Diari abril 2015 num 11 cat by webmaster LaCentral

Abril 2015 NĂşmero 11

2015

dijous 23 d'abril Parada Rbla. Catalunya, cantonada Mallorca

HORES 13h-14h

Ferran Salmurri

17h-18h

18h-19h

Arcadi Oliveres Liudmila + Itziar Petruixévskaia González

19h-20h

20h-21

Pau Subirós

Carles Zafón

2 3

Josep Maria Fonalleras

Elpidio José Silva

Joan Benesiu

Peridis

Salvador Giner

Paul Preston

Jordi Nopca

Ben Brooks

Javier Sierra

Dory Sontheimer

Francesc Serés

Manuel Forcano

Jordi Savall

Manuel Rivas

Conrad Roset

Miguel Noguera

Ramon Gener

Xavier Güell

Enrique Vila-Matas

Rosa Montero

Javier Cercas

Feliu Formosa

Jofre Martell + Pere Mejan

Raúl Cimas

Juan Eslava Galán

Enric Vila

Eduardo Mendoza

Cristina Fernández Cubas

Xavier Moret

Ma Mercè Cuartiella

Juan Pablo Villalobos

Jorge Carrión

Albert Juvany

Jorge Wagensberg

Antoni Puigverd

Jordi Soler

Rosa Regàs

John Banville

Patricia Gabancho

Ramon Erra

Andrés Calamaro

Joan Miquel Oliver

Francesc Canosa

Enric Juliana

David Trueba

Petros Márkaris

Xavier Bosch

Guillem Martí

Dolores Redondo

Paula Bonet

Manuel Delgado

Andreu Carranza

James Ellroy

Philip Kerr

Santiago Vidal

Ferran Torrent

Matías Néspolo

Pilar Rahola

Marta Altés

Pablo d’Ors

Isabel-Clara Simó

Javier Marías

Milena Busquets

Víctor del Árbol

Josep Maria Cuenca

Xavier Vidal-Folch

Francesc Torralba

Juan Trejo

Albert Lladó

Joan Carles Mèlich

Juan del Río

Carme Riera

Jo Nesbø

Gustavo Martín Garzo

Martín Caparrós

Ma Ángeles Cabré

Carlos Zanón

M. Ángel Revilla

El Gran Wyoming + Gonzo

16h-17h

Enric Virgili

Vicent Partal

Almudena Grandes

Jordi Amat

Daniel Arasa

Josep Maria Fradera

Til Stegmann

Giovanna Valls

12h-13h

Lluís-Anton Baulenas

Pau Vidal

Sílvia Soler

Anna Llenas

Mª Carme Roca

Jordi Cervera

TAULES

11h-12h

Lucrecia + Pilarín Bayés

Maria Barbal

María Dueñas

Joan Margarit signarà a La Central (c/Mallorca) d’11:30h a 14:30h

Marcos Ordónez Forges

Abril 2015 NĂşmero 11

Swing i contratemps Ramon Erra, Rodrigo FresĂĄn, Miguel Noguera, Sergi Puyol, Fernando Valls

La Central Mallorca, 237 08008 Barcelona T. 934 875 018 La Central del MUHBA Baixada de la Llibreteria, 7 08002 Barcelona T. 932 690 804 La Central del Raval Elisabets, 6 08001 Barcelona T. 933 170 293 La Central de callao Postigo de San Martín, 8 28013 Madrid T. 917 909 930

Mallorca, 237. 08008 Barcelona www.lacentral.com

Esmorzars, berenars, vermuts i nous menús: amanides, pasta, llegums, carns rostides i altres propostes de temporada. Gaudeixi del seu descompte habitual amb la targeta de client de La Central.

La Central de la Fundación Mapfre Paseo de Recoletos, 23 28004 Madrid T. 917 020 237 La Central del MNCARS Ronda de Atocha, 2 28012 Madrid T. 917 878 782

www.lacentral.com Twitter @La_Central_ @LaCentralenMad Facebook La Central El Cafè de La Central La Central del Museo Reina Sofía La Central de Callao El Bistró de La Central

2015 Els cursos

Sam Abrams

La Gran Novel·la Americana III Literatura

Fernando Clemot

El somni d'Amèrica: iniciació a la literatura italiana contemporània Narrativa creativa

Elena Laurenzi

Per amor de matèria. Seminari en tres sessions sobre Maria Zambrano Filosofia

Oriol Ponsatí-Murlà

Ètica i felicitat Filosofia

Els gabinets

Marta Ramoneda i Molins

Gabinet de lectura

Marta Ramoneda i Molins

Gabinet de clàssics

Assessorament

Martina Ros i Solé

Assessorament per a escriptors

Més informació: www.lacentral.com/web/talleres i academia@lacentral.com

índex

Swing i contratemps

Literatura 4 Còmic 12 Assaig 16 Art i Arts escèniques 20 Miscel·lània 23 Infantil i juvenil 24 Inclassificats 26

Crèdits Els qui en un moment donat vam decidir que la nostra vida tindria la forma d’un discurs fa temps que entenem una sèrie d’actes quotidians al voltant dels llibres com la raó que omple de significat el que fem. Per això la mort dels éssers propers que feien el nostre dia a dia millor, fos de la manera que fos, és significativa i deixa un buit que només podem omplir amb les paraules. Francesc Garriga (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015) venia a la llibreria amb la saviesa incorporada, però no la feia notar. El bastó sostingut, coix i elegant, somriure sorneguer a la boca, deixava anar quatre paraules al voltant de la taula de novetats de poesia. Comentaris plens de sentit comú contra la faramalla. Marxava, i un es quedava estabornit per la naturalitat amb què havia deixat anar les seves quatre veritats, o les seves quatre mentides ben dites. «Tinc els seus llibres disponibles? Espera, que busco això que m’ha dit en aquest llibre. "Aquest és bo” ha assenyalat amb el bastó; l’hauré de mirar millor. Potser el canviaré de lloc.» Difuminades per la resta d’activitats llibreteres, al voltant de la taula de poesia reverberaven, acompanyades d'algun somriure, algunes de les paraules que en Garriga havia deixat anar. Un hi passava i feia de nou la volta, buscant-les, mirant de reviure-les, pensant quan tornaria a venir aquell home d’enigmàtica transparència amb la seva veu distreta i les sagetes ben esmolades al buirac. Sens dubte, a jutjar per la presència constant de les paraules, els silencis, la veritat i la mentida, en tots els seus llibres, Francesc Garriga va buscar sempre un mateix camí que descrivís, al cap i a la fi, el que fa que els mots es

Sergi Puyol

converteixin en versos. Un poema que reescrivia una vegada i una altra, com ha explicat sovint el seu editor a Labreu, Marc Romera. Gràcies a l’antologia preparada per Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell a AdiA Edicions podem veure aquest procés de recerca incessant que va dur a terme el poeta. «preconcebuda astúcia d’uns mots» «i un mot bastaria a resoldre-ho!» a Entre el neguit i el silenci (1959)

«fatigats de paraules exactes frescor d’una nova paraula» a Foc nostre, somni... (1960)

«qui podrà retornar-nos la certesa de quelcom més que no siguin paraules?» a Paraules (1962)

«recollirem de nou tot el silenci i farem marxa enrere» a Paraules cap al tard (1973)

«paraules van i vénen com fràgils papallones d’esperança» a Els colors de la nit (1990)

«repasso en va tot el silenci. queda potser darrere d’algun verb un signe no descobert?» a Setembre (1992)

«només el temps. ni seny ni cor: el temps l’allarguen les paraules.» a Ombres (2000)

«sóc temps. mossego les paraules amb ràbia.» a Temps en blanc (2003)

«no són les lletres les que ens parlen, sinó el blanc de la plana, / l’enuig del que hem deixat sense cap tinta» a La nit dels peixos (2005)

«que em tornin les paraules que havia d’haver dit i no vaig dir. són meves i encara em cremen.» Camins de serp (2009)

«les pors de cada dia no aguanten les paraules ben dites.» a Ragtime (2011) Ragtime. Temps esquinçat. Musicalment, una elaboració rigorosa propera al jazz, relacionada amb el piano i els ritmes sincopats. «el goig avui és poder escriure, encara, vestir-te amb les paraules d’allò que més estimes, pautar la solitud fer somriure les ombres» a Tornar és lluny (2013)

«inútils les paraules sense arrels» «caldrà pesar els silencis per conèixer què amaguen» «he omplert el pati de paraules. les bressa el joc del vent» a Swing (2015) pòstum

Crescendo final. Un canvi de ritme on predominaven els registres alts i el poeta multiplicava els instruments Una llibreria són paraules. I silencis. Al voltant de la taula de poesia, reverbera la veu del poeta. El contratemps definitiu ha deixat pas al record. I a les paraules. Contra el temps. Contra la mort. Literatura.

Editor Edicions de La Central, 2015 Coordina La Central Maquetació i producció Núria Solsona Redacció Sílvia Aymí Laura Bernis Alberto Berzosa Nacho Borraz Neus Botellé Ada Bruguera Joan Flores Marta Hereu Noemí Jiménez Júlia Martí Elena Martín Toni Mascaró Elisabeth Massana Sara. F. Miguélez Marc Navarro Antonio Ortiz Julián Pacomio Daniel Parellada Oriol Pastor Jesús Pedraza Cristina Pérez Meritxell Ral Antonio Ramírez Abel Ramon Marta Ramoneda i Molins Guillem Serrahima Mireya Valencia

Disseny gràfic Hermanos Berenguer Impressió Rotimprés D.L: B33754-2015

literatura

Far West gitano Ramon Erra

entrevista

No sabem si John Ford va passar pels Monegres o si Emir Kusturica té previst rodar-hi algun dia, però Ramon Erra ha creuat dos universos genuïns en el seu retorn a la novel·la i se n’ha sortit amb escreix. A Far West gitano, guanyador del premi Marian Vayreda d’Olot, l’escriptor, nascut a Vic i criat al Lluçanès, explica la història d’una família gitana que, en el context de la crisi, desafia els valors tradicionals per anar cap a Saragossa a buscar-se la vida. Pel camí, un cowboy barbut que condueix un cotxe negre amb algun compte pendent i un fotògraf paio que se sent atret per la manera de viure de l’ètnia nòmada per antonomàsia. L’autor, ubicat actualment a Canet de Mar, s’ha fet un lloc en el panorama de la literatura catalana contemporània des de fa anys, amb reculls de contes únics i brillants com La flor blanca de l’estramoni (2001), Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail (2011). Desfent el nus del mocador (2008) va ser el seu aplaudit debut novel·lesc; després va venir Escolta, Volòdia (2010). Far west gitano és el seu celebrat retorn. Carretera i manta. Abel Ramon: A alguns dels teus contes i a Desfent el nus del mocador ja apareixien alguns personatges gitanos. Quines característiques vitals tenen que t’atrauen? Ramon Erra: La diferència i la proximitat. El misteri. Una forma de vida que ve de molt antic i que sovint xoca amb la que practiquen els seus veïns. La porositat que fa que les comunitats gitanes s’empeltin de les maneres de viure i fins i tot de parlar dels paios, amb els quals comparteixen espai, sense renunciar mai a ser el que volen continuar sent; a les feines a les quals s’han dedicat tradicionalment: la venda ambulant, la reparació d’estris, paraigües, matalassos, esquilar cavalls i ases, el circ, la música. Jo m’he criat en un poble petit on passaven poques coses. L’arribada d’unes gitanes amb grans cistells per vendre puntes casa per casa, o d’una família que volia fer un espectacle a la plaça, sempre eren motiu d’alegria. Al mateix temps, també hi havia un punt d’inquietud, fruit de les coses que sen ties a dir, no sempre positives.

la central / abril 2015

A.R.: Els protagonistes del llibre fugen cap a l’oest, com els cowboys... De què fugen? Cap a on van? R.E.: Crec que fugen de la monotonia, de l’uniformisme, dels problemes del dia a dia. Van cap a un ideal, cap a recuperar un passat que potser ja no existeix; potser mai ha existit en els termes que el recorden. Necessiten una excusa o dues, però en realitat responen a una mena de pulsió interna. En el cas del Ramonet, claríssimament. Van cap a l’oest perquè és el camí que fa el sol, però també perquè cap a l’oest hi ha més terra per córrer. A.R.: Volies reflectir alguns elements de la crisi, amb el llibre? En un context de crisi, creus que és possible viure d’una manera alternativa? R.E.: La crisi posa en crisi, valgui la repetició, uns valors que semblen caducats i fa que se n’albirin de nous: acostar-se a la natura, simplificar les nostres vides, pot ser un gran què, però el món actual deixa poc espai per poder viure al marge. Tot està controlat, tot està prohibit. A.R.: D’alguna manera, Far west gitano podria creuar-se amb els protagonistes de la novel·la de Desfent el nus del mocador... Aquella era una novel·la on el protagonista, un cambrer d’un bar de carretera, veia passar molta gent, com una road movie amb la càmera quieta... Aquí assistim a una road movie en tota regla, amb la càmera constantment en moviment. R.E.: No se m’havia acudit, però potser sí que passen per davant d’aquell local, la colla del Ramonet. En tot cas, s’aturen a d’altres llocs. No trien aturar-se en aquell parador concret. A Desfent el nus del mocador hi havia un autocar de gitanos portuguesos, em sembla recordar, que passaven com una ventada pel bar de carretera. El cambrer del bar esperava que li portessin històries, que li expliquessin aventures; en canvi, el Ramonet i la seva família surten a buscar-les. Segurament hi ha més paral·lelismes; de fet, diuen que els escriptors sempre escrivim la mateixa història. Doncs potser sí. A.R.:Els teus llibres de contes tenen sempre un cert fil conductor, es contaminen els uns als altres. Quina és per

tu la diferència en el moment d’escriure una novel·la? R.E.: En aquest cas tenia clar que seria una novel·la. Sabia quin havia de ser el començament i com acabaria tot plegat. No tenia tan clares les aventures del mig. Quan faig contes, els uns en contaminen d’altres d’una manera més o menys inconscient. Després, un cop el recull està embastat, hi acabo de sembrar detalls que els relacionin. M’agrada que el recull expliqui una història o una pseudohistòria que emboliqui el conjunt, que se sobreposi a allò que explica cada conte en concret. A. La novel·la està escrita com de passada, hi ha molta oralitat, els gitanos usen termes molt propis. R.E.: El parlar dels gitanos de la novel· la és una mitja invenció. L’he muntat a partir de formes pròximes a la variant rossellonesa del català, afegint-hi alguns gal·licismes, algun terme d’argot, alguna paraula col·loquial, alguna expressió del meu poble, i poca cosa més. Volia que resultés creïble, però sense posar entrebancs al lector. Mentre em documentava sobre els manouche, la comunitat gitana de Perpinyà i rodalia, i els gitanos en general, anava fent una llista dels diferents noms que se’ls havia adjudicat. Alguns els vaig adaptar i n’hi vaig afegir de la meva pròpia collita. Volia omplir la novel·la de tòpics i referents trets de converses sentides als mercats, de reportatges, lletres de rumba, llegendes, memòria popular, records meus d’infantesa... Tenia ganes de fer un poti-poti d’homenatge a la gitanitat, una aproximació literària i sentimental, sense cap mena de pretensió científica. A.R.: En quin moment es troba el món gitano amb el del far west? El personatge de l’home barbut que va sol, el cowboy de la novel·la, té algun lligam amb els gitanos? R.E.: La novel·la parla dels gitanos, del nomadisme, però no només d’això. Els altres personatges que hi surten em serveixen per obrir més el focus i explicar que aquesta inquietud de buscar no se sap què, d’anar sempre més enllà, és una cosa humana. Que els gitanos, per les circumstàncies que siguin, hagin mantingut el nomadisme fins avui dia,

literatura

no vol dir que tinguin aquesta idea en exclusiva. Penso que aquesta idea viu en algun racó del subconscient de tots els humans; tots hem pensat alguna vegada allò de «carretera i manta i ja s’ho faran».

des d’ullet al gènere, com també hi ha moltes picades d’ullet als tòpics gitanos (encara que sigui per desmuntar-los) i a d’altres mons llegendaris i mítics, perquè amb aquesta novel·la volia explorar també això.

A.R.: Sempre n’hi ha algun que retrata. Quin paper fa, el fotògraf paio, a la novel·la? R.E.: En el fons, el que està fent la tropa del Ramonet és una representació, una mena de recreació d’una manera de viure que s’està extingint (o ja s’ha extingit). Posar-hi un fotògraf reforça aquesta idea. També necessitava un punt de vista que tingués un peu a dins i un peu a fora de la tropa.

A.R: Quin és el teu western preferit? R.E.: Centaures del desert, en podria ser un. Río Rojo i Río Bravo, dos més. La Diligència... i d’altres que ara no em vénen al cap.

A.R.: Aquesta qualitat westerniana de la novel·la es fa evident amb el tipus de punt de vista, com un spaghetti western amb diferents personatges. Volies buscar aquest element cinematogràfic? Està aconseguit. R.E.: El joc va en diferents sentits. Els gitanos poden ser uns grangers que van cap a l’oest a buscar una vida nova, però també poden ser els indis, que són expulsats de tot arreu. Tot plegat enmig d’uns «decorats» una mica de nyiguinyogui. El desert no és el de Utah, és el dels Monegres... La història que en surt és una mica dubtosa. Cada punt de vista és interessat. També se sent de fons la veu de la comunitat, com si es jutgessin els fets a pilota passada. Això ho faig perquè la història ja soni a llegenda mentre passa pel davant dels nostres ulls. Suposo que en cinema això s’aconsegueix amb la fotografia, la música... Spaghetti western? No sé. A.R.: Se’t va ocórrer per alguna estampa real en concret? R.E.: Això de lligar-ho amb el western? No et sabria dir. De seguida vaig veure que havia de jugar amb aquests referents, que la història i el plantejament m’hi portaven. Vaig començar a fer pica-

A.R.: Als westerns els homes van sempre cap a l’oest, cap on es pon el sol, el crepuscle, cap a la mort... A Far West gitano els gitanos van a Saragossa, però cap a on es dirigeixen? És una novel·la crepuscular? R.E.: Si ho vols dir així, sí. Els gitanos de la novel·la ja no són «autèntics» nòmades, estan fent una mena de representació. El protagonista és il·lús, viu més dels records que de la realitat, fins i tot beu un pèl massa. La dona, la Celos, hauria preferit quedar-se a casa i passar l’estona millorant-la, decorant-la al seu gust. La tieta és una single moderna. Arriba un moment que el viatge agafa aires de malson. A.R.: Sí. I tot i això, però, mai et deixes endur pels sentimentalismes, per allò lacrimogen: la teva escriptura és alegre. Creus que escriure pot ser una sublimació, d’alguna manera, per als teus personatges, per a les culpes, les preocupacions, les angoixes que arrosseguen? R.E.: M’agrada que les meves històries tinguin un to nostàlgic i que no hi falti l’humor. No faig realisme, encara que sempre hi tingui un peu posat. Segurament escric les meves fantasies, que no deixen de ser una fugida. Això em permet presentar un món tragicòmic, un món una mica de faula i uns personatges perdedors, però sempre amb aquell punt d’il·lusió. Jo mateix sóc d’aquells pessimistes que de seguida troben una excusa per il·lusionar-se.

A.R.: Et diré cinc noms que m’han vingut al cap llegint Far West gitano, a veure què et suggereixen, què en penses d’ells: Clint Eastwood, Emir Kusturica, Mercè Rodoreda, John Ford, Jack Kerouac. R.E.: Home! Clint Eastwood, o altres actors de western, representen aquesta barreja de violència i bonhomia. Kusturica, sí, tot i que a vegades és una mica excessiu, però m’agrada i alguna cosa de l’esperit de les seves pel·lícules deu traspuar la novel·la. El món dels Balcans m’atrau moltíssim. La Rodoreda penses, què hi fa aquí? Però és veritat que el seu estil m’ha marcat des que la vaig llegir per primera vegada fa anys i panys. John Ford, no només pels westerns, també per films de l’estil de The Quiet Man. La cosa irlandesa també em tira. I Kerouack, no cal dir-ho, és un important explorador de l’oralitat. A.R.: Per què escrius? R.E.: Una mica per vici. Una mica per buidar el cap de fantasies. I també com un repte personal, com una lluita contra mi mateix. Un dia em llevo i penso, seria capaç d’aconseguir fer una cosa així o aixà? I m’hi he de posar i he de mirar d’arribar bastant a prop del repte. Suposo que és com un corredor de fons que es proposa una determinada marca i fa els possibles per assolir-la.

Guillem Frontera Sicília sense morts Retaule de corrupció i cobdícia que s'escampa per Mallorca. Un jove president del govern, l'ambient de corrupció i el tuf de la venjança són els elements que poden ser-ho tant de la novel·la negra com de la crònica de la destrucció. M. R.

Club Editor, 2015 Trad.: Rita da Costa pvp: 20 €

Jordi Nopca Puja a casa Al premi Documenta d’enguany, un gran recull de contes del mateix autor que ens va sorprendre amb El talent, hi trobareu feines precàries, parelles en crisi, dubtes existencials, però també humor i molta, molta ironia. D. P.

L'Altra / Asteroide, 2015 pvp: 16.90 € / 16.95 €

Víctor Català Un film (3000 metres) Publicada per entregues entre el 1918 i el 1921, aquesta pel·lícula en prosa de l’escriptora escalenca explica l’aventura dickensiana de Ramon Nonat Ventura, en una Barcelona plena de vida. A. R.

Far West gitano Empúries, 2015 pvp: 18 €

Club Editor, 2015 pvp: 22.90 €

Martí Sales Principi d'incertesa De Martí Sales podíem esperar qualsevol cosa. És músic (Els Surfing Sirles, Convergència i Unió), traductor (els grans Dodge, Vonnegut i Fante), poeta (Huckleberry Finn, 2005), instigador cultural i mil altres coses més. I l'última píndola que ha deixat caure com una bomba a la taula de novetats és aquesta novel·la d'aparença discreta que duu per títol un d'aquells problemes que ens ha regalat la física quàntica, tan generosa ella. Mai havia cabut en un llibret tan petit tot un munt de possibilitats de relació entre la literatura i la vida,

entre la ciència i l'escriptura, o entre nosaltres mateixos i el món que ens han obligat a viure. Aquest artefacte, com un còctel en el qual distingim colors però no significats clars, està fet de parts. Cadascuna com un gènere propi, traspua artesania literària i lingüística. Del conte curt al dietari, i del compte enrere a l'entrevista, la mort de l'enyorat Casavella serveix d'excusa per investigar la radiació de fons, i potser ballar (ballem Prince Buster, si us plau) és l'única manera d'estar en harmonia amb el balandreig permanent del món. «Aquesta és

la clau, el ritme». No parar mai quiet, ni a l'inici. Perquè té un primer capítol fill de la teoria del caos que es llegeix sense respirar i ens fa aixecar de la butaca orelluda que tots voldríem tenir per aplaudir i fer-lo llegir –millor, escoltar– a qui tenim a prop, perquè s'entusiasmi més encara del que ho estem nosaltres mateixos. Tot aventura, tot festa, però la física de partícules implica un grau de probabilitat tan important que «el possible» o «el pensable» esdevenen ficció, i això és una qüestió ben embrollada si parlem del que ara en diuen autoficció,

de la qual és difícil sortir-ne indemne. No li preguntarem pas, perquè ja és prou regal llegir els periples del Martí protagonista. Que comenci la festa. Daniel Parellada

Principi d'incertesa Males Herbes, 2015 pvp: 14 €

literatura

Edna Ferber

Lydia Davis

Cynthia Ozick

¡Así de grande!

Ni puc ni vull

Cuentos completos

So Big es el apelativo cariñoso que Selina Peake DeJong utiliza para dirigirse a su hijito. Pero la auténtica protagonista de la historia es Selina. Su madre murió cuando era una niña y su padre, Simeon Peake, afamado jugador, cuidó de ella inscribiéndola en buenos colegios y llevándola de ciudad en ciudad. Pero una bala perdida acaba con la vida de Simeon, y Selina decide emigrar a una pequeña comunidad rural de origen holandés, cerca de Chicago, para ejercer de maestra de los niños que trabajan en el campo. Fuerte y decidida, no tarda en casarse con un campesino y tener un hijo, «So big». El marido, aferrado a la tradición local, no escucha las propuestas de Selina para mejorar sus cultivos, pero cuando este muere repentinamente, Selina florece como la mujer emprendedora que es, en medio de un entorno hostil controlado por los hombres. Con muchísimo esfuerzo, implanta un cultivo de calidad que le reportará el éxito con el que poder pagar la educación de su hijo. En la otra cara del espejo está Julie, amiga de Selina desde la infancia y representante de los valores de la burguesía y de lo que debe hacer la mujer convencional. La fuerza de Selina está en la autenticidad de sus principios, a los que se aferra sin titubear. Edna Ferber fue una novelista de éxito en las décadas de los años veinte y treinta. Una breve trayectoria periodística le proporcionó el material necesario para reflejar con exactitud la pequeña burguesía rural estadounidense, tal como hizo Edith Wharton en la misma época con la clase alta neoyorkina. A ella debemos guiones como Cimarron y Gigante, y el musical Show Boat. Sus protagonistas son mujeres que rompen los lazos de la tradición y se desvinculan económicamente de los hombres, para así conseguir las metas que se proponen sin dejar de lado su condición de madres o esposas.

Les més elementals normes de la lògica dicten que individus normals enfrontats a situacions quotidianes prenen decisions habituals. Naturalment, aquesta realitat gris, avorrida i previsible sembla poc explotable des del punt de vista literari, a menys que fem elàstic el concepte de «normalitat». Aquest és el terreny que explota la literatura de Lydia Davis: o les situacions són només aparentment habituals, o els seus personatges acostumen a tenir certes peculiaritats, petites inadaptacions, lleus disfuncions, que l'autora aprofita mostrant la ridiculesa de l'intent d'anàlisi racional dels costums més establerts. Són precisament aquestes peculiaritats les que suporten l'entramat narratiu, dens i profund, tant de Ni puc ni vull com d'altres textos de Davis, personatges que no acostumen a tenir, com és habitual, conflictes amb la parella, amb els veïns o amb els companys de feina, sinó amb si mateixos; i que són retratats amb una impietosa cruesa. A Ni puc ni vull hi conviuen els relats més obsessius –alguns personatges exhibeixen amb tota normalitat unes neurosis canòniques– amb els fragments més elementals, flaixos que enceguen el lector desprevingut que té tendència a sentir-se agombolat per aquesta prosa aparentment senzilla i digerible. Tampoc l'extensió dels relats és homogènia, ja que s'hi inclouen des de textos d'una sola línia fins alguns de vàries pàgines, i també de diferent intensitat: des de la confessió íntima a la descripció més asèptica. Així, alguns semblen, tant pel seu format com pel seu contingut, avisos; d'altres, generalment els més curts, semblarien fregar el territori de les confessions; alguns, finalment, els més aconseguits, prenen el format de «Carta a… ». Joan Flores

Los escritores de origen judío, con Philip Roth y Saul Below a la cabeza, tienen una especial predilección por la ironía, que en ellos se revela como un recurso moral o un mecanismo de defensa contra los prejuicios, incluidos los propios. En Ozick , en cambio, es un arma empuñada contra el fanatismo, la superstición y la intolerancia, la ironía como opción ética. Sus personajes, a veces patéticos, a veces atormentados y con un unamuniano sentimiento trágico de la vida, no se rinden ante las dificultades, porque, a pesar de conocer el mal en sus más variadas formas, son capaces de conservar la dignidad ante la desesperación más brutal. Afectados por el desarraigo de la inmigración, la discriminación social o la simple aniquilación, corren el peligro de perderse en sus inseguridades, convertirse en nadie, disolverse en la nada, pero un fuerte sentimiento de pertenencia y una ilimitada capacidad de adaptación les procuran nuevos caminos de autodescubrimiento, hasta vislumbrar los ocultos pero invariables trazos de su identidad, es decir, de su redención. Ozick, poseedora de un estilo absolutamente personal, consistente en una observación sagaz que no solamente desvela lo oculto, es decir, aquello que la realidad esconde, sino que indaga en las motivaciones de los hechos, es considerada una escritora para escritores. Es posible, pero los desafiantes destellos que suponen sus relatos, la sutileza en su tratamiento de las situaciones más pavorosas y la resistencia a recrearse en la desgracia, su manejo de la erudición y la mesurada combinación de genio y talento ofrecen al lector aquello que se exige de los grandes escritores: una visión del mundo a través de la literatura. J. F.

Neus Botellé

¡Así de grande! Nórdica, 2015 Trad.: Íñigo Jáuregui pvp: 19.50 €

la central / abril 2015

Ni puc ni vull / Ni puedo ni quiero Edicions 1984 / Eterna Cadencia, 2015 Trad.: Yannick Garcia / Inés Garland pvp: 20€

Cuentos completos Lumen, 2015 Trad.: Eugenia Vázquez Nacarino pvp: 34.90€

literatura

Hilary Mantel L'assassinat de Margaret Thatcher

Per primer cop en català, L'Altra Editorial ens porta els contes de l'escriptora britànica Hilary Mantel (editats en castellà per Destino), una de les plomes més afilades de les illes Britàniques. Guanyadora del Man Booker Prize per les seves novel·les històriques, que retraten l'ascens al poder de Thomas Cromwell durant el regnat d'Enric VIII, i que la BBC acaba d'adaptar en una minisèrie després de l'èxit que tingué l'adaptació teatral al West End londinenc, Hilary Mantel és l'única dona que ha guanyat aquest prestigiós guardó en dues ocasions. La seva reescriptura de la història dels Tudor, centrant la trama en els personatges aparentment secundaris, i allunyant-se del magnètic Enric VIII, obre un acostament a l'escriptura de la història i la política que no és aliè als contes que formen aquest volum, i del qual podem gaudir sobretot en el darrer relat, que dóna títol al llibre, i on Mantel fantasieja amb el suposat assassinat de la primera ministra més famosa de les darreres dècades. Una dona que viu a prop de Windsor, i espera un manetes que li arregli l'escalfador d'aigua, es troba de sobte amb un franctirador irlandès que s'instal·la al seu menjador, des d'on té previst assassinar la dama de ferro, que es troba hospitalitzada a un centre de la barriada per rebre una cirurgia ocular. Durant els llargs minuts que compartiran la

dona i l'irlandès, Mantel ens obre la porta a la possibilitat d'un gir històric que hagués canviat el present i el futur de la Gran Bretanya. Al voltant d'una calenta tassa de te, l'autora ens obliga a imaginar una Anglaterra que potser no hauria patit les retallades i la davallada neoliberal que tan bé coneixem. La història de «l'invasor» irlandès tanca el cercle que obre el primer conte del llibre, on una escriptora anglesa que viu amb el seu marit a una ciutat de l'Aràbia Saudí comença a rebre les visites d'un jove pakistanès. La primera visita, casual i inesperada, donarà peu a un seguit de trobades en què l'home s'anirà acostant cada cop més a la dona, fins arribar a desfer-se de la seva pròpia muller i filla per tal d'encetar-hi una relació romàntica que aquella defugirà de seguida. El que començarà com un simple entreteniment acabarà per instal·lar un ambient de claustrofòbia en la vida de l'anglesa que no sabrà com gestionar. L'ambient sufocant que recrea la història del visitant pakistanès no és aliè a la resta de contes del volum. Des de la parella britànica que, reclosa en un taxi durant les seves vacances d'hivern, recorda per què no ha tingut mai fills i s'esglaia quan el taxista colpeja estrepitosament quelcom al mig d'una carretera fosca, fins al cruel joc de dues preadolescents que espien un «monstre» que viu quatre cases més enllà, les narracions de L'assassinat de Margaret Thatcher ens en-

dinsen en el malestar psicològic i en els punts de conversió de situacions, idees o personatges en aparença oposats. Sense abandonar el seu humor corrosiu i la seva capacitat de radiografiar com ningú la societat anglesa, les deu històries que formen L'assassinat de Margaret Thatcher ens parlen d'amor, mort, de famílies desestructurades, situacions surrealistes i microcosmos que funcionen amb unes normes p ròpies. Elisabeth Massana

L'assassinat de Margaret Thatcher L'Altra, 2015 Trad.: Ferran Ràfols Gesa pvp: 18 €

El asesinato de Margaret Thatcher / The Assassination of Margaret Thatcher Destino 2015 / Collins 2014 Trad.: José Manuel Álvarez pvp: 18 € / 21.40 €

Lola Lafon La pequeña comunista que no sonreía nunca A partir de una falsa correspondencia de la narradora con la gimnasta rumana Nadia Comaneci, Lola Lafon recrea una falsa biografía de la niña que rompió los marcadores olímpicos en los años setenta con puntuaciones pluscuamperfectas y que fascinó al planeta con su posar serio y su procedencia soviética. Su huida a Estados Unidos en busca de libertad, antes de la caída del muro y el derrumbe del comunismo, también forma parte de esa magia que envuelve a los disidentes comunistas de una época ya pasada, aunque no olvidada. N. B.

Anagrama, 2015 pvp: 18.90 €

Ma Ángeles Cabré A contracorriente Si tuvieran que escoger entre ocho escritoras del siglo XX, ¿a quién escogerían? No es fácil, el siglo pasado nos dio una lista abundante y fecunda: Doris Lessing, Natalia Ginzburg, Sylvia Plath, Clarice Lispector. Pero Ma Ángeles Cabré lo tiene claro y nos presenta una selección muy personal, y sin duda literariamente apabullante, de autoras de diferentes procedencias que Cabré elige por haber destacado literariamente en un siglo tan cruel. Y todas tienen un común denominador, el de haber vivido el siglo de las dos guerras mundiales:

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovski, Hanna Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers y Alejandra Pizarnik. Ocho grandes de la literatura, mujeres que se dedicaron a su pasión por las letras, a sabiendas de que su condición femenina en un mundo masculino era una desventaja, que escribieron a pesar de los recelos de un academicismo machista. Cosa que aún hoy, desgraciadamente, sigue siendo un problema. Por suerte, de vez en cuando hay personas que dan un paso al frente y no se amedrentan. La valentía de mu-

chas, como las mujeres anteriormente citadas, nos ha legado joyas literarias que nadie puede obviar. Cabré ha escrito un libro en el que incita al lector a descubrir la vida de estas mujeres, mezclando sus trayectorias vitales y literarias, construyendo un cuadro imprescindible para entender una parte fundamental de la historia de la literatura, un homenaje más que merecido a ocho mujeres que dejaron huella. Atención, no se trata de una simple compilación bibliográfica: el presente libro es una apetitosa invitación, una obertura que

nos invita a seguir leyendo el resto de la ópera, a leer o releer los libros que entronizaron a estas mujeres en el Olimpo de los literatos. Oriol Pastor

A contracorriente Elba, 2015 pvp: 21 €

literatura

Juan Marsé Joan Margarit / Des d'on tornar a estimar Proa, 2015 / pvp: 16 € Manuel Forcano / Ciència exacta Proa, 2015 / pvp: 15 €

Noticias felices en aviones de papel Fernando Valls convidat

Andreu Jaume Camp de mar. Un poema Proa, 2015 / pvp: 11.90 € Miquel Bauçà En el feu de l'ermitatge Empúries, 2015 / pvp: 17 €

Abbas Kiarostami / El viento y la hoja Trad.: Ahmad Taherí, Clara Janés Salto de pàgina, 2015 / pvp: 13.50€ Paul Celan / Cristall d'alè Trad.: Arnau Pons LaBreu, 2015 / pvp: 18 €

Fernando Pessoa / Un disfraz equivocado Trad.: Martín López-Vega Nórdica, 2015 / pvp: 18€ Francesc Parcerisas / Seixanta-un poemes Quaderns Crema, 2015 / pvp: 12 €

En su nueva novela, Marsé vuelve a cultivar esa dimensión narrativa intermedia que es la novela corta o nouvelle, tejida con pocos pero consistentes mimbres, muchos de ellos reconocibles por su público lector. Así, el barcelonés barrio de Gracia; una madre comprensiva y generosa (Ruth) y un hijo adolescente, silencioso y esquivo (Bruno); un padre ausente y cantamañanas (Amador Cano Raciocinio); los niños del barrio con sus cabezas rapadas (los hermanos Rabinad); y una vecina mochales, la señora Pauli. Pero el tema en esta ocasión es la memoria, «la abeja muerta que pica» (p. 62), en metáfora que proviene de una frase del borrachín Eddie, personaje que interpreta Walter Brenan en Tener o no tener (1944), película de Howard Hawks. El caso es que los protagonistas adultos poseen un pasado que ha marcado su existencia, pues los padres de Bruno, en los años setenta, vivieron en Ibiza en una comuna hippie; mientras que la señora Pauli, en realidad se llama Hanna Pawlikowska, había nacido en Varsovia setenta años atrás, aunque llevara desde 1942 en Barcelona, tras la muerte de su familia en los campos de exterminio alemanes y la desaparición de su novio, Michal, un joven boxeador, durante la guerra. Con la ayuda de un oficial alemán que se enamora de ella, Hanna consigue llegar a Barcelona, para acabar convirtiéndose en corista del Paralelo.

Como suele ser habitual en su obra, Marsé se nutre del pasado, aunque en esta ocasión sea a través de los ecos de la pesadilla nacionalsocialista, de la persecución de los judíos. Sin embargo, la historia no es lo que al principio del relato pudiera parecer, pues el autor baraja varias tramas que transcurren en tiempos y espacios diferentes: Varsovia durante la Segunda Guerra Mundial, la Barcelona de su infancia y la de 1989, todas ellas trenzadas con maestría. Así, la narración acaba convirtiéndose en un relato sobre la juventud de la señora Pauli, pero también sobre esos otros supervivientes que son Ruth y Amador, contados por un narrador en tercera persona que se vale de la mirada de un adolescente perplejo. Pero mientras los padres de Bruno van diluyéndose en la historia, emerge la de la bella bailarina polaca, con sus amigos de infancia y adolescencia que se nos cuelan por el balcón de la señora Pauli, a través del cual revive aquellos años en el gueto. Se trata, en suma, de un relato sobre el acceso a la madurez de un joven que va conociendo la amistad, el sufrimiento y el peso de la historia, junto con la solidaridad y la compasión. Tras haber padecido el egoísmo y la degradación del padre, ahora reconvertido en «vendedor de imposturas y patrañas», el joven Bruno primero lo rechaza, para acabar apreciándolo después. Como también

aprende a distinguir lo que tienen de auténticos recuerdos los delirios de la señora Pauli. O terminan los lectores entendiendo su extravagante conducta, su manía de lanzar aviones, objetos y comida por la ventana… Por su parte, estos desvaríos enlazan pasado y presente, Varsovia y Barcelona, los kabileños y los chicos de la foto que se reproduce en el desenlace, lo cual desentraña parte del misterio, a la vez que le proporciona al relato una mayor profundidad. Hasta tal punto, que si la señora Pauli nunca pudo olvidarse del balcón de su casa en el gueto de Varsovia, tampoco Marsé consigue alejarse de aquellos niños pobres sin escuela de su infancia que fumaban y soñaban en la calle. Juan Marsé, a diferencia de Antonio Muñoz Molina o de Javier Cercas, no cree en lo que viene llamándose ficción real, o narrativa de no ficción, pues para él la novela consiste en inventar una trama en un jardín de verdad en el que aparezcan ranas de cartón, haciendo lo posible para que resulte verosímil y, sobre todo, conmueva. Sin duda, lo consigue.

entrecreuada. Els personatges que es troben a la ciutat austral pels volts de Cap d’Any, reunits al bar Katowice d’Ushuaia –«una ciutat preparada per a introduir el viatger europeu en la consciència del límit»– tenen tots un motiu per haver assolit aquesta frontera, no només geogràfica. Allà, amb la polonesa Dominika i la seva filla Cristina, hi ha convocats el turista misantrop Guillaume Housseras; Peter Borum, l’home de Liverpool que busca en les pistes d’un germà suïcidat l’actitud confosa del seu fill; Nemesio Coro, un mexicà que fuig; el xilè Martín Medina

i el mateix narrador, que busca les seves pròpies raons per passar el Cap d’Any en aquesta latitud limítrofa, després d’un treball intel·lectual ingent. La novel·la sens dubte sebaldiana, irradia personalitat. Rere la seva aparença hermètica, amaga una aventura lectora única. De Jünger a la matança de Tlatelolco, de Pitol a Gombrowicz, de Bolaño a Tarkovski, avança com un iceberg enmig dels mars gèlids de la Terra del Foc, desafiant, cap a una única i incontestable conquesta: una veu pròpia.

Noticias felices en aviones de papel Lumen, 2015 pvp: 22.90 €

Joan Benesiu Gegants de gel

Gegants de gel Periscopi, 2015 pvp: 18.50€

la central / abril 2015

No és d’estranyar que la segona novel·la de Joan Benesiu, el pseudònim de l’escriptor valencià Josep Martínez Sanchis, estigui prologada per Manuel Baixauli. La seva literatura –la de Benesiu i la de Baixauli– sembla sorgida d’aquell mateix pou que, segons l’enigmàtic protagonista de L’home manuscrit, cal per escriure. Les històries de Gegants de gel es desenvolupen al voltant de la taula d’un bar situat al límit austral del món, a la ciutat patagònica d’Ushuaia, i creixen com les arrels dels boscos de lengas, els roures propis de la geografia de la Terra del Foc: de manera

Abel Ramon

literatura

Maylis de Kerangal Reparar els vius

Patrick Deville Ecuatoria Remontando el curso de los ríos Ogooué y Congo para seguir la estela del conde Pierre Savorgnan de Brazza, el autor nos propone un periplo en el que se mezclan la crónica, la historia, la investigación y la biografía, y las reminiscencias de los viajes de Conrad, Verne, Livingstone o Gide. M. R.

«-Què fer, Nicolai? –Enterrar els morts i reparar els vius!» Platonov, Anton Txèkhov

Al plujós Le Havre es forja una tragèdia que durarà quatre hores. Simon Limbres, un jove surfista, es lleva abans de l'alba per anar a buscar, amb els amics i la seva taula, l'onada que el transportarà al cel. Tot funciona perfectament. La seva xicota, Juliette, es queda al llit, despitada, sense sospitar que aquesta serà la seva última nit. En efecte, hores més tard, al matí següent, i després de ballar sobre les onades, la furgoneta dels nois s'estavella i Simon surt disparat cap a una mort cerebral que donarà pas a un balboteig d'emocions i decisions definitives. Mentre el cos tatuat i mort de Simon jeu connectat a un respirador, els seus pares, Marianne i Sean, separats i ara units en un moment terrible en què cadascú busca la seva part de culpa, es veuen sotmesos a decidir si els òrgans del seu fill serviran per reparar altres cossos. El cor, l'òrgan cordial i emocional, és el punt d'inflexió que fa que esclati un corrent subterrani de records i vivències en comú. El cor bomba la sang que alimenta el cos sense vida de Simon; és una màquina perfecta; és l'últim reducte d'una vida a la qual s'aferren uns pares desesperats per mantenir-lo en funcionament; és la caixa que allotja els sentiments no expressats d'un adolescent que encara no tenia previst el seu final. Tres fronts viuen en comú aquestes hores vertiginoses: l'equip mèdic, els futurs receptors i els pares de Simon. Tots mantenen la seva independència,

però a l'escenari hospitalari el seu destí està cosit amb una habilitat quirúrgica a vegades congelada i, a vegades, ratllant l'explosió de sentiments. Unes tènues pinzellades són suficients per dibuixar uns personatges tristos i solitaris que busquen refugi en els llocs més comuns o insospitats. Thomas, l'infermer coordinador de trasplantaments, té una cadernera d'Alger, un detall preciós que fa que la seva realitat quotidiana disposi de la màgia necessària per poder afrontar les cares de familiars destrossats que han de decidir el moment de la mort dels seus éssers estimats; Cordelia és una infermera somnolenta que, després d'una nit d'amor, resta pendent del seu mòbil, inquieta pel futur que li espera amb la seva amant; Pierre és un metge resident que ha investigat el dolor en el cos humà i la seva mitigació amb la ingesta de peiot; Virgili és un cirurgià de trasplantaments que només pensa en el gran partit de futbol que s'està perdent amb aquella operació; Alice és una cirurgiana que pertany a una nissaga familiar de metges molt reconeguts; Lou és la germana petita de Simon, que té la seva pròpia percepció del germà al qual encara admira amb ulls de nena; i Claire, una traductora parisenca de poemes de les germanes Brönte, és la possible receptora del cor. Són, totes elles, petites miniatures que convergeixen en una escena èpica de mort, dolor i recuperació.

Maylis de Kerangal teixeix una trama amb les vides dels protagonistes que convergeix en un mateix espai i temps. Salts temporals serveixen per introduir aspectes insignificants dels seus personatges en aquest tràgic dia, però que resulten totalment significatius per comprendre la seva manera d’actuar. Tots van junts, deixant enrere el seu passat immediat, que sorgeix en forma de records, apunts o impressions que mostren una petita part d'una història que ha de romandre oculta en la seva quotidianitat laboral, ja que els protagonistes són aquells que han de donar el seu consentiment per posar en marxa la maquinària de la vida i la mort. La precisió en les seves descripcions mèdiques contrasta amb la poesia que envolta totes les reflexions i l'evolució en aquestes quatre hores. Es fa de dia i la cadernera entona el seu cant. Comença un nou dia. Neus Botellé

Reparar els vius / Reparar a los vivos/ Réparer les vivants Angle, 2015 / Anagrama, 2015 / Gallimard, 2014 Trad.: Jordi Martín / Javier Albiñana pvp: 18.90 € / 19.90 € / 19 €

Anagrama, 2015 Trad.: J. M. Fajardo pvp: 19.90 €

Umberto Eco Número Zero / Número Cero Eco ens endinsa en el món de la informació i els seus límits avançant amb dues històries: l'assassinat de Mussolini i la seva amant al llac de Como i els complots no resolts a les altes esferes del poder que van fer trontollar l'Itàlia dels anys 90. M. R.

Rosa dels vents / Lumen / Bompiani Trad.: A. Cassasas / H. Lozano pvp: 20.90 € / 21 € /

Akhil Sharma Vida de família Una familia india con dos niños llega a Queens, Nueva York, en 1979. La vida ideal se ve truncada por un accidente cotidiano que lo cambia todo. Narrada sin aspavientos en primera persona por el hermano pequeño, la segunda novela de Sharma es el resultado depurado de 700 páginas escritas a lo largo de 12 años y medio. A. R.

Anagrama, 2015 Trad.: Jaime Zulaika pvp: 16.90 €

Marilynne Robinson Lila Amb Lila tornem al petit poble de Gilead, Iowa, lloc on gairebé mai passa res, llevat de les tribulacions que omplen de dolor els cors dels seus escassos habitants. Anys abans de la Gran Depressió, els temporers recorren el país a la recerca de treball, sostre i una mica de menjar. Van en grup per tenir protecció i seguretat davant de possibles adversitats. Una nit, en una de les cabanes, una nena d'uns cinc anys plora i s'arrossega per terra. Doll, una dona amb la cara marcada, decideix embolicar la nena en un xal i robar-la a la mort i a la solitud que

aguaiten en les mirades dels buscavides allà reunits. Doll dedicarà tota la seva energia a tenir cura d'aquesta nena, que amb prou feines sap parlar i que només obre la boca per maleir. L’anomenarà Lila, perquè amb un nom tan bonic la nena esdevingui bonica. Doll vetllarà per Lila fins al seu incert final, i a partir d'aquest moment Lila haurà de buscar-se la vida com pugui, amb la sort sovint en contra. El seu camí és una fugida cap endavant i les seves úniques possessions són una navalla, dos vestits, la por i el remordiment. Així arriba a Gilead i s'amaga en

una granja en ruïnes. Un dia de pluja va al poble i, tota xopa, es refugia a l'església del reverend John Ames, quan aquest està recitant el seu sermó. Les seves mirades es creuen i comença per ambdós la salvació de la seva soledat. Lila té cura de l'hort del reverend, mentre les seves converses giren al voltant de l'existència i la religió. Ella posseeix una saviesa ancestral que no deixa de sorprendre el vell vidu en cadascuna de les seves reflexions, i una naturalitat amb què planteja les seves observacions que serà la mateixa amb què li proposa un matrimoni totalment sincer que

anirà més enllà de les Sagrades Escriptures, perquè a l'eternitat hi ha més lloc que en aquest món. N. B.

Lila 1984 / Galaxia Gutenberg, 2015 Trad.: Esther Tallada / Vicente Campos pvp: 19.90 €

literatura

Jaume Cabré

Marina Keegan

Renata Adler

Les incerteses

Lo contrario de la soledad

Lancha rápida

Diu Cabré que Les incerteses és una fugida terapèutica de l’ombra massa allargada de Jo confesso; una manera d’allunyar-se dels seus personatges, les seves atmosferes, els seus conflictes. Feina difícil després d’estar vuit anys arrelat dia i nit a aquest món paral·lel a la realitat quotidiana. Però aquest no és un llibre sobre la seva última novel· la; és fruit de l’espai buit que deixa en acabar-la. Són pàgines on l’autor es permet la llibertat de mirar enrere –i endavant– i reflexionar. Sobre què?, us preguntareu. La resposta concreta i resumida seria: sobre la creació literària o, més aviat, la seva relació amb la creació literària. Però, a partir d’aquí, Cabré divaga sobre la poesia de Comadira i Herbert, la música de Mozart i el quartet Juilliard i la pintura de Viladecans i Hopper. Salta de lectures i relectures a anècdotes pròpies i alienes. No hi ha un esquema clar, no hi ha un guió a seguir; quan una idea li fa pensar en una altra s’hi aboca sense preocupar-se de si tornarà o no a l’anterior. Manté una conversa amb el lector on, a falta de resposta directe, dóna espai al propi dubte i sempre deixa clar que la que mostra és una percepció personal de l’escriptura. És així com arribem a entendre com Cabré comença i acaba, o dóna per acabada, una novel·la; o com viu els anys que dura la seva creació i què li passa per dins quan escriu una escena clau de l’obra. Lluny de només explicar-ho, Cabré s’inventa una petita narració de la qual va explicant tots els detalls a mesura que l’escriu, permetent que el lector faci d’espectador assegut a primera fila. Ni quan es passa a l’assaig, quan vol fugir de l’ombra de l’última ficció, pot renunciar al plaer de narrar, i és un plaer poder-li seguir els passos de tan a prop. Ada Bruguera

Cuando una editorial cuida su línea y su catálogo, debería ser fácil identificar qué libros encajan en su engranaje. La presencia del libro de Marina Keegan entre los «Héroes Modernos» de Alpha Decay no es, o no debería ser, ninguna sorpresa para nadie. En el libro de Keegan encontramos los elementos principales que parecen guiar a los editores a la hora de elegir sus próximas novedades: autora joven, inquietud y rebeldía, energía literaria y, sobre todo, promesa. Una promesa que en el caso de Keegan se apagó demasiado pronto por la temprana muerte de la autora en un accidente de tráfico. Pero no se dejen engañar por el aura de joven estrella desaparecida demasiado pronto que rodea a Keegan: no nos encontramos únicamente frente a una tragedia morbosa que puede alimentar el consumo de sus escritos. La selección de textos que nos llega recoge casi todos los escritos que quedaron de Keegan, algunos más logrados, otros mejorables, la mayoría inquietantes y, sobre todo, nada pretenciosos, que nos muestran el work in progress de una futura escritora. Mayoritariamente generacionales (Keegan no se aleja demasiado del relato de campus en muchos de sus textos), los personajes que habitan sus páginas desprenden una humanidad y una complejidad a veces de apariencia simple, otras apabullante. La segunda parte del libro la forman ensayos donde Keegan denuncia desde el capitalismo voraz del mundo empresarial americano hasta la falta de preocupación por el medio ambiente de sus contemporáneos. En la lectura de Lo contrario de la soledad se hace patente lo que muchos ya creían en vida de la autora, a saber, que tras la vibrante prosa de sus relatos y ensayos se escondía una materia prima que, con dedicación y trabajo, se hubiera convertido, probablemente, en una de las voces literarias del s iglo XXI.

¿Qué es primero, la disposición hacia una cierta forma de vida, o la exposición que crea la expectativa? Incluso en el triunfo, en una vida que haya colmado la mayoría de sus aspiraciones, parece haber quedado algo en el camino, algo impreciso e indefinible que tal vez en su tiempo ni siquiera representó una aspiración. Sí, hemos sido felices y hemos conseguido casi todo aquello que nos propusimos; sin embargo... Este sin embargo es el terreno que explora Renata Adler en Lancha rápida. El campo de juego es el mundo del periodismo –de cierto periodismo, y en sentido amplio– en los años setenta del siglo pasado en Estados Unidos: viajes exóticos, corresponsales cómplices, lugares peligrosos, una vida aventurera y glamurosa; sin embargo, el texto constituye un paseo por el lado salvaje –«la resaca de la fiesta de los años sesenta»–, un camino al borde del abismo recorrido inconscientemente, sin hacer caso del peligro u obviándolo como si no existiera, ignorando el precipicio, caminando alegre y despreocupadamente por el filo. Adler arroja una mirada severa y nada complaciente a una educación elitista que escondía, con la connivencia de todos los implicados, las carencias emocionales, e incluso humanas, de una sociedad lanzada al galope ciego hacia el abismo de la inconsciencia, «tratando de mantener una apariencia de vidas decentes». Y de aquellos polvos, estos lodos: una generación desencantada en la que la promiscuidad, en todos los sentidos, sustituye al compromiso, también de cualquier clase. Se trata de una mirada inteligente au-dessus de la mêlée, de quien forma parte del mismo sistema que denigra, pero posee la suficiente capacidad de abstracción para revelar sus carencias. Joan Flores

Elisabeth Massana

Les incerteses Proa, 2015 pvp: 18 €

la central / abril 2015

Lo contrario de la soledad / The Opposite of Loneliness Alpha Decay, 2015 / Simon & Shuster, 2014 Trad.: Regina López pvp: 19.90 € / 19.70 €

Lancha rápida Sexto Piso, 2015 Trad.: Javier Guerrero pvp: 20 €

literatura

Vladimir Makanin Asán

«Asán ansía sangre», murmuran los viejos chechenos de las montañas instantes antes de morir. Según el general Bazánov, uno de los personajes de la novela, este implacable y cruel dios pagano pervive en la consciencia de los campesinos del Cáucaso como un rumor incesante formado por el eco de todas las antiguas batallas, de todas las guerras e invasiones que han padecido los pueblos de las montañas. Bazánov, un mediocre general que logra mantenerse al margen de la guerra para dedicarse a la lectura de arcanos libros de mitología e historia, sostiene que el origen de Asán se remonta a la irrupción en aquellas tierras de Alejandro Magno y su ejército macedonio, dos mil años atrás. Los patronímicos del narrador de esta historia, el mayor Aleksandr Sergeevich Zhilin, remiten a Pushkin; su apellido, al protagonista del relato de Tolstoi «El prisionero del Cáucaso»; su ambigua moralidad lo convierte en un «héroe de nuestro tiempo», descendiente directo del personaje de Lermontov. Así, Makanin subraya la compleja imbricación cultural e histórica entre Rusia y el Cáucaso. Zhilin, como el resto de los personajes, como Rusia misma, cae prisionero de una guerra que le fascina, en la que pronto descubre que nunca nadie podrá salir del todo vencedor ni vencido. Mientras escucha la perorata del general «lector», Zhilin comprende que en la guerra Asán no solo ansía sangre:

«Asán ansía dinero». Responsable de un almacén del ejército, su ocupación fundamental consiste en vender gasolina no solo a las tropas rusas, sino también a sus oponentes chechenos: «un barril de cada diez corresponde al mayor Zhilin», esta es su regla. Pero expedir el combustible no es una tarea fácil: ante todo debe organizar caravanas bien pertrechadas que puedan sortear los peligrosos desfiladeros y superar el acecho de los señores de la guerra «chechis»; se requiere una gran pericia negociadora y el apoyo de un grupo de secuaces ambiciosos y sin escrúpulos. Extraña lógica de una guerra en la que, mientras los ejércitos se enfrentan, rusos y chechenos se dedican a un lucrativo comercio de combustible y armas, sin que por ello, al mismo tiempo, cesen de intentar destruirse. En una corriente de pensamientos discontinua, el relato de la vida del mayor Zhilin entreteje divagaciones y reminiscencias con escenas de sus turbios negocios de guerra. Los motivos que vuelven a la manera de un ritornelo van conformando un discurso cada vez más preciso sobre la guerra y los pueblos que la soportan. «Asán ansía sangre, Asán ansía dinero» es el punto en el que confluyen la violencia y el enriquecimiento, en el que se muestra con total claridad la racionalidad económica de una guerra interminable en una sociedad que se desmorona. Asán es la figura

que permite a Makanin ofrecernos su visión sobre la Rusia postsoviética: tráfico de recursos, extorsión a la población civil, corrupción sin freno, indolencia e ineficacias absurdas, impunidad y terror; el ansia de dinero rápido como único acicate. Considerado uno de los grandes escritores rusos actuales, Vladimir Makanin nació en 1937 al pie del río Ural. Recuerda que cada mañana, al cruzar el río para ir a la escuela, abandonaba Asia; por la tarde, de regreso a casa, dejaba tras de sí el continente europeo. Estudió matemáticas y trabajó como ingeniero aeroespacial antes de dedicarse a la literatura. Pertenece a una generación que ha vivido el terror de la posguerra, la vana esperanza del deshielo, la censura y el ostracismo en los años de Brézhnev, el caos que siguió a la caída del imperio. «El poder soviético», observa Makanin, «se puede comparar con la vida humana: empezó muy fuerte, duró setenta años y murió como un viejo exangüe». Antonio Ramírez

Asán Acantilado, 2015 Trad.: Yulia Dobrovolskaya y José María Muñoz pvp: 27 €

Franz Werfel Els quaranta dies del Musa Dagh Gabriel Bagradian és un pròsper parisí d'origen armeni que per circumstàncies de la guerra es troba atrapat al seu poble natal, on pren la determinació d’organitzar la resistència contra els turcs. Els habitants d'aquelles valls passaran quaranta dies refugiats a la muntanya, en una desesperada lluita per la llibertat i per la vida. M. R.

Edicions 1984, 2015 Trad.: Ramon Monton pvp: 24.50 €

Michael Kumpfmüller La grandeza de la vida Poética y nítida recreación de la relación que mantuvieron Dora Diamant y Franz Kafka, con el trasfondo excepcional del mar Báltico y del Berlín de los años de la República de Weimar. M. R.

Tusquets, 2015 Trad.: Belén Santana pvp: 18 €

Saul Below La víctima El dolor i el sentiment de culpa, tan característics en el món ficcional de Bellow, queden reflectits en aquesta obra inspirada en El doble de Dostoievski i ara per primer cop en català. N. B.

Viena, 2015 / DeBolsillo, 2004 Trad.: Belén Santana / J. L López Muñoz pvp: 23 € / 9.95 €

Ernst Haffner La banda de Berlín. Germans de sang Al Berlín dels primers anys trenta, durant la República de Weimar, una colla de nois procedents de tot el país lluita per sobreviure amb certa dignitat en el període d'entreguerres. Provenen de correccionals, orfenats i famílies trencades per la guerra, i el seu objectiu és menjar, mantenir la seva llibertat i formar part d'un nucli el més semblant possible a la família que han perdut. Treballen com a nois d’encàrrecs o jornalers, però els furts proporcionen diners fàcils i cauen en la temptació. Johnny és el cap i té cura d'ells, fins

que les seves activitats delictives van més enllà i és empresonat, moment en el qual la banda es desintegra. Els nois han de buscar-se la vida pel seu compte, ja no només robant sinó també prostituint-se, per evitar, així, l'ingrés en el correccional on la violència física i psíquica són extremes. Malgrat la seva cruesa, el relat és un cant a les ganes de viure costi el que costi. L'únic dubte que li queda al lector és el paper que jugaran aquests infants en la següent guerra mundial: si seran víctimes o botxins del nazisme.

Ernst Haffner, periodista de qui es va perdre el rastre el 1938, quan va anar a una citació del govern nazi, va ser treballador social al Berlín de l'època, de manera que va conèixer molt bé les zones més miserables de la ciutat. La seva novel· la va ser una de les moltes obres que van cremar-se a la pira dels llibres qualificats de degenerats per les autoritats, ja que mostrava una realitat incòmoda, però alhora molt evident per comprendre l'auge del nazisme i per què una població castigada per la fam, la desigualtat social, l'atur i la inflació es va abalançar al

primer moviment que prometia canvis i un futur ple de pa i glòria. Neus Botellé

La banda de Berlín / Hermanos de sangre La Campana / Seix Barral, 2015 Trad.: Ramon Farrés / Fernando Aramburu pvp: 18.50€

còmic

Joe Sacco Bumf En una de sus últimas entrevistas, el maltés Joe Sacco dijo que echaba de menos reírse con su trabajo. Después de años retratando el sufrimiento humano, el traducido a más de catorce idiomas y multigalardonado autor de Palestina, regresa a su primer registro y cambia la crónica periodística por la sátira política y la caricatura. Implacable, ácido y divertido ataque a las crueldades y estupideces que practican la élite política y sus podridos alrededores. S. A.

Reservoir Books, 2015 Trad.: Carlos Mayor pvp: 19.90 €

Marion Fayolle Los traviesos Marion Fayolle firma con Los traviesos una colección de dibujos eróticos en los que representa, con humor y extrañeza, las relaciones entre hombres y mujeres a través de juegos de asociaciones y transformaciones a veces intensas, otras divertidas, pero siempre vinculando el sexo con el instinto animal más básico. Fayolle es perspicaz y lúcida capturando, con una belleza increíble, los complejos lazos de la naturaleza humana. Los traviesos es un hermoso libro de poesía visual en el que todas las metáforas comunes se explican a través de imágenes. T. M.

Martín Romero

Scott McCloud

Episodios lunares

El Escultor

Martín Romero ya había publicado Episodios lunares en Francia con Atrabile. Ahora los valientes y siempre estimulantes Vidas de papel se han asociado con Reino de Cordelia para hacer realidad la edición española de esta maravilla. Se trata de un evocador álbum que recopila ocho historias cortas publicadas entre 2007 y 2012. En estas fábulas en miniatura se mezclan la fantasía del imaginario infantil, referentes contemporáneos de varias disciplinas como el cine, la literatura y el cómic, y una pizca de estética cartoon llevada hacia matices oscuros e incluso tenebrosos. Encontraremos la muerte de un árbol, la arrebatadora aventura amorosa entre un hombre lobo y la luna, un niño flor fruto del onanismo de un mirón o un gigante hombre-puente con una paciencia finita... Personajes, todos ellos, que aman, sufren, se vengan, matan o mueren. Poesía negra visual y narrativa en la que la línea entre lo fantástico y lo cotidiano es casi inexistente y los personajes se comportan a menudo de manera absurda, melancólica o hasta cruel, para acompañar al lector desde la lectura particular a una lectura mucho más universal del alma humana.

Tom Gauld Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora

Tras años en el plano teórico, el aclamado autor Scott McCloud regresa al terreno de la ficción con esta historia sobre el arte y el amor, pero también sobre la frustración, la ambición, el deseo y la resistencia humana. El protagonista de esta contundente novela gráfica, de casi quinientas páginas, es escultor y está sumido en una profunda crisis creativa. Desesperado, hace un pacto con la mismísima Muerte, encarnada en su difunto tío, a cambio de una habilidad que le reconciliará con el arte y le encumbrará como escultor de prestigio. El nuevo David Smith, ya convertido en un superhéroe de la escultura y con solo doscientos días de vida por delante, se halla entonces en un dramático giro de la historia cuando se enamora de la angelical Meg. Decidir cuál será su obra definitiva y cómo gestionar su nueva y, a priori, corta realidad, convertirá a David en una especie de guerrero existencial épico. Con un comedido uso de los elementos fantásticos y centrándose en las emociones humanas, Scott McCloud ha creado un auténtico relato fáustico y un majestuoso retrato de la Nueva York actual. S. A.

Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora es la recopilación de las tiras que Tom Gauld dibujó durante nueve años para el periódico inglés The Guardian, la mayoría de las cuales inciden en el gag de tema literario. De hecho, el título en sí ya es una clara observación de que la literatura más snob tiende a despreciar las novelas de género, especialmente las de cienciaficción. Compuesto de una tira por página, Gauld combina el comentario inteligente en el arte y la literatura con mucho ingenio y un gran sentido del humor. Cada una de las historietas es una variación sacada de contexto de un tema relacionado con los libros: de reírse de Dan Brown a las resacas de Hemingway provocadas para encontrar inspiración hacen del libro una ingeniosa sátira visual del intelectualismo. Después de sorprender con Goliat (Sins Entido – Apa-Apa, 2012), este nuevo libro reafirma al autor como un historietista y humorista clave de nuestros tiempos. Encantará tanto a los fans de Edward Gorey como a los de Gary Larson y enamorará a los seguidores de Kate Beaton y su serie Hark! A Vagrant. Toni Mascaró

Sílvia Aymí

Nórdica, 2015 pvp: 9.95 €

Episodios lunares Reino de Cordelia/ Vidas de papel, 2015 pvp: 19.95 €

El Escultor Planeta, 2015 pvp: 35 €

Todo el mundo tiene envidia de... / You're All just Jealous of my Jetpack Salamandra Graphic, 2015 / Drawn & Qartely, 2013 pvp: 17.90 € / 20.60 €

Miguel Brieva Lo que me está pasando

Lo que me está pasando Reservoir Books, 2015 pvp: 18.90 €

la central / abril 2015

Nos encontramos ante la nueva historia de Miguel Brieva, de sobra conocido por sus viñetas en diferentes medios de comunicación y que en esta ocasión se atreve con su primera novela gráfica. El diario personal de un treintañero, con estudios superiores y parado de larga duración, sirve de excusa para abordar un tema frecuentemente olvidado: las consecuencias psicológicas que la crisis ha tenido para gran parte de la población. Si las alucinaciones merman la capacidad de ver la realidad tal y como es, efectivamente el prota-

gonista Víctor Menta necesita la ayuda de un psiquiatra. Sin embargo, el autor nos muestra cómo esta desconexión con lo real es palpable también en el tono excesivamente optimista del discurso de algunos políticos. Un juego de espejismos que se traduce en un amplio catálogo de personajes inanimados o fantásticos que aportan su lúcido análisis del mundo actual. Emperdedor, crisismo, ridículum… son algunos de los neologismos utilizados por los protagonistas. Aparecen como el reverso de la imagen idílica de juventud resuelta que

muestra la publicidad. En este sentido, Brieva dedica de nuevo una certera crítica tanto a los mensajes que recibimos de los medios de comunicación, como a la manera interesada de filtrar la información política. Aunque narrada en primera persona, Lo que me está pasando es una obra coral en la que aparecen víctimas de desahucios, empleados precarios, o abuelos despedidos. Un retrato de grupo que no solo muestra los problemas actuales, sino que parece apuntar que la posible solución es también colectiva. Antonio Ortiz

còmic

Riad Sattouf L'àrab del futur

Potser ara més que mai es fa necessari un còmic com aquest, que pretén desembrollar les relacions entre Occident i el món àrab, lliure de prejudicis o demagògies, per la via personal i autobiogràfica i sense concessions de cap tipus als diferents bàndols o al lector. «Aquesta és la historia real d'un nen ros i de la seva família a la Líbia de Gadaffi i la Síria de Hafiz al-Assad», diu la contracoberta. Així de simple. I així de complicat, perquè el protagonista, el propi Riad Sattouf, era la rara avis més improbable en qualsevol dels dos països: de cabellera rossa i exuberant, el Riad nen va viure el contrast cultural en pròpia pell, mentre ell i la seva mare acompanyaven el pare. Aquest, nascut a Síria però universitari a París, va decidir restituir les beques que l'havien dut a Europa tornant als països àrabs en plena ebullició, on els llicenciats havien de jugar un paper important per al naixement d'aquestes protodemocràcies panarabistes, hereves de Nasser, que apareixien a Líbia, Iraq o Síria. És, en aquest primer volum del que serà una trilogia, el personatge més interessant. Volia contribuir a la modernitat al mon àrab, aquell Orient Mitjà que es desenvolupava amb esforços sota governants amb mà de ferro i una idea utòpica, i que precisament ara s'enfonsa en guerres majoritàriament civils (en les quals els occidentals som, en part, responsables). La idea d'unes nacions lliu-

res, educades, socialistes (o socialment justes), igualitàries, laiques... era un objectiu complex. No tot era tan fàcil. Amb Gadaffi liderant Líbia en una espècie de socialisme islàmic, on ningú tenia casa però els habitatges eren de tothom, les contradiccions sorgien fàcilment empeses per la pobresa i la religió. Síria tampoc va ser un passeig. Hafiz al-Assad (fill de l'actual Basher al-Assad) governava mentre el país patia gana, pobresa i guerres contra Israel. Però no oblidem que el protagonista és un nen, i en aquesta novel·la gràfica no hi ha cap anàlisi sociopolítica amb ínfules pedagògiques. El punt de vista és innocent, tot i que destaquen la perspicàcia i ironia del dia a dia, i les sorpreses les posa el lector davant del que llegeix. I és per això que aquesta novel·la gràfica sembla el resultat del que podia haver estat barrejar Guy Delisle amb Michel Rabagliati, per la autobiografia infantil i el viatge d'exploració a un lloc exòtic; fins i tot pel dibuix, molt eficient, de traç còmode i clar, amb uns colors agradables, cadascun responent a un país: groc per la sorra de Líbia, blau pel mar bretó i rosa per la terra vermellosa de Síria. Però no ens enganyem: darrere d'aquesta aparença inofensiva es revelen moments profunds, contradictoris i aclaparadors, perquè el racisme, la ideologia, el patriotisme i l'entossudiment d'uns i d’altres contribueixen al xoc cultural, polític, cívic.

Aquesta és la primera part de la trilogia que explicarà les peripècies de l'autor als països musulmans en els quals va viure –i, per tant, en els quals va ser educat. Ha tingut un èxit desbordant a França i ha estat guardonada amb el premi a la millor obra al Festival d'Angoulême d’enguany –l’edició del qual, per cert, ha estat consagrada a l'homenatge a Charlie Hebdo i els dibuixants assassinats. El propi Sattouf va treballar durant molts anys a Charlie Hebdo i, com no podia ser d'una altra manera, se sent part d'un conflicte sense solució a la vista pel que fa, per exemple, a la convivència a França–. Després de diversos còmics que ja l'havien dut a l'èxit a tot el món, com Mi circuncisión, Pascal Brutal o la sèrie La vida secreta de los jóvenes, aquesta és la seva obra més autobiogràfica fins ara, la més entranyable i commovedora. Un dels còmics de l'any.

cuando ves que se acercan momentos tensos. Quizás lo que más se aleje de los tópicos sean esas mujeres omnipresentes: buenas, malas, complejas y protagonistas (solo hay un hombre bueno, pero decir cuál sería spoiler). Entonces, ¿qué puede aportar una novela gráfica por encima de la literatura o el cine al género? En manos de Feiffer, todo. Agradezcamos al querido y recién estrenado sello Sapristi el proporcionarnos páginas espectaculares, a un tamaño tan disfrutable, sean el inicio a ritmo de swing, el combate de boxeo con Ed-

die «The Dancing Master» Longo, o la apoteósica escena final donde todos los personajes se juntan para saldar cuentas los unos con los otros, mientras el lector se pregunta si sobrevivirá alguno. El dibujo es dibujo de verdad, es trazo desatado que casa perfectamente con el blanco y negro de película que envuelve todo el cómic. Sí: Hammett, Chandler y Cain, Huston, Wilder y Hawks... Y es que de hecho podemos gozar ya solo con rebuscar y catalogar las influencias de Feiffer en este gran cómic, pero Matar a mi madre no es un mero pastiche.

Daniel Parellada

L'àrab del futur / El árabe del futuro / L'Arabe du futur Salamandra Graphic, 2015 / Allary, 2014 Trad.: Marta Marfany Simó / Pablo Moíño Sánchez pvp: 19 € / 22 € / 22 €

Fumio Obata Casualmente Volver a las raíces nunca es un viaje únicamente físico: más bien nos adentramos en el tiempo, andamos buscándonos, olvidando el presente y recordando aquello que fue. Esto es lo que le sucede a Yumiko, la protagonista de esta maravillosa novela gráfica. Después de años viviendo en Londres, regresa a Japón, a Tokio, debido a la muerte de su padre, y una vez allá empiezan a aflorar las dudas sobre su identidad. Dibujada y narrada de manera formidable, esta obra nos regala momentos inolvidables. A. M.

Spaceman Books, 2014 Trad.: J. A. Gutierrez-Larraya y Leonor Martínez pvp: 24 €

Jules Feiffer Matar a mi madre Este no es un cómic que debamos elogiar porque Feiffer, clásico entre los clásicos, haya decidido crear su primera «novela gráfica». Esta obra, por sí sola, se merece vítores y aplausos. Sí, es una obra de género. De hecho, es un homenaje al género negro, al hard-boiled que tanto culto merece. Tenemos rubias peligrosas, un detective en permanente bolinga e hijas que quieren lo que el título. ¿Tiene, pues, algo que trascienda el género? No le hace falta, porque sigue todas las reglas que un lector fiel espera y que producen cosquillas de placer

La historia es una pensada –y divertida– reflexión sobre cómo contar historias, sobre la identidad femenina y el no-tansimple arte de matar. D. P.

Matar a mi madre Sapistri, 2015 pvp: 26.90 €

còmic

Miguel Noguera La vieja tigresa o el erotismo en la senectud convidat

Hola, soy Miguel Noguera. Me han pedido un extracto de La vieja tigresa o el erotismo en la senectud, el libro que acabo de publicar con Blackie Books. Estaban interesados en fragmentos que llevaran alguna foto que hiciera patente el origen del material que suelo explicar en los libros. Como podréis comprobar, son vislumbres casuales que voy recogiendo en mi día a día. ¿Que quiénes me han pedido esto? Pues el poder, claro... El poder de La Central.

Pintura de Antonio Carnicero. Corrida de toros en la plaza de la calle Alcalá (1791). PLAZA PARTIDA POR UNA VALLA. Broma: «El cuadro lo ha pintado Carnicero, el de Confesiones (reality de Antena 3 de los noventa), el tío solo pinta CORRIDAS PARTIDAS». Pensar que Carlos Carnicero pinta corridas de toros separadas por una valla en su tiempo libre, no pinta otra cosa. Especificidades arbitrarias. La partición de la plaza como enigma cómico.

PÚBLICO DENTRO DE LA PORTERÍA (apurando el aforo del estadio). Lotería de balonazos en la cara.

*** Visto en la entrada del desaparecido Pita Food Turka. Alfombra de bienvenida partida. Mal recibimiento, ya entras con mal cuerpo.

***

*** Basado en un reloj solar de pulsera. Teclado por encima de la pantalla. Teclear tapando el resultado de lo que se teclea.

***

la central / abril 2015

Visto en Spotify. Título de una canción del grupo de rock cristiano Hillsong: «SCANDAL OF GRACE» (escándalo de gracia). Expresión muy cómica, como si la gracia hubiera petado de repente en un lugar determinado y hubiera armado un escándalo. Cristianos escandalizados por la gracia: «Esta tarde se ha armado un escándalo de gracia en el parque cuando unos niños han empezado a batir palmas en nombre del Señor y la gente se ha arrodillado con lágrimas en los ojos… Yo también lloraba y lanzaba hosannas, pero al final la gracia era tan fuerte que he llegado a escandalizarme… La verdad es que me he asustado… Menos mal que al final los niños que iniciaron el escándalo han llamado a la policía para que pusiera orden». Escándalo de gracia: Una corrida de fe excesivamente placentera.

***

Exposición de trampantojos murales en los que el espectador puede integrarse para ser fotografiado. En uno puede verse a un gorila gigante que ha atravesado el muro y se dispone a coger la cabeza cercenada del espectador, servida en una fuente de porcelana. Se abren varios interrogantes: ¿Para quién era el plato originalmente?; si era para el gorila, ¿por qué no se lo han dado sin más?; ¿por qué han complicado todo interponiendo un muro? Está claro que lo han hecho para crear el trampantojo. Dado el tamaño de la presa y su estatismo, ¿no está un poco sobreactuado el gorila? (Como si la cabecita fuera un delicatessen que el tío hubiera olido a través del muro y lo hubiera enloquecido). Y lo más desconcertante, ¿por qué grita la niña si ya ha sido decapitada? ¿Qué tensión cabe en esa situación? Su grito llega cuando todo el pescado está vendido, cuando ya nada importa. Lo sucedido es mucho peor que cualquier cosa que esté por llegar. El futuro de la niña decapitada no nos intriga en absoluto.

***

còmic

Atracción infantil vista en Sant Cugat. Coche de carreras con el cartel que anuncia el campeonato pegado en la luna delantera. Las licencias locas que se toman los diseñadores de estos coches llevan al absurdo la ficción que proponen.

ce un personaje delicioso, una forma peculiar de épater le bourgeois. «Hay un chavalín que intenta codearse con nosotros… hasta aquí nada nuevo; lo gracioso es que cuando por fin le permitimos estar presente, ¡el tío suda de nosotros y se pierde en ensoñaciones de mayor envergadura! ¡Habrase visto semejante insolencia! Nos encanta ver cómo se queda en Babia y no nos dirige la palabra, es una gran cura de humildad para nosotros (risas)».

*** ***

*** Basado en las imágenes de la entrevista a Javier Sierra en el programa Página 2, de La 2. El entrevistado se ata el cinturón pasándolo por detrás de la baranda en la que se apoyará durante la entrevista. Se amarra a un punto fijo para soportar los embates dialécticos del periodista.

Basado en la fuente escalonada (parece un banco para sentarse) que está en los bajos del CaixaForum de Madrid. El cuidador de una anciana demente la lleva a sentarse en la fuente fingiendo normalidad. La anciana nota el culo mojado y ve el agua, pero lo vive todo como un sueño confuso y no puede creer que el cuidador la haya sentado ahí si está lleno de agua, por lo que piensa que debe de tratarse de un engaño de los sentidos y no se atreve a preguntar, porque teme hacer el ridículo por enésima vez. El cuidador refuerza el extrañamiento repitiendo: «¿Ve qué bien este banco? Aquí puede usted descansar un rato».

Una mierda de despedida Quería terminar con esto. Es una finura que me encontré en Valencia, una mierda muy especial cagada por un perro pequeño. Es como un canapé de Ferran Adrià. Además tiene ese antropomorfismo, porque el perro ha cagado en dos tiempos y ha cruzado los tronquitos como en una crucifixión, algo ocurrido en Israel, en un contexto de tonos terrosos… Y después alguien tiró un cordel para rematar, ¿no? Y la mierda quedó como una bruja sentada en una escoba vertical, una escoba de cuerda. Según como se mire –y sé que es muy desagradable– es una mierda muy bella. Además tiene ese tramo de consistencia vaporosa, como de mousse de café. Empieza parda y compacta, pero enseguida se espuma, crece como un bizcocho, para acabar otra vez parda y dura. De cero a cien en un segundo. Es una exquisitez nacida de sensibilidades inconscientes… En fin, quería acabar con este viaje de brujas, brujas sobre una cuerda vertical.

*** Foto del pequeño Nicolás con Arias Cañete en un desayuno. Al ver la foto surge la fantasía de que cuando el pequeño Nicolás comparte mesa con los poderosos SE ABSTRAE Y MIRA AL INFINITO DURANTE TODO EL CONVITE, SUMIDO EN DELIRIOS DE GRANDEZA, como si dijera: «He llegado a esta altura, y está muy bien para mi edad, pero lo que más me interesa es que desde esta altura puedo fantasear aún más alto». Y por ese motivo lo invitan los poderosos, porque les pare-

*** Logo de Ryanair. ÁNGEL-ARPA INCOMPATIBLE CON EL VUELO. Por abarcar demasiado en el plano simbólico han creado un pobre bicho.

La vieja tigresa o el erotismo de la senectud Blackie Books, 2015 pvp: 18 €

assaig

Julià Guillamon

Roland Barthes

Slavoj Žižek

Joan Perucho, cendres i diamants

Fragments d'un discurs amorós

Mis chistes, mi filosofía

Julià Guillamon es va embarcar en el projecte d’escriure Joan Perucho, cendres i diamants anys després de la mort de l’escriptor, l’any 2003. Però la relació entre els dos va començar anys enrere, i la preparació, conscient o inconscient, d’aquesta biografia sembla que també. El títol que porta el llibre que tenim entre mans és el que el mateix Perucho li va suggerir a Guillamon per a la seva tesina, la primera monografia dedicada a l’escriptor català, que finalment va dur el nom de Joan Perucho i la literatura fantàstica. Ara Guillamon recupera el títol i, sobretot, recupera i il·lumina un dels grans, tot i que no més reconeguts, personatges de la cultura catalana i espanyola de la segona meitat del segle XX. Mitjançant una documentació exhaustiva i minuciosa –cartes, entrevistes amb amics, coneguts i familiars de Perucho, retalls d’obres de ficció i d’articles–, Guillamon no es limita a retratar el Perucho novel·lista, poeta, jutge i periodista, sinó que aconsegueix mostrar i comprendre la primera generació d’intel·lectuals i artistes de la postguerra. Coneixem l’àmplia constel· lació de persones que van ser els seus contemporanis. Mentre Guillamon ens transporta a través dels anys a la universitat, les primeres col·laboracions a la revista Alerta, les oposicions a jutge, la publicació de novel·les com El llibre de cavalleries i Les històries naturals, i les col·laboracions a Destino i La Vanguardia –entre tantes d'altres!– apareixen els noms de Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Josep Palau i Fabre, Martí de Riquer i Joan Ponç, també per esmentar-ne alguns d’entre molts. El resultat és una biografia que ens descobreix la realitat de qui, fins fa poc, alguns només coneixíem com a autor de novel·les fantàstiques. Ada Bruguera

«És des de l'interior de la llengua que la llengua ha de ser combatuda, pervertida: no pel missatge del qual n'és l'instrument, sinó pel joc de mots del qual n'és la festa.» Fragments d'un discurs amorós és un dels llibres més curiosos i alhora més llegits i discutits de Roland Barthes. Es presenta com un muntatge, una obra en la qual la paraula i la sintaxi escapen del discurs crític per acabar re-traçant sincrònicament la historia del discurs amorós. No es tracta per Barthes d'entrar en la lògica de la definició, en la pregunta ontològica de l'amor, sinó de penetrar en els miasmes mateixos de l'amor. Del discurs que sosté Diotima davant de Sòcrates fins als nostres dies, sense oblidar el jove Werther, Barthes dibuixa tota una cartografia d'indicis, de cites, de no-dits, de disposicions i d'abismes en els quals aquest discurs transita. Fou el mateix any en què van aparèixer els Fragments, el 1977, que Michel Foucault va convidar Roland Barthes a donar classes en la important institució francesa del Collège de France. A primer cop d'ull la idea podia semblar inversemblant: una institució de tan prestigi que havia acollit pensadors com Benveniste, Valery o Bergson, obriria les portes al discurs amorós? En La lliçó inaugural al College, text que ha esdevingut canònic, Barthes sembla respondre aquesta pregunta parlant de la relació entre el llenguatge i el poder, i de la necessitat de repensar el discurs amorós, oblidat i deixat de banda, per fer front a la instrumentalització del llenguatge pel poder. Així doncs, en certa manera, els Fragments són una reflexió sobre l'amor, però també, i sobretot, una reflexió sobre les formes discursives en què ens movem i sobre com ens hi movem. Guillem Serrahima

Mis chistes, mi filosofía es un compendio de los chistes dispersos en la obra de Slavoj Žižek. Encontramos en él chistes de diversos orígenes (chinos, bosnios, soviéticos, judíos, citados por Lacan, Kafka o Derrida), de distintas épocas y con distintas funciones. Algunos son simplemente graciosos; otros, «maravillosamente vulgares»; y algunos se interrogan sobre la naturaleza misma del chiste: ¿es posible que divierta sin humillar o burlarse de nadie? En su mayoría, sin embargo, los chistes de Žižek representan pequeñas historias que nos ofrecen un atajo para llegar al conocimiento filosófico, y nos proporcionan un índice de temas filosóficos, políticos y sexuales que preocupan al autor. A través de estos fragmentos, Žižek explica algunos conceptos lacanianos, como el «sujeto descentrado», con el chiste sobre quién escribió en realidad las obras de William Shakespeare: «no William Shakespeare, sino una persona con el mismo nombre»; o la dialéctica hegeliana, a través del chiste del médico que da malas noticias y luego buenas (o buenas, malas, y mejores); o el del sexo y las migrañas (de la mujer, del hombre, o de ambos). Con otros fragmentos evoca circunstancias históricas difíciles de explicar a través de otros medios, como el momento en que Dios pierde distancia respecto a los hombres, la legitimación de los regímenes socialistas (cuya estructura subyacente discierne en un chiste que consiste en transformar cada objeción en una cualidad positiva), o la invasión de Irak (el famoso chiste de la tetera prestada). Algunas situaciones de la vida real pueden ser tan absurdas como un chiste, y Žižek es capaz de encontrar, en ambos, una misma estructura formal. Además, como señala Momus en su epílogo, al invertir, con los chistes, la lógica de los tópicos de la realidad, se nos abren nuevas posibilidades emocionantes de ver el mundo. Júlia Martí

Joan Perucho, cendres i diamants Galaxia Gutenberg, 2015 pvp: 39 €

la central / abril 2015

Fragments d'un discurs amorós Àtico de los Libros, 2015 Trad.: Claudia Casanova pvp: 18.50 €

Mis chistes, mi filosofía Anagrama, 2015 Trad.: Damià Alou pvp: 15.90 €

assaig

Caroline Alexander

Georges Bataille

Josep Maria Esquirol

La guerra que mató a Aquiles

Historia del erotismo

La resistencia íntima

La Ilíada describe los acontecimientos que suceden en un periodo de dos semanas del décimo y último año de la guerra de Troya. En este ensayo, Caroline Alexander nos propone una nueva mirada sobre la epopeya griega, convirtiéndola, de la mano de Aquiles, héroe de cualidades antiheroicas, en un retrato sombrío del coste de la guerra. «Canta, oh diosa, la cólera de Aquiles». La Ilíada se inicia con una insubordinación del héroe contra su comandante en jefe Agamenón, que pone en duda, además, la razón misma del combate. «Vinimos, oh, gran desvergonzado, por tu causa, por hacerte un favor...», son las palabras que dirige a Agamenón: Aquiles desafía, ya desde el principio, el presupuesto militar según el cual el combatiente individual debe someter su libertad y su vida a una causa en la que puede no tener ningún interés personal. Alexander compara este discurso al proferido por Muhammad Ali en su negativa a combatir en la guerra de Vietnam: los troyanos, o el Vietcong, no me han hecho nada. Otra diferencia entre la Ilíada y las narraciones heroicas convencionales es el trato que se da a la muerte: la guerra, al fin y al cabo, trata de eso, de hombres que matan y son matados. Pero en la Ilíada toda muerte es trágica, también la del enemigo; y está llena de horror, incluso en la guerra. En la escena en que Odiseo, Ayax y Fénix van a buscar a Aquiles para que vuelva al combate, este rechaza la oferta, cuestionando, con su discurso, el código y la forma de vida heroicos y la guerra que exalta la epopeya. La vida es más valiosa que la gloria. Tras las muertes de Patroclo y Héctor, queda de manifiesto: el héroe no conserva capacidades tras la muerte, y de ella no obtiene recompensa alguna. Cuando la vida y el alma escapan, el cuerpo se convierte en materia que, aunque lavada, se pudre y atrae a las moscas.

No cabe la menor duda de que el erotismo tiene una historia que se remonta a los inicios de la humanidad, de que dicha historia no se limita a un solo pueblo, a un solo país, a un solo individuo, tampoco. El erotismo ha conocido períodos de más visibilidad, como el de la Francia de los siglos XVII y XVIII, en el que la literatura erótica, como remarca Robert Darnton, alcanzó el estatuto de best seller, aún estando prohibida; y otros períodos en los que apenas se deja ver, pero que no por ello deja de ser parte clave de las relaciones humanas. Fue en los años treinta, y en adelante, cuando el interés por el erotismo resurgió de la pluma de escritores como Klossowski, Blanchot, Caillois o, por supuesto, Georges Bataille. El nombre de Bataille siempre crea cierto malestar. Como en algunos de sus contemporáneos y amigos, su pensamiento bascula entre la religión y la dialéctica hegeliana, entre la literatura y la antropología, entre el saber y el rechazo a la posibilidad misma del saber. Aunque haya sido un autor controvertido y muchas veces criticado de oscuro o impenetrable, su trabajos, como remarca Foucault en el prefacio a sus Obras escogidas, fueron claves para su generación y la que vendría. En el libro que nos presenta por primera vez en castellano Errata Naturae, Bataille procede a una lectura genealógica del erotismo en la que se confronta a nociones tales como el incesto, la transgresión, el matrimonio, la fiesta, la orgía, el límite o el objeto. El mérito de Bataille es haber hecho del erotismo el lugar privilegiado desde el que pensar sobre el ser humano y sus instituciones, al mismo tiempo que situarlo como punto de partida para una crítica del capitalismo. G. S.

Cristina Pérez

J. M.

La guerra que mató a Aquiles Acantilado, 2015 Trad. : J. M. Álvarez Flórez pvp: 27 €

La resistència íntima és un llibre de batalla filosòfic, les reflexions del qual tracen un fil subtil i resistent des de l’interior de l’esperit individual fins a teixir la xarxa que anomenem «nosaltres». Aquesta resistència invoca com armes la memòria i la imaginació, la reivindicació de la quotidianitat plena d’una meravella senzilla i plena, la casa pròpia «com a refugi del gel metafísic» que tenalla la vida. Esquirol s’ajuda de grans filòsofs en l’intent de caracteritzar el no-res que ens envaeix: és un no-res geogràfic, que es mou i que, en el seu moviment, s’expandeix progressivament. Com es reafirma la vida des d’aquest no-res? El nihilisme apareix com una ajuda que diagnostica i proposa la transvaloració de tots els valors com a alternativa lluminosa. I en aquest procés, Foucault i la seva pregunta sobre com hem arribat a ser el que som ens porten a entendre la filosofia com un exercici sobre nosaltres mateixos del qual se surt transformat, és a dir, com un exercici del pensament que transforma a qui el practica. La condició humana mateixa i els seus límits propis són allò que ens obre l’horitzó del possible, allò que delimita la llibertat humana. Esquirol parla llavors d’una fortalesa de l’esperit com una roda, l’engranatge de la qual comprèn suportar i emprendre, i ens insta a no cedir davant el dogmatisme, a assumir la intempèrie i els problemes. No vivim en el present, sinó en una actualitat desnaturalitzada i esclava del mercat, en una anticipació immediata del futur, en un món de pantalles. Cal resistir en allò inactual, situar-se al marge d’allò que constantment és representat. El llibre finalitza amb el tema de la precarietat humana i una reivindicació del llenguatge en la seva dimensió més bella: l’aspecte del llenguatge com a empara. «El mític fil de la vida no és el cordó que ens uneix a alguna totalitat, sinó cada tros concret que cus dos límits i dóna peu a cada una de les vides singulars irrepetibles.»

Historia del erotismo Errata Naturae, 2015 Trad.: Javier Palacio Tauste pvp: 18 €

La resistència íntima / La resistencia íntima Quaderns Crema / Acantilado, 2015 pvp: 14 €

assaig

Rebecca Solnit

Suki Kim

Craig Venter

Wanderlust. Una historia del caminar

Sin ti no hay nosotros

La vida a la velocidad de la luz

Cuenta la autora que investigaba diversos temas cuando le hicieron notar que todos ellos versaban sobre el caminar. De ahí inició una exploración a conciencia de la materia, resultando ser su particular libro el más completo que se haya escrito hasta ahora sobre el acto de andar. El ensayo parte de los orígenes de la humanidad y avanza por la historia y la literatura de la marcha a pie. Rousseau, Kierkegaard, Thoreau, Wordsworth, Dickens, Benjamin, entre otros eminentes autores, un sinfín de andantes anónimos y un precioso recopilatorio de citas acompañan lo que se descubre como la historia del cuerpo en relación al mundo, donde destacan trascendentales cambios de los que el caminar es motor y testigo: la bipedación marca el inicio que nos hizo propiamente humanos; su vínculo con el pensamiento estimuló corrientes filosóficas fundamentales; como acto cultural en el romanticismo contribuyó a una transformación radical de la estética; supuso una fuente de inspiración con la libertad como telón de fondo en grandes obras literarias del siglo XX; e indujo a pensadores y artistas a plasmar la vida urbana en la ciudad moderna. Según Solnit, el fin de la época dorada literaria sobre el andar coincide con la fragmentación urbana y un espacio público cada vez más orientado al consumo y la producción. Aquí emerge el caminar como acto político de manifestantes que recorren las calles en una acción simbólica de testificación y (re)empoderamiento de lo colectivo. El andar refleja el mundo por el que se transcurre, pero también puede reinventarlo. Wanderlust es como un sorprendente paseo en el que posiblemente encontremos más de lo que andábamos buscando y que, de bien seguro, hará que caminar ya no nos parezca lo mismo. Marta Hereu

Suki Kim es una escritora estadounidense de origen surcoreano que, con el fin de escribir sobre Corea del Norte, se hace pasar por misionera evangélica y consigue un trabajo como profesora de inglés en una elitista universidad de Pyongyang. Este es el relato de su experiencia a todos los niveles: la del coreano que sufre por la partición y la historia del país; la del extranjero en un país restrictivo como Corea del Norte, que no permite la libertad de movimientos o de expresión; la de la mujer que tiene lejos a sus seres queridos y sufre la soledad; la del periodista encubierto que teme ser descubierto en todo momento… El título del libro proviene de una canción patriótica en honor de Kim Jong-il, cuya muerte fue anunciada el último día de estancia de la autora en el país, y que parece simbolizar a la perfección el sentimiento de sus jóvenes alumnos hacia el líder. El libro resulta completamente fascinante, ya que vamos acompañando a la autora en el descubrimiento de sus alumnos, en la intimidad que se va creando entre ellos a pesar de la larga lista de temas de conversación que deben evitar, en la oscilación entre la esperanza por el futuro de las dos Coreas y el desaliento más absoluto, a medida que se va dando cuenta de la extensión del adoctrinamiento y la ignorancia de esos jóvenes que probablemente acaben dirigiendo el país en el futuro y que constituyen la crème de la crème. Además de la vida diaria en la universidad con sus alumnos, la autora nos describe lo poco que le permiten ver del país en excursiones organizadas, una visión bastante angustiosa de una Corea que sufre de una gran pobreza y aislamiento, que solo puede vislumbrar desde los autobuses que la llevan a visitar las atracciones autorizadas a los extranjeros. El texto nos deja con muchas preguntas, tanto sobre el funcionamiento de Corea del Norte, como sobre lo que sucederá allí en el futuro. Y nos despierta las ganas de seguir descubriendo la historia y la actualidad de la península de Corea. Mireya Valencia

Wanderlust. Una historia del caminar Capitán Swing, 2015 Trad.: Andrés Anwandter pvp: 22 €

la central / abril 2015

Sin ti no hay nosotros Blackie Books, 2014 Trad.: Pablo Álvarez Ellacuria pvp: 21 €

El aura visionaria que refulge en el libro del biólogo Craig Venter nos advierte del advenimiento de una nueva era de la biología digital, basada en la tecnología que ha hecho posible la convergencia entre el código del ADN y el código digital de los ordenadores. Esto significa que un genoma puede ser diseñado en el ordenador, y que esta secuenciación puede trasmitirse a largas distancias por radio y reconstruirse en un sintetizador para producir una nueva forma de vida. ¿Por qué alguien querría transmitir el código de un genoma a la velocidad de la luz? Una de las justificaciones prácticas es la de encontrar pruebas de vida en otros planetas. De encontrar rastros de vida fuera de la Tierra, el organismo podría ser reconstituido y analizado. Por lo que respecta a nuestro planeta, el objetivo sería el de utilizar la rápida secuenciación y síntesis para acelerar la producción de vacunas. Sus detractores afirman que el genoma sintético de Venter tuvo que insertarse en una célula ya existente, y él mismo ha reconocido que los genes por sí solos no definen la vida; sin embargo, Venter se refiere a sus logros como «vida digital». Lo cierto es que, para crear vida desde cero, Venter tendría que viajar en el tiempo, concretamente tres billones y medio de años atrás, al origen de la vida en la Tierra. Entonces, ¿por qué continúa la carrera por sintetizar un genoma y conseguir que una célula arranque? Venter pretende refutar la teoría del vitalismo: la noción largamente desacreditada de que la vida no puede ser explicada por la química y la física por sí solas; la búsqueda del fundamento puramente químico de la vida. Craig Venter es uno de los científicos más singulares del mundo. Su visión de la vida y de las posibilidades a la que nos aboca la tecnología no es solamente una ventana al futuro, es también un marco nuevo desde el que pensar qué significa realmente estar vivo. Cristina Pérez

La vida a la velocidad de la luz Crítica, 2014 Trad.: Joandomènec Ros pvp: 20.90 €

assaig

Tony Judt Cuando los hechos cambian / When the Facts Change

Norman Cohn

Recopilación de artículos de Tony Judt que abarcan desde los años posteriores a la caída del Muro hasta los primeros momentos de la crisis financiera, pasando por el 11S y la política exterior americana. Se incluyen algunas de las semblanzas periodísticas que le hicieron célebre. Un recorrido por sus múltiples intereses, un retrato de las ideas y obsesiones de quien fue una de las mentes contemporáneas más brillantes; esencial para reconocer cuánto le echamos en falta. A. R.

En pos del milenio

Para los profanos en esto de los estudios medievalistas, puede sorprender un poco esta edición del clásico de Norman Cohn. Se ha caracterizado por un catálogo político y singular, preocupado por la crítica social. Por ello, hay que pensar que en el texto de Cohn nos vamos a encontrar algo más que herejes, santones y mesías trasnochados de esa fría y oscura larga Edad Media. La presente edición corresponde a la revisada de 1970, que el propio historiador inglés hizo sobre la original de 1957. Incluye el texto original, unos apéndices dedicados a los Ranters y una segunda conclusión. Más allá de ser una de las obras clave sobre los movimientos quiliásticos, En pos del milenio es un exhaustivo ensayo sobre las mentalidades en la Edad Media. En un primer bloque se establecen las bases sobre las que se fundamenta la tradición milenarista medieval. Cohn habla de una «variante de la escatología cristiana». Con la Segunda Venida de Cristo llegaría un periodo de mil años, regido por el Mesías y habitado por los mártires cristianos a la espera del Juicio Final. No obstante, para estos movimientos milenaristas, la interpretación sería algo más libre: una lectura salvacionista que impregnaría a todos los fieles con la llegada inminente de un terrenal reinado mesianístico de mil años. Este carácter de inmediatez comportaría serios problemas para el establishment eclesiástico. El origen de este pensamiento escatológico cristiano debe buscarse en

las profecías apocalípticas hebreas. Los cristianos substraen de los judíos la idea de pueblo elegido por Dios. Un pueblo sometido que sería salvado con la llegada del Mesías, que pasará de ser un sabio monarca como David a una suerte de semidiós. Al igual que los judíos, los cristianos también estaban oprimidos. La necesidad de una válvula de escape llegaba con la salvación apocalíptica. Basándose en el Apocalipsis de San Juan o el Libro de Daniel, crearon una mitología escatológica que les llevaría a un próspero e igualitario reinado donde solo los fieles tendrían cabida. Esto permitió a los diferentes movimientos milenaristas defender cualquier acción violenta. Pero pronto aparecieron las primeras críticas al milenarismo. Desde el siglo III d. C. existen voces discordantes. El cristianismo ya se había convertido en la principal religión de la Europa medieval y las bases de la Iglesia estaban más que establecidas. Tener a grupos insurgentes, que cuestionaban las clases sociales y que criticaban sistemáticamente el papel de la Iglesia, era un serio problema. En el corpus central del libro, el historiador inglés hace un exhaustivo recorrido por los diferentes movimientos milenaristas. Desde los primigenios montanistas, pasando por los anarquistas místicos del Espíritu Libre, hasta los taboristas. Todos ellos eran movimientos de características revolucionarias, que surgían entre las clases más desfa-

vorecidas y marginales, no adscritas a sistemas gremiales o feudales. Tenían un enemigo claro, el mal absoluto, al que había que derrocar. Y este viraba de las clases privilegiadas a conceptos raciales, en específico a los judíos. Solo con su destrucción llegaría a establecerse un reino de esplendor igualitario. Y es la conclusión la que ha llevado a esta obra a convertirse en un clásico que no dejó indiferente a nadie, consiguiendo adeptos y detractores casi a partes iguales. Hobsbwam dejó clara su opinión en Rebeldes Primitivos. Aunque Cohn ya lo ha ido señalando de una manera más o menos velada durante todo el segundo bloque, aquí relaciona de una manera abierta las similitudes entre los movimientos milenaristas con los movimientos revolucionarios de los siglos XIX y XX. Establece paralelismos entre estos grupos insurrectos medievales con el comunismo y el anarquismo. E incluso subraya claras similitudes entre el nacionalsocialismo alemán y su «fantasía nazi» antijudía con Emico de Leiningen y el Maestro de Hungría.

Taurus / Penguin Press, 2015 Trad.: J. R. Azaola y B. Urrutia pvp: 22.90 € / 31 €

Mark Greengrass La destrucción de la Cristiandad. Europa 1517-1648 Visión panorámica del período comprendido entre el descubrimiento del nuevo mundo y el fin de la «guerra de los Treinta Años». Décadas cruciales y dramáticas en las que estalló la idea medieval de Cristiandad mientras iba emergiendo una nueva manera de vivir y entender el mundo: la modernidad. Relato global que abarca tanto las formas de vida y las transformaciones económicas como los conflictos religiosos y los cambios de mentalidad. Impresionante. A. R.

Noemí Jiménez

En pos del milenio Pepitas de calabaza, 2014 Trad.: Julio Monteverde pvp: 28 €

Pasado y Presente, 2015 Traductor: Juanmari Madariaga pvp: 39.00 €

Hans Magnus Enzensberger El curt estiu de l'anarquia Arriba per primer cop una traducció al català del clàssic de Hans Magnus Enzensberger sobre la vida i mort de Buenaventura Durruti. La cèlebre novel·la es va escriure el 1972 quan Enzensberger va anar a Espanya per rodar un documental sobre la mort de Durruti i va aprofitar per recopilar testimonis i documents sobre l’anarquista lleonès. El llibre comença amb una cita d’Ilia Ehrenburg sobre Durruti, «Cap escriptor no s’hauria atrevit a escriure la història de la seva vida; s’assembla-

va massa a una novel·la d’aventures», i amb la declaració de l’autor que per tal d’explicar la història de Durruti «l’escriptor ha de renegar de la condició de narrador». És per això que el llibre té l’estructura fragmentada d’un recull de documents i testimonis relligats entre si per la voluntat de l’autor, que realitza, així, una tria que condueix a una mena de narració documental que acaba resultant paradoxalment novel·lesca. Amb aquesta biografia de l’heroi i, alhora, de tot el moviment obrer del primer terç del segle XX a la penínsu-

la, l’autor aconsegueix un relat plural que intenta reflectir el caràcter viu dels protagonistes de la història de l’època, donant veu a totes les versions de la història. També editada per Virus, acaba de sortir la segona edició de Durruti en el laberinto, de Miguel Amorós, que aporta més testimonis sobre la mort del militant anarquista. Amb una estructura d’assaig més tradicional, aquest títol esdevé un complement ideal per a tots aquells que vulguin descobrir o redescobrir un personatge que fou

mite de la classe obrera durant els anys vint i trenta. Oriol Pastor

El curt estiu de l'anarquia Virus, 2015 Trad.: Anna Soler Horta pvp: 21 €

Miquel Amorós Durruti en el laberinto Virus, 2015 pvp: 15.50 €

art i arts escèniques

Osvaldo Lamborghini

Christophe Mory

Martin Gayford

El sexo que habla

Ernst Beyeler. La pasión por el arte

Miguel Ángel. Una vida épica

Las páginas de este libro están pobladas por las imágenes desordenadas surgidas del imaginario personal del poeta y escritor argentino Osvaldo Lamborghini. Collages pornográficos acompañados de apuntes explicativos, irónicos, poéticos y políticos, intervenciones al óleo, a bolígrafo o rotulador sobre recortes de revistas, periódicos y libros alemanes jamás publicados, conforman este convulso material, que fue concebido por Lamborghini en el apartamento de la Barcelona posfranquista donde se encerró durante los años finales de su vida (1983-85). Fue allí, en su cama-taller, donde dio forma a una obra plástica creada a borbotones, a golpe de instinto primario y lucidez crítica, mostrando explícitas referencias formales y de fondo a clásicos del pensamiento y las artes modernos, como el Marqués de Sade, Francisco de Goya o William Hogarth, y a otros contemporáneos, como Bertolt Brecht, Pier Paolo Pasolini o Rainer Werner Fassbinder. Un trabajo colorista y de gran fuerza expresiva con el que el argentino efectuó un retrato de la sociedad española (con citas específicas a la realidad catalana) posdestape y preolímpica de los años ochenta, que ha quedado recogido en la exposición «Osvaldo Lamborghini. Teatro proletario de cámara», que puede visitarse hasta el mes de junio en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. El sexo que habla. Osvaldo Lamborghini es el libro que acompaña esta exposición, y lo hace de un modo inmejorable, reproduciendo en alta calidad las imágenes creadas por Lamborghini, apoyadas en cinco textos magistrales donde los escritores César Aira y Alan Pauls, el crítico Antonio Jiménez Morato, la teórica queer Pol Preciado y el comisario de la exposición Valentín Roma presentan, cada uno en su estilo, la poliédrica figura de Lamborghini, al tiempo que ofrecen valiosas claves para la lectura de su obra plástica y literaria.

Sin Ernst Beyeler y su insigne galería de Basilea, lo que hoy llamamos «mercado del arte» probablemente no existiría de la misma manera. Durante dos décadas, Beyeler fue uno de los máximos responsables de nutrir las más notables colecciones de arte europeas y americanas, públicas y privadas. Su nombre aparece unido a la compraventa de pinturas y esculturas sin las que sería difícil configurar un panorama detallado del arte moderno. Desde finales de los años cincuenta y hasta bien entrada la década de 2000, un número excepcional de obras firmadas por artistas como Giacometti, Picasso, Klee, Tàpies o Matisse, pasaron por las expertas manos del que fue fundador de la madre de todas las ferias: Art Basel. En esta entrevista orquestada por Christophe Mory pocos años antes de su muerte, en 2010, se reconstruye parte de su trayectoria: desde sus primeras experiencias como vendedor en una librería anticuaria, hasta la concepción y realización de su propia fundación, proyectada por Renzo Piano y erigida en 1997. A partir de una desacomplejada amalgama de cubistas, impresionistas, informalistas y abstractos, y de un indiscutible sentido de la oportunidad, Beyeler supo forjar su propia leyenda. Este es el testimonio esencial, y entre bambalinas, de la consolidación y explosión en el mercado global de los llamados «maestros modernos», pero también el íntimo homenaje al oficio de aquel a quien la viuda de Vasili Kandinsky, Nina Kandinsky, se refería, no en vano, como «el mejor marchante». M. N.

Sin duda, Miguel Ángel, Una vida épica, de Martin Gayford, viene a confirmar el estudio definitivo en torno a la vida del gran artista Michelangelo Buonarrotti, conocido también como «El divino», quien fue uno de los tres grandes artistas del Cinquecento italiano y reunió en su persona el ideal del hombre del Renacimiento. Un hombre que retorna su mirada a los valores de la cultura grecolatina –donde el hombre es el centro del universo–, y plantea nuevos enfoques en los campos de las artes, la política, la filosofía y las ciencias. Miguel Ángel fue admirado por sus contemporáneos, y llevó a las más altas cotas los ideales del humanismo renacentista en los diferentes campos en los que desarrolló su trabajo como arquitecto, pintor, escultor y poeta. Tal fue su reconocimiento que, ya en vida, se publicaron dos biografías. La presente biografía, generosa en detalles y nuevas aportaciones fruto de una rigurosa investigación, atraviesa décadas, papados y proyectos artísticos de la inmensa personalidad del artista. Martin Gayford es crítico de arte y uno de los más importantes escritores en el campo de la biografía artística. Así lo atestiguan sus estudios biográficos en torno a Van Gogh, Constable, Lucien Freud y Hockney. Pero es realmente en la biografía en torno a la figura de Miguel Ángel donde, fruto de una amplia investigación de las diversas fuentes de la época, mejor desarrolla su minuciosa labor narrativa y su propensa habilidad para hilvanar los diferentes hechos que se suceden en la dilatada vida del artista. Hay que agradecer al autor su tono sintético, mediante el cual nos desvela, a través de más de 700 páginas, 22 capítulos, 122 ilustraciones y un árbol genealógico, 89 inabarcables años del recorrido vital de uno de los grandes genios de todos los tiempos. Jesús Pedraza

Alberto Berzosa

El sexo que habla MACBA, 2015 Coord.: Valentí Roma pvp: 38 €

la central / abril 2015

Ernst Beyeler. La pasión por el arte. This Side Up, 2015 Trad.: Juan de Sola pvp: 14 €

Miguel Ángel. Una vida épica Taurus, 2015 Trad.: Federico Corriente pvp: 26 €

art i arts escèniques

Siegfried Kracauer

Jorge Ribalta (coord.)

Don Thompson

Jacques Offenbach y el París de su tiempo

Aún no. Sobre la reinvención del documental y la crítica de la modernidad

La supermodelo y la caja de Brillo

En De Caligari a Hitler, su obra más conocida, el escritor y teórico Siegfried Kracauer rastreaba las huellas del inminente ascenso del nazismo dentro de la corriente artística del cine expresionista alemán, trazando lo que él mismo tituló «una historia psicológica del cine alemán». La exhaustividad con la que analizaba las obras expresionistas se complementaba con una clarividencia inusual: una capacidad para captar, a través de una expresión cultural, el zeitgeist de su época. En Jacques Offenbach y el París de su tiempo esta clarividencia ya había aparecido, si bien en esta ocasión el escritor prescindió del análisis exhaustivo de las obras: aquí las operetas de Offenbach quedaban en un segundo plano. La figura del compositor es, en realidad, una excusa para adentrarse en el París del II Imperio: el teórico pasea por sus bulevares y pasajes retratando a sus principales protagonistas –dandis, cortesanas, periodistas y una incipiente bohème–. El texto se centra en los años comprendidos entre la Exposición Universal de 1855 –preludio de la dictadura del II Imperio impuesta por Luis Napoleón–, y la de 1867 –último coletazo pomposo del régimen antes de su disolución–. Fueron años en los que la máxima consigna, promulgada por el propio dictador, fue la de «alegría y esplendor»: la sociedad parisina vivía sin recabar en las ruinas de su propia estructura, embriagada por una ilusión de fastuosidad; una especie de espejismo de irrealidad que escondía un clima socioeconómico inestable, casi histérico. Kracauer hace emerger las fantasmagorías de la época, ocultas tras el frenesí del cancán y la socarronería de la opereta: ese spleen del que habla Baudelaire y que fue acallado, al menos durante algunos años, por el sonido de las obras de Offenbach. Elena Martín

Aún no es un catálogo de exposición que pretende revisar la fotografía documental de los años veinte y treinta desde la óptica de los años setenta del siglo XX tomando como referencia las reflexiones de Allan Sekula, en «Dismantling Modernism, Reinventing Documentary» (1978), que presuponen que la idea documental debe ser contingente y redimida a una práctica cultural abiertamente política. La revisión de esta idea documental se ubica perfectamente si este catálogo y exposición se toman como la continuación de la que tuvo lugar en el año 2011 y que se dedicó al movimiento internacional de fotografía obrera, también en el Museo Reina Sofía y comisariada por Jorge Ribalta. Con esta premisa se abre un recorrido temático y cartográfico, puesto que encontramos representación de buena parte de la producción mundial, con una especial atención a la fotografía alemana. El mapa que se atraviesa pone de manifiesto algunos fondos del propio Museo Reina Sofía y su Centro de Documentación y otros ya estudiados por Ribalta, como es el caso de los pertenecientes al estudio del barrio de la Perona, en Barcelona, para la exposición que recuperaba la experiencia del Centro Internacional de Fotografía de Barcelona (1978-1983), (MACBA, 2012). Como valor añadido, el catálogo recoge una selección de textos a modo de ensayo/conversación con algunos participantes, como Martha Rosler, y reproduce textos esenciales como el imprescindible de Allan Sekula o el de Lourdes Grobet («Imágenes de miseria: folclor o denuncia»). Para finalizar, es interesante la idea que se destaca como conexión entre los dos periodos reseñados como dos momentos de crisis económica, ya que deja abierta una nueva posible reinvención de la labor documental durante la última crisis, que se viene dando desde el año 2007.

El mercado mismo del arte como obra de arte. Para los que nos encontramos ajenos a los entresijos del mercado del arte, el libro de Don Thompson se nos revela como un verdadero espectáculo operístico. Thompson nos narra, de manera entretenida, cómo se comportan todos los actores que intervienen en el juego del mercado del arte contemporáneo. ¿Cómo se determina el precio de una obra de arte? A partir de esta pregunta, empieza a desglosar el porqué del valor de una obra: si un cuadro se vende a 15 millones de dólares, ¿por qué dentro de 18 meses puede venderse por una cifra sustancialmente diferente? ¿Cuáles son los factores que hacen bailar estas cifras astronómicas? Quedan expuestos, por ejemplo, los movimientos que los coleccionistas hacen para que no se devalúen los precios de un artista de su inventario, cómo afecta una buena historia de trasfondo en el precio de una obra de arte, o hasta qué punto la estrategia de las casas de subasta multiplica el valor de un determinado lote. No obstante, no falta el rigor y una sobrada documentación (listas de los marchantes más ricos, artistas más cotizados, cifras de ventas, supersubastas…) a la hora de contarnos cómo funciona la compleja economía del arte. Ciertamente, nos gustaría pensar que el precio de la obra de arte no es lo más importante para definir el éxito de un artista, pero para hablar de éxito, son necesarias las estrategias de marketing. Un buen ejemplo fue la exposición «Pop Life. Art in a Material Word», que tuvo lugar en la Tate Modern en el invierno del 2009, y que contaba con obras de artistas como Andy Warhol, Jeff Koons o Damien Hirst. No es casual que los artistas que más han cultivado su imagen pública, que han creado una marca, sean los más cotizados en el mercado. Julián Pacomio

Sara F. Miguélez

Offenbach y el París de su tiempo Capitán Swing, 2015 pvp: 20 €

Aún no Museo Reina Sofía, 2015 Coord.: Jorge Ribalta pvp: 35 €

La supermodelo y la caja de Brillo Ariel, 2015 Trad.: Ana Herrera pvp: 21.90 €

art i arts escèniques

Kim Gordon

Pau Subirós

Nando Cruz

La chica del grupo

El productor accidental

Pequeño circo. Historia oral del indie en España

La resaca del punk, rápidamente absorbido –y así neutralizado– por la industria musical, dejó en Nueva York un tejido contracultural sólido y una escena artística fértil, ávida de nuevas expresiones culturales. La actitud punk, esa mezcla de nihilismo y cultura do it yourself, se materializó durante la década de los ochenta en diversas escenas artísticas. Quizás una de las más relevantes, aunque terriblemente breve, fue el No Wave que reunió a gente de la talla de Glenn Branca, Lydia Lunch o JeanMichel Basquiat, y se definió por su oposición al New Wave, que había adaptado los códigos del punk a un sonido pop más blando. Aparte de esa inicial oposición, el No Wave no tiene una definición clara: es un sonido abstracto que huye de la clasificación, de la simplicidad, para refugiarse en un terreno complejo y resbaladizo. Muy ligado a la experimentación y a todos los lenguajes artísticos –no solo al musical–, el No Wave bebe de muchas fuentes y parece referirlas sin llegar a depender de ninguna de ellas. De ahí, de esta indefinición, de esta multiplicidad de lenguajes artísticos, surgiría unos años más tarde Sonic Youth. Kim Gordon repasa en La chica del grupo –sus memorias recién publicadas– esta escena artística ecléctica y fecunda, y lo hace desde una posición privilegiada: no solo como bajista de Sonic Youth, sino también artista, amiga de Dan Graham y Mike Kelley, creadora de la marca de moda X-Girl, y protectora de Kurt Cobain. Su escritura es fragmentaria y dispersa, y se desvincula con rapidez de la historia de la banda; de hecho, los otros componentes aparecen solo nombrados, difuminados o directamente ignorados. El impulso que parece seguir en la narración es el de la reconstrucción de una identidad que se escapa, como su música, de cualquier etiqueta –de la de músico, artista, madre e incluso de la de mujer–, para acabar rebelando algo mucho más informe y mucho más esencial, algo indefinible. Elena Martín

La chica del grupo Contra, 2015 pvp: 19.90 €

la central / abril 2015

La plaga es una extraña criatura en el panorama del cine actual. A medio camino entre el documental y la ficción, muestra la existencia cotidiana de una serie de personajes que habitan en Gallecs, un pueblo de las afueras de Barcelona. La condición fronteriza de la película no solo viene determinada por la indefinición en su género (personajes reales que interpretan su propia vida, «falsa ficción» se le ha llamado), sino también por el espacio retratado, ese pequeño rincón del mundo que acaba siendo el protagonista del film. Es un entorno aterritorial, rural pero industrializado, una especie de no-lugar: el confín del mundo. Las peripecias para sacar adelante un proyecto tan fronterizo podrían llenar páginas y páginas. Sin embargo, y con un enorme trabajo de contención, son relatadas con concisión por el productor del film, Pau Subirós, en esta especie de memoria-diario de rodaje: El productor accidental. Accidental porque, tal como confiesa Subirós, acabó siendo el productor un poco por necesidad, un poco por casualidad, mucho tuvo que ver su relación con la directora del film Neus Ballús . Reuniones de pitch, contratos, contratiempos, distribución, dossiers y mucha burocracia, hacen del trabajo del productor una tarea afanosa que, a menudo, contrasta con el ideal de bohemia y creatividad al que asociamos el arte. Este es el relato de cómo afrontar todo eso con ilusión casi poética, como lo hicieron Subirós y Ballús. Cuatro años de producción que merecieron su propio happy ending: La Plaga se llegó a estrenar en la Berlinale y circuló por otros muchos festivales, un éxito poco común: un 31% de las películas rodadas en España no consiguen ni estrenarse. Se necesita talento y un poco de suerte, sí, pero, sobre todo, perseverancia y mucho trabajo. Ya lo decía Visconti: el cine nunca es arte, es un trabajo de artesanía.

Acostumbrados al perpetuo revival (también editorial) de la música y la cultura de La Movida, parecía necesario detenerse, aunque fuera un momento, en lo inmediatamente posterior: el indie en España. El encargado de abrir el melón ha sido el periodista Nando Cruz, a través de los testimonios de más de un centenar de personajes clave de la época. El autor plantea un ejercicio, de casi un millar de páginas, de «amarga nostalgia» de una década inaugurada por Surfin' Bichos y cuyo epílogo fue, de alguna manera, el grupo Dover. La primera parte del libro reclama las distintas procedencias de los protagonistas musicales que acabarían confluyendo, como no, en las salas, emisoras y revistas musicales y de tendencias que surgieron en Barcelona y Madrid. Esta generación de jóvenes consiguieron sentar las bases de una nueva manera de entender la música con el inglés como lengua privilegiada. Su principal mérito: la creación de pequeños sellos discográficos que permitían cierta independencia respecto a los gustos mainstream y las radiofórmulas existentes en ese momento. La escena musical de los noventa crece entre los mimbres de una etapa económica y política mucho más tranquila que la actual. Una característica que ha sido, en ocasiones, el argumento principal de quienes ven en la generación indie española falta de transgresión y cierto carácter indolente con los temas sociales. Esta reflexión autocrítica es ampliamente desarrollada en las conclusiones del libro, que tratan de analizar, veinte años después, el verdadero sentido y alcance de lo que aconteció. Lo cierto es que el regreso a los escenarios de alguna de aquellas bandas o la vigencia de los festivales nacidos entonces hacen necesaria la revisión de ese pequeño circo. Antonio Ortiz

E. M.

El productor accidental Anagrama, 2015 pvp: 16.90 €

Pequeño circo. Historia oral del indie en España Contra, 2015 pvp: 26.90 €

miscel·lània

Per un grapat d'herbes proposta Al llarg de la darrera dècada han aparegut un grapat de revistes que han canviat la manera d'apropar-se al món del menjar i la cuina. Les publicacions periòdiques tradicionals tenien un doble objectiu: d'una banda catalogar receptes i locals, i de l'altra proporcionar als professionals les últimes tècniques i estris. Però les noves revistes van un pas més enllà. Cadascuna des d'una línia pròpia, intenten incloure el procés alimentari en un context social i cultural més ampli. La primera que es va fer notar l'any 2011, és Lucky Peach, el número 14 de la qual, Obsession, acaba d'arribar. Publicada cada trimestre per McSweeney's, compta amb col·laboradors com David Chang, Anthony Bourdain o Harold McGee. El seu disseny és un espectacle de varietat i creativitat, combina el còmic, les receptes, els experiments, els relats i la crítica gastronòmica. La també nord-americana Kinfolk (també fundada el 2011 i també trimestral) utilitza un disseny més minimalista i elegant per incloure la cuina dins l’àmbit del disseny. És una publicació sobre estils de vida, cuidada fins a l'extrem i en la qual es posa l'accent en la sostenibilitat en el consum i en la responsabilitat ètica del disseny, la moda, l'art, la cuina... L'equip de la revista semestral Fuet fa poc que va treure el segon número: Icons. En ell segueix indagant en el significat del «fet culinari» en la cultura

popular. Amb articles desenfadats i canvis constants de disseny, sense por al kitsch i al retro (el seu eslògan podria ser «amb el menjar s'hi juga»), repassa l'empremta que la indústria alimentària deixa en les nostres vides i els treballs d'artistes i dissenyadors relacionats amb el menjar. Algunes revistes que no són específicament de cuina han publicat algun monogràfic sobre el tema, com la molt recomanable Experimenta, una revista de disseny en el sentit ampli de l'expressió que ha dedicat el seu últim número –per cert, doble (núm. 67-68)– a la cultura del projecte gastronòmic. Articles de fons sobre sostenibilitat alimentària, aproximacions als principals noms del Design Food i un prolix catàleg de projectes, cursos, iniciatives, tallers, fires i mercats relacionats amb el menjar i la cuina arreu del món. El més recent de l'últim. El disseny de la revista (encarregada cada número a un estudi diferent) ha anat a càrrec dels catalans Bisdixit i el resultat conjunt és excel·lent. I la nouvinguda al mercat és la revista Tapas, el primer número de la qual va aparèixer al març d'aquest any. Dirigida per Andrés Rodríguez i editada per Spainmedia, Tapas està plantejada com una revista de tendències relacionades amb la cuina i es presenta com una sessió de pica-pica de notes d'últimes novetats, anècdotes i petits articles de personatges, locals i productes, seguida

d'una part amb articles sobre interiorisme, arquitectura i esbossos artísticogastronòmics. No són les úniques, ja que no cal oblidar la revista fanzine Vermouth, el meravellós número monogràfic d'Eye de fa uns mesos, o tantes d’altres que en aquest últim lustre han descobert que en l'acte quotidià i obligat de la cuina, i en la seva relació absorbent i innegable amb el menjar, hi ha una potència creadora que pot ser expressada de mil maneres diferents. I que és divertit.

Llibretes decoratives Alphabooks, 2015 pvp: 20.40 €

Nacho Borraz

Estoig i clauers en forma de peix Don-Fisher, 2015 pvp: 18.50 € / 39.€

Lucky Peach pvp: 19.90 €

Fuet

pvp: 10 €

Kinkfolk

pvp: 18 €

Experimenta

pvp: 48.90 €

Col·lecció Coco Hellein de llibretes i estotjos Mark's, 2015 pvp: 6.30 €, 11.60 €, 14.25 €, 15.25 €

Matt Zoller Seitz The Grand Budapest Hotel. Wes Anderson El 2013 ja vam rebre amb sorpresa una gran retrospectiva: la Wes Anderson Collection. Aquell gran catàleg il·lustrat contenia una entrevista amb el director texà, anàlisis dels seus films i tot un inventari de meravelles sobre les seves set pel·lícules estrenades fins aleshores. Era tota una enciclopèdia definitiva per als seus seguidors. Malauradament, poc després el llibre quedaria desactualitzat, perquè el 2014 el director de les americanes de tweed estrenaria la seva obra més recent i més celebrada: The Grand Budapest Hotel. Però no

patiu: el complement que necessitàvem els fans ha sortit i està a l'alçada, tant del llibre anterior com de la pel·lícula a què respon. Perquè, com el film, és un objecte d'una molt bella factura, finament dissenyat i executat, detallista fins a l'última coma. Una altra vegada, doncs, amb les il·lustracions de Max Dalton, conjuntament amb les fotografies del rodatge i fotogrames de l'obra, un pot passar una llarga estona només fullejant el llibre sense encara haver-ne llegit res. Al disseny exquisit s’hi suma el fet que el material de lectura i anàlisi és

d'allò més acurat. Hi trobareu un gran text crític de l'artífex del llibre, Matt Zoller Seitz, una entrevista del propi Seitz a Wes Anderson, xerrades amb els actors i els encarregats de la música, el vestuari i la producció, entre altres responsables de l'acabat de filigrana que sempre asseguren les seves pel·lícules. Stefan Zweig és un altre punt important del llibre, perquè també ho és de la pel·lícula, i per això podreu llegir un assaig inspirat del crític Ali Arikan que parla de la influència en el film del món literari de l'autor centreeuropeu.

El millor llibre, doncs, per regalar aquesta primavera. Daniel Parellada

The Grand Butapest Hotel Abrams, 2015 pvp: 36.20 €

infantil i juvenil

Kelly Dipucchio

Elisabet Alemany

K. Di Camillo y K. G. Campbell

Gastó

Del dret i del revés

Flora y Ulises

Dels quatre cadells que té la senyora Marilyn, en Gastó és el que s’esforça més per tenir unes bones maneres i així bordar sense cridar, no bavejar i passejar amb estil. Quan un dia la família d’en Gastó va al parc a fer la seva primera passejada troben la senyora Buldog amb els seus cadells. És llavors quan les dues mares s'adonen que ni en Gastó ni la petita Antoinette són exactament com els seus germans. Sense estar-ne gaire convençut, en Gastó deixa casa seva i s’intercanvia amb l'Antoinette. Cadascun intenta integrar-se a la seva nova família, però cap d’ells és feliç en aquesta nova situació i, per això, voldran tornar a la seva llar vertadera. Malgrat que uns siguin més tendres i els altres més forçuts, les dues famílies de cadells continuaran jugant i ensenyant-se els seus costums. Amb unes il·lustracions senzilles però plenes d’encant, gràcies a l’expressió dels seus personatges i a un text rodó, aquesta història defensa la idea que les diferències d’estils de vida i costums, més que separar, enriqueixen. Meritxell Ral

Un dos tres, el món del revés! Caminem enrere pels carrers; quan entrem a un lloc diem adéu, ens posem la samarreta per les cames i els pantalons pel cap; quan volem plorar, riem, plorem quan alguna cosa ens fa riure! Quina bogeria! Què passaria si tot el que ens sembla normal es capgirés? Heus aquí la nostra petita protagonista, la Mila, una nena que és feliç tal com és, però se sent incompresa pel món. És difícil anar a contracorrent i que ningú et comprengui. Posem-nos per un moment en el lloc de la Mila: si a allò que ens fa tanta por li fem una abraçada en comptes d’escapar-ne, potser deixarà de fer-nos por, oi? Un conte escrit per Elisabet Alemany i il·lustrat per Gustavo Roldán que ha estat guardonat amb el Premi de Conte Infantil Hospital Sant Joan de Déu 2014. Un magnífic àlbum il·lustrat on aquesta tendra història s’arrodoneix amb una combinació de colors atípics per a un conte i un joc de tipografies molt encertat que fan d’aquest llibre un àlbum especial. La Mila diria: us recomano que NO el llegiu! Així que llegiu-lo! Laura Bernis

¡Santa bagumba! ¿Cómo es posible que una ardilla sea atacada por una aspiradora? Este extraño suceso ocurrió un día en el jardín de Flora Belle. Ese día algo cambió en la vida de Flora y de su familia, ya que, desde ese momento, la ardilla Ulises se convertiría en su héroe y en su gran amigo. Ulises siempre había sido una ardilla normal que solo pensaba en la comida pero todo cambió cuando fue aspirada por el enorme electrodoméstico que el vecino de Flora, el señor Tickham, había comprado para su esposa. Desde entonces, la ardilla era capaz de volar, escribir poemas e, incluso, ayudar a que todos se sintieran queridos. La historia heroica de la ardilla también ayuda a Flora a darse cuenta de que las cosas inimaginables que leía en los cómics de su personaje preferido, el Incandesto, pueden ocurrir, y de que Ulises es un verdadero héroe porque consigue que ella y sus padres vuelvan a estar unidos. Las viñetas de K. G. Campbell acompañan el texto aportando humor, sensibilidad y complicidad en esta historia que ha conseguido la prestigiosa Newbery Medal de 2014. M. R.

Gastó / Gastón Andana, 2015 pvp: 15 €

Del dret i del revés / Del derecho y del revés La Galera, 2015 pvp: 17.95 €

Flora y Ulises Océano, 2015 Trad.: José Manuel Moreno Cidoncha pvp: 13.95 €

Jenny Broom i Katie Scott Animàlium Passin i vegin, llegeixin i rellegeixin, i sobretot, admirin la bellesa animal en tota la seva esplendor! Aquest gran llibre, tant per dimensions com per contingut, farà les delícies de curiosos i tafaners, així com dels amants de la il·lustració. Un gabinet de curiositats per grans i petits amb algunes de les més salvatges feres i animalons de la terra: des de fòssils vivents fins a l’ocell més ràpid del món. Animàlium és un museu natural portàtil i, com a tal, es divideix en sales,

la central / abril 2015

cada una d’elles dedicada als diferents regnes animals. Un inventari de fauna al més pur estil de l’enciclopedisme del segle XVIII. Els dibuixos científics i acurats de Katie Scott són el complement perfecte per recalcar aquell regust classicista que ens fa pensar en aquells primers estudis obsessionats pel rigor i la catalogació racional. Asseieu-vos a la vostra butaca preferida, sols o acompanyats, i gaudiu d’hores i hores d’observació. Postdata. Penseu molt bé on el guardareu: les seves dimensions requereixen d’una exposició privilegiada a les

vostres prestatgeries, sobretot perquè no el podreu deixar de consultar. Noemí Jiménez

Animàlium / Animalium Portàtil / Impedimenta, 2015 pvp: 25 €

infantil i juvenil

Dolors Garcia i Cornellà Diumenge al matí, al peu del salze

Onze excompanys d’estudis que es retroben cinc anys després d’haver acabat la Primària al mateix lloc on es van veure per última vegada. Una casa rural, als afores del poble, que amaga un passat tenebrós i un gran secret que pot sacsejar els fonaments de més d’una realitat. Aquests són els eixos que ha utilitzat Dolors Garcia i Cornellà per articular aquesta emocionant novel·la generacional i que li ha valgut el tretzè Premi Barcanova en la categoria juvenil. La Mariona, en Gal, l’Ivó, la Kelly, la Clàudia... Els onze adolescents tenen avui dia realitats molt diferents a causa d’uns fets, traumàtics per a alguns, viscuts cinc anys enrere. Alguns continuen els seus estudis, d’altres ja treballen al negoci familiar, n’hi ha que han hagut de marxar a un altre país i, fins i tot, hi ha qui ha hagut de superar una penosa malaltia. Una convocatòria per Facebook i la voluntat d’un d’ells d’aclarir responsabilitats i destapar falsos rumors els duran a viure el cap de setmana més intens, alliberador i catàrtic de les seves joves vides. Sílvia Aymi

John Green i David Levithan

Andreu Martín Jaume Ribera Els bessons congelats

Will Grayson, Will Grayson

Segons els mateixos autors, Will Grayson, Will Grayson va començar com un experiment narratiu. John Green i David Levithan, dos dels escriptors de literatura juvenil més destacats i traduïts, van començar a escriure per separat sobre dos adolescents homònims amb l'única condició que, en un moment de la trama, els dos nois es creuessin i aquesta trobada fos catàrtica. Els dos Will Grayson són tan diferents com demostren les seves premisses vitals: «Dubto constantment entre matar-me o matar tots els que m'envolten» i «No deixis que res t'afecti massa i muts i a la gàbia». Aquestes dues actituds tan allunyades vers el món serveixen de pretext als autors per abordar grans temes com l'amistat o els somnis, amb especial atenció a la identitat sexual, la frustració o l'amor, des del punt de vista d'aquesta primera maduresa que encarnen els dos Wills Grayson i els seus amics. El sorprenent gir argumental del desenllaç no té res a envejar al musical gai que un dels principals personatges secundaris està escrivint, i que vertebra gran part de la trama. S. A.

Diumenge al matí, al peu del salze Barcanova, 2015 pvp: 12 €

Will Grayson, Will Grayson Fanbooks/Nube de tinta, 2015 Trad.: A.Puente i C. Andreu / N. Sobregués pvp: 14.90 €

Us presento en Joan Anguera. Potser us sona més el nom de Flanagan, oi? Fem una petita presentació per als qui no el coneixeu (els que sí, aviseu-me si em deixo res!). Ell és un jove detectiu que fins ara es dedicava a resoldre misteris per guanyar-se alguns calers. Enguany, per fi, comença a estudiar criminologia, el que sempre ha volgut. Per desgràcia, la situació de crisi en què es veu inmers el país ha afectat directament al bar del seu pare. Per ajudar la família haurà de posposar els estudis i posar-se a treballar d’administratiu en una gestoria, cosa que no li fa cap gràcia. Però no deixarà escapar el seu somni tan fàcilment, així que pica diverses portes oferint-se com a assistent de detectiu, però només el senyor Biosca li diu que el contractarà amb una condició: desenterrar un cas de fa set anys que es va tancar en circumstàncies estranyes i resoldre’l en només una setmana. El jove detectiu s’endinsarà en un món d’assassinats, corrupció i algun amor. Als que el coneixeu, no us decebrà, i els que no quina sort teniu de descobrir-lo per primera vegada! L. B.

Els bessons congelats / Los gemelos congelados Fanbooks / Anaya, 2015 pvp: 13.95 €

Bjørn Rune Lie El silbido del lobo Barbara Fiore Editora continua rescatando pequeñas joyas del catálogo de la editorial inglesa Nobrow y de su hermana pequeña Flying Eye Books. ¡Y no podemos estar más encantados! El silbido del lobo se mueve en esa zona híbrida, cada vez más habitual, que media entre el cómic y el libro ilustrado clásico. Jugando con este formato, el ilustrador noruego Bjørn Rune nos presenta una visión algo diferente y distópica del clásico Los tres cerditos. Aquí es el lobo quien cuenta su propia historia.

Albert, nuestro protagonista, hecha la vista atrás y nos narra el duro camino que lo llevó a convertirse en el justiciero Lobo Solitario. Desde que era un lobezno, Albert sueña con triunfar en el mundo del cómic de superhéroes: un mundo de aventuras y de dudoso gusto por la vestimenta, pero que le ha enseñado a discernir el bien del mal, ayudar a los más necesitados y ¡que todo gran poder conlleva una gran responsabilidad! Preciosista fábula de Bjørn sobre la búsqueda de nuestra propia identidad, con un regusto a los cómics oldies ame-

ricanos, donde destaca el uso de una paleta cromática muy especial y el cuidado en el sistema de impresión. N. J.

El silbido del lobo Barbara Fiore, 2015 pvp: 15 €

inclassificats

Scott Timberg Culture Crash. The killing of the creative class Després del rastre devastador deixat pel vendaval de la crisi, emergeix el cadàver d'una de les víctimes, l'anomenada «classe creativa»: artistes, escriptors, periodistes, arquitectes, músics, crítics, productors, etc. Durant dècades van ocupar la zona mitjana de la llista: no estaven entre els èxits ni tampoc eren minoritaris, però sí essencials per a la diversitat de la cultura. Avui, la immensa majoria d'ells amb prou feines aconsegueix guanyar-se la vida amb el seu treball. Pessimista i molt crític, Timberg carrega per igual contra polítics, educadors i visionaris d'Internet A. R.

Yale University Press, 2015 pvp: 19.60 €

Joan Carles Mèlich La lectura com a pregària / La lectura como pregaria En 261 aforismes Joan Carles Mèlich fa un recorregut per alguns dels conceptes i autors més rellevants de la tradició filosòfica i una reflexió sobre els límits en què aquesta es presenta. La lectura com a pregària és un llibre de lectures com indica el propi títol, però també i sobretot un llibre que convida a la lectura. G. S.

Fragmenta, 2015 pvp: 12 €

la central / abril 2015

X Libris Rodrigo Fresán

A L'ATAC! Ja hi som, ja torna a ser aquí! Ja se’l sent avançant des de l'horitzó, un núvol de pols en suspensió i so eixordador i pàgines flotant en el vent i el perfum de roses en l'aire. Sant Jordi! Beneït siguis. La cavalleria –com en aquells venerables westerns– al rescat d’última hora per salvar els heroics supervivents i elevar, una mica més, dos o tres o quatre escriptors a qui no els ha anat gens malament al llarg de tot l’any anterior. I, de nou, la gran pregunta, l'enigma imperant, el misteri que romandrà vigent dotze mesos fins al proper dia sacre: Sant Jordi és un oasi o un miratge? Té cap importància? X Libris –alguna vegada nascut durant aquesta mateixa jornada, en una llibreria de grans superfícies, abandonat allà per la seva mare i tot això– recomana viure el moment. L'important és gaudir-ne mentre duri i sense fer massa preguntes, sent perfectament conscient que, sí, tot això passarà. Per –inventivament i morelianament i marmotescament– tornar a passar l'any que ve i, sí, I got you, babe. INFORMES DE BATALLA. Mentrestant i fins aleshores –com succeeix abans i passarà després de la ressaca, entonant sempre l'última i descendent estrofa del Fiesta de Joan Manuel Serrat– tornaran a redactar-se els penosos informes des de la primera línia de front. X Libris els llegeix ja com si es tractés d'un subgènere no-fictici, però sí fantàstic, i molt distòpic i a la moda. I poques coses entendreixen més que els agosarats esforços del periodista cultural de torn (espècie en extinció si n'hi ha) per voler afegir una mica de lirisme i pols suposadament literària a tota aquesta dansa de la mort de nombres vermells produint el més negre dels humors entre els «professionals del sector». Titulars catàstrofe que, en realitat, no són més que la certificació d'allò que transcendeix a tota crisi financera acarnissant-se especialment amb el consum cultural (que ha baixat un 27,7% en sis anys). D'acord, es venen menys llibres (l'any passat la facturació va retrocedir als números de 1994). Però els molts llibres que es venien (o, mai millor dit, es consumien) en temps de bonança, eren realment llibres o eren una altra cosa? OK, el 35% dels espanyols «mai o gairebé mai» llegeix. Què es pretén? Que llegeixi el 100% dels espanyols? Una població d'atenesos il·luminats i il·lustrats? Au, va, amiguets...

El que sí preocupa molt a X Libris –no es cansa de dir-ho– no és l'estat de la literatura pura i dura. Per X Libris –seria bo que algun becari sortís a la caça d'aquestes xifres– Ulisses o A la recerca del temps perdut o El gatopardo o Ficciones tindran sempre els mateixos lectors de sempre (i probablement més, per una simple qüestió demogràfica). El veritablement preocupant és la idea, massivament acceptada, que el llibre electrònic no és res més que una eina de curs legal per delinquir (més del 60% dels seus usuaris entén que no ha de pagar per allò que es baixa, xifra que és tant o més alta que la que consignava el que es robava artesanalment, unplugged, a les llibreries). I a X Libris l'angoixa, també, el descens cap als abismes a/de la qualitat dels best-sellers (i millor no donar títols a l'hora dels guardonats profunds superficials «de prestigi»; la missió és fer sentir veloçment i passatgera intel·ligent un lector by design). En la joventut d'X Libris, els best-sellers eren dignes i nobles i fins i tot excel·lents dins de la seva varietat. I el més important: facilitaven el trànsit a terres més interessants. D'aquells temps sobreviu i millora un tal Stephen King, convertit en una mena de clàssic viu nord-americà perquè s'ho mereix, d'acord, però tampoc és que hi hagi massa competència a les files dels «escriptors populars». Difícil que Els jocs de la fam et dugui a les platges d'El senyor de les mosques i d'aquí a El cor de les tenebres i cap a l'infinit i més enllà. Improbable que Cinquanta ombres de Grey et dugui –com sí ho feia El valle de las muñecas– als llits d'Henry Miller o d'Anaïs Nin o de Charles Bukowski i, molt menys, de Sade. I molt més improbable serà la sinapsi neuronal que connecti el magnat Christian Grey amb l’american psycho Patrick Bateman i encara més amb l'adinerat romàntic Jay Gatsby o l'amant borrascós Heathcliff. Abunden, sí, el sadisme, el masoquisme, la joiosa autoflagel·lació i l'entusiasme de tots aquests joves lectors –crepusculars, famolencs, divergents, cada vegada més after– explicant a internet a milers de desconeguts però amics el que estan llegint i fotografiant-se amb els seus llibres, com si fossin mascotes o, recorden?, tamagotchis. És igual, és el de sempre. No triguen a morir-se. CRASH. De tot això i molt més parla/ escriu un llibre que X Libris no deixa de

fullejar aquests dies amb el mateix terror reverencial que altres sentien vers el Necronomicón. El llibre és un autèntic cri de coeur a les vores de l'infart; es titula Culture Crash: The Killing of the Creative Class (Yale University Press), està signat pel testimoni/víctima Scott Timberg, i sembla haver estat escrit a la coberta del Titanic. Allà, Timberg (expel·lit des de la redacció de The Los Angeles Times el 2008) recorre la terra cada vegada més erma on alguna vegada van ser sembrats i van germinar treballadors de llibreries i de videoclubs i de botigues de llibres (professions primeres que no eren altra cosa que la llançadora cap a la pròpia obra escrita o filmada o musical). El diagnòstic de Timberg és clar: la culpa la té el caos tecnològic, on ja no existeixen lleis ni escalafons i molt menys jerarquies, sumat a (recorden?) la posada en marxa dels motors del postmodernisme (terme encara per definir), on tot s’hi val i on molt pot arribar a valer de més, sense que puguem comprendre molt bé per què i per a què. Tot això, per Timberg, ha generat una nova forma de cultura de baixa freqüència on la quantitat s'imposa a la qualitat i la capacitat de convertir-se en efímer gust del mes, apte per a les masses, transcendeix més que la solitud del corredor de fons. Timberg tremola: «La meva principal preocupació no passa per la supervivència de la creativitat –perquè aquest aspecte de l'experiència humana romandrà mentre hi hagi homes–, sinó per la impossibilitat que persones molt creatives puguin arribar a desenvolupar-la... El problema no és la decadència econòmica, tot i que és evident que no ajuda gaire. El problema és el col·lapse de la cultura». X Libris llegeix això i l'únic que desitja és retirar-se a una habitació del Gran Budapest Hotel, pagar una habitació diversos anys per avançat, tancar per dins i llançar la clau per la finestra. ALEGRIA. Però el del principi, el d'abans: danseu, danseu, maleïts. I aquí tornem de nou: glòria a Déu (i a Shakespeare i a Cervantes, les tombes dels quals no han de ser mai profanades) a les altures. Anem enfilant la pujada. Un llibre per una rosa i viceversa. Festa. I resem –X Libris de genolls– perquè la grande bellezza d'aquesta festa sigui, encara, amb lletra de Joan Manuel Serrat i no amb música de Raffaella Carrà.

inclassificats

Agenda Abril-Maig dia

llibreria

24.4 La Central del Raval Secció infantil, 12:30h 27.4 La Central del Raval 1r pis, 19h

activitats

Activitat infantil: :

Dracàleg. Un catàleg de dracs i dagrones, de Raquel Gu. Ediciones B Presentació:

Beat Attitude (Antología de mujeres poetas de la generación beat), de Annalisa Marí Pegrum. Bartleby Editores

28.4 La Central del Raval 1r pis, 19h

Presentació:

La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19h

Presentació:

5.5

La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19:30h

7.5

La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19:30h

Presentació:

La Central del Raval 1r pis, 19h

Presentació:

11.5 La Central del Raval Cripta, 19h 13.5 La Central del Raval Cripta, 19h 14.5 La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19:30h

La Central del Raval Cripta, 19h

15.5 La Central del Raval Cripta, 19:30h 16.5 La Central del Raval Secció infantil, 12:30h 20.5 La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19:30h

21.5 La Central del Raval Cripta, 19h

Art, Anthropology and the Gift, de Roger Sansi. Bloomsbury Publishing

Palabras de amor, de David Escamilla. Ediciones Alfabia Presentació:

Normandía y otros relatos, de Mónica Monteys. Huerga & Fierro editores

De Walmart a Al Qaeda, de David Murillo Bonvehí. Libros de Cabecera

Tres contes, de Sílvia Juncà i Mim Juncà. El Cep i la Nansa edicions Club de lectura:

Boston: sonata para violín sin cuerdas, de Todd McEwen Acte:

Presentació Editorial Auqui Conversa:

Joan-Carles Mèlich conversa amb Manuel Forcano. Fragmenta Editorial Presentació:

El niño que se desnudó delante de una webcam, de Jose Serralvo. Libros del Lince Presentació:

Deflagración, de Aitor Romero. Editorial PezSapo Activitat infantil:

«Contes Takatuka de dins una maleta», Takatuka - L’illa dels llibres Presentació:

Una deformación sin precedentes. Marcel Proust y las ideas sensibles, Mauro Carbone. Anthropos Presentació:

Episodios Lunares, de Martín Romero. Vidas de papel

26.5 La Central del Raval Cripta, 19h

Presentació:

27.5 La Central (c/Mallorca) El Cafè, 19:30h

Presentació:

28.5 La Central del Raval Cripta, 19h

Presentació:

29.5 La Central del Raval Cripta, 19h

Presentació:

Formentera Lady, de Jordi Cussà. labreu Edicions

La suma de los ceros, d’Eduardo Rabasa. Pepitas de Calabaza ed.

Sucede en la voz de otros, de Juan Manuel Macías. Ediciones de La Isla de Siltolá

De pans per Catalunya, Ànnia Monreal. Sd Edicions

Rambla Catalunya (davant núm. 91 / Mallorca) Signatures d'autors Últimes novetats literàries Llibres recomanats de La Central Rambla Catalunya (davant núm. 85) Últimes novetats literàries Llibres recomanats de la Central del Raval Plaça Sant Jaume (davant núm. 6) Últimes novetats literàries Recomanats de La Central del MUHBA

10% dte.

Llibreries i parades De 9 a 22 h

Del 20 al 22 d'abril -5% (no acumulable a la targeta client) Dijous 23 d'abril -10%

Nova bossa de La Central PVP: 3 €