Accent 240

Periòdic popular dels Països Catalans

240

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Wert desferma el clam pel català

>>Països Catalans 6 i 7

Casals i ateneus dels Països Catalans, d’aniversari

Sabadell destapa de nou les misèries de la classe política

SUMARI

Sota la propaganda oficial del bon saber fer de la societat principatina, s'hi amaga un panorama de casos de corrupció que dibuixa un sistema especulatiu, on el binomi política-negocis no té fronteres nítides. Un sistema mafiós, incruent, però que al cap i a la fi segueix els mateixos paràmetres de favors prestats. Els casos de la trama de Ciutat Vella, Pretòria, Innova i ara Mercuri

afecten greument responsables polítics municipals de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell o Reus.

El panorama s'assembla més a l'endèmic escenari de corrupció del sud d'Europa que no pas a la idíl·lica arcàdia “civilitzada i endreçada” que se'ns ven des de l'oficialisme autonòmic. >> Països Catalans 4

Les armes dels Mossos de Felip Puig L’escàndol per les pilotes de goma ha tornat a obrir el debat sobre l’armament i les eines que usen els policies per sotmetre els manifestants. >> En Profunditat 8 i 9

Durant el mes de desembre no són pocs els casals i ateneus dels PPCC que celebren l’aniversari; alhora que altres estan a punt d’obrir portes. El més antic, Ca Bassot, ha celebrat els seus 20 anys al poble d’Estellés i de Guillem Agulló, Burjassot, mentre l'Ateneu Arrels de Beniarrés celebrà el 9è aniversari i Boira Baixa de Malleu el 10è. Aquest són un bon exemple de la bona salut del teixit associatiu del nostre poble i de la importància d'aquests espais per a la resistència i la construcció d'un contrapoder.

Per altra banda, el Casal Popular del Pla de l’Estany ha anunciat la seua obertura per al 22 de desembre, després de completar amb èxit un projectes de micromecenetge per adequar l’espai. >>Països Catalans 5

ENTREVISTA

Roger Sánchez, autor d’Una nova alba L’últim llibre de l’editorial Tigre de Paper és un llibre de viatges per l’Amèrica Llatina. El seu autor, Roger Sánchez, és un militant de l’esquerra independentista que ha volgut conèixer de primera mà les experiències revolucionàries que s’hi estan vivint, però també la realitat quotidiana d’un continent que encara lluita contra el jou de l’imperialisme. >>Contraportada 16

Tunísia, la revolta permanent Tancada a l’Hospital de Sant Pau de BCN El 17 de desembre es commemora el segon aniversari de l’inici de les revoltes a Tunísia. Dos anys després, la població segueix al carrer manifestant-se per poder aconseguir una transició realment democràtica. >> Internacional 12 i 13

El cas de l'Hospital de Sant Pau és un dels que exemplifiquen les retallades patides per la sanitat pública catalana, a càrrec d'un govern que ha apostat sense complexos per la privatització. >> Economia 10

MARC JORDÀ PÀG. 2 // PACO BOQUERA PÀG. 7 // ADAM MAJÓ PÀG. 16

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

MARC JORDÀ*

Les cup i la política burg El recent èxit de la Candidatura d’Unitat Popular a les eleccions autonòmiques catalanes ha revifat el debat intern a l’independentisme sobre el paper que ha de jugar l’organització que es presenta a les eleccions. La meva aportació, si bé no qüestiona la funció d’una sectorial específicament dedicada a la lluita parlamentària, sí que critica no obstant el paper central que se li vol atorgar dins el moviment. Pense que les Cup haurien de ser una sectorial més, amb el mateix pes que la resta d’organitzacions, i no el centre al voltant del qual gire tot l’independentisme. Vegem-ho per parts.

La primera raó és que la Cup, com organització destinada a presentarse a eleccions, s’ha de regir pels principis de la política burgesa. En aquesta, l’objectiu de les organitzacions és aconseguir representació parlamentària i, una volta aconseguida, conservar-la. Per això són necessaris els vots. El grup parlamentari representa a les persones que el voten, i eixos vots són el seu capital, el que li atorga més o menys poder en relació a la resta d’organitzacions. I per aconseguir vots, el partit ha de llançar missatges a la societat, consignes i programes que en la mesura que connecten amb les sensibilitats dels votants potencials es converteixen en vots, en capital polític, a la següent legislatura. Com més concret siga el missatge doncs, menys possibilitat tindrà d’arribar a més votants potencials. I inversament, com més imprecís i ambigu siga el discurs, més possibilitats tindrà d’arribar a les diferents sensibilitats existents. Eixa és la essència de la política de masses, un escenari on tots llancen missatges al carrer amb la intenció de fer-se en les pròximes eleccions amb els vots dels qui abans votaven a altres partits. Si les Cup volen tenir utilitat en el paper que s’han assignat han de respectar aquest principi bàsic.

Han d’acceptar les normes del joc i calcular les seves accions perquè aquelles es traduesquen en vots. Si l’organització pensada per participar en eleccions no ho valora tot en clau electoral, no té raó de ser.

Però és que, si tot es fa per aconseguir vots és perquè l’altra part de la política burgesa consisteix a negociar. Els partits que tenen representació parlamentària arriben a acords que serveixen de base per elaborar lleis que regulen la vida quotidiana dels ciutadans. Els grups parlamentaris doncs, per portar a la pràctica els seus programes, es veuen obligats a pactar amb altres grups no necessàriament afins per aconseguir els vots necessaris als parlaments i convertir les seves propostes en lleis. En aquestos pactes juguen un paper determinant els vots que han recollit els partits a les urnes.

A major nombre de vots, major capacitat de negociar perquè s’obtenen més escons als parlaments on es

voten finalment les lleis. Però per negociar, inevitablement, cal cedir en alguns punts del programa propi per aconseguir portar a la pràctica altres que es consideren més importants. Els programes per tant es converteixen a la política burgesa en moneda de canvi que es negocia, es retalla i s’adapta a les necessitats de cada negociació en funció del poder en escons que en tenen els partits en cada moment. I aquesta forma de fer política, si bé útil per resoldre conflictes entre les faccions burgeses, no ho és en absolut per les organitzacions revolucionàries com les Cup. Les posa davant la disjuntiva de negociar per aconseguir part del seu programa sacrificant l’altra part a canvi, o negar-se a pactar i perdre per tant tota capacitat de participació útil als parlaments.

I el que és més important, aquest tipus de política no poden fer-la aficionats. Exigeix agents experimentats, polítics professionals, que sàpiguen moure’s a les aigües de les negociacions, no sempre públiques, i que sàpiguen triar quins punts del seu programa es poden negociar i en quines condicions. La política burgesa per tant, al temps que crea les seves normes pròpies, crea també al seu professional, al buròcrata, que està més especialitzat en la funció de

Número 240 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Marc Jordà, Paco Boquera, Adam Majó,Vicent Simbor, Mireia Termes, Marc Alventosa.

negociar que en el contingut concret del seu programa. Al món parlamentari no hi ha polítics de dretes o d’esquerres sinó polítics professionals, individus que per la mateixa dinàmica del seu treball viuen allunyats dels ciutadans a qui representen perquè es dediquen, a jornada completa, a negociar entre si. I això de nou, per un programa revolucionari, suposa un problema perquè l’allunya dels principis que el defineixen. Per un costat perquè acceptant a les seves files polítics professionals, cedeix la veu del poble a un grup de tècnics que tenen més a veure entre si, siguen del partit que siguen, que amb les persones

que els han triat. I per altre costat perquè aquestos tècnics són un grup amb interessos propis, diferents als de les persones que representen.

Viuen de fer política i necessiten conservar l’escó per continuar fentla. El buròcrates viuen, al marge de la seva honestedat, de negociar amb la confiança que s’ha dipositat en ells. Participar de la vida parlamentària obliga per tant al moviment revolucionari a crear un cos de polítics professionals que transforma el seu funcionament intern per acomodar-lo a un tipus de política que en principi rebutja.

La primera conclusió és clara. La política burgesa que fan les Cup repre-

senta tot el contrari de la política revolucionària. Això ho hauríem de tenir clar independentment de la nostra opinió al respecte. Ens obliga a pensar en aconseguir vots, al preu que siga, per poder tenir veu als fòrums on es debaten les lleis.

Ens obliga per altre costat a negociar constantment amb enemics i a sacrificar part del nostre programa perquè altres parts puguen realitzar-se. I ens obliga en darrer loc a delegar les nostres decisions en una casta de polítics professionals que, per definició, representen tot el contrari de la democràcia autèntica que el moviment revolucionari pretén aconseguir. Les Cup usen les velles formes de fer política, les que pretenem superar, però ocupen no obstant un paper important dins la lluita. Permeten donar veu institucional a les classes que no estan al poder i permeten, mitjançant l’ús d’aquestes formes polítiques, obrir espais perquè eixes classes puguen imaginar noves formes de prendre decisions. L’organització parlamentària per tant té lloc dins el moviment revolucionari sempre que es limite complir la seva funció, i sempre que es relacione amb els altres de col•lectius del moviment en condicions d’igualtat, com una més entre la resta. Només així, relacionant-se amb elles de forma autènticament demo-

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

¿Qué hay de lo mío?

La crisi econòmica, social, nacional i planetària que ens assola té els seus aspectes gratificants. De l'olla on es couen les misèries dels uns i l'abundància dels altres en surten efluvis estupefaents que aporten visions, ara oníriques, adés clarificadores. En un sol dia i en un sol diari podem trobar tots els matisos de la farsa de la història. I personatges que semblen sortits d'una novel·la negra. Com Santiago Cervera, diputat basc del PP, exmembre d'UPN, que dóna lloc a aquest sucós titular: “Detingut un diputat del PP just abans de recollir un sobre amb 25.000 euros”. Per si era possible, la cosa millora al subtítol: “plega i assegura que és víctima d'una trampa”. La qual cosa és inqüestionable: “la Guàrdia Civil va orquestrar l'operació perquè el sobre fos dipositat en el lloc i moment convinguts (…) Els investigadors van vigilar el paquet (...) fins que qui va aparèixer a recollir-lo va ser Santiago Cervera” (La Vanguardia, 11 de desembre). Els 25.000 euros en qüestió eren “els que un xantatgista anònim havia sol·licitat al president de Caja Navarra a canvi del seu silenci en relació ‘amb la facturació d'importants quantitats del seu bufet d'advocats a l'entitat bancària que presideix’”. I així grimpa la colla

filantròpica dels servidors públics i els emprenedors, que son carn i ungla com és sabut. I s'arrosseguen per les pessetes amb una desesperació que fascina fins el més lumpen dels proletaris.

Naturalment, com en tot, hi ha maneres i maneres. Però al final ens trobem davant de les mil variacions del “¿qué hay de lo mío?”. Un matís diferent ens el dóna ERC. En temps llunyans se’ls inflava el pit d’orgull d’estar a punt de fer-li el “sorpasso” a CiU. Era el primer tripartit i el PSC es podia permetre un posat intrèpid, amb un Maragall prenyat de fantasia i el PP al govern de l'Estat. Però a Carod-Rovira se li va acudir anar a Perpinyà, al-Qaeda va posar una bomba a Madrid i el PSOE va tornat a la Moncloa. Era el moment de tornar al quarter d'hivern, però quan hom ha tastat el xampany francès, el caviar rus, la farlopa colombiana o el que sigui no ho oblida fàcilment. Es van enganxar, s'hi han enrampat i encara hi son. Ara “ERC assumeix l'austeritat a la recerca del pacte amb CiU”.

L'austeritat i el que calgui, el temps ja farà la seva funció clarificadora.

Per als amants de la psicodèlia, els bolets i l'onirisme queda el lideratge entre pàl·lid i gelatinós d'un Pere Navarro: “Navarro demana un

govern ‘d'unitat nacional’ sense Mas”. Amb l'audàcia de qui no té res a perdre “Navarro vol un pacte estable entre tots els partits, de la CUP al PP”. I el més delirant és que ha trobat el suport d'un grupet de boletaires arrauxats, car “el nucli dur de la direcció socialista va aprovar una declaració política que elevarà aquest cap de setmana al consell nacional perquè sigui votada”.

Tot plegat el mateix dia que el president de la Diputació de Girona i batlle de Salt, Josep Torramadé (UDC), anuncia “la decisió de deixar temporalment la presidència de l'ens supramunicipal”. L'origen del cas el trobarem en “un sopar previ a la campanya electoral” en que la incontinència del senyor Torramadé ha portat una assessora d'Unió de la Diputació a “denunciar per un presumpte assetjament sexual, mentre que ell l'ha denunciat per extorsió”. I en el mateix exemplar de La Vanguardia les notícies sobre Itàlia presidides per una fotografia d'un Silvio Berlusconi ressuscitat “amb la seva amiga Francesca Pascale” convenientment tunejada, la UE rebent un premi Nobel de la Pau, Strauss-Kahn pagant el silenci de Nafissatou Diallo, pressumptament assetjada per l'exdirector de l'FMI, per valor de 4'6 milions d'euros, segons Le Monde i així anar fent. Estan bojos aquests romans.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

EDITORIAL

gesa cràtica, neutralitza la seva tendència a acomodar-se dins el funcionament de la política tradicional.

Però és que, i aquesta és la segona raó, fer de les Cup el centre de tot moviment farà que les lleis de la política tradicional marquen l’agenda i els ritmes de l'independentisme. El nom Cup, en principi, transmet la idea que aquesta és una sectorial més. Quan parlem de candidatures ens fem la idea que estem davant una estructura descentralitzada, que no és un partit sinó un conjunt de llistes, i que la seva funció específica és la de presentar-se a eleccions. Són candidatures que s’elaboren en cada barri, en cada municipi, per accedir als parlaments i fer front des d’una perspectiva revolucionària als problemes que pateix el poble. Ací comença i acaba en principi el seu paper. El que passa és que a mesura que ha passat el temps i els èxits han arribat, aquesta idea de sectorialitat s’ha anat perdent en favor d’una noció de partit polític tradicional. Ara sembla que les Cup s’han convertit en la Cup. Ja no són per tant organitzacions descentralitzades construïdes al voltant dels problemes específics de cada municipi, sinó un sola organització amb estructures directives que condicionen el funcionament de cada llista concreta. I no solament això. Ara sembla que la Cup no ha de ser una organització sectorial més, amb els seus militants propis, sinó una entitat on estan presents els membres de la resta d’organitzacions de l’independentisme i que aspira a marcar les línies d’acció per tot el moviment precisament per eixa raó. Aquí, segons la meva opinió, és on apareixen els problemes grossos.

En primer lloc perquè una organització concreta no pot ser jutge i part al mateix temps. Una organització no pot tindre prioritats pròpies, que venen donades per la seva funció sectorial, i ser al mateix temps el fòrum on es determinen les prioritats de la resta. Perquè d’aquesta manera, inevitablement, les necessitats d’aquesta organització concreta acaben confonent-se amb les del mateix moviment i arriben fins i tot a substituir-les. El que el moviment necessita acaba convertint-se en el que necessita eixa organització, i les prioritats de la resta de col·lectius passen a segon pla sempre en funció del que aquella sectorial necessita en cada moment. D’aquesta manera, el fòrum on es debaten les línies mestres del moviment ja no està composat per membres de totes les organitzacions sinó que a totes les organitzacions hi ha membres d’aquesta entitat supervisora, que en principi era sectorial i ja no ho és en absolut. I aquest plantejament, lluny de ser horitzontal i democràtic, és profundament vertical i jeràrquic. Quan les necessitats d’una organització concreta suplanten a les del moviment en conjunt, eixa organit-

zació i les seves funcions en principi sectorials deixen de ser-ho i apareix una direcció encoberta sota la forma d’assemblearisme.

En segon lloc perquè el tipus de persones que militen en aquesta organització, que són els polítics professionals de què abans parlàvem, es

“A mesura que ha passat el temps i els èxits han arribat, aquesta idea de sectorialitat s’ha anat perdent en favor d’una noció de partit “ converteixen en l’ànima del moviment i en aquells que li donen la seva personalitat distintiva. El moviment revolucionari es converteix així en una entitat dirigida per buròcrates encarregats d’obtindre a les següents eleccions el major nombre de vots possibles per negociar amb ells a les institucions. I utilitzen, per aconseguir-ho, els recursos i els esforços de tota la resta d’organitzacions del moviment que passen d’aquesta manera a ocupar una posició instrumental i subordinada. Els buròcrates, si bé poden complir una funció dins la lluita revolucionària si actuen dins el seu marc específic de treball, no poden, no haurien de ser en absolut els que marquen les línies mestres de tot el moviment perquè estarien subordinant-lo als principis de la polí-

“No podem permetre que la resta d'organitzacions siguen arrossegades al joc institucional”

tica burgesa. Aquestos animals polítics, acostumats com estan a moure’s pels escenaris de la política tradicional, no estan en condicions d’imaginar una nova forma de fer política sinó que reprodueixen la que ja existeix. I no la poden inventar perquè els seus interlocutors, els representants d’altres organitzacions burgeses, ni la entendrien ni estarien disposats a acceptar-la. La seva funció sectorial no és inventar noves formes de fer política, sinó aprofitar els mecanismes de l’antiga per obrirli espais a la nova. Però si el movi-

ment queda exclusivament a les seves mans, la possibilitat que es desplegue eixa nova política es veu profundament limitada.

I en tercer lloc i en definitiva perquè quan les lleis de la política professional i els buròcrates prenen el control del moviment revolucionari, amb els seus pactes i reunions secretes, el moviment es converteix en un partit polític més que està inserit còmodament dins les lleis de la política burgesa. Deixa de ser diferent, deixa de ser trencador, i deixa de ser revolucionari. No crea noves formes de fer política que substituesquen les antigues i funciona de forma vertical dificultant, amb els compromisos adquirits, l’exercici de la presa directa de decisions. Aquest esquema jeràrquic, que tant he criticat a Endavant, és al que sembla aspirar l’actual Cup, i al meu entendre resulta encara més criticable tant en quant les prioritats que aquella imposaria al moviment serien les que determinara la seva voluntat de jugar a la política burgesa. Si en el primer cas una organització aspirava a assignar-se el suposat paper sectorial de dirigir a les altres, aquí eixa aspiració la representa una organització que no suposa en ella mateixa cap canvi en la forma de fer política sinó tot el contrari. I no suposa un canvi perquè vulga, o perquè els seus integrants siguen deshonestos, sinó perquè la seva funció sectorial li imposa estar constantment calculant en funció de les pròximes eleccions per poder tenir alguna utilitat dins la vida política. Si les Cup volen ser útils han de participar del joc institucional. El que no podem permetre és que la resta d'organitzacions siguen arrossegades a eixe joc, que és el que tem passaria si la Cup es convertira, com sembla, en el nucli articulador de l’independentisme català.

Molts defensors d’aquest model de Cup argumenten que la seva és una forma de fer política amb majúscules per contraposició a la que venia fentse fins ara. Això, a més de menystenir la lluita que es fa al carrer en relació a la que fan els buròcrates als despatxos, suposa al meu entendre admirar la política tradicional en lloc de voler superar per injusta. Suposa enlluernar-se per la mística de la foto i la reunió secreta, i oblidar que és precisament eixa forma de fer política la que el moviment revolucionari critica. Marx i Engels afirmaven que la lluita institucional era necessària perquè el moviment revolucionari al carrer continuara avançant. Però no crec que volgueren dir amb això que la política burgesa havia de marcar els ritmes i l’agenda del moviment revolucionari. Per això hem d’anar amb molta cura amb el procés que tenim davant nostre i no deixar-nos portar per la eufòria o les urgències.

No siga cosa que la Cup, en lloc de ser el cavall de Troia de l’independentisme dins la política burgesa, esdevinga el cavall de Troia de la política burgesa dins l’independentisme. *Marc Jordà és historiador i col·laborador de l’EI de València

2012: canvi de cicle A punt d'acabar el 2012 i endinsant-nos en l'any VI de la Crisi és l'hora, com no, de fer-ne balanç. D'entrada celebrem que, amb aquest, L'ACCENT hem completat 10 anys, és a dir 240 números. Hui, amb una societat efervescent, amb casals i ateneus consolidats arreu del país, amb un moviment ple d'esperança pels fruits que poc a poc està recollint, pot semblar poca cosa... però fa 10 anys era un repte gairebé fora de la nostra imaginació; i la satisfacció més gran és la consciència que si hem arribat fins ací és perquè el conjunt dels moviments socials han crescut i s'han consolidat, fent possible així -i només així- l'existència de L'ACCENT. L'any que tanquem, però, potser el recordarem per l'inici d'un canvi de cicle. El desengany i el malestar per la situació econòmica i política que feia temps que s'havien instal·lat en la població enguany s'han començat a traduir en una protesta ampla i constant als carrers. I molts esquemes que pareixien inamovibles, s'estan esquerdat: la ciutat de València, durant molts anys feu de la dreta més rància, va protagonitzar el despertar dels estudiants amb la Primavera Valenciana i les Falles, patrimoni del folklore i l'anticatalanisme, recuperaren la critica social gràcies, entre altres, a la Intifalla. A Mallorca, l'únic pedaç dels Països Catalans que donà suport al colp d'estat feixista, l'estiu es va viure amb una onada de protestes arreu de l'illa per rebre els dirigents del PP balear; mentre que al Principat, la Diada va engegar unes noves dinàmiques polítiques que han tret l'independentisme de la marginalitat i l'han situat en l'eix del debat polític i de l'opinió pública. I tot plegat complementat amb dues vagues generals que han servit per visualitzar el potencial de l'anticapitalisme als Països Catalans; un potencial que poc a poc s'enxarxa amb els centenars -milers!- de protestes locals i sectorials que no han fet més que créixer durant tot l'any.

En no pas poques editorials de L'ACCENT d'anys anteriors ens preguntàvem que calia perquè la població, immersa en un procés de creixent precarització, despertara i s'unirà a les protestes; isquera al carrer i reivindicarà els seus drets; denunciarà la corrupció i en deslegitimara els culpables; obrira, en definitiva, els ulls i perdera la por. I tot això sembla ser que ha començat a passar el 2012.

Sense renunciar a la prudència -l'eufòria també ens pot convertir en traïdors, per si algú ho estava pensant!- hem de pressuposar que aquest despertar social anirà a més perquè, d'una banda, la crisi encara no ha tocat fons, i, de l'altra, les polítiques neoliberals més contundents encara estan per arribar, de la mà del famós rescat que plana sobre nosaltres però encara no s'atreveix a aterrar.

En aquest context, però, és fàcil caure en la trampa de creure que tindrem el vent de cara: que el descontent i la protesta es traduiran en el creixement paral·lel de l'esquerra independentista i l'anticapitalisme. Ans al contrari, és ben probable que les dificultats es multipliquen. No hem d'oblidar que venim d'una època de desmobilització i desideolització de la societat i que el procés de politització i radicalització és lent i progressiu; així mateix, tot i la clarificació política que comporta l'augment de la tensió social, l'esquerra independentista encara disposem de pocs mitjans per combatre les grans corporacions polítiques que gairebé monopolitzen l'opinió pública i les institucions. I per últim, caldrà fer front a l'enduriment de les lleis i de les actuacions policials, que són l'últim baluard del poder per impedir el qüestionament de l'ordre establert. El panorama, doncs es tan engrescador com ple de dificultats.

Sens dubte, s'obre un nou cicle i hem de confiar que estarem a l'alçada de les circumstàncies. I no hauríem d'oblidar que aquelles eines que han permès l'esquerra independentista superar la travessia del desert iniciada amb la caiguda del mur de Berlín són també les millors per afrontar amb mínimes garanties el futur incert.

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

04PAÏSOS CATALANS

L’operació Mercuri destapa un nou cas de corrupció al Principat ABEL CALDERA BERGA

Al desembre de 2009, aquest periòdic ja va publicar al seu número 168 un article explicant els principals casos de corrupció que assenyalaven l'equip de govern de Sabadell. Una informació que va arribar a aquesta redacció provinent dels pocs sectors de la ciutat que aleshores s'atrevien a alçar la veu contra l'alcalde omnipresent. Bàsicament el Moviment Popular de Sabadell, l'esquerra independentista local, l'Entesa per Sabadell i ICV. Poques setmanes després, uns desconeguts entraren a robar a la seu d'Iniciativa i s'endugueren un parell d'ordinadors que contenien documents que algú havia filtrat a la formació on es corroboraven algunes de les coses que L'ACCENT havia publicat setmanes abans i on s'ampliaven altres informacions, sobretot vinculades al cobrament de comissions. Aquest fet, i aquestes denúncies, aleshores no aconseguiren fer trontollar el poder omnímode de Manuel Bustos, i es convertiren en un acte rutinari més de l'activitat de

Bustos amb el seu equip municipal

denúncia de l'oposició política i social.

Tot i així, els robatoris dels ordinadors de la seu d'Iniciativa són el punt de partida d'una investigació judicial que ha posat contra les cordes ja veurem si de forma definitiva- l'entorn de Manuel Bustos.

En aquesta trama no hi falta pràc-

ticament res. Comissions il·legals, recol·locació a dit d'alts càrrecs del PSOE, tràfic d'influències, anul·lació de multes de trànsit, etc. A Manuel Bustos, segons les escoltes telefòniques, se'l tractava de “Il Capo”.

Sota la propaganda oficial del bon saber fer de la societat catalana, s'hi

amaga un panorama de casos de corrupció que dibuixa un sistema especulatiu, on el binomi políticanegocis no té fronteres nítides. Un sistema mafiós, incruent, però que al cap i a la fi segueix els mateixos paràmetres de favors prestats. Els casos de la trama de Ciutat Vella, Pre-

tòria, Innova i ara Mercuri afecten greument responsables polítics municipals de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell o Reus. Si a això hi afegim les pressumptes implicacions d'alts responsables polítics autonòmics del Cas Palau o del cas de les ITV, el panorama s'assembla més a l'endèmic escenari de corrupció del sud d'Europa que no pas a la idíl·lica arcàdia “civilitzada i endreçada” que se'ns ven des de l'oficialisme autonòmic.

Bustos de moment no ha dimitit, sinó que ha agafat vacances i ha deixat com a alcalde accidental a Juan Carlos Sánchez, el regidor que dirigia els supporters de l'alcalde -entre els quals alguns goril·les vinculats a empreses de construcció- que a les portes dels jutjats es van enfrontar amb els manifestants que protestaven contra la corrupció. Aquest nou estil Bustos ha estat adoptat també per un altre destacat membre del poder municipal català, Jaume Torremadé, el president de la Diputació de Girona implicat en una denúncia greu per assetjament sexual.

“Hi ha por de represàlies si la trama de corrupció no s’acaba destapant fins al fons” ENTREVISTA Pau Comellas, membre de la CUP de Sabadell Pau Comellas va ser el cap de llista de la CUP a les passades eleccions municipals de Sabadell. Des d'aquesta candidatura ja en plena campanya es va realitzar un vídeo on s'afirmava que “hi ha més merda de la que es veu”. A banda d'això, la CUP sabadellenca porta anys denunciant diversos casos d'irregularitats que ara mateix formen part, de forma directa o tangencial, del sumari de l'Operació Mercuri. L'ACCENT parlem amb ell sobre el poder que Bustos ha exercit a la ciutat.

ABEL CALDERA BERGA

Què és el que ha facilitat l'assentament del poder de Bustos durant 13 anys a Sabadell?

Ras i curt, per tres motius clau: 1) una xarxa clientelar molt ben tramada amb els principals poders econòmics de la ciutat, amb les empreses constructores com a pal de paller, que ara –per fi!– comencen a sortir a la llum; 2) un control acèrrim dels mitjans de comunicació locals, tant públics (Ràdio Sabadell) com privats, així com un ús abusiu i partidista de les publi-

cacions de l’ajuntament com el butlletí Sabadell a prop; i 3) l’ús d’una estratègia política demagògica que, adornada d’una falsa aura de bondat, ha permès a l’alcalde i al seu equip enlluernar a una part considerable de la ciutadania –sobretot, gent gran– i, en un moment o altre, a gairebé tots els partits polítics de la ciutat.

Es pot definir en poques paraules l'estil Bustos?

No és fàcil, i després de més de 13 anys d’aguantar-lo i de la seva nodimissió tot i estar imputat amb tres càrrecs en l’Operació Mercuri, t’asseguro que les que em vénen al cap no són publicables.

Te’n diré 10 que es refereixen no tan sols a l’estil de l’alcalde, sinó a la manera de fer del seu govern: destrucció (del rodal), amiguisme, desgovern, classisme, exclusió (social i democràtica), especulació, retallades, malbaratament, lerrouxisme i privatitzacions.

Aquestes eren les 10 paraules de la contra-campanya “Sabadell, ciutat de voltors” que vam dur a terme a primers d’estiu i que oposàvem als 10 “valors” de l’enèsima campanya de propaganda de l’ajuntament –“Sabadell, ciutat de valors”. Entre d’altres, incloïa paraules com “confiança”, “austeritat” o “responsabilitat”, que davant del panorama actual semblen gairebé un insult o un acudit de mal gust.

Quina ha estat l'actitud dels grans partits durant tots aquests anys?

Com ja t’he dit abans, un dels èxits del PSOE local ha estat enredar a la pràctica totalitat de partits saba-

dellencs en un moment o altre de les 3 legislatures i escaig que duen al poder. A part de trànsfugues, CiU, ERC i ICV han passat pel govern i s’han repartit sous i poltrones, en especial després de les eleccions de 2003, quan van governar tots junts. En la passada legislatura, el pacte no escrit entre Bustos i el PP va ser un dels exemples de lleialtat més clara entre aquests dos partits a arreu del Principat. Les relacions amb el seu soci predilecte, el popular Jordi Soriano anaven molt més enllà del consistori, com finalment comencen a revelar les filtracions de l’Operació Mercuri.

Si eren coses que "tothom sabia o imaginava", per què la gent no ha reaccionat més enllà dels col·lectius socials que es mobilitzen habitualment?

Jo crec que possiblement per dos motius que afecten a sectors diferents i oposats. Per una banda, la xarxa de complicitats que ha creat i la fama de “bona persona” que ha sabut teixir a cop de canapè o a cop de visita “espontània” a un grup de jubilats que marxen d’excursió, fa que ara bona part d’aquests sectors recelin de les acusacions de corrupció i vegin tota la operació com un sinistre complot de la justícia i de l’oposició sabadellenca cap al seu estimat alcalde. I per altra banda, tot i que és fort haver-ho de dir, crec que hi ha certa por: por de represàlies si

la trama de corrupció no acaba destapant el què molts pensem que hi ha, por de que es retirin subvencions... i cal trencar amb aquesta por! Tampoc podem obviar que n’hi ha que tenen un altre tipus de por: que si esclata el femer també en surtin esquitxats de merda.

Quines propostes s'estan articulant des dels moviments socials i polítics de la ciutat per a superar l'etapa Bustos?

Vàries i des de diversos fronts. Per una banda, molta de la gent que portem anys i panys denunciant que aquí no hi ha un pam de net ja ens hem concentrat en tres d’ocasions per a dir que ‘prou de corrupció: Bustos dimissió!’ Fins i tot, el diumenge que jutjaven l’alcalde, vam aconseguir organitzar una manifestació espontània d’uns quants centenars de persones des de davant de l’ajuntament, on estàvem concentrats, fins a l’entrada dels Jutjats, i en la que va participar gent del Moviment Popular de Sabadell, l’Entesa, la CUP i d’altres partits i entitats.

Però cal anar més enllà, i per això s’està gestant la plataforma “Sabadell lliure de corrupció” per articular les mobilitzacions i agrupar a un ampli sector de moviments socials i polítics que d’una vegada per totes posem les bases per a superar el règim sectari, mafiós i cleptocràtic que ha campat lliurement per Sabadell durant masses anys.

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

“Vint anys de lluites, vint anys de somnis” LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Amb aquest eslògan carregat d'intencions la gent de Ca Bassot convidava als seus veïns a participar de la festassa que preparaven per a celebrar de forma ben grossa el vintè aniversari de l'entitat.

L’últim cap de setmana de novembre va tenir lloc la celebració del seu vintè aniversari amb una festa al carrer Pablo Iglesias, just al davant de la seu d'aquesta entitat cultural. La festa, que va començar a les vuit de la vesprada comptava amb 13 grups d'arreu dels Països Catalans, com Jaume Arnella, del Vallès Oriental, però també passant per altres aspectes de la nostra cultura com els Dimonis “Els Socarrats” del Campanar o La colla Gatzara de Paterna (dolçaines i tabals). També, des del propi Ca Bassot es va fer un sopar popular per a la gent que es va acostar a gaudir de la celebració.

La trajectòria de la entitat però, es molt mes llarga, es remunta a cinc anys abans, al 1988.

Aquell any neix el Bassot com a associació juvenil al poble, molt vinculada a la defensa de la llengua i del país, però l'any 1993 després de l'assassinat en mans de feixistes espanyols de Guillem Agulló, el grup de joves replanteja el

Grups d’arreu dels Països Catalans ompliren de música Ca Bassot

seu projecte i impulsa el Bassot tal i com ara es coneix. Aquells joves de principis dels noranta del segle passat varen posar les pedres per a la creació d'aquest projecte degà al País Valencià. Des d'aquell fatídic any pel poble de Burjassot, a més d'emprendre un camí de solidaritat amb les víctimes de la injustícia i crític amb els abusos del poder, Bassot creà un espai obert

als ciutadans per al foment de la musica, la dansa, del teatre i la poesia Ca Bassot durant aquests vint anys ha estat un espai cultural molt potent no nomes de Burjassot si no també de tota la comarca de l'Horta Nord. Com molt be expliquen ells mateixos Ca Bassot es proclama com a una “Associació valenciana dedicada a la difusió de la

nostra cultura. Organitza actes de música folk, tallers de ball, recitals de poesia, una trobada anual dedicada a la recuperació de la memòria del poeta Vicent Andrés Estellés, unes festes alternatives, el correllengua a Burjassot, concerts de rock...”

Com be diuen, cada any fan una trobada per commemorar la vida i trajectòria de potser el fill mes

il·lustre que ha tingut aquest poble, el poeta Vicent Andres Estellès.

Aquest any la trobada d'estudiants que cada any munta el Sindicat d'Estudiants dels PPCC va tenir lloc a Burjassot i els actes d'homenatge al poeta es feren conjuntament amb el SEPC. Des de fa anys, també munten, unes festes alternatives, Les festes alternatives, que solen caure a primers d’octubre son una oportunitat de veure condensat en pocs dies la feina feta durant tot l'any per l’associació, on la diversió es mescla amb la lluita social i nacional i de defensa del medi ambient, en aquest cas, l'horta.

Com ens explica Santi (un dels membres de Ca Bassot) la intenció es continuar fent activitats per al poble i la comarca i aquest proper any centrar-se en la figura del poeta Estellès, ja que se celebrarà el centenari del seu naixement, commemorar l’assassinat de Guillem Agullo i continuar les diferents lluites, com poden ser contra els desnonaments, conjuntament amb la PAH o la lluita per l’horta. També ens explica que faran activitats mes centrades en la joventut, perquè les joves del poble s’impliquen cada cop mes en aquest projecte que porta mes de vint anys de lluita i pugui continuar 20 anys més.

El Casal de Joves de Lleida pateix un desallotjament “express” REDACCIÓ BARCELONA

El passat 7 de desembre una dotació de la Guàrdia Urbana de Lleida va desallotjar el Casal Popular de Joves. Dos dies abans, la Paeria notificava a 4 participants del Casal l’inici d’un expedient administratiu sancionador per realitzar activitats sense llicència administrativa. Amb la voluntat de realitzar un precinte express, aprofità per fer les notificacions una vigília de festiu, evitant disposar de temps material per presentar al·legacions. El mateix divendres la Paeria va procedir al precintament, que ha suposat de facto que el projecte del Casal (i de tots els projectes que acollia) hagi quedat sense espai físic.

El Casal Popular havia iniciat la seva activitat el passat febrer, després que diversos col·lectius de joves ocupessin un edifici al carrer Governador Montcada, en ple centre de la ciutat. L'edifici abandonat havia estat anteriorment una sala de concerts i espectacles. Des del primer moment de l'ocupació s'iniciaren sinèrgies de col·laboració entre diversos grups de joves

“Quatre joves són acusats de realitzar activitats sense permís i un cinquè de desobediència, i poden afrontar quantioses multes”

Malgrat el desallotjament, l’activitat del casal no s’atura

que van començar a dinamitzar l'espai amb desenes d'activitats.

De fet, la reivindicació d'un Casal de Joves a Lleida ja s'estava gestant des de feia temps. De fet, el 29 d'octubre de fa un any ja havien intentat ocupar un local, però l'acció va ser avortada per un desallotjament immediat.

Ara, el precinte del local ha anat

acompanyat d'una ràtzia repressiva contra alguns dels seus membres. Així, els 4 joves expedientats poden haver de fer front a una multa de fins a 300.000 euros per dur a terme activitats sense permís. També hi ha un altre jove que ha estat denunciat per desobediència a l'autoritat i en les darreres hores corria el rumor que la poli-

cia havia dictat una ordre de detenció contra un altre jove.

La resposta del jovent no es va fer esperar i el mateix dia 7 una manifestació va recórrer el centre de Lleida aplegant més d'un centenar de persones. Els membres del Casal han apuntat directament a la regidora Sara Mestres com la persona que ha ideat tota l'actuació repressiva: “Denunciem la bel·ligerància amb la qual està actuant la Paeria. No deixen de sorprendre’ns les declaracions del Sr. Ros dient que estan oberts al

diàleg, desprès d’un any de fer cas omís al CPJ i fer-ho només per desallotjar-lo i reprimir-ne als joves que en són partícips”.

L'activitat del Casal, però, sembla que no s'atura, segons relaten els seus promotors: “Volem reafirmar que el projecte del Casal Popular de Joves és més viu que mai.

Avui dimecres recollirem les aportacions i valoracions que es faran a l’assemblea oberta per tal de redefinir el projecte i seguir creant un espai de joves totalment autogestionat que escolti i solucioni les necessitats reals dels joves de la ciutat al marge dels projectes institucionals totalment tutelats i que tampoc són capaços d’atendre el que els joves necessitem”.

Per a saber-ne més: entrevista al Casal de Joves de Lleida al número 222 de L'ACCENT

06PAïSOS CATALANS

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

Els Països Catalans es mobilit contra l’atac a l’ensenyamen REDACCIÓ BARCELONA

Desenes de milers de persones es van manifestar el dilluns 10 de desembre a desenes de localitats catalanes contra l'avantprojecte de llei orgànica de "Millora de la Qualitat de l'Ensenyament" anunciada pel ministre d'Educació espanyol José Ignacio Wert.

Aquest és un avantprojecte que preveu la marginació del català a l'escola, la imposició de continguts ideològics reaccionaris, religiosos i nacionalistes espanyols, i l'aprofundiment de la privatització de l'educació.

A Barcelona, més de 10.000 persones ompliren de gom a gom la plaça Sant Jaume. A més de la defensa el català, nombroses pancartes denunciaven els atacs a l'escola pública. A Lleida un miler de persones, segons la Guàrdia Urbana, es concentraren davant la subdelegació del govern espanyol a Lleida. A Tarragona foren més de mil els concentrats. També ho feren centenars de persones en localitats com les Borges Blanques, Mollerussa, Tàrrega, Bellpuig o Balaguer. A Manresa més de 600 persones es

congregaren a la plaça de l'ajuntament, 500 ho feren a Olot. Més de 400 a Tortosa, i també hi hagué protestes a Amposta, Ulldecona i Flix.

A Girona més de mil persones a la plaça del Vi. També hi hagué concentracions a Arenys de Mar, Figueres, Igualada, la Seu d'Urgell, Berga, Salt, Mataró, Palamós, Ripoll, Sabadell, Masquefa, Terrassa, Torelló, Vic, Vilafranca del Penedès, Gironella, Santa Coloma de Gramenet, Arbeca, Palamós, Santa coloma de Farners, Canet, Calella o Manlleu, entre moltes altres.

El Marc Unitari de la Comunitat Educativa, que aplega els sindicats de mestres, d'alumnes i les associacions de pares, també ha convocat per dijous 13 de desembre una manifestació contra la LOMQE a les sis de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.

Al País Valencià la mobilització central serà el proper 15 de desembre a la manifestació de Castelló en defensa de la llengua. Tot i així, ja hi ha hagut algunes accions que han tingut un ampli ressò per la seva visibilitat. Així, el passat diumenge 9 de desembre, la Penya Tòtil d'aficionats del Llevant desplega-

““Concentracions en més d'una seixantena de localitats del Principat i accions mediàtiques al País Valencià”

La penya Tòtil ha portat la reivindicació per la llengua al camp del Llevant

ven a les grades del Ciutat de València una pancarta de “Sí al valencià” durant el partit de lliga que enfrontava els granotes amb el Mallorca.

Els altres protagonistes foren dos joves estudiants de batxillerat de l'IES Font de Sant Lluís de València, que en ple Congrés de Diputats van fer una defensa de l'ensenyament del valencià. Havien estat convidats a una lectura col·lectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en acabar de llegir l'ar-

ticle que els havia tocat, van fer una denúncia de l'avantprojecte de la LOMQE, davant la incomoditat dels diputats presents a l'acte.

A les Illes Balears, l'anunci del contingut de la LOMQE ha coincidit amb les tancades a desenes de centres educatius contra els atacs a l'escola pública protagonitzats pel govern Bauzá, que amenaça amb sancionar durament els mestres i els equips directius que continuïn protestant mitjançant tancades, actes a les escoles o penjant a les

façanes dels centres el llaç en defensa de la llengua. Un llaç que mica en mica es va estenent en les mobilitzacions arreu de la nació, malgrat que l'acció d'una part de la societat civil, aquella més arrambada a l'administració autonòmica, continuï entestada en fer un enfocament autonomista de la qüestió i girar l'esquena a la potencialitat de la unió reivindicativa dels diferents territoris dels Països Catalans.

COMUNICAT SEPC

El SEPC davant el nou atac que pateix la llengua catalana a les nostres escoles Ens trobem, de nou, en un escenari històric per les nostres escoles i centres educatius. Aquest cop, no han anunciat una reducció de beques, com tampoc han anunciat un augment de taxes universitàries que culmina amb l'educació pública perquè això, els estudiants ja ho tenim al nostre dia a dia. Aquesta vegada, el punt de mira del Ministre d'Educació, Wert, ha estat la nostra llengua. Val a dir però, que la seva intenció d'espanyolitzar-nos ja ve d'enrere, i el Sr. Wert ja va avisarnos de que ho faria. Així doncs,

fent públic el seu nacionalisme espanyol més ferotge que va de la mà de les polítiques d'austeritat que privatitzen les nostres aules, ahir va anunciar una nova mesura que ens retalla com a poble i com a classes populars. la fi de la immersió lingüística.

L'escenari és crític, però el poble català hem demostrat ser valent, dels més xics fins als més grans, i com bé vérem a Mallorca, enllaçantnos per la llengua o bé a al País Valencià, ara ha arribat l'hora de seguir defensant el nostre dret a

Nord, on els menuts i menudes que reben una educació catalana sols ho poden fer a la Bressola.

Ja fa temps que ens va arribar l'hora de defensar els nostres drets, però en moments com aquests també hem d'exercir el nostre deure i compromís amb la nostra educació. Així doncs, des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans volem encoratjar tota la comunitat educativa desobeir qualsevol mesura que acabi amb la immersió lingüística així com també animem a tots els estudiants a sumarse a les mobilitzacions per una educació catalana arreu dels Països Catalans.

“Ha arribat l'hora de seguir defensant el nostre dret a ser educats íntegrament en català”

ser educats íntegrament en català arreu dels Països Catalans així com aquesta ha de ser l'única llengua vehicular als nostres centres educatius.

D'altra banda, i en la mateixa

tònica de privatitzar tot allò que és públic i que hem aconseguit amb esforços i treballs, ara el Govern espanyol ens insta a aprendre la nostra llengua en escoles privades, com ja passa a la Catalunya

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense."

Ovidi Montllor

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

tzen nt en català La manifestació per les Normes de Castelló es converteix en un clam contra el decret Wert REDACCIÓ VALÈNCIA

Com cada any, el 15 de desembre, la capital de la Plana Alta acollirà la manifestació en commemoració de les Normes de Castelló; Normes que l’any 1932 van fixar els criteris de normlaització linguística del valencià seguint els principis de Pompeu Fabra.

Enguany, coincidint amb el 80 aniversari de la signatura, i també amb el 30é del famós Aplec de la Plana, en què Joan Fuster pronuncià la frase “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai”, la plataforma Castelló per la Llengua ha fet una convocatòria especial.

La Crida

Un mes abans de la data, Castelló per la Llengua va fer la crida a “la societat castellonenca, valenciana i de tot el domini lingüístic dels Països Catalans- a acudir a Castelló per commemorar els 80 anys de la signatura de les Normes del 32, sota el lema: 'Que no et reta-

llen la llengua! Pels drets socials i lingüístics: totes i tots a Castelló!'”

Castelló per la Llengua és una plataforma que agrupa una vintena de sindicats, organitzacions, partits polítics i associacions culturals de Castelló de la Plana. Arreplega el testimoni de l'esquerra independentista, que durant molts anys, havia conservat la convocatòria gaire bé en solitari, però d'ençà uns anys, a causa de l'agreugament de les agressions a la llengua, ha sumat nombroses entitats i associacions.

En la Crida a la mobilització, la plataforma resumia les reivindicacions essencials de la mobilització: “en primer lloc, reivindiquem una escola valenciana, pública i de qualitat, i en aquest sentit exigim la retirada del decret del Consell, que sota una pretesa retòrica plurilingüe margina el valencià a l'escola. També volem mostrar el nostre suport a la lluita contra l'ERO i la privatització de RTVV i demanem la lliure recepció i reciprocitat entre TV3, IB3 i un Canal

recordat que “una agressió a la llengua a qualsevol territori del Països Catalans és una agressió a tots els catalans. Som una nació i tenim una llengua nacional”. També s'hi han adherit els stes dels Països Catalans que sota el lema “La nostra escola, la nostra llengua” han apel·lat a la defensa de l'ensenyament públic i en català.

Activitat durant tot l'any

Les Normes de Castelló són el punt de partida per a la normalització del català al PV

9 que volem amb continguts plurals i de qualitat, i íntegrament en català. Finalment, ens manifestem a favor de la unitat de la llengua catalana i per un model de llengua comú, flexible i integrador de la diversitat”.

El decret Wert

L'anunci del decret Wert ha donat

una nova dimensió a la manifestació, que previsiblement es convertirà en la principal expressió de rebuig a aquest nou atac a la llengua al País Valencià, i, de moment, també, al conjunt dels Països Catalans. Així, l'esquerra independentista ha fet una crida nacional per participar-hi, i organitzacions com Endavant han

Tot i que inicialment la plataforma Castelló per la Llengua es constituí amb l'objectiu d'impulsar la commemoració de les Normes, poc a poc ha anat sumant noves iniciatives, i enguany ja han organitzat un acte d'homenatge a Joan Fuster, coincidint amb el 25 d'abril al Teatre del Raval de Castelló, que posteriorment es va repetir a Vila-real i València, entre d'altres. En l'homenatge recordaren el gran aplec del 25 d'abril del 1982 a la Plaça de Bous de Castelló en què es commemoraven els 50 anys de les Normes: una fita històrica de la enguany han recuperat el lema «Tots a Castelló!».

COL·LABORACIÓ

Milers d’estudiants poden ser expulsats de les universitats valencianes PACO BOQUERA* LLÍRIA

El govern de del Partit Popular al País Valencià ho té ben clar: l'ensenyament superior és per a qui se'l puga pagar. Si els estudiants no tenien prou amb els successius augments de taxes, centenars d'estudiants varen ser informats la primera setmana de desembre que la Generalitat Valenciana no tenia diners per pagar les beques que se'ls havien concedit.

Aquestes beques corresponen al pagament de les matrícules del curs 2011/2012, i la resolució de la Generalitat ha propiciat que les universitats reclamen als estudiants el pagament íntegre de la matrícula, la qual pot rondar els 1000€. Si els estudiants no abonen l'import en un termini d'entre 10 i 20 dies segons els casos, la universitat procedeix a desmatri-

cular als alumnes del curs en qüestió, per la qual cosa les assignatures que hagueren estat cursades i aprovades al llarg del curs no tindrien cap validesa.

La situació encara es converteix més dantesca si tenim en compte que la resolució encara és provisional i que les universitats reclamen el pagament de les matrícules malgrat es puguen haver presentat recursos contra la resolució. D'aquesta manera, si qualsevol estudiant que haja reclamat no pot fer front a la despesa en els terminis establerts seria igualment desmatriculat, malgrat després el recurs puga prosperar i se li acabe concedint la beca. La situació, però, seria irreversible.

Aquests casos s'afegeixen al supòsit que estableix la normativa de taxes de la Generalitat, la qual detalla que, en cas que es pro-

El rector de la UV vol carregar l’impagament de la Generalitat sobre els estudiants

duïsquen dos impagaments consecutius en el cobrament domiciliat d'un dels terminis de la matrícula de l'actual curs, l'estudiant serà desmatriculat automàticament

amb les mateixes conseqüències esmentades anteriorment. Aquesta vegada, però, s'afegeix el cas que si ja s'haguera cobrat algun dels terminis, aquests diners no serien

reintegrats. Només en la Universitat de València cinc 5000 estudiants es troben en aquesta situació.

Amb tot, sembla que les pitjors prediccions del moviment estudiantil davant el procés de Bolonya i l'Estratègia Universitària 2015 comencen a fer-se més que evidents. Front aquesta estratègia neoliberal caldrà enfortir i potenciar el moviment estudiantil i les seues eines de lluita, així com reforçar els llaços amb tota la comunitat educativa i civil. Cal prendre consciència de la importància que té l'educació per a qualsevol societat i, en conseqüència, defensarla com a base elemental del nostre futur. *Paco Boquera és militant del SEPC a la Universitat de València

08 EN PROFUNDITAT DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

Eines d’ús p MONTSE VENTURÓS BERGA

El conflicte social és latent. En el decurs dels darrers anys, hem estat testimonis d’un increment constatable del nombre de protestes socials i de la reacció popular davant la desfeta i la retallada històrica de drets a la que les classes populars hem estat objecte. La legítima defensa de drets per part d’una societat vulnerable, cansada i descoratjada, ha anat acompanyada d’un augment i enduriment de les pràctiques policials i d’una proliferació de pràctiques punitives fins ara, desconegudes.

En aquest context, on el conflicte social continua creixent, els cossos i forces de seguretat de l’Estat, sota el paraigües d’albergar el monopoli de la violència estatal, es doten de diferents mecanismes per tal de fer front a tot aquest seguit de protestes de contestació social per tal de continuar mantenint l’ordre establert.

Les tres vagues generals dels darrers 18 mesos, les manifestacions del moviment 15-M a la Plaça de Catalunya, el desallotjament del rectorat de la UAB, la voluntat popular d’aturar desnonaments i moltes altres mostres de rebuig a les polítiques empreses per part de l’estat espanyol i del govern convergent al Principat de Catalunya han estat les principals ocasions en què les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat han protagonitzat una escalada de violència contra la població que ha sacsejat ja la vida de centenars de persones.

Directament proporcional al rebuig de tot aquest seguit de polítiques, hi trobem l’augment de violència exercida en les intervencions policials en aquests espais legítims de protesta.

Aquest augment d’intervencions violentes s’ha vist reflectit en el darrer informe que Amnistia Internacional publicava el passat octubre sota el títol “Actuacions policials en manifestacions de la Unió Europea”, on es constata no només que l’abús policial pateix un important

increment en aquests tipus de protestes, sinó que a més es desenvolupava de manera uniforme, no només a Catalunya, sinó també a l’Estat espanyol, Bulgària i Grècia entre d’altres.

En la mateixa línia, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona també ha recollit en un informe titulat: “Criminalització de la dissidència, expansió del sistema penal i situacions d’abús policial com respostes davant la crisi econòmica a Catalunya”, aquesta situació i ha comparegut, juntament amb altres organitzacions socials i professionals davant el Comitè per la prevenció de la Tortura i altres tractes o penes inhumanes o degradants del Consell d’Europa per exposar aquesta situació.

A tot això cal sumar-hi el seguit de canvis legislatius que en el transcurs dels darrers mesos s’ha facilitat i anunciat des del Govern; mesures per a l’enduriment de les pràctiques policials durant les manifestacions, persecució de les persones arribant fins i tot a l’extrem de la delació ciutadana (recordem, mitjançant el web que la conselleria d’Interior va fomentar per tal d’identificar persones assistents a la manifestació de la vaga general del passat 29 de març). Recordem també, que l’endemà de la vaga general del mes de març, el Conseller Puig ja va alertar que s’estudiaven noves estratègies policials per tal de combatre la resposta al carrer.

Per altra banda, també cal tenir en compte que en un gran nombre d’actuacions policials dutes a terme en contextos de manifestacions i mobilitzacions al carrer, han anat acompanyades per l’ incompliment per part del cos dels antiavalots a anar correctament identificats tal i com es desprèn de la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat de Catalunya i del Decret 217/2008, sobre l’ús del número d’identitat professional del cos dels Mossos d’Esquadra.

Estranyes herències

Arrel de la manifestació del 19 de

maig de 2007 en defensa dels espais alliberats a Barcelona es van compatibilitzar fins a 20 agents de la policia autonòmica que feien ús d’un instrument que fins aleshores era desconegut, el Kubotan; fet el qual fou reconegut per fonts oficials.

Aquest instrument no reglamentari i il·legal va ser utilitzat per a dissuadir les persones que s’aplegaren a la manifestació, fet que va ser reconegut per part d’un agent dels Mossos d’Esquadra durant el transcurs del judici posterior contra un dels detinguts en aquesta manifestació.

L’any 2008, amb la finalitat de posar punt i final a la polèmica sobre l’ús del Kubotan com a eina no reglamentària de la policia autonòmica catalana que suscità un ampli rebuig social a l’ús d’aquest tipus d’armes per part del cos dels Mossos d’Esquadra, la Conselleria d’Interior impulsà la Instrucció 4/2008, d’11 de març amb la qual es regulen específicament totes i cadascuna de les armes policials. Aquesta mateixa instrucció, que mesos més tard va haver de ser modificada per evidents contradiccions entre els propis articles que la componien, disposa però de continuïtat al sí de la Conselleria.

Ja el novembre de l’any 2008, en un article publicat a la Revista Catalana de Seguretat Pública, escrit per Jaume Garcia Valls, intendent de la Divisió de Planificació, Qualitat i Ordenació Professional dels Mossos d’Esquadra afirmava: En el futur assistirem a un desenvolupament del material catalogat o definit com a menys letal. Eines i materials que avui dia són novetats en el mercat és molt probable que en un futur pròxim siguin eines de dotació personal dels agents de policia plenament assimilades per la societat.

La darrera versió d’aquest reglament el trobem en la Instrucció 8/2012, de 26 d’abril sobre la utilització d’armes i eines d’ús policial.

Ens volem centrar en aquesta darrera versió vigent de la Instrucció per tal de conèixer de primera mà quines són les eines que el cos dels Mossos d’Esquadra està autoritzat a utilitzar.

L’Ester Quintana MONTSE VENTURÓS BERGA

El cas de l’Ester Quintana, la jove que va perdre un ull a conseqüència de l’impacte d’una bala de goma en el decurs de la manifestació del passat 14 de novembre amb motiu de la vaga general, ha estat un dels més significatius. Mentre durant quatre setmanes la Conselleria d’Interior ha negat una volta rere l’altra l’ús d’aquest tipus d’artefactes, i en un primer moment els mitjans de comunicació obviaren el seu cas, familiars i amics de l’Ester, així com membres de la campanya “Stop Bales de Goma” iniciaren un seguit de crides a la població per tal d’esclarir els fets i donar suport a la jove.

Aquesta darrera setmana, la Conselleria d’Interior ha reconegut, tal

i com ja havia estat denunciant que en el decurs de la manifestació es llançaren bales de goma. L’aparició del vídeo on es veu clarament el llançament de la bala de goma per part

dels dèn ria d dav qua

L’ACCENT 240 EN PROFUNDITAT 09

policial

s Mossos d’Esquadra, deixa en evincia una vegada més, la Conselled’Interior amb Felip Puig al capant, i tot el cos del Mossos d’Esdra.

INSTRUCCIÓ 8/2012 Defensa o bastó policial

La defensa o bastó policial és aquell instrument popularment conegut com a porra, i que forma part de la indumentària bàsica de qualsevol agent de les forces de seguretat estatals, ja siguin policies municipals, agents del cos dels Mossos d’Esquadra o bé unitats especials del mateix cos. Són utilitzades principalment com a element de contenció, tot i que com s’ha pogut comprovar en diverses ocasions, és seu ús dista molt de ser aquest i son diversos els casos on es constata l’extralimitació jurídica del seu ús. Si bé, el reglament deixa clar que aquesta eina s’haurà d’utilitzar sempre de forma paral·lela al terra i mai contra les extremitats superiors de les persones, és un fet provat que no és aquest l’ús que els Mossos d’Esquadra hi donaren, per exemple, durant el desallotjament de la Plaça de Catalunya el passat 27 de maig de 2011.

Habitualment, els agents del cos dels ME, no utilitzen aquesta eina amb aquesta finalitat sinó que lluny de les atribucions jurídiques que es donen a aquest instrument policial, tan a nivell internacional com estatal i autonòmic, han estat utilitzats amb finalitats ben diferents fins al punt de ferir greument algunes persones. Les denúncies que els darrers dies han sorgit amb casos com els de la manifestació de la vaga general del proppassat 14 de novembre a través d’un vídeo difós a la xarxa sota el títol: “BRIMO: tenim un problema” i que es centra en el recull de testimonis personals sobre l’actuació de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra en el transcurs de la manifestació i la seva extralimitació en l’ús de la força.

Defensa o bastó extensible

És una arma que no es contempla al Reglament d’armes, i per tant, el seu ús es restringeix a les forces policials.

Aquestes porres es donaren a conèixer principalment durant les càrregues produïdes al sí de la vaga general del passat 29 de març, on un grup del cos de Mossos de paisà, les utilitzà en contra els manifestants.

Des d’organitzacions internacionals com ara Amnistia Internacional ja s’ha denunciat en diferents ocasions que aquestes armes poden provocar ferides greus a les persones contra les que s’utilitzi.

Després de la mort, durant l’any 2005, d’un agricultor en dependències policials de la Guàrdia Civil a Roquetas (Andalusia), l’ús d’aquesta eina va passar a ser il·legalitzada per als antidisturbis. Actualment però, només el cos d’agents de paisà està habilitat per a ferne ús.

Aquestes defenses policials poden ser: ·defenses policials semirígides fabricades amb elastòmer, de 70 cm de llargada; ·defenses policials rígides de més de 70 cm de llargada.

Defensa elèctrica

És una altra de les eines de dissuasió que pot ser utilitzada pel cos dels Mossos d’Esquadra, la característica principal de la qual, és la producció d’una descàrrega elèctrica a la persona contra la que s’utilitza. Només algunes unitats de la policia autonòmica estan habilitades per a fer-ne ús.

Esprais de defensa personal

Els esprais de defensa personal són també un altre dels usos exclusius per als funcionaris habilitats per a utilitzarlos. Aquests esprais redueixen la capacitats de la persona.

Aquest instrument policial va ser aprovat per primera vegada al Princi-

pat de Catalunya per part de l’ aleshores Conseller d’Interior, Joan Saura i Laporta d’Iniciativa per Catalunya els Verds, durant l’any 2008.

Artefactes lacrimògens, fumígens i esprais OC

D’entre els artefactes fumígens i lacrimògens hem de destacar la seva utilització el passat 29 de març de 2011 en el decurs de la manifestació de la vaga general a la ciutat de Barcelona, on la policia autonòmica en feu ús per primera vegada en molts anys. L’objectiu principal d’aquest tipus d’armes és la de reduir les capacitats d’acció de la població.

Armes destinades a la impulsió i projecció de pilotes de cautxú, artefactes fumígens i lacrimògens

D’entre aquest tres tipus d’armes, sense cap mena de dubte la més coneguda

és la llançadora de pilotes de goma. Entre aquest tipus d’escopetes que utilitza la policia autonòmica catalana n’hem de distingir dos tipus: ·Franchi. La llançadora de bales de cautxú, utilitzada històricament per unitats de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra.

Aquestes escopetes llancen bales de cautxú massís d’uns 54mm de diàmetre, 85 grams de pes i que es projecten a una velocitat de 720 km/h (superior a la permesa per la Unió Europea).

L’impacte d’aquestes bales sobre el cos és altament perillós i pot provocar ferides greus com ja s’ha pogut constatar, per exemple des de l’any 2009, en què un mínim de 9 persones ha perdut l’ull a conseqüència de l’impacte d’aquestes bales.

Malgrat la consideració de no letals, diversos estudis mèdics confirmen la possible letalitat d’aquest tipus d’instruments utilitzats de forma indiscriminada i directe contra les persones. Així mateix, no és la primera vegada que la Unió Europea recomana deixar d’utilitzar aquest tipus d’eines policials.

Recordem també la mort d’Iñigo Cabacas l’abril passat a causa d’una ferida amb aquest tipus d’arma. · Llançadora B&T GL05LL. Es tracta d’una recent adquisició per part de la policia autonòmica com a alternativa a les Franchi convencionals.

Aquest tipus d’arma llança un projectil d’escuma de viscoelàstica. Tanmateix, la velocitat a la què pot arribar en ser projectada

10ECONOMIA

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

La lluita de l’Hospital de Sant Pau, capdavantera en la defensa de la sanitat pública REDACCIÓ BARCELONA

La retallada de la paga extraordinària d'aquest desembre i l'acomiadament de 4 treballadores ha estat el desencadenant d'una nova onada de protestes en defensa de la sanitat pública. Una onada que ha tingut com a capdavantera la tancada a l'hospital barceloní de Sant Pau per part dels i les treballadores d'aquest centre, que tenen previst mantenir-la de forma indefinida, i que poc a poc, ha fet que altres centres hagin començat a emprendre mobilitzacions.

El cas de l'Hospital de Sant Pau és un dels que exemplifiquen les retallades patides per la sanitat pública catalana, especialment afectada per les retallades d'un govern, el de CiU, que ha apostat sense complexos per una privatització progressiva de la sanitat. A Sant Pau des de l'abril passat hi ha hagut el tancament de 84 llits; el tancament de les consultes externes 11 dies laborables l'any; una saturació d'urgències causada pel tancament del servei d'urgències de centres propers; altes precipitades, que han acabat suposant reingressos i allargament de les llistes d’espera.

Les treballadores en lluita denuncien a més la retallada en farmàcia hospitalària; la retallada en elements tant bàsics com pròtesis i catèters; la reducció de l’activitat de serveis com Radioteràpia, Radiologia, Medicina Nuclear i Hemodinàmica; i el tancament de quiròfans a la tarda, amb una reducció d’intervencions programades de 713 intervencions anuals (que suposa 3 sessions quirúrgiques diàries menys).

El comitè d'Empresa denuncia que aquestes retallades del servei sanitari als ciutadans han anat acompanyades de l'atac als drets i condicions laborals dels treballadors des de juny del 2010, com ha estat la baixada de salaris, la retirada del fons social, del complement del menjador laboral -triplicant-ne el preu-, la retirada de l’ajut d’escola bressol, l’ anulació del complement de salari en cas de baixa per malaltia i la paga de Nadal, factor aquest últim, que ha desencadenat la tancada junt amb l'acomiadament de 4 companys amb una vinculació a l’Hospital de entre 2 i 6 anys i que segons la llei tenien contracte fix.

Una gestió tacada per nombrosos escàndols de malversació

L'ambient a Sant Pau ha estat especialment enrarit pels escàndols protagonitzats per la direcció, al mateix temps que s'intensificaven les retallades dels serveis i de les condicions dels treballadors. Uns escàndols que han portat a diversos càrrecs a ser imputats pel jutge per malversació de fons públics, són Albert Folia, president fins fa pocs mesos del patro-

Actuació musical durant el tancament a l’Hospital de Sant Pau

nat de la Fundació de Gestió Sanitària de l'hospital (ara presidida per l'exconseller Xavier Pomés), i l'administrador de la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un càrrec rotatiu nomenat pels membres de la fundació, integrada per l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat i l'Arquebisbat. La investigació, que podria acabar afectant excàrrecs públics de l'etapa de govern tripartit i del període anterior, se centra en l'operació de descapitalització de l'hospital, que començà el 1991 quan els treballadors passaren, sense que

Sant Pau denuncien l'actuació dels directius, que "enlloc de defensar el centre i el servei als ciutadans practiquen la genuflexió amb la Conselleria de Sanitat"; l'existència de "càrrecs numeraris"; "de veure com la nostra entitat esta històrica i contínuament esquitxada per escàndols envers la gestió del recursos públics, com ens redueixen l’activitat sanitària, ens tanquen llits i ens augmenten les ràtios de pacients, provocant un empobriment de la qualitat assistencial".

Una 'tancada' oberta a totes les lluites

“A l’Hospital de Sant Pau des de l'abril passat hi ha hagut el tancament de 84 llits”

es fes públic, de dependre de la Fundació de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a la Fundació Gestió Sanitària, sense capital completament deficitària, i la gestió començà nombroses operacions irregulars com el nomenament de càrrecs ficticis per a col·locar personatges de confiança política amb grans remuneracions.

Un dels casos més flagrants ha estat el cas de Ricard Gutiérrez ex "gerent adjunt" i personatge de l'òrbita del PSC, que cobrà des de 2004 fins a 2011 entre 80.000 y 110.000 euros anuals sense tenir cap vinculació amb el centre, i rebent una indemnització de 158.000 euros en ser acomiadat. Així, des de la secció de la Federació de Treballadors de Catalunya (FTC) a

La tancada va començar el dijous 29 de novembre al matí, quan uns 200 treballadors començaren la protesta, instal·lats amb tendes al vestíbul de l'hospital, i ha acabant essent una protesta també dels i les veïnes que han vist retallat el servei sanitari públic i han mostrat el seu suport assistint a les nombroses activitats organitzades. Igualment, ha esdevingut un centre de trobada i de difusió d'altres lluites i mobilitzacions laborals i socials de Barcelona. S'hi han fet actes explicant la lluita dels treballadors de TMB, de denúncia de la repressió dels Mossos exposant el cas de l'Ester Quintana i les bales de goma; xerrades de Teresa Forcades, dels treballadors de Telefònica en lluita, cinefòrums, i fins i tot concerts d'òpera de músics que han volgut donar el seu suport a la lluita. La tancada ha rebut el suport de les organitzacions i col·lectius de l'esquerra de Barcelona, entre ells les de diverses assemblees de barri i d'organitzacions de l'esquerra independentista com la CUP i Endavant OSAN, que hi realitzaren algunes de les seves assembles.

Altres hospitals inicien mobilitzacions

La mobilització dels i les treballadores de Sant Pau ha estat la més

ferma i decidida, i té voluntat de ser indefinida, però poc a poc altres centres, que pateixen també grans retallades i empitjorament de les condicions de treball, han iniciat també mobilitzacions. A l'Hospital de la Vall d'Hebron, el més gran de

la comunitat autònoma de Catalunya, amb una plantilla de 7.000 persones, la junta de personal convocava una tancada d'un dia el dimecres dia 12 des de les nou del matí, també reclamant el pagament de la paga de Nadal i en protesta per les retallades, en una tancada que tenia també voluntat de confluència amb altres lluites, com la dels veïns de la Guineueta que lluiten en defensa del CAP del barri, o els treballadors del campus Mundet de la Universitat de Barcelona que se sumaven a la protesta. També es feia tancada a l'Hospital Clínic de Barcelona. Els treballadors de l'hospital de Bellvitge a l'Hospitalet també convocaven el mateix dia una cadena humana i assemblea, igual que a l'hospital de Viladecans. També es convocaven actes de protesta l'Hospital Joan XXII de Tarragona, a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, i a la Mútua de Terrassa, en el que pot ser l'inici d'una onada de lluites per la sanitat, aquest cop protagonitzada pels i les treballadores.

L’obscur projecte de privatització de l’Hospital Clínic REDACCIÓ BARCELONA

El cas de l'Hospital Clínic de Barcelona, el segon hospital públic més gran de Catalunya en llits i activitat, és especial, ja que es troba al caire d'un procés d'imminent privatització si el govern de CiU aconsegueix els suports necessaris. “Tot està punt”, declarava Roser Fernández, número dos de Boi Ruiz i secretària general de la Conselleria, poc abans de les eleccions passades i comptant amb una majoria absoluta de Mas. El cop rebut per la formació conservadora ha frenat el procés, però no ha aturat els plans de privatització d'aquest històric centre.

Recentment, informacions dels mitjans ElDebat.cat i del Diario Médico destapaven alguns aspectes del procés de privatització, fins ara encoberta, que beneficiaria afigures properes a CDC i Mas. Es revelaven alguns detalls escandalosos, com tractes per reservar llits per a potentats malalts d’Emirats del Golf Pèrsic i també fons de Qatar interessats a invertir-hi, mitjançant societats de capital

risc. La privatització tindria com a protagonista Jaume Aubia, home fort del del Col·legi de Metges de Barcelona des de fa 30 anys i figura emblemàtica de “la CDC dels negocis". Inicialment hi hauria tingut un paper important Josep Prat, ara apartat per la seva imputació judicial arran dels escàndols de l'Institut Català de Salut.

Una altra figura rellevant és Xavier Pomés, antic conseller de Sanitat i Interior amb les governs de Pujol, i actual president de la polèmica Fundació de Gestió de l’Hospital de Sant Pau i també president del patronat del Clínic. A més, és un alt directiu de congregacions eclesials amb interessos en la sanitat, segons alguns analistes l'home més fort de l'església Catòlica en l'àmbit sanitari principatí. Tant Aubia com Pomés, igual que abans Josep Prat, estan ben relacionats amb personatges com Feliu Sucarrats, Ramón Bagó o la família Sumarroca, propietaris dels principals grups privats que es beneficien de la privatització de la sanitat al Principat sota el govern de CiU.

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

ESPORT 11

Llengua i política, més que un club RAFA ESCOBAR MANISES

A principis d’aquest mes de desembre, un cop el ministre espanyol J. I. Wert va presentar el seu esborrany de llei educativa, des de diferents entitats catalanes dels àmbits educatiu, social i cultural es va mostrar una oberta oposició a una llei que contempla la marginació quasi total de la llengua catalana al sistema educatiu, no sols del Principat de Catalunya, sinó també de les Illes Balears i el País Valencià, territoris en els quals la situació d’aquesta no era precisament bona abans de l’esmentat esborrany.

Des del món de l’esport el posicionament més significatiu, tot i que no l’únic, ha vingut de la mà de la principal entitat esportiva dels Països Catalans, la corporació futbolística FC Barcelona. Abans de que el club emetés cap comunicat, va ser un dels jugadors més carismàtics de la plantilla, Carles Puyol, qui va mostrar el seu suport a la plataforma Som Escola a través de la xarxa social Twitter. Posicionament que li ha suposat nombroses crítiques a l’Estat espanyol, però del qual ell no s’ha retractat.

Seguidament fou el mateix club qui emeté un comunicat públic en favor de l’actual sistema d’immersió lingüística a l’escola catalana com a model de cohesió social. Per últim, en unes declaracions que semblen poc espontànies, ha segut el jugador emblema del club i per molts considerat el millor futbolista del món, Lionel Messi, qui ha fet unes declaracions en aquest sentit.

El Barça sempre ha donat suport a les campanyes institucionals en favor de la llengua

“El FC Barcelona ha justificat el seu comunicat argumentant que es tracta d’una qüestió de país” És poc freqüent un posicionament institucional tan clar i contundent en el club de Barcelona pel que fa a qüestions polítiques, tot i que no és un fet aïllat. Sota la presidència de

Joan Laporta també es va donar un suport explícit a la iniciativa del Correllengua, que reivindica la unitat de la llengua catalana. Aquest suport provocà importants crítiques dintre i fora del Principat, amb el repetit i buit argument de que no s’han de mesclar esport i política.

El context, social i polític a l’actualitat és un altre, la creixent reivindicació al Principat del dret a decidir, ha fet del posicionament de la corporació esportiva catalana un acte menys comprometedor.

De fet no ha suposat un atac al status quo principatí, el FC Barcelona ha justificat el seu comunicat argumentant que es tracta d’una qüestió de país, una qüestió sobre la qual no es pot restar al marge. El que caldria preguntar als dirigents del

Barça és si la sanitat pública, l’educació pública, la dependència i tants altres serveis socials que estan patint brutals retallades amb conseqüències dramàtiques per a importants sectors de la població, no són qüestió de país.

En els altres grans clubs de futbol dels Països Catalans, com no podia ser d’altra manera, no ha existit cap posicionament públic respecte a aquesta qüestió, Espanyol, València, Llevant, Mallorca; les directives d’aquests clubs s’han mantingut fidels a la norma, tantes vegades vulnerada quan els convé, de que no cal mesclar esport i política. La resposta doncs ha vingut de la banda de l’afició, com és el cas de la pancarta apareguda al camp del Llevant el passat dia 9 en

el partit contra el Mallorca, en la que es podia llegir el lema Sí al Valencià.

Els clubs de futbol, en la immensa majoria dels casos, estan dirigits per membres de la burgesia local del lloc on radiquen, són rars els seus posicionaments polítics i, quan ho fan, sempre reflecteixen el sentir de gran part de la classe dominant d’un territori. No és d’estranyar per tant que el València CF vestira al final dels anys setanta i al principi dels vuitanta amb la senyera amb blau, en el context de l’anomenada Batalla de València. Tampoc és casual ara que el Barça adopte aquest posicionament, com tampoc que la imatge projectada pel Reial Madrid siga la d’un club defensor de les essències del nacionalisme espanyol.

Els grans clubs de futbol, empreses sovint lucratives, no són més que un mirall de les classes dominants del seu territori i qualsevol dels seus posicionaments no és precisament atzarós. Considerar el gest del FC Barcelona com a quelcom més del que és no deixa de ser una errada. El Barça efectivament és més que un club (com també ho són el València o el Reial Madrid), però potser ho és en un sentit diferent al que es puga pensar. En el moment que veiem algun poderós club de futbol posicionar-se de forma contundent en alguna qüestió de caire social podrem pensar que els clubs de futbol estan canviant, un canvi que inevitablement també s’haurà produït prèviament a nivell de societat.

El futbol espanyol, el més car d’Europa RAFA ESCOBAR MANISES

Segons s’ha publicat a un important periòdic esportiu de Madrid, el futbol espanyol no ha deixat de perdre espectadors als estadis des de fa aproximadament uns cinc anys. Segons sembla, únicament dos partits aquesta temporada, han registrat una entrada completa de l’aforament de l’estadi: el BarçaReial Madrid i el Reial MadridAtlètic de Madrid. Mentre que pràcticament tots els clubs de prime-

ra divisió veuen com l’assistència als seus partits experimenta una gradual i constant disminució.

Aquesta progressiu descens es deu a dos motius, el primer és la gran diversitat d’horaris existents a l’actualitat a la Lliga de Futbol Professional, jugant-se partits dies laborables com divendres o dilluns, o disputant-se en horari de diumenge pel matí, al qual l’espectador no està habituat.

Així i tot, és el segon motiu el que té una incidència molt més

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

gran. La profunda crisi econòmica agreujada per les retallades socials que pateix l’Estat espanyol i que està fent disminuir vertiginosament la capacitat adquisitiva d’amplis sectors social. Aquest context ha suposat que nombroses persones hagen deixat de pagar entrades o abonaments. Un cas sagnant en aquest sentit és el del València CF que ha passat de tindre una llista d’espera per a acceptar nous abonats a perdre’n poc menys de deu mil.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

Davant d’aquesta situació, impacta el fet de que la bombolla dels preus del futbol no haja esclatat encara. El preu mitjà de l’entrada a un estadi espanyol és de 56 euros, mentre que a Itàlia és de 52, a la capitalitzada Premier anglesa és de 44 i a la Bundeslliga alemanya de 32. És curiós veure com dos dels estats europeus més assotats per la crisi lideren aquesta classificació, semblen estar encara aferrats a un model econòmic especulatiu que al negoci del fut-

bol, com a tants altres comença a fer fallida.

El món del futbol està experimentant una gran reestructuració que, en el cas de l’Estat Espanyol, està afectant a clubs mitjans i petits, però no a les dues grans corporacions, Madrid i Barça, que són un fidel reflex de la tendència a la polarització i la concentració del capitalisme neoliberal.

12INTERNACIONAL

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

Tunísia, la revolta perm El 17 de desembre es commemora el segon aniversari de l’inici de Dos anys després, la població segueix al carrer manifestant-se per aconseguir una transició realment democràtica MIREIA TERMES TUNÍSIA

El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi es calava foc públicament a ell mateix en un acte de reivindicació i protesta contra la greu situació econòmica en la que Tunísia estava immersa. Bouazizi era un jove llicenciat en informàtica però estava a l’atur a causa de les poques oportunitats que Tunísia oferia. Poc imaginava que el seu acte desencadenaria una allau de revoltes que van acabar amb la fugida del llavors president Zine Abidine Ben Ali, que governava el país des de feia 23 anys sota un règim autoritari. I és que Bouazazi només va ser el detonant d’unes causes estructurals que van propiciar les primeres manifestacions i van desencadenar una revolta generalitzada que a més va sobrepassar les seves fronteres i va despertar la societat civil de tot el món àrab.

La campanya propagandística de Ben Alí es basava en fomentar el desenvolupament del país a través de la formació i la ocupació, però la realitat era –i és- un elevat nombre d’atur juvenil, un augment constant dels preus dels aliments i recursos energètics i un flagrant desequilibri entre la zona urbana i rural. A nivell polític, a més, Tunísia es definia com un estat policial sota un règim dictatorial amb elevats índex de corrupció i repressió i un enriquiment d’una elit. Tunísia no era l’únic país de la regió que reunia totes aquestes característiques, així doncs, perquè precisament Tunísia va ser el pioner de l’anomenada “Primavera Àrab”?

En aquest sentit, cal ressaltar diversos factors: a nivell social, la població va demostrar una forta fraternitat i empatia amb Bouazizi, complementada amb la pèrdua de la por a la repressió. En aquest context, van aparèixer actors de diversa procedència que van solidaritzar-se amb la causa. Sindicats, activistes o partits polítics per citarne alguns, van unir-se per fer front comú al règim de Ben Alí. Però, a

més, cal afegir un factor detonant

“Sindicats, activistes o partits polítics per citar-ne alguns, van unir-se per fer front comú al règim de Ben Alí“ com és la propagació de les xarxes socials a Internet. Aquesta eina de difusió d’informació, capacitat de

convocatòria i mobilització no té límits i el règim de Ben Alí es va veure sobrepassat per la manca de capacitat de control de la xarxa.

D’aquesta manera, les revoltes van arribar fins a la capital i es van estendre per tot el país.

La revolta ja era global i el què havia començat com unes manifestacions aïllades i desorganitzades, poc a poc es van anar estructurant a través de sindicats i grups estudiantils, alhora que la repressió policial era cada vegada més dura, agafant un caire més violent i repressiu. Per altra banda, amb l’objectiu de frenar la difusió de la revolta, el règim benalista també va censurar les xarxes socials d’Internet. Però la revolta ja havia calat

i el poble tunisià estava disposat a

“La transició està sent marcada per la inestabilitat i es preveu llarga“

arribar fins al final. I el final de Ben Alí va arribar el 14 de gener de 2011 quan el Cap de l’Estat Major

va ser destituït per no obeir l’ordre d’intervenir en les manifestacions i l’exèrcit es va rebel·lar contra aquesta destitució. Ben Alí va fugir del país i es va exiliar a Aràbia Saudita. Els tunisians havien vist caure el seu dictador però els quedava encara enfrontar-se a una transició incerta.

La transició està sent marcada per la inestabilitat i es preveu llarga. El govern de la Troika, sorgit de les eleccions celebrades a l’octubre de 2011, està format pel partit Ennahda –partit islamista-, el Congrés per la República –laic de centre-esquerra- i Ettakatol –socialdemòcrata-. L’objectiu principal de la Troika era el de redactar una Constitució i proclamar noves elec-

INTERNACIONAL 13

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

manent les revoltes a Tunísia. poder

sinó per restablir l’ordre social i polític. I és que Tunísia es troba en una situació d’estancament.

Tunísia actualment encara es troba en un procés revolucionari.

I és que els dos anys que han passat des de l’inici de les primeres revoltes no és temps suficient per fer madurar una democràcia. La creació d’una cultura democràtica està sent costosa en un país que ha viscut sota un règim autoritari des de la seva independència de França. Tot i així, els tunisians encara esperen els efectes de la revolta, aspirant a una democràcia real i social. Mentrestant, no es queden quiets i segueixen al carrer reclamant el canvi tant anhelat.

Des d’un inici, l’esperit de la revolució estava basat en reclamar millores econòmiques i socials, en exigir drets civils i polítics. Les manifestacions aplegaven persones de diversos sectors i ideologies, unides per acabar amb Ben Alí. Però hi ha qui diu que és més fàcil fer caure un dictador que construir una democràcia i els tunisians ara s’enfronten a un gran repte: Construir la seva pròpia democràcia.

Quin paper juga la religió?

La revolta tunisina continua viva al carrer

cions presidencials i legislatives en el termini d’un any. Catorze mesos després de la formació de la Troika, la Constitució no està preparada, no s’han realitzat les reformes esperades i conseqüentment les eleccions no tenen data de celebració. Avui, a Tunísia, la gent segueix al carrer. Novament, protestant en contra del govern que molts creuen que ha traït l’esperit de la revolució.

Un exemple és el darrer cas de les protestes a Siliana, una ciutat al centre del país, on el principal sindicat va convocar a la població per exigir la dimissió del governador local. Fins ara, el governador no ha estat capaç de millorar la situació a la regió. La manifesta-

ció va ser durament reprimida per les autoritats que van utilitzar gas lacrimogen i bales de plom. El resultat van ser 316 ferits, de les quals 12 van ser greument ferides per la pèrdua d’un ull. Els silians van decidir fer una marxa fins a la capital, amb el lema: “Si ell no marxa, ho farem nosaltres”. Finalment, el governador va abandonar el càrrec –sense dimitir- i ha estat substituït.

Quins són els canvis que hi ha hagut després de la revolució? El pessimisme regna als carrers de Tunísia i la majoria responen: Quina revolució? Aquí no ha canviat res! Fins i tot, alguns s’atreveixen a dir que abans de la revolució estaven millor, no tant per nostàlgia

Ennahda, el partit islamista moderat, va sortir vencedor amb el 37% dels vots a les eleccions de 2011. Les revoltes no tenien un caire islamista sinó d’obtenció de la dignitat, però Ennahda representava un partit que havia estat vint anys a l’exili i els membres del partit havien patit la repressió de la dictadura. Després de la caiguda de Ben Alí, Rachid Ghanouchi, el líder del moviment, torna a Tunísia com a símbol de la repressió i de la crítica al règim autoritari.

Aquest partit, que en àrab significa Renaixement, basa la seva ideologia en un tendència islamodemòcrata de conservadorisme moderat. El seu objectiu principal després de la revolta era formar un govern d’unitat nacional negant la imposició de la Sharia –la llei islàmica- tot i que un sector del partit no hi estigués d’acord. També proclama el respecte pels drets de les dones que fins a l’actualitat són els més moderns en el món àrab.

Les claus del seu èxit, doncs, són el seu caràcter moderat i la seva simbologia. No obstant, també cal remarcar el debilitament de l’esquerra tunisiana que durant els

anys noranta es va aliar amb el règim contra l’amenaça islàmica i segueix present amb l’etiqueta d’anti-islamisme a qualsevol preu sense un programa polític concret. A més, cal afegir que la Troika ha superat aquesta bipolaritat laicaislamista tot i que actualment, està deslegitimada a ulls de la població

“Els dos anys que han passat des de l’inici de les revoltes no és temps suficient per fer madurar la democràcia“ per la seva manca d’operativitat en aquesta etapa de transició.

Per altra banda, la reaparició dels Salafistes –seguidors dels ancestresha generat debat en el desenvolupament de la transició. Després de la caiguda de Ben Alí i amb la obtenció de la llibertat d’expressió, aquest grup re-sorgeix en forma de violència però també agafant el control de certes Mesquites que haurien d’es-

“El temor però està en com evolucionarà la lluita de la dona tenint en compte els moviments islamistes presents al país“ tar sota control del Ministeri d’Assumptes Religiosos. El salafisme defensa la Sharia, no respecta el laïcisme i promou el Niqab entre les dones.

Tot i així, en un país on el laïcisme és apreciat per la població, el salafisme és vist com una amenaça present a la societat. En aquest sentit, caldrà establir estratègies per garantir que el salafisme no influenciï el futur del país.

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

La dona tunisiana

Els drets de les dones a Tunísia tradicionalment han estat els més avançats en el conjunt del món àrab. A Tunísia no existeix la poligàmia i hi ha dret al divorci, l’índex d’alfabetització és relativament elevat, forma part de sindicats i de l’àmbit polític així com del món laboral i existeix el dret a l’avortament lliure. Però les dones han tingut un paper molt actiu dins la revolució per exigir també una millora de la seva condició i d’aquesta manera han aconseguit tenir un paper més actiu en l’esfera pública, alhora que aquest tema s’ha posat sobre la taula. I és que malgrat que la situació de la dona sigui més favorable respecte altres països de la zona, encara queda molt camí per recórrer.

La societat tunisiana és clarament patriarcal, els índex de violència de gènere són molt elevats arribant fins al 47% i la representació de la dona en els diversos sectors socials i polítics encara és baixa. La idea de la paritat de gènere segueix sent motiu de debat en alguns sectors i el rol patriarcal instaurat en moltes organitzacions.

A més, durant l'època de Ben Alí, la dona també va ser reprimida en molts aspectes.

El temor però està en com evolucionarà la lluita de la dona tenint en compte els moviments islamistes presents al país. Tot i així, el partit majoritari Ennahda, va declarar que recolza les dones. Però el què realment va provocar controvèrsia va ser l’anunci del contingut de l’article 28 de la nova Constitució que assenyalava que la dona és complementària a l’home. Una nova allau de manifestacions encapçalades per feministes i socialistes va aconseguir canviar el contingut de l’article substituint la complementarietat per la igualtat.

Poc a poc es va avançant en aquesta lluita en un país ple d’obstacles on la dona ha tingut un paper fonamental dins la revolta. Sobretot aquelles que estan dins de partits polítics –tot i que amb enormes desavantatges- han començat a fer més pressió per aconseguir una ciutadania plena. Tal com diu Halima Jeuini, membre de la organització Femmes Démocrates, hem d’estar atentes perquè a Tunísia no podem fer marxa enrere.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

“Acostar-se a la realitat no és contrainformació, és informació” www.sicom.cat. Ens fa molt il·lusió recuperar i millorar el concurs de documentals “Cooperació en Moviment”, dedicat a fer visible a través de treballs vídeofotogràfics, la feina de les ONG.

ENTREVISTA Josep Cabanyol, periodista i president de SICOM Amb motiu de la tancada dels i les treballadores, es va projectar al hall de l'Hospital de Sant Pau, entre pancartes i tendes de campanya, l'interessant documental La salut: el negoci de la vida.

Produït per SICOM, va ser un suport audiovisual ideal per a una lluita que uneix la reivindicació dels drets laborals i la denúncia de la retallada de serveis. La salut: el negoci de la vida se centra en els darrers esdeveniments al sistema sanitari del Principat, una història de privatitzacions i corrupció, però també de resistència i de lluita.

De fet, el video que recentment ha posat en evidència Felip Puig sobre la Vaga General és d’aquesta associació de comunicacióm solidària, com es defineix SICOM. En parlem amb un dels seus coautors, Josep Cabayol, president de SICOM i periodista.

Joan Sebastià Colomer Tejada BARCELONA

La projecció de l'Hospital de Sant Pau no és el primera. On s'ha pogut veure abans?

La Sedeta, estrena oficial i cinemes Méliès de BCN, cinema Catalunya Terrassa, Sabadell, Cineclub de Vic, Espai Marfà de Girona, Montornès, sala Concòrdia de Montmeló...

La versió que s'hi va poder veure no és, però, definitiva. Per què?

Volíem estrenar abans d’eleccions i això ens impedí madurar el documental tant com volíem. Hi ha imatges de la vaga general del 14 N i estrenàvem el 21. Per altra banda la nostre intenció era conèixer la reacció de les organitzacions impli-

cades abans de fer la versió definitiva. Un cop passades eleccions i conegudes les reaccions, hem editat una versió que de moment és definitiva. Els fets són massa dinàmics com per assegurar que no farem una altra evolució.

Quines projeccions teniu a l’agenda?

Les mobilitzacions ens han donat l’oportunitat d’estrenar-la als hospitals. Al Clínic i a la Vall d’Hebron és on primer s’haurà vist el dia 12/12/12. Desprès a l’Escala, en lluita per la privatització del CAP, el dia 15. Desprès Salt, Reus i altra vegada els Meliès el dia 21/12/12 Estarà disponible gratuïtament a Internet?

El penjarem dividit en capítols. S'hi podrà accedir gratuïtament a través del web de La salut el Negoci de la Vida. Alhora es podrà disposar d’una versió en qualitat cinema via dvd i més endavant via xarxa.

Aquest no és el primer documental de llar-

ga durada que ha produït SICOM. A quins temes us heu dedicat fins ara? És el segon. El primer fou La Plataforma, dedicat a explicar gènesi, història, reivindicacions i lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Des de V de Vivienda fins la Iniciativa Legislativa Popular per un Habitatge Digne.

Teniu altres projectes d'aquest tipus en perspectiva?

Si, però depèn del finançament de La salut el Negoci de la Vida. Els temps són els que són i els continguts de La Salut o La Plataforma no són motiu de lloa als centre de poder. Haurem de fer un “crowdfunding” per mirar de finançar la part de la despesa que no podem cobrir des de les aportacions de SICOM. De bon primer SICOM es dedicava a la cooperació internacional. La crisi ens va obligar a ocupar-nos també de casa nostra. La transició la vàrem fer a través del projecte “Tinguem la Crisi en Pau”, del qual en podeu encara veure els vídeos a

Com definiries el projecte de SICOM? Quin paper hi juga la producció audiovisual?

La major part de les companyes que treballem a SICOM procedim del món de la ràdio o de la televisió. Ara bé, acceptem col·laboracions de tothom que se senti implicat. Si aneu al web veureu que hi ha vídeos gens professionals però molt informatius. El projecte de SICOM neix convençuts com estàvem l’any 95 que no s’estava informant adequadament dels problemes del Sud, que s’estava falsificant la informació per justificar l’espoli. Però les coses han canviat. La crisi viatja de sud a nord i els mateixos sistemes que va emprar el capitalisme per espoliar el sud els està aplicant als països del nord. El deute n’és l’exemple més evident. Fer veure aquesta realitat és la nostre feina. El capitalisme s’esgota i els depredadors que l’administren estan acumulant tot el que poden per arribar al punt crític amb tot el poder a les seves mans.

Quin paper polític atribuïu a la contrainformació en el context actual?

No m’agrada la paraula contrainformació.

Aquell que tracta d’acostar-se a la realitat no fa contrainformació, fa informació. Els manipuladors, els que presenten la realitat en funció dels seus interessos són els que van contra la informació. És molt important que organitzem xarxes d'informació alternatives, no filtrades pel poder, que també ens donin eines per analitzar i saber destriar la informació oficial. Cal tenir la iniciativa, no anar a la contra.

Brasília queda òrfena Marc Alventosa Zaidin BARCELONA

embla mentida però ja només queden dos comunistes al món, Niemeyer i jo”. Aquestes paraules que amb to sorneguer, va pronunciar en Fidel Castro feien referència a Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer Soares, símbol nacional brasiler, mort el passat dia 5 de desembre a l’edat de 104 anys.

Niemeyer ha estat el brasiler més influent del segle XX gràcies a la seva prolífica carrera, però també, gràcies al seu compromís social i polític.

Militant comunista des dels 38 anys, l’arquitecte va començar a destacar quan el president Kubitschek va encarregar al despatx de Lucio Costa, on ell hi col•laborava, el disseny urbanístic de la nova capital de l’estat, Brasília. Niemeyer, no només va participar en el disseny urbanístic sinó que també va dissenyar els

S

seus edificis públics més representatius ubicats a la plaça dels tres poders: El Congrés Nacional, el Tribunal Suprem Federal i el palau residencial del president.

Aquests van suposar l’eclosió de l’arquitectura moderna a l’Amèrica Llatina i actualment s’han convertit en icones emblemàtiques de l’obra del seu autor.

Posteriorment, durant la dictadura militar a Brasil imposada amb el suport dels EUA, va ésser perseguit, detingut i condemnat a l’ostracisme professional fins al seu exili a França. A Paris, gràcies al seu enginy arquitectònic i a la seva afiliació comunista va dissenyar tres de les seves obres més reconegudes fora del seu país natal: la seu del Partit Comunista Francès a Paris, la Universitat Constantina a Algèria i l’editorial

Mondadori a Segrate, Itàlia. Dues dècades més tard va tornar a Copacabana d’on, tot i que va dissenyar edificis arreu del món, ja no es va moure degut a la seva fòbia als avions.

Conegut en el món acadèmic com el poeta de la corba, Niemeyer va formar part de la segona generació de mestres de l’arquitectura moderna sota ensenyança i aprenentatge de mestres com Le Corbu-

sier. Tot i això, el seu estil profundament particular, rotundament escultural i decididament sensual va suposar una contaminació dels postulats del moviment modern del segle XX basats en la racionalitat, la senzillesa i la línia recta.

Artista plàstic, pioner de la forma lliure, arquitecte frívol i genial alhora, va esdevenir un dels màxims estàndards de l’arquitectura d’autor. Paradoxalment respecte el seu posicionament polític, va potenciar i fomentar un moviment arquitectònic que ha ajudat a descontextualitzar i mercantilitzar l’arquitectura mitjançant obres poc rigoroses, falsament espectaculars i poc respectuoses amb el seu entorn. Aquesta tendència es va emfatitzar en l’última etapa professional de Niemeyer basada en el formalisme buit i la banalització de la seva pròpia trajectòria arquitectònica. El museu faraònic del Príncipe de Astúries a Avilés, n’és un clar exemple.Descansi en pau, poeta.

CULTURA 15

L’ACCENT 240 DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013

Ressenya de la quinzena Pàtria

La Pàtria d’en Jordi Casanovas Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

'any passat, amb Una història catalana (L'ACCENT 204), el dramaturg i director Jordi Casanovas iniciava una trilogia que tenia com a objecte Catalunya.

Ara ens n'ha presentat la segona entrega, Pàtria, que va exhaurir les entrades en la seva estada al Lliure de Gràcia i ara es representa fins el 16 de desembre al Poliorama. Un segon capítol d'aquesta trilogia que, si ens hem de creure el seu autor, i no tenim perquè no fer-ho, va ser escrit abans que el debat al voltant de la possibilitat que el Principat faci algun pas cap a la independència emergís com ho ha fet els darrers mesos. I això per què ho diem?

Doncs perquè justament l'argument central de l'obra és aquest, la possibilitat/necessitat que s'iniciï un procés d'independència i les característiques que un procés d'aquest tipus hauria de tenir.

L'arrencada de Pàtria ens recorda la de la darrera sèrie del guionista i director Aaron Sorkin, The Newsroom, quan un periodista convidat a un debat, cansat dels llocs comuns i els retrets partidistes, escup un discurs regenerador i incendiari. La diferència rau en què a Pàtria, qui explota no és cap dels convidats, que no són altres que una mostra dels partits representats al Parlament, sinó el moderador del debat. La mort de la seva mare anunciada uns minuts abans i, sobretot, l'eco de la darrera frase pronunciada per ella -”Sigues l'ho-

ralitat de Catalunya.

Com a Una història catalana també a Pàtria hi ha una segona història que d'alguna manera complementa la primera i dóna sentit al conjunt de l'obra. Però en aquest cas no funciona tant bé com en aquell. El fet que el fill d'en Raventós, un extraordinari i contingut Marcel Borràs, pateixi la síndrome d'Asperger i es dediqui a reproduir compulsivament un quadro permetrà fer un salt als anys sei-

L

me que no va poder ser el teu pare”-, mesclada amb els discursos mesells dels polítics asseguts al plató, creen un còctel explosiu que porten al periodista Miquel Raventós (fantàstic Francesc Orella) a dir-los el nom del porc. El rebombori creat i les mostres d'acord amb els plantejaments independentistes i regeneradors de la política expressats pel Miquel Raventós són tant grans que, de la mà d'una assessora política, provarà d'accedir a la presidència de la Gene-

“L'obra es desenvolupa en un escenari fosc, amb quatre tauletes mòbils, quatre tamborets, un quadro i uns micròfons de peu”

xanta, a l'estudi de Nova York d'un Mark Rothko enfonsat per la manca d'inspiració i necessitat que algú pinti en nom seu, obrint un debat al voltant de la creació artística.

L'obra es desenvolupa en un escenari fosc, amb quatre tauletes mòbils, quatre tamborets, un quadro i uns micròfons de peu. La història central s'explica com si d'un documental es tractés, amb declaracions dels protagonistes dirigint-se directament als espectadors i amb recreacions de passatges històrics inclosos, com ara quan se'ns mostra l'episodi en el qual el desaparegut pare d'en Miquel Raventós participa d'una acció armada contra Franco. El resultat final del muntatge no és del tot rodó, possiblement degut al fet que s'apunten massa temes, des dels relacionats més estrictament a la política a d'altres vinculats a la memòria o a la creació artística, per exposar-ne només tres, i no s'acaba d'aprofundir prou en cap d'ells.

Que la voluntat que passin coses constantment -un exemple d'aquest moviment és la gran quantitat de personatges que han de recrear, de forma més que correcte, la mitja dotzena d'actors que hi participenno ajuda a la reflexió al voltant, per posar un cas, de quins interessos es poden amagar darrera el concepte pàtria. I que és justament en un moment del final de l'obra en què en Miquel Raventós s'asseu a conversar amb una altra persona, en un ambient silenciós, que les idees s'expressen més clarament i el text guanya en riquesa i complexitat.

Lectures recomanades

Catanyol.es: el catanyol es cura

El fàstic que us cega Joan Todó Labreu edicions, 2012

Pau Vidal Barcanova, 2012 ilòleg nascut a Barcelona el 1967, debutà com a escriptor el 2003 amb Homeless, un recull de contes del què ja se'n va fer ressò L'ACCENT arran de l'obtenció del Premi Documenta 2002. Durant aquests deu anys ha publicat mitja dotzenes de novel·les més d'entre les quals destaquen les que tenen com a protagonista el detectiu Camiller -traductor d'Andrea Camilleri, Vidal ha volgut retre d'aquesta manera homenatge al creador del comissari Montalbano. Ara ens presenta un manual on mostra centenars d'interferències del castellà en la llengua catalana, una situació que no es podrà capgirar “mentre al nostre país hi competeixin dues llengües”, però que es pot provar de frenar.

F

ascut a La Sénia el 1977, Joan Todó va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona. A banda la seva col·laboració en nombroses revistes, ha publicat un parell de llibres més amb Labreu: un de narracions, A butxacades, i un poemari Los fòssils (al ras); i ha estat estat inclòs a l'antologia poètica Els pobles perduts (Ed. Sidillà, 2012). Amb aquest darrer treball també poètic, Todó segueix treballant una veu particular que s'articula a través d'un llenguatge plegat d'ultralocalismes que, en l'epíleg del llibre, Raül Garrigasait qualifica d'”objecte lingüístic excepcional”.

N

Una nova alba. A destemps per l'Amèrica bolivariana

Si quan et donen per mort un dia tornes

Roger Sànchez Esteban Edicions Tigre de paper, 2012

Lluís Llort Edicions de La Magrana, 2012

ilitant independentista i internacionalista, els seus múltiples viatges per “l'Amèrica bolivariana” han acabat donant fruit en forma de llibre. D'un llibre que no vol ser una radiografia exhaustiva dels darrers d'anys de lluites en aquelles terres sinó el testimoni d'un viatger català per aquelles terres en lluita. El cop d'estat contra el govern encapçalat per Chávez i la revolució bolivariana, les darreres reformes a Cuba o la victòria del MAS a Bolívia seran part de l'escenari per on transcorrerà en Roger Sànchez.

ublicada a la col·lecció La Negra de la Magrana, aquesta darrera novel·la d'en Lluís Llort descriu el viatge iniciàtic d'un jove barceloní de disset anys que marxa de casa com qui tanca d'un fort cop la porta de la seva habitació, però que per motius diversos no podrà tornar fins catorze anys més tard. Aquest viatge, com no podia ser d'una altra manera en una novel·la que forma part de la col·lecció La Negra, transcorrerà per alguns dels racons més foscos de la societat i per sota les catifes dels despatxos més lluminosos.

M

P

DEL 13 DE DESEMBRE DE 2012 AL 16 DE GENER DE 2013 L’ACCENT 240

16CONTRAPORTADA

“Cal reconèixer la importància clau de Chávez en la revolució” VICENT SIMBOR BARCELONA

Què et va empènyer a creuar el mar i recórrer Amèrica Llatina?

Ja havia tingut la sort de fer-ho en dues ocasions, el 2003, a Cuba, i el 2004, a Colòmbia, Veneçuela i, de nou, Cuba. Ambdós viatges van ser molt diferents -el primer, amb la Brigada Catalana Venceremos!, i el segon per lliure, entre moltes altres coses-, però compartien un mateix tret en comú: tenien el calendari marcat. Les dates dels avions estaven fixades i això no ens deixava cap marge per a la improvisació.

Anys després d'haver fet aquests dos viatges, em va venir al cap de ferne un altre sense limitació prèvia de temps ni de països; tenia ganes de conèixer, de descobrir i de passar per molts països, no només per aquells que políticament poden ser més o menys atractius pels seus processos, sinó buscant motivacions en qualsevol aspecte social quotidià.

Vaig haver d'esperar uns anys, encara, fins a poder fer realitat aquest viatge. Tot i que anar a l'Amèrica del Sud era 'repetir', la facilitat comunicativa de l'idioma i les ganes de tornar a passar per alguns països m'ho van fer decantar.

Quina ha sigut la imatge més impactant que recordes de la teva experiència. És difícil per no dir impossible contestar això: més de vuit mesos recorrent vuit països ben diferents dóna per moltes imatges que t'enduus per sempre al record. En l'aspecte humà, i per sobre de tot, em quedo amb la força, la resistència, l'entusiasme i la vida que transmet el poble colombià. És sorprenent com, tot i la situació de terror quotidià que viu per culpa de l'exèrcit i els paramilitars, segueixen agafant-se la vida amb il·lusió, amb somriure i tendresa. És encoratjador. En l'aspecte socioeconòmic, la barbàrie neoliberal que és Xile, i que és cap on ens duen a naltros amb tantes retallades i desmantellament d'un minso Estat del benestar; però també amb la remor de lluita que hi persisteix i creix.

Com podries explicar breument el procés bolivarià de Veneçuela? És impossible! El que sí que m'agradaria apuntar és que el procés bolivarià, tal i com ens va dir gent dels cerros de Caracas que fa lluita de base des de fa anys, no va començar el 1998 amb la victòria electoral de Chávez, sinó el 1989, amb la mobilització popular que va ser brutalment massacrada per l'exèrcit. Això va ser el caracazo, que va tenir lloc a finals de febrer d'aquell any. Aquest fet va suposar el jurament de Chávez i d'altres comandaments militars de no tornar a actuar contra el poble.

Des del 1998, però, i sobretot arran de la Constitució de la nova República Bolivariana de Veneçuela, de 1999, s'està donant veu i protagonisme al poble, que veu com l'Estat ha passat de ser un enemic a ser un facilitar de drets que mai abans havien tingut. Tot això, però, amb

ENTREVISTA

Roger Sánchez, autor d’Una nova alba L’últim llibre de l’editorial Tigre de Paper és un llibre de viatges per l’Amèrica Llatina. El seu autor, Roger Sánchez, és un militant de l’esquerra independentista que ha volgut conèixer de primera mà les experiències revolucionàries que s’hi estan vivint, però també la realitat quotidiana d’un continent que encara lluita contra el jou de l’imperialisme.

els matisos crítics necessaris que cal fer en un procés que s'està duent a terme, de moment, dins els límits de la democràcia capitalista, a qui s'està desbordant poc a poc (nacionalització PDVSA, creació empreses de producció social, declaració del caràcter socialista de la revolució i el que això comporta, etc.).

Ara mateix, entenc que la Revolució Bolivariana té tres reptes polítics molts importants damunt la taula i que deriven, tots tres, de la pròpia gènesi de la revolució: que la població no s'adormi amb un Estat assistencialista i segueixi aprofundint en l'autoorganització i en la construcció del poder popular; que s'eradiqui la corrupció i els entrebancs dins l'administració; que el lideratge de Chávez deixi de ser una espasa de doble tall (potencialitats i defectes del personalisme) i permeti un procés que vagi molt més enllà de la seva figura. Amb tot, però, el procés a Veneçuela és esperançador i cal reconèixer-ne la importància clau de Chávez, qui té una lucidesa política boníssima.

I a Bolívia?

Bolívia és molt diferent de Veneçuela, i molt més complex. Vaig arribar-hi sabent-ne poca cosa, en un sentit de profunditat política; i després de parlar amb diverses persones, molt diferents entre elles, vaig adonar-me que encara entenia menys el procés... Resumint-ho molt, Bolívia venia d'un cicle de mobilitzacions molt dures i conflictives contra les imposicions neoliberals (guerra de l'aigua, guerra del gas, etc.) que van suposar la caiguda del president del país i, després de diferents processos no poc conflictius, la pujada al govern d'un indígena sindicalista, Evo Morales. Morales ho feia en nom del MAS (Movimiento al Socialismo), però les mobilitzacions al carrer havien estat protagonitzades per nombroses organitzacions, col·lectius i sindicats, entre ells la COB (Central Obrera Boliviana) o organitzacions indígenes. El 2010, després de cinc anys de govern i haver acorralat l'oposició, d'extrema dreta, sorgeixen els problemes interns fruit d'una falta de concreció política unitària (no hi ha vincle orgànic entre el MAS,

la COB, els diferents col·lectius, etc.) i que el MAS està sent absorbit per la dinàmica burocràtica que suposa gestionar un Estat. El que li fa falta ara a Bolívia és aprofundir en la revolució, la tornada enrere del procés seria un revés molt bèstia, sobretot a l'hora de superar el racisme antiindígena que imperava al país.

perquè no escrivia un llibre. Enmig del viatge no volia fer-ho, però li vaig preguntar a un company que estava en una editorial i em va dir que no descartés del tot la idea. En arribar aquí, va ser ell qui m'ho va proposar i, sincerament, la il·lusió d'un projecte com aquest va ser superior a tots els entrebancs, impediments, dubtes i limitacions.

Quines diferències i semblances has trobat entre els processos?

Les diferències són enormes, són tres processos molt diferents entre ells, amb inicis, recorreguts i desenllaços -encara per veure- previsiblement molt diversos. Ara bé, entenc que en tots tres països parlem de respostes populars a una depauperació de les condicions de vida, en tots els sentits, que els feia insostenibles. Les peculiaritats de cada país ha configurat processos que només han pogut tenir lloc allà i no s'haurien pogut desenvolupar a cap altre país. Bolívia i Equador comparteixen el factor indígena, molt més present al primer, però cal tenir en compte que tampoc les comunitats indígenes estan lliures de ser retrògrades o reaccionàries: la dreta les ha utilitzat quan li ha convingut i a les comunitats indígenes els ha anat bé. A Veneçuela, que el procés l'encapçali un militar explica molt de la realitat social del país i de la configuració històrica de l'exèrcit. L'aprofundiment revolucionari en tots tres països serà, de ben segur, ben diferent. Caldrà estar-ne atentes.

La forma del llibre és molt oberta, una lectura fàcil, paràgrafs breus i afegir la qüestió dels correus electrònics...

Em va costar molt, escriure el llibre. Moltíssim. Sobretot, al principi: no trobava la manera d'escriure. He escrit -i escric- molts manifestos, cròniques, articles, comunicats, etc., de tot tipus. Però un llibre és una feinada! A més, tenia present el consell d'un amic escriptor: em suggeria escriure només allò personal, evitar coses generals. Quan em vaig posar a escriure, em trobava que era molt difícil lligar allò que volia explicar sense grans parrafades entremig, ja que eren coses molt inconnexes, a vegades. Quan portava quatre pàgines, el llibre era infumable fins i tot per a mi. Estava bloquejat. Aleshores va ser quan vaig pensar en la idea d'escriure les experiències directament, sense lligar-les, encara que la connexió hi és: tot el llibre té sentit cronològic, encara que no es digui si entre un paràgraf i l'altre hi ha cinc minuts o dues setmanes. No volia fer llibre d'anàlisi, sinó del viatge, d'aquí que n'hagi destacat allò que consideri més important per explicar parts de les realitats que jo vaig viure i que, al meu entendre, ajuden a il·lustrar -políticament, socialment, etc.aquells països. Els correus electrònics hi són en tant que 'culpables' que el llibre existeixi, en són predecessors i alguns expliquen força coses, ja.

Quines motivacions et porten a escriure la teva experiència?

Durant el viatge, en no tenir data de tornada, anava escrivint emails a família, amistats i companyes de militància. La vena escriptora que fa temps que m'acompanya feia que allò que havia de ser un 'part informatiu' acabés sent una narració que il·lustrava gran part del viatge i, amb ell, les societats per les que passava, o com a mínim, el que hi vivia.

Poc a poc, la gent elogiava els escrits, tot dient que 'estaven viatjant amb mi'. Al cap d'un temps, vaig començar a rebre comentaris preguntant

LLEGIU L’ENTREVISTA SENCERA A

LA REMATADA

Una bandera a l’ONU ADAM MAJÓ MANRESA

Junt amb la territorialitat referencial, els Països catalans, la independència i el socialisme han sigut des de fa quaranta anys els dos grans objectius polítics de l’esquera independentista. I ho han sigut per dues raons, una d’ideològica, s’ha entès que la llibertat dels pobles i la justícia social són objectius desitjables i complementaris; i una altra d’estratègica, s’ha cregut que l’alliberament nacional, la lluita per assolir un estat (mentre hi hagi estats), és una mitjà i una ocasió excel•lents per acumular forces entorn d’un projecte de transformació social. Aquesta segona consideració, però, partia d’alguns supòsits que no estic segur que segueixin sent del tot vàlids a principi del segle XXI: que la burgesia es mantindrà fidel a l’estat que li ha garantit durant 200 anys mercat i ordre públic (sembla evident que en aquests moments sectors importants del món de l’empresa aposten obertament per abandonar el Regne d’Espanya); i una concepció un xic simplista dels processos polítics, en la qual la revolució, que tenia data al calendari, constituïa un trencament irreversible entre el vell i el nou ordre social, desmentida per diferents experiències arreu del món que demostren que la construcció del socialisme té accelerades i retrocessos però que no es fa d’un dia per l’altre, com sí que, en canvi, es constitueixen els estats tal amb bandera a la seu de les Nacions Unides. Una altra cosa és que un estat, en si mateix, no garanteix la independència real (total) d’una nació, igual que la igualtat davant la llei de dones i homes no en garanteixen la real, però és, en tots dos casos, un pas imprescindible i de gens menyspreable importància. Així, la independència formal depèn sobretot de nosaltres i és concretable en el temps i l’espai, mentre que la construcció del socialisme i de la sobirania econòmica són processos oberts i molt dependents de la conjuntura internacional (si ja era difícil el socialisme en un sol país fa un segle i en un territori enorme, imaginemnos-ho en un territori petit com al nostre i en un món tant interrelacionat com l’actual).

Dic tot això per mirar de convèncer al lector que la independència (la formal) no és només un mitjà sinó també un objectiu en si mateix per seguir existint com a col•lectiu humà autocentrat, per definir la llengua de l’escola, per exemple, i que no és tasca de l’esquerra Independentista posar pegues al procés actualment engegat al Principat encara que no sigui (com tantes coses a la vida) exactament com ens l’havíem imaginat. El què ens cal, en canvi, és ser-hi, sense complexos, per treballar amb aquest nou independentisme popular i poder proposar, també sense complexos, que s’aprofiti l’avinentesa per canviar alguna cosa més que els límits estatals del Google Maps. I és que la independència potser no comportarà el socialisme de forma automàtica i simultània, però si hi som, si l’esquerra hi és, en aquesta lluita i en aquest moviment, segur que aconseguirem que canviïn força més coses de les què alguns ara preveuen.

I és que, de fet, la Unitat Popular no consisteix només en apropar sectors de l’esquerra i les lluites socials cap a plantejaments independentistes, sinó també, i al mateix nivell d’importància, arrossegar l'independentisme ampli cap a supòsits d’esquerra i dotar-lo d’una agenda social ambiciosa. I això només ho aconseguirem si en formem part, d’aquest independentisme popular, encara que de tant en tant haguem d’aguantar, com a tot arreu, personatges i actituds més o menys lamentables.