la llibertat d'expressió; que casualitat o no, té els seus orígens en la il·lustració quan la monarquia com a institució va començar a trontollar i algun rei va perdre el cap. D'aleshores ençà hi hagut una llarga tradició de desobediència civil per part dels oprimits cap a estats, reis i institucions.

Avui en dia, quan els treballadors i treballadores catalanes ja fa temps que anem perdent drets a cada bugada, desobeir i continuar aquesta tradició popular s'ha convertit en una urgent necessitat.

que se notara el cuidado” de desactivar Marx com fos).

Com sol passar amb la propaganda aquest discurs funciona molt bé com a artefacte narratiu però no té cap relació amb la realitat. I la crisi actual ens en dóna bones proves.

José Antich, director encorbatat de La Vanguardia fortament adherit, com tots ells, a la mitologia liberal, escrivia el 24 d'abril: “La Generalitat, com a administració que aglutina el desig d'autogovern de Catalunya i una part significativa del benestar de la població, està a punt d'arribar al col•lapse malgrat els esforços ingents del seu govern, que ha fet abans que ningú les reformes en àrees tan importants com sanitat i educació, ha aplicat retallades dràstiques pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central i ha sacrificat el posicionament populista, que hauria estat aplaudit per alguns sectors, prenent distància del Govern de Rajoy” (“Sant Jordi i l'autoestima”). Si els esclats ditiràmbics en pro del falsacionisme i l'antidogmatisme fossin alguna cosa més que literatura el text correcte seria aquest: “La Generalitat, com a administració que frena el desig d'autogovern de Catalunya i concentra una part de la inversió en el territori, està a punt del col•lapse gràcies als esforços ingents del seu govern, que ha

empobrit els treballadors abans que ningú amb fortes retallades en sanitat i educació i pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central, i s'ha mantingut més fidel que ningú a l'ortodòxia dictada pel capital, l'FMI i la Merkel enlloc d'adreçar les polítiques al benestar del seu poble, per què el govern de Mas és tan esclau dels mercats i alhora còmplice de l'estafa generalitzada com el de Rajoy”. Però resulta que el discurs circular, immune a qualsevol sistema de contrastació amb la realitat (i per tant a qualsevol possible falsació), no és propietat dels comunistes, sinó la base de la propaganda del capital financer i els seus ideòlegs, entestats a creure (o a voler-nos fer creure) que el dèficit zero, la descapitalització de l'Estat i la desregulació del mercat de treball reactivaran l'economia, reduiran l'atur i permetran recuperar els beneficis i els salaris que, en la narració entranyablement còmica d'aquesta colla de fariseus, conviuen sempre en una harmonia perfecta més pròpia de Banner i Flappy que de la lluita de classes.

I encara que aquesta teoria, que casualment encaixa de perles amb els interessos d'alguns, es dóna d'hòsties amb la realitat, serà repetida eternament i amb el moviment circular més perfecte per què si la píndola de l'ortodòxia no funciona el que cal és augmentar-ne la dosi. I resulta que al final, després de tanta retòrica falsacionista i tanta sublimitat antidogmàtica queda despullada com el que és: la xerrameca d'un aplec de curanders.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

FES XARXA*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Neix Fes Xarxa, el punt de trobada dels moviments populars El punt de trobada dels moviments populars, així es defineix el nou lloc web que ha nascut aquests dies. Un portal web que ve a donar resposta a una carència als nostres territoris i és la creació d'un lloc definitiu per donar cabuda a totes aquelles activitats que des de l'àmbit cultural, social, reivindicatiu, etc... es realitzen arreu dels Països Catalans.

Podem considerar que fesxarxa.cat no ha eixit del no res, sinó que l’ha precedit un treball de tres anys amb la posada en marxa de la web unitària alcoiacomtat.cat, un projecte impulsat des de l’Assemblea de Maulets de l’Alcoià que recull vora vint col·lectius adherits de les comarques valencianes de l’Alcoià i el Comtat, i s’ha consolidat com a referent a aquestes comarques amb més de 15.000 visites mensuals.

Així i tot, fa uns mesos es va avaluar la dificultat que tindria anar exportant el projecte a totes les comarques del país, perquè cadascuna tingués un projecte igual al d’alcoiacomtat.cat, aleshores fou quan es va fer palesa la necessitat de posar en marxa una única web a nivell unitari, i que abraçaria tots els territoris de llengua i cultura catalanes.

Fes Xarxa és un espai de trobada a Internet de diverses organitzacions, col•lectius, grups musicals, casals i altres entitats que tenen interessos comuns en la defensa de la llengua i cultura pròpies, així com en altres aspectes com ara l’ecologia, la defensa dels drets laborals i de la dona, del territori, etc... i que pretén esdevenir referent informatiu per a totes aquelles persones interessades en les activitats que aquests col·lectius realitzen a les comarques de parla catalana.

El nou portal no sols és un lloc on trobar tota la informació sobre xerrades, concerts, exposicions, manifestacions, concentracions i altres activitats que es realitzen als nostres territoris, sinó que també conta amb informació detallada dels col·lectius que s’adhereixen a la web a cada comarca dels territoris de parla catalana, perquè els/les visitants puguen tindre un llistat de tots aquells col•lectius que d'una o altra forma tenen una implicació social tant a la vida de les comar-

ques, com a nivell nacional, des de grups de teatre, ecologistes, excursionistes, fins a col·lectius en defensa de la llengua i el territori, grups musicals, i d'altres.

Formen part d'aquest projecte totes aquelles associacions, organitzacions, entitats, casals, grups de música i col•lec-

“Fes Xarxa és un lloc obert a la participació, on les persones que visiten el lloc poden afegir continguts” tius ubicades en l'àmbit geogràfic de les comarques dels Països Catalans. Les entitats que participen a Fes Xarxa tenen per principi la defensa d'aquests valors: la defensa del territori, del català com a llengua pròpia, de la cultura en totes les seues expressions, per la preservació del medi ambient i les espècies animals, per la defensa de la pau i la tolerància, per la defensa del treball digne, per la defensa dels drets de la dona...

I en definitiva totes aquelles activitats enfocades a la defensa dels valors de la igualtat per tal de mostrar als nos-

tres pobles, barris i ciutats una realitat diferent i per tal de construir una consciència per una societat més justa i igualitària.

Altres apartats interessants que es poden trobar al lloc web és un apartat per consultar la xarxa de Casals, ateneus, seus, i d'altres a cada comarca dels Països Catalans, contingut multimèdia, actualitat, un fòrum, llibres, campanyes, i cinema compromés.

Com s'ha assenyalat l'àmbit geogràfic dels col·lectius que participen de la nostra web, són els territoris de llengua i cultura catalana. Tot i que entenem que és un projecte que no hauria de quedar-se ací només, la nostra intenció és que a través d'organitzacions de tots els àmbits, el projecte vaja promocionant-se en altres nacions sense Estat i puga créixer amb la nostra ajuda.

Per tal que, en definitiva, ajude a vertebrar una xarxa a Internet que des de l'autogestió i l'activisme enfortisca una societat civil, preocupada pels problemes de la comarca, la vida política, els drets de la classe treballadora, l'ecologia, el feminisme... i que arribe a totes les comarques dels Països Catalans i d'altres nacions sense estat d'Europa.

D'alta banda Fes Xarxa és un lloc obert a la participació, on les persones que visiten el lloc poden afegir actes que es realitzaran a la seua comarca, enviar contingut multimèdia, opinar al fòrum, i enviar notícies i altre tipus de material perquè siga publicat.

Des de Fes Xarxa s'ha llençat una campanya d'adhesions a multitud de col•lectius arreu dels Països Catalans perquè s'adherisquen i es vaja així completant el contingut de la web, així que s'espera contar amb l'ajuda d'aquestes entitats i la de moltes persones que treballen a la seua comarca.

En definitiva pensem que és un projecte únic a Internet en la història del nostre país i més necessari que mai, ja que les mínimes llibertats individuals i col·lectives, els drets nacionals i els drets socials guanyats amb dècades de lluita estan més en perill que mai. *www.fesxarxa.cat info@fesxarxa.cat

“Deuen venir de la postguerra” Els mercats tenen una fam insaciable. “Deuen venir de la postguerra”, deia una persona gran en sentir una frase similar al telenotícies.

De moment, al País Valencià el sector privat ja han aconseguit esgarrapar tot el sector sanitari, ho anunciava el Consell de la Generalitat el dia 27 d'abril. Tres dies després el Govern Balear anunciava que tancaria dos hospitals de Mallorca (eliminant competidors als hospitals no públics). I no s'ha d'oblidar les retallades de plantilla als centres hospitalaris del Principat i el tancament de Centres d'Atenció Primària ara fa uns mesos. Bé, la classe burgesa està forçant la maquinària fins on pot i amb la seua acció destrueix drets socials adquirits pel poble durant dècades. Ara només queda una resposta possible i és defensar-los mitjançant la confrontació.

La història es repeteix. La situació no és nova i tal vegada l'atac més paregut i més recent en el temps siga el que patí Llatinoamèrica a les dècades dels 80 i 90 (Corralito, Caracazo...). En aquell continent coneixen molt bé què o qui s'amaga darrere del mot mercats. El que oculta la paraula és el stablishment mundial: grans empreses transnacionals, asseguradores, empreses armamentístiques, bancs, empreses energètiques... Cal esmentar que les empreses catalanes no són, ni de bon tros, components d'honor d'aquest selecte grup, tot i que hi poden formar part o poden influir-hi. Per tant, també la influència dels mercats ens arriba ací: primer va ser l'educació amb Bolonya, ara la sanitat i entremig n'hi ha hagut d'altres.

Així doncs, el capital (el stablishment mundial) vol quotes de mercat (rendible, és clar; de què li serviria un negoci sense beneficis) i per això les roba per la força del sector públic. El sistema capitalista intenta engolir tot el que té al seu abast. En un primer pas intenta fer la competència més feble (per exemple, les asseguradores privades desprestigien les pensions públiques) i després d'estar a l'aguait, quan la situació de debilitat és gran, fa l'últim assalt i se'l menja (en forma de privatització de la sanitat). Però açò no acostuma a ser un procés, diguem-ne, inconscient. Tot sol formar part d'un pla.

De fet, les pautes que marquen els passos a seguir les decideixen els clubs més exclusius d'entre els exclusius, alguns com ara el G8 o el Grup Bilderberg. Aquest darrer és una reunió anual a la qual assisteixen aproximadament les 130 persones més influents del món que es reuní el 3 de juny 2010 a Sitges. Així doncs, el stablishment de la burgesia mundial va decidir arran de la crisi financera del 2008 que aprofitaria aquesta per fer un atac de classe descomunal. Açò és, la crisi capitalista és molt i molt gran i els mercats pretenen eixir-ne havent destrossat la classe treballadora (ja de per si afeblida per la mateixa crisi).

Tanmateix, com passà també a Llatinoamèrica, les classes populars tenen una oportunitat: la lluita (el moviment piquetero a Argentina o el EZLN a Chiapas). L'atac de la burgesia mundial, que la nostra burgesia catalana accepta i secunda, ha de ser confrontat des d'un punt de vista socialista. L'activació de la societat i la unitat popular són les úniques respostes amb garanties. Ara bé, els mercats no es quedaran amb els braços plegats i la reacció comportarà repressió. N'hem tingut una mostra els últims mesos amb detencions arreu, i encara és fresca a la retina la foto de la roda de premsa al centre de Barcelona amb Alerta solidària i les quatre persones que apareixien a la pàgina web de delació de Felip Puig. I és que com deia el l'insigne barbut alemany a mitjan segle XIX: “La història de tota societat existent fins al moment és la història de la lluita de classes”.

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

04PAÏSOS CATALANS

De nou als carrers el 25 d’Abril i el Primer de Maig LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

El dissabte 28 d'abril a la vesprada foren milers de persones que eixiren als carrers del centre de València per participar en la manifestació que cada any commemora la derrota en la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707. Tot i la pluja, el bloc de l'esquerra independentista amb unes dues mil persones fou el més gran de la marxa, que recorregué els carrers principals del centre del cap i casal. El lema de la pancarta principal de l'EI era clar: “Que no ens retallin la identitat. Som Països Catalans”. Les consignes que les manifestants cridaren giraven entorn a dos eixos, la crisi capitalista i la defensa de la identitat valenciana i dels Països Catalans.

La manifestació de l'EI arribà fins a la plaça de la Reina i sota la ombra del Micalet, Maulets i CAJEI feren un acte polític on anunciaren que aquest proper estiu ja seran una única organització.

Durant el recorregut també s'encartellaren diferents seus de Bancs, tot i la presència intimidatòria de la Policia Nacional espanyola. També es tiraren ous de pintura al Banc de València i al Corte Inglés, amb voluntat d'assenyalar els principals culpables d'aquesta crisi capitalista.

La manifestació unitària, però, no fou l'únic acte organitzat a València per l'Esquerra Independentista aquesta Diada. Al matí, més d'un centenar de persones es manifesta-

Pancarta de l’esquerra independentista durant el Primer de Maig de Barcelona

ren per Ciutat Vella des de les torres dels Serrans fins a la plaça del Pilar en favor de la independència dels Països Catalans, vigilats en tot moment per un dispositiu policial especial d'antiavalots.

En acabar aquesta manifestació matinal, tingué lloc l'acte polític de l'EI. Una militant d'Endavant fou l'encarregada del parlament, en el qual, a més de reivindicar la independència i el socialisme, clamà contra les retallades socials que estan aplicant-se a casa nostra i a la resta de l'estat espanyol, i contra els atacs a la llengua catalana que s'estan patint darrerament.

També denuncià la repressió policial que l'estat està utilitzant per aturar el malestar que estan pro-

vocant les seues polítiques neoliberals, amb una al·lusió especial a la primavera valenciana i les detencions de vaguistes. També és feu una crida a la participació activa al Primer de Maig i a demostrar als governants i a les forces de repressió que no els tenen por.

Un Primer de Maig massiu

El Primer de Maig als Països Catalans començà al matí a Palma, on l'EI cridava a la mobilització dins del bloc unitari anticapitalista (BUA) que creix a cada mobilització que convoca. Els crits contra l'estat capitalista i les seves polítiques foren constants al llarg del recorregut. A València, on la Coordinadora Obrera Sindical i d'altres

sindicats de classe feien una crida a la participació a la manifestació, el bloc de l'EI amb uns centenars de persones, era dels més grans. Els crits contra les retallades i l'alliberament dels presos polítics de la última vaga general foren constants, i al finalitzar la marxa es feu un petit parlament on es deixà ben clar que les retallades no són més que privatitzacions encobertes i reclamant una altra vaga general.

A Barcelona, al matí, la COS mantingué la manifestació tot hi que el dia anterior la Intersindical la desconvocà per por a no poder donar seguretat a les seves manifestants.

La marxa, tot i la presència dels mossos, fou pacífica. Ja a la ves-

prada, a Barcelona es convocava manifestació anticapitalista pels carrers del centre. Tot i la criminalització de Felip Puig de totes aquelles que surten a defensar els seus drets, tot i al militarització de tot Barcelona, on els dies previs a la marxa van haver-hi diferents controls dels mossos, tot i la creació de pàgines web intimidatòries , tot i el tancament de les fronteres, tot i el tancament de l'estació de metro d'Universitat, que és des d'on sortia la manifestació, tot i les desenes de mossos d'esquadra vestits de carrer i encaputxats i els centenars de controls al voltant de la plaça, on els mossos es quedaren amb gairebé totes les banderes que la gent portava, finalment poc abans de les 7 del vespre, desenes de milers de persones van demostrar que “no ens fan por, ens fan vergonya”. La pancarta de l'EI, on es podia llegir “Contra la Dictadura del Capital i el Pacte Social, als Països Catalans plantem cara” fou portadaper 4 nois que apareixen a la ja esmentada web dels mossos. La manifestació és una de les més grans que es recorden d'un Primer de Maig.

Les mobilitzacions anticapitalistes també s'estengueren arreu dels Països Catalans. Girona, Mataró, Sabadell, Terrassa, Lleida, Vilanova , Tarragona, Tortosa, Vinaròs, Castelló, Alacant i Elx visqueren mobilitzacions on l'esquerra independentista hi participà de forma activa.

Alarmant augment electoral de l’ultradreta a Catalunya Nord ABEL CALDERA BERGA

Les presidencials del passat 22 d'abril a Catalunya Nord van suposar gairebé un triple empat entre Hollande, Sarkozy i Le Pen. Tot i guanyar Hollande, la seva diferència amb els altres dos no era ni d'un 2% de vots. Hollande va fer un 25,96%, Sarkozy un 25,31% i Le Pen un 24,23%. Mélenchon amb un 12,77% i Bayrou amb un 6,29%.

Le Pen aconseguí els millors resultats per a l'ultradreta, passant de 37.000 vots el 2007 a 64.000 enguany. El llistó estava en els 53.000 vots assolits el 2002 pel seu pare. El Front Nacional va aconseguir la victòria en diverses viles importants de la plana del Rosselló, com Elna, El Soler o Baó. A la plana i a la costa els resultats de l'ultradreta es situen per damunt del 20%, arribant a superar el 30% en alguns municipis. A la muntanya (Vallespir, Conflent, la comar-

ca occitanòfona de la Fenolleda i en menor mesura l'Alta Cerdanya), el FN queda per sota del 20%.

Electoralment parlant, els resultats evidencien la divisió de Catalunya Nord entre una muntanya "roja" i una plana conservadora.

Això s'evidencia al Conflent, on el candidat del Front d'Esquerres (que integra el PCF) ha assolit la victòria en força municipis i queda a dos punts d'aconseguir ser la força més votada al cantó d'Oleta. Tot i així, el resultat global de Melenchon, tant a Catalunya Nord com a la resta d'estat francès, es situa per sota de les expectatives aixecades les darreres setmanes.

Per què el FN aconsegueix aquests resultats tan elevats a Catalunya Nord? L'electorat del FN és un espectre ampli. Amb percentatges de vot tan elevat no es pot encasellar en un sector de la població determinat. El factor peu-negre no explica, ni molt menys, els 64.000

vots de l'ultradreta. Bàsicament la resposta cal trobar-la en dos aspectes que aconsegueixen una àmplia penetració electoral.

La situació de misèria econòmica i social de la Catalunya Nord, a la cua de l'estat francès en la majoria d'indicadors socials, és l'adob que fa créixer l'electorat del Front Nacional. El FN sempre ha sabut recollir el descontentament social que no ha sabut gestionar l'esquerra. Al discurs antiimmigració cal sumar-hi també el discurs antieuropeu. Aquesta és la primera crisi econòmica important amb Europa consolidada com a govern econòmic. La propaganda del FN, alçant la bandera antieuro, ha anat adreçada a aquells sectors socials assistits per l'estat que han vist com la crisi econòmica i les retallades els posaven en risc els seus ja minsos ingressos.

D'altra banda, en els darrers anys hi ha hagut una desdemonit-

zació del discurs del FN. De fet, el propi Sarkozy ha intentat fer-se seu part del discurs sobre seguretat i immigració, duent a terme accions contra els immigrants de dubtosa legalitat, com l'expulsió de gitanos romanesos o la política d'expulsions de sense papers.

L'efecte final d'aquestes polítiques no ha estat el de neutralitzar i absorbir el vot del FN per part de la dreta sarkozista, sinó tot el contrari: ha suposat la normalització i la desestigmació del vot d'ultradreta.

De fet, els resultats del FN a Catalunya Nord són perfectament coherents amb la resta de Mediterrani pobre de l'estat francès. Al Gard (Llenguadoc), va ser la força més votada, i va aconseguir resultats també molt elevats a la Provença.

Tampoc sembla que la presència de moviments nacionalistes potents hagi jugat cap paper d'a-

turador pel FN, ja que a Còrsega, on el vot nacionalista cors va obtenir un global de més del 25% a les darreres regionals, el FN ha estat la segona força més votada.

Accedeix als mapes electorals de la Catalunya Nord

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Noves detencions i noves mesures repressives no eviten que l’Esquerra Independentista doni la cara XAVI PELLICER BARCELONA

La cacera de bruixes contra les persones que es van mobilitzar durant la vaga general del passat 29 de març continua, però també ha continuat la resposta de l'Esquerra independentista al carrer. A la vuitantena de detencions que es van produir durant la jornada de vaga si han afegit nou detencions més.

Aquestes no han estat les úniques mesures repressives que han posat en funcionament la Generalitat principatina de la mà de l'Estat: el manteniment d’un continu estat de setge contra qualsevol forma de dissidència a través de mesures com la suspensió del tractat de Schengen sota el pretext de la Cimera del Banc mundial o la posada en funcionament d’una web de delació ciutadana amb imatges de persones que han participat a la vaga general per tal que la “col·laboració ciutadana els identifiqui” i la pressió policial en forma d’identificacions, seguiments o petició de llistes d’estudiants que es mobilitzen a diferents universitats. Tot plegat, nous intents no només per respondre a les massives mobilitzacions del passat 29 de març sinó també, i sobretot, per aturar la continuïtat d’aquestes en els propers dies.

Les últimes detencions dels Mossos

El 19 d'abril van ser detingudes sis persones més, totes elles en relació a les mobilitzacions del 29M. Quatre d'elles a Barcelona: tres van ser acusades d'haver atacat la seu d'Starbucks i el Corte Inglés. Totes

aplicació al peu de la lletra dels manuals clàssics de repressió.

Diverses fotografies ja han estat retirades de la web, una d’elles almenys pel fet que la persona que hi apareixia era menor. Alhora, sectors amplis de la societat han criticat durament la pàgina: el Col·legi d'Advocats de Barcelona la considera directament il•legal, Jutges per la Democràcia creu que en diversos aspectes voreja la inconstitucionalitat, Fiscalia de Menors considera que podria incórrer en fets molt greus; fins hi tot el PSC ha demanat públicament que es clausuri la pàgina.

L'EI dóna la cara

Roda de premsa de l’esquerra independentista a la plaça de Catalunya

van ser deixades en llibertat el dissabte 21 d'abril malgrat la petició per part de fiscalia de presó preventiva per tres d'elles. Dues, però, van haver de dipositar una fiança de 6.000€. Les altres sortiren en llibertat amb càrrecs. Paral•lelament, també van ser detingudes dues persones més a Tarragona, una d'elles membre de l'Esquerra independentista, acusades també de participar en aldarulls durant les mobilitzacions del 29M a la capital tarragonina. Van sortir en llibertat amb càrrecs l'endemà mateix.

El matí del 24 d'abril la secretària d'organització de Barcelona de la CGT també va ser detinguda pels Mossos d'Esquadra per una acció davant la Borsa de Barcelona també durant la vaga del 29M. Després de passar a disposició judicial el

jutjat d'instrucció número 23 va decretar presó preventiva sense fiança. Amb ella ja són quatre les persones que resten en presó preventiva en relació a la vaga general. Finalment, el 25 d'abril també van detenir a dos delegats sindicals de la planta de Seat a Martorell per un enfrontament durant la vaga general amb agent dels Mossos d'Esquadra. Van ser deixats en llibertat la mateixa tarda pendents de judici.

La '#llistadePuig'

Seguint amb la línia repressiva, el 24 d'abril es va posar en funcionament la web de delació ciutadana batejada per la Conselleria d'interior com de “Col·laboració ciutadana contra la violència urbana”.

Amb una mediàtica roda de prem-

sa a càrrec del director general de la policia. Fotos i vídeos de seixanta-vuit persones donaven cos a una eina més mediàtica que efectiva.

Distorsionar la realitat mitjançant la difusió de fotografies i vídeos inconnexes, que poden incórrer en delictes contra la presumpció d’innocència, dret a la intimitat, a la imatge, danys morals i dret a l’honorabilitat de les persones, contra la protecció a la imatge del menor d’edat, entre altres, per tal de difondre una percepció criminalitzada i preconcebuda de culpabilitat. Una eina que pretén legitimar la resposta, contra algunes poques persones en forma de detenció primer, però després, i molt més greu, per justificar les modificacions legals destinades a restringir els drets fonamentals de la població. Una

La resposta no es va fer esperar, tres dies després de la inauguració de la pàgina, en un gest de clar desafiament, algunes de les persones que apareixen al web d’Interior van comparèixer en roda de premsa al centre de plaça Catalunya de Barcelona, de la mà d’Alerta Solidària i de la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista, per “reafirmar la lluita de l’Esquerra Independentista contra qualsevol coacció i mesura de criminalització”. Envoltats per una vintena de representants, els que Interior assenyalava com a delinqüents van mostrar el seu ferm compromís i van afirmar que encapçalarien la manifestació del 1r de Maig de Barcelona i que per molt que ho intentessin, la repressió no impediria que l’Esquerra independentista continués amb les mobilitzacions ni que, com en aquesta roda de premsa, fes un nou pas endavant.

L’atac a la Sanitat valenciana vulnera un dret bàsic per obrir el mercat a l’empresa privada FRANCESC BLANCO SAGUNT

Augmentar la porció de mercat per l'empresa particular a costa dels drets socials fonamentals. Açò se'n desprèn de l'anunci de privatització de la Sanitat valenciana del 27 d'abril. El Consell de la Generalitat anuncià que a partir del 2013 obrirà el mercat de tots els hospitals i centres de salut a l'empresa privada. El PP va assegurar que amb la iniciativa s'estalviaran vora 263 milions d'euros l'any. “El model sanitari espanyol no dóna per a més [...] s'ha d'intensificar el grau de col·laboració públicprivat”, així va justificar el vicepresident i portaveu del Consell, Jose Císcar, la privatització de la Sanitat. Per la seua banda, la Coordinadora Anti-

privatització de la Sanitat del País Valencià (CAS–PV) qualifica la decisió de “colp d'Estat”, ja que “les mancances s'arrosseguen des de fa anys com a conseqüència de la retallada de pressupostos deliberada per empitjorar el servei”. Segons la coordinadora, s'ha ofegat econòmicament la Sanitat per escampar el discurs que es inviable la titularitat pública i necessària la intervenció privada. La despesa de la Generalitat en Sanitat per habitant (974€) és la més baixa de tots els Països Catalans i de l'Estat.

Tot i que el Consell no va concretar com serà el pla de privatització sí va deixar clar que la Conselleria de Sanitat assumirà les competències en matèria de personal i d'inver-

sions per a noves construccions, ampliacions i adquisicions de nous equipaments. Per tant, les empreses, en la cerca del màxim benefici, retallaran sobre totes aquelles matèries en què els estiga permès, és a dir: material sanitari, oferiment de serveis, dotacions mèdiques, proveïdors, optimització d’espais i temps i tot allò que consideren superflu. A més, Císcar també va explicar que les empreses adjudicatàries dels serveis hauran de pagar a la Generalitat un canon anual de 180 milions. Des de CAS-PV van assegurar que a partir d'ara es generalitzarà a tot el sistema el model aplicat des de fa anys a Alzira (els hospitals es paguen amb fons públics, però la gestió és priva-

da), que “ha demostrat ser més car, menys eficient i amb pitjor servei”.

una gestió de la Sanitat compartida pels treballadors i usuaris”, explicà CAS-PV a L'ACCENT.

Protestes en contra

Tots els partits de l'oposició de les Corts valencianes i també tots els sindicats van denunciar la mesura. CAS-PV exigeix la derogació de la Llei 15/97, ja que assegura és aquesta la que va obrir la porta a la privatització. La coordinadora va fer una manifestació a València el diumenge 15 d'abril en aquesta línia i van ser al davant del centre de salut d'Orriols el 28 d'abril per exigir que s'òbriga al públic i per explicar la situació del sector sanitari. “Seguirem lluitant als centres de treball i als carrers per revertir la privatització, per uns serveis dignes i justos i apostarem per

També a les Illes

El president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, va anunciar el 30 d'abril el tancament de l'Hospital General, el 2013, i el de Juan March, enguany, en el marc del seu pla d'estalvi. Els serveis dels dos hospitals es traslladaran a la Creu Roja i l'Hospital Sant Joan de Déu de Palma. També va explicar que retallarà l'horari dels centres de salut, cobrarà per aparcar a l'Hospital Universitari Son Espases, llogarà espais d'aquest centre i reduirà els dies de descans del personal després de guàrdies.

06PAïSOS CATALANS

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

COL·LABORACIÓ

Ens volen excloure del coneixement superior Ara més que mai: renda estudiantil!

La intenció dels governs estatal i autonòmics d'augmentar les taxes universitàries un 66% es tradueix en l'exclusió d’una gran part de la societat del coneixement totes aquelles titulacions, especialitzacions, matèries, etc. amb una baixa demanda, perquè no es troben en condicions d'oferir valorització en termes de mercat de treball.

DAVID CARMONA / ARNAU MALLOL* BARCELONA

En els darreres mesos hem explicat alguns passos que han fet els poderosos a l'Estat espanyol per tal de desmantellar la universitat pública i com han anat imposant un model d'universitat mercantilitzada al servei del capital privat.

A l'article Ens juguem el model d'universitat vam concloure que les dràstiques retallades pressupostàries actuals eren utilitzades com una estratègia de shock per a poder justificar les grans reformes encaminades a la liberalització total de l'educació superior. A Guanyem la partida de la renda estudiantil aprofundíem en la tàctica que empren governs de tota mena per liquidar l'equitat social en l'accés i progressió als estudis superiors.

A més a més, sobre els preus de les matrícules universitàries la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (que agrupa professors, estudiants i membres del PAS de diverses universitats) va elaborar fa un mes un escrit exposant les mentides que utilitza el secretari d'Universitats i Recerca català, Antoni Castellà, per a justificar augment l'augment d'aquestes.

D'això només han passat unes setmanes i ara els guardians del règim de l'1% sembla que els han entrat les presses. La convergència ideològica entre els governs de la dreta hispànica (PP) i els de la dreta regionalista (CiU) comença a donar els seus fruits i sembla que per executar els dictàmens del comandament global sí que van per feina. La perfecta sintonia s'ha fet palesa arran de l'anunci del ministre espanyol José Ignacio Wert d'accedir a la petició de la Generalitat de Catalunya d'apujar fins a un 66% el preu dels crèdits universitaris.

En el present article desgranarem en tres eixos els objectius d'aquesta mesura i cercarem d'argumentar quina hauria d'ésser l'aposta del moviment per escometre l'ofensiva capitalista en la línia que ja havíem iniciat en els articles anteriors.

Pagar la seva incompetència

El primer i més immediat objectiu que cerca l'increment del preu del crèdit és eixugar el deute acumulat per les universitats públiques. En els darrers anys els incompliments financers dels governs autonòmics han generat un deute creixent a la tresoreria de les universitats, cosa que les gerències han aturat aplicant severes retallades pressupostàries en els exercicis dels anys 2011 i 2012.

La nostra resposta és la renda estudiantil

Els acomiadaments, extincions de titulacions, tancaments d'edificis, supressions de beques, etc. han corsecat la qualitat acadèmica. Això bé que ho sabem la comunitat universitària que en patim les conseqüències, però també porta de corcoll els rectorats, perquè allò que veritablement els interessa, els rànquings internacionals, evidencien que les universitats catalanes estan en caiguda lliure.

Els governs doncs han capit que el pressupost universitari no es pot reduir gaire més sense marfondre l'estructura científica. Així han determinat que per sortir de l'atzucac on s'han ficat a base de retallades cal incrementar el finançament privat de les universitats via les matriculacions. Per tant les administracions públiques eludeixen les seves responsabilitats i, enlloc de perseguir el frau o l'espoliació fiscal, prefereixen carregar la factura de la festa bolonyesa sobre les delmades butxaques dels estudiants.

Estimular el negoci de la banca

Aquesta dràstica política de captació d'ingressos allunya la universitat d'oferir preus assequibles per la majoria d'estudiants, sobretot en un moment on l'atur juvenil supera el 50%. Per tal d'evitar una deserció excessiva de les carreres universitàries els governs estan

improvisant un mètode per costejar-se els estudis superiors. Però, lluny d'implementar una potent sistema de beques públiques, cediran ullclucs les possibilitats d'obtenir finançament a la ventura de les entitats bancàries, mitjançant préstecs monetaris en línia amb el que han fet altres governs europeus.

Ja fa una pila d'anys que la banca privada anhelava un encariment de l'accés a la universitat que maldés perquè els estudiants haguessin de recórrer als seus serveis. Per això no han escatimat esforços en incrementar la seva influència sobre el món universitari a través de la confecció d'informes, participació de consells assessors, mecenatge de programes científics, etc., perquè més enllà de la dimensió econòmica que els reportaran els quantiosos interessos dels préstecs, l'endeutament és un mecanisme clau del sistema capitalista per sotmetre l'autonomia social de les persones.

El deute controla les nostres vides i el capital regeix el nostre albir, per exemple quan acceptem els treballs precaris que ens esperen dins i fora de la universitat.

Mercantilitzar l'activitat acadèmica

Un altre objectiu cabdal és alterar la conducta vers les carreres universitàries, ja que l'augment del

cost d'oportunitat condicionarà l'elecció racional dels estudiants.

En aquest sentit la necessitat d'endeutament estimularà iniciar uns estudis amb una elevada taxa d'inserció al mercat de treball, perquè hom quan finalitzi la titulació haurà d'aconseguir un salari per poder retornar el préstec. Alhora també s'exhaureix la possibilitat material de cursar una segona titulació, tot empenyent els graduats a encadenar màsters.

La mesura vol resultar colpidora també sobre l'actitud vers els estudis, ja que els increments de les segones i terceres matriculacions són encara més punyents.

D'aquesta manera s'empeny els estudiants a concentrar amb escreix els seus esforços vers l'activitat curricular per tal que superin les avaluacions i entrin al mercat laboral amb celeritat.

El conjunt de dissuasions que comportarà l'augment del cost d'oportunitat dels estudis superiors provocarà rebaixar el nombre d'estudiants, no només perquè s'evitaran les segones titulacions i els repetidors, sinó perquè força joves directament renunciaran a la universitat, tal i com ha succeït a Anglaterra (descens del 9,9 en les matriculacions). El govern i la patronal es freguen les mans davant l'eventual reducció del nombre d'estudiants, ja que els permetrà amb major subtilesa eliminar

Com hem vist les pretensions de l'augment de les taxes són extremadament perverses per l'equitat social i trencarà amb allò que recull la Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948, on es diu que “Tota persona té dret a l'educació” i que “l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots”. Però el més greu de tot plegat, i aquesta és una tendència a l'alça als darreres temps, és la instrumentalitat amb que són tractades les persones per part del sistema, ja que només són enteses com mers elements de la cadena de producció.

La reforma tindrà greus conseqüències per les dimensions de les institucions científiques i la seva qualitat acadèmica, ja que esperonarà encara més la mercantilització del coneixement. És a dir l'oferta docent poc a poc es situarà exclusivament en paràmetres de satisfacció de les necessitats del mercat de treball i els equips de recerca només investigaran quelcom amb alta aplicabilitat sobre els negocis empresarials.

El coneixement, però, és un bé comú i no podem deixar que sigui expropiat pel capital. Defensar un accés equitatiu als estudis superiors i, per ara, una congelació de les taxes no és cap demanda corporativa dels estudiants. Avui dia el món es regeix pel coneixement i en la mesura que aquest és transferit més universalment s'incrementa el saber i la cooperació d'una comunitat. La història ens ha ensenyat que al llarg dels segles la saviesa ha estat cardinal pel progrés de les societats afermant la seva existència social, el seu poder vers la dominació.

Per tant, un bé comú com el coneixement és quelcom que tota persona pot desitjar que sigui incentivat amb esmerç per tal de maximitzar l'intel·lecte col·lectiu i el benefici que potencialment reporta a la societat. Més enllà de rompre les barreres econòmiques que posa l'Estat capitalista a l'accés i la lliure distribució del coneixement, és hora que comencem a defensar una promoció activa del mateix per tot el potencial investigador, creador i innovador que assolirà la societat. La renda estudiantil és l'element que ens permet visualitzar aquest futur més pròsper i digne per la nostra terra i per tota la humanitat.

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

PAÏSOS CATALANS 07

“Tot i la percepció de gran derrota -que ho va ser- la lluita contra Bolonya es podia guanyar” ENTREVISTA

Isabel Benítez, antiga participant de les lluites contra Bolonya A L'ACCENT encetem una subsecció, “Ja ho dèiem”, on farem una sèrie de petites entrevistes a gent que va participar en el seu moment en lluites a les quals el temps s'ha encarregat de donar la raó. En aquest ocasió parlem amb Isabel Benítez que es va incorporar a la lluita contra Bolonya a la UAB des de l'Assemblea de Becaris de Col·laboració va participar a la Coordinadora d'Assemblees de Facultat i des d'allà al Comitè de Vaga contra Bolonya. Amb tot, ja havia lluitat contra la LOU des del 2001 a Granada.

FRANCESC BLANCO SAGUNT

En quin sentit s'ha concretat l'amenaça que el 2008 es denunciava?

La realitat ha superat les pitjors previsions. Al 2008 vam dir que ni havia ni hi hauria finançament públic, que els impagaments de la Generalitat eren una decisió política —i molt prèvia a la crisi, com demostra l'hemeroteca— per convertir l'ensenyament superior en un mercat més, sense "elements distorsionadors" com es refereix l'OMC a les ajudes públiques directes o indirectes (beques). Vam dir que pujaria el finançament privat a costa de les butxaques privades dels estudiants i les brutals pujades de taxes ens han donat la raó.

EL temps ha donat la raó als estudiants que es manifestaven contra Bolonya

Quatre anys desprès que molt professorat gairebé plorés d'alegria davant la "renovació pedagògica" ens trobem amb aules saturades, amb molts menys recursos públics per fer recerca, amb uns òrgans de govern que prenen decisions, fins i tot per sobre del sindicalisme de concertació (el mateix que no va considerar Bolonya cap amenaça dels seus interessos).

Quins creus que van ser els errors més grans d'aquella movilització?

L'aïllament i l'avantguardisme. Tot i la percepció de gran derrota — que ho va ser— la lluita contra Bolonya es podia guanyar. Es podia guanyar no només perquè teníem la raó, sinó perquè vam tenir una capacitat de mobilització molt superior a la que es coneixia des d'anys abans. Però no la podíem guanyar aïllats. L'esclat de les ocupacions al País Valencià van ser un revulsiu a nivell nacional i estatal. Al

Principat, el fort lligam que establirem amb la lluita contra la LEC i la vaga de TMB pels 2 dies va ser fonamental per sortir d'un discurs i una acció corporativa, per poder fer un discurs transversal social.

Tanmateix, vam perdre de vista que la nostra força no raïa tant en la radicalitat de les accions, sinó en la capacitat que foren massives. Les nostres "armes" màgiques havien de ser la democràcia de base de les assemblees de facultat i la nostra capacitat per atreure no només als estudiants més conscients, sinó a tot els fills de veí i també als treballadors i treballadores de la universitat, professorat o no.

Quins objectius s'aconseguiren, els assoliments?

Tot i que mai ningú ens reconeixerà les nostres victòries, sí que vam aconseguir treure a la llum pública el rerefons de la reforma, de fet, vam aconseguir que el Govern principatí i estatal haguessin de fer con-

tramaterials i contrapropaganda en resposta directa a les nostres anàlisis i discursos. És a dir, els vam posar a la defensiva i dos anys després, els documents de reforma del governament universitari van reconèixer que no podien cometre el mateix error de perdre la batalla mediàtica. L'aplicació del reglament disciplinari franquista va obligar al Govern estatal a treure un nou reglament; va dimitir la Comissionada d'Universitats, van haver de canviar al Ministre d'Ensenyament (per la Garmendia); vam fer que el Rector de la UAB desaparegués per la porta del darrere; i vam aconseguir una taula de negociació d'alt nivell. El que crec que és més important, també, és que en aquella lluita es van formar teòrica i políticament molts dels actuals activistes post-universitaris.

El desgast i la manca d'una visió clara i de conjunt de per què vam perdre (d'una anàlisi política i humana, crítica i autocrítica) ens va situar a l'any zero un panorama desolador. Una part de l'activisme va sentir que la lluita universitària se'ls quedava petita i van optar per muntar sistemes alternatius d'universitat lliure; altra, la que participà organitzada en sindicats estudiantils o organitzacions polítiques, va decidir reconstruirse desprès del desgast; i la majoria, no va entendre massa bé què havia passat. Des d'aleshores no s'ha recuperat una xarxa assembleària d'aquelles dimensions i potència... Per revifar una mobilització igual o superior a la d'aleshores calen coses molt bàsiques que el 15M ha posat sobre la taula: informació, democràcia de base real, participativa i no sectària, capacitat de cerca de consensos i no caminar massa lluny del que el conjunt de les persones a què apel·lem pugui entendre. S'han de repartir més fulls volants que mai, s'ha de socialitzar la lluita més enllà de la universitat: a les nostres llars, als nostres pobles, a l'empresa on tenim un contracte precari ara que el jovent té la taxa d'atur més alta de tota Europa. Mirar a les lluites a Xile, a Mèxic i la nostra trajectòria i aprendre de les errades i dels encerts. Amb determinació, però també amb alegria.

LLIG L’ENTREVISTA SENCERA A

Seria possible actualment revifar una lluita com aquella? Què roman de tot allò?

Més de 12.000 persones contra el macrohotel de Sa Ràpita a Mallorca REDACCIÓ PALMA

La cadena humana contra el macrohotel de Sa Ràpita ha estat impossible de realitzar, ja que les previsions dels convocants (GOB, Amics de la Terra i la plataforma Salvem Sa Ràpita) quedaren totalment desbordades quan milers de persones procedents de diferents punts de Mallorca acudiren el passat diumenge 29 d’abril en la defensa del que ha estat tot un símbol de lluita contra la destrucció del paisatge natural de l’illa.

Si bé el nou projecte de macro-

hotel de 21 hectàrees – camp de golf inclòs – era el motiu de la protesta, no és una lluita nova: els interessos d’empreses constructores i hoteleres han posat en perill aquest espai gairebé verge en diferents ocasions des de finals dels 70, fet que ha provocat successives reaccions del moviment ecologista encapçalat pel GOB. La nova amenaça ve de la mà del Partit Popular, recolzada en la modificació que el conseller de Turisme, Carlos Delgado, realitzà al Pla Territorial de Mallorca.

Aquest canvi amplia de 2 a 21 la

previsió urbanitzadora que aquest pla feia per la zona i que estigué vigent durant tota la legislatura de PSIB-PSOE en coalició amb Esquerra Unida i PSM. Els principals representants d’aquests partits també acudiren a la mobilització, que també va rebre el suport de diferents organitzacions i entitats anticapitalistes i de l’Esquerra Independentista de Mallorca, un dels portaveus de la qual declarava feia pocs dies que “ni la llengua, ni el territori, ni els drets laborals: no podem deixar res sense defensar dels atacs

del Partit Popular”.

El PP local, liderat pel batle del municipi de Campos, Sebastià Sagreras, que seguí la mobilització des del Club Nàutic, carregà amb polèmiques declaracions contra els ecologistes tant davant mitjans de comunicació com a les xarxes socials. Poc abans del final de la cadena humana, agents de la policia local, amb el suport de la guàrdia civil espanyola, començaren a multar cotxes dels assistents, fet que provocà l’immediata resposta de un gran nombre de gent que tallà la carretera entre Cam-

pos i Sa Ràpita. Després de dues hores i alguns moments de certa tensió, Sagreras es veié forçat a retirar les sancions.

El GOB pareix sortir reforçat després d’una mobilització que sense dubte ha estat massiva, i que per molts recorda al passat recent de la lluita contra l’especulació a Mallorca durant altres legislatures del PP abans del inici de l’actual crisi econòmica. En qualsevol cas, sembla que el conflicte a Sa Ràpita va per llarg, amb un govern que presenta els nous projectes urbanitzadors com a solu-

08 EN PROFUNDITAT DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

ABEL CALDERA BERGA

Un vídeo penjat a internet el passat 15 d'abril, on un usuari del peatge de Maçanet, Josep Casadellà es negava a pagar, ha estat l'espurna que ha iniciat una campanya popular de desobediència al pagament de peatges. La campanya, iniciada de forma totalment espontània i a la qual s'hi han anat sumant, no sense una elevada dosi d'oportunisme, diversos grups sobiranistes, ha acabat posant en el punt de mira el poder empresarial català, una de les principals baules que encadena els Països Catalans a l'estat espanyol.

El tema de la gestió dels peatges havia estat un tema tabú a nivell polític, malgrat que des de fa molts anys ha estat vist com un abús del poder econòmic sobre les persones. El poder de les concessionàries, però, ha neutralitzat fins ara qualsevol tipus de resposta política.

A tall d'exemple, ERC va acabar retirant fa uns deu anys la campanya “Catalunya lliure de peatges” degut als seus deutes bancaris, i ni el seu accés al poder va fer que la reprengués. De fet, alguns dels diputats que aquests dies han volgut ferse la foto als peatges, com Uriel Bertran o Anna Simó, havien avalat amb la seva acció parlamentària la gestió en matèria de peatges.

Contra Espanya o contra el poder econòmic?

Una part molt significativa del discurs antipeatges posa èmfasi en el greuge comparatiu que en aquest aspecte hi ha entre els Països Catalans i la resta de l'estat.

Si bé la comparativa dóna uns resultats irrefutables, el cert és que les autopistes són un negociat dels poders econòmics autòctons, en especial de la burgesia barcelonina. Amb el beneplàcit -i benefici mútu- de l'estat, però també de la Generalitat.

Allò, però, que ha acabat fent saltar la indignació és comprovar com s'han anat allargant les concessions fins a multiplicar per desenes els beneficis respecte la inversió inicial. Aquest fet s'ha vist

agreujat perquè, tot i que en teoria tota autopista ha de tenir una alternativa de no pagament, a la pràctica aquesta alter-

“S'han anat allargant les concessions fins a multiplicar per desenes els beneficis respecte la inversió inicial”

les crítiques cap a l'exterior, s'ha vist posat a la picota en una acció en què hi participen moltes persones que electoralment han recolzat CiU, màxim valedor d'aquest poder econòmic. Les respostes erràtiques i dilatòries han anat des de l'amenaça de les multes a la promesa d'una reunió de la comissió governamental de peatges a mitjans de maig sense cap proposta clara a l'ordre del dia.

D'altra banda, el fet que la problemàtica dels peatges s'estengui arreu dels Països Catalans ha brindat una magnífica oportunitat per a estendre la lluita a tot l'àmbit nacional. Així, ja hi ha hagut accions també als peatges del País Valencià i a Mallorca s'ha aguditzat el conflicte sobre el Túnel de Sóller i la negativa a aplicar descomptes als residents.

Abertis, el principal beneficiari

nativa sempre és inviable. A tall d'exemple, l'alternativa a la C-16 de Manresa a Terrassa, que té el peatge més car de l'estat, és la C-55, la via amb la sinistralitat mortal més alta del Principat.

L'espontaneïtat de la campanya, juntament amb el desencert o l'interès ocult en contraprogramar les manifestacions del Primer de Maig amb un acte de protesta als peatges, han difuminat en certa manera l'objectiu a abatre. Però amb

“El poder econòmic català, tan acostumat a amagar-se i desviar les crítiques cap a l'exterior, s'ha vist posat a la picota” intenció o sense, el poder econòmic català, tan acostumat a amagar-se i desviar

Abertis és l'empresa que acapara la immensa majoria de concessions de peatge als Països Catalans. Excepte la Catalunya Nord, on la concessió és per a Vinci, el túnel de Sóller a Mallorca, on la concessió és per a FCC o els túnels de Vallvidrera i Cadí al Principat, de titularitat pública, la resta de peatges són propietat d'Abertis.

La història d'Abertis és la història del poder econòmic espanyol. Empresa creada a partir de la fusió de diverses concessions públiques, ha aprofitat l'accelerat creixement econòmic dels 2000 per a fer el salt a la internacionalització i la diversificació, amb especial atenció a Amèrica Llatina, on participa de l'explotació de diverses autopistes amb socis tan coneguts com Goldman Sachs, amb qui coparticipa a les “Metropistas” de Puerto Rico.

Abertis va declarar el 2011 uns beneficis nets de 720 milions d'euros. Tot i que l'activitat de la companyia, a banda d'internacionalitzar-se també s'ha diversificat amb la gestió d'aeroports i telecomunicacions, podem calcular amb les pròpies dades de la companyia que les autopistes dels Països Catalans generen a Abertis anualment uns 200 milions d'euros de beneficis nets.

Qui és qui d’administ ABEL CALDERA BERGA

El grup

El consell d'administració d'Abertis és una fotografia detallada de les relacions de poder econòmic a Catalunya.

El sector financer autòcton, les constructores madrilenyes i els fons d'inversió europeus amanits amb un quants factòtums de la “societat civil” barcelonina. En la direcció del negoci dels peatges hi trobem antics aliats polítics, com Miquel Roca i Florentino Pérez, dirigents esportius del Barça i el Madrid o antics directius d'empreses públiques.

Alguns d'ells han estat distingits amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, tant amb governs convergents com amb el tripartit. Molts també han treballat en diverses consultores que han saltat a la fama arran de la crisi, com JP Morgan o Morgan Stanley.

La composició accionarial de la companyia es divideix en prop d'un 30% de les accions per La Caixa, un 15% per fons d'inversió controlats per CVC Partners, un 10% per la constructora ACS i més d'un 40% de free float (accions que es mouen en el mercat borsari).

CVC Partners és un nom important en el panorama econòmic nacional.

Primer fons de capital risc europeu, a banda de la seva participació en la gestió de les autopistes, opta a través del grup Capio a quedar-se amb la gestió privatitzada de tota la sanitat pública al País Valencià, operació que anuncià la setmana passada el propi govern valencià.

El presi many. A “societ gesa. H Caixa i com a d Precisa salt a l quetbol i un pa lonines impuls Girona El v és el pr La Caix ca, Abe pleten lades a Ricardo ter -dir xa-, Fra executi tázar -d d'estalv riorme dins aq Ravent pietàri consell VidaCa Ravent Carm la part Caixa a empres praven mana d

L’ACCENT 225 EN PROFUNDITAT 09

Els peatges a l’ombra, els altres negocis ABEL CALDERA BERGA

al consell tració d’Abertis?

p de La Caixa

ident d'Abertis és Salvador AleAlemany és un factòtum de la at civil” barcelonina més burHa ocupat diversos càrrecs a La també al Barça, on va exercir directiu de la secció de bàsquet. ament, d'aquest càrrec va fer el la direcció de l'Eurolliga baslística. Alemany figura en mil atronats de les entitats barces amb més solera, i és un dels sors de la Fundació Príncep de . vicepresident de la companyia ropi Isidro Fainé, president de xa i vicepresident de Telefónirtis, Repsol YPF i AGBAR. Comla nòmina de persones vincuLa Caixa el seu antic president o Fornesa, Marcelino Armenector general adjunt de La Caiancisco Reynés -antic director iu de Criteria- o Gonzalo Gordirector financer de l'entitat vis, que havia treballant anteent a Morgan Stanley-. També quest grup s'hi inclou Manuel tós, membre de la família proia de les caves Codorniu, del l d'administració d'AGBAR, de aixa i propietari de les caves tós i Blanc. men Godia també participa de t d'inversions indirecte de La a Abertis a través de la seva sa, G3T, vinculada a les comdes urbanístiques. Godia és gerde la propietària de l'Hotel Vela

de Barcelona, juntament amb la qual dirigeix la Fundación Francisco Godia, que gestiona una important col·lecció privada d'art.

L'advocat Josep Maria Coronas, que havia estat membre de la junta nuñista del Barça i director general de l'assessoria jurídica del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat també forma part del grup majoritari de consellers vinculats directa o indirectament a La Caixa.

Menció a part mereixen dos noms també vinculats a La Caixa però alhora amb molta projecció social a Catalunya: Miquel Roca i Leopoldo Rodés.

El primer fou durant dues dècades la mà dreta de Jordi Pujol. La seva pròpia carrera política el portà a vincular-se amb les elits econòmiques barcelonines i madrilenyes, de les quals actuarà de padrí.

Leopoldo Rodés és també un home important dins l'alta societat barcelonina. És present als consells directius de multitud d'entitats de “prestigi” com el Liceu, el Palau de la Música o el RACC. Rodés també presideix Asepeyo, una de les mútues sanitàries professionals més importants del Principat, i el patronat de la Universitat privada Ramon Llull. Fundador de l'Institut de l'Empresa Familiar un autèntic lobby de les famílies econòmicament més importants de Catalunya-, és president de Media Planning Group, una empresa de comunicació integrada al grup Havas, sisè en el rànquing mundial.

El grup ACS-CVC

CVC Partners i ACS participen a Abertis a través de companyies comunes interposades. El seu principal representant a la companyia és Florentino Pérez, president d'ACS i conegut per ser també el president del Real Madrid i un dels espanyols amb més poder econòmic. L'altre home d'ACS és Ángel García Altozano, que havia estat director de l'INI -conglomerat d'empreses públiques-, des d'on feu el salt a dirigir Bankers Trust per Espanya i Portugal.

ACS és una empresa també participada per la família mallorquina March -finançadors del cop d'estat de Franco-. El seu home al consell d'administració és Pablo Vallbona Vadell.

CVC Partners compta amb quatre representants al consell d'administració d'Abertis. Són Javier de Jaime Guijarro, Santiago Ramírez Larrauri, Antonio Tuñón Álvarez i José Antonio Torre de Silva López de Letona.

Aquest darrer té un rerefons familiar que l'emparenta amb el poder polític estatal, ja que és nét del ministre d'indústria Jose María López de Letona (1970-1974) i germà d'un subsecretari de Defensa del govern Aznar.

Els independents

Al consell d'administració d'Abertis també hi tenen cadira quatre consellers independents escollits d'entre els accionistes minoritaris.

Un d'ells és Ramón Pascual Fon-

tana, un dels grans inversors individuals en borsa a l'estat espanyol. El vicepresident de l'auditora APPLUS -amb una munió de concessions públiques-, Ernesto Mata n'és un altre.

Entre els independents també hi figura Miguel Ángel Gutiérrez Méndez, conseller de Telefónica. Expert en expansions en països en vies de desenvolupament, dirigí l'assalt de Telefónica a Amèrica Llatina. Abans havia treballat dues dècades a la financera JP Morgan, on s'encarregava de l'estudi de mercats emergents a Àsia i Amèrica Llatina, en el moment d'auge de les polítiques neoliberals.

Finalment, la nòmina d'independents la completa Emilio García Gallego. Antic directiu de Telefònica i Repsol YPF, va ser el president de l'empresa pública Gestor de Infraestructuras Ferroviarias (1998-2000), així com director general d'obres públiques de la Xunta de Galícia (1995-1998).

Abertis i els mitjans de comunicació

La mà d'Abertis dins els mitjans de comunicació és llarga. Potser per això el tema de les autopistes ha estat un dels grans tabús informatius, tal i com ja denunciava l'anuari de Media.cat 2010. Via publicitat, les inversions de La Caixa i Abertis patrocinen pogrames tan estratègics com els esports de TV3 o el programa radiofònic matinal El món a RAC1.

Tant la Caixa com Abertis, a més, tenen dues potents fundacions que patrocinen diverses activitats socials o culturals. A banda d'això, hi ha una vinculació directa entre consellers d'Abertis i mitjans de comunicació. Entre 2002 i 2007, Carlos Godó, del Grupo Godó, va ser conseller de l'empresa. Actualment ho és Leopoldo Rodés, l'empresa del qual és accionista del diari ARA.

La privatització d'infraestructures no es fa només a través de la imposició de peatges directament als ciutadans, sinó que en la darrera dècada han proliferat la construcció de vies amb el que es coneix com a peatges a l'ombra. La concessionària assumeix la construcció de la via i l'administració paga a la concessionària un preu fix per cada vehicle que circula per aquesta via.

En teoria, la virtut d'aquest model és permetre a l'estat dur a terme la construcció d'infraestructures sense tenir els fons per a afrontar-les, podent diferir el seu pagament durant dècades. Això almenys és el que s'ha venut. La realitat, però, és que aquestes operacions es van començar a gestar durant els anys de màxima capacitat pressupostària de l'administració. Els peatges a l'ombra són, en realitat, un model de gestió d'infraestructures privatitzat, amb l'objectiu de capitalitzar el sector privat des del sector públic.

Aquesta afirmació la pot corroborar la composició de les concessionàries a l'ombra.

Al Principat és CEDINSA l'empresa que gestiona els peatges a l'ombra de l'eix del Llobregat, l'autovia de Platja d'Aro, l'eix transversal i l'eix Vic-Ripoll. Aquesta empresa fou fundada per quatre constructores (FCC, Copcisa, Copisa i Comsa-Ente) i Catalunya Caixa (que fa només tres mesos es va vendre la seva part). Amb aquesta composició, dóna joc a altres actors importants en el negoci de les concessions, i es dibuixava un moviment de l'aleshores govern tripartit de bastir un contrapès a La Caixa en matèria de concessionàries.

Al País Valencià, la fórmula ha topat amb les dificultats generades per la crisi econòmica, i de les tres autovies amb peatge a l'ombra només se n'ha executat una. El model que es pretenia implantar era el d'una gran constructora madrilenya acompanyada d'empreses locals que poguessin entrar així en el pastís de les concessions. Aquesta és la fórmula amb què funciona el peatge a l'ombra de la CV-35 que uneix València i Ademus. La concessionària té com a soci majoritari Sacyr Vallhermoso i com a socis minoritaris les constructores valencianes Secopsa (de la família Prieto) i Nagarés . En el cas de la CV50 i la CV-95 les obres no s'han iniciat per problemes de finançament.

10INTERNACIONAL

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

Camins del republicanism cap al centenari de la inde El 24 d’Abril, es complia el 96è aniversari de l’alçament de pasqua. Com cada any, el diumenge de Pasqua el republicanisme commemorava la proclamació unilateral d’independència d’Irlanda EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

Des del nord d’Irlanda, als 6 comptats que romanen sota l’ocupació britànica, els diferents grups republicans recordaven els caiguts per la llibertat d’Irlanda en els seus discursos i centraven la crítica política en el govern d’Stormont, i la seva gestió de l’economia, del procés de pau i de la partició del poble irlandès.

Però a diferència d’altres anys, l’oest de Belfast, centre indiscutible de la majoria de les commemoracions, despertava amb les parets plenes de pintades demanant la llibertat de Marian Price, presa republicana, empresonada a causa de la seva intervenció en una de les commemoracions de Pasqua l’any anterior.

ses com “aquesta ciutat i els 6 comptats són avui molt diferents que fa 40 o 20 anys” eren repetides donant força a aquest discurs. El portaveu defensava la desaparició del Provisional IRA com decisió correcta, insistint amb un “no us equivoqueu, no hi ha un altre IRA i no hi ha una lluita armada”.

Decisió que assegurava que havia portat a la desmilitarització del nord d’Irlanda i millors condicions de vida, reafirmant-se amb “la militarització se n’ha anat. Les noves generacions de nacionalistes no pateixen desigualtat, ni són ciutadans de segona”.

Els èxits electorals del Sinn Féin eren un altre dels tòpics. Ser la primera força a Belfast amb la consecució de l’alcaldia i ser el segon partit del nord d’Irlanda li permetien afirmar que “el republicanisme no assolia tanta força des del 1919, l’estratègia republicana està funcionat i aquí és on s’equivoquen tant els que s’oposen al Sinn Féin”.

Declan Kearney tancava el discurs del Sinn Féin sense mencionar les mesures d’austeritat que aplica el govern del nord; ni l’assetjament que reben els altres grups republicans, per part de la policia; ni el tracte que reben els presos polítics amb incompliment de drets i acords, que els ha portat a una protesta bruta; etc.

Tot això amb l’objectiu d’imposar una normalitat festiva per sobre la reivindicativa i encasellar als republicans que no segueixen aquesta política com a nostàlgics del passat, cecs que no veuen la millora, la victòria, l’avenç.

“Declan Kearney, posava l’èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, la reconciliació amb la comunitat unionista”

El camí de la reconciliació... Entre classes també?

Els carrers de l’oest de Belfast, decorats, veien com el Sinn Féin organitzava la marxa més multitudinària: amb gent vestida d’època i armes dels anys 20; amb representants d’escoles d’ensenyament en irlandès i clubs d’esports gaèlics; amb bandes musicals convidades d’arreu d’Irlanda i, fins i tot, d’Escòcia; amb militants i familiars de morts; etc.

En definitiva, una celebració festiva per a tots els públics.

Aquesta finalitzava a Milltown Cementry, on aquest any l’alcalde de Belfast, Niall O’Donghaile, destapava el remodelat monument en record als republicans caiguts per la llibertat d’Irlanda. El posterior discurs de Declan Kearney, davant de més de 800 persones, posava l’èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, “l’autèntica reconciliació amb la comunitat unionista”.

Tota aquesta posada en escena era per simbolitzar que tot ha canviat. Fra-

“Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin”

El camí de la dissidència... Minoria o minoritzats?

Aquest any però, les pintades en suport

a l’alliberament de Marian Price deixaven entreveure que per alguns seguia sent una jornada de lluita.

La culminació d’altres marxes en diferents discursos polítics als cementiris de Belfast, Derry, Dundalk, etc. reafirmaren que la diferència entre l’enfocament festiu, reivindicatiu o militar no era casual.

En aquests discursos tots són els hereus dels alçats, tot i que hi ha gent que veu més lluny que d’altres els objectius dels executats aquell 1916.

Els altres grups republicans, malanomenats dissidents, coincidien en els seus discursos a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, dins el govern del nord d’Irlanda, s’allunyen de l’objectiu de la proclamació de 1916.

El Republican Sinn Féin (RSF) s’atrevia a assegurar que “ells mantenien la bandera republicana i no els que havien abandonat el camí de la revolució”, titllant el Sinn Féin de constitucionalistes i reformistes que gestionaven la llei britànica i dient que ja no eren un

partit republicà.

La Republican Network for the Unity (RNU), en la seva commemoració a Dundalk, parlava de “tribunals especials, policia política, presó sense càrrecs”, referint-se a les polítiques d’aquest govern per perseguir a l’oposició política. Discurs al que es sumava Éirígí en la seva commemoració el dilluns de Pasqua quan criticava l’assetjament policial als seus militants quan anunciaven la convocatòria.

Crítica també sotasignada pel 32 County Sovereignty Movement (32CSM), que veia com detenien a 6 persones que havien participat en la seva commemoració a Derry per interrogar-los sobre la participació d’un militant del Real IRA. Gairebé tots els grups van mostrar solidaritat amb els més de 50 presos polítics republicans i van demanar la llibertat dels que no tenien càrrecs, entre ells la de Marian Price, que acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal complia un

“Els altres grups republicans coincideixen a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, s’allunyen de l'esperit de 1916”

any en presó preventiva, sense sentència i amb la llibertat sota fiança denegada.

Finalment, els diferents grups també coincidien en la proclamació d’una república socialista, el Workers Party deia en la seva commemoració que “el socialisme és l’única alternativa al capitalisme” i l’Irish Republican Socialist Party decorava l’oest de Belfast amb Starry Plough, la bandera socialista irlandesa. Una idea que també compartien els altres grups criticant a l’hora les polítiques liberals i d’austeritat que imparteixen els governs de nord i sud.

La baixada de participació en el discurs del Sinn Féin, respecte altres anys, tot i mantenir-se com la més multitudinària xocava amb l’alta participació als discursos de l’IRSP, Éirígí, RNU i 32CSM. Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin. Per tant, si ens baséssim en el seguiment de les convocatòries, es podria afirmar que aquestes polítiques que els altres grups tenen en comú són polítiques minoritzades però no més minoritàries que les del Sinn Féin.

Article publicat conjuntament a www.extramurs.cat

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

me irlandès ependència

Marian Price, l’única presa republicana EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

Fa gairebé 40 anys, l’any 1973, Marian Price va ser empresonada per primera vegada. Sentenciada per participar en una campanya amb cotxes bomba a Londres com a membre del IRA Provisional va ser internada en una presó a Anglaterra, en la que passaria el primer any de la condemna.

Durant aquesta estada, va participar, amb altres presos i preses, en una vaga de fam exigint el dret a ser traslladades a la presó més propera a casa seva. Vaga de fam en la que seria forçada a menjar fins a 400 vegades en 6 mesos. Finalment, va ser traslladada a la presó de dones d’Armagh, al nord d’Irlanda, on compliria uns altres 5 anys de condemna fins a ser alliberada amb

“Acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any empresonada”

Mural a Belfast en homenatge a les mares que s’enfrontaren a la policia britànica el 1974

QUI SÓN LES ORGANITZACIONS REPUBLICANES MINORITÀRIES Sinn Féin Republicà: El 1986, una Assemblea Nacional del Sinn Féin decidí acabar amb la política abstencionista al parlament de la República d'Irlanda. No ocupar els escons obtinguts era la principal mostra de no reconeixement de les institucions nascudes als anys 20, tant a la Gran Bretanya com a Irlanda. En el procés de debat posterior a les vagues de fam dels presos irlandesos de principi dels 80 es van començar a valorar les possibilitats que obria la intervenció política a nivell institucional, però un sector del Sinn Féin va considerar que l'abandonament de l'abstencionisme era una traïció als principis i van fundar el Sinn Féin Republicà.

El seu braç armat és l'IRA de Continuïtat.

IRSP: D'una facció del Sinn Féin Oficial nasqué el 1974 l'Irish Republican Socialist Party, que pretengué representar la facció més marxista del moviment republicà. Malgrat ser una facció minoritària dins el moviment republicà, desenvolupà al llarg dels anys una estructura de moviment propi per diferenciar-se del Sinn Féin. El seu braç armat és l'INLA. Worker's Party: El 1969 el sector majoritari de l'IRA i el Sinn Feina s'escindí, creant l'IRA provisional i el Sinn Féin provisional, que esdevingueren majoritaris. Els minoritaris, amb una orientació clarament marxis-

ta, continuaren amb la denominació de Sinn Féin oficial fins el 1982, en que es canviaren el nom per l'actual. El partit desestima l'estratègia armada des de mitjans dels anys 70.

Moviment per a la sobirania dels 32 comtats: paral·lelament a la creació de l'IRA Autèntic, militants del Sinn Féin disconformes amb l'estratègia de pau funden la tardor de 1997 el 32CSM, que ha promogut campanyes d'agitació contra les institucions i personalitats derivades de l'entramat institucional sorgit amb els Acords de Divendres Sant. El seu braç armat és l'IRA Autèntic. Éirígí: organització d'esquerra independentista nascuda el 2006 d'una escissió del Sinn Féin a Dublin. La seva pròpia gènesi fa que el conflicte del nord no mediatitzi completament la seva línia política, permetent que obri noves estratègies discursives dins el moviment republicà.

Republican Network for Unity (RNU): organització sorgida el 2007 com una escissió del Sinn Féin contrària a l'acceptació de les polítiques del SF en favor de la integració i acceptació de la nova policia nord-irlandesa.

L'organització s'ha mostrat contrària als Acords de Divendres Sant.

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF. & ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

la meitat de pes que havia entrat, anorèxia i tuberculosi.

Durant els anys 90 es va desencantar del moviment provisional i del procés de pau - en paraules seves “jo no vaig ser empresonada per això” – i, s’uní al 32CSM. La seva participació en aquest moviment l’havia portada diverses vegades davant la justícia, fins que l’any passat va ser detinguda.

L’arrest es produí després de la seva participació en la marxa del 32CSM en motiu del 95è aniversari de l’alçament de Pasqua, encausada per aguantar el comunicat que llegia el portaveu del Real IRA al cementeri de Derry.

Acusada d’encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any tancada a la presó d’homes de Maghaberry. Tot i que no hi ha cap sentència en ferm en contra seva, Owen Paterson, el Secretari d’Estat d’Irlanda del Nord, va denegar l’alliberament sota fiança, aprofitant la discriminació legal que pateixen els expresos en els Acords de Pau.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

La Generalitat Valenciana treu la tisora per evitar el rescat ANDREU MERINO BARCELONA

La Generalitat valenciana farà una retallada dràstica al sector públic en les pròximes setmanes. Amb l’objectiu d’estalviar 1.000 milions d’euros i esvair així els fantasmes de rescat que molts valencians ja veuen venir des de Madrid s'atacarà la sanitat, educació i es deixarà Canal en una situació força delicada. La mesura ja la va anunciar a principis d’any el president Alberto Fabra i la va confirmar el passat dilluns el vicepresident José Ciscar. Així doncs, de les 46 empreses públiques que actualment depenen de la Generalitat es passarà a 6. D’altra banda, entre un 40% i un 50% de treballadors es veuran afectats per la retallada, una percentatges que es tradueixen en 5.000 persones, aproximadament. D’aquests treballadors n’hi haurà que es quedaran directament sense feina, mentre que d’altres hauran d’estar pendents del seu futur perquè la seva empresa passarà a titularitat privada. Ciscar ha declarat que “s’ha d’aprimar el sector públic empresarial, que ha de ser molt més petit”.

Ara bé, Ciscar avisa que “s’ha de fer un esforç que pot ser dur i dolorós”. Un esforç produït per l’ofegament econòmic del País Valencià. A tall d’exemple, aquesta setmana s’ha fet públic l’endarreriment del govern popular a l’hora de tornar un crèdit de 120 milions d’euros a l’entitat financera Deutsche Bank.

La tisorada en els ens públics anirà acompanyada d’una nova retallada al sistema educatiu. La Generalitat Valenciana ha anunciat la no contractació de 3.000 persones en concepte de personal interí, que es sumen a les gairebé 2.500 baixes que havien causat les anteriors retallades del govern. La retallada és causada per l’augment d’hores lectives pel professorat, així com per l’anunci del govern central d’augmentar la ràtio d’alumnes per docent i la supressió de diverses modalitats de batxillerat en centres públics o la prohibició de contractar personal per substituir professors que estiguin de baixa si l’absència no supera els 10 dies.

Incògnita a RTVV

Sens dubte l’anunci de retallada que ha tingut més ressò és la prevista per Ràdio Televisió Valencia-

Els treballadors de RTVV han multiplicat les protestes davant l’amenaçada d’acomiadament

na (RTVV). José Císcar ha anunciat que el govern aprovarà abans de l’estiu la nova llei d’RTVV. Es tracta de donar forma a un nou model televisiu que compleixi amb el dèfi-

“L’ERO dels mitjans de comunicació públics del País Valencià es remunta a principis d’any” cit 0 previst en la llei d‘estabilitat pressupostària presentada pel govern central. A més, la Generalitat està aplicant un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) als mitjans públics del País Valencià, que podria afectar el 66% del personal d’RTVV. D’altra banda, es veu probable que una part de la programa-

ció de Canal 9 sigui privatitzada.

No hi ha dubte que les mesures d’estalvi als mitjans públics poden acabar amb el panorama mediàtic al País Valencià tal i com el coneixem, i d’altra banda pot establir un precedent en altres comunitats autònomes.

L’ERO dels mitjans de comunicació públics del País Valencià es remunta a principis d’any. El 10 de gener el president del Consell d’Administració d’RTVV, Miguel Domínguez, va anunciar que es contractaria per 190.000€ un equip liquidador, un grup de persones que s’encarregaria de les negociacions entre empresa, treballadors i autoritat laboral. Així doncs, el Consell d’Administració va rentar-se les mans i va delegar totes les responsabilitats en l’equip liquidador. La decisió va en contra de la llei de creació de RTVV, que estipula que “el Consell és l’encarregat d’aprovar les plantilles de la Corporació i les seves modificacions, així com les de les seves societats”. De fet, tots els membres del Consell menys els del Partit Popular es van oposar a

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.

Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.

València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

aquesta decisió. Per la seva banda els sindicats defensen que no sobra cap treballador, ja que la culpa de la mala situació econòmica és de la direcció i “la pèssima direcció

“Els sindicats defensen que no sobra cap treballador, i culpen la direcció de la situació “ financera de la cúpula directiva”.

José Císcar va informar que l’ERO estarà llest al juny o al juliol. Malgrat que el vicepresident de la Generalitat dóna per fet que la futura RTVV serà “pública, defensarà i fomentarà el valencià, els costums i la cultura de la Comunitat i serà sostenible”, les intencions del

govern de Fabra i dels encarregats de redefinir la Corporació de mitjans públics, sembla que poden anar per un altre camí.

Fabra ha vist com el Consell Jurídic Consultiu del País Valencià (CJC) avisava que hi ha certes línies vermelles que no es podien traspassar. En primer lloc el CJC avisa que Canal 9 no podrà emetre ni total ni parcialment en codificat per no violar la llei de Comunicació Audiovisual. A més, el Consell es posiciona contra l’avantprojecte del govern segons el qual RTVV podria participar en el capital d’empreses, ja que la norma estatal estipula que els serveis públics de comunicació audiovisual no podran participar en el capital social dels prestadors privats.

Ara mateix és una incògnita que passarà amb RTVV. Al juny o juliol sabrem quin és el resultat final de l’ERO, però encarà quedaran molts interrogants per respondre pel que fa a la forma i sobretot el paper de responsabilitat social que jugaran els mitjans públics del País Valencià a partir de 2013.

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

ESPORTS 13

El problema de la gestió dels residus arriba al sostre del món RAFA ESCOBAR MANISES

Estem acostumats a escoltar pels mitjans de comunicació les gestes dels alpinistes que aconsegueixen fer pic a les muntanyes més altes del planeta. L’Himàlaia és la Meca de l’alpinisme, qualsevol malalt de la muntanya amb un nivell alt i el finançament individual o de espònsors suficient, acudirà sense cap mena de dubte al sostre del planeta. En molts casos, les seues expedicions, si estan integrades per algun membre de prestigi (Oyarzábal, Pasaban...), seran seguides pels mitjans de comunicació esportius, els quals, transmetran la indubtable èpica de l’aventura.

Des de les autoritats del Nepal i col·lectius conservacionistes però, s’alerta d’un fenomen creixent associat a aquestes expedicions. Segons sembla, les cada cop més nombroses expedicions als catorze pics que superen els vuit mil metres d’alçada estan tenint una conseqüència negativa per a l’incomparable entorn d’aquesta immensa serralada. S’ha detectat l’increment de restes orgàniques com sobretot inorgàniques i, per tant no biodegradables, als campaments base i els cims dels grans pics.

Residus en un dels camps base de l’Himalaya indi

Existeix una legislació que obliga als alpinistes a recollir i transportar les deixalles i presentar-les davant de les autoritats del Nepal.

Però segons pareix, una part important d’aquests residus es queden soterrats baix de la neu o a la intempèrie. Parlem dels suplements d’oxi-

gen, els bidons amb els excrements, els envoltoris o bosses del menjar...

Les autoritats no sempre són exigents en les revisions i, en alguns casos es sospita de la seua complicitat amb uns alpinistes, als quals resulta difícil carregar amb les deixalles que generen en el context d’u-

nes condicions climàtiques i ambientals extremes.

En un primer moment aquest problema no tenia gaire importància perquè l’alpinisme a l’Himàlaia era una activitat restringida a un grup selecte de muntanyers experimentats. Però en els darrers anys, el nom-

bre d’alpinistes, s’ha incrementat exponencialment, tant els que fan pic, com els aficionats que visiten i pernocten a les zones dels diferents campaments base.

A mesura que el nombre de visitants ha crescut també ho ha fet el problema del tractament dels residus que generen. Les autoritats del Nepal, fins al moment s’han limitat a mantindre impol•luts els campaments base del pic Everest, sense cap mena de dubte els més visitats, però no han pogut fer la vista grossa a la situació abans descrita en el moment que alguns grups d’alpinistes i membre d’associacions protectores de l’entorn de la serralada han donat la veu d’alarma.

Actualment les autoritats del Nepal han avisat que seran més estrictes en la revisió dels residus generats per les expedicions, les quals es veuran obligades a augmentar el nombre de portadors per tal de transportar-los. En els propers anys veurem si es tracta d’un gest per a la galeria per donar resposta a un problema que ha tingut repercussió pública, o realment el país asiàtic pretén regular la gestió de residus del principal reclam turístic que ofereix al món.

Els clubs de futbol professional deuen 752 milions d’euros a Hisenda RAFA ESCOBAR MANISES

El passat mes de març la pregunta formulada per un diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats Espanyol, va destapar l’escàndol. La pregunta era, quants diners devien a hisenda els equips de futbol. El govern espanyol, a través del Consell Superior d’Esports (CSD) va fer públiques les xifres poc de temps després. El deute dels clubs de futbol professional amb hisenda ascendien a 752 milions d’euros. D’aquest deute, 150 milions d’euros s’han generat els darrers quatre anys. Al mateix temps també s’ha fet públic que els clubs professionals deuen en conjunt als seus creditors i proveïdors més de 3500 milions d’euros.

Ràpidament, en conèixer-se les xifres, s’han aixecant nombroses veus denunciant el tracte de favor cap a aquestes entitats esportives, un tracte que es deu a la capacitat que aquestes tenen per mobilitzar sentiments, cosa que fa als polítics tractar-les amb guants de seda.

El favoritisme en qüestió consistiria en concedir aplaçaments de deute i plans de sanejament que no es concedirien a cap altra empresa o entitat en les mateixes condicions,

El Real Zaragoza és un del clubs amb més problemes

ja que es fan en previsió d’uns futurs ingressos ni molt menys segurs, pel fet que es basen en resultats esportius: classificació per a una competició europea, salvació, ascens...

El CSD vist l’escàndol, ràpidament ha presentat un projecte per crear un pla que elimine els deutes dels clubs amb l’erari públic l’any 2020.

Aquest pla encara no ha concretat mesures, tot i que apunta algunes línies de treball. Una d’elles podria ser l’embargament dels ingressos, o una part d’aquests, que els clubs obtenen pels drets televisius, així com també pels obtinguts a partir del percentatge que els correspon en con-

cepte d’apostes esportives (travesses).

Per a poder dur a terme aquest pla resulta imprescindible, la col•laboració de la Lliga de Futbol Professional (LFP), encarregada de gestionar la competició, així com el repartiment dels ingressos nomenats anteriorment. El paper de la LFP els darrers anys pel que fa a la creació d’aquesta bola de neu financera que representa el deute dels clubs amb hisenda, ha segut fosc. Aquesta entitat és l’encarregada de gestionar els traspassos i per tant de comunicar les retencions fiscals corresponents.

Però segons sembla ha permès en

aquestes operacions mecanismes financers per a l’evasió fiscal com és l’ús de testaferros, societats interposades, etc.

Així doncs, qualsevol mesura per reduir el deute fiscal dels clubs hauria d’anar acompanyada d’una fiscalització de les competències d’una associació que ha segut còmplice del procés. Una complicitat que s’entén si tenim en compte que la LFP no és més que la representació delegada de tots els clubs professionals de futbol i, per tant, una part interessada en el presumpte frau fiscal.

L’altra línia de treball que s’apunta des del CSD és un canvi en la llei de Concurs de Creditors, a la qual estan acollits 22 clubs de futbol i que els permet renegociar el seu deute sense que això tinga repercussions esportives, esquivant així la normativa que obligava al descens de categoria per impagaments als futbolistes. El canvi consistiria en que els clubs que s’acolliren a aquesta llei serien sancionats igualment amb el descens administratiu, per tal d’evitar picaresques ocorregudes en els darrers temps, basades en acollir-se voluntàriament a la llei per evitar pagar íntegrament els deutes.

Així i tot, des del CSD es voldrien

evitar problemes deixant clar que en cas de modificar-se la llei, aquesta modificació no seria retroactiva, Ja que, en cas contrari això obligaria a descendir a 22 equips, alguns d’ells de primera divisió (Rayo, Racing, Zaragoza i Betis).

Entre els clubs més endeutats trobaríem a d’Atlètic de Madrid, amb un deute amb Hisenda que arriba als 215 milions d’euros, per la seua banda el Deportivo de la Corunya arribaria quasi als 100 milions, mentre que el deute del FC Barcelona ascendiria als 48 milions, un deute que contrasta amb l’enorme cost de la seua plantilla (la més cara de la lliga espanyola), que arriba fins als 257 milions d’euros. A l’altre extrem trobem el Reial Madrid, els directius del qual treuen pit pel fet de no tindre cap deute amb hisenda, afirmació que caldria deixar en quarantena tenint en compte l’antològica opacitat, així com la complexitat financera, dels comptes del club madrileny.

Caldrà veure si la declaració d’intencions del CSD és real o es queda en simples paraules que venen obligades per la publicitació dels comptes del futbol espanyol i la reacció que en Europa han produït aquests.

14 CULTURA

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

Reivindicació(ns) de Joan Fuster Borja Català MANISES

nguany fa 50 anys que es va publicar Nosaltres, el valencians, sens dubte el llibre més conegut de Joan Fuster.

Amb aquesta obra l'escriptor de Sueca va agitar el debat de la qüestió nacional del País Valencià en ple franquisme amb una clara aposta per la construcció del projecte polític del Països Catalans. El debat suscitat per Nosaltres... en 1962 continua vigent hui en dia i nombroses iniciatives arreu del país han aprofitat l'efemèride per reivindicar la figura i el pensament del savi de Sueca (en L'ACCENT 220 ja es va publicar una ressenya d'Hèctor Serra sobre una exposició de la Universitat de València).

Una reivindicació a la que també s'han sumat algunes de les organitzacions de l'Esquerra Independentista.

En aquest sentit els passats 26 i 27 d'abril, l'Assemblea de l'Horta d'Endavant (OSAN) va organitzar al Racó de la Corbella (València) unes jornades en què van participar alguns dels millors experts en l'obra Fuster. El primer dia hi va haver una taula rodona amb Vicent Salvador, catedràtic de la Universitat Jaume I; el periodista i escriptor Francesc Pérez i Moragón; i Guillem Calaforra, autor de Dialèctica de la ironia. La crisi de la modernitat en l'assaig de Joan Fuster (PUV, 2006).

Salvador va parlar de Nosaltres... des del seu vessant més literari i va explicar que el llibre és una barreja d'assaig i de treball de divulgació acadèmica: “Els lectors són lliures de triar una o altra opció, però això marcarà la lectura que puga fer-se'n”. Segons Salvador, si s'entén com un estudi acadèmic, deuria haver estat actualitzat, però si s'entén com un assaig, respondria a un context històric i a unes circumstàncies concretes. També hi destacà la presència dels trets característics de l'estil de Fuster en les seues pàgines: la ironia i la tendència a degradar la metafísica a una cosa física, el conversacionalisme, l'amenitat i la sentenciositat (de la qual no abusa en aquesta obra).

Al seu torn, Pérez i Moragón, parlà del Fuster més estrictament polític i explicà que la

E

seua evolució política el va menar a xocar amb el règim: “La seua voluntat era que la situació al País Valencià millorara, que tinguera una entitat política, que els governant de la democràcia tingueren una visió del fet nacional”.

Arran de la publicació de Nosaltres... Fuster ja quedà sempre exposat i el franquisme no li perdonà mai que se n'apartara (de jove havia format part del Frente de Juventudes), si bé això també va implicar que esdevenira un referent d'oposició.

De la seua banda, Calaforra parlà del pensament de Fuster tot assenyalant que fou un humanista en el sentit clàssic i destacà la utilitat dels seus escrits: “Ell ensenya tant quan encerta com quan s'equivoca”. I assegurà que si el de Sueca fa por és perquè la seu escriptura incita a la llibertat de pensament.

L'endemà, l'historiador Pau Viciano va presentar al Racó de la Corbella el seu darrer treball De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster (PUV), amb el qual mostra l'evolució del seu pensament, des d'un punt de partida hereu de la tradició de la Renaixença (el regionalisme) fins al marxisme, al que s'aproximà bastant als anys 60, sobretot per influència de Pierre Vilar i d'Antonio Gramsci

Al nord, la música en català no s’atura Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

la Catalunya nord, des de fa un parell d'anys, un grup de gent interessada en la promoció de la música en català s'organitzaren a l'entorn del Col·lectiu Joan Pau Giné, retent d'aquesta manera homenatge al músic nascut a Bages de Rosselló el 1947 i mort prematurament el 1993, juntament amb el recentment desaparegut Jordi Barre, un dels més populars de la Catalunya sota dominació francesa.

La seva presentació la volgueren fer coincidir amb la diada de l'11 de setembre del 2010, i vingué acompanyada del primer disc, publicat amb la col·laboració del Col·lectiu Tercera Via, i del primer documental, Setmana per la Llengua. El segon disc, publicat un parell de mesos més tard, també volgueren presentar-lo en una diada especial, en aquest cas

A

coincidint amb el 7 de novembre, la data que commemora el Tractat dels Pirineus i, en conseqüència, amb l'annexió per part de l'Estat francès del Rosselló, el Vallespir, el Capcir, el Conflent, i una part de la Cerdanya. Un mes després, presentaren un nou documental, aquest explicant els orígens i la tasca feta pel Col·lectiu. Finalment, el passat febrer presentaren el seu tercer disc, amb la participació de 17 grups nous que venen a sumar-se a la trentena dels dos discs anteriors. Però el Col·lectiu no s'atura i ara ja s'han posat en marxa per tal de treure el que serà el quart disc. I com que no reben subvencions de cap mena i l'activitat realitzada en poc temps és molta, busquen ajut econòmic d'aquelles persones interessades en el projecte. A canvi, el Col·lectiu farà arribar als col·laboradors els discs i documentals editats fins el moment.

(de fet, al pròleg de Nosaltres... es fa esment a Karl Marx).

Viciano qualificà el seu com a “llibre de combat”, tot explicant que la major part del que s'ha escrit sobre Fuster ha sigut per criticar-lo, ja que al seu parer aquest posicionament “obre moltes portes” (en clara al·lusió al revisionisme de la tercera via) i recordà que moltes vegades se li atribueixen idees com el fracàs de la industrialització valenciana que no són seues (no apareix en Nosaltres...). Viciano va concloure afirmant que Fuster no és un clàssic, ja que la subordinació del País Valencià de què parla el seu escrit més famós continua vigent.

Aquestes jornades, que van provocar un intercanvi d'idees entre assistents i ponents, van ser retransmeses en directe via streaming per L'Accent TV.

que, amb la participació del politòleg Jordi Muñoz i de l'historiador Toni Rico, es va desenvolupar el 20 d'abril a La Cruïlla, el Casal Independentista de l'Eixample de Barcelona.

A les Terres de l'Ebre Maulets també ha organitzat diversos actes. El passat 20 d'abril es va fer el passi del documental Ser Joan Fuster a la localitat de Jesús (Tortosa), que comptà amb un col·loqui posterior. I el cinc de maig el Casal Panxampla de Tortosa acollirà un sopar literari en què es lliuraran els guardons del Certamen de Literatura Social Homenatge a Joan Fuster, en el qual ha participat una vintena de persones, i que també ha estat una iniciativa de l'organització juvenil.

A Girona, en el marc del cicle d'activitats “Som Països Catalans” (CUP, Maulets, SEPC i El Forn), el passat dia 24 Toni Rico (qui ja havia parlat també sobre Fuster en febrer a Vilassar de Mar) féu una xerrada a la Universitat sobre aquest 50 aniversari. I a Falset, el nucli promotor de la CUP també va muntar unes Jornades (12 i 13 d'abril) amb la projecció de Ser Joan Fuster i la xarrada Joan Fuster, la mesura de totes les coses, a càrrec del professor de català Jordi Martí i Font. L'agenda encara no està tancada i al llarg de l'any continuaran succeint-se els homenatges a aquest català de Sueca, com es va autodefinir ell mateix.

D’altra banda, els dirigents valencians de les organitzacions MDT, PSAN, SI i ERPV van organitzar el 25 d’abril un acte que, sota el lema Nosaltres, els fusterians, va omplir el l’auditori de l’Octubre CCC per reivindicar el llegat de fuster en el seu vessant més polític.

Campanya nacional de Maulets De la seua banda, l'organització juvenil Maulets ha engegat un campanya nacional d'homenatge a Joan Fuster amb tot un seguit d'actes com ara, i de moment, el concert de Brams, Eina i Deskarats que tingué lloc el 14 d'abril a Celrà (Gironès) o la taula rodona (organitzada amb Llibertat.cat) Joan Fuster i la construcció nacional

La meva fàbrica, el Documental del Mes Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

mb la voluntat de popularitzar el cinema documental, prestant especial atenció al de producció europea, a iniciativa de la productora Paral·lel 40, el setembre del 2005 arrencà el Documental del Mes amb la projecció de The 3 rooms of melancholia, un treball del finlandès Pirjo Honkasalo sobre la vulnerabilitat dels infants en temps de guerra. A partir d'aquell moment, poc a poc, s'anà consolidant el projecte fins a aconseguir presentar un nou documental cada primer dijous de mes a vora quaranta ciutats, disposant d'una important xarxa de cinemes, biblioteques i centres culturals diversos que es pot consultar a la seva pàgina web. Si en un primer moment les ciutats que hi participaven eren totes dels Països Catalans, on són subtitulats en català, i d'altres ciutats de l'Estat espanyol, a partir de maig del 2009 la iniciativa travessà l'A-

A

tlàntic, la qual cosa permetrà un intercanvi cinematogràfic entre ambdós continents i permetrà la projecció del material seleccionat a Xile i a l'Argentina.

Aquest mes de maig, coincidint amb la commemoració del Dia Internacional de les Treballadores l'1 de maig, el documental escollit ha estat La meva fàbrica, “un documental sobre la dignitat del treballador i un exemple bell i contundent de què hi ha darrere del concepte abstracte de “crisi””. El director alemany Dieter Schumann, en aquest treball, ens explica la història de l'empresa constructora de vaixells Wadan Yards, situada a la ciutat alemanya de Wismar. El 2008, l'empresa en qüestió fou comprada per un inversor rus i la crisi mundial del 2010 posà en perill la feina de 5.000 treballadors, que no podien perdre només el sou sinó també “l’orgull d’un ofici, la dignitat aconseguida generació rere generació”.

CULTURA 15

L’ACCENT 225 DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012

La crítica de la quinzena Romaní, Semen i Sang

Com els millors plaers Jordi Garrigós BARCELONA

l més normal del món seria començar aquesta ressenya explicant una mica qui són Els Surfing Sirles. D'on vénen, quin tipus de música fan, les seves influències, la discogràfica amb la que publiquen etcètera. Però creieu-me, llegir tot de coses que podríeu trobar clicant a la seva entrada a la wikipèdia -si és que la tenen- seria molt més avorrit que escoltar-los. I que veure'ls. Així que deixem a banda la informació típica i tòpica que sempre trobem a moltes de crítiques musicals que corren per aquests móns de déu; expliquem, doncs, què són i deixemnos de romanços. Els Sirles són el millor grup de rock'n'roll que hi ha a dia d'avui al país amb una diferència sideral respecte el segon. He dit de rock però també és el millor de pop, de garatge, de punk i de gamberrisme elevat al quadrat. També és el millor de tots els grups on hi ha un barbut que toca el teclat i dels que no tenen baix. Són els millors, així en general.

Escoltar-los és recollir una sensació semblant a alguns dels millors plaers que un pot tenir a la vida. M'explico: és llegir una novel·la d'en Casavella, és un concert dels Fuzztones més suorós que la sauna del Dir de Gran de Gràcia, és fer una canya a una bodega del Poble Sec mentre te'n rius dels moderns que fan cap al Nasty Mondays, és trobar-te amb el Bernardo a la Rambla i fert'hi una foto que guardaràs tota la punyetera vida, és veure el Barça a un bar regentat per xinesos mentre et menges unes braves amb els col·legues. Vaja, totes aquelles coses que ens agraden. Tot això són els Sirles. Si féssim contemporània la frase que va escriure Cervantes sobre el Tirant lo Blanc diríem que són la banda total, perfecte. Perquè combi-

E

“Les vostres vides no poden seguir un minut més sense escoltar el que va ser un dels grans discos que es van publicar als Països Catalans durant l'any passat”

nen agressivitat, compromís i talent. I perquè ho fan tot amb una sinceritat que, per desgràcia, costa moltíssim de veure en el panorama musical català a l'actualitat.

El seu segon disc és Romaní, Semen i Sang i se suposava que havia de parlar-ne, així que feta aquesta introducció que ocupa mig article escriuré una recomanació: compreu-lo, descarregueu-lo, robeu-lo. Això és igual. El fet és que les vostres vides no poden seguir un minut més sense escoltar el que va ser un dels grans discos que es van publicar als Països Catalans durant l'any passat. Que voleu

hits? Doncs en teniu per donar i per vendre, començant per la primera cançó ("Montseny", un himne al que posen vents els Gramophone Allstars) i acabant per "Vols rock'n'roll o què", últim tema del disc i que inclou una introducció delirant estil Dead Kennedys. Un treball de dotze cançons directíssim i sense massa concessions que repassa el particular univers sirlero que va des de l'homenatge al Watusi de Francisco Casavella -"Watusi 65"fins a la (homo)sexualitat més tronada de "Taxista" o "I feel Love", on el protagonista acaba tirant-se un estibador de pit pelut i mans enormes darrera d'un container del port.

Gamberrisme de garatge i himnes per cridar quan la nit avança i l'alcohol ja ha fet feina a les teves neurones. El disc ha sortit, com la seva primera referència, sota el segell estrellat de Bankrobber i l'ha produït aquest mestre modern que és Joan Colomo, per si fessin falta més raons.

I arribats a aquest punt -si ho heu fetpensareu: "aquest tio ens ha venut la moto del millor grup del planeta i casi no n'ha explicat res". Doncs sí, això és així i no tinc cap problema en reconeixer-ho. Per per favor, sigueu bons, escolteu aquest disc i després em dieu si no és millor parlar-ne sincerament en comptes d'analitzar-lo.

Història

Gernika en el record Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l 26 d'abril de 1937 era dilluns i a Gernika, una població de 5.000 persones de Viscaia, els dilluns hi ha mercat. Però no seria un dia de mercat com d'habitut perquè seguint amb l'estratègia d'assetjar mitjançant bombardeigs la rereguarda, el govern franquista decideix atacar aquesta ciutat per tal de tallar les comunicacions entre el front i el cinturó defensiu de Bilbao. Malgrat que les ordres són atacar el pont de Renteria, Pels volts de quarts de cinc, un bimotor alemany surt de l'aeròdrom de Burgos, base dels bombarders de la Legió Còndor, passa a baixa alçada sobre Guernica i deixa anar una dotzena de bombes de 50 Kg que cauen sobre l'església i el Passeig dels Til·lers. Tot seguit, de Sòria s'enlairaren tres Savoia-79 de l'Aviazione Legionaria italiana, que descarregaren 36 bombes més del mateix pes. Mitja hora més tard apareix un nou bombarder nazi que aquest cop descarrega diverses bombes de 250 Kg. A les 6, un nou bombarder alemany, escortat en aquest

E

cas per cinc caces feixistes. Però si fins el moment els atacs s'havien fet amb armament preparat per fer atacs selectius, uns minuts després arribaren tres esquadrilles de bombarders que sumen 19 aparells deixen caure 20 tones de bombes incendiàries i, en acabat, els caces que els escortaven, meitat nazis, meitat feixistes, passen diverses vegades a volt rasant metrallant la fugida de la gent. A dos quarts de vuit, amb la població entre flames, les alarmes contra-incendis s'aturen. Les conseqüències de l'atac foren els següents: moriren 250 persones i només

un 1% dels edificis quedaren intactes, entre ells, curiosament, la casa de Juntes, la fàbrica d'armes i l'arbre de Guernica, símbol de les llibertats biscaïnes i, per extensió, dels bascos. Aquest dramàtic escenari, malauradament, no fou però el darrer d'aquest tipus sinó que a partir d'aquest moment, els bombardejos a la població civil de la rereguarda seran habituals tant durant la resta del que quedava de guerra civil com durant la Segona Guerra Mundial. Nombroses poblacions catalanes en seran testimoni involuntari.

La notícia del bombardeig es féu lloc de

seguida a les portades dels principals diaris gràcies al fet que a Bilbao hi havia diversos corresponsals internacionals entre els que s'hi comptava el sud-africà George Steer, que treballava pel The Times i pel The New York Times. El govern franquista, però, sortí per desmentir aquestes informacions, arribant a negar la presència de forces aèries alemanyes, i afirmà que els responsables de l'estat en què es trobava Guernica havien sigut els republicans, que li havien calat foc. Ara bé, si aquesta criminal actuació i vergonyant mentida podia entendre's -mai justificar-se- en situació de guerra civil, el fet que encara avui el govern espanyol no s'hagi retractat d'aquelles afirmacions, reconeixent, com ho va fer ja fa 15 anys el govern alemany, que els únics responsables de la destrucció de Guernica ara fa 75 anys foren el govern franquista i els seus aliats, els nazis alemanys i els feixistes italians, és una mostra més que la modèlica transició va deixar sense curar unes ferides que avui encara supuren i que són una mostra més de les mancances democràtiques de l'Estat sorgit de la modèlica i exportable transició espanyola.

DEL 3 AL 16 DE MAIG DE 2012 L’ACCENT 225

16CONTRAPORTADA

“Els casals són motor i mapa de la lluita social i l’alliberament nacional al nostre país” ENTREVISTA Quim Arrufat, membre de l’Ateneu Vilanoví Quim Arrufat és membre de l'Ateneu Vilanoví, l'entitat que organitza la Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans 2012, el proper 19 de maig. Arrufat, que també és regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú, és un bon coneixedor de les cultures polítiques i d'organització social, i ha participat com a observador internacional a les consultes de Tirol del Sud i en eleccions al Kurdistan.

REDACCIÓ BARCELONA

Per què una trobada de casals i ateneus?

Els casals i ateneus han estat i són una realitat viva en els nostres pobles i ciutats. Donen cobertura territorial als moviments socials del nostre país, a les idees progressistes, a la voluntat popular de canvi, Formen persones políticament i culturalment crítiques amb el poder i amb la societat. Mouen campanyes de solidaritat, de defensa del territori, de defensa de la llengua i el país. Recullen signatures, reviuen la cultura tradicional i popular del país, fan córrer grups de música i de teatre i aporten color i lluita allí on treballen. Són un dels principals eixos vertebradors de l’espai nacional de canvi social i polític. Són, podríem dir, motor i mapa de la lluita social i l’alliberament nacional al nostre país, des d’Alacant fins a Perpinyà, i des de Calaceit fins a Eivissa. Els seus locals donen alberg a nombroses entitats, promouen la interacció entre aquestes i la responsabilitat d’aquestes envers el seu entorn territorial i humà immediat. Són difusors de la premsa alternativa i de la contrainformació, alhora que esdevenen espai d’interrelació humana, d’acord amb principis antisexistes i antiracistes.

Curiosament, però, han estat i són realitats autònomes les unes de les altres. Sorgeixen, com és natural i positiu, fruit del treball local, de les necessitats locals i de la projecció local. Al barri, a la vila

o a la comarca.

Són impulsats, a més, per persones i col·lectius diversos, diferents, plurals, però saben, i encerten, en aplegar les diferents sensibilitats pel canvi en un mateix projecte associatiu. Potser per això, per aquesta raó de ser local i per aquesta pluralitat d’impulsors i participants, els ateneus i casals ens ha costat enormement trobar-nos i parlar. Parlar de les coses que fem, de les que fan els altres, del que ens funciona i del que no, de les dificultats i els encerts.

Parlar de què som i de quin paper juguem al país, a la nostra societat. Definir-nos col·lectivament i buscar a més àmbits en els quals segurament resulta obvi que la coordinació ens afavoreix, ens abarateix costos o ens fa avançar políticament.

biblioteca popular i motor de cultura i progrés.

Salvant totes les distàncies, ens considerem hereus d'aquesta tradició i creiem que els casals i ateneus avui compleixen funcions similars de socialització, tot i que els contextos siguin diferents. La possibilitat de commemorar aquest centenari és el que va fer decidirnos per prendre el relleu a Sabadell en l'organització de la trobada de casals i ateneus.

“Als ateneus i casals ens ha costat enormement trobar-nos i parlar”

La trobada de casals s'emmarca en una commemoració centenària d'una trobada anterior. Ens pots explicar què es commemora?

Els dies 24 i 25 de maig de 1912, ara fa quasi 100 anys, els ateneus de Catalunya van decidir per segona vegada trobar-se i parlar. Durant dos dies la ciutat de Vilanova i la Geltrú va acollir el 2n Congrés Regional d’Ateneus i Associacions de Cultura de Catalunya i centenars de delegats van participar de tertúlies, conferències, debats i taules de coordinació. Llavors Vilanova i la Geltrú, com tantes altres ciutats i viles del país, comptava amb un potent Ateneu que era alhora escola d’homes i dones lliures, institut de formació ocupacional,

En què consistirà la trobada?

La idea és combinar les activitats lúdiques amb els debats, i també el públic implicat en casals amb gent que no participa d'aquestes entitats. Volem realitzar diversos debats, tal i com ja es va fer en la trobada de l'any passat a Sabadell, on debatre entre totes diversos aspectes que ens afecten en el nostre dia a dia organitzatiu. Alhora, la intenció és concentrar tots els

actes públics en una mateixa plaça. Una de les propostes és una fira d'entitats, on hi participin diverses entitats i iniciatives vinculades als casals, des de cooperatives de marxandatge a grups de música o distribuïdores de productes ecològics. En el mateix lloc també volem que es facin les actuacions musicals, que hem planificat amb un clar to intergeneracional, amb activitats per nens i per joves. A la plaça hi haurà un servei de bar i de menjar durant tot el dia, que servirà per a sufragar part de les despeses de la trobada.

Què espereu que quedi de la trobada?

Esperem que en quedi la dinàmica de treballar conjuntament, de marcar-nos alguns objectius comuns i d'iniciar sinergies que ens faciliti i ens potenciï la vida organitzativa de les diferents entitats. De fet, l'acte fort de la trobada vol ser l'Assemblea de tots els participants a la plaça, al vespre abans del sopar i les actuacions musicals. En aquesta assemblea posarem en comú els principals punts que s'hauran tractat durant tot el dia en les diverses taules sectorials. Pot ser, esperem, un moment en què es plasmi aquest anar tot dalt del mateix vaixell, formar part d'un tot divers.

LA REMATADA

La perifèria de la perifèria AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Mals vents corren per Alacant. Les diputes entre les diferents faccions de la burgesia estan situant la ciutat, i el seu entorn més pròxim, en la perifèria de la perifèria. Al llarg dels darrers anys, en època de grans inversions públiques, la provinciana burgesia alacantina veié una enorme oportunitat de negoci. El sector bancari s’abocà de ple a la promoció urbanística. Ja sabem què ha passat amb la Caixa d’Estalvis de la Mediterrània, rescatada amb fons públics i venuda per quatre xavos al Banc de Sabadell, que amenaça amb acomiadaments i amb la defunció de l’Obra Social. Els mitjans i xicotets constructors entraren en una espiral especulativa que els ha portat a la desaparició. Les conseqüències: milers de paletes a l’atur, promocions inacabades, solars abandonats, i grans comptes corrents a paradisos fiscals. Els més beneficiats, però, han estat els grans constructors.

Ells, i els seus apèndixs governatius (consellers, regidors, alcaldes, ministres) projectaren la construcció de grans infraestructures sense cap més sentit que el seu propi enriquiment. Sense cap visió estratègica sobre les necessitats i el model de ciutat; sense cap rigor pressupostari que promoguera l’estalvi i la contenció (que tant ens demanen ara a les treballadores). Així, s’han afartat de milions, i ens deixen carreteres, trens, i aeroports inútils.

La nova terminal de l’aeroport de l’Altet es va inaugurar el 2011, i va costar 380 milions d’euros. Arran de la seua inauguració, s’han tancat les dues terminals existents, la segona d’elles inaugurada el 2007, i que eren suficients per a acollir els 9’5 milions de passatgers anuals.

Amb la decisió de Ryanair de cancel·lar 31 rutes, i amb 2’5 milions de passatgers menys, tenim a l’Altet dues terminals tancades i una nova de trinca infrautilitzada.

Al port, les coses van de mal borràs; diferents companyies consignatàries acaben d’aprovar diversos ERO, i la freqüència dels vaixells a Orà s’ha reduït dràsticament de cara a l’estiu. El port d’Alacant està mort: no hi ha passatgers per a la única línia permanent (Alacant-Orà) i no hi ha mercaderies que arreplegar: la indústria de les comarques alacantines ha desaparegut. Així, la principal companyia transportista, Acciona, ha decidit tancar les seues oficines i traslladar la totalitat de les seues operacions a València.

El 2007 s’inaugurava, també, la segona circumval·lació de la ciutat, una nova autopista de peatge que ha destrossat diversos paratges de la comarca de l’Alacantí i per la qual transiten a penes 5000 vehicles diaris. La construcció de la nova estació d’autobusos ha suposat un notable descens en el nombre de viatgers, ja que es troba situada en una zona mal comunicada amb el centre urbà, fent una autèntica odissea l’arribada a la ciutat de la incauta viatjant.

Mentrestant, i per a superar la crisi capitalista, els grans constructors continuen capficats en els vells projectes. Així, pressionen el Ministeri de Foment per finalitzar quant abans les obres de l’AVE, que ajudaran a mantenir els seus nivells d’ingressos, deixant de banda la possibilitat d’integrar-se en el corredor mediterrani. Han de triar i, com sempre, prefereixen els diners fàcils.