Fabricar-se el paradís

Juny 2013 Número 03

Fabricar-se el paradís Consells per a l'escenari i suggerències per a la trama

Fernando Contreras, Darío Corbeira, Luis Magrinyà, Alexis Nolla, Alberto Olmos, Marcos Ordóñez, Óscar Palmer, Ada Parellada, Servando Rocha, Joaquín Rodríguez, Santos Zunzunegui…

2

La Central Mallorca, 237 08008 Barcelona T. 934 875 018 La Central del Macba Plaça dels Àngels, 1 08001 Barcelona T. 934 125 908 La Central del MUHBA Baixada de la Llibreteria, 7 08002 Barcelona T. 932 690 804 La Central del Raval Elisabets, 6 08001 Barcelona T. 933 170 293 La Central de callao Postigo de San Martín, 8 28013 Madrid T. 917 909 930

Per a rebre més informació sobre les nostres activitats culturals, cursos especialitzats en literatura, tallers d'escriptura, gavinets de lectura… escriviu-nos a:

La Central de la Fundación Mapfre Paseo de Recoletos, 23 28004 Madrid T. 917 020 237

comunicacio@lacentral.com

La Central del MNCARS Ronda de Atocha, 2 28012 Madrid T. 917 878 782

Voleu rebre més informació sobre les nostres activitats infantils?

www.lacentral.com Twitter @La_Central_ @LaCentralenMad Facebook La Central El Cafè de La Central La Central de Callao El Bistró de La Central

És molt fàcil! escriviu-nos a: comunicacio@lacentral.com

Conta-contes…

Mini-tallers…

Concerts…

la central

/ juny 2013

la central

3

editorial

No-instruccions per a fabricar-se el paradís

índex Literatura Còmic Assaig Art i Arts escèniques Infantil i juvenil Miscel·lània Inclassificats

CrÈdits Editor Edicions de la Central, 2013 Coordina Fani Manresa Núria Solsona

Abans de res, comenceu amb un gran No: un No destre, consistent i rigorós; no com el d’una prohibició o el d’un senyal que impedeix el pas, sinó el No d’un rebuig literal, de ruptura, un No que us permeti canviar de direcció, agafar una distancia necessària per a no veure-us esquitxats, un No davant la deriva absurda d’un món que segurament us farà sentir que com menys us incumbeix, més us atrapa.

Reuniu tota la ràbia i la indignació d’aquest No i col·loqueu-la com a basament; procureu que els dubtes de la indiferència i la fatiga del compromís no generin bombolles d’inestabilitat.

Sobre aquests fonaments, disposeu cadascuna de les columnes que sostindran el sostre i les parets: la honestedat amb la que enfronteu els vostres afers mirant cap al nord; l’alegria amb què compartiu una tarda amb els vostres amics situeu-la més aviat cap al sud, junt amb la sinceritat; l’amor i el desig convé que ocupin el centre; la curiositat, les ganes de descobrir i recórrer el món o la creativitat, podeu orientar-les tant a l’est com a l’oest, segons les vostres preferències.

Les bigues del sostre estaran forjades d’imaginació; col·loqueu-les formant una trama i, al damunt, distribuïu-hi làmines de memòria entrecreuant-les, perquè així evoquin tants personatges, diàlegs, intrigues i situacions com us vinguin de gust.

Les parets estan fetes de paraules; concediu-vos un moment de tranquil·litat i delecteu-vos mentre flueixen: justes, subtils, musicals, cada una buscant el seu lloc precís. Manteniu-vos alerta i no permeteu que s’interposin els neologismes, els llocs comuns, tantes paraules buides a les quals recorren una vegada i una altra els polítics i la mala premsa.

Finalment, oblideu-vos d’aquestes instruccions: tot el que necessiteu per fabricar-vos el paradís és als llibres. Trieu-los amb llibertat i deixeu-vos portar, però no oblideu que el vostre paradís mai serà una invenció solitària; si l’heu edificat sobre el No de la vostra rebel·lia particular, heu iniciat al temps una aventura compartida en un gest que a tots ens afecta: “Que la vida sea vivible o no lo sea incumbe hoy a la humanidad entera… vivimos hoy totalmente comprometidos: por lo que hacen los demás, por lo que comen los demás, por lo que respiran los demás, por lo que ensucian los demás…

No hay margen, no hay escapatoria” (Marina Garcés) *.

Deixeu-nos suggerir-vos que, davant el llindar de la vostra nova edificació hi col·loqueu un catifa amb aquesta altra inscripció, avui tan pertinent «Jo em rebel·lo. Per tant, nosaltres existim».

(Albert Camus) * Marina Garcés. Un mundo común. Bellaterra, Barcelona, 2013, p. 65.

Ilustración de Stevens en El dinero en The New Yorker Libros del Asteroide, 2012 pvp: 23.95 €

Redacció Sílvia Aymí Eloise Barighini Nacho Borraz Neus Botellé Jesús Casals Álex Cerrudo Luis de Dios Marta Hereu Noemí Jiménez Èlia Llach Elena Martín Carles Masdeu Elisabeth Massana Daniel Parellada Oriol Pastor Cristina Pérez Mireia Pérez Piccolomini Meritxell Ral Antonio Ramírez Abel Ramon Marta Ramoneda Susana Sánchez Juan Miguel Santiago Armando Sousa Mireya Valencia

Disseny gràfic Hermanos Berenguer Impressió Rotimprés D.L: B33754-2013

4 14 16 22 26 29 30

4

literatura

Dones de conte

Alice Munro Mi vida querida / Estimada vida Lumen, 2013 / Club editor pvp: 22.90 €

Lydia Davis Cuentos completos Seix Barral, 2011 pvp: 28 €

proposta

«El cuento es un medio difícil y especial y, en contra de una superstición popular muy extendida, no tiene una fórmula que pueda aprenderse en un curso por correspondencia» K. A. Porter

Totes les dones aquí presents ens han proporcionat històries i relats sorprenents que hauríem de llegir per gaudir de petits interludis de felicitat lectora. Totes són diferents però amb el comú denominador de les escenes quotidianes i personatges que podríem ser nosaltres mateixos a la recerca d’una felicitat que sempre va un pas per davant. Sobre totes elles hi ha projectada un mateixa ombra: la d’Anton Txèkhov.

Colm Tóibín Nuevas maneras de matar a tu madre Lumen, 2013 pvp: 22.90 €

Maylis de Kerangal Nacimiento de un puente Anagrama, 2013 pvp: 19.90 €

Richard Russo Sobre mi madre Alfaguara, 2013 pvp: 19.50 €

la central

/ juny 2013

Alice Munro. Els seus contes flueixen entorn a personatges perduts enmig d’històries de les quals saben tan poc com el mateix lector; tots són terriblement humans i transformen el fet quotidià en un esdeveniment extraordinari.

En el seu darrer llibre, Estimada vida, alguns dels relats s’inspiren en records personals. La visita a Catle Rock és un homenatge als seus avantpassats que van emigrar d’Escòcia al Canadà; les seves mestres literàries són Flannery O'Connor, Carson McCullers, Eudora Welty i Katherine Ann Porter.

Lydia Davis. Recentment guardonada amb el prestigiós premi Man Booker, juga amb una prosa experimental de relats molt breus, i amb pinzellades de realitat que deixen el lector amb una sensació de desconcert i, al mateix temps, amb la necessitat de llegir-ne més. Els seus protagonistes són gent corrent, fracassada o decebuda de la vida, que, sota el filtre de la seva mirada, es converteixen en petits herois del seu entorn. José María Guelbenzu suggereix: «termine el día, métase en la cama; el libro estará en la mesilla de noche; lea un solo relato: le absorberá tanto que seguirá leyendo otro y luego otro o quizás otros. Deténgase ahí

o puede que no duerma en toda la noche. La lucidez produce insomnio. Siga así hasta que comprenda que un talento excepcional le ha mostrado, para bien y para mal, el envés nuestro de cada día» .

Les quatre magnífiques. Sempre de bracet en qualsevol estudi o antologia de la literatura del sud dels Estats Units. Encara que es toquen en llocs comuns, cada una d’elles té la seva singular genialitat.

1. Katherine Ann Porter. Va escriure articles per a diferents diaris, va viure les revoltes mexicanes dels anys vint i va fer de Mèxic l’escenari i referent d’alguns dels seus contes. La maldat i la crueltat són temes recurrents en els seus relats, com també ho són les relacions familiars obscures, la sensualitat i la bogeria.

Fou ella qui va introduir a Eudora Welty al món literari.

2. Eudora Welty. El marc geogràfic de les seves històries acostuma a ser la seva Jackson natal i la seva literatura es nodreix de l’experiència. Admiradora de Virginia Woolf i dels contes de tradició oral, va crear un món de personatges tendres i resignats, tristos i humorístics.

En paraules de Porter, «Welty eleva el relato breve y extraordinariamente sórdido a un nivel superior a su hábitat natural, y su realismo parece casi de la calidad de la caricatura, como suele ser el realismo perfecto… Tiene otro tipo de narraciones en las que el acto exterior y la vida interior silenciosa de la imaginación humana confluyen y se mezclan casi en ese umbral misterioso que separa la vigilia del sueño».

3. Carson McCullers. Quan s’instal·là a Nova York, va conèixer els germans Mann, Klaus i Erika i s’enamorà d’Annemarie Schwarzenbach, a qui dedica Reflexos en un ull daurat (Annemarie, viatgera incansable, arqueòloga i reportera, també va escriure tota una sèrie de contes agrupats a Con esta lluvia, en els quals barreja el relat de viatges marcat

5

literatura

per l’autenticitat de l’experiència amb la problemàtica personal i la situació sociopolítica dels personatges). En McCullers, l’amor, el desamor, la pèrdua de la innocència, els éssers menys afavorits, es conjuguen amb un resultat d’una sensibilitat demolidora.

4. Flannery O'Connor. El seu fervor catòlic no l’impedí odiar Carson McCullers. Els problemes de salut la privaven de sortir de la seva ciutat, que només va abandonar per fer el seu viatge a espiritual a Roma, Lourdes i Barcelona. Ella mateixa admetia que la seva religió mai va limitar la seva escriptura de ficció, tot i que Grace Paley pensava que aquesta condició, juntament amb la malaltia, la van convertir en especialista de la mort i la violència. Precisament, encara que molts anys abans, a Lourdes hi passà la nit Emilia Pardo Bazán, després de perdre el tren de tornada. Pardo Bazán també compta amb una bona col·lecció de contes de temàtica d’allò més diversa; des dels de fantasmes, als patriòtics, passant pel costumisme rural i la situació funesta de la dona a l’Espanya del segle XIX.

Així, la seva vida va estar marcada per la malaltia, la fugida de la pressió materna i la mort d’un germà, el seu únic vincle afectiu familiar, a la Gran Guerra. D’aquí que als seus contes hi reverberin la solitud, el cos malalt, la gelosia, la hipocresia i que es refugiï en els paisatges d’infantesa a Nova Zelanda dels seus relats, on la relació amb la naturalesa i el codi moral són molt diferents que a l’Europa des d’on escriu.

Isak Dinesen. Quan viatjà als Estats Units, ja molt gran, va voler conèixer Marilyn Monroe.

Carson McCullers, una gran admiradora de la seva obra, organitzà la trobada de totes tres dones. Dinesen va tenir una vida amorosa molt poc afortunada, així que volcà tot el seu potencial en escriure. Els seus contes duen la marca de la tradició oral; el seu llibre preferit fou Les mil i una nits i mai es cansà d’encisar amb relats als seus interlocutors. Va tenir una granja a Àfrica i deixà un genial llegat literari.

Mavis Gallant. Gran admiradora de l’Eudora Welty, de qui ha adoptat una intricada simplicitat. Col·laboradora de la revista The New Yorker, no ha deixat que la seva escriptura periodística interferís en la seva obra de ficció, amb gust pel detall i la tensió dels personatges. Instal·lada a París des de 1950, va escriure un llibre de cròniques sobre el maig francès.

Dorothy Parker. Va ser, per damunt de tot, la dona menuda que es movia entre els cercles intel·lectuals de la Nova York de la seva època amb una llengua afilada i mordaç. Va ser font d’inspiració per a l’obra de molts, fins i tot per a la seva. Va reflectir la vida urbana de la gran Nova York on l’amor i l’alcohol marcaven una coordenada no sempre afortunada. Crítica teatral i literària, va treballar a Vogue, Vanity Fair, The New Yorker, Esquire. Edmund Wilson la va titllar de pèrfida i el seu sarcasme la portà a l’insult en les seves crítiques. Als seus contes s’hi reflecteixen la solitud de l’amor i els problemes de comunicació entre persones que comparteixen un mateix espai vital. Mercè Rodoreda digué que mai ningú hauria d’escriure un conte sense abans haver llegit Dorothy Parker.

Katherine Mansfield. Virginia Woolf digué d’ella que es tractava «d’una intel·ligència terriblement sensible» . Va freqüentar el grup de Bloomsbury i D. H. Lawrence li contagià una tuberculosi que, anys més tard, acabà amb ella.

Clarice Lispector. Amb el seu primer sou va comprar-se Felicitat de Katherine Mansfield, autora amb qui se sentia plenament identificada i de qui va adoptar la quotidianitat de les escenes aparentment tranquil·les. Esposa d'un diplomat, es nodrí d’escenes mundanes que destil·là en els seus relats, un gènere ideal per al retrat intimista. Però la principal característica de la seva literatura és la no-història del conte: només explica la pròpia mirada sobre les escenes; una mirada introspectiva i obsessiva, carregada de sensibilitat. Fou comparada amb Virginia Woolf, una analogia que sempre rebutjà.

Grace Paley. Poc prolífica, però va escriure uns magnífics contes en els quals ella, el seu pare, la seva mare i els seus marits es mouen sota la disfressa de certs personatges, i on la seva part poètica s’hi fa present al mateix temps que la càustica. Fou una gran activista, contra la guerra del Vietnam i les guerres nuclears. On realment deixà empremta fou en l’obra de la nova generació d’escriptores com Amy Hempel, Lorrie Moore o A.M. Homes.

Amy Hempel. Com diu Ricky Moody, els seus contes han sortit de sota les faldilles de Grace Paley. Frases, les necessàries: l’autora es guanya la vida fent autòpsies i els seus contes són petites viviseccions on no hi sobra res. El profund desassossec i la nostàlgia, van junts.

Hempel només s’assembla a ella mateixa.

Lorrie Moore. Entre les seves preferides hi compta Alice Munro i Margaret Atwood, i això es nota en el fil conductor que uneix els personatges dels seus llibres de relats: la tristesa i el desencant de la realitat de la gent corrent, però tocats per un humor molt subtil.

Neus Botellé

«Incluyan a Hans Keilson en esa lista que cada uno de nosotros debe componer por sí mismo de los mejores escritores del mundo.»

Francine Prose, The New York Times

Mirza Muhammad Hadi Ruswa Umrao Yan Ada, la cortesana de Lucknow Alba, 2013 pvp: 19.50 €

Hunter S. Thompson El último dinosaurio Gallo Nero, 2013 pvp: 21 €

Arnold Bennett Enterrado en vida Impedimenta, 2013 pvp: 20.95 €

6

literatura

Sebastian Barry En el lado de Canaán / A la banda de Canaan Alba, 2013 / Edicions 1984, 2013 pvp: 19 €

Alasdair Gray Historias inverosímiles en general / Històries inversemblants en general Rayo verde / Raig Verd, 2013 pvp: 20.95 €

Joaquim Amat-Pinella El casino dels senyors Ensiola, 2013 pvp: 15 €

Ismet Prcic ´ Esquirlas Esquirlas, además de una muy buena primera novela, es –sobre todo– la mejor manera que encontró el autor de no volverse loco.

Con un ritmo frenético, alguien también llamado Ismet Prcic ´ nos cuenta su infancia en Tuzla antes y durante la guerra, además de su interés adolescente por el teatro. Pero no estamos ante una novela lineal y simple: a base de pedazos narrativos (esquirlas) encontramos, por lo menos, tres líneas narrativas importantes: la del adolescente en Bosnia, la del Ismet inmigrante en los Estados Unidos y la historia de Mustafá, otro joven bosnio, que supone un giro especular estimulante. Así, de golpe, pasamos desde el joven actor de instituto post-soviético hacia los relatos brutales sobre cómo uno escapa del mortero serbio; o desde su cada vez más deteriorada vida en los Estados Unidos hacia unas cartas desesperadas a su madre depresiva. Además de las historias espectaculares sobre la vida de Mustafá y su familia.

Y como a Ismet le han dicho que «escribirlo todo» quizás le ayude, nos parece que Mustafá es tan solo un personaje más. Aun así, cuanto más avanzamos más nos damos cuenta de que, de la misma forma que el Ismet-per-

sonaje es una versión del Ismet-autor, Mustafá, el héroe de guerra que no salió nunca de Bosnia, es otra distorsión del propio Ismet.

Más allá de grandes temas como la guerra o la identidad y sus dualismos básicos guerrapaz, aquí-allí, Ismet-Izzy (como le llaman en California), esta novela habla de la mentira de escribir sobre uno mismo y de la ficción involuntaria de la memoria, la lucha para encontrar la mejor forma posible de expresar la locura manteniéndote cuerdo y el desquite que supone coger unos recuerdos, redactarlos y que se conviertan en otra cosa.

Daniel Parellada

Esquirlas Blackie Books, 2013 pvp: 23.90 €

Albert Forns

Albert Serra (La novel·la, no el cineasta)

Albert Serra (La novel·la, no el cineasta) Emúries, 2013 pvp: 20 €

la central

/ juny 2013

Diguem-ho clar d’entrada: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és un llibre valent i ambiciós. «L’Albert Serra com un alfabet des d’on explicar-me a mi mateix» , diu Albert Forns (l’autor, no la persona). Però no només això.

Per les pàgines de la novel·la, guanyadora del Documenta 2012 (el premi, no la fira d’art de Kassel, on Forns, per cert, assisteix a una de les últimes creacions del cineasta de Banyoles), hi apareixen fílies i fòbies de l’escriptor de Granollers. Vila-Matas, el plagi, Miquel ­Barceló,

el tedi, Andy Warhol, la transcendència de l’art o Basquiat desfilen per la peripècia –al principi pura il·lusió de l’esperit; cada pàgina una proesa intel·lectual d’alt nivell– d’una obsessió en forma d’excusa, o viceversa.

El llibre, perfectament coherent, s’acaba convertint en un artefacte poderós en què Forns assoleix una fita d’incalculable valor: una veu pròpia.

Abel Ramon

7

literatura

Juan Bonilla

Javier Marías Tiempos ridículos Alfaguara, 2013 pvp: 18.50 €

Prohibido entrar sin pantalones Si la forma es el fondo y el fondo es la forma, la vida de un poeta revolucionario y futurista como fue Vladimir Maiakovski en la Rusia bolchevique sólo puede escribirse así, como lo ha hecho Juan Bonilla: con una prosa veloz de la que afloran cientos de acciones y pensamientos, el reflejo vivo de una época que persiguió la libertad y un ideal social y político hasta que, poco a poco, se atropelló a sí misma. En ella (sobre)vivió este «poeta nacional» que, ya desde muy joven, impuso su presencia física y su ímpetu oratorio para sacudir la conciencia de sus conciudadanos: «Voy a excitar, con el trapo sucio sanguinolento de mi corazón, vuestras mentes fofas enclaustradas en cerebros somnolientos, cebados lacayos en un mugriento sofá», escribe el narrador, trasunto del poeta, autor en esa época de La nube en pantalones o Una bofetada al gusto público.

Maiakovski­vive la guerra civil entre rojos y blancos y la llegada al poder de Lenin como el inicio de una nueva era, y por ello se siente impelido a «dejar constancia artística y documentalmente de este grandioso momento de la historia en su impulso revolucionario».

Pero la vida del laureado poeta nacional tropieza constantemente con obstáculos políticos y sentimentales. Su amor por Lily (casada con el escritor Osip Brik, quien admira tanto al poeta que tolera la infidelidad de su mujer con Maiakovski) muestra la parte frágil y depresiva de un personaje que se creyó figura pública de peso, por mucho que ni la crítica, ni la clase política, ni el obrero raso le prestaran la atención que creía merecer. Ese coqueteo constante con los límites hará que la relación con Lily se tambalee. Y que, en sus visitas al extranjero, nunca falten los amores efímeros.

En otros países, su obra es traducida con interés, y él viaja allí para recitar, con ímpetu poético, ante Diego Rivera, Frida Kahlo o la juventud neoyorquina. Irónicamente, en la capital estadounidense, Maiakovski se rinde

a los encantos de una ciudad veloz, metálica, grandilocuente, atributos propios del futurismo ideal. Sin embargo, en sus crónicas públicas se empeña en resaltar los males del capitalismo por temor a parecer burgués. Nos dice el narrador maiakovskiano que «las calles son nuestros pinceles, las plazas públicas nuestras paletas, los muros de los edificios nuestros lienzos» y Nueva York, al fin y al cabo, es un lugar de explotación capitalista dominada por una minoría.

Los años pasan, Lenin enferma, Trotski se mantiene al margen y Stalin impone su dureza mientras el poeta nacional cae del cetro en el que alguien supuso que estuvo en algún momento. Sus vanos intentos de promocionar artísticamente el espíritu revolucionario quedan frustrados en sus vertientes periodísticas (la revista LEF), cinematográficas, teatrales y poéticas (como «el poema» de la revolución, 150.000.000). El creciente desprestigio del futurismo, calificado como «juego de niños», lo acabaría de hundir. Ni tan sólo el interés que había generado en el extranjero puede considerarse realmente un éxito: gustaba, sí, pero como gustan las cosas exóticas y distintas.

Más como animal revolucionario que como la bestia artística que fue.

Su espíritu, sin embargo, permanece. Y Juan Bonilla, en un ejercicio literario tan logrado como distinto de sus obras previas, recupera sus textos, su vida y su voz, su alma… Y lo resucita. Le insufla toda la vida de la que fue capaz, y nos deja constancia artística y documental de este grandioso poeta de la historia.

Josep M. Fonalleras Climent Àmsterdam, 2013 pvp: 17.90 €

Laia Fàbregas Dies de cel groc Àmsterdam, 2013 pvp: 18.90 €

David Ohle Motorman Periférica, 2013 pvp: 16 €

Jesús Casals

Prohibido entrar sin pantalones Seix Barral, 2013 pvp: 18.50 €

Chuck Palahniuk Condenada Mondadori, 2013 pvp: 19.90 €

8

literatura

Joël Dicker La verdad sobre el caso Harry Quebert / La veritat sobre el cas Harry Quebert Alfaguara / La campana, 2013 pvp: 22 €

Edward Abbey El vaquero indomable Berenice, 2013 pvp: 18 €

M. A. West El viento y la sangre Navona, 2013 pvp: 13 €

Miguel Ángel Hernández Intento de escapada Al contrario de lo que su título hace suponer, Intento de escapada nos sumerge en una de las facetas menos conocidas y más truculentas del arte contemporáneo, un universo donde los egos y caprichos de artistas consagrados prevalecen sobre cualquier forma de ética profesional, donde la dignidad humana sucumbe a las ansias personales y a la compraventa de voluntades; no debemos olvidar que al final «el arte es dinero». Intento de escapada ofrece una imagen del arte de vanguardia contada desde dentro por Marcos, álter ego confeso del propio Miguel Ángel Hernández, quien con sus vivencias y experiencias personales teje una novela purificadora a la manera de Thomas Bernhard; narrar y expresar lo que se lleva dentro o enfermar, contar aquello que tu subconsciente se repite hasta la saciedad o desfallecer y convertirse en un malogrado.

Al igual que el protagonista necesita profanar uno de los templos del arte mundial, el Centro Georges Pompidou de París, el autor siente el impulso de escribir una vivencia personal al límite, el verdadero argumento de un mundo que lleva estudiando muchos años y que resulta extraño para él, la confrontación entre

la teoría y la práctica, entre lo sagrado y lo profano. Como el propio autor confiesa, Intento de escapada constituye la culminación de un proyecto de juventud, un rito de paso pers nal entre la ingenua etapa estudiantil, con sus anhelos, angustias y esperanzas, y otro periodo más reflexivo donde se produce una descreencia en el arte, en la elevación espiritual propia de la modernidad y sus rituales de prestidigitación, en los cuales la mentira es más real que la verdad.

Luis de Dios

Intento de escapada Anagrama, 2013 pvp: 16.90 €

Jon Bilbao

Shakespeare y la ballena blanca

Shakespeare y la ballena blanca Tusquets, 2013 pvp: 17 €

la central

/ juny 2013

Corre el año 1601. La reina Isabel I de Inglaterra envía un bajel a Dinamarca, cargado de regalos, para entablar relaciones amistosas entre los dos países. En el barco también viaja una representación de lo más selecto de la cultura británica en la que no podía faltar William Shakespeare. Así empieza un viaje en el que vamos a ver a un Shakespeare que habla de los problemas de la época con sus amigos; que recuerda, melancólico, al fallecido Christopher Marlowe, con el que mantuvo amistad

y rivalidad; un Shakespeare preocupado por el mundo que le rodea. Pero no todo será diálogo y calma. Durante la travesía avistan una gigantesca ballena blanca que remolca varios cadáveres y lleva incrustadas en su lomo puntas de arpón de todas las épocas, lo que le confiere una edad casi milenaria. Shakespeare, sumamente impresionado,se pondrá en marcha para escribir un drama que Herman Melville culminará dos siglos más tarde.

Neus Botellé

9

literatura

Richard Price

Velibor ˇolic C ´

The Wanderers.

Las pandillas del Bronx

Los bosnios

No os dejéis confundir por el encasillamiento de la colección en la que se ha publicado la primera novela de Richard Price: The Wanderers no es novela negra ni policíaca. The Wanderers es un canto épico a la juventud, algo así como un libro de recuerdos de adolescencia colectiva que, entre gangs rivales, familias desestructuradas y sexo muy ocasional, nos revela, en un relato coral, la vida de unos pandilleros del Bronx en los sesenta.

Este es un libro de excitación y contrastes: el ambiente hostil, miserable y violento de cada día choca con la vitalidad de ser joven (la música, las chicas, el alcohol). Pese a la crueldad que viven cotidianamente los protagonistas, nos hace ver que es entonces cuando más vivo estás, cuando todo se recibe con intensidad, cuando el más simple de los problemas es una cuestión de vida o muerte (como enamorarte, que te respeten en la banda o ganar a los bolos). Pero la cruel­dad es más que un personaje secundario: es el ambiente, es la calle, es lo que lo rodea todo pese al hedonismo natural de estos chicos italoamericanos.

Las bandas rivales, claro (negros, asiáticos, irlandeses enanos…), pero también la escuela, la casa, la familia. Y unos padres que, en el mejor de los casos, te ignoran, cuando no te pegan una paliza. Y no estamos sólo ante un buen retrato sociológico de los barrios bajos: las historias dan pavor por su oscuridad, porque retratan la pérdida de inocencia más dura posible, la de aquellos que se dan cuenta de que nunca podrán tener una vida mucho mejor que la de sus padres… También dan pavor porque Price les mira con la melancolía de saber que así eran él y sus colegas con 16 años.

Construido como una sucesión de viñetas de una crueldad casi insoportable, Los bosnios es también un relato dotado de una fuerza poética estremecedora. Los episodios han sido despojados de cualquier ornamento, reducidos a escenas límpidas en las que unos personajes familiares y simples, tan naturales como el mismo paisaje, caen arrasados, víctimas de la embriaguez de violencia y bestialidad a la que, de pronto, se entregan los que hasta hace nada eran sus vecinos, sus iguales. El narrador da cuenta de estos hechos con un lenguaje delicado, con la voz tenue de un testigo que se reconoce perplejo. ˇolic Velibor C ´ recoge momentos del estallido de la guerra de los Balcanes en 1991, en su pueblo natal, Modrica. Enrolado en el ejército bosnio e incapaz de soportar la gue­ rra, decide desertar un año más tarde y refugiarse en Francia. En su escritura ha intentado dar cuenta de la inmensa conmoción vivida entonces; en este libro lo ha logrado con gran lucidez y hermosura.

Es difícil encontrar otra manera más sobrecogedora y emotiva de mostrar el absurdo de la guerra, la impotencia ante el terror.

Por su estilo desnudo y preciso, estos relatos recuerdan por momentos las historias de Varlam Shalámov.

Friedrich Christian Delius Mi año de asesino Sajalín, 2013 pvp: 19 €

Antonio Ramírez Jorge Ibargüengoitia Los relámpagos de agosto RBA, 2013 pvp: 20 €

Daniel Parellada

Georges Pelecanos Lo que fue El Aleph, 2013 pvp: 19 €

The wanderers. Las Pandillas del Bronx Mondadori, 2013 pvp: 17.90 €

Los bosnios Periférica, 2013 pvp: 16 €

10

literatura

Mirades cap a l'Orient

Paul Morand Fin de siglo El Aleph, 2013 pvp: 18 €

Un viatge a través de la lectura

Helen Oyeyemi El señor Fox El Acantilado, 2013 pvp: 22 €

Rikki Ducornet Netsuke Blackie Books, 2013 pvp: 18.90 €

proposta

Oriente ha suscitado una gran fascinación entre escritores y viajeros occidentales casi desde siempre. Tierra de contrastes, espacio geográfico casi indefinido y concepto comodín, su construcción literaria y cultural aún está en perpetua renegociación.

El «viaje a Oriente» ha devenido escapada, huida hacia adelante y una cierta promesa de posibilidad para el viajero occidental, un oeste americano exótico donde esconderse y redefinirse, como hará Bloom, el personaje principal de Viaje a la India de Gonçalo Tavares. Son casi infinitos los relatos de viajes a Oriente, desde la travesía de Flaubert, a los relatos de Vita Sackwille-West en Teherán o Annemarie Schwarzenbach en Persia, Evelyn Waugh en Israel o Lafcadio Hearn en Japón.

Oriente ha sido también espacio de aprendizaje. Antonin Artaud refleja parte de sus manifiestos por un teatro de la crueldad en el teatro balinés, y Le Corbusier asienta las bases de su arquitectura revolucionaria en su propio periplo oriental de Berlín a Constantinopla; pero primordialmente ha sido un espacio donde perderse y conocer al otro. Para Pasolini, el viaje a la India será una posibilidad de entrar

en contacto con otras religiones –quedará especialmente fascinado por el hinduismo, igual que E.M. Forster–, pero sobre todo con otras formas de entender la relación entre religión y Estado. La imagen que dará Alberto Moravia será más higienizada, menos periférica, evidenciando que la mirada que ejercemos sobre un nuevo espacio es, en gran parte, reproducción de nuestra propia forma de entender el mundo. En estos relatos que nos intentan explicar Oriente, más allá de la fascinación exótica, nos encontraremos, sobre todo, a ­nosotros mismos.

Elisabeth Massana

Pier Paolo Pasolini El olor de la India Península, 2013 pvp: 13.90 €

Henri Cartier-Bresson Les danses a Bali Delpire, 2013 pvp: 23.20 €

Gonçalo M. Tavares Un viatge a l'Índia

Un viatge a l'Índia Periscopi, 2013 pvp: 18.75 €

la central

/ juny 2013

Obrim el llibre i ens trobem: Un text escrit fent servir la forma poètica dels Cants; referències a l'Ulisses, sigui d'Homer o de Joyce; el protagonista declarant que al que aspira és a la saviesa i a una dona; el relat d'un viatge a l'Índia com a recerca personal, però amb aturades a Londres, París, Praga; l'excusa del viatge com a fugida de Lisboa per expiar una venjança i una culpa; indicis que en l'obra no tot es fa explícit; reflexió, suspens, poesia i fugina; innovació en l’ús de

les formes plenes de temes clàssics; històries simples, connotacions complexes; un itinerari a manera de síntesi de cada Cant en una sola paraula clau; lucidesa i ironia.

Davant de tot plegat, deixeu-vos engolir per la seva cadència i veureu com esteu d'acord amb Bloom quan exclama «Com em diverteixo amb el meu cap!».

Marta Ramoneda

11

literatura

A la recerca de la gran novel·la americana

proposta

«El oeste siempre había sido el futuro.

Sin embargo, era el pasado».

Marc Saporta, Historia de la novela norteamericana

Direcció oest. Sempre direcció oest.

Els pioners, els oakies de Steinbeck, els cowboys-existencialistes-contempladorsdel-crepuscle, els beatniks. Sempre buscant.

Perseguint la mort.

Eduardo Lago ho explica molt bé en un article de fa un parell d’anys. El terme fou encunyat per John William de Forest l’any 1898 a l’escrit «La gran novel·la americana». Hi venia a dir que l’obligació de tot novel·lista nascut al país era donar compte de la realitat social dels Estats Units en tota la seva complexitat. La maledicció va arribar després. I val a dir que ja aleshores molts havien escrit novel·les. Nathaniel Hawthorne l’any 1850, Herman Melville el 1851 i Mark Twain el 1884 havien publicat respectivament novel·les tan Grans com La lletra escarlata, Moby Dick i Les aventures de Huckleberry Finn.

Possiblement la Gran Novel·la Americana sigui al mateix temps símptoma i diagnòstic. El país més poderós del món té en la seva gènesi una permanent aposta amb el futur.

Un podria aventurar que la qualitat essencialment revolucionària dels Estats Units, tintada d’èpica des dels inicis, constitueix un repte fundacional. Les epopeies que hem conegut cultures amb més anys d’existència les viuen els escriptors dels Estats Units cada vegada que intenten explicar-ho tot. Així doncs, al mateix temps que els ciutadans escrivien la seva història, els escriptors relataven l’intent de ferse grans. Democràcia, condició híbrida, aventura, Hollywood, Monumental Valley. Tot molt gran. Bigger than life. Inevitablement gran.

No hi ha prou espai aquí per delimitar característiques o mencionar intents. De Hawthorne a Franzen, diversos escriptors ho han intentat: Scott Fitzgerald (1925), Faulkner (impossible dir quina), Dos Passos (1938), McCu-

llers (1940), Mailer (1948), Kerouac (1951), Gaddis (1955), Lee (1960), Capote (1966), Pynchon (1973), McCarthy (1985), Foster Wallace (1996), DeLillo (1997), Powers (2003), Ford (2006), fins i tot Michael Chabon (2000) o Jonathan Lethem (2004). Però també Dreiser, Lewis i London; Nabokov, Updike, Bellow i Roth.

Impossible concretar condicions. Per què són clarament Grans Novel·les Americanes les obres de Faulkner i no ho podria ser Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson? Per què sí, indiscutiblement, Moby Dick, però no El vell i el mar, de Hemingway? Qui dictamina que Els raïms de la ira és una Gran Novel·la Americana –innegable– i no ho són les obres de James Agee o la fantàstica El octavo día, de Thornton Wilder (feliçment publicada ara per Automática Editorial)?

La Gran Novel·la Americana bé podria ser en realitat un poema (Whitman, 1855; Lee Masters, 1915; T. S. Eliot, 1922) o, en aquest nostre món catòdic, una sèrie (Six Feet Under, The Wire, Deadwood, Mad Men).

Els escriptors americans buscant maneres de superar la mort, desfent el camí dels seus personatges, en el sentit contrari al galop dels pioners, rere la gran balena blanca, reescrivint la llum.

Direcció est. Sempre direcció est.

«En tiempos donde la Democracia parece tambalearse hay que pensar en Whitman».

Bob Dylan

Theodore Dreyser An American Tragedy Library of America, 2003 pvp: 38.67 €

Scott Fitzgerald El gran Gatsby Sexto Piso, 2013 / La butxaca, 2010 pvp: 19 € / 8.95 €

Abel Ramon

Mark Twain Huckleberry Finn Gredos, 2012 / La Magrana 2010 pvp: 26 € / 19 € Henry David Thoreau Walden ErrataNaturae, 2013 pvp: 18.50 €

Thornton Wilder El octavo día Automática, 2013 pvp: 27 €

12

literatura

El paper no es rendeix

VVAA Diez bicicletas para treinta sonámbulos Demipage, 2013 pvp: 18 €

Primera part

Franz Kafka / Nicolai Gògol Un fatricidi / L'abric Duxelm, 2013 pvp: 12 €

Salvador Espriu Estoig Narrativa i Poesia La butxaca, 2013 pvp: 33 €

R. L. Stevenson De vuelta del mar Reino de Redonda, 2013 pvp: 21 €

Dorothy Parker Los poemas perdidos Nórdica Libros, 2013 pvp: 21.50 €

entrevista

Els llibres pesen, ocupen, fan olor, es gasten, es dobleguen, es fan malbé, s’embruten, s’exhaureixen, es perden. La lògica de la desmaterialització ens allunya cada vegada més d’allò físic; ens incita a desprendre’ns-en, a conviure amb l’obsolescència dels objectes, a ser cada vegada més tecnològics i menys orgànics. Tot el que ens envolta és cada vegada més renovable, més intercanviable i, en definitiva, més prescindible.

La tecnologia, com ja va passar fa cinc segles, torna a marcar els designis de la cultura escrita. Perquè el llibre en paper, acordem-ho, no és més que una tecnologia. Una de tan afinada que no ha tingut rival durant tot aquest temps. Avui som testimonis d’una nova era en la manera de transmetre continguts. Els nous suports generen nous Canals i aquests fins i tot influeixen la generació de nous llenguatges. Avui, el suport és el missatge.

En aquest sentit, el llibre en paper és un al·legat contra els nous temps. Contra la velocitat dels canvis que s’estan donant. Apagar el món i obrir un llibre suposa una desafecció mental cap a allò ordinari. És probable que en els propers anys el llibre muti d’hegemònic a alternatiu. I que la lectura en paper quedi com un espai de fuita d’una societat que no para de generar informació i soroll a parts iguals. En un món a tota velocitat, la lentitud s’ha convertit en un valor: el valor de la distància i la reflexió, de la posada en qüestió dels comportaments gregaris. Suposa, com en tants altres moments de la història, un espai de rebel·lió.

No són pocs els qui han assumit aquest tauler i apunten cap a una revisió de l’edició en paper per jugar en terreny hostil. Hem parlat amb els ponents del cicle “Paper Lovers” perquè ens donin la seva versió sobre el present i el futur del llibre.

1. Estem assistint al final de la gran indústria del llibre en paper? És possible substituir-lo?

la central

/ juny 2013

2. Existeixen nínxols per a una supervivència a llarg terme del llibre? Per on passen?

Alberto Olmos (escriptor) 1. Potser estem assistint al final de l’adjectiu d’aquesta indústria: gran. És difícil pensar que d’aquí a deu anys aquest sector mogui les quantitats de diners que mou ara amb el llibre imprès. No obstant, la indústria editorial, fins i tot «l’artesania editorial», sens dubte, sobreviurà, però amb menys luxe i menys presència a la societat.

2. Passen principalment per assumir que els lectors, com a mínim els lectors d’alta literatura o de la literatura que es veu a sí mateixa com alguna cosa més que pur entreteniment, existeixen i són rigorosos, i volen comprar i llegir llibres nous de qualitat. Són pocs, però són, que diria el poeta. I caldrà tenir-ne cura i convertir-los en una comunitat ven assentada i ben assortida.

Luis Magrinyà (Alba Editorial) 1. Sembla ser que vivim en una cultura del pronòstic que a mi em resulta totalment aliena. A més no tinc gens de traça a fer pronòstics. És una cosa que no faig mai.

2. La paraula supervivència sembla implicar una situació agònica o almenys molt compromesa. Jo no veig massa símptomes d’agonia. El llibre avui forma part de la cultura mainstream i perquè es trobés en perill ho hauria d’estar també la cultura dominant.

Una altra cosa és que la cultura dominant hagi pensat que pot passar sense llibres… però crec que no, que no entra dins els seus plans prescindir d’una cosa que l’alimenta i afavoreix tant.

Servando Rocha (escriptor, La Felguera) 1. Estem vivint un cicle que, en el cas de la indústria cultural, planteja la creació i definició de nous territoris o, el que és el mateix, de nous models de negoci. Per a la indústria,

literatura

que compta amb la capacitat per impulsar nous hàbits de comportament com la lectura o la forma en què consumim i assimilem la informació, és possible substituir el llibre en paper. És una qüestió estratègica. Però existeixen i existiran «resistències».

2. Veig un futur en el qual el llibre en paper ha resistit el canvi de format, però també considero que ens trobarem davant un tipus de lector que, a banda de pertànyer a un grup quantitativament més reduït, serà més fidel i, qualitativament vinculat a les indústries de «el petit»: lectors que estan més a prop d’una societat secreta que d’un club de lectura i autèntics fans del llibre en paper. La indústria, per suposat, seguirà el seu curs, però el paper (això espero) no desapareixerà.

Joaquín Rodríguez (escriptor, editor, Los futuros del libro) 1. El llibre en paper subsistirà, sens dubte, però no com un suport únic i ni tan sols com el principal. Dins el nou ecosistema de mitjans digitals la creació, difusió i consum de continguts, el llibre tradicional ja no serà necessàriament el centre de gravetat de la lectura i el coneixement. De tota manera, molts de nosaltres seguirem reverenciant-lo com un del invents fonamentals de la història de la humanitat.

2. No hi ha cap dubte que Internet pot propiciar formes de reactivació de l’ús i el comerç dels llibres en paper, com demostren les cadenes de llibreries de vell i de segona mà; les publicacions digitals que. una vegada generada una comunitat d’adeptes. l’augmenten mitjançant la difusió en paper, en un moviment retrofuturista; les publicacions web to print, en les quals els usuaris poden decidir en qualsevol moment que un contingut en un format nativament digital s’encarni, pel seu plaer i ús, en paper; les edicions de luxe o els llibres objecte, amb tirades exhaurides abans de sortir al mercat. Tampoc serà una anomalia completa que sobrevisquin les llibreries que ofereixen a aquesta congregació que són els amants dels llibres en paper, el suport que –en el fons i de vegades de manera vergonyosa– segueixen preferint, i podrem fins i tot destacar les qualitats que el paper té sobre altres formes de publicació i difusió (entre elles, la de permetre’ns la lectura assossegada sense necessitat de compartir res amb ningú).

Darío Corbeira (editorial Brumaria) 1. Una pregunta difícil. No sé si estem assistint al final de la gran indústria del llibre en paper, però, per descomptat, sí al seu debilitament progressiu. Aquest debilitament es deu tant a l’avenç dels nous recursos tecnolò-

gics i les seves corresponents eines, com als canvis de paradigmes en els nous mètodes d’aprenentatge i coneixement. Canvia la indústria del llibre en consonància amb els canvis, o mutacions, de totes les disciplines de la cultura creativa.

2. Sense cap dubte. Hi ha nínxols, i molts, perquè el llibre visqui, sobrevisqui i pervisqui.

La relació intel·lectual, emocional, tàctil i visual amb els objectes impresos en paper, es farà més petita, especialitzada, reduïda i dirigida a un públic minoritari. Tot això, a més, estarà subjecte als canvis vertiginosos en les maneres d’adquirir el saber a través dels ítems diversificats de la lectura.

Fernando Contreras (llibreria Fernando Contreras) 1. Em temo que sí, encara que això no vol dir que desaparegui del tot; però poc a poc, o més ràpidament del que voldríem, la indústria del llibre farà les seves majors vendes gràcies als nous suports. Ja han apostat per això.

Els fabricants dels nous suports són els que dirigeixen el mercat. El negoci està en la venda dels aparells electrònics, en noves versions que reprodueixin de manera més fidedigna un llibre. I dic reproduir perquè mai seran un llibre. Substituir el llibre? És impossible.

L’anomenen llibre «digital» o «electrònic». En essència no són llibres, són una altra cosa, només són reproductors de text.

2. Ningú sap en quina mesura el llibre romandrà tal i com el coneixem fins avui. Si en aquest segle XXI apostem per allò bell i deixem de banda el «lletgisme» que ens ha acompanyat durant bona part del segle XX, no hi ha dubte que el llibre perviurà; segur que no en la profusió a la qual estem acostumats, però es seguiran fent edicions en paper. A l’actualitat Internet és ja un «nínxol» del llibre, si tenim en compte que el gran número de vendes que s’efectuen per aquest mitjà, sobretot de llibres vells i antics, que s’han convertit, per l’interès mercantil desmesurat de les editorials, en un refugi del «llibre de fons» de llibreria. Álex Cerrudo

13

14

còmic

Pratt i Maltès

Hugo Pratt Corto Maltés (Cofre 1) Norma, 2006 pvp: 38 €

Una dualitat indissoluble

Hugo Pratt La balada del mar salado Norma, 2012 pvp: 25 €

Guido Fuca y Lele Vianello La Venecia secreta de Corto Maltés Norma, 2005 pvp: 15 €

Tom Gauld You're just jealus of my jetpack Drawn & Quartely, 2013 pvp: 17.70 €

la central

/ juny 2013

proposta

Ningú posa en dubte que Hugo Pratt és el mestre per excel·lència de la novel·la gràfica històrica. Dibuixant i narrador virtuós, va influenciar pràcticament la totalitat dels autors de vinyetes que hem pogut llegir des dels anys setenta fins fa ben poc. Qui no coneix el Corto Maltès? El mariner creat per Pratt va saltar la barrera del merament relacionat amb la historieta per aviat convertir-se en una icona romàntica, superant amb escreix la fama de la resta d’obres de l’autor. No obstant, la vida de Pratt no va tenir res a envejar a la de Maltès, com podem comprovar a El deseo de ser inútil, una increible autobiografia –y la única autoritzada– publicada al 2012 per l’editorial Confluencias. El llibre recopila una sèrie de converses ben entretingudes de Pratt amb el seu amic i historiador especialitzat en còmic i expert en Pratt, Dominique Petitfaux.

De la mà també de Confluencias, ha vist la llum fa ben poc, en castellà, A la sombra de Corto, que es podria considerar una extensió de l’anterior, però aquesta vegada centrada en l’obra de l’italià. Conta Petitfaux que quan va conèixer Pratt en seu objectiu era establir una cronologia de la vida de Corto Maltès. Aviat,

Joan Cornellà Mox Nox Bang, 2013 pvp: 15 €

però, s’adonà –com li passarà també al lector– que ambdues vides van lligades. Com autor, l’experiència personal de Pratt està totalment conjuminada al seu treball. D’aquí que una vida increïble doni com a resultat una obra meravellosa. A la sombra de Corto i El deseo de ser inútil són dues lectures indispensables. En primer lloc per al fan, però també per a qualsevol que vulgui comprendre la història d’Europa en primera persona i la vida d’un dels majors talents del segle XX. Mireia Pérez

Hugo Pratt El deseo de ser inútil Confluencias, 2012 pvp: 29 €

Jaime Hernández Rocky Fulgencio Pimentel, 2013 pvp: 17 €

Hugo Pratt A la sombra de Corto Confluencias, 2012 pvp: 29 €

Nacho García Pulir Fulgencio Pimentel, 2013 pvp: 22 €

còmic

Corto Maltés per Alexis Nolla

V.V. A.A. Panorama, la novela gráfica española Astiberri, 2013 pvp: 22 €

Eddie Campbell Baco Astiberri, 2013 pvp: 17 €

Jim Henson Cuento de arena Norma, 2013 pvp: 24.95 €

15

16

assaig

Borja de Riquer Alfonso XIII y Cambó RBA, 2013 pvp: 20 €

Steve Pincus 1688. La primera revolución moderna

Neil Lochery Lisboa 1939-1945 El País - Aguilar, 2013 pvp: 17.50 €

Artemis Cooper Patrick Leigh Fermor RBA, 2013 pvp: 25 €

Predrag Matvejevic Nuestro pan de cada día Acantilado, 2013 pvp: 20 €

Bee Wilson La importancia del tenedor Turner, 2013 pvp: 24.90 €

la central

/ juny 2013

En este libro brillante y provocativo, el profesor Steve Pincus desarrolla una nueva y polémica teoría sobre la Revolución Gloriosa de Inglaterra en 1688.

Como nos anuncia el título, su idea principal es que la revolución inglesa de 1688 fue la primera revolución moderna. Igual que otras revoluciones más recientes, fue popular, disgregadora y violenta. No fue un golpe aristocrático o una invasión holandesa (como se ha ido interpretando de manera tradicional), sino un rechazo popular de la política de Jacobo II –que promulgaba una modernización del Estado de corte absolutista francesa y católica– a favor de una visión alternativa anglo­holandesa con relieve en el consenso, la tolerancia religiosa, el libre debate y el comercio. Inglaterra, gracias a esta revolución, transformó la economía política, la religión, la política exterior y la naturaleza del Estado.

Y esa revolución, según el autor, es la que marcó el patrón para todas las revoluciones modernas que la sucedieron, desde la Revolución Francesa a la revolución de Cuba en 1959; revoluciones que son producto del conflicto entre movimientos modernizadores rivales que culminan en una profunda transformación del Estado.

El autor aúna un ejercicio de historia política, religiosa y económica, analizando numerosos textos teóricos sobre las revoluciones y la modernización que le ayudan a definir adecuadamente esos conceptos clave y una impresionante cantidad de fuentes, realizando una obra más próxima al trabajo del sociólogo Charles Tilly que a una obra de historiografía clásica. El resultado es un texto combativo y altamente estimulante, escrito en una prosa vivaz y enérgica, muy bien argumentado, que sin duda abrirá nuevos debates historiográficos en la materia.

El primer capítulo examina la forma en en que la revolución de 1688 fue vista por distintas generaciones. El autor intenta explicar

cómo, si 1688 fue realmente revolucionario, la imagen que se tiene en la historiografía tradicional británica es la de un acontecimiento conservador, moderado y pacífico. Pincus sugiere que los radicales del siglo XVIII le dieron la espalda porque la veían como una revolución incompleta. Tanto los moderados como los radicales acabaron pensando en 1688-89 como en una revolución conservadora, aunque el primer grupo la celebrase por ello y el segundo la despreciase por la misma razón. Pincus critica a la comunidad académica contemporánea por haber aceptado unánimemente que las vidas de la mayoría de los británicos se habían visto poco afectadas por esta.

El segundo capítulo analiza qué es una revolución, cuándo se lleva a término y cuáles son sus consecuencias. Pincus opina que todas las revoluciones se originan con un intento por parte del gobierno de modernizar el Estado. Los cinco capítulos siguientes (la segunda parte del libro) examinan la Ingla­terra pre­revolucionaria.

Mireya Valencia

1688. La primera revolución moderna El Acantilado, 2013 pvp: 49 €

17

assaig

David Abulafia

Pêro Vaz de Caminha Carta al descubrimiento de Brasil Acantilado, 2008 pvp: 12 €

Històries de mars i d'homes

proposta

A l’última obra de David Abulafia, El Gran Mar, hi ha un capítol titulat «Los caminos del mar», en el qual l’autor explica les experiències que els viatgers del segle XII van deixar escrites mentre s’endinsaven al Mediterrani.

Un d’ells fou el valencià Ibn Yubair (A través del Oriente). Les seves descripcions sobre com es viatjava en vaixell en aquella època i el contacte amb gent de cultures diferents, però que compartien un mateix mar, enriqueixen la narració d’Abulafia.

En el fons aquesta història no és només una història del Mediterrani, sinó una història dels homes que han ocupat aquest mar.

Sense perdre el fil cronològic i intentant en tot moment no allunyar-se de la costa, la principal preocupació de l’historiador italià són els vincles i la creació d’identitats. D’aquesta manera escriu la història més humana, més humanista.

En una altra de les seves obres –El descubrimiento de la humanidad– estudia els viatges transatlàntics i els descobriments ultramarins. Tot i que els diaris de Colon i l’obra de Bartolomé de las Casas són objecte d’un estudi més intensiu, analtiza també

altres cròniques de l’època, com la Carta del descubrimiento de Brasil de Pêro Vaz de Caminha. A través d’aquest exercici pretén narrar l’experiència de la trobada amb l’altre i aprofundir en el fort debat de l’època sobre als drets humans, que va culminar amb la Junta de Burgos.

Ambdós llibres són històries de dos mars i de com l’home va aprendre a navegar-hi.

A més, els plantejaments d’Abulafia són també reflexions sobre el multiculturalisme i la ­tolerància.

Ibn Yubayr A través del Oriente Alianza, 2007 pvp: 32.69 €

Armando Sousa Peter Burke Hibridismo cultural Akal, 2013 pvp: 11.50 €

El gran mar Crítica, 2013 pvp: 38 €

El descubrimiento de la humanidad Crítica, 2009 pvp: 35 €

Otto Dov Kulka

Paisajes de la metrópoli de la muerte En septiembre de 1943 fueron deportados a Auschwitz más de 5.000 judíos del gueto de Theresienstadt. Entre ellos había un niño judío-checo de diez años: el futuro historiador del holocausto Otto Dov Kulka. Este libro es un ejercicio de memoria y de análisis de la mitología privada de aquel niño, donde aparecen, en una cosmovisión kafkiana, recuer­ dos y fotografías que hacen pensar en W. G. Sebald y pasajes de silencio y desolación.

Todo ello filtrado por el mejor recuerdo de

la infancia, la inocencia y la belleza del cielo azul de Auschwitz, pero también por la gran ley inmutable, el único prisma con el que mirar el mundo, el destino sellado: la muerte. Un notable esfuerzo de consciencia que es también la consciencia de la comunidad judía y su atomización ante la irreversibilidad de la muerte, la irreversibilidad de sus sueños y de la poesía a las puertas de las cámaras de gas.

Carles Masdeu

Paisajes de la metrópoli de la muerte Taurus, 2013 pvp: 16 €

18

assaig

David Harvey

Assata Shakur

Ciudades rebeldes

Una autobiografía

Amador Fernández-Savater Fuera de lugar Antonio Machado, 2013 pvp: 14.90 €

Jaron Lanier Who owns the future?

Penguin, 2013 pvp: 21 €

Marina Garcés Un mundo común Bellaterra, 2013 pvp: 12 €

Philip Coggan Promesas de papel El hombre del tres, 2013 pvp: 23 €

Sería un error esperar del nuevo libro de David Harvey un texto panfletario sobre los recientes movimientos urbanos como Occupy Wall Street o el 15-M. En cambio, encontramos un riguroso diagnóstico de la economía que sirve como base para teorizar sobre una lucha anticapitalista efectiva. Todo esto mediante herramientas marxistas y llevándonos simbólica y físicamente a la búsqueda persistente del lugar: dónde radica, se expresa y debería resolverse el problema.

El autor señala que la urbanización ha sido siempre uno de los medios clave para el control de la acumulación de capital y de los procesos de producción en manos de una minoría de poderes financieros, que crean una alianza de clase y destruyen la ciudad como bien común social, político y vital. La cuestión central en la lucha anticapitalista es, por lo tanto, reclamar la democratización de este control y reivindicar el poder y el acceso a los bienes comunes, creando lazos entre las distintas fuerzas populares.

La ciudad es donde mejor se materializa este proceso, regido por las mismas leyes de la macroeconomía general. Por este motivo, en la revuelta urbana convergen los elementos comunes de lucha de clases y representa el lugar de esperanza para una verdadera re­ volución del sistema.

Impregnarnos de la teorización de Harvey quizá nos lleve a sentir cierto amor-odio por la ciudad, al notar esta tensión entre lo que quisiéramos que fuese y lo que es realmente. Y, al final, quizá también nos preguntaremos, como él, si no tendría razón Henri Lefebvre cuando decía que la revolución de nuestra época será urbana, o no será.

El 2 de mayo de 2013, el FBI incluyó a Assata Shakur en la lista de los terroristas más buscados y aumentó la recompensa por su captura a… ¡2 millones de dólares! ¿Quién es y qué hizo para merecer tal «honor»?

Capitán Swing nos ofrece la posibilidad de leer por primera vez en castellano la auto­ biografía de Assata Shakur, un manifiesto contra el racismo escrito desde el exilio cubano en el que su autora vive refugiada desde 1984. En sus páginas se retratan unos estados Unidos distintos a la versión oficial que nos ofrecen los medios de comunicación: un Estado represor, heredero de las fobias del macarthismo y del siniestro J. Edgar Hoover, un estado donde la lucha contra los movimientos pro derechos civiles es la obsesión de las distintas administraciones.

Orquestada por el FBI, la detención de Assata Shakur el 2 de mayo de 1973 forma parte de la lucha del Estado contra los movimientos de emancipación. Sufrió, según afirma la autora además de varias organizaciones por los derechos civiles, una farsa de juicio que la condenó, en 1977, a prisión por asesinato. Bajo lamentables condiciones, Assata va pasando por diferentes prisiones estatales y federales donde la tortura y la humillación son la norma, hasta su fuga en 1979. La narración de todo este periodo va acompañada de pasajes de su infancia, capítulos que explican la trayectoria política de la autora: un periodo que transcurre entre los Estados del sur y la ciudad de Nueva York, un tiempo marcado por las figuras de Luther King y Malcom X, y por el racismo imperante en la sociedad norteamericana de la segunda mitad del si­glo XX.

Marta Hereu

Susana Narotzky (ed.)

Economías cotidianas Icaria, 2013 pvp: 23 €

la central

/ juny 2013

Ciudades rebeldes Akal, 2013 pvp: 16 €

Oriol Pastor

Una autobiografía Capitán Swing, 2013 pvp: 20 €

19

assaig

Torna Talese El periodisme fet a mà

proposta

No vull que hi hagi ningú aquí sense americana i corbata, deixa anar Sinatra, i el gerent del club de Beverly Hills empassa saliva com mai ho havia fet, abans d’etzibar un cop de porta a un parell de jovenets amb botes de pell i pantalons de vellut. Ningú li plantava cara a Sinatra als seixanta. En una ocasió, es va enfurismar de tal manera quan va veure el seu cotxe brut que va fer contractar un equip especial perquè anés a fer-li una capa de pintura a mitjanit. Al cap d’una estona, quan van arribar els nois, Sinatra no recordava res de tot allò i no sabia què dimonis hi feia aquella turba d’indesitjables al seu garatge.

Talese mai va parlar amb Sinatra. Li va resultar inaccessible. Va rebutjar reunir-se amb ell ni fer-hi cap tipus de col·laboració pel perfil que n’havia de fer a la revista Esquire. No obstant, a base de retalls, intuïcions, olfacte i tres mesos de seguiment al padrone i el seu sèquit, Talese va muntar una de les cròniques més llegendàries de la història del periodisme. Allà teníem Sinatra, intocable, una rossa a cada braç, i derrotat en canvi per una circumstància tan quotidiana com irresistible a la ploma de l’escriptor de Nova York. Un constipat.

Talese sempre va buscar en el més recòndit, bussejant en les entranyes dels personatges fins a topar amb una història. En realitat pretenia escriure relats fent servir noms autèntics. Tom Wolfe, un personatge a mig camí entre James Bond i Pedro J. Ramírez, anomenaria tot això Nou Periodisme, però a Talese mai li va semblar que allà hi hagués res de nou. Només escrivia com aquells a qui llegia, i només pretenia fer reportatges dels de tota la vida, explicar històries que ningú explicava, molt temps després de que fossin noticia, quan l’actualitat ja s’havia desplaçat a un altre lloc. La ploma pot córrer tant com sigui, però la història no pot no ser certa.

Fa poc, als setanta nou anys, se li antullà anar a veure toros. Agafà un vol i es plantà a Las Ventas. Berenà al Ritz i un cop a la plaça, quan els cavalls retiraven un dels darrers braus ja cadàver, la professió va poder amb ell: «I ara, el tallaran a trossets?» diuen que va deixar anar el bo d’en Gay.

Jacques Bouveresse El conocimiento del escritor Ediciones del subsuelo, 2013 pvp: 20 €

Álex Cerrudo

Terry Eagleton El acontecimiento de la literatura Península, 2013 pvp: 25.90 €

Enzo Traverso

La historia como campo de batalla 1989 es la fecha icónica que señala el final del «corto» siglo XX que definía Hobsbawm y, con ello, la desaparición de la bipolaridad que regía el mundo. Este hecho supone para Enzo Traverso un cambio en el panorama historiográfico que abre la brecha para el debate.

El libro, estructurado en ocho capítulos, reinterpreta este panorama conceptual, con el concepto de violencia como denominador común (los totalitarismos, la historia global, el comparativismo histórico entre el genoci-

dio y la singularidad del Holocausto, así como el exilio y biopoder), y finaliza redefiniendo la memoria respecto a la historia como medio de interpretar el pasado.

Cabe destacar la influencia de Walter Benjamin, que transita por la obra impregnando el trabajo de Traverso, no tanto en el carácter metodológico como en el peso intelectual, tildando este nuevo panorama historiográfico de melancólico, fruto de la visión del vencido.

Noemí Jiménez

La historia como campo de batalla Fondo de Cultura Económica, 2012 pvp: 22 €

20

assaig

Steven Johnson Futuro perfecto Turner, 2013 pvp: 19.90 €

Lawrence M. Krauss El universo de la nada Pasado y Presente, 2013 pvp: 22 €

Jordi Agustí i Eudald Carbonell L'evolució sense sentit / La evolución sin sentido Empúries, 2013 / Península, 2013 pvp: 19 €

Peter Sloterdijk

Pompeu Fabra

Muerte aparente en el pensar

Obres Completes

Al hilo de su anterior obra, Has de cambiar tu vida, Sloterdijk despliega en esta conferencia una fecunda observación sobre el quehacer científico. Caracterizada como una antropotécnica ejercitante, la ciencia adquiere a través del concepto articulado de ejercicio una perspectiva nueva para su consideración.

Husserl y Sócrates aparecen como los filósofos que representan una profunda intención de conjunción entre verdad y filosofía más allá de la teoría. Las condiciones de posibilidad del comportamiento teórico se despliegan mediante el concepto de epojé, por medio del cual el autor construye su interpretación de este fenómeno. Y, finalmente, a través de la inquietante sentencia de Sócrates según la cual de lo que se trata para el verdadero amante de la sabiduría es de estar, ya en vida, tan muerto como sea posible (filosóficamente hablando, por supuesto), llegamos al reverso del proceder científico, promotor de conocimiento.

«A Catalunya l’esforç per a arribar a crear un llenguatge literari que es diferenciés del llenguatge vulgar, ha estat més feixuc que als altres països veïns, com França o Castella. Primerament els catalans haguérem de purificar la nostra llengua dels mots estranys que la desfiguraven; després hem hagut de controlar aquests mots fins aconseguir donar a la nostra llengua el caràcter normal que té avui.

La nostra ambició màxima, però, ha d’ésser estilitzar-la i fer-ne un idioma tan perfecte, si és possible, com l’idioma francès, que tots admirem. Això no és cosa de deu, vint ni cinquanta anys, i penseu que França ho ha aconseguit després d’una tradició literària molt antiga; i per arribar a aquest cim, calen moltes generacions i cal, sobretot, que la cultura s’hagi filtrat en tots els estaments socials d’un poble». Han passat deu, vint i cinquanta anys. S’haurà estroncat aquest esforç de què ens parlava el mestre?

Pompeu Fabra.

«Llenguatge literari i llenguatge parlat”, 4. VII. 1932. Extret D’OC IX, 382 Piccolomini

C.P.

Pompeu Fabra Obres Completes. Vol.8 Proa, 2013 pvp: 40 €

Muerte aparente en el pensar Siruela, 2013 pvp: 17.95 €

David Foster Wallace Todo y más

Para neófitos: ante todo, no tengan miedo de esta historia de las matemáticas en mayúsculas. Su autor es poseedor de un talento grandioso que hace posible no solamente entender los episodios más interesantes de la ciencia matemática, sino que además consigue que sea un placer. Y, para aquellos más avezados en materia de números, advertirles que cada tema contiene una gran cantidad de información técnica y fascinantes explicaciones que enriquecen el alcance de las teorías

Todo y más RBA, 2013 pvp: 20 €

la central

/ juny 2013

y, que por ser opcionales para el lector, abren el texto a diversos niveles de comprensión.

Con el infinito como horizonte, David Foster Wallace traza un apasionado mapa de los descubrimientos de los grandes genios y su maravilloso poder de abstracción.

Cristina Pérez

21

assaig

Ombra mai fu Elogi de la verdura romàntica

François Flahault El crepúsculo de Prometeo Friedrich Wilhelm Joseph Schelling Clara, o sobre la vinculació de la natura amb el món dels esperits Adesiara, 2013 pvp: 20 €

proposta

Per aquestes latituds europees resten poques avingudes que no estiguin sembrades de pestífers i malaltissos plataners. Xerxes, almenys el de Händel, no sabia el que es deia quan cantava les bondats d'aquest vegetal.

Ara que al cel predomina el Bover, ens sorprèn gratament la fragància salutífera d'un til·ler al vespre, quan ja fosqueja. La seva olor embriagadora ens convida a una promenade per l'imaginari de l'amor romàntic.

Els amors patris ocorren a la sombra de una sombrilla de encaje y seda, potser perquè per ací no hi ha gaire varietat d'ombres ni de frondes. Per poc, però, que viatgem cap al nord, ins Grüne, trobarem nombrosos amors, bé feliços, bé atziacs, de què el til·ler és testimoni únic, privilegiat i confident. Pensem només en el malaurat Coleridge, assegut sota un til·ler, composant el seu This lime-tree bower my prison.

Entre els alemanys, gent que disposa d'un erari poètic incomparable i té el sa costum de musicar-ho tot, podem comptar famosos til· lers, immortalitzats pel vers i pel cant a l'obra d'il·lustres parelles. És el cas del Minnelied de Tieck-Mendelssohn, o del meravellós Der Lindenbaum de Müller-Schubert, d'importància cabdal a La muntanya màgica.

Ara bé, el millor dels músics poetes alemanys, Gustav Mahler, corona el cicle del company errant amb una marxa tenebrosa en el registre i fúnebre en el ritme. Els dos ulls blaus són dolor i turment. En aquest moment d'angoixa i desconsol, apareix misteriosament un til·ler en el camí del viatger. Les seves flors odorants, com l'aigua del Leteu, li atorguen el do de l'oblit i el naixement d'una nova felicitat on tot es confon i es resol harmoniosament, tot, amor, dolor, món i somni. ¿Podrem trobar mai cap símbol semblant en el nostre camí urbà?

«Si uno no se ha visto rodeado de agua por todas partes, no tiene ningún concepto del mundo ni de su relación con el mundo», anota Goethe en algún lugar de Italia. La tarea aquí emprendida por Flahault propone una mirada a esa inconmensurable cavidad oceánica del corazón humano que retiene a ese titán Prometeo que, irresponsable, viril y vanidoso, se cruza de brazos frente a un mundo atónito. Esboza Flahault una suerte de genealogía de lo que considera el ideal prometeico –del cual participan tanto Jesucristo y Karl Marx como Milton Freedman– para presentar dos encarnaciones paradigmáticas: la versión sublime del romántico Julio Verne y la visión ultraliberal de la escurridiza Ayn Rand.

Se atreve el autor, en la cuarta y última parte, a señalar los errores del espíritu prometeico ofreciendo si no la extirpación del mismo, sí un cierto mensaje consolador y emancipatorio. El deseo de escapar de la condición humana –dice ahora– forma parte de la condición humana. Acabáramos. En cualquier caso, resulta tonificante la visión de paralaje de esta contribución a la historia de la desmesura (sic), no sólo por la agilidad del discurso y la generosidad de sus propuestas de lectura, también porque uno cierra el libro, mira el mundo que le envuelve y se da cuenta de que sigue rodeado de agua por todas partes.

Narcís Comadira Càntic dels càntics de Salomó Fragmenta, 2013 pvp: 16 €

Alain Corbin La douceur de l'ombre Fayard, 2013 pvp: 25.60 €

Juan Miguel Santiago

David George Haskell The forest unseen Viking Press, 2012 pvp: 25.75 €

El crepúsculo de Prometeo Galaxia Gutemberg, 2013 pvp: 22 €

Piccolomini

VVAA La botanique de Rousseau Presses Universitaires de France, 2012 pvp: 41.15 €

Sergio Rossi Un viaje por la Antártida Tusquets, 2013 pvp: 19 €

22

art i arts escèniques

Alfred Brendel

Thomas Mann Richard Wagner y la música Debolsillo, 2013 pvp: 9.95 €

De la A a la Z de un pianista

Christian Thielemann Mi vida con Wagner La Fábrica, 2013 pvp: 30 €

Odilon Redon A sí mismo. Diario 1867-1915 Elba, 2013 pvp: 21 €

Chema Madoz Ars combinatoria La Fábrica, 2013 pvp: 30 €

Antonio Miranda Arquitectura y verdad Cátedra, 2013 pvp: 18 €

avançament

Interpretación I Hablando en términos generales considero la interpretación como una especie de sala de espejos deformantes. Percibimos algo.

Esa percepción ya es una interpretación. Si somos conscientes de este hecho, estamos interpretando lo interpretado con cierta dosis de curiosidad.

Consideremos un cuadro, como por ejemplo el denominado Los tres filósofos, de Giorgione, que está expuesto en Viena. Algunos de nosotros se concentrarán en la pura pintura, en la maravilla de color y de composición, en el equilibrio y en la profundidad espacial. Otros se preguntarán: «¿Quiénes son esas personas? ¿Por qué habrían de ser filósofos? ¿Qué representa este cuadro?».

A su vez otros buscarán referencias en la época en torno al año 1500. ¿Qué significado tiene la mujer desnuda en La tempestad de Giorgione o en el Almuerzo en la hierba de Manet? ¿Hay en esos cuadros algún enigma de significado oculto? ¿Una imagen onírica? ¿Fantasías masculinas? ¿Provocación?

Sucede algo diferente en la música. Un cuadro, una escultura, incluso una novela están ahí, existen. Podemos examinar el objeto, dar vueltas en torno a la escultura, leer el libro. También pueden leerse las partituras y escuchar mentalmente la música en esa lectura, pero somos una minoría quienes estamos capacitados para tal labor. De ahí que la música sea «ejecutada» por intérpretes. Nos percatamos del parentesco que tiene con el teatro. Paul Klee decía de sí mismo que era «una compañía de teatro completa, una orquesta dramática al completo». Intentemos imitarle.

Algunos intérpretes opinan que la música adquiere vida cuando se la hace sonar.

No, vive ya en gran parte en la partitura, pero duerme. El intérprete debe despertarla o, para decirlo más cariñosamente, darle vida con un beso.

Intérprete Que los seres humanos estamos hechos de contradicciones es algo que se sabe desde mucho antes de Hegel. El intérprete es un buen ejemplo. Toca para el compositor y al mismo tiempo para el público. Tiene una visión panorámica de toda la pieza y la hace surgir al instante. Sigue un plan y se deja sorprender al mismo tiempo. Se domina y se olvida de sí mismo. Toca para él y al mismo tiempo para el último rincón de la sala. Impresiona por su presencia y, cuando la suerte le es propicia, se disuelve al mismo tiempo en la música. Es un soberano y un sirviente. Es un convencido y un crítico, un creyente y un escéptico. Cuando sopla el viento adecuado se produce la síntesis en la interpretación.

Según una antigua definición, los retóricos deben enseñar, conmover y entretener. El intérprete es un retórico. Debe dar normas al público sin menospreciarlo. Debe conmovernos pero sin ponernos sus sentimientos en bandeja. Y no debe temer ser frío, ligero, cómico e irónico cuando la música se lo exige.

Propera publicació: setembre de 2013

De la A a la Z de un pianista Acantilado, 2013 pvp: por definir

23

art i arts escèniques

En el curs del temps

Jean Luc Nancy La partición de las artes Pre-textos, 2013 pvp: 20 €

convidat

Qualsevol que es consideri un bon aficionat a l’òpera coneix aquell moment del primer acte de Parsifal –la darrera òpera de Richard Wagner– en què Gurnemanz, el més ancià del cavallers que custodien el Greal, explica al jove i ingenu protagonista, mentre el condueix cap a l’interior del temple, que aquí el temps es converteix en espai (Zum Raum wird hier die Zeit, en l’ambigua expressió alemanya). Entretant, el decorat es va transformant al voltant dels personatges que, pràcticament immòbils, veuen com el món es metamorfosa.

Que l’òpera de Wagner s’estrenés el 1882, pocs anys abans de l’aparició del cinematògraf, ens permet establir un parentesc entre les imatges en moviment i la idea de l’obra d’art total preconitzada pel músic alemany. En el fons, el cinema, estava a punt de lliurar-nos la possibilitat de desplegar el temps a través d’un relat que s’encarnaria en formes espacials. No han estat pocs els estudiosos del setè art que han emfatitzat el fet que els films proposen a l’espectador un viatge immòbil cap a l’interior d’un món escrutat en tots els seus racons i amagatalls; així se’ns ofereix la sensació d’observar els éssers i les coses en cada moment i des del millor punt de vista possible.

Si el pensament de Freud va revolucionar la nostra comprensió del món psíquic amb la noció de l’inconscient pulsional, el cinematògraf va fer el mateix amb les nostres maneres de captar el món perceptiu, tant òptic com acústic. Com apuntà Walter Benjamin, això només fou possible perquè, a diferència del que succeïa en temps passats amb el mag i el pintor, capaços ambdós de mantenir-se a una «distància natural» de les dades que manipulaven i de produir una «imatge total” dels esdeveniments amb els quals interactuaven, la càmera cinematogràfica, com un cirurgià, és capaç «d’enfaristolar-se amb profunditat en la textura de les dades» , produint «una imatge trossejada en parts que s’uneixen segons una llei nova» .

Gràcies a la capacitat del cinema per descompondre i recompondre la realitat visible a través de la multiplicació de punts de vista, l’home del segle XX va veure augmentar els seus àmbits d’acció de tal manera que passaven a ser susceptibles de sotmetre’s, tots ells, a l’implacable escrutini de l’ull mecànic. El que el cinema portava a escena era, ni més ni menys –altra vegada en paraules de Benjamin– la possibilitat de «fer primers plans del nostre inventari, subratllar detalls amagats dels nostres estris més corrents, explorar entorns trivials sota una guia genial de l’objectiu» (les cometes són meves).

Per això, continuarà Benjamin, el cinematògraf ens ofereix la possibilitat d’alliberar-nos del «món carcerari» en el qual vivim i, quan «semblava que els bars, les nostres oficines, els nostres habitatges moblats, les nostres estacions i fàbriques ens tenien empresonats i sense esperança» , ha aparegut per tal de permetre’ns «emprendre, entre les seves runes disperses, viatges d’aventures”.

J.F. Yvars La ardilla de Braque DeBolsillo, 2013 pvp: 14.96 €

Miguel Cane Pequeño diccionario de cinema para mitómanos amateurs Impedimenta, 2013 pvp: 23.95 €

Santos Zunzunegui

Federico Fellini La dulce visión Gallo Nero, 2013 pvp: 12 € Santos Zunzunegui Lo viejo y lo nuevo Cátedra, 2013 pvp: 14.99 €

Santos Zunzunegui La mirada plural Cátedra, 2008 pvp: 14.99 €

VVAA Salvador Dalí. Todas las sugestiones poéticas TF / Museo Reina Sofía, 2013 pvp: 49.90 €

24

art i arts escèniques

Fets escènics

Claudia Faci Construyo sobre el olvido Pliegos de Teatro y Danza, 2013 pvp: 5 €

Sobre els «Pliegos de Teatro y Danza»

Esteve Graset Velocidades y quietudes Pliegos de Teatro y Danza, 2012 pvp: 10.70 €

Angélica Liddell La desobediencia, hágase en mi vientre Pliegos de Teatro y Danza, 2008 pvp: 5 €

Elena Córdoba El amor y la herida. Expulsadas del paraíso Pliegos de Teatro y Danza, 2008 pvp: 5.36 €

Rodrigo García Versus. Dibujos Pliegos de Teatro y Danza, 2008 pvp: 5 €

la central

/ juny 2013

proposta

Vinculat al Teatro Pradillo des dels seus inicis, Antonio Fernández Lera és un dels referents de l’escena teatral madrilenya. Fou redactor de El Público i editor de Fases y Contextos, i és el responsable de les traduccions d’una infinitud d’autors entre els quals hi trobem Shakespeare (El Rey Lear, Trea, 2003).

Per damunt de tot escriptor, és també director de la Cia. Magrunyana des del 1998 i editor del projecte «Pliegos de Teatro y Danza» que aquest any celebra els 50 títols publicats.

Per a Fernández Lera la paraula és la matèria a la qual s’hi han de buscar les dimensions necessàries perquè comencin a succeïr coses sobre l’escena. Aquesta recerca es podría aplicar també a la col·lecció «Pliegos de Teatro y Danza», veritables documents escènics. «Los “Pliegos” nacieron como un objeto y un acto de complicidad. Un deseo de acompañamiento de la creación contemporánea». Els «Pliegos» recullen un compromís i són testimonis còmplices del procés de l’art escènic: «La creación escénica, basada entre otras cosas en el tiempo, se disuelve en él y el efímero papel sigue ahí, para quien lo quiera. Los Pliegos están vinculados a realidades escénicas, no a obras dramáticas como tales o como literatura "independiente" de la escena».

Els autors Elena Córdoba, Mónica Valenciano, Carlos Marquerie, Fernando Renjifo, Rodrigo García, Angélica Liddell, Elisa Gálvez i Juan Úbeda del malaguanyat El Canto de la Cabra, Sarrió, Fresneda, Faci, Giménez y Fidalgo, entre d’altres, acompanyen els seus textos amb dibuixos, fotografíes, converses i textos sobre els autors. Aquest és el cas dels dibuixos de Marquerie, els de Rodrigo García o un text sobre l’obra de l’escultor Juan Muñoz a Tiempos como espacios de Fernando Renjifo.

Teatre i dansa es donen la mà a «Pliegos» posant en qüestió els límits de la paraula i de l’acció, així com la possibilitat d’un sentit uni-

tari: «me cuesta pensar en términos de literatura dramática. Puedo entender de géneros, pero prefiero no hacerlo. Me interesa el teatro que tiene más que ver con todas la artes y con la sustantividad de lo escénico. No sé si lo que escribe gente como García, Marquerie y otros autores de los Pliegos es teatro, es danza…».

Esteve Graset En paraules de Fernández Lera: «Esteve Graset es fundamental en la creación teatral del siglo XX y el libro Velocidades y quietudes es una deuda conmigo mismo. Es un pequeño libro que Esteve dejó terminado y listo para publicar antes de morir en 1996. Mezcla muy personal de información, textos para la escena y diario de todo el proceso final de su vida, su batalla contra la enfermedad y la muerte.

Su ausencia me provoca todavía lágrimas de ira. Creo que cualquier persona que pretenda crear desde su propio ser, con libertad, sin repetir fórmulas manidas ni académicas, debería conocer este pequeño libro».

Els autors de «Pliegos» comparteixen amb Graset el desig de canviar alguna cosa de la seva vida i en la vida dels demés; el desig de trencar la rutina i acabar amb la mandra mental i, encara que es podria pensar que defensen un tipus molt concret de teatre, Fernández Lera insisteix: «Los Pliegos no defienden nada, solamente muestran algo que existe y que seguirá existiendo: el rescoldo como un elemento del fuego». Èlia Llach

25

art i arts escèniques

Escenaris de teatre

Marcos Ordónez Un jardín abandonado por los pájaros El Aleph, 2013 pvp: 20 €

Microdiccionari parcial

convidat

Grec Sento la paraula «Grec» i salivo una imatge cretàcica, gentilesa del director Juan German Schroeder (q.e.p.d): «El Grec el vam obrir l’actriu Mercedes de la Aldea i jo. El maig del 52, la Mercedes havia muntat Èdip Rei, protagonitzada per Lluís Tarrau, al pati de l’Hospital de la Santa Creu, amb el meu assessorament.

La versió era de Leopoldo Longhi i la música de Mestres Quadreny. Molta gent es va quedar amb les ganes d’entrar, així que vam decidir reposar-la en un aforament més ampli. El Grec estava tancat des d’abans de la guerra.

Era una runa, un forat negre que no interessava a ningú. Quan vam demanar els permisos, ens van mirar com si fóssim bojos, però ens els van donar. En poques setmanes havíem encalcinat les parets, improvisat uns camerinos, netejat les runes de les grades i l’escenari, i el 6 de juliol, a les set de la tarda, per tal d’aprofitar al màxim la llum natural (no ens quedaven diners per als focus), vam presentar la funció.

Va ser un èxit absolut, fins al punt que l’Ajuntament va fer-se càrrec de la re-inauguració oficial del recinte, que tingué lloc, de nou amb l’Èdip Rei, el 21 de setembre. Però no sembla que ningú es recordi de tot això».

Avinyó Els meus primers anys allà van ser una bogeria, d’una voracitat contínua: teatre per tot arreu, nits insomnes, incendiades. Més tard em vaig cansar del teatre francès i de les motos centreeuropees que ens volien vendre cada any, però qui no hi hagi estat mai, podrà sentir la mateixa rampa iniciàtica. Advertències: l’off és inabastable i la Cour d’Honnoeur és el lloc més incòmode de l’univers. El clima és feroçment altibaixònic: dies que freguen els 40 graus (les muralles, blanquíssimes, conformen una olla perfecte, un paravent reflectant) i nits en les quals el mestral comença a bufar, i de cop la temperatura es converteix en alpina, reparteixen mantes als espais oberts

i les platees semblen camps de refugiats. El millor era (no sé si encara és) la reivindicació dels espais: la cantera Callet que va acollir el Mahabharata de Peter Brook, la mansió dels afores que es va convertir en residencia de Les tres germanes, els claustres de Carmes i Celestins, la capella Penitents Blancs, la cartoixa de Velleneuve i un llarg etcètera.

Londres «A l’estiu no hi ha teatre», us diran. Mentida podrida. El teatre a Londres no es para mai.

I a l’estiu segueix sent abundant perquè es nodreix de turistes. Ara que la lliura està a la baixa, és un bon moment per anar fent reserves. Això sí, les entrades són cares, sobretot al West End: el lloguer dels teatres és prohibitiu i els musicals són pous sense fons.

Atents també a les programacions «obertes» (a Regent’s Park, a l’Inside Out del National).

Per descobrir: el Menier Chocolate Factory, al costat de l’estació de London Bridge i molt a prop de la Tate Modern. Ofereixen packs de sopar i funció a preus decents. Una altra recomanació: el Sheekey Oyster Bar, a St. Martin’s Court: sofisticat, art déco, amagat, tranquil.

No és precisament barat (res és barat, a Londres), però tampoc és brutalment car. I tanca a les dotze de la nit.

Edinburg D’acord, molt bé el festival, però heu de saber dues coses: a) els seus habitants no parlen anglès, parlen edinburguès, un idioma arcaiccríptic, especialment inventat per desconcertar el visitant, i b) hi ha un luxós hotel als afores, amb paons reials al jardí, que s’aixeca, tipus Poltergeist, sobre una ossera de la Gran Guerra. Allà hi vaig tenir els malsons més salvatges de la meva vida, és a dir, que no ho recomano, a menys que us vingui de gust el teatre mental, facció Dragon Khan oníric.

Marcos Ordóñez

Marcos Ordónez Telón de fondo El Aleph, 2011 pvp: 15 €

Marcos Ordónez Turismo interior Lumen, 2010 pvp: 19.90 €

Peter Brook (prólogo de Marcos Ordónez) El espacio vacío Península, 2012 pvp: 15.90 €

Xavier Albertí Carrer i escena. El Paral·lel, 1892-1939 Viena, 2012 pvp: 21 €

26

infantil i juvenil

Anna Carretero, Marcela Hattemer i Anna Purroy Motxilla 100% cotó amb il·lustracions de Madeleine Robinson Coq en pâte , 2013 pvp: 35.80 €

Barret de platja 100% cotó amb il·lustracions de Madeleine Robinson Coq en pâte , 2013 pvp: 15 €

Virginia Lorente Les meves cases favorites

Mironins Mironins ens permet aproximar-nos a l’obra de Joan Miró d’una manera divertida i educativa.

Es tracta d’un llibre-joc en què uns personatges fugits d’un quadre, els mironins, ens expliquen la biografia de l’artista a través d’exemples i de propostes diferents, ja sigui una idea per pintar o un joc d’observació. L’ampla trajectòria artística de Miró permet observar una gran diversitat de tècniques, com el collage, i aprendre del poder de la imaginació d’un artista que veu formes en els núvols i escales que separen el món real del món dels somnis.

Aquest llibre ofereix les eines perquè nens i nenes a partir de tres anys coneguin un gran artista del segle XX, la seva trajectòria i algunes de les seves obres.

Meritxell Ral

«Una teulada triangular, finestres quadrades, una porta al mig… i una xemeneia! T’ensenyaré que una casa pot ser molt més, pot ser toooooooot allò que vulguis…» Així ens convida el Modulor de Le Corbusier a visitar les seves cases favorites. Premi Serra d’Or 2013, categoria juvenil de coneixements, Les meves cases favorites acosta el món de l’arquitectura contemporània als més joves. Visitem amb el Modulor algunes de les cases més emblemàtiques de l’arquitectura del segle XX com la casa Fallingwater de Frank Lloyd Wright, la vil·la Mairea d’Alvar Aalto o la casa Farnsworth de Mies van der Rohe. Després d’una visita tan il·lustrativa com divertida imaginem com seria una casa a la lluna, en un penya-segat o enmig d’un bosc… Deixem volar la imaginació i fem d’arquitectes dibuixant la nostra pròpia casa!

Sílvia Aymí

Cullera-joguina de fusta Donkey Creative Lab, 2013 pvp: 13.55 €

Mironins Gustavo Gili, 2013 pvp: 9.90 €

Les meves cases favorites Virginia Lorente, 2013 pvp: 15 €

Janosch

Vamos a buscar un tesoro

Vamos a buscar un tesoro Kalandraka, 2013 pvp: 15 €

la central

/ juny 2013

El pequeño Oso y el pequeño Tigre salen en busca de lo mejor del mundo. Y, para nuestros amigos, lo mejor del mundo es encontrar un gran tesoro de monedas y hacerse ricos, para poder cocinar fantásticas truchas con eneldo y no tener que comer más coliflor con mantequilla.

Juntos vivirán penas y alegrías y, para su sorpresa, encontrarán otros tesoros que no habían imaginado. Atravesando mares y bosques frondosos conocerán al león de los pantalones azules que les guiará hasta un burro viajero llamado

Mallorca, para quien lo mejor del mundo siempre está en la lejanía y esta nunca queda donde está uno; también a un topo feliz que piensa que lo mejor del mundo es tener buen oído. Con esta pareja de amigos, al igual que en su día le ocurriera a Arnold Lobel con sus Sapo y Sepo, Janosch consiguió fama mundial como ilustrador infantil. El mensaje está lleno de una sabiduría y un conocimiento que delimitan muy bien un estilo marcado por la emoción, la ternura y la calidez.

Susana Sánchez

27

infantil i juvenil

Arthur Conan Doyle e Iban Barrenetxea

Màriam Ben-Arab Jardineria fàcil per a nens

La liga de los pelirrojos Bosses de tela d'estels de kitesurf reutilitzada Demano, 2013 pvp: 27.75 €

La liga de los pelirrojos es un relato ilustrado para jóvenes y adultos que nos narra una aventura del famoso personaje de Conan ­Doyle, Sherlock Holmes.

Este clásico de intriga nos cuenta el extraño caso del señor Jabez Wilson, un hombre que, alentado por su empleado Vincent Spaulding, ve una oportunidad de mejora económica en una insólita oferta de empleo sólo apta para pelirrojos. Ocho semanas después de ir cumpliendo con su trabajo de copiar la Enciclopedia Británica, el señor Wilson llega a la oficina y ve que ha sido clausurada. Ante estos hechos tan característicos, decide visitar a Sherlock Holmes para que descubra qué se esconde detrás de La liga de los pelirrojos y el porqué de este trabajo tan poco común.

Una vez más, una narración clásica nos sorprende por su simplicidad y corrección en un caso que sólo Sherlock Holmes y Watson son capaces de resolver.

Amb el llibre Jardineria fàcil per a nens, els infants a partir de 6 anys podran fer-se una idea de com crear un veritable jardí on fer créixer el que més els agradi (flors, hortalisses, plantes aromàtiques,…). Hi trobaran informació útil sobre les plantes i el seu funcionament, idees sobre cultiu ecològic i manualitats per a personalitzar de manera divertida el seu propi racó verd; tot plegat, acompanyat d’il· lustracions divertides i explicat amb un llenguatge senzill.

La idea és que amb aquest llibre els més petits aprenguin nocions de jardineria i ecologia i que, al mateix temps, entenguin la importància de respectar les plantes i ­cuidar-les, divertint-se i aprenent a fer-se respon­sables.

Kit de manualitats Cosas buenas para niños Seedling, 2013 pvp: 23.80 €

Eloise Barighini

Meritxell Ral Kit de manualitats Colorea el mundo Seedling, 2013 pvp: 21.30 €

La liga de los pelirrojos Anaya, 2012 pvp: 12 €

Jardinería fàcil per a nens Larousse, 2013 pvp: 9.95 €

Marianne Dubuc i Mathieu Lavoie Però papa!

Dins de la literatura infantil podríem parlar del subgènere «pares que volen anar a dormir ja, d’una vegada per totes», llibres on es narra el drama de posar la canalla a dormir, la desesperació paterna davant la desobediència infantil al statu quo imperant, abans de les nou tots als llit!

Però papa! reprèn aquesta idea que ja havíem pogut llegir en llibres com La campeona mundial de mantenerse despierta (Jimmy Liao, ed. Barbara Fiore) o bé en Hi ha un cocodril sotal el llit (Mercer Mayer, ed. Corimbo), on

­també es fa referència al concepte de la por a la foscor.

De la mà d’un adorable papa ximpanzé, una mica despistat però amb més paciència que un sant, aquest conte narra les peripècies d’aquest pare per aconseguir crear l’ambient ideal a l’hora de posar al llit les seves dues cries.

Amb un text simpàtic i sobretot amb el traç senzill i encantador de Marianne Dubuc les pàgines es van omplint de detalls, del no res fins al punt de llum, per a no tenir por.

Noemí Jiménez

Però papa!

Juventud, 2013 pvp: 10.50 €

28

la central

/ juny 2013

miscel·lània

A.A. V.V.

29

Sara Fanelli

Ciència i xocolata

The onion's great scape Hugh Fearnley-Whittingstall The river cottage fish book Ten Speed Press, 2012 pvp: 39.30 €

Els asteques van rebre la planta del cacau de la serp emplomada i molts segles després, a Catalunya, es consumeixen més de tres quilos de xocolata per persona i any. Tal i com ens explica aquest llibre, la xocolata agrada al 90% de la població, però tot i així no en sabem gaire cosa. En aquest llibre editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona, vuit professionals de la química, la nutrició, la història, la física o la biologia vegetal aborden i ens expliquen des de la seva especialitat, de manera rigorosa i entenedora, tot el que envolta el món de la xocolata, des d’aspectes més científics fins a anècdotes i curiositats històriques o comercials. Petita obra de divulgació interdisciplinària, molt adient en aquests temps en què, qui més qui menys, s’atreveix a embrutar cullerots i motlles.

Sílvia Aymí

La multipremiada Sara Fanelli no ho pot evitar: amb la seva creativitat desbordant i una gran mescla de tècniques crea llibres meravellosos.

Fanelli dibuixa, pinta, fotografia, taca, escriu i maqueta els seus llibres i sempre ens explica alguna cosa més que un conte. Aquesta vegada el repte que ens proposa és el de salvar una ceba de ser bullida. Aquesta ceba amiga es troba en perill i l’única manera de salvar-la de l’olla és contestant totes les seves preguntes: com és la nostra vida, com veiem les coses i com és el món que ens envolta… Preguntes que no tenen només una resposta, sinó mil…

Com les mil capes de la nostra amiga, la ceba.

Si l’ajudem, arribant al final, podrem alliberar-la i descobrirem la gran sorpresa que amaga aquest fabulós llibre objecte, de la mà de la primera il·lustradora guardonada amb el prestigiós premi de la Royal Designers for Industry.

Ricardo Cavolo y Mario Suárez Cocina Pop Lunwerg, 2013 pvp: 17.95 €

Louis Eguaras 101 cosas que aprendí de la escuela de cocina Abada, 2012 pvp: 14 €

S. A.

Ciència i xocolata Universitat de Barcelona, 2013 pvp: 18€

The onion's great scape Phaidon, 2013 pvp: 19.95 €

Gaspatxos i sopes fredes A alguns llocs hi posen molla de pa seca remullada; a d’altres, utilitzar un robot de cuina o fins i tot una vareta elèctrica es considera delicte, s’ha de picar a mà i morter. Si preguntes per les proporcions de vinagre, all i oli veuràs com cada casa té les seves pròpies regles inamovibles.

Qualsevol plat popular que hagi gaudit d’èxit té mil i una versions. I el gaspatxo és el plat fred amb més èxit d’aquestes contrades. Sopa freda, salsa o beguda. Tapeta, entrant o acompanyament. Tant és com es defineixi o s’utilitzi, el

gaspatxo és un menjar versàtil i deliciós que ha tingut una descendència fructífera.

Al final es tracta d’emulsionar un mitjà aquós en un altre d’oleaginós: les motes d’oli més voluminoses i lentes que les molècules d’aigua retindran el moviment d’aquestes i aconseguirem un resultat dens i untós. A partir d’aquí, la imaginació de l’ésser humà cuiner: des del gaspatxo de llamàntol al salmorejo de maduixots; vermells, verds, grocs, blancs, rotunds o subtils. Bon profit i feliç sobredosi de vitamines.

Nacho Borraz

Ramón Oró. Cremas y sopas frías Prensa Universitaria, 2012 / pvp: 3 € Martine Lizambard. Gazpachos Timun Mas, 2013 / pvp: 3.90 €

30

inclassificats

Los libros de Viaje a la Luna

L'esclavitud de la imatge, l'anorreament del gust

de Georges Méliès

Todo se remonta a 1865, año en el que Jules Verne publica en el Journal des débats politiques et littéraires la novela De la Terre à la Lune. 37 años más tarde, y basándose en ese relato que por primera vez analizaba la problemática para alcanzar la luna, Georges Méliès estrena su 23ª película: Le Voyage dans la Lune. Méliès se inspira, además de en el texto de Verne, en dos obras más: por un lado, la ópera féerie Le Voyage dans la Lune de Jacques Offenbach, estrenada en 1875; por el otro, en Los primeros hombres en la luna, de H.G. Wells, escrita solamente dos años antes de rodar el filme. De la primera extraería la estética y gran parte de la historia; de la segunda, la visión de los selenitas que aparecen a media película.

Con estas obras surge un nuevo género que resultará prolífico tanto en el cine como en la literatura: la ciencia-ficción. Si bien la paternidad del género literario por parte de Verne parece ser discutida (algunos la remontan a Shelley, otros la retrasan hasta Asimov), la de Méliès en relación al cinematográfico resulta indudable. Y, aunque no es el primero en usar los efectos especiales, sí es el primero en explotarlos. Méliès inaugura una nueva senda en la historia del cine: de él nace lo espectacular, los efectos especiales, Hollywood si queréis, enfrentándose a la concepción testimonial del cine de los Lumière. Donde los hermanos documentaban, Méliès inventaba. No resulta casual, entonces, que Le Voyage dans la Lune acabe convirtiéndose en la imagen icónica del cine, como si la capacidad inventiva e imaginativa –trucajes, fantasía, juegos ópticos, etc.– propia del creador constituyera la esencia ontológica de la cinematografía.

Méliès fue, ante todo, un ilusionista: un hombre del espectáculo que usó el recién inventado artilugio para continuar maravillando a su público, sin perseguir objetivos artísticos. Aún así, su capacidad a la hora de experimentar con el lenguaje cinematográfico y buscar sus propios límites para descubrir nuevas formas de narrar lo emparenta con alguno de los escritores más experimentales: Queneau, Cortázar, Apollinaire…

Elena Martín

Georges Méliès Georges Méliès. Vida y obra de un pionero de cine Casimiro, 2013 pvp: 7 €

la central

/ juny 2013

convidada

A la televisió, un anunci de bombons omple la pantalla; seductors, gairebé indecents, ens obliguen, talment fóssim un gos de Pàvlov, a aixecar-nos del comodíssim sofà i ens envien com autòmats a obrir l’armari de la cuina.

Passem pel davant d’una pastisseria i uns abellidors pastissos de xocolata, tan brillants que ens hi podem emmirallar, ens criden des de l’aparador. Sucumbim.

No cal anar a petar al poder demoníac dels dolços; també ens subjuguen les fruites, perfectament arrenglerades com si formessin files en l’exèrcit rus. Talment com el seu grup de soldats, tota la fruita és homogènia, brillant, encerada, per atraure al vianant.

Naveguem per la xarxa i saltironem, amb la bava regalimant, entre abellidores receptes fotografiades en entorns idíl·lics propis del countryside anglès, allunyats de les realitats sòrdides dels nostres pisos de l’extraradi.

Els llibres de cuina no gosen treure el nas al mercat si les receptes no tenen el recolzament d’una fotografia d’autor capaç de veure, a través del seu objectiu, molt més enllà d’una ceba, transformant-la en un obra d’art, digna de ser penjada en versió quadre al capçal del llit.

Als restaurants, els grans xefs dibuixen en un paper el plat que volen presentar a taula.

Fan un esborrany, en el qual destaquen les combinacions de color, els volums definits i les textures que fan que el plat tingui una harmonia que convenci el comensal. Els aliments han d’anar superposats, o alineats, o formant una figura; la salsa cau desmaiada de la meitat del filet, com si fos la capa d’ermini de la coronació del rei, les patates fan la coreografia a la carn i uns esquitxos de reducció de vinagre són la signatura del cuiner.

Ensenyo dues fotografies a una nodrida audiència. Es veuen dos plats. Un és un plat cuinat per un reconegut xef, l’altre és un plat de cuina tradicional. El tractament de la imatge és antagònic. Si la del xef és una fotografia ben enfocada, amb la llum que li escau,

un fons polit i mà de professional, la del plat de cuina popular és una fotografia feta sense mitjans ni interès. Demano als presents quin plat troben més bo. La resposta és unànime, els agrada molt més el plat de la fotografia del xef reconegut. Llavors, la meva pregunta cau com una llosa: els heu tastat? Per descomptat que no. Com es pot valorar el gust d’un plat per una fotografia? És com si diguéssim que no ens agrada la música d’una banda per la portada del CD, sense haver ni obert el precinte. Per què ens deixem seduir per la imatge d’una manera tan exagerada, fins el punt de perdre el criteri gustatiu, l’essència del plat?

La cuina catalana no té futur, perquè no té colors definits; són massa uniformes i el plat és amorf, no té una forma concreta i mai no és «net». No té futur, però tampoc té gaire present. Qui prefereix menjar un fricandó, una massa marronosa, a un preciós sushi, perfectament delimitat, rodó, amb tres colors definits i nets?

Potser va sent hora de tancar els ulls i obrir més la boca, intentar recuperar el sabor, sinònim del saber.

Ada Parellada

Ada Parellada Com fet a casa Cossetània, 2010 pvp: 19 €

Ada Parellada Dinars de tàper La butxaca, 2010 pvp: 8.95 €

31

inclassificats

Lectoròscop

Consultori De Mademoiselle Justine

Rodrigo Fresán

ARIES. Per falta d’espai (i de diners) et veuràs obligat a desprendre’t de bona part (de la part bona) de la teva biblioteca. Ofereixes, amb dolor, primeres edicions, volums signats, títols descatalogats. L’home que vindrà a casa teva per valorar-los –i que no s’assemblarà gens a Anthony Hopkins en aquella pel·lícula bibliòfila– et preguntarà, amb un somriure: «quant m’ha dit que em pagaria perquè me’ls emporti d’aquí?».

TAURE. Et regalaran el teu primer lector electrònic. Et relliscarà de les mans mentre llegeixes a la banyera. No moriràs electrocutat, però et sentiràs molt pallús i, de seguida, molt però que molt alleugerit de no haver-lo de fer servir més.

BESSONS. Somniaràs en el futur, amb la mort de César Aira. Superats els dies de funerals, els homenatges més o menys sentits, les diverses i merescudes reedicions, una autèntica i insospitada sorpresa: el tan prolífic escriptor argentí és l’únic escriptor de la història moderna que no ha deixat cap text inèdit, cap manuscrit pòstum, ni la llista de la compra, res de res.

«Ben fet», pensaràs quan et despertis.

CRANC. Llegiràs de nou La cartoixa de Parma i El roig i el negre, Madame Bovary i L’educació sentimental i Guerra i pau i Anna Karenina, per tornar a intentar clarificar quin és el millor títol de Stendhal, de Flaubert, de Tolstoi. Seguiràs sense decidir-te, cosa que justificarà una nova lectura, d’aquí uns anys, en un hospici d’allò més depriment. Però ¡ah!, aquestes novel·les que no s’acaben mai de llegir i rellegir…

LLEÓ. Deixaràs de contestar «Pedro Páramo» cada vegada que s’interessin per saber quin és el teu clàssic preferit. D’acord: és un clàssic. Però ja va sent hora que reconeguis que és l’únic clàssic que has llegit perquè és breu i perquè acostumes a anar de vacances a Mèxic, a Cancún, on (més val que t’ho vagis ficant al cap) no transcorre Pedro Páramo.

VERGE. La teva dona et regalarà una «mena» de manual de jocs sexuals inspirat en les Cinquanta ombres d’en Grey. No captaràs la indirecta i el canviaràs per una recopilació d’assajos de George Steiner. Passaràs mala nit: fuetejades i sogues, de les que

fan molt de mal i de les que estrenyen massa. I res de sexe, per descomptat.

BALANÇA. El teu fill de nou anys tornarà de l’escola amb una nota de direcció demanant als pares una contribució de 500 euros per alumne per tal de finançar la posada en escena de Victus d’Albert Sánchez Piñol a la representació de final de curs. Si la cosa surt bé, prometen, la inversió s’amortitzarà amb una gira per les diferents províncies durant l’estiu. Ah, d’acord, en aquest cas…

ESCORPÍ. Sentiràs un soroll estrany al teu pis. Com de rosegador mecànic. Davant la possibilitat de localitzar-lo i neutralitzar-lo, després d’haver provat de tot, trucaràs a l’oculista. Aviat seràs informat que el fantasma de Carlos Fuentes s’ha instal·lat a casa teva i que el soroll que sents és el de l’espectre mexicà escrivint i escrivint i escrivint. Però no t’amoïnis gaire: d’aquí a tres mesos et desnonaran per no pagar la hipoteca.

SAGITARI. Seràs un més entre els milions que s’assabentaran de l’existència d’un tal Dante i d’alguna cosa anomenada La Divina Comèdia cortesia del nou disbarat de Dan Brown. Felicitats. I no et preocupis: per aquestes dates, l’any que ve, ja ho hauràs oblidat, com una altra vegada vas oblidar el nom del pintor del quadre aquell d’una dona que somriu perquè ella, en realitat, és la dona de Jesucrist o alguna cosa semblant…

Era així, oi?

CAPRICORN. Un matí d’aquests, et pararàs davant l’aparador d’una llibreria per llegir el títol d’un best-seller: Si me preguntas si te quiero te pido por favor que antes de responderte me dejes consultar con mi brújula y mis padres y mi analista porque ya sabes cómo soy con estas cosas del corazón y de casualidad sabes en qué estación de metro tengo que bajarme para llegar a…

Al vespre, encara seràs allà, llegint el títol que no s’acaba mai. Més val que avisis la teva família, que els diguis que no arribaràs per sopar.

AQUARI. En una d’aquestes migdiades ridícules, fantasiaràs amb l’existència d’un espai dedicat a tu i només a tu. Un festival, una retrospectiva o, per què no, tot un museu. Però de seguida descobriràs que, més que

el contingut, l’únic que t’interessa del deliri, de l’al·lucinació en qüestió, és la botiga de llibres, regals, souvenirs, postals, objectes divertits. Signe dels temps. Per cert: el teu catàleg estarà ple de pàgines en blanc. I no per un defecte d’impressió.

PEIXOS. S’apropa l’estiu. I quin serà el G.L.G (Gran Llibre Gran) que compraràs per no llegir aquest 2013? Altres anys havies comprat Dickens, Montaigne, Wallace, Maupassant, Shikibu, Gibbon, Grossman, Chateaubriand, Mann, Boswell. Què tocarà aquest any? Casanova? Hardy?

El sempre postergat Proust? Una cosa és clara: els Grans Llibres Grans són com la pornografia, on mires tot allò que mai posaràs en pràctica. Però és tan excitant tenir-los a l’abast…

ARIES, TAURE, BESSONS, CÀNCER, LLEÓ, VERGE, BALANÇA, ESCORPÍ, SAGITARI, CAPRICORN, AQUARI I PEIXOS (I OFIÜC I CETUS).

Buscaràs i trobaràs sense problemes tots els teus llibres a internet. Els llibres que vas escriure amb la suor del teu front i amb les rampes del teus dits. Piratejats. Descàrrega gratuïta.

Visca la cultura per a tots junts ara, etc.

Recordaràs quan –en una altra era, en un altre planeta, no fa molt, bastant recentment– tot això de veure’t allà, clandestí i de contraban, et produïa una barreja d’orgull i gràcia. Ja no.

Mai més. Nevermore, va dir el corb.

Estimada Mademoiselle Justine, Acudeixo a vostè força perplexa. Tot i que no sóc molt amant dels clàssics, em trobo en una disjuntiva gastronòmica amb aires de tragèdia grega. Fa temps vaig descobrir el bàlsam del fet culinari. Cuino per amistat i per amor. No cuino res blau ni rosa per convicció i no utilitzo espectaculars cobertures edulcorades. Més aviat sóc de la tonyina o el turbó amb verduretes i sopes fredes.

Fa uns dies, vaig preparar un meravellós menú al meu amant i crec que en va quedar molt satisfet. El cas és que dos dies després va aparèixer amb un llibre que jo intuïa la miscel·lània gastronòmica de Schott o Gran enciclopèdia dels sabors, però va resultar ser el vell receptari de la seva difunta mare.

Apreciada Mademoiselle, hauria d’emular aquests guisats casolans? De mare, només n’hi ha una i de guisats, moltíssims; però d’amants sense traumes aparents ja no en queden gaires i jo no voldria quedar-me sense el meu.

Antimaleni

Estimada Antimaleni, No puc fer res més que elogiar el teu bon criteri pel que fa a les eleccions cromàticogastronòmiques.

I una dona amb tan bon gust no pot passar per alt la paraula clau de la teva història: DIFUNTA. El teu amant, és un petit Èdip?

I quin no ho és? Totes sabem que ells acostumen a tenir aquesta costum tan molesta.

Però mentre no s’aficioni a la ouija, estàs fora de perill. Si tot el que necessita perquè li recordis la seva DIFUNTA mare és que li cuinis algun d’aquells platets que el posen nostàlgic, endavant. Potser resulta que la bona senyora era una Carme Ruscalleda sense descobrir i acabeu xuclant-vos els dits, o el que sigui, gràcies a ella. Això sí, si algun dia et deixa anar la cèlebre frase «a la mare li quedava millor», li estampes l’Enciclopèdia dels sabors al cap i bon vent. Un Èdip, passa, però a un cursi llepafils més val treure-se’l de sobre el més aviat possible.

Estimats lectors, Us recomano la lectura de ¿Cómo debería ser una persona? de Sheila Heti, una novel·la que podria recordar a un còmic de fanzine o un reality-show. Una novel·la que ens parla de la confusió amb la qual ha de conviure la dona d’avui en dia, que en teoria gaudeix de totes les oportunitats però que acaba amb feines precàries, apartaments patètics i uns amants encara pitjors. ¿Cómo debería ser una persona? també es podria titular «Què hi fa una dona com jo, en un lloc com aquest?», cosa que personalment m’he preguntat unes quantes vegades. I, tot i l’aparent frivolitat de la història, el neguit i la recerca de respostes de la protagonista ens porten a reflexionar sobre el rol de les dones a l’actualitat.

Podeu enviar les vostres consultes a: mademoisellejustine@lacentral.com