Venècia - Munic

VENEZIA

–

MUNIC

(La trobada dels 40 – 70)

VENÈCIA Contingut: 1.- Diari de la Trobada “40 -70” 2.- Hotel Scandinavia 3.- Llocs interessants de la Ciutat Hotel Scandinavia; Basílica de San Marc; Palazzo Ducale; El Gran Canal; La Galleria dell´Academia; Scuola Grande di San Rocco; Santa Maria Formosa; Il Ponte di Rialto; Les gòndoles di Gilberto; Llibreria Linia d´Acqua; Caffe di Florian; Caffe Quadri; El “Carnevale”; “Mondonovo Maschere”; El medi ambient; La crida de les sirenes; La professió més antiga; Els jueus de Venècia i Fer una bona gòndola.

4.- Marco Polo, petita biografia 5.- La Ruta de la Seda 6.- Teatre d´Òpera “La Fenice” 7.- La Sereníssima República de Venècia Orígens; Dependència de l´Imperi Bizantí; Independència i expansió; Decadència; Extinció de la República i El Govern de la República.

8.- Galeria de personatges Marco Polo: La Ruta de la Seda - Ticià – Tintoretto – Veronese Canaletto - Antoni Vivaldi i Giacomo Casanova.

9.- La història de les icòniques gòndoles de Venècia 10.- Curiositats 11.- Lectures de Venècia

2

1.- Diari de la trobada “40 – 70”

3

Molt il·lusionats sortim tranquil·lament de casa i amb el tren de l´aeroport arribem amb molt de temps per a anar a... volar. Mengem un bon entrepà i ja ens enlairem amb un dia núvol pensant quin temps ens trobarem en arribar a Venècia. Núvols i més núvols i arribant ens trobem amb una mica de Solet i la temperatura molt agradable.

Comprem un bitllet del bus nº 5 al mateix aeroport que ens porta fins a la piazzale di Roma on ja “comença” l´aigua.

El Mataronet ens va deixar un comentari del qual seguim els seus consells. El consell principal es que des d’aquí travessem, ens ho sembla, tota la Ciutat caminant. No ens sembla un mal consell perquè així vas veient tota la ciutat seguint uns indicadors, situats a les parets de les façanes de les cases, indicant per exemple RIALTO = i SAN MARCO = que son les nostres indicacions... perfecte... si no fos... els PONTS!!!... vaig llegir que n´hi ha en tota Venècia uns 400, però ens sembla que “son” 4.000!!!: escales amunt, escales avall, maletes amunt, maletes avall... quina pallissa!!!... l´Ascen molt “tocada” va seguint i a mida que passa el temps la cara li va “canviant”; li fa molt de mal la esquena i aquest camí sembla que no tingui fi...

Vàrem patejar la ciutat i vàrem gaudir d´unes “vistes” per fer fotografies contínuament perquè “això” SÍ que es un espectacular museu a l´aire lliure!. Quan algú ens indicava per on teníem que anar per arribar al nostre hotel, ja que en molts llocs no hi ha indicadors, i li comentàvem que veníem caminant des de la Piazzale di Roma, es posaven les mans al cap, com dient “quina passada”. L´hotel on estem, una “cucada”, com tot el que hem vist. Esta situat en un lloc magnífic, esta al Campo (plaça) de Santa Maria Formosa. Una plaça molt gran, per estar a aquesta ciutat, i, com és natural, molt tranquil·la perquè aquí els cotxes en aquesta ciutat només els veuen per la “tele”.

4

Un bon sopar en un dels mils restaurants, petites però amb molt de gust presentats i després en comptes d´anar cap al llit ens anem a caminar. Ja, de nit, és un altre món, botigues i més botigues amb els seus aparadors presentant els seus productes amb molt bon gust, totes exposant bàsicament el mateix: magnífics treballs amb figures inimaginables fetes amb vidre en preciosos colors, màscares típiques de la ciutat, jo crec que úniques a tot el món, uns aparadors plens a arrebossar, quin millor de veritables “virgueries”.

La Plaça de Sant Marc!!!... il·luminada, poca però com tota la ciutat, de dia és tot molt bonic però de nit és un altre ciutat, la llum, minsa, tirant a groc, li dona a tot un aspecte una mica fantasmal, com un decorat d´una òpera, com un somni... el Café Florian... el pont dels sospirs... la Basílica de Sant Marc... la Torre Veneciana, els campaners de la Torre del Rellotge... las orquestrines... els restaurants, els gondolers... mare meva és una ciutat única, és una gran sort el poder passejar per la nit, que hi ha molt pocs vianants, és per tindre un somni despert.

Veiem coses, l´anunci per tot arreu de l´òpera Tosca al teatre de La Fenice, també ens crida l´atenció els anuncis de esqueles de persones que han “marxat” enganxades per les parets, aquesta costum per nosaltres inèdita, mentre també d´altres persones, ara com nosaltres, gaudint dels moments plens d´alegria, il·lusió i també de felicitat... c´est la vie.

5

Ja ha arribat el gran dia, el dia de la celebració dels nostres aniversaris de naixement, mentre acabàvem d´esmorzar esplèndidament arriben els nostres “nens”, na Jenn i el Lluís... petons i abraçades, xarrem una llarga estona i després marxem els tres, la Mare es queda esperantnos per NO caminar, per si de cas és com ahir que era una caminadeta i es va convertir finalment en un suplici. Anem cap a Ca na Manu.

Aquesta estimada noia viu a les afores a una casa vella, molt “autèntica”, ocupant la planta baixa. És petita però solament estan ella i en Umberto, la seva parella. El barri és antic i amb mol de “sabor” tocant a les grandioses i venerables drassanes de la ciutat. Aquí no arriba la “marabunta” que formen els milers i milers de visitants i veus com és i era la ciutat “abans”.

Les robes que els veïns han rentat la tenen estesa penjada a unes cordes que travessen els carrers, recordant el nostre barri de la Barceloneta.

Després d´una bona estona tornem tots a l´hotel i veuen la nostra habitació, la nº 1, i el saló gran on es vàrem fer unes fotografies per record. Quan na Manu i en Umberto se´n van, ens arregléssim per anar cap a La Fenice (el Fènix), el mític teatre d´òpera (maig del 1.792) on van estrenar Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi... Abans mengem unes pizzes i xino, xano, travessant la magnífica Plaça de Sant Marc, arribem al teatre: fotografies a “discretion”. En Lluís recull les localitats que ja tenia reservades feia molt de temps per internet i pugem al “cel” on estem al... cel.

El Teatre, que fa poc temps el van reconstruir, (després de patir un incendi (que diuen que el van provocar, com al seu dia el nostre Liceu) està impecable. El seu estil, crec que Rococó, i les seves dimensions crec que no tant grans com el Liceu, son una “cucada” (perdó). La “Tosca” que varen presentar em va deixar bastant, molt, decebut: els 6

cantants, “fluixets” excepte la protagonista bastant “digne”, l’orquestra “fluixeta” i el vestuari i la decoració... “horribles”.

Van voler canviar amb novetats respecte al vestuari dels personatges i , aquests, vestien com a la actualitat: els “esbirros” de el “dolent” Scarpia semblaven de la “Màfia”... els decorats, si es poden dir així (una paret “pelada” i un escala del pintor Cavaradossi (el bo) de l´aeroport de la Ciutat. La escena on Tosca (la diva) apunyala a Scarpia molt malament “composta”, la carta de comiat que al final de l´obra escriu Mario (el pintor bo) en comptes a un paper ho fa a la paret (que per això, amb molta “vista” la van deixar “pelada”), en Scarpia “apunyalant” un pòster on hi ha, sembla, una “madona”, Tosca abaixant-se el vestit i quedant-se en combinació col·locada contra la paret per “oferir-se” al “sacrifici” al seu contrincant (el dolent)... Mario, el “bo” quan es posa a punt per que l’afusellin, es posa d´esquena al públic de la sala, oferint als seus “botxins” tota la sala de platea un perfecte excusat per matar da passada a algun espectador... la “cosa” va anar, més o menys així... si el senyor Puccini veu la seva “obra” es torna a morir... aquesta excepcional obra d´òpera aquesta vegada els que la van “muntar” SÍ que la van matar!

I la gent, perdó el públic, al final d'aquesta magnífica barbaritat... aplaudint!... segur que no tenien ni p... idea (amb perdó, però...), a més el Mataronet havia aconseguit les entrades per la “funció” amb penes i treballs... i diners, mesos abans. Quan les va reservar en quedaven vuit.

Ho comento amb en nostre fill i l'Ascen em diu que no ho havia tingut de fer, ja que amb la il·lusió que ho havia fet tenia que haver guardat les meves opinions tan nefastes. Efectivament, em sap greu, no tenia 7

que haver fet aquests comentaris però ja estava fet. Un altre dia no ho faré...crec, encara que va encaixar-ho bé, o bastant bé, perquè va ser tant evident. Encara que lo millor, lo millor de tot és que ens trobàvem tots junts i gaudint molt d'una ciutat tan meravellosa...

Acabada la funció fotografies i més, davant del teatre, per després carretejar per aquesta insòlita meravella, aturant-nos aquí i allà per admirar aquest museu al aire-aigua lliure. Un bon sopar i després uns gelats “d'aquí” tant bons ens ja reporten a “casa”. La parelleta se'n va a dormir a ca na Manu i nosaltres cap a quarts d´onze a dormir.

L´Ascen esta patint força de dolor d'esquena i ens fa també patir a tots sense voler, a tots molt, si no fos...

Hem dormit força bé, l´Ascen al llit no li fa mal la esquena, menys mal!; després d'esmorzar me'n vaig a donar un tomb per mentre esperar que arribin els “nens” amb na Manu i Umberto. Descobreixo una botiga... és un mercat?, és un museu?, no sé com definir-ho, és això sí super original: un home gros, amb elàstics (no blaus) esta assenta’t en una cadira-sill-trona, sense afaitar i en dormit “presidint” el seu regne: sembla un “capo” de la màfia d'aquells del cine... no dorm, no, esta vigilant-lo tot... i que és “tot” doncs “tot” és una meravellosa i, (crec que única al món), llibreria: llibres nous i vells “còmics”, vídeos, musicassettes, revistes, planells, mapes, banderoles llarguíssimes en les que es veuen els edificis i monuments principals de la Ciutat. Tot exposat d'una manera tant original que, segur, que no ho trobem mai més enlloc.

L´espai és enorme, una góndola de veritat, enorme, plena a arrebossar de llibres, ninos i tot el que un pugui imaginar per exposició... més endavant i amb un altre estància de la botiga ?, magatzem ? o el que vulguis denominar, també una banyera! Grandiosa plenes avesar de... també molts gats!... molts, una mare apartada amb els seus gatets donant-les de mamar... els mes grans jugant i perseguint-se per tot el recinte... al final de tot el gran espai una tira de fusta separa la sortida perquè aquesta dona “directament” a un canal!... per més “inri” el detall d'unes ulleres submarines i uns peus d'ànec per si de cas...

8

Torno cap a casa i al poc arriben els quatre “nens”. Després ens va donar la clau una conversa els invito a “visitar” Venècia... es posen a riure perquè ells hi viuen, però poc després queden bocabadats al entrar a la “cova d'Alí-Baba”... no la coneixien i varen quedar molt sorpresos, al veure aquella insòlita meravella per la seva originalitat passant una bona estona descobrint, a cada pas, els objectes tant diversos i originals esposats.

Quan li vaig dir al “boss” que col·laborava amb una empresa turística ens va adreçar a un edifici del davant on hi té un pis que el lloga a parelles, grups o “sigles” (veure les tarifes a l´apartat de les Curiositats) ens va donar la clau i vàrem estar xafardejant una bona estona i si vam estar sorpresos veient la “llibreria” pel que havíem vist, el pis NO va quedar enrere: és un museu i hi han infinitat de coses que et quedes... no tinc ja paraules.

Seguim passejant: una esplèndida església, una altra... i estan aquí celebrant una boda!...ja ens tens d'espectadors i quan va acabar la cerimònia, la sortida... confetis, arròs, aplaudiments, fotografies... tot en una placeta (campo) petita envoltada, com és de rigor per canals i també, com és normal, el comiat dels nuvis aquí des de dalt d'una góndola “vestida” de flors i és, com es fa per casa amb cotxes perquè 9

no tenim canals i també, com és normal, el comiat dels nuvis des de dalt d'una góndola “vestida” de flors, etc., com fan a casa als cotxes dels nuvis.

Ja es hora de dinar i anem tots a un petit restaurant d’a prop de l´església nupcial. Al carrer, pizzes per a tothom!... es posa a ploure, però para de seguida. A caminar! I caminar embadalits pel “paisatge” de la ciutat, és meravellós, sembla el decorat d'un teatre, no el de Tosca, (perdó Mataronet), no ens cansem de mirar i mirar i fer fotografies. Ens acomiadem dels nostres entranyables amics Manu i Umberto esperant el veure'ls ben aviat.

Arribem a la piazza di Sant Marco, fem una mica de cua per visitar la basílica juntament amb una quantitat molt gran de turistes, és diumenge per adobar-ho. No tinc adjectius, les parets, les pintures, els mosaics... el que em va sorprendre va ser el terra: està cobert amb mosaics fent dibuixos sense cap uniformitat vers l'entorn, em dona la impressió que cada operari-artista li varen donar una parcel·la perquè fes el que més li agradés, sense tenir en compte el veí... molta, molta gent... massa, només penso que passarà aquí a Venècia els mesos de juliol i agost, no m'estranya que la Ciutat es vagi ensorrant de mica en mica.

Tornem a la “cucada” del hotel on estem i fem tots quatre una bona xerradeta, és la del comiat. Per fi, poc a poc, ens dirigim a la Piazzale di Roma, acompanyats i portant-nos les maletes els nostres estimats amfitrions. Anem per una altre camí, molt més còmode que el de la nostra arribada i amb molts menys PONTS!. Arribant molts petons, moltes gràcies per el seu obsequi d'estada i fins demà que el Mataronet ens trucarà per telèfon des de Munic a casa i... d'aquí quatre dies, quatre, ens tornarem a trobar junts a la capital de Baviera.

2.- Hotel Scandinavia El Palau al que es troba l'hotel Scandinavia té uns orígens molt antics.

El construí l'any 1.000 i es diu que fou aquí precisament on Desdémona va conèixer Otel·lo, el “Moro de Venècia”.

Fou remodelat al s. XVI per la família Trevisan, riquíssima dinastia de mercaders que la va adoptar com a residència durant varies generacions. Als anys 50 la família Tinacci transformà l'edifici en l'hotel Scandinavia, mantenint intacta l'atmosfera d'antiga residència 10

veneciana que s'havia conservat al llarg dels segles. Avui és un dels hotels de Venècia que millor reflexa l'esperit de les nobles mansions venecianes.

Des de les seves finestres es frueixen bones vistes: a l´esquerra del edifici es troba l'església Santa Maria Formosa, amb el seu nom vinculat a una antiga llegenda: segons diuen, precisament en aquest “Campo” va tenir lloc l'aparició d'una ermosa verge i, per celebrar el miracle, al 1.492 es va construir l'església.

La ubicació de l'hotel, a Venècia, és una de les millors: A la Pl. San Marco i al Pont de Rial to es pot arribar en pocs minuts, i a breu distància es troben les parades de vaixells per anar a l'estació de tren, a Piazzale di Roma i a tots els llocs d'interès artístic.

L'Hotel compta amb 33 habitacions curosament decorades amb mobles d'època i sumptuoses aranyes de vidre de Mura no i dotades de totes les comoditats. www.scandinaviahotel.com/

11

3.- Llocs més interessants de la Ciutat Basílica de San Marc: Si es veu una cosa a Venècia ha de ser la Basílica de Sant Marc, una cornucòpia d'incalculable bellesa artística que condensa el passat gloriós i la molt identitat de la Ciutat.

Consagrada a 1.094 i construïda sobre una planta de creu grega, l'església incorpora una mescla única d'estils, des del bizantí i el romànic al gòtic i el renaixentista. seus cinc cúpules bulboses recorden a les mesquites d’Istanbul. en pocs llocs es fon millor Orient amb Occident.

Hi ha una còpia d'aquests quatre cavalls sobre l'entrada principal de la Loggia del Cavalli. Els originals estan dins. Els arcs situats sobre l'entrada principal mostren magnífics mosaics, però no són gens amb l'enlluernador interior cobert d'una brillant capa de mosaics daurats creats, reparats i completats minuciosament durant segles a partir del s. XI. L'exquisit paviment de marbre del s. XII presenta una varietat infinita de figures geomètriques intercalades amb motius florals i animals.

Després de l'altar hi ha el Pala d'Or, un retaule amb incrustacions d'or, esmalt i joies fet en Constantinoble per al dog Pietro Orseolo. I en 976 i amb afegits de segles posteriors. l'adornen gairebé 2.000 pedres precioses.

Palazzo Ducale: El Palau Ducal, un rar exemple del gòtic civil venecià, era el centre de comandament de la República de Venècia, llar del dog (duc) i seu de totes les seccions del govern. incloses les presons. Dues magnífiques façanes gòtiques en pedra blanca d'Istria i marbre rosa Veronès donen a la Piazzetta dei Sant Marc. Des de la galeria que hi ha a la part alta d'aquestes arcades, es proclamava el nou dog. Aquest contemplava les execucions de la Piazzetta de sota des d'un punt on la pedra és més fosca. Dins es reunien els consellers i es celebraven judicis secrets.

Fundat al segle IX, l'edifici va començar a assumir la seva forma actual 500 anys després. Des del pati principal es puja per diversos trams d'escales fins a arribar al Apartament del Dog i, pujant un tram més, a les estances del govern. Al Anticollegio hi ha quatre Tintoretto i el “Ratto d'Europa” de Veronese. El sostres de la Sala del Collegio té mes obres de tots dos artistes. A sota, la immensa sala del Maggiore Consiglio aquesta dominada pel “Paradiso” de Tintoretto, un dels més 12

grans olis que hi ha al món. Uns passadissos porten al “Ponte dei Sospiri” que connecta amb les Prigioni Nove construïdes al costat d'aquest canal per alleujar les desbordades Prigioni Vecchie del propi palau. En les ultimes, hi havia els Piombi (ploms); cel·les situades sota la teulada de l'edifici, on va complir condemna el llegendari faldiller del segle XVIII Giacomo Casanova. (www.museiciviciveneziani.it).

El Gran Canal: A Lord Byron, després d'una cita nocturna, li agradava nedar a casa per aquest canal, el "carrer gran" de Venècia.

Ningú seria tan insensat avui en dia, però aquesta concorreguda via en forma de "S" invertida és un basar de colors, sons i olors; un espectacle etern per als sentits.

El canal, de 3,5 quilòmetres, que fins a l'Edat Mitjana era riu i port alhora, acull un canviant estil de barcasses de transport, "vaporetti" (autobusos aquàtics) motores privades, góndoles, patrulleres policials i ambulàncies, bombers i taxis aquàtics a més dels serveis de recollida d'escombraries, repartiment de mercaderies, etc. Aquesta desfilada flotant té lloc amb el teló de fons de més de 100 espectaculars "palazzi" dels segles XII al XVIII. Es pot pujar al vaporetto nº 1, de múltiples parades a piazzale Roma o Ferrovia i serpentejar mitja hora per l'artèria de trànsit més extraordinària del món.

Gallerie dell´Accademia: Àrbitre durant molt de temps del gust artístic de Venècia, l'Accademia d'aquesta antiga església i convent acull la major col·lecció del millor dels antics mestres venecians, un veritable festí del Cinquecento, el barroc i el rococó. Encara que la ciutat aquesta esquitxada d'obres de grans artistes, aquest conglomerat representa una única i intensa lliçó de la grandesa de 13

l'elevat art venecià ... (www.alleraccademia.org).

Tintoretto,

Tiepolo,

Tiziano

...

Scuola Grande di San Rocco: La Scuola Gran di San Rocco es troba en el Camp San Rocco. Era una confraternitat formada per ciutadans venecians en 1.478 que es va fer particularment pròspera a principis del s. XVI. Va ser creada per assistir als ciutadans en temps de plagues.

Sant Roc, ses relíquies es guarden a la veïna església que porta el seu nom va ser declarat Sant Patró de la Ciutat. Cada any en el seu dia festiu, 16 d'agost, el Dog de Venècia fa una peregrinació a l'església.

En 1564 els membres de la Scuola van encarregar a Tintoretto la decoració de les parets i sostres després guanyar un concurs per determinar qui decoraria l'escola; (Veronese estava entre els seus rivals), Tintoretto va dedicar 23 anys de la seva vida a aquesta obra (les més de 50 pintures del mestre són massa per digerir-les d'una vegada).

Va pintar primerament les que es troben a la Sala dell' Albergo; posteriors són les del saló inferior. Entre aquestes pintures es troben: "Anunciació i Sant Roc", "Sant Roc portat a la presó", “Sant Roc guarint les víctimes de la plaga ", etc. etc. (www.scuolagrandesanrocco.it) Santa Maria Formosa: Reconstruïda en 1.492 en el lloc d'una església del s. VII. El nom inicial de Santa Maria Formosa prové de la llegenda de la fundació inicial de l'església: es diu que Sant Magne, bisbe d'Oderzo, havia tingut una visió de la Verge Maria en aquest lloc. En aquella ocasió estava "formosa" (bella), amb corbes. (?)

A dins hi ha un retaule de Palma il Vecchio que mostra a Santa Bàrbara.

(Campo Santa Maria Formosa, Castello 5254.

14

Ponte di Rialto: Durant segles, l'únic pont que creuava el Gran Canal va ser aquí, unint Rialto amb Sant Marc. Antonio da Ponte va completar aquesta robusta versió de marbre a 1.592, amb un cost de 250.000 ducats.

Per veure quin aspecte tenia anteriorment es pot veure el cicle de pintura dedicat als Miracles de la Creu Veritable a la sala nº 20 de la Galleria dell'Accademia.

Les góndoles de Gilberto: Fa molt de temps que Gilberto Penzo es va apassionar per les góndoles. Va començar a construir maquetes i col·leccionar planells detallats d'elles i de tot tipus de vaixells tradicionals de la Llacuna i el Adriátic.

En tement que es perdés la major part de les tradicions de construcció de vaixells a Venècia, va fundar una associació per mantenir viu aquest coneixement i, per finançar-lo, va obrir la seva "botiga". Aquí es poden comprar exquisides maquetes de fusta fetes a mà de diversos vaixells venecians. El senyor Penzo també restaura vaixells antics. Per als nens, no cal deixar escapar els kits per construir maquetes de góndoles.

(Carrer 2 dei Gaoneri, Sant Pol 2681).

Llibreria Línea d´Acqua: Aquesta botiga petita però útil ofereix una nova varietat de guies de altres llibres sobre Venècia, així com llibres infantils. La botiga també ven les històries de misteri i detectius de Donna Leon i està especialitzada en còmics i llibres antics sobre Venècia. www.linesdacqua.it Caffe Florian: El luxós cafè (interior) mes famós de la ciutat ha vist esmorzar a personatges com Lord Byron o Henry James abans que creuessin la "piazza" per dinar al Caffe Quadri. En 1.720 els venecians van començar a pagar sumes desorbitades pel plaer de beure aquí.

15

Caffe Quadri: Encara que menys famós competidor, el Florian, va obrir les seves portes abans que aquest, en 1.683. Té un reconegut restaurant amunt. A la "piazza" un quartet musical competeix amb els de Florian i altres bars.

El "Carnevale": Els venecians porten celebrant la proximitat de la primavera amb el "Carnevale" des del segle XV. En aquella època els clubs privats organitzaven balls de màscares i entre els entreteniments populars es assetjava a toros, es feien castells, anomenades "Torres de Ercoli" i es disparaven gossos vius amb canons.

El festeig va decaure després de la caiguda de la ciutat davant Napoleó, en 1.797. El "Carnavale" ressuscitat en 1.979, s'ha convertit des de llavors en la festa d'elegants disfresses barrocs mes coneguda al món.

Les festivitats comencen una tarda de divendres amb una processó, seguida de l'inici oficial amb una tradicional processó de emmascarats (un any, crec que era el 1.9 ??, també van participar en aquesta fantàstica "rua" els Castellers de Vilafranca, des de la Piazza Sant Marc al voltant de les 16 hores.

El dijous següent és Giovedi Grasso i el més destacat de la tarda de divendres és el Gran Ballo delle Maschere a la Piazza San Marco. El dissabte i el diumenge es dediquen a actuacions musicals i teatrals A la "Piazza", diumenge un munt de vaixells i góndoles decorats, que porten passatgers emmascarats, recorren el Gran Canal.

L'esdeveniment acaba amb una desfilada de "Re del Carnevale" i els antics gremis de la Ciutat.

“Mondonovo Maschere”: Com moltes altres botigues de Venècia, aquest taller i boutique no sembla gran cosa des de l'exterior, però darrera aquesta està un dels mestres de la ciutat en l'elaboració de màscares, Guerrino Lovato. Se li van encarregar algunes de les màscares de "Eyes Wid Shut" de Sataley Kubrik. mondonovo maschere.it Medi ambient: La llacuna formada fa 6.000 anys per la unió del mar amb els corrents d'aigua dolça procedent dels rius alpins, és com un plat fons, amb un entramat de canals navegables - alguns naturals, altres construïts per l'home-. Més de 40 illes la esquitxen i el costat que dóna al mar està protegit amb un arc de 50 quilòmetres d'illes llargues i estretes - inclosa al Lido - que contenen el flux del Adriàtic 16

cap a l'interior.

A partir del s. XVI, perquè la llacuna es mantingués millor, es van desviar els corrents d'aigua dolça des de la zona dels voltants de Venècia. El s. XX va més canvis dràstics: en els anys 60 es va excavar un profund canal fins al complex petroquímic, a Porto Marghera, que permeten que entrin els super-petroliers, però també un excés d'aigua marina Les inundacions sempre han estat un problema a Venècia. A l'hivern les marees altes del Adriàtic es colen a la llacuna i neguen la ciutat. En 1.966 unes inundacions sense precedents van disparar la alarma i en el 2.003 es van començar les obres del controvertit projecte Moisès per condicionar amb barreres mòbils les entrades de la mar a la llacuna. Si tot va bé podrien estar col·locades en el 2.012 (avui 2.013) encara que no està clar si funcionaran.

La combinació de l'enfonsament (almenys 14 cm. al segle XX) i la mitjana d'ascens dels nivells de la mar (9 cm.) Fan que la ciutat s´està ofegant literalment.

La crida de las sirenes: El "aqua alta" comença inicialment quan l'aigua supera 80 cm. del nivell mig del mar. Si s'espera que vagi a assolir 1,1 metres es disparen per la ciutat 16 sirenes. Si supera 1,2 metres, hi ha problemes ja que llavors no serveixen ni les passarel·les situades en parts estratègiques de la ciutat. Amb 1,4 metres es declara 17

l'estat d'emergència. El nivell de les inundacions al novembre de 1.966 va ser de 1.94 metres!

La professió mes antiga: En la dècada de 1.530, a Venècia, hi havia unes 11.000 prostitutes registrades en una població de 120.000 habitants (gairebé un 10%!). A la fi del s. XV una ordenança municipal va decidir que les dames de la nit devien anunciar-se amb el pit descobert. A la Sereníssima li preocupava que els seus homes s'inclinessin cada vegada mes a la sodomia.

Tement per la virilitat veneciana, es fomentà la prostitució i el càstig per la sodomia era la mort. Veronica Franco, una de les cortesanes mes conegudes de la ciutat no necessitava rondar les "calli" per fer negoci.

Poetessa, amiga de Tintoretto i amant del rei de França Enric III. Els costosos serveis de la senyoreta Franco tenien classe pròpia i anaven del discurs enginyós al ball folklòric en horitzontal.

Els jueus de Venècia: Fins 1.553 aproximadament, la comunitat jueva de Venècia prosperava. El seu comerç tenia bona acollida i la comunitat es va forjar gran reputació gràcies a la impressió de llibres.

Però el Papa Julian va prohibir aquestes activitats i les coses van anar de mal en pitjor.

En 1.797, Napoleó va abolir les restriccions dels jueus i al 1.866 totes les minories tenien garantida la igualtat. En 1.943, molts dels 1.670 jueus de Venècia van ser internats i uns 200 van acabar en camps de concentració nazis. Actualment en el gueto només queden alguns.

Fer una bona gòndola: No és tasca fàcil - només per al casc, que ha de ser asimètric s'empren set tipus diferents de fusta per elaborar 280 peces -. El costat esquerre té una curvatura major per compensar l'acció lateral del rem i la secció transversal es desvia a la dreta per contrarestar el pes del gondoler.

La gòndola vuit segles d'història: La gòndola es construeix amb 280 peces diferents de fusta d'om, alzina, roure, làrix, caoba, cedre, noguera, cirerer i avet. Té només dues parts de ferro, una a la proa i l'altra a la popa. La seva construcció requereix un any de treball i és sempre personalitzada en funció de qui la utilitzés. El cost es situa entre els 28.000 i 30.000 euros (l'any 2.008), i la seva durada mitjana és de 30 anys.

L'estructura és asimètrica, amb una banda esquerre 24 cm. més llarg 18

que el dret, per facilitar l'ús d'un sol rem. Encara que no ho sembli té onze metres de longitud i pesa als voltants dels 600 kg., Però gràcies al fons pla, resulta fàcilment manejable per una sola persona. La "botzina" és un crit del gondoler conegut: "Ohí!", o bé "Ohè".

Les embarcacions són de color negre encara que el govern de la Ciutat es va cansar de les ostentacions exagerades. Antigament tenien també una cabina per protegir-se de les inclemències meteorològiques, si bé, com anoto G.Casanova també suposava un espai per a la intimitat.

Les góndoles van sorgir al segle XIII, i al segle XVIII, ja havien 1.500 registrades. Actualment sumen 425 les que tenen llicència municipal.

S'usen per a casaments,

funerals i turisme. El seu preu turístic part de 80 euros per a sis persones durant 45 minuts, Es construeixen en petites drassanes anomenats "squèri". El gran complex de l'Arsenal va sorgir com "squero" estatal. A partir de llavors, el govern venecià va dificultar l'activitat dels particulars, per mantenir així un rígid control sobre els mitjans de navegació. Un gondoler passa entre sis o set hores a l'aigua, 19

i la resta en l'estació. Boga´n de forma asimètrica, amb el peu esquerre davant. Tenen fama de parlar en veu molt alta, ser irascibles i menjar molt.

4.- Marco Polo, petita biografia Marco Polo, Venècia 15.09.1254 : Venècia 08.01.1324 Va ser un mercader i explorador venecià que, juntament amb el seu pare i el seu oncle, va estar entre els primers occidentals que van viatjar per la Ruta de la Seda a Xina. Es diu que va introduir la pólvora a Europa, encara que la primera vegada que es va usar la pólvora a Occident va ocórrer en la Batalla de Noira (Huelva) en 1262.

Els Polo van viure allà suposadament durant 17 anys abans de tornar a Venècia.

Després del seu retorn, en una batalla marítima entre Venècia i Gènova, Marco va ser capturat i portat a la presó, on va dictar a Rustichello de Pisa el llibre "Il Milione" (El Milió) o "Els viatges de Marc Polo" sobre els seus viatges. El llibre es va titular originàriament "El Llibre de les Meravelles", però va guanyar ràpidament el sobrenom de "El Milió" ja que Marco Polo deia trobar milions de persones o "milions d'ocells". A partir d'aquí va guanyar la fama d'exagerat. Marco Polo sol considerar-se un dels més grans exploradors del món tot i que alguns escèptics prefereixen considerar-ho un contista de literatura de viatges.

20

1.- Context històric: En l'època de Marco Polo, el comerç a Europa seguia un sistema triangular, en el què els productes de luxe procedents d'Orient, seda i espècies, ocupaven un important lloc. Aquests, en la coneguda com a Ruta de la Seda, travessaven Àsia central i les terres controlades pels sarraïns, sent comprats per comerciants italians, venecians, genovesos, pisans ..., que obtenien grans beneficis al revendre'ls després per Europa. És per això pel que Venècia i altres ports italians van guanyar en importància i van començar una política comercial agressiva per explotar aquestes rutes comercials.

1.1.- Venècia en l'època: Durant l'Edat Mitjana, la República de Venècia va començar a convertir-se en una potència mediterrània.

Al control de l'interior i de la costa de Dalmàcia, es va unir una extensa activitat mercantil amb Orient, que el va portar a establir consolats i colònies de comerciants per tota la Mediterrània Oriental.

Va recolzar als croats com a manera de contrarestar l'Islam i va mantenir un llarg conflicte amb Gènova pel predomini comercial. Durant la Quarta Croada, per suggeriment venecià, els croats van saquejar Constantinoble, decapitant l'Imperi Bizantí i conquistant nombrosos territoris. Tot i que el subsegüent Imperi Llatí va ser aviat reconquistat pels grecs, Venècia va seguir controlant diverses illes i ciutats, i sent una de les principals potències mercantil.

21

1.2.- L´Imperi Mongol: L'Imperi Mongol va ser instituït per Genghis Khan en 1.206. Aquest, després de llargues lluites internes va unificar a les diverses tribus mongoles sota el seu comandament, involucrantles en una expansió que els portaria a conquerir la Xina, Àsia Central, Rússia i arribar fins a l'Iraq, Síria i Anatòlia.

A la seva mort li va succeir el seu fill Ogodei, qui va continuar amb aquesta expansió i consolidar la jerarquia del Gran Khan sobre diversos regnes mongols. En temps de marc Pol aquest Gran Khan era Kublai Khan.

1.3.- El coneixement europeu de Orient: El món conegut pels europeus no anava molt més enllà de l'actual Orient Mitjà. Les poques notícies que es tenien del que estava més enllà eren generalment confuses i molt mitificades. És de destacar la llegenda del Preste Joan, un místic rei cristià que es suposava envoltat d'infidels a l´Àsia Central.

Els intercanvis comercials es trobaven gairebé sempre mediatitzats per perses i àrabs.

L'expansió de l'Imperi Mongol els va portar a les mateixes portes d'Europa després de travessar estepes russes i amenaçar Polònia, encara que aviat es van retirar. Més al sud però, els mongols van saquejar Bagdad (Iraq) i van sotmetre a regnes musulmans que s´havien enfrontat en les Croades amb els cristians. És així com es desperta l'interès pels mongols a Europa. A la curiositat per aquests bàrbars tinguts fins llavors com a éssers mitològics gairebé, se li suma en lo polític la possibilitat d'obtenir un aliat contra l'enemic islàmic, una forma més avantatjosa de negociar amb Orient en el econòmic i un desig evangelitzador, donada la gran tolerància religiosa dels mongols. Abans de Marco Pol, diversos missioners com Giovanni da Pian del Carpine van viatjar com a ambaixadors a Orient, encara que sense aconseguir resultats concrets.

22

2.- La família de Polo: És així com es desperta l'interès pels mongoles a Europa. A la curiositat per aquests bàrbars tinguts fins llavors com a éssers mitològics gairebé, se li suma en el polític la possibilitat d'obtenir un aliat contra l'enemic islàmic, una forma més avantatjosa de negociar amb Orient en el econòmic i un desig evangelitzador, donada la gran tolerància religiosa dels mongoles. Abans de marc pol, diversos missioners com Giovanni dóna Pian del Carpine van viatjar com a ambaixadors a Orient, encara que sense aconseguir resultats concrets.

Cronistes posteriors a Marco Polo van rastrejar els seus orígens fins a l'illa de Korcula, al Mar Adriàtic, a Croàcia, on fins i tot se segueix conservant una vella casa en la qual es diu que va néixer. No obstant això la historiografia moderna té seriosos dubtes d'aquest origen, ja que el cognom pol, d’origen venecià, apareix esmentat diverses vegades en el nord d'Itàlia. No obstant això hi ha qui afirmen que el seu veritable nom i cognom que, efectivament, va tenir la seva primera aparició a Dalmàcia. Aquesta última afirmació és donada en base als registres apareguts en l'anuari venecià "Chronicon Iustiniani" del 1.358.

L'escut familiar dels Pol conté tres ocells d'aigua, aus que rebien el nom de "pol" a Croàcia del Sud, mentre que a Venècia se'ls cridava "pola", paraula de la qual es creu es van derivar els cognoms "Pol "i" Pollastre "a Itàlia.

23

Es creu que els Polo van arribar a Venècia generacions abans que naixés Marc, i en la seva època eren considerats venecians ja. Es tractava d'una família noble, encara que sense gaire preeminència econòmica no social, per exemple no apareixen en els registres de les família que podien entrar al Consell que regia la ciutat en l'època. No va ser fins després de la seva mort quan els seus descendents van cobrar rellevància a la ciutat.

Es tractava comerciants vinculats a l'Orient: el seu oncle, Marc el Vell havia viscut molt de temps a Constantinoble abans de tornar definitivament a Venècia, i tant el seu pare Nicolo com el seu oncle, Maffio ja havien viatjat abans fins a la Xina.

3.- El primer viatge: A la família Polo va haver-hi altres exploradors a més de Marc. El seu pare Nicolau, o Niccolo en venecià, i el seu oncle Mateu, o Maffeo; eren pròspers mercaders dedicats al comerç amb Orient. Tots dos van partir cap a Àsia en 1.255 i van aconseguir la Xina en 1.266, arribant a Khanbaliq o Cambaluc (Pequín). Van tornar de la Xina com enviats de Kublai Khan amb una carta perquè el Papa enviés a gent il·lustrada que ensenyés en el seu imperi, per informar als mongols sobre la seva forma de vida.

24

3.1.- Ruta seguida: Sortida de Venècia.Rodejar Grècia fins arribar a Constantinoble.- Creuar el Mar Negre i del Mar d'Azov.- Trànsit de les estepes euroasiàtiques, creuant el Volga i envoltant el Mar Caspi pel nord fins a arribar al mar d'Aral i la ciutat de Bujara.- Cruïlla de les muntanyes i deserts d'Àsia Central a través de la Ruta de la Seda, fins a arribar Pequín (Cambaluc).

4.- El segon viatge: Mateu i Nicolas Polo van partir en un segon viatge, amb la resposta del Papa a Kublai Khan, al 1.271. Aquesta vegada Nicolás es va portar al seu fill Marc, qui aviat va guanyar el favor de Kublai Khan, fent-li el seu conseller. Poc després Marc va passar a ser emissari del Khan, que li donaria diverses destinacions al llarg dels anys. En els seus 17 anys de servei al Khan Marco Polo va arribar a conèixer vastes regions de la Xina i els nombrosos èxits de la civilització xinesa, molts dels quals eren més avançats que els contemporanis europeus. Quan un ambaixada del rei de Pèrsia li sol·licita a Kublai Khan una princesa per al rei, els Polo l'acompanyen decidint tornar a Venècia.

4.1.- Ruta seguida: Sortida de Venècia - Desembarcament a Acre Marxa a través del “Creixent Fèrtil” fins arribar a Tabriz - Travessar la Xina fins a arribar a Pagán, a Birmània - Torna a Pequín, on s'inicia el viatge de retorn - Marxa cap al Sud a Yangzhou - Embarcament en Zaitun - Rodeig de les costes de la Xina meridional, Indoxina, Malacca 25

i Sumatra. - Creua el golf de Bengala fins Ceilan i segueix la costa de l'Índia fins a la península de Kathiawar - Desembarcament final a Ormuz i nou retorn a Tabriz - Creua el Càucas i embarca de nou en Trebisonda - Recala novament en Constantinoble i torna finalment a Venècia.

5.- Il Milione.- Al seu retorn de la Xina al 1.295, la família de Marco Polo es va establir a Venècia on es va convertir en una sensació i van atreure a multituds d'oients, que amb prou feines creien les seves històries sobre la llunyana Xina.

El seu impacient caràcter va dur a Marco Polo a prendre part a la batalla naval de Curzola - Kórchula - entre Gènova i Venècia al 1.298. Va ser capturat i va passar els pocs mesos del seu tancament dictant un detallat relat dels seus viatges per les llavors desconegudes regions del Llunyà Orient. El seu llibre "Il Milione", conegut en castellà com “Los viajes de Marco Polo” va ser escrit en provençal i aviat traduït a moltes llengües europees. L'original s'ha perdut i es conserven diverses versions, sovint contradictòries, de les traduccions. El llibre es va convertir immediatament en un èxit.

6.- Va ser real el viatge?: En el seu llit de mort, la seva família va demanar a Marc que confessés que havia mentit en les seves històries.

Marc es va negar, insistint: “només he explicat la meitat del que vaig veure! " Mentre la majoria d'historiadors creuen que Marco Polo efectivament va arribar a la Xina, recentment alguns han proposat que no va arribar tan lluny, i que simplement va explicar la informació que sentia d'altres.

Aquests escèptics assenyalen que, entre altres omissions, el seu relat falla al no esmentar l'escriptura xinesa, els escuradents, el te, l'embenat dels peus ni la Gran Muralla.

Cal recordar que Marc Polo només va estar a la regió nord de la Xina, específicament al palau del Gran Khan. La dinastia Ming, des 13681644 van ser els que més van ampliar la Muralla, és a dir, que en l'època de l'al·legat viatge de Marc Polo no existia l'enorme barrera defensiva que coneixem actualment, la qual cosa explica l'absència d'esments a aquesta.

26

El te entra en contacte amb els europeus per primera vegada a l'Índia, quan els portuguesos arriben a ella en 1.497, ja que a l'Índia l'ús del te estava molt estès: és fàcil deduir que abans no va tenir importància en les taules europees. Més encara, cal tenir present que les descripcions de Marco Polo se centren en membres de l'elit governant mongola, la qual no consumia massivament el te a diferència dels seus súbdits xinesos; per contra Marco Polo si fa al·lusió a les begudes preparades a base de força llet que són típicament mongoles. Similar és la qüestió respecte a la pràctica dels peus embenats de les nenes, costum de la aristocràcia xinesa però no mongola. S'ha d'advertir a més que les nenes subjectes a aquesta pràctica vivien recloses a la casa i no a la vista dels estrangers.

No revesteix molta transcendència que no esmenti l'escriptura xinesa, doncs ja molts europeus la coneixien pel fet que en aquest temps ja arribaven immigrants xinesos a Europa. A més, els arxius xinesos de l'època no l´esmenten, tot i que ell afirmava haver servit com a emissari especial del Kublai Khan, el que resulta insòlit donat el zel amb què es portaven els arxius a la Xina en aquell temps; no obstant això, altres estudis conclouen que Marco Polo sí és esmentat en arxius xinesos amb el nom de “Po-Lo".

D'altra banda, Marco Polo descriu altres aspectes de la vida a l'Extrem Orient amb molt de detall: el paper moneda, el Gran Canal, l'estructura de l'exèrcit mongol, els tigres i el sistema postal imperial. També es 27

refereix al Japó pel seu nom xinès, Zipang o Cipango. Es considera normalment aquest com primer esment del Japó en la literatura occidental. També es creu que Marco Polo va descriure un pont on va succeir l'incident del “Pont Marco Polo”, una batalla que va marcar el començament de la invasió japonesa del nord de la Xina en la Segona Guerra Mundial.

7.- Impacte històric: Tot i que els Polo no van ser de cap manera els primers a arribar a la Xina per terra - consideris per exemple a Juan de Pla Carpini com l'única delegació romana que va partir a la Xina a fi d'establir relacions diplomàtiques - gràcies al llibre de Marc el seu viatge va ser el primer a conèixer-se àmpliament i el millor documentat fins llavors.

La llegenda comenta que Marco Polo va introduir a Itàlia alguns productes de la Xina, entre ells els gelats, la pinyata i la pasta, especialment els espaguetis. No obstant això, aquesta llegenda està molt qüestionada. Per exemple, hi han proves que la pasta era ja coneguda a Grècia i Itàlia des de l'antiguitat. A l'Espanya àrab hi ha referencies escrites sobre els fideus - anomenats llavors “aletria” - des del segle XII.

28

La terra encara no és rodona i no se sap on estan les vores: Els coneixements geogràfics eren bastant imprecisos a l'Edat Mitjana. Per descomptat, des del segle VI aC., els grecs havien aconseguit demostrar que la Terra era una esfera. Així ho afirmava Pitàgores i la seva escola: l'esfera, forma perfecta, era l'única manera digna per a la Terra !. Erastòstenes, bibliotecari d'Alexandria, inclús va aconseguir mesurar la seva circumferència amb bastanta exactitud, però després els savis ho van oblidar! L'herència geogràfica de l'Antiguitat es va perdre parcialment ... Existien tres o quatre continents ?, Es podia creuar l'Equador? ... Ningú donava una resposta en ferm!

La religió cristiana va prendre cartes en l'assumpte: per a ella, les coses eren senzilles: la Terra ocupava el centre de l'Univers i Jerusalem, el centre del món. El Edèn, paradís terrestre, estava situat en els confins d'Àsia, i en ell neixen els quatre rius nutricis: el Nil, el Tigris, l’Èufrates i el Indus. No és d´estranyar que els mapes fossin tan imprecisos. Es barrejaven els coneixements reals amb d´altres imaginaris, relats de viatges amb mites i textos bíblics. En un mapamundi de l´any 1.290 figuren el Paradís i el país de les Amazones ... Al 1.925, quan Marco Polo tornava a Occident encara estaven en les mateixes.

"Qui seria tan neci per creure que existeixen homes amb peus per sobre del cap, llocs on les coses puguin estar penjades de baix a dalt, on els arbres creixen al reves, on la pluja cau cap amunt?" ... Així parlava el monjo Cosmos d'Alexandria al segle VI ... el problema és que la seva pregunta seguia pràcticament sense resposta al segle XIII. Aquest retrat de marc Polo a Tartària està pres de les robes dels venecians de tota edat, recopilat i pintat al segle XVIII, en 1.745. Les llegendàries aventures del viatger venecià per Àsia han estimulat la imaginació d'artistes i escriptors de totes les èpoques - com en Lluís rodamón - Marc apareix amb l'abillament dels mongols, armat amb arc fletxes i un alfange.

29

“... vaig caure presoner i em van portar a Gènova, on vaig patir tres anys de fam i calamitats, amuntegat amb molts captius en un calabós.

El meu únic alleujament consistia en recordar en veu alta els meus viatges, que entusiasmaven als meus companys de presó. Un d'ells, que escrivia un llibre de cavalleries i es deia Rusticello em va dir. "Vaig a escriure un llibre amb les teves aventures. Ens farà rics i famosos i provocarà l'admiració a tot el món" .. Per la meva pròpia sorpresa el llibre va despertar gran interès i va ser traduït a molts idiomes encara que alguns es van resistir a creure les meravelles que es comptaven en ell. Però no els culpo, perquè les coses que vaig contemplar a l'Orient van ser tan sorprenents que jo mateix em negaria a creure-les si no les hagués vist amb els meus propis ulls.”

El llibre de les meravelles descriu amb detall gairebé enciclopèdic dels pobles, costums, flores i fauna de bona part d'Orient. Marc Polo actua sovint com un reporter; ens explica els hàbits gastronòmics del Gran Khan i la seva cort, les tècniques que utilitzen els xinesos per fabricar el paper moneda, les lleis per les quals es regeixen ... I, com és lògic, presta molta atenció a tot el que pot resultar insòlit per a un europeu: ens explica que els xinesos mengen carn de gos i sopa de serp, que els tàrtars casen els seus morts unint el fums de les seves piles funeràries, que els homes de la província xinesa de Kamul cedeixen a les seves dones als viatgers per que es fiquin al llit amb elles i que la gent de Birmània es folren les dents amb or i utilitzen 30

agulles candents per tatuar-se la pell amb imatges de lleons, dracs o ocells.

Però el més cridaner és que, davant d'aquestes rares costums, Marco Polo sol adoptar l'actitud oberta pròpia d'un xenòfil, és a dir, d'algú que respecta i intenta comprendre la cultura aliena, el que era molt inusual en l'Europa de l'Edat Mitjana, on predominava la intolerància enfront dels estrangers.

“Kabila Khan” era un home de pell groga, pèl negre i ulls foscos, amb una mirada penetrant de àguila. Estava assegut en el seu tron d'or, i als seus peus jeia un majestuós lleó. No havia dubte: ens trobàvem davant l'home més poderós del món. Dea acord amb el protocol xinès, ens agenollem davant el Khan i toquem tres vegades amb el cap a terra. després el meu pare li va lliurar els Sants Olis, una carta del papa Gregori X i alguns presents portats des de la llunyana Venècia, que el Khan va agrair molt. Encara que semblava un home atroç, es va mostrar molt amable.

Com ha estat el viatge ?, ens va preguntar. Llarg i difícil respondre meu tiet, i el pitjor és que no hem pogut portar als cent savis que ens vau demanar. El Gran Khan va semblar contrariat, però de seguida es va reposar i va preguntar: Qui és aquest jove que us acompanya ?, És el meu fill Marc, va respondre el meu pare. Llavors el Khan em va examinar amb atenció, però no va dir res. El meu pare i el meu oncle van començar a contar-li totes les penalitats que havíem passat en el nostre llarg viatge. I el Khan, que era un home curiós, els va escoltar amb gran atenció. Quan el meu pare li va explicar que jo havia passat gairebé un any a la vora de la mort, el Khan va somriure i va dir molt a poc a poc: "Ets un jove molt valent. I sembles molt intel·ligent. Digues, t'agradaria formar part de la meva consell privat?, necessito inspectors visitar les ciutats del meu regne i em informin del que passa en elles. Si m'ajudes, prometo pagar-te amb honors i riqueses.

31

No podia creure-m'ho !, L'Emperador de la Xina volia convertir-me en un home dels seus homes de confiança !, vaig mirar al meu pare per demanar la seva aprovació i ell va assentir, així que li vaig dir a l'emperador amb un somriure: I tant que vull ser el vostre conseller!

Aquella nit es va celebrar a palau una gran festa en el nostre honor, amb acròbates, bufons i una gran companyia d'actors que van fer les delícies de tots. Al cap de pocs dies partim amb el Gran Khan cap a la grandiosa ciutat de Pequín, la capital de l'imperi, on l'emperador tenia el seu palau d'hivern. Un cop allà vaig començar a realitzar les meves funcions, que em van permetre fer llargs viatges i conèixer la Xina a fons.

Una de les coses que més em van sorprendre va ser que els xinesos paguen les seves mercaderies amb papers moneda que porten estampats el segell de l'emperador. I el seu servei de correus és d'una enorme eficàcia: les cartes són portades per uns missatgers a peu que van a la major velocitat possible i que són rellevats per altres cada cinc quilòmetres. En general Xina és un estat molt ben organitzat, ple de ciutats pulcres i pacífiques en què es respira un profund benestar.

Van ser tants els llocs que vaig visitar que us tornaria bojos si els esmentés tots. Durant tres anys vaig exercir com a governador de la ciutat de Kinsai, que aquesta està plena de canals i té 12.000 ponts i més d'un milió d'habitants: allà la gent és tan rica que tothom vesteix robes de seda i s'orna amb perles: la beguda preferida per la gent és l'aiguardent d'arròs, i un dels seus menjars predilectes és la carn de gos. Pel riu Yang-tsè passen més de 200 barques a l'hora, i cadascuna d’elles transporta mercaderies més valuoses que totes les riqueses de Venècia juntes ... " Van ser tants els llocs que vaig visitar que us tornaria bojos si els esmentés tots. Durant tres anys vaig exercir com a governador de la 32

ciutat de Kinsai, que aquesta està plena de canals i té 12.000 ponts i més d'un milió d'habitants: allà la gent és tan rica que tothom vesteix robes de seda i s'orna amb perles: la beguda preferida per la gent és l'aiguardent d'arròs, i un dels seus menjars predilectes és la carn de gos. Pel riu Yangtsè passen més de 200 barques a l'hora, i cadascuna d’elles transporta mercaderies més valuoses que totes les riqueses de Venècia juntes ... "

5.- La Ruta de la Seda La Ruta de la Seda era una xarxa de rutes comercials entre Àsia i Europa que s´estenia per més de 8.000 quilòmetres des de Chang´an – actualment Xi´an – a la Xina, Antioquia a Síria i Constantinoble – actualment Estambul – a Turquia, a les portes d’Europa. Deu el seu nom a la mercaderia més prestigiosa que circulava en ella, la seda, la fabricació de la qual era un secret que només els xinesos coneixen, encara que els romans es van convertir en grans afeccionats després de coneixien el secret abans de la nostra Era a través dels Parts: aquests llavors van organitzar el seu comerç. Molts altres productes transitaven aquestes rutes: pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.

A mitjans segle XIX, el geòleg alemany Ferdinand von Richthofen va ser el primer en anomenar Ruta de la Seda a la trama de vies de comunicació que van connectar la immensitat de la zona euroasiàtica.

1.- Història 1.1.- Època hel·lenística El primer pas important per obrir la Ruta de la Seda entre l´est i l´oest arribava amb l´expansió DE l´imperi d´Alexandre el Gran cap a Àsia Central. El 328 aC., a la boca de la vall de Fergana, al lloc de la moderna Kokand a Tadjikistan, fundava la ciutat d´Alexandria Escate ó “Alexandria la més llunyana”, que es convertiria més tard en un punt essencial de la Ruta de la Seda pel nord.

33

El 323 aC., els successors d´Alexandre el Gran, els ptolomeus, prenien el control d´Egipte. Van promoure activament el comerç amb Mesopotàmia, l’Índia i l´Àfrica Oriental a través dels seus ports de la mar Roja i per terra. Hi van ajudar un cert nombre de mitjancers, especialment els nabateus i altres pobles àrabs.

Els grecs van romandre a l´Àsia Central durant els tres segles següents, primer durant l´administració de l´imperi Selèucida, i després amb l´establiment del regne grec de Bactriana a Bactriana .

Continuaren expandint-se cap a l´est, especialment durant el regnat d’Euriterm I (230-200 aC.) que estenia el seu control des d´Alexandria Escate fins a Sogdiana. Hi ha indicis que podien haver encapçalat unes expedicions al voltant de l´any 200 aC. Més enllà de Kashgar al Turkestan Oriental, i que representarien els primers contactes coneguts entre la Xina i l´Occident. L´historiador grec Estrabó va escriure que “van estendre el seu imperi fins més enllà de Seres (Xina) i el Phryni”

1.2.- Primeres incursions xineses a l´Àsia Central Les relacions xino-romanes començaven primer de forma indirecta durant el segle II aC. Progressivament la Xina i Roma s´anaven acostant amb les missions de Zhang Quian del 130 aC. i les expedicions militars xineses a l´Àsia Central, fins l´intent del general Chao d´enviar un emissari a Roma al voltant de l´any 100 aC. Varies missions romanes a la Xina eren enregistrades pels antics historiadors xinesos. El primer oficialment enregistrat fou de l´emperador romà Antoni Pius i posteriorment el del emperador Marc Aureli, l´any 166.

34

L´emperador xinès Wu Di va veure interessant el desenvolupament de les relacions comercials amb civilitzacions urbanes sofisticades de Fergana, Bactriana i Parthia. Als xinesos els hi atreien sobretot els cavalls alts i potents de la possessió del Dayuan – anomenats cavalls celestials -, que estaven sent decisius en les lluites contra el poble nòmada xiongnu. És per aquest motiu que els xinesos enviaren fins a deu missions per any a aquests països, arribant fins a la Síria selèucida.

En varies d´aquestes campanyes per l´Àsia Central, els xinesos es varen haver d´enfrontar amb tropes legionàries romanes – probablement capturats o reclutats com a mercenaris per Xion Nu -, especialment a la batalla de Sogdiana del 36 aC.. Es creu que la ballesta xinesa, encara que els gastraphetes grecs (Gastraphetes (en grec antic γαστραφέτης, literalment 'ventre arquejat') era una arma de no torsió, una ballesta portàtil, usada pels antics grecs), podrien ser-ne un origen alternatiu. L´historiador romà Florus també descriu la visita de nombroses campanyes xineses en temps de l´emperador romà August, entre l´any 27 i el 14 aC. Per tant, la Ruta de la Seda es traçava essencialment al segle I aC., després d´aquests esforços de la Xina per consolidar una ruta al món Occidental i l´Índia, ambdues a través d´assentaments directes a l´àrea de la conca del riu Tarim i establint relacions diplomàtiques amb els països de Fargana, Bactriana i Parthia. Probablement al segle I també es va utilitzar una ruta marítima que partia de Jiaozhi controlada per la Xina i a l´actual Vietnam i que s´estenia, via els ports de les costes de l´Índia i Sri Lanka, fins Egipte i els territoris nabateus a la costa del nord-est de la Mar Roja controlades pels romans.

35

L´any 97, Ban Chao creuava amb un exèrcit de 70.000 homes el Tian Shan, a les muntanyes del Pamir, a través de una part del trajecte de la Ruta de la Seda, en una campanya contra els insurgents xiongnu que estaven assetjant la ruta comercial. Travessant els dominis de Parthia, va arribar fins a la Ucraïna actual tot seguint les tribus xiongnu que fugien cap Europa.

D´aquesta manera, les noves tecnologies en arc compost feien la seva aparició en l´Occident.

Finalment, els xiongnu amb el pas del temps es reagruparien i foren coneguts com els huns a Occident. Constatant que els xiongnu ja no suposaven una amenaça per l´imperi Han, Ban Chao tornava enrere cap a l´est i es dirigia cap a les costes de la Mar Càspia, des d´on enviaria un ambaixador anomenat Gan Ying a Daquin (Roma). Gan Ying detallaria una relació dels països occidentals, tot i que no passaria, probablement de la Mar Negre abans de retornar.

L´exèrcit xinès feia una aliança amb els partisans i establia alguns forts a una distància d´uns quant dies de marxa de la capital Ctesifont, al voltant de 30 quilòmetres al sud de Bagdad, amb la intenció de romandre-hi durant uns quant anys. L´any 116, l´emperador Trajà des de Roma va avançar fins a Ctesifont (Ctesifont fou la capital de l'imperi Part i després de l'imperi dels perses sassànides, a la riba del Tigris) passant molt a la vora d´aquestes guarnicions xineses, però no es coneixen detalls de cap contacte.

36

1.3.- L´imperi romà Poc després de la conquesta romana d´Egipte el 30 aC., les comunicacions regulars i el comerç entre l’Índia al sud-est asiàtic, Sri Lanka, La xina, l´Orient Mitjà, l´Àfrica i Europa floria en una escala sense precedents. El grup de Maës Titianus foren els viatgers que penetraren més a l’est al llarg de la Ruta de la Seda des del món mediterrani, probablement amb el propòsit de fer contactes que regularitzessin i reduïssin el paper dels intermediaris, durant un dels respirs de les guerres intermitents entre Roma i Parthia, que repetidament obstruïa els desplaçaments per la Ruta.

Les rutes terrestres i marítimes s´enllaçaven unes amb les altres, i els productes nous, les tecnologies i les idees es començaven a estendre a través dels continents d’Europa, Àsia i Àfrica. El comerç i les comunicacions intercontinentals començaven a ser regulars, organitzats i protegits pels grans imperis. Un dels motius de la creixent intensitat d´aquest comerç fou degut a la moda romana per la seda xinesa, tot i que els romans pensaven que la seda s´obtenia dels arbres. Aquets creença era afirmada per Sèneca en el seu Hippolytus i per Virgili en el seu Georgies. Especialmet Plini el Vell, que parlant del cuc de seda, escrivia a les seves Histories Naturals: “Teixeixen teranyines com aranyes, que es converteixen en un material de roba luxós per a les dones, anomenat seda”.

37

El Senat publicava, en va, uns quants edictes per prohibir els vestits de seda, la importació de seda xinesa provocava una enorme sortida d´or, i es considerava que la seda era decadent i immoral. L´Hou Hansu descriu que el primer enviat romà va arribar a la Xina seguint la ruta marítima l´any 166 iniciant una sèrie d´ambaixades romanes a la Xina.

2.- Edat Mitjana Els principals comerciants durant l´antiguitat foren els indians i bactrians, i des del segle I al III, els sogdians i els perses. La unificació de l´Àsia Central i el nord de la Índia dins de l´imperi Kushan des del segle I al III, reforçava el paper dels potents comerciants de Bactriana i Taxila.

Aquests fets van promoure la interacció multicultural del món grecoromà, La Xina i la Índia com queda palès al lloc arqueològic de Begram.

L´auge de la Ruta de la Seda es correspon al període de l´Imperi Bizantí pel que fa al seu extrem occidental , del període de II Khanate en la secció entre els rius Nil i Amu Daria, i del període dels Tres Regnes fins a la dinastia Iuan a la zona del seu extrem oriental. El comerç entre l´est i l´oest també es va desenvolupar pel mar, entre Alexandria i Egipte i Guangzhou a la xina, promogut per l’expansió de centres de comerç romans a la Índia. Els historiadors també parlen d´una “Ruta de la Porcellana” o “Ruta de la Seda” a l´altre costat de l´oceà Índic.

38

La Ruta de la Seda va representar un primer fenomen d´integració política i cultural gràcies al comerç interregional en contacte grups tant diversos com els magiars, els armenis i els xinesos. La Ruta representava una dinàmica d´integració i la transmissió dels canvis entre les diferents societats que van ajudar al desenvolupament cultural de las tribus sovint bàrbars del llarg de la Ruta. També generava riquesa al seu pas, sinó era a través del comerç o era a través dels robatoris. Això va ajudar a que antigues tribus de bàrbars es convertissin en guerrers especialitats capaços de conquerir ciutats riques i terres fèrtils, i forjar forts imperis militars.

Més coses...

1.- El transport Era molt comú l'ús d'animals en la Ruta, especialment el camell i l'elefant. Els antics del desert del Sàhara ja havien importat animals domesticats d'Àsia entre el 7.500 i el 4.000 aC. trobats en llocs badarinenses d'Egipte. Més tard en l'apogeu de l'Islam sota la dinastia Omeia (661-750) que volia controlar les més importants línies comercials a la Xina, va prendre la meitat occidental de la Ruta, i aquesta es va veure interrompuda, ofegant el comerç d´altres nacions amb preus elevats i altes taxes. Aquest va ser el principi de la fi.

39

L'aspecte més important de l'entramat comercial d'aquesta Ruta és el paper d'intermediaris que exercien els comerciants islàmics. Aquests, conscients dels beneficis econòmics que deixava aquest tràfec 40

comercial, no van permetre la entrada de comerciants europeus o asiàtics a la Ruta, convertint-se en els elements que feien funcionar el sistema. Les caravanes provinents de Síria i Mesopotàmia, creuaven tot el continent asiàtic per adquirir, a baix preu, els productes que després vendrien a preus desorbitats, als comerciants o intermediaris europeus. Per a això, les caravanes feien ús d'una xarxa d'albergs, anomenats caravanserralls per pernoctar, protegir-se i proveir-se.

Per al món islàmic, la Ruta va suposar una excel·lent font d’ingressos que es va convertí en la base de la seva economia. Per Europa, una sangria econòmica irrenunciable.

2.- Decadència Una nova situació política a la Xina, la protagonitzada per les dinasties Tang, Song i Yuan, des del segle VII fins a mitjans del XIV, i una nova realitat econòmica i cultural a Occident van fer possible el restabliment de noves relacions entre els dos mons gràcies a les que, al costat de las mercaderies, van començar també a intercanviar-se las idees, els coneixements artístics, els idiomes i las religions. Des de llavors les Rutes de la Seda van deixar de ser camins exclusius dels comerciants i dels militars, i van començar a ser transitades, cada vegada amb més freqüència, per intel·lectuals i per monjos de les principals religions del món, que van saber també, com si fossin àvids comerciants de l'esperit, intercanviar-se entre ells els ensenyaments de Buda, Confuci, Jesucrist i Mahoma.

41

Orient i Occident començaven així a necessitar-se l'un a l'altre, tot i que l'enemic aguaitava sempre des del Nord, en aquesta ocasió des de Mongòlia. I encara que la intensitat del comerç creixia incessantment des del segle VIII, també creixien en igual o major proporció els assalts, els saquejos, les confiscacions i els assassinats massius perpetrats per les hordes nòmades del nord, tribus que, després de ser unificades per Gengis Khan, al començament del segle XIII, van demostrar que eren invencibles.

Cap al segle XV, amb l'auge de la navegació i les noves rutes marítimes comercials, i l'apogeu dels imperis Àrab, Mongol i Turc (Selèucides i otomans), tots dos per igual en períodes diferents de temps, va ser llanguint lentament la importància de la ruta de la Seda com a principal artèria entre Orient i Occident, i algunes de les més florents i imponents ciutats al llarg del seu recorregut, van ser perdent importància i influència i, oblidades pel món exterior, es van convertir en una vaga ombra del que van ser.

42

6.- Teatre d´Òpera La Fenice

Situat a Venècia, La Fenice (el Fènix) és un dels teatres d'òpera més famosos d'Europa. Allí s'han estrenat moltes de les òperes italianes mes conegudes.

43

Història En 1.774, el teatre San Benedetto, el teatre d’òpera més important de Venècia amb més de quaranta anys d'història, va ser destruït per un incendi. Poc després de la seva reconstrucció va sorgir una disputa legal entre la companyia que ho administrava i els propietaris, la família Venier. La disputa va ser guanyada per la família, de manera que la companyia va decidir construir pel seu compte un nou teatre en el Campo de Sant Fantin.

Les obres es van iniciar al juny de 1.790, i van acabar al maig de 1972.

El nou teatre va ser nomenat “La Fenice” per honrar el seu ressorgiment de la companyia, primer de les seves cendres i després de la seva mudança. La Fenice es va inaugurar el 16 de maig de 1.792 amb una opera de Giovanni Paisello anomenada I Giochi di Agrigento.

Ja al començament del segle XIX la reputació europea de la Fenice era alta.

Gioacchino Rossini va produir allà dues òperes, Vincenzo Bellini estrena dues i Gaetano Donizetti tornava triomfal a Venècia després de disset anys a Milà i Nàpols. Al desembre de 1.836 un nou desastre es va acarnissar amb el teatre. El foc ho va consumir novament i va haver de ser reconstruït ràpidament, reobrint les portes al desembre de 1.837.

44

En 1.884 es va iniciar la col·laboració de Giuseppe Verdi amb el teatre, amb una producció de Ernani durant la temporada de carnaval. Després es van succeir les estrenes d'Attila, Rigoletto, La Traviata i Simon Boccanegra.

Durant la Primera Guerra Mundial, La Fenice va ser tancada i quan va reiniciar les seves activitats ho va fer amb moltes produccions, i invitant a grans cantants i directors del món. En 1.930 la Biennal de Venècia iniciava el primer Festival Internacional de Música contemporània de la talla d'Igor Stravinski i Benjamin Britten. En les edicions posteriors d'aquest Festival s'han presentat també Luciano Berio, Luigi Nono i Silvano Bussotti.

El 29 de gener de 1996 un altre incendi va destruir completament el teatre. Es va descobrir que l'incendi va ser provocat i un jutjat de Venècia va trobar culpables dos electricistes que tenien problemes contractuals amb la companyia. La reconstrucció va estar a càrrec de l'arquitecte Aldo Rossi qui respecte l'estil original del segle XIX. Algunes persones van criticar que es va perdre l'oportunitat per construir un nou teatre. La reconstrucció va estar a càrrec de l'arquitecte Aldo Rossi qui respecte l'estil original del segle XIX. Algunes persones van criticar que es va perdre l'oportunitat per construir un nou teatre. Alguna cosa semblant va ocórrer a Barcelona, en el seu Teatre d’Opera, el Liceu, encara que no es va poder, o (voler), saber res més d'aquest "petit incident".

7.- LA SERENÍSIMA REPÚBLICA DE VENÈCIA La Sereníssima República de Venècia va ser una ciutat-estat situada al nord d'Itàlia, al costat del mar Adriàtic, radicada al voltant de la ciutat de Venècia: Va existir com a tal des del segle IX fins 1.797. També rep el nom de Sereníssima Reppublica di San Marco.

HISTÒRIA: Orígens Es té com a data de la fundació de Venècia l'any 421, en el qual els habitants de la regió davant l'amenaça de les invasions longobardas i hunas que havien destruït la capital, Aquilea, es van refugiar als aiguamolls de la desembocadura del riu Po, a la llacuna situada al golf, entre la península itàlica i la balcànica, anomenat més tard precisament Golf de Venècia.

45

Les construccions d'aquesta època eren simples edificacions lacustres, erigides sobre palafits. A causa d'aquesta característica geogràfica, Venècia va tenir des de llavors una gran independència respecte als seus dominadors gràcies a la barrera natural de la cadena d'illes en una llacuna profunda que impedia un atac de cavalleria o infanteria.

DEPENDÈNCIA DE L'IMPERI BIZANTÍ Quan el general Belisario va conquistar per a l'Imperi Bizantí gran part d'Itàlia en el s. VI, Venècia va passar a formar part del domini d'aquest imperi depenent administrativament de la ciutat de Ràvena, seu del poder imperial a la península itàlica. El exarcat de Ràvena estava dividit en ducats, i el ducat de Venècia era un d'ells, quan l'any 726 el venecià Orso Ipato va ser reconegut per l'Imperi Bizantí com dux, acceptant així l'autonomia - tot i que no la independència - de Venècia.

Independència i expansió La ciutat de Venècia va obtenir la seva independència total en el segle IX. Cal destacar que, ja des de mitjan segle VIII, la ciutat ni obeïa l'emperador bizantí en la pràctica, ni formava part del Sacre Imperi Romanogermànic, sinó que hi establia relacions comercials com un estat sobirà; l'any 803, tots dos imperis van reconèixer la independència de facto de Venècia, arribant aquesta a rebutjar en el 811 un intent d'invasió llombarda, i enviant el 841 una flota de suport a l'emperador bizantí en la seva lluita contra el califat abbàssida. La ubicació de Venècia enmig d'una llacuna natural feia arriscat l'intent de conquerir-la, mentre l'art naval europeu en la baixa edat mitjana estava molt poc desenvolupat; precisament, van ser els venecians qui van col·laborar en el desenvolupament de la construcció nàutica per raons primordials de necessitat: amb un territori continental molt petit, la seva font de subsistència va ser el comerç a l'Adriàtic, per la qual cosa l'estímul a la navegació marítima s'havia transformat en una necessitat i alhora en font de poder.

46

A l'alta edat mitjana, Venècia va prosperar com mai abans gràcies al control del comerç amb l'Orient i als beneficis que això suposava, expandint-se pel mar Adriàtic, aproximadament des del 991 amb el regnat de Piero II Orseolo; sota el règim, va començar l'expansió veneciana per les costes de Dalmàcia. El fet que molt pocs estats de l'època tinguessin els coneixements navals dels venecians va afavorirlos en el desenvolupament d'una flota comercial i militar molt extensa per a la seva època, que els va servir per a instal·lar llocs comercials en cada racó de la Mediterrània oriental. En realitat, com l'expansió politicomilitar de l'Imperi bizantí es concentrava en les rutes de terra ferma, la cort de Constantinoble deixava les illes mediterrànies a l'ambició mercantil dels venecians, que les aprofitaven com a avançades comercials. L'expansió veneciana va ser tan reeixida que, a mitjan segle XI, una butlla papal va reconèixer la sobirania de Venècia sobre tota la costa oriental de l'Adriàtic.

La ubicació de Venècia al mig del mar Mediterrani li permetia un actiu paper mercantil entre Bizanci i la resta d'Europa; a més, la seva ubicació a l'extrem nord de l'Adriàtic la defensava d'atacs marítims a causa del seu domini militar sobre Dalmàcia; aquestes circumstàncies van augmentar el poder venecià en una època en què les flotes comercials en el Mediterrani eren rares.

Un altre factor clau en va ser la tolerància religiosa i social dels venecians cap als jueus i musulmans; és, de fet, aquesta tolerància dels venecians en matèria religiosa el que els va permetre comerciar lliurement amb els estats islàmics del nord d'Àfrica, servint de valuosos intermediaris entre aquests i Europa. Paral·lelament, es permetia lliurement l'assentament de comerciants jueus a la ciutat, consentint a aquests exercir el comerç i la indústria lliurement, a més de beneficiarse de les xarxes de contactes perquè les comunitats jueves d'Europa lluitaven per preservar.

47

Després de l'any 1100, Venècia era ja una gran potència mediterrània, fins al punt que podia oferir els seus serveis com a flota naval al mateix Imperi bizantí i guanyar, gràcies a això, privilegis comercials excepcionals a Constantinoble, el centre comercial d'Europa en aquests anys. El rol intermediari dels venecians els va permetre exercir un control gairebé total sobre els intercanvis comercials europeus amb l'Orient Mitjà, mentre que els regnes musulmans de la Mediterrània recorrien també a Venècia com a intermediari comercial amb la resta d'Europa. La República veneciana, més interessada en el comerç que en l'expansió religiosa o militar, apareixia com l'intermediari mercantil ideal per als regnes mediterranis de qualsevol religió a partir del segle XII. La flota veneciana construïda per a la Quarta croada, pel seu poder i grans dimensions, va ser determinant per al saqueig de Constantinoble el 1204,1"[1] i accelerà amb aquest fet la decadència de l'Imperi bizantí. Com a conseqüència de la debilitat bizantina, Venècia va aconseguir annexionar Creta i Eubea a inicis del segle XIII, expandint encara més el seu poder i riquesa, i arribaren les flotes comercials venecianes a instal·lar llocs comercials fins al mar Negre, a l'actual costa de Crimea; aquesta expansió cap a territoris de la Rússia de Kíev va permetre als comerciants venecians arribar als punts més occidentals del comerç asiàtic, guanyant accés als productes traficats per la ruta de la Seda des de la Xina. Tal avantatge comercial, inexistent per a altres estats europeus, va ser explotat excel·lentment pels venecians.

El 1369, la República de Venècia rebutja una ofensiva de Lluís I d'Hongria.2"[2] El 1380, Venècia va derrotar en combat la recent competència comercial de Gènova, ciutat que va limitar llavors la seva expansió a la Mediterrània occidental, encara que es va mantenir com a competidor comercial per diversos segles més. Més tard, el 1489, Venècia va conquerir l'estat croat de Xipre i el 1416 va derrotar els turcs a Gal·lípoli, i assegurà per un segle el seu domini marítim, tot i l'expansió terrestre de l'Imperi otomà.

Apogeu de la República L'apogeu de Venècia va arribar al màxim a la primera meitat del segle XV, quan els venecians van començar l'expansió per Itàlia, com a resposta a l'amenaçador avanç de Gian Galeazzo Visconti, duc de Milà.

El 1410, Venècia controlava la major part del Vèneto, incloent-hi 48

ciutats com Verona, Pàdua i Udine i, més tard més tard, Brescia i Bèrgam (anomenades col·lectivament el Stato di Terraferma), controlant una flota de gairebé 3.300 vaixells. El mar Adriàtic va esdevenir el mare Veneziano, des de Corfú fins al riu Po, mentre les possessions del Stato di Mare arribaven a Xipre, Creta, Eubea, i a diverses illes del mar Egeu i nombrosos enclavaments en els Balcans, mentre les flotes venecianes mantenien actiu el comerç amb tota la Mediterrània, estenent la seva xarxa de contactes mercantils per tot Europa i Orient Mitjà, des d'Anglaterra fins a Egipte, i la mateixa ciutat de Venècia superava els 100.000 habitants, xifra elevadíssima per a l'època.

La presa de Constantinoble pels turcs el 1453 va marcar el principi de la decadència veneciana,3"[3] cosa que va propiciar un acord entre Milà i Venècia, que va acabar les "guerres de Llombardia amb la pau de L’odi el 1454," a la qual després es van adherir Florència i Nàpols.

L'expansió naval de Portugal a la costa atlàntica africana i el descobriment d'Amèrica per Espanya van desplaçar l'atenció dels grans corrents comercials de la Mediterrània a l'oceà Atlàntic, de manera que el tràfic comercial venecià va començar a perdre importància a Europa, de manera lenta però inevitable. A més, Venècia es va veure obligada a sostenir 1479)&action=edit&redlink="una lluita esgotadora contra el jove Imperi otomà, transformat ja en potència mundial. Encara que, en un inici, els mercaders venecians van mantenir davant de l'Imperi otomà els privilegis atorgats pels bizantins, la guerra es va fer inevitable a causa de l'expansió terrestre otomana des del 1470, que amenaçava els enclavaments comercials de Venècia, i finalment amb el "tractat de Constantinoble se li va concedir Negroponte i altres illes de l'Egeu, que ja havien caigut en mans otomanes, i la fortalesa albanesa de Scutari."

L'expansió a Itàlia els va enfrontar amb els estats pontificis pel control de la Romanya. Per contrarestar la República de Venècia, el papa Juli II va reunir la lliga de Cambrai el 1508. S'hi trobaven Lluís XII de França, l'emperador Maximilià I d'Àustria, i Ferran II el Catòlic, i la lluita va culminar en l'aclaparadora derrota veneciana al maig de 1509 en la Batalla d'Agnadello, que va aturar per sempre tot intent venecià d'expansió a la península Itàlica. Després de la derrota, la república va mantenir la seva independència mitjançant cessions territorials a Espanya i Milà, i perquè la seva destrucció implicaria eliminar un potencial aliat contra l'Imperi otomà. Malgrat aquesta crisi greu, encara a finals del segle xv Venècia tenia 180.000 habitants i era la segona ciutat més poblada d'Europa, només superada per París; tenia prop de 2,1 milions de súbdits repartits en les seves possessions, i era una de les urbs més riques del món.

Decadència Des del 1470, l'expansió de l'Imperi otomà als Balcans va començar a preocupar els venecians; entre el 1499 i el 1503, -1503)"una costosa guerra contra els turcs (que des del 1480 havien ja arribat a les costes 49

de l'Adriàtic) només va acabar quan Venècia va cedir territoris mediterranis a l'Imperi otomà. El 1538, els venecians van ser de nou vençuts en combat per la flota otomana a Preveza i això va confirmar el predomini naval de Turquia a la Mediterrània oriental, coincidint amb l'apogeu de l'Imperi otomà. El 1570, Xipre va patir la invasió turca, i un any després els venecians abandonaven l'illa, en no poder aturar la invasió otomana. L'aliança de les flotes veneciana, papal i espanyola, tot i que va vèncer els turcs en la Batalla de Lepant del 1571, no va aconseguir recuperar aquests territoris, en part perquè tot i que Espanya veia un potencial aliat mediterrani en Venècia, no estava disposada a sostenir amb tropes espanyoles una nova expansió colonial veneciana.

Havent ja acceptat la supremacia naval turca, Venècia es va esforçar a mantenir la seva activitat comercial al llarg del segle HYPERLINK "https://ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XVII"xvii, observant una acurada neutralitat cap als seus veïns més poderosos: Espanya, l'Imperi otomà, i França. Venècia va quedar eclipsada econòmicament per la riquesa d'Espanya i el seu imperi colonial, així com per la gran expansió comercial ultramarina d'Anglaterra i Holanda, basada en les rutes ultramarines de l'oceà Atlàntic que disminueixen greument la influència comercial de Venècia, reduïda a un Mediterrani menys ric i on ha de rivalitzar amb altres grans poders.

La decadència veneciana es confirma quan Turquia inicia la invasió de l'illa de Creta el 1645, amenaçant l'última gran colònia veneciana.

Tropes otomanes van acabar de conquerir Creta el 1669, després d'una costosa guerra de 25 anys en què Venècia només va quedar en possessió de petits enclavaments balcànics. Venècia es va llançar a una nova guerra contra l'Imperi otomà el 1684, aliada amb Àustria i Rússia, intentant recuperar les possessions perdudes; en aquesta situació, tropes venecianes conqueriren el Peloponès i Atenes.

50

La guerra va acabar el 1699 amb el tractat de Karlowitz que afavoreix àmpliament Àustria i Rússia en perjudici de Turquia i reconeix les conquestes de Venècia, però no li dóna a aquesta els ports mediterranis tan necessaris per al seu comerç.

Cap al segle XVIII, la Sereníssima República no era més que una pàl·lida ombra del que va ser; el comerç a la Mediterrània era ara compartit amb Gènova i Livorno (que es trobaven sota protecció espanyola i estaven, per això, menys exposades a atacs otomans), mentre que el 1719 Àustria declarava la seva possessió de Trieste com a port lliure i així evitava la intermediació mercantil veneciana; tanta competència comercial va reduir encara més les fonts de riquesa de la república. Una altra guerra en aliança amb Àustria i contra Turquia el 1714-1718 va acabar amb la pau de Passarowitz, que va significar la pèrdua total del Peloponès a canvi de minúscules conquestes a Albània i Dalmàcia, beneficiant novament Àustria com a nova gran potència en detriment de l'Imperi otomà.

51

" La decadència de Venècia es va fer més greu al llarg del segle XVIII, mentre l'aristocràcia veneciana es mantenia en el govern com un nucli tancat que impedia a la burgesia l'ascens social, fins i tot prohibint la compra de la qualitat de patrici: en aquesta època, la política es trobava completament dominada per famílies antigues de l'aristocràcia com els Bragadin, Dandolo, i Mocenigo. Mentrestant, augmenta el nombre d'aristòcrates empobrits (els barnaboti), que es converteixen en una costosa càrrega financera per al govern en tant que reben una pensió estatal per subsistir, ja que al segle XVIII Venècia no té comerç extern ni expansió colonial on aquests aristòcrates puguin crear riquesa; més encara, quan com a aristòcrates menyspreen treballar en ocupacions de burgesos. No obstant això, la decadència accelerada deixa pas a la vitalitat cultural que sí que emergeix amb els burgesos Antonio Vivaldi(música), Giovanni Battista Tiepolo (pintura), i Carlo Goldoni (teatre).

Sense poder enfrontar amb èxit els seus nous competidors en el comerç del Mediterrani (i en el mateix Adriàtic), sense indústria de gran mida, i sense colònies riques que sostinguin l'estat, la república troba un nou filó de riquesa en la loteria i els jocs d'atzar, així com en la prostitució, atraient a Venècia visitants adinerats de tot Europa. El 1797, s'arriben a comptar fins a 176 casinos legals a la capital, mentre les festivitats (incloent-hi els carnestoltes) se succeeixen al llarg de l'any gairebé sense descans.

En la pràctica, les atraccions turístiques del joc i el meretrici eren la font de gairebé l'únic ingrés regular que percebia el fisc venecià des del 1750. En contrast, la flota comercial veneciana estava formada el 52

1792 només per 309 navilis, menys de la desena part del que era en el seu apogeu tres segles abans.

Malgrat el veloç empobriment i el deteriorament de l'economia, Venècia continuava dominant part del litoral adriàtic i algunes de les Illes Jòniques, però aquestes possessions eren només una ombra de l'antic poder venecià, ara minúscul davant Àustria. Els intents de reforma del 1760 i 1774 van fracassar per l'oposició de l'oligarquia a permetre la renovació dels seus quadres o obrir les seves portes a burgesos adinerats; fins i tot, el 1784, el patrici Andrea Tron lamentava que el capital fos usat per a sustentar extravagàncies, espectacles, vicis i diversions en comptes de sustentar el comerç.

L'últim dux, Ludovico Manin, va ser elegit el 1789, tot i ser de noblesa recent en tant que era un dels pocs aristòcrates que encara podia donar diners a l'estat per resoldre les més urgents despeses oficials.

Extinció de la república Al març del 1797, el territori de Venècia va ser envaït per les tropes de Napoleó Bonaparte, tant per terra com per mar; les ciutats del Stato di Terraferma es van rendir ràpidament davant la superioritat numèrica francesa, mentre que la flota de guerra veneciana estava formada per només 11 vaixells útils, però incapaços de resistir. El govern va afrontar a l'abril un ultimàtum de Napoleó Bonaparte mentre que, a inicis de maig, les tropes franceses acabaven d'ocupar el Stato di Terraferma gairebé sense lluita, i només faltava ocupar la capital mateixa. El Gran Consell es va reunir finalment el 12 de maig per dissoldre i instaurar un "govern representatiu" seguint el model francès, però quatre dies després tropes franceses van prendre la urbs sense que les tropes venecianes oposessin la menor resistència, i s'extingí definitivament la república. Després de la signatura del tractat de Campoformio, a l'octubre del mateix any, es va repartir el territori de Venècia entre França i Àustria.

El 1866, el Vèneto i Venècia es van incorporar al –1946)"Regne d'Itàlia.

El govern de la república Des del primer moment, l'organització de la República de Venècia es va esforçar per evitar que una sola persona reunís tot el poder.

D'aquesta manera, la funció suprema que assumia el dux va quedar de seguida sotmesa a la vigilància de diversos consells. El Consell Major o Gran Consell (Maggior Consiglio) elaborava les lleis, el senat s'encarregava de la política exterior i dels assumptes militars i econòmics. Un altre organisme, El consell dels deu, garantia la seguretat de l'estat i disposava d'un cos de policia.

L'organització política republicana es va anar fent més complexa a mesura que creixia la influència econòmica i política de Venècia en el mar Mediterrani i s'havia d'enfrontar a altres potències comercials.

En els primers anys de la república, el sistema polític de govern estava constituït per una autocràcia, amb el dux com a dictador gairebé absolut. Aquest títol va començar a utilitzar-se quan la ciutat de Venècia estava subjecta a la sobirania de l'Imperi bizantí, i es féu 53

permanent després que la ciutat aconseguís la seva independència respecte a Constantinoble.

D'acord amb la tradició veneciana, el primer dux va ser Paolo Lucio Anafesto, elegit per al càrrec l'any 697.

El dux era triat de per vida per al càrrec, amb un complicat sistema d'inspiració bizantina.

Tradicionalment, des del 697, cada dux havia associat a les funcions de govern un fill o un altre familiar, però ràpidament aquest costum va ser prohibit per llei; el 1172, es va establir l'elecció del dux per un conjunt de 40 ( després 41) ciutadans, elegits a l'atzar.

El 1268, es va fixar el sistema electoral vigent fins a l'extinció de la república el 1797, que consistia en una sèrie de quatre eleccions; cadascuna era seguida d'un sorteig entre els ciutadans elegits, eliminant successivament electors i designant-ne de nous, fins que en el quart sorteig es formava el grup de 41 patricis que finalment seleccionaven el dux. Tan complex sistema buscava evitar la influència de les famílies més riques i impedir que alguna d'aquestes (vigilada de prop per altres famílies del mateix poder i riquesa) intentés crear una dinastia.

Des del 1148, els poders del dux van ser limitats per la Promissione Ducale, un compromís assumit pel dux en el moment del seu nomenament. Com a resultat d'això, el poder va ser compartit amb el Gran Consell o Consell Major, compost per 480 membres elegits de determinades famílies de la noblesa, per tal que "el dux no pogués fer res sense el Consell Major i el Consell Major no podia fer res sense ell".

Al segle XII, les famílies aristocràtiques del Rialto van disminuir de manera encara més dràstica el poder del dux amb l'establiment del Consell menor (creat el 1175), compost per sis membres assessors del dux i la Quarantia (creada el 1179) com a Tribunal Suprem.

El 1223, aquestes dues institucions es van combinar en la Signoria, que estava formada pel dux, el Consell Menor i els tres dirigents de la Quarantia. La Signoria era l'òrgan central de govern, que representava la continuïtat de la república, com es mostra en l'expressió: "si è morto il Doge, non la Signoria" ("encara que el dux estigui mort, no la Signoria").

54

També es van crear dos òrgans anomenats sapientes, que es convertirien posteriorment en sis. La combinació de sapientes i alguns altres grups va ser anomenat un Collegio, que formava un poder executiu.

El 1229, es va instituir el Consiglio dei Pregadi, comunament denominat el senat, compost per 60 membres elegits pel Consell Major, des del qual es dirigia la política exterior i l'elecció d'ambaixadors.

Aquests esdeveniments van deixar el dux amb un poder personal molt reduït i va veure com l'autoritat era exercida bàsicament pel Consell Major, que constituïa un parlament extremadament limitat, en què només estaven autoritzats a participar els membres de les grans famílies aristocràtiques de la república.

Venècia afirmava que el seu govern era una "república clàssica" perquè era la combinació de les tres formes bàsiques presents: el poder real en el dux, l'aristocràcia al senat, i el poder democràtic en el Consell Major. Això no obstant, la investidura del dux gairebé sempre va recaure en un membre de les famílies més adinerades de Venècia, ja que la possessió d'aquest càrrec obligava el titular a finançar nombrosíssimes despeses (festes populars, cerimònies luxoses, festes del carnestoltes, regals de diners a aristòcrates arruïnats) que només una persona molt rica podia sostenir.

El 10 de juliol de 1310, es va establir el Consell dels deu, organització semblant a una policia secreta de l'estat, que es va fer molt poderós i va esdevenir l'eix central de la política veneciana. Va ser introduït de manera provisional, com a reacció a la revolta promoguda per Bajamonte Tiepolo contra la clausura del Consell Major. Li van ser assignats poders d'emergència per lluitar contra la revolta i, encara que originalment es va establir per un període de dos mesos, la seva autoritat va ser renovada de manera contínua, fins que va esdevenir un òrgan de caràcter permanent el 1334. Al voltant de 1600, la seva dominació sobre el Gran Consell va ser considerada una amenaça i va ser reduït el seu poder.

El 1454, el Tribunal Suprem dels tres inquisidors va ser establert per guardar la seguretat de la república. Per mitjà de l'espionatge, el contraespionatge, i una xarxa d'informadors que espiava pràcticament tots els habitants de la república, va impedir que Venècia caigués sota el poder d'un senyor absolut (Signore), com moltes altres ciutats italianes de l'època a causa de la mútua vigilància exercida entre els aristòcrates poderosos. Un dels inquisidors, popularment conegut com Il Rosso ('El vermell') a causa de la seva túnica escarlata, era escollit pels consellers del dux; dos, coneguts popularment com a I Neri ('els negres' per la seva túnica negra) eren escollits pel Consell dels deu. El Tribunal Suprem va assumir gradualment algun dels poders del Consell dels deu.

Si bé el sistema evitava la creació d'una dinastia familiar, també concentrava el poder efectiu en poques famílies com els Contarini, Bragadin, Giustinian, Mocenigo, Pisan, Foscarini, Loreda 55

n, que van mantenir la seva riquesa fins als últims dies de la república, al mateix temps que altres aristòcrates (els anomenats barnaboti) s'empobrien a causa del declivi del poder venecià, però conservaven els seus drets de vot en el Gran Consell, que estava al seu torn vedat als burgesos més adinerats.

El 1556, els provveditori ai beni inculti van ser també creats amb la finalitat de millorar l'agricultura per increment de l'àrea de cultiu en les possessions continentals de Venècia(pràcticament, tota l'actual regió del Vèneto) i estimular les inversions privades en el desenvolupament agrícola. La pujada de preus del gra durant el segle xvi va estimular la transferència de capital del comerç cap a la terra més encara, ja que les guerres de Venècia amb l'Imperi otomà van accelerar la decadència comercial de la república, i el centre efectiu de poder (i amb això, el tràfic mercantil més lucratiu) es traslladava fora de la conca del mar Mediterrani.

8.- GALERIA DE PERSONATGES 8.1.- TICIÀ Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià o Tiziano (Pieve di Cadore, Belluno, 1477-Venècia, 27 d'agost de 1576), fou un pintor del Renaixement italià, autor d'una obra pictòrica notable. Hom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per a captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l'escola veneciana.

Reconegut pels seus contemporanis com "el sol entre les estrelles", Tiziano és un dels més versàtils pintors italians, igualment capacitat per executar retrats, paisatges (dos dels temes que el van llançar a la fama), escenes mitològiques o quadres de temàtica religiosa. Va tenir una llarga i dilatada carrera, i la seva obra va travessar moltes i diferents etapes, en què el seu estil va canviar tan dràsticament que alguns crítics tenen problemes per creure que els quadres de la seva primera etapa i els de les posteriors hagin sortit de la mateixa mà. En qualsevol cas, el conjunt de la seva obra es caracteritza per l'ús del color, viu i lluminós, amb una pinzellada solta i una delicadesa en les modulacions 56

cromàtiques sense precedents en la història de l'art occidental.

Si el lloc de naixement de Ticià es coneix amb certesa, la data n'és una incògnita. Hi ha tres hipòtesis basades en els documents de l'època.

Segons la seva partida de defunció, que es guarda a l'església veneciana de San Canciano, l'artista va morir els 99 anys, de manera que el naixement es dataria el 1477. D'altra banda, en la correspondència de Tiziano a Felip II de 1571, el pintor es presenta com "aquest servidor seu de noranta-cinc anys d'edat": deduirem, per tant, que va néixer el 1476. Els seus contemporanis Ludovico Dolce i Giorgio Vasari estimen que la data estaria compresa entre 1488 i 1490. Davant d'aquestes diferències, la crítica internacional està dividida. Els historiadors Harold Wethey i Sydney Freedberg creuen més fiable el naixement entre 1488 i 1490. El Centre d'Estudis de Ticià i altres autors determinen que va haver de produir-se entre 1480 i 1485: rebutgen altres dates per la precocitat massa sospitosa a judici d'algunes obres inicials.

Aquesta última opinió és la que està més consolidada. Pot ser que la raó de la data errònia en la carta al rei espanyol es degués al fet que l'artista pretenia presentar-se com un venerable ancià per obtenir la compassió del monarca.

Ticià procedia d'una família amb elevat status a Cadore: era el quart fill de Gregori Vecellio, un distingit regidor i militar, i la seva esposa Lucia. No existien antecedents familiars en el camp de l'art. No obstant això, a l'edat de 10 anys, Tiziano i el seu germà gran, Francesco, van anar a Venècia per ingressar com a aprenents en el taller de Sebastiano Zuccato, un famós artesà de mosaics. Pel seu incipient talent, en el transcurs de tres o quatre anys, va entrar en l'estudi del pintor Giovanni Bellini, que en aquell moment era l'artista més reconegut de la ciutat. Allà es va trobar amb un grup de joves que formarien la primera generació de pintors de l'escola veneciana: Palma el Vell, Lorenzo Lotto, Sebastiano del Piombo i Giorgione. El seu germà Francesco també va gaudir de certa rellevància a Venècia com a pintor.

Durant la seva dilatada carrera, es va convertir en el més influent dels pintors de l'escola veneciana, i en el més llorejat de la República Sereníssima en tota la seva història. Les morts de Giorgione i Bellini, i els trasllats de Sebastiano del Piombo a Roma i de Lorenzo Lotto a Bergamo, van deixar Ticià sense rivals a la ciutat.

L'artista es va alliberar dels cànons hermètics apresos durant la seva joventut i va abastar més temes. Tanmateix, els seus retrats van ser un element clau per a introduir-se a les corts més prestigioses i conèixer les persones més poderoses del seu temps. Algunes, com els senyors de Màntua, Ferrara o Urbino, petits estats italians amenaçats per l'expansió de les potències internacionals, van trobar en els retrats de Ticià una ocasió per demostrar una imatge de poder i de glòria que potser no es corresponia amb la realitat.

57

Durant els seus darrers vint anys (1550-1576), l'artista va quedar absorbit cada vegada més per la seva faceta de retratista i es va tornar més autocrític, amb un insaciable perfeccionisme que li va impedir acabar moltes obres.

Algunes d'elles van quedar en el seu estudi durant almenys deu anys, durant els quals no es cansava de retocar, afegint constantment noves expressions més refinades, concises o subtils. Per a cada obstacle que trobava en l'execució dels llenços, Ticià ideava una nova i millorada fórmula. Mai va arribar a cotes tan altes en emoció i tragèdia com en La coronació d'espines(Museu del Louvre), en l'expressió del misteri i la divinitat d'Els pelegrins d'Emaús o de l'heroisme i la supèrbia d'El Dux Grimani adorant la Fe (palau Ducal de Venècia) o de la Trinitat (Museu del Prado).

La relació de Ticià amb Felip II va ser igual de fructífera i intensa que amb son pare. A partir de 1552, en què va comunicar al llavors príncep Felip l'enviament d'un Paisatge i la Santa Margarida amb el drac, començà una correspondència que mantindrien ininterrompudament i que s'intensificaria amb el transcurs els anys. El tema principal d'aquesta correspondència va ser per part del mecenes reial la reclamació de les obres en curs d'execució i per part de l'artista la sol·licitud dels pagaments endarrerits. No obstant això, les comandes eren abundants i, encara que Ticià no va trepitjar la cort de Madrid per retratar el rei, sí que li va remetre un gran nombre d'obres. Algunes van ser-ne de tipus religiós com L'enterrament de Crist, l'Oració a l'hort i una segona versió del Martiri de sant Llorenç per al monestir de l'Escorial; d'altres de tall mitològic com les Poesies a què es refereix en les seves cartes o una sèrie de Venus i altres composicions de caràcter patriòtic com Felip II ofereix al cel l'infant don Fernando, encarregada pel rei al 1571 en commemoració de la victòria de Lepant i la Religió socorreguda per Espanya del Museu del Prado.

58

Ticià, per la seva posició social, va concertar un bon matrimoni a la seva filla Lavinia amb Corneli Sarcinelli di Serravalle. Aquesta va substituir la seva tia Orsa, morta en aquell temps, al capdavant de la casa Vecellio, molt pròspera pels senyorials ingressos de l'artista. El casament se'n va celebrar el 1554, però Lavinia va morir de part el 1560.

Ticià havia triat com a lloc del seu enterrament la capella de la Crucifixió de l'església de Santa Maria dei Frari i com a pagament per la tomba, va oferir a la comunitat franciscana una pintura de la Pietat, que seria a la fi la seva darrera obra. En la Pietat es va retratar a si mateix i el seu fill Horaci davant el Salvador, acompanyats d'una sibil·la. Quan la tela estava a punt de ser acabada, van sorgir algunes diferències per l'escena i Ticià va decidir ser enterrat al seu poble natal.

Ticià rondava els noranta anys quan la pesta negra va assolar Venècia.

Va morir a conseqüència de l'epidèmia (curiosament pel mateix motiu que el seu company Giorgione), el 27 d'agost de 1576. El Senat venecià va derogar una severa mesura que obligava a incinerar els cadàvers de les víctimes que morien d'aquesta malaltia i va permetre que les seves restes rebessin sepultura a l'església dels Frari (tot i les diferències per la Pietat). El Senat va pagar els seus funerals que allà i en la basílica de Sant Marc es van celebrar en la seva memòria. La Pietat va ser acabada per Palma el Jove, però paradoxalment no va acompanyar el seu sepulcre; una altra obra seva, la Pala Pesaro, és a prop d'aquest. En principi res en especial adornava la seva tomba fins que el govern austríac que va envair Venècia a finals del segle XVIII va

59

encarregar a Antonio Canova un monument commemoratiu que va ser acabat el 1795.

Immediatament després de la seva mort, el seu fill i deixeble Horaci va morir del mateix brot epidèmic. La seva sumptuosa mansió fou saquejada en aquell moment.

Fine

8.2.- TINTORETTO Jacopo Comin, més conegut com a Tintoretto o Jacopo Tintoretto (Venècia, 29 de setembre de 1518 Venècia maig de 1594), va ser un dels grans pintors de l'escola veneciana i probablement l'últim gran pintor del Renaixement italià. En la seva joventut també va rebre el sobrenom de Jacopo Robusti perquè el seu pare va defensar les portes de Pàdua enfront de les tropes imperials d'una manera bastant robusta.

Tingué fills, entre ells, Marietta (1554), Domenico (1560) i Marc (1561) també pintors.

Biografia El seu veritable nom, Comin, fou descobert recentment per Miguel Falomir, cap del departament de Pintura Italiana del Museu del Prado, i es féu públic arran de la retrospectiva de Tintoretto realitzada pel museu durant el 2007.

Per la seva fenomenal energia i afany a l'hora de pintar fou motejat El Furiós; i el seu dramàtic ús de la perspectiva i els especials efectes de llum feren d'ell un precursor de l'art barroc. Els seus treballs més famosos són una sèrie de pintures sobre la vida de Jesús i la Mare de Déu, a l'escola de Sant Rocco. Jean Paul Sartre escrigué diversos assajos sobre Tintoretto. El pintor fou enterrat a l'església de la Madonna dell'Orto de Venècia.

Obra Inicialment, el seu estil seguia el de Tiziano, però evolucionà, a partir de 1540, essent la seva tendència manierista més marcada que la dels altres dos grans pintors de l'escola veneciana: Tiziano i el Veronès.

60

Pintà amb passió, amb una característica audàcia, composicions molt dinàmiques, utilitzant una llum dramàtica i creant emfàtics efectes de perspectiva, que feren que semblés un artista barroc avançat al seu temps. Del seu admirat Miquel Àngel, prengué les anatomies i les postures difícils; l'enèrgic modelatge del cos fou una novetat a Venècia, però inserí aquest concepte i la perspectiva en un marc molt característic de l'escola veneciana: el del color, el paisatge i la llum. Aquesta última cobrà singular rellevància en les seves últimes obres, quan la féu servir de forma dramàtica.

Tingué una capacitat de treball fora mida. Malgrat la quantitat d'encàrrecs que rebia, executava una obra rere una altra amb gran rapidesa.

Aquesta prolífica producció, que compta amb més de tres-centes obres, s'explica, endemés, per l'existència d'un taller. Es deia que havia acabat en dos mesos dues pintures històriques, cadascuna de vint figures, de les quals set n'eren retrats. Sebastiano del Piombo assenyalà que podia pintar en dos dies tant com ell pintava en dos anys; Annibale Carracci que Tintoretto va ser, en moltes de les seves obres, semblant a Tiziano, en altres inferior a Tintoretto.

Aquesta va ser l'opinió generalitzada que d'ell tingueren els venecians, que sostenien que Tintoretto tenia tres pinzells: un d'or, el segon de plata i el tercer de ferro. Conreà indistintament el llenç i el fresc. Els temes tractats foren sobretot religiosos, tant bíblics com evangèlics; els tractà amb una iconografia insòlita, com pot veure's en La mort d'Abel (c. 1551-1552) o La piscina probàtica (c. 1578-1581). Però, a

61

més, realitzà nombrosos retrats de magistrats, funcionaris i homes de lletres.

Malgrat haver tingut pocs alumnes, en el seu taller hi treballaren els seus fills, Marietta i Domenico, així com Paolo Fiammingo, Ludovico Toeput, Martin de Vos d'Anvers i Aliense. A més a més, la seva pintura influí a El Greco, que hagué de conèixer la seva obra durant la seva estada a Venècia.

Fou descobert com a un gran mestre durant el segle XX.

8.3.- PAOLO VERONESE Paolo Caliari o Paolo Càller (Verona, 1528 - Venècia, 1588), conegut com el Veronès, va ser un pintor italià, conegut per ser el gran decorador del manierisme venecià.

Fill d'un picapedrer, va néixer a Verona, on es va formar com pintor i ciutat de la qual pren el seu apel·latiu. El 1556 es va establir definitivament a Venècia, on va desenvolupar el seu art, sent una de les figures destacades de l'escola veneciana. Des de 1541 va ser deixeble i ajudant del veronès Antonio Badile, amb la filla de la qual Elena va contreure matrimoni. El 1555 o 1556 rep a Venècia el seu primer encàrrec representatiu: la decoració de la sagristia i els sostres de l'església de Sant Sebastià. Allí crea un cicle de pintures amb perspectiva "sotto in ù".

El 1560 viatja a Roma per a estudiar els sostres de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, la influència de la qual es deixa notar en les obres posteriors, com els frescos de la Vila Barbaro, a Maser. A principis dels anys 1570, la família Cuccina li va encarregar una sèrie de quadres de gran format sobre tema bíblic: La Verge i la família Cuccina, Adoració dels Reis, Noces de Canà i Camí del Calvari, en els quals Veronese representa un estil renovat, aprofundint en el color i incrementant-se el clarobscur. Els quatre es troben en la Galeria de Dresden i no ha de confondre's aquestes Noces de Canà amb la versió anterior que del mateix tema es guarda al Museu del Louvre.

El 1573 va ser dut davant el tribunal de la Inquisició, degut al fet que en els seus quadres els temes religiosos es representaven d'una manera profana.

Estil Va aprendre dels grans venecians, Tintoretto i Tiziano, així com els pintors d'Emília, com Parmigianino. Se'l considera creador, juntament amb Tiziano, d'un gust sumptuós i colorista, que a Venècia es va 62

perllongar fins al segle XVIII. Prefereix els grans formats. El seu estil es caracteritza pel luxe, l'arquitectura clàssica que emmarca les seves escenes i el ric encara que suau colorit. Amic de Palladio i altres grans arquitectes de l'època, emmarca les seves escenes en àmplies arquitectures, tret que ho fa precursor del barroc.

En els seus quadres apareixen columnes, arcs i escalinates. El seu tractament del color s'anticipa a la pintura francesa del segle XIX. Prefereix els tons freds i clars: gris, plata, blaus i grocs. La seva temàtica és religiosa, però representa les escenes bíbliques a la manera de les grans festes venecianes, reflectint així l'alegria de viure i l'esplendor de la república dels dux de Venècia.

Els vestits són fastuosos i l'ambient, sumptuós. Pobla les seves obres de multitud de personatges en grandiloqüents arquitectures.

Quant a la seva tècnica, usa un empastament lleuger, el que permet 63

innombrables transparències. Li interessa la perfecció del dibuix. Es considera un dels artistes més destacats de l'escola veneciana, encara que d'un manierisme innegable. La seva transcendència en l'estil posterior permet classificar la seva obra de prebarroca, en particular per l'elegància de la forma, el seu gust per les atmosferes diàfanes i el sentit decoratiu de la composició. Veronès va influir en pintors posteriors, com Rubens, Tiépolo i altres pintors del barroc. Aquest pintor i Rubens són els grans mestres del passat que admirava el pintor romàntic Eugène Delacroix.

Fine

8.4.-CANALETTO Canaletto (77 d'octubre de 1697 - 19 d'abril de 1768), fou el pintor de Venècia per excel·lència, la ciutat cosmopolita que el segle XVIII, quan Giovanni Antonio Canal, el seu veritable nom, va pintar els seus canals, places i edificis, vivia en plena esplendor cultural i artística i atreia no solament negociants, sinó també intel·lectuals i turistes desitjosos de gaudir aquell moment. Tanmateix, la Venècia que Canaletto va portar als seus quadres no és la minuciosa representació topogràfica de la ciutat, sinó producte de la seva imaginació, tant quan pintava els seus capricis com en les vedute (vistes). L'artista no dubtava de canviar les proporcions d'edificis, traslladar-los de lloc, inventar-los, unir punts de vista i llums diferents en una mateixa tela o modificar els meandres del Gran Canal.

64

Era fill del pintor Bernardo Canal i el seu nebot, Bernardo Bellotto de vegades va usar el pseudònim de Canaletto en la seva pròpia carrera.

De la vida de Canaletto, un dels més grans venecians d'aquella època, se sap poc. Queden alguns xafardeigs dels seus contemporanis vessats en cartes i diaris, la correspondència comercial dels seus agents, un parell de rebuts per treballs realitzats i, si s'exceptua la seva obra, gairebé res més. Canaletto no es va casar ni va tenir fills.

Neix a Venècia, República de Venècia, al si d'una família formada per Bernardo i Artemisia Barbieri. El 1716 a l'edat de dinou anys comença a treballar com a aprenent del seu pare junt amb el seu germà. El pare, Bernardo, treballava com a escenògraf teatral en les que pintava amplis decorats per a les representacions.

Sota aquesta primerenca influència, l'artista comença a familiaritzarse amb grans paisatges urbans com Luca 65

Carlevarijs (1663-1730) o Viviano Codazzi. El paisatge venecià no feia gaire temps que havia començat a perfilar-se gràcies a l'obra de Carlevarijs, al repertori d'imatges del qual l'artista va saber arribar de vegades. Però si el gran mèrit del friülès havia estat el de concentrar l'atenció en alguns aspectes de la ciutat bo i elevant-los a llocs simbòlics -la dàrsena de San Marco, el Palau Ducal, l'embocadura del Canal Gran, la plaça de San Marco, la Piazzetta-, Canaletto es va servir d'aquells exemples -com també de moltes altres fonts- per formar el seu propi repertori de llocs, organitzat amb una coherència i una poesia incomparables amb els prototips.

Tres anys després de començar a treballar amb el seu pare, el 1719 es desplaça amb el seu pare a Roma per pintar durant un any les decoracions de les òperes de Scarlatti. Aquest viatge resultaria crucial en la seva vida, ja que coneix l'obra de Giovanni Paolo Pannini, un gran pintor de l'època, seguidor del corrent vedutista, especialitzat en grans paisatges i ruïnes clàssiques. Durant l'estada a Roma es relaciona amb diferents paisatgistes i comença a pintar escenes urbanes.

Finalitzat el treball a Roma, torna a Venècia el 1720 i es registra en el gremi de pintors de Venècia al qual pertanyerà fins a 1767.3[3] En aquest moment la tècnica pictòrica de Canaletto se centra en forts contrasts de llum, així com en una tècnica directa sense l'ús d'esbossos previs preparatoris del quadre final. La seva tècnica també comprèn l'acabat del treball in situ i no dins de l'estudi com era costum en aquella època, usant la cambra fosca per a l'enquadrament dels paisatges, així com una pinzellada gruixuda que atorga al quadre una sensació d'humitat.

Les seves primeres obres daten de la dècada de 1720 a 1730, i rep els seus primers encàrrecs de Stefano Conti i del príncep de Liechtenstein.

En aquella època comença a entaular amistat amb el que serà el seu major client, mecenes i ambaixador de la seva obra, Joseph Smith, cònsol anglès a la república de Venècia. Los treballs d'aquesta època són considerats per molts com els millors com L'església de la Caritat des dels tallers de marbre de San Vitale (1727-1738, Londres, National Gallery).

66

Els quadres de Canaletro anteriors a 1730 s'assemblen als de Carlevarijs; sovint són molt grans (al voltant de dos metres de longitud) i molt escènics, però a diferència dels quadres de Carlevarijs, estan plens de calor, llum, elements atmosfèrics i autèntica vida.

La seva Vista de la plaça de San Marcos cap a l'est, pintada amb tota probabilitat per al príncep de Liechtenstein, no és una típica panoràmica per a turistes. Menys concessions feia encara en un altre quadre per al príncep, Rio dei Mendicanti cap al sud, que mostra una part de Venècia rares vegades visitada pels turistes: el canal limita a la seva esquerra amb la façana clivellada d'una església, mentre que a la dreta els miserables edificis desordenats estan plens de xemeneies i de roba blanca estesa. Un cec camina i s'obre pas amb el seu bastó al llarg de la paret de l'església. El quadre mostra també que Canaletro estava sempre disposat a modificar la realitat per millorar la seva obra; en aquest cas, allarga la façana perquè el canal semblés més gran del que és.

Entre els anys 1740 i 1741 realitza un viatge pel riu Brenta durant el qual crea nombroses pintures. En aquesta dècada de 1740 comença a variar la seva tècnica i comença a usar una pinzellada més imprecisa.

Els seus colors deixen de ser foscos i comença a utilitzar la llum, els daurats, vermells i altres colors vius que doten al quadre de gran lluminositat Època anglesa El 1746 Canaletto es trasllada a Anglaterra per començar a treballar en aquest país fins a la seva tornada a Venècia el 1755. El seu trasllat es veu forçat en part per la guerra de successió austríaca que fa que els visitants anglesos, principals clients de Canaletto que adquirien els seus quadres com a record dins del denominat Grand Tour, no visitin Venècia.

La seva arribada va coincidir amb la conclusió dels treballs del nou pont de Westminster, un esdeveniment de gran importància en la vida dels londinencs. Un dels contractistes del pont era sir Hugh Smithson, que 67

li va demanar a Canaletto que pintés una vista de Londres a través d'una de les arcades. En el quadre, el pont no està acabat: encara pot veure's la cintra de fusta i una galleda penjant de l'arc. A continuació va realitzar altres quadres de Londres i la campanya anglesa amb encàrrecs de diversos nobles que també volien quadres de les seves mansions i castells.6[6] Amb l'excepció d'un breu viatge a Venècia el 1750, Canaletto va romandre a Londres nou mesos. En general el treball d'aquest període perd qualitat, perdent fluïdesa i la seva tècnica es converteix en mecànica. Les dificultats per trobar clientela el van obligar en dues ocasions a posar un anunci als diaris sol·licitant encàrrecs. Hi va haver un moment en què fins i tot va córrer la veu que no era l'autèntic Canaletto, sinó un impostor. Per aquest motiu, l'artista es va veure obligat a realitzar demostracions públiques de pintura per desmentir aquestes acusacions, tanmateix la seva reputació mai més no es va recuperar en vida.

Retorn a Venècia Les coses no li van ser millor a Venècia, on va tornar el 1755 ja gairebé amb seixanta anys. Els quadres dels seus últims anys són l'obra d'un home cansat i desil·lusionat, però encara capaç de tenir llampades de geni. A mesura que avançaven les modes artístiques, el seu meticulós estil va ser relegat per les vistes de caràcter impressionista i més lliures de Francesco Guardi (1712-1793).

Les de l'ancià artista ja no eren les qualificades i enlluernadores vistes de la seva joventut; el punt de vista se situava ara al nivell del carrer i per primera vegada s'intuïa la presència del pintor a la plaça.

Fine 8.5.- Antoni Vivaldi Antoni Lucio Vivaldi Venècia, 4 de març de 1.678 – Viena 28 de juliol de 1.741 va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del barroc. Era anomenat Il prete rosso ('El capellà roig') per ser sacerdot (catòlic) i pèl-roig. Va compondre unes 777 obres, entre les quals hi ha 477 concerts i 46 òperes. És especialment conegut, en l'àmbit popular, per ser l'autor de la sèrie de concerts per a violí i orquestra: Les quatre estacions. Aquesta obra, que forma part del cicle de la seva opus 8 Il cimento dell'armonia e dell'inventione, té una importància capital per suposar la ruptura del paradigma del concerto soli, establert pel mateix Vivaldi. Fins llavors, 68

el concerto soli era un concert en què l'instrument solista portava tot el pes de la melodia i la composició, i la resta de l'orquestra es limitava a exercir l'acompanyament segons les regles de l'harmonia.

L'origen dels Vivaldi Dels orígens de la família Vivaldi, se'n sap molt poc. El seu avi Agostino era un forner de Brescia; estava casat amb Margherita, amb qui va tenir diversos fills; un d'ells fou Giovanni Battista, familiarment anomenat Gianbattista, que va néixer al voltant del 1655. Margherita, a la mort del seu espòs, pel 1665, anà a Venècia amb els seus fills i Gianbattista començà a destacar com a violinista. El juny del 1676, als vint anys, va contraure matrimoni amb Camilla Calicchio.

Per aquell temps, Gianbattista Vivaldi figurava inscrit en el gremi dels forners segons algunes fonts i exercia de barber segons d'altres. El 1678, apareix en el certificat de baptisme del seu fill Antonio Lucio com a sonador (o sia, com a instrumentista). Sobre la seva qualitat com a sonador no hi pot haver cap classe de dubte si tenim en compte que fou admès com a violinista a la capella de Sant Marc per Giovanni Legrenzi (en aquell temps, mestre de capella) l'abril de 1685 i se li assignà un sou de vint-icinc ducats. Va ensenyar violí a l'Ospedale dei Mendicanti i va actuar en els principals teatres d'òpera de la ciutat.

Gianbattista era pèl-roig i se'l coneixia amb el malnom de Rossi; havia estat soci fundador de l'Associació Musical de Santa Cecília, institució que reunia els instrumentistes més prestigiosos de La Superba. En una Guida de'forestieri de Vicenzo Coronelli, publicada el 1713, hi ha sengles ressenyes de Gianbattista i del seu fill Antonio, que els confirma com a excel·lents virtuosos del violí. Finalment, se sap que el 1729 Gianbattista sol·licità permís als responsables de Sant Marc per realitzar un viatge a Alemanya amb Antonio. A partir d'aquí, es perd la petjada de Gianbattista i no se'n sap res més. La vida de Vivaldi es basa en proves directes limitades, les del president de Brosses, el dramaturg Carlo Goldoni, l'arquitecte alemany Von Uffenbach, que havia tingut contacte amb el músic, de les poques de la seva pròpia mà, i documents de tota mena que es varen trobar en diversos arxius a Itàlia i a l'estranger. Per donar-ne dos exemples, no va ser fins al 1938 quan Rodolfo Gallo va ser capaç de determinar la data exacta de la seva mort, que figura en l'acta que es troba a Viena i, el 1962, Eric Pau va trobar la identificació del seu naixement mitjançant el certificat de bap-

69

tisme. La data del 1678, que se suposava anteriorment, era d'una estimació de Marc Pincherle, sobre la base dels passos coneguts de la seva carrera eclesiàstica.

Com a resultat, la seva biografia encara conté moltes llacunes i imprecisions i en continua la investigació. Certs períodes de la seva vida romanen completament foscos, així com nombrosos viatges realitzats o assumits en la península Italiana i a l'estranger. Això també és vàlid per al coneixement del seu treball i encara podem trobar peces que es creien perdudes, o s'han mantingut com a desconegudes, com ara l'òpera Argippo, que es trobà el 2006 a Regensburg.

Infantesa Va néixer a Venècia, en aquell temps capital de la República de Venècia, un 4 de març del 1678. Aquell dia hi hagué un terratrèmol. Com que tenia la salut delicada, van haver de batejar-lo urgentment perquè estava en perill de mort. El seu pare, Giovanni Battista Vivaldi, fou qui inicià Antonio en la carrera musical i qui més tard el va fer entrar a l'orquestra de la Cappella di San Marco. La seva mare es deia Camilla Galicchio. Era la filla d'un sastre venecià i va tenir nou fills, dels quals Antonio era el més gran.

Giovanni Battista va estar al costat del seu fill durant tota la seva vida.

A Venècia vivien sota el mateix sostre fins a la mort de Giovanni, que 70

va morir només cinc anys abans de la mort del mateix Antonio. Giovanni acompanyava amb freqüència el seu fill en els seus viatges, va compartir el funcionament del Teatro Sant'Angelo amb ell i fou un dels principals copistes d'Antonio.

Vivaldi va viure a la casa de Venècia durant tota la seva vida amb l'excepció dels anys que va estar a Màntua o de viatge. Fins i tot durant els anys de la seva preparació per al sacerdoci s'allotjava amb els seus pares en lloc del seminari. Dues de les germanes de Vivaldi també sembla que van viure a casa durant tota la seva vida. Tres dels nebots del compositor varen exercir de copistes de música. La imatge que emergeix és la d'una família modesta i molt unida, que van aplegar les seves forces per ajudar un fill amb gran talent per a la música que era sol·licitat per nobles i clients de tot Europa. Les conseqüències foren uns ingressos molt significatius per a la família i la creació d'un engranatge artesanal per assegurar que Antonio tingués la màxima llibertat per a compondre.

La família es va traslladar quatre vegades en la vida de Vivaldi. Fins al 1705, van viure a Campo Bandiera e Moro, a la mateixa plaça de l'església de San Giovanni in Bragora. Del 1706 al 1722 varen residir a Campo San Provolo. Entre 1722 i 1730 a Ponte de Paradiso, Campo Santa Maria Formosa i van prendre la seva residència definitiva el 1730 al carrer Bembo. Antonio Vivaldi va deixar aquesta residència per anar a Viena el 1740, i ja no en va tornar mai.

Estudis al seminari Antonio Vivaldi va començar els estudis per al sacerdoci el 1693, a l'edat de 15 anys. El seu inusual talent musical ja hauria estat evident en aquell moment, però el sacerdoci li hauria ofert més possibilitats de mobilitat social, provinent, com ho era, d'una família d'orígens humils.

No va assistir al seminari principal de l'illa de Murano, sinó que va ser inscrit per rebre l'educació a prop de la casa de la família, en primer lloc a l'església de San Geminiano i més tard a l'església de San Giovanni in Oleo. Aquest fet va permetre a Vivaldi prosseguir la seva formació religiosa com a estudiant extern en deu anys d'aprenentatge.

Va ser ordenat sacerdot el 23 de març de 1703.[11] Com era pèl-roig, l'anomenaven Il Prete Rosso ('el capellà roig'). A causa d'una malaltia respiratòria crònica, probablement asma, al cap d'un any va deixar de dir missa i, a finals del 1706, abandonà el sacerdoci actiu.

Vivaldi es va dedicar, entre altres activitats, a l'òpera i allà va conèixer Anna Girò (o Giraud), una jove cantant d'òpera que estaria sempre amb ell. Per a ella, va escriure la major part dels primers rols en les seves òperes. Abans d'Anna, Vivaldi solia anar acompanyat d'altres dones, la qual cosa fa pensar que la decisió de no fer missa podria tenir altres motivacions menys relacionades amb la salut. Li agradaven els plaers, la companyia de les dames i la seva activitat empresarial el va

71

portar a viatjar per molts països i a desenvolupar una intensa carrera musical i social.

Ospedale della Pietà L'1 de desembre del 1703, va ser contractat com a professor de violí i sacerdot en un orfenat per a nenes, l'Ospedale della Pietà de Venècia.

En aquella època, a la ciutat, hi havia 4 institucions d'aquest tipus finançades amb diners de la República, que recollien infants orfes, fills il·legítims o abandonats pels pares. A l'orfenat, els nois aprenien alguna feina i les noies rebien una bona educació musical. Als 15 anys havien de marxar, i llavors les noies musicalment més avançades esdevenien membres de l'orquestra i el cor de l'Ospedale, que era una formació de gran prestigi.

Cal recordar que molts clergues tenien carreres dobles en aquell moment. No obstant això, al novembre de 1706 Antonio va demanar ser dispensat de la funció de celebrar missa. En una carta escrita al final de la seva vida al comte Bentivoglio, va explicar que s'havia vist obligat a abandonar aquest deure sacerdotal a causa de la seva malaltia de pit (male di petto ossia strettezza di petto), que es creu que va ser una forma aguda d'asma.

A l'Ospedale, Vivaldi va desenvolupar diversos càrrecs. El 1709, va tenir problemes amb la direcció de la institució i el van acomiadar, però més endavant van haver de rectificar i el van tornar a contractar el 1711, i el van fer responsable de les activitats musicals com a mestre de capella i mestre de cor, i més endavant, el 1716, el van nomenar mestre de concerts. Aquests càrrecs, els va anar compaginant amb els seus viatges, sobretot a partir del 1718, i amb la seva feina com a empresari del teatre de Sant'Angelo de Venècia on, entre altres coses, s'ocupava dels contractes. La major part dels seus concerts, cantates i música sacra va ser composta per a l'orquestra i el cor de l'Ospedale. En algunes transcripcions modernes de les seves obres, poden llegir-se encara els noms de les joves a qui dedicava l'obra corresponent. Per aquestes composicions, rebia els pagaments corresponents i als documents de l'Ospedale es detallen pagaments per 140 concerts, entre 1723 i 1729.

72

Un virtuós del violí El pare d'Antonio, Giovanni Battista, va ser un reconegut violinista a Venècia, on va ser membre de l'orquestra de Sant Marc, va tocar en diversos teatres venecians i, durant un període, va ensenyar violí a l'Ospedale dei Mendicanti. Com és natural, ell hauria estat el primer a començar a ensenyar violí a Antonio. Més tard, conscient de l'excepcional talent del seu fill, hauria pogut organitzar una formació musical més completa per a Antonio.

Vivaldi podia cobrar per les seves obres perquè era un compositor reconegut. L'any 1711, a partir de la publicació a Amsterdam dels seus concerts L'Estro Armonico (op. 3), la seva fama s'escampà per tota Europa. D'altra banda, la seva activitat empresarial en l'àmbit de l'òpera era lucrativa, ja que es desenvolupava en el que era el principal entreteniment musical de l'època. Això té més transcendència si pensem que Venècia era un dels centres on es va desenvolupar aquest gènere artístic i on existien diferents teatres que competien entre si per atraure el nombrós públic.

Cap al 1717 o 1718, van oferir a Vivaldi un altre càrrec de prestigi: ser mestre de capella a la cort del governador de Màntua, el príncep Felip de Hessen-Darmstadt. I l'any 1722, la fama de Vivaldi, especialment com a compositor d'un nou estil d'òpera, el va portar a Roma convidat pel papa Benet XIII. Viatges per Itàlia del 1718 al 1724 A partir del 1718, les òperes de Vivaldi començaren a ser conegudes també fora de la Sereníssima, si bé només gaudien d'una difusió limitada a la resta d'Itàlia. El 1718, Florència rebé l'òpera Scanderber que, si exceptuem el treball d'exordi Ottone in villa representat a la ciutat de Vicenza el 1713, fou la primera òpera que el compositor assolí d'estrenar fora de Venècia. El 1721, Milà acollí en la temporada operística el drama pastoral La Silvia.

En les temporades d'òpera del 1723 al 1724, Vivaldi estava, segons tots els indicis, a Roma; durant la seva estada a la Ciutat Eterna, es representaren dues òperes seves: el 1723 es posà en escena, en el

73

Teatre Capranica, Ercole su'l Termodonte i el 1724 es representà Giustino. A Roma, Vivaldi va escriure el segon acte de La virtù trionfante dell'amore e dell'odio ovvero il Tigrane, que s'estrenà el 1724.

Segons una carta del mateix músic, va estar a Roma en tres ocasions, però encara avui dia no es coneix la data de la tercera estada a la ciutat. Antonio Vivaldi es va saber guanyar l'amistat i la protecció del cardenal Pietro Ottoboni, vertader apassionat de la música i que abans havia estat mecenes d'Arcangelo Corelli. El mateix Vivaldi afirma que el papa en persona l'havia convidat a tocar el violí en la seva presència.

Del seu pas per Roma, en resta un preciós testimoni: el cèlebre pintor Pier Leone Ghezzi, fidel il·lustrador de la societat romana de l'època, dibuixà una caricatura de Vivaldi que és un retrat autèntic del natural del gran compositor.

Malgrat que Vivaldi s'allunyés de Venècia no deixava de portar-la en el seu cor: la Sereníssima continuava sent el centre de la seva activitat, tant pel que fa al teatre musical com a la música instrumental. Un testimoni molt valuós per a conèixer les seves creacions musicals són les actes de l'Ospedale della Pietà; en aquestes, es confirma que continuava sent el privilegiat i l'únic que componia música per a la institució: s'havia compromès a enviar a la riba dels Schiavoni, on es trobava l'Ospedale della Pietà, dos concerts al mes, amb les despeses postals al seu càrrec, rebent a canvi un cequi per concert. Vivaldi no estava obligat a cap altra prestació ni presència en la institució.

74

Retornà a Venècia el 1725. I aquests anys, a més de 4 òperes, va compondre els concerts per a violí anomenats Les quatre estacions, que descriuen escenes de la natura amb recursos musicals.

Al llarg de la seva vida, va rebre encàrrecs molt importants, com l'oratori Juditha triumphans (RV 644), una de les seves grans obres, que va compondre el 1716. El motiu n'era la celebració de la victòria de la República de Venècia davant els turcs, que els va servir per recuperar l'illa de Corfú. Per al casament del rei francès Lluís XV, va escriure la cantata nupcial Gloria e Imeneo (RV 687).

Els concerts La Cetra, del 1727, estaven dedicats a l'emperador austríac Carles VI, el qual admirava Vivaldi i amb qui, en una ocasió, va tenir una trobada a Trieste, Itàlia. L'emperador va comentar que aquell dia havia parlat més amb Vivaldi que en dos anys amb els seus ministres. Li concedí el títol de cavaller, una medalla d'or i una invitació per anar a Viena.

El seu prestigi li permeté compondre òperes comptant amb la col·laboració dels millors llibretistes del moment, com eren el famós Pietro Metastasio, poeta de la cort de Viena, que elaborà el llibret de L'Olimpiade (1734); i amb el jove Carlo Goldoni en Griselda (1735).

Anna Girò A Màntua, Vivaldi conegué la cantant Anna Girò (o Giraud), cognom que el mateix Vivaldi escrivia a la italiana: "Girò”. A partir de llavors, la cantant va viure amb ell. Anna Girò, de malnom “L'Annina della Pietà”, debutà a Venècia el 1724 amb l'òpera La Odicea de Tomaso Albinoni.

Encara que la relació entre ambdós anés més enllà, el músic no hi volgué mai admetre altre vincle que el de l'amistat i l'assistència sanitària que li havia dispensat Annina i la seva germana Paolina. Però, en un moment de la seva vida, Vivaldi afirma que visqué catorze anys junt a les dues dones. Anna Girò, que era considerada com alumna seva, era més apreciada pels seus encants que pels seus dots de cantant. Carlo 75

Goldoni traçà un excel·lent retrat de Vivaldi i de Girò en les seves Memoires: “Aquest capellà, excel·lent violinista i mediocre compositor, havia instruït i educat en el cant la senyoreta Girò, jove cantant nascuda a Venècia, però filla d'un perruquer francès. No era bonica, però tenia gràcia, petita estatura, bells ulls, boca fascinant, poca veu i molt de talent per a recitar”.

El 1737, sofrí en carn pròpia una crítica del nunci apostòlic de Ferrara, el cardenal Fabrizio Ruffo, a causa de la seva amistat amb Anna Girò. És molt possible que aquesta amistat es prengués com a pretext per poder intrigar contra Vivaldi (mètode habitual dintre del món teatral); però l'episodi també es pot atribuir a un excés de zel en el compliment del deure per part de la jerarquia eclesiàstica. L'important és que Vivaldi fou molt sensible a la intromissió en la seva vida privada, com ho demostren les seves vehements protestes d'innocència.

D'Anna Girò, se'n perd la pista el 1747, després de la mort de Vivaldi, amb les seves últimes aparicions en els teatres de Venècia. Últims batecs La vida del vecchio, sobrenom amb què Charles de Brosses el va batejar el 1738, estava arribant a la fi; malgrat tot, Vivaldi no disminuïa la seva frenètica activitat i continuava sent l'"Antonio fa presto” de sempre. El 1739, participà a Amsterdam en la celebració del centenari del teatre local. La ciutat holandesa era familiar per a Vivaldi, ja que d'aquí havien sortit la major part de les seves col·leccions impreses de música instrumental. L'espectacle commemoratiu incloïa una tragèdia, Cesare e Catone, i una composició realitzada expressament per a la commemoració: Il centenario del teatro di Amsterdam, amb músiques de diversos compositors; com a introducció, s'interpretà un Concerto Grosso de Vivaldi; el mateix autor en dirigí la interpretació i, probablement, executà personalment la part de violí solista.

El 1739, Vivaldi fou el protagonista d'unes manifestacions musicals a Venècia, en presència dels Principi d'altezza. En la Pietà s'interpretà en forma escènica l'Ecloga piscatoria Mopso, una serenata d'argument de celebració, de la qual no ens ha arribat la partitura; la representació, la motiva la visita a Venècia del príncep Ferran de Baviera, el qual havia tingut ocasió d'apreciar el Catone de Vivaldi a Verona, el 1737.

El 19 de novembre del 1739, la visita del príncep Frederic Cristià, fill del rei de Polònia i príncep electe de Saxònia, Frederic August II, propicià una nova ocasió als venecians per a muntar unes festes; se li oferiren també entreteniments musicals en la Pietà amb la interpretació d'una cantata escenificada titulada Il Coro delle Muse, en la qual Melpómene i les muses celebraven el príncep: en aquesta representació, cantaren l'Apollonia, la Bolognese, Giulietta, Ambrosina, Fortunata, Chiaretta, Margherita, Teresa i Albetta. En finalitzar la primera part, 76

s'interpretà un Concerto di viola d'amore, e leuto col ripieno di moltissimo strumenti i, en finalitzar la segona, un Concerto a violini obbligati in eco. Ambdues composicions estan incloses en una recopilació manuscrita conservada a la Biblioteca de Dresden i titulada: Concerti con molti Istromenti Suonati dalle Figlie del Pio Ospitale della Pietà avanti Sua Altezza Reale Il Serenissimo Federico Cristiano Prencipe Reale di Polonia et Elettorale di Sassonia. Musica di D. Antonio Vivaldi Maestro de Concerti dell'Ospitale sudetto. In Venezia nell'anno 1740. Aquesta recopilació inclou també un concert i una simfonia que, probablement, serviren respectivament com a introducció i conclusió de la serenata.

Darrers anys Com en tants i tants casos d'altres artistes, tots els èxits que acompanyaren en vida Vivaldi no evitaren que morís ben pobre. Els enemics de Vivaldi pressionaren el cardenal de Ferrara perquè prohibís, per immoral, la temporada d'òpera que aquest havia de realitzar. Aquest fet va fer decidir Vivaldi a marxar cap a Viena, on regnava Carles VI, per aconseguir el lloc de compositor de la cort.

Malauradament, Vivaldi arribà en el pitjor moment. Carles VI morí; la seva filla, la nova reina, en va haver de fugir i els hongaresos s'havien aixecat en armes. Estaven en guerra i amb aquest panorama Vivaldi quedà sense protecció i va haver d'anar malvenent manuscrits fins a la seva mort. Va morir a casa de la vídua d'un fabricant de selles el 27 o 28 de juliol de 1741 i va ser enterrat el dia 28 de juliol en una fossa comuna. Amb la seva mort, la seva música restaria oblidada fins a la seva redescoberta, ja avançat el segle XX.

8.6.- TOMASO ALBINONI 77

Tomaso Giovanni Albinoni Venècia, 30 de juny de 1.669 – ídem, 17 de gener de 1.751; va ser un compositor italià del Barroc .En la seva època va ser cèlebre com a compositor de òpera , però actualment és conegut sobretot per la seva música instrumental, part de la qual es grava amb regularitat. El Adagio en sol menor constitueix la seva obra més difosa malgrat que, en realitat, es tracta d'una obra apòcrifa composta al segle XX pel musicòleg i especialista en la seva obra Rem Giazotto Era fill d'Antonio Albinoni (1634-1709), un ric comerciant de paper a Venècia. Va estudiar violí i cant . Se sap relativament poc de la seva vida, si es té en compte la seva importància contemporània com a compositor i el fet que va viure durant un període relativament ben documentat. En 1694 va dedicar el seu Opus 1 al seu compatriota venecià cardenal Pietro Ottoboni (nebot-nét del papa Alexandre VIII ). Ottoboni era un mecenes d'altres compositors a Roma , com Arcangelo Corelli . És probable que Albinoni fos contractat en 1700 com a violinista per Fernando Carlo, duc de Màntua , a qui li va dedicar la seva col·lecció de peces instrumentals Opus 2. En 1701 va escriure les seves molt populars suites Opus 3, i va dedicar tal col·lecció al Gran Duc Ferran III de Toscana .

En 1705 es va casar. Antonino Biffi, el mestre vaig donar cappella de Sant Marc de Venècia va ser testimoni de les seves noces, i evidentment era amic d'Albinoni. No obstant això, no sembla que Albinoni tingués cap altra relació amb aquest establiment que tant destacava musicalment a Venècia. Va aconseguir la seva primerenca fama com a compositor d'òpera en moltes ciutats de Itàlia , incloent Venècia, Gènova , Bolonya , Màntua , Udine , Piacenza i Nàpols . Durant aquesta època va compondre abundant música instrumental: abans de 1705, va escriure sobretot sonates en trio i concerts per a violí, però entre 78

aquesta data i 1719 es va dedicar més a sonates per a sol i concerts per a oboè .

A diferència de la major part dels compositors de la seva època, sembla que mai va buscar un lloc a la Església o a la cort , però la veritat és que era un home independent amb recursos propis. En 1722, Maximiliano II Manuel de Baviera , a qui Albinoni havia dedicat un conjunt de dotze concerts , el va convidar a dirigir dues de les seves òperes a Munic .

Al voltant de 1740, una col·lecció de sonates per a violí es va publicar a França com una obra pòstuma, i els erudits van suposar durant molt temps que això significava que Albinoni havia mort per llavors. Sembla, però, que va seguir vivint a Venècia sense que hagi arribat fins a nosaltres cap composició en aquest últim període de la seva vida. Un arxiu de la parròquia de Sant Bernabé indica que Tomaso Albinoni va morir en 1751 «a l'edat de 79 anys», de diabetis .

Música i influència Va escriure una cinquantena d'òperes, de les quals 28 es van representar a Venècia entre 1723 i 1740, però actualment és més conegut per la seva música instrumental , especialment els seus concerts per a oboè .

La seva música instrumental va atreure l'atenció de Johann Sebastian Bach , que va escriure almenys dues fugues sobre temes d'Albinoni i va utilitzar constantment els seus baixos com exercicis de harmonia per als seus alumnes.

Part de l'obra d'Albinoni es va perdre durant el bombardeig de Dresden durant la Segona Guerra Mundial , amb la destrucció de la Biblioteca , així que se sap poc de la seva vida i la seva música posterior a mitjans dels anys 1720 .

La seva fama es va incrementar en gran mesura amb la publicació del conegut com Adagio d'Albinoni , compost en 1945 pel musicòleg italià Rem Giazotto . Publicat per primera vegada en 1958 per l'editorial Casa Ricordi , l'editor va llançar com a argument de venda que l'autor s'havia basat en uns fragments d'un moviment lent d'una sonata a trio per a cordes i òrgan de Tomaso Albinoni presumiblement trobats en les ruïnes de la Biblioteca de Dresden després dels bombardejos de la ciutat esdevinguts en la Segona Guerra Mundial .L'obra va ser composta per Giazotto basant-se suposadament en el fragment que va poder rescatar de la partitura original, en què a penes s'apreciava el baix continu sis compassos de melodia. No obstant això, una prova seriosa de l'existència de tals fragments no ha estat mai trobada; per contra la «Staatsbibliothek Dresden» ha desmentit formalment tenir-les en la seva col·lecció de partitures.

79

8.7.- GIACOMO CASANOVA Giacomo Girolamo Casanova (Venècia 2 d'abril de 1725 - Dux, actual Duchcov, Bohèmia 4 de juny de 1798) va ser un famós aventurer, llibertí, escriptor, diplomàtic, bibliotecari i agent secret italià, germà dels pintors Giovanni Battista Casanova (1730 -1795) i Francesco Casanova (1727 - 1802).

Se li coneix sobretot com a arquetip del llibertí seductor, del qual s'han comptat 132 conquestes amorosas.1 La seva obra principal va ser una vasta autobiografia, la “Histoire de ma vie”, coneguda també com “Memòries de Casanova”, escrita en francès perquè llavors era el idioma més conegut i parlat a Europa, com esdevé en el segle XX amb l'anglès. El mateix Casanova ho indica en el prefaci de la mateixa:J'ai écrit en français, et non pas en italien parce que la langue française est plus répandue que la mienne. He escrit en francès, i no en italià perquè la llengua francesa està més estesa que la meva.

En efecte, va escriure en francès les seves obres majors i de més ambició, mentre que per a les que jutjava menors va emprar en canvi l'italià, de la mateixa manera que un altre venecià cèlebre i contemporani, el comediògraf Carlo Goldoni, que va escollir escriure també la seva autobiografia en francès.

La de Casanova, a part de la seva intrínsec valor literari, posseeix un important valor documental per a la història dels costums i en aquest sentit és potser una de les obres literàries més importants per conèixer la vida quotidiana del segle XVIII, tot i que en virtut del món freqüentat per l'autor es refereix de manera primordial a les classes dominants de l'època: noblesa i burgesia. Emperò això no és de cap manera un obstacle per mantenir viu l'interès pel que fa als personatges menys enlairats del seu entorn: tots són representats de manera vivíssima, perquè Casanova descriu amb igual interès el alt que el baix. Sigui com sigui, entre talls i salons Casanova va ser el notari quotidià -gairebé sense adonar-se'n- d'uns moments crucials de la transició entre l'Antic Règim i el Món modern en la història d'Occident. Es va trobar entre els personatges més destacats del seu temps i va deixar ressenya de tals trobades. Són així dignes de menció les pàgines que tracten de Rousseau, de Voltaire, de Madame de Pompadour, de Mozart, de Caterina II de Rússia, de Frederic II de Prússia ...

80

Casanova no va aconseguir a albirar l'esperit de renovació que s'acostava i va romandre com ancorat fins a la seva mort a l'Antic règim, intentant adherir-se a un estament social nobiliari del qual, pel seu naixement, estava exclòs, tot i que sempre va buscar, fins i tot amb desesperació, formar part d'ell per més que la noblesa caminés irremeiablement al seu ocàs.

Biografia: Infància i adolescència 81

La llarga, intensa, variada i atrafegada vida de Casanova és francament irressumible; ell mateix ho va intentar en quatre mil cinc-centes pàgines de manuscrit i tot i així ho va deixar incomplet, detenint-se en el 14 de setembre de 1774. Ara és difícil esbrinar quant hi va haver en la seva autobiografia de fictici, real o tergiversat, però és indubtable i s'ha comprovat que la part realment substancial del que explica va esdevenir realment. Va ser fill de comediants; seva mare va ser Zaretta Farussi, una actriu que viatjava per tot Europa amb els seus espectacles; el seu pare, Gaetano Casanova, d'antiga ascendència aragonesa, va morir quan Giacomo tenia 8 anys, data en la qual fa començar la seva Història de la meva vida, encara que pel que sembla el més probable és que fos un fill adulterin del poderós patrici venecià Michele Grimani, qui hauria vetllat sempre des de l'ombra per atenuar la duresa de les lleis venecianes contra seu fill.

Els seus pares tenien 4 fills més i, com no desitjaven que cap d'ells fos actor, a l'advertir el buido i habilitat intel·lectual de Giacomo, el van destinar a la carrera eclesiàstica, per la qual li van enviar a un internat i li van fer rebre instrucció del abat Gozzi. Amb ell va fer progressos en llatí i quatre anys després va fer un parell de tesi, una sobre dret civil i una altra sobre canònic, el que el va motivar a incloure en endavant entre els seus irregulars títols també el de llicenciat in utroque (és a dir, en tots dos drets ), una cosa que encara avui es té per controvertit, i va aprendre filosofia i ciència del senador venecià Malipiero, però la seva relació es va esfumar quan Casanova va tenir un embolic amb la favorita del senador, una cantant anomenada Teresa. I aquest i altres escàndols van motivar la seva expulsió del seminari. En la seva Història afirma a més que la seva orfandat li va fer ser adoptat per una família noble, cosa que al capdavall li va resultar útil per obrir-se les portes dels alts salons.

Les grans aventures

82

Amb 21 anys la seva mare el va enviar a Roma perquè entrés al servei del cardenal Acquaviva, ambaixador d'Espanya davant la Santa Seu; però això no li va impedir continuar els seus primers passos amorosos, cosa que seria perdonable si no fos per la seva imprudència (va ocultar en el palazzo de la Plaça d'Espanya, residència oficial del cardenal, a una noia escapada de casa); de nou és expulsat i a partir d'aquest fet comencen les seves grans viatges, vagabundejos i aventures, anant per tot Europa. En aquesta primera etapa passa per Corfú i Constantinoble, per després tornar a Venècia i fer-se soldat i violinista, tot i que es va cansar aviat d'aquest ofici. Els seus affaires són continus allà per on va.

La seva intel·ligència i amplis coneixements li van fer passar per metge davant un patrici venecià (Matteo Bragadin). Casanova va aconseguir curar-lo d'un recent infart i va aconseguir que li lliurés una gran suma de diners, que va aprofitar per iniciar-se en la màgia i la càbala, matèries per les quals sempre va mantenir curiositat, tot i no creure ni una mica en les mateixes i ser com sempre va ser un descregut llibertí. Però va arribar a les oïdes de la Inquisició que posseïa llibres prohibits i es va veure obligat a fugir de Venècia. Arribat a Ancona al febrer de 1744, i constret a passar la quarantena en el llatzeret, va tenir allà una relació amb una esclava grega i després va viure una de les seves més estranyes aventures a l'enamorar-(fins al punt en què es podia enamorar un llibertí) de un eunuc o castrato, Bellino, convençut que es tractava en realitat d'una dona, una cosa que en efecte va resultar ser, doncs era una noia, la Teresa, que havia fingit ser-ho per sobreviure òrfena com a cantant al teatre de l'Església, on estava prohibida l'actuació de dones. Entre 1749 i 1752, va recórrer Milà, Cremona, Cesena, Parma, de nou Milà, Gènova, Lió, París i Dresden. En aquesta època es va fer passar per financer, diplomàtic, ocultista, publicista i al capdavall xerraire, freqüentant les taules de joc i ingressant en la Maçoneria francesa; entre altres dones, va conèixer a Henriette, amb la qual va arribar a estar nou mesos relacionat, alguna cosa desacostumat en ell, però de la qual es va separar, encara que ella sempre ho va tenir present i en diverses ocasions va manar que ho tinguessin cura quan estava malalt.

En 1753 torna a Venècia i el 1755 es arrestat i empresonat en els 83

Piombi, o presó dels 'Ploms' per impietat i pràctiques màgiques i esotèriques. Un any després es va escapar increïblement, acompanyat d'un monjo que va conèixer a la presó. El seu llarg exili durarà 18 anys.

Primer va marxar a París, on es va fer amb Lluís XV, Madame de Pompadour i la seva cort. Va tenir gran confiança per part dels reis i se li atribueix la invenció de la loteria estatal francesa a 1757, involucranthi a gran nombre de celebritats i persones notables, a més de realitzar diverses missions secretes i visitar a Voltaire, amb qui no va arribar a de quallar una amistat per diferències essencials de pensament polític.

No obstant això, no desapareixien els seus enrenous. Va cometre un frau en un negoci tèxtil i va falsificar lletres de canvi. De nou fuig i vagareja per Europa; el motiu de tants canvis de residència sol ser sempre el mateix: unes cartes que denuncien les seves activitats i motiven el seu procés d'expulsió per les autoritats, al que ell s'anticipa sempre intel·ligentment, abans que se li tanquin les portes.

Casanova narra les seves aventures amb un to d'aparent lleugeresa i cinisme, sempre amb inusitat humor, desvergonyiment i desvergonyiment; es va inventar un alter ego amb títol nobiliari i va passar a anomenar-se Chevalier de Seingalt. Poc després va aparèixer per Zuric on s'enclaustra en una abadia; a Roma rep una condecoració del papa Climent XIII; deixa embadalit a Frederic II el Gran de Prússia, qui va arribar a oferir-li, va escriure, el comandament dels cadets del seu exèrcit, coneix a Catalina la Gran a Sant Petersburg i, quan va a Polònia, elabora una història sobre la violència política a aquest país; va estar també a Anglaterra i va passar a Espanya amb l'esperança d'obtenir un lloc en l'administració de Carles III; a Madrid critica la Repoblació de Serra Bruna feta per Pablo de Olavide amb colons suïssos i alemanys, es molesta pel clericalisme desaforat del país i a Barcelona és arrestat a la presó durant 42 dies per un afer amb l'esposa del Capità General de l'exèrcit ( 1768). En fi, passa de la conversa amb Voltaire i Rousseau als tractes amb rufians i prostitutes, i de l'amistat del general Aleksandr Suvórov i la d'un altre gran aventurer i ocultista, el comte Alessandro di Cagliostro (contra el qual escriurà més tard el Soliloqui d'un pensador, 1786) a les baralles tavernàries.

Deambula ara per Itàlia, on té més passos amorosos, i visita per segona vegada a la seva filla Leonilda a Nàpols. Ella està casada amb un noble maçó pel qual Casanova té gran simpatia, ja que ell també era maçó. Com el noble no pot donar-li un fill a la seva esposa ja que 84

està greument afectat per la gota, li demana a Casanova que es fiqui al llit amb ella (sense saber que és el pare). Així passen unes setmanes a la casa de camp del noble en on té affaires amb una de les donzelles amb el propòsit de dissimular els seus moviments a la casa, amb Leonilda i amb Lucrezia (la mare de la seva filla i sogra del noble).

En 1771 es decanta per escriure una obra anomenada Llana cabrum, que explica les divagacions de dos professors universitaris sobre si la capacitat de raonament de les dones està afectada per l'úter, i en 1775 comença a traduir en vuitenes reals la Ilíada d'Homer, treball que va interrompre el 1778 en el cant XVII. En 1776 mor la seva mare a Dresden. Per poder tornar de nou al seu Venècia natal li demanen complir una missió diplomàtica a favor de la ciutat i recolza la seva pretensió escrivint a més una refutació de la Histoire du Gouvernement de Venice de Amelot de la Houssaye per guanyar-se al Dogo i per fi consenten a perdonar la fugida d'anys abans a canvi d'actuar com a espia per la Inquisició; torna doncs a 1774, encara que no delata a ningú i els seus informes són deliberadament el·líptics; en 1779 publica el seu Scrutinio del llibre Egloges de M. Voltaire parell differents autours; té llavors lloc la seva cèlebre duel amb el príncep polonès Braniski després de ser insultat per aquest als camerinos d'un teatre caminant per mitjà dues ballarines; ho narra en la seva obra El duel, escrita en italià en 1780; en aquest mateix any inicia la seva vida marital amb la cosidora Francesca Buschini i inicia la publicació dels seus Opuscoli miscellanei; a més prova fortuna com a empresari teatral i publica la revista Le Messager de Thalie. En 1781 els inquisidors prescindeixen dels seus serveis, encara que el contracten per a assumptes puntuals. No obstant això, una altra vegada és expulsat per venjar-se d'una acusació per deutes d'un noble anomenat Carlo Grimani en publicar contra ell un libel en 1782 (ne amore, NE donne ovvero la Stalla ripulita) on deia que aquest era fill il·legítim, i de nou marxa a l'exili el 1783 cap a Trieste. últims anys Una altra vegada comença un tour de viatges partint de Viena i passant per Bolzano, Augsburg, Aquisgrà, Magúncia, Frankfurt, Spa, París i de nou Viena, on treballa un temps com a secretari de l'ambaixador Sebastiano Foscarini; el 20 de setembre manté una reunió a París amb Benjamin Franklin; marxa després a Dresden, Berlín i Praga; allà publica el 1786 el seu Soliloque d'un Penseur contra el comte de Saint Germain i Cagliostro, als quals considera impostores; també publica allà en 1788 en francès el seu Icosameron ou histoire d'Edouard, et d'Elisabeth qui passèrent quatre vingts ans chez els Mégramicres habitant aborígens du Protocosme dans l'interieur de notre globe, una ambiciosa novel·la filosòfic-fantàstica que no és ben acollida i la seva Histoire de ma fuite des prisons de la República de Venise qu'on apelle 85

Les Plombs (1788), que sí que aconsegueix un gran èxit; allí es troba amb Lorenzo da Ponte i amb Wolfgang Amadeus Mozart quan estaven escrivint l'òpera Don Giovanni. Es diu que aquesta òpera està inspirada una mica en els romanços i històries que va explicar al compositor i el seu llibretista quan es va tornar a trobar amb ell un cop més a Viena.

En 1785 s'havia fet amic del comte de Waldstein, membre de la maçoneria, una cosa que comparteix amb Casanova, i aquest comte li ofereix a Casanova fer-se càrrec de la biblioteca de Dux en Bohèmia; aquest accepta, i aquest serà el seu últim treball.

Compon un assaig sobre la novel·la Pablo i Virginia de Bernardin de Saint Pierre i publica alguns dels seus treballs matemàtics: Solution du problème deliaque, Corollaire a la duplication de l'hexaèdre i Demostration géometrique de la duplication du cube. En 1795 mor un dels seus germans pintors, Giambattista, director de l'Acadèmia de pintura de Dresden, i s'entrevista amb Goethe a Weimar aquest mateix any. No arriba a ser feliç en Bohèmia i comença a escriure les seves memòries com a teràpia contra la seva tristesa. No va arribar a acabarles, ja que va morir el 4 de juny de 1798 amb 73 anys, quedant-27 anys d'aventures amoroses i altres avatars per narrar. Va deixar escrit en el pròleg de les seves memòries: «Començament declarant al lector que, en tot el que he fet en el curs de la meva vida, bo o dolent, estic segur d'haver merescut elogis i censures, i que, per tant, he de creure lliure »i que« entre els turments de l'Infern, cap sacerdot ha esmentat mai l'avorriment ».

Fragments d'Història de la meva vida La meva mare em va portar al món el 2 d'abril de 1725, a Venècia. Fins la meva novè any vaig ser estúpid. Però després d'una hemorràgia, de tres mesos, em van enviar a Pàdua, on em van curar, vaig rebre educació i vaig vestir el vestit d'abat per a provar sort a Roma. En aquesta ciutat, la filla del meu professor de francès va ser la causa que el meu protector i ocupador, el cardenal Acquaviva, em acomiadés.

Amb divuit anys vaig entrar al servei de la meva pàtria [Venècia] i vaig arribar a Constantinoble. Vaig tornar al cap de dos anys i em vaig dedicar a l'degradant ofici de violinista ... però aquesta ocupació no va durar molt, ja que un dels principals nobles venecians em va adoptar 86

com a fill. Així, vaig viatjar per França, Alemanya, vaig anar a Viena ...

Un dia en què la seva donzella li tallava la senyora F. les puntes dels seus llargs cabells davant meu, em distreia recollint els petits i bonics flocs i els anava col·locant sobre el tocador, tret d'un mechoncito que em vaig ficar a la butxaca, pensant que no es donaria compte. Però, pel que fa vam estar sols, em va dir amb dolçor però una mica seriosa que li tornés aquell ris que havia recollit. Em va semblar que em tractava amb un rigor tan cruel com injust, però vaig obeir i amb aire desdenyós vaig llançar més prim sobre el tocador.

- Cavaller, esteu faltant-me.No, senyora. No us costava res fer veure que no advertíais aquest innocent robatori.

- No m'agrada fingir.- ¿Tant us molesta un robatori tan pueril?

- No és això. Però aquest robatori demostra uns sentiments cap a mi que a vós, que sou home de confiança del meu marit, no us està permès alimentar.

Em vaig tancar a la meva habitació, em vaig despullar i em vaig tirar al llit. Em vaig fingir malalt. A la tarda va anar a veure i em va deixar un paquetet a donar-me la mà. Quan el vaig obrir, tot sol, vaig descobrir que havia volgut reparar el seu avarícia regalant-me uns flocs llarguíssims. Amb ells em vaig fer un cordó molt fi, en un dels extrems vaig fer posar un llaç negre, per poder estrangular-me si mai l'amor em portava a la desesperació. La resta ho vaig tallar amb unes tisores, el vaig reduir a una pols molt fina i li vaig encarregar a un confiter que davant meu el barregés amb una pasta d'ambre, sucre, vainilla, cabell d'àngel, alquermes i estoraque. Vaig esperar a que les dragees estiguessin disposades abans d'anar-me'n. Les vaig guardar en una preciosa bombonera de cristall de roca, i quan la senyora F. em va preguntar la seva composició li vaig dir que tenien alguna cosa que m'obligava a estimar-la. Aquí acabo amb Casanova... si ho sapigués...

87

9.-

La història de les icòniques

góndoles de Venècia De totes les diferents embarcacions que naveguen pels seus canals, les góndoles de Venècia són les més conegudes. És un antic pot de rems, que va evolucionar durant els últims 1000 anys per convertir-se en l'elegant embarcació d'avui. Descobreix la seva història.

Així van evolucionar les famoses gòndoles de Venècia Són un popular epítom de la cultura de Venècia , però els seus orígens resulten misteriosos. Les góndoles de Venècia, rígides en la seva aparença actual i complicades en la seva evolució, són un emblema d'aquesta ciutat italiana. Avui en dia, les gòndoles són notablement uniformes. Pesen 700 kg, tenen 280 components i usen vuit tipus de fusta: llima, làrix, roure, avet, cirera, noguera, om i caoba.

Tots tenen un rem (fet hagi) i una forquilla de noguera, cadascun tallat per adaptarse als gondolers individuals i dissenyat per permetre 08:00 maniobres diferents.

Totes són d'exactament 10,87 metres de llarg i 1,42 metres d'ample, i una banda té 24 centímetres més llarg que l'altre. Aquesta última anomalia va arribar tard a la evolució de la gòndola, al segle XIX. Agregada per compensar el pes del gondoler, el desequilibri li dóna a la gòndola seu aspecte distintiu magre i lleugerament "caòtic".

Altres refinaments són molt més antics. Alguns estudiosos afirmen que les gòndoles daten de l'any 697, tot i que la primera referència 88

en document i acceptada és de 1094. Ningú, però, sabeu on prové el nom; alguns diuen que té orígens maltesos o turcs, altres que provenen de la paraula grega per "tassa" o "musclo". Sigui quin sigui el seu origen i el del seu nom, la gòndola va evolucionar gradualment. Les aigües poc profundes i llotoses de la llacuna veneciana exigien una embarcació de poca profunditat des de l'antiguitat Al segle XIII, el vaixell tenia 12 rems; per al XV, la "gòndola" s'havia encongit i per 1562 els vaixells estaven tan carregats de decoració, que les autoritats van emetre una llei especial que prohibia l'ostentació de qualsevol tipus.

A partir de llavors, les góndoles es van fer d'un negre uniforme i els seus exteriors es van restringir a només tres ornaments: una cua arrissada, un parell de cavallets de mar i un ferro (a la part davantera) de múltiples puntes o proa. Aquests segueixen sent els únics elements metàl·lics de la gòndola.

Els orígens de la proa són encara més misteriosos que els de la gòndola: algunes tenen cinc pettini, o pues, uns sis (potser simbòlics dels sis sestieri o districtes de Venècia).La punta simple de la proa, que mira cap enrere, pot ser un símbol del Palau Ducal, l’illa de Giudecca a Xipre (part de l'antic imperi de Venècia) i la plaça de Sant Marc. La "fulla" de vores amples que cobreix la proa pot representar el mar, un lliri, un barret de dog, una alabarda veneciana o el pont de Rialto.Hi ha moltes teories respecte a l'Ferro -la part davantera ornamentada- es va inspirar en les galeres romanes, en una destral judicial o en les barcasses funeràries de l'antic Egipte .Sens dubte, el misteri de l'evolució de les gòndoles de Venècia li dóna un afegit a l’encant que un passeig sobre elles pot tenir.

boga 89

10.- CURIOSITATS Molt curiós i insòlit es la numeració dels carrers de la ciutat. Independent del nom del carrer, els números dels edificis són correlatius. Així ens podem trobar amb numeracions que passen dels 5.635, com vaig veure, i encara no sé si arriba la numeració més elevada.

Na Manu em va explicar una mica aquesta qüestió: la ciutat està dividida en sis barris i, com he dit, independentment del nom dels carrers els números comencen en algun lloc amb l´1 i acaben quan el barri 90

canvia de nom. A més a més, els números a un costat del carrer van de menor a major i enfront, a l´altre costat, van de major a menor!!!.

Tot és molt car, molt més que a casa. Vam comprar una ampolla d´aigua mineral per 1,5 euros i encara en una altre botiga en demanaven 2. Després ens vàrem assabentar, i és veritat, que l´aigua de la ciutat és molt bona, encara que sembla que per la ubicació de Venècia no pugui ser.

Estan estudiant la possibilitat de regular el nombre de visitants, encara que suposo, molts dels seus habitants no els interessarà, però m´esgarrifo al pensar de com estarà aquesta única i esplèndida Venècia els mesos “puntes”, Juliol i Agost, ja que ara estan al ?¿?¿? hi han mòlts visitants.

Molt, molt bonica Venècia – Venezia – però suposo que és molt insana: aigua per tot arreu dona una humitat tremenda i els mesos “durs”, estiu i hivern, han de ser un martiri (no Martini).

Molts carrerons, tenen 1,2 metres d´amplada i també vaig passar per un de 80 centímetres!.

Els canals tenen de un metre a dos de profunditat, 91

encara que el Gran Canal...Veiem molts edificis molt “tronats” els hi falta una bona restauració, crec que “obligada” per tot el món.

“Se il tuo cane caga qui, lo strozo sei tu!”

“Vendesi: Venezia, Santa Croce, Restaurato 60 M.Q. : Vicinanse Angelo Raffael: primo piano, luminoso, ingresso, cucina, due stance, bagno e magazzino; 360.000 euro, telf.

532 197 40... una “ganga veneciana” “Welcome to the most beautiful... bookshop in the world... LIBRERIA “ACQUA ALTA” di Frizzo Luigi; calle Longa S.M. Formosa 5.176, Catello 30.122 VENEZIA, TEL 041/2960841 Mob. Ph. 3406800704 E piu´de milein ga dito che sta libreria la piu´bella del mondo in verita´la sia... BED & BREAKFAST”... i al final de la botiga trobes un canal sense barares per no caure, però... penjat hi trobaràs unes ulleres i peus per nadar, encara que segur que et mulles... una mica només... aquesta troballa la rrrrrecomano calurossssament... e vero!

92

VENÈCIA: 118 ILLES, 400 PONTS I 70 CANALS...

Silenci, silenci en tota la Ciutat, ni hi ha cotxes... però SÍ ponts. Amés de les persones minusvàlides les dones amb el carro de la compra, les mares amb els cotxets de ses criatures... el transport “terrestre” ??? tot, tothom han de baixar les maleïdes escales dels “romàntics” pontets.

A quasi cada plaça trobarem un “coll” (brocal), NO és un pou, són cisternes que recullen, o recollien, l´aigua de la pluja i, a través d´uns filtres d´argila la “fan” /“feien”“bona”.

Va haver-hi un temps en que les prostitutes apareixien per aquestes finestres ensenyant els pits (tetta) per “animar” a la clientela. Per això li varen posar el nom de Fondamenta i també Ponte Tetta. És curiós no?... a sota d´una de les finestres on s´exhibien trobem una capella!... suposo que era per “esborrar” els pecats.

93

11.- Lectures

de Venècia:

La muerte en Venecia: Thomas Mann El enigma Vivaldi: Peter Harris El placer del viajero: Ian Mc Ewan Historia de Venecia: John Julius Norwich Venecia, biografia de una Ciudad: Christopher Hibbert El mercader de Venecia: Willian Shakespeare La sombra de Venecia: RaimĂłn Portell

94

MÚNIC CONTINGUT 01.- Diari del Viatge 02.-Llocs visitats 03.-Curiositats 04.-“Coses” de Munic: Hofbrauhaus; L´arbre de maig; El vestit vavarès; Les noces de Laudshut; Lola Montes; Octoberfest; Allianz; Allianz Arena; Adidas i Puma; Siemens AG; La central de BMW i La raça ària.

05.-Llocs destacats de la Ciutat: Marienplatz; Alte Pinakothek; Scholss Nymphenburg; Residenz; Viktualimentmarkt; Deuches Museum; Hofbräuhaus; Olympia Park; Englischer Garten; Konigsplatz; Nationaltheater Oper; Ludwingstrasse (el meu carrer preferit);Asamkirche i Els germans Assam.

06.- Història de Múnic 07.- Cronlogia històrica de Múnic 08.- Luís II de Baviera 09.- Richard Wagner 10.- Setembre Negre - 1 95

11.- Setembre Negre – 2 – 12.- La Olimpiada de Múnic, 1.972 13.- La Massacre de Múnic 14.- El Camp de Concentració de Dachau 15.- El Camp de C. de Mauthausen-Gusen 16.- La nit dels ganivets llargs 17.- La nit dels vidres trencats 18.- El Gueto de Varsòvia 19.- La Solució Final 20.- La persecució dels homosexuals 21.- Schtzstaffel - ( SS) – 22.- Heinrich Himmler (petita biografia) 23.- Josef Mengele (petita biografia) 24.- Ilich Ramirez Sanchez, Carlos (el xacal) 25.- Simon Wiesenthal, investigador de criminals de guerra 26.- Els Judicis de Nuremberg 27.- La Segona Guerra Mundial (extracte): Introducció; Resum del conflicte; Països involucrats; Els estats aliats; Les potències de l´Eix; 1.939 Inici de la Guerra a Europa; Pearl Harbor; 1.945 fi de la Guerra; Campanya d´Itàlia; Front Occidental, Batalla de Berlín; Conseqüències: Econòmiques, Guerra Freda, Emigracions forçades, Noves fronteres i Nacions Unides.

96

28.- Els Jocs Olímpics (Una il·lusió universal) 29.- Els Jocs Olímpics de Barcelona 1.992

97

01.- DIARI DEL VIATGE Dimecres dia 04.06.2008 Ens rep "nostre" Lluís i al "metro" vam arribar a "casa". Aquesta és molt petita, consta d'una sala d'estar-menjador, un dormitori, un bany i una mini-cuina i un petit rebedor. El piset aquesta situat en un barri que em recorda el nostre "Eixample" pel seu traçat quadriculat i segons ens comenta en un barri mitjà-alt.

A casa es queda Ascensión i jo l'acompanyo a la feina; està plovent molt i quan vam arribar, al cap de mitja hora, em quedo dins de l'edifici i l´espero a la seva sortida. Està molt poc temps i tornem acompanyats de l'abundant i pertinaç pluja. No m'estranya que tot estigui tan verd ja que plou molt sovint.

Ja ens vam quedar definitivament a casa gaudint d´un ambient molt alegre, com era d'esperar, departim la nostra conversa fins que arriba l'hora d'anar a dormir: Lluís en un sofà molt còmode situat a la sala d'estar i nosaltres al dormitori gaudint d´un gran llit i un gran edredó / llençol que ens dóna força, molta calor, durant la nit. Molt feliços i contents amb un silenci impressionant que va durar tots els dies al donar l'apartament a un gran verd pati interior.

Dijous dia 05 Hem dormit molt bé, Lluís se´n va a la feina a les 7,30 h. i ja ens vam quedar en peu propietaris del lloc. Ascen dóna un "repàs" al frigorífic que està molt bé "nodrit", tot i que sempre falta alguna cosa, i ens anem a comprar a un supermercat que està molt a prop de casa. Tornem a casa, Ascen que ha pagat en "alemany", ja que aquest idioma l´entén perfectament (?) i prepara un bon àpat esperant amb gran il·lusió al nostre Mataronet, que durant la nostra estància vindrà a menjar cada dia, per no trencar la costum com a Barcelona.

98

A la tarda vam sortir a passejar pels voltants i a observar-ho "tot". És un barri, igual com veurem després en general, que té els edificis sense balcons i les finestres totes rectangulars, totes iguals, que contrasten amb les de les nostres ciutats. Les botigues, totes impecables, són petites, exceptuant algun supermercat tot i que, insisteixo, molt ben presentades al públic i el personal que les atén va impecablement vestit. A poc a poc ens anem adonant que estem en un altre país i aquest està molt més "presentable" que el nostre.

No destaco res en particular, no veig ni una "pintada" a les parets, el que si em sorprèn és la gran quantitat de persones que es desplacen amb bicicleta, tenint els vianants de tenir molt en compte, els "carrils" que per a elles estan disposats en tots o gairebé tots els carrers i que circulen ràpidament a pocs centímetres de la teva persona i poden ferte mal. O sigui que per travessar un carrer, si no estàs a l'altura d'un semàfor, que aquí tothom el "obeeix fins a l'extenuació", has de vigilar fins a quatre vegades: una el carril bici que passa per la teva vorera, la segona pels cotxes que circulen pel carrer, també els de la vorera de davant i tot seguit el carril bici corresponent. Total, en comptes de quatre has d'anar de vuit ulls per estar segur ...

En tornar Lluís aviat a casa vam estar després de sopar xerrant molt de temps fins a l'hora d'anar a dormir. Va trucar Jenn des “d'Amèrica "per a saludar-nos i informar-nos de com es trobava la seva mare.

Sembla que, de moment, va passar el perill immediat, tot i que ha d'esperar un temps per veure com evoluciona.

Divendres dia 06 Al matí anem a passejar pels voltants de casa per així guardar forces i estar en bona forma per la tarda. Vàrem visitar una església propera, Sant Josep, després un cementiri molt antic on bastants persones el "visiten" per fer fúting, Lluís també va molt sovint. A la tarda vam quedar citats amb Lluís prop del centre de la ciutat (ja dominem la City), i ja junts el vam visitar. Ens va agradar 99

MOLT: esglésies, places, mercats a l'aire lliure, restaurants, moltes "terrasses" als carrers on prenen (sense parar) la cervesa, beguda nacional, indispensable, sempre present, en gerres gegants ... la "ració" més petita conté mig litre!

La catedral, "fluixeta", en la qual destaca un impressionant mausoleu on descansa ??? i de la resta de les esglésies destaca la de ¿? ¿? ¿?.

Després d'un bon "repàs" ja vam tornar a casa per seguir gaudint de la nostra anhelada companyia fins a "les tantes" ...

Faig un incís per ressenyar a els LLOCS visitats en el nostre viatge a MUNIC: Löwenbräukeller – Koningplatz – Neve Pinakothek – Alte Pinakothek – Odeon platz –Siegestor – Residenz – Theater/Opera – Frauenkirche – Marienplatz – Hofbrauhaus – Viktualimentmarkt – Asamkirche – Bayr.

Landag – Olympia Park – Neushwanstein – Camp de Concentració de Dachau – (Llac) Starnberg See – i “la” BMW.

100

Dissabte dia 07 Ens llevem d´hora, com de costum, però avui encara més il·lusionats: anem d´excursió, bastant lluny, unes dues hores en tren y amb el nostre fill!. Anem a visitar el CASTELL, sí hi ha un castell al món famós, molt famós, el més famós és aquest: el CASTELL de NEUSCHWANSTEIN, la bogeria d´un rei, que el deien “boig”.

La seva història és d´un compte de fades... un somni fet realitat de un rei “tocadet” com es sap també d´alguns dels seus “ancestres”. A mi em fa pena llàstima: una història romàntica, dramàtica, lírica... d`Òpera... místic deixant anar per la imaginació... toquem de peus a terra.

A les 7.20 anem cap a la bonica estació – em recorda la “nostra” de França – que es troba a uns 20´de casa. Prenem un tren de rodalies, és antic però molt, molt net, y després d´un canvi arribem a Fussen.

El camí per arribar-hi, una postal, verd, molt verd, com per tot arreu, vaques, conreus de gramínies – CERVESA – estem a sa capital mundial... pla, bucòlic...

Des d´aquesta preciosa ciutat, segons es veu a la fotografia, surt un bus que ens porta molts pocs quilòmetres fins un lloc on venen les entrades per visitar el CASTELL. Des d´aquí hi veiem un “servei” de carruatges (“guiri” total) que et porta fins la entrada de la Meravella.

Una altre opció per arribar és el de fer el trajecte caminant, que no és molt, i és el que fem nosaltres com la majoria de visitants.

La pujada és bastant “crua”, però el que més ens preocupa és el que 101

PLOU! i està tot ben emboirat, no es veu res a 25 metres!!!... això SÏ que és un problema!... i el CASTELL???, no es veu per enlloc i això que en les fotografies te´l “pinten” dalt d´un turó, dominant tot el paisatge, amb un llac al fons... no es veu res!, de moment... L´Ascen “va fent”... finalment ens el “topem”... així és... una meravella!.

El dia abans vam decidir el no visitar-lo per dins, després de la experiència viscuda per “Mataronet” anys enrere, les raons: la visita és sempre conduïda, guiada: té una pírrica durada de 35´, l´idioma és en alemany o en anglès. Els grups els “condueixen” de pressa i corrents d´habitació en habitació, com un remat de bestiar, així mateix. Si et quedes mirant alguna cosa que et fa goig, la guia et ve i et fa córrer... el nostre “nen” aquell dia li va cantar la “canya”. Per visitar-lo has de fer una cua lentíssima i veient el dia que fa, plovent i amb mot de fred, ho deixem “ja” córrer, com havíem decidit abans.

Arribant a la porta principal veiem que NO veiem RES!... ni la porta ni la façana del cap de munt... quina puta-da!!!, el CASTELL se´n a anat!... plou i plou, recordo la manca d´aigua que tenim a casa i per aquí “corre” per tot arreu. Cap a dins... un trocet i ens fem unes fotografies, (veurem si veiem quelcom).

Sortim i anem cap un pont que es troba una mica apartat i ens han dit que des d´allà es “domina” tot l´entorn i molt be el CASTELL... doncs “rien de rien”, de la famosa “vista” ens quedem amb una boira espessíssima que no ens deixa veure aquí tampoc res, això SÍ la pluja pertinent, impertinent i, a més bufa tan fort el vent que no podem desplegar els paraigües... un petit i cabdal ós corrent d´aigua pels nostres peus... llencem la tovallola... ens en tornem cap el castell (ara amb minúscula).

Arribant per “postres” l´Ascensión estimada ja fa estona que fa “figa”...

102

ara, ja, un intensíssim dolor als peus no la deixa ni donar un pas... s´ha “trencat”!... quin dia, quines estones estem passant!. Segur que no les oblidarem mai. Patint molt i MOLT, arribem al l´entrada del castell i ens endinsem per col·locar-nos en una sala d´estança per intentar recuperar-la d´aquest intens dolor, fent-li fregues als peus i tot el que se´ns acut... pateix nostra estimada Ascen i també patim nosaltres, els peus, ses puntes, completament blanques, la sang no li arriba... se´ns trenca el cor, fa molta pena... li donem ànims, la gent del costats del nostre banc d´aquella sala ens mira amb curiositat i pena, també veig una mica d´indiferència.

Seguim amb les fregues i llavors en Lluís se li acut una idea: EUREKA!!!... com a la Bohème: “trovasti?... SÍ” es treu les seves botes i, com portem mitjons de recanvi l´Ascen se las posa. Tots dos “calcen” el mateix peu i aleshores es canvien de calçat, Ella amb botes i Ell amb les sabates de l´Ascen... de tacó!!!...

Ella, mira, sembla “el gato con botas” i Ell, quina “fila”!, amb sabates de reixeta i tacons... encara que l´Ascen patia molt, se li va escapar un somriure.

Els “guiris” de la sala mirant-nos i nosaltres “passant” i intentar fer un miracle.

Marxem ja de retorn.

Hagués pogut anar millor, però l´aventura és l´aventura. Una mica més avall ens aturem a un restaurant per prendre un refrigeri. Mentre estan menjant ells dos veig que el temps “escampa” i els hi dic: “M´agradaria tornar jo, tot sol, al “pont” per veure si ara puc fer-li unes fotografies al “famós” de la pel·lícula”... Lluís m´anima a anar-hi, l´Ascen diu 103

“deixa-ho córrer ja en tenim prou”... ja em tens una altre vegada cap a munt... ja soc gran...vell... però la il·lusió... arribo i al·leluia!!!, el CASTELL està quasi “net” i li faig unes fotografies amb l´esperança que es vexin be després a casa perquè no penso dir-les res de l´èxit que, en sembla que he tingut. Quan arribo, rebentat, al veure´ls jo, ni m´ho pregunten però jo els hi dic que l´he trobat igual que abans i que he fet el viatge en va...

L Ascen, més animada, amb botes i el Mataronet amb tacons!, en tornant cap el bus tot un espectacle!, jo al darrera “flipant”. Ja arribant al final del trajecte, des d´allà el CASTELL se´ns mostra radiant per donar-nos el comiat... no ha anat tant malament, no?. Bus i cap al tren per retornar a Munic. Esperant a l´andana veiem que ha deixat de ploure, quina gràcia. Quan arriba el tren la gent va “al asalto!” com si estiguéssim a Jordània, la gent son amables... fins que tenen algun petit problema, llavors penso, quan es té un problema important, com s’arreglaran?.

La tornada molt agradable i confortable. L´Ascen ja mot millor, nosaltres llavors també; paisatges verds, boscos arrenglerats, com si ho fessin amb una regla – que així deu passar -, vaques, que bona deu de ser sa llet!, i molt de conreu de cereals (cervesa), alguna petita elevació al costat i bastant lluny algunes muntanyes , discretes, fan que qualsevol s´animi a pintar-les. Em passat un dia “dur”, encara que amb la perspectiva d´uns dies més tard, ja no el veurem tant...

104

impressionant, encara que com està en tant bon estat – el varen restaurar totalment fa poc temps -, que sembla que l´hagin acabar de construir fa dues setmanes. No és que sigui molt antic, però la manca de “pàtina” que podria tenir degut a sa antiguitat el faria més “noble” encara. La seva bellesa, lleugeresa, disseny, història, drama...

Wagner... i avui, com d´altres dies la boira dona la sensació que estès per un núvol d´encens... Val MOLT la pena el visitar-lo, a pesar del personal que atén als que hi arribem amb el cor obert, que fa que, a vegades, baixis els braços.

Diumenge dia 8 Avui ens espera, en principi, un dia més tranquil: “metro” al costat de casa (Theresienstr), canvi a tren de rodalies arribant a Dachau, població tristíssimament famosa per la seva història contemporània. Al seu costat els nazis van construir el primer camp de concentració (extermini) aquells degenerats alemanys que van fer-li costat a un personatge dels més cruels, sàdics, fanàtic i tot el que es vulgui dir de dolent a un ser humà i que va “embarcar” a un poble a una de les pàgines més tristes de la història universal.

Arribem amb un autobús que ens ha portat des de la estació del poble i comencem la visita. El dia és magnífic i ens sembla mentida que estem trepitjant uns dels tants terrenys d´horror que varen construir per demostrar que el gènere humà no té res d´HUMÀ.

Un edifici on feien tota classe de barbaritats i assajos mèdics amb els presoners que ara el fan servir per MUSEU per mostrar al món fins on van arribar aquells, no sé com qualificar-los, durant uns llarguíssims, encara que pocs anys. A mida que vas visitant-lo veient fotografies, instruments de 105

tortura cròniques i assajos d´experiments “mèdics” set va fent un nus a la gola i aquest es fe més, més gran, grandiós, quan, per postres, visitem el crematori on de 150 en 150 persones els feien entrar a una habitació/càmera de gas dient-los que eren unes dutxes, tancant-los hermèticament i deixant anar un gas tòxic que acabava amb les seves desgraciades vides... seguidament amuntegaven els cadàvers a una altra habitació contigua per, en la següent estança es disposaven els forns crematoris.

I així, en sèrie, com si fos una cadena de muntatge d´una fàbrica, anaven eliminant (assassinant) tort i a dret, sense cap escrúpol, si es pot dir escrúpol...

Nosaltres vam “seguir” aquest itinerari i a la sortida estàvem ben “tocats” i més encara per la nit, i la nit següent i l´altre nit...no ho oblidarem MAI... el que estic tristament convençut és que, tard o d´hora, a un altre lloc, o al mateix, pot repetir-se aquesta bàrbara massacre, ja que han passat molts anys i no hem aprés res... ni crec que mai ho aprenguem i per contra “ja” ens dediquéssim a fer feliços als nostres congèneres que, a més de ser el més lògic, pot ser i ho seria el més “rentable” per el que deia moltes vegades el meu pare que te tenim l´ossa dia de dir humanitat.

Trobo (com la immensa majoria) MOLT cruent el que varen fer els esbirros del seu inqualificable líder, al tenir molts d´aquests un elevat grau de cultura, cosa que fa, pot ser, més repugnant ( i demostra, a la vegada, que la cultura no te res que veure amb la humanitat) i degenerat, el seu comportament en contrapunt amb el que en el transcurs de la història han fet altres tribus/nacions que tenien un grau infinitament més baix d´intel·lectualitat, que aquests incomprensibles i impresentables.

Tant de bo el temps em demostri, o demostri, els meus nefastes auguris.

106

El que no se com classificar o donar-li un nom a l´obra que estan realitzant a l´entrada del Camp de Dachau dedicada al esbarjo: bar cafeteria, guarderia, schopping, i més (si no em van informar malament). No entenc que al sortir d´un lloc tant esgarrifós, tan horrible, tant, tant... tinguin la santa “cara” i perdó per la expressió de dedicar-se a guanyar diners a tan “singular” lloc... a lo millor, a partir d´ara ho poden fer a la sortida d´un cementiri per “celebrar” que ja “descansa” en pau el familiar o amic...

Un lloc terrible com aquest tindria que estar SEMPRE envoltat de silenci i molt respecte. La poca vergonya que tenen els que comporten que aquesta “obra” dedicada exclusivament a guanys econòmics, per a mi no té cap explicació. A les persones torturades, assassinades, salvatgement tractades fins a límits insospitats. Converteixen aquest o aquests individus a animals dels dolents perquè no crec que hi hagi al món animals d´aquesta mena.

Una cosa és exposar a les presentes i futures generacions les barbaritats, sense difícil nom, que van passar dins aquest recinte on trepitgem, per al menys a part d´informar, intentar que no es repeteixin mai més, i l´altre és l´ànim de lucre que els porta ara a realitzar, per a mi, tremenda afronta als ser humans. Desitjaria que a la entrada del recinte poder col·locar aquest sentit comentari/manifests perquè la gent que ve a visitar-lo se´n adonin del què estan fent aquestes “persones”, per a mi tant depreciaves i s´abstinguessin de posar els peus a dins d´aquesta vergonyosa obra/edifici ni ara ni mai i, sense cap violència , tinguessin que tancar aquesta vergonya pel poble alemany, per manca de “clients”, que ja en té prou recordant dolorosament temps passats.

De totes formes el que sí estic segur és que, com a mínim, al sortir de visitar aquest lloc, i com a postres el crematori, i tornar-sen la gent als seus destins, no tindrà ningú la poca educació a lleure una estona com si sortís del circ, cinema o teatre... és el que un servidor voldria. Aquest 107

trist, tenebrós lloc és i serà molt seriós passin els anys i segles... per sempre més.

Sortim, ja en tenim prou... amb en Lluís anem a visitar un llac, el llac de Starnberg See. Un bon viatge en tren i “metro” per arribar-hi. Uns bons entrepans gaudint d´unes bones vistes i també del bon dia que ens fa, com el d´ahir, encara que després de la “dolorosa visita”, veiem molta gent passejant i molts nens jugant... la vida segueix...

Ja de tornada a Munic encara baixem en una estació que es troba al centre antic i... tornem a recorre´l... l´Ascen no pot més i jo quasi tampoc. La tornada a casa després d´aquesta nova visita l´haguéssim pogut fer en “metro” però ens va animar el “nen” i la vam fer a peu (on foot). Al final un calvari, durant aquest dia em caminat sobre les set hores, ahir unes cinc, l´anterior unes altres i amb pluja... MORTS!, o quasi... l´Ascen feia pena jo rebentat... justet, molt justet arribem a casa i dins el cap, com és natural els horrors del camp d´extermini... un dia rodó, sort que de mica en mica creiem que ens passarà aquesta visió tan...TANT. Dilluns dia 09 L´Ascen, “estomacada” pels tres dies anteriors i es queda a casa, jo vaig a visitar la seu central de la BMW, que es troba a les afores de la ciutat, aprox. A una horeta caminant. El camí se´m fa una mica llarg, però distret: bicicletes i més bicicletes, també joves mares que porten al darrera de la bici un remolc on passegen al fill, on des del coquetó carret sobresurt una llarga bandera com a senyal preventiva: una “cucada”. Estic convençut que si visques aquí tindria una bici ja que és molt pràctica i el país ho entén així i ho respecta molt, cosa que a Barcelona, les assegurances no gosarien a prendre´t el número, segur!, no contaminen l´ambient, és gratuït el circular, aparques on quasi vols, no fa soroll... algun dia podrem gaudir de tant gran “invent” ja que a casa tenim mooolt de Sol i poca pluja...sembla que faci una oferta!.

108

Per fi arribo al meu destí, una mica abans ja veig l´edifici, o el grup d´edificis millor dit, esplèndids, i quan em vaig acostant el edifici/monument dissenyat del costat.

Ja estic allà i veig un cartell grandiós que anuncia “MUSEUM”, ja vaig directe i uns treballadors que estaven per allà em diuen que roman tancat per obres!... quina p...da! menys mal que al davant on es troba aquest moderníssim edifici posa “BMW Welt”.

Ja estic aquí i no vull marxar de buit!, entro i em trobo una exposició del, suposo últim model d´aquesta esplèndid marca: el personal, la presentació, les instal·lacions, tot IMPECABLE i “espatarrants” senyoretes... segueixo per un tobogan que em porta a pisos superiors i d´allà entro i a través d´una porta apareix un món d´ensomni: grandiosa exposició de cotxes, grans instal·lacions de jocs i “coses” en relació per gent jove... i gran per jugar, més i més coses fan que et quedis “enlluernat” una passada... alemanya... una visita per recordar.

Sortint de veure tantes meravelles, per una avinguda que va per damunt d´unes grans vies de circulació arribo al Olympia Park. És un complexa, com ara és diu, MOLT GRAN on destaquen les grans malles que cobreixen els distints llocs on es practica l´esport. Tens la sensació que són unes tendes dels àrabs gegants i fan un conjunt espectacular.

Jo pensava que només estava, en part, cobert el camp de futbol però no és així, hi ha vàries especialitats esportives que també ho estan, com per exemple una piscina gegant, un lloc on fan concerts i... estic tant cansat que em quedo contemplant la resta sense donar un pas 109

més, així sí, m´arribo a un llac artificial molt bonic i gran. Fa un bon Sol i em quedo descansant sota dels nombrosos til·lers que per tot arreu els trobes.

Ja de retorn a cas m´ho prenc amb molta calma i, passant per l´ombra, arribo després de unes quatre hores caminant molt satisfet, perquè encara no he complert 70 years i aquests dies em fet quasi una marató quasi cada jornada. Especial, i molt, un comentari per les “gestes” d´Ascen que ha fet, una gran il·lusió que ha caminat com mai, potser superant les que va fer per el Perú... “la fe mou muntanyes”.

Dimarts dia 10

the last day!

Primerament anem a comprar els famosos brezzeln, (0,5 e/unitat), i després passejant passem una bona estona al “nostre” cementiri de Sant Josep, on la gent jove va a fer fúting, (la vella ni s´acosta!), també els nens petits, acompanyats de monitors, reben lliçons i també corren i juguen entre aquestes venerables tombes enjardinades i aprenen envoltats d´una molt gran vegetació (si fos temporada de bolets) amb una naturalitat que ho trobem nosaltres tan poc usual a casa...

La trobada a Munic a estat molt maca, maca i entranyable. Hem vist moltes coses, hem caminat molt, hem trobat a faltar molt a Jenn. Ens adonem que encara, en general, estem nosaltres molt lluny per viure amb l´ordre, la netedat, el silenci, sense quasi pol·lució... molt lluny d´aquest País. Penses des seguida que està TOT al nostre abast i, a més, gaudint d´un clima envejable per tot Europa, unes costums, uns castells...però a pesar del que ens falta l´esperança és l´últim que... per tenir una Catalunya guay!

M´agradaria molt “importar” bastantes coses que podem tenir a l´abast perfectament, només cal que qui pot guiar-nos decideixi molt firmament el fer que ho complim, informant i formant a la vegada a la població que, segur, ho agrairia al notar la gran diferència i passar per 110

aquest món molt millor... crec que si es vol és fàcil.

Ja arriba l´hora de la marxa, son les 12 am., prenem el “metro” (que trobem que aquí es lliure la entrada, encara que es suposa que tothom pren el bitllet) del costat de casa i ens retrobem a les dues parades el nostre estimat Lluís (Mataronet) alegre i pelut (s´ha deixat cua) per acomiadarnos i que ens adreça a un altre “metro” que ens deixa a dins de l´aeroport.

El viatge tranquil, una mica de “ball” però bé, i puntualment arribem a les vuit del vespre a la nostra estimada Barcelona. Trucar a la tieta Maria, una mica de soparet, un partit de la Eurocopa i cap al sobre!

Molt contents. Ja tenim una altre “sortida “al sac... fins la propera, que ja son... i som encara molt joves.

Fi - nal 02.- Llocs visitats Löwenbräukeller Köningplatz; Neve Pinakothek; Alte Pinakothek; Pinakothek der Moderne; Odeons platz; Siegestor; Residenz; Nationaltheater-Opera; Frauenkirche; Marienplatz; Hofbrauhaus; Viktualimenmarkt; Asamkirche; Bayz. Landang; Olympia Park; Castell de Neushwanstein; Camp de concentració i extermini de Dachau; Llac Starnberg See; Central de “la” BMW.

111

03.- CURIOSITATS El primer en arribar a Munic que veus, entre d´altres coses, és ordre, netedat, poc soroll i grans cotxes (“pinta mooolt be). La majoria de cotxes porten al començament en la matricula la lletra M (Munic?).

Bicicletes i més bicicletes, un transport multitudinari; tots els carrers estan plens d´elles i això que és un país on i plou molt. Quasi tots els carrers disposen d´un ample carril. Veig que porten algunes senyores, arrossegant-lo de les bicicletes, un carret molt maco i dins nens petits.

Sobresurt una llarga bandera com a senyal.

L’alemany és un idioma amant “d´enganxar paraules, una: “Stadionanderschleissheimerstrasse”... no contis!, son 33 lletres!

Per accedir a les andanes del “metro” ( U ) no hi ha cap impediment, és totalment lliure, si vols no cal que compris el bitllet, però si et descobreixen ¿?¿?, no vam veure cap dia un revisor, en canvi als trens de rodalies ( S ) sí que passaven i marcaven el bitllet.Pel mateix carril del “metro” hi passen unitats que et porten a diferents adreces i també indiquen el temps que compren el viatge. Preus del S: zona 1: 2,20 euros; zona : 4,40; zona 3: 6,60 i zona 4: 8,80. Preus benzina: super plus: 15,59; super: 14.49; diesel: 14,79 euros.

Les pomes: 2,79; Préssecs: 3,99; prunes: 3,99; melons: 1,99; mangos: 0,99 i els tomàquets: 5.euros. Els diaris els trobes en uns compartiments al carrer i has d´aixecar la “tapa” i posar els diners: 0,60 i 0,80.

112

04.- “COSES” DE MUNIC 1.- Hofbräuhaus La més cèlebre cerveseria de Munic va ser fundada l'any 1.589 i la seva història quedo unida al moviment nazi quan el 24 de febrer de 1.920, un llavors desconegut Adolf Hitler va reunir a la sala del pis superior el més nodrit grup de simpatitzants que fins a la data havien acudit als actes del NSDAP. En el seu discurs Hitler fix els que a partir d'aquest moment van ser coneguts com els "25 punts del programa" del Partit.

Aquesta hostaleria que va formar part de la cerveseria Reial fundada per Guillem V en 1.589, és el compendi de la forma de vida bavaresa més de la principal atracció turística de Munic (¿?). Lluís I va assistir a la seva inauguració com hostatgeria a 1.830. Ampliada en nombroses ocasions, se li va donar el seu actual aspecte neo renaixentista en 1.896.

La planta baixa alberga el Schwmme, una gran estància amb el sostre pintat en 1.971 i amb capacitat per a 1.000 persones, on es gaudeix de la música folklòrica entre rialles i litres de cervesa.

A la primera planta hi ha la Festsaal, una sala de cerimònies voltada per a 1.300 persones, i diverses estades més petites anomenades Trinkstuben. El jardí de la cerveseria, ple de castanyers i amb una font, és un lloc molt popular a l'estiu.

En aquest local es consumeixen uns 10.000 litres de cervesa diàriament.

Alguns comentaris dels clients: Malament: està sempre ple, i de turistes, el servei sol estar atabalat i, per tant, tendeix a ser antipàtic.

Bé: la carnassa de porc rostida sempre és bona. Cambreres bavareses que porten fins a onze (11) gerres de litre alhora.

Taules de fusta i bancs compartits, orquestra, cambreres amb vestimenta bavaresa.

113

Preu bastant exquisit, el braó que cobren 10 euros és bastant digne.

Sembla una vulgaritat recomanar un lloc tan híper-turístic però és que un viatge a Munic sense anar és una mediocritat.

2.- L´arbre

de maig

El 30 d'abril de cada any petits grups de gent es reuneixen al costat del foc bevent cervesa i vigilant un llarguíssim tronc d'arbre sense escorça. La recuperació d'aquest tronc robat pels habitants del poble veí es recompensa amb un gran nombre de barrils de cervesa. Al dia següent es decora l'arbre i s'alça cerimoniosament a la plaça.

Segons la tradició, aquest arbre, orgull de cadascuna de les comunitats locals, assegura un any venturós. El costum d'aixecar el tronc o arbre de la vida es remunta als temps medievals.

En general, els troncs es pinten amb els colors de Baviera, el blanc i el blau cel, es decoren amb emblemes d'artesania local i es coronen amb una gran garlanda. L'acte tradicional inclou balls al voltant del tronc i enfilar-se per fins arribar a assolir els premis que pengen de l'extrem.

3.- El

vestit típic bavarès

Per a molta gent el vestit típic bavarès resumeix el que és Baviera. En cap altre lloc d'Europa es vesteix tant un vestit tradicional El típic “tracht” masculí inclou el "lederhosen", uns pantalons curts de pell subjecte amb tirants i de vegades amb forma de bombatxos; el “janker” una armilla de tela tosca amb botons d'os; el “gamshart”, un barret de feltre amb plomall; i sabates asimètrics de cordons.

Les dones vesteixen el "dirndl" compost d'una brusa amb mànigues abaronades, un corsé, una armilla, una faldilla frunzida i un davantal.

Les joies i els ornaments són altres elements importants en el vestit bavarès. Els pantalons dels homes estan adornats amb cadenes i penjolls i les seves camises porten lletres, medallons, escuts d'armes i brodats. La indumentària femenina porta una intricada passamaneria amb cintes i colls ricament adornats.

114

4.-Les

Noces de Landshut

En 1.474 Landshut va ser l'escenari de les noces entre Georg, fill de Ludwig el Ric, i la princesa Jadwiga de Polònia, filla de Casimir Jagiellon.

Les festes van durar vuit dies i es recorden com uns dels mes sumptuosos de la Baviera medieval.

Des de 1.903 es representa aquest casament de Landshut "Landshuter Fürstenhochzeit" cada quatre anys i durant tres caps de setmana de juny i juliol. Al voltant de 100.000 visitants gaudeixen d'aquesta representació històrica.

La desfilada de la jove parella, que va acompanyat de danses cortesana, tots vesteixen peces d'inspiració medieval.

5.- Lola

Montes

Maria Dolors Eliza Gilbert (Limerik, 1.818 - Nova York, 1.861) Aventurera irlandesa. Després d'obtenir el divorci del seu primer matrimoni amb un capità britànic destinat a l'Índia, va estudiar dansa i va actuar en diverses capitals europees com a ballarina espanyola amb el pseudònim de "Lola Montes".

Es va convertir en l'amant del rei de Baviera Lluís I - avi de Luís II (el rei boig) -, que la va fer comtessa de Landsfield, i va intervenir en la política del regne en suport dels liberals, fins que la revolució de 1.848 la va obligar a exiliar-se.

6.- Oktoberfest Oktoberfest - Festival d'Octubre - és una celebració duta a terme entre els mesos de setembre i octubre a la ciutat bavaresa de Munic des de 1.810. És la festa popular més gran del món. Es desenvolupa durant unes setmanes, començant el primer dissabte després del 15 de setembre.

Se celebra al camp conegut com Theresienwiese (el prat de Teresa), 115

en els voltants del centre de Munic, a prop de l'estació central (Hauptbanhof)

El Festival:

El Ocktoberfest atrau més de sis milions de

visitants, els qui provenen en major part de l'estranger, de països com Itàlia, USA, Japó, Austràlia i Espanya, últimament també d'Àsia i Àfrica.

En els últims anys s'ha posat de moda assistir amb els típics vestits de Baviera, de manera que els homes es vesteixen de Lederhosen i les dones de Dirnde.

L'esdeveniment més important durant la festa és la desfilada de vestits típics del Ocktoberfest, una manifestació costumista, i el pas dels Schützen (tiradors). Això té lloc cada any durant el primer diumenge.

Altres esdeveniments pintorescos són la desfilada dels hisendats i cervesers, i l'obertura del primer barril de cervesa per l'alcalde de Munic.

Per aquest gran esdeveniment els cervesers de Munic fabriquen una cervesa especial (Wiesnbier) amb major contingut d'alcohol que les cerveses convencionals d'Alemanya.

Un problema és l'excessiu consum d'alcohol. Per evitar que es converteixi en una mena de "ballerman" (el malnom alemany per a la zona del balneari G de Mallorca) o una festa del tipus “springbreak” d'universitaris, els responsables van desenvolupar l'estratègia del ruhigen Wiesner (prat tranquil).

Els concessionaris de les carpes de cervesa estan obligats a donar audicions de música de banda tradicional fins a les 18 hores i amb un 116

volum màxim de 85 dB. A la nit s'interpreten èxits del moment. Amb aquestes mesures es manté l´Ocktoberfest com una festa atractiva per a famílies i visitants ancians i, a més, l'atmosfera original s'ha pogut conservar.

Història El primer segle:

El primer Ocktoberfest es va celebrar del 12 al 17

d'octubre del 1.810 per celebrar el matrimoni del príncep Lluís I de Baviera amb la princesa Teresa de Saxònia-Altenburg. La celebració va ser la realització d'una carrera de cavalls. La Ocktoberfest es realitza des de llavors en el Theresienwiese - també conegut com Wiesner, un camp obert al costat de la muralla de Munic. La conegudíssima Ocktoberfest moderna té una tradició curta comparada amb altres festivals o festes populars i d'organitzacions de tir (Schützenvereine).

Després de l'èxit de la primera celebració es va seguir celebrant el festival i el seu començament es l´avanç al mes de setembre per aprofitar la climatologia més benigna d'aquest mes. La Ocktoberfest finalitza normalment els primers dies del mes d'octubre.

L'any 1,910 es va celebrar el centenari de la Ocktoberfest i es van servir 1.200.000 litres de cervesa, A la carpa de “Bräurosl” es tenia lloc per a 12.000 convidats.

Les dues guerres mundials:

A causa de la Primera Guerra

Mundial el festival no es va celebrar entre els anys 1.914 i 1.918. A l'inici del període d'entreguerres, en 1.919 i 1.920, es va celebrar un festival que es va denominar Festival de Tardor - Autumn Fest -. A causa de la inflació desorbitada que es patia no hi va haver Ocktoberfest entre 1.923 ni el 1.924.

117

Amb la pujada del nazisme al poder, la bandera blanc i blava de Baviera es va substituir per la esvàstica al 1.933. Entre 1.939 fins al 1.945 es va deixar d'organitzar a causa de la Segona Guerra Mundial. Un cop acabada la guerra es va tornar a celebrar el Festival de Tardor. A causa de les regulacions de la postguerra en rigor, no estava permesa la venda de cervesa tan sols d'una que no s'arribés a un contingut alcohòlic del 2%.

Fins a l'actualitat

El 26 de setembre de 1.980 va explotar una

bomba a l'entrada del Theresienwiese matant a tretze visitants i ferint a uns 200 més. La bomba havia estat col·locada per Gundolf Köhler, de 21 anys i membre d'organitzacions neonazis, que va morir a l'acte al no aconseguir allunyar-se a temps de l'explosió. Encara que se li atribueixi a Kölher l'autoria en solitari de l'acte, hi ha hagut qui ho ha relacionat amb l'Operació Gladio.

Avui en dia la tenda de campanya on s'expandeix la cervesa HofbräuFesthalle amb 10.000 persones és la més gran en el Theresienwiese.

En total, la Ocktoberfest ha estat cancel·lada en 24 ocasions a causa de causes diverses - guerres, epidèmies i altres emergències-.

Ocktoberfest en altres ciutats: Al voltant del món, en regions que van ser poblades predominantment per emigrants alemanys, la festivitat s'ha incorporat als esdeveniments socials d'algunes d'aquestes ciutats, ja que és una oportunitat de festejar l'ascendència de la cultura alemanya. L'esdeveniment anual dura una setmana i també té l'objectiu d'estimular la dinàmica de la comunitat i el seu comerç. A Argentina, la edició local del Ocktoberfest es coneix com la “Fiesta Nacional de la Cerveza”.

Recordant el "Ocktoberfest" de l'any 2.007: Visitants: 6.200.000 persones; Cervesa: 6.940.600 litres + 126.900 litres s/ alcohol; Cava: 32.047 litres; Cafè / te: 222.725 litres; Aigua / llimonada: 909.765 de 1/2 litre; Pollastres: 521.872 unitats; Salsitxes: 142.253 parells; Peixos: 38.650 kgr .; i Porcs "knuckles": 58.446 unitats 118

(Per veure més: www.muenchen.de/Rathans/touristoffice/ocktoberfest

Fi de la “bier-festa !

1.- Allianz Des del seu naixement a la Ciutat de Berlin, el 5 de febrer de 1.890, Allianz ha estat present en la història del convulcionat segle, sent per citar un cas reassegurador d'una de les catàstrofes més significatives: l'enfonsament del "Titànic".

Les dues guerres mundials i especialment la reconstrucció de la Empresa després de la Segona Guerra Mundial, marquen la fortalesa de la seva gent i la claredat corporativa.

Des 1.970 en endavant l'expansió del Grup es torna cada vegada més accelerada i estratègica. Així, es succeeixen les compres i fusions a Europa, Àsia i Amèrica. Allianz expandeix les seves àrees i les seves unitats de negoci, desar rollant noves assegurances, Automotors, Aeronavegació, Transport aeri, terrestre i marítim, Explotació petroliera, Mineria, Indústries Bàsiques i Manufactureres.

Durant la dècada de 1.980. Allianz dóna un importantíssim pas i es consolida als EUA i el Japó.

Amb la caiguda del Mur de Berlín, el Grup es transforma en la primera empresa occidental als països de l'Europa de l'Est. Finalment al començament dels 90, aconsegueix el primer lloc entre les asseguradores del Vell Continent i a partir d'aquí es converteix, en 1.998, amb la compra d'AGF de França, en un dels majors grups asseguradors del món.

L'any 2.000 Allianz AG arriba a un nou rècord: és la primera companyia alemanya a cotitzar a la borsa de Nova York.

L'esperit innovador i la seva permanent recerca per obrir nous mercats porta al Grup a comprar i fusionar diferents empreses en cada racó del planeta. El fi és el de afirmar un lideratge cada vegada més notable.

L'any 2.004 amb la llegada del nou CEO, Michael Diekmann, el grup Allianz s'enfoca cap al creixement rendible i sostenible per continuar el seu posicionament de lideratge mitjançant el programa estratègic mundial 3 + one.

Gràcies als seus recursos financers, tecnològics i humans, Allianz porta més d'un segle prioritzant l'excel·lència i el suport en totes les àrees en les que opera amb un clar enfocament cap a la satisfacció del client i a la qualitat dels seus serveis.

119

“Allianz vetada pel seu passat nazi: el nou estadi de Nova York no portarà el seu nom” .-Organitzacions jueves han aconseguit aturar les negociacions perquè patrocinés i donés nom al nou estadi de futbol americà segons ha informat The New York Times, després d'una sèrie de protestes sobretot d'organitzacions jueves. .- Els dos clubs tradicionals de N.Y., Giants i Jets, van finalitzar així les converses amb la companyia de serveis financers i d'assegurances fundada a Munic sobre els drets del nou estadi i un possible contracte de 25 milions de dòlars. .-Segons el diari, el president de l'estadi, Mark Lamping, va dir que la reacció publica al pla va ser un dels molts factors que van determinar posar fi a les converses. Els mitjans de N.Y. havien reportat amb detalls sobre la història del consorci alemany durant el nacionalsocialisme.

Segons els mitjans entre 1.943 i 1.945 Allianz va assegurar també béns nazis i es va beneficiar amb el traspàs d’asseguradores jueves.

2.-Allianz Arena L'Allianz Arena s'ubica al barri de Fröttmaning, al nord de Munic. Els seus equips titulars són el FC Bayern München i el TSV 1.860 München, equips que jugaven prèviament de local en l'Estadi Olímpic de Munic. És conegut popularment amb el sobrenom de Shlauchboot (pot inflable) per la seva forma.

El 21 d'octubre de 2.001 es va realitzar un referèndum municipal a Baviera, on el 65,8% dels votants (d'un 37,5% dels habitants de Munic amb dret a vot) va optar per la construcció d'un nou estadi (en detriment del estadi Olímpic de Munic).

El disseny de l'obra va ser realitzat per la firma Herzog & Meuron, el qual va ser seleccionat al febrer de 2.002. La Empresa d'assegurances Allianz és el principal soci de la societat que va construir el projecte. El grup Allianz, va pagar diners perquè l'estadi portés el seu nom pels propers 20 anys i el cost total de la construcció va ser de 341 milions d'euros, pagats pel TSV München i el FC Bayern München.

120

La seva construcció va començar el 21 d'octubre del 2.002, amb la col·locació de la primera pedra per part de Franz Beckenbauer, i va ser acabada l'abril del 2005 en un partit inaugural entre el TSV München i el 1. FC Nürnberg. El 31 de maig del 2.005 es va disputar el segon partit inaugural, entre el FC Bayern München i la selecció alemanya de futbol. El primer gol marcat a l'estadi va ser convertit per Patrick Milchraum del TSV 1.860 München.

Durant desenvolupament de la Copa Mundial de la FIFA 2.006 pas a cridar-se Estadi de la Copa Mundial de la FIFA de Munic ja que la FIFA no permet cap tipus de publicitat en el nom dels estadis. Aquesta restricció també va ser imposada per la UEFA, qui va obligar al FC Bayern München a canviar el nom de l'estadi per als partits vàlids per la UEFA Champions League. En aquestes ocasions, l'estadi es va denominar “München Arena”.

El 9 de juny del 2.006 es va disputar el partit inaugural de la Copa Mundial de la FIFA 2.006 (tot i que la cerimònia inaugural de caràcter cultural es va celebrar un dia abans a Berlin) entre la selecció alemanya de futbol i la selecció Costa Rica ARQUITECTURA Les proporcions del recinte esportiu són de 258 metres de llarg, 227 d'ample i 50 metres d'alt. Les proporcions del seu terreny de joc són de 105 per 68 metres, i la seva capacitat és d'aproximadament 70.000 espectadors.

L'arquitectura externa de l'Allianz Arena aquesta composta de 2.874 panells romboïdals metàl·lics d'ETFE (copolímer d'etilètetrafluoretileno) a una pressió de 0,035hPa. Cada panell pot il·luminar-se de manera independent de color blanc, vermell o blau. La intenció és la d'il·luminar els panells en cada partit amb els colors del respectiu equip local, o de color blanc quan juga la selecció alemanya.

Per a la construcció es van utilitzar aproximadament 12.000 m3 de formigó per a l'estadi i 85.000 m3 per als estacionaments. Es van utilitzar 22.000 t. d'acer per a la construcció de l'estadi i 14.000 t. per a la construcció dels estacionaments, l'extensió és d'aproximadament de 270.000 m2.

Categoria: Estadi “5” estrelles de la UEFA.

121

3.-Adidas y Puma 3.1.-Adidas El nom originari d'Adidas va ser Gebrüder Dassler Schubfabrik creada per Adolf Dassler, (“Adi”), juntament amb el seu germà Rudolf al començament de la dècada de 1.920 època de la primera postguerra mundial, que va ser molt dura per a tots.

A “Adi” se li va acudir muntar un taller sabater en lloc de la bugaderia que tenien la seva família i tots treballaven, on va fabricar les primeres sabatilles amb claus. Rudolf es va unir al negoci en el 1.924 i junts van fundar l'empresa Gebrüder Dassler.

En aquella societat plena de penúries, l'esport va ser una de les principals formes d'oci, de manera que els Drassler van començar a fabricar sabatilles que després venien a clubs esportius. El negoci va prosperar tant que en 1.926, es van mudar a una nova fàbrica amb una producció de 200.000 esportives a l'any i van comprar una enorme mansió, "La Vila" en què convivia la família sencera.

Al poc temps, els va visitar Josef Waitzer, entrenador de l'equip d'atletisme alemany, que havia sentit parlar dels beneficis de les seves famoses sabatilles amb claus. Després de signar un acord, van aconseguir col·locar els seus primers productes a la Olimpíades de Berlin d'1.936. Un esdeveniment únic que va trobar un aliat perfecte per al nazisme, que aquest veia en l'esport un aliat perfecte per demostrar la supremacia de la raça ària. Per a disgust de Hitler, va ser l'atleta negre nord-americà Jesse Owens el qual va guanyar quatre medalles d'or calçant les sabates dels germans Dassler.

Diferències personals van fer que Adolf i Rudolf es separessin en 1.948, quedant Adolf amb "Adidas" mentre que Rudolf va crear "Puma".

Aquestes diferències van fer que Adolf rebategés l'empresa passant-se a nomenar Adidas que va partir de les primeres síl·labes del seu nom i 122

cognom registrant en aquest moment les inconfusibles tres bandes. En la dècada de 1.950 Adidas ja era una marca coneguda a Alemanya però l'empenta a nivell mundial ho va aconseguir al Mundial de Futbol de 1.954 quan la selecció alemanya va jugar la final amb botes Adidas i això va permetre que tothom les conegués.

Adidas va seguir al llarg dels anys patrocinant diferents estrelles de l'esport amb l'objectiu d'aconseguir publicitat. Entre els esportistes coneguts de l'època es trobaven figures com Muhammed Ali o Jesse Owens.

L'únic fill home d'Adi, Horst, i els dos de Rudi van entrar en el negoci.

El duel dels fundadors es va saldar amb la primera victòria d'Adi al Mundial de Suïssa a 1.954. Amb motiu dels JJOO de 1.956 a Melbourne, Horst va canviar per sempre el món de l'esport, els atletes competien amb sabatilles pròpies i no podia acceptar diners ni altres formes de compensació que poguessin relacionar-se amb els seus èxits esportius.

Així que Horst va bloquejar un carregament de Puma i se les va enginyar per regalar els seus productes. Es van aconseguir més de 70 medalles amb les sabatilles Adidas i aquestes es van fer famoses a tot el món. Armin "contraatacar" als JJOO de Roma, va contactar amb Armin Hary, velocista alemany a qui va oferir 100.000 marcs si recollia l'or amb una Puma. L'atleta va acceptar, però, al final Hary va pujar al podi amb unes Adidas.

Després d'aquests Jocs, tots van tenir clar que l'atletisme i el negoci del calçat esportiu havien adquirit un nou rumb: El "cas Hary" havia creat una rivalitat molt més aferrissada entre els Drassler, i els esportistes van ser més receptius als cants de sirena de les empreses de calçat, de manera que van començar a acceptar suborns fent cas omís a les lleis dels JJOO. Xantatges, suborns, boicots i il·legalitats L'odi entre els dos fundadors es transmetia de fills i als néts, que es van prendre com una cosa personal els triomfs i derrotes de les dues empreses. Tots van estar involucrats en xantatges, suborns, boicots i altres actituds il·legals per tal de promocionar les seves marques, Horst va ser un geni i se les va arreglar per colar-se als banys dels JJOO de Tòquio 64 amb el propòsit de pagar a esportistes entre 2.000 i 10.000 dòlars per portar les seves sabatilles i fins i tot ensenyar un nou truc als de "Puma".

Bob Hayes, el velocista més prometedor dels jocs, s'entrenava amb Puma fins al principi de la cursa. D'aquesta manera Armin Dassler no sospitaria que havia perdut a Hayes fins a l'últim moment.

A més, Horst va vendre en exclusiva les seves sabatilles a la Vila Olímpica de Mèxic 68 i recluto a Bob Deamon, campió absolut de salt de longitud. Després del que ha passat a la capital mexicana, "Pelé" va ser el següent objectiu, però davant la mirada atònita de la indústria i per evitar situacions tan poc ètiques com en els Jocs, Horst i Armin van arribar a un acord conegut com "el pacte" Pele ". El millor futbolista de 123

la història havia de quedar fora dels tentacles avariciosos de les dues empreses, però Armin va acabar comprant el jugador i " Pelé ",lluir les" Puma "com ningú: avants dels partits se les lligava lentament en una estudiada operació de màrqueting mentre les càmeres l'enfocaven.

Horst Dassler no es va donar per vençut. Va fitxar a Cassius Clay i, en 1.974, el seu pare va desembarcar a Espanya per fer-se amb el mercat.

Va irrompre al vestidor de la Selecció Espanyola de Futbol i va intentar entabanar als futbolistes, però va ser el madridista "Pirri" l'únic que va sucumbir als seus encants. A canvi de 400.000 dòlars, el futbolista va pintà en un partit les tres cèlebres ratlles blanques de "Adidas" sobre les seves botes "Puma" tenyides de negre.

"Puma" va fitxar en l'esport a Cruyff i Maradona, mentre que Brad Pitt o Madonna lluïen peces d'aquesta marca. "Adidas", per la seva banda, va contractar a David Beckham i en també tenia un abanderat en Fidel Castro, exhibia un xandall d'aquesta marca.

En 1.990 "Adidas" és comprada per Bernard Tapie per 224 milions d'euros. Tapie era un especialista en rescatar empreses en fallida, però, Tapie es va declarar en fallida en 1.992, sent el Banc Crèdit Lyonnais l'encarregat de Vendre "Adidas" a Robert Louis-Dreyfus, amic de Bernard Tapie. Amb Louis-Dreyfus "Adidas" remunta el vol i està entre les quatre grans: Nike, Reebok, Puma i Adidas.

El 2.004 Adidas va llançar la primera sabatilla esportiva amb microprocessador, la "Adidas 1", fruit de més de 20 anys de desenvolupament i en el 2.005 Adidas va anunciar públicament la venda de la companyia "Salomon Group" per 485 milions d'euros a la companyia " Amer Sports "de Finlàndia.

Aquest mateix any Adidas compra al seu rival Reebok per 3,5 bilions (?) De dòlars. D'aquesta manera Adidas aconsegueix apropar-se més a la companyia líder, Nike.

3.2.-

Puma

Actualment la companyia opera sota una estructura virtual que permet gestionar totes les divisions al voltant del món. Des 2.007, "Puma" pertany per part al grup francès PPR. "Puma AG", dóna feina actualment a 3.200 treballadors i distribueix els seus productes a 80 paises. En l'any 2.003 l'Empresa tenia un valor de 1.274 milions d'euros.

El “logo” va ser creat en 1.968, inspirat en el puma, felí salvatge que es caracteritza per la seva velocitat, força i agilitat. En principi el logotip tenia ulls i nas, que van ser eliminats en 1.979.

Puma té el patrocini de diferents jugadors, equips i seleccions de futbol, 124

així com també de criquet, golf, rugbi, automobilisme (Ferrari i Renault a F1) i altres esports del motor.

Herzogenaurach,

és una ciutat de Baviera. Té aproximadament 24.000 habitants. Es troba tan sols a 23 kms. al NO de Nuremberg. És el lloc del naixement de les grans companyies d'esports Adidas i Puma que encara conserven les seves centrals.

4.-Siemens AG Siemens AG, SA, és una empresa multinacional d'origen alemany fundada el 1.847 en Berlin i amb seus a aquesta ciutat i Munic.

Dedicada a les telecomunicacions, el transport, la il·luminació, a través d'Osram, a la medicina, al finançament i a l'energia, entre d'altres àrees de l'enginyeria.

L'empresa va ser fundada el 12 d'octubre de 1.847, per Werner von Siemens i Johann Georg Halske, sota el nom de Telegrapher-Bauanstalt von Siemens & Halske, a partir de 1.897, Siemens & Halske AG. A finalitats del segle XIX va començar a construir-se Siemensstadt a Berlin un barri residencial i industrial que acull als seus empleats. En 1.903, es va fundar Siemens-Schuckertwerke. En 1.919, es va fundar Osram GmbH, Siemens & Halske i altres tres grups alemanys van dur a terme aquesta acció - entre ells AEG -. Les accions de Osram són 100% de Siemens AG a l'actualitat. En 1.932, es va fundar Siemens-ReinigerWerke AG, que es dedicava a la medicina.

L'empresa va sobreviure a les dues Guerres Mundials, la primera gràcies a l'acció del tercer fill de Werner von Siemens, Carl Friederich.

A partir de 1.966 es coneix com Siemens AG, que va ser la unió de Siemens & Halske, Siemens-Werke i Siemens Schuckertwerke. Aquesta acció es va dur a terme sota el mandat d'Ernst von Siemens, nét de Werner.

Al 03.01.2008 comptava amb 480.000 empleats i els seus ingressos s'estimen en 87.325 milions d´euros. lloc web: www.siemens.com, o w1.siemens com

125

Article curiós i saborós: Corrupció a Siemens!

"Els ex-directius hauran d´indemnitzar a l'Empresa" En quantes empreses s'exigeix a un ex-president un indemnització de desenes de milions d'euros per haver tolerat, ignorat o amagat corrupcions i suborns multimilionaris?

I en totes les empreses es va practicar durant dècades un sistema de furts, suborns, fugues de capital i rentats de diners tan elaborat i consentit per les altures?

En cap, excepte en Siemens, 1.300 milions d'euros van ser utilitzats en aquest tipus de transaccions irregulars, la qual cosa constitueix el major cas de corrupció empresarial fins ara descobert en la història de la República Federal alemanya. (www.elconfidencial.com/cache/2008/07/31/2-corrupcionsiemens.etc)

5.-BMW En Alemany "Bayerische Motoren Werke - Fabriques bavareses de Motors - és un fabricant alemany d'automòbils i motocicletes, sent un dels líders a nivell mundial. Els seus subsidiaris són Mini i Rolls-Royce, per la qual cosa, se li considera una companyia d'automòbils de llauna gamma. actualment s'estableix com a companyia Aktiengesellschaft, Socieda Anonima.

Història de BMW BMW va ser oficialment fundada l'1.922, però té els seus orígens en la aviació alemanya per la qual cosa podríem dir que va començar la seva història al voltant de1.913.

Dos dels homes pioners, Karl Rapp i Gustav Otto, són coneguts com "els pares fundadors" però segons la història documentada, BMW va ser fundada per més de dos homes. Josef Popp, Max Friz i Camillo Castiglioni van ser aquells que van liderar a BMW a través dels anys de joventut i de guerra, portant la companyia a ser publica en 1.922, quan pren el nom de BMG AG. 126

Després de la Primera Guerra Mundial se li va prohibir a Alemanya fabricar motors d'aviació, de manera que BMW va començar a produir frens per a ferrocarrils. En 1.923 la companyia es va introduir en el sector de vehicles, iniciant la fabricació de motocicletes que ja llavors portava el clàssic motor de BMW de dos cilindres muntats horitzontalment a banda i banda i refrigerat per aire - motor tipus "Boxer".

Pocs anys després BMW va obtenir una llicència per fabricar un automòbil petit, que va ser denominat 3/15.

En 1.933 l'empresa produïa ja vehicles dissenyats íntegrament pels seus propis tècnics, introduint successivament diversos models, tant i quatre seients com esportius.

El BMW 326 es va realitzar entre els anys 1.936 i 1.941, les seves característiques i un preu adequat, 5.500 marcs, li va fer arribar a un èxit de vendes. Van arribar a produir-16.000 unitats en aquest període. Tenia formes molt arrodonides.

A la part del darrere, al maleter, era notable la presència marcada de la roda de recanvi. El xassís construït amb travessers perimetrals permetia que la carrosseria no fos alta al permetre col·locar els seients dins el perímetre.

Abans del començament de la Segona Guerra Mundial BMW fabricava el "327", automòbil ampli i luxós, i el "328", un esportiu descapotable.

Tots dos models equipaven un motor de dos litres i van ser molt avançats en la seva època.

Durant la Segona Guerra Mundial BMW subministrament un nombre important de vehicles a l'exèrcit, sobretot motocicletes, i també motors d'aviació a les forces aèries. Cap a finals de la Guerra BMW va perdre els seus tres fabriques situades a l'Alemanya oriental i la seva instal·lacions a Munic destruïdes per les bombes. En finalitzar la Guerra 127

Mundial les factories d'Eisenach, situades a la zona oriental van ser confiscades i l'administració de la R.D.A. utilitzar les factories per a la fabricació del Wartburg.

Acabada la guerra BMW va trigar uns anys per reconstruir la seva fabrica de Munic.

Durant tres anys no va poder fabricar, per mandat de les forces d'ocupació aliades, de manera que fins 1.952 no va tornar a produir un automòbil. Amb anterioritat, l'empresa anglesa Bristol Aeroplane Company havia inspeccionat la fàbrica de BMW i s'havia endut els plànols dels models produïts abans de la guerra. al cap d'un temps, la nova subsidiària de l'empresa anglesa, Bristol Cars, va iniciar la fabricació del seu model 400 incloent el frontal en forma de "doble ronyó" que va resultar ser pràcticament idèntic al BMW 327.

Amb l'inici de la producció, un cop finalitzades les restriccions imposades, BMW va anar introduint gradualment models de nou disseny, centrats en les anomenades Sèrie 3, Sèrie 5 i Sèrie 7, i el microcot-xe "Isetta", destinat a una població que no podia permetre un cotxe més gran. Tots ells són turismes, dels segments D, E i F, respectivamente.También va introduir la denominació Zl un model esportiu amb carrosseries coupe i descapotable, que en l'actualitat ha evolucionat cap a tres models diferents, el Zl, que va ser substituït posterirmente poe el X4, i el Z28, aquest últim de gran luxe.

En l'àmbit dels automòbils, BMW ha desenvolupat també dues tot terreny, els X 5 i el X 3 i ara el X6. Cons seus desenvolupaments i millores constants, BMW és un dels fabricants d'automòbils mundials pioners en l'aplicació de la més alta tecnologia i electrònica en els seus vehicles.

BMW no ha abandonat la seva vocació per les motocicletes i fabrica actualment una gamma àmplia que inclou mots de carretera d'alta i mitja cilindrada, així com motos tot terreny. En els últims anys ha presentat també un scooter totalment innovador, el C1, que disposa d'una estructura sòlida per sobre del cap del conductor i un cinturó de seguretat, la qual cosa permet prescindir del casc. L'èxit d'aquest scooter és encara dubtós, però el seu desenvolupament demostra una 128

vegada més que BMW trenca barreres quan es tracta d'innovar.

Identificació de models Els models de BMW es diferencien pel que fa al nom comercial segons el seu model, cubicatge del motor i altres característiques - per exemple: 325 i X; el primer dígit es refereix al model o sèrie, els dos dígits següents es refereixen al cubicatge del motor - no sempre representen la cilindrada exacta, per exemple, 320 i E46 a partir de 2.001 era un motor amb 2.200 c.c. - i les lletres es refereixen a un tret diferenciador, tipus de xassís, o característiques de cotxe o motor - i = injecció, X = tracció a les quatre rodes.

No obstant això abans d'estandarditzar sobre les designacions de les sèries a mitjans dels anys 1.970 BMW principalment va usar el cubicatge del motor per assignar els seus models. L'exemple més notable és el 2.002.

6.- La raça ària El de raça ària és un concepte l'acceptació va arribar al seu auge al segle XIX i la primera meitat del Segle XX. Va venir inspirat pel descobriment de la família de llengües indoeuropees. Els etnòlegs del segle XIX van proposar que tots els pobles europeus de raça blanca eren descendents de l'antic poble dels aris.

Diversos moviments europeus de caràcter colonialista i nacionalista de l'època van abraçar aquesta idea, especialment el nazisme alemany, que ocupació el concepte de raça ària - reinterpretat com una raça de senyors de pobles de llinatge nord-europeu - per donar justificació als seus postulats racistes i militaristes .

La paraula "ari", per haver quedat associada al racisme i imperialisme dels nazis, ha quedat fortament marcada de manera que tot just s'usa si no és amb relació al nazisme. De fet encara està en discussió la mateixa existència d ' "un poble ari" diferenciat - o dels protó indoeuropeus, com ara se'ls anomena als primitius parlants de la llengua indoeuropea unificada -.

No s'ha de confondre el concepte de "raça ària" i les diferents creences associades a ell amb la religió anomenada "arrianisme" Taula de continguts 1.- Origen del concepte 2.- La qüestió de la pàtria d'us aris 3.- La cultura dels aris 4.- Usos imperialistes, nacionalistes i nazis del terme, i 5.- La raça ària i la genètica (www.wikipedia.org/wiki/Raza -aria) 129

05.- Llocs destacats de la ciutat 01.- Marienplatz (Plaça de Santa Maria) Des que Enric el Lleó projectés la ciutat, Marienplatz ha estat el centre neuràlgic de Munic. Abans de 1.807, era la plaça del mercat, prenent el seu nom actual quan els habitants de Munic van demanar protecció a la Mare de Déu davant d'una epidèmia de colera.

Ha estat escenari dels actes públics més rellevants al llarg de la història, de proclamacions, tornejos i execucions. Actualment és l'emplaçament de la famosa Wihnachtsmarkt (fira de Nadal), mercat de carrer que s'instal·la en els dies anteriors al 25 de desembre.

Dominada pel Neus Rathaus - nou Ajuntament- s'omple diàriament de multitud de visitants que acudeixen expectants davant la dansa de figures mecàniques de la torre del rellotge.

La Mariensöcule - columna de la verge - va ser erigida a la plaça al 1.638 com a gratitud davant del final de les invasions sueques.

L'estàtua daurada de la Verge 1.590 - és obra de l'escultor Hubert Gerhard i els quatre amorets de la peanya, vencedors de la fam, la guerra, la heretgia i la pesta, són de Ferdinand Murmann - 1.638.

Un altre dels atractius és la Fishbrunnen - font del peix - reconstruïda després de la seva destrucció en la II Guerra Mundial.

2.- Halte Pinakothek Aquesta és una de les galeries més famoses del món; va obrir les portes al 1.836. Ocupa un edifici ne renaixentista dissenyat per Lev von Klenze. La seva història es remunta fins al Renaixement, quan Guillermi IV “el Ferm” (1508-1550) el seu govern va decidir decorar la seva residència amb pintures històriques. Els seus successors van ser igualment entusiastes i al llarg del segle XVIII van reunir una magnífica col·lecció de pintures dels segles XVI al XVIII.

130

3.- Scholss Nymphenburg Nymphenburg: Després del naixement, en 1.679, l'hereu al tron Maximilià II Emanuel, va obsequiar a la seva dona un palau suburbà.

La reina va supervisar les obres i el va anomenar Nymphenburg (el castell de les nimfes).

Schloss: és la part més antiga del palau, construïda en 1.702, Maximiliano II Emanuel encàrrec a la construccion d'uns pavellons laterals que connectaven amb la vila a través de galeries. Poc després de 1.715, quan Joseph Effner es va fer càrrec de les obres del palau, es va construir la Steinerner Saal (Sala d'Audiències), ricament decorada, la resta de les estades dels pavellons, les cavallerisses i l'hivernacle de tarongers.

4.- Residenz La Residenz va ser la llar de la dinastia Wittelsbach fins 1.918. Els seus edificis es remunten a 1.385, quan es va construir el Neufeste a la zona emmurallada de Munic.

Al segle XVI es van afegir l'Antiquarium i altra ala creant el pati Grottenhof, als quals es sumaria el Kaiserhor al s. XVII. Després de ser reconstruït durant el barroc i el rococó, el conjunt va ser envoltat per les Köningsbau i Festsaalbau al s. XIX. La visita detallada d'aquest original palau requereix diversos dies. El primer que s'admira són els seus tres façanes monumentals i els nombrosos patis oberts al públic. L'interior es pot visitar, com el Residenzmuseum, i està dividit en diverses seccions. També tenen accés independent el Schatzkammer, el teatre Cuvilles i les col·leccions d'art egipci i de monedes.

5.- Viktualienmarkt Aquest mercat és el mes antic i pintoresc de Munic. Des de principis del segle XIX s'ha dedicat a vendre tot tipus de productes alimentaris com fruites i verdures, llet, carn, els millors formatges, peix i marisc, i deliciosos fruits exòtics provinents de tot el món.

El freqüenta tot tipus de gent, des de clients habituals a turistes. És un costum local degustar una salsitxa blanca - Weißwurst - o una sopa calenta acompanyada d'una gerra de cervesa en una de les terrasses que envolten un típic "arbre de maig" 131

Al seu costat es celebra el famós ball de màscares femení de l'últim dia de carnestoltes. La font realitzada en honor a diversos artistes de cabaret com Karl Valentin, emfatitza el caràcter popular de la plaça.

6.- Deuches Museum Aquest és un dels museus d'enginyeria i tecnologia més gran i antic del món, acull més de 1,3 milions de visitants l'any. Va ser fundat en 1.903 per l'enginyer Oskar von Miller, i l'edifici que ocupa en una illa del riu Isar, és obra de Gabriel von Seidl, de 1.925. Les col·leccions cobreixen des de la història de la tecnologia fins els seus èxits més rellevants. La seva biblioteca sobre tecnologia també està considerada la més gran del món.

Es necessita com a menys un mes per poder veure en detall totes les mostres de cada planta, ja que el recorregut complet abasta els 17 quilometres. Per això és preferible centrar-se en algunes de les seves seccions. La disposició de les exposicions resulta molt efectiva, i a més multitud d'articles es presenten de forma interactiva, el que el converteixen en un museu molt atractiu per als nens ... i la gent gran.

A més ofereix demostracions periòdiques de maquinària en acció i projecció de pel·lícules.

7.- Hofbräuhaus Aquesta hospederia que va formà part de la Cerveseria Reial fundada per Gullermo al 1.589, és el compendi de la forma de vida bavaresa a més de la principal atracció turística de Munic. Lluís I va assistir a la seva inauguració com hostatgeria a 1.830. Ampliada en nombroses ocasions, se li va donar el seu actual aspecte ne renaixentista en 1.896.

La planta baixa alberga el Schwemme, una gran estansa amb un sostre pintat el 1.971 i amb capacitat per a 1.000 persones, on es gaudeix de la música folklòrica entre rialles i litres de cervesa. A la primera planta es troba la Festsaal, una sala de cerimònies voltada, amb una capacitat per a 1.300 persones, i diverses estades més petites anomenades Trinkstuben. El jardí de la cerveseria, ple de castanyers i amb una font, és un lloc molt popular a l´estiu.

En aquest local es consumeixen aproximadament uns 10.000 litres de cervesa diàriament !.

132

8.- Olympia Park El Parc Olímpic de Munic es va construir per albergar els XX Jocs Olímpics del 1.972. El complex s'estén per una àrea que al principi es va utilitzar com a aeròdrom. El seu llac artificial aquesta alimentat pel canal Nymphenburg, i els seus turons es van fer amb la runa recollits després de la II Guerra Mundial. Tot el recinte està dominat per la Torre Olimpica.

Olympiahall: Les seves enormes teulades, obra de l'arquitecte Gunter Behnisch, prenen forma d'un tendal de reixeta d'acer i làmines acríliques subjectes per uns màstils de mes de 80 metres.

Olympiastadion: L'estadi olímpic té una capacitat de 60.000 espectadors.

Schwimmhalle: Aquest complex que comprèn 5 piscines, saunes un jacuzzi i una àrea de busseig, a més d'una zona de descans, és un dels millors d'Europa.

Olympia-Eissportzentrum: Igual que les piscines, la pista de patinatge i d'hoquei sobre gel està oberta al públic.

Olympiaturm: La Torre Olímpica ofereix una magnífica vista del turó olímpic, el llac i l'estadi, en què juguen els equips Bayern de Munic i TSV 1.860 München.

9.- Englisher Garten El Jardí Anglès rep el seu nom pel seu aspecte silvestre, similar als jardins paisatgistes anglesos. Un dels parcs urbans més grans d'Europa, deu la seva existència a Benjamí Thompson, un oficial de nord-americà al qual l'elector Carlos Teodoro va nomenar comte de Rumford. En la seva qualitat de ministre de l'exèrcit bavarès, va ordenar que el terreny pantanós que envoltava el riu Isar es condicionés per a ús militar.

En 1.879 es va convertir en un parc municipal ple de paisatges idíl·lics dissenyats per Rumford, Reinhol i Friedrich Ludwig von Sckell. Avui en dia representa una zona verda molt valorada pels muniquesos.

133

10.- Königsplatz Konigplatzque en espanyol significa, la «plaça del rei») és una destacada plaça de la ciutat alemanya de Munic , capital de Baviera , dins el Kunstareal ( "Barri de l'Art").

A la plaça s'obren un grup d'edificis neoclàssics , cadascun mostra d'un dels ordres clàssics i amb una funció diferent: la Gliptoteca del jònic i per albergar una gran col·lecció d'escultures clàssiques, els propileus del dòric i com a memorial per l'ascens al tron d' Otón i de Grècia , i la Staatliche Antikensammlungen del corinti i com a col·lecció estatal d'antiguitats.

En les rodalies es troben la Städtische Galerie im Lenbachhaus (que va ser residència del pintor Franz von Lenbach ) i la Abadia de Sant Bonifaci .

Hi ha una estació de metro amb aquest nom.

Va existir una plaça amb el mateix nom en Berlín , rebatejada més tard com Platz der Republik ( "Plaça de la República") L´any 1807 el rei Maximiliano I de Baviera va convocar un concurs per a l'embelliment de la zona que s'articulava per la carretera (anomenada posteriorment Brienner Straße, per la batalla de Brienne de 1814) que portava de la Residenz ( "Residència", el Palau Reial de Munic) al castell de Nymphenburg . El concurs va ser guanyat pel projecte proposat pels arquitectes Friedrich Ludwig von Sckell i Karl von Fischer , que posteriorment va ser modificat per Leo von Klenze . El príncep hereu (futur Lluís I de Baviera ) es va responsabilitzar de les obres, que es van iniciar al 1815. Després del traçat de la plaça, es van anar aixecant successivament tots els edificis que la circumden.

A la Alemanya nazi la Königsplatz va ser un dels espais més utilitzats per desfilades i celebracions, per a això es van erigir en el costat aquest 2 "Temples d'Honor" (Ehrentempel) que rendien culte permanent als setze nazis morts durant el Putsch de la cerveseria de 1923. Tots dos van ser demolits pel Exèrcit dels Estats Units el 1947, durant la ocupació aliada d'Alemanya . Encara es conserven els podis.

Encara hi ha dos edificis construïts per al partit nazi per Paul Troost prop dels temples; en un d'ells, el Füherbau ( "Construcció del Führer "), es van signar els Acords de Munic de 1938, i en l'actualitat allotja una prestigiosa escola de música i teatre ( Hochschule für Musik und Theater München , l'edifici va ser destruït en 1944 -la seva fundació es remunta a 1844, i va ser convertida en escola estatal per Lluís II de Baviera a suggeriment de Wagner , en 1867-). En les rodalies (45 Brienner Straße) es trobava la Braunes Haus ( " Casa Parda ", anomenada així pel color de les camises de les SA o " camises

134

marrons "), quarter general nacional del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei ( "Partit Nacional-socialista alemany dels Treballadors ").

El centre de documentació de la història del nazisme de Munic es troba a la ubicació de l' Casa Parda , als voltants de la plaça.

11.- Nationaltheater Oper El Teatre Nacional de Munic, o Nationaltheater München, és un teatre d'òpera alemany i seu de la Bayerische Staatsoper Opera situat a la plaça Max-Joseph, vorejant la Maximilian Strasse , a Munic .

L'Òpera Estatal Bavaresa també ofereix representacions al Prinzregenten Theater (un teatre construït a principis del segle XX i que no és molt diferent del teatre del Festival de Bayreuth construït d'acord amb les indicacions de Richard Wagner ) i el Teatre de Cuvilliés (construït en els anys 1750 i descrit per Beauvert com «una gemma rococó»).

El Teatre Nacional de Munic, o Nationaltheater München, és un teatre d'òpera alemany i seu de la Bayerische Staatsoper Òpera Estatal de Baviera situat a la plaça Max-Joseph, vorejant la Maximilian Strasse , a Munic .

L'Òpera Estatal Bavaresa també ofereix representacions al Prinzregenten Theater (un teatre construït a principis del segle XX i que no és molt diferent del teatre del Festival de Bayreuth construït d'acord amb les indicacions de Richard Wagner ) i el Teatre de Cuvilliés (construït en els anys 1750 i descrit per Beauvert com «una gemma rococó»).

Història Després que el primer teatre, encarregat pel rei Maximiliano I de Baviera i dissenyat per Karl von Fischer , que es va inaugurar en 1818 amb Die Weihe, de Ferdinand Franzl, fos destruït pel foc en 1823, es va reconstruir i va re inaugurar el 1825. aquest segon teatre, dissenyat per Leo von Klenze , va incorporar trets neogrecs, com es pot veure en el seu pòrtic.

Durant aquests anys, va veure l'estrena de nombroses òperes, incloent moltes de compositors alemanys. Entre elles: Tristan und Isolde (1865); Die Meistersinger von Nürnberg (1868); Das Rheingold (1869); i Die Walküre (1870) després de la qual Wagner va preferir construir un teatre a Bayreuth i seguir les representacions allà.

Durant l'última part del segle XIX, va ser Richard Strauss qui va marcar el teatre de la ciutat en la que va néixer el 1864. Després d'acceptar el càrrec de director durant un breu període, Strauss va tornar al teatre

135

com a director principal des de 1894 fins a 1898. En el període prebèl·lic, el seu Friedenstag (1938) i Capriccio (1942) es van estrenar a Munic. Encara que va ser una mica modificat en 1930 per tenir un escenari més ampli amb equipament modern, el segon teatre va sobreviure fins a la segona guerra mundial , sent destruït per un bombardeig a l'octubre de 1943 . El mateix Strauss es va inspirar per a la seva obra Metamorfosi al veure-ho en ruïnes després del bombardeig de 1943.

Basant-se en els plànols originals de Karl von Fischer, l'arquitecte Gerhard Moritz Graubner va recrear el teatre neoclàssic original. El vestíbul i l'escala principal conserven el seu aspecte original, i l'auditori va ser ampliat fins als 2100 seients. El luxós Llotja Reial presideix la sala la decoració, principalment realitzada en fusta, reflecteix l'estil original i proporciona una excel·lent qualitat acústica. L'escenari es va ampliar fins als 2500 m², incloent tres espais laterals i posteriors de les mateixes dimensions de la zona escènica principal, el que el converteixen, juntament amb la Òpera de la Bastilla de París i el Gran Teatre Wielki de Varsòvia en un dels majors del món.

Va ser re inaugurat el 21 de novembre de 1963 amb una representació de gala de Die Frau ohne Schatten , de Richard Strauss, a la qual va seguir el dia 23 la primera representació oberta al públic, aquest cop de Die Meistersinger von Nürnberg, dirigides ambdues per l'Generalmusikdirektor Joseph Keilberth . Des de llavors, el teatre ha vist significatives produccions i nombroses estrenes mundials.

12.- Ludwingstrasse Ludwigstrasse és una de les quatre avingudes principals del centre de Munic , al costat de la Briennerstraße, la Maximilian Strasse i Prinzregenten Strasse .

Comença a la Plaça Odèon (Odeonsplatz) a partir de l' Feldherrnhalle en línia recta per espai d'1 quilòmetre fins al Siegestor en què canvia de nom a Leopoldstrasse al districte de Schwabing .

Es troba flanquejada per importants edificis administratius, la biblioteca, arxius i la Universitat de Munic . És la via més important en direcció nord-sud i va ser solcada per tramvies entre 1877 i 1971. Es la va usar per desfilades militars i el retorn de les tropes de la Guerra Franco-Prusiana en 1871.

13.- Asamkirche 136

Asamkirche ( "l'església dels Asam" en llengua alemanya ) és el nom que habitualment es dóna a la església de Sant Joan Nepomuceno de Munic , obra dels germans Asam durant el segon quart del segle XVIII. Està considerada com un dels més importants exemples de l' Barroc tardà o Rococó . S'ha assenyalat com la seva principal influència l'església romana de San Carlo alle Quattro Fontane de Borromini .

No s'ha de confondre amb altres esglésies també anomenades Asamkirche, com l'església de la ciutat de Ingolstadt la seva advocación és Santa Maria de la Victòria; o l'església del monestir de Osterhofen la seva advocación és Santa Margarida (la seva condició de basílica menor fan que també se la denomini Asambasilika ).

Construcció i característiques Va ser construïda entre 1733 i 1746 (o bé entre 1729 i 1746) pels germans Egid Quirin Asam i Cosmas Damian Asam com el seu capella privada, erigida per a la major glòria de Déu i la salvació de l'ànima dels seus constructors. La pressió popular va obligar els Asam a obrirla al públic. L'elecció del sant titular va poder ser degut a diverses raons: la seva recent canonització (1729), el seu patronatge de l'Electorat de Baviera i de la construcció de ponts i altres estructures, i un vot que els germans Asam haurien fet amb ocasió d'un accidentat viatge per el Danubi transportant escultures a l' monestir de Weltenburg . La primera pedra va ser col·locada en 1733 el dia de la festa de Sant Nepomuceno pel príncep hereu Maximiliano José ; l'església, encara sense acabar, va ser consagrada l'1 de maig de 1746. Cosme havia mort ja, en 1739, i Egidi va morir pocs anys després, en 1750.

El fet que els comitents de l'obra fossin els propis constructors , i que aquests fossin alhora destacats arquitectes, escultors (sobretot Egid Quirin) i pintors (sobretot Cosmas Damian), els permetia respondre amb gran llibertat a les seves pròpies idees i interessos; per exemple, que una finestra de la casa de Egid ( Asamhaus , al solar contigu per l'esquerra) tingués una vista directa sobre l'altar major, i que es pogués entrar directament des de la seva piano nobile al cos superior de l'església. Era intenció de Egid que el temple s'utilitzés com "església confessional" (Beichtkirche), de manera que van incloure 7 confessionaris amb escenes al·legòriques (Sant Joan Nepomuceno va morir martiritzat per mantenir el secret de confessió ). Comparada amb altres esglésies barroques, la Asamkirche mostra peculiaritats que només poden explicar-se per la seva condició de capella privada: la orientació és l'oposada a l'habitual (l'altar major se situa a l'oest en comptes de a l'est); el crucifix situat davant del púlpit està disposat a una alçada inusualment baixa (mentre que habitualment es disposa molt més alt, de manera que el predicador alci els ulls al cel quan ho miri).

137

La façana barroca, que presenta una lleugera convexitat, s'integra harmònicament en l'alineament general de cases veïnes de laSendlingerstraße, i es decora en la seva part inferior amb un pedestal que imita la pedra natural. El pòrtic d'ingrés té a la part superior una escultura del sant titular, envoltat de querubins i àngels, simbolitzant el sagrament de la confessió i la professió de fe . L'accés està decorat amb baix relleus que representen la vida del sant.

L'espai que ocupa és molt reduït: un solar de 22 x 8 m. El seu estret interior ha estat comparat amb "una mena de gruta marina vista a través d'ones translúcides". Totes les superfícies es decoren amb profusió i detall ( horror vacui ); combinant múltiples materials, destacant l'ús del estuc i la policromia (blanc i daurat o colors pastís). Hi predominen les corbes el·líptiques i la irregularitat estructural.

La il·luminació indirecta cap al presbiteri s'aconsegueix amb una finestra disposada després de les figures de la Santíssima Trinitat (1 Thronum Gratiae ), que queden al seu torn il·luminades a contrallum. La cornisa en la qual s'obre aquesta finestra s'ondula adaptantse a la curvatura del mur.

L'interior es divideix verticalment en tres cossos , que augmenten en brillant de baix a dalt permetent una lectura simbòlica: El cos inferior, on se situen els bancs per als fidels, és més fosc i es manté en penombra, simbolitzant els sofriments del món. El cos intermedi, més clar (en blau i blanc), amb tribunes reservades per a l'emperador ( Carles VII ) delimitades per balustrades que recorren tot el perímetre de l'església. El cos superior, amb el sostre pintat, il·luminat indirectament, per l'eternitat divina.

El fresc del sostre, un artifici el tema és la vida de Sant Joan Nepomuceno, és obra de Cosmas Damian Asam, que el va pintar amb gran rapidesa, en tan sols sis setmanes de 1735; i en algunes fonts està considerat com el major fresc del món pintat sobre una superfície plana (en tot cas, és més gran que El Judici Final de la Capella Sixtina -13,7 x 12,2 m-, que també és considerat el més gran del món en algunes fonts).

El altar major està enquadrat per quatre columnes salomòniques , que al·ludeixen a les del baldaquí de Sant Pere , ben conegut pels germans Asam, que havien estudiat a la romana Accademia di San Luca (anys abans dirigida per Bernini ). Sota el grup escultòric principal de la Trinitat (Gnadenstuhl o Thronum Gratiae), obra de Egid Quirin Asam, en una vitrina en forma de taüt se situa una efígie en cera del sant titular que conté un os seu com relíquia . Dos àngels esculpits per Ignaz Günther , afegits posteriorment (1767), flanquegen la balustrada de la galeria o tribuna disposada sobre l'altar.

El trona , en pedra jaspiada, està ricament decorat amb un baix relleu en metall daurat d'escenes de la vida de Sant Joan Baptista i símbols dels apòstols . Entre la decoració escultòrica disposada per 138

tota l'església, destaquen els altars de Maria i Josep, a banda i banda de l'altar major; 2 estucs de mida natural (1 Sant Pere i un Sant Jeroni ) i el epitafide Johann Nepomuk Joseph, baró de Zech, obra d'Ignaz Günther (1757-1758).

El 1944, durant un bombardeig ( Segona Guerra Mundial ), el presbiteri va ser molt danyat. La restauració que es va dur a terme entre 1975 i 1983 va intentar reproduir el seu hipotètic aspecte original segons un estudi de fonts.

En l'actualitat, la Asamkirche depèn de la parròquia muniquesa de Sant Pere .

14.- Asamhaus (els germans Asam) Entre 1729 i 1733, els germans Asam van comprar quatre cases contigües a la Sendlingerstraße per al seu projecte. La situada més al sud (l'actual número 61 del carrer) s'havia construït al segle XVI i va ser triada per domicili de Egid. Es va decorar en el seu exterior al estuc , com era propi del Rococó d'Alemanya meridional, inspirant-se en el Lüftlmalerei de la decoració externa de les cases de Baviera i Tirol. Es van utilitzar temes cristians (Sant Josep, la Verge trepitjant una mitja lluna) i clàssics (Apol·lo i Atenea guiant a un nen cap al món de les arts, la música i la poesia, mentre Cupido, sàtirs i faunes representen el món dels sentits ).

Les dues cases del centre van ser demolides per construir la capella privada (la Asamkirche). La situada més al nord va ser destinada a rectoria , i també va ser dotada d'una façana Rococó.

139

06.-Munic Munic (en alemany estàndard München [ˈmynçən] o Minga en dialecte bavarès) és la capital del Bundesland de Baviera i la tercera ciutat més gran d'Alemanya, després de Berlín i Hamburg, amb una població d'uns 1.234.000 habitants (el 2005). Aquest fet la converteix en la dotzena ciutat en habitants de la Unió Europea. Representa un dels centres més importants a nivell econòmic, cultural i logístic del país i destaca pel seu desenvolupament i projecció de futur dins l'Europa unida. A la seva regió metropolitana s'hi compten en total uns 2,6 milions d'habitants.

Geografia La ciutat està situada a la vora del riu Isar, en l'Estat Lliure de Baviera, al sud d'Alemanya.

El seu punt més alt és el Warnberg, situat al dinovè districte (Thalkirchen Obersendling Forstenried Fürstenried - Solln), amb una alçada de 519m. La cota més baixa, de 492m, es troba al nord, en el districte de Feldmoching.

L'Isar la banya en un total de 13,7 km, entrant pel sud-oest i abandonant-la pel nord-est. En el riu s'hi poden trobar diverses illes, com per exemple la Museuminsel (Illa del museu), anomenada així perquè en ella s'hi troba el Deutsches Museum (museu de la Història de la Ciència i la Tècnica alemanya), o la veïna Praterinsel. Als voltants de la ciutat hi ha nombrosos llacs, dels quals 140

se'n poden destacar uns quants: l'Ammersee, el Wörthsee i el Starnberger See. En aquest últim llac s'hi origina el Würm, riu que juntament amb el Hachinger Bach i els diversos canals de l'Isar banyen la ciutat. Tot i això, la majoria de les derivacions de l'Isar que passaven pel seu centre varen ser canalitzades o fins i tot dessecades, obres que en una part molt important varen tenir lloc durant la construcció de la xarxa de metro i ferrocarril urbà. Dins de la zona urbana s'hi poden trobar més llacs, encara que d'una mida més petita. Cal esmentar el Kleinhesseloher See, situat a l'Englischer Garten (jardí anglès), l'estany del parc olímpic i al nord el sistema de tres llacs format pel Lerchenauer See, el Fasanerie See i el Feldmochinger See. Finalment, al sud, prop de la vora esquerra de l'Isar, s'hi troba el Hinterbrühler See. La superfície total de la ciutat és de 31.042,96 Ha. Aquest fet la converteix en la sisena ciutat d'Alemanya pel que fa a la seva àrea ocupada, després de Berlín, Hamburg, Colònia, Dresden i Bremen.

D'aquests més de 310 km2, 44,1 corresponen a superfície construïda, 17,0 són destinats a infraestructures de transports, 15,9 a zones agrícoles, 15,4 a àrees de lleure, 4,1 són zones boscoses, 1,3 km² són ocupats per aigua i els restants 2,2 corresponen a altres usos (dades a 31.3.2006). Els seus límits s'estenen una longitud de 118,9 km. La distància entre dos punts del seu perímetre és de 20,7 km de nord cap a sud i de 26,9 km d'est cap a oest (dades a 31.12.2005)1[1].

Té una densitat de població d'uns 4.205,53 hab./km², aproximadament 3,8 vegades menor que la de la capital de Catalunya.

Clima Munic es troba a la zona de transició entre el clima atlàntic (humit) i el continental (sec). A més a més, són factors decisius del seu clima els Alps i la seva proximitat al riu Danubi. Aquesta combinació de diversos elements fa que meteorològicament la regió sigui molt inestable, amb constants canvis de temps.

El vent procedent dels Alps, anomenat Föhn, transporta durant tot l'any, tot i que de forma irregular, aire sec des del sud cap a la ciutat.

Aquests corrents contribueixen decisivament a una molt bona visibilitat durant totes les èpoques de l'any que permet observar des de la distància la cadena muntanyosa alpina.

La temperatura més alta enregistrada oficialment fou de 35,8 °C a l'estació de mesura de Nymphenburg.

Les tempestes hi són habituals. Fins al moment, la que ha causat uns danys més elevats és la pedregada del 12 de juliol del 1984, els quals pujaren a aproximadament 1,5 mil milions d'Euros. La neu, principalment a causa de la seva proximitat amb els Alps hi fa 141

presència a l'hivern, convertint la ciutat amb la més rica d'Alemanya en precipitacions d'aquest tipus.

En una anàlisi per districtes s'ha constatat que el sud gaudeix de més sol que el nord, el qual es troba més afectat per la boira. La part est és més seca que l'oest.

Aquestes marcades diferències tenen la seva base principal en la divisió de la ciutat per part de l'Isar i creen un micro-clima específic.

Història de la Ciutat, Inicis L'embrió de Munic és l'establiment d'un grup de monjos benedictins del monestir del Tegernsee on actualment hi ha l'església de Sant Pere (Petersbergl), a la Petersplatz. Tot i les suposicions que al segle VIII dC ja hi havia els benedictins, fixar una data concreta ha estat impossible. Per això es pren com a data de fundació de la ciutat l'any en el qual apareix citada per primer cop en un document conservat. El 1158 es cita la ciutat amb el nom de "Villa Munichen", després que el duc de Baviera i Saxònia, Heinrich der Löwe, hagués manat construir un pont sobre el riu Isar prop del lloc habitat pels monjos, on avui en dia s'hi troba un altre pont, el Lüdwigsbrücke. Després de destruir violentament el pont del bisbe de Freising, situat una mica més al nord, aquesta construcció va permetre-li controlar de forma exclusiva el transport de sal cap a Augsburg.

A partir del comerç de la sal es va formar un nucli, al qual l'emperador Friedrich I d'Alemanya li atorgà els drets de mercat, moneda i imposició d'aranzels. Encara no 50 anys més tard, el 1175, se li concedí l'estatus de ciutat i se la fortificà…

Ducs de Wittelsbach

142

Quan el 1180 el duc Heinrich va ser desterrat per ordre de l'emperador germànic, Friedrich I, Munic va passar a formar part de les possessions del bisbe de Freising, mentre que la resta de Baviera fou donada a la casa de Wittelsbach. Més tard, el 1240, Munic també se sumà a les possessions d'aquesta dinastia i esdevingué el 1255, amb la primera divisió de Baviera, residència ducal.

El duc Ludwig IV fou nomenat l'any 1314 rei d'alemanya i el 1328 emperador. Munic, que era la seva residència, va ser considerablement ampliada i unes segones muralles que allotjaven una superfície interior molt més gran es van alçar per tal de protegir les noves zones construïdes. Des de llavors la ciutat també va adoptar els colors de l'antic imperi, el negre i el daurat, que encara avui constitueixen la seva bandera.

Els ducs van deixar l'Alter Hof i van estrenar una nova seu del govern, la Residenz, situada als límits de les fortificacions, en una època en què hi havia, des del final del segle XIV, contínuament alçaments ciutadans en contra seva. L'amenaça dels Hussites va contribuir fonamentalment a l'augment de la seguretat el 1429 amb la construcció d'una nova muralla exterior. L'any 1442 van ser-ne expulsats els jueus.

La primera pedra per a la construcció de la catedral dedicada a la Verge Maria, l'anomenada Frauenkirche, es va col·locar el 1468 i l'edifici es va completar en només 20 anys.

Durant el gòtic tardà la ciutat va viure un ressorgiment cultural i amb la reunificació de Baviera de la mà d'Albrecht IV, l'any 1506, n'esdevingué la seva capital. Els Wittelsbach van impulsar durant aquesta època molt intensivament el desenvolupament de Munic, de manera que sota el govern de Wilhelm IV i Albrecht V va erigir-se en un centre del Renaixement. Al mateix temps també fou un focus de la Contrareforma, resposta de l'Església Catòlica al cisma produït per Luter. La Hofbräuhaus muniquesa, originalment creada com a fàbrica estatal de cervesa, fou fundada també en aquesta època per Wilhelm V., concretament el 1589.

Sacre Imperi Romanogermànic El duc Maximilian I de Baviera fou nomenat elector del Sacre Imperi Romanogermànic i amb això Munic passà a ser residència d'un elector de l'Imperi el 1623.

Tot i la bona marxa de la ciutat, un seguit de successos van trencar i invertir la seva tendència creixent. El 1632, tropes de Suàbia ocupaven la ciutat i va haver de pagar un alt preu per tal de no ser destruïda per

143

complet. Seguidament la Pesta va propagar-s'hi i matà una tercera part de la població. Finalment, esclatà la Guerra dels Trenta Anys.

Després de la guerra, a partir del 1648, la ciutat va començar una ràpida recuperació i es va obrir a les tendències del Barroc italià sota el govern de l'elector Ferdinand I Maria.

El 1704 començà l'ocupació dels Habsburgs com a conseqüència de l'aliança amb França de l'elector Maximilian II Emmanuel durant la Guerra de Successió Espanyola. La rebel·lió dels ciutadans i els camperols en contra de l'ocupació va ser sagnantment neutralitzada. Els Habsburg van protagonitzar més tard una segona ocupació de la ciutat, el 1742, després de la coronació com a emperador del duc Karl Albrecht.

Maximilian III Joseph va deixar de banda la política expansionista dels seus predecessors i es va dedicar a començar reformes internes.

Aquestes donaren llum, per exemple, a l'Acadèmia Bavaresa de la Ciència (Bayrische Adakemie der Wissenschaften) que fou fundada el 1759. Per ordre de Karl Theodor de Baviera i el Palatinat es van gestar el 1789 les instal·lacions del Jardí Anglès (Englischer Garten). Poc després es van enderrocar les fortificacions medievals.

Malgrat que el 1328 la ciutat ja era residència imperial, el veritable ascens cap a ciutat realment gran va començar 450 anys més tard. El creixement de Munic a la fi del segle XVIII es va accelerar i la proclamació com a capital del napoleònic Regne de Baviera va ser el detonant d'un creixement vertiginós. La població es doblava en terminis de 30 anys.

Capital dels reis de Baviera Durant el regnat de Ludwig I de Baviera (1825-1848) es va convertir en un conegut centre artístic i cultural. El neoclassicisme de Leo von Klenze i Friedrich von Gärtner va projectar la Ludiwigstraße, el palau reial i l'ampliació de la Residenz. El seu fill, Maximilian II, va impulsar en especial les Humanitats. Tot i això, fou durant el seu regnat que s'imposà un estil que recorda al Gòtic anglès, anomenat per això estil maximilià, visible a les edificacions que s'alcen a la Maximilianstraße, 144

avui en dia un dels carrers més exclusius del continent. Amb el príncep regent Luitpold (1886-1912) va ser quan la ciutat va rebre realment un impuls definitiu, tant en el camp econòmic com en el cultural.

Aquest període va deixar, per exemple, la Prinzregentenstraße i el teatre Prinzregententheater.

Schwabing es va convertir, a la cantonada del canvi de segle, en el centre artístic on pintors i literats hi buscaven la seva inspiració. La revista cultural Die Jugend va ser publicada per primer cop l'any 1896 en l'ona d'aquest aflorament de la cultura i les arts. L'any 1911 es va constituir l'agrupació artística Der Blaue Reiter. Thomas Mann, en la seva narració Gladius Dei, utilitza l'expressió "el Munic resplendent" (München leuchtet) per a definir aquesta època.

Les Guerres Mundials Seguidament arribà la Primera Guerra Mundial i el 1916 la ciutat va patir tres atacs aeris per part de l'aviació francesa que no van deixar conseqüències greus. El que sí que va suposar un problema per a la seva població va ser el col·lapse en l'abastiment de béns de primera necessitat. Després del final de la guerra i la caiguda de la monarquia, l'any 1919, va esclatar una revolució comunista a la ciutat que va acabar fracassant.

En els anys següents van proliferar cada vegada més les activitats nacionalsocialistes. El 1923 s'hi produí l'intent de cop d'estat (Putsch de Munic o Putsch de la Cerveseria) per part de Hitler i resta de dirigents del partit nazi, iniciat a la Feldherrnhalle. Més endavant, tot i el fracàs del cop, Munic continuà essent la seu del partit i va rebre el 1937 el títol honorífic de capital del moviment (Hauptstadt der Bewegung). A partir del 1933, com tantes altres ciutats alemanyes, aquesta havia de passar per un procés de transformació profund del qual n'era responsable l'arquitecte Hermann Giesler.

L'Acord de Munic entre França, el Regne Unit, Itàlia i l'Alemanya nazi hi fou signat el 1938 i suposava l'annexió els Sudets al III Reich.

Al final de la II Guerra Mundial les ciutats alemanyes van pagar molt cars els actes del govern nazi. L'aviació aliada va portar a cap un total de 71 atacs aeris que la van destruir molt considerablement.

Època posterior a la II Guerra Mundial La reconstrucció es va orientar seguint el perfil històric. La nova Munic ha anat guanyant cada vegada més pes en les noves tecnologies, afavorida per l'arribada d'empreses de serveis en sectors com la 145

informació, les assegurances i la banca.

Culturalment disposa de museus de nivell mundial (especialment les 3 pinacoteques i el museu de la ciència i la tècnica, l'anomenat Deutsches Museum).

El 1972 va organitzar els Jocs de la XX Olimpíada, 20 anys abans que ho fes Barcelona, que seran recordats per la crisi dels ostatges palestins segrestats a mans del grup armat Setembre Negre i que posà fi a la seva vida i la d'un policia alemany. Per a aquests jocs va ser remodelat a fons el model de transport urbà, incloent-hi la construcció de noves estacions de metro i ferrocarrils regionals. També durant aquesta època va ser quan tot el centre passà a ser zona exclusiva per a vianants.2[2] El nou aeroport Franz Josef Strauß fou inaugurat l'any 1992. L'antic aeroport fou transformat en una fira de mostres que acollí el 2005 la important mostra de jardineria BUGA2005.

Com a ciutat pionera en aquest camp, l'administració muniquesa utilitza el sistema Linux i Software de distribució gratuïta com a eina de treball habitual.

Economia Segons una comparació entre les cinquanta més grans d'Alemanya, realitzada per la revista Wirtschaftswoche, la INSM i la Kölner IW Consult GmbH, Munic és la ciutat que té la millor qualitat de vida i un major benestar econòmic. L'estudi presentat a Berlin el 30 de juny del 2006 declara la capital bavaresa com la ciutat amb més èxit econòmic d'Alemanya, seguida per Frankfurt a.M., Stuttgart, Düsseldorf i Magúncia. En ell s'hi valoren indicadors econòmics i d'infraestructures com la productivitat, les inversions, la innovació, la taxa d'atur, el nombre d'habitants altament qualificats o els sous. Munic va aconseguir 77,6 punts dels 100 possibles, mentre que la resta de ciutats de la llista es van quedar a una notable distància, per sota dels 70 punts.

Segons la revista econòmica Capital, Munic també és capdavantera del ranking de perspectives econòmiques, seguida de Stuttgart, Düsseldorf i Hamburg. En el seu número 2/2005 aquesta revista va presentar la previsió del desenvolupament de les 60 ciutats més importants d'alemanya en el període 2002 - 2011 referent al creixement, l'ocupació, el creixement de la població i el poder adquisitiu.

El poder adquisitiu dels ciutadans muniquesos se situa en els 26.648 Eur per habitant, a una gran distància de la resta de ciutats alemanyes.

Els principals sectors econòmics de Munic són el turisme, la construcció 146

de maquinària, la indústria automobilística, les telecomunicacions i l'edició de software. També hi tenen importància les entitats financeres i es destaca per ser la seu del major nombre d'empreses d'assegurances d'Alemanya.

La biotecnologia és important a la seva zona d'influència financera, tot i que es concentra al municipi veí de Planegg.

Es destaca també pel fet de ser la segona ciutat amb més cases editorials de tot el món, darrere de Nova York. El Süddeutsche Zeitung, un dels principals diaris en llengua alemanya, s'hi edita. Una gran quantitat d'indústria corresponent a la resta de mitjans de comunicació es concentra en la seva àrea d'influència econòmica: la televisiva a Unterföhring i la cinematogràfica a Geiselgasteig.

La fira de mostres acull regularment fires de nivell internacional.

Amb Allianz, BMW, Hypo Real Estate, Infineon, MAN, Münchner Rück AG, Siemens AG i aviat Linde AG, són 8 les empreses que hi tenen la seu i cotitzen a l'índex DAX dels principals valors, cosa que li atorga també en aquesta categoria el primer lloc del rànquing.

Especialitats culinàries En són típiques les salsitxes blanques (Weißwurst) que van ser creades a Munic el 1857. El Leberkäs, una espècie d'embotit calent, és una altra de les seves especialitats, acompanyat normalment amb un panet (Leberkäs mit dem Semmel). No poden faltar els Brezn, una especialitat de la fleca, on també s'hi destaquen els "Ausgezogene", unes pastes de mantega.

El que sí que no pot faltar en cap cas és la cervesa muniquesa. La més beguda és la Helles, una cervesa de baixa fermentació, però també hi és molt comuna la Weißbier, una d'alta fermentació en la qual un 50% del cereal mantejat ha de ser blat (Weizen en alemany, d'aquí el nom).

El duc Wilhelm IV de Baviera va promoure la primera llei que fixava la composició de la cervesa. Segons aquesta "llei de puresa" (Reinheitsgebot) es continua produint encara avui en dia la cervesa en les múltiples fàbriques de Munic. Les marques tradicionals són Löwenbräu, Paulaner, Spatenbräu, Agustiner, Hofbräu i Hacker-Pschorr.

07.- Cronologia històrica de Munic / s

Capital de la rica Baviera i ciutat global, Munic no és ni de bon tros l'emplaçament més antic de l'estat federat, ni sempre va ser el més 147

influent. A continuació algunes dades de la ciutat a través d'una cronologia històrica.Tractar de resumir gairebé mil anys d'història en uns quants fites és sempre insuficient, a més d'arriscat, si bé ens permet una primera aproximació, en aquest cas a la història de Munic: 1158. Encara que sembla segura la presència de monjos al lloc ja des del segle VIII, la fundació de Munic s'estableix al segle XII, concretament el dia 14 de juny de 1158. En aquesta data es publicaria l'anomenada Decisió d'Augsburg - Augsburger Schied -, document pel qual l'emperador Frederic I Barbaroja va concedir un permís al duc Enric el Lleó per a la construcció d'un pont a l'emplaçament actual. El lloc va ser referit en aquell document en llatí com apud munichen, o al costat dels monjos. En aquest sentit, hi ha cert consens entre els historiadors pel que fa a l'origen del nom actual de la ciutat, München, al vincular-lo a la paraula alemanya monche, que significa monjos.

1180. Després de caure en desgràcia Enric el Lleó, Otón I va assumir el ducat de Baviera en l'any 1180, el que fet i fet significaria l'inici de la dinastia dels Wittelsbach, governants, ducs i reis de Baviera al llarg dels segles i fins 1918.

1255. Després de la partició del ducat de Baviera, Lluís II -Duque de l'Alta Baviera- estableix Munic com la seva residència i capital de l'Alta Baviera, en el que avui és conegut com Alter Hof . També al segle XIII, Munic va assumir l'estatus de ciutat i la figura del monjo en el seu escut d'armes.

1328-1347. Epicentre del Sacre Imperi Romà Germànic durant un parell de dècades, en concret entre 1328 i 1347, temps en el qual el duc bavarès Lluís IV va governar a més com a emperador germànic. Al segle XIV a més es va superar la barrera dels 10.000 habitants, ja que Munic tenia 11.267 residents censats a 1396.

1385. S'estableix la nova residència ducal muniquesa, inicialment denominada Neuveste. El palau, conegut com Residenz , serà residència de la dinastia Wittelsbach fins al segle XX, sent reformat i ampliat al llarg dels segles.

148

1468-1488. Construcció, en estil gòtic tardà, de la catedral de Nostra Estimada Senyora - Dom zu unserer lieben Frau -, sota la direcció del mestre d'obra Jörg von Halsbach. Les obres van seguir a la seva mort, fins 1494, mentre que les famoses cúpules amb ceba van ser afegides cap a 1525.

1470-1480. Construcció de l'anomenada Tanzhause, que fet i fet es convertiria en el Altes Rathaus o Antic Ajuntament. El mateix Jörg von Halsbach va dirigir les obres d'aquest edifici igualment gòtic tardà.

1506. Munic es converteix finalment en única capital de Baviera, després de la unificació del ducat sota el govern d'Alberto IV. 1589. El duc Guillermo V funda la cerveseria de la Cort: l'Hofbräuhaus muniquesa.

1618-1648. Guerra dels Trenta Anys, romanent Baviera i Munic, centre de la Contrareforma, sota el govern de Maximiliano I. Després de vèncer el lloc de les tropes protestants (1632), Maximiliano va voler commemorar l'alliberament erigint una columna d'or en honor a la Mare de Déu Maria a l'antiga plaça del mercat, d'ara endavant Marienplatz . Una epidèmia de pesta causa la mort d'almenys un terç de la població.

1675. Dotze anys després de l'inici de les obres, queda finalitzat el pavelló principal del Palau de Nymphenburg , residència d'estiu de la família Wittelsbach i construïda en estil barroc als afores de la ciutat.

1789. Disseny del Jardí Anglès , per Benjamin Thompson. S'enderroquen les antigues muralles medievals.

1806. L'1 de gener de 1806 es va proclama el Regne de Baviera i Maximiliano IV esdevé Maximiliano I, rei de Baviera.

1810. Entre el 12 i el 17 d'octubre 1810, festejos de commemoració de la boda entre els prínceps Luis i Teresa de Saxònia . La repetició de la festa cada any donaria lloc a l'Oktoberfest, el festival de cervesa més famós del món que avui congrega milions de visitants arribats d'arreu del món.

1825-1848. Regnat de Lluís I de Baviera, període en el qual la capital serà objecte de grans obres urbanístiques alhora que el territori avança en la industrialització. Trasllat de la Universitat a Munic, construcció de les primeres pinacoteques, urbanització de Königsplatz, etc. Lluís I es veurà obligat a abdicar en 1848 a favor del seu fill, Maximiliano II. 1864-1886. Després de la mort primerenca del seu pare, Lluís II assumeix el regnat de Baviera. Construcció de palaus que han passat a la posteritat, com el de Neuschwanstein. Pèrdua d'independència, a l'integrar-se el Regne de Baviera en l'Imperi alemany a partir de gener de 1871. El rei Lluís I mor ofegat al llac Starnberg als 40 anys, al juny de 1886.

1918. Fi de la monarquia amb l'abdicació de Lluís III i naixement de la República de Weimar.

1920. Primer gran discurs del DAP a la Hofbräuhaus, partit polític fundat a Munic i embrió del Partit Nazi.

149

1923. Intent de cop d'Estat fallit per part d'Adolf Hitler i els seus seguidors, els dies 8 i 9 de novembre. Conegut com Putsch de la Cerveseria, va tenir lloc en una cerveseria muniquesa.

1933-1945. Tercer Reich, període durant el qual Munic és declarada Capital del Moviment pels nazis. La ciutat és destrossada durant la Segona Guerra Mundial, amb especial incidència en el centre històric.

1949. Baviera es converteix en estat federat de la República Federal Alemanya nascuda a la part occidental després de la guerra. Munic, capital. Etapa de reconstrucció i inici de creixement econòmic que es consolida fins a convertir la ciutat i la regió en una de les més pròsperes d'Alemanya i Europa.

1972. Celebració a Munic dels XX Jocs Olímpics d'Estiu . Tràgic atemptat el dia 5 de setembre contra la delegació israeliana.

2006. Inauguració del nou estadi i icona arquitectònic contemporani, Allianz Arena .

2008. Munic celebra el seu 850º aniversari.

08.- Lluís II de Baviera Lluís II de Baviera, Ludwig Friedrich Wilhelm, més conegut com “el rei boig” i com el “rei de conte de fades” (Nymphenburg, 25 d'agost de 1845 - 13 de juny de 1886), va ser rei de Baviera des de 1864 fins a la seva mort.

Joventut Nascut a Nymphenburg (avui part de Munic), era fill del rei duc Maximilià II de Baviera, i de la princesa Maria de Prússia. Se li va inculcar des de molt petit el seu poder com a futur rei i estava extremadament aviciat en algunes ocasions, però severament controlat pels seus instructors i sotmès a un règim estricte d'estudi i exercici en d'altres. Els apologistes de Ludwig expliquen que bona part del seu comportament inusual va ser 150

provocat pel fet de créixer en una família reial.

La joventut de Ludwig també va tenir moments feliços, amb les visites a 1Hohenschwangau i al llac Starnberg amb la seva família.

L'adolescent Ludwig es convertí en el millor amic de Paul Maximilian Lamoral von Thurn und Taxis, aristòcrata i actor de la família rica de Baviera Thurn und Taxis. Els dos nois conduïen junts, llegien poesia en veu alta, i planejaven escenes de les òperes romàntiques de Richard Wagner. La relació es va trencar quan Paul es començà a interessar per les noies. Durant la seva joventut, Ludwig també inicià una amistat eterna amb la seva cosina Elisabet de Baviera (emperadriu d'Àustria), coneguda per Sissí. Tant els encantava la natura i la poesia, que s'anomenaven l'un a l'altre l'àguila (Ludwig) i la gavina (Elisabet).

Regnat Ludwig ascendia al tron bavarès a l'edat de 18 anys, per la mort del seu pare. La seva joventut i bon aspecte el feien salvatgement popular a Baviera i a l'estranger. Un dels seus primers actes va ser el patronatge oficial del seu ídol, Richard Wagner. Però també va promoure la reconciliació entre els estats alemanys.

Però de seguida se li generaren dos problemes: l'expectativa per engendrar un hereu, i les relacions amb Prússia. Els dos assumptes venien al primer pla el 1867. Ludwig estava compromès amb la princesa Sofia, la seva cosina i la germana més jove de l'emperadriu Elisabet. Es feia la publicitat del seu compromís el 22 de gener, de 1867, però després d'ajornar repetidament la data del casament, Ludwig finalment anul·lava el compromís el mes d'octubre. Sofia més tard es casa amb Ferdinand Philippe Marie, duc d'Alençon (1844-1910), fill de Louis Charles Philippe Raphael, duc de Nemours. Ludwig mai no es va casar.

Encara que Ludwig s'havia aliat amb Àustria en contra de Prússia en la Guerra de les set setmanes, acceptà un tractat de defensa mutu amb Prússia el 1867 després de ser derrotat. Sota els termes d'aquest tractat, Baviera s'uneix amb Prússia per anar contra França en la Guerra francoprussiana. Sota la petició d'Otto von Bismarck, Ludwig sol·licitava per carta el desembre de 1870 la creació d'un Imperi alemany. Rebia algunes concessions a canvi del seu suport, però l'era d'independència bavaresa s'acabava.

Durant tot el seu regnat, Ludwig va tenir una successió de relacions amb homes, incloent-hi la seva persona de confiança Richard Hornig, l'estrella de teatre hongaresa Josef Kainz, i el cortesà Alfons Weber.

El 1869, començava un diari, en el qual enregistrava els seus pensaments privats i parlava dels seus intents de suprimir els seus desigs sexuals per romandre fidel a les seves creences catòliques. Els diaris originals de Ludwig es van perdre durant la Segona Guerra mundial, i totes les que avui es poden consultar són còpies d'entrades 151

fetes abans de la guerra. Aquestes còpies, junt amb cartes privades i altres documents personals que es guarden, suggereixen que Ludwig lluitava contra l'homosexualitat.

Extravagància arquitectònica Amb el temps, Ludwig es va anar tornant cada vegada menys públic.

Durant els anys 1880, Ludwig passava molt del seu temps reclòs a les muntanyes. Allà hi construïa uns quants palaus molt cars de contes de fades, amb el dissenyador d'escenaris Christian Jank, i s'imaginava a si mateix en un món de somni com a descendent del monarca absolut Lluís XIV de França.

Neuschwanstein ('Pedra de cigne nova') és una dramàtica fortalesa romànica amb interiors bizantins i gòtics, que es construïa prop del castell del seu pare: 1Hohenschwangau. Les nombroses pintures murals descriuen escenes de les òperes de Wagner. La glòria cristiana i l'amor cast figuren predominantment en la iconografia, i eren possiblement per a ajudar Ludwig a estar a l'altura dels seus ideals catòlics. El castell no estava acabat a la mort de Ludwig. És de bon tros el lloc més conegut d'Alemanya avui en dia. Neuschwanstein va inspirar Walt Disney pel castell de la Bella dorment.

Linderhof, palau decorat amb estil neorococó, amb bonics jardins.

Els terres contenen una gruta on els cantants d'òpera actuaven en un llac subterrani il·luminat amb electricitat, una novetat en aquell temps, i la cabana d'un home de fusta romàntic construïda dins d'un arbre artificial. Dins del palau, la iconografia reflecteix la fascinació de Ludwig pel govern absolutista de l'antic règim francès. Ludwig es veia com el rei Lluna, una ombra romàntica del rei Sol anterior, Lluís XIV de França. Des de Linderhof, Ludwig gaudia de passejades amb un elaborat trineu del segle XVIII a la llum de la lluna, conduït per portadors vestits de l'època del trineu. En les seves passejades, s'aturava i visitava camperols rurals; tot anava sumant per a la seva llegenda i popularitat.

Herrenchiemsee, una còpia del palau de Versalles, França, el qual es volia superar en mida i opulència. Està situat en una illa enmig d'un llac gran. La majoria del palau mai va ser completat, i Ludwig només s'hi quedà una vegada.

Castell de Falkenstein, un planejat però mai executat “castell del baró lladre”. Una pintura per 1Christian Jank mostra l'edifici proposat com una nova versió de conte de fades de Neuschwanstein, enfilat en un penya-segat rocós. Se'n començà a construir les canonades d'aigua el 1886, però amb la mort del rei, s'abandonà.

152

Mort El 10 de juny, de 1886, Ludwig va ser declarat oficialment boig pel govern i incapaç d'executar els seus poders governamentals, i el príncep Luitpold era declarat regent. El psiquiatre Bernhard von Gudden, malgrat que mai havia examinat Ludwig, va declarar la seva bogeria, principalment a causa d'històries disseminades per enemics de Ludwig. Alguns historiadors creuen que Ludwig estava sa, i que va ser víctima d'una intriga. L'emperadriu Elisabet va dir: El rei no estava boig; era només una vida excèntrica en un món de somnis. El podrien haver tractat més suaument, i així potser li haurien estalviat un final tan terrible.

El cop d'estat es feia en secret, i l'esdeveniment resultava tan inusual com la resta de la vida de Ludwig. Una excèntrica i lleial baronessa arribava a la porta del castell per agitar el seu paraigua amenaçadorament contra els homes que acabaven d'empresonar Ludwig. El rei mateix demanava, es va dir, tota classe de càstigs contra els ministres traïdors. Una força enorme de camperols omplia la rodalia de Hohenschwangau per protegir el rei. Estaven disposats a escortar Ludwig fins a la frontera i salvar-lo. Però Ludwig ho rebutjà.

Ludwig intentava fer pública la proclamació següent : El príncep Luitpold pretén aixecar-se sense la meva voluntat per regentar el meu país. El meu Ministeri ens ha enganyat donant dades falses sobre l'estat de la meva salut i prepara accions d'alta traïdoria contra la meva gent estimada... Demano ajuda a cada persona fidel de Baviera. Que les multituds es posin al costat dels meus fidels per evitar la traïció planejada al rei i al seu país.

Això era imprès per un diari a Bamberg l'11 de juny de 1886, però les còpies foren confiscades pel govern per evitar-ne la distribució. La majoria dels telegrames de Ludwig als diaris i als seus amics van ser interceptats. Ludwig rebia un missatge de Bismarck aconsellant-li anar-se'n a Munic per mostrar-se a la gent, però Ludwig es negà a deixar Neuschwanstein. El dia 12 de juny, a les 4 del matí, una segona comissió arribà al castell per arrestar el rei transportar-lo al castell de Berg, al sud de Munic.

El misteri envolta la mort de Ludwig al llac Starnberg. El 13 de juny, a dos quarts de set de la tarda, Ludwig va demanar fer un passeig amb el professor Gudden. Gudden va demanar als guardes que no els seguissin. Els dos homes mai no retornaren del seu passeig. El rei Ludwig i el professor Gudden van ser trobats a dos quarts de 12 d'aquella nit ofegats dins del llac Starnberg. Una petita capella hi va ser construïda més tard, on se celebra una cerimònia de record cada any el 13 de juny.

Oficialment, Ludwig es va suïcidar ofegant-se, però abunden les teories 153

alternatives. És sabut que Ludwig era un bon nedador; l'aigua no li cobria la cintura on es trobà el seu cos, i l'informe de l'autòpsia oficial indica que no hi havia aigua als seus pulmons. Cap prova sòlida de joc brut mai no ha sortit a la llum, però molts sostenen que Ludwig i Gudden foren assassinats pels seus enemics polítics mentre intentaven escapar-se de Berg. Una altra teoria suggereix que Ludwig morí per causes naturals (com un atac de cor o atac de feridura) durant un intent d'escapada.

El cos de Ludwig va ser enterrat a la cripta del 1Michaelskirche a Munic.

Llegat Ludwig és recordat com un dels governants més inusuals d'Alemanya.

Era bastant popular entre la seva gent, probablement per tres raons: Primer, va evitar participar en guerres, donant un temps de pau a Baviera. Si això va ser a causa de pacifisme o per la seva manca d'interès en poder polític és discutible.

Segon, finançava la construcció dels seus famosos castells de conte de fades amb els seus propis diners, no amb el pressupost estatal. Això donava feina a molta gent i portava un flux considerable de diners a les regions implicades.

Tercer, les seves excentricitats públiques feien que es comprometés força.

Encara que odiava les multituds, li agradava viatjar d'incògnit entre la seva gent, i premiava més tard amb regals generosos els que eren hospitalaris amb ell sense saber-ho. Encara se'l recorda a Baviera com l'unser Kini, el nostre rei estimat, en el dialecte bavarès. Tampoc era un governant que s'avergonyís de visitar els plebeus.

Irònicament, malgrat haver estat a punt d'arruïnar la família reial de Baviera amb la construcció dels palaus, ara s'han convertit en atraccions turístiques rendibles per a l'estat.

Ludwig va ser un patró essencial per al compositor Richard Wagner, eixugant-li tot el deute que tenia i finançant-li la construcció de l'edifici dedicat al Festival de Bayreuth. A la seva mort, Ludwig tenia grans plànols i dissenys per a uns altres castells que mai no es construïren, així com altres espais i habitacions per als seus edificis completats.

Molts d'aquests dissenys es poden veure avui en el museu del rei Ludwig II a 1Herrenchiemsee. Els dissenys eren cada vegada més extravagants i nombrosos, a mesura que els artistes s'adonaven que no hi havia necessitat de preocupar-se pel pressupost o per si era pràctic.

FINAL... musical 154

Richard Wagner

(petita selecció)

Richard Wagner (Leipzig, 22 de maig, 1813 – Venècia, 13 de febrer, 1883) fou un compositor d'òpera, director d'orquestra i teòric musical alemany. Creador del drama musical i renovador del gènere operístic, Wagner va ampliar l'horitzó del teatre líric en establir les bases d'una òpera alemanya, en la qual l'acció dramàtica preval sobre el virtuosisme vocal.

A partir de Wagner s'inicia un predomini del drama sobre la música.

L'òpera, convertida en drama musical, anteposa, a Wagner i els compositors per ell influïts, el contingut del text al de la música, transportant el protagonisme de les veus a l'orquestra.

Wagner, desitjós de plasmar a l'escena les seves idees dramàtiques i filosòfiques, es converteix en el seu propi llibretista, del que resulta la figura completa del poeta-dramaturg-compositor, la música del qual serveix a les seves mateixes finalitats teatrals.

155

Les seves composicions, particularment les darreres, són notables per llur textura contrapuntal, les harmonies riques i llur orquestració, i l'ús elaborat del leitmotiv temes associats amb personatges o situacions específiques. El llenguatge musical cromàtic de Wagner va ser un catalitzador pels desenvolupaments posteriors de la música clàssica europea, incloent-hi el cromatisme extrem i l'atonalitat. Va transformar el pensament musical per mitjà de la seva idea de Gesamtkunstwerk (obra d'art completa), personificada en el seu monumental cicle de quatre òperes Der Ring des Nibelungen (1876). El seu concepte de leitmotiv i de l'expressió integrada de la música va tenir una forta influència a gran part de la música de les pel·lícules del s XX. Home apassionat pels seus ideals, egocèntric i dominant, Wagner va portar una vida agitada i va encendre polèmiques a tot arreu. Va tenir adversaris acèrrims i no menys decidits partidaris i amics, a qui va usar amb el desenfrenament propi del geni que està convençut de la seva pròpia vàlua i per ella creu tenir dret a suport i protecció sense límits. Gràcies al mecenatge del rei Lluís II de Baviera, va edificar a Bayreuth la Festspielhaus, el teatre on s'estrenarien les seves principals obres i on es continuen representant anualment.

El dia 22 de maig de 1813 va néixer a Leipzig, en una casa marcada amb la inscripció «Zoom rotin und weiss Louie» (Al lleó vermell i blanc), un fill del matrimoni entre Carl Friedrich i Johanna Wagner, al qual es van imposar en el baptisme, realitzat dos dies després a l'església de Sant Tomàs, els noms de Wilhelm Richard.

L'avi patern havia estat recaptador de contribucions i havia posat gran tenacitat en donar als seus dos fills barons una acurada educació: Cari Friedrich, pare del compositor, va estudiar lleis i seria funcionari de la policia municipal,[1 i Adolf, teologia. Aquest oncle Adolf hauria d'exercir més endavant una gran influència en l'educació de Richard.

La família de Wagner no estava gaire relacionada amb la música, però alguns dels seus avantpassats havien estat cantors apreciats pel seu talent musical. El seu pare va morir sis mesos després del seu naixement. Al mes d'agost de l'any 1814, la seva mare, filla de forners, es torna a casar amb l'actor, pintor i poeta Ludwig Geyer, amic del seu pare, que va morir alguns anys més tard, no sense haver transmès al jove Richard la seva passió pel teatre.

156

Molt s'ha especulat sobre si el verdader pare de Wagner fou Ludwig Geyer, i no només sobre la base de diversos testimonis que Wagner cita a les seves memòries, sinó del fet que Geyer es va casar amb Johanna pocs mesos després de la mort de Carl Friedrich Wagner. I si la semblança física de Geyer i Richard és notable, encara s'assemblen més al padrastre altres descendents de generacions posteriors. El que sí que és segur és que li provocà una certa crisi d'identitat provocada (entre altres coses) per l'absència d'una forta figura paterna i pel simple fet que fins al seu ingrés a la universitat de Leipzig, el seu cognom fou Geyer.

L'amic de la família, que va arribar a ocupar-se tan sol·lícitament dels set orfes i de Johanna, era un actor teatral de fosc origen i no massa sort.

Per fortuna, aquesta va millorar poc després del seu matrimoni amb Johanna, ja que va ser contractat per representar papers de caràcter al Teatre Real de Dresden, amb contracte fix. Polifacètic i universal, Geyer havia començat en la seva joventut estudis universitaris, que va haver d'interrompre per motius econòmics.

També es dedicava amb èxit a la poesia i a la pintura.

Dresden La família Geyer es trasllada a Dresden l'any 1817 i Richard ingressa a l'escola del Vizehofkantor Carl Friedrich Schmidt. Una vegada a Dresden, Ludwig Geyer va començar a rebre tants encàrrecs de retrats que es va veure obligat a rescindir el seu contracte amb el teatre. La família va augmentar de nou amb una nena, Cecilia, germanastra de Rchard.

L'especial afecte que Geyer sentia per Richard feia que el tractés com el seu propi fill. Fins i tot va arribar a inscriure'l al col·legi amb el nom de Richard Geyer, i així va ser conegut a Dresden el futur compositor fins als catorze anys. Només més endavant, en tornar al primitiu cercle familiar de Leipzig, Richard va recuperar habitualment el cognom Wagner. Ludwig Geyer va exercir un enorme influx en la seva formació i una guia en els seus primers passos en el terreny de la formació artística.

Per desig de Ludwig, Richard havia de ser pintor, i l'estimulava de mil maneres. Però Geyer no comptava amb el poderós estímul que havia

157

de representar per al noi la permanència constant en l'ambient teatral. Quan de nen, no només assistia a assaigs i representacions, en la penombra de l'escenari, entre bastidors, admirant decorats i abillaments, sinó que també va començar a veure obres senceres, gairebé sempre melodrames en els quals Geyer actuava com a especialista en papers d'home malvat: L'òrfena i l'assassí i Els dos galiots són títols prou expressius, que Wagner recordava anys després.

L'impuls d'actuar ell mateix es va fer més i més fort; a la fi, en una comèdia titulada Les vinyes de les vores de l'Elba, amb música incidental composta ni més ni menys que per Carl Maria von Weber, Wagner va actuar per primera vegada en públic, representant un àngel vestit amb malles blanques i dues ales adossades a l'esquena.

La seva carrera professional va començar als 20 anys, com a director de cor a Würzburg. Des d'aquell moment Wagner va treballar en alguns teatres provincians, escassos de diners i amb un públic modest en les seves exigències.

El 1832 comença a compondre l'òpera Die Hochzeit (El matrimoni), però el text no agrada a la seva germana Rosalie, actriu ben relacionada, i estripa el llibret. A finals del mateix any estrena primer a Praga, i després a Leipzig i a Würzburg, la seva Simfonia en do, obtenint una càlida acollida. No va tornar a interpretar-se fins que Wagner la va revisar per a una execució privada al Teatre La Fenice de Venècia el 25 de desembre de 1882 (va ser l'última obra que va dirigir).

Ràpidament es posa a treballar en una altra òpera Les fades (Die Feen), en la que hi conserva algun personatge. El llibret, basat en la peça teatral de Carlo Gozzi La donna serpente, queda acabat el febrer del 1833. Wagner va escriure la partitura sencera a Würzburg, acabant-la el 6 de gener de 1834. Tanmateix, la seva autobiografia no esmenta el fet que després de la seva tornada a Leipzig, el 21 de gener, va revisar alguna de les seves parts. Les actuacions de la SchröderDevrient com a cantant convidada a I Capuleti i Montecchi de Bellini durant el mes de març, clarament van inspirar a Wagner la reescriptura no solament de la música sinó també del contingut dramàtic de l'ària d'Ada al segon acte. L'òpera no s'estrena fins al cap de mig segle, el 29 de juny de 1888.

Des d'un principi el matrimoni no va anar bé.[23] Primer va perdre la feina i al cap de dos mesos de ser nomenat director musical del teatre de Königsberg (1 d'abril de 1837), ella va marxar a Dresden amb un home de negocis anomenat Dietrich. Va tornar al costat de Wagner diverses vegades i fins i tot va tenir una filla il·legítima, Natalie. Wagner es va mostrar molt gelós i exigint submissió a les seves cartes. Ell va reconéixer que no suportava l'èxit més gran i reconeixement professional de la seva muller; de fet només compongué obres menors en aquesta època.

158

La parella va marxar a viure a Riga el juny de 1837, on Wagner fou cridat per ocupar també el lloc de director musical. Es va passar un any fent arranjaments, reorquestrant i component petites peces i, sobretot, dirigint òperes i concerts.Però no el van renovar per la següent temporada (1838).

Com que havia començat a treballar seriosament en el llibret i la música de Rienzia l'estiu, va prendre la decisió d'aprendre francès i emprendre viatge a París, on confiava que la seva òpera seria acceptada en traducció francesa. També s'ha escrit que la parella estava crivellada de deutes i va haver de fugir de Riga per escapar als seus creditors.

Durant la seva fugida, els va enganxar una tempesta que després inspiraria a Wagner Der fliegende Holländer o coneguda també com El vaixell fantasma, que els obliga a aturarse a Londres. Al cap d'una setmana arriben a París.

La parella viu fins al 1842 a París, on Richard es guanyà la vida reorquestrant les òperes d'altres compositors o bé fent de crític musical.

Això li va permetre fer amistat amb els músics més importants de l'època: Berlioz, Liszt, Meyerbeer, entre d'altres. Sobretot el primer, del que en fa un estudi minuciós de la seva instrumentació després d'escoltar la simfonia dramàtica Roméo et Juliette.

El 7 d'abril de 1842 torna a Alemanya per dirigir Rienzi a Dresden, recollint un èxit tan considerable que es decideix posar en escena l'òpera que Wagner ja tenia acabada: Der fliegende Holländer (2 de gener de 1843). Wagner s'instal·la, amb Minna, en aquesta ciutat on visqué sis anys, exercint amb energia el càrrec de director d'orquestra del gran teatre de la reial cort saxona. A Dresden va aconseguir un salari regular i va poder estrenar les seves pròpies òperes amb un èxit molt considerable.

L'estiu de 1843 comença a escriure Tannhäuser per acabar-la l'abril de 1845 i estrenar-la el 19 d'octubre del mateix any. Sense gaire èxit en un principi però millorant després gràcies a alguns retocs i retallades. Amb un nou final es torna a representar l'1 d'agost de 1847. Wagner també es barreja amb els cercles artístics de Dresden, entre ells el compositor Ferdinand Hiller i l'arquitecte Gottfried Semper.

Entre el 1846 i el 28 d'abril de 1848 compon Lohengrin.

159

Per consell de Liszt i amb el suport de Minna, que s'havia reunit amb el seu marit a Suïssa a començaments de setembre de 1849, Wagner va decidir provar fortuna una vegada més a París. Va partir cap a la capital francesa el 29 de gener de 1850. Al principi no li va ser fàcil decidir quin dels projectes operístics que tenia entre mans seria l'adequat per al gust francès, i finalment va elegir Wieland der Schmied.

Després d'enamorar-se i viure tres mesos amb Jessie Laussot, que havia conegut en els llunyans temps de Dresden, torna amb Minna a Zuric.

Havent acabat Lohengrin abans de la insurrecció de Dresden, va sol·licitar al seu amic Franz Liszt que aquesta òpera fos interpretada en la seva absència. Liszt, un bon amic, va dirigir ell mateix la primera representació a Weimar, l'agost de 1850.

La fortuna de Wagner va prendre un gir espectacular el 1864, quan el rei Lluís II va assumir el tron de Baviera a l'edat de 18 anys. El jove rei, un ardent admirador de l'òpera de Wagner des de la infància, va fer portar al compositor a Munic. La primera trobada entre Wagner i Lluís II va tenir lloc el 4 de maig de 1864 a la Residenz de Munic. Lluís II, que a l'edat de divuit anys havia succeït al seu pare Maximilià II al tron de Baviera el mes de març d'aquell any, va consentir a saldar els deutes de Wagner i li va concedir una generosa pensió. Al llarg de la seva amistat (la qual, malgrat l'escàndol i la intriga, va durar fins a la mort de Wagner), Lluís va lliurar a Wagner un total de més de 500.000 marcs, i va recolzar el projecte del festival de Bayreuth amb un crèdit de 400.000 marcs que els hereus de Wagner van anar pagant mitjançant deducció d'una quota sobre drets d'autor.

Però la correspondència publicada entre Wagner i Lluís és, de per si, una prova de què ambdós amb prou feines es van entrevistar mai personalment, i el llenguatge teatral de les seves cartes constitueix un permanent recordatori de què la seva amistat va existir exclusivament en aquesta forma literària.

Wagner va començar, el juliol de 1865, i a petició del rei Lluís II, a dictar la seva autobiografia Mein Leben. Còsima era 24 anys més jove 160

que Wagner i ella mateixa era il·legítima, la filla de la comtessa Marie d'Agoult, que havia deixat el seu marit per Franz Liszt. Liszt desaprovava que la seva filla anés amb Wagner, encara que els dos homes eren amics. L’assumpte va escandalitzar Munic, i per empitjorar les coses, Wagner va caure en desgràcia entre els membres del tribunal, que sospitaven de la seva influència sobre el rei. El desembre de 1865, Lluís va ser finalment forçat a demanar al compositor que marxés de Munic. Pel que sembla, també va jugar amb la idea d'abdicar per seguir el seu heroi en l'exili, però ràpidament el va dissuadir Wagner.

Com sempre, el principal problema de Wagner era d'índole financera, i no es va solucionar fins que el rei Lluís va acudir novament en el seu auxili el 20 de febrer de 1874 amb un préstec de 216.152 marcs. Tot i així, Wagner encara va estimar oportú de sol·licitar ajuda financera a Berlín l'octubre de 1875, dirigint-se en va a l'emperador Guillem I de Prússia.

A causa del seu desig de sentir el Ring en privat, el rei Lluís va assistir als assaigs generals celebrats entre el 6 i el 9 d'agost. Feia vuit anys que no havia vist Wagner. El Festspielhaus finalment es va obrir el 13 d'agost de 1876 amb Das Rheingold, i ara tenen el seu lloc a la primera nit de l'estrena del cicle de l'anell complet, lloc que ha seguit ocupant al Festival de Bayreuth des d'aleshores.

Wagner havia patit un primer atac de cor a Berlín (1881) i el segon a Bayreuth, on ja refet va estrenar el 26 de juliol de 1882 Parsifal. Va oferir 16 funcions, els tercers actes de les quals van ser dirigits pel mateix compositor. Per aquestes funcions, el rei Lluís havia posat el cor i l'orquestra del Hoftheater de Munic a disposició del festival de Bayreuth. Per recuperar la seva salut ja molt deteriorada, Wagner va tornar de nou a Venècia, i es va instal·lar al Palazzo Vendramin-Calergi al Gran Canal. Els Wagner van ocupar quinze habitacions de l'immens palau i en els salons d'alt sostre Wagner va dedicar moltes hores al que ell mateix anomenava «la meva obra gegantina i universal». Cada matí el músic s'embarca, sol, en una góndola per anar a confondre's amb els turistes a la plaça de Sant Marc. Allà, assegut un matí a la terrassa d'un cafè, Wagner va sentir una cosa semblant a una violenta rampa que li esquinçà el pit i que des d'aleshores el va obligar a caminar molt a poc a poc, com un ancià. Finalment, el 13 de febrer de 1883 tot es va veure interromput per la seva sobtada mort com a conseqüència d'un nou atac de cor. Dues peces per a piano de Franz Liszt titulades La 161

lugubre gondola evoquen el trist pas de la góndola funerària amb el cos de Richard Wagner al llarg del Gran Canal. Wagner va tornar a Bayreuth i va ser enterrat al jardí de la Vila Wahnfried.

Wagner als Països Catalans El 1862, Josep Anselm Clavé va introduir als Països Catalans, d'una forma més anecdòtica que decisiva, la música de Wagner en un dels seus populars concerts als Jardins d'Euterpe.

Clavé i els seus cors van interpretar la marxa de Tannhäuser. A causa de l'èxit, poc temps després van repetir el concert per tal de recaptar diners per als obrers en atur. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble Joaquim Marsillach i Lleonart. El 1870 es fundà la Societat Wagner.

Letamendi animà el seu deixeble a publicar, ja el 1879, una biografia del músic. El jove crític, mort prematurament, va formar part del petit grup de conciutadans que podia presumir de l'amistat amb Wagner, de la Wahnfried. Un altre va ser el director d'orquestra Antoni Ribera.

Aquests homes, juntament amb algun més com el músic Antoni Nicolau, que introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, van preparar el terreny perquè a la primavera de 1882 es presentés per primera vegada a Barcelona una obra de Wagner, Lohengrin, primer al Teatre Principal (maig de 1882) i després al Gran Teatre del Liceu (març de 1883). Des d'aleshores, la tradició es dóna per començada.

162

Obra: Influències Wagner va estar influït per Beethoven.

A part de les seves classes de composició, Wagner s'ensinistrava a si mateix mitjançant la confecció d'acurades còpies de les partitures completes de la Cinquena i la Sisena simfonies (actualment en els arxius de Bayreuth), i moltes de les seves primeres obres instrumentals estan sota la influència de models beethovians. D'acord amb el Quadern Vermell de Butxaca, va estudiar les simfonies de Mozart tant com les de Beethoven. Va realitzar un arranjament per a piano de la simfonia núm 103 en mi bemoll, de Haydn, i encara hi ha una còpia de la seva pròpia mà de la simfonia núm. 104 en re (es conserva a la Huntingdon Library, San Marino, Califòrnia). Però va ser Beethoven qui va dominar les seves primeres sonates, obertures i música incidental. Resulta irònic que quan finalment es va posar a escriure òperes, la influència musical que Beethoven exercia sobre ell va perdre ràpidament la seva anterior intensitat. Òperes A través de les seves obres i els seus assaigs teòrics, Wagner va exercir una gran influència en l'univers de la música lírica. Casant el teatre i la música per crear el drama musical, es va fer el defensor d'una nova concepció de l'òpera, en la qual l'orquestra ocupa un lloc almenys tan important com la dels cantants. L'expressivitat de l'orquestra és augmentada per l'ús del leitmotiv (petits temes musicals d'una gran potència dramàtica que evoquen un personatge, un element de la intriga, un sentiment...), que, amb la seva evolució complexa, aclareixen la progressió del drama amb una riquesa infinita.

Contràriament a gairebé tots els altres compositors d'òperes, Wagner escrivia ell mateix els seus llibrets, prenent la majoria dels seus arguments de les llegendes i mitologies europees, sobretot germàniques. A causa d'això, les seves obres aconsegueixen una unitat profunda.

163

Joventut Les noces (Die Hochzeit) (1832) Les fades (Die Feen) (1834) La prohibició d'estimar (Das Liebesverbot) (1836) Rienzi (1842)

Primeres obres mestres Der fliegende Holländer (L'holandès errant) (1843) Tannhäuser (1845) Lohengrin (1850) Maduresa Tristan und Isolde (Tristany i Isolda) (1865) Isolde (?·pàg.)

Obertura de Tristan und

Els mestres cantaires de Nuremberg (Die Meistersinger von Nürnberg) (1868) La Tetralogia titulada Der Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung), estrenada l'any 1876 i formada per: Das Rheingold (L'or del Rin) (1869)La Valquíria (Die Walküre) (1870)Sigfrid (Siegfried) (1871)Götterdämmerung (El capvespre dels déus) (1874) i Parsifal (1882)

164

Aquí acaba el modest resum

10.- Setembre Negre - I Setembre Negre, va ser una organització armada radical de guerrillers palestins, creada el 1970. Va tenir vincles amb diversos grups de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), principalment amb Al-Fatah. Hom creu que l'organització va arribar a estar controlada per Yasser Arafat, el dirigent i cofundador de l'OAP, per bé que aquest extrem no ha estat mai demostrat.

El nom de l'organització va ser manllevat del Setembre Negre de Jordània, un conflicte iniciat el mes de setembre de 1970, en el qual s'enfrontaren militants d'organitzacions palestines contra l'exèrcit de Jordània i que finalitzà el juliol de 1971 amb l'expulsió de l'OAP al Líban.[1] L'apel·latiu "negre", doncs, és una referència luctuosa al fet que lluitaren de forma "fratricida" àrabs contra àrabs, i no pas àrabs contra israelians, com era de costum.

La primera acció del grup fou l'assassinat del primer ministre de Jordània, Wasfi Tall, el 28 de novembre de 1971. L'execució era la resposta al paper clau que jugà Wasfi Tall en l'expulsió dels combatents palestins de Jordània entre 1970-1971.

Ara bé, l'acció més coneguda i que donà un major ressò internacional a l'organització fou, sens dubte, l'anomenada massacre de Munic, on activistes de Setembre Negre segrestaren i assassinaren un grup d'onze atletes israelians durant la celebració dels Jocs Olímpics de Munic, l'estiu de 1972.[2] Altres accions atribuïdes a Setembre Negre són: 165



Desembre de 1971: intent d'assassinat de l'ambaixador de Jordània a Londres, Zayd al-Rifa`i.



Febrer de 1972: sabotatge d'una instal·lació elèctrica a la República Federal d'Alemanya occidental i d'una planta de gas als Països Baixos.



Maig de 1972: segrest d'un avió de la companyia belga Sabena que cobria el vol entre Viena i Tel Aviv.



Març de 1973: atemptat contra l'ambaixada de l'Aràbia Saudita a Khartum (Sudan) on moriren l'encarregat d'afers estrangers dels Estats Units, J. Curtis Moore, l'ambaixador estatunidenc, Cleo Noel, i l'encarregat d'afers exteriors de Bèlgica, Guy Eid.

Després d'aquest darrer atemptat l'organització es dissolgué, possiblement per pressions de l'OAP que veia en Setembre Negre i les seves activitats més un fre que no una ajuda a la causa palestina.

11.- SETEMBRE NEGRE – II Al setembre de 1970 palestins instal·lats a Jordània van segrestar sis avions que aterren a Zarqa. Com a resposta, les tropes jordanes ataquen els campaments dels guerrillers. Es comptabilitzen més de 3.500 morts. Al novembre de 1971, comandaments palestins assassinen al Caire al primer ministre jordà Wasfi Tal. És la primera aparició de "Setembre Negre". El grup es vincula a Al Fatah (Moviment Nacional d'Alliberament de Palestina) i a través d'ell, a l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) Al setembre de 1972, durant els Jocs Olímpics de Munic una ordre de "Setembre Negre", segresta i assassina a 11 atletes d'Israel. La tragèdia commou al món. L'episodi, però, no acaba allà. Un comando jueu va sortir deu dies després des de Tel Aviv amb la missió d'executar els responsables. La venjança portaria més d'un decenni i caurien en ella perseguits i perseguidors.

166

Dos dies abans de començar els Jocs Olímpics, el govern alemany va rebre un informe sobre possibles atemptats terroristes a Europa. El primer va arribar a Lufthansa, alertant sobre un pla per desviar un avió de la Sabena belga a la ruta Brussel·les-Londres i portar-lo a Aden, al Iemen del Sud. Presumia que un comando àrab viatjaria en tres grups a Londres, Amsterdam i Madrid entre el 4 i el 30 d'agost, provinent de Romania, Àustria i Alemanya Federal. El 30 d'agost un nou avís emanat de la intel·ligència alemanya va revelar la partida des de Beirut d'un grup de fedaïnes. Era el cinquè dia de competència. Els guàrdies i de la RFA van ser posats en doble alerta. A la vila olímpica havia 15.000 policies, 25 helicòpters, 12.000 soldats, un centenar d'agents de contraespionatge. Tots formaven un aparell impotent, paralitzat per antigues culpes, inhibit pels fantasmes del passat, d'aquella olimpíada de 1936 organitzada pel Tercer Reich, la imatge es volia esborrar. Passades les quatre del matí del dimarts 5 de setembre un patruller observa a un jove de barret blanc i vestit de safari prop de la vila. Poc abans, un empleat de correus veu a cinc homes bus que salten la reixa.

"Vaja, cinc atletes que van marxar de gresca", pensa. A les cinc en punt, vuit subjectes emmascarats ingressen a la vila i envaeixen l'hostalatge dels israelites. Nou aconsegueixen escapar, onze són atrapats.

L'entrenador de l'equip de lluita, Moshé Weinberg, de 33 anys, que arribava de menjar d'un restaurant, l'aixecador de peses Joseph Roamno són assassinats a resistir. Algú crida a la policia. "Hi ha un tiroteig", s'avisa.

Brandt fa l'últim intent. Tracta de convèncer Egipte perquè rebi als palestins. A prop de les nou parla amb un conseller de Andwar Sadat: "No volem veure'ns involucrats", li respon. Brandt es pren el cap. "És una catàstrofe", mussita. Passades les nou el cap dels terroristes abandona l'edifici per examinar la ruta de sortida. "Si no torno en 3 minuts, matin-los", ordena als seus homes. Torna i tots dos grups aborden un bus rumb a dos helicòpters. Les armes dels fedaïnes sobre els caps dels esportistes. S'enlairen tres helicòpters. En dos d'ells viatgen els protagonistes del trama. En l'altre, com a espectadors impotents, Van Genscher, Merk i Schreiber.

167

Deu minuts després les naus aterren a l'aeroport. Només està il·luminada la torre i els edificis veïns. Dels 25 tiradors, cinc han aconseguit arribar al camp i se situen després l'avió de Lufthansa. A les 23:03 dos terroristes baixen, caminen cap a l'avió i tornen. De seguida altres dos descendeixen empenyent dos ostatges que porten les seves mans lligades a l'esquena. La pista és sobtadament enllumenada amb bengales i focus. Sonen trets. Els palestins maten dos atletes abans de caure impactats per bales dels tiradors.

Es fa el silenci.

Passada la mitjanit se'ls demana que es rendeixin. Un membre de Setembre Negre llança una magrana sobre un helicòpter. Quatre israelites i el pilot volen pels aires enmig d'una bola de foc. L'infern es desencadena. Poc després, enmig del fum, sorgeix en tota la seva magnitud la tragèdia. Només tres dels segrestadors sobreviuen.

La venjança. "Recordeu-vos d'aquest dia".

Tel Aviv. Deu dies després. Zvi Zamir, cap del servei secret israelià el Mossad -, arriba a la casa d'un veterà agent. Va a la recerca del fill gran de la família, un capità de reserva dels ordres - Avner -, de 25 anys, heroi de la Guerra dels Sis Dies. Avner és bus tàctic, combatent d'excepció entre les tropes jueves d'elit. En pocs minuts tots dos estan enfront de Golda Meir i l'ídol de l'exèrcit d'Israel, el general Sharon.

"Recordeu-vos d'aquest dia. El que farem pot canviar el curs de la història jueva", li diu la Primera Ministra. La missió de Avner serà executar als onze homes que van planificar i van organitzar la matança dels atletes jueus. Si se li captura, Israel negarà qualsevol vinculació. Tampoc haurà de tornar mentre no se li autoritzi. Això sí, disposarà de comptes oberts a Ginebra, París i Amsterdam per 250 mil dòlars, que seran recanvis després de cada gir. Avner comandarà a un grup que integraran a més altres quatre homes: Carlos, un vell falcó jueu alemany; Hans, un falsificador genial; Robert, fill d'un matrimoni de juguetes de Birmingham, expert en explosius; i Steve, provinent de Sudàfrica, especialista en esborrar empremtes d'atemptats. Una exigència és peremptòria: "Han de ser precisos. No deixar víctimes innocents.

Els nostres enemics han de pensar que estan indefensos i que els podem aconseguir quan vulguem", se'ls adverteix.

S'inicia la cacera Abandonen Israel amb destinació a RFA. El seu primer contacte és un tal Andreas, membre de la Baader Meinhoff , a qui paguen 100 mil dòlars per informació. Avner viatja a Canadà on s'entrevista amb integrants del Front d'Alliberament de Quebec. Torna a Europa i a París un vell llibreter trotskista que viu al Barri Llatí ho contacta amb un terrorista llatinoamericà que iniciava les seves operacions costat de la banda Baader i que li proporciona valuoses pistes. Quaranta dies després de la matança de Munic els venjadors localitzen a la seva primera víctima, 168

l'encarregat de reclutar al comando palestí. Està en un departament del Corso Trieste, a Roma. El 16 d'octubre, quan arribava amb una bossa de queviures, és abordat per dos dels jueus. "És vostè Wael Zwaiter?", Li pregunten. A l'assentir, Avner i Robert li dispara catorze bales de Beretta 33. A París, el 8 de desembre, situen a Mahmud Hamshari. Està al 175 del carrer Alesia, protegit per quatre fedaïnes.

Li interfereixen el telèfon i quan sol·licita un tècnic per reparar-acudeix Robert, que col·loca una petita bomba sota la taula de l'aparell. Un senyal sonor activa després l'explosió i Hamshari és aconseguit en el baix ventre. Triga un mes a morir, però abans revela la tècnica emprada pels seus assassins. El 24 de gener de 1973, Abal Al Chir, un organitzador d'atemptats que aparenta ser professor de llengües orientals, se'n va a dormir al seu llit en un hotel de Nicòsia. Sis càrregues explosives instal·lades entre el somier i el matalàs esclaten i el esbocinen. Avner i els seus homes queden satisfets. Basil Al Kubeisi, responsable dels armaments del Front Popular d'Alliberament de Palestina (FPAP), és balejat per Avner i Hans el 6 d'abril molt a prop de l'Església de Madelaine, a París. És la quarta víctima. Els venjadors es traslladen a Beirut. Allà hi ha els altres tres responsables de la massacre de Munic: Kamal Nasser, Kamal Udwan i Abu Yussuf (membre del comitè central d'Al Fatah), protegits pel màxim líder del FPLP, el doctor Georges Habache. Més de cinquanta palestins vigilaven el lloc, un edifici de tres pisos. Avner avisa Israel i proposa organitzar una operació combinada amb ordres que arribin per mar. El 8 d'abril Yussuf és crivellat nu a la sortida d'una trobada amorosa; Nasser és balejat al seu despatx i Udwan desintegrat per una granada. Càrregues explosives enderroquen l'edifici per protegir la fugida dels comandaments jueus. Aquesta nit, a metres d'allà, s'escapa un dels homes més buscats per Avner, Mohammad Budía, l'ex cap del Front d'Alliberament Nacional algerià i responsable del FPLP per a tot Europa. dos mesos més tard, el 28 de juny, el sorprenen a París. Robert posa una bomba a l'automòbil de Budía i als minuts el terrorista salta trossejat. Ulls i dents estretes La cacera es fa cada vegada més difícil. Waddi Haddad, cap de la massacre de Munic es refugia al Iemen del Sud. Dos, Hassan Salameh (home clau de l'aparell d'intel·ligència d'Al Fatah) i Abu Daud, no són hi ha hagut. Llavors, els jueus es transformen en perseguits. Carl és víctima dels encants d'una terrorista holandesa; Hans és crivellat al Ostpark de Frankfurt; Robert és dinamitat en el seu laboratori clandestí a Brussel·les. Ephraim ordena el retorn de Avner i Steve. Només el segon obeeix. Avner, obsessionat, intenta seguir la batuda. El Mossad envia a Europa un grup de relleu. Al gener de 1979, Salameh i els seus guardaespatlles són desintegrats a Beirut. Al juliol de 1981, Abu Daud és balejat en una cafeteria de Varsòvia. Haddad, l'únic inabastable, el que va decidir la massacre, mor de càncer en un hospital de Berlín oriental.

Un tercer equip també operava des de juliol de 1973, un mes després de l'execució de Budía. El Mossad havia encomanat a un mercenari francès, Edouar Laskier -Mike-, la mort de Salameh i Daud. Mike recluta 15 persones les majors habilitats són gestionar rifles calibre 22 i 169

les reuneix a la ciutat noruega de Lille Hammer. Un informant del Mossad havia avisat que Salameh entraria en contacte amb un home de Setembre Negre, un tal Kamel Benamane. Mike i els seus homes situen a la seva presa en una casa, al costat d'una piscina, conversant amb qui suposen seu contacte. Disparen tretze bales sobre Salameh, qui en veritat era un marroquí, arribat a Suècia el 1966, casat amb una sueca i, el més important, completament innocent. El 20 de gener de 1974 cinc membres del comando de Mike són condemnats a presó a Noruega. Els altres arriben a fugir. En tant, començava a adquirir notorietat altre terrorista, un jove que havia estudiat a la Universitat Patricio Lumumba, a la Unió Soviètica, i qui sense saber-ho, havia estat amb Avner al setembre de 1972, conversant a la llibreria d'un vell trotskista.

El seu nom: Ilich Ramírez, o simplement, Carlos.

12.- La Olimpíada de Munic 1.972 Els Jocs Olímpics de Munic 1972, oficialment coneguts com els XX Jocs Olímpics, va anar un multiesportiu internacional, celebrat a Munic, Alemanya Federal , entre el 26 d´agost i el 11 de setembre de 1972 . Van participar 7134 atletes (6075 homes i 1059 dones) de 121 països, competint en 23 esports i 195 especialitats.

Els Jocs Olímpics de 1972 van ser enterbolits per un acte terrorista. El setembre 5 , terroristes palestins van assassinar primer a dos atletes israelians, i van prendre a altres nou com a ostatges, reclamant l'alliberament de més d'un centenar de presos palestins. Després d'un frustrat intent de rescat, es va deslligar una massacre en la qual van acabar morts els nou ostatges israelians i un oficial de la policia d'Alemanya Occidental, així com cinc dels vuit terroristes. Tot i que ha passat, els Jocs van seguir amb total normalitat, després de ser suspesos per tan sols vint hores. Alguns atletes van abandonar la vila olímpica de Munic .

Grans Moments 

Van ser els primers Jocs Olímpics a adoptar una mascota : Walid , 1 gos dachshund .



Mark Spitzer aconsegueix 7 medalles d'or en natació .



Lassa Viren va aconseguir un doble en 5000 i 10 000 metres llisos.



La URSS venç a Estats Units a la final de bàsquet (51-50) amb una cistella en l'últim segon.



Van ser els primers jocs en què aparegués el handbol , en la seva categoria masculina.

170

Medaller )

#

país

total

1

Unió Soviètica (URS)

50

27

22

99

2

Estats Units (USA)

33

31

30

94

3

Alemanya Oriental (GDR)

20

23

23

66

4

Alemanya Occidental (FRG)

13

11

16

40

5

Japó (JPN)

13

8

8

29

6

Austràlia (AUS)

8

7

2

17

7

Polònia (POL)

7

5

9

21

8

Hongria (HUN)

6

13

16

35

9

Bulgària (BUL)

6

10

5

21

10

Itàlia (ITA)

5

3

10

18

171

13.- La Massacre de Munich 1.972 La Massacre de Munic o Operació Ikrit i Biraam són uns fets ocorreguts durant la celebració dels Jocs Olímpics d'estiu 1972 de Munic (Baviera, RFA) el dia 55 de setembre de 1972, quan 11 membres de l'equip de lluita d'Israel van ser presos com a ostatges per militants palestins pertanyents a l'organització Setembre Negre.[3][4][5][6] Un intent fallit d'alliberament va acabar amb la mort de tots els atletes, cinc palestins i un policia.

L'assalt El 44 de setembre, els atletes israelians havien gaudit d'una sortida nocturna per la ciutat, abans de tornar a la vila olímpica. Als volts de les 4:40 del dia 5, mentre els esportistes dormien, vuit membres del grup armat palestí Setembre Negre, vestits amb xandall i portant pistoles i granades en bosses d'esport, escalaven la tanca de dos metres d'alçada que envoltava el complex.

L'entrenador de l'equip de lluita, Moshé Weinberg, de 33 anys, va sentir un soroll darrere la porta del primer apartament i, observant que algú obria lleugerament la porta, s'hi va abraonar, al mateix temps que cridava "Nois, escapeu!", mentre intentava tancar-la forcejant amb els assaltants. Aprofitant el desconcert i la confusió, nou atletes van poder escapar i altres vuit van aconseguir amagar-se. El lluitador Joseph Romano, que en aquell moment tornava de menjar en un restaurant, va agafar l'arma a un dels guerrillers, però va resultar mort per un tret.

Així mateix, Moshé Weinberg, va ser assassinat quan va intentar atacar un dels assaltants amb un ganivet de fruita.

Després de la mort d'aquest, els guerrillers van prendre com a ostatges nou integrants de l'equip: David Berger, Ze'ev Friedman, Joseph Gottfreund, Eliezer Halfin, Andrei Schpitzer, Amitsur Shapira, Kahat Shorr, Mark Slavin i Yaakov Springer.

172

Les demandes de Setembre Negre Els segrestadors eren fedaïns palestins dels camps de refugiats del Líban, Síria i Jordània. Van ser identificats com Luttif Afif (àlies "Issa"), el cap del grup - tres dels seus germans eren també membres de setembre Negre, dos d'ells en presons israelianes), Yusuf Nazzal ("Tony"), i els joves membres Afif Ahmed Hamid ("Paolo"), Khalid Jawad ("Salah"), Ahmed Chic Thaa ("Abu Halla"), Mohammed Safady ("Badran"), Adnan Al-Gashey ("Denawi"), i el seu cosí Jamal AlGashey ("Samir").

El grup exigia l'alliberament i posterior trasllat a Egipte de 234 palestins confinats en presons israelianes així com el dels presoners Andreas Baader i Ulrike Meinhof, membres fundadors de l'organització armada alemanya Fracció de l'Exèrcit Roig i que complien condemna a Alemanya. Tanmateix, la resposta d'Israel va ser immediata i contundent: no hi hauria negociació.

S'ha dit que les autoritats alemanyes, sota la direcció del canceller Willy Brandt i el ministre de l'Interior 1Hans-dietrich Genscher van rebutjar l'oferiment per part d'Israel d'enviar un grup de forces especials del seu país.

Per contra, el ministre d'interior bavarès, 1Bruno Merk, va negar que mai hagués existit l'oferiment israelià.

Sigui com sigui, però, el que sembla clar és que la policia alemanya que va prendre part en l'operació, no comptava amb l'entrenament especialitzat necessari per fer front a una operació de rescat d'ostatges.

Rescat fallit El termini per a l'execució dels esportistes va passar de tres a cinc hores, després de les converses dutes a terme per les autoritats germàniques. El cap de policia alemany, Manfred Schreiber, i Ahmet Touni, que encapçalava la delegació olímpica egípcia, van negociar directament amb els segrestadors oferint-los una il·limitada quantitat de diners. Els ambaixadors de Tunísia i Líbia a Alemanya també van intentar ajudar mirant de guanyar concessions dels segrestadors, per bé que va ser inútil.

Finalment, els segrestadors van exigir un transport per al Caire. Les autoritats van fingir arribar a un acord i, a les 22:10, dos helicòpters van transportar els assaltants i els seus ostatges a una base aèria en penombra pròxima a Fürstenfeldbruck, on un avió Boeing 727 de la companyia alemanya Lufthansa els estava esperant. Els segrestadors van creure que eren a Riem, el principal aeroport de Munic fins al 1992 (any en què fou clausurat). Les autoritats havien planejat un assalt sobre ells en l'aeròdrom.

Cinc franctiradors alemanys van ser seleccionats per a disparar als segrestadors. Cap tenia una preparació especial en aquest tipus 173

d'accions i van ser triats perquè practicaven el tir de forma competitiva els caps de setmana (posteriorment un d'ells reconeixeria que no es considerava un tirador d'elit). En els setanta-cinc minuts que passarien abans del fatal desenllaç, les autoritats policials alemanyes van sol·licitar tardanament tanquetes, les quals van trigar a arribar uns trenta minuts a causa del dens trànsit.

Els helicòpters van aterrar a l'aeroport a les 22:30. A les 23:03, dos palestins van baixar dels aparells, van caminar cap a l'avió i van tornar.

A continuació, uns altres dos van baixar empenyent dos dels ostatges que duien les mans lligades a l'esquena. Veient que l'avió estava buit i sabent-se enganyats, els guerrillers van tornar precipitadament cap als helicòpters. En aquest precís instant, es va il·luminar l'aeroport amb bengales i focus i les autoritats alemanyes van donar l'ordre d'obrir foc.

Els cinc franctiradors no disposaven de ràdios per tal de coordinar el seu foc, i no tenien rifles de precisió ni teleobjectius o dispositius de visió nocturna. En el caos que va sobrevindre, dos segrestadors que estaven prop d'un dels pilots van ser eliminats. Altres tres membres del grup es van parapetar darrere dels helicòpters, fora de l'abast de les llums, i van començar a disparar. Un dels policies, que estava a la torre de control, va morir en rebre l'impacte d'una de les bales. Els pilots de l'helicòpter van aconseguir escapar, però no els ostatges, que romanien lligats -braços enlaire- al sostre a l'interior de l'aparell.

A mitjanit, es va exigir als segrestadors que es rendissin. Quatre minuts més tard, un dels militants va saltar del primer helicòpter llançant una granada al seu interior, que va explotar amb quatre atletes israelians i un pilot en el seu interior. Abans que el foc de la primera explosió no arribés al dipòsit de gasolina del segon helicòpter, Luttif Afif i un altre segrestador van sortir de l'aparell i van començar a disparar contra la policia. Aquesta va respondre als trets, abatent ambdós activistes. Els ostatges del segon helicòpter van morir durant el tiroteig (posteriorment es va assenyalar que havien estat metrallats per un tercer assaltant). Els tres militants restants van ser capturats.

L'impacte en els Jocs La competició olímpica es va suspendre durant el 55 de setembre, malgrat que diferents personalitats van demanar-ne la seva suspensió.

El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Avery Brundage, i altres membres del COI van decidir que els guerrillers palestins no podien condicionar la celebració dels jocs. L'endemà es va celebrar a l'estadi olímpic un memorial pels morts al qual van assistir-hi 80.000 espectadors i 3.000 atletes. Com a mostra de dol, durant l'acte la bandera olímpica es va hissar a mitja asta junt amb la majoria de banderes dels estats participants en els jocs, a excepció dels països àrabs, els quals van exigir que les seves ensenyes onegessin a la part alta del pal.

El 66 de setembre l'equip olímpic israelià va anunciar que abandonava 174

Munic. Tots els esportistes jueus es posaren en estat d'alerta. Mark Spitz, l'estrella de natació americana que ja havia completat les seves competicions, abandonà Munic durant la crisi per por que, com a jueu prominent, pogués ser un objectiu de segrest. L'equip egipci deixava els jocs el 77 de setembre, davant el temor de possibles represàlies.

Els equips filipí i algerià deixaren igualment els Jocs, com també ho feren alguns membres dels equips holandès i noruec.

Les conseqüències Ja el mateix dia 55 de setembre, la llavors primera ministra d'Israel, Golda Meir instava la resta de nacions a reprovar el bàrbar acte criminal. L'atac va ser àmpliament condemnat per tot el món, inclosos significats personatges del món àrab com el rei Hussein I de Jordània. Les autoritats alemanyes van empresonar els tres activistes supervivents i van crear la unitat antiterrorista GSG 9 per a donar una resposta contundent a futures accions de rescat d'ostatges.

El 99 de setembre, la força aèria israeliana va bombardejar com a resposta les bases de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) a Síria i el Líban, atac que va ser reprovat pel Consell de Seguretat de l'ONU. Així mateix, va ser rebutjada una resolució de les Nacions Unides de condemna pels fets de Munic, emparada pels Estats Units.

El 29 d'octubre, els segrestadors d'un avió de Lufthansa van exigir l'alliberament dels tres supervivents de Setembre Negre presos després del tiroteig de Fürstenfeldbruck i que estaven en espera de judici. Mohammed Safady i els cosins Adnan i Jamal Al-Gashey van ser immediatament alliberats per Alemanya, rebent una tumultuosa benvinguda quan aterraren a Líbia Els fets ocorreguts a Munic comportarien una espiral de violència per part d'Israel amb l'objectiu d'assassinar als suposats responsables de l'acció. Després de l'atac a la vila olímpica i del posterior alliberament dels tres activistes de Setembre Negre, Golda Meir i el Comitè de Defensa Israeliana van donar ordes secretes al Mossad d'emprendre una operació per tal d'eliminar els onze homes de Setembre Negre i els del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina. Amb aquest objectiu, el servei secret israelià va crear una unitat encoberta que seria ajudada per cèl·lules d'informació israeliana instal·lades a Europa. Aquesta missió es coneixeria més tard com a operació Còlera de Déu (en hebreu: ‫מבצע זעם האל‬, Mivtzah Zaam Ha'el) o també "Operació Baioneta",[11] que es va traduir en diverses accions armades contra els presumptes responsables de la massacre de Munic, i també contra alguns dirigents de l'OAP, acusats per Israel d'estar-hi també involucrats.

175

Còlera de Déu i Primavera de Joventut Gràcies a la informació capturada a l'OAP i la facilitada pels serveis d'intel·ligència europeus aliats, el Mossad va elaborar una llista d'objectius encapçalada per Wael 'Aadel Zwaiter, a qui acusà de pertànyer a Setembre Negre i representant de l'OAP a Itàlia, qui seria assassinat el 16 d'octubre. La mort de Zwaiter va venir seguida d'atemptats per mitjà de cartes bomba, que no van causar víctimes mortals, contra representants de l'OAP a Algèria i Líbia, contra palestins a Bonn (Alemanya) i Copenhaguen (Dinamarca), i contra un representant de la Creu Roja a Estocolm (Suècia).

El 8 de desembre, el representant de l'OAP a París (França), Mohammad Hamshiri va ser assassinat per mitjà d'una bomba activada per control remot que estava instal·lada sota del seu escriptori. En els tres mesos següents, quatre integrants de l'OAP i la FPAP van ser igualment assassinats a Xipre, Grècia i París.

El 9 d'abril de 1973, Israel llança l'operació Primavera de Joventut[12] a Beirut, (Líban). Els objectius eren Mohammad Yusuf al-Najjar (Abu Yusuf), Kamal Adwan i Kamal Nasser, tots ells importants dirigents de l'OAP. Un grup d'escamots israelians va desembarcar en una deserta platja del Líban, dirigint-se posteriorment a Beirut, on van posar fi a la vida dels tres palestins, quatre civils libanesos, tres turistes sirians, un italià i deixant 29 persones més ferides. A continuació, van fer explotar el quarter general del FPAP en la ciutat i una fàbrica d'explosius de Fatah.

El 28 de juny de 1973, l'algerià Mohammad Boudia, encarregat de les operacions de Setembre Negre a Europa, va ser assassinat per mitjà d'un cotxe bomba a París.

El 21 de juliol de 1973, va tenir lloc el conegut com a assumpte de Lillehammer. Un equip d'agents del Mossad va matar a Lillehammer (Noruega) Ahmed Bouchiki, un cambrer marroquí sense cap relació amb els fets succeïts a Munic, després que un informador del Mossad el confongués amb Ali Hassan Salameh, integrant de Setembre Negre. Cinc agents del servei secret israelià, incloent-hi dues dones, van ser capturats per les autoritats noruegues, jutjats i empresonats.

Posteriorment, serien alliberats i expulsats a Israel.

El 22 de gener de 1979, el servei secret israelià localitzà finalment a Beirut Ali Hassan Salameh, que fou assassinat per mitjà d'un cotxe bomba.

De tots aquells que segons la versió del govern israelià van planejar o van executar la matança de Munic, únicament Mohammed Daoud Oudeh -de qui es diu que va ser l'autèntic cervell que va concebre l'accióseguix viu i resideix a Amman, (Jordània). El 27 de juliol de 1981, va ser tirotejat en una botiga de Varsòvia (Polònia), però va sobreviure a l'atac.

176

La Massacre de Munic en la cinematografia •

El 23 de desembre de l'any 2005, es va estrenar als Estats Units Munich, la pel·lícula dirigida pel director d'origen jueu Steven Spielberg. La cinta segueix les accions d'un dels esquadrons de la mort enviats pel govern israelià a Europa, amb l'objectiu d'assassinar els activistes després de l'atac a la Vila Olímpica. Eric Bana i Daniel Craig protagonitzen el film. Es basa íntegrament en la versió israeliana dels fets.

El 1999, es va presentar el documental Un dia al setembre, dirigit per Macdonald en el qual, i per mitjà d'entrevistes i material periodístic, es reconstrueixen les 21 hores que va durar l'esdeveniment. En la cinta s'escolta per primera vegada la veu de l'únic fedaí sobrevivent, Jamal AlGashey. Un dia al setembre va guanyar el premi Oscar al millor llargmetratge documental en l'edició de l'any 2000.

•

14.- El Camp de Concentració de Dachau El Camp de concentració de Dachau va ésser construït a la població de Dachau, a pocs quilòmetres de Munic, a Baviera. Va ser el primer camp de concentració nazi, en el qual es van assajar els mètodes de reclusió i extermini que després s'estendrien a tota la xarxa de camps.

La seva obertura es va realitzar el 22 de març de 1933. La seua clausura, el 17 d'abril de 1945.

Durant els dotze anys de funcionament, per les seues instal·lacions van ser reclosos centenars de milers de deportats jueus, gitanos, polonesos, russos, italians i de moltes altres nacionalitats, per exemple republicans catalans. Van passarhi més de 200.000 persones, 177

de les quals es calcula que van morir-ne més de 43.000. Segons Montserrat Roig, al seu llibre Els catalans als camps nazis, al moment de l'alliberament del camp hi havia 260 republicans vius, sense comptarhi els Kommandos i en van morir 120.Un dels presoners coneguts que hi va estar va ser Martin Niemöller.

Cronologia 1933. Inauguració. Pocs mesos després d'arribar els nazis al poder va obrir-se per albergar primerament presos polítics contraris al règim, principalment comunistes, socialistes i altres "enemics de l'Estat". Himmler, el 21 de març de 1933, feia passar una circular a tots els caps de policia on anunciava l'obertura del camp "a favor de la pacificació nacional i segons el desig de la població". Primer va servir per a "custòdia preventiva". Més endavant serien una poderosa societat paral·lela. Theodor Eicke, el primer cap de Dachau, redactà un reglament intern que començava equiparant la tolerància amb la feblesa.

Lentament les mesures preses a Dachau foren seguides per la resta dels camps. En aquest camp es formaren els primers SS. 1935. Comencen a recloure's altres tipus de presoners, a més dels polítics, com Testimonis de Jehovà, homosexuals i emigrants.

1936. Ampliació del camp, amb capacitat per a 6.000 deportats.

1938. Reclusió d'oponents polítics dels territoris annexionats, i més d'11.000 jueus alemanys i austríacs.

1939. Deportació de milers de gitanos (Sinti i Roma).

178

1940. Més de 13.000 presoners són deportats de Polònia, entre ells alguns capellans i religiosos catòlics.

1941. Començament de l'execució en massa de més de 4.000 presoners soviètics.

1942. Més de 2.500 presoners són assassinats amb gas verinós al castell de Hartheim, prop de Linz.

1943. Construcció de més de 150 subcamps, on els presoners fan treballs forçats per a la indústria bèl·lica.

1944. 10.000 presoners jueus són assassinats als subcamps. Es desencadena una epidèmia de tifus.

1945. Alliberament del camp per les tropes dels EUA. Alliberament del camp El camp va ser alliberat per tropes nord-americanes el 17 d'abril de 1945. Va ser reconstruït parcialment l'any 1965, per la voluntat d'antics presoners.

15.- Camp de conc. de Mauthausen-Gu. Mauthausen-Gusen fou un complex de dos camps de concentració i posteriorment també d'extermini prop de les localitats de Mauthausen i Gusen a l'Alta Àustria durant l'etapa d'ocupació d'Àustria durant el Tercer Reich alemany. En aquest camp es concentraren i s'exterminaren militants polítics, homosexuals, resistents russos, polonesos, objectors de consciència, detingudes femenines, persones d'altres nacionalitats (italians, hongaresos, anglesos, espanyols,...), gitanos i, sobretot, jueus dins del pla de la Solució Final. Així mateix fou el que engolí la majoria dels deportats de Catalunya. Probablement fou el primer camp de concentració dels nazis que funcionà com a camp d'extermini des del començament de la Segona Guerra Mundial fins al seu alliberament el 5 de maig de 1945.

Abans de la Segona Guerra Mundial, la font de subsistència a Mauthausen eren les pedreres, les quals proveïen les llambordes per a empedrar els carrers d'Àustria. Aquest fet va fer decidir Adolf Hitler a construir-hi un gran camp de concentració, el més important d'Àustria.

Els republicans espanyols, amb el triangle blau dels apàtrides, hagueren de presenciar el sistemàtic extermini dels gitanos i dels jueus. Tanmateix, les condicions higièniques i de treball de Mauthausen i dels Kommandos annexos eren suficients per morir. Després de passar molts republicans per la pedrera de Mauthausen, amb el pas del temps

179

anaren assolint llocs de treball on el tracte era una mica més suau.

La majoria, però, ja havien mort.

Els que s'acostumaren a l'arbitrarietat del camp, a l'atzar, els qui saberen sostenir la moral fos com fos, amb el mínim esforç a l'hora de treballar, aquest sortiren del camp.

Descripció El camp de Mauthausen era voltat per un mur enorme, mai enllestit del tot, que tenia els elements comuns a aquests camps: un cop passada la porta d'entrada hi havia un gran espai despullat, era la plaça de crida, que acabava en rengleres de barraques en una banda i grans pavellons de xemeneies a l'altra. La resta d'edificacions són també comunes a la resta de camps: les cuines, les dutxes, els edificis administratius, etcètera. És difícil conèixer el nombre exacte de deportats morts a Mauthausen i als 60 comandos annexos disseminats per tot el territori austríac, tanmateix s'estima que més de 118.000 persones van ser exterminades en aquest camp. Els deportats eren afusellats, gasejats a les cambres i en vehicles especialment condicionats però, sobretot, exterminats mitjançant el treball esgotador; essent les pesants pedres que havien de pujar per l'escala dels 186 esglaons, sota els cops dels SS i dels kapos, el símbol d'un treball feixuc i mortal.

Els deportats treballaven més de dotze hores diàries. Tots els presoners eren llevats a les 4 per al recompte del matí que es realitzava a la plaça de crida. Tots havien d'anar a la crida: els vius i els morts, els malalts i els moribunds. Els deportats s'aixecaven a les quatre de la matinada a l'estiu i a les cinc a l'hivern. La formació era a les sis i una hora més tard a l'hivern. A l'estiu, l'hora de començar a treballar era a dos quarts de set del matí i a l'hivern a dos quarts de vuit. A les nou 180

del matí, se'ls distribuïa pa, margarina i un cafè. Després els presoners marxaven a treballar desfilant en columna. Una orquestra acompanyava les sortides i les tornades dels treballadors. Els deportats descansaven mitja hora per dinar al migdia a les dotze en punt. En acabat treballaven fins a tres quarts de cinc a l'estiu i a dos quarts de set a l'hivern. Els dies de boira es reduïen les hores de treball per por a les evasions. La crida del vespre durava a voltes tres hores o més. Finalment venia la distribució de sopa i de pa després d'una breu incursió als lavabos. El pa era negre, ple de serradures i florit. Els diumenges i festius no es treballava, a excepció feta de les indústries d'armament que tot sovint treballaven els diumenges a la tarda. En conjunt, treballaven unes seixanta hores a la pedrera i al voltant de setanta als altres Kommandos.

A Mauthausen, només els qui tenien oficis manuals o administratius tenien opcions de sobreviure, perquè se'ls enviava a les fàbriques o a les oficines on podien protegir-se del fred i gaudien d'unes millors condicions de treball.

El Camp d'extermini de Gusen formava part del complex del Tercer Reich de Mauthausen, a Àustria. En aquests s'hi trobaven la majoria dels republicans valencians així com altres republicans dels Països Catalans. El camp va ser construït pels mateixos presoners entre el 1939 i el 1940, any en què entrà en funcionament. Els primers deportats foren opositors alemanys i austríacs, als quals seguiren intel·lectuals polonesos i deportats soviètics (tots dos tipus considerats eslaus i per tant candidats a l'extermini). També a partir de 1941 començaren a arribar al camp grans quantitats de valencians i altres catalans junt amb republicans d'altres punts de l'Estat Espanyol i membres de la resistència francesa.

En total, 37.000 persones van ser deportades a Gusen, que tenia els seus propis forns crematoris, independents dels de Mauthausen.

El 1944, a més, Gusen fou reforçat per dos camps més, Gusen II (St Georgen) i Gusen III (Lungitz). Els tres camps van ser alliberats el 5 de maig del 1945.

181

Resistència Entre les diferents accions realitzades pels catalans i altres republicans de diferents punts de l'Estat espanyol presos a Mauthausen, destaca la que protagonitzaren els catalans Francesc Boix i Antoni Garcia, entre d'altres. Aquests eren els fotògrafs oficials del camp i realitzaren fotos de molts presoners i oficials per ordre dels SS. Aprofitant-se, però, de la càmera Leica que tenien a la seua disposició en feren, clandestinament, moltes altres. Totes aquestes foren amagades i tretes del camp per Francesc Boix i altres presos i amagades en una casa d'una veïna de Mauthausen anomenada Anna Pointner. En ser alliberat el camp, Boix va recuperar les fotografies que, després, serviren com a proves en els Judicis de Nuremberg i en el Judicis de Dachau per incriminar alts oficials nazis.

Catalans Segons Montserrat Roig, els ciutadans dels Països Catalans que moriren a Mauthausen i als seus Kommandos annexos voreja la xifra de dos mil. El llistat realitzat per Montserrat Roig permet copsar que no hi ha poble o poblet de Catalunya i d'arreu dels Països Catalans on no hi hagi algun mort al camp de Mauthausen.

El comportament dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres, que patiren la deportació als camps nazis després de la desfeta de la Segona República Espanyola, no fou diferent que la resta de deportats de la resta de l'Estat espanyol. Sabem que els republicans espanyols que anaren a raure a Mauthausen 182

foren set mil cent vuitanta-nou. Gairebé cinc mil no en sortiren vius.

Entre els catalans coneguts, a banda dels mencionats Francesc Boix i Antoni Garcia, un altre que hi va estar pres va ser l'escriptor Joaquim Amat Piniella, que, posteriorment, va escriure la novel·la K.L. Reich, inspirada justament en aquesta experiència. També són coneguts els tres de Pego popularitzats per La Gossa Sorda. Altres morts cèlebres foren José María Aguirre Salaberría o Josep Rovira i Prats. Com a nen de deu anys, el futur escriptor Michel del Castillo (°1933) hi passà uns anys

Memorial L'antic camp de concentració i d'extermini als afores de Mauthausen és avui un dels espais de memòria més significatius de l'Europa central.

Des de la seva obertura i fins al 5 de maig de 1945, quan el camp va ser alliberat per l'exèrcit dels EUA, unes 200.000 persones hi van ser tancades i més de la meitat hi van morir. Després de l'alliberació, es van anar construint diversos monuments commemoratius per part dels governs dels països d'on provenien les víctimes de Mauthausen. El 1970 s'inaugurà un museu amb una exposició permanent a les instal·lacions del camp.

183

Poc després de l'annexió d'Àustria per part d'Alemanya el mes de març de 1938, s'inicià la construcció del camp de Mauthausen per internarhi els opositors al règim nacionalsocialista. Des de la seva obertura i fins al 5 de maig de 1945, quan el camp va ser alliberat per l'exèrcit dels EUA, unes 200.000 persones hi van ser tancades: opositors polítics, presoners de guerra (entre ells republicans espanyols), jueus, gitanos, homosexuals... més de la meitat hi van morir. A partir de 1943, molts dels presoners van ser forçats a treballar per a la indústria d'armament que proveïa a l'exèrcit alemany i diversos camps satèl·lits van ser construïts al voltant del de Mauthausen per ampliar-ne la capacitat.

16.- La Nit dels ganivets llargs La Nit dels ganivets llargs o Nit dels coltells llargs, també coneguda com a Operació Colibrí o Putsch de Röhm va ser una purga política que va tenir lloc a l'Alemanya nazi entre el 30 de juny i el 2 de juliol de 1934, en la que es van dur a terme una sèrie d'assassinats extra-judicials. Importants figures del Strasserisme, la facció més esquerrana del Partit Nazi van ser assassinades, entre elles el seu líder Gregor Strasser, així com destacades figures antinazis com l'ex-Canceller d'Alemanya Kurt von Schleicher o Gustav Ritter von Kahr, que havia derrotat el Putsch de Munic l'any 1923. Entre els assassinats o arrestats s'hi troben també molts dels dirigents de l'Sturmabteilung (SA)El cop, liderat per Adolf Hitler, va atacar directament el líder de la SA Ernst Röhm i el seu entorn, ja que aquest i les seves accions de violència urbana van ser vistes com una amenaça pel seu nou poder polític. D'aquesta manera Hitler es va assegurar també el suport de la Reichswehr, els comandaments militars alemanys que veien amb desaprovació l'ambició de Röhm i la seva intenció d'absorbir-los dins la SA. Röhm s'havia guanyat també altres enemics degut a la seva crida a fer una "segona revolució", que hauria de redistribuir la riquesa del país. Finalment Hitler també va utilitzar la purga per eliminar crítics envers el nou règim, especialment aquells més pròxims al vicecanceller Franz von Papen, així com per passar comptes amb antics enemics.Com a mínim 85 persones van morir durant la purga, tot i que moltes fonts eleven el nombre a d'entre 150 i 200, mentre que més de mil van ser arrestats. Les SS i la Gestapo van cometre la majoria dels assassinats, però el cop va comptar també amb la complicitat del Reichswehr i del poder judicial, que va donar empara a aquests assassinats extra-judicials per demostrar el seu suport al nou règim. En el seu discurs davant del Reichstag el 13 de juliol, Hitler es va presentar com el "jutge suprem del poble alemany".

184

La nit dels ganivets llargs representa un important punt d'inflexió en la història del Tercer Reich

Nom Malgrat que el nom d'Operació Colibrí (Hummingbird en alemany) sembla haver estat escollit a l'atzar, com la consigna per enviar als esquadrons d'assassins durant el cop, l'expressió Nit dels ganivets llargs (Nacht der langen Messer en alemany) ja s'utilitzava abans dels fets per designar actes de venjança. Els alemanys també utilitzen l'expressió Röhm-Putsch (cop d'estat de Röhm), el nom oficial donat per nazis, malgrat la falta de proves que demostrin que els assassinats intentaven impedir un cop d'estat del líder de la SA. Fonts alemanyes posteriors també s'hi refereixen com el suposat cop de Röhm (sogenannter Röhm-Putsch) per valorar aquest fet.

Els precedents Després de l'arribada d'Adolf Hitler a la cancelleria del Reich (30 de gener de 1933), el partit nazi va iniciar un procés amb l'objectiu d'apoderar-se de totes les estructures de l'estat alemany. En aquest procés van tenir un paper primordial l'Sturmabteilung (SA) o secció d'assalt del partit nazi que constituïa un cos paramilitar creat el 1921 i que actuava com a braç armat del partit. El líder de la SA era Ernst Röhm, antic oficial de l'exèrcit imperial i superior de Hitler durant la Primera Guerra Mundial.

El 1931, la SA comptava amb uns 70.000 membres. Sota el lideratge de Röhm, l'any 1933 van passar a ser-ne 400.000 i la xifra augmentà fins als 2.000.000 de 1934. Una gran part dels membres de la SA, especialment els afiliats abans de la presa del poder, provenien de les classes populars i proletàries. Després de la instauració del règim nazi, la política de Hitler es va orientar a congraciar-se amb els industrials i els militars a fi de consolidar un règim que, gaudint fins i tot d'un gran suport popular, no havia obtingut la majoria absoluta en les últimes eleccions de 1932. La SA es va convertir en un dels principals obstacles d'aquesta política, ja que la burgesia industrial estava atemorida pel comportament baralladís i l'exèrcit temia que la SA es convertís en una força militar que competís amb ell. A tot plegat cal afegir l'existència d'un ala esquerra del partit nacionalsocialista que proposava una segona revolució en què, després de prendre el poder, s'instauraria un règim socialista-nacionalista que eliminaria la propietat privada dels mitjans de producció i repartiria les terres de cultiu entre els camperols. A més a més, el fet que molts dels dirigents de la SA fossin homosexuals produïa un gran rebuig en bona part de la burgesia alemanya.

185

Val a dir també que la política de competició entre dirigents del partit nazi que Hitler fomentava havia aconseguit que la SA, i Röhm en particular, fos l'objectiu de Heinrich Himmler(cap de les SS o Schutzstaffel), Reinhard Heydrich (cap del Sicherheitsdienst o SD) i Hermann Göring (ministre de l'interior de Prússia i fundador de la Gestapo). Durant els anys 1933 i 1934, Himmler i Göring van pressionar constantment Hitler perquè limités el poder de la SA. Des de principis de 1934 van començar a córrer rumors sobre els plans de Röhm i Gregor Strasser (líder de l'ala esquerra del partit nacionalsocialista) per a derrocar Hitler i instaurar una dictadura socialista.

Aquests rumors, difosos des del SD de Heydrich, van augmentar la tensió entre les diferents faccions del partit nazi i culminaren amb un informe que, d'acord amb Göring, Himmler presentà a Hitler, en el qual es detallaven els suposats plans del cop d'estat preparat per Röhm.

L'informe incloïa una llista de persones involucrades en el complot que havien de ser eliminades.

La purga La nit del 29 al 30 de juny de 1934, Hitler es va presentar acompanyat d'un escamot de les SS a l'hotel Hanselbauer de Bad Wiessee (prop de Munic), on Ernst Röhm i altres dirigents de la SA havien estat citats pel mateix Hitler. Un cop allí van arrestar Röhm i la resta de líders de la SA allí presents, molts dels quals van ser executats durant les 24 hores següents atès que figuraven en la llista preparada per Göring i Himmler. Durant aquest temps Röhm continuà arrestat i sembla que Hitler insistí a perdonar-li la vida en virtut dels serveis prestats al partit.

S'ha dit, fins i tot, que Hitler va accedir a permetre-li el suïcidi, extrem al qual Röhm s'hauria negat. L'1 de juliol de 1934 Röhm va ser executat per dos membres de les SS. Hitler no anuncià públicament la purga fins al 13 de juliol de 1934, en una al·locució en què va presentar els assassinats com una acció necessària a fi d'evitar una revolució. Especialment significatives són les següents paraules pronunciades pel Führer: "Si qualsevol persona em reprova i em demana perquè no vaig recórrer als Tribunals de Justícia regulars, llavors tot el que puc dir és això: sobre aquesta hora era responsable del destí del poble alemany, i així vaig fer de jutge suprem del poble alemany ".

En el comunicat oficial es reconeixia un balanç final de 77 víctimes mortals (61 execucions sumàries, 13 execucions per resistir-se a l'arrest i 3 suïcidis). No obstant això, ja s'ha dit que el nombre de persones assassinades va ser superior i entre elles destaquen els noms d'Ernst Röhm, Gregor Strasser i el general Kurt von Schleicher.

Les conseqüències de la purga van ser: 186

Primerament la submissió de l'exèrcit a Hitler que reforçà el seu lideratge.

El decidit suport dels sectors industrials i la burgesia a la política nazi.

Tot i que Hitler nomenà Victor Lutze nou líder de la SA, aquestes entraren en un declivi gairebé definitiu. Mostra d'aquest afebliment és que l'any 1939 la major part dels seus membres van ser integrats i mobilitzats a la Wehrmacht (exèrcit alemany)

Final

17.- La nit dels vidres trencats Els esdeveniments La Nit dels Vidres Trencats literalment Nit de Cristall del Reich, també conegut com, Pogrom de Novembre) va ser un pogrom organitzat per les SS a la nazi contra la població jueva, a la qual consideraven causant de tots els problemes dels alemanys. En la nit del 9 al novembre de 1938, es van incendiar i destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris, es van destruir indústries i comerços, i es van detenir entre vint-i-cinc i trenta mil persones i se'n van assassinar més de 90.

Successos previs Als anys 30, molts jueus d'origen polonès vivien a Alemanya. El divendres 28 d'octubre de 1938, 20.000 d'ells van ser segrestats enmig de la nit i brutalment deportats en massa de l'Alemanya Nazi a Polònia. El govern polonès va rebutjar admetre'ls, causant un dur anar i venir entre les fronteres alemanya i polonesa durant dies. Aquesta negativa de deixar ingressar els seus propis ciutadans, va convertir el campament d'expulsats jueus en terra de ningú en la frontera entre ambdues nacions, en condicions inhumanes impossibles d'imaginar.

Finalment les autoritats alemanyes van convèncer al govern polonès que els deixés entrar.

Molts dels expulsats jueus havien residit a Alemanya la major part de les seves vides; fins i tot alguns havien estat condecorats com veterans de la Primera Guerra Mundial. Herschelita Grynszpan, un alemany jueu que havia escapat a França, havia rebut una carta de la seva família que descrivia les condicions horribles que van experimentar durant aquesta deportació. Intentant millorar la seva situació, va apel·lar repetidament durant els dies següents a Ernst von Rath, secretari de l'Ambaixada alemanya a París, qui pel que sembla no tenia cap intenció d'ajudar. El dilluns, 7 de novembre, Grynszpan va disparar von Rath.

187

Aquest va morir en la tarda del 9 de novembre, a conseqüències de les ferides rebudes.

Nit dels vidres trencats L'assassinat d'Ernst von Rath va servir com a excusa per a llançar una revolta contra ciutadans jueus arreu del país. L'atac va ser pensat perquè semblés un acte espontani, però de fet va ser orquestrat pel govern alemany. Això significava que el comandament del NSDAP (Partit Nacional Socialista) n'era d'acord i, com feia sovint, el govern va utilitzar l'organització del partit a part de l'autoritat del govern. Aquests altercats van danyar, i en molts casos van destruir, aproximadament 1.574 sinagogues (pràcticament totes les que hi havia a Alemanya), molts cementiris jueus, més de 7.000 botigues i 29 magatzems jueus.

Més de 30.000 jueus van ser detinguts i internats en camps de concentració; uns quants fins i tot van ser colpejats fins a la mort. El nombre de jueus alemanys assassinats és incert, amb estimacions d'entre 36 a 200 aproximadament durant més de dos dies d'aixecaments. El nombre de morts més probable és de 91.[3] Aquesta violència indiscriminada explica que alguns alemanys que no eren jueus fossin assassinats simplement perquè algú va pensar que «semblaven jueus».

Els esdeveniments a Àustria no eren menys terribles, i la major part de les 94 sinagogues de Viena i les cases d'oració van ser danyades parcialment o totalment. La gent va ser sotmesa a tota classe d'humiliacions, incloent fregar els paviments mentre eren turmentats pels seus compatriotes austríacs, alguns dels quals havien estat els seus amics i veïns.

Resposta des de l'exterior El terrible esdeveniment es va difondre arreu del món. Això va desacreditar els moviments nazis a Europa i Amèrica del Nord, provocant un declivi. Molts diaris van condemnar el succés, comparant-lo amb les salvatges revoltes provocades per la Rússia Imperial en la dècada de 1880. Estats Units va retirar el seu ambaixador (però no va trencar les seves relacions diplomàtiques), mentre que altres governs van tallar directament les seves relacions diplomàtiques amb Alemanya a manera de protesta.

Conclusió La persecució i els danys econòmics provocats a jueus alemanys no van cessar amb l'altercat, encara que els seus negocis haguessin estat ja saquejats. També els van forçar a pagar una multa col·lectiva de mil milions de marcs al govern nazi. Això era una hipocresia. El diari The New York Times tenia proves fotogràfiques demostrant que els nazis eren com a poc parcialment responsables, encara que ara se sap que va ser aprovat personalment per Adolf Hitler, i que fins i tot el mateix 188

Führer va estar implicat en la planificació. Era una forma de càstig col·lectiu, més tard denunciat davant la Convenció de Ginebra.

Durant l'anunci de la sanció, el dirigent nazi Hermann Göring, que havia insistit molt abans a prendre mesures contra els jueus, havia descrit sense voler la realitat d'aquell succés: « “La ciutadania jueva d'Alemanya, com a càstig pels seus crims abominables, ha d'afrontar una multa de mil milions de marcs.

A propòsit, he de reconèixer que no m'agradaria ser jueu a » Alemanya.” Hermann Göring

Aquella nit començava una nova fase de les activitats antisemites del NSDAP i els aparells estatals, conduint a la deportació i, finalment, l'extermini de la major part dels jueus que vivien a Alemanya.

Encara que poques persones ho sabessin llavors, la nit dels vidres trencats era el primer pas en la persecució sistemàtica i l'assassinat massiu de jueus a tot arreu d'Europa en el que va ser conegut posteriorment com l'Holocaust.

18.- El Gueto de Varsòvia El Gueto de Varsòvia va ser el gueto jueu més gran establert per l'Alemanya Nazi a Varsòvia, capital de Polònia, durant l'Holocaust, en plena Segona Guerra Mundial. Durant els tres anys de la seva existència la fam, les malalties i les deportacions a camps de concentració i d'extermini van reduir la seva població d'un total estimat de 400.000 a 500.000 habitants. En aquest gueto es va desenvolupar l'aixecament del Gueto de Varsòvia, una de les primeres revoltes massives contra l'ocupació nazi a Europa.

Formació del gueto Els primers plans per a aïllar la població jueva de Varsòvia havien sorgit immediatament després de l'ocupació alemanya de Polònia, l'any 1939. No obstant això, l'administració alemanya del Govern General no estava completament organitzada en aquell moment i existien conflictes d'interessos entre els tres principals actors: l'administració civil, l'exèrcit i les SS. En aquestes circumstàncies, el Consell Jueu -o Judenrat- liderat per Adam Czerniaków, va aconseguir endarrerir l'establiment

189

del gueto per un any, sobretot apel·lant als militars a considerar als jueus com un recurs laboral important.

El gueto va ser finalment establert a Polònia pel governador General alemany, Hans Frank, el 16 d'octubre de 1940.

En aquell moment la població del gueto rondava les 380.000 persones, prop del 30% del total d'habitants de Varsòvia. En canvi, la seva grandària ocupava tot just el 2,4% del territori. Durant l'any i mig següent, els jueus de la ciutat i de poblacions veïnes més petites van ser traslladats forçosament dins del gueto. Les malalties i la fam regnants van contribuir, no obstant això, a mantenir el nombre d'habitants estable. Cal considerar que les racions d'aliments per als jueus eren oficialment limitades a unes 184 calories per dia, mentre que als polonesos els en corresponien 1.800 i als alemanys 2.400.

Els nazis tancaren l'accés del gueto de Varsòvia a l'exterior el 16 de novembre de 1940, voltant-lo primer amb filferros de pua i després construint un mur de tres metres d'altura i 18 quilòmetres de llarg.

Vida social i cultural del gueto D'una banda, per al funcionament i l'ordre del gueto i, d'altra banda pel sosteniment i l'ajuda mútua de les persones que hi vivien van existir organitzacions i institucions funcionant al gueto.

El Judenrat i moviments juvenils van intentar pal·liar les condicions de vida inhumanes. Els problemes més grans eren la sobre població dels habitatges, la fam, la inactivitat i les dolentes condicions de treball. En resposta a això, el Judenrat va prendre la responsabilitat de fixar el terme mitjà d'allotjament en set persones per dormitori. Altres organitzacions com CENTOS (finançada pel comitè Conjunt Jueu-Nordamericà de Distribució, American-Jewish Joint Distribution Committee) 190

van organitzar cantines on es donaven plats de sopa gratuïtament i altres solucions per a la redistribució dels béns i els aliments disponibles als desposseïts. Durant l'any 1941, les cantines de sopa van arribar a alimentar a dos terços de la població del gueto.

En un curt període el Judenrat va tenir també permís per a organitzar quatre escoles primàries (de primer a tercer curs) per als nens del gueto. Al costat d'això, existia un extens sistema clandestí organitzat per les organitzacions juvenils que cobria tots els cursos. Sovint, aquest últim sistema s'encobria com a cantines de sopa.

A més, El Judenrat era responsable dels hospitals i orfenats que funcionaven en el gueto. Un dels orfenats, dirigit pel pediatre Janusz Korczak, s'anomenà "República dels Nens". Aquests centres de salut van ser clausurats el 1942 i els seus responsables van ser deportats al camp d'extermini de Treblinka.

La vida cultural incloïa una premsa diària (a vegades clandestina) en tres llengües: Jiddisch, polonès i hebreu. L'activitat religiosa va incloure per un temps celebracions jueves permeses obertes, mentre que en altres ocasions es van realitzar reunions en domicilis particulars amb els rabins. A més, existia una església per als jueus convertits al catolicisme.

Així mateix, es van arribar a fer concerts de música clàssica en el gueto. Marcel Reich-Ranicki explicà en les seves memòries que no hagué dificultat a trobar excel·lents violinistes i músics d'instruments de corda en general; més difícil, segons ell, era la recerca de músics d'instruments de vent. En general, aquests no tenien experiència en orquestres simfòniques, ja que eren músics de jazz i de petits grups. No obstant això, es van esforçar per a aquesta fi i es van assolir bons resultats. També hi va haver obres de teatre i exposicions d'art. En molts casos els artistes eren figures prominents de la vida cultural polonesa del moment.

Un dels més notables esforços de preservació cultural va ser liderat per l'historiador Emanuel Ringelblum i el seu grup Oyneg Shabbos, que va recol·lectar documents de persones de totes les edats i posicions per a crear una història social de la vida en el gueto. En total, s'estima que van obtenir prop de 50.000 documents històrics, incloent-hi assajos sobre diversos aspectes de la vida en el gueto, diaris, memòries, col·leccions d'art, publicacions de la premsa il·legal, dissenys, treball escolar, pòsters, entrades de teatre, receptes, etc. Aquests documents van ser amagats dels alemanys en tres llocs separats, i dos d'ells han estat recuperats, essent la font primària d'investigació sobre el gueto de Varsòvia. Actualment, hom pensa que el tercer rotllo de documents podria estar enterrat sota l'edifici actual de l'ambaixada de la República Popular de la Xina 191

Últims temps del gueto El 20 de gener de 1942, els líders nacionalsocialistes van decidir en la Conferència de Wannsee d'exterminar els jueus d'Europa. La primera fase del que van anomenar la Solució final va ser l'Operació Reinhard per a l'extermini dels jueus a Polònia. Per a això es va començar la construcció del camp d'extermini de Treblinka al maig de 1942, una obra que va acabar al juliol, coincidint amb l'inici de la liquidació del gueto de Varsòvia.

El 22 de juliol va començar la Großi Umsiedlungsaktion ("Gran acció de reallotjament"). El Judenrat va ser informat llavors que tots els jueus, exceptuant els que treballaven a les fàbriques alemanyes, el personal d'hospitals jueu, els membres del Judenrat i les seves famílies, i els membres de la força policial jueva i les seves famílies serien "deportats a l'Est".

La policia jueva havia de conduir diàriament a 6.000 jueus a l'instant de trobada Umschlagplatz al costat de les vies fèrries de la Transfertelle. En cas d'incompliment els alemanys afusellarien centenars d'ostatges, entre ells l'esposa d'Adam Czerniaków. Després d'intentar, fallidament, convèncer als nazis de desistir dels seus plans, el líder del Consell Jueu se suïcidà, deixant una nota que resava "No puc suportar més tot això. El meu acte mostrarà a tots que és el correcte a fer". Els suïcidis es tornarien un succés comú davant les penoses condicions de vida. El mateix dia del suïcidi de Czerniaków, el 23 de juliol, la resistència clandestina jueva es reuní i decidí no revoltar-se, en creure que els jueus estaven sent enviats a camps de treball forçós i no de mort.

En els cinquanta-dos dies següents (fins al 21 de setembre), 263.002 persones van ser traslladades a Treblinka i, en menor grau, a Majdanek. A finals del mes de juliol, la policia jueva del gueto va ser l'encarregada de portar a terme les deportacions d'un total de 64.606 jueus als camps d'extermini, i a partir de l'agost els alemanys i els seus aliats prendrien un paper més directe en les deportacions, traslladant durant aquell mes un total de 142.223 persones i de 56.173 al setembre.

La fase final de la primera deportació massiva va succeir entre el 6 i l'11 de setembre de 1942. Entre aquestes dates, 35.886 jueus van ser deportats, 2.648 executats en el lloc i 60 es van suïcidar. Després d'aquesta primera etapa, aproximadament 55.000 persones van romandre en el gueto, fos treballant en les indústries alemanyes o vivint amagades.

192

Durant el següent semestre, la resistència jueva clandestina es va agrupar en dues organitzacions majors. La ŻOB ("Żydowska Organizacja Bojowa", "Organització Jueva de Lluita") fou liderada per Mordechai Anielewicz i tenia entre els seus membres entre 220 i 500 persones; l'altra era la ŻZW ("Żydowski Związek Walki", "Unió Jueva de Lluita") que comptava amb un nombre similar de membres. Els membres d'aquests grups creien que era necessari resistir agressivament l'opressió, i el seu armament consistí majoritàriament en pistoles de mà, explosius casolans i còctels molotov.

L'aixecament i la destrucció definitiva El 9 de gener de 1943, el comandant de les SS Heinrich Himmler visità el gueto i ordenà la represa de les deportacions. Nu dies després de començament de la segona expulsió massiva dels jueus va ocórrer la primera instància de resistència armada. Amb les seves accions els jueus insurrectes assoliren cert èxit, l'expulsió s'aturà després de quatre dies i les dues organitzacions principals de lluita passaren a controlar el gueto, construint nombroses barricades i actuant en contra dels jueus col·laboracionistes. Durant els tres mesos següents es van preparar per a la que seria la lluita final.

La batalla final seria el 19 d'abril. Aquest dia, els alemanys encapçalats per Ferdinand von SammernFrankenegg van arribar amb 2.054 soldats per a sufocar la rebel·lió, confiats que els jueus -al veure'ls en tal nombrese sentirien incapaços i desistirien. Mentre els nazis avançaven pel gueto desert, els partisans jueus -amagats a les finestres de les cases i en els sostres dels edificis- esperaven armats amb pistoles, fusells i explosius. Arribat el moment van atacar a les tropes que, en un nivell inferior, estaven exposades des de nombrosos flancs. L'atac jueu va ser summament reeixit i va forçar als nazis a replegar-se sense poder arrestar a civils, ja que aquests estaven degudament amagats en búnquers subterranis construïts per a l'ocasió.

Aquest succés va provocar la ira de Himmler i la substitució de von Sammern-Frankenegg per Jürgen Stroop, el qual tenia experiència en 193

el combat no formal dels partisans. En els dies que van seguir, Stroop, seguint les indicacions de la seva superioritat d'usar tots els mitjans necessaris, va ordenar la crema de tots els edificis del gueto per a obligar als rebels a sortir dels seus amagatalls. L'àrea es va omplir de flames i fum negre, encara que els jueus van resistir anant als búnquers, que aviat es mostrarien ineficients per les dolentes condicions per a la conservació del menjar i l'aigua, a més de l'aire viciat pel fum, provocant l'asfíxia de molts jueus i el suïcidi d'altres.

La resistència major va ser sotmesa el 23 d'abril i l'aixecament en general el 16 de maig. En aquesta última data, els alemanys van fer esclatar la sinagoga Tlomacki (que estava fora del gueto) com a signe de la fi de l'existència del gueto de Varsòvia.

Segons les dades que Stroop aportaria en el seu informe, després de l'aixecament 56.065 jueus van ser capturats durant els dies d'enfrontament i 631 búnquers destruïts. Stroop va estimar que entre 5.000 i 6.000 jueus van morir en combat, 7.000 van ser afusellats i altres 7.000 van ser deportats a Treblinka, on van morir. Els jueus capturats no deportats a Treblinka van ser enviats als camps de treball forçós de Poniatowa, Trawniki i Majdanek.

19.-La Solució Final La Solució Final, també coneguda com a Solució Final al problema jueu és el nom del pla de l’Alemanya nazi per executar el genocidi sistemàtic de la població jueva europea durant la Segona Guerra Mundial. La seva posada en pràctica, coneguda posteriorment com l’Holocaust o "Shoah" va suposar la deportació sistemàtica i el posterior extermini de tota persona classificada ètnicament jueva, amb independència de la seva religió. El terme va ser encunyat per Adolf Eichmann, un funcionari nazi que va supervisar en primera instància la campanya, a la que abans s'anomenava eufemísticament "reinstal·lació".

Desenvolupament Heinrich Himmler va ser el principal arquitecte del pla que conduïa a exterminar a les tres quartes parts de tots els jueus europeus. El comandant de les SS, seguint instruccions d’Adolf Hitler i d'en Hermann Göring, donà l'ordre a Reinhard Heydrich el 31 de juliol de 1941perquè "em sigui lliurat, tan aviat com sigui possible, un pla general de les mesures administratives, materials i financeres necessàries per a portar a terme la solució final desitjada de la qüestió jueva".

194

La Conferència de Wannsee, encapçalada per Reinhard Heydrich i que es realitzà a Gross Wannsee (Berlín) el 20 de gener de 1942, va ser la discussió d'un grup de funcionaris sobre "la solució final de la qüestió jueva". La Reunió es destaca com la primera discussió de la "solució final" i també perquè un exemplar de les actes de la reunió van ser trobats intactes pels Aliats al final de la Segona Guerra Mundial i es van emprar durant els Judicis de Nuremberg. Posteriorment, Hitler donà instruccions a Himmler perquè es divulgués la veritat sobre la sort dels jueus a les altes esferes nazis. El primer d'aquests discursos, on es reconeix la veritat real sobre l’Holocaust jueu és denominat el 1Discurs de Posen. Avui en dia es refereix als resultats de la "solució final" com l’Holocaust.

Els guetos jueus i els camps de concentració serien els llocs on els nazis concentrarien les poblacions jueves. Posteriorment, a banda dels jueus, s'exterminarien presoners de guerra russos, eslaus, homosexuals i altres grups qualificats com a indesitjables racials.

Controvèrsia Alguns sectors minoritaris mantenen que la "Solució Final" no suposava l'extermini dels jueus, sinó que era un pla que pretenia deportar als jueus d’Alemanya i dels estats europeus que tenien problemes amb els jueus, i que a llarg termini suposava la creació d'un Estat Sionista a Madagascar (vegis "El Pla Madagascar)", un país molt poc poblat llavors. Les deportacions de jueus van ser freqüents fins al 1939 i el 1941 començaren les deportacions en massa. Després de la "nit dels vidres trencats", els nazis preferiren l'ús dels camps de concentració.

La idea que per als nazis la "Solució Final" no significava l'assassinat sistemàtic dels jueus, ans al contrari, el seu desplaçament cap a l'illa de Madagascar és possible observar-la en alguns documents com la carta del 31 de juliol de 1941 on en Hermann Göring escrigué a Reinhard Heydrich: Complementant la tasca que li va ser encomanada pel Decret del 241-1939, per arribar en la qüestió dels jueus a una solució el més favorable possible segons les circumstàncies actuals en forma d'emigració i evacuació, li encarrego per la present prendre totes les 195

mesures preliminars necessàries d'organització i d'índole material per a la solució integral del problema jueus dins de la zona de influència alemanya a Europa... Li encarrego, amés, presentar-me breument un projecte integral referent a dites mesures per donar compliment a la desitjada solució final del problema jueu.

Citat segons Rau Hilberg a Die Vernichtung der europäischen Juden (L'aniquilació dels jueus europeus, Editorial Fischer, 1990, p.420 No obstant això, els que recolzen la versió oficial de l'extermini, afirmen que els termes "evacuació", "desplaçament", "emigració", etc. eren mots per amagar la matança.

Per això i d'altres motius, els revisionistes històrics neguen l'existència de l’Holocaust, afirmant fins i tot que es tracta d'un mitjà propagandístic del sionisme i de la conspiració jueva. Basant-se en suposades investigacions posteriors a la guerra, afirmen que la xifra de morts als camps de concentració nazi no és tan elevada i que tot és un complot efectiu per evitar el ressorgiment del moviment nacionalsocialista a Europa i al món sencer. Alguns països, com Àustria han decidit prohibir la divulgació d'aquests estudis i teories dins de les seves fronteres.

20.- Persecució dels homosexuals La persecució dels homosexuals a l'Alemanya nazi es va fonamentar principalment sobre la premissa que l'homosexualitat era incompatible amb la ideologia nacionalsocialista perquè els homosexuals no es reproduïen i per tant no perpetuaven la raça ària. L'homosexualitat constituïa una de les proves de degeneració racial que, a més, es transmetia per vici d'uns individus a uns altres; per això les autoritats havien de posar tots els mitjans al seu abast per evitar la seva extensió.

El Frankfurter Engel (àngel de Frankfurt) va ser el primer monument d'Alemanya en memòria dels homosexuals perseguits pel nazisme i, posteriorment, pel paràgraf 175 del codi penal alemany. Com el seu nom indica el monument és l'estàtua d'un àngel subjectant una banda.

L'obra va ser el primer monument commemoratiu de les víctimes homosexuals de l'holocaust a Alemanya. Els següents en ser erigits a Alemanya van ser el Triangle rosa de Colònia (1995) i el Monument als homosexuals perseguits pel nazisme de Berlín (2008).

A la base de l'estàtua hi ha una inscripció en alemany que diu: "Els homes i dones homosexuals van ser perseguits i assassinats durant el 196

règim nacionalsocialista. La matança va ser ocultada i negada, menyspreant i condemnant als supervivents. Per això els recordem i als homes que estimen altres homes i les dones que estimen altres dones que sovint encara segueixen sent perseguits. Frankfurt del Main.

Desembre 1994." La inscripció al·ludeix al fet que els homosexuals no només van ser perseguits durant el règim nazi, sinó que l'article 175 va seguir vigent i no es va reformar la prohibició respecte a les pràctiques homosexuals entre adults fins a 1973, servint per condemnar fins i tot als supervivents dels camps de concentració. Fins que va ser derogat completament el 1994. Això va causar que els homosexuals no poguessin fer durant anys cap reclamació i fossin l'últim grup de víctimes a ser oficialment reconegut.

Persecució dels homosexuals: la recrudescència de l'article 175 Gairebé exactament un any després de l'assassinat de Röhm el règim va empitjorar l'article 175: a partir d'aquest moment, no es condemnaria només la penetració, sinó també qualsevol altra acció «habitual» entre homosexuals, independentment de la tècnica sexual utilitzada; per exemple, la masturbació en presència d'un altre home o el tocament amb intenció «viciosa» van passar a ser delicte. A més, es van afegir l'article 175a, per a casos «amb agreujant» (prostitució, ocupació de posició de poder o violència, sexe amb menors de 21 anys), i l'article 175b per la zoofília.[9] La nova llei va entrar en vigor el 14 de juny de 1935. En els anys següents es va continuar discutint empitjorar encara més l'article 175, però el veto de Hitler, que no considerava apropiat un canvi de legislació amb el país en guerra, va evitar la seva entrada en vigor. La modificació de la llei i una major activitat policial van incrementar dràsticament el nombre de detinguts entre 1936 i 1938. El 1939, en plena Guerra, els tribunals militars van començar a jutjar a soldats per l'article 175. En total, entre 1933 i 1945 van ser jutjats uns 100.000 homes, dels quals aproximadament la meitat van ser condemnats, alguns a mort.

Una de les primeres conseqüències de la Nit dels ganivets llargs va ser una «neteja» d'homosexuals a l'NSDAP i el Govern, de les quals es va 197

encarregar un òrgan especial dirigit per Josef Meisinger, sota ordres directes de Himmler. Al juny de 1936, per ordre de Himmler, es va crear la Reichszentrale zur Bekämpfung der Homosexualität und der Abtreibung (Central del Reich per a la Lluita contra l'Homosexualitat i l'Avortament) com a part de la Gestapo (Policia secreta) i a l'octubre de 1939 va passar a dependre del Reichskriminalpolizeiamt (Policia criminal). L'adreça de la Reichszentrale, inicialment en mans de Meisinger, va passar al març de 1936 a Erich Jacob, al que es va unir el psiquiatre i neuròleg Carl Heinz Rodenberg com a director científic. Tots dos van dirigir la central fins a l'any 1945, però no van sofrir cap mena de conseqüències després de la Guerra. L'objectiu principal de la Reichszentrale era la recopilació i el registre central de les fitxes d'homosexuals, les anomenades llistes roses. El 1939 posseïen 33.000 fitxes, el 1940 42.000. Aquest mateix any, 1940, Himmler, en aquell temps cap de la policia alemanya, va ordenar «detenir de forma preventiva, després del compliment de la seva condemna, a tots aquells homosexuals que hagin seduït a més d'un amant», la qual cosa sovint significava un trasllat als camps de concentració després d'haver sortit de la presó.

El 1941 Hitler va emetre una ordre secreta per la qual establia l'execució de tots els membres de les SS i de la policia que realitzessin accions «luxurioses» amb un altre home, independentment de l'edat de tots dos. Amb això, Hitler sostreia a les SS i a la policia del sistema judicial normal i, per a casos que afectessin a l'article 175 i 175a, introduïa una legalitat específica en tribunals especials. El nombre de persones que van ser executades com a conseqüència d'aquesta ordre és desconegut.

Camps de concentració Es calcula que entre 5.000 i 15.000 homes van ser enviats a camps de concentració per delictes d'homosexualitat, una minúscula part del total de presos que es calcula en més de quatre milions. Els presos eren marcats amb un triangle rosa i formaven la casta més baixa dins dels camps, la qual cosa implicava que tinguessin la taxa de mortalitat especialment alta.

El lesbianisme sota el III Reich En general, es pot afirmar que el lesbianisme com a tal no va ser perseguit pel sistema, tot i que juristes aïllats demanaven un càstig i que el moviment lèsbic i feminista fos prohibit. Existeixen informes de casos individuals de dones lesbianes que van ser segrestades i portades a prostíbuls en els camps de concentració, però els fets són tan vagues ―i en alguns casos contradictoris― que s'ha dubtat de la seva autenticitat. Naturalment va haver-hi lesbianes en els camps de concentració, però condemnades per altres delictes.

198

«Tractaments» mèdics El moviment nacionalsocialista va radicalitzar el determinisme biològic que havia vingut desenvolupant-se des de finals del segle XIX i començaments del XX. Segons aquest pensament, determinades persones, principalment criminals, «asocials» i deficients mentals, heretaven les seves característiques de generació en generació i la possibilitat de tractament o «cura» era pràcticament inexistent. Així, l'única solució per lliurar a la societat d'aquests elements inútils o fins i tot perjudicials era l'internament, l'esterilització o l'eliminació. Per als ideòlegs i els científics nazis, els homosexuals queien clarament dins de la categoria dels asocials. La campanya d'esterilització duta a terme es va cobrar no menys de 400.000 víctimes en total.

“Els actes homosexuals entre les dones no estan tan estesos com entre els homes ―amb l'excepció dels cercles de prostitutes― i s'oculten més de la vista del públic, a causa de les formes de socialització menys públiques de les dones. La major dificultat que, per tant, comporta el descobriment d'aquestes accions, implicaria el perill de denúncies i recerques injustes. La raó principal per a la criminalització de la luxúria entre homes es troba en l'adulteració de la vida pública a causa de les relacions de dependència que es creen, raó que no es pot aplicar a les dones per la seva menor rellevància en els càrrecs públics. Finalment, les dones que s'abandonen a les relacions antinaturals no estan perdudes per sempre per a la reproducció en el grau en el qual ho estan els homes homosexuals, ja que, com demostra l'experiència, sovint tornen més tard a una relació normal.”. Reichsministerium für Justiz (1942) Reconeixement en l'actualitat Els homosexuals van ser l'últim grup de víctimes del nazisme a ser reconegut, el 1985, i no va ser fins al 2002 que el govern alemany va anul·lar les sentències nazis (anteriors a 1945; les posteriors mai han estat anul·lades) i va demanar disculpes oficialment a la comunitat gai.

Un exemple de la resistència a reconèixer als homosexuals com a víctimes és la placa commemorativa de pedra que grups LGBT havien pagat de la seva butxaca perquè fos col·locada en el Camp de concentració de Dachau. La pedra va haver de conservar-se en una església de Dachau fins que, deu anys després, els homosexuals van ser acceptats com a víctimes i es va traslladar al camp mateix.

Algunes ciutats han erigit monuments per recordar als milers d'homosexuals que van ser assassinats durant l'Holocaust. Els principals es troben a Berlín, Frankfurt i Colònia a Alemanya; i a Amsterdam, San Francisco i Barcelona.

El Parlament Europeu va marcar l'aniversari de l'Holocaust en el 2005 amb un minut de silenci i el pas de la següent resolució: « El camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, on centenars de milers de jueus, gitanos, homosexuals, polonesos i altres presoners de 199

diverses nacionalitats van ser assassinats, no només és una bona ocasió per condemnar i recordar als ciutadans europeus l'immens horror i la tragèdia de l'Holocaust, però també per esmentar l'inquietant increment de l'antisemitisme i especialment dels incidents antisemites a Europa, i per aprendre de nou la lliçó sobre els perills de perseguir a les persones per la seva raça, origen ètnic, religió, opinió política o orientació sexual.

21.- Schutzstaffel (SS) La Schutzstaffel ("escamots de protecció", abreujat com SS o , segons l'estilització rúnica) fou una organització de seguretat del NSDAP, el partit nazi.

Els orígens de L'SS va ser un grup format inicialment l'any 1923, com a companyia que formava part de les Sturmabteilung (SA) amb l'objectiu principal de protegir els membres més veterans del NSDAP a les reunions, discursos o altres esdeveniments polítics. Al principi, va ser nomenada Stabswache ("guàrdia personal").

Al començament, va estar dirigida per Emil Maurice, un Freikorps, i el grup de les SS original estava format per només vuit homes. Després del Putsch de Munic, cop d'estat fallit a Baviera el 1923, les SA i les Stabswache van ser prohibides fins que van reaparèixer el 1925.

L'any 1925, van canviar el nom a Stosstruppen ("tropes de xoc") i la seva funció original va consistir en la protecció d'Adolf Hitler mentre desenvolupés les funcions i els esdeveniments de l'agenda del NSDAP. En aquell mateix any, les Stosstruppen es van expandir a nivell nacional i tornaren a canviar de nom, aquest cop a Schutzstaffel(SS). Les noves SS van ser reorganitzades per a funcionar com una protecció per als diversos líders del NSDAP per tot el territori alemany, La presa de poder de Hitler Després de l'arribada al poder d'Adolf Hitler, l'SS es va transformar en una organització estatal, i els seus membres superiors, funcionaris. La resta de membres es van considerar voluntaris a temps parcial, i es va crear la Allgemeine-SS per encabir-los. A la tardor de 1933, els guardaespatlles d'Adolf Hitler van rellevar la guàrdia de la cancelleria com protectors del Cancellerd'Alemanya.

200

L'abril de 1934 l'SS va prendre el control de la Gestapo, que fins llavors era la policia secreta prussiana que es transformaria en la policia secreta alemanya. Després de la Nit dels ganivets llargs, l'SS va patir una gran reorganització, i a l'estiu ja controlaven els camps de concentració nazis.

Mentre el Partit Nazi anava monopolitzant el poder polític a Alemanya, les funcions claus de l'estat, com la policia, les anaven absorbint els Schutzstaffel, mentre que moltes organitzacions de l'SS es van transformar en agències governamentals.

Per mantenir el poder políticdel Partit Nazi, l'SS va tenir autorització per establir a les policies secretes, la Gestapo i la Sipo, posant de fet l'SS per sobre de la llei.

L'SS durant la Segona Guerra Mundial Els nazis van convertir l'SS en una unitat d'elit, la 'guàrdia pretoriana', amb el seu personal seleccionat seguint els criteris del que creien puresa racial, amb una lleialtat incondicional al Führer i al Partit Nazi. Vestien uniformes i insígnies que els diferenciaven de la resta de militars i membres del partit.

Les Waffen-SS, l'ala militar de l'SS, van evolucionar fins a convertir-se en un segon exèrcit alemany, a part del regular, la Wehrmacht. Inicialment, els seus membres eren voluntaris, però amb el decurs de la guerra, i amb la capacitat militar alemanya esvaint-se, el 1944 els seus membres s'escollien a sort entre la població masculina, molts d'ells joves menors de 18 anys.

L'SS va ser també un instrument de terror durant l'Holocaust. Heinrich Himmler, el seu líder, va ser un dels arquitectes de la Solució final. L'SS va assassinar uns vuit milions de persones, la majoria jueus en els territoris ocupats durant la guerra. L'SS va ser la responsable d'establir i operar els camps de concentració i els camps d'extermini, en què milions de persones van morir per maltractaments, explotació, malnutrició, experiments mèdics o neteja ètnica.

Una vegada acabada la guerra, els jutges dels Judicis de Nuremberg van declarar l'SS com l'organització criminal responsable de la implementació del Genocidi i de cometre crims de guerra i crims contra la humanitat.

201

22.-Heinrich Himmler Heinrich Luitpold Himmler (7 d'octubre de 1900 – 23 de maig de 1945) va ser un polític de l'Alemanya Nazi i cap de les Schutzstaffel (SS). Va ser un dels homes més poderosos de l'entorn d'Adolf Hitler, juntament amb Hermann Göring i Joseph Goebbels. Com a Reichsführer-SS, controlava totes les forces de policia i de seguretat del Reich, inclosa la temuda Gestapo. El 1943 va passar a formar part del gabinet alemany com a ministre de l'Interior i, fugaçment, comandant dels Exèrcits del Rin durant el setge de Berlín.

Com a gestor dels camps de concentració, dels camps d'extermini i dels Einsatzgruppen (esquadrons de la mort), Himmler coordinà la matança metòdica de més de 6 milions de jueus, i d'entre 3 i 4 milions de polonesos, gitanos, comunistes, testimonis de Jehovà i d'aquells que els nazis consideraven indignes de viure, com els que tenien diverses malalties físiques o mentals o els homosexuals; a més de milers de presoners soviètics, molts dels quals van ser usats en l'experimentació.

Poc abans del final de la guerra, oferí la rendició als Aliats si no se'l jutjava. Després de ser arrestat per les forces britàniques, es va suïcidar abans que pogués ser interrogat.

Biografia Heinrich L. Himmler va néixer a Munic, al si d'una família de classe mitjana bavaresa i catòlica. El seu pare, Joseph Gebhard Himmler, era professor de secundària, molt estricte i aficionat a col·leccionar objectes històrics; la seva mare, Anna Maria Heyder, era una mare atenta i devota catòlica. Heinrich era el mitjà de 3 germans i Gebhard Ludwig Himmler (nascut el 29 de juliol de 1898) i Ernst Hermann Himmler (nascut el 23 de desembre de 1905). El seu pare li inculcà l'amor pels avantpassats germànics, la devoció per l'ordre, la pulcritud extrema i l'administració eficient. A la família se l'anomenava pels seus diminutius Heini o Heiner.

Heinrich va rebre el seu nom en honor al seu padrí, el príncep Heinrich de Baviera, de la família reial bavaresa, del qual Gebhard Himmler havia estat tutor. Des de petit, Himmler es mostrà malaltís i va patir tuberculosi i problemes estomacals. Per això va ser un nen consentit i mimat. A causa d'això, no pogué desenvolupar el seu cos per a les actituds físiques 202

i virils que li exigia un medi predominantment prussià, per la qual cosa el seu pare el va fer ingressar el 1910 al Gimnàs de Landshut, un col·legi catòlic on l'activitat física era preponderant en l'activitat humanística, i en el qual estudià literatura clàssica. Allà, tot i els seus esforços, mai no pogué gaudir d'un aspecte viril i atlètic, car no destacava en l'activitat esportiva (motiu pel qual fou objecte de les burles dels seus companys), sí que ho va fer en l'activitat acadèmica, tot abocant-se en l'estudi de temes històrics germànics (tema en el qual demostrà ser imbatible), així com filologia i filosofia. A més, a suggeriment del seu pare, portà un diari entre els 10 i els 24 anys. Li agradaven els escacs, col·leccionar segells, la jardineria i d'altres activitats extra-acadèmiques. Igual que d'adult, les relacions amb les dones no li eren fàcils.

Ascens a les SS Himmler s'afilià les SS el 1925, amb el número 168. També es convertí en secretari del Grup Local del NSDAP a la Baixa Baviera i delegat del Gauleiter i Director de propaganda per a l'Alta Baviera i Suàbia. En aquestes posicions aprofità per mostrar les seves habilitats per organitzar les files del partit i enfortir els organismes operatius de la regió.

El 1927, davant la urgència de crear un organisme d'escorta per a Hitler, esdevingué adjunt al Reichführer-SS. En aquest càrrec demostrà els seus dots d'organització, la seva fidelitat absoluta vers Hitler i el nacionalsocialisme, la seva impertorbabilitat per a la feina i la seva reputació com a home lliure d'escàndols. Després de la dimissió del comandant de les SS Erhard Heiden, Himmler va ser nomenat Reichsführer-SS el 6 de gener de 1929. Llavors, les SS només tenien 280 membres, i no eren més que un batalló de les Sturmabteilung (SA), subordinades a aquestes i al seu comandant Ernst Röhm.

El 1931 acceptà Reinhard Heydrich entre els seus homes. Himmler tindria Heydrich com a braç dret per a construir el "Servei de Seguretat" de les SS (el Sicherheitsdienst). Aquesta organització d'espionatge es dedicà a recol·lectar informació contra Röhm i la naixent rebel·lia a les files de les SA, a les quals volien fer un gir a l'esquerra.

El 1933, les SS ja comptabilitzaven 52.000 membres. Llavors, els requeriments per a pertànyer-hi es feren més estrictes, per tal d'assegurar que tots els membres fossin Herrenvolkaris.[1] Himmler i Heydrich començaren a treballar per separar les SS del control de les SA. Els uniformes negres de les SS reemplaçaren les camises marrons de les SA la tardor del 1933. Poc després, Himmler va ser promogut a SS-Obergruppenführer i Reichsführer-SS, i així fou igualat als comandants superiors de la SA, els quals en aquells moments ja temien les SS i el seu poder.

203

Consolidació del poder El 1934 i sota la pressió de Hitler, Himmler va ser nomenat per Hermann Göring (ministre de Prússia) Cap de la Policia secreta alemanya, la Gestapo, i cap de tota la força de policia de fora de Prússia. Dos anys després, Himmler guanyà més autoritat, a mesura que les diferents agències de policia quedaven enquadrades en la Ordnungspolizei (Orpo: policia d'ordre), l'oficina principal de la qual esdevingué una branca més de les SS. A més, Himmler assolí el títol de Cap de la Policia Alemanya (quan el compliment de la llei havia estat, tradicionalment, una qüestió d'estat i local). Tot i el seu títol, Himmler només tenia un control parcial de la policia uniformada. Els poders actuals només li conferien funcions policials que anteriorment eren en mans del Ministeri de l'Interior. No va ser fins al 1943, quan Himmler va ser nomenat Ministre de l'Interior, que la transferència dels poders ministerials va ser completa.

La Regulació del Matrimoni SS Himmler decretà tota una sèrie de mesures destinades a la procreació de la raça pura, dictant mesures com que tots els homes de les SS havien de tenir com a mínim 4 fills (el mateix Himmler es quedà curt per un, car tenia la seva filla Gudrun de la seva esposa Margareth i dos fills més de la seva secretària personal i amant) De facto, els homes de les SS havien de casar-se i establir llars d'acord als estatuts de la puresa ària. Els permisos de matrimoni estaven condicionats pel departament racial, que determinava si el matrimoni estava d'acord a les polítiques racials, i que acceptava o vetava el permís.

La xicota promesa en matrimoni havia de superar una sèrie d'exàmens mèdics i racials per establir la seva puresa ària. La seva «Taula d'Avantpassats» havia de ser pura fins a cinc generacions enrere (fins a l'any 1800), mentre que als homes se'ls exigia fins al 1750. També creà la VOMI o Volksdeustsche Mittelstelle, que era una oficina per a enllaços dels alemanys ètnics a l'estranger i que les SS van fer servir àmpliament per a penetrar en territoris com els dels Sudets i desestabilitzar governs com el txec.

Les Lebensborn Des de mitjans del segle XIX, la natalitat va patir un important descens en gran part d'Europa. Aquesta situació no li era aliena a Hitler, i quan es va fer càrrec del poder, posà en funcionament polítiques d'Estat per a enfortir el creixement de la raça ària. La infecunditat al Reich era considerada com un deshonor, i tenir fills es convertí en una obligació envers la Pàtria.

204

La gran necessitat del Führer de tenir soldats sense fi per als seus plans de conquesta va ser una de les motivacions més importants de Himmler per a portar a terme aquest projecte. Els seus plans eren clars: "L'home ja no descendirà del mico, sinó que de les SS. El seu cap serà el Führer; la seva pàtria el Reich; la seva religió, la puresa de sang. Serà alt, fort, ros i d'ulls blaus."

Així es crearen les Lebensborn (Fonts de vida) en 1935.[3] En aquests establiments dedicats a la procreació s'allotjaren a noies solteres curosament triades i adoctrinades, disposades a servir a Alemanya permetent que joves de pura raça germànica les fecundessin. Quan les Lebensborn van posar-se en marxa, els nazis van descobrir que el nombre de femelles no era suficient per al projecte que tenien al cap, per la qual cosa van procedir a segrestar milers de nens i nenes aris als països ocupats per a portar-los a Alemanya i sotmetre'ls a un estricte procés de germanització. En la pràctica es convertiren sovint en prostíbuls legalitzats. No obstant això, si la dona concebia, la seva manutenció era a càrrec del membre SS que resultés ser el seu pare. Més endavant, les riqueses robades dels jueus van ajudar a mantenir aquestes cases.

205

Himmler i l'Holocaust Després de la Nit dels Ganivets Llargs, la SS-Totenkopfverbände organitzà i administrà el règim dels camps de concentració i, a partir de 1941, dels camps d'extermini a Polònia. Les SS, a través del seu braç d'intel·ligència (el SD) van detenir als jueus, gitanos, comunistes i totes aquelles persones amb diferències culturals, racials, deportant-los a camps de concentració. Himmler inaugurà el primer d'aquests camps a Dachau el 22 de març de 1933. Va ser el principal arquitecte de l'Holocaust, usant elements del misticisme i una creença fanàtica en la ideologia racista nazi com a justificació de l'assassinat de milions de persones. Himmler també tenia plans similars pels polonesos: els intel·lectuals havien de ser assassinats i la resta de polonesos havien d'estudiar com a màxim el suficient per entendre els senyals de trànsit.

La Segona Guerra Mundial A l'agost de 1939, Hitler ordenà l'Operació Himmler, segurament la primera operació de la Segona Guerra Mundial a Europa.

Abans de la invasió de la Unió Soviètica el 1941, Himmler preparà als seus SS per a una guerra d'extermini contra les forces judeo-bolxevics.

Himmler, sempre establint llaços entre l'Alemanya Nazi i l'Edat Mitjana, comparà la invasió amb les Croades. Allistà voluntaris de tot Europa, especialment d'aquells països nòrdics que estaven racialment més a prop dels alemanys, com els danesos, els noruecs, els suecs i els neerlandesos. Després de la invasió, també es reclutaren voluntaris ucraïnesos, letons, lituans i estons, atraient els no-germànics per enrolar-se en una croada paneuropea per defensar els valors tradicionals de la vella Europa contra les "Hordes Atees Bolxevics". Es presentaren voluntaris i se'n reclutaren per milers.

L'Operació Valquiria Quan succeí l'atemptat del 20 de juliol contra Hitler, Himmler tingué una destacada participació en la recerca i detencions dels caps i dels implicats en la conspiració (l'anomenada Camarilla de Zozzen). Ubicà ràpidament la pista de Claus von Stauffenberg i dels seus còmplices, captius en aquells moments del General Fromm, també implicat, que els féu afusellar abans de l'arribada de Himmler per fer desaparèixer els rastres de la seva traïció (això no obstant, Himmler, ple de suspicàcies, va fer detenir-lo per considerar-lo sospitós i, posteriorment, confessada la seva participació, el va fer executar. La batuda va causar la mort a més de 5.000 persones) Per Himmler, va ser determinant que els líders de la Intel·ligència Militar Alemanya (l'Abwehr), inclòs el seu cap, l'Almirall Wilhelm Canaris, estiguessin involucrats en el complot del 20 de juliol per assassinar Hitler.

206

Això va fer que Hitler desmantellés l'Abwehr i fes que el Servei de Seguretat (el SD) de Himmler fos l'únic servei d'intel·ligència del Tercer Reich. Això incrementà sobremanera el poder personal de Himmler.

Fugida, captura i mort Abandonat pels seus antics col·legues i en recerca pels aliats, Himmler vagà diversos dies per Flensburg, prop de la frontera danesa, decidint finalment desaparèixer d'escena. Intentant evitar ser arrestat, s'acomiadà del seu metge personal Kersten, es vestí com un sergent major de la Policia Militar, adoptant el nom de "Heinrich Hitzinger" (el qual havia estat afusellat un temps abans per derrotisme), s'afaità el característic bigoti i es posà un pegat negre a l'ull esquerre, esperant que així podria arribar a Baviera.

També portava un joc de documents falsos que va despertar les sospites d'una unitat de soldats britànics a Bremen, car estaven molt ben endreçats (la qual cosa no era gens comuna en capturar soldats fugitius).

Himmler va ser detingut el 22 de maig pel Major Sidney Excell, donantse a conèixer poc després i demanant veure al general Eisenhower o, en el seu cas, amb Montgomery. Com a resposta, els soldats britànics el van maltractar verbalment, ordenant-lo que es despullés per a examinar-lo. Impactat per aquest fet, car no creia que fos la forma adequada per tractar a un exministre del Reich i Reichführer-SS, mossegà una càpsula de cianur que portava amagada en un empastament dental, mentre que se li feia una inspecció corporal, morint a l'acte. Les seves darreres paraules van ser Ich bin Heinrich Himmler! (Sóc Heinrich Himmler). Els soldats que el vigilaven van fer diverses fotografies del seu cos, per a deixar constància de la seva mort. El seu cadàver va ser embolicat en una xarxa de camuflatge i enterrat en una tomba sense marcar. El lloc exacte de la seva tomba és desconegut.

D'haver sobreviscut, estava previst que fos jutjat a Nuremberg, com el principal criminal de guerra nazi. La seva dona i la seva filla van sobreviure a la guerra. Als anys posteriors, la seva filla Gudrun es dedicà a donar suport a diverses organitzacions de veterans de la Segona Guerra Mundial.

Personalitat Per als seus propers, Himmler era un home contradictori, esquiu i morbós, mancat d'humanitat bàsica, i d'esperit fred i distant. Per als seus biògrafs, Himmler és el paradigma de la contradicció. Físicament era petit, sense faccions virils, amb una fisonomia que mostrava avantpassats orientals i unes mans petites i suaus (molt allunyat de les exigències de les SS)

207

Era orgullós entre els seus parells, li agradava que el fotografiessin, sobretot a prop de Hitler (qui idolatrava i mostrava una submissió extrema). De fet, Hitler manipulà la seva personalitat que el transformà en un fidel executor de les instruccions respecte a la qüestió jueva.

Fanàtic de la rutina, l'ordre, l'escrupolositat pels detalls i la pulcritud, amb una gran capacitat per a l'organització i l'administració, era devot de la puntualitat i la burocràcia.

Un dels aspectes que més contrasta amb la personalitat de Himmler és que odiava la cacera d'animals i aus, així com les curses de braus, pretenent que aquests animals tenien dret a viure (una actitud completament inconsistent del responsable executiu d'un dels majors genocidis de la història). «

Jo, particularment, no trobo cap mena de plaer en fer miques aquests pobres animalons. Mai no m'hagués unit a aquella partida de caça si el Führer no m'ho » hagués ordenat expressament...

— Himmler, després de participar en una cacera a Salzburg Himmler tenia una afinitat especial pels metges, i potser l'única persona a qui considerà un amic va ser el doctor Félix Kersten. Kersten, a les seves memòries, declarà la total submissió de Himmler a Hitler, i que part dels seus dolors estomacals estaven directament relacionats amb l'estat d'ànim de Hitler cap a ell.

Per un altre costat, Himmler podia manifestar-se molt sociable i afable en reunions socials, molt cavallerós amb les dames, encara que aquell dia pogués haver vist una demostració a les cambres de gas o qualsevol altre mètode d'extermini.

Himmler mantenia a Berghof la seva casa de muntanya, al capdavant de la qual estava la seva amant, Hedwig Potthast, mare de dues filles seves, i una col·lecció especial de mobles fets amb restes humanes. Les cadires eren l'os de la pelvis, i les potes eren fèmurs originaris de cames humanes amb el seu peu inclòs. La taula, feta amb potes de la mateixa manufactura, tenia una coberta feta de cuir humà fet amb pell de l'esquena. Tot aquest mobiliari va ser fet per a ell al camp de concentració de Dachau.

La seva filla Gudrun, avui Gudrun Burwitz, és fundadora de l'associació Stille Hilfe (Ajut en Silenci), que ajuda els veterans de les SS.

208

23.- Josef Mengele Josef Mengele / joːzəf mɛngələ /, ( Gunzburgo , Baviera 16 de març de 1911 - Bertioga , Brasil , 7 de febrer de 1979) va ser un metge, antropòleg i oficial alemany de les Schutzstaffel (SS) durant la Segona Guerra Mundial en el camp de concentració de Auschwitz , on va ser membre notori d'un grup de metges responsable de la selecció de les víctimes que anaven a ser executades en les cambres de gas i va realitzar experiments mortals amb presoners . Els interns nouvinguts eren dividits entre els que es consideraven aptes per treballs forçats i els que no, els que eren assassinats immediatament a les cambres de gas. Mengele va abandonar Auschwitz el 17 de gener de 1945, poc abans de l'arribada de les tropes de l' Exèrcit Roig que van alliberar el camp de concentració. Després de la fi de la guerra va fugir a Sud-amèrica , on va evitar ser capturat fins a la seva mort.

Mengele va obtenir un doctorat en antropologia i medicina per la Universitat de Munic i va començar una carrera com a investigadores va afiliar al partit nazi el 1937 i a les SS a 1938. Al començament de la Segona Guerra Mundial, va ser assignat com a oficial metge de batalló, però a principis de 1943 es va traslladar al servei de camps de concentració i va ser destinat a Auschwitz. Allí va tenir l'oportunitat de realitzar experiments genètics amb humans, moltes vegades sobre bessons, sense tenir en compte el benestar i la seguretat de les seves víctimes.

Amb l'ajuda d'una xarxa d'antics membres de les SS, Mengele va navegar a l'Argentina al juliol de 1949. Al principi va viure a Buenos i voltants, però va fugir a Paraguai el 1959 ja Brasil el 1960 perseguit per Alemanya Occidental , Israel i caça nazis com Simon Wiesenthal , que volien portar-lo a judici. Tot i les sol·licituds d'extradició del govern de l'Alemanya Occidental i de les operacions clandestines del Mossad el servei d'intel·ligència israeliana-, Mengele va evitar ser detingut. Va morir ofegat mentre nedava en una platja brasilera en 1979 i va ser enterrat amb un nom fals. Les seves restes van ser exhumades i identificats per un examen forense a 1985.

Auschwitz Al començament de 1943, encoratjat per Von Verschuer, Mengele va sol·licitar el trasllat al servei de camps de concentració, on esperava tenir l'oportunitat de realitzar investigacions genètiques amb humans. La seva sol·licitud va ser acceptada i el van destinar al camp de concentració de Auschwitz , on Eduard Wirths , oficial cap metge, el va nomenar director mèdic de l'Zigeunerfamilienlager -camp de famílies gitanes - al complex de Birkenau.

209

A la fi de 1941, Hitler va decidir que els jueus d'Europa havien de ser exterminats. Per això, Auschwitz II-Birkenau, que en principi havia d'allotjar treballadors esclaus, va passar a ser una combinació de camp de treball i de extermini . Allà arribaven en tren diàriament presoners de tota l'Europa ocupada pels alemanys. Cap a juliol de 1942 les SS ja realitzaven «seleccions», que consistien en segregar els jueus capaços i incapaços: els que podien treballar eren admesos en el camp de treball i els que no, eren enviats immediatament a la mort en les cambres de gas. En els grups dels quals havien de morir, que normalment eren tres quartes parts de tots els que arribaven, estaven gairebé tots els nens, dones amb els seus nadons, embarassades, tots els ancians i aquells que els metges consideraven, després d'una breu i superficial inspecció, que no estaven completament sans.

Mengele, membre del grup de metges que feien aquesta selecció humana, no estava obligat a realitzar aquesta tasca, però participava amb l'esperança de trobar subjectes per als seus experiments. Estava particularment interessat en trobar germans bessons i al contrari que altres metges, que consideraven la tasca estressant i horrible, Mengele la realitzava amb total soltesa, amb aires extravagants, sovint somrient, molt empolainat o xiulant 01:00 melodia.

Mengele i la resta de metges de les SS no tractaven als interns, sinó que supervisaven a altres doctors presoners que estaven obligats a treballar en el servei mèdic del camp. Mengele visitava setmanalment els barracons de l'hospital i enviava a la càmera de gas als presos que no s'haguessin recuperat després de dues setmanes en un llit. També formava part del grup de metges responsable d'administrar el Zyklon B , el pesticida a força de cianur que s'usava per matar els presoners a les cambres de gas de Birkenau. En concret, va realitzar aquesta tasca en les càmeres localitzades en els crematoris IV i V.

210

Quan en 1943 va esclatar en el camp dels gitanos un brot de noma -una malaltia bacteriològica que gangrena la boca i la cara-, Mengele va iniciar un estudi per determinar la causa i desenvolupar un tractament. Va prendre com a ajudant al presoner Berthold Epstein, pediatre jueu i professor de la Universitat de Praga . Mengele va aïllar als pacients en un barracó a part i va assassinar a diversos nens greument malalts per enviar els seus caps i òrgans a l'Acadèmia Mèdica de les SS a Graz per al seu estudi. La investigació seguia en marxa quan el camp gitano va ser liquidat i els seus ocupants assassinats en 1944.

En resposta a una epidèmia de tifus al camp de les dones, Mengele va enviar a les sis-centes ocupants d'un barracó a la cambra de gas. Després, l'edifici va ser netejat i desinfectat i les ocupants d'un barracó proper van ser banyades i se'ls va lliurar roba nova abans del seu trasllat al barracó net. Aquest procés es va repetir fins que tots els barracons van estar desinfectats. Aquest tipus de desinfeccions es van tornar a realitzar quan van esclatar brots de escarlatina i altres malalties, però en aquests casos tots els presoners van ser enviats a la cambra de gas. Per les seves «esforços», Mengele va rebre la Creu al Mèrit Militar -de Segona Classe amb espases- i va ser ascendit el 1944 a primer metge del camp de Birkenau.

Experiments humans

amb

Mengele va aprofitar la seva estada a Auschwitz com una oportunitat per continuar amb els seus estudis antropològics i les seves investigacions sobre herència genètica usant presoners del camp de concentració per experimentar amb humans. Aquests experiments no van tenir per a res en compte la salut, seguretat o sofriment físic i emocional de les víctimes. Mengele estava especialment interessat en els bessons idèntics, gent amb heterocromía -ulls de diferent color-, nans i subjectes amb anomalies físiques. La Deutsche Forschungsgemeinschaft -Fundació Alemanya de Recerca- li va atorgar una subvenció que havia sol·licitat Von Verschuer, a qui Mengele enviava informes periòdics i diverses mostres. Els diners que li van atorgar es va emprar en la construcció d'un laboratori de patologia adjunt al crematori II a Auschwitz II-Birkenau. El dr. Miklos Nyiszli, un patòleg hongarès de 211

religió jueva que va arribar a Auschwitz el 29 de maig de 1944, va realitzar en aquest nou laboratori disseccions i va preparar els espècimens per al seu enviament. Les investigacions de Mengele sobre els bessons estaven pensades en part per demostrar la supremacia de la herència genètica sobre l'entorn i reforçar d'aquesta manera la premissa del nazisme que defensava la superioritat de la raça ària. Nyiszli afirma que els estudis sobre bessons també estaven motivats per un desig de millorar la taxa de reproducció de la raça alemanya a través de l'augment de la fertilitat i de les oportunitats d'engendrar bessons de subjectes racialment desitjables.

Els presos que utilitzava Mengele en els seus experiments estaven més ben alimentats i allotjats que la resta d'interns del camp i també tenien menys probabilitats d'acabar a la cambra de gas mentre eren objecte d'investigació. El metge va crear una guarderia amb zona de jocs per als nens amb els que realitzava les proves i per a tots els menors de sis anys d'ètnia gitana, on vivien en millors condicions que la resta de presos del camp de concentració. Quan visitava els nens ell mateix es presentava com el «oncle Mengele» i els oferia caramels. Malgrat això, va ser responsable de la mort d'un nombre desconegut de víctimes que ell mateix va matar a través d'injeccions letals, trets, cops i per mitjà d'experiments mortals. Lifton descriu a Mengele com un home sàdic, sense empatia cap i extremadament antisemita que estava convençut que els jueus eren una raça inferior i perillosa que havia de ser aniquilada completament. L'únic fill de Mengele, Rolf, va dir que el seu pare mai va demostrar cap remordiment per les seves activitats durant la guerra Els bessons eren sotmesos a exàmens setmanals i mesuraments dels seus atributs físics per part de Mengele o d'alguns dels seus ajudants. Els experiments practicats pel metge incloïen amputacions innecessàries d'extremitats, inoculacions intencionades amb tifus i altres malalties a un dels bessons i transfusions de sang d'un germà a un altre. Moltes de les víctimes van morir en el transcurs dels procediments. Un cop finalitzades les proves, de vegades els bessons eren assassinats i els seus cossos disseccionats. Nyiszli relata que una nit Mengele va matar personalment a catorze bessons injectant- cloroform directament al cor. Si un dels bessons moria a causa de la malaltia que li havien inoculat, Mengele matava a l'altre germà per realitzar informes comparatius post mortem.

Els experiments de Mengele amb els ulls van incloure intents de canviar el color de l' iris a través de la injecció de substàncies químiques i l'assassinat de persones amb heterocromía per extreure els seus globus oculars i enviar-los a Berlín per la seva anàlisi. Als nans i a les persones amb anomalies físiques els prenia mesuraments corporals, els extreia sang i dents sanes i els administrava de forma innecessària drogues i raigs X . Moltes víctimes eren enviades a la cambra de gas i després els seus esquelets es manaven a Berlín per continuar amb les investiga-

212

cions. Mengele va buscar dones embarassades, a les que realitzava experiments abans d'enviar-les a la cambra de gas. La testimoni Vera Alexander va descriure com va cosir per l'esquena a dos bessons gitanos en un intent de crear bessons siamesos , però tots dos van morir pels efectes de la gangrena després de diversos dies de patiment.

Evasió Mengele i altres metges d'Auschwitz van ser transferits el 17 de gener de 1945 al camp de concentració de Gross-Rosen , a la Baixa Silèsia. Allà es va dur dues caixes amb espècimens i els registres dels seus experiments, mentre que la resta de documents mèdics del camp van ser destruïts per les SS. L' Exèrcit Roig va capturar Auschwitz el 27 de gener de 1945. Mengele va fugir de Gross-Rosen el 18 de febrer, una setmana abans de l'arribada dels soviètics, i va viatjar cap a l'oest disfressat d'oficial de la Wehrmacht fins Saaz -actual Žatec -. Allà va confiar temporalment els seus documents incriminatoris d'Auschwitz a una infermera amb qui havia entaulat una relació. Després, ell i tota la seva unitat es van afanyar cap a l'oest per evitar caure en mans de les tropes soviètiques i al juny va acabar fet presoner de guerra per l'exèrcit nordamericà. Mengele va ser registrat en principi amb el seu nom autèntic, però per culpa de la desorganització dels aliats amb les llistes dels alemanys més buscats i pel fet que no tenia l'habitual tatuatge de les SS amb el seu grup sanguini, no el van identificar com un dels noms de la llista dels principals criminals de guerra. Va ser alliberat a finals de juliol i va obtenir documentació falsa sota el nom de «Fritz Ullman», documents que ell després va alterar per canviar-se el nom a «Fritz Hollmann».

Després de diversos mesos fugint, en què va tenir temps de internar-se al territori controlat pels soviètics per recuperar els seus arxius d'Auschwitz, Mengele va trobar feina com a granger a prop de Rosenheim . Tement ser capturat, jutjat i condemnat a mort, va fugir d'Alemanya el 17 d'abril de 1949. Ajudat per una xarxa d'antics membres de les SS, a la qual també pertanyia l'as de l'aviació Hans-Ulrich Rudel , Mengele va viatjar fins a Gènova i allà va obtenir un passaport sota l'àlies «Helmut Gregor», fals membre del Comitè Internacional de la Creu Roja . Va navegar a l'Argentina al juliol, però la seva esposa va refusar acompanyar-lo i tots dos es van divorciar en 1954.

A Sud-amèrica En Buenos Aires , Mengele va treballar com a fuster i va viure en una pensió al partit de Vicente López . Després d'unes setmanes es va traslladar a la casa d'un simpatitzant dels nazis al acomodat barri de la Florida i a continuació va treballar com a agent comercial per a l'empresa de maquinària agrícola de la seva família. Des de 1951 va realitzar viatges freqüents a Paraguai com a representant de vendes en aquest país. En 1953 va començar a viure en un apartament de Buenos Aires i aquest mateix any va usar diners de la seva família per comprar una 213

part d'una empresa de fusteria. A l'any següent va llogar una casa al barri de Buenos Aires de Oliveres .

En 1956, Mengele va obtenir una còpia de la seva partida de naixement a través de l'ambaixada d'Alemanya Occidental i se li va concedir un permís de residència a l'Argentina amb el seu nom real. Amb aquest document va aconseguir un passaport d'Alemanya Occidental, també amb el seu nom autèntic, i va emprendre un viatge a Europa. Va estar de vacances a Suïssa amb el seu fill Rolf -que deia al seu pare «oncle Fritz» - i amb la seva cunyada vídua Martha, a més d'una setmana a la casa familiar de Gunzburgo. Després de tornar a l'Argentina al setembre, Mengele va seguir vivint amb el seu nom veritable. Martha i el seu fill Karl Heinz es van reunir al país americà amb ell un mes després i els tres es van instal·lar junts. Josef i Martha es van casar durant unes vacances a Uruguai a la ciutat de Nova Helvècia el 1958 i van adquirir una casa a la capital argentina. Els seus negocis llavors incloïen una part de la propietat de la Fadro Farm, una companyia farmacèutica. També en 1958, Mengele i altres metges van ser interrogats i després exculpats de la sospita de practicar la medicina sense llicència després que una adolescent morís durant un avortament. Preocupat perquè aquest cas destapés el seu passat nazi i les seves activitats durant la guerra, va emprendre un llarg viatge de negocis a Paraguai i el 1959 va aconseguir la ciutadania argentina amb el nom de José Mengele. Va tornar a Bons Aires en diverses ocasions per atendre els negocis i visitar la seva família. Martha i Karl Heinz van viure en una pensió de la ciutat fins que al desembre de 1960 van tornar a Alemanya.

El nom de Mengele es va esmentar diverses vegades durant els judicis de Nuremberg , però les nacions aliades estaven convençudes que havia mort. La seva primera esposa Irene i la seva família també van dir que havia mort. No obstant això, a Alemanya els caça nazis Simon Wiesenthal i Hermann Langbein estaven recollint informació de testimonis sobre les activitats del metge d'Auschwitz. Durant una recerca en arxius públics, Langbein es va topar amb l'acta de divorci de Mengele i una adreça de Buenos Aires, pel que ell i Wiesenthal van contactar el 5 de juny de 1959 amb les autoritats de l'Alemanya Occidental perquè emetessin una ordre de detenció i s'iniciés el tràmit d'extradició. En principi l'Argentina va rebutjar la sol·licitud perquè el fugitiu ja no vivia a l'adreça que indicaven els documents i per a quan es va aprovar l'extradició el 30 de juny de 1960, Mengele havia fugit a Paraguai, on estava vivint en una granja prop de la frontera argentina. Últims anys i mort Mengele i el matrimoni Stammer van comprar una casa en un terreny proper a Caieiras el 1969, de la qual l'alemany va pagar la meitat. Quan Wolfgang Gerhard va tornar a Alemanya el 1971 a la recerca de tractament mèdic per a la seva dona i el seu fill, tots dos greument malalts, li va lliurar els seus documents d'identitat a Mengele. Els Stammer van trencar la seva relació amb Mengele el 1974 i van comprar una casa a 214

São Paulo a la qual l'alemany no va ser convidat. Després, el matrimoni va adquirir un bungalou a El Dorado, prop de Són Paulo, i l'hi van llogar al metge alemany. Rolf, que no havia vist al seu pare des de les vacances a Europa el 1956, va viatjar al Brasil a visitar el 1977 i es va trobar amb un nazi impenitent que afirmava que mai havia fet mal a ningú i que només havia complert amb el seu deure.

La salut de Mengele s'estava deteriorant gradualment des de 1972, i el 1976 va patir un infart cerebral . Patia hipertensió i una infecció a l'oïda que li produïa vertígens. Durant una visita als seus amics Wolfram i Liselotte Bossert a la localitat costanera de Bertioga el 7 de febrer de 1979, Mengele va patir un altre infart cerebral mentre nedava al mar i es va ofegar. Va ser enterrat en el municipi brasiler de Embu amb el nom de «Wolfgang Gerhard», la falsa identitat que estava fent servir des de 1975.

Llegat La vida de Josef Mengele va ser la inspiració per a un llibre i una pel·lícula titulats Els nens de Brasil , en què un fictici doctor Mengele, interpretat per l'actor Gregory Peck , crea clons de Adolf Hitler en una clínica al Brasil. També el 2013 es va estrenar la pel·lícula argentina Wakolda , basada en la novel·la homònima, que va dirigir Lucía Puenzo i que aborda la suposada estada de Mengele a San Carlos de Bariloche . El 2007 el Museu nord-americà de l'Holocaust va rebre com a donació l'Àlbum Höcker, una col·lecció de fotografies dels membres de les SS que gestionaven Auschwitz, preses per Karl Hocker . Mengele apareix en vuit de les fotos.

Al febrer de 2010, un nét d'un supervivent de l'Holocaust va comprar en una subhasta per una suma de diners no revelada el diari de Mengele, de 180 pàgines. El seu propietari anterior, d'identitat desconeguda, es va fer amb els documents al Brasil i pel que sembla era algú proper a la família Mengele. Una organització de supervivents de l' Holocaust va considerar aquesta venda com «un acte cínic d'explotació destinat a treure profit d'un dels més atroços criminals de guerra nazis». El rabí Marvin Hier, del Centre Simon Wiesenthal, es va alegrar que aquest diari acabés en mans d'un jueu i va dir: «En un moment en el qual el Iran de Ahmadinejad nega l'Holocaust i l'antisemitisme torna a estar en voga, aquesta adquisició és especialment significativa ». El 2011 la mateixa casa de subhastes va tornar a vendre, també entre diverses protestes, altres 31 volums de diaris de Mengele que van ser adquirits per un anònim col·leccionista que va pagar 245 000 dòlars.

Sumari de la seva carrera en les SS Nombre de les SS: 317.885 Nombre del partit nazi: 5.574.974

215

Lloc principal: SS-WVHA (Departament Econòmic i Administratiu de les SS), Metge en el camp de concentració de Auschwitz .

Servei en les Waffen-SS: Oficial de l'equip mèdic, Inspecció mèdica de les Waffen-SS (1940) Oficial metge, Batalló Pioner Núm 5, 5a Divisió Panzergrenadier SS Wiking (1941-1943) Oficial metge, Batalló «Ost», 3a Divisió SS Totenkopf (1943)

Final 24.- Ilich Ramirez Sánchez ; “Carlos" Ilich Ramírez Sánchez, conegut com Carlos, «El Xacal» ( Michelena , Táchira , Veneçuela , 12 de octubre de 1949 ), va ser un membre del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), i posteriorment d'un grup propi, que actualment compleix una condemna de cadena perpètua a França per l'homicidi de dos agents de la DST ( Direction de la Surveillance du Territoire ). Si bé és considerat terrorista pels Estats de França , Israel i els Estats Units , altres estats com ara Líbia , Algèria , Iran , Síria i Palestina el consideren un heroi de la causa àrab . [ Cita requerida ] Durant molts anys va ser un dels fugitius internacionals més buscats.

Joventut Ramírez prové d'una família adinerada, fill de l'advocat tachirense José Altagracia Ramírez Navas, que va ser militant actiu del Partit Comunista de Veneçuela (PCV), i d'Elba María Sánchez, mestressa de casa, de ferma convicció catòlica . Els tres fills de la família van ser cridats Ilitx, Vladimir i Lenin en honor al líder comunista de la Unió Soviètica . Sota aquestes conviccions polítiques van créixer els fills de la benestant família Ramírez Sánchez.

Després de diverses estades a Jamaica , Mèxic i Bogotà , Ilitx es radica a Caracas amb el seu pare en una urbanització obrera anomenada Propàtria . A principis de la dècada dels seixanta, va estudiar batxillerat al Liceu "Fermín Toro", de Caracas, on es va situar políticament proper a les joventuts comunistes del PCV, però, mai va militar en aquesta organització ni va participar en la lluita armada de Veneçuela . Posteriorment, va ingressar a la Universitat Russa de l'Amistat dels Pobles Patricio Lumumba, a Moscou.

A la via de la lluita armada 216

A principis de la dècada dels setanta, Ilitx va ser expulsat de Moscou per excessius desordres en la Universitat Patrice Lumumba , motivats per la contínua celebració de festes amb dones i licor a la qual estava acostumat. Es va traslladar a Jordània on va aconseguir amb base en els contactes realitzats a Moscou, obtenir una quota per ingressar en un camp d'entrenament en accions militars, en l'any de 1970 . Immediatament és rescatat pel seu antic amic Antonio Dages-Bouvier, qui en realitat era un ex oficial d'Intel·ligència de l'Exèrcit Libanès , de nom Fouad Awad, que el va vincular al Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), en la Caserna General del Líban . Des d'aquest moment, Ilitx passa a formar part de la xarxa d'agents operatius d'aquesta organització antisionista i s'uneix a la lluita per la causa palestina. Al juliol de 1973, viatja a París per encarregar com a cap, de l'anomenat Comando Boudia, organització d'enllaç del FPLP, amb altres grups prorrevolucionarios com Rote Armee Fraktion o les Cèl·lules Revolucionàries de Alemanya , el Exèrcit Roig Japonès , etc. Aquesta activitat el va portar a desplaçar-se entre París i Londres, després objectius israelians .

La seva primera acció coneguda és l'intent d'homicidi, el 30 de desembre de 1973 , de Joseph Edward Sieff , propietari de les botigues Marks & Spencer i President de la Federació Sionista d' Anglaterra .

Al juny de 1974, va quedar sota les ordres del libanès Michal Moukharbal , qui dirigia directament les cèl·lules armades de George Habash fundador del FPLP. El 3 d'agost de 1974, el Comando va col·locar tres cotxes-bomba a les redaccions de diversos diaris parisencs. Al setembre d'aquest mateix any, Ilitx organitza un assalt i presa d'ostatges a l'Ambaixada d' França a la Haia ( Holanda ), acció que finalment va ser desenvolupada per tres militants japonesos .

L'incident de la Rue Toulliers El 27 de juny de 1975 , Ramírez es trobava compartint amb diversos estudiants sud-americans en un apartament de la Rue Toulliers, sota el nom fals de "Carlos Martínez", de nacionalitat peruana , quan un grup de policies francesos, de la DST (Direction de Surveillance de Territoire) que estava investigant una xarxa criminal d'àrabs va detenir i interrogar Moukharbal, qui els va convèncer que el cap de la xarxa era Ilich Ramírez i va prometre portar-los a l'apartament on es guardaven armes de l'organització. En un acte de descuit fatal, tres funcionaris de la DST es van traslladar amb el libanès fins l'apartament per verificar si el supòsit peruà de nom Carlos estava en aquest lloc. El grup on es trobava Ramírez departia a l'apartament tocant guitarra , i ingerint licor. Un cop a dins Moukhabal acusar Ramírez de ser portador d'un maletí d'armes i papers del FPLP. Immediatament, Ilitx va desenfundar una pistola i va disparar, ocasionant la mort a dos dels policies i al libanès i quedant el tercer policia ferit de gravetat. Per aquest triple homicidi va ser condemnat a cadena perpètua pel Tribunal de París, el 24 de desembre de 1997 .

217

Neix "Carlos" Després d'aquest succés, va desaparèixer en Iemen del Sud , on el Comando Boudia es reorganitza fins l'espectacular incursió en la seu oficial de la Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) a Viena el 21 de desembre de 1975 , fet que li va valer fama mundial . Ilich Ramírez va liderar el Comando d'assalt secundat per Hans Joachim Kleini Gabrielle Krocher Tiedemann . Van prendre a 42 ostatges incloent tots els ministres de petroli dels països membres, inclòs el seu propi paisà Valentí Hernández Acosta . Per molts anys va estar entre els fugitius més buscats a nivell internacional. En l'actualitat compleix cadena perpètua a la presó de La Santé de París per l'assassinat de dos agents francesos del DST (contraespionatge) i un presumpte informant. La seva captura es data a 15 de agost de 1994 , a Khartum, Sudan .

Ramírez es va donar el nom de guerra de Carlos (Carlos Martínez Torres de passaport) quan es va fer membre del Front esquerrà Popular per a l'Alliberament de Palestina. Més tard el diari britànic The Guardian li assignaria el sobrenom «el Xacal», després que fos trobat entre les seves pertinences un exemplar de la novel·la El dia del Chacal , deFrederick Forsyth .

Després d'aquesta operació, Ilitx reorganitza les forces de la seva organització fusionant-la amb la de Johannes Weinrich , líder fundador de les Cèl·lules Revolucionàries de Alemanya , organització que encara que estava parcialment desmantellada, encara conservava enllaços amb la República Democràtica d'Alemanya , a través de la seva organització d'intel·ligència, la Stasi . Gràcies a aquestes relacions, Ilich Ramírez va aconseguir obtenir fons per finançar la seva xarxa i estrènyer llaços amb països com l'Iraq , Líbia , Romania i Síria . En aquesta nova etapa de l'organització, Ilitx es relaciona sentimentalment amb Magdalena Kopp , exmilitant de Baader Meinhof i llavors encarregada de la falsificació de documents en les Cèl·lules Revolucionàries, i que fins a aquest moment era parella de Weinrich.

Captura La matinada del 15 de agost de 1994 , Ilich Ramírez va ser segrestat a Khartum , capital de la República de Sudan , per la seva mateixa escorta armada, que el va traslladar a un aeroport privat i el va lliurar a

218

membres encoberts de la policia francesa, els qui van perpetrar el segrest, traient-ho del territori sudanès per la força i violant tot dret internacional. Això, en un primer moment no es van identificar davant el capturat. El van reduir per la força amb el consentiment del govern del Sudan, el van muntar en un avió, i el van traslladar a França.

Ramírez Sánchez està empresonat a la Maison centrale de Poissy . Anteriorment va estar pres a la Presó de Clairvaux , i en la Presó de la Santé de París .

L'any 1997, Ramírez Sánchez va ser condemnat a cadena perpètua pels homicidis de dos policies francesos i un ciutadà civil àrab, ocorreguts en 1975 .

El 19 de maig de 2010 es va estrenar al Festival de Cannes la pel·lícula Carles davant el rebuig rotund del protagonista criticant la manipulació del seu personatge.

Recentment, Ramírez Sánchez ha assenyalat el ministre francès Charles Pasqua de ser el responsable directe d'haver "comprat" el Govern del Sudan per a la seva detenció. Dues setmanes abans d'un nou procés, fa una vaga de fam després de ser col·locat en una cel·la d'aïllament a La Sante.

El 7 de novembre de 2011 , es va iniciar un nou judici contra Ramírez, on va ser acusat de la mort d'11 persones i prop de 150 ferits, a més de quantiosos danys materials entre 1982 i 1983, en territori francès. En aquesta nova oportunitat, va ser jutjat per quatre atemptats perpetrats pel Grup Carles , al seu comandament: l'esclat d'una bomba en un tren que cobria la ruta Tolosa - París , el 29 de març de 1982 (cinc morts); l'explosió d'un cotxe bomba davant de la seu de la revista Al Watan Al Arabi, a París el 22 d'abril de 1982 (un mort); un atac contra la estació ferroviària Saint Charles a Marsella (dos morts) i contra el tren d'alta velocitat a Tain (tres morts), tots dos fets realitzats el 31 de desembre de 1983. Al costat de Carlos van ser jutjats altres tres membres del seu grup: Kamal al Issawi àlies "Alí", i els alemanys Christa Margot Frohlich qui va escapar de França i es troba sota resguard de la justícia alemanya i Johannes Weinrich qui compleix sentència de cadena perpètua al seu país natal. Al judici van assistir 51 querellants civils, 23 testimonis i quatre experts.

Després d'escoltar les deliberacions i informes de testimonis va ser sentenciat la nit del dijous 15 de desembre de 2011, a la pena de cadena perpètua amb un termini mínim de 18 anys a la presó per poder sol·licitar qualsevol benefici processal; l'alemanya Christa Frohlich va resultar absolta.

Segons el parer de nou Després d'aquesta sentència, Ilich Ramírez va apel·lar en primera instància aconseguint que la Cort Suprema de França ordenés un nou judici el qual es va realitzar entre el 13 de maig i el 26 de juny de 2013.

219

Igualment la Fiscalia Francesa va apel·lar per portar a judici novament a Christa Margot Frohlich sobre qui va pesar a partir d'aquest moment una Ordre de Captura internacional, quedant sol·licitada a causa de la seva negativa a presentar-se al judici.

Al maig de 2013, es va iniciar un nou procés, en el qual a Christa Frohlich se li va sol·licitar una pena de 20 anys de presidi. Carles, davant del tribunal va reivindicar "1.500 morts, 80 d'ells amb les seves pròpies mans", va negar, en canvi, tota implicació en aquests quatre atemptats, que van causar 11 morts i prop de 150 ferits a París, en dos trens ParísTolosa i Marsella-París i en una estació ferroviària de Marsella. La Fiscalia francesa va deixar notar que Carlos "seguia sent el mateix de quan hi havia ordenat els atemptats", per establir que no hi havia cap penediment en els seus actes.

El 26 de juny de 2013 el tribunal especial d'apel·lació de París ha confirmat a Ilich Ramírez la sentència a cadena perpètua, amb un mínim de temps de 18 anys a partir de la sentència, per a qualsevol revisió de la mesura. La ex terrorista Frohlich va ser absolta novament.

El 16 de setembre de 2014 la condemna a perpetuïtat per terrorisme a França de Ilich Ramírez, va quedar definitivament confirmada després del rebuig d'un recurs de cassació davant el tribunal de París.

A l'octubre de 2016, Ilich Ramírez és convocat a un judici per al març de 2017 per un atemptat que va ocórrer a París, el 1974.

En la cultura popular,

Cinema

En la pel·lícula Mentides arriscades / Mentides Lies) (1994) és esmentat en diverses ocasions.

veritables (True

Va inspirar la pel·lícula d'espionatge Caça al terrorista (1997) dirigida per Christian Duguay i protagonitzada per Aidan Quinn .Carlos (2010), protagonitzada per l'actor veneçolà Edgar Ramírez i dirigida per Olivier Assayas .

25.- Simon Wiesenthal Simon Wiesenthal (31 de desembre de 1908 - 20 de setembre de 2005) va ser un supervivent austríac jSueu de l' holocaust ,caçador nazi i escriptor. Va estudiar arquitectura i va viure a Lwów a l'inici de la Segona Guerra Mundial . Va sobreviure al camp de concentració de 220

Janowska (final de 1941 a setembre de 1944), el camp de concentració de Kraków-Płaszów (setembre a octubre de 1944), el camp de concentració Gross-Rosen , una marxa de mort a Chemnitz , Buchenwald i el camp de concentració de Mauthausen-Gusen ( De febrer al 5 de maig de 1945).

Després de la guerra, Wiesenthal va dedicar la seva vida a rastrejar i recollir informació sobre criminals de guerra nazis fugitius perquè poguessin ser jutjats. El 1947 co-fundà el Centre de Documentació Històrica Jueva de Linz , Àustria, on ell i uns altres van recollir informació per a futurs assaigs de crims de guerra i van ajudar els refugiats a buscarne els familiars perduts. Va obrir el Centre de Documentació de l'Associació de Víctimes Jueves del Règim Nazi a Viena el 1961 i va continuar intentant localitzar els criminals de guerra nazis desapareguts. Va exercir un petit paper a la localització d' Adolf Eichmann , que va ser capturat a Buenos Aires el 1960, i va treballar estretament amb el ministeri de justícia austríac per preparar un dossier sobre Franz Stangl , que va ser sentenciat a cadena perpètua el 1971.

A la dècada de 1970 i 1980, Wiesenthal va participar en dos actes d'alt perfil que van incloure polítics austríacs. Poc després que Bruno Kreisky fos inaugurat com a canceller austríac l'abril de 1970, Wiesenthal va assenyalar a la premsa que quatre dels nomenats nous membres del gabinet havien estat membres del Partit Nazi . Kreisky, enutjat, va anomenar Wiesenthal un "fascista jueu", va comparar la seva organització amb la màfia i el va acusar de col·laborar amb els nazis. Wiesenthal va demandar amb èxit la lliura, la demanda que va acabar el 1989. L'any 1986, Wiesenthal va participar en el cas de Kurt Aldehid , el passat nazi va ser revelat en la preparació de les eleccions presidencials austríaques de 1986. Wiesenthal, avergonyit de que prèviament va aclarir a Aldehid de qualsevol error, va patir molta publicitat negativa com a conseqüència d'aquest esdeveniment.

Amb una reputació com narrador, Wiesenthal va ser l'autor de diverses memòries que contenien relats que només es basaven en fets reals. En particular, va exagerar el seu paper en la captura d'Eichmann en 1960. Wiesenthal va morir quan dormia als 96 anys a Viena el 20 de setembre de 2005 i va ser enterrat a la ciutat d' Herzliya en Israel. El Centre Simon Wiesenthal , ubicat a Los Angeles, és nomenat en el seu honor.

Wiesenthal va néixer el 31 de desembre de 1908, a Buczacz ( Buchach ), Regne de Galícia i Lodomeria , llavors part d' Àustria-Hongria , ara Ternopil Oblast , a Ucraïna . El seu pare, Asher Wiesenthal, era un majorista que havia emigrat de l' Imperi Rus el 1905 per escapar dels pogroms freqüents contra els jueus. Un reservista a l' exèrcit austrohongarès , Asher va ser convidat al servei actiu el 1914 al començament de la Primera Guerra Mundial. Va morir en combat al Front Oriental el 1915. La resta de la família: Simon, el seu germà menor, Hillel, i la seva mare, Rosa, va fugir a Viena a mesura que l'exèrcit rus es va fer 221

amb Galícia. Els dos nois van assistir a una escola jueva de llengua alemanya. La família va tornar a Buczacz el 1917 després que els russos es retiressin. La zona va canviar de mans diverses vegades abans que la guerra acabés el novembre de 1918.

Wiesenthal i el seu germà van assistir al batxillerat al Humanístic Gymnasium de Buchach, on es van impartir classes en polonès . Allí, Simon es va trobar amb la seva futura esposa, Cyla Müller, que es casaria el 1936. Hillel va caure i va trencar l'esquena el 1923 i va morir l'any següent. Rosa es va tornar a casar el 1926 i es va traslladar a Dolyna amb el seu nou marit, Isack Halperin, que tenia allí una fàbrica de rajoles. Wiesenthal va romandre a Buczacz, vivint amb la família Müller, fins que es va graduar a l'escola secundària -en el seu segon intent- en 1928.

Amb interès en l'art i el dibuix, Wiesenthal va optar per estudiar arquitectura. La seva primera elecció va ser assistir a la Politècnica de Lwów(Polònia: Politechnika Lwowska), però va ser rebutjat perquè ja s'havia omplert la quota jueva de l'escola. Va ingressar a la Universitat Tècnica de Txèquia de Praga , on va estudiar des de 1928 fins a 1932.

Va ser enginyer de construcció durant 1934 i 1935, passant la major part d'aquest període a Odessa . Es va casar amb Cyla el 1936 quan va tornar a Galícia. [10] [11] Les fonts donen informes diferents del que va passar després. Les autobiografies de Wiesenthal es contradiuen en molts punts; també va realitzar esdeveniments sobre-dramatitzats i mitològics. [1] [2] Una versió té Wiesenthal d'obrir una oficina d'arquitectura i finalment ha estat admesa al Politècnic de Lwów per obtenir un grau avançat. Va dissenyar un sanatori de tuberculosi, juntament amb alguns edificis residencials durant els seus estudis i va estar actiu en una organització sionista estudiantil. Va escriure per a l' Omnibus , un periòdic satíric d'estudiants, i es va graduar el 1939. [12] [13] L' autor Guy Walters afirma que l'autobiografia més antiga de Wiesenthal no esmenta estudis a Lwów. Walters cita un currículum vitae que Wiesenthal va preparar després de la Segona Guerra Mundial en afirmar que va treballar com a supervisor en una fàbrica fins a 1939 i després va treballar com a mecànic en una fàbrica diferent fins que els nazis van envair el 1941. El llibre de Wiesenthal de 1961, Ich Jagte Eichmann ("He Hunted Eichmann ") afirma que va treballar a Odessa com a enginyer de 1940 a 1941. Walters diu que no hi ha cap registre de Wiesenthal que assisteix a la universitat a Lwów i que no apareix a Katalog Architektów i Budowniczych (Catàleg d'Arquitectes i Constructors ) durant el període adequat.

Caçador nazi En tres setmanes després de l'alliberament de Mauthausen, Wiesenthal havia preparat una llista de centenars de presumptes criminals de guerra nazis, principalment guàrdies, campaments i membres de la Gestapo, i la presentaven a una oficina de crims de guerra del Cos de Contrainteli-

222

gència dels Estats Units a Mauthausen. Va treballar com a intèrpret, oficials acompanyants que estaven fent arrests, tot i que encara era molt fràgil. Quan Àustria es va dividir al juliol de 1945, Mauthausen va caure a la zona ocupada per l'exèrcit soviètic, per la qual cosa es va traslladar a l'Oficina de Crims d'Estats Units a Linz . Wiesenthal va anar amb ells, i es va allotjar en un campament de persones desplaçades. Va ser vicepresident del Comitè Central Jueu de l'àrea, una organització que va intentar organitzar l'atenció bàsica dels refugiats jueus i va tractar d'ajudar a la gent a recollir informació sobre els seus membres de la família que falten.

Wiesenthal va treballar durant un any a l' Oficina de Serveis Estratègics dels Estats Units i va continuar recollint informació sobre les víctimes i els autors de l'Holocaust. Va assistir a la Berihah , una organització subterrània que va contraban als supervivents jueus al Mandat Britànic per a Palestina . Wiesenthal va ajudar a organitzar documents forjats, subministraments d'aliments, transport, etc. Al febrer de 1947, ell i altres 30 voluntaris van fundar el Centre de Documentació Jueva de Linz per recollir informació per a futurs assaigs de crims de guerra. Van recollir 3.289 deposicions de supervivents del camp de concentració que encara vivien a Europa. No obstant això, atès que els Estats Units i la Unió Soviètica van perdre l'interès per realitzar altres judicis, un grup similar dirigit per Tuviah Friedman a Viena va tancar la seva oficina el 1952 i Wiesenthal va tancar el 1954. Gairebé tota la documentació recollida en els dos centres era reenviat als arxius de Yad Vashem a Israel. Wiesenthal, empleat a temps complet per dues agències de benestar jueves, va continuar el seu treball amb els refugiats. A mesura que quedava clar que els antics aliats ja no estaven interessats a continuar amb la tasca de portar els criminals de guerra nazis a la justícia, Wiesenthal va continuar, creient que els supervivents estaven obligats a assumir la tasca. El seu treball es va convertir en una manera de memoritzar i recordar a totes les persones que havien perdut. Ell li va dir al biògraf Alan Levy el 1974: Quan els alemanys van arribar per primera vegada a la meva ciutat a Galícia, la meitat de la població era jueva: cent cinquanta mil jueus. Quan els alemanys s'havien anat, cinc-cents vivien. ... Moltes vegades pensava que tot en la vida tenia un preu, així que mantenir-se viu també hauria de tenir un preu. I el meu preu era sempre que, si vivia, he de ser diputat per a moltes persones que no estan vives.

Retiro i mort Wiesenthal va rebre moltes amenaces de mort al llarg dels anys. Després que una bomba col·locada per neonazis explotés fora de la seva casa a Viena el 11 de juny de 1982, els guàrdies policials estaven estacionats fora de casa les 24 hores del dia. Cyla va trobar el caràcter estressant de la carrera del seu marit i les qüestions legals arrossegades sobre Kreisky per ser aclaparadora, i de vegades va patir de depressió.

223

Wiesenthal va passar un temps a la seva oficina al Centre de Documentació de l'Associació de Víctimes Jueves del Règim Nazi de Viena, tot i que es va acostar al seu 90 aniversari. L'últim nazi que tenia una mà per presentar a judici va ser Untersturmführer Julius Viel, que va ser condemnat el 2001 a disparar a set presoners jueus. Cyla va morir el 10 de novembre de 2003, als 95 anys. Wiesenthal es va retirar poc després. "Els he sobreviscut a tots. Si hi hagués alguna esquerra, serien massa vells i dèbils per sotmetre's a judici avui. “El meu treball està fet", va dir Wiesenthal. Wiesenthal va morir el 20 de setembre de 2005, als 96 anys d'edat, i va ser enterrat a Herzliya , Israel.

En un comunicat sobre la mort de Wiesenthal, el president del Consell d'Europa , Terry Davis , va dir: "Sense l'esforç incansable de Simon Wiesenthal de trobar criminals nazis i portar-los a la justícia i lluitar contra el antisemitisme i els prejudicis, Europa mai no hauria aconseguit curar les seves ferides i reconciliant-se: era un soldat de justícia, indispensable per a la nostra llibertat, estabilitat i pau ".

El 2010, els governs austríac i israelià van emetre conjuntament un segell commemoratiu en honor a Wiesenthal. Ell havia estat un col·leccionista de segells de tota la vida, i la seva col · lecció es va vendre en una subhasta per gairebé 500.000 € després de la seva mort.

Retrats dramàtics Wiesenthal va ser interpretat per l'actor israelià Shmuel Rodensky en l'adaptació cinematogràfica de Frederick Forsyth 's Arxiu El Odessa (1974). Després de l'alliberament de la pel·lícula, Wiesenthal va rebre molts informes d'observacions sobre el tema de la pel·lícula, Eduard Roschmann , comandant del gueto de Riga . Aquests avistaments van resultar ser falses alarmes, però el 1977, una persona que vivia a Buenos Aires que va veure la pel·lícula va informar a la policia que Roschmann vivia a prop. El fugitiu va escapar a Paraguai, on va morir d'un atac al cor un mes més tard. A la novel·la d' Ira Levin The Boys from Brazil , el personatge de Yakov Liebermann (anomenat Ezra Liebermann i interpretat per Laurence a la pel·lícula ) està modelada a Wiesenthal. Olivier va visitar Wiesenthal, que va oferir consells sobre com exercir el paper. Wiesenthal va assistir a la pel·lícula a Nova York l'estrena el 1978. Ben Kingsley ho va retratar a la pel·lícula HBO Assassins entre nosaltres: The Simon Wiesenthal Story (1989).

Judicis de Nuremberg El procés de Nuremberg dut a terme per les potències aliades contra 24 dels principals líders del Tercer Reich acusats de conspiració, crims 224

contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat es va celebrar del 20 de novembre del 1945 a l'1 d'octubre del 1946 i constitueix la primera aplicació pràctica d'una jurisdicció penal internacional.

Sobre la base de diversos acords entre els Aliats, aquest procés es portà a terme sota la jurisdicció del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, llavors zona d'ocupació dels Estats Units. El tribunal es va reunir en execució del Tractat signat el 8 d'agost de 1945 pels governs dels Estats Units, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la Unió Soviètica i el Govern provisional de la República Francesa, per tal de jutjar els dirigents de Tercer Reich. Es van invocar quatre càrrecs d'acusació: conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Aquest darrer punt era una noció parcialment nova.

L'elecció dels acusats es veié limitada per l'absència de diversos dirigents nazis d'alt nivell, que per la seva mort o per la seva fugida escaparen a l'acció de l'acusació. Des del punt de mira de la premsa internacional, el judici va ser interromput diverses vegades per les tensions creades pels advocats dels acusats o fiscals, o fins i tot per un dels jutges. Però malgrat aquestes dificultats i altres incompatibilitats de perspectiva que es manifestaren també durant les deliberacions, el judici es dugué a terme de manera força tranquil·la o lenta per a molts observadors.

El final de procés comportà la condemna a mort per penjament de dotze dels condemnats : Martin Bormann (In absentia),Hans Frank, Wilhelm Frick, Hermann Göring (que se suïcidà just abans de l'execució de la sentència), Alfred Jodl, Ernst Kaltenbrunner, Wilhelm Keitel, Joachim von Ribbentrop, Alfred Rosenberg, Fritz Sauckel, Arthur Seyß-Inquart i Julius Streicher. Es van dictar penes de presó en diversos graus, fins i tot cadena perpètua, contra Karl Dönitz, Walther Funk, Rudolf Hess, Konstantin von Neurath, Erich Raeder, Baldur von Schirach i Albert Speer. Finalment, Hans Fritzsche, Franz von Papen i Hjalmar Schacht foren absolts.

225

Es van dur a terme altres processos sobre els fets descoberts durant aquestes audiències: Seguint aquest exemple, un grup similar, el Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient, es va reunir per jutjar els crims comesos en el front del Pacífic. Es van fer moltes crítiques que apuntaven problemes quant a la forma i el fons del procediment triat.

El procés de Nuremberg va permetre de posar certes regles, assumides a continuació pels defensors de la justícia internacional, i ha passat a la història com la primera aplicació d'una condemna per «crims contra la humanitat »

Discussions al més alt nivell Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Ióssif Stalin discutiren sobre diverses opcions per tal perseguir els responsables nazis. Però les posicions dels Aliats eren alhora precises i antagòniques: els anglesos, partidaris dels judicis després de la Primera Guerra Mundial no desitjaven repetir les paròdies de procés. Tot esperant que els principals responsables del Tercer Reichs se suïcidessin o que el poble decidís la seva sort,[10] Churchill desitjava fer executar, sense procés, alguns responsables, la llista dels quals s'havia d'establir.[11] Va rebre el suport de Roosevelt. Els russos, per veu de Stalin, evoquen a la conferència de Teheran, l’execució de « 50.000 oficials alemanys ».

Quan Churchill, amb el suport garantit de Roosevelt per a les execucions extrajudicials, arriba a Moscou l'octubre del 1944 per obtenir-lo de Stalin, aquest es nega a donar-li-ho. No vol execucions sense procés, malgrat les exhortacions de Churchill que assenyala les llacunes del dret internacional. Al final de la conferència de Ialta, Churchill, de conformitat amb la declaració de Moscou, reformula la seva petició que els principals criminals de guerra siguin executats.

226

Al final de la guerra, les posicions dels angloamericans es modifiquen.

L’arribada al poder de Harry S. Truman canvia l'actitud del govern estatunidenc, i el nou president rebutja les execucions sumàries. De Gaulle, consultat per una persona propera a Roosevelt l'abril del 1945, és favorable igualment a un procés més que no pas a les execucions.[13] El 33 de maig del 1945, el gabinet de guerra britànic renuncia: havent estat assassinat per la multitud Benito Mussolini, i havent-se suïcidat Adolf Hitler i Joseph Goebbels, els britànics s'alineen amb la posició dels seus principals aliats. Finalment, és la conferència de Potsdam la que fixa la sort dels enemics de les forces aliades, tant en el front europeu com en el front asiàtic.

Elecció dels acusats: Elaboració de la llista En el moment de la trobada entre les delegacions estatunidenques i britàniques, aquests últims van proposar una llista de deu noms, tots detinguts pels britànics i els americans i que havien tingut càrrecs, llevat de Julius Streicher, d'alta responsabilitat en el si del règim nazi. Per a la major part, eren els fidels de la ideologia nazi i de Hitler, des del principi. Aquestes deu persones presents en aquesta primera llista eren molt fàcils d'incriminar. Les britànics completaren tot seguit aquesta primera proposta, i van afegirhi set nom addicionals, entre els quals el d'Adolf Hitler, la mort del qual encara no s'havia provat. Els americans acceptaren la llista.

Entre la signatura dels 1Acords de Londres, el 8 d'agost de 1945, i l'obertura oficial del procés, el 18 d'octubre del 1945, les quatre delegacions es reuniren per establir la llista definitiva d'acusats: Adolf Hitler en fou retirat i s'hi van afegir vuit nous noms.

Al costat de l'acusació de persones físiques, una de les innovacions del judici de Nuremberg és la implicació dels grups complets de persones, culpables de la seva afiliació a una o més de les organitzacions acusades. Així Murray Bernays, un advocat nord-americà a qui hom deu igualment l'elaboració de la noció de "conspiració", esperava poder provocar condemnes massives, tot evitant dos esculls: la impossibilitat d'organitzar molts judicis individuals i la proclamació d'una culpa col·lectiva alemanya, contrària a la llei. Així doncs, aquest procediment permet demostrar que una organització és criminal; llavors, en el cas de les persones, només queda demostrar la seva afiliació a aquesta organització, que no és suficient en si mateix per justificar una condemna.

Aquesta demanda de càstigs massius fou causada pel descobriment 227

per part de l'opinió pública dels camps de concentració: un dels periodistes que van efectuar-hi la visita, John Pulitzer Jr., editor d'un diari nord-americà, reclamava la mort de més d'un milió de nazis. A més, els funcionaris militars demanaren en una circular de 26 d'abril de 1945, la detenció de dignataris dels Partit Nazi des del rang d'Orstgruppenleiter (cap de grup local), membres de la Gestapo i de la SD, tots els oficials i suboficials de les Waffen-SS, oficials de l'estat major, oficials de policia des del grau u d´Oberleutnant, oficials de les SA, ministres, alts funcionaris i responsables territorials, des del rang de burgmestre al Reich i dirigents municipals civils i militars en els territoris ocupats, nazis i simpatitzants nazis de la indústria i el comerç, jutges i fiscals dels tribunals especials i traïdors i aliats dels nazis. De tota manera, els documents que permetien conèixer els noms d'aquestes persones eren rars, i la llista de persones acusades, ja prevista en els acords de Londres, fou reduïda a un nombre més restringit.

Finalment, l'organització interaliada que controlava Alemanya després de la guerra emet un projecte de llei inspirat en els acords de Londres, que permetia als tribunals alemanys de jutjar els criminals alemanys.[29] Però la no retroactivitat de les lleis exigida pel comandament aliat als tribunals alemanys, impedia als jutges d'aplicar aquestes disposicions.[30]Aquestes contradiccions seran en part eliminades pel tribunal en el moment de la lectura de la sentència.

Desenvolupament: Procediment El procés es va regir seguint el procediment dels països del Common law, és a dir que és acusatori; es va desenvolupar de la següent manera: •

lectura íntegra de l'acta d'acusació,

•

cada acusat havia de declarar si es considerava culpable o no culpable,

•

l'acusació va exposar el seu punt de vista,

•

el tribunal demanà a l'acusació i a la defensa quins eren llurs mitjans de prova,

•

els testimonis de l'acusació van ser interrogats, i després ho foren els de la defensa,

•

els jutges podien plantejar qualsevol qüestió en tot moment,

•

acusació i defensa podien interrogar lliurement testimonis i acusats,

•

la defensa va exposar els seus mitjans davant l'acusació,

•

els acusats van poder fer una declaració,

•

el tribunal pronuncia un veredicte la culpabilitat i la pena de cada acusat.

i

dictamina

sobre

228

Defensa i actitud dels acusats, (entre d´altres) Els advocats dels acusats tenien dues possibles vies per defensar llurs clients: D'entrada, obligats pel procediment anglosaxó, podien fer declarar els seus clients sota jurament. Però igualment podien presentar documents al tribunal. Un cop allà, aquest posava certes condicions a l'hora d'acceptar les proves presentades.

D'entrada, tots els documents eren examinats a porta tancada pel tribunal: el president triava quins admetia i quin no. A més, en els documents no es podien abordar certs temes: per exemple, no es podia posar en qüestió el tractat de Versalles, ni l'entrada en guerra de l'URSS. També era un tema tabú la comparació amb els Aliats (el tu quoque) : els advocats no tenien dret a mostrar que els vencedors haurien pogut cometre accions criminals semblants a les dels acusats (especialment bombardeigs de poblacions civils, com ara el de Colònia, en l'anomenada Operació Millennium) Hermann Göring Cridat a l'estrada per declarar, Göring ho va fer duran vuit dies, interrogat pel seu advocat Otto Stahmer, i després per Jackson. Durant sis hores, Göring descrigué en un darrer discurs de propaganda la història del nacionalsocialisme. Va seduir l'audiència amb la intel·ligència cartesiana i l'encant que havia retrobat després de la seva cura de desintoxiació. En fer front a Robert Jackson, i sobretot en guanyar en part el duel, a ulls del públic i de la premsa, Göring va retrobar una bona part de la seva combativitat.

El seu advocat va cridar a testimoniar, en favor de l'acusat, Rudolf Diels, antic dirigent de la Gestapo de 1933 a 1934, protegit per Göring durant la Nit dels Ganivets Llargs i la repressió que es produí després de l'atemptat del 20 de juliol de 1944 contra Hitler.

Rudolf Hess L'advocat de Hess, Günther von Rohrscheidt, va presentar una moció el 30 de novembre : pensava que el seu client era incapaç de defensarse, a causa de la seva amnèsia. Molts psiquiatres, de les quatre nacions aliades, passaren per l'estrada per donar llur opinió sobre la incapacitat de l'acusat. Només els experts mèdics soviètics afirmaren que Hess era normal del tot, i que simulava el seu estat. Els altres, sense declararlo boig, pensaven que no es podia defensar normalment. Lawrence donà la paraula a Hess: aquest declarà que la seva amnèsia era una tàctica i que només la seva concentració era pobra. Fou, doncs, declarat apte per defensar-se i es va aixecar la sessió. No obstant això, després d'haver canviat d'advocat i d'haver contractat Alfred Seidl, que defensava també Hans Frank, va decidir de no presentar-se a l'estrada, quan havia de declarar com a testimoni, després de Göring, el 25 de març de 1946. Segons el psicòleg Gilbert, la seva memòria era 229

realment feble.

Albert Speer Després de Göring, l'acusat més prominent del procés era sens dubte Albert Speer. Seria l'únic que faria autocrítica i obtindria una clemència moderada. El seu interrogatori sorprengué la premsa i el conjunt del tribunal : fins aquí, tots els acusats havien seguit les passes de Göring, sense posar en qüestió el règim i Hitler. Speer assumí la seva responsabilitat.

Els fiscals li reprotxaren d'haver explotat la mà d'obra durant les seves funcions com a ministre de l'armament i de la producció de guerra.

Quan se li va demanar si desitjava limitar la seva responsabilitat al seu camp tècnic, ho va rebutjar i declarà que havia d'assumir-la sobretot perquè els altres acusats se n'amagaven i perquè el cap del govern alemany s'hi havia sostret davant el món sencer i el poble alemany.

En espera veredicte

del

El 31 d'agost de 1946, la ràdio difongué les darreres declaracions dels acusats. A Au cœur du Troisième Reich, Albert Speer descrigué aquestes declaracions com a marcades pels nous mesos de debats.

• Göring,

que havia començat el procés amb la intenció de justificarse, parlà en la seva al·locució final de greus crims, tot afirmant que no n'havia tingut coneixement, i condemnà les espantoses massacres que pretenia no arribar a comprendre; •

Keitel assegurà que preferia morir abans que deixar-se implicar de nou en aquests crims atroços;

•

Frank parlà de la culpa que s'havia atribuït a Hitler i al poble alemany i advertí als incorregibles de no «prendre el camí de la follia política que condueix necessàriament a la ruïna i a la mort» ;

•

Streicher condemnà l'extermini dels jueus per Hitler ;

•

Funk parlà de «crims espantosos que l'omplien d'una vergonya profunda» ; 230

•

Schacht es mostrà trasbalsat per «l'angoixa indescriptible que havia tractat d'advertir» ;

•

Sauckel es declarà «profundament trasbalsat per malifetes revelades en el transcurs d'aquest procés» ;

•

Seyss-Inquart parlà d'espantós excés ;

•

Fritzsche declarà que «la mort de cinc milions d'homes era un lúgubre advertiment per a l'avenir».

les

Però tots ells negaren que haguessin pres part en aquests esdeveniments.

Göring declarà « davant Déu i el poble alemany », la seva innocència, i afirmà que la seva única guia havia estat el seu patriotisme. Quant als crims que es van exposar durant el procés, cap en va assumir la responsabilitat.

Davant Gilbert, Göring reconegué nogensmenys que Hitler va perdre la guerra de les idees : «

Quan els alemanys s'adonaran de tot el que ha estat revelat en aquest procés, no caldrà condemnar-lo ; es va condemnar a si mateix.

Ribbentrop demanà a Gilbert d’intercedir perquè fossin absolts, per tal pogués escriure el llibre sobre els errors del nazisme. Raeder esperava una condemna a mort més que no pas una de presó perpètua; la major part dels altres detinguts es mostraven apàtics. Keitel estava deprimit i es va negar a veure la seva dona. Tanmateix, no va perdre el temps : a partir de l'1 de setembre, escriuria les seves Memòries sobre el període 1933-1945. Acabaria d'escriure-les el 10 d'octubre.

Veredicte El dies 30 de setembre i 1 d'octubre del 1946, gairebé un any després de la primera reunió del Tribunal, es pronuncià la sentència. Durant la jornada del 30, la descripció del nazisme, dels seus crims, les proves contra els acusats així com el judici quant a les organitzacions. El matí de l'1 d'octubre, es va expressar la culpabilitat de cada acusat. Després del dinar, es van pronunciar les penes.

Lawrence prengué la paraula per anunciar la sentència ; al cap de tres quarts d'hora, passà la paraula a un altre jutge. La sentència va començar amb un llarg preàmbul, que xifrava especialment les audiències públiques, el nombre de testimonis de l'acusació i la defensa, el nombre de declaracions escrites signades a favor de les organitzacions (prop de 200.000), etc.

Quant al principi de no retroactivitat, la sentència declarà, pel que fa als crims contra la pau, que d'una banda la retroactivitat no era una norma de dret internacional, i que d'altra banda els acusats no podien pretendre que ignoraven la il·legalitat de llurs accions. Finalment, 231

»

l'estat de necessitat justificaria (si fos necessari) que el Tribunal estigués obligat a violar aquesta norma generalment seguida.

La sentència es va pronunciar per a cada acusat, a la tarda, durant una sessió de quaranta-cinc minuts, sense la presència de la premsa. El tribunal pronuncià dotze sentències de mort, set penes de presó i tres absolucions.

Quan es pronuncià l'absolució de Schacht, hi va haver un estupor general: ningú, especialment els advocats dels acusats, creia en la possibilitat d'una absolució. Fritzsche i Papen foren igualment absolts : malgrat les responsabilitats d'aquest últim en l’Anschluss, el fet que aquesta annexió no fos considerada com una guerra d'agressió li permeté d'escapar a la condemna. Fritzsche estava completament atordit: no seria enviat de tornada a Rússia i va dir llavors que «tenia la impressió, del principi del procés, que jo representava Goebbels i que seria, doncs, condemnat en lloc seu».

El judici no estava completament acabat: el president prengué la paraula a petició del jutge Nikitxenko. Aquest demanà que s'esmentés en l'acta de la prova que no està d'acord amb les tres absolucions de Schacht, Papin i Fritzsche, la condemna de Hess (que havia sol·licitat la mort) i l'absolució de tres organitzacions: el Gabinet del Reich i les organitzacions militars.

Els acusats, després de llur sortida de la presó de Nuremberg alguns dies més tard, serien arrestats per la policia alemanya i jutjats davant tribunals de desnazificació.

Herència mediàtica Els documentals sobre els camps de concentració projectats en el judici van marcar profundament l'opinió pública, i ajudaren a difondre imatges de les atrocitats comeses pels nazis. El judici va ser filmat pel cineasta nord-americà John Ford. Si bé la pel·lícula del judici és important, les d'Eichmann i Barbie van ajudar a no oblidar els principisde Nuremberg

.

Nota: Amb aquest modest treball e intentat resumir aquest Judici, espero que es trobi suficient, gràcies.

27.- La Segona Guerra Mundial, 232

introducció La Segona Guerra mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències, organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Resum del conflicte Tot i que l'Imperi del Japó ocupava part de la Xina des de 1931, i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia una guerra declarada entre els dos països, generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i les declaracions subsegüents de guerra del Regne Unit, França, i els dominis britànics a Alemanya. A la primavera de 1940, Alemanya, aliada a Itàlia, va envair els països de l'Europa occidental i del nord; derrotà amb facilitat els exèrcits francès i britànic; tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre a l'Àfrica del Nord, i el juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia mantingut un pacte de no-agressió, sense aconseguir la victòria; l'intent d'envair la Unió Soviètica resultaria al final clau en la seva derrota.

El desembre de 1941, el Japó va atacar els Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir de 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llancessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses (bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki), 233

encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre. El tractat de pau amb el Japó no s'arribaria a signar fins al 1951.

Durant la guerra es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea tant per part dels aliats com de les forces de l'Eix i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la humanitat en els judicis de Nuremberg.

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la guerra freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics es van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista; d'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Països involucrats Els estats que van participar en la Segona Guerra mundial estaven alineats en un dels dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix. Els estats aliats Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina, que estava en guerra amb el Japó des de 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, l'abril de 1940 s'hi va afegir Noruega, el maig, els Països Baixos i Bèlgica, i Grècia, que havia estat atacada per Itàlia, l'octubre de 1940. La Unió Soviètica tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya des de l'agost de 1939, però la invasió alemanya, el juny de 1941, va fer que entrés en guerra i sostingués el gruix de l'esforç de guerra contra Alemanya, amb la majoria de morts, i el seu paper decisiu fos el que decantés el balanç militar que marcà la derrota del nazisme a Europa. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin en la guerra en el bàndol aliat.

A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre d'estats en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això 234

va fer que el nombre d'estats aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.

Les potències de l'Eix Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i l'Imperi del Japó. Després de la victòria alemanya sobre França el juny de 1940, part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria, el novembre següent i Bulgària, el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941, però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia, que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre estat, i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix, per la complicitat del seu govern amb l'Alemanya nazi.

No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns estats, com Irlanda, Portugal, Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. L'estat espanyol també es va declarar neutral però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant la Divisió Blava que es va integrar en la Wehrmacht. Tot i això, Adolf Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, l'estat espanyol va tornar a declarar-se neutral.

Desenvolupament de la guerra

1939: Inici de la guerra a Europa Invasió de Polònia La guerra va començar la matinada de l'1 de setembre de 1939, quan Alemanya va envair Polònia utilitzant un incident fronterer fictici planejat, per a l'obtenció del control sobre la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i Alemanya. El dia 3, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera francoalemanya, cap dels dos estats va emprendre cap acció militar.

L'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec), que consistia a encerclar les posicions defensives mentre altres tropes 235

continuaven avançant per ocupar les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se. L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia.

El dia 17 de setembre, l'exèrcit soviètic va envair Polònia des de l'est amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona afirmant que l'estat polonès havia desaparegut. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el pacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre.

Atac a Pearl Harbor Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents d'un portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir a prop de 2.400 baixes.

Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. Tanmateix, dels portaavions americans que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac.

El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins a aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.

1945: La fi de la guerra Campanya d'Itàlia L'ofensiva final aliada, que va començar el 9 d'abril de 1945, va aconseguir trencar completament el front alemany i ocupar tota la plana del Po. Els alemanys es van retirar cap als Alps, però llavors la guerra ja arribava a la fi. El 28 d'abril, Mussolini i la seva amant Clara Petacci van fugir de Milà per intentar buscar refugi a Suïssa, però pel camí van ser capturats per partisans italians que els van afusellar i van penjar els seus cadàvers a la plaça de Milà. L'exèrcit alemany a Itàlia es va rendir el 2 de maig de 1945.

236

Front occidental Durant els mesos de febrer i març de 1945 els aliats van aconseguir avançar fins al Rin en un ampli front, des dels Països Baixos fins a la frontera suïssa. Arribats al Rin, va ser crucial la captura del pont de Remagen (Alemanya), que va permetre establir un cap de pont a la riba oposada. Durant l'abril, la defensa alemanya es va esfondrar i tot el territori entre el Rin i l'Elba, des del mar del Nord fins als Alps, va ser capturat pels aliats. El comandant suprem de les forces aliades a Europa, el general Dwight D. Eisenhower, va decidir unilateralment deixar la captura de Berlín als soviètics. Per aquest motiu, els exèrcits aliats van aturar el seu avanç a l'Elba, on el 25 d'abril van connectar amb l'exèrcit soviètic. Les tropes aliades també van entrar a Àustria i a la República Txeca on també es van trobar amb els soviètics.

Front oriental Article principal: Batalla de Berlín Després d'estar uns quants mesos aturats al Vístula, el 12 de gener de 1945 l'exèrcit soviètic va rellançar l'ofensiva per conquerir Polònia. En poques hores, el front alemany es va esfondrar completament i els soviètics van poder avançar de forma sorprenentment ràpida. Prússia oriental va ser ocupada i milions dels seus habitants, d'ètnia i cultura alemanyes, van fugir per mar cap a Alemanya, escapant de les represàlies soviètiques. El dia 19, l'Exèrcit Roig va creuar la frontera germano-polonesa anterior a l'inici de la guerra i a la fi de mes va arribar a l'Oder, a només 70 km de Berlín.

Allà es va aturar per reagrupar-se.

Mentrestant, a la resta del front oriental, els soviètics avançaven a tot arreu. A Hongria, Budapest va ser capturada el 13 de febrer, després d'un llarg setge. Des d'aquí, van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocuparen Viena el 13 d'abril. Simultàniament, estaven avançant a través d'Eslovàquia en direcció a la República Txeca.

El 16 d'abril va començar l'atac final a Berlín. L'exèrcit soviètic, apostat al llarg de l'Oder, va avançar des del nord, l'est i el sud encerclant la ciutat. La defensa alemanya estava formada en part per civils, molts adolescents. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat. Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El 30 d'abril, amb l'exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. La ciutat de Berlín es va rendir el 2 de maig.

El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz. Aquest va donar la seva autorització al general Alfred Jodl per signar la rendició incondicional d'Alemanya. La històrica reunió es va resoldre a les 02.41 CET del dilluns 7 de maig de 1945 en una aula d'una 237

escola de Reims, on el quarter general suprem aliat de la força expedicionària (SHAEF) tenia instal·lada la seu. Els signataris van ser l'esmentat Jodl per part alemanya, Walter Bedell Smith per part angloamericana, Ivan Susloparov per part soviètica, i François Sevez per part francesa. L'hora assignada per al cessament total de les hostilitats quedava establerta a les 23.01 CET de l'endemà dia 8, moment que significaria el final de la guerra a Europa.

Conseqüències Econòmiques Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea s'havia ensorrat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el secretari d'estat dels Estats Units George Marshall va establir un pla, conegut com el Pla Marshall, per a la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la reconstrucció d'Europa.

Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.

Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament els països aliats.

Guerra freda El final de la Segona Guerra mundial va marcar la fi de la posició del Regne Unit com a superpotència global i l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a poders dominants en el món. Les friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de la guerra freda.

Emigracions forçades A la zona de la Silèsia i la Pomerania hi va haver l'emigració a l'estiu del 1945 d'uns 5 milions d'alemanys. Els polonesos es van dedicar a seguir i perseguir els alemanys. En dos anys a la zona de Wroclaw (Polònia) hi va haver 150.000 alemanys obligats a marxar, aquests van ser substituïts per polonesos.

Un altre exemple el trobem a Txecoslovàquia, on els alemanys representaven el 22,5% del país.

Noves fronteres Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats. Això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases. El principal beneficiat va ser la Unió Soviètica, que va guanyar territori a 238

costa d'Alemanya, Finlàndia, Polònia i el Japó. Polònia va ser compensada i rebé la major part del territori alemany a l'est de la línia OderNeisse, incloent-hi les regions industrials de Silèsia.

Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació, cada una controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els estats vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. Les zones americana, britànica i francesa es van unir el 1949 per crear la República Federal d'Alemanya i la zona soviètica va convertir-se en la República Democràtica d'Alemanya.

La Prússia oriental va desaparèixer, dividida entre la Unió Soviètica, Polònia i Lituània. Àustria va ser separada d'Alemanya per tornar a esdevenir un estat independent, tal com era abans de l'Anschluss de 1938. La República Txeca i Eslovàquia van tornar a ser unides i es va crear altra vegada l'estat de Txecoslovàquia i la regió dels Sudets hi va ser incorporada. La regió del Saarland va esdevenir temporalment un protectorat de França, però després va retornar a Alemanya. Corea, que va ser dividida en dos al llarg del paral·lel 38 per soviètics i americans, va acabar esdevenint dos estats diferents, Corea del Nord i Corea del Sud. A les àrees ocupades pels aliats occidentals, els governs existents abans de l'inici de la guerra van ser restablerts o es van crear nous governs democràtics; a les àrees ocupades per la Unió Soviètica, incloent-hi territoris d'anteriors aliats com Polònia, s'hi van crear estats comunistes satèl·lits de la Unió Soviètica.

Nacions Unides Com que la Societat de Nacions havia fracassat en la seva tasca de prevenir la guerra, el 1945 es va crear un nou organisme internacional anomenat les Nacions Unides. A diferència del seu predecessor, les Nacions Unides han pres un paper més actiu en el món, lluitant contra epidèmies i proveint ajuda humanitària a les nacions en problemes. Les Nacions Unides també van servir com a front diplomàtic durant la guerra freda. També van ser responsables de la creació del modern estat d'Israel, en part com a resposta a l'Holocaust.

28.-Els Jocs Olímpics: Una il·lusió universal 239

Els Jocs Olímpics de la Era Moderna començaren fastuosament a Atenes l´any 1.896 amb la entrada a l´estadi de marbre de reis, prínceps, nobles i d´altres aristòcrates. El rei Jordi II de Grècia encapçalava el seguici.

El primer campió olímpic de llançament de disc a Atenes 1.896 fou l´atleta americà Bob Garret, estudiant de la universitat de Princenton que era de viatge turístic per Grècia i que va participà incidentalment en aquells Jocs.

240

El nord-americà Thomas Curtis vencedor en els 110 metres tanques (17”6) als Jocs d´Atenes, el 1.896.

241

Les primeres edicions dels Jocs Olímpics es disputaven amb una tècnica artesanal. Així, en els Jocs de St. Louis (1.904) participaven onze atletes en les finals de les proves de velocitat.

El drama de l´Italià Dorando Petri a la marató dels Jocs de Londres del 1.908, fou compensat amb una copa especial d´or de la reina Alexandra – vestida de blanc a la fotografia – en presència del renovador 242

dels Jocs Olímpics, el baró de Coubertin – a l´extrem dret de la fotografia.

Els Jocs Olímpics d´Estocolm, al 1.912, es varen celebrar, per primera vegada, en un estadi exprés per a ells.

Així la desfilada inaugural va atènyer una esplendor i una espectacularitat enlluernadores.

La tècnica va tenir un marc excel·lent.

La primera distinció que el Comitè Internacional Olímpic va concedir a l´esport espanyol fou la preada Copa Olímpica que el 1.923 rebé l´Associació Esportiva de Catalunya.

El tsar de Rússia Nicolau II va donar el 1.912 un dels més bells trofeus esportius que existeixen. El va fer un orfebre parisenc i es conserva al Museu Olímpic de Lausana.

L´americà Johnny Weissmuller, campió olímpic dels 100 m. I els 400 m. estil lliure, no només va ser una de les figures dels Jocs Olímpics de París i d´Amsterdam els anys 1.924 i 1.928 respectivament, sinó que esdevindria el protagonista de 32 pel·lícules rodades a Hollywood que el convertirien en el llegendari “Tarzan”.

Tot i que en els Jocs de Berlín l´any 1.936 es va defugir la introducció de la política, el nacionalsocialisme va envoltar-ne totes les manifestacions. L´arribada de la flama olímpica a la capital alemanya va ser aprofitada per les joventuts nazis per fer palesa la seva influència en el III Reich.

243

Rudolf Hess (d´esquena a la fotografia) i Joseph Goebbels, a l´esquerra, presidiren l´acollida del foc olímpic.

L´atleta etíop Abebe Bikila realitzà la proesa única de conquerir dos títols en la carrera de marató. Si ens els Jocs de Roma (1.960) va 244

entrar descalç però vencedor sota l´arc de Constantí, quatre anys més tard, en els Jocs de Tòquio (1.964), va repetir la victòria ja calçat amb les sabatilles que la tècnica esportiva va imposar.

Emil Zátopec, corredor de fons txecoslovac, compaginà la seva vida militar (va arribar al grau de coronel) amb els seus èxits esportius. En els Jocs de Londres (1.948) fou campió olímpic dels 10.000 metres quan era sots-tinent de l´exèrcit txec. Quatre anys més tard, a Helsinki (1.952), va assolir els títols olímpics de 5.000 i 10.000 metres... Ja era aleshores tinent coronel.

Cada edició dels Jocs Olímpics dona al país organitzador l´avinentesa d´abocar-hi la seva concepció de l´espectacularitat. Així, el col·lectivisme soviètic va permetre la composició de figures fetes per un gran nombre de participants en la cerimònia inaugural dels Jocs de Moscou de l´any 1.980.

La cineasta alemanya Leni Riefenstahl fou la directora de la formidable pel·lícula “Els deus de l´estadi”, que a pesar del seu mig segle d´antiguitat és encara el millor film dedicat a uns Jocs Olímpics.

Països extensos però petits pel que fa al desenvolupament econòmic, com Etiòpia produeixen indiscutibles campions com ara l´abissini Miruts Yifter, vencedor en els 5.000 i 10.000 metres en els Jocs de Moscou del 1.980.

La figura indiscutible dels Jocs de Montreal fou la romanesa Nadia Comaneci que va revolucionar l´expressió gimnàstica i la tècnica dels exercicis. Per primera vegada a l´historia olímpica els jutges atorgaren la qualificació de DEU punts. I la petita Nadia meravellà el món amb les seves difícils i gracioses evolucions.

Guanyadora de cinc medalles d´or a Montreal ´76.

245

29.-J.J.O,O. de Barcelona ´92 Els Jocs Olímpics de 1992 (oficialment denominats Jocs de la XXV Olimpíada) es van celebrar a Barcelona , Catalunya , entre el juliol i el 9 d'agost de 1992 , encara que el torneig de futbol va començar el juliol 24 . Van participar 9356 atletes (6652 homes i 2704 dones) de 169 països, competint en 28 esports i 257 especialitats. Després de la seva conclusió es van celebrar els IX Jocs Paralímpics entre els dies 3 i 14 set . Van participar un total de 169 comitès nacionals, sent els segons Jocs des 1972 en què no es va produir el boicot de cap país. La volta a uns Jocs Olímpics d' Sud-àfrica , que no prenia part en els mateixos des de 1960, després de la fi de l' apartheid , de Cuba que no ho feia des de l'edició de Moscou 1980 i la de l'Alemanya reunificada van ser els retorns més ressenyables. Va ser també l'última edició en què les antigues repúbliques soviètiques van participar sota la mateixa bandera, en aquest cas la bandera olímpica, i sota el mateix nom Equip Unificat . Si bé les repúbliques bàltiques Estònia , Letònia i Lituània ho van fer ja com a països independents per primera vegada des de 1936.

La major part dels esdeveniments esportius es van disputar en instal·lacions de Barcelona ciutat i la seva província si bé altres províncies de la comunitat autònoma catalana com Lleida ( piragüisme en aigües braves a la Seu d'Urgell ) i Girona ( rem al llac de Banyoles ) també van acollir esdeveniments olímpics. Les ciutats de Saragossa ( Estadi de La Romareda ) i València ( Estadi de Mestalla ) van acollir partits del torneig de futbol.

Abans de 1992 , Barcelona havia estat candidata per als Jocs Olímpics de 1924 , 1936 i 1940 . El procés de la candidatura

246

olímpica de Barcelona va començar el 30 de maig de 1981 quan el llavors alcalde de la ciutat Narcís Serra va sol·licitar al rei I autorització per organitzar els Jocs d'estiu de 1992. amb l'arribada a l'alcaldia de Pasqual Maragall el 1982 el projecte va continuar amb més força i en 1984 es va crear l'Oficina Olímpica de Barcelona. Des del govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol també es va donar un intens suport a l'organització dels Jocs. Des d'un primer moment la candidatura de la ciutat va comptar amb un gran suport institucional i social, prova d'això és que abans fins i tot de la designació com a ciutat organitzadora dels Jocs s'havia assolit la xifra de 60 000 voluntaris. Finalment el 17 d'octubre de 1986 a la ciutat de Lausana i dins el marc de la 91.ª sessió del Comitè Olímpic Internacional , Barcelona va ser escollida com a ciutat organitzadora dels Jocs de la XXV Olimpíada per davant de París a la que va derrotar a la tercera votació per 47 vots a 23.

Després de l'elecció es va crear el COOB (Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona 1992), el pressupost va ascendir a mil milions de dòlars americans. El finançament d'aquest capital va provenir de la venda de drets de televisió (33,3%), donacions dels patrocinadors (27,7%), títols en venda de bitllets de loteria, monedes i segells commemoratius (18,6%), venda d'entrades (5,5%), i llicències d'ús de la imatge gràfica dels Jocs (2,1%). El 9% restant va provenir de finançament públic. Entre 1986 i 1992 l'impacte econòmic directe dels jocs va superar els 7000 milions d'euros (a preus corrents d'aquests anys).

El 25 de juliol de 1992 , després d'una cerimònia inaugural en què van participar entre d'altres la soprano Montserrat Caballé (qui havia gravat el 1988 la cançó Barcelona al costat del mort Freddie Mercury ), els tenors Josep Carreras , Plàcido Domingo i Alfredo Kraus , i el grup de teatre La Fura dels Baus . El rei Joan Carles I declarava inaugurats els Jocs Olímpics. La torxa va fer la seva entrada a l'estadi olímpic portada pel piragüista Herminio Menéndez , qui la va cedir a Juan Antonio San Epifanio Epi , qui seria últim rellevista de la mateixa. Epi va procedir a l'encesa d'una fletxa que va ser llançada per l'arquer paralímpic Antonio Rebollo , encenent el peveter al passar per sobre d'aquest. La fletxa 247

no va ser disparada realment cap a l'interior del peveter, tot i que televisiva ment es va aconseguir aquest efecte òptic mitjançant un estudiat angle de visió de la càmera.

Durant els Jocs es van batre un total de 32 rècords mundials i 73 olímpics. El Equip Unificat va encapçalar el medaller i el país amfitrió va aconseguir tretze medalles d'or quan en tota la seva història tan sols havia assolit quatre. Després de la finalització dels Jocs el llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch , va considerar que els de Barcelona havien estat els millors Jocs Olímpics de la història.

248

Torxa olímpica La torxa olímpica d'aquests Jocs Olímpics va ser dissenyada pel català André Ricard Sala . Va visitar a 39 dies les 17 comunitats autònomes , recorrent més de 6000 km. Va passar per 652 localitats i es va aturar a 60. En total van participar 9500 portadors.

El foc olímpic va ser encès el juny 5 a Olímpia i va ser portat per relleus fins Atenes . El 9 juny al port de Pireu és embarcat en la fragata Catalunya de la Armada Espanyola .

El 13 juny arriba a les costes catalanes, exactament a Empúries , on és rebut per milers de persones en una cerimònia molt emotiva i d'on emprèn el seu recorregut per tot el territori espanyol.

El 24 jull a la nit va fer la seva entrada triomfal a Barcelona procedent de Palma de Mallorca i va ser rebut amb una multitudinària festa que es va allargar durant tota la nit a tots els districtes de la ciutat comtal. Al dia següent va arribar puntual a l' Estadi Olímpic i el seu últim relleu, l'atleta paralímpic Antonio Rebollo , va encendre el peveter per mitjà d'un llançament precís amb el seu arc des del centre de l'escenari, quedant així inaugurats els Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Recorregut A grans trets, el recorregut de la torxa olímpica va ser el següent: Olímpia - Atenes (Grècia ) - Empúries - Bilbao - La Corunya - Valladolid - Madrid - Sevilla - Santa Cruz de Tenerife - Les Palmes de Gran Canària - Màlaga - València - Palma de Mallorca - Barcelona (Catalunya) Les medalles van ser dissenyades per l'escultor espanyol Xavier Corberó.

Desenvolupament: Cerimònia d'inauguració La cerimònia inaugural, celebrada el 25 de juliol de 1992 al Estadi Olímpic , va comptar amb la presència dels reis d' Espanya , Joan Carles I Sofia . Durant la mateixa es va representar l'escena mitològica d' Hèrcules separant els continents de Europa i Àfrica creant l' mar Mediterrani , així com el naixement de la ciutat de Barcelona . Van participar la soprano Montserrat Caballé , la mezzo Teresa Berganza i les sopranos Victòria dels Àngels i Anna Vila, els tenors Josep Carreras , Plácido Domingo , Jaume Aragall , Alfredo Kraus, el baríton Joan Pons , i la balladora Cristina Hoyos , entre d'altres. Amb un repic de tambors (els famosíssims tambors del Baix Aragó, Terol, dels quals destaquen els tambors de Híjar , Alcanyís o Calanda ), l'arquer paralímpic Antonio Rebollo , va llançar des del camp de l'estadi una fletxa a la punta relluïa el foc olímpic que, a l'aconseguir la seva meta, 249

va encendre el peveter. Es calcula que uns 2.000 milions de persones a tot el món van seguir per televisió la cerimònia d'obertura dels Jocs.

L'alcalde de Barcelona Pasqual Maragall , en el seu discurs, s'ha referit a la guerra a la moderna i avançada Iugoslàvia i a la Olimpíada Popular de 1936 , que va quedar anul·lada a conseqüència de la Guerra Civil . Tot el discurs va ser narrat en les quatre llengües oficials dels Jocs: català, castellà, anglès i francès.

També va estar present l'art, amb escenografies que recreaven diverses imatges de l'arquitectura de Antoni Gaudí i quadres de Salvador Dalí , Joan Miró , Diego Velázquez i Francisco de Goya .

Medaller ) #

país

total

1

Equip Unificat (EUN)

45

38

29

112

2

Estats Units (USA)

37

34

37

108

3

Alemanya (GER)

33

21

28

82

4

Xina (CHN)

16

22

16

54

5

Cuba (CUB)

14

6

11

31

6

Espanya (ESP)

13

7

2

22

7

Corea del Sud (KOR) 12

5

12

29

8

Hongria (HUN)

11

12

7

30

9

França (FRA)

8

5

16

29

250

# 10

país Austràlia (AUS)

total 7

9

11

27

Cerimònia de cloenda La cerimònia de clausura, celebrada el 9 d'agost de 1992 al Estadi Olímpic , el llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch , va declarar que els de Barcelona havien estat els millors Jocs Olímpics de la Història. L'afirmació va ser corroborada per tots els mitjans de comunicació internacionals i atletes de tots els països, que van tenir en compte la modèlica organització, l'absència d'incidents, la massiva participació de ciutadans voluntaris, la comoditat i bellesa de les instal·lacions i, sobretot, el gran suport popular dels ciutadans barcelonins, que van rebre els jocs amb un entusiasme que va propiciar que la ciutat visqués un gran ambient festiu durant tot l'esdeveniment. El violoncel·lista Lluís Claret i la soprano Victòria dels Àngels van ocupar els últims minuts de comiat de la flama olímpica interpretant una antiga cançó popular catalana: Cant dels ocells (El cant dels ocells) dirigida per Luis Antonio García Navarro , director de l' Orquestra Simfònica de Barcelona .

Un cop apagada la flama olímpica, enmig d'una pluja de focs artificials, Cobi , la mascota espanyola , va desaparèixer cel amunt, navegant per l'aire en un vaixell de paper.

Després d'un espectacle piroartístic, es va realitzar una presentació musical en la qual van participar Los Amaya , Peret i Los Manolos .

Grans moments La cerimònia d'inauguració va tenir com a succés un dels més espectaculars inicis de Jocs Olímpics en encendre el peveter amb una fletxa llançada per un arquer d'una manera que va deixar captivat el món.

En bàsquet s'admet per primera vegada la participació de jugadors de la NBA , gràcies a la qual es va formar el Dream Team de Estats Units que va incloure, entre altres, a Magic Johnson , Michael Jordan , Larry Bird i Charles Barkley . Van aconseguir 117 punts de mitjana en 8 partits i van guanyar la medalla d'or derrotant a la final a Croàcia .

En natació , la hongaresa Krisztina Egerszegi es converteix en la reina dels Jocs al guanyar medalles d'or en els 100 m i 200 m esquena i 400 m quatre estils. En Seül havia obtingut la medalla de plata en 100 mi

251

or en 200 m esquena. Per part espanyola, Martín López Zubero va guanyar els 200 m esquena, sent la primera medalla d'or en la història de la natació espanyola.

A la final dels 1.500 m femenins , Lyudmila Rogacheva , de l' Equip Unificat , portava un ampli avantatge però dos-cents metres abans de la meta Hassiba Boulmerka , de Algèria , la va superar i va acabar primera.

L'espanyol Fermín Cacho Ruiz no era un dels favorits en els 1500 m, però, en la final es va córrer a un ritme relativament suau i Cacho va aprofitar aquesta circumstància per endur-se la victòria davant d'un públic que cridava el seu nom a l'uníson.

En l'última volta de la final dels 10.000 m Derartu Tulu , de Etiòpia , va prendre la davantera i no la va abandonar fins arribar a la meta. Amb això es va convertir en la primera atleta negra de l'Àfrica a guanyar una medalla olímpica. En segon lloc va arribar Elana Meyer , atleta blanca de Sud-àfrica. Juntes van fer un recorregut de la victòria simbolitzant l'esperança d'una nova Àfrica .

En salt amb perxa Serguei Bubka , gran favorit, va fallar i va quedar fora del medaller. El guanyador va ser Maxim Tarasov del Equip Unificat , amb un salt de 5,80 m .

El nord-americà Kevin Young va batre el rècord del món dels 400 metres tanques amb un registre de 46,78 s , convertint-se en el primer home a trencar la barrera dels 47 segons.

La nord-americana Gail Devers es va reposar d'una greu malaltia que l'havia deixat en una cadira de rodes durant més de dos anys i va guanyar la cursa dels 100 m llisos.

Cuba , absent en els dos últimes edicions dels Jocs, va guanyar catorze medalles d'or, set d'elles en boxa . En pes lleuger, el nord-americà Óscar de la Foia va guanyar la final i més endavant es convertiria en campió del món professional.

En tir amb arc domina Corea del Sud , que aconsegueix guanyar en categoria femenina individual i per equips. En homes, el títol per equips és per Espanya i el títol individual va ser per al francès Sébastien Flute .

En gimnàstica , l'atleta estrella va ser Vitaly Scherbo , de l'Equip Unificat, que va guanyar sis medalles d'or.

El 25 de juliol de 2017 , en commemoració del 25 aniversari de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics , la torxa olímpica va tornar a recórrer els carrers de Barcelona .

252

Seguretat La seguretat dels Jocs Olímpics va ser una responsabilitat del govern central, que va crear la Comissió Superior de Seguretat Olímpica presidida pel secretari de Seguretat Rafael Vera en l'any 1978. A l'any següent es va crear la Comissió de Planificació de Seguretat Olímpica , presidida pel governador de Barcelona Ferran Cardenal . La responsabilitat d'aquesta comissió va ser la de planificar i executar els plans de seguretat olímpica, segons el model dels Jocs Olímpics d'Hivern de Calgary , en què el mateix organisme planificador va ser executor. Així el governador Ferran Cardenal va passar a ser el màxim responsable de la seguretat dels Jocs. A la conclusió de l'esdeveniment, la premsa va valorar positivament l'èxit de la seguretat.

Un desplegament policial sense precedents a Catalunya es va posar en funcionament durant els Jocs Olímpics per fer front a problemes d'ordre públic o terrorista. En total, 45 650 persones van integrar les forces de seguretat i de l'exèrcit en el pla de seguretat. D'elles, 15 000 van ser acreditades pel COOB per vigilar les instal·lacions. Els efectius van estar repartits així: policies nacionals (18.445), guàrdies civils (12.115), soldats (6000), policies municipals (4000), vigilants jurats (3500) i policies autonòmics (1500).

Efecte dels Jocs Els Jocs de Barcelona es van convertir de fet en la carta de presentació internacional de l'Espanya democràtica. El país va transmetre una 253

imatge de dinamisme i modernitat que va ser decisiva a l'hora de trencar vells estereotips i de presentar a Espanya com un país europeu avançat davant la societat internacional. Les celebracions durant el mateix any del cinquè centenari del descobriment d'Amèrica , la Exposició Universal de Sevilla i la capitalitat europea de la cultura de Madrid van completar l'any del període democràtic amb major ressò internacional d'Espanya que, paradoxalment, vivia sumida en una greu crisi política que s'aguditzaria a partir de 1993.

Amb els Jocs Olímpics va augmentar significativament el turisme, la qual cosa va suposar un augment d'ingressos.

Millores a la ciutat de Barcelona Per als Jocs Olímpics de la ciutat de Barcelona es van haver de realitzar nombrosos canvis perquè fos escollida. Molts d'aquests canvis van contribuir a la millora de la ciutat de Barcelona en tots els aspectes com, per exemple, les infraestructures o les places hoteleres. Aquests canvis i millores van ser: 

La millora i adequació de les infraestructures del aeroport de Barcelona , també conegut com a aeroport del Prat. Es va millorar la terminal B i es van crear les terminals A i C.



La Vila Olímpica es va situar en un sector de la ciutat molt degradat, el que va provocar la restauració d'aquesta zona.



Es van modernitzar parts de la ciutat per satisfer les necessitats del Comitè Olímpic.



Es van crear nous hotels i es van reformar alguns dels que ja existien.



Es van construir noves i modernes instal·lacions esportives, com el Palau Sant Jordi i el Port Olímpic .

254



Es va remodelar i ampliar la xarxa viària barcelonina, creant infraestructures com l'anell circumval·la tori de Barcelona: les rondes Litoral i de Dalt.

Van ser, quasi, el millor record de la meva vida...

255