Accent 235

Periòdic popular dels Països Catalans

235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

El País Vale ncià afronta la D iada “sense pre ssa” L’octubre é s pendentism un mes especial per a e l’ de la Diada del País Valencià; am indeb a m p otiu ro fitem p algunes de les problem er aprofundir en àtiques que aquesta part a d baten des d e la nació i també com fecten e e sense pressa diferents àmbits. El PV s comavança però amb pa clat sobiran ista del Prin s ferm, mentre l’escipat obre n rrogants. ous inte-

El Líban, entre la mediterrània i la guerra permanent

El 8 de març del mateix any Hezbollah va impulsar una manifestació a favor de Síria però una setmana després es va produir una contrarevolució a la plaça dels Màrtirs, just davant on es troba actualment la tomba de Hariri. Aquests dos moviments van generar l’actual panorama polític que divideix els partits entre l’Aliança del 8 de març, defensors del règim sirià i on Hezbollah en forma part i l’Aliança del 14 de març, opositors al règim.

Per tant, podríem dir que els partits polítics es basen en la defensa o oposició al règim sirià. >>Internacional 10 i 11

La CUP celebra assemblees obertes per decidir sobre el 25N

SUMARI

La CUP ha engegat un ampli procés participatiu per a decidir la seva postura sobre la participació a les eleccions autonòmiques del Principat del proper 25N. Aquesta fou la decisió del Consell Polític celebrat a Calella el passat 29 de setembre. Abans d’aquesta cita, l'organització i el moviment van treballar intensament per anar perfilant punts en comú que permetessin afrontar aquest debat en un temps rècord. >>Països Catalans 7

ENTREVISTA

“La nostra particular burgesia, fa temps que abandonà la llengua” El 5 d’octubre se celebrarà el Correllengua de Gandia, un dels més importants del PV. Hem parlat amb Hèctor M. i Carles M., membres de l’organització, perquè ens expliquen un poc més del passat i el present d’aquesta important fita en l’agenda de la llengua. >>Contraportada 16

En marxa la campanya per Camares ocultes a Sóller la Sobirania econòmica per espiar la dissidència

Renán Vega, un professor perseguit a Colòmbia

Endavant ha engegat la campanya per la Sobirania Econòmica amb l’objectiu d’aprofundir en el debat sobre la independència i l’abast real d’un procés exclusivament polític. >> Països Catalans 4

El professor universitari Renán Vega ha hagut d’exiliar-se després de rebre amenaces contra la seua persona. No és el primer cas de persecució universitària a Colòmbia. >> Història 15

El poble de Sóller ha viscut les darreres setmanes en un ambient molt agitat. L’últim incident, la descoberta per part del col·lectiu Albaïna de càmeres ocultes per espiar als carrers. >> Països Catalans 5

JULI CUÈLLAR PÀG. 2 // HELENA VÀZQUEZ PÀG. 3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG.16

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Apunts per a un “què-qui-com” JULI CUÉLLAR GISBERT MATARÓ

En l'era del capitalisme global els estats nació no sols no han desaparegut sinó que mantenen intactes les seves funcions coercitives. Per tant, no disposar d'un estat propi suposa l'alienació del poder polític i econòmic, la pèrdua del control del territori i dels recursos naturals i la progressiva substitució de les identitats lingüístiques i culturals subordinades.

La nostra nació no disposa d'un estat propi i això ens comporta un plus d'opressió. Si bé molts aspectes d’aquesta opressió nacional són compartits pel conjunt del poble català, cal tenir en compte que les classes dominants catalanes sempre s'han adaptat a la situació fent d'intermediàries amb els estats opressors.

El fracàs del pacte fiscal i l’èxit de la mobilització independentista han precipitat els esdeveniments, desbordant l'hegemonia política de l'autonomisme, que és i ha estat un règim transitori concedit durant la transició postfranquista i que durant trenta anys ha demostrat la incapacitat espanyola per encaixar democràticament la realitat nacional catalana.

Ara que CiU ens parla, amb ambigüitat calculada, d’iniciar una “transició nacional” i que en paral·lel apareixen “indignats” pregonant la idea abstracta d’un “procés constituent”, és quan cal aclarir que aquests conceptes només seran vàlids si parteixen de l'exercici del dret d'autodeterminació. Alhora, cal precisar que l’autodeterminació només té sentit si la fita és la independència dels Països Catalans, és a dir, la consecució d'un estat propi per al poble català.

Les propostes intermèdies (federalisme, confederació, estat associat, sobirania compartida, etc.) són un atzucac i expressen la resistència del vell ordre polític, lligat per vincles sentimentals o per interessos de classe als estats ocupants.

La independència és un avenç perquè elimina la rèmora de l’opressió nacional i d’aquesta manera els governants ja no podran fugir d’estudi i atribuir les culpes a Madrid o París.

Però, de quina independència estem parlant? Doncs tot dependrà de la correlació de forces. Si el bloc dominant manté la seva hegemonia, només hi haurà un canvi de banderes i l’estructura socioeconòmica es mantindrà intacta. En canvi, si les classes populars i les esquerres esbossem un discurs de ruptura democràtica a favor de la República dels Països Catalans i definim un procés d’autodeterminació alternatiu, fet al marge de la legalitat espanyola, tindrem un bon punt de partida per a recuperar drets laborals, socials, democràtics i, en definitiva, avançar cap al socialisme.

Per a fer-ho possible hem de ser més actius en el si dels moviments sobiranistes i plantar-nos a les institucions autonòmiques, per desbordar-les des de dins i coadjuvar a la construcció nacional, impulsant instàncies noves de poder popular.

COL·LABORACIÓ El nostre cos és nostre GATAMAULA*

Ja se n'ha anat el setembre, arriba l'octubre, i amb ell, la foscor i la pluja. A casa nostra, la foscor porta el nom de CIU, que mentre vesteixen la màscara de la “independència” retallen fins a arribar als drets més bàsics, portantnos al límit de la misèria. I mentrestant, des de l'Estat Espanyol ens plouen imposicions i negatives, com sempre.

El PP, corejat per tota la dreta ultracatólica, restringirà la llei de l'avortament.

La nova reforma estava prevista per a finals del 2012. El poc que se'n sap és que tornarà a restringir els avortaments en funció d'uns supòsits i que les dones entre 16 i 18 anys perdran completament la sobirania sobre el seu cos, quedant subjectes a la decisió de les seves tutores legals.

Això suposa una reculada de dècades per als drets de les dones. Després d'haver aconseguit, gràcies a la lluita feminista, avenços respecte a l'avortament lliure i gratuït, ara pretenen encadenar una altra vegada més els cossos de les dones. Vénen temps de pluja, però les dones ens mantindrem dempeus com ho hem fet durant la història, cridant que el nostre cos és nostre i solament nostre.

Al llarg de tota la història, el sistema patriarcal sempre ha intentant apoderar-se del cos de la dona. Els imperis s'apropiaven del poder reproductiu de la dona per augmentar la mà d'obra, amb aquest fi, milers de dones aborígens van ser violades en les Ameríndies. D'aquesta manera, es va produir l'acumulació primitiva del capital.

Durant l'Edat Mitjana, el poder polític del moment va arrabassar el cos de la dona de diferents maneres. Les dones camperoles que es quedaven vídues eren expulsades als afores i obligades a treballar de prostitutes. Unes altres directament eren forçades a ser mares (Europa en aquella època va perdre un terç de la població per l'epidèmia de la pesta), o eren obligades a la virginitat (els homes estaven en les croades). Però davant totes aquestes imposicions les dones de l'època mai s'agenollaren. Al contrari, existia una xarxa entre les dones que permetia la transmissió de la saviesa en quant a la salut o les plantes antiavortives. Les dones practicaven l'autogestió de la seva salut reproductiva i l'autorregulació de les seves taxes de natalitat.

Número 235 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Aquil·les Rubio, Juli Cuellar, Gatamaula, Mireia Termes

Les nostres antecessores, aquelles bruixes, remeieres, trencaven amb la dominació i esquerdaven el sistema patriarcal. Representaven l'acció directa contra l'ordre establert, eren una amenaça. Aleshores arribaren judicis maquiavèl·lics, acusacions de bruixeria, i les van cremar vives a les fogueres. La inquisició amb les seves urpes més sagnants va castigar a totes aquelles dones rebels que intentaven autogestionar el seu propi cos.

Després van arribar la Il·lustració i la Revolució francesa, esperances falses que després de l'escuma dels primers somnis, a la pràctica van significar una reculada per als drets de les dones treballadores. Al llarg dels segles XIX i XX es va produir la professionalització de la societat i la medicalització, els coneixements de les dones sobre el seu propi cos van quedar devaluats.

La dona perd tota l'autonomia quedant subjugada a les opinions de metges professionals, que sempre queden immerses dins del sistema capitalista-heteropatriarcal. Les fecundacions in vitro, les multi-ovulacions, han fet que l'embaràs i el part s'hagin convertit en negoci.

Amb aquest viatge històric veiem que la dona no ha tingut mai el dret al propi cos. En les societats precapitalistes existia una patrilinealitat i en les societats capitalistes s'ha exercit el con-

trol de la sexualitat i la reproducció per tal de crear una acumulació de capital.

Cal matisar que el dret al propi cos tan sols ha sorgit en processos revolucionaris puntuals (i gràcies a la lluita de les dones), o bé en subcultures creades per les pròpies dones un contraposició amb la cultura dominant.

I tornant a la tardor, el setembre ha marxat removent les aigües dels PPCC. Des de l'11 de setembre solament existeix una paraula: “independència”. La burgesia catalana ens està venent un somni, una única aparent solució possible per sortir de la misèria econòmica. L'estat espanyol i el francès, són l'encarnació de la dominació cap als pobles oprimits, la classe explotada i les dones dominades. Però cal entendre l'entramat entre les tres dominacions. La independència suposaria l'alliberament del poble català en termes amplis, però no assegura l'emancipació de les dones treballadores. Per això, cal insistir que un poble mai serà lliure sense estar format per subjectes emancipats. La independència sempre és col·lectiva i individual. D'altra banda, processos històrics socialistes no han permès l'emancipació de la dona. Perquè un canvi de mode de producció, no implica la supressió de la divisió sexual del treball. Per això, la revolució serà feminista o no serà.

A finals d'aquest setembre estelat,

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

com els bolets que es propaguen després de les pluges i la calor, les dones hem aconseguit pintar de lila el dia 28 i sortit al carrer en milers de ciutats (als PPCC a Barcelona, Castelló de la Plana, Palma, Tarragona, Lleida i València). Avui dia continuem prenent el carrer, rebels i ingovernables, defensant amb les urpes esmolades el dret al nostre propi cos. reafirmant-nos en la nostra decisió de ser tres voltes rebels recollim uns versos de Maria Mercè Marçal:

Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l'estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes de totes les edats. [...]

El fum dibuixarà l'inici d'una història com una heura de joia entorn el nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l'aire de les noves cançons que la terra rebrà.

Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l'arbre de l'alliberament.

PAPER DE VIDRE

Els somnis del senyor comte (i els seus amics de la Fiat) La portada de La Vanguardia de l'1 d'octubre exposava els resultats d'un estudi de Feedback per a La Vanguardia.

Com que generalment el majordom no insulta el seu amo si pretén cobrar a final de mes, és fàcil de deduir que el resultat del sondeig expressa més o menys els desitjos de La Vanguardia.

Dic més o menys per què afortunadament els deliris conspiratius de l'enemic han de negociar un dia o altre amb la realitat, i encara que aviat es farà servir la banyera o la bossa al cap per forçar les respostes correctes a les enquestes d'opinió encara no hem passat a aquesta fase de reorganització del capitalisme.

Conèixer els desitjos de La Vanguardia és conèixer els anhels, passions i il·lusions d'un senyor de Barcelona d'uns 70 anys, amb bata, sabatilles i bastó, que mentre acarona el gat posa i treu presidents de la Generalitat i, el que és més greu, del Barça. Atén al nom de Javier Godó Muntañola i és el tercer comte del seu cognom, fill d'un senyor que va patir dolorosament la dictadura franquista per què -ai las!- no tenia rei i després va patir encara més dolorosament entre 1978 i 1987, data de la seva mort, per què ara que ja tenia rei no tenia prou dictadura.

L'estudi en qüestió diu que “Els votants del PSC demanen més acords amb CiU”. Aquests acords permetrien posar el procés polític encetat pel gran farol d'en Mas en mans solvents, és a dir les de CiU i el PSC. Aquests partits han mostrat durant més de trenta anys una gran eficiència a l'hora de mantenir la xusma sudorosa lluny dels afers

d'Estat que, com és sabut, són més complexes que la física nuclear i per tant han de ser gestionats per especialistes en la martingala i l'abracadabrisme.

Aquesta és l'aposta de La Vanguardia. És una llàstima que per fer aquestes coses calgui presentar-se a eleccions, rebaixar-se a parlar al poble en el seu llenguatge barroer, saludar senyores de Jaén al mercat de Collblanc i, el que és pitjor, acaronar els seus néts. Mario Monti, per exemple, tot això s'ho ha estalviat, la qual cosa li dóna un aroma aristocràtic que a Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia a Roma, el torna boig. En el mateix número de La Vanguardia signa un article encapçalat pel següent titular: “Monti es torna imprescindible”. En lletra més petita hi ha un sobretitulat que diu: “Creix el consens a Itàlia a favor de la continuïtat”. L'article està ple de tòpics sobre la condició nacional italiana -”caos i imaginació”, els gats de la Ciutat Eterna, etc.-. I, sobretot, és una bona mostra del concepte de la democràcia que tenen el senyor Val i el Comte que el paga per posar només els exemples que vénen al cas.

El mini-cop d'Estat pel qual Monti governa Itàlia és qualificat d'”operació magistral pilotada pel vell president de la República, l'excomunista Giorgio Napolitano”. Com que aquesta “operació magistral” es va vendre, molt en la línia de La doctrina del xoc de Naomi Klein, com una mesura excepcional davant de moments excepcionals no es pot mantenir Monti en la presidència del govern eternament sense més, car potser algun italià s'a-

donaria que fa vint anys que no elegeix cap president i diria alguna cosa. És per això que cal justificar la continuïtat amb arguments de grans solidesa tals com: “tot indica que és massa aviat per posar fi a l'experiment. La fragilitat de la conjuntura aconsella continuïtat. I el desprestigi absolut dels partits polítics, corcats per la corrupció, els ha deixat molt febles”.

A banda de certs arguments típicament feixistes, d'això es dedueix que la democràcia només serveix per conjuntures robustes, i que davant de la corrupció a seques, s'imposa la corrupció amb majúscules, és a dir, el “mana aquest per què ens dóna la gana”. Ara resulta que Monti ha dit a Nova York que “no es presentarà com a candidat a les eleccions per a la primavera que ve, però acceptaria conti nuar al capdavant del govern si les urnes no donen una majoria nítida a cap partit ni coalició”. Fins ara els governs necessitaven, per constituir-se, una majoria a seques, però ara necessiten “majories nítides”. I d'on sorgeix aquest clam generalitzat per què Monti continuï?

Eusebio Val no pot extendre's més en la llarga llista de suports populars, però dóna algunes mostres: Sergio Marchione, conseller delegat de Fiat, i Luca Cordero di Montemezolo, president de Ferrari que, per cert, és una filial de Fiat. Està clar que amb aquests suports la legitimitat de Monti està fora de tot dubte. Són més o menys el mateix tipus de suports que requeriran les “estructures d'Estat” que el senyor Mas vol pels catalans del Principat. Si no ho evitem, és clar.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

COL·LABORACIÓ

HELENA VÁZQUEZ*

EDITORIAL

Sobre el finançament El 9 d’Octubre privat a les universitats sense pressa

Aquest curs universitari no tan sols s'ha inaugurat amb nombres negatius a comptes corrents d'estudiants, amb un bon gruix de joves que s'han quedat a les portes de l'ensenyament superior, amb massificacions a les aules o amb un fort empitjorament de les condicions laborals i salarials de les treballadores; sinó que aquest curs ha començat amb una amenaçadora i contundent declaració de principis.

El senyor Mas-Colell, conseller d'economia i coneixement, va detallar el passat 17 de Novembre les directrius, clarament irrenunciables, d'allò que els ministres d'educació europeus varen firmar amb la Declaració de Bolonya l'any 1999.

Un procés de privatització de l'ensenyament superior progressiu i patent darrera de cada reforma legislativa: autonòmica, estatal o europea. Un dels eixos principals del discurs del profeta va ser exposar la “necessitat de finançament extern” plantejada com el “repte dels rectors a buscar noves fonts de finançament”. Al marge de les cendres que han deixat per trobar l'escenari perfecte per pronunciar aquestes paraules, les estudiants es qüestionen: quin és aquest desafiament?

Socialitzant les pèrdues

Però bé, el conseller semblava no entendre que a les estudiants els sobtava qualificar l’objectiu com a “el nou repte”, perquè consideren que ja s’hi ha embarcat de valent en aquests últims anys. És per això que sonava despòtic anunciar-ho tan alt quan ja són, precisament, les estudiants i/o les seves famílies les que estant pagant bona part dels seus estudis. I aquestes no tan sols estan furioses per haver-se de buidar les butxaques, sinó que es senten estafades quan, tan benèvoles com de costum, ho fan sense ni tan sols saber quins conceptes estan pagant.

Amb la imposició del Decret 14/2012, el Ministre Wert va establir un sistema de preus públics que funciona, a grans trets, a través de percentatges respecte el presumpte cost de les titulacions. I dic presumpte perquè inclou una sèrie de despeses que no estan comptabilitzades adequadament o bé que ni tan sols hi haurien de ser. Wert afirma que amb la reforma l'estudiant passa a pagar entre el 15% i el 25% però si ens fixem, d'acord amb l'Observatori del sistema universitari, al curs 2008-2009 la contribució de les estudiants als seus estudis ja era del 19,88%. Ara bé, seguint amb la tònica del joc de fet i amagar, tampoc es vol presentar la comptabilitat analítica per tal de que es mostri detalladament els conceptes que se’ls estan imputant i d’aquesta manera evidenciar que

universitat.

Privatitzant els beneficis

no és necessari aquest increment en base a aquesta premissa. De tal manera que les famílies estan regalant cegament més d’allò que se’ls diu mentre que, en contrast, s’insisteix amb el missatge d’irresponsabilitat de les classes populars enfront el cost d’estudiar.

A banda d’aquest engany a gran escala, són plenament conscients del drama social que ha generat l’augment dels preus públics. I òbviament no parlaran públicament de la creixent inequitat que això genera atès que podria causar un xoc capaç d'eliminar la ceguera temporal dels fidels, que no beneficiaris, de les doctrines neoliberals. Amb l'opinió pública en contra i les estudiants cremant els carrers han decidit utilitzar la retòrica dels enemics i parlar de “pagar en funció de la renda” i instaurar les “beques per equitat”. No obstant, això és insuficient ja que tan sols pretén reduir l'impacte de la pujada de preus. A més a més, converteixen l'“excel·lència acadèmica” en un paràmetre imprescindible, l'augment d'inversió pública no va en consonància amb el nombre de beneficiaris, que incrementa a marxes forçades. Així doncs, al senyor Mas-Collel no li queda res més que explicar-nos que invertirhi “no es prioritari”, que en un futur ja milloraran les polítiques de beques i préstecs. I que mentrestant les estudiants no es desesperin: sempre els quedarà endeutarse fins les celles, que de fet, és el que venen anunciant amb les “beques-préstec”.

Però les estudiants no van caure en que aquí no estava la notícia perquè el conseller el que estava fent era obviar el finançament privat per part de les estudiants, tot oblidant la bella idea de l’ensenyament com un dret social, i feia referència a quelcom més pervers.

Assenyalava en aquest cas als famolencs agents del sector privat, que a dia d’avui ja són fiançadors de la

Podem trobar forces exemples d’inversions privades però permeteume destacar la situació en matèria de recerca. En aquest camp la comissió europea ja fa temps que insisteix en arribar als dos terços de participació de les empreses privades en I+D. Acatant la decisió, les nostres universitats ja estant duent a terme aquesta tasca a través de la compravenda de descobriments, la subcontractació de la recerca universitària per part d’empreses privades, la creació de parcs tecnològics a les universitats o empreses de base tecnològica. I aquests, juntament amb altres exemples com: els convenis de pràctiques, els intercanvis de professors entre la universitat i l'empresa o xarxes d'emprenedoria són alguns dels que precisament el Conseller va apuntar a tall d'exemple quan ens recordava que el “coneixement ha d'arribar als sectors econòmics”.

Les conseqüències d’aquesta intromissió són alarmants. Per una banda, cedim el control dels coneixements i descobriments al sector privat, ells fixen l’agenda de la recerca i docència i, fent gala dels seus principals objectius, sota els criteris de rendibilitat econòmica.

En aquest procés d’apropiació privada del coneixement se’ns exclou la possibilitat d’accés als fruits que la recerca dóna, visible quan ens sotmetem als preus fixats lliurement per l'empresa que ostenta un dret de patent. Assumint que la infraestructura utilitzada provenia total o parcialment de finançament públic, estan robant-nos literalment allò que totes hem pagat.

A través de la declaració de principis d'aquest curs es van fer públics els presagis que les estudiants venien anunciant i que representaven la regla d'or que algú ja va predir fa dècades. I sí, així de cínics van estampar-nos les seves prioritats i les nostres misèries. Saben que la bala més dolorosa és aquella que ens recorda el canvi de la imprescindible funció social de la universitat, de crear el coneixement de totes i per a totes; la bala dels miserables que impacta a les classes populars quan els estan prenent amb la violència més subtil l'ensenyament púbic. Però a la vegada les estudiants no obliden que és la més bonica perquè els recorda que no volen cap camí de tornada, les reafirma en el trajecte de la incansable lluita cap a la transformació social i les omple de forces per carregar les seves municions per aquest curs. *Helena Vázquez és militant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans

Llegint alguns mitjans de comunicació catalans, sembla com si el món s'haguera aturat i només el procés sobiranista del Principat fóra digne de les respectives portades. La tardor, que es prometia calenta, s'ha refredat, i molt, al nord de l'Ebre, i de les retallades de Mas s'ha passat a parlar dels seus encontres amb Rajoy, amb el Rei d'Espanya o amb periodistes poc incisius. I la convocatòria anticipada d'eleccions no ha fet més que accentuar aquesta frescor.

L'anomenat procés sobiranista sí que ha escalfat, però, el debat al si de l'esquerra independentista i no només del Principat, sinó del conjunt de la nació, és a dir, dels Països Catalans. A L'ACCENT mateix, hem comprovat com articles que versaven sobre aquesta qüestió han estat dels més llegits al web durant molt de temps: ens referim a "Catalans quan convé" de Pau Fabra o "Cap renúncia" de Quim Arrufat: l'un que plantejava dubtes sobre l'abast territorial d'aquest sobiranisme, l'altre que ho feia sobre el contingut social.

Són aquests els quès que l'esquerra independentista haurà de posar damunt la taula per afrontar aquesta nova etapa encetada amb la Diada, inclosa la contesa electoral. La independència és realment assolible al Principat? I en cas que fóra així, CiU podria liderar aquest procés?

Aquest debat, tanmateix, no s'està traslladant al conjunt de la societat principatina que, aparentment, ha abraçat l'independentisme d'una manera acrítica o superficial, és a dir sense aprofundir en l'arrel del concepte, ni tan sols en la credibilitat dels qui l'abanderen; el lema que millor ho sintetitza és, sens dubte, "tenim pressa".

De què? els hauríem de preguntar. Però, malauradament, l'esquerra independentista és incapaç, ara per ara, d'interpel·lar els principatins. És una paradoxa que qui durant anys ha defensat la independència contra corrent ara no pot condicionar -incidir mínimament- en el debat general o l'opinió pública; de fet ni tan sols la CUP, que és objecte d'una significativa atenció mediàtica, és capaç de situar el debat en aquests termes, sinó que rep atenció en la mesura que altera els paràmetres del joc establert.

Mentrestant, al País Valencià l'esquerra independentista convoca a la Diada del 9 d'Octubre reforçada per tot un any de dur treball al carrer contra les retallades nacionals i socials. Sense pressa, perquè el camí és llarg, es veu amb més preocupació que esperança tot el que ocorre al Principat. Una nova fractura -una escissió més dins una nació històricament esquarterada- no augura res de bo per als temps que vénen.

Al País Valencià el rellotge sembla moure's més lentament; tanmateix, no hi ha renúncies, ni canvi de plantejaments: allò que era vàlid fa deu o quinze anys continua sent vàlid hui en dia. No és pas una qüestió d'immobilisme, sinó de confiança en les reivindicacions socials i nacionals. Cal tindre en compte que, a l'antic Regne de València, la catalanitat no s'assumeix de manera hereditària ni socialment natural, sinó que és un procés de presa de consciència que requereix un constant enfrontament intern -amb tot allò que des de la infància s'ha inculcat- i també extern -amb una societat més o menys bel·ligerant, però sempre hostil amb el catalanisme. Quan Joan Fuster afirmava que "el País Valencià serà d'esquerres o no serà" no feia més que refermar el fonament polític del projecte nacional, en contraposició al projecte l'identitari o patriòtic, més propi de les classes dominants.

Per afrontar els nous temps que vénen, potser fóra bo que l'independentisme del Principat prenguera consciència també d'aquest catalanisme: cal ser valents per defensar la nació completa i la classe oprimida; al cap i a la fi, més difícil que al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya Nord no ho tindran, passe el que passe.

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

04PAÏSOS CATALANS

La campanya per la Sobirania Econòmica engega motors El darrer setembre a la Casa Groga de Barcelona, i amb l’auditori ple, es donava el tret de sortida de la nova campanya d’Endavant OSAN d’àmbit nacional LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Aquesta campanya, té per objectiu fer arribar a la gent el missatge que la sobirania d'un país o un estat no és tan sols política, si no principalment econòmica. És a dir, no té sentit parlar d'independència política quan una nació no pot decidir lliurement les seves polítiques per què ja venen dictades des d'Alemanya o el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional.

Com diuen en la seva pròpia web: “La veritable sobirania econòmica és la capacitat de decidir plenament i de forma radicalment democràtica sobre l’ordenació econòmica que necessitem per garantir un model econòmic sòlid i basat en l’economia productiva, no en l’especulativa.

La sobirania econòmica és el dret de triar la nostra pròpia ordenació del territori, per poder fomentar la veritable vertebració econòmica dels Països Catalans, respectant el medi ambient i l’equilibri territorial i cultural.

La sobirania econòmica és poder decidir, com a poble, sobre la planificació i intervenció del sector públic en l’economia, per garantir el control popular dels sectors estratègics de l’economia i assegurar uns bons serveis públics.

La sobirania econòmica és disposar d’una plena sobirania Fiscal, però no només per recaptar i distribuir els impostos, sinó per decidir realment quines polítiques fiscals de distribució de la riquesa cal desenvolupar.

La sobirania econòmica és tenir control sobre la pròpia política monetària i deixar d’estar sotmesos a un BCE que de forma sistemàtica utilitza els diners de tots per salvar la banca i els interessos dels més poderosos.

La sobirania econòmica és poder decidir, com a poble, el nostre propi marc de relacions laborals sense que ens l’imposin des de Madrid o Brussel·les, per així poder garantir els drets laborals i les condicions de treball de totes les persones.

La sobirania econòmica és la capacitat per engegar veritables polítiques de construcció nacional catalana que plantin cara al neoliberalisme homogeneïtzador i a l’espanyolisme que ens volen fer desaparèixer com a poble.

La sobirana econòmica és la capacitat de ser lliures per decidir les nostres relacions internacionals, per poder trencar amb la submissió a la Unió Europea i decidir els nostres propis tractats amb la resta de pobles del món.”

Aquesta campanya es divideix en diversos eixos, a tall d'exemple: Ordenació territorial: en aquest punt, s'explica com les grans infraestructures estan al servei dels estats espanyols i francés ( per exemple la radialitat dels serveis ferroviaris) i com amb les polítiques neoconservadores, a més estan privatitzant totes les infraestructures (no només de transport si no també energètiques), a mans de grans empreses on la seva única missió és fer diners i no donar un ser-

vei de qualitat al ciutadà. En contraposició a aquestes polítiques es reclama la necessitat d'una “sobirania econòmica per a construir infraestructures necessàries per als i les catalanes, per a construir una xarxa de transport públic eficaç i que respongui a les necessitats de la ciutadania. Cal recuperar el control públic català de totes les infraestructures privatitzades, perquè estiguin al servei dels i les catalanes. Les infraestructures no han de

ser més eines d’espoli i de drenatge cap a mans privades i foranes, sinó una xarxa que garanateixi el benestar col·lectiu, un model econòmic productiu, socialment i ambientalment sostenible, equilibrat territorialment” Fiscalitat: en aquest punt la campanya ens explica que no només “Espanya ens roba” també ens roben els fraus fiscals amb cognoms ben catalans i que la única manera d'evitar-ho es tenint el control de la fiscalitat arreu dels PPCC

i allunyant-nos del pacte fiscal que tan sols és fer-li el joc a Espanya i la seva constitució.

Sobirania alimentària : en defensa de l'agricultura ecològica i de proximitat en contraposició de les polítiques europees “No podem seguir permetent un model agrari europeu que castiga i condemna la pagesia dels països mediterranis, provocant l’abandó del territori i afavorint les grans multinacionals agroalimentàries”.

Sector financer públic: aquí se'ns planteja la disjuntiva, front les polítiques especulatives d'Espanya i la UE, un sector financer català que ens doti d'una economia productiva, amb drets socials, sostenible ambientalment i territorial”.

Relacions laborals: en aquest apartat ens diuen que “Sobirania vol dir disposar d’instruments propis que permetin de forma urgent aturar la progressiva i accelerada destrucció i degradació de les condicions de treball de la immensa majoria dels i les catalanes durant les darreres dècades” i que unes bones polítiques favorables a les classes treballadores catalanes serien repartir el treball i la riquesa, que garanteixin prestacions i lleis de protecció social justes i no excloents, que es garanteixin les condicions i la seguretat en el treball, la formació laboral de qualitat i per a tothom, garantir el sistema de pensions públic; polítiques laborals que afavoreixin el teixit de cooperatives, alhora que un sector públic amb llocs de treball de qualitat, recuperant les condicions de treball, revertint externalitzacions i combatent la precarietat.

Cultura i coneixement: la necessitat d'una sobirania econòmica per poder impulsar el català com a llengua oficial arreu dels Països Catalans i la seva promoció en tots els àmbits socials però també apostar per la defensa de la cultura, la ciència i el coneixement oberts com a estratègics per a la democràcia, la cultura, la formació, la recerca, el benestar i el progrés col·lectiu.

Habitatge; en contraposició de l'habitatge com un luxe o un dret de segona fila, on per sobre seu estan els interessos de les grans constructores i els seus holdings és necessària una sobirania econòmica per poder dur a terme el que ara només són paraules, que el dret a l'habitatge digne sigui real. I aquesta creació no pot aconseguir-se mitjançant reformes ni sense abordar que el principal problema és la propietat privada del sòl públic i dels béns immobles. Per poder construir polítiques públiques que garanteixin l’accés a l’habitatge en condicions dignes i mitjançant una aportació proporcional en relació a les condicions econòmiques de vida.

Relacions internacionals: en aquest apartat ens expliquen que si realment volem un món més just socialment, només amb la sobirania econòmica podrem plantar cara als tractats internacionals que ofeguen la llibertat i sobirania d'altres pobles per poder realitzar polítiques internacionals d’acord amb la solidaritat i l’internacionalisme, articular espais de relació alternatius a l’ordre econòmic i polític internacional imperant, cada vegada més contrari a la democràcia i a la llibertat.

la construcció de discurs ideològic que reculli les reivindicacions històriques de l’EI i d’Endavant OSAN, que permeti rebatre amb objectius clars i contundents que la independència i la transformació social cap al Socialisme són indestriables. És a dir, aquesta campanya hauria de permetre assolir una doble finalitat: •Respecte al sector ideològic aglutinat dintre de “l’independentisme sobiranista” (especialment principatí), cal incidir en la idea que els Països Catalans no poden ser un estat lliure si estem sotmesos a la economia de mercat, als grans capitals, a les institucions monetàries europees i internacionals, etc., i que per tant, la UE i els organismes internacionals no ajuden a assolir la independència sinó que en dificulten el procés.

•Respecte al sector ideològic aglutinat en els moviments de l’esquerra alternativa i anticapitalista, i tots els nous moviments que han sortit en defensa dels drets socials i els serveis públics, cal incidir en la idea que només es poden canviar les polítiques socials i econòmiques (retallades, privatitzacions, manca d’infraestructures socials,

etc.) amb un estat propi lliure de les imposicions de Madrid i Brusel·les, que trenqui amb la submissió perifèrica que hem patit dintre l’estat espanyol i dintre de la UE. Des del punt de vista estratègic, la campanya busca assolir un conjunt de reptes que Endavant OSAN té per la seva naturalesa d’organització política. Aquests són: •Construir i engreixar el discurs de l’Esquerra Independentista entorn a grans temes que normalment queden relegats a simples eslògans. Caldrà, per tant, aprofundir i desplegar el discurs sobre la veritable independència abordant qüestions com ara les infraestructures, els serveis socials, el model econòmic per als Països Catalans, el desmantellament dels sectors primaris i secundaris, les finances, etc.

•Apropiar-se d’algunes de les reivindicacions que històricament han quedat en mans de la dreta, com ara l’espoli fiscal, però des d’una visió socialista. Caldrà, per tant, ser capaços de presentar un model d’independència diferent al que es proposa des dels cercles independentistes burgesos, i ferho amb criteri i coneixement.

MÉS RESPOSTES SOBRE LA CAMPANYA D'on naix la idea de sobirania economica?

La campanya surt d'una comissió de treball dins d'Endavant OSAN. Un dels elements catalitzadors per començar a engegar la campanya va ser un acte que va fer la Nekane Jurado (economista de l'Esquerra Abertzale) el juny del 2011 a Barcelona per presentar el seu nou llibre Independencia, de reivindicación histórica a necesidad económica, on es tractava a fons el tema de la sobirania econòmica. Ara bé, la necessitat d'abordar la idea de sobirania econòmica ve marcada per la conjuntura que s'ha viscut en el darrer any: el segrest absolut dels pocs elements de sobirania popular que hi havia en els estats del sud d'europa per part dels mercats financers. El rescat a Grècia, la prohibició de la Troika per celebrar-hi un referèndum, el govern tecnocràtic d'itàlia, les condicions salvatges que imposa el BCE i el FMI als països endeutats, etc.

D'altra banda, també ens trobàvem amb un sobiranisme creixent (fa ja alguns anys que en les enquestes la opció independentista creix al principat) però alhora, orfe de projecte polí-

tic més enllà de consignes simples com "Espanya ens roba". En els darrers temps des de diversos sectors de l'anomenat sobiranisme s'ha fet gran difusió del concepte de sobirania per motius econòmics, però no precisament des d'una perspectiva popular, sinó des d'un discurs liberal-burgès, des de la defensa d'interessos de classe de fet contraris als de les classes populars (en qüestions d'infraestructures, impostos, etc).

Es tracta precisament d'agafar el concepte sobirania econòmica, per girarlo del revés, la veritable sobirania nacional només és possible amb sobirania econòmica, que és la que permet al poble català, la classe treballadora i les classes populars, tenir veu i poder sobre el seu futur, i això suposa qüestionar tot el marc econòmic i polític estatal, europeu i mundial. La sobirania econòmica està en completa contradicció amb el domini global cada vegada més estès i hegemònic del capital.

Com s'organitza aquesta campanya?

A qui va adreçada?

La campanya està enfocada a defensar la Sobirania Econòmica dels Països Catalans. Té com a principal objectiu

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Albaïna destapa una xarxa de càmeres il·legals a Sóller després de la crema del cotxe del batle Un jove presumptament responsable de les accions contra Carlos Simarro (PP) i les màquines d'ORA ha ingressat a presó preventiva, mentre que un menor estarà en llibertat vigilada durant un any REDACCIÓ PALMA

El poble de Sóller ha viscut les darreres setmanes en un ambient molt agitat. La crema del cotxe del batlle, les posteriors detencions i la descoberta del que podria ser una xarxa de càmeres il·legals al poble, són alguns dels esdeveniments que més han marcat l’actualitat d’aquesta població de la Serra de Tramuntana.

La matinada del passat 5 de setembre, persones desconegudes incendiaren el cotxe personal de Carlos Simarro, batlle de Sóller pel Partit Popular. El vehicle d’alta gama cremà just davant la residència del líder municipal, i el fet arribà a les primeres planes dels principals mitjans de comunicació a Mallorca. Els següents dies, al poble es multiplicaven els controls de la Guàrdia Civil espanyola, així com la presència d’agents de paisà. El cos armat detenia el 16 de setembre un jove de 20 anys acusat de la crema del cotxe, així com de diversos sabotatges contra màquines d’ORA recentment instal·lades a Sóller en les zones d'aparcament públic.

La càmera i un mòdem amagats dins d’una caixa elèctrica

Poc després era detingut un menor d’edat, i el dia 19 de setembre el Jutjat d’Instrucció número 4 de Palma decretava presó preventiva sense fiança pel primer detingut, mentre que el segon es sotmetia a un any de llibertat vigilada.

L’empresonament ha estat criticat pel col·lectiu municipal Felanitx en Moviment, que considerà la mesura com “un punt més en l’es-

calada repressiva” que viu Mallorca i la resta del país. D’altra banda, sectors propers al Partit Popular han portat a terme una campanya de suport a Simarro, especialment a través de xarxes socials.

Càmeres i control social

L'ambient enrarit al poble de Sóller, però, ve de més enrere. La duresa de la repressió ja havia actuat feia

poc temps a Sóller. El passat 18 d’agost, durant una acció simbòlica de la nova assemblea d’Arran al poble contra la presència d’un vaixell de l’armada britànica, la Guàrdia Civil espanyola identificà dos militants de l’organització juvenil. La cosa no acabà aquí, i és que les setmanes posteriors els joves reberen pressions de la benemèrita mitjançant cridades als seus telèfons particulars. L’organització antirepressiva Alerta Solidària denuncià els fets, relacionant la situació amb “l’onada repressiva que estan vivint els Països Catalans i Mallorca”.

Més recentment, el Col·lectiu Albaïna, entitat municipalista de Sóller, ha denunciat la troballa d’una primera càmera oculta al poble.

La notícia, que ha provocat sorpresa i indignació entre els veïnats, ha estat presentada pel col·lectiu com a reflex d’un “statu quo d’hipervigilància i control”. S’avisava, a més, de la probabilitat de que es descobrissin nous aparells. Tot sembla apuntar que darrere del cas hi podria haver el consistori, ja que la càmera oculta es trobava connectada a

l’enllumenat públic. Alerta Solidària també s’ha posicionat sobre aquest afer, felicitant al Col·lectiu Albaïna pel descobriment i apuntant a la xarxa de vigilància com una “eina de repressió”, que recorda a “George Orwell i el seu Gran Germà”.

Sembla, doncs, que malgrat Carlos Simarro declarà que “a Sóller no hi ha cap conflicte ni crispació social”, aquests i les seves conseqüències estan a l’ordre del dia. El descontent generat per la visita del president balear José Ramón Bauzá durant l’estiu, o la instal·lació de la zona blava d’aparcament a la majoria del nucli urbà són algunes de les qüestions que semblen haver motivat aquesta escalada de la tensió.

Malgrat tot, els moviments populars de la localitat semblen haver sortit reforçats de la situació. Fets com la descoberta de les càmeres podrien posar en evidència la política contra la participació i l’oposició política que grups com el Col·lectiu Albaïna venen denunciant. L’entitat ja ha anunciat que portarà l’assumpte al proper ple municipal.

Una escola de golf sobre sòl públic elxà REDACCIÓ ELX

L'Ajuntament d'Elx ha anunciat la concessió de 53.000 m2 de sòl públic a la Federació Valenciana de Golf. Els terrenys municipals, situats entre l'Hospital del Vinalopó i una coneguda superfície comercial, seran destinats a la construcció d'una Escola de Golf.

Vicent Granero, regidor d'Ordenança Urbana i Infraestructures dins el govern municipal del PP, anuncià la cessió del solar públic per quaranta anys com una victòria per la ciutat d'Elx. L'edil conservador sustenta el seu optimisme en una pretesa generació de llocs de treball directes i indirectes i en el fet que les despeses de la construcció, al voltant de 600.000 euros, seran assumides per la Federació golfista.

El Partit Popular, que governa amb majoria absoluta des de 2011, ha manifestat que accelerarà els tràmits per tal que les obres puguen començar a finals d'aquest mateix any. De moment les feines d'aplanament del solar ja han començat.

Andrés Torrubio, president de l'entitat beneficiària, explicava que la

Elx vol popularitzar el golf entre els més joves

instal·lació tindrà un “fi social” ja que, “sense cost”, ensenyarà l'esport del green als escolars elxans. Una argumentació que, de fet, possibilita la construcció de l'Escola de Golf sense necessitat que es requalifique un terreny que estava previst que albergara usos recreatius-esportius.

Una peculiar política en matèria d'esports i educació

Malgrat el triomfalisme de l'equip de govern, les crítiques al projecte

no han tardat a aflorar, i és que la gestió de les instal·lacions esportives ja fa temps que es troba en entredit a la capital del Baix Vinalopó.

Així, la decisió de promocionar el golf entre els xiquets elxans contrasta amb el tancament, a finals de 2011, del Poliesportiu Municipal dels Palmerars. Un fet que ja va provocar protestes a un dels barris més degradats de la ciutat i que a més ha produït situacions dantesques com el fet que aquest estiu desenes d'infants

dels Palmerars no tingueren altra opció que prendre el bany en la font de la rotonda que hi ha al bell mig de la ronda sud. Una altra decisió polèmica en matèria esportiva és la pujada de tarifes per accedir a les piscines municipals descobertes, incrementades en un 240% dos mesos abans de l'inici de l'estiu. Un augment de preus que es reproduí en altres instal·lacions esportives propietat de l'Ajuntament com ara els camps de futbol.

La cessió de patrimoni públic per usos privats, però, no és nova a Elx. Convé contextualitzar-la dins l'estratègia neoliberal del PP que pretén la privatització dels serveis públics a través de concessions a l'empresa terciària. Així, per exemple, aquesta primavera la Generalitat cedia els edificis dels antics jutjats a la universitat privada CEU San Pablo. Una política que es reprodueix a altres zones del territori valencià com ara Sant Joan, Xàtiva o València, amb cessions de solars i edificis municipals o autonòmics a la Universidad Católica.

Per una altra part, una de les qüestions més discutides és la sostenibi-

litat del projecte. Tot i que el president de la Federació Valenciana de Golf i els representants del PP a l'Ajuntament han assenyalat que la instal·lació prevista necessitarà una despesa d'aigua mínima, cada vegada són més les veus que es demanen sobre la conveniència d'apostar per la promoció del golf en una zona amb tantes mancances hídriques com és el sud del País Valencià. Així, el grup ecologista elxà El Margalló ha denunciat que l'objectiu final d'aquesta concessió no és altre que incentivar la construcció de camps de golf al terme municipal. Però, a més, l'associació ha rebutjat que es regale sòl públic per impulsar un model de “societat elitista” que en aquest cas concret suposa una “bomba química” pel territori.

En la mateixa línia l'oposició i els moviments socials il·licitans critiquen que el PP d'Elx continue instal·lat en el foment d'aquesta política especulativa que va generar la crisi econòmica i que no s'aposte pel teixit productiu propi, sinó que s'aprofundisca en un model basat en la construcció i la terciarització que només crea ocupació precària i temporal.

06PAïSOS CATALANS

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

Clam pel dret al propi cos i contra l’ofensiva conservadora IMMA MILAN VALÈNCIA

El darrer divendres 28 de setembre, amb motiu de la jornada internacional per la despenalització de l'avortament, l'Esquerra Independentista s'hi sumava a nombrosos actes reivindicatius a diversos indrets dels Països Catalans en defensa del dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, sota el lema “Parir és una decisió, no una imposició. Avortament lliure i gratuït.”. L'efemèride (que va ser declarada pel Moviment Feminista Llatinoamericà el 1990) va tenir un seguiment molt notori a ciutats com Barcelona, on miler i mig de persones van eixir des del carrer Mallorca en una manifestació que reunia a nombrosos col•lectius i organitzacions feministes sota consignes que vindicaven el dret irrenunciable de les dones a decidir, i a no exercir cap pas enrrere front a les polítiques reaccionàries en matèria de llibertats.

També a València, malgrat la pluja, centenars de persones van aplegar-se a una concentració a les portes de Delegació de Govern que fins i tot va tallar el trànsit del concorregut carrer Colom. A la concentració s'hi van recordar els retrocessos la matèria que s'estan assolint en la darrera legislatura del Partit Popular i la greu situació actual que pateix el col•lectiu de persones migrades en situació irregular amb l'exclusió del sistema sanitari públic. També es convocaren concentracions a Castelló de

sar el naixement a tota costa de criatures amb malformacions, quan s'està retallant amb molta severitat les ajudes a la dependència i prestacions socials.

La contrareforma també contempla que els avortaments realitzats fora de plaços puguen ser considerats delicte, la possible supressió de l'accés a la píndola del dia després o l'anul·lació de qualsevol política d'educació sexual. És per això que el conjunt de l'esquerra independentista i dels col·lectius feministes cridaren a la ferma resposta crítica al carrer, a continuar lluitant pel dret a l'avortament lliure i gratuït per a tothom, dones autòctones o migrades en un sistema sanitari públic i una ferma aposta per l'educació sexoafectiva, per tal de combatre tota ofensiva patriarcal.

Concentració davant la Delegació de Govern de València

la Plana, Tarragona, Palma i Lleida on es realitzaren denuncies contra la regressió de 40 anys en matèria d'avortament.

Totes aquestes protestes clamen pel moment crític actual que pateixen les llibertats de la dona, assolides durant anys de dura lluita feminista, amb l'aprovació de la modificació del Codi Penal que aboleix l'actual llei de plaços i elimina supostos

despenalitzats a l'Estat espanyol des de 1985. Aquesta concessió al sector ultracatòlic que ha anunciat el ministre Gallardón suposarà un colp d'efecte ideològic que escapça radicalment les reformes descafeïnades amb xicotetes millores que va realitzar el PSOE en la vigent llei de 2010.

A aquesta contrareforma es redueixen les setmanes en què la dona pot avortar, tant per violació com per

perill físic i/o psíquic de la mare. S'elimina la possibilitat d'avortar simplement per embaràs no desitjat durant les primeres setmanes de gestació. A més s'exclou un dels supòsits que ha generat més polèmica; el del risc de malformació o anomalies incompatibles amb la vida del fetus.

Diversos col·lectius de familiars i afectats per discapacitat han recriminat al ministre el cinisme de defen-

“El conjunt de l'esquerra independentista i dels col·lectius feministes cridaren a la ferma resposta crítica al carrer”

Augmenta la pressió policial sobre els moviments socials de Castelló de la Plana Una nova detenció en relació als incidents de la UJI confirma l’escalada repressiva REDACCIÓ VALÈNCIA

Més de dues setmanes després dels incidents ocorreguts a la Universitat de Castelló de la Plana amb motiu de la visita del president Fabra, una nova detenció ha ampliat la llista d'actuacions repressives que estan patint els moviments socials de la comarca de la Plana.

Segons va reproduir la premsa convencional el proppassat 27 de setembre, la Policia Nacional espanyola va detindre un home com a "presumpte autor d'un delicte contra la intimitat" per penjar en internet "un vídeo on s'insultava i es retratava dos policies de Castelló mentre realitzaven la seua feina durant una manifestació".

La manifestació a què fa referència és la que es va realitzar de manera espontània després d'una concentració solidària amb el detingut durant els incidents de la UJI. I la feina que realitzava la policia

Intervenció policial durant les protestes a l’UJI

era el seguiment dels manifestants en uniforme de paisà.

Segons ha explicat Alerta Solidària en un comunicat, els fets de què se l'acusa i la versió policial no s'ajusten a la realitat, ja que "en el vídeo es veu la imatge de dos policies de paisà fent fotografies i gravant les manifestants, que en

adonar-se llencen proclames contra la policia". Per això, Alerta considera "que les imatges difoses en cap cas atentarien contra la intimitat de cap dels agents, en tant que foren gravades a la via pública". A les poques hores, el detingut va ser posat en llibertat amb càrrecs.

A més a més, des d’Alerta Solidària han aprofitat l'ocasió per denunciar "la gravació sistemàtica de manifestacions per part de la policia, i la intimidació que això produeix en les pròpies manifestants. Considerem que enviar a policies de paisà per què graven la gent que exerceix el seu dret de manifestació, vulnera els drets fonamentals de reunió i manifestació, a banda de no ser propi d’un estat que es diu democràtic".

tuals amb objectius reivindicatius, encara són pocs els casos en què l'Estat ha perseguit la difusió d'imatges d'actuacions policials. Però tot indica que aquest és un nou front a explorar per les forces repressives, ja que recentment, el portal d'informació Llibertat.cat fou requerit pels Mossos d'Esquadra a eliminar un vídeo que recollia el testimoni de Sergi García, de 33 anys, un veí de Barcelona que va denunciar en una gravació audiovisiual les agressions i vexacions a què va ser objecte després de la cassolada popular davant de la seu del PP, el juliol passat.

“enviar a policies de paisà per què graven la gent que exerceix el seu dret de manifestació, vulnera els drets fonamentals”

Un nou front

Per bé que el Codi Penal ha estat modificat per poder perseguir amb major facilitat l'ús de les xarxes vir-

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

La decisió de la CUP obre les eleccions del 25N es prendrà en assemblees obertes REDACCIÓ BARCELONA

La CUP ha engegat un ampli procés participatiu per a decidir la seva postura sobre la participació a les eleccions autonòmiques del Principat del proper 25N. Aquesta

“L'esperit de la decisió passa per un ampli procés participatiu previ i per concebre la candidatura com una ampliació de la Unitat Popular” fou la decisió del Consell Polític celebrat a Calella el passat 29 de setembre. Prèvia a aquesta cita, l'organització i el moviment van treballar intensament per anar perfilant punts en comú que permetessin afrontar aquest debat en un temps rècord.

L'esperit de la decisió passa per un ampli procés participatiu previ i per concebre la candidatura com una ampliació de la Unitat Popular. Mentre alguns mitjans

València

Concert solidari amb la primavera valenciana ALERTA SOLIDÀRIA VALÈNCIA

Les CUP han fet el primer pas per a presentar-se a les eleccions principatines

especulaven amb coalicions independentistes que agrupessin tots els partits independentistes, la posició molt majoritària dels representants territorials era la de bastir una candidatura que, tenint com a eix polític i organitzatiu la CUP, es concebés com un pas més en l'articulació de l'espai d'Unitat Popular i com una alternativa integral als partits del sistema.

Ara, el següent pas és la celebració d'assemblees obertes territorials, on estan convocats a participar-hi totes aquelles persones que vulguin participar d'un espai d'unitat popular. Aquestes assemblees obertes han de celebrar-se el cap

de setmana del 6 i 7 d'octubre i, a banda de recollir les opinions sobre la participació o no en la contesa electoral, i en quines condicions s'ha de produir aquesta participació, també seran les encarregades de fer una primera proposta de noms per a les llistes. Uns noms que la pròpia organització ha volgut remarcar que siguin representatius del teixit popular i independentista, més enllà de si són o no militants de la CUP. Finalment, la darrera paraula la tindrà l'Assemblea Nacional de la CUP que es reunirà el proper 13 d'octubre a Molins de Rei.

El passat dia 22 de setembre, més de 4.000 persones ompliren el Parc del Molí de Godella per gaudir d’un concert solidari amb els afectats per la repressió de la Primavera Valenciana. El concert, organitzat pel SEPC, Alerta Solidària, Ca Bassot, l’Assemblea del Micalet per les llibertats i contra la repressió i l’assemblea del IES Lluís Vives, esdevingué una gran festa amb molta càrrega política, denúncia social i un gran desplegament del millor de l’escena musical rock i hip-hop valenciana. Els Obrint Pas, Chikos del Maiz, Aspencat i Arrap, ompliren el recinte amb un missatge directe, ple de compromís i sense pels a la llengua, per tal de reviscolar l’esperit que es visqué a València durant aquelles primeres setmanes de febrer. Eixa lluita, eixa resistència, també es va fer patent

al parlament, dedicat a totes aquelles persones i col·lectius que continuen dia a dia, treballant i mantenint la lluita al carrer i la feina, contra les retallades, per la sanitat i l’ensenyament, contra els desnonaments...

El concert, que començà ben aviat, a les 8, acabà cap a la 1 del matí amb els objectius complerts i amb una increïble sensació d’agraïment a tots els col·lectius que feren possible aquest fita. Per això els organitzadors no s’oblidaren de donar les gràcies a tota la gent que treballà de valent, com Endavant, la PAH, el CS Terra, Arran, la COS, els propis represaliats, voluntàries..., tot recordant que la Primavera Valenciana no s’aturarà malgrat la repressió.

08 EN PROFUNDITAT DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

“Caldrà molta faena i molta paciènc no voler córrer més del que les nos condicions subjectives ens permete i avançar amb pas ferm” Amb motiu del 9 d'octubre, hem volgut parlar de la realitat nacional del País Valencià a través del prisma d'algú que lluita en una de les trinxeres més difícils per a la reconstrucció del País Valencià. Manel REDACCIÓ BARCELONA

En quin moment polític creieu que es troba el País Valencià? Continuarà l'hegemonia del PP o bé començarà un nou cicle de tripartit a la valenciana? Creieu que hi haurà canvis polítics profunds o bé una simple alternança en el poder?

El País Valencià es troba actualment en un moment de desestructuració nacional, amb una casta política que no són més que una colla d'acòlits del poder econòmic i de les estructures espanyoles, un teixit industrial desmantellat, la terra cimentada, un treball profundament terciari, temporal i precari, i una societat generalment desmobilitzada; tot i els últims brots d'enguany amb la primavera valenciana i les mobilitzacions contra les retallades.

El PP es troba més deslegitimat que mai per la gestió que està fent de la crisi, i davant la davallada del PSOE/PSPV hi ha hagut una embranzida electoral de Compromís i EUPV, però això tampoc és un efecte de l'augment de la consciència social i nacional (que és el que ens interessa per construir la societat nova), sinò d'una conjuntura electoral determinada. Per altra banda, encara que entrara un suposat tripartit al govern valencià, molt segurament liderat pel PSOE/PSPV, tampoc hi hauria un canvi substancial en la política institucional; es produirien les mateixes polítiques però maquillades amb progressisme socialdemòcrata, el que no soluciona la situació de misèria econòmica, política, social i cultural en què ens trobem les valencianes. El que suposaria, més abans que després, una alternança amb un altre govern del PP, ja que davant la incapacitat de “l'alternativa” per solucionar els problemes en què ens trobem tornaria el partit polític que té l'hegemonia ideològica.

Com creieu que afectarà la societat valenciana (a nivell social, econòmic, identitari, polític) la ruïna econòmica a la que l'han dut els seus dirigents i la més que probable intervenció europea?La ruïna econòmica i les intervencions econòmiques espanyoles i europees duran a l'aprofundiment de les greus retallades que s'estan produint en tots els àmbits (educació, sanitat, supressió de prestacions socials...) i a la precarització del treball fins límits que algunes generacions no hem conegut.

Qualsevol cosa que faça nosa al poder i que depenga d'ell tendirà a ser suprimida, com les línies en valencià o les subvencions a cultura, mentre que el poder s'anirà concentrant cada volta en menys mans i més poderoses. Per altra banda, tenint en compte l'augment de la mobilització social, hi haurà més protesta al carrer, i inevitablement més repressió, com s'ha pogut comprovar al llarg de tot l'any, el que evidenciarà (encara més!) el caràcter antidemocràtic de l'estat i els seus agents repressius.És ací on l'Esquerra Independentista es planteja el repte d'estendre la consciència nacional, de classe i feminista davant les contradiccions cada volta més patents, i ser el referent ideològic i estratègic per construir les estructures nacionals que necessitem al País Valencià. Per a això caldrà molta faena i molta paciència, no voler córrer més del que les nostres condicions subjectives ens permeten i avançar amb pas ferm, sabent que el pas que el graó que fem hui és el que ens permetrà arribar allà on volguem anar.

El moviment per a la recuperació lingüística i cultural ha estat un dels puntals de lluita contra el bloc de poder.

Quin balanç feu de la seva actuació?

Quins creieu que han de ser els seus pro-

González és militant del comit a Alacant, i en aquesta entrevi principals reptes a què s'enfron rament nacional i social al País

Imatge de la pancarta de l’EI de l’any p

pers objectius i línies de treball?

Fins ara, els dos grans gegants del valencianisme polític i sociològic, ACPV i Escola Valenciana, han fet un bon treball, mentre ACPV muntava la xarxa de casals Jaume I, mantenia els repetidors de TV3 per poder socialitzar la televisió en català, i era un referent de la promoció de la llengua i la cultura; EV lluitava per la implantació de línies en valencià i referenciava les trobades com a espai de reivindicació de l'escola en valencià.Actualment això ha canviat, devem molt a estes dos estructures, però ACPV es troba en un procés d'increïble davallada de la seua capacitat política, almenys en el que respecta al sud del País Valencià, i cal que es replanteje quin és el seu paper i com ha de jugar les seues cartes per tornar a mobilitzar la

base valencianista (catalanista) que encara (r)existeix i generar projectes de futur.

Escola Valenciana, tot i que es troba en un bon moment orgànic, s'haurà d'enfrontar a les cada volta més fortes retallades en ensenyament i a la possible supressió de les línies en valencià en un termini més o menys pròxim, tenint al davant a un enemic tan fort com són les exigències del capital i el projecte homogeneitzador espanyol.

Davant este panorama, l'Esquerra Independentista, com a agent polític i social amb voluntat transformadora i amb més capacitat que mai, ha de trobar el seu espai com a interlocutor amb estes dos organitzacions, per tal de potenciar la mobilització social que requereix la lluita en defensa del valencià a les escoles, i de cre-

ació de les estructures necessàries per a la base valencianista, sinò p conjunt de la societat civil.

Quins són els passos immediats i a jà termini que creieu que cal fer p construir una alternativa en clau n nal i social al País Valencià?

El pas imprescindible, necessitem l'Esquerra Independentista estiga a les comarques dels Països Catalan poder parlar d'implantació i en clau ment nacional, i no únicament això seria quedar-nos a les portes. Cal l'Esquerra Independentista siga un m ment polític reconegut arreu dels sos Catalans com a agent de canvi, una àmplia base social a tots els po I quan considerem que hem estés la

L’ACCENT 235 EN PROFUNDITAT 09

cia, stres en

è local d'Endavant sta fa un repàs als nta la lluita d'allibeValencià.

passat

no ja per al

a mitper a nacio-

m que totes s per u realò, que l que movis Païamb obles. cons-

ciència nacional i de classe fins a cert punt, podrem dir que estem preparades per anar més enllà.Tenint açò en compte, la tasca primordial és fer créixer les organitzacions de l'Esquerra Independentista i estendre-les a altres pobles i comarques. La capacitat revolucionària que tinguem és la que permetrà que els nostres projectes conjunturals facen avançar cap al nostre projecte polític.

Paral·lelament al creixement del Moviment, cal teixir una xarxa de casals com a columna vertebral del projecte d'Unitat Popular. Actualment la xarxa de casals Jaume I tremola, per cada Casal JaumeI que caiga, haurem d'alçar cinc Casals Populars! amb una estructura plenament democràtica i que incite a la participació. Hem d'aconseguir la implicació de gent de fora del Moviment per fer créixer la base social del projecte d'Unitat Popular.

Necessitem que el sindicat de classe estiga present als llocs de treball de les grans indústries per començar a generar discurs, cal la implantació real per al futur creixement del sindicat. Alhora, davant la crisi energètica i alimentària que abans o després arribarà, cal que comencem a tindre un projecte cooperatiu per coordinar tots els llauradors i el món neo-rural a l'alça, que podria suposar una part important de la base productiva del nostre país.

Per últim, cal una estreta col·laboració amb tots els moviments polítics i socials als diversos pobles i comarques; des d'altres moviments polítics, fins als moviments cooperatius, passant per les assemblees autònomes de tot tipus. Que vegen en l'Esquerra Independentista un moviment seriós i capaç en qui treballar i en qui construir la societat nova.

REDACCIÓ BARCELONA

El passat dimarts 2 d'octubre, al Terra de Benimaclet, les organitzacions de l'esquerra independentista de la ciutat van organitzar un acte per a homenatjar la figura de Joan Fuster i debatre sobre el seu llegat. L'acte, que va omplir el centre social, va comptar amb les intervencions de l'historiador Pau Viciano i del músic Xavi Sarrià.

Viciano, doctor en història i un dels estudiosos del pensament de Fuster més influents a dia d'avui, va fer un resum de les tesis del seu últim llibre, “De Llorente a Marx”, on l'historiador fa un repàs a l'obra cívica de Fuster.

Començà plantejant si es podia parlar de fusteranisme. Segons Viciano, “ En certa manera sí i en certa manera no.

El fusteranisme no existeix perquè Fuster no crea un sistema ideològic, però Fuster és molt conscient que està incitant una visió determinada de la realitat valenciana, un procés de modernització social i democràtica que no perdi les arrels culturals, i que contribueixi a la construcció de la nació catalana”.

L'altra gran pregunta que vol respondre el llibre és si Fuster és un personatge singular que apareix com un bolet o bé està immers en la tradició cultural valencianista. Viciano recordà que “Fuster és molt sever jutjant el passat de la Renaixença valenciana.

Al final, però, tal i com es reflecteix a Nosaltres els valencians, reconeix a la Renaixença el mèrit d'haver fet perviure una corrent cultural valencianista. Tot i així, Fuster considera que el regionalisme ha quedat anquilosat, i que cal un trencament precisament per a recuperar les millors intencions de la Renaixença”. Tampoc no oblidà fer balanç de la relació de Fuster amb el valencianisme de la República. Segons Viciano, “Fuster també beu del valencianisme dels anys trenta. Agafa els conceptes incipients d'aquella època, com per exemple els Països Catalans, i els dóna més cos. Fuster, però, ha de començar de nou, ja que la guerra ho estronca tot”.

L'autor també parlà sobre la relació de Fuster amb les ideologies, sobretot amb el marxisme. “Fuster té una relació inicial amb el marxisme molt ambivalent. Comença essent un demòcrata antifranquista, però viu el marxisme com una ideologia totalitària soviètica. Poc a poc, a mesura que a nivell europeu torna a posar-se a primera línia el pensament marxista, Fuster hi anirà aprofundint fins a considerar-se molt proper al marxisme com a eina filosòfica i històrica, però no com a adhesió a la pràctica política dels partits comunistes. Fuster serà fidel a aquest filomarxisme fins als seus darrers dies”. També abordà la relació del pensador de Sueca amb el sionisme, emmarcant-la dins l'evolució del propi estat d'Israel. “Moltes voltes es considera Fuster com un filosionista. És cert que

es solidaritza amb el poble jueu i recolza la creació de l'estat d'Israel, però a partir de la Guerra dels Sis Dies Fuster inicia un distanciament del sionisme”.

Finalment, Viciano feu un repàs crític a les tesis que han pretès revisar el pensament fusterià. L'historiador dividí el revisionisme en dues onades diferenciades, una als anys vuitanta i una altra a l'actualitat. Per Viciano, el revisionisme dels anys vuitanta era un revisionisme barroer, ja que plantejava simplement que el fracàs de Fuster, en contraposició a l'èxit d'Unió Valenciana i de Convergència i Unió, era degut als plantejaments culturals elitistes del primer en contraposició a l'efectiu sentimentalisme i populisme dels segons. Viciano també denuncià la visió “salomònica” del tercerviïsme a l'hora de jutjar la batalla de València, que els fa considerar que la culpa està repartida a parts iguals entre els valencianistes i l'extrema dreta blavera.

En canvi, destacà el major rang

misme crònic. Això també ve de la comparació amb altres territoris com el Principat. Però és una comparació enganyosa, perquè les circumstàncies històriques són diferents”. A partir d'aquesta afirmació desgranà les diferències en el procés nacionalitzador del Principat respecte el del País Valencià.

Sarrià explicà que “la renaixença valenciana va quedar truncada per la guerra civil quan encara era incipient. Les generacions de postguerra no tenien un substrat ni una tradició de preguerra com a Catalunya. Cal recordar que el mateix Estellés no va escriure cap vers en català fins el 1951. És en aquesta situació en que apareix Fuster”.

A parer de Sarrià, la genialitat de Fuster és haver bastit un pensament nacional des d'una derrota nacional quasi absoluta. En canvi, en comptes d'atribuir la incapacitat d'imposar durant la transició les tesis de Fuster al fet que les idees fossin equivocades, Sarrià considera que el fracàs era degut a la manca d'una base social formada en una escola valenciana. Sarrià afir-

És sobre aquest fet que Sarrià va bastir el que ell mateix va qualificar d'optimisme de la raó. “Les noves generacions aporten una alenada renovadora al país. No viuen en una bombolla intel·lectual, com les generacions precedents, sinó que viuen dia a dia la realitat social valenciana. Aquest context ens crea als joves tres potencialitats: ser educats en valencià, estar foguejats en la cultura de resistència i la capacitat de crear un moviment cultural propi i autònom del poder, capaç d'enfrontar-se a la cultura hegemònica que ens volen imposar. Creem una xarxa de casals, aplecs, concerts, escena musical. Aquesta escena musical en valencià era impensable quan nosaltres vam començar i ha estat possible només gràcies a la xarxa de persones militants arreu de la geografia.

A diferència del Principat, al País Valencià tot això ha estat fet exclusivament amb mitjans propis i anant a la contra.” I és aquí on apareix de nou Fuster, i on cal posar en dubte que les tesis de Fuster hagin estat derrotades, per-

Parlant sobre Joan Fuster des de Benimaclet “Estem foguejats en treballar sense esperar rèdits a curt termini i tenim la capacitat d'arribar a molta gent jove” intel·lectual de l'actual corrent de revisió del pensament fusterià, ja que es basa en crítiques sobre certes idees de Fuster, com el paper de la burgesia en la modernització del País Valencià o bé el concepte de nació de Fuster, que a parer d'aquests crítics és massa rígid i dogmàtic.

El vocalista d'Obrint Pas, Xavi Sarrià, basà la seva intervenció en la voluntat d'inserir Joan Fuster en l'evolució del moviment de lluita pel redreçament nacional. Ja des de l'inici anà directe al tema: “Moltes vegades parlem del País Valencià amb un pessi-

mà que “Als anys 70 el país va canviar completament a nivell sòcioeconòmic.

En un context d'agitació política el fusteranisme va quallar a nivell polític, però va topar amb una barrera. La consciència nacional era quasi exclusiva de la gent amb estudis, i això suposava ser d'un estrat social molt diferenciat de la realitat popular. Vist des d'ara resulta comprensible que el discurs de Fuster topara amb les estructures franquistes al poder i que aquestes van combatre'l amb una campanya de violència política d'enorme magnitud.

Van encendre la metxa d'un còctel explosiu d'ignorància, fanatisme i religiositat que va frustar tot el projecte modernitzador d'arrel fusteriana de l'antifranquisme”.

Bona part de les tesis de Sarrià van girar al voltant de la importància de l'existència d'una escola en valencià.

El músic ho contraposava a la realitat del Principat, afirmant que “l'escola catalana existia abans de la guerra civil, i va permetre formar algunes generacions”. Precisament, l'existència d'aquesta escola valenciana a partir de 1983 és la que provoca que a dia d'avui hi hagi un moviment de gent jove amb una forta consciència nacional.

què segons Sarrià “tot aquest teixit inevitablement té com a referent el fusteranisme pel que fa al model de país”.

I Sarrià clogué la seva intervenció dipositant moltes esperances amb la gent jove. “En el context actual, eixes eines ens permeten enfrontar el present i el futur. Ens trobem en una crisi capitalista però també amb un model de país, fill dels guanyadors de la transició, que s'ha basat en el saqueig moral, polític i cultural i també en l'autoodi.

El jovent és una de les capes més vulnerables en aquesta situació, però precisament les potencialitats ajuden a enfrontar-ho. Estem foguejats en treballar sense esperar rèdits a curt termini i tenim la capacitat d'arribar a molta gent jove i fer-li arribar el nostre discurs”.

Tot i així advertia que “no podem caure en l'autocomplaença, ni podem tenir pressa, ni jutjar la realitat comparant-la amb la del Principat. Ser perseverants, no tindre pressa i continuar treballant des de la base no vol dir renunciar al nostre projecte polític.

Nosaltres continuem construint-la, el context és difícil, però la victòria és seguir existint després de 300 anys”

10INTERNACIONAL

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

El Líban, entre la mediterrània i la guerra permanent MIREIA TERMES BEIRUT

Al vell mig de Beirut, entre el constant tràfic de cotxes i el soroll permanent de clàxons, s’alça el majestuós edifici de Sodeco. El color càlid ataronjat de les parets barrejat amb els forats produïts pels bombardejos de la guerra civil mostren una imatge sorprenent. Si viatgem quaranta anys enrere, abans que comencés la guerra civil, aquest edifici era la llar d’una família cristiana i d’una família musulmana. Durant la guerra, que va durar quinze anys, l’edifici va ser ocupat per franctiradors i el transitat carrer va ser utilitzat per dibuixar la Línia Verda que dividia la ciutat de nord a sud entre musulmans i cristians.

La guerra civil no només va enfrontar les comunitats religioses del país. Israel va ocupar el Líban fins l’any 2000, reocupant-lo de nou l’any 2006 originant una guerra al sud del país entre Israel i Hezbollah en la qual Hezbollah en va sortir victoriós acabant amb la invasió. Síria també va ocupar el país fins l’any 2005 deixant un llegat conflictiu de divisió entre la població libanesa i una influència que marca la pròpia política del país.

Uns metres més avall de Sodeco, una gran Mesquita daurada reconstruïda després de la guerra acull la tomba de Rafiq Hariri, l’ex-Primer Ministre libanès assassinat el 14 de febrer de 2005. Hariri va ser el promotor de la retirada de les forces d’ocupació sirianes i és per això que part de la població va acusar el règim sirià de la seva mort, tot i que encara ara se'n desconeix l'autoria. El 8 de març del mateix any Hezbollah va impulsar una manifestació a favor de Síria però una setmana després es va produir una contra-revolució a la plaça dels Màrtirs, just davant on es troba actualment la tomba de Hariri. Aquests dos moviments van generar l’actual panorama polític que divideix els partits entre l’Aliança del 8 de març, defensors del règim sirià i on Hezbollah en forma part i l’Aliança del 14 de març, opositors al règim. Per tant, podríem dir que els partits polítics es basen en la defensa o oposició al règim sirià.

A l’altra banda de la ciutat es troba Ghobeiri, un dels barris xiïtes més importants. Els carrers estan banyats de banderes grogues, el color de Hezbollah i fotografies dels seus màxims representants. Fins i tot, un carrer porta el nom del seu caris-

màtic dirigent: Hassan Nasrallah.

Hezbollah és un ferm partidari del règim sirià i conjuntament amb Iran formen l’axis xiïta. El règim sirià es basa principalment en tres pilars: L'exèrcit, el Partit Baaz i la comunitat alauita, que comparteix moltes creences amb el xiisme. Històricament, el règim sirià ha facilitat el tràfic d'armes entre els dos països i ha creat un lligam proporcionant assistència. A més, tant Síria com Hezbollah comparteixen la lluita contra Israel ja que Síria també té el territori ocupat del Golan i alhora també comparteixen la seva postura anti-occidental. El Líban és un país entre occident i orient i com a tal provoca molts interessos per les grans potències.

Les revoltes a Síria van començar el març del 2011 per reclamar millores socials, econòmiques i polítiques i eren protagonitzades majoritàriament per musulmans sunnites. El què al principi va començar amb manifestacions va anar desencadenant una guerra oberta entre partidaris i opositors al règim però més enllà de la seva postura amb el règim, ha desencadenat una guerra sectària entre comunitats religioses. Molts membres de l'exèrcit libanès han desertat i s'han posat al cantó de la revolta a través de l'Exèrcit Sirià Lliure. Per altra banda també s'han creat comitès de coordinació i poc a poc la oposició s'ha anat organitzant. Els més crítics creuen que les revoltes han estat instigades pels interessos dels països occidentals ja que alguns d'ells provenen d'altres països.

Tots els països de la zona s'han vist influenciats pel conflicte ja sigui per relacions polítiques, per interessos en el propi país o per conseqüències polítiques i econòmiques que poden rebre degut al conflicte. És per això que podríem dir que el conflicte afecta fora de les seves fronteres i té una gran influència a la regió. Fins i tot la comunitat internacional viu en l'etern debat de la intervenció exterior. El Consell de Seguretat de Nacions Unides es troba dividit entre els que defensen la intervenció i Xina i Rússia que s'hi oposen.

A prop de Ghobeiri hi ha la rotonda de Shatila. La rotonda podria passar desapercebuda si no fos perquè en un punt oneja una bandera palestina. És l'entrada al cementiri palestí que cobreix la rotonda i el lloc on

estan enterrats els màrtirs de la guerra civil ja que els palestins també es van veure involucrats en aquesta llarga guerra.

Una metres més enllà, a les portes del camp de refugiats de Shatila, s'alça un gran edifici destruït per les bombes. És l'antic edifici de la Organització per l'Alliberament de Palestina. Des del carrer principal, sense asfaltar i ple de cables elèctrics penjant a banda i banda del carrer, comença el laberint de carrerons estretíssims que es van perdent per dins el camp. Shatila és només un dels 12 camps de refugiats que hi ha al Líban que acullen els 200.000 refugiats palestins que actualment viuen al Líban (tot i que hi ha 400.000 refugiats registrats, la meitat d'ells viu fora del país).

Una de les conseqüències humanes de la guerra a Síria ha estat l'allau de refugiats que s'ha produït.

Actualment, ja són més de 227.000 refugiats sirians que han fugit als països veïns de Turquia, Iraq, Jordània i Líban. El Líban ja acull més de 56.000 refugiats sirians regis-

trats tot i que es creu que la xifra sigui superior ja que encara hi ha uns quants milers pendents de registrar.

El Líban no reconeix aquests refugiats i és per això que no s'han pogut construir camps expressos per aquesta nova onada de refugiats. La majoria d'ells s'estableixen al nord i a la Vall de la Beqaa, a la part est del Líban, en petits apartaments que lloguen entre vàries famílies perquè el preu de l'habitatge és massa car. Els més rics, s'allotgen en hotels de Beirut esperant que la fi de la guerra no sigui gaire llunyana. I d'altres, s'estableixen en els camps de refugiats palestins on poden llogar una habitació o un pis a un preu molt barat però no poden gaudir dels beneficis de la UNRWA, l'Agència de Nacions Unides pels Refugiats Palestins, ja que només s'ocupa dels mateixos palestins.

Però no només són els sirians els que fugen. Més de 5000 refugiats palestins de Síria ja estan vivint el seu doble exili i han hagut de fugir cap al Líban. Els refugiats palestins

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

de Síria no estan directament implicats en el conflicte però sí que en reben les conseqüències. La UNRWA calcula que uns 225.000 refugiats palestins estan directament afectats per la guerra, sobretot els habitants del camp d'Aleppo i el camp de Yarmuke, a prop de Damasc.

Quan arriben al Líban s'instal•len als camps on hi tenen part de la seva família o coneguts del poble d'origen a Palestina.

Però aquests refugiats quan posen un peu al Líban la seva condició empitjora de cop. Els refugiats palestins a Síria gaudeixen de quasi els mateixos drets que els mateixos sirians tot i no tenir la ciutadania. Per contra, els refugiats palestins al Líban no gaudeixen de cap mena de dret civil ni social. La majoria de famílies palestines al Líban viuen sota els nivells de pobresa i no es poden fer càrrec de nous membres a la família. És per això que molts palestins desitgen poder tornar a Síria. I alguns d'ells ho estan fent. Tornen a la guerra perquè aquí tampoc tenen cap oportunitat per poder viure.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

L’edifici Sodeco és un important vestigi de la destrucció que va produir la guerra civil

Carrer del camp de refugiats de Shatila

Però fins ara es trobaven atrapats per la frontera: Un cop al Líban se'ls concedeix un curt visat d'una setmana que en la majoria dels casos esgoten i segueixen quedant-se al Líban per por a tornar a Síria. El problema arriba quan han de passar la frontera cap a Síria, ja que estan obligats a pagar una multa de 33 dòlars per persona en concepte de l'extinció del visat. La majoria d'ells no tenen diners per poder fer front a aquesta multa. És per això que la Seguretat General libanesa ha permès durant un mes, del 17 de setembre al 17 d'octubre, deixar sortir els refugiats palestins cap a Síria sense cobrar-los la multa. Ara doncs, molts refugiats han aprofitat per tornar a Síria.

Tot i així, el nombre de refugiats segueix creixent cada dia.

A banda d'aquests problemes, els refugiats arriben al Líban amb ferides produïdes directament per la guerra. Aquestes ferides, a més, sovint estan infectades per la manca d'assistència mèdica. Per altra banda, els refugiats necessiten els productes més bàsics com menjar, matalassos, roba i medicaments.

L'Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) i altres ONG's s'estan encarregant d'abastir les primeres necessitats.

Però sovint aquesta tasca també esdevé dificultosa a causa de la dimensió de l'emergència i els mateixos conflictes interns que hi ha al Líban. Igualment, el procés

de registre dels refugiats per part de l'ACNUR o la UNRWA es veu obstaculitzat per les mateixes raons.

El control de les fronteres també és costós. La frontera entre el Líban i Síria no està clara i sovint hi ha bombardejos per part de l'Exèrcit Sirià per tal de frenar el tràfic d'armes o l'entrada de nous combatents des de territori libanès. És per això que l'exèrcit libanès s'ha desplegat a la zona fronterera per tal d'intentar controlar la situació.

Beirut mira al mar mediterrani. La Corniche és el passeig marítim on cada vespre, mentre el sol es pon, la gent surt a passejar i a fer esport. El lloc on els milers de turistes d'arreu venen a visitar per les seves famoses roques o per sortir de nit a prendre una copa. Però aquest estiu, la majoria de vianants eren els mateixos libanesos. I és que encara que el Líban sigui conegut pel seu turisme des de fa dècades, aquest estiu ha estat el que menys turistes hi ha hagut des de fa quaranta anys. La influència de Síria sobre el Líban i la por a un possible contagi de la guerra ha fet que els turistes prefereixin canviar de destí.

Sodeco, al vell mig de Beirut, segueix sent el símbol de la guerra libanesa. La que va enfrontar les diferents comunitats religioses i la causa de la divisió social actual.

Sodeco actualment està en procés de reconstrucció per convertir-se en un museu de la ciutat.

Hezbollah: el partit de Déu MIREIA TERMES BEIRUT

Hezbollah va ser creat als anys 80 durant la guerra civil libanesa com a resposta de la invasió israeliana d'aquell moment i en contra de la colonització occidental. Aquesta organització xiïta sorgeix també arran de la situació precària que vivien els xiïtes. A més, havien estat testimonis de les represàlies de l'estat d'Israel contra els palestins.

El partit de Déu té un braç polític i un militar, és per això que és considerat una organització terrorista per Estats Units, alguns països de la Unió Europea i altres països. Per altra banda, per la majoria de països àrabs és considerat un grup de resistència.

El seu màxim representant és el carismàtic Hassan Nasrallah, molt popular pels seus discursos. No només defensa la lluita contra Israel sinó que també aporta serveis socials com ara escoles i hospitals, reconstrucció d'infraestructures, sistemes de recollida d'escombraries, ajudes econòmiques i ajudes als familiars dels màrtirs, entre d'altres. En general, dóna suport a les comunitats més pobres on no reben ajudes per altres vies. Fins i tot, la branca armada de Hezbollah és més potent que el mateix exèrcit libanès. Actualment també està ajudant els refugiats que provenen de Síria.

A partir de 2009, Hezbollah forma part del govern libanès per primera vegada amb 12 escons. Les eleccions parlamentàries de 2009 van

formar un govern de coalició entre les dues Aliances i dominat per Saad Hariri amb una posició pro-occidental.

Tot i així, al gener de 2011 el govern va patir un col•lapse després que ministres de Hezbollah dimitissin per les acusacions de formar part de l'assassinat contra Rafiq Hariri en les quals Hezbollah nega haverhi participat. Nasrallah va denunciar les acusacions com a una conspiració per sembrar la violència sectària. Segons la constitució libanesa, si un terç dels membres del govern dimiteix s'ha de formar un nou govern. A partir d'aquí l'Aliança del 8 de Març va nombrar com a Primer Ministre el sunnita Najib Mikati, tot i que la majoria de sunnites recol-

zin l'Aliança del 14 de Març. Per llei, la repartició dels càrrecs es defineix de la següent manera: El President ha de ser cristià maronita, el Primer Ministre ha de ser musulmà sunnita i el President del Parlament musulmà xiïta. D'aquesta manera, Mikati va anunciar un govern dominat per membres i aliats de Hezbollah.

Hezbollah segueix liderant el moviment de suport al règim sirià, però en certs sectors de la població es comença a parlar que Hezbollah està recolzant un govern autoritari que massacra la seva pròpia població. Caldrà veure com afecta aquesta imatge i com la gestiona ja que les properes eleccions parlamentàries estan convocades pel 2013.

12INTERNACIONAL

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

Chávez, durant la presentació de la candidatura al principi de l’any

“La Presidencia es Nuestra...y se queda. Carajo!”

MARIA FREIXAS BARCELONA El 7-0 un pas més cap a l'Estat Comunal

Estiu 2012. Viatge en plena campanya electoral a la República Bolivariana de Veneçuela. Pluralitat de mirades, unitat contra el neoliberalisme i l'imperialisme. Geopolítica de les resistències a Amèrica Llatina que intervé en la política internacional amb el crit: “Un altre món és possible”, però que desperta la memòria a cops d'estat planificats des de la Casa Blanca en la dècada dels '70 i '80. Es pot repetir? És una pregunta que travessa les converses de política internacional. Les polítiques d'ajust estructural imposats amb feixisme i repressió, a Veneçuela, van portar a la població a explotar en l'anomenat Caracazo de 1989. Revolta popular de la desesperació, de la gent sense veu ni vot. 1998 guanya Hugo Chávez Frias les eleccions. 1999 s'engega el procés constituent. Abril 2002 cop d'estat de l'oligarquia frustrat per la determinació del moviment popular. 2012, 13 anys de procés bolivarià a Veneçuela.

Arquitectura bolivariana:

Lleis com la de terra o la de la pesca – llei aprovada el 2009 on es prohibeix la pesca d'arrossegament – han suposat un clar propòsit d'apostar per l'exercici de la sobirania alimentària, que era inexistent.

Aquesta, conjuntament amb la nacionalització del petroli i sectors energètics estratègics, han estat factors clau per engegar tota la maquinària per tenir en compte milions de veneçolans i veneçolanes que, abans d'arribar Chávez a Miraflores, vivien sense drets civils i polítics i en situació de pobresa del 70% el 1998 s'ha passat al 23% al

2011- i desemparats de tot accés públic a l'educació, a la sanitat i als serveis socials.

La Veneçuela de les revolucions:

Diferents experiències que hem conegut ens han fet evident que la

“Qualsevol conversa quotidiana entre iguals es converteix en debat públic i polític”

revolució bolivariana consisteix en un conglomerat de revoltes. La de les cooperatives socialistes del frente campesino que s'aixopluga en la Corriente Revolucionaria Bolívar y Zamora, n'és un exemple. El 'plan Zamora' va entregar en la seva primera fase (2003) més d'un milió d'hectàrees als camperols, 31.437 cartes agràries, 30.000 milions de bolívars. Extensions de cultiu, tractors, cases, escola i mestres són

garantia en aquesta petita expressió de revolució que es pot tocar amb les mans, i les paraules i explicacions de la seva gent sobre aquest procés de lluita la fan tangible i real. La politització de la societat, el compromís i el prendre partit de la gent com a subjecte polític actiu impressiona. Qualsevol conversa quotidiana entre iguals es converteix en debat públic i polític. La participació dels moviments socials i dels Consejos Comunales i Comunes territorials en la presa de decisió de les polítiques locals i estatals són parafrasejats en aquestes eleccions amb “La Presidencia es Nuestra...y se queda, carajo!”

L'estratègia i la tàctica: les missions

Empoderament popular, autogestió, moviment popular. Les anomenades missions serien el contrapoder al capitalisme que perviu, impulsat pel propi Estat. Programes estratègics - per aprofundir en el procés de transformació social - de salut, d'habitatge, d'educació, de sobirania alimentària i agroecologia, de reconeixement a la gent gran, de treball, etc.

Les missions educatives han estat molt significatives, no només per la gratuïtat dels estudis des de la llar d'infants fins la universitat -

, si no per la connexió entre barri i escola. Desenvolupant allò après a l'escola en projectes socials als barris, adaptant-se a les diferents situacions. La més important d'elles és l'anomenada Robinson i amb la qual s'ha aconseguit arribar a

“Les eleccions d'aquest 7 d'octubre són un pas més per aprofundir o no en el procés de transformació” nivells per sota del 3% d'analfabetització – al 2005 la UNESCO va declarar Veneçuela territori lliure d'analfabetisme.

En el camí però no tot són flor i violes. Les crítiques des dels sectors més revolucionaris ens constaten les diatribes que sorgeixen en un procés genuí com el veneçolà. Tal i com diu Reynaldo Iturriza: “el procés bolivarià es pot definir com la societat contra l'Estat Burgès, cre-

ant noves institucionalitats i ocupant les institucions de l'Estat”, on la societat està en batalla dialèctica constant amb la burocràcia i la corrupció estatal. El camí és difícil i com diu Roland Denis “hi ha una disputa per com arribar a l'Estat comunal. La llei és per reconèixer o ajudar però no per prefigurar el poder popular”. Per R.Denis les prioritats per aprofundir en el procés i no caure en la delegació o la burocratització anirien encaminades a: exercir control obrer, ocupar i autogestionar les terres, a crear un autèntic moviment de pobladors, a construir un poder comunicacional i productiu i a la capacitat de defensa i de reafirmació revolucionària i bolivariana.

L'horitzó, resta obert. Les eleccions d'aquest 7 d'octubre són un pas més per aprofundir o no en el procés de transformació. Totes les enquestes donen guanyador a Chávez. La victòria chavista per pocs punts podria donar ales als discursos i accions de la dreta veneçolana i el neoliberalisme mundial. La victòria per àmplia majoria podria fer augmentar el poder del PSUV i l'estructura burocràtica estatal o posar a prova la capacitat del moviment popular per continuar caminant cap a la revolució bolivariana. El 7-O, en traurem l'entrellat.

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

ESPORT 13

Primer pas per a l’acceptació de Gibraltar en la UEFA RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 1 d’octubre el Comitè Executiu de la UEFA reunit a San Petersburg donava el vist i plau per a l’acceptació de la Federació de futbol de Gibraltar com a membre provisional de l’associació.

La història ve de lluny, Gibraltar ja presentà la seua candidatura l’any 2007 en el Congrés ordinari de la UEFA celebrat a la ciutat alemanya de Düsseldorf. La proposta fou rebutjada per 48 vots en contra i únicament quatre a favor, els de les federacions britàniques.

El context és molt diferent a l’actualitat, l’Estat Espanyol, el qual sempre ha adoptat una oposició radical a la candidatura, ha perdut pes específic pel que fa a la política exterior.

La proposta ja es va fer a nivell informal a l’anterior Comitè Executiu celebrat a Istanbul el passat mes de març, però no es resoldrà fins al

Gibraltar podria tindre selecció pròpia d’acord amb la normativa de la UEFA

proper Congrés ordinari de la UEFA que tindrà lloc el maig del 2013. És previsible que des d’aquest precís moment comencen les pres-

sions de la federació espanyola i del mateix Estat Espanyol per tractar de frenar la candidatura gibraltarenya. De fet, la consolidació d’a-

questa, pot suposar la futura presentació de noves candidatures de territoris sense estat que podrien afectar-lo de forma directa. És per

això que a partir d’aquest moment, amb una candidatura que ha aconseguit l’aprovació del Consell Executiu, és quan el tema ha eixit a la llum pública en els mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol, per tal de preparar el camí a una campanya propagandística més intensa per tal d’influir en la votació dels delegats que participaran en el Congrés ordinari.

La resolució d’aquest assumpte serà seguida molt de prop per les diferents plataformes de suport a les seleccions esportives de nacions sense estat que existeixen a l’interior de l’Estat Espanyol. El resultat de la mateixa també ens servirà per veure quina és la capacitat real de pressió que té a l’actualitat un Estat Espanyol que es troba immers en una profunda i estructural crisi del seu projecte nacional, una crisi que està sent visualitzada de forma tangible a nivell internacional.

Kilian Jornet guanya una edició dels Cavalls de Vent marcada per la tragèdia

Tibi es proclama guanyador de la champions de llargues

RAFA ESCOBAR MANISES

L’equip de la localitat alacantina de Tibi es va proclamar campió de la Champions Terra i Mar de pilota en la modalitat de llargues. L’equip alacantí format pel gran Álvaro i el seu deixeble Telmo superaren a les semifinals al potent equip del Campello, mentre que els belgues del Kersken feren el mateix amb el combinat de Benidorm.

El 30 de setembre es disputà la final a la plaça de l’Ajuntament de València. Malgrat el potencial del conjunt flamenc, set vegades campió de la lliga belga i composat de jugadors professionals molt millor pagats que els pilotaires valencians, Álvaro va fer una veritable exhibició, arribant a aconseguir fins a un noranta per cent de sacades directes. Segons sembla el de Tibi executa un servei únic, per dalt, amb el qual és capaç d’enviar la pilota més enllà de setanta-cinc metres.

L’anècdota de la final es produí quan els jugadors flamencs intenta-

El passat 28 de setembre el català Kilian Jornet va guanyar la mítica cursa dels Cavalls de Vent celebrada a Bagà. Des d’un primer moment la meteorologia va esdevenir la protagonista, els participants hagueren de fer front a la pluja, el vent, el fred i la boira en una edició en la que únicament arribaren 223 atletes dels 896 que prengueren l’eixida.

La cursa recorre 84 km amb un desnivell acumulat de 12180m i un desnivell positiu de 6098m una autèntica cursa d’ultrafons de muntanya que cada any acaben centenars d’atletes. Aquest any però les prediccions meteorològiques complicaven molt més una cursa ja dura per ella mateixa.

Aquest any un dels al•licients era la participació del millor corredor de muntanya del moment, el català Kilian Jornet, qui intenta-

va un nou assalt a una cursa que mai havia guanyat i de la qual s’havia vist obligat a retirar-se en més d’una ocasió.

Jornet no defraudà les expectatives i es proclamà guanyador d’uns Cavalls de Vent que aquest any foren especialment durs a causa de la climatologia. Així i tot Kilian va demostrar la seua hegemonia en la disciplina rebaixant la millor marca de la cursa en aproximadament quinze minuts, establint una nova marca de 8 hores 42 minuts.

En la categoria femenina absoluta tampoc hi hagué sorpreses, la guanyadora va ser Núria Picas, qui també establí una nova millor marca de la cursa, amb 10 hores 34 minuts.

Però si per alguna cosa recordarem aquesta edició dels mítics Cavalls de Vent al 2012, és per la desgraciada mort de la corredora sabadellenca Teresa Farriol a cau-

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

sa d’una hipotèrmia causada per les duríssimes condicions climatològiques. Aquesta mort, molt sentida per la petita però en creixement família dels corredors de muntanya, ens ha de fer reflexionar al voltant d’on està el límit a l’hora de celebrar una cursa d’aquestes característiques, quan les condicions climatològiques són incertes. De fet únicament arribaren a meta una quarta part dels atletes i corredors del nivell de Tòfol Castanyer o Jessed Hernández hagueren d’abandonar.

Farriol era una corredora experimentada que havia completat l’ultrafons en anteriors ocasions, però aquest cop el seu cos no va poder resistir la pluja, el fred, el fang i la neu.

Al matí següent es va suspendre l’entrega de premis i es va guardar un sentit i emocionant minut de silenci. Descansa en pau Teresa.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

RAFA ESCOBAR MANISES

ren enlairar-se un sobre l’altre per tal d’arribar a una de les potents sacades de l’alacantí, davant l’atenta i atònita mirada dels àrbitres que es veieren davant d’una jugada no contemplada al reglament. A la fi, com que l’acció no transgredia cap norma estipulada, optaren per no assenyalar res.

Així acabava una jornada que començà el divendres a la població de Genovès, poble dels mítics Paco Cabanes i Tio Tonet on tingué lloc al Museu de pilota una exposició de pilota a nivell internacional amb gran nombre de fotografies i objectes relacionats amb aquest ancestral esport.

Caldrà veure com es desenvolupen en un futur les properes edicions de la Champions d’una modalitat, les llargues, que de mica en mica va agafant embranzida a diferents indrets d’Europa on es practica o s’està recuperant, així com els futurs canvis en el reglament que ha anunciat la CIJB amb la intenció de donar-li una major embranzida a la disciplina.

14 CULTURA

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

Barcelona pam a pam sense perdre peu Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a més de quaranta anys l'Alexandre Cirici, crític d'art i assagista, publicava un llibre, Barcelona pam a pam, que amb el temps es convertiria en la guia de Barcelona més popular gràcies al fet de voler donar a conèixer la ciutat no tant als turistes d'altres terres com als seus propis habitants i als del conjunt del país. El 1952, l'editorial Teide, fundada per Frederic Rahola i Jaume Vicens i Vives, ja li havia publicat una primera guia de tall tradicional escrita amb l'objectiu que els assistents al 35è Congrés Eucarístic Internacional que s'havia de celebrar a Barcelona poguessin descobrir la ciutat. Vint anys després, però, la mateixa editorial decidia posar al dia la guia del 1952 i, a banda d'aquest canvi d'enfocament ja exposat que buscava superar el fet de “guiar només al forà per una ciutat amb història pròpia i monuments” provà també “d'equilibrar i reparar l'abandó immerescut de la ciutat i del seu potencial social, econòmic i cultural”.

Els canvis respecte la guia del 1952 no foren però només aquesta vindicació de Barcelona com a motor de Catalunya adreçada al conjunt dels catalans. Altres aspectes significatius també mudaren: la llengua, que passà del castellà al català; les fotografies, responsabilitat en aquesta ocasió de l'Oriol Maspons, membre de l'Escola de Barcelona juntament amb Colita o Miserachs; o l'itinerari mateix. Fugint dels circuits turístics tradicionals, els itineraris proposats anaven més enllà de Ciutat i Vella i l'Eixample fruit del con-

F

venciment que “la nostra Barcelona és tan filla dels comtes francs com dels manobres de Jaén”. D'aquesta manera, algunes de les rutes més transitades de Barcelona, la ciutat romana i gòtica, Santa Maria del Mar, La Rambla o la Sagrada Família, com-

partien espai amb la Barceloneta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar o Can Tunis. Amb aquest plantejament s'avançava uns anys a la proposta de Tots els barris de Barcelona, un magnífic treball de Jaume Fabra i Josep Maria Huertas que explora una història de Barcelona des dels barris.

Ara, l'editorial Comanegra ha decidit reeditar-lo. Però com que aquests quaranta anys transcorreguts des de la primera edició han transformat Barcelona, el llibre de l'Alexandre Cirici va acompanyat d'un altre llibre de volum més reduït signat per l'urbanista i exregidora de Ciutat Vella Itziar González Virós que completa les informacions que publicà en Cirici el 1971 provant de seguir el mateix principi inspirador del llibre original: “tan ens interessa l'expansió marítima que cristal·litza amb Santa Maria del Mar, com la lluita obrera que cristal·litza amb la Torratxa de Gràcia, i ens sentim més a prop del Xic de les Barraquetes o de Francesc Layret que

Començant a desgranar l’epistolari de l’Anna Murià Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

mb motiu del desè aniversari de la mort de l'Anna Murià, el palau de la Virreina de Barcelona acollí el passat dijous 27 de setembre un acte de record organitzat pel PEN Català i l'Institut Català de les Dones. L'acte consistí en una taula rodona que analitzà la seva producció literària.

Alhora, es donà a conèixer una petita mostra del seu extens epistolari, en aquest cas establert amb la seva família, que el PEN Català ha recollit en un àlbum que es pot trobar en pdf a la pàgina web d'aquesta institució que treballa per la projecció internacional de la literatura catalana.

Nascuda el 1904 a Barcelona, l'Anna Murià seguí els passos de son pare i, abans de complir els vint anys, ja començà a col·laborar a la revista La Dona Catalana Magí Murià era periodista a més de director de cinema. En arrencar els anys trenta, la seva activitat política i periodística s'entrelligaren, militant a Acció Catalana Republicana primer, per integrar-se més tard a ERC i acabar finalment a Estat Català, i escrivint als periòdics portantveus d'aquests plantejaments La Nau i La Rambla. Fou, a més,

A

la primera dona al capdavant d'un diari en català, el Diari de Catalunya. A banda de la seva tasca com a periodista, Murià es dedicà també a la literatura, i el 1933 presentà Joana Mas, la primera d'un seguit d'obres que inclogueren la narrativa, d'adults i infantil, i l'assaig.

Un parell de dies abans que les tropes

franquistes entressin a Barcelona va emprendre el camí de l'exili amb el camió organitzat per la Conselleria de Cultura.

Junt amb Avel·lí Artís, Xavier Benguerel, Sebastià Gasch o Pau Vila entre d'altres, es dirigiren cap a França, al castell de Roissy-en-Brie, on feren cap bona part dels escriptors catalans, entre els quals el que seria el seu marit, Agustí Bartra. Però França no fou més que una de tantes parades República Dominicana, Cuba- abans d'arribar a Mèxic, on s'hi estaria fins el seu retorn el 1970. I fou fruit d'aquest exili forçat que l'Anna Murià començà una extensa obra epistolar per no perdre el contacte amb els que havien quedat a casa, primer, i un cop retornada a Barcelona, amb els qui havia deixat a l'altra banda de l'Atlàntic. Una producció que encara espera que se'n faci una bona antologia.

“La nostra Barcelona és tan filla dels comtes francs com dels manobres de Jaén” de Fiveller o sant Francesc de Borja”.

Ambdós volums, Barcelona pam a pam i Per no perdre peu, es presenten en una caixa d'edició senzilla però farcida de plànols, dibuixos i fotografies, per un preu prou raonable de 24 euros.

Un concert solidari clourà el corre-llengua de Gandia d’enguany Vicent Company GANDIA

'anul·lació de la subvenció de l'Ajuntament gandià a la Fundació del Casal Jaume I La Safor-Valldigna ha obligat als organitzadors a demanar més col·laboració a entitats, músics i particulars per tirar endavant la celebració de l'esdeveniment, que arriba a la seua dissetena edició. Moltes persones han fet ja la seua aportació econòmica via "verkami" atenent a la crida que des del Casal s'ha fet per poder tirar endavant els actes previstos. Els diners recollits es destinaran a sufragar les despeses pròpies d'infraestructura i organització. A més a més, en aquesta edició s'ha volgut retre homenatge a Joan Fuster dissenyant diferents productes de marxandatge amb la seua imatge (samarretes, xapes ... ).

Alterkat, Obrint Pas i Toni de l'Hostal actuaran de franc en un concert solidari què cloura el corre-llengua, mentre el Grup de Danses "Roda i Volta", la Muixeranga de la Safor, la Muixeranga de Pego, la Colla de Dimonis "Fem Fredat" de Simat de la Valldigna i la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor "El Rebrot" amenitzaran la cercavila què iniciarà la diada el proper dissabte 5 d'Octubre.

Des de la Fundació denuncien "la negativa de les administracions públiques a col·laborar econòmicament en l'organització del corre-llengua per motius estrictament polítics" i fan una crida a la societat civil saforenca per reafirmar el seu compromís envers la cultura i la llengua catalana.

L

CULTURA 15

L’ACCENT 235 DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena Quadern dels torsimanys

La dècada traduïda Hèctor Serra VALÈNCIA

s com a l’actor que els anys li donen eixa soltesa per moure’s amb total exuberància damunt de l’escenari. O com al fotògraf al qual les milers d’instantànies preses ja li han proporcionat la seguretat necessària per saber el moment i el lloc des d’on prémer el botó. Al poeta àvid, aquell que no és curt de mires i s’ho mira tot en profunditat, també li arriba la seua etapa de prodigi.

I no perquè allò que ha fet anteriorment no siga interessant. Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) deixa una petja superba en els poemes que van del 1986 al 2002 i dels quals es pot fer un tast en la primera antologia del versador, Les hores rehabilitades (Brosquil Edicions, 2002). Però és en la segona antologia, la que ressenyem en aquesta ocasió i que recull una selecció de la inspiració creativa que va del 2003 al 2012, quan les composicions d’Alonso prenen eixa transcendència, eixa immortalitat, eixa força per véncer el pas del temps.

Ara bé, Alonso no traspassa cap llindar.

Les seues obsessions continuen sent les mateixes projectades als seus inicis. Si cap, redobla la intensitat del pessimisme, la des-

É

esperança, la presència inevitable de la mort; però també aprofundeix en el costat més combatiu, on les paraules apunten cap a la violència de gènere, la desigualtat, la

injustícia. Molta atenció als poemes de sexe: en Alonso davalla una força trèmula que encén no només el paisatge humà sinó també el paisatge geogràfic.

Els cossos i les contrades esdevenen part d’un sol físic on s’hi aboca el desig més pregon, l’estima més sensual, la fantasia més lúbrica. I és en la nuesa del territori on l’escriptor ens dibuixa el territori que forma part de les seues coordenades vitals: la Marjal del Moro, el Garbí, la Serra Calderona... Espais als quals Alonso ens acosta amb destresa, no sense deixar de preguntar-se “sobre la nostra intromissió contaminant el paisatge”.

Quadern dels torsimanys homenatja l’intèrpret, l’intermediari. El poeta, al capdavall, que amb l’espiera de la sensibilitat arriba allà on altres només veuen una paret inexpugnable. I això pren rellevància en un país on el contacte de diferents llengües aixeca tantes barreres en el dia a dia. En un fantàstic exercici d’entesa entre llengües i cultures, Germania basteix el llibre amb la traducció al castellà dels poemes d’Alonso per part de diferents torsimanys amics i coneguts del puçolenc. Una presentació que serveix

per enfortir lligams i per transportar el llegat literari d’un dels poetes més prolífics de casa nostra des de diferents filtres. Berna Blanch, Agustí Peiró, Mercè Climent, Pasqual Mas, Eusebi Morales... són alguns d’eixos noms que han aportat el seu granet de sorra en la consecució d’unes versions valuoses i riques. El caràcter inèdit d’algunes de les peces d’aquest recull encara fan de l’antologia un abocador més interessant.

Manel Alonso ha traduït una dècada d’escriptura en una compilació que conforma el seu àlbum d’afanys. Una reconstrucció del temps però ara amb el poder magnètic de la dilatada trajectòria. Un quadern que “indaga en els engranatges de les idees” per viatjar “cap a noves i inexplorades geografies dels sentits”.

Fitxa tècnica: Títol: Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes Autor: Manel Alonso i Català Editorial: Germania Any: 2012

Història

Violència d’Estat enmig del diàleg: Renán Vega i la universitat pública a Colòmbia Manel López Esteve BARCELONA

enán Vega Cantor és professor a la Universitat Pedagògica Nacional de Bogotà. Ell s’auto defineix com a professor d’una universitat que, precisament, té l’objectiu de formar professors i educadors. A més, Renán Vega és un excel·lent historiador, un dels millors historiadors de Colòmbia i un dels més estimulants de la “Patria grande”. Guanyador del premi “Libertador” de Pensament Crític l’any 2008, amb el seu monumental Un mundo incierto, un mundo para aprender y enseñar. Las transformaciones sociales y su incidencia de las ciencias sociales, autor d’una obra imprescindible de la història de les classes subalternes a Colòmbia, Gente muy rebelde, i renovador infatigable del pensament marxià en tota la seua amplitud entre molts altres mèrits, el professor Renán Vega s’ha vist forçat a l’exili i a abandonar la seua activitat docent a la UPN. Segurament, la seua activitat com a historiador i professor no hauria resultat gaire incòmoda per l’establishment acadèmic colombià sense la seua acció conseqüent en

R

defensa de la Universitat pública. En bona mesura, la lamentable situació que està vivint el professor Renán Vega posa en un primer pla el límit del discurs oficial del diàleg i la democràcia emprat pel govern de Juan Manuel Santos. L’Estat colombià no pot tolerar la lliure actuació d’un professor com Vega que ha impulsat una organització sindical de professors universitaris, que denúncia que un 80% del professorat de la seua universitat és eventual i que se li prohibeix participar en vagues i mobilitzacions, que aireja vincles entre rectors i grups paramilitars o que sosté afirmacions, tant dures com reals, com que alguns dels seus alumnes són assassinats “per la lògica d’una guerra declarada (...) que el capitalisme colombià manté contra els joves pobres i humils, que moren tots els dies de múltiples maneres”. Davant l’acció conseqüent la solvència investigadora, docent i científica deixa de tenir cap valor per a les burocràcies acadèmiques. Val a dir que això no només passa a Colòmbia, de fet resulta ben familiar.

Els mecanismes engegats contra Renán Vega han estat els habituals: la difamació personal i política, la degradació de la seua

producció científica, els processos judicials i, finalment, les amenaces directes contra la seua integritat física. A Colòmbia aquest recorregut sol acabar de la manera més tràgica. El 1999 l’historiador i professor de la mateixa Universitat Pedagògica, Dario Bentacur, va ser segrestat, torturat i assassinat per grups paraestatals després d’haver estudiat la violència narco paramilitar a la Vall del Cauca.

En el cas del professor Vega, des de les estruc-

tures de la mateix universitat se l’ha responsabilitzat de la mort de diversos estudiants en el darrer any com a conseqüència de la seua labor docent. Seguint aquesta lògica, perversa i estúpida, seria el mestratge de Vega el que explicaria la politització en clau revolucionària d’alguns dels seus alumnes i, en última instància, el perquè dels seus assassinats. Tota una mostra de mediocritat intel·lectual i mesquinesa per part de les autoritats universitàries i d’alguns dels seus companys. La coherència com a docent i historiador de Renán Vega, qui en el desert dels noranta va emprendre una tasca ingent que plantejava la vigència i utilitat del pensament marxià, sembla que evidencia de manera massa descarada la mediocritat de molts dels seus companys i aquest fet difícilment es perdona a la universitat colombiana. Només cal llegir alguns dels seus llibres, articles o intervencions públiques per copsar la solidesa d’aquest historiador marxista. Per últim, gràcies a Renán Vega l’obra d’un dels grans historiadors catalans del darrer segle i del que portem d’aquest, Josep Fontana, ha pogut arribar al públic colombià. Un motiu més per llegir-lo i denunciar la situació que està vivint.

DEL 4 AL 17 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 235

16CONTRAPORTADA

“Volem convertir una ciutat com Gandia en un referent lúdic i polític per a la resta dels Països Catalans” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Com va néixer el Correllengua?

Quants anys porta celebrant-se a Gandia?

El Correllengua Gandia va nàixer i va ser impulsat per un conjunt de persones que formava part del Bloc de Progrés Jaume I de la Safor, ara ja fa 17 anys. L’any 1995, és aquest col·lectiu, creat per ACPV arreu de les comarques del País Valencià, qui va decidir fer el primer Correllengua a Gandia, fent un petit recorregut des de l’ermita de Santa Anna a Beniopa.

Durant aquests anys, el Correllengua de Gandia s'ha convertit en un dels més destacats dels Països Catalans, perquè?

El Correllengua inicialment era una petita marxa en la que quatre “catalanistes” anaven darrere d’una flama a finals de setembre o principis d’octubre, més o menys coincidint amb les festes de la ciutat. L’aparició del Casal Jaume I Safor-Valldigna a Gandia i l’augment progressiu de col·lectius que es vinculaven al mateix, així com la participació activa de l’esquerra independentista present aleshores a la comarca com l’assemblea de Maulets de la Safor i la CEPC, va anar fent que el Correllengua anara creixent fins assolir el seu punt àlgid l’any 2002 en què es va inaugurar el nou edifici de la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna i el 2004, amb una participació ciutadana massiva.

La fundació està i estava constituïda per ACPV, el Col·lectiu de Mestres de la Safor-Valldigna i la Penya Barcelonista de la Safor. Gràcies al treball d’aquests col·lectius i els i les seus/es membres en el vessant institucional i, també, a l’esforç de l’esquerra independentista al carrer, el Correllengua va esdevenir i esdevé una gran festa per la llengua en la que participen persones i col·lectius socials i culturals d’arreu de les comarques del País Valencià, especialment les centrals.

Cal dir, també, que fruit del treball institucional de la Fundació i potser, també, per l’èxit del treball al carrer de Maulets i la CEPC, el Correllengua va arribar a ser inclòs en el programa de Fira i Festes de Gandia, durant uns anys. Però, l’any 2006, amb el PSOE i el Bloc en el poder, a causa de la por a l’ultradreta i els curiosos càlculs electorals d’aquests partits, va ser exclòs

ENTREVISTA

Hèctor i Carles, membres de l’organització del Correllengua de Gandia El 5 d’octubre se celebrarà el Correllengua de Gandia, un dels més importants del PV. Enguany, amb el PP a l’alcaldia, el Correllengua ha hagut de reinventarse per mantindre la flama de la llengua viva en aquesta important ciutat de les comarques centrals valencianes. Hem parlat amb Hèctor M. i Carles M., membres de l’organització,per a què ens expliquen un poc més del passat i el present d’aquesta important fita en l’agenda de la llengua.

de la programació, a la que no ha tornat des d’aleshores.

Tot i que en els darrers anys ha sigut més tranquil, no han faltat, al llarg de la història, els incidents i les agressions durant la celebració. De quins incidents teniu pitjor record?

El pitjor any va ser quan un grup de membres o simpatitzants d’España2000, el GAV i Coalició Valenciana, van fer acte de presència i, protegits per la policia espanyola, van tractar d’agredir als participants del Correllengua, aconseguint ferir a una regidora del Bloc amb una pedrada al cap. Tot i que és evident que la policia espanyola sempre protegirà qui els fa la feina bruta, supose que és inevitable, especialment per als militants de l’esquerra independentista i dels moviments socials, sentir un poc d’impotència quan experimentes i vius la total impunitat de què gaudeix la ultradreta.

Com està afectant el govern de Torró a la llengua i cultura pròpies?

Està afectant tan intensament que deixarà petja històrica. La presència del català en l’administració municipal s’ha reduït dràsticament.

Fruit del consens i de la realitat social de la comarca, la llengua vehicular i habitual de l’ajuntament i dels organismes municipals era el català. Aquest consens va a començar a trencar-se ja, a l’anterior legislatura en la que el PSOE governava

la ciutat amb un grup escindit del PP, Plataforma de Gandia. Des d’aleshores la presència del català va començar a reduir-se en favor del castellà fins arribar a la situació actual en què, a tall d’exemple, tots els i les membres del govern municipal fan servir el castellà com a llengua en els plens, comunicacions escrites, declaracions en premsa, etc. A més, la presència del català en la programació cultural de la ciutat (concerts musicals, teatre, etc.) està sent reduïda amb una tendència que clarament apunta a la seua eliminació o presència testimonial.

Al mateix temps hem assistit a l’intent de la introducció, de moment gens reeixida, d’elements culturals aliens a la ciutat i la comarca, des de fa molts anys, i de marcat caràcter reaccionari i espanyolitzant com les corregudes de bous, els concerts de cantants de la Espanya més recalcitrant i afí al règim (Isabel Pantoja, Julio Iglesias, etc.)

dia, on una classe botiguera, la nostra particular burgesia, fa temps que abandonà la llengua i els barris perifèrics tampoc la usen majoritàriament, confiem plenament en el seu redreçament i en la seua definitiva consolidació.

Com veieu la salut del català a Gandia i a la comarca de la Safor?

A Gandia i la Safor el català ha gaudit tradicionalment d'una bona salut, sobretot si es compara amb altres ciutats o comarques valencianes de grandària semblant. La seua ubicació geogràfica, en el centre d'un cluster cultural i sociolingüístic sòlid com és el de les Comarques Centrals Valencianes, ha facilitat la pervivència de l'ús social de la llengua en tots els àmbits.

Els meritoris esforços per la normalització del català han aconseguit frenar la diglòssia i el procés de substitució lingüística iniciat en la dècada dels 70 del segle passat. Darrerament s'ha fet notar una millor transmissió generacional de català, de manera destacada entre parelles joves amb formació acadèmica.

Encara que la situació tampoc és per a tirar coets, especialment a Gan-

Enguany heu decidit recórrer al micro-mecenatge, perquè?

La crisi capitalista ha fet que aquells col·lectius en què les quotes d’autogestió al marge de les institucions públiques no són massa elevades i depenen, en gran mesura, de les subvencions institucionals, cas de la Fundació Casal Jaume I SaforValldigna, estiguen en una situació econòmica complicada. Açò, ha fet que els fons de què la Fundació disponia per al Correllengua d’enguany foren nuls, i més encara tenint en compte qui governa ara a la ciutat. Afortunadament, la nostra militància i participació en moviments socials, alguns d’ells de recent creació com la FIGA (Fira de Gandia Autogestionada) ens va permetre recórrer a una idea, ja emprada per aquests, com el micro-mecenatge, per tal de finançar el Correllengua.

I què significa hui en dia el Correllengua per a Gandia?

El Correllengua de Gandia és la nostra millor manera de dur al carrer tot un moviment de masses per la defensa de la llengua. Sovint no som visibles. Ens censuren constantment, però si a València està el 9 d'octubre o el 25 d'abril, o a Barcelona l'11 de setembre, nosaltres volem convertir una ciutat mitjana com Gandia en un referent lúdic i polític per a la resta dels Països Catalans.

Som uns nostàlgics dels moviments de masses i, per això, pensem que és una forma irrenunciable de propaganda política, social, lingüística i festiva.

LA REMATADA

Alacant AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Moltes de les persones que llegiu això, el més probable, és que no conegueu Alacant. Que no hagueu passejat pels seus carrers, que no hagueu passat una setmana entre la seua gent, que no us hagueu amarat de la seua realitat, de les seues contradiccions, de tot allò que ha perdut ni de tot allò que ha aconseguit conservar. No és un retret, al capdavall jo tampoc he estat mai a Maó, a Perpinyà, a Vic, a Girona, o a Castelló; i en el cas que m’haguera recorregut cada comarca dels Països Catalans, tampoc les meues paraules en tindrien més legitimitat. La Montse em demana 2.500 caràcters, així que no els utilizaré per a valorar la Diada, ni el referèndum del Mas, ni la candidatura autonòmica de la Cup. Ans al contrari, plenaré aquest espai per a recordar-vos que allà lluny, físicament, mental, i malauradament política, hi ha Alacant. I que hi ha catalanopar-

“O serà que visc a Alacant, molt lluny, i que sóc, som, prescindibles” lants, i castellanoparlants, i militants organitzats, i masses alienades, i treballadores precàries, i aturades, i desmotivació, i el Casal Popular Tio Cuc, i oblit, i homenatges a Miquel Grau, i silenci, i manifestacions, i preocupacions, i esperances, i reunions, i botellons, i amor, i desamor, i España 2000, i Esquerra Independentista, i incomprensió, i tendresa, i desarrelats, i aborígens, i govern del PP, i oposició veïnal, i solars abandonats, i horts comunitaris, i platges urbanitzades, i indrets paradisíacs, i edificis lletjos, i construccions centenàries, i gent mal educada, i gent ben bonica, i enemics, i amics, i especulació, i les torres de l’Horta, i mercadones, i Terratrèmol, i mentides, i honestedat, i especuladors, i la finca Morote, i egocentrisme, i una comarca viva, i apressats, i pacients, i feina, molta feina…al capdavall, segurament el mateix que a Maó, a Perpinyà, a Vic, a Girona o a Castelló; i que, per tant, Alacant no hauria d’estar tan lluny, ni mentalment ni política. Així que em costa entendre allò dels ritmes, i les velocitats, i el primer uns i després la resta, i el no podem perdre el tren, i l’ara és la nostra oportunitat. Em costa entendre perquè un govern de Mas és millor que un de Rajoy, perquè una UE és millor amb 28 que amb 27 estats, o perquè un explotador català és millor que un explotador espanyol. Em costa entendre perquè la secessió és millor que la construcció nacional, o perquè no aprenem la lliçó històrica d’Irlanda, al 1916.

Segurament siga jo, l’obtús. O serà que visc a Alacant, molt lluny, i que sóc, som, prescindibles.