Quadern de russia by Lluís Vilafranca

0. Contingut Diari de viatge 1. Diari del viatge 2. Curiositats Comentari previ per al lector 3. Un comentari previ Historia de Rússia 4. Rússia 5. La Rússia dels tsars 6. El tsar 7. Alexandre II 8. Nicolau II El Naixement de la Unió Soviètica 9. La Revolució Russa de 1917 10. Cronologia de la Revolució Russa 11. Cronologia del 1.917

Personatges importants de la Revolució 12. Lenin 13. L. Trotski 14. Karl Marx Fets i personatges rellevants de la Segona Guerra Mundial 15. La Batalla d´Estalingrad 16. Miquel Boixó 17. La Pasionaria 18. L´or de Moscou

Escriptors més importants 19. A. Puixkin 20. F. Dostoievski 21. L.N. Tolstoi Edificis Culturals més importants 22. L'Universitat de Moscou 23. El Museu de belles Arts Puixkin 24. La Biblioteca Estatal de Rússia 25. L´Alfabet Ciríl·lic 26. Com es pronuncien 27. El Museu Estatal d´Història 28. L´Acadèmia Russa de Ciències 29. El Conservatori de Moscou

30. Partitura (petita mostra) del “Llac dels cignes” Música i dansa 31. P.I. Txaikovski 32. F. Xaliapín 33. R. Nureiev 34. A.M. Paulova Teatres més importants 35. El Teatre Bolshoi 36. El Teatre Mariinski El museu més important 37. L´Ermitage Personatges rellevants 38. G.I. Rasputin 39. I.A. Gagarin 40. L.I. Iaixin Coses destacades 41. El Kremlin de Moscou 42. El Transsiberià 43. Extractes de “la guia del Transiberiano” 44. El tigre siberià 45. El llac Baikal 46. Els Magatzems GUM 47. La màfia russa 48. La Plaça Roja de Moscou Edificis religiosos principals 49. La Catedral de Sant Basili 50. La Catedral del Crist Salvador 51. L´església de la Resurrecció 52. Laura de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi 53. La Catedral de Sant Pere i Sant Pau Les icones 54. Icones religioses russes 55. Cóm es pintava una icona Ciutats més importants 56. Moscou 57. Sant Petersburg

Diari del viatge

1. Diari del viatge El 50è aniversari del nostre compromís JA HA ARRIBAT...i que millor que celebrar-ho amb un bon viatge acompanyats dels nostres fills Lluís i Jenn (per ordre cronològic)... RÚSSIA...ara ja no em dóna tanta impressió però quan era jovenet als russos ens els pintaven com marcians: de dos caps, ferotges...lògic, manava el Sisquet. Afortunadament “tot arriba” i a ell també... Moscou i Sant Petersburg, aquesta és la sorpresa que ens van donar els “nens”...

Dia 1. Una bona matinada, les dues, i no de la tarda. Preparats i carregats d’il·lusió...i maletes, agafem un autobús que ens deixa a la T1 del Prat... Ja som a Roma!, tinc una gran impressió i enveja el veure les pissarres que anuncien els vols de sortida i arribada que des de la Ciutat Eterna et porten directament a TOT el món...algun dia també des de casa...de moment fem “escales”. Roma, lántiga, léterna, encara no es veu, però les seves impressionats ruïnes SÍ, perquè láeroport està com quan vivia Neró, una KK. Léspera es fa una mica llarga, com sempre, però avui es distreta, especialment perquè recordem els “Rodeos” americans, ja que ens tenen separats dels ianquis, que des dáquí van directament a totes les principals ciutats del Tio Sam; Atlanta, Xicago, Nova York, Los Ángeles i més ciutats anunciades. El que em fa molta gràcia és el “xoc de cultures”, la europea i la nordamericana: nosaltres colors grisos, elegants, però una mica “tristos”, en canvi els dállà tot són “coloraines” que ni Van Gogh hauria somiat. Tenim DOS sentits tant diferents del ridícul en quant a anar pel món, però això s´ha de respectar com és natural, encara que...com ens veiem els dún costat i de láltre?...jo no sé que diran però molts, em recorden a Gabi, Fofó i Fofito.. Uns mesos abans els nens ens varen donar aquesta sorprenent invitació per celebrar el que el 6 de maig farà 50 years que lÁscen i un servidor ens vàrem comprometre a viure junts TOTA LA VIDA (que fort) de moment...recordordem les vuit del matí i em va dir que SÍ (això rima)...cap a Barcelona, aixecant el vol en busca dún millor futur...fa molt, molt de temps (com corre!) Estic ara, un dia abans del nostre aniversari sense poder dormir, és demà! però tot arriba...Estem a Moscou, a un hotel que és massa i després dún llarguíssim dia, a punt dánar-me al llit. Espero que tot vagi be; així acabo aquesta emocionada declaració, demà ja formal.

Dia 2. (al vespre): Quin dia!, un somni: sortida de “casa” a les 9,30 h. i tornada a les 19,30, DEU hores sense parar ni un moment! Ascen deu hores! a Catalunya té problemes per caminar-ne una i aquí...els miracles els feien abans a Lourdes, avui a Moscou, que contents. El METRO, una de les curiositats pels visitants, encara que per aquell que no ho coneix és una mica complicadet, però els nostres nens la toquen i amb un tres i no res, com si fóssim moscovites. La Plaça Roja, després de tres combinacions arribem a la seva alçada i que ens trobem a la sortida? Ni més ni menys que El Bolxoi!...Quina emoció, esperat, però no sabíem quan arribaria, doncs allà mateix, davant dels nostres nassos. Que gran, MOLT GRAN és TOT !...el mític Teatre i límmens espai que lénvolta...ens tornem MOLT petits. Caminant es veu com és la Ciutat; la Plaça Roja, gran...decepció, està tancada i es pot veure pels costats, però NO trepitjar-la, perquè???, doncs perquè cada 9 de maig és celebra lániversari de la Fi de la Segona Guerra Mundial i la preparen per la gran desfilada de léxèrcit amb els canons, míssils, i tota la maquinaria per...MATAR... quina celebració!. En comptes de celebrar el començament de la `pau, ens mostren aquests arsenals, que tenen guardats per fer-los servir...quan més aviat millor. El que el poble hauria de fer, així és com jo ho veig, és no acostar-se ningú, en comptes déstar presents com ninots figurants dúna pel·lícula. Som, els humans (permeteu-me) una colla de “tarats”, tantes coses que sabem fer i la principal que és viure i deixar viure en pau i harmonia, no hi ha manera, sempre el mateix, matar i matar, gana i gana, portats per uns quants llestos... i això ja fa temps... Be, avui es celebra aquí la Pasqua i per tant ous i “mones” també, encara que diferents aquí MOLT mones. Lésglésia catedral de Sant Basili es un monument?, Un decorat?, El que vulguis dir. La podem veure dáprop i fotografiar-la per tots els costats. Avui està núvol, aquell núvol “pasteta” que deixa el cel dáquell gris “tristón”. Llàstima, però encara així i encara que hem vist moltes vegades la seva imatge en fotografies, etc., quan estàs davant la pell es torna “gallinàcia”...Sant Basili...Suposo que aquest Sant devia fer coses molt bones aquí abaix perquè la caseta que li van construir...Penso, ja moltes vegades, mentre la recordo que diria, o que va dir, el nostre geni dén Gaudí. Aquí, per coloraines i formes no es van quedar en enrere, encara que el “nostre” va fer més que una construcció, va fer un pols amb la força de la gravetat, léquilibri, lóriginalitat. Les comparacions són odioses, però encara que no es puguin comparar SÍ que son dos miracles, la dÉlls i la Nostra.

Entrem a visitar un altre, no monument, però sí espectacular establiment; no és petit, com tot el que veiem és grandiós i té el nom de GUM, per fora un enorme edifici, crec que afrancesat, però que té unes mides..., per dins ho passes dállò més be, encara que de comprar alguna cosa “rien de rien” són preus estratosfèrics, com els del nostre Passeig de Gràcia: totes les marques internacionals “pijes” estan representades i, la veritat ni mires els preus, només fas una cosa, quedarte bocabadat de lo bé que séstà aquí dins, calentet i pots corre que no t´ho acabes...250 metres!, quasi tres camps de futbol!... i tres pisos dálçada. I això en dos espais paral·lels perquè al mig queda una amplada quasi com la de les nostres Rambles. El bo és que aquesta separació està coberta per una gran vidriera que recorda el carrer Fremont de Las Vegas, però sense “dibuixos”; Llum, colors, escalforeta, al carrer fa una mica de “rasca” i el que tots quatre estem MOLT dácord és el de visitar una extraordinària “boutique” de queviures, de queviures MOLT bé, amb una presentació per nosaltres mai vista. Per postres aquesta botigueta té una decoració clàssica, antiga, exquisida i unes dimensions que només podrien ser les dún camp de futbol. Sabíem que existia aquesta meravella, però de llegir-ho a veure-la...avui: Sant Basili, el Metro i GUM, no està gens malament!...els nens tan fresquets, però nosaltres “tocadets” però dállò, més feliços. Davant mateix del GUM hi trobem una església cristiana ortodoxa, sembla que molt antiga i estaven celebrant la seva missa, aquesta més divertida que la nostra, i plena de gom a gom amb molt de jovent que, al entrar, compren unes espelmetes i les encenen col·locant-les a uns crematoris al efecte...encens, càntics, aquests per uns capellans del que destaca la veu dún délls, una veu de baríton esplèndida que omplia tot el recinte i, segur, que ompliria la Scala milanesa: impressionant. Hem va fer molta gràcia el que el capellà major ens “fumava” als presents amb un botafumeiro petitet, amb tan mala sort, per ell, que sortien espurnes, com dúna soldadura, i al adonar-se va fer un salt enrere per no cremar-se el seu impressionant abillament..., tothom serio... però crec que per dins... Dubto que el lector pugui suportar tantes tonteries, però escric com ho vaig veure. Els que en saben ho fan dúna altre manera, segur. Arribant a casa anem al 7

nostre pis: planta tretze, planta “Executive” ???, resulta que aquesta planta disposa d´un bufet lliure on figura el seu horari: de 0 a 24 hores..., això serà veritat?, veurem al final que passa, però de moment... Demà el gran dia per nosaltres quatre. farà 50 anys que l´Ascen em va donar el SÍ...continuarà.

Dia 3. EL DIA DELS 50!.. Sé que és un dia com qualsevol altre menys...per casa nostra...petons, felicitacions, records del passat...i desitjos pel futur...Un bon esmorzar per començar a les 9 la nostre creuada particular. El Metro, ja com a casa: la línia carabassa, després la vermella i ens plantem ni més ni menys al davant de límmens Kremlin. El Mataronet va a comprar les entrades mentre que fa un airet dállò que conserva però amb un SOL...aquest avui NO podia faltar. Torna amb “careta”: “avui és tancat i l´hi hi preguntat si demà estaria obert i m´ha contestat no sé...pot ser que sí”...això és Rússia, no és Alemanya, ja veurem demà... Cap a la súper Biblioteca Lenin, diuen que la més gran del món. Està a la vora i arribem de seguida a visitar-la. Aquí sí, un empleat servicial i molt atent ens orienta: “Primer sortiu, per entrar després per aquí. A lésquerra, al edifici del costat, i trobareu el que és precís per entrar”. Unes senyores molt “ben” assentades, així els hi queda el..., ens faciliten línformació: 9

cal omplir un formulari per després presentar-lo a una altra senyora que també està ben... i amb el passaport a la mà ens donarà, per fi, un tiquet amb un número que correspon a una cabina i després... et lliuren un carnet plastificat per anar a la entrada principal...rapidíssim! Ja hi som i aquell senyor tan amable que ens ha atès primer, al donar-li la documentació ens dona el SÍ..., li donem com a premi a tan ben atesos un follet dels Castellers de Vilafranca i una bona explicació: moltes gràcies i a les dones un petó a la mà. Ja estem dins el Palau de la Cultura més gran del món!. Patrimoni de la Humanitat i mil coses més. La roba dábric i les motxilles cal entregar-les a un taulell i ens lliuren un recordatori per rescatar-les. El primer que veiem són uns espais siderals on arrenglerats uns mobles molt antics contenent caixonets plens de fitxes, cartolines omplertes a ma, i algunes a màquina déscriure: impressionant, milers o milions, després ens comenten que hi han aquí a dins 275 kilòmetres déstanteries que contenen tota classe de documents de consulta. Els mobles antics són entranyables fan dáquest paradís un lloc molt acollidor . Hi han cinc o sis pisos altíssims i uns espais grandiosos. Per no ser pesat ho deixo aquí encara que estaria escrivint fins demà. Aquí pot entrar un dia i sortir al cap dún temps equivalent a una cadena perpètua i no acabaries, ni molt menys, de veure i llegir una petita part del contingut dáquest macro- laboratori cultural. Finalment, després dúnes llargues tres hores sortim extasiats i molt, molt contents de poder haver estat aquí visitant aquest “Temple”...molt feliços. De nou al carrer i ens acostem tot tombant pel barri a una església, la del Salvador. També quedem impressionats, sembla que l´hagin acabat de construir ahir. Gran, molt gran, i amb uns acabats dállò tant “insultant” per donar a entendre la modèstia i humilitat que prediquen, mostrant uns palaus per resar que ni t´ho pots imaginar. Be, la gent, la immensa majoria compren espelmetes per col·locarles a uns llocs expressos i després fan un recorregut, tot i fent petons als sants, (icones), la majoria, aquests sí, vestits molt modestament, resguardats per uns vidres i que els visitants no tenen objecció en ficar els llavis al damunt, uns darrere els altres... Un dels cementiris més importants de Moscou el trobem al costat del Monestir de Novodèvitxi, aquest 10

al contrari del que acabem de visitar, és molt auster. El 1.524 un tsar el va sufragar amb “lájuda” del poble; val molt la pena el visitar-lo, i com a mínim, cercar informació sobre el Convent, que un dia va ser el més ric de Moscou. Espelmetes i petons als vidres que protegeixen a les meravelloses icones. Vàrem passar una llarga estona impregnats dún ambient recollit i enfervoritzat. Al mateix costat, tocant a les seves parets, (“fuora di muri”) visitem el famós cementiri on, després del Kremlin era el segon dímportància on enterraven els “peixos grossos” dels mandataris polítics i demés personatges de molt prestigi, com compositors, escriptors, etc. de gran renom. L´hem trobat quasi de carambola perquè dins el recinte del Monestir també, pels jardins, hi han moltes tombes, gens modestes però els “titulars” figuren escrits en rus, per tant... Tenim encara una hora abans que el tanquin i ho passem dállò més bé: els hostes son col·locats per “oficis”, bàsicament en dos grups, intel·lectuals i militars. Els primers acompanyats de llibres, partitures musicals, aus...i els militars, medalles, condecoracions, armes, lo seu!, aquí trobem a Ieltsin!, Boris Nikolàievitx Ielsin, 1.931-2.007, primer President de la Federació Russa durant vuit anys. És aquest, si mal no recordo, el més extraordinari i atapeït cementiri que he visitat mai. Estem de sort per ara, tot el que hem visitat mereix be la pena. Per tancar caixa en tornant a casa entrem a un restaurant per dinar (a les cinc de la tarda) i des de les nou del matí...: la sopa típica de remolatxa amb carn de vedella i un bon estofat de carn acompanyat de tot una mica. Tot molt calent i molt bo, unes cerveses i uns bons postres russos fan que ens costi 1.600 rubles, (40 euros)...i això que diuen que a Moscou tot és molt car! El “sant” Metro...va que vola i els joves combinen colors (línies) i arribem a casa a les 20 hores; lÁscen està increïblement sencera... qui l´ha vist i qui la veu!... que duri al menys cinquanta anys més. Tanco caixa... de les 9 a les 20 hores, 10 ni do, però encara afegeixo “HISTORIES TSARISTES” abans de ficar-me al “sobre”: EL MONESTIR DE NOVODÈVITXI, fundat pel tsar Vasili III al 1.524 per celebrar una victòria sobre el Principat Lituà i així Rússia va recuperar Smolensk, el Monestir de les Verges o de Nostre senyora D´Smolensk, avui Novodèvitxi és un dels monuments sagrats de Rússia (el segon de Moscou, darrera del recinte/complex del Kremlin). El 2.004 va ser inscrit per la UNESCO com Patrimoni Universal. COSES: Quan el tsar Ivàn “el Terrible” va fer ajusticiar als boyards rebels, va obligar a les seves vídues a ingressar al convent i “cedir” les seves terres i joies al Monestir, i així, aquest es va 11

convertit en el més ric de Moscou. En el segle XVII van prendre també els vots, (+/voluntàriament), algunes tsarines o filles del tsar, dáquesta manera el Convent acabà sent propietari de 36 viles i amb 179.000 hectàrees de terreny. MÉS... El Monestir va viure el seu període més gran désplendor durant la regència de la germanastra del tsar Pere “el Gran”, Sofia, però després dúna i mil peripècies i lluites contra en Pere per assegurar el poder, va ser obligada per el seu odiadíssim germanastre a prendre els hàbits i recloure´s aquí. A partir de les hores el Convent va decaure moltíssim: en Pere era una veritable calamitat, entre altres coses va modificar les obligacions dinàstiques i va obligar que a les filles del tsar es cassessin amb prínceps i, per tant, com els prínceps eren germans, no tingueren cap possibilitat de fer-ho i des del seu naixement estaven destinades a acabar els seus dies al Convent. Aquest es va lliurar de la destrucció quan en Napoleó va atendre els precs de les seves monges i va prohibir als seus soldats incendiar el complex

Dia 4. Comencem tard, 11 h., i directament anem al Kremlin: suposo que ja ens estaran esperant. El dia “de cine” com diu en Filo: un cel blau espaterrant i un SOL meravellós, un clima fresquet però fantàstic. Metro, línia 6, la nostra, canviant a la 1, la vermella. Sortim davant dún teatret molt conegut, el Bolxoi, encara que per a mi dún record frustrat: no vaig poder actuar mai!...El KREMLIN!, la paraula ja mímpressiona; és com Montjuïc però a “lo bèstia”... el canó més gran del món (que només era per presumir), la campana més gran del món que també...el que SÍ és la plaça on estan disposades les esglésies: una per a diari, láltre per els coronaments, láltre pels enterraments, encara que en trobo a faltar una: la dels divorcis, que ara estan tant en boga...espero que en prendran nota.

Les icones aquí contingudes del més selecte i les pintures murals, els frescos, em recorden els que vàrem veure a les esglésies soterrànies de la Capadòcia, i, per postre, un petit mostrari d´algunes joies i estris preciosos d´aquells sanguinaris rectors de les persones, encara que, com no tenim remei, avui fan el mateix, ara prement “botonets” ... per cert avui ens assabentem que ja han començat una altre guerra: tenen que gastar els estocs mortífers...això sí, per tot el món...menys a casa. Els edificis de les esglésies són preciosos, del tot singulars, i encara més per 12

nosaltres aquests tipus de construccions ja que no ens són familiars. El Sol “ataca” els bulbs i els fa lluir dállò més, encara que el pintat de les façanes és molt senzillet: un blanc que sembla lémblanquinat de les nostres masies antigues més modestes, encara que també les donaven un color del blauet dáleshores que normalment feien servir per blanquejar la roba. El que em crida aquí també molt látenció son las canals, els desaigües de les grans teulades: TOTS exteriors que moren als peus dels edificis, a láire lliure, sense empalmar-los a les clavegueres, i no aquí, sinó arreu de la Ciutat... perquè serà?, tot té una explicació... quan torni un altre dia intentaré esbrinar-lo encara que em fa molta “patxoca” : unes edificacions fetes amb una enorme riquesa i láigua, quan plou, els mulla les sabates. Ens passem ben bé unes tres hores i sortim per una altre porta, per acostar-nos per sota la seva grandiosa muralla, bordejant el Moscova, el riu principal de la Ciutat, a veure la “Joia de la Corona”, el bosc de la Catedral de Sant Basili. El SOL, el torno a nomenar perquè avui regna, Ell sap que léstem esperant i ho fa per donar-li esplendor a aquesta increïble meravella. Et quedes bocabadat amb els colors que avui ens obsequia aquesta església que es composta de nou petites esglésies. No tinc paraules es...MASSSSSA! Per descansar una mica anem al gran i magnífic magatzem GUM i sentadets allà veiem, com al cine, 13

alguns personatges que et recorden les pel·lícules de “black and white” déspionatge de l´última Guerra Mundial. Ho passem dállò més bé esperant als nens que ells tenen més corda que nosaltres. Al seu retorn anem a visitar léstació del famosíssim Transsiberià. Mentre la buscàvem dinem a un restaurant ben original: la mitat es dedicat a menjars italians i láltre a japonesos i, com és natural, decorats recordant aquells països. Després dún bon dinar i mentre ens esperen les dones, ens anem a veure la mítica estació que no es troba gaire lluny. Una empleada grassa, atapeïda i repintada, al preguntar-li on podem veure el tren que sortirà cap a Vladivostok aquesta nit, amb la simpatia que acostumen a tenir els que ens envolten, només em fa que NO amb el cap i res més..., a vegades em dona la sensació que davant de molts soc invisible. Intentem localitzar pel nostre compte el famós tren, de 550 metres de llarg, però es veu que encara és molt aviat per que estigui ja a la via anunciada. Ja de retorn, després de la frustració havent estat tan a prop del mític tren, comencem la “creuada” per sota terra a través de la tela dáranya del METRO més famós del món. Els nens, que ja sembla que siguin moscovites, ens porten per les estacions més famoses per la seva decoració i grandiositat. Ja havíem vist moltes fotografies, però en “live” ...el dit treia fum!, la maquineta de fer fotos plorava...al final, després de ben bé un parell d´hores per les mega-estacions ho deixem corre, et passaries una setmana i encara...lámplada de les andanes en la majoria és tanta quasi com... El metro, que té mil quilòmetres de llarg, ´(potser no tant), arriba amb un soroll ensordidor cada minut i mig exactament, cosa que quedem de pedra, vomitant els usuaris que surten tant de presa que sembla que...Un personatge dels que manava el país aleshores va dir que el Metro seria el Palau del poble, i aquesta vegada ho va complir de sobres. La mania, hàbit, o dependència TOTAL de la “tableta” al jovent és increïble: semblen programats, com una rentadora: arriben, entren “pitant” (com surten) i immediatament es treuen la “pistola”, vull dir la “tableta” i a treballar! sense mirar res més que el que tenen entre les mans, totalment 14

absorts...jo penso, es passaran déstació?? , però NO, quan és la “seva” micro-segons abans sáixequen i surten disparats...tot un espectacle, vestimentes apart, ja que no hem vull passar però... Ja ben de nit ens venen a buscar a l´hotel del bufet de les 24 hores per portar-nos a léstació i partir cap a Sant Petersburg mentre dormim, o intentem fer-ho. Léstada a Moscou, per a mi, ha sigut una sorpresa molt agradable. Estic una mica tip de visitar ciutats, ara ja prefereixo un contacte més íntim amb la natura i fugir de les grans aglomeracions, pensava que ho passaria més...no sé...més repetitiu, pot ser?, però ha sigut un plaer: la història que lénvolta, els pensaments que tenia de jovenet...han fet que ho passi dállò més bé i millor acompanyat impossible, o sigui que després de la estada i en calent, haig de dir que val molt la pena la visita, encara que ha sigut curteta, però ben aprofitada. Dia 5. Hem dormit a cent per hora, més o menys, així anava el tren que a la una de la matinada partint dúna estació que està molt a la vora de la “nostra”, la del Transsiberià. Ahir, a les dotze de la nit, ens van vindre a buscar i ens varen deixar a léstació on un tren fa cada dia el recorregut de Moscou a Sant Petersburg sense cap aturada intermèdia. A les 9 del matí ja estàvem a la gran ex-capital de la vora del Bàltic, Ciutat “canalitzada”, ja que el preciós riu Nèva rep i dona canals per tota la ciutat. El dia repeteix: SOL, dáquell per fer fotografies, moltes gràcies. A caminar i caminar, per després tornar a...caminar. És la manera de conèixer una ciutat encara que avui, cap al vespre, he tirat la tovallola... no podia més, menys mal que estàvem a prop de l´hotel. La Ciutat té el que es diu “pedigrí”. No pot negar que abans varen passar moltes coses boniques, ja que durant molt de temps va ser la capital “tsarista” dáquest immens país, i els que llavors manaven se´ls va posar al cap el fer-la senzillament preciosa, a més carregada de persones importantíssimes en el món de les arts i cultura en general: aquí va néixer... aquí va viure...aquí es va estrenar...tantes i tantes coses, que cauria, si ja no he fet, amb la pesadesa. El que he vist fins ara son tot coses boniques, però una penosa: una de les catedrals que visitem aquí és enorme, encara que lédifici és molt presumptuós, i a més, el “negoci” que regenta sempre presumeix de sa pobresa... això penso que havia de ser al principi de la pel·lícula, però ara... encara que la trobem ben plena... tot un mèrit misteriós... Els edificis particulars son grans i molts ocupen tota un illa, i no petita, dáquesta ciutat, però també estan bastant deteriorats i caldria un enorme 15

esforç el restaurar-los i donar-los lésplendor que un dia varen tenir... tot una llàstima. Les teulades!: aquí no se´ls hi pot dir teulades, perquè no veig enlloc ni una teula, per tant...tots els edificis estan coberts amb una xapa metàl·lica que a sota délla col·loquen un aïllant déscuma. També no trobem enlloc un balcó, això ho hem vist en altres països que gaudeixen de crues temperatures, i crec que per aquests la gent no treu el nas per veure qui passa. Per acabar bonic diré que totes les dones porten... faldilles!, com dic, moltíssimes, i fan un goig...Són les 22.30 hores i pel carrer s´hi veu perfectament. Pepsi-Cola: anuncis per tot arreu... i la Coca-Cola?... ni rastre... ni un anunci!, no dic mentides, al menys amb aquest cas. bona nit Dia 6. Sis dies, però ens semblen sis setmanes, i els hem aprofitat a fons. Avui aquí es un dels dies més festejats de lány, es celebra el dia de la fi de la Segona Guerra Mundial, encara que aquí en diuen “El Dia de la Victòria” o alguna cosa així. Els nens han matinat i han anat a veure la Gran Desfilada de...militars i tota classe déines per matar...,o sigui que celebren la fi de la Guerra i desfilen amb flors i violes?, dons NO amb tancs, míssils i dáltres barbaritats... això SÍ, MEDALLES a mils, però NO olímpiques, i el poble fent-los costat!!!. Crec que amb una BONA ració de Cultura... El matí gris, gris plom i séscapa un plugim...veurem com passem el dia. No méstranya que en aquest país, i tan “amunt”, adorin al SOL... abans dels dára, els Deus eren el SOL, la Pluja, lÁigua, el Vent... això és més comprensible, però el que venen avui... L´Àscen i un servidor hem agafat per un carrer dáquí el costat, que son quadriculats com el nostre Eixample però a lo rus, i per no perdreńs hem anat per la mateixa vorera de l´hotel veient com la vida passa, sense reclams turístics: la moda en el vestir, per nosaltres moltes vegades fa mal als ulls, això sí, faldilles i bones “carrosseries”, també texans i TOT son marques occidentals. Les nines típiques russes amb els seus contenidors de més quatre. Inclús el bany al nostre hotel és molt maco i modern, veig la marca: “Porcelanosa”... carai! aquí només els hi falten les nostres “catànies”! Per les compres i portar a casa: per a mi una nina “contenidora”, per l´Àscen, res... de moment...toquem fusta! (això és per fer-la enfadar si ho llegeix). Retornem cap a la casa per esperar als nens que han anat a veure el concert i els focs de la Diada...esperem que la pluja no els hi apagui els coets. Per la tarda marxem a “pentinar” un altre barri... travessem un pont sobre el preciós riu Neva, em poso a contar les passes que faré i em donen 472, i aquest és dels petits... al tornar passem per un dels grans i conto 808!. És des 16

de aquest pont que léspectacle visual és preciós: els magnífics edificis dábans (aquí molt ben conservats) per acabar fent-li costat a lÉrmitage i afegir-se el SOL fan que ho recordi tota la vida (si abans no perdo la memòria). Seguim per un nou barri i després de veure descansant lÁurora, el vaixell ancorat al port, que va donar la canonada per començar l´última Revolució, la del 1.917, i que avui conté un museu. Arribem a la històrica fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, ubicada en una illa per acollir els que manaven i així veure venir el perill amb més garanties. No “mata”, però és obligat, a més avui sembla que tots els ciutadans s´hagin posat dácord per fer-li una visita. Molta gespa ocupada pels visitants banyant-se amb els raigs solars que ara apreten, el Deu SOL esta content i tornem a bavejar amb les vistes des dáquest lloc, a més, no se’ns fa mai de nit i per això la nostre estada es fa ben llarga i distreta. Encara un dinar, berenar i sopar asseguts a un banc de pedra i a lómbra per la calor que fa, gaudint dúna família de pardalets acabats de néixer que encara no coneixen la por i els tenim a tocar mentre que compartim amb ells els aliments i tots ho passem dállò més divertit al veure que els coloms, molt més grans, han vingut també a menjar el que els hi donem, però els menuts són molt més ràpids i els deixen, com es diu, amb la mel a la boca: David guanyà a Goliat!. Ja, tornant cap a casa, ens aturem a un cafè i prenem un “capuccino” que estava mmm, travessem un gran parc on la gent tombada per l´herba... i xino, xano al super del costat: llet, pa i el que faci falta. Demà “toca” Palau del bo, dels tars, que per cert els últims, els Romànov van acabar com el rosari de láurora...Lenin, el de la barbeta, els hi va passar comptes. Què ha passat avui el Dia de la Victòria per aquí?, doncs que la desfilada, (un xurro), pel concert jo passo perquè estic sord i el castell de foc ja el veurem per la Mercè. A més, aquí molta alegria i 2.000 quilòmetres més “avall” avui ja han començat una altre guerra...Demà més.

Dia 7. Set, el número de la sort!... veurem si avui la seguim tenint. La sorpresa majúscula és el veure que fins ara l´Àscen ha respost a les veritables panaderes que ens hem donat. La mitjana pot sortir d´unes vuit (8) hores diàries caminant, a més del Metro. Els miracles de Lourdes no són res al costat de les grans caminades, per nosaltres, els grans, que hem fet per conèixer MOLT més la Ciutat. És la manera millor i més econòmica, però la més “durilla”. L´avantatge és que així pots menjar tant i de tot perquè ho paeixes de seguida. 17

Metro, després un bus, per fer els 27 quilòmetres que separen el Palau dÉstiu dels tsars de Sant Petersburg. Arribem molt bé però ens trobem amb una estafa a léntrada: has de comprar una entrada per primer accedir als jardins i després comprar una altra entrada per visitar el Palau...Quan tens léntrada “bona” a la butxaca et trobes amb una cua que riu-te de la “operació

retorn” de la Setmana Santa...una hora llaaaaarga, i quan et toca, entres tot satisfet (i emprenyat) i et tornes a trobar una immensa massa de visitants que van entrant en “paquets” de cinquanta persones, en ramadets. Quan per fi ens arriba el torn, un porter molt cepat li talla el pas a en Lluís perquè porta una motxilla a lésquena i així no pot anar a veure les meravelles del primer gran pis del Palau...Els demés 46 del nostre “lot” ens deixen tirats i seńs queda una cara que... Una guia ens porta com un pastor i va explicant la història impertorbablement perquè sap que el primer i segon saló del macro Palau estarem bastant atents, cosa que sembla que a ella no límporta gens veient la seva actitud, però sap que a partir de la tercera estància el ramat es va escampant i parlant alt, donant-se espentes i mirant només la “tableta”, el gran invent que no ens deixa ni veure el dia que fa. Desprès, ella, cap a la fi, ja passa de tot en recíproca actitud... (la peça ja està al sac).

Bé, el Palau és “francès” però els materials molt econòmics, per tant mentre a França es troba el marbre, aquí “sorreta”, una banyada de color daurat que tófega, i si no has conegut altre cosa... la meva opinió sobre aquest gran edifici és que l´han calcat però amb un material molt deficitari. Encara que, tot sol, val la pena fer-li una visita, encara que crec que és impossible degut a láglomeració que sempre s´hi troba. Per tant quan estàs abstret gaudint dálguna cosa, el grup següent t’empenta i passa, fent lloc com si hagués un foc. Mobles preciosos, miniatures increïbles, estufes de 18

ceràmica grandioses , salons i més salons, tots daurats amb una decoració barroca i molt “hortera” baix la meva modesta opinió... jo no acostumo a donar consells, però ara... tampoc.

Tornant bus + metro, tres persones 2,5 euros, anem al cementiri del Monestir dÁlexander Nevski que tenia molta il·lusió el visitar als meus “col·legues” autors de tantes i tan bones partitures musicals que són eternes; dic col·legues perquè m´he passat mitja vida venent música i esperava amb especial interès en conèixer-los “personalment”... molta emoció durant la visita.. El que ens va passar és que a léntrada al recinte figura un gran cartell on els personatges més coneguts els nomenen amb anglès però quan et plantes davant dúna tomba/mausoleu, el personatge no pots saber qui és, ja que està escrit en rus!! . Tan fàcil que seria que acompanyés el seu nom amb un idioma que el visitant estranger el pogués identificar, però aquí, pel que es veu, és com demanar cireres a una tomaquera. Això sí, el que ens fan entendre molt bé, és que per visitar el recinte cal pagar 200 rubles!. Ja, amb la reserva encesa, ens encaminem cap a casa, anem a peu, com sempre i veiem léstil tan bonic de la majoria dels edificis que ens trobem pel camí, encara que necessiten urgentment una posta a punt perquè son irrepetibles i els veuríem amb lésplendor que un dia varen tenir. Un bon “capuccino”, com sempre, cap al super, i a fer el diari (tot un pal)... són quarts de dotze i ens em llevat a quarts de sis... els dies viatjant duren molt, aquesta és la explicació. 19

Dia 8. “tot arriba...i tot passa”. Ens semblava que no arribaria el dia de visitar Rússia..., la GRAN Rússia, el país, quasi un continent, que quan era jovenet... Avui plou, ho fa quasi a diari, com un home emprenyat al començar el dia, però després és calma i per la tarda deixa que veiem el Solet. Metro, canvi déstació i ja molt a prop del nostre objectiu: lÉrmitage!...Obren a les 10,30, arribem pels voltants dáquesta hora i ens tornem a trobar una magnífica cua. Sota el paraigües i anant avançant, poc a poc. Per fi ja estem dins i comencem a badar i boca badar...això no és un museu, és un poble. A part dels milers i milers dóbjectes dárt preciós, el que impressiona és la grandiositat dáquest Palau d´Hivern tsarista. Mentre, en aquell temps, el poble fotent-se de gana, de fred i el que un no es pot ni imaginar. L´única cosa que consola és, llegint la seva història dáquests desgraciats personatges que manaven, també no s´ho passaven gens bé, degut a que estaven sempre ordint plans per eliminar o no ser eliminat. Estic segur, i això conforta, que no dormien les hores que volien, segur!. Tornant al Museu el primer que ens sorprèn és el que deixen fer fotografies dintre del mateix!, increïble!, però cert...dels millors i més afamats artistes de totes les èpoques trobem aquí moltíssims dels seus extraordinaris treballs i voltant per aquesta immensitat, plena de vigilants/tes, et plantes davant dún Picasso, Rembrandt, da Vinci, i més i més... i “dispares” a tort i a dret sense CAP problema... veure per creure. Ja llencem la tovallola, tres o quatre hores per començar ja n´hi ha prou. Aquí pots viure extasiat tota una llarga vida. Sortint l´èxtasi continua: lóbra impressionant, i que també sembla una rèplica de la famosa Joia de la Corona moscovita, Sant Basili, la visitem seguidament; La Catedral del Salvador sobre la sang vessada o lÉsglésia de la Resurrecció de Crist. Mentre, ja ha sortit el SOL perquè ens delitem veient-la: diferent però “família” de sant Basili, aquesta és “plana”, láltre “rodona”, però quines meravelles!!! 20

Taxi i cap a casa (els vells ja no donem més de si). A mitja tarda ens ve a recollir la nena i ens convida a sopar a un original restaurant: Per començar lóriginalitat diré el seu nom, “COCOCO”, i que totes les cadires de léstabliment son diferents!..., llibres a les estanteries, només de gastronomia, inclús de Ferran Adrià!,. El menjar del que avui en dia es diu de disseny, una carta que fa déstovalles, escrita en rus però al veureńs la canviaren enseguida al anglès, encara que el més curiós és que anuncien que tots els aliments són provinents de les seves granges ecològiques. És totalment un restaurant recomanable. Ja s´ha fet de nit al sortir, però encara és de dia. Una bona dutxa, per aigua no cal patir, tenim el Nèva al costat, i quin riu!, que gran!...i a l´hivern es glaça!, quin fred ha de fer llavors!. Estant a Barcelona, algun dia em prenc alguna pastilleta per dormir...aquí la tindria que prendre per NO dormir, ..demà “the last day”

Dia 9. The last day!...Avui podríem dir que per nosaltres és un dia de relax ó de traspàs... un bon esmorzar i a preparar les maletes tranquil·lament, mentre els nens, que la corda no se´ls hi acaba mai, han anat a donar un passeig per descobrir més i més coses. Al enllestir els nostres deures també ens hem escapat, però per la mateixa vorera, que aquí son mols llargues, i donant el tomb a la nostra illa hem passat una bona estona aprofitant-nos del bon Sol que avui ens ve a acomiadar.

Avui si, ens ve a buscar un preciós “Mercedes” a les 14,30 h. i arribant a láeroport tenim la sorpresa de veure que és una terminal de joguina, així és de petita. El vol dállò més normal, l´única cosa que passa és que lÁscen em diu “mira ve cap a nosaltres un avió”¿?¿?, efectivament, seńs creua MOLT a prop un petit reactor que treia fum pel darrera...es veu que “ells” poden fumar. Mai havíem vist tant de prop un avió mentre volàvem.

Per tancar aquest Diari, diari, diré que ho hem passat MOLT BÉ; els dies, nou en total, han sigut suficients per visitar el més important d´aquestes dos mítiques ciutats, i a més sense preses, els guies ens han portat a coll i no hem tingut cap entrebanc. El temps, podríem dir, que on ens trobàvem també s´ha comportat. Recordo, així de memòria, el Teatre Bolxoi, la Catedral de Sant Basili, la Biblioteca Nacional, el Kremlin, els magatzem GUM, el Monestir de Novodèvixi, el Metro... a Moscou, i a Sant Petersburg, el riu Nevà, la Catedral de la Resurrecció, l´Ermitage, el Cementiri del Monestir Alexander Nevski, la Ciutadella de Sant Pere i Sant Pau...si la nostra estada hagués sigut més llarga no ens haguéssim avorrit...segur!...el que hem temo és que el que ho llegeixi...

* El Metro de Sant Petersburg “funciona” amb monedes: compres una i per una ranura líntrodueixes al pas barrat i...cap dins. Aquí trobem una estació que diuen és la més profunda del món arribem a 8o metres i passem per sota del riu Nevà. * Les canals NO estan directament acoblats a les clavegueres i “envien” les aigües de les teulades a les voreres quan plou. Els traumatòlegs estan molt contents: quan glaça les voreres són un mirall per on els vianants patinen gratis. * No es veuen gratacels per enlloc. * Al Metro les portes dels vagons sóbren pel sentit contrari per on circulen. Les estacions estan molt separades les unes de les altres i els combois van a gran velocitat, molta més que els de casa. * Dona la sensació que estàs sol al vagó, la gent és “transparent” la mirada la tenen perduda... a part de les “tabletes”. * També hi han Metros que disposen de dues portes, primer seń obra una, que és de planxa metàl·lica, per després obrir-se láltre. * Un anunci a un vagó del Metro: telèfon mòbil d´última generació 1.990 rubles, 50 euros aproximadament. * La gent vesteix robes de marques americanes (USA), no he vist res rus, algun cotxe “Lada”...

* Les noies són molt maques, en general, i el que sí, són molt altes i porten unes “minis”... que alegren la vista. Els nois també ho son, però, amb pantalons llargs. * Fumen molt, beuen molt, corren molt... * El temps canvia ràpidament: Sol, núvol, Sol... * A les esglésies veiem que els fidels fan petons als sants...menys mal que estan protegits per els vidres...les espelmetes que venen son de colors molt alegres. * El “boss” dúna església que enviava el fum de léncens als presents, li sortien espurnes del encenser... al veure-ho es va espantar molt. * Els cigarrets que fumen son MOLT prims. * Vaig veure un vídeo dún conegut que viu a Sibèria, que llençava per la finestra del celobert del seu edifici una olla dáigua bullent i no va sortir-li ni una gota. Immediata ment es va convertir en neu... estaven a - 41ºc.!!!. * La freqüència del Metro és molt gran: de 90 segons a dos minuts!. * No veig balcons als edificis, en canvi els patis interiors són enormes.

* Per fi vàrem veure un, sols UN, anunci de Coca-Cola. * Poquíssimes motos, “bicis” 10 ni do. * La TUNDRA, és un bioma terrestre caracteritzat per les baixes temperatures que només permet el creixement dúna vegetació herbàcia o arbustiva. La paraula tundra deriva de la paraula finlandesa “tunturi” en la que ells designen els turons sense arbres per causa del descens de la temperatura amb láltitud. Els seus límits coincideixen amb lísoterma de juliol de 2ºc. al nord i de 12ºc. al sud. La tundra cobreix 7.340.000 kilòmetres quadrats, representant un 10% de la superfície terrestre. Els paràmetres de temperatures van des del -15,7ºc. al mes de gener, fins als 6,9 al juliol. * L ESTEPA, és un bioma que compren un territori pla i extens, de vegetació herbàcia pròpia de climes extrems i escasses precipitacions. També l´hi associa a un desert fred per establir una diferència amb els deserts tòrrids. “Aquestes regions es troben lluny del mar, amb clima àrid continental, una gran variació tèrmica entre estiu i hivern i precipitacions que no arriben als 500 mm anuals. Predominen les herbes baixes i matolls. El sòl conté molts minerals i poca matèria orgànica; també hi ha zones de l'estepa amb un alt contingut en òxid de ferro, el que li atorga una tonalitat vermellosa a la terra.” * El meu parer és que val ben la pena fer aquest viatge; sortim quasi dÉuropa i tenim al nostre davant llocs on sempre havíem conegut a través de... però no en “live”, per tant tornem MOLT contents, ja bastant recuperats de les caminades, i super agradablement sorpresos pel comportament de na Ascensión, que amb els problemes físics que gaudeix aquí res de res. Caminant dies i dies i hores i hores no s´ha ressentit quasi en cap moment...es veu que els miracles es poden fer en molts llocs dáquest món. Hem tingut el primer dia de pluja, però ja era tard per sortir de l´hotel, el segon plugim i escampa i el tercer un SOL que cremava. Hem anat fent, a més el fred l´hem tingut una mica al començar però després un temps molt bo. * Una forta abraçada a tothom, moltes gràcies per suportar el soporífer “ serial”, encara que tot el que he escrit m´ha sortit del cor... tal com raja. Spasiva i fins...lluís de Vilafranca

Comentari previ pel lector

3. Un comentari previ Els temes que m´he permès significar amb aquest treball a més del meu Diari, son amb l´ajuda de revistes especialitzades, consultes a internet i d´altres publicacions, per suposat sense cap ànim de lucre, sinó per animar a les persones i, de pas, informar sobre aquest GRAN País, és el meu desig. Agraïments especialment a en Joan de Tarannà Club de Viatges i a en Oriol de la Biblioteca El Vapor Vell. Lluís de Vilafranca. 31

Història de Rússia

4. Rússia

Rússia és un estat transcontinental dÉuràsia. És una república semi presidencialista integrada per subjectes federals. Rússia limita amb Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia, Azerbaitjan, Kazakhstan, la República Popular de la Xina, Mongòlia i Corea del Nord. Léxtrem oriental del país - i del continent asiàtic - és molt a prop de léstat estatunidenc dÁlaska. Amb una superfície de 17.075.400 quilòmetres quadrats, Rússia és el país més extens del món; la superfície de Rússia és la vuitena part de la superfície terrestre total i conté la reserva més gran de recursos minerals i energètics del món. Amb 142 milions d´habitants, és el novè país més poblat. La història de Rússia comença amb els eslaus orientals. Els eslaus emergiren com a grup ètnic a Europa entre els segles III i IV dC. Fundat i governat pels víkings i els seus descendents, el primer Estat eslavó-oriental, la Rus de Kíev, sorgí en el segle IX, i adoptà el cristianisme de lÍmperi Bizantí el 988, donant inici a la síntesi de les cultures bizantina i eslava que definiria la cultura russa dels següents mil anys.

Rus de Kíev es desintegrà i les terres foren dividides entre petits estats feudals. El successor més poderós fou el Gran Ducat de Moscou, que fou la força principal del procés de reunificació russa en la seva lluita díndependència en contra de l´Horda dÓr l’Horda Dór va ser un estat mongol que va abastar part de les actuals Rússia, Ucraïna i Kazajistan després de la ruptura de l Ímperi Mongol en la dècada de 1.240. El líder suprem de l’Horda era el khan. -. Moscou reunificà, a poc a poc, els principats russos que lénvoltaven i finalment dominà el llegat cultural i polític de la Rus de Kíev. El segle XVIII, ja s´havia estès per mitjà de les conquestes, les annexions i les exploracions i es transformà en lÍmperi Rus, que séstenia des de Polònia cap a lóest a lóceà Pacífic. Rússia es convertí en el país constituent més gran de la Unió Soviètica, lÉstat socialista constitucional mes gran del món i superpotència mundial, fins la seva dissolució a la fi de la Guerra Freda. Amb la dissolució de la Unió Soviètica en 1.991, la Federació Russa fou fundada, però és reconeguda com la personalitat legal de continuïtat de la Unió Soviètica. Així doncs, Rússia és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i membre principal de la Comunitat dÉstats Independents. Rússia és un país amb armament nuclear i té la reserva dármes de destrucció massiva més gran del món.

4.1.- Toponímia El nom de Rússia es deriva de Rus (Pycb, Rus´), nom que es referia a la Rus de Kíev. No hi ha una teoria generalment acceptada pel que fa a l´origen etimològic del mot. Segons la teoria normalista, que és la més acceptada a Occident, el mot Rus va ser adoptat pels eslaus de l´arrel nòrdica roôr o robs - en paraules compostes (roths-), de manera directa, o per mitjà del finès Ruotsi. El terme nòrdic significava “gent que rema”, ja que remar era el principal mètode per a navegar els rius russos i que es relaciona a l´àrea costanera sueca de Roslagen o Roden, del qual havien sortit els varegs segons la Crònica Russa Primària, i que s´havien fusionat amb els eslaus i que formarien així el poble rus. Segons aquesta teoria el nom Rus hauria tingut el mateix origen que els noms finès i estonià per a referir-se a Suècia: Ruots i Rootsi.

4.2.- Geografia física Rússia està situada a cavall de l’Europa oriental i l´Àsia septentrional i a léxtrem oriental està separada de léstat nord-americà dÁlaska per léstret de Bering. Rússia séstén a través de la major part del nord dÉuràsia i, per tant, existeixen una gran varietat de paisatges i climes. La major part del paisatge consisteix en planes enormes, tant en la part europea com en la part asiàtica que son conegudes àmpliament com, per exemple Sibèria. Aquestes planes són predominantment estepa al sud i arbrat dens al nord, amb la tundra al llarg de la costa nord. Es troben cadenes muntanyenques al llarg de les fronteres del sud, com el Caucas que conté lÉbrús, el punt més alt de Rússia amb 5.633 mets. - i lÁltai. A lést hi ha la serralada Verkhoiansk i els volcans del la península de Kamtxatka. A la part central hi ha els Urals, que són la divisió principal entre Europa i Àsia. Els rius més llargs son el Lena, 4.400 km., el Irtish, 4.248, el Ienisei, 4.090, i el Volga, 3.700 - és el més llarg dÉuropa -. el Moscova que passa per Moscou, té 502, i el Neva que passa per Sant Petersburg 74. Els llacs més grans son el Mar Caspi, 371.900 km2., el Baikal, 31.494, el Ladoga, 17.700 i el Onega, 9.894.

4.3.- Política i govern Segons la Constitució russa, adoptada per referèndum el 12 de desembre de 1.993, després de la crisi constitucional, Rússia és una federació governada segons el sistema semi presidencialista. Constitucionalment, el Govern és regulat per un sistema de separació de poders definit per la Constitució, la qual és el document legal suprem i el contracte social del poble de la Federació russa. Les tres branques del Govern son: La branca Legislativa, la branca Executiva i la Judicatura. Segons la Constitució, la justícia a la Cort es basa en la igualtat de tots els ciutadans, els jutges són independents i només se sotmeten a la llei, els judicis són oberts i a lácusat se li garanteix la defensa. Des de 1.996, Rússia ha establert una moratòria sobre la pena capital, encara que aquesta no ha estat abolida per la llei. El president sélegeix per votació popular per un mandat de sis anys - des de les modificacions constitucionals de 2.008 láctual mandat és de quatre anys -, amb opció de ser elegit per a un segon mandat consecutiu. Els ministeris del Govern estan compostos pel president del Govern (primer ministre) i els seus viceprimers-ministres, ministres i altres, tots son designats pel president per recomanació del primer ministre.

4.4.- Forces Armades La defensa de Rússia la garanteixen les Forces Armades de la Federació Russa, una organització militar estatal que, segons la llei Federal nº 61-03 de 31 de maig de 1.996 “Sobre la defensa”, serveix per rebutjar les agressions dirigides contra la Federació Russa, per la defensa armada de la integritat i inviolabilitat del territori de la Federació Russa, això com per la realització de tasques d´acord amb les lleis constitucionals federal, lleis federals i acords internacionals de la Federació Russa. El comandant en cap de les Forces Armades és el President de la Federació Russa, actualment Dmitri Medvédev, i el Ministeri de Defensa serveix com a cos administratiu d´aquest. Avui en dia les tropes actives són aproximadament 1.037.000 i tots els homes disponibles en total sumen 3.037.000.

Les Forces Armades de la Federació Russa tenen tres branques principals: les Forces Terrestres, l´Armada, i la Força Aèria. A més, hi ha tres cossos independents de tres branques anteriors. les Forces Coheteriles Estratègiques, les Forces Espacials i les tropes aerotransportades.

4.5.- Economia Des del començament del segle XXI, amb la pujada dels preus del petroli, líncrement en la inversió estrangera directa i un major consum intern han donat un impuls al creixement econòmic de Rússia. El 2.007 va ser el novè any de creixement consecutiu, amb una mitjana del 7% anual des de la crisi financera de Rússia de 1.998. El Producte Interior Brut (PIB) de Rússia el 2.007 va ser de US 2.076 $ bilions en paritat de poder adquisitiu convertint-se en la setena economia més gran del món. El salari mitjà de Rússia a principis de 2.008 era de US $ 640 al mes; el 2.000 era de US $ 80. El 15% dels russos vivia sota el llindar de la pobresa el 2.007, i la taxa dátur era del 6,8%. Rússia té les reserves més grans del gas natural, les segones més grans de carbó i les vuitenes més grans de petroli. És léxportador més gran de gas natural i el segon exportador de petroli. Les exportacions de tots dos a més dels metalls i la fusta representen el 80% de totes les exportacions russes. Tot i els preus elevats dels hidrocarburs, les vendes de petroli i del gas només representen el 5,7% del PIB, i el Govern prediu que aquesta xifra es reduirà a 3,7% per al 2.011. El Govern ha mantingut superàvits en el pressupost federal des del 2.001. Les reformes fiscal, financera i de propietat de la primera administració del president Vladímir Putin han tingut un efecte positiu, augmentat la confiança dels inversors: la inversió estrangera directa s´ha incrementat de US $ 14.600 milions el 2.005 a US $ 45.000 milions el 2.007. El PIB va créixer 8,1% el 2.007, un augment a causa dels béns i serveis del mercat intern i no pas a léxtracció i exportació de hidrocarburs. Tot i així, la inflació encara és elevada: el 2.007 va ser del 12%. El desenvolupament econòmic del país ha estat, tanmateix, molt desigual geogràficament. L´àrea de Moscou contribueix amb un alt percentatge del PIB rus. La major part de Rússia, en especial les comunitats indígenes i rurals de Sibèria no n´han rebut els beneficis.

4.6.- Geografia humana Segons les estimacions preliminars, la població russa l´1 de gener del 2.007 era de 142 milions de persones. El 2.007, la població havia decrescut el 0,17% i el 2.006 el 0,37%. Rússia és una societat diversa i multi ètnica, la llar de més de 120 grups ètnics i indígenes. El 2.006, 186.380 immigrants van arribar a Rússia, dels quals el 95% provenien dels països de la Comunitat dÉstats Independents, molts délls de parla russa. Tot i que la població russa és relativament gran, la densitat de la població és molt baixa, atesa léxtensió territorial del país. La major part de la població es concentra en la Rússia europea a prop dels Urals i al sud-oest de Sibèria. El 73% de la població és urbana...Segons les dades del cens del 2.002,les ciutats més grans del país son Moscou, 11,5 milions i Sant Petersburg, 5, onze ciutats més tenen una població entre 1,1 i els 2 milions d´habitants. La població russa va arribar a un màxim de 148,7 milions d´habitants el 1.991, però des dáleshores la població ha estat decreixent; de fet el nombre de morts va ser superior al nombre de naixements. La taxa de creixement poblacional estimada pel 2.008 és de -o,474%. Les causes principals del creixement negatiu de la població són una alta taxa de mortalitat i una baixa taxa de natalitat - de 16 per mil habitants i d´11 per mil habitants respectivament. No obstant això, el Ministeri de Salud de Rússia preveu que el 2.011 les taxes de natalitat i mortalitat seran iguals.

4.7.- Llengües Es parlen en Rússia a prop de 100 llengües diferents. Segons el cens del 2.002, a més del rus, llengua oficial parlada en tots els subjectes federals, s´hi parlen també el tàtar - 5,3 milions de persones i l´alemany - 2,9 milions -.El rus és l´única llengua oficial de l´Estat, però la Constitució atorga a les repúbliques el dret a escollir llur llengua pròpia cooficial amb el rus. A pesar de la seva extensió, la llengua és relativa ment homogènia. El rus és la llengua eslava amb el nombre més gran de parlants. El rus també és una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides.

4.8.- Etnografia Rússia és una societat diversa i multi ètnica. Els russos comprenen el 80% de la població total de la Federació Russa. Tor i així, hi viuen més de 120 grups ètnics. Alguns d´aquests pobles, però, són molt petits, amb menys de 1.000 individus; de fet, a més dels russos només els tàtars, els 38

ucraïnesos, els txuvaixos, els baixkirs, els txetxens i els armenis superen el milió de persones.

4.9.- Religió El cristianisme. líslam, el budisme i el judaisme són les religions tradicionals de Rússia i considerades, segons una llei aprovada el 1.997, com a part de “l´herència cultural” de lÉstat. LÉsglésia Ortodoxa Russa és la religió dominant. Segons una enquesta realitzada pel Centre dÍnvestigació dÓpinió Pública Rus, el 63% dels enquestats es consideraven russos ortodoxos. Tanmateix, només el 15-20% és practicant; un altre 1015% practica líslam. Un gran percentatge de la població russa no és practicant o és atea o agnòstica, un llegat del seu passat soviètic.

4.10.- Cultura: Música clàssica i ballet Els nombrosos grups ètnics de Rússia tenen llurs tradicions característiques en música folklòrica. La música de Rússia del segle XIX estava definida per la tensió entre el compositor clàssic Mikhaïl Glinka i els seus seguidors, que defensaven la identitat nacional russa i afegiren elements religiosos i folklòrics a les seves composicions, i la Societat Musical Russa, liderada pels compositors Anton i Nikolai Rubinstein, que defensaven el punt de vista conservador. La tradició romàntica de Txaikovski, un dels més destacats compositors de léra romàntica, la música del qual seria coneguda i estimada pel seu caràcter distintiu rus així com ses seves riques harmonies i commovedores melodies, fou introduïda al segle XX per Serguei Rakhmàninov, un dels últims grans abanderats de léstil romàntic de la música clàssica europea. Els mundialment re nombrats compositors del segle XX inclouen Scriabin, Stravinski, Rakhmàninov, Prokòfief i Xostacóvitx. Durant la major part de léra soviètica, la música era escrupolosament examinada i mantinguda dins del conservatiu, accessible modisme en conformitat amb la política estalinista del realisme socialista. Els conservatoris russos impulsaren generacions de solistes mundialment re nombrats. Entre els més coneguts estan els violinistes David Oistrach i Kremer, violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, pianistes Vladimir Horowitz, Sviatoslav Ricter i Emil Gilels, i la soprano Galina Vixnévskaia, batejada com la Maria Callas russa. El compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski composà les més famoses obres de ballet del món: El llac dels cignes, El Trencanous i La bella dorment

del bosc. Durant els principis del segle XX, els ballarins russos Anna

Paulova i Vàtslav Nijinski es feren famosos, i lémpresari Serguei Diàguilev i els seus Ballets Russos viatjaren per léstranger, influenciant en el desenvolupament de la dansa. El ballet soviètic mantingué i perfeccionà les tradicions del segle XIX, i les escoles de coreografia de la Unió Soviètica produïren estrelles de fama internacional una rere láltra, incloent-hi Maria Plisètskaia, Rudolf Nurèiev i Mikhaïl Baríshnikov. El Teatre Bolxoi de Moscou i el Ballet Mariinski de Sant Petersburg són, sens dubte, famosos arreu del món. A Rússia també és molt estesa la música i la dansa popular. Les danses tradicionals inclouen danses zíngares (gitanes eslaves), algunes de les quals van incorporar a la dansa clàssica a través dels seus ballets. Altres danses menys conegudes inclouen el Khorovod i la troica, per exemple.

4.11. L´HISTÒRIA DE RÚSSIA... (una mica...) L’historia de Rússia, com a tal, comença amb lárribada dels eslaus orientals, el grup ètnic de què posteriorment derivarien els russos, ucraïnesos i bielorussos. El primer estat eslau oriental va ser el Rus o principat de Kíev, que va adoptar el cristianisme per la important influència de lÍmperi Bizantí lány 988, començant així la fusió entre les cultures eslava i bizantina que caracteritzaria la russa durant els següents set segles. El Rus de Kíev es desintegraria finalment en diversos regnes que competirien entre si per figurar com a hereus de la seva civilització i pel predomini territorial a la zona i que van acabar sota domini

mongol. Després del segle XIII, Moscòvia va arribar progressivament a dominar lántic espai cultural. Arribat el segle XVIII, el principat de Moscou havia arribat a convertir-se en el vast Imperi Rus, incloent des de Polònia a lést fins lóceà Pacífic a lóest. Léxpansió cap a lóest va avivar la consciència russa de retard respecte als països europeus i va acabar amb láïllament dels primers temps. Els successius règims del segle XIX van respondre a les esmentades pressions amb una combinació dún tímid reformisme i fortes repressions. El feudalisme rus va ser abolit formalment el 1.861, però en uns termes desfavorables per a la pagesia i va servir per incrementar les pressions revolucionàries. Entre lábolició de la servitud i el començ ament de la Primera Guerra Mundial el 1.914, les reformes del Pyotr Stolypin, la Constitució de !.906 i la Duma estatal - la Duma és qualsevol de les diferents assemblees representatives de la Rússia moderna i al llarg de la història. - van introduir notables canvis en léconomia i la política del país, tanmateix, els tsars no van estar a láltura de les circumstàncies per cedir poder autoritari. L´últim monarca, el tsar Nicolau II, va regnar fins el 1.917. La derrota militar en la Primera Guerra Mundial i léscassetat de menjar va aplanar el camí de la Revolució russa de 1.917, que va col·locar en el poder als bolxevics dirigits per Vladimir Lenin. Entre 1.922 i 1.991, la història de Rússia és essencialment la història de la Unió Soviètica, un estat federal que va ocupar una extensió territorial similar a la del antic Imperi rus. La Unió Soviètica es va configurar com un estat socialista de partit únic sota la direcció del partit comunista , abolint-se la propietat privada dels mitjans de producció i instaurant-se un sistema déconomia planificada. Al final dels anys 80, essent crítica la debilitat de la seva estructura econòmica i política, certs canvis en léconomia van marcar el final de la Unió Soviètica. La història de la Federació Russa pròpiament dita és curta, remuntant-se el seu naixement a la dissolució de la Unió Soviètica a finals del 1.991. Tanmateix, Rússia ha existit com a estat durant més de mil anys, essent durant bona part del segle XX el nucli de lÚRSS, de qui Rússia ha reivindicat ser el successor legítim en léscena internacional. Rússia va intentar construir una economia de mercat mitjançant lábandonament de la planificació centralitzada i la propietat estatal i cooperativa que constituïen la base de lórganització econòmica soviètica, amb resultats freqüentment traumàtics. Malgrat els vaivens, Rússia encara conserva avui una continuïtat cultural i social amb el seu passat tsarista i després socialista. Roman la incògnita de com evolucionaran les noves institucions federals amb el pas del temps, ja que el poder executiu continua 41

mantenint gran influència sobre el Parlament, els governs regionals i la societat civil en general De tota manera, diversos analistes sostenen que amb la dissolució de la Unió Soviètica, Rússia va perdre la seva condició de superpotència en haver d´emprar grans esforços en consolidar el nou sistema econòmic i polític.

“Capvespre”: Arxiu Kuinji, 1.890-1.895

5. La Rússia dels Tsars El principat de Moscou, base de l'imperi tsarista, no va començar la seva existència fins al segle XIII. Però Rússia, no només en el seu concepte geogràfic sinó com a unitat històrica i cultural, remunta els seus orígens a l'alta edat mitjana, als temps en què Carlemany, Otón el Gran i Alfredo de Wessex començaven a aixecar fonaments d'un nou ordre europeu. Quan la Revolució de Febrer de 1.917 va caure del seu tron ??al tsar Nicolau II Romanov, van desaparèixer amb ell més de dos mil anys de tradició històrica russa i una dinastia que havia governat durant tres centúries. En tan llarg període Kíev i després Moscou havien exercit el paper de centres espirituals del món eslau i de capitals del més extens Estat que ha conegut Europa.

Fedor III Alexseevic 1.661 – 1.682

5.1 . A cavall entre Europa i Àsia País d'immenses planes obertes a la influència d'Orient i Occident, rica en recursos naturals i dotada d'una àmplia xarxa de vies navegables, la Rússia medieval va ser un gresol de civilitzacions del qual va sorgir una entitat històrica única, però molt diversa, destinada a servir de pont entre dos continents, entre dos mons que estaven geogràficament separats pels Urals i el Caucas. Dividida entre ambdues fidelitats, tan filla dels 43

varegs nòrdics - els segles varegs: víkings suecs que van ser cap a l'est i sud del que avui és Rússia, Bielorússia i Ucraïna, principalment en els segles IX i X - com dels nòmades de les estepes de l'Àsia central, hereva de les tradicions mil·lenàries de Bizanci i guia espiritual del món eslau, Rússia hauria de viure sota el pes de tan dispars influències, desenvolupant la seva sorprenent expansió imperial a cavall entre Europa i Àsia. La seva contribució en la Història és per això múltiple, i troba el seu fonament en la tenacitat d'un poble pobre i sofert, capaç d'assimilar les experiències de la seva pròpia existència i emprendre gestes que, com la colonització de Sibèria, figuren entre les més ambicioses metes que Imperi algun hagi traçat. El rus va ser, bàsicament, un imperi eslau Els pobles eslaus viuen majoritàriament a Europa. El nucli dels pobles eslaus es trobava situat fins al segle VI al nord dels Carpats anomenats antigament al segle I per Plinio el Vell i Tàcit veneti o vènetes. Després de la caiguda de l'Imperi romà i l'abandó de diverses tribus germàniques de les zones que ocupaven per traslladar-se al sud, al costat d'una explosió demogràfica, les diferents comunitats que constituïen aquesta ètnia es van traslladar per tot el continent europeu - Els primers pobladors del seu territori van ser una part de les tribus eslaves, encara que a les seves terres van apuntar gran quantitat de pobles: grecs i romans a la regió del Mar Negre; escites, gots i huns van caçar a les fèrtils planes ucraïneses. Finalment els varegs, es van estendre pels cursos fluvials del país, sotmetent als eslaus i creant una florent cultura comercial en moltes de les seves ciutats: Kíev, Novgorod, Riazan, Vladimir, etc.

5.2. El regne de Kíev i el Principat de Moscou Com sol succeir, la minoria conqueridora va acabar assimilant-se a la majoria eslava i així va sorgir el regne de Kíev que, després de sotmetre als nòmades del sud, va unificar la Rússia europea. Els seus sobirans, els ruríkides, es van esforçar per jugar un paper de primer ordre en l'Europa oriental i van obrir el país a la influència bizantina. La conversió de la població al cristianisme, a finals del segle X, va convertir a Kíev en el segon centre religiós i cultural dels eslaus, darrere de Constantinoble. El primer Estat rus, minat per les divisions internes desaparèixer al segle XIII, víctima de les hordes mongoles. Però la cultura eslau-escandinava subsistir en els petits principats tributaris dels tàrtars, així com en la poderosa república comercial de Novgorod, un dels dirigents, Alexandre Nevski, va derrotar suecs, alemanys i mongols i va donar un gran impuls a la recuperació històrica de Rússia. 44

Però va ser un petit principat de Moscou on va començar a forjar-se la recuperació política del país. Mitjançant una hàbil política que combinava la resistència nacional contra l'invasor asiàtic amb la conquesta dels principats veïns, prínceps com Ivàn Kalita o Dimitri Donskoi augmentar gradualment els seus dominis. En 1.328, el metropolità de l'Església russa va traslladar la seva seu a Moscou i quan, un segle després, Constantinoble va caure en poder dels turcs, els prínceps moscovites s van poder proclamar al seu capital la "Tercera Roma", capital espiritual del món eslau i hereva l'ideal d'Imperi cristià que havia encarnat durant segles Bizanci.

Amb el regnat d'Ivàn III el Gran i, sobretot, amb el d'Ivàn IV el Terrible, Moscou es va convertir en Rússia i els seus prínceps a tsars. Els límits de l'Imperi traspassar els Urals. Polonesos, suecs, tàrtars i turcs van patir les escomeses del nou poder el dinamisme al segle XVI només tenia parangó amb el de espanyols i portuguesos en els seus imperis ultramarins. A finals del segle XVII els russos s'havien estès per terres circumdants, conquistat Sibèria treien el cap al Pacífic. Kíev, la vella capital, els va ser arrabassada als polonesos i va començar la lenta penetració a la Xina i a l'Àsia central.

5.3. La potent figura del tsar Fins al segle XVIII, l'Imperi rus va viure d'esquena a l'Europa central i occidental, ancorat en una manera de vida medieval i apartat de les corrents del progrés científic i tècnic. Pere I el Gran es va esforçar per posar remei a aquesta situació i no va reparar en els mitjans emprats per a això. La seva conversió al capdavant de l'Església russa i el triomf sobre els poderosos senyors feudals van reforçar el seu poder autocràtic. La introducció del mercantilisme i d'algunes tècniques occidentals facilitar la modernització de l'Estat. Els seus successors, sobretot les tsarines Anna i Caterina II, van accentuar aquesta tendència que assimila l'Estat amb el propi tsar i van desenvolupar una política d'adquisicions territorials a Europa que va convertir Rússia en una de les grans potències occidentals.

Però aquests canvis eren clarament insuficients i això va quedar palès quan, després de les guerres napoleòniques, l'Imperi va estar en condicions de jugar un paper hegemònic en la política europea. Rússia es va tancar als corrents liberals que van triomfar en altres països. L'aristocràcia, que havia assimilat nombrosos trets de la cultura occidental, rebutjava un liberalisme que amenaçava els fonaments de l'Estat i el seu propi domini sobre els camperols i serfs. Aquests, que componien la immensa majoria del poble rus, romanien en la més absoluta ignorància, sotmesos a unes condicions de vida semblants a l'esclavitud. La quasi inexistent burgesia romania en una dependència gairebé servil del tsar i dels nobles. Un exèrcit fèrriament controlat i una temible policia política garantien als tsars l'obediència dels seus súbdits, que es convertia en reverència religiosa entre els més humils. Alguns russos, més lúcids que els seus compatriotes, van pretendre una transformació de l'anquilosada societat i del burocratitzat Estat. Molts, com Alejandro Herzen, van haver d'emigrar o van acabar a Sibèria. Altres, com els populistes, van acabar desembocant en el terrorisme nihilista El nihilisme (del llatí nihil, "res") és el corrent filosòfic que pren com a base la negació d'un o més dels supòsits 46

sentits de la vida. El nihilisme sol presentar-se com nihilisme existencial, forma en què se sosté que la vida no té significat objectiu, propòsit, o valor intrínsec. 1.- El nihilisme es pot considerar crítica social, política i cultural als valors, costums i creences d'una societat , en la mesura que aquestes participen del sentit de la vida negat per aquesta corrent filosòfic. El terme Nihilista va ser utilitzat inicialment pel rus Ivan Turgenev en la seva novel·la Pares i fills i 2.- "Nihilista és la persona que no s'inclina davant cap autoritat, que no accepta cap principi com a article de fe". En l'últim segle de vida de l'Imperi qualsevol forma semblava condemnada al fracàs. El tsar Alexandre II va potenciar les comunes rurals - mir - i emancipar als serfs, però amb això no va fer sinó empitjorar les seves condicions de vida, i la mateixa sort va córrer la tímida reforma administrativa dels zemstvos. Un tecnòcrata, el comte Sergei Witte, va impulsar a finals de la centúria la industrialització accelerada del país, però només ho va aconseguir a mitges i les noves capes del proletariat industrial, sotmeses a les més dures condicions laborals, van ser aviat un important brou de cultiu on es va forjar la revolució.

5.4. La ruïna d'un Imperi Al començament del segle XX, l'Imperi rus va aconseguir la seva màxima extensió, però el seu poder va ser humiliat per Japó en Manxúria a 1.904. Llavors es va produir una sorprenent convulsió social. La Revolució de 1.905 demostrar que en la societat russa dormien fins llavors forces capaces de destruir el sistema autocràtic. I seria una altra catàstrofe militar la que ocasionaria a 1.917, la ruïna definitiva d'un Imperi que, en ple apogeu, havia demostrat ser un gegant amb peus de fang. De les seves ruïnes, els revolucionaris bolxevics van aixecar un nou Estat, diferent a tot el conegut fins llavors però que, indubtablement, naixia impregnat de l'esperit de la Rússia mil·lenària, que es negava a desaparèixer amb l'Estat que l'havia encarnat.

6. El tsar

Títol adoptat pels grans prínceps russos a mitjans del segle XVI. Deriva del que utilitzaven els emperadors romans, Cèsar, el qual va produir una sèrie de derivats a Rússia: tsarina, la dona del tsar, i tsarevitx, el fill del tsar, en particular el primogènit. En la Rússia medieval el títol de tsar era aplicat al sobirà, i en concret a l'emperador de Bizanci, que era considerat el cap de l'Església ortodoxa en el món. Després de la caiguda de l'Imperi Bizantí, en 1.453, i un cop alliberats de la dominació mongola, els prínceps russos van assumir el títol per a ells mateixos. Cèlebre mosaic que avui es conserva al Museu de l’Ermitage a sant Petersburg; representa a Pere I el Gran 48

La conquesta de la península balcànica per part dels turcs va desplaçar a l'Església ortodoxa i va representar per al gran príncep de Moscou el ser l'únic monarca ortodox que quedava al món. Pel clergat ortodox seva figura representava el defensor i possible cap de l'Església ortodoxa. A principis del segle XVI, el monjo Filotei, escrivia una carta al gran príncep Vasili III en la qual proclamava a Moscou com la "tercera Roma" - Constantinoble havia estat la "segona Roma"-. Però no només la qüestió religiosa va donar prestigi a Moscou: l'any 1.472, Iván III, gran príncep de Moscou, va contreure matrimoni amb Zoe, neboda de l'últim emperador bizantí. A partir de llavors la cerimònia de coronació dels tsars es realitzava amb les insígnies reals de la cort bizantina: corona, ceptre i mantell. En 1.547, Iván IV el Terrible acceptava oficialment el títol de tsar i era coronat pel metropolità (arquebisbe) de Moscou: la religió ortodoxa i la ideologia política del tsarisme prenien forma en la seva persona. En teoria, el tsar tenia el poder absolut, a la pràctica estava limitat aquest poder per la tradició i els costums i especialment per les normes i tradicions de l'Església ortodoxa. En les qüestions seculars el costum exigia que el tsar decidís en els importants assumptes d'estat amb el consentiment dels boiars: - Boyard (en rus i ucraïnès ??????) és el títol dels nobles terratinents eslaus, encara que s'empra sobretot en l'àmbit rus, serbi, búlgar i romanès (incloent Moldàvia). -, i amb la benedicció de l'alt clergat. Per a l'administració de justícia havia de guiar-se pels codis legals promulgats en els anys 1.497, 1.550 i 49

1.649. A diferència dels monarques occidentals, el tsar no tenia limitacions parlamentàries o constitucionals. El poder absolut i la permanent dictadura militar eren un gran pes en la lluita per la independència de la nació russa. Els intents liberalitzadors iniciats sota Alexandre I van ser interromputs per la invasió napoleònica, que va enfortir la tendència contrària, la de la concentració de l'autoritat, amb Nicolau I aquests intents es van oblidar definitivament, aquest tsar simbolitza de manera perfecta el model de monarca despòtic. Quan Alexandre II va accedir al tron ??va reconèixer la necessitat peremptòria de dues mesures: l'emancipació dels serfs i la industrialització, que no era possible sense la primera. El “ukasse” o decret del 19 de febrer de 1.861 va establir la llibertat personal dels colons. En 1.862 va introduir reformes judicials similars a les europees. Amb Alexandre II es va iniciar una etapa liberal; Rússia s'obria a Europa. Però aquestes mesures aperturistes i de tall modern durar poc. Des dels primers anys del segle XIX era general la consciència que l'autocràcia dels tsars s'havia convertit en un llast insuportable per al desenvolupament de Rússia, i els esdeveniments polítics, econòmics i militars no feien més que enfortir als grups d'oposició anti-tsarista . Amb l'abdicació de Nicolau II, el 15 de març de 1.917, es posava fi no només a vint anys de atzarós regnat, sinó també a molts segles de poder absolut dels tsar.

La decisió de Nicolau II de “posar-se al cap dels pobles encara no evolucionats d’Àsia” va portar a Rússia a un conflicte d’interessos amb Japó, l’altra potència emergent. Aquesta decisió provocà una guerra que els generals russos podrien vèncer fàcilment, i que a canvi va portar finalment al decisiu desastre naval a Tsushima. 50

7. Alexandre II Alexandre II de Rússia - Moscou, 1.818 : Sant Petersburg, 1.881 ; Tsar de Rússia - 1.885 : 1.881 -. Passarà a la Història com el més important reformador de la societat russa durant el període tsarista que a diferència de les realitzades pels seus antecessors i successors tingueren una importància transcendental. Descendents d´Alexandre II de Rússia són el rei Miquel I de Romania, la cap de la casa imperial russa Maria de Rússia o el duc de Kent, Eduard del Regne Unit.

7.1. Infància El gran duc i després tsar Alexandre II nasqué al Kremlin de Moscou, essent l’últim tsar que naixia a la ciutat santa de Rússia. Era el primer fill mascle del tsar Nicolau I de Rússia i de la princesa Sofia de Württemberg, i per línia materna del rei Frederic Guillem III de Prússia i de la mítica princesa Lluïsa de Mecklenburg-Strelitz. Dínfant donà poques mostres de la seva capacitat política. Creixé en un ambient de repressió cultural i intel·lectual en el qual la censura era més present que mai i la crítica a les autoritats un delicte de primer ordre. Malgrat el seu pare línduí ala carrera militar ell no hi mostrà cap interès i es dedicà a léstudi de llegües europees i en la pràctica de léquitació.

7.2. Casament i descendència El 6 d´abril de 1.841 es casà a Sant Petersburg amb la princesa Maria de HessenDarmstadt que era filla del duc sobirà Lluís II de Hessen-Darmstadt i de la princesa Guillermina de Baden. La princesa de Hessen adoptà el nom de Maria Alexandrovna. La parella instal·lada a Sant Petersburg tingué sis fills i dues filles: Alexandra, Nicolau, Alexandre III, 51

Vladimir, Aleix, Maria, Sergi, Pau. A la mort de la seva esposa, l´any 1.880 es casà amb qui havia estat la seva amant de joventut i durant tot el seu matrimoni, la princesa russa Caterina Dolgoruki i tingueren tres fills...

7.3. Regnat Alexandre es convertí en tsar lány 1.855 en substitució del seu pare un cop aquest morí. El primer any del seu regnat el destinà a finiquitar la Guerra de Crimea iniciada pel seu pare el tsar Nicolau I de Rússia. Després de les negociacions començà un període de radicals reformes. Afortunadament per Rússia, aquestes reformes arribaven en un moment en que el tsar era una persona capaç de liderar les reformes sense tremolar i amb la voluntat de portar-les a terme i que, a la vegada no es deixaria endur en vanes utopies. Malgrat tot, durant el regnat dÁlexandre II, el creixement de partits radicals i revolucionaris désquerres fou increïble. Aparegueren els nihilistes russos, lánarquisme rus i finalment el comunisme de caire marxista. Des de 1.855, però, ell aparegué com un liberal moderat a Rússia tot i que sofrí nombrosos atemptats: 1.866, 1.873, 1.880 i 1.881. Aquest últim acabaria amb la seva vida.

7.4. L’emancipació dels serfs A diferència del seu pare, que tenia un clar esperit de lántic Règim induït pels valors de la Santa Aliança i del conservadorisme de caire autocràtic, les idees liberals dÁlexandre dominaren el seu mandat. Inicià reformes de caire econòmic que permeteren láparició dúna insípida classe petit burgesa vinculada amb la industrialització. Impulsà de forma primordial el ferrocarril. El desenvolupament econòmic, però, es veia frenat per léxistència de la servitud. El governador polonès per les províncies lituanes de l Ímperi envià una carta al Tsar perquè aquest li permetés déstablir un comitè de propietaris per acabar amb la servitud. Aquest primer pas fou aprofitat per el Tsar i envià una carta a tots els governadors elevant la voluntat del governador de Lituània i expressant el desig que els altres també portessin a terme un gest tan patriòtic. Els altres governadors del la Rússia europea seguiren el pas del governador lituà. Malgrat tot, lémancipació no acabaria amb lócàs imperial sinó que afectava importants problemes paral·lels. Les solucions passaven per si convertir els serfs en agricultors dependents econòmicament i laboralment dels propietaris de la terra o si els serfs es convertirien en una classe autònoma com a propietaris de terres comunals. La solució adoptada fou l´última. El 3 de març de 1.861, el tsar firmà la Llei dÉmancipació que acabà amb la servitud a Rússia.

7.5. Altres reformes El tsar Alexandre II de Rússia portà a terme altres reformes importants com la reorganització de la marina i de léxèrcit lány 1.874, una nova organització judicial basada en el model francès - 1.864 -, un nou codi penal - 1.864 - i una nova organització local i rural també lány 1.864. Formulà una llei de grans ciutats, a les quals va atorgar una mínima autonomia fiscal i va crear una policia local i rural a càrrec del Ministeri de lÍnterior.

7.6. Eliminació dels moviments nacionals Al principi del seu regnat, el tsar manifestà la voluntat de “No als somnis”, referent als moviments nacionals de Polònia, dels tres estats bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, i de la Rússia Blanca, Ucraïna i Bielorússia. Lány 1.863-64 reprimí durament la revolta polonesa, però a canvi dáixò hagué de donar suport a la unificació alemanya sota la batuta de Prússia. La repressió polonesa fou brutal: mots, deportacions a Sibèria i láplicació de la llei marcial, que séstengué a Lituània. Les llengües nadiues foren prohibides completament inclús en la seva forma oral.

7.7. Assassinat El tsar patí quatre intents dássassinat: El 4 de juny de 1.866, látemptat fou produït per Dimitri Karalozov. El tsar escapà pels pèls, i per commemorar el que ell anomenà “Els fets del 4 de juny de 1.866”, ordenà la construcció dúna nova porta de la ciutat de Sant Petersburg. El disseny va ser molt ben rebut però mai es construí. El 20 dábril de 1.879, el segon atemptat, tingué lloc a la Plaça de la Guàrdia quan el tsar caminava tranquil·lament i va veure la cara de léstudiant Alexander Soloviev de trenta-tres anys. Soloviev, que tenia un revòlver a les mans, va disparar cinc vegades fallant totes elles. La organització terrorista “El poble guanyarà”, que pretenia una revolució social, va col·locar una bomba al ferrocarril que havia de portar al Tsar de Livadia a Moscou.

El dia fatídic 53

Lóperació que tingué lloc lány 1.879 no tingué èxit. Lány següent, el 1.880, ho intentaren de nou, introduint-se a l´habitació de sopar del Palau d´Hivern del Tsar a Sant Petersburg. La bomba que havien col·locat no va afectar ni al Palau ni al Tsar, malgrat que va destrossar els terres de l’habitació. Després de l’últim intent dássassinat, al Compte Louis-Melicov se li atorgaren grans poders per lluitar contra la voregin terrorista. El 13 de març de 1.881, el Tsar va patir un atemptat de caire nihilista, i va morir poques hores després. Látemptat tingué lloc als carrers de Sant Petersburg, mentre anava amb un cotxe de cavalls. Els terroristes eren cinc, que varen ser condemnats a mort, i Geysa Gelfman, que fou enviat a Sibèria. La mort es la va provocar láctivista polonès Ignasi Hryniewiecki, que morí en látemptat. Hryniewiecki actuava motivat per la forta repressió cultural que es vivia a Polònia en el procés anomenat de “Russificació”. Lássassinat del tsar va provocar una onada de violència antisemita, incloent-hi pogroms (Pogrom: a Rússia alçament popular contra els jueus).

8. Nicolau II Nicolai II Alexàndrovitx Romànov Tsarskoie Seló, 1.888 = Ekaterinburg, 1.918 -. Últim tsar de Rússia, fou assassinat junt amb la seva família a la casa Ipatiev d´Ekaterinburg. Governà de forma autocràtica el país des de 1.894 fins a 1.917.

8.1. Naixement i família Nascut el 17 de maig de 1.868 al palau reial de Tsarskoie Seló prop de la capital imperial Sant Petersburg. Fill del tsarevitx i després Alexandre III de Rússia i de la princesa Dagmar de Dinamarca. Era net per via paterna del tsar Alexandre II de Rússia i de la princesa Maria de Hessen-Darmstadt i per via materna ho era del rei Cristià IX de Dinamarca i de la princesa Lluïsa de Hessen-Kassel. Nicolau tenia llaços de parentiu amb la majoria de les cases europees. Així, era cosí en primer grau del rei Jordi V del Regne Unit, del rei Cristià X de Dinamarca, del rei Haakon de Noruega,

del rei Constantí I de Grècia, del duc Ernest August de Hannover i de la princesa Elena de Grècia. El futur emperador Nicolau II va ser educat en els rígids cànons de la cort russa i en un marcat aïllament de lágitada i convulsa situació interna de lÍmperi. La seva infància va transcórrer en el regnat del seu avi Alexandre II, i després del seu assassinat, el seu pare va pujar al tron i ell es va convertir en hereu. El seu tutor oficial va ser Constantin Pobedonostev, gràcies al qual Nicolau va aprendre les conviccions autocràtiques del seu pare Alexandre III i la doctrina del origen diví del poder del tsar. Va ser educat com un aristòcrata, obtenint una gran cultura i una acurada educació i gràcies als viatges a Anglaterra, Japó i l´Índia efectuats durant la seva joventut i amb el seu parentiu amb la reialesa britànic, parlava un avançat nivell dánglès, de francès - en aquell moment la llengua preferida entre lálta societat russa - i lálemany. Un fet destacable era la notable semblança física que guardava amb el futur Jordi V dÁnglaterra. Moltes vegades ambdós feien broma canviant les seves vestimentes per imitar els seus rols respectius. Home atractiu, va tenir alguns amors en la seva joventut com la ballarina Mathilde Kschessinska, però es va quedar enamorat dúna de les netes de la reina Victoria I, la princesa Alix de Hessen-Darmstadt a la qual deia Sunny i va establir-hi una relació molt romàntica i duradora.

8.2. Personalitat Nicolau II al moment dássumir el govern no tenia la forta personalitat del seu pare, ni la preparació mínima requerida per una Rússia convulsionada, amb conflictes latents i que ocupava una aresta preponderant en l`àmbit internacional. Una de les causes va ser que el seu pare, Alexandre III, no el va formar a temps per prendre el paper de tsar, especialment en el tema de les relacions internacionals i dels assumptes interns, degut a la seva sobtada mort degut a una nefritis als 49 anys. En efecte, Nicolau II era fins al moment de la prematura mort del seu pare, tractat com un nen. Tal és així que al mateix moment dássumir el poder va manifestar a una persona de confiança que: “No estic preparat per ser tsar, mai vaig voler ser-ho. No sé res de lárt de governar, ni tan sols sé la forma en que he de tractar als ministres” El tsar Nicolau II, al contrari que la personalitat enèrgica del seu pare, era de naturalesa abstreta, honrat i meticulós, essencialment tímid, romàntic i idealista i amb un caràcter pacífic. Va ser molt manipulat pels seus oncles, i més endavant pel Kàiser Guillem II que es va aprofitar del nou i immadur governant per treureń partit a favor de les seves conveniències. Incapaç dénfrontar-se obertament als seus ministres o discrepar, cara a cara amb algun contrari dópinió, preferia fer us de la subtil cavallerositat per donar a entendre quan alguna cosa li desagradava. Li agradaven les obres de teatre, lámbient grat de la família, de la música, les marxes militars i navegar en el iot imperial Standart. Si bé es pot qüestionar la seva personalitat com a tsar, com a pare era un model déxcepció per als seus fills i un entregat marit per lémperadriu Alexandra.

8.3. Ascens al tron El 1.884, i després de complicacions derivades dúna nefritis, va morir el seu pare, Alexandre III l´1 de novembre i passat el període protocol·lari, Nicolàs va ser coronat com a successor i va adoptar el nom de Nicolau II. Dácord amb les seves pròpies paraules, no tenia formació política, i ho ignorava tot sobre el govern de lÍmperi, explicant la seva ingenuïtat en ser coronat tsar el novembre de 1.884. Fins i tot el seu propi pare dubtava de la seva habilitat per administrar i mantenir un territori de 23 milions de km2. La influència dels seus oncles paterns, especialment Segei Alexandrovich Romànov, Gran Almirall de lÁrmada, tindria en això un agafador, i les intrigues cortesanes pesarien gran manera en lácció del nou tsar, ja que de fet, va haver de suportar al principi manipulacions dels seus propis oncles. Poc després de la seva coronació, el 26 del mateix mes, va contraure núpcies amb Alix de Hessen, neta de la reina Victòria I, que havia pres el nom dÁlexandra Hessen-Darmstadt en convertir-se a lórtodòxia.

8.4. Casament i descendència Seguint la política dápropament a França iniciada per Rússia durant el regnat del tsar Alexandre III de Rússia per tal dévitar láïllament a que Alemanya dÓtó von Bismarck havia sotmès ambdós països, Alexandre cregué convenient que el tsarevitx es casés amb una princesa de la casa reial dÓrleans de França. A més a més, aquest era un desig de la tsarina ja 56

que el seu germà petit, el príncep Valdemar de Dinamarca també s´havia maridat amb una princesa orleanista. Ara bé, Nicolau caigués bojament enamorat de la seva cosina, la princesa Alexandra de Hessen-Darmstadt. Alexandra era filla del gran duc Lluís IV de Hessen-Darmstadt i de la princesa Alícia del Regne Unit, raó per la qual la princesa era neta de la reina Victoria I del Regne Unit. Alexandra rebutjà la unió ja que significava no trencar la tendència que des de la tsarina Caterina II de Rússia feia que tots els tsars es cassessin amb princeses alemanyes. A més a més, una germana d´Alexandra, Alix, la princesa Elisabet de Hessen-Darmstadt, ja estava casada dintre de la família imperial amb el gran duc Sergi de Rússia i això creava suspicàcia a la Cort respecte a la creació d´un partit pro-germànic. Finalment s´ha de tenir en compte que una de les principals polítiques tsarista era el fonament del pan-eslavisme el qual xocava de cara amb el pan-germanisme. Malgrat tot Alexandre III en el llit de la mort, autoritzà el casament que se celebrà el 26 de novembre de 1.894. La parella tingué cinc fills: Olga, Tatiana, Maria, Anastàsia i Alexei.

8.5. Nicolau II i la Duma

La formació rebuda per Nicolau per tant de substituir al seu pare en el càrrec de tsar fou escassa, fins i tot inexistent. Malgrat això, Nicolau realitzà un viatge al Japó i ho feu en companya del seu cosí, el príncep Jordi de Grècia. Al Japó, un anarquista intentà assassinar-lo, per bé que una ràpida acció del seu cosí impedí el regicidi. Les relacions de Nicolau II amb la Duma no foren mai especialment bones - La Duma de lÉstat o Duma Imperial va ser lássemblea legislativa, o Duma en els últims anys de l Ímperi Rus. va ser constituïda en 4 ocasions -. La primera Duma, amb una majoria de membres del partit del Cadets - dórientació monàrquica i liberal - immediatament entra en conflicte amb el tsar. Amb tot, les relacions inicials entre el tsar i el primer ministre, Sergei De Witte, eren bones i si aquestes sárribaren a frustrar fou pel paper jugat per la tsarina. La situació política es deteriora i Nicolau abolí la Duma. De Witte, incapaç de reformar la monarquia i el país, presenta la seva dimissió.. Nicolau premia a De Witte amb lÓrdre de Sant Alexandre Nevski de diamants. La segona Duma resultà tenir els mateixos problemes, el nou primer ministre, Pyotr Stolypin, descrit com un reaccionari, la dissolgué unilateralment i va canviar la llei electoral de cara a futures Dumes per tal que tinguessin un resultat més conservador. Stolypin tenia importants plans de reforma que passaven per possibilitar que gran part de la pagesia comprés lots de terra i així crear una classe lleial a la monarquia. Els seus plans, però, foren tallats dárrel pels membres més conservadors de la Cort que tenien més influència sobre el tsar. Stolypin fou assassinat per un jove estudiant dórigen jueu en un teatre de Kìev.

8.6. Política internacional A instàncies dels seus consellers i, sobretot manipulat pel seu cosí lémperador alemany, Nicolau es va esforçar per estendre la seva influència a Àsia, rivalitzant en aquesta cursa amb les potències occidentals imperialistes; va ordenar la intervenció de Rússia en la Guerra xinojaponesa de 1.896, en léstabliment de la base de Port Arthur el 1.898, lócupació de Manxúria en 1.900, i va convenir amb els britànics el repartiment de Pèrsia en esferes separades dínfluències el 1.907. Així mateix, va ser un dels principals promotors del desarmament, reflectits en el seu paper com iniciador de les conferències de la Haia de 1.899 i 1.907. Els intents per exercir una influència determinada a Europa Oriental i els Balcans, com a cap dún moviment paneslavista, va donar lloc a múltiples conflictes i tensions internacionals, en virtut de lálineament rus amb Sèrbia davant els interessos de lÍmperi austrohongarès, però, després de patir una primera derrota diplomàtica en la crisi de Bòsnia - 1.908 -, les Guerres Balcàniques de 1.912 i 1.913 van acabar definitivament amb el control rus sobre la península balcànica. Establir noves relacions amb França, la seva més lleial aliada, i amb Alemanya, gràcies al seu estret parentiu amb lémperador Guillem II; aquest últim va ser llargament el seu conseller de major confiança en matèria internacional, encara que molt manipulador, resultava evident per a qualsevol operador polític mes sagaç que el tsar, que els seus consells estaven orientats a emprar la influència russa per controlar els interesso dáltres potències, moltes vegades en benefici directe dÁlemanya i soscavar la aliança entre França i Rússia. A la llarga la influència nefasta de Guillem II va ser la ruïna per Nicolau II.

8.7. Autocràcia i processos revolucionaris

En política interior, Nicolau II va seguir la línia autocràtica dels seus antecessors, tot i que suavitzant una mica la mateixa, però més aviat al marge de la seva intervenció directa, el seu país ve tenir un procés díndustrialització accelerada que va permetre a Rússia entrar en la era moderna, però que també ve fer sorgir importants nuclis obrers en forma de sindicats. Láctivitat revolucionaria clandestina, les quals es van cobrar l´ímpetu sota el seu avi, i el seu pare, seguien accelerant-se durant el seu règim, culminant amb les revolucions de 1.905 i la de 1.917. La iniciativa del moviment liberal presentada al nou tsar déstablir una Constitució que fixés les normes de léxercici del poder es va trobar, però, amb un rotund rebuig monàrquic; seguin el consell de Pobiedonostev, Nicolau II es va mostrar sever amb el que va qualificar de “insensats somnis de participació en assumptes dádministració interna”. La seva rigidesa en alinear a sectors no particularment compromesos amb una idea afí a la revolució, van ser causants de lácceleració de la meta de descontent entre el poble de llarg ençà descontent. Un dáquests descontents es deia Lenin, un advocat que provenia de la regió de Simbirsk, el germà, Alexandr Uliànov va ser executat per un intent dássassinat del tsar Alexandre III el 1.887.

Vladímir Ilitx Uliànov, més tard Lenin, va realitzar activitats subversives a Sant Petersburg, va ser detingut, capturat i exiliat a Sibèria. Un cop alliberat, es va traslladar a Ginebra i Londres per fundar les bases del moviment comunista. L´aliment per les corrents revolucionàries com les que encapçalaria Lenin, Trotski i altres, eren per la manca d´una política social més solidària per part dels governants, el que va permetre que s’agreugessin els grans problemes històrics del règim tsarista: la pobresa de la pagesia, la molt desigual distribució de la terra i el inexistent accés als càrrecs públics. Això seria el brou de cultiu en els sindicats de les indústries per als grups revolucionaris que ja estava en gestació.

8.8. Guerra amb el Japó El 1.905, intentant contenir lávanç japonès a Manxúria, que amenaçava els ports russos orientals, i davant de la recomanació de Guillem II dÁlemanya, Nicolau II va declarar la guerra al Japó. Nicolau II va pensar que obtindria una fàcil victòria, i que així aconseguiria no només déstabilitzar la situació interna, sinó una més gran preponderància internacional amb el prestigi de la victòria. Mal informat estratègicament i conceptual de la situació militar i naval del Japó, no avaluà la seva pròpia situació en el front oriental acabat dóbrir, en especial la incompetència i inoperància absolutes dels almiralls russos que comandaven Pot Arthur i Vladivostok. Sense declaració de guerra, els japonesos van assetjar i bloquejar Port Arthur i Vladivostok, propinant una severa derrota a la flota russa, part de la qual va quedar semi enfonsada i tancada al port. Les pèrdues en unitats navals van superar el 70%. Lémperador llavors, en un desesperat esforç, mobilitzar la flota del Bàltic, amb vaixells de guerra - costaners - inadequats per a alta mar, en un gran periple únic en la història, que va a portar a donar la volta a Europa i Àfrica, ( la flota russa havia rebut lórdre de navegar més de 23.000 milles nàutiques per auxiliar a la Primera Flota del Pacífic) sostenint greus conflictes diplomàtics amb Anglaterra “incident del Dogger Bank” . La seva aliada França també li va donar lésquena en el transcurs de láccidentat viatge i només va ser abastit per Alemanya, després de gairebé un any i mig de navegació arribaren a léstret de Tsushima, on van ser ràpidament derrotats per les forces navals japoneses comandades per Heichachiro Togo.

8.9. El diumenge sagnant Després de la derrota a Tsushima, Nicolau II va acceptar la mediació dels EUA per finalitzar el conflicte. Per això va a buscar a un ex-ministre del seu pare, Serguei Witte que va ser enviat a Amèrica del Nord per negociar la pau amb Japó. Tal va ser el maneig mediàtic de Witte que va aconseguir treure avantatges aparents de les paus que el Japó volia imposar a Rússia i va tornar convertit pràcticament en una espècie d´heroi. Després de donar el seu informe al tsar, aquest el va anomenar Comte. Però, un fet greu faria virar les tornes de la destinació de la dinastia Romànov: un capellà anomenat Yuri Gapón va aconseguir convocar una massa descontenta d´obrers i altres forces vives integrants del poble, que van organitzar una marxa informal per anar a lliurar una sèrie 60

de peticions anti-autocràtiques al tsar, que es trobava a Sant Petersburg - al Palau Tsàrkoie Seló - el diumenge 22 de gener de 1.905... Quan la multitud va arribar als voltants del Palau d´Hivern cap a les 14 hores, es va trobar que el Palau estava resguardat per tropes de cosacs, que havien estat convocats pel ministre de lÍnterior, el príncep Sviatpolsk Mirski. Quan els manifestants, a uns 100 metres de léntrada, els soldats van disparar a la massa, i, a més van atacar amb una carrega de cavalleria cosaca, produint una xifra estimada de 92 morts. Aquest fet va tenir repercussions insospitades, ja que va alimentar les espurnes primigènies de la revolució que els menxevics i bolxevics desitjaven que esclatés com , en efecte, més endavant va succeir. A més, era el moment perquè el tsar prengués un acció decisiva: a sápagava la revolució imposant la dictadura o accedia a les peticions dels revolucionaris. Witte va tenir un paper gravitant i decisiu en el desenvolupament dels esdeveniments. Mirski va ser destituït i, en el seu lloc, es va nomenar Srgei Witte com a ministre dÍnterior en qualitat interina. A la llarga, aquest canvi atrauria la ruïna per a léstabilitat del règim de Nicolau II. En aquest any de 1.905 hi va haver més atemptats. En un délls va morir un oncle de Nicolau II, el gran duc Sergi Romànov, espòs délla - Isabel Hessen Darmstadt - la germana de lÉmperadriu, i a més es van revoltar els marines en els ports, com el cas del cuirassat Patiòmkin. Una gran vaga va paralitzar la industria i els revolucionaris, dirigits per Trotski, Lenin i altres agitadors marxistes, alimentaven la flama de la revolució. La situació no podia ser més complexa per a léstabilitat i continuïtat del règim tsarista.

8.10. La malaltia del tsarevitx Malgrat tot, el principal problema dórdre intern que Nicolau II hagué dáfrontar fou el de la successió. Alexandra havia donat a llum a quatre filles i no fou fins el cinquè fill - després de nou anys de matrimoni - que nasqué el tsarevitx. Batejat amb el nom dÁlexei aviat donà mostres de patir hemofília, malaltia heretada de la seva mare a través de la reina Victòria I del Regne Unit. Degut a la fragilitat política, la Casa Imperial decidí no fer pública la noticia. Fins i tot molts membres de la Casa Imperial no coneixien amb exactitud la malaltia que patia el tsarevitx. Grigori Iefimovich Rasputin, va aparèixer en els cercles monàrquics gràcies al contacte que va fer Anna Výrugova, la més propera cortesana a la tsarina a causa de la malaltia hemofílica que patia el seu fill Alexis. La influència que exercia sobre el nen li permetia controlar la malaltia del hereu al tron, de manera que aviat va guanyar la confiança absoluta de la tsarina. Rasputin era en si una persona extraordinària, amb un grau déncert molt notable en les seves prediccions, una barreja de santurrón i amistat molt

convincent però, en contrapartida, un ésser amb un alter ego molt libidinós ratllant en el maníac que buscava el plaer sexual entre les consorts del palau. Rasputin aviat va convertir la tsarina en la seva amiga i confident, al punt que ella considerava seriosament els consells que ell li donava. La raó dáquesta influència poderosa, era que, lÉmperadriu considerava Rasputin un enviat de Deu. Aquesta situació, va permetre a Rasputin prendre un paper decisiu en els nomenaments ministerials. Se´l coneixia per el sobrenom de “monjo boig”, i el seu comportament cada vegada més egòlatra i desafiant va començar a suscitar odis entre la noblesa i especulacions de tot tipus al poble. Abans de la partida de Nicolau II al front alemany, Rasputin va predir que si ell moria a mans de gent de la seva família, ningú de la família de Nicolau li sobreviuria més de dos anys. Finalment va ser assassinat per un grup dáristòcrates que l´havien convidat a una festa del 29 al 30 de desembre de 1.916. sembla provat que els seus assassins, amb el príncep Fèlix Yusúpov al capdavant, li va donar pastissos i vins carregats de cianur. En veure que no li afectava en excés, el príncep li va disparar al pit, li va colpejar el cap amb un bastó ple de plom i el va llençar al riu Nevà. Es va comprovar que Rasputin va morir més tard ofegat.

8.11. La Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa Els principals fronts russos - després que a finals del mes de juliol, la guerra era ja inevitable i el Tsar ordenà una mobilització general del país - se situarien en contra de límperi alemany, de límperi austro-hongarés i de límperi otomà. Les derrotes foren estrepitoses i culminaren amb la desfeta dels llacs de Tannenberg que donaren la clau déntrada als alemanys i austríacs a la Rússia blanca. Nicolau II es centrà en la guerra mentre que Alexandra ho feia en els afers interns. Als rumors de la influència de Rasputin sobre la tsarina en matèria política cada vegada augmentaven més. A més a més, Alexandra era alemanya dórigen i això despertava recels entre el si de la població russa que veia a la tsarina com una traïdora. Tot plegat acabà amb lássassinat de Rasputin per part dún grup de nobles. Malgrat tot la població demanava de forma creixent la finalització de la guerra però el govern s´hi negava com a conseqüència de les males posicions de léxèrcit rus als diferents camps de batalla. La situació explotà el mes de març de 1.917 quan es produí la Revolució de Febrer que conduí a lábdicació del tsar.

8.12. Abdicació i presó La decisió de formar el govern provisional va tenir acceptació en tots els estaments socials i militars, inclòs léstat major de Nicolau II, que es va veure encaixonat amb la situació política greu que símposava a Petrograd. Per un instant, es va redactar lábdicació en favor del seu fill Alexis, però donada la condició de salut i immaduresa de l´hereu, es va canviar de parer. Niclau II incapaç de controlar la situació, va abdicar els seus drets i els del seu fill, el 20 de març de 1.917, en favor del seu germà Miquel IV de Rússia, el gran duc rebutjà lóferiment hores després, donant fi així a la dinastia Romànov i el començament de léra dels soviets. 62

Nicolau II es va deixar detenir sense oferir resistència al seu retorn del ensorrat front. Va tenir la sort de no ser tancat a la fortalesa de sant Pere i sant Pau i va ser confinat amb la seva dona i fills al palau Tsàrkoie Seló, als afores de sant Petersburg retenint-ne alguns privilegis domèstics. Alexandr Kerenski, - líder dún govern provisional i un revolucionari déstil moderat - no era enemic consumat del tsar, més aviat objectiu i racional, va poder accedir a la veritable naturalesa de les personalitats dels desposats arribant a conèixer que moltes de les acusacions i traïcions eren més aviat mites i falsedats populars i, fins i tot, va arribar a apreciar-los en aquesta etapa, i va buscar la seva sortida a léstranger, però el nou govern del Soviet de Petrograd prohibir el seu exili, a més es va sumar el infaust fet que tant Anglaterra, Alemanya i la seva aliada França ignoraren els requeriments déxili. Això segellaria finalment el fatídic destí dels Romànov. Lágost de 1.917, tement un intent dássassinat, Kerenski va exiliar als Romànov a Tobolsk, Sibèria. Abans de marxar, Kenerski prevenir a Nicolau II: “Els soviets desitgen el meu cap, després vindran per vostè i la seva família”. En Tobolsk, la família del tsar va gaudir dúna relativa llibertat de moviments ja que el sector era pro-monàrquic, fins i tot va haver oportunitats de realitzar una fugida o ser rescatats ja que la guàrdia no era nombrosa i fins i tot alguns soldats van arribar a establir alguna relació amistosa amb els presoners.

8.13. Assassinat del Tsar i la seva família

Lenin i els seus seguidors van ingressar al territori rus mitjanament lájuda dÁlemanya la qual els va donar àmplies facilitats per a fer-ho dáquesta manera. Alemanya jutjava amb justa raó que Lenin provocaria lénderrocament del feble govern provisional i la rendició de les tropes

russes per dáquesta manera enfocar les seves forces a occident, cosa que va passar amb el Tractat de Brest-Litovsk, i provocar la fugida de Kerenski. En triomfar la Segona Revolució russa a lóctubre, en la qual els bolxevics, liderats per Lenin, van enderrocar el Govern de Kerenski, i el Soviet Central a càrrec de Iakov Sverdlov, un personatge que pertany al cercle íntim de Lenin, i qui estava a càrrec administrativament de la destinació del tsar, va ordenar primer el trasllat a Moscou de lémperador deposat, però després es va instruir el trasllat de la família imperial a Ikaterinburg, que es trobava sota el control del Soviet dels Urals amb el suport de lÉxèrcit Roig. El Govern Alemany havia proposat al Soviet que lémperador ratifiqués el tractat de pau, però com a segona intenció oculta era negociar la llibertat de Nicolau II per, posteriorment, poder reimplantar el règim monàrquic ja que Alemanya s´havia adonat que la revolució socialista mundial proclamada per Lenin aviat arribaria a les masses socials populars alemanyes. Per aquest raó se li havia intentat enviar a Moscou en un primer moment. El Soviet, al corrent dáquestes maniobres i temorós del que límplicava la intenció, va prendre les previsions perquè mai més es tornés a instal·lar el tsarisme a Rússia. El 4 de juliol de 1.918, davant de la Legió Txecoslovaca cap a la ciutat, es va témer que aquestes tropes alliberessin a la família i intentessin restaurar el règim del tsar. Un esquadró al comandament de Iàkov Yurovski ve rellevar la guàrdia de la casa, i el 13 de juliol va rebre lórdre del Soviet dels Urals dáfusellar a tota la família. A la mitjanit del 17 de juliol el tsar amb els integrants de la família van ser portats al soterrani de la Casa Ipatiev on van ser afusellats, amb alguns servents propers, un metge lleial, i fins i tot, el gos del nen. El pretext era que se´ls havia de prendre una fotografia abans de sortir, o se´ls havia de traslladar. Nicolau II va col·locar a l´hereu en els seus genolls mentre prenia seient al costat de la tsarina, les filles es van asseure enrere i els servents i metge al costat de peu. Van passar uns instants i de sobte va entrar Iàkov Yurovski amb un revòlver en mà i 17 soldats armats amb fusells i baionetes. Quan Iàkov Yurovski aixecà el revòlver declara al tsar que el poble rus l´havia condemnat a mort, el tsar arribà a balbucejar - “ què ?“ -, i li disparà a boca de canó. El tsar cau instantàniament mort i tot seguit els fusellers realitzen una descàrrega tancada a la resta de la família. Les filles que portaven cotilles estretes i a més en el seu interior estaven carregades amb joies, no moren immediata-ment i són rematades a la baioneta. El tsar va morir amb 50 anys acabats de complir. Una de las serventes que no va rebre la primera descàrrega és perseguida dins de l´habitació i rematada a baionetades, i fins i tot la mascota és morta dún tret. Posteriorment els cossos són portats en camions i depositats en una mina abandonada. Léndemà Yurovski, tement el rumor sobre láfusellament induís a recuperar els cossos, va ordenar el seu trasllat i destrucció dels cadàvers per foc i àcid i ordena llençar-los a rases dáltres excavacions, ubicades a 12 kilòmetres fora de la ciutat, a la mina que es diu “els quatre germans”.

La “Casa Ipàtiev”, enderrocada el 1.977, fou la llar dún comerciant de Ikaterinburg. En aquesta casa assassinaran el tsar Nicloau II de Rússia i diversos membres de la seva família. El seu nom és idèntic al del Monestir dÍpàtiev a Kostromà, des dón els Romànov arribaren al tron. Rehabilitació: l´1 dóctubre de 2.008 el Tribunal Suprem de Justícia de la Federació de Rússia va rehabilitar a Nicolau II i la seva família, tenint-los en compte com unes víctimes més de la repressió política bolxevic...

9. La Revoluciรณ Russa de 1.917

Fou un procés polític que culminà el mateix any amb léstabliment dúna república que substituí el sistema tsarista anterior i que portà a léstabliment de la Unió Soviètica. La Revolució es dividí en dues fases. La primera la Revolució de Febrer, en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i séstableix una república de caire liberal. en la segona, la Revolució dÓctubre, fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets - controlats principalment per el partit bolxevic - prengueren el poder. Si be els principals focus de la Revolució foren Petrograd, avui Sant Petersburg, i Moscou, aviat séstengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaven i retribuïren la terra.

9.1. Causes de la Revolució russa La Revolució Russa va ser un dels més importants fets ocorreguts en l´època contemporània. El seu impacte va ser palpable tant a Amèrica com a Europa. Encara que la Revolució no va fer expandir el comunisme dímmediat, li va donar a altres països convulsos del tercer món un exemple a seguir. Dècades després, el model filosòfic-governamental prendria renovada notorietat a mesura que Rússia, convertida en un estat socialista i en una superpotència econòmica i militar, sénfrontés als Estats Units dÁmèrica en la Guerra Freda. En qualsevol cas, les dues revolucions de 1.917 es van dividir en dos grans parts: la caiguda del règim tsarista - Revolució de Febrer - i la creació del primer estat comunista del món - Revolució dÓctubre -. Les causes de les dues revolucions abasten les situacions polítiques, socials i econòmiques de Rússia a l´època. Políticament, el poble rus odiava la dictadura del tsar Nicolau II. Les baixes que els russos van patir durant la Primera Guerra Mundial van debilitar encara més la imatge de Nicolau II. Socialment, el règim despòtic del tsar havia estat oprimint els camperols durant segles. Això va provocar tensions dins la classe baixa rural que va desembocar en altercats. Econòmicament la inflació i la fam per tota Rússia va contribuir així mateix a la revolució. Una combinació dáquests tres factors, combinats amb el lideratge de Vladimir Lenin i Lev Trotski, van conduir irremissiblement a la Revolució Russa.

9.2. Causes econòmiques

Les causes econòmiques de la Revolució Russa sátribueixen en gran mesura a la mala gestió del tsar, sumada a la Primera Guerra Mundial. Més de quinze milions d´homes es van unir a léxèrcit que va deixar un gran nombre de treballadors sense poder anar a les fàbriques i granges. el resultat va ser una escassetat generalitzada dáliments i matèries primeres. Els obrers van haver de suportar terribles condicions de treball, incloent jornades de dotze a catorze hores i baixos salaris. Es van desencadenar quantioses revoltes i vagues reivindicant millors condicions i millors salaris. Encara que algunes fàbriques van accedir a les peticions per elevar els salaris, la inflació de la guerra va anul·lar el seu efecte. Hi va haver una protesta davant la qual el tsar Nicolau II respongué amb una gran violència, en resposta, els treballadors de la indústria van anar a la vaga i varen paralitzar el ferrocarril i la resta de les xarxes de transport. Les poques mercaderies que existien no es podien portar al seu lloc de destinació. Els preus es van disparar a mesura que els béns essencials eren cada vegada més escassos. El 1.917, la fam amenaçava a moltes de les grans ciutats. El fracàs de Nicolau II a resoldre els problemes econòmics del seu país i la promesa del comunisme per aplacar la fam va compondre el nucli dáquesta revolució.

9.3. Causes socials Les causes socials de la Revolució tenen lórigen en segles dópressió del règim tsarista sobre les classes baixes, a més dels excessos de Nicolau II en la Primera Guerra Mundial. Aproximadament un 85% del poble rus formava part de la pagesia oprimit per les classes superiors i el mateix règim. El vassallatge, associat comunament amb lédat mitjana, descriu amb precisió la situació social de la Rússia de Nicolau II: Una petita classe de nobles terratinents controlaven una vasta quantitat de serfs. El tsar Alexandre II de Rússia el 1.861 va emancipar a aquests camperols, no per raons morals sinó perquè límpedia lávanç social de Rússia. No obstant això, aquesta nova llibertat va se de caràcter limitat, ja que no tenien terra per conrear. Com a resultat, el govern va elaborar noves lleis que els atorgaven petites parcel·les de treball. Tot i això, la quantitat de terra que se´ls va cedir va ser insuficient, de manera que es van desencadenar enormes revoltes.

La Primera Guerra Mundial només va augmentar el caos. La ingent demanda de producció industrial dárticles de guerra i obrers va causar moltes més insurreccions i vagues. A més, com es necessitaven més treballadors a les fàbriques, els pagesos van emigrar a les ciutats, que aviat es van veure superpoblades vivint sota condicions que ràpidament van empitjorar. A sobre, mentre que la quantitat dáliments requerida per léxèrcit era cada vegada més gran, lábastament després del front sémpobria més i més. El 1.917 la fam amenaçava a la majoria de les grans ciutats. La suma de tots els factors anteriors contribuí a un descontentament entre els ciutadans russos, que, posteriorment desembocaria en la Revolució.

9.4. Revolució de Febrer

La Revolució de Febrer va néixer dúna forma pràcticament esporàdica, quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per la simple raó de la falta dáliments, la carestia, la fam que passaven. Aquest no va ser, naturalment, l´únic factor, ja que, déntre totes les causes hi ha també el descontent de la població amb la participació en la Primera Guerra Mundial. Des de gener hi havia hagut vagues diverses per tot Petrograd - nom “russificat” del germanòfil Sant Petersburg, i vigent de 1.914 fins a 1.924 - això va fer créixer les protestes de febrer. Durant aquest mes lésquerra radical i els liberals es van coordinar per estendre la revolta i dur a terme diverses activitats. El 24 de febrer les protestes s´havien tornat mol violentes, i un gran nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital russa, Sant Petersburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1.905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el tsar Nicolau II abdiqués. Se´ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejats pels revoltats. 71

Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia léxèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se li havia polititzat i no a favor. La insurrecció de lÉxèrcit, sense la qual no s´hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar al tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats cinquanta manifestants a la plaça Znamenskaya en un cicle de vegues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a líncendi dels edificis Okhrana - la policia secreta de léxèrcit Rus -, fent que la guarnició de la capital sádherís als revolucionaris, i també la creació del Soviet de Petrograd. A més a més , el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional amb Kerenski com a Ministre de Guerra. Lóbjectiu dáquest govern provisional era el de crear una República parlamentaria occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics.

9.5. Període inter-revolucionari Després de la Revolució de Febrer, el 2 de març, el tsar ha dábdicar, ja no pot fer res més, li han pres el govern. Aleshores, un mes i un dia després, torna Lenin, el 3 dábril de 1.917, quan va publicar les famoses “Tesis dábril”. Van ser publicades en el diari Pravda. En aquestes, va fer un anàlisi de com s´haurien de desenvolupar els polítics, ara que síniciava una nova etapa. A més a més, parla dáconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. Léxperiment, però, acaba aquí, ja que el 30 del mateix mes, sánuncia en una nota de que Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se’n forma un de nou on Kerenski torna a obtenir el Ministeri de Guerra i el de la Flota.

9.6. Revolució dÓctubre de 1.917 La Revolució dÓctubre de 1.917, liderada per Lenin i el partit bolxevic estava basada en les idees de Karl Marx i marca el començament dúna onada de revolucions comunistes al llarg del segle XX. Contràriament a la Revolució de Febrer, no fou un procés espontani, sinó que fou fruit de la planificació i la coordinació. Lenin pas a pas, va anant construint la revolució pel seu compte. El 9 dóctubre de 1.917, va aconseguir que el Comitè Central Bolxevics aprovés, per deu vots a dos, la insurrecció armada. De l´11 al 13 dóctubre, es va donar el Congrés dels Soviets de la regió del Nord. Dos dies després, el 15, es forma el Comitè Militar Revolucionari, encapçalat per Lev Trotski. Serà, finalment, el 25 dóctubre, quan síniciarà la presa del 72

Palau d´Hivern. Kerenski, Ministre de Guerra i de la Marina, decidí enviar léxèrcit que estava dispersat per la capital russa, per protegir la ciutat. De totes maneres, no es va produir el 25 dóctubre, sinó el 7 de novembre, el fet és que en aquella època Rússia encara feia servir el calendari julià, sense haver adaptat les reformes del Papa Gregori XIII. Aquell 25 dóctubre, els insurrectes es feren amb els punts claus de la ciutat, com per exemple els edificis més rellevants. Sabem, doncs, que a les 21,30 dáquest dia, les tropes es fan amb el Palau d´Hivern. Dáquesta manera, van provocar la fugida de Kerenski. Léndemà, el 26 dóctubre, es duu a terme el Segon Congrés dels Soviets. Aquí, els menxevics i la dreta social revolucionària, decideixen caminar per separat en protestes unitàries. Mentrestant, el mateix dia, es conformarà el Govern Bolxevic, en el qual serà Lenin el cap visible de lÉstat, president - establint les bases per la creació de lÚRSS el 1.923 -, junt amb quatre personalitats destacades: en primer lloc Trotski que séncarregaria dels Afers Estrangers, Lunacharskii que tractaria el tema de lÉducació, Ricov com a Ministre de lÍnterior, i Josef V. Stalin Comissari del Poble de les Nacionalitats - el seu nom original, però, era Joseb Jughashvili -. El futur, li deparava un futur importantíssim en el sí de la història russa. Fins el 30 dágost de 1.918, el Govern liderat per Lenin, va dur a terme dues obres importants en el sí de la consolidació de la Revolució, com també del Partit Bolxevic en el poder sota la “dictadura del proletariat”. En primer lloc, Lenin va procedir al repartiment de terres entre els camperols pobres, sense indemnitzar als latifundistes, seguidament els 3 de març de 1.918 signaria la pau amb Alemanya, en el que sánomena el Tractat de Brest - Litovsk. En aquest tractat, Rússia finalment es retirava totalment de la Primera guerra Mundial, quelcom que es demanava a crits des de el poble ja feia temps. Rússia no en va sortir econòmicament gaire afavorida puig que va perdre regions força fructíferes, però Lenin, pretenia consolidar la revolució al poder i maniobrar a partit dállí. Així, qualsevol intervenció de fora era un obstacle que s´havia de treure de sobre. Lenin que va veure el poder del seu partit disminuït en les eleccions a lÁssemblea constituent, a banda de suprimir-la, va decidir anar fent desaparèixer tota sèrie de partits no bolxevics, com ara els burgesos. Això va fer crispar aquests sectors. Fanya Kaplan, membre del Partit Socialista Revolucionari, va ser la que el 30 dágost de 1.918, decebuda per la progressiva retallada de drets, engega tres trets a Lenin durant un míting. Límpacten dos, un a léspatlla i láltre al pulmó. Lenin va ser traslladat a la seva residència privada, al 73

Kremlin, rebutjant anar a l´hospital, ja que creia que allí lésperaven més assassins. Lenin sobreviuria, tot i que cada dia amb una salut restada. El mateix any, el 1.918, l´RSDLP, es transforma en lárxiconegut Partit Comunista de Rússia, que el 1.925 seria el Partit Comunista de lÚRSS, any, al 1.952, en que adoptaria el seu nom definitiu. Tot i això, no evitaria la Guerra Civil Russa, que es va començar a desenvolupar la primavera de 1.918, després que es creés lÉxèrcit Roig, el 28 de gener de la ma de Lenin, en un intent de controlar un poder clau com era lÉxèrcit pe tal de mantenir el poder. Sabia que això li havia permès arribar allí, com li havia pres el tron al tsar. Pel que fa al tsar Nicolau II en un primer moment, quan el març de 1.917 abdica, marxa a Tobolsk Sibèria - lágost dáquell any junt amb la seva família per ordres del govern de Kerenski. allí van estar fins la Revolució dÓctubre, quan aleshores, presoners del govern bolxevic, es varen moure, juntament amb el seu seguici a Iekaterinburg al soterrani de la casa de camp de Nicolai Ipatiev. Allí 11 soldats afusellen a tota la família alineant-los, el 17 de juliol de 1.918. en un primer moment no varen morir tots, com per exemple les filles, que es diu que duien tantes joies que aquestes les varen protegir de les bales. aleshores haurien mort, inclosa Anastàsia, a cops de baioneta i de culata de pistola. Varen ser enterrats per que no els trobessin després d´haver-los ruixat amb àcid sulfúric.

9.7. La Guerra Civil Russa La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la Revolució de 1.917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Dels llocs on no governaven va sorgir una contrarevolució després que els bolxevics es fessin amb Petrograd i Moscou. La Guerra Civil va començar la primavera de 1.918 en un context molt complex, i va acabar el 1.922 amb la victòria de l´exèrcit bolxevic i la futura fundació de l´ URSS.

9.8. Els dos blocs La desmobilització de lántic exèrcit rus va produir la aparició de bandes organitzades dóficials i soldats dedicades al saqueig. Però aquestes van ser reforçades per forces angleses i franceses enviades a Rússia per a la lluita contra els alemanys, que van canviar els seus objectius contra el nou ordre imperant. A aquests exèrcits, s´hi van unir antics oficials tsaristes, aristòcrates, liberals burgesos i també socialistes revolucionaris a més déstudiants. Amb aquests integrants, va formar-se lÉxèrcit Blanc, que va ser reforçar per partidaris i forces armades dels Estats independitzats. Enfront 74

dáquest, es trobava una força amb prou feines creada, molt desorganitzada i pitjor fornida, tot i que superior en nombre: lÉxèrcit Roig. La inicial superioritat dels Blancs va ser poc utilitzada per la manca dúna direcció única i un pla concret, fruït de l´heterogeneïtat dels seus components. Al contrari, la gran capacitat de mobilització i resolució dels problemes dínstrucció, dármament i proveïment, manifestada per la direcció de la revolució, va fer que aconseguissin rebutjar tots els fronts i arribessin fins i tot a les portes de Varsòvia. Léficàcia de lÉxèrcit Roig, encara improvisada, va posar de relleu la capacitat organitzativa i el rigor funcional dún “teòric” com L. Trotski, de rapit ascens - una tasca que no fou reconeguda a partir dels anys 20 - a més a més va pesar el suport de la pagesia que aportava, ja que estava temorosa, el govern revolucionari havia aguditzat els ressorts de léconomia de léstat, i havia adoptat un seguit de mesures déxcepció. El manteniment dáquestes mesures en un règim en formació va fer néixer desequilibris crònics i noves oposicions.

9.9. La reacció davant la Revolució La reacció davant la Revolució va empènyer les forces de línterior de Rússia i les estrangeres contra el nou règim Bolxevic. El Regne Unit, França, Canadà, els estat Units dÁmèrica i 17 forces militars més van intervenir en la Guerra Civil contra els Soviètics. El bàndol anomenat “Roig” el formaven els comunistes i els revolucionaris i el bàndol “Blanc” els monàrquics, conservadors i liberals, amb un exèrcit en el que també participaven els cosacs. Els nacionalistes i els anarquistes formaven un grup apart, encara que amb una importància secundària lluitaven contra les dues faccions principals. Els nacionalistes lluitaven dins de léxèrcit “Verd”, mentre que els anarquistes eren anomenats “Negres”. Al final de la Guerra Civil, Rússia va quedar arruïnada, van morir uns vuit milions de persones, entre els quals es trobaven les classes més cultes que van exiliar-se. A això li va seguir les sequeres de 1.920 i 1.921 que van portar una fam extremada. La producció industrial i agrària va disminuir enormement i no es va recuperar fins la dècada posterior. De tota manera va servir per demostrar que el nou règim comunista no era tan feble com les potències occidentals pensaven i va significar la consolidació de les estructures de la Revolució Russa

En els anys posteriors a la Revolució dÓctubre, epidèmies, fams, lluites, execucions, i la crisi general econòmica i social havien acabat amb una mica més de vint milions de vides. Un altre milió havien deixat Rússia, unint-se a léxèrcit “Blanc” sota el comandament del General Vrangel a través de lÉxtrem Orient o dáltres múltiples maneres, per poder així escapar de les ruïnes de la guerra o de la persecució dúna o més faccions bèl·liques.

9.10. L´aixecament de Kronstadt

El març de 1.921, es van portar a terme un aixecament fracassat dels marines soviètics contra el Govern de la primitiva República Socialista Federada Russa a Kronstadt, una fortalesa naval a lílla Hotlin en el Golf de Finlàndia. El Govern Bolxevic va començar el seu atac a Kronstadt el 7 de març. Després de deu dies de continus atacs, durant els quals moltes unitats de lÉxèrcit Roig van ser obligades a atacar a “punta de pistola” i durant el qual també alguns membres de léxèrcit es van unir a la rebel·lió, la Revolta de Kronstadt va ser exterminada per léxèrcit, que comptava una mica més de 50.000 soldats sota el comandant Mikhail Tukhatxevski. El 17 de març, les forces bolxevics finalment van entrar a la ciutat de Kronstadt després d´haver sofert 10.000 baixes. Encara que no existeixen dades precises sobre els rebels caiguts en acció, els historiadors estimen que milers van ser executats en els dies posteriors i molts enviats a camps de treball a Sibèria. Un altre gran nombre de rebels van assolir escapar a Finlàndia.

9.11. Nova política econòmica Si la Primera Guerra Mundial havia indicat la feblesa econòmica i les infraestructures russes, la Guerra Civil les va enfonsar encara més, a causa de la disminució de la producció industrial, la reducció dels camps conreats i la impossibilitat dímportació pel bloqueig enemic. Les necessitats de la guerra, com també els principis del govern comunista, van causar léstabliment dún sistema socio-econòmic conegut com a “comunisme de guerra”. Les mesures per a láugment de la producció van centrar-se en la nacionalització de les grans empreses; van posar sota control dels comitès obrers la resta. Al mateix temps va implantar-se un règim de racionament rigorós. Quan la Guerra Civil va poder considerar-se com acabada el 1.920, la nova República estava esgotada, léconomia en bancarrota. Els canals de distribució havien desaparegut - les ciutats subministraven manufactures al camp i aquest no alimentava, llevat de fer-ho mitjançant requises als nuclis urbans - la direcció empresarial estava militaritzada, les mines estaven abandonades o arruïnades i els transports desmantellats. La gran feblesa era el poc desenvolupament de la indústria pesant, fonament de tota economia moderna i sector principal de formació del proletariat obrer. Encara nacionalitzada, se li va aplicar uns criteris de productivitat capitalista - així va néixer lánomenat “capitalisme dÉstat” i nombrosos trusts van confirmar la seva activitat sota el control governamental; aquesta tendència va ser reforçada per la inversió estrangera capitalista.

Pòsters del govern demanant ajuda als camperols; un diu “ajudeu-los”

10. Cronologia de la Revolució Russa

Lenin i Trotski creien que lóbjectiu del socialisme a Rússia no es podia aconseguir sense exportar amb èxit la revolució a altres països. No obstant això, amb lárribada all poder de Stalin, sábandonà aquesta idea.

10.1. Antecedents 1.855.- Comença el regnat del tsar Alexandre II. 1.861.- Abolició de la servitud. 1.881.- Alexandre II és assassinat. El succeeix Alexandre III. 1.883.- Es forma la primera agrupació russa de caire marxista. 1.894.- Comença el regnat del tsar Nicolau II. 1.898.- Primer Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus - PSDR -. 1.900.- Fundació del Partit Social revolucionari Rus - PSR -. 1.903.- Segon Congrés del PSDR. Es produeix una divisió entre Bolxevics i Menxevics. 1.904/5.- Guerra Russa -Japonesa.

1.905.- Revolució Russa de 1.905; Gener: diumenge sagnant a Petrograd; Juny: es produeix lálçament del cuirassat Potemkin a Odessa al Mar Negre; Octubre: vaga general. Es forma el Soviet de Petrograd; el tsar accepta la Constitució dún Parlament,- la Duma -; Manifest dÓctubre. 1.907.- Segona Duma, de Febrer a Juny. Tercera Duma, fins el 1.912. 1.911.- El ministre Stolypin és assassinat. 1.912.- Quarta Duma, fins el 1.917; La divisió entre Bolxevics i Menxevics esdevé definitiva. 1.914.- Alemanya declara la Guerra a Rússia. 1.915.- Després de serioses derrotes, Nicolau II es declara si mateix Comandant en cap. 1.916.- Grigori Rasputin és assassinat.

11. Cronologia del 1.917 Gener.- Vagues i detencions a Petrograd. Febrer.- Revolució de Febrer. 26, Moren 50 manifestants a la Plaça de Tnamenskaia. 27, Léxèrcit es nega a disparar als manifestants i bona part deserta. Presons, tribunals de justícia i casernes policials són preses per les masses revoltades. A Okhranka diversos edificis són incendiats i la guàrdia dona suport als revolucionaris. A Petrograd es forma el primer Soviet de treballadors. Març.1, Ordre nº 1 del Soviet de Petrograd. 2, Nicolau II abdica. Es forma un govern provisional amb el primer ministre Lvov. Abril.3, Lenin retorna del seu exili i publica les seves “Tesis dábril”. 20, Láctitud bel·licista del ministre dáfers exteriors Miliukov desestabilitza i fa caure el govern provisional. Maig.5, Es forma un nou govern provisional, Kerenski Ministre de Guerra i de la Marina.

Juny.3, Primer Congrés del Soviets de tota Rússia a Petrograd. El Congrés durarà fins al 24 de juny. 16, Kerenski ordena una ofensiva contra les forces austrohongarès - inicialment amb èxit -. Juliol.2, Sácaba lófensiva russa. Trotski súneix al Partit Bolxevic. 4, Manifestacions en contra del Govern provisional a Petrograd. 6, Contraatac alemany i austrohongarès. Sórdena la detenció dels principals líders bolxevics. 7, Lvov renuncia al càrrec i Kerenski esdevé de nou Ministre Primer. 22, Trotski i Lunacharskii són detinguts. Agost.26, Sácaba el segon Govern de coalició. 27, Cop déstat avortat del general Lavr Kornilov el qual es detingut i empresonat. Setembre.1, Rússia declara la República. 4, Trotski i altres líders són alliberats. Trotski esdevé el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. 25, Es forma el tercer Govern de coalició. Octubre.10, El Comitè Central Bolxevic aprova la insurrecció armada. 11, Congrés del Soviets del Nord de Rússia, fins al 13 dóctubre. 20, Primera trobada del Comitè Militar Revolucionari a Petrograd. 25, Sínicia la Revolució dÓctubre. El Comitè Militar Revolucionari envia als treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d´Hivern és atacat a les 9,40 a.m., Kerenski abandona Petrograd. 26, Segon Congrés dels Soviets. Els Menxevics i membres del SR - que eren minoritaris entre els delegats del Congrés - seń van en senyal de protesta amb les Actes dels dies anteriors. Es proclama el govern dels soviets. El Consell de Comissaris del Poble, dominat pels bolxevics i amb Lenin al capdavant.

Personatges importants de la Revoluciรณ

12. Lenin Vladímir Ilitx Ulianov, va nàixer el 22 dábril de 1.870 en el si dúna família burgesa a la ciutat de Simbirsk - actualment Uliànovsk -. El seu pare fou Ilià Nikolàievitx Uliànov, un funcionari civil rus, director déscoles, i més tard Conseller dÉstat del tsar Nicolau II, lloc en el qual va treballar per incrementar la democràcia i estendre léducació gratuïta a Rússia. La seva mare es deia Maria Alexandrovna Blank i tingué nombrosos fills, entre ells Alexandr - de tendència anarquista - qui va ser executat el 1.887 per atemptar contra el tsar Alexandre III. Com molts russos, va ser una barreja entre l´ètnia i les tradicions religioses. Tenia ascendència calmuca - poble mongol -, per part del seu pare, de alemanys del Volga per part de la seva àvia materna que eren luterans i ascendència jueva per part del seu avi matern. El mateix Vladimir va ser batejat pel ritus de lÉsglésia Ortodoxa Russa. De petit se li deia Volòdia - diminutiu de Vladímir - i manifestà un do de pensament elaborat i profund, assertiu, por afectiu i sarcàstic. De ment molt lògica, es va mostrar excel·lent estudiant des de la seva més tendra infància. Els professors van declarar sobre ell: “Molt dotat, sempre net i estudiós, primer en totes les matèries, certa tendència a aïllar-se i a la reserva” , Fiodor Kerenski, 1.890. Físicament era de complexió atlètica, un bon nedador i patinador sobre gel, més tard va assistir al gimnàs per homes de Simbirsk, que estava dirigit pel pare dÁlexander Kerenski i es va graduar el 1.887 amb medalla dór. Vladímir es va distingir en léstudi del llatí i el grec antic. Va passar per dues tragèdies en la seva joventut: el 1.886, el seu pare va morir dúna hemorràgia cerebral. Lány següent, el maig de 1.887, el seu germà gran Alexandr Uliànov, va ser detingut i afusellat. Alexandr Kerenski va escriure que “ léxecució dún germà com Alexandr hagués tingut necessàriament un efecte demolidor i destructiu sobre qualsevol ser normal”.

12.1. La seva activitat política abans de la Revolució Russa El mateix any de léxecució del seu germà Alexandr, Lenin acaba els seus estudis en el Liceu de Simbirsk amb medalla dór -. Al juny, ingressa a la Facultat de Kazan, on es trasllada amb la seva família. A Kazan, Lenin entra en contacte amb cercles revolucionaris i es detingut el desembre del mateix any. Léndemà dirigeix la següent carta al rector de la Universitat: “ Atès que no és possible continuar els meus estudis a la Universitat en les actuals condicions de la vida universitària, tinc l´honor de suplicar humilment a Sa Excel·lència que disposi de la meva exclusió com estudiant de la Universitat Imperial de Kazan”. El 7 de desembre de 1.887, Lenin és deportat a Kokúikino, un llogaret a la província de Kazan, i posat sota vigilància policial. Rebutjades per les autoritats les seves peticions per readmissió a la Universitat de Kazan, així com de cursar estudis a léstranger, al final obté el permís per tornar a Kazan lóctubre. De nou a Kazan, Lenin sócupa de léstudi de “El capital” de Karl Marx i ingressa en un cercle marxista organitzat per Nikolai Fedosieiev. Lány següent, instal·lat a Samara, és detingut en relació amb la seva pertinença a aquest cercle. El juny de 1.890, i després de varies sol·licituds rebutjades, se li autoritza a examinar-se com extern en les assignatures de Dret per la Universitat de Sant Petersburg. El gener de 1.892 aconsegueix el seu diploma universitari i exerceix com a passant dádvocat a Samara. Durant aquest temps actuarà com a defensor en diverses causes. Al juliol dáquest any, i després de repetides sol·licituds al Tribunal comarcal de Samara i al Departament de Policia, obté la certificació que li dona dret a exercir la advocacia el que resta dány, sent renovada lány següent. Durant aquest temps escriurà alguns textos contra els populistes - narodniki -, que llegirà en cercles marxistes. Lány 1.893 es trasllada a Sant Petersburg aturant-se en el camí a Nizhni Nóvgorod i a Moscou, on es posa en contacte amb diversos grups marxistes. A Sant Petersburg exerceix com a passant. Aquell any escriu “Sobre lánomenada qüestió dels mercats”, que llegeix en els cercles marxistes. El 1.894 es trasllada a Moscou, on continuarà la seva relació amb els cercles marxistes i obrers, i seguirà escrivint en el pla teòric en contra de les idees populistes Per aquesta època comencen els seus viatges per Europa, analitzant els processos revolucionaris del Vell Continent. Lány 1.896, les seves activitats revolucionaries li ocasionen lémpresonament i el seu desterrament a Sibèria - any 1.897 - on passarà tres anys de la seva vida. A Sibèria, el 1.898, contraurà matrimoni amb Nadejda Krúpskaia També dedicarà aquest temps a redactar el seu voluminós treball “El desenvolupament del capitalisme a Rússia”. 84

El 1.903, presentarà les seves tesis en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, que serviran per establir un primer distanciament entre la fracció bolxevic i la menxevic. Posteriorment, durant la Revolució del 1.905, viatjarà des de Suïssa en un tren ocult, per intentar estendre el foc revolucionari, i en no aconseguir-ho optarà per exiliar-se a Finlàndia, per passar després una vegada més a Suïssa. En el clima de reacció dels anys posteriors a la Revolució fallida de 1.905, va començar a exercir influència entre els cercles socialistes russos i alemanys una nova filosofia, que qualificava de idealista i successora del berkeleyisme, es va concretar en una de les seves més importants obres filosòfiques: “ Materialisme i empiriocriticisme” - 1.908 -. Amb línici de la Primera Guerra Mundial la seva figura política s’expandeix, al propugnar lóposició de la socialdemocràcia alemanya a la mateixa, i el converteix en una figura clau a Rússia, quan lévolució de la contesa es forma obertament desfavorable al seu país. Després de la inesperada Revolució de Febrer que culmina en la abdicació del tsar, comença a forjar un procés revolucionari que es resoldria en el mes de novembre - octubre pel vell calendari -.

12.2. Anàlisi prèvia dels esdeveniments de febrer (cartes des de lluny) La Revolució de Febrer sorprèn Lenin exiliat a Suïssa. Amb léscassa font dínformació de que disposen els emigrats russos, fonamentalment la premsa local, Lenin es llança a aventurar una explicació dels seus fonaments i causes. A la primera de les seves “ Cartes des de lluny”, Lenin centra la seva explicació en dos punts: 1.- Les lluites de classes, franques i obertes, desencadenades al trienni de 1. - 1.905 - va remoure profundament el terreny, va arrencar dárrel prejudicis seculars, va despertar a la vida política i a la lluita política a milions dóbrers i desenes de milions de camperols, va mostrar a cada classe i al món sencer el veritable caràcter de totes les classes - i tots els principals partits - de la societat russa, la veritable correlació dels seus interessos, de les seves forces, dels seus mitjans dácció, dels seus objectius immediats i llunyans”. 2.- La guerra mundial imperialista, com a factor determinant capaç dáccelerar els esdeveniments històrics i déngendrar crisis mundials econòmiques , polítiques, nacionals i internacionals dúna força inusitada”. “una guerra mundial orquestrada per les burgesies

nacionals, i que havia de transformar-se en una guerra civil entre les classes enemigues”. “Aquest procés ha començat a la Revolució de Febrer. La guerra mundial serà decisiva per la revolució. Les pressions econòmiques que obligaven aquest conflicte entre les burgesies nacionals dÉuropa, posaran les classes dirigents de Rússia en un carreró sense sortida, fent impossible una pau amb Alemanya. La impossibilitat dáquesta pau, única mesura que hauria pogut frenar el descontentament popular, va impedir qualsevol reconciliació de les classes en conflicte i conduir a una dualitat de poders que només es va poder resoldre per mitjà dúna revolució. En efecte, en el primer acte de la revolució han confluït tres forces: 1.- La monarquia tsarista, tradicionalista, cap dels terratinents feudals, cap de la vella burocràcia i del generalitat. 2.- La burgesia, que posseeix el veritable poder econòmic, i que s´ha organitzat amb rapidesa des de 1.905. i 3.- El Soviètic.

Al març, sota pressions dels generals i oficials de léxèrcit, Nicolau II abdicà i es va formar un govern provisional de tipus burgès. Els dos esdeveniments van ser forçats per la necessitat que un govern moderat aplaqués els vents de subversió i atorgués algunes concessions a canvi de seguir sostenint la guerra amb els alemanys. Però, com apunta Lenin, lábdicació del tsar no suposava de fet una contradicció en el règim, sinó més aviat un tancament de files entre la burgesia que reclamava la seva hora, i les forces representades per la monarquia. A la pràctica, malgrat el seu discurs republicà, la burgesia necessitava mantenir el tracte amb la monarquia. Per això, la restauració encara amenaçava en l´horitzó. Davant les forces del govern i de la monarquia, Lenin aposta aquí pel Soviet. El govern provisional és incapaç dígnorar els interessos tant de la burgesia russa com del capital estranger representat pels governs de la Triple Entesa. Per tant, és incapaç de signar una pau amb Alemanya. El govern provisional tampoc no pot enfrontar-se als terratinents i lliurar la terra als pagesos i als obrers del camp. Sent així, l´única sortida possible per aquesta situació passa pel Soviet, l´únic garant aleshores - i mentre durés la dualitat de poders - de la llibertat popular, i que manté el govern a la defensiva oferint concessions que intentin pal·liar el descontentament i la misèria que la guerra mundial encara provoca. En definitiva, en aquesta època Lenin pensa en els termes següents: * Expulsats els Romànov, tenim un estat burgès similar als de lÉuropa occidental - igualment militarista -; * Aquest estat burgès, però, es troba amb les mans 86

lligades perquè existeix una institució popular, el Soviet, que a Petrograd ostenta el veritable poder i contra el qual LÉstat és incapaç dímposar mitjanament la repressió; * Aquest poder, però, ha cedit voluntàriament fins ara el poder de lÉstat a la burgesia. En aquestes condicions, la minoria bolxevic ha dádvocar perquè el Soviet avenç definitivament cap a lápropiació del poder del Estat. La seva frase “llibertat para què?” sésmenta sovint com una negació de la llibertat però en realitat va dir “llibertat para què, per comprar pa o per acaparar blat? que té TOT un altre sentit. Amb topònims basats en el nom de Lenin - que ve aquest dúna derivació del riu Lena es fa referència a tots aquells topònims basats en el nom de Vladimir Lenin, ideòleg de la Revolució dÓctubre i primer dirigent de la Unió de Repúbliques Socialistes. Lenin va haver dútilitzar tota la seva influència per convèncer la majoria de la direcció del seu partit que havia arribat el moment de derrocar el Govern per mitjà dúna nova revolució - la Revolució dÓctubre - que va portar al poder els bolxevics. Des de llavors fins a la seva mort va encapçalar el govern revolucionari. Després de signar la pau amb Alemanya al Tractat de Brest-Litovsk, el 1.918, es va haver dénfrontar a una Guerra Civil contra els anomenats “blancs”, que comptaven amb lájuda de les principals potències estrangeres. Va demostrar flexibilitat com a governant aprovant la Nova Política Econòmica - NEP - lány 1.921, que va suposar un retorn transitori al capitalisme per fer front al desgavell econòmic que havia suposat lánomenat comunisme de guerra. Va ser ferit en un atemptat per Fanni Kaplan en 1.918, un fet que li va deixar greus seqüeles. Va morir el 21 de gener de 1.924 a causa dún vessament cerebral. El seu cos es troba al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou. Després de la seva mort es planteja el problema de la successió en la conducció del Govern i el partit. Per a alguns el successor era clarament Trotski, - encara que el mateix Lenin en el seu testament considerava que ni Trotski ni Stalin no eren aptes - aquest últim fortament criticat per concentrar láutoritat, i fins suggeria la remoció dels seus càrrecs en el partit. El text del testament de Lenin, es va mantenir en secret fins a 1.956. En el seu honor, entre 1.924 i 1.991 es va anomenar Leningrad la ciutat de Sant Petersburg. Després de la seva mort, i abans démbalsamar el seu cos, els líders soviètics van sol·licitar la extracció del seu cervell amb lóbjectiu que fos estudiat per localitzar les cèl·lules cerebrals que feien déll un geni. El científic alemany O. Vogt va publicar un article lány 1.929 on exposava que algunes neurones piramidals de la 3ª capa del còrtex cerebral de Lenin eren més llargues dállò usual. Tot i això, les autoritats soviètiques van considerar poc satisfactoris els resultats de léstudi, i van encarregar a un equip soviètic que continués investigant, malgrat que els resultats dáquestes investigacions posteriors no es van publicar mai.

13. Trotski

Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com Lev Trotski - Iànovka, Ucraïna, Imperi Rus, 1.977 : Coyoacán, Mèxic, 1.940 - fou un revolucionari marxista soviètic i una de les figures més destacades de la Revolució Russa de 1.917.

13.1. Activitat revolucionària Va néixer en una família de petits terratinents jueus i va estudiar Dret a la Universitat dÓdessa. Des de ben jove va participar en lóposició clandestina contra el règim tsarista, sádherí als ideals socialdemòcrates lány 1.896 i organitzà una Lliga Obrera del Sud de Rússia el 1.897. Va ser detingut varies vegades i empresonat dues a Sibèria però va aconseguir escapar-ne el 1.902 i el 1.905 es va unir a Londres amb els un dels caps de l’oposició socialdemòcrata a léxili: Lenin. Aquest el va fer entrar en la redacció del diari “Iskra”. Malgrat amb les seues discrepàncies amb Lenin, com ara la concepció autoritària del partit, va col·laborar amb ell i va intentar en va reconciliar la facció que dirigia - els bolxevics - amb la facció rival de la socialdemocràcia russa - els menxevics. Va tornar a Rússia per a participar en la Revolució de 1.905, en la qual va organitzar el primer soviet o consell revolucionari. En fracassar la revolució, va ser deportat una altra vegada a Sibèria i novament en va escapar 1.906 -.

13.2. Primers passos Lev Trotski va ser el cinquè fill dúna parella de joves terratinents jueus de classe mitjana. Va estudiar matemàtiques per un breu període en Nicolayev. Va ser en aquest període en què començà el seu verdader activisme. Primer, adherit a lánomenat populisme agrari per després integrar-se definitivament en el marxisme. Es en Nicolayev on va organitzar la Lliga Obrera del Sud de Rússia, les activitats de la qual contra el règim tsarista farien que fora detingut, empresonat i, posteriorment desterrat a Sibèria. Finalment aconsegueix evadir-se del seu empresonament i aconsegueix arribar a Londres on coneix a Lenin, Julius Martov i Gueorgui Plekhànov, principals dirigents del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus - POSDR -, que editaven el periòdic “Iskra”, i “Léspurna”, amb el qual va col·laborar. És llavors quan començarà a utilitzar el pseudònim Trotski, nom dún dels seus carcellers a Sibèria. Durant aquesta època, no arriba a emmarcar-se en cap dels corrents dins el partit: les faccions bolxevic i menxevic. En el segon congrés del POSDR, celebrat a Londres en 1.903, Trotski va coincidir en la primera part amb Lenin, però en las qüestions centrals que van delimitar els camps entre els marxistes revolucionaris encapçalats per Lenin i els reformistes, el Programa i els Estatuts, Trotski es va alinear amb els menxevics, qualificant Lenin com el “cap de lála reaccionària del Partit” i desorganitzador del POSDR. Tanmateix, no va establir vincles forts amb la facció menxevic. En 1.912 va participar activament en lánomenada Aliança dÁgost, alineant-se junt amb els menxevics liquidacionistes i es va oposar fèrria-ment a lórganització dún partit fermament centralitzat. Va ser el que ell va anomenar “una aliança délements heterogenis contra lála proletària del partit”.

13.3. Després de la Revolució de 1.917 Després de recórrer mig món entrant en contacte amb els focus de conspiradors revolucionaris, es va traslladar a Rússia tan bon punt va esclatar la Revolució de Febrer de 1.917, que va derrocar a Nicolau II. Abandonant la seva trajectòria anterior de socialista independent - en relació amb els menxevics -, va posar el seu talent d´organitzador i d´agitador al servei del Partit Bolxevic i va ser triat President del Sòviet de Petrograd. exercí un paper central en la conquesta del poder per Lenin: va ser el principal responsable de la presa del Palau

d´Hivern pels bolxevics, que va instaurar el règim comunista a Rússia (Revolució dÓctubre de 1.917). Encara que Lenin va ocupar la cúspide del poder, Trotski va exercir un paper crucial en el governs soviètic fins a la mort dáquell. Com a Primer Comissari dÁfers Estrangers de la Rússia bolxevic - 1.917 : 1.918 -, va negociar amb els alemanys el Tractat de Brest-Litovsk, que va retirar el país de la Primera Guerra Mundial per correspondre als desitjos de pau de les masses i concentrar-se en la Revolució. Després va ser Comissari de Guerra - 1.918 : 20 -. La seva tasca va ser, per tant crucial per la supervivència del primer estat comunista del món.

13.4. Exili Membre principal del Politburó - el Politburó és el màxim òrgan executiu dels partits comunistes - després de Lenin, recolzaria a aquest en les seves principals innovacions fins que una apoplexia va obligar Lenin a apartar-se de la direcció política. En oposició a Trotski, es van unir Grigori Zinóviev, Lev Kamenev i Joseph Stalin. Aquest agrupament, una vegada que van aconseguir apoderar-se de la direcció del Partit, va acusar a Trotski de cometre serioses violacions a la disciplina del Partit, amb lóbjectiu de debilitar les seves organitzacions. En conseqüència Trotski és primer destituït com a Comissari de Guerra, després apartat de la direcció del Partit i, posteriorment, expulsat del mateix. Més tard seria deportat a Kazakhstan Àsia central -, i, finalment expulsat de la URSÍ en 1.929.Des de llavors Des de llavors, els ideòlegs oficials del règim es van encarregar de revisar la figura de Trotski arribant inclús a trucar fotografies originals a fi de fer-lo des-aparèixer, per exemple del lloc que ocupava junt a Lenin mentre aquest pronunciava un discurs - fent-lo aparèixer com un traïdor, encara que el treball historiogràfic posterior ha demostrat que no són certes les asseveracions fetes contra ell. Dáltra banda, Trotski començaria un autèntic peregrinat-ge per diferents països, des dels quals pogués expressar públicament les seves crítiques a léstalinisme. Finalment, Lev Trotski arriba a Mèxic, després dúna sèrie de gestions realitzades principalment pel pintor mexicà Diego Rivera davant del President Lázaro Cárdenas qui, en 1.938, li concedeix lásil polític. A la seva arribada Trotski va ser rebut en el port de Tampico per Frida Kahlo, esposa de Rivera i transportat a la ciutat de Mèxic a bord del tren presidencial. Va viure en la “Casa Blava”, domicili de Frida i Diego en Coyoacán fins a la ruptura política amb aquest últim, que es va donar en 1.939. 90

En aquest any, va canviar la seva residència al carrer de Viena, també en Coyoacán, on va viure fins el dia de la seva mort. En aquesta casa, Trotski va patir dos atemptats, el primer délls ocorregut el maig de 1.940. Durant la matinada del dia del atemptat, un comando de 20 homes armats, va aconseguir penetrar a la casa amb la complicitat dún guarda espatlles de Trotski que era un doble agent. Els intrusos van disparar 400 tirs amb armes de gros calibre. Van disparar contra el llit on dormien Trotski i la seva esposa Natalia Sedova, sense aconseguir assassinar-los, perquè van aconseguir protegir-se amb una paret, al costat del seu llit. Els guàrdies de Trotski van repel·lir els intrusos i aquests van haver de fugir sense aconseguir la seva comesa. Uns mesos més tard, el 20 dágost de 1.940, Trotski va patir un segon atemptat en aquesta mateixa casa, que li costaria la vida. Ramon Mercader, - nascut al barri de Les Corts, Barcelona -, conegut amb l´àlies de Jacques Monard va entrar en l´habitació amb enganys i va clavar salvat-gement un piolet al cap de Lev Trotski qui, confiadament, assegut al seu escriptori, llegia un escrit que aquest home li havia entregat. Trotski va morir léndemà en l´ hospital de La Cruz Verde, en la ciutat de Mèxic. Cal assenyalar que a les seves exèquies van assistir prop de 300.000 persones, en una ciutat que en aquell moment a penes comptava amb uns quatre milions d´habitants.

13.5. Mort Iósif Stalin havia donat lórdre dássassinar Trotski, i Jotov, encarregat de les operacions contra aquest en Mèxic, es va valdre de dos comunistes catalans, Caridad del Rio i Ramón Mercader - mare i fill -, per a dur a terme el pla. Encara que el palauet en que vivia estava fortament custodiat, Ramon Mercader va aconseguir infiltrar-se en el seu cercle guanyant-se la confiança dúna de les secretàries de Trotski, Silvia Ageloff. Amb el pretext que llegirà un escrit seu Mercader es va acostar a Trotski i, mentre aquest llegia, li va clavar un piolet al cap. En sentir el seu crit, que ressonà per tota la casa, els seus custodis acudiren ràpidament. Malgrat això, ja no s´hi va poder fer res i Trotski moria un dia més tard en un hospital de la Ciutat de Mèxic. Mercader va passar vint anys a la presó per aquest crim. A la seva sortida de la presó, i de pas en la seva ruta cap a lÚRSS, Mercader seria rebut amb honors en la Cuba revolucionària... més tard arribà a la Unió Soviètica on fou condecorat amb el títol d´Heroi de la Unió Soviètica, el 1.961. Durant els seus anys déxili, Trotski escriuria diversos assajos: láutobiografia “ La meva vida”, “Història de la Revolució Russa”, “La Revolució traïda” i els articles sobre temes dáctualitat estalinisme, nazisme, feixisme, la Guerra Civil Espanyola -. des de el seu exili també encapçalaria lóposició comunista dissident, que formaria la IV Internacional. 91

14. Karl Marx

Karl Marx, - Trèveris, Renania-Palatinat, Alemanya, 5 de maig de 1.818 : Londres, 14 de març de 1.883 -, va ser un filòsof, economista, polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en temes de la lluita de classes, resumida en léncapçalament del “Manifest Comunista: la història de totes les societats és la història de la lluita de classes”. Marx va ser el pare teòric del Socialisme marxista i del comunisme, i junt a Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per entendre la societat i la política contemporània. Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència se li va afegir l´ímpetu de la victòria del bolxevisme a la Revolució dÓctubre Russa. Va nàixer a Trèveris, en una família jueva acomodada. Va abandonar els estudis de dret, que havia començat a Bonn, i va cursar estudis de filosofia, especialment en el món clàssic , a Berlin. En 1.841 es va doctorar a la Universitat de Jena amb una tesi sobre la filosofia de la natura dÉpicur. El seu pare va morir el 1.838. Va començar la seva activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre lálineació religiosa de Feuerbach. El 1.843 viatja a París on funda la revista “Els annals Francoalemanys”.

El 1.844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de lánomenada Esquerra Hegeliana i, dels joves Hegelians on coneix el seu company Friedrick Engels amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. Lány 1.845 és expulsat de París i seń va a viure a Bèlgica. Lány 1.848 va publicar el “Manifest comunista”, escrit revolucionari que encoratja la revolució del mateix any. A partir dáquest moment, Karl Marx i F. Engels séxilien a Londres on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental - encara que inacabada - és “El capital”, una obra en tres volums, on analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. El 28 de setembre de 1.864 es funda a Londres lÁIT -Associació Internacional de Treballadors - Primera Internacional - de la qual Marx esdevé principal impulsor. Fins al final de la seva vida va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.

14.1. El pensament de Marx: l´home La filosofia marxiana depèn en gran part de la seva visió sobre la naturalesa del ser humà. De la dialèctica Hegeliana, Marx va heretar un desdeny per la idea dúna variant de la naturalesa humana subjacent. Per a Marx no existeix una essència humana en general: l´home es fa a si mateix, a través de la història en la societat i transformant la Naturalesa: “L´home produeix l´home, a si mateix i láltre home (...). Igual com és la societat mateixa la que produeix l´home en tant que l´home, així també és produïda per ell (...). Tota lánomenada Història Universal no és una altre cosa que la producció de l´home pel treball humà...” Així doncs, l´home és en primer lloc, un ésser actiu, pràctic, i és en el treball la seva activitat principal. Marx entén que cal superar la concepció de l´home com ésser teòric, concepció que procedeix de la societat esclavista grega - on el treball de transformació de la Naturalesa estava reservat als esclaus -. L´home està per transformar la naturalesa, i anomena a aquest procés de transformació “treball” i la capacitat per transformar la natura “força de treball”. Per a Marx, aquesta és una capacitat natural per a láctivitat física va íntimament lligada al rol actiu de la consciència humana: una aranya dirigeix operacions semblants a les dún teixidor, i una abella pot avergonyir un arquitecte en la construcció de les seves cel·les. Però el que fa diferent el pitjor arquitecte de la millor de les abelles és que lárquitecte construeix la seva estructura en la imaginació abans de fer-ho en realitat”. Lògicament si el concepte d´home ha canviat, també canviarà el concepte dálineació (?). Segons Marx, Feuerbach no es va adonar que no n´hi havia prou a voler dissoldre el món religiós reduint-lo a la seva base terrenal; en efecte, el fet que la base terrenal se separi de si mateixa i es plasmi en els núvols com a regne independent, només pot explicar-se pel propi 93

esquinçament i la contradicció dáquesta base terrenal amb si mateixa. Per tant, es tracta déliminar els esquinçaments que condueixen l´home a alinear-se religiosament. Per això Marx pensa que cal traslladar el problema de lálineació al seu veritable terreny: láteisme, manca de sentit i la tasca de la filosofia consisteix en eliminar lálineació radical de l´home”. Marx conclou que la propietat privada és la conseqüència del treball alineat. Per això Marx considera que només el comunisme entès com a supressió de la propietat privada - donarà pas a léliminació de totes les alineacions de la humanitat. El sentit de posseir ha de desaparèixer perquè l´home pugui alliberar tots els altres sentits físics i espirituals i es pugui relacionar amb les coses per amor a les coses, i no simplement tenir-les.

14.2. La plusvàlua Altres aportacions de Marx a la sociologia son la teoria del valor que es fonamenta en el fet que el burgés expropia amb el treballador part del seu treball; justament, el necessari per augmentar els seus beneficis - la plusvàlua -.

14.3. La ideologia La ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflectir el que NO és; justament el que fan els burgesos i les religions.

14.4. La dialèctica En Marx la dialèctica ho és de la realitat i NO de la idea; i és una dialèctica de la transformació revolucionària de la realitat, no de la seva justificació. La dialèctica de Marx es recolza en la categoria de la contradicció, i és una dialèctica oberta i inacabada perquè la història i el món real estan també inacabats. No hi ha, doncs, sistema conclòs. I la dialèctica no pretén servir per justificar la realitat, sinó per transformar-la o comprendre les seves permanents transformacions. 1.- La societat capitalista, la superestructura burgesa capitalista - Estat, política, religió moral, art... - és alineadora: respon i defensa els interessos burgesos. En conclusió, la Història és conduïda - no únicament, però sí principalment - pel desenvolupament de les forces de producció, la principal és el treball humà. En definitiva, és l´home, el treballador, l´actor principal. 2.- El comunisme, futur estat de la societat, es considera com la negació del treball actual en el capitalisme.

14.5. El llegat de Marx en el panorama intel·lectual i polític La importància del pensament de Karl Marx en el panorama intel·lectual i polític del món contemporani es prolongarà en diverses direccions al llarg de tot el segle XX, i provocarà reaccions contràries, adhesions i reinterpretacions diverses. Durant el últim terç del segle XIX i, sobretot durant el segle XX, la influència de Marx ha estat variable: a lÉuropa de lÉst, fins lácabament de la Guerra Freda, la teoria sociològica s´ha identificat amb la teoria marxista; però en altres parts del món, especialment en els Estats Units dÁmèrica ha estat pràcticament ignorat com pensador de rellevància ideològica. El fracàs de les societats anomenades “comunistes” i el seu gir vers una economia capitalista fa necessari replantejar el paper de la teoria marxiana tal com ha estat aplicada per aquestes, igual que les periòdiques crisis i contradiccions insalvables del capitalisme han donat renovada vigència a les seves teories. Alhora, un altre debat important és entre les diverses interpretacions que es fan de la seva obra.

En qualsevol cas, Marx va oferir una teoria filosòfica, històrica, econòmica i sociològica coherent que pot emprarse per analitzar els sistemes socials. Ha estat discutit fins a quin punt la seva teoria va tenir més o menys relació amb la creació posterior de les societats anomenades “comunistes”, o si aquestes van contradir la teoria. Recull d´edicions catalanes: “Manifest del Partit Comunista”; “La Misèria de la filosofia: resposta a la Filosofia de la misèria de Proadhom”; “La Ideologia alemanya - 2 volums: Karl Marx, Friedrich Engels”

Fets i personatges rellevants de la Segona Guerra Mundial

15. La Batalla DÉstalingrad La Batalla dÉstalingrad va ser una gran i decisiva batalla de la Segona Guerra Mundial en que lÁlemanya Nazi i els seus aliats van combatre la Unió Soviètica pel control de la Ciutat dÉstalingrad - actualment Volgograd -, al sud-oest de la Unió Soviètica. La batalla va tenir lloc entre el 23 dágost de 1.942 i el 2 de febrer de 1.943, i va estar marcada pel combat cos a cos i per lábsolut menyspreu per la quantitat de víctimes civils i militars.

Està entre les batalles més sanguinolentes de l ´història de la guerra, amb les majors estimacions de baixes combinades, sumant gairebé dos milions. Les grans pèrdues causades sobre léxèrcit alemany la va convertir en un significatiu punt dínflexió de tota la guerra. Després de la Batalla dÉstalingrad les tropes alemanyes ja no recuperarien la seva força inicial, i ja no aconseguirien cap més victòria estratègica a lÉst. Lófensiva alemanya per capturar Estalingrad sínicià a finals déstiu de 1.942, amb el suport dún intens bombardeig per part de la Luftwafe, que reduí gran part de la Ciutat en ruïnes. Lófensiva alemanya es convertí en una lluita edifici per edifici; i malgrat de controlar gairebé tota la ciutat en divers moments, la Wehermacht no va ser capaç déxpulsar els darrers defensors soviètics situats a la riba oest del riu Volga. El 19 de novembre de 1.942, lÉxèrcit Roig llançà lóperació Ura, un atac dirigit contra les forces romaneses i hongareses, més febles, que protegien els flancs del Sisè Exèrcit alemany. 97

Després de ferotges combats els flancs es col·lapsaren i el Sisè Exèrcit quedà aïllat i encerclat dins Estalingrad. A mida que queia l´hivern rus, el Sisè Exèrcit sáfeblí ràpidament a causa del fred, la fam i els continus atacs soviètics. L’ambigüitat del comandament juntament amb la creença de Hitler en la seva voluntat de lluitar fins al final condemnà als alemanys . A més, el fracàs de les tropes alemanyes de léxterior en trencar el setge, conjuntament amb el fracàs de la Luftwafe en portar subministres per láire, comportaren el col·lapse final. A inicis de febrer de 1.943, la resistència de lÉix a Estalingrad havia acabat i els elements que quedaven del Sisè Exèrcit o bé estaven rendint-se o estaven sent destruïdes.

15.1. Antecedents La matinada del 22 de juny de 1.941 començà lóperació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop dágost de 1.939. Lófensiva estava organitzada en tres grans fronts: el primer al Nord, en direcció a Leningrad; un segon, al Centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al Sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Càucas. Lóbjectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a léxèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arkhànguelsk-Urals-Volga-Astrakhan, des de l´Àrtic fins al Mar Caspi. Els alemanys van concentrar prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces dártilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions. Els aliats dÁlemanya, Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. LÉxèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500 homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Van ser, sens dubte, lóperació militar més gran de la història.

15.2. Operació Blau Léstiu de 1.942, Hitler va ordenar que es llancés un gran atac al sud dÚcraïna, a càrrec dels grups déxèrcits A i B, que tenia com objectiu creuar el riu Don, entrar al Càucas i aconseguir les reserves dels camps petrolífers que hi havia a la regió. Sota el codi dÓperació Blau, va començar el 28 de juny de 1.942 Els exèrcits alemanys van creuar el riu Don, ocupant la ciutat de Vorónej el 6 de juliol i Rostov el 23 dágost. Llavors Hitler va ordenar al grup A, sota el comandament del mariscal Wilhem List avançar cap el Càucas, on van ocupar els primers camps petrolífers a al grup B avançar cap a la ciutat de Estalingrad, a la riba del riu Volga. El 6è exèrcit alemany, comandat pel general Fiedrich Paulus va arribar als afores de la ciutat el 19 dágost.

15.3. Assalt a Estalingrad El 23 d´agost de 1.942, més de 1.000 avions de la VIII flota aèria de la Luftwaffe, comandada per Wolfram von Richthofen, cosí del Baró Roig, van arrasar la ciutat delmant la població civil que havia rebut ordres de no fugir de la ciutat per no entorpir els moviments de l´exèrcit Roig.

Els intents russos de bloquejar la ciutat van fracassar i els alemanys es van llançar al centre industrial de la ciutat. Els esperaven el 62è exèrcit soviètic comandat per Vasily Chuikov, que al inici de la campanya amb prou feines tenia 40.000 homes enfront del 270.000 del 6è exèrcit alemany. Per desgràcia pels alemanys, els bombardejos que havien arrasat la ciutat van resultar contraproduents, ja que els russos van aprofitar cada edifici enrunat per parapetar-se. A 99

Estalingrad es va lluitar casa per casa i carrer per carrer. La ciutat arrasada, es va convertir en un paradís per als franctiradors que reduïen la mobilitat i obligaven als alemanys a fer una guerra de desgast, “Rattenkrieg”, com l´anomenaven ja molts soldats, “guerra de rates”. Tot i els progressos de les tropes alemanyes, que l´1 de novembre van aconseguir tallar en quatre zones la resistència russa i posar als defensors molt a prop de l´aigua, van patit moltes baixes i van perdre unitats que haurien resultat essencials per ocupar el que quedava del Càucas, cosa que mai es va dur a terme, ja que Hitler es va obsessionar en ocupar aquesta ciutat. Els soldats del 6é exèrcit ja començaven a anomenar Estalingrad com “la ciutat fatídica” o “el Kessel” - la caldera-, on les unitats es consumien.

15.4. Operació Urà: Els alemanys encerclats Mentre els alemanys sárrossegaven per ocupar la ciutat, el cap déstat major soviètic, Georgi Zhúkov, va dissenyar amb el beneplàcit de Stalin, lóperació Urà, per tal de rodejar el 6è exèrcit en una maniobra en forma de pinça des del nord i el sud. Els flancs alemanys estaven compostos per exèrcits dáliats, sobretot romanesos, que estaven pitjor equipats que els alemanys. El dia 19 es va llançar látac al sector nord, que immediatament va comportar la destrucció del 3r exèrcit romanès. El 20 van atacar des del sud amb resultats idèntics, destruint el 4r exèrcit romanès. El dia 23 els exèrcits russos es van trobar a la ciutat de Kalach, a 95 quilòmetres dÉstalingrad... el 6è exèrcit havia quedat rodejat. Hitler va ordenar a F. Paulus que no es retirés de la ciutat. El comandant de la Luftwaffe, Herman Göring va assegurar que podrien aprovisionar léxèrcit des de láire, però les forces aèries soviètiques van tornar la tasca impossible.

15.5. “Tempesta d´Hivern” i “Operació Petit Saturn” Per ordre de Hitler, el mariscal Erich von Manstein va llançar el dia 12 de desembre lóperació “Wintergewitter”, - Tempesta d´Hivern - per tal dálliberar el 6è exèrcit i en pocs dies es va situar a 55 quilòmetres de la ciutat. Els russos van llançar aleshores una operació per frenar el contraatac, lÓperació “Petit Saturn” que en repetits atacs sobre el flanc nord va obligar els alemanys a desistir i tornar a les seves línies. El 6è exèrcit penjava dún fil. Mal aprovisionat i amb els soldats abocats a la fam i al fred del glacial hivern rus. El 8 de gener del 1.943 F. Paulus va rebre dels russos la oportunitat de capitular. Hitler li va ordenar que resistís i el va ascendir a mariscal de camp el 22 de gener. Com que mai cap mariscal s´havia rendit, Hitler esperava que es suïcidés, però sembla que Paulus va declarar : “no penso disparar-me cap tret per aquell caporal bohemi” . El dia 31 de gener, Paulus i 22 generals es van rendir i poc després el 6è exèrcit va capitular. 108.000 homes van marxar cap al presidi; només 5.000 tornarien a Alemanya.

100

15.6. Batalla d´Estalingrad. Front Occidental de la Segona Guerra Mundial: Data: 21 d´agost de 1.942 a 2 de febrer de 1.943; 5 mesos, 1 setmana i 5 dies Localitat: Estalingrad, Unió Soviètica. Part de Resultat: Victòria decisiva soviètica. Bàndols: Alemanya Nazi, Itàlia, Regne d´Hongria, Romania i Croàcia. “: Unió Soviètica. Comandants en cap: Alemanya, Friedrich von Paulus. Unió Soviètica, Vasily Zhukov.

16. Miquel Boixó. 16.1. Un heroi Català a lÚRSS 1.943: La desconeguda missió dún grup de paracaigudistes catalans a Crimea; Primer va lluitar contra el feixisme al front dÁragó amb la columna “Carles Marx”. Després, ja a les files de l’Exèrcit Roig ho va fer a la península de Crimea envaïda pels alemanys. La seva mort, i la dels seus companys, en una perillosa missió en terres ucraïneses ha estat durant dècades una incògnita. Fins ara... (de Sapients) Shúbino és un poble a lést de la península de Crimea, a la Mar Negra, amb una vinculació especial amb el nostre país. Cada any, al mes de maig, hi ha un record per als set catalans que van morir a les afores de la població a mans dels soldats alemanys, quan Crimea estava ocupada pels nazis. Un délls era Miquel Boixó, fill de Banyoles, un comunista exiliat incorporat al lÉxèrcit Roig que va morir en una missió perillosa en aquesta península ucraïnesa. Un final fosc mai no aclarit dúna vida marcada per la lluita per les idees.

101

16.2. Comunistes al Pla de lÉstany Miquel Boixó havia nascut a Banyoles setembre del 1.910. El pare era un actiu militant de la causa carlista. I la mare, advocava pel partit de Déu. Però el quart fill de cinc germans aviat va saber quina seria la seva lluita en aquest món: el comunisme. A més dáprendre lófici de pastisser, aviat va formar part de lássociacionisme dáquesta petita ciutat. Li agradava lésport, més dúna vegada s´havia llançat a léstany de de la torre de salts que el Club Natació Banyoles havia aixecat adossada en una de les pesqueres. Militant de lésquerra social, el 1.936 ja era present a la primera cèl·lula del PSUC a Banyoles. Quan es va iniciar la revolució, la seva implicació va ser absoluta. Des del primer moment, va ser un dels elements més destacats de la nova classe política a la capital del Pla de lÉstany, i un dels organitzadors cabdals del comitè. Per Banyoles era un lloc relativament tranquil i aviat va veure clar que calia sumar energies allà on convenien més: al front. No sabem amb certesa quan es va incorporar al front dÁragó, però va ser molt aviat, segurament el setembre del 1.936, quan hi va anar com a voluntari. Entre les columnes que es van desplaçar a Aragó, organitzades per idees polítiques - POUM, PSUC, CNT-FAI... -, Miquel Boixó va lluitar amb la columna del PSUC, que va ser batejada com a “Carles Marx”: dos mil homes que cobrien el tram entre Tardienta i Alcubierre. Quan, davant la poca eficàcia militar dels milicians, el Govern republicà en va promoure la militarització tot creant diferents cossos déxèrcit, la columna Carles Marx va passar a ser la 17a Divisió de lÉxèrcit Popular de la República. Boixó va formar-ne part durant tota la guerra.

16.3. De Terol a lÉbre... Boixó va conèixer la duresa de la batalla a lófensiva sobre Saragossa, en ple mes dágost del 1.937. La segona ofensiva va ser aquell mateix hivern a Terol, on tenien la missió de tallar les comunicacions franquistes per Segura de los Baños-Montalban. Tant un com láltre van ser un fracàs. Quan el març de 1.938 Franco va iniciar látac contra Aragó, entre les línies republicanes de la 27a Divisió aviat va ser derrotada. Láviació i lártilleria franquistes eren clarament superiors i les tropes feixistes van ocupar Lleida. El lloc següent on Boixó va anar a lluitar va ser cap al sud, a lÉbre 102

A lÉbre, la República s´ho va jugar tot. I ho va perdre. Boixó, que havia aprés lófici de la guerra a Saragossa, Terol i Balaguer, hi va arribar amb la 27 Divisió. Primer com a reserva, però, des de lágost del 1.938, en combat. El desgast i látac van ser molt durs. Al cap dún mes, a mitjan de setembre , la seva divisió va haver de ser rellevada perquè havia quedat pràcticament desfeta. Al final dány i sense haver-se refet encara, els toca de lluitar en la darrera gran ofensiva feixista. Lluitar i retrocedir; Calaf, Cervera, Solsona, Barcelona, Girona... el 7 de febrer del 1.939, les tropes franquistes entraven a Banyoles. Era de nit. ”això és meu:... i van passar molts anys a fer-se de dia”.

... i de França a la URSS: Abans de sortir cap a França i després de quasi dos anys i mig lluitant, Boixó va passar per Banyoles. Es va acomiadar dels pares. El seu germà Francesc, la seva dona Francisqueta i la família dáquesta ja havien sortit cap a França. Miquel Boixó va passar la frontera just abans de que la tanquessin. A França, lájut del Partit Comunista Francès als militars espanyols i catalans va treure´l del camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló. Ell va optar per Rússia. Dáltres van anar fins a Mèxic i dáltres destins americans. Un cop a Moscou, Boixó va aconseguir reclamar a la seva esposa i la seva germana. I un temps després, va aconseguir treure el sogre dún camp de concentració francès. La sogra havia mort al camp de concentració dÁngulema. A Moscou, calia començar una nova vida. Nova vida, nova llengua i nova identitat. Les idees, però, eren les de sempre. En el nou carnet dídentitat expedit per la URSS, Miquel Boixó va passar a ser Giorgui Bobrov. El carnet també deia que havia nascut a la ciutat de Belgorod i que era militar. En això últim no séquivocava. Boixó va aprendre rus i es va incorporar, juntament amb altres combatents republicans catalans i espanyols, a lÁcadèmia Superior de lÉxèrcit Roig M V. Frunze a Moscou. A la Frunze, una de les acadèmies militars més prestigioses de la URSS, compartia aules amb els caps militars de la guerra Civil Espanyola. Eren vint-i-vuit. Entre ells Lister, Modesto, Manuel Tagüeña i Ramón Soliva. Per als militars republicans exiliats, la nova vida a Moscou prometia uns anys de relativa tranquil·litat. Miquel Boixó, o Giorgui Dobrov, aviat va ser pare dún nen. Però, el juny del 1.941, el fet de que Hitler trenqués el pacte germana soviètic i ataqués la Unió Soviètica va capgirar tots els projectes. Quan els soldats alemanys, amb una rapidesa insòlita, es van apropar de Moscou, les autoritats van ordenar una evacuació massiva de la ciutat. En unes jornades inacabables i caòtiques, en trens atapeïts, un gran nombre de població va ser enviada cap a l´Àsia soviètica. A Boixó, que havia assolit el grau de major a lÉxèrcit Roig, li va tocar anar de nou al front.

Erosionar les línies alemanyes: Aquesta vegada, la lluita contra el feixisme seria a la costa nord de la Mar Negra, a la península ucraïnesa de Crimea, que havia estat envaïda pels alemanys. Quan Boixó va sortir de Taixkent el 1.943, no sabia que no tronaria a veure la seva dona i el seu fill. Ells tampoc ho sabien. Al cap dúns mesos sense tenir notícies déll, lésposa va fer lo impossible per saber que havia passat. Entre altres gestiones, va demanar audiència a Stalin sense èxit. Finalment va rebre un comunicat oficial on li deia que el seu marit havia mort en una acció de guerra a Crimea. Què havia passat?. Quin havia estat el seu final?.

103

La mort de Guiorgui Bobrov o Miquel Boixó ha sumat més dúna hipòtesi. El seu nom consta en els arxius hitlerians i també en els soviètics. El fet és que ell i nu militars més van ser abatuts per les tropes hitlerianes després dún assalt fallit en paracaigudes. A Boixó se li va confiar un grup dácció guerrillera amb una missió delicada: despenjarse de nit en paracaigudes rere de les línies enemigues per fer sabotatges i dificultar les comunicacions. La finalitat era erosionar les línies de defensa alemanyes. Boixó comandava un grup de deu guerrillers: ell mateix, els catalans Pere Panchamé, Joan Armenteros, Joan Pons, Josep Peral, Josep Lluís Vara i Josep Fusimanya, i tres soldats russos. Era ben fosc quan el pilot de lávió els va indicar que ja podien saltar. I es van llençar. Un a un els paracaigudes es van anar obrint. Però el pilot no havia calculat bé la situació i van caure prop de léstació ferroviària de Vladislavosk, a lést de la península de Crimea, prop del poble de Shúbino: una zona plana i erma sense cap vegetació. Els alemanys ho van tenir fàcil: aviat els van rodejar. Després dúna desesperada resistència i sense voler-se rendir, van ser abatuts el 13 de març de 1.943. Miquel Boixó tenia treta-tres anys. Tores les hipòtesis: Va ser un error del pilot?. La mort de Boixó i els altres catalans a Crimea mai no ha estat investigada. La versió de lérror del pilot és la més benèvola, però no la única. Dolores Ibarruri, “la Pasionaria”, a les seves memòries, ja s´hi refereix dúna manera ambigua: “¿Donde desapareció el grupo de Boixó, el camarada catalán combatiente en nuestra guerra y glorioso combatiente en la entrañable tierra soviètica? ” Hoy comienzan a desvanecerse las sombras”. Dáltra banda, Manuel Zagueña, un altre comunista històric, afegeix: “Lo peor fue la desorganización y la imperícia manifiesta en muchas de las misiones en combate”. Segons ell, lávió els va deixar prop de la costa en lloc de fer-ho a línterior, com havia de ser, i els alemany, avisats (¿?) els van cercar. Hi ha, tanmateix, una altra versió, la que sempre s´ha explicat dins la família Boixó. Segons aquesta versió, els russos tenien un agent doble entre els alemanys. Per donar-li credibilitat, convenia que donés alguna informació real. I així, lágent havia avisat als alemanys de lárribada de paracaigudistes. Una missió suïcida que les autoritats militars soviètiques van decidir cobrir amb els militars catalans. Tanmateix, aquesta encara no és la darrera versió. El fill de Miquel Boixó ha fet molts esforços per aclarir la mort del seu pare. En els seus viatges recents a Crimea, Jordi Boixó ha pogut entrevistar diferents habitants de Shúbino que recorden bé que va passar quan ells eren nens. Els testimonis coincideixen en aquest relat, que sembla definitiu. La operació l´havien de dur a terme tres avions. En el primer, hi anaven deu paracaigudistes, vuit russos i dos espanyols, amb el comandant Feijoo. Els van descobrir i els van disparar mentre baixaven en paracaigudes. Per això el segon avió, amb Boixó i nou homes més, van anar a parar en una zona dáiguamolls prop de Shúbino, on el grup es va preparar per rebre armes i municions del tercer avió. Aquest tercer avió no va arribar a sortir perquè lóperació es va considerar fallida. Els deu paracaigudistes, abandonats a la seva sort, van estar quatre o conc dies amagats. Un parell (Fusimanya i un rus) van anar a Shúbino per aconseguir menjar però van ser detinguts, interrogats i torturats fins a la mort. Els alemanys van enviar un centenar défectius allà on es trobaven els altres, que es van defensar fins que van esgotar les municions. Un cop morts tots

104

els paracaigudistes, els alemanys van alinear els cossos i, amb una pala, els van decapitar. La gent del poble els va enterrar.

Un monòlit que els recorda: Alexei Kuzmenko, un dels testimonis entrevistats pel fill de Miquel Boixó, recorda veure la batalla des del terrat de casa seva. Va ser ell qui, entre altres habitants de Shúbino, després de la guerra, va promoure la recuperació de la memòria dels paracaigudistes morts pels alemanys. Miquel Boixó va ser declarat Heroi de la Unió Soviètica i el 1.977 li var ser concedida la medalla dels partisans de Crimea. Encara avui, en un monòlit a Moscou i un altre a Shúbino, es poden llegir els noms dels catalans que van morir a lántiga URSS lluitant contra els invasors nazis. Encara avui també, a Shúbino, cada any, un acte recorda l´heroisme amb que van lluitar aquells que parlaven una llengua que els camperols de la zona no entenien. Jordi Boixó va néixer a Moscou, fill de comunistes catalans a léxili. Actualment viu a Mallorca. Amb els anys, ha volgut recuperar la memòria del seu pare i aclarir les circumstàncies de la seva mort; “Sapiens” ha pogut entrevistar-lo: Ha estat difícil aclarir com va morir el seu pare? Sí, ha estat complicat. La meva mare que va ser una gran lluitadora i que va morir lány 1.979, va ser la primera i gran font dínformació. Després he anat a Crimea diverses vegades i he pogut parlar amb testimonis dels fets, gent del poble i també militars avui retirats que recorden aquells esdeveniments. A Crimea encara recorden aquella acció de guerra? A tots els territoris de lántiga URSS, cada 9 de maig fan una festa per no oblidar la “Gran Guerra de la Pàtria”, com diuen ells. A Shúbino, on encara recorden la caiguda dels paracaidistes que els havien de alliberar dels nazis, cada any hi ha un record pel pare. Com era Jordi Boixó de portes endins? Del meu pare, sempre m´han dit que tenia un caràcter obert i simpàtic. Va ser sempre un milicià. Diuen que era intel·ligent i suposo que tenia facilitat per les llengües. De molt jove va aprendre el francès. Expliquen que anava de Banyoles a Marsella en bicicleta quan ningú ho feia. A Rússia, en pocs mesos va aprendre la llengua. Era molt vital. Quan era al front i els soldats de Franco atacaven, procurava alleugerir la tensió i explicava acudits. Francisqueta Sarquella, filla de Banyoles, comunista entusiasta, quan Boixó seń va anar al front, ella va decidir anar-hi. Vestida de noi, amb els cabells recollits, va moure tots els fils perquè el seu treball fos el de distribuir el correu postal a la zona de la 27ª Divisió. Va ser així com van poder passar alguna nit junts amb el seu home...

105

17. La Pasionaria

Dolores Ibárruri Gómez, Gallarta, País Basc, 1.895 : Madrid, 1.989, coneguda com a “La Pasionaria”, que seria “La Passionera” en català, fou una dirigent obrera espanyola, una de las fundadores del Partit Comunista d´Espanya (PCE).

17.1. Les primeres accions Va participar en la vaga dágost de 1.917 i va assistir al Primer Congrés Central del seu partit el 1.930, i un any després fou empresonada. Lány 1.933 era presidenta de la Unió de Dones Antifeixistes. Va encapçalar el moviment del Socors Roig Internacional a favor de les víctimes de la repressió després de la Revolució dÁstúries de 1.934. Va intervenir en el Setè Congrés de la Internacional Comunista. El 1.936 va ser escollida diputada per Astúries.

106

17.2. La Guerra Civil Espanyola Durant la Guerra Civil Espanyola, la Passionera esdevingué una figura mítica entre els combatents comunistes del bàndol republicà. El 23 de setembre de 1.938, dirigí l´emocionant i històric discurs de comiat als voluntaris de les Brigades Internacionals.

17.3. El llarg exili Després de la derrota de les tropes republicanes el 1.939, va haver déxiliar-se i va buscar asil polític a la Unió Soviètica. En la seva etapa déxili després del suïcidi del secretari general del PCE, Jose Díaz Ramos, la Passionera va ser escollida per succeir-lo com a Secretaria General del PCE en 1.942. Va exercir com a màxima autoritat entre els membres del PCE exiliats també en el mateix país. La seva jerarquia i afinitat ideològica amb els governants de lÚRSS li va permetre combatre la dissidència de criteris dins del Partit Comunista dÉspanya a léxili, fent us de lŃKVD Soviètica (era, aleshores, la principal organització de la policia soviètica) , es a dir, detencions, presons i camps de concentració. El seu únic fill mascle Rubén Ruiz Ibárruri va morir durant els combats per léstació central dÉstalingrad durant la Segona Guerra Mundial. Va ser guardonada el 1.964 amb el premi Lenin de la Pau entre els pobles. Després de la mort del dictador de la guerra i de la pau, va tornar a Espanya lány 1.977, i aquell mateix any, en les primeres eleccions de la democràcia, va ser escollida diputada al Congrés dels Diputats dÁstúries. Va continuar compromesa amb les idees del seu partit i políticament activa fins la seva mort, el 1.989. Text íntegre del missatge de comiat a les Brigades Internacionals. www.guerracivil.org/BRIGADAS/pasio-cast

107

18. LÓr de Moscou 18.1. Introducció Lór de Moscou és el terme encunyat durant la Guerra Civil Espanyola per referir-se a lóperació de trasllat, per part del Govern de la II República, de 510 tones dór, un 76% de les reserves dór del Banc dÉspanya, de la seu central dáquest a Madrid, fins a la Unió Soviètica pocs mesos després de lésclat de la Guerra Civil Espanyola. També sútilitza per referir-se a les gestions posteriors a lénviament: a la venda de lór a lÚRSS, a la utilització dels fons obtinguts a gràcies a aquesta venda i dáltres enviaments similars de bens confiscats durant la Guerra. La decisió de traslladar lór del Banc dÉspanya, presa pel Govern presidit per Francisco Largo Caballero i a iniciativa del ministre d´Hisenda, Juan Negrin, va fer, a més a més, que la resta de lór, 193 tones, fos traslladat i venut a França per obtenir divises en una operació que, tot i que menys coneguda, es coneix per analogia com Lór de París. Léxpressió lór de Moscou - en anglès, “Moscou Gold” - ja s´havia utilitzat durant la dècada dels anys trenta per part de la premsa internacional, però va ser durant la Guerra Civil i els primers anys del règim franquista en que es va popularitzar en referència a lépisodi espanyol històric. Durant la Guerra Freda va ser utilitzada sobretot per la propaganda antisoviètica i contraria als partits i sindicats comunistes occidentals per desqualificar les fonts de finançament dáquests últims, considerant que els recursos monetaris dáquests provenien de lÚRSS, pel que es va popularitzar léxpressió “a sou de Moscou”. Aquest episodi històric ha estat des de la dècada de 1.970 el centre de moltes obres i assajos a partir de documents oficials i privats, però també de debat historiogràfic i de moltes controvèrsies, especialment a lÉstat Espanyol. Els desacords en aquests debats es donen sobretot en la interpretació política de les motivacions que van dur al trasllat de lór, a les conseqüències pel desenvolupament de la Guerra així com en la influència que va tenir aquest fet en el Govern de la República a léxili i les relacions entre lÉspanya franquista i el Govern Soviètic. Mentre que alguns autors - com Ángel Viñas o Enrique Moradielos - veuen com l´única opció viable davant les tropes franquistes i la NO intervenció de les democràcies occidentals i que va permetre la supervivència de la República, dáltres - com Francisco Olaya - consideren que es va tractar dúna gran estafa i dún dels factors claus de la derrota republicana.

108

18.2. Els primers mesos de la Guerra Civil A partir del 19 de juliol de 1.936, als pocs dies de la revolta militar, tant el govern de José Giral com el general Franco, llavors responsable de léxèrcit d´Àfrica, van realitzar gestions simultànies a França, dúna banda, i a través démissaris en Roma i Berlín, per láltre, per sol·licitar suport material. Amb aquestes iniciatives va donar començament la progressiva internacionalitat del conflicte davant la consciència comuna de les manques de mitjans i equipaments militars dámbdós bàndols per sostenir lésforç bèl·lic. Al començament de la Guerra Civil Espanyola, la situació política de França era confusa, amb un govern frontpopulista que incloïa entre els seus elements majoritaris al centrista Partit radical. Encara que Leon Blum, com el PCF, va pretendre intervenir a favor de la República, els radicals es van oposar i van amenaçar amb retirar-li el seu suport. A això es van unir els advertiments britànics sobre el risc dóbstruir la política dápaivagament empresa pel conservador Stanley Baldwin. De tal manera el consell de ministres reunit el 25 de juliol de 1.936 va aprovar la cancel·lació de qualsevol subministrament des de França. El mateix dia que es confirmava la NO intervenció de les democràcies occidentals, Hitler donava el consentiment per lénviament dún primer lot dávions, tripulació i equip tècnic al Marroc, mentre que el 27 de juliol, Mussolini enviaria una partida dávions de transport, material que seria utilitzat posteriorment per a pont aeri de tropes cap a Sevilla establert el 29 de juliol de 1.936. Al llarg del mes dóctubre de 1.936, lÚRSS va enviar material en ajuda del nou govern de concentració frontpopulista presidit per Largo Caballero. Cinc dies més tard, el 28 dóctubre del 1.936, van salpar de Cartagena quatre vaixells de càrrega soviètics continguin lór evacuat el 14 de setembre del Banc dÉspanya.

18.3. Situació de les reserves i estatus del Banc d´Espanya Pocs mesos abans d´inici de la Guerra Civil les reserves mobilitzables espanyoles havien estat registrades per les estadístiques internacionals al maig de 1.936 com les quartes més grans del món. Estadístiques del Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, Sixième rapport annuel del 11.05.1.936. Va ser acumulada principalment durant la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral. Gràcies als estudis de la documentació de BDE es coneix que aquestes reserves es distribuïen principalment en la seu central de Madrid, les delegacions provincials del BDE i altres dipòsits menors a París des de 1.931.

109

18.4. Lórdre de trasllat i les seves motivacions El 13 de setembre es va signar un decret reservat del Ministeri d´Hisenda, emès a iniciativa del ministre Juan Negrin, pel qual sáutoritzava el trasllat de les reserves metàl·liques del Banc dÉspanya i preveia una futura rendició de comptes a les Corts que mai va arribar a produir-se: (Bolloten 1.989-261) i (Vinyes 1.976-133-4). Ministre d´Hisenda, Excm. Sr.: Per la seua excel·lència el President de la República, i amb data 13 de láctual, ha estat signat el següent decret reservat: “La anormalitat que en el país s´ha produït la revolta militar aconsella al govern adoptar aquelles mesures precautòries que consideri necessàries per a millor salvaguardar les reserves metàl·liques del Banc dÉspanya, base del crèdit públic. L´índole mateixa de la mesura i la raó de la seva adopció exigeixen que aquest acord romana reservat. Fundat en tales consideracions, dácord amb el Consell de Ministres , i a proposta del d´Hisenda, vinc a disposar, amb caràcter reservat el següent: * Art. 1er: Sáutoritza al Ministre d´Hisenda perquè en el moment que ho consideri oportú ordeni el transport, amb les majors garanties, al lloc que estimi de més seguretat, de les existències que en or, plata i bitllets haguera en aquell moment en léstabliment central del Banc dÉspanya. * Art. 2on: El Govern adonarà en el seu moment a les Corts dáquest decret. Madrid, 13.09,1.936. El decret està signat pel President de la República, Manuel Azaña, el qual afirmaria posteriorment el seu desconeixement sobre la destinació final de les reserves. Segons va justificar més tard Largo Caballero, Azaña va ser informat més tard a causa del seu estat emocional i el caràcter reservat de lóperació. Mentre que alguns autors (com Àngel Viñas o Enrique Moradielos) veuen lénviament de lór com l´única opció viable davant lávenç de les tropes nacionals i la NO intervenció de les democràcies occidentals i que va permetre la supervivència de la República, dáltres (com Francisco Olaya) consideren que es va tractar dúna gran estafa i dún dels factors clau en la derrota republicana.

110

Els escriptors mĂŠs importants

111

19. Alexander Puixkin

Alexander Sergueievitx Puixkin: Moscou, 6 de juny de 1.799 - Sant Petersburg, 10 de febrer de 1.837. fou un poeta i novel·lista rus de léra del Romanticisme, considerat per molts el fundador de la literatura russa moderna, i el millor poeta rus. Va ser pioner en l’ús de la llengua russa en els seus poemes i obres i va crear un estil narratiu mescla de drama, romanç i sàtira - que des de llavors està associat a la literatura russa i que va influir notablement en les posteriors figures literàries de Rússia com Nicolai Gógol, Fiódor Dosteievski, Lev Tolstoi o Fiódor Tiúttxev, així com en els compositors russos Piotr Txaikovski i Modest Mussorgski. Puixkin va nàixer a Moscou al sí dúna família russa. És remarcable el fet que un dels seus besavis - Abram Petróvich Gannibal - havia estat comprat a l´Àfrica com a esclau, i havia aconseguit ascendir socialment fins esdevenir aristòcrata. Puixkin va publicar el seu primer poema als quinze anys dédat i fou àmpliament reconegut per léstablishement literari de la època en la seva graduació al Liceu Imperial de Tsárskoye Seló. Mentre estava sota léstricte supervisió del a policia tsarista i no podia publicar, Puixkin va escriure la seva obra més famosa, el drama “Boris Godunov”. La seva novel.la en vers “Eugene Oneguin” fou escrita entre 1.825 i 1.832.

112

Notòriament sensible a les qüestions d´honor, Puixkin va lliurar un total de vint-i-nou duels i fou ferit de mort en un dáquests per George-Charles de Heeckeren dÁnthès, un oficial que servia al Regiment de la Guàrdia Muntada, que havia intentat seduir la dona del poeta, Natalia Nicolaïevna,Púixquina,. La mort de Puixkin amb només 37 anys és encara vista com una catàstrofe per la literatura russa. Biografia: El pare de Puixkin, Serguei Lvovitx Puixkin - 1.767 : 1.848 - descendia dúna de les famílies de láristocràcia russa més antigues, la història de la qual es remunta al s. XII. La mare de Puixkin, Nadia Ossipovna Hanníbal - 1.775 : 1.836 -, descendia a través de la seva àvia materna dúna família de la noblesa alemanya i escandinava. El pare dÓssip Abramovitx Hanníbal i besavi de Puixkin, fou Ibrahim Petróvitx Hanníbal - 1.696 : 1.781 - , un negre africà capturat de petit per esclavistes al servei dels otomans i traslladat a Rússia, on es va convertir en cap militar, enginyer i noble després de ser apadrinat per Pere el Gran. Ibrahim va escriure una carta dirigida a lémperadriu Elisabeth, la germana de Per el Gran, que ell era de la vila de Lagon. Biògrafs russos van creure des del principi que Lagon era a Etiòpia, una nació lligada al cristianisme ortodox. Puixkin va rebre una educació literària basada principalment en la literatura i llengua francesa, com era habitual entre láristocràcia russa durant el segle XIX. Lector infatigable des de petit, era admirable la seva facilitar per improvisar els seus mestres: Molière, Voltaire, Parny i els anglesos Byron i Shakespeare. Va 113

escriure el seu primer poema als quinze anys i el 1.814 ja va aconseguir veure una primera publicació dún dels seus poemes a la revista “Le Messager de lÉurope” amb la següent epístola “A lámic poeta Knpyry Cthxotbopuy” (és en ciríl·lic). Va realitzar els seus estudis al Liceu Imperial de Tsàrskoie Seló, prop de Sant Petersburg, anomenat després “Liceu Puixkin” en honor seu. Va ser on va començar a escriure el seu primer poema llarg “ Ruslan i Liudmila”, publicat el 1.820 entre grans controvèrsies a causa del tema i léstil. Després dácabar la seva formació acadèmica es va instal·lar a Sant Petersburg i entrà a formar part de la vibrant i aspre cultura de la joventut intel·lectual de la Capital, on el seu talent era àmpliament reconegut. Després d´haver escrit alguns poemes sediciosos com “Oda a la llibertat”, va ser desterrat a léxili per el tsar Alexandre I es va establir a Kixinov - Moldàvia -, de 1.820 al 1.823. En acabat dún viatge estiuenc al Càucas i Crimea, on va escriure dos poemes romàntics molt aplaudits: “El captiu del Càucas” i “La font de Bakhtxisurai”, es va traslladar a Odessa, on de nou va entrar en conflicte amb el govern, el qual el va desterrar a una de les seves propietats, la de la seva mare, al nord de Rússia de 1.824 al 1.826. També allà, el 1.825, Puixkin va escriure el poema “A***”, (Conservo a la memòria aquell màgic moment...). És generalment acceptat que va dedicar aquest poema a Anna P. Kern, però hi ha dáltres opinions. Algunes autoritats el van convèncer de visitar el tsar Nicolau I per exposar-li una petició de llibertat, la qual va aconseguir. Encara que Puixkin aparentment no havia participat a la Rebel·lió de Desembre de 1.825 a Sant Petersburg, alguns dels insurgents tenien entre els seus papers els seus primers poemes de caire polític, per això aviat es va trobar sota un estricte control per part dels censors del govern i se li va impedir de viatjar i publicar lliurement. Lóbra que es convertiria en la més famosa de la seva carrera, el drama “Boris Godunov”, escrita mentre vivia a la casa materna, no va obtenir el permís de publicació fins cinc anys després. La versió original i no censurada de lóbra no va veure la llum fins al 2.007!. A la mort del tsar Alexandre I el va succeir Nicolau I, que va prendre sota la seva protecció léscriptor i li va permetre tornar a Moscou. Dáquesta època és “Poltava”, - 1.818 -, poema dedicat a elevar la gloria de Pere el Gran. Va tornar a la seva vida mundana i va contraure matrimoni amb Natalia Gontxarova - 1.831 -. Aquell mateix any va conèixer Nicolai Gógol, amb qui iniciarà una bona amistat i entre els dos séstabliria una relació de suport mutu. El 1.833 va ser elegit membre de lÁcadèmia Russa. El 27 de gener de 1.837, als 38 anys, Puixkin mor dos dies després de resultar ferit en un duel mantingut amb el militar francès Georges dÁnthès, per láctitud provocadora que aquest havia tingut vers la seva esposa. El govern, que temia una manifestació política durant el seu funeral, va traslladar el seu cos en secret a mitjanit a un monestir prop de 114

Mikháilovskoie, la propietat de la seva mare, on el van sepultar amb l´única assistència de parents i amics. Puixkin va tenir quatre fills del seu matrimoni amb Natalya: Maria, 1.832, presa com a prototip dÁnna Karenina -; Alexandr, 1.833; Grigori, 1.835 i Natalya, 1.836, aquesta darrera casada morganàticament, dins la casa reial de Nassau amb Nicolau Guillem de Nassau i esdevingué Comtessa de Merenberg. (El matrimoni morganàtic és aquell realitzat entre dues persones de rang social desigual - noble i plebeu -, impedint que el conjuguí i qualsevol fill dáquesta unió hereti o obtingui els títols, privilegis i propietats del noble). Només les línies dÁlexandr i Natalya continuen. La neta de Natalya, Nadedja, va emparentar amb la casa reial britànica - el seu marit fou lóncle de Felip dÉdimburg Alexandr Puixkin, és generalment identificat amb el desenvolupament de la literatura russa. No només és vist com a lóriginador del molt matisat nivell de llenguatge que caracteritza a la literatura russa escrita després déll, sinó també se´l vincula amb láugment substancial del lèxic rus. On va trobar mancances en el vocabulari rus, ell va dissenyar calcs semàntics. El seu ric vocabulari i el molt sensible estil son las bases de la literatura russa moderna. La literatura russa comença, pràcticament amb Alexandr Puxkin. El seu talent crear nous registres al desenvolupament de lídioma rus i la cultura. Va exercir, entre altres, una profunda influència, també, en l´òpera russa.

20. Fiódor Dostoievski 20.1. Introducció Fiódor Dostoievski, Moscou, 11 de novembre de 1.821 - Sant Petersburg, 9 de febrer de 1.881, (als 59 anys), fou un dels escriptors més grans de la literatura russa. El seu pare, un home cruel i tirànic, lóbligà a estudiar la carrera dénginyer militar - 1.838 : 1.843 - malgrat la vocació literària que Fiódor tenia des de ládolescència. La seva literatura explora la psicologia humana en el complicat context polític, social i espiritual de la societat russa del segle XIX, i les seves idees han influenciat la literatura moderna i diverses escoles de teologia i psicologia.

115

20.2. Primers anys

Fiódor va ser el segon de set fills que Mikhaïl Dostoievski i la seva esposa Maria Fiódorovna. El seu pare, molt autoritari, era un metge de l´hospital per a pobres Mariïnski de Moscou; la mare era vista pels seus fills com un refugi dámor i Fiódor hi va trobar protecció i afecte. Aquests dos extrems van marcar lámbient familiar en la infància de Dostoievski. El 1.837 va morir la mare a causa de la tuberculosi i aquest fet va sumir el pare en la depressió i lálcoholisme, cosa que va provocar que Fiódor i el seu germà Mikhaïl fossin enviats a lÉscola dÉnginiers Militars de Sant Petersburg, lloc on el jove Fiódor començaria a interessar-se per la literatura. El 1.839, quan tenia 18 anys, li va arribar la noticia que el seu pare era mort. Els serfs mancomunats de Mikhaïl Dostoievski, enfurismats després dún dels brutals atacs de violència provocats per la beguda, l´havien immobilitzat i li havien fet veure vodka fins a morir ofegat. En part Fiódor es va culpar posteriorment dáquest fet per haver desitjat la mort del seu pare en moltes ocasions. Sigmund Freud es va fixar en aquests fets per redactar, el 1.928, el seu famós article “Dostoievski i el parricidi”.

116

Dostoievski patia dépilèpsia, i el seu primer atac va succeir quan tenia nou anys. Durant la seva vida va patir atacs epilèptics de manera esporàdica i es creu que aquestes experiències van formar les bases per a la descripció de lépilèpsia del príncep Mixkin en la novel.la “Lídiota” i la de Smerdiàkov a “Els germans Karamàzov”. Als divuit anys, la noticia de la mort del seu pare, torturat i assassinat per un grup de llauradors, va estar a punt de fer-li perdre la raó. aquest esdeveniment el va marcar com una revelació, ja que va sentir aquest crim com a seu, per haver arribat a desitjar-lo inconscientment. en acabar els estudis, tenia vint anys; va decidir llavors romandre a Sant Petersburg, on va guanyar alguns diners fent traduccions.

20.3. Inicis de la carrera literària A lÁcadèmia dÉnginyeria Militar de Sant Petersburg, Dostoievski va aprendre matemàtiques, una matèria que menyspreava. També va estudiar les obres de Shakespeare, Pascal, Victor Hugo i ETA Hoffmann i, tot decantar-se més per altres àrees, va superar amb nota els exàmens de matemàtiques i rebre una distinció el 1.841. Aquell mateix any, va escriure dues peces teatrals, “Maria Stuart” i “Boris Godunov”, obres influenciades pel poeta alemany Friedrich Schiller; cap de les dues obres es conserva. Dostoievski, de jove es descrivia com un “somniador” i un admirador de Schiller. El 1.843, va acabar els estudis dénginyeria, va adquirir el grau militar de subtinent i es va incorporar a la direcció General dÉnginyeria a Sant Petersburg. El 1.844, Honoré de Balzac va visitar Sant Petersburg i Dostoievski com a mostra dádmiració, va decidir traduir “Eugénie Grandet” per saldar un deute de 300 rubles que tenia amb un usurer. Aquesta traducció despertaria la seva vocació i, poc després dácabar-la, va demanar léxcedència de léxèrcit amb la idea de dedicar-se exclusivament a la literatura. Aquell mateix any va poder deixar léxèrcit i va començar a escriure la novel.la epistolar “Pobre gent”, obra que li proporcionaria els seus primers èxits de crítica i el situaria de cop entre els millors escriptors russos del seu temps. Lóbra fou editada i publicada en forma de llibre el 1.846 i va convertir láutor de 24 anys en una celebritat literària.

117

En aquesta mateixa època va començar a contraure alguns deutes i a patir amb més freqüència atacs epilèptics. Tot i així, les següents novel·les no van tenir l´èxit de la primera i van patir crítiques molt negatives, la qual cosa va sumir Dostoievski en una depressió.

20.4. Presó i exili a Sibèria Dostoievski va ser arrestat i empresonat el 23 dábril de 1.849 acusat de formar part dún grup intel·lectual liberal petraixevista, anomenat el Cercle Petraixevski, i va passar nou mesos a la fortalesa de Pere i Pau; el càrrec va ser el de conspirar contra el tsar Nicolau I. Després de veure les revolucions de 1.848 a Europa, el tsar Nicolau I es va mostrar reticent a qualsevol tipus dórganització clandestina que pogués posar en perill el seu poder autocràtic. El 16 de novembre, Dostoievski i uns altres vint acusats petraixevistes, van ser condemnats a mort per haver participat en activitats anti-gobernamentals. El 22 de desembre, els presoners van ser conduïts al pati de la presó per ser afusellats. Quan el piquet déxecució estava a punt 118

de fer-ho, arribà líndult i la seva pena va ser commutada per cinc anys de treballs forçats a Omsk - Sibèria -. El simulacre dáfusellament deixa un solc molt pregon a la seva ànima, i en diferents llocs de les seves obres evoca léstat désperit de l´home que espera d´ésser executat qualsevol hora. Durant aquella època els atacs epilèptics van anar en augment. Anys més tard, va escriure al seu germà els patiments que experimentà durant els anys que va passar “silenciat dins dún taüt”. La terrible experiència a la presó la relataria més endavant al llibre “Apunts de la casa morta”. En una descripció de la caserna on va estar reclòs, la qual segons les seves pròpies paraules “Hauria d´haver estat enderrocada anys enrere”, va escriure: “A l’estiu, tancament intolerable; a l´hivern fred insuportable. Tots els terres eren podrits. La brutícia del terra tenia una polzada de gruix; un podia relliscar i caure (...). vivíem amuntegats com les dogues dúna bota (...). Ni tan sols hi havia lloc per fer un volt. Era impossible comportar-se com porcs, des de lálba fins el capvespre. Puces, polls i escarabats a grapats”. El 1.854 va quedar en llibertat i es va incorporar a léxèrcit com a soldat ras. Durant els següents cinc anys formaria part del Setè Batalló, un regiment de tiradors siberians, i estava aquarterat a la fortalesa de Semipalatinsk, al Kazakhstan, prop de la frontera xinesa. Lámistat dún admirador seu destinat allà com a fiscal, el baró de Vràngel, i els canvis que el 1.861 es produïren a Rússia amb lállibera-ment dels serfs feren que Dostoievski pogués menar una vida més humana: podia escriure i podia llegir. Mentre era allà, va començar una relació amb Maria Dimítrievna Isàieva, lésposa dún conegut seu, un modest funcionari de duanes a Sibèria; després de la mort del seu marit, era una vídua amb pocs recursos i mare dún fill de set anys; Fiódor i Maria es van casar el febrer de 1.857.

20.5. Escriptor consolidat Aquell va ser un moment crític en la vida del autor. Dostoievski va abandonar des d´aleshores els seus pensaments radicals i es va convertir en un home profundament conservador i extremadament religiós. Per aquesta època comença a escriure “Apunts de la casa morta”, basant-se en les seves experiències com a presoner. El 1.859, després de mesos de laborioses gestions va aconseguir ser llicenciat amb la condició de residir a qualsevol lloc excepte a Sant Petersburg i Moscou per la qual cosa es va traslladar a Tver. El desembre del mateix any, finalment se li va permetre tornar a Sant Petersburg, on no va trobar cap dels seus amics, ni tampoc cap ressò de la seva fama. Durant 1.862 i 1.863 va realitzar diversos viatges per Europa que el van portat a Berlín, París, Londres Ginebra, Torí, Florència i Viena. Durant aquests viatges va començar una relació amb Pavlina

119

Súslova, una estudiant de idees avançades, que va abandonar poc després. Va perdre molts diners jugant a la ruleta i va tornar a Rússia a finals dóctubre de 1.863, sol i sense diners. L´ànima de Dostoievski es va acabar dénsorrar després de la mort del seu germà que va deixar aquest vídua, quatre fills i un deute de 25.000 rubles, als quals Fiòdor havia de fer front. Es va enfonsar en una profunda depressió i en el joc, que li va seguir provocant uns grans deutes. Per escapar de tots els seus problemes financers i de la pressió dels seus creditors, va fugir a léstranger, on va perdre els diners que li quedaven en diversos casinos. El 1.865 va començar la redacció de “Crim i castic” , una de les seves obres cabdals, la primera de la sèrie de grans novel·les que el van consagrar definitivament com un dels més grans genis del seu temps. Alhora, en tant 26 dies, va dictar a una jove taquígrafa de vint anys, Anna Grigórievna Snítkina, lóbra “El jugador”; ho havia de fer en poc temps ja que havia de lliurar una altre novel.la en una data fixa, o hauria perdut els drets dáutor de les seves pròpies obres durant nou anys. La relació amb Anna va fer-se sentimentalment més propera fins que finalment s´hi va casar el 15 de febrer de 1.867. Tingueren quatre fills, dos dels quals moriren molt aviat. Assetjat pels creditors, el matrimoni seń anar a léstranger - 1.867 : 71 - i feu llargues estades a Ginebra, a Florència i, sobretot, a Desden. Aquells anys foren penosos, però també dúna activitat intensa. A Ginebra és on va nàixer la seva primera filla, que va morir poc temps després; aquest succés va sumir léscriptor en un profund dolor i a partir dáquest moment va sucumbir a la temptació del joc i va patir freqüents atacs epilèptics Després de nàixer el seu segon fill, va establir un elevat ritme de treball que li va permetre publicar obres com “Lídiota”, en 1.868, o “Els dimonis”, el 1.870, que va publicar lány següent; ambdues obres li van proporcionar una gran fama i la possibilitat de tornar al seu país, on va ser rebut amb entusiasme. El 1.880 va participar en la inauguració del monument a Alexandr Puixkin a Moscou, on va pronunciar un memorable discurs sobre el destí de Rússia al món. El 8 de novembre dáquell mateix any, va acabar “Els germans Karamàzov” a Sant Petersburg, obra que el mateix escriptor va considerar la seva obra mestra, on condensa els temes més característics de la seva literatura: agudes anàlisis psicològiques, la relació de l´home amb Deu, lángoixa moral de l´home modern i les apories de la llibertat humana. 120

El 9 de febrer de 1.881 va morir en aquesta ciutat com a conseqüència d´una hemorràgia pulmonar associada a un episema i a un atac epilèptic. Va ser enterrat al cementiri Tikhvin, dins el monestir d´Alexandr Nevski, a Sant Petersburg. Es calcula que van assistir al funeral unes 60.000 persones. A la seva làpida sepulcral es pot llegir el següent versicle de Sant Joan, que va servir també com a epígraf de la seva novel.la “Els germans Karamàzov”: En veritat, en veritat, us dic que si el gra de blat que cau a la terra no mor, queda sol, però si mor produeix molt fruit.

20.6. Influència L´obra de Dostoievski ha influït en molts altres escriptors rellevants, des de Hermann Hesse fins a Marcel Proust, William Faulkner, Albert Camus, Frank Kafka, Yulio Mishima, Charles Bukowski, Roberto Alt, Ernesto Sábato i Gabriel Garcia Marquez, per esmentar-ne alguns. Realment cap dels grans escriptors del segle XX ha esta aliè a la seva obra, amb algunes rares excepcions, com poden ser Vladímir Nabótov, Henry James o D. H: Lawrence. El novel·lista nord-americà Ernest Hemingway també va citar Dostoievski en una de les seves últimes entrevistes com una de les seves principals influències. Pel que fa al seu pes dins la cultura russa, el 1.927, des del seu exili a París, Aleksei Rèmizov va escriure “Dostoievski és Rússia. Rússia no existeix sense Dostoievski”. Dostoievski engendra novel·les plenes de força dramàtica en les quals els personatges i punts de vista contraposats es desenvolupen lliurement sempre en un “crescendo” violent.

121

21. Lev Nikolaievitx Tolstoi L. Nicolaievitx Tolstoi - 1.828 . 1.910 -, fou un escriptor rus, un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps, especialment distingit per obres com ara “Guerra i pau”, i “Anna Karènina”. Per llur ambició, alè i descripció de la vida de Rússia, tots dos llibres sínclouen entre els màxims exponents del realisme. En el seu ideari filosòfic es destaca la noció de resistència pacífica. Aquest ideari va ser expressat en llibres com ara “El regne de Deu és en Vosaltres” i va influir en personalitats del segle XX com per exemple Mohandas Gandhi i Martin Luther King. A més déscriptor i filòsof, va ser un anarquista cristià, pacifista, reformador de léducació i vegetarià. La pedagogia no va ser per a Tolstoi una activitat secundària, sinó una fonamental preocupació en la seva vida. S’instal·là a la seva finca rural de Làsnaia Poliana, on es dedicà a léducació dels infants dels camperols. Fundà una escola a la seva propietat i dáltres arreu del districte, edità la revista Làsnaia Poliana i publicà diversos llibres per lénsenyament. Tolstoi fou dels primers en reclamar el dret de léducació per a tothom. Dedicà així mateix, molt de temps a léstudi de la geometria, la física, la química, lástronomia i la zoologia. G. O. Schanzer comptabilitzà, entre el segle XIX i lány 1.965, 240 edicions dóbres de Tolstoi i 29 al català. segons ell, Barcelona i València ocuparen el primer lloc en la importació de la cultura eslava a la Península Ibèrica. El primer traductor de Tolstoi fou Narcís Oller.

21.1. Biografia Tolstoi va nàixer el 1.828, i era el quart dels cinc fills dúna família aristocràtica. La propietat familiar de la finca Làsnaia Poliana que es troba a 12 km. al sud-oest de la ciutat de Tula i a 200 km. de Moscou, finca que era de procedència de la família Kartsev i a finals del segle XVIII la va comprar el príncep Nicolai Volkonski, lávi de léscriptor. La casa actualment on va nàixer està demolida Els pares van morir quan ell era jove i el van criar uns parents. Va rebre una educació particular acurada, pròpia del seu origen social privilegiat. Va estudiar dret, àrab i turc a la Universitat de Kazan des del 1.844, amb la intenció déxercir de diplomàtic. Tanmateix no va acabar els estudis i els professors van dir déll que “no vol ni pot aprendre”. Va tornar a Làsnaia Poliana i el 1.851 va passar gran part del temps a Moscou i Sant Petersburg. després de contraure enormes deutes de joc va acompanyar un dels seus germans grans al Càucas i es va unir a léxèrcit. En aquella època començà a escriure literatura.

122

Lévolució que el va fer passar dúna personalitat dissoluta i despreocupada dels anys joves a la anarquista espiritual i no violent dels darrers anys es va començar a gestar durant dos viatges a Europa: un el 1.857 i láltre entre el 1.860 i el 1.861. Viatjar a Europa, per eludir el clima sufocant de repressió política que hi havia a Rússia, ho van fer altres aristòcrates dínclinacions liberals com ara Alexander Herzen, Mikhaïl Bakinin i Piotr Kropotkin. Durant la visita de 1.887, Tolstoi va assistir a una execució pública a París. Léxperiència va resultar traumàtica i el va marcar per sempre, com es pot intuir llegint el que va escriure al seu amic V. P. Botkin: “La veritat és que lÉstat és una conspiració pensada no només per explotar sinó per corrompre els ciutadans.. Dára en endavant, no penso servir cap govern enlloc.” Lítinerari europeu del 1.860-61 va anar donant forma a la seva evolució literària i política. Va conèixer Victor Hugo i en va lloar “Els miserables”, aleshores tot just acabada. En el tractament literari de lévocació déscenes de la batalla a “Guerra i pau” es pot detectar una influència del mateix motiu en la novel.la del francès. Pel que fa a la filosofia política, va ser determinat conèixer lánarquista francès Pierre-Josep Proudhon, a qui va visitar el març de 1.861 a Brussel·les, on vivia exiliat i amb un nom falç. Els dos homes van repassar lóbra de Proudhon “La Guerre et la Paix”, que estava a punt de publicar-se, i el títol de la qual ressona en lóbra del mestre del rus. Van parlar, entre altres qüestions, de lÉducació. Tolstoi va escriure en un dels seus quaderns: “si explico aquesta conversa amb Proudhon, és per mostrar que, segons la meva experiència personal, era l’únic home que va entendre la importància de léducació i de la impremta en els nostres temps”. Tolstoi va tornar a Lásnaia Poliana amb molt déntusiasme i va fundar tretze escoles per als fill i criats; el 1.862 va descriure els innovadors principis llibertaris que les regien, en un assaig, “Léscola Làsnaia Poliana”. Els experiments educatius de Tolstoi van tenir una vida curta, per culpa de lássetjament de la policia secreta tsarista. Tanmateix léscola Làsnaia Poliana és el primer exemple dúna teoria coherent de lénsenyament llibertari. El 23 de setembre de 1.862 es va casar amb Sòfia Andréievna Bers, 16 anys més jove, amb qui va tenir tretze fills, cinc dels quals van morir durant la infantesa. El matrimoni amb Sòfia Bers va quedar marcat des del principi quan, el dia abans del casament, Tolstoi va mostrar els seus diaris a la seva promesa, on explicava amb detall les relacions sexuals amb els servents, i el fet que una de las serventes de la seva hisenda li havia donat un fill; per tant, la relació queda caracteritzada des del principi per la manca de passió sexual i dínsensibilitat emocional. Tanmateix els primers anys del matrimoni van ser feliços, i van permetre a Tolstoi la llibertat suficient per escriure “Guerra i Pau” i “Anna Karenina”. En canvi els darrers anys, segons A.N. Wilson, van ser molt tristos i difícils. La relació amb lésposa es va deteriorar a mesura que es radicalitzava en les creences. Volia refusar la riquesa heretada i guanyada, fins i tot renunciar als drets dáutor de les seves primeres obres.

123

21.2. Conversió i darrers anys Les creences cristianes de Tolstoi es basaven en el “Sermó de la muntanya” i, en concret, en la frase de parar láltra galta, on veia una justificació del pacifisme, la no violència i la no resistència. Tolstoi creia que ser cristià el convertia en pacifista i, per culpa de la força militar que emprava el govern rus, ser un pacifista el convertia en un anarquista. Se sentia aïllat amb aquestes conviccions i sofria ocasionalment depressions tan fortes que, cada vegada que veia una corda, pensava en penjar-se. Igualment per evitar el suïcidi va amagar les armes de foc i va deixar de caçar. Parla de la seva lluita contra el suïcidi en els capítols 4 i 7 del seu llibre “Una confessió”. La creença en la no resistència - no violència - a l´hora dénfrontar-se a un conflicte és un altre tret distintiu de la seva filosofia va influir en Mohandas Gandhi, i a través déll ha tingut una gran influència en el moviment de resistència pacífica. Tolstoi també creia que láristocràcia era una càrrega per als pobres, i que l´única solució per a viure tots junts era lánarquisme. També sóposava a la propietat privada i a la institució del matrimoni, i mantenia uns ideals de castedat i abstinència sexual - sonata a Kreutzer -. En escrits dels seus darrers vint anys de vida, Tolstoi reitera la crítica anarquista a lÉstat i recomana llibres de Kropotkin i Proudhon als seus lectors. A la vegada, rebutja ládopció de mitjans revolucionaris violents per a lánarquisme. Per exemple, el 1.900 escriu, en un article titulat “Sobre lánarquia” : Els anarquistes tenen raó en tot: en negar lórdre existent i en afirmar que, sense lÁutoritat, la violència no seria pitjor que la de lÁutoritat en les condicions actuals. Séquivoquen només en pensar que lánarquia es pot instaurar mitjanament una revolució. Sínstaurarà només si cada vegada hi ha més gent que no demana la protecció del govern. Només hi pot haver una revolució permanent: la revolució moral, la regeneració de l´home interior”. Malgrat els recels envers la violència anarquista, Tolstoi es va arriscar a fer circular els llibres prohibits dels pensadors anarquistes russos. Fins i tot va corregir les proves de “Paraules dún rebel” de Kropotkin, que publicaria dámagat a Sant Petersburg el 1.906 De resultes dúna carta a un diari hindú el 1.908 va sorgir una intensa correspondència amb Mohandas Gandhi que va durar poc més dún any, des de lóctubre de 1.909 fins a la mort de Tolstoi, el novembre de 1.910. Va convèncer el futur Mahatma dábandonar la violència i dábraçar la resistència pacífica. Láfinitat entre els dos homes anava des de creure en la no violència fins a la convicció en la bondat del vegetarianisme. En senyal d´homenatge, Gandhi va batejar com a “Colonia Tolstoi” el segon ashram - ashram: comunitat espiritual pròpia de l´hinduisme en la que conviu un guia espiritual junt amb els seus deixebles - a Sudàfrica, i en la seva auto-biografia va definir Tolstoi com “El major apòstol de la no violència que ha generat l´època actual”. 124

La mort li va arribar el 1.910, al balneari dÁstapovo, dies després dáplegar el valor per abandonar la família i les riqueses i emprendre una vida dásceta errant, tal com havia volgut fer durant molt de temps. Lédat avançada, 82 anys, i léstat de salut delicat van convertir en fatal la pneumònia que va contraure en ple hivern. El dia del seu funeral milers de camperols van omplir els carrers; la policia va tractar de limitar láccés al seu enterrament, però els camperols van sortir al carrer a milers. No obstant això alguns pagesos van dir que, a part de saber que “algun noble havia mort” sabien poc més sobre Tolstoi.

21.3. Lóbra Tolstoi va tenir un gran reconeixement en vida; “Guerra i Pau” i “Anna Karenina” van obtenir una gran fama, a més de les novel·les breus “La mort dÍvan Ilitx” i “Khadjí - Murat”. Dostoievski el considerava el més gran novel·lista viu. Gustave Flaubert séxclamava : “Quin artista i quin psicòleg!”. Anton Txèkhov, que solia visitar Tolstoi a la casa de camp, va escriure: “Quan la literatura posseeix un Tolstoi, resulta fàcil i plaent ser escriptor; fins i tot quan saps que tu mateix no has aconseguit res i continues sense aconseguir res, no es tan terrible com podria ser, perquè Tolstoi ho aconsegueix per tothom. El que ell fa serveix per justificar totes les esperances i aspiracions invertides en la literatura”

Autors i crítics posteriors van continuar lloant el seu art: Virginia Woolf va arribar a declarar-lo “el més gran novel·lista” i James Joyce observava: “No és mai avorrit, estúpid, cansat, pedant ni teatral”. Thomas Mann ve escriure, sobre la seva mestria sense pal·liatius: “Rara vegada lárt ha treballat de manera tan semblant a la natura.”. Aquests sentiments semblen compartits, si més no en part, per molts altres; per exemple, Marcel Proust, William Faulkner, Vladimir Nabocov; aquest últim elogiava sense parar “Anna Karenina” i “La mort dÍvan Ilitx”, però posava en qüestió la reputació de “Guerra i pau” o criticava amb duresa “Resurrecció” i “La sonata Kreutzer” Se sol considerar “Guerra i pau” com una de les millors novel·les escrites, dúna força i una unitat impressionants. Inclou 580 personatges, molts délls històrics, altres de ficció: entre els escenaris hi ha el quarter general de Napoleó, la cort dÁlexandre de Rússia i els camps de batalla dÁusterlitz i Borodino. La idea original del llibre era investigar les causes de la revolta fallida de desembre de 1.825, en que alguns militars van intentar implantar reformes liberals. En canvi Tolstoi veia en “Anna Karenina” la seva primera novel.la de veritat, i de fet, és una de les millors novel·les realistes. Després d’ANA Karenina” es va concentrar en temes cristians com “La mort dÍvan Ilitx” i “Aleshores què hem de fer?” desenvolupen una filosofia cristiana anarco-pacifista que li va costar léxcomunió de lÉsglésia Ortodoxa Russa e, 1.901. Malgrat totes ,les lloances que va rebre com autor de dos pilars de la civilització russa, “Anna Karenina” i “Guerra i pau” , Tolstoi en va renegar al final de la seva vida. Defensa aquest argument a “La mort dÍlitx” en la qual lluita el protagonista amb la seva família per la defensa dels seus criats, en la que apareix frases com ara: “L´heroi de la meva novel.la, el que estimo amb totes les forces de la meva ànima, el que m´he esforçat a reproduir en tota la seva bellesa i el que ha estat sempre, és i serà meravellós, és la veritat. 125

Edificis culturals mĂŠs importants

126

22. LA Universitat Estatal de Moscou

La Universitat Estatal de Moscou és la universitat més gran i més antiga de láctual Federació Russa. Fou fundada el 1.755. El 1.940 la Universitat fou re anomenada amb el nom del seu fundador: Mikhail Lomonóssov. des del 1.953 ocupa un dels gratacels més emblemàtics de Moscou. Lány 2.004 la Universitat tenia prop de 4.000 professors, 31.000 estudiants i 7.000 doctorats. El 1.905 una organització de tipus social i democràtic fou creada a la Universitat amb lóbjectiu déxpulsar al tsar del poder i transformar el país en una república. El govern tsarista tancà la Universitat en diverses ocasions com a resposta. El 1.911 es produïren importants protestes quan les tropes del tsar entraren al campus tot detenint diversos professors. Un total de 130 científics professors van dimitir en massa. Milers déstudiants foren també expulsats aquell any. Després de la Revolució socialista dóctubre del 1.917 la Universitat sóbrí a les classes populars i no només a la burgesia acabalada. El 1.919 séliminaren les despeses de matricula i s´habilitaren instal·lacions en les quals els estudiants més humils podien preparar llurs exàmens dáccés a la Universitat Stalin ordenà construir a Moscou set gran torres neoclàssiques i lédifici de la Universitat néra el més gran de tots. La torre principal te 240 metres i té 36 plantes, i està envoltada per quatre grans ales on hi ha facultats i instal·lacions diverses. Hom diu que posseeix més de 35 quilòmetres de passadissos i 5.000 habitacions. Léstel de la cimera de la torre és força gran com per tenir-hi una petita habitació i una plataforma dóbservació, i pesa 12 tones. Les façanes està ornamentades amb rellotges gegants, baròmetres i termòmetres, així com estàtues i símbols soviètics.

127

23. El Museu de Belles Arts Puixkin

El Museu de Belles Arts Puixkin, és la segona institució per la seva importància, després del cèlebre Hermitage, en el país consagrada a lÁrt Occidental. Fou inaugurat el 31 de maig de 1.912. La majoria de les mostres - motllures de guix, còpies de mosaics, pintures murals i peces escultòriques - constituïen les reproduccions impecables fetes en museus i tallers dáltres països. La primera col·lecció més valuosa del Museu fou la dóbjectes de la cultura de lÁntic Egipte, sumant 6.000 mostres. La segona col·lecció composta per unes 90 obres de lárt italià dels segles XII - XV, entra al Museu el 1.910. Si bé al principi de la seva història el Museu només posseïa un petit nombre dóbres originals, la nacionalització de les col·leccions privades féu que el seu fons sénriquís en els anys 1.920 - 30. Mercès a la seva gran passió per lárt modern de Serguei Schukin i Ivàn Morozov, profunds coneixements, intuïció artística i impecable gust, aquests dos grans col·leccionistes crearen els seus propis museus en el llindar dels segles XIX i XX. Anunciaren a la societat russa la existència al món dels impressionistes i del món de la icona russa. En la actualitat el Museu Puixkin a Sant Petersburg és el segon museu enciclopèdic del país i compta amb més dún milió de quadres i dibuixos, dárts aplicades i de cultura material dels pobles de diferents països, des del passat remot fins els nostres dies// La imatge arquitectònica del edifici respon a les formes del temple grec sobre un alt podi amb columnata jònica.

128

24. La Biblioteca Estatal de Rússia

La Biblioteca Estatal de Rússia, situada a Moscou, no s´ha de confondre amb la Biblioteca Nacional Russa, situada a Sant Petersburg. És la tercera biblioteca més gran del món per nombre de llibres, amb més de 17

129

milions de volums. És la biblioteca més gran del país, i remunta els seus orígens fins al juliol de 1.862, quan es va inaugurar com a primera biblioteca pública de Moscou, dins el Museu Rumiàntsev. Després de la Revolució bolxevic, es van ampliar els seus fons i es va buscar un espai per a ella.

Des de 1.925 es va anomenar “Biblioteca Lenin de la U.R.S.S.”, i va conservar aquest apel·latiu fins a la caiguda del règim soviètic en 1.991, quan es va rebatejar amb la seva denominació actual. Ocupa diversos edificis, donada la gran grandària de les seves col·leccions, que inclouen publicacions periòdiques - 13 milions -, mapes - 150.000 -, partitures musicals i registres sonors - 350.000 -.

Els seus fons s´estenen a més de 200 idiomes, i el percentatge total de fons de la biblioteca en altres idiomes gairebé arriba al 30%. Entre 1.922 i 1.991, va existir la obligació de dipositar un exemplar de cada llibre publicat a la URSÍ, pràctica que continua avui referida a la Federació de Rússia.

130

25. L´Alfabet Ciríl·lic

Escriptura: El rus séscriu amb lálfabet ciríl·lic. Actualment consta de 33 caràcters, 31 dels quals són fonètics i 2 en són signes. La llengua russa fa servir de fet dues versions dáquest alfabet, una mecanografiada i láltra lligada, la qual sémpra quan séscriu a mà. Aquestes dues versions presenten unes notables diferències. Per a situacions o entorns en què no sigui possible fer servir lálfabet ciríl·lic, és habitual l’ús dels sistemes de romanització.

Lálfabet ciríl·lic va ser inventat al segle X per un missioners de límperi bizantí a Bulgària, possiblement Sant Climent dÓhrid. Aquest alfabet està basat en el alfabet grec amb caràcters de lálfabet glagolític, per sons exclusivament eslaus, inventat pels sants Ciril.li i Metodi, missioners de lÍmperi Bizantí, que el van implementar per traduir la Bíblia en el context cultural dels pobles eslaus del segle IX. El idioma dáquest Bíblia és el eslau eclesiàstic antic, basat en un dialecte eslau aprés a Tessalònica, Grècia. aquest idioma es va usar per lÉsglésia ortodoxa russa entre els segles IX i XII. al segle XIV sorgeix léslau eclesiàstic usat avui en dia en el culte. Entre les llengües que fan servir aquest alfabet és altres diverses. Algunes dáquestes llengües séscriuen també en alfabet llatí. En el cas dels eslaus, el serbocroat és l´únic idioma que fa servir els dos alfabets de manera oficial, encara que la versió llatina és més usada. - La composició de lálfabet ciríl·lic original no es coneix -.

131

26. Com es pronuncien

132

27. El Museu Estatal d´Història de Moscou

El Museu Estatal d´Història és entre la Plaça Roja i la Plaça Manege a Moscou. El seu catàleg recull les relíquies de tribus prehistòriques que ocupaven de láctual Rússia, fins a obres dárt de valor in calculable adquirides per membres de la dinastia Romànov. El nombre total dóbjectes a la col·lecció del Museu és de lórdre de milions. El Museu va ser fundat el 1.872 per Ivan Zabelin, Alexey Uvàrov i mols altres eslavòfils interessats en la promoció de la història russa i de la consciència nacionalista. Lédifici va ser construït segons els cànons de léstil neo-rus entre 1.875 i 1.881 i inaugurat oficialment pel tsar Alexandre III. Línterior estava decorat intricadament segons el nou romanticisme rus. Entre les peces destacades es pot trobar una barcassa portada dels bans del riu Volga, artefactes dór dels escites, rotllos déscorça de bedoll gravats en antic dialecte de Nóvgorod, manuscrits del segle VI, ceràmiques populars russes i objectes de fusta. La biblioteca compta amb manuscrits e Chodov Psalter, miscelàneas de Svyatoslav, evangelis de Mstislav, Yuriev, Halych. La col·lecció de monedes del Museu per si sola inclou 1,7 milions de peces, la major de Rússia. Una part del Museu està allotjada a lédifici adjacent de lántiga alcaldia de Moscou, dos més estan situats al convent de Novodevichi i en la Catedral de Sant Basili.

133

28. L´Acadèmia Russa de Ciències

Seu original de lÁcadèmia Imperial de les Ciències a Sant Petersburg - Kunstkamera LÁcadèmia de les Ciències de Rússia és lórganització científica nacional de Rússia que re agrupa els instituts científics del país i té com objectiu organitzar i realitzar investigacions fonamentals. Actualment la seva seu es troba a Moscou. LÁcadèmia va ser fundada per Pere I en Sant Petersburg i els primers convidats a treballar en ella van ser reconeguts científics europeus. Sota la direcció de la princesa Iekaterina Dashkova 1.783 : 1.786 es va contractar a lÁcadèmia la compilació del gran diccionari acadèmic de la llengua russa i les expedicions per explorar les parts allunyades del país. Les més importants van ser la segona expedició a Kamtxatka per Virtus Bering, 1.733 43, e les expedicions de Peter Simón Pallas a Sibèria. des de 1.917 va començar a portar el nom actual, fins 1.925, que el Govern Soviètic la renombrà Acadèmia de Ciències de la URRS. Aquesta va ajudar a establir les diferents acadèmies nacionals científiques en altres repúbliques i en molts casos delegant a científics prominents a treballar-hi en elles.

134

29. El Conservatori de Moscou

El Conservatori de Moscou és una destacada Escola de Música i fou fundada en el 1.866 per Nicolai Rubinstein, el qual també ja havia fundat el Conservatori de Sant Petersburg en 1.862. En la seva apertura Txaikovski fou nomenat professor de teoria i harmonia, lloc que ocupà fins 1.878. Des de 1.940 el Conservatori porta el seu nom. Alguns personatges que restaren al Conservatori per algun motiu: Serguei Prokòfiev, Radu Lupu, David Óistrakh, Emil Gilels, Mstislav Rostropóvitx, Andrei Scriabin, Serguei Rakhmaninov, Piotr Ilitx Txaikovski, Nadejda von Meck, Dimitri Kabalevski...

135

30. El Llac dels cignes i una petita partitura El Llac dels cignes és el primer dels tres ballets que va escriure el compositor P. I. Txaikovski, a petició de l´Òpera de Moscou. Originalment es va estrenar al Teatre Bolxoi de Moscou el 1.877. En aquell moment no va ser molt ben acceptat, però el 1.895 es va reestrenar amb una nova coreografia, aquesta de Marius Petipa, que va assolir un gran èxit al Teatre Marrïnski de Sant Petersburg. Sens dubte aquest ballet és dels més coneguts i populars del món per la seva concepció, la seva admirable coreografia i la meravellosa música del seu autor.

136

MĂşsica i dansa

137

31. Piotr Ilitx Txaikovski

31.1.1. La vida Piortr Ilitx Xaikovski - Votkinsk, 7 de maig de 1.840 - Sant Petersburg, 6 de novembre de 1.893. Fou un compositor rus del Romanticisme. Tot y no formar part del grup de compositors nacionalistes russos, anomenat Txaikosvski va néixer a Kamsko- Votkinsk, Rússia, una petita ciutat situada en els Urals. Era fill dún pare enginyer de mines ucraïnès i de la seva segona muller, Alexandra Andreievna dÁssier, una dona de noble origen francès però nada a sant Petersburg lány 1.812. Tercer fill de set del matrimoni: el lligam amb els seus germans va ser sempre molt intens, especialment amb Aleksandra - 1.842 - i Modest - 1.840 - el seu primer biògraf.

138

Als cinc anys va començar a estudiar piano, amb una serva alliberada, Maria Markovna Paltxicova. Va ser en aquesta època quan es manifestà la forta inclinació a la música i la gran sensibilitat de línfant, en tal grau que arribà a preocupar a la mateixa institutriu, Fanny Dürbach, com ella mateixa va contar després a Modest. Lány 1.850 va assistir amb la mare per primera vegada a un espectacle d´òpera: “Una vida pel tsar” de M. Glinka. aquesta òpera i el “Don Giovanni” de Mozart esdevindrien sempre una clau de volta per al compositor: “li dec a Mozart la meva vida dedicada a la música” Durant els anys a lÉscola de Jurisprudència, on havia sigut admès al 1.850 de sant Petersburg, Piotr Txaikovski va tenir lóportunitat de freqüentar tant l´òpera el ballet i el teatre, admirant les seues famoses estrelles, el que li seria dútilitat en el futur. També hi va rebre lliçons de cant coral - posseïa una bella veu de soprano (¿?) - i va recomençar els estudis de piano de la mà del famós constructor d’instruments Becker. L´últim any a lÉscola de Jurisprudència va ser per a Txaikovski ric i gratificant en láspecte de les relacions socials, àmbit en què va obtenir no pocs èxits, fins i tot entre les noies resultant simpàtic a tothom. Però una tràgica circumstància, de conseqüències incalculables, va irrompre el juny de 1.854: ládorada mare va morir a causa dúna epidèmia de còlera. També el pare va caure léndemà dels funeral, però va poder vèncer la mort. El mateix músic escrigué lány 1.878: “cada moment dáquell paorós dia es troba vívid en mi com si fos ahir”. Cal destacar ací que el compositor va morir de la mateixa malaltia - si acceptem la versió oficial de la seva mort perquè en aquella època el còlera era endèmic a Rússia. Txaikovski fou durant tota la seua vida un incansable viatger, no només per les seves obligacions professionals sinó també per plaer i evasió de la monotonia, o fins i tot per fugir de les situacions o persones “desagradables”, sovint acompanyat dels germans o amics. Lány 1.861 va fer el seu viatge estival a léstranger, i visità alemanya, Bèlgica, París i Londres, on va freqüentar òperes i concerts. Anteriorment al 1.859 a Rússia no hi havia escoles per a lénsenyament musical, i fins i tot, l’estatus” de músic no era reconegut. Un jove de láristocràcia “havia de “ freqüentar la òpera i els concerts, saber solfeig i, potser, saber tocar o fins i tot compondre “alguna peça”, però hom no podia entendre que un gentilhome abraçara la música com a professió. La major part dels artistes eren estrangers, també en el cas de la música. Imperaven els italians, tot i que existia també una certa tradició local, però més aviat religiosa i popular. Contra lópinió de la seua família, va abandonar lócupació al Ministeri. En aquells anys va compondre diverses peces menors, romances per a cant i piano, peces per a piano sol, un cor i una obra per a cordes en sol major. Va dirigir 139

lórquestra del Conservatori lány 1.865 amb lócasió de léstrena de la seua nova Obertura en fa major per a petita orquestra. La direcció orquestral sempre seria per a ell un gran problema, atès el seu tarannà tímid, tot i que en la maduresa esdevingué un aplaudit intèrpret de la seua pròpia música, fins i tot a léstranger.

Lány 1.868 - cent anys abans de néixer el meu fill -, va ser lépisodi sentimental el de amb la cantant belga Désirée Artet: es va parlar de matrimoni, però la cantant va acabar casant-se amb el cèlebre tenor espanyol Mariano Padilla y Ramos. Van continuar sent amics, i es van reveure i escriure. Txaikovski va treure inspiració dáquest amor platònic, i posteriorment dedicà a la dame les Six Mélodies, op. 65, lány 1.888. Lóbertura - fantasia “Romeo i Julieta” del 1.869, però revisada lány 1.880, és una de les seves millors obres, tant des del punt de vista formal com temàtic. Composta quan Txaikovski no havia complert els trenta anys dédat, hi fa confluir el programa dínspiració literària, amb les pròpies experiències emocionals, particularment, segons molts dels seus biògrafs, lámor “prohibit” dáquell moment per un alumne dels seu Conservatori, Eduard Zak. Aquesta història va tenir, poc després de la composició de lóbra, exactament lány 1.873, un fina tràgic: el jove de dinou anys es va suïcidar. Lány 1.876 va assistir a una representació de “Carmen” de G. Bizet i a léstrena de la “Tetralogia” de R. Wagner, trobant-hi, per diferents raons, motius per léntusiasme en el primer cas i per la crítica en el segon; tot i que les seues composicions de l’època son, en certa mesura i pel que fa als efectes instrumentals deutores del músic alemany. L’influencia de “Carmen” es farà notar després en la seva òpera “la dama de piques”. Als trenta-cinc anys va iniciar-se en un gènere musical generalment subestimat a l´època: la música de ballet, i a aquest deurà posterior-ment gran part de la seva fama. Lány 1.877 va estrenar al Teatre Bolxoi de Moscou el ballet “El llac dels cignes”, op. 20, compost durant els dos 140

anys precedents i sorgit durant un dels tants estius passats amb la família de la seva germana i els nebots, un racó de serenitat espiritual al que el músic va recórrer sovint. Aquesta obra té un gran valor musical, que s’incrementà per la component dramatúrgic-musical; Txaikovski hi fa un ús extensiu del leitmotiv i de les tonalitats, amb una instrumentació especialment acurada. La senyora Nadedja von Meck esdevingué la principal font díngressos del compositor, al qual va assignar la important quantitat monetària de 6.000 rubles per any que li lliurava mensualment. Es tractava dún vertader mecenatge, en el qual súnien la facilitat de lácte respecte de la von Meck - atesa la seva immensa riquesa - i la manca déscrúpols del compositor dácceptar lájut i recórrer ben sovint a “madamme”. Aquest suport va permetre a Txaikovski abandonar el Conservatori dedicar-se completament a la composició. Ella va ser per ell una confident privilegiada en virtut dúna fidel correspondència epistolar: entre 1.877 i 1.890 séscrivien al menys una vegada al dia, i a voltes més, fins a un total de dotze mil cartes. No obstant això, en un dels aspectes més singulars de la seva relació mai no es van veure en persona. Von Meck era una dona apassionada, i durant els anys que va durar aquesta inusual relació ho va manifestar clarament, sempre en un vessant “platònic” quan es dirigia a Txaikovski anomenant-lo “tresor meu”, “estimat meu” i “senyor i mestre meu”. El músic, per la seva banda, es va assegurar sempre de mantenir allunyada aquesta amistat dún acostament tangible. La família de Txaikovski i la de von Meck es van unir arran del matrimoni, pactat entre el músic i la seva mecenes, dún fill de la dama i una filla de la germana de Txaikovski, Alexandra Davidova. Dáquest matrimoni va nàixer Galina N. von Meck - 1.891 : 1.985 -, la qual conservà (i escrigué) memòries sobre la família. De sobte, lány 1.890 N. von Meck va posar fi a la pensió econòmica de Txaikovski. Els seus problemes de salut havien fet difícil lácte déscriure; hi va haver pressions de la seva família i també dificultats econòmiques degudes a la dolenta gestió del patrimoni familiar per part del seu fill Vladimir. El trencament va ser anunciat a Txaikovski amb una carta lliurada per un fidel criat, en lloc de l´habitual servei postal. Contenia una crida perquè ell no sóblidara mai, i un pagament dún any de bestreta, adduint fallida econòmica com a causa. És testimoni evident el cèlebre tema introductori de la seva Quarta Simfonia, dedicada “al meu millor amic”, és a dir, la von Meck, a qui el mateix compositor va explicar: “És la força del destí el que ens impedeix ser feliços...”Tota la nostra vida és una successió de penoses realitats i de somnis efímers..., fins que son absorbits pel no res”. En aquells dies, una ex alumna, que ell es acordava poc o gens, Antonina Ivanova Miliukova, nascuda lány 1.849, li va escriure una carta amb una declaració dámor. El lligam entre la realitat i lárt, entre la vida i lídeal, va ser immediat per al músic, tant que tot i no estar gaire convençut massa i contra el parer dámics i parents va decidir-se per un matrimoni fulminant.

141

El casament va tenir lloc el 18 de juliol de 1.877. El resultat va ser desastrós i les conseqüències sobre la psiquis de Txaikovski van ser devastadores: envaït constantment dún sentiment de repulsió envers de la seva muller es va llençar al riu Moskva buscant el suïcidi, però no va aconseguir més que agafar un simple refredat. En recuperar-se físicament va caure en una crisi nerviosa, i va haver de rebre ajut dels familiars, amics i de la mateixa von Meck, qui en un principi s´havia mostrat gelosa i que ara en certa manera podia considerar-se satisfeta del fracàs matrimonial. Lóportunitat dún matrimoni - dubtosa medicina per a la pròpia homosexualitat - va ser propiciat en el cas de Txaikovski justament per aquesta condició. Al seu germà Modest, també obertament homosexual, li va escriure a la tardor de 1.876 que pensava en el matrimoni més aviat pels seus familiars que per ell mateix, per evitar-los el dolor de suportar els rumors que la societat pogués llençar sobre ell. Antonina va representar una verdadera ferida oberta al llarg de tota la seva vida, fent-se present, després de la separació de fet - el divorci era impossible o al menys inoportú, pels rumors que hagués suscitat - amb peticions de diners i amb amenaces, tot i que després va tenir diversos fills fruit de successives relacions. Ja dèbil de ment, va morir al manicomi lány 1.917. Recuperat Txaikovski va escriure agraït a Nadedja von Meck. “Dára en endavant cada nota que sortirà de la meva ploma serà dedicada a vos”. La conclusió de láventura matrimonial i el període de tranquil·litat que va seguir, afavorit en particular per von Meck i per la seva germana Alexandra, van propiciar un gradual però constant renaixement espiritual i artístic del compositor. Lóbra composta a partir dáleshores no només augmentaria en quantitat, sinó també en qualitat, reeixint tant a Rússia com a léstranger. Obres com ara “La Bella Dorment”, “El Trencanous”, Iolanda, i la “Sisena Simfonia” en son testimoni, mentre que a Florència, invitat per la von Meck, en la Itàlia que tant estimava, va compondre una nova òpera: “La donzella dÓrleans”. Van seguir “Capriccio italiano” i la “Serenata de corda en do major” i “lÓbertura Solemne 1.812”. A finals de 1.881 es va estrenar el “Concert per violí i orquestra, en re major, opus 35” , que va rebre una devastadora crítica dÉduard Hanslick, però avui en dia és una de les seves obres més populars... Al gener de 1.887 va debutar com director invitat del Teatre Bolxoi. En el termini dún any rebia innombrables peticions dárreu dÉuropa i de Rússia, el que li va ajudar a vèncer la por escènica que havia arrossegat tota la vida, així com enfortir la seva autoseguretat. Va escriure a von Meck “No reconeixeríeu en aquest músic rus que viatja arreu dÉuropa l´home que, només fa uns anys, vivia apartat de la vida social, sempre recelós, ja fora a léstranger o a casa”. Lány 1.888 va dirigir léstrena de la Cinquena Simfonia a Sant Petersburg, i la va repetir, en companyia del poema simfònic Hamlet, una setmana després. Ambdues obres van ser rebudes amb verdader entusiasme pel públic, tot i que la crítica s´hi va mostrar hostil. El 1.892, es va estrenar el seu tercer ballet, El Trencanous, una de les seves més belles partitures, però no va 142

trobar en un primer m oment l´acollida que la bellesa de la música hauria pogut fer esperar. Caldrà que passin uns decennis perquè Trencanous obtingui finalment l´èxit que mereixia. Avui dia és un dels ballets més interpretats i més apreciats pel públic. L´any 1.893, la Universitat de Cambridge li va atorgar el títol honorari de “Doctor en Música”.

31.1.2. Mort El 6 de novembre de 1.893 a Rússia, nou dies després de léstrena de la Sisena Simfonia, anomenada “Patètica”, obra en la que el compositor s´havia “despullat” emocionalment, Txaikovski va morir de còlera després d´haver begut aigua del riu Nèva sense esterilitzar. No obstant recentment s´ha suggerit que arran de la sortida a la llum pública de la relació que mantenia amb el nebot dún noble rus, Txaikovski hauria estat empès al suïcidi. Sighi com sigui, Txaikovski va ser objecte dúns funerals déstat als que van assistit prop de vuit mil persones. Està soterrat al monestir Alexandre Nevski de Sant Petersburg. Segons les últimes investigacions sobre la seva vida, extretes de documents secrets, Txaikovski va ser obligat a suïcidar-se perquè no es conegués la seva relació homosexual amb un jove noble rus. Juntament amb ell, es va suïcidar un dels seus amants, ládvocat Vladimir Gerard. En les seves cartes i diaris, Txaikovski va descobrir que havia tingut nombrosos amants masculins. El seu càrrec com a professor del Conservatori de Moscou li va permetre conèixer molts joves, un dels quals, Alexei Sofrónov, de tan sols 14 anys, passaria a ser el seu amant. Tots dos van viure junts fins que Alexei es va independitzar com a compositor de ballets. Entre altres amants sínclou el violinista Kotek, el pianista Sapelníkov i fins i tot el seu nebot Vladimir Davídov, a qui va dedicar la Sisena Simfonia. Havelock Ellis va anomenar aquesta composició La tragèdia homosexual.. Lóbra de Txaikovski és una feliç síntesi de la tradició clàssica occidental i la música russa que contemporàniament al compositor van conrear Modest Mussorgski i el “Grup dels Cinc”. La seva música és un reflex de la seva naturalesa hipersensible i turmentada. La vida turmentada de Txaikovski inspira a Ken Russell el film “The music lovers” - 1.970 -, editada en castellà com “La pasión de vivir” - 1.970 -.

143

31.1.3. Obres principals o més conegudes

Òperes: “Eugeni Oneguin”, 1.878. Ballets “El llac dels cignes”, Op. 20, 1.876. “La bella dorment”, Op. 66, 1.889. “Trencanous”, Op. 71. 1.891. Música orquestral Simfonies: nº 4, en fa menor, Op 36, 1.877 nº 5, en mi menor, Op. 64, 1.888 nº 6, en si menor, Op. 74, 1.893 “Simfonia Patètica” Obertures: “Romeo i Julieta”, fantasia, obertura, 1.870. “Caprici Italià, Op. 45, 1.880. “Marxa eslava”, Op. 31, 1.876. Concerts per a piano: nº 1 en “si bemoll major”, Op. 23, 1.875.

144

Concerts per violí: “Concert en “re major”, Op. 35, 1.878. Música de cambra: “Andante cantabile” Piano: “Humoresca” Op. 10, nº 2, 1.871 “Romança”, en “fa menor” Op. 5, 1.868. Cançons: “Trobada amb el ball”, Op. 38, nº 3 (“Tolstoi) “Ah qui crema d´amor”, Op. 6, nº 6, (Goethe) “Oh beneït bosc, Op. 47, nº 5, (Tolstoi) “No sóc un bri d´herba?, Op. 47, nª 7. Simfonia Patètica... Al seu germà Anatol, 19.2.1893: “Estoy completamente dedicado a mi nueva obra, y me resulta difícil arrancarme de ella . Creo que va a ser la mejor de mis obras”; poco después escribia a su sobrino Vladimir Davidoff, a quien dedicó la Sinfonía. “Precisamente al emprender mi viaje (a París en dicbre. de 1.892) se me ha ocurrido la idea para una nueva sinfonía. Esta vez con un programa, pero un programa que será un enigma para todos. La obra se llamará “Una sinfonía con programa!”. Durante el viaje derramé muchas veces lágrimas mientras la componia en mi pensamiento. Ahora que estoy en casa de nuevo la obra avanza con tanto ardor, que he terminado el primer tiempo en menos de cuatro días y el resto lo tengo muy claramente en la cabeza. Habrá muchas cosas nuevas en la forma de esta obra; por ejemplo, el final no será un gran “allegro”, sino un “adaggio” de dimensión considerable. Siento un júbilo inimaginable al comprobar que no estoy acabado y que aún puedo hacer mucho... En julio del mismo año Txaikovski volvia a escribir a Davidoff: “Me parece muy natural que esta Sifonia tropezara con insultos o escasa apreciación al principio. Yo, desde luego, la considero como la mejor de mis obras. La amo como nunca he amado a ninguna de mis hijas musicales anteriores, y, sobre todo, la más “sincera”. “Aunque Txaikovski no hubiera escrito más que los veinticinco últimos compases de esta Sinfonia, tendria derecho a ser considerado como uno de los más grandes compositores de nuetros tiempos” - Richard R. Stein -. Concierto para piano nº 1, Op.23 Borró de la partitura el nombre de N. Rubinstein y lo dedicó al notable pianista y director alemán Hans von Bülow, quien se entusiasmó con la obra y escribió al autor: Las ideas son tan originales, nobles y potentes, y los detalles tan interesantes, la forma tan perfecta, madura y llena de estilo, que debo felicitar al compositor y a todos lo que de un modo activo o pasivo participen en esta obra - a pesar de su multiplicidad, que no daña la claridad ni la unidad de la composición.

145

32. Fiodor Xaliapin Fiódor Xaliapin va néixer en la pobresa i va viure en la misèria fins que un ferrer del veïnatge li va aconsellar que cantés. "Canta Fedia, canta! - solia dir -. Cantar et farà més feliç. Cantant seràs com un ocell: seràs lliure i podràs volar ". Quan altres persones van sentir la seva bella veu li van aconsellar el mateix, pel que va entrar a formar part del cor de l'església. Però quan va haver d'actuar per primera vegada , els nervis li van fer equivocar-se tant, que va ser acomiadat. Als quinze anys se li va donar un breu paper en el teatre de la seva ciutat, però de nou els nervis li van jugar una mala passada al no permetre donar una sola nota. Aquesta experiència no va matar el seu amor al teatre i als disset anys va aconseguir un contracte permanent al cor d'un teatre d'opereta a Ufa. En una ocasió en què el baríton es va negar a cantar moments abans de la representació, es va encarregar a Xaliapin el seu paper, fent-ho tan bé, que se li va concedir un sou de 25 rubles mensuals, encomanant papers més importants com el de Ferrando en "El trobador ". Desitjant guanyar diners per traslladar-se a Moscou, va acceptar una ocupació com a perit mercantil a les oficines de contribucions d'Ufa, però el treball li va resultar tan monòton i pesat, que una nit es va escapar en secret de la Ciutat. A aquesta fugida va seguir un període ple de calamitats. Xaliapin va passar d'una a una altra companyia ambulant, interpretant des de farses ucraïneses fins operetes franceses. Fins i tot va arribar a treballar d'empleat en l'administració de ferrocarrils a Tbilisi l'any 1.892. Però al mateix temps va prendre lliçons d'un professor de cant anomenat Ussatoff, antic tenor de l'òpera de Moscou. Als vint anys va fer la seva presentació com a cantant d'òpera interpretant el paper del moliner en l'obra de Dargomijsky, "Roussalka". El seu èxit li va valer que li donessin el paper de "Mefistòfil" a "Faust", el de Tonio a "Els pallassos" i tots els altres de la seva corda en el repertori operístic. Per fi va poder realitzar la seva il·lusió d'anar a Moscou, on li van contractar per a les representacions estiuenques d'òpera de Sant Petersburg. "L'any de debutar a Sant Petersburg va aconseguir la meta de tots els cantants russos d'òpera: ser nomenat membre de l'Òpera Imperial. Tenia en aquell temps vint anys . Al principi no va tenir sort. Encara patia el terror de l'escenari i fracassava en els papers més llargs. Només quan va cantar el seu paper de moliner a "Roussalka" el seu èxit va ser definitiu. El mateix Xaliapin compte: "Un conegut crític va escriure que la meravellosa obra d'Dargimijsky es va revelar per primera vegada aquella nit, quan els oients van començar a adonar-se alhora de la grandesa tràgica del moliner i del talent excepcional del jove cantant. Era evident - deia - que el teatre rus tenia nous i esplèndids motius per mirar cap endavant. " 146

No obstant això, les condicions de l'Òpera Imperial no satisfeien Xaliapin. Pensava que eren molt poques les ocasions que se li oferien per al seu desenvolupament artístic i que es cantaven molt poques òperes russes. Per tot això va deixar el Teatre Imperial i va signar contracte amb un opulent mecenes de la música, Mamontoff, que estava construint un teatre seu d'òpera a Moscou. El primer paper que Xaliapin interpretar al teatre Mamontoff fou el de · Mefistòfil de l'òpera "Faust" de Gounod, paper que durant els quaranta anys següents hauria de cantar en tots els millors escenaris d'òpera del món. Va guanyar tal fama amb Mamontoff, que va ser tornat a contractar per l'Òpera Imperial per actuar alternativament en els teatres imperials de Sant Petersburg i Moscou. Xaliapin estava de viatge a París quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Va tornar precipitadament a Rússia, on va passar les hores dramàtiques de la derrota i la Revolució. Encara que al principi va simpatitzar amb la Revolució, a poc a poc va anar fent seu adversari. Finalment acceptant invitacions d'Anglaterra, Estats Units, Japó i Austràlia, va sortir de Rússia per a una gira artística. Les autoritats soviètiques, satisfetes de la seva fidelitat, autoritzar el viatge. "... A primera hora d'un matí d'estiu, un grup d'amics i coneguts meus es va reunir al moll del Neva, prop de l'Acadèmia de l'Art. Jo estava amb la meva família a la coberta del vaixell. Els saludem amb els nostres mocadors, i els meus estimats músics de Òpera, els millors de tots els meus col·legues, tocaven marxes. Quan el vaixell va començar a separar-se del moll i agiti el meu barret, plens de tristesa, doncs comprenia que no tornaria a la pàtria en molt de temps, els músics van començar a tocar "La Internacional". I així, el suposat bolxevic Xaliapin desaparèixer per sempre dels ulls dels seus amics, entre les clares i fredes aigües del Neva. " Xaliapin va passar la major part dels seus anys d'expatriació actuant en concerts i representacions d'òpera en gairebé tots els països del món civilitzat. En 1.932 va interpretar el paper de Don Quixot a la pel·lícula del mateix títol. A part dels papers ja esmentats, els majors èxits de Xaliapin fur el Don Basílio de "El barber de Sevilla", de Rossini, Salieri, en l'òpera "Mozart i Salieri", de Rimski-Korsakoff, i el protagonista en el "Boris Godunoff ", de Mussorgsky.

147

33. Rudolf Nuréiev

Rudolf Nuréiev va néixer en un tren prop de Irkutsk, el 17 de març de 1.938, mentre la seva mare realitzava un viatge des de Sibèria a Vladivostok, on el seu pare, un comissari de lÉxèrcit Roig dórigen tàtar, estava destinat. Va créixer en un poble prop dÚfá, a la República de Bashkirias, sent un ballarí precoç avançat. A causa de la interrupció de la vida multicultural soviètica causada per la Segona Guerra Mundial, Nureyev no va poder començar els seus estudis en una bona escola de ballet fins a 1.955, quan va ser enviat a lÍnstitut Coreogràfic de Vagànova, dependent de Ballet Kírov de Leningrad. Malgrat el seu començament tardà, va ser aviat reconegut com el ballarí amb més talent que l’escola hagués vist en molts anys. El seu temperament era extremadament difícil i això sátribueix, fonamentalment, a que els problemes personals estaven fortament vinculats als conflictes interns respecte a la seva pròpia sexualitat, el que fa més evident si es mira cap enrere. Al cap de dos anys Nureyev era un dels ballarins russos més coneguts, en un país on el ballet era venerat i on es convertia als ballarins en herois nacionals. Poc després ja gaudia del privilegi excepcional de poder viatjar fora de la Unió Soviètica, com quan va ballar a Viena al Festival Internacional de la Joventut. No gaire després, per la seva conducta, no se li va tornar a permetre viatjar a léstranger, limitant les seves actuacions a gires per províncies russes.

148

El 1.961 la seva vida va canviar. El principal ballarí del Kírov, Konstantin Serguéyev, va patir un accident i Nureyev va ser triat per substituir-lo a París. Allà, la seva actuació va impressionar al públic i la crítica. Però Nureyev va trencar les regles quant a associar-se amb estrangers. En adonar-se que probablement no se li tornaria a permetre viatjar fora de la Unió Soviètica després dáquesta ocasió, el 17 de juny dáquest any no es va presentar a láeroport de París per tornar al seu país. Després dáquest episodi mai més va tornar a trepitjar el sol rus. Anys després, arxius secrets del KGB fetes públiques per Peter Watson, van revelar que el primer ministre Nikita Khrusxov, successor de Stalin i succeït per Bréjnev, va ordenar personalment l’assassinat de Nureyev. Una setmana més tard, Nureyev ja havia estat contractat pel Gran Ballet du Marques de Cuevas i es trobava actuant a “La bella dorment” amb Nina Vyroubova. Nureyev va esdevenir una celebritat instantàniament a Occident. La seva dramàtica deserció i el seu talent excepcional el va convertir en una estrella internacional. Això li va donar poder de decidir on i amb qui ballar. La seva deserció també li va donar la llibertat personal que havia estat negada en la Unió Soviètica. Durant una gira a Dinamarca va conèixer a Erik Bruhn, un ballarí deu anys més gran que el, que es convertirà en el seu amant, el seu millor amic i el seu protector principalment de la seva bogeria (?) - durant diversos anys. La relació va ser tempestuosa a causa de la promiscuïtat sexual de Nureyev, però la parella es va mantenir unida. Alhora Nureyev va conèixer a Margot Fonteyn, la principal ballarina britànica de la seva època, amb qui va tenir una relació professional i amistosa. Ella el va introduir al Royal Ballet de Londres, que es convertiria en la seva base dóperacions durant la resta de la seva carrera artística. Nureyev va ser immediatament sol·licitat per cineastes, i el 1.962 ve fer el seu debut cinematogràfic en una versió de “Les Syphides”. El 1.976 va representar a Rodolfo Valentino en la pel·lícula de Ken Russell, però Nureyev no tenia ni el talent ni el temperament per dedicar-se al cinema. Va començar amb dansa moderna en el Ballet Nacional d´Holanda el 1.968, i el 1.972, Robert Helpmann el va convidar a una gira per Austràlia amb la seva pròpia producció de Don Quixot, fent allí el seu debut com director. Durant la dècada dels 70, Nureyev va fer aparició en diversos llargmetratges i va viatjar pels Estats Units en una reposició del musical de Broadway “El rei i jo”. Es considera que la seva aparició al programa “The Muppets Show”, llavors en dificultats, va impulsar a que el programa es convertís en un èxit internacional. El 1.983 va ser nomenat director del Ballet de L´Òpera de París, on, a més déxercir de director també va continuar ballant. Malgrat la seva 149

avançada malaltia cap al final del seu càrrec, va treballar incansablement produint algunes de les obres coreogràfiques més revolucionàries de la seva època. El talent i encant de Nureyev va fer que fos perdonat moltes vegades, però la fama no va millorar el seu temperament. Era notablement impulsiu, temperamental, poc fiable i groller amb qui treballava. Entre els que freqüentava, es troben personatges com ara Jacqueline Kennedy Onasis, Mick Jagger i Andy Warhol, i tenia poc temps per a la resta. Al final de la dècada dels 70, ja passats els seus 40 anys dédat, aquests alts i baixos de caràcter es van accentuar, probablement al adonar-se del declivi de les seves forces físiques. Quan la sida apareix a França al voltant del 1.982, Nureyev, igual que molts altres homosexuals francesos, va ignorar la serietat de la malaltia. Suposadament va contraure el VHI durant el començament dels anys 1.980, la seva malaltia era evident, ho va atribuir a altres problemes de salut i es va negar a acceptar els tractaments llavors disponibles. Finalment, però, va haver dácceptar el fet de que séstava morint. Va guanyar ládmiració de molts dels seus detractors pel seu coratge durant aquest període, i va continuar apareixent públicament malgrat el seu empitjorament físic. En la seva última aparició, el 1.992 al Palau Garnier de París, Nureyev va rebre una emocionant ovació del públic. El ministre francès de cultura, Jack Lang, li va fer entrega del major trofeu cultural de França, el de Cavaller de l Ordre de les Arts i Lletres. Va morir mesos més tard, a lédat de 54 anys, a la ciutat de París. Va rebre sepultura dies més tard al cementiri de Ste. Geneviève-des- Bois, el 13 de gener a només una vintena de metres de Serge Lifar.

34. Anna Paulova Anna Matveievna Pàulova, Sant Petersburg, 12 de febrer de 1.881 - 23 de gener de 1.931, del calendari julià, va néixer i va ser una famosa ballarina de ballet russa dínicis del segle XX. Va néixer al sí dúna família humil camperola. Ella declararia que el seu pare va morir quan ella tenia dos anys dédat. És possible que fora filla il·legítima, i els biògrafs especulen que pot ser son pare era jueu, la qual cosa explicaria el seu desig de no parlar gaire de la seva herència paterna. Quan tenia vuit anys va ser rebutjada per lÉscola del Ballet Imperial per no tenir lédat mínima requerida. Dos anys més tard hi va ser admesa i va romandre fins els setze anys. Paul Gerdt, Johanssen i Sokolova van ser els seus mestres en ballet clàssic. Després va ballar en el Teatre Mariinski. 150

El 1.909 va recórrer Europa amb els ballets de Serguei Diàguilev i dos anys més tard va formar la seva companyia. Va unir les seves actituds com a coreògrafa i grans dots dáctriu. No va aportar innovacions creadores, sobreeixint essencialment en la interpretació del ballets romàntics. Pàulova va canviar per sempre lídeal de les ballarines. Pels anys 1.890, hom esperava de les ballarines del Teatre Mariinski que excel·liren tècnicament, i això significava normalment tenir un cos poderós, musculós i compacte. Pàulova era prima, dáparença delicada i etèria, perfecte pels papers romàntics com “Giselle” . Els seus peus eren extremadament arquejats, tant és així que va reforçar les seves sabatilles de punta afegint-li un tros de cuir dur en les soles per suportar i aplanar el cos de les mateixes. En aquell temps, molts van notar aquest “engany”, de manera que Pàulova va retocar totes les seves fotografies per a ocultar la plataforma del “boxy”. Però finalment, aquesta es va esdevenir a la sabata “pointe” moderna, atès que funciona menys dolorosament i més fàcilment pel peu arquejat. La seva peça de dansa més famosa era “la mort del cigne” , amb una coreografia feta expressament per a ella per Michelle Fokine, amb la música de “El Cigne” de lóbra “El carnaval dels animals” de Camille Saint Saëns. Altres interpretacions en les quals es va destacar van se “El llac dels cignes”, “Giselle”, “Les Silfides” i “Coppelia” Va morir de pleuresia a La Haia, Països Baixos, pocs dies o setmanes abans de complir 50 anys mentre estava de gira. El seu darrer desig fou ser amortallada amb el vestit que usava per ballar “La mort del cigne”. Les seves últimes paraules van ser “Toqueu aquell últim compàs suaument”. Dácord amb la tradició del ballet, el dia posterior a la seva mort en que estava programada una actuació de Pàulova, léspectacle va ser programat amb un sol projector que il·luminava léscenari buit on hauria déstar ella. Va ser incinerada, els serveis fúnebres es van fer a lÉsglésia Ortodoxa Russa de Londres i va ser enterrada en el cementiri Golders Green dáquesta mateixa ciutat. Lány 2.001, les seves restes van ser traslladades al cementiri de Novodèvitxi de Moscou, dácord amb la seva voluntat i després dúna considera-ble controvèrsia.

151

Els teatres mĂŠs importants

152

35. TEATRE BOLXOI

El Teatre Bolxoi “Gran teatre” també, conegut amb la transcripció Bolshoi es un teatre històric de Moscou on tenen lloc representacions de ballet i òpera.

35.1. Història

: La companyia va ser fundada lány 1.776 pel príncep Piotr Urussov i Michael Maddox. Inicialment es donaven representacions en una casa particular, però lány 1.780 la companyia va adquirir el Teatre Petrovka i s´hi van començar a produir obres de teatre i òperes Lédifici actual va ser construït lány 1.824 a la Plaça del Teatre, per substituir el Teatre Petrovka, que havia estat destruït pel foc lány 1.805. Va ser obra del arquitecte Andrei Mikhailov, autor també del Teatre Mali - o “Petit” - el mateix any, situat prop del Bolxoi. En aquella època, tots els teatres russos eren de propietat imperial. Tant a Moscou com a Sant Petersburg només hi havien dos teatres, lún dedicat a lópera i el ballet - aquests eren coneguts 153

com a Bolxoi Teatre -. Atès que l´òpera i el ballet eren considerats més nobles que el drama, els teatres d´òpera i ballet van ser denominats “Gran Teatre”. “bolxoi” significa “gran” en rus, i els teatres pel drama i la comèdia foren el Petit Teatre, “mali” significa “petit”. El nom original del Teatre Bolxoi de Moscou va ser anomenat Gran Teatre Imperial de Moscou, mentre que el Bolxoi de Sant Petersburg, enderrocat lány 1.886, sánomenava Gran Teatre Imperial Kamenni. Va ser inaugurat el 18 de gener de lány 1.825 amb la representació del ballet del català Ferran Sors, “Cendrillon”. Inicialment només s´hi representaven obres russes, però el repertori es va anant ampliant-se amb obres de compositors estrangers a partir de 1.840. Lány 1.853 va haver-hi un incendi que va causar grans danys. La reconstrucció va estar a càrrec dÁlbert Kavos, fill de Catterino Kavos, un compositor d´òpera, i es va reobrir lány 1.856. Durant la Segona Guerra Mundial va ser afectat per una bomba, però els danys van ser reparats ràpidament. Al Bolxoi han tingut moltes estrenes simbòliques i històriques, incloent-hi “El voivoda” i “Mazeppa” de Txaikovski i “Aleko” i “Francesca da Rímini” de Rakhmàninov.

35.2. Ballet i Òpera: El Bolxoi és un teatre de repertori, cosa que vol dir que disposa dún quadre estable de produccions, qualsevol de les quals pot ser interpretada en una nit determinada. Normalment introdueix de dos a quatre nous espectacles d´òpera i ballet cada temporada, i en retira un nombre similar del quadre. Els decorats i el vestuari de la major part dels espectacles sélaboren als mateixos tallers del teatre. Els intèrprets pertanyen majoritàriament a les companyies estables d´òpera i ballet del teatre, tot i que hi ha també aparicions estel·lars dártistes invitats. En léra post-comunista, hi ha agut diversos intents de reduir la tradicional dependència de les abundants subvencions públiques. El Bolxoi s´ha vist associat des dels seus orígens amb el ballet. El ballet “El llac dels cignes” de Txaikovski hi va ser estrenat el 4 de març de 1.877. Altres pedres de toc del repertori del teatre son “La bella dorment” i “El trencanous” de Txaikovski, “Giselle” dÁdolphe Adam, “Romeo i Julieta” de Serguei Prokófiev, “Spartacus” de Aram Khatxaturian...

154

Durant l´època soviètica, les gires internacionals del ballet del Bolxoi van ser una important font de prestigi cultural, així com un mitjà de recaptació de divises, amb el resultat que el Ballet del Bolxoi va esdevenir una companyia molt coneguda a Occident. En la actualitat, les companyies d´òpera i ballet del teatre continuen la seva política de gires internacionals. La companyia d´òpera està especialitzada en els clàssics de la òpera russa, com ara “Boris Godunov” de Mussorgski, “Una vida por el tsar” de Glinka, o “La núvia del tsar” de Rimskikorsakov, així com les òperes de Txaikovski. També sínterpreten moltes obres de compositors occidentals, especialment com Rossini, Verdi i Puccini. Fins a mitjans de la dècada de 1.990, la major part de les òperes estrangeres es cantaven en rus, però en la actualitat lítalià i altres llengües poden escoltarse més sovint sobre léscenari.

36. El Teatre Mariinski El Teatre Mariinski, és un teatre històric d´òpera i ballet situat a Sant Petersburg. És seu del Ballet Mariinski, o Ballet de Kirov. Des del retir de Yuri Temirkanov l´any 1.988, el mundialment famós director Valeri Gergiev hi treballa com a director general.

155

Deu el seu nom a Maria Fedorovna, esposa del tsar Alexanre II de Rússia. Va ser construït entre 1.859 i 1.860 per lárquitecte Albert Cavos, el mateix arquitecte que anteriorment va reconstruir el Bolxoi de Moscou, inspirat en el treball de lálemany Gottfried Semper, en particular l´òpera de Dresden. Durant léra soviètica es va conèixer amb el nom de Teatre Kirov en honor al polític soviètic Serguei Kirov. A partir de lány 1.992 va tornar a utilitzar-se el seu nom original. Al Mariinski estan lligats els millors èxits de l´òpera i ballet russos. La seva companyia de ballet va ser dirigida per Marius Petipa - 1.818- 1.910 - que hi va crear la coreografia per més de 60 ballets. En el seu escenari han actuat els més destacats artistes russos d´òpera i ballet. El Teatre Imperial Mariinski i el seu predecessor, el Teatre Bolxoi Kamenni, van ser léscenari de les estrenes de moltes de les òperes de Glinka, Mussorgski i Txaikovski. Per iniciativa del director teatral Ivan Vsevolozhki, tant el Ballet Imperial com l´Òpera Imperial van ser traslladats al Teatre Mariinski lány 1.886, perquè el Teatre Bolxoi Kamenni es considerava insegur. Sota Iuri Temirkànov, director titular des de 1.976 a 1.988, la companyia d´òpera va continuar escenificant produccions innovadores d´òpera russa, tant de repertori com contemporània. No obstant això, des de lány 1.988, sota la direcció artística de Valeri Guèrguiev, la companyia ha engegat una nova era d’excel·lència artística i creativitat. Tot i que el funcionament de les companyies d’òpera i ballet és independent, ambdues estan dirigides per Giergiev com a director artístic del Teatre. El seu lligam amb el teatre data de lány 1.988, i, especialment des de 1.993, el seu impacte sobre la companyia d´òpera ha estat enorme i va establir lligams amb els millors teatres d´òpera del món, fent regularment gires per tot el món. Lány 1.993 ve encetar-se el Festival Anual “Estrelles de les Nits Blanques”, que ha posat al Mariinski en lágenda cultural internacional. Aquell any, com a record de lórigen imperial del Teatre, va haver-hi una representació commemorativa de “La forza del destino” de G. Verdi, que havia estat estrenada per l´Òpera Imperial de Sant Petersburg lány 1.863, amb els decorats i vestuari original de léstrena. Actualment, la Companyia compta amb 22 sopranos, 13 mezzopranos, 23 tenors, 8 barítons i 14 baixos. Giergiev encapçala un nombrós equip de direcció i administració. 156

El museu mĂŠs important

157

37. L´Ermitage

Museu Estatal de lÉrmitage: Mot rus provinent del francès hermitage (ermita) de Sant Petersburg a Rússia, és una de las majors pinacoteques i museus dántiguitats del món. La col·lecció del museu ocupa un complex format per sis edificis situats a la riba del riu Neva, el més important dels quals és el Palau d´Hivern, antiga residència dels tsars. La resta del complex arquitectònic el formen cinc edificis, entre els quals es troba el Palau Mènxicov, lédifici de lÉstat Major i un recinte per a emmagatzematge obert. El Museu es va formar amb la col·lecció privada que van anar adquirint els tsars durant diversos segles, i no va ser fins lány 1.917 quan va ser declarat museu estatal. La seva col·lecció formada per tres milions de peces, agafa des dántiguitats romanes i gregues fins a quadres i escultures de lÉuropa Occidental, art rus, art oriental, peces arqueològiques, així com joies o armes. La seva pinacoteca esta considerada, juntament amb la del Museu del Prado, com la més complerta del món.

37.1. Història del Museu: La història del Museu de lÉrmitage va molt relacionada a la història del Palau d´Hivern. Quan lémperadriu Caterina la Gran va arribar al poder mitjanament un cop déstat a Rússia, una de les primeres coses que va fer fou establir la seva residència al tot just construït Palau d´Hivern. Lány 1.764, Caterina va comprar una col·lecció de 225 quadres de pintura holandesa i flamenca a Berlín a Johan Ernest Gotkowski. Va ser llavors quan va començar a decorar el Palau amb tot tipus dóbres que anava comprant provinents dÉuropa occidental. Només el menjador estava adornat amb 92 quadres. Els diplomàtics russos a Europa eren els encarregats de comprar tot tipus dóbjectes, quadres, joies, llibres, documents per a dur-los al Palau d´Hivern

158

37.2. Segle XVIII Durant la segona mitat del segle XVIII, Caterina es va dedicar, a més de la construcció del complex arquitectònic que forma láctual Ermitage, a augmentar la seva col·lecció de manera important. Es va dedicar a comprar totes les col·leccions en venda que va poder trobar. El 1.769 va comprar la seva col·lecció al Comte Heinrich von Brülh, amb obres de Rubens i Rembrandt, i el 1.772 va comprar la del Baró Pierre Crozat, que incloïa obres de Rafael, Rubens i Van dick, entre dáltres. El 1.779 va comprar la col·lecció de Robert Walpole, considerat com el primer ministre dÁnglaterra que incloïa obres de Murillo, Rembrandt, Rubens i Van Dick. Lány 1.781 compra la col·lecció del Comte Baudouin, que incloïa 119 obres dártistes flamencs, holandesos i francesos, i el 1.787, la col·lecció déscultures de John LydeBrown, director del Banc dÁnglaterra, que contenia 300 escultures, entre las quals es trobaven diverses escultures romanes, una grega i escultures renaixentistes. A més, Caterina es va interessar per les antiguitats, i va encarregar diverses obres perquè les hi portessin des de Roma. En una carta enviada per Caterina a Milchor Grimm, contava que a part de quadres dáutor com Rafael, la seva col·lecció contava amb 38.000 llibres més de 10.000 escultures i més de 10.000 dibuixos i gravats. Va ser en aquella època quan es van comprar les majors col·leccions de la història del Museu. Totes aquestes obres formaven la col·lecció privada de caterina, però en cap cas es podia considerar un museu ja que no estava oberta al públic. Va aconseguir la major col·lecció privada dÉuropa.

37.3. Segle XIX El tsar Alexandre I de Rússia, quan va entrar amb les seves tropes el 1.815 a París, va fer una de les majors compres per a la col·lecció de lÉrmitage adquirint la col·lecció privada de lÉperadriu Josephine, que comprenia pintures i escultures. A la mort de Josephine, Alexandre va comprar als seus hereus 38 quadres més, alguns de Rubens i Rembrandt, i quatre escultures de léscultor venecià Antonio Canova. El 1.837 va haver un gran incendi al Palau d´Hivern que va destrossar gran part dels seus interiors. Per evitar que el foc séstengués al Petit Ermitage, van desmuntar totes les connexions entre els dos palaus. Durant aquest segle es van comprar diverses col·leccions importants. El 1.850, es va comprar la col·lecció del Palau de 159

Cristòfor Barbarigo, on havia mort el pintor Tiziano. Aquella col·lecció incloïa cinc quadres de Tiziano. El 1.845 es va comprar el famós quadre de Leonardo de Vinci Madonna Litta, comprat al comte Litta juntament amb altres tres quadres per 100.000 francs. El 1.870 lÉrmitage va comprar per 310.000 francs lóbra mestre de Rafael La Verge i el nen, que el govern italià va intentar comprar per a evitar que sortís del país, però no va poder licitar degut a lélevat preu del quadre. LÉmperador Nicolau I de Rússia lány 1.852 va decidir convertir lÉrmitage en un museu imperial, en veure que a Europa començaven a afermar-se el sistema de museus estatals. Va manar construir una entrada per al públic, i va ordenar la decoració del Museu perquè pogués ser obert al públic, incloent la construcció de noves estades per a poder dipositar els objectes i quadres. La decoració i els interiors es mantenen intactes fins láctualitat. La inauguració va ser el 5 de febrer de 1.852, amb el que sóbria el Palau per a, sobretot, les classes altes. Durant aquest segle van augmentar els objectes arqueològics del Museu. El 1.861, lÉrmitage va comprar la col·lecció del marquès de Cavelli, Gianpietro Campana. Aquest arqueòleg era el director del Banc Monte di Pietà de Roma, i va utilitzar fons del Banc per a comprar les seves antiguitats. Quan va ser sentenciat a 20 anys de presó, lÉstat va treure a subhasta tota la seva col·lecció que es va repartir entre lÉrmitage i el Museu Napoleó III de París. La col·lecció incloïa més de 500 atuells gregues, 200 bronzes i escultures de marbre. El 1.886 va adquirir la col·lecció de Alexandr Basilevski, que incloïa tot tipus de peces medievals, dívori, esmalts, i tot tipus dóbjectes, que el Museu va comprar per 6 milions de francs. A més, el 1.885 es va traslladar la col·lecció dármes al Museu.

37.4. Segle XX El 1.904 el Palau d´Hivern deixa de ser una residència imperial. Durant la Primera Guerra Mundial el Museu va passar a ser un hospital, i les col·leccions, per la seva seguretat van ser traslladades a Moscou. No van tornar fins el 1.924. Ládministració del Museu i el personal que hi treballava van canviar molt des de 1.917, després de la Revolució Russa, i a partir de llavors es va permetre als no aristòcrates treballar-hi. Després dún temps tancat al públic, al poc van tornar a obrir. El director del Museu, en previsió del que podia ocórrer en lÁssalt al Palau d´Hivern, va protegir les obres, que no van tornar i resultar danyades la nit del 25 dóctubre de 1.917, quan van arrestar al Govern Provisional.

160

Cinc dies després, es va declarar al Museu Hermitage “Museu Estatal”, sent durant els cinc primers anys, la seva entrada gratuïta. A més, es va crear un centre cultural. Es van començar a portar exposicions temporals d´altres llocs.

37.5. Després de la Revolució de 1.917 Durant aquest segle, el Museu va tenir importants pèrdues. Durant els anys 20 es van traslladar500 peces al Museu Puixkin de Moscou, perquè lárt no estigués tant centralitzat a Sant Petersburg. En els anys 30, es van traslladar altres 70 obres. Entre els quadres que es van traslladar, hi havia obres de Rubens, Rembrandt o Tiziá; no obstant això, també va aconseguir importants bens: durant aquestes mateixes dècades, es van començar a nacionalitzar tots els bens que es trobaven als palaus de láristocràcia russa, i la majoria dáquests van anar a parar al Museu, incloent tot tipus dóbres dárt dels palaus imperials; restes de lÁntic Egipte, documents, monedes, art de l´època bizantina... Va ser en questa època quan, a l’augmentar-se sensiblement el seu patrimoni, va passar a ser un museu dárt i cultura universal. A partir dels anys 30 es va produir una sèrie de vendes de quadres a léstranger, que van suposar una gran pèrdua al Museu. Lóbjectiu dáquestes vendes, segons la postura oficial, era el finançament del propi Estat. Segons veus contraries, aquestes vendes no podien justificar-se des de cap punt de vista. Es van vendre més de 2.800 quadres, dels quals hi havia 250 obres majors i 48 obres mestres. Moltes dáquestes peces van anar a parar a la National Gallery de Washington. Des de lány 1.932 fins al final de la Segona Guerra Mundial, van anar sortint obres menors del Museu per a ser venudes o per distribuir-se entre les diferents repúbliques soviètiques.

37.6. La Segona Guerra Mundial Amb léntrada de tropes alemanyes a Rússia el 1.941, es va iniciar lévacuació de les obres dárt del Museu. Va ser la major evacuació de les obres dárt des de lócorreguda durant la Guerra Civil Espanyola al Museu del Prado. Milers de voluntaris es van dedicar a embalar més dún milió dóbres per a traslladar-les amb tren fins a Ikaterimburg, als Urals. Dos trens van poder arribar a la seva destinació, però quan estaven preparant el tercer, va començar el setge de la ciutat pels alemanys, que va durar 900 dies, i que va produir la mort de centenars de milers de persones. Mentrestant, els conservadors que es van quedar es van dedicar a salvar y dur al Museu tots els bens que trobaven en altres palaus, i a protegir al propi Museu 161

del fred, de la neu i dels atacs aeris. A més va servir de refugi contra les incursions aèries alemanyes, i fins a 12.000 persones van viure als soterranis del Museu fins les primeres evacuacions, el 1.942. Les obres traslladades a Sverdlovsk van arribar be i es va crear una nova secció al Museu per a mantenir els objectes i quadres. No es va danyar ni es va perdre absolutament res. Després de la Segona Guerra Mundial, el Museu va tornar a obrir les portes al públic, amb les obres evacuades que van tornar a ser col·locades al seu lloc dórigen. A més el Museu va haver de ser restaurat a causa de tots els danys que havia sofert durant el setge nazi, restauració que va durar diversos anys. El 1.948, el Museu dÁrt contemporani Occidental de Moscou va donar 320 obres dárt del segle XIX i XX, entre les quals es trobaven obres de Renoir, Matisse, Picasso, Monet, Van Gogh i Gaugin. LÉxèrcit Vermell a la seva tornada de Berlín es va portar nombroses obres que van acabar al Museu, sobre impressionistes i post-impressionistes de col·leccions privades. Un dels casos més importants va ser el de “LÁltar de Zeus” de la ciutat de Pèrgam, que van dur dún museu de Berlín com botí de guerra, i que va estar exposat al Museu fins el 1.959. El Museu i léxèrcit rus van rebre moltes crítiques per aquest robatori dóbres, però el govern rus va al·legar que va ser com una mínima satisfacció per la destrucció per part de léxèrcit nazi dóbres russes díncalculable valor, com els palaus de Peterhof i Tsarskoe Selo. A més el govern rus ha prohibit per llei la devolució de les obres en cas que els amos van finançar econòmicament al Règim Nazi.

37.7. Actualitat El Museu de lÉrmitage séstà expandint conti nuament, i en láctualitat està col·laborant en diversos projectes a léstranger, com els complexos déxposicions del Guggenheim Ermitage a Las Vegas, Estats Units dÁmèrica, la recent inauguració del Museu Ermitage dÁmsterdam, Holanda, o les sales de lÉrmitage a la Somerset House de Londres. A més es va portar a terme el projecte cinematogràfic “Lárca russa” dÁlexandr Sokúrov, un viatge a línterior del Museu, a la seva història i al seu contingut, rodada en una sola presa d´hora i mitja de durada, sense talls. La pel·lícula va participar al Festival de Cannes el 2.002.

162

Personatges rellevants

163

38. Grigori Iefimovitx Rasputin Grigori Iefimovitx Rasputin, 10 de gener de 1.869 - 29 de desembre de 1.916 (del calendari julià), fou un místic rus amb una gran influència sobre els Romànov en els darrers dies de la Rússia dels tsars. be que és conegut com a Rasputín, aquesta pronuncia no és correcte, s´ha de dir com un nom pla: Rasputin. Tenia fama com a sanador per lóració, per la qual cosa fou demanat el 1.905 al palau dels tsars per curar la greu malaltia del seu únic fill Alexei que patia hemofília. El príncep va millorar - segons alguns investigadors mitjançant la hipnosi -, i la família Romànov caigué sota la influència dáquest controvertit personatge, especialment la tsarina Alexandra. En la seva època hi havien rumors de que era persona llicenciosa, que l´havien vist nombroses vegades ebri, i amb prostitutes. Les seves relacions amb els seus deixebles, era la major part de dones de lálta societat russa, també eren polèmiques. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa. Durant la Primera guerra Mundial fou acusat de ser un espia alemany, i dínfluir políticament en la tsarina Alexandra F´dorovna que era dáscendència alemanya, i poc popular entre els seus súbdits. El príncep Fèlix Iusúpov i el cosí del tsar, el Gran Duc Demetri de Rússia, decidiren finalment assassinar-lo a Sant Petersburg el 30 de desembre de 1.916 per acabar amb la seva influència sobre la tsarina Alexandra. Fou enverinat però no morí. Després li dispararen i el colpejaren, i enfonsaren el seu cos en el riu gelat Nevà. Més tard s´ha comprovat que Rasputin morí ofegat. Trobat el cadàver en el riu Nevà li extirparen el cos i el castraren. Des de 2.004, un museu eròtic de Sant Petersburg s’exhibeix u gran penis considerat el de Rasputin.

164

39. Iuri Alekseievitx Gagarin Iuri Alekseievitx Gagarin - Klúshino, Unió Soviètica, 9 de març de 1.934 -, fou un cosmonauta i pilot soviètic. Va ser el primer humà en viatjar al espai exterior, quan la nau espacial “Vostok” on viatjava va completar una òrbita a la Terra el 12 d´abril de 1.961. Gagarin es va convertir en una celebritat internacional, i va ser guardonat amb diferents medalles i honors, com “l´Heroi de la Unió Soviètica, l´honor més elevat de la nació. La Vostok 1 va ser la seva única missió espacial, tot i que va ocupar un càrrec en la tripulació de recanvi de la missió “Soyuz 1” - que va acabar en un accident -. Després Gagarin es va convertir en director de formació adjunt del Centre d´Entrenament de Cosmonautes, que després es va re anomenar en honor seu. Gagarin morí el 1.968 quan el “Mig 15” que pilotava es va estavellar.

39.1. Infància i joventut Iura va néixer a la vila de Klúshino, prop del avui Óblast de Smolensk, Rússia, el 9 de març de 1.934. El 1.968 la veïna ciutat de Gzhatsk va passar a anomenar-se Gagarin en honor seu. Els seus pares treballaven en una granja col·lectiva. Iuri era el tercer de quatre germans; la seva germana gran va ser léncarregada de cuidar-lo mentre els seus pares treballaven. Igual que milions de persones a la Unió Soviètica, la família Gagarin va patir durant lócupació nazi a la Segona Guerra Mundial. Mentre el jove Iuri es va interessar per léspai i els planetes, i va començar a somiar amb el seu viatge a léspai i la possibilitat que un dia el somni es fes realitat.

39.2. Carrera a la Força Aèria Soviètica Després de estudiar durant un any a lÉscola de Formació Professional a Lyubertsy, Gagarin va ser seleccionat per a la formació tècnica a una escola secundària a Saratov. Allà, va entrar a “lÁeroClub”, i va aprendre a pilotar un avió lleuger, una afició que aniria ocupant una proporció més gran al seu temps. El 1.955, després de completar la seva escolaritat tècnica, va començar les pràctiques a léscola militar de vol dÓrenburg. Allà va conèixer Valentina Goryacheva, amb qui es va casar el 1.957, després de guanyar les seves ales de pilot en un “Mig 15”. Gagarin només mesurava 1, 57 metres dálçada, la qual cosa era un avantatge dins la petita cabina de la nau “Vostok”. Es va convertir en tinent de la Força Aèria soviètica el 5 de novembre de 1.957 i el 6 de novembre de 1.959, va rebre el rang de tinent superior. La seva carrera en el programa espacial soviètic

165

El 1.960, després dún procés de selecció, el programa espacial soviètic va seleccionar Gagarin juntament amb altres 19 cosmonautes, entre uns 3.500 voluntaris, tots pilots de caça. Finalment Gagarin resultà elegit com primer cosmonauta, i fou sotmès a una sèrie déxperiments i proves per determinar la seva resistència física i psicològica durant el vol. Gagarin va competir en aquesta selecció amb un altre cosmonauta Gherman Titov. Pot ser que lélecció definitiva de Gagarin sigui que va aprovar els exàmens amb els nivells més alts, així com per les seves millors característiques físiques, 1,57 metres dálçada. Titov es va quedar com a reserva en el primer vol a léspai per si fallava Gagarin, a qui acompanyà, també vestit amb el vestit de cosmonauta, fins al coet. Tres mesos després Titov es va convertir en el segon home en volar a léspai. Minuts abans de desembarcar a la seva nau va deixar un missatge gravat: “Benvolguts amics, coneguts i desconeguts, els meus estimats compatriotes i a tota la humanitat, en els pròxims i breus minuts possiblement una nau espacial em durà al llunyà espai exterior de lúnivers. Què puc dir-vos durant aquests últims minuts abans de començar?. Tota la meva vida apareix davant meu en aquest únic i bonic moment. Tot el que he fet i he viscut ha sigut per això”. El 12 dábril de 1.961, Gagarin es convertí en el primer ésser humà que viatjà a léspai amb la nau Vostok. La seva paraula de pas durant el volva ser cedre. Es sap que el vol va durar 108 minuts en total: ) minuts per entrar en òrbita i després una òrbita al voltant de la Terra. Tot el que havia de fer era parlar a bord dúna nau espacial - amb lóbjectiu de saber si un ésser humà podia sentir y comportar-se de manera normal estant sense gravetat.

166

El vol del Vostok 1 va començar a les 06 : 07 hora universal ( UT ), impulsat per un coet de la sèrie Vostok - K des del Cosmòdrom de Baikonur. Els controladors de terra no sabien si Gagarin havia arribat a una òrbita estable fins 25 minuts després del llançament, just quan es dirigia cap el costat no il·luminat de la Terra i deixant enrere la Unió Soviètica a través del Oceà Pacífic. Va creuar léstret de Magallanes a la matinada i durant lálba léxtens Oceà Atlàntic Sud. Després es va activar el sistema automàtic de la nau per alinear la càpsula i disparar els coets de retrocés per així començar el descens, mentre creuava la costa occidental dÁngola, encara a 8.000 kilòmetre dáltura. Degut a un error del sistema de frenar, no va aterrar a la regió prevista - a uns 110 km. dÉstalingrad - sinó a la província de Saràtov. A les 10 . 20 dáquell dia, Gagarin, després de sortir acomiadat de la càpsula Vostok, va aterrar en paracaigudes prop del poble de Smelovka, a uns 15 km. de la ciutat dÉngels. La pagesa Anna Tajtarova dúna granja col·lectiva propera i la seva neta Rita de sis anys, van ser les primeres persones en trobar Gagarin. Portava un vestit taronja estrany i un casc blanc amb unes grans inicials en vermell, C C P P - sigles en rus de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -. La pagesa li va preguntar si venia de léspai, i la resposta de Gagarin fou: “Certament SI” , per calmar a la pagesa, va afegir: “Però no sálarmi, sóc soviètic”. De retorn a la Terra Gagarin es convertí en l´ésser humà més famós... Poiekhali! - “Anem-nos en!, va ser la frase que va dir en el moment de lénlairament de la Vostok 1. Avui súsa abans dínicià algun treball o projecte, especialment si és complicat o arriscat. També ha passat a utilitzar-se com a brindis.

39.3. Mort Gagarin morí el 27 de març de i.968, als 34 anys dédat, quan pilotava un caça MIG 15 durant un vol rutinari séstavellà prop de Moscou. No se saben amb certesa les causes de láccident, però el 1.986 una investigació va suggerir que la turbulència provocada per un altre avió podria haver desestabilitzat la nau de Gagarin. També es parlava de que podia haver-se vist afectada la seva capacitat per anar begut, encara que les condicions meteorològiques no eren favorables..

40. Lev Ivàinovitx Iaixin Lev Ivàinovitx Iaixin, conegut com “LÁranya negra”, va ser un porter de futbol de lántiga U.R.S.S. Per molts especialistes ha estat considerat durant molts anys el millor porter de la història. Lev I. Iaixin va néixer a Moscou el 22 dóctubre de 1.929. Començà com a porter de hoquei sobre el gel a léquip de la fàbrica déines on treballava, però als 14 anys es passà al futbol. El 1.949 ingressà al Dinamo de Moscou, el seu primer i únic club, i on guanyà cinc lligues soviètiques i tres copes. Amb la selecció soviètica participà en tres mundials: Suècia, 1.958, Xile, 1.962 i Anglaterra, 1.966. Disputà i guanyà la primera Copa de Europa de Nacions, el 1.960 i fou finalista la segona el 167

1.964. Va jugar un total de 78 partits amb la selecció soviètica i un combinat de la resta del món lány 1.971. Té el rècord de parits disputats a la lliga soviètica amb 326 i aturà al voltant de 150 penals durant la seva carrera esportiva. Per que fa las guardons individuals, Iaixin ha estat l´únic porter del món a rebre el trofeu de la Pilota dÓr al millor jugador europeu, lány 1.963. Ha estat escollit tres vegades millor porter dÉuropa, millor porter dels Jocs Olímpics (3), i millor porter de les Euro copes (2). El 1.968 rebé lÓrdre de Lenin per la seva trajectòria dins de lésport soviètic. Láctual premi al millor porter dúna copa del món porta el seu nom. Va ser un porter àgil, segur, amb reflexos i un gran sentit de lánticipació. Va revolucionar el món del futbol ja que va ser el primer porter a fer servir els peus. Sempre vestia de color negre. Un cop retirat fou entrenador del Dinamo de Moscou i de la selecció russa. El 1.984 li van tallar una cama a causa dún problema en la circulació de la sang. El 1.986 va pair un vessament cerebral. Va morir el 21 de març de 1.990 a Moscou, víctima dún càncer d’estómac. En honor seu, des de 1.994 la FIFA entrega el trofeu Lev Iaixin al millor porter de cada edició de la Copa del Món de futbol Alçada: 1,89 metres. Equip: Dinamo de Moscou: 1.949 - 1.971.

168

Coses destacades

169

41. El Kremlin de Moscou

El Kremlin de Moscou marca el centre geogràfic de Moscou i el centre polític de Rússia: hi té la residència oficial el president de la Federació Russa, després d´haver albergat tradicionalment els tsars i els dirigents soviètics. Per metonímia, léxpressió “el Kremlin” designa sovint, entre la premsa i els mitjans de comunicació, el poder rus, o bé, al mateix temps, el poder soviètic. Aquesta prestigiosa construcció és el kremlin més cèlebre, molt adaptat del rus kreml, que designa una fortalesa urbana. La forma del seu recinte emmurallat és triangular. A léxterior limita amb la Plaça Roja i el riu Moscova (Moskvà), i a dins allotja palaus i catedrals. És el més conegut dels kremlins russos i inclou quatre palaus i quatre catedrals, agrupats a línterior dún recinte delimitat per la Muralla del Kremlin, que de l´època de las Unió Soviètica és sinònim del Govern de Rússia, de manera similar com succeeix a la Casa Blanca per el Govern dels Estats Units dÁmèrica.

170

41.1. Història En els segles XI i XII era una població eslava amb una petita ciutadella, léstatge fortificat del boiar de la localitat Kuthka. En lántiguitat “Kreml” súsava per denominar la part emmurallada del centre dúna ciutat. Al 1.147 es va fer esment de Moscou per primera vegada i al 1.156 es va excavar un fossar i es va erigir una muralla de terra. Per finals dels segle XII es va construir un fort emmurallat al voltant de la colònia de mercaders i artesans que es congregaven a Moscou com en un refugi. En aquell temps, tot Moscou ocupava una tercera part de l´àrea de láctual Kremlin. Al 1.238 la ciutat es va oposar a les invasions mongoles de Rússia i al s. XIII, mentre el país es recuperava de la devastació feta pels tàrtars i els mongols, Moscou guanyava prominència. Al principis del segle XIV Moscou arribà a ser capital del principat. Al Kremlin es construeix una fortalesa de pedra blanca i passa per un període de reconstruccions radicals: .- Sérigeix una nova i sòlida muralla al voltant de la fortalesa dún perímetre de més de 1.600 metres i es cava un fossar cap a lést, enfront del pla 1339-1.340. .- El Kremiln va esdevenir la residència del Príncep i de la família imperial. .- Es van construir les catedrals de pedra blanca al sud del turó del Kremlin: la Catedral de lÁssumpció, 1.936; lésglésia del nostre Salvador, 1.330; la Catedral de Sant Miquel, 1.333 i al centre del kremlin va ser aixecada una talaia, coneguda com la Torre del Campanar de Sant Iván, el 1.329. Del 1.344 al 1.346 es van decorar totes les esglésies amb frescos i icones. Sota les ordres del príncep Dimitri Donskoi es va aixecar la gegantina fortalesa de pedra blanca amb nou torres. La construcció es va acabar en dos anys. Cap a finals del s. XV el Kremlin es va esdevenir el centre de la cultura russa. El principat es va convertir en lÉstat de Moscovia. Els dos-cents anys de lluita per unificar Rússia va culminar amb el naixement de léstat centralitzat més gran dÉuropa. Durant els segles XV i XVII es van construir els monuments arquitectònics que s´han conservat fins als nostres dies. La construcció va transformar el Kremlin, donant-li una imatge singular i tan comú a tot el món: * 2,25 kilòmetres de muralla emmerletada i 19 grans torres, envoltat per un fossat i pel riu Neglinnaya, el nivell de láigua va ser elevat per mitjà de dics - 1.485 : 1.495. * La Catedral de lÁssumpció - 1.475: 1.479 - construïda per Aristòtil Fioravanti, va esdevenir la catedral de léstat rus. * LÉsglésia de la Deposició del Mantell de la Verge. * La Catedral de lÁnunciació -1.485 - 1.48. *La Catedral de lÁrcàngel Sant Miquel - 1.505 - 1.508. *El cementiri del prínceps i tsars de Moscou, etc. Láltra gran estructura és el campanar dÍván el Gran a la cantonada nord-est de la plaça, el qual marca el centre exacte de Moscou i té una flama eterna sempre encesa. Finalitzat al 171

1.600, té una alçada de 81 metres. Compta amb 21 campanes disposades per sonar l´alarma en cas d´incendi.

La estructura no religiosa més antiga del Kremlin és el Palau de les Facetes, del 1.491 el qual conté els trons imperials russos. Va ser ordenat construir per Iván III el Gran. El següent per ordre dántiguitat és el que va ser la primera llar de la família imperial russa, el Palau dels Terems. El palau original va ser construït en època dÍván III però la majoria dáquest data del segle XVII. El Palau dels Terems i el Palau de les Facetes estan connectats a través del Gran Palau del Kremlin. Aquest va ser ordenat construir pel tsar Nicolau I al 1.838. És la major estructura del Kremlin, va costar la suma d´11 milions de rubles per la seva construcció i més dún bilió de dòlars per a la seva renovació en la dècada dels noranta. Conté, a més de lápartament privat del tsar, el pis inferior de lÉsglésia de la Resurrecció de Llàtzer, el 1.393, que és léstructura existent més antiga del Kremlin i de tot Moscou. Al segle XVII els vells edificis del Kremlin son modificats i sotmesos a una restauració general. Durant les diverses invasions a Rússia - 1.605 . !.618, debilitada pel “Temps dels Problemes”, les tropes de la Mancomunitat de Polònia - Lituània van prendre Moscou i el Kremlin el 27 de setembre de 1.610 al 4 de novembre de 1.612, fins que van ser expulsats per lálçament patriòtic de Rússia. Del 1.635 al 1.656 son construïdes les Cambres del Patriarca i la petita Església dels Dotze Apòstols. Líncendi de 1.710 va destruir tots els edificis de fusta de la part del Nord-oest del Kremlin. Al 1.713 Moscou cedeix el lloc a la nova capital, Sant Petersburg, i el Kremlin passa a ser residència temporal de la cort tsarista. Del 1.776 al 1.788 es va erigir el Senat. Al 1.812 les forces de Napoleó van ocupar el Kremlin. Del 1.838 al 1.850 es va construir el Gran Palau del Kremlin i del 1.844 al 1.851 es va erigir al cim del Kremlin lÁrmeria.

172

Després de la Gran Revolució dÓctubre de 1.917, Moscou va tornar a ser la capital de Rússia. Al març de 1.918 el Govern soviètic es va traslladar de Petrograd a Moscou i va ocupar el Kremlin. El Kremlin es va tancar pels als visitants. Els monestirs antics - Chúdov i de lÁscensió van ser demolits i substituïts per edificis del govern - 1.932 : 34 -. El 1.935 l´àliga bicèfala símbol de léra imperial - va ser retirada de les torres del Kremlin sent substituïdes al 1.937 per estrelles de robins - dimensió, 3-3,75 metres-. Del 1.946 al 1.958 es van restaurar les catedrals, palaus i altres monuments arquitectònics del Kremlin i al 1.961 es va construir el Palau de Congressos. Des del 1.955 el Kremlin està obert al públic i des de 1.990 va ser inclòs en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Al 1.991 va ser fundat el Museu Estatal d´Història i Cultura del Kremlin. Consta dÁrmeria, Catedral de lÁssumpció, Catedral del LÁrcàngel Sant Miquel, Catedral de lÁnunciació, Museu dÁrts Aplicades i Us Corrent de Rússia del segle XVII, conjunt del Campanar dÍván el Gran i altres monuments arquitectònics. Al complex arquitectònic es troben tres edificis que són usats com residències oficials del President de la Federació Russa: el Palau del Senat, el Gran Palau del Kremlin i lÉscola Militar o edifici número 14. Adreça: 103.073, Moscou, Kremlin. Tel. + 7.495, 695 37 76 Horari del Museu: de 10 a.m. a 5 p.m.. Tancat, dimarts. w.w.w.kremlin.ru

42. EL TRANSSIBERIÀ El ferrocarril Transsiberià és una línia ferroviària que connecta la Rússia europea amb les províncies de l'Extrem Orient rus, Mongòlia i la Xina. La ruta principal va ser inaugurada després de tretze anys de treball, el 21 de juliol de 1.904. Amb una extensió de 9.288 quilòmetres, uneix Moscou amb la costa russa del Oceà Pacífic, més precisament amb Vladivostok (localitzada en el Mar del Japó, i el significat en rus és "poder sobre orient"), travessant la major part de la qual va ser Àsia soviètica. Aquesta via, que travessa vuit zones horàries i el recorregut demanda prop de 7 dies de viatge. Constitueix el servei ferroviari continu més llarg del món, amb excepció de la ruta que es fa dues vegades al mes regularment, i que serveix de connexió entre Moscou i Pyongyang. Hi ramals a Xina, a través de Mongòlia i Manxúria, amb servei continu a Corea del Nord.

173

Un altre ramal d'importància dins d'aquesta extensa xarxa ferroviària és el Transmanxurià, el recorregut coincideix amb el Transsiberià fins Tarskaya, uns 1.000 km. a l'est del llac Baikal. Des de la ciutat de Tarskaya, el Transmanxurià enfila al sud cap a la Xina, i segueix el seu recorregut fins a finalitzar a Pequín. La tercera de les rutes primàries és el Transmongolià, que coincideix en la seva traça amb el Transsiberià fins Ulan Ude, a la riba est del llac Baikal. Des Ulan Ude, el Transmongolià enfila al sud fins Ulan Bator, després de la qual segueix en direcció sud-est fins a Pequín. En 1.991 va ser completada una quarta ruta, el recorregut es troba més al nord, després de més de cinc dècades d'obres esporàdiques. Coneguda Com Ferrocarril Baikal-Amur, aquesta extensió se separa del Transsiberià diversos centenars de quilòmetres a l'oest del llac Baikal, i el travessa pel seu extrem nord. Aquesta ruta arriba al Oceà Pacífic al nord-est de Khabarovsk, en Sovetskaya Gavan. Si bé brinda accés a la notable costa nord del Baikal, aquest ramal es caracteritza també per travessar zones considerades perilloses.

174

42.1. Història:

L'anhel de Rússia de tenir un port sobre l'Oceà Pacífic es va veure realitzat amb la fundació de Vladivostok a 1.860. Cap 1.880 Vladivostok s'havia convertit en una important ciutat portuària, i la manca de comunicacions entre la Rússia europea i les seves províncies de l'Extrem Orient era un problema que es feia sentir. La construcció del ferrocarril va començar a 1.891 per iniciativa del comte Serguei Witte (1849-1915), qui per aquest llavors ocupava el Ministeri de Finances. Igual que en el primer cas del Primer Ferrocarril Transcontinental a Amèrica del Nord, la construcció del Transsiberià s'inicià en ambdós extrems, mentre que les extensions de la via fèrria es van fer cap al centre. En el cas de l'extrem que començava a Vladivostok, les vies es van tendir en direcció nord, seguint les marges del riu Ussuri fins Khabarovsk. Es va conformar d'aquesta manera la línia Ussuri. En 1.890 es va construir un pont sobre l'Ural, permetent a aquesta línia ferroviària l'entrada a Àsia. El pont sobre el riu Ob es va acabar en 1.898 i la petita població de Novonikoláyevsk, que s'havia fundat en 1.883, es va transformar en un important centre urbà de Sibèria que portaria el nom de Novosibirsk. I $ n 1.898 va arribar el primer tren a Irtkutsk ia les ribes del llac Baikal, que és el més profund del món (1.640 metres), i conté la cinquena part de l'aigua dolça del planeta. El ferrocarril es va perllongar cap a

l'est creuant el riu Shilka i el riu Amur, i aviat va aconseguir la població de Khabarovsk. El tram Vladivostok-Khabarovsk s'havia construït un temps abans, a 1.897. 175

La mà d'obra per a la construcció del Transiberiano va ser constituïda per convictes de la Illa Sajalín i altres llocs, i també per soldats russos. Un dels majors obstacles als quals es va enfrontar el traçat del tren va ser el llac Baikal, localitzat a uns 65 km. a l'est d'Irkutsk. Amb els seus 640 km. de longitud i els seus 1.640 metres de profunditat màxima, inicialment es travessava en vaixell. Un ferri trencaglaç va ser adquirit a Anglaterra per al trasllat de la locomotora i cotxes de passatgers, mentre que els passatgers eren traslladats juntament amb els seus equipatges en trineu d'un extrem del llac cap a l'altre. Aquest sistema es va continuar aplicant fins a la finalització de la traça sobre l'extrem sud del llac. L'electrificació de la línia va començar a 1.929 i va ser completada totalment tot just en 2.002, permetent d'aquesta manera duplicar la capacitat de càrrega dels trens fins arribar a les 6.000 tones. El Transsiberià segueix sent la via de comunicació més important de Rússia, al punt que prop del 30% de les exportacions d'aquest país són transportades per ella. Si bé el seu atractiu turístic porta al fet que molts visitants viatgin en ell, encara és molt utilitzat pels russos en els seus viatges domèstics.

42.2. Dades d'interès El recorregut travessa 07:00 fusos horaris diferents. La durada total del viatge depèn del servei en qüestió, però la mitjana és de set dies i sis nits. A intervals regulars al llarg del trajecte es canvien les locomotores, es comproven els bogies (Un bogie és un dispositiu giratori dotats de dues o més eixos, cadascun amb dues rodes, sobre els quals es recolza un vehicle ferroviari. Els eixos són paral·lels i solidaris entre si, i en general estan situats en ambdós extrems dels vehicles, destinats a circular sobre els carrils), segons es dedueix el so metàl·lic produït al copejar una barra d'acer, i es bomba l'aigua fresca necessària per al subministrament del tren per mitjà de mànegues. La majoria de les composicions tenen més de 550 metres de cotxes de passatgers. Rússia i Mongòlia es caracteritzen pel seu ample de via (trocha) ampla, mentre que a la Xina utilitza la trocha estàndard, pel que hi ha un canvi en aquesta. Això implica que les formacions que viatgen cap o des de la Xina no poden creuar la frontera directament, sinó que cada cotxe de passatgers ha de ser aixecat perquè els seus bogies siguin canviats. Aquesta operació, juntament amb els tràmits de duana i control de passaports, pot fer que l'encreuament de la frontera demandi diverses hores. Com menor és el nombre que el tren porta com identificació, menys parades fa i per tant més ràpid és el viatge. No obstant, el nombre del tren no suposa diferències quant als temps requerits en l'encreuament de fronteres. Hi ha dues classes d'acomodaments: tou amb seients totalment entapissats, i dur, amb seient. El menú del tren té 18 pàgines. Els seients són de plàstic o de cuir. Els dos tipus de seients es converteixen en llits per viatjar de nit. El tipus d'acomodament tou consisteix en grans compartiments tipus europeu amb 2 o 4 lliteres, mentre que el tipus d'acomodament dur consisteix en 176

compartiments de quatre lliteres o en cotxes sense compartiments. El menú del tren té 18 pàgines. Un bogie és un dispositiu giratori dotat de dos o més eixos, cadascun amb dues rodes, sobre les quals es recolza un vehicle ferroviari. Els eixos són paral·lels i solidaris entre si, en general estan situats en ambdós extrems dels vehicles, destinats a circular sobre els carrils.

I, per fi l´estació de Vladivostok posa fi al “Gran Viatge”

Vladivostok, és una ciutat de l' orient rus capital del territori de Primórie (o el litoral), prop de les fronteres de Xina i Corea del Nord, situada en un punt natural vora del golf de Pere el Gran. És una ciutat amb indústries relacionades amb el seu port important comercial i militar, obert a lÓceà Pacífic a través del Mar del Japó: drassanes, construccions mecàniques i construcció de maquinària per el tractament del peix i per la indústria de la balena. Fundada lány 1.860 i amb 600.000 habitants, és la terminal del Ferrocarril Transsiberià. Personatges il·lustres: Ivàn Vasiliev, ballarí i Alexander Zaitser, gran mestre déscacs.

177

42.3. Una Gesta De Titans Milers de treballadors i de reclusos forçats van deixar les seves vides en un projecte trasbalsat: unir per via fèrria Moscou i Vladivostok, confí de l'Imperi Tsarista al Pacífic. A finals del segle XIX, els tsars començaven a preocupar-se. A través de tractats impostos, Rússia s'acabava de menjar un milió de quilòmetres quadrats de territori xinès, les regions del Amor i de Primorsky. I amb la fundació de Vladivostok, un port lliure de gels, havia culminat el seu somni de ser una potència naval en l'Oceà Pacífic. Però, com la resta de Sibèria, les noves províncies estaven molt despoblades i eren difícils de defensar des d'Europa. I la Xina encara feia por. Per aquell llavors, l'única carretera que unia Moscou amb Sibèria era la Sibirsky Trakt. A l'estiu els viatges es feien en telegas d'un sol cavall, en kibitkas amb capota, o a tarentas, el carruatge de quatre rodes tirat per tres cavalls que Julio Verne va popularitzar a "Miguel Strogoff". Un sistema de postes permetia el relleu del postilló i dels animals cada quaranta quilòmetres, però, tot i així, el viatge resultava llarg i penós: els sots, roques, troncs, rases i fangars eren obstacles continus, els llops i óssos, un perill constant, i els mosquits ho acabaven de convertir en un infern. A l'hivern, l'únic transport possible era el trineu tirat per cavalls. La primera proposta d'un tren a través de Sibèria la va fer, en 1.857, Perry McDonough Collins, un banquer nord-americà que volia explotar les seves riqueses naturals. Van seguir diverses més, russes i estrangeres, però els buròcrates posaven pegues, i els enginyers van polemitzar. Fins que, en 1.891, el tsar Alexandre II va anunciar la seva decisió: un camí de ferro travessaria Rússia al llarg de gairebé deu mil quilòmetres, la seva construcció seria a càrrec de la indústria russa i s'iniciaria en cinc sectors de forma simultània. El 31 de maig de 1.891, el tsarevitx Nicolau - futura Nicolau II - va posar la primera pedra a Vladivostok. Al principi es van contractar pagesos i es van enrolar deportats, amb la promesa de reduir les seves condemnes. Aviat es va veure necessari portar a treballadors estrangers: turcs, perses

178

xinesos i coreans. En algunes zones, l'estiu era tan curt que només es podia treballar

quatre mesos. A l'hivern, quan el fred gelava el sòl, els peons tornaven a casa, i només seguien la seva tasca els paletes - la majoria italians -, picapedrers i encofradors, encarregats d'aixecar els ponts. El desafiament semblava sobrehumà: obrir-se pas a través de pantans i boscos, talar arbres, moure roques i terra, foradar túnels al terra gelat --- i tot amb totes les forces. Va ser un treball de titans que va sembrar la ruta de creus. Des Vladiviostok, els treballs van avançar amb lentitud. Es van portar a mil cinc cents deportats des de l'illa de Sakhalín, però es van amotinar i van sembrar el terror a la ciutat. Llavors, es van importar a quinze mil "culis" xinesos - culi: apel·latiu utilitzat per designar els carregadors i treballadors contractats amb escassa qualificació de la Xina, l'Índia i altres països asiàtics -, però els atacs dels tigres dels terroritzaven i es van negar a treballar. Els núvols de mosquits contagiaven febres, una epidèmia d'àntrax delmar els cavalls, els rius es desbordaven ... per altra banda, el material de construcció es noliejava per mar des de la Rússia europea, en un viatge que durava mesos. Van fer falta gairebé sis anys, però per fi, en 1.897, el tren inaugural va cobrir els 767 quilòmetres fins Khabarovsk a setze quilòmetres per hora. Més ràpid avançar les obres des de l'oest. El tram començat a Chelyabinsk aconseguir el riu Obi en Novonikilayevsk, l'actual Novosibirsk, a 1.895, i quatre anys després, el tren va arribar per fi a Irkustsk. Allà els enginyers van topar amb un obstacle gairebé insalvable: els escarpats que queien sobre el llac Baikal. Provisionalment, es va optar per transferir trens i passatgers d'una riba a una altra en un transbordador.

179

Va ser necessari encarregar un trencaglaç a unes drassanes anglesos, desmuntar en 7.000 peces, embarcar fins a Sant Petersburg, des d'allà, transportar en tren al llac Baikal. Es va trigar dotze mesos però en 1.900 va entrar en funcionament amb el nom de "Baikal". Era un vaixell de luxe, amb cabines per a 150 passatgers de primera i segona classe, i celler per a 650 passatgers de tercera, capaç de carregar un tren fins vint vagons. Un altre ferri menor, el "Angara", va completar el servei. El Baikal i el Angara eren trencaglaç. No obstant això, el gel sobre el llac era massa gruixut a l'hivern. Llavors els passatgers, coberts de pells, eren transportats en trineus tirats per cavalls. Els cinquanta quilòmetres de ruta es cobrien en cinc hores. En alguna ocasió, fins a dos mil trineus van creuar el llac al mateix temps. El tram entre el llac Baikal i el riu Amur es va començar a 1.895. L'any 1.900, el tren va poder arribar a Sretensk, però allà els passatgers havien embarcar i navegar els rius Silka i Amor fins Javarovsk. Les dificultats naturals havien obligat a suspendre la línia a la zona del riu Amur: part del traçat discorria per permafrost, el sòl congelat de forma permanent fins a grans profunditats.

180

42.4. Drecera per Manxúria

La connexió entre Sant Petersburg i Vladivostok es va fer, finalment, per una drecera: a través de la província xinesa de Manxúria. Era un camí més curt i menys sotmès als rigors del clima. En 1.894, els russos havien arrencat de Pequín l'arrendament d'una franja de territori amb 25 km. d'amplada al llarg de la futura línia, i el dret de mantenir tropes en ella. Al juliol de 1.903, Sant Petersburg va quedar unida a la fi unida per ferrocarril a Vladivostok ia Port Arthur - avui, Lüshunkou -, el port que els xinesos havien cedit a Rússia al golf Groc. Però a l'any següent, la nit del 8 de febrer de 1.904, Japó va atacar Port Arthur per sorpresa i va destruir la flota russa de l'Oceà Pacífic. L'esforç rus per completar el Transsiberià s'alimentava del temor d'una revenja xinesa. No havien percebut que una altra gran potència sorgia a Orient: Japó. I els nipons veien el tren com un perill per a les seves ambicions imperials. Van saber triar el moment: a l'hivern, quan la mobilitat era més difícil pel punt feble del Transsiberià, el Baikal. El llac gelat impedir el ràpid desplaçament dels reforços. El ministre rus de la Guerra va ordenar tendir rails sobre el gel, però el pes i la calor de la locomotora el van fondre, i el comboi es va enfonsar amb estrèpit. Llavors es van desmuntar màquines i vagons, i es van traslladar a l'altra riba en trineus tirats per cavalls. Amb esforços sobrehumans, els russos van aconseguir que creuessin el llac diversos milers de vagons de càrrega, seixanta locomotores i milers de soldats en tot just cinc setmanes. No va ser suficient. Molt més, vuit mesos, va trigar l'esquadra del Bàltic a navegar fins al Pacífic donant la volta pel sud de l'Àfrica. Quan els vaixells russos van arribar a l'estret de Tsushima, entre Corea i Japó, els esperava l'armada imperial japonesa, molt més moderna. Els vaixells russos van ser destrossats. Els japonesos van ocupar Corea, el sud de Manchuria i la meitat Sakhalín, i només una pau impulsada pels Estats Units va impedir que s'apoderessin de tot l'orient rus. 181

42.5. Lliçons d'un desastre La derrota va ser una terrible humiliació: era la primera vegada que un imperi europeu era vençut per un país asiàtic, "incivilitzat". Però va evidenciar la necessitat urgent d'acabar el Transsiberià. I acabar no era l'únic problema. L'ordre del tsar havia estat la de construir-lo de la manera més ràpida i barata possible. Com a conseqüència es van utilitzar rails amb ferro de baixa qualitat i la meitat de pes. Molts ponts eren de fusta, en lloc de pedra o ferro. El balast era més fi del que és habitual. El resultat va ser que els rails es corbaven, els vagons resultaven molt incòmodes, la velocitat era baixíssima, i els descarrilaments, freqüents. Els tècnics van dictaminar que s'hauria de reconstruir la línia. Rússia va reaccionar: la conclusió del ferrocarril Circumbaikal - costejant el llac al llarg de 207 quilòmetres - va necessitar 200 ponts i 33 túnels, però en 1.905 estava completa. En 1.908 es va emprendre el tram de l'Amur. El permafrost impedia cavar amb pics en molts trams i es va haver de recórrer a la dinamita o al desglaç del sòl amb fogueres. En obrir els túnels, el permafrost descongelava per contacte amb l'aire, i les galeries s'enfonsaven. Quan es va completar, a 1.916, la Primera Guerra Mundial ja estava en marxa. El traçat havia costat 1.455 milions de rubles de l'època; només la guerra costaria més als russos. El Transsiberià, en qualsevol cas, va transformar Sibèria. Entre 1.897 i 1.914, tres milions d'immigrants van travessar els Urals. La població va augmentar un 73%, i les terres conreades es van doblar. El tren travessava les terres més meridionals, les més aptes per a l'agricultura, facilitava el transport de blat i blat de moro a la part europea, i permetia l'explotació minera a escala industrial. La Primera Guerra Mundial va demostrar la importància de la nova línia. En 1.917 va esclatar la Revolució i va començar la guerra civil. Sibèria va viure anys de vertigen, en quedar en mans dels russos "blancs" (partidaris de l'antic règim) i convertir-se en focus de la contrarevolució.

42.6. Batalla pel ferrocarril Al març de 1.918, els bolxevics van signar la pau amb alemanys i austrohongaresos, deixant atrapats a seixanta mil soldats de la Legió Txecoslovaca. Aquests eren expresoners o desertors de l'exèrcit austrohongarès, i si tornaven a casa, serien afusellats. Túnel al oest de Kultuk

182

El Transsiberià era la seva única via d'escapament. Van ocupar el ferrocarril i prendre Vladivostok. Blindar els vagons, van instal·lar canons i van començar una retirada epopeica a través de Sibèria. Mentrestant, van donar el seu suport a l'almirall Aleksandr Koltxak, creador d'un govern provisional contrarevolucionari amb capital a Omsk. El Transsiberià va esdevenir el nexe pel qual nord-americans, britànics, francesos i japonesos - que havien desembarcat a Vladivostok subministraven armes a la Legió Txecoslovaca i als exèrcits "blancs". Quan l'Exèrcit Rojo va prendre Omsk al novembre de 1.919, centenars de milers de civils i soldats "blancs" van emprendre una fugida desesperada cap a l'est.

Àngels de la guarda: cada vagó té el seu responsable, que vetlla pel confort dels passatgers. Kolchak va demanar ajuda als legionaris, que el van escortar en els seus vagons blindats i es van apoderar de vuit furgons amb l'or imperial. Sibèria es va precipitar en el caos. Van aparèixer cruels senyors de la guerra, com l'atamán rusoburiato Semenov, qui manava un exèrcit de cosacs amb ajuda dels japonesos. O el baró Ungern von Sternberg, que, al capdavant de cosacs i mongols, va alliberar Mongòlia dels xinesos. Al final, els txecs van pactar la seva sortida amb els bolxevics, als que van lliurar a l'almirall i el seu or. Kolchak va ser afusellat, i els últims legionaris, evacuats pels aliats en 1.920. El tren també va servir com escapament per a milers de russos "blancs" cap Harbin (Manxúria). En 1.922, els últims soldats japonesos van abandonar Vladivostok, que va ser ocupada pels soviètics. A partir de llavors, Stalin va utilitzar el Transsiberià per llançar un programa de colonització i explotació de Sibèria, amb l'esforç de joves pioneres socialistes, però també amb la sang dels presoners polítics del gulag. Es van fundar desenes de ciutats, es van aixecar grans preses hidràuliques, es van obrir mines i es van crear fàbriques. En 1.929 es va iniciar l'electrificació del ferrocarril, que no es completaria fins el 2002. I en 1941, quan l'Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, el Transsiberià va tornar a ser vital per a l'evacuació de les fàbriques de l'oest: desmuntades perquè no caiguessin en mans enemigues, es van tornar a muntar a Sibèria, on van continuar produint. Avui en dia, el 30% de totes les exportacions russes circulen pel Transsiberià. Per saber més: www.transsib.ru / Eng / hisytory.htm.

183

43. Extractes de la “Guia del Transiberiano Al dia següent ens dediquem a recórrer per última vegada Moscou tot i que el clima continua sent desagradable. Passejant al costat de les cares botigues que jalonen Ulitsa Petrovka, al barri de Tverskaya, Elena descobreix un petit cartell que anuncia el Museu del Gulag i assenyala cap a un pati interior. El pati està envoltat de filferro espinós, i hi ha fotos en blanc i negre de famosos convictes, com Bukharin o Meyerhold, que van ser enviats a aquests camps de treballs forçats. L'interior està en silenci, no sembla haver ningú al museu. Després d'uns segons de dubte apareix un home vestit com un guàrdia d'un Gulag que ens rep amb un somriure com si ens hagués estat esperant des de feia molt de temps. "Em dic Oleg, i sóc el guia del museu" - es presenta en rus. El primer que ens mostra Oleg és un mapa del grandiós complex de camps creat per Stalin que s'estenien per tota la Unió Soviètica, amb una especial preponderància a Sibèria. "Gairebé tots els presoners eren presos polítics i gent innocent que no havien comès cap crim ens explica Oleg -. La majoria no eren ni tan sols crítics amb el règim, però el sistema capturava a gent sense distinció d'edat ni sexe. Una denúncia d'un veí, un rumor, ser amic o familiar d'un altre convicte, qualsevol cosa era suficient per ser detingut, portat a la Lubyanka i des d'aquí enviat a algun camp del Gulag " - Se sap quanta gent va morir durant els anys que va durar el Gulag? - “És difícil saber xifres amb exactitud, tot estava envoltat d'un secretisme impenetrable, però s'ha calculat que van ser entre 30 i 40 milions de persones. Milions de persones víctimes de la bogeria d'un home, incapaços d'escapar de les urpes d'un estat en el qui creien i que havia de protegir-los”.

184

"La gent era enviada en condicions paupèrrimes - contínua Oleg - Alguns morien ja durant el trasllat, en què eren tractats pitjor que els animals, ficats com bestiar en vagons de càrrega sense menjar, ni aigua ni roba d'abric. Però quan arribaven es trobaven amb l'infern a la terra. Molts camps estaven a Sibèria, en els llocs mes remots i inhabitables, i centenars de presoners morien cada dia, incapaços de resistir les magres racions de menjar, les malalties l'implacable fred, les condicions infrahumanes i les inacabables hores de treball en mines o a l'exterior. Ells van ser els que varen construir vies de tren, ciutats senceres o carreteres com la famosa "Carretera dels Ossos", que uneix la remota Magadan amb Yakutsk, en un dels llocs més freds del planeta, i que és nomenada així perquè està construïda sobre els ossos dels milers de presos que van morir construint-la”. Al soterrani hi ha una imitació d'una barraca d'un Gulag i una oficina dels guàrdies d'un camp -”Era del meu avi”diu Oleg assenyalant una jaqueta penjada a la paret de l'oficina - “Va treballar com a guàrdia d'un camp on estava presoner el meu altre avi. Un convicte i l'altre vigilant. Però no era una excepció, aquest tipus de tragèdies passaven una i altra vegada, maquinades per un estat despietat que volia infligir el màxim dany possible” - pronuncia amb profunda tristesa. Durant la nostra visita no veiem cap altre visitant, només els nostres passos ressonen per les sales buides. Quan li pregunto a Oleg per aquesta absència de visitants fa una ganyota amarga. - “El museu té menys de 3.000 visitants a l'any, i en un bon dia poden venir una dotzena de persones. La idea original era la de crear un gran complex que fos capaç d'explicar aquest dramàtic episodi de la nostra història, però les promeses de diners i ajudes per part del govern tot just arribar. Fem el que podem amb els pocs diners que tenim. És una pena, perquè cal que la gent sigui conscient del que va passar, licitades la famílies van ser tocades per aquest drama. Desgraciadament les noves generacions no estan interessades, són coses del passat i prefereixen veure la tele, mirar Internet o sortir de festa, i els de la vella generació no vol tornar a recordar tot aquell dolor. Alguna vegada ve admiradors de Stalin i el defensen, "això és una exageració", em diuen, o "el Gulag no va existir", · "Stalin no sabia de la seva existència" esbossa un amarg somriure - “No val la pena discutir amb ells” . ... Per la meva sorpresa Segei comença a explicar la història dels últims dies dels Romanov ... "Després de l'execució de la família imperial, les ordres del soviet de Iekaterinburg eren que havien de desfer-se dels cossos, sabedor que si els Russos Blancs els descobrien el utilitzarien com a 185

propaganda contra els bolxevics. Les següents hores demostrarien que la barroera execució havia estat una obra d'art en comparació amb el que estava per arribar. Els cossos es van treure de la casa amb unes lliteres improvisades i es van col·locar a la part posterior d'un camió. Quan estaven a punt de sortir algú va indicar a Yurovsky que un parell de soldats s'havien apropiat d'algunes joies que portaven les dones. El comandant les va requisar i va amenaçar a la resta amb executar si algú més s'atrevia a robar el que pertanyia al partit. Després d'algunes deliberacions es va decidir enterrar-los a Ganina Yama, una mina abandonada a uns 15 quilòmetres de Iekaterinburg. Poc després de sortir de la ciutat es va produir la primera d'una sèrie d'absurdes calamitats, el camió es va quedar encallat en el fang i tots els intents per treure'l es van mostrar fútils. Estava clarejant i calia actuar amb rapidesa, així que Yurovsky va ordenar que els cadàvers foren traslladats en carros per continuar el trajecte. Quan van arribar a la mina, que es trobava prop del poble de Kopyatki, van veure que hi havia diversos pagesos asseguts a les rodalies. Yurovski va ordenar que es desallotgés els pagesos i es acordonara la zona perquè ningú pogués veure el que succeïa. En despullar la roba dels cossos, es va descobrir que els vestits de les dones tenien multitud de diamants i altres pedres precioses enfilades que els convertien en una armadura que les havia protegit dels trets en un primer moment. Yurovski va agafar les joies que va poder per portarles al soviet, va ordenar cremar les robes i els cossos van ser llançats a la mina. El treball semblava acabat però ... l'aigua a penes arribava a cobrir i els cossos romanien a la vista de qui passés per allà. En aquest moment es va estendre el pànic: era migdia i seguien sense poder-se desfer dels cadàvers. Yurovsky va deixar als seus homes de guàrdia i va tornar per comunicar al comitè regional la gravetat de la situació. Després de llargues deliberacions Yurovsky va tornar amb diversos homes i un agent de la Txeca (la primitiva KGB). Però les coses no podien sortir pitjor, el cotxe es va espatllar abans d'arribar al lloc i van haver de continuar a peu. Quan van arribar eren les onze de la nit però el transport dels cossos seguia sent un problema. Yurovsky va tornar a partir a la recerca d'un vehicle, i va trobar a la seu del comitè un cotxe oficial, però no tenia gasolina, així que va partir a la recerca d'ella, d'àcid sulfúric per abocar sobre els cossos i pales. Quan ho va tenir tot preparat va deixar el vehicle en una zona on no pogués quedar encallat i es va dirigir a cavall cap a la mina, però de sobte el cavall va caure i ell va quedar sota el seu cos durant una hora fins que va aconseguir sortir. És difícil imaginar que les coses poguessin anar pitjor, però el malson encara no havia acabat. Van treure els cossos de la mina, i van decidir enterrar al costat de la mateixa carretera que portava fins allà. Van estar excavant un fossat fins a l'alba, i quan ja estava gairebé llest, un soldat va advertir que un camperol l'havia vist. El pla estava arruïnat, si els enterraven la gent sabria on es trobaven. Ara devien portar-los a un altre lloc. Van esperar fins que arribés la nit per traslladar els cossos en un nou camió que havien aconseguit, però per desgràcia d'Yurovsky aquest camió es va quedar encallat també i va ser impossible treure'l del fang.

186

La por i els nervis s'havien apoderat de tots els presents, i Yurovsky fart d'aquella situació va decidir enterrar els morts als voltants. Mentre els homes excavaven es va fer un foc per cremar els cossos, es va començar per Alexei i una de les seves germanes, però trigaven hores a consumir-se. Si havien de cremar la resta dels cossos passarien dies fins a acabar la feina, així que es va decidir banyar-los en àcid sulfúric i enterrar en un altre fossat. Aquesta història pot semblar el guió d'una d'aquestes pel·lícules d'humor absurd de Hollywood, però és certa, i és difícil imaginar els moments de tensió pels quals va haver de passar Yurovsky veient com les desgràcies es succeïen una rere l'altra”. Després d'escoltar la seva història, i malgrat que ell fos l'assassí, no puc més que compadir d'aquest home, segur que en més d'una ocasió durant aquests dies maleir la seva sort quan va ser escollit com a executor del magnicidi.

... Un dels grans drames de Rússia és l'alcoholisme, que ha estat un problema d'estat des de la instauració de la Unió Soviètica. Molts experts han relacionat l'alt consum d'alcohol amb exageradament baixa esperança de vida per als homes, que tan sols arriba als 59,5 anys, propi d'un país del Tercer Món, mentre que el de les dones és de 73 anys. Tot i que el empitjorament de la qualitat de vida després de la fi de la Unió Soviètica també ha tingut la seva incidència, en un país on el consum d'alcohol ve sent un problema gairebé des de l'Edat Mitjana i on es poden trobar ampolles de vodka per menys d'un euro, és difícil que es redueixi el consum si no és amb una política molt severa com la que va portar a terme Gorbatxov al any 1.985. Malauradament aquesta campanya va acabar en fracàs dos anys 187

després a causa de la intervenció del crim organitzat, els enverinaments causats per la ingesta d'altres substàncies o alcohols destil·lats a casa i per la disminució dels ingressos deguts a impostos sobre l'alcohol.

... Atès que és impossible dormir, obro un llibre que relata com eren els viatges en els inicis del Transsiberià a veure si m'animo veient que allò era pitjor: "Gairebé tots els viatgers occidentals que feien el recorregut en els primers anys ho feien en primera o segona classe, i parlen d'una certa decepció després de llegir les promeses i la publicitat que es feia prometent un veritable palau sobre rodes. El tren va ser presentat en societat durant l'Exposició Universal de París en 1.900 i va ser tot un esdeveniment. Milers de visitants van acudir al Palau de Rússia a veure l'exposició sobre el Gran Ferrocarril siberià en què no s'havia reparat en despeses. Hi havia milers de fotos i mapes de Sibèria, robes tradicionals de kirguizes, buriatios i altres ètnies natives, un model de trencaglaç Baikal que creuava el llac amb un tren en el seu interior, foques i óssos polars dissecats situats sobre icebergs fets de "papier-mache ", trineus tirats per rens amb ninots que representaven caçadors ostyak coberts per pells i rics objectes orientals de la col·lecció privada de l'emir Bukhara. Però encara que tot això ja era suficient per deixar als visitants amb la boca oberta, el plat fort eren els quatre vagons exposats operats per la "Compagnie Internationale des Wagons Lits". Els vagons de primera classe estaven sumptuosament ornamentats, amb compartiments espaiosos, cadascun amb el seu propi lavabo, que prometien un viatge còmode i envoltat de

tot tipus de luxes imaginables. En els dos vagons restaurant els visitants a l'exposició podien degustar un menjar deliciós que prometia, i que era el mateix que servien al tren. Per donar als clients la sensació d'estar creuant Sibèria mentre menjava, hi havia un gran llenç amb panorames pintats per dos mestres de l'Òpera de París - que havien estat especialment enviats a Sibèria perquè captessin els seus colors 188

que anaven passant a l'altre costat de la finestra, i on es succeïen les estepes, la taigà i petits pobles de bucòliques cases de fusta. La realitat, com posteriorment descobririen els primers viatgers, seria una mica diferent de la presentada a l'Expo. Malgrat tot havia viatgers que consideraven que el luxe era més que suficient, com Harry de Windt, el mateix que creués Sibèria en els temps anteriors al ferrocarril i que en 1.901 va tornar a repetir el viatge, aquest cop en tren, i com no podia ser d'altra manera es tornava a queixar-se del avorrit del viatge: "Aquest tren és un palau ambulant de luxe. Un restaurant, una biblioteca, pianos, banys ... Malgrat tot no puc recomanar aquest viatge, fins i tot fins Irkutsk, als que desitgin un viatge de plaer, ja que el Transsiberià no és una línia turística, tot i els anuncis que apareixen periòdicament durant la temporada de vacances. Climàticament el viatge és una delícia a l'hivern, quan Sibèria presenta el seu millor rostre - no la Sibèria que presenten els dramatitzants anglesos: ventades au llantes, convictes encadenats i llops - sinó una terra somrient de promeses i pròspera fins i tot sota els seus il·limitats

mantells de neu. El paisatge és trist, és clar, però la majoria dels dies tens un cel blau sense núvols i un sol brillant “... D'altra banda, després d'un temps, la monotonia es fa gairebé insuportable. Tot el dia els ulls es posen buits sobre una trista blanca plana, que s'alterna amb verds cinturons de bosc, mentre ocasionalment el tren s'interna en un dens bosc de foscos pins per emergir de nou a l'eterna plana de neu i silenci. Una i altra vegada passem un poble, un desdibuixat marró al voltant d'una cúpula verda i creus daurades, però tot és molt depriment, especialment per a algú que ve d'Europa. Aquest tren té un avantatge, no hi ha sotragueig o rugit, ja que creua com un fantasma silenciós les desolades estepes. Com cura d'insomni no té preu, i per això vam dormir molt temps, encara que la major part del dia la passem al restaurant. 189

Una de les coses que es van perdre amb el temps van ser els curiosos vagons església que circulaven per Sibèria. Aquest vagó era una església ortodoxa sobre rodes, amb icones, canelobres, campanes i, per descomptat, un pope que anava repartint benediccions pel camí. El vagó era deixat anar en algunes estacions on no s'havien construït encara esglésies i se celebraven misses en el seu interior”.

A principis del segle XIX, Irkutsk va ser triada com a capital administrativa de Sibèria Oriental, i encara que un gran incendi en 1.879 destruir el 75% de les cases, el dinamisme local va permetre que tornés a renéixer de les seves cendres. Tot i que molts van considerar que Irkutsk era una de les ciutats més agradables de Rússia, i la van anomenar la "París de Sibèria" en una ostentació d'imaginació, Irkutsk sorprenia als viatgers pel seu alt índex de criminalitat, com va destacar Henry Norman en 1.901: "Però a Irkutsk no la salven les seves esglésies d'una quantitat de crim que seria considerat excessiu en un nou camp miner. La nit abans que arribés, una església va ser saquejada i van robar les donacions, la nit de la meva arribada la botiga del principal joier va ser atracada; poc després una florent indústria de passaports falsos va ser descoberta per la policia; ... cap ciutadà respectable se li acudiria passar pels seus suburbis després del vespre. De fet la gent dispara un cop el seu revòlver des de la finestra abans d'anar a dormir, recordant a qui pugui interessar que hi ha un home fort armat vigilant les seves propietats. " Una guia de viatge de 1.903 de l'època anomenada Through Routes to the Capitals of the World en la qual es parlava de diversos països asiàtics també tractava d'Irkutsk i no la deixava en bons termes: "Els carrers no estan asfaltats o il·luminats, les voreres són meres taules sobre clavegueres obertes. A l'estiu és gairebé intransitable a causa del fang, o insuportable per la pols. Hi ha poca policia i molts criminals " Encara que totes aquestes referències puguin semblar una exageració la realitat és que les estadístiques de l'època són aclaridores: hi havia una mitjana de 400 assassinats l'any per a una població de tot just 50.000 habitants. Afortunadament aquells temps han quedat enrere, i avui Irkutsk no és més perillosa que qualsevol altra ciutat russa.

190

Tot i que el Transsiberià va ser teòricament completat en 1.900, encara no hi havia una via fèrria que unís les dues ribes. Rússia va encarregar a una fàbrica anglesa a 1.895 un trencaglaç que devia poder albergar el tren i els passatgers al seu interior per la travessia del Baikal. El trencaglaç "Baikal" va trigar un any a construir-se, però encara havia de afrontar tota una aventura per arribar al seu destí final. Un cop acabat es va procedir a desmuntar-lo i cada peça va ser estampada amb un número identificador, empaquetada i enviada a Sant Petersburg on de nou els components dividits, aquesta vegada en 7.000 paquets diferents, per al èpic viatge que havia de portar-lo fins Irkutsk. Després d'un llarguíssim viatge (5.669 quilòmetres), en què van utilitzar tot tipus de transports per portar els fardells i innombrables contratemps, les primeres caixes van començar a arribar a Listvyanka a finals de 1.897, i donada la complexitat de la travessia va ser un miracle que no es perdés res important en ruta. En Listvyanka un enginyer naval i quatre homes més de la fàbrica anglesa esperaven per reconstruir el vaixell, juntament amb una partida de treballadors russos. Sir Henry Norman va trobar tres d'aquests anglesos en el seu viatge realitzat a 1.901"Vivien en un petit poble anomenat Listvenitchnaya, un niu de crim i robatoris, ple a l'estiu d'innombrables caravanes que portaven te de la Xina. Cada persona civilitzada porta un revòlver i dos si té un caràcter caut. A ningú se li ocorre sortir després de fosquejar i cada setmana algú és robat o assassinat. Tota la `població són expresidiaris o alguna cosa pitjor. El cap dels treballadors en el Baikal estava a Sibèria per cometre una atrocitat amb un nen, l'home que em va portar davant Mr Douie i Mr Renton era un assassí del Caucas; poc abans de la meva visita un altre assassí emprat en el vaixell havia intentat repetir el seu crim i l´havien encadenat de nou. El mateix dia 191

que vaig arribar la policia buscava un home que havia obtingut treball en el magatzem, que era buscat per matar vuit persones d'una vegada " Segons les paraules del viatger anglès no sembla que fos el millor lloc per treballar, però tot i així els anglesos van aconseguir reconstruir el "Baikal", que finalment va ser botat a la fi de juliol de 1.899, gairebé quatre anys després que hagués estat construït a Anglaterra . Però encara faltaven les calderes, que havien quedat retingudes a Krasnoyarsk a l'espera que fos construït el pont sobre el Yenisey perquè poguessin travessar el riu, ja que eren massa pesades per transportar-les en barcasses com la resta de les peces. El trencaglaç "Baikal" va entrar en servei a l'abril de 1.900 i llavors ja s'havien construït ports a Port Baikal i Mysovaya, per permetre l'encreuament del llac. Ningú a Sibèria havia vist res igual. Tres línies de via eren posades en la seva coberta principal per acomodar els vagons d'un tren sencer. Hi havia també cabines de primera i segona classe, magatzems, un pont suficient per acomodar 600 passatgers de tercera classe, un sumptuós restaurant i una capella que es va posar de moda entre els habitants d'Irkutsk per celebrar les noces. Per finalitzar ... Per a la majoria Vladivostok és una altra ciutat més, amb l'única diferència de trobar-la a la vora del mar, i és que, tot i haver recorregut gairebé 10.000 quilòmetres, Rússia es manté igual d'un extrem a l'altre, amb el seu caràcter únic i el seu aspecte homogeni, un país incatalogable, impossible de situar en un continent o un altre, d'encasellar en la cultura occidental o oriental. Rússia és Rússia. No pot ser definida d'una altra manera.

192

44. El tigre siberià

Un proverbi malai diu: "El tigre mor però les seves ratlles romanen". En els espessos boscos de la província marítima de Primorsky, en el llunyà sud de Rússia, el tigre siberià o del Amor (Panthera tigris altaica), el major felí del planeta, encara passeja el seu ratllada lliurea per un paisatge de boscos caducifolis i de coníferes , de neu i escarpes marins, un escenari molt diferent de les jungles tropicals a què s'associa habitualment el gran felí. El tigre siberià és una de les sis subespècies vives de tigre; tres van desaparèixer al llarg del segle XX, i una de les sis supervivents, la del sud de la Xina (Pantera tigris amoyensis), està pràcticament extingida. En el seu conjunt, la població mundial de tigres no supera els cinc mil exemplars lliures i està seriosament amenaçada en la gairebé totalitat de la seva àrea de distribució. No obstant això, en algunes zones, molt poques, hi ha certs motius per a l'optimisme. Una d'elles és, sens dubte, la regió al sud del gran riu Amur, delimitada - grans trets - pel riu Ussuri l'oest, el mar del Japó a l'est, i la frontera política amb la Xina i Corea del Nord pel sud. Aquest territori, a cavall entre els krais (províncies) de Primorsky i Javarovsk, es coneix com Ussuria o Ussuriland. El seu principal presència orogràfica és el Sijote-Alin, una llarga i boscosa cadena de muntanyes paral·leles a la costa, on es troben elements botànics i faunístics siberians, xinesos i indomalais. 193

Entre a.902 i 1.908, aquestes muntanyes i boscos encara formidables que les cobreixen van ser explorats per un tinent de l'exèrcit rus, geògraf i naturalista, anomenat Vladimir Arseniev. Les seves memòries van servir com a base per a Dersu Uzala, la gran pel·lícula rodada per Akira Kurosawa en 1.975, un cant a la natura i l'amistat.

L'autèntic Dersu, un nadiu del poble nanai, va acompanyar a Arseniev en les seves expedicions, instruint amb els seus coneixements sobre la taigà i els seus habitants. Dersu caçava tot tipus de "gent" (fauna) dels boscos, excepte a Amba, el tigre, per qui sentia un respecte profund, no exempt d'admiració i terror. Dersu considerava un mal auguri veure el gran felí. Els pobles indígenes temien Amba per la seva ferocitat, però també ho reverenciaven com l'esperit de la taigà. Com disparar contra Amba, el guardià del bosc, qui, a més, protegia la preuada arrel del ginseng de la voracitat dels recol·lectors xinesos? A diferència del tigre de Bengala en algunes reserves de l'Índia, el tigre de l'Amur és molt difícil de veure. Només l'hivern el delata a través de les empremtes que deixa a la neu - en els relats d'Arseniev, la seva presència gairebé es revela per unes inquietants petjades recents, impreses sobre les dels propis exploradors, seguint-los -. És sobretot en aquesta estació quan és víctima d'uns ben armats caçadors furtius, que obté grans beneficis - equivalents a anys de salari mitjà d'un treballador a la regió - en vendre els seus ossos, destinats a cobrir la febril demanda del mercat xinès; poc importa que el comerç de parts del tigre per als seus ús medicinal estigui totalment prohibit des de 1.993. El furtivisme és la principal causa de mortalitat per a aquests animals, fins i tot dins de les zapovedniks, reserves de natura amb el màxim nivell de protecció a Rússia. La més important de Ussuria és la Reserva de la Biosfera d'Sijote-Alín, amb una extensió aproximada de quatre-centes mil hectàrees. La caça furtiva es veu afavorida, a més, per l'explotació forestal, principal font d'ingressos per a les arques del krai de Primorsky, l'administració concedeix generosos contractes i concessions a les companyies coreanes i japoneses. La tala implica obertura de camins i pistes, i no només afecta el tigre, sinó també a les seves preses bàsiques, els cérvols, que representen fins al 70% de la seva dieta, la resta són senglars, óssos i fins i tot foques tacades. S'ha de tenir en compte que aquests boscos temperats són menys productius que els tropicals o subtropicals, i les preses escassegen, un fet que condiciona la densitat de tigres: a Sijote-Alin, una femella de tigre necessita gairebé cinc-cents quilòmetres quadrats de territori per alimentar als seus cadells, quan en els millors hàbitats del subcontinent indi prou vint quilòmetres quadrats. 194

La supervivència del tigre de l'Amur passa, per tant, per la protecció real d'una enorme extensió de terreny ben conservat; just el que no escasseja en Ussuria. De fet, cap altra població de tigre habita una regió tan vasta de muntanyes i valls forestals, gairebé sense carreteres i amb tan poca presència humana. A més, i malgrat el seu baix nombre, el tigre siberià augmenta els seus efectius - la població total estimada és de 450 exemplars -, gràcies a una prolongada i metòdica tasca de conservació. El tigre de l'Amur ha estat objecte d'un intens estudi científic des 1.992, quan es va posar en marxa un projecte d'investigació rus-nord-americà, afavorit pel Govern de Moscou i amb la participació de la Wildlife Conservation Society: el Siberian Tiger Project. Des de llavors, s'han capturat i equipat amb radiotransmissors més de seixanta exemplars, s'han creat grups especials per resoldre els conflictes amb l'home, i fins i tot hi ha una patrulla que combat la caça furtiva amb tàctiques pròpies d'un escamot. El resultat és esperançador. Sembla que els boscos de Ussuria tenen guardià i misteri per estona.

45. El llac Baikal Immensa reserva d'aigua i vida. Els siberians li diuen el Mar Sagrat ... respecte al de "mar", no els falten raons: 636 quilòmetres de longitud i 79 d'amplada màxima, és un llac superlatiu: a aquestes dimensions cal afegir que és el llac més profund que coneixem, 1.600 metres, i posseeix també el 20% de l'aigua dolça del planeta, tanta com el conjunt dels Gran Llacs d'Amèrica del Nord, tot i que aquests ocupen una extensió vuit vegades més per reunir el mateix volum líquid. A més l'aigua és tan cristal·lina que fins a quaranta metres de profunditat es veu amb nitidesa.

195

El "alimenten" 336 rius. El més cabalós és el Selenga, que procedeix de Mongòlia, en canvi el llac només desguassa per un únic riu, el Angara.

Una llegenda l'associa al Vell Home Baikal, qui va tenir 337 filles. Una d'elles, anomenada Angara, es va enamorar del jove Yenisey i va fugir amb ell. El pare, irat, li va llançar una pedra. Aquesta roca encara es troba en la llera per on l'aigua deixa el llac en el seu curs cap al Yenisey. Es coneix com la Pedra del Xaman i és molt venerada segons la llegenda existent ... La gent a les regions siberianes van aparèixer en temps remots. les terres que van veure els van agradar de seguida - boscos infinits, vastes estepes ... només un únic problema ... no hi havia ni una goteta d'aigua en aquella terra. Un cop es van trobar amb un ancià que els va aconsellar "no buscar la felicitat en la felicitat" ... més a Google, hi ha més llegendes ... Fins ara s'han descobert 1.085 espècies de plantes al llac, i 1.550 d'animals, el 80% són endèmiques, com la foca del Baikal. Una altra espècie cridanera és un peix transparent i oliós, del qual hi ha dues subespècies. Representen una anomalia zoològica, ja que són ¡vivípars!. A més, el 35% del seu cos és greix, utilitzant-se en el passat com a combustible. Són un exemple de per què el Baikal es considera un museu viu de l'evolució. De fet va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO en 1.996, mentre que el delta del riu Selenga està protegit per la Convenció de Ramsar ja que és una escala decisiva en les rutes de moltes aus migratòries pel nord d'Àsia. Tot això no va impedir que, durant l'era soviètica, es construís una contaminant planta de processament de polpa de fusta a la ciutat de Baikalsk, a l'extrem sud del llac. Clausurada l'any 2.008, el Govern rus va autoritzar la seva reobertura al gener de 2.010. avui torna a abocar les seves deixalles al Baikal. al matí següent emprenem el viatge, aquest cop cap a l'illa de Oljon. És la més gran de les vint del llac i l'única habitada: viuen unes mil cinc-centes persones. Fem un passeig a la recerca d'alguna foca del Baikal, però no trobem cap. En canvi vam veure 196

gavines vulgars, còlbits grisos i moltes gralles grisos. Altres espècies semblen donar-nos esquivar, potser per la pressió humana de la zona. De nou a la costa oest, el grup es divideix en dos. La meva "subgrup" puja a un vaixell menor que els anteriors. A la poca estona, el vent augmenta i s'aixeca onatge. M'expliquen que a la zona bufen fins a trenta vents diferents: Barguzin, sarma, verjovik ... A causa de la situació geogràfica del llac, envoltat per muntanyes, apareixen de sobte i causen autèntics estralls, aixecant onades enormes. Intento no pensar que estem travessant la part més profunda del Baikal. Sacsejats, arribem a un poble anomenat Bogul'deyka. Quan explorem el lloc, descobrim unes marmotes que s'escapoleixen en detectar la nostra presència ... el Sol brilla preciós ... Es decideix que, l'endemà, alguns creuarem el llac amb el nostre guia, Vladimir, per preparar la trobada amb els nostres amfitrions a Ulan-Udè. La navegació comença bé. Fins i tot prenem el Sol En teoria, encarem un "crucerito" de dos o tres hores, sense cap dificultat: "bufar i fer ampolles". Ignorem que el sarma, el més `potent, plana sobre nosaltres ... Quan el llac s'enfurisma: L'onatge comença a augmentar, i amenaçadores núvols grisos treuen a l'horitzó. El vaixell es mou cada vegada més. Les nostres cares passen de la pal·lidesa a la verdor. M'he agafar per no caure a l'aigua, mentre el guia està bevent una cervesa amb un somriure als llavis. El vaixell sembla donar voltes en totes direccions. El capità va amb un ganxo enorme i una cara molt seriosa: la nostra hèlix ha quedat atrapada en unes xarxes de pesca ... estem encallats ... El seu aspecte preocupat acaba d'aterrorit-me. Recordo les meves lectures sobre el nombre de vaixells enfonsats i pescadors ofegats cada any al llac. Frustrada per estar tan a prop i tan lluny de terra ferma, li dic a Vladimir que "vull anar aquí", però em respon que l'aigua és massa profunda. Finalment, em lliga a una cadira, i aquesta, al seu torn, a una porta perquè no em caigui a l'aigua. Després em cobreix amb un impermeable i es va a atendre altres persones. Immobilitzada contemplo els llums de les cases de la riba ... Tant de bo hi fos!, Penso. Nou hores després de salpar, ja de nit, arribem a un port: Babushkin. Dormim unes quantes hores al mateix vaixell, abans d'encaminar a Ulan-Udè ... en cotxe!. L'endemà vam visitar la riba oriental del llac, amb precioses cases de fusta, adornades amb persianes blau cel. Contrasten amb les abundants malves reials, de tons vermellosos i ataronjats, que brollen en els seus jardins. També hi ha molts moquets. No hi ha crema, líquid o artefacte elèctric que em protegeixi. No obstant els suporto amb resignació, sobretot quan Vladimir, el guia, em planteja una alternativa: resguardar-me al centre del llac, a bord d'alguna barqueta ... no! Sheila Hardie ... preciós relat ... la seva web personal és: www.sheilahardie.com (Altaïr) IRKUTSK: Vicissituds quotidianes de la classe mitjana:- no està al llibre!! 197

La fi del socialisme no va suposar millores materials per a la població. Rússia és un país socialment complex i divers. Les causes principals són el seu historial bèl·lic explica l'existència de deu milions de dones més que homes - i la crisi associada a l'adveniment de l'economia de mercat, que va disparar el nombre d'avortaments, divorcis, mares solteres i orfes, i va deixar l'esperança de vida per sota dels seixanta anys. A més, Rússia acull més de cent seixanta cultures diferents, que parlen centenars de llengües cooficials amb el rus. En els seus disset milions de quilòmetres quadrats, coexisteixen repúbliques i territoris enterament budistes, islàmics o jueus, entre una infinitat de tradicions natives. Com a conseqüència, sentir rus russkii - persona de parla russa i confessió ortodoxa no equival a sentir-se ciutadà rus o rossiiskii. Aquest últim cas és el de Natasha, ciutadana siberiana de 32 anys, descendent de buriatos - els buriats són el grup ètnic més gran de Sibèria. Són d'ascendència mongòlica i comparteixen molts hàbits i trets. Són de religió budista tibetana -, ucraïnesos, bielorussos i evenkis. La família de Natasha ha passat tota la seva vida a Irkutsk. Encara que el sistema estatal de control de migració es va abolir en 1.993 - anomenat propiska, impedia als seus ciutadans triar la seva residència -, Rússia conservava la inèrcia i és habitual que una família romangui en la mateixa ciutat on van viure els seus avantpassats. Els pares de Natasha tenen 55 anys. La seva mare és metgessa. El seu pare enginyer geòleg, combina la seva feina en una planta de gas amb l'ensenyament de ciències mediambientals en una de les dotze universitats de Irkutsk. L'oblast (província) de Irkutsk té un territori més gran que el d'Espanya, però és tot just el 4% del total rus. I encara que és ric en recursos naturals - or, petroli, gas, níquel, urani ... - I té uns poderosos sectors hidràulic i aeronàutic, la seva població, dos milions i mig de persones, no viu en l'abundància. El sou mitjà equival a cinc-cents euros. Amb ell és difícil la compra d'un habitatge o la formació d'una família. Quan els pares de Natasha eren joves, l'Estat els va donar una habitació en una kommunalka, un pis on compartien cuina i bany amb quatre famílies. Allà va néixer Natasha. En néixer el seu germà menor i després de deu anys de lleialtat i bons serveis en la mateixa empresa, el pare va rebre gratis un pis de dues habitacions, cuina, bany i una sala d'estar. En aquest pis, amb tot just quaranta metres quadrats, segueixen vivint. Els pares de Natasha treballen de dilluns a divendres, de vegades també els caps de setmana. Encara que la dona russa es va emancipar dècades abans que l'occidental, adquirint el dret al vot des 1.917 i l'accés a l'educació superior ia treballs a la indústria, el socialisme no va arribar a Rússia acompanyat per una definició de papers: a més de treballar, la mare s'ocupa de les tasques domèstiques i de l'educació dels fills.

198

Aquesta doble càrrega es compensa amb la presència dels avis. En mudar-se al nou apartament, els pares de Natasha van poder portar a l'àvia si. Natasha compartia dormitori amb ella, el germà va ocupar l'estada més petita, i els pares dormien al sofà plegable del saló. L'àvia tenia cura dels néts i cuinava. Els russos estan acostumats a menjars casolans i adoren les sopes calentes, com la popular de remolatxa (borsch). Els llaços familiars són molt importants a Rússia. Els russos viuen units als seus oncles, cosins i, sobretot, als seus avis, sent usual dependre d'ells, fins i tot per prestar-se diners. Una altra conseqüència d'aquests vincles és que són un poble molt arrelat a les seves creences i tradicions, amb infinitat de supersticions i valors que es transmeten d'una generació a una altra. Rendeixen culte als seus difunts i senten respecte per la mort. L'àpat funerari és un exemple. Després d'una sèrie de preparatius - com cobrir els miralls de la casa o aturar els rellotges -, es prepara un banquet en honor del difunt, en el qual es disposa la seva cadira a la taula, davant menjar i un got de vodka. És l'única ocasió que es brinda sense xocar els gots. Davant la impossibilitat de comprar o viatjar a l'estranger durant l'època soviètica, els russos van conrear intensament les reunions socials a casa seva. Aquests són càlids i acollidors. En cap cal un samovar per a la preparació del te. En la seva llar, els russos són alegres i hospitalaris sense mesura, és habitual que prestin el seu llit als seus hostes i dormin ells a terra. Així mateix omplen la taula amb plats típics, caviar i molt alcohol, suficient per proveir un llarg ritual brindis. Aquest caràcter festiu contrasta amb les seves maneres al carrer, on es mostren secs, somriuen poc, eviten donar voltes i mai fan servir fórmules de cortesia. Una tradició molt arrelada és la de la "datxa", la caseta de camp, normalment de fusta. El 90% dels russos tenen una, on cultiven les seves pròpies hortalisses i compten amb una "banya" (sauna tradicional), en la qual alternen la calor interior amb sortides a l'exterior, llançant nus a la neu. En Irkutsk, les classes més acabalades han comprat noves datxes costat al llac Baikal. És habitual que, durant els caps de setmana ia l'estiu, els russos es desplacin a la seva datxa, on s'organitzen grans saschliks (barbacoes) que congreguen veïns ia familiars. Aquesta tradició reflecteix una inclinació a la naturalesa que comparteixen tots els russos, especialment els russos de Sibèria, on la vida en contacte amb la Mare Terra és el major símbol de la llibertat. A Rússia, qualsevol excusa és motiu de festa i regals. A les celebracions tradicionals, com casaments o aniversaris, Any Nou, altres festes relacionades amb esdeveniments històrics, ara se sumen les festivitats religioses, com el Nadal ortodox - el 7 de gener - o la Pasqua. Fins ara, els russos no tenien la necessitat d'estalviar. Com els seus pares, Natasha i el seu germà van 199

gaudir d'una educació i una sanitat excel·lents i gratuïtes. En els anys noranta, la major preocupació de la seva mare era que no "caiguessin" a les drogues procedents del nord de l'Afganistan, que van causar una expansió de la sida sense precedents a Irkutsk. Una altra preocupació va ser que el seu fill es lliurés del servei militar obligatori, que anualment es cobra la vida de més de tres mil reclutes a causa de les quintades (dedovschina). Ho va aconseguir ingressant a la universitat, on es va llicenciar com a enginyer aeronàutic. Natasha no té fills, però el seu germà, sí. Es va casar amb vint anys, quan la seva parella tenia divuit. Fins que es van poder independitzar, van viure un any el la casa dels pares d'ella. Tots dos gaudeixen d'un relatiu èxit professional. Ella és advocada i ensenya Dret a la universitat, alhora que lidera una ONG per protegir els drets dels adolescents d'Irkutsk. El treballa a la fàbrica aeronàutica de la regió. No obstant això, sense el suport de les seves famílies no podrien pagar la hipoteca de casa, anar de vacances a xinesa o criar els seus fills. A diferència d'ella o del seu germà, els nebots de Natasha ja no reconeixerien el `país dels seus avis. En els últims deu anys, Rússia ha canviat molt. Avui tot costa diners. El sistema públic de Salut és deficient, i el privat, encara que bé, no és assequible per a tothom. El sistema educatiu canvia contínuament de normes, sent difícil la seva adaptació a les necessitats de la societat moderna. I a falta de subvencions estatals, cada vegada resulta més car estudiar a la universitat. Com Natasha, molts russos posterguen l'edat de casar-se i formar una família. Aquest ajornament suposa un "luxe" que l'Estat no es pot permetre. Curiosament combat la crisi demogràfica i el despoblament del territori amb l'ajuda de l'Església ortodoxa: promouen la immigració de russos procedents de repúbliques exsoviètiques, l'ensenyament ortodoxa a les escoles, les ajudes a la natalitat i la lluita contra empreses estrangeres d'anticonceptius que puguin "atemptar contra els valors tradicionals de la família russa". Potser no sigui una actitud justa ni intel·ligent, però a Rússia no hi ha una oposició ni una alternativa política ... i la majoria dels russos, aquestes absències els té sense cura. Natasha és pessimista sobre el futur de Rússia. La seva mare, en canvi, mira enrere amb cert idealisme, i està convençuda que el perdut és menys del que arribaran a guanyar ... potser altres generacions ho vegin ...

200

46. GUM

GUM o “Principals Botigues Universals”, és el nom d´una “botiga” de departaments o grans magatzems creats a la Unió Soviètica i que van posteriorment tant a Rússia com en alguns estats sorgits amb posterioritat a la dissolució de la primera. El seu edifici principal està situat a Moscou enfront de la Plaça Roja.

46.1. Arquitectura Lédifici principal de GUM a Moscou explica amb una façana de 242 metres, construïts entre 1.890 i 1.893 per Alexander Pomerantsev com arquitecte i Vladimir Shukhov com enginyer de lóbra. La seva estructura trapezoïdal combina elements dárquitectura medieval russa, a més dútilitzar una estructura dácer i sostre de vidre fent-la similar a les estacions de tren del Regne Unit de léra victoriana.

46.2. Història En els anys previs a la Revolució Russa en l´edifici operaven a prop de 1.200 botigues com a centre comercial. Amb posterioritat GUM va ser nacionalitzat i va continuar servint com a “botiga” fins que Stalin ho va destinar a albergar oficines del seu primer pla quinquennal. després de la mort de la seva esposa Nadezhda, el dirigent rus va utilitzar l´edifici com el seu mausoleu.

201

El 1.953 lÉstat rus va reprendre la seva utilització com a gran magatzems i donant-li el nom de GUM, destacant-se en aquella època com un lloc molt assortit i variat. Al dissoldre´s la Unió Soviètica, el GUM va ser privatitzat, arribant a ser propietat en un 50,25% de “Bosco de Cilegi”, un operador rus de “boutiques” i botigues sumptuàries. Sent ja un negoci privat, se li va donar un nou nom, conservant la sigla GUM. La primera paraula va passar de ser “estatal” a “principal”. Avui en dia és un destí popular entre els turistes estrangers que visiten Moscou. Moltes de les seves botigues dediquen grans espais a la venda de marques de luxe occidentals, (aprox. unes 160, las que es poden veure a traves de la web de GUM). Entre els moscovites es diu que és una “exhibició de preus”, fent referència a la venda principalment dárticles de marques costoses, inassequibles pel ciutadà comú a Rússia. La web del GUM (en rus i anglès) Descripció del edifici En alemany Galeria de fotos: Galeria de fotos de léstructura

47. La Màfia Russa La Màfia Russa - Russhaya Mafiya - són noms usats sovint per designar una gamma dórganitzacions del crim organitzat originaris de léx Unió Soviètica, Rússia i la CEI. Des de la caiguda de la Unió Soviètica en 1.991, aquests grups han acumulat un considerable poder i influència en tot el món. Son actius en la majoria dels sectors de la societat russa. Els criminals russos són també actius internacionalment en el comerç il·legal de petroli, tràfic de persones, narcotràfic, tràfic dármes i de materials nuclears i en el rentat de diners.

47.1. Història El crim organitzat a existit a Rússia des de l´època dels tsars i la Rússia Imperial en forma de bandidatge i furt. En el període soviètic van sorgir els “Vory zakone” o “lladres en la llei”. Aquesta classe de delinqüents havia de complir certes normes en el sistema penitenciari. Una d´aquestes regles era que estava prohibida la cooperació 202

amb les autoritats de qualsevol tipus. Però durant la Segona Guerra Mundial, alguns presos van fer un tracte amb el govern per unir-se a les forces armades a cavi dúna sentència reduïda, el que va provocar que al seu retorn a la presó fossin atacats i assassinats pels reclusos que van romandre fidels a les regles dels lladres. Durant l´època en que la economia soviètica va prendre un gir cap avall, el “Vory” assumiria el control del mercat negre amb lájuda de funcionaris corruptes, subministren productes com ara lélectrònica o menjar extra durant l´època de Brèjnev, que eren de difícil accés per al ciutadà soviètic.

47.2. Auge en el col·lapse de la Unió Soviètica El veritable avanç de les organitzacions soviètiques criminals va començar el 1.988 quan la Unió Soviètica va legalitzar la iniciativa privada, permetent el lliure comerç. No obstant això, la nova llei no va aclarir res sobre els reglaments i la seguretat de léconomia de mercat. Els mercats criminals van començar a formar-se, sent el més notori el mercat de xarxes de prostitució de “Rizhsky”, prop de léstació de ferrocarrils de Rizhsky a Moscou. Quan la Unió Soviètica es va dirigir al seu col·lapse, també ho va fer la seva economia, donant lloc a una desintegració social, fent que molts treballadors del govern desesperats per diners, recorreguessin a la delinqüència, altres es van unir als ex-ciutadans soviètics que es van traslladar a léstranger i la màfia russa es va convertir en una extensió natural dáquesta tendència. Ex agents de la KGB, esportistes i veterans de la guerra dÁfganistan i de la primera i la segona Guerra de Txetxènia, que ara es trobaven desocupats però amb experiència en els àmbits que els podien resultar útils en la delinqüència, es van unir a la creixent ona de delinqüència. La corrupció generalitzada, la pobresa i la desconfiança en les autoritats només van contribuir a láuge del crim organitzat. Els assassinats a sou, els atemptats i els segrestos van aconseguir un màxim històric amb nombrosos assassinats entre bandes duent-se a terme i un gran nombre encara queden avui sense resoldre. A mitjans dels anys 90 es creia que el judeo-ucraïnès “Do” Semion Mogilevich s´havia convertit en el “cap dels caps” de la majoria dels sindicats de la màfia russa i va ser descrit per l´FBI com “un dels homes més perillosos i més buscats del món amb alerta roja”. En el 1.993 gairebé tots els bancs de Rússia eren propietat de la màfia, i el 80% de les empreses

203

estaven pagant diners per “protecció”. En aquest any, 1.400 persones van ser assassinades en Moscou, membres de la delinqüència van matar a empresaris que noli van pagar els seus diners, també periodistes, polítics, propietaris de bans i altres oposats a ells.

La nova classe de criminal de Rússia va prendre un enfocament més occidentalitzat i empresarial amb la delinqüència organitzada, així que el “Vory” en un major codi d´honor va caure en extinció. En els últims anys, el FBI i els serveis de seguretat russa han pres dures mesures contra la màfia, encara que límpacte dáixò “no ha estado mesurado” (cita requerida). Molts mafiosos s´han convertit en rics dÁmèrica del Nord, i han començat a imitar a la màfia italiana quant a léstil de vida. Això ha conduït a un aparent suavitzament de la màfia, ja, que en realitat, pot ser més perillosa que mai. El terme “Màfia russa” és considerat ofensiu per a molt russos, ja que un gran percentatge dels denominats “russos” - algunes estimacions diuen que podria ser aproximadament un 90% -, especialment en Estats Units, diuen ser jueus, i degut al fort anti-semitisme sentit en parts de Rússia, molts pensen que els jueus no són realment russos. La predominança de bandes jueves pot ser explicada pel fet de que gran part dels immigrants de la Unió Soviètica eren jueus. No obstant això ha de notar que molts mafiosos russos proclamen ascendència jueva per aconseguir el passaport israelià, ja que les activitats de la màfia russa estan particularment concentrades allà. En 1.998 séstimava que la màfia russa havia contribuït amb 4 billions de dòlars en léconomia israeliana.- cita requerida -. Les repúbliques dÚcraïna, Estònia, Lituània, Bielorússia i Moldàvia tenen les seves pròpies màfies. També hi ha un gran nombres díndividus pertanyents a grups ètnics del Caucas, com ara txetxens, georgians, armenis, azerbaidjanesos i dáltres. Així lánomenada “Màfia russa” no apareix més com “russa” en la seva totalitat, el terme “soviètic” o “Màfies de lÉst” son termes que descriuen millor la situació.

47.3. Internacionalització Lóbertura de lántic bloc soviètic al món i la internacionalització de la seva economia també va donar a la màfia russa connexions amb altres organitzacions criminals a tot el mon, com els “Triades” xinesos o la siciliana “cosa Nostra”. Les connexions amb els càrters de la droga dÁmèrica Llatina van permetre a la màfia russa importar cocaïna al seu país. Vyacheslav “Yaponchik” Ivankov va ser la primera gran figura del crim organitzat ètnicament rus perseguida per el govern del Estats Units, mentre dirigia la seva xarxa déxtorsió de Brighton Beach a Brooklin. El crim organitzat rus s´ha estès a molts altres països, com Israel, Índia, Hongria, Sudàfrica, Espanya i Tailàndia.

204

48. La Plaça Roja de Moscou La Plaça Roja és la plaça més famosa de Moscou. La Plaça separa el Kremlin, lántiga ciutadella reial i avui residència oficial del President de Rússia, dún històric berri de mercaders, conegut com el Kitai-górod. Com que els carrers principals de Moscou surten des dáquí en totes direccions, iniciant les carreteres principals que surten de la ciutat, la Plaça Roja és sovint considerada la plaça central de Moscou i de tot Rússia. La Plaça és voltada de diversos edificis

monumentals, entre els quals destaca la Catedral de Sant Basili, el mausoleu de Lenin, els magatzems GUM, la reconstruïda catedral de Kazan o el Museu Històric Estatal. Fa 330 metres de llarg per 70 metres d´ample.

205

48.1. Orígens i nom: La rica història de la Plaça Roja es reflecteixen moltes obres dárt, incloent les pintures de Vasili Súricov, Konstantin Iuon i dáltres. El terreny de la plaça, en un origen, rea cobert dédificis de fusta, però fou buidat arran de lédicte dÍvan III del 1.493, ja que tots aquells edificis de fusta eren perillosament susceptibles de ser arrasats pel foc. La nova esplanada - originalment coneguda com “el Pojar”, literalment lÍncendi - de mica en mica es va esdevenir el principal mercat a láire lliure de la ciutat. Posteriorment sémprà per diverses cerimònies públiques i proclamacions, i ocasionalment com a lloc de les coronacions dels tsars de Rússia. Dénçà de la urbanització de la plaça, ha estat usada per tots els governants russos de les diverses èpoques per a tota mena de cerimònies oficials. El nom de la “Plaça Roja” no deriva del color dels maons que lénvolten, ni del nexe entre el color roig i el comunisme; el nom prové de la paraula russa kràsnaia, forma femenina de ládjectiu que tant pot significar “roig” com “bell”, aquest darrer significat és arcaic. El mot sáplicava en sentit de “bell” a la catedral de Sant Basili, i subseqüentment es traslladà a la plaça adjacent. Es creu que la plaça adquirí el seu nom definitiu , substituint així, lántic “Pojar” al segle XVII. Diverses antigues ciutats russes, com ara Súzdal, Ielets o Pereslavl-Zalesski, també anomenen la seva plaça principal Kràsnaia plóixtxal, igual que la seva homònima de Moscou.

48.2. Història recent: Durant l´era soviètica, la Plaça Roja mantingué el seu significat i es transforma en la plaça principal de la vida del nou Estat. Contigua a la residència oficial del govern soviètic dins el Kremlin, va ser remodelada per permetre les desfilades militars. Es van demolir la Catedral de Kazan i la Porta de la Resurrecció amb la capella Iverska per fer espai per als vehicles militars pesants - quina barbaritat!!! -. També s´havia planejat enderrocar la Catedral de Sant Basili!!!, l´edifici més popular de Moscou. La llegenda diu que Làzar Kaganovitx, director del pla de reconstrucció de Moscou preparà una maqueta especial de la Plaça Roja en la qual la Catedral podi ser eliminada i la presentà a Stalin perquè veiés de quina manera la Catedral era un obstacle per a les desfilades i el trànsit. Però quan la retirà de la Plaça, Stalin objectà: Làzar, Torna-la!

206

Dues de les desfilades més significatives a la Plaça Roja van ser, l´una, el 1.941, quan la ciutat estava assetjada pels alemanys i les tropes s´incorporaven al front tot just abandonaven la Plaça, i la desfilada de la victòria de 1.945, quan les banderes dels exèrcits nazis foren llençades als peus del mausoleu de Lenin. El 28 de maig de 1.987, un jove pilot alemany nomenat Mathias Rust aterrà amb un avió lleuger a la Baixada de Sant Basili, al costat de la Plaça Roja. El 1.990, el Kremlin i la Plaça Roja van ser els primers llocs de la URSÍ a afegir-se a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

48.3. Al voltant de la Plaça

Cada edifici de la Plaça Roja és una llegenda en ell mateix. Un d´aquests és el mausoleu de Lenin, on reposa el cos embalsamat de Vladimir “Lenin”, el fundador de la Unió Soviètica. A prop hi ha l´elaborada Catedral de Sant Basili i els palaus i les catedrals del Kremlin. Al costat est de la Plaça hi ha la Catedral de Kazan restaurada. El costat nord és ocupat pel Museu Històric Estatal. L´únic monument històric i escultòric de la Plaça és una estàtua de bronze de Kuzmà Minin i Dimitri Pojarski, que ajudaren a expulsar de Moscou els invasors polonesos el 1.612. A prop hi ha el Lóbnoie Mesto, una plataforma circular on tenen lloc les cerimònies públiques.

207

Edificis religiosos principals

208

49. La Catedral de Sant Basili La Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu al Turó, més coneguda com la Catedral de Sant Basili, és una catedral situada a la Plaça Roja de la ciutat de Moscou. És mundialment famosa per les seves característiques cúpules en forma de bulb. Fou el tsar Ivan el Terrible qui ordenà la construcció de la Catedral per commemorar la conquesta del Khanat de Kazan, i es va realitzar entre el 1.555 i el 1.561. El 1.588 el tsar Fiódor Ioànnovitx va ordenar que ságregués una nova capella al costat est de lédifici, bastida sobre la tomba de Basili el Benaurat, sant que va acabar donant nom popularment a la Catedral. Sant Basili es troba a léxtrem sud-est de la Plaça Roja, just davant de la torre Spàskaia del Kremlin i de lÉsglésia de Sant Joan Baptista de Diàkovo. El concepte inicial era construir un grup de capelles, cadascuna dedicada al sant corresponent a cada dia en que el tsar va guanyar una batalla, però la construcció de la torre central va unificar aquests espais en una sola catedral. La llegenda diu que el tsar Ivan va deixar cec lárquitecte Postnik Iakovlev per evitar que projectés una construcció que pogués superar la Catedral de Sant Basili, encara que sembla que només es tracta dúna faula, ja que Iakovlev va participar uns anys després en la construcció del <Kremlin de Moscou. La catedral de Sant Basili no s´ha de confondre amb el Kremlin de Moscou, que esta situat al costat dáquesta a la Plaça Roja, i per tant no en forma part. Tot i així molts mitjans de comunicació confonen ambdues construccions erròniament.

209

50. La Catedral del Crist Salvador La Catedral del Crist Salvador: La història del temple comença amb un manifest imperial publicat el 25.12.1,812. Alexandre I decretava que es construís a Moscou un temple amb el nom de Crist Salvador en honor dels quals que van intervenir i van morir en la Guerra del 1.812. La cerimònia del començament de les obres, el dia 12 d´octubre de 1.817, data del cinquè aniversari de la sortida de les tropes franceses de Moscou.

Alexandre I va ser succeït per Nicolau I que va encarregar un projecte a partir de l´església de Santa Sofia de Constantinopla, ja que li desagradava el fet anteriorment. Finalment el temple va ser consagrat el 26 de maig de 1.883, dia de la coronació del tsar Alexandre III.

A léra soviètica, per ordre dÉstalin lésglésia va ser dinamitada per, al seu lloc, construir un grandiós palau Palau del Sòviets, però amb lárribada de la guerra contra Alemanya el 1.991 es van parar totes les obres. El 1.988 es va crear un organització pública per activar la reconstrucció del temple. Lálçada del nou temple des del punt més alt del sostre fins la seva base és de 105 metres, la longitud i amplària major de 91 metres. La cúpula principal té 30 metres de diàmetre i lálçada des de la base de la cúpula fins al capdamunt de la seva creu és de 38 metres. El 25 dábril de 2.007, s´hi va celebrar el funeral de Boris Ieltsin, sent aquest el primer funeral dÉstat amb la participació de lÉsglésia Ortodoxa Russa des de les exèquies del tsar Alexandre III el 1.894.

210

51. L’Església de la Resurrecció de Crist LÉsglésia de la Resurrecció de Crist o Església del Salvador sobre la Sang Vessada, és una Església de Sant Petersburg, situada al costat del canal Gribodeva - Griboyédova - a prop del parc del Museu Rus i de lávinguda Nevski. Va ser construïda sobre el lloc on el tsar Alexandre II de Rússia va ser assassinat, víctima dún atemptat el 13 de març de 1.881.

Durant la Segona Guerra Mundial i el bloqueig de la Ciutat, una bomba va caure damunt de la cúpula més alta de lésglésia. La bomba no va explotar i es va trobar dins la cúpula de lésglésia durant 19 anys. Només quan els obrers van pujar a la cúpula per apedaçar les goteres, la bomba va ser trobada i retirada. Llavors es va decidir començar la restauració de lÉsglésia de la Resurrecció. Després de 27 anys de restauració lÉsglésia de la Sang Vessada va ser inaugurada com a museu estatal on els visitants poden conèixer la història de lássassinat del tsar Alexandre II. El 6 dóctubre de 1.883, es va celebrar una cerimònia per marcar la col·locació de la Primera pedra on van assistir el metropolità Isidoro de Sant Petersburg i els membres de la família imperial. LÉsglésia de la Resurrecció va prendre 24 anys en construir-se. Aquest lapse de temps, relativament llarg, pot ser atribuït a la decoració abundant i variada i l’ús de la construcció i tècniques innovadores dénginyeria en el moment. Un sofisticat aïllament hidràulic va ser desenvolupat per protegir lÉsglésia de les aigües del canal. La calefacció de vapor i els sistemes elèctrics s’instal·larien després.

211

El 19 dágost de 1.907, el metropolità Antoni de Sant Petersburg i Ladoga consagrà lÉsglésia, i un nou temple va sorgir al canal Griboyédova, anteriorment anomenat Canal de Catalina, per perpetuar la memòria de lÉmperador Alexandre II. Després que lÉsglésia va ser tancada en el 1.930, el seu magnífic acabat de pedra va ser descuidat. No hi havia calefacció a lÉsglésia durant més de 50 anys. El Lloc de Leningrad va tenir un efecte particularment negatiu en lÉsglésia. El treball per restaurar les muralles va començar en 1.977 i es va acabar en el 1.995, i es va dur a terme només durant les estacions càlides de lány. El treball interior de la pedra va ser restaurat pels equips de Shcherbakov i Radchenko - LÁssociació de Restauració - des de 1.990 fins 1.994. Mentre el Partit Comunista de lÚRSS va governar el país, lÉsglésia va ser usada com a magatzem de patates, de materials, de decorats teatrals, etc. De tal manera que la reparació i restauració de lÉsglésia va prendre 27 anys, 3 anys més que la seva pròpia construcció. A línterior de lÉsglésia, al costa de la sortida, es mostren algunes fotografies de léstat en que es trobava. A causa de la despreocupació per lÉsglésia durant aquest llarg període de temps, multitud dícones i dáltres objectes van ser robats i segueixen encara sense haver-se trobat, conservant-se únicament el buit que els corresponia.

51.1 Arquitectura LÉsglésia de la Resurrecció és una de les esglésies més significatives de Sant Petersburg. La seva composició vibrant, pictòrica i la decoració multicolor el converteixen en un lloc destacat i definitiu en la arquitectura de léntorn del centre de la ciutat. Lésglésia de Sant Salvador pot ser correctament cridada un monument “déstil rus” a Sant Petersburg. Dácord al so licitat per Alexandre III, Alfred Parland va dissenyar lésglésia en léstil del segle XVIII i lárquitectura de Moscou i Yaroslav. 212

Les cinc cúpules centrals de lÉsglésia són úniques, xapades en coure i esmalt de diferents colors, que recorden les cúpules policromades de la sagrada Catedral de Sant Basili a Moscou, que sovint és comparada a lÉsglésia de la Resurrecció, tot i la seva total diferència en lórdenació del territori. Les cúpules més petites en forma de ceba sobre el absis i la cúpula del campanar són, com és habitual, daurades. El nivell inferior de la torre del campanar està decorada amb 134 mosaics déscuts dármes de les províncies i pobles russos que van fer donacions per a la construcció de lÉsglésia. Aquests escuts dármes componen la col·lecció heràldica única. LÉsglésia de la Resurrecció de Crist va ser concebuda com una de les principals esglésies de la capital, dissenyada per servir com un recordatori de les grans gestes realitzades pel tsar Alexandre II el Libertador. Els mosaics són de suma importància en la decoració de lÉsglésia, formant una de las majors col·leccions de mosaics monumentals dÉuropa. Entre els competidors per executar la construcció dels mosaics estaven diverses firmes italianes, com el taller venecià dÁntoni Salviatti, la firma alemanya Puhl i Wagner, i el departament de mosaic de lÁcadèmia Imperial de les Arts. El guanyador, no obstant, va ser el taller dÁlexandr i Vladimir Florov, una empresa privada fundada el 1.890, ensamblant més de 600 mosaics dícones i imatges amb una àrea total de 7.056 metres quadrats.

Els mosaics està ordenats en línia amb la concepció teològica de lÉsglésia. El sostre de la cúpula s’omple amb la imatge de mosaics del Crist Pantocrator. A la part central de lÉsglésia, a les parets i voltes hi ha representacions déscenes de la Sagrada Família, que van des de la Nativitat a LÁssumpció de Crist. Els pilars de la cúpula representen més de 200 imatges dícones dels partidaris de lésglésia. Hi ha dos punts focals a lÉsglésia: a léxtrem oriental láltar amb una imatge de Crist - i en léxtrem oest - la coberta sobre el lloc de lássassinat, envoltat dímatges de mosaic de temes del drama del Gólgota. El culte dáquesta Església és ortodoxa russa. 213

52. Laura de la Sta. Trinitat i Sant Sergi La Laura de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi és un monestir ortodox rus, situat a Sèrgiev Posad, a 70 quilòmetres de Moscou. Fundat el 1.345 per Sergi Ràdonej, està considerat un dels centres històrics de l’espiritualitat russa. Patrimoni de la Humanitat des de 1.993.

Al segle XV Sant Sergi va ser declarat patró de Moscou i el 1.422 es va començar a construir una nova catedral de pedra, ja que en 1.408 una incursió de la cavalleria tàrtara la destruí i cremà el monestir. Al segle XVI, encarregada per Ivan el Terrible el 1.559 es va construir la Catedral de lÁssumpció que va trigar 26 anys en finalitzar-la, prenent com a model la homònima Catedral del Kremlin de Moscou, però de majors dimensions. Al segle XVII i en 1.618 fou novament atacat per Ladislau IV i resistí sense capitular malgrat els danys soferts, com ho mostren els senyals al portal de la Catedral, que es van deixar per tal de preservar la memòria dels enfrontaments. Al s. XVIII, en 1.744, lémperadriu Elisabet I va atorgar al monestir la dignitat de Laura - ve de laurus, llorer, que significa victoriós/a. també, Actualment, monestir de lÉsglésia Ortodoxa i, abans, i a lÓrient, nom de les cabanyes individuals de les primeres comunitats eremítiques -. Va afavorir especialment el monestir i cada any anava a peu de Moscou al claustre. Al llarg del s. XIX, la Laura va mantenir el seu estatus de monestir més ric de Rússia. Al s. XV, el 16 dábril de 1.946 Stalin va tolerar el servei diví a la Catedral de l’Assumpció. La Laura va continuar sent la seu del Patriarcat de Moscou fins el 1.983, quan es va permetre es traslladés al Danílov de Moscou

214

53. La Catedral de St. Pere i St. Pau La Catedral de Sant Pere i Sant Pau, és un temple ortodox rus situat dintre del complex de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, a la ciutat de Sant Petersburg. La fortalesa, originàriament construïda durant el mandat de Pere el Gran i dissenyada per Domenico Trezzini, és el primer i el més antic punt d´interès de Sant Petersburg, bastit entre 1.703 i 1.733 sobre l´illa Zàiatxi, al llarg del riu Nevà. La raó més important per la qual Pere I va decidir construir la fortalesa va ser com a protecció contra un possible atac naval suec durant la Gran Guerra del Nord.

53.1. La Catedral La Catedral va rebre el nom dels sants Pere y Pau. Lédifici actual és una reconstrucció de la catedral primitiva. La primera construïda poc temps després de la fundació de la ciutat, va ser consagrada per lárquebisbe Iov de Nóvgorod lábril de 1.704. La Catedral actual, la primera església de pedra construïda en Sant Petersburg, va ser dissenyada per Trezzini i construïda entre 1.712 i 1.733. La seva agulla arriba als 123 metres dáltura, amb una figura dún àngel a léxtrem superior. Aquest àngel és un dels símbols més importants de Sant Petersburg. Quan els restauradors estaven treballant per netejar la figura lány 1.997, van trobar una nota en una ampolla entre els plecs de la toga de l´àngel. A la nota, els restauradors de 1.953 es disculpaven pel que ells consideraven un treball mediocre i 215

de mala qualitat - Khrusxov volia que l´àngel fos restaurat pel 150è aniversari de la ciutat - . Es diu que els operaris del 1.997 van deixar una altre nota per les futures generacions, encara que se´n desconeix el seu contingut.

La Catedral va romandre tancada el 1.919 i convertida en museu el 1.924. Encara avui és un museu, però des de lány 2.000 es celebren oficis religiosos, i conté la major part del part dels emperadors i emperadrius de lÍmperi Rus, des de Pere el Gran fins a Nicolau II i la seva família, que finalment van rebre sepultura al 1.998. Dels sobirans posteriors a Pere I, només Pere II i Ivan VI no hi son enterrats. La Catedral posseeix un carilló flamenc, regal de la ciutat de Malines. El 28 de setembre del 2.006, 78 anys després de la seva mort, Maria Fiódorovna va ser enterrada en la Catedral de Sant Pere i Sant Pau. LÉmperadriu de Rússia, esposa del tsar Alexandre III i mare de Nicolau II, va morir el 13 dóctubre de 1.928 i va ser enterrada a la Catedral de Roskilde dáquell país. El 2.005, els governs de Dinamarca i Rússia van acordar el retorn a Sant Petersburg segons el seu desig de ser enterrada al costat del seu marit. La Catedral va ser església catedral de la ciutat fins al 1.859 - quan la Catedral de Sant Isaac es va convertir en la catedral de la ciutat. Lésglésia Catedral actual de Sant Petersburg és la Catedral de Kazan a lávinguda Nevski.

216

Les Icones

217

54. Icones Religioses Russes

Icones Religioses Russes: Durant molt de temps, els historiadors i experts en religió van ignorar els icones russos, segurament perquè quan es va iniciar léstudi dáquestes icones i dáquest art ortodox, només alguns havien estat autentificats. I realment van ser coneguts per el gran públic a partir de léxposició de Moscou en 1.913. En 1.204, Constantinoble va ser conquerida pels exèrcits de la IV Croada, que la van convertir en capital de lÍmperi Llatí, i els pintors dícones tot just van aconseguir seguir amb el seu auge i per aquesta raó es veu en aquesta data de 1.204 el final de l´època bizantina mitjana. En 1.453, els turcs adeptes a lÍslam van envair el Regne Bizantí i la caiguda dáquest imperi, antigament tan potent, així com la de totes les obres mestres que en ell van veure la llum, estava segellada. No obstant això, la pintura de les icones va sobreviure a aquest succés transcendental, ja que Bizanci havia propagat la seva influència a grans regions dÓrient. En 988 d.C. el gran príncep de Kíev Vladimir es converteix al Cristianisme Ortodox, i ordena a tota la nació russa seguir el seu exemple. Les esglésies es van multiplicar. Els russos, com els bizantins, les adornar amb frescos, mosaics i icones. Al principi els artistes russos no van ser més que deixebles i auxiliars de Constantinoble, però a poc a poc es van anar desenvolupant una pintura amb característiques pròpies. Els colors, per la seva Il·luminosiat i la seva alegria, són diferents als de la paleta bizantina, romànica o gòtica, però es gràcies al meticulós treballa dels restauradors que els van lliurar dels vells vernissos i retocs que les enfosquien, que les icones recobren la brillantor original. Les icones russos més antics són els de Novgòrod. Lárt dáquesta ciutat va adquirir els seus trets peculiars al segle XII. El segle XIII per a Rússia és una època terrible. En 1.223 comencen les invasions del mongols que devasten ciutats. Les relacions amb Bizanci i els Balcans es trenquen. Dins el país sáccentua láïllament de les províncies, però els tàrtars no aconsegueixen conquerir Novgòrod ni Pskov, on les tradicions prossegueixen sense interrupció.

218

Léscola de Novgòrod aconsegueix la seva plenitud cap a finals del segle XIV i durant el segle XV. En aquesta època la influència bizantina ha desaparegut i a un particularisme local es suma un accentuat toc nacionalista. Lárt de Novgòrod expressa el popular i el imaginatiu. Els pintors eviten el simbolisme abstracte i complicat que més tard predominarà en la pintura de les icones, desenvolupant temes senzills de clara lectura. Totes les imatges es caracteritzen per una gran senzillesa, on el tema essencial es capta fàcilment. La paleta conté colors vius, purs, intensos i vibrants entre els quals es destaca el vermell. Al costat de léscola de Novgòrod es van desenvolupar als segles XIV i XV altres escoles regionals: Tver, Suzdal, Pstov, Rostov i Kargopol. Aquets icones palesen el que sol anomenar “lÉscola del Nord”. Les figures són summament estilitzades i es caracteritzen per certs elements coma ara la sobrietat del gest, la lentitud dels moviments i el suggeriment amb volums simples. Els pintors de Pskov utilitzen gamma cromàtica diferent, en que ressalten el verd i el vermell ataronjat. Al segle XIV comença la ràpida expansió de Moscou que arrossega als altres estats russos a la lluita contra els tàrtars. Després de la victòria de Kulinovo, en 1.380, els prínceps de Moscou encapçalen el moviment nacional que alliberarà Rússia del jou mongol. El seu tall atrau els pintors i artesans dáltres principats i mestres dels països eslaus meridionals. Es reprenen les relacions amb Bizanci, trencades des de les invasions tàrtars. Dáquesta manera pintors grecs són convidats a que decorin a la fresca els murs de la seva catedral. Abans de 1.395 arriba a Moscou el cèlebre Teòfanes el Grec que ja ha treballat prèviament a Novgòrod. Els pintors locals van transformar el seu influx fins a un punt en el curs dúna evolució en la qual un pintor genial, Andreu Rublev infon a les figures que pinta el seu propi ideal de perfecció moral, el seu pinzell crea éssers generosos, sempre disposats a ajudar el proïsme i la puresa i la poesia continua estant present. Lárt de Rublev es caracteritza per una absència gairebé total dómbres, i si col·loca un color més dens que un altre, ho fa amb la finalitat de subratllar la lluminositat del color veí. Dáquí la brillantor i la llum de la seva paleta i també de la seva excepcional transparència. Les obres de Rublev se situen el lápogeu dárt rus de la icona segle XIV i començament del XV. Un altre mestre va ser Dionisii, 1.449 - 1.508, que continua la tradició de Rublev. En ell treu la tendència que es va desenvolupar més endavant: 219

el tractament dels temes religiosos, passió per el dibuix en si mateix, efectes cromàtics, delicadeses en el modelatge de les cares; Dionisii va voler mantenir la puresa i léspiritualitat de lárt de Rublev, colors clars i alegres, amplia harmonia de línies, però les cares dels sants no expressen la mateixa força de sentiment, el colorit ha perdut energia i revela preferència pels tons apagats. La icona no és simplement una obra dárt. És léxpressió representativa del dogma de l’Església. Sol passar, que una imatge expressa millor i més ràpidament léssència dálguna idea. Així és amb les imatges santes presenten en una forma més accessible léssència dels dogmes cristians. La qualitat específica de la icona és que no exigeix només una resposta mental, no només una impressió viva. La icona de cap manera es creava pels monjos-pintors dícona per a ser mostrat, ni per ládmiració del jocs de colors o dels traços, sinó exclusivament per servir dájuda en la pregària vers Aquell que estava presentat en ell. En això està la radical diferència amb un quadre, un cartell o un anunci. Una icona, privat del seu directe designi per al qual va ser creat, exposat per a ser mostrat, per a ser examinat per gent, que no creuen en el que està representat, naturalment, perd i es converteix només en una obra artística de més o menys qualitat. Una icona es pinta per expressar la relació entre Deu i l´home, es converteix en una cosa així com una garantia de la realitat dáquesta relació, com si fos una vàlua de comunicació. Treure la icona de l’atmosfera dóració significa deixar-la sense sentit.

55. Com es pintava una icona La pintura d'icones no era un procés de creació simple per al vell mestre. L'art de representar la faç divina era semblant al de la creació del món per Déu. Abans de començar la pintura d'icona, els pintors demanaven la benedicció, guardaven dejuni i pregaven llargament, netejaven la “isba” - isba: típica casa camperola russa -, es vestien amb robes netes. Si la icona es pintava al taller del monestir, tots els germans s'aixecaven per a la pregària. Són coneguts des del segle XVII els antics tractats russos sobre l'art de pintar icones i fins al nostre temps han arribat "manuals facials" dels segles XVI a XVIII, espècie de material d'ajuda per al pintor d'icones. 220

Rússia, en rebre el baptisme de Bizanci en 988, al costat de la creença ortodoxa i la pràctica del servei religiós, va adoptar també les bases i els cànons de l'art de pintar icones, començant pels mètodes de preparació de la taula de la icona. La icona tradicionalment es pintava sobre una taula de fusta la qual prèviament s'assecava durant anys. Els mestres coneixien molt bé les espècies de fustes i les seves propietats físiques. En general, la fusta preferida dels mestres russos va ser el til·ler, però al nord escollirien la fusta del pi. La fusta per a les taules d'icones es tallava al començament de la primavera abans que la fusta s'omplís de saba. Com coneixien l'estructura de les fustes, els pintors d'icones serraven les taules de manera que les fibres cor-reguessin al llarg i no a l'ample d'aquestes. Es treballaven les taules amb diferents instruments, les petjades d'aquests que es troben al dors de la taula permeten establir la data. Sobre la part frontal de la taula, en la meitat es feia una cavitat. El camp que envoltava la cavitat - "cofre" - complia el paper d'un marc especial que separava el món "visible" del món "no visible". Sobre la taula es pegava habitualment una capa fina - un teixit - sobre el qual s'escampava el fons. Per a la capa s'escollia un drap vell, ja molt tou, de teixit de lli, que en estendre´l sobre la base sostenia fortament el fons A vegades s'escollia una tela nova que abans era mullada i bullida. La taula no sempre era encolada totalment amb la tela. Aquesta podia estar disposada en fragments sobre els entroncaments o sota les representacions dels rostres dels sants, perquè el teixit s'adherís millor a la base, la taula es raspava amb un instrument, punxegut. La base en la pintura d'icones era el “liefcas”, es preparava a base d'una barreja de guix amb cola de peix, es disposava en diverses capes i es polia minuciosament amb una dent d'ós. El dibuix preparatori es realitzava sobre liefcas mitjançant dos procediments: 1, amb pinzell, en color negre i 2, amb grafia - amb línia - traçada amb una agulla. Després d'això, els pintors d'icones dauraven el fons i els nimbes. Per a això utilitzaven làmines daurades que aplicaven amb suc d'all. La superfícies daurades es polien amb una dent d'ós o de llop. En la següent etapa, els mestres iniciaven el treball amb colors. Els colors eren habitualment d'origen mineral "terres" - de colors i pedres triturades desfetes en rovell d'ou i kvas - beguda russa fermentada -. Els colors s'aplicaven per capes en un ordre definit i usat durant segles. La pintura de les cares era la tasca més complexa i de major responsabilitat. El procés es culmina amb “dvizhxi” - ozhivki -, lleus pinzellades amb blanc que signifiquen la llum. 221

La icona conclòs era cobert amb “olif” - una laca especial de composició complexa a base d'olis vegetals-. Lamentablement, el olif té la propietat d'enfosquir, ocultant els colors gairebé per complet. A finals del segle XIX i començaments del segle XX, a Rússia va sorgir l'art de la restauració. Els mestres van començar a eliminar capa per capa de les pintures superposades sobre la capa original inicial. Va ser un temps de descobriment de l'autèntic valor estètic de la icona rus antiga. Amb el naixement de l'ofici de restauració va començar l'estudi científic de les fonts de l'art rus. Actualment la tasca de la restauració museocològica consisteix en el màxim descobriment i conservació de la pintura original - autoral -. En les investigacions de restauració els especialistes són ajudats pels avenços de la tècnica moderna: raigs x, raigs ultraviolats i microscòpia binocular.

222

Ciutats mĂŠs importants

223

56. MOSCOU 56.1. Moscou Moscou, en rus Mockba¨- és la capital de Rússia. Està situada vora el riu Moskvà, a lóest del país. És la capital de la província de Moscou però, arran del seu estatus de ciutat federal - com a capital de la Federació Russa -, sádministra independentment de la província; es troba al districte federal de Rússia Central. Va ser la capital de lántiga Unió Soviètica i de la Rússia preimperial. Avui és una ciutat molt poblada amb un àrea metropolitana que té més de 17 milions - segons el cens de 2.002-.

La població de la ciutat té un creixement ràpid i amb 11, 5 milions d´habitants és la ciutat més gran de Rússia i dÉuropa. La superfície ocupa una extensió de 2.511 km2 i també és l´àrea metropolitana més gran dÉuropa, i una de les àrees urbanes més grans del món. Moscou és un important centre econòmic i és la llar dúna part dels grans multimilionaris del món. El 2.008 Moscou va ser anomenada la ciutat més car del món per als treballadors estrangers, i ho va ser per tercer any consecutiu. Tanmateix, el 2.009, va passar a ocupar el tercer lloc, després de Tòquio i Osaka que van assolir el primer i el segon lloc respectivament.

224

És la llar de nombroses institucions científiques i educatives, així com nombroses instal·lacions esportives. Té un complex sistema de metro més actiu del món després del de Tòquio, que és famós per la seva arquitectura i obres d´art. El metro és l´únic operador actiu en el món subterrani.

56.2. Geografia i clima Moscou està situada als marges del riu Moskvà -Moscova -, que flueix al llarg dúns 500 km. a través de la plana dÉuropa oriental, a la Rússia central. Al Moskvà hi conflueixen el Iauzà, que travessa la ciutat pel NE i desemboca al Moskvà en el punt més antic de la ciutat, que li donà origen, i el Setun, per léxtrem oest de la ciutat. Hi han 49 ponts que travessen el riu i els seus canals dins els límits de la ciutat. Lélevació de Moscou al Centre Rus dÉxposicions - VVC -, on troba el cap de léstació meteorològica de Moscou, és de 156 metres; láltitud mitjana és de 120 metres. Lámplada de la ciutat dóest a est és de 39,7 km., i la longitud de nord a sud és de 51,7 km. Moltes particularitats del relleu són conseqüència del canvis introduïts per láctivitat de la població al llarg dels segles. El clima és continental moderat, amb una temperatura mitjana de prop de -10º c. al gener i de 18º c. al juliol. La diferència entre la temperatura del centre la ciutat - més elevada i la de la perifèria. La insolació mitjana diària mesurada en hores és només de 0,6 hores el desembre però 9,2 hores al juny.

56.3. Divisió politicoadministrativa La ciutat de Moscou està governada per un alcalde. Moscou es divideix en deu districtes administratius i 124 ókrug - subdivisió administrativa (habitualment anomenada en català districte) - una organització similar a la de Viena. Tots els ókurgs tenen escut i bandera, i gairebé tots tenen un canal de televisió propi. Moscou és el centre del poder polític rus. El Kremlin és el cor de la Ciutat, l´ókrug central. Allí hi ha la residència oficial del president de Rússia i nombrosos quarters militars. A Moscou hi ha les ambaixades dels països estrangers.

225

56.4. Demografia La població de Moscou és una barreja de moltes nacionalitats. Els russos són el grup ètnic més gran de Moscou amb diferència. Altres nacionalitats inclouen ucraïnesos, tàrtars, bielorús i armenis, encara que no existeixen barris ètnics separats el govern ha procurat limitar el nombre de persones que viu a la ciutat. El gentilici dels habitants de Moscou és moscovita.

Segons el cens de 2.002, la població de la ciutat va ser de 10,4 milions d´habitants, però, aquesta xifra només té en compte els residents legals. Estimacions més recents (2.010) la situen en 11,5 milions i al població de Moscou tenint en compte la regió de Moscou és de 17 milions, cens de 2.002. Durant segles, Moscou ha estat la ciutat més gran de Rússia, i la Unió Soviètica. No obstant això, el col·lapse de la Unió Soviètica ha donat lloc a una disminució de la població de Sibèria, així com moltes altres ciutats de Rússia, perquè el creixement de Moscou i el domini sobre Sant Petersburg i la resta de ciutats del país s´ha tornat encara més pronunciat. A causa d´una baixa taxa de natalitat, i una alta mortalitat, la població de Rússia ha disminuït en aproximadament 700.000 persones per any des de la caiguda de la Unió Soviètica. El 2.003, el nombre de morts va excedir al nombre de naixements en aproximadament 49.400 persones. Mentre que la taxa de natalitat ha augmentat en els darrers anys, l´edat mitjana de la població de Moscou segueix en augment.

226

56.5. Economia Des de la crisi financera de Rússia de 1.998, diversos sectors han experimentat un important creixement. Les indústries primàries a Moscou inclouen productes químics, la metal·lúrgia, láliment, el tèxtil, els mobles, la producció energètica, el desenvolupament del programari i les indústries de maquinària. Láctivitat industrial de la capital russa és molt important, prova dáixò és que ocupa una sisena part del volum total de la indústria dels països de la Comunitat dÉstats Independents. Moscou posseeix una gran concentració industrial. La part corresponent a les construccions mecàniques sobrepassa el 50%, amb un predomini de les branques més complexes i qualificades com torns, aparells de precisió, maquinària complexa. o automòbils. Tot i la preeminència de la indústria pesant, Moscou conserva el seu paper de gran productora de las indústria lleugera i alimentària. La indústria química produeix productes com tints, vernissos o medicaments. La indústria pesant està distribuïda per les zones del sud i est, prop del ferrocarril de circumval·lació, per on arriben les principals matèries primeres i el combustible. Un recent estudi elaborat per Mercer Human Resources Consulting va revelar que la ciutat moscovita és la més cara del món, superant Tòquio. Per aquest estudi, la consultora va avaluar 144 urbs de tot el món seguint criteris en funció del transport, menjar, vestimenta, bens domèstics i costos déntreteniment. Una de les causes fonamentals que han provocat aquesta situació són els excessius preus que séstan pagant pels habitatges, no només a Moscou, sinó a tota Rússia, ja que els alts preus del petroli van fer pujar la inflació a nivells del 5% durant el primer trimestre del 2.006. Després de Moscou, les ciutats més cares són Seül, Tòquio, Hong Kong i Londres. Una peça important de léconomia russa i els seus beneficis és Moscou. En ella es concentren grans companyes multinacionals i sucursals de tot tipus. Les luxoses oficines i léstil de vida démpleats de les companyies moscovites la fan indistingible de qualsevol ciutat de lÉuropa Occidental, encara que, això sí, els salaris mitjans són una mica més baixos. La ciutat russa ostenta un altre rècord, producte dún estudi, aquesta vegada de la prestigiosa revista Forbes: segons síndica en aquesta publicació, Moscou és la ciutat on resideixen més persones propietàries de fortunes superiors als 1.000 milions de dòlars. Al capdavant de la llista de “milionaris” amb residència a Moscou figuren Mikhaïl Jodorkovski, ex-gerent de la companyia petrolera Yukos, amb més de 227

15.000 milions de dòlars, i Roman Abramòvitx, magnat del petroli i lálumini i propietari dels clubs Chelsea FC i CSKA de Moscou, amb 12.000 milions de dòlars. En aquest ocasió, Moscou va superar Nova York, que compta amb 31 multimilionaris per als 33 de la ciutat russa. El mercat de Cherkizovski, que el trobarem al barri dÍzmailovo a les afores de la ciutat, es controlat per una diàspora àzeri, es el mercat més gran dÉuropa, amb una facturació diària de trenta milions de dòlars i deu mil venedors procedents de països com Turquia; Xina, l´Índia i Azerbaidjan. El dia 21 dágost de 2.006 van fer esclatar una bomba i al menys van deixar deu morts, entre ells dos nens, i 56 ferits. La fàbrica d´helicòpters Mil de Moscou és una de les líders en producció d´helicòpters civils i militars, a Rússia i al món. La planta de Khrunichev produeix material aeronàutic i espacial per les estacions MIR, Saliut i lÉstació Espacial Internacional, així com coets Protó i míssils balístics intercontinentals. Les plantes dáutomòbils ZIL, AZLK, i Voitovich estan situades a Moscou, mentre que la planta de vagons de metro Metrowagonmash es troba als límits de la ciutat. La destil·leria Kristall és la més antiga de Rússia i produeix diversos tipus de vodka, entre ells el “Stolichnaya”. Mentre que una àmplia gamma de vins es produeixen en diverses plantes moscovites, inclosa la Moscow Interrepublican Vinery. La Moscow Jewerly Factiry i la Jewellerprom són les productores de joies més importants de Rússia. Jewellerprom solia promoure lÓrdre de la Victòria, la més alta condecoració militar que atorgava la Unió Soviètica durant la Segona guerra Mundial. El mercat de la informàtica té oficines i sucursals de diverses companyes de programari, com Kaspersky, 1C Company, ABBYY i la desenvolupadora de videojocs Akella.

56.6. Cost de la vida Durant l´època soviètica els apartaments eren prestats pel govern a les persones d´acord amb una norma de metres quadrats per persona; alguns grups, com els artistes, herois o científics destacats tenien primes en funció del seu historial. La propietat privada del apartaments es va limitar fins a la dècada del 1.990, quan la gent es permetia tenir drets de propietat assegurant als llocs que en ells vivien. Des de l´època soviètica, els propietaris havien de pagar el càrrec pel servei de les seves residències, una quantitat fixa basada en les persones que viuen en la zona.

228

Degut a la situació econòmica actual, el preu dels béns i immobles a Moscou segueix en augment. Avui en dia, un pot pagar 4.000 dòlars americans de mitjana per metre quadrat als afores de la ciutat, i entre 6.000 i 7.000 dòlars per metre quadrat en un barri prestigiós. El preu dún pis a vegades pot superar els 40.000 dòlars per metre quadrat. Un pis típic amb un dormitori és dúns trenta metres quadrats, un apartament de dues habitacions és de quarantacinc metres quadrats, i un pis normal de tres dormitoris és de setanta metres quadrats. Molts no poden marxar dels seus apartaments, especialment si una família viu en una habitació de dos apartaments inicialment concedida per lÉstat en l´època soviètica. Alguns residents de la ciutat han tractat de fer front al cost de la vida dels seus apartaments de lloguer i alhora mantenir les seves “datxes”, les cases de camp fora de la ciutat. A partir del 2.006, hi ha 8,47 milions de moscovites en edat de treballar; 1,73 estan empleats per lÉstat, 4,42 milions ho estan per empreses privades, i 1,99 milions per petites empreses. Hi ha 74.400 dáturats registrats oficialment en edat de treballar, del quals 34.400 són escollits i es beneficien i cobren látur. (+/-: 25% per lÉstat, 50% grans empreses i 25% petites empreses).

56.7. Transports El sistema de carreteres de Moscou té el nucli al voltant del Kremlin, al centre de la ciutat. Des dállà, en general, les carreteres irradien cap a léxterior per a creuar-se amb una seqüència de carreteres de circumval·lació o “anells”. El primer anell, Bulvàrnoie Koltso (Boulevard Ring), va ser construït a lántic emplaçament de la muralla de la ciutat, del segle XVI, al voltant del què abans sánomenava Bell Górod (Torre Blanca). El Koltso Bulvàrnoie tècnicament no és un anell, no té forma de cercle complet, sinó un tipus dárc de ferradura que va des de la catedral de Crist Salvador al riu Iauza. El segon anell, que es troba fora del Ring Boulevard, és el Sadovoye Koltso (Garden Ring). Igual que el de Ring Boulevard, el Garden Ring segueix el camí dúna muralla del segle XVI que sútilitza per abastar part de la ciutat. El tercer anell, lánell del transport, es va completar el 2.003 amb una autopista dálta velocitat. El quart anell de transport, una altra autopista, es troba en construcció i està pensada per reduir la congestió del trànsit. Lánell exterior o ronda exterior de Moscou és lánell de láutomòbil de la Carretera de Moscou, sovint anomenat l´MKAD de la Federació Russa que forma la frontera aproximada de la ciutat. Fora de la ciutat, algunes de les vies que conflueixen a la ciutat segueixen aquest mateix patró circular.

229

56.7.1. Transport Aeri Hi ha cinc principals aeroports comercials al servei de Moscou: láeroport de Moscou Xeremetievo. láeroport internacional de Moscou - Domodedovo, láeroport de Bykovo, láeroport internacional dÓstafievo i láeroport de Moscou - Vnukovo. Láeroport de Moscou - Xeremetievo és un dels més importants de la ciutat i el segon pel volum de passatgers de Moscou, amb més de 12 milions dúsuaris a lány, controla el 60% de tots els vols internacionals. Láeroport internacional de Moscou - Domodievo és el principal aeroport de Rússia en termes de rendiment de passatgers, amb més de 16 milions lány i és la principal porta déntrada als vols de llarga distància nacionals i de la Comunitat dÉstats Independents. Es troba a uns 34 quilòmetres al sud de Moscou i consta de dues terminals.

56.7.2. Transport Terrestre Moscou compta amb diverses estacions de tren. Les nou terminals ferroviàries són a prop del centre de la ciutat, però cada una délles acull els trens de diferents parts dÉuropa i Àsia. També hi ha moltes petites estacions de ferrocarril. Com que els trens són relativament barats, són el medi de transport preferit pels moscovites, sobretot quan viatgen a Sant Petersburg. Moscou és també la terminal occidental del famós Transsiberià, que travessa gairebé 9.300 quilòmetres de territori rus fins a Vladivostok, a la costa del Pacífic. Dáltra banda, hi ha una estació dáutobusos de llarga distància, i altres autobusos interurbans de passatgers, amb un volum dúsuaris diari de 25.000 persones

56.7.3. Transport Marítim Moscou té dues terminals de vaixells de passatgers sobre el riu, i rutes regulars de vaixells i creuers al llarg del Moscova i l´Oka, que s´utilitzen principalment per entreteniment. La terminal nord del riu, construïda el 1.937, és també el principal centre de llarga distància en les rutes fluvials. La ciutat té tres ports de càrrega.

56.7.4. Transport públic El transport local inclou el metro de Moscou, famós per les seves obres dárt, murals, mosaics, llums i decoració en general. Quan es va inaugurar el 1.935, el sistema tenia una sola línia però avui compta amb dotze, majoritàriament subterrànies amb un total de 185 estacions i un recorregut de 305,5 quilòmetres. Lány 2.011 va transportar 2.388 milions de passatgers i el dia de més usuaris , el 22 de novembre de 2.011, va transportar 9,27 milions. És un dels sistemes de metro més profunds del món, per exemple, léstació Parc Pobedy, acabada en 2.003, es troba a 84 metres sota terra i té les escales mecàniques més llargues dÉuropa.

230

231

56.7.5. El Metro de Moscou

És un dels més actius del món, transportant més de 7 milions de passatgers al dia. En les línies radials sútilitzen veus masculines quan els trens sácosten al centre de la ciutat i veus femenines quan sállunyen. Existeixen plans per expandir el metro, per mitigar els grans problemes de transport que posseeix Moscou. Hi ha també una línia monorail, operant per la mateixa empresa. La pàgina web Rutes de Moscou facilita la recerca de mitjans i rutes de transport a través de la ciutat. Per la mateixa circulen diàriament més de 2,6 milions dáutomòbils. Els darrers anys s´ha observat un marcat creixement del nombre de vehicles, cosa que causa nombrosos embussos de trànsit.

56.8. Cultura S´hi troba la famosa ciutadella del Kremlin, seu del govern rus i de les catedrals de la Dormició. lÁnunciació i de lÁrcàngel Sant Miquel. Moscou també és ben coneguda per la catedral de Sant Basili, amb les seves cúpules de coloraines en forma de bulb, situada a la Plaça Roja, vora del Kremlin. És la seu del govern central de Rússia, establert al Kremlin de Moscou, i és també el principal centre cultural, amb lÁcadèmia de Ciències de Rússia, les acadèmies de medicina, de pedagogia, dágricultura, dárt i dárquitectura, amb un gran nombre dínstituts dínvestigació i de centres dénsenyament superior i, sobretot, amb la universitat, que porta el nom del científic Mikhaïl Lomonósov. Hi ha també nombroses biblioteques, entre les quals es 232

destaca la Biblioteca Estatal de Rússia, la més gran del món, que aplega fons antigament esparsos en altres biblioteques. Moscou és rica en museus i galeries i en teatres, el més cèlebre dels quals és el Bolxoi. El 1.980 fou seu dels Jocs Olímpics.

56.9. Arquitectura A Moscou conviuen multitud déstils arquitectònics, des dédificis renaixentistes fins barrocs i arquitectura moderna. al centre històric de Moscou predominen els edificis prerevolucionaris, la construcció data de finals del segle XIX i principis del XX, abans de la Revolució dÓctubre de 1.917. Destaca també a la ciutat els edificis del període estalinià, estil comprés entre les anys 1.930 i 1.950. Aquestes edificacions solen localitzar-se en els carrers i avingudes més importants de la ciutat, com els carrers Tverskaya, Kutuzovski i les avingudes Lenisnki i Leningradski.Les “set Germanes” són els gratacels que existeixen a Moscou, anomenats també gratacels estalinistes. Tres délls estan destinats a habitatges, però els altres quatre inclouen dos hotels, la Universitat Estatal de Moscou i el Ministeri dÁfers Exteriors. Per últim es troba lárquitectura post-estaliniana, edificis més petits que els del període estalinista i construïts entre 1.960 i 1.970. Altres tipus dédificació més moderna són els edificis ministerials, que es van construir entre els anys 1.970 i 1.980 destinats, principalment, als empleats dels ministeris soviètics i alts comandaments del partit comunista. Darrerament, les edificacions a Moscou tracten dádequar-se als temps moderns. Prova dáixò és el pla que està portant a terme el prestigiós arquitecte britànic Norman Foster al construir una zona dedicada als negocis coneguda com Moscow City, a les ribes del riu Moscova, on estarà aixecada la Rússia Tower, - Torre Rússia - que està previst que mesuri 612 metres dálçada. Els 520.800 metres quadrats de la superfície del complex acollirà, a més, una zona dóficines, una altra d´hotels i una altra de residència. La finalització estava prevista originalment per lány 2.012 però actualment el projecte està suspès per falta de fons a causa de la crisi econòmica del país.

56.10. Llocs destacats Entre els llocs més famosos de Moscou es troben el Kremlin, la fortalesa dels tsars. En ell trobem diversos palaus com el Gran Palau; a més diverses esglésies com la de l´Anunciació o la d´Ivan el Gran - Ivan III de Rússia -. Vorejant tots els edificis estan la muralla, que inclou les Torres del Kremlin. Al costat del Kremlin hi ha la Plaça Roja, amb la famosa catedral de Sant Basili,

233

finalitzada en el 1.561, i molt coneguda per les seves cúpules de colors. En aquesta plaça també es troba el Museu Nacional d´Història i el GUM, un dels centres comercials més grans i bonics del món, construït en època soviètica i després privatitzat; a láctualitat hi ha botigues de les marques més elitistes. Lédifici compta amb un pont i unes innovadores voltes de metall i vidre. Per la seva banda, el Museu Nacional d´Història va ser impulsat per lémperador Alexadre II el 1.872. Les sales en què es divideixen el museu estan fidelment recreades i decorades amb motius dels diferents períodes als que representa, que comprèn des de lántiguitat fins a començaments del segle XX. És considerat el tresor nacional de Rússia. A Moscou hi han moltes esglésies i monestirs, tot i que se n´han perdut a causa de les demolicions dels soviètics, com va succeir amb el Monestir dels Miracles i el Monestir de lÁscensió de Crist al Kremlin. Tanmateix, encara es conserven gran quantitat d’edificis religiosos díndubtable valor històric. Un délls és léspectacular conjunt arquitectural de la Laura de la Santissima Trinitat i Sant Sergi a Sèrguiev Posad, considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i la meca de lÉsglésia Ortodoxa Russa. El Monestir de Sant Daniel és un del que s´han conservat en millors condicions, i data del 1.282. En ell va ser enterrat Daniel, el fill dÁlexander Nevski. Posteriorment va ser transferit al Kremlin i restaurat per Ivan el Terrible. LÁlt Monestir de Sant Pere va ser fundat pel fill de Daniel, Ivan I el Kalita, tot i que deu el seu nom a Pere el Gran. Un altre monestir notable de la ciutat és el Nou Monestir de Nostre Salvador, que albira Moscou des de la riba. La seva construcció data del segle XV i allà descansen les restes de la família Romànov. Un altre monestir notable és el de Novodévitxy, proclamat Patrimoni de la Humanitat. Finalment, i no menys importants, hi ha diversos monestirs al voltant de Moscou com el ja citat de Sergiev Posad, el de Volokolámsk de Sant Josep i el Nou Monestir de Jerusalem, prop de la ciutat de Istra.

234

La ciutat té, a més dálgunes joies arquitectòniques de lántiguitat, exemples dárquitectura soviètica com els gratacels estalinistes anomenats “les set germanes” ja que són set edificis dún disseny semblant; entre ells destaca la Universitat Estatal de Moscou i l´hotel Ucraïna. Una altra obra de l`època soviètica és el Metro de Moscou, una xarxa de metro ben decorada i denominada per Lenin “el palau del poble”. En un altre àmbit, cal destacar el Park Gorki que ofereix els seus jardins per el descans i la recreació. Recentment després de la dissolució de lÚRSS va ser reconstruïda la catedral de Sant salvador amb base als plànols originals de la catedral, enderrocada després de la Revolució de 1.917. També destaca el reconvertit Centre Parnus firal i les hisenda-museu de Tsaritsino, Kolomenskoe i Kuskovo.

56.11. Art A Moscou estan els frescos i icones més importants de Rússia. Precisament en el segon terç del segle XIV va aparèixer a la ciutat léscola de Moscou de la pintura dícona, impulsada per artistes com Prójor de Gorodéts, Daniel el Negre i Andrej Rublóv. Són diversos els edificis històrics que contenen icones dáquests artistes, com a les catedrals del Kremlin, la catedral de lÁssumpció o lésglésia de lÁparició de la Verge. Els frescos se solen trobar a moltes esglésies moscovites, els més notables es troben a esglésies com la de la santa Trinitat a Nikítniki, la catedral monestir Srétenski o lésglésia de Sant Joan el Guerrer.

La Galeria Nacional dÁrt Tretiakov és la més important de Moscou, gràcies, en part, a la seva col·lecció dárt pre-revolucionari rus. La galeria, i per descomptat el seu nom, està estretament relacionada amb la vida dún mecenes local, Pàvel Tretiakov, home dedicat a la col·lecció dóbres dárt que va impulsar la creació de la galeria. De fet, el 1.872 la col·lecció artística de Tretiakov comptava amb prop de 500 obres. Després de la seva mort, la direcció de la construcció de la Galeria la va dirigir el propi governador de Moscou. Un altre dels edificis culturals fonamentals de Moscou és el Museu de Belles Arts Puixkin, obert al públic el 31 de maig de 1.912. Destaca en la col·lecció dóbres impressionistes i postimpressionistes i algun dels autors que es poden trobar en el museu inclouen a Pablo Picasso, Claude Monet, Auguste Renoir, Vincent van Gogh o Auguste Rodin. Entre totes les obres sobresurten dues de Rembrandt, dues de Rubens, tres retrats de Van Dyck, un quadre dÉl Greco i un altre de Sandro Boticelli.

235

56.12. Teatres Moscou és considerada una de les capitals culturals del món. El Teatre Bolxoi - Gran Teatre - és potser lémblema teatral de la ciutat, seu déspectacles d´òpera i ballet rus, on es representen les obres dels compositors russos com M. I. Glinka o N. Rimski-Korsakov, i és la seu de la companyia de Ballet del Bolxoi, que va comptar amb láctuació de Maia Plisetskaia i Mikhaïl Baryshnikov. El teatre Malii - en català Teatre Petit - ofereix obres de teatre clàssiques, al Conservatori amb les sales grans i petites ofereix la música clàssica, coral o d´òrgan. Moltes altres sales aporten diversitat cultural a Moscou. Altres teatres importants de la ciutat són el Teatre Tagánka de Yuri Lubímov, el teatre musical de Stanislavski i Nemiróvich-Danchenko, o l’Hivernacle estatal de Txaikovski, una gran sala freqüentada per músics i ballarins. Un dels centres culturals més importants pel que fa al teatre moscovita és el Museu de Teatre Bajrúshin, que originàriament era una finca que Aleksei Bajrúshin convertir en 1.894 en el primer museu de lárt teatral. El 1.913 el va cedir a la ciutat de Moscou. Actualment el Museu alberga una col·lecció que conté 1,5 milions de tot tipus dóbjectes autèntics relacionats amb cada un dels períodes de la història del teatre. Està situat a prop de léstació de metro Paveletskaya.

56.13. Educació i ciència El Conservatori de Moscou fundat el 1.866, és una destacada escola de música de Rússia. entre els alumnes graduats cal citar a Serguei Rakhmaninov, Alexander Scriabin, Aram Katxaturian, Mstilav Rostropóvitx i Alfred Schnittle. Hi ha 1.696 escoles secundàries a Moscou, així com 91 escoles. A més dáquestes hi ha 222 institucions que ofereixen educació superior, incloent 60 universitats estatals i la Universitat Estatal de Moscou MV Lomonosov, que va ser fundada lány 1.755. La Universitat Tècnica Estatal Bauman de Moscou, fundada el 1.830, esta situada al centre de la ciutat i ofereix més de 18.000 places déstudiants de pre-grau i 1.000 de post-grau amb una educació en ciència i enginyeria que ofereix una àmplia gamma de graus tècnics. LÍnstitut Estatal de Cinematografia Russa Gerasimov, abreujat com VGIK, és la institució educativa de cinematografia més antiga del món, fundada per Vladimir Gardin el 1.919. La Universitat de Relacions Internacionals del Mimisteri dÁfers Exteriors de Rússia, abreujada com MGIMO, va ser fundada el 1.944, a Rússia segueix sent léscola més coneguda de relacions internacionals i diplomàcia, amb sis escoles diferents que es centren en les relacions internacionals. Al voltant de 4.500 estudiants conformen el cos estudiantil i més de 700.000 russos i estrangers han

236

passat per les seves aules. Es poden trobar més de 20.000 llibres rars a la biblioteca de la Universitat. Moscou és un dels centres científics més importants de Rússia. La seu de lÁcadèmia Russa de les Ciències es troba a la ciutat, així com nombrosos centres dínvestigació i de ciència aplicada. LÍnstitut Kurchatov és el líder dínvestigació i desenvolupament institucional en l´àmbit de lénergia nuclear a Europa. LÍnstitut Kapitza de Problemes de Física i lÍnstitut Steklov de Matemàtiques, estan tots ubicats a Moscou.

56.14. Biblioteques La Biblioteca Històrica Pública, fundada el 1.863, és la biblioteca especialitzada en la història russa. La seva col·lecció conté quatre milions dárticles en 112 idiomes - inclosos 47 idiomes de lántiga Unió Soviètica - en la seva majoria en rus. També tracta la història mundial, heràldica, numismàtica i la història de la ciència. Hi ha 452 biblioteques a la ciutat, entre elles 168 són infantils. La Biblioteca Estatal de Rússia - també Biblioteca Lenin - fundada el 1.862, és la llar de més de 275 kilòmetres de prestatgeries i quarantados milions dárticles, amb inclusió de més de 17 milions de llibres i volums de sèrie, tretze milions de revistes, 350.000 partitures musicals i enregistraments sonors i 150.000 mapes, per la qual cosa és la biblioteca més gran de Rússia i una de les més grans del món. Els articles, en 274 idiomes diferents, formen aproximadament el 29% de la col·lecció.

56.15. Esport Moscou sempre ha estat lligada a lésport. Des dels temps de l ÚRSS, on varen dominar diverses modalitats esportives, fins ara, la capital russa compta amb instal·lacions del més alt nivell com léstadi Luzhniki - estadi elit per la UEFA que ha portat a la ciutat a ser seu dels Jocs Olímpics déstiu de 1.980, a presentar-se sense èxit finalment als de 2.012, i albergar esdeveniments internacionals com la final de la lliga de Campions de la UEFA DE 2.008.

237

A Moscou hi ha multitud désports que gaudeixen dún gran èxit entre la població. El futbol, evidentment és un délls, a la vegada que el bàsquet, el hoquei sobre gel o els escacs. En totes les modalitats, tant clubs com a esportistes individuals han guanyat trofeus internacionals. També hi ha SET hipòdroms per carreres de cavalls, sent l´Hipòdrom Central de Moscou, fundat el 1.834, el més gran. En el futbol, la tradició és llarga i la rivalitat és màxima, ja que els clubs moscovites estaven lligats a un sector de la societat i política soviètica - excepte el Spartak -. El club més llorejat és el F.C. Spartak de Moscou amb 12 lligues de lÚRSS encara que no compte amb cap títol internacional. Disputa els seus partits a lÉstadi Olímpic Luzhniki. El segueix el F.C. Dynamo de Moscou amb 11 lligues soviètiques però amb cap des de que existeix láctual format de competició. La seva millor cita internacional va ser el subcampionat de la Recopa de 1.972, ja que el va perdre per 3 a 2 davant del Glasgow Rangers a la final disputada al Camp Nou. El CSKA de Moscou, es sens dubte léquip més llorejat de bàsquet rus i un dels més importants dÉuropa, ja que té a les seves vitrines 6 Euro lligues, 25 lligues de lÚRSS i 14 lligues russes. El Dinamo de Moscou, per la seva banda, compta amb una copa de la ULEB i dues lligues soviètiques. Mentrestant, en hoquei sobre gel destaquen novament els dos equips anteriors. La secció d´hoquei sobre gel del CSKA és el HC CSKA Moscou i és léquip més important. Léstadi més important sobre hoquei sobre gel és el modern Khodynka Arena, que va ser seu del campionat Mundial d´Hoquei sobre Gel Masculí 2.007. Tanmateix, és un estadi multi ús ja que alberga combats de boxa i partits d’Euro lliga de bàsquet. Un altre dels esports més populars a Moscou, i en general de tota Rússia, és el tennis. La ciutat sempre ha donat grans talents dáquest joc, tant a la seva versió masculina com femenina. Destacats tenistes moscovites són, entre altres, Marat Safin, Maria Kirilienko, Anna Kournikova, Elena Dementieva, Ver Zvonareva, Igor Andreev... Un dels tornejos de lÁTP i la WTA és el torneig de Moscou, també conegut com Copa Kremlin, que es disputa a lÉstadi Olimpüsky. 238

56.16. Problemes actuals Alguns dels principals problemes són la criminalitat i la gent sense sostre. La criminalitat a la capital russa ha tingut un llarg historial de la mà de la Màfia Russa. Tanmateix, recentment altres sectors de la població han substituït la pròpia Màfia quant a crims perpetrats a Moscou. Destaquen les bandes juvenils i fins i tot presència femenina relacionada amb successos criminals. Un informe de Mercer Human Resource consulting el 2.003 va revelar que Moscou era la ciutat més perillosa dÉuropa. Les dades dels successos a la ciutat durant lány 2.002 revela que es van registrar 163.418 delictes, un 29% més que el 2.001, un 20,4% més que fa al nombre de delictes relacionats amb el tràfic de drogues i les agressions a persones, inclosos els assassinats, van augmentar un 7,3% respecte a lány anterior. Láugment dels crims de joves menors dédat coincideix amb lált nombre de nens que viuen al carrer. Es calcula que al voltant de 2.000 nens i nenes viuen als carrers de la capital i altres 5.000 estan allotjats en institucions governamentals. En total, uns 300.000 vagabunds i “sense sostre deambulen per Moscou i només un 10% és natural de la ciutat. La resta prové dáltres llocs de Rússia o dántigues repúbliques soviètiques.

56.17. Història El nom de la ciutat prové del riu que la travessa denominat Moskvà - Moscova -, en antic rus:rpaAMockoB, literalment “la ciutat del riu Moskvà”. L’origen del nom és desconegut, tot i que existeixen diverses teories. Una teoria suggereix que lórigen del nom prové dúna antiga llengua finesa, en la qual significa “fosc” i “tèrbol”. La primera referència russa de Moscou data de 1.147, quan Jurij Dolgoruki va exhortar al Príncep de la República de Novgorod per “venir a mi, germà, a Moscou”. Nou anys més tard, el 1.156, el príncep Dolgoruki de Rostov va ordenar la construcció dún mur de fusta que envoltà la ciutat, tot i que va haver de ser reconstruït diverses vegades.

239

Després del saqueig de 1.237-38, com a conseqüència dels atacs mongols, que van cremar la ciutat i van massacrar els seus habitants, Moscou es va recuperar i el 1.327es va convertir en la capital dún principat independent. La seva posició estratègica a la capçalera del riu Volga va contribuir a la seva constant expansió, Moscou es va convertir en el centre dún país estable i dún pròsper principat i va atreure a un gran nombre de refugiats procedents de tota Rússia. Al segle XIII Alexandre Nevski confià la ciutat al seu fill Daniel i es constituí pròpiament Moscòvia i els seus prínceps convertiren Moscou en la capital religiosa i política. Un incendi destruí la fortalesa, i el 1.339 el príncep Ivàn la va reconstruir amb fusta de roure. El 1.367, el príncep Dimitri Donskoj de Moscou lámplià i construí una muralla de pedra; Donskoj va dirigir léxèrcit rus en una important victòria sobre els tàrtars a la batalla de Kulikovo. Tot i així, ni de bon tros decisiva; només dos anys després, el 1.382, Moscou fou saquejada pel Khan Toqtamish. No va ser fins el 1.480, quan sota el govern dÍvàn III que es va trencar finalment el domini tàrtar, la qual cosa ve permetre a Moscou convertir-se en el centre del poder de Rússia. Sota el regnat dÍvan !!!, la ciutat es va convertir en la capital dún imperi que finalment abastaria tota láctual Rússia i altres territoris. De 1.654 a 1.656 una epidèmia de pesta negra va matar la meitat de la població de Moscou. La ciutat va deixar de ser la capital de Rússia el 1.712, després de la fundació a la costa del mar Bàltic la ciutat de Sant Petersburg, el 1.703 per Pere el Gran. La plaga de pesta bubònica va arribar a Moscou el 1.770. Quan Napoleó va envair Rússia en el 1.812, i quan les seves forces sáproximaven a la ciutat, el 11 de setembre els moscovites van cremar la ciutat i la van evacuar. Léxèrcit de Napoleó, assolat per la fam, el fred i les deficients línies de subministrament, es va veure obligat a retirar-se i va ser gairebé aniquilat pel devastador hivern rus i els esporàdics atacs de les forces militars russes.

240

El 12 de març de 1.918, després de la Revolució Russa de 1.917 Moscou es tornà a convertir en la capital de la República Socialista Federada de Rússia i, cinc anys més tard, de la Unió Soviètica.. Durant la Gran Guerra Patriòtica, que és com anomenen així a Rússia al Front Oriental de la Segona guerra Mundial, és a dir, la invasió alemanya de la URSS amb la denominada “Operació Barbarroja” el Comitè de Defensa de lÉstat soviètic i lÉstat Major de LÉxèrcit Roig es trobaven a Moscou. El 1.941, es van formar entre els moscovites setze divisions nacionals de voluntaris - més de 160.000 persones - vint-i-cinc batallons - 18.500 persones - i quatre regiments dénginyeria. Al novembre, el Grup dÉxèrcits Centre alemany - Heeresgruppe Mitte - va ser detingut a les afores de la ciutat i, a continuació, expulsat en el transcurs de la Batalla de Moscou.

Sévacua moltes fàbriques, juntament amb gran part del govern, i a partir del 20 dóctubre la ciutat va ser declarada en estat de setge. La resta dels seus habitants van construir defenses antitanc, mentre la ciutat era bombardejada des del aire. És dássenyalar que Stalin es va negar a abandonar la ciutat. Tot i el setge i els bombardejos, la construcció del metro de Moscou va continuar durant la guerra i al finalitzar la guerra es va obrir noves línies de metro. L´1 de maig de 1.944, es va instituir la Medalla per la Defensa de Moscou i el 1.947 una altra medalla en memòria del 800 aniversari de la fundació de Moscou. El 8 de maig de 1.965, en commemoració del 20è aniversari de la victòria a la Segona Guerra Mundial, Moscou va ser una de les dotze ciutats soviètiques guardonades amb el títol de Ciutat Heroica.

241

57. SANT PETERSBURG Sant Petersburg abans coneguda com Leningrad i Petrograd, és una ciutat de la Rússia nord-occidental, situada al delta del riu Nèva, a léxtrem oriental del golf de Finlàndia, al Mar Bàltic. Va ser fundada per Pere el Gran el 16 de maig de 1.703 amb la intenció de convertir-se en “la finestra de Rússia cap el món occidental. A partit de aleshores es va convertir en capital de lÍmperi Rus durant més de dos cents anys fins que després de la Revolució Russa la capital del país va retornar a Moscou. Actualment St. Petersburg és la segona ciutat més gran de la Federació Russa i una de les ciutats més gran dÉuropa. El centre de la ciutat és considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. St. Petersburg és a més la seu de la Cort Constitucional de Rússia.

57.1. Geografia St. Petersburg séstén per la vora occidental del Nevà i per centenar dílles i illots que formen el seu delta. Al seu torn el Nevà, amb 72 quilòmetres de longitud des de el seu naixement al llac Làdoga i des de aquí síntrodueix en el sistema de navegació interior al golf de Finlàndia. A pesar de léxpansió de la construcció, una desena part de la superfície urbana està coberta per láigua: hi ha més de 86 petits rius i canals a la ciutat com el de Griboièidov, amb una longitud total de gairebé 300 km. Dels 400 ponts, una bellesa de la ciutat son els ponts llevadissos. Amb una població de cinc milions d´habitants, Sant Petersburg és la quarta ciutat més gran dÉuropa, un important centre cultural europeu i el principal port rus al Bàltic. Séstén des de les fronteres amb Estònia, i Finlàndia fins a les vores del llac Onega. Malgrat el seu emplaçament al 242

costat del mar, les condicions climàtiques es caracteritzen per una continentalitat acusada, en un territori dominat pels boscos de coníferes. La ciutat es caracteritza per freqüents canvis de masses dáire, causat sobre manera per láctivitat ciclònica. Léstiu està dominat per vents de lóest i nord-est, mentre que a l´hivern arriben vents de lóest i sud-oest. La temperatura màxima registrada va ser de 37ºc., que va tenir lloc durant lónada de calor succeïda a léstiu de 2.010. La temperatura més baixa registrada va ser de 35,9ºc. el 1.883. La temperatura mitjana anual és de 5,4ºc. El riu Nevà als límits de la ciutat normalment es congela al novembre i desembre i el desglaç es produeix a lábril. Des de desembre a març hi ha 123 dies coberts de neu de mitjana i assoleix 24 centímetres al febrer. El període lliure de glaçades a la ciutat son de 135 dies de mitjana. Sant Petersburg té un clima més tebi a les localitats perifèriques, però les condicions climàtiques son molt variables durant tot lány.

57.2. Història Fundació: Pere el Gran.- El naixement de Sant Petersburg va unit a raons de tipus militar, es a dir, la construcció dúna base naval contra el poder suec, com a raons comercials. En estar els accessos de Rússia al mar bloquejats al Mar Negre per Turquia, i al nord pels gels que tancaven el port dÁrkhanguelsk durant molts mesos del any. Així, el 1.702, el tsar Pere el Gran la funda com a “finestra dÓccident”, i va funcionar com a capital del país durant el període imperial de la seva història fins al 1.918. Quan Pere el Gran va concebre aquest projecte, acabava de visitar els Països Baixos, on va conèixer lárt de la fusteria i hi havia pogut admirar les realitzacions urbanístiques dÁmsterdam. I des d´Holanda van arribar ja el 1.698, anomenats per el tsar, els “artesans de totes les arts”. Immediatament després de la fundació oficial de Sant Petersburg, el 16 - 19 de maig de 1.702, va començar a edificar-se amb pedra, enfrontant-se a les no petites dificultats dún terreny insà i pantanós del delta del riu Nevà, que exigia obres de consolidació abans de suportar el pes que qualsevol edifici. Amb aquesta finalitat es van talar els boscos de léntorn de la ciutat, que van subministrar la fusta necessària per clavar estaques al terreny. El volum dels treballs és fàcilment imaginable si es considera que la Catedral de Sant Isaac es recolza en 24.000 trons dárbre clavats al terra. Les dificultats es van veure 243

compensades per la proximitat amb Europa i per la possibilitat démprar una bona xarxa de comunicacions fluvials. Amb el començament de les obres dúrbanització síniciava també la immigració dártistes i tècnics europeus en especial italians considerats els millors constructors de l´època. Lámbaixador rus a Copenhage, Izmailov, va convidar a la ciutat per ordre del tsar a lárquitecte ticinès (denominació al italià de Suïssa) Domenico Trezzini, que treballava en aquell moment a la cort danesa. Trezzini va ser rebut amb deferència i confiança pel sobirà i durant trenta anys díntensa activitat va ocupar el càrrec dárquitecte per excel·lència de la cort i va construir els edificis que serien punt de referència i desenvolupament de la nova ciutat.

Els primers edificis importants són: la Fortalesa de Sant Pere i San Pau, amb la corresponent Catedral, el primer Palau d´Hivern, posteriorment reconstruït, el Palau dÉstiu, els dotze Col·legis - ministeris en láctualitat-, la Universitat, lántic Gostini Dvor i el Monestir dÁlexandr Nevski. També va projectar diferents tipus d´habitatges destinats a la noblesa, els empleats estatals, els comerciants i els estrangers. La seva obra aportava una modernitat decisiva: per un costat, la cobertura amb agulla de la Catedral de Sant Pere i Sant Pau trencava amb la tradició russa de les cúpules en forma de bulb i enllaçant amb les característiques arquitectòniques europees, establia un punt de referència en el panorama de la ciutat. Pere el Gran va dictar el 1.708 una sèrie de mesures destinades a afavorir líncrement demogràfic a partir de lóbligació imposada als aristòcrates de traslladar-se, complerta només en part abans de l´última derrota dels suecs a Poltava, esdevinguda el 1.709. Era tal lámor de Pere el Gran per la “seva” ciutat, que el 1.714 va ordenar que no es pogués construir cap edifici 244

de pedra a Rússia, excepte a Sant Petersburg. Després dáquesta disposició subjecta també un problema crònic de ma dóbra especialitzada que, poc estimulada per traslladar-se a una ciutat encara pantanosa i omplerta de mosquits, es trobava en aquell moment davant del dilema déstablir-se a Sant Petersburg o canviar de feina. El 1.717 Pere el Gran va visitar França i va descobrir la grandiositat de léscenografia de París en general i de Versalles en particular. A la seva tornada a Rússia seń va endur lárquitecte Jean-Baptiste Alexandre Le Blond, a qui va encarregar el projecte del pla general de Sant Petersburg. Le Blond va interpretar perfectament el desig del tsar de fer de lílla Vasil’ evskij el centre de la ciutat i va dissenyar una fortificació oval amb bastions que séstenia per lílla de Petrovski, al nord-est, i per la terra ferma al sud, deixant la fortalesa a léxtrem oriental. Però Le Blond abandona el projecte per diversos problemes i només deixa el projecte del Parc i del Castell de Peterhof. El 1.716, havia arribat a Sant Petersburg, també des de París, convidat per lámbaixador rus Lefort, un escultor florentí, el comte Carlo Bartolomeo Rastrelli, que seria láutor de diverses obres, com el monument eqüestre de Pere I davant del Castell dels Enginyers. L’acompanyava el seu fill Bartolomeo Francesco, nascut el 1.700 a París, qui després de completar els seus estudis a Itàlia, es va establir a Rússia i va començar una activitat que el convertiria durant tot el segle en el més famós i acreditat arquitecte de lÍmperi, fins al punt de crear un “estil Rastrelli”.

245

Amb lárribada al tron el 1.730 de lémperadriu Anna Ivànova, es va enviar al jove Rastrelli a treballar a Moscou i posteriorment a Kíev. El 1.732 va reconstruir a Sant Petersburg el Palau d´Hivern de Domenico Trezzini i, posteriorment altres residències nobiliàries. Lány 1.746 lémperadriu Elisabet Petrovna va encarregar a Rastrelli el projecte de reconstrucció del Palau de Peterhof i el 1.752 el de Tsàrkoie Seló.

A Rastrelli li va correspondre una part considerable de la construcció de Sant Petersburg durant la segona meitat del segle XVIII. El 1.748 lémperadriu Elisabet li va encarregar el projecte del monestir Smolni: obra mestra “russa” del rococó italià. Láltra gran obra de Rastrelli va ser el Palau d´Hivern, la qual segona i definitiva fase va ser començada el 1.752. Léxemple per antonomàsia dáquesta arquitectura van ser els palaus de Razumovski, 1.760, i el de Stróganov, el 1.754, ambdós obra de Rastrelli.

El 1.759 va arribar a Sant Petersburg, requerit per lémperadriu, el francès Vallin de la Mothe, que va firmar diversos palaus - Acadèmia de Belles Arts, el 1.765, el primer Ermitage, 1.764, lÉsglésia de Santa Caterina i el Gostini Dvor, una de les primeres galeries comercials del món, la façana té més dún (1) quilòmetre de llarg i ocupa una superfície de 53.000 m2!!!, -, traslladant a la capital un llenguatge que orientaria la transició cap al classicisme, incorporant a lóbra barroca elements dárquitectura palatiana. Una etapa important en la introducció del nou estil va ser la realització de lárc triomfal dòric de Nova Holanda. Una vegada que va morir Elisabet, també el seu arquitecte favorit, Rastrelli, va caure en desgràcia. La nova emperadriu Caterina II va establir las bases per a la transformació de la ciutat, i, després dún concurs, el 1.763 va demanar a Karàsov un nou projecte per a la capital 246

inspirat en els principis neoclàssics. La tsarina va citar altres arquitectes de prestigi i refinament paladí. Els palaus es van embellir, per ordre de la emperadriu, amb pintures italianes: Piranesi, Pannini , i franceses: Hubert Robert, Houël.

El primer arquitecte que va arribar a la cort de Caterina va ser lítalià Antonio Rinaldi, que va treballar als parcs imperials des de 1.755 i va ser láutor del Palau Xinès dÓranienbaum. El seu primer treball a Sant Petersburg va ser el Palau Orlov, més conegut com el Palau de Marbre, de 1.768-85, representava la nova tendència cap el neoclassicisme encara quer conservant encara un fort caràcter barroc.

Caterina va convidar el 1.779 altres arquitectes italians com Giacomo Trombara, recordat pel seu palau dels Caçadors a Tsàrskoie Seló i per les cavallerisses reials al costat del Moika, i sobretot, a Giacomo Quarenghi, que, fidel a la conversió de la tsarina, va treballar a la ciutat fins a 1.810, deixant un gran nombre dédificis, més de 30, entre els que destaquen el Palau Anglès de Peterhov, la Borsa, el Teatre del Ermitage, lÉsglésia dels Cavallers de Malta i la Banca dÉstat, que introdueix una interpretació palatina del neoclassicisme. Amb lárribada del Romanticisme, el descobriment de les arrels populars i látenció a la idiosincràsia artística nacional va fer ressorgir lárquitectura autòctona. Aquesta recerca va desembocar en el naixement dún estil eclèctic anomenat pseudorus, exhaustivament representat per lÉsglésia de la Resurrecció, de 1.883-1.907, construïda amb clara referència a la catedral de Sant Basili de Moscou, dels segles XVI i XVII.

247

57.3. Després de la Revolució Sant Petersburg fou el principal escenari de la Revolució dÓctubre. Petrograd, topònim que va designar la ciutat des de 1.914 a 1.924 va assistir a una transformació semblant en el plànol artístic. La victòria dels bolxevics es va correspondre amb el final del academicisme i una intensa obra disgregadora de la cultura figurativa del segle XIX, conduïda amb una extraordinària sinergia per pintors, escultors, dibuixants, poetes i arquitectes. En el camp de lárquitectura el naixent moviment del constructivisme es va coordinar amb el llenguatge del cubisme, futurisme i el suprematisme europeu, elaborant nous models de ciutat lineal que van substituir la divisió històrica centre-perifèria i nous tipus de cases comunitàries per resoldre la dramàtica manca d´habitatges, com els gratacels horitzontals de l Él Lissitzky i “les cases del futur” de Malèvitx. Tanmateix, com que Petrograd representava històricament el centre del poder imperial i de láristocràcia, el trasllat de la capital a Moscou, ordenat per Lenin el 1.918, significava lésgotament de lántic sistema de poder i inevitablement va suscitar la polèmica dels arquitectes sobre la construcció de la nova capital soviètica. A les escasses edificacions realitzades durant aquest període se superposarien les encàrrecs derivats de la urgència dún programa dédificació, mentre que léxigència de control de les avantguardes desembocaria en láfirmació dels principis del realisme socialista com la única forma dárt. El 1.924, poc després de la mort de Lenin, la ciutat va canviar el seu nom pel de Leningrad. Durant els anys 30 es van començar a construir edificis més alts, però aquests van quedar circumscrits als barris perifèrics, deixant gairebé intacte el tradicional aspecte de la ciutat.

248

57.4. La reconstrucció de la postguerra Tània Sàvitxeva, onze anys, morta de gana durant el setge, va anotar les defuncions dels membres de la seva família; la seva última nota fou “Tots son morts, estic molt sola”...La Segona Guerra Mundial va deixar Leningrad gairebé destruïda a conseqüència d´un llarguíssim i cruent setge de 900 dies, que va penetrar a escassos quilòmetres del casc històric. Acabada la guerra es va iniciar un intens període de reconstrucció suportat amb enormes esforços i caracteritzat per la reelaboració dels ordres clàssics pròpia de l´academicisme estalinista.

El 1.955 es va inaugurar el primer trajecte de metro, menys sumptuós que el moscovita, va significar una parcial superació de l´estètica triomfal davant solucions d´alta enginyeria, com el túnel sota el riu Nèva. La planificació actual de la ciutat ha establert un límit demogràfic màxim, prohibint en el perímetre urbà tots els edificis no destinats a serveis pels ciutadans i promovent la creació de noves ciutats satèl·lit. 249

57.5. Economia

A Sant Petersburg hi són representats tots els sectors productius, amb predomini dels siderúrgics i metal·lúrgics, amb relació també amb l´aprovisionament de matèries primeres a Carèlia i les regions pròximes. Tenen també gran importància els complexos mecànics, químics i petroquímics, farmacèutics, del cautxú, tèxtils, paperers i alimentaris. Tanmateix, el paper econòmic de la ciutat es manifesta sobretot com a gran metròpoli del nord, en la que destaquen, a més de les funcions administratives, polítiques i militars, també las directives amb relació a un extens territori d´enorme importància estratègica.

57.6. Cultura No menys important, tant ahir com avui, és la funció cultural de Sant Petersburg, en tot moment la ciutat més cosmopolita del gran imperi tsarista i després de l´Estat Soviètic, la ciutat posseeix més de 50 museus i galeries, 2.600 biblioteques, 18 teatres i més de 180 instituts d´investigació. Un patrimoni artístic i cultural molt estimable, que fa de Sant Petersburg la ciutat russa més visitada turísticament junt amb Moscou.

250

57.7. Llocs d´interès

Sant Petersburg és la ciutat més septentrional del món amb més dún milió d´habitants. El centre urbà fou declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat; la ciutat que més de 200 anys va ser el centre polític i cultural de Rússia, actualment encara és impressionant, i sovint anomenada “la capital del Nord”. Entre els seus monuments destaquen lántic Palau d´Hivern, que alberga el Museu Ermitage, la Fortalesa Petropavlovskaia, o Sant Pere i Sant Pau, les Catedrals de Sant Isaac, Kazan, Smolini i Santa Trinitat i lÉsglésia de la Resurrecció, o del Salvador, o del Vessament de la Sang. A les afores de la ciutat podem acostar-nos als palaus de: Strelna, Pavlovsk, Kronshtadt, Oraniembaum, Gatchina, Rushkin, Peterhof...

251

57.8. Sant Petersburg i la música

Com a cor cultural de Rússia, Sant Petersburg ha atret generacions de compositors i inspirat talents de tot el país. Mikhaïl Glinka, 1.804-57, esta considerat per molts com el pare de la música clàssica russa. El 1.836 va estrena a Sant Petersburg “Una vida per el tsar”, que narra la dramàtica història dún camperol Ivan Susanin, que es sacrifica per salvar Mikhaïl Rmànov, encara que la influència europea era evident, la història era netament russa. A la segona meitat del segle XIX diverses escoles de renom amb base a la capital van veure néixer a alguns músics i virtuosos més famosos del país. El conegut com a “Grup dels Cinc”, Modest Mussorgski, Nicolai Rimski-Korsakov, Alexadr Borodin, César Cui i Mili Balàkirev, van indagar en el folklore nacional a la recerca de temes característicament russos. Tractaven de trobar un so únic usant tota una sèrie dártefactes tonals i harmònics. El seu principal oponent era la Societat Musical Russa, dÁnton Rubinstein, dárrels conservadores i que va acaba convertint-se al Conservatori de Sant Petersburg el 1.861. La rivalitat entre ambdues escoles era ferotge, Rimshi-Korsakov va escriure en les seves memòries. “Rubinstein tenia una bona reputació com a pianista, però li mancava talent i gust com a compositor”.

252

Txaikovski, 1.840-93, va semblar trobar un territori intermedi, abraçant tant el folklore i la música russos com les disciplines dels compositors occidentals europeus. El 1.890 va estrenar “La dama de piques” al Teatre Mariïnski. aquesta adaptació del famós compte de Puixkin va sorprendre i vigoritzar a la comunitat artística, sobretot per les seves desviacions del text original, que la dotaven d´un major cinisme i una mena de melancolia, que la lligaven al Sant Petersburg contemporani.

253

Txaikovski, àmpliament reconegut com el degà dels compositors russos, és l’autor de les més importants obres de la història de la música, entre elles la magnífica “Obertura 1.812”, els seus concerts i simfonies, els ballets “El llac dels cignes”, La bella dorment” i “El trencanous” i l´òpera “Eugeni Oneguin” , també el seu “Concert per a piano nº 1” . Totes elles, sens dubte, les més representades al Teatre Mariïnski i dáltres teatres de Sant Petersburg. Seguint léstela romàntica de Txaikovski va sortit línnovador Igor Stavinski, 1.882-1.971; encara que va fugir de Rússia després de la Revolució, la seva infantesa, transcorreguda a Sant Petersburg, va resultar clau en la seva música. “La consagració de la primavera” , que va causar autèntic furor en la seva estrena parisenca, “Petruxka” i “Lócell de foc” estan influïdes en la música tradicional russa. El discurs oficial soviètic era que “Stravinski era un renegat polític i ideològic”, però se´l va rehabilitar quan va visitar lÚRSS, on va ser rebut pel mateix Khruixtxov. Amb tretze anys, Serguei Prokófief, 1.891-1.953, fou léstudiant més jove que mai havia estat admès al Conservatori de Sant Petersburg, on tindrà com a mestres Rimski-Kórsakov, Glazunov i Liadov. Després dels difícils anys de la Revolució Russa, 1.916-18, Prokófief decidí treballar amb més tranquil·litat fora de la seva terra natal. Lácollida triomfal que li feu Rússia en la seva gira com a concertista lány 1.928 li feu replantejar el seu exili voluntari. Durant la primavera de 1.933, després d´haver realitzat molts concerts arreu del mon, decidí retornar definitivament a la seva pàtria. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els desigs de canvi estètic com a compositor van topar amb les restrictives pautes ideològiques de la dictadura musical imposada pel règim estalinista. El compositor va arribar a ser prohibit i va ser acusat “Dántidemocràtic, degenerat i burgès” i “aliè als gustos artístics del poble soviètic”. Una cosa semblant li va passar a Dimitri Xostakóvitx, 1.905-75, que el Govern va lloar i va condemnar alternativament. Va estudiar al Conservatori de Sant Petersburg, on va suspendre els seus exàmens de Metodologia Marxista però va aconseguir compondre la seva “Primera Simfonia” abans de graduar-se el 1.926. Va escriure partitures danses estrambòticament dissonants així com música tradicional més accessible. Després de ser condemnat oficialment per Stalin, la “Setena Simfonia” - “Simfonia Leningrad” - li van tornar els honors oficials i una gran ovació internacional quan va ser representada en plena Segona Guerra Mundial. Les autoritats van canviar dópinió de nou i van prohibir la seva música per antisoviètica el 1.948, per rehabilitarlo una altre vegada després de la mort de Stalin. Avui dona nom a láclamada Xostakóvitx Filarmonia, on lórquestra local actua regularment.

254

57.9. El clima Malgrat el seu emplaçament al costat del mar les condicions climàtiques es caracteritzen per una continentalitat acusada, en un territori dominat pels boscos de coníferes. Especialment durs son els hiverns: la temperatura mitjana diària és inferior als 0ºc. des de finals dóctubre a mitjans març, mentre que el juny i el juliol sáconsegueix superar els 18ºc. Les precipitacions oscil·len entre els 500 i 600 mm. anuals, repartides preferentment durant els mesos déstiu. A causa del gel hivernal, les aigües del Mar Bàltic es cobreixen dúna capa de gel, bloquejant pràcticament láccés al port. Un canal expressament obert a la capa gelada i mantingut constantment lliure, permet láccés a les instal·lacions portuàries.

255