Entrevista a Pelai Pagès, professor d’història de la Universitat de Barcelona 16 de desembre de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars
Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans
Número 24
PSC, ERC i ICV-EUiA fan president Maragall Acorden un programa de reformes que Madrid titlla de "disbarat" mentre CiU anuncia una oposició "responsable" Oriol Clavera
Cartells de la campanya electoral autonòmica a Barcelona
Després de pràcticament un mes de converses, negociacions i reunions, ERC s'ha decantat per un pacte amb el PSC-CpC i ICV-EUiA que farà president de la Generalitat a Pasqual Maragall, conseller en cap a Josep-Lluís Carod-Rovira i responsable de relacions institucionals a Joan Saura. L'acord per un govern autoanomenat "catalanista i d'esquerres" es va formalitzar en un acte al Saló del Tinell de Barcelona després que les direccions dels respectius partits refermessin per unanimitat els resultats de les negociacions. Tot i que al tancament d'aquesta edició encara no s'ha produït encara la sessió d'investidura del nou govern, només falta aquest últim pas per culminar el procés que va iniciar-se la setmana anterior amb la constitució del Parlament, el nomenament de Ernest Benach com a president del mateix, i la ronda de contactes d'aquest amb les líders dels diferents grups parlamentaris. En
aquesta ronda de contactes, Benach va demanar a Pasqual Maragall que s'encarregués de formar el govern per a la sessió d'investidura. Finalment, durant el cap de setmana del 13i 14, han anat transcendint els continguts dels acords programàtics que estan a la base del "tripartit" i les primeres reaccions, tant als Països Catalans com a l'Estat espanyol. Des dels protagonistes del pacte s'afirma que s'ha arribat a uns acords que s'han d'encarregar d'aconseguir, entre d'altres mesures, un nou finançament per a la Comunitat Autònoma, una política educativa més forta, la creació d'un marc de negociacions laborals d'àmbit autonòmic, tot això, segons informacions aparegudes a diaris propers al pacte tripartit. En tot moment, els representants dels partits del pacte s'han volgut distanciar de posicionaments rupturistes. En aquest sentit, va ser prou significativa la visita de
Carod-Rovira a l'elitista Círculo Ecuestre de Madrid, on va voler dirigir un missatge tranquil·litzador. Sobre la composició del nou govern, en el moment del tancament estan clars els càrrecs "de contingut polític" que ocuparan Maragall, Carod i Saura, i malgrat que fins la formació del nou govern no es sabrà del cert qui ocuparà cada càrrec, sí que es pot afirmar que 8 conselleries aniran pel PSC-CpC, 5 per ERC i les 2 restants per ICV-EUiA. Per la seva banda, el candidat de la federació conservadora CiU, Artur Mas, ha anunciat una "oposició amb responsabilitat de país i amb sentit positiu", però el cert és que tant els mitjans de comunicació propers a CiU com els seus columnistes han reaccionat amb una certa indignació davant la "traïció i la utilització" de la qual han estat objectes per part d'ERC, a qui acusen "d'entregar la Generalitat a un partit espanyol”. Més agressives han estat les reaccions de la dreta espanyolista amb el Govern espanyol al capdavant. És bo tenir en compte que aquestes reaccions haguessin tingut lloc amb qualsevol altre pacte que s'hagués produït, donat que pels resultats electorals el PP no podia formar govern amb ningú. A través del seu portaveu, Eduardo Zaplana, ha afirmat que el pacte progràmatic és un "disbarat que incompleix claríssimament la Constitució" i ha remarcat la seva "preocupació i neguit" perquè el què està en joc és "la mateixa idea d'Espanya i el seu futur".
Resistència contra el vial Orpesa-Cabanes Des del l'1 de setembre, els veïns de la comarca de la Plana Alta estan mobilitzats per aturar les obres del vial que ha de connectar l'autovia de l'interior amb el complex turístic de Marina d'Or. Aquestes obres havien estat aturades per acta judicial el juliol del 2002 "per greu risc per-
judicial per al medi ambient", però la pressió dels polítics i les constructores ha provocat la represa de les màquines fins a endinsar-se en zones protegides del Parc Natural del Desert de les Palmes. Davant els intents dels constructors d'aprofitar les absències temporals de veïns per avançar les
obres, finalment, s'ha establert un campament on hi ha persones acampades les 24 hores del dia. Fins al tancament d’aquesta edició, s'havia aconseguit aturar completament l'avanç de les màquines. Paral·lelament han començat campanyes de denúncia d’àmbit internacional.
Sumari: ······················
La Copa Amèrica amenaça el territori Països Catalans / 3
Cancún vist per Wallerstein Economia / 5
L’Iraq i la reelecció de Bush Internacional / 6
La repressió a les presons franqustes Cultura / 7
Espectatives de creixement per a la Diada de Mallorca d'enguany El lema "Defensem la terra. Auto-determinació" emmarcarà la celebració, per part de l'esquerra independentista, aquest any, de la Diada de Mallorca, el 31 de desembre. Com és habitual des dels darrers anys, la unitària Plataforma 31-D ha centralitzat els principals actes ludico-reivindicatius. Les importants lluites populars que s'estan donant a l'illa, especialment pel que fa a la defensa del territori, centraran el manifest de la plataforma durant la Diada. Així, el 30 de desembre tendrà lloc a les sis de l'horabaixa, al passeig del Born de Palma, la tradicional manifestació independentista que tendrà el colofó en un concert. El sendemà l'esquerra independentista també farà part, a la plaça de Cort, de la festa de l'estendard: la celebració civil més antiga d'Europa i que, gràcies a la pressió exercida per amplis sectors del nacionalisme i l'independentisme illencs, no compta, des del 2001, amb presència militar espanyola.
editorial
D
urant les darreres setmanes les forces vives de l'Estat han exhibit la seva millor retòrica per a culminar el llarg procés de sacralització de la Constitució espanyola que ha arribat al clímax el 6 de desembre amb la celebració del 25è aniversari de la seva aprovació en referèndum. És lògic, ja que cal fer molt de soroll per ofegar la insistent remor que ens recorda la crisi de legitimitat per la que passa el que fins ara ha estat el fonament de l'ordenament jurídic espanyol. A un observador espavilat no li costarà gaire preguntar-se per què n'estan tan cofois els sectors empresarials i polítics exfranquistes? És curiós que l'anomenada "esquerra constitucionalista" no s'hagi fet aquesta pregunta i, sobretot, no hagi reflexionat sobre el fet que aquest text que adoren amb passió desfermada hagi esdevingut la bíblia d'aquells que, durant la transició, el que volien era conservar el màxim possible del franquisme. S'han estalviat una reflexió dolorosa, doncs extreure'n les conclusions els abocaria a acceptar
Dos cops amb la mateixa pedra? que la Constitució que van redactar i aprovar ha estat i és l'instrument de les oligarquies espanyoles per a destruir qualsevol perspectiva d'emancipació dels treballadors i dels pobles. Els mateixos motius pels quals els partits "nacionalistes" que, amb més o menys bona cara, han acceptat el sistema que es deriva de la Constitució, miren a una altra banda o en plantegen els dèficits en termes de reforma puntual. I s'equivoquen, per què la Constitució és més que un text: expressa els interessos del capital i dóna coherència jurídica a un ordre social en què aquests sectors puguin retenir les seves quotes de poder i desenvolupar els seus negocis. Quan la Constitució fou aprovada, tan sols al País Basc va rebre la resposta que mereixia. Això ha permès els bascos de mantenir l'actitud dissident fins avui, i no és casual que sigui
al País Basc on avui en dia s'enceta amb més decisió la qüestió de la seva reforma o, simplement, de la seva legitimitat. Aquesta dinàmica contrasta amb el consens forçat que fins ara ha regnat a la resta de l'Estat sobre la Constitució. Ens hauria de servir d'aprenentatge, però per a alguns no serà així. Aquest juny, si s'escau, se'ns preguntarà què en pensem de la Constitució europea, un text inacceptable que proporciona instruments jurídics per a explotar els treballadors i oprimir els pobles. Si s'aprova, d'aquí a 25 anys, la Constitució europea rebrà homenatges vibrants i haurà esdevingut un mur inabastable per als treballadors catalans. Els nostres polítics seguiran fent la mateixa cara d'astorament culpable. Deixarem que ens "representin" o direm aquell "no", ben sonor i al carrer, que hauríem d'haver dit fa 25 anys?