Xina

LA XINA

1

Índex 1.- DESCRIPCIÓ DEL VIATGE 2.- DIARI DEL VIATGE 3.- CURIOSITATS 1.- Després del viatge

4.- UN PETIT COMENTARI A PARTIR D´ARA 5.- COSES DE L’ANTIGA XINA 1.- La fabricació de paper amb fulles de bambú 2.- El país groc 3.- El mestre pensador 4.- Una medicina mil·lenària 5.- De seda o de cotó 6.- En el país de les cases grans 7.- Artesans amb profunds coneixements 8.- Poetes, pintors i cal·lígrafs 9.- Els arrossars, un món diferent 10.- En els més bonics jardins 11.- La casa de te 12.- Solcant les aigües o a llom de camell 13.- El món dels negocis 14.- El nen rei 15.- Un gran casament 16.- Delícies del paladar 17.- A cada estació la seva festa 18.- Com passar el temps 19.- En un poble del Sud 20.- La capital del Nord 21.- La justícia en acció 22.- L´últim viatge 2

6.- HISTÒRIA DE L´ANTIGA XINA 1.- Història de la Xina...

2.- Prehistòria 3.- El món antic 4.- L´edat i societat esclavista 5.- Inici del feudalisme 6.- Unificació de la Dinastia Qin 7.- L´Edat imperial 8.- La Dinastia Qin 9.- La Dinastia Han 10.- El Període dels Tres Regnes 11.- La Dinastia Jin 12.- La Dinastia Sui 13.- La Dinastia Tang 14.- La Dinastia Song 15.- La Dinastia Yuan 16.- La Dinastia Ming 17.- La Dinastia Qing 18.- L´Edat Contemporània 19.- Situació actual

7.- XINA, QUATRE MIL ANYS D´HISTÒRIAina 1.2.3.4.-

Cronologia històrica + Dragó El Mapamundi de Ptolomeu El mapa de la Xina L´Atles del jesuïta Martini

8.- LA REPÚBLICA POPULAR DE LA XINA 1.2.3.4.5.6.-

Geografia física Geografia humana i societat Etnografia Religió Cultura i oci Esports 3

9.- MOMENTS CLAU DE LA XINA CONTEMORÀNIA 1.- El Gran Salt Endavant 2.- La Gran Revolució Proletària 3.- Després de Mao.

10.- UNES BIOGRAFIES 1.- Confuci 2.- L´emperadriu Cixí 3.- Extractes de l´obra de l´obra de Jung Chang: 3.1.- Cixí 3.2.- La pràctica dels peus embenats 4.- Pu Yi, l´últim emperador

11.- TRÀGICS ESDEVENIMENTS 1.2.3.4.5.6.7.-

Les Guerres de l´Opi La Llarga Marxa El Gran Salt Endavant La Gran Fam de la Xina La Revolució Cultural Les Protestes de la Plaça de Tianan-men Mao Zedong

12.- GRANSans LLOCS I GRANS OBRES 1.2.3.4.5.6.7.-

La Gran Muralla de Xina El Riu Iang-tsé El Gran Canal de la Xina Les Tres Gorges La Presa de les Tres Gorges El creuer per el Iang-tsé El gran naufragi

4

13.- CIUTATS I LLOCS IMPORTANTS 1.- Pequín, (Beijing) 1.1.- El “Gran Calçotet” 1.2.- El Temple del Cel 1.3.- L´Estat Olímpic 1.4.- L´Antic Palau d´Estiu 1.5.- La Ciutat Prohibida 1.6.- La Plaça de Tianan-men 2.- Xi´an 3.- Xanghai (Shanghai) 3.1.- El Museu de Xanghai 3.2.-El Temple del Buda de Jade 3.3.- El Casal Català de Xanghai

14.-UNS REPORTATGES 1.2.3.4.5.6.7.8.-

Grans èxits i reptes L´Òpera xinesa Tradicions funeràries xineses “Tipus” destacats a Pequín Xinjiang, la Xina més remota Beijing, el cor de l´imperi es renova Xangai, la ciutat que mai dorm Hong Kong, port obert a l´avantguarda

15.- L’AUTÈNTIC DEL PAÍS 1.2.3.4.5.6.7.8.9.-

La seda L´exèrcit dels guerrers de terracota L´ós panda gegant xinès La cal·ligrafia i l´escriptura xinesa L´àbac xinès Què mengem?

Marco Polo, petita biografia La “Ruta de la Seda” L´abecedari xinès amb les nostres equivalències 5

10.11.12.13.-

Ombres xineses L’Aerobús A380 Un mapa “divertit” La Perla d´Orient

6

01.- DESCRIPCIÓ DEL VIATGE Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia Dia

01.02.03.04.05.06.07.08.09.10.11.12.13.14.-

Barcelona - Beijing ( Pequín) Beijing Beijing Beijing Beijing - Xi´an Xi´an Xi´an - Chongqing Creuer per el Riu Iang-tsé Creuer per el riu Iang-tsé Creuer pel Inag-tsé - Yichang - Shangai ( Xangai ) Xangai Xangai Xangai Xangai - Dubai – Barcelona

02.- DIARI DEL VIATGE Dies 1 i 2.- Barcelona - Dubai – Pequín Arribada al Prat a una hora molt còmoda per sortir. Mentre esperem i passejant pel nostre meravellós aeroport veig que en una “i” es troba un jove amb una cara d´avorriment... m´acosto i xarrem una estona. Li pregunto: és veritat que a aquest aeroport hi ha un avió que va cap a Dubai i és el més gran del món?. Es posa a riure i em demana la meva tarja d’embarg; al veure-la em diu SÍ és el que viatjarà vostè!, comenta “és tan gran que per l’embarg fem servir dues portes en comptes d´una” i “també porta unes hostesses que “tiren d´esquena”...Quina sorpresa!!!... esperem ja l´hora de sortida: Barcelona Dubai 5.181 km., 6 hores i 10 7

minuts. Les maquíssimes i molt ben “ataviades” hostesses passen tovalloletes calentes perquè ens “repassem” el maquillatge. Les pantalletes que tenim davant dels nostres seients cada passatger ens “dona la sortida”: com si esteséssim davant l´avió a la cabina veiem la pista (infinita?) per on va agafant espenta aquest monstre, no s´aixeca durant una bona estona... s´acabarà la “carretera”?... be a la fi prenem , molt silenciosa-ment alçada i deixem la nostra terra pensant que demà, el “Dia de la Diada” no podran comptar amb nosaltres. Una veritable i sentida pena.

Estem al pis “d’a baix”, a l’entresol, encara que per anar a la “toilette” cal pujar unes escales i des de allà veiem un altre tram que està “vetat” per un gran cordó i que deu portar al pis “de dalt”. TV particular amb una infinitat de distraccions, pel·lícules, jocs, música clàssica/pop, òpera, reportatges..., mentre veiem que l´avionet va travessant països i amb per un mapet va indicant-los, on estem i per on estem passant. Els seients són molt còmodes i amples, la distància amb els de davant és considerable, però...fa un FRED que ”pela”: mantetes, jaquetes, jerseis, tot el que trobo i estic gelat!. Quina enveja que estic passant!, la major part dels ocupants amb camisa de màniga curta i jo...dec ser d´un altre món, no m´ho explico. La propera vegada portaré un anorac de ple hivern.

M´aixeco del seient i vaig a donar un tomet, és tota una novetat per a mi aquest aparell i tinc que, com és tan llarg prendre mides: 88 passos des del començament del nostre “pis” fins quasi la “cuina” és el terreny que ocupem els “econòmics” i tres, quatre, i tres seients fins l´altre “vorera”, en total deu per filera...i això fan... Hi han quinze graons fins al pis de dalt i m´he quedat amb les ganes...com serà si aquí és magnífic; algun dia, a lo millor ho podré explicar. Tot arriba i... per la nostre pantalleta veiem dues “vistes”: una la de la pista d´aterratge que ens ve damunt ràpidament i a la vegada també veiem el que “passa” sota els nostres peus... és Dubai!, cada vegada més nítid...les cases, els terrenys, més endavant els gratacels, en sembla que fins i tot algun bolet. Una altre sorpresa.

8

Fantàstic aquest vaixell volador, immens, silenciós, tocant al terra només sents un lleu sotrac. Quan “aparca” a la vora dels altres aparells ten adones de la grandària que té el “nostre”, gairebé semblen de joguina!. Ja n´hi ha prou de l´avionet, em sembla que m´he passat comentant les meves impressions, però un dia és un dia.

Al sortir, com hem “lligat” amb una veineta del vol xinesa, molt simpàtica, ens ha anat molt bé que ens ajudés a prendre un tren/metro d´aquells que no porten conductor i per dins de la macro-terminal de Beijing (ja no mai més Pequin, que ens comenta que aquest nom el van “posar” els anglesos el seu dia per la seva comoditat per la pronunciació i així va quedar, però ara ja no s´accepta), arribem on ja podem recollir els equipatges facturats. Això d´esperar la “cinteta” que va portant les maletes sempre penses que a tu et tocarà la última i, pitjor encara, si s´haurà perdut: una eternitat, encara que comprensible, si, en realitat viatjàvem 800 persones.

Localitzem el guia local que ens ve a recollir gràcies a l´amigueta que no ens ha deixat de la mà un instant. Infinitat de persones que mostren el nom amb el seu cartellet de reclam per els que arribem...no apareix el nostre, fins que molt més endavant la afectuosa xineta ens indica “mira Luís López” ja que nosaltres cansats i aclaparats pel viatge ens l´havíem passat de llarg. Per arribar al nostre “alberg” triguem una hora, acompanyats d´altres persones que també i anaven. A comentar durant l´hora llarga, llarguíssima, que durant TOT el recorregut al guia local l´han “cosit” a preguntes, que, en realitat sempre eren del mateix tema, el de LAS COMPRAS!!!, comprar, comprar imitacions tan famoses aquí, però “Que no parezcan falsas, que se “vean” auténticas”. Això una parella de “senyores” la resta de viatgers ens miràvem amb una cara...

L´hotel és d´aquells de l´Orient, impressionant, tant per la decoració com per ses “mides”, molt bonic però des de la sortida de casa fins aquest moment havien passat DINOU hores!. El que volíem només una cosa, anar al llit!, demà o avui serà una altre dia.

9

3.- Pequín (Beijing) Després d´una dormida d´aquelles que feia temps que no ens “passava”, d´entrada cap el Palau d´Estiu. El dia és solejat i per arribar-hi durant el trajecte ens quedem “babejant” veient la enorme quantitat de gratacels que ens envolten. La porta d´accés al recinte del Palau és sòbria, guardant gelosament l´antiguitat i l´estil d´aleshores d´aquest país. Quin canvi amb el que hem anat veient pel camí. Al pati d´entrada destaquen unes grans i precioses roques, d´unes formes mai vistes per nosaltres, que formen quasi escultures naturals. Son unitats senceres i molt grans que la Natura els hi ha donat unes formes capritxoses i monumentals mot estimades pels antiquíssims i reigs mandataris. Aquí a sota d´aquestes meravelles naturals no cal fer res més que figurar un comentari per donar les dates de la seva col·locació.

Ja passejant per dins el grandiós recinte ens adonem que l´ornamentació es molt “llampant”: colors molt “vius” encara que el manteniment d´aquests és constantment cuidat. Això és un altre món... Ens endinsem per una galeria, oberta a l´aire lliure, on les pintures que volia tenir un emperador eren tantes que les van tenir que anar “col·locant” al llarg de la llarguíssima galeria i en les que destaquen l´amor per la Natura i paisatges de la vida quotidiana d´aquells temps, i d´aquelles famílies privilegiades, per suposat.

Sembla talment un homenatge a la mare Naturalesa.

Per fi viem a dalt d´un turó l´esplèndid palau i ens comenta el guia que com que aquí el terreny és ben bé pla i el monarca volia que la seva residència “dominés” l´entorn fins a l´infinit, va fer construir una muntanya per situar-lo al seu damunt... és o no veritat, però així ens ho va contar...un es queda bocabadat veient-lo i penses que els humans fem cada “cosa” tan capritxosa com aquest desix que va tindre aquell “bon home”, (però NO pobre).

10

El conjunt és molt bonic: hem recorregut tota la galeria “pinacoteca” coberta i per tornar fins a la sortida, el fem a través d´un llac semi-artificial al damunt d´unes barques “dragoneres” que ens esperen travessant-lo El recorregut és molt tranquil, encara que molt curt, i des del llac la visió que hem recorregut fins arribar a la sortida es mostra esplèndid: la immensa galeria coberta i pel damunt el Palau, elegantíssim, és una bona i recomanable visita.

Ja arribem a una gran factoria, taller, exposició i botiga dedicada a la manipulació de perles cultivades, però, cosa que desconeixíem, aquestes ostres “viuen” en aigua dolça. L’edifici és enorme i només al entrar ens està esperant una empleada i davant d´un bassal on hi veiem moltes ostres ens explica “coses” d´aquelles com per exemple que la ostra d´aigua dolça cria no tan sols una perla per cada ostra, sinó que en “pareix” entre 10 i 15. No son tan perfectes com las marines però al fer-ne tantes en trobes de moltes mides que les van seleccionant per formar des de collars, anells i polseres fins una infinitat de coses més.

Tornant cap a Beijing ens aturem uns moments per fotografiar l´original “niu d´ocells”. El dia no ha acompanyat gens (gaire) fins ara, però ho estem passat d´allò més bé.

La Plaça de Tianan-men: jo estava observant sovint que el guia quan ens explicava fets ocorreguts al país anteriorment, sempre als japonesos els posava a “parir” quan apareixien a la seva narració: “varen fer als xinesos les mil i una barbaritats, matances, violacions, i, i”... Entrant a la enorme Plaça va seguir amb la mateixa cantarella, jo, cansat d´aquesta “lletania” li pregunto: I aquí en aquest Plaça va ocorre una matança, una veritable “massacre” per part dels polítics enfront el poble... que ens pot comentar al respecte?... va quedar molt sorprès i al cap d´un moment ens comenta “Aquí no va haver cap matança ni “massacre”, senzillament van haver uns “aldarulls” degut a que alguns estudiants exaltats, gent pobre i molts drogats, els 11

varen tenir “que controlar”. No repeteixo textualment el que va dir però en síntesi així va anar la “cosa”, que es va ben procurar de deixar-la de “banda”.

Als costats de la Plaça veiem uns grans i bonics edificis i al final, molt lluny, la “tanca” el Palau Imperial que una vegada visitat (per fora) ens trobem ja amb la famosíssima Ciutat Prohibida, prohibida (abans) pel poble, però no per la “família” de mandataris. És enorme, encara que molt “repetida”, ja que els bonics edificis son iguals, o casi, i aquí sí que vàrem donar-les un cop d´ull encara que no i deixaven entrar.

Per acabar el dia anem a veure un espectacle d´acrobàcia. Be, pensava que serien uns exercicis típics del país però vàrem quedar molt impressionats. Acròbates sensacionals, uns “números” senzillament fantàstics i per finalitzar veiem que una noia dalt d´una bicicleta anava donant tombs per l´escenari i a cada volta, corrent darrera d´ella també s´hi afegia d´un salt un acròbata, i així un, un altre, i més i més fins arribar a dotze persones dalt. Així, d´aquesta espectacular manera es van acomiadar del públic que, dempeus, no paràvem d´aplaudir. Quina “passada”, quina sorpresa, llàstima no haver-ho gravat perquè va ser fantàstic. Llegeixo, més tard que L´acrobàcia és una de les escoles artístiques més antigues de Beijing. Té una antiguitat xifrada en més de 2.000 anys!.

El super-famós “pato laqueado” va donar la fi del dia, encara que com l´ànec mut del Penedès...

12

4.- Pequín Dormint profundament, després d´una eterna dutxa i un molt bon esmorzar, encara que fent una bona matinada, avui ens “toca” visitar l´obra més gran del món feta pels humans, la Gran Muralla de Xina: arribem fins un lloc molt aconsellable, el seu nom és Badaling (prendre bona nota) per fer la visita després d´una eterna cua de vehicles que, es veu, s´havien posat d´acord també en visitar-la. Emocionats, encara que l´hàgim vist tantes vegades, però no el natural, i quan, des de l´autocar divises una torre allà a la llunyania et passa una “corrent” per l´espinada...

En arribar i veure la gentada et quedes una mica “destrempat”, encara que al tenir que fer el recorregut que t´aconsella el guia, ja sens posen els cabells de punta, 13

especialment a l´Ascen que te problemes per caminar: es tracta d´anar caminant fins a la “quarta torre” anomenada així ja que des de allà és des d´on tens el millor panorama per veure un bon recorregut d´aquesta magna obra.

Un camí en pendent suau, però després es torna molt pendent i amb uns esglaons d´unes mides “inques”. Hi ha més gent ocupant la nostre “creuada” que quan un Barça-Madrid, i també recorda el tràfic per les voreres venecianes d´un mes d´agost. Per tant, bastant decebedor però... ja pensàvem que ens trobaríem ben “acompanyats”, però fent cua NO.

Aquest recomanat recorregut ens el trobem amb què la Muralla aquí està totalment restaurada. A mida que et vas enlairant i veus aquesta monumental obra allà, més enllà i més i més, pujant i baixant muntanyes, arriba un moment que, encara que estàs envoltat de visitants, et quedes “sol”; es una sensació inesperada ja que no pot ser, però sí, sense voler ni pensar-hi divagues en el temps, l´esperit se’n surt del cos...sembla ridícul, inexplicable, encara que deu ser per haver-la vist tantes vegades però no haver-la “sentit”...

Aquestes milers de torres es troben a una distància de entre 150 i 200 metres l´una de l´altre i l´Ascen em diu que vagi tot sol que per ella l´esforç que li comportaria seria massa i per tant es quedarà abaix. Jo li dic que com hem va dir el Mataronet un dia “no hi ha pla B” i, per tant, si una vegada va pujar fins dalt del Wayna Picchu també o pot fer aquí. Mig convençuda seguim cap amunt però al passar de la “tercera” torre es “planta” i em diu que quan jo torni ja ens veurem... Arribo a la “quarta”, i allà em començo a fixar amb els “veïns” que també estan en un estat “gravitatori”, quasi tots exceptuant la senyora de la neteja que està fins al... d´anar recollint per les papereres, que estan vesant cada moment de tota classe de deixalles.

14

Mentre vas pujant i veus aquest enorme treball i fet tant de temps abans i que no tenien cap més estri quasi que les seves mans, veus que la necessitat obliga a la gent a fer algunes coses que ni boig te las creuries. El que varen fer per intentar salvar la pell avui encara es increïble, encara que molts que hi treballaven la van deixar. Per això els habitants d´aquest país també li diuen a aquest “miracle” el “Cementiri més gran del món”, ja que sota els nostres peus estan “descansant” milers de treballadors que, donades les condicions tant alimentàries, com les baixes temperatures que devien de suportar, inclús descalços, morien en enormes quantitats i els que dirigien les obres amb l´impossibilitat d´enterrarlos apart, els barrejaven amb les pedres i la terra formant un tètric pis.

Dinem a un restaurant allà mateix i ja retornem a la gran ciutat. Ens dirigim a una “clínica” especialitzada en donar massatges als peus i cames. El guia ens comenta que el preu és irrisori, quasi simbòlic, 4 o 5 euros, per fer uns massatges emprant uns 40 minuts, i aquest lloc té molt bona reputació i moltes visites cada dia. Ens fan passar a una gran sala, com si fos un petit teatre, i un senyor vestit de blanc ens dona una conferència sobre les “virtuts” del tractament que donen acompanyades per després d´unes receptes a base d´herbes medicinals per seguir el “tractament” des de la nostre llar.

Acabada la seva dissertació, apareixen un munt de persones que col·loquen als peus dels visitants una espècia de palangana que conté un líquid (¿?), que és el que fan servir per donar el massatge. Després de tenir-los en remull una bona estona els unten amb una pomada groga. Mentre, el senyor de la bata blanca va visitant els “pacients” fitxant-se especialment en el color de les ungles de les mans i el “blanc” del ulls, quasi sempre fent un gest amb el cap a la majoria i els comenta que, tard o 15

d´hora, poden tenir problemes i per evitar-los, els hi pot receptar unes herbes què prèviament les tenen preparades, variant-les segons el “pacient”. Ja sabem que la medicina xina es basada en les herbes principalment, però pot ser veritat, encara que em sembla un “parany”... per això es justifica prèviament el preu “simbòlic” de la visita.

Bé, per si no caus en “l´alarmant consell”, per pocs diners et donen una bona sessió de massatges que dona gust.

5.- Pequín - Xi´an Avui fem el comiat d´aquesta capital tan espectacular. En primer lloc anem a visitar el famós Temple del Cel, una meravella amb tanta harmonia que tens la impressió de no haver estat edificat per la mà de l´home, més aviat trobes que és una obra de la mare Naturalesa. Tenim molt de temps per envoltar-lo i treure el nas per veure una mica l´interior seu meravellós. Voltes i més voltes (com que és rodó) i et vas trobant “novetats” en la seva quasi “persona/edifici”. Aquesta és la meva modesta opinió.

També es veuen moltes parelles, casats de nou, que venen a aquest màgic espai per fer-se una i mil fotografies, sempre “aconsellades” pel fotògraf de torn, que aquests deuen d´estar del Temple fins el...Cel. Una parella inclús estava il·luminada per uns estris al efecte per donar lis més qualitat i esplendor a les fotografies. Jo també em vaig afegir a la festa (molt respectuosament i ben rebut) perquè quan vinguin de viatge de noces per Barcelona els hi pugui recordar d´aquell dia que...

16

Seguim i abans de marxar cap l´aeroport anem a conèixer els hutongs, aquesta antiquíssima barriada de la Ciutat “salvada” de la voracitat dels mega-constructors de gratacels i és perquè l´Ajuntament a “pres cartes a l´assumpte” i ha prohibit tocar ni un totxo d´aquest indret. La decisió, molt ben acollida pels veïns i també mostrant al visitant que les famílies també abans vivien en cases...

Com he comentat, els veïns molt contents, però també ha sorgit un “itinerari turístic”, bàsicament fet ja per visitar-lo en bici/tuc-tuc, per descomptat a pedal, i com segueixi així, el Tour de França els conductors el tindran aviat a la butxaca.

El recorregut pel barri va ser d´allò tan sorprenent: al costat mateix d´aquest no es veu el cel perquè les construccions d´avui en dia “l´eclip-sen”.

Dinem, una mica tard, però molt contents pel matí que hem passat. Cap a l´aeroport per anar a veure demà molts “soldadets” de terra i cota?, esperant que el temps...

6.- Xi´an Ens llevem matinet i la cara se´ns posa “fosca”: està plovent molt!, quina novetat!.

Sortida cap a la “caserna” a veure soldats. Arribant-hi, la pluja no ens dona treva, encara que la visita és a través de pavellons coberts. No faltaria més, els soldats no tenen paraigües...

Hem vist moltes fotografies i reportatges explicant el que estem veient, però, encara impressiona pensant com, pensant quan, i pensant mil coses “t´evadeixes” de la realitat al cap d´una estona d´estar amb “ells”.

17

El guia ens ha donat llibertat per anar deambulant per aquests grandiosos coberts on també veiem com unes persones estan treballant amb molta cura, ja que segons diuen tenen per descobrir moltíssim més i, també es comenta, d´una maqueta, per dirho d´alguna manera, on sota la muntanya que es va fer “construir” l´emperador per el seu descans etern, ja que el terreny per aquí també és totalment pla, doncs està, segons indagacions científiques, el planell de TOTA la Xina d´aleshores situant els monuments principals fets amb or i els rius coberts de mercuri. Però això, que, molt formals, encara són elucubracions.

18

La “colla” nostra, després de fer mil i una fotografies dins aquest “santuari”, tornem a la ciutat per dinar i per la tarda visitar la Pagoda de la Oca Salvaje, molt important, com també el barri musulmà on es troba la Gran Mesquita que teníem programades.

Però el dinar de l´avió anterior, espaguetis molt picants, em passa factura i patint uns dolors quasi insuportables em tinc que quedar al llit per intentar calmar aquest gran malestar. Per tant, la tarda la passo al llit fins que es calmen els dolors i puc descansar de la “mala passada” gastronòmica que no m´ha permès mourem fins demà. Per distreure’m i dormir-me vaig anar contant els soldadets que estaven tan ben formats...

19

7.- Xi´an - Chiongqing - El Creuer Estic 9 de 9!, ja que afortunada-ment tot va passar, només queda un mal record amb la por de que no passes d´aquella nit. Matinet, i volant cap a Chongqing i fer el que faci falta. Arribant ens ve a rebre una simpàtica jove guia que ens acompanyarà a visitar un parell de coses importants ja que el temps no dona per molt.

La primera és el Museu de la Ciutat dedicat a les “Tres Gorges” i a l´esperadíssim riu Iang-tsé. És un museu on exhibeixen els principals al·licients que tenen aquests paisatges tan propers a la ciutat i tan esplèndidament representats. El pis és de vidre i veus a través d´ell la flora, també la fauna, que també amb grans plafons veus fotografies i estris que feien servir abans, com barques que son al natural. El que em va impressionar més és el que, en fotografies, veies com des de la llera del gran riu “remolcaven” els grans vaixells, que especialment transportaven mercaderies i per la manca de vent o de anar contracorrent tenien que, mitjans grans cordes, i en fila “índia” i fang fins mig cos feien moure aquells colossos d´aleshores sí fa que te´n adonis de com vivien aquests, encara que, naturalment, molt pocs anys.

20

La segona visita es a les “Dues Maisons” ¿?. Resulta que la ciutat està situada molt per damunt del riu. Està al damunt d´uns uns penya-segats impressionants. Be, en una de les grans “parets naturals” i per poder aprofitar un pamet de terreny la població més modesta va anant construint minúscules vivendes i per uns tortuosos camins arribar al cim, on es troba encara avui la població principal.

El que va ser una obra al principi modestíssima, avui en dia és tota una atracció, inclús turística. Unes grans fotografies mostren el “miracle” de la conversió del any 2.001 al 2.006!!!. Aquí també en diuen “els onze carrers”, si no tinc mal entès. Doncs els cotxes i camions tels trobes per els carrers esmentats on el principal que hi veus son botigues per la gent del país, bàsicament de queviures i pastisseria típica “manual” que està molt bona. Per mostrar-nos la simpàtica guia el “miracle local” va començar pel tercer “pis” o carrer i caminant entre la gent, mirant de tant en tant al cel com també el majestuós riu, arribem a l´onze pis... que es troba al “pla” de la Ciutat. La imatge farà la resta del meu modest comentari.

21

Ja ens porten cap el CREUER!... cóm és?, cóm serà per dins?, cóm estarem situats?, cóm serà la nostre “chambre”?... L´arribada per conèixer la nostre residència, per uns POCS dies, es quasi traumàtica: és ja ben de nit, la il·luminació es molt minsa, travessem una gran plaça plena de gent fent exercicis gimnàstics i ballant. No veiem “tres en un burro” (ni dos), els viatgers per l´embarcament acompanyats amb el seu “pastor”, els “maleters” prenent-se els equipatges de les mans, amb la por per part nostre de perdre’ls de vista...un “sidral”, però, es veu que controlat.

De cop i volta ens trobem davant d´un edifici enorme... és el nostre CREUER!...què gran és!, des de terra el veus enorme. Em recorda L´Illa de la nostra Diagonal.

Formats, part de la tripulació, ens donen la benvinguda, i finalment SÍ, la cabina, el nostre piset...quin espai tan còmode!...,fantàstic! i l´equipatge ha arribat abans que nosaltres!... per on hauran passat si no els hem vist?. A col·locar les nostres coses i desprès d´una bona dutxa amb l´aigua, d´aquí, tan enyorada,... a dormir.

22

8 i 9.- La “Travessa” pel Iang-tsé Matí, les 7, cap el bufet per després tornar al nostre apartament i donar voltes per el “boat”. Quedem francament sorpresos, el “nivell” és molt alt. Ja parlaré més endavant d´aquesta meravella. Faig constar abans que per sota la porta ens passen el programa del dia. Comença a les 6,45 fins a les 24 hores!, es veu que és el de cada dia d´estança...Però, no hem vingut a descansar? Encara que el servei meteorològic...”pinten bastos”...preguem...

Sentadets a la nostre terrassa i des del quint pis veig que l´aigua, totalment marronosa, no és gens transparent i que deu portar molts nutrients com els bons pares de família a casa. Estem situats a la dreta del vaixell i, per tant, tenim el paisatge a la vista de la riba, també dreta. El GRAN Iang-Tsé per fi als nostres peus!!!. No sento gens el soroll dels motors que ens empenyen, hi ha un silenci impressionant. Per ara a la nostra vista tenim una cadena interrompuda de muntanyes que potser arribin als 500 metres d´alçada i, quasi tocant a la llera del riu, blocs de pisos. Ara veig que passem per uns de més grans... El dia és completament gris, fa molta xafogor, i per la informació que ens donen faran aquests propers dies pluges, el SOL està de vacances. Això és un veritable contratemps. Les vivendes d´aquests blocs semblen molt petites i d´un gris molt “trist” recordant a les modestes de Rússia.

23

Ara s´ha girat un airet que enamora, encara que a la nostre “chambre” l´aire condicionat ens fa mal però ens han donat una “pista” per anul·lar-lo: obrint les portes que donen a la terrassa immediatament s´atura... un gran invent, especialment per a mi que em fa mol de mal. Vull enviar un correu al nostre fill però després d´indagar perquè no puc “entrar” ni a Google ni a Yahoo m´han dit que aquí, a la Xina, estan com “vetats” perquè les informacions que donen, no els interessen als polítics que el poble s´assabenti de notícies que no “els hi van bé” als mandataris. Això m´hagués pogut enterrar des del primer moment ja que vaig estar un munt de vegades intentant enviar notícies.

Gaudint del paisatge veiem que un afluent del gran riu s´entrega a aquest, és enorme i potser que sigui més gran que qualsevol dels nostres importants rius europeus, impressionant. Aquí la construcció arreu es “bestial” una paraula forta però crec que justa. Intueixo que d´aquí uns anys aquesta bogeria acabarà fent un “pet” que reportarà moltíssims problemes, no tant sols al país, sinó al món sencer. En un període molt curt aquest país ha passat de ser un país eminentment agrícola al de un capitalisme ferotge. Els gratacels que veiem per la capital, son a cents, d´acer i vidre i d´uns dissenys molt originals i espectaculars. Aquests són meravellosos però els més modestos, encara que enormes, i pensats per a gent amb menys poder econòmic, veig o m´ho sembla, que no els podran “omplir”, i si els ocupen no crec que tants habitants tinguin prou ingressos per mantenir aquest ritme de vida, perquè, segons he sentit comentaris, aquí hi han sous molt grans, però també de pura i dura misèria.

Tant de bo m´equivoqui però això ho veig tan “gris” com els dies que estem passant.

24

“Torno” al riu, ara estem passant per uns trams plens de brutícia “humana”, a més dels troncs i branques que porta es veu que a aquest majestuós l´han pres per una claveguera: plàstics, llaunes i tot tipus de deixalles, tots al riu. Una llàstima, fa molt lleig encara que això no és l´important. Una “autopista” líquida des de l´antiguitat i envoltada de muntanyes emboirades que t´ofereixen un paisatge per “pintors”, per on han circulat milers de milions de mercaderies, persones, i la vida amfíbia, com segueixin així s´acabarà sent un abocador destrossant el paisatge i principalment la vida . Això em surt de l´ànima.

Les dues excursions des de “casa”: Un dia anem a visitar la població de Shi Bao on, molt a prop trobem la seva original Pagoda que, per variar, tenim que obrir el paraigües. L´altre, després de passar per una de les Tres Gorges, arribem a la població de Badong i al cap d´una estona, donant un passeig en barca, ens endinsem per un afluent preciós: l´aigua, cristallina i, a més, verda, això és una novetat!, fins ara marró però aquesta és preciosa amb el recorregut que fa durant, potser un parell d´hores i “tocant” les bardisses de la riba. Jo comento que a aquest riu li podrien dir el riu verd i una persona que em va sentir el comentari em diu “és que es diu Green River”.

25

Al tornar, ja de nit, ens espera un sopar de gala, sopar de gala per el comiat: (¿?), què ha durat poc!, molt poc!!!, però tot arriba. La “cerimònia” gastronòmica comença amb un discurs de comiat amb l´agraïment per part de tota la tripulació per el bééééééé que ens hem portat. El capità molt ben arregladet es l´encarregat de donar la “plàtica” des de un petit escenari muntat per fer-ho...aplaudiments i de cap als espectaculars menjars, amb l´acompanyament del servei de taules vestit també de gala. El sopar, a part “d´excèntric” per la majoria era del tot infinit: la taula rodona amb la giratòria al damunt, em recordava la ruleta, i a donar el tomet, des de la cadira i quan s´anava “diluint” el menjar, tornaven a la carga, i més i...bé un gran sopar de “traca i mocador”.

Segons el programa del viatge aquesta nit passarem per la gegantina resclosa de Les Tres Gorges...però si la vàrem passar, si ho vam fer, ho vàrem fer sense dir ni veure res, la “culpa”: el sopar, i, per tant, per veure-les ha de ser amb una fotografia.

26

10.-Creuer - La Presa de las Tres Gorges - Yichiang - Shanghai Ja ens acomiadem del “piset” només que lamentant el mal temps que vàrem viure aquests dies, per la resta fantàstic. Aparca el gegant i al costat veiem uns petits funiculars que, des de la riba del vaixell ens porten al cap de munt de la població, on ens esperen uns autobusos per anar cap la PRESA DE LES TRES GORGES...(no de xocolata).

Hi ha un bon trocet, però arribant, des de l´autobús ja a prop, la veiem!, es tremenda!, descomunal!, i això des de tan lluny... Ja estem a la “paret” però primer anem a veure-la a una maqueta gegantina, on com és tan gran, et “sens” molt petit. Ens donen un bon temps lliure per que anem per on ens agradi.

Per descomptat abans ens “orienten” cap a la botiga de “souvenirs”, que per cert, és molt bonica i trobem objectes molt macos i interessants. Però comprar coses a mig viatge t´obliga a anar-los portant fins el dia del retorn. Per tant em vaig quedar em les ganes de comprar una mampara preciosa però em pensava que ja trobaria a la gran Ciutat que ens espera. Però NO i m´hi quedat amb les ganes, encara que quan torni...

L´impressió que tinc a “tocar” es menys impactant que la que havia vist des del bus en arribant, però quan veig pel darrera, a la part per on desguassa, em quedo d´una peça. Sembla un “tsunami” en petit per la quantitat d´aigua que allibera. Avui fa molt bon dia, es veu que com ja tenim l´aigua a l´abast deixa de ploure. Fotografies i passeig pels voltants que estan perfectament arreglats, semblant un parc públic, que en realitat és el que és. Com als llocs importants aquí també deixen un llibre per que

27

escriguis el que et sembla durant la visita, però estava totalment escrit i no cabia res més...quan en posin un de nou...

Un cop ja l´has vist i recorregut per tot arreu, comencem a desfilar cap un bus que, després unes hores ens deixa a al població de Yichang, on després d´entregar-nos un “picnic” per el dinar d´avui ens acompanya a l´aeroport la guia local. Allí dinem i esperem l´hora de sortida cap a Xangai, ciutat que des del primer dia em va resultar la més simpàtica (¿?), vaig “sentir” com a quan a Rússia vàrem visitar Moscou i Sant Petersburg, sense conèixer res d´enlloc a vegades et fas unes idees...

Arribant a la gran Xangai (Shanghai), la gran sorpresa: està plovent!, i un pensa tanta falta que els i fa a tantíssims països i en canvi aquí...Pel camí des de l´aeroport, molt llarg, i arribant a l´hotel ens anem fent la idea de que estem en un altre món...gratacels a go-go. L´hotel, esplèndid com tots els que hi hem estat i hem gaudit. Demà “NO RAIN” please...

28

11.- Xangai (Shanghai) Ja apunt!, d´entrada ens ve a buscar a Maya, ens aclara: Me llamo Maya porque nací en mayo???...comencem bé: El Jardí de Yuyuan, molt famós, molta història, antic, bonic...i avui fa un bon dia...Està situat podríem dir al centre de la Ciutat, i, com és natural, envoltat (ofegat) pels gratacels. És un paradís natural on veiem molts edificis d´aquells d´abans, tant bonics... peixos de colors, pedres/roques extraordinàries i més i més... Un parell d´hores i a esperar a Maya que està molt atrafegada, metres, sentadets a un banc a una cantonada d´un carrer molt comercial veient, com un reportatge, una demostració de la moda tan horrible que “llueixen” els vianants.

Sembla mentida que hagin comprat aquestes vestimentes, des del color del cabells rapats, mig rapats, de colors, fins al calçat “torturador” que només el veure´l et fan mal els peus. Després vaig pensar que hagués pogut fer fotografies perquè era com un mostrari de rareses extraordinàries. Per tant l´espera no sens va fer gens llarga, al contrari.

Arriba na Maya i ens porta a casa d´una amiga que té un restaurant/botiga de demostració de la famosíssima “cerimònia del te” que ens fa els honors invitant-nos a prendre un darrera l´altre fins... . Acte seguit, ja amb un grupet, ens porta a dinar a un restaurant/cova, com la que tenim als pessebres nadalencs, o semblant, però aquesta cova situada a un quint pis d´un gratacels!. Quan estàvem dinant se’m va ocórrer fer- nos una fotografia des de “dalt”, o sigui que com el sostre era un mirall enfocant el mirall va resultar que “sortíem” d´una manera totalment original. Seguim: ara “toca” una fàbrica o taller de producció de la seda: des de que ens mostren la

29

papallona i seguint tots els processos, arribem a tenir un fil de seda a les mans i ens adonem de la “força” que té, increïble, si no ens ho comenten no ens ho creiem: comparant la resistència amb un fil d´acer, del mateix gruix, aquest és encara més resistent!. Finalment arribem a una gran exposició i venda dels articles que fabriquen: cobrellits, peces per confecció, corbates, anoracs i mil coses més que, especialment els mocadors son meravelles de color i de, per suposat, tacte. És un establiment “oficial”, o sigui que aquí no es pot regatejar. Ja tindrem temps més endavant. Ens ho hem passat molt bé.

El Temple del Buda de Jade , una altre vegada, entre els grans gratacels arribem a un oasi, paradís, al menys de silenci i recolliment. Aquest Buda de jade és molt gran i li dona resposta un altre “veí” que el té davant, i que té més braços que un pop, recordant alguns Déus de l´Índia. El fum que es desprèn de les “espelmetes” orientals fa que et trobis una mica “encantat”, però aquí també et “suggereixen” que deixis algun donatiu, millor en Money Per acomiadar el dia i les visites programades anem cap un gran passeig molt famós de la Ciutat “El Malacó”, aquest nom, recorda el que hem conegut a altres llocs on hem estat. Senzillament aquest també voreja el riu, preciós, que envolta en part el barri modern on , des de aquí veiem un panorama veritablement espectacular.

Aquesta divisió 30

hidrogràfica culpable del riu, a més diferència un món antic al modern i la visió, insisteixo, és d´aquelles que et queden gravades per sempre, encara que quan surt a algun lloc la Ciutat, quasi aquesta sempre apareix.

Una veritable “mostra” de edificis enormes a quin més original, recordant una mica la competència que varen tenir aquí (un dia) a Barcelona la famosa “Poma de la Discòrdia”. En quin edifici et quedes?, això està clar amb la “Perla d´Orient”. Davant d´aquest paisatge et quedes mut, com ens ha passat en altres indrets. I això que és de dia, perquè quan es fa de nit la lluminària el fa , i a la resta, molt més espectaculars. Demà serem “frees” o sigui que anirem on ens més ens agradi i, per tant, el primer que farem serà...

31

12.- Shanghai Avui anem solets!, com de viatge de noces (de ja fa uns dies). Taxi: són econòmics i porten taxímetre..., de cap a la “Perla d´Orient”. El viatge per arriba-hi és molt llarg encara que trobem molt poc tràfic. Estem bastant apartats del centre però les grans avingudes ens “tracten” molt be: mitja horeta i passant per un túnel per sota el riu ens deixen a la porta d´entrada d´aquest desitjat “monument”. Aquí sí que trobem gent, i molta. Posant cara de “guiri” passo de les cues i enfilo una taquilla i compro dues entrades: A quin pis vol anar?...i jo que sé, quin m´aconsella?, el segon que ja en tindrà prou. Moltíssimes gràcies. Arribem al segon amb un tres i no res i al sortir dels llampegants ascensors ens quedem amb la boca no tancada fins una bona estona.

Aquí l´anomenen “La Perla d´Orient”, però per a mi ha sigut “La Perla del Viatge”. És impressionant de dia, de nit quan tornem ja parlaré de com és...serà, segur, un somni: és alegre, la trobo contenta, orgullosa de poder lluir-se al lloc on la van “parir”. Estic segur que tant se val que aquesta Ciutat tingui un grau altíssim de pol·lució, encara que nosaltres no vàrem tenir cap problema al respecte, i a més, des de més de 200 metres d´alçada “aquesta” no arriba. Quan surts del meteòric ascensor, respecte!, estem molt amunt!, però des seguida com a casa, no tant però... quin escàndol, 180º amb la boca oberta, els monstres (els gratacels) semblen uns arbres barallant-se per la llum solar, i també competint amb l´alçada, però més encara per el seu disseny. Han lograt els creadors d´aquestes 32

“casetes” distingir-se i allunyar-se del disseny, quasi repetitiu que estem acostumats a veure, encara que no tant “apinyats” com aquests, i, a més, envoltats per un preciós riu que dona la sensació que és el fossar d´un gran castell, i per on naveguen “golondrines” turístiques xines o transports bàsicament de materials per la construcció.

Després d´una bona estona “visitant” la Ciutat des de dalt, baixem per unes escales a un pis de sota on trobem la “senyora ADRENALINA”: una plataforma que dona la volta a tota la “bola”, però aquesta és del terra la meitat de fusta i l´altre meitat de VIDRE!...qui vol passar per damunt el vidre i veure, des d´allà, “abaix”???...segur que és de fiar però... veus els cotxes com de joguet i les persones com formigues, i a més, amb un dia espaterrant! Jo vaig tancar els ulls i vaig anar fins la vidriera que l´envolta sense mirar abaix..., després l´Ascen agafada a una xineta i un servidor vàrem donar “el pas”...bé és una anècdota però la recordarem sempre, i... més.

Per suposat, de cap manera és el millor que hem vist d´aquest viatge fins ara, però sí que és la sorpresa i la més agradable i divertida; no hi contàvem el estar a ¿? metres d´alçada i el tenir al nostre abast comodíssimament una panoràmica tan enorme de el més espectacular d´aquesta Ciutat al damunt d´una plataforma de vidre on pots passejar-te, si gosses de vèncer la por al veure un buit tan enorme als teus peus. El 33

que t´anima a fer-ho és el veure que d´altres, especialment la mainada que corren i salten pel damunt com si estesin al pati del col·legi.

Acabada la Gran Visita ens dirigim al barri de Shikumen on després de patejar-lo una mica, trobem un restaurant bavarès on el personal va vestit com si estesin a Munic: maco i bo. Un altre tomet i ja ens encaminem cap un magatzem que ens varen recomanar. Al entrar a aquest gran edifici ens trobem amb la colla que des del començament del viatge estàvem junts, encara que després del Pantà, ens vàrem separar, ells cap a Hong Kong i nosaltres cap el creuer: abraçades i petonets, ja tornàvem a estar junts encara per molt poc temps. Els i preguntem si trobaríem “coses” interessants i ens diuen “Aquí hay de TODO”.

A mi se m´havia ficat al cap el comprar-me un rellotge de gran marca, ja que els preus diuen que són tant interessants, i aleshores comença l´aventura de la compra d´un rellotge: una, dues, i a la de tres va la vençuda,... però de quina manera!: el gran magatzem deu tenir cinc o sis pisos i està ple de botigues i totes, o quasi totes, tenen la mateixa mida, aproximadament uns 3 per 4 metres, i estan materialment farcides de gènere bosses, maletes, samarretes, bijuteria i... rellotges. Els rellotges són del més “hortera” que un es pugui imaginar i al mirar-los et fan mal als ulls de tan lletjos que son, però des-seguida al veure la dependenta que estàs mirantlos ens comenta que si volem de més bons i de més qualitat també en tenen i ens demana quina “marca” és la que voldríem. Al dir-li que una de les “grans” arriba el bo de la història: Veiem que la dependenta ens fa col·locar al costat seu i després de vigilar pel corredor de les botigues, ens porta fins el fons de la seva on comença a “parlar” amb la paret farcida de bosses de “marca”. Nosaltres, al costat, ens mirem i pensem si 34

està bé del cap...aleshores la paret s´enretira i al·lucinats veiem que deixa al descobert un altre espai on ens fa passar i un jove molt atent ens pregunta la marca del rellotge que desitgem. A partir d´aquí ja ve lo normal... el preu del que escolleixo mel dona: 1.800 ioanes...jo faig cara de ... i li dic que no podem amb aquest preu, per tant moltes gràcies però no ens interessa i fem veure que marxem; m´agafa del braç i em posa a les mans una calculadora perquè li faci la meva oferta, jo li dic que no cal que el que havíem pensat era... de 200...i ell comença: “loco”, “loco”, es veu que només es el que saben dir en castellà... ell baixa... jo pujo una miqueta, torna a baixar... jo una miqueta més i finalment li dic: tinc pressa, m´estan esperant si vols 350 OK, per tant “good bye” i marxem, però em torna agafar pel braç i em diu “OK”, ens treu algunes malles de la corretja i ja el porto posat: un “Longines” que el seu preu aquí...no el dic.

És la història “normal”, la que passa diàriament, però per nosaltres...Una vegada un musulmà a Damasc em va comentar que si quan vas a comprar alguna cosa al donarte el preu el venedor, si l´acceptes a la primera arriben, alguns, a NO prendre-ho bé, esperen el famós i ancestral regateig, tranquil·lament inclús prenent-nos un te...

35

Comenten els “veterans” amb aquests “affaires” que hi ha una “regla” que es la de que sobre el preu que t´ofereixen de principi, has de calcular que amb un 25-30% és el que poden arribar a acceptar, normalment, del total. Amb el nostre cas va quadrar, va ser un 20% del preu inicial, per tant em puc sentir satisfet... De moment encara funciona...

13.- Shanghai- Aeroport de la Ciutat Avui ja és l’últim dia d´estar entre aquesta gent tant “rareta” per nosaltres...però bé. El consell de Maya és que anem tranquil·lament a visitar el Museu principal de la Ciutat, no és l´únic per suposat però sí el més famós. Per tant taxi a la porta de casa, que va de meravella per conèixer el poble, i ens plantem al davant. La entrada és “free”, millor!, però només entrar al passar la motxilla per l’escàner que tenen em senyalant la botella d´aigua que portava i, per senyals, més que parlant, entenc que per passar cal que davant d´elles begui un glop???... És un edifici molt maco i d´arquitectura “avançada”. Vull recordar que té unes quatre plantes, i cada una dedicada a un tema: porcellana, mobiliari, vestuari, màscares, pintures i dibuixos, i més. Destaca, i és difícil, el jade, aquest mineral tan preuat arreu però amb aquesta cultura encara més, crec. Un bon parell d´hores MOLT recomanables.

Les cases antigues de Shanghai son les shikumen, recordant a les siheyuan de Beijing, però aquestes tenen dos pisos. Començant a construir-se a mitjans del segle XIX, coincidint amb el floreix ment de la Ciutat que va passar de ser un humil poble pescador a una de les majors metròpolis de l´Extrem Orient i de tot el món.

“Xintiandi” es el carrer per excel·lència per les compres (de nivell) i també de la 36

diversió i la gastronomia. Ja de retorn a l´hotel, mentre donem una volta per allà anem a una cafeteria, diluviava, per variar, i fent la llarga espera per fi arriba Maya i solets ens porten fins l´immens aeroport que a les 0.05 hores del dia següent sortim cap a casa.

A L´AEROPORT DE XANGAI Al passar pel control de passatgers el policia de torn se’m queda mirant i comença a llegir i rellegir el meu passaport, torna a mirar el seu PC i consulta...em torna a mirar... (jo ja hem poso una mica “mosca”) i al cap d´una eternitat m´estampa el segell de sortida. Jo no se que devia de passar, el que se és que tothom al ensenyar-li el seu passaport el retornava immediatament. El que sí que vaig fer és el no preguntar-li res quan me´l va tornar.

Bé, ja estem fent “cua” per entrar al avió, i al arribar a entregar la carta d’embarcar veig que ens diuen que ens quedem apartats del demés passatgers i es queden les nostres cartes d´embarcament???, una altre vegada!!!... i ara què passa?!, ja venia tot cabre...de la cabina del “guàrdia” i ara una altre vegada!. Serà que em va entendre el que li vaig dir (fluixet) en català?.

37

Aquesta vegada “bingo”: ens varen canviar la nostra carta d´embarcament i ens diuen, molt amablement, que els seguim. Al passar pel túnels d´accés a l´avio ens desvien i ens fan passar al “pis de d´alt”... a business!!!. Quan estem a dalt del “Cel” els hi pregunto si algú parla en castellà i quan ve un jove que el parla li dic que deu d´haver un error ja que el nostre “destí” és a la classe “economy” i, per tant, deu d´haver una equivocació..., però em diu que ja ho sap, que es troben amb “overbooking” i han tingut que derivar a alguns passatgers a “business” i que també està segur que el canvi no ens sabrà gens de greu...

14.- XANGAI - DUBAI I A CASA...

Bé, a l´entrada ja ens trobem amb una esplèndida hostessa que ens ofereix xampany (no cava) de benvinguda... veurem què passarà més endavant. A l´Ascen l´havien col·locat a una plaça distant de la meva i després de fer-los notar varen consultar amb el meu “veí” i gustosament va cedir el seu lloc per que anem pel cel i al Cel junts. Ara estem separats “només” per un metre, la distància que ens separa un sortit particular de tota classe de begudes i rebosteria... això pinta de lo millor!. Immediatament es presenta un cambrer a mostrar-nos els vins que desitgem per el proper sopar, més la “carta”... arriba l´hora d´anar a dormir: ve una hostessa i em pregunta si vull... anava amb un suau matalasset sota el braç per acomodar-lo al seient i així poder dormir més còmode; pitjant botonets s´arriba a deixar el “llit” horitzontal... ja està bé de rotllet, però un dia és un dia, perdoneu... (no lo haré más) com va dir...

Intento que aquesta “loteria” fer-la arribar fins a Barcelona ja que a Dubai fem una escala d´unes hores, però al tenir ja el seient assignat no va poder ser... al menys ho vaig intentar, per provar que no quedi. Vaig repartir fotografies dels nostres castells, (cosa que molts tripulants no coneixen)... s´ha de fer país.

38

Comentari després del viatge Molt contents; de salut, menys un petit dia, molt be. Els companys excel·lents, els guies molt atents i alguns molt “il·lustrats”, els hotels fantàstics, el menjar molt “estranger” però...com diu la caçó italiana, “la pioggia...” va ser la que ens va deixar una mica, miqueta “tocats”. La tornada, especialment el “tram” entre Xangai i Dubai “de cine”. En aquest gran transport pel cel impressionant i orgullós de que “surti” ja des de casa...

El recorregut molt ben planificat: primer una GRAN Ciutat, Beijing (abans Pequín), després d´algunes excursions, totes interessants, marxem cap a Xi´an, una altre ciutat més “moderada” però amb una gran història i a prop els soldadets..., el GRAN PANTÀ i per trencar l´asfalt uns dies, molt pocs, una travessa aquàtica per el majestuós riu/autopista Iang-tsé al mig de la Naturalesa, i, finalment l´altre GRAN Ciutat, Shanghai (per nosaltres Xangai) on vàrem passar-ho d´allò molt be.

Estar vivint, tenint a vegades la sensació de a un altre món, encara que per on estàvem visitant ens trobàvem amb molts “occidentals”, ens va suspendre el veure que tants paisans es trobessin també amb nosaltres, i es que n´hi han tants a aquell país...

39

03.- CURIOSITATS • •

●

●

● ● ●

Una “dita” local: Aquí los carteristas son tan hábiles que son capaces de quitarte el calzocillo sin quitarte el pantalón.

Al “metro” trobarem “empenyedors”, com al Japó per que hi càpiguen més gent.

Estan tan “comprimits” que si un té un braç aixecat, així es queda fins que surti a l´andana!

Els càstigs avui per la llei: robar una bossa, tres anys de presó, robar amb un ganivet set, i encara existeix la pena de mort. ● En aquest país hi han molts més homes que dones i ELLES poden “triar-ne” un molt fàcilment, però primer li pregunten: tens casa? si la resposta és afirmativa, ella segueix: pagues una hipoteca? i si la resposta és afirmativa ELLA el “despatxa”. Per tant hi han molts “xinos” que se´n van a buscar parella a la veïna Vietnam, perquè allà “no problem”, encara que quan, ja casades i residint a la Xina, si veuen que el marit no té bona sort en el treball o una bona vivenda, al cap d´un temps també li diu ADEU. A més aquests bons i resignats homes al anar a Vietnam TAMBÉ han tingut que “negociar” la boda amb els pares de la futura núvia, a partir d´uns +/- 8.000 dòlars USA! A Pequín hi han uns sis milions de cotxes circulant diàriament i es venen anualment un milió. Per comprar-ne un tens una llista d´espera de fins a CINC anys!. També han tingut que restringir la seva circulació i solament els dies de la setmana que et “toquen” pots sortir a donar un passeig, la resta a dormir al parking.

Per matricular una motocicleta et costarà unes VUIT vegades el preu del vehicle!.

Per passar a una província que no es la que resideixes normalment tens que sol·licitar un permís que està molt “limitat”.

El preu del carburant està +/- a 1 euro el litre 40

Existeixen en Pequín (Beijing) noucentes (900) línies d´autobusos urbans. La majoria de residents coneixen una mínima part, només quasi les que fan servir normalment.

El “metro” a Beijing: avui existeixen 16 línies, l´any 2.025 es preveu que arribin a 25.

Visitant el Palau d´Estiu a Pequín podem seguir caminant per una galeria exterior que conté unes 15.000 pintures que l´emperador d´aleshores volia, i les van tenir que col·locar allà degut a la gran quantitat que arriben a ocupar, totalment els 750 metres que té. (rècord Guinnes) Totes les teulades de les cases antigues NO tenen un canal de desguàs. Quan li pregunto al guia el perquè, em contesta: “así cuando llueve es más romántico” ¿?.

No es veuen gats, per suposat pels carrers encara menys. En canvi sí que es veuen gossos moníssims, gossets molt petitets i molt ben “vestits”.

Molts ciclomotors i bicicletes funcionen elèctricament.

Et quedes durant tot el dia bocabadat veient la quantitat i originalitat dels gratacels.

Ni hi han tants, però dia i nit segueixen construint-ne més i més...quan “pararan”?

Tant super-moderna que és la mega-ciutat i veus moltes xarxes elèctriques desordenadament esteses, inclús veus unes tant espesses que semblen una troca de fil o de llana.

No es veuen tramvies però sí troleibusos.

41

Al barris modestos les botigues són molt petitetes, però estan completament plenes de gènere...recorda Vietnam...

La gent: “d´entrada” no sembla simpàtica, fan la cara de “cartró”, però sí molt educats, i quan els hi fas un somriure ells també et corresponen.

Aquí l´horòscop d´una persona es “fixa”: primer en el dia del seu naixement, també l´hora, seguit del mes i l´any. Aleshores “concreten” definitivament el teu signe zodiacal, que NO el fixen a traves dels estels, sinó amb animals com per exemple: gos, rata, porc... i quan els pares els “casaven” quan eren petits a la parella, ho tenien MOLT en compte: si un gos, per exemple es tenia que casar amb una rata NO sortiria bé i tindrien que fixar-se en un altre personeta..

Els magatzems de “còpies” o imitacions son molt “horteres”, encara que la oferta és descomunal i, més tard “solapada”, en la que pots demanar qualsevol marca de prestigi internacional que, d´amagat la trobaràs. No fa gaires dies a TV3 vaig veure que havien requisat SIS “Ferraris” a la ciutat de València, dels de “veritat”, NO de joguet... Això Sí que és una bona Còpia!

Sembla ser que el nom de “Xina” ve del nom xinés “Xaina” que és el nom de la porcellana.

Avui en dia la famosa “Muralla” té un longitud de 5.400 quilòmetres i ”va” de l´Est a l´Oest.

L´alfabet xinés més popular conté 7.000 símbols, encara que els natius fan servir una mínima part.

El terreny que ocupa la ciutat de Beijing (Pequín) és quasi completament pla.

No deixo de badar durant TOT el dia veient aquest immens bosc gratacels.

42

El cel el veus molt “amunt”!.

També ses avingudes enormes i semblen de joguet els “anells” per salvar el tràfic i trobar més còmodament la direcció desitjada.

El Taxi: tots van equipats amb un taxímetre que es posa en funcionament quan el cotxe es posa en marxa. La particularitat és que en la “baixada de bandera” ja marca 14 iuanes (2 euros) i fins que ha recorregut els tres primers quilòmetres no es posa de nou en funcionament a mida que vas circulant. NO funciona mentre estàs parat!

El taxista: quan el demanes, et pregunta la direcció on vols anar, i si aquesta no li és “rentable” (sembla) et deixa “plantat” a l´espera d´un altre company.

El preu del taxi aquí resulta molt/bastant econòmic; calculo que resulta com una tercera part dels “nostres” i va molt bé el prendre´l perquè la “inversió” és molt rentable, ja que com es circula molt lentament quasi sempre així vas coneixent la ciutat sense tenir que fer servir el “City-bus”, que, per cert hi han dos serveis, un molt més car que l´altre (cal informar-se).

Encara que si vas en pla d´estalvi, després d´una bona informació, (que la donen), prens un bus metropolità, i et resultarà el bitllet aproximadament a uns 30 cèntims d´euro. Al canvi de moneda, un euro fa 7,5 iuanes o yuanes?. El canvi és oficial encara que millor fer-lo a un banc.

Per “salvar” els petits ponts que es troben especialment als jardins veurem que no son mai rectes, son fent zig-zag, perquè així el dimoni no pugui corre per ells ¿?¿?.

Antigament per l´entrada a les cases i temples et trobaves un gran esglaó, i era perquè no poguessin entrar les rates!.

Quan acabes de menjar, els “pal·li llos” (no escuradents), no els pots deixar en forma horitzontal al damunt del plat, ja que el fer-ho et portarà mala sort o, inclús, la mort!.

En Shanghai s´apliquen a les etiquetes tres colors per comprar un producte: el vermell indica el preu negociable, el groc el preu “preferencial” i el blau el preu real i intocable.

No trobem enlloc llet de vaca, ni pa. Tampoc contenidors per la brossa ni “pintades” per les parets.

Molt, molt nets...molta gent dedicada a escombrar els carrers...

Mega-anuncis: en pantalles supergegants aquets apareixen en molts grans edificis i també pels carrers.

Enormes precioses lletres xines il·luminades anuncien..., en alguns gratacels veiem en posició vertical el

43

seu ¿? número de telèfon a la façana.

Un detall, per mi molt important: en les grans avingudes estan col·locades unes tanques de separació per evitar que la gent passin pel mig. Així que tenen, obligats, d´anar fins el pas de vianants davant dels semàfors.

El número quatre (4) és el que tenen maleït... diuen que els porta desgràcia.

El vermell és el color de la salut, la sort i la riquesa, el blanc és el del dol.

Unes recomanacions per visitar el més important de Xangai: Tianzi Workshop: 210 Taikang Lu. L´edifici és una vella factoria dels anys 50. Té uns 20 mil metres dedicats a mostres de disseny d´interiors, arts visuals i artesania que atreuen a més de 70 unitats procedents de 18 països del món.

Cases Shikumen: son les antigues vivendes de Shanghai semblant a les Siheyuan de Beijing, però aquestes amb dos pisos. El carrer Xintiandi és el carrer principal on es reuneixen la gastronomia, les compres i la diversió.

Carrer Nanjing: és l´avinguda comercial més gran de Xina. Està situada en el centre de la Ciutat i dividida en dos trams: Nanjing Donglu, a l´est, i Nanjing Xilu, a l´oest. El primer és sols per vianants, mentre que el segon és més elegant i modern, considerat com el lloc més de moda de la Ciutat.

El Bund: medul-la de Shanghai, (Watan en xinés), considerat una de les visites obligades de la Ciutat. És un carrer comercial on es reuneixen construccions contemporànies de diferents estils. Quasi en totes les telenovel·les ambientades en Shanghai solen sortir escenes en el Bund. A més de ser un atractiu pels turistes també és un lloc de diversió pels habitants locals, als que els hi agrada passejar per allà quan tenen el seu temps lliure.

Torre Perla d´Orient: aquesta torre de suggestiu nom de 468 metres d´alçada és la torre de TV i ràdio més alta d´Àsia i la tercera més elevada del món. Construïda en 1.994 molt aviat es va convertir en el símbol de Shanghai. Entrades a: 70 yuanes (sala mirador), 85 fins la segona esfera i 135 fins el mòdul espacial).

44

La Plataforma d´observació més alta del món: Aquesta plataforma d´observació de 472 metres d´alçada, constitueix la més alta del món. Les plantes entre la 94 i la 100 estan disposades per l´observació del panorama de la Ciutat. Compta amb tres sales d´observació, en les plantes 94, 97 i 100. El passadís del mirador té una part de sòl transparent, de vidre, a través del qual, els que no tinguin vertigen poden observar sense cap obstacle el paisatge de Xangai.

El Museu de Shanghai. El carrer Nanjing. El Malacó. “Nuevo Mundo”. El carrer Tian Zi Fang. i el carrer Binjiang. Tots molt fàcils de “trobar”.

Després del viatge: Be, el viatge a la Xina sempre l´havia “postergat”. No hem feia gaire “patxoca”. Un dia hem dic: has d´anar a conèixer super-somerament la seva cultura “in situ”: les seves costums, el seu menjar, les seves diversions, els seus paisatges, llocs històrics... amb uns quants dies!: una quimera!... per després tindre el meu “gran 45

problema” resolt per bastant de temps: que és el fer alguna cosa que pugui servir de profit, sinó per algú, almenys mentre l´escric conèixer aquell país que sempre havia sentit comentar era molt interessant encara que la gent de simpatia no en gastava gens o ben poca ... que són molt “estalviadors”, i per menjar donaven... per llebre.

Vaig trobar que els “soldadets” de Xi´an són un bon exemple d´exèrcit: no mengen RES i són una màquina de fer diners pel País!!!. Doncs ho vàrem passar d´allò molt, MÉS BÉ. Ja tinc 77 anys i, per tant, si no ho faig ara, a lo millor pot se més endavant...

4.-Un petit comentari a partir d’ara Els temes posteriors que m´he permès significar amb aquest treball a més del meu Diari i les Curiositats, són fets a través de catàlegs, revistes especialitzades, consultes a Internet i d´altres publicacions, per suposat sense cap ànim de lucre, sinó per animar a les persones, i, de pas, informar sobre aquest GRAN país. És el meu desig.

Especialment un agraïment a en Joan i na Miriam de Tarannà Viatges i a en Oriol de la Biblioteca Vapor Vell. Una “aventura” més. Moltes, moltes gràcies per la vostra atenció. Salut i castells.

Lluís de Vilafranca.

46

5.- “COSES” DE LA XINA ANTIGA 5.1.- La fabricació de paper amb fulles de bambú: 1.- Les canyes de bambú es posaven en remull en aigua durant més de cent dies, i es pelaven i es trituraven.

2.- Després s´introduïa la pasta fibrosa en una cuba barrejada amb aigua i una solució química.

3.- Quan es treia del bany quedava dipositada sobre el tamís una capa fibrosa.

4.- Les fulles decantades s´amuntegaven i es sotmetien a pressió.

5.- Per assecar, es raspallaven contra una paret calenta.

5.2.- El país groc: La gent d'aquí és alta i forta. Tots tenen fama de valents i honrats. Des de fa milers d'anys, llauren i sembren el sòl fèrtil. El “loess”, una polsina que porta el vent del nord, s'acumula en diverses capes de desenes de metres de gruix que arriba fins a 90 metres en aquest país. La conca de Huang He, el riu Groc, és el bressol de la civilització. En aquest lloc, al nord de la Xina, les antigues dinasties varen construir capitals llegendàries: Xi´an, amb les seves mesquites on resen els musulmans; Luo Yang, cèlebre per les seves roselles; Kaifeng, on van regnar els Song.

Muntanyes artificials amaguen tombes d'emperadors plenes d´ossades d'esclaus i de cavalls sacrificats. El Riu Groc, "Tristesa de la Xina", és terrible quan les seves aigües es desborden i inunden els camps, trenquen els dics, arrasen poblats de fang deixant sense sostre a milions de camperols.

A la terrassa de loess: Els camps són rics i poblats. S'aprofita cada metre de terra.

Els boscos han estat transformats en camps de conreu, i en els vessants dels turons s'han traçat espatlleres. Tota la comunitat camperola ha col·laborat en aquestes tasques. Aviat es cobriran aquestes extensions amb terra fèrtil treballosament transportada. Per collir tan sols unes quantes cistelles de blat suplementàries, cal implicar tones de terra i anivellar tones de terra. I tot i així cal que plogui, perquè a la Xina del Nord, segons els estius, les precipitacions poden ser molt irregulars. En un estiu sec, s'esgoten les reserves i s'estén la fam 47

En aquestes províncies no hi ha arròs, però es conreen cereals molt antics com el mill, la melca i el blat. Les famílies riques el consumeixen en forma de pastes tendres i pans cuits al vapor. Els pobres s´han de acontentar amb un bullit de mill, l´ "arròs daurat", acompanyat de la "inevitable" col. Els vilatans preparen també un alcohol blanc amb les llavors de mill, i és tan fort que el que beu tres gots d'aquest beuratge cau a terra "borratxo com una cuba" ..

5.3.- El mestre pensador Va viure des de l'any 551 fins al 497 abans de la nostra era i va ser poc conegut durant la seva vida. Per aquell temps, Xina estava dividida en nombrosos petits regnes. Kong Fu Zi, que nosaltres coneixem sota el nom de Confuci, prestava els seus serveis als reis que requerien la seva presència. Al final de la seva vida, va tornar al seu país natal i va ensenyar filosofia als joves, sorpresos per la seva immensa saviesa.

Segons Confuci, “L'home ha de construir la seva existència des del “Ren” benevolència - i el “Li”- respecte pels ritus -. Cadascun de nosaltres ha de consagrar la seva vida a adquirir cada vegada més virtut i saviesa”. El Mestre diu: "L'home superior es fa responsable a si mateix; el home inferior fa responsable als altres. I també “L'home superior entén el que està bé, l'home inferior entén el que és profitós ".

Després de mort, els deixebles de Confuci van difondre el seu pensament, que es va convertir en doctrina oficial i va deixar empremta en l'esperit de milions i milions de xinesos.

Mestre Kong: El savi porta la gran toga dels lletrats de la Cort. Se li representa generalment alt, amb una nas poderós, de grans ulls i barba abundant.

48

Qufu, la ciutat natal: Enmig d'un bosc de xiprers centenaris, uns pelegrins passegen entre les esteles. Sobre la del mestre, llegeixen amb gran respecte aquesta cèlebre inscripció: "Tomba del Rei de la cultura i de l'ensenyament summament aconseguida i molt sàvia".

El preceptor de l'hereu al tron imperial és sempre un “Kong”. Des de fa 2.000 anys, els descendents de Confuci tenen dret a portar el títol de rei.

5.4.-Una medicina mil·lenària "Si el full està malalt, no intentis curar el full, sinó l'arrel": aquesta norma està escrita en un vell tractat de medicina que data de l'època de Confuci. El metge sap que el cos està en comunicació amb l'Univers sencer. Hi ha dotze articulacions, com els dotze mesos de l'any, dotze canals per on circula l'aire, com els dotze rius de la Xina.

Mitjançant les seves intervencions i les seves pràctiques, el metge ha d'afavorir el “qi”, l'energia vital.

La salut és l'equilibri entre el “yin” i el “yang”: el yin correspon al fred i la humitat; el yang, a la calor i la sequedat. Els vincles entre l'home i la natura són nombrosos: hi ha connexions entre el fetge, el vent, el blat, la còlera i el drac.

La consulta a domicili: El metge i el seu primer ajudant visiten la vella senyora Jia. Les bones maneres exigeixen que l'auscultació es realitzi a través d'una cortina que aïlla el llit. A manca de poder examinar com cal les olors, el color de la pell, l'aspecte de la llengua i les orelles, el doctor estudiarà el pols. Sap identificar dotze polsos, que corresponen als dotze òrgans vitals. En silenci, mesura el pas de la vida i la distribució de la respiració.

La pacient respira i el seu cor batega, però els polsos no enganyen. El metge fa un senyal imperceptible al seu ajudant: per a ell, la vella senyora està ja morta. Amb la 49

seva bella i delicada cal·ligrafia, prescriu algunes vitamines. Demà, sens dubte, als 65 anys, la senyora Jia hi haurà partit cap a les Fonts Grogues.

La lliçó d'acupuntura: El vell Li coneix a la perfecció tots els clàssics de la medicina.

Interroga al seu alumne. El jove Cao ha d´assenyalar sobre un maniquí de fusta dels dotze recorreguts i els vuit camins per on circula l'energia. El mestre coneix els quatre punts on clavar l'agulla que accelerarà els corrents vitals, estimularà el yin i reduirà el yang.

Petit Cao recita: "Actuar sobre el colze per despertar el fetge, actuar sobre el revés de la mà per alleujar el mal de cap ...". Li, l'ancià corregeix, precisa, reprèn les velles fórmules tretes dels antics tractats d'alquímia i d’herborista ria.

L´últim recurs: Ho Hua se sent molt se sent molt desgraciada, fa cinc dies que el seu primogènit ha perdut el coneixement. La seva respiració és feble. La seva mirada es perd. Rebutja prendre qualsevol medicina. Ho Hua ha reunit tot els seus estalvis i s´ha anat al temple dels Núvols Blaus. En l´últim pati es deixa caure als peus del Tresor de la Llei, el Gran Buit, a Mi Tao Fo, ofereix monedes com almoina i planta palets d´encens a l´antic gerro de bronze. Toca amb el seu front la rajola usada per als koutou dels fidels. De la seva gola oprimida per l´angoixa sorgeixen les fórmules sagrades: Buda Misericordiós!.

La maxibustió: Aquest malalt sofreix de pal·lidesa i depressió. Per compensar aquesta “malaltia freda”, se li administra una sessió de maxibustió. El metge confecciona un bastonet de pols d´artemisa - una planta semblant a l´estragó i al donzell bord -, el posa dins un plat col·locat en el punt exacte a estimular i l´encén.

Igual que l´agulla d´acupuntura, la calor estimula i reforça el yang. Per augmentar l´eficàcia del tractament el metge afegeix al pla all, sal i gingebre.

Entre els aromes inquietants de la farmàcia: El laboratori es troba sota l´advocació de Kong Mu, el Immortal amb la serva bossa de medicines. Quin fantàstic món!. En els pots maceren les serps verinoses: tallades a rodanxes i consumides en brous, curen les malalties dels ulls. L´auxiliar prepara xarops amb llangardaix sec i cervells de mico; ratlla banyes de rinoceronts i cornamenta de cérvol per elaborar begudes reconstituents. En els calaixos cuidadosament etiquetats, el farmacèutic a col·locat ossos d´ós, pells de linx, escates de tortuga, tendons de cérvol, excrements d´ocell i opi. Però el rei dels remeis és el ginseng, revitalitzador i reconstituent per a tot. Fa passar de la deliqüescència tardor a la verdor de la primavera.

50

5.5.- De seda o de cotó Per assenyalar el seu poder, els conqueridors manxús van imposar als xinesos l'ús de la cua, “bian zi”. S'afaita la part davantera del cap, després es fa la cua, que cau sobre l'esquena, de vegades amb fils negres per prolongar-la.

El poble pla porta un vestit bastant curt: vestits, jaquetes, armilles blaves i negres i barrets de ras. Els potentats es vesteixen de seda. Els funcionaris es classifiquen en set categories socials, a cadascuna de les quals correspon un element de vestir. La punta del barret s'orna amb una bola que pot ser de corall, ambre o coure. El pitral del vestit també indica el grau social de la persona. Els mandarins civils porten la imatge

51

d'un ocell: grua, faisà, gall dindi, oca, zaida, ànec, guatlla o gaig. El pitral rodó dels militars exhibeix un animal ferotge: drac, tigre o lleopard.

Al contrari dels homes, les dones porten vestits de colors vius: verd poma, fúcsia, carmí, ivori i blau marí.

Aficionat a les pells: Aquest noble senyor està triant. De nit dorm sobre una pell de tigre, ja que pensa que és bo per al seu reuma. Abans de l'hivern, vol folrar el seu coll amb pell de marta o marta gibelina. Els seus abrics seran de llúdria o de guineu de coll gris. Altres s'acontentaran amb castor, linx, esquirol o gat. Les pells dels animals salvatges procedeixen dels boscos de l'Imperi rus.

La vestimenta del drac: La còfia fresca a l'estiu, feta de palla fina, i la de pell a l'hivern, porten adorns de serrells vermells i ploma de faisà o de gall dindi.

A sobre del llit, s'han disposat el vestit llarg i el cobreix coll. El senyor Gio és membre de la família imperial. Té dret a portar els brodats del drac i el cinturó vermell.

Calçat de palla: Les botes dels cavallers, de punta quadrada o rodona, amb forma de núvol o aresta, estan fetes de gruix feltre. Les dames calcen els peus diminuts amb sabates de seda brodada, amb taló. La gent del poble fa servir sandàlies de tela. Per no relliscar a terra humit, els portadors porten sabates de palla de blat trenada, i els més pobres, pagesos d'arrossars, nens polsosos, captaires a la porta dels temples, van descalços.

El nen i el seu grill: Tots els diables de l'infern amenacen la vida de aquells nens.

Per protegir i donar-los força i energia, les mares i dides broden "barrets de tigre" decorant amb dents d'animal i ulls ferotges. Previngut d'aquesta manera, cap esperit s'atrevirà a atacar el noi.

5.6.- El país de les cases grans Entrem ara en l´interior d'una gran família xinesa. Aquelles vides atrafegades estan sota la direcció del vell mestre. És ell qui dirigeix i transmet en nom de la família: Zhao, Song, Jia, Chu, Wu, Wei o Bai. A més de la seva esposa, hi ha les concubines.

52

Totes volen donar-li un fill per perpetuar el clan. Germans, germanes, germanastres, cosins, cunyades, ties, tenen al seu servei un exèrcit de criats i esclaus. A la Xina, les famílies notables agrupen diverses generacions, de vegades més de cent persones resideixen en la seva "gran casa".

Mentre que als homes i els fills barons els està permès transitar lliurement, les dones i les joves no poden sortir.

Una successió de patis: Totes les cases que pertanyen a les famílies nobles tenen més o menys un traçat similar: trobem una successió de patis quadrats oberts al sud i 53

una porta d'entrada protegida pel "mur dels genis", que impedeix el pas als dimonis que només saben caminar en línia recta.

5.7.- Artesans amb profunds coneixements Fins al segle XVI, Xina estava molt avançada respecte a Europa en el camp tècnic. Els "Celestes" van ser els primers a utilitzar el paper, la impremta, la pólvora de canó, la brúixola, el timó, el carretó, la fosa de ferro, el paper moneda, la porcellana i la seda.

Molt d'hora, es van crear al país nombroses professions.

Cada ofici té el seu Déu protector. Sovint es tracta d'un personatge que ha existit realment i que ha tingut tant d'èxit en el seu treball que s'ha reunit amb els "Immortals". Els artesans estan agrupats en associacions religioses, gremis i societats de socors mutu. Els productes d'artesans xinesos gaudeixen d'una gran acollida a l'estranger. Carregats d'objectes, els navilis parteixen de Canton i Macau amb destinació a Europa. El la cort de Lluís XV o la de Frederic II de Prússia, mengen en plats de porcellana xinesa, s'asseuen sobre coixins de seda de Nanking, conversen darrere de paravents lacats ... Xina està de moda.

Un taller molt modern: Paper vell, bambú picat, fibres de cotó, de morera, de cànem, palla i draps de seda es trituren i es pasten en un bany d'alum. Després, un obrer recull aquesta pasta i la posa a assecar en marcs de fusta. En assecar-se, la pasta es converteix en fulls, que seran polits i blanquejats.

El taller fabrica tot tipus de papers: paper ceba destinat als poetes, paper vermell per a les cartes d'invitacions, paper blanc per als morts, grans fulles per gravats, paper ordinari per als llibres en general ... S'escriu molt a la Xina !.

54

La debanadora de seda: A la província del baix Iang-tse, cada vilatà té una habitació entebiada per un braser on, sobre canyes de bambú, cria cucs de seda. Les erugues, atapeïdes de fulles de morera, s'adormen en el seu preciós capoll.

Llavors les camperoles les submergeixen en aigua bullent, debanant després el diminut cabdell.

Fils, brillants com plata fina, es vendran agrupats en llargs cabdells als mercaders de la ciutat.

Objecte de col·lecció: Sota els Qing, a la província de Jiang Xi ha veritables fàbriques que produeixen, per a l'exportació, la famosa porcellana xinesa. Aquests preciosos objectes i vaixelles decoren les taules dels rics occidentals del segle XVIII. A la penombra de la paradeta: El cisteller xinès disposa de tres-cents tipus de bambús per trenar cistelles, cabassos i cistelles. Amb una gran fulla la talla en fines tires, que deixa estovar en un bany d'aigua. Després, sobre els seus genolls, sense més eines que la seva habilitat, crea diverses formes.

Però en l'Imperi Mitjà, el bambú serveix per a moltes altres coses: amb ell es poden construir basses, bastides, estores, barrets, escombretes, pipes, gerros i cullerots.

També ho gaudeixen els sibarites, ja que a l'hivern mengen els seus brots, frescos o secs.

Una forja al mig del carrer: El cuiner de la casa Xu necessita nous útils, el seu ajudant li ha parlat de l'excel·lent treball d'aquest ganiveter. Han cridat l'artesà, que s'ha instal·lat darrere de la casa. Fa tres dies que desperta als galls amb el soroll de la seva enclusa. Ja ha fet destrals per tallar carn, ganivets per esquarterar i desossar, puntes, ratlladors i trinxadores. El cuiner ha vingut per vigilar i li ha fet algunes observacions. Llavors, l'artesà ha reprès la seva tasca. Cap al migdia, ficarà al llit a terra, prop de la seva forja, per donar una petita migdiada.

55

5.8.- Poetes, pintors i cal·lígrafs Shitao diu: "Aquest lloc desert m'omple d'alegria / La vista d'aquesta muntanya que amaga els núvols em fa feliç / Les meves paraules són estranyes, el dibuix és maldestre / Tot és il·lusió, fins i tot aquesta obra" En pintar o escriure, Shitao, com tots els artistes, no té més que una idea en la seva ment: fer sorgir de la punta del seu pinzell una mica del buf, del ritme, de l'energia, del Qi de l´Univers. El negre del blanc del llenç és el buit per on passa el misteri de la unió entre les coses. El negre del caràcter traçat és la substància, la terra, la fusta.

Els pintors sempre treballen de memòria, intentant retrobar la perfecció dels antics mestres. Fa milens que els estils estan classificats. Es fa un quadre a la manera d'Wung Wei, que va viure fa sis segles. Aquest poema pren la forma d'una cançó de temps remots. El cal·lígraf copia els caràcters d'una estela de l'època dels Han, dos mil anys enrere. El plaer consisteix a retrobar l'emoció del geni que l'ha precedit.

Els quatre tresors del cal·lígraf:: Són instruments imprescindibles, però també poden ser veritables obres d'art. El pinzell procedeix de Huzhou i la tinta de Huizhou.

El tinter està tallat en una pedra de Shexian i el paper, de la millor qualitat, ve de Jingxi.

Art i màgia de l'escriptura: Per sentir-se còmode, Chen el lletrat s'ha lligat la cua al voltant del seu cap. Després ha rascat pacientment el bastó de tinta, una barreja de negre de fum, cola, oli i amizcle, sobre el tinter.

Es concentra i es queda un moment amb la ment en blanc, el colze ferm i el canell relaxat. De sobte, amb un moviment brusc i desimbolt alhora, planta el pinzell sobre el full. El paper absorbeix de seguida la tinta oliosa. No es pot corregir ni refer el traç, és definitiu, i per això Chen s'entrena cada dia.

Huang Shan: En xinès, la pintura paisatgística es diu Shanshui, "muntanya i aigua".

En Huang Shan, als pintors no els falten models per trobar la inspiració: roques escarpades que es reflecteixen en l'aigua, pics retallats - uns 72 - on s'agafen pins i falgueres, llaços de boirines que dibuixen franges de paper. L'home es perd en aquest món: en la seva imaginació, es converteix en pescador, viatger, ermità, monjo ...

56

5.9.- Els arrossars, un món diferent L'arròs és una mica la sang de la Xina del Sud. I, lluny de la seva província natal, els mandarins nomenats en les prefectures del nord es queixen d'haver de menjar pa de blat. Les arques s'omplen de molts tipus d'arròs: arròs per coure al vapor, arròs aglutinat per fer les típiques boletes, arròs per fideus, arròs de sopa, arròs destil·lat que serà transformat en alcohol.

Les riques províncies de Hubei i Zhejiang produeixen fàcilment dues collites a l'any. En els camps, sovint es troba la parcel·la d'arròs llest per segar amb la de l'arròs tendre encara sota l'aigua. Per cultivar l'arròs, calen camps perfectament horitzontals i plànols, ja que l'aigua ha de cobrir els brots just prou, sense ofegar. Els camperols remodelen contínuament el paisatge, tallant les vessants en escales, desviant els rius i canalitzant l'aigua en un laberint inextrincable. El cultiu d'arròs empra desenes i desenes de braços per crear arrossars, cavar rierols, sembrar, escampar l'abonament, trasplantar, birbar i segar. Però al final de tot aquest esforç, quina satisfacció la d'obtenir una bona collita, proveir els graners i omplir els plats!

Wang prova la seva nova arada: Vestit amb la seva rugosa capa de fibra, però impermeable “pentina” a consciència el fang gris, beix o rosa. A la menor resistència l´animal s´encorba lleugerament i torna a posar-se en marxa com un navili.

El motor humà: L'arròs madura amb la tija en sec i creix amb l'arrel dins de l'aigua.

L'aigua dels llacs, embassaments i rius ha de ser conduïda fins al cim dels turons abans que torni a baixar per les vessants, terrassa després terrassa. Durant tot el dia, i fins i tot de vegades de nit, els pagesos mantenen el nivell de l'aigua amb galledes, sistemes de àlep i paleta. Temen a les sequeres que esgoten les fonts i les violentes tempestes que desborden els rius.

57

El regadiu és un art molt antic. En els temples els fidels ofereixen pomes i canons d'encens als mandarins, convertits en Déus, que han enriquit la seva província fomentant les obres d'irrigació.

L'estació de la trilla: El polsim que es desprèn de la palla flota en l'aire i fa esternudar. L'arròs, disposat en monticles, ja està sec: ara, cal batre’l amb una vara i garbellar-lo amb una pala al vent. Tot el poble col·labora en aquesta tasca. Després de pesar els grans, es posen en cistelles trenades, que s'amunteguen a les arques de fusta.

D'aquí a poc arribaran els mercaders per comprar l'arròs i emportar-se'l a la ciutat, però abans, l'intendent del terratinent vindrà a recollir la part que li pertany.

La col, la verdura de cada dia: La noia rega les seves hortalisses. Ha portat cubs d'abonament compost per fems i excrements que ha diluït amb aigua del canal.

Així, les cols creixeran encara més fortes i sanes. Com a tots els seus amics, li encanta la col, que es prepara fregida o bullida. Aquesta hortalissa té l'avantatge de conservarse fàcilment: assecada al Sol o sota una capa de neu, al començament de l'hivern, o també salada i posada en grans gerres, una mica com la col fermentada.

Al mercat, els pagesos venen totes les varietats d'aquesta hortalissa: petites i fermes, llargues i blanques, rodones i verdes ..., n'hi ha per a tots els dies de la setmana.

5.10.- En els més bonics jardins Hi ha un proverbi molt conegut que diu "A dalt hi ha el paradís; aquí està Shuzhou ".

Aquesta ciutat és famosa per la seda que aquí es teixeix, per la bellesa de les dones de pell de préssec i, sobretot, pels seus meravellosos jardins.

Després de complir les seves funcions imperials, els rics lletrats es retiren a aquells paisatges de somni, i creen, protegits per senzilles parets, paisatges en miniatura amb rams de bambú portats del llunyà Yunnan i pedres esculpides per la natura. Aquests jardins són veritables parcs amb cases i tenen noms encantadors: "El jardí de la 58

política de la gent senzilla", "El del bosc dels lleons" o "El mestre de les xarxes". El transeünt es perd entre pavellons, rams i petits murs. A cada pas descobreix un "quadre de muntanya i aigua".

Al fons del jardí: El segon fill del mestre toca la pipa, una guitarra de dotze cordes.

Fa tres dies que intenta dialogar amb el cucut. ¿Respondrà l'ocell?

Un món en miniatura: Aquest arbre nan té l'edat ... del vell mestre: més de setanta anys. L'ancià ha vist créixer l'arbre entre les mans de generacions de jardiners.

A l'hivern, el guarda a la seva habitació a l'abric de les gelades, i, a l'estiu, el colo-ca a l'ombra de la paret del seu despatx. A la nit, quan s'asseu al seu tamboret de pisa, recorda el monjo de la seva infància que deia: "Aprèn a veure un món en una tassa de te, i la muntanya Tai Shan en aquest auró dins del seu test".

El vell mestre ha transmès al seu nét el gust pels arbres nans i Petit Mandarí aprèn a aturar el creixement dels grans pins. Retalla les arrels prop del seu naixement, lliga les branques, posa una cotilla al tronc i així disposa de boscos sencers sobre les prestatgeries dels hivernacles.

Joc entre amigues: Lluna de Maragda i la seva cosina Petita Diaprea, s'han citat prop del llac Drac Arraulit. Agafen camèlies nanes i tallen trenetes de hibisc. Amb aquestes flors juguen a copiar les belles joies que la Gran Dama guarda en els seus joiers de nacre.

Lluna arregla les flors al monyo de la seva cosina. L'aigua fosca de l'estany servirà de mirall. Diaprea allisa el seu cabell i el pentina en forma de "forquilla".

Mai surten d'aquest jardí i, per oblidar que hi han murs, corren pels senders sinuosos, juguen a fet i amagar a les grutes de pedra i desperten les grans carpes que dormen sota els nenúfars.

59

A la porta amb forma de lluna: El jardiner xinès no planta el jardí, el construeix.

Les parets s'obren, els roncs de pi s'abracen i els empelts produeixen curioses flors.

Un quadre vivent: "Ràpid, ràpid, senyor, aixequis !. "Aquesta nit ha nevat sobre la prunera!".

El vell Gao desperta al seu amo. Fa quatre anys que aquest últim s'espera que es dibuixi, a la finestra construïda amb aquesta finalitat, el blanc dels flocs de neu sobre el blanc dels pètals. Fins ara, les flors arribaven massa tard o la neu massa aviat.

Abans que el sol de març faci fondre aquest quadre vivent, amb un paper a la mà, el poeta recita.

5.11.- La casa de te La llegenda explica que un monjo, boig per la meditació, lluitava desesperat contra la son i, per romandre despert dia i nit, es va tallar les parpelles.

En caure a terra, la pell es va convertir en fulles de te. Des de llavors, els monjos beuen fulles de te per poder resar a la nit.

A la casa de te, s'alternen lletrats, militars i mercaders.

Descansen, xerren, es fan netejar les orelles per massatgistes i escolten músics i cantants instal·lats sobre una petita tarima. Però sobretot assaboreixen junts els diferents tipus de te. De les fulles fresques de l'arbust, s'extreu una beguda verda i amarga, i de les fulles negres, un te groc. Cada client té la seva preferència i així passen hores parlant de les qualitats d'aquesta o aquella mena de te.

Jugant a la morra: Aquest joc consisteix a dir al mateix temps un número que no passi de deu i estendre els dits d'una mà, guanyant el que ho diu igual a la suma dels dits estesos. El perdedor ha d'empassar el contingut d'un got d'un sol glop: a Xina ser un bon bevedor no està mal vist.

60

Als turons de Fujian: Per arrencar les fulles tendres, las joves passen entre els arbustos de te disposades en files. Les fulles s'enrotllen a mà i es col·loquen en una olla de coure prèviament escalfada. Quan el treball està ben fet, el full de te adquireix la forma d'un "cap de libèl·lula". Després es deixa fermentar el te. Els tes de millor qualitat passen per més de deu operacions.

Existeixen diferents classes de te segons l'espècie, regió o preparació. Igual que els vins superiors, estan: el te negre de Yunnan, el de Oonan, el verd del Drac .... Un bon te ha de tenir un sabor agradable i posseir moltes propietats medicinals.

La casa de les trobades: Els comerciants de pas, o els que no tenen una residència prou àmplia per rebre visitants, es donen cita a la casa de te. Allà, en discrets salons a l'abric d'oïdes indiscretes, es negocien contractes.

També es conspira contra el poder. Les dones no poden entrar, i, si es desitja una companyia femenina, caldrà buscar-la en un altre lloc.

En els salons de Fei Ru Lin: Les cortines estan tancades i les tauletes de banús cobertes amb estovalles brodades.

Amb molta cerimònia, l'amo li pregunta per el seu te preferit. Des de la tarima, uns narradors distreuen als assistents explicant un episodi de la novel·la “Els Tres Regnes”.

El client bufa el seu te per apartar les fulles dels seus llavis. Per fi, assaboreix aquest Pou del Drac de primera categoria. Del carrer, provenen els sorolls de la ciutat: el crit del cec demanant almoina, el gaig blau del serraller, la cridòria dels esbirros espantant a la multitud per obrir pas a la cadira del sots prefecte.

61

5.12.- Solcant les aigües o al llom de camell Lao Zi diu. "El viatge de 1.000 llegües comença amb un pas". Les províncies s'autoabasteixen en aliments i altres serveis necessaris, però la Xina és tan rica i tan poblada que, d'una regió a una altra, els intercanvis solen ser importants. Les mercaderies flueixen cap a les ciutats. Per a això, es requereixen molts mitjans de transport.

Del nord arriben pells sedoses i l'ambre, amb el qual es fabriquen els comptes dels rosaris budistes; turquesa, robí i safir procedeixen del Tibet; dels països del sud, el jade, les barres de coure, el amizcle, les pells de ocelot i la goma; d´allende dels mars, la banya de rinoceront, l'ivori, les plomes, però també autòmats i rellotges europeus.

Al llarg de la Gran Muralla: Des de la conquesta manxú, la Gran Muralla no compleix ja cap funció militar. Les seves portes no són més que punts de trobada per a les caravanes que uneixen la Xina de les Divuit Províncies amb el món de les estepes. Mongols, uigurs, tibetans, turcmans carreguen els seus camells amb pesats fardells. Després de lliurar la seva mercaderia, portaran de tornada te negre, rotllos de seda, estoigs de laca, teles de cotó, llibres religiosos impresos amb estil modern, medicines, perles ...

Wuxi, la "Venècia Xina": Milers de canals solquen la plana xinesa. El Gran Canal, construït en l'època dels Song, enllaça les riques regions arrosseres del Iang-tse amb la Xina del Nord.

Per milers de "lis" (un, equivalent a 0.6km), els vaixells transporten fins a Pequín el tribut degut a l'emperador. El Canal està vorejat de molls de carreus i les rescloses compensen els desnivells.

En el Gran Riu: El Iang-tse és el riu preferit dels xinesos. No és tan imprevisible com el Huang Ho (el Riu Groc). Gran “avinguda” de Xina, s'estén des del Himàlaia fins al Pacífic. Per tres mil quilòmetres, els grans joncs ho remunten sense dificultat. El vent infla les veles d'estora reforçades amb barres transversals empenyent als navilis

62

mercants fins a la rica Sichuan. En Wuchang comenten, "els joncs són tan nombrosos com les escates d'un peix" Les societats mercantils, les "guildas", trafiquen amb blat, arròs, pells de búfal, fusta, carbó, olis, mercuri, cànem, salnitre, estany i te. S´amunteguen milions de taeles.

Quan el virrei no demostra suficient autoritat, els pirates reapareixen al riu.

Emboscats a les illes frondoses, es llancen a l'assalt dels navilis carregats de mercaderies. En el millor dels casos, imposen als mercaders el pagament d'un "dret de pas".

El carretó xinès: No només implica sacs! Dotada de seients, serveix també per transportar viatgers. Equipada d'una espelma, aprofitarà el vent.

5.13.- El món dels negocis Els xinesos tenen fama de astuts negociants.

Els portuguesos, holandesos i anglesos que freqüenten Macau i Canton - únics ports oberts als estrangers - es queixen de les estratagemes dels comerciants xinesos.

Les fires són molt animades en les províncies. Els negociants, organitzats en gremis, s'associen per llançar-se a grans i arriscades empreses que requereixen inversions importants.

Els mercaders no solen ser especialitzats. Ximien, per exemple, heroi de Jing Ping Mei, va ser al principi herbolari i mercer. Però també és prestador i no rebutja mai un bon negoci de seda o de sal, o una especulació amb l'arròs, quan, d'una regió a una altra, els preus varien.

Els negociants poden fer-se molt rics, però el seu ofici no està molt ben considerat. Si arriben a guanyar molts diners, faran tot el possible perquè els seus fills es presentin als exàmens oficials i es converteixin en representats dels Fills del Cel. El més senzill mandarí sempre està millor considerat que el més ric negociant.

63

Pesant els diners: El comptable Xu pesa el lingot de plata que els xinesos anomenen “liang” i els estrangers “taeles”. Per a cada cobrament, Xu posa els lingots a la balança perquè mai tenen el mateix pes. També verifica la puresa del metall.

Un carrer de comerços: Té fam?: Aquí ve amb la seva cuina ambulant el venedor de fideus, que li ofereix un fumejant bol. Vol conèixer el seu futur?: Demani a aquest home i li tirarà les cartes. Vol descansar una estona?: El barber s'ocuparà de vostè amb les seves tovalloles calentes i els seus massatges.

Verdures en quantitat: Mill, blat, arròs, blat de moro per preparar les sopes, les coques o la pasta: això és la base de l'alimentació. Però en temporada, també es consumeixen verdures per acompanyar el bol de cereals.

Els camperols porten al mercat grans cistelles plenes de productes de l'hort o de la collita. El client pot escollir entre cols, enciams, brots de bambú, arrels de lotus, naps, mongetes verdes, melons, carabassons, bolets frescos i tendres i les famoses "orelles de fusta" - bolets negres - que es deixen en remull molt de temps abans de cuinar-les.

Entre els ciutadans i els camperols, el regateig és ferotge.

Al taulell del comerciant: El comerciant fa els càlculs amb el “sua pa”, l'àbac. Amb increïble rapidesa, fa lliscar les boletes seguint unes regles complexes apreses de memòria. Per a ell, és un treball mecànic i fàcil. Podeu llegir el resultat d'una ullada. El comprador jutja la riquesa del comerciant pel soroll de l'àbac.

El paper moneda, inventat pels xinesos, cau en desús sota la dinastia Qing. Per als pagaments corrents, s'utilitzen monedes de coure amb un forat quadrat al centre.

Aquestes monedes no tenen molt valor, per això els xinesos les enfilen en una cordeta formant així "collarets" de cent a mil monedes. Aquests collarets són molt pesants i incòmodes, i algunes vegades porten algunes monedes de ferro falses. En l'imperi es 64

troben monedes de plata estrangeres, com dòlars mexicans i monedes encunyades pels espanyols instal·lats a les Filipines.

El taulell del carnisser: El carnisser trosseja les peces a grans cops de destral. Al nord hi ha xai, i en les altres regions, bou. I per tot arreu, es troba porc. Al començament de l'estiu, el carnisser ven carn de gos, coneguda com "carn calenta".

Per als àpats refinades, els clients dubten entre el pollastre, l'oca, que es serveix rostida, l'ànec, el més apreciat, el faisà, la perdiu o les aus més estranyes.

A pocs metres de la botiga del carnisser, alguns venedors ofereixen al client enormes carpes grogues i tot tipus de peixos, incloent gambes i tortugues que els seus caps punxeguts treuen per la xarxa. I quina varietat d'ous! Ous de pota, ous de gallina, ous frescos o ja incubats contenint les cries. El comprador amb menys recursos s'acontentarà amb formatge de soja. Aquest paté, una mica insípid, substitueix la carn i el peix.

5.14.- El nen rei Els xinesos representen la felicitat sota l'aspecte d'un senyor gros sobre del qual corren nens mofletuts.. El primogènit serà l'hereu, el que al seu torn assegurarà la supervivència del llinatge, transmetrà el cognom, perpetuarà la tradició, s'encarregarà del culte als seus avantpassats i realitzarà sacrificis en les seves tombes igual que un capellà.

Des que es consumeix el matrimoni, el poble espera el futur naixement. Una filla. és la decepció. Un fill: esclata l'alegria, ell és el petit rei. Per allunyar la mala sort, no se l'anomena mai pel seu nom, se li fica al llit en un bressol de fusta de presseguer, que és l'arbre de la sort.

La mare del petit és respectada i honorada. En canvi, si l'esposa llegítima no dóna a llum un fill tot i les pregàries a la gentil deessa Guanyin, haurà de deixar el seu lloc a les concubines.

Aleshores la gelosia i les disputes posen en perill l'harmonia de la casa.

65

Un martiri quotidià: Des de fa dos mesos, Petita Campana d'Or amb prou feines pot contenir les seves llàgrimes. Cada matí, la seva dida Li li neteja i estreny els peuets amb unes llargues benes de tela. És el preu que la nena ha de pagar per ser bonica ...

El primer baró: Al llarg del seu embaràs la jove esposa ha estat mimada. Totes les dones de la família l'han envoltat amb les seves cures i les parteres li han donat consells contradictoris.

Al futur pare, en canvi, se li ha pregat deixar-la en pau. De tots els homes, només el vell mestre, gairebé centenari, tenia dret a visitar-la.

Per fi arriba el dia del naixement. És un fill! Al voltant de la casa i esclaten petards foragitant als mals esperits. L'alegria es llegeix en totes les cares. Amb molt de compte s'anota el mes, el dia i l'hora del naixement del nen. L'horòscop diu que li serà favorable.

Moltes alegries: Als patis, els nens juguen, criden, riuen i es barallen. Les nodrisses i les criades vigilen distretament a la canalla. Sempre hi ha una vella serventa a les cuines, buida en aquest moment, per rescalfar les restes de l'esmorzar o preparar “pinchitos” de fruites al caramel. Un vell captaire, amic de la infància del porter, ha fabricat per la mainada un molinet de paper, estels de ploma i un mico de llana.

Quan arriba la nit, perquè els nens s'adormin, es els expliquen meravelloses i tremendes històries de dones-llobes i fades serps Els adolescents prefereixen les gestes dels bandolers justiciers "sobirans de rius i llacs". Les noies escolten, enlluernades, els amors del Pastor i de la Teixidora. La vella Li mostra als més petits, a través de la finestra, el gran conill que viu a la Lluna.

66

Jugant amb els peixos d'or: Cansats de jocs massa sorollosos, els cosins s'han reunit al pati, darrere del ginjoler. Aquí l'avi cria els seus peixos, que neden entre grans piles de ceràmica, i tenen aletes negres, vermelles, daurades o platejades semblants a uns vels transparents i delicats, i que fascinen la canalla.

L'avi Zhu els cuida amb cura. A vegades fan intercanvis amb altres col·leccionistes de la província. De fet, no li agradaria molt si veiés com es diverteixen els nens jugant amb els seus peixos tan valuosos i fràgils. Però tampoc els renyaria molt durament, ja que a les criatures de sis o set anys, quasi tot els hi està permès.

El bany del nadó: Les àvies, mares i dides tenen cura de la salut del nadó. És tan fràgil la vida d'un nen! Quan tus o plora sense motiu aparent, es diu que travessa un “guan” o "nus". A cada nus arrisca la vida, i per això cal donar-se pressa a cridar al mag taoista. És ell qui, amb molts gestos i crits, va espantarà la malaltia. Les ganyotes i moviments del mag atemoreixen a la criatura, però tot val per fer fora al "Gos Celeste" que vol matar.

5.15.- Un gran casament El casament és un assumpte massa seriós com per ser tractat pels joves. Entre les famílies adinerades, és el moment de contraure subtils aliances, de les quals comencen a ocupar-se els pares amb molta antelació. A vegades, fins i tot, els matrimonis es decideixen quan els "nuvis" a penes gategen.

Les negociacions són conduïdes per intermediaris, amics comuns o matrimonieres professionals.

Les discussions són complicades. Cal conciliar posició social i fortuna i evitar un rebuig vexatori que menys prestigiaria al sol·licitant. Es procedeix a la comparació dels “bazi”, o sigui l'any, mes, dia i hora del casament, que determinen el signe astrològic.

Per exemple, és impossible unir l'Any del Tigre i el del Drac, ja que les discòrdies serien segures. Per contra Gos i Búfal es porten molt bé.

67

Quan s'estan intercanviant els primers regals, joies per l´aixovar, és senyal que les coses van per bon camí.

Vesteixen la núvia: A primeres hores del matí, la núvia apareix pàl·lida d'emoció sota un espès maquillatge i es lliura a les mans expertes de les modistes. Els seus germans i cosins estan nerviosos i tristos: Tornaran a veure algun dia la seva amiga ?.

El vermell, color de la felicitat, il·lumina les cares. Gràcies a algunes indiscrecions, la promesa ha pogut obtenir informacions sobre el seu futur marit, a qui mai ha vist.

D'aquí a unes hores, ell aixecarà el vel vermell que amaga la cara de la núvia des que surt d'aquesta habitació fins que arriba a la seva nova casa.

A la trobada del nuvi: Trompetes de coure, panderetes i tauletes comencen un sorollós concert per comunicar l'esdeveniment a tota la ciutat. La multitud retarda la marxa del seguici i aprofita l'ocasió per fer bromes.

En el seu palanquí tancat, la senyoreta Duan tremola d'emoció. Tot dóna voltes al seu cap: el record dels patis on va passar la seva infància, els consells de la seva mare, la impaciència per veure el seu jove marit, la por. Ha sorprès una xerrada en la qual es deia que la propietària de la casa Jia, la seva nova família, és molt severa. Haurà de fer esforços per agradar, i donar a llum el fill baró que la convertirà en honorable esposa i respectada mare del futur amo i senyor de la casa.

Tot d'una, els gongs canvien de ritme. Titubejant, la jove camina cap al seu pare i la seva sogra, els saluda i després s´agenolla davant de l'altar familiar. L'ajuden a travessar les portes. Buda misericordiós!. Ara veu la vora d'un vestit, sabates negres i una mà que aixeca delicadament el seu vel ... Finalment ho veurà!.

68

Entre bastidors: Per distreure els convidats, s'ha contractat un grup de teatre que representarà al gran pati una obra molt coneguda: "El Pavelló de les Roselles".

Els homes es troben a les cadires que estan a prop de l'escenari i les dones assistiran a l'actuació des d'una llotja enreixada.

El soroll és ensordidor, els convidats, mig ebris, roten i parlen alt, els nens corren i s'agiten els ventalls. Darrere de la porta, se sent bramar a les mules. Sort que els cantants tenen bones veus!. Tothom s'ha oblidat dels nuvis ...

El banquet està servit: L'honorable senyor Jia ha fet enviar als seus amics una targeta vermella pregant assistir al casament del seu nét. Els homes se saluden fent reverències amb els punys tancats sobre el front. A tot arreu s'han disposat taules. És una veritable desfilada de plats, carns, aiguardent. Els brindis han caldejat l'ambient.

Restes de menjar cobreixen el sòl. El cap de cuina arriba personalment per presentar els seus millors plats. Com és costum, el seu mestratge es nota en mirar el greix que embruta el seu davantal. Els bons bevedors es llancen desafiaments, els rostres brillen, la festa és un èxit.

5.16.Delícies pel paladar No es pot comparar la sopa de mill del camperol del nord amb la crema perfumada que preparen els cuiners de la Cort Imperial, o el porc en salsa vermella de Sichuan amb el bullit mongol on traspua el xai, o l'ànec glacejat de Pequín amb el cranc del riu Iangtse. Els més sibarites són els cantonesos. Hi ha un refrany popular que diu: "A Cantó tot el que té quatre potes es menja, excepte les taules i les cadires". Els cuiners ideen plats amb serps, potes d'óssos, nius d'orenetes, cervells frescos de mico ...Un "as" a la cuina ha de saber preparar un menjar apetitós a la vista, olfacte i al paladar, i també conèixer la manera de combinar els cinc sabors: salat, dolç, amarg, picant i àcid.

69

Cuina a l'aigua del canal: Hi ha aigua per tot arreu en les planes xineses. Els canals, rius, estanys i embassaments serveixen de desguassos i reserves.

Un braç del Gran Canal desemboca a l'extrem del parc. Li, el vell cuiner, ha enviat una jove esclava a netejar els pollastres i pebrots vermells perquè les gerres estaven buides. A la Xina, com a tot arreu en aquesta època, s'ignoraven les formes d'higiene.

Amb la calor de l'estiu, les intoxicacions i epidèmies es desenvolupen en aigües estancades. Per protegir-se de les malalties, els xinesos fan bullir l'aigua abans de beure-la natural o perfumada amb una mica de te. El peix i la carn es mengen molt fets.

Els noms dels rius, sempre molt poètics, dissimulen veritables clavegueres on abunden les rates. La Cascada de Plata és en realitat un rierol viscós en què suren immundícies. Des del Llac dels Perfums Primaverals es desprenen olors rancis i nauseabunds.

Al forn: Les dones no passen molt de temps a les cuines plenes de fum i esquitxades d'oli. El combustible és escàs i car; per això s'organitzen per obtenir una cocció ràpida.

Sobre una planxa de fusta, tallen les verdures i les carns en trossos diminuts, i, quan l'oli i el llard de porc estan ben calents, tiren tots els ingredients, que es couen en uns minuts. L'art consisteix a presentar les mongetes, arrels i naps lleugerament cruixents. Els xinesos tenen molta habilitat per agafar amb els escoladors i els trossets disposats en els bols.

Generalment no hi ha regles per menjar: s´asseuen a la gatzoneta al pati de terra, o es recolzen en la finestra que dóna al carrer, o també, i perquè no?, s'asseuen a la taula.

70

Un dinar al camp: El els últims dies d'estiu, els crisantems silvestres embelleixen el paisatge.

Tres amics han decidit aprofitar el bon temps.

Un criat porta la palanca en equilibri sobre l'espatlla: en uns dels extrems està un fogó, en l'altre, una cistella amb compartiments. El menú està compost per gambes saltejades, carabassons, peix fregit, patés farcits de carn, fetges d'au trossejats.

Com és costum s'ha posat el vi groc a escalfar lleugerament al bany Maria.

El toc de refinament d'aquest dinar és l'aigua de pluja que servirà per preparar un te perfumat.

Durant el dinar, entre plat i plat, els amics s'entretenen amb endevinalles i jocs literaris, com el que consisteix a compondre per torns versos simètrics.

Fideus al Sol: La farina de blat o de blat de moro té diversos usos, pot emprar-se per les sopes, farinetes, pans rodons, coques i pasta fregida. Les mestresses de casa farceixen de carn els raviolis amb forma de préssec, lluna o oreneta.

També fan tallarines o pasta rodona, com els espaguetis, i fideus fins com cabells per a la sopa. Per a això, premsen la massa, ben llisa passant-la per una màquina els forats li donen la seva forma característica. Per conservar els fideus, només cal ficarlos a assecar.

5.17.- A cada estació, la seva festa En plena estació freda, febrer o març, esclata la gran Festa de la Primavera, Chun Jie. Els ritus assenyalen el pas d'un any a un altre. Es liquiden deutes, es tanca el pou, es tanca la porta, es neteja la casa a fons. A mitjanit exploten els petards i s´intercànvien regals: rient, tots es volen mútuament prosperitat, longevitat i èxit en

71

els exàmens. Durant diversos dies, els forns desprendran olors de menjar, que omplirà els estómacs i s'alegraran les cares. Porcs i ànecs passaran a millor vida.

La Festa del Doble-Cinc: El cinquè dia del mes lunar, en tot el sud de la Xina se celebra la mort del poeta Qu Yuan. En anunciar-se la invasió del seu país per les tropes de Qin, al segle III abans de nosta Era, es va llançar a les aigües del Milo. Per evitar que els peixos mengessin el seu cos, els camperols van llançar-les boletes d'arròs. Així, des de fa 2.000 anys, els xinesos celebren anualment carreres de vaixells-dracs i mengen boles d'arròs embolicades en fulles de latania.

El temps de les grans llanternes: Amb la primera lluna després de la Festa de la Primavera, cada casa ha de tenir a la porta una llanterna de paper seda, rodona o octogonal. A fora uns ballarins agiten dracs de tela i lleons de cartró pintat.

L'Any Nou: Per la Festa de la Primavera es pengen gravats a totes les portes.

Representen judicis o imatges simbòliques: herois, immortals, carpes, nadons grossos, grossos préssecs simbolitzant la immortalitat.

Qing Ming, la Festa dels Morts: Un cop l'any, la família visita la tomba dels seus avantpassats. Uns escombren, altres arrenquen la mala herba. es prosternen, s'enganxen sobre les esteles el paper vermell que oneja al vent. Després, per acompanyar el difunt, els visitants fan un dinar camperol. S'ofereix el mort sobres de menjar: pa de sèsam, porc dolç, una mica de vi d'arròs. Quan tots se'n van, encara segueixen cremant els gerros d'encens.

5.18.- Com passar el temps El lletrat local toca el llaüt, grava segells de pedra dura, juga al “go” al seu pavelló. Els mercaders organitzen baralles de peixos, grills o llagostes. Cada província té el seu 72

espectacle favorit, òpera o teatre de màscares. Al carrer, la gent riu amb el teatre de titelles. A la nit, els nois de Hebei fan teatre d'ombres amb figuretes retallades en pell d'ase.

En plena fira: Olors de caramel i de xai rostit, empentes, grinyols d'un violí de dues cordes, ressons de címbals, crits de por i entusiasme ... Quina barreja! A la plaça, decorada amb banderoles multicolors, els núvols de vapor delaten la presència d'olles on couen els embotits, bull l'arròs o els fideus amb espècies de Sichuan. La fira està en el seu apogeu.

Més enllà, hi ha els narradors disfressats de personatges de novel·les populars, i els que fan horòscops. Aquell grup ha comprat nens i els ha domat com si fossin micos.

Els llancen a l'aire i fan contorsions.

Les monedes repiquen en caure en el platet que tendeixen els malabaristes.

Tots els viatgers occidentals, i en particular els missioners, comenten en les seves cartes que els xinesos sempre troben motius per divertir-se.

En els camps, a la primavera o després de la collita, homes i dones es reuneixen per celebrar festes tradicionals.

Esdeveniments familiars, aniversaris i festes de barri o gremials marquen l'ocasió per als retrobaments, per menjar i beure molt, o treure de baguls amb càmfora bells vestits i disfresses.

Entre ocells: Tots els matins, de sis a vuit, els ocellaires es reuneixen sobre el Pont dels Cinc Arcs. Treuen el llenç blanc que cobreix les gàbies i els ocells - merles o cucuts -, que, en trobar-se junts comencen a “parlar” entre ells, a intercanviar xiulets i refilets entrenant mútuament. Hi ha concursos que determinen el valor de cada cantant. Alguns ocells valen una petita fortuna, i per això es mereixen les més bella 73

gàbies de porcellana, fusta preciosa o fi bambú. Però els veritables aficionats mai es desprendran dels seus ballarins companys.

Se sap de senzills drapaires o venedors de soja que, per no voler desprendre del seu campió, rebutjar grans sumes de diners.

Fatigats, els ocells volen descansar. Se'ls torna a cobrir amb el llençol blanc. Llavors l'ocellaire es marxa per iniciar el seu dia de treball.

El ratpenat, símbol de la felicitat: Els nens demanen trossos de paper, cola i tinta al llibreter del carrer de Lluna Clara. Amb aquest material, confeccionen libèl·lules i papallones de diferents colors que pugen al cel. Els aficionats fabriquen cometes encara més elaborades representant grues, peixos daurats, fades i fins i tot dracs de diversos metres.

En el furor de la batalla: Al carrer, els curiosos s'agrupen al voltant de Bai, el comptable, i Chu Cua de Gos, que es prenen per llegendaris dels Cinc Regnes.

Assalten al Mariscal i al General llançant els seus canons, soldats i cavalls a través del riu. Els espectadors criden amb admiració: Hao !, (Bé!.

Mahjong o ma Jiang: A les senyores Ji, Jiang, Zheng i Gao els encanta aquest nou joc que circula des de fa poc per l'Imperi. Col·loquen els peons, espècie de dòmino anomenats "teules", en quadrat. Són les muralles. Després, per torn, agafen fitxes i intenten formar sèries: s'alineen rodes, cercles, dracs i xifres. A mesura que avança la nit els diners van canviant de mà.

5.19.- En un poble del Sud Els turons, submergits en molsa i falgueres, desborden d'aigua, embolicades en boires i vapors pesats. És l'estació dels monsons. Els pobles de teules negres brillen sota la 74

pluja càlida i persistent. Les cases s'apinyen sobre els turons, protegint-se així de les inundacions. El centre està presidit pel temple del clan i, apartada de les altres, apareix la casa fortificada del ric terratinent, que alhora és agricultor, mercader i usurer.

També hi ha algunes paradetes que venen, sal, oli, soja i tabac. Al voltant del poble, els cultius s'han apoderat dels turons. A les terrasses apareixen arrossars, moreres nanes i arbusts de te. Els homes porten les cames nues. Els nens xipollegen i les dones es cobreixen amb barrets cònics o parasols impermeables. Els xinesos del sud són petits, bruns, eixerits i molt bons comerciants.

Són molt diferents dels del nord. Parlen dialectes incomprensibles per a un pequinès.

La pesca amb cormorans: Una anella oprimeix el coll de l'ocell pescador permetent al seu amo fer regurgitar el peix en una cistella.

Un poble de Guangdong: L'aigua i la terra comparteixen les planes i les valls. A cada depressió es troben arrossars, basses amb ànecs, llacunes on neden, per sota els lotus, les carpes gegants. Conductes naturals i artificials comuniquen llacs i embassaments.

El raucar de les granotes acompanya el pas segur dels bous, que caminen sobre els dics herbosos. Després d'una cortina de plantes, sorgeix un poble.

Dos amics: El porc és un animal domèstic i popular. Els garrins negres corren com cadells entre cames de la canalla. S'alimenten amb les restes del menjar. Quants embotits en perspectiva: salsitxes, pernils, cansalada ...!

En el camí: A l'estació de les tasques, els camperols van i vénen de la casa al camp.

Al llarg dels camins, tombes, oratoris i petits altars els recorden el món dels esperits.

El transeünt crema una ofrena. Algunes d'aquestes capelles són tan grans que poden acollir al caminant sorprès per la pluja.

En marxa cap al mercat: Al nord són els animals - camells o mules - els que porten les càrregues. Pels camins escarpats de les províncies del sud, els homes i les dones 75

pateixen sota el pes de les seves "palanques". El seu carregament acuradament distribuït, s'equilibra l'extrem d'una sòlida i flexible canya de bambú. Caminen amb lleugers saltirons, com ballant i no semblen patir, però els rostres cansats i banyats de suor diuen el contrari.

Així arriben al mercat garrins subjectes en les seves cistelles, dotzenes d'ous d´ànega embolicats en palla, fardells de teles teixides per les camperoles, pernils fumats i manats d'herbes medicinals.

5.20.- La capital del Nord Abans d'albirar a l'horitzó les altes muralles grises, el viatger s'endevina la presència de la ciutat: Beijing, Pequín, nom que en xinès significa "capital del Nord".

Les caravanes de camells carregats de carbó dificulten el pas en les carreteres polsegoses de l'estiu xinès. Les escortes dels grans senyors manxús omplen els albergs.

Files de portadors i mules pugen i baixen per alimentar la Ciutat Púrpura i els exèrcits del Fill del Cel. Tres milions de pequinesos viuen a la capital de tres muralles, Ciutat Prohibida, Ciutat Tàrtara i Ciutat Xina. Al centre, el trànsit és intens però la vida privada s'amaga. En els carrerons, les portes estan tancades i les cases ocultes pels seus "murs dels esperits". Un portal protegit per dos lleons de pedra identifica la residència d'un senyor adinerat. El soroll dels gongs assenyala un temple; un ressò de metall, un llauneria; una zona de silenci, el jardí d'un savi.

En els mercats, la sonoritat pura i suau del llenguatge pequinès fascina les oïdes del provincià.

La Porta de Qian Men: Els murs de Pequín, de 13 metres d'altura, tenen nou grans portes. Cadascuna té una funció particular: "La Porta on passa el vi", "La que deixa el pas als exèrcits", "La de la fusta", "La de l'aigua" i "La dels condemnats a mort".

76

5.21.- La justícia en acció Pels carrers plens de gent passa la comitiva del prefecte: timbalers, abanderats, portaestendards enarboren els emblemes del poder. Els servents alcen els para-sols.

Els guàrdies, arquers i alabarders empenyen la multitud. Un criat aguanta de forma ostensible l'estoig que tanca el segell del magistrat. Per fi, aquí arriba el palanquí on, amb el seu vestit de drac, es balanceja el representant del Fill del Cel. El “yàmen” cap a on es dirigeix és alhora la seva residència, les oficines que administren la província, el tribunal i la presó. Per als grans crims, és la "mort lenta".

Es talla al condemnat a tires fines. Tot “l'art” del botxí consisteix a prolongar la seva agonia el màxim possible. Hi morts més ràpides com l'estrangulació o la decapitació. Per a les faltes menys greus, prou la picota i l'apallissa-ment.

Pagant el que calgui, els rics podran lliurar-se de les sentències. Però quan es tracta d'una ofensa a l'emperador, no només es castiga al culpable sinó a tota la seva família, que és expulsada i exiliada als límits de l'Imperi.

Davant el tribunal: El jutge ha escoltat el demandant i l'acusat. Va a pronunciar el seu veredicte. Sobre la taula hi ha un pot amb tauletes de bambú.

Cadascuna dóna dret a cinc bastonades als ronyons. Quan es supera els vint, la pell salta.

Cinquanta quilos al coll: Tot i que el suplici de la carga duri diverses setmanes, no és tan dur, ja que no implica mutilació alguna. Però el condemnat està deshonrat, ha perdut el seu prestigi. Una situació terrible per a un xinès. Dia a dia pateix els insults de la multitud. Per beure i menjar està obligat a demanar ajuda humilment.

Assetjats per captaires: Cap al final del segle XVIII, la població es torna massa nombrosa. Un estiu molt sec aquí, rius que trenquen els seus dics allà, una plaga de llagostes ... i la misèria s'abat sobre les províncies. Endeutats, arruïnats, famolencs,

77

els camperols abandonen els pobles dels seus avantpassats per engrossir el nombre de captaires.

Morts de fam i lladres s'organitzen en bandes. Es creen o reapareixen societats secretes. Els captaires es tornen agressius, els bandits saquegen les cases dels rics.

Els yàmens estan amenaçats. Els prefectes no perdonen i els caps dels revoltosos pengen de les orelles a les portes de la ciutat. Però, a l'any següent, la insurrecció esclata en una altra part.

Cops de vara i fuetades: Les presons són veritables clavegueres. Es sobreviu només subornant als guàrdies. A canvi d'un grapat de monedes, el pobre desgraciat podrà menjar alguna cosa més que un bol de sopa ple de cucs. Si els seus parents han lliurat al secretari del yàmen un o dos taeles tindrà una manta i una cel·la menys humida.

Des del botxí fins el mandarí, tots treuen partit. La ciutat es rebel quan els abusos són massa evidents (¿?)..

5.22.- L'últim viatge Els xinesos diuen al més enllà les “Fonts Grogues”. No és tan fàcil arribar-hi, un ha de preparar la seva mort amb antelació.

Un home respectuosos de la filosofia de Confuci s'esforçarà per seguir els ritus. Però, ja que el budisme no li és del tot desconegut, demanarà als bonzes que recitin els textos sagrats, els sutres. I, per tenir més garanties i evitar que la seva ànima es podreixi a l'infern, encarregarà als monjos taoistes espantar els dimonis.

Mentrestant, els geomàntics, partint d'informacions sobre la vida del difunt, buscaran la millor data per a la inhumació i l´emplaçament més adequat per a la tomba. És el “Feng Shui”, "Vent i Aigua".

Porten el mort sobre un llit especial, li posen arròs a la boca i el vesteixen amb roba sense botó. En el taüt, es col·loquen sobres de calç, i després “s´acomoda” al difunt.

Es tanca la tapa hermèticament.

Les cerimònies de dol duren set vegades set dies. Els parents han arribat, en palanquí, de tota la província. És l'enrenou general. Els bonzes i taoistes s'afanyen. En els patis, els convidats seuen a taula ..El fill gran condueix el duel. Si és funcionari, suspèn la seva activitat potser per tres anys. Només respectant els ritus, es construeixen grans famílies, ja que els morts protegeixen a la seva descendència.

78

En marxa cap a la tomba: El seguici funerari ha sortit de casa, acompanyat per crits, estrèpit de flautes i címbals, i l´esclat de petards. Estendards i llanternes assenyalen la condició del difunt. Els servents porten objectes de paper que acompanyaran al mort, .Els Monjos canten els salms. En senyal de dol, els homes porten vestimenta blanca feta de rústica tela de cànem. Les dones els segueixen en els palanquins.

Un moble important: Xu, el Generós, el mercader de sal, és un home feliç. els seus negocis són pròspers. Per al seu aniversari ha encarregat un magnífic taüt de fusta lacada, brillant com un mirall, de quatre dits de gruix. Molt orgullós, Xu ho ensenya als seus amics, els comerciants del poble. A la nit l'acaricia. Està tranquil, ja que no acabarà com els desgraciats que vaguen per les places públiques.

Quan morin, els cossos d'aquests infeliços serà abandonats a les portes de la ciutat a l´abast dels gossos de carrer. Les seves ànimes no tindran descans i gemegaran al vent.

Els diners es converteix en fum: El geomàntic ha dipositat a la fossa 4 monedes en els punts cardinals i una al centre. Ha indicat com col·locar el taüt perquè el mort es trobi a gust, doncs, si està satisfet, portarà fortuna i glòria a la família. En cas contrari tornarà per pertorbar.

El mort ja està enterrat. Per acompanyar la seva ànima fins a la Fonts Grogues, els parents cremen les seves pertinences representades en paper - pipes, teteres, cavalls, mobles i paquets de diners -. D'aquesta manera, lingots de cartró es consumeixen i s'esvaeixen en el fum.

L'ànima de l’avantpassat: Mala notícia: el temple del clan acaba de ser destruït per un incendi. L´edifici va ser construït fa moltes generacions i era constantment mantingut per la família. El primogènit i el segon fill han estat encarregats d'anunciar el desastre als seus avantpassats.

Sobre l´altar, unes pastilles molt ben ordenades en el seu estoig de fusta porten el nom i condició del difunt. Tanquen la seva ànima celestial, atenta i expectant.

79

6.- HISTÒRIA DE LA XINA 6.1 Història de la Xina La història de la Xina té més de 4.000 anys de registres escrits i un abundant patrimoni prehistòric. És, per tant, la història d´un dels primers països civilitzats. Les dinasties successives van desenvolupar un sistema burocràtic força elaborat, que dona als pagesos xinesos un avantatge important respecte als nòmades i als muntanyesos veïns. La civilització xinesa va estar reforçada pel desenvolupament d´una ideologia nacional basada en el confucionisme i per una llengua escrita comuna que permet lligar les diferents llengües locals, totes molt diferents de l´oral. Quan la Xina va ser conquerida per les tribus nòmades del Nord, com els mongols al segle XIII, els invasors van adoptar tard o d´hora els costums de la civilització xinesa i van designar xinesos per la seva administració.

La Xina és una de les civilitzacions més antigues del món amb continuïtat fins a l´actualitat, té els seus orígens a la conca del riu Groc, on van sorgir les primeres dinasties Xia i Shang. L´existència de documents escrits fa prop de 3.500 anys han permès el desenvolupament a la Xina d´una tradició historiogràfica molt precisa, que 80

ofereix una narració contínua de les primeres dinasties fins a l´Edat Contemporània.

La cultura xinesa, segons el mite, s´inaugura amb els tres emperadors originaris: Fuxi, Shennong i finalment l´Emperador Groc Huang, aquest últim considerat com el veritable creador de la cultura xinesa. No obstant això, no existeixen registres històrics que demostrin l´existència real d´aquestes personalitats, les que d´acord amb la transmissió oral de generació a generació, haurien viscut fa uns 5.000 ó 6.000 anys.

6.2.- Prehistòria El territori que actualment ocupa la República Popular de la Xina ha estat poblat des de fa milers d´anys. S´han trobat restes d´homínids que constitueixen els avantpassats més remots de l´home. De fet, per a molts experts cada vegada està més clar que aquest va poder ser un dels escenaris, junt amb Àfrica, on va sorgir la civilització humana. Així ho demostren les restes trobades pertanyents a l´home de Renzidong, de fa més de dos milions d´anys; l´home de Yuanmou de fa un milió setcents mil anys; l´home de Nihewan de fa un milió cinc-cents mil anys; l´home de Lantian de fa uns sis-cents mil anys; l´home de Nanjing de fa mig milió d´anys o l´home de Pequin, el més conegut de tots ells, ja que quan es va descobrir el 1.929 es va identificar com la “baula perduda” de l´evolució humana.

EL Homo Sapiens fa la seva aparició fa uns 40.000 anys.

L´home de la caverna superior, trobat a Zhoukoudian, va viure 18.000 anys i revela un grau d´evolució de major complexitat respecte als altre cultures del sud del país. Fa uns 10.000 anys es comença a conrear arròs al riu Yangzi i poc després mill a la província d´Henan.

En el VIII mil·lenni a. C. les cultures de la zona de la vall del riu Groc es van fer sedentàries. Un mil·lenni després començaria la domesticació d´animals. És el 81

començament del que actualment coneixem com a civilització xinesa, els primers vestigis de la civilització que acabaria assimilant en mesura major o menor les altres cultures sorgides al sud i oest del país. Entre el VII i VI mil·lenni a. C., sorgeixen les primeres civilitzacions neolítiques, Peilikan i Cishan, precursores de la cultura de Yangshao, que s´estendria per les actuals províncies de Gansu i Shaanxi, entre el V mil·lenni i el III mil·lenni a. C.. En aquest substrat cultural, posteriorment, sorgeixen les figures semi llegendàries de l´Emperador Groc i dels tres augustos, i cinc emperadors, els últims dels quals, Yu el Gran, fundaria la dinastia Xia, entrant així la Xina en la seva època històrica.

6.3.- El món antic: A partir del segle IV a. C. es va forjant la cultura original. La particular geografia en marca el caràcter, perquè les valls dels dos grans rius estan envoltades al nord per les estepes mongoles, a l´oest pels deserts de l´Àsia central, al sud per l’Himàlaia i a l´est pel mar. En aquest entorn tancat apareixen i desapareixen regnes.

6.4.- Societat esclavista: Les dinasties Xia, Shang i Zhou de l´oest són dinasties que controlen només part del territori. Han de guerrejar contínuament amb els estats veïns. Els clans familiars es van transformant en senyors feudals.

6.5.- Inici del feudalisme: L´extensió de l´ús del ferro en l´agricultura va fent més forts alguns estats. El període de Primaveres i Tardors i el període dels Regnes Combatents, al final de la dinastia Zhou, marquen l´època clàssica de la Xina, amb l´aparició de figures tan importants com Confuci, Laozi i Sunzi.

6.6.- Unificació de la dinastia Qin: A poc a poc l´estat de Qin va prenent més força, el gran desenvolupament de la seva producció el fa molt poderós en tots els àmbits, econòmic, polític i militar. El 221 a. C. l´emperador Qin Shihuang sotmet la resta de regnes, funda la Dinastia Qin i inicia una unificació administrativa i social sense precedents. Es produeix la primera unificació del que esdevindrà Xina.

6.7.- L´edat imperial: Des de la instauració de la Dinastia Han el 206 aC fins la caiguda de la última dinastia, la Dinastia Qing el 1.912, la història de la Xina és una successió d´uns períodes estables i d´unificació sota una sola dinastia, i altres de fragmentació i inestabilitat, ja sigui d´origen intern o per invasions de pobles del nord.

Durant les dinasties més llargues i estables, Han, Tang, Yuan, Ming, i Qing, s´escometen grans obres públiques hidràuliques i defensives. Els exemples més coneguts són l´ampliació de la Gran Muralla o la construcció del Gran Canal.

82

(El detallar les Dinasties que es van succeir he fet, segons la meva modesta opinió una relació de las que crec més importants.)

6.8.- La Dinastia Qin: L´Estat Qin va dur a terme una tasca intensa d´unificació de normes: Es van unificar els pesos i les mesures, així com el sistema d´escriptura. Es va ordenar la tristament cèlebre crema de llibres, en què es van destruir escrits que no s´ajustaven al model religiós i social del nou imperi.

Va construir enormes palaus a Xianyang per convertir als seus antics enemics en cortesans, va unificar els fragments de muralla construïts durant els segles anteriors a la Gran Muralla, també va iniciar la construcció del seu mausoleu, el famós exèrcit de guerrers de terracota. Malgrat l´èxit militar de la unificació, les característiques del estat Qin van fer la supervivència inviable.

6.9.- La Dinastia Han: Liu Bang va establir una nova dinastia, la Dinastia Han va prosperar amb rapidesa, l´agricultura, la indústria i el comerç van florir.

El general Zhang Qian, va ser enviat a les regions de l´Oest a buscar els necessaris cavalls per les contínues guerres contra els Huns. A la seva tornada es va inaugurar la Ruta de la Seda, les sedes xineses es venien molt bé en aquestes terres, de les que arribaven productes fins aleshores desconeguts. S´inventa el paper, el que ajuda a promoure l´educació, el sismògraf i nombroses tècniques noves que revolucionen el país.

6.10.- El Període dels Tres Regnes: És el període en que la Xina es troba dividida després de la caiguda de la Dinastia Han i per les lluites que s´estenen pel país.

83

6.11.- La Dinastia Jin: La reunificació de la Xina es va produir sota la dinastia Jin, que es pot dividir en dues etapes: Els Jin Occidentals (265 - 316), que van aconseguir unificar la Xina, i els Orientals (317 - 420), que van continuar governantes sud de la Xina.

6.12.- La Dinastia Sui: En aquesta època es va construir el Gran Canal de la Xina i es va ampliar la Gran Muralla Xinesa. També va ser una època de promoció del budisme.

6.13.- La Dinastia Tang: L´any 618, un any després de la mort de l´últim emperador Sui, el militar Li Yuan assumia el poder com emperador Gaozu de la nova Dinastia Tang. L´any 624, el seu fill, després d´haver matat dos dels seus germans davant de la Porta de Xuanwu a Chang´an, l´obligava a abdicar, convertint-se en el segon emperador Tang, Taizong...

Més endavant una antiga concubina del seu pare aconseguiria un gran poder d´influència fins al punt en que, ella mateixa es convertiria en emperadriu. Així després d´enderrocar al seu propi fill es va convertir en la primera i única dona que governaria la Xina en tota la seva història. En pujar al tron, va proclamar una nova dinastia, la Dinastia Zhou.

6.14.- La Dinastia Song: L´any 960 el militar de la Dinastia Zhou del Nord, Zhao Kuangyn, fundava la Dinastia Song. Durant aquesta dinastia es va produir un gran desenvolupament del comerç. Es generalitza l´ús dels diners, i augmenta de manera espectacular el moviment de persones i mercaderies dins del país. Aquest augment del comerç porta a l´aparició de grans ciutats.

Existia una absència de mobilitat social, per l´assentament d´un classe il·lustrada (Shih) sobre el rígid sistema d´exàmens, aquesta va ser una de les causes per les que les innovacions tecnològiques i econòmiques no van constituir el motor del canvi social com si va succeir a Europa.

La reunificació de la Xina es produiria, paradoxalment, gràcies a la conquesta del territori xinès per un altre poble estranger procedent del nord: els mongols.

6.15.- La Dinastia Yuan: Els mongols, poble nòmada del nord de llengua altaica, arribaren a establir un dels majors imperis de la història de la humanitat. Sota el seu gran líder Gengis Khan, les conquestes mongoles van arribar a unir sota el seu imperi territoris tan distants con l´Europa Oriental, l´Iràn i la Xina. El mateix Gengis Khan va aconseguir la conquesta dels Xia occidentals, mentre el seu fill Ogodei, el segon Gran Khan, va derrotar als Jin el 1.234.

84

L´Imperi Mongol havia estat dividit en quatre parts. Una d´elles, el Gran Khanat, va ocupar gran part del territori de les actuals Xina i Mongòlia. L´any 1.271 el Gran Khan Kublai Khan va fundar la dinastia a l´estil xinès, sota el nom Yuan, amb la capital a Pequín (Beijing).

Kublai Khan, ja com emperador de Yuan, va derrotar definitivament a la Dinastia Song del Sud a la Batalla de Yamen el 1.279.

El període Yuan va estar marcat per una gran inestabilitat social, situació agreujada pels desastres naturals, com les inundacions a la vall del riu Groc, que va provocar fams, i també per l’epidèmia de pesta, que va afectar a gran part del territori.

6.16.- La Dinastia Ming: El desordre social de la Dinastia Yuan va provocar nombroses rebel·lions contra els mongols. Un líder rebel d’origen humil, Zhu Yuanzhang, fundà la Dinastia Ming el 1.368, establint la capital a Nanjing. A Zhu Yuanzhang, l´emperador Hongwu, li succeirà, després d´una breu guerra civil, el seu fill emperador Yongle que traslladarà la capital a Beijing, (Pequín).

L´emperador Hongwu de la Dinastia Ming va morir als 71 anys, va sobreviure a la mort de l´emperadriu i del seu fill i hereu per cinc anys. Dotzenes de concubines van ser cremades vives en el seu funeral i enterrades amb ell, la tomba està en el sector nord de la Muntanya Morada d´Or a Nanquín, Xina, la construcció de la mateixa va començar l´any 1.381 i va acabar el 1.405.

Durant el regnat de Yongle, la Xina es convertiria en la primera potència marítima del món, com evidencien els set viatges de Zheng He al sud d´Àsia i Àfrica. No obstant això, aquests viatges no tindrien continuïtat. Probablement pel cost que aquests havien suposat per les arques de l´Estat, la Xina va abandonar la seva flota i va renunciar a continuar les expedicions marines.

6.17.- La Dinastia Qing: L´any 1.644 la Dinastia Qing, procedent de Manxúria, conquesta Pequín. A la Xina, la Dinastia Qing ha estat una dinastia opressora. Els manxús van imposar el seu estil de pentinat i la seva forma de vestir a la població 85

xinesa, i la llengua manxú s´utilitzava per als assumptes més importants de la cort, dominada per la classe dirigent d´origen manxú. La Dinastia Qing consolidaria l´expansió territorial de la Xina, incorporant a l´Imperi Taiwan, Tibet, Xinjiang i Mongòlia.

Tot i la fortalesa militar de l´Imperi Qing, es van succeir rebel·lions contra aquest. La més important de les rebel·lions antimanxús va ser la Rebel·lió Taiping, que causaria milions de morts entre 1.851 i 1.864.

Al llarg del segle XIX es van succeir les disputes comercials amb les potències occidentals, que van donar lloc a la Primera Guerra de l´Opi, que va enfrontar a la Xina amb el Regne Unit entre 1.839 i 1.842, i a la Segona Guerra de l´Opi, entre 1.856 i 1.860, en què una aliança franco-britànica va prendre la ciutat de Cantón . El resultat d´aquesta guerra va ser la signatura dels Tractats de Nanquín i de Tianjin, pels quals el Regne Unit va aconseguir la sobirania sobre part de l´actual territori de Hong Kong, a més de drets comercials i de navegació per les potències occidentals.

6.18.- L´Edat contemporània Cap al segle XVIII la Xina deixa de ser el centre del món perquè apareixen les potències marítimes europees. Això posa encara més en evidència la decadència de la dinastia Qing en comparació amb l´Occident.

L´imperialisme europeu s´imposa a tot Àsia en una carrera per controlar territoris i mercats. La Xina imperial es desfà durant un segle de guerres i transformacions durant els quals el nacionalisme xinès va prenent força.

El 1.912 s´instaura la Rapública Xina i el Guomindang, o partit nacionalista, arriba al poder.

Però la corrupció dels dirigents del Guomindang i l´entorn bèl·lic fan que les guerres continuïn. Persisteixen els saquejos de les potències occidentals. L´Imperi Japonès envaeix primer Manxúria i després la resta del País.

86

Durant les dècades de 1.930 i 1.940 es barreja la Guerra Civil i la guerra contra la invasió estrangera. en aquest entorn el Partit Comunista de la Xina i L´Exèrcit Roig van prenent força. Primer el final de la Segona Guerra Mundial suposa la derrota del poder militar japonès, després es reprèn la Guerra Civil que acabarà amb la fugida del govern nacionalista a Taiwan i la instauració per part del Partit Comunista de la Xina de la República Popular de la Xina.

Des de de la instauració de la República Popular de la Xina fins a l´actualitat s´han de distingir dos períodes: el primer període dominat per la figura de Mao Ze Dong arriba fins al 1.975. Mao sempre va voler transformar i modernitzar el país usant el comunisme, per això va convulsionar-lo amb grans reformes o experiments socioeconòmics, els més importants s´anomenen Les Mil Flors, El Gran Salt Endavant i La Revolució Cultural.

Després de la mort de Mao, la Xina entra en un període que s´anomena Reforma i Obertura de Xina, iniciat per Deng Xiaobing “El Gran Timoner” i que continua fins a l´actualitat. Aquest període està caracteritzat per un gran creixement econòmic i per la normalització de les relacions internacionals. Tot i l´esfondrament dels règims comunistes arreu després de la caiguda del mur de Berlín, el règim de la República Popular de la Xina persisteix un model de comunisme reeixit econòmicament, mentre lluita per un control regional amb els seus països veïns, especialment la República de la Xina i el Japó amb qui manté unes tenses relacions diplomàtiques. A nivell intern la dissidència política és controlada amb mà ferma per evitar canvis democratitzadors, amb esdeveniments sagnants com la Massacre de Tian´anmen.

6.19.- Situació actual Avui dia, tant la República Popular Xinesa com la República de la Xina continuen sense reconèixer-se oficialment com estats sobirans perquè tant a Beijing com a Taipei es considera que només hi ha una sola Xina.

La República Popular Xinesa no accepta de cap manera que, a nivell internacional, la República de la Xina rebi el tractament de país independent. Per això, qui vulgui establir relacions diplomàtiques amb Beijing ha de trencar qualsevol relació amb Taipei, com també Beijing usa la seva influència diplomàtica per evitar que la República de la Xina pugui participar oficialment en esdeveniments mundials com ara els Jocs Olímpics.

Seguint en aquesta línia, la premsa de la Xina continental mai no parla de la República de la Xina sinó de la “província xinesa de Taiwan” o de “l´autoritat de Taiwan”. A més,

87

legalment, la República Popular Xinesa té l´objectiu de reunificar la Xina, es a dir, de recuperar Taiwan.

Al seu torn, en teoria, la República de la Xina també reivindica la sobirania sobre tot el país, és a dir, també sobre les províncies continentals; ara bé, a la pràctica, no fa res per assolir aquest objectiu, mentre que, de manera no oficial, proposa admetre l´existència de dues Xines o, fins i tot, de dos països diferents: Taiwan i la Xina.

Així doncs, com que una possible in-dependència de Taiwan podria dur a una intervenció xinesa a la illa en la qual també s´hi podrien veure implicats d´altres països com ara els Estats Units d´Amèrica i el Japó, l´actitud de la comunitat internacional consisteix en defensar la continuïtat de l´actual estat de coses.

7.- XINA, QUATRE ANYS D´HISTÒRIA 1.2.3.4.-

MIL

Cronologia històrica + Dragó El Mapamundi de Ptolomeu El mapa de la Xina L´Atles del jesuïta Martini

8.- REPÚBLICA DE LA XINA

POPULAR

La República Popular de la Xina, o simplement la Xina, és l´Estat més extens de l´Àsia Oriental i el quart més extens del món. Amb una població de més de 1.300 milions d´habitants, és el país més poblat del món. Situat a l´est d´Àsia, agrupa la major part dels territoris tradicionals de la Xina antiga, i alguns altres com ara el Tibet. La seva extensió és de 9.561.000 km2.

Les ciutats més importants són: Pequín - la capital - i Xangai, amb 14,2 i 14,3 milions d´habitants respectivament. Una quarantena de ciutats més passen del milió d´habitants, entre les quals destaquen, com a més poblades, Guangzhou, Shenzhen, 88

Tianjin, Chongqing i Hong Kong. Les antigues colònies europees en territori xinès, Hong Kong i Macau, tornen a estar sota la jurisdicció de la República Popular Xina.

El Partit Comunista de la Xina (PCX) ha encapçalat el govern de la República Popular de la Xina sota un sistema unipartidista des de l´Establiment de l´Estat comunista el 1.949. És, doncs, un estat comunista que políticament es regeix per un règim autoritari de partit únic, tot i que durant les passades tres dècades s´hi ha privatitzat considerablement l´economia; ara bé, l Estat conserva un control polític significatiu, especialment pel que fa a les empreses estatals i al sector bancari.

Atesa la seva gran població, la seva economia creixent, i les inversions en recerca i desenvolupament, la Xina és considerada com una “super potència emergent”. Té el tercer Producte Interior Brut més gran del món en termes nominals, (el segon més gran en paritat de poder adquisitiu). La Xina és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i membre de la Cooperació Econòmica de l´AsiaPacífic. Tanmateix, la Xina s´enfronta a nombrosos problemes econòmics, com ara una creixent població envellida, una gran disparitat entre les rendes de les poblacions rural i urbana, i la ràpida degradació ambiental.

La Xina té un paper molt important en el comerç internacional. És el consumidor més gran d´acer i formigó, en consumir un terç de l´oferta mundial del primer i la meitat de la segona. De tots els productes, la Xina és el tercer importador més gran del món i el segon exportador, ja que es beneficia d´una mà d´obra barata i una moneda devaluada.

La seva economia, és una de les considerades internacionalment com BRIC. (1) (1), BRIC: en economia BRIC és un acrònim (abreviació), que fa referència al ràpid creixement de les economies en desenvolupament. Avui son el quatres països següents, Brasil, Rússia, Índia i la Xina.

República de la Xina El 10 d´octubre de 1.911 es produeix l´Aixecament de Wuchang, rebel·lió contra la dinastia Qing a l´actual ciutat de Wuhan, que provoca la Revolució de Xinhai, que acabarà amb l´enderrocament definitiu de l’últim emperador Qing, Puyi, el 1.912 República Popular de la Xina L´1 d´octubre de 1.949 el líder del partit comunista Xinès Mao Tse Tung proclama la República Popular de la Xina des de la porta de Tian´anmen de la Ciutat Prohibida de 89

Pequín. Mao va ser el líder màxim de la Xina fins a la serva mort el 1.976. El seu període de govern va estar marcat per profundes commocions socials i polítiques, com les campanyes del Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural.

Després de la mort de Mao, el successor elegit per aquest, Hua Guofeng no va aconseguir consolidar el poder, que va acabar en mans de Deng Xiaoping. Aquest va iniciar un procés de reformes econòmiques i l´obertura comercial a la resta del món. Des de llavors, l´economia xinesa ha aconseguit créixer a un ritme espectacular. Malgrat aquests èxits econòmics la repressió política es va manifestar d´una manera especialment tràgica el 1.989, amb la intervenció de l´exèrcit per acabar amb les protestes a la plaça de Tian´anmen.

Després de la mort de Deng el seu successor Jiang Zemin va mantenir el poder fins que entre els anys 2.002 i 2.004 va ser substituït en tots els seus càrrecs per Hu Jintao.

8.1.- Geografia física La incertesa quant a la seva superfície és deguda principalment a les disputes territorials entre la Xina i la Índia. La Xina té fronteres polítiques amb catorze nacions: Vietnam, Laos, Birmània, l´Índia, el Bhutan, el Nepal, el Pakistan, l´Afganistan, el Tadjikistan, el Kirguizistan, el Kazakhstan, Rússia, Mongòlia i Corea de Nord.

Atesa la seva extensió territorial la Xina conté una gran varietat de paisatges i zones climàtiques. Al est al llarg de la costa de la mar Groga i de la mar de la Xina Oriental, hi ha planes al·luvials amb una alta densitat de població. La zona costanera de la Xina 90

Meridional és la més muntanyenca i al sud de la Xina domina l´orografia de petites serralades. Al centre de l´àrea oriental hi són els deltes dels rius més grans: el riu Groc i el Yangzi. Altres rius més importants són el Riu de les Perles, el Mekong, el Brahmaputra, l´Amur, el Huai He i el Xi Jiang.

A l´oest dominen les grans serralades, sobretot l ´Himàlaia, la major altitud de la qual és el munt Everest, i pels altiplans que caracteritzen la major part del paisatge àrid dels deserts del Takla-Makan i el Gobi. Atesa la sequera i les pràctiques agrícoles perjudicials, les tempestes de sorra són comunes durant la primavera. L´expansió del desert de Gobi és la causa principal d´aquestes tempestes que afecten el nord-est xinès, i fins i tot Corea i el Japó.

Tot i les polítiques i regulacions ambientals aprovades des de 1.979, el medi ambient a la Xina continua deteriorant-se, ja que les comunitats cerquen el desenvolupament econòmic sovint a costa del ambient. A més, encara que la Xina va ratificar el Protocol de Kyoto, com a país en vies de desenvolupament no té cap limitació a les seves emissions de carbó. Atesa la seva ràpida industrialització, la Xina s´està convertint en un dels emissors més grans de gasos de carbó que contribueixen a l´escalfament global.

8.2.- Geografia humana i Societat El juliol de 2.008, la població de la República Popular de la Xina era de 1.333.044.605 persones; la República Popular de la Xina és l´Estat més poblat de món. La densitat de la població és elevada a les regions costaneres orientals i del sud, mentre que les regions muntanyenques de l´oest són poc poblades. A prop del 20% de la població tenia, el 2.008, menys de 14 anys d´edat, el 71% tenia entre 15 i 64 anys, i el 8% tenia més de 65 anys.

La taxa de creixement poblacional el 2.008 s´estima en 0,69%. En les últimes dècades la piràmide de la població ha mostrat una disminució en el percentatge de població menor de 15 anys d´edat; des d´un 33% a un 20% el 2.008. Aquesta disminució es conseqüència de les mesures de control de la població que el govern ha dut a terme, principalment la política del fill únic. A més l´Estat a expandit el nombre de clíniques mèdiques que proveeixen informació sobre els mètodes de contracepció a preus molt baixos o gratuïts.

L´avortament és legal; de fet, les dones que han tingut un o més fills sovint són pressionades per la societat i el govern a avortar, amb excepció de les minories 91

ètniques, algunes de les quals no han de complir amb la política del fill únic. La intenció original del programa del fill únic era reduir diversos problemes demogràfics, des d´alimentaris - evitar fams -, fins els socials - proveir de feina als milions de persones joves que s´integren al mercat laboral cada any.

Tanmateix el programa del fill únic també ha tingut altres efectes, principalment una sexratio desproporcionada, amb més homes que dones, ja que amb la nova tecnologia disponible per identificar el sexe del fetus, algunes famílies opten per avortar si esperen una nena, per assegurar el naixement d´un nen dins la família; i fins i tot, s´han reportat casos d´infanticidi. Les raons d´aquestes accions són complexes i diverses; n´hi ha de religioses - els homes son responsables de les obligacions rituals de l´adoració als ancestres i d´econòmiques - tradicionalment els fills cuiden dels seus pares quan són vells, en especial dins un país principalment rural i amb pocs recursos de benestar soci 8.3.- Etnografia La República Popular de la Xina és un estat multi-nacional, integrat per un gran nombre de grups ètnics i lingüístics: Els “hans” són el grup més nombrós - representen el 91% de la població total - i superen, en nombre, les poblacions de nacionalitats minoritàries en totes les províncies i regions autònomes llevat el Tibet i Xinjiang.

Històricament els “han” xinesos han estès llur territori per mitjà de la colonització dels territoris adjacents, assimilant els altres pobles, aïllant-los o eliminant-los. El govern comunista ha continuat amb aquest procés, encoratjant l´assentament del “hans” a les regions dels pobles minoritàries, per tal de donar-los lideratge i assegurar-hi l´administració del govern. Fins i tot, el govern xinés va prendre els territoris dels pobles minoritaris, assignant-los a una altra província veïna; tal és el cas dels 92

tibetans, que en l´actualitat no només viuen a la regió autònoma del Tibet, ans també a les províncies limítrofs de Sichuan, Qinghai, Gansu i Yunnan. Tot i així, el govern xinés sovint fa notar els avanços econòmics, educatius dels pobles minoritaris, així com de les activitats de promoció de llurs llengües i cultures nacionals. La constitució del 1.982 garanteix la protecció de les minories nacionals i el desenvolupament de llurs cultures; tanmateix, l´assimilació cultural ha prevalgut. Les tres regions que més s´han resistit a l´assimilació cultural són el Tibet, la Mongòlia Interior i el Turquestan Oriental (Xinjiang Uigur), per la qual cosa el govern ha dut a terme accions greus de repressió.

8.4.- Religió Tot i que l´Estat és oficialment ateu segons les doctrines bàsiques del marxisme, l´Estat permet als ciutadans un grau limitat de llibertat religiosa. Tanmateix, l´Estat és tolerant només amb aquelles organitzacions religioses amb aprovació oficial i no pas a les altres religions que han de practicar-se d´amagat com ara l´Església de casa. No hi ha xifres exactes sobre la afiliació religiosa, ja que no hi ha cap d´oficial.

Tot i així, el consens general és que la pràctica religiosa ha tingut un augment els últims vint anys. El 2.007 s´estimava que a prop de 300 milions de persones, o el 23% de la població xinesa, tenen alguna creença o afiliació religiosa, xifra que contrasta amb l´oficial de 100 milions. La majoria afirma que el budisme, el taoisme i les religions tradicionals xineses, són les creences dominants.

8.5.- Cultura i oci Les arts i la cultura tradicional xinesa La Xina ha estat un dels bressols més importants de la civilització mundial. La seva cultura es destaca per la seva durada, la seva diversitat, i la influència que ha tingut en altres cultures asiàtiques veïnes. Un dels elements més importants de la identitat xinesa és la llengua escrita, en especial la cal·ligrafia i la pintura literària, emfatitzats en els exàmens imperials antics. a causa d´aquesta èmfasi, la percepció general era que aquestes eren dues formes artístiques més elevades que no pas la dansa o el teatre. El primer llibre imprès a la Xina fou el Jingangjing (Sutra del Diamant), de l´any 868. La impremta va permetre el desenvolupament de la cultura xinesa i alhora la propagació de noves idees, i va ser utilitzada pel govern que controlava i aprovava els texts.

Els exàmens i la meritocràcia encara són característiques valorades en la cultura xina actual. En anys recents, el neoconfucionisme ha proposat que els ideals democràtics i 93

els drets humans són compatibles amb els “valors asiàtics” tradicionals. Meritocràcia, principalment, és una forma de govern o d´organització social basada en l´habilitat, mèrit o talent, en comptes de la riquesa, la posició familiar, el privilegi de la classe social o qualsevol altre determinant de la posició social.

A partir del segle XX, a causa dels canvis polítics i revolucionaris de la Xina, molts xinesos van qüestionar el valor de l´herència cultural de llur país. Mao Ze Dong, fundador principal de la República Popular de Xina, va establir que el deure de les arts és subordinar llur expressió a les necessitats de la lluita de classes i la construcció del socialisme. Els primers líders de la República eren influenciats pel Moviment de la Revolució de Maig i els ideals reformistes, que volien canviar alguns dels aspectes tradicionals de la cultura xinesa com ara la propietat de la terra, el sexisme, l´educació basada en el confucionisme, però volien preservar d´altres, com ara l´estructura familiar i l´obediència al Estat.

Des de la dècada de 1.970 i l´obertura gradual de l´economia, les arts han tingut major llibertat, tot i que la influència del govern encara és notable. En l´actualitat el govern xinés ha acceptat diverses expressions culturals tradicionals xineses com part integral de la societat en considerar-les un gran assoliment de la civilització xinesa, vitals per a la identitat nacional.

8.6.- Esports Xina ha estat una cultura que ha promogut els esports des de l´Antiguitat. De fet, hi ha evidència de la pràctica d´un esport similar al futbol a la Xina en temps antics.

Alguns esports tradicionals són les competicions del Vaixell-Dragó durant el Festival del Vaixell-Dragó. A la Mongòlia Interior es practica la lluita mongol. Al Tibet, el tir amb arc i l´hípica són parts dels festivals tradicionals. Les arts marcials també són populars, així com el taijiquan, el gigong, el xiangqi, el tai chi chuan i el weiqi. En l´actualitat, el futbol és un esport popular, així com el tenis de taula, el badminton i el basquet. Pequín va ser seu dels Jocs Olímpics d´estiu del 2.008.

94

9.- MOMENTS CLAU DE LA XINA CONTEMPORÀNIA La República Popular ha evolucionat amb grans sacsejades, En 1.949, el Partit Comunista Xinès – PCX – guanya la guerra civil contra el Guomintang, nacionalista i conservador, i, l´1 d´octubre, Mao Zedong proclama la República Popular de la Xina.

Entre les seves primeres mesures, el PCX confisca les terres dels terratinents i les distribueix entre els camperols.

9.1.- El Gran Salt Endavant A finals de la dècada de 1.950, Mao Zedong impulsa una política de col·lectivitzacions forçoses amb dos objectius: la creació de comunes autosuficients i la producció massiva d´acer. Es desplaça a milers de persones per fundar 25.000 comunes, amb unes 5.000 famílies cadascuna. En 1.958, es censen un milió de petits forns domèstics per produir acer; la major part de l´aliatge obtinguda serà inservible.

També s´imposa l´extermini d´ocells per protegir els cereals: la conseqüència són plagues d´insectes que devoren els conreus. A causa dels pèssims resultats, Mao Zedong perd el poder.

9.2.- La Gran Revolució Proletària Per recuperar el control del PCX, en el 1.966 Mao Zedong organitza una campanya de masses. Dirigida contra els alts càrrecs del partit i intel·lectuals, s´associen les crítiques a Mao amb la traïció als ideals revolucionaris. Recolzat en Jiang Qing, la seva esposa, i en Lin Biao, el seu home de confiança, Mao crea els guàrdies vermells, milícia adoctrinada per la persecució dels dissidents. Més de tres milions de membres del PCX son depurats. I sota la consigna d´acabar amb “tot l´antic”, destrueixen infinitat d´obres d´art, llibres i edificis històrics. La major part de temples budistes i taoistes són arrasats i els seus monjos sotmesos a reeducació”. Les disciplines universitàries “redefineixen”. Com a única contrapartida, hi ha una alfabetització

95

massiva. Durant els últims anys de Mao el poder el va exercir “La Banda dels Quatre”: Jiang Qing, esposa de Mao, Yao Wenyuan, Zhang Chumquiao i Wang Hongwen.

9.3.- Després de Mao La mort del Gran Timoner va suposar l´ascensió de Hua Guofeng, que va empresonar a “La Banda dels Quatre”, abans de cedir el poder a Deng Xiaoping, líder des de 1.978 fins a la seva mort en 1.997. Aquest desmantella el sistema de comunes i dona més llibertat als camperols per administrar les terres que conreaven i vendre els seus fruits als mercats. El seu govern es va basar en les “quatre modernitzacions”: econòmica, agrícola, científica i tecnològica i la defensa nacional. Per frenar la explosió demogràfica, va imposar la controvertida llei del “Fill Únic”.

Les seves polítiques van millorar les condicions de vida a milions de xinesos, però el seu mandat va tenir un punt negre: La matança de Tian´anmen de Pequín, el 4 de juny de 1.989. Els seus successors, Iang Zemin i Hu Jintao, han assumit les línies bàsiques de la política econòmica de Deng Xiaoping, alhora que potencia de la Xina al món, tant en organismes multinacionals com a través de relacions bilaterals amb molts països, tot del seu entorn, d´Àfrica i Amèrica Llatina.

10.- UNES BIOGRAFIES 10.1.- CONFUCI Confuci o Kong Fuzi, llatinitzat com a Confuci (“Mestres Kong”) (segons la tradició: 28 de setembre del 551 - 479 aC) fou un personatge dintre de la cultura xinesa i d´Àsia Oriental en general. A partir dels seus ensenyaments es forma el confucianisme, molt posterior a ell, i que influirà durant vint segles el pensament de l´Extrem Orient.

La filosofia de Confuci posa èmfasi en la moral personal i governamental, la correcció de la relació social, la justícia i la sinceritat. Aquests valors van guanyar la prominència de Xina sobre altres doctrines, com el Legalisme o el Daoisme durant la dinastia Han, (206 - 220 aC).

96

Com que no es pot demostrar l´autoria directa de Confuci dels seus textos, i les idees més estretament associades amb ell s´han elaborat en escrits que es van acumular durant el període entre la seva mort i la de la fundació del primer imperi xinès l´any 221 aC molts investigadors son molt cautelosos en atribuir les afirmacions específiques al mateix Confuci. Els seus ensenyaments es poden trobar als Analectes de Confuci, un recull d´aforismes, que va ser compilat molts anys després de la seva mort. Durant gairebé 2.000 anys es pensava que era l´editor o l´autor de tots els Cinc Clàssics, així com el Llibre des Ritus (editor), i els Annals de Primavera i Tardor (autor).

Els principis de Confuci tenien una base en la tradició xinesa i la creença comuna. Va advocar per la lleialtat familiar forta, culte als avantpassats, el respecte a la gent gran dels seus fills (i, d´acord amb els intèrprets posteriors, dels marits a les seves esposes), i la família com a base per un govern ideal. Va expressar el principi ben conegut: “No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu mateix”, una de les versions anteriors de la Regla d´Or o Ètica de la Reciprocitat.

De la vida de Confuci no en sabem pràcticament res del cert, excepte que pertanyia a una família de nobles terratinents de la classe més baixa anomenada shi que formava part del comitè social del lletrat, de l´estat de Lu. La paraula shi adquiria posteriorment el significat de lletrat. La primera biografia va ser redactada per Sima Qian (c.145-c.86 aC), tres segles després de la mort del Mestre i conté molts elements llegendaris. Els Vestigis sagrats de la vida de Confuci, dos rotlles dels segles XVI i XVII, reprodueixen en forma canònica aquesta llegenda daurada.

Va viure a finals del segle VI aC. Nascut a la localitat de Qufu. La seva vida va transcórrer durant el període anomenat “Primaveres i Tardors” que es caracteritza pel fraccionament del poder polític en diferents regnes. Confuci va començar la seva carrera política com a conseller del rei Wu, més tard va prestar els seus serveis al regne de Wei. En la seva època no va ser més que un conseller com tant d´altres, però alhora mestre de molts deixebles. Les seves ensenyances es basaven en el coneixement dels “Cinc Clàssics”: (Wu jing o els Cinc Clàssics, és el corpus de llibres que el confucionisme utilitzava per els seus ensenyaments i que tota persona cultivada havia de conèixer. Amb la creació dels Exàmens Imperials seria obligatòria la seva memorització per accedir a les càrrecs administratius). Els seus ensenyaments sempre 97

van estar basats en els ritus i tradicions de les dinasties Shang i Zhou. I és en la seva interpretació i idealització de la història antiga d´aquestes dinasties que crea una escola de pensament.

Filosofia: L´essència dels seus ensenyaments són la bona conducta en la vida, el bon govern de l´Estat (caritat, justícia, i respecte a la jerarquia), la cura de la tradició, l´estudi i la meditació. Les màximes virtuts són: la tolerància, la bondat, la benevolència, l´amor al proïsme i el respecte als majors i avantpassats. Si el príncep és virtuós, els súbdits imitaran el seu exemple, governant/súbdit, marit/dona, pare/fil.

Una societat pròspera només s´aconseguirà si es mantenen aquestes relacions en plena harmonia. La base de la doctrina confuciana és recuperar els antics savis de la cultura xinesa i influir en els costums del poble.

Es pot resumir la doctrina confuciana en una sèrie de mandats que haurien de ser els principals deures de tot home de govern: 1.- Estimar al poble, renovar moralment i procurar els mitjans necessaris per a la vida quotidiana.

2.- Per aquest motiu, ha de servir en primer terme amb sobirà respecte a Aquell que és el Primer dominador.

3.- Conrear la virtut personal i tendir sense parar a la perfecció.

4.-Tant a la vida privada com a la pública, observar sempre el sender superior del “Just Medi”.

5.- Tenir en compte les dues classes d´inclinació pròpies del l´home: unes procedeixen de la carn i són perilloses; les altres pertanyen a la raó i són molt subtils i fàcils de perdre.

6.- Practicar els deures de les cinc relacions socials (explicades més avall) 7.- Tenir per objecte final la Pau Universal i l´harmonia general.

Al poc llegat escrit que va deixar, les Analectes, una col·lecció de converses amb els seus deixeble, basava tota la seva filosofia moral a un ensenyament central: el ren (jan) que és la virtut de la humanitat i a la vegada està basada en la benevolència, la lleialtat, el respecte i la reciprocitat. Aquests valors són imprescindibles en les relacions humanes, que Confuci va escriure.

1.- Entre governador i ministre.

2.- Entre pare i fill.

3.- Entre marit i muller.

98

4.- Entre germà gran i petit.

5.- Entre amics.

Aquestes relacions tenen, a més, una característica principal: el superior té l´obligació de protecció i l´inferior, de lleialtat i respecte. En darrer terme, totes les persones estan subjectes a la voluntat del Cel (tiamchi; t´ien-chih), que és la realitat primera, la font màxima de la moralitat i d´ordre (logos grec?. (La paraula deriva del Logos grec λόγος , es refereix a una primera aproximació, des Plató i Aristòtil , la "paraula", "discurs "(textual o parlada) i, per extensió, la" racionalitat "(la intel·ligència ) i La Lògica.). No és el tema d´especulació, però en certa manera està relacionat mitjanament el ritual. El alguns textos és sinònim de Shang-tu, el senyor suprem.

L´emperador governava per mandat del Cel. No obstant això, tot el que Confuci va voler portar a terme no era nou, sinó que corresponia, com ell mateix confessava, a allò dit per una llarga tradició de savis. Les seves idees estaven basades en una herència espiritual que l´escola dels ru o lletrats, i més concretament el mateix Confuci, havien compilat i sistematitzat de forma sublim.

També, s´atribueixen a Confuci els Cinc Clàssics, que van aparèixer amb posterioritat a la mort del mestre. Després d´aquesta, la seva obra i la seva vida es van convertir en objecte de culte i generar tot un paradigma al voltant dels seus ensenyaments, els quals, arriben als nostres dies.

Deixebles i llegat: Els ensenyaments de Confuci varen ser convertits en un conjunt elaborat de regles i pràctiques pels seus nombrosos alumnes i seguidors, que organitzaven els seus ensenyaments als Analectes. Els deixebles de Confuci i el seu únic net, Zisi, varen continuar la seva escola filosòfica després de la seva mort.

Aquests esforços varen estendre els ideals de Confuci als estudiants que llavors es 99

convertien en oficials a molts jutjats reials a la Xina, donant així al Confucianisme la primera prova de l´abast del seu dogma.

Quan l´Estat de Qin va conquerir tota la Xina, Li Ssu, el primer ministre de la Dinastia Qin Shi Huangdi d´abandonar la recomanació del Confucians de feus que atorguen semblants a la Dinastia Zhou abans d´ells que veia com a oposició a la idea “Legalista” de centralitzar l´estat al voltant del governant. Quan els assessors de Confuci varen pressionar, Li Ssu va fer que molts estudiants confucians foren morts i els seus llibres cremats amb un cop enorme a la filosofia i estudis xinesos.

Els treballs de Confuci varen ser traduïts a llengües europees a través de l´agència d´estudiosos dels Jesuïtes de la Xina. Matteo Ricci començava a informar sobre els pensaments de Confuci, i el para Prospero Intorcetta publicava la vida i treballs de Confuci en llatí el 1.687. Es pensa que aquests treballs tenien una importància considerable en pensadors europeus del període, especialment entre els Deistes i altres grups filosòfics de la Il·luminació que estaven interessats per la integració del sistema de moralitat de Confuci a la civilització occidental.

Els treballs de Confuci són estudiats per erudits a molts altres països asiàtics, especialment els de la Sinoesfera, com Corea, el Japó i el Vietnam. Molts d´aquests països encara realitzen la cerimònia commemorativa tradicional cada any.

En temps moderns, L´asteroide 7853, “Confuci”, porta aquest nom en reconeixement del pensador xinès.

Retrats: No s´ha conservat cap pintura contemporània o escultura de Confuci i només es compta amb la descripció visual feta durant la Dinastia Han. Les escultures sovint presenten la seva llegendària trobada amb Laozi. Posteriorment hi ha hagut molts retrats de Confuci com un filòsof ideal.

100

Antigament, era normal tenir un retrat a un temple de Confuci; tanmateix, durant el regnat de l´emperador Hongwu de la Dinastia Ming es va decidir que l´únic retrat apropiat de Confuci hauria de ser al temple a la seva ciutat natal, Qufu. En uns altres temples, Confuci és representat per una placa commemorativa.

Mort i llegat: Afectat per la pèrdua tant del seu fill com dels seus deixebles favorits, va morir a l´edat de 71 o 72 anys. Confuci està enterrat al cementiri de Kong Lin que és la part històrica de Qufu. La tomba original aixecada en memòria de Confuci a la riba del riu Sishui tenia forma d´un destral. A més a més, té una plataforma de maons aixecada al davant per fer ofrenes com encens de sàndal o fruita.

Memorials de Confuci: Poc després de la mort de Confuci, Qufu, la seva ciutat natal es convertia en un lloc de dedicació i record. És encara una destinació essencial per al turisme cultural, i molta gent visita la seva tomba i els temples circumdants. A les cultures pan-xineses, hi ha molts temples on les representacions de Buda, el Laozi i Confuci es troben junts. Hi ha també molts temples dedicats a ell, la qual cosa s´ha fet servir per a cerimònies confucianistes.

Els xinesos tenen la tradició de celebrar anualment espectaculars cerimònies commemoratives de Confuci en la data del seu naixement, en cerimònies suposadament derivades de Zhou Li segons va registrar Confuci. Aquesta tradició es va interrompre durant unes quantes dècades a l´interior de la Xina, on la posició oficial del Partit Comunista i l´Estat era que Confuci i el confucianisme representava creences feudalistes reaccionàries que sostenien que la submissió del poble a l´aristocràcia era una part de l´ordre 101

natural. Per això totes aquestes cerimònies i ritus varen ser prohibits. Només després dels anys 1.990, es varen reprendre les cerimònies. Com ara es considera una veneració de la història i la tradició xinesa, fins i tot els membres del Partit Comunista atenen a aquests serveis.

Descendents: Els descendents de Confuci varen ser repetidament identificats i honrats per successius governs imperials amb títols de noblesa i càrrecs oficials. Varen ser honorats amb el títol de marquès trenta-cinc vegades des de Gaozu de la Dinastia Han, i promoguts a ducs quaranta-dues vegades des de la dinastia Qing. L´emperador de Xuanzong de Tang va atorgar primer el títol de “Duc Wenxuan” a Kong Suihzi de la 35a generació. El 1.055, l´emperador Renzong de Song fou el primer a atorgar el títol de “duc Yansheng” a Kong Zongyuan de la 46a generació.

La família de Confuci els Kongs, té la genealogia existent enregistrat més llarg del món actual. L´arbre genealògic actualment està a la seva 83a generació, i ha estat enregistrada des de la mort de Confuci. Segons el Comitè de Compilació Genealògica de Confuci, té dos milions de descendents coneguts i registrats, i hi ha un aproximat tres milions en total. D´aquests, unes quantes desenes de milers viuen fora de Xina.

El segle XIV, un descendent Kong se´n va anar a Corea, on viuen avui uns 34.000 descendents de Confuci aproximadament. Un dels llinatges principals va fugir de la casa ancestral Kong a Qufu durant la Guerra Civil xinesa als anys 1.940, i finalment s’instal·laren a Taiwan.

La cinquena i més recent edició de la genealogia de Confuci va ser imprès pel Comitè de Compilació de la Genealogia de Confuci (CGCC). Es va presentar en una cerimònia a Qufu el 24 de setembre de 2.009. Les dones són ara incloses per primera vegada.

Enllaços externs: Web sobre “Confuci i les Analectes: hhttp:/www.confucius.org”

102

10.2.- CIXI, l´Emperadriu

Emperadriu vídua Cixi, (29 de novembre de 1.835-15 de novembre de 1.908), coneguda al poble Xina com na Emperadriu vídua de l´oest, i coneguda oficialment després de la seva mort com na Emperadriu Xiaoqin Xian, va ser una figura potent i carismàtica que va ser da facto el sobirà de la dinastia manxú dels Qing que va regnar sobre Xina a la fi del segle XIX i a l´inici del segle XX. Els historiadors consideren que probablement va fer el millor que podia per superar les dificultats de la seva època, però la seva actitud conservadora no la va ajudar molt i les potències occidentals van seguir aprofitant el nivell de desenvolupament tecnològic relativament feble del país.

Noms: Cixi va tenir noms diferents en èpoques diferents de la seva vida, el què pot ser una mica desconcertant. A més la majoria dels seus biògrafs occidentals, que generalment no llegeixen el xinès, confonien molt sovint els seus noms, i les biografies de Cixi escrites en anglès són generalment plenes d´errors.

103

El nom que duia Cixi quan va néixer encara és un enigma no resolt. Quan va entrar a la Ciutat Prohibida, va ser registrada com na “Dama Yehenara, filla de Huizheng”.

Aleshores va ser anomenada pel seu nom de clan, el clan Yehe-Nara, com era un

costum pel que fa a les noies manxú. Cixi era una persona bastant misteriosa, i parlava rarament de la seva infància. Quan va accedir al tron, el tema de la seva vida abans de la seva entrada a la Ciutat Prohibida era tabú, i la gent s´estava de parlarne. No és gens sorprenent, doncs, que tant el record del seu nom original com el de la història de la seva joventut es van perdre.

Quan va entrar a lCiutat Prohibida el mes de setembre del 1.851, Cixi va ser designada com a concubina del cinquè reng (Es diu concubina a la dona que viu i cohabita amb algun home com si fos el seu marit, tots dos lliures i solters i poden contreure entre si legítim matrimoni; bé que en sentit més ampli i general es diu també concubina a qualsevol dona que fa vida maridable amb un home que no és el seu marit, sigui quin sigui l´estat de tots dos), i va rebre el nom de Lan (que significa orquídia). Per tant, el seu nom era “Concubina del cinquè reng Lan”. A la fi del desembre de 1.854 o a l´inici del gener de 1.855, va ser promoguda a concubina del 104

quart reng. El seu nom va ser canviat, i el nou nom que va rebre va ser Yi (que significa “bona”, “exemplar”, virtuosa”), de tal manera que el seu nom va ser “Concubina de quart reng Yi”. El 27 d´abril de 1.856, va tenir un fill, l´únic fill de l´emperador Xiangfeng (l´emperadriu consort no havia donat cap hereu), i va ser immediatament ascendida a “Concubina de tercer reng Yi”. Finalment, el febrer de 1.857 la van tornar a promoure i la van fer “ Concubina de segon reng Yi”.

A finals d´agost de 1.861, després de la mort de l´emperador Xiangfeng, el seu fill de cinc anys va esdevenir el nou emperador (conegut com l´emperador Tongzhi a partir de 1.862), Cixi va ser oficialment nomenada “Santa Mare emperadriu vídua”, un privilegi important sabent que mai havia sigut emperadriu consort quan l´emperador Xiangfeng vivia. Va tenir el privilegi d´esdevenir emperadriu vídua només perquè era la mare biològica del nou emperador. També va rebre un nom honorífic que era Cixi el que vol dir “maternal i portadora de sort”. Pel que fa a l´emperadriu consort, la van fer “Empress Mother, Empress Dowager”, un títol que li donava preeminència sobre Cixi, i li van donar el nom honorífic de Ci´an - que significa Maternal i Tranquil·la”.

Com que estava allotjada a la part oest de la Ciutat Prohibida, Cixi va ser coneguda com a “l´Emperadriu Vídua de l´oest”, mentre Ci´an, que vivia a la part est de la Ciutat Prohibida va ser coneguda com “l´Emperadriu Vídua de l´est”.

L'emperadriu vídua va transformar un imperi medieval donant-li els atributs d'un Estat modern: indústria, ferrocarril, electricitat i un exèrcit proveït de l'últim en armament.

Va abolir càstigs tan horribles com la «mort per mil talls», va posar fi al tradicional embenat de peus i va donar els primers passos cap a l'alliberament de la dona.

Molt recomanat els llibres “Cixi la Eperatriz” i “Patos salvajes” de l´autora Jung Chang. Edicions Taurus.

105

10.3.-Extret de les obres de Jung Chang 10.3.1: El llegat de l'emperadriu vídua Cixi va ser múltiple i excel·lent. El més important és que va portar a la Xina medieval a l'era moderna. Sota la seva direcció, el país va començar a adquirir pràcticament tots els trets d'un Estat modern: ferrocarrils, electricitat, telègraf, telèfon, medicina occidental, una Armada i un exèrcit modern, i noves formes d'exercir el comerç exterior i la diplomàcia. El restrictiu sistema educatiu que data de mil anys enrere es va abandonar i va ser substituït per escoles i universitats com les de Occident. La premsa florir i va gaudir d'una llibertat que no tenia precedents i que segurament no s'ha superat després.

Cixi va obrir la porta a la participació política: per primera vegada en la llarga història de la Xina, els seus habitants anaven a convertir-se en "ciutadans". Va ser Cixi qui va defensar l'alliberament de la dona en una cultura que durant segles havia obligat a la seva població femenina a embenar-se els peus, un costum que ella va desterrar. El fet que el seu últim afany abans de la seva mort prematura fora introduir el dret al vot dóna fe del seu valor i visió de futur. I el més important és que la seva transformació de la Xina es va dur a terme sense recórrer a la violència i amb relativament poques turbulències. Els seus canvis van ser radicals però alhora graduals, transcendentals i, però, sorprenentment incruents. Sempre a la recerca del consens i sempre disposada a treballar amb persones de diferents opinions, va guiar la transformació perquè la història estava del seu costat.

Va ser una figura gegantina, però no una santa. Amb el terç de la població mundial, i atès que era producte de immensament despietada. Les seves campanyes militars aixafar les rebel·lions armades van ser brutals. Els seus

seu poder absolut sobre un la Xina medieval, podia ser per recuperar Xinjiang i per intents d'utilitzar els bòxers

106

per lluitar contra els invasors van desembocar en tremendes atrocitats comeses per aquells.

Però malgrat els seus defectes, no era una dèspota. En comparació amb els governs dels seus predecessors, i els de els seus successors, el de Cixi va ser benigne. En aproximadament quatre decennis de poder absolut, els assassinats polítics que va ordenar - justos o injustos -, no van sumar més que unes quantes dotzenes, molts d'ells com a reacció a haver descobert algun pla per matar-la. No era cruel per naturalesa. Quan la seva vida s'apagava, la seva preocupació va ser com aconseguir evitar una sagnant guerra civil i la massacre del poble manxú, la supervivència va garantir mitjançant el sacrifici del seu dinastia.

També va pagar un elevat preu personal. Cixi creia amb devoció a la santedat de l'últim estatge, però la seva pròpia tomba va acabar profanada. Els líders dels primers governs republicans van respectar les condicions d'abdicació i van protegir els mausoleus Qing. El 1927, els nacionalistes radicals, encapçalats per Chang Kai-shek, van expulsar als anteriors i van instaurar un nou règim. Un any després, quan havien passat 20 anys des de la mort de Cixi, un exèrcit incontrolable va irrompre en la seva tomba per robar les joies que es sabien enterrades amb ella. Els oficials i soldats van obrir una bretxa en el mur amb dinamita i, amb baionetes i barres de ferro, van obrir la tapa del seu fèretre. Després d'agafar les joies que l'envoltaven, li van trencar la roba i li van arrencar les dents, a la recerca de qualsevol possible tresor amagat.

Després van deixar el seu cadàver al descobert.

Quan Pu Yi, l'últim emperador, es va assabentar del sacrilegi, es va quedar desolat, segons va explicar després. Al jove, que llavors tenia 24 anys, li havien expulsat de la Ciutat Prohibida a 1.924 (violant l'acord d'abdicació) i des de llavors vivia a Tianjin. Va enviar a diversos membres de l'antiga família reial perquè tornessin a enterrar les restes de Cixi i presentaran una protesta davant del Govern de Chang Kai-shek. Com el robatori es va convertir en un escàndol nacional, hi va haver una investigació, però es va diluir sense que es castigués a ningú; sembla ser que gràcies a una sèrie de quantiosos suborns. Quan Pu Yi va sentir l'estès rumor que havien agafat la perla de la boca de Cixi per decorar la sabata de Chang Kaó se, es va sentir envaït per un odi irreprimible. La indignació va consolidar la seva decisió d'aliar-se amb els japonesos, que el van nomenar emperador de Manchukuo, l'estat titella creat en Manxúria després que l'ocupessin en 1.931.

107

En 1.937, el Japó va envair la Xina i Cixi s'havia esforçat a desbaratar els intents japonesos de convertir la Xina en part del seu imperi asiàtic, i havia assassinat al seu fill adoptiu per impedir-ho. L'irònic és que, si s'hagués lliurat Xina a Japó, és gairebé segur que la seva última morada i les seves restes haurien estat respectats.

Mentre el Japó de la postguerra es metamorfosava en una democràcia florent, la Xina es va sumir en un abisme sense precedents amb els 27 anys de govern de Mao Zedong, que van devorar les vides de més de 70 milions de persones en temps de pau, fins que la seva mort, en 1.976, va acabar amb les seves atrocitats. Mao no va demanar el més mínim perdó pel seu mal govern, a diferència de Cixi, que es va penedir en públic pel mal que havia causat i que, encara que greu, no era més que una mínima part del que va infligir Mao a la nació.

Pearl Buck, la premi Novell de Literatura, que va néixer a 1.892, va créixer a la Xina quan Cixi era al poder i després va viure i va observar els successius règims, comptava en els anys cinquanta el que sentien sobre ella els xinesos als que vaig conèixer a la meva infantesa :" El seu poble l'estimava, no tot el seu poble, perquè els revolucionaris, els impacients, l'odiaven de cor (?), però els camperols i els vilatans la veneraven ".Quan es van assabentar que havia mort, els camperols es van sentir "espantats". "Qui cuidarà ara de nosaltres?", Van plorar. La conclusió de Pearl Buck era. "Aquest és, potser, el judici final sobre un governant".

Els últims 100 anys han estat molt injustos amb Cixi, a la qual s'ha titllat de tirànica i sanguinària, d'incompetent sense remei o ambdues coses. Els seus èxits han tingut escàs reconeixement i, quan els tenen, s'atribueix sempre el mèrit als homes que estaven al seu servei. L´emperadriu Cixi va crear un precedent que pocs l'han igualat.

Va introduir la modernitat per substituir la decrepitud, la pobresa, la brutalitat i el poder absolut, i va incorporar una humanitat, una absència de prejudicis i una llibertat fins llavors insòlites. En repassar les espantoses dècades transcorregudes des que va morir, és inevitable admirar a aquesta sorprenent dona d'Estat, amb tots els seus defectes.

10.3.2.-La pràctica dels peus de les dones embenats ... Però, la seva major atractiu eren els seus peus embenats, que en xinès es denominen 108

"lliris daurats de vuit centímetres". Això volia dir que caminava "com un tendre salze jove agitat per la suau brisa de la primavera", com solien dir els especialistes xinesos en bellesa femenina. Es suposava que la imatge d'una dona trontollant sobre els seus peus embenats exercia un efecte eròtic sobre els homes, degut en part en què la seva vulnerabilitat produïa un desig de protecció en l'observador.

Els peus de la meva àvia havien estat embenats quan tenia dos anys d'edat. La seva mare, que també portava els peus embenats, va començar per lligar al voltant dels seus peus una cinta de tela d'uns sis metres de longitud, doblegant-li tots els dits - a excepció del més gruixut - sota la planta. A continuació, va dipositar sobre ells una pedra de grans dimensions per aixafar l'arc del peu. La meva àvia va cridar de dolor, suplicant-li que s'aturés, al que la seva mare va respondre embotint-li un tros de roba a la boca. Després d'això, la meva àvia es va desmaiar diverses vegades a causa del dolor.

109

El procés va durar diversos anys. Fins i tot una vegada trencats els ossos, els peus havien de ser embenats dia i nit amb un gruix teixit a causa que intentaven recobrar la seva forma original tan aviat se sentien alliberats. Durant anys, la meva àvia va viure sotmesa a un dolor atroç i interminable. Quan pregava a la seva mare que l'alliberés dels lligams, aquesta trencava en sanglots i li explicava que uns peus sense embenar destrossarien la seva vida sencera i que ho feia per la seva pròpia felicitat.

En aquells dies, quan una noia contreia matrimoni, el primer que cap a la família del nuvi era examinar-ne els peus. Uns peus grans i normals eren considerats motiu de vergonya per a la família de l'espòs. La sogra alçava la vora de la faldilla de la núvia, i si els peus mesuraven més de deu centímetres aproximadament, el deixava caure amb un brusc gest de menyspreu i partia, deixant a la núvia exposada a la mirada de censura dels convidats, els qui posaven la mirada en els seus peus i murmuraven insultants frases de desdeny. En ocasions, alguna mare s’apiadava de la seva filla i retirava les benes; però, quan la noia creixia i es veia obligada a suportar el menyspreu de la família del seu marit i la desaprovació de la societat, solia retreure a la seva mare l'haver estat massa feble.

La pràctica de l'embenat dels peus va ser introduïda originàriament fa uns mil anys (segons es diu, per una concubina de l'emperador). No només es considerava eròtica la imatge de les dones coixejant sobre les seves diminuts peus sinó que els homes s'excitaven jugant amb els mateixos, permanentment calçats amb sabates de seda brodada. Les dones no podien llevar-se la bena ni tan sols quan ja eren adultes, ja que en aquest cas els seus peus no trigaven a créixer de nou. Els embenats només podien retirar-se temporalment durant la nit, al llit, per a ser substituïts per sabates de sola tova.

Els homes rara vegada veien nus uns peus embenats, ja que solien aparèixer coberts de carn descomposta i s'acomiadaven una forta pestilència. De nena, recordo a la meva àvia constantment adolorida. Quan tornàvem a casa després de fer la compra, el primer que feia era submergir els peus en una palangana d'aigua calenta alhora que ex alaba un sospir d'alleujament. A continuació, procedia a retallar trossos de pell morta. El dolor no només era causat pel trencament dels ossos, sinó també per les ungles a l'incrustar-se en la planta del peu.

De fet, l'embenat dels peus de la meva àvia va tenir lloc en l'època en què aquesta costum va desaparèixer per sempre. Quan va néixer la seva germana, en 1.917, la 110

pràctica havia estat pràcticament abandonada, per la qual cosa aquesta va poder escapar al turment.

- Obligat retre homenatge d´admiració a la gran escriptora Jung Chang per les seves esplèndides obres tan amenes com didàctiques -.

10.4.- PU YI, L´ÚLTIM EMPERADOR Pu-Yi, (7 de febrer del 1.906 - 17 d´octubre de 1.967) pertanyent a la nissaga manxú dels Aisin-Gioro, fou l´emperador de la Xina des de 1.908 fins al 1.924, (regnant com a Emperador Xuantong, entre 1.908 i 1.911, i com emperador no governant des de 1.911 fins a 1.924), fou el dotzè emperador de la Dinastia Qing que governà la Xina. Com que el 1.912, es proclamà la República de la Xina, Pu Yi fou el darrer emperador de la Xina.

Posteriorment, entre 1.934 i 1.945, Pu Yi fou l’Emperador Kangde de Manxukuo. A la República Popular de la Xina, va ser membre de la Conferència Consultiva del poble xinès des de 1.964 fins la seva mort; aleshores, usava el nom xinès d´Aixinjueluo Pu Yi. Ara bé, segons el costum xinès i manxú, el nom personal de l´emperador era tabú i, doncs, no es podia ni pronunciar; per això, els monarques prenien un nom de regnat com ho féu Pu Yi adoptant el nom de Xuantong, per tant si el coneixem per Pu Yi, és perquè després que el 1.924 fos expulsat de la Ciutat Prohibida i desposseït del títol imperial, les autoritats de la República Xina, com a mostra de rebuig al vell ordre, passaren a anomenar-lo senyor Pu Yi. Biografia: Després de la mort del seu oncle Guangxu, l´emperadriu Vídua Cixi, també propera a la mort, designà Pu Yi com a hereu del tron, i, així, fou proclamat emperador quan només tenis dos anys i deu mesos d´edat. El príncep Xun II, pare de

111

Pu Yi, actuà com a regent fins que, arran del triomf de la Revolució Xina i fou substituït el 6 de desembre de 1.911 per l´emperadriu vídua Longu.

Els pactes de l´Edicte d´Abdicació van estar vigents fins que, el 1.924, el senyor de la guerra Feng Yuxiang desposseí Pu Yi del títol imperial i expulsà de la Ciutat Prohibida.Emperador de Manxukuo: Després de la seva expulsió de la Ciutat Prohibida, Pu Yi va establir-se a Tanjin, ciutat de la Xina sota domini japonès.

Manxúria va estar sota una forta influència russa a causa de la construcció del ferrocarril a Vladivostok. Japó va reemplaçar aquesta influència russa després de la guerra russo-japonesa de 1.904, i va instal·lar la línia Mandchou Sud en 1.906 fins a Port Artur (en japonès, Ryojun). entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, Manxúria es transformà en un camp de batalla política i militar.

L´1 de març de 1.932, Pu Yi fou nomenat pels japonesos governant de Manxuukuo amb el nom de Datong, i, el 1.934 coronat emperador de Manxukuo amb el nom de Kangde. en la cerimònia de la seva coronació, els japonesos volien que es poses un uniforme de manxukuo metre que ell volia dur la vestimenta tradicional dels emperadors Qing; aquest conflicte es resolgué amb una solució de compromís: Pu Yi va posar-se l´uniforme en la seva coronació però en el moment de la anunciació a l´Altar del Cel del seu accés al tron duia les vestidures Qing.

Durant els seus anys com emperador de Manxukuo, Pu Yi va dedicar-se especialment a signar i promulgar lleis que li dictaven els japonesos, recitar pregàries, consultar oracles i fer visites oficials a tot arreu del regne.

Sota la República Popular Xinesa: Al final de la II Guerra Mundial, el 16 d´agost de 1.945, Pu Yi fou fet presoner per l´Exèrcit Roig quan intentava fugir de Manxúria. El 1.946, l´ex-emperador declarà com a testimoni al Judici de Tòquio contra els criminals de guerra, i va expressar les seves queixes de sobre com l´havien tractat els japonesos.

El 1.949, Mao Zedong entrà a Pequín i va proclamar la República Popular de la Xina; aleshores, Pu Yi va escriure a Stalin suplicant-li no ser repatriat a la 112

Xina, fins i tot parlava del canvi que havia significat en la seva concepció del món les obres de Karl Marx i Lenin, que ell havia llegit a la presó. Tanmateix, com que Stalin volia conservar les bones relacions amb Mao, Pu Yi fou enviat cap a la Xina el 1.950 i estar-se reclòs en un camp de reeducació a Fushun, a la Província de Liaoning, fins que, el 1.959, se´l va declarar reformat.

Aleshores, gràcies a un permís especial de Mao, Pu Yi va estar-se sis mesos vivint en un pis normal de Pequín amb la seva germana, fins que se´l va dur a una residència finançada pel govern; va declarar el seu suport al comunisme i treballà als jardins botànics de Pequín; el 30 d´abril de 1.962 va casar-se amb la que havia estat la seva infermera Li Shuxian; després va passar a treballar com editor del departament literari de la Conferència Consultiva Popular.

Encoratjat per Mao i pel primer ministre Zhou Enlai, i comptant amb un obert suport del govern, Pu Yi va escriure la seva biografia titulada “La meitat anterior de la meva vida”, a la qual, en les traduccions occidentals, se li han donat títols com “D´emperador a ciutadà” ó “Jo vaig ser l´últim emperador de la Xina”.

Mort i enterrament: Mao va començar la Revolució Cultural el 1.966; aleshores, els joves milicians de la Guàrdia Roja centraren els seus atacs en Pu Yi, símbol de l´antiga Xina Imperial; per això se´l va posar sota protecció tot i que se li van reduir el salari i les racions de menjar com també se´l va privar d´alguns luxes, cosa que va afectar tant física com moralment.

Al final, el 19 d´octubre de 1.967, va morir de càncer i de complicacions cardíaques.

Segons la legislació aleshores vigent, el cos de Pu Yi fou incinerat i les seves cendres van ser dipositades juntament amb les restes d´altres dignataris de l´estat, al Cementiri Revolucionari de Babaoshan, on, abans de la Revolució, s´hi enterraven les concubines imperials i els eunucs.

El 1.955, com a part d´un acord comercial, la vídua de Pu Yi va traslladar-ne les restes a un cementiri a prop de les Tombes Qing Occidentals, uns cent vint

113

quilòmetres al sud-oest de Pequín, on hi ha enterrats nou emperadors Qing juntament amb tres emperadrius i seixanta-nou prínceps, princeses i concubines imperials.

Finalment, el 2.004, els descendents de la família imperial dels Qing van donar-li un nom pòstum (Mindi i Gongzong) a Pu Yi, nom que no han estat aprovats per la línia directa de la família imperial. Per altra banda, Xùndi (“L´Emperador que va abdicar”) és el nom pòstum que li donen els llibres d´història tant de la Xina com a Taiwan.

11.- TRÀGICS ESDEVENIMENTS 11.1.- Les Guerres de l’Opi Les Guerres de l´Opi, també conegudes com Guerres anglo-xineses, foren un conflicte armat entre la Gran Bretanya i la Xina a mitjans del segle XIX. El contraban britànic d´opi de l´Índia Britànica a la Xina menyspreant les lleis de la Dinastia Qing, va abocar a la guerra oberta en dues ocasions.

La derrota de la Xina en les dues guerres va obligar al seu govern a tolerar el comerç de l´opi. Gran Bretanya va obligar al govern xinès a signat el Tractat de Nanjing i el Tractat de Tianjin, que incloïen disposicions per a l´obertura de nous ports al comerç exterior, per a tarifes fixes, pel reconeixement d´ambdós països en condicions d´igualtat, i per la cessió de Hong Kong a Gran Bretanya. Els britànics també van obtenir drets extraterritorials. Diversos països van seguir els britànics i van buscar acords semblants amb la Xina. Molts xinesos es van sentir humiliats amb aquests acords i es considera que va contribuir fortament a la Rebel·lió Taiping (1.850 -1.864), a la Rebel·lió Boxer, (!.899-1.901, i a la caiguda de la dinastia Qing, el 1.912, posant fi a les dinasties xineses. Les guerres de l´opi van obrir sobtadament i per força la Xina al món.

114

Els bàndols itinerants varen ser l´Imperi Qing de Xina per un costat i per l´altre l´Imperi Britànic, l´Imperi Francès, Estats Units d´Amèrica i l´Imperi Rus. Rerefons. El comerç marítim directe entre Europa i la Xina es va iniciar al segle XVI, després que l´Imperi Portuguès conquerís la ciutat índia de Goa a mitjans de segle, i el 1.557 s´establís a Macau, al sud de la Xina. Després de la conquesta de Filipines per part espanyola, l´intercanvi de mercaderies entre la Xina i l´oest es van accelerar.

El 1.799 la dinastia Qing va restablir la prohibició d´importat opi a la Xina. L´Imperi Xinés va fer públic, el 1.810, el següent decret: “L´opi és perjudicial. L´opi és un verí que va minant la nostra moral i els bons costums . El seu ús està prohibit per la llei. Ara, el plebeu, Yang s´atreveix a portar-lo a la Ciutat Prohibida. De fet, viola la llei!.

Tanmateix, les compres recents i els consumidors d´opi han crescut enormement.

Falsos comerciants compren i venen per obtenir beneficis. La duana de la porta de Ch´ung-wen va ser originalment creada per supervisar la recollida de les importacions (no tenia cap responsabilitat en relació amb el contraban d´opi). Si limitem la nostra recerca d´opi als ports marítims, temem que la recerca no serà prou profunda. També hem d´ordenar al comandant general de la policia i als policies de les cinc portes que 115

prohibeixin l´entada d´opi i el cerquin a totes les portes. En cas que capturin infractors, se´ls ha de castigar immediatament i s´ha de destruir l´opi al mateix temps. Pel que fa a Kwangtung i Fukien, les províncies a partir de les quals prové l´opi, s´ordena als seus virreis, governadors i superintendents de la duana marítima de dur a terme una exhaustiva cerca d´opi, i tallar el seu subministrament. No haurien de considerar de cap manera paper mullat aquest decret i permetre que l´opi passi de contraban!”

El decret va resultar poc efectiu. El govern Qing, establert a Beijing, al nord de la xina, va ser incapaç d´aturar el contraban d´opi a les províncies del sud. La porosa frontera xinesa i l´augment de la demanda local només feia que encoratjar a l ´ansiosa Companyia de les Índies Orientals, que tenia el monopoli sobre el comerç d´opi reconegut pel govern britànic, que al seu torn volia plata. Als voltants de 1.820, la Xina importava unes 900 tones anuals d´opi de Bengala.

Lin Zexu i la guerra vers l´opi Lin Zexu, Governador General de Hunan i Hubei, adonant-se de les conseqüències de l´abús en el consum d´opi, es va embarcar en una campanya vers l´opi, en la qual va arrestar 1.700 venedors i va confiscar i destruir 1.180 tones d´opi.

116

Encara que Lin Zexu era considerat popularment un home de conducta superlativa i moral alta, la seva guerra vers la droga il·lícita finalment va fracassar. L´emperador el va convertir en un boc expiatori, sota la forta pressió de les potències occidentals, per haver provocat la represàlia militar britànica a la Primera Guerra de l´Opi. Avui en dia, Lin Zexu, és vist com un heroi xinès del segle XIX que va oposar resistència a l´imperialisme europeu, i las seva imatge ha estat immortalitzada a diversos llocs arreu del món 11.2.- La llarga marxa La Llarga Marxa, també anomenada Gran Marxa, fou el viatge a través de l´interior de la Xina que van seguir les tropes del Partit Comunista de la Xina entre els anys 1.934 i 1.935, fugint de l´exèrcit de la República de la Xina. No va haver-hi una única Llarga Marxa, sinó una sèrie de marxes, en escapar diferents exèrcits del sud cap el nord i l´oest. La més coneguda és la marxa des de la província de Jiangxi, que va començar l´octubre de 1.934.

L´exèrcit del Primer Front de la República Soviètica de Xina, dirigit per una comissió militar inexperta, estava a punt de ser anihilat per les tropes de Chiang Kai-Sheck al seu reducte de Jiangxi, al sud del país. Els comunistes, liderats finalment per Mao Zedong i Zhou Enlai, van fer una retirada en cercle cap a l´oest i el nord. En total es van fer 12.000 kilòmetres durant 370 dies. La ruta va passar per terrenys molt difícils fins arribar a la província de Shaanxi, una zona remota que es trobava també sota control comunista.

Amb la Llarga Marxa va començar l´ascensió al poder de Mao Zedong, a causa del seu lideratge durant la retirada, que li va valdre el suport dels membres del Partit. La duresa de la Llarga Marxa, que només va ser completada per una desena part de la força que va sortir de Jiangxi, va fer-ne un episodi prominent en la història del Partit 117

Comunista de la Xina, i va consolidar el prestigi personal de Mao i els seus partidaris com a nous líders del Partit per les dècades següents.

Situació Prèvia de la Llarga Marxa: L´Exèrcit Roig el 1.934: Encara que la traducció literal del Xinès Cháng Zheng és Llarga Marxa, les publicacions oficials de la República Popular Xina parlen del la “Llarga Marxa de l´Exèrcit Roig”. Normalment, la Llarga Marxa es refereix al trasllat del grup principal del Primer Exèrcit Roig, que incloïa els líders del Partit Comunista de la Xina, des de Yudu, a la província de Jiangxi, cap a Yan´an a Shaanxi.

En aquest sentit, la Llarga Marxa va durar des del 16 d´octubre a 1.934 fins al 19 d´octubre de 1.935. En un sentit més ampli, la Llarga Marxa també va incloure dues altres forces que es retiraven sota la pressió del Kuomintang: el Segon Exèrcit Roig i el Quart exèrcit Roig. La retirada de tots els exèrcits no va ser completa fins al 22 d´octubre de 1.936, quan les forces es van ajuntar a Shaanxi.

Per tot el camí, l´exèrcit comunista va confiscar propietats i armes de cabdills i terratinents locals, mentre reclutava pagesos i pobres. Això no obstant, només 8.000 tropes comandades per Mao, l´Exèrcit del Primer Front, van aconseguir arribar al destí final de Yan´an el 1.935. D´aquests, menys de 7.000 eren del 100.000 soldats originals que havien començat la Marxa. Diversos factors van contribuir a les pèrdues, incloent la fatiga, la fam, el fred, malalties, desercions, i baixes militars. Durant la retirada, el nombre de membres del partit va baixar de 300.000 fins al voltant dels 40.000.

Conseqüències: Tot i que fou costosa, la Llarga Marxa va donar al Partit Comunista de la Xina (PCX) l´aïllament que necessitava, permetent que el seu exèrcit es recuperés i es reconstruís al nord de la Xina. També fou vital per ajudar el PCX a obtenir bona reputació entre els pagesos degut a la determinació i dedicació dels supervivents de la Llarga Marxa.

Mao va escriure el 1.935:

118

“La Llarga Marxa és un manifest. Ha proclamat al món que l´Exèrcit Roig és un exèrcit d´herois, mentre que els imperialistes i els seus gossos, Chiang Kai Shek i els que són com ell, són impotents. Ha proclamat el seu fracàs absolut a l´hora d´encerclar-nos, perseguir-nos, obstruir-nos i interceptar-nos. La Llarga Marxa també és una força de propaganda. Ha anunciat a uns 200 milions de persones en onze províncies que el camí de l´Exèrcit Roig és el seu únic camí cap a l´alliberament”.

A més, les normes que va ordenar Mao que seguissin tots els soldats, els Vuit Punts d´Atenció, indicaven a l´exèrcit que evitessin ferir i perdre el respecte als pagesos, malgrat la seva necessitat desesperada de menjar i subministraments.

Aquesta política va fer augmentar el suport per als comunistes entre els pagesos rurals.

La Llarga Marxa fou més llarga del que calia, ja que Mao va arrossegar l´Exèrcit Roig en un bucle enorme per poder acostar-se a la frontera soviètica per rebre armes, perquè els soviètics van dir que el primer que fes contacte amb ells seria reconegut com a líder del Partit Comunista de la Xina. El paper de Mao a la Llarga Marxa es va explicar sovint amb inexactituds. Sovint s´ha dit que va anar a peu durant tots els 10.000 kilòmetres, però en realitat una bona part del trajecte el portaven en una llitera i aprofitava per llegir. Mentre que les tropes de Mao van patir pèrdues enormes, cap dirigent del partit va morir ni va quedar ferit de consideració.

El segrest i el xantatge sembla que foren estratègies de reclutament habituals. Les oficials femenines fins i tot de vegades reclutaven homes amb sexe per no ser castigades per no complir la seva quota. I mentre que, segons la llegenda popular, l´Exèrcit Roig era rebut calorosament per la gent senzilla per tot arreu on anava, això no era pas sempre així. “En l´empobrit “salvatge Oest” de la Xina, on el menjar era escàs i el temps era mortal, si l´opi no podia subornar la gent dels pobles per donar menjar als “Bandits Rojos”, sovint els soldats robaven els queviures dels pagesos”.

-Martin Adams, Asia Times Online 119

Mentre que la propaganda comunista fa que sembli que la gent estava entusiasmada d´apuntar-se a l´Exèrcit Roig, en realitat sembla que no tots els participants de la Llarga Marxa eren voluntaris entusiastes. Sun Shuyun, autor d´un llibre sobre la Llarga Marxa, va entrevistar a un home que va dir que tenia poc més de deu anys quan el van obligar a apuntar-se a L´Exèrcit Roig, i només ho va fer perquè havien arrestat al seu pare i no l´alliberaven fins que el jove accedís a apuntar-se a l´exèrcit.

El jove va pensar en desertar, però va continuar perquè tenia por de ser enxampat i executat. Moguts per la desesperació i la fam, els exèrcits prenien ostatges per cobrar rescat. Van continuar les “purgues” fins que pràcticament no quedaven oficials per dirigir les batalles.

11.3.- EL GRAN SALT ENDAVANT El Gran Salt Endavant, (Pinyin: Dà Yuè), foren una sèrie de mesures econòmiques, socials i polítiques implantades per la República Popular de la Xina pel govern del Partit Comunista de la Xina (PCX) a la fi dels 1.950 i principis de 1.960 amb la intenció d´aprofitar l´enorme capital humà del país per a la industrialització. El fracàs d´aquestes mesures, unit a una sèrie de catàstrofes naturals, va produir una fam que, segons la majoria d´estimacions, va provocar la mort d´entre 20 i 30 milions de persones.

Antecedents: Durant els anys 1.950, la República Popular Xinesa va dur terme un programa de distribució de la terra i una industrialització amb l´ajuda tècnica de la Unió Soviètica. Les relacions entre els dos règims comunistes no eren bones i els dirigents xinesos veien amb preocupació el deute contret amb la Unió Soviètica i els interessos que la República Popular havia de pagar. El model de desenvolupament soviètic aplicat per la República Popular durant 120

el Primer Pla Quinquennal (1.952-1.957), encara que havia estimulat el desenvolupament industrial i el creixement econòmic, no semblava sostenible a causa de la pressió sobre el mitjà rural, que perdia població a causa de l´emigració a les ciutats, i a les inversions necessàries, que només podien fer-se gràcies als préstecs soviètics, que augmentaven la dependència del règim xinès.

En la meitat dels anys cinquanta la situació de Xina s´havia estabilitzat i l´amenaça de les guerres de Corea i el Vietnam (la guerra francesa) havia desaparegut. Les persones percebudes com a capitalistes van ser expropiades el 1.952 i 1.953; els dissidents, tant d´esquerra com del Guomindang, empresonats. Per primera vegada en diverses generacions, Xina semblava tenir un govern fort i estable. No obstant això Mao Zedong es va alarmar pels termes usats per Nikita Khrusxov en el Vintè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Mao va percebre que lluny d´arribar a i avançar Occident, l´economia soviètica s´estava quedant endarrerida. Davant les revoltes esdevingudes a Alemanya Oriental, Polònia i Hongria, i la Unió Soviètica buscant la coexistència pacífica, que Mao va percebre com el poder imperialista d´Occident, va preparar el PCX per a avançar en solitari.

El Gran Salt Endavant: El Gran Salt Endavant va prendre diferents elements de la història de la URSS per a combinar-los en una única i original fórmula xinesa. Col·lectivitzacions a l´estil del tercer període, estakhanovisme (L'estakhanovisme, o stakhanovisme, va ser un moviment obrer socialista que va néixer a l'antiga Unió Soviètica arran del miner Aleksei Stakhànov i que propulsava l'augment de la productivitat laboral, basat en la pròpia iniciativa dels treballadors.) de principis dels anys 1.930, la guàrdia popular creada per Nikita Khrusxov el 1.959, i la política original xinesa de crear comunes com unitats econòmiques autosuficients, que incorporaven la indústria lleugera al costat de projectes d´infraestructures. Es pensava que a través de la col·lectivització i el treball en massa, la producció xinesa sobrepassaria la del Regne Unit en quinze anys.

121

A la província de Henan es va establir una comuna experimental a principis de 1.958, i aviat el model es va anar estenent pel país. Desenes de milions de persones van ser mobilitzades per a produir un únic producte, símbol de la industrialització, l´acer. Es van crear aproximadament 25.000 comunes, amb un voltant de 5.000 famílies en cadascuna d´elles (totalitzant 125 milions de famílies, (¿?).

La idea era industrialitzar el país i augmentar la producció agrícola fent ús del treball en massa, evitant així haver d´importar maquinària pesada. L´efecte més visible des de l´estranger va ser la campanya de creació de petits alts forns en el pati de casa per a la fosa d´acer que es va construir en cada comuna. A l´octubre de 1.958 s´informava de la creació d´un milió. Fins i tot a les fàbriques, escoles i hospitals els treballadors qualificats abandonaven el seu treball per a destinar part del seu temps a produir acer. Alhora, els camperols eren col·lectivitzats. L´acer produït per aquests forns era en gran part inservible a causa de la barreja de diferents metalls durant la seva elaboració.

“Prenem tots els objectes de metall que teníem a casa i els nostres veïns van fer el mateix. Ho vam posar tot en un gran foc i barregem tot el metall” (Zhang Rongmei, professor de geometria en la zona rural de Shanghai) També es van portar a terme altres experiències econòmicament errònies, com l´intent de exterminació dels ocells per evitar que es mengessin el gra dels camps.

Aquesta campanya va implicar una plaga d´insectes.

Conseqüències: Ja el 1.958 havia començat un període de males collites en el camp xinès. No obstant això, les estadístiques procedents de les diferents províncies mostraven un augment de la producció agrícola. Amb base amb aquestes estadístiques falses, el poder central va exigir grans quantitats de productes agrícoles al camp que va provocar una fam de gran proporcions (La Gran Fam de la Xina).

A la fi de 1.958 es va començar a fer marxa enrere en les polítiques del Gran Salt Endavant. Durant una reunió del Comitè Permanent del Buró Polític a Wuhan el desembre de 1.958 Mao cedia la prefectura de l´estat a Liu Shaoqi, i, en el juliol de 1.959, durant una reunió de dirigents del partit a la ciutat de Lushan, Mao admetia haver comès errors pels seus escassos coneixements d’economia.

Anys més tard, la marginació soferta en ser apartat de la gestió de govern seria contestada per Mao mitjanament el llançament d´una nova campanya de mobilització ideològica: la Revolució Cultural, en la qual Mao recuperaria el poder total.

122

Els efectes negatius del Gran Salt Endavant es van seguir manifestant durant anys següents. Xina no va recuperar les xifres de producció agrícola i industrial anteriors a 1.958 fins a 1.964.

11.4.- LA GRAN FAM DE LA XINA Els Tres Anys de la Gran Fam a la Xina, denominat per les autoritats comunistes com Els Tres Anys de Desastres Naturals, també Tres Anys dels Temps Difícils, van durar des dels anys 1.958 fins al 1.961. Aquests anys de desastre, originats per la insuficiència d´aliments, s´han considerat com uns dels que més mortalitat ha originat en el segle XX. El Ministre de Defensa, Peng Dehuai, va gosar criticar Mao per les conseqüències dels Gran Salt Endavant i va ser marginat i van desaparèixer les discrepàncies; el seu càrrec seria per Lin Biao.

Els tres anys de la Gran Fam: Impulsades per Mao, les autoritats es van proposar uns objectius impossibles d´aconseguir.

Pressionats des de les altes instàncies o per motius personals com el desig de fer mèrits, els quadres locals van intentar complir els objectius assignats a costa de deixar sense reserves els magatzems de les seves localitats.

Durant Tres anys (alguns autors afirmen que va durar fins 1.962) la fam va assolar Xina, provocant milions de morts. Segons dades governamentals post-maoistes varen morir 15 milions de persones per causa directa o indirecta; altres fonts com Dikötter donen unes dades estadístiques de 45 milions de morts. La situació a les ciutats va ser menys terrible (malgrat la reducció del total de l´aportació de calories diàries) per l´interès dels dirigents en el desenvolupament industrial a marxes forçades, però les multituds camperoles, afamades, que volien fugir a les ciutats, van veure com la 123

policia els impedia entrar als nuclis urbans o simplement no tenien diners per utilitzar els mitjans de transport, condemnats a una situació desesperada. Encara que haguessin tingut diners, no hagués servit de res: no hi havia aliments per comprar.

Causes: La versió oficial, que denominava aquest període “Tres Anys de Catàstrofes), considerava que la fam va ser deguda, principalment per causes naturals a les que es van afegir errors en la planificació. Des del 1.980 aquesta explicació ha anat perdent força i cada vegada més ha anat guanyant pes les explicacions de caràcter polític.

Entre els factors relacionats amb els desastre cal mencionar: ● Desastres naturals: en algunes zones hi va haver terribles sequeres mentre que en altres hi van haver un excés de precipitacions.

El 1.959 el riu Groc va provocar inundacions que van malmetre una enorme superfície de conreus. ● Efectes de la política del Gran Salt Endavant. ● Per avançar cap el comunisme i trigar menys que l´URSS en aconseguir-ho, el camp xinés es col·lectivitza, organitzant-se en comunes i desapareix la propietat privada, donant com a resultat el descens de la productivitat arran de la manca d´incentius. El 1.957 s´arriba a la col·lectivització completa del camp xinès. La dona s´allibera de les tasques domèstiques i les famílies s´alimenten al menjador comunal: ja no s´havia de preocupar de cuinar ni de pensar en el rebost. Existia una eufòria que feia pensar que els temps difícils s´havien acabat. El “bol de ferro” ple d´arròs que facilita la comuna substituirà el “bol de fang” individual. ● Per tal de superar en pocs anys les tones d´acer que produïen el Regne Unit i els Estats Units es desvia part de la mà d´obra camperola cap a la producció de ferro i d´acer en petits nuclis de població que no comptaven amb la tecnologia adequada ni amb personal capacitat. La major part d´aquesta producció va ser

124

●

●

● ● ●

desaprofitada per la seva mala qualitat, essent, doncs un esforç pràcticament inútil.

La campanya de les Quatre Pestes: el combat contra els mosquits, les mosques, les rates i els pardals, no va donar els resultats que s´esperaven perquè l´extermini dels ocells va originar un desastre en l´equilibri ecològic, ja que aquests animals, si bé podien menjar gra, eren molt beneficiosos per l´agricultura alimentant-se d´insectes.

Burocràcia: Els dirigents locals i els funcionaris estaven obsessionats a complir les previsions dels líders del partit a les ciutats, lliurant quantitat de cereals que van disminuir les reserves destinades a la població de les comunes.

Aplicació de teories anticientífiques del soviètic Trofim Lissenko que creia que la genètica era una ciència burgesa.

Les males relacions amb la URSÍ van accelerar la devolució de préstecs proporcionats a la Xina que es pagarien amb exportacions de productes vitals.

Prioritat de la construcció de la bomba atòmica xinesa. Segons els autors del llibre “Mao, La historia desconocida”, la causa fonamental de La Gran Fam va ser l´exportació irresponsable d´aliments, únic producte que llavors Xina podia comercialitzar a l´exterior, per tal de finançar les armes atòmiques.

Conseqüències Davant la gestió caòtica de Mao, altres líders del partit comunista van decidir acabar amb El Gran Salt Endavant. Mao va esdevenir una figura simbòlica, malgrat que mantingués la presidència del partit.

Encara avui els xinesos es resisteixen a parlar d´aquells anys; és un tema “tabú”.

Anys després del final del Gran Salt Endavant es va veure clar que: 125

Les taxes de mortalitat van arribar al cim el 1.960. Les mateixes autoritats xineses reconeixen una xifra de 15 milions de morts. ● El creixement natural de la població va disminuir. ● La desnutrició dels supervivents a les zones rurals els va fer més vulnerables a les malalties. Segons Steven Bela Várdy i Agnes Huszar Várdy, les calories que rebien els obrers i obreres eren comparables a les dels internats en els camps de concentració nazis. ● La mà d´obra camperola desviada vers la producció autosuficient de ferro i d´acer en zones rurals (amb materials procedents d´estris domèstics com olles, paelles, campanes, etc.) no va significar un increment de la producció siderúrgica per la seva mala qualitat: no se´n van beneficiar, doncs, ni les zones rurals ni les ciutats. ● La producció industrial i agrícola anteriors a 1.958 no es recuperarien fins a l´any 1.964. ● Es varen donar casos nombrosos de canibalisme, amb profanació de tombes i a diferència d´altres antecedents històrics (rebel·lions, guerra civil), no s´intercanviaven els fills entre famílies per evitar ingerir carn dels familiars sinó que els mateixos pares van matar els més petits.

Mao, per recuperar la seva quota de poder i deixar enrere la seva marginació política va mobilitzar les bases del partit i amb la Guàrdia Roja va endegar la Revolució Cultural provocant un altre caos que va reduir la producció industrial, va destrossar monuments, textos i obres d´art antigues i les universitats es van clausurar, creant un dèficit d´intel·lectuals, científics i tècnics en els anys següents.

El líder comunista reformista Liu Shaoqi, que estava convençut que la fam era provocada per causes humanes i que les causes naturals eren secundàries, li va comentar a Mao: “Amb tants morts de fam, la Història retindrà els nostres noms i el canibalisme estarà també en els llibres”.

Bibliografia: “ Mao, La historia desconocida” de Jung Chang i Jon Halliday, Editorial Taurus. 2.006. Traducció al castellà.

Enllaços externs: Documental “ La Gran Hambruna de Mao” (en castellà: www.//youtube.com/watch?

126

Més referències: El Canal 33 de la televisió pública de Catalunya, el 4 de novembre del 2.006, va emetre un documental “ La darrera batalla de Mao, La Revolució Cultural (1ª part)” com a base per la tertúlia “Milenium”.

11.5.- LA REVOLUCIÓ CULTURAL La Gran Revolució Cultural Proletària, o simplement Revolució Cultural, va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de la Xina Mao Zedong a partir de 1.966, i dirigida contra els alts càrrecs del partit i intel·lectuals als que Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.

Segons la interpretació més habitual, en el fons de la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual la aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d´altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l´exèrcit Lin Biao. L´objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l´estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l´IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l´abril de 1.969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l´etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1.966 fins a 1.976, any que va morir Mao i es va arrestar a la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre a Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant. aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de 127

joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong.

Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l´agitació. La qüestió de com una lluita pel poder va arribar a nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estan nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l´estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que ha intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

La violència extrema de la campanya condemnaria al ostracisme a la major part de dirigents del partit i als intel·lectuals, qui, acusats de dretans i contrarevolucionaris, desapareixerien de la vida pública durant molts anys. Molts d´ells, com el propi Liu Shaoqi, moririen com a conseqüència dels maltractaments oferts.

Llançament de la Revolució Cultural: Mentre Lin Biao encoratjava el culte a la personalitat cap a la figura de Mao, la seva esposa Jiang Qing, antiga actriu implicada en la vida cultural del país, promovia la defensa dels ideals revolucionaris en la producció artística. Precisament a través d´un atac a una obra literària es desencadenaria la Revolució Cultural. En 1.961, Wu Han, escriptor de prestigi i vici alcalde de Pequín, havia publicat una obra de teatre, “Hai Rui cessat del seu càrrec”, en la qual s´utilitzaven personatges de l´època de la Dinastia Ming per a al·ludir al conflicte entre Mao Zedong i Peng Dehuai. Aquesta obra havia indignat a Mao, que va reconèixer les al·lusions evidents a la seva persona. Altres dos membres del govern municipal de Pequín, Deng Te i Liao Mosha, recorrerien també a la ficció històrica per a criticar a Mao. Tornada de Mao al Poder: Amb el control de tots els mitjans de comunicació, el suport de l´exèrcit i el silenci forçat dels intel·lectuals, la posició de Liu Shaoqi i Deng Xiaobing es feia insostenible. D´una manera sorprenent, que ningú hauria pogut preveure després del fracàs del Gran Salt Endavant, quan tota la cúpula del partit 128

s´havia posat en la seva contra, Mao tornava a ser líder indiscutible. El 18 de juliol de 1.966, tornava a Pequín i durant l´Onzena Sessió Plenària del Comitè Central del Buró Polític del Partit Comunista de la Xina, imposava diverses resolucions amb l´objectiu de desallotjar dels llocs d´autoritat a qui haurien pres la senda capitalista. En aquesta sessió plenària es va anunciar també la creació dels guàrdies rojos, moviment juvenil, que arraconava a la Lliga de les Joventuts del Partit, lleial a Liu Shaoqi.

Les activitats de propaganda es van estendre i els ataca a Liu Shaoqi, amb el malnom del Khrusxov de Xina, i a Deng Xiaobing es van fer cada vegada més intensos. Liu Shaoqi havia estat apartat del poder, encara que el seu abandó dels càrrecs que ocupava no es faria públic fins a novembre de 1.968. Amb Liu Shaoqi Deng Xiaobing apartats ja del poder, la lluita pel control del Partit i l´Estat havia estat guanyada per Mao i els seus seguidors. Per ratificar la nova situació es va convocar un nou Congrés del Partit, el novè de la seva història.

El IX Congrés: El IX Congrés del Partit Comunista de la Xina, inaugurat l´abril de 1.969, confirmava el poder de Mao, reelegit per unanimitat com a president del partit i com a president de la Comissió Militar Central. A més, adoptava el pensament de Mao Zedong com ideologia oficial del Partit i de l´Estat. Lin Bao, per la seva banda, era anomenat vicepresident del partit i successor de Mao. El Congrés donava per conclosa la Gran Revolució Cultural Proletària, presentada com un gran èxit del poble xinès que, gràcies al lideratge de Mao, havia vençut als “revisionistes” i “contrarevolucionaris” que havien posat en perill la puresa ideològica del sistema. Encara que amb el IX Congrés posava fi de manera oficial la Revolució Cultural, les estructures de la societat, del Partit i de l´Estat havien quedat greument danyades per les purgues de membres del partit i d´intel·lectuals. Les conseqüències de la Revolució Cultural es deixarien sentir durant molt de temps, i les lluites pel poder continuarien en els anys següents.

Conseqüències de la Revolució Cultural: A diferència de l´anterior campanya maoista, El Gran Salt Endavant, que havia tingut com a víctimes els sectors més desfavorits del medi rural, la Revolució Cultural va tenir com víctimes la classe intel·lectual i dirigent del país. Les acusacions generalitzades d’activitats contrarevolucionàries” a tècnics qualificats i a professors universitaris van dur una paralització del desenvolupament tecnològic i educatiu del país.

129

Els exàmens d´accés a la universitat van ser abolits en 1.966 i els programes d´estudis van ser “redefinits” per a fer prevaler l´ensenyament de valors ideològics sobre aquelles matèries purament intel·lectuals i científiques considerades “burgeses”.

Una generació sencera de joves es va veure així privada de la possibilitat d´una educació superior més enllà de la repetició de temes revolucionaris. Davant d´aquesta crisi de l´ensenyament superior, l´esperit maoista d´igualtat va tenir una conseqüència positiva en l´augment de l´escolarització primària i de l´alfabetització durant aquesta època.

La idea maoista era que la nova Xina havia de trencar amb els hàbits feudals del passat i va tenir conseqüències nefastes per a la cultura tradicional xinesa. La interpretació de quins elements de la societat mereixien la consideració d´antics o burgesos va quedar, no obstant això, en mans dels propis guàrdies rojos, qui, àvids de demostrar el seu esperit revolucionari, es van embarcar en una campanya de destrucció d´obres d´art, llibres, temples i edificis antics, alhora que sotmetien a humiliants sessions d´autocrítica a intel·lectuals i alts càrrecs del Partit las qui acusaven de reaccionaris.

Atès que qualsevol que hagués expressat en la seva vida pública un interès cultural o artístic cap a qualsevol afer que no fos l´exaltació de la figura de Mao podia ser acusat de reaccionari, no és d´estranyar que la immensa majoria dels escriptors i artistes sofrissin persecucions durant la Revolució Cultural, i van ser molts que van ser ferits i fins i tot morts per la violència dels guàrdies rojos. Molts altres van acabar suïcidant-se, com el famós escriptor (*) Lao She. S´estima que van ser milers de víctimes mortals de la violència dels guàrdies rojos i més de tres milions de membres del Partit van ser víctimes de les “purgues” en la cúpula del poder.

130

La reacció a nivell mundial va ser variada, inevitablement lligada al tipus de moviments polítics predominants a cada país.

La República de la Xina, Chiang Kai-shek va iniciar el Moviment pel Renaixement de la Cultura xinès per contrarestar el que ell considerà la destrucció per part dels comunistes del continent dels valors tradicionals. (*) Lao She: Pequín 3 de febrer de 1.899 - Pequín, 24 d'agost de 1.966. El 23 d'agost de 1.966, en plena Revolució Cultural, Lao She va ser citat al Temple de Confuci de la capital xinesa al costat d'altres intel·lectuals acusats de "dretísme".

Lao She va ser insultat, vexat i colpejat pels guàrdies vermells, primer en el Temple de Confuci, i després a una comissaria. Al final del dia se li va permetre tornar a casa amb la seva dona, i li van ordenar tornar al dia següent per continuar les seves sessions de "autocrítica". Segons la versió oficial, l'endemà Lao She va anar al llac de Taiping a Pequín, on va passar llargues hores fins que, de nit, es va suïcidar submergint-se i ofegant-se en el llac. Altres fonts suggereixen que va morir apallissat per la Guàrdia Vermella prop del Temple de Confuci.

En 1978, després de la pujada al poder de Deng Xiaoping, la figura de Lao She va ser rehabilitada a títol pòstum, i van tornar a editar els seus llibres a la República Popular de la Xina. Actualment està considerat un dels grans noms de la literatura xinesa del segle XX. Novel·lista i dramaturg, les seves obres més importants són "El camell Xiangzi" i l'obra de teatre "El saló de te".

11.6.- PROTESTES DE LA PLAÇA DE TIAN´ANMEN DE 1989 Les protestes de la Plaça de Tian´anmen de 1.989, també conegudes com la massacre de Tian´anmen, la revolta de Tian´anmen, els fets de la Plaça de Tian´anmen o l´incident del 4 de juny, van consistir en una sèrie de manifestacions liderades per estudiants de la República Popular de la Xina que va tenir lloc entre el 15 d´abril i el 4 de juny de 1.989. La protesta rep el nom del lloc on l´Exèrcit Popular d´Alliberament va suprimir la mobilització: la Plaça de Tian´anmen de Pequín (Beijing).

Els manifestants provenien de diferents grups, des de intel·lectuals que creien que el govern del Partit Comunista era massa repressiu i corrupte, a treballadors de la ciutat que creien que les reformes econòmiques a Xina havien anat massa lluny i que la inflació i l´atur estaven amenaçant les seves formes de vida. L´esdeveniment que va 131

iniciar les protestes va ser la defunció de Hu Yaobang,(20 de nov.de 1.915-15 d´abril de 1.989, va ser un líder de la República Popular Xina).

Rerefons: Des del 1.978, Deng Xiaobing havia liderat una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que comportaven l´establiment gradual d´una economia de mercat i una certa liberalització política que distenia el sistema establert per Mao Zedong. Al principi de 1.989, aquestes reformes polítiques i econòmiques havien portat dos grups socials cap a la insatisfacció del Govern.

El primer grup incloïa estudiants i intel·lectuals, els quals creien que les reformes eren insuficients i que Xina necessitava reformar el seu sistema polític, atès que les reformes econòmiques només afectaven els grangers i als obrers de les fàbriques. A més a més, els ingressos dels intel·lectuals quedaven molt per darrere respecte als beneficiats per les reformes. Estaven descontents amb els controls polítics i socials que exercia el Partit Comunista de Xina (PCX). Per afegiment, aquest grup coneixia la liberalització política empresa en la Unió Soviètica amb el nom de “ glàsnost” dut a terme per Mikhaïl Gorbatxov. El segon grup estava constituït principalment per obrers industrials de les ciutats, que creien que les reformes havien anat massa lluny. Les reformes econòmiques havien començat a causar inflació i atur, el que, amenaçava les seves formes de vida.

Inici de les protestes: Les protestes van començar com menuts disturbis, en la forma d´oracions per el difunt Hu Yaobang (que havia sigut ex-Secretari General del Partit Comunista Xinès), i també per reivindicacions perquè el Partit revisés la visió oficial de la figura de Hu. Les protestes van créixer després de les notícies d´enfrontaments amb la policia; els estudiants van creure que els mitjans de comunicació xinesos estaven distorsionant la naturalesa de les seues activitats, el que 132

va incrementar el suport a la seva protesta. En el funeral de Hu, un gran grup d´estudiants es va trobar a la Plaça de Tian´anmen i va demanar reunir-se amb el Primer Ministre Li Peng, àmpliament reconegut com el rival polític de Hu, petició que no va ser atesa.

En conseqüència, els estudiants van fer una crida a la vaga en les universitats de Pequín. El 26 d´abril, un editorial en el Diari del Poble després d´un discurs intern fet per Deng Xiaobing, va acusar als estudiants de crear aldarulls. El discurs va indignar als estudiants, i el 29 d´abril 50.000 estudiants van acudir a un dels carrers de Pequín, fent cas omís dels avisos dissuasius realitzats per les autoritats i van insistir en la retirada del que s´havia dit en el discurs.

En Pequín, la majoria d´estudiants de la Ciutat va participar en les protestes amb el suport dels seus instructors i altres intel·lectuals. Els estudiants van rebutjar les associacions oficials d´estudiants controlades pel Partit Comunista i van establir les seues associacions. Els estudiants es veien a si mateixos com patriotes xinesos, hereus del Moviment del Quatre de Maig per la “Ciència i la Democràcia” de 1.919.

Les protestes també evocaven els records de les Protestes de la Plaça de Tian´anmen de 1.976 que van dur l´expulsió de la Banda dels Quatre. Des dels seus orígens en el funeral de Hu Yaobang considerat pels estudiants com un defensor de la democràcia, l´activitat estudiantil es va desenvolupar gradualment durant el curs de les seves protestes, des de protestes contra la corrupció política fins a demandes de llibertat de premsa o la reforma del control sobre l´Estat per part del Partit Comunista de Xina i de Deng Xiaobing, el líder xinès de facto. També es van realitzar alguns intents parcialment reeixits d´entrar en contacte amb estudiants i obrers d´altres ciutats.

En contrast amb les protestes de 1.987, que van ser realitzades principalment per estudiants i intel·lectuals, les protestes de 1.989 van aconseguir un ampli suport dels treballadors urbans, alarmats per la inflació creixent i la corrupció. En Pequín van ser recolzades per una amplia fracció de la 133

ciutadania. En altres ciutats com Úrümqi, Xangai i Chongqing es van aconseguir percentatges similars de suport, i més tard en Hong Kong, Taiwan i les comunitats xineses d´Amèrica del Nord i Europa.

Les protestes s´intensifiquen: El 4 de maig, aproximadament 100.000 estudiants i obrers van marxar a Pequín demanant reformes per la llibertat d´expressió i un diàleg formal entre les autoritats i els representants dels estudiants. El Govern va rebutjar la proposta de diàleg tal com se´ls presentava, mostrant-se en canvi disposats a parlar amb les organitzacions estudiantils oficials.

El 13 de maig grans grups d´estudiants van ocupar la Plaça de Tian´anmen i van emprendre una vaga de fam, demanant al Govern la retirada de l´acusació realitzada en l´editorial del Diari del Poble i que començaren les converses amb els representants triats pels estudiants. Centenars d´estudiants van seguir la vaga de fam i van rebre el suport d´uns altres milers d´estudiants i residents a Pequín, que van continuar les protestes durant tota la setmana.

L´estratègia principal dels manifestants va consistir en una vaga de fam portada a terme per un número aproximat d´entre alguns centenars i un miler d´estudiants. aquesta vaga va arribar a tenir gran ressonància entre el poble xinès. Encara que no es van observar vaguistes d´aspecte demacrat, una llegenda urbana xinesa, que persisteix en la actualitat, diu que alguns d´ells van morir de fam.

El Buró Polític del Comitè Central del Partit Comunista de Xina, juntament amb els ancians del partit (oficials del govern i del Partit ja retirats però que encara exercien influència política), albergaven, en principi, l´esperança que les protestes tindrien una vida curta o que reformes de caràcter “cosmètic” satisfarien als manifestants.

Desitjaven evitar la violència tant com fos possible, i van confiar al principi en l´aparell del Partit per persuadir als estudiants a abandonar la protesta i tornar als seus estudis. Els manifestants van ser considerats pel govern com una eina dels partidaris del “liberalisme burgès”, que estarien movent les cordes a l´ombra, i també com eines de membres del Partit que cercaven satisfer les seves ambicions personals.

La dissolució: Encara que el Govern xinés va declarar la llei marcial el 20 de maig, van continuar les manifestacions. La vaga de fam anava per la tercera setmana, i el Govern va decidir acabar amb l´assumpte abans que es produïren morts. Després d´una deliberació entre els líders del Partit Comunista, es va ordenar l’ús de la força militar per a resoldre la crisi...

134

Els soldats i tancs de les divisions 27 i 28 de l´Exèrcit Popular d´Alliberament van ser enviats per a prendre el control de la Ciutat. Encara que el Govern va ordenar a tots els civils de Pequín que romangueren en les seues cases mitjanament emissions de televisió i megafonia, els advertiments no van ser presos en consideració, i molts manifestants pacífics van ser atacats per soldats; la violència exercida va tenir com a resultat la mort de diversos centenars de persones.

Els ciutadans van construir barricades amb autobusos per alentir el progrés dels tancs, però la Plaça va quedar buida en la nit del 4 de juny, per decisió dels manifestants. El combat va continuar en als carrers que envolten la Plaça, amb els manifestants avançant repetidament cap a les tropes armades de l´Exèrcit Popular d´Alliberament, que van respondre amb foc automàtic. Molts ciutadans ferits van ser posats fora de perill per conductors de rickshaws que es van aventurar en terra de ningú entre els soldats i la multitud i van dur els ferits als hospitals.

L´eliminació de la protesta es va veure simbolitzada en els mitjans de comunicació occidentals per la fotografia d´un manifestant solitari, presa el 5 de juny, dempeus enfront d´una columna de tancs, detenint el seu avanç. L´home va continuar dempeus desafiador enfront dels tancs durant mitja hora abans de ser expulsat del lloc. A pesar dels esforços, fins al dia d´avui els mitjans de comunicació occidentals han estat incapaços d´identificar la figura solitària. La Revista “Time” el va triar com una de les cent persones més influents del segle XX. Joan Wong va escriure que aquest home segueix amb vida y s´oculta en una àrea rural de Xina. William Bell, escriptor canadenc, assegura en canvi que es deia Wang Aimin i va ser executat el 9 de juny.

135

El nombre de morts i ferits segueix sent un secret d´estat. Un funcionari no identificat de la Creu Roja xinesa va assegurar que va haver-hi 2.600 morts, 2.000 ciutadans ferits i que es va “perdre contacte” amb 400 soldats. Cada estament interessat va donar les xifres que més els hi convenien. Després de la dissolució de les Protestes de Pequín el 4 de juny, aquestes van continuar en gran part de la Xina durant uns dies. El Govern de la República Popular va ser incapaç de finalitzar aquestes protestes fora de Pequín sense la pèrdua d´un nombre significatiu de vides.

Els obrers que van ser arrestats a Pequín van ser jutjats i executats. En canvi, els estudiants, molts dels quals provenien de famílies relativament influents, van rebre sentències més suaus. Fins i tot Wang Donen, el líder estudiantil que encapçalava la llista dels més cercats, va acabar passant set anys a la presó, una xifra relativament petita per als dissidents polítics en règims autoritaris. Els membres del Govern van preparar un informe de l´incident, que es va publicar a Occident al gener de 2.001 amb el nom dels “Documents de Tian´anmen”, que dona el punt de vista del govern xinès sobre els manifestants i va ser proporcionat per una font anònima.

Els dos presentadors de la CCTV , la televisió central xinesa, que informaven el 4 de juny van ser acomiadats pocs dies després dels successos. Qian Liren, director del diari del Poble, el Periòdic del Partit Comunista de Xina, va ser també expulsat a causa dels articles en suport als estudiants. Wu Xiaoyong del Departament de Programes en Anglès de la Radio Internacional Xinesa, també va ser expulsat.

Vegeu També: “l´home del tanc de Tian´anmen

11.7.- MAO ZEDONG (Mao Tse-tung) Mao Zedong, polític, estadista i poeta xinès (Shaosan, Hunan, 26 de desembre de 1.893- Pequín, 9 de setembre de 1.976). El 1.921 va ser un dels fundadors del Partit Comunista de Xina. Va revoltar pagesos i intentà un aixecament a Hunan, però fracassà. Progressivament imposà els seus criteris a dins del partit, arribant a cap del moviment comunista al 1.935. El 1.949 després d´una llarga guerra civil proclamà la República Popular Xina.

Va ser el primer President del Politburó del Partit Comunista de Xina des del 1.943 i President del Comitè Central del Partit Comunista de Xina des de 1.945 fins la seva mort.

136

Mao va desenvolupar una branca significada del marxisme-leninisme coneguda com a maoisme, en paral·lel a la ideologia política de l´estalinisme, i mentre estava al poder va col·lectivitzar l´agricultura durant l´anomenat el Gran Salt Endavant. Va crear, i més tard trencar, l´aliança amb la Unió Soviètica.

Més endavant va encetar la Revolució Cultural.

A Mao se li reconeix la creació d´una Xina unificada, en pau i sense dominació estrangera per primer cop des de la Primera Guerra de l´Opi; al mateix temps és molt criticat pels Episodis de La Gran Fam (1.95861), la Revolució Cultural (1.966), La Llarga Marxa (1.935-35) i el Gran Salt Endavant (!.950-60). Per tant es pot dir que ha sigut un dels dirigents més nefastes i sanguinaris que el món ha conegut a l’historia recent de la Humanitat. A més, els demés “cràpules” com ell mataven persones que eren d´altres països i AQUEST PERSONATGE matava els del seu!!!

Infantesa i joventut Mao Zedong era el major dels quatre fills d´una relativament pròspera família de camperols i prestamistes. Va nàixer en el llogaret de Shaoshan en la regió de Xiangtang, província de Hunan. Els seus ancestres havien emigrat a aquest lloc durant l´època de la Dinastia Ming i s´havien dedicat a l´agricultura per diverses generacions. Durant la Revolució de Xinhai en 1.911, que va acabar amb la caiguda de la Dinastia Qing i la proclamació de la nova República Xina, va servir en l´exèrcit provincial de Hunan. En la dècada de 1.910, Mao va tornar a l´escola, on va mostrar especial dedicació a l´activitat física i per les accions col·lectives.

Després de graduar-se en la Primera Universitat Normal de Hunan en 1.918, Mao va viatjar amb el seu professor de secundària, Yang Changji, que va ser després el seu futur sogre, a Pequín durant l´època del Moviment del Quatre de Maig, quan Yang va obtenir una posició en la facultat de la Universitat de Pequín i gràcies a les seves recomanacions, va obtenir un treball com assistent en la biblioteca de la Universitat.

137

Al mateix temps, es va registrar com estudiant a temps parcial en la Universitat de Pequín i va assistir a moltes de les xerrades d´erudits de l´època tals com Chen Duxiu, Hu Shih i Qian Xuantong. Mentre estudiava, va tenir l´ocasió de dedicar-se a la lectura, la qual cosa va influir notablement en la seva vida. També a Pequín va contraure matrimoni amb la seva primera esposa, Yang Kaihui, estudianta de la mateixa universitat i filla de Yang Changji.

En lloc d´eixir a l´exterior, com molts dels seus compatriotes radicals van fer en aquella època, Mao va viatjar per la Xina extensament durant els anys 1.920, tornant finalment a Hunan, on va començar a promoure les accions col·lectives i la causa dels drets dels treballadors.

Més endavant, cap el 1.926 torna a Hunan i veu que els arbres tenien l´escorça arrancada, recordant el que havia conegut durant la seva infància, que els camperols de la Xina menjaven les escorces dels arbres. Sobre la base d´aquella experiència escriu en 1.926 “Anàlisi de les classes en la societat Xinesa”, i a principis de 1.927, l´informe “sobre una investigació del moviment camperol de Hunan” on sosté que sense els camperols pobres no hauria revolució. Aquest Informe es considera el primer treball important en la teoria maoista.

Guerra i revolució Mao va escapar del terror que es va desencadenar a la Xina la primavera i estiu de 1.927, quan el KMT, ja dominat per la figura de Chiang Kai-sek, va trencar l´aliança amb els comunistes. De nou a Hunan, Mao va dirigir l´Aixecament de la Collita de Tardor en Changsha, amb l´objectiu de prendre el poder i fer de Hunan una província independent del Kuomintang (el Partit Nacionalista). Aquest aixecament va ser derrotat i el propi Mao va estar a punt de ser afusellat, però va aconseguir escapar dels guàrdies que el portaven al lloc d´afusellament.

Més tard, Mao amb l´ajuda de Zhu De, d´escamot (l´Exèrcit Roig), va portar a de refugi als comunistes que fugien de ciutats. El Partit Comunista va tornar comptava amb uns 60.000 homes...

va organitzar un modest però efectiu exèrcit terme reformes en l´àmbit rural i va proveir les purgues que es portaven a terme en les a créixer, l´Exèrcit Roig per aquella època

A l´octubre de 1.934, l´exèrcit del Kuomintang va avançar amb un milió d´homes cap a les zones controlades pels comunistes en el soviet de Jiangxi, en la cinquena 138

campanya de setge i anihilament. En la direcció del Partit Comunista, la línia de Mao va quedar en minoria i va ser acusat de dretana. Es va impulsar, contra les opinions de Mao i Zhu De, una guerra de posicions, d´exèrcit contra exèrcit. L´Exèrcit Roig va perdre la iniciativa i va ser derrotat, veient-se obligat a fugir en un periple per la Xina Interior que seria conegut com la “Llarga Marxa”...

Lideratge a la Xina La República Popular Xinesa va ser establida l´1 d´octubre de 1.949.

Va ser la culminació de dues dècades de lluita dirigida pel Partit Comunista. Durant el període de 1.954 a 1.959, Mao va ser President del partit. Va fixar la seva residència a Zhongnanhai, un complex d´edificis proper a la Ciutat Prohibida de Pequín...

Veure en articles aquí continguts: La Guerra del Opi, La Llarga Marxa, El Gran Salt Endavant, La Gran Fam, La Revolució Cultural i Les Protestes a la Plaça de Tiananmen.

Mao va morir el 9 de setembre de 1.976 a l´edat de 82 anys i la lluita pel poder dins del partit es va intensificar. D´una banda estaven els esquerrans liderats per l´anomenada Banda dels Quatre, dirigida per la vídua de Mao, Jiang Qing, qui advocaven per la continuació de la política de mobilització revolucionaria de masses.

Per altra banda, estaven dos grups més moderats; un liderat per Hua Guofeng, el successor designat pel propi Mao, que advocava per la tornada a la direcció centralitzada seguint el patró soviètic, i altre liderat per Denh Xiaobing, que estava a favor de reformar completament l´economia de Xina d´acord amb polítiques pragmàtiques, desenfatitzant el rol de la ideologia en la determinació de les polítiques econòmiques i socials.

Al final, els moderats van assolir el control del govern, i Deng Xiaobing es va imposar sobre Hua Guofeng en la lluita pel poder.

139

Culte a Mao Una de las raons per les quals Mao és més recordat és el culte a Mao, el culte a la personalitat que es va crear al seu voltant. Mao es presentava com un enemic dels terratinents, homes de negocis i de les potències d´Occident, particularment dels Estats Units. Per altra banda, declarava ser aliat dels camperols i dels treballadors.

Encara que el culte a la personalitat topi amb els ideals del marxisme, sembla que Stalin va començar a endegar un culte a la personalitat i, també, Lenin encara que aquest va desitjar obertament que no es construís cap monument abans de la seva mort.

El culte a Mao va ser vital pel llançament de la Revolució Cultural. La joventut xinesa havia crescut sota el règim comunista i se´ls havia inculcat l´amor cap a Mao. Aquesta és la raó per la qual en aquesta revolució es van convertir en els seus principals seguidors.

Retrat de Mao Mao no és un president de la Xina, és la figura que retorna o crea l´orgull nacional al poble xinès. Pacifica i unifica el seu país i s’erigeix com figura pseudo-divinitzada del maoisme. La seva imatge es difon sistemàticament des d´enclavaments significatius com places o encapçalament de locomotores. El seu retrat substitueix divinitats antigues en llocs tan casolans com les cuines. Es veneren escultures i es produeix tot tipus d´objectes com la seva efigie, com per exemple clauers, i s´imposa el seu vestit que influència la moda d´occident amb el “col Mao”.

El primer dia d´octubre, se celebra la creació de la República Popular Xina, dia en què es canvia la pintura que penja a la tribuna de la Plaça de Tian´anmen. Aquestes pintures estan fetes copiant la que va pintar Zhang Zhenshi el 1.950, “Chairman Mao Zedong”, (91 x 69 cm.). El 3 de juny de 2.006, el quadre s´havia de posar a subhasta, però davant l´allau de crítiques que es van desfermar per internet, es va suspendre aquesta el 28 de maig. La darrera notícia d´aquest afer és que l´antic propietari donà la pintura al Museu Xinès.

El periodista Yu Dongyue, que es va manifestar amb dos amics a la Revolta de 1.989, va ser acusat de tirar pintura al retrat de Mao Zedong de la Plaça de Tian´anmen. La premsa recull que van ser els mateixos manifestants que els van entregar a la policia

140

(¿?). Yu Dongyue va passar 14 anys a la presó. Diferents organitzacions han denunciat tractes vexatoris i tortures durant el seu empresonament.

UN COMENTARI FINAL Mao, el major assassí del segle XX Superar Stalin, a Hitler...I, no obstant això, segueix sent objecte de culte a la Xina i a Occident serveix, si més no, com un element decoratiu. Un llibre destrueix el mite.

Mao Zedong va ser responsable de la mort de més de 70 milions de persones en temps de pau, més que cap altre líder del segle XX. Primera frase de l´última biografia sobre “Mao: La Història desconeguda” (Jung Chang i Jon Halliday, 2.005) No importa el molt que hagi canviat la Xina en l´últim quart de segle, amb els gratacels erigint-se imponents en el paisatge de Xangai i els nous rics estrenant mansions als afores de Beijing, els anys NO han passat par ell. És difícil recorre un poble, una ciutat o un petit llogaret sense trobar-se amb algun retrat seu. La seva figura segueix presidint la Porta de Tian´anmen a Beijing. El petit “Llibre vermell” en que va plasmar les seves teories es ven en mercats i botigues de records i la seva imatge paternal adorna els bitllets de 100 iuans. el vell Chung, en el seu petit taller de les afores de la ciutat de Kunming, a l´oest del país, continua esculpint bustos amb la seva imatge com si esperés que anés a presentar-se en qualsevol moment per donar el vistiplau al seu treball ´”Mao, el nostre Sol” diu, Chung afanyat en les seves escultures. “Mai hi haurà un altre com ell”...SÍ, la Xina segueix volent a Mao Zedong.

Museu de l´horror: A la ciutat de Shantou, a la província meridional de Guandong, s´acaba d´inaugurar un museu per recordar un d´aquests errors. “La Revolució Cultural” és, molt més que “La Gran Fam”, un episodi de l’historia xinesa que ni tan sols els més fervents seguidors de Mao estan disposats a amagar. Diversos líders de la Xina actual van patir en carn pròpia la persecució durant aquella dècada que va portat al país a un estat d´esquizofrènia nacional. Prop de 600 plaques recorden al museu de Shantou dels horrors d´aquells anys amb imatges sobre els 141

càstigs públics, la destrucció cultural i la humiliació d´alguns dels milers d´enemics imaginaris que van patir la persecució de Mao en el seu intent de netejar el Partit de supòsits elements contrarevolucionaris.

I Marx, el gran filòsof: Ni Sòcrates amb la seva ètica de la veritat, no Plató amb la seva República, ni Aristòtil amb la seva Lògica i la seva Política, ni Tomàs d´Aquino amb el seu Suma Teològica, ni Nietzsche amb la seva Superhome. No, el major filòsof de la Història per als “escuchantes de Radio 4”. de la BBC britànica, és Karl Marx, a qui els historiadors antimarxistes culpen d´haver adoctrinat als líders comunistes del segle XX que van provocar la mort de 150 milions de persones. Marx, l´autor de ”El Manifest Comunista” i “El Capital”, ha marcat la humanitat amb la seva teoria i la seva interpretació materialista de la història. Al seu enterrament a Londres, el 1.883, van assistir menys de 1.

142

12.- GRANS LLOCS, GRANS OBRES 12.1.- LA GRAN MURALLA DE XINA La Gran Muralla Xinesa, en xinès Pinyin Chàngchéng, literalment muralla llarga o la Gran Muralla de 10.000 li, és un antic conjunt de fortificacions i muralles de pedra i terra construïdes per tal de protegir la Xina dels atacs de les tribus mongoles i turques. Va començar a construir-se al segle III aC, tot i que la majoria de fortificacions visibles actualment són les construïdes entre el segle XIV i el començament del segle XVI, durant la dinastia Ming.

La Gran Muralla és l´estructura més llarga del món construïda pels humans pel que fa a superfície i massa. La muralla s´estén, en forma d´arc que gairebé traça les fronteres del sud de Mongòlia, al llarg de 6.400 o 7.300 quilòmetres. Va des del congost de Shanhai al golf de Bo Hai, a l´est fins a Lob Nor a l´oest. Es compon de 6.259 quilòmetres de seccions de muralla, 359 de trinxeres i 2.232 de barreres defensives naturals com ara turons i rius.

143

Construïda, reconstruïda i restaurada entre els segles V aC i el segle XVI. La seva funció principal era protegir les fronteres del nord de l´Imperi Xinès durant el regnat de successives dinasties. Des del segle V aC, s´han construït diverses muralles totes elles referents a la Gran Muralla.

Al seu cim hi havia més d´un milió d´homes que vigilaven les muralles de Ming.

S´estima que van morir entre dos i tres milions de persones durant la seva construcció, el projecte més llarg del món que va durar segles. Hi ha la creença que és l´única construcció humana que es pot apreciar des de l´espai exterior, però la realitat és que no hi ha cap construcció a la Terra observables a ull nu.

La Gran Muralla va ser declarada l´any 1.987 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Origen: Durant el Període dels Regnes Combatents, des del segle V aC fins l´any 221 aC, els estats de Qi, Yan i Zhao van construir fortificacions llarguíssimes per defensar les seves fronteres. Es construïen per resistir els atacs de petites armes com per exemple les espases i llances. Aquestes muralles majoritàriament es van construir incrustant sorra i grava entre marcs de fusta.

Des del segle III aC. es van anar construint diferents fortificacions contra els atacs de les poblacions nòmades del nord, que habitaven les planures avui ocupades per Mongòlia i Manxúria. Si bé no impedia l´accés a les hordes nòmades (té una mitjana de 7 metres.) sí que impossibilitava l´accés a cavall. La muralla més famosa es va construir entre els anys 220-200 aC, pel primer emperador xinès Qin Shi Huangdi, de la qual només se’n conserva una petita part. Aquesta es va construir molt més al nord que la muralla actual construïda durant la dinastia Ming. Qin Shi Huang va conquerir tots els estats enfrontats, va unificar la Xina l´any 221 aC i va fundar la dinastia Qing.

Per tal d´intentar imposar una dinastia centralitzada i prevenir la reaparició dels senyors feudals, va fer destruir totes les muralles que dividien el seu imperi. Per protegir l´imperi contra les intrusions de la gent de Xiongnu provinents del nord, va ordenar construir una nova muralla que connectés les fortificacions que encara es conservaven al llarg de la frontera nord del propi imperi.

Com que era complicat transportar la gran quantitat de material que es necessitava, els constructors sempre van intentar fer servir els recursos que trobaven al seu territori. Feien sevir les pedres de les muntanyes en les zones muntanyoses i la terra en les planes. Els camperols que morien durant la seva construcció s´enterraven dins 144

de la muralla, més tard desenterrats pels arqueòlegs. No es conserva cap document històric que confirmi la longitud i traçat exacte de les muralles de la dinastia Qin. Més tard les dinasties Han, Sui, del nord i Jin van restaurar, reconstruir i expandir parts de la Gran Muralla per defendre´s dels conqueridors del nord.

Períodes de construcció.- Tradicionalment, es divideix la història de la construcció de la Gran Muralla en cinc parts.

Període anterior a la unificació de la dinastia Qin: Al segle VII aC, en el començament del període conegut com a Primaveres i Tardors, la Xina segueix un sistema feudal: el territori es divideix en centenars de feus o estats dirigits per prínceps, en teoria, tots reunits sota els reis de la dinastia Zhou. Comunament, la tècnica utilitzada per realitzar les parets va ser de capes de terra d´uns pocs centímetres que s´apilonen unes a sobre d´unes altres. Les juntes de fusta s´extreuen, deixant una paret de terra. Aquest mètode podria des envolupar ràpidament sòlids murs que poden resistir segles.

145

Període de la dinastia Qin: L´any 221 aC, Qin Shi Huang va conquerir tots els estats que se li oposaven i va unificar la Xina establint la dinastia Qin. La intenció d´imposar un poder central i evitar el ressorgiment dels senyors feudals, va ordenar la destrucció de les muralles que dividien el seu imperi al llarg de l´antiga frontera.

Després dels atacs de les tribus Xiongnu al nord, va enviar al general Meng Tian, per assegurar-se que la derrota dels Xiongnu i, a continuació emprendre la construcció d´un mur més enllà del riu Groc per protegir millor els nous territoris conquerits connectant la resta de fortificacions al llarg de la frontera nord.

No hi ha registres històrics que indiquin la longitud exacta i el traçat de la Muralla en la dinastia Qin. Però, tot i el debat entre els historiadors i l´absència d´esdeveniments històrics, la Gran Muralla construïda per la dinastia Qin roman en la imaginació popular xinesa com una colossal obra amb el sobrenom de “mur de deu mil li” (5.760 kms. en el valor del “li” de la dinastia Qin. Període de la dinastia Han: En el 210 aC, l´emperador Qin Shihuang va morir i la dinastia Qin que va fundar va sobreviure uns pocs anys.

En el 202 aC, Liu Bamg, un ex soldat d´origen camperol que va ser mestre de la Xina, es va proclamar emperador amb el nom Han Gaozu.

Debilitada per la seva anterior guerra de successió contra el general Xiang Yu, Gaozu abandona el manteniment de la Muralla de l´era Qin. Sota el domini de l´emperador Han Wudi van restaurar i connectar porcions de la Muralla de la dinastia Qin i després la van estendre a través del que es convertiria en la Ruta de la Seda. En 119 aC, els Xiongnu són expulsats a través del desert de Gobi a la Mongòlia Interior, i una nova secció del mur, de 400 kms. de llarg va ser construïda i es conserva actualment.

Període de la dinastia Ming: La Gran Muralla com a concepte es va revifar de nou durant la dinastia Ming després de la derrota de l´exèrcit per part dels oirats a la Batalla de Tumu el 1.449. Els Ming no van tenir una clara victòria i van adoptar una 146

nova estratègia per mantenir les tribus nòmades allunyades de la capital mitjanament la construcció de murs al llarg de la frontera nord de la Xina.

A diferència de les anteriors fortificacions, la construcció de Ming va ser més forta i més elaborada a causa de la utilització de maons i pedra en lloc de terra piconada. com a conseqüència de les incursions mongoles a través dels anys, es van dedicar considerables recursos per preparar i reforçar les parets. Les seccions Ming prop de la capital Pequín són especialment fortes i resistents.

Cap al final de la dinastia Ming, la Gran Muralla defensava l´imperi en contra de la invasió manxú que va començar al voltant de l´any 1.600. Sota el comandament militar de Yuan Chonghuan, l´exèrcit Ming va bloquejar l´avanç manxú al fortament fortificat pas Shanhaiguan, prevenint que entressin al cor xinès. Els manxús finalment van ser capaços de creuar la Gran Muralla al 1.644, quan les portes es van obrir a Shanhaiguan per Wu Sangui, un general que es trobava en contra de les activitats dels governants de la dinastia Shun, que va succeir per un breu període de temps a la dinastia Ming.

Amb els Qing com a governants, Mongòlia es va annexar a l´imperi, de manera de construcció i reparacions a la Gran Muralla es van interrompre a causa del fet que van deixar de ser necessàries.

Primeres notícies a Occident sobre la Muralla: Poc després que els europeus van arribar a la Xina de Ming al segle XVI, els contes sobre la Gran Muralla varen començar a circular pe Europa, tot i que cap europeu va anar a veure-la amb els seus propis ulls fins un segle més tard.

147

La primera descripció de la Muralla, i la seva importància per a la defensa del país contra els “tàrtars” (és a dir els mongols), va ser continguda a la Tercera Dècada de Joao de Barros, dins “Àsia”, (publicada el 1.563). Curiosament, el mateix Barros no va viatjar a Àsia, però va ser capaç d´utilitzar els llibres xinesos portats a Lisboa pels comerciants portuguesos. Un dels primers registres d´un viatger occidental que va visitar la Xina a través d´un pas de la Gran Muralla, Jiayuguan en aquest cas, pot ser el del germà jesuïta portuguès Bento de Góis, que havia arribat al nord-oest de la Xina, la porta de la Índia el 1.605.

Materials: Els materials utilitzats eren els disponibles en els voltants de la construcció. Prop de Pequín es va utilitzar pedra calcària. En altres llocs es va utilitzar granit o maó cuit. Bàsicament, era una llarga tàpia d´argila i sorra, coberta amb diverses parets de maó. això la va fer molt resistent als impactes d´armes de setge.

Torres de vigilància i casernes: Els forts van ser construïts al llarg de les parets, o directament integrats a les parets amb un sistema de senyals de fum per impedir un atac dels Xiongnu. Per aconseguir la prompta arribada de reforços l´exèrcit va fer us de la llum, principalment per a la cavalleria, i els senyals de fum. La Gran Muralla també passa a través de les principals rutes comercials, la qual cosa permet el control de les importacions.

Cada torre té escales úniques i d´accés difícil de manera que confongui a l´enemic.

Les casernes i els centres administratius van ser ubicats a grans distàncies. al llarg de la Muralla existeixen merlets en la fila superior de la gran majoria de la paret, amb espais defensius d´una mica més de 30 centímetres d´alçada, i al voltant de 23 cm. d´ample.

148

Conservació: Si bé algunes parts al nord de Pequín i prop de centres turístics s´han conservat, i fins i tot reconstruït, en molts llocs el mur esta en mal estat. Les parets han servit com una font de pedres per a la reconstrucció d´habitatges i carreteres. Les seccions del mur també són propenses a grafits i vandalismes. No hi ha hagut mai un inventari exhaustiu de la paret, per la qual cosa no és possible dir quanta part d´ella sobreviu, especialment en les zones remotes. Més de seixanta quilòmetres de la paret a la província de Gansu poden desaparèixer en els 20 anys següents, a causa de l´erosió de les tempestes de sorra.

Reconeixement des de l´espai: De fet, la Gran Muralla té únicament pocs metres d´ample, d´una mida aproximada al de les pistes de carreteres i aeroports, i és gairebé del mateix color que el sòl que l´envolta. No és possible veure des de la distància de la Lluna, i molt menys des de Mart. Si la Gran Muralla fos visible des de la Lluna, seria fàcil veure-la des de l´òrbita terrestre, però des d´aquí és tot just visible i només en condicions climàtiques perfectes. No és més visible que altres construccions humanes. L´amplada aparent de la Gran Muralla vista des de la Lluna és la mateixa que la de un cabell humà vist des de tres quilòmetres de distància. Per poder observar la Muralla des de la Lluna caldria una resolució espacial 17.000 vegades superior a la visió normal.

Enllaços externs: * Fotografies i altres imatges de la Gran Muralla Xinesa a Internet: (http//images.google.es/images/?) * Imatge de satèl·lit de la Gran Muralla Xinesa: (http://earthobservatory.nasa.gov/Newsroom/NewImages/images.php3?img_id=4840 ), a l´Observatori de la Terra de la NASA.

149

12.2.- EL RIU IANG-TSÉ El Iang-Tsé, en català també escrit Iangtsé, Iang-tsé, és la denominació tradicional d´un riu de l´Àsia oriental, actualment també conegut com a Chang Jiang, que vol dir el Gran Riu. Altres noms que rep al llarg del seu recorregut són els següents: Dangqu, Tuotuo, Tongtian, Jinsha i, finalment Yangzi, que és com se´n diu del tram final entre Yangzhou i Zhenjiang a la província de Jiangsu, prop de la desembocadura.

Com que aquest fou el primer nom que van sentir els missioners i comerciants occidentals, fou el que es va aplicar al riu sencer en llengües europees. En xinès, Yangzi Jiang es considera el nom històric o poètic del riu. A més a més, als països castellanoparlants, a França i Itàlia, es denomina Riu Blau, probablement aquest nom se´l van inventar a França per diferenciar-lo de l´altre gran riu de Xina: el riu Groc.

És el riu més llarg d`Àsia (6.300 km.) i el tercer del món després del Amazones i del Nil i el segon de més cabal després de l´Amazones. Neix a l´altiplà del Tibet, a 6.621 m.s.n.m., creua la Xina d´oest a est completament i desemboca en un gran delta al mas de la Xina Oriental, al nord de la ciutat de Shanghai. La seva conca cobreix un 18% de la superfície d´aquest extens país.

El Iang-tsé té més de 700 afluents: sent-ne els principals els rius Yalong, Min, Jialing, Tuo he i Han Fushui.

150

És navegable en milers de quilòmetres; com a exemple, permet que la ciutat més gran de la Xina, Chongqing, que és a més de 1.000 quilòmetres terra endins, hi tingui un port. Té una gran importància econòmica, com a via de comunicació, com a font de recursos naturals (pesca, mineria) i com a font d´aigua potable per als regadius i la població.

Geografia: El riu Iang-tsé es forma per la unió de diverses i importants capçaleres, sent-ne la principal, i la més llunyana, científicament, la que hauria de portar el nom del propi riu Iang-tsé. Aquesta és la capçalera occidental, la del riu Jinsha, que a la vegada continua aigües amunt com a riu Tongtian i després com a riu Tuotu. A partir de la ciutat de Yibin, on s´uneixen els rius Jinsha i el riu Min, el riu adopta ja definitivament el nom de Iang-tsé. A la vegada, el propi Iang-tsé, se l´ha dividit tradicionalment en tres trams: el curs superior, que es considera la secció que va des de Yibin a la ciutat de Yichang; el curs mitjà, és el que correspon a la secció entre Yichang i el comtat de Hukou, on el riu es troba amb el llac Poyang, i el curs inferior, el tram que va des de Hukou a Xangai, la desembocadura al mar.

Característiques: El Iang-tsé desemboca al Mar de la Xina Oriental i és navegable per vaixells oceànics fins a mil milles de la seva desembocadura, fins i tot abans que la Presa de les Tres Gorges fos construïda. Des del juny de 2.003, aquest embassament afecta el riu, inundant Fengjie, el primer d´una sèrie de pobles afectats pel control de les inundacions massives i el projecte de generació d´energia. Aquest és el projecte de reg més gran del món i té un impacte significatiu en l´agricultura xinesa. Els seus defensors argumenten que alliberarà d´inundacions les persones que viuen al llarg del riu, que en repetides ocasions les van patir en el passat i els oferirà electricitat i transport d´aigua, encara que a costa de les inundacions de forma

151

permanent de moltes ciutats existents (incloent nombroses relíquies culturals antigues) i causant grans canvis en l´ecologia local.

Contaminació de l´aigua: El Iang-tsé actualment es troba molt pol·luït, especialment a Hubei (districte Shashi).

El maig de 2.006 diversos experts xinesos van emetre informes alarmants sobre l´estat de la contaminació de l´aigua del riu, segons els quals el subministrament de l´aigua potable a l´aglomeració de Xanghai podria arribar a ser problemàtic si no s´hi posa remei.

Segons Lu Jianjian, professor d´una universitat a la Xina, el 40% dels residus del país van a para al riu, uns 25 mil milions de tones l´any. Un terç de la contaminació provindria dels fertilitzants i productes químics, plaguicides i residus agrícoles; la resta vindria de les ciutats, del sector industrial i dels vaixells que naveguen pel riu. A més aquestes aigües es consideren les més tèrboles del planeta, amb un transport de sediments que s´estima en 680 milions de tones l´any.

Fauna aquàtica: Un altre greu problema fa referència al nombre d´espècies d´animals que viuen a les riberes del riu, ja que el seu nombre passà de les 126 a mitjans de 1.980 a tan sols 52 el 2.002. El Iang-tsé és la llar de com a mínim dues espècies en perill d´extinció: l’al·ligàtor xinés i el peix espàtula del Iang-tsé. La marsopa sense aleta també viu al riu. entre la fauna aquàtica del riu destacava fins fa ben poc el dofí de riu xinès (Lipotes vexifiller), però el desembre de 2.006 una extensa recerca pel riu no revelà cap signe dels dofins i fou declarat funcionalment extint. Amb tot, un exemplar fou vist poc després.

152

Història: Els ports del Iang-tsé són importants per l´origen cultural del sud de la Xina. L´activitat humana a l´àrea de les Tres Gorges es remunta a 27 mil anys enrere, en l’origen del poble xinès. En el període de Primaveres i Tardors, Ba i Estat de Shu es trobaven al llarg de la part occidental del riu, que abasta Sichuan, Chongqing i Hubei occidental; Estat de Chu es trobaven al llarg de la part central del riu, corresponent a Hubei, Hunan, Jiangxi, i al sud de Anhui. Wu i Ye es trobaven al llarg de la part oriental del riu, ara Jiangsu, Zhejiang i Xanghai. Tot i que la zona del riu Groc era més rica i més desenvolupada en aquell moment, el clima més suau i més pacífic entorn feien la zona del riu Iang-tsé més apta per l´agricultura.

A partir de la dinastia Han, la regió del riu Iangtsé va esdevenir cada cop més important en l´economia de la Xina.

L´establiment de sistemes de rec (el més famós és el de Dujiangyan, al nordoest de Chengdu, construït durant el període dels Tres Regnes Combatents) va fer l´agricultura molt estable i productiva.

A començaments de la dinastia Qing, la regió anomenada Jiangnan produïa entre la meitat i un terç dels ingressos de la nació.

Històricament, el Iang-tsé es va convertir en la frontera política entre el nord i el sud de la Xina en diverses ocasions a causa de la dificultat de creuar el riu. Moltes batalles van tenir lloc al llarg del riu, la més famosa és la Batalla dels Penya-segats Rojos, al 208,durant el Període dels Tres regnes.

Referències: ● GRDC - Le Yangzi Jiang à Datong, www.grdc.sr.unh.edu/html/Polygons... ● Les eaux de Chine centrale observées au radar depuis l´espace, www.technoscience.net/?

153

12.3.- EL GRAN CANAL DE LA XINA El Gran Canal de la Xina, conegut també com Gran Canal Pequín- Hangzou. Amb una longitud de 1.776 quilòmetres, és el canal navegable o riu artificial més llarg del món. Començant a Pequín, passa a través de Tianjin i les províncies de Hebei, Shandong, Jiangsu i Zhejiang fins arribar a la ciutat de Hangzou. Les parts més antigues del Canal daten del segle V a C., tot i que les diferents seccions es van combinar finalment durant la dinastia Sui (581:618).

Al juny de 2.014, la UNESCO va declarar el Gran Canal de la Xina com a Patrimoni de la Humanitat.

L´any 604, l´emperador Yang Guang va deixar la capital, Chang´an, en Xi´an per traslladar-se a Luoyang. En el 605, l´emperador va ordenar la construcció de dos projectes: transferir la capital del país a Luoyang, en Henan, i excavar el Gran Canal entre Pequín i Hangzhou.

En el seu origen es tractava d´una sèrie de vies hidràuliques a la província de Cheklang, al nord de la Xina, que convergien amb la ciutat de Pequín i Tianjin.

La construcció va començar durant la, dinastia Sui i va arribar a cobrir poc més de _____ kms.

El seu nom original era Da Yunhe, i en el seu temps va constituir el canal d´aigua més llarg del món fet per l´home. La seva missió era la de satisfer les necessitats de les ciutats importants amb l´aigua dels rius Iang-tsé i Huai i va romandre en actiu fins al segle XIX i després va sofrir una sèrie de modificacions, que en molts casos va culminar en desastroses inundacions, i diverses seccions es van deteriorar fins a quedar separades del cos principal de la cadena. Actualment esta dividit en set canals, alguns d´ells molt contaminats, per al servei exclusiu d´aigües negres en desús o amb nivells insuficients per a la navegació. Però els més grans, com el canal Li i el Jiangnan son

154

utilitzats actualment per el transport de carbó i d´altres materials . S´estima que anualment es mouen 100 milions de tones de càrrega.

Història: Primers anys: A la fi del Període de les Primaveres i Tardors (722481 a C.), Fuchai, l´emperador de l´estat de Wu -actual ciutat de Sozhou-, es va aventurar al nord per conquerir el veí estat de Qi. Va ordenar que fos construït un canal amb fins comercials així com un mitjà per enviar amplis subministraments al nord, en cas que les seves forces haguessin de participar en els estats del nord de Song i Lu. Aquest canal va ser conegut com l´Han Gou. Les obres van començar al 486 a C., al sud de Yangzhou a Jiangsu, i en els següents tres anys, L´Han Gou havia connectat el riu Iang-tsé amb el riu Huai per mitjà de cursos d´aigua existents, llacs i pantans. L´Han Gou és actualment conegut com la segona secció més antiga de l´últim Gran Canal, ja que el Hong Gou segurament el va precedir.

Dinastia Jiangsu i el segle XX a la Xina: Els manxús van envair la Xina a la meitat del segle XVII, seguits a través dels passos septentrionals pel general xinès Wu Sanggui.

155

12.4.- LES TRES GORGES El Rio Iang-tsé, el tercer més llarc del món, neix en el Riu Tuotuo, a la Meseta Qinghai-Tibet, i corre impetuosament cap al Mar de l'Est de la Xina. quan passa per el costat de la Vall de Sichuan, obre irresistiblement el seu camí entre les altes muntanyes per seguir el seu curs cap a l'est, formant les Tres Gorges, de fama mundial. Al maig de 2.006, va concloure la construcció de la major presa del món, la de les Tres Gorges. Les Tres Gorges van iniciar des de llavors un nou capítol ple de colors bonics.

Les Tres Gorges és el nom suscint de les goles Qutang, Wuxia i Xiling, d'uns 193 quilòmetres de llarg, que comencen a l'oest, a la ciutat de Badi, al districte de Feugjie, Chongqing, i que acaben a l'est en el Pas Nanjin, del municipi de Yichang. Gaudeixen de la fama de "galeria de quadres naturals", pels peculiars passatges que s'observen a banda i banda de les goles. Amb la construcció de la Presa de les Tres Gorges, s'ha presentat un nou quadre on es veuen altes goles, abruptes cingleres, i els innombrables zig-zagues del riu entre les verdes muntanyes. A mesura que s'eleva el nivell de l'embassament, es fan més amples els afluents del Iang-tsé, el que permet conèixer alguns llocs d'enorme interès, amagats entre les altes muntanyes. Aquests nous valls, llacs, illes i coves de lava, incorporats als bonics paisatges ja coneguts, s'han convertit en una zona turística tridimensional i una nova pintura inestimable.

Les Tres Gorges també són conegudes com una immensa galeria de cultura i història, on es troben, per exemple, les ruïnes de la cultura Longgupo i de Daxi, considerades com l'altra bressol de la civilització xinesa. Els taüts penjants en els perillosos precipicis són com una llegenda misteriosa dels pobladors Ba. La Gola Qutang: Situada a l'oest de les Tres Gorges, comença a l'oest a la Ciutat Baidi i acaba a l'est en el poblat Daxi. Mesura en total 8 km. de longitud, i és la més curta però la més majestuosa de les Tres Gorges. En el seu començament, el Iang-tsé és estret, de menys de 100 metres d'ample i travessa precipicis tan verticals que semblen tallats a ganivet. el cel no es veu sinó a través d'alguna fissura, mentre que el corrent del riu és ràpida i d'altes onades.

La Gola Wuxia: Després de travessar la Gola Qutang i l'àmplia vall del Riu Daning, de 25 km. de llarg, el vaixell arriba a la Gorges Wuxia, tranquil·la i bonica. La Gragant Wuxia, el nom s'ha de la Muntanya Wushan, és la més bella i profunda de les tres goles. Comença a l'oest amb el Riu Daning, del Districte Wushan i acaba a l'est al moll 156

Guandu, Districte de Badong. Mesura en total 45 km. A banda i banda de la Gola serpentegen muntanyes verdes, els cims de s'assemblen a paravents que s'alcen, guardant el Iang-tsé que corre en ziga zaga. És realment una galeria de quadres naturals. Al llarg de la Gola impera durant gairebé tot l'any una boirina juntament amb núvols de color canviant. És un paisatge tan encantador que ha motivat el immillorable poema llegendari: "no hi ha aigües més boniques quan s'ha vist el mar i no hi haurà més núvols quan no és de la Montana Wushan".

La Gola Xiling: Després de passar la Gola Wuxia, el vaixell entrarà a la Gola Xiling, la gola més abrupta de les Tres Gorges.

Comença a l'oest en el Rierol Perfumat del Districte de Zigui, i acaba a l'est en el pas Nanjin, amb una longitud total de 76 quilòmetres. Aquesta és la terra natal del talentós poeta xinès Qu Yuan (339 a 278 aC.) I de Wang Zhaojun (52 al 59 aC.). La Gola aquesta dividida en dues seccions, la de l'est i la de l'oest, unides per l'ampli Vall Miaaonan, on hi ha la famosa Central Hidroelèctrica de la Tres Gorges.

La Gola Xiling es caracteritza per les ràpides i perilloses corrents i bancs de sorra fent molt perillosa la seva navegació. Després de la canalització en diverses ocasions, la nova ruta s'ha convertit en una ruta bastant segura i fluïda. La Gola Xiling està a la vora de la plana del curs baix del Iang-tsé. Per tant, és l'entrada de moltes civilitzacions i té herències culturals i històriques, com ara el Temple Huangling i la Cova Sanyou.

157

12.5.- LA PRESA DE LES TRES GORGES La Presa de les Tres Gorges és una presa hidroelèctrica amb el seu corresponent embassament a la vall del riu Iang-tsé, en la ciutat de Sandouping, ubicat en el districte de Yiling, Yichang, província de Hubei, a la Xina. La Presa de les Tres Gorges conté la central de producció d´energia elèctrica més gran en termes de capacitat instal·lada (22.500 MW). En l´any 2.012, la quantitat d´electricitat generada va superar la presa d´Itaipú.

A excepció d´un elevador de vaixells, el projecte de la presa va ser acabat i es va posar en funcionament a partir del 4 de juliol de 2.012, quan l´ultima de les principals turbines de la planta subterrània va iniciar la producció. Cada turbina principal té una capacitat de 700 MW. El cos de la presa es va acabar en el 2.006. amb 32 turbines principals i dos generadors més petits (50 MW cadascun per alimentar la planta en si, la capacitat de generació elèctrica total de la presa és de 22.55 MW. A més de la producció d´electricitat, la presa pretén augmentar la capacitat d´embarcament del riu Iang-tsé i reduir el potencial d´inundacions en el curs més avall, proporcionant espai d´emmagatzematge. El govern xinès considera el projecte com una enginyeria històrica, amb un gran èxit social i econòmic, amb el disseny de grans aerogeneradors d´estil harmoniós, i un moviment cap a la limitació d´emissions de gas hivernacle. No obstant això, la presa va inundar zones arqueològiques i culturals i va desplaçar a 1,3 milions de persones, i està provocant canvis ecològics significatius, incloent-hi un major risc d’esllavissades. La presa ha estat un tema de controvèrsia tant a escala nacional com a l´estranger.

Història: La idea d’una gran presa sobre el riu Iang-tsé va ser concebuda originalment per Sun Yat-sen en el seu llibre “Desenvolupament internacional de la Xina”, del 1.919. Sun Yat-sen postulava que un dic capaç de generar 30 milions de cavalls de força (22GW) era possible aigua avall les Tres Gorges. L´any 1.932, el 158

govern nacionalista xinès, liderat per Chiang Kai-shek, es va iniciar un seguit de plans preliminars a les Tres Gorges. L´any 1.939, en el curs de la Segona Guerra Xinojaponesa, les forces militars japoneses van ocupar Yichang i varen examinar la zona.

Un disseny, anomenat “Pla Otani”, es va realitzar en previsió d´una victòria japonesa sobre Xina.

El 1.944, John L. Savage, enginyer cap de disseny de la Oficina de Reclamació dels Estats Units, va inspeccionar la zona i va elaborar una proposta sobre una presa pel “Projecte del Riu Iang-tsé”.

Fruit d´aquest pla 54 enginyers xinesos van anar als EUA per a rebre entrenament.

Els plans originals per a la presa indicaven una única forma de moure vaixells: els vaixells se situen en llocs concrets situats a l´extrem inferior i superior de la presa i després un conjunt de grues mouen els vaixells d´un bloqueig al següent. En el cas de les embarcacions més petites, es farien grups d´embarcacions que serien elevades juntes per tal d´augmentar l´eficiència. No se sap si aquesta solució es va considerar en funció de garantir un estalvi d´aigua o perquè els enginyers van pensar que l´alçada entre el riu i la part superior i inferior de la presa era excessiva per emprar mètodes alternatius. Es realitzaren diversos estudis econòmics, tasques d´exploració i algun treball de disseny, però el govern, enmig de la Guerra Civil Xinesa, va aturar el projecte l´any 1.947.

Després de la victòria comunista de 1.949, Mao Zedong va donar suport al projecte.

Zedong però inicià primer el projecte de la presa Gezhouba, i els problemes econòmics van ser resultat dels grans canvis, com l´anomenat “Gran Salt Endavant” i la “Gran Revolució Cultural Proletària”, retardaren el projecte...

La construcció de la presa va començar el 14 de desembre de 1.944, i va entrar en funcionament l´any 2.008. El 6 de novembre de 2.002 es va aconseguir tancar el curs del riu i el 2.003 va començar a operar el primer grup de generadors. A partir de 159

2.004 es van començar a instal·lar un total de 4 grups de generadors per any, fins a completar la totalitat de l´obra. El 21 de maig de 2.006 es va acabar de construir la totalitat del mur de la presa. Prop d´1.900.000 persones van haver de ser re allotjades pel govern, principalment als nous i moderns barris de la ciutat de Chongquing. El 6 de juny de 2.006 es va derruir l’últim mur de contenció de la presa.

Fites de sortida: La Presa de les Tres gorges va arribar al seu nivell màxim d´aigua per disseny de l´embassament de 175 metres per primer cop el 26 d´octubre de 2.010, complint amb la capacitat de generació d´energia anual prevista de 84,7 TWh. En el 2.002, les 32 unitats de generació van obtenir un rècord de 98,1 TWh d´electricitat, que representa el 14% del total de generació d´electricitat de la Xina en el sistema hidràulic.

El Iang-tsé s´ha endut moltes ànimes, també amb la presa. Oficialment, els peons morts durant la seva construcció són un centenar, però a la veïna ciutat de Yichang la xifra que popularment es dona per bona es de 1.500. Deirdre Chetham, professora de la Universitat de Harvard d´estudis asiàtics, adverteix al llibre “Before the deluge” que les pèssimes condicions de treball poden afectar la qualitat i la seguretat de la presa.

Els precedents són alarmants, segons Chetham: de les 80.000 preses construïdes els primers 40 anys de la República Popular de la Xina, més d´un centenar s´han ensorrat de mitjana cada any!!!

Característiques: La presa s´aixeca a la riba de la ciutat de Yichang, a la província de Hubei.

L´embassament du el nom de Sandouping, i tindrà unes reserves d´aigua de 39.000 milions de m3.

Compta amb 26 turbines de 700.000 kW cada una, equivalents a una potència de 18,2 gigavats (GW), generant en conjunt una energia elèctrica d´uns 84.000 milions de kW a l´any.

160

La presa també té coma objectiu millorar les condicions del curs mitjà i inferior del riu, permetent controlar les inundacions i millorar la navegació fluvial. L´obra, deixarà sota nivell de les aigües un total de 12 ciutats i 326 pobles, una superfície de 630 km2 de territori xinès, afectant, tal com s´ha esmenat, un total d´1.200.000 persones.

Impacte econòmic: El govern estima que el projecte de la presa de les Tres Gorges costarà 180 bilions de iuans (US $ 22.5 bilions). A finals de 2.008, s´havia arribat a la despesa de 148,365 bilions de iuans entre els quals 64,613 bilions es van gastar en la construcció, 68,557 bilions amb la re-ubicació dels residents afectats, i 15,195 bilions en el finançament. S´estima que el cost de la construcció es recuperarà quan la presa hagi generat 1.000 terawatt-hores (3.600 PJ) d´electricitat, produint 250 bilions de iuans. S´espera una recuperació total dels costos que es produeixi en deu anys després que la presa es posi en funcionament.

161

12.6.- El creuer pel Iang Tsé

162

163

12.7.- El gran naufragi (Extret d´un reportatge en data 4 de juny de 2.015, el faig afegir al nostre viatge que, poc temps va succeir):

L’accident del vaixell al riu IangTsé ja és oficialment la pitjor tragèdia d´aquest tipus que ha viscut la Xina en la seva història recent. Els centenars d´homes que treballen en el tram del riu on va ocórrer l´accident, proper a la ciutat de Jianli, han recuperat 396 cossos d´un total de 456 persones que anaven a bord en el moment del naufragi. Només 14 van aconseguir sobreviure i 46 segueixen desaparegudes, segons l´últim recompte donat a conèixer pels mitjans estatals xinesos.

Les circumstàncies que van provocar l´accident segueixen atribuint-se al mal temps després que el capità del vaixell – que està sota custòdia policial sense que se li hagi atribuït encara cap delicteassegurés que un tornado va sorprendre durant la forta tempesta de la nit del dilluns. Els supervivents han explicat als mitjans estatals que la nau va trigar entre un i dos minuts en bolcar i enfonsarse... Aquest gran i desgraciat accident va ocórrer poc temps després de la nostra presència en aquelles aigües...

Els familiars que es van desplaçar al lloc proper de sa riba de riu i demanen una investigació justa i completa... el Govern ha tractat de limitar els moviments d´aquests i ha “desaconsellat” que parlin amb la premsa... els mitjans estatals xinesos tampoc s´han fet ressò de les seves demandes...

164

13.- CIUTATS I LLOCS IMPORTANTS 13.1.- Pequín (Beijing) Pequín, en xinès Bêijing, (capital del nord) és la capital de la República Popular Xina situada al nord-est del país, davant de la serralada YànSan i a l´est de la serralada Tài HángShan. Amb una població superior als 17 milions d´habitants, va ser la primera ciutat a tenir categoria provincial, actualment n´hi ha quatre. Fundada fa uns 3.400 anys, també va ser la capital de la Xina durant les dinasties Yuan, Ming i Qing. És la segona ciutat més gran del país, només superada per Xangai (Shanghai) quan a població. També és un important nus de comunicació, amb múltiples línies de ferrocarril, autopistes i carreteres. Actualment és reconeguda com el centre cultural, polític i social de la Xina.

Història La història de la ciutat és molt antiga, es remunta a més de 3.000 anys enrere.

Durant el període de la Primavera i Tardor i dels Regnes Combatents (770 - 221 aC) el regnat de Ji tenia la seva capital on avui es troba Beijing..

Durant les dinasties Qin, Han i el període dels Tres Regnes, Beijing estava el la frontera nord de l´imperi. Va canviar molts cops de nom: Ji Chéng, Yànduo, YànJùn, YouZhou.

El 1.403, quan els mongols estaven conquerint tota la Xina i mig Àsia, Yongle, el tercer emperador de la dinastia Ming, traslladà la capitalitat a de Nanquin a Beijing (capital del nord), procés que finalitza en 1.421.

165

Clima Tot i que Pequín es troba aproximadament a 150 kilòmetres de la costa, té, a causa de la seva posició, una forta influència del cinturó de vent Oest i dels monsons que li porten un clima continental moderat, és a dir, calent i humit a l´estiu i fred i sec a l´hivern. Les precipitacions de l´any ascendeixen de mitjana als 619 mil·límetres; d´aquests, en cauen aproximadament un 70% els mesos de juliol i agost. A l´hivern regnen unes temperatures de fins a -20ºc i un vent glacial, que bufa de les planes mongols. A l´estiu (de juny fins a l´agost), el clima és humit i calent, amb temperatures de fins 30ªc. La primavera (abril-maig) és seca, però ventosa. Al setembre i l´octubre hi regna un temps sec i suau.

Economia Beijing (Pequín) és una de les ciutats més desenvolupades de la Xina, amb el sector terciari aportant el 73,2% del seu PIB, va ser la primera ciutat post-industrial de la Xina continental.

Les finances és una de les indústries més importants de la ciutat. Al final del 2.007, hi havia 751 entitats financeres a Pequín, que van generar 128,6 mil milions de RMB, l´11,6% del total d´ingressos de la indústria financera de tot el país. També representa el 13,8% del PIB de Pequín, el major percentatge de totes les ciutats xineses.

Beijing és la llar de 26 empreses Fortune 500 (la llista Fortune 500 (en català Riquesa 500) és un seguit de les 500 empreses de capital obert per volum de vendes), el tercer país del món amb més, darrere de Tòquio i París.

El 2.008, el PIB nominal de Beijing va ser 1,0488 bilions de RMB (150 milions de USD) un creixement inter-anual del 9% respecte a l´any anterior. El seu PIB per capità va ser de 63.029 RMB (9.075 USD), un augment del 5,2% respecte a l´any anterior.

166

Transport Públic El Metro de Pequín té quatre línies, dues aèries i dus subterrànies, i algunes més creades pels Jocs Olímpics. Hi ha unes mil línies d´autobús, a més de moltes de troleibús.

Cultura i oci La gent de la ciutat parla el dialecte de Beijing, que pertany a la subdivisió del mandarí. Aquest dialecte és la base del Mandarí estàndard, idioma oficial de la República Popular de la Xina. Ales àrees fora de la ciutat es parlen dialectes propis de la província de Hebei.

L`Òpera de Beijing o Jingju és molt coneguda en tota la capital. És reconeguda com un dels exponents de la cultura xinesa. L´Òpera de Beijing és una combinació de cant, diàlegs, seqüències codificades com gests, lluites i acrobàcies. La majoria de les representacions es fan en un dialecte arcaic molt diferent del Mandarí; això fa que els diàlegs siguin molt difícils d´entendre, encara que els teatres moderns ofereixen sub-títols.

Arquitectura Els siheyuan és un estil arquitectònic de Beijing. Com el seu nom indica, un siheyuan consisteix en un conjunt quadrat amb habitacions que tanquen un pati central. Aquest pati conté algun arbre, plantes en testos i fins i tot un aquari.

Els Hutongs són els carrers i carrerons que connecten tot l´interior de la part vella de la ciutat. Molts d´ells són tan estrets que no permeten la circulació de vehicles.

Abans els siheyuan i els hutongs estaven per tot arreu, però estan essent substituïts per blocs de pisos moderns. Aquest canvi té dues cares, d´una part els pisos ofereixen 167

una qualitat de vida que els hutongs no tenen, com aigua corrent i sanitaris. Per altre part desfan la vida social que va associada als hutongs.

S´estan preservant alguns hutongs particulars per motius històrics o turístics.

Gastronomia Com tota la cuina del Nord de la Xina està basada en el blat (no en l´arròs).

L´ànec de Pequín, o ànec lacat, és el plat més famós i està considerat el “plat més saborós del món”. Les seves dues varietats són l´ànec lacat penjat, especialitat del restaurant Quanjude, i l´ànec lacat cuinat, especialitat del restaurant Bianyifang.

Preparació: Es pren un ànec buit al seu interior (és a dir, sense les vísceres) al qual prèviament se li han tapat totes les obertures i s'infla fins que s'assembla a un globus, d'aquesta manera es separa la carn de la pell i es fregeix. Després d'aquesta operació es recobreix la part exterior de melassa, d'aquesta manera adquireix el color fosc característic del plat. La carn és rostida durant un llarg període de temps (pot arribar a una hora) i el greix es va fonent lentament donant a la part exterior un aspecte cruixent.

També són comuns els plats d´origen Mongol o Mantxú, com el “Manhan Quanxi”. El te i les cases de te són molt comuns.

Principals monuments: ● Temple del Cel: on l´emperador celebrava cerimònies religioses. ● Palau Imperial i Ciutat Prohibida: residència dels antics emperadors. ● Palau d´Estiu: Residència d´estiu dels emperadors. ● Plaça de Tian´anmen: centre de la ciutat i símbol polític. S´hi troba la tomba de Mao Zedong i el Museu Nacional. ● Les tombes Ming: tombes dels emperadors de la dinastia Ming ● La Gran Muralla Xinesa: a les afores de la ciutat.

168

13.2.- El “Gran Calçotet” Aquest curiós edifici és la seu de la televisió central de la Xina i es troba situat al districte central de negocis de Beijing. Els arquitectes que van realitzar aquest projecte van ser Remm Koolhas i Ole Scheeren, tots dos de l´agència OMA, una prestigiosa firma internacional dedicada a la arquitectura metropolitana contemporània, mentre que Arup va ser el que es va encarregar del disseny de l’enginyeria.

El gratacel té 234 metres d´alt i té 51 plantes. L´edifici principal no és una torre tradicional, sinó un bucle continu de sis seccions horitzontals i verticals que abasten 310.000m metres quadrats d´espai a terra, creant una xarxa irregular a la façana del edifici amb un centre obert.

L´edifici va ser construït en dues seccions que es van unir per completar el cicle.

Perquè no hi hagés diferències estructurals en aquest sentit, va ser planejat per ser completat en el temps més fred de la nit quan l´acer en les dues torres estigués a la mateixa temperatura.

Estructura: L´estructura de l´edifici és un desafiament als contractistes de l’enginyeria. Ells van haver de dissenyar un pla de construcció per a les dues torres recolzades en 60º que es dobleguen en 90º a la part alta i el baix, per trobar-se, formant un llaç continu.

Les torres van ser construïdes a les cantonades diagonals oposades amb una petjada de 160 per 160 metres i unides per un podi en forma de “L”.

Llavors resultant co-unides a la part alta per un pont en “L” paral·lel al podi. Centres prims de concret dins l´edifici per donar una estructura de tub que s´oposa a la gravetat i qualsevol força lateral. La col·locació de les columnes i tubs diagonals reflecteix la distribució de forces en la pell superficial de l´edifici.

Les columnes de les reixetes diagonals tenen la mateixa amplada exposat però la profunditat varia segons la càrrega, mentre que les diagonals son totes bigues de placa d´un metre per 60

169

centímetres, amb només la variació del gruix de l´acer. L´edifici esta dissenyat trencant els codis de disseny tan innovador.

Concepte: El nou edifici consta de dues altes torres en forma de “L”, unides al cim i a la base en un angle que forma un llaç, i que ha estat descrit com una creu en Z. Inauguració: La seu de la CCTV va ser inaugurada oficialment pel president del país l´1 de gener del 2.008.

L´incendi del 2.009: Un edifici adjacent al complex va ser víctima d´un incendi causat pels focs artificials del dia del Lantern Festival, el 25 d´octubre del 2.009 es van instal·lar bastides a la porta principal donant inici de la renovació de l´´ edifici.

A causa de la seva forma, es diu que va ser un conductor de taxi qui per primera vegada el va batejar amb el seu sobrenom actual de dà kùchà, que podria traduir-se com “El Gran Calçotet”.

13.3.- EL TEMPLE DEL CEL El Temple del Cel o Altar del Cel és un complex d´edificis religiosos situats al sudest de Pequín. El complex era visitat pels emperadors de les dinasties Ming i Qing per a les cerimònies anuals de pregària al cel per una bona collita. S´ha considerat com un temple taoista, encara que l´adoració xinesa del Cel, és anterior a aquesta religió.

Sens cap dubte, després de la Ciutat Prohibida aquest temple tan espectacular, també anomenat Tian Tan, és un dels temples més grans de la Xina i està situat dins un gran parc al sud de Beijing. Aquest extraordinari edifici circular té uns 38 metres d´alçada i un diàmetre de 30. Construït el 1.420, l´edifici actual és del 1.890.

El Santuari va ser finalitzat durant la dinastia Ming i durant aquesta dinastia i la següent va ser tancat al 170

poble. Tian Tan conté varis edificis però el més important és el del Saló de Pregàries per las Collites. aquest Santuari en concret servia perquè l´emperador pogués demanar als Deus una bona collita a principis de primavera i donar-los les gràcies durant el solstici d´hivern.

Destaquen a més d´aquest principal, l´Altar del Cel, el Museu del Ressò... La Volta Celeste Imperial és el segon edifici del complex on l´emperador adorava la Tauleta del Cel, i després d´aquests es retirava per estar TRES DIES en dejú i sense tindre cap contacte carnal!. web oficial del Parc del Temple del Cel. http://en.tiantanpark.com/default.aspx anglès)

(en

13.4.- L´ESTADI OLIMPÍC DE PEQUÍN Es comunament conegut com niu d'ocell, a causa de la xarxa d'acer del seu exterior.

Està cobert per una membrana transparent. L'estadi té 330 metres de llarg, 220 m d'ample i 69 m d'alçada. Està equipat amb un sistema d'energia solar i de recollida d'aigua de pluja per al seu reg i neteja.

Va acollir les cerimònies d'inauguració i clausura, L'Estadi Nacional de Pequín (en xinès :国家体育场/國家體育場, Guojia tǐyùchǎng) és el Estadi Olímpic per als Jocs de es proves d'atletisme i la final de futbol en els JJ. OO. de Pequín. Forma part del complex conegut com Parc Olímpic de Pequín .

171

Història: L'estadi en construcció al setembre de 2007 .

En 2001 la ciutat de Pequín va ser escollida com a seu dels XXIX Jocs Olímpics , però no comptava amb un estadi modern per a la pràctica de atletisme . Només es comptava amb l' Estadi dels Treballadors , així en aquest mateix any es va fer un concurs per al futur estadi, guanyant els arquitectes suïssos Jacques Herzog i Pierre de Meuron , els mateixos arquitectes que van dissenyar l'estadi Allianz Arena de Munic . L'Estadi Olímpic de Pequín és, per als arquitectes, "un brillant desafiament estètic i estructural" la audàcia artística i tècnica va tenir necessàriament que impressionar a un jurat del qual formaven part impressionants professionals com Koolhaas ,Nouvel o Perrault , atorgant així als arquitectes suïssos l'encàrrec major i potser més decisiu de les seves carreres, així en abril de 2003 es va acceptar el projecte.

El 24 des de 2003 s'inicien els treballs de construcció de l'estadi amb aproximadament 17.000 treballadors. Les 110.000 tones de acer que es van utilitzar en la construcció de l'estadi es van fabricar a la Xina , fent-ho l'estructura d'acer més gran del món, el dia 24 maig es va iniciar la darrera etapa de construcció de l'estadi que era el col·loca ment de la gespa que es va fer en tan sols un dia.

L'estadi compta amb un sistema de recol·lecció de aigua que la purifica i és utilitzada en tot el relacionat amb aigua a l'estadi, també es compta amb uns tubs al sostre de l'estadi que recullen l'aire calent i el fan servir per escalfar l'estadi en hivern i també es recol·lecta l'aire fred per refredar l'estadi en estiu .

El projecte original contemplava la capacitat de 100.000 espectadors que van ser reduïts a 91.000 per simplificar el disseny, però al final de les olimpíades es va reduir encara més la capacitat sent retirades 11.000 butaques de l'estadi.

Jocs Olímpics [ editar ] L'estadi olímpic a la nit.

172

L'estadi va ser seu de la cerimònia d'obertura el 8 agost de 2008 sent vista per més de 90.000 espectadors a l'estadi i per més de 500 milions de persones a tot el món, també va ser seu dels esdeveniments de atletisme i futbol i el esdeveniment de clausura així com els Jocs Paralímpics de 2008.

Després dels Jocs ]L'estadi només ha tingut cinc esdeveniments des dels Jocs Olímpics de 2008 , sent el primer la celebració de l'obertura de l'estadi el 9 agost de 2009 i els altres dos les finals de la Supercopa d'Itàlia disputada entre el Inter i la Lazio tenint una assistència de 68.961 espectadors, trencant el rècord d'assistència a una final de la Supercopa d'Itàlia, sent l'antic rècord de 65.000 a la final jugada al Estadi Olímpic de Roma ; i l'altra final disputada pel Inter i el Milan .

El 11 octubre 2014 es va disputar el Superclásico de les Amèriques entre el Brasil i l'Argentina. No obstant això aquest esdeveniment va estar perillant ja que des d'una setmana abans, un gegantí núvol de smog contaminava la capital xinesa, producte de la industrialització i les fàbriques de carbó. L'OMS ha advertit que la quantitat de smog a Beijing esperada per a l'hora del partit representava alt risc per als combinats sudamericans. No obstant això una hora abans del partit, el smog va començar a dissiparcausa de la bona ventilació de la ciutat.

El 5 de novembre del 2014, si bé l'estadi no es va obrir, es va instal·lar una pantalla LED gegant dins de l'entramat en forma de "niu" de metall de l'estadi, per a la inauguració del fòrum de l'APEC del 2014 a celebrar-se en la mateixa ciutat, i en la qual líders mundials de la conca del Pacífic van participar. En la inauguració, la pantalla gegant va mostrar imatges característiques relacionades amb les actes artístics en la cerimònia, i durant tot el fòrum, l'estadi va mostrar el logotip oficial de l'esdeveniment en la seva façana de niu a través de la pantalla. En 2015 a l'estadi es celebrarà el Campionat Mundial d'Atletisme de 2015 173

13.5.- L´ANTIC PALAU D´ESTIU DE BEIJING L´Antic Palau d´Estiu, conegut a la Xina com Els Jardins de la Perfecta Lluentor i originalment Jardins Imperials, fou un complex de palaus i jardins situat a 8 quilòmetres al nord-est dels murs de la Ciutat Imperial de Pequín, construït en el segle XVIII i principis del XIX, on els emperadors de la dinastia Ring residien i manejaven els assumptes de govern (la Ciutat Prohibida s´usava per a cerimònies formals).

Conegut per la seva extensa col·lecció de jardins, arquitectura i altres obres d´art. Els Jardins Imperials van ser destruïts pels exèrcits britànic i francès en 1.860 durant la Segona Guerra de l´Opi. Avui dia, la destrucció dels Jardins de la Perfecta Lluentor és encara considerada com un símbol de l’agressió estrangera i la humiliació de Xina.

Història La construcció inicial va començar en 1.707, durant el regnat de l´emperador Kangxi i va ser en una escala molt més petita. Es pretenia que fos un regal per el quart fill de l´emperador, més tard l´emperador Yongzheng.

En 1.725, sota l´emperador Yongzheng els Jardins Imperials es van ampliar considerablement. Yongzheng va aportar el proveïment d´aigua dels jardins que van crear alguns dels llacs, rierols i estanys que complementen en gran mesura els pujols i els motius. Yongzheng també va nomenar a 28 llocs d´interès en el jardí.

Durant el regnat de Qianlong, la segona expansió ja estava en marxa. Qianlong es va interessar i va dirigir personalment les obres d´expansió. Qianlong també va augmentar el nombre de llocs pintorescs en els jardins al 50. A mitjans del segle XIX, els Jardins Imperials havien experimentat una expansió en una forma o altre per més de 150 anys.

174

Tenia una extensió de 290 Ha. el segle XVIII. El Gran Corredor o la Gran Galeria que medeix 728 metres de llarg està situat a la riba del llac i decorat amb més de 14.000 pintures. Una curiositat és la del Vaixell de Marbre, anomenat així encara que en realitat està fet enterament de fusta pintada imitant el marbre. (web oficial: http://www.yuanmingyuanpark.com) 13.6.- LA CIUTAT PROHIBIDA La Ciutat Prohibida de Pequín, és el palau imperial de les dinasties Ming i Qing. Va ser declarat com a Patrimoni de la Humanitat l´any 1.987. Ara és conegut com a Museu del Palau, un Museu d´art amb grans col·leccions d´art xinès.

Història El lloc de la Ciutat Prohibida es trobava a la Ciutat Imperial durant la mongola Dinastia Yuan. Fins l´establiment de la Dinastia Ming, l´Emperador Hongwu canvià la capital de Pequín, al nord, a Nanquín, al sud. Quan el seu fill, Zhu Di, esdevingué l´Emperador Yongle, tornà la capitalitat a Pequín, i, el 1.406, començà la construcció de la Ciutat Prohibida.

La construcció durà catorze anys, i calgueren més d´un milió d´obrers. Els materials emprats incloïen la fusta Phoebe zhennan que s´obté de les selves del sud-oest de la Xina, i grans blocs de marbre provinents de pedreres prop de Pequín. Els terres dels salons principals estaven pavimentats amb maons d´or, rajoles de Suzhou fabricades especialment per al palau.

175

Des del 1.420 fins al 1.644 la Ciutat Prohibida fou la seu de la Dinastia Ming. L´abril de 1.644 fou capturada per les forces rebels dirigides per Li Zicheng, que es proclamà Emperador de la Dinastia Shun. De seguida va haver de fugir, perseguit pels exèrcits combinats del general Ming Wu Sangui i les forces manxús, cremant en la fugida grans parts de la Ciutat Prohibida.

Pels vols d´octubre, els manxús havien aconseguit la supremacia al nord de la Xina, i a la Ciutat Prohibida va tenir lloc una cerimònia per proclamar el jove Emperador Shunzhi com a regulador de tota la Xina sota la dinastia Qing. Els governadors de la dinastia Qing canviaren els noms d´alguns dels edificis principals per emfatitzar l´harmonia en comparació amb la supremacia, posant les plaques de noms en xinès i manxú, introduint-hi elements xamanistes al palau.

El 1.680, durant la Segona Guerra de l´Opi, les tropes anglofranceses prengueren el control de la Ciutat Prohibida i l´ocuparen fins el final de la guerra. El 1.900 l´emperadriu Cixi fugí del palau durant la Rebel·lió dels bòxers, deixant que fos ocupada per forces de les potències del tractat fins l´any següent.

Després d´haver estat residència de vint-i-quatre emperadors,14 de la dinastia Ming i 10 de la dinastia Qing, la Ciutat Prohibida deixà d´ésser el centre polític de la Xina el 1.912 amb l´abdicació de Pu Yi l´últim emperador de la Xina. Sota l´acord amb el nou govern de la República de la Xina, Pu Yi romangué a la Cort Interna, mentre la Cort Externa era dedicada a ús públic, fins que fou desallotjat després d´un cop d´estat el 1.924.

El Museu del Palau s´establí aleshores a la Ciutat Prohibida el 1.925. El 1.933 la invasió de la Xina pel Japó forçà l´evacuació dels tresors nacionals de la Ciutat Prohibida. Part de la col·lecció tornà cap el final de la Segona Guerra Mundial, però molta altra part fou evacuada a Taiwan el 1.947 sota ordres de Chiang Kai-shek, el Guomindang del qual estava perdent la Guerra Civil Xinesa. Aquesta col·lecció relativament petita però de gran qualitat, es mantingué emmagatzemada fins al 1.965, quan tornà a exposar-se al públic, com a nucli del Museu Nacional del Palau a Taipei.

Després de l´establiment de la República Popular de la Xina, el 1949, la Ciutat Prohibida tingué algun desperfecte, mentre el país estava submergit en l´entusiasme revolucionari. Durant la Revolució Cultural, tanmateix, s´evità una major destrucció quan el primer ministre Zhou Enlai envià un batalló per protegir la ciutat.

176

La Ciutat Prohibida va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1.987 per la UNESCO com el “Palau Imperial de las Dinasties Ming i Qing” a causa del seu destacat paper en el desenvolupament de la cultura i l´arquitectura xineses. Actualment està administrat pel Museu del Palau, que esta duent a terme un programa de restauració de setze anys per reparar i restaurar tots els edificis de la Ciutat Prohibida al seu estat original abans del 1.912.

13.7.- La Plaça de Tian´anmen La Plaça de Tian´anmen, en català: Plaça de la Porta de la Pau Celestial és una de les principals places de la ciutat de Pequín. Actualment és la plaça més gran de la Terra amb unes dimensions de 440.000 metres quadrats (880 de nord a sud i 500 metres d´est a oest)

La Plaça fou ideada i construïda en un pla urbanístic creat el 1.949 i esdevingué un dels símbols de la Nova Xina. Amb la construcció es va pretendre crear una gran explanada en la qual es poguessin desenvolupar massius actes d´adhesió política, la

177

tradició de la qual era inexistent a Xina, a l´estil dels quals es realitzaven en la Plaça Roja de Moscou.

La plaça està construïda seguint l´eix sud-nord de la Ciutat Prohibida. Al centre s´eleva un obelisc de pedra, el Monument als Herois del Poble, de 38 metres d´altura, i una inscripció realitzada per el president Mao Zedong en la qual es llegeix Els herois del poble són immortals. A esquerra i dreta es van construir dos importants edificis d´estil soviètic: l´Assemblea Nacional i el Museu Nacional d´Història i de la Revolució Cultural. A la mateixa plaça s´hi troba el mausoleu de Mao Zedong precedit per grups escultòrics de camperols, soldats, obrers i estudiants.

L´any 1.989 fiu l´escenari de les Protestes de la Plaça de Tian´anmen.

13.8.- Xi´an Xi´an: literalment “Pau Perpètua”, és la capital de la província de Shaanxi a la Xina.

Xi´an compta amb 3,2 milions d´habitants i la seva municipalitat amb al voltant de més de 8 milions d´habitants. És mundialment famosa perquè en les seves proximitats es van trobar guerrers de terracota de l´emperador Qin Shi Huang. Xi´an està considerada l´extrem oriental de la Ruta de la Seda.

Toponímia Durant la dinastia Zhou, l´àrea va ser anomenada Fenghao, que eren en conjunt les antigues ciutats de Feng i Gao, després el seu nom es va canviar Chang´an que significa “Pau Perpètua”, durant la dinastia Han. L´any 581 va ser anomenada Daxing durant la dinastia Sui i de nou Chang´an en la dinastia Tang. Durant la dinastia Yuan, la ciutat va ser anomenada Fengyuan, després Anxi i més tard Jingzhao. Finalment es va convertir en Xi´an l´any 1.369 en l´època de la dinastia Ming. Aquest nom es va mantenir fins el 1.928, després el 1.930 va passar a Xijing, “La capital d´occident”. El nom de la ciutat va tornar a Xi´an com en l´època Ming en l´any 1.943.

178

Història Restes arqueològiques trobades ala zona demostren que la regió en la qual es troba Xi´an va estar habitada fa més de mig milió d´anys. La ciutat va ser reconstruïda durant l´època Ming en el lloc de l´antiga Chang´an, capital de les dinasties Sui i Tang.

Chang´an, en un emplaçament lleugerament diferent, havia estat capital de moltes dinasties anteriors, des que Lui Bang, fundador de la dinastia Han, va establir allí la nova capital de l´imperi en 202 aC. Des del descobriment dels guerrers de terracota en 1.974, Xi´an s´ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de la Xina.

Geografia La ciutat de Xi´an està en una plana fèrtil, creada per la confluència de vuit rius i rierols. Alguns d´aquests rius estan tan contaminats que no poden utilitzar-se com aigua potable. Ocupa una àrea de 16.808 km2, limita al sud amb les muntanyes Qinling i al nord amb el riu Wei. Clima Xi´an compte amb un clima temperat, semi-àrid influenciat per el monsó d´Àsia oriental. La vall del riu Wei es caracteritza per estius calorosos i humits i hiverns freds i secs. Xi´an rep la major part de les seves precipitacions anuals entre agost i finals d´octubre en forma de pluja. La neu cau de tant en tant a l´hivern, però poques vegades per molt temps. Les tempestes de pols ocorren durant març i abril. Els mesos d´estiu també experimenten freqüents tempestes, però curtes.

La seva temperatura mitjana és de 14º c., les més extremes van de -20º a 43º c.

Atraccions d´interès Muralla de la ciutat Gran pagoda de l´Oca Salvatge Gran mesquita.

179

13.9.- Xangai La ciutat de Xangai o Shanghai és la ciutat, fundada en l´any 1.292, més poblada del món, i la seva metròpoli és la segona de la Xina per darrere de la megalòpoli de Chongqing, que té 29,19 milions d´habitants i una de les més poblades del món. És al sud del delta del Inag-tsé. Administrativament, Xangai és una de les quatre municipalitats de la República Popular de la Xina, totes elles administrades directament pel governa central del país. Xangai és la capital econòmica del país i compta amb més de 4.800 gratacels. Ocupa una superfície de 6.340 km2 i una població censada de 17.836.133 habitants l´any 2.013.

L´àrea on se situa la ciutat va ser colonitzada i assentada per als refugiats que fugien dels mongols cap al 960-1.126. En 1.842 es va signar el tractat de Nanjing en que el port de Xangai s´obria al comerç occidental després de ser capturada pels britànics durant la Primera Guerra de l´Opi. Tant orientals com occidentals van conviure a la ciutat afavorint un ric intercanvi cultural, encara que la població occidental va començar a abandonar la zona al començament de la Guerra del Pacífic, l´any 1.941.

Aquests van fugir definitivament amb l´arribada al poder dels comunistes, que expropiaren i nacionalitzaren l´economia local i de tota la Xina. Va ser un punt neuràlgic sota el poder de Mao i Xangai va experimentar un espectacular creixement econòmic i turístic durant la dècada de 1.990, sent seu de nombroses 180

empreses multinacionals i d’avantguardistes gratacels.

L´any 2.005 es va fundar el Casal Català de Shanghai. Convertit el 2.010 en centre d´atenció internacional amb l´Expo de Xangai que, actualment, és la ciutat més cosmopolita i moderna del país.

Història Xangai va començar a cobrar importància com ciutat durant la dinastia Han quan es va començar a desenvolupar la pesca i la indústria de la sal. Al segle XII Xangai era ja un centre important de la indústria del cotó. El 1.553 es va construir la muralla de la Ciutat, data que es considera el naixement de Xangai com a ciutat.

A principis del segle XIX, Xangai es va convertir en el principal centre industrial i comercial de la Xina gràcies a la seva situació estratègica, propera la riu Iang-tsé, que facilitava el comerç amb occident. En finalitzar la Primera Guerra de l´Opi, el 1.842, els britànics van exigir que Xangai s’obrís als estrangers. Les relacions entre els habitants de la ciutat i els britànics van ser sempre cordials, ja que es basaven en el mutu interès.

181

El 1.930, Xangai es va convertir en una municipalitat de la República Xina. El 1.937, després de la Batalla de Xangai la ciutat va caure en mans del japonesos. Aquesta ocupació va durar fins al 1.945. Durant la Segona Guerra Mundial es va convertir en punt de refugi de molts europeus. Va ser la única ciutat del món oberta als jueus durant aquest període.

Amb el triomf de la Revolució Comunista el 1.949, la majoria dels estrangers va abandonar la ciutat. També ho van fer alguns empresaris xinesos que van preferir desplaçar els seus negocis a Hong Kong. Després de mols anys d’ estancament, gràcies a l’obertura propiciada per Deng Xiaobing, Xangai va recuperar la seva importància econòmica amb rapidesa i avui dia és un dels motors industrials de la Xina i un dels principals centres financers d’Àsia.

Xangai és administrativament igual que una província i està dividida en 18 districtes i un comtat.

Geografia Xangai es troba al delta dl Riu Iang-tsé, a la costa est de la Xina i aproximadament equidista entre Pequin i Hong Kog. La municipalitat es si consta de la península entre el Iang-tsé i la badia de Hangzhou, l´illa de Chongming (la tercera més gran de la Xina) i un gran nombre de petites illes. La ciutat en si està dividida en dos pel riu Huangpu, un afluent del Iang-tsé. El casc històric, el Puxi, es troba al costat oest del Huangpu, mentre que el barri de negocis de la ciutat va emergint as l´est.

La immensa majoria dels 6.218 km2. de Xangai estan coberts per edificis, exceptuant uns petits turons a la part sud-oest, amb una elevació mitjana de 4 metres. El punt més alt es troba a l´illa Dajinshan amb 103 metres. La ciutat té diversos rius, canals, 182

rierols i llacs, sent coneguda per la riquesa de l´aigua que brolla de l´àrea drenada del Llac Tahiu.

Durant els anys 50 les autoritats comunistes van aixecar, en el que antigament era l´hipòdrom britànic, la Plaça del Poble on s´han instal·lat edificis emblemàtics de la ciutat com l´Ajuntament, el Museu de Xangai o el Gran Teatre de Xangai. D´altra banda, a Lujiazui, el CBD de Xangai, es construiran 50 nous gratacels que sumaran als ja existents 110 d´aspecte futurista. En aquest districte s´erigeix el Centre Financer Internacional Xangai Hills, que és l´edifici més alt de Xangai amb 101 pisos i 492 metres d´alt.

El Govern esta fomentant l´ús d´autobusos i taxis de baix consum, ja que la pol·lució de Xangai és una cosa similar a la de Pequín. Tanmateix, el ràpid desenvolupament de la ciutat durant les últimes dècades la mantenen encara a nivells alts de pol·lució comparables als de ciutats com Los Ángeles.

Economia Xangai és sovint considerat com el centre de finances i el comerç a la Xina continental.

El desenvolupament modern es va iniciar amb les reformes econòmiques el 1.992, una dècada més tard que moltes províncies del sud de la Xina, però des d´aleshores ràpidament va superar les províncies del Sud de a Xina, però des d´aleshores Xangai ràpidament va superar les províncies i manté la seva funció de centre de negocis a la Xina continental. Xangai també alberga la major quota de mercat a la Xina continental.

Xangai té un dels ports més actius del món. El 2.005, Xangai va ocupar el primer lloc del món dels 183

ports més actius en termes de càrrega, la manipulació d´un tota de 443 milions de tones de càrrega. En termes de tràfic de contenidors, només és superat per Hong Kong per convertir-se en el segon port més actiu en el món, per darrera de Singapur.

Com en moltes àrees a la Xina, Xangai està experimentant un boom de la construcció.

A Xangai l´arquitectura moderna es caracteritza pel seu estil únic, sobretot en els pisos més alts, amb diversos restaurants a la planta superior que s´assemblen als OVNIS. La major part dels edificis que s´estan construint avui dia són de gran alçada, color i disseny. En la actualitat existeix una forta concentració d´urbanistes per desenvolupar “zones verdes” entre els complexos d´apartaments amb la finalitat de millorar la qualitat de vida per als residents de Xangai, bastant d´acord amb “millor ciutat-millor vida”, tema de la Expo 2.010.

Cultura En la actualitat, Xangai disposa d´una àmplia oferta cultural a la que es destaquen: la Companyia de Ballet de Xangai, l´Orquestra Simfònica de Xangai, la Orquestra Filharmònica de Xangai i la Shanghai Municipal Perforance Company. Els edificis més notables són l´Auditori de Xangai, el Majestic Theatre i especialment el Gran Teatre de Xangai, que és l´epicentre de la escena musical i teatral de la ciutat. En aquests últims dos edificis solen representar òperes tant tradicionals om modernes, ja que són una de les grans passions de la població de Xangai.

Xangai presumeix de tenir importants museus com el Museu de Xangai, el Museu d´Art o el Museu Municipal d´Història de Xangai.

L´arquitectura local disposa d´un ampli i variat ventalla d´estils arquitectònics. El Bund, situat a la vora del riu Huangpu, conté una rica col·lecció d´edificis de començaments del segle XX, altres neoclàssics com el HSBC Building o Art Deco com la Sassoon House, edifici inclòs en el Peace Hotel. Diverses zones d´antiga concessió estrangera estan tan ben conservades i fins i tot, a pesar del ràpid creixement de la ciutat, al centre històric encara posseeix edificis d´estil tradicional com el Jardí Yuyuan.

184

L´únic element cultural purament de Xangai són els shikumens, les cases tradicionals. Cada residència esta connectada i organitzada en carrerons rectes, coneguts com a lòngtangs. Aquest tipus d´edificació guarda certa semblança a les típiques terrasses houses i els petit hotel dels països anglosaxons, distingides per l´alt i pesant mur de maó frontal de la casa. El nom “shikumen” vol dir literalment, “porta de pedra”.

D´altra banda, el Shanghai World Financial Center, de 492 metres d´altitud, és el gratacel més gran de la Xina i ocupa la segona posició pel que fa a la resta del món.

La Torre Perla d´Orient, un dels símbols de Xangai, mesura 468 metres d´alt i es troba al centre de la ciutat. Tanmateix, l´edifici més espectacular que s´està construint a la ciutat és el Shanghai Center, situat al districte de Pudong. Mesurarà 568 metres, constarà de 118 plantes i es preveu la seva finalització ¿?¿?.

Turisme El turisme és un sector important en l´economia xinesa i Xangai és un dels emplaçaments preferits dels turistes a l´hora de viatjar a la Xina. Només el Dia Nacional de la Xina, que forma part d´una de las tres “setmanes d´or” turístiques del país, la ciutat va rebre més de 4 milions de turistes.

Un dels reclams de la ciutat són els seus històrics carrers, el Bund, on se situen 24 edificis que evidencien les restes del poder colonial britànic i que conformen tot un ventalla d´estils arquitectònics com ara romànic, gòtic, renaixentista, barroc, neoclàssic, beaux-arts o Art Deco. Entre ells destaquen la duana (amb la seva famosa campana “Big Ching”, l´antic Banc de Hong Kong i Xangai, el Peace Hotel i el Banc de la Xina.

Aquest

passeig

envoltat

de

clàssiques 185

edificacions es contrasta amb el modern i futurista districte de Pudong, situat davant del Bund, a l´altre extrem de la vora del riu Huangpu i en que emergeix la imponent Torre de Televisió Perla d´Orient. La torre és la tercera més alta del món amb 468 metres i posseeix tres imponents esferes. Una altra torre imprescindible de la ciutat és la Jin Mao i els seus 88 pisos.

Els Jardins de Yuyuan i el basar van ser fundats el 1.559 pel funcionari Pa Yunduan.

Estan situats al centre històric de la ciutat i han esta restaurats en diverses ocasions a causa del fet que, entre altres coses, van ser saquejats en el segle XIX per colonialistes occidentals. Un altre dels famosos llocs de Xangai és la Seu del Primer Congrés Nacional del partit comunista xinès, convertit ara en un museu que testifica la reunió que van mantenir Li Hanjun i Mao Tse Tung (Mao Zedong) el 23 de juliol de 1.921 en una de les habitacions. Va ser restaurat el 1.998.

La Plaça del Poble s´erigeix en l´antic hipòdrom de la ciutat i té la forma de mitja lluna. En ella es troben el Gran Teatre de Xangai, el Saló d´Exposicions de Planificació 186

Urbanística, l´edifici governamental i el Museu de Xangai. Al llarg de la història s´han produït importants esdeveniments en la plaça com les manifestacions de la Guàrdia Roja en els anys 60 i la protesta popular de 1.989. Un dels carres que desemboca’n a la plaça és la mítica peà tonal Nanjing, en que es donen cita nombroses botigues i comerços, fent d´ella un dels principals atractius pel turisme exterior de Xangai. Un altre carrer molt conegut a Xangai es el de Zhapu lu, ple de restaurants, cartells lluminosos i un continu trànsit.

Al Temple del Buda de Jade es poden trobar les estàtues de Buda procedents de Birmània del segle XIX i elaborades en jade. El Xintiandi, per la seva banda, és una zona d´antigues shikumen (les cases tradicionals) que ara tenen una atractiva oferta comercial amb bars, restaurants, cinemes i botigues, situat al cor de la ciutat històrica. Molt popular és també el barri francès de Xangai, el llegat són una sèrie de cases d´un característic estil arquitectònic colonial francès, i el temple Jing´an 13.10.- EL Museu de Xanghai: El Museu de Xanghai és un museu dedicat a l´art xinès antic. És a la Plaça del Poble, al districte de Huangpu de Xangai, a la República Popular de la Xina. El Museu va obrir per primera vegada les seves portes l´any 1.952 en un edifici modernista del carrer Nanjing. Posteriorment, el 1.959, es va traslladar al carrer Henan. El Museu actual es va inaugurar l´any 1.966. L´edifici que alberga el Museu té forma circular i ocupa una àrea de 39.200 m2 dels que més de 10.000 estan dedicats a exposicions . La seva alçada és de 29,5 metres, dividits en cinc pisos.

Dissenyat per un arquitecte local, l´edifici té una forma circular sobre una base quadrada, simbolitzant així l´antiga percepció xinesa del món: Un Cel rodó i una Terra quadrada.

El Museu posseeix una extensa col·lecció d'aproximadament 120.000 peces, pertanyents a un període que abasta més de 8.000 anys, que es troben exposades al llarg de diferents sales ordenades de forma temàtica. Els objectes més destacats són els següents: Bronzes: El Museu conté una extensa col·lecció d'atuells i recipients de bronze datats entre els segles XVIII i III aC Escultures: Més de 120 peces realitzades en bronze, fusta, fang i pedra creades entre els anys 465 o 1.644 deixen constància de l'arribada del budisme a la Xina.

187

Pintura: A través dels delicats traços de les antigues pintures és possible contemplar les bondats de la Naturalesa i la vida silvestre a la Xina.

Porcellana: Més de 500 peces de delicada porcellana xinesa il·lustren 8.000 anys de la història de la Xina.

Jade: Les peces de jade tenen un gran significat en la cultura xinesa. La col·lecció del Museu compta amb més de 300 peces de gran valor artístic.

Cal·ligrafia: A la Xina la cal·ligrafia és una de les expressions artístiques més valorades. Al Museu es poden veure diferents peces creades amb delicades pinzellades.

13.11.- EL Temple del Buda de Jade El Temple del Buda de Jade és un temple budista de la ciutat de Xangai a la República Popular de la Xina . El temple original va ser construït l'any 1882 i conté dues estàtues 188

de Buda realitzades en jade .

Durant la dinastia Qing , un monjo de nom Hui Gen va realitzar un viatge de peregrinació a Tibet . De tornada a la Xina, el monjo va parar a Birmània; aquí, un emigrant xinès li va regalar cinc estàtues de jade que representaven a Buda . Hui Gen va construir un temple per albergar les estàtues gràcies als donatius que va rebre. No obstant això, el temple original va ser ocupat en 1911 i les estàtues, i el temple, es van traslladar a la seva ubicació actual.

En el Gran Saló de la Magnificència es troben tres estàtues que mostren a Buda en diferents formes: Amitābha , Siddhartha Gautama i el Buda de la medicina. Estan representats també els vint arhats , guardians del budisme, representats en dos grups de nou. El saló és el centre de les oracions i s'hi celebren múltiples cerimònies.

La Cambra del Buda del Jade conté una imatge de Buda assegut; pesa 3 tones i mesura 1,95 metres. Una altra sala conté la figura del Buda de Jade reclinat que representa la mort de Buda. En l'actualitat, el temple conté també una imatge de Buda reclinat donada per Singapur que no s'ha de confondre amb l'original

189

13.12.- El Casal Català de Shanghai És una entitat sense afany de lucre que va ser creada l´any 2.005 amb la intenció de ser un lloc de trobada per als cataloparlants i els simpatitzants de la cultura dels Països Catalans que viuen a Shanghai i a la República Popular de la Xina en general.

Forma part de la xarxa de Casals Catalans presents a tot el món. Els seus objectius són contribuir a la difusió i el foment de la llengua, història i cultura catalanes en el país que acull.

Les seves activitats més importants són la celebració de les principals festivitats com ara el Sant Joan el 23 de juny, la Diada de Catalunya l´11 de setembre o la Castanyada, quan aprofiten per consumir els productes catalans més típics.

L´any 2.007 van organitzar una Diada se Sant Jordi, que va tenir certa repercussió als mitjans de comunicació catalans, especialment degut al fet que es va avançar un dia sencer la celebració a causa de les sis hores de diferència entre l´horari de Shanghai i Catalunya.

Casal Català de Shanghai: http://www.wix.com/casalshang hai/csh

190

14.- UNS REPORTATGES 14.1.- Grans èxits i reptes El creixement futur està condicionat per la superació d'importants desafiaments energètics i demogràfics.

Xina és el tercer país del món en extensió i el més poblat: un de cada cinc éssers humans viuen. Com la Índia o la Unió Soviètica, és un "país-món" amb moltes realitats. Però Xina és molt més homogènia, menys plural: els xinesos han, el grup majoritari, representen més del 90% de la seva població. Excepte en els territoris perifèrics - com Xinjiang, el Tibet o Mongòlia Interior - i en el rosari de cinquanta minories culturals, el món xinès té una unitat cultural, idiomàtica i demogràfica molt més ferma. La seva cultura és antiga i complexa, un bosc on resulta fàcil perdre´s.

Fins fa poc es va considerar que la matriu de la Xina va ser el curs mitjà-baix del riu Groc. Avui es parla d'aquest com "el principal centre" d'un procés que va tenir, però, altres fonts, al Iang-tsé i fins i tot a Sichuan.

Hi ha un gran contrast entre la Xina del nord i la del sud. El nord de la Xina és una terra de secà, cerealística, mentre que el sud és zona de regadiu i arrossar. El nord ha solgut dominar el país, aportant el sentit polític d'Estat i cohesió; no en va, el dialecte de Beijing és la llengua franca real de la Xina. El sud és econòmicament més ric i comercial, i també més clànic i sensual. Des del punt de vista de la història remota, el contrast nord-sud és principal; però, per a la realitat contemporània, la divisió fonamental és est-oest, perquè sobre aquest eix s'aprecien els grans des equilibris interns i territorials del país.

A l'est, hi ha la Xina relativament plana, densament poblada, agrícola i “han”. Des del punt de vista de creences, aquesta Xina oriental ha estat confucionista i taoista, amb elements del budisme Mahayana i de cultes locals. Fins a la Dinastia Ming (13681644), aquest orient xinès corresponia amb la Xina imperial. La Xina de l'oest, en canvi, és ètnicament més mestissa i diversa. Els “han” conviuen allà amb mongols, 191

tibetans, turcs i altres pobles, i amb tradicions religioses com el budisme lamista o l'islam. És una Xina molt més muntanyosa, desèrtica i pastoral, que no es va fusionar amb l'Imperi xinès fins a la Dinastia Qing (manxú), sobretot durant el segle XVIII, quan els seus territoris van começar a patir una intensa significació.

La República Popular és un Estat Han i com a tal es comporta. L'actitud xinesa cap als pobles veïns ha estat acceptar amb benevolència en la seva civilització superior, sempre que hi hagués una disposició a "convertir-se en xinesos".

Quan no existia aquesta actitud, la diferència tendia a veure com un fet negatiu. A la Xina actual, perviuen dos grans problemes nacionals, els de Tibetans i Huigurs, que creen tensions.

Al llarg del temps, la Xina ha estat important per diverses raons, però avui ho és per la seva actualitat històrica: és el país que més clarament expressa i conté dilemes i problemes planetaris. No en va, és l'avantguarda del món en desenvolupament, la societat que millor expressa els anhels i intents de la majoria pobra del planeta per deixar de ser-ho; a més ho està aconseguint.

L'actualitat de la Xina és difícil de comprendre per a qui observi el món des de la imatge dominant que Occident té de si mateix. Des d'aquesta perspectiva, la realitat xinesa pot reduir a un espectacular "creixement", mantingut des que el país va optar per fórmules de mercat. La principal conseqüència d'aquest fenomen és la llegenda de la "pròxima super potència" i el comentari, tan gravat a la consciència europea, que "els xinesos se'ns menjaran” La mentalitat subjacent a aquesta visió, és que no és pensable un món sense "cap" i que aquesta direcció només pot ser imperial i agressiva. El càlcul sobre qui puja i qui baixa al món, és una competició per veure qui ocuparà aquest tron en el futur. Si, per primera vegada en cinc segles, el nou cap serà algú extern a la cultura europea, cal preparar-se per el pitjor, perquè ells faran el mateix que nosaltres els vam fer en el passat, d'acord amb el natural exercici imperial de la prefectura.

192

Per als europeus, resulta temptadora la projecció de la seva pròpia història a la Xina, però l'actual ressorgiment d'aquest país no és una revenja juvenil, sinó al retorn a l'estatut secular que va tenir fins a finals del segle XVIII. A més aquesta "super potència amenaçant" seguirà sent un país en desenvolupa ment i ple de problemes.

La població xinesa seguirà creixent fins a l'any 2.043, assolint els 1.550 milions d'habitants, al límit del que, segons els especialistes, el país pot suportar. Com a conseqüència, augmentaran els problemes vinculats a recursos naturals i medi ambient, alhora que disminueix la seva "energia vital": al 2.050, el 27% de la població tindrà més de seixanta anys. Mentrestant, haurà de conviure amb una desigualtat social i territorial preocupant. L'any 2.020, la Població laboral de la Xina superarà els nou-cents milions de persones, tres-cents milions més que el total de la Població laboral de tots els països desenvolupats. Generar ocupació per a aquesta gran massa, en ple tràngol urbanitzador, serà un dels seus principals reptes.

En Educació, els xinesos reben classes durant menys de vuit anys com a mitjana, el mateix període que els nord-americans tenien fa un segle. Menys d'un 5% accedeixen a l'educació superior, quatre vegades menys que a Europa. Amb el 20% de la població mundial, la Xina inverteix només l'1% de la despesa mundial en educació. En Sanitat i seguretat social, el 80% dels recursos es concentren a les ciutats. S'estima que la meitat de la població xinesa NO es pot permetre assistència mèdica en cas de malaltia.

Només el 25% de la població urbana i el 10% de la rural disposa d'assegurança mèdica. Tres-cents milions de xinesos NO accedeixen a aigua potable, i existeixen 120 milions de casos d'hepatitis B. El sistema polític xinès, un despotisme benvolent, haurà de resoldre una complicada reforma que dissolgui el monopoli del poder, base de l'actual estabilitat, i cerqui alguna fórmula més pluralista. Però només el 20% de la població xinesa gaudeix de 193

nivell de vida a partir del qual a Occident - i al Japó, Corea del Sud o Taiwan - es van poder afirmar les democràcies. Aquest fet, unit a la debilitat de la societat civil, dóna arguments a la prudència i el gra dualisme. Ni l'experiència històrica, ni la realitat interna xineses suggereixen agressives aventures exteriors. Només qui sàpiga en quin món viu i sigui conscient de la necessitat d'una nova mentalitat basada en altres valors, sabrà apreciar - i respectar - l'actualitat de la Xina.

Un tercer aspecte, la socialització de les tecnologies de la destrucció massiva, complica el recurs a la guerra, mitjançant el qual els humans vam resoldre el problema de la superpoblació al llarg de la història. Quan la capacitat tècnica d'autodestrucció ja pot acabar amb tota la vida, la desigualtat global i l'imperialisme es tornen perillosos. Com va suggerir Einstein el la dècada de 1.950, “sense canvi de valors - i sense una nova economia capaç de fer comptes realistes -, no hi ha sortida per a aquesta crisi.”

L'actualitat de la Xina té a veure directament amb això.

Tots els problemes de la crisi mundial estan continguts en ella. La seva relació entre població i recursos és la més crítica. Els èxits xinesos de, els darrers vint anys s'han realitzat sobre models en crisi, el que indueix a sospitar que contenen molts desastres.

L'extra ordinària transformació que experimenta la Xina con temporània té una mica de esquizofrènica: uneix industrialització i, alhora, desindustrialització, conjuga el desenvolupisme amb la seva crítica, el "enriquir-se és gloriós" amb la preocupació per l'harmonia i la dissolució de valors ... la consciència que tot es pot torçar de sobte és molt intensa entre els dirigents xinesos, que defineixen el seu sistema com profundament imperfecte i obert al canvi.

Els trets més essencials de l'estratègia xinesa de modernització, la urbanització - el major procés de la història - i l'obertura a l'economia global, són objecte de debat.

En cap lloc el model de desenvolupament està més determinat pel dilema energètic.

L'expansió “desenvolupista” xinesa evidència la in viabilitat de l'economia inventada per Occident. Xina té la proporció de terra cultivable per persona més crítica del món: 194

menys de la mitat de la mitjana mundial, vuit vegades menys que els Estats Units i la meitat de l'Índia. Amb només el 6% de la terra cultivable del món, dóna de menjar al 22% de la població mundial. Els seus equilibris són crítics i il·lustren un dilema planetari. Aquí és on apareix l'altre gran dada de l'actualitat xinesa: la seva més demostrada capacitat de supervivència.Sobre aquesta unitat i homogeneïtat de la Xina ja esmentades, es va inscriure la tradició civilitzadora, cultural i política més antiga del planeta. Comparada amb la d'Occident, la tradició xinesa ressalta per l'absència de grans ruptures i per la seva continuïtat. No en va, l'actual República Popular és l'hereva d'una tradició contínua des de fa dos mil anys i d'una civilització amb quatre mil anys d'antiguitat. És, com si en els nostres dies, encara existís l'Imperi Romà com una entitat política, o l'Egipte faraònic hagués mantingut la seva identitat cultural. L'ideòleg més influent d'aquesta tradició, Confuci - 551-479 a. c. -, Va ser coetani de Sòcrates i Heròdot.

Així que les preguntes s'imposen: una nació tan antiga i única en la seva demostrada capacitat de super vivència, que avui resumeix els dilemes existencials de tota la humanitat pot ser observada amb vehemència i sense respecte ?, Ha de ser objecte d'arrogant alliçona ment, o subjecte d'intercanvi i d'observació ?. Aquesta no tindrà alguna recepta útil de proporcionar amb vista a la resolució de la crisi global ?.

Tradicions xineses, com la “meritocràcia”, la concepció del govern com l'art d'evitar els conflictes, la prudència i l'experimentació, o la racionalitat que es desprèn de l'absència de prejudicis religiosos, podrien aportar alguna cosa a la transició energètica mundial que els nostres fills viuran de ple; a la quimera del conflicte de civilitzacions; a la proliferació dels recursos de destrucció massiva, animada per les principals potències d'Occident?

Els grans desafiaments del segle XXI imposen canvis en la manera de vida. La civilització de la cobdícia no se superarà sense canvis en els valors, sense recuperar el magnífic ideal de l’envelliment social - desproveït, això sí, de la barbàrie que la Xina i Rússia van impulsar en el seu nom al llarg del segle XX -, sense "l'esperit de Buda i Francesc d’Assis ", com va dir Arnold Toynbee. Què pot aportar la tradició xinesa a tot això ?.

195

14.2.- L'Òpera xinesa Música, cant, dansa, acrobàcies ... l'òpera xinesa és un espectacle total i molt exigent ...

• La professió d'actor exigeix un gran domini de la veu i del cos. La seva formació és molt dura i s'inicia al voltant dels vuit anys.

• Els espectacles tenen durada variable, fins a vint hores, un fet que obliga a compatibilitzar les actuacions amb les obligacions familiars.

• Els intèrprets apliquen un codi de gestos regulat d'una manera minuciosa i que han practicat una vegada i una altra davant del mirall. Cada ganyota emfatitza en l'acció que acompanya.

• Les companyies ambulants recorren el país i fins i tot visiten territoris veïns amb importants comunitats xineses L'Òpera de Beijing, va néixer a mitjan segle XIX. No és la més antiga de les formes operístiques xineses, ni molt menys, però sí la més prestigiosa i sofisticada. A causa de les grans dimensions del país, resulta entenedor l'existència d'altres formes regionals - a Sichuan, Fujian, Zhegiang, Gaungzhou ... -, cadascuna amb les seves peculiaritats en l'estil de cant i en les "màscares" (maquillatge), i fins amb repertoris propis. I totes atreuen tant al públic popular com als sectors més elitistes de la societat.

La tradició operística xinesa enfonsa les seves arrels en remots rituals xamànics, en els quals es dansava invocant als esperits dels avantpassats. Després, ja en temps de la dinastia Han - 202 a. C. - 221 d. C. -, aquell art ritual es va tornar cortesà sota mecenatge imperial.

A la Xina actual, l'òpera segueix molt present en els teatres estables, en les cadenes de televisió i fins en els repertoris de DVD. Els salons de te ofereixen òperes 196

completes o quadres escenificats amb motius operístics. i també perviuen les companyies itinerants, que viatgen en furgonetes per les ciutats i els pobles de l'interior.

Parlar d'òpera xinesa és fer-ho d'un espectacle total, que uneix música, cant, dansa, acrobàcies i arts marcials, amb una escenografia, un maquillatge i una vestimenta coloristes, vivaces i plens de simbolisme i de missatges codificats per facilitar la comprensió del públic .

Els actors tenen una formació molt exigent i variada. entre la melodia i el recitatiu.

Antigament tots els personatges eren interpretats per homes, avui ja no. El cant de l'òpera xinesa es caracteritza pel falset i la impostació aguda de la veu, La música de les òperes xineses dóna molt protagonisme a la percussió, que marca el ritme de les danses, les lluites i els moviments gairebé acrobàtics que els actors executen a l'escenari. Tambors, címbals, taules i gongs dialoguen amb els melosos violins xinesos i amb estridents o encaramel·lats instruments de vent.

Argumentalment, l'òpera xinesa presenta dues gèneres principals: el marcial, que inclou batalles lluites i herois guerrers; i el gènere civil, els arguments es basen en intrigues cortesanes i apassionats romanços.

197

Les obres es vertebren al voltant d'una sèrie de personatges fixos, que fan referència a arquetips socials. Segons el maquillatge, els colors i la forma del vestit, i una sèrie de gestos i objectes associats, com ventalls o fustes, l'espectador pot identificar cada model de personatge. Existeixen quatre principals: "Donen" o dona; "Sheng" o home; "Hua", herois, déus, esperits o éssers fabulosos; i "Chou" o pallasso.

El color vermell en el maquillatge identifica els personatges bons i lleials; el blanc s'empra per als astuts; el groc per als traïdors; el negre identifica personatges amb una naturalesa tosca, però honesta i severa; i els colors de l'or i la plata són exclusius de déus, herois i esperits. El maquillatge asimètric es reserva per a personatges malvats.

El color del vestuari, per la seva banda, indica les diferències de nivell social. Així, mentre el color de la família imperial és el groc, la vestimenta vermella assenyala els oficials d'alt rang, etc. L'òpera xinesa codifica els missatges, el relat se sobreentén; el plaer rau en l'habilitat, l'elegància i la precisió en el gest, el cant i la mirada dels actors.

Durant les Revolució Cultural - 1.966 - 1..976 -, Jiang Qing, quarta esposa de Mao Zedong i líder de l'anomenada Banda dels Quatre, va prohibir el repertori tradicional i va promoure una sèrie de vuit òperes propagandísticas, que combinava la gestualitat i l'estètica tradicionals, amb el missatge revolucionari. En acabar la Revolució Cultural, aquest tipus d'òperes desaparèixer paulatinament, recuperant els arguments originals, fins als nostres dies.

198

14.3.- Tradicions funeràries xineses El concepte xinès del més enllà sempre s'ha caracteritzat per unes qualitats que molts occidentals considerarien terrenals. En èpoques passades, la visió d'una altra vida solia ser pragmàtica, materialista, fins i tot burocràtica, valors que són perfectament visibles en les actuals troballes arqueològiques. Les tombes reials solen destacar per la seva meticulosa organització i impressionant riquesa. La tradició d'enterrar els morts acompanyats de béns valuosos arriba almenys al V mil·lenni a. C., època en què algunes tombes ja contenien objectes de jade i peces de terrisseria.

Però cal esperar la dinastia Shang, que va regnar al nord de la Xina aproximadament entre el 1.600 i 1.045 a. C., per disposar de testimonis escrits sobre les creences que albergava la gent respecte al Més Enllà. L'escriptura més antiga que es coneix apareix gravada sobre ossos oraculars dels Shang: omòplats de bou i closques de tortuga utilitzats en la tallin reial. Els ossos, les esquerdes i línies de fractura s'interpretava en els rituals endevinatoris, constituïen un mitjà de comunicació amb el món invisible, i s'usaven fins i tot per transmetre missatges als avantpassats de la família reial.

"Informen ritualment dels ulls malalts del rei l'avi Ding". "Respecte a l'arribada del Shaofang (un enemic), informem ritualment al pare Ding".

S'atribuïa als difunts gran poder sobre els esdeveniments quotidians. Un avantpassat disgustat podia causar malalties o catàstrofes entre els vius, i molts ossos oraculars fan referència a sacrificis humans destinats a apaivagar a aquests esperits. En un complex funerari de la província de Henan, les excavacions han tret a llum més de 199

1.200 fosses sacri-fici-als, la majoria de les quals contenen víctimes humanes. Un arqueòleg em va dir en una ocasió que havia comptat 60 maneres diferents de matar una persona durant una cerimònia Shang. Però també em va recordar que es tractava de rituals, no d'una arbitrària expressió de frenesí violent. Per els Shang, els sacrificis humans simplement formaven part d'un sistema molt ben organitzat. Els Shang observaven un calendari estricte, amb determinats dies durant aquests calia oferir sacrificis a certs avantpassats. Eren tan meticulosos que de vegades la seva obstinació semblava gairebé científica. En una ocasió, un endeví va procedir a partir ni més ni menys que 70 ossos oraculars, un darrere l'altre, per esbrinar quin de tots els avantpassats del rei era responsable del seu mal de queixal.

Els difunts, per la seva banda, es movien en un embolic burocràtic. Els noms reals es canviaven després de la mort per indicar l'adopció de noves funcions. El propòsit del culte als avantpassats no era recordar com havien estat les persones en vida, sinó més aviat afalagar i mantenir bones relacions amb els morts, que potencien al seu càrrec responsabilitats molt concretes. Moltes inscripcions en ossos oraculars recullen la petició que un avantpassat realitzi una ofrena pròpia d'una instància superior.

David N. Keightley, historiador de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va comentar que li impressionava particularment la sensació de jerarquia i ordre que es desprèn de les inscripcions en els ossos oraculars. "Els morts més recents s'ocupen de les petiteses i els que porten més temps difunts atenen els assumptes més importants; és una manera d'organitzar el món".

Després de la caiguda dels Shang a 1.045 aC, l'endevinació amb els ossos oraculars va prosseguir sota els Zhou, una dinastia que va regnar en una part del nord de la Xina fins al S. III a. C. Però la pràctica del sacrifici humà es va fer cada vegada menys 200

freqüent , i en moltes tombes reials van començar a aparèixer “mingqi”, o "objectes espirituals", com succedanis dels objectes reals. Les figures de ceràmica substituïen a les víctimes humanes. Els soldats de terracota encarregats pel primer emperador de Xina, Qin Shi Huangdi, qui va unificar el país sota una sola dinastia l'any 221 a. C., són l'exemple més famós. Aquest exèrcit, compost per unes 8.000 estàtues de tampany natural, estava destinat a servir a l'emperador en el Més Enllà.

En una cultura tan rica i antiga com la de la Xina, la línia entre el passat i el present mai està clarament definida, i innombrables influències han configurat i transformat la visió xinesa del Més Enllà. Alguns filòsofs taoistes no creien en la vida després de la mort; però el budisme, que va començar a influir en el pensament xinès a partir del segle II d. C., va introduir el concepte del renaixement després de la mort. També es van filtrar les idees de la recompensa i el càstig eterns, procedents del budisme i el cristianisme.

Els actuals canvis a la Xina són qualsevol cosa menys conservadors, i no tenen cap respecte amb els morts.

Molts cementiris es destrueixen per deixar espai a nous projectes de construcció, i molts habitants de les zones rurals han emigrat a les ciutats, resultant impossible tornar al poble per la festa del “Qingming” *. Alguns proven amb formes alternatives de la cura dels sepulcres: hi ha webs on és possible cuidar les "tombes virtuals" dels ancestres, però és difícil pensar en el passat en un país que està canviant tan ràpidament i moltes tradicions senzilla ment s'esvaeixen.

“La Festa "Qingming" se celebra el primer dia del cinquè període solar, normalment coincideix amb el 5 d'abril del calendari gregorià. Després de "Qingming", les temperatures comencen a pujar a la Xina i les condicions són propícies per iniciar l'arada de la terra.

Aquesta festivitat és una oportunitat per recordar als ancestres en els cementiris.

Joves i ancians resen davant els seus avantpassats, escombren les tombes i ofereixen aliments.

El nom "Qingming", que significa clar i brillant, descriu que l'arribada d'aquesta festivitat representa el comiat de l'hivern i l'arribada de la primavera. L'aire és clar i brillant i reneix la natura.

201

14.4.- "Tipus" a destacar a Pequín (Beijing) El pekinés "castís" viu en una de les cases amb pati del casc antic, solcat per estrets carrerons, conegudes com “hutongs”. Algunes tenen 800 anys d'antiguitat i van ser creades en una època en què la ciutat encara es deia Dadu i el mongol Kublai Khan governava el país. Al "pekinés castís" no li importen molt les aparences: sol portar un senzill pantaló de tela i el cinturó per sobre del melic, probablement perquè els fundadors de la República Popular portaven els pantalons així; i un parell de sabates de tela negres enganxats als peus.

Quan el temps ho permet, el pekinés "castís" prefereix no portar res a la part superior del seu cos, mostrant el seu tors ben nodrit i bronzejat a tothom. Sota el cabell, tallat de forma rectangular, té sempre la cara enrogida. Això es deu al “baijiu” - fort aiguardent xinès destil·lat normalment a base de sorgo -, al qual ha de recórrer de tant en tant. Gairebé sempre troba un motiu per prendre: el nadó acabat de néixer al veïnat, el casament d'una cosina, l'examen d'universitat aprovat pel fill, o un dels molts dies festius xinesos: festa dels Vaixells Drac a principis d'estiu, Festa Lunar a la tardor, per no parlar de la Festa de la Primavera, l'Any Nou xinès.

No és que les regles del bon comportament l´importin un rave al pekinés "castís", només desconeix algunes, perquè a Pequín mai s'han cultivat. Aquest sol escopir i gratar on i quan vulgui; a l'estiu li agrada acariciar-se la panxa nua a la vista de tots.

202

Li encanta seure en una petita cadira, juntament amb tres o cinc pequinesos autèntics més, fumant, bevent cervesa i jugant a les cartes. Pot ser molt cordial. Sovint, m'han convidat a visitar una casa amb pati i sempre em sotmeten a un amable interrogatori: ?, Aquest pregunta: "D'on ets" ?, Quants anys tens?, ets casat ?, Quants diners guanyes? ... Perquè el pequinès "castís" és molt curiós. Encara que si alguna cosa no li agrada es posa insolent; disposa de tot un elenc de paraulotes molt obscenes. Fins i tot es fica amb les autoritats; fa poc vaig ser testimoni d'una forta discussió entre policies de trànsit i pequinesos originals: Es van dir paraules que a Occident haguessin fet enrogir a una estrella pornogràfica curada d'espants.

En tot això, sens dubte, el pekinés "castís" es beneficia del fet que, com la capital, es creu la flor i nata de la creació xinesa. L'estiu passat, va circular un vídeo pels portals d'internet que mostrava a un pekinés que s'havia pres com “reen” a si mateix enmig d'una de les principals artèries de trànsit. L'home, visiblement nerviós, es va col·locar un ganivet a la gola i va parar el trànsit, que va taponar al llarg de diversos quilòmetres, fins que va ser “neutralitzat” per la policia. "Aquest petit incident" va comentar un autor del conegut blog Schanghaiist "revela moltíssim sobre els pequinesos i la seva excessivament exagerada autoconfiança”.

Un altre arquetip pekinés extremadament simpàtic, però alguna cosa inquietant, és el jubilat. Potser sigui ell el veritable amo d'aquesta gegantina ciutat. Sobretot durant les estacions més caloroses de l'any, senceres bandades de gent anciana s´asseuen en petites cadires plegables a la vora de les grans avingudes, xerren i al mateix temps vigilen amb cent ulls el que passa al seu voltant. Però els jubilats em resulten una mica inquietants per les seves super-habilitats.

El millor lloc per a observar com les utilitzen és el parc al voltant del símbol de Pequín, el temple celeste de 600 anys d'antiguitat en el districte de Xuanwu, al sud de la ciutat.

Comencen de matinada, quan el jardí obre les seves portes.

Llavors els super-jubilats prenen a l'assalt la plaça repleta de tot tipus d'aparells d'entrenament. En deu minuts pots observar coses increïbles: persones de 60 anys fan un “split” o obertura de cames, cosa que un no ni tan sols va aconseguir als 16; gent de 70 anys, plegada com una 203

navalla, durant diversos minuts de peu i amb la cintura doblegada, i alguns octogenaris que semblen volar al cel directament des d'una barra fixa.

Fa algunes setmanes, quan vaig visitar una vegada més aquest lloc màgic, vaig trobar a un home que amb prou feines semblava més jove que els xiprers del voltant que tenen 800 anys. Però lluïa un abdomen que donaria enveja fins a Hugh Jackman; "El meu nom és Zhang", em va dir quan li vaig preguntar, "Tinc 74 anys i vull arribar almenys als cent" ... ho va dir i va continuar els seus exercicis en un aparell d'abdominals sense pantxetar ni una sola vegada. Fins i tot les nombroses persones que van en cadira de rodes que hi ha a la vora del recinte verd d'exercicis semblen estar en molt bona forma. En un altre racó del parc es fa música; un grup format per virtuoses ancianes i ancians canta a cor l'elogi a la pàtria, del president Mao i de la bandera vermella, altres formen bandes d'instruments de vent i orquestres d'acordió.

Els que toquen el ”erhu” o violí xinès es reuneixen sota els xiprers, i a ells s'uneixen de tant en tant cantants de l'Òpera de Pequín.

El misteri de com el pekinés "castís", personatge més aviat sense impulsos, pot esdevenir un superjubilat tan àgil i de talents tan variats és un enigma a l'espera de solució. Fins ara no s'ha observat la metamorfosi.

Potser no sabrà mai la veritat, perquè probablement no passarà molt temps fins que tots dos tipus de ciutadans s'extingeixin. Els superjubilats, perquè malgrat tots els “sit-ups” que facin no aconseguiran esquivar la dalla de la mort. I els "castizos" desapareixeran perquè el seu barri de hutongs serà enderrocat o perquè en algun moment es mudaran a boniques torres modernes per motius de comoditat, deixant les seves històriques cases amb pati a pobres emigrants arribats de la província, o als hotelers.

204

El pekinés "home plàtan", o Xiang -jiao -ren "o un" bany -fa- hu ", algú que s'ha fet ric amb la rapidesa i la força d'una explosió. Els "homes plàtan" es diuen així perquè segons la convicció del pekinés "castizo" només són "grocs" - és a dir, xinesos - per fora, però fa temps que per dins són "blancs", és a dir occidentalitzats.

Fa pocs anys, aquest tipus de persona només es trobava al voltant de Guomao, el World Trade Denter xinès, aixecat en els anys vuitanta, ampliat en 2.009 amb una tercera torre de 330 metres d'altura, actualment la més alta de Pequín. Directament al costat, els arquitectes Rem Koolhaas i Ole Scheere han construït la futurista Torre CCTV, la central de la cadena de televisió nacional. L'edifici és una cosa així com la Torre Eiffel de la ciutat, tot i que el pequinès "castís" es burli d'ell, cridant-lo pel seu característic exterior "el gran calçotet".

Els "tipus explosius" i els "homes plàtan" són fàcils de reconèixer: Porten vestits foscos i camises blanques. Les dones caminen a empentes i rodolons sobre talons alts, ficades en elegants vestits de jaqueta o lluint l'últim crit de París, Nova York o Milà.

Naturalment aquesta gent ja no escup ni es grata, almenys, en públic. Prefereixen els vins negres francesos al aiguardent xinès i al carrer ja no miren als estrangers com si tinguessin mones a la cara, sinó miren a través d'ells amb rostres que expressen extrema altivesa.

Molts "homes plàtan" han passat diversos anys a l'estranger o fins i tot van néixer allà. Per això, els molts foranis que viuen a Pequín formen amb ells un grup social. Va ser aquest grup mixt el que va inventar, aproximadament a mitjans dels anys noranta, la vida nocturna de Pequín. Fins al dia d'avui, aquesta barreja de gent representa la major part del públic de les discoteques i clubs nocturns. Per tant, si un busca diversió nocturna genuïnament pequinesa, el millor serà que “passi” de clubs i discoteques, i vagi millor a algun dels molts karaokes, on es canten les cançons que apareixen en una pantalla.

205

14.5.- Xinjiang, la Xina més remota.

Al nord-oest de la Xina, limitant amb vuit països, s'estén la major regió i una de les més desconegudes del gegant asiàtic... Lloc de pas de la mítica “Ruta de la Seda”, Xinjiang sedueix amb la seva varietat ètnica i cultural, amb els seus immensos paisatges i unes formes de vida que evoquen l'Edat Mitjana. De Turfan a Kashgar s'obre una ruta plena de matisos, un província més propera a l'Àsia Central que a l´Orient Llunyà. Xinjiang: Àrea 1.664.900 km2., 22 milions d'habitants.

L'aire crema. Turfán, el lloc més calorós i sec de la Xina... ens reben amb unes temperatures que ronden els 45 º. És juliol i avui la ciutat està de festa. Milers de persones s'apinyen al carrer principal per exhibir les danses i músiques tradicionals de Xinjiang, la més gran i deshabitada regió de la Xina. L'espectacle està servit. Però uns metres més enllà, a la ciutat antiga, la vida segueix amb tota normalitat. Les cuines fumejants a peu de carrer, on es preparen grans perols d'arròs (pilaf) i fileres de punxes de vedella, i l'olor de pa acabat de sortir del forn em condueixen fins a la vella Turfán. Semblen dues ciutats diferents. De sobte, desapareixen l'asfalt i els edificis de ciment i s'entra en un món de carrers polsegosos i cases de fang. Els cotxes es converteixen en carros tirats per burros. L'ambient es torna tranquil, sense sorolls, sense gentada ... Em sorprèn veure centenars de llits al carrer i a les teulades de les cases. La gent allà dorm a l'aire lliure, no per falta de sostre, sinó per suportar les altíssimes temperatures. Ja, als afores, una dona gran asseguda al seu llit, enfront del seu petit hort, em regala una de les imatges d'aquesta ciutat-oasi.

Turfán és un bon punt de partida per començar a entendre aquesta llunyana regió que, encara que, pertanyent a la Xina des de mitjan segle XX, es sent molt més propera als pobles turcs. Els uigurs, ètnia majoritària en bona part de la regió, són musulmans i mantenen la seva llengua i tradicions pròpies. Però les seves ànsies 206

independentistes són aplacades dia a dia pel govern xinès, amb la contínua arribada de població han i una presència militar més que notable. La relació entre uigurs i han és gairebé inexistent; mentre els primers viuen als barris vells de les ciutats, els xinesos romanen reclosos en zones més noves, que no paren de créixer, res volen saber els uns dels altres, fins al punt que cap xinès entén el uigur i molt pocs uigurs entenen el xinès. Malgrat tot, la sensació és d'aparent normalitat.

Per al visitant, Xinjiang és una regió carregada d'història, amb una aclaparadora riquesa d'ètnies i paisatges, una finestra a la cultura centre-asiàtica. Una Xina que s'allunya dels circuits convencionals.

A part de la bella mesquita i el seu minaret, als voltants de Turfán es poden realitzar nombroses visites. L'antiga ciutat de Jiaohe, les coves de Bezeklik o els pous i canals de Karez, alguns d'ells construïts fa més de dos mil anys són ineludibles. El paisatge de camí a Bezeklik val gairebé més la pena que les pròpies coves, de les quals poca cosa s'ha conservat. Les “Muntanyes Flamejants” són una delícia visual, especialment al capvespre, quan el Sol sembla encendre-les.

Explica una llegenda que fa molts anys un jove uigur anomenat Kalakhoja va matar aquí a un malèfic drac; la seva sang va tenyir les muntanyes de vermell i així han arribat fins als nostres dies. El rellotge que hi ha al centre de visitants marca 62ºc al Sol, 46ºc a l'ombra ... és un autèntic forn ... el cos demana aigua. És un bon moment per prendre un tall de síndria, encara que no estigui massa freda, s'agraeix ja que aquí els frigorífics no són com els d'Occident.

De Turfan a la mítica Kashgar el desert se sent a prop. Ens dirigim cap a les dunes de Kumtag, al comtat de Shanshan, lloc de pas de la “Ruta de la Seda”. Unes gegantines escultures de sorra, des d'un Buda fins a personatges mitològics o de la torre Eiffel, són l'avant-sala d'un dels grans deserts de la Xina. Romanen allà immutables, desafiant un vent insolent. Encara ens esperen vuit hores de camí per arribar a Korla, on farem nit. La ciutat no té massa interès, però ens trobem a les portes de l'immens Taklamakan, el desert més temut pels antics mercaders. De fet, en uigur significa "el 207

que entra no torna a sortir"..., per fi trepitgem el temible Taklamakan. Aquest està ple d'arbres morts "arbre mort, en mil anys no cau" diuen els locals ... la visió resulta apocalíptica.

Ens queden tres hores d'autobús per arribar a la ciutat-oasi de Kuqa, un important enclavament budista de la mítica “Ruta de la Seda”. Les coves dels Mil Budas de Kizil, a 67 km., Són l'herència d'aquell passat gloriós. Encara que hi ha més de 230 coves, només vuit estan obertes al públic, i estan en bastant mal estat. Una d'elles va ser saquejada per arqueòlegs occidentals, i altres han estat desfigurades pels musulmans i l'Exèrcit Roig. Des Kuqa val la pena fer una excursió fins a la Gran Gorja, una obra mestra de l'erosió. Recórrer aquesta espectacular gola vermellosa esculpida per la pluja i el vent, a l'abric de les seves altes parets, és un contacte íntim amb la natura.

Ens trobem davant d'un dels paisatges més superbs del sud de Xinjiang. Ara només ens queda conèixer el gran emblema de la Ruta de la Seda: Kashgar però encara ens separen unes nou hores i mitja de camí.

Kashgar és una ciutat que ha canviat amb el temps, però poc.

Avui no és molt diferent a aquell lloc que va visitar Marco Polo a l'Edat Mitjana. Llavors era una ciutat enterament dedicada al comerç, i avui ho continua sent. Kashgar té un dels mercats més intensos de Xinjiang. Els artesans obren els seus petits tallers en un llarg carrer.

Venen instruments musicals, ganivets, gorres, argenteria ... La veu de l’imam convocant a l'oració, posa banda sonora a l'escena. Molt a prop d'aquí s'alça la mesquita d'Id Kah, una de les majors del país. L'islam està molt present a Kashgar. Encara hi ha dones que es cobreixen per complert la cara amb un drap gruixut de color marró; altres porten una mena de màscara que tapa la boca i nas; altres només cobreixen el seu pèl amb un mocador. A la ciutat antiga una jove m'obre les portes de casa seva. Prenem un te... un moment únic, encara que acabi amb la compra d'un mocador de seda... Kashgar té un etern esperit comercial ...

Aquesta mítica ciutat, Porta Oest de la Xina, sedueix amb la seva barreja de cultures i unes formes de vida que semblen més pròpies de l'Edat Mitjana que dels nostres 208

temps. Només cal fer una passejada per la ciutat antiga o pel carrer dels artesans per comprovar a què ens referim. El mercat dominical (que inclou una pintoresca part de bestiar) és un dels basars més al·lucinants d'Àsia. Des de primera hora del matí la ciutat acull una riuada de gent, de bicicletes i carros tirats per rucs, de ranquejants tuk-tuks ... Tot un espectacle visual. Posseeix una de les mesquites més grans de la Xina; construïda en 1.442, la mesquita d'Id Kah permet accés als no musulmans, la ciutat compta, a més, amb un parell de mausoleus que val la pena visitar ...

La gastronomia de Xinjiang barreja plats típics de l'Àsia Central i de la Xina. El xai rostit sencer -o camell en esdeveniments especials - és una de les seves grans especialitats. De la cuina tradicional uigur destaquen el pilaf (arròs amb xai, pastanaga, raïm i ceba), els fideus fregits o noodles, pinxos de vedella, kebabs, el nang (una mena de pa o crêpe acabat de fer) i uns raviolis farcits de carn anomenats samsa. El te verd, kok chai, es pren a totes hores i acompanya qualsevol menjar.

Hi ha molts llocs a l'aire lliure on menjar per molt pocs iuans.

Xinjiang també és coneguda pels seus dolços fruites, especialment el raïm de Turfán i els melons de Hami. A Korla cal provar ses peres i albercocs.

Les compres a Kashgar són un bon lloc per portar algun record de Xinjiang instruments musicals, ganivets gorres, pashmines de seda, objectes de coure i llautó ... -. El carrer dels artesans o el Gran Basar, un dels millors mercats de la regió, són un gran aparador de productes de l'Àsia Central. Cal regatejar. Amb una mica de paciència es pot aconseguir una gorra per 10 iuans, o un instrument fet a mà amb funda inclosa per 120 iuans (14 euros aprox.).

209

14.6.- Beijing, el cor de l'imperi es renova.

Una bona manera d´iniciar-se en la història i la vida actual de Beijing és accedir, des del barri de Qianmen, a la plaça de Tian'anmen. Al costat oposat de la plaça, es troba l'entrada més coneguda a Tian'anmen, l'avinguda Chang'an, però això només ofereix una perspectiva de la capital: la del poder. Aquí hi ha el retrat de Mao Zedong, la Ciutat Prohibida, el Palau del Poble o Zhongnanhai, residència de l'elit del Partit Comunista Xinès (PCX). Envoltada de trànsit rodat, obres públiques, venedors ambulants i edificis emblemàtics del PPCX, la Porta de Qianmen és una excepció, perquè no va ser demolida amb la transformació urbanística que va suposar la fundació de la Xina comunista, i perquè encara avui actua com a frontera en la que va ser la ciutat imperial i el món exterior...

Zhang Bailu, jubilat de 70 anys i veí de Qianmen, recorda que les sessions d'òpera en un dia quotidià també tenien una màgia especial: "El lloc era petit, no especialment bonic, però hi havia un ambient molt bo, perquè els ciutadans eren veïns de Beijing de tota la vida, bons coneixedors de l'òpera . Això sí, asseguren que no ho troben a faltar perquè, tot i que ara hi ha menys escenaris d'òpera al districte, els que hi tenen millors instal·lacions. El favorit de Zhang és el teatre Chang'an, un dels més importants de la ciutat, que es va renovar en 1.996 per afegir un complex d'oci i oficines " La ciutat que desapareix ... El Teatre Guanghe fa mesos en procés d'enderroc dins l'àrea de “hutong” que hi ha entorn al carrer Qianmen. La zona es diu Dazhalan i és una de les més antigues de Beijing. Va guanyar importància en el segle XV, quan la dinastia Ming - 1.368 : 210

1.644 - la va convertir en el nucli comercial de la capital. Els “hutong” són carrerons als barris antics, amb cases d'una planta i pati interior. La paraula és originària del mongol i significa "pou d'aigua"; prové de la fundació de Beijing com a capital durant la dinastia mongola dels Yuan - 1.279 : 1.368.

Fa cinquanta anys, Beijing tenia registrats més de tres mil hutong; avui només queden un miler. El hutong és una de les imatges inconfusibles de la ciutat; seva desaparició es justifica per donar pas a una urbs amb millors serveis públics. Els Ming van aconseguir un ràpid desenvolupament de Beijing promovent la llibertat comercial a la ciutat exterior, la que avui és confrontant amb la zona imperial. Llavors, aquesta ja era una metròpoli amb un milió d'habitants, xifra inconcebible a Europa. Actualment hi ha quinze milions de residents, dels quals, quatre són emigrants no registrats que abandonen les regions més pobres per jugar-se el tipus en ocupacions precàries, sobretot en la construcció. Són pares de família que s'espremen dotze hores diàries a peu d'obra, amb la jaqueta americana i les sabates de pell falsa, o aquests nois joves que treballen de sol a sol a l'hostaleria i fins i tot dormen en els menjadors dels restaurants.

Cada vegada més arquitectes es decanten a favor de preservar el que queda de l'antic, per humanitzar Beijing i assegurar la seva singularitat. El primer va ser Liang Sicheng, format als Estats Units i assessor del primer govern comunista. Va morir en 1.972, durant la Revolució Cultural, malalt i marginat. Liang va recomanar a Mao la necessitat de mantenir el centre de la ciutat intacte i establir les instal·lacions governamentals a la perifèria. La seva opinió va ser desestimada i, en la dècada de 1.950, es van demolir sense titubejos les muralles, la quasi totalitat de les portes que tenia la ciutat i es va aplicar una nova planificació urbana que substituïa els barris dels hutong per complexos tancats d'habitatges, que ocupava la plantilla d'una mateixa empresa o institució. El nom d'aquestes illes aïllades és deuen i la seva influencia ha determinat l'ordre urbanístic de Beijing.

211

Un altre projecte emblemàtic és el Teatre Nacional, del francès Paul Andreu. Situat al costat del Palau del Poble, té forma de disc volant i una coberta que reprodueix el “taijitu” símbol del “yin” i el “yang”. - El yin i yang són dos conceptes del taoisme, que exposen la dualitat de tot l'existent en l'univers. Descriu les dues forces fonamentals oposades i complementàries, que es troben en totes les coses.- El yin és el principi femení, la terra, la foscor, la passivitat i l'absorció. El yang és el principi masculí, el cel, la llum, l'activitat i la penetració. El projecte de Paul Andreu ha provocat un intens debat, perquè el seu disseny trenca amb la arquitectura monolítica de les avingudes Chang'an i Fuxing, que divideixen Beijing per la meitat, formant un eix d'est a oest on hi ha els grans centres de decisió del país . El "ovni" d'Andreu contrasta amb una estètica dominant que combina l'estil tradicional xinès i el socialista que va deixar empremta quan, a 1.959, com a commemoració del desè aniversari de la República Popular de la Xina, es van erigir els que han estat fins al moment els deu principals centres públics de Beijing, inclosos el Palau del Poble, el Palau de les Nacionalitats, el Museu Militar o l'estació central del ferrocarril.

L'última obra faraònica és la nova terminal de l'aeroport de Pequín, la T3, ideada per l'arquitecte Norman Foster i l'artista xinès Weiwei. Les dimensions de la T3 no són per menys: la zona de passatgers té un diàmetre de 2,9 quilòmetres i un milió de metres quadrats de superfície. S'han invertit 2.700 milions d'euros en una instal·lació amb forma de dues ideogrames de persona, contraposats i coberts per una estructura metàl·lica de colors blanc i vermell, que recrea la figura d'un drac. El vermell és el color per excel·lència de la Xina comunista, i el drac, una mostra de força, va ser el símbol de l'emperador.

La sensibilitat del govern cap a la ciutadania no és sempre equitativa. Al sud de Beijing, encara roman actiu l'aeroport militar de Nanyuan, que s'utilitza com a cub de l´aerolínia Xangai Airlines. Visitar Nanyuan és un viatge en el

212

temps: té una única sala d'espera, de fusta i amb llums de vidre, pissarres manuals per anunciar vols i caces de fabricació soviètica que apunten al desballestament.

L'aeroport està colze a colze amb barriades de cases d'una planta, de maó barat.

Al centre de Beijing, en canvi, criden l'atenció les mostres de luxe, la classe política i els empresaris que competeixen pel millor automòbil, o els centres comercials de categoria. Metàfora d'aquesta època és l'Oriental Plaça, un complex d'oficines, hotels i botigues de moda a Wangfujing, carrer comercial per excel·lència. Es va inaugurar en 2001 i es van emportar l'alcalde Chen Xiten, empresonat quan es va demostrar que havia exigit suborns als promotors; i la vicealcaldesa Wang Baosen, es va suïcidar.

Beijing creix a alta velocitat i dedica poc temps a reflexionar sobre com conservar el seu patrimoni. De moment, segueix sent possible observar, davant del gratacels futuristes de la CCTV, els colomars als terrats o els carros tirats per ases dels camperols que venen els seus productes al mercat de Dawanglu. En qüestió de molt poc temps, tot pot canviar.

14.7.- Xangai, (Shanghai) la ciutat que mai dorm.

Sobre un passat daurat i un present dominat pel creixement sense fre, la capital econòmica de la Xina avança implacable cap al futur. És fàcil perdre la noció de la realitat quan es va a 431 quilòmetres per hora. El “Maglev”, que connecta el ultra-modern aeroport de Pudong amb la ciutat de Xangai, propicia un d'aquests anacronismes que caracteritzen la Xina del segle XXI. L'únic ferrocarril electromagnètic que existeix al món, recorre els 35 quilòmetres que separen la terminal aèria de la gegantina urbs en només vuit minuts. Per la finestreta, gairebé sense temps per apreciar, desfilen arrossars esquitxats de barraques de fusta i uralita. Sembla mentida que, en el mateix espai físic. es trobin el mitjà de transport terrestre més ràpid del planeta i una tècniques d'agricultura de fa dos segles.

Però així és Xangai, una barreja de passat i futur que gairebé no deixa lloc al present.

213

La velocitat de les màquines és el preludi del ritme que espera als abarrotades carrers.

Shanghai, no dorm, no descansa. El seu horitzó està ple de gegants de ferro que treballen en la re-invenció de la ciutat més singular d'Àsia. Només en aquesta megalòpolis es construeixen més metres quadrats que en tota Espanya: la ciutat ja té més de 2.500 edificis de divuit plantes o més. No ha acabat de construir-se el més alt, quan ja es projecta un altre que el deixarà petit.

Des de l'aire Xangai aterreix. Sembla no tenir límits. És un embull d'autopistes, encreuaments elevats i nusos ferroviaris. L'asfalt i el formigó es perden en la vista, 214

només trencats pel riu Huangpu, una de les vies fluvials més congestionades del planeta, on fràgils shampans sotsobren davant els gegantins vaixells de càrrega. Per les seves aigües passa el 25% de les mercaderies que produeix Xina, convertida ja en el principal exportador del món, i el 10% de tot el que entra i surt del país. El port de Xangai s'ha erigit en el primer en importància del planeta, i la Xina, a la quarta potència econòmica del món.

Passat i futur es miren a la vora del Huangpu. La ultramoderna zona de Lujianzui, a Pudong - literalment "a l'est del riu Pu" -, competeix en espectacularitat amb l'antiga concessió francesa del Bund, a Puxi - "a l'oest del riu Pu". El vidre i l'acer del nou centre financer no aconsegueixen arrabassar el seu encant a la pedra marró dels edificis neoclàssics d'origen europeu. Els visitants, indecisos, es fotografien en tots dos escenaris, incapaços de decidir quin és el més atractiu. Passegen pels carrers de tall francès i se senten com en la Xangai de la dècada de 1.930, que va ser l'era daurada de la societat, marcada per un boom econòmic similar a l'actual; també es submergeixen en les àmplies avingudes de la zona oriental, on es veuen transportats a un temps que encara no correspon al seu, aquest en què la Xina liderarà el món globalitzat de mitjans d'aquest segle XXI. Aquest es refugia en petits reductes plens de vida. El carrer Nanjing, una de les artèries comercials del país, és un d'ells. Per aquest carrer desfilen les classes mitjana i alta, els nous rics desitjosos d'adquirir marques de luxe occidentals que els atorguen prestigi, i joves a la recerca de nous productes tecnològics amb el segell de made in Japan per lluir davant les seves amistats. Els bitllets de cent iuans volen. El xinès ja es considera el mercat de productes de luxe més important del món. S'estima que el nombre dels que poden adquirir aquests béns de consum s'estima en 250 milions de persones.

215

El 90% de la classe alta xinesa resideix en ciutats com Xangai, Pequín, Shenzhen o Guangzhou, i es refugia en urbanitzacions construïdes a mida: vigilància les vint-iquatre hores, gimnàs i piscina, establiments propis, i tot el necessari per no haver de trepitjar el carrer. Ells són els que fan de la ciutat un dels referents mundials del consumisme. Són l'altra cara de "la fàbrica del món", i la raó per la qual, la Xina s'ha convertit en el mercat més sucós per a empreses de tot el món. Si es compleixen les previsions Xina, en 2.015, fabricarà prop de la meitat del que es consumeix al món, i consumirà gairebé el 20%. ,així no és estrany que s'hagi convertit en el principal receptor d'inversió estrangera directa del planeta.

Els que no poden adquirir els béns de consum que s'exhibeixen amb orgull als aparadors dels establiments de luxe - és a dir, la majoria de la població - desfoguen seu afany “materialista” en els petits establiments de marques xineses i un dels principals atractius turístics de la ciutat: els mercats de còpies il·legals. Es podria pensar en tuguris clandestins, sòrdids, però res més lluny de la realitat. Com en moltes altres ciutats, es tracta de gegantins complexos que compten amb tots els serveis i comoditats d'un centre comercial, i en els quals s'exhibeixen sense cap pudor els productes falsos. Només les marques que han presentat demandes no es mostren obertament, encara que n'hi ha prou amb esmentar el seu nom perquè, des dels llocs més insospitats - trapes en el sostre, dobles fons, portes secretes -, aparegui un carregament dels seus productes. Aquest sol ser l'únic contacte dels visitants amb la còpia com a part del sistema xinès, però el problema va molt més allà. Cal anar als suburbis per comprendre les seves veritable dimensió.

No cal allunyar-se molt per trobar un paisatge molt diferent al de les bulliciosos carrers de la ciutat. Aviat els monstres de formigó donen pas a una interminable sèrie de cubs anodins que amaguen el cor industrial del país. Aquí centenars de milers de treballadors fan torns de dotze hores pel salari mínim, equivalent a 85 euros mensuals. Moltes de les empreses xineses han convertit la còpia a la base de la seva inspiració, "Agafen un producte, ho desmunten, i ho copien peça per peça. No importa 216

que siguin uns texans o una màquina d'indústria pesada ", afirma Oscar Pau, gerent de Orkli a Xangai. No fa gaires dies es va veure per la TV3 sis Ferraris fotografiats a la ciutat de València...

Però, sens dubte, aquesta és només la primera fase d'un procés de desenvolupament molt ambiciós, que ja contempla la innovació. Per a això, el Govern destina un percentatge a la investigació per al desenvolupament (R + D) que supera el de la Unió Europea, i ja atreu centres de producció i d´investigació d'empreses punteres com Airbus o Microssoft. Fins i tot companyies locals, com la productora d'ordinadors Lenovo, tracten de tu a les grans companyies en qüestions d'avenços tecnològics.

Sens dubte, la Xina ja no és el país de "tot a cent". No trigarà gaire a començar una fase en la internacionalització de les empreses xineses que busquen vendre els seus productes al món, amb la seva pròpia marca o adquirint empreses estrangeres.

Ha tornat el capitalisme més ferotge, el que arrabassa als camperols les seves terres perquè especuladors immobiliaris s'enriqueixin a plaer, i s'ha eixamplat la bretxa que separa els rics dels pobres. Als carrers, conviuen lluents gratacels i vells edificis amb dubtoses condicions d'habitabilitat. Automòbils “Mercedes” tracten de guanyar el seu espai, amb poc èxit, a ronyosos camions de l'era soviètica, i brillants mòbils de tercera generació adornen les pitreres dels joves més “cool”, mentre uns altres només poden cobrir-se amb parracs. Així és la Xangai del segle XXI.

217

"El vell ha de desaparèixer per deixar pas al nou". Tot i que la filosofia xinesa no deixa cap dubte, cada vegada són més els que s'oposen a enterrar la seva història sota l'asfalt. "Una cosa és que no es posin traves al desenvolupament econòmic i una altra molt diferent que es destrueixi el patrimoni cultural d'una ciutat com Xangai, cor de la Xina des de fa segles", es queixa Xiao Hai, estudiant de la Universitat de Fudan, en referència a la destrucció de barris tradicionals, anomenats hutongs, que estan sent enderrocats per aixecar centres comercials. I segueix Xiao: "En els últims anys ha baixat molt la qualitat de l'aire, i ja és difícil veure els edificis de l'altra riba del Huangpu". N'hi ha prou amb un parell d'hores a Xangai per sentir mal de coll o picor als ulls..

Mirant cap al futur i aquest ritme, Xangai podria situar-se a un del nivell de vida d'Espanya en dues dècades. El seu Producte Interior Brut ja es situa sobre els 65.400 milions de dòlars, 1,5 vegades de tot el País Basc. El Hong Kong & Shanghai Bank (HSBC) estima que la metròpoli xinesa aconseguirà equiparar el seu potencial econòmic al de Hong Kong en quinze anys, i Nacions Unides considera que la seva població s'estabilitzarà en quatre milions d'habitants sobre el 2.015. Per tenir una idea del que això pot suposar, res millor que fer una visita al Centre de Planificació Urbana. Es tracta d'una gegantina mola situada al cor de Xangai, a la Plaça del Poble. En el seu interior, es troba una gegantina maqueta de la ciutat que proporciona una perspectiva històrica i, també, es projecta cap al futur. No només permet veure el que ja està construït, sinó també el que es preveu per al futur pròxim.

Els canvis són tan brutals que el model s´ha de retocar de tant en tant. Molts es queden bocabadats a enfrontar-se a la realitat. Res de temples i gorres cònics. Aquí predominen l'asfalt i la avantguarda de l'arquitectura. I és que, en el vidre dels gratacels, es reflecteix molt més que aquesta incommensurable ciutat: en els seus immensos miralls es mira l´ambició de la Xina.

218

14.8.- Hong Kong, Port obert a l'avantguarda Després del seu reingrés a la Xina. la ciutat manté el seu caràcter de pont entre la República Popular i el món.

A Hong Kong, la primera recomanació és agafar el funicular (The Tram) a la zona de Central, el cor de l'illa, i pujar al The Peak, el cim que domina la urb. A peu, el sender que la circumval·la es cobreix en uns tres quarts d'hora i ofereix magnifiques vistes sobre el mar, sobre el arxipèlag de més de dues-centes illes i illots que formen Hong Kong i, a l'altre costat de la badia, la península de Kowloon, els Nous Territoris i, més enllà, la immensitat de la Xina. Tot això compon un dels panorames més fascinants del món, tant de dia com de nit, quan es transforma en un oceà de neó.

Amb l'incessant brunzit de la ciutat com a teló de fons, The Peak facilita una elevació propícia per a una reflexió històrica. En primer lloc, la badia de Hong Kong, al costat de la desembocadura del riu de les Perles, és un dels millors ports naturals del món. Anglaterra es va apoderar d'ella i va obrir Xina al comerç a la força, quan en 1.840 derrotar als xinesos a la Guerra de l'Opi. La imatge dels vaixells de fusta xinesos enfonsats pels navilis d'acer anglesos és paradigmàtica: Xina, que durant llargs segles va ser el país més avançat, ric i sofisticat del món, havia perdut el tren de la Revolució Industrial, quedant a mans dels occidentals. Despertava, així, de manera traumàtica a la modernitat. El tractat de Nankin en 1.842, va cedir l'arxipèlag de Hong Kong a Anglaterra a perpetuïtat. La península de Kowloon i els Nous Territoris van passar a les mans dels anglesos en 1.898, mitjançant un arrendament per cent anys. L'àrea de la nova colònia sumava, en total, uns 1.100 quilòmetres quadrats.

219

A més, les potències desenvolupades van imposar l'obertura d'una sèrie de ports, sotmesos al règim de concessions. Aquests eren governats pels cònsols estrangers, de manera que la Xina va perdre la sobirania sobre parts del seu propi territori, convertint-se en una espècie de "semi-colònia". La principal de les concessions va ser Xangai, prop de la desembocadura del riu Iang-tsé, navegable fins al cor de la Xina. A través d'ell, Anglaterra enllaçava amb el Tibet i l'Índia.

Durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, Hong Kong va ser una activa base comercial amb el sud de la Xina. Però la gran onada migratòria que està en l'origen del Hong Kong actual, es produeix a partir de la Revolució Comunista, en 1.949. En la seva majoria procedents de Guangzhou (Canton) i Xangai, bona part dels capitalistes xinesos, es van refugiar a la colònia britànica. Hong Kong va ser, durant l'època maoista, l'única finestra de la Xina oberta al exterior: per allà circulava l'escàs comerç de la Xina amb la resta del món. Al seu entorn, es va crear un important sector industrial.

Després de l'inici de les reformes econòmiques de Deng Xiaoping, en 1978, Hong Kong es va reinventar a si mateix, convertint l'estuari del Riu de les Perles en una gran base manufacturera, principal motor de l'enlairament industrial de la Xina. En aquesta regió, avui prop de cent mil empreses de Hong Kong donen feina a uns quinze milions de persones. No obstant això, a la ciutat tot just queden fàbriques, sinó la direcció de les empreses, així com serveis de tot tipus: financers, logístics, de màrqueting ...

Aquests suposen més del 90% del producte interior brut de Hong Kong, que, en 2.006, va ascendir a 253.000 milions de dòlars, només superat al món per 39 països. La renda personal va arribar als $ 38.127, la sisena del món, per davant de països com Suïssa, Dinamarca o el Japó.

Avui Hong Kong és l'onzena potènciacomercial global i la ciutat del món amb més consolats estrangers, 114.

220

La fi de l'arrendament de Kowloon - Kowllon és un àrea urbana a Hong Kong que compren la Península de Kowloon i New Kowloon (Nous Territoris) - en 1.998, va precipitar la descolonització de Hong Kong. En 1.984, es va signar la declaració xinèsbritànica, per la qual Gran Bretanya procedia a la retrocessió de la sobirania Xina a les dotze de la nit del 30 de juny de 1997.

Deng Xiaoping va idear la fórmula "un país dos sistemes" per a Hong Kong, plasmada en la llei bàsica pactada per la Xina i el Regne Unit. Es va crear una regió autònoma especial, amb un alt grau d'autonomia. El sistema capitalista i la forma de vida de Hong Kong romandran intactes durant cinquanta anys.

Baixant de The Peaak, s'imposa un passeig per Central, el barri de negocis i comercial per excel·lència. Ens aturem davant del Banc de la Xina, una obra de suprema elegància, en vidre i alumini, de l'arquitecte xinès-americà IM Pei, l'autor de la piràmide del Louvre. Inspirat en una canya de bambú, quinta essència de la naturalesa i l'esperit xinesos, domina l'skyline de la ciutat, i simbolitza tant la recuperació de la sobirania per part de Xina, com la simbiosi entre Xina i Hong Kong, molt beneficiosa per a tots dos.

Molt a prop del Banc de la Xina, al principi de Queen Road, l'artèria principal de Central, es troba un altre edifici emblemàtic: la seu del Hong Kong Shanghai Banking Corporation (HSBC). És una estructura metàl·lica, oberta al pas de vianants pel seu interior, obra de Norman Foster i una de les creacions arquitectòniques més avantguardistes del món. L'HSBC, creat en l'any 1.865, és un dels nom mítics de la colònia britànica, al costat del de grans “hongs” - emporis comercials financers - com Jardine Matheson o Swire, els empresaris, els taipans, van pastar grans fortunes. En el seu moment van exercir el comerç de l'opi, per diversificar després en múltiples sectors.

221

Avui, els taipans s'han transformat en els no menys mítics grans “tycoons” (magnats), només que la majoria són xinesos, com Li Ka Shing, l'home més ric del país. Segons la revista econòmica Forbes, Hong Kong concentra sis de les 946 fortunes superiors a mil milions de dòlars que hi ha al món. És una xifra desproporcionadament alta per als seus set milions i mig d'habitants. Entre tots, atresoren 121.500 milions de dòlars.

Queen Road és el lloc ideal per contemplar la vibració única de Hong Kong, la seva frenètica energia, la seva activitat desbordant. El xinès és un animal econòmic per excel·lència, un empresari nat. A Hong Kong, aquesta immensa energia empresarial està més a la vista que en cap lloc, i és contagiosa. L'escala de valors d'aquests empresaris excepcionals és ben senzilla: treballar sense límit, per fer-se ric i permetre tots els plaers. Hong Kong actual és l'hereu del Xangai pre-revolucionari, potenciat per l'eficàcia de l'Administració britànica i pel “rule of law” (estat de dret), amb submissió de l'Administració a la llei i un poder judicial independent -, síntesi única entre Orient i Occident.

Des del HSBC, el Star Ferry, obligatori per al visitant, queda a un pas. Aquest servei de transbordadors és una de les institucions més característiques de Hong Kong i travessa la badia en tan sols set minuts, entre l'illa de Hong Kong i la península de Kowloon.

Transporta més de cent mil passatgers al dia per uns pocs cèntims. La badia que també es creua en automòbil a través dels túnels, o en el modern i eficient metro -, està solcada per infinitat d'embarcacions de tot tipus. El port de Hong Kong - el més gran del món en nombre de contenidors i un dels majors pel volum del seu tràfic rep més de cent vaixells al dia. Les magnífiques infraestructures de la ciutat es completen amb el modern aeroport, obra de Norman Foster, inaugurat el 1.998. Construït a l'illa de Lantau, en part sobre terrenys guanyats al mar, és el major aeroport del món en càrrec i té un total de cinc mil vols setmanals. Des de Hong Kong, en cinc hores d'avió, s'accedeix a la mitat de la població mundial.

222

El colorit, la cridòria, les olors dels vells mercats de Central i Way Chai, no s'han de perdre. Ofereixen imatges insòlites, com les serps o granota escorxades al natural, o la singular farmacopea eròtica xinesa, que inclouen una banya de rinoceront o de cérvol, penis de tigre o arrels de ginseng que arriben a costar fins a 50.000 dòlars. És igualment el mercat nocturn de Temple Street, en Kowloon, on hi ha cantants de òpera xinesa i experts en “llegir-te la mà” al seu costat. Hong Kong és una de les capitals gastronòmiques del món. Els seus habitants s'autodefineixen com bojos per menjar. Hi ha més de deu mil restaurants, i altes i baixes cada dia. No només estan representades les múltiples cuines xineses que conformen la cultura gastronòmica més rica que es coneix, sinó també les de qualsevol racó del món. No obstant això predomina la cuina cantonesa, en la província se situa Hong Kong.

Probablement, és la gastronomia més sofisticada de la Xina.

Juntament amb el menjar o el sexe, una altra de les passions que devoren els xinesos és el joc. Si fa algunes dècades encara subsistien “Jai alais” amb pilotaris bascos a Xangai i altres ciutats asiàtiques, avui, a Hong Kong, manen les carreres de cavalls. Són seguides de forma multitudinària i les apostes arriben sumes enormes. Per apreciar, val la pena una visita al vell hipòdrom de Happy Valley. La febre pel joc també arriba a la borsa. La de Xangai ha multiplicat les seves cotitzacions per sis en els dos últims anys. Petrochina, la major empresa del món per la seva cotització borsària, va ser la primera empresa que el seu valor va superar, el passat novembre, el bilió de dòlars. És difícil evitar la impressió que la borsa s'ha convertit en una extensió de l'hipòdrom o dels casinos del veí Macau.

L'emergència de Xangai com a nou cor econòmic xinès, ha donat molt que parlar sobre la decadència d'Hong Kong. Inevitablement, la posició de Hong Kong s'està veient erosionada, ja que ja no és l'única finestra de la Xina oberta al món. Però Hong Kong posseeix un capital humà, bilingüe en mandarí i en anglès, bicultural, amb un gran cabal de coneixements sobre el funcionament del capitalisme més avançat, el mercat mundial i la pròpia Xina, amb un nivell de sofisticació molt superior, que permet augurar-li un futur assegurat durant molt de temps. Sobretot perquè la Xina necessita Hong Kong, i el seu desenvolupament oferirà oportunitats per a tothom.

223

15.- L´AUTÈNTIC DEL PAÍS 15.1.-La seda L'origen de la seda, aquest teixit mític, preuat i de tacte suau, s'ha de buscar en una eruga blanca d'aspecte encoixinat i de tot just uns grams de pes, però que val amb escreix el seu pes en or. En realitat hi ha més de 400 papallones amb capacitat de produir seda, encara que cap pot arribar a la qualitat de la fabricada per l'eruga del cuc de seda asiàtic. El seu nom científic és "Bombyx mori".

EL CUC, L'ORIGEN La seda és un producte de veritable luxe, i més si es té en compte el curta que és la vida d'un cuc de seda. Tot comença després del aparellament, a principis de l'estiu, quan la papallona femella posa al voltant de 500 minúsculs ous, completament rodons i d'un color groc pàl·lid, denominat "tasques". Exhausta després d'haver realitzat semblant esforç i incapaç de menjar i de beure donada la atròfia soferta pel seu aparell digestiu, la papallona femella sol morir una setmana després de l'aparellament.

Per la seva banda la papallona mascle, després d'haver aparellat amb altres papallones femelles, triga poc a morir. berar-se del capoll que la empresona. Per aquest motiu comença a “salivar” per tal de segregar un enzim que li permeti estovar i esquinçar les múltiples capes de fil de seda. Un cop fora del capoll, la papallona disposa del temps de vida just per posar els seus ous i amb això perpetuar la espècie. El criador deixa que neixin només unes quantes papallones per posar els ous i assegurar així la reproducció de l'espècie ..

Filar, torçar i teixir la seda El treball del criador consisteix llavors a impedir que la crisàlide es converteixi en papallona per evitar que aquesta, en estovar i trencar el capoll, faci malbé el fil.

Antigament, els criadors s'afanyaven a vendre els 224

capolls al teixidor al cap d'uns dies, els petits ous grocs fecundats adquireixen un to gris pedra i entren en diapausa; és a dir, el embrió deixa de desenvolupar-se fins que arriba la primavera. La eclosió dels cucs coincideix així amb l'aparició dels fulls de morera "Morus alba", que constitueixen l'aliment favorit dels cucs de seda. Aquests animals poden alimentar-se de les fulles d´altres arbres, com el roure o el moral "Morus nigra", però la veritat és que senten una especial predilecció per les fulles de morera i quan s'alimenten d'elles produeixen una seda de millor qualitat.

Per accelerar el procés de fabricació de la seda, els criadors de cucs de seda es van adonar, ja en l'antiguitat, que podien provocar l'eclosió de forma artificial incubant les "tasques". Per això, es va recórrer a mètodes d'allò més variat i insospitat. així, antigament, per escalfar i "incubar" les "tasques", les dones les portaven en bosses que es col·locaven sota la roba i per la nit deixaven sota les mantes dels llits o les seguien escalfant amb bosses d'aigua calenta Avui en dia, els cucs de seda es crien en vivers, on comencen la seva existència en incubadores.

Les "tasques" s´incuben. En aquests aparells de mida petita durant aproximadament unes dues setmanes. En el seu interior la temperatura és constant, entre 10 i 15 ºc. primer i després entre 20 i 25ªc. Els ous eclosionen uns vuit dies més tard. A partir de llavors s'ha de alimentar els cucs de manera gairebé ininterrompuda.

Un cuc de seda només viu unes sis setmanes, durant les quals rep entre tres i cinc àpats diaris, que es componen de fulles de morera fresques recollides màxim un dia abans. Per alimentar a 20.000 "tasques", el primer dia faran falta 250 grams de fulles picades, però, durant la cinquena setmana, seran necessaris 750 grams. Durant l'última setmana el cuc no para de menjar - a aquest període se li denomina "fresa" – i respira gràcies únicament per uns foradets que cobreixen els seus cossos anomenats "estigmes".

225

Al cap d'un mes el cuc es converteix en una eruga que pesa 8.000 vegades superior al del seu naixement i el pes s'ha multiplicat per 10.000. Això fa que es mudi de pell en diverses ocasions durant el seu creixement; en total, el cuc muda la pell quatre vegades, la primera cap al quart dia; la segona cap al onzè; la següent sobre el dissetè i l'última, cap al vintè cinquè.

El cuc, el cos del qual és ara transparent, ja és adult. Llavors deixa de menjar i pot començar a teixir el capoll. Per a això s'instal·la en les branques sense fulles - en general, de bruc - que el criador ha col·locat sobre canyissos o, segons els mètodes de cria actuals, en una mena d'eriçons de plàstic.

A través dels seus dos glàndules sericígenes situades al llarg del cos, les secrecions surten per la boca i pesen més o menys una quarta part del seu pes, el cuc segrega dos fils de bava que s'uneixen i es solidifiquen per formar el fil de seda. Aquest fil es compon, bàsicament, de dues matèries: la fibroïna (d'un 75 a un 80%), que constitueix l'essència del fil, i la sericina (entre un 20 i un 25%), que forma una funda al voltant de la fibroïna. retorçant i descrivint una sèrie de vuits amb el seu cap, el cuc es passa tres o quatre dies enrotllant el fil sobre si mateix fins a formar un capoll.

Es calcula que realitza ni més ni menys que fins a unes 300.000 rotacions de cap. Un cop desenrotllat, el fil pot mesurar de 700 metres a 1.600, i es diu que pot formar capolls de més de 3.000 metres de fil. El problema rau en localitzar l'extrem per desenrotllar.

El capoll, el color varia del blanc al rosa pàl·lid passant pel groc segons les diferents substàncies químiques segregades pel cuc, que es compon de dos embolcalls: una

226

capa exterior, que rep el nom de "esborra", i una capa intermèdia formada pel fil de seda pròpiament dit, que està enrotllat.

Després d'haver filat el capoll durant quatre dies, el cuc s'adorm per després transformarse en crisàlide. Quinze dies després, la papallona ja està llesta per sortir però, primer, ha de allis que la papallona els trenqués i fes fora a volar, però de seguida es va descobrir una solució que consistia en assecar els capolls amb banys d'aigua o aire calent: l´ofegament. Un cop seca, la crisàlide mor, i els capolls es tornen blancs i es poden trencar. Per a això, se submergeixen uns minuts en aigua bullint, el que els estova, i després es renten amb compte per trobar l'extrem del fil. A l'antiga Xina, també s´agitava amb una branca el líquid en el qual es submergien els capolls perquè els extrems del fil s'adherissin a les rugositats d'aquesta i els fils poguessin així escalfar.

227

15.2.- L`exèrcit dels guerrers de terracota Els guerrers de terracota són un conjunt de més de 8.000 figures de guerrers i cavalls de terracota a mida real, que van ser enterrades prop del autoproclamat primer emperador de la Xina de la dinastia Qin, Qin Shi Huang, en el 210-209 aC. Es troben dins el mausoleu de Qin Shi Huang, també conegut com Mausoleu de l´Emperador Qin. Van ser descobertes per uns camperols durant unes obres per al proveïment d´aigua, al març del 1.074 prop de Xi´an. Des de l´any 1.897 estan considerats com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Enterrant aquestes estàtues es creia que l´Emperador Qin seguiria tenint tropes sota el seu comandament. L´exèrcit de terracota va ser enterrat en formació de batalla en tres fossars d´un quilòmetre i mig a l´Est de la tomba de l´Emperador, que al seu torn, dista 33 quilòmetres a l´Est de Xi´an. Els tres fossars tenen entre quatre i vuit metres de profunditat.

Han estat excavats i s´ha construït un hangar a les ruïnes anomenat Museu de l´Exèrcit de Guerrers.

El primer fossat va ser descobert el 1.974 de forma casual. En aquesta zona s´havia trobat ja algunes restes a les quals no se´ls havia donat massa importància fins que la notícia de la troballa del nou fossat arriba a l´orella d´un arqueòleg que va iniciar la excavació.

El fossat té una superfície de 200 metres per 60 i conté més de 7.500 guerrers, algun d´ells encara per desenterrar. Les figures són a mida natural: mesuren 1,80 metres d´alçada i estan equipats amb armadures fabricades també amb terracota. La fossa es va obrir al públic en el 1.979.

Cadascuna d´aquestes figures té trets i característiques diferents, ja que encara que van ser elaborades amb motlles, posteriorment es treballava cada cara independent: bigotis, pentinats, joves, vells, trets d´eines independents... Els uniformes també 228

reflectien els rangs militars als quals pertanyien. Cada soldat duia una arma: arcs, llances, espases etc. Després de la caiguda de la dinastia Qin, els camperols van saquejar les tombes i van robar aquestes armes. Les figures són de colors vius i brillants, però aquest color es perd tot just a les conc hores d´exposició a l´aire, a causa de la oxidació. S´està buscant una tècnica que permeti mantenir els colors originals; de moment, s´ha posposat la excavació de nous guerrers.

La segona fossa oberta al públic conté 69 figures i és coneguda com “la fossa dels generals”. Es creu que representa a l´estat major de l´exèrcit. També són visibles les figures de quatre cavalls. La última fossa conté uns 1.000 guerrers molts d´ells sense restaurar.

En el 1.980 es van descobrir dos carros de bronze pintats. Cada un d´aquests carros està format per més de 3.000 peces. Els quatre cavalls de cada carro estan guiats per un conductor imperial. Segons alguns estudis, el primer d´aquests carros serviria per aplanar el camí del seguici del emperador mentre que el segon seria en el qual el 229

monarca dormiria. Els carros, a la meitat aproximada de la grandària reial, tenien incrustacions de plata i or.

En el 2.009 es van descobrir més guerrers sense barba, el que indica que eren joves. S´estima d´uns 17 anys, el que indica que en aquell moment també es reclutaven menors en el exèrcit. O segurament aquets joves eren ingressats a l´entrenament per ser fills de generals per a ells arribar a grans militars dels mateixos, no ingressaven a l´exèrcit fins arribar els 18 anys d´edat.

En el 2.010 els seus descobridors i excavadors oficials – la arqueòloga Xu Weihong i el seu equip, exclusivament – van rebre el premi príncep d’Astúries de Ciències Socials.

Al Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona l´any 2.004, se’n van exposar una mostra, anomenada “Els Guerrers de Xi´an”.

La terracota: nom en el qual es coneixen les figures de fang cuit constituïdes per argiles totalment deshidratades mitjanament pel foc.

230

15.3.- L’ós panda gegant xinès El panda gegant, l’ós panda, o simplement panda, significat literal “peu de gat negre i blanc” és un ós natiu de la Xina centre-oriental i sud-oriental. És fàcil de reconèixer per les seves grans taques negres característiques al voltant dels ulls i las orelles i al llarg del seu cos. Encara que pertany a l´odre Carnívora, la dieta del panda gegant és el 99% de bambú. L´altre 1% de la seva dieta inclou mel, ous, nyams, fulles d’arbustos, taronges i plàtans.

El panda gegant viu en algunes serralades de la Xina central, principalment a les províncies de Shaanxi i Gansu. Degut a la construcció de granges, desforestació i altres desenvolupaments, el panda ha estat foragitat de les seves terres baixes on havia viscut.

El panda és una espècie en perill d´extinció que necessita protecció. Un informe de l´any 2.007 mostra que hi ha 239 pandes que viuen en captivitat dins de la Xina i 27 d´altres fora del país. La població salvatge estimada varia molt; una aproximació calcula que hi ha uns 1.590 animals vivint en llibertat , mentre que un altre estudi fet el 2.006 a través de l’empremta genètica estima que la xifra podria ser més elevada, de 2.000 a 3.000. Alguns reportatges també mostren que el nombre de pandes al món salvatge està creixent.

Mentre que el drac ha servit històricament com a emblema nacional de la Xina, a les últimes dècades el panda també ha servit d´emblema del país. La seva imatge apareix en un gran número de monedes commemoratives xineses de platí, or i plata.

Descripció: El panda gegant té un pelatge negre i blanc. Els adults mesuren 1,5 metres de llarg i al voltant dels 70 ctms. D´alçada a la espatlla. Els mascles poden arribar a pesar 150 quilograms, les femelles un 10-20% més petites poden pesar 125 231

kgr. El panda gegant té un cos típic dels ossos. Té pelatge negre a les orelles, pegats oculars, musell, braços i espatlles. La resta del seu pelatge és de color blanc. Encara que els científics no saben perquè aquests ossos inusuals són blancs i negres, alguns especulen que els colors contrastats proporcionen efectivitat en el camuflatge en el seu hàbitat ombrívol, rocós i nevat. El dens pelatge del panda gegant el manté calent en els boscos freds del seu habitat.

El panda gegant té grans dents molars i forts músculs en la mandíbula que l´ajuden a mastegar el bambú. La seva pota té cinc dits i un polze; el polze és en realitat un os sesamoide modificat, que ajuda a agafar el bambú mentre se´l menja. Stephen Jai Gouldusà aquest exemple en el seu llibre d´assaigs on parla de la evolució i de la biologia, “The Panda´s Thumb”.

Comportament: En llibertat, el panda gegant és un animal terrestre i primàriament es passa el temps voltant i buscant menjar pels boscos de bambú de les muntanyes de Qinling i de la muntanyosa província de Sichuan. Encara que generalment són solitaris cada adult té un territori definit i les femelles no toleren d´altres femelles en el seu territori. Els pandes es comuniquen a través de vocalització i marcant amb l´olor com ara esgarrapant els arbres o deixant marques d´orina.

El panda gegant pot escalar arbres i fer-se un refugi en arbres buits o en esquerdes de roca, però no estableix caus permanents. Per aquesta raó, els pandes no hibernen com d´altres mamífers subtropicals, i en comptes d´això se´n va cap altres altitud de temperatures més càlides. Es fan trobades socials durant la curta temporada de reproducció on els pandes que estan a prop l´un de l´altre s’ajuntaran. Després d´aparellar-se el mascle deixa sola a la femella perquè pugi el cadell.

Dieta: Malgrat la seva classificació taxonòmica com a carnívor, el panda gegant té una dieta primàriament herbívora que consisteix gairebé de forma exclusiva en 232

bambú. Tanmateix encara té el sistema digestiu i els gens específics d´un carnívor i, per tant, obté poca energia i poca proteïna del consum del bambú. La seva habilitat de digerir la cel·lulosa s´atribueix a microbis del seu intestí. Un panda gegant pot arribar a menjar de 9 a 14 quilograms de bambú cada dia. Com que consum una dieta poc nutritiva, li és important mantenir el seu tub digestiu ple. La entrada limitada d´energia imposada per la seva dieta ha influït en el seu comportament.

El panda gegant acostuma a limitar les seves interaccions socials i evita terrenys amb fot pendent per tal de reduir la seva despesa d´energia. Dues característiques principals del panda, el seu gran cos i la seva cara arrodonida, són adaptacions a la dieta de bambú. De forma similar, la cara arrodonida del panda és el resultat dels forts músculs de la mandíbula, que agafen des de la part superior del cap fins a la mandíbula. Els grans molars aixafen i molen el material vegetal fibrós. El pandes mengen qualsevol de les 25 espècies de bambú en llibertat. Poques espècies de bambú son abundants a les grans altituds on els pandes habiten. Les fulles de bambú contenen els majos nivells de proteïnes; les tiges en tenen menys. Degut a aquest gran volum alimentari els pandes poden defecar fins a quaranta vegades en un dia.

A causa del fet que tot el bambú d´una espècie concreta fa la floració, mort i regeneració alhora, el panda ha de tenir a l´abast com a mínim un parell d´espècies diferents per evitar la inanició. Encara que és principalment herbívor, encara conserva dents ursines, i pot menjar carn, peix i ous. Quan esta en captivitat, els zoològics normalment mantenen la seva dieta de bambú, encara que alguns donaran galetes formulades o altres suplements a la dieta.

233

15.4.- LA CAL·LIGRAFIA I ESCRIPTURA XINESA Els textos més antics trobats fins a la data: Els començaments de l'escriptura xinesa segueixen sent encara avui desconeguts, encara que en algunes peces de ceràmica recentment trobades, del V mil·lenni abans de C., s'observen signes gravats que podrien representar una forma inicial d'escriptura . Els testimonis escrits més antics que trobem en original es troben inscrits sobre ossos o closques de tortuga i procedeixen de l'època de la dinastia Shang / Yin, quan eren emprats per desvetllar l'oracle. Sota la dinastia Zhou desaparèixer poc a poc l'ús d'ossos d'animals destinats a aquests menesters, i altres materials passen a ocupar el primer pla com a suports d'escriptura, per exemple recipients de bronze (la inscripció més antiga sobre bronze que es coneix abasta 497 signes d'escriptura) i pedres, així com bambú i fusta.

Els textos més extensos i més antics que s'han trobat en les tombes apareixen escrits sobre seda, tires de bambú o bé tauletes de fusta. Els testimonis escrits sobre paper, un material que des del segle II d C., s'emprarà en mesura creixent, només es conserven d'èpoques posteriors, i fins i tot aquests procedeixen gairebé exclusivament de les regions seques del nord-oest.

En el transcurs d'una festa de jardí, celebrada a la primavera de l'any 353, els literats reunits es van dedicar a compondre poemes mentre bevien vi. L'amfitrió i cal·lígraf Wang Zizhi (303-361) va escriure com a acompanyament per a aquests poemes el seu famós Pròleg de les Orquídies (lantingxu), compost de 324 signes d'escriptura que formen 28 línies. La il·lustració mostra un detall pres d'una còpia confeccionada per Chu Suiliang (596-658).

234

15.5.- L´ÀBAC XINÈS L´àbac (del llatí abacus), que significa “taula” és una eina per al càlcul manual d´operacions aritmètiques, que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles. Si poden representar nombres enters o decimals. Per a representar un nombre es fa servir la base decimal on cada fil de boles representa les unitats, desenes, centenes, etcètera. L´àbac generalment s´utilitza per realitzar les operacions aritmètiques bàsiques – suma, resta, multiplicació i divisió -.

A més dels àbacs basats en boles o pedres també s´han desenvolupat àbacs que fan servir els nombres decimals. El primer va ser l´àbac de Gerbert, que el va inventar al voltant de l´any 1.000 després d´haver après els nombres decimals a Vic i a Ripoll sota la protecció del comte Borrell II de Barcelona.

L`àbac neperià incorpora unes regletes que contenen la taula de multiplicar facilitant aquesta operació que amb l´àbac de Gerbert requereix la memorització de les taules. Les regletes de Genaile-Lucas milloren les de Naiper i permeten llegir directament el resultat de la multiplicació sense fer sumes intermèdies.

A l´Amèrica precolombina també s´havien desenvolupat instruments de càlcul basats en boles anomenades “yupana” i un sistema d´enregistrament de dades i nombres anomenat “quipu”. El seu funcionament es desconeix perquè els espanyols varen prohibir-ne i perseguir-ne l´ús i ensenyament. Els investigadors creuen que el “Yupana” es feia servir emprant els nombres de Fibonacci.

Història: L´àbac es considerat com l’instrument de càlcul més antic, i s´ha adaptat i incorporat a diverses cultures. L’origen de l´àbac està literalment perdut en el temps.

En èpoques molt primerenques l´home primitiu va trobar materials per a idear instruments per comptar. Es probable que el seu inici fora una superfície plana i pedres que es movien sobre la ínies dibuixades amb pols. Avui dia es tendeix a pensar que l’origen de l´àbac es troba a la Xina, on l’ús d´aquest instrument encara és notable, igual que al Japó.

235

L´àbac xinès: El “suanpan” és un àbac d´origen xinès descrit per primera vegada en un llibre de la dinastia Han titulat Notes suplementàries sobre l´Art de les Xifres, escrit per Xu Yue. Tanmateix, el disseny exacte d´aquest “suanpan” no es coneix. L similitud de l´àbac romà amb el xinès suggereix que un podria haver inspirat l´altre, ja que hi ha alguna evidència de relació comercial entre l´Imperi Romà i la Xina. Tanmateix, no es pot demostrar cap connexió directe, i la similitud amb l´àbac pot ser fortuïta, sorgint els dos de la base de comptar amb cinc dits de cada mà.

Hi ha dos tipus de grans en el “suanpan”, els de la part de baix, sota de la barra de separadors, i els de la part superior d´amunt d´aquesta. Els de la part de baix s´anomenen de vegades grans de terra o grans d´aigua, i tenen un valor d´1 a la seva columna. Les columnes són com els llocs en xifres decimals: una de les columnes normalment la de la més a la dreta, representa el lloc de les unitats; a l´esquerra d´aquesta les desenes, els centenars, els milers, etcètera, i si hi ha columnes a la dreta de les unitats, són el lloc de les dècimes, lloc de les centèsimes, etcètera.

El suanpan és un àbac de 2:5:dos grans de cel i cinc grans de terra.

Per, de fet representar nombres decimals i sumar i restar tals nombres, estrictament necessita només un gra superior i quatre grans inferiors a cada columna. Així aquests gran extres es podrien utilitzar per representar nombres hexadecimals en el suanpan i sumar-los o restar-los. També alguns mètodes “antics” per multiplicar o dividir nombres decimals utilitzen aquells gran extres com la “Tècnica del Gra Extra” o la “Tècnica del Gra Suspès” L'àbac suanpan va ser utilitzat en el càlcul de les dades d'enginyeria per al desenvolupament de la primera bomba atòmica china.5 236

15.6.- QUÈ MENGEM? Quan dos xinesos es troben, no es pregunten "com estàs ?, sinó" ¿has menjat ja ?. De fet, només se surt a dinar o sopar en família o amb amics; poques vegades en solitari.

I als restaurants, no es demanen plats per un, sinó a compartir. Les taules, sovint rodones, poden tenir una plataforma central giratòria que facilita l'accés als plats. Els aliments s'agafen directament, encara que, si hi ha un amfitrió, és habitual que aquest serveixi als seus comensals, almenys la primera vegada. Resulta comú que qui convida, demani més menjar de la necessària, per no semblar gasiu; no han apurar els plats. A la taula, cada comensal disposa del seu bol, un petit plat i una tassa per al te, a més dels escuradents i d'una cullera per a la sopa. Llevat que es sol·licitin no hauran ganivets. La raó és que els aliments ja es serveixen tallats en peces equivalents a un mos.

La cuina de cada regió té les seves pròpies particularitats. Al llarg d'un viatge, es degustaran plats diferents, ben presentats i plens d'aromes i colorit. Són qualitats importants per als xinesos, als quals els aliments han de delectar els cinc sentits. De fet, en tot menjar es procura un subtil equilibri entre agre i dolç, calent i fred.

La base de l'alimentació local són l'arròs i els fideus llargs o tallarines, de diferent gruix. Tots dos es troben en tot el territori, encara que en el sud predomina l'arròs, i al nord les tallarines.

La importància de l'arròs per a la super vivència dels pagesos fa que els xinesos ho considerin un símbol de la vida. Hi ha de diversos tipus, mides i qualitats. A més de base culinària bullit o fregit, i acompanyat amb verdures, carn o pollastre - s'utilitza en nombroses receptes, inclosos en alguns dolços típics.

Els fideus o tallarines acostumen a ser de farina de blat, encara que també hi ha d'arròs. Se solen consumir fregits i acompanyats de verdures saltejades o carn, o en sopa. L'última versió és un esmorzar habitual. A causa de la seva forma allargada, les

237

tallarines s'associen a la longevitat, resultant indispensables en les celebracions d'aniversari. Com a conseqüència, se suposa que tallar dóna mala sort.

Entre les carns, predominen el porc i la vedella, però també hi ha aus, sobretot pollastre i ànec. Aquest últim és habitual en les cartes dels restaurants i s'elabora de diverses formes. Una molt valorada és l'ànec lacat. També és habitual la presència de peix, gambes i altres mariscs en els menús.

A la Xina es menja molta sopa. Algunes com les de blat de moro, cranc o espàrrecs, resulten espesses i se serveixen en bols individuals, al principi de l'àpat. No obstant això, són una excepció. Les sopes més comunes són clares, semblants a un brou de verdures o carn, i s'ingereixen al final del menjar, molt calents, per facilitar la bona digestió. El tofu, una pasta poc consistent que s'elabora amb soja, és un ingredient fonamental en la dieta dels vegetarians.

La beguda més popular és el te que se serveix sol, sense llet, ni sucre. El més comú és el verd, torrat immediatament després de la recol·lecció. El segueix en popularitat el te negre - els xinesos en diuen vermell -. També hi ha bona cervesa.

PASSANT UN DIA: M'encanta la llet i m'encanta la xocolata. A la penombra del salonet de l'hotel, glop i rosego. La situació fa que em senti molt estranger: en la dieta xinesa, hi ha zero xocolata i, el que és més inaudit, zero llet. I no només això, hi ha zero productes lactis: els xinesos tampoc consumeixen iogurt, ni formatge ni mantega. El tema té per tant, el seu què. La pregunta que sorgeix d'una manera espontània és per què. La resposta es troba en els manuals d'antropologia de la cuina: després del període de lactància, l'organisme de la majoria de la població xinesa deixa de generar un enzim anomenat lactasa, imprescindible per a la digestió de la lactosa dels lactis. En conseqüència aquests els sentin malament. Convé aclarir que altres poblacions presenten algun grau de intolerància cap a aquests productes. En alguns casos com en el Pròxim i Mitjà Orient, és només parcial, ja que sí admeten derivats lactis fermentats, com el iogurt i el formatge.

238

A causa de l'interès gastronòmic que m'ocupa, acudeix a la meva ment la imatge d'una dona gran oferint-me un assortiment de pinxos a un mercat rural: pollastre, porc, escorpins, serps, escarabats ... i fins a un ratpenat amb les aletes plegades. Aquesta dona amb el seu barret típic de tatxes i cadenetes, enfila tot el que arreplega per la selva i el nansa "al punt", com els seus avantpassats. Em doi adonar que la distància entre el ratpenat i la xocolatina que rosego, equival a la mida real del país: inconcebible.

L'olla mongol és una de les especialitats més destacades de la regió septentrional, com l'ànec pequinès o els fideus elaborats amb blat. La regió del nord, a la qual pertany la ciutat de Beijing, és un dels dos grans pols gastronòmics del país. L'altre és Guangzhou (Canton), que destaca per l'ús intensiu de l'arròs, el “dim sum” (literalment "un toc del cor", petits mossos que se serveixen en recipients circulars de bambú o en petits plats, acompanyats de te) o el maneig de mil i un animals. El nord és el fred, i el sud, la calor; al nord, l'altiplà, i el sud, la costa; al nord, el fort, i al sud, la desimboltura.

Unes estampes gastronòmiques que m'han impactat durant li viatge: 1.- Els passatgers de qualsevol tren nocturn s’apressaran cap al t’ermo d'aigua calenta amb la sopa instantània a la mà, consumint tot seguit amb entusiasme. 2.Un home escorxa un gos en el mercat de Yangshuo, a la província meridional de Guangxi. A un metre, hi ha mitja dotzena de cans embotits en una gàbia, i poc més enllà, peixos que cuegen en cossis, aviram 239

en gàbies, tortugues ... Material més fresc, impossible: o s'executa al moment, o el client s'ho porta viu. Em vaig preguntar si la carn del pobre escorxat aniria a l'olla d'un d'aquests restaurants que, a la ciutat, ofereixen estofat de gos com una atracció turística. 3.- La sopa reparadora que em vaig prendre per dos iuans en un humil paradeta de Tangkou, al peu del celebèrrim massís de Huangshan, mentre veia gotejar la fina pluja sobre l'asfalt. L'home m'havia donat a escollir entre dos vins que bullien en sengles olles i, després, entre els ingredients exposats sobre una taula.

Sopa de fideus, bolets, una mica de verdura, bitxo, dos ous de guatlla ... unes rodanxes de salsitxa de Frankfurt !. Temps total de preparació: tres minuts ... Un exemple de fas food.!. I 6.- Una olla mongol compartida amb un viatger francès en un restaurant noi prop meu hotel pequinès. Efectivament, l'olla mongol cal prendre-la compartida, com sempre van fer els nòmades. L'olla és un menjar de tota la vida, honesta i contundent: el brou, al centre; i les carns i verdures trossejades, en platets voltant, disposades perquè cada comensal les vagi llançant a la cocció.

240

15.7.- Marco Polo, petita biografia Marco Polo, Venècia 15.09.1254 : Venècia 08.01.1324 Va ser un mercader i explorador venecià que, juntament amb el seu pare i el seu oncle, va estar entre els primers occidentals que van viatjar per la Ruta de la Seda a Xina. Es diu que va introduir la pólvora a Europa, encara que la primera vegada que es va usar la pólvora a Occident va ocórrer en la Batalla de Noira (Huelva) en 1262.

Els Polo van viure allà suposadament durant 17 anys abans de tornar a Venècia. Després del seu retorn, en una batalla marítima entre Venècia i Gènova, Marco va ser capturat i portat a la presó, on va dictar a Rustichello de Pisa el llibre "Il Milione" (El Milió) o "Els viatges de Marc Polo" sobre els seus viatges. El llibre es va titular originàriament "El Llibre de les Meravelles", però va guanyar ràpidament el sobrenom de "El Milió" ja que Marco Polo deia trobar milions de persones o "milions d'ocells".

A partir d'aquí va guanyar la fama d'exagerat.

Marco Polo sol considerar-se un dels més grans exploradors del món tot i que alguns escèptics prefereixen considerar-ho un contista de literatura de viatges.

1.- Context històric: En l'època de Marco Polo, el comerç a Europa seguia un sistema triangular, en el què els productes de luxe procedents d'Orient, seda i espècies, ocupaven un important lloc. Aquests, en la coneguda com a Ruta de la Seda, travessaven Àsia central i les terres controlades pels sarraïns, sent comprats per comerciants italians, venecians, genovesos, pisans ..., que obtenien grans beneficis al revendre'ls després per Europa. És per això pel que Venècia i altres ports italians van guanyar en importància i van començar una política comercial agressiva per explotar aquestes rutes comercials.

241

1.1.- Venècia en l'època: Durant l'Edat Mitjana, la República de Venècia va començar a convertir-se en una potència mediterrània. Al control de l'interior i de la costa de Dalmàcia, es va unir una extensa activitat mercantil amb Orient, que el va portar a establir consolats i colònies de comerciants per tota la Mediterrània Oriental. Va recolzar als croats com a manera de contrarestar l'Islam i va mantenir un llarg conflicte amb Gènova pel predomini comercial. Durant la Quarta Croada, per suggeriment venecià, els croats van saquejar Constantinoble, decapitant l'Imperi Bizantí i conquistant nombrosos territoris. Tot i que el subsegüent Imperi Llatí va ser aviat reconquistat pels grecs, Venècia va seguir controlant diverses illes i ciutats, i sent una de les principals potències mercantil.

1.2.- L´Imperi Mongol: L'Imperi Mongol va ser instituït per Genghis Khan en 1.206. Aquest, després de llargues lluites internes va unificar a les diverses tribus mongoles sota el seu comandament, involucrant-les en una expansió que els portaria a conquerir la Xina, Àsia Central, Rússia i arribar fins a l'Iraq, Síria i Anatòlia.

A la seva mort li va succeir el seu fill Ogodei, qui va continuar amb aquesta expansió i consolidar la jerarquia del Gran Khan sobre diversos regnes mongols. En temps de marc Pol aquest Gran Khan era Kublai Khan.

1.3.- El coneiximent europeu de Orient: El món conegut pels europeus no anava molt més enllà de l'actual Orient Mitjà. Les poques notícies que es tenien del que estava més enllà eren generalment confuses i molt mitificades. És de destacar la llegenda del Preste Joan, un místic rei cristià que es suposava envoltat d'infidels a l´Àsia Central. Els intercanvis comercials es trobaven gairebé sempre mediatitzats per perses i àrabs.

242

L'expansió de l'Imperi Mongol els va portar a les mateixes portes d'Europa després de travessar estepes russes i amenaçar Polònia, encara que aviat es van retirar. Més al sud però, els mongols van saquejar Bagdad (Iraq) i van sotmetre a regnes musulmans que s´havien enfrontat en les Croades amb els cristians. És així com es desperta l'interès pels mongols a Europa. A la curiositat per aquests bàrbars tinguts fins llavors com a éssers mitològics gairebé, se li suma en lo polític la possibilitat d'obtenir un aliat contra l'enemic islàmic, una forma més avantatjosa de negociar amb Orient en el econòmic i un desig evangelitzador, donada la gran tolerància religiosa dels mongols. Abans de Marco Pol, diversos missioners com Giovanni da Pian del Carpine van viatjar com a ambaixadors a Orient, encara que sense aconseguir resultats concrets.

2.- La família de Polo: És així com es desperta l'interès pels mongoles a Europa. A la curiositat per aquests bàrbars tinguts fins llavors com a éssers mitològics gairebé, se li suma en el polític la possibilitat d'obtenir un aliat contra l'enemic islàmic, una forma més avantatjosa de negociar amb Orient en el econòmic i un desig evangelitzador, donada la gran tolerància religiosa dels mongoles.

Abans de marc pol, diversos missioners com Giovanni dóna Pian del Carpine van viatjar com a ambaixadors a Orient, encara que sense aconseguir resultats concrets.

Cronistes posteriors a Marco Polo van rastrejar els seus orígens fins a l'illa de Korcula, al Mar Adriàtic, a Croàcia, on fins i tot se segueix conservant una vella casa en la qual es diu que va néixer. No obstant això la historiografia moderna té seriosos dubtes d'aquest origen, ja que el cognom pol, d’origen venecià, apareix esmentat diverses vegades en el nord d'Itàlia. No obstant això hi ha qui afirmen que el seu veritable nom i cognom que, efectivament, va tenir 243

la seva primera aparició a Dalmàcia. Aquesta última afirmació és donada en base als registres apareguts en l'anuari venecià "Chronicon Iustiniani" del 1.358.

L'escut familiar dels Pol conté tres ocells d'aigua, aus que rebien el nom de "pol" a Croàcia del Sud, mentre que a Venècia se'ls cridava "pola", paraula de la qual es creu es van derivar els cognoms "Pol "i" Pollastre "a Itàlia.

Es creu que els Polo van arribar a Venècia generacions abans que naixés Marc, i en la seva època eren considerats venecians ja. Es tractava d'una família noble, encara que sense gaire preeminència econòmica no social, per exemple no apareixen en els registres de les família que podien entrar al Consell que regia la ciutat en l'època. No va ser fins després de la seva mort quan els seus descendents van cobrar rellevància a la ciutat.

Es tractava comerciants vinculats a l'Orient: el seu oncle, Marc el Vell havia viscut molt de temps a Constantinoble abans de tornar definitivament a Venècia, i tant el seu pare Nicolo com el seu oncle, Maffio ja havien viatjat abans fins a la Xina.

3.- El primer viatge: A la família Polo va haver-hi altres exploradors a més de Marc. El seu pare Nicolau, o Niccolo en venecià, i el seu oncle Mateu, o Maffeo; eren pròspers mercaders dedicats al comerç amb Orient.

Tots dos van partir cap a Àsia en 1.255 i van aconseguir la Xina en 1.266, arribant a Khanbaliq o Cambaluc (Pequín). Van tornar de la Xina com enviats de Kublai Khan amb una carta perquè el Papa enviés a gent il·lustrada que ensenyés en el seu imperi, per informar als mongols sobre la seva forma de vida.

3.1.- Ruta seguida: Sortida de Venècia.- Rodejar Grècia fins arribar a Constantinoble.- Creuar el Mar Negre i del Mar d'Azov.- Trànsit de les estepes euroasiàtiques, creuant el Volga i envoltant el Mar Caspi pel nord fins a arribar al mar d'Aral i la ciutat de Bujara.244

Cruïlla de les muntanyes i deserts d'Àsia Central a través de la Ruta de la Seda, fins a arribar Pequín (Cambaluc).

4.- El segon viatge: Mateu i Nicolas Polo van partir en un segon viatge, amb la resposta del Papa a Kublai Khan, al 1.271. Aquesta vegada Nicolás es va portar al seu fill Marc, qui aviat va guanyar el favor de Kublai Khan, fent-li el seu conseller. Poc després Marc va passar a ser emissari del Khan, que li donaria diverses destinacions al llarg dels anys. En els seus 17 anys de servei al Khan Marco Polo va arribar a conèixer vastes regions de la Xina i els nombrosos èxits de la civilització xinesa, molts dels quals eren més avançats que els contemporanis europeus. Quan un ambaixada del rei de Pèrsia li sol·licita a Kublai Khan una princesa per al rei, els Polo l'acompanyen decidint tornar a Venècia.

4.1.- Ruta seguida: Sortida de Venècia Desembarcament a Acre - Marxa a través del “Creixent Fèrtil” fins arribar a Tabriz Travessar la Xina fins a arribar a Pagán, a Birmània - Torna a Pequín, on s'inicia el viatge de retorn - Marxa cap al Sud a Yangzhou - Embarcament en Zaitun - Rodeig de les costes de la Xina meridional, Indoxina, Malacca i Sumatra. - Creua el golf de Bengala fins Ceilan i segueix la costa de l'Índia fins a la península de Kathiawar Desembarcament final a Ormuz i nou retorn a Tabriz - Creua el Caucas i embarca de nou en Trebisonda - Recala novament en Constantinoble i torna finalment a Venècia.

5.- Il Milione.- Al seu retorn de la Xina al 1.295, la família de Marco Polo es va establir a Venècia on es va convertir en una sensació i van atreure a multituds d'oients, que amb prou feines creien les seves històries sobre la llunyana Xina.

El seu impacient caràcter va dur a Marco Polo a prendre part a la batalla naval de Curzola - Kórchula - entre Gènova i Venècia al 1.298. Va ser capturat i va passar els pocs mesos del seu tancament dictant un detallat relat dels seus viatges per les llavors desconegudes regions del Llunyà Orient. El seu llibre "Il Milione", conegut en castellà com “Los viajes de Marco Polo” va ser escrit en provençal i aviat traduït a 245

moltes llengües europees. L'original s'ha perdut i es conserven diverses versions, sovint contradictòries, de les traduccions. El llibre es va convertir immediatament en un èxit.

6.- Va ser real el viatge?: En el seu llit de mort, la seva família va demanar a Marc que confessés que havia mentit en les seves històries. Marc es va negar, insistint: “només he explicat la meitat del que vaig veure! " Mentre la majoria d'historiadors creuen que Marco Polo efectivament va arribar a la Xina, recentment alguns han proposat que no va arribar tan lluny, i que simplement va explicar la informació que sentia d'altres. Aquests escèptics assenyalen que, entre altres omissions, el seu relat falla al no esmentar l'escriptura xinesa, els escuradents, el te, l'embenat dels peus ni la Gran Muralla.

Cal recordar que Marc Polo només va estar a la regió nord de la Xina, específicament al palau del Gran Khan. La dinastia Ming, des 1368-1644 van ser els que més van ampliar la Muralla, és a dir, que en l'època de l'al·legat viatge de Marc Polo no existia l'enorme barrera defensiva que coneixem actualment, la qual cosa explica l'absència d'esments a aquesta.

El te entra en contacte amb els europeus per primera vegada a l'Índia, quan els portuguesos arriben a ella en 1.497, ja que a l'Índia l'ús del te estava molt estès: és fàcil deduir que abans no va tenir importància en les taules europees. Més encara, cal tenir present que les descripcions de Marco Polo se centren en membres de l'elit governant mongola, la qual no consumia massivament el te a diferència dels seus súbdits xinesos; per contra Marco Polo si fa al·lusió a les begudes preparades a base de força llet que són típicament mongoles. Similar és la qüestió respecte a la pràctica dels peus embenats 246

de les nenes, costum de la aristocràcia xinesa però no mongola. S'ha d'advertir a més que les nenes subjectes a aquesta pràctica vivien recloses a la casa i no a la vista dels estrangers.

No revesteix molta transcendència que no esmenti l'escriptura xinesa, doncs ja molts europeus la coneixien pel fet que en aquest temps ja arribaven immigrants xinesos a Europa. A més, els arxius xinesos de l'època no l´esmenten, tot i que ell afirmava haver servit com a emissari especial del Kublai Khan, el que resulta insòlit donat el zel amb què es portaven els arxius a la Xina en aquell temps; no obstant això, altres estudis conclouen que Marco Polo sí és esmentat en arxius xinesos amb el nom de “Po-Lo".

D'altra banda, Marco Polo descriu altres aspectes de la vida a l'Extrem Orient amb molt de detall: el paper moneda, el Gran Canal, l'estructura de l'exèrcit mongol, els tigres i el sistema postal imperial. També es refereix al Japó pel seu nom xinès, Zipang o Cipango. Es considera normalment aquest com primer esment del Japó en la literatura occidental. També es creu que Marco Polo va descriure un pont on va succeir l'incident del “Pont Marco Polo”, una batalla que va marcar el començament de la invasió japonesa del nord de la Xina en la Segona Guerra Mundial.

7.- Impacte històric: Tot i que els Polo no van ser de cap manera els primers a arribar a la Xina per terra - consideris per exemple a Juan de Pla Carpini com l'única delegació romana que va partir a la Xina a fi d'establir relacions diplomàtiques - gràcies al llibre de Marc el seu viatge va ser el primer a conèixer-se àmpliament i el millor documentat fins llavors.

La llegenda comenta que Marco Polo va introduir a Itàlia alguns productes de la Xina, entre ells els gelats, la pinyata i la pasta, especialment els espaguetis. No obstant això, aquesta llegenda està molt qüestionada. Per exemple, hi han proves que la pasta era ja coneguda a Grècia i Itàlia des de l'antiguitat. A l'Espanya àrab hi ha referencies escrites sobre els fideus - anomenats llavors “aletria” - des del segle XII. 247

La terra encara no és rodona i no se sap on estan les vores: Els coneixements geogràfics eren bastant imprecisos a l'Edat Mitjana. Per descomptat, des del segle VI aC., els grecs havien aconseguit demostrar que la Terra era una esfera. Així ho afirmava Pitàgores i la seva escola: l'esfera, forma perfecta, era l'única manera digna per a la Terra !. Erastòstenes, bibliotecari d'Alexandria, inclús va aconseguir mesurar la seva circumferència amb bastanta exactitud, però després els savis ho van oblidar!

L'herència geogràfica de l'Antiguitat es va perdre parcialment ... Existien tres o quatre continents ?, Es podia creuar l'Equador? ... Ningú donava una resposta en ferm!

La religió cristiana va prendre cartes en l'assumpte: per a ella, les coses eren senzilles: la Terra ocupava el centre de l'Univers i Jerusalem, el centre del món. El Edèn, paradís terrestre, estava situat en els confins d'Àsia, i en ell neixen els quatre rius nutricis: el Nil, el Tigris, l’Èufrates i el Indus. No és d´estranyar que els mapes fossin tan imprecisos. Es barrejaven els coneixements reals amb d´altres imaginaris, relats de viatges amb mites i textos bíblics. En un mapamundi de l´any 1.290 figuren el Paradís i el país de les Amazones ... Al 1.925, quan Marco Polo tornava a Occident encara estaven en les mateixes.

"Qui seria tan neci per creure que existeixen homes amb peus per sobre del cap, llocs on les coses puguin estar penjades de baix a dalt, on els arbres creixen al reves, on la pluja cau cap amunt?" ... Així parlava el monjo Cosmos d'Alexandria al segle VI ... el problema és que la seva pregunta seguia pràcticament sense resposta al segle XIII.

248

Aquest retrat de marc Polo a Tartaria està pres de les robes dels venecians de tota edat, recopilat i pintat al segle XVIII, en 1.745. Les llegendàries aventures del viatger venecià per Àsia han estimulat la imaginació d'artistes i escriptors de totes les èpoques - com en Lluís rodamón - Marc apareix amb l'abillament dels mongols, armat amb arc fletxes i un alfange. “... vaig caure presoner i em van portar a Gènova, on vaig patir tres anys de fam i calamitats, amuntegat amb molts captius en un calabós. El meu únic alleujament consistia en recordar en veu alta els meus viatges, que entusiasmaven als meus companys de presó. Un d'ells, que escrivia un llibre de cavalleries i es deia Rusticello em va dir. "Vaig a escriure un llibre amb les teves aventures. Ens farà rics i famosos i provocarà l'admiració a tot el món" .. Per la meva pròpia sorpresa el llibre va despertar gran interès i va ser traduït a molts idiomes encara que alguns es van resistir a creure les meravelles que es comptaven en ell. Però no els culpo, perquè les coses que vaig contemplar a l'Orient van ser tan sorprenents que jo mateix em negaria a creure-les si no les hagués vist amb els meus propis ulls.”

El llibre de les meravelles descriu amb detall gairebé enciclopèdic dels pobles, costums, flores i fauna de bona part d'Orient. Marc Polo actua sovint com un reporter; ens explica els hàbits gastronòmics del Gran Khan i la seva cort, les tècniques que utilitzen els xinesos per fabricar el paper moneda, les lleis per les quals es regeixen ...

I, com és lògic, presta molta atenció a tot el que pot resultar insòlit per a un europeu: ens explica que els xinesos mengen carn de gos i sopa de serp, que els tàrtars casen els seus morts unint el fums de les seves piles funeràries, que els homes de la província xinesa de Kamul cedeixen a les seves dones als viatgers per que es fiquin al llit amb elles i que la gent de Birmània es folren les dents amb or i utilitzen agulles candents per tatuar-se la pell amb imàgens de lleons, dracs o ocells.

249

Però el més cridaner és que, davant d'aquestes rares costums, Marco Polo sol adoptar l'actitud oberta pròpia d'un xenòfil, és a dir, d'algú que respecta i intenta comprendre la cultura aliena, el que era molt inusual en l'Europa de l'Edat Mitjana, on predominava la intolerància enfront dels estrangers.

“Kabila Khan era un home de pell groga, pèl negre i ulls foscos, amb una mirada penetrant de àguila. Estava assegut en el seu tron d'or, i als seus peus jeia un majestuós lleó. No havia dubte: ens trobàvem davant l'home més poderós del món.

Dea acord amb el protocol xinès, ens agenollem davant el Khan i toquem tres vegades amb el cap a terra. després el meu pare li va lliurar els Sants Olis, una carta del papa Gregori X i alguns presents portats des de la llunyana Venècia, que el Khan va agrair molt. Encara que semblava un home atroç, es va mostrar molt amable.

Com ha estat el viatge ?, ens va preguntar.

Llarg i difícil respondre meu tiet, i el pitjor és que no hem pogut portar als cent savis que ens vau demanar. El Gran Khan va semblar contrariat, però de seguida es va reposar i va preguntar: Qui és aquest jove que us acompanya ?, És el meu fill Marc, va respondre el meu pare. Llavors el Khan em va examinar amb atenció, però no va dir res. El meu pare i el meu oncle van començar a contar-li totes les penalitats que havíem passat en el nostre llarg viatge. I el Khan, que era un home curiós, els va escoltar amb gran atenció. Quan el meu pare li va explicar que jo havia passat gairebé un any a la vora de la mort, el Khan va somriure i va dir molt a poc a poc: "Ets un jove molt valent. I sembles molt intel·ligent. Digues, t'agradaria formar part de la meva consell privat?, necessito inspectors visitar les ciutats del meu regne i em informin del que passa en elles. Si m'ajudes, prometo pagar-te amb honors i riqueses.

No podia creure-m'ho !, L'Emperador de la Xina volia convertir-me en un home dels seus homes de confiança !, vaig mirar al meu pare per demanar la seva aprovació i ell va assentir, així que li vaig dir a l'emperador amb un somriure: I tant que vull ser el vostre conseller!

250

Aquella nit es va celebrar a palau una gran festa en el nostre honor, amb acròbates, bufons i una gran companyia d'actors que van fer les delícies de tots. Al cap de pocs dies partim amb el Gran Khan cap a la grandiosa ciutat de Pequín, la capital de l'imperi, on l'emperador tenia el seu palau d'hivern. Un cop allà vaig començar a realitzar les meves funcions, que em van permetre fer llargs viatges i conèixer la Xina a fons. Una de les coses que més em van sorprendre va ser que els xinesos paguen les seves mercaderies amb papers moneda que porten estampats el segell de l'emperador. I el seu servei de correus és d'una enorme eficàcia: les cartes són portades per uns missatgers a peu que van a la major velocitat possible i que són rellevats per altres cada cinc quilòmetres. En general Xina és un estat molt ben organitzat, ple de ciutats pulcres i pacífiques en què es respira un profund benestar.

Van ser tants els llocs que vaig visitar que us tornaria bojos si els esmentés tots.

Durant tres anys vaig exercir com a governador de la ciutat de Kinsai, que aquesta està plena de canals i té 12.000 ponts i més d'un milió d'habitants: allà la gent és tan rica que tothom vesteix robes de seda i s'orna amb perles: la beguda preferida per la gent és l'aiguardent d'arròs, i un dels seus menjars predilectes és la carn de gos. Pel riu Yang-tsè passen més de 200 barques a l'hora, i cadascuna d’elles transporta mercaderies més valuoses que totes les riqueses de Venècia juntes ... "

251

15.8.- La Ruta de la Seda La Ruta de la Seda era una xarxa de rutes comercials entre Àsia i Europa que s´estenia per més de 8.000 quilòmetres des de Chang´an – actualment Xi´an – a la Xina, Antioquia a Síria i Constantinoble – actualment Estambul – a Turquia, a les portes d’Europa. Deu el seu nom a la mercaderia més prestigiosa que circulava en ella, la seda, la fabricació de la qual era un secret que només els xinesos coneixen, encara que els romans es van convertir en grans afeccionats després de coneixien el secret abans de la nostra Era a través dels Parts: aquests llavors van organitzar el seu comerç. Molts altres productes transitaven aquestes rutes: pedres i metalls preciosos, teles de llana o de lli, ambre, ivori, laca, espècies, vidre, corall, etc.

A mitjans segle XIX, el geòleg alemany Ferdinand von Richthofen va ser el primer en anomenar Ruta de la Seda a la trama de vies de comunicació que van connectar la immensitat de la zona euroasiàtica.

1.- Història 1.1.- Època hel·lenística El primer pas important per obrir la Ruta de la Seda entre l´est i l´oest arribava amb l´expansió DE l´imperi d´Alexandre el Gran cap a Àsia Central. El 328 aC., a la boca de la vall de Fergana, al lloc de la moderna Kokand a Tadjikistan, fundava la ciutat d´Alexandria Escate ó “Alexandria la més llunyana”, que es convertiria més tard en un punt essencial de la Ruta de la Seda pel nord.

El 323 aC., els successors d´Alexandre el Gran, els ptolomeus, prenien el control d´Egipte. Van promoure activament el comerç amb Mesopotàmia, l’Índia i l´Àfrica Oriental a través dels seus ports de la mar Roja i per terra. Hi van ajudar un cert nombre de mitjancers, especialment els nabateus i altres pobles àrabs.

Els grecs van romandre a l´Àsia Central durant els tres segles següents, primer durant l´administració de l´imperi Selèucida, i després amb l´establiment del regne grec de Bactriana a Bactriana . Continuaren expandint-se cap a l´est, especialment durant el 252

regnat d’Euriterm I (230-200 aC.) que estenia el seu control des d´Alexandria Escate fins a Sogdiana. Hi ha indicis que podien haver encapçalat unes expedicions al voltant de l´any 200 aC. Més enllà de Kashgar al Turkestan Oriental, i que representarien els primers contactes coneguts entre la Xina i l´Occident. L´historiador grec Estrabó va escriure que “van estendre el seu imperi fins més enllà de Seres (Xina) i el Phryni” 1.2.- Primeres incursions xineses a l´Àsia Central Les relacions sinoromanes començaven primer de forma indirecta durant el segle II aC. Progressivament la Xina i Roma s´anaven acostant amb les missions de Zhang Quian del 130 aC. i les expedicions militars xineses a l´Àsia Central, fins l´intent del general Chao d´enviar un emissari a Roma al voltant de l´any 100 aC. Varies missions romanes a la Xina eren enregistrades pels antics historiadors xinesos. El primer oficialment enregistrat fou de l´emperador romà Antoni Pius i posteriorment el del emperador Marc Aureli, l´any 166.

L´emperador xinès Wu Di va veure interessant el desenvolupament de les relacions comercials amb civilitzacions urbanes sofisticades de Fergana, Bactriana i Parthia. Als xinesos els hi atreien sobretot els cavalls alts i potents de la possessió del Dayuan – anomenats cavalls celestials -, que estaven sent decisius en les lluites contra el poble nòmada xiongnu. És per aquest motiu que els xinesos enviaren fins a deu missions per any a aquests països, arribant fins a la Síria selèucida.

En varies d´aquestes campanyes per l´Àsia Central, els xinesos es varen haver d´enfrontar amb tropes legionàries romanes – probablement capturats o reclutats com a mercenaris per Xion Nu -, especialment a la batalla de Sogdiana del 36 aC.. Es creu que la ballesta xinesa, encara que els gastraphetes grecs (Gastraphetes (en grec antic γαστραφέτης, literalment 'ventre arquejat') era una arma de no torsió, una ballesta portàtil, usada pels antics grecs), podrien ser-ne un origen alternatiu.

253

L´historiador romà Florus també descriu la visita de nombroses campanyes xineses en temps de l´emperador romà August, entre l´any 27 i el 14 aC. Per tant, la Ruta de la Seda es traçava essencialment al segle I aC., després d´aquests esforços de la Xina per consolidar una ruta al món Occidental i l´Índia, ambdues a través d´assentaments directes a l´àrea de la conca del riu Tarim i establint relacions diplomàtiques amb els països de Fargana, Bactriana i Parthia.

Probablement al segle I també es va utilitzar una ruta marítima que partia de Jiaozhi controlada per la Xina i a l´actual Vietnam i que s´estenia, via els ports de les costes de l´Índia i Sri Lanka, fins Egipte i els territoris nabateus a la costa del nord-est de la Mar Roja controlades pels romans.

L´any 97, Ban Chao creuava amb un exèrcit de 70.000 homes el Tian Shan, a les muntanyes del Pamir, a través d´una part del trajecte de la Ruta de la Seda, en una campanya contra els insurgents xiongnu que estaven assetjant la ruta comercial. Travessant els dominis de Parthia, va arribar fins a la Ucraïna actual tot seguint les tribus xiongnu que fugien cap Europa.

D´aquesta manera, les noves tecnologies en arc compost feien la seva aparició en l´Occident.

Finalment, els xiongnu amb el pas del temps es reagruparien i foren coneguts com els huns a Occident. Constatant que els xiongnu ja no suposaven una amenaça per l´imperi Han, Ban Chao tornava enrere cap a l´est i es dirigia cap a les costes de la Mar Càspia, des d´on enviaria un ambaixador anomenat Gan Ying a Daquin (Roma). Gan Ying detallaria una relació dels països occidentals, tot i que no passaria, probablement de la Mar Negre abans de retornar.

254

L´exèrcit xinès feia una aliança amb els partisans i establia alguns forts a una distància d´uns quant dies de marxa de la capital Ctesifont, al voltant de 30 quilòmetres al sud de Bagdad, amb la intenció de romandre-hi durant uns quant anys.

L´any 116, l´emperador Trajà des de Roma va avançar fins a Ctesifont (Ctesifont fou la capital de l'imperi Part i després de l'imperi dels perses sassànides, a la riba del Tigris) passant molt a la vora d´aquestes guarnicions xineses, però no es coneixen detalls de cap contacte.

1.3.- L´imperi romà Poc després de la conquesta romana d´Egipte el 30 aC., les comunicacions regulars i el comerç entre l’Índia al sud-est asiàtic, Sri Lanka, La xina, l´Orient Mitjà, l´Àfrica i Europa floria en una escala sense precedents. El grup de Maës Titianus foren els viatgers que penetraren més a l’est al llarg de la Ruta de la Seda des del món mediterrani, probablement amb el propòsit de fer contactes que regularitzessin i reduïssin el paper dels intermediaris, durant un dels respirs de les guerres intermitents entre Roma i Parthia, que repetidament obstruïa els desplaçaments per la Ruta.

Les rutes terrestres i marítimes s´enllaçaven unes amb les altres, i els productes nous, les tecnologies i les idees es començaven a estendre a través dels continents d’Europa, Àsia i Àfrica. El comerç i les comunicacions intercontinentals començaven a ser regulars, organitzats i protegits pels grans imperis. Un dels motius de la creixent intensitat d´aquest comerç fou degut a la moda romana per la seda xinesa, tot i que els romans pensaven que la seda s´obtenia dels arbres. Aquets creença era afirmada per Sèneca en el seu Hippolytus i per Virgili en el seu Georgies. Especialmet Plini el Vell, que parlant del cuc de seda, escrivia a les seves Histories Naturals: “Teixeixen teranyines com aranyes, que es converteixen en un material de roba luxós per a les dones, anomenat seda”.

255

El Senat publicava, en va, uns quants edictes per prohibir els vestits de seda, la importació de seda xinesa provocava una enorme sortida d´or, i es considerava que la seda era decadent i immoral. L´Hou Hansu descriu que el primer enviat romà va arribar a la Xina seguint la ruta marítima l´any 166 iniciant una sèrie d´ambaixades romanes a la Xina.

2.- Edat Mitjana Els principals comerciants durant l´antiguitat foren els indians i bactrians, i des del segle I al III, els sogdians i els perses. La unificació de l´Àsia Central i el nord de la Índia dins de l´imperi Kushan des del segle I al III, reforçava el paper dels potents comerciants de Bactriana i Taxila. Aquests fets van promoure la interacció multicultural del món grecoromà, La Xina i la Índia com queda palès al lloc arqueològic de Begram.

L´auge de la Ruta de la Seda es correspon al període de l´Imperi Bizantí pel que fa al seu extrem occidental , del període de II Khanate en la secció entre els rius Nil i Amu Daria, i del període dels Tres Regnes fins a la dinastia Iuan a la zona del seu extrem oriental. El comerç entre l´est i l´oest també es va desenvolupar pel mar, entre Alexandria i Egipte i Guangzhou a la xina, promogut per l’expansió de centres de comerç romans a la Índia. Els historiadors també parlen d´una “Ruta de la Porcellana” o “Ruta de la Seda” a l´altre costat de l´oceà Índic.

La Ruta de la Seda va representar un primer fenomen d´integració política i cultural gràcies al comerç interregional en contacte grups tant diversos com els magiars, els armenis i els xinesos. La Ruta representava una dinàmica d´integració i la transmissió dels canvis entre les diferents societats que van ajudar al desenvolupament cultural de las tribus sovint bàrbars del llarg de la Ruta. També generava riquesa al seu pas, sinó era a través del comerç o era a través dels robatoris. Això va ajudar a que antigues tribus de bàrbars es convertissin en guerrers especialitats capaços de conquerir ciutats riques i terres fèrtils, i forjar forts imperis militars.

256

Més coses...

1.- El transport Era molt comú l'ús d'animals en la Ruta, especialment el camell i l'elefant. Els antics del desert del Sàhara ja havien importat animals domesticats d'Àsia entre el 7.500 i el 4.000 aC. trobats en llocs badarinenses d'Egipte. Més tard en l'apogeu de l'Islam sota la dinastia Omeia (661-750) que volia controlar les més importants línies comercials a la Xina, va prendre la meitat occidental de la Ruta, i aquesta es va veure interrompuda, ofegant el comerç d´altres nacions amb preus elevats i altes taxes.

Aquest va ser el principi de la fi.

L'aspecte més important de l'entramat comercial d'aquesta Ruta és el paper d'intermediaris que exercien els comerciants islàmics.

Aquests, conscients dels beneficis econòmics que deixava aquest tràfec comercial, no van permetre la entrada de comerciants europeus o asiàtics a la Ruta, convertint-se en els elements que feien funcionar el sistema. Les caravanes provinents de Síria i Mesopotàmia, creuaven tot el continent asiàtic per adquirir, a baix preu, els productes que després vendrien a preus desorbitats, als comerciants o intermediaris europeus. Per a això, les caravanes feien ús d'una xarxa d'albergs, anomenats caravansarays per pernoctar, protegir-se i proveir-se.

Per al món islàmic, la Ruta va suposar una excel·lent font d’ingressos que es va convertí en la base de la seva economia. Per Europa, una sangria econòmica irrenunciable.

257

2.- Decadència Una nova situació política a la Xina, la protagonitzada per les dinasties Tang, Song i Yuan, des del segle VII fins a mitjans del XIV, i una nova realitat econòmica i cultural a Occident van fer possible el restabliment de noves relacions entre els dos mons gràcies a les que, al costat de las mercaderies, van començar també a intercanviar-se las idees, els coneixements artístics, els idiomes i las religions. Des de llavors les Rutes de la Seda van deixar de ser camins exclusius dels comerciants i dels militars, i van començar a ser transitades, cada vegada amb més freqüència, per intel·lectuals i per monjos de les principals religions del món, que van saber també, com si fossin àvids comerciants de l'esperit, intercanviar-se entre ells els ensenyaments de Buda, Confuci, Jesucrist i Mahoma.

Orient i Occident començaven així a necessitar-se l'un a l'altre, tot i que l'enemic aguaitava sempre des del Nord, en aquesta ocasió des de Mongòlia. I encara que la intensitat del comerç creixia incessantment des del segle VIII, també creixien en igual o major proporció els assalts, els saquejos, les confiscacions i els assassinats massius perpetrats per les hordes nòmades del nord, tribus que, després de ser unificades per Gengis Khan, al començament del segle XIII, van demostrar que eren invencibles.

Cap al segle XV, amb l'auge de la navegació i les noves rutes marítimes comercials, i l'apogeu dels imperis Àrab, Mongol i Turc (Selèucides i otomans), tots dos per igual en períodes diferents de temps, va ser llanguint lentament la importància de la ruta de la Seda com a principal artèria entre Orient i Occident, i algunes de les més florents i imponents ciutats al llarg del seu recorregut, van ser perdent importància i influència i, oblidades pel món exterior, es van convertir en una vaga ombra del que van ser.

258

Abecedari xinès (un de tants) i les equivalències

259

15.10.- Ombres xineses Espectacle basat en les ombres que, valent-se de figures sempre articulades, un operador invisible projecta en un llençol blanc situat entre ell i els espectadors.

Aparegué, segons la majoria de tractadistes, a la Xina, si bé per alguns la seva aparició la situa a la Índia o al Tibet. A la xina és documentat al segle XI. Primerament les figures eren de paper i després de pell de cabra, de bou i, sobretot, d´ase: un bastonet las travessava a fi de poder-les moure mitjanament uns fils. S´estengué ràpidament, (S. XII), pe tot l´Orient Llunyà i Mitjà, i variava segons els llocs la pell amb la qual eren fetes les figures.

Al segle XVII és documentat a Itàlia, d´on passà a França al segle XVIII, on tingué una gran anomenada al Théâtre Séraphin, al Palais-Royal de París, teatre que durà fins el 1.870. A la fi del segle XIX, amb els progressos de la luminotècnia i de la projecció, tingueren força difusió aquests tipus d´espectacles; hom obrí diferents locals, com el Chat Noir a París, on col·laboraren artistes com M. Utrillo i Cara d´Ache.

Les ombres xineses arribaren a Barcelona al començament del segle XIX i constituïren una nova possibilitat de distracció a les reunions familiars on havien reeixit les sessions de sala i alcova. Foren introduïdes per l’italià Giacomo Chiarini en el 1.800.

Pels títols que han romes: Caiguda d´un home des de dalt d´un arbre mentre tallava una branca, Baralla d´homes en una taverna, sembla que els primers números foren molt simples, però mica en mica s’anaven complicant: Els animals de les quatre parts del món, La caça del lleó, Tempestat en alta mar, el diluvi universal.

Més endavant hom utilitzà el sainet amb text i argument de Ramón Pasqual titulà: Llibreta de sainets per a ombres, 1837, el recull manuscrit dels sainets que eren representats a casa seva. Uns altres sainetistes, com Andreu Amat, anteposaren el qualificatiu d´ombristat en signar les seves obres.

260

A Barcelona, a imitació del Chat Noir de parís, es feien espectacles d´ombres xineses als Quatre Gats. Posteriorment aquest gènere deixà de conrear-se, i només esporàdicament és utilitzat en algun tipus d´espectacle.

15.11.- L´AIRBUS A380 L´Airbus A380 és un avió de passatgers de dos pisos, fusellatge ample i quatre motors fabricat per Airbus S.A.S.. L´avió més gran del món l´A380, va realitzar el seu primer vol el 27 d´abril de 2.005 des de Tolosa de Llenguadoc, França, i el seu primer vol comercial el 25 d´octubre de 2.007 des de Singapur fins a Sidney amb Singapore Airlines. L´avió va ser anomenat Airbus 3XX durant la gran part de la fase de desenvolupament, però finalment se li ha associat el sobrenom de Superjumbo.

261

El pis superior de l´A380 s´estén al llarg de tot el fusellatge. Això permet que el buc de l´A380-800 tingui 478,1 m2 de superfície (un 49% més que el seu principal competidor, el Boeing 747-400, amb 320,8 m2). Té una capacitat per a 525 passatgers en una configuració típica en tres classes (turista, negocis i primera classe) i una capacitat de 853 passatgers en una configuració en una sola classe. La versió de càrrega A380-800F, actualment ajornada, s´ofereix com un dels avions de càrrega més grans del món, amb una capacitat de càrrega només superada per l´Antónov An225. L´A380 té un abast de 15.200 km., suficient per cobrir rutes directes com Barcelona-Perth (Austràlia) sense escales. La seva velocitat de creuer és de Mach 0,85 (uns 900 km/h).

El 26 de juny s´entrega el primer A380 a British Airways sent la primera companyia del Regne Unit amb aquest aeronau. Va entrar en servei el 24 de setembre operant en la línia de Los Ángeles i el 22 d´octubre en la l´ínia de Hong Kong.

Als Països Catalans, l´A380 va arribar per primer cop el 19 d´octubre del 2.010. El vol charter va sortir de l´aeroport de Frankfurt a les 09:20 i va aterrar a l´aeroport de Palma-Son Sant Joan a les 11.20. Poc després es va enlairar a les 12:30 i aterrà a l´Aeroport de Barcelona - El Prat el 24 de febrer del 2.013 va aterrar el primer A380 en vol regular amb motiu del Mobile World Congress. En els vols EK 185 i EK186 (Dubai- Barcelona, Barcelona-Dubai) operat per Emirates.

Aquesta ruta s´operava normalment amb un Boeing 777-300Er amb 360 places des del 3 de juliol de 2.012. A partir de l´1 de febrer del 2.014 aquest Boeing 777-300ER va ser substituït pel A380, degut al gran augment de la demanda en els vols compresos entre Dubai-Barcelona. Aquest canvi a permès augmentar la capacitat total de passatgers en un 44% amb 2.198 seients més per setmana. Aquest nou servei té 262

una capacitat de 517 seients (14 suittes privades en First Class, 76 seients-llits en Business Class i 427 seients en Economy Class).

Curiositats:Per uns 350 milions de dòlars USA "surt", sempre per encàrrec, un A-380 (regular). Es tracta d'un aparell que pot tenir cabuda des d'una discoteca, botigues de robes, un gimnàs, una sala de conferències, una sala de concerts i fins una mena de palau saudita volador, com és la insòlita intenció d'un xeic àrab.

Segons els mitjans especialitzats, el príncep Al Walled bin Talal bin Abdulaziz al Saud, de l'Aràbia Saudita, havia encarregat un 380 personalitzat que pot "sortir-li" per uns 500 milions de dòlars USA. Airbus, amb seu central a Tolosa, té tres plantes a Espanya que donen feina indirecta a 1.300 persones.

"Esperem que el vol diari i regular entre Barcelona i Dubai amb un A380 incentivarà el tràfic de passatgers", ha assenyalat Thierr Aucoc, (vicepresident d'Operacions comercials d'Emirates per a Europa i la Federació Russa), que ha afegit que "Esperem tenir un 30% més d'usuaris en aquesta ruta i passar dels 220.000 ja transportats a al voltant de 280.000 ".Emirates compta amb una flota de 44 380, el gegantesc avió per al qual la terminal T1 de Barcelona - un aeroport nascut amb vocació d'albergar vols de llarg radi -, es va preparar a consciència per albergar-lo.

Aeroport "amic" de l'A380: Per a la directora de l'aeroport de Barcelona, Sonia Corrochano, la presència del gegant de l'aire a les instal·lacions reflecteix "El potencial de la ciutat i de l'aeroport, que segueix treballant per créixer internacionalment", malgrat que destaca actualment per connectar vols domèstics.

Corrochano ha recordat que Barcelona té un aeroport amic del monstre de l'aire: "Estem en disposició de poder rebre altres vols operats per un A380", ha manifestat.

A més, el secretari de Mobilitat General, Ricard Font, també ha assistit a un acte que ha comptat amb un elevat nombre de convidats. Font ha agraït al Govern que "decidís ampliar" el principal aeroport català A més, el secretari de Mobilitat del Govern ha subratllat la bona marxa de les connexions del Prat amb Àsia.

"Qualsevol companyia que es planteja comprar nous avions està pensant a Barcelona com una de les destinacions primordials a Europa i com a pont. com a punt intermedi, entre Àsia i Amèrica ".

Thierr Aucoc, ha tancat que la incorporació del nou avió: "És la resposta a l'increment en la demanda de transport aeri des de i cap a Barcelona, una ruta que té un alt índex d'ocupació".

263

15.12.- UN MAPA “DIVERTIT” Mapa físic i polític “amanit” amb dibuxets relatius al País.

15.13.-LA “PERLA DE L'ORIENT”, (Xanghai) Davant del Bund, a l'altra riba del Huangpu es troba el districte de Pudong, que fins tot just 15 anys era un terreny rural, amb zones tuguritzades i àrees industrials abandonades i avui acull el centre comercial més important de Xangai. El paisatge urbà de Pudong s'assembla avui a la de qualsevol metròpoli moderna, amb el que Xangai s'allunya cada vegada més del títol de "ciutat tradicional" que rebés el govern xinès a 1.982. Un túnel sota l'aigua del riu comunica el Bund amb el Pudong, i és tota una experiència estrambòtica recórrer-lo, donada la seva il·luminació psicoEn l'impressionant, exòtic i alhora estrafolari perfil urbà de Pudong, destaca la "Torre 264

Perla de l'Orient" o "Oriental Pearl Tower, construïda entre 1991-95 i que amb els seus 468 metres és una de les torres més altes d'Àsia i la vuitena al món. Però més que per la seva alçada, la torre crida l'atenció pel seu disseny arquitectònic. Dissenyada per Jia Huan Cheng de la Xangai Modern Architectural Design Co Ltd, qui si bé va utilitzar un llenguatge contemporani, va basar la seva concepció en l'antiga tradició xinesa. Així, la Perla d'Orient forma un conjunt amb el pont Yangpu al nord-est i el Pont Nanpu al sud-oest, simbolitzant "dos dracs jugant amb perles que cauen del cel sobre un plat de jade".

Efectivament, el disseny està compost per 8 esferes o "perles" de diferent grandària, enfilades per 3 robustes columnes de 9 metres de diàmetre, anomenat "Mòdul Espacial" (Space Module) situat a 350 metres d'altura, des d'on es poden veure fantàstiques vistes de la ciutat, especialment del Bund. La segona esfera, de 45 metres de diàmetre, conté un restaurant giratori a 263 mts. d'alçada i que completa una rotació cada hora; a més hi ha un segon mirador anomenat el "Pis Panoràmic" (Sightseeing Floor), a 259 metres.

Els segueixen una sèrie d'esferes menors, que constitueixen les habitacions de l'Hotel Espacial (Space Hotel). L'esfera més gran (50 mts. De diàmetre) és un tercer observatori situat a 90 metres i que és anomenat la "Ciutat Espacial" (Space City) i que s'acomoda una ciutat futurística. Finalment, altres tres esferes menors es troben encastades en suports auxiliars que a manera de trípode sostenen a la torre a la base, i que descansen en una base de gespa.

Alguns observadors, especialment occidentals han criticat la singular estètica de la torre, titllant-la de "pal xaró", una "caricatura futurista dels anys 50 a l'estil Buck Rogers". No obstant això, molts altres ponderen la "bellesa gairebé màgica de les 265

seves belles esferes, que brillen com robins ascendint al cel", a més de la seva "acolorida il·luminació, que es reflecteix en les aigües del riu".

La veritat és que, igual que la Torre Eiffel a París que al principi va ser qualificada de "monstruositat", la Perla d'Orient s'ha convertit en la fita més representativa de Xangai, atraient a més de 3 milions visitants per any. Ha estat també un gran negoci, ja que, a més de ser un excel·lent transmissor televisiu, la seva construcció va costar 100 milions de dòlars, i avui es valoritza per més de 6.000.

Més enllà de les seves característiques formals, ningú pot negar el succés social de la Torre en transformar un abandonada vora fluvial en un atractiu centre urbà.

Fins aquí... de moment.

266