Accent 243

Periòdic popular dels Països Catalans

243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

>>Països Catalans 5

Cartografia del fracking als PPCC

SUMARI

L’amenaça del fracking s’estén pels Països Catalans, però també augmenta l’oposició a aquesta tècnica d’extracció d’hidorcarburs. Des de la Safor fins el Berguedà són moltes les iniciatives que s’estan impulsant en contra de l’extracció hidràulica, també coneguda com a fracking. En aquest

número, L’ACCENT presentem una cartografia amb les principals zones amenaçades, els municipis implicats, les empreses concessionàries i l’administració que ha concedit o ha de concedir les llicències. >> En Profunditat 8 i 9

Andreu de Cabo guanya el judici i haurà de ser readmès La Direcció d’autobusos de TMB ha perdut el judici per l’acomiadament d'Andreu de Cabo. Aquest dimarts dia 19 el jutge ha declarat l'acomiadament nul, cosa que implica la seva readmissió immediata i l’abonament dels aproximadament 8 mesos que ha estat al carrer.

Des dels sindicats que han donat suport a la lluita per la readmissió, amb aturades i mobilitzacions els darrers mesos, com COS i CGT, s'ha celebrat la decisió i s'ha remarcat el paper de les mobilitzacions en la victòria assolida. I indiquen que suposa un cop a l'estratègia de repressió contra els treballadors destacats en l'activitat sindical. >>Països Catalans 7

ENTREVISTA

Falles Populars i Combatives Les Falles Populars i Combatives celebren enguany el seu desè aniversari, tot i que ja són les onzenes falles. Amb motiu de l’aniversari, repassem amb Marc i Lluís aquests deu anys de festa, amb les dificultats i els èxits, els canvis organitzatius i l’evolució dels plantejaments polítics. Les Falles ja no són la festa retrògrada que alguns volien imposar; i les Falles Populars en són unes de les culpables. >>Contraportada 16

El món educatiu es prepara per a la vaga

Deslluït aniversari de la Primavera Valenciana

Al Tall s’acomiada dels escenaris

El proper 28 de febrer hi haurà vaga convocada a l’ensenyament secundari i superior. Paral·lelament, el SEPC ha presentat la Carta Catalana dels Estudiants. >> Països Catalans 4

El 15 de febrer feia un any de la revolta estudiantil que paralitzà la ciutat durant dies. L’aniversari fou l’excusa per convocar una manifestació que quedà lluny de les de l’any anterior. >> Països Catalans 7

El mític grup valencià que forma part de la banda sonora de la lluita per les llibertats socials i nacionals deixa els esceneris. Durant el 2013 celebraran diversos concerts de comiat. >> Cultura 14

DANIEL ESCRIBANO I ÀNGEL FERRERO PÀG. 2 // RUBEN PENYA PÀG. 3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG. 16

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

02OPINIÓ

COL·LABORACIÓ

DANIEL ESCRIBANO I ÀNGEL FERRERO

Declaració de o contra la sobirania de Catalunya?

El passat 23 de gener, el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Vessar tinta, mala estrugància, diu el refrany.

De totes les propostes i esmenes que s’hi van presentar i debatre dins i fora del Parlament, la declaració finalment aprovada, venuda com a «solució de consens» –«consens» entre qui i amb quins objectius?–, n'és la pitjor per als drets nacionals i socials del poble català.

Però anem a pams. La proposta de declaració de CiU i ERC contenia un preàmbul clar, però, a l’apartat declaratiu, hi era força sobrer l'eufemisme –que trobarem repetit a totes les altres– de «dret a decidir», el qual, jurídicament parlant, no només no significa res, sinó que evita mencionar el dret a l'autodeterminació, reconegut al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU (en vigor des de 1976 i ratificat per Espanya el 1977) i al qual hauria d'apel·lar la nació catalana en un veritable procés d'independència. Sobre la relació amb la Unió Europea, el text només parlava dels «principis», sense dir explícitament que, en cas que Catalunya es constituís en estat independent, n'hagués de ser membre. A aquesta proposta van seguir ràpidament les d'ICV i la CUP-AE. La proposta d'ICV s'obria amb un preàmbul històricament ignorant. Així, per exemple, s’hi afirmava que l'Estatut aprovat per les Corts espanyoles l'any 1932 representava la «voluntat d'autogovern del poble català». Des de quan una llei de les Corts espanyoles és fonament d'una declaració de sobirania catalana? No cal dir que el text ometia qualsevol referència al Projecte aprovat per la Diputació Provisional de la Generalitat el 14 de juliol i

Número 243 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González, Àlvar Hervalejo Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés i Xavier Gispert. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Gerard Sala i Àlvar Hervalejo Han col·laborat en aquest número: Daniel Ferrer, Àngel Ferrero, Daniel Escribano, Rubén Penya, Josep Vicent Frechina

avalat amb el vot afirmatiu del 99% dels 75% dels electors masculins que van votar al referèndum i, doncs, a la brutal tisorada de què va ser objecte a les Corts espanyoles, que van reduir els 52 articles del projecte a 18 i una disposició transitòria (a més de les retallades en les facultats autònomes dels escassos articles no suprimits). Pel que fa a la declaració en si, el punt 2.5 oferia al poder espanyol la base perfecta per bloquejar sine die el procés: «S’impulsaran, de forma conjunta pels grups parlamentaris favorables al dret a decidir, al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals, totes les iniciatives legislatives que puguin ser necessàries per l’exercici d’aquest dret. Al mateix temps es promourà un marc de diàleg i negociació amb l’Estat per acordar els mecanismes i les condicions de la convocatòria d’un referèndum». La proposta d'ICV, a més, acceptava acríticament la pertinença de Catalunya a la UE. El text de la CUP-AE millorava sensiblement la proposta de CiU-ERC. Malgrat incloure al preàmbul qüestions no estrictament relacionades amb el tema, almenys exposava la qüestió del precedent de la Segona República de manera històricament veraç i, tot i assumir acríticament l'eufemisme del «dret a decidir» a l'apartat resolutiu, la qüestió del referèndum s’hi tractava clarament (punt 7), i no telegràficament i de manera esquemàtica, com a la proposta de CiU-ERC. La proposta de la CUP-AE, a més, considerava la

“Cap nació no mereix la independència fins que no és independent.

Cap nació no és digna de ser lliure fins que no és lliure”

possibilitat de la secessió unilateral d'Espanya, en incloure la desobediència civil com a mecanisme de defensa davant les mesures de resposta del poder espanyol. També preveia la possibilitat d'obrir un procés de diàleg amb la UE sobre els termes en què Catalunya s’hi havia (o no) d’incorporar.

De tot això, què en va quedar? Afanyem-nos a dir-ho: un bunyol que fins i tot contenia faltes d'ortografia, preposicions mal posades i pronoms mal utilitzats. Des del punt de vista polític, aquest nyap pot ser utilitzat com a fre al procés d'independència.

El preàmbul conté manipulacions històriques evidents, com ara que amb «la proclamació de la Segona República espanyola es constituí un govern català el 1931, amb el nom de Generalitat de Catalunya, que es dotà d'un Estatut d'Autonomia», com si el projecte aprovat per la Diputació Provisional de la Generalitat hagués estat l’Estatut definitiu i mai no hagués passat per l’adreçador de les Corts espanyoles. Així mateix, en la línia del discurs de legitimació de la monarquia reinstaurada, els partits redactors de la declaració pretenen que «el règim dictatorial del general Franco» va durar només «fins al 1975», quan, en realitat, és una interpretació historiogràficament consolidada que la dictadura no va morir amb la mort del dictador, que el reconeixement de les llibertats públiques el van imposar les mobilitzacions obreres i populars i que l’elit política franquista no va comen-

James Connolly (1915) çar a aplicar cap procés de democratització abans de 1977.

Si el preàmbul és aberrant, l’apartat declaratiu no és millor. En una suposada declaració de sobirania, s'hi esmenta un total de 0 vegades el terme dret a l'autodeterminació, en benefici de l’omnipresent i insignificant «dret a decidir». Tampoc no hi apareix cap compromís de convocar un referèndum, però, en canvi, s'hi anuncia que «es negociarà amb l'Estat espanyol», la qual cosa implica una evident degradació del concepte de sobirania, en la mesura que aquesta resta constreta per la negociació de l’exercici del «dret a decidir» amb l'Estat de què la nació catalana es planteja separar-se. Les formacions que, retòriques a banda, són contràries al referèndum d’autodeterminació han aconseguit, a més de suprimir aquest terme, difuminar el contingut del «dret a decidir», bo i substituint la formulació d’un pregunta amb les opcions sí i no com a respostes possibles per una al·lusió ecumènica a «la pluralitat i el respecte a totes les opcions», la qual cosa fa que el «dret a decidir» s’assembli més a una enquesta de preferències polítiques que no a un referèndum. Si la finalitat d’aquest redactat insignificant era no tancar la porta a una organització federal dels diversos pobles sota l’administració de l’Estat espanyol, caldrà recordar que aquesta qüestió depassa la capacitat de decisió de la nació catalana i que la constitució d’un estat català independent no només no impedeix, sinó que

més aviat és una precondició per a endegar un veritable procés de federalització d’Espanya. Finalment, la qüestió de la UE es resol de manera maldestra i eurocèntrica, reduint-la a una apel·lació als «principis fundacionals de la UE» i vinculant-hi hipòcritament els «drets fonamentals dels ciutadans», com si els drets humans fossin una creació de la UE. Si del procés sobiranista n'ha de sortir una república catalana, no serà precisament gràcies a una declaració de «sobirania» com aquesta. Efectivament, de les formacions signants, ni CiU ni ICV no tenen cap intenció d'exercir el «dret a decidir». ICV va rebutjar la primera declaració perquè, retòrica a banda, no vol que es faci cap veritable referèndum d’autodeterminació, clar i ras.

Una part del seu electorat pressiona per sota no només ICV, sinó també la coalició EUiA i, més concretament, el PSUC Viu perquè no signin «declaracions sobiranistes» i defensin una via federalista que tothom excepte ells considera inviable mentre no parteixi d’un marc previ de sobirania catalana. I aquest rebuig més o menys manifest li va anar com anell al dit a CiU per a utilitzar-lo com a excusa per a treure del text un referèndum en què no creu i mantenir les il·lusions d'independència per, en realitat, mantenir-se a si mateixa al govern. Serà la mobilització popular que empenyerà els partits que han parit aquesta declaració a fer allò que no volen fer, o no serà.

I, mentrestant, l'ou com balla.

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Cant a la ignorància Els Països Catalans estan esdevenint un referent mundial. Si els anglesos van inventar el futbol i els catalans els han ensenyat com es juga, no és menys cert que els sicilians van inventar la màfia i els catalans els estan ensenyant com es practica. Alberto de Rosa i Torner és un d'aquells catalans il·lustres que han aconseguit convertir el nostre país en la meca del “trapicheo”. Llicenciat en Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València, és director general de RiberaSalud, “grup empresarial líder en el sector de les concessions administratives que ha desenvolupat el “model Alzira” de col·laboració público-privada en la sanitat”, és a dir, de l'enriquiment privat a costa de la salut col·lectiva. Una perla, en definitiva, que va aprendre a la UV tots els secrets de la demagògia liberal.

El Mundo publicà el 7 de febrer una entrevista impagable en la que

De Rosa desgranava el “modus operandi” del frau social. Segons De Rosa, davant les crítiques al “model Alzira” “cal més pedagogia per part de tots els actors (polítics, empresaris, col·legis de metges) i menys demagògia”. Si aquests són els actors és perquè la resta (que constituïm l'”innombrable” proletariat) som els espectadors. I és evident que si els espectadors hem caigut a les urpes de la ”demagògia” (és a dir, de la denúncia del robatori organitzat que anomenem “sistema”) no és perquè ja en tinguem prou si no perquè no hem rebut la dosi suficient de “pedagogia” (que vol dir propaganda). El canvi de nom no és purament cosmètic. Cal anomenar pedagogia a la pura propaganda perquè la paraula propaganda ens porta a un camp semàntic relacionat amb la ideologia i ja se sap que la ideologia en mans del poder té la virtut màgica de transmutarse en ciència: “comptar amb el sis-

tema privat no és una qüestió d'ideologia, és una qüestió d'intel·ligència”.

I com és sabut la ciència és aliena a l'opinió i, per tant, a la democràcia: “tenim una gestió molt burocratitzada en la que s'han anat introduint elements polítics que han anat encorsetant la capacitat de presa de decisions dins el sistema públic”. És a dir, que cal destruir els mecanismes de control democràtic (“elements polítics”) que remotament puguin romandre en el sistema. Què tindrà a veure, en definitiva, la política amb la gestió de la salut col·lectiva? Per què els “emprenedors” de la sanitat haurien de sotmetre's a qüestions polítiques tals com els drets laborals?: “Hi ha poca capacitat per a la selecció de professionals, per a la seva retribució en funció del que aporten”.

I si a “El Padrino” per poder prosperar en la vida cal posar-se

sota la protecció de don Vito Corleone, nosaltres per salvar el sistema sanitari públic ens hem de posar sota la protecció del senyor de Rosa: “L'objectiu ha de ser que el nostre sistema públic, que és un tresor, es preservi a llarg termini”.

Perquè de Rosa és un enamorat del sistema sanitari públic. De la mateixa manera que al masclista el fascinen les dones, si es vol, però un enamorat en definitiva.

Afortunadament pel senyor de Rosa, la pedagogia desplegada fins el moment no ha estat del tot ineficient car com ell mateix reconeix totes les enquestes als usuaris “demostren que el 91% d'ells desconeix quin és el model de gestió de l'hospital”. Un cant a la ignorància. Ja ho deia el general Franco, campió mundial en el conreu de la ignorància popular, que ell no sabia res de política. De Rosa tampoc: “De temes polítics no opino”.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

RUBÉN PENYA

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Societat anòmala No ho vaig viure, però supose que seria semblant a una corrent d’aire fresc en plena onada de calor.

Després de quaranta anys de dictadura, la simple insinuació d’una convocatòria electoral degué de ser la terra promesa dels jueus, els postres dels llépols, les vacances dels infants.

No obstant, des de la distància ja no n’estic tan segur que fos així.

No m’imagine què li degué passar pel cap a tota aquella gent que, de cop i volta, es trobà amb unes eleccions al davant. Unes eleccions que molts no havien demanat i de les que no en coneixien la finalitat.

Quin sentit té somiar un canvi social a través d’una convocatòria electoral, quan la major part de la població potser no la pretén?

Aquestos dies ja comence a estar fart de tanta crisi institucional.

Ens parlen de desafecció. Dia sí dia també, ens surt un altre cas de corrupció, de suborn, de privatitzacions encobertes o retallades. De cop i volta algú advoca per les llistes obertes, la taxa Tobin o la compatibilitat entre el servei públic i el negoci privat.

Són els mals menors que ens permeten els mitjans de comunicació burgesos. Sempre havia pensat que el problema del règim polític que vivim es fonamentava en tres pilars: la barrera electoral, la regla d’Hondt i la propietat privada dels mitjans de comunicació.

En primer lloc, la barrera electoral garantiria que no entraren noves idees o formes de fer política a les institucions. En segon lloc, la regla d’Hondt asseguraria que, si la barrera electoral no fora suficient, cap alternativa amenacés el poder establert. I en tercer lloc, la propietat privada dels mitjans seria el camí idoni perquè només hi hagués difusió d’aquelles idees polítiques que no perjudicaren els interessos de la burgesia, alhora que criminalitzava la dissidència. Però a hores d’ara em sembla que no cal filar tan prim.

El problema del règim polític que patim rau a la mateixa societat: una societat on l’anhel de poder i influència dels de baix manté al seu lloc els governants. Una estructura jeràrquica hereva del caciquisme, i de la que molts en volen for-

mar part. Em sap malament generalitzar, però cal afrontar la realitat de cada poble i racó dels Països Catalans, i no quedar-nos només amb la cara bonica de la realitat.

“De cop i volta algú advoca per les llistes obertes, per la taxa Tobin o per la compatibilitat entre el servei públic i el negoci privat”

“No crec que ningú pensés, fa sis o set anys, que amb una taxa d’atur com la d’ara es mantindria cert nivell de pau social” Quantes vegades hem parlat de política amb algú que s’encabotava a defendre idees que atemptaven contra la lògica? La hipocresia que hem heretat del catolicisme afecta la capacitat de raonament de molts dels nostres conciutadans. Els pre-

judicis es transmeten de generació en generació, i ja no és certa aquesta afirmació que resa que el feixisme es cura estudiant.

Dubte que històricament les revolucions hagen sigut dutes a terme per una majoria de la població.

No parle d’avantguardes, sinó de voluntat.

Ja portem més de trenta anys d’un frau anomenat democràcia, i encara hi ha molts que se’n sorprenen del que està passant. Però d’exemples no ens han faltat: han sigut molts anys permetent tortures, assassinats, manipulacions, frau, corrupció, suborn, i el que vindrà. Per molt que a alguns els sàpiga malament, aquesta societat no sap viure en democràcia. És una societat anòmala on, tot i que la dictadura acabà fa molts anys, roman a l’interior de molta gent.

L’Estat espanyol –inclosos els Països Catalans– és una casa de bojos on socialdemòcrates crònics i aspirants a burgès es reparteixen el pastís dels que encara estan a la lluna de València.

Malament anaven si creien que, com a revolucionaris, la democràcia era la principal fita a assolir.

No negue l’interès que alguns marxistes tingueren a jugar a polítics professionals, doncs d’aquestos en tenim fins i tot a casa nostra. Però aquest règim polític no ens serveix en el desigual joc de la manipulació informativa i els prejudicis heretats.

No sé com acabarà la cosa. La veritat és que jugada dels indignats fou excel·lent, no només per l’absència total de propostes revolucionàries sinó també per l’alienació ideològica que provocà entre la gent. No crec que ningú es cregués, fa sis o set anys, que amb una taxa d’atur com la que tenim en aquests moments encara es mantindria certa pau social. Però bé, sempre ens quedarà l’esperança de pensar que algun dia ens despertarem i tot haurà canviat.

De fet, potser siga aquesta esperança allò que mantinga la situació acutal. Sense ella de ben segur hauríem trobat la forma de transmetre eficaçment les nostres propostes. Hauríem agafat el timó i canviat la realitat. No hauríem esperat en va que la democràcia canviés la societat.

Apatia mobilitzadora?

Després d'haver començat l'any amb una certa apatia mobilitzadora, i amb un gener bastant tranquil, el febrer ha vingut carregat de reivindicació com si anunciara el canvi d'estació. Així, en escassament huit dies, la ciutat de València ha viscut quatre grans convocatòries i tres d'elles en dies consecutius. Tanmateix, en comparació a les grans manifestacions de l'any passat, cap d'aquestes convocatòries es pot dir que haja sigut especialment destacada, tot i la bona afluència en algunes d'elles, segurament amb més de 10.000 assistents.

El fet és que quatre manifestacions en tan poc de temps són difícils d'assumir per a la majoria de ciutadans, i més encara si no hi ha un fil conductor i la persistència no és presenta com a un objectiu; i el resultat és una certa decepció per part dels assistents i una desmotivació per a futures mobilitzacions. En el cas de València, la manifestació que possiblement va faltar més a les previsions fou la de l'aniversari de la Primavera Valenciana, on d'altra banda, l'esquerra independentista havia abocat més esforços. De totes les mobilitzacions de l'any passat, la Primavera Valenciana fou, segurament, la més rellevant, tant per la durada, per les xifres de mobilització, com per les implicacions socials i polítiques; però un any després, tot això sembla haver-se diluït.

I això malgrat que el Bloc Unitari Anticapitalista fou dels més nombrosos i, al marge del conjunt, va presentar molts elements positius.

Una de les possibles explicacions d'aquesta punxada pot ser que per les pròpies característiques, la Primavera Valenciana no ha pogut ser capitalitzada per cap partit o organització sistèmica, cosa que ha impedit que la convocatòria comptara amb el suport mediàtic d'altres ocasions; però segurament n'hi ha d'altres, com ara que la Primavera Valenciana s'ha situat fora de la lògica reivindicativa estatal. I en l'àmbit dels Països Catalans, vulguem o no, encara no hem aconseguit trencar les dependències de les dinàmiques centralistes. És així com les mobilitzacions de la PAH han agafat força a partir del moment en què han sigut notícia a les televisions de Madrid; i la dinàmica de les "marees" pareix que s'està imposant, quan als Països Catalans, fins ara, la lluita dels sectors públics havia sigut bastant autònoma. Amb aquesta nova onada reivindicativa, de nou ens trobem davant la disjuntiva de les grans mobilitzacions que tenen un important component centralista -per la metodologia i per la mateixa convocatòria- però una participació massiva i una composició popular de la qual l'esquerra independentista no és que no puga estar al marge, sinó que senzillament en forma part. La propera d'aquestes cites serà el 23F, i ens permetrà valorar amb major coneixement quina és la resposta del poble, i quina ha de ser la nostra implicació.

Però més enllà d'aquesta qüestió, ens hem de plantejar com afrontem la nostra lluita a mitjà i llarg termini. Sembla evident que hi ha un esgotament mobilitzador generalitzat, però aquest no s'ha de confondre amb un menor emprenyament de la gent. La reacció davant les noves retallades que s'albiren és, en certa mesura, un misteri; i l'esquerra independentista hauríem d'estar preparats per als diferents escenaris.

D'altra banda, iniciatives com No paguem de Barcelona s'estan consolidant i poden ser un punt d'inflexió en la dinàmica mobilitzadora, ja que impliquen, no només una protesta, sinó una solució concreta i un acte de desobediència més explícit. En l'àmbit estudiantil també s'estan cercant fórmules per superar l'estancament en què ens trobem, com ara, convocar dos dies de vaga seguits (els ha convocat el SEPC i altres col·lectius a la ciutat de València) amb l'objectiu de trastocar l'ordre establert de manera més sensible que fins ara. També cal tindre en compte tècniques com l'anomenat "escrache" (el fustigament i la pressió populars sobre polítics o altres responsables del malestar) que ja s'usaren l'any passat en les campanyes pel català a les Illes i que ara vol promoure la PAH en el procés de tramitació de la ILP. D'ençà que esclatà la crisi, s'ha recorregut molt de terreny, i hem avançat en molts àmbits. Però la desfeta i desorientació de l'esquerra estatal és encara una llosa molt pesada sobre el conjunt de la població. Davant la incertesa dels esdeveniments futurs, l'esquerra independentista hem d'arriscar-nos i explorar noves vies de lluita; però sempre des de la fermesa que la construcció nacional, la lluita de base i l'enfortiment organitzatiu són les nostres millors armes.

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

04PAÏSOS CATALANS

La Plataforma Aturem Barcelona World es presenta en públic La nova entitat neix a Salou malgrat les traves del consistori municipal i es mostra totalment contrària al model “especulatiu” que representa el complex turístic ANDREU MERINO BARCELONA

“Calculem que la primera pedra de BCN World es col·locarà abans de l’estiu”. Són declaracions del conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya el passat 15 de febrer. El mateix dia, l’Assemblea Aturem BCN World (ABW) es va presentar en públic a Salou. En un principi l’acte s’havia de celebrar a l’interior de la biblioteca municipal, però finalment l’ajuntament, segons els membres d’ABW, va prohibir l’assemblea a dins del recinte mitjançant una trucada a la biblioteca i es va haver de dur a terme a les portes del recinte, amb la presència d’una trentena de persones.

L’Assemblea afirma que “la desconfiança i la opacitat del projecte al qual ens oposem es reforça davant d’aquestes irracionals actuacions burocràtiques”, i consideren que fets com aquest els obliguen a reunir més forces per lluitar contra el projecte de BCN World: “Es tracta d’un atemptat contra el dret de reunió i la llibertat d’expressió”, consideren.

Amb la Caixa i Veremonte

La plataforma ABW va ser creada al passat desembre, amb la clara voluntat d’aturar la construcció del complex turístic impulsat per la Generalitat, que va presentar-lo com a alternativa a la idea fallida d’Eurovegas el passat 7 de setembre. BCN World és una iniciativa conjunta de la Generalitat de Catalunya, la Caixa (propietària dels terrenys on s’instal·larà) i l’empresa Veremonte, propietat del valencià Enrique Bañuelos. El projecte es basa en la construcció de 6 parcs temàtics inspirats en Europa, els Estats Units, Rússia, la Xina, el Brasil i la Índia, que ocuparan una

men part de les denúncies de l’Assemblea és l’impacte ambiental que, segons ells, provocaria el conjunt de parcs temàtics a la Costa Daurada i al Camp de Tarragona. El riu Ebre és una de les grans preocupacions, ja que temen que acabi sent la solució al gran consum d’aigua previst dins el complex, tot i que el Consorci d’Aigües de Tarragona ja ha desmentit aquesta possibilitat. A més, l’Assemblea també es mostra preocupada per l’increment de risc químic que suposaria l’augment e població en zones amb gran quantitat d’indústria química.

Un dels principals arguments del govern català a l’hora de presentar el projecte és l’aspecte econòmic, tan pel que fa a la inversió empresarial com a la creació de llocs de treball, que segons ells en serien 20.000.

L’ABW no posa en qüestió al xifra, però considera que, en qualsevol cas, es tractarà de treballs precaris i temporals, que no contribuiran a reduir l’atur a llarg termini.

“Només cal recordar casos com els de Marina d’Or o erra Mítica, i a més ara hem de tenir en compte la nova reforma laboral”, afirmen des de l’Assemblea.

Altres crítiques de l’ABW són la

creació de turisme de baixa qualitat, batejat com “de sol i platja” i l’augment del preu dels habitatges a la zona que provocarà el nou complex turístic.Però, sens dubte, un dels aspectes que més preocupa a Aturem Barcelona World és la presència d’Enrique Bañuelos dins el projecte.

No és la seva presència en si el que incomoda, sinó el fet que Bañuelos sigui una de les icones del boom immobiliari espanyol.

Aquest empresari valencià va crear la immobiliària ASTROC el 1996, aprofitant l'antiga Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística valenciana (LRAU). Onze anys després, al 2007, ASTROC va fer fallida i Bañuelos va decidir provar sort al Brasil. Després de la seva aventura al continent sud-americà, l’em presari valencià arriba al Principat com un dels responsables de la projecció de Barcelona World.

Els seus anteriors negocis defineixen perfectament la manera de fer de Bañuelos, a la qual s’hi ha sumat ara la Generalitat de Catalunya.

Una manera de fer que ja ha despertat l’animadversió de l’Assemblea Aturem BCN World.

El valencià Enrique Bañuelos, icona de la bombolla immobiliària, és un dels principals inversors

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, haurà de fer front a l’oposició social

superfície d’un milió i mig de metres quadrats, pertanyents als municipis de Salou i Vila-seca. Dins els parcs està previst que hi hagi 6 hotels amb un total de 12.000 habitacions i diferents zones destinades al joc, entre altres instal·lacions.

El dia de la presentació del projecte, el conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, afirmava que BCN World era un projecte totalment diferent a Eurovegas, ja que Veremonte “no és un grup especialitzat en el joc, a diferència de Las Vegas Sands”.

A l’espera de veure les semblances que els parcs temàtics acabin tenint amb la idea inicial d’Eurovegas, el que queda clar és que la nova proposta ha provocat el mateix

rebuig al Camp de Tarragona, que el que va causar el projecte de Sheldon Adelson al Baix Llobregat. En aquell cas, la Plataforma Aturem Eurovegas va aconseguir força suport de la societat civil, mentre que de moment Aturem BCN World tot just comença a caminar.

L’ABW creu fermament que el projecte de BCN World és un nou exemple d’especulació urbanística i de falta de transparència de l’administració pública, considerant que la població ha rebut molt poca informació sobre el projecte. El model “perpetua l’especulació immobiliària més salvatge, que ja s’ha mostrat ineficaç en moltes ocasions”.

Un altre dels arguments que for-

L’Ebre és una de les preocupacions, ja que temen que serveixi al consum d’aigua previst

El SEPC escalfa motors de cara a la vaga del 28F REDACCIÓ VALÈNCIA

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans ha encetat un període de mobilitzacions de cara a la vaga convocada per al 28 de febrer, que afecta l'ensenyament secundari i superior. Segons ha fet públic el sindicat, la vaga respon a un “clima crític” davant la degradació del sistema educatiu i a la necessitat de “fer un pas endavant i tornar a buidar les aules i a sortir al carrer”.

La vaga esta convocada arreu dels Països Catalans sota domini espanyol i hi ha manifestacions a les principals ciutats. A València l'Assemblea Interuniversitària s'ha afegit a la convocatòria i ha ampliat un dia de vaga; el mateix ocorre a

Castelló de la Plana i a alguns altres campus universitaris de les rodalies on la convocatòria serà de quaranta-huit hores.

policia va insultar i amenaçar els estudiants i va intentar efectuar una detenció il·legal, ja que, com denuncien, no tenia el permís del rectorat per intervenir-hi.

Mobilitzacions prèvies

Els dies previs a la vaga, els estudiants han protagonitzat diverses mobilitzacions. Així, la setmana del 18 al 24 de febrer ha vist diversos talls de carrer als campus de Barcelona, o protestes pel cost del transport públic amb accions del #NoPaguem.

Dins d'aquestes jornades, el SEPC del Campus del Raval de la UB va denunciar l'actuació de la policia de paisà dins el campus durant una jornada informativa de cara a la vaga del 28F. Segons el sindicat, un

Carta Catalana dels Estudiants

Manifestació de la vaga del maig passat

Paral·lelament a la convocatòria de vaga, el SEPC ha presentant la Carta Catalana dels Estudiants (CCE), que fixa la seua proposta política amb “tot allò que defensem per a l’educació als Països Catalans”.

La Carta neix de l'anàlisi actual del moviment estudiantil i, en concret, de la seua passivitat. Com diu el SEPC, “els activistes hem de jugar un rol actiu en la construcció del model educatiu i per això cal teixir una alternativa programàtica

que deixi enrere les deficiències de les propostes reactives que fins ara han caracteritzat el moviment estudiantil. Valorem que la pressió al carrer i a les aules és necessària però també ho és la proposta tangible d’una alternativa en el model educatiu”.

La Carta Catalana dels Estudiants se centra en els cinc eixos que tradicionalment ha treballat el sindicat (popular, de qualitat, públic, no patriarcal i català) i s'ha treballat a cadascun dels nuclis dels Països Catalans a través d’assemblees obertes o debats interns. La Carta es presentarà per primer cop el 22 de febrer a l'Ateneu Popular Flor de Maig de Poblenou (BCN) i arreu del país en les properes setmanes.

L’ACCENT 243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

Matutilàndia: Eivissa venuda als interessos d’un exministre espanyol L’empresari Abel Matutes, que controla tot tipus de negocis a l’illa, exigeix ara una llei feta a mida per poder edificar més de 70 hectàrees a la Platja d’en Bossa

D. FERRER CUCARELLA EIVISSA

És ben coneguda la relació entre la família Matutes i l'illa d'Eivissa. Malgrat que la història vingui de lluny i ens hagi deixat diversos episodis sonats (com el de les autopistes), es fa necessari recordar que el dia a dia de la pitiüsa major es troba fortament condicionat per l'exministre espanyol d'Afers Exteriors, i pels desitjos i negocis dels seus consanguinis. Sovint, allò quotidià ens passa desapercebut: es fa difícil pensar que qualsevol gest o moviment d'un eivissenc o d'un turista comporta un benefici econòmic automàtic al Grupo Matutes.

La llista d'activitats que controla i de béns que posseeix la família més rica de l'illa és llarga: immobiliàries, constructores, finques, edificis i apartaments, hotels, cinemes, parc aquàtic, discoteques, granges, indústria làctia, vaixells que uneixen Eivissa i Formentera, participació en Baleària... Això converteix l'empresari en l'autèntic amo i senyor de l'illa. I com a tal, dicta i mana als seus vassalls.

La darrera perla

En efecte, Abel Matutes exigeix ara que la legislació s'adapte a les seues necessitats. Ha demanat “una llei” a la seua mida per iniciar “immediatament” la reforma de Platja d'en Bossa (al municipi de Sant Josep, a tocar del Parc Natural de Ses Salines). Així, el Grupo de Empresas Matutes s'ha posat en contacte amb José Ramón Bauzà, president del govern balear, el Consell, l'Ajuntament i els partits (PP i PSOE), per tal que s'agilitzi, ja siga a través d'un decret llei que es convalide al Parlament, una llei de lectura única o una declaració d’interès autonòmic, la concessió de llicències per a l’execució del “Pla d’Excel·lència de Platja d’en Bossa”, amb una inversió de 300 milions d'euros.

L'interès en la zona ja ve d'enrere.

Vista aèria de la Platja d’en Bossa, on Abel Matutes té previst edificar un complex turístic i un gran centre comercial

L'any 2010 el holding empresarial de Matutes posava en marxa l'hotel-discoteca Ushuaïa (on es paguen 2500 € per nit a una de les suites, o on els discjòqueis arriben a cobrar 500€ per minut de música en directe, entre d'altres ostentacions) i s'iniciaven les reformes d'altres hotels del grup. En total es pretenen edificar 77 hectàrees. En la part central es preveu un gran centre comercial, de més de 55.800 metres quadrats, amb una galeria comercial, restaurants, hipermercat, cines i una zona esportiva, “la major de l’illa”, segons el grup empresarial. El complex turístic constarà de cinc establiments hotelers, quatre ja existents i un nou: l’Aparthotel Resort de cinc estreles i 207 habitacions.

I també contempla la posada en marxa de l’àrea familiar que es denominarà Family Fun & Splash Zone, amb un camp de futbol 7, una pista de pàdel, una nova piscina i una zona d’aventura amb tirolines.

A més, junt a l’autovia s’ubicaran

dos nous edificis d'uns 7000 metres quadrats cadascun, que albergaran la nova seu del Grupo Matutes. Tot el complex es comunicarà amb l'autovia que va de l'aeroport a Eivissa, amb nous vials de tres i quatre carrils interconnectats a través de quatre rotondes. També hi haurà una benzinera i 3.000 places d’aparcament. Però a més a més a l’àrea perifèrica de protecció del Parc Natural de les Ses Salines s’ubicarà un camp de golf de 18 clots i una longitud de 3,5 quilòmetres, i un complex residencial de 58 vivendes. Matutes es mostra confiat que el “Ministeri de Foment no posarà cap pega” i per la seua banda, el president del Consell, Vicent Serra, afirma que pot ser «una bona inversió per a Eivissa” i que “es valorarà la situació jurídica que hem d’aplicar perquè puga tirar endavant”. A Matutes doncs, li preparen la catifa vermella... La confusió entre els interessos privats i allò públic, i les connexions entre els magnats i les decisions polítiques, arriben

a extrems grotescos.

Per tot això, no és d'estranyar que aquest nou esclafit immobiliari en forma de parc temàtic, “convertirà Eivissa- en paraules textuals d'Abel Matutes Prats (el fill de l'exministre)- en la perla del mediterrani” i que “l’impacte per a l’illa pot ser millor que el d’Eurovegas a Madrid” . La seua germana Carmen Matutes va expressar la seua confiança en què la posada en marxa del projecte siga “el tret de sortida per a acabar amb la crisi”.

No són de fiar

L'empremta de la saga Matutes sobre l'illa és dramàtica i suposa uns danys irreversibles sobre el territori i l'estil de vida. La reincidència en l'aposta pel model especulatiu i del totxo només s'explica per l'enriquiment que produeix als seus beneficiaris, que actuen sense escrúpols, talment com passà amb la construcció de les famoses autopistes. Cal recordar que durant l'època

de la construcció de les autopistes, la consellera de Vies i Obres era Stella Matutes, filla d'Abel Matutes. A banda que la família participava de la construcció de les carreteres, també es va veure molt beneficiada per les expropiacions (Jaume Matas va expropiar com a urbana una finca que la família Matutes havia comprat pocs mesos abans a preu de rústica. En aquests terrenys, que van multiplicar per 15 el seu valor, es va construir poc després l'autopista a l'aeroport d'Eivissa). Aquests darrers mesos Stella Matutes està sent jutjada per corrupció (per votar a favor de la requalificació d’uns terrenys essent accionista i administradora de les societats que havien pactat la seua venda, conegut com el cas Ses Variades). Altres familiars també s'han vist involucrats en negocis obscurs, ben lluny d'Eivissa. Un jutge de la República Dominicana va ordenar arrestar l'any 2008 el fill i el germà de l'exministre per irregularitats en la construcció d'hotels i gratacels a Santo Domingo. I és que els tentacles de l'imperi Matutes (en aquest cas, la multinacional Palladium Hotel Group) s'han estès fins arribar al Carib, desprès de construir i fer negocis a molts indrets dels Països Catalans.

Eivissa al límit

El nou negoci dels Matutes és una greu amenaça al Parc Natural de Ses Salines i pot suposar un punt de no retorn per a l'illa, que ja és abocada al límit de la seues capacitats, amb una saturació urbanística insostenible fruit de polítiques depredadores que degeneren en tot tipus de problemes ambientals, culturals, polítics i socials. Caldrà veure ara quina és la resposta dels eivissencs i les eivissenques a aquesta nova amenaça, sobretot tenint en compte la gran oposició que despertà la construcció de les autopistes i tot el moviment de resistència que desencadenà (i també, no ho oblidem, la brutal repressió que es va patir).

El Consell de Mallorca atura la importació de residus La rectificació es produeix enmig del rebuig social i de les protestes encapçalades pel GOB REDACCIÓ PALMA

El passat 14 de febrer la consellera de Medi Ambient, Catalina Soler (PP) anuncià que “es procedirà a paralitzar “ la importació de fems que havia començat l’11 de gener i es preveia fins al 2041.

Soler argumentà problemes en la viabilitat econòmica del projecte, mentre que l’oposició parlamentària digué que s’estava produint una violació del “marc legislatiu i normatiu”.

La situació irregular del que a les xarxes socials s’ha popularitzat amb l'etiqueta #Euromerda ha obligat al govern del PP a aturar l’activitat. El contracte

del Consell amb TIRME, empresa dedicada a la gestió de residus a Mallorca, no contemplava la incineració de residus forans. Encara hi ha una segona fase d’importació de residus ja pactada i aquesta continuarà d’aquí uns dos mesos, una vegada es modifiqui l’acord amb TIRME. Ara bé, el futur a llarg termini de la importació de fems europeus sembla estar més negre que mai.

El Grup d’Ornitologia Balear, principal organització de l’ecologisme a les Illes, porta mesos denunciant el cas.

L’augment de la incineració a una planta ja sobredimensionada implica segons el GOB “importar perjudicis per a la

salut humana”. A més, avisen que fins a un 30% de dels residus poden contenir sofre, clor i metalls pesats, fet que multiplica l’efecte contaminant en tractar-se de substancies cancerígenes. El grup ecologista també posa èmfasi en “l’estafa” que suposava el fet de que TIRME augmenti considerablement els seus ingressos – un 22,5% l’any 2011 – malgrat continuava pujant les taxes d’incineració que paga la ciutadania en forma d’impostos. Darrere aquesta empresa destaca la notable participació de FCC, una de les principals constructores de l’estat espanyol, així com ENDESA, que a més compra l’energia

que genera la incineració.

La notícia ha arribat poques setmanes després de que el GOB, dugés a terme una cadena humana que aplegà 3000 persones al moll de Palma. La mobilització comptà amb el suport de 20 entitats diferents, incloent-hi l’Esquerra Independentista de Mallorca, i s’emmarcà dins la campanya “No volem ser el femer d’Europa!”. Aquesta paralització de la importació de fems és sense dubte una bona notícia per als diferents moviments populars que s’han posicionat en contra de la importació de fems. Així i tot, un portaveu d’Arran, en declaracions a aquest mitjà

avisà a que “les actuacions del govern del PP estan obrint multitud de fronts en la lluita en defensa del territori”.

L’organització juvenil també recordà Ses Fontanelles, la darrera zona humida de Palma ara amenaçada per la construcció d’un centre comercial, per la qual també es realitzà una mobilització el passat dia 2 de febrer. Certament, són nombrosos els projectes urbanístics que el govern de José Ramon Bauzá ha reactivat en el que portam de legislatura. Amb #Euromerda o sense, sembla que l’ecologisme a Mallorca tindrà motius de sobra per sortir al carrer de nou.

06PAïSOS CATALANS

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

La PAH: una lluita pel dret a l’habitatge que tot just comença Els portaveus de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca a Barcelona, València i Palma afirmen que el debat sobre la ILP no frenarà les seves demandes ANDREU MERINO BARCELONA

Les mobilitzacions arreu de l’estat, dissabte passat, en defensa del dret a l’habitatge i en contra dels desnonaments, posaven la cirereta a la setmana gran de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), iniciada el dia 12 de febrer amb l’admissió a tràmit al Congrés de la ILP per la dació en pagament, la moratòria de desnonaments i el lloguer social. Van representar la culminació als dies en els quals la PAH ha tingut més ressò mediàtic als mitjans de comunicació, més presència a les xarxes socials i més incidència en el dia a dia de la societat civil.

Però les mobilitzacions convocades per la Plataforma no són un punt i final, sinó una constatació de la lluita iniciada el 2010 i que a partir d’ara, segons els seus portaveus, ha de tenir més força que mai.

Als Països Catalans, milers de persones a Barcelona, València, Palma, Alacant, Figueres, Maó, Eivissa, Gandia i Port de Sagunt van participar en les manifestacions convocades per la Plataforma. Guillem Domingo, un dels portaveus de la PAH a Catalunya, valora molt positivament l’assistència massiva (75.000 segons els organitzadors i 12.500 segons la Guàrdia Urbana) de ciutadans a la marxa: “El més important per a nosaltres va ser veure com les diferents plataformes de les localitats del Principat van sortir al carrer.

Això demostra que el territori està organitzat”.

Des de Mallorca, la PAH també celebra l’èxit de la manifestació, a la qual van acudir 3.000 persones. Segons el seu portaveu Miquel Coll, “ Mobilitzar aquest volum de gent a les Illes és extremadament complicat, i més tenint en compte la campanya de desprestigi que estem patint”. A València les 15.000 persones que van participar a la manifestació representen, segons la portaveu de la Plataforma Iolanda Prats, la constatació que independentment de la ideologia, la raça o la cultura de les persones “la lluita en defensa del dret a l’habitatge representa una batalla contra el poder financer i la classe política que el protegeix”.

A la capital del País Valencià la manifestació va provocar nous retrets de la PAH a la delegació del govern.

Segons Prats, gran part de la superfície de Plaça de l’Ajuntament (on la manifestació va començar i acabar el seu recorregut) estava ocupada per tan-

Un dels moments de la manifestació convocada per la PAH a Barcelona, on desenes de milers de persones protesaren contra els desnonaments

ques. “Normalment a la plaça hi ha tanques des de principis de març pels preparatius de les falles, però enguany, sorprenentment, ho han avançat”. La portaveu de la Plataforma a València denuncia que es tracta d’un nou menyspreu de la delegació del govern, ja que no els havien comunicat aquesta situació quan van comunicar el recorregut de la manifestació.

Els tres portaveus territorials de la Plataforma entrevistats per l’Accent consideren que precisament la lluita contra els responsables de la crisi i la bombolla immobiliària, és l’essència de les denúncies de la PAH. “La ILP acceptada a tràmit al Congrés representa una proposta de mínims als quals no pensem renunciar i que ens han de portar cap a un nou model d’accés a l’habitatge”, afirma Guillem Domingo.”Un nou model que no estigui vehiculat per les lleis del mercat”, afegeix.

El portaveu del Principat considera que el més important és no oblidar el punt de la ILP que fa referència al lloguer social. Iolanda Prats reivindica la mateixa postura des de València: “el lloguer social s’ha de convertir en

La ILP de la PAH i el projecte de llei de desnonaments del PP seran tramitats simultàniament a la comissió d’economia del Congrés

una opció real d’habitatge”. Segons Prats, és intolerable que els bancs tinguin pisos buits, de la mateixa manera que critica la falta d’habitatge públic a preu assequible. Miquel Coll, portaveu a Mallorca creu que les tres potes de la ILP són bàsiques per replantejar el dret a l’habitatge com a bé no especulatiu. “Els diputats tenen un control per part de la banca, però es trobaran amb la pressió del carrer”.

La ILP de la PAH i el projecte de llei de desnonaments del PP seran tramitats d’urgència simultàniament a la comissió d’economia del Congrés.

Fins el 26 de febrer els diputats poden presentar esmenes i serà el proper 7 de març quan la comissió haurà de fer públic les parts de la iniciativa que han tingut en compte.

Els portaveus de la PAH temen que rere el procés d’urgència s’amagui una voluntat de maquillar les propostes de la ILP, aprofitant la simultaneïtat amb el projecte de llei dels populars. Un projecte, no oblidem, que en un principi només contempla restriccions sobre qui pot o no pot ser desnonat i que en cap cas preveu incloure cap

punt sobre el deute ni sobre el lloguer social o l’habitatge públic. Els membres de la PAH es mostren convençuts de la necessitat de seguir lluitant, tant per evitar la possible aplicació de maquillatge a la seva ILP, com per seguir fent front a uns desnonaments, que segons afirmen, no paren de créixer dia rere dia.

“Estarem a l’expectativa del que es decideixi al Congrés, però sense retrocedir cap passa”, diu Miquel Coll des de Palma. Els portaveus del Principat i de València, afirmen que seguiran el mateix camí.

“S’han fet moltes coses i se n’han aconseguit moltes altres a través d’un pols al carrer que mantindrem”, afirma Domingo.

Iolanda Prats, per la seva banda, considera que cal treballar com fins ara, “aturant desnonaments i fent la mateixa pressió, ja que cap de les mesures del govern estatal ha solucionat el problema”.

La portaveu valenciana, a més, manifesta la necessitat de la contrainformació durant les tres setmanes que falten per a que el Congrés es pronunciï de nou: “ells tenen els grans mitjans de comunicació, i ho hem de con-

“En les properes setmanes La PAH sortirà al carrer i serà a les xarxes socials utilitzant l’escrache com a mètode de pressió”

trarestar d’alguna manera”. Una altra de les mesures que segons Guillem Domingo es durà a terme aquestes setmanes serà la interpel·lació directa als diputats del Congrés que decidiran el futur de la ILP, a través de les xarxes socials i la presència al carrer. Aquest tipus de pressió rep el nom d’escrache a Argentina o de funa al Perú, i a part d’aconseguir l’objectiu pel qual es protesta, també pretén assenyalar els càrrecs públics per exposar-los al debat de la societat civil.

Desobediència civil

Sens dubte, les següents setmanes estaran marcades per un pols a distància entre els responsables polítics de l’estat i els representants de la PAH, com a cap visible com a cap visible de lluita pel dret a l’habitatge. Miquel Coll, afectat per una hipoteca alhora que portaveu, creu que fins ara ha estat clau que els afectats fossin també activistes: “Jo m’he vist afectat per la hipoteca amb més de 50 anys i patint una malaltia, però tot i així he decidit lluitar”, afirma. Guillem Domingo, per la seva banda, creu que la PAH intensificarà la desobediència civil en els propers dies i creu que és necessari que la ciutadania s’hi sumi.

Mentre esperen la resposta de la societat civil també l’esperen per part dels partits polítics. De moment ni el PP ni el PSOE han contestat la interpel·lació escrita que la PAH va fer a tots els grups polítics del Congrés envers el contingut de la ILP presentada el passat dimarts.

L’ACCENT 243 DEL 20 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

La Primavera Valenciana celebra l’aniversari sense gran participació LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

El divendres 15 de febrer just feia un any del que coneixem com a Primavera Valenciana; un any des que, primer els estudiants i, amb els dies, la resta de la població isqueren al carrer per a reclamar la fi de les retallades socials i per exigir l’absolució de les desenes de detinguts que cada dia estava havent als carrers de la capital del Túria.

L’Assemblea Contra la Repressió i per les Llibertats fou el resultat de l'acció conjunta de diferents col·lectius, partits polítics i advocats que s'uniren per treballar en favor de l'absolució de totes les detingudes i per la persecució política dels culpables (com poden ser la delegada del Govern o el cap de Policia en aquell moment). L'Assemblea Contra la Repressió i per les Llibertats fou l'entitat convocant de la manifestació per l'aniversari, que sota el lema “Som, poble, som lluita, som futur” isqué del carrer Xàtiva, davant de l'Institut Lluís Vives, just al punt on esclatà la revolta.

Així, a les 18h del divendres 15, unes 3.500 persones marxaren rere la pancarta. La muixeranga de València obrí el seguici acompanyada de tabals i dolçaines. La manifestació s'enfilà pel carrer Colom i

El Bloc Unitari Anticapitalista va fer la seua primera aparició en públic

fins la Delegació del Govern, justament un altre punt “calent” ja que durant la Primavera Valenciana molta gent volia manifestar-s'hi per reclamar la llibertat dels detinguts i la dimissió de la delegada.

Malgrat la bona assitència, la manifestació va quedar lluny de les grans mobilitzacions que es produíren ara fa un any. La coincideincia d’altres manifestacions la mateixa setmana, així com les dificultats en la convocatòria poden

explicar aquesta menor concurrència, Tanmateix, altres elements de la manifestació permeten fer-ne una valoració positiva, principalement per la irrupció del Bloc Unitari Anticapitalista.

El Bloc Unitari Anticapitalista

L'aniversari de la Primavera Valenciana ha estat l'escenari escollit pel Bloc Unitari Anticapitalista (BUA) per eixir al carrer amb bloc propi i sota el lema “De la revolta

Andreu de Cabo readmès.

Nova victòria judicial dels treballadors de TMB REDACCIÓ BARCELONA

La Direcció d’autobusos de TMB ha perdut el judici per l’acomiadament d'Andreu de Cabo. Aquest dimarts dia 19 el jutge ha declarat l'acomiadament nul, cosa que implica la seva readmissió immediata i l’abonament dels aproximadament 8 mesos que ha estat al carrer.

Des dels sindicats que han donat suport a la lluita per la readmissió, amb aturades i mobilitzacions els darrers mesos, com COS i CGT, s'ha celebrat la decisió i s'ha remarcat el paper de les mobilitzacions en la victòria assolida. I indiquen que suposa un cop a l'estratègia de repressió contra els treballadors destacats en l'activitat sindical.

Andreu de Cabo va ser acomiadat el passat 15 de juny, segons la direcció per motius com el “baix rendiment”, “caràcter anti-social”

Andreu de Cabo haurà de ser readmés

i “no cuidar els equips de l’empresa”. Tant l'Andreu com els seus companys van denunciar que realment havia estat acomiadat per haver denunciat robatoris, apropiacions indegudes i compres a través de l’empresa per al benefici propi de càrrecs de l'empresa.

Finalment el jutge li ha donat la raó.

El passat mes de gener la direcció de TMB ja va patir una altra derrota en el judici per la denúncia que havien posat contra els membres del comitè de vaga Josep Garganté i Saturnino Mercader.

valenciana a la lluita anticapitalista”, tot deixant ben clars els seus principis. El bloc fou un dels més nombrosos de la manifestació, amb unes 500 persones.

El Bloc Unitari Anticapitalista s'ha constituït aquest mateix 2013; en formen part la CNT, la COS, Endavant (OSAN), Arran, el Comitè de Vaga de Benimaclet, la Plataforma

d'Aturats de Montcada, la CAS-PV i d'altres col·lectius de base. Com ells mateixos expliquen, la creació d'aquest bloc té un objectiu clar: “que la societat vegi clarament que el problema no és la crisi, sinó el capitalisme”. És un projecte de mínims on totes les organitzacions es puguen sentir còmodes.

Per a la BUA, la manifestació de la Primavera Valenciana fou el punt i final de dues setmanes d'accions arreu de la ciutat i de la comarca.

Durant la primera setmana es feren tres accions: una al INEM del barri de Torrefiel, on la Plataforma d'Aturats va explicar com l'auto-organitzacio dóna fruits, posant com exemple el seu propi col·lectiu que ha aconseguit terrenys a l'horta on faran horts ecològics i de proximitat. També es féu una acció per la Sanitat a Benimaclet, on els veïns fa temps que reclamen una l'ambulatori; i, finalment, una concentració davant de Delegació de Govern contra la repressió que patim arreu dels PPCC. La segona setmana, en canvi, fou d'actes de propaganda arreu dels barris. Les jornades acabaren el divendres 15 amb la manifestació, fent present que la lluita no va acabar fa un any.

L’Ateneu de Montcada de l’Horta obre les portes V. MARQUÉS MONTCADA

El proppassat dissabte 9 de febrer, l’Ateneu de Montcada va obrir les portes al públic. Amb una assistència de més de 150 persones, l’acte va començar amb una jornada de portes obertes on es podia visitar lliurement el nou local d’uns 100 metres quadrats. Ubicat a l’Avinguda Germanies núm. 21 disposa d’una sala de reunions, altra més àmplia per a xerrades o exposicions, biblioteca, barra i cuina.

Els assistents conegueren part del projecte a través d’un muntatge audiovisual on es detallava l’origen del col·lectiu, els objectius així com les primeres activitats proposades: cicles de cinema, assessorament antidesnonaments o tallers infantils. S’incidia en la necessitat d’aconseguir un espai alliberat, autogestionat i que puga donar cabuda a iniciatives personals, però també col·lectives, des d’una visió transformadora de la realitat.

Tot seguit un breu però emotiu parlament a càrrec de dos membres de l’Ateneu explicà el con-

text actual de les lluites a la localitat montcadina a més de recordar els col·lectius i associacions juvenils que l’han precedit com ara La Muixeranga, Radio Bakanal o el Col·lectiu Somnis. Per altra banda, es va fer esment a la necessitat de coordinació comarcal amb experiències com l’Aplec de l’Horta Nord. Així diversos membres de col·lectius i organitzacions locals (Plataforma d’Aturats, Col·lectiu de Dones o Voluntariat Abraçada), d’altres localitats com Ca Bassot o Dimonis de l’Avern d’Alboraia o d’abast comarcal com Arran o Endavant-OSAN volgueren acostar-se per felicitarlos i gaudir de la presentació.

L’acte va cloure amb una picadeta inaugural mentre un grup de dansa tribal fusió amenitzava la vetllada. Per últim, Xavi Sarrià i Miquel Ramos, membres d’Obrint Pas, aquest últim amb arrels familiars montcadines, cantaren algunes de les seues cançons donant per finalitzada una jornada redona.

08 EN PROFUNDITAT DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

L’ACCENT 243 EN PROFUNDITAT 09

10INTERNACIONAL

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

Les guerres txetxenes i MONTSE VENTURÓS BERGA

Txetxènia és sense dubte una de les zones més conegudes d’aquest extens territori conegut com a Caucas, deixant de banda Geòrgia que va passar a formar part de les cròniques internacionals després de la fugaç guerra de l’any 2008. Les dues guerres (19941996) i (1999-2001), que la Federació Russa declarà contra aquest petit territori suposaren els conflictes armats més importants i de major magnitud a la Rússia post-soviètica. Paradoxalment, però, Txetxènia i el seu conflicte es continuen catalogant pels experts a nivell internacional com a “conflicte oblidat” si bé, poques han estat les empremtes que han deixat aquestes destructives guerres en el marc del dret i la jurisdicció internacional; per una banda per la pressió que l’estat rus ha abocat en aquest territori i per l’altra per la suposada voluntat internacional de no generar una nova amenaça mundial entre dues potencies.

En el moment en què es fa efectiva la dissolució de l’URSS són moltes les ex repúbliques que proclamen la seva independència. Només entre els anys 1991 i 1992, 14 ex repúbliques son admeses oficialment a l’Organització de les Nacions Unides. Davant aquest efecte dominó, i encapçalada per Djokhar Dudàiev es declara la independència de facto de la República Txetxena d’Ixtkèria l’any 1991. Serà el 1994 quan les tropes russes, sota el coman-

INTERESSOS Gas i petroli A cavall entre Europa i Àsia, situat entre els dos mars més importants d’aquesta confluència continental i protegit per la majestuosa serralada caucàsica,s’hi amaga un petit però convuls i singular territori que ha estat testimoni al llarg dels segles d’una de les convergències culturals, lingüístiques i històriques més rellevants de la història.

Aquesta singularitat tan especial, sumada a la seva situació estratègica entre dos continents, així com el context històric de cada etapa, han configurat un territori aliè a la majoria de la població però ben present per les grans potències que malden per fer efectiva la seva influència i poder en un territori on el control del pas dels gaseoductes i els recursos petroliers és clau. El pas privilegiat d’hidrocarburs i sobretot del gaseoducte Nabucco i de l’oleoducte BakúTblisi-Ceyhan (BTC) representen una via alternativa i diversificada a la dependència europea d’abast energètic que històricament s’ha mantingut amb Rússia. Actualment doncs, el Caucas nord continua mantenint el seu potencial geopolític, no tan pels recursos petroliers que en gran part ja foren explotats durant la Unió Soviètica, sinó per a la importància que suposen per al pas d’hidrocarburs provinents de l’Àsia Central.

Aslan Maskhàdov comandà les tropes que venceren l’exèrcit rus i, posteriorment, en 1997, guanyà les eleccions txetxenes

dament del govern de Boris Yeltsin, entren amb força a Grozni; una força que gaudia d’una superioritat enorme en nombre d’homes, armament i mitjans aeris. El que en un principi havia de ser una guerra llampec es converteix en un llarg i devastador conflicte que no s’aturarà fins que

contra tot pronòstic, l’any 1996, les tropes txetxenes comandades per Aslan Maskhàdov derrotin l’exèrcit rus i prenguin novament el control de la capital.

Els acords de Khassaviurt són els que posaran fi a 20 mesos de conflicte i hostilitats. La primera guerra

finalitza amb un balanç de 90.000 civils morts i 400.000 desplaçats i refugiats.

Després d’alguns anys de tèrbola normalització civil i després de la celebració d’eleccions l’any 1997, on Ashlan Maskhàdov surt com a vencedor, el país arrossega una inestabili-

Tribunal internacional per a Txetxènia?

Rússia valora classificar el llibre Who is responsible? com a literatura extremista M.V. BERGA

Stras Dimitrevsky, Oksana Txélixeva i Usam Baysaev, són els tres autors del llibre Who is resoonsible? War crimes in Chechenya traduït al català per la Lliga dels Drets dels Pobles. El llibre, és un resum de l’original Tribunal Internacional per a Txetxènia: perspectives legals per a procediments penals individuals contra persones sospitoses d’haver comès crims de guerra i crims contra la humanitat durant el conflicte armat a la República de Txetxènia.

El volum, que pretén ser un precedent teòric, jurídic i argumental per a la creació d’un possible tribunal internacional per a jutjar els crims de guerra comesos durant les dues guerres txetxenes, està ara sota sospita. De fet, un tribunal rus té la intenció de considerar el llibre com a “literatura extremista”.

Malgrat que la comunitat internacional ha expressat en més d’una ocasió certa preocupació pels crims comesos durant les guerres txetxenes i fins i tot durant l’any

Un soldat rus observa els cossos de centenars de víctimes civils txetxenes assassinades en el marc del conflicte en 1995

2003 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa es va arribar a plantejar la necessitat d’establirlo, mai no s’han posat en pràctica cap d’aquestes intencions que no han anat més enllà dels simples compromisos verbals.

El silenci de la comunitat internacional davant els nombrosos crims comesos en virtut del dret penal internacional i del dret internacional humanitari deixa entreveure que les relacions comercials entre la UE i Rússia, basades en la

dependència energètica, prevalen davant la impunitat instaurada pel que fa a aquest conflicte. En el llibre editat, es mostra la ingent tasca que han arribat a fer nombrosos periodistes, així com analistes locals i internacionals, inves-

tigadors de diferents àmbits i activistes de drets humans que van anar recopilant informació durant els anys de guerra. El llibre, a més, presenta també un llarg llistat dels crims comesos, de les víctimes, així com dels principals criminals de guerra i dels càrrecs que ocupaven durant el desenvolupament del conflicte. Així mateix, també desenvolupa un ampli treball jurídic per tal d’assentar les bases per al futur tribunal internacional. L’endemà de la primera presentació del llibre a Moscou, el 15 de juliol de 2009 (el mateix dia en què Natalia Stemirova moria assassinada a Ingúxia), la policia ja va confiscar una dotzena d’exemplars del llibre al professor de drets humans Igor Kalyapin.

De moment, la pretensió de la Federació Russa, no és altra que la de prohibir la venda del llibre després de considerar-lo extremista. Tanmateix, ara hem de restar a l’espera de com es desenvolupa novament aquesta activitat per part del (in) dependent poder judicial rus, que serà el que decideixi el futur de l’obra en aquest país.

L’ACCENT 243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

INTERNACIONAL 11

l’extensió del conflicte tat econòmica a la qual és difícil de fer-hi front. Malgrat tot però, alguns refugiats tornen a la seva terra i s’intenta desenvolupar de nou un fràgil normalitat.

Amb la vista posada sobre les presidencials de l’any 2000 a la Federació Russa, Ieltsin anomena nou suc-

Rússia ha intentat atomitzar la resistència txetxena i convertir-la en feu de l’islamisme

cessor, un aleshores desconegut Vladimir Putin.

La necessitat de donar-se a conèixer, així com de demostrar al poble rus que no hi haurà atacs sense represàlies, condueixen a una segona ofensiva contra el poble txetxè que s’inicia el primer d’octubre de l’any 1999.

L’inici d’aquesta segona ofensiva es justifica després d’una onada d’atemptats que s’atribueixen a la guerrilla i els rebels txetxens, malgrat informacions d’analistes d’arreu del món que assenyalen precisament el contrari.

Aquesta segona guerra, molt més devastadora que la primera, deixa un estol de més de 120.000 persones mortes a la vegada que s’intensifiquen els segrestos, les tortures i les desaparicions de civils amb total impunitat i que es continuen donant a dia d’avui. Una impunitat que només pot ser calibrada per algunes periodistes internacionals que durant les guerres conviuen en territori txetxè amb les famílies i la població civil, sempre sota la seva absoluta responsabilitat i sense cap tutela internacional ni organitzativa. Les fronteres son tancades per part de l’estat rus i durant deu anys res més que silenci surt de les entranyes de la república. Són nombrosos i coneguts els casos de periodistes, activistes pels drets humans i investigadors assassinats, torturats, amenaçats, perseguits i desapareguts des que aquest conflicte esclatà l’any 1994.

Durant els anys en què el conflicte és latent, l’estratègia propagandística del Kremlin no és altra que la de fer entendre a l’opinió pública russa

i internacional que la guerra de Txetxènia ha estat un mal necessari, una lluita defensiva contra les amenaces que provenien de l’sislamisme més radical i del wahhabisme. Sense dubte, l’estat rus ha pretès atomitzar la resistència txetxena i convertir-la en feu d’un islamisme sense precedents al Caucas Nord i en concret a la república txetxena. L’etiqueta que va voler vendre l’estat rus de la totalitat del poble txetxè i que ha calat a fons en l’opinió pública ha estat la de terroristes i fonamentalistes islàmics. L’estigmatització de la població txetxena arreu del món, i la campanya de desprestigi que Rússia ha fabricat en contra d’aquest poble caucàsic, ha esdevingut una de les claus de la política del tàndem Medvedev – Putin.

L’ islamisme radical ha guanyat molt terreny en els darrers anys al Caucas Nord. Des que durant la primera guerra txetxena mercenaris wahhabites lluitaren al costat d’alguns guerrillers txetxens amb el suport econòmic de l’Aràbia Saudita; la incorporació de joves traumatitzats amb vides desballestades a conseqüència de deu anys de conflicte bèl·lic, ha suposat una de les principals causes d’aquest augment.

Sumat a l’augment de rebels islamistes radicals, cal posar de relleu també, l’extensió del conflicte a les repúbliques veïnes des de fa alguns anys. Actualment, el Daguestan, Ingúxia i Kabardino-Balkària son les repúbliques veïnes on l’extensió del conflicte s’ha fet més evident. Sota el paraigües del que des de les guerrilles wahhabistes es coneix com a “Emi-

La segona ofensiva es justificà atribuint una gran onada d’atemptats a la guerrilla txetxena

rat del Caucas Nord”, i que va es va proclamar l’any 2007, la pretensió darrera de la qual és instaurar la xaria a tota la zona del nord del Caucas. El seu principal actor n’és Doku Umàrov, antic president de la república txetxenia d’Ixkèria.

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Temps de silenci feixuc i pau armada

Ramzan Kadirov és fidel a Rússia i ha agafat el relleu del seu pare com a president de la república txetxena,

M.V. BERGA

D’ençà de les eleccions presidencials de l’any 2005, Ajmat Kadirov va ser nomenat president de la República de Txetxènia en uns comicis sense cap tipus de garanties ni observadors internacionals (on la mateixa OSCE va deixar palès el nombrós gruix d’irregularitats comeses per a la seva elecció), s’inciciava aquí un nou període per a Txetxènia. Una etapa que encara és vigent avui en dia i que ha suposat per a la petita república caucàsica un retrocés en matèria de drets (sobretot per a les dones), l’establiment d’un règim d’impunitat absoluta i terror.

El llegat del pare, fidel al Kremlin i escollit a dit per la Federació Russa és heretat pel fill, Ramzan Kadirov que ocuparà el càrrec de president durant la primavera del 2007, quan Vladimir Putin el designa com a tal i que encara avui continua al poder. Actualment, el país

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

viu immers en un règim de culte personal cap a Kadirov i a tota la seva família. El règim que ja va iniciar Kadirov pare s’ha vist agreujat amb l’arribada de Ramzan al poder. Els nombrosos intents d’assassinat han propiciat l’establiment d’un tipus de guàrdia que es coneix com a “Kadirovski” o homes de Kadirov que el custodien allà on van i vetllen pels seus interessos personals per davant de qualsevol altre afer.

La simulació de normalitat que està duent a terme el règim de Kadirov, amb l’ajuda econòmica del govern rus de Putin, han fet que la ciutat de Grozni es converteixi en un autèntic aparador turístic però desert, ben lluny de la realitat amb la que conviuen les famílies txetxenes de la capital. Aquesta injecció de econòmica està essent a la vegada més objecte de nombroses crítiques arreu de la Federació Russa.

La població clama pels seus des-

apareguts, com la manifestació que es va desenvolupar pel centre de Grozni el passat mes de desembre on més de 200 dones es reuniren per protestar contra la inactivitat de l’Administració davant les desenes de denúncies de joves txetxens desapareguts d’ençà del 1995 i fins l’actualitat. Les organitzacions de mares a la recerca dels seus fills desapareguts en el conflicteno és un fet exclusiu de Txetxènia. La República del Daguestan ja fa molt de temps que compta amb una organització d’aquesta índole donat l’augment incontrolable de joves que desapareixen sense deixar ni rastre.

Mentre Kadirov manté aquesta petita república caucàsica sota el seu absolut control comandat pel Kremlin, la població txetxena malda per sobreviure una vegada més, a l’horror i amb la por endèmica de sobreviure de nou, a una possible mort, desaparició, tortura o assassinat.

12ECONOMIA

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

Mercadona o com rebentar el mercat de les Illes L’empresa de Toni Roig s’està desplegant amb força a l’arxipèlag gràcies a la directiva Bolkestein i a un acord d’expansió amb el Govern balear fins el 2016 D. FERRER CUCARELLA EIVISSA

Després de nou anys de vigència, el 2010 es modificava la “Llei de Comerç de Balears” per adaptar-la a les exigències de la “Directiva de Serveis de la Unió Europea”, també coneguda popularment com a Directiva Bolkestein. El govern d'Antich a les Illes, i el de Zapatero a l'estat espanyol, s'encarregaren d'implementar el nou marc legal, que suposava, en efecte, l'assumpció dels postulats més neoliberals pel que fa al comerç: la llibertat d'establiments, la liberalització d'horaris i la lliure circulació de serveis entre els estats membres.

Aquesta reforma es traduïa a les Illes Balears i Pitiüses en la fi de la moratòria que impedia l'obertura de grans superfícies comercials.

Alguns pretenien fer veure que no hi havia cap perill per al model comercial, de protecció del patrimoni i de sostenibilitat de les illes, atenent a una disposició addicional que fixava en 400 metres quadrats el “mínim” per considerar una gran superfície en el cas de Menorca i Eivissa, de 200 metres en el de Formentera, i de 700 m per a l'illa gran. Per a la península el mínim és de 2500 metres quadrats.

En tot cas, la llei fa referència als metres quadrats “mínims” per distingir si un comerç és gran superfície o no (i per tant amb règims específics per a l'obtenció de llicències d'obertura: municipal per als comerços petits; i del govern autonòmic i local per als grans), però no diu res de regular les superfícies “màximes”.

A la pràctica, doncs, l'efecte de la disposició és ben limitat, perquè de fet amb la nova llei s'obria la porta a les grans superfícies. Així, la realitat fou que just abans d'alçar-se la moratòria, hi havia una trentena d'empreses i multinacionals esperant el canvi de llei per poder instal·lar-se a les illes.

L’empresari Toni Roig és conegut, entre altres coses, per les pràctiques abusives de Mercadona contra els drets laborals dels seus treballadors i treballadores

es trobava Mercadona. L'empresa de Roig ja tenia una trentena de tendes a Mallorca i Menorca, però el gran desembarcament encara havia d'arribar, gràcies a les noves facilitats que oferia la transposició de la llei a la Directiva Bolkestein i també gràcies a la signatura d'un acord

“En total, ja s’han instal·lat o està previst obrir quatre supermercats a Menorca, tres a Eivissa i deu a Mallorca”

Territori “Hacendado”

En poc més d'un mes el govern balear havia rebut 50 demandes i reconeixia “no poder impedir que s'instal·lin, ja que no hi ha cap prohibició, sempre que siguin compatibles amb el petit comerç”. I, per a facilitar que els projectes evolucionessin a bon ritme, avançava que la Conselleria "no s'eternitzaria" a l'hora de contestar les sol·licituds, ja que ho faria en el termini aproximat d'un mes. I en qualsevol cas, la nova legislació introduïa que el silenci administratiu "serà positiu a partir d'ara", per la qual cosa les empreses podrien continuar endavant amb les seves iniciatives.

Entre les empreses sol·licitants

de col·laboració amb el Govern balear, en el qual es reconeixia una “estratègia d'expansió durant els propers 5 anys a l'arxipèlag”, això és, fins al 2016. I és així com s'expliquen els nous supermercats ja oberts o que ho faran els propers mesos a Maó, Ciutadella i Es Mercadal, a l'illa de Menorca; i a Sant Jordi, Santa Eulària, Sant Antoni i Vila, a Eivissa. I deu més previstos a Mallorca.

Francisca Planells, responsable de la cadena a les illes, resumia la superació d'entrebancs legals així: «Som respectuosos amb la llei i sabem que existeix a Menorca una moratòria comercial en els polígons. No hi ha problema. Esperarem com ja

vam fer amb la Llei de Comerç balear».

El cas paradigmàtic

Si hem de situar al mapa l'èxit del model comercial agressiu i sense escrúpols de Roig, ens quedem a Sant Jordi de Ses Salines, a l'illa d'Eivissa. En funcionament des del juny de l'any passat, la instal·lació ocupa 1.500 metres quadrats de superfície de venda, sense comptar l'aparcament i els accessos (la mitjana dels supermercats de Mercadona és de 1.300 metres quadrats) i és el líder de vendes i facturació de tots els supermercats de la cadena a l'àmbit estatal. Malgrat que el supermercat ha creat 50 llocs de treball (sense entrar en detall a comentar les pràctiques empresarials contra els drets laborals: són coneguts arreu de l'estat els conflictes laborals, les sentències per assetjament als treballadors i a les treballadores, i les coaccions per evitar les vagues), les conseqüències per al comerç de l'illa són molt negatives. El petit comerç illenc es veu incapaç de competir contra Mercadona, i la caiguda de vendes no fa més que accentuar-se (s'han reduït al voltant d'un 6% en el darrer any) i l'ocupació al sector cau en un 2'3% interanual. Però no només ha aconseguit posar a la corda fluixa les botigues familiars, sinó que fins i tot altres cadenes prèviament instal·lades a l'illa – presents en format “reduït”-, han patit una pèrdua de clients important, com Eroski o A Prop. O com Carrefour Express, que s'ha vist obligada a tancar de manera definitiva els seus dos establiments a

Eivissa, tan sols 22 mesos després de la seua inauguració, deixant sense feina 110 treballadors i treballadores.

Un monstre desbocat

Mercadona ha rebentat el mercat d'Eivissa i les repercussions són

“El petit comerç illenc es veu incapaç de competir contra Mercadona i la caiguda de vendes s’accentua cada dia“ imprevisibles. Malgrat que l'acord amb el govern balear inclou el foment de la venda de productes locals, allò cert és que Mercadona invadeix el mercat amb la seua marca blanca “Hacendado”, a preus més competitius, i també bandeja els productes locals (per exemple, la macro-peixateria que inclou el supermercat té molt poc peix de l'illa amb l'etiqueta de procedència reconeguda “Peix Nostrum”, mentre que es venen molt barats i en grans quantitats exemplars d'espècies criades en granges a l'oceà Pacífic). Tampoc cal oblidar com l'empresa valenciana discrimina els clients als quals s'adreça: a banda

del nom sexista, cap producte és etiquetat en català, tot és escrit i anunciat en espanyol i fins i tot el rètol diu “Mercadona Supermercado - Supermarket”. I a tot això cal ara sumar les presumptes donacions al PP, per valor de 240.000 €, mentre que en plena crisi econòmica Mercadona és una de les empreses de l'estat espanyol amb més beneficis. En els darrers comptes presentats, el 2011, indicava uns beneficis de 474 milions, un 19% més que l'any anterior. I la facturació va créixer d'un 7,9% més, fins a 16.448 milions.

Aquest model empresarial pot anar a més gràcies a les facilitats que li pot oferir el nou marc legal del govern balear, que esdevé una passa més en la tendència a la liberalització salvatge. La nova llei de Bauzà ofereix encara més avantatges a les grans superfícies i pot acabar d'ofegar per complet el petit comerç, alhora que esdevé un factor més de massificació de les illes i un agreujant per al fràgil equilibri i la sostenibilitat, sobretot de les illes més petites. Després d'aprovar-se al ple del Parlament el Decret Llei 11/2012 de 19 d'octubre, que modifica la Llei 11/2001 de 15 de juny, permet que qualsevol establiment comercial de les Illes pugui obrir al públic de dilluns a dissabte fins a 90 hores, un 25% més que a l'actualitat, i disposarà de deu festius d'obertura a l'any, dos més que fins ara. A més, el Partit Popular ha aprovat la iniciativa d'estendre a tot l'any la vigència de la declaració de zona de gran afluència turística (ZGAT) amb la qual es dóna llibertat completa d'horaris comercials a determinades àrees dels municipis que ho sol·licitin.

ESPORT 13

L’ACCENT 243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

El Celta de Vigo no contracta al tècnic Salva Ballesta pel seu espanyolisme militant RAFA ESCOBAR MANISES

Els darrers dies l’exfutbolista Salva Ballesta ha estat portada de nombrosos periòdics i mitjans de comunicació. Ballesta, fins ara en l’equip tècnic de l’entrenador Abel Resino ha estat vetat per la directiva del Celta de Vigo, que ha posat com a condició per a la contractació de l’entrenador, que aquest prescindirà dels serveis del seu segon.

Segons sembla, un sector important de l’afició del Celta no veia amb bons ulls l’arribada de Ballesta, qui en nombroses declaracions ha mostrat el seu espanyolisme militant. Fins i tot va arribar a faltar al respecte al futbolista Oleguer Preses, el qual en diverses ocasions s’ha mostrat favorable als postulats de l’esquerra independentista catalana, quan va afirmar que donava la mateixa importància a les seues idees que a un excrement de gos.

Molts han segut els excessos verbals del personatge davant els mitjans de comunicació. Com també eren conegudes les seues celebracions dels gols que marcava fent la salutació militar, fet que no ens ha d’estranyar si tenim en compte que Ballesta és membre d’una família de tradició castrense. De fet, seu espanyolisme, sovint provocador va tindre com a conseqüència que en determinats estadis fóra rebut amb sonores xiulades, és el cas de San Mamés o el Camp Nou. El dissabte passat, un cop el Celta va perdre el seu partit de Lliga front al Getafe per tres gols a un, la directiva del club de Vigo va decidir trencar la seua vinculació contractual amb l’entrenador Paco Herrera. Com sempre ocorre, en el moment que un entrenador està a punt de ser acomiadat, sorgeixen una sèrie de noms com a candidats a substituir-lo. De tots aquests, l’escollit va ser Abel Resino.

En fer-se públic l’equip tècnic que l’acompanyaria en aquesta nova etapa ràpidament esclatà la polèmica. Les xarxes socials començaren a rebre missatges de protesta i oposició de nombrosos seguidors del conjunt gallec que s’oposaven a la contractació de Ballesta. El club davant la riuada de correus i tweets en aquest sentit, així com

L’afició del Celta s’ha oposat a l’arribada de Salva Balesta

del posicionament públic d’algunes penyes significatives, va comunicar a Abel Resino la necessitat

de no incloure a Salva Ballesta en el seu equip tècnic. Resino i el seu representant acceptaren i Balles-

ta fou exclòs del contracte.

Ràpidament des dels mitjans de comunicació estatals es presentà l’a-

L’atleta Marta Domínguez novament sota sospita en l’Operació Puerto RAFA ESCOBAR MANISES

Durant les vistes orals de l’operació Puerto que estan tenint lloc les darreres setmanes una cosa sembla clara, ens trobem davant d’una xarxa de dopatge a gran escala i no únicament d’un assumpte limitat al ciclisme, esport al que resulta fàcil carregar tota la responsabilitat per haver perdut tot el crèdit.

De fet unes recents declaracions de John Fahey, president de l’Agència Mundial Antidopatge, a un conegut diari conservador espanyol, apunten a que no serien ciclistes els únics implicats en el cas.

Fahley dóna per segura la participació en la xarxa com a beneficiaris d’ autotransfusions de futbolistes, atletes i tenistes. De la mateixa manera manifesta que deurien eixir a la llum el nom de tots els

implicats i no reduir el cas als ciclistes que ja han confessat la seua participació.

Aquesta llista de noms, de moment no ha transcendit en la seua totalitat, però de mica en mica es van coneixent alguns detalls a mesura que es van examinant els papers del doctor Fuentes.

Un nom recurrent és el de l’atleta palentina Marta Domínguez, excampiona del món dels 3000 metres obstacles. Segons ha transcendit i s’ha publicat en diversos periòdics, els papers del metge indiquen que Domínguez seria client del doctor Fuentes almenys des del desembre de l’any 1997, aquesta referència es basaria en una prescripció del metge on es fa menció a la pacient Marta Dgz. Presumptament el seu nom tornaria a aparèixer en una mena de programació mèdica de l’any 2005

sota les sigles MZD. El tercer indici faria referència a unes bosses de sang que tenien escrit un nom, Urko, nom idèntic al del gos de l’atleta segons ella mateixa va reconèixer. Aquest indici es reforçaria amb el testimoni del ciclista italià Ivan Basso, qui va confessar haver-se fet autotransfusions, explicant que l’equip de Fuentes tenia com a pràctica etiquetar les bosses de sang amb els noms de les mascotes dels esportistes.

No és un fet nou que es relacione a Marta Domínguez amb xarxes de dopatge, ella mateixa fou jutjada per l’operació Galgo, acusada de tinença i distribució de productes dopants. Després d’una intensa campanya mediàtica per part d’alguns mitjans al·legant una persecució contra l’atleta a causa de la seua militància política al Partido Popular, l’atleta fou

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

fer com a un exemple d’intolerància ideològica i antiespanyolisme per part dels sectors més radicals del nacionalisme gallec. La víctima d’aquest comportament seria una persona exemplar que utilitzant la seua llibertat d’expressió havia manifestat en reiterades ocasions les seues preferències identitàries.

En la mateixa línia s’ha volgut limitar l’oposició a la contractació del tècnic a les pressions d’una minoria de l’afició del club, en concret a la penya antifeixista Celtarras, tractant així de desacreditar una oposició que, segons sembla, ha sigut molt més àmplia.

Aquest enfocament tendenciós ha obviat els nombrosos excessos verbals del personatge, la seua apologia del militarisme, així com la seua estudiada ambigüitat pel que fa als seus posicionaments respecte a la Guerra Civil i la dictadura franquista.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

absolta per un defecte de forma a l’hora d’obtenir les proves. El tribunal va declarar nul·les les escoltes telefòniques, invalidant així una de les proves principals.

Caldrà veure fins on s’arriba al judici, sembla una evidència que hi ha molt més del que s’ha fet públic, hi ha sospites de que poden haver implicats esportistes importants a més de Marta Domínguez.

Futbolistes, tenistes i atletes de ressonància. Podrà o voldrà la jutgessa estirar del fil? Hi haurà pressions per no fer públics els noms de la llista? El que sembla una evidència és l’opacitat que sempre rodeja tots els afers de dopatge a l’Estat Espanyol, on l’esport d’elit sembla molt lluny de la regeneració a causa dels nombrosos interessos econòmics i polítics que arrossega com un llast.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

El monumental llegat d’Al Tall Josep Vicent Frechina VALÈNCIA

’octubre passat, amb un comunicat fred i escarit, Al Tall anunciava la seua intenció de posar punt i final a una trajectòria musical de vora quaranta anys. No cal dir que l’anunci va suscitar una petita commoció en l’àmbit cultural català, va despertar la mala consciència d’algunes institucions que intentaren ocultar amb correccions d’última hora la seua llarga hostilitat —o desídia en el millor dels casos— envers la formació i ens deixà el cos amb un regust agredolç que encara persisteix.

Més agre que dolç: diguem-ho clar també. És cert que quaranta anys d’esforç sostingut i un llegat de les dimensions del seu atorguen al comiat una condició incontrovertible de descans merescut davant l’obra acabada. Però no ho és menys que l’anunci arriba d’una forma més o menys intempestiva i al seu darrere se sospita més cansament que plenitud: cansament davant d’un país que en aquests quaranta anys no ha deixat de renunciar i de corrompre’s i d’una societat apàtica llargament sotmesa a una severa síndrome d’Estocolm i especialitzada en maltractar, per acció o omissió, els seus actius culturals més sòlids i compromesos.

Tanmateix, el regust amargant del final s’alleuja sensiblement en acarar-nos al seu llegat. Un llegat que comença pel seu formidable cançoner reblert de peces integrades amb ple dret en l’imaginari col·lectiu —Tio Canya, Cançó de la llum, Cant de maulets, No en volem cap, Lladres...— i d’altres que, sense haver assolit la popularitat d’aquestes, perduraran com a fites lluminoses del seu talent musical: les incloses, per exemple, al disc Tocs i vares (1983), cim artístic de la seua pro-

L

ducció i materialització pràctica del seu renovador ideari en l’àmbit de les músiques d’arrel tradicional; o algunes de les peces recollides al seu darrer enregistrament, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), fruit de la seua definitiva interiorització del llenguatge musical de la tradició.

Més enllà, però, de l’incontestable valor del seu llegat material, hi ha un altre llegat de caràcter intangible que supera amb escreix les dimensions i la transcendència d’aquest i que ateny a tres

àmbits diferents però clarament complementaris.

Primerament, la seua importantíssima contribució a la rehabilitació cultural i nacional del país: poques campanyes de sensibilització lingüística poden competir amb l’eficàcia instructiva del Tio Canya; cap lliçó d’Història assolirà mai una penetració social del calat de l’aconseguida per Quan el mal ve d’Almansa (1979); i difícilment trobarem una relació de geografia sentimental més ben parida que la que ens oferia Darrer diumenge d’octubre, per

posar només tres exemples eloqüents de la seua decisiva incidència popular.

En segon lloc, la seua forma de percebre la tradició, no només com a un patrimoni del passat que calia recollir i codificar —amb la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana convertida en gloriosa plasmació d’aquest discurs—, sinó com a una “llengua materna” musical que calia aprendre i assimilar per poder expressar-hi sentiments actuals i adreçar-se amb ella a un públic contemporani. Ells en varen dir d’això riproposta, manllevant un terme italià que ha fet fortuna. L’actual eclosió del folk valencià és completament deutora d’aquest tarannà pioner i trencador.

I, finalment, la descoberta de la Mediterrània com a marc conceptual en el qual havia d’inserir-se qualsevol producció musical que es volgués erigida a partir de referents expressius autòctons. La seua instigació en el terreny teòric i pràctic —estaven al darrere de l’organització de les Trobades de Música de la Mediterrània— obrí uns horitzons artístics insòlits que encara avui donen fruits esplendorosos.

Segurament, ningú no ens llevarà aquest mal cos que ens deixa el seu comiat, especialment quan acaben els fastos organitzats amb el seu motiu arreu del país, però almenys tenim el consol que aquest monumental llegat romandrà amb nosaltres per sempre.

Eugenio Trías: roda el món i torna al born Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

l 10 de febrer va morir el filòsof Eugenio Trías a la mateixa ciutat on havia nascut: Barcelona. Un personatge rellevant perquè la seva obra filosòfica, escrita íntegrament en castellà, el va convertir en un dels pensadors catalans més prestigiosos de la seva època, però també perquè la seva trajectòria des del punt de vista polític és molt característica dels processos històrics que va viure.

Fill d'una família de l'alta burgesia barcelonina, de pare falangista, Trías va néixer l'any 1942. Uns anys abans, el seu pare havia estat testimoni rellevant en el judici que va concloure amb la condemna a mort del dirigent d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, acusat de separatisme. El fet que TV3 produís, l'any 1995, un reportatge sobre aquests fets va motivar una demanda dels tres fills (un d'ells l'advocat i exsenador del PP Jorge Trías Sagnier, implicat en el cas Bárcenas). La demanda va permetre congelar durant un temps el reportatge però va ser finalment desestimada.

Trías es va llicenciar a la Universitat de Barcelona l'any 1964 i va prosseguir els seus

E

estudis a Pamplona, Madrid, Bonn i Colònia.

La seva primera obra, La filosofía y su sombra, es va publicar el 1969. Aquest i els següents llibres es caracteritzen per la forta influència de la filosofia francesa immediatament anterior (Deleuze, Foucault, Lacan), molt marcada per la influència de Nietzsche. Com ells, Trías malgrat no ser mai un filòsof irracionalistas'enfrontava a la confiança en la raó occidental que caracteritzava corrents influents a la seva

època com la filosofia analítica o el marxisme.

Així tractà l'irracional amb temes com la bogeria (Filosofía y carnaval, 1970) o el pensament mític i màgic (Metodología del pensamiento mágico, 1971) Això no va impedir que durant un curt període milités al PSUC, com tants altres membres de la intel·lectualitat burgesa barcelonina.

Eren els temps de Bocaccio i la gauche divine, durant els quals va ser captat a la militància

per Joaquim Sempere i va impartir formació sobre Hegel. El treball filosòfic de Trías va continuar centrant-se, en qualsevol cas, en els límits de la raó, amb obres com Tratado de la pasión (1978), sobre l'amor-passió, o Lo bello y lo siniestro (1981), sobre allò sinistre com a límit del bell i el sublim.

Ja en plena monarquia constitucional va participar en el projecte de Pacte Cultural a l’època del conseller Joan Rigol, amb l'objectiu suposat de superar el clientelisme de les administracions, de manera que cada una (estatal, autonòmica i municipal) deixés de donar suport exclusivament a les seves institucions culturals per treballar conjuntament en un projecte global. Un fracàs que va acabar amb la dimissió de Rigol el 1985. Probablement aquest sigui el punt d'inflexió que condueix Trías cap a uns posicionaments espanyolistes encara maquillats de progressisme. En aquesta atmòsfera va ser redactor i signatari del primer manifest del Foro Babel, contra la política lingüística de la Generalitat, l'any 1996. Com en tants altres casos el vernís progressista va anar saltant i el Trías dels últims anys es va manifestar, com a articulista, en l'espectre ideològic del PP. Roda el món i torna al born.

CULTURA 15

L’ACCENT 243 DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013

lliu

Ressenya de la quinzena Astèrix. La Gran Col·lecció

Recuperar els valors d’un clàssic Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

i és cert que la veritable pàtria és la infantesa, llavors podem calibrar la importància que per moltes xiquetes i xiquets ha tingut la lectura de còmic en català. No només per assumir que aquesta era la seva llengua sinó també interioritzar la normalitat del seu ús i estranyar l'opinió d'aquells que la volen menystenir. Moltes són les sèries i personatges que podríem esmentar en aquest sentit però, n'hi ha un parell que sens dubte mereixen especial atenció: Astèrix i Obèlix.

Recentment Salvat ha iniciat una nova edició de les seves aventures sota el nom de Astèrix.La Gran Col·lecció, de la qual per ara han vist la llum deu àlbums.

Aquest títol tan barroc està justificat per la cura que s'ha tingut en la seva producció, que inclou una nova retolació així com una restauració dels traços i els colors. I val a dir que una breu ullada a les precàries edicions antigues ens convencerà que realment feia falta dur a terme aquesta tasca. Estem segurs que qualsevol amant del còmic sabrà valorar-la, així com gaudir d'unes històries amb diverses capes de lectura que conserven tota la seva capacitat de fer-nos somriure i fins i tot riure obertament. Tampoc no descobrirem ara la importància de l'obra de Goscinny i Uderzo. Tant des del punt de vista artístic, com pel que fa a la seva rellevància dins la cultura popular, és de sobres coneguda.

La qüestió serà més bé destriar si Astèrix és encara un còmic que puguem donar a llegir als infants dels nostres dies, tants

S

anys després de la seva publicació original.

Segurament que qualsevol xiqueta o xiquet a qui agrade llegir s'ho passarà d'allò més bé amb un àlbum d'Astèrix, malgrat pertànyer a la generació dels anomenats “nadius digitals”. Però no és això sobre el

que hem de reflexionar. Hem de pensar que la lectura a certes edats no és només un entreteniment sinó també una qüestió d'assumpció de valors i una font d'ensenyaments.

Les objeccions que podem posar-li a

Astèrix des d'aquest punt de vista són diverses. La més obvia és un masclisme que redueix el paper de les dones a la mínima expressió, això sí, amb notables excepcions.

Tot i així, val a dir que no és res comparable al d'altres clàssics francobelgues com Tintin o Els Barrufets. En contrapartida, podem citar diversos aspectes positius, el primer dels quals és la fermesa de les conviccions dels protagonistes i l'humor amb que s'enfronten als problemes, lluny de la retòrica del sacrifici. En tots els àlbums hi traspua una ètica de la resistència festiva que ens sembla molt saludable.

Com sabreu, Astèrix i Obèlix són els herois de l'únic llogaret lliure d'una Gàl·lia ocupada per l'Imperi Romà, i és en aquest context que hi un altre aspecte positiu: les mostres d'amor a la seva terra i d'afirmació de la pròpia identitat front a la imposició. Un comportament que, malgrat allò que diuen alguns, no sembla curar-se al llarg dels seus viatges. Hi ha qui ha volgut interpretar-ho com una mostra del xovinisme francès però, també podem capgirar-ho fàcilment al nostre favor i treure'n una bona lliçó. El paral·lelisme és ben clar, no us sembla?

Història

El Paral·lel: l'escenari ignorat Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

'historiador Ricard Vinyes, a finals dels noranta, publicava La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931).

L'objectiu del treball era “mostrar com les classes socials subalternes es van dotar d'un codi moral que els ha permès estructurar explicacions racionals sobre la naturalesa de les relacions socials i, així, fonamentar objectius socials i polítics que han esdevingut històrics, incorporant-se al conjunt de la cultura nacional”. Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'hi fa una exposició comissariada per en Xavier Albertí i l'Eduard Molner, El Paral·lel, 1894-1939, que ens presenta el principal escenari que va acollir les manifestacions culturals més genuïnes d'aquest procés de construcció del projecte igualitari al Principat.

Resseguint el plantejament d'en Vinyes, El Paral·lel, 1894-1939, exposa el rebuig d'aquesta escena popular i de masses no només pel renaixentisme tardà i pel noucentisme sinó també per “la intel·ligència republicana dels anys trenta”, que es neguen a incorporar a la cultura catalana

L

tot allò que put a popular, negligint “tot un patrimoni que ha restat invisible com a objecte d'estudi i que, sobretot, ha estat amputat de l'imaginari col·lectiu”. Un patrimoni cultural singular “que constituïa el mirall d'unes classes socials subalternes, que demanaven representació i representativitat en una ciutat i un país que es transformaven amb gran rapidesa”.

La gènesi del Paral·lel està vinculat a l'edificació de l'Eixample i a la reestructuració del Passeig de Gràcia de i de la plaça Catalunya, que expulsà molts dels negocis dedicats a fires i a l'esbarjo popular instal·lats provisionalment en aquells terrenys. Que aquests establiments es traslladessin a la zona baixa del Districte Cinquè era raonable si tenim en compte que aquesta zona acollia ja nombrosos cafès-concerts i music-halls, residència també de prostitutes. Però malgrat les bones condicions de l'indret, el

Paral·lel com a espai festiu popular i adscrits a la modernitat no hagués reeixit sense la necessitat de la classe obrera de “trobar espais de representació de la seva pròpia consciència de ser, de constituir una classe social i de buscar paradigmes que la representessin”.

Aquesta primera oferta de fira, amb aires gitanos i flamencs, començà a compartir espai amb la pantomima, herois muts i models exemplars de lluita contra l'adversitat, que es representava al primer

gran teatre que s'hi instal·là: el Teatre Circ Espanyol. A partir d'aquest moment, la proliferació de teatres, salons de festa i cafès no s'aturà fins als anys trenta del segle XX. I la realització d'espectacles anà modificant-se, tot adaptant-se als gustos i tendències del moment. Així, a la pantomima la substituí el melodrama i el drama social; el vodevil, introduït primer per companyies franceses i italianes i “nacionalitzat” per l'Elena Jordi, representant d'un nou tipus de dona que incorpora la laïcitat en els seus comportaments, valors i costums, i pel Josep Santpere; el drama realista, amb un tema central, la prostitució, tractada no com a pecat sinó com a resultant d'unes circumstàncies socials concretes. Vodevil i drama social, que arrenquen a partir de la primera dècada del segle XX, tenen la particularitat d'usar el català com a llengua d'expressió, evidenciant la necessitat que les manifestacions culturals de masses s'adrecin en català a les classes populars. A l'exposició hi trobarem un recorregut per tot aquest patrimoni cultural ignorat gràcies a la nombrosa documentació referida als espectacles i als intèrprets de què es parla i que, malgrat que nosaltres haguem considerat ocultar va ser font d'inspiració i espai d'esbarjo d'alguns dels pintors més destacats del seu temps com ara Francesc Domingo, Isidre Nonell o Pablo Picasso, que immortalitzà una cuplista amb la nova cubista.

DEL 21 DE FEBRER AL 6 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 243

16CONTRAPORTADA

“En Falles, com en la resta de l’any, cal criticar els poderosos” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Per segon any consecutiu heu recorregut al micromesenatge per finançar les vostres activitats. Com ha anat?

La veritat és que estem molt contents de la resposta de la gent, si l'any passat fou un èxit, enguany ho ha estat més encara. Demanàvem 2.600 euros i n'hem recollit 4.835, però allò que més ens satisfà és que el número de mecenes ha augmentat. La lectura que nosaltres fem és que hem fidelitzat els mecenes i en sumem de nous: públic que va gaudir de la festa l'any anterior i enguany volien participar. Cal remarcar, en eixe sentit, que la majoria d'aportacions són de quantitats petites, el que ens indica que la gent li dóna valor simplement al fet de poder ajudar. És evident que amb una senzilla aportació estableixes un major vincle amb la festa. Amb açò no volem dir que si no pots participar al verkami no pertanys a les Falles Populars i Combatives (FPC), ans al contrari, totes les persones que vénen als actes de les FPC i participen ja són fallers populars i combatius. Sense quota!

Gràcies al micromesenatge, la majoraria de les activitats que feu són gratuïtes, però abans d'introduir aquest sistema de finançament ja ho eren també. Respon això a una filosofia de la festa? Òbviament. Sempre hem intentat que totes les activitats que oferim siguen gratuïtes i al carrer, dins de les nostres possibilitats. Creiem que les falles no és poden tancar als casals i que una simple quota no pot ser l'obstacle per gaudir la festa. L'autogestió ha estat el model de funcionament des dels inicis de les FPC. Enguany celebreu el desè aniversari, però ja són les onzenes Falles Populars i Combatives. Tocava celebrar-ho?

Toca celebrar-ho tots els anys. Això del desè aniversari ha estat una excusa més per fer més comboi encara. Fóra de bromes, el desè aniversari és simbòlic: resistir és vèncer! No ens imaginàvem el 2003 que la resposta de la ciutat podria ser tan positiva i que, deu anys després, la salut de les FPC fóra tan bona. Fa goig veure, any rere any, que la feina que fas li agrada a la gent i, a sobre, ens ho passem bé. Creiem que era absolutament necessari viure amb naturalitat la festa major de la ciutat de València, que ha estat menyspreada per amplis sectors de l'esquerra i capitanejada per la dreta més rancia i espanyolista de la ciutat. De fet en aquests deu anys ens hem trobat amb un canvi de mentalitat de la gent: no només hi ha molta gent d'esquerres que es queda i reivindica la festa, sinó que també ve molta

ENTREVISTA

Marc i Lluís, membres de les Falles Populars i Combatives Les Falles Populars i Combatives celebren enguany el seu desè aniversari, tot i que ja són les onzenes falles. Amb motiu de l’aniversari, repassem amb Marc i Lluís aquests deu anys de festa, amb les dificultats i els èxits, els canvis organitzatius i l’evolució dels plantejaments polítics. Les Falles ja no són la festa retrògrada que alguns volien imposar; i les Falles Populars en són un dels culpables.

gent de fora que fins ara tenia una visió hostil de les Falles.

Tornant enrere, quins han sigut els principals obstacles que heu tingut fins arribar ací? I què heu tingut al vostre favor?

Al nostre favor hem tingut la resposta de la gent, que sempre ha sigut molt bona. De la gent i de molts col·lectius i locals de València, que sempre han col·laborat en tot allò que els hem demanat. En contra, l'immobilisme de l'oficialisme faller i de l'Ajuntament. En aquests deu anys ens hem hagut de buscar la vida constantment per trobar espais públics per fer les coses, perquè cada cop que en trobàvem un, a l'any següent l'Ajuntament ens el vetava.

També ens hem trobat que algunes Falles a qui ens hem apropat han tingut por de col·laborar amb nosaltres. El món de les Falles és molt més plural del que aparenta, però alhora està rígidament controlat des de dalt de manera que la projecció exterior és conservadora i folklòrica, en el mal sentit de la paraula.

Són encara vàlids els plantejaments inicials o ha evolucionat la filosofia de les Falles Populars?

Sí, són encara vàlids. Volíem recuperar el caràcter popular, combatiu i valencià de la festa, i en això queda molt camí per fer. El franquisme i l'anomenada transició han domesticat l'esperit faller i la seua herència és encara una llosa molt pesada sobre la ciutat. De fet, un dels grans defectes de les Falles és que tenen molt poc d'autocrítica i han estat sacralitzades en la mesura que serveixen al poder. La crítica i la sàtira s'han de fixar en el poder, però també en les pròpies Falles, i aquesta és una part important de la nostra tasca. Per això

els plantejaments de fa deu anys són plenament vàlids, encara que les estratègies hagen canviat.

Com ha evolucionat el vostre col·lectiu en aquest 10 anys?

Les Falles Populars i Combatives nasqueren com una iniciativa de l'esquerra independentista de l'horta; amb el temps adquiriren autonomia, i ara som un col·lectiu més ample i divers, però sense renunciar als nostres orígens i plantejaments. Ara treballem durant tot l'any organitzant actes com la Mocadorà, i també col·laborem amb iniciatives veïnals. En aquest 10 anys hem aprés també a aprofitar al màxim internet i les xarxes socials. A mesura que han evolucionat, nosaltres també ens hi hem adaptat i hem contribuït també a obrir una esquerda virtual en la imatge de les Falles.

Tot i que no us considereu un col·lectiu de barri, realitzeu la majoria de les vostres activitats a Ciutat Vella, perquè?

Bé, la relació amb la idea de barri és un poc complexa, i pot ser varie depenent de qui et responga. No, no som un col·lectiu de barri, perquè moltes de les persones que composen l'assemblea no són de Ciutat Vella i, a més, el missatge que FPC vol transmetre no es circumscriu a una àrea delimitada. Malgrat això, amb els anys, hem anat localitzant-nos cada vegada més al barri, com bé dius, no sols en les activitats, sinó en la relació amb els col·lectius, entitats i problemàtiques del barri. Et posaré dos exemples: enguany, la falla s'ha convertit en un procés col·laboratiu en que els creadors que la dinamitzen col·laboren amb diferents col·lectius del barri, no sols amb les falles populars, esdevenint una excusa per fer teixit social.

D'altra banda, FPC està present en Ciutat Vella Batega, que és una mena de xarxa d'entitats del barri... Com veus, és una pregunta que amaga certa tensió (positiva, clar).

Cada cop hi ha més iniciatives per recuperar l'esperit popular i crític de les Falles; penseu que s'està esquerdant l'hegemonia reaccionària d'aquesta festa?

Així és, nosaltres portem deu anys intentant recuperar aquell esperit més crític i satíric que caracteritzava les falles en el seu orígens. És a dir, lluny del clientelisme polític que impera en l'àmbit faller actual i de l'establishment de

la Junta Central Fallera. Aquest aire fresc, front l'hegemonia reaccionària, no és exclusiu nostre. Hi ha molta gent que des de fa molt anys lluita per unes falles més critiques, combatives i valencianes. Tenim l'exemple de la incansables Arrancapins o l'Associació d'Estudis Fallers, els quals ens han acollit estupendament. La sensació que tenim és que les noves generacions ja no veuen les falles com a quelcom aliè, sinó que tenen ganes de viure-les i fer les pròpies. Ja no volen fugir de la ciutat. Això és tot un èxit. Un èxit de la gent que porta anys treballant per tornar aquesta festa al poble i als carrers.

Quina relació teniu amb la resta de col·lectiu que organitzen Falles alternatives?

De suport mutu. Som partidaris de que quan més barris de la ciutat tinguen les seus pròpies falles alternatives o, dintre de l'oficialitat, amb plantejaments ben diferents, més guanyarà la ciutat. És tot un comboi la consolidació de falles alternatives al Cabanyal, a Mislata o les consolidades a Benimaclet, de la mà del CS Terra, que porten molts anys també. Des d'aquesta perspectiva, tota forma de col·laboració entre aquestes realitats és benvinguda.

Tenim clar que totes compartim un objectiu comú: fer espai en la ciutat a una manera diferent d'entendre la festa, relacionada amb la recuperació del caràcter satíric i bròfec amb els poders; d'elaborar les falles de forma horitzontal i lluny dels “fastos” de l'oficialitat fallera, així com d'innovar sobre la base de la cultura popular.

L'any passat, per primer cop en molts anys, les mascletaes es convertiren en escenaris de protesta i reivindicació.

Com veieu la Intifalla des del vostre col·lectiu?

Creiem que la protesta i la reivindicació són pròpies de les Falles. Així, quan els polítics acusen la gent que protesta de voler polititzar la festa, nosaltres els acusem els polítics de voler despolititzar-la -és a dir, de domesticar-la- i, per tant, desvirtuar-la. En falles, com la resta de l'any, cal criticar els poderosos, i dir-los allò que no els agrada sentir. Mesquí ens sembla quan l'alcaldessa és refugia darrere de la seva Cort d'Honor enlloc de donar la cara i quan acusa els que estan baix del balcó de voler insultar les falleres. Alcaldessa, ministres i presidents: les protestes van contra vosaltres, no contra les falleres!

LA REMATADA

Perseguides AQUIL·LES RUBIO ALACANT

La Policia Nacional espanyola ha iniciat una campanya d’intimidació i persecució dels militants independentistes a Alacant. Des de l’estiu, s’han succeït les identificacions, els seguiments i les coaccions. Si en un principi secretes i uniformats es dedicaren a actualitzar els seus fitxers, identificant les militants durant les habituals encartellades o “rutinàriament” pel carrer, al llarg de la Vaga General del 14 de novembre feren uns pas endavant, agredint 3 militants, i perseguint durant més de 12 hores cadascun dels passos de la trentena de persones que conformaren els piquets nocturns i matiners de l’Esquerra Independentista. Les militants i col·laboradores d’Arran, Endavant i el Sepc hem hagut de suportar des de l’estiu la xuleria i la prepotència, la violència i la impunitat d’uns policies ben pròxims al feixisme: quan encartellem, quan ens reunim, quan organitzem una xerrada, quan ens mobilitzem. I els hem tingut damunt, també, quan hem eixit de festa, o en la nostra vida personal i familiar.

Els agents de la Brigada d’Informació assignats a l’independentisme han tingut bona feina al carrer, i és de suposar que també electrònicament, controlant les xarxes socials, els correus i el mòbils. Diuen que la Brigada d’Informació disposa, només a Alacant, de 180 agents. Massa peix per a tant poc caldo. Ho hem suportat amb paciència i autocontrol, sabent que la repressió forma part intrínseca de la pròpia militància política, i conscients de que les persecucions policials tenen molta relació amb el creixement militant i polític de l’Esquerra Independentista a la ciutat.

I és que en els darrers dos anys s’han multiplicat les capacitats d’intervenció en Alacant tant per l’augment de la militància com per l’experiència acumulada en els anys anteriors.

Malgrat això, la Policia sap a qui atacar, sap de les nostres febleses. Precisament perquè ens coneix, i perquè sap del que podem arribar a ser capaços, ens ataca allà on ens pot fer mal.

On ens pot desmoralitzar; on ens pot afectar. I envia els seus agents als hostals on pernoctem. I envia els seus amics feixistes a sabotejar el local on ens reunim. Sap de la joventut de la major part de la militància. Sap de la feblesa d’una xarxa social encara incipient i poc cohesionada. Sap de l’aïllament geogràfic, amb el nucli independentista organitzat més pròxim a 100 kilòmetres. Sap de les nostres limitacions i incapacitats polítiques. Sap de l’encara reduït cercle polític. I sap que no som de pedra.

Per això és tan important que el Quim Arrufat s’acostara a xerrar-nos el passat 2 de febrer, o que el Cesk vinga el 25 d’abril a cantar-nos, o que ningú ens acuse de desitjar la “unidad de destino en lo universal” quan reivindiquem la unitat dels Països Catalans. Com si no necessitàrem, cada matí, una bona dosi de moral per a comprar el pa i no el pan, demanar un tallat i no uncortado, o refrescar-nos amb un got d’aigua i no amb un vaso de agua. Com si no necessitàrem, cada matí, una bona dosi d’energia per a continuar en aquesta llarga lluita.