Accent 233

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

233

Periòdic popular dels Països Catalans DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | EDICIÓ ESPECIAL 20.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Països

units Catalans:

som més forts CRÒNICA DEL SOBIRANISME

ENTREVISTA A XAVI SARRIÀ (OBRINT PAS)

Des de les reformes dels estatuts fins a l’Onze del 2012, passant per les Consultes i l’esperit del 10-J

“La llibertat del meu Les festes majors populars poble i la justícia social i alternatives dels Països són termes intrínsecament Catalans. Estiu 2012 relacionats”

Pàgina 5

Pàgina 7

RECULL FOTOGRÀFIC

PLATAFORMA INTERNACIONALISTA

Pàgines 12 i 13

“Volem generar una solidaritat internacionalista ‘d’anada i de tornada’ entre les diferents lluites d’arreu” Pàgina 18

02SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE

PAPER DE VIDRE

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

JOAN SEBASTIÀ COLOMER

Entre l’espasa dels alcaldes i la paret d’Standard&Poor's La mitologia burgesa sobre la democràcia ve a dir que el sistema social, polític i econòmic d'una nació no és una altra cosa que la resultant de les voluntats sumades dels ciutadans, iguals entre ells. De la qual cosa es dedueix que la voluntat dels ciutadans del Principat de Catalunya és viure sota una autonomia vigilada pels òrgans polítics, econòmics i judicials dels nostres germans espanyols. Deia Nietzsche que “qui lluita contra monstres, que es cuidi de no convertir-se en monstre, perquè quan hom mira l'abisme també l'abisme el mira a ell”.

Deu ser per aquest motiu que, de manera incomprensible, s'ha instal·lat entre certs sectors de l'independentisme principatí -víctimes històriques de la mitologia esmentada- la idea que el camí cap a la independència consisteix en què un 50+1% dels principatins n'expressin el desig.

Dins d'aquesta estratègia, per tant, només hi cap que un Parlament que representa la submissió a les lleis espanyoles d'una part del país voti a favor de la independència. Tot esperant aquest fet miraculós, la passió pel recompte s'ha de mantenir viva, per exemple, inflant xifres de manifestacions de manera estúpida, a la manera que ho fa l'enemic. Així va ser en la famosa manifestació del 10-J, probablement la més massiva que s'ha fet mai a Barcelona, a la qual, segons sembla, hi van assistir fins i tot autocars dels cementiris de Barcelona farcits de difunts eufòrics, arribant així a la xifra d'un milió de persones. Tot amb uns efectes polítics devastadors, com es pot veure darrerament.

En la propera manifestació de l'11 de setembre és encara un enigma quanta gent hi anirà, com també ho és quanta gent es dirà que hi ha anat. Aquestes dues dades, com sabem, tenen una relació més aviat feble. En canvi sí que s'ha encetat el debat, no menys rellevant, sobre

Número 233 Tirada: 20.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions i Publicitat: 616 07 33 28 Distribució: 615 54 47 15 Consell de Redacció. Coordinació general: Joan Teran, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).Cultura: Josep Maria Soler (coord.),Pau Tobar,Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia. Esports: Rafael Escobar. Correcció:Núria Argemí.Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala. Han col·laborat en aquest número: Aquil·les Rubio, Rafa Escobar, Roger Ferriols, Quim Arrufat, Santiago Salvador, Anaïs Tosas, Gonçal Bravo. Disseny de coberta: Raimon Porta

a què hi aniran els que hi vagin. És per això que la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, havia d'aclarir, segons reportava el diari Ara el dia 1 de setembre, que el lema de la marxa, 'Catalunya, nou estat d'Europa', és "clar" i que "qui vingui s'hi sumarà com a independentista i no com a res més". Forcadell té raó sobre el lema. Significa clarament que la convocatòria pretén

“Caldria preguntarse per què uns senyors que no són independentistes se'n van a una manifestació que no els convoca” aplegar aquells favorables a fer del Principat de Catalunya un estat tan independent com Grècia.

Tot plegat venia a tomb, probablement, d'unes declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida en les quals, segons el diari El Punt-Avui del dia anterior, deia que “UDC serà

da se senti concernida per la manifestació té un significat estratègic evident que pretén transmutar, en una nova exhibició d'alquímia política, la força de l'independentisme al carrer en la garantia de la supervivència de l'autonomia.

Fins avui, hagués estat adient afegir que la supervivència de l'autonomia vol dir la supervivència d'Espanya, però sembla que darre-

a la mobilització sobiranista” amb la reivindicació del pacte fiscal “com a únic motiu”. Duran i Lleida “es va mostrar en contra del lema oficial, Catalunya, nou estat d'Europa”. I encara, en un atac de lucidesa, va afegir que “estratègicament parlant són antagònics els objectius de la independència i el pacte fiscal”. És una llàstima que aquesta clarividència no s'encomani a amplis sectors de l'independentisme/sobiranisme que posen el fre mentre creuen que estan trepitjant l'accelerador. També Francesc Homs va reforçar aquesta línia en una entrevista a Catalunya Ràdio, desitjant l'èxit de la manifestació perquè sinó, “el govern de Madrid tindrà arguments per a no fer cas del pacte fiscal”.

Forcadell té raó sobre el lema però ens hauria d'explicar de què li servirà fer comptabilitat creativa i considerar contra tota evidència que aquests senyors són independentistes. Si no estigués subjecta, com una bona part de l'independentisme/sobiranisme, a la mitologia burgesa que fa de la política una qüestió de recomptes, pararia més atenció als aspectes qualitatius. Per exemple, es preguntaria per què uns senyors que no són independentistes se'n van a una manifestació que no els convoca.

Que la colla d'Homs i Duran i Llei-

“El senyor Mas es podria trobar en l'heroica circumstància d'haver de renunciar al pacte fiscal per salvar l'autonomia” rament la possibilitat de la pervivència d'Espanya -i Catalunya dins d’ella- sense autonomies ja no és un escenari de ciència-ficció. Com que darrerament la situació financera del Principat s'assembla perillosament i progressiva a la meva pròpia, estic molt sensibilitzat pel

´

tema i m'he llegit les opinions d’Standard&Poor's sobre l'autonomia catalana. Alerta del “risc que el perfil creditici de Catalunya empitjori si augmenten les tensions amb el govern central”, que “la demanda de la regió de modificar aspectes institucionals i financers clau de la seva relació amb el govern central generen incerteses”, que “el canvi proposat en el règim de finançament públic de Catalunya pot perjudicar la coordinació entre les administracions nacionals i regionals necessària per a la implementació del suport financer del govern central i debilitar la voluntat del govern central d'oferir suport en determinats escenaris”.

El darrer paràgraf té un to amenaçador de gran interès: “D'acord amb la llei espanyola d'estabilitat, una regió espanyola pot ser posada gradualment sota administració nacional si el govern central creu que és improbable que la regió acompleixi els objectius fiscals”. De manera que el senyor Mas es podria trobar en l'heroica circumstància d'haver de renunciar al pacte fiscal per salvar l'autonomia.

El seu conseller d'Economia, el senyor Mas-Colell, amb la clàssica barreja d'innocència i cinisme opina, segons deia Expansión el 31 d'agost, que la decisió de l'agència de qualificació de rebaixar el ràting de Catalunya és “política, desencertada i poc respectuosa amb la solidesa democràtica d'Espanya”.

Aquesta darrera apreciació genera el dubte de si Mas-Colell es va afeccionar a l'LSD en alguna universitat americana o ha decidit recollir el testimoni de Joan Capri, Eugenio i Pepe Rubianes.

Afortunadament les pressions d’Standard&Poor's no són les úniques. Mas es deu sentir entre l'espasa i la paret des que va començar a rebre cartes d'alcaldes (la majoria de CiU) que li demanen que “com a president del nostre país, feu tot el que estigui al vostre abast per iniciar el procés de secessió de l’estat espanyol”. En la mateixa línia, l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló ha aprovat una moció demanant, amb el seu batlle Jordi Fàbrega al capdavant, que declari la independència en dos mesos.

Escoltarà Mas la veu d’Standard&Poor's o cedirà a les pressions dels alcaldes? Cal que veiem el proper capítol del ‘culebrot’ o apaguem la tele i anem per feina?

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 03

EDITORIAL

Una proposta política per a la plena llibertat de la nostra nació Aquest Onze de Setembre està cridat a ser una mica més històric que els darrers, ja que al carrer es mobilitzaran, sota consignes independentistes, desenes o centenars de milers de persones. L'esquerra independentista hi serà, com hi ha estat ininterrompudament des de 1977, amb mobilitzacions pròpies. En un moment en què el debat sobre la independència i com arribar-hi bull més que mai, creiem que és important que la proposta de l'esquerra independentista sigui escoltada.

L'esquerra independentista aposta per la Unitat Popular. Això és, l'autoorganització de les classes populars dels Països Catalans entorn d'un programa polític d'independència nacional, sobirania econòmica i drets socials per als Països Catalans. La unitat popular ja ha començat a caminar arreu dels Països Catalans. L'esquerra independentista la impulsa i l'acompanya amb la força organitzativa de la seva xarxa. Més de cent casals i ateneus, l'organització independentista juvenil més potent, més de cent regidors i regidores als ajuntaments, un sindicat d'estudiants amb presència a totes les universitats dels Països Catalans i un sindicat de treballadors que dia a dia va augmentant la seva implantació. Però necessitem ser més, molts més, perquè la victòria és més a prop que ahir i la feina a fer és encara molta.

La unitat dels Països Catalans ha de ser irrenunciable en tot projecte independentista.Els Països Catalans no són ni una utopia, ni un projecte, ni una causa perduda ni un tant de bo. Els Països Catalans són la nostra nació. Per això tot projecte polític i tot objectiu estratègic, i la independència n'és un, cal que sigui plantejat i planificat des d'una òptica nacional de Països Catalans. Qualsevol altre camí o bé és negar als Països Catalans la condició de nació o bé és autolimitar-se creient que aquesta autolimitació serà recompensada d'alguna manera. L'organització ha de ser nacional, els objectius han de ser nacionals i l'estratègia ha de ser nacional. És aleshores quan podrem aplicar les tàctiques que convinguin a cada moment i territori sense contribuir involuntàriament encara més a la fragmentació de la nostra nació.

Sense sobirania econòmica no hi ha veritable independència. No podem analitzar la situació política dels Països Catalans només des del joc parlamentari de les majories i minories. La major part de la sobirania d'un poble està en mans d'institucions i mecanismes que escapen totalment al control de la política representativa i que actuen en benefici d'una minoria i en contra dels interessos d'una majoria. És per això que és necessari situar en primera línia del combat polític la sobi-

rania econòmica, que no és més que el control democràtic de les decisions econòmiques per a decidir l'ordenament d'un sistema econòmic just, al servei de les classes populars i basat en l'economia productiva. La manca de sobirania econòmica no només devaluaria una hipotètica independència formal, sinó que hipoteca ja des d'ara un possible procés d'independència.

Sense drets socials no hi ha majoria social independentista.Aquests són indissociables de la construcció d'una República i donen sentit a l'existència d'institucions col•lectives per a garantir-los. És inviable pretendre construir una majoria social de bracet d'aquells que estan destruint les conquestes socials per a privatitzar allò públic. Per això cal posar sense embuts els drets socials en el programa polític independentista, ja que la conquesta d'una República dels Països Catalans ha de suposar un salt qualitatiu en els drets i condicions de vida de les classes populars catalanes.

L'esquerra independentista afronta el nou escenari amb optimisme. Això és així perquè l'esquerra independentista és un moviment intrínsecament optimista que ha lluitat pràcticament en solitari durant molts anys, patint repressió, presó i exili, per uns objectius que avui veiem com estan essent assumits per cada vegada més gent.

Ara bé, cal no confondre optimisme amb ingenuïtat. Es fa molt difícil no veure els perills de manipulació del creixent sentiment independentista per part d'aquells que fa dècades que gestionen i es beneficien de l'encaix amb Espanya i que ara pretenen usar el clam de llibertat per a intentar negociar el salvavides de l'autonomisme i, de passada, dissimular que són ells qui han desmantellat bona part dels drets socials. Un procés independentista pretesament dirigit per aquesta gent és inviable.

Ens cal un poble mobilitzat.Si volem construir una nació completa i lliure no n'hi ha prou amb assistir a les grans mobilitzacions històriques ni amb penjar l'estelada al balcó. Cal participar en el dia a dia de les mobilitzacions i lluites del nostre poble, des de les vagues fins a la lluita per la llengua, ajudant a fer créixer l'autoorganització popular, en casals o en plataformes pels drets socials.

Aquesta no és una lluita feta a cops de titular ni al dictat del personatge mediàtic de torn, però és un mitjà molt més efectiu per a treballar en la construcció d'una Unitat Popular que ha d'aplegar la majoria social que assoleixi la independència al conjunt dels Països Catalans.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

04SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 05

CRÒNICA DEL SOBIRANISME

Des de les reformes dels estatuts fins a l’Onze del 2012, passant per les Consultes i l’esperit del 10 de juliol REDACCIÓ BARCELONA

La reivindicació independentista, que serà sens dubte la protagonista real aquest Onze de Setembre, ha passat de ser un anhel de sectors molt polititzats de la societat catalana a ser la protagonista real de mobilitzacions populars massives.

El 27 de juny d'aquest any el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya afirmava que el 51,1 % de les persones enquestades votarien a favor de la independència si es realitzés un referèndum a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Quins són els fets que han afavorit en els darrers anys l'avenç de l'opció independentista? Quines són les resistències amb què s'ha trobat?

Aquest article pretén fer un breu recorregut cronològic per respondre aquestes preguntes.

El nou estatut obre el meló

La proposta de nou estatut aprovada el 30 de setembre de 2005 pel Parla-

ment de la Ciutadella va obrir el nou cicle de creixement independentista. I no ho féu gràcies a una proposta que no recollia el dret a l'autodeterminació ni establia vies per a la construcció nacional dels Països Catalans. Justament fou la seva discussió i aprovació la que demostrà que l'estat no només no respectaria mai la voluntat popular, sinó que tampoc respectaria la voluntat d'uns representants polítics disposats a renunciar a allò més important.

El pacte Mas-Zapatero per l'Estatut

El 21 de gener de 2006, l'aleshores cap de l'oposició, Artur Mas, es reuní amb el president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero a Madrid per tal d'acordar una sèrie de retallades sobre el projecte d'estatut autonòmic a canvi d'un acord de col·laboració entre

CiU i PSOE/PSC al Congrés de Diputats espanyol i al Parlament de la Ciutadella.

Manifestacions de febrer de 2006

Menys d'un mes després tingueren lloc dues manifestacions que obriren el nou cicle reivindicatiu independentista i que representaven el creixement de dos espais que, cadascun a la seva manera, han estat claus en el creixement independentista. Per un costat l'esquerra independentista reuní a més de 5.000 persones a Barcelona sota l'eslògan “Prou estatuts: autodeterminació”, mentre que la Plataforma pel Dret de Decidir en reuní a més de 125.000, reclamant respecte a un més ambigu dret de decidir.

Reformes aprovades, estatuts qüestionats

El 21 de març de 2006 Alfonso Guerra afirmà que havien passat el ribot a l'estatut després que la Comisión Constitucio-

nal del Congreso l'aprovés. El dia 30 del mateix mes és el Senat qui consumà la seva retallada enviant-lo a un referèndum que tingué lloc el 18 de juny. Dos mesos abans, el 18 d'abril, les Corts espanyoles aprovaren el nou estatut valencià després d'un acord entre el PP i el PSOE. Només l'esquerra independentista respongué amb mobilitzacions davant les seus d'aquests partits. Al Principat es succeïren els posicionaments dels diferents sectors socials i l'estatut fou ratificat en Referèndum sense que la majoria l'hagués votat: amb una abstenció del 51,6%, un 73,9% de vots a favor, i un 20,7% de vots en contra. Finalment, el 22 de novembre PP i PSOE tornaren a pactar un estatut català: el de les Illes.

Ofensiva espanyola contra l'autonomia

El viacrucis de l'estatut principatí no

havia acabat: el PP, cinc comunitats autònomes i Múgica Herzog van presentar sengles recursos en contra al Tribunal Constitucional espanyol.

Paral·lelament, l'1 de desembre de 2007 una massa de gent emprenyada va sortir a manifestar-se a Barcelona en contra del desgavell de les rodalies de RENFE: malgrat ser una manifestació que només demanava la gestió de les infraestructures per part de la Generalitat i obtenir conseqüentment el suport de partits i sindicats autonomistes, la manifestació bullia de consignes independentistes i comptava amb la participació d'un ampli sector de l'esquerra independentista.

Comença a Arenys el moviment de les Consultes

El 4 de juny de 2009 el Ple del consistori d'Arenys de Munt acordà donar suport a una consulta sobre la independència, impulsada pel Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació, que tindria lloc el 13 de

setembre del mateix any i que seria el tret de sortida d'un moviment popular que aconseguiria realitzar consultes a un total de 554 municipis i mobilitzant a 881.564 persones en favor del dret de decidir de la nació catalana.

Un nou finançament sense desenvolupament estatutari

Després d'un llarguíssim debat, el 12 de juliol de 2009 el Govern Tripartit acordava amb el Govern de Madrid un nou finançament per a la Comunitat Autònoma de Catalunya. El 9 d'agost, mentrestant, només 12 traspassos menors s'havien acordat desenvolupant els continguts de l'estatut. La sensació de bloqueig era tan present, sobretot per la pressió exercida per les consultes independentistes, que 12 diaris amb seu al Principat publicaven, el 26 de novembre de 2009, un editorial conjunt titulat

“La dignitat de Catalunya” en què insistien en la via constitucional i alertaven contra una eventual retallada de l'estatut.

Es consuma la retallada, arriba el 10 de juliol

Finalment, després de 4 anys d'una incerta incertesa, el Tribunal Constitucional espanyol anunciava la retallada definitiva de l'estatut. La resposta, organitzada per Òmnium Cultural, recollí suport de tot l'espectre polític català en una manifestació històrica que recorregué el centre de Barcelona. En aquella manifestació els polítics foren esbroncats i l'esquerra independentista enquadrà un dels blocs més grans de la manifestació. Només dos dies després els grans partits havien interpretat a la seva manera el missatge dels manifestants: cadascú posava les seves condicions a la unitat davant Madrid, preparant-se per les eleccions autonòmiques de la tardor.

CiU governarà per obtenir un pacte fiscal

El 20 de novembre de 2010 CiU guanyà les eleccions al Parlament de la Ciutadella, recollint la majoria de votants nacionalistes sota una proposta de transició nacional, basada en un pacte fiscal amb l'estat que reculli els principis del concert econòmic. Malgrat que les enquestes venien certificant allò que es veia a les mobilitzacions, és a dir, un creixement independentista, a nivell electoral, aquest no només no cristal•litza, sinó que les tres opcions independentistes que es presenten (ERC, Solidaritat i Reagrupament) obtenen per separat menys vots i escons que els obtinguts per ERC sola el 2006.

Atac contra la llengua dels Països Catalans

A finals de 2010 i principis de 2011 l'Estat impulsà un atac contra el cata-

là i contra el model d'immersió lingüística a l'ensenyament en diferents fronts que tindria com a resposta una mobilització popular arreu del país. Per una banda, una sentència del Tribunal Constitucional espanyol posà el model d'immersió lingüística contra les cordes. Per l'altra, els governs autonòmics illenc i valencià començaren una ofensiva per tal de reduir encara més la presència del català a l'ensenyament públic.

Pacte fiscal i rescat autonòmic A finals de juliol de 2012, i en el context d'unes retallades duríssimes impulsades pel govern espanyol del PP i del govern autonòmic de CiU, el Parlament de la Ciutadella aprovà una nova aposta per un nou pacte fiscal amb Madrid, aposta que obtingué el recolzament de CiU, ERC i ICVEUiA. El PSC recolzà tots els punts del pacte excepte la caixa única, mentre que el PP s'abstingué i Ciutadans

i Solidaritat s'hi oposaren per motius ben diferents. Mas defensà el pacte fiscal com “la solució a quasi tots els problemes” presentant-lo com “una oportunitat per Catalunya i per Espanya” mentre demanava un rescat, igual com fa el País Valencià, que compromet ambdues autonomies a retallar a dictat de Madrid. L'esquerra i la CUP denuncien “que els Països Catalans han quedat sotmesos a la doble intervenció de l'estat i la Unió Europea”.

I després de la manifestació?

L'Onze d'enguany serà un esclat independentista, i els carrers de Barcelona, Girona, Lleida i Reus en seran testimoni. Però el 20 de setembre Mas es reuneix amb Rajoy per parlar del pacte fiscal. I plana l'ombra del rescat autonòmic i les retallades que vénen d'Europa, de Madrid i dels governs autonòmics. Quins seran els nous reptes per al creixement independentista?

06 SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE

COL·LABORACIÓ

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

AQUIL·LES RUBIO*

Sembrar, créixer, aprendre En els darrers quinze anys, qualsevol militant de l’Esquerra Independentista pot fer una valoració positiva de la feina feta. Lluny, de moment, queda l’escenari polític amb què molts de nosaltres ens vam trobar quan vam començar a militar o conèixer el moviment. Llargues són les causes que van provocar que, a mitjans dels anys 90, l’Esquerra Independentista haguera de reorganitzar-se i en molts indrets refundar-se per a esdevenir un moviment transformador amb credibilitat. Fer una ullada al passat més recent del moviment, que algunes companyes ja han iniciat amb la publicació de diversos llibres i articles, valorar críticament els encerts i les errades, extreure’n conclusions que ens puguen ser útils, és una feina indefugible en uns moments com els actuals en els quals combinem creixement i maduració política amb discrepàncies estratègiques i ideològiques més o menys profundes.

Resulta indubtable que els avanços de l’Esquerra Independentista s’han produït gràcies a la feina constant de militants i organitzacions que han marcat una línia política innegociable basada en 4 principis. El primer, la voluntat decidida d’exercir el dret d’autodeterminació del poble català, entès com un procés permanent de decisió sobre elements polítics, econòmics i socials que afecten el nostre futur col·lectiu com a poble. El segon, l’assumpció dels Països Catalans no només com un projecte de futur sinó també com a marc d’ar-

ticulació de les lluites polítiques i socials. El tercer, l’aposta per a la superació del capitalisme a través de la transformació social en clau

“Cuidem-nos de les belles paraules; no hi ha més terra promesa que la que construïm cada dia amb els nostres actes” socialista, subordinant l’economia i la tecnologia a les necessitats de les classes populars i no a les necessitats de l’acumulació de capital

basades en l’explotació i la despossessió. I el quart, el treball encaminat a l’abolició del patriarcat entès com un dels pilars sobre els quals se sustenta el capitalisme, ja que contribueix a la reproducció de l’actual sistema d’explotació a través de l’organització del treball reproductiu, desenvolupat majoritàriament per dones, en funció de les necessitats del treball productiu organitzat sota principis capitalistes.

Però allò fonamental no són els principis polítics, sinó posar-los en pràctica. Cuidem-nos de les belles paraules, dels móns millors creats per les paraules; no hi ha més terra promesa que la que construïm cada dia amb els nostres actes. Així, cada local que hem obert, cada número de l’Accent que hem publicat i distribuït, cada vot que hem guanyat, cada nucli militant que hem cons-

tituït, cada enfrontament amb el poder establert que hem generat, cada persona que hem organitzat, cada debat que hem suscitat, cada

“El debat de fons és quina política d’aliances ens ajuda a desenvolupar el nostre programa polític en el moment actual’” proposta política que hem desenvolupat, ha estat gràcies a la pacièn-

RAFA ESCOBAR*

cia, la feina de base, la disciplina, l’honestedat i la coherència. I també gràcies a la modèstia, car hem de reconèixer que encara ocupem un xicotet espai en el moviment real dels Països Catalans.

El debat de fons, doncs, no és dilucidar qui ha de marcar les línies estratègiques i tàctiques o a quines eleccions ens hem de presentar, quan i com, sinó quina política d’aliances ens ajuda a desenvolupar el nostre programa polític en el moment actual, quines són les capacitats de la lluita institucional per a fer avançar aquest programa polític i quins instruments de lluita són necessaris prioritzar. En aquest sentit, elevar la consciència nacional i de classe és un dels nostres reptes; no conformar-nos o excusar-nos amb els discursos derrotistes que asseguren que les classes populars s’espanten amb les idees de socialisme o de construcció dels Països Catalans. És cert que s’espanten, aquesta és la realitat; i per això voten CiU, o PP, o PSOE, o qualsevol dels altres partits del sistema. Coneixedors de la distància que separa els nostres plantejaments dels de la majoria de les classes populars, la nostra missió com a revolucionàries és precisament transformar, elevar, comunicar, mobilitzar i organitzar. Sense desnaturalitzar la nostra pràctica diària, sense aventurismes tacticistes, plantejant al conjunt de les classes populars el nostre projecte amb claredat i honestedat. *Aquil·les Rubio és militant del Comitè Local d’Alacant d’Endavant (OSAN)

COL·LABORACIÓ

Els complicats equilibris de CiU davant dels independentismes La trajectòria de CiU en la seua segona etapa al govern de Catalunya ha estat marcada per una constant: les retallades sistemàtiques de serveis socials.

Aquesta estratègia compartida amb el govern de l’estat ha vingut acompanyada de dues línies estratègiques pel que fa al discurs, les quals han tingut com a objectiu fer més digeribles aquestes mesures per als habitants del Principat.

Per una banda, de la mateixa manera que el govern estatal del PP, CiU ha articulat i repetit fins a la sacietat el discurs unidireccional pel qual no queda cap altre camí, no hi ha un altre remei ni una altra solució que les polítiques d’austeritat, unes polítiques que s’han vist forçades a implementar a causa de l’herència rebuda.

Per altra banda, la dreta regionalista catalana en el seu discurs ha esgrimit la balança fiscal com a pretext davant de cada ofensiva retalladora que ha portat a terme, de manera que al dia següent de cada paquet de mesures assistíem a una encesa soflama en favor del pacte fiscal per part del president Mas

“El dia següent de cada paquet de retallades assistíem a una encesa soflama en favor del pacte fiscal” o d’algun dels seus consellers.

En molts moments, però, ha quedat clar que aquesta posada en escena era merament teatral. De fet, al principi de la legislatura la compenetració entre el govern català i l’espanyol a l’hora d’aplicar els paquets de mesures que ells anomenen ajustos o reformes ha sigut gran. Únicament quan el PP ha desplegat una estratègia de recentralització de l’estat la posició de CiU ha esdevingut més incòmoda.

La incomoditat dels regionalistes ha augmentat també, i sobretot, per l’embranzida dels diferents projectes independentistes arreu del Principat. L’estratègia basada en la denúncia de la balança fiscal i la proposta d’un nou pacte fiscal que corregisca aquest desequilibri històric s’ha vist desbordada, no tant a nivell de forces polítiques, sinó a nivell de moviments de base independentistes, i això ha obligat els convergents a adoptar una actitud ambigua pel que fa a la massiva mobilització de l’11 de setembre.

El govern català, davant la previsió d’una massiva manifestació, ha vist que no podia quedar-se al marge, però al mateix temps tampoc podia assumir les premisses independentistes d’aquesta. Aquesta difícil posició ha obligat el govern de Mas a tractar d’adaptar a les seues necessitats una mobilització que el desborda. Han sigut desesperats els intents d’introduir el pacte fiscal com a eix de la mobilització sense gaire èxit.

De fet el pacte fiscal sembla el darrer intent d’importants sectors de la burgesia catalana per intentar un encaix

dintre d’Espanya, encaix que cada cop sembla més complicat en un moment històric en el qual una part important de la societat principatina veu la independència com a un projecte factible i fins i tot desitjable.

Caldrà veure el recorregut real que aquest independentisme de base té més enllà de l’11 de setembre, quina actitud adopten els partits i moviments polítics i la credibilitat d’aquests sobre els independentistes de base. Igualment caldrà veure si els diferents independentismes són capaços de resoldre les contradiccions internes existents entre les diferents forces i moviments que l’integren. Parlem de temes tan complicats com el marc territorial (Catalunya o Països Catalans) i el model socioeconòmic.

Els problemes als que haurà de fer front CiU són diferents. Per una banda el progressiu descrèdit que pateix la idea de l’encaixament en Espanya davant l’ofensiva centralitzadora del govern espanyol i, per l’altra les dissensions entre les seues pròpies bases tant a nivell de partit com a nivell de simpatitzants.

Aquests malabarismes de CiU s’han plasmat de forma quasi còmica les darreres setmanes, quan dos dels consellers del govern amb pitjor valoració social han fet declaracions en una línia sobiranista. El conseller d’interior Felip Puig, tristament famós per reprimir durament els moviments socials i el conseller d’economia Mas-Colell, la cara pública de les retallades al Principat.

Que siguen precisament aquests dos consellers els qui hagen escalfat els ànims de cara a l’11 de setembre és una mostra clara dels difícils equilibris d’una coalició que es mou entre la fidelitat incondicional al grup Godó i l’alta burgesia catalana, i les exigències sobiranistes de les seues bases a la Catalunya profunda.

Aquest conflicte intern existent pel que fa al projecte nacional és menys palpable pel que fa a l’àmbit socioeconòmic en el qual l’adhesió a les polítiques d’austeritat i retallades és granítica a l’interior de la coalició. *Rafa Escobar (Manises) treballa de mestre a Alcover

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 07

“La llibertat del meu poble i la justícia social són termes intrínsecament relacionats” A. GINÉS SÀNCHEZ VALÈNCIA

Amb quasi vint anys “coneixent terres”, quina és la imatge de conjunt que tens dels Països Catalans?

La meua visió dels Països Catalans és la d'un territori divers i complex que s'enfronta a grans problemàtiques i dificultats. Malgrat això, la meua és sempre una visió optimista. La nostra és una història de derrotes i persecucions.

I a pesar de tot, ací seguim. És un fet inqüestionable. I només cal veure la dura realitat de molts pobles veïns amb problemàtiques semblants al nostre per valorar fins a quin punt nosaltres hem aconseguit plantar cara als atacs que hem patit. Tot i així, aquesta història de desfetes ha provocat una fragmentació i desvertebració que no podem obviar. Som una realitat que està permanentment negada, ocultada, criminalitzada. Nosaltres mateixos amb Obrint Pas vam descobrir el nostre país quan érem adolescents i començàvem a fer concerts. De sobte se'ns va obrir als ulls un món de comarques i pobles però sobretot de joves que compartien llengua, cultura i una projecte de futur.

Amb els anys hem anat coneixent la gran majoria de les nostres comarques i hem entès la importància d'empatitzar amb cada realitat, d'entendre que no hi ha cap melic de res. Que cal que ens mirem el país des l'òptica d'Elx i d'Olot, de Felanitx i de Mequinensa, d’Eivissa i de Dénia, de Morella i de Mataró, d’Ontinyent i de Falset, de Benimaclet i de Sants, de Perpinyà i de Vinaròs per comprendre allò que som. Perquè només entenent i adaptant-nos a la nostra pròpia diversitat i complexitat, podrem fer front als problemes i dificultats que ens afecten a tots. I ho hem de fer sense pressa i des de baix.

Tres-cents anys de prohibicions i desmemòria no es combaten en quatre dies.

Des que vau començar a fer gires, quins són els principals canvis que has vist?

En què estem millor i en què estem pitjor?

La veritat és que des que vam començar a tocar la situació ha evolucionat de manera positiva. Sempre intente traslladar aquesta idea perquè crec que hem de ser conscients d'allò que hem fet malament però també de tot el que hem fet bé. Aquest treball de base ha donat els seus fruits arreu dels Països Catalans. Podria parlar de la dura situació on es trobava l’independentisme al Principat fa només vint anys, però m’agradaria remarcar la situació del País Valencià. L'any 1993, quan vam començar a tocar, l'independentisme i l'esquerra en general vivia una situació d'apatia i desmobilització després de la frustració de l’anomenada Transició.

Recorde una manifestació pel Nou d'Octubre d'aquells anys que només érem poc més d'un miler de persones encerclats de feixistes. A poc a poc s’ha aconseguit sumar i multiplicar esforços. I ara, allò important no és que siguem desenes de milers les persones que eixim al carrer per defensar els nostres drets, sinó que hem aconseguit créixer malgrat els vint anys de govern del PP. I ho hem fet gràcies a tota una generació de gent jove que cada vegada puja més desacomplexada en un context social i

diferents moviments socials com els primers 'Salvem', les campanyes per la defensa de l'horta, les mobilitzacions antiglobalització, les lluites antirepressives, els primers festivals de música en la nostra llengua... És increïble tot el que es va fer, i es continua fent, amb tants pocs mitjans. I puc dir que em sent afortunat d'haver-me format en aquella escola de resistència i de batalla contínua.

ENTREVISTA

Xavi Sarrià, escriptor, cantant i compositor d’Obrint Pas Xavi Sarrià és escriptor, cantant i compositor d’Obrint Pas, un dels grups de música de més èxit dels Països Catalans. Nascut el 1993,en plena crisi de l’independentisme, Obrint Pas ha crescut a mesura que l’independentisme i els moviments socials es recuperaven i es consolidaven; i amb el grup,Xavi Sarrià ha pogut visitar quasi totes les comarques catalanes i conèixer la gent que hi lluita cada dia. El seu compromís amb la terra, la seua gent i la seua cultura l’han portat a militar en algunes organitzacions de l’esquerra independentista, però, sobretot, a donar suport i implicarse en moltes de les iniciatives que s’impulsen hui en dia arreu del territori.

nacional ben complicat. El cas de la música en valencià n'és un exemple.

L'escena de grups com el nostre ha passat de ser testimonial a arrossegar a milers de joves arreu del país. Tot i així, un dels perills més importants a què ens enfrontem és l'autocomplaença i l'excés de confiança. Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que allò que hem bastit pacientment durant generacions continua sent massa fràgil i es pot ensorrar ràpidament. Ser tenaços i constants, avançar sense treva però sense deixar-nos endur pels miratges. Aquest és el repte a què ens enfrontem.

I quan heu estat de gira internacional, quina visó us heu trobat dels Països Catalans?

La nostra realitat sempre ha estat poc coneguda fora de casa nostra perquè és molt difícil competir amb tota la maquinària de l'estat en aquest sentit. Tot i així, en els últims anys hem sigut capaços d'anar obrint escletxes i avui les nostres problemàtiques són cada vegada més conegudes gràcies al ressò mediàtic de les lluites que es porten a terme a casa nostra. També he de dir que cada vegada trobem més simpaties i mostres de solidaritat, sobretot en pobles amb contextos semblants al nostre i on, cada vegada més, la nostra lluita és un referent en el tema nacional però també en el social. Ara bé, també anem a molts països on la nostra realitat és del tot desconeguda i on encara hem de fer molta pedagogia per tal d'explicar que l'internacionalisme és un dels puntals més bàsics dels nostres principis. Aquesta és una visió que també hem reforçat viatjant. Als quatre continents on hem tocat ens hem trobat a milers de joves amb contextos nacionals ben diferents però amb els qui compartim la lluita contra les injustícies del capitalisme global.

Quan estudiaves a la universitat vas estar militant a l’AEN; quins records en tens?

La meua militància es remunta uns anys abans de la Universitat. Quan tenia 14 anys, a l’escola de primària ja vam crear un sindicat d'estudiants i a l'institut de seguida vaig entrar a l'AEN. Aquells foren uns anys apassionants en els quals tota una generació que per primera vegada en la història havíem pogut estudiar en la nostra llengua coincidíem als instituts públics de la ciutat.

Fèiem revistes, convocàvem manifestacions, teníem programes a l’emissora lliure Ràdio Klara, anàvem als concerts del Kasal Popular, etc. Però com hem explicat, la València dels anys noranta era ben complicada i l'assassinat de Guillem Agulló ho va enfosquir tot encara més. D'alguna manera, però, la seua pèrdua ens va omplir de ràbia i ganes de seguir perquè ens va fer més conscients que la nostra lluita anava de debò. Que no havíem de renunciar a res. Que havíem de perdre la por a posar sobre la taula el nostre model de país i de societat. Poc després vaig seguir

“Cal que ens mirem el país des l'òptica d'Elx i d'Olot, de Felanitx i de Mequinensa, de Perpinyà i de Vinaròs per comprendre allò que som” militant a l'AEN a la Universitat abans que es refundara com a CEPC i SEPC. Allí també ens vam trobar moltes joves independentistes d'arreu del territori. Érem una generació que teníem per davant el repte d'enfrontar-nos a les polítiques del PP en un context d'ofensiva neoliberal a escala mundial. I a poc a poc, entre totes i tots vam crear multituds de campanyes i projectes com ara el centre social Terra de València, el primer espai de l’esquera independentista que s’obria a la ciutat, o el periòdic L'Avanç que fou una experiència molt intensa i que va aguantar fins fa pocs anys. També ens vam implicar en

Hui en dia col·labores amb moltes iniciatives a València; quines en destacaries?

Continue col·laborant en diversos projectes i campanyes de diferents moviments socials, sobretot de la meua ciutat. Ara mateix on estic més implicat és a Benimaclet Viu que és una plataforma veïnal on hi ha diferents entitats del meu barri com ara l'associació de veïns, les escoles i els instituts de secundària públics i les seues AMPA, el centre social Terra, Endavant i Arran.

També a la Universitat Lliure de Benimaclet, vinculada a aquesta plataforma. És increïble el treball que s'ha fet per tal de mobilitzar i dinamitzar el nostre barri. Com a molts altres llocs, s'ha aconseguit generar i normalitzar discurs crític a base de les experiències dels veïns, combatre prejudicis i mostrar que hi ha alternatives al sistema actual. És aquest treball el que, personalment, m'interessa. El del dia a dia.

El que fa bategar la València rebel des d’espais com el Racó de la Corbella, l'Ateneu Popular, el Terra, el Casal Obrer i Popular o Ca Revolta.

L’ofensiva del PP valencià contra la llengua i la cultura pròpies i contra els drets socials no té precedents. Què és el que més et preocupa de tot plegat? És cert que l'ofensiva del PP al País Valencià no té precedents. Però també és cert que s'han trobat amb una resistència potent. Ningú s'esperava un moviment com la Primavera Valenciana que, encapçalada per estudiants adolescents, va posar València a l’epicentre de les revoltes socials nacionals i internacionals.

I si aquesta Primavera ha estat possible és, en gran mesura, per l'escola de formació que ha representat el treball de base que esmentava abans. Una treball que s’ha cuinat a foc lent i que ha fet possible que arreu del País Valencià s'haja creat en els últims anys una autèntica xarxa de resistència formada per casals, entitats socials i culturals, assemblees de joves i organitzacions que han sabut dinamitzar i mobilitzar els sector crítics de la societat en uns anys ben complicats. És aquesta xarxa, nascuda en el context de Seattle, Praga o Porto Alegre, la que ens ha permès resistir l'embat neoliberal i espanyolitzador del PP durant vint anys i la que ens permet plantar cara a les batalles d'avui.

Al seu torn, aquesta xarxa ha servit d'es-

cola de formació de milers de joves que ens hem foguejat en la mobilització permanent. Per això insistisc en la importància del treball de base i en el valor de les persones anònimes que el duen a terme arreu de la nostra geografia. I en aquest sentit també voldria recordar el coratge que han demostrat els companys mallorquins i mallorquines aquests mesos. Perquè potser no tenim recursos ni mitjans, però tenim l’empeny i l'experiència de milers i milers de persones que prenen partit dia a dia sense esperar res a canvi. I si continuem vius és perquè som un país de persones vives.

Per contra, sembla que el blaverisme està desaparegut o, si més no, adormit...

Efectivament. Aquesta és un altre fet a tenir en compte. És molt interessant com el blaverisme polític s'ha dissolt o desintegrat dins el PP. Això era impensable fa uns anys i té molt a veure amb l'ensenyament. Hem de ser conscients que només fa trenta anys que l'ensenyament en valencià és, malgrat els intents de la Generalitat de desmantellar-lo, una realitat. Mai abans en la història dels valencians havia sigut així.

Els nostres avis no van tindre l'oportunitat de conèixer ni la nostra llengua ni la nostra història. Aquest dèficit fou aprofitat per un blaverisme que fou alimentat per les classes poderoses del franquisme i que ara mor lentament perquè aquests mateixos sectors no els interessa el més mínim res que sone a valencià. Això també ha fet que molts valencians i valencianes s'adonen que els han enganyat, que els han venut aquells falsos valencianistes. També, que els qui defensem la llengua, la cultura popular, la tradicional som la gent que ens l'estimem de veritat. Aquest canvi, l’alta valoració social de l'ensenyament en valencià i el treball que s’ha realitzat durant tots aquesta anys per normalitzar i descriminalitzar el nostre discurs ha començat a trencar molts prejudicis. Tot i així encara queda molt per fer en aquest sentit. Però temps al temps.

La crisi ha aguditzat l’ofensiva neoliberal i espanyolista al conjunt del Països Catalans. Com penses que podem fer-hi front?

Tots aquest anys de lluita m'han ensenyat que l'única manera de fer front a les polítiques neoliberals i espanyolistes que patim al conjunt dels Països Catalans és amb la mobilització permanent. Teixint sinergies amb els moviments socials que siguen capaces de donar resposta al drama social que estem vivint. I s'ha d'eixir al carrer però també s'ha de seguir incidint als nostres àmbits locals, generant discurs crític i donant respostes concretes. I, evidentment construint alternatives que visualitzen en la teoria i en la pràctica que el model que defensem no només és possible sinó necessari. No podem perdre de vista que allò més important són les persones, la gent, el poble. I que el nostre objectiu és construir un país divers i solidari on la sobirania popular siga real. Per a mi, la llibertat del meu poble i la justícia social són termes intrínsecament relacionats.

08SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

COL·LABORACIÓ

QUIM ARRUFAT*

Cap renúncia Recordo que quan anava a la universitat totes les reflexions polítiques eren noves. Intentava afilar un criteri propi sobre elles. Em deien uns, per exemple, que CCOO no era un sindicat groc ni estava perdut perquè de fet estaven a punt de guanyar els comunistes revolucionaris i això, per si sol, justificava la seva presència dins de l'a-

“El camí cap a la independència passa per arraconar la burgesia i forçar-la a acceptar els passos cap a la independència, no per donar-li una centralitat imprescindible” parell d'aquest sindicat. Em deien també que dos més dos sumen quatre i que si volíem la independència, vistos els números, la clau estava en convèncer CiU. Alguns dels que m'ho van dir, en principi independentistes i d'esquerres, han acabat a CiU, en pro d'aquesta operació patriòtica de proselitisme. - Però això reforça l'oligarquia!- els responia jo-. Aviam, vols o no vols la independència tu?- em deien. Hi havia alguna cosa que no quadrava, òbviament. Hi havia una renúncia permanent.

En el camp de les esquerres catalanes hi havia primer de tot la renúncia d'uns i altres a visualitzar les possibilitats reals d'una esquerra revolucionària catalana.

En l'imaginari col·lectiu induït i assíduament alimentat de la bipolaritat de la societat catalana (català classe mitjana convergent, espanyol classe obrera socialista), existia el ple convenciment, que Esquerra va refermar i constatar, que el més a l'esquerra que es podia estar en la coordenada nacional catalana era en el creuament de les variables socialdemocràcia (imitant el PSC) i classe mitjana (imitant CiU).

En aquells dies va ser quan CarodRovira va etzibar la seva homilia : “tot el que hi ha a l'esquerra d'ERC és cosa de la Guàrdia Civil”. Per tant, primer gran obstacle: defensar el dret a somniar en l'articulació d'un espai polític d'esquerra rupturista i independentista als Països Catalans. És a dir, aspirar a la construcció, amb paciència, perseverança i determinació, de la interfície representativa i organitzada de les classes populars catalanes, aquelles que en darrer terme han estat el motor dels canvis socials i polítics al nostre país que han acabat significant progrés democràtic i nacional.

Uns quants anys després d'aque-

lla universitat, la història segueix sent la mateixa. CiU, ERC i SI tenen majoria al Parlament, però cal acabar eternament de convèncer CiU. Per tant, per a molts l'estratègia independentista passa, com sempre, per CiU. A l'Assemblea Nacional Catalana, a qui guardo respecte absolut per la tasca incansable de tanta i tanta gent que hi és i es creu el país, li passa exactament el mateix: que l'estratègia de fons, en el fons, passa per convèncer CiU. Bé, públicament es diu impulsar la unitat dels partits nacionalistes, però amb CiU amb majoria absolutament preponderant i estant al govern, doncs això passa per CiU. És aquesta una estratègia pròpiament convergent? No en tinc les proves. Sé que intel·lectuals com Vicenç Villatoro hi han treballat incansablement en emmotllar tothom a l'essència de la reivindicació política “catalanista”: llengua, diners i poder. Ni defensa de la terra, ni economia al servei de les persones, ni societat catalana d'iguals, ni poder democràtic per al poble, ni alliberament de la dona, ni concepció nacional de país: llengua, poder i diners. Ni tan sols Catalunya com a poble: llengua, poder i diners. I, en essència, el nou independentisme transversal és la ver-

sió enfadada i decidida d'una gent que parla la llengua catalana, que aspira a obtenir més poder a través de la independència bàsicament per tenir més diners. Llengua, poder i diners.

El preu de la unitat, que es mostra com a única recepta per a la independència, és no qüestionar els de dalt. No només des del punt de vista de l'evident confrontació de classes que s'està donant de forma cruenta al nostre país. Sinó en general. No es pot criticar CiU si es vol la independència. Se li pot dir que no és “prou” independentista. Però fins aquí.

L'ascens d'Esquerra el 2003 va propiciar l'acostament de CiU a una indefinida i sempre eufemística plenitud nacional. La consigna de les famílies que realment hi manen

és clara respecte l'autonomia i la independència del Principat, com clar va ser l'alcalde socialista de la meva ciutat contestant la mateixa pregunta: “No sóc independentista, però bé, m'és igual, quan siguem independents algú haurà de manar igualment, no?”.

I això, el sobiranisme civil no ho qüestiona, no ho posa a debat malgrat que mig país, com a mínim, ho estigui debatent a crits al carrer. Fa 6 anys se'ns va dir a l'esquerra independentista que marxéssim conjuntament pel Dret de Decidir, i així ho vam fer darrere una pancarta de senyors i senyorets. Fa dos anys se'ns va dir que marxéssim el 10J contra la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. I així ho vam fer, darrere una pancarta de Montilles, Masos i altres senyorets. Ara se'ns diu que marxem de nou conjuntament i altra vegada qui més parla de la manifestació, qui més opina, qui més és retratat, són els senyorets. De debò, hi ha un altre país fora dels senyorets.

Aquest és el marc existent. La pressa per la independència, que molts auguren (des de fa molts anys) immediata, converteix CiU en protagonista absolut i les massives manifestacions del sobiranisme

ROGER FERRIOLS

civil, probablement contra la seva pròpia voluntat, en extremadament fàcils d'instrumentalitzar pel catalanisme conservador. És un error, pensem. El camí cap a la independència passa per arraconar la burgesia i forçar-la a acceptar els passos cap a la independència, no per donar-li una centralitat imprescindible.

Això no ens ha de fer desacreditar, ni molt menys, els milers de persones que s'estan sumant massivament a la reclamació independentista, sinó que ens ha de fer conscients de la necessitat de vertebrar una estratègia pròpia des de l'esquerra independentista per configurar algun dia un bloc popular per a la independència i el canvi social. Que ningú es confongui: no estem trencant la unitat independentista. Aquesta unitat, si passa per CiU, es pot donar avui mateix perquè els partits que són cridats a formar-ne part ja tenen majoria absoluta al Parlament. No tinc cap dubte que l'esquerra independentista, si algun dia som determinants com a opció política, no vacil·larem en signar la convocatòria de referèndum o l'acord que sigui per obtenir la independència. Mentrestant, però, per seriositat i lleialtat a les classes populars, no farem cap renúncia. *Quim Arrufat és regidor per la CUP de VIlanova i la Geltrú

LA VINYETA

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 09

ABECEDARI DEL CURS POLÍTIC

Aquest any, de la A a la Z ABEL CALDERA BERGA

rran. Aquest ha estat el nom escollit per a designar la nova organització de joves de l'esquerra independentista. Aquesta nova organització aglutina les antigues organitzacions de joves, Maulets i CAJEI, així com altres assemblees locals. Amb més de 600 militants i implantació arreu dels Països Catalans, Arran es presenta com l'organització independentista juvenil més potent. La seva presentació en públic es va realitzar el passat 14 de juliol en un Teatre Municipal de Berga ple a vessar.

A

ankia. L'exemple de l'estafa organitzada per l'economia capitalista a l'estat espanyol va fer fallida i va fer trontollar tot el sistema financer espanyol, fins al punt de posar l'estat davant d'un imminent rescat. Bona part del sistema financer valencià també s'ha escolat per l'aigüera amb la fallida de Bankia. Als Països Catalans, el sistema financer de caixes d'estalvi s'ha centralitzat i ha perdut diversitat.

Ara mateix, només queden tres caixes d'estalvi que conservin la seva independència com a entitat: La Caixa, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença.

B

orrupció. El passat 19 de juliol, un jutge imposava una fiança de 3 milions d'euros a CDC com a responsable del cas de corrupció del Palau de la Música. El passat 25 de gener, un jurat popular declarava innocent l'expresident Camps del judici dels vestits, tot i que aquest només era un sumari anecdòtic comparat amb tot el cas Orange Market.

També durant aquests mesos l'expresident de les Balears Jaume Matas ha visitat els jutjats i pesa sobre ell una petició de presó. Totes les altes instàncies de les diferents administracions dels Països Catalans tenen imputacions de la justícia per casos de corrupció: un retrat perfecte de com la corrupció ha esdevingut quelcom intrínsec a la nostra societat.

C

esnonaments. Enguany desenes de milers de persones han estat desnonades de casa seva als Països Catalans. Els procediments per impagament d'hipoteques havien afectat des de l'inici de la crisi més de 140.000 immobles als Països Catalans, segons Ada Colau, portaveu de la PAH. Els intents per a solucionar aquest tema per la via legislativa es troben empantanegats en la burocràcia parlamentària, mentre que l'únic mètode que s'ha demostrat efectiu ha estat la pressió popular contra els bancs i caixes que desnonaven persones.

D

migració. Són molts els joves dels Països Catalans que viuran aquesta diada lluny de casa nostra; s'estima que superen els 100.000.

Com molt bé expressava un d'aquests joves a les xarxes socials, mentre ells són fora buscant una feina que aquí

E

els és negada, alguns dels responsables de la ruïna del país es manifestaran camuflats entre un mar d'estelades per a mirar de distreure's del damunt les responsabilitats en la situació econòmica i social que pateix el país. am. Aquest 2012 s'han fet públiques algunes dades que indiquen que a casa nostra són moltes les famílies que passen fam. Càritas va fer públic un comunicat en que denunciava que hi havia molts nens i nenes de famílies que atenia que només feien un àpat al dia, el de l'escola, mentre que alguns ajuntaments, com el de Girona, davant l'augment de persones que cercaven aliments als contenidors, han decidit tancarlos amb un cadenat. Finalment, el passat 3 de setembre la PAH de Vilafranca del Penedès va fer una expropiació d'aliments en un supermercat de la vila.

F

ols. Les estrelles del futbol i les diverses competicions de clubs i seleccions continuen aixecant passions al nostre país i es converteixen en un vàlvula d'escapament i alhora en una magnífica cortina de fum per als governants. Amb la crisi cada vegada ha anat augmentant més la presència del futbol als mitjans de

G

“Totes les altes instàncies de les diferents administracions dels Països Catalans tenen imputacions de la justícia per casos de corrupció” comunicació. I un any més, qui no pot marcar gols és la selecció catalana, a qui no reconeixen l'oficialitat. orror. Sentiment que va experimentar el país sencer el mes de juliol en veure com l'interior del País Valencià i l'Empordà eren consumits per unes flames enceses per circumstàncies ambientals excepcionals però atiades per la manca d'inversió en prevenció d'ambdós governs autonòmics. En el cas de l'incendi valencià, l'horror es convertí en indignació contra un govern vist com a ineficient.

H

ndependència. Un dels conceptes que ha marcat la política dels Països Catalans enguany. Una independència en boca de tothom: d'aquells que volen construir un nou estat amb sobirania econòmica i drets socials, d'aquells que ja es veuen independents abans d'acabar l'any, dels

I

qui veuen la independència com un negoci magnífic i dels qui agiten aquest concepte dia sí dia no per anar tapant uan Carlos I. El borbó ha viscut el seu annus horribilis particular, envoltat d'escàndols de tot tipus que han posat en entredit la continuïtat de la monarquia a mig termini. Més enllà dels escàndols esperpèntics sobre caceres i amants, el rei ha tornat a estar en el punt de mira de l'independentisme català. Si el 2007 l'esquerra independentista començava a socialitzar el qüestionament de la monarquia amb la crema de fotos, enguany diversos municipis han aprovat mocions que declaraven el borbó persona non grata.

J

lengua. Mallorca ha encapçalat enguany la combativitat en la lluita pel català. Les mesures anticatalanes del govern Bauzá han estat contestades amb mobilitzacions multitudinàries, com la manifestació del 25 de març de 2012 i en actes de rebuig al president Bauzá a pràcticament la totalitat de pobles de l'illa que ha visitat. Al País Valencià, la intenció del govern de suprimir la línia en valencià i implantar un model “multilingüe” han topat amb la resistència de pares i mestres, que un cop més s'ha mobilitzat per centenars de milers en les Trobades d'Escola Valenciana de la Primavera.

Al Principat també es van produir mobilitzacions contra els intents judicials d'acabar amb la immersió lingüística, mentre el govern de Mas optava per esquivar el cop esperant poder negociar políticament amb el PP una treva lingüística.

L

anifestacions. Els dos darrers anys han estat, sens dubte, els dos anys amb més mobilitzacions al carrer de la darrera dècada. Abans de les mobilitzacions que es preveuen multitudinàries d'aquest Onze de Setembre, n'hem viscut d'altres. Uns 9 d'octubre, 7 de novembre, 31 de desembre i 25 d'abril molt concorreguts han anat acompanyats de mobilitzacions globals contra la crisi, com la del passat 15 d'octubre o un dels Primer de Maig més massiu en anys.

M

o vull pagar. Amb aquest lema, la passada primavera es va iniciar una onada de desobediència civil en el pagament dels peatges que, tot i començar inspirats pel lema “Espanya ens roba”, va acabar posant al descobert les estretes relacions entre el govern de CiU i la concessionària Abertis. La resposta de CiU ha estat una barreja entre les declaracions públiques de lleugera empatia amb la protesta, l'engegada d'una estratègia comunicativa que acusava veladament la campanya de laminar l'autogovern i l'aplicació implacable d'unes sancions de dubtosa legalitat. Aquesta defensa aferrissada d'Abertis va portar el conseller d'obres públiques Lluís Recoder a mentir en un debat al Parlament de Catalunya, assegurant

N

que les despeses de manteniment de les carreteres feien que el negoci d'Abertis no fos tan rendible com s'assegurava des de la campanya. En realitat, i segons les pròpies xifres de l'empresa, aquesta un cop fetes les inversions de manteniment i el pagament d'impostos, va obtenir uns beneficis de 200ME als Països Catalans el 2011.

També aquest 2012 ha transcendit la voluntat del govern Mas de privatitzar les autopistes de TABASA (Túnels de Vallvidrera i del Cadí) i vendre aquesta empresa pública per 400ME a Abertis, quan hi ha fonts que fixen el seu valor real en més de mil milions d'euros. riental, Aragonès. La darrera maquinació del PP per evitar l'avenç de la normalització lingüística a la Franja. En una zona amb un dels percentatges més alts de catalanoparlants del país, atiar el debat sobre el nom de la llengua i treure presència a la llengua en l'ensenyament són la forma més efectiva de “patuesitzar-la”.

O

aïsos Catalans. El fantasma que fa anys que plana damunt la política oficial i la societat benpensant ho continua fent. El moviment sobiranista al Principat es debat entre un suposat pragmatisme regio-

P

“Mallorca ha encapçalat enguany la combativitat en la lluita pel català”

nalista i les pressions dels qui volen ampliar l'àmbit d'actuació arreu dels Països Catalans. Mentrestant, des del País Valencià i les Illes continuen caminant diverses iniciatives de base (xarxes de casals, iniciatives culturals, mobilitzacions polítiques) encaminades a la construcció política dels Països Catalans. ualitat. Un bé que a marxes forçades estan perdent els serveis públics degut a la devaluació a què els estan sotmetent els diversos governs. Les escoles massificades degut a l'acomiadament de més de 3.000 professors interins als Països Catalans només són l'exemple de com l'acomiadament encobert de treballadors públics està afectant les administracions dels Països Catalans.

Q

epressió. La conflictivitat social ha obtingut com a resposta la repressió. La primavera valenciana al febrer va ser encesa per les protestes d'uns alumnes a qui retallaven el servei educatiu i que van obtenir com a resposta la violència

R

policial. L'onada de solidaritat que es va aixecar va fer tremolar l'hegemonia que fins aquell moment creia tenir el PP valencià. Un mes més tard, la vaga general del 29M va finalitzar amb 114 detencions als Països Catalans i 6 joves que van ingressar durant unes setmanes a la presó. Aquesta repressió va posar en el punt de mira l'esquerra independentista anitat. El passat 28 de juny Josep Prats va dimitir com a president de l'Institut Català de Salut, pressionat per les denúncies que la CUP de Reus va presentar contra la gestió d'un hòlding municipal que també presidia. Darrere aquesta mala gestió es va destapar un seguit d'incompatibilitats de càrrec i de pràctiques que apuntaven a que l'equip dirigent del departament de salut pretenia repartir l'ICS en diverses empreses independents per a procedir a la seva privatització. Això només era la punta de l'iceberg d'un any marcat per l'entrada en vigor del copagament i per les vagues de les farmàcies valencianes, a qui la Generalitat devia milions d'euros.

S

reball. Un bé molt preuat en l'actual conjuntura. Els Països Catalans compten amb prop de 1.700.000 aturats. Als altíssims índexs d'atur de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, cal sumar-hi el 14,5% d'atur de Catalunya Nord, que la converteix en el departament de l'estat francès amb més persones sense feina.

T

niversitats. La pujada de taxes universitàries ha situat aquesta institució com un bé no assequible per a tothom. Davant d'aquesta situació, el passat 17 de novembre el SEPC va convocar per primera vegada una vaga general d'estudiants a tots els Països Catalans, que va tenir un alt seguiment.

U

iolència. Davant la imatge projectada pels grans mitjans durant la passada vaga general sobre el grau de violència dels antisistema, la violència estructural del sistema s'està manifestant cada vegada amb més cruesa. Els suïcidis són, a dia d'avui, la principal causa de mort no natural als Països Catalans.

V

arxa de casals. La segona trobada de casals independentistes, celebrada a Vilanova i la Geltrú el 18 i 19 de maig, va posar les bases organitzatives per a crear una autèntica xarxa a nivell organitzatiu, d'assessorament i comunicatiu.

La tercera trobada es celebrarà el 2013 al barri de Benimaclet de València i hi estan convocats els més de 120 casals i ateneus independentistes dels Països Catalans.

X

ero. La nota que gran part de la ciutadania posa a una casta política més enquistada en les seves poltrones com més evident es fa que el seu poder de decisió real sobre l'economia del nostre país és més que limitat.

Z

10SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

“Com a ajuntament vam votar en contra de la moció que va presentar CiU per donar suport al pacte fiscal” ABEL CALDERA BERGA

Des de l'ajuntament, com vius el dia a dia de la gent amb la crisi econòmica?

La gent cada dia viu pitjor. Alguns d'ells són persones que van creure's tot el que se'ls deia sobre la bonança perpètua; el sistema els va enganyar i han quedat entrampats. Al nostre poble la fallida de la construcció s'ha notat molt. I davant d'això és molt complicat actuar per a revertir la situació. És trist veure la desesperació de la gent venint a l'ajuntament a demanar feina. Trist per la seva situació personal i també perquè veus que no ha desaparegut encara la mentalitat clientelar en la societat. Nosaltres hem lluitat per a racionalitzar l'economia municipal, malgrat l'enorme endeutament de l'ajuntament amb què ens vam trobar, i estàvem entestats en convocar places de feina públiques que poguessin absorbir part de l'atur.

No un “què hi ha de lo meu”, sinó una convocatòria transparent.

Doncs bé, ara resulta que una llei de Rajoy no ens permet convocar aquestes places. Les polítiques econòmiques de la Generalitat i el govern espanyol són nefastes per a les classes populars... Actuen com els saquejadors del Titànic.

La Generalitat, quins serveis públics us ha desballestat al vostre municipi?

En ple mes d'agost de l'any passat ens vam assabentar pel diari que ens retallaven la subvenció de l'escola de música, fet que ens obligava a haver d'assumir com a ajuntament la part de diners de la Generalitat. Al cap de dos dies ens vam assabentar que també retallaven la subvenció a l'escola bressol i a les PIRMI. Tot això ho va haver d'assumir l'ajuntament. Tot això amanit per les declaracions del president de la Diputació de Barcelona dient que aquestes despeses eren un luxe que no ens podíem permetre... i que s'havien d'externalitzar! També ens vam assabentar per la premsa que es volia suprimir l'atenció mèdica nocturna i els festius. I quan et plantes per a defensar el sistema sanitari públic i vas a veure els responsables, t'adones perfectament que aquests estan allà posats amb la missió de desmuntar la sanitat per privatitzar-la. Tot allò que la CUP ha denunciat en cartells [en referència a les denúncies contra Boi Ruiz, Josep Prats i Ramon Bagó com a privatitzadors de la sanitat] ho podem corroborar els alcaldes que ens hem hagut d'enfrontar als seus alts càrrecs. Diuen que no hi ha diners per sanitat i que han de retallar perquè no tenen cap altra opció, però n'hi ha que es faran d'or a costa del nostre sistema sanitari.

ENTREVISTA

Jaume Casals, alcalde de Navàs per la Candidatura d'Unitat Popular Jaume Casals, de 37 anys, és alcalde de Navàs per la Candidatura d'Unitat Popular. En la primera volta que aquesta organització es presentava a les eleccions en aquest municipi, el passat maig de 2011, va aconseguir erigir-se en la segona força més votada, amb 4 regidors. Juntament amb els 3 regidors d'ERC van conformar un equip de govern que va desallotjar CiU del poder i que va dur a Navàs el primer ajuntament d'esquerres des de la República. Com a alcalde de la CUP ha viscut en primera línia la crisi econòmica i l'augment de la mobilització independentista. La seva militància ve de lluny, ja que des de principis dels anys 90 ha militat en organitzacions de l'esquerra independentista. Amb ell hem fet un repàs a la seva tasca del dia a dia i a la situació política i social dels Països Catalans.

És possible construir una majoria social cap a l'estat propi, tal com proclama CDC, i alhora estar retallant els drets de la gent que ha de formar part d'aquesta majo-

“Diuen que no hi ha diners per sanitat i que han de retallar perquè no tenen cap altra opció, però n'hi ha que es faran d'or a costa del nostre sistema sanitari” ria social? En altres paraules, es pot construir un estat propi carregant-se bona part dels serveis socials que hauria de tenir aquest estat?

Sembla obvi que les actuals polítiques socials de CiU van en el sentit contrari del de la construcció d'un estat propi, però aquí és on hi ha la paradoxa. Són uns mestres de girar el discurs i encolomar les culpes a tercers. El discurs que aquestes retallades són inevitables perquè el tripartit va arruïnar la Generalitat i alhora Espanya ens roba ha calat molt en la gent. Tot

i que aquí hem sigut pioners en retallades i que les privatitzacions responen a un model econòmic concret, tenen l'habilitat de semblar que és culpa exclusiva de l'estat espanyol i fer d'aquest greuge una fabulosa màquina d'aconseguir vots.

El pacte fiscal és una solució?

Ja hi ha hagut diversos pactes fiscals, i cap d'ells ha solucionat el problema de fons dels Països Catalans. Nosaltres com a ajuntament vam oposar-nos a aprovar la moció que CiU va presentar en molts municipis en defensa del pacte fiscal.

La moció es va tombar perquè aquell dia un regidor de CiU no hi era i ERC, que està amb nosaltres a l'equip de govern, va decidir abstenir-se, tot i que les recomanacions d'ERC a nivell nacional eren de votar a favor d'aquestes mocions.

Crec que cal trencar, i gestos com aquest ho avalen, amb l'estratègia autonomista. Ara mateix a Catalunya hi ha diverses olles bullint i CiU treballarà perquè de totes en surti el caldo al seu gust. Usaran la mobilització independentista per espantar l'estat espanyol i intentar pactar un acord econòmic més avantatjós però romandre dins Espanya.

Aquesta oposició frontal a l'estratègia de CiU no és contradictòria amb la presència a l'Associació de Municipis per la Independència?

Nosaltres vam decidir incorporarnos a l'AMI perquè molta gent de Navàs ens demanava que ho féssim

i vam valorar que calia donar una oportunitat al projecte. Molt sovint s'intenta projectar interessadament des d'alguns mitjans, sobretot a internet, una imatge de l'esquerra independentista com a moviment molt sectari que no es correspon

“La nació és una i hem d'anar tots amb una única estratègia nacional” en absolut amb la realitat. Tot i així, hi ha aspectes en el procés que et fan ser prudents. Per exemple, en la segona reunió de l'AMI es va imposar una resolució a favor del pacte fiscal, ja que CiU hi té majoria absolutíssima. I aleshores penses que què tindrà a veure el pacte fiscal amb la independència, que és la raó de ser de l'associació.

Tot i així, tenim clar que si l'AMI fracassa serà perquè CiU l'haurà fet fracassar utilitzant-la per les seves politiqueries; per nosaltres no serà.

Aquí a Navàs teniu una secció local de l'ANC. La vinculació o no de l'esquerra independentista amb l'ANC ha generat un profund debat dins del moviment. Què en pen-

ses de tot plegat?

Aquí d'entrada ens hem equivocat com a moviment. És un tema que l'hem debatut poc i malament, i això ha fet que cadascú hagi fet allò que ha cregut convenient i al final ha aflorat aquesta disjuntiva que tenim a nivell intern. Crec que el que cal fer és plantejar-nos seriosament com hem d'afrontar aquest nou escenari i què podem fer amb l'ANC. Debatre-ho i arribar a un acord comú; fer tota aquella feina que encara no hem fet. Jo personalment aposto per a concretar un cert treball al sí de l'ANC, sobretot a nivell local. Tenint clar, però, que la nostra estratègia abraça altres fronts de lluita i que no podem supeditar la nostra estratègia pròpia. Però jo trobo interessant explorar també aquesta experiència.

Pel que fa a la qüestió de la territorialitat dels Països Catalans, aquesta és l'assignatura pendent que ha d'assumir la major part de l'independentisme sociològic de les comarques de l'interior del Principat?

Sí, crec que encara ens falta molta feina a fer aquí. Hi ha una imatge molt simplificada i molt regionalista que no creu en els Països Catalans, i també hi ha alguns independentistes que creuen que això ja està a tocar i proposen marcar unes renúncies també en la territorialitat, creient que això facilitarà el procés. Nosaltres no podem acceptar això de cap manera. La nació és una i hem d'anar tots amb una única estratègia nacional.

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

SUPLEMENT ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 11

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14PUBLICITAT

4 4IV PE MRHITIRHrRGME HIPW 4ExWSW IV PE MRHITIRHrRGME HIPW 4ExWSW ' 'EXEPERW EXEPERW 4 4IV PE WSFMVERME IGSR{QMGE IV PE WSFMVERME IGSR{QMGE 4 IV YR RSY WSGMEPMWQI GEXEPk 4IV YR RSY WSGMEPMWQI GEXEPk ) R HIJIRWE HI PIW TSPuXMUYIW T )R HIJIRWE HI PIW TSPuXMUYIW T I G SLIWMz F PMUYIW H ³MRGPYWMz MM H FPMUYIW H³MRGPYWMz HI GSLIWMz WWSGMEPW SGMEPW 4 IV Y RE T SPuXMGE MMRXIVREGMSREP RXIVREGMSREP 4IV YRE TSPuXMGE G EXEPERE H I H IJIRWE HIPW HIPW HVIXW HVIXW GEXEPERE HI HIJIRWE G SPúPIGXMYW HIPW TSFPIW M HI GSRW GSPúPIGXMYW HIPW TSFPIW M HI GSRW XXVYGGMz VYGGMz H ³YR I WTEM I YVSQIHMXI H³YR IWTEM IYVSQIHMXI V VERM PPPMYVI PMYVI H I PP³MQTIVMEPMWQI ³MQTIVMEPMWQI M M VVERM HI H IP WMSRMWQI HIP WMSRMWQI 4 IV PE HIJIRWE HIP XIVVMXSVM 4IV PE HIJIRWE HIP XIVVMXSVM 4 IV PE HIQSGVkGME TEVXMGMTEXMZE 4IV PE HIQSGVkGME TEVXMGMTEXMZE

MRJS E MRJS E

FPSGW QIWZMPE[IF GEX XMP XMP$QIWZMPE[IF GEX

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

& &%6')032% %6')032% L 4PEpE 9VUYMRESRE

00)-(% 0 0)-(% L 4PEpE HI PE 4EIVME

+ +-632% -632% L 4PEpE 'EXEPYR]E

6 6)97 )97 L 1IVGEX 'IRXVEP

1%8%6É 1 %8%6É L 4PEpE 1MUYIP &MEHE

XIVVE M XIVVE M PPPMFIVXEX PMFIVXEX

PAÏSOS CATALANS15

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

“Si estudiants i treballadors no lluitem units, estem ben perduts”

en aquesta línia. Donem ple suport a totes les campanyes que sorgeixen en defensa de l'ensenyament en català, de la mateixa manera que apostem per a la construcció d'una educació catalana que englobi la totalitat del territori dels Països Catalans.

LLUIS CUSSÓ VALÈNCIA

La repressió ha anat augmentant.

Sou una de les organitzacions amb més represaliats de l'EI dels últims temps. Així doncs, els estudiants estan protagonitzant un front de lluita important?

Sí, aquests anys hem patit una onada repressiva forta però ha anat totalment lligada a l'augment de mobilitzacions i a la constància del moviment estudiantil per a fer-se present en tots els espais per tal de fer front a les polítiques privatitzadores i a les retallades. Tenim assumit que augmentar la lluita i agafar-se els temps que vénen amb força i coratge és totalment necessari així com n'és estar previngut i dotar-se d'unes bones estructures per combatre les seves ganes d'eliminar-nos.

Com afronta el SEPC aquest nou curs? Es preveu una tardor calenta?

Des del SEPC sempre hem apostat per la constància del moviment estudiantil com a front de lluita del jovent català. Per tant, veient el panorama actual, es preveu un curs carregat de mobilitzacions.

Les mesures dels governs autonòmics i estatals segueixen posant en detriment la integritat de l'educació pública i popular i és per això que tenim la responsabilitat de seguir plantant cara als atacs que patim com a estudiants. De fet, ja tenim fixada la propera mobilització estudiantil l'11 d'octubre. Des de diverses organitzacions juvenils i estudiantils d'esquerres i independentistes de les diferents nacions sotmeses a l'estat espanyol durem a terme una jornada de mobilització sota el lema “Educación del pueblo para los pueblos”.

A l'enllaç següent podreu trobar tota la resta d'informació així com les convocatòries respectives a cada poble, vila o ciutat: www.11x12.wordpress.com Com es valora l'última Trobada d'Estudiants dels Països Catalans feta a Burjassot?

Els espais de formació i debat són molt importants per enfortir una organització i més una com el SEPC, que sempre va renovant el seu dis-

ENTREVISTA

Maria Garcia, portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans L’inici del curs es presenta calent a les aules catalanes. Amb l’excusa de la crisi s’ha accelerat el procés de degradació de l’ensenyament públic. Des del món estudiantil, el SEPC lluita per combatre aquesta agressió contínua.

En parlem amb la seua portaveu.

curs en funció de les reformes, o altres esdeveniments que es van succeint, sense perdre mai la consonància amb les seves bases ideològiques.

Fou realment molt gratificant veure com en espais de debat intens i reflexió la militància i altres participants hi estaven actius i frescos per treballar les properes mobilitzacions. De fet, d'allà surten idees i projectes molt enriquidors pel moviment estudiantil i el conjunt de l'esquerra independentista, fet que constata que és un espai prou prioritari per a seguir mantenint viu.

L'aplicació del Pla Bolonya, les

El SEPC és el sindicat d’estudiants majoritari als Països Catalans

retallades, l'Estratègia Universitat 2015... Com està afectant tot plegat a l'estudiantat?

El panorama és bastant crític i dic bastant per no ser catastrofista.

L'educació, com sempre, segueix essent el comodí per qualsevol govern de dretes perquè les classes populars i els joves paguin el que ells han muntat. Ens trobem que hi ha reducció de beques, augment de taxes, augment de ràtios als instituts, acomiadaments a tort i a dret, impagaments de sous, retallades en investigació, atacs a la llengua catalana... En fi, tot un seguit de fets que deixen l'educació totalment nua enfront de qualsevol atac. Si no som els estudiants

i treballadors que lluitem units per combatre-ho, estarem ben perduts.

Els atacs que pateix el català des de fa anys al País Valencià han arribat també a les Illes Balears.

Des del SEPC com ho veieu?

Bé, ja ha quedat demostrat que el govern del PP té una intenció claríssima d'eliminar la llengua i la cultura catalana, però també ha quedat comprovat que la resposta popular en contra de les seves mesures espanyolistes també ha estat contundent, i ho serà. Per a una organització com el SEPC, la cultura i la preservació de la llengua vehicular, la catalana, és un eix primordial i sempre hem treballat

Sou presents arreu dels Països Catalans, però a llocs com Perpinyà o bé Menorca encara falta tenirhi presència. Com veieu l'extensió a aquests territoris?

La lluita estudiantil és molt intermitent i encara més la seva militància, per tant hi ha molts llocs, com ara instituts, en els quals la presència va i ve. Fins fa poc, a Perpinyà hi teníem un nucli del SEPC, però en aquests moments no hi ha moviment a la universitat. Actualment ja som arreu del territori i esperem continuar augmentant per tal de poder abraçar de veritat totes les realitats que tenim als Països Catalans.

Bétera acull el I Aplec del Camp de Túria amb gran assitència REDACCIÓ BÉTERA

El passat dissabte 1 de setembre tingué lloc a Bétera el 1r Aplec del Camp de Túria. La jornada, impulsada des de diversos col•lectius de la comarca, començà de bon matí a la plaça del Mercat. El pregó inaugural donà pas a la cercavila, que recorregué els carrers més cèntrics de la localitat entre cabuts, gegants, dolçaines i tabals.

El matí continuà amb la Fira d’Entitats, un espai on es donaren a conèixer més d’una vintena de col•lectius del Camp de Túria, com ara el Casal Jaume I o Escola Valenciana. Els centenars d’assistents que hi acudiren al llarg del matí també pogueren gaudir de mostres de cultura popular a càrrec de l’Associació Cultural l’Aljama de Bétera, d’un taller de torres humanes a càrrec de la Muixeranga de Bétera i de l’actuació musical de diversos cors de la comarca.

Al migdia la plaça del Mercat s’omplia de gom a gom amb les més de dues-centes persones que participaren del dinar popular. Els llirians Me Ric Contacontes donaren el toc d’hu-

Centenars de persones participaren als diferents actes de l’Aplec

mor durant les postres.

A la vesprada tingué lloc la taula rodona sobre el paper dels casals i ateneus en el desenvolupament del teixit associatiu. Els ponents del Casal Independentista Jaume Compte de Sants i del Terra de Benimaclet pogueren explicar les seues experiències així com parlar sobre les trobades de

casals i ateneus dels Països Catalans.

Els tallers de pilota valenciana i de danses començaren puntuals amb la participació d’un gran nombre de persones. Els més menuts gaudiren aprenent un dels nostres jocs més tradicionals i el grup de danses el Tossal de Llíria s’encarregà de donar a conèixer un dels balls populars del

Camp de Túria: la Jota Lliriana. La música acompanyà el cercatasques des de l’Ateneu de Bétera, recorrent alguns dels bars de la localitat fins arribar al recinte del concert. Allà, la Colla de Dimonis de Campanar començà amb un correfoc la jornada al polígon Horta.

Els riba-rogers Make Some Are Us

i els benissaners Trineu Tanoka s’encarregaren d’obrir el concert d’aquest primer aplec, en el qual acudiren prop de tres mil persones. Des del barri de Sants continuaren els Pirat’s Sound Sistema que amb el seu reggae aconseguiren fer ballar tot el recinte. Finalment, els pegolins de la Gossa Sorda clogueren la jornada amb el seu darrer concert de l’any al País Valencià.

Arran Camp de Túria aprofità la jornada per tal de presentar la nova organització juvenil de l’Esquerra Independentista. Dos militants llegiren un manifest durant el concert per explicar els eixos ideològics de l’organització i per presentar-se com una eina útil per a les joves per tal de fer front a les “polítiques neoliberals, espanyolistes i catòliques”.

Aquesta primera edició de l’Aplec del Camp de Túria superà tot tipus d’expectatives segons l’organització, i suposà un pas ferm en la consolidació d’aquesta iniciativa que pretén ser un punt de trobada del teixit associatiu de la comarca per tal d’oferir una alternativa cultural i política de referència.

16PAÏSOS CATALANS

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

A Mallorca, pel català i pels drets socials, l’independentisme creix sense renúncies REDACCIÓ PALMA

“A Mallorca en català”. Aquest fou el lema escollit per l’organització política de l’esquerra independentista de Mallorca quan va decidir llançar al carrer la primera campanya oberta contra l’espanyolisme del Govern del PP de José Ramón Bauzá. La consigna és simple i molt clara, però l’elecció de la mateixa acull un important capital polític que ha entrat en sintonia amb els sectors més mobilitzats dels pobles de l’illa.

La reflexió que va sorgir del debat al voltant de la campanya a favor del català fou, precisament, que l’esquerra independentista no podia insistir a prioritzar termes com “mallorquí”, “llengua” o “llengua pròpia”, com acostumen a fer, amb dissimulades referències al “català”, els principals partits i moviments nacionalistes de caràcter moderat. No es tractava d’una qüestió de purisme ideològic ni d’anar a la contra de res, sinó de treballar de forma transversal per la unitat del català -i per tant dels Països Catalans- en la lluita a favor de la llengua, ja sigui des de la defensa del model educatiu de les Illes o en contra de les polítiques d’aniquilació a l’administració i a l’espai públic.

Així doncs, amb la campanya “A Mallorca en català”, Endavant (OSAN) deixava clar que, malgrat que alguns termes puguin ser totalment legítims i atreure altres sectors socials, la millor forma de defensar la llengua era posant en valor les pròpies paraules. En aquest cas, de la paraula que dóna nom a la llengua del país: el català.

De la llengua als drets socials

La decisió presa, a més, ha donat els seus fruits i ha trencat els tabús que hi havia al voltant d’aquesta qüestió. De fet, l’onada de manifestacions populars arreu de l’illa promogudes per molts sectors diferents del nacionalisme (des de l’esquerra independentista, fins a l’Obra Cultural Balear, diferents col•lectius i sectors o els partits de l’esquerra parlamentària, com el PSM o ERC) han estat encapçalades per la consigna que nasqué amb la campanya promoguda des de l’independentisme de base. “A Mallorca en català” ha estat el lema més corejat arreu

L’esquerra independentista ha portat la campanya a tots els àmbits

dels pobles de Mallorca en el actes de rebuig a José Ramón Bauzá.

De fet, la iniciativa en defensa del català va marcar un abans i un després, no només pel que fa a l’ús del terme sense ambigüitats, sinó també pel que fa a l’estratègia de confrontació amb el Govern balear.

Durant el 2012, i especialment arran de les visites del president Bauzá a la majoria de seus del PP de l’illa, Mallorca s’ha convertit en una olla de mobilitzacions a nivell local, en el que s’ha anomenat “primavera mallorquina”. José Ramón Bauzá

“La iniciativa "A Mallorca en català" va marcar un abans i un despréspel que fa a l’estratègia de confrontació amb el Govern balear” s’ha topat amb convocatòries de rebuig a la seva presència a gairebé tots els municipis on ha anat i la ràbia i indignació s’han expressat a través de constants boicots als

seus actes públics.

Les mobilitzacions, a més, han fet confluir de forma natural la lluita pels drets lingüístics amb la lluita pels drets socials. L’exemple més il·lustratiu, el de Bunyola, on la Guàrdia Civil espanyola va arrestar i maltractar diversos militants independentistes presents en una manifestació popular en defensa del català i contra del tancament de l’Hospital Joan March. El veïnat del poble i la plantilla de l’hospital van fer front comú i van aconseguir que Bauzá no trepitgés el municipi en presència de les càmeres de televisió.

Bloc Unitari Anticapitalista

De fet, tant la Guàrdia Civil com la Policia Nacional espanyola, comandades per l’exdelegat del Govern espanyol a Balears, José Maria Rodríguez (dimitit al juliol per assumptes de corrupció), han demostrat ser molt conscients del nivell de confrontació present a l’illa i de les conseqüències de les polítiques de Bauzá a Balears. Els cossos policials han actuat amb més contundència que mai, utilitzant la violència en repetides ocasions i, sobretot, detenint i imputant manifestants, sovint de forma arbitrària, però molts pics també amb objectius polítics clarament assenyalats.

En aquets sentit, l’organització del jovent de l’esquerra independentista, Arran, ha estat un de les

entitats més afectades. La seva frenètica activitat arreu de Mallorca ha encès les alarmes. No només es tracta de l’evolució de l’antiga Maulets, odiada pels sectors més conservadors i espanyolistes de l’illa, sinó també de la gènesi de tot el moviment popular i independentista, que està agafant molta força en diferents camps. Totes les organitzacions de l’esquerra independentista de Mallorca han crescut durant el darrer any, tant a nivell quantitatiu, amb més nuclis i militància, com qualitatiu, amb més presència

“Les mobilitzacions han fet confluir de forma natural la lluita pels drets lingüístics amb la lluita pels drets socials” pública i capacitat de mobilització.

Pel que fa a l’àmbit juvenil, Arran ha estat la impulsora de la Marxa Jove pel Territori, que enguany ha unit per segona vegada diversos col·lectius locals i centenars de joves de pobles com Vilafranca de Bonany,

Esporles o Sóller, entre d’altres. A més, l’organització juvenil ha pogut consolidar el projecte del Casal Popular Voltor Negre, malgrat que també participa molt activament de l’Ateneu Popular de Palma junt a Endavant (OSAN), el SEPC, la CGT, Revolta Global, en Lluita i una ràdio lliure (Ràdio 77).

Un grup de col·lectius que, majoritàriament, també formen part del Bloc Unitari Anticapitalista (BUA), una de les principals apostes polítiques de l’esquerra independentista de Mallorca per al proper curs.

Més enllà de la possible participació en les mobilitzacions pels drets socials, el BUA ha nascut a l’illa amb l’objectiu de fer confluir les organitzacions i col·lectius que lluiten en defensa dels serveis públics i els drets socials des d’una perspectiva anticapitalista i popular.

De fet, aquesta clara aposta per la unitat popular topa de ple amb la fugaç participació d’Endavant (OSAN) al Consell de la Societat Civil de Mallorca, del qual va decidir marxar molt ràpidament, en el marc de les convocatòries a favor dels drets socials. L’organització política de l’esquerra independentista de Mallorca va sortir d’aquest òrgan argumentant, a través d’un comunicat, que no es podia treballar pels drets socials al costat d’alguns dels principals responsables del seu deteriorament, com els sindicats CCOO i UGT.

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

PUBLICITAT 17

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

18INTERNACIONAL

“La intenció és generar una solidaritat internacionalista ‘d’anada i de tornada’ entre les diferents lluites polítiques d’arreu” REDACCIÓ BARCELONA

Una organització internacionalista de l'esquerra independentista. Per a què?

Les pugnes pel domini geopolític, la divisió internacional del treball i del consum, l'espoli dels recursos naturals i la contaminació mediambiental, els centres de poder ideològic, polític i econòmic de caire imperial... La lluita de l'esquerra independentista no pot desentendre's del que està succeint arreu del món. La construcció de la independència i el socialisme als Països Catalans s'ha de realitzar en el marc de la solidaritat internacionalista. L'esquerra independentista necessita una organització internacionalista de referència que tingui capacitat de dotar-la d'un bon anàlisi i discurs de classe davant els conflictes mundials, establir contactes amb organitzacions afines, donar a conèixer les lluites dels Països Catalans fora de les nostres contrades i crear un enllaç entre les lluites d'aquí i les de fora per tal de donar-los més força i coherència.

Quin és el procés de gestació de l'organització internacionalista que s'està seguint?

Primerament ens hem trobat una sèrie de militants d'organitzacions de l'esquerra independentista interessades en donar impuls a l'internacionalisme, algunes de les quals també formem o hem format part d'organitzacions de solidaritat internacionalista (Brigada Catalano-Veneçolana Alí Primera, IPO, Xarxa d'Enllaç amb Palestina, BDS Catalunya, Amics i amigues d'Euskal Herria, Grup de Treball pel Kurdistan...) i hem estat debatent la necessitat de crear aquesta organització internacionalista, amb el resultat d'un document de presentació on s'exposen l’anàlisi, els motius i els eixos de treball. Ara s'està presentant el projecte tant a les organitzacions de l'esquerra independentista com a altres

ENTREVISTA

Arnau Carné i Maria Freixes, impulsors de la plataforma internacionalista Des de fa uns mesos, diverses persones militants de l'esquerra independentista estan treballant per a constituir una organització de solidaritat internacionalista. A l'ACCENT hem parlat amb Arnau Carné i Maria Freixes, dos dels participants en aquest procés, per tal que ens expliquin per què han decidit fer aquesta aposta.

organitzacions afines dels moviments socials, especialment les que treballen en l'àmbit de la solidaritat internacionalista, amb la finalitat d'incorporar noves membres, enriquir i anar detallant l'anàlisi i els eixos de tre-

“Malauradament la nostra lluita no es coneix a molts indrets i és imprescindible explicar-nos” ball i teixir complicitats en aquest àmbit.

Explicar-nos a fora; algunes organit-

zacions del catalanisme oficial usen aquesta premissa, i equiparen aquest "a fora" amb governs i mitjans de comunicació oficials. A qui s'ha d'anar a explicar l'esquerra independentista?

Quan parlem d'anar a explicar-nos a fora, la nostra pretensió és explicar la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans i la nostra prioritat és explicar-la a aquelles organitzacions que també lluiten per un alliberament nacional i social a casa seva. La intenció és generar una solidaritat internacionalista “d'anada i de tornada” entre les diferents lluites polítiques d'arreu. Malauradament la nostra lluita no es coneix a molts indrets i és imprescindible explicarnos per conformar els nexes paral•lels revolucionaris, que actuen en d'altres països i contextos, que ens aporten una riquesa recíproca. El fruit ha d'encaminar-se cap a l'aprenentatge bidireccional que englobi les resistències i que de ben segur ens portarà a la derrota de la injustícia dirigida pels governs imperialistes. La lluita de l'esquerra independentista no és única en un context concret, sinó que té moltes similituds amb altres lluites arreu del planeta. Aleshores hem de buscar

els nostres homòlegs perquè ens coneguin i fer-nos més fortes, empapantnos de les diferents experiències, solidaritzant-nos, fent front conjuntament contra qui, al capdavall, és l'enemic comú.

Per què l'exercici de la solidaritat internacionalista ha de ser un dels puntals de la tasca de l'esquerra independentista?

“La nostra voluntat és retornar al caràcter revolucionari i de classe de la solidaritat internacional”

Perquè no es pot ser independentista i d'esquerres, revolucionària, sense ser internacionalista. A nivell humà i de principis, no podem desconèixer les

desigualtats i l'explotació d'arreu del món i, a nivell polític, hem d'entendre que la nostra economia, la nostra societat, actualment és dependent d'un “sistema-món” capitalista. Tant l'anàlisi com la nostra pràctica política ho han de tenir en compte i han de dirigir la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans cap a una complicitat amb les altres lluites d'alliberament nacional i social dels altres pobles. Si desconeixem o descuidem l'internacionalisme correm el perill que postulats de dretes i xovinistes calin i tinguin cabuda en la tàctica i l'estratègia del moviment. Al contrari, l'exercici de la solidaritat internacionalista pot dotar al moviment d'un enriquiment polític, ideològic i humà imprescindibles per créixer com a organitzacions i com a persones.

Quina relació voleu tenir amb les experiències de solidaritat internacionalista ja existents, com ara les brigades o algunes campanyes que es fan a casa nostra?

La intenció de la nova organització internacionalista és contribuir al reforçament i a la coordinació entre aquestes experiències. La riquesa en el moviment de solidaritat als Països Catalans és històrica i abundant, però també hem de tenir en compte que al llarg del temps s'ha anat atomitzant i en certa manera “especialitzant”. En alguns aspectes també s'ha anat “ONGitzant” i aïllant de les pròpies lluites dels Països Catalans i això es nota molt en aquests moments en els quals, per una banda, aquelles organitzacions acostumades a les subvencions es troben sense fons i, per l'altra, l'auge de la crisi i la conflictivitat social les debiliten a nivell de prioritats de les seves membres i simpatitzants. La nostra voluntat és retornar al caràcter revolucionari i de classe de la solidaritat internacional, enllaçar-la amb les lluites de casa nostra i situar-la com a element transversal de l'esquerra independentista.

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

PUBLICITAT 19

20ECONOMIA

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

La prestació d’atur en el punt de mira de l’executiu de Rajoy ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Els aturats són en el punt de mira, a pesar de ser un veritable exèrcit.

Són els nostres familiars, veïns i excompanys de feina, i han arribat a ser l’espectacular xifra als Països Catalans de més d’un milió i mig de persones, 1.626.600 segons les dades oficials, dades especialitzades en camuflar el que ja no es pot amagar a la vista.

La normativa laboral declarava fins fa poc que els treballadors que perdien la seva feina tenien dret a un ingrés que els permetés sobreviure amb dignitat fins a trobar una nova feina. Però aquestes lleis estan canviant a una velocitat alarmant, amb la paradoxa de donar-se en un context en què per molta gent trobar feina no és només impossible, sinó que comença a ser un miracle.

El fet de ser molts, i cada vegada més, no ha sensibilitzat sobre aquesta problemàtica social el govern espanyol, sinó ben al contrari. Als despatxos del Ministeri de Treball els tècnics porten mesos generant Reals Decrets que redueixen drets i prestacions dels aturats amb resul-

Les retallades de la Generalitat amenacen amb l’acomiadament d’un terç de la plantilla del SOC A.T. BARCELONA

Les cues a les oficines de Treball són cada cop més llargues

tats dramàtics entre la població; menys diners i menys drets pels aturats, víctimes d’una crisi creada per bancs i polítics.

I tot apunta que en els propers mesos l’executiu de Rajoy portarà a terme el que han anomenat “una

reforma global” de la prestació, que de ben segur aportarà contundents canvis que ens portaran a un context de prestacions més curtes i raquítiques.

El milió i mig de treballadors catalans sense feina es veuran abo-

cats a buscar desesperadament una feina, per precària que sigui, i que moltes vegades potser ni existeix, sense comptar amb cap coixí social, mentre es destinen els diners públics a salvar bancs i omplir els comptes dels banquers.

Principals reduccions de l’atur ja aprovades Subsidi majors de 52 anys: ara als 55 anys i amb menys cotitzacions Fins ara les persones que esgotessin la prestació d’atur i tinguessin més de 52 anys tenien dret a un subsidi igual a 426 euros mensuals, i a la cotització d’uns 900 euros a la Seguretat Social. Aquest subsidi es fonamenta en el fet que aquests treballadors tenen unes taxes de reingrés al mercat laboral molt baix. Amb la darrera reforma del govern del PP el subsidi es percep a partir dels 55 anys (3 anys més tard) i es cotitzen 200 euros menys, poc menys de 700 euros al mes.

Reduccions de les quanties a percebre a partir dels 6 mesos Fins ara les persones que percebien la prestació d’atur tenien dret al 70% de la mitjana de la seva cotització (anomenada base reguladora) durant sis mesos i la resta de temps percebien el 60%. Amb la darrera reforma es redueix del 60% al 50% el que es percep a partir del sisè mes.

En un cas pràctic, un treballador que hagués cotitzat 1500 euros, abans percebia una prestació a partir del sisè mes de 900 euros que ara s’ha reduït 150 euros i queda a 750 euros.

Reduccions de les quanties a percebre dels treballadors a temps parcial Les darreres reformes posen dificultats pels treballadors amb jornades parcials per a percebre l’atur. Aquestes barreres afectaran principalment a les dones, víctimes de més del 80% d’aquests contractes, cada cop més precaris.

Alhora, els pocs treballadors que puguin accedir a l’atur es veuran afectats pel trencament del límit mínim que es podia percebre fins ara, de 497 euros. Ara hi hauran prestacions encara més petites.

I finalment quan demanin el subsidi de majors de 52 anys, se’ls reduirà els 426 euros mensuals segons la jornada parcial que tinguin (per exemple, si treballava al 50% percebrà un subsidi de 218 euros mensuals)

Denegació de la prestació dels que tinguin ingressos econòmics Amb els darrers canvis normatius, si un treballador compta amb un patrimoni d’uns 150.000 euros (exclòs l’habitatge habitual) ja no té dret a la prestació d’atur.

Més capacitats sancionadores de l’INEM La darrera reforma dóna la possibilitat a l’administració per a sancionar suspenent la prestació dels treballadors aturats que no presentin immediatament els documents que els requereixin, tals com el passaport (per comprovar si s’ha sortit de l’Estat espanyol), l’empadronament (per comprovar els canvis de domicili) o qualsevol altre que es cregui oportú.

Alhora, sense que es doni cap infracció del beneficiari, l’INEM podrà suspendre la prestació si observa un concepte tan poc definit com “indicis suficients de frau”.

Principals reduccions de l’atur en estudi per ser aprovades en els propers mesos Reduccions de les quanties màximes

Vinculació de la percepció de la prestació a la manca d’ingressos

Ara es pot percebre una pensió màxima de 1.087 euros, quantia que podria ser reduïda considerablement

S’intenta, doncs, equiparar-la a una prestació merament assistencial, que només està pensada per a les persones amb uns ingressos mínims

Reduccions del període de percepció

Vinculació de la percepció de la prestació a la demostració de la “recerca activa de feina”

Ara es pot percebre la pensió un màxim de 2 anys, període que podria ser reduït considerablement

En un contundent comunicat, l’Assemblea de Treballadors del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ha denunciat que el dia 31 d’agost 324 treballadors no funcionaris del Servei van ser acomiadats, sent els primers afectats de la manca de continuïtat de molts plans d’ocupació que realitzaven importants serveis d’assessorament a les persones aturades.

“Els treballadors denuncien que aquestes retallades han estat causades per una disminució del 54% en els Pressupostos estatals i per les polítiques d'austeritat de la Generalitat” A aquests primers acomiadaments se’ls sumarà previsiblement uns 700 treballadors més abans de final d’any: concretament, 300 orientadors, 280 interins i uns 100 treballadors més, que sumen un terç del total de la plantilla del SOC. Els treballadors denuncien que aquestes retallades han estat causades per una disminució del 54% en els Pressupostos estatals als serveis d’ocupació autonòmics i, alhora, “per les dures polítiques de retallades de la Generalitat i el seu govern d’austeritat”. Davant la crisi i els seus efectes, la Generalitat ha apostat “pel desmantellament del SOC”, segons denuncia l’Assemblea de Treballadors.

L’acomiadament col•lectiu al SOC és evident que no només tindrà l’efecte de l’augment d’un miler de persones en les cues de l’atur, sinó que representa “un servei cada cop més deteriorat”, en un procés de privatització que tindrà nefastes conseqüències per a àmplies capes de la societat.

ECONOMIA 21

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

ANAÏS TOSAS I FERNÀNDEZ*

COL·LABORACIÓ

L’exèrcit de reserva Aquest mes d’agost el 15% de les treballadores del Servei Públic d’Ocupació (SOC) han perdut la seva feina. A finals d’any aquest organisme haurà perdut el 45% de la plantilla i, si es confirmen els pitjors pronòstics, la reducció arribarà al 50% amb l’acomiadament del personal interí.

Però la reducció de més d’un 50% en els pressupostos per al SOC no és fruit d’una crisi puntual. El perfil de la nova Directora General del SOC, Esther Sànchez, ex consultora de Baker & McKenzie en temes de deslocalització i acomiadaments, assessorant per exemple l’ERE de Yamaha, i professora d’ESADE n’és una bona mostra. Amb els acomiadaments es culminarà una dinàmica històrica de subcontractació i subvenció – del 80% dels seus serveis, en molts casos- i el SOC quedarà reduït a una mínima estructura de gestió que externalitzarà pràcticament tots els seus serveis a les ETT. Es confirma, doncs, no solament que les crítiques a la manca de com-

petitivitat de l’organisme no poden vincular-se a la falta de col•laboració público-privada, sinó que aquesta ha servit per justificar l’entrada massiva de les ETT en la gestió entre d’altres, de les polítiques actives d’ocupació. Fins ara no s’ha demostrat que la gestió privada sigui millor que la pública, però el

COL·LABORACIÓ

que sí que és quasi segur és que els criteris que s’apliquen en la gestió privada no tenen en compte –ni la mateixa obligació de complimentels principis d’igualtat, equitat i cohesió social.

Es tracta de la fase final d’un model que propugnaven ja a finals de la segona guerra mundial els

fundadors del neoliberalisme a Mont-Pèlerin, hereus del marginalisme que Marx ja havia titllat d’economia vulgar burgesa. La visió del neoliberalisme del mercat laboral, com un mercat on s’intercanvien béns i serveis de manera lliure i individual entre persones on el salari esdevé l’element d’equilibri clau i que entén que l’atur és una acció individual voluntària.

Aquesta fal·làcia idíl·lica té a més un mantra igualment enganyós: el mercat regularà.

La desregulació, la flexibilitat, la reducció de les despeses parasitàries en pro de la maximització dels beneficis i l’optimització dels resultats són els passos per a assolir la desigualtat saludable del seu sistema econòmic. L’eliminació de la despesa en un servei públic que reguli l’accés al mercat de treball esdevé un objectiu clar en aquest procés, juntament amb la reinstauració de l’anomenada taxa natural d’atur, l’anomenat exèrcit de reserva d’assalariats. Aquest funciona com una peça més en l’engranatge

de control; la deslegitimació del sindicalisme combatiu i la generació de por entre la ciutadania en són les conseqüències i els elements més visibles.

Als Països Catalans, més d’un milió i mig de persones es troben en situació d’atur. En aquest escenari, les 324 persones que han perdut la seva feina a l’agost, o les que ho faran al mes de desembre sense comptar amb el personal interí que sembla que també volen acomiadar, són només un punt en l’execució del seu programa. Mil persones més que formaran part d’aquest exèrcit de reserva d’assalariats. La defensa d’aquests llocs de treball públics pot semblar una futilesa, però com ens recorda Zizek, la veritable utopia és la idea que es pot mantenir un estat del benestar dins del sistema. *Anaïs Tosas i Fernàndez és membre de l’Assemblea de treballadors i treballadores del SOC @AssembleaSOC

GONÇAL BRAVO *

“Cimera Social”, “Referèndums socials”? No! El passat 25 de juliol CCOO i UGT van convocar a Madrid una “cimera social” en la qual van anunciar la creació en tot l'estat de “plataformes socials” que engloben les “megaplataformes” ja existents, les plataformes de “defensa de l'Estat de benestar”... posades en marxa després de la pèrdua del govern pel PSOE, passant per sobre en la majoria dels casos d’estructures socials unitàries preexistents i incloent, a més, a tota mena d’organitzacions policials i parapolicials i, fins i tot, empresarials.

Ara, el proper 10 de setembre, es desenvoluparà la segona part d’aquesta infàmia per tal de preparar el seu programa d’actuació... també als diferents territoris dels Països Catalans al sud de l’Albera.

Darrere d'aquesta maniobra hi ha el PSOE, que va votar amb el PP i CiU el colp d’estat “constitucional” de l’agost de 2011, contrareforma que prioritza el pagament del deute sobre els serveis públics i que justifica totes les retallades esdevingudes i per venir.

El PP i CiU estan continuant la línia de retallades i privatitzacions de les dutes a terme pel PSOE en els anys anteriors. El marc legal bàsic per desfer tots els sistemes de protecció social, privatitzar el sector públic, afavorir les grans fortunes i fixar les bases de l’especulació immobiliària s’han desenvolupat en l'última dècada, mentre el PSOE cobria de generoses subvencions els sindicats i organitzacions membres d'aquesta “cimera social”. Sindicats que, per “acció o omissió”, no han fet gairebé res per mobilitzar contra la privatització de la sanitat, per exemple. Si privatitzen el PP i CiU, sí que “mobilitzen”, si ho fa el PSOE, no.

“El sistema polític actual no decideix res més enllà de les pautes marcades prèviament per les grans institucions i elits financeres internacionals” Els objectius reals de les cúpules i grans burocràcies és intentar garantir la pau social, capitalitzant el malestar social per controlar-lo, dirigir-lo i, quan calga, desactivar-lo... i fins i tot anul•lar, ocultar o criminalitzar qualsevol lluita autònoma que ells no puguen controlar.

Ni qüestionen el mercat ni el capitalisme. Defensen una reactivació econòmica consistent en una fugida endavant basada en un retorn a la construcció de més habitatges, més autopistes, més aeroports, tot i que les nostres viles i ciutats estan plenes d’habitatges buits i de persones sense cases. Quan veurem que tenim aeroports sense avions, com el de Castelló, o altres sense gaire ús, com el de Lleida?. És aquest el model que necessitem al nostre país? O necessitem recuperar la nostra terra? Necessitem recuperar la nostra indústria... fins i tot a costa de sortir de la maleï-

da Unió Europea?

No parlen de la corrupció política (no poden treure-li els colors al PSOE).

Eviten parlar de l’enorme i anul•ladora dependència econòmica d’aquests sindicats i organitzacions de cara a l'estat. Així doncs, i malgrat totes les “bones voluntats” del món, ja no podem continuar creient en cap organització que diu lluitar contra l’explotació, mentre viu de les “engrunes” que li dóna l’estat.

El sistema polític-parlamentari actual no decideix res més enllà de les pautes marcades prèviament per les grans institucions i elits financeres internacionals. Llavors, eixe nou govern tindria independència d’actuació real? No, veritat?

I si tot açò no fos suficient, en el comunicat públic de la “cimera social” no s'esmenta ni a la UE, ni al BCE, ni a l’FMI, institucions que representen els interessos del gran capital europeu i internacional i que, dissortadament, ja sabem com han anat enviant a la ruïna a la classe treballadora i als pobles d'Europa i de mig món.

Tot plegat no fa res més que seguir el full de ruta, ben marcadet des de fa més de 30 anys, per desmantellar els sistemes de protecció social; suprimir els drets laborals, salarials i de seguretat i salut bàsics (mantinguts gràcies a l'explotació dels pobles perifèrics, cal dir-ho); acabar amb els drets personals més elementals (avortament, llibertat d’expressió...); i destruir els drets nacionals i trets característics dels diferents pobles del món. Ens sona açò a l'antiga Europa de l’Est? Ens sona açò als nous models d’esclavatge que estem veient, per exemple, des de fa mesos al

Brasil de les mans de la multinacional Inditex o, quotidianament, en tallers tèxtils clandestins?

Des de les organitzacions que donen suport a aquest nou “empastre” pretenen una “tornada a l'estat de benestar”... Com? doncs “participant” dòcilment de manifestacions/processons, amb eleccions “democràtiques” cada 4 anys o amb unes “consultes socials” sobre les retallades. I tot açò ho organitzen mentre als Països Catalans tenim més de 1.700.000 aturats reals, al voltant de 600.000 llars amb tots els seus membres aturats, amb uns índexs d’atur que comencen a superar el 30% en moltes comarques del nostre país o amb uns índexs de pobresa creixent sense control. Quin cinisme! Quina maniobra de distracció massiva i brutal! I tot això a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions.

L'objectiu principal de les cúpules de CCOO, UGT i la resta de sindicats i organitzacions que conformen la “cimera social” és accelerar la caiguda del govern Rajoy (que té els dies comptats davant la pròxima intervenció, que serà igual o més traumàtica que a Grècia) per substituir-lo per un altre govern de concentración nacional amb la participació de ministres/diputats del PSOE, “per sortir de la crisi”... És a dir, una versió 2.0 dels Pactes de la Moncloa promoguts per la UCD i signats pel PCE, PSOE, CCOO, etc, i que significaren el principi de la fi de les aspiracions obreres i populars d’un canvi real de règim i de sistema.

En definitiva, un govern amb nou president “elegit democràticament i legítima”, amb un gabinet ministerial format per membres dels principals

partits espanyols (sense descartar a CiU) que tinguen el vistiplau de la Comissió Europea i de l’eix Berlín-París, tal com ja va passar recentment a Grècia, per poder continuar aplicant les mesures dictades per la troika amb total “llibertat d’acció” una vegada desmobilitzada i desmoralitzada la major part de la classe treballadora.

Quan s’assolisca aquest quadre de coses, les “megaplataformes”, “cimeres socials”, etc, desapareixeran del mapa sense remissió i les grans cúpules i alta burocràcia de CCOO, UGT, etc, hauran pogut salvar els seus llocs de “treball”.

Davant de tot plegat, no ens queda res més a fer que preparar-nos per a una lluita molt llarga i molt dura. Cal reforçar les organitzacions de classe i combatives, com la COS. Cal reforçar la lluita antirepressiva, amb Alerta Solidària, etc. I tot això, als nostres centres de treball, als nostres carrers, barris i localitats.

I la primera passa d’aquest llarg camí la tindrem el 26 de setembre. Aquest dia, la secció sindical de la COS a TMB, junt a les companyes i companys d’ACTUB, CGT i PSA, hem convocat una vaga de 24h a TMB. A més, juntament amb altres organitzacions sindicals i socials de classe i combatives, convocarem una jornada nacional de lluita per la vaga general i en solidaritat amb el poble treballador basc.

Unim-nos per avançar i per lluitar!!

El 26 de setembre, igual que l’11 de setembre, que ningú no es quede a casa. *Gonçal Bravo és portaveu nacional de la COS)

22CULTURA

DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012 L’ACCENT 233

Vaga al Liceu més de 30 anys de lligam amb el Liceu”. La convocatòria de vaga d'UGT per aquest octubre es manté en peu. Segons Medina aquestes són mesures “en alguns casos disciplinàries sobre persones molestes o fins i tot per temes personals (…) A l'orquestra es diu que calia netejar-la per tal que quan el mestre Josep Pons s'incorporés com a nou Director Musical no trobés

Santiago Salvador BARCELONA

finals del mes de febrer el Gran Teatre del Liceu va arribar a un acord a Magistratura de Treball pel qual se suspenia l'ERO anunciat per l'empresa i es desconvocava la vaga prevista per totes les funcions de La Bohème, títol de gran importància dins la temporada per les grans previsions de taquillatge, causades tant per la popularitat del títol com pel prestigi d'alguns artistes contractats per a l'ocasió. Amb aquest acord els treballadors es comprometien a renunciar temporalment al cobrament de la paga extra de l'estiu i “recuperar-la en el temps i manera menys lesiva per a l'empresa”, segons paraules del corista i membre del Comitè d'Empresa per UGT Xosé Antonio Medina. “De la mateixa manera, des de la nòmina del mes de març fins la d'agost, ambdues incloses, se'ns descomptava la quantitat restant que no es completava amb la paga extra, del total de 1.495.000 euros, que era la quantitat que la Generalitat deixava d'abonar al Teatre. Alhora, l'empresa es comprometia a recuperar la major part de la temporada programada i a no acomiadar treballadors per motius econòmics fins l'1 de setembre”.

A dia d'avui, segons Medina, l'empresa no ha acomplert la seva part: “No va recuperar més que Pelleas et Melisande de tot el que hi havia programat durant el suposat ERO, deixant sense representar òperes, ballets i algun concert i acomiadant gent el 31 de juliol, això sí, amb data d'1 de setembre”.

Davant d'aquest incompliment, el juliol el Cor va decidir convocar vaga mitjançant les dues seccions sindicals que hi ha: UGT i SICAP (Sindicat de Cantants Professionals). S'hi va adherir la CGT, amb presència a escenari i administració, però el SICAP es va despenjar. La vaga es va convocar per a la darrera funció d'Aida, rellevant perquè era la darrera actuació de

A

“Al final, en un teatre d'òpera acabarem amb 35 de cor fixes, 50 d'orquestra, 120 d'escenari i 200 d'administració. Com ha de ser en un teatre d'òpera, no?”

Joan Pons sobre un escenari, i per a totes les funcions de La forza del destino, primer títol de la temporada que ara comença. El 27 de juliol CGT i UGT van assistir a la mediació de vaga, on segons Medina “ens assabentem entre altres coses que els acomiadaments, al final, només són necessaris a l'orquestra i que els representants d'aquest col·lectiu de CCOO ja han pactat els acomiadaments”. No hi ha acord, però, i la convocatòria de vaga es manté. El 29 de juliol CGT (amb presència a escenari i administració) va desconvocar la vaga però UGT (amb presència al cor) la va mantenir i es va realitzar el dia assenyalat, data en què ja es coneix el nom d'un dels acomiadats del Cor. “Durant tot el dia 30 es segueix intentant per part dels representants d'UGT arribar a un acord que elimini els acomiadaments per poder

La crisi arriba a la Filmoteca de Catalunya Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a programació de la Filmoteca d'aquest curs arranca amb el cicle “Cinema en temps de crisi”. El tret de sortida el donarà una taula rodona al voltant de la història del concepte crisi, de la seva imatge actual i de les possibilitats de sortir-se'n que comptarà amb la presència dels economistes Antón Costas, Arcadi Oliveres i Alfredo Pastor. A més, s'hi projectarà el documental del 1975 Germà, em deixes 10 cèntims? sobre els anys de la depressió ianqui i el New Deal. A banda, però, d'aquest títol, la Filmoteca ha seleccionat un seguit de pel·lícules de caràcter molt variat que van de Sóc un fugitiu, “una de les mostres més vigoroses del primitiu cinema negre americà” signat per Mervyn Le Roy el 1932, a la fantàstica También la llúvia (2010),

L

penúltima pel·lícula d'Icíar Bollaín, que explica la història d'un equip de cine espanyol que és a Bolívia per rodar una pel·lícula sobre la colonització quan esclata la Guerra de l'Aigua del 2000, passant per Nou setmanes i mitja (1985), un film eròtic on un broker interpretat per Mickey Rourke seduirà i sotmetrà una dona interpretada per Kim Bassinger. A més, hi podrem trobar altres títols com ara La Vaga (1924), de Sergei M. Eisenstein; Diners caiguts del cel (1981), un subversiu musical d'en Herbert Ross; Roger & Me, el primer documental d'en Michael Moore, que tracta sobre les conseqüències de la deslocalització de la producció de la General Motors a Flint, el seu poble; Vamos a hacer dinero (2008), un documental de l'austríac Erwin Wagenhofer crític amb el capitalisme; o el clàssic d'en John Ford Las uvas de la ira (1940).

realitzar la funció amb total normalitat.

No és possible i al final entre 25 i 30 membres del Cor segueixen la vaga, però la funció es duu a terme amb la meitat del Cor i la Polifònica de Puig-Reig, que estava contractada com a reforç”. Al dia següent, el 31 de juliol, 11 membres de l'orquestra, 3 d'escenari i 2 del cor van ser citats per entregar-los la carta d'acomiadament per motius econòmics amb una quitança de 20 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats. Medina conclou: “Així s'extingeixen contractes en alguns casos de

músics que no són del seu gust (…) L'empresa només es dedica a dir que cobrem massa, que volen més flexibilitat que la que ja gasten saltant-se el conveni col·lectiu. Ningú garanteix que els acomiadaments s'hagin acabat aquí (…) Encara que al col·lectiu d'Administració s'acomiada i es contracta amb freqüència, és el refugi on s'instal·len molts favors personals i polítics. Al final, en un teatre d'òpera acabarem amb 35 de cor fixes, 50 d'orquestra, 120 d'escenari i 200 d'administració. Com ha de ser en un teatre d'òpera, no?”.

Setembre s’ompli de versos d’Estellés Vicent Company LA VALLDIGNA

mb l'empenta de l'escriptor Josep Lozano i el suport de diverses entitats i particulars, s'ha convocat la tercera edició de la Festa Estellés, un homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). La festa se celebra al voltant del 4 de setembre, commemoració del seu natalici, i s'inspira en el dia del Burns Supper, una celebració escocesa que es fa cada 25 de gener per commemorar el naixement del poeta Robert Burns (1759-1796) i que consisteix en un gran àpat popular.

A

Una dotzena de poblacions ja han confirmat la convocatòria de la festa: Albal (dia 7), Algemesí (dies 13 i 14), Alginet (dia 21), Bonrepós i Mirambell (dia 28), Catarroja (dia 7), Elx (dia 28), La Sènia (7 de setembre), Mislata (4 de setembre), Otos (dia 8), Paiporta (8 de setembre «Associació Cultural el Barranc»), Pedreguer (dia 26), Picanya (dia 7), Quart de Poblet (dia 6) i València (dia 27 «Ca Revolta»). Altres poblacions com ara Barcelona, Gandia, Tavernes de la Valldigna, Tivenys, Ulldecona i Xaló hi tenen previst diferents actes encara sense data fixada. La Font de la Figuera (8 d'agost) i l'associació «La Gola» de Guardamar (1 de setembre)

ja han celebrat les seues respectives festes ESTELLÉS. Podeu seguir les dades actualitzades al bloc: http://festaestelles.blogspot.com A més a més, el cantautor torrentí Pau Alabajos s'ha volgut afegir a l'esdeveniment dedicant l'acte commemoratiu dels seus 10 anys dalt dels escenaris a la memòria del poeta. Un concert simfònic extraordinari amb la participació de grans figures del panorama musical, periodistes i rapsodes dels Països Catalans, en el qual també hi participarà l'Associació «Rodonors Invictes» de Benicarló, una entitat de difusió i recerca de l'obra poètica de l'autor. La cita és el proper dissabte 29 de setembre al Palau de la Música de València.

«Ara Estellés:12 poemes, 12 cançons a Benicarló» L'homenatge de la societat valenciana al poeta del poble també ha arribat a les llibreries amb una antologia recentment publicada per Onada Edicions i preparada des del Departament de Català de l’IES «Joan Coromines» de Benicarló. L'obra inclou una guia didàctica per treballar la poesia estellesenca en els nivells de batxiller i va acompanyada amb un CD en el qual el músic valldignenc Ximo Caffarena ha musicat poemes del gran poeta valencià.

CULTURA 23

L’ACCENT 233 DEL 6 AL 19 DE SETEMBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena Terra Lliure, punt de partida

Terra Lliure com a punt de partida del moviment d’alliberament nacional Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

urant la Diada nacional de l'11 de setembre de 1995 Terra Lliure feia pública la seva dissolució a través d'Alerta, el seu portaveu. Han passat més de quinze d'anys d'aquell anunci i més de trenta des que es donà a conèixer i, malgrat la seva rellevància, són encara molt pocs els treballs que se n'han ocupat. Si deixem de banda els de format audiovisual, d'entre els quals destaca Terra Lliure, punt final, i ens cenyim estrictament als editats en paper, no va ser fins el 2004 que va aparèixer la primera monografia completa, Terra Lliure, la temptació armada a Catalunya, de la qual ja vam parlar en el seu moment. Abans, altres treballs hi havien fet referència, però mai amb una visió tan totalitzadora. Tot i així, no puc deixar de citar, d'entre els treballs anteriors, el del militant de Terra Lliure Jaume Fernández Calvet Terra Lliure (1979-1985), publicat per Edicions El Llamp el 1986; L'independentisme armat a la Catalunya recent, un seguit d'entrevistes realitzades pel periodista David Bassa i publicades per l'editorial Rourich el 1997; i Parla Terra Lliure, la recopilació dels documents de l'organitza-

D

ció armada publicat per Edicions El Jonc l'any 1999.

Amb el

títol Terra Lliure, punt de partida, els seus autors, Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, exmilitants tots ells de l'organització armada, han volgut deixar clar des d'un principi una idea que impregna tot el llibre: Terra Lliure fou una organització armada al servei del moviment d'alliberament nacional i instrument fonamental per tal que “l'independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida”. I, en conse-

qüència, el llibre esdevé no només una història de Terra Lliure sinó també del conjunt del moviment del qual formava part i sense el qual la primera no hagués tingut sentit de ser.

El llibre comença amb “els precedents històrics”, un capítol breu que no encaixa amb el conjunt de l'obra. En acabat, entrem ja plenament a l'assumpte del llibre, amb el naixement de l'independentisme català d'arrel marxista de la mà del PSAN i, posteriorment, amb l'escissió del PSAN-provisional, dues maneres d'entendre el moviment que s'aniran trobant i distanciant durant tot el període, amb

aquests o amb d'altres noms. Fou precisament entre els militants d'aquesta darrera organització que Terra Lliure prengué forma i, amb el temps, també el PSAN li donà suport, així va esdevenir Terra Lliure el pal de paller del moviment unitari que s'anà constituint amb el Moviment de Defensa de la Terra com a plataforma política. Tot aquest ric procés hi és explicat amb rigor i detall.

Malauradament, la fractura del moviment el 1987 afectà també a l'organització armada que, tot i els intents per no sucumbir en l'espiral de destrucció, acabà cedint, moment en què també la imparcialitat dels autors cedeix una mica en favor d'un dels dos sectors, sense caure però en maniqueismes. En canvi, el que sí que és francament millorable és la reconstrucció de l'episodi final d'aquesta història. No és possible que, després d'un treball tan ben documentat, no hi hagi espai per conèixer els arguments d'aquells que no van voler sortir de la presó seguint l'estratègia de la Comissió de Portaveus, un dels quals a més signa el llibre. Com tampoc no és admissible que se segueixi considerant Rocamora i Musté com els darrers presos en sortir de la presó -8 de març de 1996quan, a banda dels que encara estaven en tercer grau, Guillem Godó encara va ser-hi fins el juliol, sortint just abans de la celebració del Pi de les Tres Branques.

Història

Als 300 anys de la retirada de les tropes angleses del Principat Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a guerra de Successió, el conflicte bèl·lic el resultat final del qual suposà la liquidació de les estructures polítiques del conjunt dels territoris de la Corona d'Aragó, és encara avui recordat als diferents territoris dels Països Catalans. Però, tot i que aquest és un dels episodis més tractats de la nostra història, hi ha alguns aspectes que sempre queden en segon pla, sobretot en aquells texts de caràcter més divulgatiu com ara aquest mateix. Un d'aquests fets, objecte d'aquest article, és la participació d'Anglaterra i, en concret, la seva retirada del contenciós armat ara fa just 300 anys. Perquè aquesta fou una guerra que interessà bàsicament, en primer lloc, el conjunt de les potències europees que veien amb preocupació la possibilitat que França i Espanya anessin a parar a mans d'un mateix sobirà després de la mort sense descendència del monarca espanyol Carles II. El 1701, Anglaterra, Àustria i Holanda, als quals més tard se'ls afegirien Portugal, Prússia, Hannover i Saboia, constituïren la Gran Aliança de l'Haia per tal de lluitar plegats contra el pretendent Felip de Borbó, duc d'Anjou, i en favor de l'arxiduc Carles d'Àus-

L

tria. I no fou fins quatre anys després d'iniciada la guerra d'abast europeu, el 1705, que Barcelona s'inclinà per donar suport al bàndol aliat, una postura que compartiren també la resta de territoris de la Corona d'Aragó. Entre el nét d'un Lluís XIV centralitzador i absolutista i les promeses d'autonomia i armament dels aliats, els partits dirigents del Principat, representants de la burgesia mercantil, es decantaren pels segons, tot somiant amb la possibilitat d'esdevenir una altra Holanda.

Però el somni s'estroncà.

El 1711, Carles d'Àustria fou designat nou emperador d'Àustria després de la mort de son germà Josep I. Aquest fet, és clar, trasbalsà l'equilibri de forces que es buscava aplegant-se en la Gran Aliança de l'Haia con-

tra la possible hegemonia borbònica. I Anglaterra entengué que la seva participació a la guerra havia arribat a la fi. Així, el setembre de 1712, les tropes angleses abandonaren el Principat, primer moviment destinat a desentendre's no només de la guerra sinó dels compromisos polítics contrets amb seus dirigents catalans. Malgrat tot, després de les promeses fetes per part d'Anglaterra als seus aliats peninsulars, la qüestió no es podia ventilar de qualsevol manera. Així, en

les negociacions dels tractats d'Utrecht (1713) i de Rastatt (1714), els anglesos posaren sobre la taula el “cas dels catalans”, però no en tragueren ben bé res perquè també a Anglaterra la correlació de forces havia canviat.

Si bé és cert que el motiu principal pel qual Anglaterra abandonava la guerra fou l'accés al tro austríac per part de Carles, en el fet de deixar els catalans absolutament desemparats davant dels borbons també hi tingueren a veure qüestions de caràcter intern. El 12 d'agost de 1711 moria Anna, la reina d'Anglaterra, i amb ella queien en desgràcia també els whigs, el partit que l'havia recolzat i amb qui havien endegat aquesta empresa. L'ascensió al poder dels tories, que havien fet de la seva oposició a la guerra el principal argument de desgast, dificultà encara més les possibilitats que dels diferents tractats de pau en sortís algun compromís de respecte a les institucions principatines i, és clar, de la resta de territoris de la Corona d'Aragó. I, de fet, no només, com per tothom és sabut, l'entramat institucional propi fou suprimit a través del Decret de Nova Planta sinó que, de resultes de les negociacions entre contendents, Menorca hagué de passar, a més, a mans d'Anglaterra.

3 de Setembre Falset: Marxa de Torxes.

20h a la Plaça de la Quartera.

7 de Setembre Les Corts (BCN): Concert i sopar.

20h a la Plaça de Can Rosés.

Viladecans: Acte polític. 20h a la Plaça d'Europa.

Del 7 al 13 de setembre Sant Cugat del Vallès: Festa per la Unitat Popular

8 de Setembre Granollers: Acte polític i sopar. 18h a la Sala Francesc Tarafa.

Gràcia (BCN): Acte polític, sopar i concert.

18:30h Plaça de la Revolució.

Vilafranca del Penedès: Acte polític, sopar i concert.

19h Plaça Santa Maria.

9 de Setembre Cardedeu: Acte polítc, cultura popular, concert i sopar.

20h Plaça Sant Corneli.

Girona: Marxa jove contra l'ofensiva espanyolista.

19h al Punt de Trobada de la Rambla.

10 de Setembre Banyoles: Acte polític, sopar i concert. 21h a la Plaça del Teatre.

Sabadell: Marxa de torxes. 20:30 a la Plaça de l'Ajuntament Sants (BCN): Marxa de torxes. 22h a Cotxeres de Sants Poble Nou (BCN): Marxa de Torxes. 20:30h a la Plaça Bernat Calbó.

Berga: Marxa de torxes. 21h a la Plaça de Sant Pere.

Martorell: Acte polític, sopar i concert. 20h al Pont del Diable Sant Esteve de Palautordera: Marxa de Torxes de Sant Esteve a Palau.

22h a la Plaça Major.

Vic: Acte polític. 20h al Monument de Bac de Roda.

Onze de Setembre Barcelona: Manifestació. 17h. Plaça Urquinaona

Lleida: Manifestació. 12h. Plaça de la Paeria Girona: Manifestació. 12:30h. Plaça Catalunya Mataró: Manifestació. 13:15h. Plaça Miquel Biada Reus: Manifestació. 19:30h. Mercat Central Tarragona: Acte polítc, cultura popular, concert i dinar.

10h. Plaça de les Cols.