Accent 236 by L'ACCENT Periòdic popular dels Països Catalans

Periòdic popular dels Països Catalans

236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

El debat al sí de la CUP sobre la participació a les eleccions autonòmiques de la CAC ha finalitzat amb resultat afirmatiu a prendre-hi part. A favor, la major fortalesa de l'organització després de les passades eleccions municipals i el bagatge acumulat als carrers per la lluita social els darrers tres anys, que ara es vol fer cristalitzar en aquesta candidatura. En contra, el risc de posar en entredit el procés de construcció nacional dels Països Catalans. I entremig, una cursa contrarrellotge per aconseguir els avals que, per sorpresa, les autoritats electorals han imposat a les candidatures sense representació parlamentària. >>Editorial + Països Catalans 4

El 9 d’Octubre aplega milers de persones

SUMARI

tar la Diada per refermar el seu projecte social i nacional, sense eufòries i amb pas ferm. I així, com sol ser habitual, el seu bloc fou el més gran de la manifestació. Vora dos mil persones es manifestaren rere la pancarta "Contra les retallades socials i nacionals, independència, socialisme, feminisme". >> Països Catalans 5

Arran conclou el procés d’unitat

ENTREVISTA

A finals de setembre, una delegació de la comissió internacional del moviment polític colombià Marcha Patriótica ha visitat el nostre país en el marc d'una gira per tota Europa. L'Accent hem pogut parlar amb Gloria Cuartas, defensora dels drets humans, i Mauricio Ramos i Francisco Tolosa, membres de la comissió internacional de la MP.

>>Pàgina 6

>>Contraportada 16

Milers d’espanyolistes es manifesten el 12o

Absolució per als 4 de Mallorca

L'extrema dreta principatina, amb l'aval del sector ultra del PP, de Ciutadans i de PxC ha aconseguit mobilitzar 10.000 a Barcelona amb motiu del dia de la Hispanidad. >> Països Catalans 6

“Colòmbia està en marxa”

Cita electoral al País Basc El diumenge 21 arriben les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca i, de la mà de Bildu, s’esperà un sotrac important al parlament de Vitòria-Gasteiz; Iker B., periodista de Gara, ens indica algunes de les principals claus de la contesa electoral. >> Internacional 10

JOSEP VILLARROYA PÀG. 2 // JOSEP GARGANTÉ PÀG. 2 // ÀLEX TEJEDOR PÀG. 2 // JOSEP BONNIN PÀG. 3 // XAVI SARRIÀ PÀG.16

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Bon vent i barca nova? JOSEP VILLARROYA VALÈNCIA

De sobte, s'han generat expectatives: les quatre províncies al nord del Sénia proclamaran la independència. Sembla que ara va de debò, que és el moment històric i que no poden perdre aquest tren... Parle del Principat, perquè el País Valencià, les Illes, la franja de Ponent i la Catalunya Nord, no hi comptem i estem condemnades a viure aquest fet com a espectadores. De fet, no es planteja ni com a possibilitat que, en el supòsit d'un referèndum, es reclame la independència de tots els Països Catalans. Se'ns diu que es tracta de ritmes diferents, que les realitats de cadascun dels territoris no són les mateixes, com si tot el territori principatí fos homogeni, com si a l'àrea metropolitana de Barcelona, les comarques de Girona, les de Lleida o les terres de l'Ebre no hi haguera ritmes diferents o realitats ben diverses. Supose que no té gaire transcendència deixar de banda en aquest procés les terres on van nàixer escriptors que han enriquit la literatura catalana, com Joanot Martorell, Ramon Llull, Ausiàs Marc, Joan-Lluís Lluís, Jesús Moncada, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Antoni M. Alcover o Llorenç Villalonga. No deu ser gaire rellevant haver de pair l'abandó a la seua sort de les ciutats i viles on van créixer cantants com Ovidi Montllor, Raimon, Pascal Comelade o Maria del Mar Bonet. Imagine que deu ser insignificant la pèrdua de les comarques on hi ha festes que han fet més universal la cultura catalana, com el Misteri d'Elx, la Muixeranga d'Algemesí o el cant de la Sibil·la de Palma. Però, tot i que això deu generar contradiccions, supose que -com es deia recentment en un altre article-, nosaltres, els i les de la perifèria, som prescindibles, i que només som catalanes quan interessa, quan convé. Què voleu que us diga? No entenc que la majoria de les organitzacions polítiques del Principat reclamen només una part del territori. Ho trobe poc intel·ligent... Devem ser un rara avis, l'únic país del món que no reclama tot el seu territori. Tampoc puc -ni vull- comprendre que les organitzacions que es diuen independentistes del País Valencià també ho assumesquen. Sí, és clar, em direu que l'Esquerra Independentista n'és l'excepció. Doncs sí i no, fins i tot en les nostres files tenim regionalistes, gent que té pressa per esdevenir independent i que està disposada a pagar el peatge corresponent: la renúncia a una part del país. Cal ser una mica babau per no plantejar, si més no d'entrada, la independència de tot Catalunya. I ho dic, fins i tot, perquè sobta que, ja de bon començament, es ressignen a perdre una part del territori català. Però alerta! Perquè si en cada bugada perdem un llençol, també es podrien perdre altres territoris on les condicions no són les adients, o comarques amb un ritme més lent. Què podria passar amb les Terres de l'Ebre? I amb el Segrià o la Noguera? A la perifèria se'ns planteja que no podem entrebancar aquest procés, que hem de comprendre-ho, que no tenim dret a frenar-lo, que no hem de ser egoistes, que més endavant ja ens hi sumarem, que ens n'hem d'alegrar perquè una part del nostre país aconseguirà ser independent. No conec cap exemple d'un territori que assoleix la independència i que més tard s'hi incorpora la part del territori restant. Irlanda és un bon botó de mostra. Tal vegada els Països Catalans en serem la primera excepció del món: primer el Principat, després el País Valencià i les Illes, i més tard la Franja de Ponent i la Catalunya Nord. Tal vegada, això servesca per tranquil·litzar algunes males consciències...

COL·LABORACIÓ

JOSEP GARGANTÉ*

El conservadorisme “alternatiu” Vivim temps difícils i tot indica que encara ho seran més. Fins a un punt que el grau d’empobriment en què acabarà la gran majoria de la societat catalana és tot un misteri. I encara ho és més saber com hi respondrà. De totes maneres, i fent una mirada panoràmica sobre l’esquerra política, sindical o com li vulguem dir, el que cada cop sembla més clar és que no s’està a l’altura de les circumstancies que estem vivint. Com diria Manuel de Pedrolo, organitzacions polítiques, sindicals i socials que “el sistema margina o que s’automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d’unes institucions, d’una organització social que condemnen i contra la qual combaten. O, amb més precisió: contra la qual es pensen que combaten quan, de fet, s’hi enfronten amb alguns conformismes que, parcialment, les situen encara dintre de l’ordre establert”. Aquesta situació d’atac cru i directe de les elits polítiques i econòmiques contra les condicions de vida i de feina del poble està fent que, enfront dels partits i sindicats del poder, la resposta de les organitzacions “alternatives” estigui sent, com a mínim, dispar i en ocasions descoratjadora. No parlem d’unes sigles amunt i unes altres avall, sinó de situacions en què s’hauria d’animar a donar un cop de mà en aquesta o aquella mobilització i ens trobem que es fa tot el contrari, en nom de majories que encara no estan disposades a moure’s. El cercle viciós està, llavors, creat. La gent no es mou, per tant les organitzacions “alternatives” no es mouen i d’aquesta manera es confirma que la gent no es mou. Pitjor encara, s’intenta que el que s’organitza fora d’aquesta lògica surti el pitjor possible. Així es veu que es tenia raó, encara que t’hagin fotut l’Ensenyament Públic, la feina al Servei d’Ocupació de Catalunya o el conveni que tenies signat al Transport Públic, per tractar en aquests exemples del camp laboral-sindical. Encara que en el camp polític s’hi dóna un pa similar. Tampoc és que aquests alternatius “conservadors” hagin inventat res de nou, és el que porten fent tota la vida els partits i sindicats del poder. D’una manera breu: desmobilitzar la gent en nom que la cosa està molt bé o molt malament, d’acord amb el moment històric, i que no es pot fer res més que participar a les institucions o realitzar teatre de carrer. El problemàtic de tot plegat arriba quan des de la seva postura es vol seguir mantenint una imatge de posicionaments confron-

Número 236 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep Villaroya, Josep Garganté, Alex Tejedor, Josep Bonnin, Xavi Sarrià, Marc Garcés

tatius amb els poders públics o privats, quan s’ha caigut en un possibilisme a la baixa en uns moments en què en la gran majoria de casos no implica cap privilegi per a ells, ans tot el contrari. Manca una autocrítica sincera per assumir que es desmobilitza més que es mobilitza. Es viu del que s’ha fet en el passat, mentre que l’actitud present és d’una injustificada passivitat i precaució. Diuen que la cautela és important si la guerra és entre iguals, però mai hem estat entre iguals, per tant sobra cautela i falta atreviment i acció. D’aquesta manera, i sembla que això cada cop anirà a més, els nostres referents de fins avui a poc a poc es poden anar desmuntant per l’activitat que noves persones i organitzacions estan fent als seus sectors, despullant un rei o reina que va nua des de ja fa temps. Que cadascú en tregui les conclusions corresponents, però que professors i professores, funcionaries o en precari, organitzin una vaga en contra de la voluntat del sindicat majoritari i alternatiu d’ensenyament,

que treballadors i treballadores, laboral, interines o funcionaries del SOC s’organitzin en Assemblea atesa la passivitat del sindicat també anomenat alternatiu i que, un exemple més, es munti una nova secció sindical a Autobusos de TMB perquè els sindicats combatius signen la retallada de la Direcció vol dir que alguna cosa ben fotuda està passant. I, a més a més, quan en aquests tres casos, i dubto que siguin els únics, els sindicats “combatius i alternatius” van junts de la mà amb CCOO i UGT en aquestes històriques gestes. Ningú no hauria d’oblidar que si menteixes a la gent, a la llarga palmes, perquè ho acaben descobrint i ja no tens cap credibilitat. Òbviament això no significa que l’organització desaparegui, que es perdin alliberats sindicals o altres assumptes de patriotisme organitzatiu, sinó que perds la guspira de canviar l’estat de les coses i t’acabes escarxofant en un conservadorisme que sempre havies criticat. *Josep Garganté és militant a la COS d’autobusos de TMB i a la CUP de Barcelona

COL·LABORACIÓ El SEPC, molt més que una organització estudiantil ÀLEX TEJEDOR

Fa uns mesos, i arran de l'autodisolució de Segi, el periodosta de Gara, Alberto Pradilla publicava un article titulat “Para toda la vida” on descrivia el que suposava per al jovent basc la seua militància en l'organització juvenil , no només en l’àmbit polític sinó també pel que fa al pla personal. Moltes d'aquelles sensacions que el periodosta descrivia són, d'alguna manera, extrapolables al context de les organitzacions de l'Esquerra Independentista i més concretament, en el meu cas, al Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. Acabant ja la meua etapa estudiantil (ja era hora!) i per tant la meua militància en l'organització estudiantil de l'EI puc observar amb perspectiva el que ha suposat per a mi, i per a molts de nosaltres, el nostre pas pel sindicat. El SEPC és, en molts casos, (i en el meu ho va ser) el primer contacte amb l'independentisme combatiu de molts joves que tenen la necessitat de construir, des de l'àmbit estudiantil, un nou model de societat basat en la justícia social i allunyat de criteris economicistes, tot des d'una perspectiva nacional que reivindique la construcció d'un marc educatiu propi que ens permeta desenvolupar les nostres pròpies reformes educatives i que establisca el català com a llengua vehicular a l'ensenyament. Aquests principis són els que han guiat el sindicat en el seu què-fer diari, així no podem oblidar, per exemple, que el SEPC fou una de les organitzacions referents, a tot l'Estat espanyol, en l'oposició a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, i ha participat activament en totes les mobilitzacions estudiantils en contra de les darreres reformes privatitzadores de l'educació a tots els nivells. A més a més el nostre discurs es veu enfortit dia a dia quan, per exemple, rectors de diferents universitats del país assumeixen que “Bolonya és un nyap” o quan les nostres adver-

tències sobre la progressiva privatització de les universitats i el conseqüent augment de taxes s'està complint. El temps ens ha donat la raó al respecte. Pel que fa al terreny personal ens ha servit, a molts de nosaltres, per conèixer racons de la nostra nació que d'altra manera no haguera sigut possible xafar i per conèixer gent amb les mateixes inquietuds, cosa que no fa sinó reafirmar-nos en les nostres conviccions. A més podem considerar el nostre pas pel SEPC com una “escola de militància” que ha contribuït a la nostra formació personal, tot aportant-nos una consciència crítica. Més enllà, però, del que ja s'ha comentat, cal remarcar la importància del SEPC, ja que ha de servir com a porta d'entrada a l'Esquerra Independentista i com a trampolí per a continuar la militància en la resta de col·lectius que en formen part, només així aconseguirem bastir un moviment d'alliberament nacional, fort, cohesionat i amb una gran base social que ens permeta construir una alternativa real i plantar cara als reptes que se'ns plantegen en una societat cada vegada més convulsa. En conclusió, cal que tots els militants del SEPC (els que ho són i els que ja no) ens sentim orgullosos de la feina feta fins ara i d'un discurs propi, elaborat, crític i coherent que ens a erigit com a un de les organitzacions capdavanteres del moviment estudiantil. A més, és necessari que els nous estudiants de les universitats públiques dels Països Catalans se n'adonen de la importància que té l'ensenyament en el nostre desenvolupament com a persones i de que l'única manera de combatre els atacs contra el caràcter públic de l'educació és estant organitzats. *Àlex Tejedor és militant del SEPC a la Universitat Jaume I de Castelló

OPINIÓ 03

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

JOSEP BONNÍN

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

En defensa de l’estat de dret i la convivència social Aquest article va dedicat als manipuladors de les paraules, els conceptes i la terminologia, per a aconseguir soterradament la condemna de persones amb una ideologia política diferent, que els fem nosa, ja que qüestionen democràtica i pacíficament la seva manera de governar. Poden d’arribar a trepitjar la línia de la il•legalitat per a aconseguir els seus objectius, la qual algunes vegades, deferentment poden arribar a traspassar, inclusiu emprant l’aplicació de la legislació i les forces d’ordre públic per acallar les boques que no els convenen i emprar una artilleria bastant barroera, per a criminalitzar-los, denigrar-los i atemptar en contra de la seva i nostra dignitat , sense cap tipus de consideració. Hauríem de fer una clara diferenciació entre el que és legal i el que és legítim. No la solen tenir massa clara a l’hora d’argumentar i justificar segons quines actuacions. Aquestes “persones” no van sobrades de coratge, i el seu codi ètic és bastant opac i confús. En aquest sac, hi ha polítics, governants, funcionaris, intel•lectuals, periodistes, i d’altres professions, que solen tenir els sentiments a la sola de les sabates i empren el seu status professional per anar pegant cops de destral a destre i sinistre, sense importar-los en absolut en contra de qui s’acarnissen, tot i emprant un vocabulari quarterer i deixant caure manifestacions i declaracions verbals acusatòries , però sense atrevir-se a dir clar el que amollen com un suposat, quan aquestes manifes-

tacions les fan en públic. Mesuren bastant bé les paraules i els efectes tòxics que volen que tinguin. Poden mostrar un caire “amable” si els convé. Quasi sempre de cara a la galeria. A vegades empren la mentida, o les mitges veritats, de tal manera que acaben arribant a creure-se-les. Creuen estar tocats pel dit de déu ( el seu) per a desenvolupar una tasca messiànica, on elles, ells, són els bons i els altres els dolents que mereixen ésser vilipendiats i castigats. Aquesta gent s’aprofita de la que hauria d'ésser una vertadera democràcia: Govern real del poble. Elles i ells no creuen en la democràcia, simplement l’aprofiten i es valen d’ella, sucant-la per a obtenir els seus rèdits, beneficis i estatuts. Poden ésser cavalls d’Àtila, quan tenen majories absolutes. Desqualifiquen a persones sense tenir cap tipus de proves, sense arribar a dir les coses que pensen en el fòrum públic i llancen les seves sagetes enverinades en petit comitè. Bé es salvaguarden d’una denuncia per calumnies i injuries i el dret a l’honor. No són gaire de fiar. De tant en tant mostren el llautó i hom que es observador els hi veu, malgrat es beslluma des d’enfora. Ens segons quins moments empren fets, que els hi són propicis com armes llançadores per fer mal, criminalitzar de forma lasciva, inclusiu llançant els seus míssils, per crear una crispació i trencar la convivència social.

Condemnen la violència física quan s’ha emprat en contra d’ells- jo també condemn totes les formes de violència, i a lo llarg de la meva vida ho he demostrat - i elles i ells, poden justificar la violència física quan és emprada en contra dels altres, d’altres que simplement manifesten i expressen els seus drets. La violència moral que elles i ells exerceixen no la tenen en compte per res, no els interessa. Solidaritat i proïsme no saben el que signifiquen. Són incapaços de posar-se dins la pell i el patiment d’altres persones, que viuen situacions doloroses. Inclusiu són capaços de disparar, verbalment, en contra d’elles, sense cap rastre de comprensió. Segueixen un full de ruta marcat des de la “jefatura del estado” que marca les directrius per on es mouen sense qüestionar-les, ja que si les qüestionen els foten a defora. En tenim algun exemple recent per les nostres contrades, per devers Manacor. No saben el que significa acords assemblearis per consens, funcionen jeràrquicament i el que es mou no surt a la foto. Ara bé, si es comporten tenen algun quin altre regal o canòngia, pels serveis prestats. Llegiu 1984 de George Orwell i els veureu ben reflectits i reflectides. “Ni vencereu, ni convencereu” modific una frase d’Unamuno, ja que el diàleg i l’argumentació des de la raó, no sol ésser el seu fort. Qui llegeixi aquest article, no tindrà cap problema en posar-les nom i llinatges.

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

El desgel Núria Esponellà és una senyora de Celrà, de professió escriptora. L'any 1994, a l'edat de 35 anys, va quedar congelada en una càmera frigorífica en el marc d'un experiment científic. Com que el finançament era mixt (público-privat) l'empresa patriconadora va exigir que la senyora Esponellà fos descongelada un parell d'hores al dia per seguir escrivint i finançar-se el “suero” fisiològic que la mantenia en vida, per dir-ho d'alguna manera. El ritme era lent però l'any 1998 va publicar la novel·la Gran Cafè, que li va permetre tornar uns duros, l'any següent Un moment a la vida i així anar fent fins els nostres dies. Ara l'experiment ha acabat amb resultats que podreu llegir a les seccions de ciència dels diaris. I la senyora Esponellà es troba davant del duríssim retorn al dia a dia. Per pagar el que encara li deu a l'empresa esponsoritzadora (fa tres anys que no publica) ha d'escriure un article d'opinió per a El Punt/Avui. Com que ha estat divuit anys congela-

da es pensa que l'article es publica per dos diaris i que cobrarà per duplicat. El temps la farà entrar en raó. De moment el problema està en que el seu domini de l'actualitat, com es pot comprendre, és molt limitat, i això, segons li van dir a la Facultat de Filologia, és un factor decisiu en l'escriptura periodística. De manera que escarba en la memòria i se li acudeix un d'aquells temes eterns, universals, immutables i inesgotables: una “Reflexió sobre la situació actual dels joves en el món laboral” amb el títol “Els fills del benestar”. “Aquests dies me les he vist de tots colors per trobar un lampista competent” (El Punt/Avui, 13 d'octubre). Aquest és un clàssic que no falla-, pensa la Núria, cofoia d'haver trobar un d'aquells ariets que desbloquegen la ment i fan rajar la inspiració. Del clàssic a l'arquetip, de l'arquetip al tòpic i així i anar fent hi ha qui ha bastit una carrera de prestigi, i la Núria reforça la seva aposta pel classicisme: “On són els aprenents que rellevaven els professionals de l'ofici?”. Ja se sap, el jovent

estudiant sociologia, polítiques i història i les canonades gotejant. I un gest reflex estilístic li inspira a la Núria aquell posat entre antropològic i sociològic que els agrada adoptar als periodistes encara que no en tinguin ni puta idea per què tota la informació que maneguen prové d'un altre periodista: “Són un sector de població amb un perfil molt específic: tenen entre setze i divuit anys, viuen amb els pares i, quan se'ls pregunta pel futur poden respondre tranquil·lament: “A mi me da igual, venderé droga””. El 1994 a Catalunya per vendre droga contractàvem espanyols. Per això la Núria fa parlar el seu personatge en castellà. Durant el període de congelació de la Núria han passat pel país -i pel sector-tot tipus de nacionalitats: moros, latins, negres ara anomenats subsaharians- i finalment, com que som un país en recessió i tornen als seus països a la carrera, ens n'haurem d'encarregar els de casa. Però la Núria tot això s'ho ha perdut. I la llarga absència li juga males passades: “La figura de l'aprenent s'ha perdut”. L'aprenent? ¿Aquell individu jove que treballa en condicions contrac>>continua a la pàgina 4

Les autonòmiques com a oportunitat i com a risc L'espectacular jugada tàctica d'Artur Mas tindrà el dia 25 de novembre un dels seus punts culminants. Les eleccions anticipades han deixat el PSC embadalit, quequejant “federalisme” sense convicció i el PP enrogit pel ridícul dels seus dirigents cavernícoles incapaços de desenvolupar una proposició amb subjecte i predicat sobre la qüestió de l'autodeterminació i segrestats per l'espiral d'espanyolisme que ells mateixos han desencadenat i que els treu tot marge de maniobra davant la Generalitat. ERC va amb el pas canviat després d'un seguidisme patètic de CiU, ICV intentarà parlar del seu llibre que, en qualsevol cas, encara té força lectors, i a Solidaritat sembla que li hagin tret la bandera. I enmig d'aquesta olla de grills, la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions. El debat ha estat llarg (fa anys que dura) i no pertoca a aquest mitjà sinó a les organitzacions de l'esquerra independentista (inclosa la CUP) valorar l'encert de la decisió. La transcendència del fet no ens ha de fer oblidar que el Parlament de Catalunya no és la institució representativa del poble sinó un instrument de dominació de classe al qual fins ara només hi han arribat partits que, a diferència de la CUP, tenen forts suports financers i mediàtics amb les dependències que això comporta. Que el Parlament de Catalunya és una expressió de l'Estat a Catalunya i per tant, també, el garant de la unitat d'Espanya (ara anomenada autonomia), de la partició territorial dels Països Catalans, de l'economia de mercat i de la submissió a l'oligarquia financera europea. Si obté representació la CUP té l'oportunitat de posar els seus diputats al servei del moviment popular i no a l'inrevés. De ser un instrument de construcció nacional i no d'aprofundiment de la partició territorial dels Països Catalans. D'utilitzar el Parlament per denunciar la manca de legitimitat de la institució i no per legitimar-la davant dels sectors més combatius del poble. D'explicar-hi i defensar la lluita que l'esquerra independentista i els moviments populars lliuren fora del Parlament i no condicionar aquesta lluita a la necessitat d'arreplegar vots. En aquestes eleccions hi ha dues claus de gran rellevància: impedir que la qüestió nacional sigui gestionada per CiU a plaer i desemmascarar la cortina de fum que CiU ha estès sobre les retallades, la corrupció i les polítiques fiscals i socials que han dut a la ruïna les finances de la Generalitat i les de la classe treballadora des de molt abans de la crisi mitjançant un espoli social sostingut. La CUP és la única candidatura que té els instruments ideològics per enfrontar les dues qüestions alhora. És la única candidatura que té les mans lliures per oposar-se a un projecte de pseudoindependència (com a molt) que a la pràctica signifiqui una manca total de sobirania per fer polítiques socials per causa del caràcter neoliberal de les institucions europees. I que podria significar també un cop de puny a la cara del procés de construcció nacional que és el projecte històric de l'esquerra independentista, que hauria de veure com el País Valencià i les Illes afronten en solitari el projecte espanyol de supressió de les mínimes quotes d'autogovern obtingudes (l'autonomia) i d'extermini de la llengua catalana. És també la única candidatura amb militants capacitats (gràcies al realisme que dóna el contacte amb el carrer) per no deixarse entabanar pel maquiavelisme d'Artur Mas i la credulitat naïf de bona part del nou sobiranisme. Capacitats per entendre que amb la correlació de forces existents la independència del Principat no arribarà demà. Que Rajoy i Mas són socis naturals per a l'estabilització del projecte nacional espanyol i la burgesia catalana (Foment, la Caixa, Gas Natural, Abertis, etc.) s'encarregarà de que s'entenguin. La tasca de l'independentisme popular i, per tant, de la CUP és impedir-ho. El camí continua sent el de la construcció de la Unitat Popular i d'estructures de contrapoder, és a dir, el de la construcció, dins i fora dels límits de la comunitat autònoma que gestiona la Generalitat de Catalunya, d'un subjecte revolucionari que no vol reformar si no destruir l'Espanya i la França imperials i l'Europa del capital. El camp de les oportunitats que s'obren davant de la CUP és amplíssim. El dels riscos també. Però la CUP té un avantatge: al darrere hi ha molts més que els que hi militen. I la CUP pot ser una estructura prou oberta per recollir l'esforç de tot un moviment per què sigui el que volem que sigui. Si ens falla ens haurem fallat a nosaltres mateixos. Si no, serà una victòria de tots.

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

04PAÏSOS CATALANS

La CUP diu sí a concórrer a les autonòmiques de la CAC ABEL CALDERA BERGA

El proper 25 de novembre els ciutadans empadronats a la CAC tindran l'opció de votar amb una butlleta de la CUP a les eleccions autonòmiques. Aquesta fou la decisió presa per l'Assemblea Nacional de la CUP que es va celebrar el passat 13 d'octubre a Molins de Rei. Una decisió que prèviament havien aprovat la majoria d'assemblees obertes que es van celebrar arreu del territori i que van aplegar més d'un miler de persones. A Molins de Rei culminava tot un procés de debat on s'han confrontat les diverses opcions que existien al sí de la CUP i del moviment que s'aplega al seu voltant, i que ho han fet sota la pressió d'una convocatòria electoral que el propi convocant ha pintat com a plebiscitària. De la decisió n'ha sortit l'aposta per una CUP entesa com la cristalització electoral i política d'un espai d'unitat popular articulat a partir de l'esquerra independentista. Que la voluntat és configurar una CUP no reclosa orgànicament sobre sí mateixa, sinó oberta a la interacció amb la resta d'agents de l'esquerra independentista i dels moviments poulars ho demostra la pròpia configuració de la candidatura. El procés de debat, però, no ha estat exempt de resistències per part dels sectors partidaris de configurar la CUP com un partit polític clàssic. El propi valor donat a les assemblees obertes ha estat un dels termòmetres per a comprovar la vitalitat d'aquestes posicions al sí de la CUP. El propi dinamisme, però, dels sectors socials que es mouen en l'espai d'unitat popular ha acabat per a desbordar i superar aquestes resistències. Així, la voluntat d'una obertura orgànica que, per qüestions de temps haurà d'esperar uns mesos a plasmarse sobre el paper, es va escenificar >>ve de la pàgina 3 tuals miserables en espera que es consideri que domina l'ofici i se li faci un contracte fix? S'ha perdut? El que s'ha perdut és el mestre. El mecanisme és infal·lible: posar tots els aprenents junts -i baratets de mantenir- sense cap mestre -així t'estalvies el contracte fix. Com que no hi ha mestre els aprenents no aprenen l'ofici i quan acaben el període de proves van al carrer, amb l'estalvi que això significa per l'empresa. Però la senyora Esponellà no se n'ha adonat. Ha estat congelada tot aquest temps. No sap que ella i tots els que escrivien aquestes rucades als anys 90 eren els tontos útils de la màfia neoliberal, que va acabar amb els contractes fixes i va expandir tot tipus de formes contractuals “flexibles” adduint els pretexts que la senyora Esponellà i els altres van repetir com uns lloros. Que tot això no va resoldre res del que es deia que resoldria i que entre la màfia en qüestió i el seu cor de mercenaris carregats de tòpics i d'ignorància van construir la merda de país que tenim ara. Ja se'n anirà adonant. Ha estat divuit anys congelada, pobre dona.

Els cap de llista per les diferents cicumscripcions electorals principatines // FOTO: Miquel Monfort Subirana

amb l'afegit “Alternativa d'Esquerres” al nom de la candidatura, que pretenia donar aixopluc a persones no militants de la CUP però interessades en construir l'espai d'unitat popular. Aquest gest donava força a

“L'opció és la d’una candidatura oberta a tot l'espai d'unitat popular”

les gestions de la militància de l'àrea metropolitana per incorporar a la gent organitzada a les candidatu-

res alternatives del Vallès o en diversos moviments socials. Aquesta voluntat fou corresposta amb la participació de tots aquests sectors en assemblees obertes de la CUP que, com en el cas del Vallès, aplegaren més d'un centenar de persones. En canvi, la proposta d'esdevenir l'ala esquerra del moviment sobiranista, i de fer girar les aliances polítiques a l'entorn del món sobiranista va ser la gran derrotada de les assemblees obertes. Les propostes de coalició amb SI, ERC i altres organitzacions que es reclamen del sobiranisme van obtenir un suport marginal, pràcticament reduït a la proposta pública feta per l'alcalde d'Arenys de Munt sense l'aval de cap assemblea territorial. És en aquesta línia que cal llegir el canvi de posició pres per la CUP respecte l'anterior assemblea on es va votar aquesta qüestió, el juny de

2009. En aquell cas, dos factors van ser els que van fer triomfar la proposta del no: d'una banda, la pròpia debilitat organitzativa interna i de l'altra una conjuntura política que abocava la formació a competir exclu-

“Fou rebutjada una esmena que animava a impulsar un referèndum restringit a la CAC” sivament pel vot del sobiranisme desencantat sense haver treballat suficientment l'espai del vot d'esquerres.

Ara, tres anys després, la decisió ha estat diferent sobretot perquè aquests dos elements han canviat. D'una banda, la CUP va triplicar els resultats electorals i va assentar la seva organització interna i la seva relació amb la resta d'esquerra independentista i de l'altra, la intensa lluita al carrer contra els efectes de la crisi, on la militància de l'esquerra independentista hi ha treballat colze a colze amb altres sectors, han dotat a l'organització d'una referencialitat entre l'esquerra social que tres anys enrere no tenia. Hi ha un tercer element que també es va esgrimir per al no el 2009, que no ha variat i que suscita algunes reserves dins el propi moviment independentista. Es tracta de com afecta la participació en institucions que fragmenten la nació catalana al repte de construir els Països Catalans. Entre bona part de la militància de l'esquerra independentista hi ha el temor que la pràctica política, centrada de forma molt aguda en les institucions d'un determinat territori, posi encara més pals a les rodes en la construcció nacional. Que això és un neguit que es té present ho demostra el fet que una esmena on s'animava a impulsar un referèndum restringit exclusivament a la CAC va ser rebutjada, refermant el compromís amb la independència dels Països Catalans com a punt primer del programa electoral. El perfil dels candidats

El perfil de les persones que encapçalen la candidatura també subratlla aquesta voluntat d'esdevenir el referent de l'esquerra social al Principat. Així, a Lleida la llista l'encapçala la professora universitària Antonieta Jarne, mentre que a Girona ho fa l'antic portaveu del SEPC Lluc Salellas. A Tarragona l'encapçala Jordi Martí, sindicalista de la CGT molt lligat als moviments socials del Camp. Finalment, el candidat per Barcelona és el periodista i activista social David Fernández.

La cursa contrarrellotge pels avals ABEL CALDERA BERGA

El passat 11 d'octubre, al web oficial de les eleccions, per sorpresa va aparèixer la indicació que tots els partits polítics que no tinguessin representació parlamentària estaven obligats a recollir en forma d'aval el suport del 0,1% del cens de cada circumscripció. Aquesta indicació en substituïa una altra on es deia que simplement calia ser un partit polític legalitzat. Això mateix també deia el decret de convocatòria electoral signat per la Generalitat. L'endemà, 12 d'octubre, el BOE publicava una resolució de la Junta Electoral on

“Aquest requisit va aparèixer per sorpresa l'11 d'octubre, quan ja s'havien esgotat 7 dies de termini per a la recollida d'avals

es deia que l'aplicació del requisit dels avals era pertinent en les eleccions del 25N. Juntament amb això s'informava que els terminis eren els que preveia la llei. Això feia que, paradoxalment, els 19 dies hàbils per a recollir els avals haguessin començat ja el 3 d'octubre. Per tant, el resultat és que les candidatures minoritàries han d'obtenir aquests avals en menys d'una setmana. Aquest fet, fruit de la inexistència d'una llei electoral pròpia i d'una interpretació esbiaixada de la LOREG, va provocar una mobilització generalitzada a la xarxa. La CUP ha aconseguit transformar aquest

obstacle en el primer acte de precampanya i en una demostració de força. S'han habilitat més d'un centenar de punts de recollides d'avals, que inclouen ateneus i casals, parades al carrer i també espais d'entitats i empreses que, com Vilaweb o desenes de petits establiments, han volgut col·laborar a superar aquest obstacle antidemocràtic. Les xarxes socials s'han fet ressò d'aquesta mobilització i durant 48 hores l'etiqueta #avalsCUP ha estat “trending topic”. En el moment de tancar aquesta edició no es coneixia la xifra assolida, però fonts de la CUP parlaven ja obertament d'inundar la Junta Electoral amb avals.

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

El 9 d’Octubre independentista aplega milers de persones a València i actes arreu del País Valencià REDACCIÓ VALÈNCIA

La commemoració de la Diada del 9 d'Octubre va reunir entre huit i deu mil persones pels carrers de València per reivindicar els drets socials i nacionals. Aquesta és una de les dues diades nacionals que celebra el País Valencià, i, tot i que no tan multitudinària com la del 25 d'Abril, enguany l'assistència fou major que en ocasions anteriors. D'alguna manera, l'eufòria sobiranista arran de l'Onze de Setembre també es va deixar notar en l'ambient i en algunes de les organitzacions participants, que hi van exposar públicament la seua aposta per un pròxim canvi de cicle al País Valencià. Entre aquestes, cal ressenyar el bloc unitari d’ERPV, SI, PSAN i MDT, que ha signitficat un pas més en la consolidació de l’espai polític nascut de la iniciativa “Nosaltres, els fusterians”. En aquest sentit, la majoria d'organitzacions convocants, integrades dins la Comissió 9 d'Octubre, aprofitaren la diada per reivindicar l'herència de Joan Fuster i ho feren sota el lema "El País Valencià és el futur". L'esquerra independentista avança

Per la seua banda, l'esquerra independentista va aprofitar la Diada per refermar el seu projecte social i nacional, sense eufòries i amb pas ferm. I així, com sol ser habitual, el seu bloc fou el més gran de la manifestació. Vora dos mil persones es manifestaren rere la pancarta "Contra les retallades socials i

dia en la necessitat de continuar amb les lluites populars contra les retallades de nord a sud del territori, la lluita per la cultura i l’ensenyament en català i la reafirmació de la consciència col·lectiva com a poble sense regionalismes de cap mena. Protestes laborals pel matí

El bloc de l’esquerra independentista fou dels més nombrosos de la manifestació

nacionals, independència, socialisme, feminisme", signada per Endavant-OSAN, Arran, Coordinadora Obrera Sindical, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i Alerta

“L’esquerra independentista va aprofitar la Diada per refermar el seu projecte social i nacional” Solidària. A l’inici del recorregut, s'hi va cremar una falla de cartró

amb les banderes dels estats francès i espanyol i amb símbols representatius del capitalisme, la monarquia, la classe política, la policia o la banca. Durant la marxa s'hi van escoltar crits com ara “País Valencià, Països Catalans” o “Sense València no hi ha independència”, en clara al·lusió a l'estratègia de autodeterminació per etapes que alguns propugnen. A diferència de l'any passat, en què la presència policial fou considerablement més intimidatòria i hi hagué alguns incidents al final, la manifestació d'enguany va arribar al final del seu recorregut sense incidències destacables, malgrat algunes provocacions aïllades des de balcons. En acabar el recorregut, dos parlaments van fixar el programa polític de l'esquerra independentista

per a aquest curs. Així, d'una banda, una militant d’Arran va presentar la nova organització juvenil al seu primer 9 d’Octubre, mentre que el portaveu nacional de la COS,

“El malestar social que viu la societat valenciana es va poder palpar també durant la processó cívica del matí” Gonçal Bravo, va llegir el comunicat unitari de la Diada el qual inci-

El malestar social que viu la societat valenciana es va poder palpar també durant la processó cívica del matí, feu històric de la dreta i escenari habitual d'exaltacions espanyolistes i feixistes. Així, vora 300 treballadors de RTVV i uns 600 més de FGV estigueren presents durant el recorregut de la senyera, i escridassaren les autoritats que no pogueren gaudir de pau durant la jornada. Altres actes

Tot i que els actes per la Diada se centren principalment a la capital del Túria, cada cop són més els actes que s'organitzen arreu del País Valencià. Així, a Gandia i a Alcoi s'organitzà el cap de setmana anterior, el Correllengua; a Alcant, hi hagué l'homenatge a Miquel Grau promogut pel Casal Popular Tio Cuc. A la mateixa València, la vespra del 9, tingué lloc la tercera edició de la Mocaorà Popular al barri de Velluters, organitzada per les Falles Populars i Combatives. I el mateix 9, la Comissió 9 d'Octubre, juntament amb l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià organitzaren un homenatje a Joan Fuster, amb motiu dels 50 anys de l'aparició de Nosaltres el valencians i els 30 anys de l'històric Aplec de Castelló de la Plana.

Correllengua Gandia 2012: consolidació i èxit de la festa reivindicativa per la llengua C. MIRET GANDIA

La celebració del Correllengua de Gandia el passat 5 d'octubre sota el lema fusterià “O Ara o mai”, va servir per demostrar novament la força i la capacitat de mobilització de la societat civil, de la Fundació Casal Jaume I Safor-Valldigna i de l’Esquerra Independentista de la comarca. La consolidació d'aquesta festa per la llengua, amb un lloc destacat en el calendari de l'activitat política i reivindicativa tardorenca, ha superat al llarg dels anys tots els entrebancs possibles. Per una banda, la pressió de grups feixistes i, per altra, el recel d'un ajuntament cada dia més hostil

que ha intentat relegar el Correllengua a un segon pla. Enguany el Correllengua s'ha autofinançat i ha pogut comptar amb la col·laboració desinteressa-

da d'un seguit de grups de música, danses, dimonis, dolçainers, castellers, etc. És així com, després de tallers i jocs infantils organitzats per la FIGA (Fira Autoges-

tionada de Gandia) i d'una cercavila amb la participació del Grup de Danses Roda i Volta, de les Muixerangues de la Safor i de Pego, de la Colla de Dimonis Fem Fredat de Simat, de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de la Safor,de l'Associació Cultural El Rebrot i, també, de l’Esquerra Independentista es pogué llegir el manifest, centrat especialment en el context de lluita social actual i amb una menció distingida al malaguanyat Paco Candela, primer regidor independentista de l'ajuntament de Gandia. L'ocasió fou també propícia per entregar un obsequi als familiars de P. Candela, president del patronat d'honor de la Fundació. Per últim, després del sopar de

pa-i-porta en què concorregueren unes 400 persones, es va llegir el comunicat unitari per al Correllengua d’Endavant i Arran, i es passà a les actuacions del cantautor de l'Alcúdia Toni de l'Hostal, del conegut grup de rock Obrint Pas amb un nou espectacle acústic i del jove conjunt saforenc Alterkat. Tota aquesta ampla participació demostra el nivell de compromís pel valencià, el català de tots a la Safor. Quasi una setmana després també a Oliva ha tingut lloc la celebració d'un altre Correllengua, amb cercavila, sopar de 200 persones i un concert en què destacava el comiat del grup de rock oliver Desgavell.

06PAïSOS CATALANS

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

Absolts els 4 independentistes de Mallorca per manca de proves i contradiccions policials A l’espera de saber si la fiscalia recorre la sentència, l’esquerra independentista considera que el text acredita la persecució política contra els acusats REDACCIÓ PALMA

Guillem Colom, Sílvia Melero, David Pujol i Robert Cruz, coneguts també com els quatre independentistes de Mallorca, han estat absolts de tots els delictes dels quals se'ls acusava: ultratge a la bandera espanyola i atemptat per a tots, un delicte de lesions per part de Guillem Colom i dos faltes de lesions per part de Sílvia Melero. L'esquerra independentista ja ha celebrat aquesta “victòria en en el camp de la justícia espanyola”, però encara està pendent de veure si la fiscalia posa algun recurs a la decisió judicial. I és que la jutgessa de Palma Magdalena Ferreté ha dictat una sentència plenament absolutòria malgrat que els quatre acusats s'enfrontaven a una pena total de 9 anys de presó i 13.000 euros en multes. Ferreté considera que les contradiccions en la versió policial i d'un conegut ultradretà de l'illa, la solidesa del testimonis de dos periodistes del diari DBalears i la COPE i la claredat de les imatges d'un vídeo aportat per la defensa -conduïda per l'advocat Josep de Luis- corroboren el que venia sos-

Roda de premsa posterior a la sentència

tenint el grup de suport dels quatre independentistes de Mallorca, impulsat per Endavan-OSAN, l'organització política on militen dos dels encausats. De fet, l'esquerra independentista ha considerat la sentència com una clara victòria del moviment. Interpreten la redacció de la mateixa com una mostra del que s'havia denunciat: que els cossos policials i

la fiscalia estaven actuant contra els quatre independentistes per mor de la seva militància i ideologia política, i no perquè tinguessin proves de cap dels suposats delictes. Espines clavades

Els fets es remunten al 30 de desembre de 2010, en plena commemoració de la Diada Nacional de Mallorca, quan un grup de joves cremaren

una bandera monàrquica espanyola i la policia carregà contra la manifestació independentista. Diversos agents asseguraren quedar lesionats i, segons queda ara acreditat per la justícia, volgueren cercar algun cap de turc pels fets sense tenir proves contra ningú. Des del moment de la detenció dels quatre independentistes, les mostres de solidaritat arribaren de molts

racons de Mallorca i dels Països Catalans, però també hi hagués polítics de l'espai nacionalista i progressista que carregaren contra la crema de la bandera i diaris o periodistes -com El Mundo i Manuel Aguilera- que encetaren una campanya criminalitzadora contra els militants independentistes detinguts. Uns fets que Endavant-OSAN assegurà no oblidar durant la roda de premsa que oferí fa uns dies a la plaça de Cort de Palma, després de conèixer la sentència absolutòria. Durant la compareixença, David Pujol va felicitar les famílies de tots els acusats i a la defensa legal, però va assegurar que la sentència és una victòria general dels moviments socials i de l'esquerra independentista. Així mateix, Pujol recordà que a Mallorca encara hi ha desenes de persones encausades per la policia en el marc de diferents mobilitzacions pels drets socials i nacionals de l'illa. En aquest sentit, i entre altres, va voler fer arribar la seva solidaritat als acusats en diferents casos, com el de Bunyola, el de la Conselleria d'Educació o els de Felanitx i Sóller.

COL·LABORACIÓ

Finalitza el procés de confluència juvenil. Arran es consolida com la nova organització juvenil de l’EI MARC GARCÉS MANRESA*

Celebrada a les Terres de l’Ebre aquest passat cap de setmana, la segona part de l’Assemblea Nacional Constituent d’Arran – que va haver de ser partida en dues parts per motius tècnicsha esdevingut el darrer pas del procés de confluència iniciat fa prop de quatre anys per Maulets i la CAJEI. Queda, així, totalment consolidat el nou projecte juvenil de l’Esquerra Independentista al qual s’hi ha sumat més d’una desena d’assemblees locals durant aquest temps donant com a resultat Arran, que el passat juliol ja va quedar constituït oficialment i va iniciar el seu projecte polític. Es tanquen, doncs, en aquest cap de setmana alguns debats pendents com l’estructuració de l’Esquerra Independentista o algunes apostes tàcticoestratègiques com la defensa del territori o la lluita antifeixista. Reforçar i cohesionar l’Esquerra Independentista: una necessitat davant la conjuntura actual

Cal fer una aposta ferma i decidida per l’òrgan de coordinació del movi-

ment que s’està construint. És necessària una direcció col·legiada del moviment que permeti dotar l’Esquerra Independentista d’unes eines i un espai des d’on articular respostes ràpides i contundents en una conjuntura com l’actual. Alhora aquest òrgan coordinador tindrà la tasca de marcar les línies estratègiques del moviment i de reforçar el treball, el debat i les apostes tàctiques conjuntes de l’Esquerra Independentista. En definitiva, Arran veu en aquest espai de coordinació l’eina des d’on articular i desenvolupar el nostre programa polític alliberador per a les classes populars catalanes i considera vital la seva creació i posada en marxa de forma immediata. Una Esquerra Independentista més forta i implantada que mai, però amb constants reptes i noves necessitats:

Podem constatar, novament, un augment en implantació i força del conjunt del moviment. Els fruits dels darrers anys són evidents: un major desplegament d’ateneus i casals arreu del territori; un augment molt subs-

tancial de la implantació i representació aconseguida de la CUP en els diferents consistoris de la CAC; un sindicalisme que respon amb més força davant les agressions neoliberals, ja sigui obrint noves seccions sindicals en el cas de la COS o reforçant els nuclis existents, creixent qualitativament i quantitativa per aconseguir recuperar el protagonisme en la lluita estudiantil en el cas del SEPC. Una organització antirepressiva, Alerta Solidària, que ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i realitzar una àrdua tasca de recolzament i suport a les independentistes encausades en els diferents punts del territori català permetent mantenir-nos fermes davant l’escalada repressiva aconseguint tenir una estructura antirepressiva que ha fet possible mantenir la combativitat i la confrontació amb l’Estat. És necessari, però, afrontar nous reptes per solucionar mancances històriques del moviment. És el cas de la lluita feminista, no n’hi ha prou en entendre l’opressió de gènere com un dels tres pilars bàsics d’opressió i prioritzar—ne el treball i la lluita.

És necessària la vertebració d’una sectorial feminista dins l’Esquerra Independentista que treballi pròpiament la lluita per l’alliberament de gènere històricament deixada de banda per l’EI i que al mateix temps permeti dotar les mobilitzacions i campanyes conjuntes d’una perspectiva de gènere que ha de ser necessàriament transversal a tota acció política del moviment. Al mateix temps, reafirmem l’aposta per reforçar la COS, prioritzant la sindicació de la nostra militància, amb el treball conjunt i impulsant el seu naixement en els territoris on Arran tingui presència. També cal fer un salt en la implicació de la militància d’Arran al SEPC per aconseguir, així, que es consolidi com el referent estudiantil als Països Catalans. La lluita al carrer, l’antifeixisme i la defensa del territori; lluites que el jovent no podem menystenir.

Arran fa una aposta decidida per la defensa del territori, en línia amb el treball desenvolupat per l’Esquerra Independentista els darrers anys. És

necessari estructurar la lluita en la defensa del territori en diferents àmbits com: l’especulació, el model energètic i de l’aigua, la mobilitat i els transgènics. Al mateix temps, a part de plantar cara a aquestes agressions hem de treballar constructivament per saber respondre creant una alternativa al model actual de territori. Ens reafirmem en la lluita al carrer i l’agitació activa com a eines de confrontació i oposició al sistema considerant-les mitjans de lluita legítims, necessaris i complementaris a tota la resta. Finalment hem de destacar l’aposta per seguir mantenint la lluita antifeixista com una important aposta tàctica en un moment de crisi econòmica on el feixisme s’està reorganitzant aconseguint més suport i força que mai al llarg i ample del continent europeu i així, treballar per frenar un possible contagi d’aquest fenomen als Països Catalans. *Marc Garcés és portaveu nacional d’Arran

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

L’extrema dreta reuneix 10.000 persones a Barcelona REDACCIÓ BARCELONA

Després d'anys de perfil baix i de mobilitzacions fragmentades grupuscularment, l'extrema dreta, amb l'aval del sector ultra del PP, de Ciutadans i de PxC, juntament amb la participació destacada de la seva xarxa social, ha aconseguit mobilitzar 10.000 persones en un 12 d'octubre marcat per l'efervescència independentista al Principat. Malgrat els intents tant dels grans mitjans de comunicació com, paradoxalment, del sobiranisme oficialista de presentar-ho com la mobilització dels partidaris del no a la independència, el cert és que el perfil dels assistents a l'acte reflectia les diferents famílies entre les quals està dividida l'extrema dreta. La mobilització de Plaça Catalunya no tenia res a veure amb qualsevol mobilització del PSC, ja sigui a la Festa de la Rosa o omplint pavellons amb Felipe González d'orador. En aquest 12 d'octubre es feu patent les dificultats, pràcticament impossibilitats, dels partidaris del no a la independència per a fer un front comú en favor de la unitat d'Espanya. No és ja que la base social del PSOE es negui a compartir mobilització amb l'extrema dreta, sinó fins i tot les reserves de molts sectors del PP de jugar a fons aquesta carta pel perill de veure's esquitxats per qualsevol excés ultra. Cal recordar que la presència de Sánchez Camacho a l'acte no estava confirmada. De fet, la presidenta del PP català restava a l'espera a les rodalies de Plaça de Catalunya per saber si la concentració mantenia uns paràmetres mínims de qualitat per a fer-hi acte de presència. L'intens treball de l'equip del PP i C's, que van arribar a pactes amb pràcticament tots els grups

Imatge de la concentració a Plaça de Catalunya. Dirigents del PP com Sanchez Cmacho, Garcia Albiol o Alberto Fernández Díaz compartint míting amb els ultres del Casal Tramuntana

“La mobilització feu patent la dificultat dels partidaris de la unitat d'Espanya de fer front comú” d'extrema dreta de la ciutat, va permetre que durant l'acte l'exhibició de simbologia feixista fos nul. Aquesta, però, va aparèixer un cop desconvocat l'acte.

L'acció dels grups ultres va allargar-se al centre de Barcelona durant la tarda, intimidant la ciutadania que entrava a comprar als comerços oberts. L'acció d'aquests grups violents es va saldar amb almenys una persona agredida. Concentració antifeixista reprimida

D'altra banda, diversos col·lectius, entre els quals l'esquerra independentista, van convocar una concentració antifeixista a Plaça Universitat, que no va poder fer cap recorregut degut a la forta presència policial. De fet, els Mossos d'Esquadra van provocar els concentrats fins a carregar contra ells. Un dels concentrats va ser colpejat per la policia, que li va provo-

car ferides de consideració al cap. Tot i que segons TV3 aquestes ferides foren causades en caure fortuïtament al terra, diversos testimonis gràfics donen fe de l'agressió policial. El manifestant ferit fou traslladat al CAP de Manso per a ser atès, lloc on es personaren diversos efectius policials per a detenirlo i també per a pressionar els metges abans que aquests redactessin el seu informe. Fins allà s'hi desplaçà un advocat per intentar garantir els drets del jove, però aquest fou finalment traslladat a l'Hospital Clínic per a rebre més atenció emmanillat en una llitera i sota custòdia policial. Finalment, el detingut fou traslladat al vespre a comissaria, d'on sortí de matinada.

12-O: res a celebrar, molt a aprendre! ELISABET PUIGDOLLERS MAS CARDEDEU

La setmana del 12 d’Octubre, un grup de 80 estudiants de l’IES Manuel Raspall de Cardedeu van demanar poder anar a classe aquell dia com a acte reivindicatiu. Davant la negativa de la direcció, van demanar a l’AMPA si els podien obrir l’institut perquè un grup de gent activa al poble els fessin xerrades i tallers. Després de la segona negativa, es va decidir continuar amb la jornada al Kasino Popular, espai alliberat fa 4 anys i reobert recentment al poble. Una trentena de joves entre estudiants i ponents van participar de la jornada contraeducativa. Es va començar amb un taller on es van treballar els estereotips de gènere i l’amor romàntic. Després d’una pausa, va haver-hi una xerrada

sobre el 12 d’Octubre de 1492 i simultàniament una altra que analitza-

blea per donar continuïtat a la iniciativa i per convocar una nova jornada de xerrades pel 27 d’Octubre al matí, oberta a tothom. Tots els assistents van fer una valoració molt positiva de la jornada i es va remarcar la manca de suport per part de les institucions públiques a les reivindicacions polítiques i dels joves. Per acaEls estudiants van fer classe al Kasino Popular bar, es va munva les referències culturals als Simp- tar una txalaparta perquè tothom son. Tot seguit, es va fer una assem- pogués aprendre a tocar-la.

L’estelada ascendeix al cim d'Aitana davant la presència de l'exèrcit espanyol REDACCIÓ VALÈNCIA

La iniciativa "un cim una estelada", impulsada pel Centre Excursionista del Benicadell, l'Assemblea de Joves Greixers de Castelló de Rugat, i el grup de muntanyisme Viarany, per mostrar el rebuig al 12 d'octubre, dia de la hispanitat, ha aplegat prop de 50 persones de totes les edats al cim d'Aitana, de 1558 metres. En els més de deu anys que porta en marxa aquesta campanya s'han coronat amb estelades cims de diferents comarques del país, com ara el Benicadell, les Penyes Altes, el Puigcampana, la Serrella, el Mondúver, el Circ de la Safor, el Montcabrer o el Montgó. La pujada d'enguany ha servit també per rebutjar la presència de l'exèrcit espanyol a Aitana. Els participants han estat vigilats en tot moment pels militars espanyols que han filmat l'ascensió. Una actuació denunciada pels independentistes, en paraules de l'organització: "l'assetjament demostra la urgència de procedir al complet desmantellament de la base d'Aitana, perquè la muntanya ha de ser del poble i no dels militars".

08 EN PROFUNDITAT DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

El poder de La Caix ABEL CALDERA BERGA

Fa uns anys, corria una petita historieta per a remarcar el poder de La Caixa en la nostra quotidianitat que, actualitzant-la a 2012, diria així: “Imaginem-nos un dia en la vida d'un ciutadà mitjà, típic i tòpic, que resideix a Barcelona o en alguna gran ciutat dels voltants. Viu en un pis o casa que va comprar a una gran immobiliària, posem pel cas que era Colonial o Metrovacesa. Es desperta al matí i es dutxa. L'aigua li subministra AGBAR i l'escalfa amb Gas Natural, amb qui potser també té l'electricitat contractada. Va al pàrquing de la cadena Saba, on hi té llogada una plaça a buscar el cotxe. Agafa el cotxe i para a una gasolinera Repsol a fer benzina. Per treballar s'ha de desplaçar alguns dies a Girona, altres a Vilafranca i baixar un cop al mes a València. Tot a través d'autopistes de peatge d'Abertis. Tant el telèfon de casa, com el de l'empresa, tant el mòbil particular com el de l'empresa, tant l'adsl de casa com el de l'empresa estan contractats amb Telefònica. I si els tingués amb una altra companyia, aquesta pagaria a Telefònica per l'ús de la xarxa. Ja sigui perquè es malfia de la seguretat social, o perquè a l'empresa li ho paguen, té una assegurança mèdica contractada amb Adeslas”. Tots aquests serveis, absolutament tots, són copropietat, en major o menor mesura, de La Caixa. A més, aquesta persona probablement tingui un compte corrent a la Caixa, uns estalvis a la Caixa, la hipoteca a la Caixa, les assegurances de la llar, del cotxe i de vida a la Caixa... i un pla de pensions a la Caixa. Actualment, La Caixa basa el seu model en la combinació de serveis financers als seus clients i de participació accionarial en un ventall d'empreses de serveis bàsics de tot tipus. Aquesta tipologia d'inversió permet a l'entitat fer-se amb segments de mercat pràcticament captiu, ja que es tracta de serveis d'ús freqüent, i més tenint en compte la capacitat d'influència social que té i que li permet aconseguir situacions de quasi monopoli en molts àmbits. On aquestes prebendes es fan més evidents és en el sector de les autopistes. Tal com explicàvem a L'ACCENT 225, els beneficis nets d'Abertis, la gestora d'autopistes controlada per La Caixa i ACS era als Països Catalans de 200 milions d'euros anuals. La campanya #novullpagar va posar sobre la

taula la problemàtica de les autopistes i alhora va obligar el govern de la Generalitat a desplegar una estratègia de pal i pastanaga per a combatre aquest moviment. Així, tot i les declaracions “comprensives” del govern de Mas envers la protesta, la repressió d'aquesta a través de multes de dubtosa legalitat ha estat implacable. La Caixa també té participació directa en altres grans empreses del capitalisme espanyol com Telefónica, AGBAR o Repsol. Presència a la privatització de la sanitat

L'entitat financera ha estat també una de les principals beneficiàries de les retallades en sanitat. La Caixa controlava, a través d'AGBAR, una part de l'asseguradora mèdica Adeslas, que la companyia d'aigües compartia amb el fons francès Malakoff Médéric, dirigit per un germà de Sarkozy. Aquesta asseguradora era la principal asseguradora mèdica tant a nivell català com a nivell estatal. Quan a la primavera de 2010 la companyia francesa Suez va fer una OPA per fer-se amb el control del 80% de les accions d'AGBAR, la Caixa, abans de vendre la seva part, va retirar Adeslas de la tutela de la companyia d'aigües per posar-la sota el seu control directe, i va comprar la part de Malakoff Médéric. Amb aquest moviment l'entitat volia posicionar-se avantatjosament en el mercat de les assegurances en un moment en què les privatitzacions assenyalaven aquest sector com un dels sectors més puixants en plena crisi econòmica. La voluntat de La Caixa era integrar Adeslas

“Adeslas és la principal asseguradora mèdica a nivell estatal”

La C

cava en un comunicat. Mig any després, amb la victòria electoral de CiU, es va accelerar el desmantellament del sistema sanitari públic. Així, tal com informava Europa Press, el sector el 2011 al Principat augmentava en 52.000 clients i registrava el seu rècord anual de negoci. La unió de les dues asseguradores de La Caixa va comportar la creació d'Adeslas SegurCaixa. Amb tot, una part dels hospitals i serveis mèdics propietat d'Adeslas s'atribuiren a una altra companyia, Unión Médica Regional, coparticipada per La Caixa i el fons d'inversió Goodgrow. Aquest fons gestiona el patrimoni de la família Gallardo, propietaris dels Laboratoris Almirall. A l'aguait del que es ven la Generalitat

amb SegurCaixa, l'asseguradora del grup, per tal que “les sinèrgies que s'estableixin entre les companyies permetin accedir a un univers amb més de sis milions de clients”, segons expli-

Amb l'argument de la necessitat de liquiditat immediata, la Generalitat de Catalunya ha planificat la privatització de diverses empreses públiques, entre els quals hi figuren els dos únics peatges públics del Princi-

pat (els dels túnels del Cadí i de Vallvidrera) i la companyia Aigües Ter Llobregat, que gestiona l'abastiment d'aigua en alta a Barcelona i l'àrea metropolitana. En tots dos casos són Abertis i

“Empreses de La Caixa opten a les noves privatitzacions de la Generalitat en matèria d'aigua i autopistes” AGBAR les empreses més ben situades per a guanyar el concurs de venda. Ja s'han alçat algunes veus que denuncien que aquestes privatitza-

cions, a banda de ser una pèrdua patrimoni públic, suposaran malve dre's les dues empreses. Actualmen la Generalitat estima en 400 milio d'euros el preu de venda dels peatg de l'empresa pública TABASA i en 4 milions d'euros immediats més 400 pagar en cinquanta anys el preu venda d'Aigües Ter Llobregat. Enfro d'això, hi ha veus crítiques que co sideren que el valor de cadascuna les empreses supera els 1.000 milio d'euros. A més, cal comptar l'impa te que la venda de TABASA pot sup sar als comptes del transport púb metropolità, ja que els beneficis de peatges anaven en part a cobrir l despeses del transport públic. Una màquina de poder i influències

Tot aquest poder de La Caixa es cime ta en la influència que l'entitat té àmbits polítics i socials. La transve salitat d'aquesta influència -hi gent de tots els colors polítics i socia ha permès a l'entitat situar-se p damunt de les batalles polítiques.

L’ACCENT 236 EN PROFUNDITAT 09

Caixa ha aconseguit reforçar la seua posició malgrat la crisi

de ennt, ons ges 00 0a de ont onde ons acpolic els les

enen erha alsper

A nivell polític, La Caixa és avui la principal entitat creditora dels partits parlamentaris. La capacitat d'endeutament d'aquests partits, tal com es mostra en el gràfic adjunt, arriba a l'extrem que l'entitat permet mesu-

“La portaveu de CCOO al Principat forma part de la comissió executiva de La Caixa”

res d'impagament que no permetria a cap particular. Així, tal com figura a l'informe anual, el 2010 Unió Democràtica va deixar un impagat de 1,4 milions d'euros que l'any següent figu-

ren com a liquidats o renegociats. La transversalitat política de l'entitat es reflecteix en la composició dels consells d'administració de les seves diverses empreses, on figuren antics polítics com Miquel Roca, Francesc Homs, exconseller d'economia del govern Pujol entre 2001 i 2003, i Josep Delfí Guàrdia i Canela, exconseller de justícia 2001-2002 i amic personal de Duran i Lleida. A aquests cal sumar-hi el notari Juan José López Burniol, molt proper al PSC. La presència a priori més impactant és, però, la de la portaveu de Comissions Obreres a Catalunya, Dolors Llobet, que no només figura al consell d'administració de La Caixa, sinó també a la seva comissió executiva, l'òrgan de 8 persones que és el pinyol directiu de l'entitat, i a la comissió d'inversions. A nivell mediàtic, La Caixa integra al sí del seu consell d'administració a destacades persones vinculades a dos importants grups de comunicació del país. Es tracta de Javier Godó, propietari de La Vanguardia, RAC1 i 8TV, i de Leopoldo Rodés, propietari del grup Havas que controla el diari ARA, on el seu fill, Ferran Rodés, exerceix de president. On el poder de l'entitat es fa també molt evident és entre el que es coneix com a societat civil barcelonina. Des del Cercle d'Economia, que integra a la seva junta a alguns dels membres del consell d'administració de La Caixa, fins a Foment del Treball, on el seu antic president i actual president de la CEOE, Juan Rosell, també forma part dels organismes dirigents de La Caixa. La influència social també s'estén al Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu i al propi FC Barcelona. En la memòria de molts hi ha la imatge de la reunió que l'aleshores candidat a la presidència blaugrana Sandro Rosell va fer a casa seva amb destacadíssims membres de la societat civil i la política barcelonina per a foragitar el laportisme del club. Entre els assistents hi figuraven l'aleshores cap de l'oposició Artur Mas, els periodistes José Antich -director de La Vanguardia- i Josep Cuní, el director general de La Caixa Josep Maria Nin, el president de Repsol Antoni Brufau i Enric Lacalle, president del Barcelona Meeting Point. Els directius de La Caixa també tenen una presència molt destacada a la Fundació Príncep d'Astúries, que s'instituí el 2010 com a institució benèfica que servia alhora de punt de trobada dels interessos empresarials catalano-madrilenys. En el seu patronat s'hi apleguen els directius de grans empreses com Repsol, Telefonica, Abertis, ACS, Hispasat, Indra o la pròpia Caixa, en el que és una radiografia molt completa del compromís de l'alta burgesia catalana amb el capitalisme espanyol.

ABEL CALDERA BERGA

Les caixes d'estalvi es creen a finals del segle XIX com una forma de fomentar i canalitzar l'estalvi popular. Tenen els seus orígens en els Monts de Pietat, que era un projecte de l'associacionisme catòlic per a donar accés al diner a les classes populars. La Caixa, tal com la coneixem avui en dia, és fruit de la fusió el 1990 de dues entitats: la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, coneguda com a Caixa de Pensions, i la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, coneguda com a Caixa de Barcelona. Aquesta darrera, la Caixa de Barcelona, fou coneguda com la caixa dels marquesos perquè al seu consell d'administració era format per nobles que feien obres de caritat. De fet, des de la seva fundació el 1844 fins el 1977 conservà aquesta estructura d'aristocràcia filantròpica. A partir de la reforma de 1977 es va modernitzar i va absorbir altres petites caixes comarcals o sectorials fins a convertir-se en la segona del Principat. Pel que fa a la Caixa de Pensions, fou fundada el 1904 per diverses entitats civils catalanes sota l'impuls de Francesc Moragas, que era president del Foment del Treball. Els motius de la seva fundació van molt lligats a la història social del país. Moragas, juntament amb altres burgesos, estaven espantats per l'intent de vaga revolucionària de 1902 i es van adonar que o començaven a crear un cert teixit assistencial que amortís les diferències socials o . Així, aquesta entitat es convertí en un símbol de la puixant Catalunya noucentista i mantingué aquesta fama d'entitat lligada al país quan el 1939 fou l'única que respectà el valor dels dipòsits en pessetes republicanes. Tot i així, en aquell 1939 passà a control de funcionaris franquistes, fet que s'allargà fins el 2003. El seu primer director general fou, de 1939 a 1976, Enrique Luño Peña. Aquest jerarca franquista fou també rector de la Universitat de Barcelona i procurador a corts. Des del seu càrrec de rector, una de les accions més destacades fou intentar desposseir Jaume Vicens Vives del títol de doctor i expulsar-lo de la universitat. Luño

fou substituït per José Vilarasau Salat, que exercí de director general de 1976 fins a 1999, i de president des d'aquest any fins 2003. Vilarasau també provenia dels alts càrrecs del franquisme, ja que havia estat Director General Adjunt de la Compañía Telefónica Nacional de España, Director General del Tesoro y Presupuestos del Ministerio de Hacienda i Director General de CAMPSA. Com a presidents, l'entitat tingué també destacades personalitats del règim. Un d'ells fou Miquel Mateu, alcalde franquista de Barcelona de 1939 fins a 1945. Un altre, Narcís de Carreras, un dels factòtums de la burgesia franquista catalana -fou president del Barça-, la nissaga del qual continua tenint una influència destacable en el bloc de poder barceloní. Així el seu fill és l'ideòleg de Ciutadans Francesc de Carreras, l'ideòleg de Ciutadans, mentre que el seu nebot, i fillol, és l'exministre de defensa i expresi-

dent de Caixa Catalunya Narcís Serra. A de Carreras el substituí un antic lligaire i col·laborador de Cambó, Salvador Millet, que fou alhora substituït per un antic president de la diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch. El canvi d'aquesta estirp franquista per una de nova més vinculada al teixit de poder autonòmic es produí entre 1999 i 2003. Ricard Fornesa i Isidre Fainé accediren a la direcció de l'entitat, desplaçant de la presidència el 2003 a José Vilarasau. Aquest havia estat sempre molt distant de CiU, i no havia fet el viratge de molts empresaris i directius que des de mitjans dels 80 assentaren la seva aliança amb el pujolisme. De fet, es diu i es rumoreja intensament que aquesta fou una maniobra orquestrada per qui aleshores era conseller d'economia de Jordi Pujol, un tal Artur Mas. I que, això i segurament altres serveis, l'ajudaren a ser ungit successor del president.

La història d’una entitat

10INTERNACIONAL

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

L’independentisme torna amb més força que mai IKER BIZKARGUENAGA VITORIA-GASTEIZ

El 21 d'octubre se celebren eleccions autonòmiques a la CAPB (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), i amb totes les prevencions que cal prendre cada vegada que s'escriu sobre uns comicis abans que se celebren i, per tant, sense conéixer-ne els resultats, és un fet inqüestionable que aquests canviaran l'escenari polític i institucional d'aquesta part d'Euskal Herria. Encara que només siga perquè a diferència de fa tres anys i mig aquesta vegada totes les expressions polítiques hi podran concórrer. L'esquerra abertzale, il·legalitzada i exclosa el 2009, es presenta ara dins de la coalició Euskal Herria Bildu (EH Bildu), al costat d’Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba, formacions amb què també va compartir la candidatura d'Amaiur a les eleccions al Congrés espanyol. Aleshores, l'aliança sobiranista d'esquerres va ser la primera força a Hego Euskal Herria, amb set diputats, i va aconseguir una fita en la història recent d'aquest país. Amb les mateixes expectatives acudeix EH Bildu a aquesta nova cita amb les urnes, encara que en unes eleccions a tres territoris, sense Nafarroa, on l'esquerra abertzale té una força major que el PNB, aquest últim ix com a favorit. Les enquestes, almenys, situen la formació d'Iñigo Urkullu, amb el seu president com a candidat, com a primera opció per accedir al Govern. En canvi, per primera vegada una força política que representa la gent abertzale i d'esquerres té opcions serioses d’aconseguir la victòria. Aquest article està escrit tot just unes hores després que la coalició independentista abarrotara el BECmés de 12.000 persones-, on els jeltzales no van aconseguir omplir el recinte, i es pot dir que ara per ara les espases estan empunyades ben alt. En aquest sentit, també cal apuntar que en aquestes eleccions el PNB s'ha erigit en la força representativa del sistema, més enllà de matisos ideològics. Amb el PSE i PP apuntant clarament a la baixa i sense opcions –curiosament, són els dos partits que han ostentat la majoria parlamentària en l'última legislatura gràcies a l'exclusió de l'esquerra abertzale–, el partit d'Urkullu s'ha convertit clarament en l’opció de tots aquells sectors que

Actecentral de Bildu al BEC, amb actuació castellera inclosa

temen una irrupció d'EH Bildu a l'Executiu autonòmic. Mitjans propers a l’unionisme sociològic (el Grup Vocento, El País...) estan fent campanya a favor del PNB de forma oberta, a fi d'impedir que els independentistes d'esquerra assolisquen la majoria. Propostes com fusionar les conselleries d'Interior i Justícia en un sol departament de Llibertats Ciutadanes, al capdavant del qual se situaria Julen Arzuaga, advocat lligat a l'Observatori de Drets Humans, Behatokia, i jutjat a l'Audiència Nacional per la seua vinculació amb el moviment pro amnistia, per exemple, han fet grinyolar molts ressorts del poder establert a Euskal Herria. Per això el PNB es nodrirà de vots procedents d'altres partits com el PP –segons les enquestes, al voltant d'un 25% dels seus votants a les eleccions al Congrés espanyol votaran ara el PNB– i en menor mesura, el PSE. En qualsevol cas, i més enllà de qui obtingui el major nombre d'escons, el Parlament de Gasteiz reflectirà en la pròxima legislatura una imatge molt més d'acord amb la realitat social i política d'aquest país, amb quatre grans blocs: la dreta basca lligada al PNB, l'esquerra basca que representa EH Bildu, la dreta espanyola del PP i un PSEPSOE, a qui costa molt qualificar com a esquerra, però que per descomptat sí que representa l’unio-

nisme espanyol tant com el PP. Però aquestes quatre forces no estaran representades de forma equilibrada, tal com sosté el mite unionista que aquesta societat (en aquest cas, la de la CAPB) està dividida en parts iguals, sinó que els partits d'obediència nacional basca seran clarament majoritaris davant dels d'obediència espanyola. De fet, es preveu que entre PNB i EH Bildu es facen amb dos terços de la Cambra, una correlació de forces molt favorable per als abertzales. Context especial

Així mateix, les pròximes eleccions són també importants pel context en què es produeixen, just quan Euskal Herria es troba immersa en ple procés per arribar a un escenari de pau i democràcia. Així, la campanya electoral coincideix amb dos esdeveniments molt significatius: el primer aniversari de l'anunci per part d'ETA del cessament definitiu de les seues accions armades (20 d'octubre, jornada de reflexió), i el tercer aniversari de l'operació policial desenvolupada a la seu nacional del sindicat LAB, que es va saldar amb l'arrest de diversos militants significatius de l'esquerra abertzale (Arnaldo Otegi i Rafa Díez, entre ells) i que pretenia avortar el debat emprés per aquest sector polític per implementar una nova estratègia en el procés d'alliberament nacional i social.

Només han passat tres anys des que desenes d'uniformats, amb Baltasar Garzón al comandament i la mà d'Alfredo Pérez Rubalcaba en l'ombra, van intentar fer descarrilar un projecte que venia gestantse des de temps enrere i que buscava dotar l'esquerra independentista d'un full de ruta que li permetés superar el bloqueig en què estava instal·lada la política basca des de feia anys. Un bloqueig que beneficiava els interessos dels estats. Afortunadament, van arribar tard i els esdeveniments s'han succeït amb gran rapidesa, per a esperança de la gran majoria de la societat basca i desolació dels que es movien còmodament en l'anterior escenari. L’enrabiada de l'Estat després de la intervenció gravada d'Arnaldo Otegi –que ha estat incomunicat immediatament– en l’acte citat del BEC és només un exemple de la desorientació en què es mouen en aquest moment els mandataris espanyols. En aquests tres anys l'esquerra abertzale ha sabut teixir noves aliances i ha recuperat la confiança de bona part de la ciutadania, mentre que, al costat oposat, les forces que representen l'Estat estan més desacreditades que mai. Ara per ara, l'Estat espanyol, sense oferta i sense credibilitat davant la societat basca, ha perdut la batalla política a Euskal Herria, i les urnes en seran també reflex. Entre

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

altres coses, perquè EH Bildu representa, més que la unió de quatre sigles diferents, una aposta política molt concreta, tant en l'àmbit nacional, com social i en favor de la resolució del conflicte. Una proposta diametralment oposada a la que promouen des de Madrid. Amb els poders econòmics i mediàtics bolcats amb Urkullu, no serà fàcil que la candidatura que encapçala la professora i escriptora Laura Mintegi aconseguisca la victòria, i serà més complicat que fins i tot guanyant puga governar. El PP ja ha anunciat que si es donara el cas donarà els seus vots al PNB perquè EH Bildu no accedisca al Govern. Però aquest fet no deixa de ser secundari per als qui conformen l'àmplia aliança abertzale d'esquerres, que veuen en aquests comicis una nova oportunitat de consolidar i impulsar el procés de solucions i avançar cap a un nou marc polític. I en aquest objectiu, el que sí que és segur és que la seua oferta serà ratificada amb una força desconeguda fins ara. Com succeirà també a Nafarroa, on previsiblement el Govern d'UPN es veurà obligat a avançar les eleccions en poc temps. Tres anys després, l'esquerra abertzale torna reforçada i amb la mirada posada en una independència que apunta ja com a opció real a curt termini.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

L’avanç d’Escòcia cap al referèndum del 2014 MONTSE VENTURÒS BARCELONA

des, que auguren un guany de vots contraris a la independència. Com a exemple, el British Social Attitudes d’aquest 2012 marcava que prop d’un terç dels escocesos votarien a favor de la independència fet que es situa al voltant del 32%, nou punts per sobre de l’any 2010 i fins a 3 punts per sota de l’any 2005. Les claus per a la consecució de la independència tenen dos anys per a ser debatudes pel poble escocès i determinar a través del referèndum la seva opció. Una altra qüestió per al debat és aquella que flirteja amb una suposada independència però sense tenir en compte quin tipus d’estat es vol ni el perquè. Aquest fet, posa sobre la taula un seguit de problemes envers els drets socials bàsics de la població que es podrien veure igualment afectats en una Escòcia independent dominada per la dreta. Ara només resta esperar els esdeveniments que s’aniran desenvolupant d’ara i fins la tardor del 2014 on es determinarà el futur d’aquesta nació del Nord d’Europa.

Edimburg ha viscut un darrer mes convuls; cosa estranya ja que el tarannà escocès, i menys a la capital, no deixa entreveure massa el que s’amaga rere els esdeveniments polítics que dia a dia succeeixen en aquesta nació del nord. Si a principis de mes el rumor sobre el possible acord entre Escòcia i Anglaterra per a dur a terme el referèndum escocès es feia palès als mitjans de comunicació, la confirmació, que el passat dilluns 15, aquest acord es signava a Edimburg, suposava en primer lloc, el pacte que la consulta tindria només dues respostes, i que aquesta es duria a terme a la tardor de 2014. Una altra fita històrica va tenir lloc també el passat 22 de setembre, quan prop de deu mil persones participaren de la Marxa per la Independència als carrers d’Edimburg sota el lema: Independència per Escòcia. Aquesta és una fita que no deixa de sorprendre si tenim en compte que es tractava de la primera manifestació independentista de la historia del poble escocès. Com arribar fins aquí

Manifestació per la Independència

Era el mes de gener d’aquest mateix any quan Alex Salmond, anunciava un referèndum per la independència d’Escòcia després d’aconseguir majoria absoluta al Parlament escocès l’any 2011. Era la primera vegada que el SNP (Partit Nacional Escocès) aconseguia una majoria amb 67 escons en detriment de les forces laboristes que històricament havien guanyat a Escòcia. Els laboristes, partidaris de la continuïtat amb el Regne d’Anglaterra, perderen la gran majoria dels seus vots després de l’augment del poder conservador a Londres i de la seva tesis segons la qual Escòcia sense el Regne Unit no podria sobreviure sota cap concepte. És a partir d’aquest moment que el procés independentista escocès s’accelerà de forma incombustible fins a dia d’avui, en què a diari es viu el procés intensament des de molts sectors socials i polítics però sense massa transcendència en la vida pública escocesa. Es podria definir el darrer curs polític escocès com un estira i afluixa entre Edimburg i Londres per tal d’establir les bases del referèndum que es durà a terme la tardor del 2014. Els principals punts calents d’aquest debat, i que han sacsejat la societat escocesa i anglesa en els darrers mesos es basaven principalment en tres aspectes: les preguntes que hauria d’incloure el referèndum, l’edat dels votants i finalment la data de celebració. En el primer cas, el SNP ha defensat des d’un primer moment la formulació de tres preguntes en el referèndum, que a banda del sí i el

Ja feia més d’un any que s’estava organitzant. Múltiples agents socials i polítics s’uniren per a la defensa de la independència d’Escòcia i la manifestació va suposar el punt de partida de tot un seguit d’actes i esdeveniments en pro de la independència per tal de buscar complicitats a favor del vot positiu en el moment del referèndum. Aquesta manifestació segons els organitzadors “és només la primera mostra de moltes altres activitats que volem dur a terme durant els dos anys que tenim abans del referèndum. Ens hem de fer sentir al carrer”. La manifestació es convocà a través de la plataforma “Escòcia per la Independència” que aplega un seguit de formacions polítiques i socials amb un únic objectiu: promoure el referèndum i la independència. Prop de 10.000 persones iniciaren la marxa al nord de Meadows Park per travessar els principals carrers d’Edimburg i cloure l’acte als jardins de Princess Street, on una trentena de persones de diferents àmbits polítics i socials posaren sobre la taula les principals raons de la lluita per la consecució de la independència. Per altra banda, una gran quantitat de catalans i catalanes residents a Edimburg i que no pogueren participar de la històrica manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona, van voler fer palès el seu suport a l’autodeterminació de les nacions i participaren també de la marxa, juntament amb altres persones de diferents nacions sense estat.

Okupació al barri de Hackney de Londres

no, haurien d’incloure també un suposat augment de les competències i de l’autogovern per a Escòcia però en el mateix marc estatal que fins ara, el Regne Unit. La segona de les qüestions claus ha estat defensada també pel govern escocès, el qual ha pretès que els joves censats a partir dels 16 anys d’edat, puguin participar també de

“Prop de 10.000 persones iniciaren la marxa a Meadows Park per travessar els principals carrers d’Edimburg ” la consulta. Finalment, i aquesta ha estat la qüestió més discutida entre ambdós governs ha estat la data per a la celebració del referèndum que Escòcia sempre ha proposta pel 2014. Des del moment de l’anunci del referèndum el gener del 2012, des de Londres es va intentar imposar un data que no superés els 13 mesos des d’aquell moment però Escòcia

ha justificat una vegada rere l’altra que ha de ser ella i només ella la que decideixi el moment idoni per a aquesta històrica fita. Finalment, el passat dilluns 15 d’octubre Escòcia i Anglaterra signaven l’acord el qual ha de permetre el traspàs temporal de la competència pera dur a terme referèndums al Parlament escocès en virtut del mecanisme anomenat Secció 30. L’acord també permetrà que sigui des d’Escòcia des d’on es gestionin totes i cadascun dels passos a seguir per a la seva consecució, sempre sota l’atenta mirada i supervisió de la Comissió Electoral del Regne Unit. Tan és així, que es trobaven a Edimburg el primer ministre anglès, David Cameron i el seu homòleg escocès, Alex Salmond per a la signatura de l’anomenat Agreement between the United Kingdom Government and the Scottish Government on a referendum on independence for Scotland. Aquest acord permetrà en primer lloc que els joves a partir de setze anys puguin votar i que el referèndum es dugui a terme durant la tardor del 2014. Per altra banda i pel que fa a les qüestions a respondre en la consecució del referèndum, només n’hi haurà dues, tal i com Londres proposava inicialment i tal i com fins ara havien tingut tots els processos d’autodeterminació

contemporanis de diferents estats de l’Europa de l’est o bé el darrer cas, durant l’any 2005 a Montenegro. El per què de la independència

Són molts els motius que el poble escocès esgrimeix per tal de defensar la independència i la seva lliure determinació com a poble. Molts

“Són molts els motius que el poble escocès esgrimeix per tal de defensar la independència “

dels motius que actualment s’utilitzen en favor de la independència son de caire econòmic degut a la crisi que afecta bona part del país, i que ha vist com les retallades que Londres ha executat han afectat greument la població fins uns límits insospitats. Ara per ara però, la independència d’Escòcia és valorada a través d’enquestes, moltes i molt varia-

12ECONOMIA

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

Multinacionals del petroli promouen l’extracció per fracking a les comarques de Castelló M.C. BARCELONA

L'empresa Montero Energy Corporation SL, filial de la multinacional R2 Energy, ha sol·licitat recentment tres permisos de recerca d'hidrocarburs pera extracció per fracking a les comarques de Castelló. Es tracta dels projectes Arquímedes (que afectaria directament 90.000 hectàrees,) Pitágoras (50.000 ha) i Aristòtil (40.000). Afectaria les poblacions d’Albocàsser, Alcalà de Xivert, Benicarló, Càlig, Canet lo Roig, Cervera del Maestre, La Jana, La Salzadella, Les Coves de Vinromà, Peñíscola, Rossell, San Jorge, Santa Magdalena de Pulpis, Sant Mateu, San Rafael del Río, Sarratella, Tírig, Traiguera, Vallibona, Vinaròs, Chert, Castell de Cabres, Catí, Herbés, La Torre d’En Besora, Palanques, Vilar de Canes, Vilafranca, Zorita del Maestrat, Ares del Maestre, Benassal, Castellfort, Cinctorres, Culla, Forcall, La Mata de Morella, Morella, Olocau del Rei, Portell de Morella, Todolella, Vilafranca del Cid i Vistabella del Maestrat La notícia ha anat acompanyada d’una intensa campanya de propaganda prometent generació de llocs de treball i grans riqueses. A més d’afirmacions sobre la netedat d’aquest sistema.

Manifestació a Vitoria-Gasteiz en contra de fracking

gua de l’agència estatal nord-americana GSGI (Global Shale Gas Initiative, iniciativa global de gas pissara) amb països com Xina, Índia, Jordània o Polònia per a fer explotacions amb tecnologia i i empreses dels EUA; i nombrosos estats més s’hi ha mostrat interessats. Les previsions són que cap a 2030,

el 15% del gas mundial sigui gas pissarra. Perills i reaccions: prohibició en diferents països europeus

Al llarg dels darrers anys, han aparegut un seguit de problemes associats a aquestes explotacions: la contaminació d’aigües, tant aqüí-

fers com de superfície; contaminació de l’aire dels gasos emanats, contaminació dels sòls, amb conseqüències sobre al salut, el medi ambient, i l’agricultura, i riscos sísmics associats als moviments de terra. A més de l’elevat consum d’aigua necessari, un problema especialment delicat als Països Cata-

lans. Davant les incògnites i amenaces ambientals i per a la salut, i molt probablement també per evitar el monopoli tecnològic nordamericà, el Parlament Europeu reclamà el 2011 una regulació i el llistat dels productes químics perillosos utilitzats. El parlament de l’Estat francès va prohibir, l’11 de maig de 2011, la utilització de la fracturació hidràulica i ha retirat els permisos vigents. Altres països han aprovat suspensions i moratòries, com és el cas d’Holanda, Anglaterra, Quebec, Sud-Àfrica o Bulgària. Les lleis més permissives amb les explotacions contaminants de l’Estat espanyol haurien acabat atraient l’interès i projectes de les empreses explotadores a la part dels Països Catalans sota administració espanyola. A més de les prospeccions anunciades a Castelló, també hi ha actualment em marxa a Lleida, els projectes Perseu, Prometeu, Helios i Atlas, de Frontera Energy, que afectarien unes 400.000 ha, i Darwin, de Montero Energy (90.000 ha); al Solsonès, el projecte la Pedrera, d’Enagas; al Bages Les Pinasses i Fontanella; a Osona el projecte Leonardo (76.000 ha) i a Ripoll, el projecte concedit per 6 anys a Teredo Oil Ltd, de 50.000 ha.

Què és el fracking?

El fracking o fracturació hidràulica és una tecnologia d’extracció d’hidrocarburs com petroli o gas no convencional atrapats a roques de pissarra i esquists mitjançant la injecció d’aigua i sorra en pous perforats a gran profunditat fins a les roques mare. La injecció es fa amb uns determinants additius químics –actualment secret industriala elevades pressions, aquests fluxos a alta pressió fracturen les roques i alliberen els gasos o petroli que surten pels pous, a més de part de la mescla injectada. La perforació i fracturació hidràulica es repeteix al llarg de tota la veta. És una tècnica molt aplicada als Estats Units i en altres països, que es començà a investigar a partir de la crisi del petroli de 1973, i s’ha estès progressivament, sobretot a partir de l’exhauriment de les reserves tradicionals d’hidrocarburs i l’augment dels preus del combustible, que ha fet més rendibles tècniques més cares de perforació com aquesta. A partir dels anys 2000, experimenta el seu auge de la mà de grans companyies com la nordamericana Halliburton. Estats Units té actualment el monopoli de la tecnologia, i és en aquest país on hi ha més explotacions (més de mig milió de pous). Fins ara només hi ha pous en actiu als EUA i Canadà, però ja s’han signat un seguit d’acords empresarials sota el parai-

“Ningú sense sostre”: festival solidari dels afectats per les hipoteques LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

El passat dissabte 13 d'octubre la plataforma d'afectades per les hipoteques de València, juntament amb la PAH Horta sud i la CDH-Coordinadora pel Dret a l’Habitatge organitzaren la fira solidària “Per un habitatge digne” i el festival solidari “Ningú sense sostre 2012” al Parc del Dijous a la població d'Alaquàs (l'Horta sud). La jornada tenia com a objectiu final la recaptació de fons per poder continuar la seva tasca: la lluita per un habitatge digne i contra els desnonaments. La jornada estava dividida en dos grans blocs, el primer fou d'onze del matí fins a les quatre de la vesprada, que tingué lloc la Fira. En aquesta Fira s'hi podien trobar tot un reguitzell d'entitats socials on mostraven al públic la seva feina però també oferien tallers. Per altra banda, durant tot el matí es va poder gaudir a la zona dels concerts, de nombrosos cantautors

com Lucho Roa, David Calabuig, Viva Tirado o Pau Alabajos entre d'altres. Hi hagué animació infantil de temàtica social a càrrec de Circolandia i Colorin Colorado. A partir de les set de la vesprada, l'entrada al recinte (que al matí havia estat gratuïta) costava 8 euros a taquilla i donava dret a unes quantes hores de bona música en directe, d'un show d'humor a càrrec dels “Curas Hinchables Para Niños Insaciables” i de l'actuació dels graffiters Gabriel&BCHS i dels Brohafonías (pintura i acció) i dels concerts dels grups Ki Sap (València), Fe de Ratas (Astúries), Ni Media Ni Guarra (Madrid), Arzua25 (País Valencià), Zurakapota (l'Horta) i els Habra Kadaver també de València. Després de l’èxit del concert de l’any passat, l’assitència d’enguany no va complir les expectatives, per bé que quasi cinc-centes persones ompliren el recinte.

Manifestació des de València

El mateix dia 13 d'octubre per la vesprada hi havia convocada internacionalment la manifestació Global Noise. Amb aquest lema es van fer a centenars de ciutats del món marxes amb molt de soroll, reclamant una serie de punts, que incloïen: ·La creació d'una banca pública, sota control social, al servei de les persones i la societat i no sotmesa a altres interessos que els generals; ·El cessament immediat de privatitzacions i retallades, i el desenvolupament d'uns serveis públics suficients que garanteixin la cobertura de les necessitats de tota la població. ·La regulació immediata del mercat immobiliari per acabar amb l'especulació d'un bé de primera necessitat, l'establiment de la normativa legal que empari les persones que necessitin acollir-se a la dació en pagament, així com la moratòria dels desnonaments i la

reconversió de pisos hipotecats executats i pisos buits per a l'establiment d'un parc públic d'habitatges en règim de lloguer social. ·L'anul · lació de la reforma laboral i la creació d'un nou marc laboral que protegeixi els drets de les persones treballadores. La implantació de salaris mínims i rendes bàsiques que permetin cobrir les seves necessitats a tota la ciutadania, així com l'establiment de salaris màxims; ·La derogació dels tractats i pactes que constitueixen la Unió Europea de les grans empreses i bancs, així com la construcció d'una Europa social i democràtica. En el cas de la ciutat de València, els organitzadors de la marxa, després de parlar amb la PAH van arribar al acord de fer que la manifestació, que eixia del centre de València, cabés a les portes del parc d'Alaquàs, i d'aquesta forma, ajuntar les dues lluites en una sola jornada de reivindicació on participaren centenars de valencians.

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

ESPORT 13

L’Ironman, entre l’èpica i el negoci RAFA ESCOBAR MANISES

Dintre del triatló, cursa que combina les disciplines de natació, ciclisme i carrera a peu, existeixen diferents distàncies. Per a qualsevol triatleta que ha completat les distàncies esprint, olímpica o fins i tot l’anomenada B (mig Ironman), existeix un somni, un repte al qual haurà d’arribar per tal de sentir-se un triatleta complet, acabar un Iron Man. De la mateixa manera que un corredor a peu es marca l’objectiu de córrer una marató, el nedador una gran travessia o el ciclista alguna de les mítiques i emblemàtiques cicloturistes; el triatleta sempre contempla l’horitzó d’aquesta cursa composada per tres segments: 3.800 metres de natació, 180 km amb bicicleta i la distància d’una marató corrent (42km 195m). La relativa joventut d’aquest esport ha provocat que a nivell organitzatiu la situació siga una mica caòtica, de fet el nom d’ Ironman es correspon al d’una franquícia internacional, una empresa privada que organitza aquests grans esdeveni-

Ironman és una franquícia cada cop més coneguda

ments esportius arreu del món, de manera que totes les competicions de triatló de llarga distància que no estan organitzades per Ironman no gaudeixen de prestigi. Tot això acompanyat d’una campanya de marketing amb el seu merchandaising

corresponent. Les federacions estatals i internacionals de moment s’han limitat a organitzar curses de menor distància, prestant una especial atenció als triatlons de distància olímpica, sense tractar de competir amb la fran-

quícia. De la mateixa manera que la Fórmula 1 la distinció entre federacions esportives i el negoci privat de les franquícies que impulsen els esdeveniments no està gens marcada Aquest passat 14 d’octubre s’ha celebrat el més important de tots els

Ironman, aquell al que únicament es pot acudir acreditant marca, l’Ironman de Hawaii. Si acabar un Ironman ja és excepcional, classificar per a Hawaii és encara més extraordinari, únicament els triatletes que s’hi dediquen o aquells populars amb una condició física extraordinària tenen la possibilitat de participar en aquesta mítica cursa. En aquesta ocasió el guanyador masculí fou l’austríac Pete Jacobs amb un temps de 8 hores i 18 minuts, mentre que en categoria femenina la guanyadora fou la nord-americana Leanda Cave amb un temps de 9 hores i quinze minuts. En aquesta ocasió el basc Eneko Llanos, un dels favorits en edicions anteriors, va haver d’abandonar a causa d’una lesió a l’últim segment de carrera. Caldrà veure en un futur si la gestió d’aquests triatlons extrems continua a mans de franquícies privades, o bé la celebració d’aquests esdeveniments s’obre a noves entitats i institucions, de manera que esdevinga quelcom més accessible per a la creixent família dels triatletes.

El Club Patí Vic posa El València CF repartirà dividends malgrat tenir més l’estelada amb blau a la seua samarreta de 200 milions de deute RAFA ESCOBAR MANISES

RAFA ESCOBAR MANISES

Els malabarismes institucionals i financers per tal de salvar el València CF de la fallida tècnica escriviren un nou i grotesc episodi a finals del passat setembre, quan el club de Mestalla anuncia el repartiment de dividends entre els seus accionistes, tot i tenir un dels deutes més elevats de tots els clubs que formen part de la LFP. La intenció d’aquesta maniobra sota sospita, no és un altre que el de dotar de liquiditat a la Fundació València CF que ostenta el 74% de les accions del club i que, tot i tenir participació institucional i privada, es troba societàriament desvinculada del club. Aquesta fundació per poder adquirir el seu paquet accionarial, va demanar un crèdit de 81 milions d’euros a Bankia l’any 2010. Durant els cinc primers anys únicament

ha de fer front a uns interessos que pugen a 4,8 milions d’euros anuals. Fa poc més d’un mes, ja tractarem a un article d’aquesta mateixa secció la situació. Les alarmes saltaren quan la Fundació no pogué fer front al pagament dels interessos del deute del préstec. Aquesta situació suposava que l’entitat financera es veuria obligada a executar a l’avalador, l’Ajuntament de València. És precisament per això que s’ha buscat aquesta paradoxal solució, un repartiment de dividends en avançant futurs i hipotètics beneficis entre els accionistes, entre els quals es troba la Fundació com a accionista majoritària, per tal de que aquesta pogués fer front als pagaments. La solució xoca frontalment amb la situació econòmica de la societat, la pregunta que ens ve

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

ràpidament al cap és la següent: com un club amb més de 200 milions d’euros de deute pot repartir dividends tot i haver tancat l’exercici 2011-2012 amb uns exigus beneficis? Caldrà veure en un futur proper la viabilitat o fins i tot la legalitat de l’operació que en tot cas haurà de ser aprovat per una junta d’accionistes. Així i tot, aquesta solució no és més que un pedaç per a una fundació que no genera beneficis i que a partir del 2015 haurà de fer front al pagament del deute. Malgrat les actuacions provisionals, la crisi econòmica del club de Mestalla és profunda i qüestiona la seua viabilitat, més encara si el rendiment esportiu de la societat disminueix i no és capaç de classificar per a la Lliga de Campions, situació que esdevindria una catàstrofe econòmica amb conseqüències difícils de mesurar.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

El Club Patí Vic, integrant de l’Hoquei Lliga ha decidit inserir a la seua samarreta el logotip de l’Assemblea Nacional Catalana així com la bandera estelada amb el triangle de color blau i l’estel blanc. Segons declaracions de la directiva, la decisió ha segut molt ben acceptada pels socis i jugadors del club. De la mateixa manera la directiva del Club Patí Vic ha fet una crida a l’afició per a que plene el pavelló d’estelades. L’estrena de la samarreta es va produir el passat dissabte 13 d’octubre, al pavelló de Vic, en el derbi osonès que enfrontava l’equip local amb el Club Patí Voltregà. L’enfrontament va concloure amb la victòria per tres gols a zero del conjunt de Vic, en una jornada marcada pel gran nombre d’estelades amb blau i també amb l’estel vermell, i pels crits en favor de la independència. Cal remarcar però que aques-

ta decisió del club osonès, malgrat tindre un component reivindicatiu important en el context polític actual, pren partit per la simbologia d’una part de l’independentisme, vinculada amb els partits polítics de l’establishment polític català que, en fer seua la bandera amb blau, deslliga, al menys a nivell simbòlic, la independència de la transformació social, obviant que existeix un sector de l’independentisme molt important que té uns plantejaments diferents als de l’ANC, tant pel que fa a nivell del marc nacional com pel que fa a la proposta de model socioeconòmic. En un futur es veurà si el gest del club patí Vic es seguit pel d’altres entitats esportives, i si aquestes prenen de la mateixa manera, partit per l’independentisme institucional, com ha segut el cas, o contemplen la diversitat existent dintre d’un moviment que sempre ha tingut un component de canvi social molt important.

14 CULTURA

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

Ens deixa l’historiador marxista de l’era dels extrems Manel López Esteve BARCELONA

ric J. Hobsbawm va posar per títol a la seua gran història del segle XX L’era dels extrems. Era un segle que coneixia bé. Com remarcava l’obituari aparegut al periòdic The Guardian, Hobsbawm havia nascut en un excel·lent any per un comunista, el 1917, i se n’anava en plena crisi del capitalisme mundial tot just fa unes setmanes. Un bon comiat per a un britànic nascut a Alexandria, que s’havia fet comunista a l’Alemanya de Hitler, que no va demanar mai perdó pel seu compromís amb el marxisme i el comunisme i que als seus 94 anys, en ple col·lapse del capitalisme financer, plantejava la vigència del pensament marxià per al segle XXI, en el llibre Com canviar el món. Amb poca mena de dubtes, Eric J. Hobsbawm ha estat l’ historiador marxista més influent i llegit del segle XX. Membre des de ben jove del Partit Comunista de la Gran Bretanya (CPGB) i del seu magnífic grup d’historiadors, al costat de noms de la talla d’E.P. Thompson, Rodney Hilton, Christhopher Hill o Victor Kiernan, l’activitat de Hobsbawm com a historiador i home d’esquerres ha estat incessant fins als seus darrers dies. Si haguéssim de destacar les principals aportacions de Hobsbawm com a historiador, entre una producció variadíssima i inabastable, aquestes serien l’anàlisi del moviment obrer i la classe treballadora, els moviments populars i la mobilització camperola, la reflexió historiogràfica i les

aportacions al cos del materialisme històric, els nacionalismes, amb la seua tesi tant debatuda de l’ invent de la tradició, i l’anàlisi global del món contemporani, a través de l’excel·lent sèrie d’”eres”, l’Era de la revolució, l’Era del capital, l’Era de l’Imperi i la Història del Segle XX, a les

que hi podríem afegir la seua autobiografia. Podríem dir, com van fer Raphael Samuel i G. Stedman Jones, que l’obra de Hobsbawm es caracteritza per la capacitat d’entrelligar les proposicions clàssiques del marxisme amb les preocupacions empíriques de la història social i econòmica en una xarxa perfectament integrada. Cal assenyalar que el conjunt de l’obra de Hobsbawm descansa sobre tres fonaments historiogràfics importants: a) la preocupació de la transició històrica, és a dir de com s’estableixen històricament unes noves relacions de producció, b) la lluita de classes en el nucli del procés històric, concedint una especial rellevància a l’experiència de la classe treballadora en la seua totalitat i a la dimensió política d’aquesta experiència, i c) la construcció d’una història de la societat, una història total en el sentit de P. Vilar amb la voluntat d’explicar la lògica total dels processos històrics. Més enllà dels fonaments generals de

l’obra de Hobsbawm, les seues aportacions concretes han generat no poques controvèrsies històriques i polítiques. Segurament, la més rellevant d’ entre aquestes ha estat la seua anàlisi sobre el nacionalisme, més que no pas sobre la nació, com a fenomen històric. En més d’una ocasió, els prejudicis cap al nacionalisme en termes genèrics que el mateix Hobsbawm havia expressat en les seues obres li van impedir veure que al mateix temps que els nacionalismes han estat la base d’odis col·lectius i genocidis també han nodrit la lluita contra les dominacions imperials, la capacitat de transformar societats i la preservació de la diversitat cultural amenaçada. Tot i així, no podem menystenir la importància d’aportacions tant rellevants i útils en l’estudi dels nacionalismes com la de l’invent de la tradició o la concepció de la nació com a producte de la contemporaneïtat. En cap cas, els plantejaments de Hobsbawm sobre els moviments nacionals permeten desautoritzar el conjunt de la seua obra, com s’han apressat a fer a casa nostra publicistes de segona finançats per fundacions nascudes a l’ombra de la corrupció pairalista que ara parla d’Estat propi per continuar amb la repartidora. El que realment fa nosa és que un home com Hobsbawm acabés les seues memòries el 2002 amb un “No abandonem les armes, ni tant sols en els moments més difícils. La injustícia social ha de continuar essent denunciada i combatuda. El món no millorarà per si sol”. El març del 2013 apareixerà el seu darrer llibre, Fractured Spring.

Valèntia: el teatre pren partit al País Valencià Borja Català MANISES

l teatre, com qualsevol altra forma d'art, no pot defugir la realitat si pretén incidir en la societat que l'ha creat. En el cas del País Valencià, i en especial de la ciutat de València, això implica parlar de retallades de drets socials, de corrupció política, de la política de grans esdeveniments, de l'hegemonia del Partit Popular en la majoria de les institucions, dels efectes de la crisi econòmica en la vida de les persones, etc. Això és el que hauria de fer un teatre per a poder ser considerat compromés, i això és exactament el que fa Valèntia, la primera obra del col·lectiu Veus. Veus és un projecte teatral que s'ha marcat com a objectiu l'escriptura de peces mitjançant el diàleg i l'intercanvi entre diversos autors. Els seus impulsors volen crear al marge “de censures o condicionaments empresarials o de mercat” i que les seues creacions es posicionen davant la realitat política i social valenciana. I a més, fer-ho en català. Valèntia, el primer fruit d'aquest experiment, acompleix amb escreix totes les fites. Inspirada en Zero responsables, el muntatge sobre l'accident del metro, i

escrita per Maribel Bayona, Patrícia Pardo, Jaume Policarpo, Xavier Puchades i Begoña Tena, Valèntia està composta per cinc històries breus i independents que tenen lloc a València unides només pel fil

conductor de les retallades en els serveis públics. En la primera una jove ha de ser tractada de leucèmia en un sistema de salut públic els recursos del qual s'han malbaratat en els grans esdeveniments; la segona és el dia a dia de tres mestres que sobreviuen en una escola concertada; i la tercera ens porta al pati d'un edifici on coincideixen la portera, la mare d'una alumna de l'Institut Lluís Vives que busca la seua filla durant la primavera valenciana i una jove que esperava el seu pare octogenari a l'estació del Nord, però a qui la policia li ha impedit d'arribar-hi. La quarta història té lloc a un pis on conviuen una àvia que va perdent la memòria i el seu nét que la cuida, un enginyer sense feina; i la darrera ens porta a una València del futur on el fill d'un exvicepresident que parla una estranya barreja de català, castellà, anglés i mandarí, fruit de la política lingüística de la Generalitat, cerca la seua mare biològica, una prostituta que va quedar embarassada pel polític

anys enrere en una de les festes del partit (resulta sobrer dir a quin partit fa referència). Acompanyada d'una escenografia mínima, barrejant les dosis justes de drama i d'humor (especialment en la història protagonitzada per les mestres) i amb una coherència absoluta entre les seues diferents parts, aquesta obra no és només una denúncia de les retallades en els serveis públics que està aplicant el Consell, sinó un colp a la consciència d'una societat que ha romàs massa temps adormida i per a la qual la visió d'espectacles com aquest resulta de vital importància: amb Valèntia l'art torna a esdevenir un revulsiu social davant la degradació de la democràcia i la manca de sobirania que impliquen unes receptes contra la crisi basades en l'austeritat i la pèrdua de drets. L'obra fou estrenada a finals de juny a l'Espai Inestable de València i aquest octubre s'ha pogut veure durant quatre dies al Teatre Micalet. De moment ja se n'han anunciat actuacions a Girona, València de nou (a la Universitat), Picassent i Alacant (dins de la Mostra d'Autors Contemporanis), les quals serviran per a demostrar que el teatre combatiu de qualitat i en català fet al País Valencià té molt a dir. I ve amb ganes de fer-se sentir.

CULTURA 15

L’ACCENT 236 DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena Genovés i la seua generació

La vigència d’un quadre Borja Català MANISES

a gent és al carrer. Allò podria ser una concentració o l'inici d'una manifestació, però tot fa pensar que l'acció de protesta acabarà ben aviat: dos agents de la policia uniformats, acompanyats d'altres dos d'incògnit, s'emporten un jove. Algunes persones els miren, potser pensant en el que espera l'arrestat a la comissaria. Sembla que la dictadura ha aconseguit avortar aquest conat de revolta, aquesta alteració de l'ordre que ella mateixa ha imposat; en vindran més, però. Mentrestant, el gris de la indumentària dels policies s'escampa pertot. L'escena descrita és la que mostra el quadre de Joan Genovés (València, 1930) Al carrer, obra que pertany a l'Ajuntament de València i que fins al 18 de novembre estarà exposada al Museu de la Ciutat junt a altres 15 creacions de diversos membres d'aquella generació que entre els anys 60 i 80 del segle passat va renovar el panorama artístic del País Valencià, en molts casos fent convergir la innovació estètica amb el compromís polític. El consistori acaba de nomenar Genovés fill predilecte de la ciutat i ha aprofitat l'avinentesa per a organitzar una exposició amb obres que pertanyen al fons municipal i que serveixen per a contextualitzar el treball de l'homenatjat. Al costat del llenç de Genovés trobem pintures amb una càrrega política explícita, com ara Barricades que s'aixecaren al voltant del quarter de la Muntanya de Madrid durant l'assalt de juliol del 36, de l'Equip

cabuda representants del nou realisme com Artur Heras, Rafael Armengol o Manuel Boix (aquest últim amb el seu Paisatge dels Països Catalans, títol original que no apareix a l'exposició), una figura impossible de José María Yturralde o un paisatge de Joaquim Michavila, entre d'altres. En conjunt, les 16 obres exposades permeten fer-se una idea de conjunt d'aquella renovació pictòrica que començà al País Valencià a les darreries del franquisme i que en bona part no fou aliena al moment històric en què es va produir.

Realitat, o Açò no s'escapa, de l'Equip Crònica (on dos grisos detenen un manifestant ple de colors), fruit ambdues de sengles experiències de treball col·lectiu. També hi tenen

“L'artista valencià assegura que darrerament només pinta manifestacions”

Porres d'ahir, porres d'avui El reconeixement institucional de Genovés no deixa de tenir un caràcter irònic que l'escriptor Martí Domínguez no es va estar d'assenyalar en un article publicat en El País el passat 10 d'octubre titulat “La porra”-: un ajuntament del PP ret homenatge a un pintor d'esquerres, qui en moltes de les seues obres ha mostrat manifestacions i la posterior repressió de les forces policíaques, a la mateixa ciutat on uns mesos abans la policia -dirigida també pel PP-

va reprimir amb extraordinària violència la protesta dels estudiants de l'Institut Lluís Vives, que denunciaven les retallades que patia el seu centre; o quan encara estan ben presents les imatges de les brutals carregues del mateix cos de seguretat als carrers de Madrid el passat 25 de setembre. Potser l'explicació d'aquesta aparent contradicció la trobem en el títol original de l'exposició Genovés i la seua generació en la col·lecció de l'Ajuntament: sembla ser que el consistori volia que aquesta es diguera Genovés i el seu temps, com si l'obra del pintor fóra una cosa del passat, però ell mateix va rebutjar aquesta proposta assegurant que el seu temps és el present. No debades, l'artista valencià assegura que darrerament només pinta manifestacions fet que, atesa l'actual conjuntura sociopolítica que vivim, serveix per reivindicar no només l'actualitat de la seua obra, sinó la vigència d'aquell quadre que va pintar en 1975, any de la mort de Francisco Franco i de l'inici d'aquella maniobra d'amnèsia col·lectiva coneguda com a Transició que encara avui patim.

Lectures recomanades

Notícies de tres ratlles

L'art francès de la guerra

El romanço d'Anna Tirant

Sorgo Rojo

Félix Fénéon L'Avenç, 2012

Alexis Jenni Edicions 62, 2012

Josep Pedrals Labreu Edicions, 2012

Mo Yan El Aleph Editores, 2009

rític d'art, periodista i director de diversos periòdics, Félix Féneon nasqué el 1861 i, fins el 1894, treballà al Ministeri de la Guerra francès. Des de mitjans dels vuitanta, però, començà a interessarse pels moviments d'emancipació social, participant del moviment anarquista, dirigint la revista Revue blanche, des d'on posà el seu gra de sorra en l'afer Dreyfus, i finalment apropant-se a posicions comunistes. D'entre la seva activitat professional cal destacar l'interès que tingué per fer de la secció de successos breus del diari parisenc Le Matin un espai més atractiu, fent de cada notícia de tres ratlles, el que en Joan Lluís-Lluís, traductor al català de l'obra, anomena un “haiku periodístic”.

l nou guanyador del premi Goncourt 2011 -el Goncourt a la primera novel·la de l'any anterior va recaure a la ja ressenyada HHhH, reconstrucció de l'atemptat contra el cap de la Gestapo Heydrich- ha estat concedit a l'Alexis Jenni, un professor de biologia en un institut de secundària de Lió. A L'art francès de la guerra, la primera novel·la que publica, l'autor reflexiona al voltant de la situació política i social actual a través de la història d'en Victorien Salagon, un militar retirat que participà a la Segona Guerra Mundial, a la guerra d'Indoxina i a la d'Algèria, i d'un jove desmenjat que l'ha d'ajudar a fer-li unes memòries.

l 2006, el poeta del Clot Josep Pedrals va publicar amb la jove editorial Labreu El Furgatori, la reconstrucció fragmentària del dietari d'un individu anomenat Quim Porta durant la seva visita a la vila de Bolló. Ara, sis anys després, autor i editorial reprenen aquella història on l'havien deixat: en Quim Porta, enutjat pel resultat d'aquella reconstrucció, dialoga amb en Pedrals, una conversa que s'alterna amb les desventures d'Anna Tirant. I tot plegat prenyat de personatges i situacions estrambòtiques descrites usant les formes més diverses.

o Yan ha estat el guardonat d'enguany amb el Premi Nobel de Literatura. El seu nom, la seva obra, no havia estat fins ara gaire reconeguda. De fet, en català, encara no se'l pot trobar -esperem que el premi esperoni algun editor. A falta d'obres en la nostra llengua hem volgut recomanar Sorgo Rojo, publicada el 1987. Un relat que ressegueix tres generacions d'una família rural xinesa amb un estil que mescla història i faula, un tractament que li ha valgut ser comparat amb Faulkner o García Márquez, autors molt estimats i llegits per ell.

DEL 18 AL 31 D’OCTUBRE DE 2012 L’ACCENT 236

16CONTRAPORTADA

“Colòmbia està en marxa” E.B. I M.C. BARCELONA

Què és i com neix la “Marcha Patriótica”? Mauricio: La “Marcha Patriótica” és un moviment social i polític integrat per més de dos mil organitzacions socials i polítiques, gremials, camperoles, indígenes, de dones, joves, estudiants, afrodescendents, artistes, acadèmics i gent del poble no organitzat fins ara. Vol ser un espai de participació per a construir una proposta política. Fa dos anys, el 20 de juliol del 2010 coincidint amb els 200 anys de la independència de Colòmbia va sorgir la idea de fer una aposta política nacional, d'aquí sorgiria la “Marcha Patriótica”. Després de dos anys de debat, formació, iniciativa i participació directa de la base, el 23 d'abril d'aquest any es va fer una marxa de més de 100.000 persones a Bogotà que va servir de presentació i llançament de la MP. La MP sorgeix en un context de gran descontentament popular de la societat colombiana. No hi ha canals per participar, els partits i moviments tradicionals no ofereixen res de nou, cap alternativa a l'ordre establert. La MP irromp amb una proposta alternativa que atengui els abismes de desigualtat de Colòmbia des de la participació de la gent, camperols, indígenes, dones, treballadors, etc. No ens presentem amb una recepta màgica, es tracta de construir entre tots aquesta alternativa. Quins són els seus objectius? Mauricio: Els nostres objectius són: En primer lloc la solució política al conflicte. Impulsar i posar en marxa un moviment que, amb la MP i també amb la resta de moviments populars, treballi per la solució del conflicte polític i militar. Després de 50 anys de guerra les causes no s'han resolt. La gent segueix patint les conseqüències d'aquesta guerra i cal trobar una sortida diferent que la confrontació militar que ja està esgotada. La guerra i la violència no beneficien a la societat i cal una solució que atengui a les raons del conflicte, a les causes estructurals. No es tracta de fer callar els fusells i desarmar la insurgència, cal anar a les arrels del conflicte. La solució al conflicte ha d'abordar per una banda amb la desigualtat existent a Colòmbia, i per l'altra donar garanties no només per la insurgència sinó també per a tota l'oposició, per als moviments populars, per a la gent, perquè no siguin perseguits, criminalitzats i assassinats com passa ara. No només cal dialogar sinó que cal acabar amb tota aquesta política de desigualtat i repressió que aprofundeix el conflicte. En segon lloc es tracta de construir una alternativa de poder. Volem disputar el poder polític. El model econòmic actual ha fracassat. La realitat, les xifres, demostren que no funciona. Però per afrontar aquests problemes calen garan-

ENTREVISTA

ties democràtiques. Avui a Colòmbia no hi ha democràcia. No es pot dir que és la democràcia més sòlida i antiga amb més del 57% de la població que no vota, quan la política no inclou la gent, quan es discuteixen els problemes dels camperols o dels indígenes sense els camperols o els indígenes, als quals es reprimeix. Cal doncs que hi hagi democràcia i aquesta és l'aposta i la proposta de la MP. Tenint en compte l'experiència de la 'Unión Patriótica' els anys 80, amb l'assassinat milers dels seus membres, i la constant repressió i violència contra els moviments populars a Colòmbia. Quines garanties hi ha avui? Mauricio: Encara som un moviment molt jove però en cinc mesos ja hem patit l'assenyalament i la criminalització que pateix l'oposició. Així no es pot seguir, calen garanties de participació per avançar en la solució política, un escenari amb condicions democràtiques on les propostes es discuteixin i s'encarin els problemes com l'atur, la desigualtat, la qüestió agrària etc. sense amenaces ni coacció. Francisco: No hi ha garanties democràtiques. Avui dia hi ha 8.500 presos polítics a Colòmbia. És el primer país en assassinats de sindicalistes del món. El 95% dels treballadors tenen vetada qualsevol possibilitat de sindicació o organització. Tenim el frau electoral, el constrenyiment dels paramilitars... per acabar amb tot això només ho podrem fer amb la lluita popular, amb la participació activa del moviment popular en el procés de solució, no només amb el diàleg entre el govern i la guerrilla. Gloria: Els mateixos anys de la violència, la repressió, la tortura i la mort van fer néixer i créixer la resistència del poble i cinquanta anys de resistència han engendrat l'esperança. La MP es presenta ara però és el fruit de tots aquests anys de resistència. I cal ressal-

Ho volem tot XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

Mauricio Ramos, Gloria Cuartas i Francisco Tolosa, de Marcha Patriótica A finals de setembre, una delegació de la comissió internacional del moviment polític colombià Marcha Patriótica ha visitat el nostre país en el marc d'una gira per tota Europa. L'ACCENT hem pogut parlar amb Gloria Cuartas, defensora dels drets humans, i Mauricio Ramos i Francisco Tolosa, membres de la comissió internacional de la MP.

LA REMATADA

tar especialment el paper de les dones que durant tot aquest temps han mantingut el dret el retorn, a la resistència a la vida i a la dignitat. El conflicte ha suposat un cost enorme per al poble colombià. Nosaltres defensem que cal un canvi molt profund, una transformació que a més de social, política i econòmica ha de ser cultural. Que cal acabar amb les pràctiques associades al conflicte que han portat a una enemistat, a una manca de respecte cap a la vida, la gent, especialment les dones, i també hem de canviar la relació amb la naturalesa. La MP vol recollir i fer escoltar la veu de les víctimes, dels familiars, dels exiliats, perquè les seves demandes siguin escoltades. Quina acollida ha tingut la proposta de la MP? Francisco: Ha estat rebut amb una gran acollida en el moviment popular. Un exemple és la massiva marxa a Bogotà del 23 d'abril. Creiem que hi ha una bona base per construir els camins necessaris per a fer de Colòmbia un país més just i lliure. Colòmbia està en marxa. Quin és l'objectiu d'aquesta gira europea? Mauricio.: És la primera gira oficial que fem la Comissió Internacional de la “Marcha Patriótica”. En primer lloc volem socialitzar què és i què defensa la MP. Volem compartir la nostra realitat amb moviments socials, partits polítics, institucions. La comunitat internacional ha de saber qui som, què volem i com volem que la comunitat internacional participi en el procés, especialment pel que fa a les garanties democràtiques. Hem estat rebuts tant per institucions i parlaments com per moviments populars i socials. Un altre objectiu és apel·lar a la solidaritat popular i dels moviments socials amb el poble de Colòmbia. Treballar amb els internacionalistes del món per veure com poden contribuir a la causa de la MP i la lluita del poble de Colòmbia. Francisco: També volem vincular i organitzar la participació dels colombians de l'exterior, de la comunitat colombia-

na a la MP i a la solució política. Cal comptar amb ells. Aproximadament el 10% dels colombians viu a l'exterior, exiliats per motius polítics, econòmics i també educatius. Mauricio: Un objectiu de les nostres reunions amb partits i institucions de diferents països europeus ha estat reclamar la participació en el procés de solució, explicar quina és la posició i el paper de la MP i del moviment popular. Cal que la comunitat internacional entengui que sense una participació del moviment popular a la taula, sense abordar les desigualtats i causes del conflicte, el procés no funcionarà. Francisco: A més, nosaltres, com a patriotes, internacionalistes i antiimperialistes, volem reforçar la germandat i solidaritat amb els pobles que lluiten per la llibertat i la independència, intercanviar experiències de lluites en aquest context de crisi capitalista. Per això també hem fet aquesta gira, en què hem estat per tota llationamèrica i a Europa, a Grècia, Euskal Herria, Itàlia, Suïssa, Alemanya, França, i aquí als Països Catalans. Gloria: La solidaritat com l'entenem ha de ser de doble via. Davant aquest model capitalista fracassat, creiem que els colombians a l'exili, i tots els llatinoamericans, han d'implicar-se amb les lluites d'aquí a Europa, alhora que des d'aquí treballen per a llatinoamèrica. Quina posició ha tingut Europa en el conflicte, i quina pot tenir en la solució? Gloria: El govern d'Uribe va aconseguir que la Unió Europea declarés les guerrilles de les FARC i l'ELN com a terroristes. Això li va permetre vincular-hi totes les lluites i reivindicacions socials, totes les expressions de l'esquerra, perseguir-les i esclafarles. Cal que Europa conegui aquesta gran diversitat de lluites i forces populars a Colòmbia, que es reconegui el dret tant de la MP com de les forces populars. Que Europa aixequi el veto a tota proposta de canvi social, que conegui bé la realitat i enlloc de perpetuar el conflicte pugui ajudar a la solució, també diplomàticament.

Ara que ha passat l’Onze de Setembre, he recordat quan fa vint anys vaig decidir pujar a la manifestació de Barcelona. A València, però, al lloc on esperàvem l'autobús que Maulets havia llogat, un bon grapat de nazis ens van rebre a hòsties. Aleshores érem adolescents i ens vam espantar. A principis dels noranta no era fàcil ser independentista a València. Tampoc ho era a cap indret dels Països Catalans. Però vint anys després les coses han canviat molt. I si hui som més vius i combatius és gràcies al treball feixuc i poc vistós que dia a dia realitzen milers de persones arreu de les nostres comarques. Una tasca que resulta imprescindible per combatre tres segles de prohibicions, desmemòria i criminalitzacions, però també per transformar la societat des de baix. Per això hui m'agradaria reconèixer l’esforç dels i les qui

“Som una terra que batega cada dia, que s'il·lusiona i s'indigna, que crea alternatives davant les injustícies ” planteu batalles quotidianes pel futur de tots plegats. Aquest és el nostre valor. Som un país de persones vives. Més enllà d’un Vint-i-cinc d'Abril i un Nou d'Octubre i un Trenta-u de Desembre i un Onze de Setembre i un Set de Novembre som una terra que batega cada dia, que s'il·lusiona i s'indigna, que crea alternatives davant les injustícies que volen negar els nostres drets com a persones, és a dir, com a poble. I és aquest teixit popular el que ha mantingut històricament la dignitat de no claudicar als interessos dels qui ens han venut durant tants anys. Ara, en el context que ens ha tocat viure, és aquest model social i nacional el que continuem posant sobre la taula arreu de la nostra geografia. Perquè sí, nosaltres ho volem tot. I ja no ens alimenten molles, com va cantar l’Ovidi. I els nostres límits són la utopia, com va escriure Pedrolo. I armats d’entusiasme seguirem avançant, amb errors i encerts, però decidits, cap a la plena llibertat.