Accent 244

Periòdic popular dels Països Catalans

244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

La irrupció de la revolució bolivariana al final del segle XX fou una arribada d’aire fresc per l’Amèrica del Sud i per a l’esquerra revolucionària internacional, quasi òrfena de referents polítics i humans. La mort del seu màxim impulsor és una pèrdua incommensurable, però ens deixa com a llegat un projecte més fort que mai, una esquerra esperançada i una lliçó de dignitat contra l'imperialisme.

La intifalla torna amb força

SUMARI

Amb l’arribada de les mascletades de Falles, la Intifalla s’ha reactivat sota el balcó de les autoritats. Desenes de persones acudeixen cada dia amb sobres fets a mà i amb pancar-

tes vàries per relcamar la dimissió de l’alcaldessa i per exigir la fi de la corrupció. >>Països Catalans 7

Endavant celebra la VII Assemblea Nacional L'organització política Endavant OSAN ha celebrat la seva setena Assemblea Nacional. Uns dos-cents militants de l'organització es van reunir per a tancar la primera fase del procés de debat que han engegat enguany. Els eixos de discussió han estat sobretot d'índole estratègica i organitzativa. Fer una proposta programàtica per a la Unitat Popular, clarificar quin ha de ser el paper d'Endavant dins l'esquerra independentista i com s'ha d'organitzar per poder fer front a aquest repte. >>Països Catalans 5

Més: la nova aposta del progressisme mallorquí

Deu anys de Falles Populars i Combatives

Més per Mallorca representarà a partir d’ara el projecte polític que el Partit Socialista de Mallorca, Iniciativa Verds i Entesa per Mallorca ja iniciaren el 2011. >> Països Catalans 4

Reproduïm un text del llibret de les Falles Populars i Combatives que repassa els deu anys d’història d’aquest col·lectiu que va néixer per recuperar l’esperit originari de la festa valenciana. >> En Profunditat 8 i 9

ENTREVISTA

El Malson d'Orwell. Control social i noves teconologies El Malson d'Orwell. Control social i noves teconologies és el títol del llibre que ens els darrers dies ha presentat Alerta Solidària i que ha estat editat per Tigre de Paper. Aquesta quinzena parlem amb en Xavi Pellicer, portaveu d'Alerta Solidària per tal que ens faci cinc cèntims del projecte que l'organització acaba d'encetar. >>Contraportada 16

El silenci dels mitjans D’ençà l’esclat de la crisi, els drames humans derivats de les penúries econòmiques s’han multiplicat, però com han tractat els mitjans aquests casos? Amb cautela, evitant sobredimensionar-los, desconnectant-los en la mesura del possible de les seves causes reals i negant-se a assenyalar culpables. >> Economia 12

JOSEP VILLAROYA PÀG. 2 // TAIS BASTIDA PÀG. 2 // ANNA GABRIEL PÀG. 3 // SIMÓN VÀZQUEZ PÀG. 16

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Luxe? Quin luxe?

JOSEP VILLARROYA VALÈNCIA

La crisi, el que anomenen crisi, no és ja ni tan sols una estafa: és un saqueig, una transferència massiova de riquesa des dels treballadors a les rendes altes, a les grans empreses i al sector financer”.

(Isaac Rosa) Llegint un article del diari, d'eixos que apareixen en el suplement de diumenge, em trobe amb una notícia on s'explica que un dels pocs sectors econòmics que creixia durant tres anys seguits -el 2010, el 2011 i el 2012- a escala internacional era... el sector del luxe!!. El 2012 assolí una facturació global de 212.000 milions d'euros, amb un creixement del 10% respecte a l'any anterior. Vaig pensar, però, que això només devia ser a nivell internacional, que tal vegada l'augment del consum d'aquest tipus de productes era resultat del creixement dels nous rics dels anomenats països emergents...

Doncs no, anava errat! La curiositat ha fet que cercara informació sobre aquest sector als Països Catalans i a l'Estat espanyol, i em trobe amb una web d'una anomenada Asociación Española del Lujo, que es fa dir Luxury Spain -més glamurós!-.

Per a més informació, la seu es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Aquesta associació ha publicat un informe on detalla que el sector espanyol de productes i serveis de luxe tancà el 2012 amb unes vendes d'uns 4.800 milions d'euros, el que suposaria un creixement del 14 % respecte a l'exercici anterior. Quins productes promocionen? Caviar, cava i altres menjars delicatessen, restaurants i hotels luxosos-, perfums i joies...

Si més no, resulta curiós, en un context com l'actual, en el qual l'economia mundial creix moderadament, i fins i tot en alguns llocs està en recessió. Quines són les claus d'aquest èxit en temps de crisi? Doncs precisament l'altra cara de la moneda: la retallada de drets socials, els acomiadaments i l'atur, l'empitjorament de les condicions laborals, les privatitzacions, els desnonaments... tot el que nosaltres perdem va a parar a les mans de la minoria.

Així doncs, és ben clara la relació directa entre l'acumulació del capital, per una banda, i el fenomen de la pauperització. Això, ja ho sé, no és nou, ja fa més de cent cinquanta anys que Marx ho va assenyalar, però sembla que durant dècades alguns ho havien oblidat, i fins i tot ho volien soterrar: això és cosa del passat!, sou quatre gats!, ja traieu els morts a passejar!... Tant se val si fa cent cinquanta o dos mil anys, com si la llei de gravitació perdera vigència per haver estat formulada el segle XVIII!!

El somni d'aspirar a tindre el cel en la terra, l'ambició d'enderrocar el capitalisme i l'aspiració d'una societat sense classes, l'anhel pel comunisme... Cal fer servir les idees de Marx, perfeccionades amb el temps, millorades amb l'experiència, actualitzades als nous temps. Oblidar, abandonar, arraconar el seus ensenyaments és un luxe que no ens podem permetre!

COL·LABORACIÓ

TAIS BASTIDA*

Kubala Moreno i Manchon

Som capaços de validar històries televisives humaníssimes protagonitzades per detectius privats i mossos d'esquadra que vulneren la intimitat de les persones i cometen “petites trampes” per esquivar limitacions legals incòmodes que impedirien el triomf de la justícia. I també som capaços d'empassar-nos com a creïbles argumentacions al·lucinants que equiparen escoltes il·legals amb buidats d'informació de caràcter públic. Argumen-

“Ni ens hem amagat, ni hem atacat cap persona, ni hem violat cap intimitat, ni hem fet cap guerra bruta...”

tacions bombardejades per terra, mar i twitter, capaces de convertir-nos en experts de la recerca patrimonial, en lleis i advocats del diable que troben però irrellevant fer malabars amb interessos públics i privats. Gran poder de confusió, la d'alguns, i poderosa síndrome d'Estocolm, la nostra (la social).

La CUP es va equivocar contractant un tipus d'empresa que, malgrat recomanacions, mala sort o el què sigui, no podia secundar mai. És una reflexió política que només la CUP podia fer i cap altre partit farà. Però no la vam fer quan tocava. És un error que mereix les corresponents disculpes a les companyes de lluita i a les persones que políticament fan aquesta reflexió. Però no a qui subscriu a cegues el missatge enverinat: ni tots els

Número 244 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Andeu Merino, Pau Catadau, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran, Montse Venturós (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori Esports: Rafael Escobar Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert, Gerard Sala Han col·laborat en aquest número: Josep Villaroya,Tais Bastida, Anna gabriel, David Carmona

partits som iguals, ni hem fet res il·legal (hauríem utilitzat algun testaferro, no?), ni ens hem amagat, ni hem atacat cap persona, ni hem violat cap intimitat, ni hem fet cap guerra bruta... I sí, la dedicació militant és limitada, l'acció política pot anar acompanyada d'encàrrecs externs (o ens comprem

una ciclostil?) i cagar-la, tot i que el “camp de mines” que és Catalunya ens obligui a una extrema prudència, i la lluita contra la corrupció és quatre cops costosa (diners, hores, paciència i sacrifici personal majúscul si les coses surten així de tortes).

Algú filtra la informació, la jus-

ta en cada moment. Método3 només ha fet 169 feines en la seva història? Casualitat, que d'aquests només aparegui qui fa l'encàrrec en tres ocasions? I la parcialitat d'alguns em sembla manifesta: voluntària o no? He quedat sorprès amb el recompte de notícies digitals que els mitjans han fet sobre Método3 i els partits polítics, on hi destaca sorprenentment la CUP en el cas de VilaWeb (li dedica 5 de les 11 notícies que ha fet relacionant un partit amb M3), l'ARA (el segon partit més tractat) i Nació Digital (4 d'11 notícies, potser comprensible per l'edició del Camp); CiU lidera el rànquing de La Vanguardia i a l'ARA; en canvi m'ha semblat més equilibrat el criteri d'El Punt Avui (la CUP va pel darrera de CiU, PP i PSC en número de notícies M3).

Amb el què tots coincideixen, però, és amb com s'ha de tractar el cas de Guardiola (no tractar). Em sorprèn el biaix respecte la importància de cada cas. És una simple recerca limitada a aquests diaris i em puc haver deixat notícies, m'he guiat per les impressions d'aquests dies. Si algú vol els enllaços o recompte detallat m'ho pot demanar pel facebook. *Tais Bastida és membre de la CUP de Valls

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Calma a la cova d’Alí Babà Segons La Vanguardia del 4 de març “Suïssa limitarà els sous dels grans directius”. La mesura (que encara està per legislar) sembla que es fonamenta en un “referèndum contra les primes i els sous abusius” que els suïssos i les suïsses van votar favorablement amb una proporció del 67'9%. Que puguin votar una mesura que afecta directament la gestió interna de certes empreses és una cosa per celebrar. Però hom comença a sentir la mosca rondantli l'orella quan veu la rebuda entusiasta dels mitjans de la burgesia pàtria, que normalment fan bona la dita castellana segona la qual “cuando veas las barbas de tu vecino pelar pon las tuyas a remojar”.

Xavier Antich, director del pamflet del Comte de Godó troba que “va cobrant importància la democràcia participativa per sobre dels aparells dels partits”. La resposta a aquesta enigmàtica conversió a les mels de la democràcia directa es pot trobar fàcilment llegint la notícia a les pàgines interiors: totes les mesures suggerides (i encara no legislades) beneficien els accionistes: “l'assemblea d'accionistes es pronunciarà cada any sobre els sous del consell d'administració”, “els accionistes elegiran els membres del consell d'administració i direcció”, etc. És a dir, que els consells d'administració i lesjuntes d'accio-

nistes, que porten dècades de barra lliure a costa de la partida de despeses salarials, es repartiran el pastís d'una altra manera. Però ni un duro del que s'estalviï revertirà en benefici d'aquells assalariats (la immensa majoria) que no posseeixen accions de cap empresa. La patronal suïssa ha intentat practicar el clàssic xantatge emocional: “la patronal adverteix que moltes empreses se n'aniran de Suïssa”.

Però aquest cop la cançoneta no podia anar gaire lluny, car una associació d'accionistes ha respost: “Estem convençuts que l'electorat ha millorat la posició de Suïssa com un bon lloc on fer negocis en reforçar els drets dels accionistes”. De manera que el negoci continua estant en bones mans.

Deu ser per això que el Consell d'Administració del Vaticà no ha inclòs el tema a l'ordre del dia del seu nou conclave. Hi preferiran parlar de minúcies tals com la successió de Benet XVI que, lliure de la legislació suïssa i desconeixedor de l'existència de la paraula “referèndum”, es podrà patejar tranquil·lament la indemnització en còmoda reclusió a un convent el nom del qual no vull recordar. Tot rutlla perfectament, per tant, a la cova d'Ali Babà, malgrat que Joan Carles I “tardarà entre dos i sis mesos a recuperar-se” i Isabel II

d'Anglaterra estigui “ingressada per gastroenteritis”.

Però la calma dels patrons no apaivaga els seus bufons. El fet que el Comte de Godó gaudeixi tranquil del producte del treball de les seves suoroses plantilles no disminueix l'entusiasme trepa d'Elisabet Sabartés, que magnificava fins el ridícul, en el mateix número, una manifestació de 3.000 estudiants (d'aquestes que els nostres estudiants organitzen cada curs, de vegades més d'un cop) que “exigeixen la “veritat” sobre Chávez”. Ni el piloteig babós a CiU i els seus dirigents de Francesc-Marc Álvaro, preocupat pel “menyspreu a l'interès general” (vés per on, ara escriu sobre metafísica). L'angoixa l'aparició de “noves veus i noves organitzacions que fan esmenes a la totalitat i intenten transformar el malestar i el rebuig en una alternativa o en un revulsiu” (malparits descastats, com ens poden fer això!). “Populistes, demagogs, pallassos, totalitaris” i els clàssics adjectius que tot sovint dediquen als adversaris del poder tota aquesta casta de bufons com Sabartés i Álvaro que li escriuen una literatura a mida als populistes, als demagogs, als pallassos i als totalitaris per què, mentre, ens puguin desvalisar sense més preocupacions.

OPINIÓ 03

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

ANNA GABRIEL

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Allò dels cent primers dies de govern…

Algú va creure que s’havien de donar cent dies a un govern per tal de poder valorar de forma global la seva acció política. Té a veure amb alguna cosa així com la indulgència necessària o amb el fet de creure que es necessita un temps per situar-se en tot el que té a veure amb la gestió de l’àmbit públic.

El fet és que l’actual govern, malgrat tingui, segurament, alguns aspectes en els quals ubicar-se, com per exemple una pèrdua important de suport electoral, una minoria incòmode i uns socis de pacte de governabilitat, als que fins fa pocs dies, tractaven amb cert menyspreu pel fet de ser la representació dels subalterns, no necessita dels cent dies per a analitzar res. Ho sabíem quasi tot.

El que mereix, potser, més atenció, sobretot per nosaltres mateixes, és com han estat els cent primers dies de la CUPAE al Parlament. Algunes, en l’intens debat que sempre ha acompanyat la proposta de concórrer a eleccions supramunicipals, sempre havíem apuntat alguns riscos inherents a l’obtenció de representació així com, de la mateixa manera, érem capaces d’entendre que la incursió d’un discurs rupturista a la Ciutadella podria significar una alenada necessària en aquella cambra envellida.

I les dues coses han estat, i són, certes. De moment. La sessió d’investidura del President Artur Mas va ser més autèntica perquè el David Fernández va fer una intervenció que va generar elogis a tort i a dret.

Va ser la primera senyal que feia sentir els votants de la CUP-AE que no havien errat en el seu vot. Era la primera galopada del tant anunciat cavall de troia.

Però en vindrien moltes més; l’exigència de participar d’allò que es va anomenar “cimera pel català” tot plantant-nos a la porta de la reunió i fent que s’obrís la porta al diputat Quim Arrufat. Vam assistir també a la primera roda de premsa en la que no es responia en castellà als mitjans, així com també a les primeres rodes de premsa en les que ens acomiadàvem dels periodistes recordant Millet i les mateixes 400 famílies de sempre...

Intervencions contundents per l’abolició de l’ús de les pilotes de goma, denúncia de les polítiques econòmiques que primen el rescat bancari tot apel•lant a la necessària llatinoamericanització. Però també, i d’igual manera, hem tingut a

la CUP-AE a París, l’endemà mateix que assassinessin les companyes militants kurdes a la seu del Centre Cultural, hem donat suport a la PAH de Sabadell tancant-nos en una entitat bancària. Hem estat al Fòrum de Porto Alegre i a la mani-

“L’ofensiva de la crisi i de l’enriquiment injust de les elits requereix de posicionaments ferms”

festació pels presos de Bilbo. Una mínima mostra del reguitzell de moments, de gestos, de tons, de discursos i de compromisos.

Cent dies per demostrar que les nostres diputades són d’un altre món que no és el del cofoisme que es respira als passadissos del parlament. Que les nostres diputades són militants de base, i un cop acabin els seu mandat, no entraran en cap porta giratòria, sinó que tornaran a militar allà on ho feien.

Que humils, i només sent tres, han fet moure fitxa a d’altres partits...

Ara moltes assumeixen el discurs de la triple crisi i ens parlen del fil roig que ve del passat. Reconeixen que la Declaració de Sobirania va ser cuinada en un procés poc transparent i que feia temps que no es deien algunes coses pel seu nom.

Amb tot, però, també hem tingut temps de poder comprovar que molts d’ells frisen per veure que també nosaltres podem trair els nostres principis, s’esforcen en que quedem engolits en la seva dinàmica de reunions a porta tancada i d’escenificacions enganyoses.

Volen, i ho volen amb totes les seves forces, que la quotidianitat de l’acció institucional ens faci abandonar el nostre assemblearisme de base. Volen que tinguem contradiccions, com més millor, i que algun dia es pugui recordar la CUP-AE com allò que no va acabar de ser.

I davant d’aquest mar de perills, davant aquest onatge ferotge que no s’atura, davant de les nostres febleses, que també hi són, dels nostres errors, que segurament també hi han de ser, només ens queda no perdre de vista que la nostra aposta ha de ser la de la construcció d’un espai ampli d’unitat popular; independentista, netament anticapitalista, declaradament rupturista i radicalment democràtic. És àmpliament compartit que el cicle polític s’accelera i que presenta una agenda equivalent a la d’un període constituent. L’ofensiva de la crisi i de l’enriquiment injust de les elits requereix de posicionaments ferms, de propostes que concretin l’anticapitalisme en el que ens postulem i de la construcció d’una xarxa d’aliances que ens permetin ser tot el forts que puguem. Cal definir quin és el nostre paper davant d’una eventual convocatòria d’eleccions plebiscitàries i saber llegir la proposta no només des del tan anhelat dret a decidir, sinó també des de la significació que pot tenir que el front que defensi el dret a la independència no sigui patrimoni de les esquerres i ho sigui, en canvi, de CiU. Vam dir que veníem per quedarnos, que defensaríem el país sencer i que per traïcions, ja havíem tingut la transició. I que faríem tot el possible per no defraudar ni defallir. I tot això perquè volem galopar fins enterrar-los al mar. *Anna Gabriel és membre de la CUP

La poma té més d’un cuc No ha sigut mai cap secret: molts ho denunciàvem amb insistència i, fins i tot, algunes sentències judicials ho corroboraven. Però fins que no ha esclatat la crisi amb totes les seus misèries, fins que els drames humans dels desnonaments, de l'atur o de les penúries econòmiques no han ocupat portades de periòdics i telenotícies; fins que tot això no ha passat, no s'ha pres consciència de l'abast de la corrupció i del grau de podridura del sistema polític i econòmic- en què vivim. És probable que la reducció del pastís a repartir haja esquerdat lleialtats i haja encoratjat traïcions i tot això haja repercutit en els processos judicials.

En tot cas, ni que siga per acumulació, la percepció ciutadana és que està eixint a la llum tot allò que es va agranar sota la catifa durant els anys de bonança.

Per no confondre aquesta percepció amb una mena de catarsi col·lectiva, cal no oblidar que la proliferació de les causes per corrupció no respon a cap voluntat d'esmena del propi sistema. De fet, l'alarma social que existeix no s'ha traduït en enduriment de penes o augment de recursos per a la persecució del delicte, dues mesures que, d'altra banda, són les habituals en qualsevol altre assumpte que cause “alarma social”. En tot cas, la millor prova que la persecució de la corrupció no passa d'un maquillatge molt superficial és que el cost polític d'aquests casos és molt limitat, i guarda més proporció amb la capacitat del contrincant de treure'n profit que no en la gravetat dels fets -demostrats o no.

Siga com siga, després de trenta anys, ningú no pot dubtar -amb argumentsque un cuc habita aquesta democràcia que havien venut com a exemplar. I segurament no està sol. Hi ha un altre tipus de podridura que, de moment, no ha rebut l'atenció que és mereix.

El periòdic El País va desvetllar fa uns dies que Emilio Hellin Moro, l'assassí de Yolanda González Martín, era un dels “principals assessors del Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil”. El mateix periòdic afirma que aquest individu “participa en investigacions judicialitzades sobre terrorisme i delinqüència, imparteix cursos de formació a agents d'aquest cos, de la Policia Nacional, al Ministeri de Defensa, als Mossos d'Esquadra, dóna conferències i cobra pels serveis del Ministeri de l'Interior. [...] També assisteix com a pèrit a l'Audiència Nacional i a nombrosos jutjats de diferents ciutats espanyoles”.

Per si cal refrescar la memòria, Yolanda Gonzàlez fou assassinada el 1980 a Madrid després d'haver estat segrestada a la porta de casa i torturada. El Batallón Vasco Español va reivindicar l'assassinat i va al·legar que la víctima formava part de l'organització ETA, quan, en realitat, pertanyia al Partit Socialista dels Treballadors. Emilio Hellin, juntament amb altres membres de Fuerza Nueva, fou detingut i jutjat. Dels 43 anys de presó, només en va complir catorze. Ara treballa per al Ministeri de l'Interior. I no som molt malèvols si ens preguntem, des de quan?

Més a prop de casa, hem tingut casos semblants d'aquesta complicitat entre els aparells de l'Estat i l'extrema dreta. No fa molts anys vam poder saber que la Levantina, l'empresa de seguretat del dirigent d'España 2000, realitzava cursos per a la policia local de València. Així mateix, més d'una operació judicial contra grups ultres ha acabat demostrant els vincles amb l'administració.

De fet, aquests dies hem tingut notícia també de l'assassí de Miquel Grau.

Aquest jove alacantí fou assassinat el 6 d'octubre de 1977 amb només 20 anys, quan estava encartellant cartells de la Diada. Una rajola llençada des d'una finca l'encertà de ple al cap provocant la seua mort al cap d'uns dies. Miguel Ángel Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, fou condemnat a 12 anys de presó per homicidi consumat, però al cap de dos anys eixia indultat pel president Adolfo Suàrez. Ara, com ja va destapar El Temps fa uns anys i aquests dies ha reaparegut a la premsa, treballa com a procurador a la ciutat de València.

No ha sigut mai cap secret que la Transició espanyola fou un canvi “perquè tot continuara igual”; però està vist que la democràcia formal que vam obtenir a canvi de “passar pàgina” no va implicar mai una assumpció d'un mínims valors democràtics. O, potser, que allò que ells entenen per democràcia no té res a veure amb el que nosaltres entenem?

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

04PAÏSOS CATALANS

MÉS: el nou nom de l’aposta electoral del nacionalisme progressista a Mallorca existirien converses amb ERC de cara a la seva entrada a Més, però sembla que encara s’hi està lluny de qualsevol acord. Així, aplegant als mateixos partits, i mantenint el projecte polític, la gran diferència que suposa Més pareix la nova opció de la militància no associa-

ÀLVAR HERVALEJO I SÀNCHEZ MALLORCA

El passat dos de febrer la coalició PSMIV-Entesa aprovava un document polític que entre altres coses li canvià el nom a “Més per Mallorca”. En una assemblea general a la seu de CCOO a Palma, el 98% dels assistents donaren suport a aquesta “nova etapa política i organitzativa”. Ara, la coalició acceptarà militants independents, és a dir, de cap dels tres partits que la conformen, amb el que els nacionalistes aspiren a cohesionar la entitat de cara a les properes eleccions.

Més per Mallorca representarà a partir d’ara el projecte polític que el Partit Socialista de Mallorca, Iniciativa Verds i Entesa per Mallorca ja iniciaren el 2011. La qüestió nacional, més enllà de la defensa de la cultura catalana, queda definida amb la defensa de “el dret de decidir dels pobles de les Illes Balears”. En el que pareix una referència al concepte que defensà fa poc el president de la CAC, Més també es pronuncià d’assolir “estructures pròpies d’un estat modern”. Els progressistes també afirmen la voluntat “d’obrir-se” a la ciutadania, adoptant un model organitzatiu “assembleari” i cridant a la participació de diverses candidatures municipals independents. Aquesta escenificació d’un canvi de cultura política es podria explicar per l’augment viscut els darrers anys per l’Es-

El progressisme mallorquí vol importar el model del Compromís valencià

querra Independentista, a més de l’anticapitalisme en general, així com la irrupció de les CUP al parlament del Principat.

Entesa, de nou al PSM

Paral·lelament al replantejament que ha donat lloc a Més, Entesa per Mallorca, resultat de l’escissió del PSM l’any 2006, torna a integrarse dins el partit nacionalista. La formació encapçalada per Jaume Sansó havia intentat una línia política més centrada en les aliances

en clau “nacional”, rebutjant el treball amb Esquerra Unida per teixir ponts amb la dretana Unió Mallorquina. Tot plegat acabà en el fracàs electoral de la candidatura “Unitat per les Illes” al congrés espanyol l’any 2008, que a més d’Entesa i UM també incloïa ERC i PSM. El passat 23 de febrer PSM i Entesa tancaven la seva reconciliació en un congrés realitzat a Petra.

MÉS...del mateix?

Si bé els progressistes han insistit

en el naixement d’una “nova etapa política”, que consolidaran amb una nova assemblea general cap a l’abril d’enguany, de moment es repeteixen velles cares conegudes: Biel Barceló, David Abril i Jaume Sansó. Malgrat que el primer declarà que la idea era fer una aposta com la de Compromís al País Valencià, la opció que defensava aquest mateix nom per la coalició mallorquina només obtingué el 33,7% dels vots.

Algunes fonts apunten a que

“Guanya pes una coalició que, dotada ara amb més entitat pròpia, aspira més que res a obtenir ‘uns resultats històrics’ ”

da a les anteriors formacions. Sembla, per tant, que guanya pes una coalició que dotada ara amb més entitat pròpia, aspira més que res a obtenir “uns resultats històrics” a les eleccions de 2015, com expressà l’ex-president d’Entesa Biel Huguet.

Vaga d’estudiants arreu del territori REDACCIÓ VALÈNCIA

El passat 28 de febrer el SEPC convocava a la vaga arreu del territori; la consigna era clara “Conquerim la educació publica i popular”.

Com ells mateixos ens expliquen, motius per fer vaga, no només de l’estudiantat, n’hi ha moltíssims: “La Llei Wert, els pressupostos que anuncien noves retallades i eliminació de beques als ensenyaments post-obligatoris, l’augment de les taxes universitàries, la pèrdua de democratització als òrgans de govern dels instituts i universitats, el constant atac que rep el català arreu del territori... Els motius, una vegada més ens sobren.

I no només als estudiants, sinó també als i a les treballadores dels nostres centres educatius. Els retallen el sou i els acomiaden i així fins provocar el gran desmantellament als serveis públics que patim les classes populars catalanes.”

Als centres universitaris de la

ciutat de València (UPV i UV), com també a Castelló de la Plana (UJI) i a algun institut del principat, també convocaren vaga el dia anterior, 27 de febrer. La jornada del 27 fou tot un èxit a València on, a més, també es visità la seu del PP i es boicotejà un acte de la multi-

nacional farmacèutica BAYER. La nit del 27 hi hagué pernoctacions a les diferents universitats on els estudiants preparaven els piquets del dia següent. El 28 començà amb piquets i barricades cremant a la UAB, sota el control constant de mossos de paisà, tot

hi aixi, la vaga fou un èxit rotund.

La segona jornada començava ben prompte als carrers de València. Ja que l’estudiantat prenia els carrers de Blasco Ibáñez i dels voltants de Tarongers, per tal de fer veure el conflicte i dur-lo als carrers. Estudiants a títol individual, membres de grups autònoms, de sindicats i de col·lectius anticapitalistes van estar units, fent força i lluitant als carrers. Durant la manifestació sota el lema “Contra el capitalisme” es varen fer accions com pintades en bancs i el llançament de petards.

La manifestació a Barcelona començà a quarts d'una, on hi havia milers d'estudiants concentrats, molts d'ells que venien caminant tallant els carrers des de les seves universitats o instituts. La mani-

festació sota la pluja, estigué plena d'accions contundents contra les seus de Movistar, el DURCI o bé la Caixa de Propietaris de Catalunya, fins arribar a Arc de Triomf.

Després d'un llarg recorregut on es van assenyalar culpables de la situació actual de l'educació i de la crisi que pateixen les classes populars catalanes, els manifestants van topar amb un dispositiu de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra on després de diversos moments de tensió es van dur a terme càrregues policials i cinc estudiants foren detinguts.

A ciutats com Tarragona, Cervera, Manresa, Lleida, Reus o Girona, poblacions on el SEPC també convocava a vaga també hi va haver mobilitzacions. L'èxit fou total, aularis buits i tot i el mal temps, milers d'estudiants a les manifestacions relcamant amb contundència una educació de qualitat i assenyalant els culpables de la situació de crisi, els polítics, els bancs i les multinacionals.

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

VII Assemblea Nacional d’Endavant: “Ens maquem com a objectiu aportar visió estratègica al moviment” REDACCIÓ BARCELONA

L'organització política Endavant OSAN ha celebrat el passat cap de setmana a Tarragona la seva setena Assemblea Nacional. Uns doscents militants de l'organització es van reunir per a tancar la primera fase del procés de debat que han engegat enguany. Aquesta primera fase venia precedida d'assemblees arreu del territori que l'organització va obrir a la participació de militants i activistes de l'espectre independentista i anticapitalista.

L'altíssima participació de la militància en el procés, que la pròpia organització ha posat en relleu en un comunicat públic, és una evidència més de la percepció que té l'esquerra independentista que la realitat s'està movent molt ràpid i que és important tenir les organitzacions a punt per a donar-hi resposta.

En la primera fase del debat, els eixos de discussió han estat sobretot d'índole estratègica i organitzativa. Fer una proposta programàtica per a la Unitat Popular, clarificar quin ha de ser el paper d'Endavant dins l'esquerra independentista i com s'ha d'organitzar per a poder fer front a aquest repte.

Pel que fa al programa de mínims de la Unitat Popular, que els documents de l'organització recalquen una vegada i una altra que és quelcom que va més enllà de la CUP tot i que aquesta en sigui l'expressió institucional.

Endavant ha elaborat una proposta programàtica que té la independència, l'alternativa socialista, la defensa dels drets socials, la lluita antipatriarcal, la defensa del territori i la construcció nacional dels Països Catalans com els sis eixos bàsics del programa polític que hauria de tenir la Unitat Popular.

El debat sobre aquests sis eixos va posar sobre la taula diverses anàlisis entorn el context polític i social. Així, es va debatre sobre com la independència era un mecanisme fonamental per la lluita contra la Unió Europea, o com calia

BREUS

Periòdic contra la corrupció a Sabadell El Moviment Popular de Sabadell i la CUP han editat un periòdic contra la corrupció, del qual n'han repartir 7.000 exemplars gratuïts en diversos punts neuràlgics de la ciutat. En la publicació desgranen el cas Mercuri i les causes de la corrupció política a la ciutat, alhora que apunten algunes mesures per a superar la crisi.

Aquest dimarts, 5 de març, Joan Carles Sánchez ha pres el relleu de Manuel Bustos al front de l'alcaldia de Sabadell, sense que els regidors imputats, entre els quals el propi Bustos, hagin dimitit del seu càrrec. La CUP ha fet una aposta clara en favor d'eleccions anticipades com a única forma democràtica de superar aquesta situació, i ha denunciat que l'opció de fer un govern d'unitat entre tots els partits polítics és una sortida en fals que priva la població d'expressar la seva opinió i córrer el perill de derivar en un joc de cadires.

No al desmantellament de TV3 a Perpinyà La Federació, entitat que agrupa el catalanisme cultural a Catalunya Nord, ha iniciat una campanya de recollida de suports per exigir la revocació del tancament de la

L’Assemblea d’Endavant fou de les més multitudinàries de l’organització

estar amatents per a mantenir l'alternativa socialista davant la possibilitat que diverses reivindicacions socials fossin assimilades pel sistema.

La nova presència de la CUP al parlament autonòmic de la Ciutadella, i la projecció mediàtica que això li reporta, també va ser ben present en els debats. Mentre es refermava el compromís amb l'extensió de la CUP i la lluita municipalista arreu dels Països Catalans, s'afirmava també que era necessari que el centre de gravetat de la Unitat Popular resti fora de les institucions. Aquest peu i mig al carrer és el que ha de permetre, segons Endavant, seguir sumant suports polítics també a l'àmbit institucional.

L'estructuració de l'esquerra independentista ha estat un dels debats més recurrents dins aquest

“Es referma el compromís amb l'extensió de la CUP arreu dels Països Catalans”

moviment en els darrers anys, i també en aquesta assemblea nacional. La consciència de la necessitat de defugir dels models clàssics de partit electoral ha portat a intentar assajar diverses formes més cooperatives i coordinades entre les diferents organitzacions, però aquesta projecció ha topat amb la impossibilitat d'articular-se definitivament degut a la manca de consens intern dins l'esquerra independentista.

En aquesta assemblea, els documents aprovats refermen el compromís en continuar treballant per a una articulació de l'esquerra independentista però alhora aposten per prendre la iniciativa com a organització davant una situació sociopolítica que reclama posar sobre la taula línies estratègiques clares.

Per a dur a terme aquests principis estratègics, Endavant reco-

neix que li cal variar el seu rumb organitzatiu. El debat sobre si havia de prevaldre la descentralització organitzativa o bé si s'havia d'avançar cap a un major pes de l'aparell nacional va centrar una bona part de les discussions.

Finalment, l'organització ha fet una aposta per a reforçar el treball nacional i també per a iniciar un procés d'expansió que permeti afegir més capital humà a les tasques que s'ha encomanat.

En la segona fase del debat, que ha de concloure a pocs mesos vista també amb una assemblea nacional, s'abordaran les qüestions de caire més tàctic. Quins són els escenaris de futur i quines són les actuacions immediates que cal dur a terme des de l'esquerra independentista i la unitat popular per a fer-hi front seran els temes que centraran els documents de debat.

“Endavant aposta per prendre la iniciativa i posar sobre la taula línies estratègiques clares”

“ TV3 no mostra interés en esdevenir una televisió nacional i de vertebració territorial” corresponsalia de TV3 a Perpinyà.

Aquest tancament, juntament amb els d'altres corresponsalies del Principat, ha evidenciat la manca d'interès de TV3 en esdevenir una televisió nacional i de vertebració territorial. Per la Federació, el tancament significa “girar cua al passat i al futur”, ja que aquest servei havia permès “contribuir a la normalització lingüística i a la reapropriació de la llengua i dels referents culturals i patrimonials catalans a Catalunya Nord”.

Tot i que la Generalitat de Catalunya no ha donat xifres sobre l'estalvi que suposa aquesta mesura, aquest es xifra al voltant del milió d'euros. Una xifra que contrasta amb el fet que la Generalitat hagi atorgat en els darrers dos anys subvencions per valor de més de 9 milions d'euros al Grup Godó.

06PAïSOS CATALANS

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

Enllaçats per la Llengua s’estén al País Valencià i es mobilitza arreu del territori REDACCIÓ VALÈNCIA

La campanya Enllaçats per la Llengua, que sorgí a les Illes l'any passat en resposta a l'ofensiva del Govern de Bauzá contra el català, ha arribat al País Valencià de la mà de quasi una vintena d'entitats i organitzacions.

Així, amb el lema “Defensem la nostra llengua, abracem els centres educatius”, Enllaçats per la Llengua ha convocat mobilitzacions als centres educatius; en concret, cadenes humanes i concentracions entre

“Al País Valencià s’afegeix el resultat de l’aprovació d’un Decret de plurilingüisme que no respecta el valencià”

els dies 7 i 9 de març per “abraçar” simbòlicament els centres i defensar l'ensenyament públic, de qualitat i en català. Així, els dies 7 i 8, a les onze del matí, es faran les abraçades als instituts i a les universitats, i a les cinc de la vesprada, als centres d'educació infantil i primària.

Segons denuncien els participants de la campanya, “des de fa mesos, el Govern de l’Estat i, especialment, el Ministeri d’Educació estan emprenent diverses mesures de menyspreu i marginació de les llengües pròpies dins del sistema educatiu, que tenen la seua màxima expressió en l’avantprojecte de llei educativa, la LOMQE”. Així mateix, “al País Valencià s’afegeix el resultat de l’aprovació d’un Decret de plurilingüisme que no respecta el valencià i els programes òptims educatius d’immersió lingüística establerts des de fa dècades.”

Mural d’enllaçats per a llengua en un institut català

mics de la Bressola, de l'Obra Cultural Balear, del sindicat d'ensenyament USTEC-STEs i del Centre Internacional Escarré per a les minories ètniques i les nacions (CIEMEN). D'aquesta manera, la del dia 9 esdevé una de les primeres protestes simultànies arreu del territori en defensa de la llengua. Els convocants també han fet saber que aquest només és un punt de partida i que hi haurà més mobilitzacions conjuntes. Així mateix, encoratgen tot tipus d'entitats a fer seu el manifest i convocar mobilitzacions sense cap altre requisit, ja

“La del dia 9 esdevé una de les primeres protestes simultànies arreu del territori en defensa de la llengua.”

Convocatòria nacional el dissabte 9

Per al dissabte 9 de març s'havia convocat inicialment concentracions a les portes dels ajuntaments valencians i a les Delegacions del Govern espanyol a Alacant, Castelló i València, però, posteriorment, la convocatòria s'ha estès a la resta del país, com han anunciat en roda de premsa els representants de la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), d'A-

que “aquesta campanya no té propietari i ha de ser a l’abast de tothom”.

Entitats en defensa de la unitat de la llengua

La campanya es va presentar a València el passat 27 de febrer a la Societat Coral el Micalet, de la mà de Vicent Moreno, president d’Es-

cola Valenciana i Josep Ricard Revert, president de la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de València, que van parlar en nom de les entitats convocants del País Valencià. Entre aquestes, hi ha organitzacions com Ca Revolta, ACPV,

STEPV, Castelló per la Llengua i altres associacions de pares i mares i sindicats. En l'àmbit dels Països Catalans, la campanya Enllaçats per la Llengua compta amb el suport de l'esquerra independentista a través del SEPC i Endavant i, a més,

està integrada per diversos sindicats, entitats de renovació pedagògica organitzacions com l'OCB i CIEMEN, entre d'altres. En total, són més de 500 les entitats que han signat el manifest d'Enllaçats per la Llengua.

Manifest d’Enllaçats per la Llengua Enfront dels atacs contra la llengua catalana arreu dels nostres territoris, orquestrats principalment pel Partit Popular, les entitats signants d’aquest manifest:

–Ens refermem en la lluita per aconseguir el plens drets lingüístics i el dret irrenunciable a poder viure plenament en la llengua pròpia d’aquest país.

–Defensem polítiques lingüístiques d’equitat que passen per avançar en la normalització de l’ús i el coneixement de la nostra llengua, per fer present el català a les administracions, a l’escola, als mitjans de comunicació, etc., i per fer del català la llengua comuna i de cohesió social.

–Denunciem que tractar de forma igual les dues llengües oficials a l’ensenyament, com pretén el ministre Wert, en el context actual, resulta injust, ja que és l’únic àmbit en què es pot garantir el dret dels ciutadans a conèixer la nostra llengua. Encara queda molt camí per

fer per a la plena normalització lingüística.

–Reivindiquem la necessitat de fer del català la llengua vehicular a l’educació, afavorint la immersió lingüística en contextos sociolingüístics adversos, alhora que volem capacitat en el coneixement i ús de diverses llengües els nostres alumnes.

–Defensem, així mateix, la necessitat de fer del català la llengua vehicular en els mitjans de comunicació públics, l’administració, la justícia i els cossos de seguretat.

–Volem aconseguir el ple coneixement del català per a tota la ciutadania, ja que és un acte de justícia amb la llengua i amb totes les persones que tenim el dret al seu ús i coneixement.

–Argumentem que la construcció d’una comunitat lliure i cohesionada només és possible sobre la base de garantir el coneixement per a tothom, siga quin siga el seu origen social o cultural.

Per tots aquests motius, les entitats i els moviments civils que hem liderat socialment les diferents respostes en defensa de la nostra llengua davant cada agressió i en cada lloc, creiem que ara és el moment d’una gran resposta general en tot l’àmbit de la nostra comunitat lingüística.

Enllaçats per la Llengua, proposta nascuda a les Illes enfront dels intents de minoritzar el català a les escoles i les administracions públiques, és avui una expressió que ens convoca a la unitat en la defensa de la llengua que ens és pròpia, més enllà de les Illes, també a la Franja, a la Catalunya Nord, al País Valencià i al Principat de Catalunya.

Amb aquest lema, doncs, hem convocat el dia 9 de març a una jornada general d’acció per la llengua, amb mobilitzacions enllaçades i simultànies.Per la dignitat i per la igualtat!'

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

Els moviments socials d’Alacant denuncien persecucions polítiques ANDREU MERINO BARCELONA

El Moviment de Resistència Global d’Alacant (MRG), organització unitària antiimperalista i canalitzadora de la solidaritat antirepressiva a la ciutat, ha fet públic el dossier titulat “Pensar no és cap delicte, prou persecucions polítiques”.

En ell, denuncien l’augment de la persecució que, segons afirmen, han patit els moviments polítics de la ciutat en general i l’esquerra independentista en particular des de l’estiu de 2012. “L’Esquerra Independentista ha estat especialment reprimida per contrarestar el creixement quantitatiu i qualitatiu que ha viscut darrerament”, afirma el portaveu de l’MGR Aquil·les Rubio, portaveu de l’MGR. Des del juny passat el Moviment ha documentat vint-i-set identificacions, tres agressions, sis seguiments a activitats polítiques i dos seguiments a la vida personal de militants, tot plegat relacionat amb els moviments polítics d’Alacant.

Segons l’MGR, la Policia Nacional ha dut a terme una persecució més intensa a causa de les ordres rebudes en aquest sentit per part de la Subdelegació del Govern estatal.

L’MRG ha anunciat que demanarà una reunió amb el subdelegat del Govern a Alacant per demanar que posi fi al que, segons el seu punt

tivitat de les diferents organitzacions polítiques a través de la por, cosa que segons l’MGR significa un “impediment de l’exercici del dret d’expressió, organització i manifestació”.

Més enllà dels fets denunciats, l’MGR denuncia que l’ús del valencià per part dels militants dels moviments polítics i socials quan es dirigeixen a agents de la Policia

Una pintada a la porta del Casal el Tio Cuc

de vista, és un setge als moviments polítics i socials que pretén intimidar-los, coaccionar-los i limitar les seves activitats. Segons Rubio, les accions policials no responen a problemes d’ordre provocats per organitzacions o militants: “Es tracta de seguiments polítics”, afirma el portaveu. El Moviment encara no ha demanat una reunió amb el subdelegat del Govern, però Rubio

avisa que li recordaran el caràcter públic i legítim de la feina que duen a terme les organitzacions socials i polítiques de la ciutat. “Li exigirem que cessin totes les intimidacions i controls als quals ens estan sotmetent”, conclou.

Segons els autors del dossier, l’objectiu del repunt de la repressió a al ciutat es deu, en primer lloc, a actualitzar fitxers il·legals

policials sobre militants de diferents moviments polítics. Per altra banda, segons explica el dossier, l’MGR també denuncia que els cossos policials persegueixen intimidar els militants més joves i pressionar qualsevol persona “amb un compromís polític i vital”. Segons el Moviment, la voluntat final pretesa per la subdelegació del Govern i la Policia Nacional és limitar l’ac-

I de nou, #Intifalla REDACCIÓ VALÈNCIA

Un any més, coincidint amb els frenètics dies de festes falleres a València, i sota el balcó de l'Ajuntament esclata la protesta social i popular.

En totes i cadascuna de les “mascletaes” es fa més evident la la distància aclaparadora que hi ha entre aquells que figuren, ara, amb certa incomoditat dalt del balcó i els valencians i valencianes a peu de carrer.

Eguany, el moviment Intifalla ha centrat les seves protestes en la denúncia oberta de la corrupció, que està esdevenint una autèntica pirotècnia per a l'alcaldessa Rita Barberà degut a la seva possible imputació amb el Cas Noós. Però aquesta no és l'única denúncia que la Intifalla té preparada: pel proper 8 de març i amb el lema “Contra l'ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista”, s'ha convocat a través de les xarxes socials a totes les persones participants a anar vestides de color morat per a commemorar el dia de la dona treballadora.

La reivindicació d'unes falles populars del poble i per al poble, combatives i en valencià i no al servei de la cort d'honor a les falleres, el Partit Popular o la Generalitat Valen-

Els sobres són la nota més destacada de la Intifalla d’enguany

ciana també seran denúncia central aquests dies de falles i finalment el dia 15 de març la Infitfalla ve establerta sota el reclam del repartiment del treball i la riquesa.

A les persones que dia rere dia es concentren a l'hora de la mascletà davant l'ajuntament, convocades pel moviment Intifalla, s'hi han sumat

també altres col·lectius de persones afectades per les retallades socials que està duent a terme de forma descarada el govern de la Generalitat Valenciana. Així doncs, la plantilla de RTVV també ha estat present en aquestes convocatòries.

Malgrat les diferents advertències de Miguel Domínguez, regidor

de Seguretat Ciutadana de l'Ajuntament de València, un any més, la denúncia i la protesta social estan marcant de forma contundent una festa tan popular on la pirotècnia, les traques i els masclets esclaten a mans d'aquells qui se'n pretenen patrons.

“Recorden el caràcter públic i legítim de la feina que duen a terme les organitzacions socials i polítiques de la ciutat” Nacional, cada cop suposa més problemes i tensions. Aquil·les Rubio afirma que el problema lingüístic ve de lluny: “Sempre que hem creuat dues paraules amb la policia hi ha hagut problemes. Les úniques situacions en les quals no hi ha conflicte, són en les que no responem”.

Segons el portaveu, l’actitud dels cossos policials respon a la voluntat de provocació, ja que segons Rubio l’únic que busquen “és poder denunciar-te per desobediència i vexacions”.

Les queixes de l’MGR cap a la Policia Nacional no es deuen només a la repressió, sinó també a la falta d’acció davant l’activitat de grups neonazis a la ciutat. La seu d’Esquerra Unida i el Casal Popular Tio Cuc han patit els últims atacs feixistes a la ciutat. Els autors del dossier denuncien que la Policia es dediqui a perseguir militants que duen a terme una activitat pública i reconeguda i toleri els atacs de grups neonazis. En opinió de Rubio, els atacs neonazis formen part de la mateixa estratègia repressiva de la Policia Nacional: “La seva estratègia té la vessant institucional i la parapolicial. Els feixistes no són policies, però compten amb la tolerància d’aquests”.

El pols al que, segons l’MGR, són sotmesos els moviments socials d’Alacant té com a objectiu pressionar els militants per tal de rebaixar la incidència de les seves organitzacions en el dia a dia de la ciutat.

Segons Aquil·les Rubio l’estratègia dels cossos policials està donant el resultat oposat. “La repressió no debilita ni erosiona el nostre compromís militant. El que provoca és que augmenti la solidaritat entre nosaltres, i també que rebem el suport de gent d’arreu del país”, afirma el portaveu.

08 EN PROFUNDITAT DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

10 ANYS DE FALLES POPULARS I COMBATIVES

Entre l'antropologia folklòrica i l'es les festes majors de la ciutat de Va el Fuster, també dites Falles Popu ANTHONY TIMPHANTS MADISON

Entre els habitacles de la Història sovint hi ha racons o calaixos o baguls que amaguen sorpreses més grans que els ossos de peluix que l'adolescent més enamorat -si està realment enamorat!regala al seu primer amor en la primera cita en un parc d'atraccions. I és que ni tan sols l'hispanista més avesat a la cultura i folklore de les terres ibèriques podria imaginar-se que, repassant documents i arxius de l'antiga ciutat romana de Valentia, trobaria un esdeveniment antropològicament tan peculiar com les Falles Populars i Combatives.

València, actual barri mariner de la gran urbs terolenca, fou en el seu moment capital d'una regió pròspera dins l'estat autonòmic del Regne d'Espanya. Sota el cabdillatge de Joan Carles II, el Caçador, l'anomenada Comunitat Valenciana1 visqué una època d'esplendor com no n'havia gaudit des del segle XV, quan fou l'ama i l'ànima de la Mediterrània Occidental.

Però, a diferència del Segle d'Or medieval, la gran València contemporània ens ha deixat escassos vestigis materials, perquè la particularitat del seu esplendor cultural i social consistia curiosament en un antecedent d'allò que hui en dia coneixem per l'obsolescència programada: la peribilitat, id est l'efimeresa. És així com les grans construccions, els grans hòmens i dones i les grans obres d'art de l'època van sucumbir al pas del temps; i de tots ells, l'exponent més extraordinari d'aquest comportament col·lectiu tan poc propi de l'Homo Oeconomicus foren, sens dubte, els monuments figuratius construïts amb matèries ignífugues -no sempre naturals- coneguts com a falles. Eren monuments que podien assolir grans dimensions i al voltant dels quals les diferents tribus2 de la ciutat realitzaven els rituals en honor al Pare de Déu Sant Josep i a la Mare de Déu Amparo; rituals de foc, festa i beuratges d'alcohol -entre altres desinhibidors- que culminaven amb la crema purificadora dels monuments.

Milers -milions!- de peregrins acudien a València cada any per ofrenar homenatge als déus i participar dels

rituals que col·lapsaven la ciutat.

Però en arribar el segle XXI, quan València i les Falles assolien el punt més àlgid, començaren a aparèixer manifestacions díscoles que auguraven un canvi de cicle; anunciaven ja una època fosca, convulsa anys abans de la Primera Gran Crisi: entre aquestes manifestacions trobem les autoa-

“Al principi del segle XXI començaren a aparèixer manifestacions díscoles que auguraven un canvi de cicle” nomenades Falles Populars i Combatives (FPC).

L'espurna i la flama

A penes un testimoni escrit hem trobat dels inicis d'aquesta manifestació cultural: un text fundacional de l'any 2003 que encara hui es pot trobar al web.3 L'escrit en qüestió denunciava la mercantilització de les Falles i en reclamava un retorn a l'esperit popular i valencià. Concloïa amb una decla-

“El manifest denunciava la mercantilització de les Falles i en reclamava un retorn a l'esperit popular i valencià” ració contundent: “hem decidit que aquestes seran unes falles diferents.

El carrer el farem nostre i la veu serà

la nostra, eixirem i cridarem qui som, què volem i com ho volem.” El text no va signat, però un estudi paleogràfic ens permet atribuir-lo als reductes pancatalanistes de la ciutat, possiblement a Endavant, que tenia com a zona d'influència el barri del Carme -en un perímetre no molt extens al voltant del Racó de la Corbella-, on tingueren lloc la majoria dels actes. Entre aquests, sembla ser que hi hagué passacarrers reivindicatius,4 taules informatives i concerts. Les xifres d'assistència són confuses i se situen en paràmetres entre la cinquantena i les 20.000 persones, ja que les fonts de l'època són poc concises en aquesta qüestió. Però independentment de l'assistència, la millor prova que la iniciativa fou reeixida fou el fet que l'any següent es tornà a repetir amb uns paràmetres molt semblants. La flama estava encesa.

La consolidació i la persecució

Passats els dos anys de vida, les Falles Populars i Combatives van experimentar una eclosió decisiva, que consolidà definitivament aquest model etnocultural d'interacció social. Dos concerts destaquen de l'edició del 2005, que es realitzaren en uns terrenys sense construir5 al bell mig del Barri del Carme. Importants grups de l'època participaren en aquesta edició com eren Pirats Sound Sistema, Voltor, Prisoners of War o Orxata Sound System.

També tocaren un grup de curt recorregut anomenat Banda del Barri, del qual no ha quedat cap cançó enregistrada però sí -curiosament- una samarreta promocional. D'aquesta edició cal destacar l'inici del Concurs de Paelles, que fou l'origen de l'actual Fira Internacional d'Arròs, Arrop i Tallaetes (que alternen anualment les ciutats de Tientsin i de Riola). L'any següent, les Falles Populars ampliaren programació i modificaren algunes localitzacions. Una intensa pluja -sense arribar a riuada- obligà a suspendre un dels concerts; però la resta d'actes se celebraren sense incidents, destacant-ne la primera edició de la calçotada fallera anti-repressiva i un correfoc amb els dimonis de Campanar. La crònica que emeteren els propis organitzadors afirmava que “a poc a poc, hem de construir unes festes en les que

L’ACCENT 244 EN PROFUNDITAT 09

spisteme de l'oci: un estudi de alència en honor a Sant Josep lars i Combatives (2003-2013) [sic] puga participar qualsevol i que siguen un referent de la vitalitat cultural i política dels Països Catalans.

Volem unes falles populars, valencianes i combatives!” Malgrat l'eufòria, amb l'èxit del 2006 també arribà la persecució política, en aquest cas a través d'una campanya de desprestigi orquestrada des d'un rotatiu local.6

ces cèntriques, emulant els monuments cremats poques setmanes abans. D'aquest any és el Primer Llibret de Falla de les FPC. El llibret pogué veure la llum gràcies a una “vietnamita” que la banda organitzada clandestina Moixama (Politico-Militar) havia conservat amagada des de la Dictadura.8 L'any següent, el 2012, les FPC feren el l'as-

La travessia del desert

Els anys 2007-2010 foren anys difícils per a les Falles Populars i Combatives.

Com explica Cucú a la seua peculiar biografia, “el tancament del Racó de la Corbella, la convocatòria massiva de places públiques -i el conseqüent furor oposicional- minvaren considerablement la capacitat organitzativa de les FPC”,7 alhora que la pressió de l'Ajuntament anava en augment. Així mateix, troballes recents ens han permès afegir com a causa d'aquesta davallada l'esclat de la crisi financera i, en concret, la fallida de Lehman Brothers, on les FPC havien invertit els beneficis dels anys anteriors. D'aquesta manera, l'activitat de les Falles Populars i Combatives encetà una època implosiva, per bé que les creixents dificultats foren compensades per la col·laboració amb iniciatives semblants d'altres barris.

Gran part de l'activitat d'aquests anys se centrà en establiments com Ca Revolta o l'Ateneu Popular del Carme (ambdós d'imprecisa classificació legal) i hi hagué actes destacables, com l'exposició de “Les Falles durant la Segona República i la Guerra Civil” (2009) o l'inici de la tradició de la Nit d'Albaes i les Albaes Off (2010). Durant aquesta època també s'establí contacte amb altres festes alternatives d'arreu dels Països Catalans, fruit del qual nasqué la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades (CFMA), de no molt llarga vida.

Els dies de glòria

L'any 2011, les FPC visqueren un reviscolament inesperat. Les preqüeles de la Primera Gran Crisi eren cada cop més fortes i, en aquest context, les Falles Populars esdevingueren un revulsiu més de la Societat del Malestar, que, passades les festes, decidí eixir al carrer massivament i acampar en pla-

“També s'establí contacte amb altres festes alternatives d'arreu dels Països Catalans”

cal pancatalana (Obrint Pas, Arrap o ESOC, entre d'altres) col·laboraren en la que era la desena edició de les Falles Populars i Combatives.9 Després del 2012, el buit documental ens impedeix conèixer l'evolució de les FPC. Tot indica que la línia ascendent encetada els anys anteriors es mantenia. Però els pocs testimonis indiquen que ja els primers actes se celebraren enmig d'un clima de gran efervescència social, que culminaren en la Gran Revolta Fallera del març del 2013, durant la qual els valencians decidiren -no només contra pronòstic, sinó contra la pròpia tradició- prendre foc a coses menys ignifugues que els monuments fallers, però certament amb més mèrits per ser cremats. Entre ells, molts dels arxius històrics. *Anthony Timphants és professor emèrit de la Universitat de Winsconsin

6

Amb data del 19 de març el Levante-EMV publicà una notícia al web amb el títol“La policia desmonta una verbena ilegal en el patio de un colegio público de Valencia” (http://www.levante-emv.com/comunitatvalenciana/3097/policia-desmonta-verbenailegal-patio-colegio-publico-valenciabrbr/183426.html). La notícia mereix dos aclariments:el mateix periòdic rectificava l'endemà explicant que ni s'havia desmuntat, ni la festa era il·legal, però remarcava la imperdonable acusació d'haver venut alcohol. Cal recordar que Levante era el nom imposat en acabar la Guerra d'Espanya (1936-1939) a la capçalera d'adscripció blasquista El Mercantil Valenciano,fundada al final del segle XIX i confiscada pels vencedors. L'altre aclariment: les Escoles Públiques eren centres d'educació primària finançats per l'Estat i amb limitada tutela de l'Església; sobrevisqueren amb més pena que glòria escassament un segle,fins que foren liquidades amb la Primera Gran Crisi.

7

R. J. Cucú, Del magenta al turquesa. La transacció valenciana, Terol, Editorial 3 i 54, 2043.

1

salt definitiu a les antigues noves tecnologies i les anomenades xarxes socials virtuals. Amb un projecte de micromecenatge i amb desenes de persones dedicades a promocionar els actes per la web, aconseguiren completar una programació intensa que recollia els grans clàssics de la festa valenciana:

“Les Falles Populars esdevingueren un revulsiu més de la Societat del Malestar”

solars, albaes, paelles, calçots i beuratges alcoholics d'arrels ancestrals.

A més, grans noms de l'escena musi-

Sembla que el nom de Comunitat és fruit de la combinació dels dos mites fundacionals d'aquest territori: la Crònica dels Fets, atribuïda al Rei Enjaume, i El senyor dels anells, de l'escriptor britànic i estiuejant de Gata de Gorgos J. R. R. Tolkien.

2

Tribu en el sentit clàssic:i.e.agrupació de famílies o clans que ocupen un territori propi i constitueix una entitat autònoma des del punt de vista social i polític,DIEC.No en l'accepció moderna equiparable a bandes urbanes, que tampoc s'ha de confondre amb les bandes de música, molt abundants, d'altra banda, a la València de l'època.

3

http://www.facebook.com/racodelacorbella

4

Passacarrer o cercavila, terme usat a l'època per referir-se a processons de tipus polític, sovint substituint ciris per estendards i precedits per teles o plàstics estampats amb lemes varis.

5

En terminologia de l'època: solar, descampat.

Pels testimonis documentals sembla que els solars proliferaren precisament durant l'època de màxima eufòria constructora; aquesta aparent contradicció ha fet que alguns experts consideren que els solars tenien una funció urbanística i/o paisatgística central dins del característic Model Valencià de Ciutat Mediterrània (MVCM).

8 El Primer Llibret esdevingué amb el temps un xicotet manual de la resistència periurbana, que influí totes les grans revoltes posteriors.

La Primavera Valenciana i la Intifalla de l'any 2012 es poden considerar les primeres manifestacions polítiques derivades d'aquest profund cos doctrinal (del qual Marta Harnecker féu un polèmic resum, poc abans de morir).

9

Per arbitrarietats del calendari gregorià, les 10s falles populars i combatives corresponen al 9è any de vida de les FPC.

Aquest text pertany al Llibret de les FPC, podeu consultar-lo sencer seguint el codi QR:

10INTERNACIONAL

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

Itàlia: a l’abisme de la tro

El Movimento 5 Stelle, de Beppe Grillo, és una fórmula d'èxit que per le els seus resultats electorals no té precedents als països occidentals DAVID CARMONA BARCELONA

Pier Luigi Bersani i la coalició del centre-esquerra resultaren les vencedores de les darreres eleccions legislatives italianes celebrades el 24 i 25 de febrer, emperò la insuficient majoria al Senat comportarà una important inestabilitat a l'executiu que escullin les cambres durant aquest mes de març. Si bé la darrera llei electoral italiana, coneguda amb el malnom “porcellum”, concedeix a la coalició o partit que guanya per majoria relativa un “reforç” en el nombre de representants consistent en obtenir majoria absoluta a la circumscripció.

La República d'Itàlia posseïx un sistema bicameral, però les circumscripcions són diferents ja que mentre per la Camera és el conjunt de l'Estat (residents a l'estranger, Vall d'Aosta i el Tirol del Sud a banda), pel Senato s'empra una mena de circumscripció regional que agrupa diferents províncies. A més a més es requereix del suport majoritari d'ambdues cambres legislatives per formar govern, aprovar les lleis i els pressupostos.

L'aritmètica electoral una altra vegada ha volgut que Bersani no tingui prou suports al Senato i haurà de posar a prova la seva habilitat negociadora si vol evitar una majoria adversa en aquesta cambra que li tom-

bi el govern com ja els succeí a l'any 2008.

En resum han estat unes eleccions sense massa expectació, perquè a la desafecció estructural dels italians vers els seus representants polítics s'afegeix la invisibilitat d'alternatives al dictat de la troika que es repeteix elecció darrera elecció per arreu del d'Europa en especial entre els països mediterranis. Com més va més la participació electoral ha decaigut un 5% i vora de 2'5 milions d'italians respecte l'anterior convocatòria no han anat a llurs col·legis electorals.

L'agredolça victòria de Bersani

Les cares llargues es deixaren veure a la seu del Partito Democratico durant el vespre i nit del dia 25, malgrat la seva coalició havia resultat vencedora i per tant tenia majoria a la Camera es veien forçats a dependre de suports externs, cosa bastant impensable mesos enrere quan les enquestes els auguraven una plàcida majoria absoluta. Aquesta vegada el PD havia apostat per ampliar la coalició, cosa que hauria aconseguit si després de comprometre's a escollir el candidat per primàries i arrossegar Sinistra Ecologia e Libertà, també hagués mantingut el suport d'Italia dei Valori. Tanmateix els punts de mínims proposats per aquests darrers, Rifondazione Comunista i altres partits no foren acceptats i

El M5S té la clau de la governabilitat al Senat italià

decidiren concórrer pel seu compte (amb escassa sort tot sigui dit).

Bersani sortí reforçat com a candidat després de vèncer a les primàries l'alcalde de Florència Matteo Renzi i el president de l'Apúlia Nichi Vendola i en una clara aposta d'acostarse als moviments socials anomenaren la coalició Italia Bene Comune. En aquest sentit es bastant probable que

això hagi ajudat a l'apoderament per part del SEL de l'espai electoral de l'extinta Sinistra-Arcobaleno (coalició a l'esquerra del PD de les eleccions del 2008) incorporant alguns votants a la coalició, però fins i tot la formació ecosocialista s'ha quedat a mig milió de vots dels que va aconseguir IdV en les anteriors eleccions.

Comptat i debatut una estratègia

electoral d'escassa volada sobretot pels resultats recollits pel PD que ha perdut gairebé 3,5 milions de vots i més de set punts percentuals. Han revalidat victòria a les seves places fortes de l'Emília-Romanya, la Toscana, les Marques i l'Úmbria (l'anomenat Quadrilatero Rosso) i aquesta vegada s'ha imposat lleugerament al Lazio o el Piemont, fet que els ha con-

Què pensen els moviments socials a Itàlia de Beppe Grillo?

DAVID CARMONA BARCELONA

El Movimento 5 Stelle lluny de deixar indiferents els activistes italians (tal com succeïx amb la resta d'afer de la política del règim) ha generat més controvèrsia de l'esperada. Per bé que fins aleshores havia estat titllat de populista, de ventafocs, d'arribista i fins i tot de còmplice dels neonazis de CasaPound; a mesura que s'acostaven les eleccions les expectatives d'assolir uns grans resultats han atiat el debat entre els cercles activistes sobre la conveniència de votar-los. Des d'incondicionals del M5S com Dario Fo o Franca Rame a figures cabdals de l'autonomia italiana com Franco Berardi “Bifo” han manifestat el seu vot a la candidatura promoguda per Beppe Grillo, encara que sigui com assegura aquest darrer per acabar d'en-

Beppe Grillo ha sigut el protagonista indiscutible de les eleccions

sorrar més el sistema.

Una anàlisi punyent d'aquest fenomen que ha donat el salt de

la sàtira teatral a la política parlamentària ens el brinden els Wu Ming. Pel grup d'escriptors bolon-

yesos el M5S d'una banda s'ha aprofitat de la fallida del règim polític italià i de l'altra s'ha apoderat

dels principals reclams que havien efectuat els moviments socials durant la darrera dècada com la renda bàsica o els béns comuns.

Situats fora i contra la partitocràcia han arrossegat contingents enormes de persones als seus mítings i també a les urnes, però ho farien mitjançant un discurs perillós car elimina qualsevol perspectiva de lluita social al només identificar una “casta” de polítics als quals el “poble” ha de fer tocar el dos, i que alhora no són temps de polítiques de dretes o d'esquerres, sinó que només calen polítiques justes i honestes. Abandonar la perspectiva política i endinsarse en el terreny de la moral els serviria a Grillo i companyia per amagar una jugada electoral que no fa més que contenir dins d'un paraigua d'arrauxament la necessària mobilització social.

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

INTERNACIONAL 11

oika

es dimensions que assoleixen cedit les majories a les dues cambres, per bé que insuficients perquè no han estat capaços de furgar vots a la dreta en altres regions.

Berlusconi i la Lega estavellats i Monti defenestrat

El retorn de Berlusconi al capdavant de la coalició conservadora només ha servit per afegir una mica d'incertesa i força polèmica als comicis, ateses les seva eixelebrada retòrica i ignominioses propostes. Il Cavaliere ha fet bandera de voler desallotjar Monti del Palazzo Chigi, tot esperonant la seves bases socials per a la mobilització electoral. Ajudats per la llei “porcellum”, que en el seu dia vetllaren per fer-se-la a mida, han impedit que el centre-esquerra gaudís de còmodes majories a les dues cambres, gràcies a la victòria assolida a regions molt poblades com Llombardia, el Vèneto, la Campània, l'Apúlia o Sicília.

Tot i això l'ensulsiada electoral dels principals partits d'aquesta coalició respecte les eleccions del 2008 és evident, car il Popolo della Libertà (PdL) es deixa més de 6 milions de vots i baixa del 37,3 al 21,5% i la Lega Nord perd 1,7 milions de votants i passa del 8,3 al 4%. Resultats que tampoc es distancien gaire dels obtinguts per la coalició Italia Bene Comune.

Per la seva banda la coalició de suport a l'actual primer ministre Mario Monti ha rebut una bona plantofada, atès l'insuls suport electoral rebut. El principal paladí de la Unió Europea i els mercats financers no ha arribat ni tan sols al 10% dels vots, malgrat sí que ha obtingut una minsa representació electoral. Tot fa pensar que l'excomissari europeu (qui no es presentava perquè ja és senador vitalici) passarà una bona temporada a l'ombra, perquè cap altra coalició vol fer-se seva l'Agenda Monti.

El còmic murri

Aleshores si les coalicions de centreesquerra i dreta han perdut un munt de vots i la participació tan sols ha baixat 5 punts, a on han anat a parar els milions d'electors restants? La resposta cal trobar-la en l'emergència del Movimento 5 Stelle impulsat

pel còmic italià Beppe Grillo, que tot i que no es presentava, el seu polifacètic discurs ha aconseguit seduir una quarta part de l'electorat, concretament 8'6 milions de persones, esdevenint el partit polític més votat i amb un suport força regular a tot el territori, però més accentuat a les regions més d'esquerres i sobretot

“L'aritmètica electoral una altra vegada ha volgut que Bersani no tingui prou suports al Senato” Sicília.

Grillo i els seus tenen doncs la clau de la governança italiana, perquè els seus senadors seran vitals per qualsevol qui aspiri a tenir majoria al Senato. Tanmateix ja han refusat qualsevol acord de govern i que en tot cas decidiran llei per llei sense especificar gaire quins seran els mecanismes o criteris per decidir en cada cas. En qualsevol cas el M5S és una fórmula d'èxit que per les dimensions que assoleixen els seus resultats electorals no té precedents als països occidentals.

Colpida per la crisi del deute, marcida per una corrupció sistèmica i afligida per tots els mals endèmics de qualsevol economia sudeuropea, l'agenda pública a Itàlia no divergeix gaire de la grega, portuguesa o espanyola. Retallades a la despesa social, privatitzacions d'empreses i patrimoni públic, rebaixes salarials, reformes de les relacions laborals i del sistema de pensions... durant dos anys els principals partits polítics italians han impulsat aquestes mesures d'austeritat des dels municipis o regions, però també amb el suport tàcit al govern truffa de Mario Monti.

Efectivament l'emissari de l'Europa més capitalista ha desenvolupat la seva obra de govern sostingut pels vots de tres grans partits (PD, PdL i UdC), cosa que molts electors no han volgut perdonar atesa la impopularitat de l'anterior govern. A més a més durant la campanya electoral s'ha percebut des d'una manca de credibilitat dels líders de les grans coalicions fins a una submissió explícita a la governament europeu. Això ha desembocat que en aquestes eleccions no només el partit governant hagi resultat severament perjudicat, com havia succeït a Grècia, Espanya, Irlanda, França o Portugal, sinó que el complet sistema de partits s'hagi vist afectat. Potser això farà repensar dues i tres vegades la direcció del PD sobre la ventura de concórrer en

unes segones eleccions, no fos cas que encara en sortissin més escaldats.

El govern a l'ombra de la troika Pendent de tot plegat roman l'oligarquia europea desitjosa d'un govern més estable i fort que l'anterior i que executi totes aquelles reformes dictaminades des de Brussel·les.

Malgrat que Mario Monti pogués semblar la principal aposta dels mercats financers per a aquestes eleccions, val a dir que ni els màxims dirigents de la Unió Europea confiaven en les possibilitats del seu ex col·lega. La seva candidatura només s'entén des la lògica d'una coalició frontissa que sobretot pogués esgarrapar vots als díscols de Berlusconi i la Lega. Certament pel comandament europeu la dreta italiana s'havia convertit en

“La coalició de suport a l'actual primer ministre Mario Monti ha rebut una bona plantofada”

un element desestabilitzador pels seus constants desafiaments verbals.

En realitat la coalició de centreesquerra Italia Bene Comune és la que està cridada a capitanejar el vaixell de les grans reformes, tot i que caldrà que el PD aconsegueixi formar govern amb prou suports per tal d'esdevenir l'executor ideal de la troika europea. Una missió gens senzilla,

perquè d'una banda haurà de negociar el suport d'alguns senadors o bé d'Scelta Civica de Mario Monti o bé del Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo i de l'altra haurà de vetllar per la cohesió del grup parlamentari amb l'altre soci de coalició, el SEL de Nichi Vendola, que ja ha avisat que no pensa empassar-se tota mena de gripaus i fins i tot evitar les friccions internes en el si del PD en un país massa donat a les escissions. Tot amb tot aquest és l'únic gran partit disposat a obrir el meló en moltes de les reformes que necessita el capitalisme europeu, per tant algun cop de mà de Brussel·les li caurà.

Tanmateix, que pot oferir Bersani que no hagin fet anteriorment altres governants socialdemòcrates com Papandreu, Socrates o Zapatero? En efecte entre poc i res, més enllà de seguir l'estela d'Hollande i aplicar les retallades pressupostàries més severes de la història del país.

Si l'esquerra europea és morta des dels anys setanta, a Itàlia on el principal partit d'esquerres és l'hereu del PCI, els seus dirigents només havien optat fins ara a fer la viu-viu des dels escons de l'oposició. Mancats de proposta política, desorientats pel que fa a l'economia, a contrapeu amb les qüestions socials... Bersani i la resta de dirigents del PD reclamen a qualsevol preu el poder sobre Itàlia per tal de recuperar el protagonisme perdut d'ençà de la reconversió del PCI. Pel comandament europeu aquesta generació d'encorbatats postcomunistes encarnen algunes de les virtuts característiques de la troika: el dogmatisme i l'ortodòxia, les mateixes que durant els calents anys setanta italians els portaren a enfrontarse des del Partit a tota mena de moviments com l'Autonomia Operaia o els Indiani Metropolitani.

Un règim a la deriva

Gairebé 20 anys després del cas Tagentopoli, que ensorrà el sistema de partits sorgit després de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, sembla que altra vegada el país transalpí es troba a la vora de l'abisme. Els resultats de les eleccions són demolidors en aquest sentit, perquè si al 2008 més de 30 milions d'italians feien confiança als principals partits polítics, en aquestes darreres eleccions poc més de 21 milions han tornat a fer-ho. Pel camí s'han quedat més de nou milions d'italians que o bé han preferit quedarse a casa o votar “allà on fa més mal” és a dir Beppe Grillo.

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Monti i Berlusconi han sigut els dos grans derrotats

12ECONOMIA

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

“M’han explicat d’un cas però no surt al diari” La invisibilització dels actes de desesperació personal provocats per la crisi, més enllà del respecte al codi deontològic, mostren una por dels mitjans a convertir-se en detonant d'una escalada de conflictivitat social ABEL CALDERA SABADELL

El passat 18 de febrer una dona de 47 anys va entrar en una oficina de Caixa Rural a Almassora, a la Plana Alta. Al crit de “M'ho heu pres tot!”, es va ruixar amb líquid inflamable i es va calar foc. Greument ferida, va ser traslladada en estat greu a l'Hospital de La Fe de València. La dona estava vivint el seu segon procés de desnonament. Un cop perduda la primera casa, ara perdia també l'habitatge familiar amb què havia avalat el primer.

Fa gairebé tres anys, un 11 de novembre de 2010, un home de 45 anys de l'Hospitalet de Llobregat es va suïcidar, penjant-se a plena llum del dia d'un arbre en un parc públic d'aquesta localitat. Era un electricista que s'havia quedat a l'atur i havia esgotat la prestació. Sense cap ingrés, no havia pogut fer front al lloguer i va optar per ocupar un dels pisos buits d'ADIGSA. Després de rebre una ordre de desnonament, es va presentar a l'ajuntament demanant que la seva família fos reallotjada en un alberg, petició que va ser denegada. A més, havia de fer front a una demanda de multa de 9.000 euros per haver ocupat el pis buit d'Adigsa.

Entre un fet i un altre han passat moltes coses mentre la situació econòmica empitjorava i les administracions aprofitaven per exprimir els drets dels ciutadans i espoliar el patrimoni públic. Mentre això passava, s'ha anat també construint un relat que ha ajudat milers de persones a entendre que la seva situació personal era fruit d'una estafa i no culpa de la seva incapacitat per a tirar endavant a la vida.

Membres de la PAH afirmen que el primer pas d'algú afectat per un desnonament és perdre la vergonya i el sentiment de culpa, interioritzar que els responsables són els bancs i el sistema, i suprimir l'estigma del fracàs personal. Això també val en els casos dels aturats o dels afectats per les preferents.

Com han tractat, però, els mitjans aquests casos? Amb cautela, evitant sobredimensionar-los, desconnectant-los en la mesura del possible de les seves causes reals i negant-se a assenyalar culpables.

Fins i tot en els moments de més alarma social, el ressò de suïcidis com el de Calvià en plena votació sobre la ILP per la dació en pagament, ha estat molt inferior al que hi ha hagut en situacions de terrorisme o de la crònica negra.

Aquests dos casos van ocupar, a La Vanguardia, espais absolutament marginals. El cas de l'Hospitalet només va ser abordat en l'edició

cent en la seva situació personal de caire afectiu, especialment si es tracta de dones que vivien soles.

L'altra cara de la moneda: Grècia

El tractament dels fets ocorreguts a Almassora ha sigut molt irregularsegons els mitjans

digital, mentre que el cas d'Almassora ocupava un quart de pàgina no prominent dins la secció de successos.

Sembla evident que el tractament d'aquest tipus de notícies està

“És pràcticament impossible trobar referències als mitjans sobre la rotació de directors de sucursals d'algunes caixes catalanes“ fortament condicionat per evitar que aquestes actuïn com a exemple i provoquin una reacció en cadena.

L'efecte repetició és un dels tabús d'aquesta crisi i molts mitjans no volen córrer el risc de ser considerats els inductors d'una escalada de protesta social.

La violència contra sucursals bancàries

El 10 d'octubre de 2012 una dona de 72 anys va intentar calar foc al director d'una oficina de Catalunya Caixa a Sabadell. La notícia va ser minimitzada per la majoria de mitjans de comunicació i les causes -possi-

blement un cas de participacions preferents- mai van ser explicades.

Les històries sobre agressions a directors de sucursals degut a l'estafa de les preferents es reprodueixen comarca a comarca i ciutat a ciutat. Molta gent coneix o li han explicat un cas, però aquest difícilment haurà trobat lloc en les pàgines de cap diari.

Les amenaces i atacs a les sucursals bancàries són alguns dels fets que més es silencien per evitar, presumiblement, una reacció en cadena. Per exemple, és pràcticament impossible trobar referències als mitjans sobre la rotació de directors de sucursals d'algunes caixes catalanes a partir de l'escàndol de les preferents, de manera que els clients no poguessin reclamar a la mateixa persona que els havia venut el producte. Tampoc han tingut el seu espai en els mitjans els atacs, cada cop més habituals, a les oficines bancàries. Fins i tot en jornades de vaga general l'atenció mediàtica s'ha focalitzat primordialment en els incidents amb el petit comerç i s'ha emmascarat els atacs a sucursals enmig de notícies sobre violència genèrica.

Paradoxalment, aquesta invisibilització ha provocat que alguns treballadors de banca hagin decidit denunciar-los i declarar la seva innocència en la conseqüència de la crisi. Un exemple n'és el col·lectiu impulsat per la UGT “Me declaro inocente”, que ha esdevingut una de les fonts per a poder seguir més de prop el degoteig d'incidents al

voltant de les entitats bancàries.

La criminalització de les dones víctimes

En alguns casos, tot i que cada vegada menys degut a la major sensibi-

En canvi, l'exercici de bastir un retrat global a partir de la desgràcia individualitzada és un recurs que molts mitjans semblen reservar per a les notícies gregues. Només cal comparar la lectura social que es fa als mitjans d'aquí sobre la violència en una jornada de vaga general a Grècia o als Països Catalans.

L'observatori Mèdia.cat analitzava aquesta diferència de discurs a partir de dues notícies d'un mitjà autodefinit com a progressista El Periódico- sobre dos casos de persones que s'havien cremat a l'estil bonzo. Mentre que en el cas grec el titular diu que “El suïcidi d'un jubilat aviva el malestar a Grècia. Milers de persones es manifesten a Atenes i Salònica i acusen el Govern i la troica de l'"assassinat", en el cas estatal, el titular és “Un home es crema a l'estil bonze a l'entrada d'un hospital a Málaga. Presenta cremades de tercer grau en el 80% del cos i es troba en estat greu a l'UCI”, sense ni tan sols citar les causes del fet o la seva relació amb la crisi.

Quin tractament?

“Només cal comparar la lectura social que es fa als mitjans d'aquí sobre la violència en una jornada de vaga general a Grècia o als Països Catalans“ lització social, l'enfocament de la informació es dirigeix a criminalitzar la víctima. Especialment si aquesta és una dona. A la tendència natural a intentar prioritzar les causes individuals al context col·lectiu com a interpretació d'una desgràcia d'aquesta índole, s'hi afegeix l'estigmatització de la dona com a ésser de salut mental fràgil.

Mentre que en molts casos en què la víctima és un home es remarca la impossibilitat de poder fer-se càrrec de la família, en casos en què la víctima era una dona es posa l'ac-

Aquests actes de desesperació personal són una eina per a mesurar el descontentament social? Si ens atenem a les xifres de forma quantitativa sembla difícil veure-hi reflectit un increment substancial de l'índex de suïcidis o d'actes violents. A nivell quantitatiu, altres indicadors com índexs de pobresa, gent sense calefacció, famílies sense ingressos o quantitat d'àpats diaris ens donen unes xifres que sí que permeten fer un relat numèric de la crisi.

En canvi, aquests actes tenen un important significat qualitatiu i ètic. La importància d'una sola vida humana contraposada als interessos pecuniaris s'ha convertit en un argument molt potent per a exigir a l'estat mesures dràstiques contra el capitalisme financer. Alhora, la solidaritat col·lectiva i el suport mutu s'han visibilitzat com una taula de salvació per a desenes de milers de persones que afrontaven una situació extrema des de la desorientació i la soledat. És la lliçó que ens diu que, malgrat tot, sí que hi ha alternativa. Mostrar aquesta alternativa pot alleujar o evitat patiment, una funció que en teoria figura dins els principis dels mitjans de comunicació amb vocació de servei.

ESPORT 13

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

El Moritz Vendrell es proclama campió de la Copa d’hoquei patins RAFA ESCOBAR MANISES

El Moritz Vendrell es proclamà campió de la copa del rei d’hoquei patins el passat diumenge 3 de març a la ciutat asturiana d’Oviedo. És el primer cop que el conjunt del Baix Penedès guanya un títol d’aquesta importància, gesta que ha aconseguit després de derrotar als dos equips que en els últims anys, junt al Liceo gallec, s’han disputat la majoria dels títols, tant a nivell estatal com europeu: el FC Barcelona i el Reus Deportiu.

Després de vèncer en semifinals a un Barça en hores baixes, la victòria de El Vendrell a la final es produí front al Reus Deportiu, en un partit trepidant en el que a pocs minuts del final els del Baix Camp guanyaven per tres gols a un. Els del Penedès aconseguiren empatar a trenta-set segons del final i ja en la prorroga, disputada sota la fór-

a l’històric gol aconseguit per Xavi Barroso.

La victòria de El Vendrell, un equip modest que els darrers anys ha obtingut bones classificacions en l’hoquei lliga i que, fins i tot està disputant competició europea, suposa el trencament d’una inèrcia dels darrers anys que semblava difícil de trencar en aquest esport, l’hegemonia del FC Barcelona, únicament qüestionada de forma eventual pel Reus i el Liceo.

La victòria ha segut molt celebrada a El Vendrell, població en la qual s’organitzaren els dies següents una sèrie d’actes i recepcions oficials a l’ajuntament i la Plaça Vella del poble, per tal de celebrar una victòria que emula aquelles gestes d’Igualada o Noia, quan als anys norantes disputaven els principals títols als gegants d’aquest esport.

El vendrell celebrant la victòria a Oviedo

mula del gol d’or, el partit es decantà en favor de El Vendrell, gràcies

Qatar Airlines serà la 1a Sospites i imputacions per malversació publicitat comercial a la de fons al València CF samarreta del FC Barcelona RAFA ESCOBAR MANISES

Un escàndol més esguita al València CF, la gestió econòmica del qual no únicament ha segut catastròfica, sinó també negligent i està per veure si també delictiva.

Un grup d’accionistes plantejà al Jutjat d’instrucció número tres de València una denúncia per malversació de fons, estafa, falsedat i maquinació. El jutge, després d’obrir diligències prèvies, trobà indicis d’un delicte de malversació de fons durant la darrera ampliació de capital que va fer el València CF. Com a imputats d’aquest suposat delicte estan l’actual president del València CF, el president de la Fundació del València CF Társilo Piles y l’ex directiu Javier Gómez, així com l’antic director de Bancaixa i ex president de la Generalitat Valenciana José Luís Olivas.

Segons els querellants, els noranta dos milions d’euros que s’havien d’obtenir a partir de l’amplia-

ció foren concedits pel club a la Fundació, quan havia assegurat als accionistes que els diners no tindrien aquest destí De la mateixa manera la querella assenyala que els imputats incompliren les promeses de democratitzar el club que havien fet a la Junta d’accionistes amb l’objectiu d’aconseguir el vist i plau per a l’ampliació de capital.

La denúncia considera a Gómez com al maquinador o cap pensant, a Piles, gerent de la Fundació com al vehicle, a Llorente com a facilitador i a Olivas com a recolzament necessari concedint el crèdit.

Caldrà veure el recorregut de la denúncia, però el que queda clar és que ens trobem davant d’una nova pràctica irregular dels gestors d’un club que acumulen problemes pel que fa als resultats de la seua gestió així com de la legalitat de les actuacions que han acompanyat a aquesta gestió.

RAFA ESCOBAR MANISES

El passat dilluns 4 de març el president del FC Barcelona va fer públic en una roda de premsa que la companyia Qatar Airlines serà el nou espònsor de la samarreta de l’equip de futbol.

Aquest anunci, que en certa mesura ha passat inadvertit, suposa la culminació d’un procés que s’havia engegat amb l’estampació de publicitat teòricament no comercial a inicis de segle. El patrocini d’UNICEF fou ben vist per la tasca assistencial que porta a terme aquesta institució.

La substitució d’UNICEF per Qatar Fundation despertà més polèmica, ja que, malgrat tractar-se d’una fundació suposadament benèfica, la seua vinculació amb la Monarquia de Qatar creà grans suspicàcies a causa de la contínua vulneració dels drets humans que té lloc en aquest estat.

El recent anunci de Rossell, culmina el procés i fa sospitar que el

patrocini de Qatar Fundation no era més que una preàmbul per a la posterior esponsorització de la gegant companyia qatarí d’aviació.

El president del FC Barcelona ha esgrimit un acord de la Junta Directiva a l’any 2003 pel qual, s’acceptava el patrocini comercial de la samarreta, però així i tot ha negat la possibilitat als socis del club de tindre qualsevol capacitat de decisió sobre un assumpte tan delicat com el de la samarreta.

Fa pocs anys, des del barcelonisme s’esgrimia amb orgull el fet de ser una de les poques samarretes lliures de publicitat comercial, aquest fet es vinculava a aquella consigna tan estesa de que el Barça és més que un club. Sembla que des de les darreres juntes directives s’ha seguit una estratègia que havia de desembocar en l’estampació de publicitat comercial a la samarreta. En un primer moment fundacions i entitats benèfiques. En un segon moment, un cop el soci i l’aficionat, s’han acostumat

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

a veure la samarreta estampada, l’anunci de l’acord de patrocini amb Qatar Airlines.

Un cop més, des de les altes instàncies del club s’ha funcionat com si es tractara del Consell d’administració d’una gran empresa, sense tindre en compte que el FC Barcelona no és una SA, sinó que pertany als seus socis, als quals, se’ls ha negat l’oportunitat d’opinar en una qüestió tan sensible.

El que sí sembla que la directiva de Sandro Rossell està sondejant per enquestes, és la possibilitat de fer un camp nou, o bé la de reformar el ja existent. En tot cas, la pregunta que hauríem de fer és... Convocarà Rossell un referèndum per adoptar una decisió d’aquesta magnitud? I en cas de fer-ne un de nou... Com l’anomenarà? Estadi Qatar Airlines? No resulta tan descabdellat sí mirem l’exemple d’Anglaterra. En tot cas el que sembla clar és que la vella consigna més que un club, cada cop està més buida de contingut.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

14 CULTURA

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

“El procés de substitució lingüística a Alacant no és diferent al d’altres ciutats del país, només és més antic” Pau Tobar ELX

Com va sorgir la idea de fer el documental?

El documental va sorgir com una iniciativa del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans), ja que l'abril del passat any 2012, el sindicat organitzava l'11é Congrés de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant. La proposta inicial va ser feta pel cap de departament de Filologia Catalana de la UA, Carles Segura, ja que no existia cap material audiovisual fins ara que parlara precisament del valencià a Alacant, que és un cas com d'una història amagada. Per això el títol del documental.

Quina idea volíeu expressar?

El que volíem fer és reflectir la situació lingüística i cultural a la ciutat d'Alacant, a partir de testimonis que ens contaven de primera mà les seues vivències com a valencianoparlants d'Alacant. Això li dóna, potser, un toc més íntim al documental i no tant estrictament científic.

Per tant, cal dir que les experiències relatades per les primeres persones entrevistades ens van fer veure que existia una realitat, diguem-ne, tripartita i segons cada generació d'alacantines. D'aquesta manera l'estructura del documental ha estat basada en tres blocs: el primer el de la gent més major, el segon el de mitjana edat i el tercer el de gent jove implicada en les diverses lluites per la recuperació de la llengua i la cultura.

El fet que llengua i la cultura, com bé sabem, no es puguen separar, ens va portar a realitzar un recorregut històric i generacional no només sobre la situació lingüística, sinó també sobre la situació cultural de la nostra ciutat. També per aquest motiu vam trobar important transmetre les anècdotes i els sentiments de les entrevistades, d'alguna manera.

ENTREVISTA Nerea, Clara i Raquel, autores del documental El valencià a Alacant La ciutat d'Alacant ha estat paradigmàtica en el procés de substitució lingüística a nivell nacional. El documental El valencià d'Alacant, una història amagada, obra col·lectiva del SEPC d'Alacant, analitza la situació de la llengua a la ciutat sense victimismes ni planys, però des del punt de vista humà. Clara i Raquel (militants del SEPC) i Nerea (exmilitant del SEPC i militant d’Arran), ens parlen de com es gestà aquest projecte i de la salut de la llengua catalana a la quarta ciutat més poblada dels Països Catalans.

ens trobem en una xifra del 3% d’alacantines que tenen el català com a llengua materna, però, no obstant això, com ens explica Brauli Montoya, expert en sociolingüística i professor de la UA, a l'audiovisual, el procés de revernacularització ha sigut positiu per a la nostra llengua a la ciutat.

Quina és la història moderna de la llengua catalana a Alacant?

El que ha passat a Alacant és el mateix que ha passat a altres llocs del país, l'única diferència és que a Alacant el fenomen és més antic. Les classes burgeses deixaren de parlar valencià per imitació de la burgesia espanyola i per creure que el castellà és una llengua de major cultura i prestigi, aleshores, les classes mitjanes, a imitació d'aquesta classe burgesa, van fer el mateix: deixar de parlar valencià als fills i arraconar la llengua pròpia a l'ús en contextos molt reduïts. Després, a poc a poc, sentiments com l'autoodi es van anar expandint i la substitució lingüística del valencià a Alacant es va anar ampliant.

“Les classes burgeses deixaren de parlar valencià per imitació de la burgesia espanyola i per creure que el castellà és una llengua de major cultura i prestigi”

Quina acceptació rep el documental?

Com que el canal audiovisual és innovador, va donar peu a un seguiment molt immediat. Com a conseqüència, es va generar un gran interés i vam tindre una molt bona acceptació. Per això, molts col·lectius, associacions culturals, organitzacions polítiques i diversos centres educatius es van posar en contacte amb nosaltres per a realitzar les presentacions corresponents i donar a conèixer el projecte.

Alacant ha estat tristament famosa pel retrocés de la llengua. Què hi ha de veritat i mentida en aquesta afirmació?

Sí que podem constatar que actualment

Quin és el paper de les institucions?

D'una banda, trobem institucions com pot ser la Universitat d'Alacant que tenen la menor oferta de línies en valencià respecte a tot el País Valencià la qual no correspon amb la demanda. O també, la reducció de línies en la nostra llengua en centres educatius públics. I fins i tot tant a la universitat com en aquests centres, en la praxi, aquesta mínima oferta en moltes ocasions s'incompleix quasi completa-

ment. D'altra banda, institucions públiques com l'Ajuntament d'Alacant o el cos repressiu de l'estat persegueixen consecutivament i abusen de tots aquells moviments populars que lluiten i totes aquelles persones que fan visible la utilització de la nostra llengua, el català. És a dir que ni fan ni deixen fer.

El documental té un rerefons esperançador.

Heu notat alguna evolució positiva en els últims temps?

A banda del que comentàvem anteriorment, respecte al punt positiu en la revernacularització, les persones que fem ús del català diàriament podem apreciar, a diferència de com es percep fora de la ciutat, que hi ha més casos d'acceptació que no pas els que hi ha de rebuig i que, com bé diu el lingüista Ferran Suay, tot es redueix a una actitud positiva a l'hora de comunicar-nos o expressar-nos amb quelcom. A més, la creació d'espais com el Casal Popular Tio Cuc permeten aquesta potenciació positiva cap a la llengua.

davant els diferents atacs que patim les alacantines vers la nostra llengua i la nostra cultura, a partir de la creació de teixits socials i populars, de forma organitzada per tal de construir una alternativa.

També, disposem d'un altre moviment popular com és el Casal Popular Tio Cuc que crea espais de reunió i organitza diversos actes i activitats mitjançant grups de treball com són el de llengua, memòria històrica o cultura popular.

“Les persones que fem ús del català diàriament podem apreciar que hi ha més casos d'acceptació que no pas els que hi ha de rebuig”

Quin és el paper del moviment popular en la recuperació de la llengua i la cultura catalana?

Des de l'Esquerra Independentista de l'Alacantí es pretén donar una resposta

Quines polítiques penseu que serien les apropiades en aquest moment?

En la nostra opinió, el que són les institucions, com ja hem comentat, no tenen la voluntat de normalitzar la nostra llengua, ni tan sols tenen la intenció d'ajudar aquelles persones i entitats que intenten fer-ho, per tant, no hi podem confiar gens. Només cal fer una ullada a la nova llei d'educació plurilingüe que ha tret el govern valencià. Llavors, l'alternativa ha d'estar en els moviments populars i en les entitats que sí que volen vertaderament fomentar la cultura pròpia i l'ús del valencià, en definitiva, ara per ara, ha de ser la gent del poble qui lluite per la seua llengua i cultura, no podem esperar que les autoritats reaccionen en aquest sentit.

CULTURA 15

L’ACCENT 244 DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013

Ressenya de la quinzena

Searching for Sugar Man Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

a arribar al Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit avalat per un parell de premis del Festival de Cinema de Sundance. De Barcelona també se'n va endur un parell de premis més i, després, va ser també guardonat als Bafta i als Òscar. Amb tot aquest palmarès era normal que acabés arribant a les sales de cinema del país, encara que es tracti d'un documental musical.

Com també era normal, o més ben dit habitual, que no fos possible veure'l en català.

Searching for Sugar Man és un documental que investiga sobre la figura de Rodríguez, un músic de Detroit que gravà un parell de discs en arrencar els setanta -Cold Fact (1970) i Coming from Reality (1971). Durant aquells anys, la que havia estat una de les ciutats emblema del creixement econòmic dels EUA començava a notar els efectes d'una crisi de model que encara avui no ha superat -Rèquiem per Detroit, documental de Julien Temple emès a mitjans de gener pel programa Sense Ficció de TV3, explica amb enginy i rigor la història del creixement d'aquesta ciutat de l'Estat de Michigan, tant espectacular com la recessió posterior. La indústria de l'automòbil, sector econòmic sobre el qual se sostingué el creixement, ho havia copat pràcticament tot, i la davallada de les vendes començà a notar-se sobre el conjunt de la ciutat i, en especial, sobre la classe treballadora, entre els quals es comptava Sixto Rodríguez, treballador de la construcció.

Els treballs musicals de Rodríguez, adscrits al folk-rock protesta -les pensions, els camells,

“A mitjans del seixanta, a les cases de classe mitjana dels blancs liberals no hi podien faltar: l'Abbey Road de The Beatles, el Bridge Over Troubled Water de Simon and Garfunkel i Cold fact de Rodríguez”

V

les putes, l'atur, són els protagonistes de les seves cançons-, no van acabar de tenir èxit. Però si els seus compatriotes no havien sabut valorar el seu treball, a Sud-Àfrica, Rodríguez va esdevenir un símbol, i el seu primer disc Cold Fact

font d'inspiració per als músics que serien protagonistes de la revolució musical afrikaan i pels primers escriptors blancs que començaven a aixecar la veu front el sistema de segregació racial de l'Apartheid. Tant és així que, segons se'ns explica, a mitjans del seixanta, a les cases de classe mitjana dels blancs liberals no hi podien faltar: l'Abbey Road de The Beatles, el Bridge Over Troubled Water de Simon and Garfunkel i

Cold fact de Rodríguez. Ara bé, això no ho va arribar a saber mai Sixto Rodríguez que, en veure la manca d'interès per la seva música, va deixar-ho córrer.

Molt temps després, des de Sud-Àfrica es volgué saber més d'un home que havia marcat musicalment tota una generació però de qui no se sabia res més que el seu cognom i un parell de versions del seu tràgic final: enmig d'una actuació, s'havia llevat la vida -uns deien que s'havia fotut un tret, d'altres que s'havia ruixat amb benzina i s'havia pres foc a l'estil bonze. El documental segueix el fil d'aquesta investigació per conèixer els orígens i el final d'aquesta estrella musical amb el handicap de no poder poder comptar amb imatges dels setanta perquè ningú no li havia prestat atenció. Malgrat tot, l'ofici del debutant en la direcció Malik Bendjelloul basteix un treball formalment molt elegant que no s'espatlla, ans el contrari, malgrat l'ús d'imatges d'origen domèstic i algun atreviment visual del què en surt ben parat. Com no podia ser d'una altra manera, la banda sonora pertany tota a en Rodríguez, la música del qual ha tingut una segona oportunitat i cançons com ara “Sugar Man”, “Crucify your mind” o “I Wonder” s'escoltaran més enllà de Sud-Àfrica.

Fe d’errates: En l’article d’Història del número anterior, allí on deia "Pablo Picasso, que immortalitzà una cuplista amb la nova cubista" hauria d'haver dit "Pablo Picasso, que immortalitzà una cuplista amb la nova tècnica cubista".

Lectures recomanades

Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI

Li i altres relats Nikos Kavadias Club Editor, 2012

Diversos autors Editorial Germania, 2012 quest recull poètic aplega una mostra del treball d'autores i autors que publiquen en la col·lecció “Mil poetes i un país”, amb la que l'editorial d'Alzira aposta per poesia feta en català al País Valencià que no s'ha beneficiat del suport econòmic que dóna un guardó literari. Amb un gran varietat d'estils i també d'edats, en la majoria dels casos les poetesses i els poetes publicats en aquesta selecció han fet servir Internet per difondre la seua obra a través de blocs cosa que, al parer de l'editor -i poeta- Manel Alonso, podria significar que la xarxa “s'està convertint en el darrer refugi dels poetes i de la poesia”.

A

ikos Kavadis, nascut el 1910, es va embarcar als 19 anys en un vaixell i es passà tota la vida al mar. La seva obra consta de materials diversos: Guàrdia, una novel·la que està traduint Jaume Almirall, el responsable de la traducció del llibre que presentem, tres poemaris, cartes, articles de viatge a la premsa i tres relats. Li i altres relats conté justament aquests darrers tres relats, un material que ha estat traduïda a molt pocs idiomes. El motiu no té a veure amb la qualitat sinó amb la quantitat ja que el seu reduït volum no permet fer una antologia amb prou gruix. Aquí s'ha aprofitat per fer una aproximació al seu peculiar autor.

N

Por el bien del Imperio.

Una historia del mundo desde 1945 Josep Fontana Pasado y presente, 2011 eixeble d'en Ferran Soldevila i d'en Jaume Vicens Vives, l'historiador Josep Fontana és actualment professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra. Ara, després de nombrosos treballs que tracten qüestions diverses de la història contemporània de Catalunya, de l'Estat i del món, ha presentat Por el bien del Imperio, una obra que repassa la història de la humanitat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan la guerra entre blocs tot ho dominà, fins que, amb la caiguda del “socialisme real”, l'Imperi mantingué la tensió substituint l'enemic comunista per l'islàmic i la guerra freda per la de civilitzacions.

D

Carrer de pas Andreu Gomila Edicions Proa, 2012 rofessor jubilat del popular IES Lluís Vives de València -les protestes per les condicions del centre provocaren una sèrie de mobilitzacions que hom anomenà Primavera Valenciana-, l'Andreu Gomila ha publicat la seva primera novel·la que es desenvolupa a la València contemporània. El protagonista és un home que, de cop i volta, perd la memòria i, amb ella, la cultura, la civilitat, fent boirosa la frontera entre l'ésser humà i l'animal. Aquest argument permet també fer una comparació amb la situació del País Valencià que, com el personatge, ha perdut els orígens i no sap quan on va.

Un dels atractius de Carrer de pas és el català usat pels seus personatges, popular i autèntic.

P

DEL 7 AL 20 DE MARÇ DE 2013 L’ACCENT 244

16CONTRAPORTADA

“El control social és tant vell com els propis sistemes socials” MONTSE VENTURÓS BARCELONA

ENTREVISTA

Per què El Malson d’Orwell?

En realitat és un títol per donar-li un punt literari escollit pels companys de Tigre de Paper però que creiem que exemplifica de forma molt clara els paral·lelismes entre l'obra d'Orwell i el moment actual; el títol, podríem dir original, és "Control social i noves tecnologies".

Xavi Pellicer, membre d’Alerta Solidària

Dues frases per explicar-nos en què es basa el llibre És un petit recull o manual per tal d'entendre què és el control social, quin paper juga en el sistema repressiu i el paper que juguen les noves tecnologies en aquest. Per altra banda introdueix alguns dels mètodes de control social vinculats a noves tecnologies així com la legislació que en fa referència.

Quina és la necessitat d’encetar aquest debat amb la publicació del llibre?

Com a organització antirepressiva feia temps que vèiem que un dels elements en els que calia aprofundir a nivell de coneixement, debat, etc. és el control social. En el moment actual el control social va íntimament lligat amb les Noves Tecnologies i és per això que ho volíem tractar de primera mà.

Amb aquestes premisses doncs ens vam posar a fer una tasca de recopilació d'informació, materials i de reflexions pròpies per tal d'iniciar un procés de debat i formació a nivell intern. Un cop fet aquest procés vam creure que el resultat final era prou interessant com per traslladar una part d'aquest materials a nivell públic i això és el que hem fet amb l'edició d'aquest manual.

El volum ingent de xarxes socials que ha sortit a la llum en els darrers anys, fins a quin punt ha capgirat el sistema i els mètodes repressius per part dels estats? I en concret de l’estat espanyol?

El control social és tant vell com els propis sistemes socials i les Noves Tecnologies són una eina relativament recent en la història. El Sistema Repressiu modifica les eines de control social, les perfila, les millora i les canvia. Les Noves Tecnologies i elements com les xarxes social se'ns dubte han dotat de noves eines molt potents el control social

El Malson d'Orwell. Control social i noves teconologies és el títol del llibre que ens els darrers dies ha presentat Alerta Solidària i que ha estat editat per Tigre de Paper.

Alerta Solidària, com a organització antirepressiva de l'Esquerra Independentista que porta més de deu anys treballant amb les persones represaliades dels Països Catalans, ha acumulat una experiència i un bagatge molt importants en la defensa dels drets col·lectius i individuals davant els múltiples casos repressius que ha patit l'esquerra anticapitalista i independentista del país.

Ara, una part d'aquest bagatge, el trobem reflectit en aquest llibre que, a només quatre dies de la seva presentació, va veure exhaurits tots els exemplars de la seva primera edició.

Aquesta quinzena parlem amb en Xavi Pellicer, portaveu d'Alerta Solidària per tal que ens faci cinc cèntims dels projecte que l'organització acaba d'encetar.

però també les possibilitats de resposta a aquest. En aquest sentit capgirar-lo no l'ha pas capgirat ja que els seus objectius i funcions segueixen sent els mateixos, el que si que ha fet és com dèiem abans dotar-lo de noves eines.

Dius que el sistema repressiu s'ha dotat de noves eines, ens en podries citar alguna o donar-nos algun exemple?

Un dels elements més invisibles d'aquestes eines de control, però que intervé de forma activa en aquest sistema, el podem trobar per exemple, en els discursos que s'ofereixen a través dels mitjans de comunicació; sempre vinculats a una estructura de poder existent on sovint el botxí acaba esdevenint víctima i l'objectiu últim i que prima per sobre la resta és regular la conducta de la ciutadania.

Podríem dir, doncs que la vigilància tecnològica és ara “l’eina” per excel·lència de control social? És una eina que s'ha tornat impres-

cindible per al control social però no l'única. Facilitat molt la tasca de vigilància a través per exemple dels seguiments de posicions als telèfons mòbils o de la construcció de xarxes de relacions a través de les xarxes socials, però no ens podem oblidar d'altres elements tant senzills i que segueixen sent també un dels pilars del control social com la discreció o el rumor per exemple.

Com afecta aquesta vigilància a la llibertat individual i col·lectiva?

Drets com el de la intimitat o la presumpció d'innocència cauen en detriment d'aquesta vigilància "total" que tornant a Orwell s'assimila a la pantalla "que tot ho veu".

Aquests elements de capacitat de captació de dades lligats a eines que permeten l'encreuament d'aquestes, l'ordenament en bases de dades, etc. i una legislació que ho permet, que no ho prohibeix o que senzillament malgrat prohibir-ho és vulnerada sistemàticament en matèria de protecció de dades deixen també com a mínim en qüestió altres drets també fonamentals com la llibertat ideològica o fins i tot sexual.

Només cal recordar aquell trist episodi en el que després de l'okupació d'un teatre a Barcelona per part de centenars de persones, poques hores després es va filtrar la ideologia de cada una d'elles.

Entenem que els grups més vulnerables a patir aquesta intromissió són aquells que poden ser considerats elements pertorbadors i que poden posar en perill les estructures de poder?

Considerem que qualsevol persona

és vulnerable al control a través de les Noves Tecnologies i que l'ús que en fan els estats i els seus Sistemes Repressius, són només una part dels agents a tenir presents resta tota la part privada i els usos i objectius que tenen en utilitzar aquestes Noves Tecnologies. Òbviament, els serveis d'intel·ligència i informació dels diferents cossos policials destinen molts més recursos al què ells consideren “l’enemic” en paraules recents dels propis Mossos d'Esquadra dirigint-se per exemple als vaguistes.

Des d’Alerta Solidària, que porta més de deu anys d’experiència en casos repressius, com es valora l'experiència?

En el moment de començar el projecte de fer públic aquest manual la nostra intenció no era més que fer el màxim de difusió de les coses interessants que hi podia haver en ell i que podien ser útils per a les persones militants; alhora volíem aprofitar també per posar el nostre granet de sorra potenciant un projecte compromès i cooperatiu com Tigre de Paper edicions. El moment de publicació del treball creiem que ha contribuït enormement en el seu èxit (Esclat de casos d'espionatge, enèsima càrrega social contra els Mossos d'Esquadra, aquest cop pel cas Quintana, etc.) així com que l'autor del pròleg, en David Fernández hagi guanyat molta notorietat pública des que va ser escollit com a parlamentari de la CUP-AE. Una oportunitat de difusió d'un treball col·lectiu que esperem que no decebi i sobretot que sigui útil. Una petita eina més per l'alliberament social i nacional!

LA REMATADA

Cobrar o construir?

SIMÓN VÁZQUEZ BARCELONA

En aquests darrers mesos els debats polítics entorn a l’economia estan esdevenint importants arreu del món, a Cuba, el PCC debat sobre el futur econòmic del socialisme, a Veneçuela el debat és acalorat al voltant de diverses legislacions sobre la gestió de les empreses i del sistema econòmic, i a casa, en menor mesura però, s’està veient que poc a poc i sobretot arran de la crisi es busquen alternatives econòmiques sense explotació. En tots i cadascun d’aquests debats està apareixent el concepte d’economia cooperativa, cooperativisme,...

Cooperar i no competir, aquesta és la consigna, però és possible això en un sistema que és mou sota la base d’un mercat de lliure competència? Són els treballadors cooperatius éssers deslliurats del capitalisme, sense explotació ni alienació? Són les cooperatives espais d’autonomia a la dictadura del capital?

Són les cooperatives formes societàries extrapolables al conjunt de la societat? És l’autogestió una solució al capitalisme, però què és l’autogestió?

No tenim respostes a aquestes preguntes, ja que és en els espais col·lectius de construcció d’alternatives on s’han de debatre i discutir aquestes preguntes, però volem fer una reflexió al voltant del sou i dels beneficis, elements molt tècnics però cabdals en un espai laboral i sobretot en una societat basada en el treball assalariat.

Com es gestionen els sous, s’han de repartir els beneficis al final de l’any? És autogestionari repartir els beneficis entre les treballadores cooperatives?

Han de ser les cooperatives espais laborals o una alternativa global, almenys una part de l’alternativa global?

Al nostre entendre, no es pot fer un repartiment dels beneficis, ja que entenem que això no és el repartiment de la riquesa sinó l’acumulació de riquesa repartida en més mans, és a dir, un monopoli del capital però entre un grup més gran de persones que en l’habitual monopoli capitalista. És passa de ser sòcies cooperativistes a ser socis capitalistes associats.

El treballador cooperatiu ha de rebre un sou igual que el treballador assalariat per altri, la qüestió està en el fruit de la plusvàlua, que no és plusvàlua sinó excedent productiu, que ha d’anar a parar al treballador però de forma indirecta, no enriquint-lo en el sentit monetari (burgès) sinó millorant la seva quotidianitat i la de la seva classe; en els àmbits que sigui possible, sobretot en el reproductiu, per a què no recaigui sobre la meitat de la classe treballadora (les dones) tot aquest treball. Això si que és un repartiment de la riquesa i la generació d’una alternativa econòmica social. És important intentar crear espais de confrontació al sistema des d’una alternativa laboral, però sempre per millorar les condicions de vida del conjunt de la nostra classe i no per obtenir uns beneficis individuals.

Per a què això sigui possible es imprescindible la consciència de classe per a si dels treballadors cooperatius i la seva formació política com a part imprescindible en aquest procés de generar una alternativa econòmica que no es basi en l’incentiu econòmic.