Accent 232

Periòdic popular dels Països Catalans

Insubmissió a l'euro per recepta

232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

L'entrada en vigor el passat 1 de juliol del pagament d'un euro per recepta al Principat ha obtingut ja les primeres respostes socials. Pocs dies després apareixia públicament el primer insubmís, un veí de Berga de 75 anys, que amenaçava a més amb una vaga de medicaments si persistia la mesura. El guant

el recollien l'associació Dempeus per la salut pública i la revista Cafè amb llet, que han iniciat la difusió d'una campanya per a fomentar la insubmissió al pagament de l'euro per recepta.

Us expliquem en què consisteix la campanya i quins passos cal seguir per a fer efectiva aquesta insubmissió.

>>Països Catalans 5

La crisi de l’autonomisme

ENTREVISTA

“L’Aplec ha de ser un punt de trobada ”

SUMARI

L'anunci de rescats per a les autonomies és, de moment, el colofó de la crisi en què està immers l'autonomisme. Atrapat en el cercle viciós del centralisme financer, la bombolla immobiliària i la baixa fiscalitat, el sistema autonòmic fa aigües i el centralisme guanya la partida a l'autonomisme.

Mentre això passa, les elits dels Països Catalans intenten, per diferents vies,

preservar les seves prebendes, enmig d'un creixement de l'independentisme al Principat i de partits propis a la resta de nació. En aquest número analitzem el funcionament del poder autonòmic, la crisi que viu i els possibles escenaris de futur. >> En profunditat 8 i 9

Els aplecs tingueren una gran importància en la recuperació nacional durant els últims anys del franquisme i els primers de la Transició. Després d’un llarg parèntesi -amb algunes excepcions-, a poc a poc tornen a recuperar-se. Un dels últims és l’Aplec del Camp de Túria, que se celebrarà el 1 de setembre a Bétera. Entrevistem Paco Boquera, nascut a Llíria i militant d'Arran. És estudiant de Dret i Ciències Polítiques a la UV. >>Contraportada

Multes contra vaguistes

Blocaires per la revolució

La repressió contra els vaguistes del 29M continua. Ara s'han començat a notificar multes que arriben fins als 30.000 euros per haver participat en concentracions o haver repartit propaganda. Aquestes multes arriben després que als Països Catalans hagin estat detingudes 113 persones, en el que sembla un avís del poder de cara a la molt probable nova vaga general.

El passat abril Matanzas va ser escenari de la primera trobada de blocaires cubans en defensa de la revolució. Davant del fenomen mediàtic de blocaires contrarrevolucionaris com Yoani Sánchez, finançats pels moviments anticastristes, apareix el fenomen de blocaires compromesos amb la Revolució Cubana. De moment n'hi ha més d'un miler. L'ACCENT hem parlat amb alguns d'ells. >> Internacional 10 i 11

>> Economia 12

JOSEP VILLARROYA PÀG. 2 // JULI CUÉLLAR PÀG. 3 // ADAM MAJÓ PÀG.16

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

JOSEP VILLARROYA*

Cabòries d'estiu Agost xafogós a la ciutat de València, és difícil fer o pensar res, però de nit, la calor afluixa i dóna una treva... Llegesc un conte del Galeano i m'hi he veig reflectit.

“El cuiner del palau va convocar els animals amb què treballava: la vedella, la cabra, l'anyell, el porc, el conill, l’ànec, la gallina, el pollastre, la perdiu, el titot, el lluç, la sardina, el polp, el calamar, la gamba... i fins i tot el carranc i la tortuga, que es van demorar una estona en arribar-hi.

Una volta que tots hi eren, el cuiner els va explicar: ‘Els he reunit per preguntar-los amb quina salsa volen ser menjats’.

Aleshores, un dels convidats va dir: ‘Jo no vull ser menjat de cap manera’.

Diuen que el cuiner va donar per finalitzada la reunió.”

El primer que m'ha vingut al cap han estat els comentaris de molts companys i companyes. Aquest curs, mestres i profes palesaven que el seu malestar havia augmentat. Xerraven sobre l'empitjorament de les nostres condicions laborals: “Ara treballarem més hores”; “En la meua aula no cap tot l'alumnat”; “No, enguany ja no tenim programes de reforç”. Altres mestres centraven els seus comentaris en les retallades salarials: “Per cert, ens han tornat a retallar el salari i ja no cobrarem l'extra de nadal”; “També han suprimit els sexennis!”. També hi havia companys que es recordaven dels que ja no hi seran: “T'has acomiadat dels interins? Els despatxaran a finals de juny, no cobraran l'estiu i ja no trepitjaran les aules”; “Més de 2.500 profes al carrer”.

També hi havia docents que s'adonaven que les retallades beneficiaven altres sectors: “Al col·le concertat del barri han tret més vacants, mentre que a nosaltres, la inspectora, no ens permet ofertar-les”; “Al País Valencià, l'ensenyament privat, va rebre subvencions de 2.411 euros per alumne. Per a aquests sí hi ha diners!”; “I per què no eliminen la religió? Això suposaria un estalvi de 28 milions d'euros a l'any!”. I, fins i tot, hi havia profes que se'n recordaven dels seus alumnes: “Cada dia és més difícil que l'alumnat porte el material escolar. Pares i mares en l'atur, no tenen un clau a casa!”; “Ah, per cert, el Kevin

Número 232 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep Villarroya, Adam Majó, Juli Cuéllar, Bertomeu Llopis

de la meua tutoria m'ha comentat que el banc vol fer-los fora de sa casa perquè no poden pagar la hipoteca, i es queden al carrer”. Aquest és el context.

Planys com aquests hi han estat freqüents. Indignació, com la que van sentir els animals davant l'explicació del cuiner... Però això no és prou, perquè una cosa és dir, i una altra ben diferent és fer!

I respecte als fets esdevinguts durant el curs, també me'n recorde d'alguns...

El primer de tots va ser durant la “primavera valenciana”. Unes desenes d'alumnes ens van ensenyar com cal lluitar i defensar la dignitat. Volíem cridar l'atenció? Doncs bé, ells sabien com: van tallar els carrers de la ciutat i van ser la portada dels mitjans de comunicació arreu del món. Com a profes ens havíem limitat a fer centenars de concentracions en les portes dels nostres instituts i col·les, però sense baixar de

la vorera, per no interrompre el trànsit. Eixes concentracions no van servir de gaire... Si haguérem estat capaços de fer talls de trànsit com els estudiants, un dia a la setmana, a la mateixa hora, durant tot el curs, arreu de les ciutats i viles més importants del País Valencià, tal vegada les coses hagueren anat d'una altra manera... També durant aquells dies, els i les estudiants van decidir acostar-se fins el centre on estaven detinguts els seus companys, alguns profes vam decidir que no els hi podíem deixar sols. Una vegada allí, la policia ens van tancar amb un dispositiu per denunciar-nos. Mentre esperàvem a ser identificades, per tranquil·litzar els xicons i les xicones, vam decidir presentar-nos, dir-los que també hi havia profes en aquesta lluita, que no hi eren sols. Recorde com un xicon, un estudiant d'uns 16 anys, em va respondre: “M'alegre que hi haja profes ací, però

n'hi ha pocs. Se suposa que tots estem defensant l'educació pública, però les hòsties només ens les portem nosaltres.

On estan la resta de profes?”. I tenia raó... Un altre moment del qual guarde memòria va ser la convocatòria de vaga de sis dies al País Valencià. Els sectors més conscienciats i mobilitzats de l'educació reclamaven mesures més contundents als sindicats. Sembla que ho feren a contracor, perquè les assemblees de treballadors els ho van exigir, i de fet pocs sindicats s'hi van implicar com calia per preparar-la. Hi hagué professors que des de ben començament començaren a posar-hi entrebancs, a crear dubtes, a fer de cinquena columna. Els arguments? Els de sempre... “Una vaga no serveix de res”, “No m'ho puc permetre”, “Jo no pense regalar els meus diners a Conselleria”, “Calen mesures més imaginatives”, “Si no és una vaga indefinida, jo no la faig”, “No estic d'a-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

casos en que els segrestadors són els bons- que el seu segrestador és un benefactor. Que la burgesia expressi mitjançant els seus òrgans aquesta percepció ens permet comprendre en concret el que les xifres ens diuen en abstracte: que ells no estan pagant la factura i que la crisi no és una cosa que els molesti tant, sempre que als treballadors i les treballadores no se'ls acudeixi fer el que toca.

La clau de la editorial està, però, en la següent frase: “hi ha el risc de confondre temes que haurien de quedar clarament separats, com el frau financer i l'especulació”. Eps! No ens confonguéssim! Una cosa és robar els treballadors amb el suport d'una llei, i l'altra és saltar-se les normes de la societat civil, és a dir, ells. Cal protegir el que anomenen “seguretat

*Josep Villarroya és militant d'Endavant-OSAN

PAPER DE VIDRE

Salvem l’especulació!

Davant la percepció generalitzada que el sistema és essencialment corrupte hi ha un gran risc: el populatxo podria adonar-se que la clau de la cosa no està en les lleis i/o la seva aplicació si no en la naturalesa mateixa del sistema. Evitar això és un objectiu estratègic dels nostres patrons.

Per aquest motiu La Vanguardia va dedicar al tema una editorial molt ideològica el 30 de juliol.

Les editorials son particularment importants per comprendre el pensament de la classe que se'ns hi adreça. Ho són encara més quan la temàtica no ve forçada per l'actualitat més immediata.

Aquesta que us esmento portava per títol “No és el mateix frau que especulació” i feia així: “Ara que vivim sota el síndrome de la inquietut”.

D'aquesta primera frase ja en podem extreure conclusions interessants.

Sembla que la inquietut és, pels sectors dominants, un simple fenomen de percepció. Una al·lucinació proletària, per dir-ho d'alguna manera.

La paraula síndrome remet a un subjecte que té percepcions falses de la realitat. El qui té “síndrome d'Estocolm”, per exemple, creu -equivocadament excepte en els nombrosos

cord amb els sindicats majoritaris”...

Finalment, després de tres dies de vaga bastant digna, de la manipulació en els mitjans de comunicació i de Conselleria per difondre la confusió i el desànim, del desembarcament d'alliberats sindicals en les assemblees... es va decidir que la vaga es desconvocava i es proposaren altres mesures “imaginatives”.

El pitjor de tot, però, va ser que en eixe moment, hi hagué gent que es posà a aplaudir. Em vaig sentir derrotat... I el darrer moment que recorde va ser durant el mes de juliol. Van estar els i les interines qui van convocar una acampada davant de Conselleria per denunciar que milers de professors se n'anaven a l'atur a finals de juny, i que ja no tornarien a treballar l'any vinent, ni l'altre... Malgrat que hi ha milers de companys i companyes afectades, van ser pocs els que durant una setmana van estar dormint al carrer, passejant una guillotina pels carrers de València, perseguint els responsables de les retallades i escridassant-los. Vam poder compartir amb ells dies i nits de tertúlies, de debat, de música, de lluita... Per fi em vaig sentir orgullós de trobar companys i companyes dignes, que no estaven -ni estan- disposades a rendir-se.

Per cert, Galeano no explica què va succeir quan el cuiner va donar per finalitzada la reunió amb els animals.

Només s'indignaren i remugaren? Haurem d'esperar que comence el nou curs per conèixer el final...

jurídica”, que sembla que creix més com més creix la inseguretat dels treballadors -a la qual s'anomena flexibilitat, mobilitat, competitivitat i altres paraules ideades pel cas.

“El primer és un delicte; el segon, un mecanisme que és la base dels mercats”. Aquí arribem al cap del carrer.

Segons aquesta narració el que cal combatre és el delicte econòmic, que seria el que ens ha portat al punt on estem. Naturalment això no s'aguanta per enlloc. Tots hem vist com negocis legals produïen el col·lapse existent o com, en qualsevol cas, no eren els seus aspectes il·legals els causants del col·lapse -evitat, de fet, per l'existència d'un oceà d'economia submergida i/o informal en que els drets i, per tant, la seguretat jurídica dels treballadors no existeixen en absolut.

Com que ells ho saben pensen fer en relació a una cosa exactament la mateixa que davant de l'altra, és a dir, res. Per al lector innocent podria semblar que se'ns està dient que el delicte econòmic -privilegi quasi exclusiu de la burgesia- hauria d'estar fortament perseguit. Però el que se'ns està dient és ben altra cosa. El que se'ns està dient és que, a més d'acceptar el fet -perfectament naturalque ells no es jutjaran els seus propis delictes, hem d'abstindre'ns de jutjar políticament tota una sèrie de coses que són perfectament compatibles amb les lleis burgeses però són un crim contra el poble. Que no hem de treure les conclusions evidents sobre el sistema capitalista com a tal.

Així, després de pocs anys d'haver dit als quatre vents que s'havien comès greus errors de model tals com la concentració en operacions especulatives, la construcció com a sortida endavant, la terciarització excessiva o el treball i la producció d'escassa qualitat -valor afegit en diuen-, podem tornar a fer girar la roda amb, per exemple, un Eurovegas. I així anar fent mentre continuï fent forat la idea que el problema són els polítics, o alguns banquers, o el senyor Millet que, com és natural i propi de la seva classe, no ingressarà mai a presó.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

JULI CUÉLLAR*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

L’altra cara de Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora” Antonio Machado (Sevilla 1875 – Cotlliure 1939) és un dels poetes espanyols contemporanis més llegit i reconegut. Representa l’esperit regeneracionista de la Institución Libre de Enseñanza i, igual que els seus correligionaris de la Generación del 98, la seva obra i compromís cívic girà entorn de l’anhel modernitzador d’Espanya i en la defensa activa de la Segona República Espanyola.

Machado ha estat qualificat de “poeta del poble” i actualment és una icona del progressisme espanyol, tal com ho certifiquen les cançons de Sabina i Serrat.

El principal problema rau en el fet que els referents literaris espanyols, com és el cas de Machado, colonitzen l’imaginari català; aquesta circumstància que s’agreuja perquè molta gent desconeix l’existència o menysté els nostres poetes contemporanis (Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V. Foix, Màrius Torres, Joan SalvatPapasseit, Salvador Espriu,Vicenç A. Estellés, Josep M. Llompart, Pere Quart, Martí Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, etc.) que són tan bons com Machado o altres autors espanyols.

Tot i la incredulitat d’alguns amics i companys, penso que és injust i impensable que dediquem tanta atenció a Machado. Bàsicament, i tal com vaig exposar a la xerrada “Desmuntant la Segona República”, realitzada el passat 14 d’abril al CSA Can Vies de Sants, perquè sota l’aurèola republicana i progressista amb què s’ha revestit la figura de Machado hi ha una trajectòria espanyolista i anticatalana.

Machado morí exiliat a Cotlliure (Rosselló) i, per això, les esquerres espanyoles el van prendre com a referència sentimental i ètica enfront del franquisme. No obstant això, es mantingué fidel a les idees i a la influència reaccionària d’Unamuno, d’Ors i Ortega y Gasset.

En la seva obra hi abunda l’exaltació de Castella (a través del seu paisatge) com a nucli i essència d’Espanya. Aquesta concepció enclou una idea excloent de la diversitat, que es visualitza de forma inequívoca en el seus articles apòcrifs signats amb els noms d’Abel

Martín i Juan de Mairena i, també, en la correspondència amb la seva estimada Guiomar (Pilar Valderrama).

Antonio Fernández Ferrer, en l’estudi introductori a l’edició de Juan de Mairena adverteix el lector: “Por lo demás, también podríamos hallar en la ideología machadiana pormenores no tan positivos para una visión actual de algunos temas, como, por ejemplo, su concepción españolista demasiado anclada a tópicos del jacobinismo hispánico o su rechazo del pacifismo.”(1) Machado defensà el monolingüisme espanyol en uns termes rotunds: “No hay que empeñarse en que nuestros niños hablen más lengua que la castellana, que es la lengua imperial de su patria. El francés, el inglés, el alemán, el italiano deben estudiarse com el latín y el griego, sin ánimo de conversarlos.”(2) L’espanyolisme és inherent a l’obra machadiana. Justament, recorre al seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense embuts: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños, castellanos, etc., antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse.” (3) Malauradament, aquest tipus d’afirmacions no acostumen a alterar la complaença dominant entorn de Machado. Un exemple d’això el trobem en la biografia feta per Ian Gibson, quan interpreta la correspondència privada del 2 juny de 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu amb els prejudicis anticatalans de la parelleta: “En su carta Pilar se ha expresado

(1) MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.49 (2) MACHADO, A.: Juan de Mairena, I .-Ediciones Cátedra – Letras Hispánicas, 240.- Madrid, 1986, p.233 (3) MACHADO, A.: Juan de Mairena, II .-Ediciones Cátedra – Letras

defraudada con el desarrollo de la República y, especialmente, al parecer, con la cuestión del Estatuto catalán, que a lo largo de mayo de 1932 se debate intensamente en las Cortes, con memorables intervenciones de Ortega y Gasset, Unamuno y, sobre todo, Manuel Azaña. Planea sobre el nuevo régimen el fantasma del separatismo catalán.” (4) Ara bé, si consultem el contingut íntegre de l’epístola en qüestió, comprovem, que els prejudicis i l’animadversió contra Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado: “Razón tienes, diosa mía, cuando me dices que la República -¡tan deseada! –yo confieso haberla deseado sinceramentenos ha defraudado un poco. La cuestión de Cataluña sobre todo, es muy desagradable. En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo día que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: “los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán, los que se la lleven.” Y en efecto, contra esta República, donde no faltan hombres de buena fe, milita Cataluña.

Creo con Don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a la enseñanza algo verdaderamente intolerable. Creo sin embargo, que todavía cabe una reacción en favor de España, que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomía, y nada más.” (5) Lamentablement, tot i el pas del temps, la mentalitat espanyolista, es manté inalterable. Això explica perquè l’àmplia bibliografia existent sobre Machado passa de puntetes sobre aquests “pormenores” als quals també caldria sumar-hi el seu masclisme militant, contrari al sufragi femení.

Paradoxalment, com si fos una ironia del destí, Machado morí a Catalunya i això ha afavorit entre nosaltres una admiració injustificada. Convé, doncs, que abans d’idolatrar Machado siguem crítics i tinguem en compte el seu pensament jacobinista que, igual que bona part de la intel·lectualitat espanyola –tant de dretes com d’esquerres- dels anys 30 del segle XX, considerava la identitat catalana i l’aspiració de llibertat del nostre poble com a un anacronisme que calia combatre i eliminar; si fa no fa com passa avui dia… *Article publicat al bloc de l’autor

Hispánicas, 241.- Madrid, 1986, p.45 (4) GIBSON, Ian: Ligero de equipaje. La vida de Antonio Machado.- Aguilar – Santillana Ediciones Generales.- Madrid, 2006, p.490 (5) AUBERT, Paul: Antonio Machado hoy (1939-1989).- Casa Velázquez.- Algete, Madrid, 1994, p.354

De desastre en desastre Segons les narracions més clàssiques, el Desastre espanyol de 1898 va suposar un punt d’inflexió per al nacionalisme català. Així, podem llegir a la Viquipèdia: “el catalanisme no comptava amb molt de suport, però la situació va canviar a partir de l'any 1898, amb la pèrdua de l'imperi espanyol i amb ella la notable pèrdua econòmica de la burgesia catalana [...]El 1899, Espanya es trobava en plena crisi i el govern trobà la solució en la pujada dels impostos. Els ciutadans es negaren a pagar, manifestant-se en vagues i tancant botigues. Les Caixes han de tancar a causa de la revolta popular. Finalment, el govern posa en pràctica una dura repressió i el poble acaba pagant les taxes corresponents i tornant als seus llocs de feina. Després d'aquest fet, sorgeixen dos partits polítics més: la Unió Regionalista, liderada pel general Polavieja i amb el suport de la burgesia i els monàrquics i d'altra banda, el 1900 es crea el Centre Nacional Català que és qui té el suport del poble. Cap dels dos partits tenia prou força ja que uns tenien els diners i els altres el suport de la majoria de la població catalana així que decideixen unir-se, constituint el 1901 la Lliga Regionalista.”

Se’ns excusarà una citació tan llarga, però és que, sense entrar en matisos o en precisions històriques, no podem negar que, canviant catalanisme per independentisme, les semblances amb el context actual són evidents.

Tanmateix, la descripció dels fets històrics des del present sovint provoca caure en la trampa de presentar el resultat final com a conseqüència lògica dels esdeveniments anteriors. Així, no hauríem d’establir la relació entre aquest catalanisme polític liderat per la burgesia descontenta del final del XIX, les simpaties que tingueren per la Dictadura de Primo de Rivera i la col·laboració de Francesc Cambó amb els colpistes del 36; l’evolució d’aquest catalanisme, òbviament, és només una part de la història en què intervenen molts més factors i en què els resultats podien haver sigut diferents. Però no deixa de ser una relació de fets que no sorprèn, que pareix previsible, sobretot si acostumem a analitzar les coses des d’una perspectiva materialista: quan la burgesia hagué de triar entre classe o nació, l’opció era, al cap i a la fi, clara.

En l’actual situació de crisi econòmica i decadència de l’Imperi espanyol, la nostra burgesia retorna al catalanisme –independentisme, hem de dir ara– després d’anys acomodada en l’Estat de les autonomies. Tant si és per negociar a Madrid, com si es tracta d’una maniobra per domar el descontent dels catalans i conservar el seu poder, el cert és que ara en fan bandera, sobretot a l’hora d’obtenir titulars mediàtics.

I, paral·lelament, dins l’esquerra independentista ha sorgit un debat entorn la conveniència o no de participar en algunes de les iniciatives sobiranistes que han adquirit protagonisme els darrers temps. El seu caràcter interclassista –i per tant el seu limitat contingut social- i la seua visió fortament regionalista no han impedit que molts hi vegen una oportunitat per fer créixer encara més el nostre projecte polític. És cert que en ocasions anteriors l’esquerra independentista ha confluït ja amb aquest espai; recordem, sinó, les consultes sobiranistes o la gran manifestació del juliol del 2010 (i tot i que potser encara és d’hora per valorar si aquestes foren decisions encertades, o si hi havia cap alternativa, no podem obviar que la conseqüència més immediata fou la victòria electoral de CiU...).

Però ens trobem en un moment crucial en què, com a moviment, hem de decidir quin camí triar. La crisi s’agreuja i les condicions de vida de la classe treballadora empitjoren a marxes forçades, alhora que l’Estat espanyol accentua l’ofensiva contra les nacions perifèriques com a fórmula per evitar el col·lapse total. És ben cert que el debat no és nou i que, durant un temps, les dues opcions –unitat popular o front patriòtic– han conviscut dins l’EI, però en l’actual context cada cop sembla més urgent marcar una estratègia clara, sense ambivalències. No hi ha decisió fàcil ni camí planer, i molt poques vegades no hi ha segones oportunitats o el camí és sense retorn.

Però tot té un cost i cap esforç és gratuït, i les lliçons del passat ens han d’ajudar a triar millor els companys de viatge; perquè no oblidem mai que a la Casa Gran els amos vivien al primer pis amb sostres alts, mentre que el servei ho feia al quart o cinquè sense ascensor. Abans i després de perdre Cuba.

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

04PAÏSOS CATALANS

La recepta Torró per a la crisi: més populisme i més espanyolisme a Gandia REDACCIÓ GANDIA

Fa un any i poc de la investidura d'Arturo Torró, del Partit Popular, com Alcalde de Gandia i a hores d'ara ja s'han desvetllat totes les claus del seu projecte de govern per la capital de la Safor. Ha estat un degoteig de privatitzacions dels serveis públics, projectes turístics de dubtosa viabilitat, espanyolisme ranci, populisme i dèficit democràtic.

El desmantellament dels serveis públics

Durant les vacances de Pasqua de 2012 saltava l'alarma: les Escoletes Municipals (per xiquets de 0 a 3 anys) serien privatitzades. Amb aquesta mesura, 34 educadores deixaven de ser funcionàries i passaven a una borsa de treball, d'on una empresa privada les triarà "segons la seua experiència i vàlua", segons paraules de l'alcalde. Sembla que l'excusa d'una millor gestió en mans privades s'evaporava ràpidament: el preu a pagar per les famílies pel servei es podia apujar dels 75 euros actuals als 120 euros mensuals respecte el curs anterior.

Però el cas paradigmàtic del projecte del nou alcalde de Gandia ha estat el desmantellament de Gandia TV, sense previ avís i signant després un conveni de 3,5 milions d'euros i la cessió del tot el material de Gandia TV a dues televisions privades. Recentment, un jutge ha dictat una sentència que dóna la raó els treballadors de Gandia TV, argumentant que l'ajuntament va cometre un "abús de dret" i "frau de llei". L'Ajuntament de Gandia podria ser sentenciat a pagar als treballadors les indemnitzacions corresponents i els sous des del dia del seu tancament, el 4 de juny de 2011 fins a dia de hui, doncs considera que no es va fer efectiu legalment el tancament de Gandia TV. Un model turístic caduc

Queda ben poca gent que no admeta que el model turístic que representa la Platja de Gandia, el tan amanit “sol i platja”, és un model caduc. El que ens proposa l'alcalde Torró, però, n'és una reedició.

La història, condemnada a repetirse, fa que la tragèdia que representà per la costa valenciana el “desarrollismo”, ara es repetisca com a farsa. Torró impulsa la construcció d'un camp de golf a la marjal de Gandia, en terreny protegit. També pretén construir platges temàtiques (caribenya, pirata, vaquera...) i construir una zona hotelera darrere la platja de l'Ahuir, l'últim quilòmetre de dunes verges que conservem els gandians.

Però el que millor representa el model turístic de Torró és la inau-

Arturo Torró repartint fideuà en un acte promocional

guració del Maremàgnum, la cirereta d'aquest pastís turístic. Un coliseum romà de fireta, que de fet és una mena de plaça de bous desmuntable coberta amb una lona, on se celebren espectacles de gladiadors, quadrigues, doma vaquera o “tablaos” flamencs. No cal dir que els espectacles mai aconsegueixen omplir l'aforament.

Malauradament, l'augment a Gandia del nombre d'aturats el mes de juliol, tradicionalment molt positiu pel que fa a la creació de llocs de treball, ens situen en la vertadera dimensió del drama. Es pot explicar com un fracàs de la política de reclams turístics de l'ajuntament o, encara pitjor, per una augment de la precarietat laboral: a ben segur la gent treballa sense contracte.

L'espanyolisme cultural

Si una cosa ha destacat com una aposta clara del consistori gandià és en renunciar a la capitalitat cultural de les comarques centrals i a la seua programació cultural fent desaparéixer pràcticament qualsevol expressió cultural valenciana.

A tall d'exemple trobem la retirada del suport al Correllengua, que se celebra des de fa 16 anys i és un dels més multitudinaris al País Valencià. Ans al contrari fa mans i mànigues per torpedinar la seua organització i atiar l'anticatalanisme quan li convé.

En substitució de la nostra cultura, Arturo Torró incorpora a l'agenda cultural gandiana velles glòries de l'espanyolisme ranci: el Dúo Dinàmico, Julio Iglesias o Isabel Pantoja, a més de l'organització de corregudes de bous. Ja feia 25 anys que aquest trist espectacle havia estat bandejat dels carrers de Gandia, però la vinculació de l'alcalde Torró amb el món dels espectacles

taurins (ell mateix va ser propietari d'una empresa taurina) ha estat més forta que l'oposició dels ciutadans. Cal dir que tampoc aquests espectacles aconsegueixen despertar la suficient expectació i l'ajuntament es veu obligat a disfressarlos d'èxit regalant entrades als comerços del centre històric o obrint les portes una vegada començats.

Dèficit democràtic i Populisme

Si hi ha una cosa que caracteritza l'equip de govern de l'Ajuntament de Gandia és l'opacitat i l'autoritarisme amb què pren les seues deci-

sions. Sovint, els temes cabdals de la legislatura són aprovats a cop de decret d'alcaldia, eliminant la possibilitat del debat al plenari municipal.

La estratègia és clara, anorrear l'oposició i deixar-la fora del joc.

L'exemple que ho il·lustra seria la prohibició d'utilitzar la sala de premsa de l'ajuntament a l'oposició, o la convocatòria de les rodes de premsa de l'alcalde al seu despatx, restringint l'entrada només als mitjans afins.

Però la darrera decisió de l'alcalde respecte a la gestió dels sous

al consistori ha estat la més polèmica. Amb la justificació de la crisi i per estalviar 160.000 euros ha eliminat els sous als regidors de l'oposició i els seus secretaris, deixant només una dedicació parcial a Compromís i dues, també parcials, al PSPV-PSOE. Tanmateix, els 12 regidors de govern (tots del PP) conserven els seus sous a dedicació exclusiva. Però, ací està la jugada, el mateix Torró renuncia al seu sou de 53.000 euros l'any per “responsabilitat, vantant-se de no necessitar viure de la política, doncs ell ja és un empresari “d'èxit”. En un moment històric de deslegitimitat de la política, Arturo Torró es desmarca com un “prohom” mentre acusa tota la resta de voler viure de la política.

Davant d'això, l'oposició al consistori es troba entre la inoperància i nul·la credibilitat del PSPVPSOE després de 28 anys de govern a la ciutat i la perplexitat de Compromís. Afortunadament tot i aquest context l’esquerra independentista present a la ciutat (Endavant-OSAN i COS), i altres col·lectius com el Casal Jaume I, l’assemblea del 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la Safor, la FIGA (Fira de Gandia Autogestionada), etc. han sabut crear espais de mobilització i, fins i tot, de contrapoder popular que suposen un autèntica font de problemes i maldecaps per als interessos polítics i empresarials de Torró i els seus regidors.

Els treballadors de RTVV convoquen 6 dies de vaga durant l’agost Continuen les protestes contra l’ERO que ha d’acomiadar més de 1.200 treballadors de la rediotelevisió pública valenciana REDACCIÓ VALÈNCIA

El Comitè d’Empresa de RTVV ha acordat per unanimitat convocar vaga durant els dies 16, 17, 21, 22, 24 i 25 d’agost en protesta per “l’abast de l’ERO” i per la “inflexibilitat” de la empresa en les negociacions.

Segons ha denunciat el Comitè en un comunicat “l’empresa no té cap voluntat d’arribar a acords si es manté intransigent en el seu model, basat en l’externalització de tots els programes d’entreteniment i de l’àrea tècnica, a més de la reducció de la resta de departaments, propostes que es

traduixen en un model inviable de radiotelevisió pública”.

D’aquesta manera, els treballadors i treballadores de RTVV mantenen la tensió i les mobilitzacions durant l’estiu, quan gairebé a la resta de sectors públics, les protestes s’han aturat.

Reaccions d’altres institucions

Una de les principals reivindicacions dels treballadors i treballadores de RTVV és que amb l’ERO es perd la possibilitat d’aconseguir una televisió pública al servei de la normalització lingüística. En aquest sentit s’ha manifestat també l’Acadèmia Valenciana

de la Llengua (institució que també està amenaçada per les retallades) que ha remés un escrit al President de la Generalitat i a la Direcció de RTVV expressant la importància d’una ràdio i televisió públiques per al valencià.

Per altra banda, la Universitat de València també ha manifestat la preocupació per la reducció de 14 a 5 els lingüistes després de l’ERO, que suposarà “una reducció de la qualitat de la llengua”. En un plànol més general, la Universitat considera que l’ERO a RTVV és “perjudicial per a la democràcia”.

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Volen estendre la insubmissió a l’euro per recepta REDACCIÓ BARCELONA

El primer insubmís a aquesta mesura havia estat el veí de Berga Joan Ferrer. Aquest pintor jubilat de 75 anys va declarar públicament a inicis de juliol que no pensava pagar l'euro per recepta que aplica el govern del Principat i que si el Departament de Salut persistia en l'intent de cobrar-lo, iniciaria una vaga de medicaments. Amb la nova taxa, Ferrer hauria de fer front a una despesa mensual de 15 euros, ja que després d'haver patit un càn-

“El primer que cal fer és tenir clar que no pagar l'euro per recepta és una acció justa i justificada” cer d'esòfag consumeix una quantitat important de medicaments.

Precisament, per aquest motiu, l'amenaça de fer vaga de medicaments va obtenir un cert ressò als mit-

Joan Ferrer, el primer insubmís a l'euro per recepta

jans de comunicació.

Ara, l'associació “Dempeus per la salut pública” i la revista “Cafè amb llet” han iniciat una campanya per a promoure la insubmissió a l'euro per recepta i fer que esdevingui massiva. Per això han editat una guia on en diversos passos s'explica quin és el mecanisme per a fer insubmissió i, sobretot, el per-

què cal fer-ho.

En aquest sentit, demanen que el primer que cal fer és tenir clar que no pagar l'euro per recepta és una acció justa i justificada, ja que els dèficits del sistema sanitari són deguts a la voluntat privatitzadora de les diferents administracions, a una baixa fiscalitat als qui més tenen i a la corrupció imperant en

les altes esferes del sistema sanitari.

El mecanisme per a fer la insubmissió és senzill. Cal anar a la farmàcia a buscar els medicaments amb el DNI, la targeta sanitària, la recepta i si es vol amb una carta on s'afirma que s'està fent una acció d'insubmissió al pagament de l'euro. Tots els farmacèutics tenen, per normativa, l'obligació de facilitar els medicaments encara que el ciutadà no pagui l'euro, sempre i quan aquest ompli un imprès on consti que no el paga. Aquest mecanisme, posat en marxa per a evitar possibles demandes en cas que la no assistència sanitària tingui repercussions en la salut de l'usuari, demostra la feblesa jurídica d'aquesta nova taxa.

Les conseqüències per a l'usuari insubmís són la tramitació d'aquest com a deudor de la Generalitat, amb la qual cosa s'iniciarà un procediment anomenat “de liquidació i recaptació de taxes i constrenyiment”. Aquest procediment preveu un recàrrec del 20%.

Així, si l'usuari al final és obligat a pagar o és embargat, acabarà pagant 1,20 euros per cada recepta.

La campanya també demana que

L’auditoria corrobora les irregularitats a INNOVA REDACCIÓ BARCELONA

Un dels casos de corrupció dins el sistema sanitari català ha estat el cas INNOVA de Reus [vegeu L'ACCENT 218], que va suposar la dimissió de Josep Prats com a president de l'Institut Català de Salut. Prats també era responsable del hòlding públic INNOVA i de l'empresa privada USP Hospitals. Aquest hòlding, un autèntic laboratori d'idees de gestió neoliberal, gestionava dues terceres parts del pressupost municipal sense cap control polític, i agrupava un seguit d'empreses que tenien els seus interessos principals en el sector sanitari. Això va generar, segons va denunciar la CUP, tot tipus d'irregularitats, i la intuïció que al darre-

ra de tot plegat s'hi amagava tota una trama de saqueig de la sanitat pública cap a interessos i empreses privades. De fet, la intenció de Josep Prats era reproduir el model Innova a l'Institut Català de Salut.

Precisament, va ser la formació independentista qui va destapar el cas que va suposar la defenestració de Josep Prats de la cúpula del sistema sanitari català, portant la denúncia a la fiscalia de l'Audiència Nacional.

Finalment, l'ajuntament cedí i ordenà realitzar una auditoria sobre INNOVA, els resultats de la qual es donaren a conèixer el passat 31 de juliol. L'auditoria reconeixia l'existència d'irregularitats en la gestió del hòlding, però no aprofundia en aspectes que segons la CUP tothom sap que són

“L’auditoria reconeix la no-justificació d’ingressos per part de les empreses dels diferents grups i el trossejament dels encàrrecs a empreses externes per evitar els concursos públics”

Intervenció del regidor de la CUP al ple extraordinari sobre l'auditoria d'INNOVA

els realment delicats.

Una de les qüestions que ha denunciat el regidor de la CUP David Vidal sobre el contingut de l’auditoria, és que “atorga la mateixa importància al grup salut que a la resta d’empreses, quan el volum de facturació del primer és molt major que el de la resta i tothom sap que en aquest grup es on es concentren les principals sospites de mala gestió”.

Vidal ha sentenciat que “l’au-

ditoria de Faura Casas ha verificat tot el que portem denunciant des de la nostra entrada a l’Ajuntament”. I, ha afegit que “aquest fet implica que el procés iniciat per la fiscalia vagi prenen cada cop més força”.En concret, l’auditoria reconeix les denúncies de la CUP, pel que fa a al no-justificació d’ingressos per part de les empreses dels diferents grups i les transferències que aquestes feien entre elles; el trossejament dels encà-

es tingui clar que els farmacèutics no són els culpables ni els beneficiaris de l'euro per recepta, i que com a col·lectiu també són afectats per la mesura, ja que aquesta els obliga a convertir-se en recaptadors de taxes del govern autonòmic. De totes maneres, si cap farmacèutic es negués a facilitar els medicaments tot i haver omplert el formulari de no pagament, o es negués a facilitar aquest formulari, estaria incorrent en un delicte de denegació d'assistència i l'usuari l'hauria de denunciar.

“Si l'usuari al final és obligat a pagar o és embargat, acabarà pagant 1,20 euros per cada recepta” La campanya ja ha suscitat el suport de desenes de col·lectius socials i polítics, entre els quals el de la Candidatura d'Unitat Popular.

rrecs a empreses externes per evitar els concursos públics; la inexistència de mecanismes interns de control en al contractació d’obres i serveis i en el seguiment d’aquests; la utilització d’empreses municipals per aconseguir crèdit per a operacions que no tenen res a veure amb la finalitat d’aquestes; la contractació de personal sense concurs públic; i un llarg etcètera d’irregularitats que, segons Vidal, “posen el descobert del model INNOVA que va engendrar el tripartit i que portem anys i panys denunciant”.

Davant d’aquesta realitat, Vidal ha denunciat que “mentre que la CUP portem denunciant aquest fet des del primer dia, la resta de grups municipals ens deslegitimaven i criticaven”, però en canvi ara “hi ha consens en considerar que la gestió d’INNOVA no ha estat, almenys, correcte”.

Per aquest motiu, la CUP ha votat a favor que l’Ajuntament porti al Tribunal de Cuentas i a la fiscalia aquest document -com ja ha fet la pròpia CUP-. Però, per altra banda, “emplacem a l’alcalde a ser valent i a fer el que ja portem més d’un any reclamant-li: portar fins a les últimes conseqüències la denúncia d’irregularitats en el sí d’INNOVA i dels seus responsables, vist que l’antic govern i l’antiga oposició eren una colla d’irresponsables”.

06PAïSOS CATALANS

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

Prop d’un miler de persones recorden l’Operació Garzón a Girona en llibertat”, que va aplegar unes 5.000 persones a la Devesa de Girona per escoltar les actuacions musicals d'una trentena d'artistes.

Aquest concert havia estat convo-

cat per commemorar el que 20 anys abans s'havia realitzar per reivindicar la llibertat de les desenes de detinguts acusats de pertànyer a Terra Lliure.

Cinc anys sense Xirinacs REDACCIÓ BARCELONA

REDACCIÓ BARCELONA

Unes 900 persones van omplir l'Auditori de Girona per veure la projecció del documental elaborat per Llibertat.cat “Operació Garzón contra l'independentisme català”, en la commemoració dels vint anys d'aquella ràtzia repressiva [vegeu L'ACCENT 230].

L'acte, organitzat pel Casal Independentisa el Forn, va comptar amb els parlaments dels responsables del documental i també d'alguns dels encausats, així com amb la intervenció del portaveu d'Alerta

Solidària Martí Majoral. Aquest darrer va recordar que els encausats del 92 “segueixen amb nosaltres lluitant per la llibertat del nostre poble”. “L'estat espanyol va intentar frenar un procés que està engegat. Ho va fer servint-se d'una eina brutal, la tortura, i no l'han descartat mai. En aquesta lluita per la independència l'Estat no es quedarà de braços plegats; tots tenim el nostre granet de sorra per aportar”.

La projecció es va fer en el marc de la convocatòria del diari El Punt sota el lema “Catalunya vol viure

“L'estat espanyol va intentar frenar un procés que està engegat, servint-se d'una eina brutal, la tortura, que no l'han descartat mai”

El 6 d'agost es compliren 5 anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs a Ogassa, al Ripollès. Per aquest motiu s'han organitzat diferents actes per a commemorar l'efemèride. Ja el passat 30 de juny, el tret de sortida del Correllengua va ser a Ogassa, on s'aplegaren centenars de persones per a retre homenatge al lluitador independentista.

El passat diumenge 5 d'agost, organitzat per la CUP de Sant Joan de les Abadesses, dues columnes partiren des de Sant Joan i Ripoll fins al Pla de Can Pegot a Ogassa, indret on Xirinacs va abandonar la vida. Allà, s'hi feren parlaments i es llegiren textos de persones properes a Xirinacs. L'actuació es clogué amb unes albades També el mateix diumenge a

Cardedeu s'inaugurava al Parc de la Font dels Oms la pedra-memorial erigida per subscripció popular en homenatge a Xirinacs. L'escultura ha estat realitzada per Jaume Rodri, escultor i militant independentista.

“Ja el passat 30 de juny s'aplegaren centenars de persones per a retre homenatge al lluitador independentista”

Comunicat dels Bombers Indignats (Girona)

Els óssos també t’abracen, mentre et fan trossos Les mostres de suport i d’estimació que hem rebut d’arreu de la comarca de l’Empordà ens han emocionat. Ens ajuden a superar la sensació de fracàs que no podem deixar de sentir quan han mort quatre persones i s’han cremat 13 mil hectàrees. Per aquesta raó, les bomberes i els bombers us estem molt agraïts.En canvi, ens fan fàstic els elogis hipòcrites que ens han dedicat polítics dels partits que, a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, han votat i votaran a favor d’unes retallades que estan desmuntant els serveis públics. Volen amagar-se darrera dels bombers per eludir les seves responsabilitats. Aquests elogis són l’abraçada de l’ós.Les retallades han afectat la nostra capacitat per extingir incendis. Tenim menys gent disponible i menys vehicles i el material avariat sovint no es substitueix.La gent de l’Empordà ha de saber que podia haver estat molt pitjor. Per posar només un exemple, el govern de la Generalitat es proposava contractar només una

“És cert que calen més bombers, però els bombers no som la solució”

tercera part dels Auxiliars Forestals d’estiu que finalment ha contractat. Els incendis d’aquesta primavera els van obligar a rectificar. La desgràcia de les comarques afectades ha fet la sort de l’Empordà.El Conseller d’Interior ja ha trobat a qui culpar: un fumador irresponsable. Altres vegades han estat els piròmans o els page-

sos descuidats. Els governants els utilitzen per traspassar les seves responsabilitats; perquè és evident que si els nostres boscos no estiguessin tan abandonats, aquestes conductes farien ben poc mal.Aquí i a tota l’Europa mediterrània, s’ha fet una política agrícola que ha exterminat els pagesos. El resultat és que al bosc hi ha una quantitat enorme de combustible i que les masses forestals tenen massa continuïtat, per l’abandonament dels camps.Quan es donen unes condicions meteorològiques excepcionals, el foc agafa una gran intensitat i no trobem línies de defensa. Llavors s’acaba cremant tot el que hem salvat en els anys anteriors. Aquesta és la CAUSA; la mare de tots els incendis forestals.

Si no es resol aquest problema, tornarem a veure cremar la nostra comarca. És cert que calen més

“Aquí, i a tota l’Europa mediterrània, s’ha fet una política agrícola que ha exterminat els pagesos” bombers, però els bombers no som LA SOLUCIÓ.Us diran que gestionar bé els nostres boscos no és rentable. Ho diran els que han construït AVES sense viatgers i aeroports sense avions. Us ho diran els que han abocat milers de milions al pou sense fons de caixes i bancs.Vosaltres teniu el poder per canviar les coses. Només la pressió social els obligarà a modificar les seves prioritats. Tot és a les vostres mans.

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

La solidaritat s’organitza a Mallorca Després de la darrera onada repressiva s’han presentat diferents Grups de Suport que es posen en marxa per donar suport als encausats dels diferents casos REDACCIÓ PALMA

El passat 31 de juliol, a la mateixa Plaça de l'Església on centenars de persones es concentraven contra la violència de la Guàrdia Civil mesos abans, es presentà el col·lectiu Solidaris amb els Encausats de Bunyola, una entitat que ha nascut a Mallorca per donar suport als quatre detinguts al poble durant la visita del president del Govern balear, José Ramón Bauzá, el passat 28 de maig en el marc d'una protesta popular contra el tancament d'hospitals i a favor de la llengua catalana.

La intenció del nou col·lectiu solidari de Bunyola, però, sembla ser la d’anar molt més enllà de la defensa dels encausats durant manifestació a Bunyola contra les polítiques del Govern del PP. De fet, en paraules d’un dels detinguts i portaveu de l'entitat solidària, el militant independentista d'EndavantOSAN Antoni Sansaloni, Solidaris amb els Encausats de Bunyola ja s'ha plantejat “l’objectiu de col·laborar amb altres col·lectius afectats per la repressió a Mallorca per tal d’impulsar una plataforma unitària”. Unes declaracions que van molt més enllà de la retòrica, ja que s'estan començant a moure peces per afrontar la repressió contra els moviments socials mallorquins de forma unitària.

I és que la resposta davant de la forta activitat policial dels darrers mesos és molt similar arreu de l’illa: a Felanitx, Pollença i a Palma víctimes de diferents casos repressius han anat presentant iniciatives solidàries de suport a les persones encausades per fer front a unes multes que, sumades, s’acosten al centenar de milers d’euros.

Mil formes de solidaritat

Entre les iniciatives presentades, especialment popular s’ha fet el vídeo de la sempre provocadora Penya el Cosso, de Felanitx, que amb molt d'humor i d'esperit combatiu ha fet circular per la xarxa una cinta anunciant una resposta a la repressió durant les properes festes de la localitat. Mentrestant, a Pollença, una desena de persones també captaren l'atenció mediàtica en desplegar cartells contra la política del PP balear durant la celebració del ple municipal.

Entre les iniciatives solidàries, però, destaca especialment el gest del Col·lectiu Arrels, una coneguda entitat llibertària de Manacor que el proper 11 d’agost organitzarà un concert a Porto Cristo i ha anunciat que destinarà els beneficis a fer front a la repressió econòmica de tots els encausats possibles.

Un terç dels beneficis anirà pels estudiants i pels professors de la

Roda de premsa de presentació del col·lectiu de suport

Universitat de les Illes Balears (UIB) encausats per la ocupació de la Conselleria d’Educació; i un altre terç

“La resposta davant de la forta activitat policial dels darrers mesos és molt similar arreu de l’illa” pel cas dels quatre independentistes de Mallorca, dos d’ells militants d’Endavant-OSAN, a l’espera de sentència pels fets de la Diada Nacional del 2010, quan la policia carregà contra els manifestants que gaudien de la crema d'una bandera espanyola al bell mig de Palma.

Especialment frenètica és l’activitat del grup solidari que dóna suport als encausats per la ocupació de la Conselleria: han estat organitzant activitats lúdiques a es festes populars de diferents barris de Palma gràcies al suport actiu de diferents associacions de veïnats de la ciutat. A més, el grup de suport

està fent molta feina per donar a conèixer el seu cas i aconseguir recursos econòmics per fer front a les despeses del possible judici.

De fet, les amenaces de desenes de multes contra estudiants i professors de la UIB no han pogut impedir al moviment estudiantil de la universitat seguir realitzant accions de protesta contundents, com ara el boicot contra el conseller d'Educació i Cultura del Govern balear, Rafel Bosch, durant la cloenda del curs acadèmic. A més, un estudiant encausat en l'ocupació de la Conselleria d'Educació pujà a l’escenari en el mateix acte de cloenda i rebé un premi extraordinari de fi de carrera mentre lluïa una samarreta on es podia llegir: “jo vaig entrar a la Conselleria”. El conseller Rafel Bosch, que presidia la cerimònia solemne, arribà a demanar “perdó” per les retallades, però les xiulades de bona part del públic no el deixaren de perseguir en cap moment.

Coordinació i unitat

A banda, dels fets de la Conselleria, del cas dels 4 independentistes de la Diada de 2010, dels represaliats del Cosso de Felanitx i dels detinguts de Bunyola, entre d'altres, l'illa està bullint per molts altres casos de major o menor repercussió, com els que s'han produït a diferents pobles on la policia ha intervingut de forma violenta con-

tra els manifestants o el cas del desallotjament violent de joves sahrauís que havien ocupat el Consu-

“El responsable principal d’aquesta darrera onada repressiva, el delegat del Govern espanyol, va haver de dimitir fa unes setmanes” lat del Marroc.

La repressió, doncs, ja ha donat pas a la lluita contra la repressió,

que s’està estructurant aquest estiu a diferents punts de Mallorca, a partir d’uns col·lectius locals que apleguen encausats, familiars i persones solidàries dels diferents moviments socials de l’illa. Ara, a més, sembla que estan començant a produir-se els primers moviments per sumar les distintes iniciatives i coordinar una resposta unitària en els pròxims mesos.

Si bé el responsable principal d’aquesta darrera onada repressiva, el delegat del Govern espanyol a Balears, José María Rodríguez, va haver de dimitir fa unes setmanes – està sent investigat per connexions amb la Trama Gürtel – , ja té relleu. Teresa Palmer Tous és la nova delegada, i ha estrenat el seu càrrec elogiant les actuacions de la policia sota les ordres del seu predecessor. Amb una tardor que s’anticipa calenta, sembla que el conflicte està servit.

08 EN PROFUNDITAT DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

La crisi de l’a La crisi iniciada el 2008 ha portat com a conseqüència secundària el minatge de les bases sobre les que es sustentava el model autonòmic. El descens d'ingressos del model fiscal imperant i les dràstiques retallades en serveis socials estan qüestionant aquest model. La crisi i l'esgotament de l'autonomisme, llargament predita per l'Esquerra Independentista, ha troABEL CALDERA BERGA L'autonomisme postfranquista

Les reivindicacions autonomistes en l'etapa final del franquisme abastaven tot l'espectre dels moviments populars, des del comunisme oficial fins als moviments independentistes català i basc. Amb els corresponents matisos, les propostes autonomistes es basaven en l'experiència històrica de les autonomies catalana i basca de la Segona República -amb un bon grau d'idealització d'aquestes experiències- i en la base teòrica de les constitucions soviètica i iugoslava, que afermaven el caràcter federal dels seus estats a partir de dotar del dret d'autodeterminació a les repúbliques federades. Aquestes propostes van intentar ser contrarrestades per part del postfranquisme a partir de laxes projectes de descentralització, inspirats sobretot en l'experiència de la Mancomunitat de Catalunya.

El desenvolupament de la transició, que impossibilità una ruptura i feu evolucionar la dictadura en un sentit reformista, donà com a resultat un pacte entre el reformisme antifranquista i el postfranquisme entorn la descentralització de l'estat. El resultat final d'aquest pacte fou un model autonòmic basat en el simbolisme provinent de l'experiència republicana però en bases legals més similars a les de les mancomunitats. Un model que alhora s'uniformitzava i s'estenia a tot el territori estatal. És evident que el moment en què s'establiren les bases de l'autonomisme (19771980) era un moment de debilitat del nacionalisme espanyol, ideologia dominant tant en el postfranquisme com en part de l'antifranquisme estatalista. És per aquest motiu que els plantejaments autonomistes inicials seran sistemàticament laminats pel govern estatal a mesura que el nacionalisme espanyol es vagi desacomplexant i obtingui una hegemonia descarada en la població espanyola. Així, des de la primerenca LOAPA, fruit del cop d'estat del 23F, el programa principal del nacionalisme espanyol fou corregir els excessos autonomistes de la transició.

L'estira-i-arronsa entre autonomisme i centralisme

És a partir d'aquesta dialèctica que es desenvolupa bona part de la història política

dels darrers 30 anys als Països Catalans.

Un estira-i-arronsa per conformar l'estat segons els interessos del nacionalisme espanyol, de matriu centralista, o segons els interessos de les classes dirigents perifèriques. Aquesta dialèctica, malgrat que sovint al Principat s'ha revestit de nacionalisme, és completament allunyada de plantejaments independentistes. Tant el nacionalisme espanyol com les classes dirigents perifèriques han estat elements actius en la construcció de l'estat espanyol i són elements actius en la seva defensa.

Aquest estira-i-arronsa s'ha desenvolupat a partir del joc polític i del poder econòmic. Mentre el poder econòmic de Barcelona exercia de contrapès al poder econòmic madrileny, i les elits polítiques del Principat -articulades en un sistema propi de partits- gaudien de més legitimitat antifranquista que les seves homòlogues madrilenyes, el pols va poder ser sostingut per l'autonomisme. Quan les tornes han canviat, el poder econòmic madrileny s'ha multiplicat arran de l'onada liberalitzadora post1989 i l'antifranquisme ha desaparegut com a element legitimador mentre el nacionalisme espanyol s'ha anat normalitzant, ha estat quan l'autonomisme ha començat a recular. Paral·lelament,

“Tant el nacionalisme espanyol com les classes dirigents perifèriques són elements actius en la defensa de l'Estat espanyol” els plantejaments autonomistes, que havien gaudit d'un enorme suport popular, en la darrera dècada han començat a perdre terreny davant un creixent, però alhora indefinit, sentiment independentista.

Al País Valencià, en canvi, la primera autonomia socialista tenia com a principal arma la seva legitimitat antifranquista i la seva aportació en vots al govern estatal. Amb la pujada al poder del PP s'inicia

la construcció d'un model diferenciat al model del Principat de gestió de la relació de les elits locals amb el poder estatal.

Sobre les bases del regionalisme espanyolista -ideologia que ja havia actuat com a tallafocs del nacionalisme valencià-, i a cavall del model econòmic fill de la liberalització i de la bombolla immobiliària, bastiren un poder quasi omnímode i convertiren el PP en el “partit dels valencians”, imitant l'hegemonia que CiU aconseguí al Principat durant dues dècades.

Mentre aquest model semblava funcionar i permetia a les elits per primera vegada mirar-se de tu a tu amb l'envejada-admirada Barcelona, la influència de les elits valencianes en el govern estatal era creixent. Però amb l'ensorrada del model i l'esclat dels casos de corrupció aquestes elits han quedat totalment apartades del poder central, en benefici de les elits de matriu castellana, que són qui a hores d'ara controlen el PP.

estat han assumit algunes tasques de construcció nacional o recuperació cultural segons la intensitat nacionalista del govern de torn-, com serien els diferents models d'ensenyament en llengua pròpia o les televisions públiques, sense oblidar els intents de crear unes polítiques territorials prò-

“Dins el disseny de l'arquitectura estatal, la descentralització autonòmica ocupava bàsicament un paper gestor de serveis socials”

Quin paper han jugat les autonomies?

Les autonomies, dins l'arquitectura institucional de l'estat, bàsicament han assumit bona part de les tasques de construcció de l'estat del benestar, en àrees com ensenyament i sanitat, que pràcticament han arribat a suposar quatre cinquenes parts dels pressupostos autonòmics. Alhora, les autonomies de les nacions sense

pies. Ara bé, malgrat que en autonomies com la del Principat o la de la Comunitat Autònoma Basca els partits nacionalistes al govern han volgut transmetre la imatge de l'autonomia com a un quasi-estat, cultivant sobretot el miratge d'independència en l'àmbit cultural, el cert és que dins el disseny de l'arquitectura estatal la

descentralització auton mica ocupava bàsicame un paper executor i gest de serveis socials.

Aquest poder gestor h gaudit d'un marge d'aut nomia per a poder aplic models propis de gestió és aquí on s'han confro tat el model social-liber del PSOE amb el model ne liberal del PP-. Ara b aquest marge d'autonom i per tant de decisió po tica, ha estat totalme supeditat a la capacitat finançar-se en el marc d'u model de finançament les administracions mo més centralitzat que model competencial.

Fins a 2008, aquest dè cit de finançament es poder anar suplint mitjançant els fons cohesió de la Unió Europea i posterio ment amb els rendiments fiscals de la bom bolla immobiliària. D'altra banda, la pre sió del drenatge fiscal de l'estat espany sobre els Països Catalans ha estat invers ment proporcional a l'arribada de fo europeus: com menys fons europeus ha deixat d'arribar a les arques de l'estat, m alt ha estat el drenatge fiscal sobre els P sos Catalans. Un drenatge fiscal que h estat secularment acceptat per les el dels nostres territoris com la quota a apo tar en la construcció de l'estat i, per tan en el manteniment dels seus privilegis Amb l'ensorrament del model econ mic, aquest sistema ha entrat en crisi. S'h demostrat la inviabilitat d'un sistema bas en mantenir una fiscalitat baixa, un fina çament centralitzat i alhora voler sost nir els serveis socials bàsics de l'estat d benestar mentre s'optava per un mod econòmic extremadament especulatiu. òbviament, això ha acabat per qüestion tots els valors i certeses que gaudien d'u ampli consens fruit de la transició.

Escenaris de futur

Amb el rescats autonòmics encoberts anu ciats aquest juliol, el nacionalisme espa yol aconsegueix guanyar-li una nova po ció a l'autonomisme en la batalla sobre configuració de l'estat. Ara bé, les succe sives derrotes de l'autonomisme estan op

L’ACCENT 232 EN PROFUNDITAT 09

utonomisme

nòent tor

ha tocar ó -i onral eobé, mia, olíent de un de olt el

èfiva de ormesyol saons an més aïha its ornt, s. nòha sat antedel del . I, nar un

unanosie la espe-

bat un nou episodi en els anuncis dels rescats autonòmics, que semblen destinats a despullar la ficció de sobirania que fins ara havien representat alguns governs autonòmics. Davant d'això, les propostes polítiques de superació de l'autonomisme semblen anar a l'alça, però el programa polític del nacionalisme espanyol s'aplica dia a dia com un corró rant canvis profunds en l'actitud política de la ciutadania dels Països Catalans.

Davant la pèrdua de poder de l'autonomisme, molts analistes plantegen escenaris de futur amb un augment de la conflictivitat nacional. Així, al Principat molts plantegen la possibilitat d'iniciar un procés independentista, partint de la premissa de la conversió a independentistes de l'autonomisme i bona part de les elits del país. Aquest escenari és l'espantall amb el qual juga CiU en el seu pols sobre el pacte fiscal i alhora és l'escenari sobre el qual pivoten les estratègies independentistes de l'ANC i d'ERC. De fet, aquestes estratègies parteixen de la premissa que sense la participació activa de CiU amb tot el que aquest partit representa, no és possible un procés d'independència.

En canvi, al País Valencià i a les Illes, es planteja la incògnita sobre quina serà la resposta, si n'hi ha, dels sectors més regionalistes del PP. En les aspiracions d'alguns hi ha la idea de poder reproduir una Convergència en cadascun d'aquests territoris, però més enllà dels somnis, els intents que hi ha hagut en aquest sentit han fracassat un darrera l'altre. D'altra banda, alguns ja parlen de la possibilitat d'un tripartit a la valenciana, amb el PSPV, EU i Compromís, així com de la possible tercera reedició del tripartit balear. Tot i que aquests escenaris puguin suposar un espai per a frenar l'ofensiva espanyolista i fer alguns passos endavant en polítiques de recuperació cultural, el cert és que el projecte polític que presumiblement plantejaran -un retorn als orígens de l'autonomisme- és un projecte que ja ha esgotat el seu recorregut en els darrers 30 anys.

Sigui quin sigui l'escenari de futur, el que sembla segur és que la crisi de l'autonomisme és irreversible. I tot i que aquesta crisi pugui facilitar l'ascens dels postulats independentistes, aquests de moment es mouen en una indefinició de projecte que tot i que no sembla dificultar la seva extensió social, sí que en dificulta el seu assentament polític. En canvi, el nacionalisme espanyol, tot i la crisi salvatge que pateix l'estat, la seva pèrdua d'influència internacional i de sobirania, sembla assentar-se encara més en els fonaments de l'estat a partir de la proposta d'assenyalar un enemic interior -les nacions sense estat- i presentar la centralització com el seu millor antídot.

La conversió independentista de l'empresariat del Principat?

ABEL CALDERA BERGA

El mite de la conversió independentista de l'empresariat com a factor clau d'un procés d'emancipació nacional és àmpliament estès en el nacionalisme als Països Catalans. Un empresariat entès com el propietari d'empreses de producció de béns- que és vist sobretot pel catalanisme conservador al Principat com el genuí representant del caràcter català, la classe dirigent de la nació catalana. Aquest mite ocupa una posició important en el disseny de les estratègies polítiques independentistes a curt termini. Són ajustats a la realitat, però, aquests plantejaments?

L'elit dirigent barcelonina actual està formada sobretot per gestors de les grans empreses de serveis bàsics i per gestors del sistema financer, dos móns íntimament lligats. Molt enrera queda la imatge d'una elit formada per grans industrials, sector que ha perdut un pes molt important en els darrers 30 anys. Així doncs, la imatge de l'empresari fet a si mateix, o de la nissaga d'industrials es demostra molt menys rellevant del que la mitologia conservadora pretén, i en canvi s'observa la puixança dels gestors de serveis privatitzats. Aigües, carburants, telecomunicacions, autopistes, construcció d'obres públiques, electricitat, trans-

port... són els sectors que en aquest moment controlen els ressorts del poder de les elits del Principat, ja sigui mitjançant el hòlding de La Caixa o bé mitjançant el control d'organismes com Foment del Treball Nacional o el Cercle d'Economia. Contra els antics industrials del tèxtil, la química, l'automoció o el béns d'equipament, els nous gestors de les privatitzacions.

“L'elit barcelonina actual està formada sobretot pels gestors de les privatitzacions i les prebendes estatals” Per tant, la imatge d'una classe dirigent “perjudicada” per la ineficient Espanya que suposadament optaria per les avantatges d'un més eficient estat català dins la UE, topa frontalment amb la realitat d'una classe dirigent lligada a les prebendes de l'estat espanyol i que utilitza aquest estat com a trampolí per a la

seva expansió multinacional.

Al costat d'això, Catalunya i el País Valencià tenen la concentració més important de petita i mitjana empresa de l'estat. Ara bé, si bé és cert que és en aquest medi on han sorgit incipients iniciatives independentistes com el Cercle Català de Negocis, igualment és cert que la majoria d'aquest teixit està a les antípodes de qualsevol plantejament independentista.

Poden aquests petits i mitjans empresaris independentistes disputar l'hegemonia a la classe dirigent?Hi ha dos indicadors que semblen entestats en demostrar-ne la impossibilitat. En primer lloc perquè els sectors independentistes són minoritaris dins la burgesia mitjana, i sembla difícil que a curt o mig termini puguin esdevenir majoritaris. Per a entendre això, només cal fer un cop d'ull a la minsa incidència del CCN com a patronal independentista, o bé veure com fins i tot en les comarques més independentistes del Principat (Osona, Berguedà, comarques gironines) bona part del seu empresariat manté estretíssims lligams no ja amb CiU, sinó amb el PP. I en segon lloc perquè la burgesia mitjana no només no té possibilitats de competir econòmicament amb l'alta burgesia sinó que és extremadament dependent, i cada cop més, d'aquesta a nivell financer. La concentració de caixes ha allunyat el control del territori sobre aquestes i ha reforçat el poder de La Caixa, autèntic centre neuràlgic de l'alta burgesia barcelonina, en un moment en que el crèdit cap a les empreses és un bé molt preuat.

Com funciona el fons de rescat autonòmic?

ABEL CALDERA BERGA

Els rescats són provocats per la impossibilitat de les comunitats autònomes d'obtenir finançament en el mercat internacional. Com que a dia d'avui només l'estat té capacitat d'obtenir aquest finançament, sol·licitar el rescat vol dir demanar a l'estat que actuï com a finançador de les comunitats.

Les comunitats autònomes que sol·licitin el

rescat -o qualsevol dels eufemismes que apareixen cada dia-, estaran obligades a seguir les directrius del Ministeri d'Hisenda espanyol. En primer lloc, hauran de presentar un pla de tresoreria, que es revisaria mensualment, i un pla d'ajustament -noves retallades-, que es revisaria anualment. Aquest pla ha de ser aprovat pel Ministeri i si s'incompleix, el Ministeri enviaria interventors a la comunitat autònoma per a obligar al compliment d'aquests acords. Si hi

continuen havent incompliments, l'autonomia quedaria completament intervinguda i des del Ministeri es forçaria a l'aplicació d'un pla d'ajust dictat pel govern central.

Sol·licitar el rescat porta implícit haver d'aplicar retallades més dràstiques que les aplicades fins ara, i l'incompliment d'aquestes retallades significa obrir la possibilitat a que sigui el govern central qui decideixi què és retallable d'una autonomia. En aquest darrer escenari és difícil no veure l'oportunitat que es presenta al govern central per desmuntar l'obra de reconstrucció cultural feta per les tres comunitats autònomes dels Països Catalans.

10INTERNACIONAL

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

La revolució cubana de Alternativa Cuba, espai promogut per dos catalans, Oriol Plana i Oriol Tuson, com a proposta de guia de “viatge per la història i la revolució” cubana, entrevista per a L’ACCENT sengles protagonistes de la cada cop més nombrosa comunitat illenca de “blocaires en defensa de la revolució”, que recentment celebrava la seva primera trobada a nivell nacional i que, amb una presència ALTERNATIVA CUBA

“Va ser un moment molt oportú per a intervenir, col·laborar, compartir, unir criteris, per fer la crítica revolucionària i constructiva, aquesta que en aquests moments és tan necessària”. Ras i curt, així definia Raisa Martín, editora del periòdic digital Solvisión de la província oriental de Guantánamo, Cuba, i administradora del bloc La Guantanamera , el I “Encontre de Bloguers Cubans en Revolució”, celebrat a la Universitat de Matanzas Camilo Cienfuegos durant els passats 27 i 28 d’abril de 2012,2 amb la participació de més de 60 blocaires d’arreu de l’illa caribenya, una experiència “plena de vida, de provats reclams, sinceres respostes, coratge, valentia. Un lloc on ningú va manar callar ningú, on qui va parlar, va dir el que pensava, va suggerir idees, va propiciar el debat”, tot plegat en el marc d’una iniciativa que promet continuïtat perquè “va ser útil, valedora, susceptible a canvis, com la vida mateixa”.

En un “context de guerra mediàtica permanent”,3 la periodista cuba-

na no dubta en anar directe a l’arrel de la qüestió i denunciar aquelles persones que “reben diners per entrar a Internet i comentar sobre tot tipus de materials entorn a la revolució cubana”. Ho fa “des d’aquest espai, molt petit i personal, on publico sobre vivències personals, articles sobre Guantánamo, la meva ciutat, el Guantánamo real, cubà, més enllà de la base naval dels EEUU en territori robat”. Actualment es calcula que podrien interactuar a la xarxa de l’entorn de 1000 blocs administrats per autors cubans que, amb diferents interessos i al voltant de múltiples temàtiques,4 conflueixen en el compromís de defensa de la revolució, ja sigui des de la pràctica periodística o bé com a simples aficionats, molts d’ells amb materials de gran qualitat5 que no dubten en difondre hàbilment mitjançant altres canals de comunicació 2.0, amb especial dinamisme des de Twitter. Tot plegat, assolint l’objectiu d’haver obert una escletxa gens menyspreable de lluita contra el que Martín descriu com “una agressió permanent, perquè senzillament no hi ha debat en busca de la veritat, sinó una ter-

“Actualment es calcula que hi ha entorn de 1000 blocs administrats per autors cubans que conflueixen en el compromís de defensa de la revolució”

1

Potencial que els altaveus informatius del capital han intentat repetidament minimitzar, quan no desacreditar, malgrat no l’hagin pogut ocultar, fet que contrasta amb el fervor amb que s’ha impulsat i patrocinat, en aquest cas des de dalt, un moviment com aquest en sentit contrari. A finals de 2010 un “cable” aconsellava al Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica (EEUU) ”Pensem que la jove generació de dissidents no tradicionals... pot desenvolupar un paper a llarg plaç en una Cuba postCastro” (Jonathan D. Farrar, 18 de desembre de 2010).

L'administració Obama ha aprovat milionaris fons dirigits a fomentar els “cibermercenaris” a l'illa amb l’objectiu de difamar sobre Cuba a través de les tecnologies de la comunicació, així com conformar plataformes digitals dissenyades expressament per evadir el control de l'Estat cubà. El mateix diari The New York Times publicava el mes de juny del 2010 que la Casa Blanca lidera un esforç global per crear una Internet a l’ "ombra" o "Internet en una maleta", així com sistemes de telefonia mòbil per a "dissidents", amb l'objectiu de "minar governs incòmodes..."

tan o m en parti ja la mé país cari inundan

La xarxa també compta amb una important presència de blocaires defensors de la revolució

giversació de la realitat cubana a l’exterior y aquesta veritat de Cuba és la que ens correspon defensar als blocaires revolucionaris”, punt en que coincideix amb Norelis Morales, a l’hora de destacar que “qualsevol anàlisi seriós ha d’implicar no aïllar-se del context, al qual sumaria un altre component, les campanyes mediàtiques contra els habitants de l’illa. Els blocs arreu del món són vigilants dels mitjans”. No són paraules buides res-

ponen a l’experiència d’haver tingut “la singular oportunitat d’haver fet notícies que han donat la volta al món i d’haver sentit, en la pròpia persona, el rigor del terrorisme mediàtic que arriba a qualsevol qui faci un periodisme que no compleixi disciplinadament les matrius d’opinió de les transnacionals de la informació, en particular sobre Cuba” i continua “amb totes les insatisfaccions que tinc amb el periodisme vist de mane-

2

La trobada fou convocada “pels joves administradors de La Joven Cuba”.

temes d’actualitat política, sinó que parlen de cultura, d’educació, etc.”

3

5

El bloqueig de més de mig segle que els EEUU continuen practicant impunement contra Cuba va molt més enllà de l’esforç, tan criminal com infructuós en la consecució dels objectius a que respon, per ofegar l’economia del país i les condicions materials de la seva gent. També és un bloqueig tecnològic i de la informació que sens dubte ha aconseguit, amb molta més eficàcia que l’anterior, traslladar a gran part de l’opinió pública mundial una visió parcial, deformada i totalment estereotipada de la realitat del país i de la revolució en el seu conjunt.

La trobada de Matanzas va reunir una mostra sociològicament molt completa de creadors de bitàcores, temàticament diversificada. Poc després de l’encontre i vist en retrospectiva, Blogazo por Cuba, difonia la reflexió que “malgrat aparentment Cuba compta amb una blogosfera relativament jove, sí que podem dir que està constituïda per persones preparades, plenes de desitjos d’escriure, d’explicar les seves experiències, de mirar els processos que ens envolten amb una òptica capaç de dir-ho tot pel seu nom i alhora criticar el que es considera mal fet...”

4

Malgrat les dificultats per trobar fonts fiables de recopilació de bitàcores que responguin a aquest patró, val la pena estar atents a la tasca de recopilació que des de Blogs Cubanos, s’està duent a terme en l’actualitat, un important treball d’inventari mogut pel repte de “llistar 1000 blocs que presenten la realitat cubana de forma amable o mitjançant la crítica constructiva i no toquen solsament

6

Lluny d’esquivar un debat de tal calat, Raúl Castro Ruz, Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba (PCC) i President dels Consells d’Estat i de Ministres, aborda de ple, en el discurs de clausura de la Primera Conferència Nacional del Partit celebrada a La Habana els passats 28 i 29 de gener de 2012, la tasca de “promoure una major democràcia... afa-

ra general a l'illa, no s'ha de perdre de vista que els mitjans cubans tenen la missió de respondre a la immensa majoria del poble que no vol capitalisme, ni neoliberalisme, i sí que aposta per una societat més humana i justa.”

I és que precisament en un moment d’intens debat intern sobre el paper dels mitjans de comunicació a Cuba,6 Morales, periodista i escriptora natural de Santa Clara que confessa ober-

vorint que les discrepàncies siguin assumides amb naturalitat i respecte, incloent als mitjans de comunicació de masses”, afegint que “és necessari incentivar una major professionalitat entre els treballadors de la premsa... superar actituds simuladores i oportunistes sorgides, a l’empara de la falsa unanimitat i el formalisme, en el tractament de diferents situacions de la vida nacional”.

7

En la línia de la nota a peu de pàgina número 3, els EEUU han impedit sistemàticament l’accés a la banda ampla als habitants de l’illa, dany que en l’actualitat s’està pal·liant parcialment fent arribar el cablejat de fibra òptica per mar des de la República Bolivariana de Veneçuela, fet que desmunta de cap a peus l’estès tòpic de desinformació que pretén fer-nos creure que el govern cubà censura l’accés a Internet als ciutadans del seu país. Res més lluny de d’una realitat que, paradoxalment, és provocada per aquells qui la denuncien.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

es de la bitàcola

és important en altres plataformes de les anomenades xarxes socials, cular Twitter, ha pres consciència de representar una escletxa, potser s potent,1 de transmissió de la realitat cubana, una perspectiva del ibeny ben allunyada dels interessats tòpics i clixés que continuen nt els mitjans de comunicació de masses capitalistes. tament el seu “amor per aquesta professió”, autora del bloc Islamía i impulsora al mateix temps de l’espai de trobada Blogueros y Corresponsales de la Revolución, s’atreveix a sentenciar, des d’aquesta privilegiada situació, que “el millor periodisme avui s’està fent a la blocosfera, a pesar de les limitacions tecnològiques7”, al mateix temps que, lluny de fer el joc a aquells qui tracten de desacreditar-los amb l’etiqueta d’”oficialistes” del govern revolucionari, una “sobirana estupidesa que no m’esforço en desmentir”, opta per fer sentir l’orgull d’escriure “lliurement del tema que indiqui la meva consciència que pertany al meu poble, poble que ha donat lliçons de resistència i generositat dignes de les d’una epopeia”.

D’aquesta manera, la trobada de Matanzas va suposar “un moment de tall, de veure el que s’havia fet... una mostra representativa de blocs consolidats i d’altres que comencen”, una oportunitat alhora per trobarse i encetar “un diàleg horitzontal i democràtic” amb la voluntat de reforçar alhora el valor de compartir “aquest imaginari socialista” que Morales no dubta en destacar com a denominador comú del fenomen blocaire que va fer possible l’encontre que “esperem celebrar novament l’any vinent a la ciutat de Santa Clara”.

Que hi ha vida més enllà del que ens expliquen les “transnacionals de la informació” ho demostra el periodisme crític i compromès que, com no podia ser d’altra manera, és més que mai una realitat en un país en revolució, un país on, tal com destaca Raisa Martín “hi ha defen-

“La trobada de blocaires ha servit per encetar ‘un diàleg horitzontal i democràtic’ amb la voluntat de reforçar alhora el valor de compartir ‘aquest imaginari socialista’” sors de Cuba que han convertit les seves bitàcoles en veritables mitjans de premsa”. Certament, és més que probable que els “blocaires cubans

en revolució” reunits a Matanzas representin avui un molt més ric i nodrit encara espai d’avantguarda del periodisme produït a l’illa. Tot plegat sense deixar de precisar el sentit d’amplitud i complexitat que descansa en la raó de ser del moviment blocaire cubà doncs, tal com s’afanya a concloure l’editora guantanamera “no penso que els blocs hagin aparegut per a suplir qualsevol mitjà de premsa, parlem de coses completament diferents, els mitjans de premsa ofereixen materials en diverses sessions per als gustos dels consumidors, diguem-ne articles sobre educació, cultura, esports, política, el bloc és quelcom més privat, més petit... molt personal, els blocs ofereixen al món aquesta mirada més personal de Cuba”. Una mirada que sorgida precisament de la inquietud de “fer i administrar el meu propi mitjà de premsa, un repte que sentia havia d’assumir. Així veia la llum La Guantanamera, projecte que recentment ha assolit els cinc anys de vida i que pren el seu nom per ser el primer fet per una periodista de la més oriental de les províncies cubanes”. Orgull més que merescut.

En un país on “trinxeres d'idees valen més que trinxeres de pedres”, estem convençuts que el seu autor,

Els joves blocaires uneixen esforços per contrarrestar la propaganda anticastrista

Els blocaires revolucionaris escriuen amb total independència

José Martí, considerat per tots els cubans l’’”apòstol de la independència”, reconegut “autor intel·lectual del Moncada” pel mateix Comandante en Jefe, Fidel Castro Ruz, desitjaria llarga vida a la xarxa a projectes com els de Norelis Morales i Raisa Martín, de Guanahacabibes a Punta de Maisí, passant per Santa Clara i Guantánamo, tot donant la benvinguda a iniciatives com la dels joves universitaris de La Joven Cuba, propostes totes elles que han contribuït a fer de “la blocosfera cubana un lloc

de confluència que tenen totes aquelles persones que en aquesta illa defensen Cuba des de qualsevol espai, sota qualsevol nom, qualsevol professió”, persones que no posen en venda la seva llibertat, que ni diuen “una mentida, ni em paguen per propalar un enunciat, ni deixo que coartin la meva llibertat personal i social, en definitiva, persones que, individualment i col·lectiva, defensen els ideals de la revolució des d’on faci falta, també des de la bitàcola.

“Ni em paguen per propalar un enunciat, ni deixo que coartin la meva llibertat personal i social”

Enllaços d'interès Alternativa Cuba http://alternativacuba.blogspot.com Solvisión www.solvision.cu La Guantanamera http://la-guantanamera.blogspot.com La Joven Cuba http://lajovencuba.wordpress.com Blogs Cubanos http://blogscubanos.wordpress.com Blogazo por Cuba http://blogazoxcuba.wordpress.com Islamía http://islamiacu.blogspot.com Blogueros y Corresponsales de la Revolución http://bloguerosrevolucion.ning.com

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

El SOC no ha pagat la pròrroga dels subsidis d’aturats de llarga durada REDACCIÓ BARCELONA

Nova escanyada contra les persones més desafavorides econòmicament. Segons han informat diversos afectats a L'ACCENT, el Servei d'Ocupació de Catalunya encara no havia abonat a principis d'agost els 390 euros de la paga per a aturats de llarga durada que com a molt tard el 25 de cada mes abona als seus beneficiaris. Aquesta paga és la que es dóna als aturats que ja han esgotat la paga dels 426 euros i no han pogut obtenir una feina, prorrogant sis mesos un subsidi de 390 euros. Aquest subsidi el paga l'estat a través de l'INEM, però la gestió del pagament va a càrrec del SOC. Un dels afectats, s'ha dirigit al SOC del carrer Dante de Barcelona a demanar per quins motius no havia cobrat els 390 euros. Personal del SOC l'ha informat que cap dels beneficiaris havia cobrat la paga, que ells no en sabien els motius i que l'única cosa que sabien era que, amb sort, cobrarien cap a finals d'agost. Posteriorment, en una altra

tència per a aquells que no tenim pràcticament cap altre mitjà".

Després de consultar fonts vinculades al Departament de Treball, L'ACCENT ha pogut confirmar que els afectats encara no havien cobrat aquest subsidi, i que tots els mesos anteriors s'havia cobrat com a molt tard el 25, fet que ja ha generat diverses reclamació a les OTG. Les mateixes fonts també han explicat que diferir aquests pagaments és legalment possible perquè, en comp-

Francesc Xavier Mena, conseller de treball de la Generalitat

visita per a reclamar, el van informar que els pagaments es realitzarien abans del 15 d'agost.

L'afectat explicava a L'ACCENT el problema que suposa als beneficiaris d'aquesta paga no cobrar-la a temps.

"Aquests diners són molt necessaris per

a nosaltres, ja que són l'únic ingrés que tenim. Les factures d'aigua o de llum s'han de pagar, i comptem amb aquests diners per a fer-ho. No cobrar aquests diners suposa deixar a deure factures de subministres, entrant en l'espiral de la morositat. És una paga de subsis-

Multa de 30.000 euros per a un militant de l’esquerra independentista de Molins REDACCIÓ BARCELONA

Continua la repressió contra els vaguistes del 29M, talment com si es volgués fer un escarment generalitzat de cara a la més que probable nova convocatòria de vaga general per a la tardor.

Aquesta vegada en comptes de practicar sis detencions, com succeí el passat 18 de juliol a Sabadell, el departament d'interior comandat per Felip Puig ha enviat una multa a un dels participants en la manifestació que el dia de la vaga va recórrer els carrers de la localitat baixllobregatina de Molins de Rei. A Enric Piera, militant de la CUP, l'acusen de ser el promotor i organitzador d'un seguit d'actes que inclouen el tall de la via fèrria i de la N-340 al seu pas per Molins. Segons la denúncia, Piera era qui “dirigia” la manifestació perquè era la persona que portava el megàfon. Durant la jornada del 29M, Piera no va ser identificat per cap agent policial.

Concentració contra la multa

En declaracions al digital local Viu Molins de Rei,Piera assegura: “No entenc res, l’única explicació possible és una actuació repressiva més d’aquest govern de dretes. L’objectiu és neutralitzar a tothom que es pugui sig-

nificar en la lluita social, però sobretot evitar que vagi a més”.

Aquest passat dilluns 6 d'agost, mig centenar de persones es van concentrar a Molins de Rei en solidaritat amb Enric Piera.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

tes de tenir la condició de prestació o subsidi d'atur -fet que obligaria a complir uns terminis de pagament-, tenen la condició jurídica de subvenció, no subjecta a un calendari mensual de pagament. D'altra banda, el pagament d'aquest subsidi ha topat amb dificultats tècniques degut a un sistema de pagament incapaç d'absorbir l'alta demanda que genera la crisi. Tot i així, aquestes fonts no han pogut confirmar quan es cobraria aquesta paga.

Multat per informar sobre la vaga general REDACCIÓ EBRE

El passat 28 de març, un dia abans de la darrera vaga general, un militant de la territorial del Montsià de la COS va ser identificat mentre informava sobre la vaga. El sindicalista, que explicà a l'agent 4001 de la policia municipal que la COS era un dels sindicats convocants i que podia fer les comprovacions oportunes, fou “convidat” per l'agent a a que l'acompanyés a comissaria. Sense explicarli el motiu, ja que no es tractava de cap repartiment de propaganda, sinó de l'exercici d'un dret recollit per la constitució, l'agent es posà nerviós, i per tant el sindicalista decidí accedir a la petició del policia. Allí a comissaria, de males maneres se l'identificà. Participaren en aquest procediment tant l'agent 4001 com un altre policia municipal que es negà a identificar-se. Mesos després, ha arribat una multa de 150 euros per repartiment de publicitat. La multa feta efectiva per l'agent 4001 acusa al company de repartir publicitat i adjunta un full informatiu de la COS sobre la passada vaga del 29 de març.

Segons relata l'afectat, quan anà a recollir la multa a l'ajuntament, ja que en el moment de la notificació feta per l'oficina de correus no es trobava a casa, es trobà que la persona que l'havia d'atendre no hi era i li digueren que deixara la notificació de correus i que tornara l'endemà. Quan tornà i explicà que la notificació l'havia deixat ja allà el dia anterior, li digueren que l'havien llençat al fem.

Aleshores, l'afectat entrà una queixa al registre de l'ajuntament, fet que provocà que al cap de mitja hora apa-

regués finalment el paper extraviat, comunicant-li de nou que l'endemà podria passar-lo a recollir a l'ajuntament. Al dia següent, en anar a recollir aquest document i acompanyat del seu fill de 3 anys, li volien fer signar un paper però sense donar cap explicació que no fos que si no signava aquell paper no li retornaven la notificació. En insistir en demanar explicacions intervengué el cap de l'Agència Tributària, que tampoc volia donar explicacions i finalment clogué la conversa amb un “aparta” i una espenta. Seguidament avisaren la policia municipal i el feren signar.

A banda dels fets, la COS també denuncia l'ús de l'ordenança del civisme amb finalitats polítiques. Pel sindicat, el fet que denuncien no tracta de cap fet aïllat ja que, tot i que hi ha una ordenança que no es pot ni penjar cartells ni repartir informació, aquesta només es fa servir contra els moviments polítics i, sobretot, contra l'esquerra independentista. El sindicat denuncia que “constantment se'ns identifica per encartellar, se'ns boicotegen xerrades no cedint espais o denegant-los en darrer moment”. El mateix sindicalista multat explica fa ja uns anys hagué de suportar amenaces personals de l'alcalde i un regidor, tots dos de CIU, per repartir un paper on deia quin sou rebien.

Davant les contínues agressions per part dels càrrecs electes de CiU contra la militància de l'esquerra independentista, la COS es pregunta en un comunicat si és certa la conversió independentista d'aquest partit: “Realment algú s'ho creu? En quin moviment independentista els seus militants persegueixen els companys?”

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

ESPORT 13

Londres 2012 : el COI i l’organització engeguen una persecució contra les nacions sense estat RAFA ESCOBAR MANISES

Existeix la creença generalitzada de que els Jocs Olímpics representen un punt d’encontre entre els diferents pobles del món. De fet la tradició arranca des de l’època de la Grècia clàssica quan totes o la gran majoria de les ciutats estat gregues (polis), es reunien al mont Olimp, considerat la residència dels antics Déus de l’Hèl·lade, per celebrar unes competicions esportives en honor a aquests. Les relacions entre les polis no sempre eren cordials però, en ofrena als déus, aturaven totes les seues hostilitats durant els dies en els que es celebraven les diferents competicions esportives.

En 1896, una època molt convulsa de la història europea i universal es tractà de recuperar l’esperit olímpic reviscolant aquesta mil·lenària tradició. Els Jocs Olímpics d’Atenes foren els primers de l’era moderna i des d’aleshores són molts els jocs que s’han celebrat i moltes les ciutats que els han acollit.

La història de l’olimpisme des dels seus orígens, malgrat deixarnos imatges per al record també està plena de punts foscos, corrupteles, instrumentalitzacions polítiques, mercantilització, etc. Què han pervertit fins a extrems inusitats la idea primitiva.

L’últim episodi d’aquesta llarga trajectòria de llums i ombres s’està produint a Londres aquests dies.

Segons sembla el COI ha fet circular la consigna als organitzadors de l’esdeveniment de que les úniques banderes i símbols que es poden exhibir als jocs són aquells que pertanyen als estats. Una postura així poc té a veure amb un esperit olímpic que teòricament s’hauria de basar en la tolerància i el respecte.

La poca sensibilitat dels britànics s’ha pogut veure sense anar més lluny en la competició de futbol, en la que jugadors gal·lesos, escocesos i anglesos compartien equip i estaven obligats a escoltar un himne anglès que culmina fent una proclama a la victòria dels anglesos sobre els escocesos. I per si això fora poc, la seu escollida per als partits de la fase prèvia del combinat britànic ha segut la ciutat gal·lesa de Cardiff, en el que per importants sectors del nacionalisme d’aquest territori ha resultat una provocació.

Aquesta situació enrarida ha provocat que alguns jugadors de la selecció britànica hagen expressat el seu malestar, entre ells el famós jugador del Manchester United Ryan Giggs, d’origen gal·lès, que de la mateixa manera que ha demanat al públic de Cardiff respecte cap a l’himne britànic ha manifestat el

Un membre de l’organització fent retirar una ikurriña

seu dret a no cantar-lo i no sentirse representat de la mateixa manera que un anglès.

No ha segut aquest l’únic fet cridaner quan ens trobem encara a l’equador d’aquestes olimpíades. El passat 31 de juliol el boxejador Damien Hooper va exhibir durant el seu primer combat una samarreta amb l’emblema dels aborígens australians, ràpidament el comitè olímpic australià l’amonestà i li va prohibir tornar-ho a fer sota amenaça d’expulsió. Per la seua banda el COI no el sancionà, però l’obligà a demanar disculpes i a prometre que no ho tornaria a fer. Hooper, malgrat tot, sempre s’ha manifestat orgullós de lluir una bandera per la qual es sent representat i que Londres 2012 no podrà esborrar del tot, ja que la porta tatuada al cos.

Hooper però, no ha estat l’únic en reivindicar als aborígens australians, precisament als jocs de Sidney 2000, la velocista Cathy Freeman guanyadora de la medalla d’or a la cursa dels 400 metres es va destacar com a una defensora dels drets dels indígenes australians durant els jocs, posicionament que arrancava des del 1994 quan als jocs de la Commonwealth, després de guanyar la cursa dels 200 metres va donar la volta a l’estadi embolicada amb la bandera del seu poble.

Com era previsible la delegació espanyola no ha escapat a aquesta polèmica, tot i l’esforç dels mitjans de comunicació per silenciar els fets. En plena campanya de les plataformes en favor de les seleccions catalanes i basques aquests fets han eixit a la llum com no podia ser d’altra manera.

En la competició individual femenina de descens per aigües braves amb kayak, la palista basca Maialen Chorraut va obtenir la medalla de bronze. Durant el trans-

curs de la competició, el grup de familiars i amics que li donava suport, tant a ella com al palista Ander Elosegui va mostrar diverses vegades una ikurrinya, fins que membres de l’organització acudiren ràpidament per demanar-los que la guardaren.

De la mateixa manera res s’ha comentat als mitjans de comunicació espanyols sobre el fet que la nedadora badalonina Mireia Belmonte, guanyadora de dues medalles de plata, es mostrara favorable

a les seleccions catalanes en una entrevista enregistrada al 2009 i fins i tot posara amb un cartell de la plataforma. Així i tot la nedadora de Badalona no ha fet cap declaració en aquest sentit durant els jocs i fins i tot l’hem pogut veure embolicada amb la bandera espanyola.

El que si ha parlat clar, és el jugador d’hoquei herba Àlex Fàbregas qui al seu twitter va afirmar que jugava a la selecció espanyola perquè no tenia possibilitat de fer-ho

a la catalana. Mentre que als mitjans de comunicació generalistes s’ha fet un silenci general, a les xarxes socials el tema s’ha escalfat fins al punt que l’esportista s’ha vist obligat a tancar el seu compte de twitter a causa d’insults i amenaces espanyolistes.

En aquest context no es pot descartar que es produïsquen més successos conflictius, tant a la delegació espanyola, com a qualsevol altra, davant d’una normativa enormement restrictiva que coarta la llibertat d’expressió posant l’excusa de la politització. Així i tot els britànics contemplen algunes excepcions a la normativa, excepcions per les quals es permetran les banderes o símbols escocesos i gal·lesos. És per això que hem pogut veure banderes de Gal·les a Cardiff o banderes escoceses mentre disputava els seus partits a Wimbledon el tenista Andy Murray, qui fins i tot lluïa la bandera a les canelleres.

No sabem com acabaran els jocs però el que si podem afirmar és que l’anomenat esperit olímpic el trobem molt lluny de l’organització i el COI, dels burocrates que viuen de l’esport olímpic i del negoci que es genera al seu voltant. L’esperit olímpic el trobem sobretot en alguns esportistes, bàsicament en aquells que practiquen esports amb poc de seguiment i que requereixen un gran esforç i dedicació, esports que durant uns pocs dies esdevenen protagonistes.

El desacord entre Barça i Espanyol impedeix la celebració de la supercopa catalana RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 31 de juliol la Federació Catalana de Futbol tenia previst celebrar la Supercopa Catalana, el nou format de l’antiga Copa Catalunya. El partit però no es pogué celebrar perquè tots dos equips no foren capaços de posar-se d’acord sobre el dia en que aquesta s’havia de celebrar.

El Barça es mostrà contrari a la data marcada per la FCF perquè alterava la seua preparació de pretemporada i per això demanà un canvi de la mateixa llançant un

ultimàtum pel qual, si aquesta es mantenia, acudiria amb el Barça B a disputar el títol.

La Federació plantejà com a nova data el 26 de setembre, però aquest cop era l’Espanyol el qui no volia disputar el torneig un cop començada la Lliga Espanyola.

Malgrat els intents de mediació per part de la Federació els dos clubs de Barcelona es mostraren incapaços de posar-se d’acord, mostrant a la societat catalana, l’interès que tenen tots dos per fomentar les competicions autòctones.

Un espectacle lamentable adobat

per un artificiós intercanvi de retrets en el que ambdós clubs feien el teatre de mostrar-se molestos per la no celebració del partit, quan realment, la sensació que ha donat des d’un primer moment es que es tractava d’una competició que cap dels dos clubs tenia interès en disputar. De fet, el que ha quedat ben clar es que Barça i Espanyol concedeixen una importància molt més gran als títols que són d’àmbit estatal, tant pel que fa a la rendibilitat econòmica com a la major transcendència que aquests tenen.

14 CULTURA

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

L’Aplec del Ports estira contra la crisi i les retallades Borja Català FORCALL

i crisi ni retallades. El XXXIVé Aplec dels Ports, celebrat entre el 27 i 29 de juliol a la vila de Forcall (540 habitants), va aplegar milers de persones per reivindicar una comarca viva, exigir la fi de l'abandó que pateix aquest indret per part de les institucions i gaudir d'una festa gratuïta i autofinançada que és un referent en el calendari de celebracions populars dels Països Catalans des de la seua primera edició, organitzada en 1978 a la Todolella. Des d'aleshores la trobada comarcal s'ha celebrat ininterrompudament amb l'única excepció de l'any 2006.

Amb el lema “Tirem... o estirem?” l'Aplec de Forcall va servir per plantejar les ja tradicionals demandes de llocs de treball estables per evitar que el jovent haja d'emigrar d'aquesta terra, uns serveis mèdics bàsics o la millora de les carreteres; d'altres més recents, com la fi de la prohibició de les emissions de TV3; i, sobretot, aquelles relacionades amb l'actual context de crisi: el manifest d'enguany denunciava les retallades en sanitat i educació -més greus encara en espais rurals poc poblats com el Ports- i demanava la continuïtat dels ajuntaments de la comarca, l'existència dels quals perilla si prospera la iniciativa de fusionar els

per la Llengua. L'assemblea de la Plana d'Arran presentà a Forcall la nova organització juvenil de l'Esquerra Independentista i el seu projecte per a les comarques septentrionals del País Valencià.

Però sens dubte el plat fort del cap de setmana van ser els concerts de les nits. Diven-

N

“Des de l’any 1978 la trobada comarcal s'ha celebrat ininterrompudament amb l'única excepció de l'any 2006”

municipis de menys de 5.000 habitants -el més poblat de la comarca, Morella, no arriba als 3.000 veïns i veïnes-. L'espectacle de presentació, coordinat pel còmic Valentí Pinyot, va exposar públicament totes aquestes exigències.

Joan Francesc Mira substitueix Eliseu Climent al capdavant d’Acció Cultural Borja Català MANISES

l novel·lista, assagista i traductor Joan Francesc Mira (València, 1939) ha estat escollit nou president d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Mira, qui ja en fou president a la dècada dels 90, substitueix al capdavant de l'entitat cívica l'activista i editor Eliseu Climent (Llombai, la Ribera Alta, 1940). Climent, membre fundador d'ACPV, romandrà a la Junta Directiva com a president fundador i previsiblement se centrarà en la branca econòmica i empresarial del conglomerat d'institucions que ha creat al voltant d'ACPV: l'Institut Ignasi Villalonga, un lobby de pressió que treballa que per la vertebració de l'Euroregió de l'Arc Mediterrani (EURAM).

El nou president és un intel·lectual amb molt de prestigi en l'àmbit acadèmic (és catedràtic jubilat de la Universitat Jaume I, ha traduït al català obres com la Divina Comèdia, els Evangelis o L'Odissea i ha estat autor de nombrosos assajos de temàtica diversa: història, sociologia, política...).

Vinculat al Bloc Nacionalista Valencià -hi milita-, l'any 2000 en fou candidat per València en les eleccions estatals i després dels passats comicis autonòmics fou proposat per la Coalició Compromís (integrada, entre d'altres, pel Bloc) per formar part

E

Quant al programa, per als tres dies d'Aplec es van organitzar a Forcall nombroses activitats, com ara excursions pel terme (a la Roca del Migdia i a la Mola de la Vila), exposicions, conferències i debats (sobre la Santantonà, festa local d'origen pagà i sobre el futur dels consistoris dels Ports) i també les presentacions de diferents col·lectius i de la seua feina: Xarxa Jove, Arran, Maestrat Viu, Escola Valenciana i la plataforma Castelló

El documental d’un valencià donarà veu a les víctimes de la tortura al País Basc Borja Català MANISES

’ús de la tortura per part de les forces de seguretat de l’estat, especialment en la lluita contra l’independentisme basc, és un tema tabú als mitjans de comunicació convencionals. Amb l’objectiu d’ajudar a trencar aquest blocatge informatiu, el valencià Ricard Salom (Carcaixent, la Ribera Alta, 1975) està preparant un documental en què dóna veu a ciutadanes basques que han patit en carn pròpia una pràctica que segons la versió oficial no existeix.

El projecte 120 hores. La tortura contra Euskal Herria va nàixer fa dos anys i les gravacions van començar a les darreries de l’estiu de 2011. Durant el rodatge Salom ha parlat amb diferents víctimes de la tortura, com ara el jove Unai Romano; l’exdirector del diari Egunkaria (ara cap visible de Berria), Martxelo Otamendi; o l’editor de Txalaparta, Mikel Soto.

Davant la càmera també passen una metgessa i una psicòloga membres de l’associació Jaiki Haidi, que dóna assistència a qualsevol persona que haja patit violència política per part dels estats

L

del Consell Valencià de Cultura; finalment en quedà fora en no rebre el suport del PP, que acusà Compromís de trencar el consens per a la renovació del consell d'administració de RTVV i del consell assessor de RTVE al País Valencià.

De fet, l'elecció de Mira pot ser interpretada com una aproximació d'ACPV a Compromís, candidatura que entrà amb força a les Corts Valencianes en 2011: l'entitat cívica tindria amb ell un interlocutor directe amb la coalició. Al seu torn, la substitució de Climent pot respondre al canvi generacional en la primera línia política del Principat (especialment en CiU): la nova fornada de dirigents convergents ja no és la de la transició, amb la que l'editor estava molt vinculat des del franquisme, i la influència del valencià sobre els nous líders de la federació nacionalista és molt menor.

dres 27 van actuar Al Tall, que va presentar l'himne de l'Aplec del Ports compost per a l'edició d'enguany, i Obrint Pas. Dissabte 28 la pluja va retardar el concert de La Gossa Sorda, que acabà traslladant-se al pavelló poliesportiu de la localitat. L'afluència tots dos dies fou massiva. Les actuacions de Lilit i Dionís, Tospadentro, Extracto de Lúpulo o Tashkenti, entre d'altres, van arrodonir una festa que va tornar a demostrar que els Ports és una comarca viva i disposada a estirar pel seu futur.

espanyol i francés. També hi participen representants del Grup Contra la Tortura del País Basc (Torturaren Aurkako Taldea, TAT). De fet, aquest col·lectiu ha aportat molta informació als autors del documental.

Com explica el mateix Salom, 120 hores “és intencionalment parcial”, ja que no ha tractat de posar-se em contacte amb cap portaveu estatal. “La seua versió és estesa i coneguda, tenen tots els mitjans de comunicació a la seua disposició”, afirma. Tampoc no ha sol·licitat cap subvenció pública.

Per aquest motiu, per poder dur endavant el projecte (que ja es troba en la fase de muntatge), Salom ha acudit al micromecenatge a través de la pàgina web www.verkami.com. El seu objectiu és reunir 4.500 euros amb què cobrir les despeses posteriors a l’enregistrament (a més del muntatge, disseny dels crèdits, dels subtítols –estaran en català, basc i anglés- i de la caràtula, gravació de les còpies...). Els primers dies de la campanya de finançament ja s’havien aplegat gairebé 2.000 euros, i s’hi podran fer aportacions fins als primers dies de setembre.

CULTURA 15

L’ACCENT 232 DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena

La fotografia documental de la Barcelona de la transició “La façana de l'edifici va passar a lluir un resum de la història de la fotografia a partir de retrats dels autors més cèlebres”

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l Macba (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) hi ha instal·lada una exposició sobre el Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB) a la què li queden només tres setmanes -el 26 d'agost pleguen veles. Va néixer al número 11 bis del carrer Aurora, al costat mateix del museu, l'octubre de 1978. Els va allotjar una antiga fàbrica que, gràcies a un mural del grup artístic Arranz Bravo i Bartolozzi encara conservat, de seguida es van fer seva. La façana de l'edifici va passar a lluir un resum de la història de la fotografia a partir de retrats dels autors més cèlebres tot reconeixement també fotògrafs autòctons com l'Oriol Maspons i en Xavier Miserachs.

El que fou el seu director, l'Albert Guspi, ja havia obert la primera galeria comercial fotogràfica de l'Estat el 1973.

Amb en Guspi al front aixecaren el CIFB, un projecte de fotografia documental que convisqué, durant un curt període de temps, amb d'altres plantejaments com ara el de la fotografia creativa, de concepció visualista, i que acabà esdevenint hegemònica. Per contra, el CIFB s'empaltà del treball iniciat per en Cornel Capa -germà d'en Robert- al novaiorquès Interna-

A

tional Center of Photograpy, que apostava per la realització d'una “fotografia compromesa”. Com a confirmació d'aquesta tria, el local s'inaugurà amb una antologia de l'Agustí Centelles.

L'exposició s'articula al voltant de tres espais. Un primer, si voleu, més tòpic, però no menys interessant, és el que retrata els barris populars més depauperats i les persones que els habiten. Com no podia ser d'una altra manera, el barri Xino hi és present, amb les seves putes i el seu petit comerç decadent i els meublés -excel·lents les diapositives del Pep Cunties- però també hi apareixen altres espais com ara el

barri barraques de la Perona, al barri de Sant Martí de Provençals, el Canòdrom, el Port o les cases d'autoconstrucció a primera línia de mar de Gavà i Castelldefels.

El segon és la reproducció d'una exposició que tenia per objecte l'antic Hospital Mental de la Santa Creu on als retrats d'en Jesús Atienza, en Pep Cunties i l'Eduardo Subías s'hi afegia la música al piano del fotògraf i músic Mariano Zuzunaga. El fet que el treball en qüestió estigués firmat per diferents persones no era casual ja que el treball col·lectiu era un altre dels propòsits del CIFB. L'atenció als malalts mentals i al tractament que reben fou un dels

temes tractats pels creadors amb més interès per l'univers contracultural de l'època. El muntatge presenta uns individus els residents de l'Hospital- als què s'ha restablert la dignitat escamotejada per la societat tot superant amb èxit el risc de caure en idealitzacions naïf del boig.

En darrer lloc, i en la mateixa línia que en l'àmbit anterior, el protagonistes són individus i pràctiques que participen d'alguna manera d'un espai desafiament de les normes i les conductes socialment acceptades. La boxa i la lluita lliure al Price, al barri de Sant Antoni, El Molino, al paral·lel, el Carnestoltes de Sitges i l'Ocaña preparant-se per celebrar-lo, i un fantàstic mural amb una seixantena de fotografies del Circo Ruso signat per ECS! -Sergi Capellas, Jordi García i Xavier Rossellói que fou el projecte més ambiciós d'un projecte que acabà abaixant la persiana el 1983.

Brins de literatura universal

El poni roig

Jordi Llovet Galaxia Gutemberg, 2012

John Steinbeck Editorial Viena, 2011

l que fou professor de crítica literària de la Universitat de Barcelona a més d'escriptor i traductor Jordi Llovet ha estat publicant, durant 10 anys, una crònica setmanal al suplement de cultura Quadern del diari El País. En aquest espai, en Llovet reflexionava, a partir de les traduccions al català d'obres clàssiques, sobre literatura i, a través d'ella, sobre tot allò que incombeix l'ésser humà. Ara, l'editorial Galaxia Gutemberg ha tingut la pensada de publicar-ne una selecció, 158 d'entre els més de 600 articles, que serveixen per repassar els principals autors que han anat esdevenint clàssics, referents de la cultura mundial, des de Gilgamesh a Joyce tot passant per Homer, Virgili, Thomas Mann, Tolstoi, Dickens o Flaubert.

mportant cronista de la Gran Depressió americana, la relació de John Steinbeck amb el món del cinema -la seva novel·la El raïm de la ira va ser duta a la pantalla gran per en John Ford i seu és el guió de Viva Zapata d'Elia Kazan- el va convertir en un escriptor molt popular. D'entre les obres del Premi Nobel de Literatura del 1962 s'ha publicat ara en català El poni roig, la història de Jody, un nen de deu anys que viu en un ranxo a Califòrnia amb un pare esquerp que, per sorpresa, decideix regalar-li un petit poni, un fet que trasbalsarà la seva comprensió del món fins al punt d'arribar a la consciència que "en tota felicitat hi ha la llavor del dolor".

Lectures recomanades

A dalt tot està tranquil Gerbrand Bakker Raig Verd, 2012 erbrand Bakker, jardiner i escriptor holandès, no és una persona gaire veterana en això de publicar llibres però de seguida a tastar el gust de l'èxit. La seva primera novel·la, aquesta que avui recomanem, va ser publicada el 2006 i, al 2010, la seva edició en anglès va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, un guardó que atorguen diferents biblioteques de tot el planeta i, enguany, ha guanyat també el Premi Llibreter. La novel·la en qüestió ens presenta la història d'en Helmer, un granger solitari de cinquanta-cinc anys que, a aquestes alçades de la vida, veu perillar el seu esdevenir.

G

23 coses que no ens expliquen del capitalisme Ha-Joon Chang Editorial Empúries, 2012 a-Joon Chang és un professor d'economia de la Universitat de Cambridge que, com molts d'altres, ha aprofitat el trasbals del sistema econòmic capitalista per exposar els seus arguments en format llibre.

Malgrat que el treball que presenta és rigurós, el seu caràcter és amè i, a voltes, irònic divertit. El format escollit és el de plantejar una sèrie de sentències, fins a 23, que posen en dubte algunes dels principis convertits en veritats sagrades del neoliberalisme com ara la del lliure mercat, un concepte que aquest economista no susceptible de ser acusat de marxista afirma que no existeix, alhora que denuncia la ineficàcia i les desigualtats fruit del rpegium econòmic capitalista.

H

E

I

DEL 9 D’AGOST AL 5 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 232

16CONTRAPORTADA

“Volem situar el Camp de Túria dins de l’agenda cultural dels Països Catalans” BERTOMEU LLOPIS BÉTERA

Què és l’Aplec del Camp de Túria?

L’Aplec del Camp de Túria és un projecte que es materialitza enguany per primera vegada i que tindrà lloc a Bétera el proper 1 de setembre. Aquesta primera edició comptarà amb una jornada plena d’activitats on ens trobarem amb espais de caràcter lúdic com puguen ser els concerts, cercaviles, jocs i teatres, cercatasques, etc.; espais de recuperació de cultura popular com els tallers de danses i pilota valenciana, i espectacles amb correfocs i muixerangues; o fins i tot aquells espais amb un caràcter polític més marcat com puguen ser la fira d’entitats on es donaran a conèixer els col·lectius de la comarca, o la xerrada que tenim preparada sobre el paper dels ateneus i casals en el desenvolupament del teixit associatiu a nivell local.

Com va sorgir la idea de l’Aplec?

La veritat és que l’Aplec és un projecte que l’assemblea hem tingut en ment des del nostre naixement ja fa ara més de tres anys. Sempre hem cregut que el Camp de Túria és una comarca on existeix una bon grapat d’associacions culturals, ateneus i casals, col·lectius pel valencià, de recuperació de la memòria històrica, organitzacions polítiques i juvenils…que han desenvolupat una tasca molt gran i important però que, trobem, no s’ha visualitzat com podria haver-ho fet, quedant tota aquesta feina un tant difusa, sense una vertebració que haja permès oferir un espai cultural i polític potent, de referència. Açò el que ha suposat és que la gent del Camp de Túria, i en especial els i les joves, hagen tendit a buscar aquest espai en altres llocs provocant una espècie d’emigració cap a València o, fins i tot, cap a altres comarques més properes. Nosaltres pensem que ací al Camp de Túria comptem amb la capacitat suficient per construir i vertebrar aquest espai cultural i polític que, fins ara, ens ha mancat. Llavors, una vegada teníem

ENTREVISTA

Paco Boquera, militant d’Arran de Camp de Túria Els aplecs tinguren una gran importància en la recuperació nacional durant els últims anys del franquisme i els primers de la Transició. Després d’un llarg parèntesi -amb algunes excepcions-, poc a poc tornen a recuperar-se. Un dels últims és l’Aplec del Camp de Túria, que tindrà lloc el 1 de setembre a Bétera. Entrevistem a Paco Boquera, nascut a Llíria i militant d'Arran. És estudiant de Dret i Ciències Polítiques a la UV.

feta la reflexió, no ens quedava altra que ficar-nos mans a la feina.

Qui està al darrere de l’organització?

Com comentava abans al Camp de Túria existeix un teixit associatiu molt ample i divers. Nosaltres pensàvem que un espai d’aquestes característiques havia de ser fruit de la voluntat i del treball conjunt de tota aquesta gent que ja fa anys treballa a la comarca. Així ara per ara en l’organització de l’Aplec participem una vintena de col·lectius com puguem ser Arran, el Casal Jaume I, els Ateneus de Bétera i de Benaguasil, Escola Valenciana, l’Associació Cultural 9 d’Octubre de Vilamarxant, l’Institut d’Estudis Comarcals, els grups de danses de l’Aljama de Bétera i el Tossal de Llíria, la Muixeranga de Bétera, diverses colles de dolçainers i cors de música compromesos amb el valencià, el 15M, grups de teatre, scouts, grups de muntanya…i fins i tot persones a nivell individual. Nosaltres esperem que aquesta primera edició servisca per prendre espenta i que,

poc a poc, l’Aplec es convertisca en un espai que aglutine cada vegada més gent i més col·lectius. Sense el treball comú de tots i totes aquest aplec ni tindria sentit, ni seria possible.

Amb quines dificultats vos heu trobat?

Doncs la veritat que les dificultats no han estat poques. Ens hem pogut trobar amb entrebancs que van des de les diferències en les dinàmiques de treball que suposa organitzar un aplec d’aquestes característiques entre la vintena de col·lectius que hi participem; els aspectes econòmics als que sempre hem de fer front quan organitzem un esdeveniment d’aquestes característiques; o fins i tot, alguna que altra discrepància amb les institucions a l’hora d’obtindre permisos i facilitar-nos la tasca de l’organització. També la inexperiència en l’organització d’una primera edició, d’un projecte nou que, ara per ara, per a nosaltres resulta bastant ambiciós. Tot plegat són dificultats que estic segur que aniran desapareixent amb el temps i el rodatge i, les que no, ja ens ho farem per fer-les més senzilles. És aquest el primer aplec que es fa al Camp de Túria o ja se n’havien celebrat amb anterioritat?

En realitat encara que publicitem aquesta edició com la del Ir Aplec del Camp de Túria, ací a la comarca no és la primera vegada que se’n celebren. De fet va ser precisament al Parc de Sant Vicent de Llíria on tingué lloc el I Aplec de la Joventut del País Valencià l’any 1959, en plena dictadura, el qual va acabar d’una manera prou caòtica quan arribà la Guàrdia Civil per dissoldre la trobada. Tanmateix, més enllà de l’aplec que es feu ja fa tres anys en commemoració del 50 aniversari de l’organització d’aquest I Aplec de la Joventut, i d’algun altre que s’ha organitzat entre aquests dos, la veritat és que no hi ha hagut cap mena de continuïtat en la celebració d’aquest tipus de trobades. Ara volem engegar un nou projecte, amb un format diferent, que es consolide per tindre lloc una vegada a l’any arreu dels pobles del Camp de Túria, de manera itinerant. És per això perquè decidírem que aquest havia de ser el Ir Aplec del Camp de Túria.

Què espereu de l’Aplec?

La resposta està un poc relacionada amb allò que comentava abans de com va sorgir la idea d’organitzar l’Aplec.

En primer lloc esperem que l’Aplec es consolide perquè es puga convertir en

un espai de referència per a la gent no sols del Camp de Túria sinó, també, per a la gent d’arreu del país. Un espai de referència per a majors però sobretot per a la gent jove. Volem que l’Aplec servisca per situar el Camp de Túria dins de l’agenda cultural dels Països Catalans. A més, que siga un espai de debat i conscienciació política, un espai de defensa del valencià, de la nostra cultura i de les nostres tradicions. Un espai de participació i implicació directa. Volem que l’Aplec es convertisca en un espai on tots aquests col·lectius dels què parlàvem abans es donen a conèixer i que, a la fi, siga un espai que ajude a enfortir i a fer créixer el moviment juvenil i el teixit associatiu del Camp de Túria.

Per què el lema “a poc a poc Aplec”?

En primer lloc perquè no ens ha sigut fàcil arribar fins a aquest punt. Com comentava abans la idea d’organitzar un aplec comarcal ja fa anys que ens rondava pel cap i no ha estat fins enguany que l’hem pogut desenvolupar. Açò ha suposat un recorregut previ molt gran de treball en comú amb els diversos col·lectius de la comarca, d’idees, de propostes i contrapropostes…realment trobe que el camí fins el punt on ens trobem ara ha estat llarg i lent però necessari. I en segon lloc perquè aquesta només és la primera edició, i per poder assolir tots els objectius dels què parlàvem abans estic ben segur que ens en caldran moltes més; ni la consolidació ni la referencialitat de l’Aplec vindran d’un dia per a altre. Tot plegat és com un treball de formiguetes que acaba de començar. Un treball continu i de molta gent que poc a poc, i amb l’esforç mutu de ben segur que obtindrà bons resultats.

Un motiu per anar a l’Aplec?

De motius, precisament, en sobren!

Pense que aquest Aplec és una oportunitat immillorable per passar un bon dia i conèixer un poquet més el nostre país i tots els col·lectius que hi treballem cada dia. Uns col·lectius que sense cap tipus d’ajuda han organitzat una jornada amb activitats molt àmplies i diverses i enfocades per a tot tipus de gent. És una bona oportunitat per passar un dia entre amics i amigues, participar de la cultura popular i de la música en valencià, debatre, raonar, aprendre i, sobretot, és una bona oportunitat per a gaudir i passar-s’ho bé. Nosaltres és un Aplec que afrontem amb moltes ganes i il·lusió, i esperem poder compartirho amb tothom.

LA REMATADA

Operació Garzon, el documental. Algun però ADAM MAJÓ MANRESA

Era un documental necessari, sens dubte.

Calia recordar, pels que ho vam viure, segur, però sobretot per a tots aquells que, per qüestions biològiques obvies, no situen ni els jocs olímpics de Barcelona ni l’operació policial contra l’independentisme que els va acompanyar entre els seus records personals. El treball, a més, està fet des del rigor periodístic i l’habilitat tècnica que l’ocasió exigia.

Molt bona feina, doncs, la de la gent de Zeba Produccions i de Llibertat.cat.

Fetes, doncs, les merescudes ensabonades, deixeu-me comentar alguns aspectes de l’enfocament polític del documental i de l’estrena que no em van acabar de convèncer. El pri-

mer, el títol, Operació Garzon, singularitzant en aquest jutge espanyol el què en realitat responia, no tant (que també) a la paranoia i la megalomania d’un funcionari molt concret, sinó a la lògica d’un estat que volia de totes totes projectar al món una imatge de modernitat i absència de conflicte. I aquesta no era la obsessió d’un jutge estirat de l’Audiencia Nacional, sinó una voluntat política compartida per tot l’arc parlamentari. Ningú, accepta l’esquerra independentista i alguns grups llibertaris, tenia cap intenció que la protesta els dies dels Jocs anés més enllà de les banderoles de Freedom for Catalonia al llarg del recorregut de la Torxa. Sense les detencions, segurament les mobilitzacions i les accions d’agitació tampoc haguessin tin-

gut una gran repercussió, és cert, però, en tot cas, la intenció de l’estat era eliminar-ne d’arrel qualsevol possibilitat L’altre personatge que no em va semblar prou ben tractat és el del protagonista principal de la operació, que no és altra que Terra Lliure, la organització armada que arribava al 92 amb dificultats organitzatives i d’inserció social evidents i que amb aquella operació va quedar definitivament desactivada. Ni la gent que l’havia tirat endavant durant més de deu anys, ni les noves fornades que vindrien després, no van ser capaços de reconstruir el què s’havia convertit, de fet, en el referent popular més potent que ha tingut l’independentisme des que l’avi, en Francesc Macià, va tornar de l’exili. En aquest sentit,

m’hagués agradat un to més realista, més distant, més militar, si ho preferiu. Sí, evidentment que els detinguts van rebre maltractaments i tortures, no s’esperaven altra cosa, eren (la majoria) militants d’una organització armada i sabien on es posaven. Que no se m’enfadi ningú, però a l’acte de presentació d’Olot m’hi van sobrar tants planys, cançonetes i clams d’autoafirmació i m’hi va faltar anàlisi polític, reflexió serena i arguments a favor de les victòries que han d’arribar. No és queixant-nos i llepant-nos les ferides que l’independentisme d’esquerres es convertirà en un projecte engrescador i creïble per a cada cop més sectors de la nostra societat, sinó explicant quines són les dificultats i amenaces que ens esperen, sense tremendisme ni victimisme, amb fulls de ruta creïbles i amb tasques concretes per tirar endavant.

Apel·lant al cap, sobretot, no al cor.