Les bèsties en els llibres by Lourdes Godoy

LES BÈSTIES EN ELS LLIBRES LES FAULES I HISTÒRIES D’ANIMALS EN LA LITERATURA DE TOTS ELS TEMPS

Treball realitzat pels alumnes de l’assignatura de Literatura Universal de 1r de batxillerat: Laura Domínguez Irene Delgado Sara Escudero Aina Pou Álex Fernández Mireia Casademont Clàudia Juanola Elisabet Casademont Carmen Fernández Professora: Lourdes Godoy

INTRODUCCIÓ

LA FAULA A L’ANTIGA GRÈCIA. ISOP

LES FAULES EN EL MÓN LLATÍ. FEDRE

LES FAULES ORIENTALS: PANCHATANTRA I CALILA E DIMNA

PANCHATANTRA

CALILA E DIMNA

5 5

LES FAULES EN LA LITERATURA CATALANA

EL LLIBRE DE LES BÈSTIES DE RAMON LLULL

LES FAULES EN LA LITERATURA FRANCESA

ROMAN DE RENARD DEL ROMAN DE RENART AL ROBIN HOOD DE DISNEY JEAN DE LA FONTAINE VIDA FAULES DE LA FONTAINE FÉNELON VIDA L’OBRA

7 8 9 9 10 10 10 11

LES FAULES A LA LITERATURA CASTELLANA

EL CONDE LUCANOR, DE DON JUAN MANUEL (1282-1348) LIBRO DE BUEN AMOR, ARCIPRESTE DE HITA FÉLIX MARÍA DE SAMANIEGO (1745-1801) TOMÁS DE IRIARTE (1750-1791)

12 12 13 13

CONCLUSIONS

FAULES DEL LLIBRE DE LES BÈSTIES COINCIDENTS EN DIFERENTS LLIBRES

BIBLIOGRAFIA I ALTRES RECURSOS

SOBRE LES FAULES EN GENERAL SOBRE ISOP SOBRE FEDRE SOBRE PANCHATANTRA SOBRE CALILA E DIMNA

17 17 17 17 17 17 17 18 18 18 19 19 19

SOBRE EL LLIBRE DE LES BÈSTIES I LES FAULES EN LA LITERATURA CATALANA SOBRE EL ROMAN DE RENARD SOBRE LA FONTAINE SOBRE FÉNELON SOBRE DON JUAN MANUEL SOBRE EL LIBRO DE BUEN AMOR SOBRE SAMANIEGO SOBRE IRIARTE

INTRODUCCIÓ En general, entenem per faula un “relat de ficció que té per protagonistes els animals.” Les faules poden ser escrites en prosa o en vers i tenen una finalitat didàctica o moral. El fet de mostrar les conductes humanes a través de personatges que són animals serveix per caricaturitzar-los i ridiculitzar-los. Trobem faules a molts indrets i èpoques diferents de la història de la humanitat, però per resumir-ho diríem que hi ha uns moments en què les faules han tingut una especial difusió: l’Antiguitat Clàssica, els segles VI-VIII a l’Orient, l’Edat Mitjana europea i els segles XVII-XVIII, sobretot a l’època de la Il·lustració. El que és curiós és que moltes de les històries s’han transmès al llarg del temps i de l’espai i les trobem repetides en obres molt allunyades les unes de les altres. La faula probablement té el seu origen en la literatura oral i no és fins que un autor la posa per escrit que es converteix pròpiament en un gènere literari. A l’Edat Antiga trobem dues tradicions faulístiques paral·leles i no se sap fins a quin punt poden estar relacionades: per una banda, la tradició oriental, que pren cos a l’Índia amb el Panchatantra, que s’escampa per l’Orient a partir de les traduccions al persa i a l’àrab, i per l’altra la tradició grega, el màxim representant de la qual és Isop (S. VII aC), que serà seguit en la llengua llatina per Fedre (S.I dC). A l’Edat Mitjana, les històries d’animals són molt difoses, no només en textos en diverses llengües com el Roman de Renard (francès), El libro del buen amor, El conde Lucanor, Calila e Dimna (castellà), el Llibre de les bèsties (català), sinó també a través de les il·lustracions dels bestiaris. A partir del segle XVII, sobretot a partir de l’obra de Jean de la Fontaine, la faula torna a prendre importància com a forma d’entretenir i educar a la vegada. Des d’aleshores la tradició faulística s’ha mantingut fins als nostres dies i podem trobar moltes versions per a infants de les faules més clàssiques d’Isop o La Fontaine. El cinema també ha aprofitat aquest material literari i l’ha incorporat al cinema d’animació: després de la precursora pel·lícula de Ladislas Starewitch1 (1882-1965) sobre les faules de La Fontaine, el 1973 Disney va produir una pel·lícula inspirada en els personatges del Roman de Renart (S.XII) i posteriorment ha fet altres films que es poden considerar deutors d’aquest gènere, com El llibre de la selva, El rei Lleó o Buscant Nemo.

1 http://www.telerama.fr/cinema/films/les-fables-de-starewitch,425671.php

LA FAULA A L’ANTIGA GRÈCIA. ISOP Dins de la Grècia clàssica, Isop va ser el més important escriptor de faules, moltes de les quals han arribat fins als nostres dies. Va viure durant el segle VII a.C. No es coneix gairebé res sobre la seva vida i fins i tot hi ha historiadors que neguen la seva existència. Es creu que va néixer a l’Àsia Menor tot i que no se sap del tot cert. Es diu que va ser esclau de Iàdmon però que va ser alliberat i es va convertir en un ciutadà atenès. Es diu que Isop era coix, geperut, farfallós i mut. Va morir de manera molt violenta a Delfos. Hi ha una obra anomenada Vida d’Isop escrita per Planudes al segle XIV. Planudes era un monjo grec de l’època bizantina. És conegut com el compilador de l’antologia grega. Aquesta obra descriu físicament Isop tot i que no se sap si és una font fiable. Les faules d’Isop van ser recuperades per Demetri de Falèron l’any 300aC. A partir del 1550 hi ha hagut diverses traduccions de la seva obra. En català les que destaquen més són la d’Antoni Bulbena i Tosell l’any 1893 i la de Ramon Miquel i Planas.

RETRAT D'ISOP PER DIEGO VELÁZQUEZ

Les seves faules es basen en històries curtes i senzilles protagonitzades per un animal amb un missatge moral. El seu objectiu és aconsellar la gent sobre com s’han de comportar. Les seves faules van influir en autors posteriors com Jean de la Fontaine i Félix María Samaniego.

Algunes de les seves faules més conegudes actualment són La cigala i la formiga, El noi que va cridar el llop i La llebre i la tortuga. El llibre de les bèsties de Ramon Llull no està directament relacionat amb les faules d’Isop, però hi hem trobat un parell de faules semblants.

LES FAULES EN EL MÓN LLATÍ. FEDRE Gai Juli Fedre va ser un poeta grec que va viure durant el segle I d C. durant el govern dels emperadors August, Tiberi i Claudi. Es coneix molt poc sobre la seva vida. El poc que se’n sap es coneix per les acotacions que fa ell als seus propis escrits. Al tercer llibre de les seves faules esmenta que va néixer a la muntanya de Pierus, situada a Macedònia. Amb el títol del cinquè llibre (Phaedri, Augusti Liberti, Fabulae Aesopiae) se sap que va ser un esclau comprat a Tràcia o a Macedònia i portat a Roma. Allà va aprendre llatí i va ser alliberat pel seu amo, August. No se sap si va néixer esclau o per diverses circumstàncies va caure en l’esclavitud. En les seves faules ridiculitza les decisions injustes i arbitràries dels que abusen del poder. Eli Sejà, confident de Tiberi, va portar Fedre als tribunals i va ser desterrat. Però quan Sejà va morir, Fedre va tornar a Romà i va continuar publicant faules amb la intenció de combatre la immoralitat de la societat imperial romana.

BUST DE FEDRE

Fedre va escriure cinc llibres amb un total de 145 faules. La seva font principal va ser Isop. Les faules de Fedre tenen com a intenció ensenyar i divertir. Estan escrites en vers, en llengua llatina i la seva estructura és molt senzilla.

LES FAULES ORIENTALS: PANCHATANTRA I CALILA E DIMNA Independent de la tradició de la Grècia clàssica, però amb curioses coincidències, a l’Índia apareix una rica tradició faulística que pren cos en el Panchatantra.

PANCHATANTRA El Panchatantra es una col·lecció de faules d’origen indi escrites en sànscrit. El seu origen es troba en narracions orals molt antigues, però no hi ha acord entre els estudiosos sobre la data de la seva recopilació escrita. Les fonts més fiables indiquen que el text escrit deu ser de finals del segle V. El nom de Panchatantra etimològicament significa “cinc principis”; pañchá: cinc, tantra: principi, fil, sèrie, ja que està format per cinc llibres. La versió més completa que ens n’ha arribat fins a l’actualitat reuneix un total de setanta-tres peces en prosa intercalades de petits poemes. Sembla que va ser un rei qui va encarregar a un braman la redacció del text per instruir els nobles de la cort i per a l’educació dels prínceps. Algunes de les faules ja es troben en el Mahabarata, un dels llibres sagrats de l’Índia, d’altres presenten una sorprenent semblança amb les faules d’Isop. Aquest llibre té com a protagonistes dos xacals, Karataka et Damanaka, que esdevindran Kalila i Dimna en la traducció al persa que es va fer el 570, però la seva estructura narrativa, igual que farà també Ramon Llull, està formada per moltes històries que s’intercalen en el fil argumental principal. Hem trobat moltes coincidències entre les faules del Panchatantra i el Llibre de les bèsties de Llull. A partir del persa es van fer les versions siríaca i àrab. El text àrab va ser molt divulgat i se’n conserven molts manuscrits. A partir d’aquesta versió es va traduir a d’altres llengües: al segle XI al grec, al XII a l’hebreu, al XIII al llatí i al 1251 al castellà, la qual cosa el converteix en un dels textos més antics conservats en llengua castellana.

CALILA E DIMNA És una obra d’autor anònim que, com s’ha explicat a l’apartat anterior, és una traducció a l’àrab de la versió persa del Panchatantra, que l’any 570 va ser traduït al pehlevi (persa literari) i més tard va ser traduït al siríac. Al segle VIII, Ibn al-Muqaffa’ el va traduir a l’àrab, que és la versió d’on va sortir la traducció castellana feta en temps d’Alfons X el Savi, al segle XIII, i que és un dels textos més antics conservats en llengua castellana. En aquella època, la convivència a la península Ibèrica de cristians, jeus i musulmans afavoria l’intercanvi entre les diverses cultures.

No se sap del cert si la versió castellana provenia directament de la versió àrab o si entre una i altra va haver-hi una adaptació en llatí. Avui dia ha estat traduït a més de 40 llengües i n’hi ha prop de 200 versions conservades. Calila e Dimna és una col·lecció d'apòlegs indis. Les faules que narra són protagonitzades per animals i reflecteixen una ètica general o normes de conducta en situacions concretes, amb la finalitat de fer exercitar la ment. Els protagonistes, Calila i Dimna, són dos xacals. Presenta una estructura peculiar de contes que es van inserint dins del fil argumental principal. La finalitat de l’obra és eminentment didàctica. Aquesta obra és una de les fonts que utilitza Ramon Llull per al seu Llibre de les bèsties i moltes de les faules que hi apareixen les trobem també en el llibre del beat mallorquí.

LES FAULES EN LA LITERATURA CATALANA EL LLIBRE DE LES BÈSTIES DE RAMON LLULL El Llibre de les bèsties de Llull és la setena de les deu parts en què es divideix el Fèlix, conegut també com a Llibre de meravelles. El Llibre de les bèsties, escrit entre 1285-86, és un llibre de faules que presenta una reflexió sobre la política humana dins el món animal, on cada personatge representa simbòlicament un tipus de comportament humà. Està dividida en set capítols, en els quals s’explica com Na Renard, la protagonista de la història, farà tot el possible per fer-se amb el poder i manar per sobre dels altres animals, sempre d’una manera subtil i manipuladora. Aquesta obra ha estat molt influenciada pel Calila i Dimna, ja que moltes de les faules són coincidents, i el Roman de Renart, d’on Llull agafa, sobretot el personatge protagonista, la guineu. L’estructura de l’obra segueix la típica de les faules orientals, en què un argument principal és farcit contínuament per històries breus o exemples. És molt possible que Llull hagués escrit aquesta part del Llibre de meravelles com un advertiment per al rei de França, Felip IV, seguint la tradició didàctica d’aquest tipus d’obres. Posteriorment Francesc Eiximenis2, franciscà gironí que va viure al segle XIV, també utilitza algunes faules en el Terç i el Dotzè del Crestià i al Llibre de les dones.

2 http://parles.upf.edu/ca/book/export/html/453

LES FAULES EN LA LITERATURA FRANCESA ROMAN DE RENARD Roman de Renard és una epopeia animal, creada cap el 1176 pel francès Pierre de Saint-Cloud, tot i que no n’és l’autor ja que el que va fer ell va ser recopilar diversos textos tant àrabs, com indis o llatins, donar-los forma i crear aquest llibre. Es considera que e total hi ha una trentena d’autors d’aquesta obra, que han restat en l’anonimat, però n’hi ha un d’ells, jutament amb Saint-Clod, que és reconegut; el seu nom és Richard de Lison. El text està escrit en francès en versos octosíl·labs amb rima apariada, el que es coneix com a “noves rimades”, molt utilitzades a l’Edat Mitjana en la poesia narrativa. La protagonista d’aquesta obra és la guineu Renard, que al llarg de l’obra ens mostra la seva astúcia i intel·ligència, característiques que també té la protagonista del Llibre de les bèsties de Llull. També ens narra les seves aventures i malifetes. La Renard és l’antiheroi més popular de l’edat mitjana i la seva fama ha arribat fins als nostres dies. És una història formada per vint-i-sis capítols compostos per diverses històries escrites al llarg del temps. El Roman de Renard està inspirada en les faules d’Isop i en un poema èpic de Nivardus. El tema d’aquest relat gira al voltant de la guineu Renard i el llop Isengrin. Aquests dos són enemics i la novel·la narra la “guerra”, la rivalitat que hi ha entre els dos protagonistes. La Renard, que comença essent un personatge més aviat simpàtic acaba essent tan dolent i odiós que és la veritable encarnació del mal. Altres personatges que apareixen a l’obra són: -

Hersent és una lloba i esposa de Isengrin, que ha estat violada per Renard. És per aquest motiu que el llop l’odia i és la principal causa dels seus conflictes. Bramul, el brau. Noble, el lleó, el rei dels animals. Dama fera, és la lleona, reina dels animals i esposa del lleó. Beaucent (indiferent), és el senglar. Espineux, l’eriçó. Primicer, és el llop fent-se passar per l’oncle de la Renard. Grimbert, el teixó. És el cosí de la guineu i el seu defensor. Gymbart o Gimbarda és la germana de la Renard. Hermeline o Hermelina és la guilla i dona de la Renard. Tibert és el gat que sovint cau als paranys de la Renard, tot i ser un adversari astut.

L’obra s’inspira en els relats del Panchatantra, en les faules d’Isop i Fedre i també en els contes tradicionals de transmissió oral. Té un fort component de crítica social i de transgressió de tabús religiosos i sexuals i fins i tot de paròdia de la literatura cavalleresca. La principal coincidència amb el Llibre de les bèsties de Llull és el personatge protagonista, la guineu Renart, a qui Llull anomena igual i que comparteix la característica de personatge manipulador i sense escrúpols.

ESCENA DE LA VIOLACIÓ DE LA LLOBA HERSENT PER RENARD

DEL ROMAN DE RENART AL ROBIN HOOD DE DISNEY El personatge de Robin Hood és un dels més rellevants de la cultura britànica i actualment fins i tot universal. No tenim cap mena de constància segura de la seva existència, però s’ha pogut veure a altres escrits que el mot “Robehud” o “Rabinhod” s’utlitzava com a epítet per a aquells perseguits per la justícia. D’aquí podria haver sortit l’esperit rebel que va originar la llegenda. Uns centenars d’anys més tard, la versió infantil de la pel·lícula Robin Hood de 1973 dirigida per Reitherman, està inspirada en un element que poc té a veure amb el personatge llegendari de Hood. Walt Disney estava interessat a introduir dins la seva firma el Romanç de Renard, una recopilació de faules de diversos autors que relaten les aventures d’una guineu anomenada Renard que s’ha d’enfrontar a un Rei representat pel lleó i a un grapat d’altres animals com el llop, el bou i l’ós, entre altres, que representen amb matisos la pròpia societat. Conjuntament amb la faula trobem un recull d’històries reunides per l’erudit Child pels volts del segle XV i XVI, la Gesta de Robyn Hode. La nota discordant que feia vacil·lar els responsables de Disney en el projecte fou la violència amb la qual els personatges s’atacaven entre si i l’actitud antiautoritària amb la qual ambdós protagonistes, Renard i Hood, s’identifiquen. Un dels productors, Anderson, va proposar fer una barreja entre les dues obres, caracteritzar-la en forma de dibuixos animats i suavitzar els caràcters rebels i les accions violentes, fent una pel·lícula atractiva per als més menuts. El Romanç de Renard, poc conegut pels anglesos, no va ser cap mena d’impediment per transmetre tota l’essència de la història, ja que moltes característiques que es mostren en els animals, com l’astúcia de la guineu, són trets innats en ells. És curiós observar en la pel·lícula de Robin Hood coincidències amb el nostre Llibre de les bèsties: el rei és un lleó i la serp el seu conseller. Hi apareixen molts altres animals. Les diferències més notables són que a la pel·lícula el personatge més dolent és el llop, el sheriff de Nottingham, i la guineu, en canvi, tot i ser molt astuta i hàbil, no té les connotacions negatives que té en el Llibre de les bèsties i en el Roman de Renart, car aquí és l’heroi Robin Hood.

FOTOGRAMES DE LA PEL·LÍCULA ROBIN HOOD DE DISNEY (1971)

JEAN DE LA FONTAINE VIDA Jean de La Fontaine, nascut a Chateaux-Thierry el 8 de juliol de 1621, va ser un cèlebre poeta i faulista francès. La seva fama es deu als dotze llibres de faules que va escriure. Va estudiar dret a París fins a tercer any de carrera. En època universitària va aprendre llatí, mentre que es va desinteressar pel grec. Més tard se’n va penedir quan llegia textos antics d’Isop i no els entenia. A causa d’això va haver d’accedir a la traducció llatina per entendre’ls. A l’any 1641 va començar a viure en un monestir, on va dedicar el seu temps a la lectura, però com que la vida allà no li agradava la va abandonar 18 mesos després. Llavors va reprendre els seus estudis d’advocat. Acaba la carrera i es llicencia l’any 1649. Obligat pel seu pare, al 1647 La Fontaine es casa amb Marie Héricart, que tenia només 14 anys. Tot i que va tenir un fill, Charles, a l’any 1653, mai no aconseguí ser feliç amb la seva família. Al 1652 va heretar la feina del seu pare, que era un conseller reial i, com que amb el temps La Fontaine va considerar que era una feina molt feixuga, va renunciar-la-hi al 1672. A partir d’aquest any viatja contínuament a París, on es troba amb els homes amb més prestigi econòmic i durant aquesta època, es comença a interessar per la poesia i tradueix, al 1654, l’Eunuc, comèdia llatina escrita pel dramaturg llatí Terenci al segle II a.C. També va escriure una comèdia l’any 1659 anomenada Clymène i un poema anomenat Adonis, inspirat en Ovidi l’any 1659. En aquesta època entra al servei de Nicolas Fouquet, estadista francès; després es fa superintendent de finances del rei i escriu una trentena de poemes.

Amb el pas del temps, certs cortesans es van posar en contra de Fouquet i La Fointaine el va defensar fidelment. L’any 1669, escriu Els amors de Psique i Cupido. A l’any 1684 va entrar a l’Acadèmia Francesa, tot i que Lluís XIV s’hi va oposar. Allà es fa amic de Boileau, Perrault i Fureitière. Finalment, mor a París l’any 1695.

FAULES DE LA FONTAINE La seva obra és coneguda per les seves 243 faules, recollides en 12 llibres, tot i que molta gent pensa que no es va inventar res i es va basar en faules antigues per escriure-les. La Fontaine va classificar aquestes faules en dues parts: -Primera part: (llibres I-VI) dedicada a Lluís XIV de França -Segona part: (llibres VII-XI) dedicada a Madame de Montespon, l’amant del rei. Les seves faules es caracteritzen per la seva brevetat i simplicitat, escrites en versos rimats. Els animals, que solen tenir qualitats humanes, solen ser els protagonistes i tenien una intenció didàctica. A la seva obra hi podem trobar faules d’Isop reescrites, com per exemple la faula de La Cigala i la Formiga. Abans que La Fontaine publiqués les seves faules aquest gènere no tenia gaire importància. Algunes de les faules de La Fontaine, no gaires, es troben també al Libre de les bèsties de Llull i també en obres anteriors, com el Panchatantra i el Calila e Dimna; per exemple la de la rata transformada en donzella (IX,7) o la de l’agró i els peixos (X,3).

FÉNELON VIDA François de Salignac de La Mothe-Fénelon més conegut com a Fénelon va néixer a Périgord, un 6 d’agost del 1651, al castell que donaria més endavant el seu sobrenom. Els seus orígens foren nobles i això li obrí portes al coneixement, en especial la teologia. Fou l’autor d’un bon grapat de faules que encara formen part de la cultura francesa. I és força sorprenent que la primera vocació de l’autor no fossin les lletres sinó la religió. El 1669 es va matricular de Teologia a la Universitat de Cahors. I va ser ordenat capellà, posteriorment va arribar a bisbe, arquebisbe i cardenal pel Papa

Innocenci XII. La seva feina estarà relacionada amb la moralitat, el coneixement i la recerca de la fe, com també ho serà el seu ímpetu per convertir els infidels i millorar aquells que ja ho eren. Sense oblidar-se de la societat i la política que la governava. A través de diversos escrits va arribar a oposar-se a l’absolutisme. Pels volts del 1695 l’abat Fénelon es trobà amb Madame Guyon i va haver de condemnar els seus escrits que, segons Innocenci XII, anaven en contra de la doctrina establerta. Això fou un projecte que va portar sempre amb ell, les ànsies de qüestionar-se la seva pròpia creença i allò que ell orava cap als fidels. Després de la publicació de diverses obres, el monarca francès de l’època, Lluís XIV li confià diverses missions. Una d’aquestes fou tenir cura de l’educació del duc de Borgonya l’any 1689, un jove a qui va aconseguir calmar el seu esperit rebel i convertir-lo en un senyor. Amb la mort del seu deixeble, tant ell com tota França van perdre l’esperança i així Fénelon va morir pocs mesos després. Va morir sense deure res i sense cap mena de diners.

L’OBRA Una de les primeres obres que va publicar és l’anomenat Traité de l’Éducation des filles de 1687, amb el qual defensava el dret de la dona jove a tenir educació moral i filosòfica. Posteriorment va publicar tractats sobre l’existència de Déu, cartes espirituals i llibres de comentaris d’altres obres tant conegudes com la Bíblia. Avui en dia, però, també s’han fet recopilacions de cartes de l’escriptor i religiós als seus amics, a personatges importants com ho fou el monarca Lluís XIV i a diversos religiosos que van arribar al papat. D’ell, se’n destaquen unes faules que foren creades amb ell principal objectiu d’educar, a través d’apòlegs, el caràcter del duc de Borgonya. Aquestes pateixen una progressió ascendent que s’efectuava a mesura que el propi duc creixia i el mestre veia que havia d’incloure valors més complexos. Si analitzem algunes de les faules podem trobar elements filosòfics i ètics com: -

Els dos Renards: la vellesa aporta experiència i mira pel futur; la joventut mira l’avui i no es preocupa pel demà. L’abella i la mosca : aquelles persones que tenen més riqueses i més oportunitats no haurien de fer mofa d’aquells que no en tenen. El llop i el jove xai: jutgeu per les accions comeses i no per les paraules dites. L’ós vell i l’ós jove : la impaciència fa que ens precipitem a actuar. El drac i les guineus : allò material no pot sobrepassar allò que no ho és. Història d’una vella reina i una jove pagesa : cal acceptar allò que cadascú té en el moment que viu.

Les seves faules són originals i, tot i que s’inspiren en les obres clàssiques del gènere, no hi trobem coincidències amb les del Llibre de les bèsties.

LES FAULES A LA LITERATURA CASTELLANA EL CONDE LUCANOR, DE DON JUAN MANUEL (1282-1348) Fill de l’infant Don Manuel i nebot d’Alfons X el Savi, a part de ser un escriptor castellà, era un noble cavaller molt important, ja que era un dels homes més rics de la seva època, tenia la seva moneda pròpia i mantenia un exèrcit de mil homes. El Conde Lucanor és l’obra més representativa que té Don Juan Manuel. En aquest llibre reflecteix el bon comportament moral. Don Juan intenta que els lectors, durant la seva vida, facin obres que els honorin amb la finalitat que els lectors arribin a la salvació de la seva ànima. Tant El conde Lucanor com altres obres escrites per aquest autor van ser escrites en romanç castellà. El motiu és que les seves obres estaven dirigides a persones que no formaven part del clergat. Els seus llibres van ser molt criticats i el van jutjar de no tenir prou RETRAT DE DON JUAN MANUEL, MANUSCRIT D’EL CONDE capacitat literària, ja que parlava de CATEDRAL DE MÚRCIA LUCANOR. S. XIV-XV temes que en aquesta època eren temes tabú. Però el motiu del perquè dels seus llibres i dels temes dels quals parla no és cap altre que ajudar la gent que no formava part del clergat. Aquest llibre consta de 51 contes amb una finalitat didàctica. En tots els contes l’autor ens presenta un jove comte anomenat Lucanor que planteja un problema al seu professor particular, anomenat Patronio. Les respostes de Patronio sempre són mitjançant els exemples, en forma de contes, i amb una finalitat moralitzadora.

LIBRO DE BUEN AMOR, ARCIPRESTE DE HITA De l’autor d’aquesta obra cabdal de la literatura catalana medieval no se’n sap gaire res, excepte que es deia Juan Ruiz i que va ser arxipreste a la localitat d’Hita, província de Guadalajara. Va viure aproximadamanent entre 1284 i 1351 i només se li coneix aquesta obra, el Libro de buen amor. És una obra de l’anomenat “Mester de clerecía”, llarga, formada per més de 1700 estrofes. Està formada per elements diversos, però el fil conductor és l’autobiografia fictícia de l’autor, enmig del qual s’intercalen nombroses faules i apòlegs, de manera que també es pot considerar un exemple d’aquest gènere.

FÉLIX MARÍA DE SAMANIEGO (1745-1801) Félix María Serafín Sánchez de Samaniego Zabala, més conegut com Félix María de Samaniego, fou fill d’una família noble. Va ser un escriptor destacat a la literatura de la Il·lustració. Va formar part de la Societat Vascongada dels Amics del País i gran part de la seva obra estava lligada a ella. Com a escriptor, va ser l’autor de faules i d’un manual educatiu. Va escriure 175 faules dividies en 9 llibres. Totes estan escrites en vers i tenen una finalitat didàctica. La faula de Samaniego ridiculitza els defectes dels humans, imitant els gran faulistes com Fedre, Isop i La Fontaine. Les primeres faules varen ser publicades a València al 1781. De totes les seves faules podem destacar, “La Paloma”, “Congreso de ratones”, “La cigarra y la hormiga”, “El perro y el cocodrilo” y “La zorra y las uvas”. A part de les faules, Samaniego va escriure una col·lecció de poesia eròtica, que es va publicar per primera vegada amb el nom de El jardín de Venus. Com Ramon Llull en el Llibre de les bèsties, reflectia en la seva obra la realitat política, social i religiosa de la seva època, amb animals com a protagonistes de l’obra.

TOMÁS DE IRIARTE (1750-1791) Va néixer al Puerto de la Cruz a l’illa de Tenerife, a Canàries. Fou un cavaller il·lustrat que va viure segons les ideologies que caracteritzaven la classe a la qual pertanyia. A l’edat dels 14 anys es va traslladar a Madrid, on va iniciar la seva activitat literària traduint grans autors com Horaci o Voltaire. Allà, va mantenir moltes converses i opinions amb persones intel·lectuals de la literatura; un d’ells va ser Félix María de Samaniego. A part de les seva obra literària sobre les faules, la seva faceta més coneguda, en la qual va ser influenciat per Jean de la Fontaine, Iriarte també va escriure textos poètics com La Música (1779) i obres teatrals com El Señorito Mimado (1787).

CONCLUSIONS Després de fer aquest treball ens hem adonat que les faules, tot i ser un gènere menor, que normalment no s’estudia a la història de la literatura, han estat molt importants al llarg de la història, en moments i llocs molt diversos, amb molt punts en comú entre unes i altres. Són una mena de textos que han arribat a molta gent, segurament perquè serveixen per ensenyar bons comportaments d’una manera curiosa i divertida. El fet que els personatges siguin animals serveix per caricaturitzar les conductes humanes i crear un distanciament que potser ens ajuda a veure més clares les males conductes. Ens ha resultat especialment interessant comprovar les coincidències de les històries que apareixen en les diverses obres estudiades i que resumim en el quadre de la pàgina següent:

FAULES DEL LLIBRE DE LES BÈSTIES COINCIDENTS EN DIFERENTS LLIBRES LLIBRE DE LES BÈSTIES3

PANCHATANTRA 4

CALILA E DIMNA5

ROMAN DE RENARD

ISOP

LA FONTAINE

El milà, la rata i l’ermità (pàg. 39)

La ratoncilla transformada en muchacha (pàg.251)

La rata transformada en niña (pàg. 244)

Souris (la) métamorphosée en fille http://www.lafontaine-chthierry.net/sourifill. htm

La llebre i el lleó El león y al liebre La liebres y el Renart té set El gos i el seu (pàg. 40) (pàg. 86) león (pàg. 146) http://romanreflex en el deriu renart.blogspot. com.es/2014/0 4/renartsoif.html

La puça del rei (pàg. 41)

El piojo y la pulga (pàg. 93)

El simi i el pandero(pàg. 49) El corb i la serp (pàg. 50)

El piojo y la pulga (pàg. 152)

El Chacal y el La zorra y el tambor (pàg. 50) tambor (pàg. 135)

El cuervo y su hembra, el chacal y la serpiente (pàg. 80)

El cuervo y la culebra (pàg. 143)

Les pàgines indicades corresponen al llibre LLULL, Ramon, Llibre de les bèsties, Ed. Sembra, Carcaixent, 2015

Les pàgines indicades corresponen al llibre ALEMANY BOLUFER, José, Panchatantra, Paidós Orientalia, Barcelona, 2007

Les pàgines indicades corresponen al llibre CACHO BLECUA, J.M. i LACARRA, M. J. (ED.) Calila e Dimna, Clásicos Castalia, Madrid, 1984

L’agró i els peixos (pàg. 51)

La grulla y el cangrejo (pàg. 81)

La serp, l’ermità i els animals a dins la sitja (pàg. 55)

La garza, las truchas y el cangrejo (pàg.143)

Les poissons et le cormoran http://www.lafontaine-chthierry.net/poisscorm o.htm

La guineu i el boc a dins del pou

Els dos bocs i la Los dos carneros La zorra guineu (pàg. 64) y el chacal aplastada por (pàg.66) dos cabrones monteses (pàg.138)

El llop Ysengrin i els dos marrans http://romanderenart.blogspot. com.es/2013/0 7/coups-decornes.html

El lleó manté relacions amb la lleoparda (pàg. 74)

Renart viola la lloba Hersent (Br.II)

El papagai, el simi, el corb i les cuques de llum (pàg. 90)

Los monos y el Los monos, la pájaro (pàg. 128) luciérnaga y el ave (pàg. 170)

BIBLIOGRAFIA I ALTRES RECURSOS SOBRE LES FAULES EN GENERAL @ http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/prosa/animals_savis/pantalla1.htm

SOBRE ISOP @ http://ca.tales.land/faules-isop @ ca.wikipedia.org/wiki/isop @ http://www.biografiasyvidas.com/biografia/e/esopo.htm •

ISOP, Faules, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1984

SOBRE FEDRE •

FEDRE, Faules, Ed. De la Magrana, Barcelona, 1995

SOBRE PANCHATANTRA •

ALEMANY BOLUFER, José, Panchatantra, Paidós Orientalia, Barcelona, 2007

@ http://www.talesofpanchatantra.com/panchatantra_shortstories_kids.php @ https://es.wikipedia.org/wiki/Panchatantra @ https://fr.wikipedia.org/wiki/Pañchatantra

SOBRE CALILA E DIMNA CACHO BLECUA, J.M. i LACARRA, M. J. (ED.) Calila e Dimna, Clásicos Castalia, Madrid, 1984 @ https://fr.wikipedia.org/wiki/Calila_y_Dimna @ https://es.wikipedia.org/wiki/Calila_y_Dimna •

SOBRE EL LLIBRE DE LES BÈSTIES I LES FAULES EN LA LITERATURA CATALANA •

Llull, Ramon, Llibre de les bèsties, Ed. Sembra, Carcaixent, 2015

@ http://quisestlullus.narpan.net/711_best.html @ http://parles.upf.edu/ca/book/export/html/453

SOBRE EL ROMAN DE RENARD •

DUFOURNET, Jean (ed.), Le roman de Renard, Granier-Flammarion, Paris, 1970 17

@ https://www.ucm.es/data/cont/docs/621-2014-12-06-06.%20Roman%20de%20Renard.pdf @ https://ca.wikipedia.org/wiki/Roman_de_Renart @ http://data.bnf.fr/12076519/pierre_de_saint-cloud/ @ http://www.wdl.org/es/item/594/ @ http://roman-de-renart.blogspot.com.es/2009/02/prologue-le-livre.html @ http://classes.bnf.fr/renart/av/v5_1.htm @ https://www.ucm.es/data/cont/docs/621-2014-12-06-06.%20Roman%20de%20Renard.pdf @ http://io9.com/the-inspiration-for-disneys-robin-hood-wasnt-actually-r-1637183737 •

Pel·lícula: https://www.youtube.com/watch?v=bfdHM5eB5kM

SOBRE LA FONTAINE @ http://www.jdlf.com/ @ http://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/la_fontaine.htm @ https://ca.wikipedia.org/wiki/Faules_de_La_Fontaine @ http://ca.tales.land/biografia/113/jean-de-la-fontaine @ http://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/1066/Jean%20de%20la%20Fontaine @ http://www.la-fontaine-ch-thierry.net/lesfable.htm

SOBRE FÉNELON •

Totes les faules de Fénelon: https://fr.wikisource.org/wiki/Fables_et_opuscules_p%C3%A9dagogiques

@ http://www.recherche-fenelon.com/page-12124-chronologie.html @ http://www.ccel.org/ccel/fenelon @ http://salon-litteraire.com/fr/fenelon/content/1835171-fables-de-fenelon-resume @ https://archive.org/details/fablesfn00fn

SOBRE DON JUAN MANUEL @ http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/esp/juanma/lucanor/lucanor.htm @ https://locosporlasintaxis.files.wordpress.com/2014/01/el-conde-lucanor-edicic3b3nc3adntegra.pdf

@ http://www.thecult.es/Cronicas/el-conde-lucanor-analisis-y-comentario.html

SOBRE EL LIBRO DE BUEN AMOR @ http://fele.unileon.es/librobuenamor/?page_id=13 @ https://es.wikipedia.org/wiki/Libro_de_buen_amor @ https://es.wikipedia.org/wiki/Arcipreste_de_Hita

SOBRE SAMANIEGO @ totes les faules de Samaniego: https://es.wikisource.org/wiki/Categor%C3%ADa:F%C3%A1bulas_de_F%C3%A9lix_Mar%C3%ADa _Samaniego @ https://es.wikipedia.org/wiki/F%C3%A9lix_Mar%C3%ADa_Samaniego

SOBRE IRIARTE @http://www.cervantesvirtual.com/bib/bib_autor/iriarte/pcuartonivelf9e1.html?conten=presen tacion @ Les faules de Tomรกs de Iriarte: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor-din/fabulasliterarias--0/html/