Setembre 2018 - Número 23
Lectures de La Setmana
Sergi Pàmies
Marta Rojals
Ingrid Guardiola
W. G. Sebald
L’art de portar gavardina
El cel no és per a tothom
L'ull i la navalla
Austerlitz
En els contes de Sergi Pàmies sempre podem observar camuflat algun tret autobiogràfic on la invenció i la realitat comparteixen el límits. En aquest volum, però, en trobem uns quants més i ja no tan disfressats, a més dels temes universals que acostumen a sortir en els seus relats, com els lligams familiars, les ruptures amoroses, les petites manies entranyables dels pares que ja no hi són, la nostàlgia que provoquen els records que suren a la superfície en l’edat madura, la solitud, la companyia no desitjada... situacions que tots hem pogut viure en algun moment, explicades amb una barreja d’ironia i tendresa. A «Eclipsi» la incomoditat d’una cita a cegues dona peu a un monòleg interior. En el relat, potser més autobiogràfic, «No sóc ningú per donar-te consells», l’autor confessa que durant la seva adolescència va fantasiejar amb la idea que el seu pare podia ser l’escriptor Jorge Semprún, amic de la seva mare, que sabia portar amb elegància una gavardina, factor que, casualment, coincidia en tots els homes que ella considerava atractius i que dona títol a aquest llibre. La màxima de la mare a «Nadala maternofilial» que diu que tot el que viu un escriptor és susceptible de convertir-se en literatura, demostra la seva veracitat amb una gran descripció dels sentiments. Aquesta només és una petita mostra que en cada un dels contes podem trobar un petit món explicat de forma aparentment senzilla i colpidora.
La Sara i l’Eva són bessones i tenen un germà petit que es diu Pep. Ells tres, els germans de la família Costa, són els protagonistes d’aquestes pàgines. Tothom sap que les relacions familiars en general i entre germans en particular sempre són especials i sovint complexes. En aquest context i arran d’un esdeveniment familiar inesperat, les bessones que fa temps que no parlen i es troben distanciades, no tindran més remei que trencar aquesta distància i veure’s. L’esperada tercera novel·la de Marta Rojals fa un recorregut exhaustiu i ple de matisos per les intenses quatre dècades vitals d’una família. És una història de victòries i derrotes, de sacrificis, traïcions i de somnis adolescents, però també és una crònica social d’aquestes quatre dècades. Durant el relat, els lectors esdevenen espectadors dels canvis econòmics, polítics i fins i tot de les modificacions urbanístiques d’un territori en transformació i creixement constant. Després de l’èxit aclaparador del Primavera, estiu, etcètera l’escriptora ebrenca sorprèn amb una novel·la ambiciosa que posa el seu pes en uns personatges tallats amb delicadesa però a la vegada d’una humanitat brutal. Tot això fa que sigui un dels títols més esperats d’aquesta rentrée literària plena de novetats. Noèlia Picazo
Fragment
Neus Botellé
L’art de portar gavardina Quaderns Crema, 2018 pvp: 14 €
«Aquest assaig s’endinsa en el món com a interfície, però també posa de manifest les altres pràctiques que [el] control de l’espai semàntic de les imatges i de l’espai públic genera en els seus marges. Hi abordarem les apropiacions audiovisuals com una caixa de resistència al capital simbòlic dominant en aquest context de sobreproducció d’imatges. La radiografia que aquí s’assaja evidencia la necessitat d’augmentar els contrarelats, la vida als marges, tant a la pantalla com fora d’ella, així com de repensar quin és el contracte legal i ciutadà que volem establir tant amb l’espai públic com amb internet, aquest ecosistema que s’ha globalitzat gràcies a la tecnologia mòbil connectada i on cada vegada hi passem més temps. És important que, com a habitants d’aquest “món interfície”, sortim al món o hi incidim des dels nostres cossos, les nostres accions, els nostres pensaments i paraules, per trencar amb els seus règims de virtualitat administrada. L’espai públic i l’ecosistema mediàtic també han de poder ser imaginats i practicats pels seus habitants i per les seves comunitats.»... «Contra els excessos dels mercats [...] , optar pel decreixement i el reciclatge; contra la privatització dels espais i de la mirada, escollir la seva reapropiació pública; en oposició a l’hiperindividualisme, construir les comunitats, les xarxes ciutadanes a venir».
El cel no és per a tothom Anagrama, 2018 pvp: 22.90 €
L'ull i la navalla Arcàdia, 2018 pvp: 22 €
I finalment arriba: Flâneur publica l’Austerlitz de W. G. Sebald gràcies a la traducció d’Anna Soler. Només amb el títol, aquesta obra ja ens fa saber que ens espera una immensa lectura. Perquè aquí Austerlitz és un lloc (l’Estació), és el personatge (interlocutor del narrador) i és el llibre. A partir d’aquí podem desbrossar els viaranys del relat que no són altres que els que ronden entre la geografia i la vida personal, entre els llocs i les persones. I és aquest transitar encuriosit i atent el que permet reviure les experiències a partir de l’observació del detall, d’escoltar els refilets de l’entorn. I si aquesta és l’actitud del protagonista, aquest tal Austerlitz solitari que en la recerca somnàmbula de la seva identitat queda abocat a una mena d’apatia vital, s’acosta més a la resignació que a l’esperança, perquè l’intent de construir un nou jo sempre resulta il·lusori, gairebé diríem que es un esforç caducat, una confiança feta parracs. El narrador escolta i pren nota de les crides d’Austerlitz, i és aquesta insistència a donar testimoni, el que permet a la paraula fer front a l’oblit: enregistrar la vulnerabilitat que protagonista, narrador i lector comparteixen davant la realitat. A disposició del Sebald més genuí, la coberta de l’estació d’Austerlitz esdevé símbol de la memòria: bigues i vidre, per on entra la llum alhora que impedeix veure el cel si mirem amunt. Marta Ramoneda i Molins
Austerlitz Trad.: Anna Soler Horta Flâneur, 2018 pvp: 25 €
2
Francesc Trabal
Jeffrey Eugenides
Llucia Ramis
Monika Zgustova
Novel·les II
Denúncia immediata
Les possessions
La intrusa
Trabal es mantindrà sempre en la modernitat literària perquè, entre altres coses, va saber absorbir tant l’herència clàssica d’autors del nivell de Santiago Rusiñol com els nous moviments avantguardistes europeus de principis de segle. A més, ha tingut alumnes avantatjats en escriptors contemporanis com el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Quim Monzó. Per tot això i més, que Quaderns Crema tanqui l’edició en dos volums de les novel·les de l’escriptor de Sabadell és motiu de festa. En aquest cas, es presenten les dues obres de maduresa, Vals (1935) i Temperatura (1947). La primera, guanyadora del premi Crexells en plena guerra civil, és un text tot articulat en forma de peça musical, amb un to més evocador i líric que les novel·les anteriors del primer volum; la segona, publicada a Xile ja a l’exili, és una obra exagerada, ambiciosa, divertida d’una forma desbordant, un punt final de traca i mocador a una carrera literària que, com en tots els de la seva generació, no hauria d'haver quedat tallada per la guerra. No podem oblidar mai l’esperit juganer d’en Trabal. Daniel Parellada
Mentre esperem una nova novel·la de l’autor, podem omplir el buit amb aquest recull de contes escrits entre el 1988 i el 2017. Aquest volum permet veure l’evolució estilística i argumental d’aquest geni narratiu i entendre millor d’on van sortir les seves obres principals, Les verges suïcides, Middlesex i La trama matrimonial. Així s’hauria de llegir el llibre entenent que hi ha contes que daten dels seus inicis com a escriptor, que uns altres són encàrrecs i que alguns més són exercicis d’estil. En destacaríem tres que justifiquen el llibre i que són magistrals. «Rondinaires», inspirat en la mare de l’autor, és la història de dues amigues al llarg dels anys, de les seves relacions, de les feines i de les ciutats que habiten. «La vulva oracular» agafa el nom de la columna que escrivia a la revista Playboy el famós sexòleg, expert en hermafroditsme, Peter Luce, que també surt a la novel·la Middlesex. I, per acabar, el conte que dona nom al recull, «Denúncia immediata», amb un argument de campus universitari i que gira al voltant de l’assetjament sexual. Eugenides te l’habilitat de crear personatges complexos que a la vegada podrien ser qualsevol de nosaltres i situar-los en un context difícil en què han de superar proves d’una quotidianitat no sempre fàcil. Neus Botellé
La narradora d’aquest relat, que podem suposar un clar alter ego de l’autora, fa servir un fet rocambolesc com a punt de partida de la història: un antic soci del seu avi, empresari d’èxit, assassina la seva família i després se suïcida. Aquest és el tronc d’on neixen les branques i les arrels que suposen les diferents intrahistòries que dibuixen l’arbre complet. A través de les pàgines, la protagonista traça el retrat de la seva família, els seus amors, els antics amics, però, sobretot, ens endinsa en el seu món més íntim: el sentiment de pertinença i desarrelament, el record de la infantesa com la terra ferma que encara ens sosté, la nostàlgia i l’enyorament, la por de defraudar aquells que estimem, el sentit d’identitat... Llucia Ramis ens recorda que les veus del nostre passat poden cridar tan fort com per sentir-les avui, però també que el temps dona una perspectiva molt àmplia dels fils que teixeixen la nostra vida. Les possessions, Premi Llibres Anagrama de Novel·la, és, en el fons, el relat de la teva vida, de la meva, de la de qualsevol; un mirall. Es comença la novel·la un diumenge de calma i s’acaba de manera quasi frenètica mentre dines o esperes l’amic que es retarda. Estela Pina
Denúncia immediata / Denuncia inmediata Trad.: Ferran Ràfols / Jesús Zulaika Anagrama, 2018 pvp: 19.90 €
Francesc Trabal Novel·les II Quaderns Crema, 2018 pvp: 22 €
Les possessions / Las posesiones Anagrama/ Asteroide, 2018 pvp: 17.90 €
Elena Dmítrievna Diàkonova, una jove moscovita de divuit anys, va abandonar la llar familiar l’hivern de 1912, camí d’un sanatori suïs a Davos. Després d’una llarga estada, el camí que hauria de seguir la seva vida havia quedat marcat. Era l’abril de 1914 i, en aquell moment, havia nascut la musa que seria popularment coneguda com a Gala Dalí. Amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, Gala va decidir traslladar-se a París, on es casaria amb el seu primer marit, Paul Éluard. Això li va oferir l’oportunitat d’envoltar-se d’intel·lectuals amb els quals va establir relacions i que la van dur a conèixer els dos grans artistes a qui acabaria inspirant: Max Ernst i Salvador Dalí. Filla de la intel·liguèntsia russa i gran admiradora de Dostoievski i Baudelaire, Gala va estar sempre més entregada a la cultura que a la seva pròpia maternitat. Posant per damunt de tot la llibertat personal, va fer-se a si mateixa una dona forta, intel·ligent i independent, que, malgrat sentir-se una intrusa en cada una de les parades on la va dur la seva vida, no va deixar mai indiferent ningú. Monika Zgustova ens apropa a la Gala més íntima, una Gala desconeguda que, rere una imatge de dona freda i extravagant, va tenir sempre l’amor com a motor de la seva vida. Ànnia Paredes
La intrusa / La intrusa Galaxia Gutenberg, 2018 pvp: 16.50 €
Francesc Parcerisas Un estiu Cecilia Orueta Els paisatges espanyols de Picasso Nórdica, 2018 pvp: 25 €
Laia Montserrat Un cirerer al balcó Kairós, 2014 pvp: 9.70 €
la central / setembre 2018
Un escriptor no fa vacances. I menys si és algú que de forma regular treballa tan pacientment el llenguatge, com un poeta o un traductor. És per això que algú com Parcerisas no pot parar de registrar literàriament allò que viu. Els textos d’aquest dietari no datat, molt variables en dimensió, temàtica i format, arrenquen amb una revetlla de Sant Joan –inici sempre alegre i il·lusionant de l’estiu– i serveixen per contemplar una vida que passa, apunt a apunt, nota a nota. Des de reflexions puntuals a cites remarcables sobre un
text, també trobem el relat de records i d’escenes de contemplació quotidianes i estivals. Hi sura per damunt, també, la «tendra i flexible» amistat –que deia Ciceró– de la mà del record de qui ja no hi és. Perquè aquest també és un altre baix continu (en la vida i al llibre): el pas del temps, fer-se gran, esperar la mort, veure desaparèixer els altres en una barreja de dolor cru i agraïment profund pels moments compartits. Aquest llibret, en fi, serveix per retornar a un estiu passat –ja sigui el de la infantesa o el del text, el del 2014–, amb
un altre ritme, desvagat, més lent i reflexiu, i poder donar forma i sentit al món i al temps amb les paraules. Daniel Parellada
Un estiu Quaderns Crema, 2018 pvp: 12 €
3
Ivan Jablonka
Alice McDermott
Amélie Nothomb
Paolo Cognetti
Laëtitia o la fi dels homes
L'hora novena
En Riquet del plomall
El noi silvestre
Laëtitia Perrais és el nom d’una vida cruelment arrabassada quan començava a construir-se. Laëtitia Perrais és el nom d’una dona. Amb tot, Laëtitia o la fi dels homes no és la crònica d’una mort. És una novel·la de la vida. La història d’un somriure, una cara amable davant d’un món agressiu. És la història d’un país. La història d’un govern i un president disposats a utilitzar un crim atroç per fer-ne discurs polític, demagògia, per assenyalar i culpar els qui són a l’altra banda. És la denúncia a una societat que ha fracassat, un sistema social capaç de donar la custòdia de dues bessones a un pare que ha estat empresonat per agressions sexuals amb violència i, més endavant, cedir aquesta custòdia a un pare d’acollida pedòfil i abusador. És la crítica a un sistema penitenciari que, lluny d’aconseguir la reinserció de delinqüents, ha topat amb reincidents. Però, per sobre de tot, l’obra de Jablonka és l’exaltació de la víctima en detriment de l’assassí. És la vida per davant de la mort. Un relat que ens fa pensar en la sang freda de Capote, una crítica al sistema penitenciari que ens recorda les idees de Foucault i una reflexió al voltant de l’actualitat política i social que demana a crits un canvi.
Hi ha certes maneres de narrar que s’allunyen pròpiament de l’escriptura, i una d’aquestes maneres és la contemplació del relat a través de fotografies. És així com Alice McDermott ens presenta a L’hora novena un retrat familiar, a través d’un àlbum que constitueix tota una genealogia afectiva. Sense que això impliqui la presència de vincles exclusivament de sang, l’autora reconstrueix la història de l’Annie, però també de la seva filla Sally, dels Tierney i de les monges tan particulars de les germanetes dels pobres. Cada capítol té un vigor de conte i davant del lector apareix una galeria de personatges que dibuixen la seva identitat a través de la mirada. Podríem afirmar que sí, que l’emigració, el que és típicament irlandès, el paisatge novaiorquès, el sentiment de pertinença a una comunitat, un feminisme per treure’s el barret (que no de bàndols), la fe i el destí d’aquests personatges es prefiguren com els grans temes, però on rau el valor autèntic del llibre és en la valentia de l’aposta literària que fa: un text sense prejudicis, l’ànim de veritat del qual –de mostrar la veritat– el travessa des de la primera pàgina fins a l’última. Sense grans paraules. L’amor sempre resideix en el gest. Andrea Toribio
Amélie Nothomb revisita el conte de Perrault per omplir-lo de sàtira i tendresa amb aquest discurs ridícul-realista tan seu des d’Estupor i tremolors. La lliçó continua sent la mateixa que la de la faula original: la bellesa és als ulls de qui mira, però resulta preocupant la quantitat de gent cega. La història d’amor de la bèstia llesta i la bella idiota que acaba amb els defectes de cadascun és una excusa. Amb una prosa fluïda, Nothomb fa una crítica clara a la (cruel) societat actual, immersa en la imatge i el crit extravertit, una reflexió amb diversos nivells. El refús del que és diferent i la negació de l’amor passa per l’estupidesa o per l’enveja? L’expulsió dels altres és una invitació forçosa a la introspecció, on hi ha la bellesa i l’amor més pur? Hi ha maneres més o menys «vàlides» de processar la bellesa, l’amor, el gaudi, les idees? La intel·ligència del «monstre» es basa en l’empatia, la capacitat de reconèixer els altres i la contemplació del món (o en la manca de tot això). El plaer, el que fa llegir aquest conte, és una cosa que s’aprehèn d’una lucidesa que no dona l’enginy, sinó la facilitat per trobar bellesa i ser trobat.
Per tots aquells que hagin pogut gaudir ja de l’obra Les vuit muntanyes, endinsar-se en El noi silvestre serà com tornar a casa, com trobar-se de nou envoltat per la natura i per l’esperit enlluernador d’una prosa senzilla i profunda. El protagonista d’aquesta nova obra de Paolo Cognetti torna a la natura per allunyar-se de l’ambient urbà i retrobar-se amb aquell infant que passava llargues setmanes recorrent els camins sense dibuixar dels Alps italians. Cognetti enriqueix la seva obra amb les idees de Thoreau, els textos de Rigoni Sterni i Primo Levi i el poemes d’Antonia Pozzi amb l’objectiu de reflexionar sobre l’aparent solitud de qui es refugia a la muntanya: la seva fugida no és en direcció a l’aïllament, sinó cap a la companyia omnipresent de la natura, els seus animals i plantes, també de les persones que l’habiten. Cognetti ens mostra una natura que és, a la vegada, un pont cap al veritable paisatge humà i un reflex de com la mà de l’ésser humà ha transformat per sempre la natura. Un quadern de muntanya, doncs, que és, en realitat, una conversa interior del protagonista en constant diàleg amb la naturalesa: una cartografia del pensament. Alberto Martín
Laura Franco
Ànnia Paredes
Laëtitia o la fi dels homes / Laëtitia o el fin de los hombres Trad.: M. Marfany / A. Blanco Anagrama, 2018 pvp: 20.90 €
L'hora novena / La novena hora Trad.: Marta Hernández / Carlos Manzano Minúscula / Asteroide, 2018 pvp: 19.95 €
En Riquet del plomall / Riquete el del Copete Trad.: Ferran Ràfol Gesa / Sergi Pàmies Anagrama, 2018 pvp: 14.90 €
El noi silvestre Trad.: Miquel Izquierdo Minúscula, 2018 pvp: 16 €
Maria Parr i Zuzanna Celej Tània Claravall
La Tània té molt clar que per enfrontarnos a qualsevol cosa (com ara la tornada a les classes) es necessiten dues coses: velocitat i confiança en una mateixa. La força que això li dona l’acompanya en totes les seves aventures per Claravall: en trineu, sonant el violí en el cor d’una cascada, ajudant el seu millor amic Gunnvald, protegint la vall de l’especulació turística i enyorant la seva mare, que treballa a l’Àrtic veient si augmenta el nivell del mar. Els animals hi són tan presents que la gavina de la Tània l’acompanya damunt del casc cada
cop que agafa la bicicleta per la vall. La tendresa d’aquesta història enforteix qualsevol lligam amb la realitat i els que ens envolten. No ens dona lliçons però ens acompanya a descobrir-les: «Mai no és culpa dels nens». La força d’aquesta nena amb rínxols de lleó no pot deixar indiferent a ningú, ja que té el millor de la Pippi, l’aventura, i la tendresa i l’amor per la natura com a llar de la Heidi. En definitiva, és una d’aquestes històries que arriba per quedar-se i és que les il·lustracions de la Zuzanna Celej tenen vida pròpia, la que transmet la
història de la Maria Parr. Com diria la Tània, t’agrada tant que el cor et fa «crec» per dins.
Una cambra pròpia Trad.: Helena Valentí La Temerària, 2018 pvp: 16 €
Jara de Tomás
Tània Claravall Trad.: Meritxell Salvany Nórdica, 2018 pvp: 17.50 €
José Mauro de Vasconcelos La meva planta de taronja llima Trad.: Carles Sans Asteroide, 2014 pvp: 13.95 €
Anton Txékhov
Varlam Xalàmov
Josep M. Esquirol
Valls Boix, Juan Evaristo
El pavelló núm. 6
Relats de Kolimà (II i III)
La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana
Giorgio Agamben. Política sense obra
El pavelló núm. 6 de l’hospital és el pavelló destinat als malalts mentals i hi fa guàrdia en Nikita, un soldat retirat que maltracta els pacients. L’hospital, un lloc decadent, està regentat per Andrei Iefímitx, un metge sense vocació que no entén perquè s’ha de guarir els malalts si la mort és el final que espera a tot ésser humà. Conscient que les condicions d’higiene i la falta d’una bona alimentació impedeixen del tot la cura dels malalts, Andrei opta per no fer res, justificant-se en la falta de recursos. Així doncs, deriva els seus pacients al practicant i dedica les seves hores a la lectura i a filosofar amb el seu amic Mikahïl Averianitx, l´única persona al poble amb qui és possible conversar, fins que, un dia, es troba al pavelló xerrant amb Ivan Dmítrix, un malalt de mania persecutòria reclòs des de fa uns anys. Les converses amb Ivan es faran cada cop més necessàries per a Andrei, però tractar amb els bojos pot tenir conseqüències fatals per al metge. Com en tots els grans clàssics de la literatura eslava, el sentit crític i de denúncia social es pot palpar des de la primera pàgina i, en aquest sentit, Txékhov és capaç de donar, en un brevíssim relat, una gran lliçó moral.
Els Relats de Kolimà són el gran testimoni sobre el captiveri al gulag soviètic recollit per Varlam Xalàmov, un dels seus presos, que va arribar a Kolimà l’agost del 37, condemnat per activitats contrarevolucionàries trotskistes i que va posar veu a tot allò que va veure i a tot aquell amb qui va compartir el seu confinament. Escriu des de dins, com a testimoni directe, sense perdonar mai la crueltat instaurada en els camps de treball, i no dubta a incloure retalls de la seva vida en els seus quaderns, que són una mena d’interrogatori de la memòria transcrits amb una objectivitat plena de poesia que fa estremir la sensibilitat més blindada. Molts dels relats són paral·lels, doncs, comparteixen personatges i territori, la neu és la frontera amb la llibertat i a l’Extrem Nord la neu és infinita. Estructurats en sis volums, l’editorial Días Contados tradueix al català una segona entrega que inclou els dos volums escrits entre els anys cinquanta i seixanta: La riba esquerra i El mestre de la pala. És un miracle que l’autor sobrevisqués als camps de treball així com la seva obra, que no va ser destruïda i ha perdurat com a document indiscutible de la violència política. Xalàmov va veure allò que ningú hauria de veure, va veure allò que no hauria d’existir.
Remugar és mastegar a poc a poc, alimentar-se amb parsimònia devota i entregar-se al regust. Remugar és fer pregar la gargamella abans d’empassar. Remugar és llepar amb les dents la porció precisa de la gana oportuna. Remugar és tensar el gust davant del grunyit del ventre. Remugar és el ser-hi de l’apetit. La masticació vacuna bufeteja sense mà la supèrbia humana que anhela l’abstracte, perquè la lentitud del remugueig desprèn felicitat concreta, impuresa prosaica. La veritable consciència no consisteix en l’eco de l’absolut, sinó en la reflexivitat involuntària de sentir que visc. Aquesta obertura afectiva al món fa possible la captació de la vulnerabilitat que ens defineix, de la mort que ens estructura deixant-nos als peus de nosaltres mateixos. El paradís és l’hàbitat perfecte amb què la raó fantasieja, però aquest jardí artificial no és casa nostra: vivim als afores on una llum tènue il·lumina el que és senzill i la vida s’expressa en l’escàndol de la generositat, en la radicalitat de la penúltima bondat. L’últim és el mateix paradís... i allà no hi ha vaques. Mónica Herranz
Cinquè volum de la col·lecció de Gedisa «Pensament Polític Postfundacional», dirigida per Laura Llevadot, de la Universitat de Barcelona. Són uns llibrets en català que introdueixen i reivindiquen un seguit de temes i filòsofs, quasi tots contemporanis, que desafien els mites inherents a la reflexió política clàssica. Cada volum està escrit per un professor universitari estudiós del pensador o tema que es presenta, però –no ens espantem– no hi trobem els clàssics vicis acadèmics. Els textos publicats fins ara tenen un intencionat caràcter exotèric i, sobretot, són aire fresc per pensar la qüestió política. En aquest volum, Juan Evaristo Valls Boix presenta el pensament de Giorgio Agamben. Recuperant les genealogies d’Agamben, Valls Boix va acorralant les categories clàssiques de la tradició política (sobirania, govern, dret...) i les mostra com allò que són: part d’una mena de presó ontològica, fonamentada circularment, de les possibilitats de la vida. Tot plegat, acaba il·luminant l’horitzó d’una nova ontologia política, d’una vida més enllà de la lògica mitjàfi. De sobte, una manera no-idealista i no-teleològica de pensar la vida i la política (i a nosaltres mateixos) es fa possible. Pau Compte
Neus Botellé
Ànnia Paredes
El pavelló núm.6 Trad.: Àngels Llòria Minúscula, 2018 pvp: 13 €
Relats de Kolimà. II, La riba esquerra, III, El mestre de la pala. Trad.: Xènia Dyakonova i José Mateo Días Contados, 2018 pvp: 25 €
La penúltima bondat / La penúltima bondad Quaderns Crema / Acantilado, 2018 pvp: 14 €
La Setmana del Llibre en Català 36a edició / del 7 al 16/9
parades núm. 26 i 27 Av. Plaça de la Catedral
Política sense obra Gedisa, 2018 pvp: 13.90 €
La Central Arcàdia Anagrama Quaderns Crema Galaxia Gutenberg Mínúscula Impedimenta Asteroide Nórdica Días Contados Flâneur La Temerària Gedisa Kairós