Accent 237

Periòdic popular dels Països Catalans

237 DE L‘1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

>>En profunditat 8 i 9

El Correllengua arriba a Perpinyà

SUMARI

Un any més s’acosta el 7 de novembre, una data marcada al calendari de totes aquelles que defensem el marc de la nació catalana sencera. Una data carregada de simbolisme per les qui no acatem l’esquarteració a la que ha estat sotmesa el nostre poble, de forma secular, a mans dels estats espanyol i francès.

Un any més ens acostem al 7 de novembre. Ens acostem al 353è aniversari del Tractat dels Pirineus, tractat que va comportar l’annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolheda per part del regne de França. Ens acostem, també, al final del Correllengua ’12. >>Països Catalans 7

25N: comença el joc de les enquestes Amb la cursa electoral del 25N també ha començat la cursa de les enquestes. Aquest subgènere electoral viu, en aquesta convocatòria, un dels seus reptes més importants.

Les eleccions es viuen en un clima quasi plebiscitari i mai hi havia hagut tantes formacions petites amb possibilitats reals d'entrar al Parlament de la Ciutadella. Això provoca que les convencions sobre les que es basen les projeccions demoscòpiques siguin menys fiables que en escenaris més estables. >>Països Catalans 4

ENTREVISTA

“El maltractament de la nostra escola és un cas de racisme i classisme institucional” L'escola Arc de St.Martí del barri de laVerneda lluita des de fa tres anys per tenir una escola digna. L'Associació de Mares i Pares juntament amb l'assemblea d'indignats del barri han aconseguit gràcies a la mobilització popular que aquest mes d'octubre el districte es comprometi a rehabilitar l'edifici. >>Contraportada 16

Entrevista a Àlex Suárez, de Brot Bord

Suïcidis a Itàlia: crims d’estat?

Mor Russell Means, l’últim gran sioux

Brot Bord és un col·lectiu antipatriarcal que centra la seua tasca en la lluita contra l’homofòbia i la transfóbia. En parlem amb Àlex Suárez, un dels seus membres. >> Països Catalans 5

El nombre de suïcidis a Itàlia ha experimentat un enorme i alarmant augment sense precedents des de l’any 2008, coincidint amb l’esclat de la crisi financera mundial. >> Internacional 10 i 11

Una processó d'indis muntats a cavall escortaren pel sender Big Foot un cavall sense genet fins arribar a les muntanyes Black Hills. Allí s'escamparen les cendres de Russell Means. >> Història 15

MARC GARCIA PÀG. 2 // RAMON USALL PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG. 3

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Aprenentatges MARC GARCIA BARCELONA

Fa escassos dies de les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca, i estem a escassos dies de les eleccions a la Comunitat Autònoma Catalana. No establirem ara i aquí paral·lelismes entre unes i altres comunitats, que no nacions, alhora de analitzar els vots. El que sí que hem de tenir clar és que el resultat de EHBildu tot i ser molt important, no ha estat el millor que es podia esperar. No ho ha estat per diversos factors, alguns externs i d’altres interns. Pel que fa als externs, hem de tenir present que és una formació nova, que engloba diferents sensibilitats, fruit d’un llarg cicle d’il·legalitzacions, i que segurament té el millor dels candidats possibles empresonat a Logronyo. Tot i això encara n’hi ha que s’entesten en dir que són les eleccions del retorn a la normalitat.

Normalitat empresonada. D’altra banda, però hi ha factors interns i de cohesió de la formació. Alguns

“Esperem que l’ànsia de vot no ens faci centrar el discurs” mitjans de comunicació s’han afanyat a fer sang de la pèrdua de vot a la ciutat de Donostia, tot vinculantho amb el desgast del govern, de la seva incapacitat de gestió, de la seva oposició a projectes d’incineradora en detriment de la recollida selectiva, porta a porta que impulsa l’esquerra abertzale en molts municipis de Guipuzkoa on ja governa. Unes afirmacions que xoquen amb dues realitats. Una, que a molts punts d’Europa, la recollida selectiva i porta a porta es fa amb normalitat, i sense incinderadores. I l’altre factor que tal tenir en compte és el fet que la campanya de EHBildu ha estat en termes ideològics força més fluixa del que els votants de l’esquerra abertzale a Guipuzkoa semblaven haver assumit. S’ha trobat a faltar una referència clara contra el projecte del TAV, la paraula Socialisme ha brillat per absència i l’Eusko Gurariak no ha sonat en els actes. És aquí on EHBildu ha perdut part del vot consolidat a Guipuzkoa. Qui molt abraça poc estreny, diuen. Intentar buscar el vot nacionalista de centre els ha fet perdre el vot militant d’esquerres que creien no calia seguir alimentant. Poc van ajudar, les declaracions de determinats polítics, durant el procés de destitució del secretari de l’alcalde de la ciutat.

Com deia, estem entre eleccions, i aquí les tenim a tocar a la porta, esperem que l’ànsia de vot no ens faci centrar el discurs, sinó mantenir-lo allà on millor resultat ens ha donat, al carrer, amb la lluita de classes, amb la participació popular, les seves lluites, amb els Visca la Terra..., sense renunciar als Països Catalans, i tenint present, que tenim passat i que en el futur, ho volem tot!

COL·LABORACIÓ

RAMON USALL

Un migdia a l’Autònoma, una tarda a Alfés, un vespre a Hernani...

Tot just aquest cap de setmana, el 28 d’octubre, la Candidatura d’Unitat Popular de les comarques de Ponent i del Pirineu donava el tret de sortida a la seva cursa cap al Parlament de la Ciutadella amb un acte a la petita localitat d’Alfés, al Segrià administratiu però a les Garrigues històriques, terra de bon oli i bona gent, on el foraster sempre hi és acollit amb un bon àpat, sobretot si la cassola de tros, una de les especialitats locals, s’ha fet un lloc al menú.

A l’escenari que succeí a la lifara hi coincidirem el Pau Lozano, l’Antonieta Jarne i el David Fernàndez, a més de jo mateix, el Ramon Usall. La coincidència volgué que bona part dels oradors en aquesta tarda de tardor tinguéssim un denominador comú, la nostra vinculació a Alternativa Estel, una organització estudiantil de vida efímera, que ha estat però una inesgotable pedrera de militants abnegats per a la llibertat del nostre poble i de la seva gent.

Abans de pujar a l’escenari, recordava com amb el David havíem compartit els primers anys d’una Alternativa Estel gairebé clandestina, reunits en un localet claustrofòbic a la Facultat de Lletres de l’Autònoma que havíem heretat dels grans de la casa que mai s’havien molestat a notificar al rectorat la seva okupació. Fou allí on nasqué l’Enciam, el butlletí que deixava verd al sistema, una mostra de l’enginy, l’humor i la fina ironia que els primers “estels” combinaven amb una fermesa revolucionària i un sacrifici militant que fregava la malaltia.

L’Antonieta Jarne, professora d’història contemporània a la Universitat de Lleida, s’apropà a Alternativa Estel des que aquesta es constituí a la UdL, fruit de l’expansió territorial que l’organització estudiantil engegà després de definirse, en una història assemblea nacional celebrada al pis que el Dani de Girona tenia llogat a la capital del

Número 237 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Marc Garcia, Ramon Usall, Gonçal Bravo, Guim Tuson, Roger Sánchez.

país, com una estructura política que pertanyia a “l’esquerra revolucionària d’alliberament nacional”. Gairebé com una estudiant més, l’Antonieta coincidí plenament amb els postulats polítics de l’Estel, que durant la seva efímera existència (efímera atenent a la història, és clar, ja que la seva vida s’allargà durant uns quants anyets), abans de fondre’s en el procés constitutiu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, serví de Masia pels molts alumnes que d’arreu del país havien triat la capital de Ponent com a destí.

El Pau Lozano, hereu de les lluites de l’Estel ja en forma de Sindi-

cat d’Estudiants dels Països Catalans completava amb mi el quartet de ponents que aquella tarda intervingué a Alfés. El petit poblet de les Garrigues Històriques es convertí, per un instant, en una rèplica de les caloroses assemblees al local de la plaça Cínica de l’Autònoma, llar per excel•lència de l’Estel.

En pujar a l’escenari, jo mateix vaig recordar moltes de les lliçons apreses en les llargues jornades de militància universitària. Molt especialment la que ens donà un dia en Quique, xilenocatalà estudiant de polítiques que avui participa al comitè de campanya de la CUP al

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

PAPER DE VIDRE

Sobren milhomes “Catalunya pateix amb severitat les conseqüències socials de la crisi, té una administració autonòmica molt endeutada (43.954 milions d'euros, el 22% del PIB català), com a conseqüència d'un sistema de finançament clarament injust” (“Política, diàleg i audàcia”, Editorial de La Vanguardia, 28 d'octubre de 2012) Artur Mas va accedir a la presidència de la Generalitat amb el garrot de les retallades a una mà i la pastanaga del pacte fiscal a l'altra. El garrot era molt real. El camí ja havia estat traçat en llocs que no tenen res a veure amb la voluntat popular. Era molt evident que la pastanaga no podia ser tant real com el garrot. Calia un acord amb l'Estat espanyol i ja se sap que “els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”.

Per tapar aquest frau s'inicia l'enorme cortina de fum en que consisteix la política d'Artur Mas. Dècades de “pasteleo” a Madrid, comissions, finançaments il·legals i frau fiscal han de ser esborrades. Cal buscar altres causes a “les conse-

barri de Gràcia, i que consistia en assumir que la resistència no podia constituir mai un objectiu, que el marxisme era, per definició, dinàmic i que, per tant, no havíem de centrar-nos en resistir sinó en construir, en vèncer, en avançar. Un debat profund que havia sorgit a propòsit del lema d’una trivial enganxina.

En David Fernàndez, al seu torn, s’encarregà de recordar-nos que la pedrera de l’Estel fins i tot havia traspassat fronteres. Que el passat 21 d’octubre, l’esquerra independentista basca, representada per EH Bildu, entrava amb força al parlament de Vitòria i que entre les moltes diputades de la coalició hi destacava una tal Lur Etxeberria, filla també de la fornada que engendrà aquella Alternativa Estel.

Els migdies a l’Autònoma, amb la Lur, el David, i tots els companys i companyes que continuen, gairebé íntegrament, al peu del canó, les tardes a Alfés, o els vespres a Hernani, vila natal de la nostra camarada basca, no són més que part de la història de llibertat que una generació amb pocs referents ha sabut construir, hereva de dècades de lluita però amb voluntat de traçar un camí propi. El camí de la llibertat dels pobles i de les persones. De ben segur que plegats el forjarem. Des de Vitòria, des de la Ciutadella, i des de cadascun dels racons on aquella espurna de rebel·lia estudiantil continua encesa. Que no són pocs.

qüències socials de la crisi”. L'espoli fiscal és una que, a més, és del gust de la burgesia, que com sabem té al·lèrgia als impostos. Però l'espoli fiscal no és la única causa: “l'excés de dimensió d'alguns serveis” també compta. I així es legitima la tisorada immisericorde a serveis que no tenen cap “excés de dimensió” però tenen el mal gust de ser freqüentats pel proletariat.

De pas també s'hi pot incloure el contuberni marxista-indepedentista del tripartit, responsable dels “errors de càlcul comesos durant el període 2003-2010”. Amb diaris així Convergència i Unió no necessita òrgans de partit. De fet, fins i tot és La Vanguardia qui marca la línia ideològica: “L'actual força de govern anirà a les eleccions amb la proposta de celebrar una consulta en la pròxima legislatura. I es pot esperar que en les properes setmanes afini el contingut del seu projecte, tenint en compte els matisos, els molts matisos, que hi ha a Catalunya”. Tants de matisos vol La Vanguardia que no sabem si s'està referint a la pregunta en un refe-

rèndum o a un poema èpic. Què volen que demani la consulta? “Vol per a Catalunya unes estructures d'Estat dins la Unió Europea tals que sembli que som independents però alhora no ho sembli per què els que no volien ser independents no se sentin molestos, en el marc d'un règim ni monàrquic ni republicà que garanteixi que es pagarà el deute i es construiran les estructures hoteleres per què els que el cobrin puguin venir a l'estiu a gastar-se'l amb el castellà com a llengua oficial?”. Aquest seria un redactat massa taxatiu pel gust de La Vanguardia, que en qualsevol cas desitjaria que la resposta tingués un valor purament orientatiu per a una camarilla suficientment opaca i corrupte com per gestionar les coses amb seny. Per això “sobren milhomes en un moment com l'actual”. Que vol dir alguna cosa així com “Artur, espero que estiguis fent broma”. Per què podria ser que a n'Artur se li acudís fer política i això seria altament perillós. L'últim que ho va intentar va ser Pasqual Maragall, que es va treure de la màniga un estatut i aquí estem.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

COL·LABORACIÓ

GONÇAL BRAVO*

EDITORIAL

310 i 14N: noves baules Som l’enemic en la cadena de la mobilització anticapitalista als Països Catalans Com ja sabeu, el 31 d’octubre hi ha Jornada Nacional de Lluita Anticapitalista, per avançar en el camí de la Vaga General Indefinida necessària per aturar la massacre que patim, i que tindrà el 14N, Vaga General, com a següent passa en el camí de la seua preparació.

La importància d’aquestes dues dates és major del que molts es poden pensar, i ho és per molts motius. Perquè ens ha de servir per continuar fent saber al màxim possible de la població treballadora del nostre país, que la situació que totes i tots patim té un nom... i que hi ha solucions i alternatives. Perquè hem de fer saber que eixes solucions i alternatives han de ser col·lectives, o no seran (la independència i el socialisme per tots els Països Catalans).

Perquè ens ha de servir per reforçarnos. Per créixer. Per madurar... Per ser més i ser millors. Perquè ens ha de servir per teixir lligams i complicitats. Complicitats que ens ajuden a

“Hem d’intentar per tots els mitjans que el 31O i el 14N siguen grans jornades de lluita i de denúncia” avançar i fer créixer nous projectes col·lectius, cooperatius, solidaris, de suport mutu, etc.

Dissortadament hem hagut d’esperar a que la “majoria sindical” espanyola, a que el “sindicalisme” institucional i els seus aliats socialdemòcrates i liberals de la Cimera Social, convocaren “Vaga General” el 14N per poder tenir una convocatòria mínimament forta, ja que dissortadament encara no tenim la força, i no hem tingut la capacitat (cap organització de l’esquerra sindical combativa, ni de cap altra organització mínimament de classe), per convertir el 31O en una forta Jornada de Vaga Anticapitalista. I malgrat això, hem d’intentar per tots els mitjans que el 31O i el 14N siguen grans jornades de lluita i de denúncia.

I no només per denunciar els atacs bàrbars de la dreta espanyola i “autòctona”, de les misèries i polítiques criminals del PP, CiU, PsoE, etc., sinó per denunciar el pactisme i entreguisme del sindicalisme oficialista

(siga espanyol o no), per dir ben alt i clar que no volem referèndums contra les retallades, ni cap retorn a “l’estat del benestar”, ni l’euro, ni la seua maleïda Unió Europea.

Volem i necessitem el repartiment del treball i la riquesa. Volem i necessitem una societat i uns Països Catalans realment i plenament lliures. I volem, i necessitem, un sindicalisme propi fort, compromès, arrelat, amb bona implantació, amb companys i companyes que s’hi deixen la pell per totes les companyes i companys, per totes les persones treballadores del nostre país i d’arreu... Perquè ho volem, i ho necessitem, tot.

A ningú se’ns escapa que l’Esquerra Independentista, i el conjunt dels moviments socials anticapitalistes som molt febles, massa febles encara... hem de ser honestos i no amagar les nostres contradiccions i febleses. Però que a ningú li quede cap dubte que tenim capacitats i fortaleses enormes. Molt més grans del que ens pensem. Però ho hem de fer tots i totes juntes... deixant de banda egoismes personals o de “capelleta”, i buscant sempre el bé col·lectiu.

Per aquest motiu, el treball unitari s’ha de fer de forma honesta i transparent. I s’ha de fer en la lluita. No podem fer-lo en despatxos, entre “líders” o “representants”... sinó entre companys i companyes, de tu a tu, en peu d’igualtat i en la lluita, i sobre tot, buscant sempre el bé col·lectiu, el del conjunt de la Classe Treballadora dels Països Catalans (i de tot el món), per poder avançar realment amb decisió i sense aturador, envers el nostre alliberament.

Aquest 31O haurà estat una petita passeta en el camí necessari. El 14N ha de ser una passa més important, de major llargada. I des del 15N no podem romandre ma sobre ma, hem

de fer un nou gran esforç per tal que els resultats electorals a la Generalitat de Barcelona siguen el més positius possibles per la nostra classe, mitjançant la CUP. Hem de saber reforçar la nostra organització de classe als centres de treball i fora d’ells... i el més important, hem de començar a organitzar la següent gran mobilització. I ho hem de fer seguint exemples propers, fets amb una generositat i humilitat admirables... cal que seguim l’exemple de les companyes i companys d’Andalusia, amb vagues comarcals, marxes, etc.

I donada la situació, m’agradaria recordar un seguit de breus comentaris que considere que ens han d’ajudar a marcar les pautes del camí que necessitem seguir amb urgència. El camí de la generositat, de la humilitat, de la solidaritat.

“Tots hem de donar un poc, per tal que uns pocs no ho hagen de donar tot” (Argala)

“Però que a ningú li quede cap dubte que tenim capacitats i fortaleses enormes” “... Organitzar, és fonamental en el moviment obrer, molt més que en la política de qualsevol altra classe.

Organitzar, a més, significa crear uns lligams de germanor, una relació personal, de calor i afecte, que facin possible, per als organitzats, sentir ja a les seues vides la fraternitat que amb la seua lluita esperen aconseguir per tothom. Un bon organitzador és aquell que sap establir al seu partit, sindicat o ateneu, un clima que done sentit a la vida dels organitzats. Militar és exactament això: donar sentit a la vida del militant...” (Víctor Alba parlant de Joaquim Maurin) Per acabar, fem nostres els versos del gran poeta Joan Margarit: "La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general" Que no se’ns oblide.

I el 15N tots i totes a preparar-ne la següent! *Gonçal Bravo és portaveu nacional de la COS

Aquests dies hi ha dues cites ineludibles: la primera, el 31 d'octubre, on els sindicats combatius conjuntament amb els moviments socials, han convocat una jornada de lluita; la segona, el 14 de novembre, encara més important, dia de vaga general -la segona de d'any!

La mobilització del 31 -l'endemà de tancar aquesta editorial- té un gran valor perquè representa un pas important en la regeneració de la lluita dels treballadors i les treballadores, segrestada des de fa molts anys pels grans sindicats institucionals. Aquests grans sindicats -majoritaris, com s'auto-defineixen- es troben estancats en el propi parany que havien construït durant tants anys de complicitats amb les polítiques neoliberals, alhora que senten la pressió de les bases i d'una societat que cerca fórmules per frenar la sangria de les retallades i la crisi.

Així, sindicats com la CGT han decidit prendre la iniciativa, i la jornada de lluita del 31O és un bon termòmetre per veure fins on poden arribar.

Pel que fa a la vaga general, tot i que en principi ha estat convocada pels grans sindicats institucionals (CCOO i UGT), de seguida s'hi ha sumat el sindicalisme combatiu. Així, cada cop s'està veient més que qui realment està lluitant pels drets i llibertats de tothom són aquests sindicats i els amplis moviments socials amb quin comparteixen el carrer i les lluites: des d'organitzacions ecologistes fins a la mateixa CUP, que està immersa en precampanya. L'objectiu és superar la vaga general i les grans mobilitzacions com un gran teatre buit de contingut i lluita.

Així en les mobilitzacions sindicals com en la resta de reivindicacions socials, no és cap secret que cada cop els moviments netament rupturistes i anticapitalistes estan agafant el protagonisme perdut des de fa dècades. I ho fan per mèrits propis, gràcies a la feina ben feta durant molts anys, però també, sens dubte, per la poca vergonya dels polítics i de les grans multinacionals que ja s'han tret la careta que curosament van enginyar durant la guerra freda: ara, des que el bloc de l'est s'ha ensorrar, ja no és necessari contraposar un estat del benestar a la societat “totalitarista” del model “soviètic”.

S'obre un temps convuls, que hem de saber aprofitar. Hem de creure'ns que la nostra alternativa no és que sigui possible, és necessària, però per això hem de fer bé les coses per no xafar-nos els dits o per no haver de desfer un camí que hem triat erròniament. La nostra força està al carrer, on aquests últims mesos s'ha demostrat que “en la calle codo a codo somos mucho más que dos” que diu el poeta Benedetti. Són temps de deixar de banda actituds partidistes i acomplexades per actuar totes juntes des d'una perspectiva netament anticapitalista.

Ens trobem en uns temps difícils, on les retallades dels diferents governs -generalitats, consells, Estat i Unió Europea- ataquen ja no al treballador com a tal, si no a la persona. Són retallades que busquen un desmantellament profund de la sanitat pública i de l'educació i que són seguides per una reforma del codi penal cada cop més dur.

Per posar uns exemples, pretenen il·legalitzar gravar la policia mentre apallissa manifestants; ocupar bancs o caixes podrà ser castigat amb sis mesos de presó, això sí, l'Estat no es preocuparà pas de les famílies que es queden sense sostre després del desnonament a petició d'aquests mateixos bancs. Convocar manifestacions que acabin amb aldarulls (sovint provocats per policies infiltrats) també serà castigat pel nou codi penal. O encara pitjor, que els piquets parin els transports públics -els pocs que encara queden!- també serà delicte. Fins i tot volen tipificar com a delicte la resistència pacifica, com poden ser les populars “assegudes”.

Per tan ens hi juguem molt, no sols com a treballadores, sinó com a persones amb drets i llibertats que l'estat neoliberal vol esborrar del mapa amb l'excusa d'una crisi, que ni hem provocat ni volem pagar.

Com bé deia aquell famós cap de la policia de València ara fa mig any, “son el enemigo” tot referint-se als milers d'estudiants de secundaria que varen sortir als carrers del Cap i Casal per exigir una educació digna popular i pública. Recordem que entre les queixes dels estudiants hi havia la manca de calefacció a les aules. Ha passat la primavera i l'estiu, i amb la tardor arriba el fred. I contra el fred ens hem de moure i mobilitzar; hem d'escalfar les escoles, els hospitals i qualsevol altre lloc de treball; perquè sí, som el seu enemic i no ens aturarem.

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

04PAÏSOS CATALANS

25N: comença el joc de les enquestes ABEL CALDERA BERGA

Amb la cursa electoral del 25N també ha començat la cursa de les enquestes. Aquest subgènere electoral viu, en aquesta convocatòria, un dels seus reptes més importants.

Les eleccions es viuen en un clima quasi plebiscitari i mai hi havia hagut tantes formacions petites amb possibilitats reals d'entrar al Parlament de la Ciutadella. Això provoca que les convencions sobre les que es basen les projeccions demoscòpiques siguin menys fiables que en escenaris més estables.

El primer problema d'una enquesta electoral és que si extrapoléssim directament a parlamentaris el resultat de la pregunta “A qui votaria vostè?”, el resultat sortiria sistemàticament molt allunyat del que acaben essent els resultats finals. Els factors són múltiples: hi ha un alt grau de gent que no ha decidit el seu vot, hi ha perfils de votants que acostumen a variar el seu vot al llarg de la campanya i hi ha perfils de votants que directament menteixen o oculten el sentit del seu vot a les enquestes.

Per tant, d'on surten els resultats que prediuen les enquestes? És aquí on entra en joc això que en argot periodístic s'anomena “cuina”. La cuina no és res més que aplicar un seguit de fórmules sobre aquests resultats en brut per tal de preveure com s'assimilaran al resultat final. Aquestes fórmules, que pràcticament mai no es fan públiques, es basen en diversos factors.

Alguns d'aquests són altres preguntes de l'enquesta (a qui va votar a les darreres eleccions, per quin partit té més simpatia, quin creu que és el partit que millor pot solucionar els problemes...). Els altres factors es basen en el comportament electoral estudiat en conteses anteriors. Per exemple, el vot indecís que sempre acaba retornant a partits estables o el vot ocult a partits poc simpàtics. I finalment, per si això no fóra prou, hi ha la possibilitat de jugar amb el marge d'error.

Tot això fa que hi hagi un seguit de convencions en el gènere, que tendeixen a ser norma. Algunes de les que potser es veuran en aquesta contesa són la resistència a pronosticar patacades monumentals de partits estables i també la resistència a donar representació a partits extraparlamentaris.

D'altra banda, el procés de cuina permet orientar les enquestes de tal forma que aquestes es converteixin no en una radiografia de la realitat, sinó en una arma d'intervenció política. Així, orientant els resultats en certa direcció (tot, òbviament, dins uns estàndards de qualitat de les dades) es pot pretendre modificar la intenció de vot d'aquells segments de votants que donen al seu vot un sentit tàctic en la recerca d'escenaris que facin

sió de fer interpretacions polítiques de les dades. Així, en declaracions a TVE, Argelaguet va afirmar sobre la CUP que "no ens surten amb massa intenció directa de vot, no arribarien ni a l'1%, ja ho veurem però ho tenen molt difícil". De moment, però, en totes les enquestes preelectorals la CUP ha superat l'1% d'intenció directa de vot, al contrari del que afirma Argelaguet.

L’APUNT

Intenció directa de vot

Presentació de la llista per Barcelona de la CUP

“Cuinar enquestes permet orientar-les per a intentar influir en el vot final de determinats segments d'electors”

possible assolir objectius que ells consideren importants. En aquest sentit, molta gent ha acusat les enquestes dels mitjans del Grup Godó d'aquest darrer mes de situar CiU a les portes d'una majoria absoluta per a no desmobilitzar els seus votants i simpatitzants amb una victòria més que segura. De la mateixa manera, el fet que un partit minoritari aparegui a les enquestes amb una forquilla de 0-3 diputats o bé no hi aparegui, pretén mobilitzar o desmobilitzar els seus potencials votants.

Les enquestes fetes fins ara

Els grans mitjans del Principat -

Grup Godó i El Periódico- ja han publicat un seguit d'enquestes que han entrat de ple en el combat polític. Es tracta d'enquestes amb una mostra força reduïda -de 800 a 1.000 enquestats-, en contraposició als Baròmetres del CEO de la Generalitat (2.500 enquestats) o a les enquestes del CIS (3.000 enquestats). Aquestes dues darreres enquestes estan pendents de fer-se públiques. El diari Ara també ha anunciat per a l'1 de novembre la publicació d'una enquesta pròpia.

Tot i que el CEO no fa cuina i presenta els resultats en brut, el seu director, Jordi Argelaguet, sí que s'ha permès en més d'una oca-

La CUP a les enquestes ABEL CALDERA BERGA

Totes les enquestes coincideixen a apuntar que la CUP no obté representació parlamentària. Ara bé, si s'observen les dades brutes de les enquestes es poden observar algunes tendències que poden posar en entredit aquesta afirmació.

D'entrada, l'enquesta de El Periódico de finals d'octubre, que ha publicat també les dades en brut, donen una intenció de vot directe per a la CUP del 1,4%. El Racòmetre, anterior a l'anunci de la formació que concorria a les eleccions, donava una intenció de vot directe del 1,1%. L'enquesta de La Vanguardia, del 28 d'octubre, pel que sembla, tot i que el redactat és confús i les dades en brut no han estat publicades, també atorga un 1,4% de vot directe.

Això implica un percentatge de vot directe superior al que el CIS, en mostres de 3.000 enquestats, atorgava el

2006 i el 2010 a partits extraparlamentaris que finalment van acabar obtenint representació. Així, l'any 2006, el CIS atorgava al conjunt de candidatures extraparlamentàries un total de 1,4% de vot directe. Això vol dir que entre Ciutadans i quinze candidatures més sumaven la mateixa intenció de vot directe que a dia d'avui suma la CUP segons l'enquesta de El Periódico. Pel que fa al 2010, l'enquesta del CIS atorgava el 0,8% de vot directe a Reagrupament i el 0,7% de vot directe a Solidaritat. Només l'enquesta del CEO prèvia a les eleccions de 2010 donava a un partit extraparlamentari una intenció de vot directe lleugerament superior a la que actualment té la CUP en les enquestes preelectorals dels mitjans. Era Solidaritat, a qui el CEO atorgava un 1,7% d'intenció de vot directe.

A banda de la comparativa demoscòpica amb altres forces que han aconseguit entrar al Parlament de la Ciu-

tadella en la darrera dècada, les diverses enquestes també apunten un seguit d'ítems que a priori poden jugar a favor d'una expansió del vot directe de la CUP en les properes setmanes. Així, el Racòmetre apuntava que si bé la CUP obtenia només una intenció de vot directe del 1,1%, un 2,7% dels enquestats considerava que era la CUP qui podria satisfer millor les aspiracions nacionals dels catalans, un 2,4% creia que la CUP era qui millor defensava l'estat del benestar i un 1,9% creia que la CUP era el partit més preparat per a acabar amb l'atur.

Si fem una ullada al conjunt de partits, només la CUP i Ciutadans -que totes les enquestes assenyalen com una força electoralment emergenttenen valoracions de confiança en tots tres ítems superiors a la intenció de vot directe.

A banda d'aquestes valoracions, hi ha un altre aspecte de l'enquesta que també pot aportar un element quali-

La base sobre la qual calcular la intenció de vot és la intenció directa de vot. És a dir, el percentatge de gent que diu quan li fan l'enquesta que votarà X partit. Aquest percentatge, però, és calculat sobre el global del cens, sense tenir en compte l'abstenció. Un cop calculat el percentatge resultant de calcular-ho sobre els vots emesos, cal calcular, mitjançant la cuina, quin percentatge d'indecisos aconseguirà cada candidatura i quin percentatge de vot ocult té.

Per exemple, en el Racòmetre, CiU obté un 32% de vot directe, però al final de tot aquest procés es converteix en un 42%. Més extrem és el cas del PP, que obté en aquesta mateixa enquesta només un 4,6% d'intenció directa de vot, però que en els resultats cuinats se li atorga fins a un 12,20% de vot.

tatiu a tenir en compte. Segons les dades d'El Periódico, la CUP és la candidatura que, del conjunt dels seus votants, compta amb més dones. Un 63% de les persones que votaran la CUP són dones, segons aquesta enquesta.

El vot marcadament femení és un factor sorprenent, ja que el percentatge de dones votants de partits minoritaris és en el sistema polític del Principat sensiblement minoritari que el d'homes.

En virtut de les dades, i a manca de saber quins han estat els criteris usats per a cuinar els resultats, el cert és que tots els mitjans han optat per invisibilitzar la CUP , ja sigui per seguir l'estratègia demoscòpica conservadora de considerar que és millor no predir la irrupció d'una nova força al Parlament abans que predir-la i equivocar-se, o ja sigui per interessos polítics de la línia editorial del mitjà. El que és cert és que, tot i que en cap cas s'han publicat les dades separades per circumscripcions electorals, d'acord amb les experiències anteriors la CUP hauria d'aparèixer a totes les enquestes amb una forquilla mínima de 0-3 diputats.

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

“L’alliberament sexual cal fer-lo a tots els pobles, viles i ciutats” REDACCIÓ PALMA

Ens pots resumir què és Brot Bord?

El Brot Bord som una assemblea de lluita contra l’homofòbia, la transfòbia i el patriarcat.

Hi ha assemblees a Barcelona (i rodalia), Camp de Tarragona i Girona. El nostre objectiu és clar: la construcció d’una societat no patriarcal.

Però per aconseguir-ho no volem repetir consignes ni fer grans campanyes sense una bona feina de base.

Ens hem volgut centrar en treballar amb els moviments populars i polítics per unir esforços. Ara com ara, treballem sobretot amb col·lectius de l’esquerra independentista perquè moltes de nosaltres hi militem i així ens ha estat més fàcil aproparnos-hi. Però no som una sectorial LGTI de l’esquerra independentista, ni ho volem ser. El que sí volem és treballar amb aquest moviment i altres per tal que treballin (treballem) aquesta lluita que ha estat menystinguda durant molts anys.

Hem de ser capaces de dir sense embuts que l’esquerra independentista i els moviments socials encara no aborden d’una forma decidida la lluita contra l’homofòbia, la transfòbia i el patriarcat. Ara, la intenció hi és, però per impulsar-ho cal tenir clares les mancances i treballar-les per crear una base a partir de la qual passar a l’acció.

A banda, traiem al carrer un periòdic molt humil en el seu format però creiem que força interessant en el seu contingut, com és l’Accent Bord.

Precisament vam servir-nos del nom del vostre periòdic per esdevenir el “periòdic desviat dels Països Catalans”.

També és important dir que ens hem “especialitzat” en fer tallers de socialització de pràctiques sexuals no convencionals o per qüestionar la cultura de la monogàmia. I és que creiem que és molt important fer que les nostres relacions i les nostres sexualitats siguin més lliures.

Us vau constituir fa escassament quatre anys. Sou hereus d'alguna lluita o en sou una de nova?

Les persones que vam impulsar el Brot Bord veníem del JAG (Joves per l’Alliberament Gai), una refundació de l’antic JAG que feia anys que restava inactiu i que nosaltres vam rellençar la primavera del 2006 i fins el 2009. El Brot Bord neix a partir de reflexionar sobre les limitacions d’unes sigles que ens tancaven a una determinada franja d’edat i a una opció sexual concreta. El JAG era una mena d’assemblea de joves gais que va evolucionar a un col·lectiu més ampli a partir de les persones que ens hi anàrem incorporant: lesbianes, gent més gran, heteros...Per tant, vam decidir canviar en la forma i en el contingut.

Així, puc dir que la nostra herència és la dels col·lectius d’alliberament gai i lèsbic de sempre però amb

re’ns l’únic gai del món a trobar-nos envoltats de centenars de gais ballant i lligant en un trajecte de menys d’una hora de tren o mitja hora de cotxe. La descoberta del Gaixample i de l’anonimat propiciaven i segueixen propiciant un exili massiu de gais i lesbianes cap a les grans ciutats. I això cal canviar-ho. Volem gaudir les nostres sexualitats a tot arreu. A totes les comarques.

ENTREVISTA Àlex Suárez, membre de Brot Bord Brot Bord és un col·lectiu antipatriarcal que centra la seua tasca en la lluita contra l’homofòbia i la transfóbia. El passat dissabte 27 es manifestaren, junt a d’altres col·lectius, pels carrers de Barcelona, per visaulitzar la seua reivindicació. En parlem amb Àlex Suárez, un dels seus membres, perquè ens explique la seua lluita i també alguns dels conceptes clau.

la incorporació de noves estratègies més emmarcades en la lluita contra l’heteropatriarcat que pretén superar la idea de definir-nos i organitzar-nos en base a l’opressió comuna que patim. Ja no som joves gais que lluitem contra l’homofòbia. Ara som persones que lluitem contra l’homofòbia, la transfòbia i el patriarcat.

Bord és l'adaptació al català del concepte queer. Com s'adapta aquest concepte a la lluita antipatriarcal clàssica centrada en el feminisme i en l’alliberament lèsbic, gai i trans?

“Alguns passàvem de creure’ns l’únic gai del món a trobar-nos envoltats de centenars de gais ” Nosaltres som una assemblea antipatriarcal i apostem per la lluita feminista i la d’alliberament lèsbic, gai i trans que algú podria definir com a “clàssica”. Que sigui clàssica no vol dir que no serveixi, tot el contrari! Nosaltres no pretenem substituir aquestes lluites per la teoria queer, sinó ampliar les estratègies per construir una societat no patriarcal. I això passa per introduir en la nostra activitat algunes estratègies de la teoria queer. Però ho fem qüestionant-la, readaptant-la...per això, si preferim parlar del terme bord és pel fet que no ens interessa una teoria desconnectada de la realitat quotidiana que es tanca en si mateixa, sinó que la reinterpretem per fer-la més nostra i més aplicable.

Per això quan fem xerrades no diem per exemple que “els homes i les dones no existeixen” sinó que ens interessa més explicar que cal trencar amb la dicotomia home/dona que

ens plantifiquen de forma opressiva o que no hem de tenir actituds de rebuig cap a la ploma d’algú, perquè associar de forma exclusiva la masculinitat als homes i la feminitat a les dones és patriarcat pur i dur.

El dissabte 27 us manifestareu a Barcelona contra la transfòbia. Quina acollida tenen aquestes mobilitzacions? N'esteu satisfets?

Aquesta manifestació estava organitzada per la plataforma Octubre Trans BCN i nosaltres donem suport a la convocatòria difonent-la i assistint-hi.

El que veiem és que l’activisme trans ha lluitat molt per fer-se un lloc. Els primers anys d’aquesta mobilització hi acudien només persones transsexuals i ara moltes persones que no som transsexuals ens hi hem incorporat. I no ho fem per empatia solidària sinó que hem pres consciència de l’asfíxia que ens provoquen les normes del sistema sexegènere.

Per tant estem satisfetes pel fet que cada cop s’incorpora més gent en aquesta mobilització. Però això és només l’inici. Cal posar la lluita contra la transfòbia al capdavant de les lluites antipatriarcals, fer-nos-la més nostra i estendre-la arreu.

Una part important de la vostra activitat se centra en l'oci i la festa. És un àmbit important per a la difusió del vostre missatge?

Més que un àmbit on difondre el nostre missatge diria que és l’aplicació del nostre missatge. Quan fem Festes o Kafetes Bordes estem plantejant la necessitat de crear alternatives a l’ “ambient” (entenem per “ambient” els bars, discoteques...destinats a un públic gai i lèsbic) perquè no volem pagar peatges per lligar.

La socialització és molt important.

Tenim ganes de sortir, fer noves amistats, lligar...i no volem haver d’anar a l’ambient per fer-ho. Com cridem a cada mani del 28J, “no volem un barri volem tot el planeta!”. Amb això

“Volem tenir espais on desenvoluparnos sense que cap empresari ens escuri les butxaques” no estem condemnant la gent que va a les discoteques d’ambient. Nosaltres som les primeres que hi anem!

Sinó que volem tenir espais on desenvolupar-nos sense que cap empresari ens escuri les butxaques i ens creï falses necessitats de consum.

Heu parlat de l'exili sexual a les grans ciutats. Què significa això?

Això ho diem perquè la majoria de persones que conformem el Brot Bord som de pobles i viles. I ens hem trobat a Barcelona, ja sigui perquè hi hem anat a viure o perquè hi anem sovint, com és el meu cas. El fet d’haver escollit Barcelona no és casualitat. Hi hem anat a parar perquè som “exiliades sexuals”. El terme pot sonar exagerat però no ho és tant.

Quan s’és adolescent es busquen uns referents, i si ets gai o lesbiana al poble no els tens. I a Barcelona els trobes, molt homogeneïtzats, però els trobes. Alguns passàvem de creu-

Sent de Vilafranca del Penedès, com ha sigut la teua experiència?

Doncs una mica com explicava. Tot i que no només fugia cap a Barcelona. També vaig tenir la sort de viure i implicar-me en els anys en què va existir JAHVA, un col·lectiu per l’alliberament gai i lèsbic local que va fer una feinada increïble per combatre l’homofòbia en una ciutat petita com Vilafranca.

Recordo com m’ “escapava” a mig d’un concert del casal okupat El Cellerot per arribar a l’”hora bona” de la discoteca gai Metro de Barcelona conduint amb nervis i emoció en un cotxe de segona mà amb la “L”.

Dos sentiments entraven en conflicte i acabaven barrejant-se. El de quedar-me al meu poble i participar en tot el que s´hi feia i el de fugir a lligar a Barcelona. Suposo que no em trobava bé enlloc. Al poble em mancava poder lligar i a la ciutat m’agobiava tanta superficilitat. Amb els anys aprens a moure’t millor per totes dues realitats però la necessitat d’alliberament sexual arreu de les comarques segueix sent l’horitzó per abastar.

Com es pot combatre l'homofòbia o la transfòbia als xicotets pobles?

Doncs deixant enrere la idea que l’activisme LGTI és una cosa de les grans ciutats com Barcelona o València.

L’alliberament sexual cal fer-lo a tots els pobles, viles i ciutats.

Es poden organitzar xerrades, tallers, festes...La visibilitat també és molt important. Ens hem de fer veure a tot arreu, als nostres pobles també. Fent-ne bandera? doncs sí!

Considero que hem d’ajudar a sortir de l’armari a moltes lesbianes, gais, trans...Però crec que moltes vegades s’opta pel camí equivocat: el de la tolerància. No hem de cercar que ens tolerin. Hem d’alliberarnos sense demanar permís.

Com vinculeu la vostra lluita a la resta de lluites socials i nacionals?

El Brot Bord entenem la nostra lluita enllaçada amb totes les lluites encaminades a una transformació total de la societat. Tenim clar que l’alliberament sexual, el nacional i el social són indestriables.

Per entendre’ns. No només fem activisme LGTI. Ens trobareu també a les manifestacions independentistes, implicant-nos en las vagues, participant en una manifestació contra el racisme o donant suport a Can Vies.

06PAïSOS CATALANS

BREUS

Cap de setmana reivindicatiu REDACCIÓ VALÈNCIA

El darrer cap de setmana d'octubre tingué un regust reivindicatiu arreu dels Països Catalans. D'una banda, el SEPC va celebrar un multitudinari concert a Vilanova i la Geltrú en defensa de l'ensenyament en català. El cartell de luxe el formaven alguns dels més destacats grups de l'escena musical catalana, com són Obrint Pas, Eina, Kop At-versaris o Ebri Knight. Malgrat les previsions climatològiques el concert va generar una gran expectació i s'hi va organitzar autobusos d'arreu del país.

Durant el concert hi va haver lloc per als parlaments del SEPC, Arran i la CUP. En aquest sentit, el conjunt de grups que participaren feren un comunicat conjunt per expressar el suport a la candidatura autonòmica.

D'altra banda, tot i que la tradicional Festa per la Independència de València s'ha ajornat, això no impedí que l'assemblea d'Arran de Benimaclet organitzara una "pre-festa" al Centre Social Terra, que compta amb l'actuació d'Atupa.

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

Emotiu homenatge a Jordi Martínez de Foix ROGER SÁNCHEZ BARCELONA

En Jordi Martínez de Foix i Llorenç, andreuenc, va morir el 14 d'octubre de 1978 mentre manipulava explosius per fer una acció commemorativa, l'endemà, aniversari de l'afusellament del President Companys. Al pis franc on va morir, a Nou Barris, hi van trobar uns materials que no es corresponien amb el tipus d'explosiu, circumstància que ha fet pensar sempre en una infiltració policíaca dins el seu cercle d'afinitat.

El passat 19 d'octubre, l'Assemblea de Sant Andreu-Nou Barris d'Endavant va organitzar el ja tradicional homenatge a en Jordi, “comunista i patriota català mort en combat”; l'acte té lloc cada any des del 2005. Precisament, les intervencions de la família, que sempre participa de l'acte, van en la línia de denunciar el cas d'en Jordi com el d'un “crim d'Estat”, ja que mai s'ha investigat la seva mort. Amb l'arribada de la 'democràcia' i els canvis de govern a la Generalitat, la família havia confiat en un esclariment del cas.

Aquesta desempar i aquesta amnè-

Concentració davant la Delegació de Govern de València

sia cap a una part de la memòria democràtica del nostre país ha fet més necessari que mai l'homenatge popular que la família ret cada any al Jordi. Aquest homenatge és tot visitant el Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, aprofitant la memòria del president Companys. A més, cada 14 d'oc-

tubre publiquen una esquela recordatori al diari, on també convoquen a l'acte d'Endavant.

En aquest sentit, l'acte polític esdevé l'evidència més clara que la lluita d'en Jordi no només era necessària aleshores, sinó que segueix sent ben vigent a dia d'avui. El fet que

enguany l'acte d'homenatge coincidís amb la presentació de l'organització juvenil Arran a Sant Andreu, va fer palès que “Arran recull el testimoni d'un jove combatiu com en Jordi”, que va morir als 21 anys.

Amb una crida a l'organització popular de la classe treballadora catalana, Endavant va convidar a lluitar “amb tots els mitjans que es considerin legítims” tant el 14 com el 25 de novembre. “Aquestes dates, la vaga general i les eleccions, no són fins sinó eines que ens han de servir per organitzar-nos i acumular forces”, remarcant la necessitat d'una praxis anticapitalista i de Països Catalans.

Les referències internacionals a la victòria de la Veneçuela bolivariana i a l'escenari de Xile, “on l'Estat només existeix per reprimir i obrir mercat, sense cap mena de prestació o servei social”, van posar punt final al parlament. Per concloure, dues gralles van interpretar La Muixeranga i els Segadors; el públic, una cinquantena llarga de persones, els va cantar dempeus i amb el puny alçat.

Aplec del Puig i marxa

L'Aplec del Puig continua sent una data fidel al calendari, amb les tres convocatòries de diferents partits i entitats regionals i nacionals.

Mentre els militants del Bloc s'aplegaven a l'esplanada del Monestir, els seguidors del PSAN acudien a la Muntanyeta de la Patà, de la mà de "Nosaltres els fusterians". Cal destacar el xicotet homenatge que es va fer al grup Al Tall, així com el record a Francesc Candela, mort aquest estiu.

I, com cada any, centenars de persones participaren en la marxa a peu des de la ciutat de València, convocada, entre altres, per la SC el Micalet. La marxa, recuperada per l'irreductible Enric Tàrrega ha aconseguit consolidar-se any rere any.

Continuen els correllengua Fins que la Diada de la Catalunya Nord done per tancada la festa de la llengua, són molts els correllengua que se celebren arreu del país. A Museros (Horta Nord), per exemple, el passat 12 d'octubre unes 200 persones van participar-hi, en la seua majoria nens i nenes que van prendre part en una cercavila pels carrers de la localitat, precedides per la flama de la llengua, dolçainers, tabalaters i una pancarta en la qual es podia llegir el lema "El nostre valencià el català de tots". Com ens informa David T., l'acte va acabar el seu recorregut a l'escola La Masia, on es realitzà un acte en commemoració del 9 d´Octubre dedicat aquest any a la figura de Joan Fuster. Finalment es va donar lectura a un manifest en defensa de la cultura i identitat pròpies i l'ensenyament en català, amenaçat per les polítiques plurilinguistiques de la Generalitat Valenciana.

Dues dates claus: 31 d’octubre i 14 de novembre, Jornada de Lluita i Vaga General REDACCIÓ VALÈNCIA

Tot i que en primer moment la CGT convocava la vaga general en solitari el 31 d'octubre a tot l’Estat espanyol, després que els grans sindicats moguessin fitxa i veient que a d'altres països europeus també convocaven vagues generals el 14 de novembre, la CGT ha optat per fer coincidir la vaga el 14N i limitar la convocatòria del 31O a Barcelona.

Així, aquest dijous 31 d'octubre està prevista una jornada de lluita arreu dels Països Catalans sota dominació espanyola -amb la vaga general a Barcelona.

Aquesta data assenyala el tret d'inici d'una tardor que ha tardat en arribar però que, ara sí, es preveu calenta. La consigna dels sindicats combatius que impulsen aquesta jornada (CGT i COS, entre d’altres) és clara: escalfar motors de cara a la vaga general del 14 de novembre.

A les principals ciutats catalanes (València, Reus, Barcelona, Castelló de la Plana, Palma, Sabadell...) es faran manifestacions i accions durant tot el dia, reclamant el mateix que es reclamarà la jornada de vaga, és a dir, un aturament del pagament del deute, la defensa de tots els drets socials i de totes les llibertats, per un repartiment equitatiu del treball i de la riquesa; en definitiva per

Aturada davant Administracions Públiques del Bus Combatiu

una economia al servei de les persones i no del capital.

Com explica en aquesta breu entrevista, Gonçal Bravo, portaveu de la Coordinadora Obrera Sindical (COS): Aquest 31 convoqueu a una jornada de lluita arreu dels PPCC, és una nova forma d'engegar motors per la vaga del 14n?

Sí, és clar, la COS hem convocat la Jornada de Lluita Anticapitalista del 31O per avançar i sumar forces de cara a la VG del 14N... i no només pensant en el 14N. A partir d'ara hem de tenir molt clar que el camí de l'organització, de la solidaritat, de la mobilització i de la lluita, ha d'es-

tar preparat per avançar en el camí de la Vaga General Indefinida que cada dia és més que evident que és indispensable per fer front amb garanties de victòria a la desfeta que estem patint el Poble Treballador dels Països Catalans, i la classe treballadora de tot el món.

La del proper 14n quins objectius busca?

La VG que estem preparant pel 14N, i que comença amb les accions i mobilitzacions del 31O, va més enllà.

I ací ja hi ha una separació prou més clara entre els objectius del sindicalisme institucional (que es queden en el marc d'allò perfilat per

la Cimera Social: no als Pressupostos Generals de l'Estat, referèndum contra les "retallades", i retorn a "l'estat del benestar" del 2005, per exemple). Des de la COS, convoquem aquesta VG contra el PGE i contra les retallades, sí, però també per fer front a l'aplicació de la contrareforma laboral (que les pròpies burocràcies de CCOO i UGT ja estan aplicant)... I el punt diferenciador clar i, potser, el més important. Per lluitar contra la dictadura dels mercats, no per tornar al suposat "estat del benestar" ja perdut, sinó per avançar clarament en la via del repartiment del treball i la riquesa, per avançar en el camí del nostre alliberament complet com a classe i com a poble.

Primeres mobilitzacions de la CGT i la CNT

En vistes al 31O i el 14N, la CGT i la CNT de Barcelona organitzaren un Bus Combatiu que visità diferents punts conflictius : oficines de Novartis, HP, Qualitel o RACC, entre altres, foren parades del bus que mostrava així el suport als treballadors en lluita. També reberen el suport d’associacions veinals amb les quals visitaren diversos serveis públics amenaçats per les retallades, com ara els hospitals de Sant Pau o el Clínic, així com alguns CAP.

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

El Correllengua arriba a Perpinyà

#YesWe CanVies REDACCIÓ BARCELONA

GUIM TUSON GANUZA PERPINYÀ

Un any més s’acosta el 7 de novembre, una data marcada al calendari de totes aquelles que defensem el marc de la nació catalana sencera.

Una data carregada de simbolisme per les qui no acatem l’esquarteració a la que ha estat sotmesa el nostre poble, de forma secular, a mans dels estats espanyol i francès.

Un any més ens acostem al 7 de novembre. Ens acostem al 353è aniversari del Tractat dels Pirineus, tractat que va comportar l’annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolheda per part del regne de França. Ens acostem, també, al final del Correllengua ’12.

353 anys d’ocupació francesa han minat moltíssim la vitalitat i l’ús social de la llengua catalana al nord de les Alberes, seria absurd no reconèixer-ho. No obstant, 353 anys després, la resistència continua. Un any més, els carrers de Perpinyà seran un clam en favor dels drets nacionals que l’administració francesa porta negant des del 1659 al poble treballador nord-català.

Enguany la commemoració del Tractat dels Pirineus es durà a terme el dissabte 10 de novembre. Prenent en consideració el perill que suposa per a la supervivència de la nostra llengua les agressions que aquesta està patint en l’àmbit educatiu d’arreu dels Països Catalans, s’ha decidit que l’eix temàtic de la present Diada sigui l’ensenyament.

L’organització de l’esdeveniment corre a càrrec de la Comissió 7 de novembre, que s’ha constituït per a l’ocasió amb l’objectiu d’implicar a tots els col·lectius que defensen la llengua i la identitat catalanes a la Catalunya del Nord.

El tret de sortida el donarà, a les 15.00h, el muntatge teatral “Escola

Capçalera de l’any passat , contra el Tractat dels Pirineus // FOTO: Dani Morell

al carrer”, espectacle obert a la participació del públic que estarà dinamitzat per la Brigada d’Intervenció Poètica (BIP) i que tindrà lloc a la Plaça de la Victòria (al peu del Castellet).

Tan bon punt finalitzi el muntatge arrencarà, de la mateixa Plaça de la Victòria, la manifestació.

Seguint l’eix temàtic esmentat, aquesta estarà encapçalada sota el lema “Per l’ensenyament del català” amb una pancarta que mostrarà de forma explícita que la vindicació en qüestió es fa extensiva “a València, a Mallorca, a Perpinyà, a Fraga”, etc. Darrera d’aquesta se situarà la pancarta que porta per lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus” i, finalment, s’hi podran sumar les organitzacions polítiques que així ho desitgin. El punt final de la manifestació el posarà, un cop s’arribi de nou al Castellet, la lectura del manifest del Correllengua (que enguany ha estat redactat per l’escriptor i periodista Màrius Serra) a càrrec de

membres de l’Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià, un representant de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL) del Principat, i l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís.

Un cop finalitzat el parlament, començarà la Marxa de torxes amb la que s’anirà des del Castellet fins la Casa Musical, on tindrà lloc el concert que clourà la Diada. Com cada any, s’ha procurat que el concert combini la posada en escena de grups del nord i del sud de la frontera estatal. Enguany la música en directe l’aportaran els rossellonesos Tribute to jamaican music, els empordanesos Dekrèpits i els maresmencs Ebri Knight.

Un any més s’acosta el 7 de novembre, i el dissabte 10 hem d’omplir els carrers de Perpinyà per tal de defensar l’ensenyament del català a l’escola. Doncs és ni més ni menys que a l’escola on l’Estat francès ha fet més feina per tal d’avançar en el seu propòsit d’acabar amb la nostra llen-

gua al nord del país, alienant generacions d’alumnes amb missatges tant propis d’una “República democràtica” com el Parlez français. Soyez propres (Parleu francès. Sigueu nets), que encara avui es pot llegir d’una de les parets de l’escola d’Aiguatèbia.

Un any més ens acostem al 7 de novembre. Un dia més, sí. Doncs el jacobinisme treballa cada dia i nosaltres, si no volem desaparèixer com a poble, li hem de plantar cara cada dia. Però el dissabte 10 se’ns presenta la oportunitat de prendre els carrers de la capital del Rosselló per tal de mostrar que el poble treballador català no oblida i que no descansarem en pau fins aconseguir la derogació del Tractat dels Pirineus. I aquesta, companyes, és una empresa en la que sols reeixirem unint les forces de banda i banda de la frontera que ens van imposar el 7 de novembre del 1659.

Acció al Ple de Cardedeu en defensa del Casino Popular HUG LUCCHETTI CARDEDEU

El Casino Popular de Cardedeu és un centre social autogestionat alliberat des de fa prop de cinc anys per l’Assemblea de Joves de Cardedeu. En aquest temps, tot i els diferents intents de desgastar el projecte amb una forta pressió policial i judicial, s’ha anat consolidant com a espai referencial per a moltes persones i entitats que s’hi han acostat en les múltiples propostes que ofereix. Fent front també a destrosses i robatoris per gent aliena al projecte i que han fet perillar la seva continuïtat, l’actual assemblea gestora ha aconseguit

ampliar les persones que hi participen i les col·laboracions.

Activitats per a diferents públics s’hi desenvolupen des dels valors del feminisme, de justícia social, l’assemblearisme o el suport mutu.

Una cooperativa de consum, tallers d’educació alternativa, cinefòrums, xerrades, assemblees de col·lectius de l’Esquerra Independentista o dels indignats, oci juvenil i oferta cultural alternativa són algunes de les iniciatives que s’hi duen a terme de forma autogestionada.

Un espai obert al poble sense traves burocràtiques ni econòmiques, que representa així un model oposat al que proposa l’actual govern

de dretes de l’Ajuntament que es troba en una ofensiva descarada contra la iniciativa i la participació. Multes, identificacions, denegacions d’espais, traves en l’organització de Festa Major o altres actes populars, és la tònica a la que ha acostumat l’equip de govern al teixit associatiu de Cardedeu.

La repressió torna a tocar la porta del Casino Popular, aquest cop en forma de judici vers una membre d’Arran acusada d’usurpació de l’immoble. Un grup de suport a l’encausada ha realitzat diverses activitats per fer conèixer el cas i defensar l’espai okupat en el marc d’una campanya anomenada “Fem

poble, fem Casino”. La campanya va prendre força el passat dijous 25 amb una ocupació simbòlica al ple de l’Ajuntament on es va llegir un manifest. L’equip de govern es va enfrontar als activistes a crits i intentant arrencar les banderoles que subjectaven, van suspendre el Ple i també es va expulsar RTV Cardedeu que emetia en directe. La policia municipal va identificar una desena de persones amb un desplegament superior a l’habitual.

El judici es produirà el proper 5 de novembre al matí als jutjats de Granollers on s’ha convocat una concentració de suport.

#YesWeCanVies, va causar autèntic entusiasme i exaltació a la majoria de les xarxes socials i és que el passat 20 d’octubre, un miler i mig de persones es manifestaren al redós dels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta per tal de defensar la continuïtat del Centre Social Autogestionat al barri després de més de 15 anys d’activitat.

Era el passat any 2011 quan Can Vies guanyava per segona vegada consecutiva un judici contra l’empresa de transports metropolitans TMB degut a la tercera demanda interposada contra Can Vies. TMB va recórrer aquesta sentència a l’Audiència Provincial de Barcelona i finalment, el passat 12 de setembre es donava a conèixer que es considerava errònia la sentèn-

“El CSA Can Vies compta amb el suport de moltes persones i col·lectius que han fet palès el seu malestar i la seva indignació en tot aquest procés“ cia dictada pel Jutjat de Primera instància; i novament, l’amenaça d’abandonar l’edifici.

Amb una important implicació per part de les principals manifestacions de cultura popular de la vila de Sants tals com: la colla bastonera, la colla de diables i els castellers de Sants, que donaren el tret de sortida a la manifestació que es desplaçà fins a la seu del districte de Sants on s’ha llegit un manifest acusant a TMB, l’Ajuntament de Barcelona i l’alcalde de primar i permetre el desallotjament de Can Vies mentre es retalla en sanitat i educació i les condicions laborals dels treballadores i treballadores de TMB ratllen la burla.

El CSA Can Vies compta amb el suport de moltes persones i col·lectius que han fet palès el seu malestar i la seva indignació en tot aquest procés que fa ja molts anys que dura. Les xarxes socials bullien els dies abans de la manifestació amb mostres de suport. I és que Can Vies és a la vila de Sants molt més que quatre ratlles en un paper, és la història d’un barri i les seves gents; una història de lluita i perseverança.

08 EN PROFUNDITAT DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

Bankia i la fi del sistem financer valencià

ABEL CALDERA BERGA

Bankia havia de ser la plasmació financera d'allò que algun estratega del PP va anomenar “eje de la prosperidad”, però ha acabat essent el major escàndol financer a l'estat en tot el que portem de crisi. De la mateixa manera que la llei del sòl 6/1998 va suposar obrir la veda a la destrucció del litoral, la fusió freda de Bankia va suposar la sentència de mort del sistema financer valencià. En poc més d'una dècada, l'encimbellament i la caiguda d'una classe social vinguda a més i sustentada sobre la bombolla immobiliària ha marcat l'evolució social i política al País Valencià.

Bankia es constitueix el 2010, en plena tempesta financera que acabarà desfigurant els fins aleshores territorialitzat sistema financer espanyol.

Era una operació que representava una fugida endavant en l'estratègia d'expansió de Caja Madrid, després d'una dura batalla política per al control d'una entitat que, des del centre polític de l'estat, es pretenia usar com a eina per a una recentralització financera. Aquesta caixa, que havia estat protagonista i alimentadora de l'economia especulativa de la darrera dècada es trobà, un cop iniciada la crisi, en perill. Així, a la caixa madrilenya se li fa sumar Bancaixa i altres cinc petites caixes, entre les quals Caixa Laietana de Mataró. A partir d'aquell moment, Bankia també passà a controlar el Banc de València, ja que Bancaixa n'era l'accionista majoritari.

La creació de Bankia fou una decisió on hi intervingueren múltiples interessos polítics. D'una banda, l'interès del PP per mantenir a capa i espasa el que fins aleshores havien estat les “seves” caixes. A pocs mesos de les eleccions estatals, els populars no es podien permetre el luxe de veure com el seu castell de cartes s'enfonsava i deixava en evidència la inconsistència de la seva actuació econòmica. Per altra banda, també hi hagué l'interès del govern de Zapatero en intentar mantenir, com fos, el sistema financer espanyol dempeus.

L'operació Bankia no hagués estat possible sense la benedicció del governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que l'autoritzà tot i ser coneixedor aproximat de l'estat real en que es trobaven aquestes

entitats.

Finalment, aquesta passada primavera Bankia no pogué continuar maquillant les xifres i acabà reconeixent que no podia fer front a les provisions que li reclamaven diversos organismes. En total, l'entitat sumava més de 50.000 milions d'euros en actius tòxics. Des de juny de 2012 el FROB controla el 100% de BANIF, l'entitat matriu de Bankia.

El Banc de València, buc insígnia de la burgesia del cap i casal

El Banc de València fou l'entitat financera de la gran burgesia del cap i casal.

Els cognoms més coneguts d'aquesta classe social apareixen de forma repetida en els seus consells d'administració al llarg de tot el segle XX. Noguera, Villalonga, Boluda, Lladró, Girona... són els qui han pilotat una entitat senyera de l'empresariat clàssic de la ciutat, que ha travessat tot el segle passant del valencianisme conservador al filofranquisme per posteriorment dividir-se políticament entre liberals i blavers, però que sempre ha mantingut l'esperit de casta.

Una casta que el propi desenvolupament social de les darreres dues dècades, d'especulació, corrupció, diner fàcil i sobretot nou-rics amb poder polític, ha posat en perill el seu prestigi.

Fundat el 1900, va tenir entre els seus primers presidents els germans Noguera. Dècades més tard, un fill

“Els actius tòxics de Bankia superen els 50.000 milions d'euros”

d'Antonio Noguera també ostentarà la vicepresidència del Banc. Alvaro Noguera també tingué un paper important en la fundació del diari El País i de Sogecable, a banda d'una relació privilegiada amb Jordi Pujol. La famí-

Foto de família per a la fundació de Bankia, amb

lia Noguera també és propietària de FICSA, una de les immobiliàries que més es va beneficiar del boom de la construcció.

El polític Ignasi Villalonga també fou president del banc durant el franquisme. Villalonga fou diputat de la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República i posteriorment, malgrat el seu valencianisme, passà a col·laborar amb el bàndol franquista. Que el món empresarial i les elits tenen molt sovint una continuïtat de llinatge ho demostra el fet que un dels nebots de Vilallonga, Juan Villalonga, fou company de pupitre de José Maria Aznar i, conseqüentment, va presidir la Telefònica privatitzada de finals dels 90. Un altre president del Banc provinent del valencianisme fou Joaquim Reig, del mateix partit que Vilallonga i que servà una bona amistat amb un altre connacional passat al bàndol feixista, Francesc Cambó.

Fou Reig qui pilotà l'entitat en el pas del tardofranquisme a l'autonomia de Lerma.

El 1994, després d'unes operacions

d'inversió molt arriscades i que donaren pèrdues, sota la presidència d'Antonio Girona, es forçà a la recentment creada Bancaixa a entrar en l'accionariat del Banc per tal d'aportar-li

“El Banc de València hagué de ser ajudat per Bancaixa el 1994”

estabilitat. Així, la caixa d'estalvis passa a ser la principal accionista, mentre que les famílies tradicionals mantenen paquets d'accions minoritaris però gens menyspreables.

Després de l'adquisió d'una part de

les accions per Bancaixa, la presidè cia l'ostentaren l'industrial Jos Maria Simó -president de la Camb de Comerç de València i un dels impu sors de l'Associació Valenciana d'E presaris-, i Antonio Tirado, un exc munista que fou alcalde de Castel de la Plana. Després de Tirado la pr sidència passà a mans de Julio Miguel, que actualment figura al co sell d'administració d'Iberdrola. Po teriorment, la presidència fou ass mida per qui també era president Bancaixa, l'expresident de la Gener litat entre 2002 i 2003 José Luís O vas.

El 21 de novembre de 2011 el Ba d'Espanya intervingué el Banc València. L'entitat necessità una inj ció de 3.000 milions d'euros i fou po da sota l'administració directa de Jo Antonio Iturriaga Miñón, per des nació del FROB. En el moment de intervenció, el banc tenia posat el 6 del risc en inversions en construcc La caixa dels valencians

Bancaixa es va conformar el 199

L’ACCENT 237 EN PROFUNDITAT 09

ma

ABEL CALDERA BERGA

l'equip de Zaplana inicia l'entrada dels seus a Bancaixa i a la CAM. A Bancaixa, l'antic alcalde socialista de Castelló, Antonio José Tirado, és substituït per Julio de Miguel.

Després del moviment de poder al PP, del zaplanisme al campsisme, el president interí de la Generalitat, José Luís Olivas, després de cedir -no massa de bona gana- el càrrec a Camps, és recompensat amb el càrrec de president de Bancaixa, en perjudici de De Miguel, que com a compensació passarà al consell d'administració d'Iberdrola.

En l'etapa posterior a 1997, el Consell utilitzarà Bancaixa com una eina per a finançar la seva política expansiva de grans infrastructures. Terra Mítica, l'experiment de privatització sanitària del “model Alzira”, promocions d'habitatge públic o el deute de la Generalitat van ser inversions assumides en part per Bancaixa. Això, juntament amb la voràgine hipotecària, van dur l'entitat a ser de les més mal posicionades per a afrontar la crisi.

El matrimoni forçat amb Caja Madrid va fer la resta.

Si bé les caixes valencianes no han tingut mai la presència abassegadora que té La Caixa barcelonina en negocis de mercat captiu, sí que han tingut el seu paper en el negoci de les autopistes. Aumar era la concessionària que gestinà, a partir de la seva posada en funcionament el 1974, el tram d'autopista que va de Tarragona a Alacant. Aquesta concessionària fou impulsada pel Banc de València, sota la presidència de Joaquim Reig, juntament amb la participació de Banco Central, dirigit aleshores pel murcià Alfonso Escámez, germà del qui, l'any 1992, esdevindria president també del Banc de València, Antonio Escámez, i també per Banco de Fomento. La part d'obra pública de l'empresa la constituïa Dragados y Construcciones.

Aumar explotà aquesta concessió fins que el 2003, arran de la seva fusió amb Acesa, esdevingué l'entitat que a partir d'aleshores es conegué com a Abertis.

El Banc de València i Bancaixa es van desvincular d'Abertis el 2009.

Dragados, per la seva part, s'integrà a ACS el 2002, esdevenint així l'empresa de Florentino Pérez la segona accionista en volum d'Abertis. El

ènep bra ulmcolló rede onossude raOli-

anc de ecsaosé igla 5% ió.

91,

tenint com a matriu principal la Caixa d'Estalvis de València, a la que s'hi van anar incorporant diverses caixes comarcals, entre les quals la Caixa de Castelló. Un procés molt similar, en

“El govern valencià utilitzà Bancaixa per a finançar les grans infrastructures especulatives” forma i temps, al viscut per La Caixa.

Amb l'ascens del PP al poder a la Generalitat s'inicia també l'assalt al poder econòmic. A través de la llei 1/1997, que permet augmentar la presència de càrrecs polítics a les caixes,

Entre la CAM, Bancaixa i el Banc de València copaven gran part del sistema financer del País Valencià. Dues caixes d'estalvis -la tercera i quarta de l'estat- per als dos grans pols demogràfics del País Valencià i un banc regentat pels grans cognoms de la burgesia local. El que a priori era un sistema financer sòlid, que tenia una certa similitud estructural amb el del Principat, va acabar demostrant que tenia els peus de fang. Si la il·lusió del poder polític del PP valencià s'esvaí amb la subordinació de Bancaixa al projecte essencialment madrileny de Bankia -paral·lel al procés polític d'ostracisme dels principals dirigents populars valencians-, la il·lusió de la solidesa econòmica s'esvaí davant l'embat de la crisi. José Luís Olivas, un polític gris que arribà a ocupar la presidència de la Generalitat després de Zaplana, ha estat la cara visible d'aquest naufragi. Qui començà la seva carrera política a València de la mà de l'enterrador de les aspiracions nacionals del País Valencià, Emilio Attard, s'ha convertit trenta anys després en l'enterrador del sistema financer valencià.

La concessió pertanyent a Aumar, que en un inici era de 1974 fins a 1994, ha estat prorrogada en tres ocasions. En la primera, l'any 1981, a càrrec del govern de la UCD, s'amplià la concessió fins el 2004. El 1986 el govern del PSOE tornà a ampliar aquesta concessió fins el 2006, i el 1997 el govern del PP la prorrogà per darrer cop, de moment, fins el 2019.

Autopistes: negoci nostrat

La fi del sistema financer valencià José Luis Olivas com a president de la valenciana Bancaixa

grup Abertis mantingué l'autonomia de les diverses concessionàries, cadascuna amb un consell d'administració propi, fins el 2011, en que eliminà aquests consells. En el cas d'Aumar, on hi figuraven com a consellers bona part d'antics dirigents econòmics del govern valencià, hi restà com a administrador únic Alberto Catalá, president també de Feria Valencia.

ABEL CALDERA BERGA

Després de rebutjar una iniciativa popular per a processar els directius de Bankia, promoguda pel 15M i exercida a través de 13 accionistes individuals, l'Audiència Nacional acabà acceptant el passat juliol com a mal menor una altra denúncia feta per UpyD -no sense que des dels moviments socials es critiqués el partit de Rosa Díez per oportunisme i intencions poc clares-.

De moment, l'Audiència Nacional ha decidit imputar 33 directius de l'entitat. Entre els directius provinents del sistema financer valencià hi figuren l'expresident de la Generalitat José Luís Olivas, Francisco Verdú Pons, la catedràtica d'economia de la UVEG Araceli Mora, el dirigent del Grup Ros Casares Francisco Juan Ros Garcia, l'exsecretari d'estat d'indústria (1998-2000) Jose Manuel Serra, l'exalcalde socialista de Castelló de la Plana Antoni Tira-

do, l'expresident de l'Associació Valenciana d'Empresaris Francisco Pons Alcoy, l'expresident de la patronal CIERVAL Rafael Ferrando, l'exdiputat del PP a les Corts José Rafael García Fuster, l'empresari Remigio Pellicer i l'antic president de Bancaixa Habitat Ángel Villanueva. En total 11 persones acusades d'haver propiciat l'ensorrament de la que havia estat la segona caixa d'estalvis dels Països Catalans.

La denúncia a l’Audiència Nacional

10INTERNACIONAL

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

Suïcidis a Itàlia: crims d’estat i financer MONTSE VENTURÓS BARCELONA

El nombre de suïcidis a Itàlia ha experimentat un enorme i alarmant augment sense precedents des de l’any 2008, coincidint amb l’esclat de la crisi financera mundial. Els suïcidis s’han convertit en un crit dramàtic i de protesta contra uns mecanismes que imposen als treballadors, petits empresaris, jubilats i autònoms autèntics obstacles per continuar endavant en una Unió Europea que malda per salvar a costa del què sigui el gran capital financer.

La profunda i punyent tradició catòlica que històricament s’associa a l’estat italià ha ajudat a silenciar tots aquests casos i no ha estat fins a conèixer xifres que corroboren límits alarmants i esgarrifosos, que no s’ha obert el debat. L’església catòlica es nega a celebrar funerals de persones mortes a causa del suïcidi i això ha propiciat per una banda, que no es reconeguin aquestes morts a nivell religiós i per l’altra que des de l’estat s’intenti silenciar unes morts que els assenyalen directament.

tic crim d’estat.

Curiosament l’Istituto Nazionale di Stadistica d’Itàlia (Iscat), en un darrer informe publicat el passat 8 d’agost, analitza les taxes de suïcidi en el període que va des de 1993 fins el 2009, ja que tal i com encapçala l’informe, no es tenen dades oficials dels anys posteriors.

Curiosament també, és el període en què la crisi ha fet estralls en aquest estat sud europeu i on es coneixen a diari suïcidis i intents de suïcidi per part de la població desocupada i a causa de la crisi econòmica.

L’informe avança un seguit de premisses per interpretar les estadístiques que van des d’emfatitzar que la identificació de les raons d’una mort per suïcidi són extremadament difícils, fins a considerar que Itàlia té un dels índex més baixos de morts per suïcidis de tots els països integrants de l’OCDE. Però la sospita no recau en les interpretacions del suïcidi ni en la posició que ocupa Itàlia davant altres països de l’OCDE sinó més aviat en un intent desesperat de fer d’aquestes dades, (que recordem, no inclouen els anys 2009, 2010, 2011 ni 2012) el referent oficial de les morts per suïcidi a Itàlia.

L’estudi d’aquestes dades i el seu valor es contraposen seriosament a les poques referències que des del govern italià es tenen respecte a aquest fenomen que ja ha acabat amb la vida de més de 350 persones en el que va d’any.

“Cada dia a l’Estat italià mor una persona per suïcidi degut a problemes econòmics”

Estadístiques obsoletes.

Estadístiques silenciades

“Mario Monti es va referir a l’enorme cost humà que estan tenint els suïcidis entre les classes populars italianes”

Segons les darreres estadístiques no oficials publicades, cada dia a l’Estat italià mor una persona per suïcidi degut a problemes econòmics, a l’ofec provocat per la crisi o la impossibilitat de tirar endavant. Aquestes xifres posen en peu de guerra el poble italià que considera aquestes morts com un autèn-

Va ser el passat mes d’abril, que el primer ministre italià, Mario Monti, es va referir durant una roda de premsa i per primera vegada a l’enorme cost humà que estan tenint els suïcidis entre les classes populars italianes. Val a dir que les seves paraules, destinades a exposar les xifres sobre l’economia italiana feren un gir a l’hora de comparar les morts per suïcidi dels italians amb els de la població grega que el passat mes d’abril ja comptava amb 1.725 morts a conseqüència de la greu crisi del deute que afecta aquest país i que ofega la classe treballadora. Aquestes primeres paraules de Monti, degudament estudiades, es feien sentir l’endemà de la

primera manifestació silenciosa que va recórrer el centre de Roma per a denunciar les morts per suïcidi que es produeixen a diari en aquest estat. Cal recordar que Mario Monti fou un dels principals assessors de l’empresa Goldman Sachs la qual va ajudar a ocultar el dèficit grec del govern de Kostas Karamanlis anys abans de la crisi.

Malgrat tot, el coneixement a través d’estadístiques no oficials que el nombre de suïcidis i temptatives de suïcidi a Itàlia ha augmentat vertiginosament durant els anys dels quals no es tenen dades, l’Istat, no ha remès cap tipus d’informació al respecte.

L’últim informe del que es té

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

coneixement és l’anomenat Il suicidio in Italia al tempo della crisi: caratteristiche, evoluzione e tendenza. Actualment, i al no disposar de més dades oficials per part dels organismes de l’Estat italià, s’ha recorregut a utilitzar aquest estudi com a font oficial a l’hora de conèixer l’estat d’aquestes morts que s’estan duent a terme al llarg i ample del país. Elaborat per Eures, un institut vinculat a la Unió Europea i especialitzat en recerca econòmica i social es comptabilitzen només l’any 2010 fins a 362 persones desocupades i mortes a causa del suïcidi o 357 casos l’any anterior; dades que per altra banda ja evidencien l’augment d’aquests

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

Les taxes de suïcidi: un crit d’alarma arreu d’Europa

s?

MONTSE VENTURÓS BARCELONA

Aquest augment alarmant dels casos de suïcidis no és exclusiu de l’estat italià, ans al contrari. La majoria d’estats que s’han vist immersos en una greu situació de crisi econòmica i on els interessos bancaris, el pagament del deute i els tributs primen per sobre la qualitat de vida de les persones treballadores han viscut un augment estrepitós en aquests casos.

El cas més conegut és sense dubte el grec, on més de 1.725 persones ja han llevat les seves vides a conseqüència de problemes econòmics. Són molts els casos que es coneixen a diari d’aquests fets propiciats per la desesperació més absoluta en veure com el treball d’anys s’esfuma en un tres i no res. Aquesta és la situació amb la que han de conviure milers de persones a diari i també és la situació que s’intenta silenciar per part dels grans poders fàctics imperants per tal d’evitar evidenciar la catàstrofe que han generat les polítiques dutes a terme en interès només d’una minoria.

L’estat anglès també destaca per les seves xifres de suïcidi malgrat la crisi no hagi calat tan com en altres zones d’Europa.

L’estat espanyol no s’escapa tampoc d’aquesta situació. És més, actualment, el suïcidi és la primera causa de mort entre persones d’entre 35 i 50 anys. A aquesta xifra, cal sumar-hi lògicament el també increment de nombres de temptatives d’homicidi que cada dia va en augment. Les últiMarxa a Bolonya de vídues per suïcidis causats per la crisi

casos en comparació amb els 270 de mitjana que es coneixien d’anys anteriors a l’esclat de la crisi. És al nord del país on el nombre de morts és més elevat coincidint amb l’històric reconeixement de zona industrial i rica del país.

El ball de xifres però va més enllà, mentre l’Iscat considera que de les 3.048 morts per suïcidi de l’any 2010 només 187 eren ocasionades per raons econòmiques, l’institut Eures ho contradiu tot afirmant que aquests morts eren 364; és a dir, un suïcidi per dia.

Evitar la mort, fer un front comú

Son moltes les entitats italianes que han anat sorgint arrel de l’augment del nombre de persones mortes a causa de la crisi. Aquestes petites entitats donen suport a persones desocupades, que han perdut la seva feina o bé que han hagut de tancar els seus petits comerços i negocis a conseqüència de la impossibilitat de continuar endavant.

Segons aquestes entitats les persones que han decidit llevar-se la vida ho han fet per diversos motius

(sempre econòmics) entre els quals cal destacar: fallides de petits negocis, deutes financers i tributaris, atur i desocupació sense prestació.

Algunes d’aquestes entitats assenyalen directament al primer ministre i el govern com a principals instigadors del silenci que envolta tots

“Entre els motius cal destacar: fallides de petits negocis, deutes financers i tributaris”

aquests casos els quals són qualificats per aquestes entitats com a responsables directes de les morts.

La profunda tradició catòlica de l’estat italià també ha propiciat que tots aquests casos siguin silen-

ciats, i és per això, que des d’algunes entitats es treballa intensament per tal de perdre la por a parlar sobre el què ha passat, les seves causes i les seves conseqüències i també a no acusar i assenyalar les persones que han decidit llevar-se la vida.

Si bé és cert que les dades a analitzar respecte les morts per suïcidi han de ser rigoroses i allunyades del sensacionalisme imperant en la majoria dels mitjans de comunicació, també cal remarcar la necessitat tan de l’església com de l’estat d’amagar aquest seguit de casos, i que es veu clarament propiciada per afirmacions com les que Stefano Marchetti (director de l’estudi desenvolupat per l’Iscat que aporta dades sobre els suïcidis entre els anys 1993 i 2009) va fer en presentar-se l’estudi: “és difícil de dir avui que estadísticament hagi augmentat el nombre de suïcidis a causa de la crisi. Em temo que s’estan fent dures declaracions sense proves científiques sòlides”.

Suïcidi com a protesta

Algunes de les morts per suïcidi resten silencioses arreu del país,

mes dades de les que es tenen coneixement per part de l’Instituto Nacional de Estadística espanyol recullen que el passat 2010 es llevaren la vida 3.145 persones, el que suposa una escandalosa xifra de 9 persones per dia. Però filant més prim, el darrer Congrés de Psiquiatria celebrat a Bilbao fa tot just deu dies posava sobre la taula que un 32% dels suïcidis a l’estat espanyol son causat per motius econòmics, és a dir, tres per dia.

Als Països Catalans, la passada setmana un home de Burjassot es llançava des del segon pis de casa seva minuts abans que la comissió judicial efectués l’ordre de desnonament.

Dos dies abans, a Granada, un home es suïcidava a casa seva poques hores abans de ser desnonat. Un parell d’hores més tard, les autoritats judicials es personaren al domicili per a executar l’ordre de desnonament.

El drama que representen totes i cadascuna d’aquestes morts, és només la punta d’un iceberg de problemes socials que resten en l’oblit davant la necessitat per part dels governs de primar el seu interès en correspondre a les demandes dels grans agents econòmics i financers (bancs i multinacionals), altrament anomenats mercats. Aquesta és sense dubte, la cara més cruel de la crisi.

malgrat que els familiars propers i els coneguts coneguin de soca-rel els motius que han conduït a acabar d’aquesta manera. Moltes altres persones però, han optat per a fer del seu suïcidi un crit de protesta davant les polítiques dutes a terme pels principals agents europeus, financers i estatals.

xant dues cartes. Una com a protesta i crit de desesperació davant la Comissió d’Impostos italiana on remarcava la injustícia que s’estava vivint arreu del país així com la seva pròpia i una altra per a la seva família.

Aquest és només un cas dels molts que s’han pogut conèixer durant els darrers dos anys en una Itàlia profundament afectada per la situació econòmica. Itàlia és el país per excel·lència dels petits comerços i negocis familiars i són ja més d’onze mil les que han hagut de veure com es tancaven les seves portes.

Els estudis i les xifres sovint deixen en segon terme les misèries més escabroses de la crisi, els danys reals provocats per aquesta, danys no només econòmics.

Giuseppe Bortolussi, secretari general d’una petita associació d’artesans, autònoms i petits empresaris ja va declarar el passat mes de maig que “per molts dels qui opten per a llevar-se la vida, el suïcidi és un gest de rebel·lia contra un sistema sord i insensible (...) és un autèntic crit d’alarma per qui ja no pot més.

“Itàlia és el país per excel·lència dels petits comerços i negocis familiars”

Així és com va decidir de suïcidar-se un petit artesà de 58 anys a la ciutat de Bolonya el passat mes de març. L’home va decidir de prendre’s foc davant l’oficina d’Hisenda Pública d’aquesta ciutat tot dei-

12 ECONOMIA

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

Els afectats de l’amiant alcen la veu ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA El passat dissabte 20 d’octubre el Cèntric Espai Cultural del Prat de Llobregat (Baix Llobregat) va viure les segones Jornades socials de l’Amiant, organitzades aquest cop per la Plataforma d’afectats del Prat, amb l’esforç i la perseverança del Comitè d’empresa de la CGT de Honeywell.

Més d’un centenar de veïns van poder escoltar les interessants reflexions i crítiques d’un magistrat del Tribunal Suprem, l’especialista en Pneumologia de la Vall d’Hebron, tècnics de prevenció de riscos o advocats que estan portant els temes de la cooperativa Col·lectiu Ronda, entre d’altres.

Poblacions contagiades

El veïnat del Prat de Llobregat comparteix amb el de Cerdanyola del Vallès i Castelldefels (totes tres del Baix Llobregat) l’esgarrifosa taxa de tenir 300 vegades més possibilitats de patir càncer derivat de l’amiant que la resta de catalans. Els responsables, grans empreses que han escampat la pols assassina entre veïns i treballadors, mentre els seus beneficis no paraven de créixer.

Dissabte passat aquesta població va veure com més d’un centenar dels seus veïns es van reunir al Prat per parlar amb metges, tècnics de prevenció i juristes a les segones Jornades sobre l’Amiant.

A la sala de cares serioses, els punys s’anaven tancant mentre apareixien les dades silenciades i mai explicades. Les institucions europees calculen que a la UE 250.000 persones moriran fins als 2060 només d’un dels tipus de càncer de provoca, el mesotelioma, que a Catalunya s’ha multiplicat per 5 en els darrers anys. L’Estat espanyol, que va batre tots els records de producció europea als anys 1980, resten encara 21 milions de tones instal·lades, 4 dels quals a Catalunya, i les pròpies dades oficials parlen de 19.000 edificis catalans amb sostres, canonades o ciment d’amiant.

Els assistents ho coneixen de primera mà, ja que són extreballadors, vídues i veïns d’empreses com Rocalla, Uralita, Honeywell o Alstom. Molts l’han manipulat amb les mans sense saber-ne la perillositat, l’han portat en les seves robes a casa, contagiant a esposes o fills, o de petits han jugat amb els resi-

Treballadors de Honeywell protestant davant dels Jutjats Socials de Barcelona en motiu d'un judici d'afectats de l'amiant l'octubre passat // FOTO: L'Accent

dus escampats pel poble. Cap expert els explica res de nou, però les fredes dades indignen encara més.

Amiant, la pols assassina

I és que l’herència de tants anys d’amiant té dues cares. Moltes empreses es van fer literalment d’or amb aquesta substància màgica, que mai es destrueix, és barata i fàcilment manipulable en la

“Durant dècades es va fer servir sense cap control, mentre les institucions franquistes i postfranquistes ho tapaven” indústria del ciment, els trens, o el tèxtil. Durant dècades es va fer servir sense cap control, mentre les institucions franquistes i postfranquistes ho tapaven amb un enorme mantell de silencis administratius, mèdics i judicials, en nom del progrés econòmic i el lliure mercat. Però la pols màgica també era assassina, i en 10, 15 o 30 anys causa terribles patologies, mol-

tes cancerígenes.

Centenars de judicis

Actualment els jutjats catalans han viscut un augment exponencial de demandes d’afectats de l’amiant.

Inicialment, els extreballadors afectats o les seves vídues, reclamen que es reconegui la malaltia professional causada per l’amiant. Centenars de sentències només a Barcelona han declarat la relació amb l’amiant en els darrers anys de viduïtats i incapacitats permanents.

Un cop el Jutjat estableix que la invalidesa del treballador o que la causa de la mort va ser la pols assassina, els afectats inicien reclamacions contra les empreses pels danys i perjudicis causats. L’empresa més denunciada és actualment Uralita SA – Rocalla SA (amb seus a Castelldefels i Cerdanyola del Vallès), que no només compta amb casi un centenar de condemnes per no haver complert la normativa de salut laboral causant la mort i la invalidesa dels seus treballadors, sinó que fins a set sentències ja han estat confirmades pel Tribunal Suprem.

L’empresa Alstom SA de Santa Perpetua de la Moguda també ostenta unes quantes sentències condemnatòries, i la segueix Honeywell (antigament Jurid Ibèrica) del Prat de Llobregat, que ja compta amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.

Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

declarant que les seves infraccions en matèria de prevenció de riscos va causar la mort d’un treballador.

Proposta de jubilació anticipada pels afectats

A les jornades també es va presentar que un assessor de la ministre de Treball espanyola va rebre fa uns mesos un grup d'afectats, i s'ha compromès a realitzar un estudi

ta que s’apliqui la Plataforma d’Afectats ja està contemplat a la llei, i aplicada als treballadors de l’amiant permetria l’accés anticipat a l’edat de jubilació per a les persones que han treballat en empreses inscrites al Registre d'Empreses amb Risc d'Amiant (RERA) sense cap penalització, fent la ficció legal de que ja tenen els 65 anys.

Trencant el silenci

“La Seguretat Social es nega avui en dia a reconèixer moltes Malalties Professionals”

respecte a que el col•lectiu de treballadors exposats a l’amiant pugui jubilar-se amb menys de 65 anys sense cap reducció, amb un situació legal similar a la que gaudeixen els bombers o els miners a l’hora d’accedir a la jubilació, al reconèixer a aquests col·lectius el risc de la seva feina i la seva menor esperança de vida.

El mecanisme legal que sol·lici-

Al Prat aquest cap de setmana, i gràcies a la combativitat del Comitè d’empresa de CGT de Honeywell, s’ha fet un pas més per a que l’amiant no gaudeixi de la impunitat del silenci. I és que la feina a fer encara és molta. La Seguretat Social es nega avui en dia a reconèixer moltes Malalties Professionals, les Mútues s’atreveixen a afirmar que han trobat només 61 casos anuals a tot l’estat i les empreses paguen cars i desvergonyits perits per afirmar als judicis que res no sabien, que ningú els havia dit que era perillós, a pesar de que algunes d’elles avui en dia simplement han traslladat la seva producció a països on encara no és prohibit, com Marroc o Nicaragua.

L’amiant ha de sortir d’aquest silenci tan llarg, on les persones valen molt menys que els beneficis empresarials. En record dels que l’han patit, i per evitar nous afectats.

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

ESPORT 13

L’atletisme espanyol agonitza després de Londres 2012 RAFA ESCOBAR MANISES

L’atletisme, en totes les seues disciplines, és un d’aquells esports al qual únicament es presta atenció cada quatre anys durant els jocs olímpics. Així i tot, a ningú escapa que es tracta d’un esport que requereix per part dels seus practicants d’un enorme esforç i sacrifici, a banda d’una dedicació intensiva i, en el millor dels casos, a temps complet.

A l’Estat espanyol, abans de les olimpíades de Barcelona al 1992 s’aprovaren una sèrie d’ajudes en forma de beques per tal d’ajudar i mantenir durant la seua preparació als esportistes, amb l’objectiu de que pogueren entrenar-se amb dedicació plena. Es tracta de les famoses beques ADO (Ayuda al Deporte Olímpico), el repartiment de les quals sempre ha segut polèmic, sobretot pel que fa als criteris per a la seua concessió.

En el marc actual de la profunda crisi econòmica i financera i de les polítiques d’austeritat amb les seues consegüents retallades, aquestes beques, que mai foren quantioses, s’han reduït substancialment, tant pel que fa al nombre com pel que fa a la dotació.

Aquesta situació ha afectat de forma directa a la majoria d’atletes, els quals han vist com, o bé se’ls ha retirat la beca o bé se’ls ha reduït la quantia de la mateixa. En aquest moment la majoria de les beques estan per sota dels 10.000 euros, obligant a molts dels atletes a malviure amb menys de mil euros al més, o bé a compatibilitzar aquesta beca amb feines a temps parcial, qüestió que té una incidència directa sobre el seu rendiment.

El descens gradual de les beques ADO des de les olimpíades de Barcelona fins a l’actualitat ha segut constant, experimentant una acceleració a partir de l’any 2010, quan la crisi es va manifestar a l’Estat Espanyol amb tota la seua cruesa.

Això ha deixat als atletes a mercè dels sponsors privats, el finançament dels quals també s’ha reduït limitant-se únicament a aquells esportistes més qualificats.

Aquesta situació afecta de ple als olímpics de l’atletisme, pel fet que cap d’ells, si exceptuem alguns casos excepcionals com el de la migfondista tarragonina Natàlia Rodríguez o el de la saltadora basca Ruth Beitia, són capdavanters a nivell mundial en les seues disciplines.

La reducció de les ajudes públiques i la mancança de sponsors privats ha fet plantejar-se a molts d’aquests atletes retirar-se de l’alta competició. És el cas del velocista Ángel David Rodríguez i del corredor de 800m Luís Alberto Marco, tots dos semifinalistes olímpics i que tenen una beca de 7.500 euros a l’any.

Aquesta situació postolímpica contrasta amb tot el desplegament patriòtic durant els mesos previs

L’atletisme està en caiguda lliure

als jocs i durant el transcurs d’aquests. En aquests mesos els atletes i esportistes d’altres disciplines olímpiques són tractats com a

“Aquesta situació postolímpica contrasta amb tot el desplegament patriòtic durant els mesos previs als jocs” herois encarregats d’elevar al més alt la flama patriòtica, però un cop l’esdeveniment ha arribat al seu final, si no han obtingut bons resultats són oblidats i en el pitjor dels casos arraconats.

Aquesta situació respon a l’impuls d’un model que a amb el pas del temps s’ha demostrat equivocat. L’objectiu de l’ADO era mantenir i finançar un selecte grup d’elit amb l’objectiu d’aconseguir resultats esportius immediats.

Aquesta inversió, però no ha anat acompanyada d’una inversió semblant per al foment de l’esport de base, tant pel que fa a nivell de clubs locals, com a l’àmbit escolar.

Tot i existir, s’ha vehiculat a partir de les diferents federacions esportives estatals i autonòmiques, les quals, en molts casos han funcionat com a un filtre burocràtic

per a la inversió pública. La inversió en esport base, arriba en primer lloc a les federacions esportives, les quals cobreixen les seues despeses burocràtiques i es limiten a distribuir la resta de les ajudes entre els diferents clubs esportius i projectes.

Aquesta forma de distribució, ha generat un inevitable caciquisme dintre d’unes federacions que s’han caracteritzat per funcionar amb una escassa democràcia interna i que en molts casos han utilitzat les ajudes i subvencions econòmiques amb l’objectiu de comprar voluntats.

Un cas paradigmàtic en aquest sentit ha segut el de la Federació Espanyola de Futbol, al front de la qual es troba Àngel María Villar des de fa més de dues dècades, un llarg mandat caracteritzat per la corrupció i la compra de voluntats.

El cas de Villar ha segut el més sonat, pel fet de produir-se amb l’esport que més repercussió té a l’Estat espanyol, però són poques les federacions esportives que es veuen lliures d’aquestes dinàmiques, tant a nivell estatal com autonòmic.

El cas de la federació d’atletisme també ha tingut una important repercussió, el seu president Juan Odriozola, seguint aquesta política resultadista, ha donat suport a atletes condemnats per dopatge, com és el cas de la mig fondista palentina i militant del PP Marta Domínguez, qui es va veure implicada en una trama de distribució de productes dopants, sense que es pogués demostrar la seua culpabi-

litat. Avui, Domínguez dona suport a la candidatura d’Odriozola, front a la candidatura encapçalada pels exatletes Fermín Cacho i Martín

“L’atletisme es troba doncs en la mateixa disjuntiva que molts altres esports, el resultadisme front a l’esport de base” Fiz, que tot i presentar-se com a regeneradors, no replantegen ni qüestionen d’arrel l’estructura burocràtica federativa.

Mentre a l’atletisme espanyol es lliura aquesta batalla la gran majoria de clubs travessen enormes dificultats per sobreviure, per aconseguir patrocinadors i per mantenir als seus atletes, així com per a proporcionar-los la infraestructura necessària per al seu entrenament. Tot això mentre els federatius competeixen per aconseguir la nacionalització d’africans.

L’atletisme es troba doncs en la mateixa disjuntiva que molts altres esports, el resultadisme front a la difusió, extensió i generalització del mateix a partir de l’esport de base. Es tracta però d’una disjuntiva falsa, els federatius, buscant el camí més ràpid opten per caçar

talents a l’exterior o crear elits selectes d’esportistes estatals, que en molts casos són usats i tirats com si foren mocadors. En molts casos el resultadisme ha tingut com a conseqüència l’encobriment dels casos de dopatge, com s’ha vist recentment al ciclisme i l’atletisme.

Però en cap cas s’aprecia un projecte basat a mitjà i llarg termini en un potenciament a tots els nivells de l’esport base que sense dubte acabaria plasmant-se en una millora dels resultats esportius.

El problema de l’atletisme és que, al contrari que altres esports, mou pocs diners i únicament té un seguiment significatiu durant els jocs olímpics, això fa que la concepció hegemònica de l’esport com a negoci deixe moltes més víctimes pel camí, en la majoria dels casos esportistes que han dedicat els millors anys de la seua vida i han segut arraconats en el moment que el seu rendiment ha baixat.

En altres esports com el futbol, amb més seguiment i molta més base associativa, tot i existir problemes greus, l’esport base té una implantació més important i pocs són els pobles que no tenen el seu club amb les seues categories inferiors. No és aquest el cas de l’atletisme, en el qual continua apreciant-se una fractura important entre l’atletisme d’elit i un atletisme popular en expansió. L’encontre entre aquestes dues expressions del veritable esport rei és l’únic fet que pot salvar l’atletisme de competició de la seua agònica decadència.

14 CULTURA

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

De xarxes poètiques i nafres obertes Hèctor Serra VALÈNCIA

ara que a la fi hem assolit arrelar les paraules / les fem somiar per la xarxa amb un clic d’esperança”.

Aquests versos del poeta valencià Enric Sanç no són cosa baldera. La seua aventura poètica deu molt a les potencialitats d’internet com a mitjà on abocar i difondre les composicions que, en el decurs vital, naixen com ferides obertes. Sanç, versador resident a la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria), acaba de publicar el seu primer poemari en paper, però moltes de les peces que el conformen ja havien vist la llum en el teixit electrònic. Fa dos anys, Sanç inaugurava el seu espai personal (loplanydeleslletresferides.blogspot.com) amb l’objectiu de compartir la seua activitat creativa. Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent tasca donaria fruits. Un correu electrònic a nom de l’editorial Germania el felicitava i el convidava a transportar aquells poemes del mur virtual al format tradiconal de paper i llom. Comptat i debatut, la poesia d’Enric Sanç s’ha revalorat mercès a una retroalimentació entre totes dues plataformes. “Jeure junt a la jonca d’estany / amb un nou llibre que rellisca entre les mans”.

I la nova criatura va ser presentada en societat el passat divendres 19 d’octubre a la Casa de la Cultura de la Pobla de Vallbona. Acompanyat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan Brull, i sota les notes del cantautor Carles Pastor i el violinista Jordi Silvestre, Sanç va apel·lar a les planyideres (les dones que, antigament, eren llogades per plorar els difunts aliens) per justificar el títol del seu volum. Tot amb

I

tot, resseguint algunes de les lúcides peces del llibre, queda clar que l’autor no es refrega els ulls amb ceba. És un esperit obertament sentit allò que el condueix a nafrar uns papers curulls d’amor, desig carnal, consciència nacional i enigmes interiors. “En la simplicitat de la immensitat, / la magnitud del desert...”, i podria ser un bon resum del mode de crear estímuls de Sanç. La col·lecció de ferides sols pot ser resultat d’una revisió crítica de l’experiència, “una lletra nafrada rere l’altra / vers abaltir les paraules planyides”. Una reflexió profunda a la recerca i l’evocació de les coses que es van perdent.

El cas que explica la gestació d’El plany de les lletres ferides troba experiències semblants en molts altres lletraferits fills de l’era digital que han emprat els blocs com a contenidors de la seua inspiració. Sols en la mateixa col·lecció “Mil poetes i un país”, on s’ha encabit el recull poètic de Sanç, trobem noms com els d’Alba Àlvarez, Carles Alós, Salvador Lauder, Sandra Domínguez, Xelo Llopis, Rosa Roig o Eduard Aguilar-i-Lorente, els quals podrien assenyalar un itinerari en la mateixa direcció que Sanç. Sobta que, al bell mig del ventre d’aquesta crisi, enfront de l’onatge de les retallades i amb un panorama cultural cada dia més orfe, l’editorial d’Alzira estiga apostant per donar eixida a centenars de composicions que, d’altra manera, sols els ulls dels seguidors d’aquestes bitàcoles podrien consumir. De vegades, també suposa una oportunitat perquè els autors facen el salt a les prestatgeries. I serveix per acabar amb la creença que només es pot publicar si surts guanyador en un certamen literari. L’aposta de confiança amb les noves veus poètiques del país empresa per Germania suposa un bri d’esperança per a unes síl·labes, uns mots, uns versos, que busquen aixopluc en els ulls dels àvids lectors.

Crepitar de fulla seca Hèctor Serra VALÈNCIA

curat i espontani alhora, el debut de Tardor no pot passar desapercebut perquè revela que hi ha escena més enllà del xilofon i la trompeta. I això, per als amants dels productes executats amb una guitarra, un baix i una bateria (sense colorants ni conservants), és tota una alegria. Tot situant-se en la paleta sònica on ja van aterrar anteriorment formacions com 121 dB, Sant Gatxo, Èric Fuentes & El Mal, Rosa Luxemburg o Malnom, Tardor fa del seu primer llarga durada un bastió de força interpretativa i poesia urbana. Sense arribar a la textura hipersònica, aconsegueixen passatges d’una intensitat desbordant que mai no eclipsa el fort de la seua idiosincràsia: la melodia. I és que estem davant onze cançons que formen l’anatomia dels sentiments, gràcies a eixa barreja d’acords distorsionats i provatures agudes, gràcies també a una tècnica vocal més apropada al caràcter melós que no al cantellut.

Com trepitjar les fulles caigudes de l’autumne.

En aquest projecte, la joventut dels tres components –cap d’ells passa del

A

quart de segle de vida- no impedeix que les dimensions temàtiques siguen àmplies. El fet de militar en la música des de ben prompte (escolteu Raindrop, el projecte previ al naixement de Tardor) els ha ajudat a conformar lletres ben adaptades a cada registre sonor. Lírica optimista però optimisme amb fre. I no és per menys. Àlex, Cesc i David formen files en l’exèrcit d’una generació que

alguns anomenen perduda: la generació de l’atur i la crisi, la d’un futur borrascós. Tanmateix, el seu mèrit rau en convertir aquest desencant en art. En vomitar la ràbia en descàrregues contagioses que se sostenen fermament en peu i van adreçades a un públic molt obert. “Baix de l’aigua” il·lustra amb escreix aquest caràcter universal de la seua sonoritat, però “Creuarem la ciutat”, “Dubtes” o “Espiral de silenci” també contenen els ingredients indicats per esdevenir peces de referència en els arxius del rock alternatiu.

Tardor irromp amb una proposta creïble, una carta de presentació molt ben jugada que els situa en el camí de les cançons rodones.

Ha despertat una fera.

Fitxa tècnica: Títol: Revolució de l’estat latent Grup: Tardor Discogràfica: Mésdemil Any d’edició: 2012

“ Qui li anava a dir que, uns mesos després, aquesta ingent tasca donaria fruits”

Fitxa tècnica: Títol: El plany de les lletres ferides Autor: Enric Sanç Editorial: Germania Any de publicació: 2012

L’Ahuir, futur incert Vicent Company LA VALLDIGNA

'exposició L'Ahuir, futur incert d'Alba Escrivà i Cucarella, ha estat promoguda per la Plataforma Pels Pobles de la Safor, dins la programació de les Jornades de Tardor d'enguany.

La mostra de fotografies que fa un recorregut pel paratge de la platja saforenca de l’Ahuir, fou inaugurada el 18 d’octubre al Café Tasia de València (Carrer Cuba, 56) en el cor del Barri de Russafa de València i romandrà oberta fins el 19 de desembre. En la inauguració, Escriva, va estar acompanyada de l’artista Rosa Mascarell, els músics valldignencs Alexandre Gil i Mikel Fons, i membres de l'esmentada Plataforma. la mostra de fotografies esta previst que és trasllade en properes dates a les ciutats de Gandia i Tavernes de la Valldigna.

Amb una selecció de fotografies realitzades durant una posta de sol durant l'estiu, l'exposició mostra la bellesa d'este paratge natural que queda al costat de les massificades platges de Gandia i Xeraco. Un lloc on les dunes i les plantes autòctones encara sobreviuen a la vora de la mar i baix l'atenta mirada del Mondúver. Ara però l'Ajuntament de Gandia preveu l'instal•lació d'un camp de golf en les seues proximitats, el Ministeri de Medi Ambient ha aprovat una passarel·la sobre les dunes que impactarà visualment en el paisatge i els governs espanyol i valencià autoritzen prospeccions petrolíferes en aquesta part de la costa valenciana.

Escrivà és graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i ha realitzat exposicions a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna i el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Al següent enllaç teniu el catàleg virtual:

L

http://pelspoblesdelasafor.blogspot.com

CULTURA 15

L’ACCENT 237 DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena

MCBTH sintètic Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

res bruixes que en la versió lliure de l'Àlex Rigola són representades amb màscara de Mickey Mouse es dirigeixen als triomfants cavallers Macbeth i Banquo. A l'un, li prediuen l'adquisició del comtat de Cawdor i el regnat d'Escòcia. A l'altre, que engendrarà reis. La primera part d'aquesta predicció, que trasbalsa Macbeth, serà confirmada en l'escena següent, i la possibilitat que la segona també es compleixi, el durà, a ell i a Lady Macbeth, a recórrer els camins que siguin per tal de calçar-se la corona. La resta de l'obra girarà al voltant d'aquest viatge que els durà a travessar una frontera moral per tal d'assolir els seus objectius. De resultes dels seus acte, els remordiments els perseguiran, com ho faran també els seus contrincants, fins l'últim dels seus dies.

L'adaptació que ens proposa en Rigola és construïda en dues parts. Una primera, més llarga, d'una mica més d'una hora, es desenvolupa en un espai polivalent gràcies a la mobilitat d'uns avets artificials amb rodetes i, a cantó i cantó de l'escenari,

T

un modern i elegant sofà de pell i un bungalow de fusta. La segona, molt més curta -vora 20 minuts-, té lloc en un espai cobert de plàstic blanc amb unes lletres negres que diuen: “fire walk with me”, és a dir, “foc, camina amb mi”. A l'esquerra, un bassal de sang i Macbeth i Lady Macbeth nus. A la dreta, rotllanes de figures d'escacs n'assetgen dues: un rei i una reina.

L'artífex de tot plegat, en Max Graenzel.

A banda dels tres personatges ja presentats -Macbeth (Joan Carreras), Lady Mac-

beth (Alícia Pérez) i Banquo (Marc Rodríguez)- només hi intervenen tres actors més: Lluís Marco, Oriol Guitart i Míriam Iscla. A banda de representar respectivament el rei d'Escòcia Duncan, el seu fill Malcolm i el baró escocès Macduff, tots tres fan també de bruixes i d'altres papers de l'auca com ara el d'un porter, que introduirà el bri d'actualitat marca de la casa en forma de crítica al paper de les classes dominants. Perquè el Macbeth que ens presenta en Rigola és molt essencial i redueix

al mínim el text i els personatges, mantenint-ne només el just i necessari per explicar la història central d'aquesta tragèdia. I, si el text i els personatges s'han reduït, també els gestos d'actors o actrius és minimalista, i sovint sembla que estiguem assistint a una lectura dramatitzada del text amb decorat. Però el text és ben dit, sense declamacions exagerades, i amb l'ús ja habitual dels muntatges de Rigola de micròfons, sobretot en la segona part.

Potser només haguéssim agraït una mica més de volum a l'Alícia Pérez en un dels seus monòlegs per tal de no haver d'intuir algunes de les paraules.

El resultat final de l'obra, que va ser presentada al Temporada Alta de Salt amb gran rebombori -l'Àlex Rigola va considerar que no s'havia presentat en les condicions que ho hauria d'haver fet i va demanar disculpes al públic assistent- i que ara es pot veure a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya és desigual. La primera part no acaba de ser prou rodona, i alguns passatges interessants són succeïts per d'altres més fluixos. Ara bé, després de l'entreacte, amb la resolució catàrtica del conflicte que s'ha anat covant, l'espectacle pren volada i la tragèdia omple la sala.

Història

Russell Means: un dels últims sioux lakota Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

na processó d'indis muntats a cavall escortaren pel sender Big Foot un cavall sense genet fins arribar a les muntanyes Black Hills, terra considerada sagrada pels sioux. Allí s'escamparen les cendres de Russell Means o, dit en lakota, Oyate Wacinyapin, és a dir, “Qui treballa per als altres”.

Havia mort dos dies abans, el 22 d'octubre, havent fet honor al seu nom. I, malgrat que els darrers temps la seva activitat s'hagués centrat en la protecció i visualització de la cultura índia i en la seva mateixa participació en pel·lícules com ara L'últim mohicà, Nascuts per matar o Pocahontas, Russell Means no va necessitar la gran pantalla per donar-se a conèixer.

A principis dels seixanta i a redós del moviment negre de revolta contra la discriminació racial, també els indis decidiren organitzar-se per provar de donar la volta a la situació de franca. Les diferents iniciatives per dotar-se d'un organisme unitari que representés les seves demandes veié la llum el 28 de juliol de 1968 sota el nom de Movi-

U

ment Indi Americà (MIA), una “societat guerrera al servei del poble indi” que tenia com a principals objectius la lluita contra la injustícia racial i per la reconstrucció de la seva economia per tal de poder ser autosuficients i sortir de la misèria. Però les seves demandes no eren escoltades i les situacions quotidianes de vulneració dels seus drets i la persecució a qui les denunciaven anaven en augment. En aquest punt, el MIA va decidir fer l'acció més contundent de la seva història a Wounded Knee. un indret que ara és situat a l'interior de la reserva de Pine Ridge, a Dakota del Sud. L'escenari escollit era especialment simbòlic ja que el 28 de desembre de 1890 el Setè de Cavalleria es va acarnissar sobre una tribu sioux lakota que provava d'arribar a la reserva de Pine Ridge i que pràcticament desaparegué després d'aquest episodi -de tres-cents cinquanta membres només en

sobrevisqueren, ferits la majoria, una cinquantena.

Després d'una marxa cap a Wounded Knee, la nit del 26 al 27 de febrer de 1973, uns tres-cents indis precàriament armats encapçalats per Russel Means van començar la seva operació per ocupar-lo tot retenint als seus habitants com a ostatges. Els objectius de l'operació eren bàsicament tres: l'aplicació del Tractat de Fort Laramie de 1868 que garantia la sobirania sobre els seus

territoris, una investigació del Senat per destapar la corrupció dins l'oficina d'Afers Indígenes, i eleccions lliures i netes a la reserva de Pine Ridge. Però les demandes de la comunitat índia van ser considerades massa ambicioses per part de les autoritats i es va iniciar l'enfrontament més prolongat i intens entre entre indis americans i govern dels EUA des del 1890, data que marca la fi de les guerres índies. Les dades parlen per si soles: el setge va durar setanta-un dies i els federals van gastar cinc mil cartutxos. Tot i que els resultats d'aquesta assalt no foren els desitjats, ni Russell Means ni la MIA no abaixaren els braços i els anys següents encara dugueren a terme altres accions amb un fort contingut simbòlic. D'entre totes elles cal destacar-ne el segrest durant el Dia d'Acció de Gràcies del 1970 d'una rèplica del Mayflower, el vaixell que el 1620 havia transportat un dels primers grups de pelegrins anglesos a Amèrica del Nord; o la protesta desenvolupada al Mont Rushmore, on s'hi troben tallades en pedra els busts de quatre presidents dels EUA, sobre un dels quals, el de George Washington, s'hi van pixar.

DE L’1 AL 14 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 237

16CONTRAPORTADA

“El maltractament de la nostra escola és un cas de racisme i classisme institucional” ELI BERMEJO BARCELONA

Com és l'escola Arc de St. Martí? En quin entorn es troba? És una escola que no és “normal”. Primer de tot perquè en aquesta escola s'hi concentren el 80% de les famílies immigrades o gitanes del veí barri de La via Trajana, quan a La Verneda, al districte de St. Martí, hi ha un 5% d'immigració.

Un altre tret característic de l’escola és que el poder adquisitiu de les famílies és majoritàriament el de sobreviure en la misèria, a més hi ha un número molt alt de pares analfabets, fet que principalment ocorre entre les famílies d’origen espanyol, no pas en les estrangeres ja que d'aquestes la majoria tenen estudis, fins i tot universitaris. Si a aquesta situació social li afegim el fet que l’edifici era pràcticament inhabitable, el resultat és que l'escola ha esdevingut deliberadament un forat negre on el sistema hi aboca nens de famílies immigrades sense preocupar-se gaire per les seves condicions, que clarament violaven els principis bàsics dels drets dels infants.

Un edifici de més de 40 anys, que cau a trossos, un equip directiu i de professionals totalment deixat a la seva sort amb la complexitat d’una escola amb 27 nacionalitats i unes famílies que no saben què fer. D’això se n’han aprofitat. Per això unes obres que havien de fer-se el 2003 encara no han començat. I la direcció de l’escola es plantejava dimitir perquè era incapaç d’aconseguir el seu objectiu principal, l’arranjament de l’edifici.

Jo vaig néixer i visc en aquest barri i he vist què fa qualsevol veí “normal” de la Verneda de tota la vida: fugir d’aquesta escola, es desentenen dels nens i nenes. En aquest barri està ben vist portar els teus fills a les escoles de monges, però si et quedes a una escola gueto, ets 'xusma'. Però el que vam fer les famílies de l’AMPA de l'Arc de St. Martí del barri va ser quedar-nos per dignitat. Si ets persona has de quedar-te per solidaritat pura i dura. A més, ningú no ens ha demostrat encara que un cop els nostres fills arriben a l’institut, siguin pitjors estudiants o tinguin pitjors resultats que els nois i noies que arriben de les altres escoles amb més famílies autòctones i de classe mitjana.

ENTREVISTA

Anabel Fernández, membre de l’AMPA d’Arc de Sant Martí L'escola Arc de St. Martí del barri de la Verneda lluita des de fa tres anys per tenir una escola digna. L'Associació de Mares i Pares juntament amb l'assemblea d'indignats del barri han aconseguit gràcies a la mobilització popular que aquest mes d'octubre el districte es comprometi a rehabilitar l'edifici, que estava pràcticament en ruïnes. Anabel Fernández membre de l'AMPA i de l'assemblea del barri explica com ho han aconseguit.

Aquesta concentració tant singular és una política premeditada?

Els nostres governants fan escoles públiques de diferents categories segons el poder adquisitiu i segons el lloc d’origen de les famílies. Mentre la majoria d’escoles del barri no tenen més d’un 10% de famílies immigrades, aquí tenim un 70% d’immigrants, un 20% de persones vingudes d’altres barris i només un 10% de nens i nenes de famílies de gent del barri de tota la vida. En comptes de reservar places per a nouvinguts a totes les escoles (incloses les concertades) del barri, el que fan es copar les places amb gent autòctona i deixar una escola gueto (ells en diuen “escola complexa”) on anar-hi encabint la gent que arriba de fora i tots aquells que tenen la mala sort de caure per allà.

Quines van ser les primeres accions de protesta? com vau començar la denúncia i la lluita?

Quan hi vam entrar l’AMPA es reduïa a una sola persona que feia el que bonament podia, ja que els altres membres de la junta no hi anaven.

En començar el curs 2009-2010 la direcció de l'escola convoca unes quantes famílies per constituir la nova junta directiva. L'objectiu principal va ser fer més activitats pels nens i evitar que en sortir de l'escola quedessin pels carrer. Però també per lluitar perquè els nostres fills fossin tractats com ciutadans normals i no com

ciutadans de quarta categoria.

El primer curs vam acompanyar a la directora pels despatxos dels polítics i alts càrrecs pregant que les obres projectades per al 2003 es comencessin. A data d'avui encara esperem la rehabilitació de l'edifici tot i que totes les escoles del barri, més noves que aquesta, han passat ja per una o dues reformes, en aquesta no se n'ha feta cap.

Després vam plantejar un altre camí. Pares i mares vam acordar unes dates d’acció, després d'acabar de trucar totes les portes de les administracions, vam fer públic el nostre problema penjant pancartes a la façana, publicant al bloc les imatges de la vergonya, enviar-les als mitjans de comunicació i enviar correus de denúncia a institucions i ONGs vinculades a la infància, partits polítics i fins i tot a SOS Racisme. La darrera opció si tot fallava eren les manifestacions i les accions de lluita.

Com es va organitzar l'AMPA i quins suports externs heu trobat?

L’AMPA va assumir les seves tasques pròpies com l'organització de les activitats extraescolars, festivals, etc. I també va fer costat a la directora en aquest tema de la rehabilitació de l’edifici. Hem rebut suport principalment del Síndic de Greuges, estem molt agraïdes a la Sra. Mª Jesus Larios, adjunta per a la defensa dels drets dels infants i els adolescents d’aquesta institució, a SOS Racisme i a l’Assemblea d’Indignats de La VernedaSt. Martí amb els que hem anat al Ple del Districte en dues ocasions a denunciar el nostre cas.

On heu portat les vostres reivindicacions ?

Des del Síndic de Greuges, SOS Racisme, Save The Children, AAVV La Verneda-Alta, AAVV La Palmera, als Plens del Districte de La Verneda-St. Martí, fins a l'Assemblea d’Indignats del barri, a tots els partits polítics i també varem demanar als professors que

“El poder adquisitiu de les famílies és majoritàriament el de sobreviure en la misèria”

ho denunciessin als sindicats. Vam enviar la denúncia a televisions, però en aquells moments el Consorci ja havia contestat al Síndic que aquesta escola es dignificaria amb prioritat absoluta, així que el tema mitjans de comunicació es va aturar.

Quina ha estat la resposta de l'administració?

Encara recordo que el cap d’obres del Consorci d'Educació de Barcelona (del PSC per aquella època) ens va arribar a dir que ell només posava els diners a les escoles segons li sortia a la partida de pòquer, i es va acomiadar dient-

nos “això és com quan jugues a la loteria, pot tocar-te o no” i és evident que no volia gastar ni un duro en nens gitanos i immigrants.

Quan el Síndic de Greuges començà a intercedir per nosaltres tot canvia. De fet, quan el Síndic es fa seu el problema, i amenaça de fer pública als mitjans i institucions europees la nostra situació és quan venen arquitectes i càrrecs de les administracions, el gerent del Consorci d’Educació i també l’actual regidor del Districte el Sr. Freixedes.

A principis del 2012 el Consorci ens presenta el nou projecte de rehabilitació de l’edifici i ens comunica que ens traslladen provisionalment a l’Escola Pirineus, al llunyà districte d'Horta-Guinardó. A la qual cosa ens neguem i rebutgem fins que s’avenen a traslladar-nos a l’edifici de l’antic Institut St. Martí de Provençals. Ara l'ocupen les oficines d'atenció educativa del Districte i l’Escola d’Adults, perquè l'institut fou tancat el curs 20102011. S'ha acceptat provisionalment aquesta ubicació tot i que a la direcció de l’escola no li agrada que els nens i nenes comparteixin espai amb adults.

Però si no ens haguéssim mogut i lluitat, no tindríem res.

Com continuareu i reprendreu la lluita per una escola digna?

Malgrat que el Gerent del Consorci va dir que començarien les obres entre l’octubre i el novembre, encara no s’ha aprovat la partida pressupostària del projecte de rehabilitació. Tot i que deien que les obres només durarien un curs escolar. No s'estan complint els terminis pactats. Podria ser que ens quedéssim sense edifici o bé tinguéssim el trasllat definitiu a on som, compartint espais amb l’escola d’adults. Si no veiem que les obres avancin tornarem a protestar i l’Escola d’Adults ens farà costat.

Si cal arribarem al tribunal d’Estrasburg, perquè considerem que és un cas de racisme i classisme institucional. Però no tota la culpa és de les administracions, també de molta gent del barri, que és tan racista i xenòfoba com alguns dirigents polítics. Hem sentit malparlar a les botigues i als parcs infantils dels nens i nenes de la nostra escola d'una manera indignant que m’avergonyeix com a catalana. Fixeu-vos que ara tenim la sort d’estar al bell mig del parc de St. Martí, però ara les famílies de les escoles concertades dels voltants ja no hi vénen a jugar perquè segons diuen el parc “s'ha omplert d'immigrants i de gitanos”.

MÉS INFO: HTTP://AMPARCSTMARTI.BLOGSPOT.COM.ES/P/ LLUITA-PER-LACONDICIONAMENT-DE-LEDIFICI.HTML